Barcelona és una ciutat d’olors complexes, vull dir que hi ha tota mena d’olors, bones i dolentes, i olor dolenta es pot entendre en el sentit de pudor; però aquesta paraula em sembla poc espiritual i a més a més innecessària.
Doncs sí, Barcelona és un paradís per a un nas expert i educat a la percepció. Això és una conseqüència del clima, de les barreges arqueològiques i d’aquest temperament d’esquirol, barra, tastaolletes, anàrquic, sentimental i espectacular de la gent del nostre país.
Hi ha ciutats disciplinades que fan una olor única, hi ha fins ciutats absolutament inodores.
Tothom està convençut que les ciutats de la cista de Noruega fan olor d’oli de fetge de bacallà. Que les ciutats d’Holanda fan una olor mixta entre la pintura holandesa i les indústries derivades de la llet de vaca. Que certes ciutats mediterrànies només fan olor de prostíbul i de cacauets. Que altres ciutats mediterrànies només fan olor de cordes de guitarra i de crema per a enllustrar les sabates, amb la sentida lleugera i esporàdica d’un clavell estantís o d’una llàgrima de gelosia.
Tothom sap que hi ha ciutats alemanyes que no fan olor de res; que París fa olor de benzina i de camises de senyora; que la vila del Vendrell fa olor de vi i garrofes; que alguna vila aragonesa fa olor d’enecens i de crema d’escarabats i que l’olor dominant de Madrid és una barreja especial de marisc i de cafè amb llet.
Jo crec en la importància crítica del sentit de l’olfacte. Per a judicar moltes coses no hi ha altre control que el nas. Per a donar una visió exacta i justa del valor moral i material d’un element qualsevol, només definint l’olor n’hi ha bé prou. Això, no ho ha tingut present algú que hi estava ben obligat, per exemple: els il·lustres autors de les famoses guies Baedecker.
Jo no sé si passa a gaire gent, però tant si es tracta d’un paisatge com d’una catedral., com d’un bèstia curiosa, d’una senyora impressionant, o d’un poeta carregat de fama, puc dir que la sensació que em resta més clavada a la memòria és la sensació de l’or percebuda. La memòria visual no és tan forta per ami com la memòria olfactiva. Si una vegada m’acudeix de recordar un carrer o una cas determinada, d’una ciutat vista ja fa anys, no em diré a mi mateix: era un carrer de tals dimensions i de tals colors, sinó que em diré: era un carrer que feia olor de tal cosa; i aleshores l’olor m’explica perfectament els rètols de les botigues, les portes de les cases. El color del cel. La gràcia de les finestres i la moral, l’economia i la història dels habitants. Aquesta concepció una mica baudeleriana del món té naturalment les seves falles, però em penso que dóna resultats més exactes que una simple concepció aritmètica.
Barcelona, respecte a les olors físiques, té una força sensacional. Jo confesso que el meu barcelonisme és desesperat, que el meu entusiasme per la vila on he nascut no té límits; però, aquest entusiasme, el sento tranquil·lament i sense escarafalls, l’acostumo a provar en silenci, caminant tot sol pels barris heterogenis, amb els ulls mig aclucats i amb el nas despert.
Hi ha racons del famós barri de Ribera, cases de pedra a la vora del port, carrerons antics que encara no ha esbotzat cap reforma, que em proporcionen l’olor de la glòria del meu país; una olor ultramarina, colonial, bandarra, agressiva, escanyolida i retinguda. Olor de gomes, de fustes, de cafès, d’alcohol, olor d’escriptori tronat i de tinter ple de mosques, de mànegues lluents i de corbates fetes; olor de monument d’en Güell i de palmera desmaiada. Hi ha raconets de Barcelona que fan olor de criatura de bolquers, de soledat i de missa de vuit. Altres que fan olor de jardí i de casada de trenta anys; aquests indrets oprimeixen els cors amb un cèrcol de seda. N’hi ha molts que fan olor de pólvora i de misèria simple. Altres que fan olor de fruita del país o de fruita dels tròpics. I encara hi ha cinquanta mil olors més, inconfessables.
I, per damunt de la percepció de les olors físiques, hi ha «l’olor moral» de les coses. Tothom ha sentit parlar de la famosa olor de santedat que fan els cossos dels tants després de morts. Això jo no crec que sigui cap forma retòrica, sinó una cosa real.
Des del lloc on escric aquestes ratlles, que és l’Ateneu Barcelonès, sento l’olor física de la casa i l’olor dels socis. No crec pecar d’excessiva pedanteria en afirmar que també sento «l’olor moral» dels socis, fins l’olor moral que es desprèn de la meva ploma i de la meva corbata.
Entre els homes que veig a la vora meu n’hi ha un que és boig. No té res de particular; en un centre com aquest, en el qual la gent es tanca per llegir i escriure en un relatiu silenci, la bogeria hi té un tant per cent considerable. Vist des de lluny, un Ateneu, o un club literari qualsevol, fa l’efecte d’una gàbia dintre la qual es produeix una activitat anormal i grotesca.
Aquest senyor, doncs, de la meva vora és boig. Porta un barret fort i ensorrat damunt un nas de cera mastegada i copia amb unes grans lletres gòtiques el diari de sessions del Congrés de l’any 1907. Aquestes dades no són prou precises per a afirmar el seu estat mental, però del barret es desprèn l’olor característica de la bogeria. És una olor intensa i agra, que fa plorar els ulls i amb prou feines em deixa escriure. L’espectacle de la bogeria és una de les coses més impressionants i més dures que es puguin veure. Però és un espectacle que té grans diferències, enormes diferències, amb el dels qui ens pensem ser relativament normals; l’espectacle de la bogeria podem dir que deia tranquil el nostre egoisme. Ara, el perfum de la bogeria té unes conseqüències més agres. És una olor, si fa no fa, com la de la normalitat. S’assembla, i això és precisament el que impressiona, s’assembla bastant a l’olor que pugui fer això que en diem el seny.
Mirador, 14-11-1929
SAGARRA, Josep M. de, “Sobre les olors”, Mirador, 14-11-1929.