Que l’escudella de pagès no tingués regust de cassoleta d’una fina lluïssor que ell no hauria sabut ben dir si era en el cel, o en l’aire, o en els cabells graciosament esbullats de la muller; de les notícies llegides en el diari de tres dies enrere entre becaina i becaina a l’ombra minsa d’un plàtan, assegut en un pedrís, prop del cotxe; l’auriga se’n sentia tot placèvol. No estirà els braços ni badallà. En deixondir-se mirà entorn, i per primera vegada tingué esment que en aquella placeta hi havia uns jardinets, i enllà dels jardinets una font.
La font era sola i cantava. Una cosa ell no sabia, aquesta del cant de les fonts. Ell sabia la corrua de les criades a l’estiu i la insistència dels soldats. Recordava els grans assolellaments, i les rialles a ple sol, i el pecat furtiu d’una paraula o d’una gosadia a l’hora plumbosa del capvespre estival, encara lassa i càlida del sol. Recordava els pianos de maneta, que exciten la complicitat en aquestes facècies amorosides, per algun comentari de cançoneta que tot sovint li frisava en els llavis al pas de les fàmules i de les modistes.
Però ara heus aquí que la font canta. Quina cosa, Barcelona, si tingués moltes fonts i totes cantessin en aquesta hora! Cada barri tindria la seva font, cada barri tindria la seva cançó.
L’auriga raona, i, la veritat, lluny com és de la font i amb el soroll del trànsit, no pot pas sentir-la, la remor de l’aigua. Aquestes coses, però, de vegades són més dels ulls que de l’oïda. Una cançó que entri pels ulls ja és una bella cançó. Brolla l’aigua per cinc canals, i es desfà en els cinc plats de la font. Brolla constant en rectilínia mansuetud. De vegades, per un enjogassament del ventijol, s’apassiona i salta; o, perquè en la docilitat no desmenti la gràcia esvelta, s’inclina en fines corbes.
Tot això esguarda a peu dret l’auriga. També podria ésser que la cançó la dugués dins de l’ànima com una joventut.
Realment sembla rejovenit. Ara, ja dalt del cotxe, del seu lloc estant sent una nova sensació mai sospitada: la de la seva dignitat d’auriga. Està en el seu lloc un xic per damunt de la munió de les gents. No tant que pugui encendre rancúnies i fer-se malvoler, ni tan poc que no li sigui donat en conjunt l’espectacle dels jardinets amb llurs paneres de flors i els prats diminuts, en els quals l’herba hi és tan frisosa que sembla que es veu créixer, i tan xica, que se n’endevina el repòs.
L’ofici de cotxer no és pas tan dolent com diuen per aquí, i la certesa d’això la troba en les multituds jussanes que van i vénen adelerades, mentre ell, en dolç repòs, en gaudeix l’espectacle.
Que no l’hagués gustat abans! Ahir envejava la condició de tots els altres oficis, exultant-ne les qualitats i els avantatges. Avui no barataria pas la seva joia per res.
No sé quina relació pugui tenir amb la seva joia el que ell fa; però és ben cert que es lleva la gorra i es poleix els cabells, es descorda, s’allisa i torna a cordar-se el levitó.
Passen carros, tramvies, cotxes i automòbils; hi ha moviment, en una ciutat com Barcelona! Passen les hores fugitives. I tot fa bondat sota del cel.
Quin cel, Senyor!
Només diré que era blau, i el cotxer tingué esment de la seva blavor. Ell sabia que feia sol o que estava núvol; però que el cel fos blau, no. Figureu-vos la novetat com un miracle: primer mirar el cel; després saber que era blau; després encara tenir certesa que era tan extens.
Perquè l’auriga, del cel, se n’imaginava sempre un bocinet: el que es deixa veure damunt d’una plaça; l’escletxa de cel d’un carreró; la rajola de cel dels veïnats.
Avui el cel tot ho domina. Heus aquí explicada la profunditat de les novel·les quan diuen: «Mentre ell li jurava amor etern, ella esguardava el cel.»
L’auriga sent una vaga insinuació de literatura. Tota se li tradueix en record de lectures castellanes: Oscar y Amanda, Virginia o luchas de corazón, El martirio de una madre.
Sospira el nostre home, de la suavitat d’aquests records, i sent, com mai l’ha sentida, tota la malaurança de no saber enraonar bé al castellà. Quina cosa tan fina, el castellà! Fins com aquelles novel·les i com la blavor del cel!
L’auriga és feliç. La literatura se li torna gust de la seva felicitat domèstic: en un instant endevina tota la valor de la seva dona. Ben segur que, si la tingués a prop, ara la besaria. Li queda l’anhel del bes en els llavis talment com si en ells reposés la blavor del cel: la blavor setinada que té un finíssim borrissol d’or, com les fruites novelles i els cossos jovençans quan una intenció d’adolescència hi apunta.
La muller és un xic malgeniada, tanmateix; però ell, així i tot, se l’estima.
Crida dins la casa, la muller; i crida a la porta, i pel carrer i tot, quan els infants hi juguen. Què hi farem! És una faisó, com una altra qualsevulla, de fer-se sentir mestressa.
–Noi! Si vinc t’arronsaré de valent! Uix! Quina quitxalla!
Es dol del trànsit, la muller: diu que fou engany l’amor, i accepta que una hora tonta governa implacable el destí de les dones.
Ella fa d’escarràs; però al fons del fons d’aquesta revolta contra la submissió, hi ha una blanor d’entendriment.
Ell és el de casa, a la fi.
Mira que el noi s’ha fet mal; mira que no té gana i l’hauries de dur al metge perquè li donés una ullada; mira que li convé sortir...
Res, el pare pedaç...
II
Una discreta veu, marcadament estrangera, ordena, distraient l’auriga del casolà cogitar:
–A l’Edèn Concert.
Tot sentimentalisme queda esvaït: l’auriga es decanta, i demana:
–El senyoret vol anar a...
–Edèn Concert –respon la mateixa veu, amb accent més estranger encara. I un jove d’aquells que les noies troben d’agradós esguard, sense que la delectació mogui a impertinència i obligui a girar la testat a contracamí quan són passats, s’instal·la dins del cotxe i encén una cigarreta.
Encendre cigarretes de paper cotó amb cerilles de 0,10 és bona faisó de fer-se el despreocupat. El jove de la nostra rondalla moderna no ho ha fet pas amb aquest propòsit; però els vianants que l’han vist han pensat, segurament: –Totes li ponen: és un tranquil.
Mentrestant l’auriga, en un segon, ha estat a punt de perdre els sentits. De cap manera recordava el lloc de l’Edèn Concert. Tot el blau del cel s’ha fet pampallugadís als seus ulls, i la font de la placeta ha emmudit, i damunt la molsa dels jardinets, en lloc de nimfes imaginàries que hi dansaven (no tan imaginàries, però, que no recordessin les imatges femenines d’algun Somni d’Art de cinta cinematogràfica), han aparegut les bruixotes aquelles del Plou i fa sol, les bruixes es pentinen, que són les úniques en les quals l’auriga creu de bona fe.
Això en més poc temps del que cal per dir-ho. Quins instants, pobre auriga! I encara sort que, amb el treure el cartellet reclam de llogaters i mirar el rellotge, tot ha passat. Però l’angúnia soferta ja ningú no la hi lleva, com no sigui l’oratjol que amoroseix la seva faç amb el delit de la carrera i torna a la memòria l’exacta situació de l’Edèn Concert.
Eixorivit el cavall, corre amb un cert apressament graciós. I, perquè un punt d’inquietud no manqui a la saborosa delícia de la marxa i la blanor del cotxe ben ponderat de molles i engomat de rodes, els sots de l’empedrat recorden amb prudents repeticions la vanitat i poca durada de les coses humanes.
De por d’oblidar-la, l’auriga va repetint mentalment l’adreça de l’Edén Concert. Però el retorn de l’alegria li ha dut una certa vel·leïtat de facècia: –Fugir-ne, de l’Edèn Concert.
Tanmateix, amb el dia que fa, val més un passeig pels afores: respirar aires purs, prendre un bany de sol, són coses molt més higièniques que tancar-se en una sala d’aires corromputs.
–Si només fossin els aires corromputs! Jo no sé com les autoritats no manen tancar aquests llocs així que els dies primaverals comencen! –va meditant l’auriga–. Si jo fos al candelero, ni un per llavor, en deixaria; i, al que no volgués obeir-me, multa que te crió!... On s’és vist, amb aquest bé de Déu de cases de senyor i de passeigs de Barcelona, i amb aquest ensanxe; i amb uns voltants que tan bonics no hi ha cap més ciutat del món que els tingui, anar-se a encauar amb els perduts i les males donotes!...
En aquest punt de la seva meditació, l’auriga s’interromp, admirat de la seva eloqüència interior i sorprès que l’alegria serveixi tant per netejar el llenguatge. Ni un sol mot impropi es barrejava amb les seves raons. (Fixeu-vos també que,inconscientment , la primavera feia fer a l’auriga el primer pas vers el refinament: de la interjecció grollera al modisme). Perdoneu l’observació.
L’auriga és arribat a la plaça de Catalunya, i cal que es decideixi. Atura el cotxe breument, i, aclucant els ulls, emmena enèrgic el cavall passeig de Gràcia amunt, encoratjant-lo a un trot llarg.
El jove estranger s’astora i sospita. Mira a l’un indret i a l’altre. Pensa que Barcelona es divideix en dues parts: a) plaça de Catalunya amunt; b) plaça de Catalunya avall. Té una vaga idea que és avall, el camí de l’Edèn Concert, i, redreçant-se, mig crida guturalment a l’auriga un mot que tan vol dir: «Ep!» com «Escolti!».
L’auriga fa com qui no el sent; però, com que el crit es multiplica en quantitat i qualitat, no té més solució que reprimir la cursa del cavall i decantar-se obedient.
Llavors, mentre al lluny (cap a la Diagonal) el doll en arc de l’última manguera es torna arc de llum de banda a banda del passeig, l’auriga i senyor dialoguen així (l’un en català; l’altre en castellà-francès-anglès de diccionari de butxaca):
–Aquest és el camí de l’Edèn Concert?
–No, senyor.
–No li he dit jo a l’Edèn Concert?
–Ja veurà: jo em pensava que...
–A l’Edèn Concert.
–De veres? Miri que em sembla que avui serà tancat.
–Prou. He dit a l’Edèn Concert.
–Però, home, escolti, sant cristià! No ho veu, que avui no hi trobarà ningú, a l’Edèn Concert? La gent com cal surt a passejar, quan fa aquest bon temps. Miri: tenim l’Arrabassada, tenim Sant Genís, tenim Vallvidrera, tenim el passeig de la Bonanova, tenim el Tibidabo, tenim...
–Calleu i obeïu: si no, en donaré part a l’autoritat.
–Fugiu, el desmenjat! Què s’ha pensat, aquest míster!... No ho té tothom que vol, el de Barcelona! i, dies com aquest, que en fan gaires, a la seva terra? Ja és ben veritat el que diu el ditxo: que la guineu, quan no les pot haver, diu que són verdes!
–A l’Edèn Concert o a la Delegació.
–A l’Edèn no, no i no.
Els reflexos del sol en el cristall d’un mirador cauen de ple damunt la testa de l’auriga, tornant-la resplendent. Les fulles incipients dels arbres han fet un esforç de creixença per millor retre homenatge primaveral al cotxer. El cel somriu.
Entorn del cotxe la multitud s’és aplegada. Amb la multitud, un guàrdia, el qual demana, saludant militarment:
–Què passa, senyors?
El jove estranger explica:
–He donat, al cotxer, ordre d’anar a l’Edèn Concert –(moviment de malícia en el públic)– i ell s’hi resisteix.
El guàrdia urbà signa discretes afirmacions amb el cap, sense entendre paraula. Després d’una pausa demana a l’auriga:
–És cert el que afirma el senyor?
–Jo no sé el que diu, aquest senyor; però el que hi ha és que vol que en un dia com avui el dugui a l’Edèn Concert.
–Està en el seu dret, i per això paga –clamen unànimement l’urbà i el públic.
–Com s’entén, «està en el seu dret» –replica l’auriga.– Escolteu: he dit que no el duria a l’Edèn Concert, i així puc, vull i tinc per fer-ho.– (Expectació)– No se’n dóna vergonya, tan gran i perdre miserablement el temps en un dia com avui?
(La multitud i l’urbà miren el cel miren els arbres i somriuen).
–Pensar que els treballadors, si poguessin, anirien tots a fer una fontada; pensar que el sol és de tothom; pensar en aquesta benedicció de torretes i en l’olor de muntanya que arriba fins aquí; i aquest senyor, tretze són tretze, vol anar a l’Edèn Concert! No fóra una mala acció, que jo volgués dur-l’hi?
El públic commogut i conquistat visiblement i definitivament (oh, com són volubles, les masses!), diu que sí a crits. El guàrdia urbà dubta; però, tot d’una, el record de la cantarella d’estudi: «Las estaciones del año son cuatro: primavera, verano, otoño e invierno», l’enterneix. Quina cosa més transcendental , una estació de l’any! I pensar que mai no se n’havia recordat! Perdó, perdó, Senyor, dels vells pecats, que som a primavera!... Les estacions de l’any són quatre: primavera, estiu, tardor, hivern...
El guàrdia urbà enlaira el bastó d’autoritat i diu:
–El cotxer té raó.
A la qual cosa, humilment, l’auriga rondina:
–Si vol, aquest senyor, que davalli i prengui el meu nom per denunciar-me.
L’urbà, amb suficiència, content de l’oportunitat, sentencia:
–Le nom ne fait pas la chose.
Encoratjat l’estranger d’escoltar-lo, exposa unes consideracions que el brogit de la gent no deixa sentir. A l’últim dóna a entendre que espera l’amabilitat del guardià urbà l’atenció d’acompanyar-lo a casa del cònsol anglès a formular reclamació en regla.
–L’acompanyaré allí on vulgui mentre no sigui a l’Edèn Concert –diu l’urbà, més convençut que l’auriga.
I el cotxe reprèn la corba, ovacionat per la multitud, brunzent de sentir-se en el cos una tan forta joia, que talment sembla haver-se tornat, la sang, sol de primavera.
III
Passeig de Gràcia amunt (justament el Consolat anglès era llavors al mateix passeig, entre els carrers de València i Mallorca), el cotxe segueix la cursa. Van dintre l’urbà i el jove estranger (anomenem primer l’urbà en senyal del nostre acatament a l’autoritat, que prou que s’ho mereix, avui, després d’haver estat per primera vegada respectada i aplaudida del nostre públic).
L’urbà frueix plenament la flongesa de l’encoixinat. Compara l’anar avui en cotxe amb el viatjar en un vagó de primera. Tan infantilment s’entreté en la comparança, que cor endins imita el xiulet del tren i el xuf-xuf de la màquina. L’estranger, mentrestant, no sap estar-se quiet de la ira que el domina, disposat a exigir del cònsol una enèrgica reclamació.
Tan distret va, l’urbà, de tota actualitat, que, en sorprendre un esguard furient del jove anglès, li diu, amb la més bonatxassa calma del món:
–Què mira, home, què mira, amb aquests ulls de menjar-se les coses de viu en viu?
Ben segur que la ira de l’estranger s’hauria fet efectiva damunt l’urbà si el cotxe no s’hagués deturat, en aquell precís moment, davant la casa consular.
Restà l’auriga amb ordre de no moure’s, i visitaren el cònsol l’urbà i el jove anglès.
No puc pas dir que les primeres paraules del cònsol s’avinguessin gaire amb la tradicional fredor polida dels anglesos. Elles foren, amb cridanera vibració:
–Estimadíssim senyor: jo ho veu, quin dia tan meravellós de primavera!...
El jove súbdit, interrompent l’entusiasme del cònsol, digué amb duresa:
–Deixem estar el temps, li prego. He vingut, molt senyor meu, per una qüestió gravíssima. Un cotxer s’ha negat a obeir-me a mi, súbdit anglès; un guàrdia urbà (aquest senyor aquí present) ha donat la raó a l’auriga. Tots dos i el públic m’han insultat en plena via lliure. Demano una enèrgica reparació.
El cònsol, netejant els vidrets dels binocles, per guanyar temps, respon lentament:
–El millor serà telefonar a l’Alcadia anunciant la nostra immediata visita.
I sense més explicació: –Ring... ring... Senyoreta, faci’m el favor: Alcaldia constitucional... Sí, senyoreta.
Un moment després: –Ring... ring... –altra vegada, i un breu diàleg telefònic, finit el qual, diu el cònsol, dirigint-se amablement al jove súbdit:
–Responen de l’Alcaldia que, aprofitant la joia extraordinària d’aquest dia primaveral, el senyor batlle i els més alts empleats de la Casa comunal són a passeig.
L’enuig del jove anglès esclata violentament:
–Cal una reparació: telefonem al governador.
–Ring... ring... Faci’m el favor, senyoreta: Govern civil... Sí, senyoreta...
Pausa.
–Ring... ring...
Breu diàleg telèfonic. Resposta del cònsol:
–Diuen del Govern civil que el senyor governador aprofitant la bondat del jorn primaveral, és a passeig amb la seva muller i els nens.
Un anglès enutjat és més terrible que un meridional violent: així el jove anglès de la nostra narració. Passeja amunt i avall de la cambra a grans passes. L’urbà no entén res. Prudentment situat a la porta, voldria fer un visatge correcte que digués bé amb la situació; però no pot.
Li dura l’enjogassament infantil. Interiorment duu el ritme dels passos del jove irritat: un, dos, tres; un, dos, tres...
–Senyor meu– diu el cònsol:– l’únic que puc fer és acompanyar-lo, a vostè, per si la meva presència es fa respectar d’aquest guàrdia malcreient i d’aquella auriga incivil.
Després d’aquesta oferta, dita de pressa, el pobre senyor sospira: també ell vol gaudir l’esplendidesa del jorn primaveral.
El jove súbdit, un xic atemperat, regracia l’oferiment:
–Mercès, senyor; accepto commogut la seva intervenció.
De pressa, de pressa (ja és sabuda la dita anglesa: «el temps és or»), cònsol, urbà i súbdit davallen. Davant de l’auriga parla el cònsol en correcte castellà:
–Vostè, senyor cotxer, no ha estat pas al nivell del seu càrrec: un auriga ha d’ésser tot orelles i res més. Jo li prego, encara, una digna esmena: acompanyi aquest senyor a l’Edèn Concert.
–No pot ser; no i no. Amb aquest sol!...
–Jo li prego, senyor guàrdia urbà: faci valer l’autoritat reduint l’auriga a obediència.
–No pot ser; no i no. Amb aquest cel!...
Sol i cel són dos mots de prestigi: gairebé convençut, el cònsol aprofita una pausa per esguardar el jorn.
El senyor cònsol donaria la raó al guàrdia urbà i a l’auriga; sol i cel són dos mots que no es descuiden mai, els llibres de viatges, en parlar d’Espanya! Però els deures del càrrec l’obliguen a insistir:
–Jo li ho prego, senyor guàrdia urbà: accepti una solució de concòrdia.
–Ningú no em treu del que he dit.
–Vulgui evitar un dia de dol a la seva família: consideri la responsabilitat que li exigiran els superiors si ens obliga a una reclamació.
–He dit que no, i fora; prou, d’aquest color!
–No oblidi que el curs de la reclamació pot dur la seva pàtria a un conflicte bèl·lic. Pensi en el desastre d’una lluita armada, en la possibilitat que els nostres vaixells bombardegin i destrueixin aquesta famosa ciutat.
–El cel i el sol no poden destruir-los.
O màgica força d’aquestes paraules! El senyor cònsol s’entendreix novament. L’entendriment el duu, aquesta vegada, pels camins de la tradicional elegància britànica. El cel és com un irreprotxable plastró blau; el sol és brillant sever damunt la corbata immaculada: no hi ha lleis ni autoritat contra l’elegància: El senyor cònsol, dirigint-se al jove súbdit anglès, diu:
–La meva modesta intervenció és inútil. Davant de la irreductibilitat d’aquest senyor, no sé què més fer. Per a millor ocasió quedo a les seves ordres, cavaller.
–Senyor, senyor– diu, o, millor, sanglota el jove súbdit, allargant la mà al cònsol per acomiadar-se: –No tinc altra solució que pagar el cotxe i anar-me’n a peu a l’Edèn Concert!...
A la qual cosa, el cotxer, el nostre bon amic incomparable, respon:
–Ho veu, home? Parlant la gent s’entén. Si hagués dit abans «aquesta boca és meva», ens hauríem estalviat tot aquest tripijoc.
I, anant avall, el jove anglès, que menysprea la bondat del dia, sentirà encara que li arriba d’un pis, amb els balcons oberts, com una acusació o com una fina burla, el recital fonogràfic d’un duo de Primavera o la musiqueta d’un vers invariable de la Zorrilla que diu, impertorbablement, com una salutació d’amor:
«Diez y ocho primaveras...»
IV
I el cotxer serà feliç, amb la felicitat del protagonista de les novel·les que abans de llegir mirem com acaben.
I no escopirà ni renegarà.
I per ell, i per aquest dia que enlaira, fou dit de tu, Barcelona, que ets bona.