La fidelitat que un traductor ha de tenir amb el text que traspassa a una llengua diferent no es limita, sovint, a seguir l’original al peu de la lletra, sinó que ha d’intentar respectar el caràcter connotatiu, no sempre evident, de l’obra creativa. Joaquim Mallafrè, traducor de l’Ulisses de Joyce al català –en una edició que ha superat els 15.000 exemplars de venda–, ha conegut prou per pròpia experiència quines són les dificultats i els problemes de la traducció. Després d’haver llegit la seva tesi doctoral sobre el tema, Mallafrè prepara la traducció al català del Tristam Shandy. Tot un repte.
Al sumari de Newsweek de 18-5-87 trobem, entre d’altres títols d’article: «The Americans are coming!» «Baby Dock: in the dock?» «Rebel with a cause» «Sound and fury on the right»
Els articles trcten de diversos temes, als quals al·ludeix el títol. Però també al·ludeixen a models lingüístics previs. Les frases no són creació directa de l’articulista. La frase normal de l’anglès «The are coming!» (Ja vénen), potser normalment expresssant el temor d’una proximitat desagradable, em suggereix, com segurament ho ha provocat l’autor, el títol d’una pel·lícula: The Russians are coming (Que vienen los rusos, en la versió espanyola). També una pel·lícula influeix sobre el tecer títol, amb canvi de preposició en relació amb l’obra de Ray que féu famosos James Dean i Nathalie Wood. El segon reflecteix un joc de paraules, procediment popular de llarguíssima tradició, i de traducció difícil, com a tal joc. El quart es remunta a Shakespeare i inspira un títol de Faulkner, també convertit en film.
La utilització de fórmules o procediments lingüístics previs és constant: «No molesteu els passatges» (Avui 11-3-87), «Campi qui dormi» (programa radiofònic), Tocata ha muerto, viva A tope!» (Tele-indiscreta, 18-4-87), «Tintin, c’est moi» (El Temps, 118), «Crónica de una resurrección anunciada» (Ama, set., 1986), «Més endavant que mai» (Ddb, 29-3-87), i un etcètera tan llarg com vulgueu. Bastarà obrir qualsevol periòdic de la vostra preferència. En tots els casos podem trobar calcs, reelaboracions, reactivacions, ressons de frases sabudes, per parlar d’una cosa que pot no tenir-hi res a veure.
Aquests exemples dels mitjans de comunicació il·lustren un aspecte interessant de la traducció literària, rarament explícit, que el traductor haurà de considerar.
En la traducció d’una obra literària hem de tenir en compte: 1) la llengua en què està escrita, en el seu entorn cultural, aquella llengua a la qual ens podem acostar amb els nostres coneixementss o amb l’ajuda de diccionaris lingüístics i enciclopèdics; 2) l’estil de l’autor, la tensió i recreació a què sotmet la llengua des de la pròpia personalitat, que caldrà comparar amb altres obres seves o ratificar amb estudis diversos Però hi ha un tercer aspecte que és la utilització dels recursos i de les elaboracions que la llengua comuna ja té, i que se’ns suggereixen conscientment o no en l’obra literària concreta i li donen una major amplitud. La creativitat no consistiria aquí tant a fer frases o versos, jocs de sons o de mots, com a utilitzar-ne de previs, d’una determinada manera i amb una determinada intenció per reforçar el missatge o la comunicació elemental de l’obra i al·ludir de passada a d’altres connexions. Aquesta utilització no s’esgota en cites explícites. Les al·lusions poden ser no marcades i també així actuen sobre la recepció i el plaer del lector atent. Caldrà que el traductor no les oblidi si no vol fer fonedissos aspectes importants de l’obra. Això és el que he intentat de formalitzar en la meva tesi.
Imaginem un fragment de novel·la:
«—El passat m’és aliè. No el recordo, no el visc.
—Beu-te el te —li digué la seva dona.
El Lluís, pensarós, es va dir als llavis una cullerada de te, on havia deixat reblanir-se un bocí de magdalena.»
Imagineu-vos el context que més us abelleixi, en el qual es pot perdre l’al·lusió evident a Proust. No el diccionari ni gran part de la bibliografia donaran pistes vàlides al traductor si no coneix Proust. La sospita d’al·lusió es torna evidència quan comprovem que el suposat autor ha calcat la traducció de J. Vidal i Alcover, i per tant ha tingut la intenció de lligar el fragment als records que despertà la famosa magdalena.
Si en una altra obra trobem: «Feia temps que el Manolo era a Barcelona, però encar ano sabia que els jutges mengen fetge», l’hipotètic traductor es pot trobar perdut davant la rebuscada al·lusió a una frase revessa catalana, usada amb el propòsit que sigui.
Certs autors, certes escoles han fet de la utilització de frases o recursos preexistents un element de la seva obra, de vegades important. El dadaisme utilitza el collage i és coneguda la recepta de Tristan Tzara per escriure poemes amb paraules retallades d’un diari unides a l’atzar, o l’estil d’Apollinaire de qui Ramón Gómez de la Serna diu: «En comptes de cercar el to rar, prestigiós, el terme que brilla per si sol, en una paraula, tot allò que desfà el clixé, donant a la prosa i al vers l’aspecte d’una llengua creada per ell, Apollinaire va procurar omplir la seva obra de frases corrents, dels epítets usats fins que ja estan una mica rebregats, de paraules que els periodistes empren constantment».
Però no cal recórrer a escoles molt concretes de l’avantguardisme. En qualsevol obra literària d’una certa complexitat, el traductor haurà de rastrejar mutltitud d’al·lusions, de frases fetes, de cites, de jocs i cançons que són presents i no sempre evidents a l’obra. El traductor d’Els plàtans de Barcelona, de V. Móra haurà de saber que en unes poques pàgines trobem cites de La Fontaine, al·lusions cinematogràfiques, a un bolero de moda en una determinada epoca, al cartell de «Reservado el derecho de admisión» d’«El Oro del Rhin», als retrats de Franco pintats als carrers de la postguerra o a la publicitat dels vestits de primera comunió de Casarramona, i haurà de reexpressar tot això en la seva llengua, amb una intensitat i expressivitat equivalents, si no vol trivialitzar o fer incomprensible la traducció. Als Anònims de M. de Pedrolo trobarà preguntes, informacions, documents oficials, culs de paperera, claus secretes, clixés, respostes imprevisibles precisament perquè trenquen el clixé previsible, etc., que el pur argument no explicita però que en són part. Quines dificultats no presentarien molt «esquinçalls» d’una obra de Pi de Cabanyes o les locucions reactivades de Pere Calders? Però no cal continuar i em limito a exemples agafats al vol de la memòria. Qualsevol peça literària, no pas en obres localistes sinó en moltes d’universals, compta, en més o menys grau, amb connotacions a les quals caldrà que el traductor procuri l’accés, per coneixement de la societat en què s’ha produït l’obra i no solament de la llengua, o bé, quan és té l’avantatge de traduir llibres procedents d’àrees de gran organització cultural, per la poossibilitat de recórrer a una bibliografia rica i a una informació precisa per a una traducció artística fidel, en què es compleixi la regla de tres segons la qual l’obra original és al lector original com la traducció ho és al lector, sense oblidar que l’obra no pertany al traductor sinó a l’autor original.
Això és un desideratum difícilment assolible, ho sé. Però tot allò que ens hi acosti ens acostarà a una traducció artística correcta, equivalent. Això no vol dir que no hi hagi altres tipus de traduccions absolutament útils, amb notes a peu de pàgina, aclariments i introduccions crítiques, i tots podem estar orgullosos de les traduccions de la Bernat Metge, per exemple. Però en la traducció de l’Ulisses de J. Joyce intentava trobar el lector equivalent i ser fidel a la intenció de l’autor, allunyada d’aclariments mastegats i cultes; si de cas els aclariments se’ls havia de buscar el lector i donar feina als crítics que estudiessin l’obra, o a mi mateix a l’hora de fer-ne l’estudi. Ellman, el biògraf de Joycce, ens explica que quan Max Eastman li va preguntar per què no proporcionava algun ajut al lector, Joyce replicà «Sabeu? La gent no valora res si no ho rampinya. Fins i tot un gat de teulada més s’estimaria engrapar un os d’una pila d’escombraries que dependre de la costella ben cuiteta del vostre plat»
És feina del traductor anar a pescar d’on procedeixen les al·lusions, sobretot les no marcades, de l’obra, localitzar-les i reexpressar-les en la llengua de la traducció, amb la mateixa eficàcia. Formalitzar els camps de procedència de les frases i dels recusos lingüístics ens pot ajudar molt a l’hora de posar-los a l’obra que traduïm.
Per això m’ha semblat útil establir una dualitat de camps de procedència en allò que he anomenat la llengua de tribu i la llengua de polis. La llengua de tribu pertany a un camp tradicionalment oral, lligat als nivells que de vegades es consideren «baixos» del llenguatge, en el sentit que pertanyen al contacte directe. La llengua de polis és lligada tradicionalment als mitjans escrits, si bé l’actual empenta dels mitjans audiovisuals, li dóna unes possibilitats de tot tipus, sense precedents. Permet la comunicació a distància, l’organització social i científica, la creació d’ideologies abstractes i d’operativitat a gran escala. Els ponts entre els dos camps són precisament els mitjans de comunicació i l’escola.
La tribu educava i educa directament els seus components, de manera directa, emotiva, i a la seva manera, les frases i cançons, les deprecacions, refranys i sortilegis eren resposta a un món concret. A través de la llengua aprenem el nom del cos i el ritme i el pas del temps, fem l’aprenentatge de la mateixa llengua amb embarbussaments per a l’habilitat fonètica, amb dobles sentits per a l’agudesa semàntica, amb construccions especials semàntico-sintàctiques. La llengua donava fórmules, producte de l’experiència, que ens fornien dades per a l’observació i per al judici. O s’embrancava en fórmules màgiques o en lleures de poemes i cançons. La polis gestiona el panem et circenses; l’economia, la vida i el lleure d’una societat; crea els metallenguatges de la ciència, de la tecnologia, de diverses especialitzacions; segrega ideologies; organitza esglésies; universalitza la literatura. Hi ha interferencies, conglomerats, influències mútues, que fan difícil l’encasellament. Però l’adscripció d’expressions d’una obra, previ l’estudi atent, a una de les parts següents, pot facilitar l’equivalència traductora o acostar-s’hi prou: LLENGUA DE TRIBU, 1: Cos i entorn, 2: Llengua, 3: Observació i judici, 4: Misteri i spell, 5: Versos, contalles, cançons. LLENGUA DE POLIS, 6: Organització i pràctica socials, 7: Ciència i especialització, 8: Ideologia, 9: Religió positiva, 10: Literatura culta. ELS PONTS, 11: L’escola, 12: Mitjans de comunicació.
Amb tots els exemples de l’inici de l’article es pot veure potser per on van els trets, i possiblement es poden adscriure a algun dels apartats d’una formalització que segurament no esgota totes les possibilitats, que és susceptible de correcció o desenvolupament, però que constitueix una aproximació a un fenomen de l’obra literària que el traductor no pot passar per alt. A mi m’ha fet un notable servei pràctic. És un camí per aprendre, per procurar de no ser traïdor (traïdor a què, si no copsem l’al·lusió repetida?), ni que sigui per massa prudència (una altra al·lusió, encara).
MALLAFRÈ, Joquim. 1988. “Traducció i connotacions. Una feina sense remordiments”, Lletra de canvi 3, 7-9.