Poesies

Molt he tardat en descobrir ma falta,
per joventut, que em negà experimento
En un eas nou l'hom és mal coneixent
e ja pus fort havent raó malalta
per gran esforç de folla voluntat,
car tant com és la voluntat moguda
hom deu haver del seny major ajuda
si virtuós deu ésser nomenat.
Qui son camí verdader ha errat
per anar lla on vol sojorn haver,
és-li forçat que prenga mal sender
e mai venir a son lloc desijat.
Tal cas m'ha pres volent-me contentar
mon ferm valer per altre tant amant:
no ha trobat lo seu propi semblant,
car son esguard és verament amar.
L'enteniment en qui el juí no és clar
forçadament ha pendre opinions:
voluntat mou sofístiques raons,
fent-les valer e per bastants passar.
Sí com florí qui bona color ha
e no val res, coneguda sa llei,
n'ha pres a mí, que en pensa muntí rei
faent raons quals veritat desfà.
E, si pas mal, bon dret ha consentrà,
puix és dit foll cell qui serveix senyor
qui no pot fer content bon servidor
e per null temps negun dret juí fa;
e més, que mal administrador és:
al cavador dóna lloguer de metge,
en los llocs plans fa durar l'estret setge
e, fort castell, en terra tost l'ha mes.
Pren-me'n així com al grosser pagès
que ban sement en mala terra met:
altrecuidat, pensa haver bon esplet
d'aquell terreny qui buida los graners.
Assats ha seny qui no ha sentiment
per encercar e trobar la raó
e pren esment de mal del companyó:
per cas passat jutja lo seu presento
Seguint l'estil que natura consent
e ço que el seny en veure clar abasta,
negre forment no dóna blanca pasta
ne l' ase ranc és animal corrent:
tan poc sera que nulla dona senta
ne veja prim lo fin secret d'amor
si per amar no sofir gran dolor
i en sentiment triada en millers trenta.
Plena de seny, si algú mi esmenta,
tots los oents dien que só mellor,
pus flac e fort e callant amador,
ma voluntat faent d'amor serventa.

 

Sí com rictat no porta béns ab si
mas val aitant com cell qui n'és senyor,
amor no val mas tant com l' amador:
manxa bufant orgue fals no ret fi.
Amor val poc com tot enamorat
ha falsedat en son pits fals endosa
o és ajunt ab una tal esposa:
peguea és son dret nom apellat.
Amor no pot haver desordenat
ço que Déus fa, natura mijançant,
car home pec no pot ser fin amant
ne lo subtil contra sa qualitat.
Mal pendrà, pint en l'aigua, sa figura,
molt menys amor pendrà lo no dispost,
ne pot estar l'aigua dins un lloc rost:
així amor en cap d'hom foll atura.
Per ben amar ab angoixosa cura
en temps passat eren lladoncs volguts:
Ovidi el prous dix que amor és crescuts
per altra amor demostrant sa factura.
Verdader fon son dit esos presics
tant quant amor fon prop de coneixença,
mas en est cas entre ells ha malvolenlja,
tal, que no creu null temps sien amics.
Si fóssem nats, vós e jo, entre els andes,
lai quan amor amant se conqueria
sens praticar alguna maestria,
lo vostre cor no fóra tan inics.
En vós conec gran disposició
de fer tot ço que gentilea mana,
mas criament veig que natura engana,
car viure ab mals és d'hom perdició.
Per mal grair ne per mala saó
mon cor no pot amor desemparar;
devotament los me plau remembrar,
aquells passats, a qui don Déus perdó.
E, com seré trespassat d'aquest món,
lletres diran sobre la mia tomba:
«Plena de seny, no tingau a gran bomba
car per vós muir e vaig no sabent on».
Enveja és tal que tot primer confon
a tots aquells qui ab si la s'ajusten:
los envejats un poc ne molt no gusten
aquell mal tast que als envejosos fon.
Tal és amor, car jo, qui la m'ajust,
sent grans dolor s dant-me folls moviments
e vós haveu d'açò tals sentiments
com fort destral ha de tallar molt fust.
Sí com Adam pres mal del vedat gust
com sa muller li mostra mal camí
dient: «Adam, mengem d'aquest bocí
e semblarem a Déu, qui és tot just»,
ne pren a mi, car mon seny ha cregut
la voluntat fent-li promissió
que ben servint aconsegria do
que per null temps tal no fon conegut.
Per mal servir no cree l'haja perdut,
car, si els treballs hagués soferts per Déu,
cos gloriós fóra en lo regne seu
e ja, plorant, sovint me trobe mut.
Si em fos donat aquest temps en entendre
los grans secrets endosos en natura,
no fóra al món cosa que em fos escura;
dels fets divins, gran part ne pogra atendre.
Plena de seny, tot mon seny vull despendre
amant a vós sens algun grat cossegre
e durarà fins que del riu de Segre
l' aigua corrent amunt se puga estendre.

 

Ja tots mos cants me plau metre en oblit,
foragitant mon gentil pensament,
e fina amor de mi es partrà breument
e, sí com fals drut, cercaré delito
Així es conquer en aquest temps aimia!
Cobles e lais, danses e bon saber
lo dret d'amor no poden conquerer:
passà lo temps que el bo favor havia.
Seguiré el temps ab afanyós despit
sí co el dansant segueix a l'esturment
e mostra bé haver poc sentiment
si per un temps dansa rostit bullit.
En temps passat mudança no sentia .
(d'açò em reprenc e em tinc per molt grosser),
cuidant saber tot. quant era mester:
foll és perfet qui es veu menys de follia.
Sí com l'infant qui tem mal esperit
com li defall companyia de gent,
prenia a mi, qui dubtava el turment
que em dava amor, acostant-se la nit,
e desigé ço que ésser no poria,
car fermet en ell no pot haver,
puix no és pus que destemprat voler
e dura tant com la passió el guia.
Sí com a aquell qui està al bosc escondit,
robant les gents, matant lo defenent,
e cuida es ser a Déu humil servent,
faent retret del temps qui l'ha servit,
n'ha pres a mi, que vós, amor, servia,
passant afanys esperant lo plaer,
amant molt ferm ab un escur esper:
puix he pecat, jo meresc punit sia.
Molt me reprenc com d' amor he mal dit
ne diré mal de dona al món vivent
e, si lo sol és cald naturalment,
si no és fred no deu ser corregit.
Per que d'amor jo mal ja no diria,
que en ell no és de ben fer lo poder,
car fermetat de dona hi és mester
e, si la ves, per déu l'adoraria.
Per sa bondat prec la verge Maria
que en son servir canvie mon voler
mostrant-me clar com han perdut carrer
los qui en amor de les dones han via.

 

Amor se dol com breument jo no muir.
Pus no li fall per ésser de mi fart,
car sos mals ginys m'han portat en tal part
que mon delit és quan de plor abuir,
e de mon dan jo no só malmirent,
car só forçat d' entrar dins tal presó
que el seny tine pres, l' arbitre i la raó:
amor ho té per seu forçadament.
Jo faç tot quant me diu lo pensament
e, si hagués tant seny com Salamó,
fóra tot poc, no dar ocasió
que no temés a son gran manament.
Cell qui no sent que pot fer molt amar,
jo li perdó si de mi es va trufant:
Píramus volc morir passat d'un bran
e per semblant mort Tisbe volc passar.
Si no és pec, ¿qui es deu maravellar
d'algun cas fort que esdevenga en l'amant?
L'hom fora seny no pot ser ben usant:
tal me confés; dones, no em vullau reptar.
Amor ha pres lo carc, si en res fallesc,
car só abstret de seny e de saber
e res no faç en contra son voler:
desijant bé, la dolor li graesc.
Estant a part e sol, jo m'empeguese
imaginant ço que deuria fer:
d'executar no dec haver esper,
puix lo primer assaig no enseguesc.
L'imaginar amor me vol rependre,
tan llargament ab vergonya em refrena:
¿com se farà que ab cara serena
haja poder de ma raó estendre?
Los fets d'amor jo no puse ben entendre:
de grans contrasts ma opinió és plena.
Hora ha en lo jorn que no sent ulla pena
pensant en ço que vine a l' arma rendre.
Si, altra veu, l'imaginar m'hi porta
per dar senyal que jo sia cregut,
suplic la mort que en tal cas me ajut.
E, si no em val, ma veritat jau morta!
Llir entre cards, fins a veure la porta
de mos delits sobirans son vengut:
no hi he tocat, ans me'n torn com a mut,
e per tornar ja trop la via torta.

 

Sí com un rei, senyor de tres ciutats,
qui tot son temps l’ha plagut guerrejar
ab l’enemic, qui d’ell no es pot vantar
mai lo vencés menys d’ésser-ne sobrats,
ans si al matí l’enemic lo vencia
ans del sol post pel rei era vençut,
fins que en les hosts contra el rei fon vengut
un soldader qui lo rei desconfia;
lladoncs lo rei perdé la senyoria
de les ciutats, sens ulla posseir,
mas l’enemic dues li’n volc jaquir
dant fe lo rei que bon compte en retria
com a vassall, la renda despenent
a voluntat del desposseïdor;
de l’altra vol que no en sia senyor
ne sia vist que li vinga en esment:
llong temps a amor per enemic lo sent,
mas jamés fon que em donàs un mal jorn
que en poc instant no li fes pendre torn
foragitant son aspre pensament;
tot m’ha vençut ab sol esforç d’un cos
ne l’ha calgut mostrar sa potent força;
los tres poders que en l’arma són me força,
dos me’n jaqueix, de l’altre usar no gos.
E no cuideu que em sia plasent mos
aquest vedat, ans n’endure de grat:
si bé no puc remembrar lo passat,
molt és plasent la càrrega a mon dors.
Jamés vençó fon plaer del vençut
sinó de mi, que em plau que amor me vença
e em tinga pres ab sa invisible llença,
mas paren bé sos colps en mon escut.
De fet que fui a sa mercé vengut,
l’enteniment per son conseller pres
e mon voler per alguazir lo mes,
dant fe cascú que mai serà rebut
en sa mercé lo companyó membrar,
servint cascú llealment son ofici
sí que algú d’ells no serà tan nici
que en res contrast que sia de amar.
Plena de seny, vullau-vos acordar
com per amor vénen grans sentiments
e per amor pot ser hom ignocents,
e mostre-ho jo, qui n’he perdut parlar.

 

Quins tan segurs consells vas encercant,
cor malastruc, enfastijat de viure?
Amic de plor e desamic de riure,
com soferràs los mals qui et són davant?
Acuita’t, doncs, a la mort qui t’espera.
E per tos mals te allongues los jorns:
aitant és lluny ton delitós sojorns
com vols fugir a la mort falaguera.
Braços uberts és eixida a carrera,
plorant sos ulls per sobres de gran goig.
Melodiós cantar de sa veu oig,
dient: «Amic, ix de casa estrangera.
En delit prenc donar-te ma favor,
que per null temps home nat l’ha sentida,
car jo defuig a tot home que em crida,
prenent aquell qui fuig de ma rigor.»
Ab ulls plorant e cara de terror,
cabells rompent ab grans udulaments,
la vida em vol donar heretaments
e d’aquests dons vol que sia senyor,
cridant ab veu horrible i dolorosa
tal com la mort crida el benauirat,
car si l’hom és a mals aparellat
la veu de mort li és melodiosa.
Bé em maravell com és tan ergullosa
la voluntat de cascun amador.
No demanant a mi qui és amor,
en mi sabran sa força dolorosa.
Tots, maldient, sagramentejaran
que mai amor los tendrà en son poder
e, si els recont l’acolorat plaer,
lo temps perdut, sospirant, maldiran.
Null hom conec, o dona, a mon semblant,
que, dolorit per amor, faça plànyer:
jo son aquell de qui es deu hom complànyer,
car de mon cor la sang se’n va llonyant.
Per gran tristor que li és acostada,
seca’s tot jorn l’humit qui em sosté vida,
e la tristor contra mi és ardida
e en mon socors mà no s’hi troba armada.
Llir entre cards, l’hora sent acostada
que civilment és ma vida finida.
Puix que del tot ma esperança és fugida,
ma arma roman en aquest món damnada.

 

Ja no esper que sia amat,
car mon voler no us veu report
per mon esforç, qui no és tan fort
que dir que us am haja gosat.
Per vós me só mes en amar
e mon ull no em vol descobrir;
molt menys ma llengua volrà dir
ço que el gest no gosa mostrar.
Volgra haver l'ull tan esforçat
ab que us mostras lo que dins port
e que us fes venir en acord
que diu l'esguard enamorat.
De mon cor no puc compte far
ne de ma llengua, per lo dir:
dien que es deu l'ull atrevir,
car mills se'n pot atràs tornar.
Sobre vós és tot bé cargat,
mas feu semblant no voler port
de la mercè qui el càrrec tort
ab son bell giny ha redreçat.
¿Qui pot ne deu tal feix portar
volent tal pena soferir
e la mercè no hi vol suplir
per lo gran càrrec parençar?
¿Qui és aquell tan malfadat
que, sens esper, li fall conhort
e no s'esforç contra el cas fort,
puix en aquell és desperat?
E jo no em puc aconhortar,
ans prenc tot giny per no sentir
los grans afanys qui em sent venir
en part venguts per no gosar.
No puc recollir lo desgrat
que em ve de mi, sens fer-me tort
(faent menys mal, vei passar mort
a molt mesquí desventurat),
car no em só mes en assajar
d'ésser lo mills nat en auir
per no poder mi enardir
en passions d'amor mostrar.
Les dones prec vullen pensar,
cascuna, ab quin esguard la mir:
en lo gest me vull enardir,
puix que amor m'ha tolt parlar.

Joan Ferraté (ed.), Les poesies d'Ausiàs March. Introducció i text revisat per Joan Ferraté. Barcelona: Quaderns Crema, 1979, p.26-40.