Capítol CLXII de Tirant lo Blanc

CLXII. La resposta que féu la Princesa a Tirant.

―Les llàgremes són escampades a vegades ab raó, a vegades ab engan. E la tua demanda és molt greu e amarga per a mi, car tu demanes cosa que no es pot ni es deu raonablement fer; car de mal principi no se’n pot seguir bona fi. Si pensaves la tua honor e la mia, e em volies lo bé que em dius, no treballaries en tanta infàmia per a tu e vergonya per a mi. ¿Per què tan prest te cuites, que les tues messes encara són herba? E gran follia seria posar a la fortuna lo que no et pot fallir.

L’Emperador s’acostà a sa filla e ella no pogué més parlar. E posà-la en raons, e parlant de moltes coses se’n tornaren al castell.

L’endemà per lo matí l’Emperador volgué diguessen la missa enmig d’una gran praderia, e volgué que Diafebus estigués enmig d’ell e de sa filla. E dita la missa, l’Emperador li posà l’anell en la mà e el besà en la boca. Aprés, tots los trompetes començaren a sonar molt fortment, e un rei d’armes dix en alt cridant: “Aquest és lo molt egregi e virtuós cavaller comte de Sant Àngel e Gran Conestable de l’Imperi grec.”

E fet açò, començaren les danses e festes, e la Princesa tot aquell dia no féu sinó dansar ab lo Gran Conestable. Com fon hora de dinar, l’Emperador féu seure al Gran Conestable a la part dreta, e los ducs seien a la part sinestra, e la Princesa en dret del Conestable. E Tirant servia de majordom per ço com ell feia la festa. En altres taules menjaven les donzelles; en dret d’elles menjaven los barons e cavallers. Aprés, tota la gent d’armes. E tots quants presoners hi havia, tots menjaven aquell dia en taules perquè honrassen la festa. Fins als rossins volgué Tirant que en aquella hora tots menjassen civada mesclada ab pa.

Com foren mig dinats, Tirant pres los reis d’armes, herauts e porsavants, e donà’ls mil ducats en reals. E totes les trompetes anaven sonant, e vengueren davant la taula de l’Emperador e cridaven:

―Llarguesa, llarguesa!

Aprés lo dinar, fon feta la col•lació de molts confits de sucre. E cavalcaren tots armats ab les banderes del Conestable, corrent llances davant l’Emperador. Feren un bell fet d’armes sens fer-se mal. E així anaren fins al camp on solia estar lo Soldà, e ab molt gran alegria se’n tornaren.

Com los paregué hora de sopar, en aquell lloc mateix feren la festa, la qual fon molt singular, e foren tots molt ben servits de moltes e diverses viandes. Tirant tot aquell sopar, així com servia, estava ab la cara molt trista. La Princesa lo féu acostar prop d’ella e dix-li a l’orella:

―Digau-me, Tirant, ¿quina és la pena e mal que passau, que la vostra cara ho manifesta, que tota la tinc jo sobre los meus ulls? Digau-m’ho, jo us clam mercè!

―Senyora, tants són los mals que comport, que no es porien estimar, ni done res en ma vida, car la celsitud vostra partirà demà, e jo, desaventurat, restaré en la mia extrema pena pensant que no us veuré.

―Qui fa lo mal ―dix la Princesa― raó és que passe la pena. Car vós mateix ho haveu procurat, donant consell a l’Emperador que ab tots los presoners se’n tornàs a la nostra ciutat. Tan mal consell jamés viu dar a home qui enamorat fos. Però si vós voleu jo em faça malalta quinze o vint dies, jo bé ho faré per amor vostra; e l’Emperador aturarà, bé só certa, per amor de mi.

―Mas ¿com ho farem ―dix Tirant― d’aquests presoners que tenim tants ací? No sé trobar remei a ma dolor. Moltes voltes tinc desig de verí, e moltes voltes desitge morir ab coltell o de mort sobtada per eixir de pena.

―No fésseu vós tal cas, Tirant ―dix la Princesa―. Anau a parlar ab Estefania e vejam quin remei pendre s’hi porà que a mi no sia càrrec e sia útil vostre.

Tirant prestament se n’anà e recità tot son mal a Estefania. E foren d’acord ensems ab lo Conestable que, com tothom fos assossegat e les donzelles dormirien, que los dos vinguessen a la cambra e allí acordarien quin remei porien pendre en llurs passions. E així restaren d’acord.

Com fon nit e l’hora fon disposta, que tots los del castell dormien e les donzelles s’eren gitades, e totes les dames dormien, apartades ab la Viuda Reposada, sinó cinc que en dormien en una cambra per on ells tenien de passar (i en la recambra dormia la Princesa e Estefania), e com Plaerdemavida véu que la Princesa no es volia gitar, e li havia dit que se n’anàs a dormir, e aprés sentí perfumar, prestament pensà que s’hi havia de celebrar festivitat de bodes sordes.

Venguda l’hora assignada, Estefania pres un estadal en la mà encès, e anà al llit on dormien les cinc donzelles, e mirà-les totes d’una en una per veure si dormien. E Plaerdemavida tenia desig de veure e sentir tot lo fet, e detingué’s, que no dormí. E com Estefania vingué ab la llum, tancà los ulls e féu semblant que dormia. Vist per Estefania que totes dormien, obrí la porta sens fer remor, perquè negú no ho sentís, e ja trobà a la porta los cavallers que estaven esperant ab més devoció que no fan los jueus al Messies.

Al passar, apagà la llum; pres al Conestable per la mà, mès-se primera, e Tirant seguí al Conestable; e així trobaren la porta de la cambra on era la Princesa, la qual estava sola esperant-los.

E diré com la trobaren devisada: portava gonella de domàs verd, tota entorn trepada e tota brodada de perles molt grosses e redones; lo collar que portava era tot de fulles d’or esmaltades, e en cascuna fulla penjaven robins e diamants sens altra mescla; al cap portava sobre los daurats cabells un xapellet fulletat de molts batents, que llançava molt gran resplandor.

Com Tirant la véu tan bé abillada, féu-li molt gran reverència, e donant del genoll en la dura terra, besà-li les mans moltes vegades. E passaren entre ells moltes amoroses raons. Com los paregué hora de poder-se’n anar prengueren llur comiat, e tornaren-se’n en la llur cambra. ¿Qui pogué dormir aquella nit, uns per amor, altres per dolor?

Tan prest com fon de dia, tothom se llevà per ço com aquell dia l’Emperador devia partir. Plaerdemavida, com se fon llevada, anà a la cambra de la Princesa, e trobà-la que es vestia, i Estefania, vestida e per vestir e asseita en terra, e les mans no li volien ajudar a lligar lo capell: tant estava de bona gana tota plena de lleixau-me estar; ab los ulls mig entelats, escassament hi podia veure.

―Ah, Santa Maria val! ―dix Plaerdemavida―. Digues, Estefania, quin és aqueix teu comport? ¿Què és lo que et fa mal? E jo iré als metges que vinguen per dar-te salut, aquella que tu volries per a ta persona.

―No cal ―dix Estefania―, que lo meu mal tost serà guarit, car no és sinó dolor de cap: anit ab l’aire del riu m’ha fet mal.

―Guarda ―dix Plaerdemavida― què dius, que gran dubte serà que no muires. E si mors, la tua mort serà criminosa. Guarda bé que no et facen mal los talons, com jo haja oït dir als metges que a nosaltres, dones, la primera dolor nos ve en les ungles, aprés als peus, puja als genolls e a les cuixes, e a vegades entra en lo secret, e aquí dóna gran turment e d’aquí se’n puja al cap, torba lo cervell, e d’aquí s’engendra lo mal de caure. E aquesta malaltia no et penses que vinga sovint, segons diu lo gran filòsof Galièn, metge molt subtil, que no ve sinó una vegada en vida, e per bé que sia mal incurable, no és mortal, mas ha-hi molts remeis qui ajudar-se’n vol. Aquesta mia epístola és bona e verdadera, e per ço no deus haver admiració de mi si conec les malalties, que si em mostres la llengua jo et sabré dir lo mal que tens.

Estefania li tragué la llengua. Com Plaerdemavida l’hagué vista, dix-li:

―Jo renegaria de tot quant saber mon pare me mostrà estant jo en son poder, si tu no has perduda sang aquesta nit.

Respòs prestament Estefania:

―Veritat dius, que del nas m’és eixida.

―Jo no sé si és del nas o del taló ―dix Plaerdemavida―, mas sang haveu perduda, e per ço poreu ara dar fe de mi e de la mia ciència, que lo que jo diré serà veritat. E si la majestat vostra, senyora, volrà que jo us recite un somni que he fet esta nit, jo seré contenta, ab protestació que si diré alguna cosa qui agreuge l’altesa vostra, que lo perdó no em sia denegat.

La Princesa havia pres molt gran plaer en lo que Plaerdemavida havia dit, e ab grans rialles li dix que digués tot lo que volgués, que ella li perdonava a pena e a culpa ab autoritat apostòlica. E Plaerdemavida féu principi al seu somni en estil de semblants paraules.