[DE COM FOU CREADA LLENGUA A LA FEMBRA I QUÈ SE'N SEGUÍ]

La fembra contínuament mouria la llengua a parlar, si trobava qui li tingués corda. Per açò digueren alguns poetes que Nostre Senyor crea la fembra sens llengua; e com Adam fos trist can ella no li podia parlar, dien que suplicà al Senyor que li faés llengua. E dien que lo Senyor dix: -Adam, lleixa-la estar, car si l'ha, mala parlarà a tos obs.-

E com Adam no cessàs encara de suplicar a Nostre Senyor Déu que li creàs llengua, dien que Nostro Senyor veés aquí una cabra, e pres-li la Coa e féu-ne llengua a la fembra. E de continent parla ab la serp; pus enclina Adam ab son parlar a pecat. E com Adam s'excusàs del pecat per la fembra, dien que dix-li Nostro Senyor així: -¿E no t'havia io dit que mala parlaria a tos obs, si parlava? Ara, doncs, guarda't que no la oges pus d'aquí avant, per tal que no et cost més; ne la creegues de res quant diga, si doncs per altra via no saps la veritat.-

E, jatsia açò sia ficció poètica, emperò prova assats lo nostro propòsit.

(Del Terç del Crestià, cap. CMXLVIII.)

1. Eiximenis repetí aquesta faula en Lo libre de les dones en una versió molt més resumida: “Lo Fabulari diu així mateix hi ajudava, car Deus féu llur llengua de coa de cabra, que tostemps se mou. Emperò açò són trufes, ne negú no ho deu creure”
(Lo libre de les dones, Curial Edicions Catalanes, Barcelona, 1981, plana 21).

 

[EXEMPLE DEL MERCADER I EL DIABLE]

Deus saber que a Mallorques havia un mercader qui, entrant en la Seu e faent gràcies a Déu, aprés que fonc vengut de son viatge, encès candeles per los altars, e a la fi sobra-li'n una; e viu aquí la imatge del diable, e dix entre si mateix així: -Per ma fe, puis tots los sants han haüt de mes candeles e em sobra aquesta, aitambé te n'hauras.- Així, que encès la candela aquella a la imatge del diable.

E al vespre, durment, somnià en son llit que lo diable li apareixia fort alegre, faent-li gràcies de la honor que feta li havia, dient que cent anys havia que estava pintat en aquella esgleia, e mai no trobà qui tanta honor li faés; per la qual cosa ell li deïa que demanàs què es volgués, e ell dar-li-ho hia tantost.

E lo mercader demanà molts diners. Dix lo diable: -lo te'n daré assats,- E fonc-li vijares que el menàs en un gran camp; e aquí féu-lo cavar, e trobà una gran olla d'or plena. -Ara -dix lo diable- sia tua, e amaga-la aquí mateix; e torna-hi de nits, e port-la-te'n per guisa que negú no la veja. -Dix lo mercader, quan hagué cuberta l'olla del tessor: -Ací volria lleixar qualque senyal, sobre aquest lloc on era l'olla; e açò per tal que conega on serà.- E com lo dit mercader, girant-se de totes parts no trobàs pedra ne fust, ne res ab què hi lleixàs senyal, dix-li lo diable: -Vols fer bé? Puis que no trobes res ab que hi lleixs senyal, fes tos afers sobre lo lloc on és l'olla, e açò romandrà-hi per senyal.-

E com lo mercader fenyés ço que lo diable li consellava, lo diable se n'anà; e lo mercader se despertà ab infinit goig, esperant que anàs al camp aquell que havia vist en somnis, e que prengués lo dit tessor. E reconegué-se, e trobà que tot s'era sullat dins son llit. E dix entre si mateix per escarn: -Ara havem prou diners e pecúnia! Aquest és lo tessor qui dóna lo diable, car d'altre no en pot dar. ¡Ara facam-li honors, e ell per bones gràcies sullar-nos ha tots, de cap a peus!- Vet lo diable com escarní a aquest. Semblant se fa de tots aquells qui per mà sua volen ésser rics-hòmens, car a la fi tots ne van enganats. E meresquen que així els en prena, car fan Déu del diner, lo qual volen créixer e multiplicar sens fi.

(Del Dotzè del Crestià, cap. CL.)

 

D'UNA GRAN DESCONEIXENÇA

L'abat de Cluïc, qui era hom poc e grosset de ventre (emperò era sant hom e bo) faent reverencia, a París, a la Regina de França, repta fort les sues donzelles perquè es pintaven e anaven tan dissolutament; e les donzelles, ofeses d'aquesta cosa, tractaren ab lo coc de la dita Reina que lo dia que ell seria convidat per la dita Reina, lo dit coc posàs aital cosa dins l'escudella del dit abat, per tal que aquí mateix se soltés tot.

E com així fos fet de fet, lo dit abat, estant ab la dita Rei?a en taula, se sentí brogir lo ventre fort e altament, e aprés se sentí tot disolre aquí mateix, ab tan gran brogit que la dita Reina e tothom ho oïa e se'n meravellaven; per la qual cosa lo dit abat hac tanta de vergonya que aquí mateix cuidà perdre lo seny. Majorment que sobtosament tot lo tinell pudí tan llejament, que la Regina s'hac a llevar de taula, e tots los altres aprés: e romàs lo bon hom aquí tot sol, així envergonyit e així sullat que per poc cuidà morir de vergonya.

E com açò vingués a saber al Rei, féu-ne fer diligent inquisició, e trobada la veritat del fet, dix així:

-E doncs, ¿a mos hostes gosa negun fer en mon regne aital ofensa com aquest l'ha rebuda? Cert, io en faré aital justícia que a tot mon regne passarà en eximpli.-

Diu aquí que mana que lo coc de la Reina fos tantost penjat, e que totes les donzelles que allò havien tractat fossen tantost ofegades. E així es feïa de fet, sinó que lo dit abat suplica al Rei que no es faés per res, car si es faia, ell s'entenia per irregular, que hauria a perdre la missa e l'abadia.

(Del Dotzè del Crestià, cap. CDXXXI.)

 

[DE COM LA GUINEU POSÀ DIVÍS ENTRE TOTES LES BÈSTIES]

Diu lo Fabulari que la guineu, quan viu que totes les bèsties li volien mal, proposa de posar discordia e divís entre elles, per tal que, guerrejant entre si mateixes, lleixassen a ella estar. E anant per posar lo dit divís, encontrà lo guillot qui li dix què es feïa. Respòs la dita guineu que anava a guanyar los perdons. Dix lo guillot:

-¿En qual esgleia són aquests perdons?-

Dix la guineu que tots los perdons no són en les esgleies, ans n'havia de majors defora que dins. E dix lo guillot:

-Prec-vos que em digau en quins llocs són aquests perdons qui són fora les esgleies, per tal que bi vaja; e guanyar-los he.-

Dix la guineu:

-En la forca e en lo costell ha perdó a pena e a colpa a totbom qui hi aport guany ne presa; car aquestes coses no serveixen sinó per dar fi a mala gent. E així mateix anar en tot lloc on haja gent mala per torbar-los e per dar-los ço que mereixen o per posar entre ells divís, aquí ha grans perdons. E per tal vaig io ara en aital vall on són totes les bèsties contra mi ajustades, per tal que els pos en divís, e així serà perdonat a la mia pell a pena e culpa. Car d'aquí avant no hauré paor de neguna pena que em donen, ne em porràn enculpar de res.-

E diu aquí que mijançant lo gat ella posa de nits tant divís entre totes les bèsties, que totes se mataren entre si mateixes.

E diu que llavors dix la guineu al guillot, quan viu tantes bèsties mortes en aquella vall:

-iVet, ultra los perdons que he guanyats, Nostre Senyor Déu quina taula m'ha parada! Que hi ha que menjar d'aquest un any, a cent menjadors.-

-Dons, pare meu -dix ella-,

si mala gent ab força no pots desbaratar,
vulles-la ab art consumar;
car Déu te darà al cos ben viure a passar ,
e puis te farà l'arma salvar.-

(Del Dotzè del Crestià, cap. CLXXIX.)

1. Una versió francesa d'aquesta mateixa faula es troba en un recull francès de la primera meitat del segle XIV anomenat Cy nous dit.

Frances Eiximenis, "Contes i faules", dins Francesc Eiximenis; Ramon de Perellós, Prosa. Notes i glossari a cura de Bernat Miró. Barcelona: Edicions 62: Edicions Orbis, 1984, p.36-38, 45 i 83.

«Segueixca el temps qui viure vol;
si no, poria's trobar sol
e menys d'argent.»
Per ço que haja bon fonament
nostre sermó                                              5
digats ab gran devoció:
Ave Maria;
consell-vos que de tot lo dia
no en digats pus.
Lo tema que us be dit dessús                    10
és prou notori,
e lloat per lo Consistori
dels grans doctors
e dels solemnes glossadors
de l'Escriptura.                                          15
Doncs, fets ab sobirana cura
ço que ausirets.
Jarnés alrnoina no farets,
que això us perdríets;
no us confessets, si dir devíets                   20
les veritats;
e en dejú missa no ojats
ne begats poc.
Si volets hui haver gran lloc
llagotejats;                                                25
e privadea no vullats
de dona casta
(molt hom se'n vana qui no en tasta
d'aital vianda).
Haver no porets valor granda                       30
si no robats.
Consciència no hajats
si volets viure.
Jarnés no farets la gent riure
si no sóts nici.                                          35
Treball llunyarets e desfici
de vostre cos;
e girats a tothom lo dors
qui lleal sia.
E no vullats haver paria                              40
de pobra gent
si no us donen de llur argent
o us fan fermança.
Tomb d'aquella part la balança
on facen llum.                                           45
A tothom pagarets de fum,
a qui degats;
e jamés cosa no façats ,
qui bé us estia.
Si el cor havets plen de falsia,                    50
serets del temps.
Ab l'enemic irets ensems,
e burlarets.
E si desig d'infants havets,
colets les festes.                                       55
Les dones que no són requestes
presats fort poc.
Ab l'hom qui haja lo bec groc
fets companyia;
e si bella muller havia,                                60
dats-li entenent
que sóts son acostat parent,
o el fets compare;
e si lo marit haurà mare,
guardats-vos d'ella.                                     65
Si volets haver muller bella,
grassa e plena,
si batre us vol, parau l'esquena
o us morits tost.
Dona qui us faça mal respost                      70
quan l'enquerrets,
gens per això no us ne lleixets,
que trufes són.
No us n'estigats per res del món
d'anar de nits.                                            75
E farets a tothom despits,
qui res vos diga.
La dona no val una figa
si no és lloçana,
e que certs jorns de la setmana                   80
vaja per vila.
Siats de natura d'anguila
en quant farets.
E jamés no dejunarets
sinó durment.                                             85
No pot haver poc estament
l'hom atrevit.
Si volets ésser bon marit,
siats modorro.
A tothom donarets pel morro,                      90
qui pler vos faça;
e si algun mal vos percaça,
aquell anlats.
Si en monestir privadejats,
tot és finat.                                                95
Si volets ésser mullerat
a vostra honor ,
no hi entrevinga corredor,
mas qualque dona
a qui sia feta part bona                              100
de les cillades.
I jugarem a les canviades
de les mullers.
Ab viudes haurets diners,
si us hi feixats;                                         105
car, puix han llurs marits robats,
si ho sabets fer,
pujar-vos han a cavaller
o a ric-hom.
Jamés no porets ésser prom,                     110
si no sóts sord.
Si volets estament en cort,
siats frescal.
Si veets hom que faça mal,
no el ne reptets.                                        115
En tots los consells que darets
fets nas de cera.
E mostrarets amistat vera
a qui us fa nosa;
e puix trametets-li aital cosa                      120
que breu se'n vaja,
o que de son estament caja,
que es trenc lo coll.
La gent vos tendra per hom foll,
si no guanyats                                          125
o la muller no computats;
puix guany aport,
lleixats-la s'anar al deport
en nom de Déu;
car vostra vida serà breu                            130
si als ne fets,
A vostre amic farets retrets
dels plers passats;
e farets moltes malvestats
com haurets lloc.                                      135
Si us altats de la muller poc,
vaja al demoni,
e separats lo matrimoni
encontinent,
Males obres fets a la gent                          140
e bon respost,
Si volets aconseguir tost
amor de dones,
totes, les àvols e les bones,                                     
difamarets,                                               145
e faran ço que vos volrets
alegrement.
Si malcarat sóts e dolent,
e desastruc,
per tots temps serets pus astruc                150
en muller bella.
No menyspreets la dona vella
puix sia llisa,
majorment si entén la guisa
de l'arrear,                                                155
O si volets bones tractar
en qualque part,
dones hic ha que van en part
totes setmanes,
sinó el diumenge, que són sanes:              160
vejats miracle!
Puix van besar lo tabernacle
jus santa creu.
Bé és orb qui per garbell no veu:
jo sé què dic,                                           165
Jamés no tingats per amic
home que us am,
e si el veiets morir de fam,
no li aidets.
E quan muller pendre volrets,                     170
si és encetada
per vós no en sia menyspreada,
car més ne val;
e si algú vos en diu mal
deils-lo-hi tantost.                                     175
E si no és venguda al sol post,
jaga defora;
quan la veurets tornar, si plora
ni és fellona,
abralçats-la, que a poca estona                 180
farets la pau.
No us altets d'hom si no té clau
de la farina,
Tothom prenga aquesta doctrina,
car fort és bona:                                       185
«lo marit deu pintar la dona
e fer lo llit».
Si volets ésser mal graït
deits veritats,
Tots los absents són oblidats                    190
així com morts.
Injúries farets e torts
generalment,
e puix haurets gran estament
e bana fama,                                            195
e serets quiti de la llama
que en infern crema,
E doncs, provat és nostre tema.
Aixi us port Déu ,
quan vós morrets, al regne seu                  200
e us guard de mal,
la confessió general
ja la sabets:
«Del bé que en lo món fet haurets
vos penedits:                                            205
les malvolences retenits
mentre viscats;
sobre tota res camportats
los hòmens rics
e cells qui es fan vostres amics                 210
quan ops vos han».

 

1-3. L'autor fa la parodia d'un sermó, i comença posant un tema de disertació, de la mateixa manera que els predicadors glossen en llurs prediques uns versicles de l'Escriptura. El sentit és diàfan: que cadascú segueixi el corrent del seu temps,
perquè si no ho fa es trobarà sol i sense diners.
3. menys de, "sense".
9. és a dir: no torneu a resar.
12-13. Al·lusió irònica al Consistori de la Gaia Ciència de Barcelona o de Tolosa. Cal recordar que als poetes se'ls donava el nom de doctors de trobar.
22. ojats, "oïu, sentiu", ..
24. hui, "avui",
25. llagoteiats, "aduleu".
40. paria, "companyia".
44-45. "decidiu-vos pel que us sigui profitós".
46-47. "pagueu amb fum (amb res) aquells a qui degueu diners".
49. estia, "estigui"
55. colets, “celebreu”.
58. Tenir el bec groc vol dir ésser novell, inexpert, com en francès béjaune (en francès medieval bec jaune).
72-73. "per això no ho deixeu córrer, perquè són bromes"
89. modorro, "ximple",
92. "i si algun dolent us persegueix ",
98. entrevinga, "intervingui",
100-101. "a qui es doni bona part dels guanys".
105. "si us hi lliguen".
110. prom, "prohom",
113. frescal, "fresc, sense escrúpols".
120. puix, “després”.
121. breu, “ràpidament”.
122. caja, "caigui".
126. computats, “poseu reu”.
131. àls, “altra cosa”; fets, “feu”.
136. “si esteu poc satisfet de la muller”.
139. en continent, “de seguida”.
144, àvols, "dolentes".
148, "si feu mala cara i esteu malalt".
149. desastruc, "infortunat".
155. arrear, “abillar-se”.
179. fellona, "irada".
182, No us altets de, "no us complagueu amb".
194. E puix, "i en acabat",
196. quiti, "lliure”.
208. comportats, “poseu”.
211. "quan us necessiten"

Bernat Metge, "Sermó", dins Bernat Metge, Obra completa. A cura de Lola Baia i Xavier Lamuela. Barcelona: Selecta, 1975. (Biblioteca Gasela, 7), p. 51-59.

QUARTA PART

Hauré ordir,
puis me n'empatx, aquest meu scaig
de parlament, curt, flac, fallent,
a fil per pua. La forja sua,
stil e balanç serà en romanç:
noves rimades, comediades,
aforismals, facecials,
no prim scandides, al pla texides,
de l'algemia e parleria
deIs de Paterna, Torrent, Soterna,
prenent manobra. Si temps me sobra
e me'n record, sols per confort
e per retraure, no llexar caure
los qui treballen, juguen e fallen,
(uns mates baten, los altres maten,
tots enganats, de seny torbats;
a ses requestes cerquen les festes,
troben la mort), faré'ls report.
Serà consell de l'home vell
ja scarmentat, puis ha tentat
si'l volen pendre. Si vols apendre,
nebot valent, llig-hi sovent,
mas ab repós. En procés clos
ma negra vida, de mals fornida,
vull recitar per exemplar
e document; car molta gent
veent penar, altri passar
mal e turment, no pren scarment
e se'n castiga; qui no s'hi triga,
seny vol haver. Del meu penser,
aquest trellat mig cordellat
e flux texit, sera partit
en quatre tals parts principals,
con la present lo próleg fent.
Cascuna part té altre quart
de parts pus txiques. Si tu hi pratiques
e tens bé sment, prou fàcilment
poràs trobar de què menjar
a ta comanda: pren la vianda
quala més vulles: flors, fruits o fulles,
raels o fust. Segons son gust
e sa sabor cascun lector
prest trobarà lo que volrà:
veure'l tot cure ans que murmure.
Primerament, en mon jovent,
essent llibert, lo que he sofert
recitaré. Puis contaré,
segonament, bé stesament,
mos casaments negres, dolents,
ab pena tanta per anys cinquanta.
La part tercera, a mi certera,
de lluny tramesa, una cortesa
instrucció, diu e lliçó
speritual e divinal.
Quarta e darrera clou la manera,
ja enfranquit, d'elles partit
o enviudat, com he mudat
oi en amor, pena en dolçor,
e consellat e arreglat ,
los meus darrés anys vint o més,
tots servint Déu, segons veureu.

[Fagment de la Quarta part del Prefaci de l'Espill o llibre de les dones]

PRIMER LLIBRE:
DE SA JOVENTUT

III
CONTINUA LOS ACTES FETS A PARÍS

En lo giner
una polida, galant, ardida,
gentil burgesa, flor de bellesa
de tot París, un joro de pris
on io junyí e lo guanyí
a sa requesta, me mostrà festa,
e'm féu saber son bon voler,
lo grat e alt, ab prou desalt
de son burges, car l’entramès
bé'l conegué. La que hu tixqué
e ordidora fon la traidora
de sa cambrera, falsa tercera;
ella hu tracta i'ns afrontà.
Ans que hi entràs ni m'hi trobàs,
cert no hi cabí ni res sabí.
Feta l'ampresa ordena presa
aquella nit a son marit
perquè dormís. Com ho sentís
en la sabor: "Bebeu, senyor
-dix-, l'hipocràs." Com se'n calàs
una gran tassa, ell begué'n massa;
lo fort dormir fon tost morir.
I les vailetes tan indiscretes
mogueren crits; foren sentits
per los veïns e, tots venins,
oint los plors, veren lo cors
stes jaent, un tant calent,
mas ja finat. Per bon veinat
volent sentir e inquirir
sa malaltia, però mentia
molt sospirant, dix, alt plorant:
“D'un gras porc ell
ha molt tragat; és-se ofegat
de poplexia.” Molt s'escroxia;
tots la'n cregueren e la'n plangueren
de sa dolor. Nostra baudor
fon desviada e destorbada.
Tal soberg mal molts de l'hostal
lo conegueren: d'ells ho cregueren,
altres negaven, los uns ploraven,
altres bonien lo que hi sentien.
No's poc cobrir tan prest morir
e fort desastre no llexàs rastre
de gran sospita. Per mala dita
ella fon presa e fon defesa
e favorida per ser nodrida
entre'ls de cort. Mas un fill bord
que'l mort tenia la perseguia
fort bravament; diligentment
ne féu l'enquesta; a sa requesta
instant fortment, pel parlament
fon condempnada ser soterrada
viva dejús, lo mort dessús,
e, viva treta, duta'n carreta
fora'l raval, al cap d'un pal
no gaire baix obrat com aix,
mesa la roda, per l'ull on roda
ella lligada aparellada
davall foguera com metzinera
hi fos rodada e socarrada
fins tot fos cendra. La jove tendra,
de pena fort e dura mort
ab paciència pres la sentencia
e la rebé. A mi també
qualque beuratge o mal potatge,
fitilleries o porreries
m'haguera fet. Per ço de fet
m'aconhortí i'm deportí.
Mas aquell any un cas estrany,
en lo món neu, jorn de Ninou
s'hi esdevenc. Jo tinguí'l reng;
fiu convidar tots a sopar
e rigolatge, los de paratge
qui junt havíem; allí teníem
detot potatges, de carns salvatges,
volateria, pastisseria
molt preciosa, la pus famosa
de tot París. En un pastís,
capolat, trit, d'hom cap de dit
hi fon trobat. Fon molt torbat
qui'il conegué; reconegué
què hi trobaria; més hi havia
un cap d'orella. Carn de vedella
creiem menjàssem, ans que hi trobàssem
l'ungla i el dit tros mig partit;
tots lo miram e arbitram
carn d'hom cert era. La pastissera,
ab dos aidans filles ja grans,
era fornera e tavernera;
dels que hi venien, allí bevien,
alguns mataven; com capolaven,
feien pastells, e dels budells
feien salsisses o llonganisses,
del món pus fines. Mare i fadrines
quants ne tenien tant ne venien,
e no hi bastaven; elles mataven
alguns vedells, ab la carn d'ells
tot ho cobrien, assaborien
ab fines salses les dones falses.
En un dot tou, fondo com pou,
descarnats ossos, carnes e tossos,
allí'ls metien e ja l'omplien
les fembres braves, cruels e praves,
infels, malvades e scelerades
abominables; cert los diables,
com los mataven, cree los odiaven,
e lo dimoni. Fac; testimoni
que 'n mengí prou: mai carn ni brou,
perdius, gallines, ni francolines,
de tal sabor, tendror, dolçor
mai no sentí. Per lo mati,
de totes tres feren quartés,
e llur posada fon derrocada,
e la planaren; sal hi sembraren,
e tots los cossos tallats a trossos
(cent n'hi contaren), los soterraren
en lloc sagrat. Molt haguí grat
d'aquell país; mai viu divís,
bandolejar ni breguejar;
hòmens prou rics e pacifics,
suaus, benignes: dones malignes
moltes vegades viu condempnades;
mil bandejaven, més ne penjaven
que de raïms per varis crims.
Una'n penjaren, viva scortxaren,
gran fitillera e metzinera.
De nit venia sens companyia:
sola pujava e arrancava
dents e quexals dels qui en pals
ben alt muntats eren penjats.
La falsa folla, dintre un olla
ben enginyada. llum amagada
ella tenia: e si sentia
algú passàs e s'acostàs,
la descobria. De lluny paria
spaventable cap de diable:
per cinc forats ben compassats
los raigs exien, ulls, nas parien,
gran boca ab foc: ab semblant joc
tots s'espantaven, fogir cuitaven:
gens no's torbava, ans acabava
sos malificis. Porc ple de vicis,
un mal matí son sanct Martí
ella troba; la pell llexà
per fer-ne bots.

[Fragment del capítol tercer del Primer llibre: "De sa joventut"]

Jaume Roig, Espill o llibre de les dones. Barcelona: Edicions 62/La Caixa, 1978 (MOLC, 3), p. 33-34 i 44-47.

Tragèdia raonant un cas afortunat(1) que ab una dama li esdevenc

A tan alt Grau l'extrem de ma dolor ateny, que de present me dolc en algun temps sia ver ma tristor finar puga.(2) En acó passe los infernats,(3) que l'ésser trist me delita, e só content ma dolor eternament coldre. E, si a ma dolorida pensa alguna hora la mort se presenta, refuse acceptar, per lo del it que la pérdua de ma vida em porta. ¿Com, doncs, serà causa de tanta dolor escriure's puga? ¿Quin paper soferrà ésser tint(4) de lletgea de tant crim? ¿Consentrà l'aire que veu se conforme, per a que tanta culpa clarament sia llesta? Obra's l'infern, esperits immundes sobrïxca;(5) tornen los elements en la confusió primera;(6) mostren-se clar dels damnats les penes, perquè lo món, en terror convertit, alegria no celebre. Estiguen los rius segurs(7) e los monts cuitats(8) córreguen; bullint la mar, los peixos a la riba llance; repose lo sol davall l'habitable terra, e nunca jamés en nostra vista los seus daurats cabells estenga; no es compten pus de l'any los dotze mesos, e sola una nit l'esdevenidor temps comprenga. Mas, ¿per què vull ab llarguea(9) de paraules encarir crim de tant sobreabundant lletgea, la qual, planament raonada, feredat de tan espantable meravella ab si porta, que és impossible los oints, sens gran alteració, les orelles a tan profanes paraules abandonen?

En la part del món a la qual encara de present de la gentil filía d'Agenor propi nom Ii resta,(10) en la feroce bel•licosa província d' Espanya, en lo delitós ameníssim regne de València, dins los murs de la sua major ciutat, regnant aquell que a l'animós troià ha succeït en egual ànimo, rei don Joan,(11) una ínclita donzella, en bellea sens par,(12) en avisament passant totes les altres, ab gràcia e singularitat tan extrema que seria foll qui en sa presència alguna altra lloàs en estima de tanta vàlua, delliberà, aprés que en son servir molt temps de mon adolorit viure despés tenia,(13) los meus cansats pensaments ensems ab ma persona, en lo desitjat estrado de la sua falda descansassen.

Llarga història seria tenyir lo paper de les enamorades raons que entre nosaltres, ab mostra d'extrema benvolença, passaven: fengia la bella senyora tant contentament de mos passats servirs e presents paraules, que lo seu ésser en mi transpostava: tot lo que a sa volentat, persona e viure s'esguardava,(14) abandonadament deixà en discreció de ma coneixença. Mas, perquè de mi sols no fos ver paraís en aquest món haver atés, aprés poc espai de tan reposat estament, tocant a la porta de la casa, dix l'avisada senyora que, per aquella hora, esperava una persona, ab la qual sens tarda desempatxant de molta necessitat breus faenes, a mi tornaria, perquè ab més repòs tot aquell jorn algú no tingués poder partir dos persones,(15) a les quals extrema benvolença en tan alta e delitosa concòrdia acordava.

Ab esperança de tan discretes noves, romanguí jo sol en la cambra, la porta de la qual ella no s'oblidà, ab fel tancadura, segellar. No sé si fretura de finestra feia la casa tenebrosa, que a mi paregué, dos hores aprés migjorn, la nit ab ses escures ales ocupava la terra, o si Apol•lo(16) amagava la sua lluminosa cara, estimant cosa no raonable aquesta casa fos per ell il•luminada a l'hora que tan deshonest crim se cometia.

Així passí la major part d'aquest egipcíac dia, sol, e acompanyat de molts e dubtosos pensaments. Locos, carregat per feixuga càrrega de mortals enuigs, llançant sobre el llit,(17) esperava la fi de tan enutjosa tarda; però, ma pensa tribulada no consentint la mia persona estar segura,(18) fón-me forçat, passejant, seguir la varietat de mos trists e sol•lícits pensaments. Dreçant los ulls a una poca(19) finestra que en lo pati de la casa responia,(20) viu un home que, ab continença d'esperar algun altre, suaus passos passejava, donant resposta, als qui de la bella senyora demanaven,(21) que en faenes secretes e de gran importància ocupada estava.

O piadosos oints! Transportant vostres misericordes penses en mi, diga cascú si semblant dolor a la mia jamés ha sofert, e ab adolorit pensament mirau(22) la tristor que a tal hora ma trista pensa combatia, esperant quina seria la fi que de tan dolorós principi esdevendria. Mas, ¿per què detinc lo temps,(23) cercant paraules a tanta pena conformes, puix és impossible tan gran tristor raonar se puga? A la fi, restant del dia tan poc que els cavalls de Febo dellà les colones d'Hèrcules en l'occident calcigaven,(24) los meus plorosos ulls mereixqueren veure la tan estimada donzella, que partint-se d'una cambra, gest, paraules, abraçar, ab altres mostres d'amor extrema, d'honestat enemigues, a un enamorat presentà la figura: pràtica, manera, gràcia e gentil continença de la qual d'escriure deixe, perquè a la fi de la present(25) sol esguarda en fer palès quant la granea de ma desaventura les altres totes avança. E, per cas de més adversa fortuna mia, lo darrer comiat al terme de ma oïda arribà, en estil de semblants paraules: "Adéu sies, manyeta!",(26) tancant la darrera síl•laba un deshonest besar, lo so del qual les mies orelles ofené, no de menor ofensa de la que sentran en la trista vall los de la part sinestra, dient-los nostre Redemptor: "Anau, maleits, al foc eternal!", quan, ab justa sentència, en aquest món formarà les sues darreres paraules.

Partint-se de la casa lo tan estimat enamorat, féu-li present la senyora de una tan loçana e humil reverència, que sol la gonella féu estalvi(27) lo seu genoll esquerre no tocàs la dura terra, senyalant ab la sua bella cara tristor no poca de la sua absència. Acompanyà les sues espatíes ab piadosa e enamorada vista, acostant-se après a un pou, que poc espai d'ella distava. Ab la freda aigua assajà apartar de la sua afable cara la color e calor que, en la no sangonosa, mas plaent e delitosa batalla de Venus, pres havia; e, acostant-se al carçre de la mia trista presó o cambra, obrint la porta, fengí alegria de la mia vista, tanta com havia mostrat vera dolor, al que en extrem amava, de la sua partida. Estava, però, la sua delicada persona maculada, semblant a roses ab blancs lliris mesclades, si ab sútzies mans se menegen; que la persona del galant que ab ella reposat havia, era en extrem no conforme al delicament de tan tendra donzella. Demanant-me si la sua tarda m'era estada enutjosa, que les faenes que desempatxat havia, si no ella present, no era possible se acabassen -o Déu immortal, qui lo món en nombre, pes e mesura regint, les creatures ab degut orde administrau, no refuseu altra vegada metre les vostres d'infinit preu estimades espatles en l'estret pal, per acabadament rembre tan profana culpa!-, ab gran treball, l'extrem de ma dolor, los ulls endreçats a la terra, me llicencià(28) ab tremolosa llengua formàs,(29) en dos cobles, raons de semblant manera:

"Mourà's corrent la tramuntana ferma(30)
e tots ensems los cels cauran en trossos,
tornarà fred lo foc alt en l'espera(31)
en lo més fons, del món veuran lo centre,
tinta de sang se mostrarà la lluna
e tot escur lo sol perdrà la forma,
ans que jamés de mi siau servida;
e lo meu cos, del prim cabell fins l'ungla,
mirant-ho vós, sia partit en peces,
e, tornat pols, no prenga sepultura,
ni reba el món tan celerada cendra,
ni es puga fer algú gire la llengua
a dir "Bon pos"(32) a l'ànima maleita,
si Déu permet mos ulls vos puguen veure.

"E, si és ver vos digui mai "Senyora,"
no es trobe en l'any lo jorn de ma naixença,
mas lo meu nom, a tots abominable
no sia al món persona que l'esmente;
ans, del tot ras(33) de les penses humanes,
sia passat com un vent lo meu ésser
tinguen per fals lo que fón de mon viure,
e res de mi, en lo món, no hi romanga.
E, si per cas, del meu cos, gens ne resta,
sia menjar als animals salvatges:
prenga'n cascú la part d'una centil·la,(34)
perquè en tants llocs sia lo meu sepulcre,
que, el món finit,(35) no es trobe la carn mia,
ni es puga fer que mai io ressuscite".

Conegué per l'adolorit estil de mes paraules, l'ínclita senyora, que la granea de sa culpa clarament a mi era palesa; e, ab moltes llàgremes, sospirs e sanglots, ab veu tan conforme, gentil e delicada, que no és possible en semblant manera recitar-la, respòs en rims estramps la seguida(36) cobla, acompanyada de gest no estrany(37) al significat de ses paraules:

«Clarament veig que, en la mundana orla,(38)
Déu no ha fet persona tan culpable:
jo us he comés abominable culpa,
tal, que en l'infern no trob(39) pena conforme.
És-me la mort més dolça que no sucre:
si fer se pot, en vostres braços muira.
En vós està que prengau de mi venja:
si us par que hi bast,(40) per vostres mans expire,
o, si voleu; coberta de celici
iré pel món peregrinant romera.
Déu no farà que el passat fet no sia;(41)
mas, si esperau esmena de mon viure,
jo la faré, seguint a Magdalena,
los vostres peus llavant ab semblant aigua."

Si follia és començar lo que és impossible fi atenyga,(42) folla cosa seria assajar escriure los contrasts que ma dolorosa pensa combatien, après d'haver oït resposta de tan humils paraules: volguera,(43) ab preu de ma vida, la sua tan gran erra se pogués rembre. O! Quant estimara(44) beure de l'aigua del riu Letes,(45) perquè, lo passat absent de la memòria, sol en lo present atengués mon enteniment terme! E fóra més alegre, aquesta bella senyora en parts de singular partida, la sua gentil persona ab tan subtil enteniment fos la part mia, e la sua falla e moble voluntat, de falsa estima guiada, cercàs un cos lleig e diforme, en part d'aquell qui indignament l'havia tractada!

Ab diversitat de tan impossibles pensaments, me partí de la cambra o sepulcre a on tanta pena sofert havia. Acceptant la ploma, que sovint greus mals descansa, la present ab ma pròpia sang pinte, perquè la color de la tinta ab la dolor que raona se conforme.

(1) casual, fortuït.
(2) sigui possible que acabi la meva tristor.
(3) els sotmesos a les penes de l’infern.
(4) sofrirà ésser tenyit (per la narració de).
(5) vessi l’infern.
(6) El caos anterior a la creació.
(7) quiets.
(8) apressats.
(9) abundància.
(10) a la qual resta el nom de la gentil filla d’Agènor, és a dir, Europa.
(11) Joan II, que succeí Alfons el Magnànim (l’animós troià) el 27 de juny de 1458.
(12) incomparable.
(13) després que havia despès molt temps del meu adolorit viure servint-la.
(14) feia referència, pertocava.
(15) poder de separar dues persones.
(16) el sol.
(17) llançant sobre el llit el cos carregat...
(18) no permetent la pensa tribulada que la meva persona s’estigués quieta.
(19) petita.
(20) tenia sortida.
(21) als qui preguntaven per la bella senyora.
(22) jutgeu, considereu.
(23) esmerce temps.
(24) És a dir, que el sol ja baixava, es ponia.
(25) present escriptura, narració.
(26) estimada, familiarment.
(27) preservà.
(28) em permeté que.
(29) compongués.
(30) En el sentit més general de planeta, terra ferma.
(31) esfera.
(32) en pau sia.
(33) suprimit, esborrat.
(34) una petita part.
(35) a la fi del món.
(36) següent.
(37) ajustat, concorde.
(38) en la terra.
(39) trobo.
(40) si us hi sembla suficient.
(41) no s’hagi esdevingut.
(42) atenyi.
(43) voldria que.
(44) estimaria.
(45) Vegeu la nota 42, al poema Cor crudel.

Joan Roís de Corella, "Tragèdia de Caldesa", dins Joan Roís de Corella, Rimes i poesies. A cura de Tomàs Martínez. Barcelona: Edicions 62, 1994 (El Garbell, 95), p. 75-82