XX
DE LA NATURA DE L'UNICORN E DE LA SUA SIGNIFICACIÓ

Lo unicorn si és una bestia de les pus cruels qui sien, e no ha sinó un corn, lo qual ha devant, entre abdosos los ulls, e ha'l tan fort [e tan agut] que no és alguna armadura qui li stigués devant, ni no és algun hom qui'l pogués pendre si donchs no'l trobava durment, Mas la sua pròpria natura és aquesta : que com ell veu alguna fembra puncella e verga [qui li ve devant] ten gran odor li ve de la sua virginitat que de mantinent se dorm als seus peus, e en aquesta manera lo cassador lo pren e l'alciu, car sab que aquesta és la sua natura.

Aquest unicorn significa una manera de cruels hòmens de aquest món qui són stats tan malvats e tan cruels, que no és algun hom que ells no conquiren ab lur malea. Axí com fo sent Pau, qui perseguí malament tots los cristians els alepidave els marturiave; mas com nostre senyor Déu Jesucrist, qui nasqué de la verga punçella, nostra dona sancta Maria, li mostra e li dix : "Pau, Pau, ¿per què.m persegueys?", e sent Pau, qui viu la resplandor del fill de la verga Maria, sí fo ple de la odor de nostre senyor Déu, e caech en terra com a mort, e, d'aquella hora ensa, tots los mundenals delits foren mortificats en ell, e a la fi volch pendre mort corporal per nostre Senyor, e fo scapsat en Roma, ab sent Pere ensemps, en un jorn. E axí s'esdevench de molts, e fa vuy en die.

 

XXXIX
DE LA NATURA DE LA BELLENA E DE LA SUA SIGNIFICACIÓ

La bellena sí és un peix molt gran, la qual, quant hom la troba e la veu sobra mar, los marinés se pensen que sia illa, e ormegen-hí lur leny, e pugen-hi de sobre [per cuynar e] per fer foch e altres coses; e com la bel!ena sent la calor del foch, entra-se'n, e fa parir lo leny e los hòmens [qui dessús li són].

Aquesta bellena podem acomparar a aquest món; que axí com la bellena fa parir tots aquells quí s'i fien, semblant és d'aquest món, que com més hom s'i fia, aytant més és enganat. Car nós veem que emperadors, e reys, e prínceps, e comtes, o de qualsevltlla dignitat sien, axí leugerament se moren o perden lurs senyories, o mullers o infants, com un pobre home; e aytant com més han, aytant ho planyen més, com ho desemparen ne ho han a lexar.

E aquell qui més se confia en aquest món, més se lunya de la amor de Déu. E donchs, pus que lo món se lunya de aquells qui més s'i confien, e's met desots, cové que'ls fassa parir, [axí com fa la bellena en aquells qui s'i fien ni li estan de sobra]

 

XLII
DE LA NATURA DE L'ORIFANT E DE LA SUA SIGNIFICACIÓ

L'orifant si és una gran bèstia, la major que hom sàpia, e ha moltes belles natures. E és tant poderós, que no és algun hom qui mal li pogués fer, sinó que hom lo pren o l'alciu ab gran enginy, so és: que ell no ha alguna junctura en les cames, e com vol dormir, ell s'apitra en qualque arbre, per so car, sis gitave en terra, jamés no se'n poria lavar per si mateix; e en aquesta guisa dorm es posa tota vegada que vol dormir. E com los cassadors troben aquell arbre on ell és vesat de dormir, serren-lo [a la calç a l'entorn], si que a penes se pot sostenir; e com l'orifant s'i vol apitrar e dormir, l'arbre li fall, e ve en terra ab l'arbre ensemps ; e en aquesta manera los cassadors lo maten.

Aquest orifant podem comparar a una manera d'omens d'aquest món, e l'arbre podem acomparar en aquest món, e lo cassador podem acomparar al diable. Car axi com lo orifant no ha junctures en les cames, per que no.s pot doblegar, axí hi ha homens tant superbiosos que no han en si alguna subtilitat, e tot lur enteniment és en les speranses terrenals, en les quals speranses se troben tot die ínganats aquells qui s'i apitren. Car los homens s'apitren [es recolzen], alguns en lurs riqueses, altres en lur forsa, altres en lur proea e altres en lurs parents, e lo diable sta apperellat, qui quant veu que més se confia [e.s té per pus assegurat] en aquestes speranses vanes, adonchs ell lo fa parir ab aquelles. Car aytant com més I'ome se fia en les coses mundanes, aytant més se parteix de la amor de Déu, e Déu se lunya més d'ell ; e en ao que Déu se parteix de l'om, e l'om de Déu per los seus peccats, sí ha lo diable forsa e poder sobra ell, per que .I fa parir en anima e en cors, e ac;o se troba per molts aximplis.

Encara ha l'orifant una altra natura: que com ve al temps que deu infantar, sí se'n va en un flum de ayga lo qual se appella Eufratres, e dins aquell flum ell fa sos fills, per so car si.ls fahia en terra no.s poria lavar. E com l'orifant mascle sab que sos fills són nats, mantinent hi corre per pahor que ha de un dragó qui habita en aquell flum, lo qual és molt verinós, perque nols pogués mal fer.

Aquesta natura que l'orifant ha en si nos demostra. que nós, ab pura intenció e ab gran providencia, nos deuriem gardar que no cayguéssem en tal peccat hon no'ns poguéssem relevar. Que fort és perillosa cosa a l'hom de relevar-se pus que és caygut en peccat, car si no era la misericordia e la gracia que Déus nos fa, jamés per la nostra bondat no’ns poríem relevar.

Encara, deuríem totes nostres obres fer ab gran providència per tal que’l diable no les nos pogués enverinar ab algun mal verí; que si nos donàvem tot quant havem, per amor de Déu, a pobres, e tots temps dejunàvem ab pa e ayga, e dehíem totes les hores del die e de la nit, e rebíem martiri de nostros cosos, axí com féu sent Lorenç, qui fo rostit, sí les nos poria lo diable enverinar leugerament -que no ho conexeríem-, solament ab vanaglòria, e hauríem perdut tot quant hauríem fet de bé.

Per què nós devem fer so que farem a entenció solament per amor de nostre senyor Déu Jesucrist, lo qual se volch liurar a martiri per la nostra amor.

 

XLII
LO FENIS

Lo fenis és un hocell que ha una cresta que li toca fins al coll, e ha plomes de color de çera e de roses, e viu bé CCCC fins a V cents anys. E com ve que és fort envelit, ell ajusta de la pus sequa lenya que ell pot trobar, e fa'n un gran munt halà hon él conex que lo sol fir més, ab més fervor, e met-se dejús la lenya, e bat les ales tro que a 'quella lenya se pren foch per la gran calor del sol; e axi's crema ell matex, ab la lenya ensemps. E de la çendra que fa, de nit cau-hi lo rós, e fa's un verme, e aquell verme crex tant, que fa un poch, lo qual per tostemps torna axí com lo fènix, e viu tro al demundit temps. E axí no n'és sinó hu, null temps, qui's crema, axí com demunt és dit; [es diu "semper vivens"].

Aquest fènix, que en aquesta manera mor e nex, nos demostre lo poder de Déu com ha fetes les criatures de diverses semblanses, e creades naturalment, sens acostament de çement natural, per ço que conega hom que ell és Déu totpoderós e creador, [e no li és posible a ffer totes coses que Déu ha creades dejús lo çell. Mostren e manifesten en Déu a conèxer, per què nostre Senyor nos mostre que axí ho poguere haver fet d'ome e de totes al tres creatures, les quals ha ordenat que's fassen naturalment, ab ajustament de mascle e de fembra, ab la çemensa que ix del mascle, a mostrar nós com és poderós de fer creatió naturalment e sens natura.]

Bestiaris. 2 vols. A cura de Javerio Panurzio. Barcelona: Barcino i Fundació Jaume I, 1988 (Els Nostres Clàssics, 91-92)

“Llibre de les bèsties”, dins Fèlix o Llibre de les meravelles del món

Un dia s’esdevenc que lo rei hac entendre* en un gran fet que es fo esdevengut en son regne, e aconsellà’s ab lo Gall e ab Na Renard. Lo Gall dix al rei que no era suficient a consellar lo rei en tants grans afers, sens altres companyons; e consellà al rei que es cregués de consell*, car no era honor de rei que es minvàs de consell*, del qual consell s’era aminvat puixes que en fo menys* la Serpent e el Lleopard e l’Onça e el Llop. Per bo tenc lo rei que faés consellers, e hagra’ls fets, tro que Na Renard dic aquestes paraules:
―En una terra s’esdevenc que havia un hom, a qui Déus havia dada tanta de ciència, que entenia tot ço que deien les bèsties e los aucells. Aquella ciència havia Déus donada a aquell hom sobre tal condició, que de res que oís ni entenés de ço que dirien les bèsties ni los aucells, no digués a neguna persona, e aquell dia que ho diria, que morís*. Aquell hom havia un hort, en què un bou tirava d’una sínia, e un ase aportava los fems on hom femava aquell hort. Esdevenc-se un vespre que lo bou fo enutjat, e l’ase l’aconsellà que lo vespre no menjàs la civada, per ço que l’endemà no el mesés* hom a tirar la sénia, e que pausàs. Lo bou estec a consell de l’ase e no menjà lo vespre la civada. L’hortolà cuidà’s que el bou fou malalte, e mès l’ase en son lloc a tirar la sénia. Tot aquell dia tirà l’ase la sénia ab molt gran treball. Can venc a la nit, ell venc a l’establa, on atrobà lo bou que jasia* e sejornava. L’ase plorà denant lo bou, e dic aquestes paraules: «Lo senyor», dix l’ase, «ha en volentat que et vena* a un carnisser, car cuida’s que sies malalte, e per ço, ans que no t’aucia, és bo que tu torns* a ton ofici, e no dons* semblant que sies malalte». Aquestes paraules dix l’ase al bou, per ço que hom no el tornàs a tirar la sínia, qui li era de major treball que los fems que aportava. Lo bou hac paor de morir e menjà aquella nit civada, e fo semblant que fos garit*. Aquell hom, qui era senyor del bou e de l’ase, entès ço que havien dit lo bou e l’ase, lo qual hom se ris* denant sa muller de ço que l’ase e el bou deien. La muller d’aquell hom volc saber son marit de què es reia, e ell no li ho volc dir. Sa muller li dix que no menjaria ni beuria, e que es lleixaria morir, si son marit no li ho deia. Tot aquell dia e tota la nit endurà la mala muller que no volc menjar ni boure. Lo marit, que molt l’amava, dic que li ho diria, e féu son testament; e aprés lo testament, volc dir a sa muller ço de què s’era ris*. Mas, jo oí ço que el ca dix al gall, e ço que el gall respòs al ca.
―E com fo açò? ―dix lo Lleó a Na Renard.
Na Renard recontà al Lleó, e dix que dementre l’home feia son testament, lo gall cantà, e lo ca reprès lo gall, que canatava, pus que son senyor devia morir. Molt se meravellà lo gall com lo ca l’havia reprès de son cantar, e lo ca li recontà com son senyor devia morir, e volia morir, per ço que sa muller visqués. Respòes lo gall, e dix que bé estava que morís, car àvol hom era, car no sabia ésser senyor d’una fembra. Adoncs lo gall cridà deu gallines que havia, e totes les féu ajustar en un lloc, e feia d’elles ó que es volia. Açò féu lo gall en significança que lo ca s’aconsolàs de la mort de son senyor. Ambdosos se consolaren de la mort de son senyor, e lo gall cantà, e lo ca s’alegrà. «Companyó», dix lo ca al gall, «si tu haguesses tan folla muller com ha mon senyor, ¿què li faeres*, si es fos aventura* que en aquest cas t’aportàs de mort, en què ha aportat mon senyor?». Adoncs lo gall dix que si ell fos en lloc de son senyor, que ell tallaria cinc vergues d’un magraner que havia en l’hort, e que batria tant sa muller, tro totes les hagués trencades, e fasés menjar e beure sa muller, o que la lleixàs morir de fam e de set. L’hom, qui hac entès les paraules que el ca e el gall havien dites, se llevà del llit, e féu ço que lo gall havia aconsellat; e sa muller, con fo bé batuda, menjà e bec*, e féu tot ó que son marit volc.
Can Na Renard hac recontat l’eximpli damunt dit, ell dix que lo Gall era tan savi, que ell sabria aconsellar en totes coses, e per açò no calia que lo rei se cresqués* de consell; e majorment com en multitud de consellers ha trop gran desvariament de diverses entencions e opinions e volentats, per la qual multitud és moltes vegades torbat consell de príncep.
Con Na Renard hac parlat, e lo Gall dix aquestes paraules:
―Un papagai estava en un arbre ab un corb; e dejús l’arbre havia un simi qui havia posada llenya sobre una lluerna, car cuidava’s que fos* foc, e bufava en aquella llenya per entenció que faés foc en què es calfàs*. Lo papagai cridava al simi, e deia―li que no era foc, ans era lluerna. Lo corb dix al papagai que no volgués castigar ni adictrinar aquell qui no rebia consell ni correcció. Moltes vegades dix lo papagai al simi que lluerna era, e que no era foc ço que es cuidava que fos foc; e lo corb totes vegades reprenia lo papagai, com volia endreçar ço que naturalment és tort. Lo papagai davallà de l’arbre e acostà’s al simi, per ço que li pogués mills dar a entendre ço de què el reprenia; e tan prop s’acostà lo papagai del simi, que lo simi lo pres e l’aucís.
Con lo Gall hac dit aquest eximpli, lo rei hac opinió que per ell ho digués*, e féu un semblant escrú contra el Gall, en semblant de mala volentat. E adoncs Na Renard pres lo Gall e l’aucís, e el menjà denant lo rei.
Can Na Renard fo tan solament conseller del rei, e lo Conill fo lo cambrer del rei, e lo Paó fo porter, adoncs fo Na Renard en gran benanança, e feia del rei tot ço que es volia. Dementre que Na Renard estava en esta benanança, ell* membrà en la traïció la qual havia concebuda contra el reu, adoncs con dix a l’Orifany fos rei. Volenter esteguera* Na Renard en l’estament en què estava, mas hac temor que l’Orifany no la descobrís; e per açò fo en volentat que tractàs la mort del rei, per ço que atesés* a l’Orifany ço que li havia promès.

*
hac entendre: hagué d’entendre, de dictaminar
que es cregués de consell: que s’assessorés amb el consell
que es minvàs de consell: que estigués sense consell
en fo menys: n’havien desaparegut (del consell)
morís: moriria
mesés: posés
jasia: jeia
que et vena: de vendre’t
torns: tornis
dons: donis
garit: guarit
se ris: rigué
s’era ris: havia rigut
faeres: faries
si es fos aventura: si s’escaigués
bec: begué
se cresqués: augmentés
fos: era
es calfàs: s’escalfés
digués: deia
ell: ella (Na Renard)
esteguera: hauria estat
atesés: atenyés, aconseguís

Per significança de les set planetes, qui són corsos celestials e governen e ordonen los corsos terrenals, departim aquest Llibre de Cavalleria en set parts, a demostrar que los cavallers han honor e senyoria sobre lo poble a ordonar e a defendre. La primera part és del començament de cavalleria; la segona és de l'ofici de cavalleria; la tercera és de l'examinació qui cové ésser feta a l''escuder con vol entrar en l'orde de cavalleria; la quarta és de la manera segons la qual deu ésser fet cavaller; la quinta és de ço que signifiquen les armes de cavaller; la sisena és de les costumes que pertanyen a cavaller; la setena és de la honor qui cové ésser feta a cavaller.

En una terra s’esdevenc(1) que un savi cavaller, qui llongament hac mantengut l’orde de cavalleria en la noblesa e força de son alt coratge, e saviesa e ventura l’hagren(2) mantengut en la honor de cavalleria en guerres e en torneigs, en assauts e en batalles, elegí vida ermitana con viu que sos dies eren breus e natura li defallia per vellesa a usar d’armes. Enadoncs desemparà sos heretatges e heretà sos infants; e en un boscatge gran, abundós d’aigües e d’arbres fructuoses féu sa habitació, e fugí al món, per ço que lo despoderament de son cors, en lo qual era esdevengut per vellesa, no el deshonras en aquel les coses on saviesa e aventura llong de temps l'havien tengut honrat. On per açò, lo cavaller cogita en la mort, remembrant lo traspassament d'aquest segle en l'altre,(3) e entès(4) la sentència perdurable a la qual havia a venir.

En un bell prat hac(5) un arbre molt gran, tot carregat de fruit, on lo cavaller vivia en aquella forest. Dessots aquell arbre hac una fontana molt bella e clara, de la qual era abundós lo prat e els arbres qui li eren entorn; e lo cavaller havia en costuma tots jorns de venir en aquell lloc adorar e contemplar e pregar Déu, al qual fasia (6) gràcies e mercès de la gran honor que li havia feta tots temps de sa vida en est món.

En aquell temps, en l'entrada del gran hivern s'esdevenc que un gran rei, molt noble e de bones costumes bé abundós, hac manades corts; e per la gran fama qui fon per la terra de sa cort, un asaut escuder, tot sol en son palafrè cavalcant, anava a la cort per ésser adobat a novell cavaller. On, per lo treball que hac sostengut(7)de son cavalcar, dementre que anava en son palafrè, adormí's. E, en aquella hora, lo cavaller qui en la forest faïa sa penitència fon vengut(8) a la font contemplar Déu e menysprear la vanitat d'aquest món, segons que cascun jorn havia acostumat.

Dementre que l'escuder cavalcava enaixí, son palafre eixí del camí e mès-se(9) per lo boscatge; e anà tant lla on li plac(10) per lo boscatge, tro esdevenc en la fontana on lo cavaller estava en oració. Lo cavaller, qui viu(11) venir l'escuder, lleixà sa oració e assecse(12) en lo bell prat a l'ombra de l'arbre, e començà a llegir a un llibre que tenia en sa fauda. Lo palafrè, con fo a la font, bec(13) de l'aigua; e l'escuder, qui sentí en dorment que son palafrè no es movia, despertà's e viu denant si lo cavaller, qui fo molt vell, e hac gran barba e llongs cabells e romputs vestiments, per la vellea e per la penitencia que fasia, fo magre e descolorit e, per les llàgremes que gitava, sos ulls foren apoquits e hac(14) esguard de molt sancta vida. Molt se meravellà la un de l'altre, car lo cavaller havia llongament estat en son ermitatge, en lo qual no havia null hom vist depuis que hac desemparat lo món e es lleixa de portar armes; e l'escuder se meravellà fortment con era esdevengut en aquell lloc.

L'escuder davallà de son palafrè saludant agradablement lo cavaller, e lo cavaller l'acollí on pus bellament poc(15), e assegren-se en la bella herba un prés de l'altre. Lo cavaller, qui conec que l'escuder no volia primerament parlar -per ço car li volc(16) dar honor-, parlà primerament e dix:(17)

-Bell amic, qual és vostre coratge, ni on anats,(18) ni per què sóts ací vengut?

-Sènyer -dix l'escuder-, fama és per llongues terres que un rei molt savi ha manada cort e farà si mateix cavaller, e aprés farà cavallers altres barons estranys e privats. On, per açò jo vaig a aquella cort, per ésser novell cavaller; e mon palafrè, dementre que jo m'adormia per lo treball que he haüt(19) de les grans jornades, ha'm amenat en aquest lloc.

Con lo cavaller ausí parlar de cavalleria, e remembrà l'orde de cavalleria e ço que hi pertany a cavaller, adoncs gità un sospir e entrà en consirer, membrant en l'honrament en lo qual cavalleria l'havia llongament mantengut. Dementre que lo cavaller cogitava en si mate ix, l'escuder li demana de què -era son consirer. Lo cavaller dix:

-Bell fill, mos pensaments són de l'orde de cavalleria, e del gran deute en què és cavaller con mantenga l'alta honor de cavalleria.

L'escuder pregà lo cavaller que li dixés l'orde de cavalleria qual és, ni per qual manera hom lo pot mills honrar e conservar en la honor que Déus li ha donada.

-Com, fill! -ço dix lo cavalIer-, ¿e no saps tu qual és la regla e l'orde de cavalleria? Car negun cavaller no pot mantenir l'orde que no sap, ni pot amar son orde ni ço que pertany a son orde, si no sap l'orde de cavalleria ni sap conèixer lo falliment que sia contra son orde; ni negun cavalIer no deu fer cavaller si no sap l'orde de cavalleria, car desordonat cavaller és qui fa cavaller e no li sap mostrar les costumes qui es pertanyen a cavaller.

Dementre que el cavaller deia aquestes paraules e reprenia l'escuder qui demanava cavalleria, l'escuder demana al cavaller:

-Sènyer, si a vós plasia que em dixéssets(20) l'orde de cavalleria, assats me sent coratge(21) que l'orde apendria, e que seguiria la regla e l'orde de cavalleria.

-Bell amic -ço dix lo cavaller-, la regla e l'orde de cavalleria és en aquest llibre en lo qual jo llig(22) alcunes vegades, per ço que em faça remembrar la gràcia e la mercè que Déus m'ha feta en aquest món, per ço car honrava e mantenia l'orde de cavalleria a tot mon poder;(23) car en així con cavalleria dóna tot ço que pertany a cavaller, en així cavaller deu donar totes ses forces a honrar cavalleria.

Lo cavaller lliura la llibre a l'escuder; e con l'escuder l'hac llest,(24) en la qual entès que cavaller és un de mil hòmens elet(25) a haver pus noble ofici que tots, e hac entesa la regla e l'orde de cavalleria, adoncs consirà un petit e dix:

-Ah, sènyer Déus!, beneit siats vós qui m'havets aduit(26) en lloc e en temps con jo haja coneixença de cavalleria, la qual he llong temps desirada, sens que no sabia la nobilitat de son orde, ni l'honrament en què Déus ha posats tots aquells qui són en l'orde de cavalleria.

-Amable fill -dix lo cavaller-, jo són(27) prés de la mort e mos dies no són molts; on, con aquest llibre sia fet per retornar la devoció e la lleialtat e l'ordonament que cavaller deu haver en tenir son orde, per açò, bell fill, portats-vos-en aquest llibre a la cort on anats, e mostrats-lo a tots aquells qui volen ésser cavallers novells. Guardats-lo e car lo tenits,(28) si amats orde de cavalleria. E con serets adobat a novell cavaller. retornats per aquest lloc e digats-me quals són aquells qui seran fets novells cavallers e no hauran estats obedients a la doctrina de cavalleria.

1. s’esdevingué
2. l’hagueren
3. el pas d'aquesta vida a l'altra.
4. entengué.
5. hi havia.
6. feia.
7. per l’esforç que havia fet.
8. vingué.
9. s'endinsà.
10. plagué.
11. veié.
12. s'assegué.
13. begué.
14. tenia.
15. pogué.
16. volgué.
17. digué.
18. aneu.
19. hagut, fet.
20. diguéssiu.
21. em veig prou capa!.,.
22. llegeixo.
23. amb totes les meves forces.
24. l'hagué llegit.
25. elegit.
26. dut.
27. sóc.
28. aprecieu-lo.

I. Del començament de cavalleria

Defallí caritat, lleialtat, justícia e veritat en lo món. Començà enemistat, deslleialtat, injúria e falsetat. E per açò fo error e torbament en lo poble de Déu, qui era creat per ço que Déus sia amat, conegut, honrat, servit e temut per home.

Al començament, con fo en lo món vengut menyspreament de justícia per minvament de caritat, covenc que justícia retornàs en Son honrament per temor. E per açò de tot lo poble foren fets milenaris, e de cascun mil fo elet a triat un home pus amable, pus savi, pus lleial e pus forts, e amb pus noble coratge, ab més d'ensenyaments e de bons nodriments que tots los altres.

Encercat fo en totes les bèsties qual és pus bella bèstia e pus corrent e que pusca sostenir més de treball, ni qual és pus covinent a servir home. E car cavall és la pus noble bístia e la pus covinent a servir home, per açò de totes les bèsties hom eleec(1) cavall e donà-lo a l'home qui fo elet de mil hòmens. E per açò aquell home ha nom cavaller.

Con hom hac ajustada la pus noble bístia al pus noble home, enaprés covenc que hom elegués e triàs, de totes les armes, aquelles que són pus nobles e pus covinents a combatre e a defendre hom de nafres e de mort. E aquelles armes hom dona e aproprià e cavaller. Qui vol, doncs, entrar en l'orde de cavalleria, aesmar e pensar li cové lo noble començament de cavalleria; e cové que la noblea de son coratge e son bon nodriment se concord e es covenga ab lo començament de cavalleria, car, si no ho tala, contrari seria a l'orde de cavalleria e a sos començaments. E per ço no es cové que l'orde de cavalleria reeba sos enemics en sos honraments, ni aquells qui són contraris a sos començaments.

Amor e temor se covenen contra desamor e menyspreament; e per açò covenc que cavaller, per noblea de coratge e de bones costumes, e per la honor tan alta e tan gran la qual li és teta per elecció, e per cavall, e per armes, fos amat e temut per les gents, e que per la amor retornàs caritat e ensenyament, e per la temor retornàs veritat e justícia.

Home, en quant ha més de seny e d'enteniment, e és de pus forts natura que fembra, pot ésser millor que fembra; car, si no era tan poderós a ésser bo com la tembra, seguir s'hia(2) que bondat e força de natura fos contrari a bonea de coratge e de bones obres. On, enaixí con home per sa natura és pus aparellat a haver noble coratge e a ésser bo que la tembra, enaixí home és pus aparellat a ésser àvol que la fembra; car, si no era, no seria digne que hagués major nobilitat de coratge e major mèrit d'ésser bo que fembra.

Guarda, escuder, que faras si prens l'orde de cavalleria; car, si est(3) cavaller, tu reeps l'honrament e la servitud qui es cové als amics de cavalleria, car, en quant has pus nobles començaments, est pus obligats a ésser bo e agradable a Déu e a les gents; e si est àvol, tu est lo major enemic de cavalleria e est pus contrari a sos començaments e a son honrament.

Tant és alt e noble l'orde de cavalleria, que no basta a l'orde que hom lo faés(4) de pus nobles persones, ni que hom li donàs les pus nobles bísties ni les pus honrades armes; ans covenc que hom faés senyors de les gents aquells hòmens qui són en l'orde de cavalleria. E car senyoria ha tanta de nobilitat, e servitud ha tant de sotsmetiment, si tu qui prens l'orde de cavalleria est vil ni malvat, pensar pots qual injúria fas a tos sotsmeses e a tos companyons qui són bons; car per la viltat en què est, deuries ésser sotsmès, e per la nobilitat dels cavallers qui són bons, est indigne que sies apellat cavaller.

Elecció ni cavall ni armes ni senyoria encara no abasta a l'alta honor qui pertany a cavaller, ans cové que hom li dó(5) escuder e troter qui el servesquen e qui pensen de les bèsties. E cové que les gents aren e caven e traguen mal, per ço que la terra lleu(6) los fruits on viva(7) cavaller e ses bèsties, e que cavaller cavalc e senyoreig e haja benanança d'aquelles coses on los homens han maltret e malanança.

Ciència e doctrina han los clergues, Con pusquen e sàpien(8) e vullen amar, conèixer e honrar Déu e ses obres, e que donen doctrina a les gents e bon eximpli en amar e honrar Déu; e per ço que sien ordenats a(9) aquestes coses, aprenen e estan en escoles. On, enaixí con los clergues, per honesta vida e per bon eximpli e per ciència, han orde e ofici con enclinen les gents a devoció e a bona vida, enaixí los cavallers, per noblea de coratge e per força d'armes, mantenen l'orde de cavalleria, han l'orde en que són per ço que enclinen les gents a temor, per la qual temen a fer falliments los uns hòmens contra los altres.

La ciència e l'escola de l'orde de cavalleria és que cavaller faça a son fill mostrar de cavalcar en son jovent; car si l'infant en son joven no aprèn a cavalcar, no ho porà apendre en sa vellesa. E lo fill del cavaller cové que, dementre que és escuder, sàpia pensar de cavall; e lo fill de cavaller cové que sia enans sotsmès que senyor, e que sàpia servir senyor car, en altra manera, no coneixeria la nobilitat de sa senyoria con seria cavaller. E per açò lo cavaller deu sotsmetre son fill a altre cavaller, per açò que aprenga a tallar e a guarnir, e les altres coses qui es pertanyen a la honor de cavaller.

Qui ama orde de cavalleria cové que, enaixí com aquell qui vol ésser fuster ha mes ter maestre qui sia fuster; e aquell qui vol ésser sabater cové que haja rnaestre qui sia sabater, enaixí qui vol ésser cavaller cové que haja maestre qui sia cavaller; car enaixí és descovinent cosa que escuder aprena(10) l'orde de cavalleria d'altre home mas d'home qui sia cavaller, con seria descovinent cosa si el fuster mostrava a l'home qui vol ésser sabater.

Enaixí con los juristes e els metges e els clergues han ciència e llibres, e oen(11) la lliçó e aprenen llur ofici per doctrina de lletres, tant és honrat e alt l'orde de cavaller, que no tan solament abasta que a l'escuder sia mostrat l'orde de cavalleria per pensar de cavall, ni per servir senyor, ni per anar ab ell en fet d'armes, ni per altres coses semblants a aquestes; oc encara seria covinent cosa que hom de l'orde de cavalleria faés escola, e que fos ciència escrita en llibres, e que fos art mostrada així com són mostrades les altres ciències; e que los infants fills dels cavallers, en lo començament que apresessen(12) la ciència qui pertany a cavalleria, e enaprés que fossen escuders e que anassen per les terres ab los cavallers.

Si falliment no fos en clergues ni en cavallers, quaix a penes fóra falliment en les altres gents; car per los clergues hagra(13) hom devoció e amor a Déu, e per los cavallers temera hom injuriar son proïsme.

On, si los clergues han maestre e doctrina, e estan en escoles per ésser bons, e si tantes ciències són que estan en doctrina e en lletres, injúria molt gran és feita a l'orde de cavalleria con no és enaixí una ciència demostrada per lletres e que en sia feta escola, con és de les altres ciències. On, per açò, aquest qui compon aquest llibre soplega al noble rei e a tota la cort qui és ajustada a honor de cavalleria que sia satisfet e restituït a l'honrat orde de cavalleria qui és agradable a Déu.

1. elegí
2. se’n seguiria, voldria dir.
3. ets.
4. fes.
5. doni.
6. faci créixer.
7. dels quals visqui.
8. sàpiguen.
9. es preparin per a.
10. aprengui.
11. ouen, escolten.
12. aprenguessin.
13. tindria.

Ramon Llull. Llibre de l'orde de cavalleria. A cura d'Albert Soler i Llopart Barcelona: Barcino, 1988 (Els Nostres Clàssics, 127).

Acompanyaren-se memòria i volentat, e pujaren en lo munt de l'Amat, per ço que l'enteniment s'exalçàs, e l'amor se doblàs en amar l'Amat. (99)

Nuaven-se les amors de l'amic e l'Amat ab membrança, enteniment, volentat, per ço que l'amic e l'Amat no es partissen. (126)

Qüestió fo entre los ulls e la memoria de l'amic, car los ulls dehien mellor cosa és veer l'Amat que membrar-lo. (18)

Contemplava l'amic son Amat; s'asubtillava en son enteniment e enamorava's en sa volentat. E és qüestió per qual dels dos asubtillava pus fortement sa remembrança a remembrar son Amat. (339)

Eguals coses són propinqüitat e llunyedat, enfre l'amic e l'Amat. Car enaixí con mesclament d'aygua e de vi, se mesclen les amors de l'amic e l' Amat; e enaixí con calor e llugor, s'encadenen llurs amors. (50)

Oblida, un dia, l'amic son Amat, e membra un altre dia que l'avia oblidat. E en aquell dia en lo qual l'amic membrava que son Amat oblidat avia, fo l'amic en tristícia e en dolor e en glòria e en benanança, per oblidament e per membrança. (194)

Dehia l' amic a son Amat: -Tu est tot, e per tot, e en tot; e ab tot tu vull tot, per ço que haja e sia tot mi. -Respòs l' Amat: -No'm pots aver tot, sens que tu tot no sies de mi. -E dix l'amic: -Ajes me tot, e jo tu tot. (67)

Digueren a l'amic: -¿On vas? -Venc de mon Amat. -¿On vens? -Vaig a mon Amat. -¿Quan tornaràs? -Estaré ab mon Amat. -¿Quan estaràs ab ton Amat? -Aytant de temps con seran en ell los meus pensaments. (25)

Demanaren a l'amic: -¿Quals són tes riquees? -Respòs: -Les pobretats que sostenc per mon Amat. -E ¿qual és ton repos? -Lo llanguiment que en dona amor. (57)

Dix l'amic a son Amat: -En tu és mon sanament e mon llanguiment; e on pus fortment me sanes, pus creix mon llanguiment, e on pus me llangueix, mujor sanitat me dónes. (51)

Pus ivaçosa és amor
en coratge d'amador,
que llamp en resplandor. (38)

Alt est, Amat, en tes altees, a les quals exalces ma volentat, exalçada en ton exalçament ab ta altea, qui exalça en mon remembrament mon enteniment, exalçat en ton exalçament, per conèixer tos honraments, e per ço que la volentat n'aja exalçat enamorament, e la memòria n'aja alta remembrança. (290)

Glòria est, Amat, de ma glòria, e ab ta glòria, en ta glòria, dónes glòria, a ma glòria, qui ha glòria de ta glòria. Per la qual tua glòria, me són glòria, egualment, los treballs e los llanguiments qui’m vénen per honrar ta gloria ab los plaers e’ls pensaments qui’m vénen de ta glòria. (291)

Ramon Llull, Versicles del LLibre d'Amic e Amat extrets d'Álvaro Galmés de Fuentes, Ramon Llull y la tradición árabe. Barcelona: Quaderns Crema, 1999.