Capítol CLXXXIX de Tirant lo Blanc

Capítol CLXXXIX de Tirant lo Blanc

CLXXXIX. Les grans festes que l'Emperador féu fer per amor dels ambaixadors del Soldà.

Feta la lletra, la donà a l'escuder que la hi havia portada, dient-li:

-Amic, digues a ta senyora, per lo càrrec gran que d'aquests afers tinc, no és en llibertat mia poder-los lleixar sens manament de superior; però, passada la festa que el senyor Emperador fa, jo faré mon poder d'ésser-hi; e per mi besar-li has les mans a la qui és en virtuts complida, e aprés a la senyora de qui só.

Aquell pres son comiat e tenc son dret camí envers la ciutat de Contestinoble. Com aquell fon aplegat dins lo palau, trobà en la cambra a Estefania ab la Princesa a grans raons, e com per elles fon vist, aquella a qui tocava lo premi de tal mester llevà's prestament e ab cara molt alegre li dix:

-¿Què és d'aquell qui té la mia pensa subyugada a tota sa voluntat?

E aquell, sens respondre res, anà allà on era la Princesa, e besà-li la mà; aprés girà's envers Estefania e féu lo semblant, e donà-li la lletra que portava; e com aquella la tenc en ses mans alçà-la envers lo cel en senyal d'oferta. Aprés, llegida la lletra, elles abduis hagueren moltes raons, aquella dolent-se com lo Conestable no seria allí en aquelles festes, per ço com l'escuder no descobrí la veritat de la sua ficta e temerosa venguda.

Vengut lo dia de la festa, lo Conestable venc a una llegua de la ciutat, molt secret, e allí s'aturà fins a l'endemà. Estefania en degun cas no volia anar a la festa, puix no hi era lo qui ella amava. E la Princesa la'n pregà molt dient que si ella no hi anava tampoc s'hi iria e totes les festes se destorbarien; en tant, que a Estefania li fon forçat d'anar.

Aprés, les misses dites ab molt gran cirimònia, anaren al mercat, lo qual trobaren tot cobert, alt e baix, de draps de llana blancs e verds e morats, e per les parets draps de ras ab les figures totes franceses, e tot a l'entorn del dit mercat havia taules meses; e lo tàlem de l'Emperador era molt ric e molt puixant, tot a l'entorn de draps de brocat. E l'Emperador se sigué enmig e los ambaixadors prop d'ell. Alt, al cap de la taula, seia l'Emperadriu ab sa filla. E lo Gran Caramany e lo rei de la sobirana Índia menjaven baix en terra per ço com eren presoners. Les donzelles e totes les dones d'honor seien a la part dreta. E totes quantes dones de la ciutat volien menjar, ho podien bé fer. Estefania seia a cap de taula, e les altres aprés d'ella. Tots los ducs e grans senyors seien a la part sinestra. Havien parat vint-e-quatre tinells tots plens d'or e d'argent. En lo primer tinell foren meses totes les relíquies de la ciutat; en lo segon, tot l'or de les esglésies; aprés venien deu tinells tots plens de cabassos e paners grans de tot lo tresor de l'Emperador, tots de moneda d'or; e aprés venien les copes d'or; venien aprés tots los plats e salers; aprés, les sues joies; aprés d'açó, l'argent que era de pitxers e salers daurats. Lo que era blanc, tot anava per les taules. E de tot aço foren plens los vint-e-quatre tinells. En cascun tinell guardaven tres cavallers ab robes de brocat rossegant per terra; e cascú d'aquests ab una verga d'argent en la mà. Gran fon la riquea que aquell jorn l'Emperador mostrà. Enmig de les taules on menjaven havia reng de júnyer.

Aquell dia eren taulatgers lo Capità, e lo duc de Pera e lo duc de Sinòpoli. Mentres que l'Emperador se dinava, aquells junyien. Primerament ixqué lo duc de Pera. Portava paraments de brocat d'or tots blaus. Lo duc de Sinòpoli portava los paraments de brocat verd i burell mitadats. Tirant aportava uns paraments de vellut verd, tots coberts de ducats que penjaven, tan grans que cascun ducat d'aquells valia trenta ducats dels altres, los quals paraments eren de gran estima.

Tirant, un dia, venint a la porta de la cambra de la Princesa trobà a Plaerdemavida, e demanà-li què feia la senyora Princesa. E ella responent dix:

-Ai, en beneit! ¿Per què ho voleu vós saber què fa ma senyora? Si fósseu vengut més prest, en lo llit l'haguéreu trobada. E si vós l'haguésseu vista així com jo, la vostra ànima estiguera en glòria perdurable. E aquella cosa que és amada quant més se veu més se delita. E per ço jo crec que molt major delit porta lo mirar que no fa lo pensar. Entrau, si voleu, car ja la trobareu vestida ab son brial. Grata's lo cap e pruen-li los talons, puix lo temps s'alegra, e dels nostres desigs alegre judici se demostra. Per semblant nos alegram totes. E per ço us vull raonar del meu esdevenidor desig: ¿per què no ve ab vós lo meu Hipòlit? Car ab ulls de dolorosa pensa sovint lo veig. Cosa és molt dura de pensar e dolc-me dins mi mateixa per ço que en negun bé present se deu per esdevenidor lleixar, ne tampoc pendre mal per esdevenidor bé.

-Donzella -dix Tirant-, jo us prec per gentilea me vullau dir ab tota veritat si la senyora Emperadriu mala sort l'hauria dins portada, o altra persona de què jo m'haja a recelar. E per ço vos deman consell e ajuda, e no és neguna denegar-lo em dega.

-Jo a la senyoria vostra -dix Plaerdemavida- no diria una cosa per altra, car egual seria en los dos lo càrrec: vostra mercè per venir e jo per deixar-vos entrar. E jo bé sé que la Princesa no vol que l'amor que vós li portau sia sens algun mèrit, e per ço com vos conec apetit gran de la cosa desitjada voldria-us-hi poder ajudar, car qui desitja e no pot lo seu desig complir està en pena; e neguna cosa no és més llaugera de perdre que aquella la qual esperança més avant no permet tornar.

Llavors Tirant entrà dins la cambra e trobà la Princesa que tenia los seus daurats cabells embolicats en la mà. Com ella lo véu li dix:

-Qui dret vos ha donat que entreu ací? E aquest càrrec no és convinent ni és donat a tu d'entrar en, la mia cambra sens llicència mia; car si l'Emperador ho sap, de desllealtat te poran incriminar. Prec-te que te'n vages, car contínuament tremolen los meus pits de recel temerós.

E Tirant no curà de les paraules de la Princesa, sinó que s'acostà envers ella, e pres-la en los braços e besà-la moltes vegades los pits, los ulls e la boca. E les donzelles, com veien que Tirant així jugava ab la senyora, totes estaven a la cominal; però com ell li posava la mà dejús la falda, totes eren en sa ajuda. E estant en aquests jocs e burles sentiren que l'Emperadriu venia a la cambra de sa filla per veure què feia, e ab los jocs no la sentiren fins que fon a la porta de la cambra.

Prestament Tirant se llançà estès per terra, e llançaren-li roba dessús. E la Princesa segué's damunt ell. Estava's pentinant; e l'Emperadriu segués al seu costat. No fallí molt no es segués sobre lo cap de Tirant. ¡Sap Déu ab quina temor de vergonya en aquell cas Tirant estava! Ab tal congoixa estigué per bon espai que parlaren de les festes que es devien fer, fins que venc una donzella ab les hores; llavors I'Emperadriu se llevà e apartà's al cap de la cambra e pres-se a dir ses hores. La Princesa no es mogué gens d'allí per dubte que l'Emperadriu no el ves. Com la Princesa se fon pentinada, posà la mà davall la roba e pentinava a Tirant; e ell adés adés li besava la mà e li prenla la pinta. E estant en tal congoixa, totes les donzelles se posaren davant I'Emperadriu, e llavors sens fer molta remor, Tirant se llevà e anà-se'n ab la pinta que la Princesa li donà.

Com fon fora de la cambra, pensant que ja fos en lloc segur, que per, negú no seria vist, véu venir a I'Emperador ab un cambrer, que venien dretament a la cambra de la Princesa. Com Tirant los véu venir, no les tingué totes veent-los venir per una gran sala. Tirant, no havent altre remei, tornà-se'n cuitat a la cambra de la Princesa, e dix-li:

-Senyora, ¿quin remei dareu en ma persona, que I'Emperador ve?

-Ai trista! -dix la Princesa-; eixim d'un mal e donam en altre pitjor. Jo bé us ho deia; car vós veniu tostemps a hores indispostes.

Prestament féu posar a les donzelles davant I'Emperadriu, i ell ab suaus passos lo posaren dins una altra cambra, e posaren-Ii molts matalafs dessús, per ço que si l'Emperador hi entràs, així com feia moltes voltes, que no el ves.

Com l'Emperador fon en la cambra, trobà a sa filla que es volia lligar. Estigué allí fins que fon lligada, e I'Emperadriu hagué dites ses hores, e les donzelles se foren totes abillades. L'Emperadriu se posà primera e totes les altres la seguiren. Com foren a la porta de la cambra, la Princesa demanà los seus guants, e dix:

-Jo els he estotjats en lloc que neguna de vosaltres no ho sap.

Ella tomà entrar dins la cambra on Tirant era, e féu-li llevar la roba que damunt tenia; e ell donà un gran salt e pres la Princesa en los braços, e portava-la ballant per la cambra e besant-la moltes vegades, dix-li:

-Oh quanta bellea, ab tanta perfecció jamés viu en donzella del món! La majestat vostra passa totes quantes són de saber e gran discreció; car, certament, ara no tinc admiració si lo moro Soldà vos desitja tenir en sos braços.

-A tu engana lo parer -dix la Princesa- , car jo no só tan alta en perfecció com tu dius, sinó que bona voluntat t'ho fa dir, car la cosa quant més s'ama més se desitja amar. Per bé que sia vestida d'un negre vestimenta sots honest vel só lligada, e aquella flama que als teus ulls de mi resplandeix és amor, car per la vista lo virtuós se contenta. E per ço jo et faré dar gloria, honor e fama, e, si açò no et basta e no en seràs content, tu seràs fet home sens record, e més cruel que l'emperador Neró. Besa'm e lleixa'm anar, car I'Emperador m'està esperant.

Tirant no hi pogué satisfer, sinó que les donzelles li tenien les mans, per les burles e jocs que li feia, perquè no la deslligàs. E com véu que se n'anava e ab les mans no la podia tocar, allargà la cama, e posà-la-hi davall les faldes, e ab la sabata tocà-li en lo lloc vedat, e la sua cama posà dins les sues cuixes. Llavors la Princesa corrent ixqué de la cambra e anà on era I'Emperador, e la Viuda Reposada tragué a Tirant per la porta de I'hort.

Com Tirant fon en sa posada, descalçà's les calces e sabates; e aquella calça e sabata ab què havia tocat a la Princesa davall les faldes, féu-la molt ricament brodar; e fon estimat lo que hi posà, ço és, perles, robins e diamants, passats vint-e-cinc-rnília ducats.

E lo dia del reng se calcá la calça e la sabata; e tots quants hi havia que veien semblant cosa, estaven admirats de la gran singularitat de les pedres fines que hi havia, ne tan rica sabata de cuiro no era estada vista. E en aquella cama no portava atnès negú, sinó en la sinestra; e paria estar molt bé. Per cimera portava damunt l'elmet quatre pilars d'or, lo Sant Greal fet a manera d'aquell que Galeàs, lo bon cavaller, conquistà; sobre lo Sant Greal estava la pinta que la Princesa li havia dada, ab un mot que hi havia, e qui llegir-ho sabia deia: No ha virtut que en ella no sia. E així ixqué aquell dia.

Enmig del reng havia un gran cadafal tot cobert de draps de brocat. E enmig estava una gran cadira molt ricament guarnida , e per mig tenia un pern, que la cadira se podia voltar entorn; e alt seia la sàvia Sibil-la, molt ricament abillada, que mostrava en si gran magnificencia, e continuament a totes parts se vogia. E baix, al peu de la cadira, seien totes les deesses ab les cares cobertes, per ço que en lo passat temps deien los gentils que eren cossos celestials. Entorn de les deesses seien totes les dones qui be havien amat, aixi com fon la reina Ginebra, qui a Lançalot amà, la reina Isolda a Tristany, e la reina, Penèlope, qui a Ulixes amà, e Elena a Paris, Briseida a Aquil-les, Medea a Jason, la reina Dido a Eneas, Deiamira a Hèrcules, Adriana a Teseu, e la reina Fedra, qui requeri a Hipòlit, son fillastre; e moltes altres n'hi havia que seria fatiga de nomenar-les, que en la fi de llurs amors foren decebudes per los enamorats, així com féu Jason, qui decebé i destruí la gentil persona de Medea, e així com féu Teseu a Adriana: traguéla de la casa del rei son pare e, portant-la per la mar, deixà-la en una illa deserta e allí finà sa dolorosa vida. E de tals com aquestes que dit vos he, n'hi havia moltes. E cascuna tenia uns assots en la mà, e lo cavaller qui fos derrocat de dret encontre e mès per terra, portaven-lo al cadafal, e la sàvia Sibil-la donava-Ii sentencia de mort, dient puix havia defraudat amor e tot son poder. Les altres dones e deesses agenollaven-se davant la Sibil-la e recaptaven-li gràcia que no morís, mas que la sentència fos mudada en assots. E lla, atorgant als precs de tantes senyores, desarmaven lo cavaller davant tothom e aprés daven-Ii de grans assots, e així el feien davallar del cadafal en terra. En tal manera cascú qui per terra era mès havia semblant guardó.

Los taulatgers ixqueren al reng ans del dia e no deixaven júnyer a negu qui no portàs paraments de seda o de brocat o de xaperia.

Com I'Emperador manà fer aquestes festes e lo Conestable ho sabé, posà's molt singularment en orde, e estant I'Emperador en lo millor de son menjar, entrà per la gran plaça lo Conestable en la forma que diré: ell portava los paraments de dos colors: l'una part era de brocat sobre brocat carmesí, l'altra mitat era de domàs morat; e lo domàs era brodat de garbes de dacsa, e totes les espigues eren de grosses perles brodades, e les canyes eren totes d'or. Aquests paraments eren molt vistosos e molt rics. L'elm portava cobert d'aquell drap mateix, e sobre l'elm portava un capell de feltre tot brodat de moltes perles e d'or fi que hi havia. Ab espasa cenyida be mostrava venir de camí. Portava trenta gentilshòmens en sa companyia, tots ab mantos de carmesí: los uns eren de marts gebelins forrats, e los altres d'erminis. E deu cavallers que ab ell venien, tots ab robes de brocat.. E tots anaven ab les cares cobertes ab capirons de cavalcar. E per aquest orde mateix anaven sis trompetas que portava, e davant lo Conestable anava una donzella ricament abillada ab una cadena d'argent, que la un cap portava en la mà, e l'altre estava lligat al coll del Gran Conestable. E més, portava dotze atzembles, totes ab les albardes cobertes de carmesí, e les cingles totes de parxes de seda. L'una atzembla portava lo seu llit, l'altra portava una llança grossa, de brocat coberta; e d'aquestes llances ne portava sis, e cascuna llanga anava en sa atzembla. En tal forma entrà totes es dotze atzembles, que cascuna portava de la sua roba, e féu la volta per lo reng. Com fon davant l'Emperador, féu-li molt gran reverència, e passà per tots los estats, e cascun estat ell saludà. Com l'Emperador véu que tots venien ab les cares cobertes, tramès a demanar qui era lo cavaller qui tan pompós venia. E als qui fon demanat, respòs així com los era estat, manat:

-Aquest és un cavaller de ventura.

E no en pogueren més saber.

Dix l'Emperador:

-Puix no es vol nomenar, ell mostra ésser bé presoner com ab cadena lo porta donzella. Ell certament deu ésser presoner d'amor. Vés e torna-hi, e demana a la donzella quina amor l'ha així apresonat; e si no et vol dir son nom, ell porta un escrit en I'escut: veges si és allí son nom.

Lo cambrer de I'Emperador anà cuitat e féu son manament. La donzella li respòs:

-Lo dan e la presó d'aquest cavaller ha fet donzella verge e, consentint a la voluntat sua, I'ha subjugat en la forma que veeu.

E més no li dix. E aquell tornà la resposta, e l'Emperador dix:

-Obra és de cavallers que moltes voltes amen e no són amats; e cascú és desltjós d'ésser en la primera edat, per bé que de mi tot repòs s'és apartat e quasi no me'n record sinó de la temerosa vida. Digues: ¿has llest en aquell escut, qui no és romput ni menys temut?

-Senyor -respòs lo cambrer-, jo I'he ben llest una e moltes voltes, i és escrit en llengua espanyola, o en francès, e diu:

                               Malhaja amor, qui la'm féu abellir,
                               si no li fas de mes dolors sentir.

En açò lo Conestable era ja al cap del reng ab la llança en la cuixa. E demanà ab qui junyia. Fon-Ii dit que ab lo duc de Sinòpoli.

La u anà devers l'altre, e feren de bells encontres. La cinquena carrera lo Gran Conestable l'encontrà tan bravament que de la sella lo féu sortir. E d'allí lo portaren al cadafal de la sàvia Sibil-la. E prestament fon desarmat e molt bé assotat per les dones qui eren estades desconegudes d'amor per los falsos enamorats.

Com tota la cirimònia fon feta, tomà a júnyer ab lo duc de Pera. E com foren a la deena carrera, lo Conestable l'encontrà enmig de la visera, i tragué'l de seny, e a ell e al cavall mès per terra.

-¿Quin home és aquest -dix Tirant- de mala ventura que així ha derrocats mos singulars amics?

Féu-se posar prestament l'elm al cap e pujà a cavall e posà's al cap del reng ab una grossa llança que demanà. E en aquell espai que ell se posà a punt, portaren lo Duc, com fon tornat en son record, al cadafal de la sàvia Sibil-la, e feren d'ell com havien fet de l'altre. Lo Conestable dix que no volla més júnyer, per ço com sabé que Tirant era al cap del reng. E los jutges digueren que forçadament tenia de complir les dotze carreres així com era estat ordenat. Les dames e tots los del mercat reien molt com aquell cavaller no conegut així havia derrocats los dos ducs.

Dix l'Emperador:

-Esperau un poc, que poca meravella serà si no derroca lo Capità nostre.

-No farà- dix la Princesa-, que la Trinitat Santa lo guardarà de tal inconveniente; e si d'ell trau lo cabal, bé li poran dir cavaller de bona ventura.

Respòs l'Emperador:

-Per mon Déu, jo no he vist en mon temps en deu carreres derrocar dos ducs, ni venir així bé en orde com aquest cavaller ha fet. E, a més, estime les atzembles com les albardes són dins e de fora cobertes de seda, e les cobreatzembles de brocat: açò no pertany a cavaller qui del meu Imperi sia, sinó a rei o fill d'aquell. E per ço desig saber d'on és, car dubte em fa que no se'n vaja per no córrer malvolença ab aquells qui ha mesos per terra.

E manà a dos donzelles d'inestimable bellea e molt ben abillades que, de part de la Princesa, anassen al cavaller e que el pregassen de part sua que lo seu nom volgués dir, perque era molt desitjat.

Respòs lo Conestable:

-Si algun càrrec ne reporte, pense la majestat sua que les coses de gran estima no ab poc càrrec se lleixen atènyer. Mas perquè no pareguen vanes les mies paraules: jo só de l'Últim Ponent, podeu dir a la senyora Princesa.

Ab aquesta resposta les donzelles se'n tornaren e feren llur relació. Al Conestable fon forçat de júnyer ab Tirant. La u anà devers l'altre, e lo Conestable posà's la llança en lo rest e portà-la tostemps alta. Com Tirant lo véu així venir, alçà la sua llança e no el volgué encontrar. E Tirant ab molta malenconia dix per què l'altre li guardava cortesia: si ho feia perquè era Capità, que no ho fes gens per tal raó, sinó que junyís e fes tot lo que pogués fer, que gens per cortesia no se n'estigués.

E l'heraut qui semblants paraules li reportà les dix ab gran ultratge. Lo Conestable responent dix:

-Digau a aquell qui us tramet a mi: lo que jo he fet és per cortesia, mas que tinga bé esment a si mateix, car així com he fet dels altres altre tal faré d'ell.

E demanà la mes grossa llanta que,tenia. Com fon prop de l'encontre alçà també la llança. E Tirant, ab molta desesperaciò, llançà la sua llança en terra per ço com no s'era pogut venjar de la injúria, dels ducs. Prestament prengueren de les regnes del cavall del Conestable los que l'Emperador ho havia manat perquè no se n'anàs. E allí vengueren los jutges e ab molta d'honor lo portaren al cadafal de la Sibil-la, e aquí li llevaren l'elm del cap.Totes aquelles deesses, lo reberen ab alegria inestimable, fent-li la més honor que els era possible.

Com saberen que aquell era lo Gran Conestable assiguerenlo en la cadira on seia la sávia Sibil-la, i ella ab totes les altres lo serviren de col-lació e de viandes e de totes les coses necessáries; L'una lo pentinava, l'altra li torcava la suor de la cara; cascuna d'aquestes lo servia en lo que podia.

E així com feren d'aquest, feren de tots los altres qui a cavaller derrocava, e havia d'estar en la dita cadira fins a tant que venia altre cavaller qui millor ho fes que aquell qui en la cadira seia.

Joanot Martorell, Tirant lo Blanc. Vol. I, A cura de Martí de Riquer, amb la col·laboració de Maria Josepa Gllofré. Barcelona: Edicions 62: La Caixa, 1983 (MOLC,99), p. 407-414.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:36