Períodes

Períodes Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 01:44

Literatura de l'Edat Mitjana

Literatura de l'Edat Mitjana Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 02:09

Literatura trobadoresca

Literatura trobadoresca Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 12:29

a. Poesia

a. Poesia Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 12:31

Cabestany, Guillem de

Cabestany, Guillem de Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 12:32

Lo dous cossire

Lo dous cossire

Esta poesía, de cierto empaque solemne y cifra de los conceptos del amor cortés, es la canción más famosa de Guillem de Cabestany, como revela el hecho de haber sido copiada en más de veinte cancioneros y porque su personal estrofismo y sus rimas fueron tomados por Bemart Sicart de Maruejols para su sirven tés Ab greu cossire (241) y por Peire Cardenal en Cals aventura (335, 43; edici6n Lavaud, pág. 436), en este caso con rimas distintas.

BIBLIOGRAFÍA. Mss.: A, B, C, D, E, F, H, Hª, I, K, L, Q, Q2, R, S, T, U, V, V, a', b y e (Q2 la atribuye a Giraut de Borndh). Ediciones principales: Bartsch, Chrest. prov., col. 79; Milá, De los trovadores, pág. 469 (415); Crescini, Manuate, pág, 226; Lommatzsch, Liederbuch, pág. 161 (Leben und Lieder, I, pág. 44); Lengfors, pág. 13 (V); Serra-Baldó, Els trobadors, pág. 156; Cavaliere, Cento, pág. 213. Texto: Langfors.

a4' b6 a4' b6 a4' b6 a4' b6 c6 c6 c6 d6' d6' c6 c6. Seis coblas doblas y dos tornadas, la primera de cinco versos y la segunda de tres (Frank, 247: 2), ;

Lo dous cossire
que.m don'Amors soven,
dona, .m fai dire
de vos maynh ver plazen.
Pessan remire
vostre cors car e gen,
cuy ieu dezire
mais que no fas parven.
E sitot me desley
per vos, ges no.us abney,
qu'ades vas vos sopley
ab fina benevolensa.
Dompn'en cuy beutatz gensa,
maytans vetz oblit mey,
qu'ieu lau vos e mercey.

II
Tots temps m'azire
l'amors que.us mi defen
s'ieu ja.l cor vire
ves autr'entendemen.
Tout m'avetz rire
e donat pessamen:
pus greu martire
nulhs hom de mi no sen;
quar vos qu'ieu plus envey
d'autra qu'el mon stey
desautorc e mescrey
e dezam en parvensa:
tot quan fas per temensa
devetz em bona fey
penre, neus quan no.us vey.

III
En sovinensa
tenc la car'e.l dous ris,
vostra velensa
e.l belh cors blanc e lis;
s'ieu per crezensa
estes vas Dieu tan fis,
vius ses falhensa
intrer'em paradis;
qu'ayssi.m suy, ses totz cutz,
de cor as vos rendutz
qu'autra joy no m'adutz;
q'una non porta benda
qu'ieu.n prezes per esmenda
jazer ni fos sos drutz,
per las vostras salutz.

IV
Tot jorn m'agensa
I desirs, tan m'abelhis
la captenensa
de vos cuy suy aclis.
Be.m par que.m vensa
vostr'amors, qu'ans qu'ie.us vis
fo m'entendensa
que.us ames e. us servis;
qu'ayssi suy remazuts
sols, snes totz ajutz
ab vos, e n'ai perdutz
mayns dos: qui.s vuelha.ls prenda!
Qu'a mi platz mais qu'atenda,
ses totz covens saubutz,
vos don m'es jois vengutz.

V
Ans que s'ensenda
sobre.l cor la dolors,
merces dissenda
en vos, don', et Amors:
jois vos mi renda
e.m luenh sospirs e plors,
no.us mi defenda
paratges ni ricors;
qu'oblidatz m'es tot bes
s'ab vos no.m val merces.
Ai, bella doussa res,
molt fora gran franqueza
s'al prim que.us ayc enqueza
m'amessetz, o non ges,
qu'eras no sai cum s'es.

VI
Non truep contenda
contra vostras valors;
merces vo.n prenda
tals qu'a vos si'honors.
Ja no m'entenda
Dieus mest sos preycadors
s'ieu vuelh la renda
dels quatre reys majors
per qu'ab vos no.m valgues
merces e bona fes;
quar partir no.m puesc ges
de vos, en cuy s'es meza
n'amors, e si fos preza
em baizan, ni us plagues,
ja no volgra.m solses.

VII
Anc res qu'a vos plagues,
franca dompn'e corteza,
no m'estet tan defeza
qu'ieu ans non la fezes
que d'als me sovengues.
VIII En Raimon, la belheza
e.l bes qu'en midons es
m'a gen lassat e pres.

I. La dulce cuita que a menudo me da Amor me hace decir de vos, señora, muchos versos agradables. Pensando contemplo vuestro cuerpo querido y gentil, al que deseo más de lo que doy a entender. Y aunque por causa vuestra me desencamino, no reniego de vos, pues siempre os suplico con amor leal. Señora a quien engalana la hermosura, muchas veces me olvido de mi mismo cuando os alabo y os suplico.

II. Siempre me deteste el amor que os hace prohibida para mí, si alguna vez desvío mi corazón hacia otro afecto. Me habéis quitado la risa y dado pesadumbre; ningún hombre sufre más grave martirio que yo, porque a vos, a quien anhelo más que a todas las que hay en el mundo, en apariencia rechazo, ignoro y desamo: todo cuanto hago por temor lo debéis aceptar como hecho de buena fe, incluso cuando no os veo.

III. Tengo en el recuerdo la cara y la dulce sonrisa, vuestra valía y el hermoso cuerpo blanco y terso; si en mi fe fuese tan fiel a Dios, sin duda alguna entraría vivo en el paraíso; pues sin vacilar me he entregado a vos de corazón, de modo que ninguna otra me proporciona gozo; pues no me acostaría con ninguna de las más señoriales ni sería su amante si en compensación tuviera vuestros saludos.

IV. Todo el día me ilusiona el deseo, tanto me agrada vuestra condición, señora a quien estoy sometido, Creo que vuestro amor me vence, pues antes de que os viera ya aspiraba a amaros y serviros; y así he quedado solo, sin ninguna ayuda, con vos, y he perdido muchos favores: ¡quien los desee que se los quede! Porque yo prefiero, sin ningún acuerdo previo, esperaros a vos, de quien me ha venido gozo.

V. Antes de que el dolor se incendie sobre el coraz6n, desciendan hasta vos, señora, la piedad y el Amor: el gozo os entregue a mí y me aleje suspiros y lloros, y la nobleza y el poder no os hagan inaccesible para mí, pues todo bien se me olvida si con vos no me vale la piedad. ¡Ay, bella y dulce criatura, muy gran favor hubiera sido si la primera vez que os requerí me hubieseis amado, o no [me hubieseis amado] nada, porque ahora no sé a qué atenerme!

VI. No encuentro armas contra vuestros poderes; tenedme tal piedad que os sea honorable. No me escuche Dios entre los que le ruegan si yo deseo la renta de los cuatro reyes mayores a cambio de que con vos no me valgan la piedad y la buena fe. Pues en modo alguno puedo separarme de vos, en quien mi amor se ha situado, y si [el amor] fuera aceptado besando, y os agradara, nunca me quisiera libre.

VII, Franca señora y cortés, nunca nada que os plazca me será tan vedado que yo no me apresure a hacerlo sin acordarme de otra cosa.

VIII. Raimon, la hermosura y el bien que hay en mi señora me han atado y preso gentilmente.

Extrets de Martín de Piquer. Los trovadores. Vol. II. Barcelona: Planeta, 1975, p. 1072-1076 i 1067-1068.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 12:33

b. Prosa

b. Prosa Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 12:35

Anònim

Anònim Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 12:36

Vida de Guillem de Cabestany

Vida de Guillem de Cabestany

Guillems de Cabestaing si fo uns cavalliers de l'encontrada de Rossillon, que confina amb Cataloigna et ab Narbones. Mout fo avinens hom de la persona, e mout prezat d'armas e de cortesia e de servir. Et avia en la soa encontrada una dompna que avia nom madona Soremonda, moiller d'en Raimon de Castell Rossillon, que era mout gentils e rics e mals e braus e fers et orgoillos. En Guillems de Cabestaing si amava la dompna, qu'era joves e gaia e gentils e bella, si'l volia ben mais que a ren del mon. E fon dich so a'n Raimon de Castell Rossillon; et el, cum hom iratz e gelos, enqueric tot lo faich e saup que vers era, e fetz gardar la moiller. E quan venc un dia, Raimons de Castell Rossillon trobet paissan Guillem de Cabestaing ses gran compaignia et aucis lo; e fetz li traire lo cor del cors e fetz li taillar la testa; e'l cor fetz portar a son alberc e la testa atressi; e fetz lo raustir e far a pebrada, e fet lo dar a manjar a la moiller. E quan la dompna l'ac manjat, Raimons de Castel Rossillon li dis: "Sabetz vos so que vos avetz manjat?" Ella li dis: "Non, si non que mout es estada bona vianda e saborida". Et el li dis qu'el era lo cors d'en Guillem de Cabestaing so que ella avia manjat; et, a so qu'ella'l crezes mieils, si fetz aportar la testa denan lieis. E quan la dompna vic so auzic, ella perdet lo vezer e l'auzir. E quan ella revenc, si dis: "Seigner, ben m'avetz dat si bon manjar que ja mais non manjarais d'autre". E quan el auzic so, el cors ab s'espaza e volc li dar sus en la testa; et ella cors ad un balcon e laisset se cazer jos, et enaissi moric. E la novella cors per Rossillon e per tota Cataloigna qu'en Guillems de Cabestaing e la dompna eran enaissi malamen mort e qu'en Raimons de Castel Rossillon avia donat lo cor d'en Guillem a manjar a la dompna. Mout fo grans tristesa per totas las encontradas; e'l relams venc denan lo rei d'Aragon, que era seigner d'en Raimon de Castel Rossillon e d'en Guillem d Cabestaing. E venc s'en a Perpignan, en Rossillon, e fetz venir Raimon de Castel Rossillon denan si; e, quand fo vengutz, si'l fetz prendre e tolc li totz sos chastels e'ls fetz desfar; e tolc li tot quant avia, e lui en menet en preison. E pois fetz penre Guillem de Cabestaing e la dompna, e fetz los portar a Perpignan e metre en un monumen denan l'uis de la glesia; e fetz desseignar desobre'l monumen cum ill eron estat mort; et ordenet per tot lo comptat de Rossillon que tuich li cavailler e las dompnas lor vergesson far anoal chascun an. E Raimons de Castel Rossillon moric en la preison del rei.

Texto de Boutiere-Schutz-Cluzel, pág. 531.)

Guillem de Cabestany fue un caballero de la comarca de Rosellón que confina con Cataluña y con el Narbonés. Fue hombre muy agradable en la persona y muy famoso en armas, cortesía y servicio. Y había en su comarca una dama que se llamaba mi señora Saurimonda, esposa de Ramon de Castell Rosselló, que era muy noble y rico, malo, bravo, fiero y orgulloso. Y Guillem de Cabestany amaba a la dama por amor y sobre ella cantaba y hacía sus canciones. Y la dama, que era joven, alegre, gentil y hermosa, lo quería más que a nada en el mundo. Y esto fue dicho a Ramon de Castell Rosselló; y él, como hombre iracundo y celoso, inquirió el hecho y supo que era verdad, e hizo guardar a su esposa. Y cierto día Ramon de Castell Rosselló se encontró paseando con Guillem de Cabestany, que iba sin gran acompañamiento, y lo mató; le hizo extraer el corazón del cuerpo y le hizo cortar la cabeza; e hizo llevar el corazón a su casa, y asimismo la cabeza; e hizo asar el corazón y condimentar con pimienta, y lo hizo dar a comer a su esposa. Y cuando la dama lo hubo comido, Ramon de Castell Rosselló le dijo: «¿Sabéis qué es lo que habéis comido?» y ella dijo: «No, sino que era una vianda muy buena y sabrosa.» Y él le dijo que era el corazón de Guillem de Cabestany lo que ella había comido; y, para que lo creyera mejor, hizo llevar la cabeza delante de ella. Y cuando la dama rio y oyó esto, perdió la vista y el oído. Y cuando volvió en sí dijo: «Señor, me habéis dado tan buen manjar que nunca más comeré otro.» y cuando él lo oyó, corrió con su espada y quiso darle en la cabeza; y ella corrió hacia un balcón y se dejó caer abajo, y así murió. Y por el Rosellón y por toda Cataluña corrió la noticia de que Guillem de Cabestany y la dama habían muerto tan traidoramente y que Ramon de Castell Rosselló había dado de comer a la dama el corazón de Guillem. Hubo gran tristeza por todas las comarcas; y la queja llegó ante el rey de Aragón, que era señor de Ramon de Castell Rosselló y de Guillem de Cabestany. Y fue a Perpiñán, en el Rosellón, e hizo que Ramon de Castell Rosselló se presentara ante él; y, cuando hubo llegado, lo hizo prender y le quito todos sus castillos y los hizo destruir, y le quitó todo cuanto tenía, y lo metió en prisión. Y luego hizo recoger a Guillem de Cabestany y a la dama, y los hizo llevar a Perpiñán y poner en un monumento delante de la puerta de la iglesia; e hizo dibujar sobre el monumento cómo habían sido muertos; y ordenó que por todo el condado de Rosellón todos los caballeros y las damas les celebraran aniversario todos los años. Y Ramon de Castell Rosselló murió en la prisión del rey.

 

Extrets de Martín de Piquer. Los trovadores. Vol. II. Barcelona: Planeta, 1975, p. 1072-1076 i 1067-1068.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 12:37

Novel·la cavalleresca

Novel·la cavalleresca Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:32

Anònim

Anònim Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 16:51

Capítols 19-24 del Llibre I de Curial e Gúelfa

Capítols 19-24 del Llibre I de Curial e Gúelfa

LLIBRE I

19

Tant anaren per llurs jornades, que plegaren a l’emperador. Lo qual, sabent que Jacob de Cleves venia per defendre la duquessa e menava en sa companyia lo gentil home que havia vençuda la batalla, hac molt gran plaer; e molts ducs e prínceps los isqueren per fer-los honor, més per desig de veure Curial que per altra cosa, atès que havia fama del pus bell e millor home d'armes del món. Gran fonc la festa que fonc feta aquell jorn. Mas l'emperador tenia prop sí a Curial e no es podia fartar de mirar-lo; e demanà de la sua batalla, e per lo prom fonc tot lo cas recitat. de la qual relació mostrant Curial haver vergonya, anvides mirava degú en la cara.

Llavors Jacob de Cleves, en presència de molts senyors, dix a l'emperador:

-Senyor, io he sabut per awuest haraut que la duquessa d’Ostalriche és per dos malvats hómens d’adulteri acusada, e per aquesta raó, lo duc, crren massa lleugerament, haver-la condamnada a mort. Per què io e aquest companyó meu que ací és, ab l’ajuda de nostre senyor Déu e con fiant del bon bret de la duquessa, som prest per defendre-la; per qué us suplic e us clam merc é que la batalla se faça davant vós, car no em par raonable que lo duc dege ne pusca ésser jutge e part.

L’emperador respòs:

Jacob, la batalla se farà devant mi: e io faré venir aci la duquessa, e los acusadors, e encara lo duc.

E de present escrivi al duc que de continent vengués, menant en sa companyia la duquessa e semblantment aquells qui l’acusaven, e fossen devant ell per al dia de sant Marc, que és a vint-e-cinc dies d’abril, car aquí havia dos cavallers qui volien defendre per batalla la honor de la duquessa.

Lo duc fonc molt content, e per al dia assignat fonc davant l'emperador, acompanyat de molts barons e altra gent notable. Dins lo qual temps, emperó, Curial se mostrà molt, així en arrear, com en convits e molt grans festes, en les quals llargament despenia, e semblantment en mantenir gran estat e en molts donatius que donava; en manera que era tengut en estima molt gran.

L'emperador hac feta fer la plaça on la batalla se devia fer, molt bella e gran, environada de llotges per mirar; car los senyors qui per mirar la batalla eren venguts, eren molts d' Alamanya, de França, e d'Itàlia e de moltes altres partides; e a l'un costat, fora emperó de la lliça. havia un cadafal, assats alt, environat de molta llenya, sobre el qual estava la duquessa acusada e lo foc encès a un depart.

Lo duc de Baviera, qui viu muntar la sua filla al cadafal, dix:

-Filla mia, si tu est sens colpa d'aquest crim que a tu és imposat, hages esperança en nostre senyor Déu, que ell te’n traurà ab aquella honor que tu desiges e veuràs dels acusadors cruel venjança.

La duquessa, sa mare. sobrada de dolor. plorà molt agrament, e sí feren moltes altres nobles dones qui en sa companyia eren vengudes; e no menys l’emperadriu, qui sa cosina germana era.

Emperò, manant l'emperador , cascú anà a son lloc, malaint aquells dos mals hòmens qui en tan gran e tan deshonest perill l’havien aportada.

 

20

E mentre que aquestes coses se feien. vets los dos cavallers acusants venir ab un estandard blau clar, tot sembrat de renarts burells, e tals los paraments dels cavalls: e, ben acompanyat, descavalcaren en la sua tenda. No trigà molt que l'altra part vengueren Jacob e Curial ab un estandard burell e negre mig partit e un lleó rampant en mig, ab gran brogit de trompetes e ministrers, acompanyats d'infinits comtes e barons qui entorn a peu los anaven. Tota la gent de les llotges se girà a mirar vers aquella part. E descavalcaren en la sua tenda. Los acusadors havien oït que Curial era molt valent home d’armes a cavall: perquè, pensant haver millor partit d'ell a peu, tengueren manera que a peu se fes: de què los altres foren molt contents.

Per què, eixint de les tendes, ordonant l’emperador, los ausadors, dels quals l’un Othó de Cribaut era nomenat, e l'altre Parrot de Sant Laydier, entraren en lo camp, e, feta reverència a l’emperador, al seu paballó, qui blau clar sembrat de renarc era, continuant se n'anaren, Tantost e sens triga vengueren Jacob e Curial, e, així com foren dins, Curial s'aturà e mira vers aquella part on l'emperador era, e anà envers ell, e, ficant lo genoll, lo requirí que el fes cavaller. L'emperador devallà en un de les escales de la sua lloja, e, acostant-se Curial, lo féu cavaller. E com se'n fonc tornat dix als princeps e senyors qui a prop li estaven:

-Certes io crec que he fet cavaller lo pus bell gentil home que io jamés veés, e si ell és així prous com és bell, no voldria i ésser lo un dels acusadors.

Moltes coses foren dites en aquella plaça en lloor de Curia lo qual aprés que hac feta reverència a l'emperadriu e a tots los ducs e duquesses qui en la plaça eren, se llevà un plor molt gran en lo cadafal de la duquessa de Baviera, que a totes les dones i quasi los hómens convidà a plorar: lo qual oint Curial, qui a la porta del seu tendelló era senyant-se ab lo ventallet, ab un gran crit féu un salt tan alt, que a tots los que el miraven féu maravellar; e, entrat dins, en la sua cadira segué. Era lo tendelló de vellut vellutat burell e negre brocat d'or molt ricós, sobre el qual havia un estandard mig partit de burell e negre, ab un lleó ran pant d'or.

L’emperador manà als ducs d'Holanda e de Lorreine, los quals eren vells e molt savis senyors, que es treballassen entre aquests cavallers per veure si per ventura sens batalla aquest foc se poguès toldre de camí e la duquessa fos delliure. E si començaren a tractar, e, anant primerament als acusadors, los digueren que els recordàs que eren cristians e que Déu era just e mostrava la sua justícia en tals jornades, e així que es tolguessen de l’acusació, en la qual no els anava res, e que cessàs la batalla: si per ventura algun partit sabien com la batalla s'escusàs, lo diguessen, car ells usarien d'aquell molt agradablement. Los cavallers respongueren que ells no sabien partit com la batalla pogués romandre, sinó que los altres cavallers lleixassen la defensa de la duquessa. Per què los ducs, continuant anaren a l'altre paballó, e entrants dins saludaren los cavallers e els digueren com ells eren estats a l’altre paballó e havien cert sentiment d’aquells dos cavallers que aquella batalla poria romandre ells volent-hi donar lloc: per què els pregaven que a açó se voguessen acordar e que cercar-se hia manera com aquest fet se llevàs de cami. Jacob respòs:

-Senyors, io no hi sé sino un camí, e és aquest: que aquells dos cavallers, així com han dit, se desdiguen, e cessaria la batalla.

E com los ducs responguessen que ells no tornarien als altres ab aquesta resposta, ni durien tal ambaixada, e així quel pensàs mills. que quantra aquest partjt molt deshonest los semblava, e sobre açò s’escampassen moltes paraules. finalment Curial, qui encara res no havia dit. dix així:

-Senyors. clam-vos mercè que us record que sots cavallers e fills de dones, e, si degut esguard hi és haüt. aquesta batalla romandre no pot. ne nos sens gran nostra deshonor lleixar no devem ne podem. car és interès de la duquessa. per la qual defendre som ací entrats. Si solamenl fos interès de nosaltres, lleugera cosa seria trobar partit que la batalla romangués; mas l'interès de la part ¿com lo podem relleixar essent-nos en mesos tan avant? Plàcie-us que mirets ço que io mjr. Ço és aquella trista e desaventurada senyora qui mira nosaltres d’una part e lo foc d’altra; e així, donant fi a paraules, façam ço per què venguts hi som, car no em par que aquestfet, ni als altres ni a nosaltres pogués donar honorable fi sinó la de la batalla. E de mi us certific que, posat que mon companyó ho relleixàs, ço que no crec, io no eixiré d’aquesta lliça sens batalla, e ací em trobarets mort o vencedor.

Jacob ho confermà així.

Per què los ducs no tornaren pus a l’altre tendelló, ans se n’anaren a l’emperador. Lo qual, oïda la relació, féu sonar una trompeta, e tantost los cavallers eixiren de fora e forent-los donades les atxes, e los paballons foren enderrocats e trets de la lliça; e manà l’emperador que tothom isqués del camp, salvant los cavallers qui la batalla devien fer e los feels. E així fonc fet.

E lo rei d’armes, per manament de l’emperador, féu crida a quatre angles del camp que degú no parlàs ne fes signes, sots pena de mort, e féu pendre sagrament als cavallers que no tenien escrits, pedres, conjurs, ne alguns altres artificis que ajudar los poguessen, sinó les armes solament, que eren atxes, espases e dagues.

Ara podeu dir que mirant-se los uns als altres se raonava l’ànima ab lo cor, e la duquessa, trista, desconsolada, e de tot en tot aflicta, pregava Déu per los seus; e si es feien totes les dones e la major part dels hòmens qui eren en les lloges.

 

21

Estant en açó, lo trompeta de l’emperador féu un toc, per que los feels prengueren los cavallers, e els meteren al lloc on los havien partit lo sol; e així com lo trompeta féu altre toc, los cavallers mouen per ferir. Al moviment dels quals, la duquessa que estva en lo cadafal s’esmortí e caigué, emperó algun no n’havia cura ne mirava vers aquella part.

Otho de Cribaut vene vers Jacob de Cleves, e donen-se de les atxes grans cops en lo principi, e aprés se començaren a ginyar per enganar ¡'un l'altre, e combatien molt valerosament així com aquells qui eren valents e molt bons cavallers.

Parrot, qui en aquell temps ere tengut per un dels millors e pus aspres cavallers d' Alamanya, e lo qual moltes vegades s'ere trobat en lliça a ultrança, de què tots temps havia reportada honor, corregué vers Curial ab l'atxa baixa, per ferir-lo de punta en la cara, mas Curial, travessant un poc, lo lleixà passar, e donà-li tan gran cop de l'atxa per lo bacinet que lo mànec trencà; e com Parrot se giràs. Curial hac mès mans per l'espasa e aürten-se molt bravament. Curial, aprés de molts colps donats e rebuts, s'acostà tant a Parrot, e pres-lo ab la ma esquerra baix per les llaunes de les plates, e ab punta d’espasa començà-li a donar grans colps, e les tirades que li donava eren tals que el movia e el menava adès ençà, adèss enl!à. Així que Parrot. Veent que l'atxa en aquell cas no li aprolitava, la lleixa, e, més mans per l’espasa, se començà a defendre valerosament.

 

22

Estaven aquests dos cavallers en aquest punt quan los dos altres, ja lleixades les atxes, eren vençuts a abraçar-se. Mas Otho, qui era molt pus fort que Jacob, lo sobrà, e el mès per terra, e si s’esforçava toldre-li la vida, quant Curial, mirant vers aquella part, presa la sua espasa a dues mans, donà ab la punta per los flancs a Othó, qui estava encorbat sobre Jacob, que en terra el més d’espatlles tot enversat, e girant-se vers Parrot qui cuitava ja per frir-lo, li dix:

-A fals cavaller! ¿E cuides que en tu hage a romandre la plaça?

Per què aürta’l tan fort e li donà tan grans colps, que certes Parrot conegué que havie molt a fer en defendre’s de Curial; per què Curial, coneixent que l’altre més avant no podia, ans li fallia alè e força, cuïta’l molt poderosament, e, lleixada l’espasa, l’aferrà ab les mans, e despuis que l’hac un poc sodegat, d’un torn lo més per terra, e com fonc caigut fonc tan cansat que no havia cura ne poder de rellevar-se.

Curial, girant-se, viu los altres dos cavallers ja llevats e que feien molt aspra batalla, mas Curial la els féu finar tantost, car aferrà a Othó per les espatlles e donà-li tan gran torn que altra vegad l’enderrocà; per què Jacob correc a la sua atxa, e abans que Othó se rellevàs lo ferí pel cap de grans colps, en manera que Othó no hac cura de llevr-se, ans fonc tot perdut e desesperat de la sua vida.

Curial ja havia llevat a Parrot la cara del bacinet, com Parrot, qui tota la cara tenia mullada de suor e era tan cansat que no podia tornar alè, ne per consegüent parlar, jaïa estès e no feia continença de llevar-se. Per què Curial li dix:

-Parrot, digues ¿què ha mogut tu e ton companyó a llevar tan deshonest crim a la duquessa?

Parrot respòs:

-Cavaller, demana-ho a mon companyó si és viu, car ell t'ho dirà, que io no hi sé res, sinó que só estat ajudador com tu mateix est.

Lladoncs Curial mirà envers Jacob, e viu que volia ociure a Othó, metent-li la daga per l'ull, mas Curial cridà:

-No faces, que altra fi deu fer aqueix cavaller.

E, continuant, Curial dix a Othó:

-Digues, cavaller deslleal, ¿e què t'havia fet la duquessa? ¿Per què a aquest punt la has amenada? Respòs Othó:

-Certes, ella no-res, mas; Jacob m'havia tret de ma honor, llançant-me de la privadesa del duc, e io no sabem com venjar me'n pogués, pensi que per aquella via lo poria sobrar, e confitiant de la cavalleria de Parrot. empris aquesta batalla, no pensant que a aquest punt vengués.

Dix Curial:

- Doncs, ¿la duquessa no ah comès lo crim de què la havets acusada?

- Certes -re¡spòs Othó-, no pas

- Ha, malvat cavaller -dix Curial-. e com has poca part en Déu e en honor de cavalleria!

Per què, apellats los feels, lo dit Olhó, sens opressió. confessà davant ells que malament e a gran tort havia acusada la duquessa, pensant que lo duc trametria algunes gents qui matassen Jacob en lo camí, no creent que vers la duquessa tan cruelment se volgués captenir.

Per què Curial dix als feels:

-Senyors, ¿Jacob e io havem pus a fer en aquesta plaça?

Los feels respongueren:

-No, que assats basta ço que havets fet a present.

E rellevats los cavallers qui en terra jaïen, l’emperador devallà del cadafal e venc a Curial, E, prenent-lo per la mà, li dix:

-iA, valerós cavaller, ja plagués a Déu que io fos tal com tu, e tu fosses emperador! ¡A, honor e glòria de tota la cavalleria del món, e de quant te són tenguts los lleals cavallers! Certes, lo duc de Baviera no et satisfaria de tanta honor com li has feta ab la meitat del seu ducat, ne lo duc d'Ostalriche (lleixem estar sa muller), ab tol quant ha en lo món.

E girant-se als altres, dix:

--E vosaltres, malvats cavallers, ¿quina pena serà bastant a punir-vos de vostres culpes? Diga Curial que vol que de vosaltres sie fet.

Respòs Curial;

-Senyor, no plàcia a Déu que jo procure la mort a algun cavaller. Ací són abdosos, allí és la duquessa, de qui és interès; fets-ne ço que plasent vos s¡a, car io no me n’entenc pus entremetre.

Ja era ora de vespres quant l'emperador tragué los cavallers del camp. E, com isquessen primers los vençuts, la duquessa de Baviera, que a la porta de la lliça estava esperant l'eixida d’aquells mals hòmens, los corregué ab les ungles a la cara, cridant grans crits:

-Traïdors!

Mas los senyors qui entorn estaven la retengueren e la llunyaren, e així ab les caes baixes, carregats de vergonya, los tragueren del camp.

L’emperador comanà Jacob de Cleves als reis de Sicilia e de Bohèmia, e menaren-lo en mig d’ells fins al palau de l’emperador, lo qual pres Curial per la mà, e nulls temps del seu costat lo partí tins que al seu oalau e dins la sua cambra l’hac més.

La duquessa fonc devallada del cadafal, e muntaren-hi los dos falsos cavallers, e, encés lo foc, moriren a cruel e vergonyosa mort.

 

24

Mas l’emperador, que la nit passada no havia tota dormit, envià a Curial lo donatiu següent, ço és, una correja grossa d’or ab moltes perles de compte e moltes pedres precioses, la qual valia molt gran preu: un collar d’or ab perles tan grosses que per ventura semblants no eren estades vistes, e molts diamants e rubins. Encar li tramés una esquerpa d’or molt rica, e dues robes, una de setí ras verd escur, brodada en la següent forma: havia entorn de les faldes de la roba arbres ab les rails, lo tronc e tots los rams de perles, les fulles batents totes d’or fi, e lo fruit, que eren mores, era compost de maragdes, balaixos e safirs molt preciosos, e en tal manera aquests arbres ocupaven tota la roba que d’aquelia no es mostrava lo drap: l’altra roba era de vellut negre, e havia entorn de les faldes una testa de drac molt ben brodada, que paria que devoràs l’home qui aquella vertia, los ulls de la qual eren dos rubis grans tan resplandents que eren d’inextimable preu. E més, li donà tota la sua vaixella d’or, e quatre cavalls molt bells e deu hacanees molt belles.

I així com Curial, acompanyat d’aquells ducs e senyors, començas eixir de la cambra, lo donatiu de l’emperador atengué, lo qual fonc mirat per tots, e lloaren l’emperador de gran magnificiència dients que en ançò havia obrat molt notablement; per què Curial tornà arrere e vesti’s una d’aquelles robes, e més-se demunt, d’aquells joiells, los que li foren vist. Per estrena de les quals robes e altres joiells. Curial donà al portador tota la desferra sua d’escuder, de que fonc lloat molt.

I os ducs de Baviera e l’altre duc son gendre foren venguts, e, ab la major honor que fer li podien, lo menaren al palau de l’emperador, on ere aparellat lo gran convit, car l’emperador féu sala als reis, princeps, ducs e comtes que aquí eren.

No es maravell degú que per aquí no es parla de Jacob de Cleves, car no es pertany a nostra metèria parlar-ne pus, car solament hi som per recontar los fets de Curial, e d’altra part, no obstant que Jacob de Cleves fos festejat, honrat e favorit, emperò en esguard de ço que es feia a Curial, era fort pobre cosa, e per ço a present no en curarem.

Melchior de Pando se temia molt que Curial no hauria cara per dir al duc de Baviera del matrimoni que li havia mogut, veent la cosa tant gran e que no era de refusar a rei del món. E havia dubte que si Curial ho atorgava, atesa la honor que havia guanyada, de què la fama plegaria a les orelles de la Guelfa, la vida d’ella seria fort poca; per què, ab gran treball, per la multitud de la gent que hi era, se pogué acostar a Curial, lo qual entre aquells senyor estava, e dix-li ab veu baixa:

-Curial, si lo duc de Baviera vos torna a parlar, membre-us de qui us ha fet home, ço és, la Güelfa, a la qual, si a açò donats lloc, convendrà morir prestament o haurà vida dolorosa.

Curial, quan oi lo nom de la Güelfa, mirà en la cara a Melchior e canvià’s tot, perdent la color, de què l’emperador li dix:

-Que és açò, Curial? ¿Hi ha res de nou?

Respòs Curial:

-Senyor, aquest prom que aci és tenc en lloc de oare, e quasi m’ha nodrit, e a despeses seues m’ha fet home, donant-me tots temps copiosament tot ço que io he haut mester. –e ara és vengut aci e ha’m recordat un negoci lo qual e carrega molt: per què é a mi molt necessari cuidadament tornar-me’n en mon país.

L’emperador se girà a Melchior e féu-li honor. E dix-li.

Prom, no et penidas de ço que en aquest cavaller has obrat, car certes la tua vellesa ne los teus béns no podies mills esmerçar que nodrir tal cavaller com aquest és, al qual més que a altre del món io voldria semblar: e així veges si l’ajuda mia te pot en res ésser aprofitable, digues-ho, que per amor a Curial no et falliré.

Lo prom se lleixà caure als peus de l’emperador, e semblantment Curial, tot vergonyós, li besà les mans, fent-li infinides gràcies de la sua oferta.

Ab tant, l’emperador se més a taula ab los reis. Curial e la duquessa solament, davant la qual n’havia altra molt gran, on seien princeps, ducs e grans senyors e ab ells Jacob de Cleves e Melchor de Pando, e aprés altres taules on seien grans brons e cavallers. La festa fonc molt gran, e foren servits esplendidament e copiosa de moltes viandes e preciosos vins, l’ordre del qual convit lleixarè, per no tenir temps.

Après que foren dinats, los ministres vengueren e comencen a cornar, e l’emperador pres l’emperadriu per la mà e tot rient començà una baixa dansa, après dels quals seguiren molts, e en dançaren altres moltes. Gran e molt alegra fonc la festa que l’emperador féu aquell dia, en tant que tothom estava maravellat que, si tots los reis del món hi fossen, no poguera fer-ne major baudor.

La qual festa passada, lo duc de Baviera no oblidant ço que havia principiat, com l’emperador se n’anàs a reposar, pres Curial, per la mà e pregà’l que sopàs ab ell.

Curial lo hi atorgà molt agradablement, e tantost lo se’n menà al seu palau, e deliberà fer-li molt gran festa. E si ordonà que en la taula principal no seguessin sino la duquessa sa muller e Curial, e que no servissen sinó dones, entre les quals ordonà que la duquessa delliure, que filla sua era major, e havia nom Cloto, fos mestre d’hostal; l’altra filla donzella, la qual Laquesis era nomenada, lo servís de vi.

Era aquesta Laquessis donzella que anvides lo quinzèn zany traspassava, assats gran de la persona e de maravellosa bellesa, e la qual en aquell jorn s’estudià en ajustar artificial bellesa a la natural, de la qual nostre senyor Déus la havia dotada, devant totes altres de l’imperi d’Alamanya, amplament e molt copiosa. No vull mussar en escriure per menuts totes les circumstàncies de la sua bellesa, mas aquell qui ho voldrà saber llija Guido de Columpnis allà on descriu la bellesa d’Elena e sie content ab allò, e pense que a Laquesis no li fallia bellesa, car certes natura ab gran estudi per fer maravellar les gens la produi tal en lo mon. E sobre totes les belleses que havia, si tenia los pus bells ulls e pus resplandents e alegres que en algun temps fossen estat vists; ab los quals no era persona que ella miràs que de present no li fes oblidar totes altres coses, e solament de mirar a ella haver cura contínua; en tant, que ab los ulls solament tenia moltes bésties en pastura, los quals, si ella no fos, haguéran cercat en altra part llur delliurança; no obstant que ella era tan freda que nulls temps d’home algú, per bell ne valent que fos, s’era poguda escalfer, ne home del món pogué conèixer que ella més a una part que a l’altra s’inclinàs, e a moltes senyores, les quals si aquesta no fos, hagueren molts requeridors, féu servar forçada honestat. E ultra açò, totes les coses que feia o deia eren dites e fetes ab tanta gràcia e ab tan gran donari que aquesta era admiració sobirana.

Per què, com Curial miràs aquesta atentament e contemplàs particularment totes les seues belleses, tantost furtà lo seu cor a la Güelfa, a la qual primerament l’havia donat, e es començà a dispondre de presentar-lo a Laquesis, la qual tenia los ulls ficats en aquells de Curial, e dins si mateixa, contenta de la bellesa e cavalleria d’aquell, tota ansiosa, aparellava nova manera com a Curial plaure pogués.

E mentre ells dos estaven així alienats, una noble donzella apellada Tura, la qual a Curial servia de coltells, e no menys que Laquesis s'era altada d'ell, s'apercebé d’açò, e veent que Curial no menjava, així com aquella qui era assats bella e molt apta dix:

-Curial, ¿mirant a mi vos oblida lo menjar, o per ventura no us alta mon servei?
Curia lladoncs despertà lo cor, e, apartant un poc los ulls della on los tenia, allargà la desusada mà al plat e féu continença de menjar. Lladoncs la duquessa dix:

-Tura, plaer m’has fet, que l’has sol·licitat.

E Tura, rient, respòs:

-Senyora, estona ha que ho haguera fet, mas tement la usança de la sua terra, que dien que si hom los convida ells se'n van he callat.

La duquessa ris molt; lladroncs Curial, veent que d’ell reien, ris un poc, mas no fonc poderós a respondre. Emperò ell menjava poc e bevia menys, car no en gosava demanar, per ço que Laquesis anant a la copa no li giràs l'esquena. Mas la duquessa maná a Laquesis que aportàs a beure a Curial. Vestia aquest jorn Laquesis una roba de domàs blanc forrada d'erminis, tota brodada d'ulls, dels quals eixien llaços d'or fets en diverses maneres. E jatsia los llaços fossen buits, certes molts hi eren caiguts, e entre altres Curial, al qual lo llaç estenyia tant que ja no era a ell lo fugir. Així Laquesis, acompanyada de molts cavallers e donzelles, anà per la copa e, venint, la presentà a Curial. És ver que Curial coneixia que li era molt gran càrrec pendre-la de la mà de Laquesis, encara li semblava major carrec, refusant-la, fer-la-hi tenir; per què, allargant la mà pres la copa e begué. E com Laquesis cobràs la copa. la duquessa, sa mare, li dix
-Laquesis, beu lo romanent per amor de Curial.

E així ho féu.

En après la duquessa dix:

-Curial, ¿què us par de la mea mia filla?

Curial respòs:

-Certes senyora, io crec que vós havets la pus bella e pus donosa filla del món.
Replicà la duquessa:

.-¿ E que és allò de què més vos altats de la mia filla?

Respòs Curial:

-Senyora, totes les coses que io veig en Laquesis són les pus belles del món. emperò los seus ulls són tan bells que io no crec que Déu sàpia tornar altra volta a fer-ne altres tals; e certes la sua roba concorda bé ab la sua faç. E així, parlant d'açò e d’altres coses, lo sopar fonc acabat. No vull musar en descriure les viandes ne en nomenar los convidats; pens cascú que no hi fallia res que lo convit pogués ennobleir .

Mas, aprés que les taules foren llevades, lo duc venc en aquella part, e manà seure la sua filla prop Curia, de què ell fonc tan content com de cosa que avenir li pogués. Segueren així mateix molts comtes e grans barons e damas, damísel.les en gran nombre, e aquí jugaren fort alegrament a moltes maneres de jocs, segons que en tals festes en les grans corts s'acostuma.

Aprés de les quals, com fos ja gran part de la nit passada, tota la gent se n'anà; mas lo duc no lleixà aquella nit Curial eixir del seu palau, ans en la cambra on Laquesis dormir solía, mo!t ricament aparellada, ordonà que dormís. Ne encara Melchior de Pando hac poder de parlar una sola paraula ab Curial, tant lo veia circuït de dones e donzelles que a la cambra l'acompanyaven; per què, ab molt gran desplaer, emperò ben acompanyat a la sua casa se'n tornà.

Entrant adonc Curial en la cambra e feta col.lació la duquessa dix:

-Curial, vets ací lo llit de Laquesis: dormits bé e guardat-vos que no somiets algun mal.

Curial respòs:

-Senyora, aquest llit bé em pens que sia plasent; no, emperò crec que sia de dormir ne de reposar.

Per què la duquesa, entenent les paraules de Curial, tota rient, pres comiat, ensems ab les altres dones se n'anà.

Romàs adoncs Curial solamenl ab los seus cambrers. E puis que es viu descarregat de la gent que l'infestava, pres-se esment de la cambra de Laquesis, la qual viu molt ricament aparellada de totes aquelles coses que ab una senyora tal se pertanyian. E, entre altres , havia en aquesta cambra un altar a una part, ab un retule de monssenyor sant Marc, molt finament acabat.

E tantost que ell viu sant Marc en figura de lleó, si es recorda de la Güelfa, e, súbitament oblidats los ulls de Laquesis, se tengué per culpable, e ficant los genolls devant l’altar ab veu baixa dix:

-A, catiu de mi! E on són io? ¿Quiny ven és estat aquell qui m'ha transportat d'una terra en altra? 0, desaventurat! 0, home de pobre seny! E què he fet? ¿E qual penitència sera bastant a purgar tan gran crim com és aquest que he comès? A, cor deslleal! E que has pensat! A, ulls falsos e traïdors! ¿E per què io no us arranque ara de la mia faç, per tal que altra volta no em furtets a aquella de qui són?

E, mesclant ab aquestes paraules sospirs e sanglots infinits, recordant-se de la gran falta que a la Güelfa havia feta en mirar Laquesis ab ulls desitjosos, havia desig de planyer-se greument; mas, dubtant que el sentissen los qui eren en la cambra, no gosava parlar.

Per què, llevant-se de l'altar, se n'anà all lit, lo qual era molt ricament cubert d'un cubertor tot blanc, de domàs, forrat d'erminis, brodat d'ulls e de llaços d'or, segons era la roba de Laquesis. D'aquest mateix domàs eren les cortines, en aquesta mateixa forma brodades; per què Curial, mirant aquest llit, se començà a maravellar molt, no solament de la bellesa de Laquesis, mas encara de la sua aptesa, ajustant a açò que ell no creia que pus apta donzella ne pus bella hagués en lo món.

E mentre ell així pensava, oblidats los sospirs, allargant los ulls viu una recambra que aquí era, e entrà dins, en la qual Laquesis s'acostumava lligar e metre a punt, molt ben empaliada de draps de raaz; en la qual havia un altre llit molt bell e ricós sobre el qual trobà totes les joies de Laquesis, ço és: frontals de perles, arracades, collars, pitrals, esquerpes, cadenes, cjntures, manilles, fermalls, anell e molts altres joiells d'or ab pedres e perles d’inextimable preu. E, entre les altres coses, plagué-l, molt un fermall assats gran, en lo qual havia perles molt grosses e diamants molt rics; en mig del qual havia un lleó ab los ulls de dos rubins fins molt, e era nafrat en los pits, de la qua nafra li eixia un cartell ab lletres qui deien: "Cuer desirous n’enull sojorn” . La vista, emperò, d'aquest lleó, no hagué tanta virtut com la del retaule, car no li pogué reduir a memòria la Güelfa, ans allargant los ulls e mirant los joiells tots d'un en un deia entre si mateix:

-Certes no convenen coses menys precioses a tan noble e tan bella senyora com aquella és.

E, mentre mirava aquets joiells, la nit se n'anava sens Curial haver-ne sentiment; per què los cambrers seus li digueren:

-Curial, ans de gran estona serà alba.

E així Curial tantost se despullà, e es més al llit, e anvides h fonc que ell s’adormí així fort com si fos litàrgic [...]

Curial e Güelfa. A cura de Marina Gustà. Barcelona: Ed. 62: La Caixa, 1979 (MOLC,8), p. 44-59.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:34

Martorell, Joanot

Martorell, Joanot Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 03:32

Capítol CCXXXII de Tirant lo Blanc

Capítol CCXXXII de Tirant lo Blanc

CCXXXII. Reprensió que fa Plaerdemavida a Tirant.   

―Vós sou major en cap dels vicis, e primer en orde de les culpes mortals. E som ara en temps de dir moltes raons? E si vós açò no feu, sereu ocasió de fer-me viure en dolorosa vida e abreujar-me los dies. E per testimoni de vostres fictes e dissimulades paraules, jo parlaré clarament, e seran manifests los vostres mals qui demanen piadós enginy, per ço que los qui m’oiran ni ho sabran sien moguts a misericòrdia envers mi, avisant-vos que essent fallida en mi l’esperança que ab raons forts, si us recorda, me pregàs al que fugiu ara, tals paraules sembràs, present la Duquessa, que de donzella que és la faríeu tornar dona, e sabeu bé que jo no hi doní tarda, mas fui presta, segons experiència mostra, que us he portat en aquesta delitosa cambra, més plasent que perillosa, e veig ara que el vostre rebuat cor, que per les mies mans vos tinc que haveu de passar, per haver atès ço que d’un cavaller vençut s’ateny. E sobre aquest cas veure vull la fi, e ja só farta d’esperar vostra demanda, e par-me que més vos han altat paraules que fets, e més cercar que trobar. E per ço com a mi és deguda cosa de fer, vos faç cert que per lo tant esperar ab l’oferta dessús dita, puix vos contenten vanes paraules e dubtau la fi, a grans crits cridaré mostrant a l’Emperador i als altres com per força sou ací entrat. Oh cavaller de poc ànimo!, ¿temença de donzella vos espanta d’acostar-vos a ella? Oh malaventurat Capitá!, ¿ab tan poc esforç estau que em goseu dir semblants paraules? ¡Feu l’esforç! Com l’Èmperador vendrà, quina raó empaliada li direu? E jo us faré conèixer, e Dèu e lo món coneixerà que haveu parlat mal, i en vós s’ajustarà en aquest cas amor e temor, e record-vos que en aquest cas perdeu vostra honor e fama. Feu lo que us dic, e jo dar-vos he vida segura e us faré portar la corona de l’Imperi grec, car ja és venguda l’hora que no us puc altra cosa dir sinó que aneu prestament a fer aquells honorosos passos d’estar prop de la Princesa, que us serà en altre compte pres, e feu d’ací avant vostre camí.

Tirant, veent lo parlar obert de Plaerdemavida, ab veu baixa féu principi a un tal parlar.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:40

Capítol CCXXXIII de Tirant lo Blanc

Capítol CCXXXIII de Tirant lo Blanc

CCXXXIII. Rèplica que fa Tirant a Plaerdemavida.

―Temor de restar ab tal vergonya me tol de guanyar paraís en aquest món e repòs en l’altre, emperò diré lo que em par, que en temps d’adversitat los parents e amics tornen enemics. E lo meu ignocent desig no és pus sinó ab amor fer serveis en aquella de qui só e seré tant com la vida m’acompanyarà, e ab aquest article de fe vull viure e morir. E si la tua voluntat ab lo meu desig eren concordes, molt ne seria la mia ànima aconsolada. Totes les coses qui es representen a la mia vista, no és pus sinó temor de vergonya, e és nit escura, car no puc veure lo que desitge; per fe hauré a creure que sa majestat sia. En aquest cas jo em despulle la temor e vergonya, e abrigue’m d’amor e pietat, per què us prec que anem sens pus tardar, e veja jo aquest cos glorificat: puix llum no hi ha, ab los ulls de la pensa lo veuré.

―Puix ab tants ginys vos he portat ―dix Plaerdemavida― en defensa de ma honor, e delit e profit vostre, restau per aquell qui sou.

E soltà’l de la mà. Com Tirant se véu que Plaerdemavida l’havia deixat, e no sabia on era perquè llum en tota la cambra no havia, e així lo féu estar per espai de mitja hora en camisa e descalc: e tan baix com podia la cridava, e ella lo sentia molt bé e respondre no li volia. Com Plaerdemavida véu que prou l’havia fet refredar, pres-li’n gran pietat, acostà’s a ell e dix-li:

―Així castiga hom los qui són poc enamorats! ¿Com podeu vós pensar que dona ni donzella li puga desplaure, vulla’s sia de gran o de poca condició, que no sia tostemps desitjosa que sia amada? E aquell qui més vies honestes, ço és secretes, de nit o de dia, per finestra, porta o terrat, hi porà entrar, aquell elles lo tenen per millor. ¡Força que em desplauria a mi que Hipòlit fes semblant! Que, d’una amor que ara li porte, llavors li’n portaria quaranta. E si estar no volia segura, no em desplauria que em prengués per los cabells, e per força o per grat, rossegant-me per la cambra, me fes callar e fer tot lo que ell volgués. E molt lo n’estimaria més que jo conegués que és home e que no fes així com vós dieu, que no la voldríeu per res descomplaure. E en altres coses la deveu vós honrar, amar e servir; mas, que siau ab ella en una cambra a soles, no li guardeu cortesia en semblant acte. ¿No sabeu vós, com diu lo psalmista, manus autem? És la glosa: si adquerir voleu dona o donzella no vullau vergonya ni temor haver; e si ho feu, no us tendran per millor.

―Per la mia fe ―dix Tirant―, donzella, vós m’haveu dada més notícia de mos defalts que no ha fet jamés negun confessor per gran mestre en teologia que fos! Prec-vos que em porteu prestament al llit de ma senyora.

Plaerdemavida lo hi portà e féu-lo gitar al costat de la Princesa. E les posts del llit no aplegaven a la paret envers lo cap del llit. Com Tirant se fon gitat, dix la donzella que estigués segur e no es mogués fins a tant que ella lo hi digués. E ella se posà al cap del llit estant de peus, e lo seu cap posà entre Tirant e la Princesa, e ella tenia la cara devers la Princesa; e per ço que les mànegues de la camisa l’empedien, despullà-les, e pres la mà de Tirant e posà-la sobre los pits de la Princesa, e aquell tocà-li les mamelles, lo ventre e d’allí avall. La Princesa despertà’s e dix:

―Val-me Déu, i com est feixuga! Mirau si em pot deixar dormir.

Dix Plaerdemavida tenint lo cap sobre lo coixí:

―Oh, com sou donzella de mal comport! Eixiu ara del bany e teniu les carns llises e gentils: prenc gran delit en tocar-les.

―Toca on te vulles ―dix la Princesa―, e no poses la mà tan avall com fas.

―Dormiu e fareu bé, e deixau-me tocar aquest cos que meu és ―dix Plaerdemavida―, que jo só ací en lloc de Tirant. Oh traïdor de Tirant, e on est tu? Que si tenies la má lla on jo la tinc, e com series content!

E Tirant tenia la mà sobre lo ventre de la Princesa, e Plaerdemavida tenia la sua má sobre lo cap de Tirant, e com ella coneixia que la Princesa s’adormia, fluixava la má e llavors Tirant tocava a son plaer; e com ella despertar-se volia, estrenyia lo cap a Tirant i ell estava segur. En aquest deport estigueren per més espai d’una hora, i ell tostemps tocant-la.

Com Plaerdemavida conegué que ella molt bé dormia, afluixá del tot la má a Tirant, i ell volgué temptar de paciència de voler dar fi a son desig, e la Princesa se començà a despertar, e mig adormida dix:

―Què, mala ventura, fas? No em pots lleixar dormir? ¿Est tornada folla, que vols temptar lo que és contra ta natura?

E no hagué molt estat, que ella conegué que era més que dona, e no ho volgué consentir e començà a donar grans crits. E Plaerdemavida tancava-li la boca, e dix-li a l’orella perquè neguna de les altres donzelles no ho oïssen:

―Callau, senyora, e no vullau difamar la vostra persona: he gran dubte que no ho senta la senyora Emperadriu; callau, que aquest és lo vostre cavaller, qui per vós se deixarà morir.

―Oh!, maleita sies tu ―dix la Princesa―, ¡e no has haguda temor de mi ni vergonya del món! ¡Sens jo saber res, m’has posada en tan gran treball e difamació!

―Ja, senyora, lo mal fet és ―dix Plaerdemavida―; dau remei a vós e a mi: e par-me que lo callar es lo més segur e lo que més pot valer en aquests afers.

E Tirant ab baixa veu la suplicava tant com millor podia. Ella, veent-se en tant estret pas, de l’una part la vencia amor, e de l’altra tenia temor, mas la temor excel•lia l’amor e deliberà de callar e no dir res.

Com la Princesa cridà lo primer crit, ho sentí la Viuda Reposada, e hagué plena notícia que la causa del cridar havia fet Plaerdemavida, e que Tirant devia ésser ab ella; pensà que si Tirant passava a la Princesa, que ella no poria complir son desig ab ell. E ja tothom callava, e la Princesa no deia res, sinó que es defenia ab paraules gracioses que la plasent batalla no vingués a fi. La Viuda s’assigué al llit e donà un gran crit e dix:

―I què és lo que teniu, filla?

Despertà totes les donzelles ab grans crits e remor, e venc a notícia de l’Emperadriu. Totes se llevaren cuitadament, qui totes nues, qui en camisa, e ab cuitats passos anaren a la porta de la cambra, la qual trobaren molt bé tancada, e a grans crits demanaren llum. E en aquest instant que tocaven a la porta e cercaven llum, Plaerdemavida pres a Tirant per los cabells e apartà’l de lla on volguera finar sa vida e posà’l en lo retret e féu-lo saltar en un terrat que hi havia e donà-li una corda de cànem perquè s’acalàs dins l’hort, e d’allí podia obrir la porta, car ella hi havia ben proveït perquè quan vingués, ans del dia, se’n fos pogut anar eixint per una altra porta. Mas tan gran fon l’avalot e los grans crits que daven les donzelles e la Viuda que no el pogué traure per lo lloc on ella havia pensat, e fon forçat que el tragués per lo terrat, e donà-li la corda llarga, i ella prestament se’n tornà, e tancà la finestra del retret e anà on era sa senyora.

E Tirant donà volta e lligà fort la corda, e ab la pressa que tenia per no ésser vist ni conegut no pensà la corda si bastava en terra; deixà’s anar per la corda avall e fallia-se’n més de dotze alnes que no plegava en terra; fon-li forçat de lleixar-se caure, perquè los braços no li podien sostenir lo cos, e donà tan gran colp en terra que es rompé la cama.

Deixem a Tirant, que està de llarg, gitat en terra, que no es pot moure.

Com Plaerdemavida se’n fon tornada, portaren la llum e totes entraren ab l’Emperadriu, i ella prestament li demanà quin avalot era estat aquell, per quina causa havia cridat.

―Senyora ―dix la Princesa―, una gran rata saltà sobre lo meu llit e pujà’m sobre la cara, e espantà’m tan fort que haguí de cridar tan grans crits que fora estava de tot record; e ab l’ungla ha’m arrapada la cara, que si m’hagués encertat en l’ull, quant mal m’haguera fet!

E aquell arrap li havia fet Plaerdemavida com li tancava la boca perquè no cridàs.

L’Emperador se fon llevat, e ab l’espasa en la mà entrà per la cambra de la Princesa, e, sabuda la veritat de la rata, cercà totes les cambres. Emperò la donzella fon discreta: aprés que l’Emperadriu fon entrada e parlava ab sa filla, ella saltà en lo terrat e prestament llevà la corda e sentí plànyer a Tirant. Prestament presumí que era caigut, e no dix res e tornà-se’n dins la cambra. E havia tan gran remor per tot lo palau, d’aquells de la guàrdia e dels oficials de la casa, que açò era cosa de gran espant de veure ni de sentir, que si los turcs fossen entrats dins la ciutat no s’hi fera major fet. L’Emperador, qui era home molt sabut, pensà que açò no fos més que rata: fins dins los còfrens cercà, e totes les finestres féu obrir; e si la donzella un poc se fos tardada en llevar la corda, l’Emperador l’haguera trobada.

Lo Duc e la Duquessa, qui sabien en aquest fet, com sentiren la remor tan gran, pensaren que Tirant era estat sentit. Pensau lo cor del Duc quin devia estar, que ves a Tirant en tan gran congoixa ésser posat, car pensava que l’haguessen mort o apresonat; armà’s prestament, que allí tenia les sues armes per ajudar a Tirant, e dient entre si:

―Hui perdré tota ma senyoria, puix Tirant és en tal punt.

―¿Què faré jo ―dix la Duquessa―, que les mies mans no tenen forma per vestir-me la camisa?

Com lo Duc fon armat, ixqué de la sua cambra per veure açò què era e per saber on era Tirant; e anant trobà l’Emperador que se’n tornava a la sua cambra, e lo Duc li demanà:

―Què es açò, senyor? ¿Quina novitat tan gran és estada aquesta?

Respòs l’Emperador:

―Les folles de donzelles, qui de no res temoregen. Una rata, segons m’han recitat, es passada sobre la cara de ma filla e, segons ella diu, ha-li fet senyal en la galta. Tornau-vos-ne a dormir, que no us hi cal anar.

Lo Duc tornà-se’n a la sua cambra e recità-ho a la Duquessa, e prengueren los dos gran consolació com res de Tirant no era estat. Dix llavors lo Duc:

―Per nostra Dona, jo anava ab tal deliber, que si l’Emperador hagués pres a Tirant, que ab aquesta atxa jo haguera mort a l’Emperador e a tots los qui fossen de sa voluntat; e aprés, Tirant o jo fóra estat emperador.

―Però més val que així sia estat ―dix la Duquessa.

Llevà’s corrent e anà a la cambra de la Princesa. Com Plaerdemavida la véu dix-li:

―Senyora, jo us clam mercé que estigau ací e no consintau que negú diga mal de Tirant, e jo iré a veure què fa.

Com fon sobre lo terrat, no gosava parlar per ço que no fos oïda de negú, e sentí que ell se planyia fort e deia en forma de semblants paraules.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:40

Capítol CLXII de Tirant lo Blanc

Capítol CLXII de Tirant lo Blanc

CLXII. La resposta que féu la Princesa a Tirant.

―Les llàgremes són escampades a vegades ab raó, a vegades ab engan. E la tua demanda és molt greu e amarga per a mi, car tu demanes cosa que no es pot ni es deu raonablement fer; car de mal principi no se’n pot seguir bona fi. Si pensaves la tua honor e la mia, e em volies lo bé que em dius, no treballaries en tanta infàmia per a tu e vergonya per a mi. ¿Per què tan prest te cuites, que les tues messes encara són herba? E gran follia seria posar a la fortuna lo que no et pot fallir.

L’Emperador s’acostà a sa filla e ella no pogué més parlar. E posà-la en raons, e parlant de moltes coses se’n tornaren al castell.

L’endemà per lo matí l’Emperador volgué diguessen la missa enmig d’una gran praderia, e volgué que Diafebus estigués enmig d’ell e de sa filla. E dita la missa, l’Emperador li posà l’anell en la mà e el besà en la boca. Aprés, tots los trompetes començaren a sonar molt fortment, e un rei d’armes dix en alt cridant: “Aquest és lo molt egregi e virtuós cavaller comte de Sant Àngel e Gran Conestable de l’Imperi grec.”

E fet açò, començaren les danses e festes, e la Princesa tot aquell dia no féu sinó dansar ab lo Gran Conestable. Com fon hora de dinar, l’Emperador féu seure al Gran Conestable a la part dreta, e los ducs seien a la part sinestra, e la Princesa en dret del Conestable. E Tirant servia de majordom per ço com ell feia la festa. En altres taules menjaven les donzelles; en dret d’elles menjaven los barons e cavallers. Aprés, tota la gent d’armes. E tots quants presoners hi havia, tots menjaven aquell dia en taules perquè honrassen la festa. Fins als rossins volgué Tirant que en aquella hora tots menjassen civada mesclada ab pa.

Com foren mig dinats, Tirant pres los reis d’armes, herauts e porsavants, e donà’ls mil ducats en reals. E totes les trompetes anaven sonant, e vengueren davant la taula de l’Emperador e cridaven:

―Llarguesa, llarguesa!

Aprés lo dinar, fon feta la col•lació de molts confits de sucre. E cavalcaren tots armats ab les banderes del Conestable, corrent llances davant l’Emperador. Feren un bell fet d’armes sens fer-se mal. E així anaren fins al camp on solia estar lo Soldà, e ab molt gran alegria se’n tornaren.

Com los paregué hora de sopar, en aquell lloc mateix feren la festa, la qual fon molt singular, e foren tots molt ben servits de moltes e diverses viandes. Tirant tot aquell sopar, així com servia, estava ab la cara molt trista. La Princesa lo féu acostar prop d’ella e dix-li a l’orella:

―Digau-me, Tirant, ¿quina és la pena e mal que passau, que la vostra cara ho manifesta, que tota la tinc jo sobre los meus ulls? Digau-m’ho, jo us clam mercè!

―Senyora, tants són los mals que comport, que no es porien estimar, ni done res en ma vida, car la celsitud vostra partirà demà, e jo, desaventurat, restaré en la mia extrema pena pensant que no us veuré.

―Qui fa lo mal ―dix la Princesa― raó és que passe la pena. Car vós mateix ho haveu procurat, donant consell a l’Emperador que ab tots los presoners se’n tornàs a la nostra ciutat. Tan mal consell jamés viu dar a home qui enamorat fos. Però si vós voleu jo em faça malalta quinze o vint dies, jo bé ho faré per amor vostra; e l’Emperador aturarà, bé só certa, per amor de mi.

―Mas ¿com ho farem ―dix Tirant― d’aquests presoners que tenim tants ací? No sé trobar remei a ma dolor. Moltes voltes tinc desig de verí, e moltes voltes desitge morir ab coltell o de mort sobtada per eixir de pena.

―No fésseu vós tal cas, Tirant ―dix la Princesa―. Anau a parlar ab Estefania e vejam quin remei pendre s’hi porà que a mi no sia càrrec e sia útil vostre.

Tirant prestament se n’anà e recità tot son mal a Estefania. E foren d’acord ensems ab lo Conestable que, com tothom fos assossegat e les donzelles dormirien, que los dos vinguessen a la cambra e allí acordarien quin remei porien pendre en llurs passions. E així restaren d’acord.

Com fon nit e l’hora fon disposta, que tots los del castell dormien e les donzelles s’eren gitades, e totes les dames dormien, apartades ab la Viuda Reposada, sinó cinc que en dormien en una cambra per on ells tenien de passar (i en la recambra dormia la Princesa e Estefania), e com Plaerdemavida véu que la Princesa no es volia gitar, e li havia dit que se n’anàs a dormir, e aprés sentí perfumar, prestament pensà que s’hi havia de celebrar festivitat de bodes sordes.

Venguda l’hora assignada, Estefania pres un estadal en la mà encès, e anà al llit on dormien les cinc donzelles, e mirà-les totes d’una en una per veure si dormien. E Plaerdemavida tenia desig de veure e sentir tot lo fet, e detingué’s, que no dormí. E com Estefania vingué ab la llum, tancà los ulls e féu semblant que dormia. Vist per Estefania que totes dormien, obrí la porta sens fer remor, perquè negú no ho sentís, e ja trobà a la porta los cavallers que estaven esperant ab més devoció que no fan los jueus al Messies.

Al passar, apagà la llum; pres al Conestable per la mà, mès-se primera, e Tirant seguí al Conestable; e així trobaren la porta de la cambra on era la Princesa, la qual estava sola esperant-los.

E diré com la trobaren devisada: portava gonella de domàs verd, tota entorn trepada e tota brodada de perles molt grosses e redones; lo collar que portava era tot de fulles d’or esmaltades, e en cascuna fulla penjaven robins e diamants sens altra mescla; al cap portava sobre los daurats cabells un xapellet fulletat de molts batents, que llançava molt gran resplandor.

Com Tirant la véu tan bé abillada, féu-li molt gran reverència, e donant del genoll en la dura terra, besà-li les mans moltes vegades. E passaren entre ells moltes amoroses raons. Com los paregué hora de poder-se’n anar prengueren llur comiat, e tornaren-se’n en la llur cambra. ¿Qui pogué dormir aquella nit, uns per amor, altres per dolor?

Tan prest com fon de dia, tothom se llevà per ço com aquell dia l’Emperador devia partir. Plaerdemavida, com se fon llevada, anà a la cambra de la Princesa, e trobà-la que es vestia, i Estefania, vestida e per vestir e asseita en terra, e les mans no li volien ajudar a lligar lo capell: tant estava de bona gana tota plena de lleixau-me estar; ab los ulls mig entelats, escassament hi podia veure.

―Ah, Santa Maria val! ―dix Plaerdemavida―. Digues, Estefania, quin és aqueix teu comport? ¿Què és lo que et fa mal? E jo iré als metges que vinguen per dar-te salut, aquella que tu volries per a ta persona.

―No cal ―dix Estefania―, que lo meu mal tost serà guarit, car no és sinó dolor de cap: anit ab l’aire del riu m’ha fet mal.

―Guarda ―dix Plaerdemavida― què dius, que gran dubte serà que no muires. E si mors, la tua mort serà criminosa. Guarda bé que no et facen mal los talons, com jo haja oït dir als metges que a nosaltres, dones, la primera dolor nos ve en les ungles, aprés als peus, puja als genolls e a les cuixes, e a vegades entra en lo secret, e aquí dóna gran turment e d’aquí se’n puja al cap, torba lo cervell, e d’aquí s’engendra lo mal de caure. E aquesta malaltia no et penses que vinga sovint, segons diu lo gran filòsof Galièn, metge molt subtil, que no ve sinó una vegada en vida, e per bé que sia mal incurable, no és mortal, mas ha-hi molts remeis qui ajudar-se’n vol. Aquesta mia epístola és bona e verdadera, e per ço no deus haver admiració de mi si conec les malalties, que si em mostres la llengua jo et sabré dir lo mal que tens.

Estefania li tragué la llengua. Com Plaerdemavida l’hagué vista, dix-li:

―Jo renegaria de tot quant saber mon pare me mostrà estant jo en son poder, si tu no has perduda sang aquesta nit.

Respòs prestament Estefania:

―Veritat dius, que del nas m’és eixida.

―Jo no sé si és del nas o del taló ―dix Plaerdemavida―, mas sang haveu perduda, e per ço poreu ara dar fe de mi e de la mia ciència, que lo que jo diré serà veritat. E si la majestat vostra, senyora, volrà que jo us recite un somni que he fet esta nit, jo seré contenta, ab protestació que si diré alguna cosa qui agreuge l’altesa vostra, que lo perdó no em sia denegat.

La Princesa havia pres molt gran plaer en lo que Plaerdemavida havia dit, e ab grans rialles li dix que digués tot lo que volgués, que ella li perdonava a pena e a culpa ab autoritat apostòlica. E Plaerdemavida féu principi al seu somni en estil de semblants paraules.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:37

Capítol CLXIII de Tirant lo Blanc

Capítol CLXIII de Tirant lo Blanc

CLXIII. Lo somni que Plaerdemavida féu.   

―A la majestat vostra diré tot lo que he somiat. Com jo dormia en una cambra de parament en companyia de quatre donzelles, e que Estefania venia ab un estadal encès, per no portar molta llum, e venia al vostre llit e mirava si dormíem, e véu-nos totes dormir, jo estava alienada que no sé si dormia o si vetlava; e viu en somni com Estefania obrí la porta de la cambra molt suaument perquè no fes remor, e trobà mon senyor Tirant e lo Conestable que ja estaven esperant. E venien en gipons, ab mantos i espases, e calçaven peücs de llana perquè no fessen remor al passejar; e a l’entrar que ells feren, ella apagà la llum e posà’s primera, lo Conestable a la sua mà; aprés venia lo virtuós, i ella semblava en aquell cas mosso de cego, e posà’ls dins la vostra cambra. E vostra altesa estava ben perfumada e algaliada, e no mal abillada, vestida e no despullada. Tirant vos tenia en los seus braços e portava-us per la cambra besant molt sovint, e vostra altesa que deia: “Deixa’m, Tirant, deixa’m!” E ell vos posava sobre lo llit de repòs. ―E Plaerdemavida s’acostà al llit, e dix: “Ai, En llit! ! E qui us ha vist e qui us veu ara, que estau sol, desacompanyat, sens profit negú! ¿On és aquell qui ací estava com jo somiava?” E paregué’m del llit llevar-me en camisa, e venguí en aquell forat de la porta, e que mirava tot vostre fet.

Dix la Princesa:

―Has més somiat?

Ab moltes rialles e ab gran plaer que lo hi deia.

―Sí, Santa Maria! ―dix Plaerdemavida―. Jo us ho acabaré tot de recitar. Vós, senyora, preníeu unes hores e dèieu: “Tirant, jo t’he lleixat venir ací per dar-te un poc de repòs, per la gran amor que t’he.” E Tirant dubtava de fer lo que l’altesa vostra li deia. E vós dèieu: “Si tu ames a mi, per res no deus estar d’assegurar-me dels dubtes esdevenidors. E aquest càrrec que jo he pres per amor de tu no és convinent a donzella de tan gran autoritat com jo só. No em denegues lo que et deman, car la mia castedat, en la qual jo he viscut, quítia de tot crim, és lloadora; mas per precs d’Estefania has obtesa aquesta amorosa gràcia, deixant-me cremada per digna amor. Per què et prec que vulles contentar de la gràcia que has aconseguida en gran càrrec e culpa d’Estefania.” “Per l’extrema e desaforada congoixa, deia Tirant, que veig passar a la majestat vostra, que preneu armes contra vós, qui us ofenen, en sereu condemnada per tots aquells qui d’amor senten. Però, ab tot, no vull que desconfieu que jo fallís a ma veritat. E ab gran confiança creia vos acordaríeu a mon voler no tement los esdevenidors perills. Puix a vostra altesa no plau e em voleu tant fatigar, jo só content de fer tot lo que a la majestat vostra serà plasent.” “Calla, Tirant, deia l’altesa vostra, e no et congoixes de res, car la mia noblea jau sots la tua amor.” E li fèieu fer sagrament que sens voler vostre no us enutjaria de res: “E posat cas que ho volguesses cometre no seria poc lo dan e congoixa que tu em daries; e seria tanta que en tots los dies de ma vida de tu me lamentaria, car com la virginitat és perduda no és reparable.” E totes aquestes coses he somiades que vós a ell e ell a vós dèieu. Aprés en visió viu com ell vos besava molt sovint e desféu-vos la clotxeta dels pits e que us besava a gran pressa les mamelles. E com vos hagué ben besada, volia-us posar la mà davall la falda per cercar-vos les puces. E vós, la mia bona senyora, no ho volíeu consentir; car dubte em fa que si ho haguésseu consentit, que lo sagrament no perillàs. E vostra altesa li deia: “Temps vendrà que lo que tant desitges estarà en llibertat tua, e la mia virginitat conservada serà per a tu.” Aprés posà la sua cara sobre la vostra, e tenint los braços sobre lo vostre coll, e los vostres en lo seu lligats com les sarments en los arbres, prenia de vós amorosos besars. Aprés viu somiant que Estefania estava sobre aquell llit ab les cames que al parer meu li veia blanquejar, e deia sovint. “Ai, senyor, que mal me feu! Doleu-vos un poc de mi e no em vullau del tot matar.” E Tirant que li deia. “Germana Estefania, ¿per què voleu incriminar la vostra honor ab tants grans crits? ¿No sabeu que moltes voltes les parets tenen orelles?” E ella prenia lo llançol e posava’l-se a la boca, e ab les dents estrenyia’l fort per no cridar. E no es pogué estar, aprés un poc espai, que no donàs un crit: “Trista, què faré? Dolor me força de cridar, e segons veig, deliberat teniu de matar-me.” Llavors lo Conestable li tancà la boca. E la mia ànima com sentia aquell saborós plant, complanyia’m de ma desaventura com jo no era la tercera ab lo meu Hipòlit. Encara que jo sia grossera en amar, conegué lo meu esperit que lo terme d’amor aquí devia finir. La mia ànima hagué alguns sentiments d’amor que ignorava, e doblà’m la passió del meu Hipòlit com no prenia part dels besars així com Tirant de la Princesa, e lo Conestable d’Estefania. E com més hi pensava més dolor sentia, e paregué’m que prenguí un poc d’aigua e que em llaví lo cor, los pits e lo ventre per remeiar la dolor mia. E mirant lo meu esperit per lo forat, aprés un poc instant Estefania estès los seus braços abandonant-se e retent les armes, emperò dix: “Vés-te’n, cruel ab poca amor, que no has pietat ni misericòrdia de les donzelles fins que els has violada la castedat. Oh sens fe! ¿De quina pena seràs digne si jo no et vull perdonar? E complanyent-me de tu, més fort t’ame. On és la fe, per tu a mi rompuda? ¿On és la tua mà dreta ajustada ab la mia? ¿On són los sants qui facen testimoni, los quals ahir per la tua falsa boca foren nomenats, que em prometist que no em faries mal ni per tu no seria decebuda? Gran ardiment has fet, que ab pensa deliberada hages volguda robar la despulla de la mia virginitat, per tu ésser home de tan gran autoritat; e perquè la querella mia més verdaderament sia coneguda…”, cridà la Princesa e a Tirant e mostrà’ls la camisa e dix: “Aquesta sang mia ha força de reparar amor.” E tot açò deia ab les llàgremes als ulls. Aprés dix: “¿Qui haurà grat de mi, ni qui fiarà de mi, que no he sabuda guardar a mi mateixa? ¿Com serà per mi guardada altra donzella que acomanada em sia? No tinc conhort sinó d’una cosa: que no he res fet que perjudique l’honor de mon marit, sinó que he complida sa voluntat a mal grat meu. En les mies bodes no hi són venguts los cortesans, ni capellà no s’és vestit a dir la missa; no hi és venguda ma mare ni mes parentes; no han hagut treball de despullar-me les robes e vestir-me la camisa nupcial; no m’han pujada al llit per força, car jo m’hi só sabuda pujar; no han hagut treball los ministres de sonar ni de cantar, ni los cortesans cavallers de dansar, que bodes sordes són estades. Emperò tot lo que he fet resta en grat de mon marit.” D’estes coses deia Estefania moltes. Aprés de tot açò, que lo jorn s’acostava, la majestat vostra e Tirant la conhortàveu lo millor que podíeu. Aprés bon espai, que los galls tornaren a cantar, e l’altesa vostra pregava humilment a Tirant se’n volguessen anar perquè no fosssen vists per negú del castell. E Tirant suplicava l’altesa vostra que li fésseu gràcia de soltar-li lo sagrament perquè pogués obtenir lo victoriós triümfo que desitjava, així com son cosí; e la celsitud vostra no volgué, sinó que restàs gloriosa de la batalla. E com ells se’n foren anats, despertí’m e no viu res, ni a Hipòlot ni a negú. Fui posada en gran pensament; perquè em trobí los pits e lo ventre banyat de l’aigua, venia a creure que devia ésser veritat. La dolor m’augmentà en tanta quantitat que donava torns per lo llit com fa lo malalt qui està al pas de morir e no troba lo camí; per què deliberé d’amar Hipòlit ab cor verdader, e passaré ma penada vida així com Estefania fa. ¿Estaré ab los ulls tancats, e negú no em darà remei? Amor m’ha tant torbats los sentiments, que morta só si Hipòlit no m’ajuda. ¡Almenys que passàs ma vida en dorment! Per cert, fort dolor és al despertar qui bon somni somia.

Les altres donzelles foren-se llevades i entraren dins la cambra per ajudar a vestir sa senyora. Aprés la missa l’Emperador partí ab tots los barons de Sicília, e lo duc de Pera ab tots los presoners. E Tirant e lo Conestable acompanyaren-los una bona llegua. L’Emperador los dix que se’n tornassen. E ja que els ho havia dit altra vegada, fon-los forçat de fer-ho. Aprés que Tirant hagué pres comiat de l’Emperador e dels barons, ell s’acostà a l’excelsa Princesa e dix-li si li manava res la majestat sua que ell pogués fer. La Princesa s’alçà lo vel que portava davant la cara, e los seus ulls no pogueren estar que no llançassen vives llàgremes e no li pogué dir altra cosa sinó:

―Serà―; car la paraula li fallí e convertí’s en sanglots e espessos sospirs per lo departiment. Deixà del tot caure lo vel damunt la sua cara per ço que tal defalt no vingués a notícia de l’Emperador ne de tota l’altra gent.

No es troba en record de gents que semblant cas seguís jamés a negun cavaller com lo que seguí a Tirant, que havent pres comiat de la Princesa, caigué d’una hacanea en terra, que cavalcava, tot fora de si; e tan prestament com fon caigut, se fon llevat e alçà la mà a l’hacanea dient que es dolia. E l’Emperador ho véu e molts d’altres, e cuitaren envers ell. E feia demostració que mirava lo peu a l’hacanea.

Dix-li l’Emperador:

―Capità, e com sou caigut així?

E Tirant li dix:

―Senyor, a mi paragué que lo meu rossí se dolia. Abaixí’m un poc per veure lo seu mal, e ab lo pes de l’arnès, és-se trencat lo gambal. Però, senyor, no és cosa d’admirar que un home caiga, car un cavall té quatre peus e cau: quant més un home, que no en té sinó dos.

E prestament ell tornà a cavalcar e cascú tingué son camí. La Princesa, perquè anava plorant, no volgué tornar, mas demanà a Estefania quin cas era estat lo de Tirant. E ella lo hi recità segons la resposta que havia feta a l’Emperador.

―Certament ―dix la Princesa― que aquell cas no li és seguit sinó per la mia partida; e les temors que jo haguí quan me trobí sola tan prest foragitaren lo meu pensament e augmentí en major dolor que no sentia.

Així anaren parlant, e Tirant aplegà al castell del senyor de Malveí. Ordenà que lo Conestable ab la mitat de la gent, així de peu com de cavall, anàs al camp per guardar aquell.

―E jo iré ―dix Tirant― al port on són les naus, e faré que prestament descarreguen. E si veig que no n’hi ha prou, faré-les tornar a la ciutat o en Rodes, que m’han dit que han collit molt forment aquest any; e si lo càrrec los fall, iran en Xipre.

En la nit Tirant fon en lo port, e trobà quasi les naus descarregades. Los patrons e los mariners hagueren molt gran plaer de la venguda del Capità, e digueren-li com les set naus de genovesos erent entrades en lo port de Bellpuig.

―E tots nosaltres estàvem ab gran pensament que no vinguessen ací e que ens prenguessen.

Dix Tirant:

―Ells mostren que han més temor a vosaltres, que no han hagut atreviment de d’escometre-us. ¿Voleu que els posem major temor que no tenen?

Hagueren un llaüt de peixcar, e armaren-lo. E trameteren per veure quanta gent podia haver en les naus poc més o menys, e quantes fustes eren dins lo port. E aquella nit féu descarregar tot lo forment. Per lo matí lo bergantí tornà ab la nova com hi havia, grosses, set naus, e havien descarregat tots los cavalls e tota la gent era en terra, e que llavors començaven a descarregar lo forment e altres vitualles.

―Per lo Senyor qui tot lo món sosté ―dix Tirant―, jo faré tot mon poder, puix han desembarcat los cavalls, de menjar de llur forment.

Féu prestament adobar les naus, e posà-hi molta gent d’armes e molts ballesters. En lo port en aquell cas havia tres galeres, e perquè havien mostrada carena, no pogueren anar ab ell. Tirant partí ab les naus e mès-se dins mar aquella nit. E de l’u port a l’altre no hi havia sinó trenta milles. Com lo dia fon clar e bell, los de terra descobriren les cinc naus de Tirant e pensaren-se que fossen d’aquelles que venien ab lo Gran Caramany, e no curaren res. Les naus s’acostaren e entraren dins lo port, e cascuna envestí la sua, e de continent saltà molta gent en les altres naus e aprés envestiren les dues que restaven, e perquè hi havia molt poca gent prengueren-les totes ab poc treball e sens morir negú. E tragueren totes les naus del port carregades de molt forment e de civades, de bous salats e de vins de Xipre, de què us dic que per al camp dels crestians los vingué en gran socors i en molt bon cas, car per la molta guerra no trobava forment ni carns si no ho havien tot per mar. Tirant donà forment al senyor de Malveí; tot l’altre féu portar al camp en la ciutat de Sant Jordi.

Com Tirant venia ab la presa, parlà ab los turcs que havia presos en la nau demanant-los de noves de la Turquia per veure si es concordarien ab les noves que Ciprès de Paternò li havia dit. E aquells li digueren com certa cosa era com lo Gran Caramany venia ab gran armada, e venia en companyia sua lo rei de la sobirania Índia; e lo Caramany portava sa filla la qual era donzella de grandíssima bellea, per dar per muller al Soldà.

―E porta moltes donzelles ab si, de gran estat, e ve en sa companyia l’esposada del fill del Gran Turc, e totes vénen molt ricament abillades ab grans aljubes de brocat e altres brodades de molts diamants e robins.

Dix un turc:

―Jo viu vestir un dia a la filla del Gran Caramany; demà haurà quinze dies, lo divendres aprés la salà, que vestia una aljuba brodada de pedres fines, que estimaven que valia una gran ciutat. E porten cascuna son eixovar, que vint-e-cinc esposades hi vénen totes per a grans senyors; e ve-hi la muller del rei de Capadòcia. E han-nos dit al port, com som arribats, que un diable de francès és vengut capità dels grecs, que totes les batalles los venç, lo qual dien que ha nom Tirant. Per ma fe, ell poria haver bons fets així com dien, mas lo seu nom és lleig e vil, per ço com Tirant vol dir usurpador de béns o, més propi parlar, lladre. E creu, segons lo nom, per força ha de seguir les obres, car diu-se que en una lletra que féu al rei d’Egipte, que no gosà combatre cos per cos, deia ésser enamorat de la filla de l’Emperador. Com haurà vençudes les batalles, emprenyarà la filla, aprés la muller, aprés matarà l’Emperador, car així ho acostumen de fer los francesos: molt mala gent! E vós veureu que si molt lo deixen viure los turcs e los crestians, ell se farà emperador.

―A la mia fe ―dix Tirant― tu dius una gran veritat: aquests francesos són molt mala gent. Encara farà pitjor que tu no dius, que és molt gran lladre e va per los camins a robar. E qui s’ho veurà, encara emprenyarà la filla de l’Emperador e pendrà la senyoria; aprés ¿qui li contradirà que no passe a totes les donzelles?

―Bona Pasqua vos done Déu! ―dix lo mariner―, car vós lo coneixeu bé, e coneixeu la sua gran tració que ha feta e farà.

Hipòlit, que estava allí, arrancà l’espasa per tallar-li lo cap, sinó per Tirant, que prestament se llevà e pres-li l’espasa de la mà. E Tirant tornà’l a posar en noves dient mal tostemps de si mateix. Dix lo mariner:

―Jo jur, per l’aigua que jo em bategí, que si jo el podia pendre, aquell traïdor de Tirant, així com moltes vegades n’he pres d’altres, que jo el penjaria en la més alta entena de tota la nau.

Tirant reia molt, e prenia gran plaer en lo que deia lo mariner: altri fóra, que li haguera feta alguna mala obra o l’haguera penjat. E Tirant pres un gipó de seda e trenta ducats, e donà’ls-hi, e aprés lo posà en llibertat tan prest com fon en terra. ¡Pensau quin devia estar lo mesquí de mariner com sabé que aquell era Tirant! Agenollà’s als seus pesus, e demanà-li perdó. E Tirant de molta bona voluntat li perdonà e dix:

―Donar als mals perquè diguen bé, donar als bons perquè no diguen mal.

Tirant ajustà consell de mariners e féu-los dinar ab ell. Aprés que foren dinats, Tirant los féu principi a un tal parlar:

―Senyors, ja sabeu la nova que es diu del Gran Caramany e del rei de la sobirana Índia: ab quin poder tan gran vénen, e porten tantes donzelles, casades i per casar; hoc encara hi apliquen lo bací que porten, ço és a saber: com los moros fan guerra als crestians, va lo bací, que acapten per totes les moreries, e segons me dix Ciprès de Paternó, que havia oït dir al Soldà, que passats tres-cents mília ducats portaven, car per pendre aquest Imperi tota la morisma ha donat qui poc qui molt: que casa hi havia qui pagava quaranta ducats. E volen dir que del regne de Tunis han hagut més de setanta mília ducats. Per què deveu pensar quanta glòria seria a tots nosaltres e lo profit gran que cascú de vosaltres reportaríeu. Vejau si fer-se poria poguéssem obtenir victòria d’ells. E cascù de vosaltres diga-hi son parer.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:38

Capítol CLXXV de Tirant lo Blanc

Capítol CLXXV de Tirant lo Blanc

CLXXV. Resposta feta per la Princesa a Tirant.

―Prec-te, Tirant e senyor de mi, consentir no vulles que la mia esperança sia feta vana, car de tot lo meu mal tu sol est estada causa, e com lo mal m’assaltà fon per pensament de la tua amor. E ja amor obra més en mi que no volria; e cert és més estimaria que l’amor estigués secreta fins tingam temps d’alegria en la qual no hi haja temors mesclades; mas per experiència he mostrat que molt mal la tinc secreta, car ¿qui és que puga amagar lo foc que per la sua gran flama fum no n’ixca? Paraules te dic missatgeres de l’ánima e del cor. Per què et suplic vulles anar a veure a l’Emperador, e no sàpia que a mi sies vengut primer que a ell.

E posà lo cap davall la roba e dix a Tirant hi posàs lo seu. E dix-li:

―Besa’m en los pits per consolació mia e repòs teu.

E aquell ho féu de molt bon grat. Aprés que li hagué besats los pits, li besà los ulls e la cara, i ella dix:

―Senyor, de major premi és lo lloguer que no és son ofici, e d’aquestes coses més sol ésser la temor que el perill, e lo qui vol haver temor ha vergonya quan se penit.

Tirant no pogué satisfer a les paraules de la Princesa, mas partí’s d’ella molt content. Com fon a la cambra de l’Emperador, e los metges lo veren, reprengueren-lo molt per ço com s’era llevat del llit sens consentiment d’ells. Tirant respòs:

―Si sabés la vida degués perdre, per totes les coses del món no deixara per res de venir a veure la majestat del senyor Emperador. Com jo us viu partir de mi tan fatigats e ab tanta cuita, no podia altra cosa presumir sinó la sua gran necessitat.

Respòs l’Emperador en la següent forma.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:44

Capítol CLXXXIX de Tirant lo Blanc

Capítol CLXXXIX de Tirant lo Blanc

CLXXXIX. Les grans festes que l'Emperador féu fer per amor dels ambaixadors del Soldà.

Feta la lletra, la donà a l'escuder que la hi havia portada, dient-li:

-Amic, digues a ta senyora, per lo càrrec gran que d'aquests afers tinc, no és en llibertat mia poder-los lleixar sens manament de superior; però, passada la festa que el senyor Emperador fa, jo faré mon poder d'ésser-hi; e per mi besar-li has les mans a la qui és en virtuts complida, e aprés a la senyora de qui só.

Aquell pres son comiat e tenc son dret camí envers la ciutat de Contestinoble. Com aquell fon aplegat dins lo palau, trobà en la cambra a Estefania ab la Princesa a grans raons, e com per elles fon vist, aquella a qui tocava lo premi de tal mester llevà's prestament e ab cara molt alegre li dix:

-¿Què és d'aquell qui té la mia pensa subyugada a tota sa voluntat?

E aquell, sens respondre res, anà allà on era la Princesa, e besà-li la mà; aprés girà's envers Estefania e féu lo semblant, e donà-li la lletra que portava; e com aquella la tenc en ses mans alçà-la envers lo cel en senyal d'oferta. Aprés, llegida la lletra, elles abduis hagueren moltes raons, aquella dolent-se com lo Conestable no seria allí en aquelles festes, per ço com l'escuder no descobrí la veritat de la sua ficta e temerosa venguda.

Vengut lo dia de la festa, lo Conestable venc a una llegua de la ciutat, molt secret, e allí s'aturà fins a l'endemà. Estefania en degun cas no volia anar a la festa, puix no hi era lo qui ella amava. E la Princesa la'n pregà molt dient que si ella no hi anava tampoc s'hi iria e totes les festes se destorbarien; en tant, que a Estefania li fon forçat d'anar.

Aprés, les misses dites ab molt gran cirimònia, anaren al mercat, lo qual trobaren tot cobert, alt e baix, de draps de llana blancs e verds e morats, e per les parets draps de ras ab les figures totes franceses, e tot a l'entorn del dit mercat havia taules meses; e lo tàlem de l'Emperador era molt ric e molt puixant, tot a l'entorn de draps de brocat. E l'Emperador se sigué enmig e los ambaixadors prop d'ell. Alt, al cap de la taula, seia l'Emperadriu ab sa filla. E lo Gran Caramany e lo rei de la sobirana Índia menjaven baix en terra per ço com eren presoners. Les donzelles e totes les dones d'honor seien a la part dreta. E totes quantes dones de la ciutat volien menjar, ho podien bé fer. Estefania seia a cap de taula, e les altres aprés d'ella. Tots los ducs e grans senyors seien a la part sinestra. Havien parat vint-e-quatre tinells tots plens d'or e d'argent. En lo primer tinell foren meses totes les relíquies de la ciutat; en lo segon, tot l'or de les esglésies; aprés venien deu tinells tots plens de cabassos e paners grans de tot lo tresor de l'Emperador, tots de moneda d'or; e aprés venien les copes d'or; venien aprés tots los plats e salers; aprés, les sues joies; aprés d'açó, l'argent que era de pitxers e salers daurats. Lo que era blanc, tot anava per les taules. E de tot aço foren plens los vint-e-quatre tinells. En cascun tinell guardaven tres cavallers ab robes de brocat rossegant per terra; e cascú d'aquests ab una verga d'argent en la mà. Gran fon la riquea que aquell jorn l'Emperador mostrà. Enmig de les taules on menjaven havia reng de júnyer.

Aquell dia eren taulatgers lo Capità, e lo duc de Pera e lo duc de Sinòpoli. Mentres que l'Emperador se dinava, aquells junyien. Primerament ixqué lo duc de Pera. Portava paraments de brocat d'or tots blaus. Lo duc de Sinòpoli portava los paraments de brocat verd i burell mitadats. Tirant aportava uns paraments de vellut verd, tots coberts de ducats que penjaven, tan grans que cascun ducat d'aquells valia trenta ducats dels altres, los quals paraments eren de gran estima.

Tirant, un dia, venint a la porta de la cambra de la Princesa trobà a Plaerdemavida, e demanà-li què feia la senyora Princesa. E ella responent dix:

-Ai, en beneit! ¿Per què ho voleu vós saber què fa ma senyora? Si fósseu vengut més prest, en lo llit l'haguéreu trobada. E si vós l'haguésseu vista així com jo, la vostra ànima estiguera en glòria perdurable. E aquella cosa que és amada quant més se veu més se delita. E per ço jo crec que molt major delit porta lo mirar que no fa lo pensar. Entrau, si voleu, car ja la trobareu vestida ab son brial. Grata's lo cap e pruen-li los talons, puix lo temps s'alegra, e dels nostres desigs alegre judici se demostra. Per semblant nos alegram totes. E per ço us vull raonar del meu esdevenidor desig: ¿per què no ve ab vós lo meu Hipòlit? Car ab ulls de dolorosa pensa sovint lo veig. Cosa és molt dura de pensar e dolc-me dins mi mateixa per ço que en negun bé present se deu per esdevenidor lleixar, ne tampoc pendre mal per esdevenidor bé.

-Donzella -dix Tirant-, jo us prec per gentilea me vullau dir ab tota veritat si la senyora Emperadriu mala sort l'hauria dins portada, o altra persona de què jo m'haja a recelar. E per ço vos deman consell e ajuda, e no és neguna denegar-lo em dega.

-Jo a la senyoria vostra -dix Plaerdemavida- no diria una cosa per altra, car egual seria en los dos lo càrrec: vostra mercè per venir e jo per deixar-vos entrar. E jo bé sé que la Princesa no vol que l'amor que vós li portau sia sens algun mèrit, e per ço com vos conec apetit gran de la cosa desitjada voldria-us-hi poder ajudar, car qui desitja e no pot lo seu desig complir està en pena; e neguna cosa no és més llaugera de perdre que aquella la qual esperança més avant no permet tornar.

Llavors Tirant entrà dins la cambra e trobà la Princesa que tenia los seus daurats cabells embolicats en la mà. Com ella lo véu li dix:

-Qui dret vos ha donat que entreu ací? E aquest càrrec no és convinent ni és donat a tu d'entrar en, la mia cambra sens llicència mia; car si l'Emperador ho sap, de desllealtat te poran incriminar. Prec-te que te'n vages, car contínuament tremolen los meus pits de recel temerós.

E Tirant no curà de les paraules de la Princesa, sinó que s'acostà envers ella, e pres-la en los braços e besà-la moltes vegades los pits, los ulls e la boca. E les donzelles, com veien que Tirant així jugava ab la senyora, totes estaven a la cominal; però com ell li posava la mà dejús la falda, totes eren en sa ajuda. E estant en aquests jocs e burles sentiren que l'Emperadriu venia a la cambra de sa filla per veure què feia, e ab los jocs no la sentiren fins que fon a la porta de la cambra.

Prestament Tirant se llançà estès per terra, e llançaren-li roba dessús. E la Princesa segué's damunt ell. Estava's pentinant; e l'Emperadriu segués al seu costat. No fallí molt no es segués sobre lo cap de Tirant. ¡Sap Déu ab quina temor de vergonya en aquell cas Tirant estava! Ab tal congoixa estigué per bon espai que parlaren de les festes que es devien fer, fins que venc una donzella ab les hores; llavors I'Emperadriu se llevà e apartà's al cap de la cambra e pres-se a dir ses hores. La Princesa no es mogué gens d'allí per dubte que l'Emperadriu no el ves. Com la Princesa se fon pentinada, posà la mà davall la roba e pentinava a Tirant; e ell adés adés li besava la mà e li prenla la pinta. E estant en tal congoixa, totes les donzelles se posaren davant I'Emperadriu, e llavors sens fer molta remor, Tirant se llevà e anà-se'n ab la pinta que la Princesa li donà.

Com fon fora de la cambra, pensant que ja fos en lloc segur, que per, negú no seria vist, véu venir a I'Emperador ab un cambrer, que venien dretament a la cambra de la Princesa. Com Tirant los véu venir, no les tingué totes veent-los venir per una gran sala. Tirant, no havent altre remei, tornà-se'n cuitat a la cambra de la Princesa, e dix-li:

-Senyora, ¿quin remei dareu en ma persona, que I'Emperador ve?

-Ai trista! -dix la Princesa-; eixim d'un mal e donam en altre pitjor. Jo bé us ho deia; car vós veniu tostemps a hores indispostes.

Prestament féu posar a les donzelles davant I'Emperadriu, i ell ab suaus passos lo posaren dins una altra cambra, e posaren-Ii molts matalafs dessús, per ço que si l'Emperador hi entràs, així com feia moltes voltes, que no el ves.

Com l'Emperador fon en la cambra, trobà a sa filla que es volia lligar. Estigué allí fins que fon lligada, e I'Emperadriu hagué dites ses hores, e les donzelles se foren totes abillades. L'Emperadriu se posà primera e totes les altres la seguiren. Com foren a la porta de la cambra, la Princesa demanà los seus guants, e dix:

-Jo els he estotjats en lloc que neguna de vosaltres no ho sap.

Ella tomà entrar dins la cambra on Tirant era, e féu-li llevar la roba que damunt tenia; e ell donà un gran salt e pres la Princesa en los braços, e portava-la ballant per la cambra e besant-la moltes vegades, dix-li:

-Oh quanta bellea, ab tanta perfecció jamés viu en donzella del món! La majestat vostra passa totes quantes són de saber e gran discreció; car, certament, ara no tinc admiració si lo moro Soldà vos desitja tenir en sos braços.

-A tu engana lo parer -dix la Princesa- , car jo no só tan alta en perfecció com tu dius, sinó que bona voluntat t'ho fa dir, car la cosa quant més s'ama més se desitja amar. Per bé que sia vestida d'un negre vestimenta sots honest vel só lligada, e aquella flama que als teus ulls de mi resplandeix és amor, car per la vista lo virtuós se contenta. E per ço jo et faré dar gloria, honor e fama, e, si açò no et basta e no en seràs content, tu seràs fet home sens record, e més cruel que l'emperador Neró. Besa'm e lleixa'm anar, car I'Emperador m'està esperant.

Tirant no hi pogué satisfer, sinó que les donzelles li tenien les mans, per les burles e jocs que li feia, perquè no la deslligàs. E com véu que se n'anava e ab les mans no la podia tocar, allargà la cama, e posà-la-hi davall les faldes, e ab la sabata tocà-li en lo lloc vedat, e la sua cama posà dins les sues cuixes. Llavors la Princesa corrent ixqué de la cambra e anà on era I'Emperador, e la Viuda Reposada tragué a Tirant per la porta de I'hort.

Com Tirant fon en sa posada, descalçà's les calces e sabates; e aquella calça e sabata ab què havia tocat a la Princesa davall les faldes, féu-la molt ricament brodar; e fon estimat lo que hi posà, ço és, perles, robins e diamants, passats vint-e-cinc-rnília ducats.

E lo dia del reng se calcá la calça e la sabata; e tots quants hi havia que veien semblant cosa, estaven admirats de la gran singularitat de les pedres fines que hi havia, ne tan rica sabata de cuiro no era estada vista. E en aquella cama no portava atnès negú, sinó en la sinestra; e paria estar molt bé. Per cimera portava damunt l'elmet quatre pilars d'or, lo Sant Greal fet a manera d'aquell que Galeàs, lo bon cavaller, conquistà; sobre lo Sant Greal estava la pinta que la Princesa li havia dada, ab un mot que hi havia, e qui llegir-ho sabia deia: No ha virtut que en ella no sia. E així ixqué aquell dia.

Enmig del reng havia un gran cadafal tot cobert de draps de brocat. E enmig estava una gran cadira molt ricament guarnida , e per mig tenia un pern, que la cadira se podia voltar entorn; e alt seia la sàvia Sibil-la, molt ricament abillada, que mostrava en si gran magnificencia, e continuament a totes parts se vogia. E baix, al peu de la cadira, seien totes les deesses ab les cares cobertes, per ço que en lo passat temps deien los gentils que eren cossos celestials. Entorn de les deesses seien totes les dones qui be havien amat, aixi com fon la reina Ginebra, qui a Lançalot amà, la reina Isolda a Tristany, e la reina, Penèlope, qui a Ulixes amà, e Elena a Paris, Briseida a Aquil-les, Medea a Jason, la reina Dido a Eneas, Deiamira a Hèrcules, Adriana a Teseu, e la reina Fedra, qui requeri a Hipòlit, son fillastre; e moltes altres n'hi havia que seria fatiga de nomenar-les, que en la fi de llurs amors foren decebudes per los enamorats, així com féu Jason, qui decebé i destruí la gentil persona de Medea, e així com féu Teseu a Adriana: traguéla de la casa del rei son pare e, portant-la per la mar, deixà-la en una illa deserta e allí finà sa dolorosa vida. E de tals com aquestes que dit vos he, n'hi havia moltes. E cascuna tenia uns assots en la mà, e lo cavaller qui fos derrocat de dret encontre e mès per terra, portaven-lo al cadafal, e la sàvia Sibil-la donava-Ii sentencia de mort, dient puix havia defraudat amor e tot son poder. Les altres dones e deesses agenollaven-se davant la Sibil-la e recaptaven-li gràcia que no morís, mas que la sentència fos mudada en assots. E lla, atorgant als precs de tantes senyores, desarmaven lo cavaller davant tothom e aprés daven-Ii de grans assots, e així el feien davallar del cadafal en terra. En tal manera cascú qui per terra era mès havia semblant guardó.

Los taulatgers ixqueren al reng ans del dia e no deixaven júnyer a negu qui no portàs paraments de seda o de brocat o de xaperia.

Com I'Emperador manà fer aquestes festes e lo Conestable ho sabé, posà's molt singularment en orde, e estant I'Emperador en lo millor de son menjar, entrà per la gran plaça lo Conestable en la forma que diré: ell portava los paraments de dos colors: l'una part era de brocat sobre brocat carmesí, l'altra mitat era de domàs morat; e lo domàs era brodat de garbes de dacsa, e totes les espigues eren de grosses perles brodades, e les canyes eren totes d'or. Aquests paraments eren molt vistosos e molt rics. L'elm portava cobert d'aquell drap mateix, e sobre l'elm portava un capell de feltre tot brodat de moltes perles e d'or fi que hi havia. Ab espasa cenyida be mostrava venir de camí. Portava trenta gentilshòmens en sa companyia, tots ab mantos de carmesí: los uns eren de marts gebelins forrats, e los altres d'erminis. E deu cavallers que ab ell venien, tots ab robes de brocat.. E tots anaven ab les cares cobertes ab capirons de cavalcar. E per aquest orde mateix anaven sis trompetas que portava, e davant lo Conestable anava una donzella ricament abillada ab una cadena d'argent, que la un cap portava en la mà, e l'altre estava lligat al coll del Gran Conestable. E més, portava dotze atzembles, totes ab les albardes cobertes de carmesí, e les cingles totes de parxes de seda. L'una atzembla portava lo seu llit, l'altra portava una llança grossa, de brocat coberta; e d'aquestes llances ne portava sis, e cascuna llanga anava en sa atzembla. En tal forma entrà totes es dotze atzembles, que cascuna portava de la sua roba, e féu la volta per lo reng. Com fon davant l'Emperador, féu-li molt gran reverència, e passà per tots los estats, e cascun estat ell saludà. Com l'Emperador véu que tots venien ab les cares cobertes, tramès a demanar qui era lo cavaller qui tan pompós venia. E als qui fon demanat, respòs així com los era estat, manat:

-Aquest és un cavaller de ventura.

E no en pogueren més saber.

Dix l'Emperador:

-Puix no es vol nomenar, ell mostra ésser bé presoner com ab cadena lo porta donzella. Ell certament deu ésser presoner d'amor. Vés e torna-hi, e demana a la donzella quina amor l'ha així apresonat; e si no et vol dir son nom, ell porta un escrit en I'escut: veges si és allí son nom.

Lo cambrer de I'Emperador anà cuitat e féu son manament. La donzella li respòs:

-Lo dan e la presó d'aquest cavaller ha fet donzella verge e, consentint a la voluntat sua, I'ha subjugat en la forma que veeu.

E més no li dix. E aquell tornà la resposta, e l'Emperador dix:

-Obra és de cavallers que moltes voltes amen e no són amats; e cascú és desltjós d'ésser en la primera edat, per bé que de mi tot repòs s'és apartat e quasi no me'n record sinó de la temerosa vida. Digues: ¿has llest en aquell escut, qui no és romput ni menys temut?

-Senyor -respòs lo cambrer-, jo I'he ben llest una e moltes voltes, i és escrit en llengua espanyola, o en francès, e diu:

                               Malhaja amor, qui la'm féu abellir,
                               si no li fas de mes dolors sentir.

En açò lo Conestable era ja al cap del reng ab la llança en la cuixa. E demanà ab qui junyia. Fon-Ii dit que ab lo duc de Sinòpoli.

La u anà devers l'altre, e feren de bells encontres. La cinquena carrera lo Gran Conestable l'encontrà tan bravament que de la sella lo féu sortir. E d'allí lo portaren al cadafal de la sàvia Sibil-la. E prestament fon desarmat e molt bé assotat per les dones qui eren estades desconegudes d'amor per los falsos enamorats.

Com tota la cirimònia fon feta, tomà a júnyer ab lo duc de Pera. E com foren a la deena carrera, lo Conestable l'encontrà enmig de la visera, i tragué'l de seny, e a ell e al cavall mès per terra.

-¿Quin home és aquest -dix Tirant- de mala ventura que així ha derrocats mos singulars amics?

Féu-se posar prestament l'elm al cap e pujà a cavall e posà's al cap del reng ab una grossa llança que demanà. E en aquell espai que ell se posà a punt, portaren lo Duc, com fon tornat en son record, al cadafal de la sàvia Sibil-la, e feren d'ell com havien fet de l'altre. Lo Conestable dix que no volla més júnyer, per ço com sabé que Tirant era al cap del reng. E los jutges digueren que forçadament tenia de complir les dotze carreres així com era estat ordenat. Les dames e tots los del mercat reien molt com aquell cavaller no conegut així havia derrocats los dos ducs.

Dix l'Emperador:

-Esperau un poc, que poca meravella serà si no derroca lo Capità nostre.

-No farà- dix la Princesa-, que la Trinitat Santa lo guardarà de tal inconveniente; e si d'ell trau lo cabal, bé li poran dir cavaller de bona ventura.

Respòs l'Emperador:

-Per mon Déu, jo no he vist en mon temps en deu carreres derrocar dos ducs, ni venir així bé en orde com aquest cavaller ha fet. E, a més, estime les atzembles com les albardes són dins e de fora cobertes de seda, e les cobreatzembles de brocat: açò no pertany a cavaller qui del meu Imperi sia, sinó a rei o fill d'aquell. E per ço desig saber d'on és, car dubte em fa que no se'n vaja per no córrer malvolença ab aquells qui ha mesos per terra.

E manà a dos donzelles d'inestimable bellea e molt ben abillades que, de part de la Princesa, anassen al cavaller e que el pregassen de part sua que lo seu nom volgués dir, perque era molt desitjat.

Respòs lo Conestable:

-Si algun càrrec ne reporte, pense la majestat sua que les coses de gran estima no ab poc càrrec se lleixen atènyer. Mas perquè no pareguen vanes les mies paraules: jo só de l'Últim Ponent, podeu dir a la senyora Princesa.

Ab aquesta resposta les donzelles se'n tornaren e feren llur relació. Al Conestable fon forçat de júnyer ab Tirant. La u anà devers l'altre, e lo Conestable posà's la llança en lo rest e portà-la tostemps alta. Com Tirant lo véu així venir, alçà la sua llança e no el volgué encontrar. E Tirant ab molta malenconia dix per què l'altre li guardava cortesia: si ho feia perquè era Capità, que no ho fes gens per tal raó, sinó que junyís e fes tot lo que pogués fer, que gens per cortesia no se n'estigués.

E l'heraut qui semblants paraules li reportà les dix ab gran ultratge. Lo Conestable responent dix:

-Digau a aquell qui us tramet a mi: lo que jo he fet és per cortesia, mas que tinga bé esment a si mateix, car així com he fet dels altres altre tal faré d'ell.

E demanà la mes grossa llanta que,tenia. Com fon prop de l'encontre alçà també la llança. E Tirant, ab molta desesperaciò, llançà la sua llança en terra per ço com no s'era pogut venjar de la injúria, dels ducs. Prestament prengueren de les regnes del cavall del Conestable los que l'Emperador ho havia manat perquè no se n'anàs. E allí vengueren los jutges e ab molta d'honor lo portaren al cadafal de la Sibil-la, e aquí li llevaren l'elm del cap.Totes aquelles deesses, lo reberen ab alegria inestimable, fent-li la més honor que els era possible.

Com saberen que aquell era lo Gran Conestable assiguerenlo en la cadira on seia la sávia Sibil-la, i ella ab totes les altres lo serviren de col-lació e de viandes e de totes les coses necessáries; L'una lo pentinava, l'altra li torcava la suor de la cara; cascuna d'aquestes lo servia en lo que podia.

E així com feren d'aquest, feren de tots los altres qui a cavaller derrocava, e havia d'estar en la dita cadira fins a tant que venia altre cavaller qui millor ho fes que aquell qui en la cadira seia.

Joanot Martorell, Tirant lo Blanc. Vol. I, A cura de Martí de Riquer, amb la col·laboració de Maria Josepa Gllofré. Barcelona: Edicions 62: La Caixa, 1983 (MOLC,99), p. 407-414.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:36

Segona lletra de batalla a Joan de Monpalau

Segona lletra de batalla a Joan de Monpalau

En Johan de Monpalau. Crech no ignorau lo gran deute de parentesch que haveu ab mi e ab tots mos germans, Com siam fills de cosins germans, ne la gran e fixa amistat que havíeu ab mon pare e ab tots nosaltres, en tant que per rahó del deute de parentesch e de la dita amistat tota hora que vós veníeu a la casa de mon pare, e ara mia, contiant que’y veníeu Com a parent e amich, totes les portes vos eren ubertes, sens que nengú de nosaltres no's guardava gens de vós, ni's poguera pensar que vós pensàseu ni féseu nenguna vergonya ni maldat vers nosaltres ni a la nostra casa. E poch temps ha passat que vós, anant e venint a la nostra casa, a tota vostra requesta proferís(1) e ab sagrament juràs de pendre ma germana Damiata per muller e desposar-la dins fort breu temps, la qual cosa fins ací no haveu feta, abans en lo mig temps, pratiquant vós en la nostra casa, sots color de la prometensa ab sagrament per vós fet de pendre ma germana per muller, e confiant la dita ma germana de l'amistat e parentesch e del sagrament per vós fet de pendre-la per muller, e que vós ab leal e verdader prepòsit havíeu tel lo dit sagrament, haveu decebuda la dita ma germana deslealment e malvada, com a robador de la honor de la dita ma germana e mia; confiant que vós no féreu tan gran deslealtat ni maldat, haveu desonestament tocada he deshonrada incessant la dita ma germana, no guardant a Déu ni a vostra honor ni a la fe que us era donada en la casa de mon pare e mia.

    Per ço que tal maldat e deslealtat per vós feta no romanga sens punició, si lo contrari del dessús dit per vós és negat,(2) yo, a tota ma requesta, volent star al juhí de Déu, qu'en tals coses mostra lo seu gran poder, vos offir combatre a tota ultrança, mon cors contra lo vostre, a peu o a cavall, en aquella manera que per vós serà devisat, puix siam egualment armats, axí de les armes defensives com ofensives, o desarmats de armes defensives. E axí mateix, si volreu pendre càrrech de cerquar lo jutge, seré content per quatre o sis mesos lo cerqueu, christià o infel, no volent-ne haver nengú per sospitós, axí emperò que si’ll trobau, nos haja tenir la plaça segura e vostra batalla e mia leixar venir a tal fi, combatent-nos tant e tan longament e per tantes jornades fins que la hu de vós o de mi hi romanga mort o vençut. E si lo jutge per vós hagut per nenguna via no lexava venir vostra batalla e mia a tall fi que l'hu de vós o de mi no'y romangués mort o vençut, que en tal cars vós romangau fals e fementit e com a vençut hi contés de la deslealtat e maldat per vós teta e per mi a vós possada,(3) hi que en tal cars yo puxa usar contra vós de tots aquells drets que per dret d'armes me seran donats hi en totes altres maneres procehir contra vós com a vençut hi confés de la deslealtat e maldat per vós feta e per mi a vós posada.

    E si a vós no ve bé, o no voldreu pendre lo càrrech de cerquar e haver lo jutge ab totes les condicions damunt scrites, yo seré content de cerquar tant e tan longament fins l'aga trobat un tall jutge, crestià o infel, que'ns tenga la plaça segura ab les damunt dites condicions, fo és, que si no lexava venir vostra batalla e mia a tal fi, que la hu de vós o de mi no’y romagués mort o vençut del cars per mi a vós posat, e que en tal cars vós pujau usar contra mi de tots aquells drets que per dret d'armes vos seran donats, hi en qualsevol altra manera, tot per lo contrari de ,o, que yo poria usar contra vós venint lo cars que lo jutge per vós hagut no leixàs venir la batalla a tal fi que la hu de vós o de mi no'y romangués mort o vençut.

    E per testimoni de veritat vos tramet la present per Desirós, porsavant del molt il·lustre senyor lo senyor inffant don Enrich, partida per A B C, e sots scrita de la mia propria mà e sagellada ab sagell de les mies armes en València, a 'XII' dies del mes de maig de l'any de la nativitat de Nostre Senyor
    Mil CCCC XXXVII,

    Johanot Martorell

    (1) proferir en el sentido de «prometer».
    (2) Entiéndase: «si lo contrario de lo susodicho por vos es afirmado», o bien «si lo susodicho por vos es negado».
    (3) posar en el sentido de «imputar»

    Lletres de batalla, Cartells de deseiximents i capítols de passes d'armes. A cura de Martí de Rqieur. Vol. I. Barcelona: Barcino, 1963 (Els Nostres Clàssics, 90), p. 39-41.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:35

Vargas Llosa, Mario

Vargas Llosa, Mario Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 03:38

Carta de batalla por Tirant lo Blanc

Carta de batalla por Tirant lo Blanc
PRÓLOGO A TIRANT LO BLANC DE JOANOT MARTORELL.
 
 
«Es este el mejor libro del mundo» escribió Cervantes de Tirant lo Blanc y la sentencia parece ahora una broma. Pero lo cierto es que se trata de una de las novelas más ambiciosas, y, desde el punto de vista de su construcción, tal vez de la más actual entre las clásicas. Nadie lo sabe porque muy pocos la leyeron y porque ahora ya nadie la lee, fuera de algunos profesores cuyos trabajos de análisis histórico, vivisección estilística y cateo de fuentes suelen contribuir involuntariamente a acentuar la condición funeral de este libro sin lectores, ya que sólo se autopsia y embalsama a los muertos. Estos ensayos eruditos, y a veces admirables por su rigor e información, como el prólogo de Martí de Riquer a la edición de 1947, nunca demuestran lo esencial: la vitalidad de este cadáver. Ocurre que la vida de un libro —la vigencia de sus técnicas, la eficacia de su fantasía, su poder de persuasión que no disminuyó con los siglos— no se puede describir: se descubre por contaminación cuando se encuentran el libro y el lector. ¿Qué ha impedido hasta ahora que Tirant lo Blanc y los lectores se encuentren? Este drama no se explica sólo por el drama de la lengua en que la novela fue escrita (las lenguas en que se narraron las historias originales del Cid, de Beowulf, de Rolando o de Peredur son menos descifrables para el lector común de nuestros días y sin embargo esos héroes están más vivos que Tirant), sino, sobre todo, por el drama de un género: las novelas de caballerías. Un lugar común enseña que Cervantes las mató. ¿La solitaria mano de un manco pudo perpetrar genocidio tan numeroso? Las había condenado la Iglesia y perseguido la Inquisición, muchos escritores las vituperaron y por fin la sociedad las olvidó. ¿Qué temor inspiró esta conjura? He leído unos pocos libros de caballerías (¿dónde leer esos centenares de títulos catalogados por Pascual de Gayangos y Henry Thomas?) y pienso que fue el miedo del mundo oficial a la imaginación, enemiga natural del dogma y fuente de toda rebelión. En un momento de apogeo de la cultura escolástica, de cerrada ortodoxia, la fantasía de los autores de novelas de caballerías debió resultar insumisa, subversiva su visión sin anteojeras de la realidad, osados sus delirios, inquietantes sus criaturas fantásticas, sus apetitos diabólicos. En la matanza de las novelas de caballerías cayó Tirant y por la inercia de la costumbre y el peso de la tradición todavía no ha sido resucitado, vestido en su armadura blanca, montado en su caballo y lanzado en pos del lector, desagraviado. Pero más importante que averiguar la razón del olvido en que ha vivido esta novela es arrebatarla a las catacumbas académicas y someterla a la prueba definitiva de la calle. ¿Se derrumbará al salir a la luz como uno de esos fósiles que los museos conservan con sustancias químicas? No, porque este libro no es una curiosidad arqueológica sino una ficción moderna.
 
 
1. A imagen y semejanza de la realidad
 
Martorell es el primero de esa estirpe de suplantadores de Dios –Fielding, Balzac, Dickens, Flaubert, Tolstoi, Joyce, Faulkner– que pretenden crear en sus novelas una «realidad total», el más remoto caso de novelista todopoderoso, desinteresado, omnisciente y ubicuo. ¿Qué significa que esta novela es una de las más ambiciosas? Que Tirant lo Blanc es el resultado de una decisión tan descabellada como la de aquel personaje de Borges que quería construir un mapamundi de tamaño natural. Lo más difícil es tratar de clasificarla, porque todas las definiciones le convienen pero ninguna le basta.
 
¿Es una novela de caballería? Sí, pero «distinta», como han señalado los críticos, porque es menos inverosímil que las otras ya que en ella casi no hay acontecimientos sobrenaturales ni personajes fabulosos, y acaso la única historia estrictamente fantástica, la aventura del caballero Espèrcius, sea un añadido de Martí de Galba que no figuraba en el proyecto inicial de Martorell. Abolido Espèrcius ¿puede hablarse de una «novela realista»? Habría que olvidar también el sueño en que la Virgen se aparece al rey de Inglaterra para aconsejarle que ponga al frente de su ejercito a Guillem de Varoic, las «magnificencias de la Roca», la mágica desaparición del Dios del Amor durante las fiestas de bodas del rey de Inglaterra, la insólita llegada del Hada Morgana a Constantinopla, la imposible presencia del rey Artús entre los vasallos del emperador bizantino, y la «claredat d’àngels» que baja del cielo a llevarse las almas de Carmesina y de Tirant, aparte de que ¿puede considerarse probable (ésta parece ser la condición del «realismo» en su concepción corriente) que Tirant haya «conquistat en quatre anys e mig tres centes setanta dues viles, ciutats e castells», matado a millares de hombres y convertido y bautizado a otros tantos? Admitamos que se trata de excesos de inventiva que no afectan el conjunto de la obra y que la masa principal de hechos, personajes y lugares son de naturaleza no fantástica. Ahora bien: ¿de qué clase de novela realista se trata?
 
¿De una novela histórica? Los críticos han rastreado los sucesos verídicos emboscados detrás de las hazañas de Tirant, comprobado que el sitio de Rodas por los sarracenos se basa en hechos que ocurrieron y adivinado cómo y a través de quién pudo documentarse Martorell, demostrado que la gesta de Tirant en el Imperio griego evoca con alguna fidelidad la odisea de Roger de Flor y su compañía catalana relatada por Ramon Muntaner, identificado entre los personajes de la ficción a un puñado de monarcas, reinas, príncipes y nobles que existieron, separado las acciones, sitios y hasta accidentes geográficos ciertos de los inventados. No hay duda: los materiales que Martorell usurpa a la historia son abundantes y ésta desempeña en Tirant lo Blanc una función más importante que en otras novelas medievales. ¿Pero cómo considerar documental un libro que acerca acontecimientos separados por siglos, arrima ciudades distantes, cambia ríos e iglesias de lugar, inventa imperios y reyes, y «describe» una invasión de Inglaterra por los árabes? ¿Cómo fiarse del testimonio de un libro que distorsiona el tiempo y el espacio, atropella la cronología y la estadística, que mezcla tan inextricablemente la verdad y la mentira, que no diferencia entre lo ocurrido y lo soñado o inventado, que está tan enraizado en el mundo objetivo de lo sucedido como en el mundo subjetivo de lo imaginado?
 
¿Por qué no llamarla, más bien, una «novela militar»? Martorell conoce todos los secretos de la brutalidad de su época, su libro es (también) una exposición sobre el arte abyecto de la guerra y suministra en torno a la violencia medieval una información minuciosa, caudalosa y brutal. La crítica ha advertido que en tanto que otros héroes caballerescos son casi siempre combatientes solitarios, Tirant capitanea ejércitos; titán de la lucha singular como el Amadís o el Palmerín, es asimismo un estratega genial. Aquí también aparece esa ambición cuantitativa, ese apetito sin fronteras, esa emulación envidiosa de la realidad que caracteriza al suplantador de Dios. Martorell pretende saberlo y decirlo todo sobre los duelos, los torneos y las formas de la guerra en el mar, el campo y la ciudad. ¿Cómo aprende el caballero cristiano a soportar el castigo, a odiar, y a respetar las reglas del juego de la muerte? El hijo de Guillem de Varoic aparece en tres momentos furtivos de su «educación»: recién nacido, es golpeado para que llore por la partida de su padre y comparta la tristeza de su madre; niño, su padre lo hace rematar a un árabe malherido y lo enjuaga en la sangre del muerto; joven, se presta a las armas invictas de Tirant para participar en un torneo y derrota a sus adversarios. ¿Cuál es la formación guerrera de un infiel? Los hombres de la tierra de Enedasi, que combaten en el ejército del rey de Jerusalén, tuvieron el siguiente aprendizaje: «com és d’edat de deu anys, li mostren de cavalcar e de jugar d’esgrima; com sap dé d’açò, posenlo ab un ferrer perquè los braços li tornen asits e forts e sàpien colpejar en les armes com mester ho han; aprés los fan demostrar de lluitar e de tirar llança, e tota cosa que bona sia per les armes; e lo darrer ofici que els mostren és carnicers, perquè s’aveen a esquarterar la carn e no hagen temor de menjar la sang, e ab tal ofici tornen cruels». Hay duelos individuales y colectivos, a pie y a caballo, deportivos y a «tota ultrança». Dos requisitos les son comunes: igualdad aparente de fuerzas (Tirant arroja sus armas y lidia con el alano del duque de Gales con uñas y dientes hasta matarlo de un mordisco) y una «mise en scène» estricta que, como en e duelo entre Tirant y Tomás de Muntalbà, suele constar de cuatro actos o tiempos: 1) antes del duelo físico, los adversarios protagonizan un duelo oral o escrito en el que cruzan insultos y cumplimientos; 2) discuten las armas, el lugar y las características del combate, eligen los jueces y entregan prendas; 3) se abrazan y besan, y 4) luchan hasta que uno muere. Todo está puntualizado: las circunstancias de cada torneo y sus escenarios y ritos, el tenor de las cartas de desafío, las armas, vestiduras y símbolos adecuados para cada ocasión, cómo se establece y se rompe el cerco a una ciudad, y las tácticas y horrores específicos de cada batalla. ¿Cuánto ganan los soldados que van a Constantinopla con Tirant? «Al ballester donaven mig ducat lo dia, e al home d’armes un ducat». ¿Y los hombres del Gran Turco y del Soldán? «E cascun dia los donaven mig ducat per llança, e als de pue, mig florí». Hay batallas de a mentiras, como la que se lleva a cabo para tomar el castillo de la Roca; de pocos combatientes como la que enfrenta a Tirant y dieciocho moros en las afueras de Rodas, y multitudinarias; con intervención de máquinas de guerra, o sólo de infantes, o sólo ecuestres o mixtas. El repertorio estratégico es inagotable; una batalla se puede ganar cambiando por jabón blanco y queso los proyectiles de las ballestas enemigas y hasta el instinto sexual de las bestias puede ser aprovechado para el triunfo: Tirant acerca una manada de yeguas cristianas al campamento del Gran Turco y del Soldán y en la estampida rijosa de caballos musulmanes que se produce, ataca y vence. La violencia es alternativamente idealizada y descrita con detalles naturalistas atroces: los habitantes de Todas comen gatos y ratas durante el asedio, a menudo los sesos de las víctimas se chorrean por «los ulls e per les orelles», hay cabezas cercenadas y clavadas en lo alto de una pica, heridas que tardan meses en cerrar. En apariencia (y la apariencia, ya lo veremos, lo es todo en este mundo), los nobles guerrean porque aman ese deporte viril  ambicionan la gloria; pero bajo esos brillos se agazapan a veces la codicia y el tráfico: lo señores de Malveí se han enriquecido con la guerra, Tirant recibe luego de su primera victoria en Grecia quince ducados por cada prisionero (ha capturado cuatro mil trescientos), y al emperador bizantino le ofrecen por el rescate de sus rehenes, el Gran Caramany y el rey de la soberana India, tres veces el peso en oro del primero y el peso y medio del segundo. Sí, se trata de una «novela militar», en el sentido que lo es «La guerra y la paz», y Martorell tal vez hubiera reclamado como Tolstoi el título de historiador castrense, ¿pero cómo llamar sólo militar a un libro que dedica tantas páginas al reposo de los guerreros, que se demora en las alcobas y salones de los palacios, que se interesa en las conductas privadas de los personajes tanto como en sus hazañas públicas?

¿No sería mejor novela «costumbrista, social»? Aunque probablemente Martorell sólo conoció Inglaterra de todos los países donde transcurre su novela –su tierra no es escenario de ningún episodio, la única alusión a Valencia es lateral– Tirant lo Blanc aprisiona la sociedad de su tiempo con una envolvente mirada balzaciana y el sociólogo puede recoger en sus páginas un oceánico repertorio de datos sobre las clases sociales, las instituciones y las costumbres de esa Edad Media que, al aparecer el libro en 1490, está ya, como la Francia de La Comedia Humana, la Inglaterra de Dickens, la Rusia de Tolstoi y el Deep South de Faulkner, condenada a morir. Buitre que se alimenta de carroña histórica, sepulturero y rescatador verbal de una época, como todo novelista total, Martorell es también un maniático y perverso entomólogo. Aunque los personajes principales pertenecen a la aristocracia, o acceden a ella en el transcurso de la acción, como Plaerdemavida o Hipòlit, aquí el mundo plebeyo no es el borroso y promiscuo horizonte contra el cual centellean las gestas de los nobles, como ocurre en otras novelas de caballería. Leemente aparecen representados varios estratos de la sociedad –monarcas, nobles, religiosos, soldados, abogados, médicos, heraldos, pajes, dueñas, sirvientes, esclavos– y se dan indicios sobre sus pugnas externas y sus contradicciones internas. El furor temeroso del señor feudal ante esa burguesía naciente en la que adivina una rival, se transparenta en el episodio en que el Duc de Lencastre ahorca a seis juristas («e no es partí d’allí fins que hagueren trameses les miserables ánimes en infern»), en la expulsión de todos los abogados, salvo dos, de Inglaterra, en la naturalidad con que Diafebus destroza la cabeza del médico que tarda en curar a Tirant. La disputa de herreros y tejedores que perturba las bodas del rey de Inglaterra ilustra las rivalidades entre gremios y corporaciones de artesanos que alborotaban de cuando en cuando la Edad Media, y hay indicaciones constantes sobre los aspectos puramente económicos y sociales de las guerras: soldados, botines, rescates, tratamiento de prisioneros según su condición, invasiones y conquistas, sufrimiento de la población civil, rapiñas y crímenes. El material informativo sobre las instituciones es muy prolijo es lo relativo a la orden de caballería, pero abarca también al Estado, la administración social y el dictado y la aplicación de las leyes. Cargos, títulos, jerarquías nobiliarias, son explicados, documentados los entretenimientos, descritas las ceremonias religiosas y profanas, consignados las creencias y los mitos. Vista desde esta perspectiva no es abusivo afirmar que Tiran lo Blanc es un tratado sobre usos y costumbres, ¿porque acaso no lo es también La Comedia Humana? No sólo se describen procesiones, matrimonios, entierros, banquetes, cacerías, fiestas; también se precisa cuándo se saludan los caballeros abrazándose y cuándo besándose en la boca, y a quiénes besan la mano y el pie y por qué lo hacen. La moda es primordial, y no sólo se menciona el material y los colores y formas de los vestidos y de las joyas, sino incluso su precio: «E loRei ixqué ab una roba de brocat sobre lo brocat carmesí, forrada d’erminis, e hagué deixada la corona, e portava en lo cap un petit bonet de vellut negre ab un fermall que estimaven valer cent cinquanta mília escuts». El detallismo en la pintura de los fastos es moroso, y en lo que se refiere a las comidas a veces hay datos implacables: después de tomar un baño, la princesa Carmesina, criatura de catorce años que debía ser una belleza rubensiana, devora «un parell de perdius ab malvesia de Candia e aprés una dotzena d’ous ab sucre e ab canyella». Hasta aparecen observaciones sobre dietas terapéuticas : la carne de faisán, dice el emperador, es buena para el corazón. Pero sobre todo este vasto material sociológico pesa la misma duda que sobre el contenido histórico de la novela: ¿dónde termina la observación, dónde comienza la invención? El libro muestra un cuerpo macizo en el que no se distingue el miembro natural del postizo, lo tomado de la realidad objetiva y lo fabricado por la imaginación del creador, y precisamente esa perfecta fundición de elementos de filiación diferente, su integración sin cesuras , la apariencia de verdad que la coherencia del todo imprime a cada una de las partes de la novela, es el obstáculo mayor para la utilización científica de sus informaciones . Estas son cuantiosas, pero siempre relativas, porque el poder de persuasión de la novela puede hacer pasar gato por liebre con la mayor facilidad. Y en el gaseoso dominio de los usos y costumbres, el censo de lo cierto y lo falso es mucho más arduo que en el de la historia y la geografía.

¿Una novela erótica? Salvo en el plano sexual, donde la verificación de lo posible y lo imposible resulta más fácil. Y como en Tirant lo Blanc el sexo tiene un papel esencial –lo ha destacado el profesor Frank Pierce en un trabajo muy atinado– tal vez el calificativo que mejor le calce sea el de «novela erótica». En la novela el amor es tan importante como la guerra, e incluso el elemento heroico se halla subordinado al erótico, como lo subraya el emperador de Grecia: «Per cert jamés se féu en lo món negun bon fet d’armes si per amor no es fes». Tirant aspira a que la posteridad lo recuerde como enamorado, no como guerrero, ya que pide que su tumba lleve la siguiente inscripción: «Aquí yace Tirante el Blanco que murió por mucho amar» (su deseo no se cumple). El sexo aparece tardíamente en el libro; es casi invisible en lo que puede considerarse la primera parte de la historia, pero desde que asoma, en el instante en que casualmente toca Tirant los pechos de la bella Agnés al quitarle el relicario, su presencia ya no cesa y va paulatinamente creciendo hasta ocupar el primer plano de la acción durante la estancia de Tirant en la corte de Constantinopla . Pierde ímpetu durante los episodios africanos, pero reaparece con gallardía al final, y, de hecho, cierra la novela, cuando la emperatriz e Hipòlit coronan con un matrimonio sus amores adúlteros y subjetivamente incestuosos. El tratamiento del amor por Martorell no sólo es de una libertad poco frecuente; es sobre todo múltiple, complejo e imparcial. También aquí tiene el lector la sensación de que el suplantador de Dios ha alcanzado su soberbio designio de decirlo todo: desde el amor cortés de ritos matemáticos, lánguidas maneras y barroca retórica, que Tirant y la princesa representan (a ratos), hasta el ayuntamiento sin ceremonias, la pura fiesta del instinto, que celebran la emperatriz e Hipòlit, muchas formas y variedades intermedias aparecen, con su teoría y su práctica, sus desviaciones y sus fantasías. El novelista total es, como Dios, neutral. Martorell no toma partido entre el «amor tímido» y sentimental que Tirant considera el mejor, y el «amor vicioso» que alaba Estefanía y predica la casta Plaerdemavida: presenta ambos y deja que el lector juzgue por sí mismo. Los cuadros amorosos se suceden hasta constituir una verdadera exposición erótica: fiestas sensuales, fetichismo, lesbianismo, adulterios, amagos de violaciones, un incesto simbólico, «voyeurismo», técnicas de alcahuetería, juegos erógenos . Y también: el delicado simbolismo de la pasión, la idealización más refinada del deseo, las proyecciones míticas del amor, sus misterios, sus tormentos y goces secretos, sus impactos físicos, su críptico lenguaje. Es verdad que en el elenco de la novela no figura ninguna prostituta, pero sucede que en Tirant lo Blanc el amor tiene casi siempre implicaciones mercenarias. Los amantes cambian caricias y dinero indiferentemente: un escribano posee a la «honesta señora de Rodas» porque le arroja a las faldas unas joyas y un puñado de monedas, después de la primera noche de amor la emperatriz gratifica a su amante con una joya que vale más de cien mil ducados, la princesa Carmesina distrae dinero del Imperio para regalárselo a Tirant. El culto cristiano a la virginidad está puntillosamente descrito, y asimismo las complicaciones que origina y los sustitutivos que engendra. Los suspiros, sollozos, desmayos y lamentaciones poéticas del amor cortés se entrelazan inseparablemente con crudas exigencias de la carne, y así como un personaje ante el solo recuerdo de su amada cae al suelo de bruces malherido de amor, hay un beso que demora exactamente lo que un hombre en caminar una milla. El sexo contamina la guerra, la política, la moda, y hasta traumatiza la religión: Diafebus besa a Estefanía en la boca tres veces en honor a la Santísima Trinidad. Hay amores a primera vista como el de Tirant por Carmesina, graduales como el del infante Felip por la princesa Ricomana, sin éxito como el de Plaerdemavida por Hipòlit y el de la reina Maragdina por Tirant, fantásticos como el de Espèrcius por la doncella encantada de la isla de Llango, delictuosos como el de la Viuda Reposada por Tirant, y «transferidos» en el sentido psicoanalítico, como el de la emperatriz por Hipòlit. Una «novela erótica», desde luego, pero ¿sólo erótica?

¿Una novela psicológica? También podría ser una «novela psicológica» «avant la lettre», al menos porque en la caracterización de los personajes Martorell emplea sutilezas y matices desconocidos en las narraciones de caballería. En éstas, la riqueza de la acción suele contrastar con la monotonía subjetiva del protagonista, que es exclusiva superficie, como la figura de un tapiz, repetición mecánica de cualidades y defectos abstractos e inmutables. Capaz de empresas descomunales, el héroe caballeresco carece, sin embargo, de dimensión interior, y su psicología suele ser tan compleja como la de su caballo. En Tirant lo Blanc, en cambio, se advierte un afán de profundización en algunos personajes, una voluntad de atravesar su presencia sensible para descubrir el origen, las motivaciones de sus actos en su invisible vida interior. Esta averiguación de la intimidad, esta descripción de la psicología individual no es nunca forzada. El autor no la impone al personaje y al lector a fuerza de adjetivos: las personalidades se van dibujando de manera objetiva y gradual, a través de los comportamientos. Es cierto que un maniqueísmo convencional preside básicamente la acción de la novela: en las guerras, los cristianos encarnan la verdad y la justicia, y los musulmanes la mentira y la injusticia, y por ejemplo los genoveses siempre están en el lado de los malos. Pero este esquematismo se atenúa y la visión es menos rústica cuando la anécdota se aleja del campo de batalla. Por lo pronto, que los cristianos pertenezcan a la facción de la verdad, no significa que individualmente valgan lo mismo: hay entre ellos avaros como el infante Felipm envidiosos, traidores y asesinos como el duque de Macedonia, inescrupulosos y codiciosos como Hipòlit. Y entre los infieles de la «secta mahomética» hay seres generosos y dignos como Escariano y Maragdina (pero infaliblemente se convierten). En las novelas de caballería proliferan los sueños y su función es clarísima : son las puertas de entrada a la maravilla y el milagro. Aquí también hay sueños de esta índole, pero, además, hay dos sueños falsos que son puertas de entrada a la intimidad secreta del protagonista: el que inventa Plaerdemavida sobre las bodas sordas en el castillo de Maleví, y el que la emperatriz se atribuye luego de su noche de amor con Hipòlit . Ambos sueños falsos descubren la raíz, la razón profunda de la singular conducta de ambos personajes frente al sexo. La inhumanidad del personaje de la novela primitiva proviene de su rigidez: son seres previsibles, idénticos a sí mismos. En Tirant lo Blanc algunos personajes evolucionan, cambian de manera de pensar y de actuar, su personalidad aparece no como envoltura de una esencia fatídica, sino como resultado de un proceso. Antes de conocer a Carmesina, Tirant desdeña a las mujeres, las tiene por vanas cotorras («sabuda cosa és que tot l’esforç de les dones és en la llegua», dice) y se burla de los enamorados («Bé son folls tots aquells qui aman»); luego, las diviniza y antepone el amor a todas las cosas. Antes de conocer a Hipòlit, la emperatriz parece haber sido una esposa fiel, y la Viuda Reposada una dueña inmejorable antes de enamorarse de Tirant: esas experiencias las cambiaron. Pero, fuera de cambiar, los personajes también se contradicen y a veces se descubren abismos entre lo que aquellos creen o dicen que son y lo que sus actos muestran que realmente son. Esos conflictos y desajustes de que el personaje es sede, lo enriquecen y lo humanizan, porque aparece en él ese elemento privativo de lo humano que es la ambigüedad. Tirant, por ejemplo, parece en un momento querer dar de sí mismo la imagen de un seductor: «No acostume io de combatre donzelles sinó en cambra secreta, e si és perfumad e algaliada més me plau.» Pura fanfarronería: en realidad es un tímido. Su timidez se disimula con la máscara de la modestia, al principio de la novela, cuando no se atreve a decir al ermitaño que él fue «el mejor de los vencedores» durante el torneo de Inglaterra y cuando se retira avergonzado al comenzar a contar Diafebus sus hazañas a Guillem de Varoic, pero en la corte griega aparece al desnudo en sus vacilaciones y escrúpulos con Carmesina, lo que exaspera a Plaerdemavida, que es partidaria de la osadía y la violencia amorosa. Tirant sabe que en cuestión de amor es un ser inhibido, porque trata de justificar esta limitación personal con una teoría, la defensa intelectual que hace del «amor tímido» ante la infanta Ricomana . Pero, curiosamente, esta timidez que lo maniata cuando ama, desparece y es reemplazada por la mayor audacia cuando se trata de amores ajenos: no sólo es un habilidoso forjador de matrimonios, sino que recurre a la fuerza de sus brazos para ayudar a Felip cuando éste trata de violar a Ricomana. El caso de Plaerdemavida es parecido, y ya Menéndez y Pelayo señaló la contradicción que hay en ella: es el personaje que emplea el lenguaje sexual más atrevido, el que trama y refiere los sucesos eróticos más imaginativos de la novela, pero al mismo tiempo es relativamente casta. Sus juegos con la princesa la muestran como una moderada, inconsciente lesbiana. En todo caso, es innegable que goza viendo, oyendo, fomentando el amor y no practicándolo. Lo que puede significar que ver, oír y fomentar el amor ajeno sea su manera de practicarlo, y un indicio de esto es su reacción la noche que espía las bodas sordas del castillo de Malveí; se inflama tanto, confiesa, que tiene que correr a mojarse. Estefanía es menos ambigua, más consecuente: teoriza favorablemente sobre el «amor vicioso» ante Carmesina y la noche de las bodas sordas pone en práctica sus convicciones. Pero el personaje de mayor complejidad psicológica es, desde luego, la emperatriz, que parece concebida para servir de ejemplo a Freud. Gracias a ella, Tirant lo Blanc llega, si no a incorporar plenamente, por lo menos a insinuar, dentro de su construcción de una realidad total, la existencia del mundo subconsciente. Al principio, su amor con Hipòlit parece un adulterio trivial. Pero pasada la primera noche de amor, la emperatriz describe al emperador un sueño falso en el que hace una curiosa identificación entre su amante y su hijo muerto, una transubstanciación mental. Sus relaciones con Hipòlit le descubren a ella misma (en todo caso al lector) una tendencia incestuosa reprimida que se objetiva gracias a una sustitución. Esta transferencia está destacada durante toda la relación de los amores de la pareja: la emperatriz llama a Hipòlit «mon fill», y un día, ante el emperador, Tirant y las doncellas, toma a aquél de la mano y proclama: «E puic aquell que tant he amat no puc haver... aquest será en lloc d’aquell, e prenc a tu per fill, e tu preu a mi per mare». ¿Se da realmente cuenta la emperatriz de lo que ocurre? Tanto impudor ya no es impudor, sino probablemente ignorancia. Pero Hipòlit sí sabe muy bien lo que pasa, ya que, al morir la emperatriz, calcula «tota vergonya a part posada» que la emperatriz se casará con él por esta sorprendente razón: «car acostumada cosa és de les velles que volen llurs fills per marits esmenar les faltes de llur jovent volent-ne fer aquella penitencia».

Una «novela total». Novela de caballería, fantástica, histórica, militar, social, erótica, psicológica: todas esas cosas a la vez y ninguna de ellas exclusivamente, ni más ni menos que la realidad. Múltiple, admite diferentes y antagónicas lecturas y su naturaleza varía según el punto de vista que se elija para ordenar su caos. Objeto verbal que comunica la misma impresión de pluralidad que lo real, es, como la realidad, objetividad y subjetividad, acto y sueño, razón y maravilla. En esto consiste el «realismo total», la suplantación de Dios. ¿Es menos real lo que los hombres hacen que lo que creen y sueñan? ¿Las visiones, pesadillas y mitos existen menos que los actos? La noción de la realidad de los autores de caballería abraza en una sola mirada varios órdenes de lo humano y en ese sentido su concepto del realismo literario es más ancho, más completo que el de los autores posteriores. Pero hay que reconocer que, a menudo, en sus libros el elemento legendario, mítico e irracional acaba por sumergir y borrar al histórico, objetivo y racional. La originalidad de Martorell reside en que en su novela ocurre lo contrario, la proporción en que están representadas esas dos caras de lo real en Tirant lo Blanc es más bien la inversa. Esta ha llevado a algunos a aplicarle la estrecha definición de realismo literario que excluye de lo real aquello cuya existencia no es racionalmente demostrable. En Tirant lo Blanc la dimensión fantástica de lo real aparece al igual que en el Amadís de Gaula o en el Caballero Cifar, aunque en una dosis mucho menor. Además, en Martorell se advierte un suave escepticismo frente a la credulidad de su época: usa pero no abusa de los milagros, la magia no lo entusiasma en absoluto, sus supersticiones son discretas, los mitos que acepta son literarios. Es un imaginativo irredimible y, al mismo tiempo, un racionalista esforzado. Trata de explicar las infalibles victorias de Tirant por su resistencia física, «que li dura tant com vols», y permite que Tirant caiga herido muchas veces, lo que prueba que es vulnerable, y que tenga accidentes tan banales como caerse de una ventana y de un caballo y que muera de enfermedad, lo que indica que, pese a sus proezas, no es ontológicamente distinto de cualquier hombre vulgar. Diafebus, luego de enumerar a Guillem de Varoic los prodigios que contiene el palacio de la Roca –por ejemplo, una doncella esmaltada en oro que orina vino blanco–, trata de convencerlo de que estas maravillas no son obra «de nigromancia», sino de «artificio». Las explicaciones son poco convincentes, a veces la racionalización de lo fantástico resulta todavía más fantástica. Pero esto no debilita el realismo del libro, sino lo robustece, pues significa que el autor ha logrado inocular a los fantasmas de su mundo una vida propia tan poderosa que no consigue destruirla ni su propia inteligencia. Cada época tiene sus fantasmas, que son tan representativos de ella como sus guerras, su cultura y sus costumbres: en la «novela total» esos elementos vertiginosamente coexisten, como en la realidad. La Edad Media de Tirant lo Blanc, como la Francia de La Comedia Humana, la Rusia de La Guerra y la Paz, el Dublín del Ulises y el condado de Yoknapatawpha de las novelas de Faulkner, ha sido erigida a imagen y semejanza de la realidad. Pero de lo que conocían de la realidad los hombres de una época dada: ese enjambre de verdades y mentiras confundidas, ese cúmulo de observaciones e invenciones tienen fecha y lugar de nacimiento; fueron elaboradas con materiales que el creador recogió en alguna parte y que imaginó en algún momento: en otro lugar y en otro tiempo no hubieran sido los mismos. Es verdad que todo lo existente le sirvió de alimento; pero no lo que todavía no existía. Se valió de todo lo que la inteligencia y la fantasía de los hombres habían descubierto o puesto en la realidad: pero no de lo que los hombres venideros desecharían, agregarían o modificarían. Es en este sentido y sólo en éste que Tirant lo Blanc (la novela en general), además de creación autónoma, es también testimonio fiel de su época. Sus datos históricos pueden estar equivocados como los de La guerra y la paz, sus observaciones sobre la vida social ser exageradas y caricaturales como las de La comedia humana: pero esas equivocaciones, exageraciones y caricaturas son también rasgos distintivos de una época y reflejan tan válidamente como un hecho histórico o un documento social las características de un mundo. Las acciones desmedidas de Tirant lo Blanc, sus personajes inusitados, sus reinos ficticios, delatan una mentalidad: las creencias que estimulaban a los hombres medievales, los tabúes que los frenaban, el alcance de sus conocimientos y la frontera de sus sueños.

Hurtos, plagios, invenciones. Creación de una «realidad total» a imagen y semejanza de la realidad total de su época, Tirant lo Blanc es por lo mismo el producto más cabal de ésta, una representación de su modelo. Martorell utilizó todos los materiales que le ofrecía su tiempo: la vasta realidad fue su cantera al mismo tiempo que su paradigma. Aprovechó hechos históricos, experiencias personales y, desde luego, ajenas, saqueó vidas y muertes pasadas y contemporáneas. También saqueó libros: los críticos han localizado un rosario de plagios que comienzan en la dedicatoria de Tirant lo Blanc (copiada de la de Enrique de Villena en Los doze trabajos de Hércules) y terminan en las páginas finales de la novela (donde el segundo epitafio de Tirant y Carmesina reproduce el de dos personajes del valenciano Johan Roiç de Corella). En una novela, la procedencia de los materiales de creación importa menos que el uso que haga de ellos el autor; todo depende del provecho que les saque, pues en la creación literaria el fin justifica los medios. El novelista crea a partir de algo; el novelista total, ese voraz, crea a partir de todo. Los plagios de Martorell interesan en la medida que constituyen indicios de su ambición totalizadora, de su voluntad de servirse sin exclusiones y sin escrúpulos de toda la realidad como instrumento de trabajo, y en la medida en que muestran sus poderes omnímodos de creador, pues al no aparecer nunca como advenedizos, al estar tan perfectamente asimilados a su mundo verbal, esos hurtos literarios resultan tan necesarios a su ficción como los hurtos que perpetró en la historia, la geografía y los demás dominios de lo real y como sus propias invenciones. Es decir, interesan en la medida que esos plagios confirman su genio.

Una creación desinteresada. Todopoderoso porque se vale de todo para su empresa, omnisciente porque su mirada abarca desde lo más infinitamente pequeño hasta lo más infinitamente grande, ubicuo porque está en lo más recóndito y en lo más expuesto de su mundo, Martorell es también un novelista desinteresado: no pretende demostrar nada, sólo quiere mostrar. Lo que significa que, aunque está en todas partes de esa realidad total que describe, su presencia es (casi) invisible. La ignorancia que reinaba en torno a la novela de caballería hizo posible que se tuviera a Flaubert por el fundador de la noción de objetividad en la creación novelística. En realidad, el solitario de Croisset resucitó, perfeccionó, modernizó algo que se insinuaba ya en las novelas de caballería y que aparece más notoriamente que en otras en Tirant lo Blanc: la ficción como realidad autosuficiente, la desaparición del narrador del mundo de lo narrado. La novela total es una representación de la realidad a condición de ser una creación autónoma, un objeto dotado de vida propia. Si el espectador percibe al apuntador asomando entre bambalinas para dictar sus papeles a los actores la ilusión de la representación se rompe; si el lector divisa al autor interviniendo, actuando vicariamente, agazapado detrás de los personajes, la ficción se derrumba, porque quiere decir que esos seres no son libres y que la libertad del lector tampoco es respetada, que se le quiere hacer cómplice de un contrabando, imponerle ideas y credos que para que le resulten más digeribles vienen disfrazados de fábulas. Flaubert fue el primero en razonar lúcidamente sobre la necesidad de abolir al autor para que la ficción parezca depender sólo de sí misma y comunique al lector la perfecta ilusión de la vida, el primero en buscar conscientemente una técnica narrativa destinada a tal fin: «EL autor debe estar en su obra como Dios en el Universo, presente en todas partes y visible en ninguna parte», escribió a Louise Colet el 9 de diciembre de 1852. Pero cuatro siglos antes Martorell ya intuyó que la autonomía de su ficción era la condición de su existencia, que para que su mundo viviera ante el lector, él debía desterrarse, por lo menos esconderse. La realidad creada por él debía parecer desinteresada. El primer requisito para que un autor sea invisible es que sea imparcial frente a lo que ocurre en el mundo de la ficción. Martorell, ya lo vimos al hablar del amor en la novela, mantiene por lo general una actitud neutral respecto de lo que cuenta. Sus opiniones personales están tan hábilmente incorporadas a la anécdota que es difícil detectarlas. Resulta evidente que a veces un sentimiento de clase es más fuerte en él que la «conciencia profesional», como cuando rompe su estratégica reserva de autor para manifestar su odio a los juristas solidariamente con el Duc de Lencastre, y está claro también que participa del resentimiento de sus compatriotas contra los genoveses, pues además de colocarlos siempre en el bando de los infieles, en contra de la verdad histórica, no vacila en meter la cabeza en la novela para llamarlos «malos cristianos». Pero esas «intromisiones de autor» son escasas, y la mayoría se concentran en la última parte del libro, sobre todo durante los episodios africanos, lo que pudiera significar que la responsabilidad principal de ello incumbe a Martí de Galba. Incluso en el plano religioso, en el que para un autor medieval es muy difícil simular una actitud neutral, Tirant lo Blanc resulta sumamente equilibrada: los infieles tienen tantas ocasiones como los cristianos de exponer sus ideas, y sus discursos, desafíos y cartas de batalla no son nunca caricaturales, o lo son en la medida en que lo son también los de los cristianos. Es verdad que aquéllos pierden más batallas, pero Martorell consigue hacer creer al lector que las cosas ocurren así no por la voluntad del autor, sino por culpa de los propios árabes.
Ahora bien, ser imparcial no es ser indiferente: en el caso de Martorell quiere decir exactamente lo contrario. Si hay algo de lo que podemos estar seguros respecto de él a través de su novela es de su pasión narrativa. El placer de contar que se transparenta en esta selva de historias (y que contagia a los personajes, que no cesan de contarse historias unos a otros) es otro de los motivos de la relativa invisibilidad de Martorell, otra clave de su éxito en la creación de una realidad sino hilos, no empañada por la presencia intrusa del autor. Ávido de contar, no tiene tiempo para opinar; al abandonarse al placer de narrar, se extravía en la selva que su pluma va creando hasta desaparecer en ella, y sólo lo divisamos de cuando en cuando (por ejemplo, cuando interviene en primera persona para indicar que «deixe de recitar per no tenir prolixitat» las cosas que hablaron el Mestre de Rodas, el Rei, Felip y Tirant), reapareciendo un instante en medio de un claro, perdiéndose de nuevo en la maraña.

 

2. UNA REALIDAD «DISTINTA»
 
Pero además de parecernos soberana, emancipada de su creador, la realidad de Tirant lo Blanc nos convence de que está viva; refleja la realidad que le sirvió de modelo no como un cuadro, sino como un espectáculo, es una representación viviente. El poder de persuasión de un creador está en relación directa con su poder de convicción, su capacidad de convencer depende de su capacidad de creer. Martorell, este imparcial, cree ciegamente en lo que cuenta (en el peor de los casos hace creer que cree, pero aquí importa lo mismo). ¿Cómo ha conseguido transmitir esa fe que da movimiento, vibración, imprevisibilidad, espontaneidad, a ese mundo verbal liberado de él, en qué forma ha dotado a esa propia realidad de palabras de un poder de persuasión propio? ¿Por qué goza su ficción de vida autónoma? Porque es diferente de su modelo, porque se ha alejado de aquello que representa hasta convertirse en algo distinto. En Tirant lo Blanc se ve admirablemente esa relación dialéctica entre literatura y realidad, que exige de la ficción un distanciamiento de aquello que expresa para expresarlo vívidamente. La condición de la fidelidad en este caso es la traición. Porque la representación de la realidad total que puede dar una novela es ilusoria, un espejismo: cualitativamente idéntica, es cuantitativamente una ínfima partícula imperceptible confrontada al infinito vértigo que la inspira. Da la impresión de ser un caos tan vasto como el real, pero no es ese caos; representa la realidad porque tomó de ella todos los átomos que componen su ser, pero no es esa realidad. Su diferencia es su originalidad. Ya hemos visto cómo Martorell recogió todos los materiales para su obra de la realidad total de su tiempo; veamos ahora cómo los seleccionó, combinó y adulteró para crear una realidad total única, original.

Única, original: provista de unas leyes, unas maneras, unos significados, una coherencia y un orden que le son propios. ¿Cuáles son las características más sobresalientes de esta realidad «distinta»? En el mundo de Tirant lo Blanc es natural que un león haga de mensajero y lleve entre sus colmillos una carta de batalla al rey, y que haya muchachas tan blancas que se ve pasar el vino por su garganta, como la infanta de Francia. Un vistazo en la penumbra basta a un hombre para saber que las dueñas y doncellas que están en el aposento son ciento setenta, ni una más ni una menos; un caballero puede lidiar solemnemente con un perro, pero jamás con un plebeyo; no es sorprendente que la estatura de alguien (Tomás de Muntalbá) sea tal que un ser normal como Tirant le llegue a la cintura. Un temperamento sentimental y sanguíneo es el más común: los guerreros lloran como criaturas y se desmayan de amor, o los arrebatan cóleras que les «revientan la hiel» y los matan, como a Kirieleison de Muntalbá y al Duc d’Andria. Aquí pasa el tiempo pero los seres no parecen envejecer ni perder su lucidez ni su fuerza, y aunque beben y se reproducen, los hombres aparentemente nunca se embriagan ni crece el vientre de las madres, porque ni la embarazada ni el borracho aparecen jamás. Se vive para gozar y se goza matando, adornándose y fornicando, en este orden de importancia. Los hombres gozan tanto o más que las mujeres adornándose; violentos en el campo del honor, impetuosos en las alcobas, son también unas damiselas de una coquetería aterciopelada que aman los trapos, las joyas y los afeites casi tanto como la matanza. Pero, por encima de todo, aman los ritos, el ceremonial: la forma justifica o invalida su mundo, ella da sentido a los actos. Antes de un duelo, Tirant simula proponer a su adversario «pau, amor e bona amistad» y hace eso «per guanyar a nostre Senyor de sa part»; como Tirant vence y Dios conoce las intenciones ocultas bajo las palabras, cabe entender que aquí hasta la divinidad se interesa exclusivamente por las apariencias. El señor de Agramunt ha jurado que todos los infieles de la ciudad de Montágata «pasarán bajo su espalda», pero éstos se convierten al cristianismo gracias al ingenio de Plaerdemavida: ¿qué hará para cumplir su juramento sin volverse un genocida de cristianos? Él y Tirant sostendrán en alto la espada y los habitantes de Montágata desfilarán bajo el arma: la promesa queda así (formalmente) cumplida. Al llegar a Grecia Tirant estima impropio que «la filla qui es succeïdora en l’Imperi sea nomenada Infanta» y pide al emperador que en adelante se la llame princesa: el cambio de apelativo es en realidad un cambio del ser. En este mundo ritual no es el contenido el que determina la forma, sino ésta la que crea el contenido. Por eso la condesa golpea al niño recién nacido para que llore por la partida de su padre, Guillem de Varoic; no importa que la criatura no sienta tristeza alguna: su llanto es la tristeza. Por eso todas las doncellas que aparecen son «las más bellas del mundo», por eso la emperatriz es llamada incluso en sus noches adúlteras «señora virtuosa», por eso a cada momento los ojos de los personajes «destilan vivas lágrimas». Las palabras no nos dicen a nosotros lo que quieren decir en ese mundo. Allá ser doncella es ser siempre la más bella del mundo, y si se es señora se es fatalmente virtuosa, se haga lo que se haga, y la única manera posible de emocionarse es destilando vivas lágrimas por los ojos. Si los personajes hablan tanto, si los adversarios se eternizan cambiando desafíos escritos y orales antes de pasar a la acción (como le ocurrió en vida a Martorell) y los enamorados postergan la consumación física del amor con interminables discursos, es porque, en esta realidad formal, el lenguaje es una fuente inagotable de felicidad, el instrumento primordial del rito, la materia con que se fabrican las fórmulas: él embellece o afea los actos, él funda los sentimientos. También la religión importa por razones estéticas y hedonistas; suministra procesiones, misas, acciones de gracias, bautizos, conversiones: multitud de ceremonias, multitud de goces. Uno de los oficios más dignos de este mundo es la alcahuetería. La alcahueta principal de la novela es la joven, bella, inteligente Plaerdemavida, amada por todos los que la rodean; pero también son alcahuetas en algún momento todos los personajes importantes. Tirant, por ejemplo, practica la tercería en grados diversos con Felip y Ricomana, Escariano y Maragdina, Justa y Melquisedec, Plaerdemavida y el señor de Agramunt, y Diafebus u Estefanía colaboran con Plaerdemavida en facilitar la conquista de Carmesina por Tirant. ¿Por qué es un oficio tan practicado la alcahuetería? Porque es una forma de estrategia y de este modo se parece a la guerra, la diversión principal de este mundo: Tirant forja el matrimonio del avaro Felip con la infanta Ricomana mediante astucias y emboscadas semejantes a las que emplea para derrotar a sus enemigos. Casar y guerrear son para él una manera de gozar.

 
 
3. LA ESTRATEGIA NARRATIVA
 
Seleccionar dentro de los materiales de la realidad aquellos que serán la materia prima de la realidad que creará con palabras, acentuar y opacar las propiedades de los materiales usurpados y combinarlos de una manera singular para que esa realidad verbal resulte original, única, es el aspecto irracional de la creación de una novela, una operación condicionada por las obsesiones del novelista, el trabajo que realizan sus demonios personales. Hacer brotar la vida en el material seleccionado y preparado por los fantasmas de su vida interior es, en cambio, el aspecto racional de la creación, lo que depende únicamente de la inteligencia, la terquedad y la paciencia del novelista (estos dos aspectos de la creación no son, desde luego, separables en la práctica). La vida brota en la ficción gracias a una distribución, a un orden, a una manera de presentación de esa materia prima: es lo que se llama la «técnica» de un novelista, lo que el vocabulario de moda denomina la «estructura» de una novela. Si en Martorell se encuentra ya formulada la ambición totalizadora del suplantador de Dios, esa concepción de la novela total que ha originado las más osadas creaciones novelísticas, desde el punto de vista de su construcción, Tirant lo Blanc es todavía más actual, porque los procedimientos y métodos de organización de la materia narrativa de Martorell anuncian casi toda la estrategia de la novela moderna.
 
Los cráteres activos. A diferencia con lo que ocurre en un poema plenamente logrado, que su contenido emocional y sus tensiones internas (sus vivencias) se hallan parejamente distribuidas desde su iniciación hasta su fin, las corrientes anímicas de una novela (sus vivencias) siguen una línea fluctuante, desigual, debido a los irremediables «tiempos muertos», aquellos episodios indispensables, pero que tienen un valor puramente relacional, porque carecen de vida propia y sólo sirven para esclarecer o emparentar a los episodios esenciales, que sí la tienen. Estos últimos son los «cráteres activos» de una novela, aquellos puntos donde se registra una fuerte concentración de vivencias. Focos ígneos, derraman un flujo de energía hacia los episodios futuros y anteriores, impregnándolos de vitalidad cuando no la tienen, entonándolos cuando sus vivencias son débiles. Ninguna novela mantiene una misma sostenida vivencia de principio a fin: su grandeza consiste en la existencia de un mayor número de «cráteres activos» en el espacio narrativo, o si no, en la intensidad de sus núcleos de energía.
 
Episodios a imagen y semejanza de la novela. En Tirant lo Blanc, la formidable pretensión del conjunto de la obra –imponerse como una realidad total única que a la vez es representación de la realidad total, a la que refleja ilusoriamente en sus enormidades y minucias y a todos sus niveles– tiene su réplica o equivalencia en las partes esenciales que la componen. Novela concebida a imagen y semejanza de la realidad, sus «cráteres activos» están concebidos a imagen y semejanza de la novela. El emblema de su construcción podría ser un gran círculo que hospeda sucesivos círculos concéntricos, o, tal vez, una espiral. Cada «cráter activo» es una imagen reducida de la complejidad y multiplicidad del todo, porque cada episodio esencial es una pluralidad que representa un fragmento de realidad total, con sus contradicciones, ambigüedades y varios niveles, tan eficazmente como el todo a la realidad total. En dos de los episodios esenciales de Tirant lo Blanc puede observarse el funcionamiento de los procedimientos técnicos de Martorell que me parecen decisivos en su novela: aparición de Carmesina y enamoramiento de Tirant y las bodas sordas. Estos dos episodios no son, naturalmente, los únicos cráteres activos del libro, pero pueden servir de indicio suficiente para descubrir el mecanismo que mueve al conjunto, porque en ambos esos procedimientos operan de la manera más eficiente y porque en ellos se aprecia más llamativamente que en otros la seguridad, la sutileza y la pericia con que Martorell organiza su materia narrativa para que brote en ella la vida. Tienen en ese sentido un valor ejemplar en relación con los demás. Conviene señalar, de paso, que la división real de la novela en episodios esenciales y relacionales, en cráteres activos y tiempos muertos, no corresponde a la división en capítulos con que fue editada. ¿Fue Martorell el que impuso esa división en capítulos caprichosa y a veces disparatada, o fue Martí de Galba o fue el editor?
 
Aparición de Carmesina y enamoramiento de Tirant: la muda o salto cualitativo y los vasos comunicantes. Este episodio se inicia al final del capítulo CXVI («que un matí se trobaren davant la ciutat de Constantinoble») y termina con el primer párrafo del CXIX («...porem donar remei a la vostra novella dolor»). Su materia es la siguiente: recién llegado a Constantinopla, Tirant es recibido solemnemente por el emperador, que lo nombra capitán imperial y lo lleva al palacio donde la emperatriz y la infanta Carmesina guardan luto estricto por la muerte del príncipe heredero. Tirant ve a Carmesina y se enamora de ella, luego ordena que se levante el duelo y después se retira a su posada herido de amor. Allí lo encuentra su primo y compañero de armas Diafebus, a quien confiesa su pasión y quien lo consuela y anima. Esta materia está descompuesta en la narración en planos cualitativamente distintos que se cruzan y descruzan hasta constituir una perspectiva múltiple y contradictoria, cambiante, alternativamente vertical y horizontal, poliédrica, que agota (parece agotar) todas las direcciones, secretos y sentidos de lo narrado. A lo largo del episodio el eje de la narración rota imperceptiblemente por cuatro comarcas de lo real, lleva y trae al lector por cuatro estratos u órdenes de realidad, de modo que ese discreto, pero constante trajín, le permita atrapar ese fragmento de realidad en su complejidad y diversidad: en su totalidad. La narración ha integrado en una indiferenciable fluencia, en una unidad, cuatro planos, cuatro dimensiones de lo real:
 
a) Un nivel retórico, que puede llamarse también general, abstracto o filosófico, y que asoma en los momentos impersonales del episodio, cuando la narración es pura voz. Lo componen los discursos: el del emperador celebrando la llegada de Tirant, el de Tirant agradeciendo su nombramiento de capitán de las armas y de la justicia, el de Tirant en el palacio sobre las razones que tienen deprimida a la población del Imperio y el de Diafebus exhortando a Tirant a vencer el abatimiento en que lo ha sumido el amor. En ninguno de estos momentos hay narración de hechos; la acción ha sido reemplazada por consideraciones que adoptan siempre el carácter más general y convencional: con el pretexto de dar la bienvenida a Tirant, el emperador discurre sobre la nobleza del caballero que acuda en socorro de quien necesita de su brazo; al urgir a la familia imperial a abandonar el luto para animar a la población, Tirant reflexiona, en realidad, sobre la unión visceral que existe entre el monarca y sus súbditos y sobre los deberes de aquél para con éstos, y consolar a Tirant es el subterfugio que permite a Diafebus glosar a Aristóteles y hablar sobre la fatalidad del amor y las tácticas del varón en la guerra amorosa. Aquí los personajes no dialogan, en cierto modo ni siquiera hablan: recitan. No son personajes: sólo voces, en verdad una sola voz. No expresan opiniones personales; mientras pronuncian esos discursos se desindividualizan, adoptan una postura, un registro sonoro común en el que se disuelve su personalidad y adquieren otra, general y ruidosa, que los indiferencia y desvanece como individuos. Sus discursos son canjeables, partes de un solo largo, desmembrado, salpicado discurso, y en el instante de decir la parte que les toca, todos los personajes son uno, es decir ninguno, es decir todos: son la época, el momento histórico que viven, el mundo que los alberga. Y esa voz sin matices que habla a través de ellos, que por momentos los convierte en ventrílocuos, dice lo que siente, piensa, cree la comunidad: esta abstracción populosa es la que opina, dogmatiza, pontifica a través de la voz. La misma voz que, a lo largo de la novela, dicta las alambicadas frases de las cartas de batalla y de los desafíos orales, la que arma los artificiosos razonamientos que se emiten durante las ceremonias, la que fabrica las enredadas fórmulas de la vida cortés, la que se explaya sobre asuntos religiosos y cuenta la historia y explica los símbolos de la caballería. Es la ideología oficial de un mundo, las convenciones religiosas, culturales, sociales y morales que la sociedad ha entronizado y legitimado (y que no son necesariamente en la práctica las convicciones de los individuos de esa sociedad, como la novela lo muestra, al describir conductas que contradicen las ideas que dicen profesar los personajes), la superestructura espiritual lo que se expresa en este nivel retórico en el que se sitúa por momentos la novela. Es el nivel más fácilmente perceptible, porque se encarna casi siempre en formas dadas, como el discurso o el documento, y además porque cuando llega a él el lenguaje adquiere características muy precisas: estiramiento, erudición, inmovilidad, frondosidad, chatura conceptual. Siempre que es proyectada a ese nivel, la acción de la novela se generaliza y descarna, se vacía de sangre y de emoción, la recorre un frío glacial que, por un momento –hasta que se produce la muda o salto cualitativo a otro plano de realidad–, debilita hasta casi anularlo su poder de persuasión y amenaza con helar a los personajes. Pero que el nivel retórico sea el menos vital, el más mecánico de los niveles de realidad entre los que se mueve la narración, no significa que sea el menos real: esa pura emisión de conceptos convencionales es el telón de fonda contra el cual se dibujan las individualidades, el que permite establecer diferencias entre los personajes, el factor gracias al cual es posible medir, por contraste o parecido con los modelos ideales instituidos por la sociedad, la conducta personal: el grado de rebeldía o conformismo de cada cual, la manera como administra cada uno el margen de libertad que le dejan esas coordenadas entre las que se mueve. En este episodio, el contraste entre el nivel retórico y los otros es más fuerte, por la impetuosa carga emocional que contienen estos últimos. Ese contraste es revelador: exhibe el desajuste que hay entre la teoría y la práctica, entre los fetiches y los hombres en la sociedad de Tirant.
 
b) Un nivel objetivo, que se manifiesta en los momentos en que la narración describe la realidad como pura exterioridad. Los personajes se convierten en ojos y oídos, el relato en fotografía y grabadora, el mundo se reduce a lo visual y lo auditivo. Este nivel asoma cuando Tirant, guiado por el emperador, entra a la cámara de la emperatriz, que «era mol escura sens que ni hi havia llum ni claredat neguna». Se oyen unas voces (distintas de la voz, diferenciables entre sí): la del emperador, la desmayada voz de la emperatriz, la de Tirant pidiendo una «antorxa encesa». Al igual que Tirant, el lector flota un momento sin rumbo entre los ruidos humanos que brotan en la oscuridad, pero luego, en un largo párrafo de una objetividad implacable, es instalada en los ojos de Tirant y con éste, al chisporreteo de la antorcha, «véu un papalló tot negre... véu una senyora vestida tota de drap gros... véu un llit (donde la infanta) estava gitada... ab brial de setí negre...», y al pie de su cama «véu estar cent setanta dones e donzelles». La precisión numérica final no sólo indica la facultad de Tirant de averiguar con una simple ojeada el número exacto de personas que componen una multitud; sobre todo, subraya la voluntad de objetividad que anima en este momento al narrador. El lector se entera de lo que se ve y se oye en el cuarto, nada más; ignora los pensamientos y los sentimientos que inspiran a Tirant las imágenes y las voces que percibe. En este momento (y en todos los momentos en que se sitúa en el nivel objetivo) la novela es realidad sensorial compacta, mundo conformado por objetos y seres que son sólo forma, color, gesto, tamaño. Luego el eje de la narración se aparta de Tirant y el lector ve, de lejos, que aquél hace una reverencia a la infanta, que le besa la mano, que abre las ventanas de la cámara. Y en ese instante la narración cambia sutilmente de nivel, el lector es precipitador a través de esa superficie que era el mundo a una dimensión íntima, no conformada por actos, sino por sensaciones, sentimientos y emociones.
 
c) Un nivel subjetivo. Al abrirse las ventanas «aparegué a totes les dames que fossen eixides de gran captivitat por ço com havia molts dies que eren posades en tenebres per la mort del fill de l’Emperador.» Una frase como un breve fogonazo ha provocado un cambio cualitativo en la realidad, ésta ha mudado de naturaleza, ha saltado a una dimensión hasta entonces oculta. Pero inmediatamente después de esta frase la narración regresa al nivel retórico, en un nuevo salto o muda, y el lector oye a Tirant, convertido en la voz impersonal, razonar sobre la tristeza del pueblo y aconsejar a la familia imperial que cese el duelo, y la voz pasa entonces por unos segundos a la boca del Emperador para decir que estima bueno el consejo. Entonces, nuevamente, tiene lugar otro salto o muda, la narración cambia una vez más de nivel, regresa a esa dimensión subjetiva que había aparecido y desaparecido y ahora reaparece: «Dient l’Emperador tals o semblants paraules les orelles de Tirant estaven atentes a les raons, e los ulls d’altra part contemplaven la gran bellesa de Carmesina.» Tirant era un oído y una mirada indivisibles al entrar a la cámara, luego una voz que se confundía con las convenciones de su tiempo, ahora es dos coses a la vez: una oreja atenta al emperador, unos ojos que espían a la infanta. Ha ocurrido en él una duplicidad, un desgarramiento, y por esa resquebrajadura de su ser, que hasta ese instante era sólo presencia física, acto, sentidos y vehículo de la voz, porque sólo estaba descrito en los niveles retórico y objetivo, el lector va a irrumpir en su mundo interior y va a descubrir si vida afectiva. Orejas pendientes del emperador, ojos pendientes de los pechos desnudos de Carmesina, Tirant es dos: uno para el emperador, otro para el lector. Hasta entonces, lo que Tirant hacía, oía, veía y decía era advertido por el lector y también por el emperador y la demás gente que se halla en la cámara del palacio. A partir de ahora, ya no: algo sucede en Tirant que permanece escondido para todos los presentes, que sólo el privilegiado lector comparte con él; algo que no se puede oír ni ver, que pertenece a un estrato impalpable de lo real: lo que Tirant siente. La subjetividad se ha instalado en este mundo, la realidad ha crecido. Los hombres ya no sólo son acto, percepción y ventriloquía; ahora son también asiento de procesos misteriosos que los abruman o exaltan, víctimas de fuerzas incontrolables que los hacen gozar o sufrir. Procesos subjetivos que sólo se pueden expresar subjetivamente: los pechos de Carmesina son «dues pomes del paradís que crestallines parien, les quals donaren entrada als ulls de Tirant, que d’allí avant no trobaren la porta per on eixir, e tostemps foren apresonats en poder de persona lliberta, fins que la mort dels dos féu separació».
 
d) Un nivel simbólico o mítico. Luego de describir alegóricamente el intempestivo, fatídico enamoramiento de Tirant y de indicar que se ha levantado el duelo, la narración traslada al lector, junto con el emperador, la emperatriz, Carmesina y Tirant a otra habitación del palacio, y este cambio de lugar es importantísimo, porque implica una nueva muda o salto cualitativo, esta vez a un nuevo plano de realidad. ¿Qué tiene de particular esta habitación? No que esté «molt ben emparamentada», sino que está «tota a l’entorn hestoriada de les següents amors: de Floris e de Blanxes-flors, de Tisbe e de Píramus, d’Eneas e de Dido, de Tristany e d’Isolda, e de la reina Ginebra e de Lancalot, e de molts altres». Esos enamorados mitológicos, esas parejas arquetípicas de la literatura medieval, están en las paredes de la habitación como elementos decorativos, pero en la narración cumplen otra función: son símbolos premonitorios. Tirant acaba de enamorarse de Carmesina; no es casual que un momento después él y la infanta se hallen rodeados de las imágenes de esas parejas que encarnan ante la mente medieval la pasión inefable, la idea misma del amor. Esa breve frase está llena de sobrentendidos proféticos, de contraseñas mágicas, y su mensaje oculto es el siguiente: el amor que acaba de nacer está llamado a inscribirse también, como esos amores pintados en las paredes, en el mundo eterno del mito y la leyenda, a perdurar fuera del tiempo, a convertirse a su vez en símbolo. Ha aparecido así la dimensión simbólica o mítica de lo real, que ya se había hecho visible en la novela antes, cuando el ermitaño Guillem de Varoic evocó a los «valentíssim cavallers, los quals foren Lancelot del Llac, Galvany, Boors e Perceval, e sobre todo Galeàs, qui per virtut de cavalleria e per sa virginitat fon mereixedor de conquistar lo Sant Greal» y con los episodios de la Roca, y que más tarde volverá a instalarse en la novela con la llegada de Morgana y la aparición del Rey Artús en la corte de Bizancio, y con la aventura del caballero Espèrcius en la isla del Llango. Ahora la realidad no sólo está hecha de convenciones (nivel retórico), de acciones (nivel objetivo), de sentimientos (nivel subjetivo), sino también de un nivel intemporal (simbólico o mítico), al que ciertas acciones y sentimientos se elevan por su cualidad inusitada y grandiosa para durar eternamente en las mentes, los corazones y las creencias de los hombres.
Así, la realidad ha ido extendiéndose a lo largo del episodio, descubriendo los diversos planos que la componen, y éstos, al cruzarse y descruzarse mediante mudas o saltos, han ido modificándose, enriqueciéndose mutuamente, porque las tensiones y cualidades propias de cada uno circulaban por los otros como el líquido por un sistema de vasos comunicantes. Porque lo que sucede en cada uno de estos planos sólo es plenamente inteligible desde la perspectiva de los otros planos, y esta interacción dinámica que encadena a convenciones, actos, sentimientos y símbolos hace de ellos elementos de un todo inseparable: de su alianza surge la vida. La maestría técnica de Martorell restituye en el momento de la narración esa perfecta unidad de la diversidad, esa diversidad de la unidad que caracteriza lo real, gracias al empleo simultáneo de los dos procedimientos: la muda o salto cualitativo, que separa, aparta, distingue en la realidad los diferentes planos que la componen, y los vasos comunicantes, que unifica, reúne, integra los elementos de una sola fluencia: de esa doble operación brota la vivencia como la chispa del frote de dos piedras. La narración pasa de un nivel a otro de una manera que sólo registra la lectura calculadora, desconfiada y cirujana del crítico; pero en la lectura desprevenida, desinteresada e inocente del lector, esas idas y venidas no se advierten. Se advierten, sí, las consecuencias de esos tránsitos: el movimiento, la ambigüedad, la profundidad, la animación de que dota al episodio esa perspectiva móvil. Las mudas o saltos generan átomos de energía que los vasos comunicantes distribuyen por los diversos planos, y al chocar entre sí y fundirse en unidades de energía cada vez mayor que siguen desplazándose al compás de esta perspectiva itinerante, estos átomos desatan el incendio generalizado que imprime a ese fragmento de realidad esa cálida fluencia interior que se llama la vida. Los cambios de perspectiva obedecen a una estricta necesidad, están graduados de tal modo que resultan siempre iluminadores, reveladores, porque aportan un elemento nuevo o introducen una modificación indispensables a la comprensión total de la realidad descrita. Eso da coherencia al relato, verosimilitud a lo narrado, precisión y transparencia a la dicción.
El procedimiento de la muda o salto cualitativo es frecuente en la novela de caballería, donde la realidad pasa constantemente de un nivel racional a un nivel irracional, de un plano histórico a un plano maravilloso, pero en ninguna obra caballeresca es utilizado con la eficacia que en Tirant lo Blanc. Alterar imperceptiblemente la naturaleza de una realidad, someter a mudas silenciosas una situación, reemplazando su contenido inicial por otro distinto sin que la apariencia exterior del relato registre la sustitución o la registre cuando el lector está ya empapado por la nueva materia, desarmado, sin fuerzas para rechazar esa distinta dimensión de lo real que le ha sido comunicada sin anuncio, es la estratagema más empleada por los autores del género fantástico, el recurso gracias al cual el lector acepta el destino de pesadilla de los personajes de Kafka, cree que el hombrecillo de Cortázar que visita el Jardín des Plantes acaba por convertirse en una bestiecilla acuática, admite que el mareo singular del héroe sórdido de Céline que cruza el Canal de la Mancha se propague y se transforme en un gran vómito universal en el que la humanidad entera parece arrojar las entrañas. En Martorell esta organización de la materia narrativa tiene ya la flexibilidad, la funcionalidad que tendrá más tarde en manos de los maestros de lo insólito, que harán de la muda o salto cualitativo el procedimiento básico para conseguir el asentimiento del lector hacia sus alucinadas criaturas y sus macabras visiones.
En cuanto al principio de los vasos comunicantes, aplicada a la ficción, ha llegado a ser tan corriente en la narración moderna, a identificarse tanto con la técnica de la novela, desde que Flaubert lo empleó en el célebre capítulo de «Los comicios agrícolas» de Madame Bovary, narrando simultáneamente el diálogo amoroso de una pareja y la farsa electoral que ambos observan al pie del balcón donde se hallan, hasta su utilización por Faulkner, que llegó a montar toda una novela sobre este procedimiento –The wild palms, donde las historias entrelazadas e independientes de la pareja adúltera y del presidiario se convierten, por obra de la construcción, en el anverso y reverso de una sola misteriosa historia–, que la crítica olvida con frecuencia señalar que ya aparece en la novela clásica. Asociar, dentro de una unidad narrativa, episodios que ocurren en tiempo o/y espacio diferentes, o que son de naturaleza distinta, de modo que las tensiones y emociones particulares a cada episodio pasen de uno a otro, iluminándose, esclareciéndose mutuamente, para que de estas mezclas brote la vivencia, es uno de los recursos que ya utilizó Martorell.
 
Las bodas sordas y el sueño de Plaerdemavida: la caja china y los vasos comunicantes. Las bodas sordas que celebran Tirant y Carmesina, Diafebus y Estefanía en un aposento del castillo de Malveí, espiados por Plaerdemavida (el episodio comienza a la mitad del capítulo CLXII, «Com fon nit e l’hora fon disposta...», y termina a la mitad del CLXIII, «Per cert, fort dolor és al despertar qui bon somni somia»), constituye uno de los episodios más logrados de la novela, por la riqueza de su materia, su lujosa, alborozada sensualidad, su libertad moral, y por la sabiduría de su composición. Una imaginación osada se alía aquí a un dominio excepcional de la técnica narrativa. Martorell cruza los planos temporales, modifica el punto de vista de la narración, combina los elementos eróticos, sentimentales, humorísticos y psicológicos con una inteligencia sin falla para sacar el máximo provecho de los contenidos anímicos de la materia utilizada.
Es preciso desmontar y armar el episodio para comprobar la habilidad con que está concebida su estructura. La materia es la siguiente: Carmesina y Estefanía introducen a Tirant y a Diafebus en un cuarto del castillo cuando la demás gente está dormida. Allí, sin saber que Plaerdemavida las espía por el ojo de la cerradura, las dos parejas pasan la noche entregadas a juegos amorosos, anodinos en el caso de Tirant y Carmesina, definitivos en el de Diafebus y Estefanía. Al amanecer, los amantes se separan y, horas después, Plaerdemavida revela a Carmesina y Estefanía que ha sido testigo ocular de las bodas sordas.
El orden cronológico real de los sucesos es: 1) Introducción de Tirant y Diafebus en el aposento (pasado); 2)Juegos amorosos (presente), y 3) Revelación de Plaerdemavida (futuro). Ahora bien, en la novela el episodio está referido de manera discontinua, según un ordenamiento temporal distinto del real. La narración relata los preliminares, la decisión de Carmesina y Estefanía de introducir a Tirant y Diafebus en el aposento para decidir «quin remei porien pendre en llurs passions», explica como Plaerdemavida, viendo que la princesa no se quiere acostar y sintiéndola luego perfumada, sospecha que «s’hi havia de celebrar festivitat de bodes sordes», y simula dormir, y cómo Estefanía, cuando cree que todas las doncellas están dormidas, hace entrar a los dos amantes sigilosamente. El relato prosigue, hasta ahora dentro del orden real de los sucesos, refiriendo el deslumbramiento de Tirant al divisar a la princesa bellamente ataviada, y cómo aquél cae de rodillas a sus pies y les besa las manos. Y aquí, bruscamente, se produce una ruptura temporal: «E passaren entre ells moltes amoroses raons. Com los paregué hora de poderse’n anar prengueren llur comiat, e tornaren-se’n en la llur cambra.» El relato salta al futuro, dejando el abismo silenciado del presente una ambigua y sabia interrogación: «¿qui pogué dormir aquella nit, uns per amor, altres per dolor?» Martorell no olvida al lector: esta distorsión temporal está destinada a crear una expectativa, una ansiedad, un apetito, a interesar más profundamente en el relato al que lee, estimulando su imaginación y excitando su impaciencia. Luego la narración lleva al lector a la mañana siguiente. Plaerdemavida se levanta, entra al aposento de la princesa y halla a Estefanía «asseita en terra, e les mans no li volien ajudar a lligar lo capell: tan estava de bona gana tot plena de lleixau-me estar». He aquí un nuevo aguijón en el espíritu del lector, una nueva ambigüedad para azuzar su curiosidad y su malicia: ¿qué ha ocurrido, por qué ese voluptuoso abandono de Estefanía? Plaerdemavida demora todavía un rato el instante de la confidencia, bromea con suave perversidad, ¿qué siente Estefanía?, ¿por qué ese semblante?, ¿y si fuera a morirse?, ¿no le duelen los talones? Ya que Plaerdemavida ha oído decir a los médicos que a «nosaltres, dones, la primera dolor nos ve en les ungles, aprés al peus, puja als genolls e a les cuixes, e a vegades entre en lo secret, e aquí dóna gran turmen e d’aquí se’n puja al cap, torba lo cervell, e d’aquí s’engendra lo mal de caure.» Alusiones, indirectas que van enardeciendo la atmósfera, impregnándola de un vaho excitante y malsano, de relentes pecaminosos. Y, por fin, Plaerdemavida, valiéndose de un ardid, revela a las dos mujeres que ha sido testigo de lo ocurrido la noche anterior. Ha tenido un sueño, dice, y en él vio venir a Estefanía con un «estadal encès» e introducir a Tirant y a Diafebus en el aposento. He aquí la segunda ruptura temporal. El relato retrocede del futuro al presente, los juegos amorosos son revelados al lector a través del supuesto sueño que Plaerdemavida refiere a las dos princesas. Así, pues, la distribución de la materia es: 1) Introducción de Tirant y Diafebus (pasado); 2) Revelación de Plaerdemavida (futuro), y 3) Juegos amorosos (presente).
A esta primera complejidad en la construcción se añade otra: el cambio del punto de vista, la modificación del nivel de la narración. Todos los preliminares y lo que sigue a los juegos amorosos está contado por el narrador, corresponde al plano objetivo de la realidad, en tanto que el núcleo del episodio, los incidentes en el aposento –las caricias que cambian las parejas, las infructuosas tentativas de Tirant para poseer a Carmesina, el doloroso desfloramiento de Estefanía– no son contadas por el autor al lector, sino por un personaje, Plaerdemavida, a otros personajes de la novela, Carmesina y Estefanía. La narración se ha trasladado al plano subjetivo de la realidad. Entre el lector y la materia narrativa ha surgido un intermediario: el plano objetivo desaparece, se cruza un plano subjetivo a través del cual pasa la materia antes de llegar al lector. En ese tránsito, como es lógico, la materia sufre modificaciones, se carga de elementos emocionales que no le son propios, que pertenecen al intermediario. Esta mezcla sutil es otro de los recursos más viejos de la novela y podría llamarse de «la caja china». Así como en esas cajas que, al abrirlas, aparece una caja más pequeña que a su vez contiene otra, etc., en las ficciones construidas según el sistema de la caja china, un episodio contiene a otro y a veces éste a otro, etc. Las mil y una noches son un ejemplo mayor de utilización de este procedimiento –Scherezada cuenta al sultán el cuento del mercader ciego en el que el derviche cuenta a otros personajes el cuento de en el que, etc.–, y es significativo que Martí de Riquer haya descubierto que el cuento del filósofo de Calabria, narrado en el capítulo CX de Tirant lo Blanc, es muy parecido al relato de la noche 459 de Las mil y una noches. Martorell se vale del procedimiento de la caja china varias veces: las proezas de Tirant a lo largo del año y un día que duran las fiestas en la corte de Inglaterra son reveladas al lector a través del relato que hace Diafebus al Comte de Varoic; la captura de Rodas por los genoveses es narrada a través de la relación que de ese episodio hacen a Tirant y al duque de Bretaña dos caballeros de la corte del rey de Francia; la aventura del mercader Gaudebí es contada a través de una historia que cuenta Tirant a la Viuda Reposada. En el episodio de las bodas sordas el empleo de este recurso es más perfecto que en los otros, y más complejo, porque se combina con el empleo simultáneo de la muda o salto temporal: cruce de planos temporales (pasado-futuro-presente) y cambio de nivel de realidad (objetivo-objetivo-subjetivo).
Si el empleo del primer procedimiento tiene como finalidad manipular el ánimo del lector, prepararlo psicológicamente, sorprendiéndolo, intrigándolo, impacientándolo (esos trastornos anímicos del lector se vuelcan en la ficción, la materia narrativa se alimenta de esas emociones, extrae de ellas su propia vivencia) para el momento culminante del episodio, el segundo –la presencia del intermediario– tiene por objeto en este caso atemperar la crudeza de la materia, que, entregada directa y brutalmente a la experiencia del lector, podría provocar en éste un movimiento de rechazo, de incredulidad frente a lo que ocurre en la ficción: se rompería el asentimiento del que depende la vida del relato. ¿En qué forma atempera la crudeza este intermediario, de qué modo salva la verosimilitud de lo narrado esquivando las prevenciones del lector? Gracias al humor, el elemento más disolvente y conformista, el contemporizador por excelencia. El largo monólogo de Plaerdemavida está lleno de la risueña desenvoltura, de la empecinada alegría que este personaje desplaza en todos sus actos y, gracias a su naturalidad, a las bromas y disfuerzos con que acompaña su relato, el «saborós plant» de Estefanía, sus gemidos durante el desfloramiento, pierden carácter dramático, adquieren un aire ligero, superficial y admisible. El paso del nivel objetivo al subjetivo no es, sin embargo, absoluto; durante la evocación por Plaerdemavida de lo ocurrido la noche anterior, Martorell es lo bastante hábil para impedir que el lector olvide que simultáneamente está desarrollándose la acción en otro plano del relato, que ese presente (juegos amorosos) es evocado, que está visto desde un futuro, que Plaerdemavida está contándolo, y este plano objetivo aparece y desaparece en ciertos resquicios del plano subjetivo, a través de la princesa, que, muerta de risa, interrumpe a Plaerdemavida y la exhorta a seguir contando o a dar más precisiones sobre su sueño.
Cruce de planos temporales, cambio de nivel de realidad: a esto hay que agregar aún la dosificación, la combinación sutil de los contenidos anímicos. Martorell recurre al humor en éste y en otros episodios (casi siempre en los más osados), pero no deja que aquél «irrealice» los hechos, que los debilite hasta matar la vivencia. Por eso, en este episodio equilibra la función debilitadora del humor con la vigorosa energía de la sensualidad, con las exageraciones eróticas. El elemento erótico del episodio está dado no sólo por los hechos que suceden, es decir, por lo que Plaerdemavida «ha visto» en su sueño, sino también por lo que «ha sentido» (plano subjetivo): se inflamó tanto con el espectáculo, confiesa, que tuvo que correr a echarse agua en «lo cor, los pits e lo ventre» y luego no pudo dormir recordando lo soñado. De este modo queda revelado un rasgo esencial de la personalidad de Plaerdemavida. En el mismo episodio, la descripción de los juegos amorosos enjuicia, mostrando su infectividad, su carácter artificial e inhumano, uno de esos valores que en el plano retórico aparecen con más frecuencia y que, si uno tomara al pie de la letra los discursos de los personajes, sería el fundamento moral más sólido de su mundo. El «honor» que tan tenazmente opone Carmesina al deseo de Tirant impide que le entregue su virginidad, pero la autoriza a aceptar todas sus otras fantasías sexuales. La existencia meramente retórica de ese valor, su encanallamiento y burla cuando pasa de la voz a los actos o a los sentimientos, queda así subrayada.
Al igual que la mudo o salto cualitativo, el procedimiento de la caja china es utilizado según un sistema de vasos comunicantes que integra todas las partes del episodio en una unidad vital. Las tensiones y emociones de los diversos planos se funden en una sola vivencia, y las variaciones temporales adoptan la apariencia de una continuidad sin ruptura, de una totalidad cronológica, gracias a ese sistema de distribución de la materia, gracias a esa cuidadosa planificación. La caja china es también uno de los procedimientos más usuales de la novela moderna, en la que el intermediario, el testigo, es personaje esencial: él establece la ambigüedad y la complejidad de lo narrado, él multiplica los puntos de vista, él matiza, profundiza y eleva a una dimensión subjetiva los actos que refiere una ficción. Para citar sólo un ejemplo mayor, conviene recordar que casi todas las historias de Faulkner no están contadas directamente al lector, sino que son historias que se van estructurando a través de historias que se cuentan entre ellos los personajes de ficción.
 
Que en Martorell aparezca la ambición de escribir una novela total que caracterizará más tarde a los mejores narradores; que en su libro apunten técnicas que luego serán frecuentes en la novela, tendría un interés sólo anecdótico, si esta ambición y estas técnicas no le hubieran servido (a él solo, o a él y a Martí Joan de Galba, si es que la intervención de este último en la elaboración de la novela fue importante, lo que a mí me parece dudoso) para escribir un libro de la grandeza de Tirant lo Blanc. No son esta ambición y estas técnicas las que dan grandeza a esta creación, es esta creación la que da grandeza a esa ambición y a esas técnicas. Porque aquí, una vez más, se comprueba que una técnica no existe ni vale por sí misma, sino en función de la materia que organiza y que esta materia adquiere autonomía, representatividad y poder de persuasión suficientes para vivir por cuenta propia, cuando ha sido organizada del único modo posible para que brotara en ella la vida. Tirant lo Blanc, ese cadáver, está ahí, en su injusta tumba de olvido, esperando que entren por fin los lectores a su mundo de vida hirviente y prodigiosamente conservada.
 
 
Mario Vargas Llosa
Juan les Pins, agosto 1968
 
 
 
Mario Vargas Llosa. “Carta de batalla por Tirant lo Blanc”, “Prólogo” a Joanot Martorell (1969). Tirant lo Blanc. Madrid: Alianza editorial. Págs. 9-41.

 

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:41

Poesia lírica dels segles XIV i XV

Poesia lírica dels segles XIV i XV Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 13:53

March, Ausiàs

March, Ausiàs Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 10:40

Poesies

Poesies

Molt he tardat en descobrir ma falta,
per joventut, que em negà experimento
En un eas nou l'hom és mal coneixent
e ja pus fort havent raó malalta
per gran esforç de folla voluntat,
car tant com és la voluntat moguda
hom deu haver del seny major ajuda
si virtuós deu ésser nomenat.
Qui son camí verdader ha errat
per anar lla on vol sojorn haver,
és-li forçat que prenga mal sender
e mai venir a son lloc desijat.
Tal cas m'ha pres volent-me contentar
mon ferm valer per altre tant amant:
no ha trobat lo seu propi semblant,
car son esguard és verament amar.
L'enteniment en qui el juí no és clar
forçadament ha pendre opinions:
voluntat mou sofístiques raons,
fent-les valer e per bastants passar.
Sí com florí qui bona color ha
e no val res, coneguda sa llei,
n'ha pres a mí, que en pensa muntí rei
faent raons quals veritat desfà.
E, si pas mal, bon dret ha consentrà,
puix és dit foll cell qui serveix senyor
qui no pot fer content bon servidor
e per null temps negun dret juí fa;
e més, que mal administrador és:
al cavador dóna lloguer de metge,
en los llocs plans fa durar l'estret setge
e, fort castell, en terra tost l'ha mes.
Pren-me'n així com al grosser pagès
que ban sement en mala terra met:
altrecuidat, pensa haver bon esplet
d'aquell terreny qui buida los graners.
Assats ha seny qui no ha sentiment
per encercar e trobar la raó
e pren esment de mal del companyó:
per cas passat jutja lo seu presento
Seguint l'estil que natura consent
e ço que el seny en veure clar abasta,
negre forment no dóna blanca pasta
ne l' ase ranc és animal corrent:
tan poc sera que nulla dona senta
ne veja prim lo fin secret d'amor
si per amar no sofir gran dolor
i en sentiment triada en millers trenta.
Plena de seny, si algú mi esmenta,
tots los oents dien que só mellor,
pus flac e fort e callant amador,
ma voluntat faent d'amor serventa.

 

Sí com rictat no porta béns ab si
mas val aitant com cell qui n'és senyor,
amor no val mas tant com l' amador:
manxa bufant orgue fals no ret fi.
Amor val poc com tot enamorat
ha falsedat en son pits fals endosa
o és ajunt ab una tal esposa:
peguea és son dret nom apellat.
Amor no pot haver desordenat
ço que Déus fa, natura mijançant,
car home pec no pot ser fin amant
ne lo subtil contra sa qualitat.
Mal pendrà, pint en l'aigua, sa figura,
molt menys amor pendrà lo no dispost,
ne pot estar l'aigua dins un lloc rost:
així amor en cap d'hom foll atura.
Per ben amar ab angoixosa cura
en temps passat eren lladoncs volguts:
Ovidi el prous dix que amor és crescuts
per altra amor demostrant sa factura.
Verdader fon son dit esos presics
tant quant amor fon prop de coneixença,
mas en est cas entre ells ha malvolenlja,
tal, que no creu null temps sien amics.
Si fóssem nats, vós e jo, entre els andes,
lai quan amor amant se conqueria
sens praticar alguna maestria,
lo vostre cor no fóra tan inics.
En vós conec gran disposició
de fer tot ço que gentilea mana,
mas criament veig que natura engana,
car viure ab mals és d'hom perdició.
Per mal grair ne per mala saó
mon cor no pot amor desemparar;
devotament los me plau remembrar,
aquells passats, a qui don Déus perdó.
E, com seré trespassat d'aquest món,
lletres diran sobre la mia tomba:
«Plena de seny, no tingau a gran bomba
car per vós muir e vaig no sabent on».
Enveja és tal que tot primer confon
a tots aquells qui ab si la s'ajusten:
los envejats un poc ne molt no gusten
aquell mal tast que als envejosos fon.
Tal és amor, car jo, qui la m'ajust,
sent grans dolor s dant-me folls moviments
e vós haveu d'açò tals sentiments
com fort destral ha de tallar molt fust.
Sí com Adam pres mal del vedat gust
com sa muller li mostra mal camí
dient: «Adam, mengem d'aquest bocí
e semblarem a Déu, qui és tot just»,
ne pren a mi, car mon seny ha cregut
la voluntat fent-li promissió
que ben servint aconsegria do
que per null temps tal no fon conegut.
Per mal servir no cree l'haja perdut,
car, si els treballs hagués soferts per Déu,
cos gloriós fóra en lo regne seu
e ja, plorant, sovint me trobe mut.
Si em fos donat aquest temps en entendre
los grans secrets endosos en natura,
no fóra al món cosa que em fos escura;
dels fets divins, gran part ne pogra atendre.
Plena de seny, tot mon seny vull despendre
amant a vós sens algun grat cossegre
e durarà fins que del riu de Segre
l' aigua corrent amunt se puga estendre.

 

Ja tots mos cants me plau metre en oblit,
foragitant mon gentil pensament,
e fina amor de mi es partrà breument
e, sí com fals drut, cercaré delito
Així es conquer en aquest temps aimia!
Cobles e lais, danses e bon saber
lo dret d'amor no poden conquerer:
passà lo temps que el bo favor havia.
Seguiré el temps ab afanyós despit
sí co el dansant segueix a l'esturment
e mostra bé haver poc sentiment
si per un temps dansa rostit bullit.
En temps passat mudança no sentia .
(d'açò em reprenc e em tinc per molt grosser),
cuidant saber tot. quant era mester:
foll és perfet qui es veu menys de follia.
Sí com l'infant qui tem mal esperit
com li defall companyia de gent,
prenia a mi, qui dubtava el turment
que em dava amor, acostant-se la nit,
e desigé ço que ésser no poria,
car fermet en ell no pot haver,
puix no és pus que destemprat voler
e dura tant com la passió el guia.
Sí com a aquell qui està al bosc escondit,
robant les gents, matant lo defenent,
e cuida es ser a Déu humil servent,
faent retret del temps qui l'ha servit,
n'ha pres a mi, que vós, amor, servia,
passant afanys esperant lo plaer,
amant molt ferm ab un escur esper:
puix he pecat, jo meresc punit sia.
Molt me reprenc com d' amor he mal dit
ne diré mal de dona al món vivent
e, si lo sol és cald naturalment,
si no és fred no deu ser corregit.
Per que d'amor jo mal ja no diria,
que en ell no és de ben fer lo poder,
car fermetat de dona hi és mester
e, si la ves, per déu l'adoraria.
Per sa bondat prec la verge Maria
que en son servir canvie mon voler
mostrant-me clar com han perdut carrer
los qui en amor de les dones han via.

 

Amor se dol com breument jo no muir.
Pus no li fall per ésser de mi fart,
car sos mals ginys m'han portat en tal part
que mon delit és quan de plor abuir,
e de mon dan jo no só malmirent,
car só forçat d' entrar dins tal presó
que el seny tine pres, l' arbitre i la raó:
amor ho té per seu forçadament.
Jo faç tot quant me diu lo pensament
e, si hagués tant seny com Salamó,
fóra tot poc, no dar ocasió
que no temés a son gran manament.
Cell qui no sent que pot fer molt amar,
jo li perdó si de mi es va trufant:
Píramus volc morir passat d'un bran
e per semblant mort Tisbe volc passar.
Si no és pec, ¿qui es deu maravellar
d'algun cas fort que esdevenga en l'amant?
L'hom fora seny no pot ser ben usant:
tal me confés; dones, no em vullau reptar.
Amor ha pres lo carc, si en res fallesc,
car só abstret de seny e de saber
e res no faç en contra son voler:
desijant bé, la dolor li graesc.
Estant a part e sol, jo m'empeguese
imaginant ço que deuria fer:
d'executar no dec haver esper,
puix lo primer assaig no enseguesc.
L'imaginar amor me vol rependre,
tan llargament ab vergonya em refrena:
¿com se farà que ab cara serena
haja poder de ma raó estendre?
Los fets d'amor jo no puse ben entendre:
de grans contrasts ma opinió és plena.
Hora ha en lo jorn que no sent ulla pena
pensant en ço que vine a l' arma rendre.
Si, altra veu, l'imaginar m'hi porta
per dar senyal que jo sia cregut,
suplic la mort que en tal cas me ajut.
E, si no em val, ma veritat jau morta!
Llir entre cards, fins a veure la porta
de mos delits sobirans son vengut:
no hi he tocat, ans me'n torn com a mut,
e per tornar ja trop la via torta.

 

Sí com un rei, senyor de tres ciutats,
qui tot son temps l’ha plagut guerrejar
ab l’enemic, qui d’ell no es pot vantar
mai lo vencés menys d’ésser-ne sobrats,
ans si al matí l’enemic lo vencia
ans del sol post pel rei era vençut,
fins que en les hosts contra el rei fon vengut
un soldader qui lo rei desconfia;
lladoncs lo rei perdé la senyoria
de les ciutats, sens ulla posseir,
mas l’enemic dues li’n volc jaquir
dant fe lo rei que bon compte en retria
com a vassall, la renda despenent
a voluntat del desposseïdor;
de l’altra vol que no en sia senyor
ne sia vist que li vinga en esment:
llong temps a amor per enemic lo sent,
mas jamés fon que em donàs un mal jorn
que en poc instant no li fes pendre torn
foragitant son aspre pensament;
tot m’ha vençut ab sol esforç d’un cos
ne l’ha calgut mostrar sa potent força;
los tres poders que en l’arma són me força,
dos me’n jaqueix, de l’altre usar no gos.
E no cuideu que em sia plasent mos
aquest vedat, ans n’endure de grat:
si bé no puc remembrar lo passat,
molt és plasent la càrrega a mon dors.
Jamés vençó fon plaer del vençut
sinó de mi, que em plau que amor me vença
e em tinga pres ab sa invisible llença,
mas paren bé sos colps en mon escut.
De fet que fui a sa mercé vengut,
l’enteniment per son conseller pres
e mon voler per alguazir lo mes,
dant fe cascú que mai serà rebut
en sa mercé lo companyó membrar,
servint cascú llealment son ofici
sí que algú d’ells no serà tan nici
que en res contrast que sia de amar.
Plena de seny, vullau-vos acordar
com per amor vénen grans sentiments
e per amor pot ser hom ignocents,
e mostre-ho jo, qui n’he perdut parlar.

 

Quins tan segurs consells vas encercant,
cor malastruc, enfastijat de viure?
Amic de plor e desamic de riure,
com soferràs los mals qui et són davant?
Acuita’t, doncs, a la mort qui t’espera.
E per tos mals te allongues los jorns:
aitant és lluny ton delitós sojorns
com vols fugir a la mort falaguera.
Braços uberts és eixida a carrera,
plorant sos ulls per sobres de gran goig.
Melodiós cantar de sa veu oig,
dient: «Amic, ix de casa estrangera.
En delit prenc donar-te ma favor,
que per null temps home nat l’ha sentida,
car jo defuig a tot home que em crida,
prenent aquell qui fuig de ma rigor.»
Ab ulls plorant e cara de terror,
cabells rompent ab grans udulaments,
la vida em vol donar heretaments
e d’aquests dons vol que sia senyor,
cridant ab veu horrible i dolorosa
tal com la mort crida el benauirat,
car si l’hom és a mals aparellat
la veu de mort li és melodiosa.
Bé em maravell com és tan ergullosa
la voluntat de cascun amador.
No demanant a mi qui és amor,
en mi sabran sa força dolorosa.
Tots, maldient, sagramentejaran
que mai amor los tendrà en son poder
e, si els recont l’acolorat plaer,
lo temps perdut, sospirant, maldiran.
Null hom conec, o dona, a mon semblant,
que, dolorit per amor, faça plànyer:
jo son aquell de qui es deu hom complànyer,
car de mon cor la sang se’n va llonyant.
Per gran tristor que li és acostada,
seca’s tot jorn l’humit qui em sosté vida,
e la tristor contra mi és ardida
e en mon socors mà no s’hi troba armada.
Llir entre cards, l’hora sent acostada
que civilment és ma vida finida.
Puix que del tot ma esperança és fugida,
ma arma roman en aquest món damnada.

 

Ja no esper que sia amat,
car mon voler no us veu report
per mon esforç, qui no és tan fort
que dir que us am haja gosat.
Per vós me só mes en amar
e mon ull no em vol descobrir;
molt menys ma llengua volrà dir
ço que el gest no gosa mostrar.
Volgra haver l'ull tan esforçat
ab que us mostras lo que dins port
e que us fes venir en acord
que diu l'esguard enamorat.
De mon cor no puc compte far
ne de ma llengua, per lo dir:
dien que es deu l'ull atrevir,
car mills se'n pot atràs tornar.
Sobre vós és tot bé cargat,
mas feu semblant no voler port
de la mercè qui el càrrec tort
ab son bell giny ha redreçat.
¿Qui pot ne deu tal feix portar
volent tal pena soferir
e la mercè no hi vol suplir
per lo gran càrrec parençar?
¿Qui és aquell tan malfadat
que, sens esper, li fall conhort
e no s'esforç contra el cas fort,
puix en aquell és desperat?
E jo no em puc aconhortar,
ans prenc tot giny per no sentir
los grans afanys qui em sent venir
en part venguts per no gosar.
No puc recollir lo desgrat
que em ve de mi, sens fer-me tort
(faent menys mal, vei passar mort
a molt mesquí desventurat),
car no em só mes en assajar
d'ésser lo mills nat en auir
per no poder mi enardir
en passions d'amor mostrar.
Les dones prec vullen pensar,
cascuna, ab quin esguard la mir:
en lo gest me vull enardir,
puix que amor m'ha tolt parlar.

Joan Ferraté (ed.), Les poesies d'Ausiàs March. Introducció i text revisat per Joan Ferraté. Barcelona: Quaderns Crema, 1979, p.26-40.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 13:55

“Amor se dol com breument jo no muir”

“Amor se dol com breument jo no muir” Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:12

“Ja no esper que sia amat”

“Ja no esper que sia amat” Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:15

“Ja tots mos cants me plau metre en oblit”

“Ja tots mos cants me plau metre en oblit” Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:11

“Molt he tardat en descobrir ma falta”

“Molt he tardat en descobrir ma falta” Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:02

“Quins tan segurs consells vas encercant”

“Quins tan segurs consells vas encercant” Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:14

“Sí com rictat no porta béns ab si”

“Sí com rictat no porta béns ab si” Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:10

“Sí com un rei, senyor de tres ciutats”

“Sí com un rei, senyor de tres ciutats” Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:13

“Tots jorns aprenc e desaprenc ensems”

“Tots jorns aprenc e desaprenc ensems” Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:15

Prosa i poesia narrativa dels segles XIV i XV

Prosa i poesia narrativa dels segles XIV i XV Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:24

Eiximenis, Francesc

Eiximenis, Francesc Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 16:29

Capítols CDXXXI i CDXXIX del Dotzè del Crestià

Capítols CDXXXI i CDXXIX del Dotzè del Crestià

[DE COM FOU CREADA LLENGUA A LA FEMBRA I QUÈ SE'N SEGUÍ]

La fembra contínuament mouria la llengua a parlar, si trobava qui li tingués corda. Per açò digueren alguns poetes que Nostre Senyor crea la fembra sens llengua; e com Adam fos trist can ella no li podia parlar, dien que suplicà al Senyor que li faés llengua. E dien que lo Senyor dix: -Adam, lleixa-la estar, car si l'ha, mala parlarà a tos obs.-

E com Adam no cessàs encara de suplicar a Nostre Senyor Déu que li creàs llengua, dien que Nostro Senyor veés aquí una cabra, e pres-li la Coa e féu-ne llengua a la fembra. E de continent parla ab la serp; pus enclina Adam ab son parlar a pecat. E com Adam s'excusàs del pecat per la fembra, dien que dix-li Nostro Senyor així: -¿E no t'havia io dit que mala parlaria a tos obs, si parlava? Ara, doncs, guarda't que no la oges pus d'aquí avant, per tal que no et cost més; ne la creegues de res quant diga, si doncs per altra via no saps la veritat.-

E, jatsia açò sia ficció poètica, emperò prova assats lo nostro propòsit.

(Del Terç del Crestià, cap. CMXLVIII.)

1. Eiximenis repetí aquesta faula en Lo libre de les dones en una versió molt més resumida: “Lo Fabulari diu així mateix hi ajudava, car Deus féu llur llengua de coa de cabra, que tostemps se mou. Emperò açò són trufes, ne negú no ho deu creure”
(Lo libre de les dones, Curial Edicions Catalanes, Barcelona, 1981, plana 21).

 

[EXEMPLE DEL MERCADER I EL DIABLE]

Deus saber que a Mallorques havia un mercader qui, entrant en la Seu e faent gràcies a Déu, aprés que fonc vengut de son viatge, encès candeles per los altars, e a la fi sobra-li'n una; e viu aquí la imatge del diable, e dix entre si mateix així: -Per ma fe, puis tots los sants han haüt de mes candeles e em sobra aquesta, aitambé te n'hauras.- Així, que encès la candela aquella a la imatge del diable.

E al vespre, durment, somnià en son llit que lo diable li apareixia fort alegre, faent-li gràcies de la honor que feta li havia, dient que cent anys havia que estava pintat en aquella esgleia, e mai no trobà qui tanta honor li faés; per la qual cosa ell li deïa que demanàs què es volgués, e ell dar-li-ho hia tantost.

E lo mercader demanà molts diners. Dix lo diable: -lo te'n daré assats,- E fonc-li vijares que el menàs en un gran camp; e aquí féu-lo cavar, e trobà una gran olla d'or plena. -Ara -dix lo diable- sia tua, e amaga-la aquí mateix; e torna-hi de nits, e port-la-te'n per guisa que negú no la veja. -Dix lo mercader, quan hagué cuberta l'olla del tessor: -Ací volria lleixar qualque senyal, sobre aquest lloc on era l'olla; e açò per tal que conega on serà.- E com lo dit mercader, girant-se de totes parts no trobàs pedra ne fust, ne res ab què hi lleixàs senyal, dix-li lo diable: -Vols fer bé? Puis que no trobes res ab que hi lleixs senyal, fes tos afers sobre lo lloc on és l'olla, e açò romandrà-hi per senyal.-

E com lo mercader fenyés ço que lo diable li consellava, lo diable se n'anà; e lo mercader se despertà ab infinit goig, esperant que anàs al camp aquell que havia vist en somnis, e que prengués lo dit tessor. E reconegué-se, e trobà que tot s'era sullat dins son llit. E dix entre si mateix per escarn: -Ara havem prou diners e pecúnia! Aquest és lo tessor qui dóna lo diable, car d'altre no en pot dar. ¡Ara facam-li honors, e ell per bones gràcies sullar-nos ha tots, de cap a peus!- Vet lo diable com escarní a aquest. Semblant se fa de tots aquells qui per mà sua volen ésser rics-hòmens, car a la fi tots ne van enganats. E meresquen que així els en prena, car fan Déu del diner, lo qual volen créixer e multiplicar sens fi.

(Del Dotzè del Crestià, cap. CL.)

 

D'UNA GRAN DESCONEIXENÇA

L'abat de Cluïc, qui era hom poc e grosset de ventre (emperò era sant hom e bo) faent reverencia, a París, a la Regina de França, repta fort les sues donzelles perquè es pintaven e anaven tan dissolutament; e les donzelles, ofeses d'aquesta cosa, tractaren ab lo coc de la dita Reina que lo dia que ell seria convidat per la dita Reina, lo dit coc posàs aital cosa dins l'escudella del dit abat, per tal que aquí mateix se soltés tot.

E com així fos fet de fet, lo dit abat, estant ab la dita Rei?a en taula, se sentí brogir lo ventre fort e altament, e aprés se sentí tot disolre aquí mateix, ab tan gran brogit que la dita Reina e tothom ho oïa e se'n meravellaven; per la qual cosa lo dit abat hac tanta de vergonya que aquí mateix cuidà perdre lo seny. Majorment que sobtosament tot lo tinell pudí tan llejament, que la Regina s'hac a llevar de taula, e tots los altres aprés: e romàs lo bon hom aquí tot sol, així envergonyit e així sullat que per poc cuidà morir de vergonya.

E com açò vingués a saber al Rei, féu-ne fer diligent inquisició, e trobada la veritat del fet, dix així:

-E doncs, ¿a mos hostes gosa negun fer en mon regne aital ofensa com aquest l'ha rebuda? Cert, io en faré aital justícia que a tot mon regne passarà en eximpli.-

Diu aquí que mana que lo coc de la Reina fos tantost penjat, e que totes les donzelles que allò havien tractat fossen tantost ofegades. E així es feïa de fet, sinó que lo dit abat suplica al Rei que no es faés per res, car si es faia, ell s'entenia per irregular, que hauria a perdre la missa e l'abadia.

(Del Dotzè del Crestià, cap. CDXXXI.)

 

[DE COM LA GUINEU POSÀ DIVÍS ENTRE TOTES LES BÈSTIES]

Diu lo Fabulari que la guineu, quan viu que totes les bèsties li volien mal, proposa de posar discordia e divís entre elles, per tal que, guerrejant entre si mateixes, lleixassen a ella estar. E anant per posar lo dit divís, encontrà lo guillot qui li dix què es feïa. Respòs la dita guineu que anava a guanyar los perdons. Dix lo guillot:

-¿En qual esgleia són aquests perdons?-

Dix la guineu que tots los perdons no són en les esgleies, ans n'havia de majors defora que dins. E dix lo guillot:

-Prec-vos que em digau en quins llocs són aquests perdons qui són fora les esgleies, per tal que bi vaja; e guanyar-los he.-

Dix la guineu:

-En la forca e en lo costell ha perdó a pena e a colpa a totbom qui hi aport guany ne presa; car aquestes coses no serveixen sinó per dar fi a mala gent. E així mateix anar en tot lloc on haja gent mala per torbar-los e per dar-los ço que mereixen o per posar entre ells divís, aquí ha grans perdons. E per tal vaig io ara en aital vall on són totes les bèsties contra mi ajustades, per tal que els pos en divís, e així serà perdonat a la mia pell a pena e culpa. Car d'aquí avant no hauré paor de neguna pena que em donen, ne em porràn enculpar de res.-

E diu aquí que mijançant lo gat ella posa de nits tant divís entre totes les bèsties, que totes se mataren entre si mateixes.

E diu que llavors dix la guineu al guillot, quan viu tantes bèsties mortes en aquella vall:

-iVet, ultra los perdons que he guanyats, Nostre Senyor Déu quina taula m'ha parada! Que hi ha que menjar d'aquest un any, a cent menjadors.-

-Dons, pare meu -dix ella-,

si mala gent ab força no pots desbaratar,
vulles-la ab art consumar;
car Déu te darà al cos ben viure a passar ,
e puis te farà l'arma salvar.-

(Del Dotzè del Crestià, cap. CLXXIX.)

1. Una versió francesa d'aquesta mateixa faula es troba en un recull francès de la primera meitat del segle XIV anomenat Cy nous dit.

Frances Eiximenis, "Contes i faules", dins Francesc Eiximenis; Ramon de Perellós, Prosa. Notes i glossari a cura de Bernat Miró. Barcelona: Edicions 62: Edicions Orbis, 1984, p.36-38, 45 i 83.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:26

Metge, Bernat

Metge, Bernat Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 16:32

Sermó

Sermó

«Segueixca el temps qui viure vol;
si no, poria's trobar sol
e menys d'argent.»
Per ço que haja bon fonament
nostre sermó                                              5
digats ab gran devoció:
Ave Maria;
consell-vos que de tot lo dia
no en digats pus.
Lo tema que us be dit dessús                    10
és prou notori,
e lloat per lo Consistori
dels grans doctors
e dels solemnes glossadors
de l'Escriptura.                                          15
Doncs, fets ab sobirana cura
ço que ausirets.
Jarnés alrnoina no farets,
que això us perdríets;
no us confessets, si dir devíets                   20
les veritats;
e en dejú missa no ojats
ne begats poc.
Si volets hui haver gran lloc
llagotejats;                                                25
e privadea no vullats
de dona casta
(molt hom se'n vana qui no en tasta
d'aital vianda).
Haver no porets valor granda                       30
si no robats.
Consciència no hajats
si volets viure.
Jarnés no farets la gent riure
si no sóts nici.                                          35
Treball llunyarets e desfici
de vostre cos;
e girats a tothom lo dors
qui lleal sia.
E no vullats haver paria                              40
de pobra gent
si no us donen de llur argent
o us fan fermança.
Tomb d'aquella part la balança
on facen llum.                                           45
A tothom pagarets de fum,
a qui degats;
e jamés cosa no façats ,
qui bé us estia.
Si el cor havets plen de falsia,                    50
serets del temps.
Ab l'enemic irets ensems,
e burlarets.
E si desig d'infants havets,
colets les festes.                                       55
Les dones que no són requestes
presats fort poc.
Ab l'hom qui haja lo bec groc
fets companyia;
e si bella muller havia,                                60
dats-li entenent
que sóts son acostat parent,
o el fets compare;
e si lo marit haurà mare,
guardats-vos d'ella.                                     65
Si volets haver muller bella,
grassa e plena,
si batre us vol, parau l'esquena
o us morits tost.
Dona qui us faça mal respost                      70
quan l'enquerrets,
gens per això no us ne lleixets,
que trufes són.
No us n'estigats per res del món
d'anar de nits.                                            75
E farets a tothom despits,
qui res vos diga.
La dona no val una figa
si no és lloçana,
e que certs jorns de la setmana                   80
vaja per vila.
Siats de natura d'anguila
en quant farets.
E jamés no dejunarets
sinó durment.                                             85
No pot haver poc estament
l'hom atrevit.
Si volets ésser bon marit,
siats modorro.
A tothom donarets pel morro,                      90
qui pler vos faça;
e si algun mal vos percaça,
aquell anlats.
Si en monestir privadejats,
tot és finat.                                                95
Si volets ésser mullerat
a vostra honor ,
no hi entrevinga corredor,
mas qualque dona
a qui sia feta part bona                              100
de les cillades.
I jugarem a les canviades
de les mullers.
Ab viudes haurets diners,
si us hi feixats;                                         105
car, puix han llurs marits robats,
si ho sabets fer,
pujar-vos han a cavaller
o a ric-hom.
Jamés no porets ésser prom,                     110
si no sóts sord.
Si volets estament en cort,
siats frescal.
Si veets hom que faça mal,
no el ne reptets.                                        115
En tots los consells que darets
fets nas de cera.
E mostrarets amistat vera
a qui us fa nosa;
e puix trametets-li aital cosa                      120
que breu se'n vaja,
o que de son estament caja,
que es trenc lo coll.
La gent vos tendra per hom foll,
si no guanyats                                          125
o la muller no computats;
puix guany aport,
lleixats-la s'anar al deport
en nom de Déu;
car vostra vida serà breu                            130
si als ne fets,
A vostre amic farets retrets
dels plers passats;
e farets moltes malvestats
com haurets lloc.                                      135
Si us altats de la muller poc,
vaja al demoni,
e separats lo matrimoni
encontinent,
Males obres fets a la gent                          140
e bon respost,
Si volets aconseguir tost
amor de dones,
totes, les àvols e les bones,                                     
difamarets,                                               145
e faran ço que vos volrets
alegrement.
Si malcarat sóts e dolent,
e desastruc,
per tots temps serets pus astruc                150
en muller bella.
No menyspreets la dona vella
puix sia llisa,
majorment si entén la guisa
de l'arrear,                                                155
O si volets bones tractar
en qualque part,
dones hic ha que van en part
totes setmanes,
sinó el diumenge, que són sanes:              160
vejats miracle!
Puix van besar lo tabernacle
jus santa creu.
Bé és orb qui per garbell no veu:
jo sé què dic,                                           165
Jamés no tingats per amic
home que us am,
e si el veiets morir de fam,
no li aidets.
E quan muller pendre volrets,                     170
si és encetada
per vós no en sia menyspreada,
car més ne val;
e si algú vos en diu mal
deils-lo-hi tantost.                                     175
E si no és venguda al sol post,
jaga defora;
quan la veurets tornar, si plora
ni és fellona,
abralçats-la, que a poca estona                 180
farets la pau.
No us altets d'hom si no té clau
de la farina,
Tothom prenga aquesta doctrina,
car fort és bona:                                       185
«lo marit deu pintar la dona
e fer lo llit».
Si volets ésser mal graït
deits veritats,
Tots los absents són oblidats                    190
així com morts.
Injúries farets e torts
generalment,
e puix haurets gran estament
e bana fama,                                            195
e serets quiti de la llama
que en infern crema,
E doncs, provat és nostre tema.
Aixi us port Déu ,
quan vós morrets, al regne seu                  200
e us guard de mal,
la confessió general
ja la sabets:
«Del bé que en lo món fet haurets
vos penedits:                                            205
les malvolences retenits
mentre viscats;
sobre tota res camportats
los hòmens rics
e cells qui es fan vostres amics                 210
quan ops vos han».

 

1-3. L'autor fa la parodia d'un sermó, i comença posant un tema de disertació, de la mateixa manera que els predicadors glossen en llurs prediques uns versicles de l'Escriptura. El sentit és diàfan: que cadascú segueixi el corrent del seu temps,
perquè si no ho fa es trobarà sol i sense diners.
3. menys de, "sense".
9. és a dir: no torneu a resar.
12-13. Al·lusió irònica al Consistori de la Gaia Ciència de Barcelona o de Tolosa. Cal recordar que als poetes se'ls donava el nom de doctors de trobar.
22. ojats, "oïu, sentiu", ..
24. hui, "avui",
25. llagoteiats, "aduleu".
40. paria, "companyia".
44-45. "decidiu-vos pel que us sigui profitós".
46-47. "pagueu amb fum (amb res) aquells a qui degueu diners".
49. estia, "estigui"
55. colets, “celebreu”.
58. Tenir el bec groc vol dir ésser novell, inexpert, com en francès béjaune (en francès medieval bec jaune).
72-73. "per això no ho deixeu córrer, perquè són bromes"
89. modorro, "ximple",
92. "i si algun dolent us persegueix ",
98. entrevinga, "intervingui",
100-101. "a qui es doni bona part dels guanys".
105. "si us hi lliguen".
110. prom, "prohom",
113. frescal, "fresc, sense escrúpols".
120. puix, “després”.
121. breu, “ràpidament”.
122. caja, "caigui".
126. computats, “poseu reu”.
131. àls, “altra cosa”; fets, “feu”.
136. “si esteu poc satisfet de la muller”.
139. en continent, “de seguida”.
144, àvols, "dolentes".
148, "si feu mala cara i esteu malalt".
149. desastruc, "infortunat".
155. arrear, “abillar-se”.
179. fellona, "irada".
182, No us altets de, "no us complagueu amb".
194. E puix, "i en acabat",
196. quiti, "lliure”.
208. comportats, “poseu”.
211. "quan us necessiten"

Bernat Metge, "Sermó", dins Bernat Metge, Obra completa. A cura de Lola Baia i Xavier Lamuela. Barcelona: Selecta, 1975. (Biblioteca Gasela, 7), p. 51-59.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:28

Roig, Jaume

Roig, Jaume Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 16:37

Fragments de la Quarta part del Prefaci i del Primer llibre: "De sa joventut", d’Espill o llibre de les dones

Fragments de la Quarta part del Prefaci i del Primer llibre: "De sa joventut", d’Espill o llibre de les dones

QUARTA PART

Hauré ordir,
puis me n'empatx, aquest meu scaig
de parlament, curt, flac, fallent,
a fil per pua. La forja sua,
stil e balanç serà en romanç:
noves rimades, comediades,
aforismals, facecials,
no prim scandides, al pla texides,
de l'algemia e parleria
deIs de Paterna, Torrent, Soterna,
prenent manobra. Si temps me sobra
e me'n record, sols per confort
e per retraure, no llexar caure
los qui treballen, juguen e fallen,
(uns mates baten, los altres maten,
tots enganats, de seny torbats;
a ses requestes cerquen les festes,
troben la mort), faré'ls report.
Serà consell de l'home vell
ja scarmentat, puis ha tentat
si'l volen pendre. Si vols apendre,
nebot valent, llig-hi sovent,
mas ab repós. En procés clos
ma negra vida, de mals fornida,
vull recitar per exemplar
e document; car molta gent
veent penar, altri passar
mal e turment, no pren scarment
e se'n castiga; qui no s'hi triga,
seny vol haver. Del meu penser,
aquest trellat mig cordellat
e flux texit, sera partit
en quatre tals parts principals,
con la present lo próleg fent.
Cascuna part té altre quart
de parts pus txiques. Si tu hi pratiques
e tens bé sment, prou fàcilment
poràs trobar de què menjar
a ta comanda: pren la vianda
quala més vulles: flors, fruits o fulles,
raels o fust. Segons son gust
e sa sabor cascun lector
prest trobarà lo que volrà:
veure'l tot cure ans que murmure.
Primerament, en mon jovent,
essent llibert, lo que he sofert
recitaré. Puis contaré,
segonament, bé stesament,
mos casaments negres, dolents,
ab pena tanta per anys cinquanta.
La part tercera, a mi certera,
de lluny tramesa, una cortesa
instrucció, diu e lliçó
speritual e divinal.
Quarta e darrera clou la manera,
ja enfranquit, d'elles partit
o enviudat, com he mudat
oi en amor, pena en dolçor,
e consellat e arreglat ,
los meus darrés anys vint o més,
tots servint Déu, segons veureu.

[Fagment de la Quarta part del Prefaci de l'Espill o llibre de les dones]

PRIMER LLIBRE:
DE SA JOVENTUT

III
CONTINUA LOS ACTES FETS A PARÍS

En lo giner
una polida, galant, ardida,
gentil burgesa, flor de bellesa
de tot París, un joro de pris
on io junyí e lo guanyí
a sa requesta, me mostrà festa,
e'm féu saber son bon voler,
lo grat e alt, ab prou desalt
de son burges, car l’entramès
bé'l conegué. La que hu tixqué
e ordidora fon la traidora
de sa cambrera, falsa tercera;
ella hu tracta i'ns afrontà.
Ans que hi entràs ni m'hi trobàs,
cert no hi cabí ni res sabí.
Feta l'ampresa ordena presa
aquella nit a son marit
perquè dormís. Com ho sentís
en la sabor: "Bebeu, senyor
-dix-, l'hipocràs." Com se'n calàs
una gran tassa, ell begué'n massa;
lo fort dormir fon tost morir.
I les vailetes tan indiscretes
mogueren crits; foren sentits
per los veïns e, tots venins,
oint los plors, veren lo cors
stes jaent, un tant calent,
mas ja finat. Per bon veinat
volent sentir e inquirir
sa malaltia, però mentia
molt sospirant, dix, alt plorant:
“D'un gras porc ell
ha molt tragat; és-se ofegat
de poplexia.” Molt s'escroxia;
tots la'n cregueren e la'n plangueren
de sa dolor. Nostra baudor
fon desviada e destorbada.
Tal soberg mal molts de l'hostal
lo conegueren: d'ells ho cregueren,
altres negaven, los uns ploraven,
altres bonien lo que hi sentien.
No's poc cobrir tan prest morir
e fort desastre no llexàs rastre
de gran sospita. Per mala dita
ella fon presa e fon defesa
e favorida per ser nodrida
entre'ls de cort. Mas un fill bord
que'l mort tenia la perseguia
fort bravament; diligentment
ne féu l'enquesta; a sa requesta
instant fortment, pel parlament
fon condempnada ser soterrada
viva dejús, lo mort dessús,
e, viva treta, duta'n carreta
fora'l raval, al cap d'un pal
no gaire baix obrat com aix,
mesa la roda, per l'ull on roda
ella lligada aparellada
davall foguera com metzinera
hi fos rodada e socarrada
fins tot fos cendra. La jove tendra,
de pena fort e dura mort
ab paciència pres la sentencia
e la rebé. A mi també
qualque beuratge o mal potatge,
fitilleries o porreries
m'haguera fet. Per ço de fet
m'aconhortí i'm deportí.
Mas aquell any un cas estrany,
en lo món neu, jorn de Ninou
s'hi esdevenc. Jo tinguí'l reng;
fiu convidar tots a sopar
e rigolatge, los de paratge
qui junt havíem; allí teníem
detot potatges, de carns salvatges,
volateria, pastisseria
molt preciosa, la pus famosa
de tot París. En un pastís,
capolat, trit, d'hom cap de dit
hi fon trobat. Fon molt torbat
qui'il conegué; reconegué
què hi trobaria; més hi havia
un cap d'orella. Carn de vedella
creiem menjàssem, ans que hi trobàssem
l'ungla i el dit tros mig partit;
tots lo miram e arbitram
carn d'hom cert era. La pastissera,
ab dos aidans filles ja grans,
era fornera e tavernera;
dels que hi venien, allí bevien,
alguns mataven; com capolaven,
feien pastells, e dels budells
feien salsisses o llonganisses,
del món pus fines. Mare i fadrines
quants ne tenien tant ne venien,
e no hi bastaven; elles mataven
alguns vedells, ab la carn d'ells
tot ho cobrien, assaborien
ab fines salses les dones falses.
En un dot tou, fondo com pou,
descarnats ossos, carnes e tossos,
allí'ls metien e ja l'omplien
les fembres braves, cruels e praves,
infels, malvades e scelerades
abominables; cert los diables,
com los mataven, cree los odiaven,
e lo dimoni. Fac; testimoni
que 'n mengí prou: mai carn ni brou,
perdius, gallines, ni francolines,
de tal sabor, tendror, dolçor
mai no sentí. Per lo mati,
de totes tres feren quartés,
e llur posada fon derrocada,
e la planaren; sal hi sembraren,
e tots los cossos tallats a trossos
(cent n'hi contaren), los soterraren
en lloc sagrat. Molt haguí grat
d'aquell país; mai viu divís,
bandolejar ni breguejar;
hòmens prou rics e pacifics,
suaus, benignes: dones malignes
moltes vegades viu condempnades;
mil bandejaven, més ne penjaven
que de raïms per varis crims.
Una'n penjaren, viva scortxaren,
gran fitillera e metzinera.
De nit venia sens companyia:
sola pujava e arrancava
dents e quexals dels qui en pals
ben alt muntats eren penjats.
La falsa folla, dintre un olla
ben enginyada. llum amagada
ella tenia: e si sentia
algú passàs e s'acostàs,
la descobria. De lluny paria
spaventable cap de diable:
per cinc forats ben compassats
los raigs exien, ulls, nas parien,
gran boca ab foc: ab semblant joc
tots s'espantaven, fogir cuitaven:
gens no's torbava, ans acabava
sos malificis. Porc ple de vicis,
un mal matí son sanct Martí
ella troba; la pell llexà
per fer-ne bots.

[Fragment del capítol tercer del Primer llibre: "De sa joventut"]

Jaume Roig, Espill o llibre de les dones. Barcelona: Edicions 62/La Caixa, 1978 (MOLC, 3), p. 33-34 i 44-47.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:30

Roís de Corella, Joan

Roís de Corella, Joan Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 16:48

Tragèdia de Caldesa

Tragèdia de Caldesa

Tragèdia raonant un cas afortunat(1) que ab una dama li esdevenc

A tan alt Grau l'extrem de ma dolor ateny, que de present me dolc en algun temps sia ver ma tristor finar puga.(2) En acó passe los infernats,(3) que l'ésser trist me delita, e só content ma dolor eternament coldre. E, si a ma dolorida pensa alguna hora la mort se presenta, refuse acceptar, per lo del it que la pérdua de ma vida em porta. ¿Com, doncs, serà causa de tanta dolor escriure's puga? ¿Quin paper soferrà ésser tint(4) de lletgea de tant crim? ¿Consentrà l'aire que veu se conforme, per a que tanta culpa clarament sia llesta? Obra's l'infern, esperits immundes sobrïxca;(5) tornen los elements en la confusió primera;(6) mostren-se clar dels damnats les penes, perquè lo món, en terror convertit, alegria no celebre. Estiguen los rius segurs(7) e los monts cuitats(8) córreguen; bullint la mar, los peixos a la riba llance; repose lo sol davall l'habitable terra, e nunca jamés en nostra vista los seus daurats cabells estenga; no es compten pus de l'any los dotze mesos, e sola una nit l'esdevenidor temps comprenga. Mas, ¿per què vull ab llarguea(9) de paraules encarir crim de tant sobreabundant lletgea, la qual, planament raonada, feredat de tan espantable meravella ab si porta, que és impossible los oints, sens gran alteració, les orelles a tan profanes paraules abandonen?

En la part del món a la qual encara de present de la gentil filía d'Agenor propi nom Ii resta,(10) en la feroce bel•licosa província d' Espanya, en lo delitós ameníssim regne de València, dins los murs de la sua major ciutat, regnant aquell que a l'animós troià ha succeït en egual ànimo, rei don Joan,(11) una ínclita donzella, en bellea sens par,(12) en avisament passant totes les altres, ab gràcia e singularitat tan extrema que seria foll qui en sa presència alguna altra lloàs en estima de tanta vàlua, delliberà, aprés que en son servir molt temps de mon adolorit viure despés tenia,(13) los meus cansats pensaments ensems ab ma persona, en lo desitjat estrado de la sua falda descansassen.

Llarga història seria tenyir lo paper de les enamorades raons que entre nosaltres, ab mostra d'extrema benvolença, passaven: fengia la bella senyora tant contentament de mos passats servirs e presents paraules, que lo seu ésser en mi transpostava: tot lo que a sa volentat, persona e viure s'esguardava,(14) abandonadament deixà en discreció de ma coneixença. Mas, perquè de mi sols no fos ver paraís en aquest món haver atés, aprés poc espai de tan reposat estament, tocant a la porta de la casa, dix l'avisada senyora que, per aquella hora, esperava una persona, ab la qual sens tarda desempatxant de molta necessitat breus faenes, a mi tornaria, perquè ab més repòs tot aquell jorn algú no tingués poder partir dos persones,(15) a les quals extrema benvolença en tan alta e delitosa concòrdia acordava.

Ab esperança de tan discretes noves, romanguí jo sol en la cambra, la porta de la qual ella no s'oblidà, ab fel tancadura, segellar. No sé si fretura de finestra feia la casa tenebrosa, que a mi paregué, dos hores aprés migjorn, la nit ab ses escures ales ocupava la terra, o si Apol•lo(16) amagava la sua lluminosa cara, estimant cosa no raonable aquesta casa fos per ell il•luminada a l'hora que tan deshonest crim se cometia.

Així passí la major part d'aquest egipcíac dia, sol, e acompanyat de molts e dubtosos pensaments. Locos, carregat per feixuga càrrega de mortals enuigs, llançant sobre el llit,(17) esperava la fi de tan enutjosa tarda; però, ma pensa tribulada no consentint la mia persona estar segura,(18) fón-me forçat, passejant, seguir la varietat de mos trists e sol•lícits pensaments. Dreçant los ulls a una poca(19) finestra que en lo pati de la casa responia,(20) viu un home que, ab continença d'esperar algun altre, suaus passos passejava, donant resposta, als qui de la bella senyora demanaven,(21) que en faenes secretes e de gran importància ocupada estava.

O piadosos oints! Transportant vostres misericordes penses en mi, diga cascú si semblant dolor a la mia jamés ha sofert, e ab adolorit pensament mirau(22) la tristor que a tal hora ma trista pensa combatia, esperant quina seria la fi que de tan dolorós principi esdevendria. Mas, ¿per què detinc lo temps,(23) cercant paraules a tanta pena conformes, puix és impossible tan gran tristor raonar se puga? A la fi, restant del dia tan poc que els cavalls de Febo dellà les colones d'Hèrcules en l'occident calcigaven,(24) los meus plorosos ulls mereixqueren veure la tan estimada donzella, que partint-se d'una cambra, gest, paraules, abraçar, ab altres mostres d'amor extrema, d'honestat enemigues, a un enamorat presentà la figura: pràtica, manera, gràcia e gentil continença de la qual d'escriure deixe, perquè a la fi de la present(25) sol esguarda en fer palès quant la granea de ma desaventura les altres totes avança. E, per cas de més adversa fortuna mia, lo darrer comiat al terme de ma oïda arribà, en estil de semblants paraules: "Adéu sies, manyeta!",(26) tancant la darrera síl•laba un deshonest besar, lo so del qual les mies orelles ofené, no de menor ofensa de la que sentran en la trista vall los de la part sinestra, dient-los nostre Redemptor: "Anau, maleits, al foc eternal!", quan, ab justa sentència, en aquest món formarà les sues darreres paraules.

Partint-se de la casa lo tan estimat enamorat, féu-li present la senyora de una tan loçana e humil reverència, que sol la gonella féu estalvi(27) lo seu genoll esquerre no tocàs la dura terra, senyalant ab la sua bella cara tristor no poca de la sua absència. Acompanyà les sues espatíes ab piadosa e enamorada vista, acostant-se après a un pou, que poc espai d'ella distava. Ab la freda aigua assajà apartar de la sua afable cara la color e calor que, en la no sangonosa, mas plaent e delitosa batalla de Venus, pres havia; e, acostant-se al carçre de la mia trista presó o cambra, obrint la porta, fengí alegria de la mia vista, tanta com havia mostrat vera dolor, al que en extrem amava, de la sua partida. Estava, però, la sua delicada persona maculada, semblant a roses ab blancs lliris mesclades, si ab sútzies mans se menegen; que la persona del galant que ab ella reposat havia, era en extrem no conforme al delicament de tan tendra donzella. Demanant-me si la sua tarda m'era estada enutjosa, que les faenes que desempatxat havia, si no ella present, no era possible se acabassen -o Déu immortal, qui lo món en nombre, pes e mesura regint, les creatures ab degut orde administrau, no refuseu altra vegada metre les vostres d'infinit preu estimades espatles en l'estret pal, per acabadament rembre tan profana culpa!-, ab gran treball, l'extrem de ma dolor, los ulls endreçats a la terra, me llicencià(28) ab tremolosa llengua formàs,(29) en dos cobles, raons de semblant manera:

"Mourà's corrent la tramuntana ferma(30)
e tots ensems los cels cauran en trossos,
tornarà fred lo foc alt en l'espera(31)
en lo més fons, del món veuran lo centre,
tinta de sang se mostrarà la lluna
e tot escur lo sol perdrà la forma,
ans que jamés de mi siau servida;
e lo meu cos, del prim cabell fins l'ungla,
mirant-ho vós, sia partit en peces,
e, tornat pols, no prenga sepultura,
ni reba el món tan celerada cendra,
ni es puga fer algú gire la llengua
a dir "Bon pos"(32) a l'ànima maleita,
si Déu permet mos ulls vos puguen veure.

"E, si és ver vos digui mai "Senyora,"
no es trobe en l'any lo jorn de ma naixença,
mas lo meu nom, a tots abominable
no sia al món persona que l'esmente;
ans, del tot ras(33) de les penses humanes,
sia passat com un vent lo meu ésser
tinguen per fals lo que fón de mon viure,
e res de mi, en lo món, no hi romanga.
E, si per cas, del meu cos, gens ne resta,
sia menjar als animals salvatges:
prenga'n cascú la part d'una centil·la,(34)
perquè en tants llocs sia lo meu sepulcre,
que, el món finit,(35) no es trobe la carn mia,
ni es puga fer que mai io ressuscite".

Conegué per l'adolorit estil de mes paraules, l'ínclita senyora, que la granea de sa culpa clarament a mi era palesa; e, ab moltes llàgremes, sospirs e sanglots, ab veu tan conforme, gentil e delicada, que no és possible en semblant manera recitar-la, respòs en rims estramps la seguida(36) cobla, acompanyada de gest no estrany(37) al significat de ses paraules:

«Clarament veig que, en la mundana orla,(38)
Déu no ha fet persona tan culpable:
jo us he comés abominable culpa,
tal, que en l'infern no trob(39) pena conforme.
És-me la mort més dolça que no sucre:
si fer se pot, en vostres braços muira.
En vós està que prengau de mi venja:
si us par que hi bast,(40) per vostres mans expire,
o, si voleu; coberta de celici
iré pel món peregrinant romera.
Déu no farà que el passat fet no sia;(41)
mas, si esperau esmena de mon viure,
jo la faré, seguint a Magdalena,
los vostres peus llavant ab semblant aigua."

Si follia és començar lo que és impossible fi atenyga,(42) folla cosa seria assajar escriure los contrasts que ma dolorosa pensa combatien, après d'haver oït resposta de tan humils paraules: volguera,(43) ab preu de ma vida, la sua tan gran erra se pogués rembre. O! Quant estimara(44) beure de l'aigua del riu Letes,(45) perquè, lo passat absent de la memòria, sol en lo present atengués mon enteniment terme! E fóra més alegre, aquesta bella senyora en parts de singular partida, la sua gentil persona ab tan subtil enteniment fos la part mia, e la sua falla e moble voluntat, de falsa estima guiada, cercàs un cos lleig e diforme, en part d'aquell qui indignament l'havia tractada!

Ab diversitat de tan impossibles pensaments, me partí de la cambra o sepulcre a on tanta pena sofert havia. Acceptant la ploma, que sovint greus mals descansa, la present ab ma pròpia sang pinte, perquè la color de la tinta ab la dolor que raona se conforme.

(1) casual, fortuït.
(2) sigui possible que acabi la meva tristor.
(3) els sotmesos a les penes de l’infern.
(4) sofrirà ésser tenyit (per la narració de).
(5) vessi l’infern.
(6) El caos anterior a la creació.
(7) quiets.
(8) apressats.
(9) abundància.
(10) a la qual resta el nom de la gentil filla d’Agènor, és a dir, Europa.
(11) Joan II, que succeí Alfons el Magnànim (l’animós troià) el 27 de juny de 1458.
(12) incomparable.
(13) després que havia despès molt temps del meu adolorit viure servint-la.
(14) feia referència, pertocava.
(15) poder de separar dues persones.
(16) el sol.
(17) llançant sobre el llit el cos carregat...
(18) no permetent la pensa tribulada que la meva persona s’estigués quieta.
(19) petita.
(20) tenia sortida.
(21) als qui preguntaven per la bella senyora.
(22) jutgeu, considereu.
(23) esmerce temps.
(24) És a dir, que el sol ja baixava, es ponia.
(25) present escriptura, narració.
(26) estimada, familiarment.
(27) preservà.
(28) em permeté que.
(29) compongués.
(30) En el sentit més general de planeta, terra ferma.
(31) esfera.
(32) en pau sia.
(33) suprimit, esborrat.
(34) una petita part.
(35) a la fi del món.
(36) següent.
(37) ajustat, concorde.
(38) en la terra.
(39) trobo.
(40) si us hi sembla suficient.
(41) no s’hagi esdevingut.
(42) atenyi.
(43) voldria que.
(44) estimaria.
(45) Vegeu la nota 42, al poema Cor crudel.

Joan Roís de Corella, "Tragèdia de Caldesa", dins Joan Roís de Corella, Rimes i poesies. A cura de Tomàs Martínez. Barcelona: Edicions 62, 1994 (El Garbell, 95), p. 75-82

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:30

Ramon Llull

Ramon Llull Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 13:40

Anònims; capítols XX, XXXIX i XLII de Bestiaris

Anònims; capítols XX, XXXIX i XLII de Bestiaris

XX
DE LA NATURA DE L'UNICORN E DE LA SUA SIGNIFICACIÓ

Lo unicorn si és una bestia de les pus cruels qui sien, e no ha sinó un corn, lo qual ha devant, entre abdosos los ulls, e ha'l tan fort [e tan agut] que no és alguna armadura qui li stigués devant, ni no és algun hom qui'l pogués pendre si donchs no'l trobava durment, Mas la sua pròpria natura és aquesta : que com ell veu alguna fembra puncella e verga [qui li ve devant] ten gran odor li ve de la sua virginitat que de mantinent se dorm als seus peus, e en aquesta manera lo cassador lo pren e l'alciu, car sab que aquesta és la sua natura.

Aquest unicorn significa una manera de cruels hòmens de aquest món qui són stats tan malvats e tan cruels, que no és algun hom que ells no conquiren ab lur malea. Axí com fo sent Pau, qui perseguí malament tots los cristians els alepidave els marturiave; mas com nostre senyor Déu Jesucrist, qui nasqué de la verga punçella, nostra dona sancta Maria, li mostra e li dix : "Pau, Pau, ¿per què.m persegueys?", e sent Pau, qui viu la resplandor del fill de la verga Maria, sí fo ple de la odor de nostre senyor Déu, e caech en terra com a mort, e, d'aquella hora ensa, tots los mundenals delits foren mortificats en ell, e a la fi volch pendre mort corporal per nostre Senyor, e fo scapsat en Roma, ab sent Pere ensemps, en un jorn. E axí s'esdevench de molts, e fa vuy en die.

 

XXXIX
DE LA NATURA DE LA BELLENA E DE LA SUA SIGNIFICACIÓ

La bellena sí és un peix molt gran, la qual, quant hom la troba e la veu sobra mar, los marinés se pensen que sia illa, e ormegen-hí lur leny, e pugen-hi de sobre [per cuynar e] per fer foch e altres coses; e com la bel!ena sent la calor del foch, entra-se'n, e fa parir lo leny e los hòmens [qui dessús li són].

Aquesta bellena podem acomparar a aquest món; que axí com la bellena fa parir tots aquells quí s'i fien, semblant és d'aquest món, que com més hom s'i fia, aytant més és enganat. Car nós veem que emperadors, e reys, e prínceps, e comtes, o de qualsevltlla dignitat sien, axí leugerament se moren o perden lurs senyories, o mullers o infants, com un pobre home; e aytant com més han, aytant ho planyen més, com ho desemparen ne ho han a lexar.

E aquell qui més se confia en aquest món, més se lunya de la amor de Déu. E donchs, pus que lo món se lunya de aquells qui més s'i confien, e's met desots, cové que'ls fassa parir, [axí com fa la bellena en aquells qui s'i fien ni li estan de sobra]

 

XLII
DE LA NATURA DE L'ORIFANT E DE LA SUA SIGNIFICACIÓ

L'orifant si és una gran bèstia, la major que hom sàpia, e ha moltes belles natures. E és tant poderós, que no és algun hom qui mal li pogués fer, sinó que hom lo pren o l'alciu ab gran enginy, so és: que ell no ha alguna junctura en les cames, e com vol dormir, ell s'apitra en qualque arbre, per so car, sis gitave en terra, jamés no se'n poria lavar per si mateix; e en aquesta guisa dorm es posa tota vegada que vol dormir. E com los cassadors troben aquell arbre on ell és vesat de dormir, serren-lo [a la calç a l'entorn], si que a penes se pot sostenir; e com l'orifant s'i vol apitrar e dormir, l'arbre li fall, e ve en terra ab l'arbre ensemps ; e en aquesta manera los cassadors lo maten.

Aquest orifant podem comparar a una manera d'omens d'aquest món, e l'arbre podem acomparar en aquest món, e lo cassador podem acomparar al diable. Car axi com lo orifant no ha junctures en les cames, per que no.s pot doblegar, axí hi ha homens tant superbiosos que no han en si alguna subtilitat, e tot lur enteniment és en les speranses terrenals, en les quals speranses se troben tot die ínganats aquells qui s'i apitren. Car los homens s'apitren [es recolzen], alguns en lurs riqueses, altres en lur forsa, altres en lur proea e altres en lurs parents, e lo diable sta apperellat, qui quant veu que més se confia [e.s té per pus assegurat] en aquestes speranses vanes, adonchs ell lo fa parir ab aquelles. Car aytant com més I'ome se fia en les coses mundanes, aytant més se parteix de la amor de Déu, e Déu se lunya més d'ell ; e en ao que Déu se parteix de l'om, e l'om de Déu per los seus peccats, sí ha lo diable forsa e poder sobra ell, per que .I fa parir en anima e en cors, e ac;o se troba per molts aximplis.

Encara ha l'orifant una altra natura: que com ve al temps que deu infantar, sí se'n va en un flum de ayga lo qual se appella Eufratres, e dins aquell flum ell fa sos fills, per so car si.ls fahia en terra no.s poria lavar. E com l'orifant mascle sab que sos fills són nats, mantinent hi corre per pahor que ha de un dragó qui habita en aquell flum, lo qual és molt verinós, perque nols pogués mal fer.

Aquesta natura que l'orifant ha en si nos demostra. que nós, ab pura intenció e ab gran providencia, nos deuriem gardar que no cayguéssem en tal peccat hon no'ns poguéssem relevar. Que fort és perillosa cosa a l'hom de relevar-se pus que és caygut en peccat, car si no era la misericordia e la gracia que Déus nos fa, jamés per la nostra bondat no’ns poríem relevar.

Encara, deuríem totes nostres obres fer ab gran providència per tal que’l diable no les nos pogués enverinar ab algun mal verí; que si nos donàvem tot quant havem, per amor de Déu, a pobres, e tots temps dejunàvem ab pa e ayga, e dehíem totes les hores del die e de la nit, e rebíem martiri de nostros cosos, axí com féu sent Lorenç, qui fo rostit, sí les nos poria lo diable enverinar leugerament -que no ho conexeríem-, solament ab vanaglòria, e hauríem perdut tot quant hauríem fet de bé.

Per què nós devem fer so que farem a entenció solament per amor de nostre senyor Déu Jesucrist, lo qual se volch liurar a martiri per la nostra amor.

 

XLII
LO FENIS

Lo fenis és un hocell que ha una cresta que li toca fins al coll, e ha plomes de color de çera e de roses, e viu bé CCCC fins a V cents anys. E com ve que és fort envelit, ell ajusta de la pus sequa lenya que ell pot trobar, e fa'n un gran munt halà hon él conex que lo sol fir més, ab més fervor, e met-se dejús la lenya, e bat les ales tro que a 'quella lenya se pren foch per la gran calor del sol; e axi's crema ell matex, ab la lenya ensemps. E de la çendra que fa, de nit cau-hi lo rós, e fa's un verme, e aquell verme crex tant, que fa un poch, lo qual per tostemps torna axí com lo fènix, e viu tro al demundit temps. E axí no n'és sinó hu, null temps, qui's crema, axí com demunt és dit; [es diu "semper vivens"].

Aquest fènix, que en aquesta manera mor e nex, nos demostre lo poder de Déu com ha fetes les criatures de diverses semblanses, e creades naturalment, sens acostament de çement natural, per ço que conega hom que ell és Déu totpoderós e creador, [e no li és posible a ffer totes coses que Déu ha creades dejús lo çell. Mostren e manifesten en Déu a conèxer, per què nostre Senyor nos mostre que axí ho poguere haver fet d'ome e de totes al tres creatures, les quals ha ordenat que's fassen naturalment, ab ajustament de mascle e de fembra, ab la çemensa que ix del mascle, a mostrar nós com és poderós de fer creatió naturalment e sens natura.]

Bestiaris. 2 vols. A cura de Javerio Panurzio. Barcelona: Barcino i Fundació Jaume I, 1988 (Els Nostres Clàssics, 91-92)

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 13:46

Fragment del "Llibre de les bèsties" dins el Fèlix o Llibre de les meravelles

Fragment del "Llibre de les bèsties" dins el Fèlix o Llibre de les meravelles

“Llibre de les bèsties”, dins Fèlix o Llibre de les meravelles del món

Un dia s’esdevenc que lo rei hac entendre* en un gran fet que es fo esdevengut en son regne, e aconsellà’s ab lo Gall e ab Na Renard. Lo Gall dix al rei que no era suficient a consellar lo rei en tants grans afers, sens altres companyons; e consellà al rei que es cregués de consell*, car no era honor de rei que es minvàs de consell*, del qual consell s’era aminvat puixes que en fo menys* la Serpent e el Lleopard e l’Onça e el Llop. Per bo tenc lo rei que faés consellers, e hagra’ls fets, tro que Na Renard dic aquestes paraules:
―En una terra s’esdevenc que havia un hom, a qui Déus havia dada tanta de ciència, que entenia tot ço que deien les bèsties e los aucells. Aquella ciència havia Déus donada a aquell hom sobre tal condició, que de res que oís ni entenés de ço que dirien les bèsties ni los aucells, no digués a neguna persona, e aquell dia que ho diria, que morís*. Aquell hom havia un hort, en què un bou tirava d’una sínia, e un ase aportava los fems on hom femava aquell hort. Esdevenc-se un vespre que lo bou fo enutjat, e l’ase l’aconsellà que lo vespre no menjàs la civada, per ço que l’endemà no el mesés* hom a tirar la sénia, e que pausàs. Lo bou estec a consell de l’ase e no menjà lo vespre la civada. L’hortolà cuidà’s que el bou fou malalte, e mès l’ase en son lloc a tirar la sénia. Tot aquell dia tirà l’ase la sénia ab molt gran treball. Can venc a la nit, ell venc a l’establa, on atrobà lo bou que jasia* e sejornava. L’ase plorà denant lo bou, e dic aquestes paraules: «Lo senyor», dix l’ase, «ha en volentat que et vena* a un carnisser, car cuida’s que sies malalte, e per ço, ans que no t’aucia, és bo que tu torns* a ton ofici, e no dons* semblant que sies malalte». Aquestes paraules dix l’ase al bou, per ço que hom no el tornàs a tirar la sínia, qui li era de major treball que los fems que aportava. Lo bou hac paor de morir e menjà aquella nit civada, e fo semblant que fos garit*. Aquell hom, qui era senyor del bou e de l’ase, entès ço que havien dit lo bou e l’ase, lo qual hom se ris* denant sa muller de ço que l’ase e el bou deien. La muller d’aquell hom volc saber son marit de què es reia, e ell no li ho volc dir. Sa muller li dix que no menjaria ni beuria, e que es lleixaria morir, si son marit no li ho deia. Tot aquell dia e tota la nit endurà la mala muller que no volc menjar ni boure. Lo marit, que molt l’amava, dic que li ho diria, e féu son testament; e aprés lo testament, volc dir a sa muller ço de què s’era ris*. Mas, jo oí ço que el ca dix al gall, e ço que el gall respòs al ca.
―E com fo açò? ―dix lo Lleó a Na Renard.
Na Renard recontà al Lleó, e dix que dementre l’home feia son testament, lo gall cantà, e lo ca reprès lo gall, que canatava, pus que son senyor devia morir. Molt se meravellà lo gall com lo ca l’havia reprès de son cantar, e lo ca li recontà com son senyor devia morir, e volia morir, per ço que sa muller visqués. Respòes lo gall, e dix que bé estava que morís, car àvol hom era, car no sabia ésser senyor d’una fembra. Adoncs lo gall cridà deu gallines que havia, e totes les féu ajustar en un lloc, e feia d’elles ó que es volia. Açò féu lo gall en significança que lo ca s’aconsolàs de la mort de son senyor. Ambdosos se consolaren de la mort de son senyor, e lo gall cantà, e lo ca s’alegrà. «Companyó», dix lo ca al gall, «si tu haguesses tan folla muller com ha mon senyor, ¿què li faeres*, si es fos aventura* que en aquest cas t’aportàs de mort, en què ha aportat mon senyor?». Adoncs lo gall dix que si ell fos en lloc de son senyor, que ell tallaria cinc vergues d’un magraner que havia en l’hort, e que batria tant sa muller, tro totes les hagués trencades, e fasés menjar e beure sa muller, o que la lleixàs morir de fam e de set. L’hom, qui hac entès les paraules que el ca e el gall havien dites, se llevà del llit, e féu ço que lo gall havia aconsellat; e sa muller, con fo bé batuda, menjà e bec*, e féu tot ó que son marit volc.
Can Na Renard hac recontat l’eximpli damunt dit, ell dix que lo Gall era tan savi, que ell sabria aconsellar en totes coses, e per açò no calia que lo rei se cresqués* de consell; e majorment com en multitud de consellers ha trop gran desvariament de diverses entencions e opinions e volentats, per la qual multitud és moltes vegades torbat consell de príncep.
Con Na Renard hac parlat, e lo Gall dix aquestes paraules:
―Un papagai estava en un arbre ab un corb; e dejús l’arbre havia un simi qui havia posada llenya sobre una lluerna, car cuidava’s que fos* foc, e bufava en aquella llenya per entenció que faés foc en què es calfàs*. Lo papagai cridava al simi, e deia―li que no era foc, ans era lluerna. Lo corb dix al papagai que no volgués castigar ni adictrinar aquell qui no rebia consell ni correcció. Moltes vegades dix lo papagai al simi que lluerna era, e que no era foc ço que es cuidava que fos foc; e lo corb totes vegades reprenia lo papagai, com volia endreçar ço que naturalment és tort. Lo papagai davallà de l’arbre e acostà’s al simi, per ço que li pogués mills dar a entendre ço de què el reprenia; e tan prop s’acostà lo papagai del simi, que lo simi lo pres e l’aucís.
Con lo Gall hac dit aquest eximpli, lo rei hac opinió que per ell ho digués*, e féu un semblant escrú contra el Gall, en semblant de mala volentat. E adoncs Na Renard pres lo Gall e l’aucís, e el menjà denant lo rei.
Can Na Renard fo tan solament conseller del rei, e lo Conill fo lo cambrer del rei, e lo Paó fo porter, adoncs fo Na Renard en gran benanança, e feia del rei tot ço que es volia. Dementre que Na Renard estava en esta benanança, ell* membrà en la traïció la qual havia concebuda contra el reu, adoncs con dix a l’Orifany fos rei. Volenter esteguera* Na Renard en l’estament en què estava, mas hac temor que l’Orifany no la descobrís; e per açò fo en volentat que tractàs la mort del rei, per ço que atesés* a l’Orifany ço que li havia promès.

*
hac entendre: hagué d’entendre, de dictaminar
que es cregués de consell: que s’assessorés amb el consell
que es minvàs de consell: que estigués sense consell
en fo menys: n’havien desaparegut (del consell)
morís: moriria
mesés: posés
jasia: jeia
que et vena: de vendre’t
torns: tornis
dons: donis
garit: guarit
se ris: rigué
s’era ris: havia rigut
faeres: faries
si es fos aventura: si s’escaigués
bec: begué
se cresqués: augmentés
fos: era
es calfàs: s’escalfés
digués: deia
ell: ella (Na Renard)
esteguera: hauria estat
atesés: atenyés, aconseguís

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 13:45

Pròleg i capítol I del Llibre de l’orde de cavalleria

Pròleg i capítol I del Llibre de l’orde de cavalleria

Per significança de les set planetes, qui són corsos celestials e governen e ordonen los corsos terrenals, departim aquest Llibre de Cavalleria en set parts, a demostrar que los cavallers han honor e senyoria sobre lo poble a ordonar e a defendre. La primera part és del començament de cavalleria; la segona és de l'ofici de cavalleria; la tercera és de l'examinació qui cové ésser feta a l''escuder con vol entrar en l'orde de cavalleria; la quarta és de la manera segons la qual deu ésser fet cavaller; la quinta és de ço que signifiquen les armes de cavaller; la sisena és de les costumes que pertanyen a cavaller; la setena és de la honor qui cové ésser feta a cavaller.

En una terra s’esdevenc(1) que un savi cavaller, qui llongament hac mantengut l’orde de cavalleria en la noblesa e força de son alt coratge, e saviesa e ventura l’hagren(2) mantengut en la honor de cavalleria en guerres e en torneigs, en assauts e en batalles, elegí vida ermitana con viu que sos dies eren breus e natura li defallia per vellesa a usar d’armes. Enadoncs desemparà sos heretatges e heretà sos infants; e en un boscatge gran, abundós d’aigües e d’arbres fructuoses féu sa habitació, e fugí al món, per ço que lo despoderament de son cors, en lo qual era esdevengut per vellesa, no el deshonras en aquel les coses on saviesa e aventura llong de temps l'havien tengut honrat. On per açò, lo cavaller cogita en la mort, remembrant lo traspassament d'aquest segle en l'altre,(3) e entès(4) la sentència perdurable a la qual havia a venir.

En un bell prat hac(5) un arbre molt gran, tot carregat de fruit, on lo cavaller vivia en aquella forest. Dessots aquell arbre hac una fontana molt bella e clara, de la qual era abundós lo prat e els arbres qui li eren entorn; e lo cavaller havia en costuma tots jorns de venir en aquell lloc adorar e contemplar e pregar Déu, al qual fasia (6) gràcies e mercès de la gran honor que li havia feta tots temps de sa vida en est món.

En aquell temps, en l'entrada del gran hivern s'esdevenc que un gran rei, molt noble e de bones costumes bé abundós, hac manades corts; e per la gran fama qui fon per la terra de sa cort, un asaut escuder, tot sol en son palafrè cavalcant, anava a la cort per ésser adobat a novell cavaller. On, per lo treball que hac sostengut(7)de son cavalcar, dementre que anava en son palafrè, adormí's. E, en aquella hora, lo cavaller qui en la forest faïa sa penitència fon vengut(8) a la font contemplar Déu e menysprear la vanitat d'aquest món, segons que cascun jorn havia acostumat.

Dementre que l'escuder cavalcava enaixí, son palafre eixí del camí e mès-se(9) per lo boscatge; e anà tant lla on li plac(10) per lo boscatge, tro esdevenc en la fontana on lo cavaller estava en oració. Lo cavaller, qui viu(11) venir l'escuder, lleixà sa oració e assecse(12) en lo bell prat a l'ombra de l'arbre, e començà a llegir a un llibre que tenia en sa fauda. Lo palafrè, con fo a la font, bec(13) de l'aigua; e l'escuder, qui sentí en dorment que son palafrè no es movia, despertà's e viu denant si lo cavaller, qui fo molt vell, e hac gran barba e llongs cabells e romputs vestiments, per la vellea e per la penitencia que fasia, fo magre e descolorit e, per les llàgremes que gitava, sos ulls foren apoquits e hac(14) esguard de molt sancta vida. Molt se meravellà la un de l'altre, car lo cavaller havia llongament estat en son ermitatge, en lo qual no havia null hom vist depuis que hac desemparat lo món e es lleixa de portar armes; e l'escuder se meravellà fortment con era esdevengut en aquell lloc.

L'escuder davallà de son palafrè saludant agradablement lo cavaller, e lo cavaller l'acollí on pus bellament poc(15), e assegren-se en la bella herba un prés de l'altre. Lo cavaller, qui conec que l'escuder no volia primerament parlar -per ço car li volc(16) dar honor-, parlà primerament e dix:(17)

-Bell amic, qual és vostre coratge, ni on anats,(18) ni per què sóts ací vengut?

-Sènyer -dix l'escuder-, fama és per llongues terres que un rei molt savi ha manada cort e farà si mateix cavaller, e aprés farà cavallers altres barons estranys e privats. On, per açò jo vaig a aquella cort, per ésser novell cavaller; e mon palafrè, dementre que jo m'adormia per lo treball que he haüt(19) de les grans jornades, ha'm amenat en aquest lloc.

Con lo cavaller ausí parlar de cavalleria, e remembrà l'orde de cavalleria e ço que hi pertany a cavaller, adoncs gità un sospir e entrà en consirer, membrant en l'honrament en lo qual cavalleria l'havia llongament mantengut. Dementre que lo cavaller cogitava en si mate ix, l'escuder li demana de què -era son consirer. Lo cavaller dix:

-Bell fill, mos pensaments són de l'orde de cavalleria, e del gran deute en què és cavaller con mantenga l'alta honor de cavalleria.

L'escuder pregà lo cavaller que li dixés l'orde de cavalleria qual és, ni per qual manera hom lo pot mills honrar e conservar en la honor que Déus li ha donada.

-Com, fill! -ço dix lo cavalIer-, ¿e no saps tu qual és la regla e l'orde de cavalleria? Car negun cavaller no pot mantenir l'orde que no sap, ni pot amar son orde ni ço que pertany a son orde, si no sap l'orde de cavalleria ni sap conèixer lo falliment que sia contra son orde; ni negun cavalIer no deu fer cavaller si no sap l'orde de cavalleria, car desordonat cavaller és qui fa cavaller e no li sap mostrar les costumes qui es pertanyen a cavaller.

Dementre que el cavaller deia aquestes paraules e reprenia l'escuder qui demanava cavalleria, l'escuder demana al cavaller:

-Sènyer, si a vós plasia que em dixéssets(20) l'orde de cavalleria, assats me sent coratge(21) que l'orde apendria, e que seguiria la regla e l'orde de cavalleria.

-Bell amic -ço dix lo cavaller-, la regla e l'orde de cavalleria és en aquest llibre en lo qual jo llig(22) alcunes vegades, per ço que em faça remembrar la gràcia e la mercè que Déus m'ha feta en aquest món, per ço car honrava e mantenia l'orde de cavalleria a tot mon poder;(23) car en així con cavalleria dóna tot ço que pertany a cavaller, en així cavaller deu donar totes ses forces a honrar cavalleria.

Lo cavaller lliura la llibre a l'escuder; e con l'escuder l'hac llest,(24) en la qual entès que cavaller és un de mil hòmens elet(25) a haver pus noble ofici que tots, e hac entesa la regla e l'orde de cavalleria, adoncs consirà un petit e dix:

-Ah, sènyer Déus!, beneit siats vós qui m'havets aduit(26) en lloc e en temps con jo haja coneixença de cavalleria, la qual he llong temps desirada, sens que no sabia la nobilitat de son orde, ni l'honrament en què Déus ha posats tots aquells qui són en l'orde de cavalleria.

-Amable fill -dix lo cavaller-, jo són(27) prés de la mort e mos dies no són molts; on, con aquest llibre sia fet per retornar la devoció e la lleialtat e l'ordonament que cavaller deu haver en tenir son orde, per açò, bell fill, portats-vos-en aquest llibre a la cort on anats, e mostrats-lo a tots aquells qui volen ésser cavallers novells. Guardats-lo e car lo tenits,(28) si amats orde de cavalleria. E con serets adobat a novell cavaller. retornats per aquest lloc e digats-me quals són aquells qui seran fets novells cavallers e no hauran estats obedients a la doctrina de cavalleria.

  1. s’esdevingué
  2. l’hagueren
  3. el pas d'aquesta vida a l'altra.
  4. entengué.
  5. hi havia.
  6. feia.
  7. per l’esforç que havia fet.
  8. vingué.
  9. s'endinsà.
  10. plagué.
  11. veié.
  12. s'assegué.
  13. begué.
  14. tenia.
  15. pogué.
  16. volgué.
  17. digué.
  18. aneu.
  19. hagut, fet.
  20. diguéssiu.
  21. em veig prou capa!.,.
  22. llegeixo.
  23. amb totes les meves forces.
  24. l'hagué llegit.
  25. elegit.
  26. dut.
  27. sóc.
  28. aprecieu-lo.

I. Del començament de cavalleria

Defallí caritat, lleialtat, justícia e veritat en lo món. Començà enemistat, deslleialtat, injúria e falsetat. E per açò fo error e torbament en lo poble de Déu, qui era creat per ço que Déus sia amat, conegut, honrat, servit e temut per home.

Al començament, con fo en lo món vengut menyspreament de justícia per minvament de caritat, covenc que justícia retornàs en Son honrament per temor. E per açò de tot lo poble foren fets milenaris, e de cascun mil fo elet a triat un home pus amable, pus savi, pus lleial e pus forts, e amb pus noble coratge, ab més d'ensenyaments e de bons nodriments que tots los altres.

Encercat fo en totes les bèsties qual és pus bella bèstia e pus corrent e que pusca sostenir més de treball, ni qual és pus covinent a servir home. E car cavall és la pus noble bístia e la pus covinent a servir home, per açò de totes les bèsties hom eleec(1) cavall e donà-lo a l'home qui fo elet de mil hòmens. E per açò aquell home ha nom cavaller.

Con hom hac ajustada la pus noble bístia al pus noble home, enaprés covenc que hom elegués e triàs, de totes les armes, aquelles que són pus nobles e pus covinents a combatre e a defendre hom de nafres e de mort. E aquelles armes hom dona e aproprià e cavaller. Qui vol, doncs, entrar en l'orde de cavalleria, aesmar e pensar li cové lo noble començament de cavalleria; e cové que la noblea de son coratge e son bon nodriment se concord e es covenga ab lo començament de cavalleria, car, si no ho tala, contrari seria a l'orde de cavalleria e a sos començaments. E per ço no es cové que l'orde de cavalleria reeba sos enemics en sos honraments, ni aquells qui són contraris a sos començaments.

Amor e temor se covenen contra desamor e menyspreament; e per açò covenc que cavaller, per noblea de coratge e de bones costumes, e per la honor tan alta e tan gran la qual li és teta per elecció, e per cavall, e per armes, fos amat e temut per les gents, e que per la amor retornàs caritat e ensenyament, e per la temor retornàs veritat e justícia.

Home, en quant ha més de seny e d'enteniment, e és de pus forts natura que fembra, pot ésser millor que fembra; car, si no era tan poderós a ésser bo com la tembra, seguir s'hia(2) que bondat e força de natura fos contrari a bonea de coratge e de bones obres. On, enaixí con home per sa natura és pus aparellat a haver noble coratge e a ésser bo que la tembra, enaixí home és pus aparellat a ésser àvol que la fembra; car, si no era, no seria digne que hagués major nobilitat de coratge e major mèrit d'ésser bo que fembra.

Guarda, escuder, que faras si prens l'orde de cavalleria; car, si est(3) cavaller, tu reeps l'honrament e la servitud qui es cové als amics de cavalleria, car, en quant has pus nobles començaments, est pus obligats a ésser bo e agradable a Déu e a les gents; e si est àvol, tu est lo major enemic de cavalleria e est pus contrari a sos començaments e a son honrament.

Tant és alt e noble l'orde de cavalleria, que no basta a l'orde que hom lo faés(4) de pus nobles persones, ni que hom li donàs les pus nobles bísties ni les pus honrades armes; ans covenc que hom faés senyors de les gents aquells hòmens qui són en l'orde de cavalleria. E car senyoria ha tanta de nobilitat, e servitud ha tant de sotsmetiment, si tu qui prens l'orde de cavalleria est vil ni malvat, pensar pots qual injúria fas a tos sotsmeses e a tos companyons qui són bons; car per la viltat en què est, deuries ésser sotsmès, e per la nobilitat dels cavallers qui són bons, est indigne que sies apellat cavaller.

Elecció ni cavall ni armes ni senyoria encara no abasta a l'alta honor qui pertany a cavaller, ans cové que hom li dó(5) escuder e troter qui el servesquen e qui pensen de les bèsties. E cové que les gents aren e caven e traguen mal, per ço que la terra lleu(6) los fruits on viva(7) cavaller e ses bèsties, e que cavaller cavalc e senyoreig e haja benanança d'aquelles coses on los homens han maltret e malanança.

Ciència e doctrina han los clergues, Con pusquen e sàpien(8) e vullen amar, conèixer e honrar Déu e ses obres, e que donen doctrina a les gents e bon eximpli en amar e honrar Déu; e per ço que sien ordenats a(9) aquestes coses, aprenen e estan en escoles. On, enaixí con los clergues, per honesta vida e per bon eximpli e per ciència, han orde e ofici con enclinen les gents a devoció e a bona vida, enaixí los cavallers, per noblea de coratge e per força d'armes, mantenen l'orde de cavalleria, han l'orde en que són per ço que enclinen les gents a temor, per la qual temen a fer falliments los uns hòmens contra los altres.

La ciència e l'escola de l'orde de cavalleria és que cavaller faça a son fill mostrar de cavalcar en son jovent; car si l'infant en son joven no aprèn a cavalcar, no ho porà apendre en sa vellesa. E lo fill del cavaller cové que, dementre que és escuder, sàpia pensar de cavall; e lo fill de cavaller cové que sia enans sotsmès que senyor, e que sàpia servir senyor car, en altra manera, no coneixeria la nobilitat de sa senyoria con seria cavaller. E per açò lo cavaller deu sotsmetre son fill a altre cavaller, per açò que aprenga a tallar e a guarnir, e les altres coses qui es pertanyen a la honor de cavaller.

Qui ama orde de cavalleria cové que, enaixí com aquell qui vol ésser fuster ha mes ter maestre qui sia fuster; e aquell qui vol ésser sabater cové que haja rnaestre qui sia sabater, enaixí qui vol ésser cavaller cové que haja maestre qui sia cavaller; car enaixí és descovinent cosa que escuder aprena(10) l'orde de cavalleria d'altre home mas d'home qui sia cavaller, con seria descovinent cosa si el fuster mostrava a l'home qui vol ésser sabater.

Enaixí con los juristes e els metges e els clergues han ciència e llibres, e oen(11) la lliçó e aprenen llur ofici per doctrina de lletres, tant és honrat e alt l'orde de cavaller, que no tan solament abasta que a l'escuder sia mostrat l'orde de cavalleria per pensar de cavall, ni per servir senyor, ni per anar ab ell en fet d'armes, ni per altres coses semblants a aquestes; oc encara seria covinent cosa que hom de l'orde de cavalleria faés escola, e que fos ciència escrita en llibres, e que fos art mostrada així com són mostrades les altres ciències; e que los infants fills dels cavallers, en lo començament que apresessen(12) la ciència qui pertany a cavalleria, e enaprés que fossen escuders e que anassen per les terres ab los cavallers.

Si falliment no fos en clergues ni en cavallers, quaix a penes fóra falliment en les altres gents; car per los clergues hagra(13) hom devoció e amor a Déu, e per los cavallers temera hom injuriar son proïsme.

On, si los clergues han maestre e doctrina, e estan en escoles per ésser bons, e si tantes ciències són que estan en doctrina e en lletres, injúria molt gran és feita a l'orde de cavalleria con no és enaixí una ciència demostrada per lletres e que en sia feta escola, con és de les altres ciències. On, per açò, aquest qui compon aquest llibre soplega al noble rei e a tota la cort qui és ajustada a honor de cavalleria que sia satisfet e restituït a l'honrat orde de cavalleria qui és agradable a Déu.

  1. elegí
  2. se’n seguiria, voldria dir.
  3. ets.
  4. fes.
  5. doni.
  6. faci créixer.
  7. dels quals visqui.
  8. sàpiguen.
  9. es preparin per a.
  10. aprengui.
  11. ouen, escolten.
  12. aprenguessin.
  13. tindria.

Ramon Llull. Llibre de l'orde de cavalleria. A cura d'Albert Soler i Llopart Barcelona: Barcino, 1988 (Els Nostres Clàssics, 127).

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 13:42

Selecció de versicles del Llibre d’Amic e Amat

Selecció de versicles del Llibre d’Amic e Amat

Acompanyaren-se memòria i volentat, e pujaren en lo munt de l'Amat, per ço que l'enteniment s'exalçàs, e l'amor se doblàs en amar l'Amat. (99)

Nuaven-se les amors de l'amic e l'Amat ab membrança, enteniment, volentat, per ço que l'amic e l'Amat no es partissen. (126)

Qüestió fo entre los ulls e la memoria de l'amic, car los ulls dehien mellor cosa és veer l'Amat que membrar-lo. (18)

Contemplava l'amic son Amat; s'asubtillava en son enteniment e enamorava's en sa volentat. E és qüestió per qual dels dos asubtillava pus fortement sa remembrança a remembrar son Amat. (339)

Eguals coses són propinqüitat e llunyedat, enfre l'amic e l'Amat. Car enaixí con mesclament d'aygua e de vi, se mesclen les amors de l'amic e l' Amat; e enaixí con calor e llugor, s'encadenen llurs amors. (50)

Oblida, un dia, l'amic son Amat, e membra un altre dia que l'avia oblidat. E en aquell dia en lo qual l'amic membrava que son Amat oblidat avia, fo l'amic en tristícia e en dolor e en glòria e en benanança, per oblidament e per membrança. (194)

Dehia l' amic a son Amat: -Tu est tot, e per tot, e en tot; e ab tot tu vull tot, per ço que haja e sia tot mi. -Respòs l' Amat: -No'm pots aver tot, sens que tu tot no sies de mi. -E dix l'amic: -Ajes me tot, e jo tu tot. (67)

Digueren a l'amic: -¿On vas? -Venc de mon Amat. -¿On vens? -Vaig a mon Amat. -¿Quan tornaràs? -Estaré ab mon Amat. -¿Quan estaràs ab ton Amat? -Aytant de temps con seran en ell los meus pensaments. (25)

Demanaren a l'amic: -¿Quals són tes riquees? -Respòs: -Les pobretats que sostenc per mon Amat. -E ¿qual és ton repos? -Lo llanguiment que en dona amor. (57)

Dix l'amic a son Amat: -En tu és mon sanament e mon llanguiment; e on pus fortment me sanes, pus creix mon llanguiment, e on pus me llangueix, mujor sanitat me dónes. (51)

Pus ivaçosa és amor
en coratge d'amador,
que llamp en resplandor. (38)

Alt est, Amat, en tes altees, a les quals exalces ma volentat, exalçada en ton exalçament ab ta altea, qui exalça en mon remembrament mon enteniment, exalçat en ton exalçament, per conèixer tos honraments, e per ço que la volentat n'aja exalçat enamorament, e la memòria n'aja alta remembrança. (290)

Glòria est, Amat, de ma glòria, e ab ta glòria, en ta glòria, dónes glòria, a ma glòria, qui ha glòria de ta glòria. Per la qual tua glòria, me són glòria, egualment, los treballs e los llanguiments qui’m vénen per honrar ta gloria ab los plaers e’ls pensaments qui’m vénen de ta glòria. (291)

Ramon Llull, Versicles del LLibre d'Amic e Amat extrets d'Álvaro Galmés de Fuentes, Ramon Llull y la tradición árabe. Barcelona: Quaderns Crema, 1999.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 13:43

La Renaixença

La Renaixença Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:03

Aribau, Bonaventura Carles

Aribau, Bonaventura Carles Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:07

La pàtria

La pàtria

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents,
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d'arbre migrat a terres apartades,
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m'haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis,
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d'aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l'ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora,
que en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí sonà lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 12:20

Guimerà, Àngel

Guimerà, Àngel Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:08

Terra Baixa

Terra Baixa

ACTE SEGON, ESCENA VIII

 

Marta, Manelic.

 

Manelic, assegut lluny de la taula. A part: El Xeixa? El Xeixa?… ¿Doncs aquell home era el Xeixa?

Marta, parant la taula d’un cap. A part: I quina pena que em fa mirar-lo! I ara a menjar amb l’amargor tancada aquí dintre!

Manelic, a part: Si ja m’ho podia pensar jo, que ho era, el Xeixa. (Alçant-se i anant nerviosament per l’escena.) Si no ho sé què ho va fer que no vaig entrar a la cambra d’ella per degollar a aquell home! I després an ella! An ella! (Pausa.) Pst! És que per això em va voler, la Marta: perquè ja ho veia que no em revenjaria! (S’ha tornat a seure.) Aquella nit no vaig fer-ho perquè jo en lo mal… si ni tan sols hi creia! Ara sí, ara sí, que ja se m’han encomanat totes aquestes misèries de la terra baixa!

Marta, a part: Com fer-ho jo, per parlar força amb aquest home, i que ell me parli! Com! Que jo no el vui sempre callat amb mi, despreciant-me! Vui que em castigui! I m’arrossegui per terra! I que em tracti com a una cosa seva! (Cridant-lo amb por.) Manelic!

Manelic, com si no l’hagués sentida. A part: Sentint-la, qui ho diria que no fos una noia qui parla!

Marta: Manelic!… Que… el dinar ja és a taula.

Manelic: Ah, sí; el dinar. El dinar. (S’ha acostat a la taula i comença a llescar pa. Mentrestant la Marta ha anat a la llar. A part.) I que no costa gaire, no, de degollar a un home! I an ella… an ella menos!… (Se troba amb la mirada de la Marta que torna.) Si ella no em mirava! Ah! (Llença la ganiveta sobre la taula.)

Marta: Posa-te’n tu, Manelic. (Ell se’n posa; després ella. Pausa; mengen.)

Manelic, a part: Qui fos golut com allà dalt! Perquè els goluts no pateixen. Si no em pot passar res per aquí dintre!

Marta, baixet: Ai, Déu meu! Ajudeu-me!

Manelic, a part: Pst! Que l’ajudin! (Va a enraonar i s’atura.)

Marta: Què? Digue-ho! Què anaves a dir? (Va cap an ell.)

Manelic, apartant-la amb lo braç: Res, res, aparta’t!

Marta: Parla un cop a la vida! Jo t’ho demano, per…

Manelic, sarcàstic: Per qui m’ho demanes?

Marta: Per… per…

Manelic: Per ell? Per qui? (Esperant que ella diga.) I quin fàstic em fa aquesta dona! Eh! Afarta’t tu sola! (S’aixeca.) Jo me’n torno a les meves muntanyes! (Se’n va cap a la porta.)

Marta: No, Manelic, no! I escolta’m!… I perdona’m!

Manelic, molt exaltat: Que et perdoni? Ira de Déu!… Què t’havia fet, jo? Enraona! Per què m’havies d’enganyar a mi? Per què?

Marta: Perquè no era ningú, jo! Que era sense voluntat, i obeïa! I ni t’havia mirat mai! Ni t’estimava! Ni sabia què era tenir voluntat per un altre!

Manelic: Doncs per què t’has casat amb mi, i no et vas casar amb aquell home! Digue-ho! (Rabiós sempre.) Que no ho sé jo el perquè, i em consumo, i em torno boig per saber-ho! (Corrent a ella.) Per què? Per què? Respon-me!

Marta: Ah, això no! Que tu m’avorriries encara més del que m’avorreixes!

Manelic: Avorrir-te? Matar-te hauria de fer jo, que és sols lo que mereixes!

Marta: Oh, sí, matar-me, sí; que això és lo que desitjo!

Manelic: No, no; abans anar-me’n. Anar-me’n d’aquí per sempre!

Marta, rabiosa per aturar-lo: És que no goses a parlar-me! No, no; no t’atreveixes! (Anant darrera d’ell desesperada.) És que em tens por; me tens por, a mi! Covard! Por! Por!

Manelic, aturant-se: Que...! Que jo et tinc por? (A l’aturar-se el, ella canvia de cop plorant perquè es quedi.)

Marta: Parla’m! Insulta’m! Pega’m! Mes no te’n vagis! (S’abraça als seus genolls sanglotant.)

Manelic: Deixa’m anar, que això és un toll de misèries! Eh! Rebolca-t’hi (Desprenent-se d’ella i anant cap a la porta. Ella cau apoiant-se en un braç a terra.)

Marta, per aturar-lo, rabiosa i plorant: Sí, sí; amb el que jo estimo! (Agenollada avança cap a la porta.) Que t’he enganyat a tu! I tu no em castigues! (En Manelic s’atura. A part.) No se’n va, no! (Alt, suplicant.) Manelic! (Ell, que ha dubtat, va a sortir.) I sóc tota de l’altre!… I de tu no ho sóc, no ho sóc!

Manelic, tornant enrera, amenaçant-la amb lo puny: Que callis! Calla! Calla! (La Marta s’ha alçat.)

Marta, satisfeta de que ell no se’n vagi: I t’he enganyat jo, i estic contenta d’haver-te enganyat! I mira; me n’en ric de tu, com tothom, mira! (Riu com boja.) Sí, sí, me n’en ric! I encar espero l’altre! (Ell corre cap a la taula i agafa la ganiveta.)

Manelic: Pel nom de Déu que aquí mateix…!

Marta, corrent a agafar-lo pel braç esquerre: Sí, sí, t’enganyo! Encara t’enganyo! Que vindrà l’altre! (Arrenca una rialla feréstega.)

Manelic, alçant la ganiveta: Que et mataré!

Marta, rient i plorant: Mata’m! Mata’m! A que no em mates!

Manelic: Què anava a fer! No puc, no!

Marta, refermant-s’hi al veure que s’aparta: Ah, covard! Que ja es veu que t’has venut per diners! (Agafant-se a Manelic perquè la fereixi.)

Manelic: Doncs té! Maleïda! (Ferint-la en un braç.)

Marta: Ah! (Satisfeta.) A la fi!

Manelic, llençant lo ganivet amb espant: Oh, Déu meu! Què he fet, jo!

Marta: És sang! Sang meva! I tu has sigut!… (Sostenint-se a la taula.) Oh, quin goig! Si ric! Mira com ric! I ara ric d’alegria!

Manelic: Maleït jo! Maleït jo cent cops, que sóc com les bèsties salvatgines! (Quedant assegut en una cadira i rebregant-se el cap entre les mans.)

Marta, corrent a ell i caient de genolls i abraçant-s’hi: No, no! Si et dic que estic contenta! Si jo vui que acabis amb mi! Que jo vui que em matis! Vine!… Aquí… a dintre el pit!

Manelic, volent-se apartar amb terror: No! No! Deixa’m!

Marta, plorant sense deixar-lo apartar: Si és que jo no puc viure d’aquesta manera! (Ella es va apoderant del cor d’en Manelic.) Que he sigut amb tu la dona més dolenta del món; i això no ho puc desfer!… Ni el passat de la meva vida tampoc, que no hi ha forces que ho desfacin! (Amb desesperació.) Vine, vine; que en tant que volia viure no he tingut coratge per dir-te el que he fet jo i el que he consentit, i ara que em vas a matar, ara t’ho diré tot, ara!

Manelic, que l’ha volguda interrompre: Sí! Digue-m’ho. Digue-m’ho.

Marta, sanglotant rabiosa: M’han tractat com a una pedra dels camins, que es fa anar amb els peus perquè rodoli! Mata’m! Mata’m!

Manelic, subjectant-la, plorant: Marta! Ai, Marta!… Si jo no et puc matar, no, perquè t’estimo, Marta! T’estimo! I t’estimava des d’allà dalt, al pujar tu, que jo era un grapat de neu que es va fondre mirant-te. I t’he estimat encara més al venir a trobar-te, pobre de mi, davallant a salts, com l’aigua dels cims a ajuntar-se amb l’aigua de la mar, que diuen que és amarganta! Que ho siga, d’amarganta; que ho siga; ella atrau com tu m’atraus a mi; perquè et desitjo i t’estimo, Marta! (Ella es vol despendre d’ell amb energia bregant.) I ara més, i ara més; per… perquè no ho sé el perquè, ni em fa por el saber-ho! Perquè m’has enganyat potser; perquè he sentit la calor de la teva sang; perquè t’he respirat a tota tu tot jo! I mira, per mi no hi ha lleis d’ací baix ni res que m’aturi, que els llamps i les mestralades m’han fet lliure, i vui jo, perquè ho vui, besar-te i mossegar-te fins a l’ànima, i estrenye’t en mos braços ofegant-t’hi en ells, confonent en un afany rabiós la mort i la vida, com a home i com a fera, que ho sóc i ho vui ser sempre home i fera, tot junt, tot, contra de tu i amb tu, i contra tothom, de la terra. (La té a ella en sos braços mig desmaiada. Mira cap a la banda de la cortina i se l’emporta ràpid a l’altra banda en sos braços.) I ara que me la vinguen a prendre! Ira de Déu! Que vinguen!

Marta: Déu meu.

Manelic: Marta, ets meva! (Aixecant-la en sos braços i anant-la a besar.)

Marta: No! No! (No consentint-ho i fugint d’ell.)

Manelic: Marta?!

Marta, resolta: No; perdonar-me aixís, no! Que tu em perdones perquè no ho saps tot encara. Doncs a saber-ho al punt, i per mi mateixa. I després lo que Déu vulga!

Manelic: A saber-ho, sí; mes no ací baix, Marta, que el cel s’ha enterbolit amb lo baf de tantes misèries, i Déu no et veuria la cara quan em parlessis.

Marta: Doncs allà dalt; i ara mateix!

Manelic: Sí, anem-hi, sí, que allà es perdona tot; que no és com aquí baix, on tot se corromp. Quin fàstic. (Enduent-se-la.) Que allà dalt, Marta, fins los cossos en la neu se conserven: ves què faran les ànimes!

Marta: Oh, anem-hi, anem de pressa! (Van per sortir.).

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 12:21

Oller, Narcís

Oller, Narcís Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:09

L'escanyapobres

L'escanyapobres

capítol I

Era altot i ossut, però magre i cappetit. Com a bon moreu, tenia negres els cabells, sempre arranats, i eren també negres nines les dels seus ulls, fredes i escorcolladores mentre escoltava, guspirejants o dolces quan la seva paraula ho requeria. Gairebé barbamec, tenia, no obstant, gruixudes celles, unides sobre el seu nas llarguet i cantellut. Però el que més caracteritzava aquella figura era la boca, tirada endavant com la del furó, amb els seus llavis tan prims i cenyits a l’os, que no podia badar-los sense fer l’efecte que ensenyava les dents per mossegar. Disposava així mateix en contra d’ell una oposició, evident a primer cop d’ull, entre els seus moviments reposats i el seu temperament nerviós. En veure’l tan esprimatxat i rebegut, hom pressentia l’agilitat traïdoria del gat i pensava: ―Quan traurà les ungles? quan em botarà al damunt?― I, no obstant, mai no les treia, mai no es barallava ni s’enardia, ningú no li havia vist perdre aquell pas de gat emperesit ni els seus costums metòdics de sempre.

Però, així i tot, tenia molt poques simpaties. El veïnat l’espiava dia i nit, i, per un efecte més sentimental que enraonat, odiava la vida d’aquell home. Ningú no li sabia cap mal pas, llevat de l’estimbament d’aquell senyor que anava al Remei, del qual sols problemàticament era responsable. Però a les afeccions no els cerqueu raó d’existència: l’un les pegava amb el seu posat de mosca morta; l’altre, amb el seu parlar nyau-nyau; el de més enllà no podia contemplar sense frisança el sistema de vida mesquí i puntual d’aquell home. I, realment, la seva manera de viure era miserable i misteriosa alhora. No tenia ni una mala criada, ni un mosso per a les feines més grolleres de la seva indústria. Ell mateix ajudava a carregar i descarregar les saques de gra i de farina que entraven al magatzem; ell mateix escombrava amb una mala granera el boll de l’enrajolat, passava la rasadora a les mesures i omplia o buidava els cassals i la sitja. Espitregat i afanyós quan convenia, treballava fins a perdre l’alè; i, si havia d’eixir de casa, tancava la porta i s’enduia la clau a la butxaca.

Tota la seva habitació era l’estreta i fosca rebotiga que hi havia al fons del magatzem, aclarida només per un celobert esquifit i romàtic, ple de trastos vells, olles fumades i una ratera en la qual cada dia acabaven llur existència un parell de rates com a conills. Cada dissabte, a la tarda, omplia de fum aquell celobert. Els veïns esbrinaren que, llavors, bullia una calderada de farinetes, que l’endemaà les escudellava en set plats de terrissa, i que en consumia un cada vespre. ―Es menja les sopes fredes ―deien. I aquest era l’únic sopar de l’Oleguer.

Per al dinar estava aconduït a l’hostal de Sant Roc. Allí concorrien els pagesos més endarrerits, els carreters més jugadors; i l’Oleguer hi anava per bestreure’ls diner a ral per duro. Quant al dormir, com que ningú havia traspassat el llindar de la seva fosca habitació, era impossible saber com se les arreglava el miserable graner. Sols imputant-lo un luxe exagerat s’atrevien alguns a suposar que jeia en una màrfega, dalt d’un catre; altres presumien que ho feia damunt de sacs vells; la majoria s’inclinaven a creure que dormia en un jaç de palla o en els munts de boll arrambat amb l’escombra.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 12:23

La febre d'or

La febre d'or

1a. part, cap. XX.

Amics i coneguts donen el condol als germans Foix per la mort de la mare:

Ambdós homes, bon xic més calmats, es dirigiren a la sala. Aquesta ja era plena de senyors, drets, formant grupets, parlant baixet. En Foix anà estrenyent mans, silenciós, acompanyant l’estreta encaixada amb una torçada de cap, tota compungida, que volia dir: ―Gràcies. Ja ho veuen. Per fi sos ulls descobriren el governador, que li allargà ambdues mans.

―¡Cuánta molestia! ―féu en Foix, alhora que li saltava una llàgrima d’agraïment―. Ah!, ¿i vostè, mossèn Ignasi? Dispensi’m: no l’havia vist. Estic no sé com.

A poc a poc anaren entrant les primeres figures de la banca, del comerç, de la Borsa, de la política, encabint-se com pogueren en aquella saleta, pel rebedor, pel menjador, pels estrets corredors d'aquell piset. Tota una gentada s’arrenglerava escala avall, es premsava dins el portal, o esperava fumant a baix a la placeta, ocupada ja pel gran cotxe de luxe, els de respecte, i llargues fileres de nois de l’Hospici i noies de la Misericòrdia.

Però els fums que tornaven a pujar al cap d’en Foix li esvaïen altra volta els records negres. «La presència d’aquells milionaris, de les autoritats, de les primeres potències de Barcelona, plantades en vano davant d’ell, era ben bé l’apoteosi d'aquella celebritat tan sospirada, obtinguda a còpia d’afanys i contratemps. En Jordi havia tingut raó: havia arribat al capdamunt, era l’home del dia.» I tot considerant això, esponjat el cor per llàgrimes d’agraïment, sentí més que vergonya, dol d’haver obligat els altres a pujar tantes escales per reunir-se en un pis tan humil. No era vergonya del seu passat, ni clam tampoc d’una vanitat mesquina (que no tenia estada en qui tant sentia la gran), allò que li feia demanar dispensa: era sols l’entusiasme generós, l’agraïment profundíssim que aquella mostra de consideració pública despertava en son esperit. ―Tants escalons! un pis tan reduït… Però, senyors, el meu cunyat és artista, i els artistes sempre viuen pels núvols, com sap tothom.

Per fi, el remoreig de la plaça cresqué, es sentiren a baix els cants dels capellans, i les feixugues sabates dels cotxers morts arrossegant-se pel corredor del pis. En Foix avançà, seguit del governador i mossèn Ignasi, cercant, esverat, la cara d’en Francesc entre l’atatxonada gent que els obria pas; però en arribar al rebedor hagueren de parar-se: els cotxers podien amb prou feines girar, entre la gernació, aquella caixa tan feixuga i llarga. En aquest conflicte, en embocar la sortida, l’aixecaren per carregar-se-la al cap; però el peu… pom!… topà contra la porta, i, enganxant-se la corona del capçal amb la lira del gas, hi hagués un esglai entre els que temeren que anava a caure el globus o el parafum. Tot ensems es sentiren els gemecs i plors de les senyores de la casa, que aparegueren per l’altre extrem entre veïnes i amics que no les deixaven avançar. En Foix mogué el cap amb tristesa, quan, sentint-se a dues passes el plor de la portera i de l’Úrsula, exclamà, amb veu rogallosa:

―Bé, vaja!, no ploreu, no ploreu!

El capçat del taüt, amb les violetes artificial un xic destrossades, desaparegué, a la fi, per l’ull de la porta, deixant el parafum brandant com una esquella dins els braços tremolosos de la lira.

―Semblava que no ens volia deixar ―exclamà l’Úrsula entre sanglots.

Llavors, en Foix, els ulls entelats, la gola nuada, reprengué el camí amb l’Eladi i els altres. La comitiva del pis, premsant-se i silenciosa, baixà darrera el dol; i quan, cantades les absoltes, aquest traspassà el llindar i en Foix veié la placeta plena a desdir d’invitats, tot el veïnat als balcons, son landó endolat de dalt a baix darrera el cotxe de respecte, i, a l’embranzida dels vuit cavalls, tremolar l’estàtua de la Fe al cim de la gran carrossa mortuòria… no pogué més, rompé el plor: la darrera frase d’en Francesc li ressonà al cor com una punyalada traïdora. Pensaments i més pensaments contradictoris l’assaltaren, sense poder pinçar-ne ni un que li calmés la consciència.

―I, no obstant ―exclamà entre si― (puc jurar-ho!), jo no he dut mala intenció!

Tot just devia arribar la cua dels cotxes a la pròxima església, quan en Francesc, ja revingut i ple de temors, corregué a l’alcova amb sa mare.

―Me l’han reobada!, me l’han robada! ―exclamà, amb el major desconhort, caient aplomat damunt d’una cadira.

Sa germana, sa neboda, en Bernat, li demanaren per Déu, que es tragués semblant mania del cap. «Dubtar del cor d’en Foix era injustíssim. Aquella ostentació era filla de sa generositat: no podia prendre’s com una profanació; no duia, ni remotament, gota d’intenció grossera.» Ell no els escoltava ni els sentia: la gelosia de fill, sa rivalitat amb l’Eladi, reapareixien. El fèretre se li presentà de sobte pels carrers, acompanyat de tothom menys de qui havia d’anar-hi. Una punyida de consciència l’estremí de cap a peus: s’aixecà o s’eixugà les llàgrimes. «Ell volia creure sa mare; l’havia de rebre al cementiri; no podia deixar-la enterrar sense el seu darrer adéu.»

I, tot resolt i amb espant dels presents, agafà el barret i fugí cap a la porta. Detenir-lo era inútil. En Bernat el seguí.

―Vols anar al cementiri? ―digué aquell bon amic endevinant-li la intenció―. Fas el que deus. Jo t’hi acompanyaré. Però calma’t, tranquil·litza’t. A la plaça de Sant Jaume prendrem un cotxe.

―Gràcies ―féu en Francesc posant-se raonable i estrenyent la mà d’aquell home excel·lent.

I dins d’un cotxot, fent marrades estranyes per no trobar-se amb l’enterrament, arribaren abans que els altres, sense haver desplegat els llavis, al cementiri del Sud-oest. El jove entrè a la sala de dipòsit, i allí romangué, abatut i en silenci, esperant el taüt de sa mare, mentre en Bernat guaitava per fora. Per fi arribà aquella interminable corrua de cotxes darrera la luxosa carrossa, ja tota empolsada, com les tristes lliurees de son nombrós servei.

―Fes-me el favor de la clau i dels papers, i aneu-vos-en. Ton cunyat és aquí: l’enterrarem nosaltres. Digues a l’acompanyament que la deixes en dipòsit. Fes-me aquest favor ―digués en Bernat a en Foix, confidencialment, dintre l’administració.

En Gil, que, amb la conversa tinguda al cotxe venint amb en Jordi, en Giró i en Llobera, havia oblidat ja l’emoció de la sortida i entrat de nou a son estat normal, arronsà l’espatlla, com vexat per una impertinència que allí no podia corregir sense escàndol, i obeí. Però, abans de marxar, seguit de gran nombre d’amics, s’enfilà cementiri amunt per ensenyar a sos oients, des d’aquella altura, el tros de platja i horta que li caldria comprar per instal·lar-hi l’arsenal en projecte.

Sa vista, encesa d’ambició, s’esplaiava per aquella immensa plana. I tot era moure’s, i anar i venir, i assenyalar amb aquell bastó inquiet els grans rodals de terra que ja es veia seva, que adquiriria sens dubte. Sos acompanyants el seguien, l’escoltaven sense pestanyejar, com l’estat major d’un general que traça el pla de batalla. Per fi un pensament nou l’assaltà: «un home ric com ell havia de tenir panteó; un panteó gran, ben alt, que es veiés de lluny.» I no eixí del cementiri sense haver triat el punt on el faria fer.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 12:25

Pilar Prim (fragment)

Pilar Prim (fragment)

Cap. XIV.

Osita i Pilar visiten l'advocat Deberga

Casada la tia d’en Deberga, aquest s’havia establert ja al carrer de Trafalgar. Emprenent-les pel passatge de la Indústria, en dos minuts hi eren. «Podien, doncs, anar-hi a peu, sense que així ni el cotxer se n’assabentés.» I aquest avantatge irrisori pesà més que altra cosa en la decisió de la Pilar.

―Qualsevol diria que anem a fer-ne una de grossa! ―exclamà l’Osita, morta de riure―. ¿Per què no podria saber la humanitat en pes que, en un cas apurat, has anat a consultar un advocat maco, ni que hi anessis sola, ben sola? vejam!

―Què vols que et digui! fan tanta por, les males llengües!

―Recorda’t de l’anònim: ¿les ha fetes callar, la teva prudència? ¿Quin servei immoral t’he fet jo, mai de la vida, perquè em tractessin del que allí em tracten? Però mira: «Amb el cor net, el cap ben dret.» ¿Tornaries, per ventura, a casa l’advocat dels Dou, que tant va mirar pels teus interessos al tractar-se del dot? Anem, maca, anem, que el meu Genís diu que la cosa du pressa, i tu, sola, no hi aniries mai.

Avesat a les grandeses, en Deberga no havia sabut instal•lar-se sinó en un pis magnífic: uns grans baixos, als quals s’arribava pujant només cinc esglaons. L’Osita pitjà animosa el botó d’aquella gran porta de caoba i metalls blancs. Com que eren les sis de la tarda d’un dia rúfol de març, ambdues amigues venien bo i tremolant de fred; però, en dar el primer pas dins l’estatge, l’atmosfera tebiona i seca que radiava un gran chubesky les confortà ja totes.

―El senyor?

―Poden passar, si són servides.

I darrera del criat, que anava aixecant cortines, travessaren l’ample corredor i la salassa solitària, que dava accés al despatx mitjançant una gran mampara de vidres de colors morts i ennegrits per la llum difusa que llançava  davant d’ells una formosa estrella elèctrica arrapada al sostre de l’espaiosa sala. El criat obrí, i, amb el trepig ofegat en les tovors d’un tofut tapís d’Esmirna, van arribar aquelles dones quasi al peu de la gran taula d’en Deberga sense que aquest les hagués sentides.

―In fraganti! ―cridà l’Osita exagerant l’expansió per infondre més ànim a la Pilar.

―Vostès per aquí? ―exclamà en Deberga, ple de joia, un cop lliure de l’ensurt. I, cuitant a abandonar la cadira professional, va acompanyar-les fins a les dues grans butaques que tenia vora un balcó, al peu d’una formosa Venus ajupida, cisellada en alabastre. Allí, ja quasi no hi arribava la discretíssima claror de l’encaputxada làmpara d’oli que cremava damunt la gran taula de treball. ―Diguin, diguin, a què dec, doncs, el goig de veure’m tan agradablement sorprès. Ja és fora, l’Elvira? Ja es troba ben bé, vostè, Pilar?

Aquesta no havia encara badat boca, però sí mudat deu mil colors, no sols per la violència vençuda de presentar-se, sinó també pel que l’escandalitzaven allí, davant d’aquell home, les nueses d’aquella estàtua. Sort que en Marcial havia tingut la inspiració d’asseure’s en una fumeuse davant per davant de la Pilar, de manera que l’ombra de son cos batia encara damunt d’ella.

―Comencem per aquí ―féu l’Osita seguint en son propòsit d’acabar, de cop i volta, amb tots els encongiments―. ¿Creurà, Deberga, que la Pilar sigui capaç de pensar que vostè està ofès amb ella per la genialitat de l’Elvira?

―Què diu, ara? Per Déu, Pilar, no em faci tan criatura! Com si ens coneguéssim d’ara! I, després, que el desig de quietud, allà on hi ha un malalt, per mi és molt natural i digne de respecte.

―Mal podia desitjar-ne qui, com jo, en tenia de sobres, de quietud. No pot pas dir ningú que vostè vingués a trencar-la. La meva filla va estar molt impertinent, Deberga. Que vostè portés la seva bondat fins a l’extrem de venir personalment a informar-se de com jo seguia, era, al contrari, una finesa molt d’agrair. Tingui, doncs, l’amabilitat de no fer-me pas responsable d’un agravi que vull ser jo la primera de condemnar.

―Pilar, no en parlem més ―pregà ell donant-li una afectuosa encaixada―. Sols sento una cosa, i és que hagi, ni un moment, dubtat de la imparcialitat amb què ara vaig judicar a vostè des de primera hora. Aquest cop no era vostè, que em treia de casa ―afegí tot somrient.

―¿Per ventura l’en he tret mai, pobra de mi?

En deberga arcà les celles i aixecà els ulls al cel com clamant justícia. Encara que perdonava, no la sabia oblidar, no, aquella falsa fugida. Es creuaren en silenci dues mirades pietoses, i un somrís de perdó mutual il•luminà els rostres d’ambdós contendents.

Llavors la Pilar cuità a desfer, amb mà tremolosa, el rotllo on duia el balanç en qüestió i el contracte de gerència, que, per consell d’en Genís, havia dut també.

―¿De manera que vénen a veure l’advocat?

En dues paraules, millor per l’Osita que per la Pilar Prim, li fou exposat el conflicte que li sotmetia a consell.

«Quin desengany! Quant més hauria preferit que la visita fos a l’amic enyorat! No, no! que no li robessin aquella il•lusió consoladora! En aquell moment de goig suprem, i davant d’elles, no podia ni volia descendir a la prosa d’examinar papers.» Els prengué amb amabilitat, s’aixecà, va anar a deixar-los a la taula, i, encavalcant-se altra volta a la fumeuse, condensà en aquestes paraules les consideracions que acabava de fer-se interiorment:

―No em privin ara el goig d’estar amb vostès en cos i ànima. A la nit em miraré aquests papers, estudiaré la qüestió amb més repòs, i demà a les dotze, Pilar, li donaré el meu parer.

La Pilar, a qui afalagava aquesta decisió, tant per l’amorós desig que deixava traslluir com per la promesa que oferia d’una segona entrevista, hi assentí; però amb un ―Perfectament― tan net i rodó, que deixà l’Osita sense paraula i, si no penedida de l’espontani oferiment que allí l’havia duta, un bon xic cohibida per la impensada aprensió de fer, potser, força nosa. ―Papers, papers! Poc estan per papers, aquests dos macos! El que positivament ha fet vèncer les aprensions de la Pilar de venir aquí ha estat la set abrusadora de tornar-se a posar a l’habla amb aquest home. Aconseguint això, ja respira platxèria; res li sembla apremiant. I ell? Ah, si no hi fos jo! com s’explicaria! El desig li brolla pels ulls: ningú no diria que l’hagués tant correguda. Ai, i que els en faig, de nosa! Qui fos fum!…

―Anem, ¿que no volen veure el meu piset? ―féu ell després d’haver garlat una estona amb la Pilar.

En Marcial s’aixecà, tocà el commutador, i l’elegant despatx, amarat de claror blanca, mostrà llavors tot el bon gust d’aquell refinat, fins en els menos detalls de l’ornamentació i el moblatge. Aquest era de gust modern anglès, tallat en caoba fosca i de línies més dretes i severes que no pas turmentades. Quatre llibreries molt baixes, plenes de manuals delicadament relligats i damunt les quals abundaven bibelots del millor gust, que en Deberga havia adquirit en sos viatges, ocupaven els dos panys principals de paret d’aquella peça llargaruda. Vora la taula escriptori, on espurnejava amb focs irisats el massís tinter de cristall tallat, entre un parell només de trasllats i autos, hi tenia, aquell advocat per força, una llibreria giratòria plena d’obres de consulta. Finament enquadrats i penjats a les parets, folrades d’un ric tekko malvam ressaltaven nou grans fotogravats d’obres escollides de Holbein, Van Dyck, Rembrandt, Botticelli i el Sarto. Finalment, estesa davant l’altre balcó, com oferint un descans al cervell fatigat, o falda còmoda en què pogués gronxar l’esperit el peresós, cridava l’atenció, per sa estranya incongruència amb l’ús d’aquella peça, una esplèndida cadira llarga.

Les dones van fixar-se en tot, absolutament en tot; però, la Pilar, principalment en el darrer moble i en aquella Venus ajupida de què no havia sabut apartar els ulls, com l’Osita no sabia apartar els seus d’una altra cosa: de la testa de la Madona del Sarto que queia davant per davant de la gran taula de l’escriptori. Per què? Perquè li recordava algú, algú molt conegut en qui de moment no queia.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 12:26

Verdaguer, Jacint

Verdaguer, Jacint Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:10

Poemes

Poemes

DON JAUME A SANT JERONI

Per veure bé Catalunya,
Jaume primer d’Aragó
puja al cim de Sant Jeroni
a l’hora en què hi surt lo sol:
quin pedestal per l’estàtua!,
Pel gegant quin marador!
Les àligues que hi niuaven
al capdamunt li fan lloc;
sols lo cel miraven elles,
ell mira la terra i tot;
que gran li sembla i que hermosa,
l’estimada del seu cor!
Té en son cel aucells i àngels,
en sos camps vèrgens i flors,
en sos aplecs l’alegria,
en ses famílies l’amor;
té guerrers en ses muralles,
naus veleres en sos ports,
naus de pau i naus de guerra
frisoses de pendre el vol.
Les ones besen ses plantes,
l’estrella besa son front
sota un cel d’ales immenses
que és son reial pavelló.
En son trono de muntanyes
té el Pirineu per redós,
per coixí verdosos boscos,
per catifa prats de flors
per on juguen i s’escorren
rieres i rierons,
com per un camp d’esmaragdes
anguiles de plata i or.
Del Llobregat veu les ribes,
les marjades del Besòs
que coneix per les arbredes
com les roses per l’olor.
Los vilatges a llur vora
semblen ramats de moltons
que, abeurant-s’hi a la vesprada,
hi esperen la llum del jorn.
Llena li parla de Lleida
que el graner de Roma fou;
Albiol, de Tarragona,
tan antiga com lo món;
Puigmal, de dues Cerdanyes,
talment dos cistells de flors;
Montseny, de Vic i Girona;
Albera, del Rosselló;
Cardona, de ses salines;
Urgell, de ses messes d’or;
Montjuïc, de Barcelona,
la que estima més de tot.
Tot mirant a Catalunya
s’ha sentit robar lo cor:
“Què puc fer per ma estimada?”
va dient tot amorós,
“si del cel vol una estrella,
des d’ací l’abasto jo”.
“No vol del cel una estrella”,
una veu dolça respon,
“la més bella que hi havia
se li és posada al front.
Torna-li dues germanes
que prengué el moro traïdor,
l’una anant a collir perles
vora la mar de Montgó,
l’altra nedant entre els cignes
prop d’on volava el voltor”.
Ell gira els ulls a Mallorca,
l’obira com un colom,
nedant entre cel i aigua,
vestida d’un raig de sol;
a València no l’obira,
mes obira sos turons
que de l’hort de la sultana
són muralla i miradors.
Se n’arrenca de l’espasa
i aixeca sa veu de tro:
“Germanes de Catalunya,
i encara porteu lo jou?
Rei moro que les tens preses,
jo et vull veure a mos genolls”.
Si l’obirassen los moros,
les deixarien de por,
com deixaren Catalunya
quan, d’Otger entre els lleons,
Rol·lant los tirà la maça
des del cim del Canigó.
Quan torna els ulls a la serra,
cerca aquell qui li ha respost;
dintre l’ermita més alta
té la Verge un altar d’or,
no hi ha ningú en la capella
i ella té el llavi desclòs.
Posant a sos peus l’espasa,
cau en terra de genolls:
“A rescatar les catives,
Maria, guiau-me Vós:
a mon pit donau coratge,
a mon braç força i braó,
i si al pujar a la serra
vui me deien rei hermós,
quan tornaré a visitar-vos
¡me diran Conqueridor!”

A BARCELONA
(fragments)

Quan a la falda et miro de Montjuïc seguda,
m’apar veure’t als braços d’Alcides gegantí
que per guardar sa filla del seu costat nascuda
en serra transformant-se s’hagués quedat aquí.

I en veure que traus sempre rocam de ses entranyes
per tos casals, que creixen com arbres amb saó,
apar que diga a l’ona i al cel i a les muntanyes:
mirau-la; os de mos ossos, s’és feta gran com jo!

Perquè tens naus, que tornen amb ales d’aureneta,
vers Cap-del-Riu, a l’ombra no es vagen a estellar
ell alça tots los vespres un far amb sa mà dreta
i per guiar-les entra de peus dintre la mar.

La mar dorm a tes plantes besant-les com vassalla
que escolta de tos llavis lo codi de ses lleis;
i si li dius “enrera!” fa lloc a ta muralla
com si Marquets i Llances encara en fossen reis.

En nàixer amazona, de mur te coronares,
mes prompte ta creixença rompé l’estret cordó;
tres voltes te’l cenyires, tres voltes lo trencares,
per sobre el clos de pedra saltant com un lleó.

Per què lligar-te els braços amb eix cinyell de torres?
No escau a una matrona la faixa dels infants;
més val que l’enderroques d’un colp de mà, i esborres.
Muralles vols ciclòpees? Déu te les da més grans.

Déu te les da d’un rengle de cimes que et coronen,
gegants de la marina dels de muntanya al peu,
que ferms de l’un a l’altre les aspres mans se donen,
formant a tes espatlles un altre Pirineu.

Amb Montalegre encaixa Nou-pins; amb Finestrelles,
Olorde; amb Collserola, Carmel i Guinardons;
los llits dels rius que seguen eix mur són les portelles;
Garraf, Sant Pere Màrtir i Montgat, los torreons.

L’alt Tibidabo, roure que sos plançons domina,
és la superba acròpolis que vetlla la ciutat;
l’agut Montcada, un ferro de llança gegantina
que una nissaga d’hèroes clavada allí ha deixat.

Ells sien, ells, los térmens eterns de tos eixamples;
dels rònecs murs a trossos fes-ne present al mar,
a on d’un port sens mida seran los braços amples
que el puguen amb sos boscos de naus empresonar.

Com tu devoren màrgens i camps, i es tornen pobles
los masos que et rodegen, ciutats los pagesius,
com nines vers sa mare corrent a passos dobles;
a qui duran llurs aigües sinó a la mar, los rius?

I creixes i t’escampes; quan la planície et manca
t’enfiles a les costes doblant-te a llur jaient;
en totes les que et volten un barri teu s’embranca,
que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent.

Geganta que tos braços avui cap a les serres
estens, quan hi arribis demà, doncs què faràs?
Faràs com eura immensa que, ja abrigant les terres,
puja a cenyir un arbre del bosc amb cada braç.

Veus a ponent estendre’s un prat com d’esmeralda?
Un altre Nil lo forma de ses arenes d’or,
a on, si t’estreteja de Montjuïc la falda,
podrien eixamplar-se tes tendes i ton cor.

Aquelles verdes ribes florides que el sol daura,
Sant Just Desvern que ombregen los tarongers i pins,
de Valldoreix los boscos, d’Hebron i de Valldaura,
teixeixen ta futura corona de jardins.

I aqueix esbart de pobles que viuen a la costa?
Són nimfes catalanes que et vénen a braçar,
gavines blanquinoses que el vent del segle acosta
perquè amb tes ales d’àliga les portes a volar.

La Murtra, un jorn, la Verge del Port, la Bonanova
seran tos temples, si ara lo niu de tes amors;
los Agudells, en blanca mudant sa verda roba,
abaixaran ses testes per ser tos miradors.

Junyits besar voldrien tos peus amb ses onades,
esclaus de ta grandesa, Besós i Llobregat,
i ser de tos reductes troneres avançades
los pits de Catalunya, Montseny i Montserrat.

Llavors, llavors en témer que el vols per capçalera,
girant los ulls als Alpes, lo Pirineu veí
demanarà, eixugant-se la blanca cabellera,
si la París del Sena s’és trasplantada aquí. (…)

―Avant, ciutat dels Comtes, de riu a riu ja estesa,
avant, fins on empenga ta nau l’Omnipotent;
t’han presa la corona, la mar no te l’han presa;
del mar ets reina encara; ton ceptre és lo trident.

La mar, un dia esclava del teu poder, te crida,
com dos portells obrint-te Suès i Panamà:
quiscun amb tota una Índia rienta te convida,
amb l’Àsia, les Amèriques, la terra; l’Oceà.

La mar no te l’han presa, ni el pla, ni la muntanya
que s’alça a tes espatlles per fer-te de mantell,
ni eix cel que fóra un dia ma tenda de campanya,
ni eix sol que fóra un dia faró del meu vaixell;

ni el geni, aqueixa estrella que et guia, ni eixes ales,
la indústria i l’art, penyores d’un bell esdevenir,
ni aqueixa dolça flaire de caritat que exhales,
ni aqueixa fe… i un poble que creu no pot morir!

Ton cel té encara totes ses flors diamantines;
la pàtria té sos hèroes, ses lires los amors;
Clemència Isaura encara de roses i englantines
fa cada primavera present als trobadors.

Lo teu present esplèndid és de nous temps aurora;
tot somniant fulleja lo llibre del passat;
treballa, pensa, lluita; mes creu, espera, i ora.
Qui enfonsa o alça els pobles, és Déu que els ha creat.

LO LLIT D’ESPINES

In lectulo meo per noctes quœsivi quem diligit
anima mea; quœsivi illum, et non inveni

En mon llit de flors
mon llavi l’estima;
no l’estima, no,
que sols ho somnia.
Si l’amor no hi ve,
jo m’hi moriria.
Si l’amor no hi ve,
jo m’hi moriré.

Lo cerquen mos braços,
mon gemec lo crida:
“L’Aimador, on sou,
manadet de mirra?
Digau-m’ho, si us plau,
si voleu que vinga.
No té son mon ull
quan lo braç no us lliga,
quan Vós ne fugiu
ja és lluny l’alegria.
Sortiré a cercar-vos
com cerva ferida
que cerca la font,
la font d’aigua viva.”
Ja en troba els armats
que vetllen la vila:
“Me l’heu vist o no,
l’Amor de ma vida?”
M’han pres lo mantell,
lo mantell de viuda,
i amb ses mans cruels
m’han esmortuïda;
mes, ai, de sos cops
ja no me’n sentia,
que em lleva el dolor
més suau ferida.
Un xic més enllà,
gemegar n’oïa.
Lo veig en la Creu
on, cridant-me, expira,
clavats peus i mans,
lo cap entre espines.
Gemegor que fa,
jo prou l’entenia.
Si l’Amor no hi ve,
jo m’hi moriria.
Si l’Amor no hi ve,
jo m’hi moriré.
Quan lo veig morir,
lo meu cor sospira;
m’abraço a la Creu
com un cep de vinya.
“Jesús, ja no em plau
lo llit que em plavia,
vos l’he fet de flors
i el voleu d’espines;
si al vostre em voleu,
també hi dormiria,
clavats peus i mans,
lo cap entre espines,
i una llança al cor
que em lleve la vida.”

CANT D’AMOR

Inveni quem diligit anima mea (Cant. III)

Dormiu en la meva arpa, himnes de guerra;
brollau, himnes d’amor.
Com cantaria els núvols de la terra,
    si tinc un cel al cor?

Jesús hi pren posada cada dia,
    li parla cada nit,
i no batrà ses ales d’alegria
    l’aucell d’amor ferit?

Sos braços amorosos me sostenen,
    dintre sos ulls me veig,
i místiques paraules van i vénen
    en celestial festeig.

Barregen nostres cors sa dolça flaire,
    com flors d’arbre gentil
bressades a petons pel mateix aire,
    l’aire de maig i abril.

Ja l’he trobat, Aquell, que tant volia,
    ja el tinc lligat i pres;
Ell amb mi s’estarà de nit i dia,
    jo amb Ell per sempre més.

Se’m fonen a sos besos les entranyes,
    com neu al raig del sol
quan, caient son vel d’or a les muntanyes,
    aixeca al cel lo vol.

Jesús, Jesús, oh sol de ma alegria,
    si el món vos conegués,
com gira-sol amant vos voltaria,
    de vostres ulls suspés.

Jesús, Jesús, oh bàlsam de mes penes,
    mirall del meu encís,
sien sempre eixos braços mes cadenes,
    eix Cor mon paradís.

Qui beu en vostre pit mai s’assedega,
    Jesús sempre estimat;
oh, quan serà que jo a torrents hi bega
    per una eternitat!

Oh hermosura del cel, des que us he vista,
    no trobo res hermós;
ja alegre em semblarà la terra trista,
    Jesús, si hi visc amb Vós.

Deixeu-me, Serafins, les vostres ales
    per fer-li de dosser;
deixa’m l’aroma que als matins exhales,
    oh flor del taronger.

Deixeu-me, rossinyols, per festejar-lo,
    la dolça llengua d’or;
verges i flors del camp, per encensar-lo,
    deixeu-me vostre cor.

Àngels que al món baixau, com voladúries
    d’abelles al roser,
endolciu vostra música i cantúries
    perquè hi estiga a pler.

A MON DÉU

Confitebor tibi in cithara, Deus, Deus meus
(Salm XLII)

Per espargir-me al front rosades perles
    gronxen lo pi i l’arboç,
per mi refilen tórtores i merles,
    mes jo canto per Vós.

Per Vós que el cant posàreu en mos llavis,
    la cítara en mos dits,
i en mon cor buit la dolça fe dels avis
    que eixampla els esperits.

Omplíreu-me’l d’amor perquè us ne done,
    veieu’s-el tot aquí;
féreu-me’l hort florit on vos corone;
    voleu res més de mi?

¿Voleu que faça amb vostra creu la guerra,
    la guerra dels amors?
¿Que arreu seguesca a peu descalç la terra,
    cercant-vos aimadors?

¿Voleu de fil a fil sang de mes venes?
    A dolls vos la daré!
¿Mos membres d’un a un, mes entremenes?
    Jo tot m’ho arrencaré!

Mos pensaments, afectes i memòria
    llevau-me’ls si els voleu;
¿voleu que renuncie fins la Glòria?
    Senyor, no me la deu!

Mes, ai, no voleu tant, Jesús dolcíssim;
    de qui us ha estat traïdor,
com d’un amable fill estimadíssim,
    voleu-ne sols l’amor.

Voleu que assage aquí les refilades
    d’aucell del paradís,
per fer-vos-les aprés més regalades
    amb sistre d’or feliç.

Voleu que deixe les mundanes roses
    per les d’eterna olor,
que pose sota els peus totes les coses,
    i a Vós sobre el meu cor.

Al Rei del cel que a tots nos hi convida,
    qui el cor li negarà?
A un Déu que estima amb eix amor sens mida,
    qui no l’estimarà?

Qui fos aire d’abril, del pla i la serra
    per aplegà’us l’encens!
Qui fos torrent, per inundar la terra
    de vostre amor immens!

Oh, si es pogués en vostre foc encendre,
    no es desfaria tant,
ni foren ses grandeses pols i cendra
    que l’aire va ventant.

A vostre alè que omnipotent la porta,
    batria com un cor,
obrint del vostre cada punt la porta
    sos batements d’amor.

Son dolç perfum als núvols, en pujar-se’n,
    desfet plouria en mel,
i lo morir seria sols volar-se’n
    d’un cel a l’altre cel.

Mes, ai, la terra al cant de vostra glòria
    ja no es desperta, no;
Però cantem; l’idil•li que ací mòria
    ja troba al cel ressò.

La cigala a l’estiu, pobra cigala!,
    s’afanya a refilar,
i erta i penjada als romanins d’una ala
    sol a l’hivern brillar.

Així, ma fossa en veure algú cavada
    no lluny del meu bressol,
dirà: “Pobra cigala enamorada,
    morí cantant al Sol!”

SUM VERMIS

Non vivificatur nisi prius
moriatur
(1.ª Cor., 15, 36)    
E carcere ad œthere.
Dant vincula pennas.

Veieu-me aquí, Senyor, a vostres plantes,
despullat de tot bé, malalt i pobre,
de mon no-res perdut dintre l’abisme.
Cuc de la terra vil, per una estona
he vingut a la cendra a arrossegar-me.
Fou mon bressol un gra de polsinera,
i un altre gra serà lo meu sepulcre.
Voldria ser quelcom per oferir-vos,
però Vós me voleu petit i inútil,
de glòria despullat i de prestigi.

Feu de mi lo que us plàcia, fulla seca
de les que el vent s’emporta, o gota d’aigua
de les que el sol sobre l’herbei eixuga,
o, si voleu, baboia de l’escarni.
Jo só un no-res, mes mon no-res és vostre;
vostre és, Senyor, i us ama i vos estima.
Feu de mi lo que us plàcia; no en só digne,
d’anar a vostres peus; com arbre estèril,
de soca a arrel traieu-me de la terra;
morfoneu-me, atuïu-me, anihilau-me.

Veniu a mi, congoixes del martiri,
veniu, oh creus, mon or i ma fortuna,
ornau mon front, engalonau mos braços.
Veniu, llorers i palmes del Calvari;
si em sou aspres avui, abans de gaire
a vostre ombriu me serà dolç l’asseure’m.
Espina del dolor, vine a punyir-me,
cuita a abrigar-me amb ton mantell, oh injúria;
calúmnia, al meu voltant tos llots apila,
misèria, vine’m a portar lo ròssec.

Vull ser volva de pols de la rodera
a on tots los qui passen me trepitgen;
vull ser llençat com una escombraria
del palau al carrer, de la més alta
cima a l’afrau, i de l’afrau al còrrec.
Escombreu mes petjades en l’altura;
ja no hi faré més nosa, la pobresa
serà lo meu tresor, serà l’oprobi
lo meu orgull; les penes ma delícia.

Des d’avui colliré los vilipendis
i llengoteigs com perles i topazis
per la corona que en lo cel espero.
Muira aquest cos insuportable, muira;
cansat estic de tan feixuga càrrega;
devore’l lo fossar, torne a la cendra
d’on ha sortit, sum vermis et non homo.
Jo no só pas la industriosa eruga
que entre el fullam de la morera es fila
de finíssima seda lo sudari.
Jo me’l filo del cànem de mes penes;
mes, dintre aqueixa fosca sepultura,
tornat com Vós, Jesús, de mort a vida,
jo hi trobaré unes ales de crisàlida
per volar-me’n amb Vós a vostra glòria.

L’EMIGRANT

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor.

                             I

Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
    blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
    per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
    cantau, cantau,
jo dic plorant a boscos i riberes:
    adéu-siau!

                           II

On trobaré tos sanitosos climes,
    ton cel daurat?
mes ai, mes ai! on trobaré tes cimes,
    bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
    ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
    que et posà Déu.

                           III

Adéu, germans: adéu-siau, mon pare,
    no us veuré més!
Oh! si al fossar on jau ma dolça mare,
    jo el llit tingués!
Oh, mariners, lo vent que me’n desterra
    que em fa sofrir!
Estic malalt, mes ai! tornau-me a terra,
    que hi vull morir.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 12:29

Modernisme (1892-1911)

Modernisme (1892-1911) Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:11

Alcover, Joan

Alcover, Joan Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:14

Humanització de l'art

Humanització de l'art
La humanitat i els grans artistes, a la curta o a la llarga, sempre s’han entès. Aquell qui no té prou força per a penetrar en l’ànima de les multituds no en dongui la culpa a l’excelsitud o a la puresa de la seua inspiració: és que les ales curtegen, la inspiració li manca. No és qüestió d’arribar i moldre. Donar un pas endavant sempre costa lluita; però una cosa és la lluita, el natural procés de tota novetat per a imposar-se i vèncer els prejudicis de la gent desprevinguda i mal acostumada per una educació viciosa, i altra cosa fer un dogma de la impopularitat, i proclamar a priori que l’obra ben rebuda per les masses anònimes és una obra tacada de trivialitat i d’efectisme. No cal fugir de l’efectisme positiu per a caure en l’efectisme negatiu. Sovint la causa de que les multituds no responguin als elegits autèntics no és la incapacitat col·lectiva per a entendre la paraula sagrada, sinó la predicació falsa i victoriosa dels que abans se proclamaren elegits, usurpant les insígnies del magisteri. Si en Shakespeare, per molts d’anys a Inglaterra i fora d’Inglaterra, passava per un barbre intolerable, és perquè entre ell i el poble s’interposava el gust artificiós dels literats de llavores. Si Echegaray ha tingut a Espanya la seua època, s’explica per dues coses: primera, que amb tot i ésser un forjador de mecànica teatral, completament estranya a la vertadera i sana inspiració dramàtica, no cal negar-li, dins l’heretgia artística, una potència superior a la d’altres més ortodoxes, si es vol, però més febles i mesquins, com que l’Echegaray, essent el padrastre, era l’única família del teatre castellà; segona, que la influència no anava de baix a dalt, sinó de dalt a baix, no anava del públic a la crítica, sinó de la pseudo-crítica a la burgesia literària, i de la burgesia al poble.
 
Tot gran reformador té i ha de tenir lògicament mala rebuda, per la raó senzilla de què un clau no pot treure un altre clau, ni la nova llei desarrelar l’antiga sense violència. Injustícia funesta seria subscriure i acceptar com veredicte definitiu les primeres resistències a una doctrina nova o restaurada; però d’això a fonamentar la preciositat de certs alambicaments artístics que sols pertanyen a una dotzena d’iniciats... hi ha llegües de distància. Moisès, quan baixava de l’Oreb i trobava el seu poble entregat a la idolatria del vedell d’or, no en treia per això la conseqüència de que sols ell era digne d’adorar i comprendre al Déu vertader, i de què havia d’establir entre les boires del cim esgarrifós el seu domicili.
 
Jo no som dels qui creuen que la tècnica de les arts s’ha de simplificar fins al punt de reduir-se a una cartilla elemental d’ensenyança primària. És precisament indispensable el domini de la tècnica per a poder-se’n deslligar i llançar-se a genials extralimitacions; però, exigir la mateixa preparació extensa i complicada, no per a crear, sinó per a sentir i comprendre l’obra d’art, i llençar l’excomunió a les persones de bon gust natural que no poden capir-la, això em recorda el cas d’un predicador que dalt la trona, atacat d’un accident terrible, la buidor, va sortir del pas gesticulant i fent manades i dient a la fi: «Tot aquell que no m’ha sentit està en pecat mortal.» Les beates temoregues se lleparen els dits de l’homilia i del predicador. Jo crec que hauria fet més santament tirant-lo cap avall de la trona.
 
La preocupació vulgar de què la paraula útil és quasibé sinònima de prosaic i antiartístic no resisteix un moment de curiositat reflexiva. Deixem a part les graduacions i mixtures innombrables que amb l’art i lo que no ho és se fan i podrien fer-se. El perfum de lo útil, per si sol, afalaga íntimament la nostra voluntat, anc que no tinguem ni l’esperança ni el desig de l’apropiació. (...)
 
Però proclamem una vegada més l’autonomia de l’art que ningú nega ni la tinc per discutible; fixem-nos en l’art pur. La utilitat i la bellesa són independents, és cert, mes no són incompatibles. Lluny d’això, el marbre arrancat a la pedrera, la maragda sense polir, els sentiments i les passions humanes en bloc, tenen per si mateixos el valor de primera matèria artísticament preciosa. Preciositat: aquí teniu un vocable de doble sentit (primor i exquisitesa, valoració de fondo i forma) que respon a una altra duplicitat de l’instint. ¿I quin pensador de cara i ulls ha sostingut que la bellesa exclou necessàriament tota eficàcia ètica i tota vibració de sentiments, fora del sentiment artístic? ¿Qui negarà que l’art, sense ésser moralista, pot ésser moral, i sense ésser didàctic, pot ésser educador, i sense desviar-se de la pròpia i exclusiva finalitat, pot ésser útil? ¿I qui negarà que si és útil, és a dir, si guanya la voluntat i l’atenció per més d’un caire, si la matèria, sense perjudici del designi estètic, és interessant per si mateixa, afirmarà i estendrà els seus dominis i serà més fàcilment popularitzable? (...)
 
Si jo tingués la doble sort d’ésser un home il·lustre i assistir a la meva immortalitat i em donessin a triar el monument, jo diria: que sia un lloc d’habitació humana; si la vida no pot aixoplugar-s’hi, que hi habiti la mort; enterreu-hi els meus ossos; i si no ha d’ésser ni temple, ni llar, ni fossa, ni redós, sinó una de tantes abstraccions en marbre on hi falta fins la calor d’un niu, que a lo manco hi brolli una font pública, i les veïnes, cap al tard, hi conversin, mentre el doll de l’aigua remoreja caient a dins dels càntirs. Voldria, sí, que una mica d’ànima hi habités. I no bastaria l’ànima de l’artista? Segurament. Ella vibra en certes meravelles monumentals d’admirable poder suggestiu, himnes, odes, elegies, que criden o canten o ploren, renovant en els cors l’impuls de la venjança o la supèrbia de la victòria: platòniques visions que asserenen l’esperit i l’atreuen com la gavina que es posa a un escull, per a prendre el vol insensiblement als horitzons d’or fos de la idealitat suprema. Mes, aquests exemplars són raríssims: senyalen la coincidència dels grans moments del geni amb els grans moments de les nacionalitats. En els altres, combinacions de línies arbitràries i fredes, no arborescències de la saba sentimental, tampoc hi és l’ànima de l’artista. Som de terra i terrejam, diu l’adagi de Mallorca, i en l’obra nostra, per a néixer vivent, han de barrejar-s’hi un poc de terra i un poc de blavor del cel. Nihil humanum a me alienum puto; i, a la inversa, a me alienum puto lo que no faci olor d’humanitat, lo que no dugui un rastre dels afectes, odis, records, aspiracions o desitjos que commouen la humana criatura, lo que no entre de prop ni de lluny en el cercle de la nostra existència, que és petita, però tanca la realitat que té per marge l’infinit, com és petita la gota de rosada, però la fondària del cel i la llum dels astres s’hi reflecta. (...)
 
Sent, senyors, que em quedi poc temps i poc alè per a lo que més me reca: dirigir una paraula a la joventut catalana. ¿Amb quina autoritat? La vostra: ella m’empara. Darrera vosaltres, jo hi veig l’ombra, hi sent batre el cor de Catalunya. Però, ademés, tinc títols personals, l’afecte, la sang, el llinatge, no per la raça, sinó per la família. D’infant, Catalunya fou per mi la regió del somni. Figureu-vos una àvia que parla an el seu nét; l’enyorança dels cabells blancs evocant la imatge de la pàtria absent, i la il·lusió de la infantesa recollint ses paraules. Com la pintarien! Així aprenguí a amar a Catalunya i a veure-hi la prestigiosa prolongació de ma pàtria natural. Després, aquests carrers i aquestes Rambles foren per a mi la via triomfal del primo entrar di giovinezza; i les hores que en la grisenca monotonia del passat sobresurten per llur relleu lluminós o tràgic, aquí fora tingueren l’escenari.
 
Si aquests vincles (i la barba bastant florida) disculpessin mon agosarament, jo diria als joves de la terra: sieu artistes, sieu homes, sieu catalans. La història, al vitalitat i l’empenta del renaixement ho imposen. No valdria la pena d’engelosir-se per l’ús exclusiu de l’idioma, si no fos mantenidor i verb a la vegada de l’esperit de Catalunya. ¿De què serviria l’obsessió de la personalitat i la vida pròpia, si el poble català i els seus artistes i escriptors no s’entenguessin ni es comuniquessin? A totes bandes, perquè l’art prosperi, és convenient que s’oregi, que perfumi l’atmosfera social i s’incorpori a la vida col·lectiva. Aquí és, ademés, indispensable, si els que foren precisament despertadors de la consciència popular no han de renegar de la llur obra i desviar-se per camins extraviats i solitaris de l’èxode grandiós que ells impulsaren.
 
Literatura catalana no vol dir literatura escrita en la llengua d’en Llull; no vol dir literatura belga o francesa o alemana traduïda a la llengua del país; vol dir autèntica expressió de la vida catalana: aquest és el títol suprem que consagra la llengua materna. Salvar l’ànima catalana, com deia l’il·lustre president d’aquesta casa; salvar-la dins l’arca santa de l’idioma. Sense això, tant se valdria arreconar-lo, declarar nial l’empresa de la renaixença literària i esborrar d’una plomada l’obra d’un segle.
 
No ha acabat, no, la missió dels escriptors artistes a Catalunya. Ella i ells poden i deuen nodrir-se mutualment. Ells poden esvair les ombres i els equívocs; ells poden malavejar que, en la flamarada gloriosa que encengueren, no hi caigui llenya fumosa i asfixiant; ells poden influir en què el veritable esperit catalanesc s’escampi a Catalunya i pacíficament preponderi fora de Catalunya, vencent, no per exclusió, sinó per llegítima gravitació de la força moral i per l’imperi de la simpatia. Ells representen la llum i la calor benèfica, l’expansió fraternal i generosa. Catalunya és admirada i mereix ser amada i oïda; i pels seus artistes i escriptors principalment s’ha de veure l’esponera, i sentir-se les palpitacions de la infinita vitalitat, i fer-se escoltar i respectar en els consells de família.
 
No vull dir que la missió dels artistes i escriptors sia fer de músics de regiment en les campanyes polítiques, ni retreure agravis històrics, ni versificar programes, ni perpetuar els tòpics predilectes del primer període de la restauració, ni reduir-se a l’element èpic, a l’element tradicional, a l’element patriòtic, encara que aquestes sien venes inestroncables de poesia. No els pertoca ésser a tothora ciutadans i seguir tal o qual senyera, i entregar-se a l’obsessió d’una causa i al culte d’una idea, per bona, per santa que la creguin: els pertoca recordar-se de la terra que trepitgen, dels horitzons que els rodegen, de la sang que duen a les venes, de què la realitat vivent, on la fantasia dels poetes ha d’alletar-se, té aquí la fesomia, les entranyes, el nom de Catalunya.
 
No cal fomentar el proteccionisme literari ni l’acordonament de Catalunya, però sí combatre l’expatriació suïcida i evitar que l’esperit de l’art se’n vagi, com el fill pròdig, a viure de captiri per regions estranyes. Que cada regió aprengui, a l’estranger, de conrear la vinya pròpia i treure del seu suc el partit possible, no a disfressar-lo amb els noms i l’apariència dels vins de fora casa.
 
El qui es desperta comença per recordar i mirar a l’entorn seu. Així, la musa catalana primer visqué d’enyorança, remembrant l’antiguitat històrica; després prengué possessió de l’herència viva de la pàtria; finalment, per a enriquir el patrimoni espiritual, ha llançat la mirada i el pensament enfora. Primer els arxius, llavors la pagesia, i fa deu o quinze anys l’exploració dels grans centres de cultura. Això ha determinat la crisi actual, que jo tinc per favorable. En bona hora posem a la lira noves cordes; vaporitzem la forma per a fer-la flexible i delicada; sorprenguem els secrets de laboratori; anotem les impressions subtils i fugitives; aclimatem a casa nostra els elements exòtics assimilables; mes tot això sens perjudici de la nadiua originalitat. Voleu triomfar fora de Catalunya? Sieu catalans. Voleu ésser universals? Conserveu l’aire de família.
 
 
 
ALCOVER, Joan, “Humanització de l’art”, conferència llegida a l’Ateneu Barcelonès el 1904. Extret de les Obres completes, Barcelona, 1951, pp. 221-232 (fragments).

 

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 12:34

Poemes

Poemes

DESOLACIÓ

Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sense entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.

I l’amargor de viure xucla ma arrel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m’aida a esperar l’hora de caure un sol conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.
 

LA RELÍQUIA

    Faune mutilat,
    brollador eixut,
    jardí desolat
    de ma joventut…
    Beneïda l’hora
    que m’ha duit aquí.
La font qui no vessa, la font qui no plora,
    me fa plorar a mi.

    Sembla que era ahir
que dins el misteri de l’ombra florida,
    tombats a la molsa,
passàvem les hores millors de la vida.
De l’aigua sentíem la música dolça,
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
    i ens fèiem esqueixos
muntant a la branca de les atzeroles.

    Ningú sap com era
    que entre l’esponera
    de l’hort senyorívol,
    fent-lo més ombrívol,
creixia la rama d’antiga olivera.
    Arbre centenari,
amorós pontava la soca torçuda,
    perquè sens ajuda
    poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l’engronsadora,
    i, venta qui venta,
folgàvem i rèiem, fins que la vesprada
la llum esvaïa de l’hora roenta,
    de l’hora encantada.

    Somni semblaria
    el temps que ha volat
    de la vida mia,
sense les ferides que al cor ha deixat;
sense les ferides que es tornen a obrir
    quan veig que no vessa,
ni canta ni plora la font del jardí.

Trenta anys de ma vida volaren de pressa,
    i encara no manca,
    penjat a la branca
un tros de la corda de l’engronsadora,
    com trista penyora,
despulla podrida d’un món esbucat…
    Faune mutilat,
    brollador eixut,
    jardí desolat
    de ma joventut.

RECORD DE SÓLLER

Amic, teixiu aquesta visió de la infantesa…
Ja coneixeu la vila d’ombrívols carrerons,
la rica vall de Sóller, entre serrals estesa,
on totes les vivendes tenen un hort al fons.

Era senyor de casa el somni de la sesta;
la posadera em feia senyal de que emmudís,
posant-se el dit als llavis; una verdor xalesta
pel portaló guaitava com auri paradís.

L’hort m’oferí refugi, dosser la verda branca
del taronger; en l’herba me vaig tombar; l’eixam
d’insectes, com espurnes, brunzia per la tanca,
i em feia pessigolles al front l’espès herbam.

Eren les verdes tiges profunda columnada;
filtrava, arran de terra, l’esguard per allà endins;
dansaven les corol·les de fulla acarminada,
com baiaderes entre pilars esmaragdins.

Llavores un misteri per mi se va descloure,
torbant la fonda calma del cor adolescent:
entrà una joveneta amb els cabells a lloure,
que un raig de sol feria com nimbe resplendent.

Amagatall cercava per treure’s una pua
del cos; a totes bandes girà l’ull inquiet;
s’alçà la falda roja, mostrà la cama nua
que més amunt tenia una blancor de llet.

Mon cor, davant la casta nuesa, va suspendre
son ritme; una calrada bullenta vaig sentir;
l’esglai que sentiria la bergantella tendra
que es creia tota sola, si s’adonés de mi!

I el nin va tornar home… ¿Quin esperit dins una
espina de figuera de moro va saltar
a l’abscondit ivori de l’Eva, tan dejuna
de dar-me el fruit de l’arbre simbòlic a flairar?

Mai més l’he retrobada; i veig com aquell dia,
fa quaranta anys, la nina que no em coneix tampoc
i el món d’una edat nova, inconscient m’obria,
incendiant la porta sense percebre el foc.

Amic, teixiu aquesta visió de la infantesa,
vós que caceu libèl•lules en la presó del rim,
vós que preniu les ales amb tanta subtilesa
que no se perd un àtom del matisat polsim.

COL•LOQUI

La Musa

¿Per què de mi et recordes
i a l’harpa d’altre temps les mans allargues,
i, tot mullant les cordes
de llàgrimes amargues,
com pluja d’estels d’or
solquen els rims la fosca de ton cor?

El Poeta

És mon desig que un raig de poesia
il•lumini mes llàgrimes; voldria
trobar al fons de l’ànima quelcom
d’eixa punyent i fonda melodia
que fa aturar tothom,
perquè en la pietat dels qui passessin
i el càntic escoltessin,
com a l’entorn del violí qui plora
demanant caritat en nom de Déu,
duràs almenys sobre la terra una hora
la vida de mos fills, que fou tan breu.

La Musa

La plenitud de vida no comença
ni arriba l’home a sa virilitat
sens que fermenti en l’ànima el llevat
de la íntima sofrença.
Sia ton cor el ferro espurnejant,
damunt l’enclusa del dolor, sonant.

El Poeta

A mos infants no tornarà la vida
el broll de foc i el ritme dels martells
sobre el metall de l’ànima enrogida;
no em plany de ma dissort; els plany a ells.
Si a l’espona del llit,
quan se glaçava el cos, quan l’agonia
els ulls enterbolia
del jove moribund, li haguessin dit
de part de Déu: ―Minyó, te’n vols anar?…
ell, què hauria respost? ―Me dol deixar
ma família, la terra a on nasquí;
és prest; la vida riu; eixa amarganta
copa de fel, decanta-la de mi;
jo me somet, ta voluntat és santa;
però, si et plau, Senyor, deixa’m aquí…
No pogué ser; i se tancà la porta
de ma casa, una nit, sens que ell tornàs,
i el duien a romandre al mateix vas
de sa germana morta.

La Musa

Mes tu deus a la vida ton tribut.
¿No sents l’host qui se canta a si mateixa,
i avança menyspreant la multitud
dels morts que tomben i els ferits que deixa?

El Poeta

Mai la vegí tan bella com és ara,
la vida d’aquest món,
que d’un encís crudel tota s’amara
per a parlar-me dels que ja no hi són.
Plorar!… També plorava
Jesús davant la tomba de l’amic.
Ran de la fossa com un arbre estic,
que hi beu tota la saba.

La Musa

Mes l’arbre ha de fruitar.

El Poeta

Jo vull que l’oli
del fruit amarg, com espremuda oliva,
cremi tot en la llàntia que aureoli
dels dos adolescents la imatge viva.
Si la força del geni m’és estranya,
tan gran com ell s’aixeca mon dolor,
i jo puc llavorar l’alta muntanya
per esculpir-hi un monument d’amor.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 12:33

Alomar, Gabriel

Alomar, Gabriel Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:13

L'estètica arbitrària

L'estètica arbitrària

Mai ens serà més grat que avui, quan una nova forma de tirania pesa sobre nosaltres, divagar dolçament sobre matèria artística. A l'ombra d'inexistents parres anacreòntiques, els nostres diàlegs seran una conhort per a l'ànima opresa i emmudida. No oblidem que mentrestant s'acumulen les energies de futures revenges i se dibuixen les arcades de futures construccions.

                                                        I

"Abans que imitar la naturalesa (aixís amb minúscula), és preferible imitar Déu." Tal escrivia l'amic Eugeni d'Ors en el pròleg de les seues Arbitrarietats. I vet aquí tot un magnífic programa. Aquestes paraules suggeridores i fecundants tanquen una de les més fondes diversitats que hi puga haver entre els esperits; expressen amb nova forma la caracterítzació principal de tota una raça, mai com ara tan nombrosa i tan activa; concreten un dels signes més clars dels nostres temps. Anem, doncs, a divagar un poc, avui, sobre aqueix món espiritual que certament no es revela sols per lo que món amic anomena, amb vell gest provocatiu, estètica arbitrària.

La fantasia. - El sentiment. -Heus aquí una rica antinòmia. Heus aquí també una divisió radical entre els homes. Casi podríem dir que la fantasia i el sentiment són els dos sexes de l'esperit. I no és que la fantasia no neixi de la sentimentalitat molt més que de l'intel·lecte; també l'home neix de la dona, i ella és, inconscientment, involuntàriament, la inspiratriu per excel·lència, que suscita, per l'amor, els més caudalosos desbordaments de l'esperit. No altra cosa cal veure en el vell mite de la musa.

Però quan l'home ha conseguit fer de la fantasia una potència independent i diversificada, dominadora de totes les demés, expressió plena del seu ésser, aleshores podria dir-se que esdevé l'autor de si mateix; passa a ésser llum i no reflecte; en lloc de sentir sobre el seu interior el raig de la claror externa i veure la pròpia obra dibuixar-se, tot passat, sobre el mur de la vida, veu el centelleig d'una llum, en lloc de sentir la sang bullir dins les venes a la calor d'una externa soleiada, perceb l'ardentor d'un sol en el fons de l'ànima i el desprendiment d'una alenada d'aquest foc qui penetra les coses, les vivifica, fa pujar dins elles rierades de sava barbotejant i les tinc amb rojors de carns jovenívola.

La pruïja d'atènyer aquest grau suprem en l'activitat humana és la nota més característica de l'art actual. D'humanitat, tots aspiren a esdevenir individu.

És clar que en certa manera podria dir-se que la fórmula estètica arbitrària, o arbitrarisme, és en rigor inherent i inseparable de tota poesia. Si poesia equival a creació, quan se diu poeta s'ha dit ja implícitament home-àrbitre de la naturalesa, àrbitre de recollir els elements naturals, i desbaratant amb mà divina el seu ordre actual, ordre aparent, si bé es mira, ja que és l'ordre en què natura s'apar a la visualitat vulgar i corrent, combina noves formes amb la vella matèria, la rejoveneix i la repasta, la modela brutalment entre els dits, la distribueix en noves harmonies encara no somniades, altera les simetries que consagraren les antigues escoles, esculpeix, en fi, la imatge pròpia, com un Déu, en els perfils encara informes; tal degué aparèixer la primera forma humana, sorgint poc a poc sota el fang originari.

El poeta, doncs, és l'àrbitre suprem de tota vida nova; i els altres mots en què se'l designa, si bé no tan excel·lents ni tan purs, com a producte de civilitzacions menys perfectes perquè eren menys estètiques, són a la fi, expressions d'aqueixa pristina originalitat qui o bé fixa les mirades en tu o en mi, tal volta suscitat per la pròpia veu, o bé destria moviments desconeguts de vida sota les inanicions aparents, o bé revela els mons de l'esperit inassequible a la multitud i mostra als humans la meravellosa extensió dels imperis que encara resten per conquerir. Tal és el bard, el vates, el vident, el profeta... I mirau com en tot temps el llenguatge ha distingit aqueix poeta únic i creador, de la raça vulgaríssima dels destres a conjuminar síl·labes i rims, malabaristes de l'idioma, falsos encantadors de la melodia vocal o recitadors histriònics, ecos de l'harmonia de lires que acabaren de sonar, ordenadors pacients dels fragments poemàtics en cicles i epopeies. Tals són els rapsodes, trobaires, joglars, glossadors...

Mai com avui, en l'exacerbació de la nostra era romàntica, aquest afany ha estat agut. Veus aquí la gran aspiració poètica: reflectir-se primer en l'ombra personal fins a fer-ne un desdoblament de l'esperit, una vera còpia de l'essència immaterial de cada un, invisible als demés i, sols per aqueixa plasmació, capaç de perpetuar-se triomfant de la mort. Després, alcançar que aquesta obra se sublimi per sobre del record humà de l'autor, s'elevi fins a esdevenir inseparable del que la creà, continuï la seva existència terrena, fent-lo intervenir en les disputes de la plaça i la conversa divagadora dels cenacles, s'imposi al pensament i al sentiment dels altres amb energies de mirada i de veu, parlant encara, o millor, cantant. Aleshores l'autor, havent imposat als altres, com una visió ja familiar i viventa, la visió seva personal d'una hora d'inspiració, l'obra se torna pròpiament clàssica i, si la potència de l'autor és tal que atravessi les centúries i se revesti amb el prestigi de la història, el poeta se dignificà fins en aquella suprema impersonalitat que fa dubtar de què hagués existit en veritat algun dia, com se dubta d'un déu, la seva imatge se difon entre núvols de divina imprecisió i arriba a semblar mític perquè la seva excelsitud és incompatible amb la humanitat.

                                                        II

Lo que hi ha és que, per a mi aquesta potència més aviat que imitació de Déu (lo qual seria paradòxic, perquè imitació i Déu són coses antitètiques), és obra d'un Déu. Veureu. Jo no he sabut desfer-me del vell panteisme lucrecià per a concebre a Déu, a Déu amb majúscula.

Jo hi veig sols una paraula integradora del gran dualisme de l'home i la Natura, una entitat de raó que els abarca un i altre, però que no podria ésser-ne la causa. No. Jo veig aqueixa arbitrarietat o creació com una rebeldia de l'home que, per una exaltació de la conciència, esventa el jou de la natura, o sia de Déu, la refà segons l'harmonia del propi ésser personal, és dir, transformant la llei natural de les coses en llei personal del qui les contempla. I això en realitat és una acció satànica, l'acció d'un Deva emancipat, diversificat, singularitzat. Sobre la natura enternament increada, aquest gest duu no ja la idea falsa d'una precreació, d'una creació impossible enmig del caos, sinó l'acte potent d'una creació, l'única possible, evident i contínua. En la idea antiquíssima dels númens inspiradors dels dimonis familiars, hi ha ja la sospita d'aquest poder rebut de les forces ultraterrenes.

No basta ja per a la set d'aquest poeta beure la corrent que raja de la natura com una font de vida suprema. És ell qui deixa caure sobre la natura la torrentada escumosa de l'esperit. No extreu els elements de la seva obra per una selecció dels elements naturals i una composició hàbil d'artífex; sinó que modela sobre el fang -el fang primitiu, el fang de Jahvé- la realitat de la idea pròpia, de la idea congènita amb sa vida, amb son esperit, amb son ésser, i en fa la idea-imatge per excel·lència, la idea, és dir, la visibilitat mateixa de la seva ànima, la imatge, és dir, l'efigies de son rostre, la prolongació indefinida del seu verb, de la seva veu.

El vell procediment imitatiu, la mimesis, se transforma en desdoblament de l'home, que es re-crea a si mateix en la natura.

Mai la doctrina artística transcendental s'haurà harmonitzada més íntimament amb la doctrina de l'art per l'art, demostrant-se aixó lo il·lusori de la distinció entre aquelles dues escoles, en rigor una sola, ja que la transcendència artística o, millor, poètica, sols se pot admetre com una forma més de bellesa, una bellesa qui surt dels perfils de l'obra i amplia el seu radi fins a l'infinit.

Aquest antinaturisme, que és, en el fons, nova forma de naturisme, va ésser l'expandiment del Jo sobre el No-Jo, la vindicació més alta de la persona. Cal insistir en un concepte que me sembla haver exposat abans. L'accepció de l'art i la ciència s'han invertit. Ciència, això és, noció, coneixença final en si mateix, desinteressada adquisició de realitat; Art, això és, adequació pràctica del coneixement o ciència a les condicions medials o naturals, sistema utilitari per excel·lència, tendint a un fi. Ja veieu com l'art es lo contrari de lo que se sol entendre per art.

I Poesia, lo verament superior, això és, animació violenta de la natura per l'home, renaturalització, renaturació, imperi de l'home sobre les coses, improvisació, arbitrarietat, creació.

És l'única deïficació permesa a l'home. Lo que s'ha dit art és, doncs, poesia; i en tal concepte, la frase art per art és un gran contrasentit, perquè no hi ha res més utilitari que l'art. Art, Ciència, Poesia, heus aquí l'escala ascendent de les operacions humanes. I així com l'Art i la Poesia s'han confós vulgarment, també una part de ciència passa com a tal no essent des de sos principis altra cosa que aplicació analítica, deductiva, artificiosa, del coneixement; així la matemàtica; paraula qui mostra ja en la seva desinència grega l'indici del seu valor exclusivament artístic.

En canvi, quan la ciència, elevant-se en la seva escala, converteix la inducció sintètica, que és la seva funció pròpia, en intuïció, com en la troballa de les grans lleis còsmiques (gravitació universal, evolució infinita, transformisme, monisme), aleshores esdevé Poesia. ¿Què importa, doncs, al cap i a la fi, la veritat real i externa d'aquests principis si per la seva bellesa se fan dignes de que l'inventor els imposi des del seu pensament, com un decret inexcusable, al món i a les coses?

L'ideal d'aquesta tendència seria la formació d'una lírica èpica, d'una poesia en què l'expansió de la personalitat esdevingués càntic de totes les coses en el poeta, en lloc de la primitiva objectivitat èpica, en que l'ànima del cantor se fonia en la forta personalització de totes les coses. Aqueixa evolució seria el triomf de l'home en sa lluita amb el medi, en el combat qui constitueix pròpiament la tragèdia.

La forma genial d'aqueix arbitrarisme no serà el geni concentrador en qui se resumeix una cultura i se congria una raça, una època, una modalitat col·lectiva, una religió; l'home qui tanca un cicle i n'és la síntesi poderosa. No. Serà el geni iniciador, el qui comença una espiritualitat, dicta com un legislador la norma d'una poesia, insufla el seu ésser en l'ésser de les turbes. No és home de pàtria, sinó de posteritat. El comprendran més les descendències que els contemporanis. Se sostreurà enèrgicament a les lleis del medi, no l'alcançaran les generalitzacions ètniques dels positivistes, sinó que serà ell la llei dels que vindran.

No escoltarà, sinó que dictarà. No sentirà un impuls, ni obeïrà a un moviment, sinó que serà una força i una energia. No l'inspirarà una musa, sinó que ell serà l'inspirador. La corrent no passarà del món a ell, sinó d'ell al món. No serà mai passiu, sinó actiu. No aspirarà a la representació, transfigurada per ell, de les coses, si no a la presentació de noves formes, qui sols per ell esdevindran realitat. Encarnarà el més alt expandiment de panteisme psicològic fichtià i al mateix temps el d'aquella recreació del món per la voluntat que és tota l'essència de Schopenhauer.

Gabriel Alomar: "L'estètica arbitrària", El Poble Català, 2 i 5-V i 9-VI-1906 (fragment).

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 12:30

Brossa, Jaume

Brossa, Jaume Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:15

La joventut catalana d'ara

La joventut catalana d'ara

Serveis!... Talents!... Mèrit!... Bah!... Sigueu d'una colla!

                                                                          TÉLÉMAQUE

L'espanyol interessat en el moviment d'idees que s'opera en la joventut actual del centre d'Europa, no podrà menys de sentir una depressió d'ànim al veure l'estat del jovent del nostro país. Sens dubte li produirà un efecte igual al que sent el turista que surt d'un bosc de vegetació esplèndida i gemada i passa a un desert on la sorra, bullent pel sol que hi bat, li crema la planta dels peus. Les noves generacions de França, Escandinàvia i Rússia passen per unes crisis verament fondes. La necessitat imprescindible de trobar un siti on puguen obirar l'Avenir a gratcient, els mena a forjar cada dia nous programes, nous credos, noves visions apocalíptiques d'una vida inconeguda. Per això es veu que la febre de la joventut contemporània del nord la duu a la extravagància, a l'eixelebrament, a la mania destructora. En els espectacles de les disbauxes intel·lectuals es donen la mà la degenerescència neuropàtica en l'art amb els crits que els opressos de les classes baixes llancen a l'excitar-se davant la joia de viure. Allí es veu el culte a Wagner barrejant-se amb la idea de la redempció, amb el predicament de la religió del sofriment humà; l'omnímoda llibertat de l'individu amb una pseudo-aristocràcia d'homes forts que han de governar la societat futura. En canvi, les tendències a instituir l'home cerebral procurant dominar els instints i els sentiments, es troben enfront d'altres que, ja infiltrant-se en un simbolisme o ja fent art social, exalten els tipus naïf, primitius, d'una sola peça. En sentiu d'altros que combaten el predomini de la intel·ligència sobre el sentiment i us exciten a un novo-misticisme que, fiant el govern del món a un patriarcat religiós, vos entrega al cultiu de l'amor en totes les seves més eloqüents manifestacions. Uns altros us aconsellen un estoïcisme glacial que, comprenent-ho tot, abandoni les coses de la terra a les seves pròpies forces naturals, cegues i incomprensibles, i doni la resultant que el que n'estigui posseït contempli la vida universal com una gran fira curiosísima.

D'aquesta confusió de direccions intel·lectuals en neix un "Sopar de Valpurgis" que és lo que fa més indecís el jovent i més impotent per a l'acció. Dirigit per caps contradictoris entre si, els joves volen conciliar l'inconciliable, i, seguint la corrent moderna de fer eclecticisme de tot, es troben davant un pop-pourri de teòrics, de doctrines, de credos, que al juntar-se i confondre's, impedeixen la realització activa de cap ideal.

Amb tot i aquesta descomposicó anàrquica que tant ens ve de nou i que anuncia una altra vida social, és preferible tots els bizantinismes artístics que produeix, tots els somnis de destrucció de l'existent que invadeixen els negativistes, que no pas la quietud freda que ens volta, vera indiferència d'alarb davant tot lo que faci sortir de la vida sensual. Sembla talment que l'espanyol (home de cap estret, segons Guyau) hagi descobert triomfalment que el vertader goig de la vida està en la vanitat i la exhibició.

La indiferència aquí no és absoluta. De tant en quan es troben alguns petits grups d'il·luminats que senten atracció pel caliu d'idees que escalfa els cervells pensants d'altros llocs. Alguns cultiven la seva afició a lo nou, es nodreixen d'aliments moderns, que sovint, per desgràcia, no entren en ventrells ben preparats a rebre substàncies tan fortes. Hem pogut observar de prop aquests grupets, hem analitzat les diverses corrents que els movia, i la impressió que ens ha deixat ha sigut bastant descoratjadora. Però ara ens atrau principalment el parlar de l'altra joventut, d'aquella que viu agena a aquest moviment que s'opera a l'impuls d'altros centres. Deixem aquella altra que viu absorta en la bullícia de les diversions; que és "tauròfila"; que, embrutida i anyonyada en cafès i teatres, viu al dia, sense ideals, sense comprendre el significat de la paraula "Avenir" i sense cap noció de lo que és un home sencer. D'aquesta n'estem allunyats i ens és tan estranya com el goril·la i el ximpanzé. En canvi, atrau el nostre estudi aquella intermitja que figura en casinos, centres polítics, ateneus, confonent-se amb la que té aficions artístiques i literàries, llegeix periòdics i es barreja en les baralles dels partidaris d'una certa música, d'un cert art teatral i d'uns certs artistes. És nomerosa i escampada; viu sense orientació; no té prou criteri per a posar les veritables fites entre el camp del bon gust i el del mal gust; rep amb prevenció coses bones i obre els braços a altres que no podrien passar en un país quelcom afinat.

Hi ha algunes manifestacions del decaïment de la joventut que són idèntiques en tota Espanya; però avui volem precisar el nostro estudi sols a Catalunya, perquè és la regió que ens és més coneguda i perquè, formant part d'ella, sentim en el nostro interior el segell de tots els defectes de la raça.

No faig objecte de les meves lamentacions la consideració vulgar que tot meridional es fa que el medi nostro és refractari a tota producció intel·lectual. En els pobles del migdia no pot aspirar la intel·ligència a establir una hegemonia que impulsi la direcció progressiva de la societat. Més que demanar que l'home de negocis es preocupi de res elevat ni res desinteressat, és lògic demanar, als que disfruten de l'autoritat per a ser mentors dels seus contemporanis, més coneixements de tot lo que tracten.

Fa feredat veure l'atmosfera asfixiant que respira la joventut qualificada d'estudiosa. El que es dedica a la ciència pura per amor an ella, és objecte de les més ridícules sàtires. La literatura és mirada com un passatemps de senyoreta ociosa. Tota carrera científica que no sigui lucrativa es té en horror. La medicina, l'advocacia, l'enginyeria, les veu la mesocràcia com un transició; de modo que els que exerceixen aquelles professions són mig homes instruïts, mig negociants. El culte a les idees és considerat com un quixotisme. Quan es troba aquí algun jove que tingui el gust de les idees generals, se'l té per "idealista", somniador, visionari; en una paraula, per boig.

L'engouement que aquí hi ha per certes manifestacions artístiques, literàries o polítiques, té essencialment el caràcter de fetitxisme salvatge. Des del jove espanyol que no sap res més enllà dels Pirineus, que creu càndidament que el major ideal d'Espanya és la integritat nacional, la recuperació de Gibraltar, la conservació de lo típic del país, fins a l'estrangeritzat que és enemic personal dels ibers i que fa gala del seu desdeny per Espanya, hi ha una extensa gamma de varietats del fanatisme. Aixís com hi ha molts homes que s'enamoren d'una dona després de tenir gelosia de l'home que suposen haver favorescut, entre nosaltros n'hi ha molts que són fanàtics d'una cosa perquè primerament ja tenien odi per la contrària. Es veuen molts catalanistes en els quals l’únic origen del seu regionalisme és l'odi a Castella, com també hi ha afrancesats per quins l'odi a Espanya ha sigut conseqüència de la seva idolatria a França.

En tot país on la fe instintiva ha sigut la característica dominant, al fer-se un canvi d'orientació ha sigut pres amb fervor idèntic, convertint-se a la vegada en nou impediment per a progressos ulteriors. Així ha passat amb la música italiana, amb el romanticisme, amb les qüestions din�stiques i constitucionals, i igual passar� amb el wagnerisme, el regionalisme i dem�s "ismes" que s'introdueixen a la "mollera" espanyola. Vivint en l'ambient mals� indicat, �qu� pot fer una joventut mal educada en les escoles prim�ries, petrificada en les universitats nacionals i després emmotllada per un medi on domina lo groller, lo terre-�-terre, lo esnob? �No mereix tant despreci com el "filist�" el periodista ignorant que dóna gat per llebre als seus lectors, el dramaturg que fa representar farses, l'actor que fa el clown, el m�sic que es converteix en un tamborinaire, i el polític que senta pla�a de xarlat�?

L'obstacle més s�riament poderís que s'oposa que el jovent catal� arribi a tenir un ple desenrotllament, és la duplicitat de la seva educaci�. Així el condemna a una atonia i a una in�rcia mortals. El catal�, per instru�t que sigui (si no rep una educació i instrucció estrangeres), no pot polir-se socialment, per falta de "propi" i "ing�nit desenrotllament ideol�gic". El catal� apr�n dos idiomes i cap de b�. (...)

El catal� home de ci�ncia, dif�cilment arriba a adquirir facilitat en l'idioma oficial perquè li serveixi d'expressi� en mat�ries cient�fiques. Basta recordar el modo com estan escrites totes les obres s�ries dels "pensadors" i "cient�fics" catalans des d'en Rubi� i Ors fins a l'incommensurable Schwartz. Les obres de text dels col·legis, instituts i universitats redactades per catalans, fan riure de ll�stima. El vocabulari d'un catal� que escrigui en castell� és pobre, curt i raquític. En canvi, de la llengua materna no se'n serveix perquè la ignora i "la troba incompleta". De tot en resulta que la instrucció del com� dels catalans �s deficient, indecisa, confusa. Sort que l'estudi de la llengua francesa és la porta oberta que li permet mirar al m�n civilitzat.

L'altra circumst�ncia que contribueix a enfosquir la intel·lig�ncia és el fanatisme cat�lic que ha invadit l'institut, la universitat, les escoles especials, els centres artístics, fins les societats soi-disant cient�fiques i les de recreu. La reacció neocat�lica que pertot penetra, fa desconfiar d'una joventut que ve a la vida amb una moral judaica, amb antipatia per la ci�ncia, sense noció del que són i signifiquen una literatura sincerament sentida i un art independent, sense traves que lliguin l'artista creador. En els centres acad�mics i universitaris el professor imposa el seu criteri amb un dogmatisme inquisitorial i depressiu, fixant les seves creences i els seus principis en el cervell dels seus alumnes, que han de subjectar-lo a un galimatias par�dia del veritable saber.

D'aquí ve, en part, que la joventut �s ignorant i estúpida, amb el cap ple de paraules i buit d'idees, sapiguent lo que de la ci�ncia diu el professor, per� desconeixent lo que és la ci�ncia en ella mateixa. Tots els respectes imaginables, principalment el que va dirigit al pare i al professor, li impedeixen discutir la moral i la religió, les dugues expressions espirituals de la societat que més sofreixen un daltabaix actualment; i de la c�pula d'ambdues abstraccions en queda la hipocresia en l'expressi� dels sentiments i el jesu�tisme en la conducta amb el pr�xim.

Aquella joventut que tan mal preparada ve per l'ensenyança, la veiem figurar després en la joventut cat�lica, o es fa ateneista, o catalanista, o republicana. Totes tenen idèntic buit a dins. Per exemple, �quina solidaritat pot tenir el jovent modern amb aqueixa pseudo-joventut catalanista que s'ha dedicat mansament a la literatura cigalera, que ha sospirat per una època de la qual no hem tret l'aigua clara sobre lo que tenia de bona i de dolenta, i que, no sapiguent desllindar la idea de l'autonomisme del fals concepte de p�tria encomanat pels partits polítics espanyols, ha emmascarat la idea en�rgica i viril que per a nosaltros havia d'�sser lo del Home rule per a Irlanda, amb la paraula avortada de "catalanisme"? I és que el principi de solidaritat, a Catalunya, est� mort del tot.

L'estat d'atomisme moral i intel·lectual de l'època moderna fa impossible el fonamentar s�lidament el principi de solidaritat enlloc, i menys en nacions com Catalunya. Un catal� de Vic, partidari de Carles VII, entusiasta dels furs de Catalunya, defensor der poder temporal dels papes, �quina solidaritat pot tenir amb el catal� del pla de Barcelona, lliberal, republic�, partidari de tots els drets de la personalitat i defensor de la sobirania popular? Cap. No tenen cap connexi� �ntima, si exceptuem el llenguatge. Un petit lla� d'afinitat hi trobo entre ells: l'esperit de rebel·li�. Per� veig un avantatge en favor del vigat� contra el barcelon�. Aquell té el valor de les seves conviccions suficient per agafar les armes i llançar-se a la muntanya per batallar baix la bandera de Dios, Patria, Rey. En canvi, l'altro, esc�ptic, no pensa en l'acció decidida per defensar els seus principis i drets, i deixa atropellar-se, cultivant l'egoisme del cap�. I si disposa d'un temperament ardent, alimenta la seva vigorosa i ferrenya imaginació amb renovacions socialistes o anarquistes que no surten de l'esfera platúnica, amb poca consist�ncia per a dur-lo a l'apostolat de les idees revolucion�ries.

�Quin és l'excursionista catal� que, essent entusiasta de la terra, en trobar-se dalt d'un pic d'eixes superbes estribacions pirinenques, no haur� sentit en el seu cor una commoció fonda, tot pensant en el modo d'�sser de la Catalunya contempor�nia?

Jo, que no tinc cap carinyo a aquests homes que la poblen, m'he trobat alguna volta en un punt d'aquells; i a mesura que la meva vista anava abra�ant els amples panorames, he sentit tristesa recordant que els habitants de la nostra encontrada no mereixen posseir-la. Al contemplar aquelles muntanyes ferístegues que la fatalitat d'una revolució geol�gica ens ha regalat, fent-nos-en present la immortalitat, jo he sentit la impressi� pessimista que dóna veure un poble que disposa d'una naturalesa bella, d'idioma propi, clar i expl�cit, habitada per homes afeblits, negociants en tot, i que si poguessin es vendrien a qui els en dongu�s m�s.

A Catalunya li falta la consci�ncia del seu valer.

La majoria dels catalans creuen que encara necessiten an el resto de l'Estat espanyol per a viure b� i lliures. Adem�s, l'esperit mercantil té absorbides totes les energies de Catalunya. El catal� no fa res si no hi veu una utilitat immediata. El d�u dels catalans és el diner. Un poble que fixa tots els seus ideals en el tr�fec, ser� eternament un poble de segon ordre en la civilitzaci�. Per lo tant, no realitzar� mai res en l'art, en la ci�ncia ni en les revolucions socials.

El c�mul de circumst�ncies enumerades fan viure a la joventut completament passiva, i si fa quelcom no es mou dels motllos antics, nacionals i burgesos. De tots modos, pot dividir-se en v�ries categories: la joventut indiferent, la passiva, la que hereta l’instint de cercar la diversi� com el suprem goig de l’exist�ncia; una altra, la que cultiva l’exhibici�, les bones formes, la representació social, i busca diners; la tercera, la que passa per ser la florida, la que sol tenir un t�tol acad�mic, que fa veure que té un ideal per a la vida, per� que es desvia, puix va a buscar-lo en la tradició i  lo manejat. S’acontenta amb les frases fetes, amb els principis que porten etiqueta, amb els respectes al dir de la gent, amb el culte a la personalitat més que a les idees per ella representades, no atrevint-se a mantenir una idea original per por a l’extravag�ncia, burlant-se de tot lo que excedeix de la mediocritat. (...)

Si tal com hem fet el croquis és la joventut catalana, �qu� podem esperar d’ella? Ben poca cosa.

Els partidaris de la integritat de la p�tria, que tenen por de qu� Catalunya demani la seva autonomia o la seva separació d’Espanya, poden estar tranquils. Els que creuen que l’esperit regional (innegable entre nosaltros, encara que mistificat) ha de dur-nos prompte a practicar les nostres aspiracions, que observin la realitat i cauran f�cilment de l’escambell de les seves suposicions. Amb una joventut com la d’ara no es va enlloc. L’indiferentisme és la característica d’ella. Per matar el temps sols li queda un recurs: la colla.

La colla! aquí est� tot l’horitz� que percep el jove catal�. Ell, com el seu antepassat, podr� tenir un rei al cos, per� de fet no pot viure per ell sol: necessita la camaraderia. Les seves idees no tenen prou consist�ncia per a cr�ixer, desenrotllar-se i enriquir-se per elles mateixes. I ells es fan un raonament per l’estil: -I per qu� necessito les idees?

Al posar-se en contacte amb quatre, vuit o deu cervells cosemblants, el cultiu s’estanca, com [que] tots es veuen re�procament iguals, creuen que, no trobant un que els superi, ja han arribat al s�mmum. D’aquí ve la falta d’esprit en la conversaci�, el recel davant els treballs del company i l’allunyament de tot lo elevat, per ocupar-se solament en coses infantils, en  foteses. és una de les característiques del catal� la tendència a la xabacaneria. Aquesta augmenta a mesura que creix el nombre de persones reunides en un lloc. (...)

El consell més gran que deu dar-se a un jove que tingui ganes de treballar en una obra d’al� és el de qu� cultivi l’amor a la soledat i que procuri que la societat no li dongui res per contribuir a fer la seva intel·lig�ncia. Com més profunda ser� la bugada espiritual que faci de tot lo catal� i de tot lo nacional, m�s fort es trobar� per anar contra el corrent.

La joventut catalana hauria de llençar el gep dels tradicionalismes i hauria d’emancipar-se de la imposició del passat. Sols tenint un gran culte a les idees pot suportar-se la tirania fatal del medi.

també hauria de desfer-se, per raquítics, d’odis que empetiteixen l’esperit. �A qu� ve l’odi a Castella que cultiven molts catalanistes? �I a qu� ve l’antipatia per França que mantenen tots els conservadors mon�rquics, espantats davant la idea de república, que no passa d’�sser una innocentada? El que s’aparti dels odis que ja v�nen de pares a fills, el que es resisteixi a certes nacionalitats que casen amb determinades f�rmules polítiques, tindr� for�a valor per obrir-se a totes les influ�ncies, sense demanar-ne la procedència. El no espantar-se davant cap conclusi�, el desitjar comprendre-ho tot, denota valor moral. La conservació d’inclinacions atav�stiques aminora el lliure arbitri. Tots els odis i rancànies dels nostros pares i avis han de tenir-nos indiferents.

La Catalunya actual no pot agradar a cap jove d’intel·lig�ncia clara i elevada. Les m�mies del passat reviscolen per tot arreu i ens la fan antip�tica. Sols podrem pensar a esborrar la fesomia baixa i raquítica que té quan veurem una joventut afranquida i lliure de tot prejudici. La Catalunya mercat, jueva, “sanxo-pancesca”, mojigata i falsificadora, ha de desapar�ixer davant una Catalunya instru�da, amb consci�ncia del seu valer, amb educació pr�pia, d’esperit lliure i for�a expansiva.

Aquests somnis la joventut d’ara no els pot dur a la realitat.

Amb la seva peculiar estretesa cerebral, continuar� practicant la religió sense sentir-la, cultivant l’amor comercial, desconeixent l’art, essent diumengera, adorant la diversi� i despreciant la vida social al mateix temps que aguanta la tirania de l’opinió pública.

El vulgo dels joves seguir� preferint en Pitarra i l’Echegaray a l’Ibsen i en Gald�s, llegint la premsa estúpida de Barcelona, escoltant amb delectació la música d’en Bret�n; correr� darrera de fires i festes, assistir� a processons, menysprear� el que estudia i treballa de bona fe, i es burlar� de tots els que guardin quimeres en el seu cervell desequilibrat.

I els que componen aquella �nfima minoria que est� en plein r�ve, continuaran escampats com ocells a qui un pastor ha robat el niu: alguns, petrificats en un periòdic polític; altros, aïllats, sols, en un gabinet d’estudi, cultivant els agredolços plaers de la misantropia; els de més enllà, passejant el seu pessimisme entre el brogit dels divertiments.

A vosaltros, negativistes, eterns descontents, “rebentadors” il·luminats que penseu en teatres independents, en homes llliures, en criteris oberts, en cors francs; que creieu possible la destrucció del poder polític; que somieu en l’Estat econòmic; que esteu penetrats de les sensacions refinadament fortes que dóna el saboreig d’una obra d’art; que us deixeu seduir pels grans sintetitzadors dels sigle, Zola, Ibsen, Renan, Taine, Schopenhauer, Darwin, Spencer; que esteu arrastrats pel culte a Wagner; que espereu el triomf sacrosant de totes les autonomies; que anheleu una dona digna companya de l’home nou, intel·lectual i fort:

Vaja, salut!

Jaume Brossa: "La joventut catalana d'ara", L'Avenç, 2a. època, any V (1893), ps. 201-206 (fragments).

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 12:58

Viure del passat

Viure del passat

El centenari de Colom ha produït a Espanya un fenomen que no és nou. Sempre que entre nosaltres hi ha una cosa que adquireix un segell de transcendència, veiem aparèixer la superficialitat, que és la característica de la gent del migjorn. Primerament ens ha cridat l'atenció el despertar que d'un any ençà han tingut l'erudició i la crítica en matèria històrica respecte al descobriment d’Amèrica; en segon lloc, les festes nacionals que es preparen per a aquesta tardor a fi de celebrar aquell succés imponderable. No és el nostre objecte alambicar la importància del fet, ni anem a discutir el geni de Colom, ni volem regatejar la glòria de Castella al portar cap a la conquista del nou món, proesa que espera encara l'Homer o el Virgili que la canti. Lo que ara ens interessa és el modo com s'ha exterioritzat el pensament nacional al reivindicar per Espanya una glòria discutible i discutida.

Les ciències històriques tenen aquí vida migrada. En els països centrals d'Europa són conegudes tan detalladament les diferents èpoques de llur respectiva història, que la resurrecció del passat ha arribat a adquirir una plasticitat viva i enèrgica. Res d'això tenim nosaltres. El poble espanyol, jutjant per sentiment (incloent-hi el vulgo mig lletrat), té consagrats dins la imaginació, per medi d'una representació mítica, hèroes, personatges, batalles i revolucions; de manera que per a ell no hi ha més història que la que resulta de la llegenda. I en quant a erudició, en té prou lo que li diuen en Mariana i en Lafuente. Què té d'Estrany, doncs, que hagin arribat a tenir una grandiositat fabulosa i poemàtica, estereotipada en el cervell del poble, fets com la Reconquista, el descobriment d'Amèrica, les batalles de Pavia, Sant Quintí i Lepanto, i homes com el Cid, el Gran Capitán, Carlos V, D. Joan d’Àustria? Una nació que es creu haver sigut la més gran del món durant una època determinada, s'explica que s'encarinyi amb son passat, visqui de contar ses glòries i no faci cas de res modern. Aquesta creença, que tothom té arrelada des del bressol, no queda desmentida ni en l'ensenyança oficial. Un alumne de la classe d'història de qualsevol centre universitari pot obtenir un sobresalient si sap de memòria els noms dels reis visigots. En canvi, el que s'atreveixi a expressar una idea original sintetitzant una època o un regnat, rebrà una censura i un suspens. Si estem en els llims pel que toca a la història dels espanyols, no havia d’ésser interessant l'entusiasme que en poc temps s'ha tingut per l'estudi del descobriment d'Amèrica i de l’època en què ha tingut lloc? Sapigut és lo que succeí a l'ateneu de Madrid. La major part de les conferències allà donades no passaren d’ésser una sèrie d'elucubracions acadèmiques, on se manifestava una apreciació personal sobre un fet o un home. La investigació escrupulosa i detallada no podia demanar-se: era contrària al nostre caràcter, el qual tot ho sacrificaria a la brillantor de la forma, a la redundància de conceptes, cobrint la falta de pensament. Què se n’ha tret en clar d'aquell fàrreg de dissertacions tan diametralment oposades les unes envers les altres, que el lector no sabia en quina carta quedar-se? Els erudits, amb llurs vacil·lacions, amb llur fluixedat de criteri, han dat la raó al poble. Aquest diu: aquell tabernacle clàssic de les glòries espanyoles no ha de tocar-se; aquells homes i fets prodigiosos que il·luminen un dilatat cicle històric, ja estan bé del mode que es troben. Qui ho enten millor es l’esglesia que, seguint son lema de barrer para dentro, mirant de donar un segell religiós a l'aventura colombina, vol arribar a la beatificació o a la canonització de Colom. Malgrat la falta de criteri en jutjar la gran obra d'aquest i en medi en Què va desenrotllar-se, la premsa diria i les revistes (com si es tractés de terratrèmols i inundacions) posen a contribució el talent dels poetes i escriptors castellans, obligant-los a dir el que pensen i senten sobre un assumpto en Què tal volta no s'havien fixat mai. En cas de Què alguna publicació hagi fet treball sèrio i científic, poc serà escoltada: difícilment l'especulació d'uns quants fa mudar els prejudicis de la majoria.

En els països civilitzats, la vida dels quals és molt complexa, fa de mal veure l'estancament de les energies morals col·lectives per a ocupar-se tothom d'un mateix objecte, obeint a una llei d'imitació, la llei de la moda, quan no és degut a l'apetit d'Exhibir-se. Però no és la primera vegada que veiem suspendre’s la vida nacional a l'impuls dels successos de menys importància que el centenari de Colom.

I no fa riure l'esclat de festes que a un cop de palmeta ministerial per tota la Península es vol portar a cap? Sembla que el govern i la nació es facin el següent raonament: ja que no tenim victòries presents de Què sentir orgull; per tapar la misèria moral que ens corseca; a fi de fer veure que no som tan pobres com diuen, hem agafat per motiu el centenari de Colom i durant tres o quatre setmanes els espanyols ens entregarem al goig i al divertiment. Entremig de la disbauxa ens oblidarem del nostre decaïment polític, de la nostra anèmia intel·lectual i de la nostra desfeta hisendística. De tot mode, els espanyols, disfrutant d'aquesta imaginació febrosa que la Naturalesa ens ha concedit, creurem ser en el rovell de l'ou, o sia en el millor dels mons possibles.

I la figura gegantina de Colom, com quedarà, després de l'apoteosi de crítica històrica i festes que s'haurà fet al voltant d'Ella? Igual que abans, esperant el prou ardit perquè posi les coses en el seu degut lloc. I si mai té que venir algun home superior que aclareixi la fosquedat en Què viu la història d'aquesta terra, primer es necessitarà una Espanya nova que puga produir-lo.

Referent a les saturnals que dirigirà el govern conservador, al poble li passarà el que al calavera, que després d'una orgia queda entontit per uns quants dies, amb menys fosforo al cap, i sense saber l'estat de son caudal, gràcies a les prodigalitats que el vici i el desenfrenament porten.

Els dos fets esmentats, tots dos dignes d'Estudi, l'un manifestant la lleugeresa de la gent docta i l'altre la frivolitat d'aquest poble decadent, ens indueixen a algunes reflexions molt oportunes, si es té en compte que Espanya va sense brúixola i sembla un foc follet, devent sofrir una transformació radical si vol ésser civilitzada.

La ciència oficial està perfectament representada per l'antoni Cànovas del Castillo, de qui es diu que no vol abandonar el Ministeri fins que s'hagin celebrat les festes que s'anuncien. Sa constant preocupació és organitzar recepcions, congressos, visites a museus i monuments i poder encaixar amb els savis que assistiran al Congrés d'americanistes. Tots sabem com se fan les reputacions científiques a Espanya: són degudes més al boato oficial, a la intriga i a la política, que al veritable saber. Si es porten cap a les solemnitats académiques projectades, veurem al costat dels delegats estrangers, representant la ciència espanyola, els Fabiers, Commeleran i Catalinas, que formen la nostra pedantocràcia. Demostrant lo que hem dit que el poble espanyol viu del passat i és refractari a lo nou, a més de que quan l'accepta és que algú l'hi imposa, afegirem que si una nació hi ha a Europa sense orientació social és la nostra. Entremig de les crisis que actualment sofreixen les nacions, sura a cada país un interés moral col·lectiu que impulsa el progrés fent-lo inevitable.

Quan no és així, si el poble no s'ha traçat el camí, té algunes individualitats superiors que li senyalen i estableixen comunicació directa amb els centres intel·lectuals d'altros llocs. Per desgràcia, ni així tenim, perquè no ens queda iniciativa per res. Vegeu un exemple que servirà de corol·lari a lo esmentat. l'espanya actual és filla de la Revolució de Setembre. Del sixanta-cinc al setanta-cin hi ha hagut un esclat d'idees noves que regiraren el món polític, científic i literari. El temps ha vingut a demostrar lo poc que se n’ha pogut treure, d'aquest moviment. Dins l'esfera política avença la propaganda republicanam purament sentimental, romàntica, donant per resultat aquella república del 73, que, segons frase de Salmerón, fou una república innocent. En el terreno científico-filosòfic, mentres en els altros països donà sos fruits el mètode positivista krausista, que en Sanz del Río importava d'alemanya; filosofia flamant pròpia d'indústria germànica, que havia de desacreditar-se aviat igual que en el país on havia nascut. La literatura no fou gaire més aprofitable. En la novel·la l'aliment intel·lectual que el públic consumia el produíen en Fernández i González i en Pèrez Escrich. Durant l'interregne revolucionari el teatre no fòu res del paper que li corresponia, això es, emmirallar la societat contemporània. Fins més tard no aparegueren, alguns prosistes que semblaven portantveus de la veritat de l'art; Però el lector espanyol, faltat d'Educació artística, prenia lo que li donaven, sense distingir l'art fals del veritable.

Si fòssim un balanç del progrés realitzat durant el temps citat, del garbellament en sortiria ben poca cosa, puix si els principis dels revolucionaris de Setembre s'han traduït en lleis, la immensa immoralitat política desvirtua el benefici que podrien produir. A més de què, fixant-se el poble espanyol en la part objectiva de les conquistes democràtiques, no ha sapigut comprendre l'alcanç que per una nació moderna tenen el lliure examen, la llibertat d'impremta, la de reunió i la d'associació. Resultant de tot que, en quant al moviment d'idees, estem, poc més o menys, sociològicament parlant, igual que en 1886, tenint en compte que si en alguna cosa progressem és perquè ens ve de fora, podent exclamar com alguns escriptors francesos: La lumière nous vient du Nord?. Aquesta és la forma del nostre

vasallatge al pensament estranger. Molts creuran que el to elegíac que empleem és degut a la mania de l'estrangerisme. Si comparem les generacions de fora i les de dintre, sortim tan mal parats de la comparança, que ens augmenta la vergonya. I lo que verament admira és la influència que a Inglaterra, França i Alemanya obté la producció intel·lectual sobre les diverses manifestacions de la vida col·lectiva, essent de notar que el progrés ideista es compon de dugues forces paral·leles. En primer terme, la gent docta, a les acadèmies i corporacions científiques, estudia i observa; i per altra part, la massa, mercè a la gran llibertat de Què disfruta i a la vulgarització de tota mena de coneixements, s'assimila qualsevol avenç científic, s'apodera de tota idea nova, i dins el claustre de la consciència popular s'elaboren projectes, programes i plans de vida que tal volta portaran a la realització de sistemes que ara ens semblen descabellats i utòpics. Ho tenim, així, a Espanya? No. Som víctimes d'una indisciplina moral i intel·lectual que ens inutilitza per obeir moviments com els que ha tingut, per exemple, Inglaterra en el que va de segle, on s'han disputat el predomini de les idees de Carlyle, Lord Macaulay i Stuart Mill.

La influència d'aquest últim sobre la ciència moderna ha estat tan grossa, que dins la política activa, després de sa mort, encara ses concepcions són acceptades per en Gladstone; i, en quant a problemes morals i polític, els filosops francesos i inglesos segueixen ses petjades, començant per l'Herbert Spencer. I què es pot dir d'alemanya? Quant notable no fou la pressió que en matèria religiosa imprimiren Strauss i Feuerbach sobre la consciència de llurs contemporanis! Aquella nació ha tingut sempre el ceptre de la filosofia, i, no contenta amb tenir els continuadors de Kant (l'esperit crític més gran que ha sortit des del Renaixement), en Schopenhauer en Hartmann i en Nietzsche, baixant de l'especulació metafísica, ha seguit la revolució dels Darwin, Lyell, Wallace, en les ciències naturals, donant homes com l'Haeckel i creant la psicologia fisiológica.

La nació que ha tingut més preponderència a Espanya ha estat França. Se l'Ha imitada en tot, se l'Ha estergida tant que ja és hora que ens fixem que no tot lo francès és bo, i que molt podem importar d'altros pobles que són tan civilitzats com aquell. De vint anys ençà el vigor intel·lectual ha radicat en el naturalisme, al qual obrirem de seguida les fronteres, Però sense saber-nos-el assimilar, seguint la moda, sense impregnar-nos-en perquè dongués nova saba a la nostra literatura. En Menéndez Pelayo diu, en un pròleg a les obres de Heine, que convenia inocular-nos l'essóncia de les lletres estrangeres per revifar les nostres. Doncs bé: malgrat la introducció del naturalisme francès, se'ns apoderà la reacció neoidealista que s'acosta, sense que el moviment literari anterior hagi pogut donar els fruits que devia.

Les diatribes llançades contra el caràcter espanyol en general ens porten a dirigir algunes amonestacions al caràcter català en particular. A quantes queixes no es presten les alteracions que sofreix la fesonomia moral d'un poble com el nostro, que sembla que hagi perdut la cara de navegar! Sols una vanitat cega ens pot fer creure que amb mig segle de renaixença hem realitzat el progrés que era d'esperar. Si fóssim francs i sencers, hauríem de reconèixer que el renaixement literari ja es va oblidant un immens bagatge que abans ens havia complagut i que ara veiem que és fullaraca. L'excessiu culte al passat que s'apoderà del regionalisme esterilitza tota concepció moderna, convertint el catalanisme literari en una resurrecció arqueològica. D'una literatura que sols havia de tenir per inspiradora l'ànima del poble, ses costums i sos ideals, ses alegries i ses tristeses, se'n va fer un conreu d'hivernàcul, la major part deguda a la llavor que ens donà el romanticisme francès.

L'Edat Mitjana fou una veritable obsessió per als poetes i escriptors catalans. No podem negar que al principi aquell era el gran medi de fer reviscolar l'amor a la pàtria petita; però com el moviment literari anava en sentit invers al polític nacional, forçosament triomfant els ideals revolucionaris havia de resultar més palpable el contrasentit i l'anacronisme de les reivindicacions demanades pels nacionalistes catalans. A tenir una literatura adaptada al medi en què es produïa, molt Catalunya hauria pogut aconseguir el cop revolucionari del 68, puix segurament que el vigor de les idees hauria donat més embranzida quan la temptativa de proclamar l'Estat Català l'any 73. Si un crític-sociòleg, prenent peu de la nostra literatura des de mig sigle ençà, volgués conèixer l'ànima catalana, quedaria ben xasquejat. L'estudi de les nostres lletres des de la restauració dels Jocs Florals ens ha d'ensenyar molt als que volem fer passar pel sedàs de la crítica la producció de les generacions que ens han precedit.

Un dels principals lemes de la nova generació literària i científica és admetre cap límit en la concepció de l'obra artística de la investigació parcial i desinteressada. Té de remarcar-se aques principi, perquè a Espanya no es practica el lliure examen sèrio i elevat, puix tenim tan arrelada l'educació escolàstica per una banda i la romàntica per l'altra, que tots quants esforços es facin per fer obra científica seran pocs abans no s'haurà creat el medi ambient apropiat a fi de què la nació progressi per ingènita evolució, sens cops sobtats provinents de l'exterior. Són innumerables les pressions que cauen sobre la intel·ligència que s'entrega a l'estudi de la veritat relativa; de modo que durant aquest sigle no hi ha hagut cap espanyol de suficient virilitat per fer una veritable revolució d'idees.

A èpoques noves, formes d'art noves. El fonament de la cultura d'una generació té que reposar sobre lo bo de l'anterior; mes, si aquesta porta un patrimoni dolent, és preferible menysprear-lo, no fer-ne cas i començar foc nou. Si Catalaunya vol seguir el camí que li correspon, deu agafar nous procediments en la creació de l'obra d'art, procediments que estiguen en consonància amb el medi que la volti, procurant influir sobre d'ell per millorar-lo. Les anteriors generacions, ¿què ens deixen en la literatura catalana? Un lema mort, que no diu res a la imaginació popular; un peu forçat que ha vingut obligant vàries generacions de versificadors a repetir les mateixes idees, idèntics conceptes i imatges retòriques. I a fi de què no es qualifiqui de lleugera aquesta asserció, direm que a les noves generacions catalanes se'ls imposa una tasca que per la grandesa que enclou hauria d'alentar-nos cegament a sa realització, referint-nos especialment a problemes que (sembla impossible!) fins ara no han cridat l'atenció d'alguns aficionats. Un d'ells és la reforma lingüística, que ha d'acabar amb l'anarquia gramatical que ha estat imperant en el camp literari. Conseqüència d'aquest treball sèrio que s'està portant a cap hauria d'ésser l'establiment d'una mètrica catalana que fes valer la immensa riquesa que en fonètica, morfologia i sintaxi té la nostra llengua. A més, s'hauria de procurar fer el que no ha pogut efectuar-se en cinquanta anys de soi-disant renaixença, això és, la creació d'un centre de cultura propi, genuïna expressió del nostro caràcter, marcant ben béla diferenciació existent entre la nostra estructura moral i intel·lectual i la dels demés pobles que ens volten. Havent volgut fer de Catalunya una raça de comerciants, verament fenícia, hem oblidat el desenrotllament de l'ànima catalana, hem permès que una educació factícia alterés la nostra fesomia íntima, i axí ha resultat la falta d'idees en la nostra literatura, la impossibilitat de fer obra sèria, científica, i l'absència d'unitat d'aspiracions. Per a corregir aquest estat social patològic, què es necessita?

Principalment, un pla de vida col·lectiva que hauria de formular l'avantguarda dels partidaris del modernisme. Dit està que, no podent confiar en un treball científic com hauria d'ésser, de modo que la nostra regió, representada per homes aptes, contribuís al progrés general, l'única esperança que podem concebre de què el moviment d'idees que demanem s'encarni en l'obre literària. Aixís tal volta, si d'altros països han vingut gent docta a estudiar les nostres produccions, donant a llurs treballs el caràcter d'investigació folklòrica, llavors el nostre renaixement tindria un valor positiu que no té. El cas que es fes de la nostra literatura, rivalitzant amb la castellana, ens portaria a una de les branques més grans de la susdita tasca, això és, a la revolució que haurem de fer en l'ensenyança regional si volem que les pròximes generacions siguin dignes de la Catalunya que ambicionem. La ciència de l'educació és de les que preocupen més que els savis contemporanis, i per a les nacionalitats que tenen desconegut llur caràcter propi té un interès pràctic més gran encara, puix el poble que pot manifestar-se tal com és en si té molt guanyat per desenrotllar progressivament son vigor intuïtiu; però aquell que es veu obligat a posar-se careta, ¿com pot sentir els efectes d'una educació metòdica, si aquesta comença per esborrar els traços característics que el diferencien? Aquesta idea sola basta per a comprendre la transcendència que té l'educació regional. Com més s'esmeni lo particular, més perfecte surt lo general. Per tant, més farà Catalunya amb l'educació pròpia, amb civilització seva, que no anant a remolc d'altres agrupacions que no poden soldar-se amb ella. D'aquesta diferenciació en l'ensenyança, en la literatura, en l'art, en vindria un concepte de la política nacionalista que seria compendi de totes les nostres aspiracions i que, anant aparellat amb el moviment sociològic europeu, en resultaria una força latent, ben preparada per a quan

vingués l'instant a propòsit en què tots els Estats contemporanis sofreixin l'evolució que estem esperant. Si Catalunya no es prepara amb antelació, estarà a mercè de qualsevol força exterior, la qual ens acontentarà deixant-nos fer l'ofici de jueus, mentres li entreguem el poder polític i li deixem exercir sobre nosaltros una hegemonia moral. Ara bé: per a l'esmentat pla es deuria anteriorment fer treball idèntic, paral·lel, al que necessitaria la nostra literatura si volgués donar llum pròpia. En aquest punt, com en molts d'altros, les nacions del Nord ens senyalen bé prou el camí. Pertot arreu va notant-se que l'art, baix totes ses manifestacions, està adquirint, des que s'ha fet realista, un valor sociològic, intrínseca i extrínsecament. En lo primer el més digne d'estudi és en Zola, que ha fet entrar dins ses grans obres la vida col·lectiva, arribant a absorbir quasi l'individual. Segurament, amb la vulgarització de la instrucció, l'art, deixant una forta petjada en la consciència d'un immens nombre d'individus, resulta una força social noble, digna i elevada, i que pot contrabalançar totes les energies materials, impulsant el progrés fins a costa de tots els egoismes, prejudicis i interessos creats. No pot negar-se aquesta afirmació, en quant hi ha algunes nacions, com Noruega i Rússia, que estan sofrint una evolució tan fonda, que acabarà per transformar la societat actual, i tot gràcies a l'Ibsen i en Björson en la primera i en Tolstoi i en Dostoievski en la segona. I ara ve la deducció: ¿què fa la literatura nostra per exterioritzar l'estat íntim de l'ànima catalana, etnològicament considerada? Si algun estranger desitgés conèixer el que som i representem, ¿quins llibres li donaríem?

Aquest és el treball a fer dins la novel·la, el teatre, les ciències socials, la política militant i organitzada; però que necessita una llarga preparació, una iniciació difícil, puix sense un mètodo definit, sense elaborar-se abans un criteri, no és possible fer res, ja que el nostro ideal és arribar a la unitat sòlida que obtingueren a Alemanya en el primer terç d'aquest sigle totes les manifestacions del pensament, on anaven a l'una la filosofia, la poesia, la música, la ciència i la història.

Molts ens assenyalaran aquests ideals com a somnis d'ideòleg, però no faran més que augmentar el nostre desengany al veure la prostració en què Espanya jau, fins al punt de què les regions que abans es distingien per llur cultiu de la voluntat, la tenen tan afeblida, que ni tenen força per dir el nom amb què són batejades per la Naturalesa i la història. Els ideals de la nova generació podran ésser satiritzats, ridiculitzats, però tenen la consistència de tota fe altruista, no participen de les petiteses dels egoismes de classe, subjectats a tota mena d'interessos. Aquesta consideració ens porta a conèixer que pel pervindre de Catalunya no cal esperar res de l'aristocràcia ni de la burgesia, que ha estat en el present sigle la monopolitzadora de la riquesa catalana, sinó que tenim de girar els ulls vers la massa anònima adscrita a la gleva, conservadora del geni de la raça, la que s'ha emportat la pitjor part en la relaxació del nostro caràcter, i que, moguda per diferentes i oposades influències, és l'única que ens pot donar nova saba si volem reanimar l'esperit regional de Catalunya. Ademés, se li té de fer comprendre que l'organització que hauria de tenir la nostra nacionalitat no està gens renyida amb l'avenç polític i civil de les classes que estan apretades per la camisa de força de l'actual Estat mesocràtic, sinó que, tenint per fonament la sobirania de l'individu, aniria desplegant tots els factos i energies socials per arribar al súmmum del nostro programa, a la democràcia pura. Comprès això, es veurà clarament lo distanciat que el moviment catalanista s'ha mantingut de les veres aspiracions del proletariat, a qui s'havia d'arrancar del vaivé de la política unitarista. Per mig de la desfeta que hi ha de conviccions polítiques, molt ens anima veure la desconfiança i la indiferència pels catalans demostrada per tot lo que ve del poder central (tant de bo fos així també en altres coses, verbigràcia, en els espectacles i altres imposicions castellanes), fent-nos creure que desitgen una política nova, emmotllada al nostro modo d'ésser; política que sols por resultar de l'autonomisme radical.

Jaume Brossa: "Viure del passat", L'Avenç, 2a. època, any IV (1982), ps. 257-264.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:00

Casals, Glòria

Casals, Glòria Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:21

La llengua de Joan Maragall i la filologia

La llengua de Joan Maragall i la filologia

Joan Maragall va participar en el projecte de creació d’una llengua literària que havia de superar, d’una banda i en paraules de Riba, l’artificiositat del «barroquisme del banal i del pintoresc» i el col·loquialisme més o menys descordat del «català que ara es parla» i, d’una altra, la grandiloqüència romàntica. Una llengua literària que, a part de respondre al gastament de les fórmules anteriors, havia d’acusar el fort impacte de les poètiques realista i, sobretot, naturalista i que, des de posicions molt diferents, tendiria a reproduir fidelment la realitat circumdant. Però no totes les realitats en què es movien els escriptors eren les mateixes. La d’Apel·les Mestres, per exemple, és diferent no tan sols de la del Verdaguer i el Costa i Llobera dels anys vuitanta i noranta del segle passat, sinó també de la de Ruyra, Casellas i Català i aquestes, al seu torn, són diferents de les de Rusiñol i Maragall. I no cal parlar de les distàncies entre aquestes realitats i les de la generació noucentista (Carner, Guerau de Liost), emparades sota l’aparell ideològic de la Lliga i estimulades per les institucions que en depenien (Institut d’Estudis Catalans, Mancomunitat de Catalunya etc.).

A les diferències decisives de formació literària, cal afegir les derivades del medi geogràfic en què es mouen els escriptors i les que són conseqüència d’una reflexió teòrica més o menys elaborada de la pròpia experiència lingüística. En aquest sentit, mentre que Ruyra o Víctor Català, com abans Verdaguer, disposen d’un bagatge lingüístic –lèxic– riquíssim procedent de Blanes i de l’Empordà que, degudament filtrat i hiperstilitzat, faran coincidir amb el llenguatge pretesament senzill i espontani –viu– que exigirà la seva particular estètica de la versemblança i de la sensació, Maragall, com Mestres, només podrà i voldrà treure partit del dialecte barceloní.

D’entrada, doncs, no és únicament la diferència entre la riquesa lèxica dels parlars rurals i mariners uersus la pobresa lèxica del barceloní urbà allò que els separa, sinó, més important, la diferent manipulació que fan de la llengua. Així, mentre que els primers la sotmeten a un complex procés d’artificiositat i de diferenciació (la llengua del pastor de Solitud no és el dialecte empordanès, sinó una sublimació del seu paper messiànic), Maragall opta per la simplificació i la uniformització (la llengua d’Arnau o d’Haidé és igual que la de les Vistes al mar o la de les Pirinenques; encara més: és la mateixa de les proses líriques, els articles o les cartes). Tant els primers com Maragall elaboren uns dialectes personals, íntims, al servei d’una determinada concepció del fet literari. Però mentre que els primers opten per registres discursius diferenciats, és a dir, distingeixen perfectament entre la llengua del narrador i la llengua dels personatges (dialectes personals amb forta càrrega simbòlica), Maragall tendeix cap a una llengua única, cada vegada més senzilla, espontània i menys elaborada retòricament –viva–, com a única manera de traduir els sentiments i les seves impressions en termes literaris i de no trair la seva poètica. La llengua de Maragall, doncs, no és avaluable en funció de la de Verdaguer, Ruyra o Carner; només és avaluable en les circumstàncies en què es va produir. Unes circumstàncies particulars incloses, és clar, en unes altres de col·lectives.

Maragall va viure en un país i durant uns anys en què estava en joc el prestigi i la viabilitat de la llengua literària, a punt d’experimentar una reforma ortogràfica, gramatical i lèxica sense precedents. Això atorga als seus escrits una importància especial, tant perquè són el testimoni viu d’una de les grans figures literàries del període immediatament anterior a la codificació fabriana, com per les opinions que emeté sobre la mateixa llengua, i per la seva participació en esdeveniments cabdals per a la recuperació lingüística del país, com és ara el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana o les primeres reunions de l’Institut d’Estudis Catalans.

L’objectiu d’aquestes notes és, a part de reivindicar la filologia aplicada a textos contemporanis, veure el concepte que Joan Maragall tenia de la llengua literària en relació amb el seu ideari poètic, tantes vegades exposat públicament i tantes vegades comentat tant pels seus partidaris com pels seus detractors. És clar que la discussió més o menys detinguda de les sevs fòbies i les seves fílies només tindrà sentit convenientment emmarcada en el context de les idees filològiques de començament de segle. Al seu torn, la confrontació de documents i manuscrits dóna llum sobre quina era la seva pràctica lingüística no solament pel que fa a ortografia, lèxic i morfosintaxi (casuística prou complexa no inclosa en aquestes notes), sinó sobre quin era el grau d’elaboració i correcció a què sotmetia els textos i quines eren les seves decisions i indecisions fonamentals al marge de les declaracions i dels textos programàtics.

MARAGALL I LA LLENGUA LITERÀRIA

Les reformes ortogràfiques són probablement, entre els canvis socials que impliquen canvis de les condicions d’ús de qualsevol llengua, els més profunds i els més vistosos. Els més profunds, perquè impliquen un abans i un després de la reforma, necessiten l’aprovació general i la difusió de les mesures proposades i, per tant, condicionen tots els estrats socials; els més vistosos, perquè concentren l’atenció de bona part de l’opinió pública en aspectes aparentment superficials o intranscendents, i alhora perquè susciten reaccions apassionades, lògicament de sentit contrari, generades pel mateix canvi.

La relació entre la tradició filològica i la necessitat de modernització és ben subtil i delicada, com han posat de manifest a casa nostra Xavier Lamuela i Josep Murgades, i exigeix un profund coneixement tant de l’estructura lingüística com de les tendències i les reticències en l’ús. Això que acabem de dir va, naturalment, per a tot el procés de normativització, sense excepcions. Ara: una vegada constituïda la norma ortogràfica, i només per referència a aquesta, determinades combinacions resulten arcaïtzants, d’altres massa modernes per a la seva època, d’altres aberrants o bàrbares i, finalment, algunes curiosament cacofòniques. Tot això, naturalment, des de la perspectiva de l’observador.

En rigor, tal o tal grafia d’abans de 1913 no era més correcta ni més incorrecta que cap altra, malgrat les discussions (apassionades) que generés. En la mesura en què cada institució particular (impremta, revista, associació o el que fos) responia d’un sistema gràfic diferent, que justificava més o menys a partir de la seva visió particular de la tradició i del seu interès per les innovacions, la majoria dels escriptors individuals, com fou el cas de Maragall, es mantenien al marge de la qüestió gràfica. Així, una anàlisi comparada de tots els llibres de poesia de Maragall, publicats amb suficients intervals temporals i en impremtes diferents, així com dels textos publicats en revistes i dels manuscrits, no permet inferir cap regularitat significativa en la qüestió gràfica. Fins i tot escriptors amb molta més consciència lingüística i molta més imaginació que Maragall, Verdaguer, per exemple, tot i consultar habitualment filòlegs de prestigi com Milà, Aguiló o Balari (a qui encarregà la revisió, entre d’altres, de Pàtria, L’Atlàntida i Canigó), o amics de la seva confiança igualment preocupats pel tema de la llengua (Collell, Matheu), era conscient que aquelles consultes servien més per a unificar criteris d’edició que no per a resoldre definitivament els dubtes, que, al capdavall, eren mecànics i instrumentals.

Malgrat tot això, la promoció o l’abandó de tal o tal grafia despertava a l’època un interès ben alt; uns acabaven apareixent públicament com a excessivament uniformistes, i uns altres com a marcadament populistes, amb una bona gamma de matisos intermedis. Aquestes etiquetes, causa a vegades de grans confusions, tenien a veure més amb l’ús de la llengua i amb els continguts que amb les qüestions merament tècniques, o filològiques, tot i ser aquestes a la superfície del discurs. Pompeu Fabra, per exemple, abans de 1913, donava per bones solucions gràfiques que després la reforma rebutjaria en bloc; abans d’aquella data, però, només hi havia actituds i compromisos (diferents), i cap ortografia; després, per convenció, ja hi havia grafies bones i dolentes, i, per convenció també, s’anirien esvaint les divisions.

Al capdavall, ningú no escrivia malament, abans de 1913. Ni . Es vivia en una mena d’anòmia, perillosa en la mesura en què la modernització de la societat catalana en conjunt era un fet imparable. L’excepció que suposa Maragall en un context així és ben curiosa. Ell pren la iniciativa i saluda la diversitat natural, que encaixa bastant bé, d’altra banda, amb el seu ideari estètic: «Porque aquí lo único universal es la expresión viva, y con la vida mudable de cada pueblo. Y allí donde una de estas expresiones se cree presuntuosamente llegada a la perfección, y se decide a fijarse, y se erige en idioma oficial mecanizándose en una gramática y cerrándose en una academia, allí mismo empieza su muerte. Lo único realmente vivaz son los dialectos, las lenguas francas de gramática, libres de academias.»

Aquestes línies, preses aïlladament, semblarien una defensa enèrgica de la dispersió ortogràfica; no ho són exactament. De fet, Maragall és impermeable a les oscil·lacions de la i grega o la ce trencada; ni les ataca ni les defensa: deixa que decideixin els editors. Maragall fóra merament una anècdota trivial per a la història de les tendències gràfiques abans de la reforma, que s’ocupa, per definició, d’actituds marcades i d’institucions més o menys representatives. És precisament l’eclecticisme de Maragall, la seva inhibició, en la pràctica, d’aquestes qüestions, allò que resulta més significatiu.

Fixem-nos, doncs, en l’argumentació de Maragall: ataca el formalisme i l’academicisme, quan la llengua catalana ni disposa de cap ortografia formal, ni cap acadèmia n’ha dictat la gramàtica. El paràgraf citat és un resum de l’ideari espontaneista: la llengua és l’expressió fidel dels sentiments, anàrquics i no estructurats; si hi hagués normes, caldria saltar-se-les, perquè només servirien per a entrebancar la comunicació autèntica. No n’hi ha, de normes, però. Maragall declara emfàticament que prescindeix de les acadèmies; que en prescindiria si n’hi hagués, en realitat.

És aquest joc, aquest coratge negant retòricament la utilitat de les gramàtiques (inexistents) a l’hora de la creació literària, el que fa exclamar a Pla, també amb una bona dosi de coratge i d’ironia, que Maragall ha estat «el primer escriptor d’aquest temps que ha escrit la seva llengua com si es tractés de la cosa més lògica d’aquest món –d’una cosa normalíssima i natural».

Pla havia de combregar de bon grat amb la defensa de la naturalitat i la normalitat. Ara, què vol dir natural, quan es parla de llengua escrita? Què vol dir espontani, si tots els sistemes gràfics són per definicio convencionals? Si entenem aquest contrast, entendrem potser millor la inhibició i l’eclecticisme de Maragall en qüestions ortogràfiques. El paràgraf citat de Las lenguas francas no es refereix en absolut al castellà, la llengua en què és escrit. Maragall va escriure la major part de la seva obra en prosa en castellà, sense rareses ortogràfiques apreciables. Acceptava implícitament (i no va combatre mai) la diglòssia estilística imperant; una llengua per als sentimentss i les emocions, una altra per a la raó i el judici, amb algunes interseccions més o menys significatives, sempre en la mateixa direcció (no en té, d’obra poètica castellana). Sembla que acceptava implícitament també la anòmia gràfica del català, sense donar-li «ni la més mínima importància», com diu Pla: «En tot cas, aquest no era el seu problema. El seu era un altre problema [...] Tenia una altra feina. Ell es volia expressar d’una manera intel·ligible per a la major quantitat possible, i aquest resultat, segons ell, no depenia pas de les normes, de l’element purament i mecànicament instrumental, sinó del que l’escrit –la poesia– contenia interiorment.»

Serà només per referència al contrast entre la forma i el contingut, entre el significat i el significant, per dir-ho en mots més moderns, que entendrem, com fa Pla, l’actitud de Maragall davant la seva llengua: «Maragall fou un escriptor molt més apassionat per les qüestions de fons que per les qüestions formals, que sempre considerà secundàries i de simple instrumentació. En realitat, pretenia que aquestes qüestions de forma, d’estil, eren la mort de la paraula viva, humanament autèntica, decisiva. S’estimava més una incorrecció palpitant que una perfecció morta.» Ara, tanmateix, seduïts per aquest desdoblament general, entraríem sense ni adonar-nos en el tema de la poètica maragalliana, del seu ideari antiformalista. Això, és a dir, apreciacions d’estil, més o menys marcades per la ironia, i no consideracions sobre la llengua de Maragall com a codi, com a estructura lingüística, és el que conté el conegut text d’Eugeni d’Ors Signe de Joan Maragall en la història de la cultura. Consideracions estilístiques són també les Dues anotacions de diari, sobre la llengua de Maragall de Gabriel Ferrater. L’ideari poètic de Maragall, convenientment fet públic i discutit, ajuda a explicar la seva indiferència davant els problemes purament convencionals, mecànics i rutinaris de la ce trencada o els plurals en -es. Aquí no entrem a valorar les repercussions d’aquell ideari en la seva producció poètica: aquest és tot un altre sentit de la paraula llengua, terriblement legítim, però diferent.

Maragall, de la llengua com a codi, com a estructura, se n’ocupà ben poc, per no dir gens. Per contrast, de l’ús, de la vida, que en deia ell, n’escriví moltes planes, en català i en castellà. En una de les grans oportunitats que tingué per a dir alguna cosa públicament sobre l’evolució de l’estructura del català, durant el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, féu una vegada més una defensa del «bon dialecte», del «verb propi», davant «un ideal arbitrari, de falsa unitat externa»: «I això que usualment i oficialment (no científicament) en diem llengües, no són altra cosa que uns dialectes predominants entre els germans llurs; perquè científicament una llengua és una abstracció i en realitat viva no hi ha sinó dialectes.» Aquestes ratlles són probablement un ressó de l’interès que la dialectologia despertava a l’època com a disciplina naixent, a més d’un lligam admirable amb l’ideari cultural i literari de Maragall.

Però la seva participació al Congrés caldria valorar-la sobretot pel prestigi que hi podia conferir, i que segurament hi conferí, més que pel sentit o el detall de les propostes concretes. La seva segona gran oportunitat d’intervenir en la reforma lingüística catalana, l’entrada a l’Institut d’Estudis Catalans el maig de l’any 1911, s’ha d’entendre també més condicionada per la categoria cívica i intel·lectual de Maragall, que per l’interès concret que devien oferir-li les reunions. Això és perfectament normal, i forma part del conjunt de decisions polítiques implicades en una reforma com la que s’emprengué aleshores. Així ho ha entès també Pla: «En el seu temps es començaren de donar les condicions de redreçament –en la superació d’aquest últim contrast [incomoditat o mort]... gràcies probablement a ell (a Maragall) i als seus enormes recursos expressius.»

És a partir d’aquests homes –literats, intel·lectuals– que té raó de ser una institució d’aquest tipus. Reprenent l’argumentació de l’inici, els tècnics –els filòlegs– són només una part del procés de reforma. Sols, sense el material, textos, poemes, traduccions etc., enllestirien ben aviat la feina. El desinterès real de Maragall pels detalls de l’ortografia és, doncs, perfectament compatible, i fins i tot complementari, de la seva intervenció efectiva, política, en la pròpia reforma lingüística.

El que sorprèn, encara avui, és l’efecte de neutralitat que aconseguí. A més de concentrar-se en allò que volia transmetre amb els seus poemes, Maragall escrivia, materialment, físicament. La reforma en marxa suposava, tot i amb tot, una certa tradició gràfica anterior, tan generosa i equívoca com es vulgui; en definitiva, una tradició escrita que es remuntava prou segles enllà, i amb autors d’anomenada. Els escriptors del tombant de segle disposaven de gramàtiques i diccionaris que els orientaven en els aspectes més mecànics i rutinaris, malgrat les contradiccions i les correccions posterios. Maragall comptava almenys a casa seva amb el Diccionari de barbarismes de Careta i Vidal, a més de les gramàtiques i els diccionaris que pogués consultar a l’Ateneu amb una certa regularitat. Els dubtes que devia tenir, els devia resoldre, lògicament, consultant aquesta mena de material, i alguna idea en devia treure també de les publicacions en català que comprava o rebia a casa seva, com «L’Avenç» o «Joventut», les obres de Verdaguer o Víctor Català, i, si volem anar més enrere, les Cròniques o Llull.

La col·lació dels diferents documents manuscrits i impresos que contenen els seus poemes fa evident que Maragall, unes vegades seguint els criteris d’altri i unes altres, la majoria, seguint els propis, els revisava i els anava treballant fins que els poemes adquirien la forma i el sentit adequats a un determinat moment. L’aparat crític resultant de la col·lació –que no ha de ser mai, com diu Riba, un catàleg de faltes, sinó un repertori de variants provocades per unes causes determinades i amb unes funcions pròpies– és significatiu, doncs, del procés d’elaboració dels poemes.

Per les variants es pot inferir el procés autocrític i autocorrectiu de Maragall, més rigorós a partir d’Enllà (1906), sens dubte com a reacció contra la recepció desfavorable del llibre. Així es demostra en els poemes resollits en Tria (1909) i en el manuscrit de Seqüències (1911). En Tria precisament (i no pas malgrat) pel seu caràcter antològic i per la seva finalitat didàctica, Maragall mostra que és capaç de fer allò que els noucentistes diuen que han de fer els bons poetes: sotmetre l’obra a revisió per tal d’oferir-la al més depurada possible d’incorreccions, incongruències i desordres. Les correccions, que no són mai gratuïtes i que milloren substancialment el text, tendeixen a eliminar defectes formals com repeticions, col·loquialismes, expressions massa prosaiques, castellanismes etc., i a polir els defectes de versificació sempre que el canvi no signifiqui una agressió contra el seu personal sentit del ritme. Si la transgressió ha de ser massa acusada, Maragall la desestimarà en benefici del ritme. Els canvis, siguin morfològics, sintàctics o lèxics alteraran, lògicament, el ritme interior del vers i del poema però no modificaran el gust pel vers lliure i per l’anisosil·labisme. La correcció contribuirà també a atenuar els excessos de sentimentalisme i de carrincloneria, així com la superficialitat dels sentiments religiosos i patriòtics. El discurs guanyarà coherència interna gràcies, sobretot, a l’eliminació dels elements inútils: Maragall arribarà a suprimir versos i estrofes senceres. Davant de la revisió, Ors rectificarà el que havia dit a propòsit de la poesia de Maragall i, especialment, d’Enllà.

FILOLOGIA I LLENGUA

Fins ara la filologia ens ensenyava a rescatar textos clàssics i una rutina específica per a editar-los, d’acord amb tècniques i coneixements més o menys moderns. Aquelles edicions eren útils també per a esbrinar tal o tal aspecte de la història de la llengua, de la gramàtica del català en aquella època; eren fins i tot útils per a la dialectologia, considerada també diacrònicament. Reivindicar la filologia com a disciplina i com a mètode perfectament aplicables als autors moderns i contemporanis no sembla fora de lloc. De la mateixa manera que adoptar l’ortografia de la reforma per a autors com Maragall significa donar coherència als seus escrits i reconèixer la importància de la creació literària en el context de la filologia, proporcionant a aquesta, com a disciplina general, un marc actual per a plantejar i discutir problemes textuals.

En el cas concret de Maragall, a part de permetre fixar el text definitiu de la seva poesia a través de l’edició i de veure el procés genèsic mitjançant l’aparat de variants, la filologia –que és una ciència tan científica com ho pot ser l’astronomia i que no s’ha de confondre amb l’hermenèutica– ajuda a reparar un lloc comú més o menys malintencionat sobre la seva manera d’escriure: no és cert que Maragall escrivís a raig i la teoria de la paraula viva té poc a veure amb això. És cert, en canvi, que li costava molt escriure, i la relativament escassa producció poètica i els cinc anys que, com a mitjana, transcorren entre llibre i llibre ho confirmen. També és cert que abans d’escriure una ratlla la treballava mentalment fins gairebé donar-li forma. Quan finalment la posava sobre el paper, Maragall canviava, retocava, suprimia, afegia, polia i dubtava en el curs mateix de l’escriptura i en revisions posteriors; i ho tornava a fer quan preparava el manuscrit per a la impremta. Sabem, a més a més, que corregia proves, on tan fàcil és alterar el text. Si al final dels versos li queden coixos o massa llargs; si no hi ha manera que els versos es constitueixin en estrofes estipulades (per uns altres); si, en definitiva, els versos no els arregla al nostre gust no és per incúria, indiferència o excentricitat. És perquè ho vol així, perquè les qüestions formals no el preocupen gens, o perquè no en sap més; però en cap cas no s’ha d’atribuir a la indolència.

La filologia també pot ajudar a reparar un altre greuge a Maragall: el de la llengua. Maragall treballa amb una llengua caòtica, sense sistematitzar i farcida d’interferències de tota mena (lèxiques, prosòdiques, sintàctiques etc.). Formen part de la seva biblioteca, però, les gramàtiques, els diccionaris i altres textos sobre la llengua catalana que el seu temps va produir; textos tots ells molt vacil·lants especialment pel que afecta l’ortografia, la morfologia i el lèxic. Així, quan Maragall destrossa les orelles amb la mar brunzenta i la migdiada resplendenta no fa altra cosa que, a banda de seguir un hàbit dialectal absolutament vigent encara avui, ajustar-se a la codificació del moment. Si no vols ser com el que es «deixan enganyar pel ditxós castellà» –diu Joan Martí i Trenchs a Lo pot petit o lo llibre dels perquès– has de dir dona prudenta, cosa evidenta, regla diferenta i màquina potenta. Això és exactament el que fa Verdaguer a L’Atlàntida, on les alzines són bracejantes i les ones renillantes. A les edicions de 1906 i 1928 d’Els fruits saborosos, per a Carner Aglae té «una set ardenta» i Agavé es plany de les «vinentes [hores]». La nit, per al Riba de 1910 i 1911 és resplendenta, la vida vibranta i l’onada verdejanta. I fins ara, que sapiguem, no s’ha produït cap esquinçament de vestidura.

És indiscutible que la consciència lingüística de Maragall va ser més aviat laxa, però ho va ser en una doble direcció: ni va defensar ni va detractar d’una manera radical cap de les posicions lingüístiques del seu temps. En aquest sentit, les vacil·lacions i els canvis no tan sols en un mateix període, sinó en una mateixa obra són freqüents i per això mateix no són significatius. Maragall no va tenir cap mena d’escrúpol a l’hora de publicar els seus textos en revistes, diaris i impremtes de criteris ortogràfics diferents. Ell mateix amb motiu de la publicació de Tria l’any 1909 ho comentava en una carta a Salvador Albert, encarregat del pròleg: «En quant a l’ortografia [del pròleg], trobo que és tal com jo l’hauria escrit, aixís és que no he tocat res; encara que ni per lo meu mateix m’hi faig gaire fort en aquestes qüestions perquè no tinc pas un criteri prou fonamentat ni, per tant, gaire fixo.»

Amb tot, i amb la perspectiva que concedeix el pas del temps, Maragall va recollir i va desenrotllar la idea d’una revolució lingüística que, segons Joaquim Molas, Apel·les Mestres havia iniciat uns quants anys abans sense gaire èxit. El repertori «empobrit i escàs de què, com a barceloní, podia disposar» –com diu Gimferrer– Maragall el depura, estilitza i estrafà en virtut de la creació poètica, contribuint així, irrevocablement, a l’alleugeriment de la llengua i a treure-la de la via morta en què es trobava. També és Gimferrer qui diu: «El català pobre i aproximatiu, però honest i ple de convicció, de Joan Maragall ens dóna la mesura de civilitzat respecte moral de la segona Renaixença.»

Nota bibliogràfica

Les obres citades al llarg de l’article són les següents: Gabriel Ferrater, El núcleo de Maragall, dins Sobre literatura (Barcelona, Edicions 62, 1979), ps. 99-102; Pere Gimferrer, Dietari 1979-1980 (Barcelona, Edicions 62, 1981); Xavier Lamuela i Josep Murgades, Teoria de la llengua literària segons Fabra (Barcelona, Quaderns Crema, 1984); Joan Maragall, Obres completes, 2 vols. (barcelona, Selecta, 1960-1961); Joaquim Molas, Apel·les Mestres, dins Riquer, Comas, Molas, Història de la literatura catalana, vol. 7 (Barcelona, Ariel, 1986), ps. 466-490; Eugeni d’’Ors, Signe de Joan Maragall en la història de la cultura, dins Joan Maragall, Obres completes, vol. I (Barcelona, Selecta, 1960), ps. 1253-1261; Josep Pla, Joan Maragall. Un assaig, dins Tres biografies, Obra completa, vol. X (Barcelona, Destino, 1968), ps. 9-177; Carles Riba, Pompeu Fabra i el «Diccionari general de la llengua catalana», prefaci a la segona edició del Diccionari (Barcelona, López-Llausàs, 1954); Id., presentació d’Èsquil, Tragèdies, vol. I (Barcelona, Alpha, 1932).

Glòria Casals: “La llengua de Joan Maragall i la filologia”, Revista de Catalunya, núm. 64, juny 1992, ps. 134-145.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:41

Casellas, Raimon

Casellas, Raimon Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:16

La intrusa. Drama de Mauricio Maeterlinck

La intrusa. Drama de Mauricio Maeterlinck

A propósito del pintor Whistler, decía, hace algún tiempo, en estas mismas columnas, que el objetivo primordial a que parecen tender artes i letras del actual momento es a provocar intensidades de sensación.

El músico y el pintor, el poeta y el dramaturgo empiezan a desdeñar la frase melódica demasiado definida, el dibujo en exceso acusado, la imagen harto precisa, el argumento de sobra limitado, para lanzarse a horizontes de más vago ensueño por entre cuya aérea fluctuación puedan a veces transparentarse imágenes transcendentes o simbólicas representaciones. Nuestra generación se siente fatigada del estudio inmediato de la naturaleza en que se educara y, desechando análisis y experimentaciones, aspira a brillantes síntesis, a armonías de conjunto, que sólo incidentalmente tomen su origen en la realidad exterior.

Arrancar de la vida humana, no los espectáculos directos y circunscritos, no las fases corrientes y banales, sino las visiones relampagueantes, desbocadas, paroxistas, alucinatorias, traducir en dementes paradojas las eternales evidencias; vivir de lo anormal y lo inaudito; contar los espantos de la razón, inclinada sobre el margen del abismo; referir el anonadamiento de las catástrofes y los escalofríos de lo inminente; cantar las congojas del dolor supremo y describir el calvario de los hombres; llegar a lo trágico frecuentando el Misterio, adivinando lo Ignoto, prediciendo los Destinos, dando a los cataclismos de las almas y a los desquiciamientos de los mundos la expresión exacerbada del terror! Tal es la fórmula estética de este arte nebuloso y espléndido, caótico y radiante, prosaico y sublime, modernista y medieval, que en alas de vientos hiperbóreos vino hasta aquí, llamado, atraído por nuestra juventud intelectual que quiere conocerlo, vivirlo, aquilatarlo.

Como siempre que asistimos a las manifestaciones más radicales del arte novísimo, nos asaltan esos pensamientos después de la lectura repetida de La Intrusa, en cuyo estudio hemos debido ahondar por motivos especiales que no es el caso referir en este sitio. Relatar el argumento es imposible, pues el drama del poeta belga no lo tiene; pero se pueden, en cambio, resumir, aunque sea pálidamente, las series de terribles emociones que, como letanías de torturas y suplicios, van pasando por el alma de aquella humanidad quimérica y angustiada, que con paso vacilante, tembloroso, transcurre por los poemas escénicos de Mauricio Maeterlinck. (?)

Pobremente esbozado, tal es el pavoroso poema de Maeterlinck, drama sin acción, sin argumento, donde las figuras humanas apenas obran, apenas quieren; donde solo se mueven las almas, palpitando con ritmos de emociones en un crescendo horrísono de terror. Partiendo del estado de sensibilidad que trata de provocar el poeta, todo lo subordina al intento emocional. Las incidencias múltiples y dispares de la vida estorbarían, de seguro, en aquella progresión ascendente de sensaciones y por esto se eliminan, si no contribuyen a la finalidad establecida y a la armonía del conjunto. El drama transcurre en una sola escena, son entradas ni salidas de nuevos personajes, sino constantemente con los mismos de un principio, que aparecen como quiméricos sujetos de experimentación fisio-psicológica, expuestos a las miradas del expectador, como la reproducción directa y a posteriori del ser humano, dotado de voluntad y pensamiento individuales, podría fácilmente embarazar con sus iniciativas e imposiciones, el plan emotivo ya determinado, las figuras que intervienen en la creación, más que como caracteres complejos, se ofrecen como temperamentos simplicísimos, poco diferentes en su mayoría y, en todo caso, lo más estrictamente contradictorios para dar motivos a los juegos del contraste, al claroscuro de la sensación total.

En La Intrusa, la mitad de los personajes, el Padre y las niñas, son meramente pasivos, sintiendo y pensando a tenor de los demás; entre otros, el Abuelo resulta un temperamento excitable, visionario y predispuesto al terror; el Tío, un hombre tardo, pero equilibrado, de atrofiada imaginación; Úrsula, la hija mayor, es el ángel del hogar habitado por el infortunio. A la ternura de si corazón compasivo reúne la idealidad de un alma soñadora, la más adecuada, la más a propósito para la poética misión de mensajera de la Naturaleza que le toca llenar en el poema. Porque es de notar que todos los aspectos del mundo exterior, tal como los forja la nebulosa fantasía de Maeterlinck, desempeñan papel importantísimo en el desenvolvimiento moral de las situaciones.

Los silencios nocturnos y los rumores de la selva, las sombras espesas y los claros de la luna, los lagos dormidos, y los ecos lejanos, todas esas formas y sonidos de aparición noctámbula, todos estos estados de paisaje fantástico guardan latentes analogías con los estados de espíritu, viniendo a ser sincrónicas aquellas modalidades de naturaleza con vibraciones del alma, con latidos de corazón.

Quien cuida de reflejar, en las escenas de La Intrusa, aquellas fases ideales del mundo exterior, cuyas variantes más sutiles corresponden a matices de sentimientos y sensaciones humanas, es Úrsula, la poética Úrsula, que desde el alféizar de la ventana va anunciando, como heraldo de la naturaleza, las hojas que caen, los ruiseñores que trinan, las brisas que murmuran, las hojas que se deshojan, o las penumbras del parque, o las estrellas del cielo o los cisnes del estanque, o los cipreses del bosque. No hay que decir si, como elementos de sensación, concurrirán al efecto dramático-fantástico estas sensibilizaciones de naturaleza soñada que, por sortilegios de un arte enfermizo y adivino, parecen participar de los dolores, de las angustias, de los delirios de los humanos.

Pero ¿qué más?, si hasta las frases que pone Maeterlinck en boca de sus héroes, aparte el significado, coadyuvan por su estructura material a la unidad armónica de aquella sinfonía de terror. El lenguaje, si bien enigmático en contados pasajes, es, por lo común, llano, corriente, familiar y hasta pedestre y vulgarísimo en ocasiones. Pero lo más notable, por lo raro, es la construcción monótona de ciertas oraciones, cuyos giros y vocablos, repetidos hasta el extremo, chocan por lo desabridos e inusitados; mas, por lo mismo que chocan, se pegan al oído y se imponen a la imaginación. Úrsula, cierra la puerta, es tarde. Sí, padre. No puedo cerrar la puerta. No podremos cerrar la puerta. O bien, en otro fragmento del diálogo: Hemos oído abrir la puerta. He sido yo que he cerrado la puerta. Estas cantinelas de una misma frase, estas letanías de un mismo vocablo, este porfiado machaqueo de un mismo sonido, acaban por hipnotizar el alma del oyente hasta llevarla, a ciegas y sin voluntad, por el camino angustioso de la sugestión.

Pero, ¿se ha limitado Maeterlinck a suscitar hasta el paroxismo esta impresión de terror como única finalidad de la obra? ¿No ha ido más allá, mucho más allá, rebasando la esfera de lo sensorio para entrar en el mundo de lo metafísico? Es evidente que sí. Así como, a través del temperamento fisiológico de cada personaje, se vislumbra una entelequia espiritual, así mismo, detrás del drama de sensación, se adivina fácilmente una tesis poético-filosófica, un símbolo dialogado, un tema trascendental. Para ver el poema desde este punto de vista, basta recordar que todo el drama se pasa en una continua disquisición sobre el desenlace que tendrá la enfermedad de la Madre, que el Tío augura feliz y el Abuelo presiente funestísimo. El anciano, que por su ceguera vive recluido en el tétrico abismo de su espíritu, todo lo ve del color de su sombría imaginación. Fenómenos de la naturaleza, aspectos de la vida humana, incidentes del ocaso, todo lo traduce en infalibles signos de dolor y calamidad. Es la personificación exacta del pesimismo. El Tío se ofrece como antítesis perfecta. Hombre despreocupado y sensato, se resiste a aceptar como indicios trascendentales los hechos corrientes y las coincidencias del azar. Cuando el Abuelo se inquieta porque dejan de cantar los ruiseñores, él exclama, con muy buen sentido: ¿En el canto de los ruiseñores os vais a fijar ahora? Al apagarse la lámpara, solamente él permanece tranquilo entre la general consternación, afirmando imperturbable que lo mismo da estarse a oscuras que con luz.

Pues entre estos dos personajes simbólicos se entabla una eterna contradicción en cuanto tratan de inquirir los futuros destinos, Para sus vaticinios siniestros, el Abuelo no cuenta con dato ni observación positiva; todo se reduce a augurios y presentimientos, a naturales instintos, a impulsos del alma, a voces del corazón. El Tío, en cambio, tiene un criterio seguro de verdad puesto que para el optimismo de sus enseñanzas se apoya en el testimonio de las ciencias. En aquel dualismo sistemático, cada cual sintetiza su pensamiento en una frase. El uno dice: Hay que creer en nosotros que gozamos de vista, y el otro replica: Yo soy menos ciego que vosotros. Nosotros decimos la verdad. Yo la sé mejor que todos.

¿Y quién viene a terminar la sempiterna querella? El gran personaje invisible del drama, el que no aparece y lo remueve todo; aquella Intrusa que movía el viento en la vereda, la que deshojaba las rosas al pasar, la que hacía enmudecer los ruiseñores, la que hacía temblar los cipreses, la que ahuyentaba a los cisnes del estanque, la que afilaba en la sombra su guadaña, la que abría la puerta, la que subía la escalera, la que apagaba la luz, la que cortaba la vida, la que venía a dar la razón al ciego vidente, proclamando que la Muerte es la única verdad.

Raimon Casellas: La Intrusa. Drama de Mauricio Maeterlinckº, La Vanguardia, 8-IX-1893 (fragments).

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:01

Català, Víctor

Català, Víctor Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:17

Daltabaix

Daltabaix

La mula se li havia aturat en sec, a la virada; aixecà amb les dues mans la vara del fuet i una cinglatada ferma xiulà sobre les costelles de la bèstia; en la pell de color de xocolata aparegué una ratlla blanquinosa, la mula ajagué les orelles sobre la clina, però no va moure ni una pota. Per tercera vegada feia aquella funció, i això era prou i massa per a la paciència del Verí. L’havien estafat endossant-li una mula tossuda; però, o ell li doblegaria el geni, posant-la com una malva, o deixaria de ser qui era. I les garrotades començaren a caure, rabentes, bombant sobre el ventre com sobre d’un tabal, encastant-se en les anques, xiulant secament pel cap i per les potes; tot era un encreuament de ratlles inflades i esblanqueïdes sobre aquell cuiro baquetejat; però la mula, ferma sempre, com si fos de fusta. El Verí començava a perdre el delit i els braços ja no li’n podien dur més; estava blanc com la paret i tot ell tremolava de quimera. Agafant la tralla a tall de punxó, l’enfonsà rabiosament tres o quatre vegades en el prim del ventre de l’animal: amb el dolor i la sorpresa del càstig, aquell pegà un bot violent, i com una fúria girà la cantonada; mes als quatre passos tornava a estar clavada a terra, amb les potes eixamplades, el coll estirat, el cap enlaire i els narius badats, com si flairés quelcom terrible. En aquell punt, sentir i veure el Verí, feia feredat. Les dones sortien a les portes de més a prop, guaitant alarmades. En un dels cops el fuet es migpartí, i un tros, descrivint un arc en l’espai, anà a caure a dins d’un pati; el Verí esclatà en una atrocitat que va fer escruixir les dones i, fora de mare, cridà son germà, que per guaitar-se’l havia deixat de fer estelles.

―Quim! Porta les escombres de melca, corre!… Ara veurem si… si…

La malícia i el cansament no el deixaven parlar; tenia sang al blanc dels ulls i les venes del coll inflades a punt d’esclatar.

Son germà arribà corrent amb tres escombres.

―Té, encén-les… ―i tirà la capsa de mistos―. Vol estar-se quieta? Ara veurem quin bo hi troba… ―i estirà els llavis trèmuls amb una ganyota feréstega.

I, mentre el Petit calava els mistos als brins d’or de la melca, ell s’entortolligà al braç les regnes per impedir que l’animal es pogués moure ni una mica.

Un farbalà de foc llengotejà al cap de les escombres, i el Verí, afermantse bé sobre les cames eixamplades, digué a son germà:

―Fot-l’hi sota!

―No sigues desanimat! ―cridà una dona.

―Cuida’t de tu! ―li va replicar amb una mala paraula i mirant-se-la de través.

Ningú més provà de ficar-s’hi. Tres o quatre veïnes, recolzades als portalons, guaitaven amb tafaneria, sense dir ni piu, i l’avi Palau, una mica més amunt, plantat vora el pilot d’estelles, seguia la comèdia tot eixarrancat, amb els elàstics penjant, el mocador a l’espatlla i les ulleres calades; a sos peus el Llombric segui fent clotets i remenant, amb sa pacífica quietesa de criatura malaltissa.

Tot just havien arribat les escombres enceses al ventre de la mula, que una ratxota de ventijol, venint de la plana, se n’endugué cap amunt una bravada ofensiva de pèl cremat.

Passà un minut llarg… De sobte, les dones que guaitaven esclataren a la un en xisclets i esgarips horrorosos, que fenidren l’espai, i vegeren passar carrer amunt, com una exhalació i amb infernal terratrèmol, la mula, esperitada, amb els ulls fora del cap i la cua dreta, arrossegant darrera seu, com una closca de nou, el carro ple de troncs, i el Verí, estacat el braç esquer amb les dues regnes i rebotant, d’esquena a terra, sobre les pedres cantelludes.

El Petit Palau, tot tambalejant-se, de l’envestida, vegé les escombres abrandades, un ací, l’altra allà, pel sòl, i, al donar-se compte de lo que havia passat, se posà a córrer darrera del carro, que deixava una estela fosca sobre la pols del carrer.

Els xiscles de les veïnes, entrant com coets dins de la cambra, esglaiaren la Doloretes, que d’un sol bot se plantà en la finestra. En aquell mateix punt i abans de que ella tingués temps de llençar un ai!, el carro, furient, passava sobre el Llombric, envestia l’avi Palau i s’estimbava per la bauma del torren enmig d’una cridòria espantosa.

La Doloretes tirà el cap enrera, obrí els braços en creu i caigué desplomada als peus del llit.

L’àvia Pastora fou la primera en collir el Llombric: tenia una maneta esclafada i el coll ―aquell collet prim de gallina plomada― fet una verdadera pasta; el capet havia quedat sencer i semblava de cera; tan sols els llavis estaven humits de sang, i dels foradets del nas en queia una que altra gota; tenia els ditets plens de terra, i amb prou feines se veia un petit rastre vermell al sòl.

Vora el Torrent recolliren l’avi, amb les dues cuixes trencades i una gran patacada al pit: encara duia les ulleres posades i tenia tota la pitrera i el davant de les calces plens de rapè.

Els treballs foren a baix del Torrent. Els primers que hi arribaren no sabien per on començar.

El carro, amb les baranes capolades, anava al cim de tot: una roda mirava al cel; l’altra, fora del fusell, havia anat a parar dins de l’aigua; els troncs, quins sota el carro, quins escampats per les vores: n’havia quedat un de dret, com plantat en terra. Un tros de camella, romput a l’estronc, havia esbotzat el ventre de la mula, i per l’esvoranc n’eixia una deu de sang fumosa que regalava fins al fons, envermellint l’aigua cristal·lina. El pobre animal, ajagut de costat, tenia el cap tirat enrera, la crina estesa sobre els palets, els ulls badats i vidriosos i la boca plena de bromera; tres potes, rompudes, penjaven immòbils, la quarta pernejava amb les darreres convulsions, i sota la pell de color de xocolata tots els nervis ressaltaven en un gran tremolor.

El Verí estava sota de tot i només se li veia un braç, estretament lligat encara, arran de munyeca, per les regnes entortolligades; el puny clos era blau com una mataparent i amb tots els nusos dels dits pelats. Més de deu minuts va estar la gent per a desfer l’horrorós embull, i quan a la fi, lograren treure aquell cos fet una coca, ple d’estreps, de macadures, de sang i de terra, ja no hi quedava ni un alè de vida; les ferides les tenia a centes; el cap obert com una magrana, un ull buidat, l’espinada rompuda, el ventre esquinçat, els budells enlaire, els tendrums descoberts: no es podia mirar. L’espardenya dreta havia desaparegut i tots els dits estaven girats del revés, cap a sobre el peu, ensenyant les polpes negres i brutes.

Aplegaren les restes de la desfeta i anaren pujant-les torrent amunt, fora la mula, que deixaren que s’acabés allà mateix.

En un dels camins, una criatura va cridar, signant un drap penjat en un rebroll d’olivera borda:

―Mireu: què és allò?

Ho abastaren: era un mocador d’herbes, tot brut i pudint a tabac de pols: el mocador de l’avi Palau.

Al vell se li gangrenaren les ferides i va morir al cap dels vint dies.

A les veïnes els hi costà Déu i ajuda fer revenir de son desmai la Doloretes, la qual, tantost retornada, volia de totes passades que li duguessin el Llombric. Amb penes i treballs li feren entendre lo que havia passat, i allavores tornà a pedre els sentis una i altra vegada.

Més d’una setmana va estar el metge a donar-la per segura. Després, quedà com alelada i no feia més que plorar, movent el cap i murmurant:

―Tots perduts, trista de mi!… Tots perduts!…

Com no havia dut dret a la casa i es veia que mai més seria altra, abans dels dos mesos de la desgràcia, son cunyat la va treure a fora; i ella, badant aquells grans ulls parats que semblava que no hi veien ―ulls de persona sense pena ni glòria―, se n’anà de porta en poorta, demanant una gràcia de caritat per l’amor de Déu. I quan no sabia on recollir-se, l’àvia Pastora li donava sempre un plat de sopar i la deixava dormir en el celler o en la pallissa; i ella li deia cada dia lo mateix, movent tristament el cap i mirant vers el torren amb sos grans ulls parats i fixos:

―Ai, àvia!… Tots perduts, tots perduts! Pobra de mi!…

“Daltabaix”, “Drames rurals”, dins Obres completes, Barcelona: Selecta, 1972, p. 484-487

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:04

L'estàtua viva

L'estàtua viva
Temps hà qu’era quelcom menys y quelcom més qu’un home; temps hà qu’era, si es permès dir-ho axí, el fòssiu d’un gran home; un nòdul endurit, una despulla petrificada en lo cor sensible de la multitut; una estàtua viva que deambulava per la ciutat ab rossolaments parsimoniosos d’estàtua, ab orbeses augustes d’estàtua, ab tirats simplificats y amplificats d’estàtua, de materia vil exelsificada per l’amor del home, de l’eyna obradora de les més sublims transmutacions.

La carcassa poderosa, agegantada, els membres penjants ab dexaments d’inercia, la carn esblaymada y monòcroma, els trets cantelluts que, una volta ovirats, s’estargien per sempre més al fons de les ninetes, l’esburrifament de la barba esclarissada, la ferestía... pacífica del bigoti, les prunes dels ulls rebotides y sens mirada, la flamarada blanca de l’indòmita cabellera, tot ho era, en ell, d’estatuari, tot, conjunt y detalls, semblava curosament triat y aplegat per a la fi que’ls destins li senyalaren, per a esser entregat a l’idolàtrica contemplació de les gentades. En aquell esser animat encar, –però lo menys animat possible,– d’una alenada de vida terrena, s’hi endavinaven ja incommovilitats monolítiques, enduriments preparats per al bronze, repteses imblegables, anquilosis d’eternitat... tot allò qu’engendra y perpetúa la vida sobrenatural de la gloria... Entre’ls homes de sa generació, que tants n’ha tingut d’estatuables, ell, per la seva estructura física y per la lley del séu geni, ha sigut, de tots, potser, el més estatuable, perque interna y externament fou el batut y forjat més a la catalana faysó. En efecte, com si la mateixa força que inspirà la seva obra literaria, hagués emmotllat son còs, l’una y l’altre semblaven parts d’un tot harmònich, brollat directament de la fornal autóctona y nèt de tota màcula de forastería; l’una y l’altre semblaven escalabornats a cops de mall tal com ho semblen els blochs ciclòpichs de Tarragona ò d’Empori, l’una y l’altre tenien la granada bellesa, erma de refinaments y complicacions, de les coses primaries; l’una y l’altre, per la matexa carencia d’elements ornamentals supèrfluus, arribaven de manera plena y dreturera al sentiment y a la comprensió del poble, com si fossin quelcom essencial y complementari del mateix. Car, a dir veritat, cap poeta, cap dramaturch, cap patrici de la Renaixensa ha revelat y personificat com ell tot lo que d’agreny, d’hirsut, de tendrament feréstech, –d’almogàver,– resta encar en el fons de nostra naturalesa; cap, com ell, ha tingut el verb càlit y grandiloqüent, sens termes mitjos ni paliatius, de la revolta, del inconformisme, de l’intransigencia en l’ideal, que pugna y bramula imparablement dintre nostre, com embats de congènita tempesta; cap, com ell, ha projectat enlayre, d’un sol raig, el sentit utilitari que mou nostra sanch fenicia y alhora l’idealisme afogarat de nostre impuls de llibertadors d’esclaus, de redemptors d’opresos; aquexa corrent espiritual doble de positivisme y romanticisme que contrapesa en nosaltres y’ls estabilisa fins al màxim equilibri, defectes y qualitats.

Com a manifestació clara d’aquesta doble corrent, vola’l poeta ab tota llibertat pels espays imaginaris, en ales de la seva fantasía, al crear les figures centrals de les seves peces dramàtiques y’n fa essers de vida extra corrent, desfocats y enlluernants com evocacions de somni mirífich, y, ensemps, observador fidel, anota pacientment les característiques racials de la gent de carn y òssos, en sos innombrables personatges secundaris... A les maravelles fastuoses de la epopeya hi ajunta’l jocon realisme del sayneet, al agut atreviment de l’arenga patriòtica, al ferm y tosssut alegat reivindicador, la sorruda impassibilitat... casi paquidèrmica, davant els improperis y les amenaces que desferma ab sa coratgía; al crit vibrant y percutent d’un’hora, el silenci enigmàtich de la vinenta... Mes, silenci y crit, virior y impassibilitat, vena còmica y vena tràgica, tot es hú, tot es de casa, no porta emprenta ni galladura externa, cap element estrany hi posà per un argent de substancia, cap pot reclamarhi per la vàlua d’una malla. En proba d’axò, y ja que hem mentat son teatre, busquèu entre’ls fills de son engint, un sòl de carèsdesconegut, un home ò una dòna que no responguin, pel fons ò per la forma, als imperatius ètnichs y no l’hi trobarèu: podràn mancàlshi móltes coses, humanitat inclòs, però, més o meys acusada, més soma ò més retreta, carregada d’oripells ò nueta de pèl-a-pèl, ara arborada per quimeres alades, ara junyida, a pla de sol, al jou de les més vulgars realitats, sempre palpita y canta en ells la catalanitat, aqueix quelcom inconfondible y assolible a tots, com producte y concreció que de tots es; una ànima inquieta, bellugosa, però no escorredissa de nostra comprensió usual, –no literaria,– com ho fóra, per exemple, la d’una Hedda Gabler, d’un Admirable Crighton, d’una paradoxa pirandeliana qualsevulla...

Y aquexa matexa claretat diuerna, aquexa matexa casticitat ingènua de l’obra del escriptor, en la fè del patriota, en la vida del home...

 
*   *   *
 
Ha mort n’Àngel Guimerà, la plasmació, sinó absoluta la més forta y representativa de l’actualitat catalana... Estava en l’idea de tots axecarli un monument glorificador: l’hora ha arribat, malhauradament, de dur a terme’l propòsit. Que obrin els diaris les llistes de suscripció y l’or afluhirà a raig fet, generosament, pròdigament, tal com afluhí la gentada darrera la carroça mortuoria...

Jo no sé hont és projectat axecarlo, aqueix monument; sols puch dir que de pensament el veig dominar en mig de la Plaça de Catalunya. La plaça de Catalunya és el cor de la Ciutat, el punt d’unió entre l’urbs vella y la nova, entre l’ahir y l’avui.

Y aquest punt simbòlich de confluencia, aquest lloch únich, me sembla el més apropiat per a tenirhi estada perdurable qui’n vida ja la hi tenía de fet, en lo cor de la Ciutat, car vivía en lo cor de tots los ciutadans, per a qui fongué en un, al calor del séu geni, l’esperit ancestral de la raça y ses ardents aspiracions de renaxensa, per a qui entroncà, sens dexarhi solucions de continuitat, l’Historia y la Llegenda, dexa l’avior, ab la vida moderna d’un gran poble, fent d’aquest, a travers del temps, un quelcom únich y indivisible.

Jo’l veig rich y magestuós, excepcional en magnitut y en bellesa, aqueix monument que podría servar y ennoblir a perpetuitat la gran plaça inurbana y camusa; jo’l veig servint d’ornat y d’axopluch, fet tot ell ab pedres y metalls exits de les entranyes de la nostra terra, flancat per aplechs escultòrichs que simbolisessin quan fou y quan ha d’esser representatiu de la grandesa colectiva... Un grandiós y bell monument a quins peus s’apleguessen els infants pera jugar y alhora rebre una interminable lliçó de coses, per apendre a somniar y a realisar heròycament els somnis;... hont els joves trobessen estímuls y esperances y’ls vells nobles reposadors pel còs laç y’l recort tramontant...

Barcelona mare! Ara és l’hora de redimirte de totes les indigencies monumentals que diuen que patexes; ara es l’hora d’axecar, com qui paga un deute sagrat, al qui fou carn sensible de la teva carn y ànima excelsa de la teva ànima, lo pedró commemoratiu digne d’ell y de tu.

 
VÍCTOR CATALÀ
 
25 de Juliol de 1924
 
 
 

CATALÀ, Víctor, “L’estàtua viva”, Catalana, 31-VII-1924, 214-217.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:10

Prec (a Drames Rurals)

Prec (a Drames Rurals)

Oh tu, l’escaienta damisel·la ciutadana, de posat senyorívol, la de cos esllanguit i rostre pàl·lid, la d’ulls somniadors i llavis tristos! Oh tu, el lliri d’ombra que un raig de sol d’estiu mustigaria, perdona’m a mi, el pobre pelegrí de la terra aspra, que duu sobre la túnica la pols dels viaranys, dormits en les planúries soleiades, i que palpa amb la guaspa del bordó tot lo que troba en terra, recollint pedruscalls i flors boscanes per enseyar-ho als homes així que és en poblat; perdona’m, oh tu, damisel·la ciutadana!, si per encert cau en tes mans de nacre, anèmiques i gràcils, aquest llibrot feixuc; perdona’m i deixa’l de seguida, puix no s’és fet per tu: s’és fet per a altres mans més coratjoses i per gustos més rúfols. Per tu els colors són massa crusos, les ratlles massa negres: hi manquen mitges tintes, matisos esblaimats i corbes gracioses com espirals de fum d’un pebeter.

Aquest és un aplec dels pedruscalls que et deia, de formes anguloses i endurides, invariables a través dels segles, i no et pot plaure a tu, que et mires la pedra adulterada pel cisell i per l’enginy dels homes, com tampoc te plauria el pom de flors silvestres, que guardo en mon sarró de romiatge, puix tot són flors senzilles, primitives; unes, inoloroses; les altres, de fragàncies extremades, que fan girar la cara al qui no hi està fet, i que repugnarien a ton nas fi, d’aletes tremoloses, acostumat a les olors discretes, i a tos ulls, que gaudeixen dels tirats neurastènics de les flors de saló i d’hivernacle.

No, no fan pas per tu, aquestes coses…

Mes, potser que algun dia, llevant-me les sandàlies, fetes a transitar per les terres reseques, i despullant-me del vestit de romeu, amb les carculles que fan pensar en lo que no mor mai, potser sí que l’escrigui un altre llibre més bonic que el present; un llibre de les coses que passen amb el buf del Destí, un llibre gai, de marqueses i reines, de boscs endormiscats i de caceres; un llibre pulcre i frèvol com un país de vano o com un pom de balbes crisantemes, i aquell dia, oh esvelta damisel·la ciutadana de posat escaient i llavis tristos!, aquell dia, mon minúscul present serà per tu; puix llavors podré dir-te: -Agafa’l sense por, ben refiada, i teixeix amb son fil de fantasia ton retallet d’estofa de Penèlope…

Mes ara, plega, plega, que ni jo et vull ofendre ni tu deus ésser cap Isabel d’Hongria per recrear-te en l’esport divinal de veure llagues i acaronar la ronya que es troba tot corrent per la terra aspra, ben lluny de les grans urbs.

Plega, doncs, damisel·la ciutadana, creu-me, plega i somnia!

V. C.

CATALÀ, Víctor, “Prec” a Drames Rurals, MOLC, 83, Barcelona, 1982.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:09

Pòrtic (a Caires vius)

Pòrtic (a Caires vius)

Llegidor:

Aquest nou llibre que t’entrego no és pas, en rigor, un llibre nou, sinó l’emulsió d’un llibre vel amb qualques elements d’altres llibres a fer.

Contra el gust general, que es decanta per la varietat, quan d’un aplec de treballs solts se tracta, jo prefereixo que cada llibre –aplec o no– dongui una nota única i distintiva, marqui un punt determinat en la mentalitat o el gust de son autor. La diversitat cromàtica, la complexitat harmònica, prou que es trobarà, si n’és cas, després, a fi de comptes, al revisar l’obra total. Mes jo, que així penso, per raons d’especial mirament procedeixo de manera diversa en aquest volum. I és perquè lo que fa més mota d’ell, els contes rurals, surten endarrerits de més d’un quinquenni, i en aquest quinquenni n’hem abusat tant entres uns i altres, i tan per demés estretament ilimitadament d’un sol aspecte de la vida pagesa, que hem acabat per fadigar-hi el públic i fins per determinar, entre elements cultíssims del gust general, la naixença d’orientacions contràries, el principi d’una acció coercitiva d’aquest abús.

Davant per davant del ruralisme –tan infantet, tan incomplet encara!– s’adreça ja com una enemistança, com una amenaça formal, el nonat civilisme, el ciutadanisme... el portaveu de l’esperit poderós i multiforme de l’urbs.

Beneït sia l’adveniment d’aquest nou Messies que, si no enganya la conjunció dels astres, que, si no s’erren els profetes, s’està infantant! Esperem-lo amb goig, saludem-lo ambhosannes!, aquest adveniment que ha d’excelsificar les nostres lletres pluralitzant els matisos de sa gamma, avui encara pobra, monocroma; desitgem-lo, apressem-lo tots, aquest adveniment, encara que ell impliqui la mort d’altres idolatries; per per a totes ha d’arribar son hora un dia o altre, i lo que no sap morir serenament a son hora és que no ha sabut viure, que no ha viscut mai; car està, precisament, en el secret de poder morir la millor demostració de vida.

Mes jo crec que, quan arribi l’anunciat, no matarà pas res; i ho crec, en primer lloc, perquè no es pot matar lo que no existeix bé encara, lo que no ha assolit l’estat de plena i cabal existència, i, segonament, perquè,anc que així no fos, poden molt bé conviure amb una mare dos fills llegítims –i més que sien–, malgrat tinguin diversíssim tirat, perquè ambdós per igual, si per igual han rebut els elements de vida, proven la potència de llur mare i conjuntament amb el temps poden treballar per son exalçament i glorificació.

Per això tinc per una mica prematura i tal volta poc fonamentada la naixent campanya contra el ruralisme. Ja sé que mou sos apòstols un sentiment d’enlairada finalitat, un anhelnobilíssim de superiorització per un pròxim avenir esplendorós, i això sol dóna a llurs prèdiques un ressò greu de cosa sagrada que les fa dignes d’ésser oïdes i meditades; mes, bo i reconeixent l’altesa d’aqueix sentiment, potser nofóra ociós senyalar lo que eixes prèdiques podrien resultar desviadores de futures iniciatives.

Ara com ara, per la vida col·lectiva de Catalunya, en tots sos aspectes, ha arribat una hora crítica: l’hora de la suma; l’hora de fer el bloc, la munió, la massa imposadora, destinada a entrar en un ample camp d’acció i en ell lluitar i vèncer superbament; a formar aqueixa massa, aqueix conglomerat, aqueixabalumba numèrica, hem d’acudir-hi tots lliberalment, petits i grossos, destres i manxolets, mes procurant netejar-nos abans tot lo possible de prejudicis minvadors d’energies i armar-nos ben armats de propi esforç i pròpia substància, a fi que el nostre concurs particular, per modest que sia, porti tot el cabal sencer a l’esforç i a la substància comunals; i sols per a demà que aquesta hagi actuat i s’hagi imposat, per a demà que hagi assolit la fi de sa acció, el triomf, vindrà una altra hora crítica, l’hora de la resta, de la tria, de la garbelladura; d’aqueixa cruenta operació seleccionadora que, per raons de sa mateixa naturalesa, no es pot fer mai a priori, car no es pot judicar lo que no es coneix i no es pot conèixer lo que no ha sigut demostrat.

No hi ha millor ni pitjor en lo contingent, sinó en lo acomplert; i ¿què sabem nosaltres de les sorpreses, de les meravelles que ens reserva el temps?Sia’ns lícit tallar la branca corcada, enterrar el gastament, menyspreuar l’esforç fallit, suprimir el detall evidentment inútil o noïble a la sanitat i bellesa del conjunt –és a dir, fallar sobre lo realitzat–, mes guardant-nos d’interdir el pas amanifestacions futures o de confondre lo essencial amb lo accesssori, la causa amb l’efecte, renegant de la poesia pel poetastre, del matrimoni per la dona xorca.

Parlant en termes generals –i sempre cenyint-nos, naturalment, al cèrcol de nostres aficions– tenim per millor obrar que teoritzar,anc que l’acció resulti defectuosa i la teoria sembli perfecta, perquè teoritzar en desmesia és entravar amb paranys i obstacles arbitraris la liure empenta de l’acció. Els dogmes infal·libes no són per a l’art; pot seguir una institució de principis a una manifestació sencera, però mai precedir-la. La dignitat de l’art i del sentiment íntim que l’engendra naix de la llibertat de sa manifestació, i sa fortalesa, de sa dignitat. Art, sentiment esclaus, són art, sentiment febles, xorcs , impotents. L’esperit lligat per apriorismes i per convencions fictícies –és dir, no reclamades per necessitats de sa naturalesa–, si arriba a fer quelcom de bo, no farà mai tot lo bo que hauria pogut arribar a fer sens aquelles traves. Dogma, escola, codi, conjunt de reglespreestablertes dins una esfera de creació, vol dir limitació, que equival a minva, la minva a decadència i la decadència a traspàs, mort. Així, una munió quedongui gran contingent de resignats acatadors d’escoles donarà molt pocs veritables formadors d’escola, i col·lectivitat mancada o pobra d’element actiu, fecundant, conegut per poder creador, no tindrà mai gran vàlua i son radi d’acció serà quasibé nul. La força vital estriba, doncs, en l’impuls antiescolàstic, antilimitador; en l’esclat centrífug que romp les lligadures externes, en la picada ardida del poll contra la closca que l’empresona.

El geni –poder creador per excel·lència i principi revolucionari per excel·lència també– mai pertany als dòcils caps de ramada, sinó als pastors que s’imposen a ella. És sempre iconoclasta i ultradogmàtic; trenca tots els motlles, capgira totes les teories i imposa noves lleis, potser tan il·lògiques i pernicioses com les que vulnera, però noves a la fi, és dir,desestancadores, contràries a la immobilitat, signe de mort.

Aquesta afirmació sembla que ens hauria de privar tota temença, mes no és així. Cert que l’esperit essencialment insurrecte, quan arriba a sa plenitud, se riu de tota lligadura i obra impulsat tan sols per una força superior que radica en ell mateix. Però la potència d’irradiació, la projecció espiritual del jo cap a fora, no és la mateixa en tots els individus ni segueix idèntic procés dedesenrotllament . Enmig dels enters, dels segurs, dels prescients que, com guiats per la força divinal, troben ja en els primers passos llur veritable via, hi ha els febles i els de vocació retardatària que, bo i duent lagalladura vital, han de menester d’un llarg covament per a arribar a terme. I és per aquests –que formen la gran, la immensa majoria en les milícies artístiques– pels que s’ha de témer; que ells són els que, durant el període d’indecisióconcepcional , mentre s’esperen o se cerquen a si mateixos, per escoltar papers de guiadors no sempre prou vidents dels camins que han de seguir... els altres, poden agafar orientacions equivocades, que, torcent llur inclinació ingènita, inutilitzin a bestreta tots llurs esforços i deixin convertit en nial l’ou que tancava el germen distintiu de lapersonalitat: per aquests és que voldríem neutralitat absoluta, un redós que els emparés, lliurant-los d’influències foranes –quasibé sempre pernicioses–, representades per consellers i mestres oficiosos que, preposant sovint l’oferiment a la demanda i aprofitant l’estat tèrbol de la inconsciència, mateix que la gossa de la faula d’Isop, se’ls fiquen a casa, en el sagrat de llurs idees i sentiments, allà fan niu, i un cop n’estan ben empadronits, entre ells i llur cria –les seves ensenyances– n’avien a fora l’amor veritable.

Els únics mestres llegítims –i, per tant, útils– serien aquells que, en l’atzar de les nostres relacions espirituals, se’ns revelessin com carn de la nostra carn i sang de la nostra sang, com a germans majors, lligats a nosaltres per afinitats essencials que ens els donessin com un model, engrandit i posat en net, del nostre propi jo, i als que sols haguéssim de demanar el socors del’aclaració definitiva, el cop de mà final, l’experiència adquirida durant el temps que ens precediren en l’esforç. Mes fora d’aquests, prou; car al pensament que desitja llançar-se a la vidafeconda de l’expressió, en lloc d’ensenyar-li a recitar de cor lo que nosaltres judiquéssim l’oració més selecta, millor faríem aconsellant-li que digués lliurement lo que sentís. ¿Què hi fa que sa veu fos al principi confosa i vacil·lant, sa paraula incorrecta i descolorida? El sol fet d’emetre-la li ensenyaria d’enfortir-la i modular-la més que tots els preceptes; la consciència de dir quelcom li faria sentir laresponsabilitat de lo que digués, i aquesta responsabilitat, l’anhel de dir lo que degués dir, lo millor que pogués dir, mentres que, parlant per altres, per belles coses que dir puga, mai dirà res seu, i per lo tant, res nou, o sia res important i digne de ser oït. Li hauríem de fer comprendre que tot allò que per sa virtut íntima pot excelsificar la condició humana és essencialment bell i pur, que lo purament bell és naturalment bo, lo bo de natural perfectament llegítim, i lo llegítim forçosament respectable; que tot aquell que no vulga enllotar-se en baixes corrupcions i beure en fonts emmetzinades, destruint lo que de divinal porta en si, no té més remei que acudir en aquestes deus pures, en aqueixes deusinestroncables de sanitat i joventut moral; que, en aqueixes deus, hi menen infinitat de camins més o menys penosos, i que si vol anar resoltament a trobar-les és ben lliure de triar-se, entre tots aquests camins, el que més li plagui o més s’adigui amb sa idiosincràcia, rient-se de tot prejudici noïble i també... de tot judici posterior, sempre que puga fer els efectes de l’altre.

I, ara que ve a tomb, sia’ns permès predicar-la també un poc, la guerra santa contra aqueix segon enemic perillosíssim, anc que sia obrir un nou parèntesi dins del parèntesi i enfarfegar el discurs en desmesia.

La fortalesa perforadora del parer aliè és extraordinària i es necessita d’una serenitat de visió, d’un sentiment de convicció i d’un instint de defensa més extraordinaris encara per a resistir-li. L’artista, el cercador-obrador de bellesa, precisament per l’altíssim sentit que dóna a les coses, per sa eterna tirada cap a les perfeccions de l’ideal, sent més que ningú els falliments de la seva obra, amida amb més equitat que els altres la immensa distància que va de la petitesa realitzada a la grandesa cobejada, ianc que ell sol la té, la intuïció de la l’obra seva, com ha dit genialment un il·lustre poeta català, desconfia de les pròpies forces i està propens a desanimar-se quan, a més dels obstacles naturals amb què ha de lluitar per a salvar aquesta distància, li posen al pas, amb millor o pitjor intent, nous obstacles postissos quel’entrebanquin i, amb l’excusa d’aclarir-li el camí, li fulminen el llamp de l’anatema que l’encengui; car ell, en les hores de dubte i tempestat interna, no ho mira pas, si el llamp ve de veritables Júpiters, únics, en tot cas, que tindrien dret a fulminar-lo, o si els que l’aturen perquè no es desencamini ho fan amb el coneixement dels ben encaminats; ell no hi veu més que la concordança dedesconfiances pròpies i alienes que cau sobre son obra, i la vàlua negativa d’aquesta que tals desconfiances acusen.

Mes, en bona fe que deuria mirar-hi força altres coses, el pobre artista, el pobre lluitador, per a no esporuguir-se en desmesia, ja que la major part de les voltes la vàlua negativa no radica en son obra, sinó en sos definidors.

Bo és escoltar atentament i fer cabal de les opinions quan aquestes són respectables, més per a ésser respectable una opinió cal que tinga molts requisits, i el primer de tots, el d’estar ben fonamentada. Entre altres bons fonaments d’una opinió, assenyalaríem nosaltres com a principals la bona fe, laimparcialitat , el clar criteri, l’examen i la competència; i la que no tingués aquests elements o bona part d’ells, la titllaríem de seguida per tarada de pecat original, de vici d’arrel que impedeix acceptar-la sense reserves. Mes, ¿quantes vegades els trobem en les opinions a l’ús d’aquests elements? No hem de vacil·lar per a assegurar que poques. En efecte: qui parla en to més alt, per lo comú, és la passió, la lleugeresa i la ignorància; com a impulsiva una, com a cegues perdudes les altres, no coneixen vacil·lació ni remordiment, ragen a raig fet, sense passar pels coladors del dubte i de l’escrúpol, ianeguen tranquil·lament amb llurs impureses tot lo que atrapen sota.

I, si això passa sempre, passa molt més encara i amb major intensitat allà on l’ambient està enrarit, i els horitzons hi són limitats. A Catalunya, per exemple.

Aquesta terra, que en l’antigor tingué la importància gloriosa d’una gran civilització, per vicissituds de la història es veié reduïda a destins inferior a sa capacitat, tingué d’enquibir tota sa grandesa de nació feta i dreta en les estretors de regió sense mires pròpies, de poble sobirà se trobà convertida en llenca de poble malament enganxada per un groller sargit a altres pobles, i en aquest estat precari, tombada sobre si mateixa, en forçada immobilitat, restà per dotzenes i dotzenes d’anyades. Segrestat son pensament, estroncada sa acció, ofegada en sang sa veu, privada de verificar les més altes funcions de vida i condemnada a una existència purament vegetativa, anà perdent de mica en mica ses facultats, sa energia, ses iniciatives, sa fesomia veritable, i deixant de figurar en el concert dels pobles i de pesar en elsesdeveniments mundials, de vençuda que havia sigut parà en amortallada. Mes sortosament no estava pas morta, encara duia en son si el llevat de totes les potències: només calia que aquest llevat fermentés al calor de qualque casualitat, i, així que la casualitat sorgí, el llevat fermentà i la morta viva va ressuscitar. Aleshores s’adonà que estava nua: en el llarg temps de letàrgic captiveri s’havia consumit sa esplèndida túnica de regina, i els trossos havien caigut a terra. Per presentar-se altra voltadecorosament davant del món enter no tenia més remei que fer-se nous vestits. Però sabut és que, si la funció crea l’òrgan, el desús l’atrofia; que en la fosca es perd la visió més potent, en l’ociositat la manya més provada; i Catalunya –per la qual l’avui s’havia fet un ahir de centúries, l’acció, tradició remota–, al despertar, no es trobà en condicions a l’altura de sa tradició, i, com les perfeccions no s’improvisen, en lloc d’abillar-se definitivament, no pogué fer-ho més que d’una manera transitòria, deixant per a més tard refer les vestidures amb major cura i guarnir-les segons bon gust ielegantesa. A aquesta tasca reconstituient està entregada encara, i ja ha fet bona feina, ja relluen ací i allà sobre l’estofa els brins d’or del brodat, els pans de seda, les trepadures sumptuàries, però manca molt a fer encara: que encara es veuen filagarses, trossos mal embastats... Un d’aquests trossos provisionals dins lo que encara resta de provisional en aquesta esplendorosa renaixença catalana és lo que en diem públic: la munió d’espectadora-judicadora de cosa de bellesa; munió que entre nosaltres resulta avui un curiós anacronisme.

Al revés de lo que passa amb les races neulides, que necessiten nodrir-se molt abans de produir, aquí la innata fortalesa es manifestà de seguida en la necessitat de produir abans que de consumir. Tant és així, que de cop i volta ens trobàrem més aptes per a fer obra pròpia que per a capir l’aliena; tant més quan, per a lo primer, abasten sovint els elements primordials que cada u porta en si,mentres que per a lo segon cal una preparació lenta i treballosa que ni es pot fingir quan no es té ni es pot comprar a tall de mercaderia; i per adquirir aquesta preparació ens ha mancat, fins avui, ocasió i temps, ocupats com estàvem en els problemes d’interès material immediat que es plantegen en tota instal·lació social amb vistes serioses a l’avenir.

Com flors primerenques que brollen ardidament de la terra quan encara és lluny la primavera, brollaren aquí artistes i poetes –flors d’ideal– quan la mentalitat col·lectiva jeia encara sota una capa de gel, deixa del llarg hivern d’inacció que per ella havia passat. Mes això no podia durar gaire; que, per a viure, a les flors els cal l’escalfor del sol; al productor, consumidor; a l’artista, un públic. I, obeint a aquesta imperiosa necessitat, sorgí un públic a la bona de Déu, com havien sorgit tantes altres coses. Creure que, d’aquesta generació espontània, havia d’eixir-ne de cop i volta el públic model, l’instrument d’opinió perfet, hauria sigut bogeria; mes era quelcom que en feia les funcions, i amb això n’hi havia prou de moment.

En efecte: reclutat entre la barrija-barreja d’estaments diversos, però que tots estaven enfeinats en feines pròpies i tenien ben lluny de l’art llur camp de coneixements, no oferien de fons i lligam comú més que la pobresa de cultura atàvica, l’absència de pena per aquesta incultura, que la mateixa incultura dóna, la curtesa de mires, resultat de l’estretor d’horitzons que veien del pla terrer en què es trobaven, les fallides naturals del gust, endropit per la manca d’exercici, l’abundor immoderada d’escrúpols del qui no sap ben bé de què n’ha de tenir ni de què no, l’altesa del juí que s’atribueix l’ignorant que ignora encara que ho sia, l’entercament d’opinió del que no està avesat a sospesar-ne gaires, i, per últim, la petulància còmica de l’adolescent que es creu home fet perquè el deixen ficar en la conversa. En altres termes: a Catalunya, que no en va havia estat durant mot temps convertida en provincias, li sortí el públic de primera fornada pretensioset, restret, encongit i esparveradís, sense discerniment; un publiquet de gent de fora tout à fait, un veritable publiquet provincià. I a aquest públic modest i casolà, a aquesta bella allau de sobrevinguts, tingué d’encomanar-li el ministeri de la crítica, deixant que l’exercís modesta icasolanament, amb la bona fe dels cridats, ja que no podia fer-ho amb l’encert dels escollits, mentre esperava que d’ell mateix anés evolucionant cap a l’aristocratització, orient perpetu de tota entitat potent i valiosa . I així hem arribat als moments naturals, en què l’evolució va verificant-se, però amb tal lentitud, que no estaria per demés que els que saben i poden hi donessin unaempenteta. Perquè, cal confessar-ho: aqueix públic nostre deixa un poquet a desitjar pels temps en què estem; no és encara la col·lectivitat seriosament adestrada per a judicar, la col·lectivitat de criteri ample i obert a tots els corrents sanitosos, el públic de bon gust i correcte civilisme que correspon a la nova Catalunya que apunta en la història dels grans pobles; encara hi munta més en ell la matèria que l’esperit, encara li resten massa innocents a degollar, com, per exemple, bons comerciants que, bo i dient Qui vedis al  Quo vadis?, es permeten dictaminar resoludament sobre una obra d’art; dentistes més pràctics en les mecàniques del seu ofici que en psicologies que creuen a ulls clucs que no es pot escriure sinó lo que s’ha passat, i que per lo que s’ha passat, segons llur bell criteri... odontològic, expedeixen als autors patent de bona o mala conducta; sacerdots virtuosos que voldrien convertir cada artista en predicador laic, cada cervell en sucursal del seu, i cada faula d’art en infantívola moraleja para jóvenes descarriados, soi disant entusiastes dels místics que condemnen amb agror les honestes franqueses del concepte i els afogaraments d’expressió que els místics ensenyaren; apologistes de cançons populars que s’escruixeixen del plasticisme d’un estil que acusa aquelles fonts d’origen; mares devotes que adormen els infants amb les oracions quotidianes, que posen en mans de les seves filles adolescents la Història Sagrada, i que en canvi amaguen de l’hereu de vint anys la novel·la que podria parlar de certes coses –unes certes coses especials que sols elles descobreixen–; critiquets de primera volada que emparenten amb Zola –potser l’única coneixença del veïnat!– al primer innocent que els cau a tret; dames recatadíssimes que hauran tingut sis fills i que encara pregunten si és lícit mirar una acadèmia; damisel·letes curiosament càndies que es cartegen d’amagat dels papàs amb altres tants promesos, però que no anirien a veure una comèdia en què hi hagués escenes d’amor sense demanar-ne abans permís al director espiritual... en fi, una munió de sent de sa casa i son ofici plena decontrasentits, d’innocents nicieses, de cursileries i, lo que és pitjor, d’hipocresia.

Tots aquests bons senyors i senyores del galliner judiquen, dictaminen i aconsellen com si en sa vida no haguessin tingut res més a fer; tots volen que l’artista pensi això, digui allò, faci lo de més enllà; tots tenen sos plansd’altíssima envergadura entre cella i cella, i al que fos ben creient i, sobretot, ben agraït a la importància de l’obsequi, li farien la mercè de deixar-li posar aquests plans en obra. I un hom pensa, al fer-se’n compte, que si l’artista, l’escriptor, tinguessin una mica de malícia,fóra del cas que els diguessin, fent-los la gran reverència: "Perfectament , dames i cavallers de tot mon respecte! Jo estic disposat a fer tot lo que vostès em manin, seguint un rigorós torn alfabètic, sempre que vostès obtinguin de Déu una petita concessió, unsuplementet de vida que em permeti acabar la tasca de parlar per tots vostès, de fer totes ses obres respectives... i que al capdavall em diguin qui és el que ha parlat per mi, el que l’ha feta, la meva obra, car, si vostès no ho prenen a mal, jo també tindria quelcom a dir, quelcom a fer per mon compte..."

Mes la llàstima és que els artistes no la solen tenir, aquesta malícia, que no ho són tant com semblen, de mofetes, i s’escolten el públic massa seriosament, sense prendre la precaució tan sols de fer-se’l presentar abans en deguda forma. Prenguem-la, doncs, per ells, aquesta precaució.

Anys enrera es digué que a l’Illa de Cuba hi havia aparegut una gran emissió de bitllets de Banc de poca vàlua, que tothom sabia que eren falsificats, mes que, a manca delsllegítims i per lo que facilitaven les transaccions, foren acceptats pel comerç amb sols posar-hi al dors aquesta inscripció: Falso, pero circula. Posem-l’hi ja d’una vegada, nosaltres també la mateixa llegenda aclaratòria, en aqueixos escamots de públics endarrerits, tant per a estimular-los a legalitzar-se amb més rapidesa com per evitar que ningú els prengui per lo que no són i els faci més concessions de les degudes. Perquè aquella coneguda teoria del poeta castellà, pel qui el vulgo es necio y pues lo paga, es justo hablarle en necio para darle gusto, ens sembla d’un fons de roïnesa tan gran, que no voldríem que cap ànima honrada la posés en pràctica. Per haver-l’hi posada massa ha eixit ja tal volta del cèrcol en què fou engendrada, tarant la mentalitat de la nació entera i duent-la a la decadència en què es troba a l’hora present.

No: el veritable artista, el veritable poeta, aquell a qui ha sigut assenyalat un lloc preeminent entre les multituds innominades, no ha d’abandonar-lo mai, aquest lloc de perill i d’honor, no ha de claudicar mai, no ha de cedir a cap pressió innoble –aplaudiment, diner o amenaces– fins a rebaixar l’altesa de sa dignitat, afalagant la niciesa o el mal instint d’aqueixes multituds que per la manca de conreu li són notòriament inferiors. Lluny d’això, i per damunt de vanes alabances i de vanes censures, ell ha de fer serenament sa via, ell ha de realitzar serenament son obra, de la que ell sol no té la plena intuïció, escampant així la benèfica llavor d’un alt estímul sobre els terrers encara ferms, fins a fer comprendre amb tota claredat al bon comerciant que res costa callar quan no es té res a dir, que val més riure que fer riure i que no és pas tot u un llibre d’art o un llibre de caixa; aldenstistet sense psicologisme que hi ha uns certs filtres màgics dits intuïció i estudi que ensenyen com per art de bruixeria als artistes lo que mai han vist ni sentit per ells mateixos i que fins els dentistes estarien ben frescos si no sabien curar a la parròquia d’altres mals de queixal que els que ells haguessin sofert en la pròpia boca; als virtuosos sacerdots, que és cosa molt lloable l’anhel deproselitisme, mes que cal eixir qualque volta dels castells roquers de la intransigència per a veure món i reconèixer que hi ha moltes necessitats a satisfer, que Déu –que de tot ne sap un poc més que nosaltres– ha criat diversitat d’apteses perquè satisfessin aqueixes necessitats, i que és pecat de supèrbia i d’heretgia voler esmenar-li la plana; als soi disant adoradors dels místics, el perill dels zels intempestius, que volent traure obstinadament de la panera les cireres petites, s’exposen que aquestes facin caure les grosses, car és sabut que les cireres s’enganxen les unes amb les altres; al cançonaire distret, que hauria de repetir da capo el repertori, perquè hi ha admiracions que no poden ésser únicament d’oïdo; a la mamà deliciosament devota, que fins les oracions quotidianes –models, per cert, de franc parlar– poden inspirar als infants preguntes indiscretes, i que per això no ha pas de deixar d’ensenyar-les-hi i que les les certes coses de què parla la Història Sagrada no han desvetllat les naturals curiositats de l’adolescència, pot estar ben tranquil·la, puix ja no les desvetllaran tampoc en sos fills les novel·les més novel·lesques que els caiguin en mans; alscritiquets novells, que per anys hi hagué en terres d’Espanya molt honorables senyors que, sense parti-pris mercantils ni fullaraques de vanitat, oferiren al món la flor del més just i estètic realisme, i que és més propi i decorós suposar que els escriptors indígenes trauen a la regalia llegítima que no pas a paternitats bordes; alsfruïdors dels clàssics, que, abans de titllar de presumptes atrevits la gent jove, cal fer memòria del sancta sanctorum de les biblioteques, que tot literat culte té el deure de freqüentar, on se topa a cada punt, bo i sense fer tria, amb amors circumstanciades de Perots i Japotes, amb gran abundor de Col·loquis de viudes, donzelles i casades, i amb Celestines de tots calibres; a les dames recatades, que és ridícul ésser més papistes que el Papa, que els museus vaticans, que els temples catòlics de tot el món n’estan plens, d’acadèmies sagrades i profanes, i que acadèmies són, en llur representació material, els Crists, els angelets, els sants Sebastians, sants Jeronis i santes Genoveves, les figures del Juí final de la Sixtina, el Tors de Fïdies, la personificació del Nil, etc., etc.; a la damisel·la escrupolosa, que entre les lletres dels promesos i les escenes d’amor de la comèdia no hi ha gaire més diferències que la millor i la pitjor literatura i la més o menys estètica, més o menys sensual emoció que desperten... I a tots al plegat, que és una vergonya ésser ineducat tenintpossibilitat per a deixar d’ésser-ho, mantenir-se en estat d’inferioritat manifesta podent fàcilment remuntar-se, puix el saber no ocupa lloc ni el bon gust paga contribució, i en canvi redituen delectacions que amb tot l’or no es podrien comprar; que no han de tenir por de veure tota mena de coses, sinó de no saber-les veure, de conèixer les temptacions, sinó de no saber sobreposar-s’hi; que el que és flac de consuetud, el vent de l’aspi l’encadarna, i el que és fort pot afrontar impunement els corrents de les altures; que la franquesa sencera i respectuosa no vol dir llicència, sinó sanitat de cor i d’enteniment; que la nuesa no és mai immoral per si, sinó pel gest que se li dóna, i que el que en tot veu perills i malícia és que és covard de mena –i sap que no podia defensar-se del més lleu atac– i a més roïnament, morbosament maliciós; car és cosa provada que pel ver innocent tot se resol en innocència, i sols pel vil, pel corromput... i tot lo més pel ximple, és vilesa i corrupció la cosa més senzilla.

I ara, cloent les generalitats i tornant, per acabar, al plet naixent del ruralisme i ciutadanisme literari, si a mi m’hagués sigut donada una d’aquestes veus autoritzades, fetes per ésser oïdes i escoltades, diria que potser no és prou just que s’atribueixen al primer, causa, font, principi, les sobres i falles, les desviacions o encerts, els defectes o virtuts propis de les facultats, del gust o del punt de vista especials que sos conreadors, i, per lo tant, que no se li fessin pagar plats que, si en realitat s’han romput, no ha sigut per sa culpa, i pecats que, si s’han comès, han comès altres.

Podrà ésser, si es vol, defectuós, primitiu, parcial, tot o quasi tot lo que s’ha fet modernament d’aire rural en la literatura catalana, que això res implica contra el ruralisme, sinó tot lo contrari. L’acte no és la potència; lo realitzat no és lo realitzable, el sentiment d’una cosa qualsevol no s’estanca pas en un, en dos, en vint individus; nocristal·litza pas en determinat nombre de criteris ni de fórmules. Tota afirmació engendra cent contradiccions, tota contradicció mil afirmacions; els que fins ara han dit lo poc poden encara dir lo molt; lo que abastin a dir els presents, poden dir-ho els esdevenidors; les veritats que no s’hagin revelat a un esperit poden revelar-se a un altre;l’aubada borrosa i indecisa que apunta per tornar-se esplendent migdiada; la concreció, si no definitiva, almenys superior, que fins avui no s’ha efectuat, dels elements o de l’ànima rural catalana en un seguit d’obres o en una obra-tipus , pot efectuar-se al millor dia, del nostre vivent o del poble dels nostres seguidors. Això és lo possible, això és lo probable, i això és lo que serà, si Déu ho vol; car lo contrarifóra un contrasentit , i en totes les ocurrències naturals és la lògica lo que impera, aquesta lògica que ens diu que lo que té força acabar per demostrar-la una hora o altra, que lo que té veu crida i un jorn diu clarament lo que fa a son cas.

Totes les coses s’han de començar per son començament, i el començament del ruralisme ha sigut, com era natural que sigués, la reproducció de lo més senzill, de lo que oferia més gros relleu i costava menys de veure i capir de lluny: la crosta externa. Mes no s’ha pas d’encallar ací, després pot venir lo delicat i lo més dificultós: penetrar fins a l’entranya, fins a l’ànima. Perquè digueu-me: ¿què se n’ha dit, fins ara, què se’n sap encara de la vostra vera ànima rural, d’aqueixa ànimameravellosament misteriosa i naturalment preexistent a l’ànima ciutadana, mes no inferior a aquesta –anc que tal volta tampoc superior–, sinó senzillament, essencialment diferent i per igual interessant? ¿Què en sospitem, encara, de certs aspectes portentosos d’aqueixa ànima? ¿Què de l’harmonia íntima, de la solidaritat fraternal dintre la natura de l’home, la planta i la bèstia, aqueixa santa iimposadora conjunció quasibé igualitària i enterament desconeguda en la ciutat? ¿Què d’aqueixes consciències individuals, que, en una formació que nosaltres –cients de per riure!– qualifiquem d’embrionària, sembla encloure, perfectament organitzats però amb una organització que escapa al nostre cop d’ull crític, de visió limitada a una petita esfera psicològica, tots els elements integradors del cosmos? ¿Què del perfet i dreturer sentit de lo absolut i lo relatiu, del mecanisme ètic de la vida, que tenen aqueixes consciències d’illetrats? ¿Què dels ressons i tornaveus que hi aixeca la natura, què de les sublimitatsinexpressades, dels goigs que els són produïts per la sobrevida erma d’artifici, que glateix entorn d’elles, en les coses eternalment invariables? ¿Què en sabem, encara, d’aquestes coses? Res, res,positivament ! Si mai, sorpresos per una confusió inesperada, hem dibuixat en nostre pensament una interrogant, no hem tingut el valor o la paciència suficient per a fer-la seguir de l’auscultació directa, de la convivència, de la llargahivernació comuna que hauria pogut donar-li contesta prudent. Hem preferit posar-hi punts suspensiu i –confessem-ho modestament– en lloc de cremar-nos les celles estudiant, divertint-nos, veure el camp, sos éssers i ses coses com un espectacle vanament curiós, i arreplegar-ne lo pintoresc, la ganyota, la convenció; lo que es posava bonament el nostre abast.

I en aquestes condicions, sense haver oït, volem fallar?, sense haver comprès, volem judicar?, sense haver produït, volem suprimir? Oh, no, per Déu! Ho repeteixo: riguem-nos, si volem, de tot lo risible; retallem, si cal, lo imperfet; posem en interdicte aqueix ruralisme de patró que, amb esperit forà, amb esperit no assimilat, no...ruralòfil –i, per tant, incompetent i més o menys falsejador, per desconeixença ., s’haja pogut posar en circulació fins ara en les lletres catalanes; mes no toquem a lo intangible, no fulminem el llamp sobre l’ànima camperola, no privem que lo que nosaltres no hem sabut veure, que lo que nosaltres no hem sabut estudiar, que lo que nosaltres no hem sabut entendre i revelar, ho vegin, ho estudiïn, ho entenguin i ho revelin altres; i que vinga, almenys, a nosaltres, per gustar-la, la mel de les delectacions i de les ensenyances que no hem sabutproporcionar als altres.

La cristal·lització futura de la modern civilització catalana, si ha d’ésser perfecta, o tan sols superior i influïdora, ha de tancar la major suma –si no la totalitat– d’elements vitals possibles, d’aspectes resumidors de la vida, d’aqueixa vida, si bé una en essència, múltiple en ses manifestacions; i, si així no és, son actual ressorgiment no haurà sigut més que una foguerada, que un foc d’encenalls en el temps i en la història. I, amb això, no ha pas de conformar-s’hi el nostre orgull patri; no s’hi conformarà pas, segurament. Vulguem-ho creure, almenys; i, entretant, posar-hi el coll tots perquè així sia.

CATALÀ, Víctor. "Pòrtic" a Caires vius. Barcelona. Edicions 62. MOLC 83. 1982. 177-191.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:05

Solitud, cap. IX

Solitud, cap. IX

Cap. IX

I quan, a la fi, vingueren també les cassoles cap a les taules llargues i per a tohom va haver-hi menjar abundós, aquell despit, aquella rabior, encara glatents, com si empolsessin de pebre bo les viandes, portaren amb elles caliu als païdors, i les sangs s’enroentiren ràpidament en les venes, i ràpidament s’ompliren els cervells de fumeroles vermelles.

Les estretes anelles humanes eren trencades i ressoldades a cada punt pels anants i vinents que, uns per haver dinat a corre-cuita, se n’anaven, i els altres que, per no haver trobat lloc encara, esperaven tanda per a entaular-se; mes l’acollament general no es desfeia, i el dinar s’allargava sense mesura. La fressa dels mastecs, els xerrics dels que bevien a galet, els redrings dels plats i la vidreria, trencats per les converses i els esclats de rialles, omplien les peces, i els aires s’emprestaven amb tuf de carn esnitjada, d’alenades impures, de vi begut, de menges engolides i de nuvolades fetoroses de tabac cremat. Abans de l’hora d’haver començat, l’àpat havia pres els aires desordenats d’una saturnal. Els ulls dels homenots guspirejaven, els llavis greixosos s’esqueixaven d’orella a orella amb rialles estúpides, els dits, trèmuls, s’allargaven per palpar la primera carn que els queia a tret, i les paraules i els conceptes inoïbles rebotaven en les orelles mateix que predregada sobre les teulades.

Les dones, soltes o acoblades per coneixences, però que no tenien cap home que els fes costat, anaren desfilant escorregudes, les seguiren les porques famílies que hi havia, atiades pel pare, germà o marit, que grunyia malmirrós, i finalment, els capellans, traient amb precaució els rostres congestionats a la porta de la cambra i esparverant-se de l’enrenou de la sala, es retiraren més que de pressa, lliscant a la quieta per l’escaleta que donava a la capella.

Aleshores fou quan el pastor, que estona feia que rondejava ullejant-ho tot, deturà la Mila vora la porta i li digué amb sobtada autoritat:

―Entre pas ací dintre, ermitana; ara com ara és un catau de bestis… ¿Recordeu qè vos deia l’altre dia?… Pensin pas més que en gatejar i de seguida perdin la seva… D’ací a un poc los haurem de gitar avai a cops d’escombra.

La Mila, sense protestar, se n’entornà a la cuina, on altra gent forana tampoc parava de dragar, i en la sala i cambra gran seguí la saturnal grollera, sota la vigilància del pastor, que, esquerp i cellajunt, guaitava amb menyspreu aquelles bèsties dites superiors, retòrcer-se i bagolar, ubriagues d’alegria, de substàncies mal païdes, dels contactes i també  d’un poc de vi: de tot lo que no s’ubriaguen les altres bèsties dites inferiors.

A plena claror, aquelles turbulències expansives tenien tota una altra serenor. Les rialles sonaven harmòniques i es responien les unes a les altres com cants d’aucells, el to roig de les cares lligava amb el blau pir del cel, els membres, amb lassitud mandrosa, trobaven positures gràcils d’estàtua clàssica; els baumes ingrats es destriaven i fugien pels aires, i els agradosos restaven suspesos entorn de les testes com una manyaga de l’olfacte. En les mans aixecades els gots de vi resplendien amb vivors cristal·lines d’òpals i granats, les eines relluïen migpartint les fruites veroles, i els ventrells satisfets, avivant l’escalfor de les idees, inspiraven acudits escaients, picardies enginyoses de conte popular…

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:03

Costa i Llobera, Miquel

Costa i Llobera, Miquel Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:19

Poemes

Poemes

EL PI DE FORMENTOR

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.
No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l’esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l’aucell que encativam;
el crit sublim escolta de l’àguila marina,
o del voltor qui passa sent l’ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta;
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel qui l’enamora, i té el llamp i l’oratge
per glòria i per delit.

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades,
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l’altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…
oh vida! oh noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les ’niran per la ventada
com l’au dels temporals.
 

A UN CLAPER DE GEGANTS

Salut, claper de bàrbara grandesa,
        que atreus el pensament!
Salut, oh fita del vell món despresa,
qui dels segles afrontes la corrent!

Com és grat a mon cor, que el viure mida
        només amb son batut,
considerar ta colossal bastida
que el compte de centúries ha perdut!

Qui et féu? Quin és ton nom? Quina mà forta
        tes roques aixecà?
Fou dels antics gegants la raça morta
qui per memòria eterna te deixà?

Fóres d’un déu caigut la’ra feresta,
        famèlica de mort?
Guardaves la memòria d’una gesta,
o bé la tomba del guerrer més fort?

Debades mir… No venç la llum del dia
        la fosca del passat,
mes pot volar millor la fantasia
pel buit meravellós de lo ignorat.

Ja veig, entre la boira llunyedana
        dels segles primitius,
damunt la terra pel diluvi blana,
tribus salvatges i guerrers asprius.

I veig coberta de boscatge l’Illa,
        que amb sagrada remor
respon a la del mar, com una filla
de sa mare respon a la clamor.

Guaitar me sembla com la nit sagrada,
        aquí, sobre ton mur,
feia estremir la roja flamarada
que foc donava al sacrifici impur.

I mir com puja a la fatal foguera
        lligat un jovencell.
I com un jai de llarga cabellera
branda terrible son sagrat coltell…

Mes passa la visió, i altres ne vénen
        del dubte en la negror:
veig pobles qui lluitant aquí s’estenen
i sent de les passetges la remor.

I veig guerrers qui, mig desnús, combaten
        damunt ton caramull,
mentres uns altres a ton peu s’abaten
com les ones del mar contra un escull.

*       *

Vell claper, vell claper, qui tes canteres
        pogués ara llegir!
Qui interrogar podés tantes osseres
que el llaurador remou i fa florir!

Tu veus passar les races fent onades
        del temps en la corrent,
immòbil com la roca que debades
socava l’aigua del febrós torrent.

Vell eres ja quan sa paret primera
        alçava aquí el romà,
i ha mil anys que sa morta polseguera
a tos peus la ventada rossegà…

I així veuràs passar la nostra vida,
        i d’altres ne veuràs.
Caurà nostra Babel ja derruïda
i tu encara soberg t’aixecaràs.

Per això venc a veure’t algun dia,
        claper mai derruït.
Aquí, on sembla que el temps ja no fa via,
pren millor sa volada l’esperit.
 

CALA GENTIL

Sobre la cinta de blanca arena,
que besa una aigua de cèlic blau,
grans pins hi vessen a copa plena
olor de bàlsam, ombra serena,
    remor suau…
Oh dolç estatge de bellesa i pau!

Un aquí hi troba la llum més clara,
les colors vàries de to més viu;
pura delícia de tot s’hi empara,
i sol o lluna mostrant la cara,
    tot hi somriu…
Oh de mos càntics inefable niu!

Per puigs i serres s’acaramulla
frondós boscatge de verd etern,
que eixa floresta de vària fulla
la tardor trista mai la despulla
    ni el fred hivern…
Oh paradís que apar al món extern!

Si aquí s’acosta qualque mal dia
de nuvolades amb negre estol,
sols hi du tendra melancolia,
com una verge sense alegria
    que en pau es dol…
Oh bon refugi de callat consol!

Aquí, ben jove, pensí abrigar-hi
un niu d’humana felicitat;
després la tomba vaig somniar-hi
a on tindria, més solitari,
    repòs més grat…
Oh lloc per vida i mort fantasiat!

És que en la calma de tals paratges
tan dolç és viure, veure i sentir,
i vora l’aigua de purs miratges
al ritme eòlic d’aquestes platges
    tan dolç dormir!
Mes jo tal sort jamai dec posseir.

Què hi fa? D’aquesta cala opalina
prou el misteri n’hauré gustat,
mentre ara, a l’hora que el sol declina,
m’hi sent confondre dins la divina
    serenitat…
Oh dolç moment! oh glop d’eternitat!
 

A HORACI
 
Príncep afable de la docta lira,
mestre i custodi de la forma bella:
tu qui cenyires de llorer i murtra
    doble corona,

ara tolera que una mà atrevida
passi a mon poble la que amb tal fortuna
tu transportares al solar de Roma
    cítara grega.

Aspra i ferrenya sonarà en ses cordes
fines la llengua de ma pàtria dura;
mes, també noble hi sonarà: ma pàtria
    filla és de Roma.

Filla de Roma per la sang, pel geni,
clara i robusta com sa mare antiga,
guarda en ses terres per llavor de glòria
    cendra romana.

Sí: dins sa terra el cavador atònit
ossos i marbres i joiells hi troba,
armes, monedes i penons que ostenten
    l’àguila augusta.

Bella ma pàtria és ademés. Viuria
sens enyorança ta divina Musa
dins eixa terra que cenyeix la blava
    mar de Sirenes.

Illa és galana, on el sol de Grècia
brilla puríssim, i d’ardenta saba
pròdig, li dóna amb lo raïm alegre
    l’àtica oliva.

Deixa, doncs, ara, que dins ella evoqui
clàssiques formes, i l’antiga Musa,
just amb sos propis ornaments, ma pàtria
    veja somriure.

Ara que folla l’invocada Fúria,
febre als poetes inspirant, ungleja
l’arpa plorosa, i entre fang destil·la
    fonts d’amargura,

oh! com enyora mon afany les clares,
dolces fontanes del Parnàs hel·lènic!…
Mestre, amb ta bella, cisellada copa,
    deixa-m’hi beure.

Deixa que tasti la sabor antiga
que omple tes odes i dins elles dura
com un vi ranci de Falern que guarden
    àmfores belles.

Nèctar poètic amb què el cor s’anima,
febre i deliris d’embriac no dóna;
dóna la calma de l’Olimp, la sana
    força tranquil·la.

Qui de tal nèctar troba el gust, no cerca
l’or, ni les armes, ni el domini frèvol:
l’art és sa vida, que entre goigs o penes
    guarda segura.

Ah! Pugin altres a palaus que habiten
grogues les ànsies amb l’afany hidròpic,
negres ensomnis que en un llit de plomes
    posen espines.

Vagen al fòrum, on febrosa turba
crida i s’empaita disputant la presa
que la Fortuna dins la pols humana
    llança per riure.

Puga jo, a l’ombra del nadiu boscatge,
seny i bellesa agermanar, oh artista!,
seny i bellesa que amb la lira formen
    digna aliança.

Sí: que a tes obres el bon seny, Horaci,
guia la dansa de gentils estrofes,
tal com Silenus, el vell gris, guiava
    dansa de nimfes.

Elles ben àgils i formant corona
donen al ritme la lleugera planta:
riuen les Gràcies, i se sent l’efluvi
    d’alta ambrosia.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:15

Garcés, Tomàs

Garcés, Tomàs Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:18

Conversa amb Víctor Català

Conversa amb Víctor Català
L’any 1873 a l’Escala, ran de la mar empordanesa, mirall de la llum, va néixer Víctor Català. Aleshores era només Caterina Albert. La seva infantesa va lliscar en la penombra de la gran casa antiga dels seus pares. «A penes veia el mar –ens diu la il·lustre escriptora–, així que des de les nostres finestres s’albirava ben a la vora.» La minyoneta s’avesà, doncs, de seguida a tractar amb gest més íntim les tenebres de les estances closes que no pas les randes d’escuma o l’alenada tèbia dels camps. L’àvia i la mare, malaltes o delicades, alternativament, exigien silenci, repòs i llargues vetlles. És en aquestes hores nocturnes passades vora el llit del malalt, quan la son venia com una amenaça, que Víctor Català escriu les seves primeres visions novel·lesques.
 
 
–En realitat, el meu primer escrit –s’apressa a dir-nos la gran imaginadora– pertany a la meva tendra infantesa. Jo devia tenir set o vuit anys. Vàrem fer, amb els meus pares i germans, una excursió que em va colpir. Tant, que amb una quarteta vaig voler expressar les meves sensacions: els tres primers versos nasqueren amb penes i fatigues, però de cap manera no se m’acudí el vers final. La quarteta frustrada era feta en espanyol. En català no vaig escriure fins als catorze o quinze anys. D’aquesta època són alguns dels meus Drames rurals. Escrivia per distreure’m. En la meva vida de monja i de finestrons tancats, en una vila on no hi havia ni professor de piano, les estones que dedicava a la literatura eren el meu únic esplai. No m’agradava brodar. Caminava poc. Gairebé no conec cap paisatge.
 
 
EL PRIMER LLIBRE, EL PSEUDÒNIM
 
–L’any 1900 vaig publicar el primer llibre: un recull de versos, titulat El cant dels mesos. La meva àvia havia mort l’any 99, i l’estiu següent, per raó del dol, encara sortíem menys que mai de casa. Un matrimoni amic nostre, però, va venir a fer-nos companyia. Un dia, estava jo escrivint, va acostar-se’m la senyora. Em preguntà què feia. Eren els Cants dels mesos. Els hi vaig llegir, va mostrar-hi complaença. Va demanar-me’ls, no els hi vaig refusar. I al cap d’un mes de ser fora, la senyora va escriure’m: «Tinc imprès el seu llibre, no em faci llençar els diners. Digui’m quin nom d’autor vol que hi posi, si té inconvenient a donar el seu». I tal, si hi tenia inconvenient! Mai a la vida no hauria signat res amb nom de dona. Jo, aleshores, treballava en una novel·la, que no he acabat encara, el protagonista de la qual es deia Víctor Català. Vaig refugiar-me en aquest nom. Heus ací l’origen del meu pseudònim.
 
 
L’ART I LA MORAL
 
–Em proposava de no descobrir mai la meva personalitat. A Olot vaig haver de trencar la consigna, però. Vaig enviar, a un certamen que es celebrà en aquella ciutat, un monòleg. Fou premiat. Hi hagué unes discussions fantàstiques, es veu, sobre qui era l’autor del treball. Sembla que es tractava d’un monòleg atrevit. Jo no me n’adonava. Quan van saber que l’autor era una dona, l’escàndol va ser més gros. No trobaven correcte que jo contés la història d’un infanticidi. I, no obstant, és que pot tenir límits l’obra de l’artista? No crec que unes normes morals puguin frenar-la. Crec elemental advocar per la independència de l’art. Gràcies a aquesta independència he pogut ser fidel a la meva vocació, que tothom hauria volgut intervenir. No reconec altra norma que la del bon gust, ni altra immoralitat que la de la inutilitat. L’obra mal feta és, per això mateix, també, l’obra immoral.
 
El bon gust, que de molt joveneta va menar-me a fruir les pàgines saborosíssimes de La Celestina, per exemple, m’ha fet rebutjar sempre, àdhuc com a lectora, les produccions suspectes.
 
 
LA VIDA OMBRÍVOLA
 
–S’ha insistir moltes vegades a assenyalar el pessimisme com a tret dominant de la meva literatura. Ja en els meus primers llibres semblava, als ulls de molts, que jo cerqués les nafres de la vida, per furgar en elles i endanyar-les, amb una morbositat quasi anarquitzant. I, n’estic segura, mai no ha estat aquest el meu intent. El meu credo artístic és l’eclecticisme desenfrenat. Per això refuso els dogmes de les escoles literàries. Em semblen pures fórmules arbitràries, on els homes voldrien encabir la proteica realitat de la vida. I la vida vessa i escapa dels motllos. Aquest és el defecte de Zola: la insuficiència de la seva fórmula naturalista i, com a derivació de la fidelitat a aquesta fórmula, la seva actitud de poseur.
 
Jo estimo la vida tal com és: dolça i amarga, clara i ombrívola. Tota voldria abastar-la, però quina culpa tinc si són les tintes negres les que més impressionen la meva retina? He de seguir o no la meva vocació?
 
El meu segon llibre, Quatre monòlegs, inicia el cicle «ombrívol». Van dir que es tractava d’una imitació guimeraniana. És possible. Era a començaments de segle, Guimerà era l’ídol de les joventuts. Drames rurals, publicat primer en fulletó i després en volum per la revista «Joventut», fressa encara més el camí ple de fantasmes dolorosos.
 
Eren, de vegades, en efecte, fantasmes, els meus personatges. Però fantasmes vius, que jo havia creat i mogut i que a la fi havien adquirit una ànima i una voluntat independents de la meva, externes a la meva espiritualitat. Ja no podia respondre dels seus actes, ja no m’era lícit de «fer acabar» al meu gust una novel·la. Les meves criatures imaginàries eren tan vives com les que havia tret de la realitat quotidiana. La història d’«Idil·li xorc», per exemple, és verídica, i molt atenuada! La de «Parricidi» és pura fantasia. Però els personatges de totes dues narracions se m’imposaven amb vigorosa voluntat, situats en un mateix pla. Jo, en escriure, no feia sinó traduir una sola realitat transformada o forjada en el món de la meva fantasia. Voler desfigurar aquesta realitat fóra trair la meva vocació.
 
Així degueren comprendre-ho Torres i Bages i Maragall. El bisbe Torres va donar-me la raó, contra un capellà de molta cultura, però de mal geni i intolerant. Aquest capellà va fer-me dir una vegada que rectifiqués la meva manera d’escriure, que jo podia ser un bon predicador i en canvi estava en perill de ser excomunicada. Vaig contestar-li en una llarga carta (que el missatger del meu contradictor no es va atrevir a cursar, per por de ferir massa el mal geni del destinatari) dient que entre Déu i mossèn X... triava Déu, i que jo seria conseqüent amb el temperament literari que Déu m’havia donat. Vaig tenir la satisfacció que el bisbe Torres aprovés la meva resposta. A la Cambra del Bisbe de la Gleva, va veure un dia un escampall de paper escrit. Eren les cartes on es contenia aquella disputa. El missatger de mossèn X... les hi havia deixat. El bisbe va llegir-les i va dir, si fa no fa: «Digui de part meva, a aquest autor, que no es deixi tòrcer».
 
Maragall va dir-me en una altra ocasió: «No faci cas de la gent. Espolsi el cap i canti. Només l’artista té la intuïció de la seva obra».
 
 
HISTÒRIA DE «SOLITUD»
 
–Els de «Joventut» van demanar-me un altre llibre. «Què preferiu –vaig dir a Lluís Via–, contes o novel·la?» Es decantà per la novel·la. M’hi vaig comprometre, em semblava que en un parell de mesos en sortiria. Jo aleshores escrivia de pressa, no pas com ara. Però tot just arriba a l’Escala, amb ganes de posar mans a l’obra, cau malalta la meva àvia i, poques setmanes després, de l’esforç de vetllar-la, la meva mare. Enmig d’aquest tragí, a batzegades, neix Solitud.
 
Tothom havia dit que concentrava massa, que els meus Drames rurals, per exemple, eren gairebé guinyolescs. En efecte, jo no em distreia gens de l’acció dels personatges que imaginava. Anaven a la seva, i prou. Prescindia de tot l’accessori. Al marge del camí que duia al desenllaç no m’aturava a collir-hi floretes. Doncs bé, en posar-me a escriure Solitud vaig pensar a amplificar un «drama rural». Vaig exposar amb més minuciositat els temperaments de les figures i vaig fer entrar en la narració el paisatge. Quin? Tothom ha reconegut en la muntanya on es desenrotlla l’acció de Solitud la muntanya de Santa Caterina, que es dreça, pàl·lida, entre l’Escala i Torroella. S’hi acosten. No és ben bé la mateixa, vaig procurar desfigurar-la una mica, però així i tot vaig servir-me de molts dels seus elements. No obstant, només hi havia pujat una vegada: un dia, pel meu sant. Vaig enfilar-me pels mateixos aspres camins que seguiren la Mila i En Maties. Vaig respirar l’ambient que havia de plasmar-los.
 
A casa, quan podia, a tota pressa, anava escrivint la narració. Cada setmana sortien cap a Barcelona uns quants fulls de paper de barba, escrits de vegades amb llapis i sempre a corre-cuita. Quants cops no havia pogut ni repassar-los! I així anava publicant-se, en fulletons, a la revista d’En Via, la meva Solitud. Vaig esmerçar-hi dos anys. Quan va estar llesta aparegué en volum. Volia posar-hi un prefaci, tan ple de disculpes i de vergonya, que En Via el rebutjà. Però el meu pudor literari era tan invencible que no vaig llegir Solitud fins que Marcel Robin la traduí al francès o vaig haver de cotejar la traducció amb l’original.
 
 
NOVEL·LA FOTOGRÀFICA
 
–Solitud és una novel·la d’imaginació. Però calculi la meva sorpresa quan varen dir-me que havia retratat l’ermità de Santa Caterina. Aquest pobre home era també un anormal, havia estat casat sense voler-ho ni poder, li havia fugit la dona, què sé jo! Tothom sabia la seva història, jo no. Quin greu me va saber l’estranya coincidència! A mi no m’agrada de retratar ningú. M’ho veda, no la moral, sinó el bon gust. Una novel·la com el Jo! de Bertrana, que respecto, no l’escriuria mai. No obstant, la novel·la catalana té precedents il·lustres d’aquesta mena. No sempre han estat igualment acollits pels «fotografiats». Diu que la gent dels Sots feréstecs no havia quedat gens agraïda a En Caselles. Li portaven un odi! En canvi, els models de La tragèdia de cal Pere Llarg de Girbal, sembla que n’estan contents. Això que no n’ha fet pas una pintura idíl·lica. En Girbal és un escriptor vigorós, que no ha donat encara tot el que pot. Aquella figura de dona que mou en La tragèdia de cal Pere Llarg revela en el novel·lista una audàcia i una puixança prodigioses.
 
 
RURALISME
 
–L’èxit de Solitud ho va ser del ruralisme. Fins aleshores cap autor no s’havia abocat, que jo sàpiga, a estudiar la humanitat elemental que viu en el camp i en la muntanya. Es feien novel·les de pagesos, a base de tipus convencionals que es distingien només per llur indumentària. Jo vaig ser sincera, fidel a viure unes ànimes primitives. Res més.
 
 
«EL LLIBRE BLANC»
 
–Al mateix temps que Solitud vaig publicar el recull de poemes El llibre blanc. Els versos són una diversió de la qual no he volgut estar-me. Ja sé que no sóc poeta.
 
 
ELS JOCS FLORALS, VELLS I JOVES
 
–Però estimo la poesia. I estimo els Jocs Florals. Tot el nostre renaixement literari va lligat a aquesta institució, plena, encara, d’eficàcia. Estic orgullosa d’haver presidit els Jocs de l’any 17 i d’haver obtingut, en altres convocatòries, algun premi. Recordo que varen obtenir distinció dos capítols d’aquella novel·la de la qual Víctor Català és protagonista. I van donar un accèssit al meu poema «Cavalls de port».
 
A l’entorn dels Jocs s’ha replantejat l’enfadosa qüestió de l’hostilitat entre vells i joves. És una hostilitat absurda. Els vells han de veure en els joves llurs seguidors, llur ufanosa herència. Els joves han de respectar el llevat de què són fets. Vet aquí tot.
 
Altrament, els Jocs Florals, sobretot en les petites poblacions, han tingut la virtut de revelar al poble un tresor que no coneixia. El cant del poeta desperta coses mig ocultes, fereix cordes que sense ell no haurien vibrat. No matem els Jocs Florals, per Déu, encara!
 
 
LES CAPELLES LITERÀRIES
 
–Els Jocs Florals substituïren, en certa manera, les capelles literàries. Els solitaris eren posats en contacte amb el públic, al poesia esdevenia un patrimoni social. Les capelles, en canvi, fan més mal que bé. Esporugueixen i encarrilen massa les noves valors que les integren. Serveixen, és clar, per incubar l’escriptor novell. Però no li donaran cap qualitat que no tingui. Si és nial, com diem a l’Empordà, és perdut. Si té ales ja volarà tot sol, no cal pas que s’arredossi a la penombra protectora de les capelles literàries.
 
 
MARAGALL
 
–Jo sóc partidària de l’isolament. He viscut sempre apartada dels medis literaris. Així i tot he cultivat alguna noble amistat. Com la de Maragall.
 
Només havíem parlat una vegada, però ens havíem escrit molt. Quin home! Quin artista tan pur! La seva obra m’ha emocionat sempre. Obrir un llibre seu, a l’atzar, i llegir les seves paraules em fa una impressió inefable.
 
Maragall i jo érem ben distints. El seu horror a la violència, per exemple, ens separava. Jo accepto la violència, ell l’eliminava aristocràticament. Però, poeta auri com era, tocava sempre el viu, encertava la deu abeuradora dels immortals. Tot el que Maragall veia es transformava. Així, en la vida familiar ell era «El Pare», i al seu costat «La Mare», «Els Fills», «La llar», esdevenien poètiques abstraccions de les persones i coses concretes. Maragall tenia un esperit sacerdotal i rústic, greu.
 
Recordo que en una de les seves cartes va incloure-m’hi el seu poema «Les roses franques». L’acabava d’escriure. Vaig agrair-li molt aquesta delicadesa. Més tard, quan la poesia es publicà en volum, en recordar-li jo que n’havia estat un dels primers lectors, va dir-me: «Si ho hagués tingut present, l’hauria servada inèdita».
 
Les nostres cartes eren una contínua disputa sobre temes d’estètica literària. Ell era depurat i jo turbulenta. Això el feria. En el fons jo era una derivació de la seva doctrina. Una mena d’última conseqüència davant la qual ell reculava. Es declarava enamorat de tot, però no n’era. De mi l’esfereïa el que en deia la meva «pietat oriental», que és, sembla, una pietat que no plany el dolor.
 
 
GUIMERÀ
 
–Una altra de les meves amistat literàries fou Guimerà. Hi havia parlat algunes vegades i el respectava molt. Era bondadós i infantívol. Un dia, per encàrrec de la meva germana, li vaig demanar que em signés els volums de les seves obres completes. Aquests llibres fan un munt considerable, no? Doncs, el propi senyor Guimerà, vellet, acompanyat de la minyona de l’Adavert, va comparèixer a casa traginant els llibres. Era senzill, senzill.
 
La darrera vegada que vaig veure’l, en vida, fou en el banquet del Pen Club. Després de mort, amb la meva mare –que té vuitanta-tres anys– anàrem a contemplar les seves despulles, i formàrem en el seguici, fins al cementiri. Ben a despit meu, la llaçada que lligà les meves flors d’ofrena, era blanca. Però hi vaig fer escriure aquests versos:
 
Oh, noble ànima encelada,
tenyeix aquesta llaçada
dels colors més del teu grat
i amb ells amortallada
entra a la suprema estada,
seu de la immortalitat.
 
 
UN GABINET DE LECTURA
 
–De molt joveneta vaig començar a admirar l’autor de Mar i Cel. A casa, per estimular les minyones, cosidores, etc., i fer que s’afanyessin en el treball, els prometia, com a premi, estones de lectura. I els llegia, sobretot, coses d’En Guimerà, que els agradaven molt. Jo declamava d’una manera teatral, fent una veu aspra quan simulava el parlar d’un home i veu manyaga quan parlava un infant. Així colpia més l’atenció del meu auditori.
 
Fou en aquest elemental gabinet de lectura on donava a conèixer, abans d’editar-les, les meves obres. Ho feia sense comptar amb el precedent de Molière. El cert és, però, que l’opinió de les minyones i les cosidores –gairebé sempre favorables– m’orientava molt.
 
 
«UN FILM», ALTRES LLIBRES EN PROJECTE
 
–Un film havia de ser un conte per a «Catalana», la revista del senyor Matheu. Sense jo escarrassar-m’hi, es va anar fent llarg, tant, que aviat vaig tenir consciència que podria brollar-ne una novel·la. L’argument d’Un film és absolutament imaginari, llevat del punt de partida que és real: un fet vell, que havia sentit contar ara fa vint-i-cinc anys i que va semblar-me suggestiu. El llibre s’ha anat fent bocí a bocí, com tots els meus, però es diferencia dels altres en què hi recullo tota mena d’adherències, que no sacrifico a l’acció principal.
 
Amb Un film voldria reincorporar-me, després d’una pila d’anys de silenci, al moviment literari català. Tinc, inèdits, a més a més, un llibre de versos i un recull de treballs en prosa titulat Mosaic. I penso enllestir un dia o altre una novel·la començada que ha de dir-se Tragèdia de Dama Nisa, la protagonista de la qual és una rossellonesa que es casa aquí.
 
 
LA RENAIXENÇA D’ARA
 
–Som en un veritable moment de renaixença. Hi ha, a Catalunya, una gran diversitat de temperaments en eclosió, una riquesa que crec incomparable. En aquesta diversitat rica baso les meves millors esperances.
 
Comença de collir-se el fruit del vuit-cents. És un segle que cal no menysprear. La novel·la catalana és, encara, un gènere vuitcentista. ¿Qui ha respost a la crida de J. M. de Sagarra sinó els autors madurs: Santamaria, Bertrana, Coromines?
 
El vuit-cents és el pare de la renaixença d’ara. Un esperit de llibertat va informar el nostre pensament i ens va fer sentir l’impuls romàntic de saltar totes les tanques i d’anul·lar tota trava. L’esforç no va ser pas fàcil. La primera renaixença va ser «el temps del llenyater». No hi havia públic, ni crítica ni a penes autors. Els escriptors eren uns herois isolats que anaven donant cops de destral per aquí i per allà, aterrant malesa. Avui el camí és més planer. Quina joia, poder constatar la finor d’alguns estils contemporanis! Nosaltres érem cantelluts, però no ens sap greu de reconèixer-ho: el patrimoni literari català s’hauria nodrit, al capdavall, també una mica, amb el nostre coratge aspre de llenyaters.
 
 
 
GARCÉS, Tomàs, “Conversa amb Víctor Català”, Revista de Catalunya, any III, núm. 26 (agost 1926), pàgs. 126-134.

 

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:13

Maragall, Joan

Maragall, Joan Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:20

Alma catalana

Alma catalana

El alma de un pueblo es el alma universal que brota a través de un suelo. El alma catalana es pirenaico-mediterránea: los adustos Pirineos descienden en pétreo oleaje apaciguándose a medida que se aproximan al dulce mar latino, de claro horizonte: en el horizonte del mar hay las claridades de Italia, de Grecia. El alma catalana es adusta y clara.

La tierra catalana es dura, pero agradecida: así sus hijos aprenden a trabajarla por necesidad, y son estimulados por la recompensa: son acostumbrados al triunfo por el trabajo. Así su trabajo es alegre; trabajan cantando, y trabajando y cantando descienden al mar que les atrae con la promesa de nuevos triunfos y el eco de nuevos cantos. Así los catalanes son rudos y expansivos a un tiempo, porque aman la tierra y el mar; y hábiles para enriquecer el producto de la tierra propia y lo que el mar les trae de las aguas, y no saben servir ni mandar porque todos se sienten iguales para el triunfo por el trabajo directo; y cada uno se siente libre y siente libres a los demás, y todos orgullosos de su libertad, y tan celosos de ella, que repugnan cederla aún para la organización social, porque creyendo bastarse cada uno a sí mismo, no la sientan necesaria. Satisfacen mejor su sociabilidad donde menos atados se sienten por ella. Dentro de cada catalán hay un anarquista.

Son trabajadores esperanzados, y per esto poc contemplativos: si descansando miran al cielo, ven en el cielo un bello descanso extendido sobre el trabajo de la tierra, y no suelen preguntar qué hay más allá de las estrellas. Así su piedad es serena y confiada: confían en ese algo bueno que resplandece claramente, pero lo incomprensible no les atormenta: no son ambiciosos de lo absoluto. Suelen reír de lo que no entienden.

El catalán siente su alma, pero no siente el peso de su alma: y por eso le interesa más su historia que su filosofía, y ama su lengua más aún que su historia. De las artes goza sobre todas la música y el teatro, porque son directas y no cabe engaño en ellas.

En todo es franco, y quiere franqueza. Es pronto en sus afectos, no los extrema: ni traidor, ni mártir. Su amor más constante es el de su libertad. La ha aprendido del mar y de las cimas de los montes.

He aquí el alma catalana: libertad.

Joan Maragall: "Alma Catalana", Extret de Obres Completes. Barcelona: Editorial Selecta, 1961.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:22

Elogi de la paraula

Elogi de la paraula

Senyors:

 

Quina glòria per a mi haver arribat a seure en aquest lloc i ésser el primer d'alçar la veu en l'anyada! I doncs, tant m'estimeu que us fes goig per a presidir tota la companyia? Jo vull correspondre al vostre amor i a la dignitat que ell tot sol em concedia, parlant-vos del nostre amor com a la raó d'ésser d'aquesta casa, fent-vos l'Elogi de la Paraula.

Diu Ramon Llull: "Tot quant hom pot sentir amb els cinc senys corporals, tot és meravella; mes car hom les coses sovint sent corporalment, per això no se'n meravella. això mateix esdevé de totes les coses espirituals que hom pot membrar o entendre."

Doncs jo crec que la paraula és la cosa més meravellosa d'aquest món perquè en ella s'abracen i es confonen tota la meravella corporal i tota la meravella espiritual de la Naturalesa.

Sembla que la terra esmerci totes les seves forces en arribar a produir l'home com a més alt sentit de si mateixa; i que l'home esmerci tota la força del seu ésser en produir la paraula.

Mireu l'home silenciés encara, i us semblarà un ésser animal més o menys perfecte que els altres. Però poc a poc les seves faccions van animant-se, un començament d'expressiò il·lumina els seus ulls d'una llum espiritual, els seus llavis es mouen, vibra l'aire amb una varietat subtil i aquesta vibració material, materialment percebuda del sentit, porta en el seu si aquesta cosa immaterial desvetlladora de l'esperit: la idea!

Com! Sentireu la remor del vent i el soroll de l'aigua i l'eixordament del tro, deixant en vostre esperit un gran vaguetat de sentiments, i n'hi haurà prou amb què un nin menut que es fa sentir només de molt a prop, diga suaument: "Mare", perquè, oh, meravella!, tot el món espiritual vibri vivament en el fons de les vostres entranyes? Un subtil moviment de l'aire us fa presents la immensa varietat del món, i alça en vosaltres el fort pressentiment de l'infinit desconegut.

Oh!, quina cosa més sagrada! Diu sant Joan: "En el principi era la paraula, i la paraula estava en Déu": i diu que per ella foren fetes totes les coses,; i que la paraula es féu carn i habità en nosaltres. Quin abisme de llum, Déu meu!

Amb quin sant temor, doncs, no hauríem de parlar! Havent-hi en la paraula tot el misteri i tota la llum del món, hauríem de parlar com encantats, com enlluernats. perquè no hi ha mot, per ínfima cosa que ens representi, que no hagi nascut en una llum d'inspiració, que no reflecteixi quelcom de la llum infinita que infantà el món. Com podem parlar fredament i amb tanta abundància? Per això ens escoltem els uns als altres comunament amb tanta diferéncia; perquè l'habitud del massa parlar i del massa sentir ens enterboleix el sentiment de la santedat de la paraula. hauríem de parlar molt menys i sols per un fort anhel d'expressió: Quan l'esperit s'estremeix de plenitud i les paraules brollen, com les flors en la primavera una a una, i no pas en totes les branques, sinó com a sort d'una branca. Quan una branca ja no pot més de la primavera que té a dintre, entre les fulles abundants brolla una flor com expressió meravellosa. No veieu en la plenitud de les plantes l'admiració d'haver florit? això nosaltres quan brolla en nostres llavis la paraula vertadera.

No heu sentit mai els enamorats com parlen? Semblen uns encantats que no saben el que es diuen. Fan un parlar tot trencat, entre la llum abundant de les mirades i la plenitud del pit bategant. I això les seves paraules són com flors. perquè, abans l'amor no parla, quin bull de vida en totes les branques del sentit! Quin voler dins els ulls!... i quan s'encreuen ardents les mirades, quin silenci! No us haveu trobat mai en un bosc molt gran, amb aquella quietud plena de vida que sembla una adoració de tota la terra ? Doncs, això adoren les animes dels enamorats en el brill silenciés de les mirades. I en brolla per fi una música animada, oh, meravella! , una paraula. Quina? Qualsevulla; pero com que porta tota l'anima del terrible silenci que l'ha infantada, sia quina sia, proveu de sotjar-ne el sentit; debades; no arribareu mai al fons, i us espantareu de l'infinit que porta en les entranyes.

Així parlen també els poetes. són els enamorats de tot el del món, i també miren i s'estremeixen molt abans de parlar, Tot ho miren encantats i després es posen febrosos i tanquen els ulls i parlen en la febre: llavors diuen alguna paraula creadora i, semblants a Déu en el primer dia del Génesi, del caos en surt la llum.

I això la paraula del poeta surt amb ritme de so i de llum, amb el ritme únic de la bellesa creadora: aquest és l'encés diví dels vers. veritable llenguatge de l'home. Diu Emerson: "No ha creat Déu les coses belles, sinó que la bellesa és la creadora de l'Univers". I això sembla que Déu crea en la paraula inspirada del poeta.

Mes, oblidats sovint de la divinitat del món, i per aparents necessitats de lo contingent, menyspreem el poeta xic o gros que hi ha en cadascú de nosaltres, i parlem interminablement sense inspiració, sense ritme, sense llum, sense música, i nostres paraules s'escorren insignificants i fatigoses, com planta que es dissipa en fulles innombrables, ignorant la meravella de les flors que porta inexpressades en el seu si.

I vosaltres mateixos que sou anomenats sobre tots poetes, quan serà que entrareu profundament en les vostres ànimes per a no sentir altra cosa que el ritme diví d'elles al vibrar en l'amor de les coses de la terra? Quan serà que menyspreareu tot altre ritme i no parlareu sinó en paraules vives? Llavors sereu escoltats en l'encantament del sentit, i les vostres paraules misterioses crearan la vida veritable, i sereu uns mágics prodigiosos.

Que jo he vist que quan parleu oblidats del ritme buit de vostra vanitat corruptora i en tota la humilitat de la vostra anima inspirada, jo he vist la gent que abans distretament us escoltaven, il·Iuminar-se d'ulls, inflamar-se de galtes, alenar amb les boques més que usualment obertes i somriure beatament entre llàgrimes, rendint el cos per a ésser son esperit transportat a la divina esfera. He vist mirar-se uns amb altres, meravellats i ditxosos de veure's junts, redimits de tota contingència per l'encantament, que els era desconegut, de l'absoluta paraula; i repetir-se-la barbotejant amb veu trencada els uns als altres, i als de més enlla que no la oien; i de lluny i de més lluny tots els ulls anar-se girant il·luminats vers el poeta que parlava en la humilitat de la febre creadora; i en tots els ulls una gratitud amorosa com de criatura al seu creador.

Mes ara, malaurats, tot sovint, damunt d'un gra d'inspiració sagrada, voleu aixecar edificis de raó vanitosa, inflant ridículament els vostres ritmes per a omplir-los de les paraules que neden mortes en les superficies de les coses; i la gent es cansa de sentir-vos parlar vanament amb música inanimada, i us tenen per entretinguts maniàtics, i ho sou. Havíeu trobat una paraula per a donar llum a tot el món, i el vostre baix pruït per una superficial perfecció grandesa l'ha voltada d'un boirós eixam de paraules sense vida que han ofuscat aquella divina llum, retornant-la a la confusió i a les tenebres.

Apreneu a parlar del poble: no del poble vanitós que us feu al voltant amb les vostres paraules vanes, sinó del que es fa en la senzillesa de la vida, davant de Déu tot sol. Apreneu dels pastors i dels mariners.

Quant contemplar uns i altres en silenci la majestat del món allà on l'esperit batega amb ritme lliure i gran! Quanta immensitat han reflectit en els ulls, quanta bellesa de cels blaus i de prats verds i de mars mudant sovint de color com el rostre d'una verge, i de llunes i soIs, i de boires grises i pluges tàrboles! Quant vent han sentit llurs orelles quantes rítmiques onades, i els trons que s'acosten i s'allunyen, i el bruelar dels bous i crits misteriosos en l'espai! Quanta flaire d'aigua salada i herba fresca, i com llurs sentits han estat amorosament tocats per totes les coses pures! Llurs faccions n'estan com encantades i parlen rarament; pero quan parlen, llurs paraules són plenes de sentit.

Recordo un jorn pel nostre Pirineu, a ple migdia, que avançàvem perduts per les altes soledats: en el desert de pedra onejant havíem marrat tot camí, i debades interrogàvem amb ull inquiet la muda immensitat de les muntanyes immòbils. Sols el vent hi cantava amb interminable crit. De sobte, en el crit del vent sentirem un esquelleig invisible; i nostres ulls astorats, poc fets a aquelles grandeses, tardaren molt en obirar una eugassada que en un clot de rara verdor paixia. Esperançats ens hi encaminàrem fins a trobar el pastor ajaçat al costat de l'olla fumejant que el vailet, de genolls en terra, atentament vigilava. Demanàrem camí, i l'home, que era com de pedra, girà els ulls en el seu rostre extòtic, alçà lentament el braó signant una vaga drecera, i mogut els llavis. En l'atronadora maror del vent que engolia tota veu, suraven sols dues paraules que el pastor repetia tossudament: " Aquella canal...", i signava enllà vagament cap amunt de les muntanyes. "Aquella canal...": que eren belles les dues paraules entre el vent gravement dites! Que plenes de sentit, de poesia! La canal era el camí, la canal per on s'escorren les aigües de les neus foses. I era, no qualsevulla, sinó "aquella" canal; aquella que ell coneixia ben bé entre les altres per fesomia certa i pròpia: era alguna cosa aquella canal, tenia una ànima; era "aquella canal..." Veieu? Per a mi això és parlar.

Recordo una nit, a l'altra banda del Pirineu, en "aquelles mountines que tan hautes sount", que sortí de la fosca una nena que captava amb veu de fada. Vaig demanar-li que em digués quelcom en la seva llengua pròpia, i ella, tota admirada, signà el cel estrellat, i fòu només així: "Lis esteles..." i em semblà que també això era parlar.

Recordo, més recent, un cap al tard en una punta de la costa cantàbrica on els ponents són bells. La gent hi venia a veure pondre's el sol en el mar. Venien enraonant, però en essent allà tothom callava davant del mar que mudava de colors. Vingueren dos homes de mar, silenciosos, i es plantaren davant de la costa immensa; i per bona estona l'un al costat de l'altre callaren. Després d'un, sense moure's ni girar-se al company, li diguí: "Mira". I tothom que ho sentí mirà endavant, veient cadascú una meravella pròpia. també allà era parlar: i el que no és així, paraules buides.

"Aquella canal"... "Lis esteles"... ."Mira"... Paraules que duen un cant a les entranyes, perquè neixen en la palpitació rítmica de l'Univers sols el poble innocent pot dir-les, i els poetes redir-les amb innocéncia més intensa i major cant, amb llum més reveladora, perquè el poeta és l'home més innocent i més savi de la terra.

I quan els poetes sàpiguen ensenyarnos-el aquest llenguatge sublim, i fer-nos oblidar tot altre, després d'haver-lo oblidat ells mateixos, llavors vindrà el regne llur, i tots parlarem encantats per la música creadora. Tots parlarem mig cantant amb veu sortida de la terra de cadascú, menyspreant l'artifici de llengües convencionals i cadascú s'entendrà només amb qui s'hagi d'entendre; però quan parli del fons de l'anima amb amor, es farà entendre de tots aquells que en encantament d'amor l'escoltin: perquè en amor succeeix així, que mig entendre una paraula és entendre-la més que entendre-la del tot, i no hi ha altre llenguatge universal que aquest.

perquè, què vol dir llenguatge universal sinó expressió i comunicació de l'ànima universal? I si l'ànima universal és la bellesa amorosa que traspua per tota la Creació i en cada terra parla per boca dels homes que la terra mateixa s'ha fet en el seu amorós esforç, l'única expressió universal serà, doncs, aquella tan variada com la varietat mateixa de les terres i llurs gents.

I per ella els homes s'entendran sols en l'harmonia natural produïda pel verb amorós de la bellesa creadora, mes en ella s'entendran de debò, en veu i en esperit; mentre que ara la mútua intel·ligència de superficials paraules aspres, lluny de l'amor i la bellesa, és un entendre's sense entendre's: pensen els homes que s'entenen, i menys s'entenen com més pensen entendre's.

Que si poseu en conversa dos homes de diferents llinatges i parlant cadascú la llengua pròpia podrà molt ben ésser que, no entenent-se en les coses més superficials, puguin, però, si amb amor arriben a parlar-se del fons de les ànimes llurs, trobar en la música ideal de les veus apassionades un so d'harmonia, una paraula, en la qual vibrin tots dos per igual: era l'única en què havien d'entendre's; i l'ànima universal s'ha manifestat a tots dos per igual en aquella com resplendor; en allà soIs s'hauran entés, mes quin entendre's!

però que si aquells dos homes es parlen en una mateixa llengua, bé sia perquè l'un tingui apresa la de l'altre, ja ambdós una tercera aliena, potser que s'entenguin molt bé en les coses més vanes; mes, allà on comenci a palpitar fondament la vida, allà deixaran d'entendre's; perquè cada terra comunica a les més substancials paraules dels seus homes un sentit sentimental que no hi ha diccionari que l'expliqui ni gramàtica que l'ensenyi. I això aquells dos homes diran una mateixa paraula que sonarà igual per fora i creuran haver-se entés; mes en el bell fons de les ànimes el cántic no serà pas igual.

I no és pas l'harmonia de fora la desitjable, sinó la de dintre; que no és pas pel soroll de les paraules que tots els homes som germans, sinó per l'esperit únic que les fa brollar diferents en la varietat misteriosa de la terra.

I aquell esperit cal cercar-lo a través d'aquesta varietat misteriosa tractant la paraula com cosa sagrada, inviolable, parlant cadascú amb sant amor la llengua innocent del poble en què Déu l'ha posat, donant-li en ella el seu verb creador; parlant sols en plenitud de sentit i puresa d'expressió, i estalviant temerosament el sacrilegi de la paraula artificiosa o grollera.

Heus aquí, doncs, com al predicar nosaltres l'exaltació de las llengües populars, no altra cosa prediquem que el pur imperi del verb creador, la infinita transformació de la terra en el cel, que és el més fondo anhel del veritable progrés huma. I així, quan la nostra predicació és motejada de rebel, estèril i regressiva, nosaltres podem somriure als nostres enemics amb fermesa serena, i seguir avant predicant la llei del verb, que és la llei del món. perquè essent el món creat pel verb, qui, sinó el verb, ha de regir-lo cap al cel? I si el verb que omple la creació es manifesta a través de la terra per la paraula de l'home, que és la suprema expressió de cada terra, quin altre arreglament de les terres pot ésser desitjat, si no és aquell assenyalat per la vida espontània dels llenguatges?

Mireu, doncs, si n'és de santa la nostra causa. I si ara considerem, com té la seva arrel en el diví misteri de l'esser i del devenir, i com és això superior a tota altra política convencional, a tot accident historic, ens sentirem posseïts d'un amor i d'un temor en defensar-la, que comunicaran a la nostra lluita una grandesa i una noblesa purificadores de tot egoisme i rancúnia, i menyspreadores de tota mesquinesa pròpia o alíena.

Tinguem ben present que no som pas uns sublevats portant una bandera contra una altra bandera, sinó uns apòstols inflamats en llum divina, que avancem per aclarir les tenebres amb el foc en què som consumits; que la nostra causa no és sols la causa d'una nacionalitat, no és un plet d'Estats o una renyina de famílies, sinó un ideal humà arrelat en l'amor diví que anima bellament al món.

Un tal ideal enlloc pot ésser professat amb més integritat i amb més puresa ensems que en aquesta casa. perquè en altres llocs ens acoblem per una o altra acció de la vida, en les quals la paraula serveix fins particulars; però aquè la paraula ho és tot: és la nostra acció, el nostre medi i el nostre fi.

Mirem en quina disposició solem acudir-hi a aquesta estada: cadascú deslliurant-se del massa concret i material del seu otici per a dur-ne aquè la flor espiritual i cercar-hi la d'altres jardins. Que en altres llocs tractaran entre ells de medicina els metges i de lleis els advocats i de llurs fórmules i aplicacions els politècnics, i de llur treball els qui remouen fecundament la terra o fan rodar els enginys de la producció i n'escampen la riquesa. Mes aquè el comerciant cerca a voltes la paraula del poeta, i l'artista escolta a l'enginyer, i el metge es deleita en literàries lectures, i l'advocat i l'agricultor i tots uns amb altres es troben i s'entenen en la regió serena de la paraula sense altre ti que enriquir-se l'esperit amb el camí d'ella, sens altra transcendència que el goig fecund d'aquesta obra mútuament creadora.

En aquesta regió, doncs, la paraula pot vibrar ben plena perquè es mou a tots els vents de l'esperit; hi pot brollar ben pura perque neix altament per damunt de tots els interessos de lo contingent. Aquè podem parlar ja amb quelcom d'aquell encantament amb què parlen els enamorats i els poetes i el poble innocent i tots els qui senten la bella palpitació del verb en el fons de la creació: que parlen poc i en plenitud i puresa; i això transportar-ho a totes les maneres en què aquè la paraula es manifesta.

I això em sembla sentir els discursos ideals que en aquest lloc podrien dir-se: que no parlèssim mai per vanitat o altre interés que un fort anhel de dir quelcom que l'ànima n'està plena i vol donar amb amor, generosament. Em sembla sentir les nostres discussions alienes a tota habilitat i a tota passió enterbolidores, nobles i serenes com platúnics diàlegs. Em sembla assistir a lliçons amorosament donades i àvidament apreses, i a lectures d'aquelles en què els més joves s'inicien amb fervor en el gran anhel de l'esperit humà, i els vells s'hi mantenen sempre joves. Em sembla, sobretot, sentir les nostres converses, que és en el que jo tinc més fe, i les sento deslliurades de murmuració i de baixes rialles i de paraules grolleres, sinó que resumeixen tota comunicació d'idees i sentiments nobles amb l'essència de la inspiració del moment, de I'espontaneïtat del tracte íntim i de la varietat d'esperits acoblats per l'atzar i la simpatia.

Jo tinc fe sobretot en la conversa, perquè és la manera més natural de comunicació verbal, i conté en germen tots els altres. Hi ha en ella una penetració més forta dels esperits que s'hi ponderen i equilibren. Que quan un dels que enraonen té que dir més que els altres sobre una cosa, brolla naturalment el discurs sense l'afectació del discurs espectacle, en el que entre el qui parla i els qui escolten s'obre com una vall isoladora; que quan en la conversa un és mogut a explicar als altres lo que més sap, i els altres callen o bé interroguen, a fi d'apendre, torna's lliçó profitosa com més espontàniament sol·licitada, i inoblidable pel que és viva; que en la conversa són fecundes moltes passades lectures i ens estimula a altres de noves; que la discussió hi és menys encarcarada que en públic, menys tocada d'amor propi, i més lluminosa i atemperada per les variades sortides de l'un i de l'altre; que en la conversa, per fi, quan és dignament usada, la paraula hi vola lliure i graciosa amb tota la puresa del seu origen i tota la majestat del seu contingut diví.

I si no, mireu el qui fou el Verb encarnat com predicà la llei divina conversant sobre els fets vius que en son camí li apareixien: això donà la divina ensenyança; i tot l'Evangeli és un sublim seguit de converses, d'on, amb espontaneïtat santa, brollen discursos, lliçons o discussions plens d'aquella llum tan viva. això el verb creador més naturalment es manifesta i actua.

Ai, amics meus! fem-li, doncs, aquè un temple a la paraula, que amb la seva misteriosa força creadora a tot transcendirà. Adorem el verb amb l'anhel de l'imperi de la seva llum, i aquesta adoració tota sola tindrà prou força per a transformar el món, per a crear el món segons el verb, que és aquell segons nostres desitjos. bé serà més això que fer política, bé serà més que conrear aquesta o aquella ciència, bé serà més que procurar riquesa o exteriors justícies socials: serà, en totes i aquestes altres coses, influir-hi la potència creadora del verb que anirà fent-les a la seva imatge i semblança espiritual.

Que cadascú vingui aquí, doncs, cantant una cançó, la seva, la flor del seu dia; que cadascú se'n torni cantant-la més forta i enriquida amb l'harmonia de totes les que aquè s'hauran trobat. I això al comparèixer cada u de nosaltres al cercle especial de la seva activitat contingent, hi compareixerà amb la cançó als llavis. I sabeu vosaltres la força d'un home que arriba amb la cançó als llavis? No hi ha pas res més fort que una cançó: tot ho vení, i davant d'ella tota cosa es doblega, transforma i il.lumina. SoIs cal saber-la treure de ben endintre, i saber-la cantar ben enfora. Aquest és l'art del poeta. I tots ho som de poetes, només ens manca adonarnos-en...

I ara, aDéu-siau; massa he parlat... Volgut hauria, ja que per a parlar-vos en aquest acte em triàreu, no haver-vos dit sinó paraules vives, com donant-vos exemple per tot l'any. Mes prou conec que he dit moltes coses vanes; aprofiteu l'haver-Ies "escoltades amb paciència per a desafugir-vos de llurs semblants, i així, encara que per contrast, us haurà donat un bon exemple. I si alguna paraula viva haveu sentit (que jo sé que alguna n 'hi haurà posada, perquè, escrivint aquest discurs, més d'un cop una febre delitosa m'ha fet tremolar el pols i mos ulls s'han enterbolit), si haveu sentit una paraula viva, una sola. ..llavors feliç jo, feliços vosaltres. Adeu-siau.

(15-X-1903)

Joan Maragall: Elogi a la paraula i altres assaigs. Barcelona: Edicions 62 i "la Caixa", 1978.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:25

Elogi de la poesia

Elogi de la poesia

Poesia es l'art de la paraula, entenent per Art la bellesa passada a travers de l'home, i per Bellesa la revelació de la essencia per la forma. Forma vull dir la emprenta que en la materia de les coses ha deixat el ritme creador. Perquè, consistint la creació en l'esforç diví a travers del caos, en la essencia de l'esforç està'l ritme, o sia alternació d'acció i repòs. Aixís el trobèm en el moure-s les onades en la mar, i en el petrificat oneig de les montanyes; en la disposició de les branques en el tronc, i en l'obrir-se de les fulles; en els crestalls de les pedres precioses i'ls membres de tot còs animal; en l'udol del vent i'l de les besties, i en el plor de l'home.

PRIMERA PART

I

Jo m'afiguro que Déu, principi i fi de totes les coses, va revelant-se a sí meteix per elles, creant-les amb esforç a travers del caos, que's resisteix a la creació (aquest es el misteri del mal lligat al de la creació meteixa).

En aquest esforç creador per la revelació, l'home representa tot l'estat de conciencia divina que la terra ha arribat a lograr-hi: es la Natura sentint-se de son retorn a Déu Pare.

Digué Jesús: «He sortit del Pare i he vingut al món; are deixo'l món i torno al Pare.» En aquestes paraules trobo jo tot el cicle de la vida, o sia, Déu cercant-se a si meteix amb amor i dolor a travers del món, desde l'esforç per naixer l'herbeta més humil fins al misteri sublim de la Redempció per la Passió i Mort.

Per això veig en l'amor i'l dolor la llei de la vida. Veièu còm l'amor es un desitj de confusió, per instint d'unitat i eternitat. Perquè provenint les coses diverses de la unitat divina, confusament se'n recorden i tiren a restablir-s'hi, i aixís van cercant-se unes amb altres; i segons les misterioses afinitats de llur natura, pugnen per confondre-s i identificar-se. lla vida universal es aquesta busca i aquest esforç, i per això es tota moviment i acció. Es L'amor che muove il sole e l'altre stelle, i que's manifesta acostant-se les unes coses a les altres, abraçant-se i besant-se per comunicar- se'l llur halè de vida, i procurant fer-se unes en tot lo que consent la llur naturalesa terrenal; i'l grau major que aquesta comporta d'unitat i eternitat es la generació (Plató ho diu) per la qual dos éssers diversos se fan un en el nou indivíduu generat, i en ell perllonguen la llur existencia, trasmetent-li el llur anhel meteix, que aixís se va perpetuant de generació en generació, logrant-se a travers d'elles una espècie d'eternitat terrenal.

Aixís, l'amor sexual que procura la imatge més semblant d'unitat i eternitat, es l'amor tipo en la terra; i quan se diu solament amor, s'entén aquest, i tots els demés se li assemblen, i en sos transports cerquen la comparació i troben la expressió de llurs pròpies ansies. Aixís veièm que fins el suprem amor dels místics expressa'ls seus deliquis de la unió de l'ànima amb Déu en el meteix llenguatje dels enamorats, i sembla sentir la meteixa ardencia; perquè aquell amor es segurament el més propi i proporcionat a tot lo que té vida terrenal, estant en son fonament meteix, juntament amb el dolor.

Aquest es l'estigma del caos en l'esforç creador, i amb l'amor constitueix el ressort de la vida. L'esforç ve de l'amor, i'l dolor ve de l'esforç: l'amor s'esforça i se'n dol. Aixís pel dolor l'amor sab el seu fi i se purifica, i per l'amor el dolor té sa eficacia. El dolor sense amor torna al caos i aniquila; l'amor sense'l dolor sols podria perpetuar la impuresa de la terra, perquè ja no fóra l'esforç de Déu creant en ella; es dir, ja no fora amor, sinó concupiscencia d'ella meteixa.

Diu Jesús als seus deixebles: «La dòna, quan comença a sentir els dolors del part està trista, perquè coneix que ve la seva hora; mes quan ha parit, ja no's recorda del seu dolor, per la alegria d'haver posat un home al món.» Heusaquí la més perfecta imatge del dolor eficaç perquè es vençut per l'amor. I d'aquí ve una misteriosa bellesa que haurèu observat en el rostre de tota dòna en camí d'ésser mare, com si suaument transparentés la llum de l'amor que crea a travers del sofriment i de la seva deformitat.

II

Heusaquí, doncs, la tragedia humana: ésser terra en el suprèm grau de penetració del panteig de Déu dintre d'ella. Tot ve de Déu, i tot ha de tornar a Déu per esforç; i per aixó jo, home, sóc en la terra, resumint-la desde la aparent insensibilitat del seu fang fins a la conscient sensibilitat d'aquesta meva persona que d'ell fou feta.

Aixís sento, ans que tot, aquest instint de viure en aquesta persona meva i d'apoderar-me per tal fí de quant me convinga. I desseguida, pressentint la seva disgregació per la mort personal terrena, acut a mí l'amor, també instintiu de moment, per perpetuar la meva especie, i amb ella la ascensió infinita de la terra a Déu. Fratelli a un tempo stesso amore e morte,— ingeneró la sorte.

Mes aquests instints fonamentals que reconec també en tots els altres graus inferiors d'animació de la Natura, se proporcionen en mí al meu grau en ella, a la meva dignitat humana. El meu egoisme esdevé intel-ligent; el meu amor, sentimental; sóc home per damunt de la naturalesa inferior, home entre'ls meus semblants i m'apodero destrament d'ella per lo que'm cal (sóc treballador), i ajudo als meus semblants i me'n ajudo pel fí espiritual que'ns es comú (sóc social). Tinc dòna meva a la que estimo no merament com mascle, sino com home generador d'homes; i fills que han de continuar la meva persona en la ascensió humana. Sóc espòs, i pare, i ciutadà.

I junta amb tota aquesta acció meva exterior envers la natura, envers la espècie i la societat, hi ha una acció interior, un reflecte diví de totes aquestes coses dintre meu, una conciencia: les contemplo i'm contemplo, i sento que Déu se mou en la meva ànima.

III

Aquí m'estic tot sol a vora'l mar. Sóc la natura sentint-se a sí meteixa. Veig les onades venir i desfer-se en la platja assoleiada. L'interminable moviment de llur immensitat brillanta m'ullprèn, i'l ritme del rompre en la platja va gronxant-me el sentit, mentres la marinada m'acaricia el front i'm dû les bones sentors del mar. Tinc un benestar molt gran, pero pacífic: no penso res, es un èxtasis.

De cop, Déu se'm mou en l'ànima, i començo a pensar en la meravella de que tot això hagi sigut creat; i'l sentiment d'un Creador m'inonda: el cor me bat més vivament, s'alcen mos ulls al cel, i'l germe de la oració brolla de l'ànima. Es el moment rel-ligiós.

I desseguida'm poso a pensar el per què tot això ha sigut creat, i jo meteix, i lo que hi represento. S'abaixen mos ulls i mitj s'acluquen, arrugo les celles que s'ajunten amb esforç, el meu pensament pugna per produhir la fòrmula ideal de Déu, de l'home i de la natura. Es el moment filosòfic.

Mes aquest esforç meteix me porta a considerar el còm tot això s'ha fet, la llei que regeix els moviments de la mar, la llei de la llum del sol, i la llei de tots els astres, i la llei dels meus sentits que ho percebeixen, i la del treball meteix del meu pensament al contemplar-ho: es una gran curiositat de Déu i del món, del meu còs i de la meva ànima, que m'atormenta: es la ciencia pura que cerca en mí definicions, classificacions, descomposició de termes, anàlisis...

...Pro vetaquí que compareixen a la platja uns pescadors, i treuen la barca al mar: el mar la breça, s'alça la vela i s'infla al vent, i s'emporta la barca i la gent mar endintre. Això m'ha distret de la cavil-lació, perquè ha començat a interessar-me el còm la barca està feta perquè suri, i la força del vent en la vela, i l'art del timoner. La indústria de l'home, les aplicacions a ella de la ciència, m'ocupen llavors l'enteniment.

I mentres-tant la barca s'allunya per sobre'l mar amb els seus homes, i ja són ells, els pobres pescadors, i la llur vida exposada, i la ganancia atzarosa, les dònes i'ls fills que resten en la terra esperant el pà de l'endemà, els perills del mar, els que inquieten el meu cor. Aquells homes me son germans: els tinc pietat, amor; els vull bé. Es el moment moral.

La barca es sols un punt en l'horitzó: ja no la veig. M'aixeco i me'n vaig meditant en la sort diferenta dels homes, i en llurs drets, i en còm els cal el pà del còs i'l de l'esperit, i en còm regir les societats en justicia.

IV

Mes entre tots aquests moments de contemplació, n'hi hagué potser un altre en que'l mar, la terra, el cel, els homes, m'han interessat solament per la forma llur: el cel per lo gran i blau i clar, el mar pel soroll i moviment i lluhentor, els homes per la positura, la barca com un breç entre les dues immensitats, i fins de mí meteix m'han interessat les figuracions del meu sentiment evocades per les que al davant tenia. I també Déu s'ha mogut en mí no més que per aquestes coses. Heusaquí la emoció estètica que ha trascendit, no a oració, ni a reflexió, ni a curiositat, ni a industria, ni a pietat; sinó tan solament a un afany d'expressió sens altre interès que la expressió en sí. Heusaquí la emoció artística. I naixent d'ella, l'art, la bellesa passada a travers de l'home, humanada: la expressió humanada de la forma natural.

I com que la forma natural no es sinó la manifestació de l'esforç diví de la creació, i en la naturalesa de l'esforç està l'ésser rítmic, per això la forma artística no pot ésser sinó'l ritme humà desvetllat pel natural, del qual procedeix, i movent-se en afinitat amb ell; perquè l'home no es mes que un grau de la naturalesa meteixa cap a Déu. Aixís veièu còm la emoció estètica i la seva expressió artística són rítmiques essencialment: un ritme de línies, de colors, de sons purs, de sons d'idees, de paraules.

L'art es, doncs, la bellesa transhumanada, tornada a Déu de més aprop, per la humana expressió del ritme revelat de la forma natural. Heusaquí la virtut redemptora de l'art: que mentres considerèm la materia de les coses sense aquella llum reveladora de la llur forma, del ritme, ens deixa indiferents o'ns commouen baixos interessos o passions enterbolidores; mes quan les sentim artísticament, com que llavores les sentim dintre del ritme universal revelador de l'esforç diví, del llur principi i fi divins, ens resten pures, sagrades, redimides en nosaltres, i per nosaltres als demés, de tot temor o baix apetit. Comparèu la vostra emoció davant de la Danae del Tiziano, amb la que hauríeu davant la dòna nua, sense la llum artística; l'horrible fet del comte Ugolino, amb els versos del Dante que'l diuen; les tempestats de la vida i l'angunia humana, amb una sinfonia de Beethoven.

Això'ns dóna a entendre còm l'art, per tenir tota aquesta virtut redemptora que li es propia, calque'ns sia directament vingut del seu origen diví, que se'ns mantingui pur en la emoció, i que la expressió ne sia absolutament sincera. Aixís, la contemplació de la forma natural, que es son origen, ha d'ésser un estat espontani del nostre esperit, perquè aquesta espontaneitat serà la senyal de la voluntat divina en son esforç creador, i serà també mesura de la proporció d'ella amb la nostra capacitat i'l nostre moment. La puresa de la emoció es la condició de sa major intensitat, perquè aixís aprofita per sí sola tota la força de l'esperit. La sinceritat de la expressió cal perquè el seu ritme sia, transhumanat, el meteix amb que la forma natural primitiva'ns ha revelat l'esforç creador de Déu.

V

I are aquestes veritats que'm sembla haver trobat pera tot l'Art, deixèu-me-les entrar en la meva tenda de poesia, de l'art de la paraula, per considerar-les més d'aprop i poder-les assentar en el fonament de la propia experiencia.

Començant per la espontaneitat de la contemplació, trobarèm que'l poeta mai pot dir-se:—Are—o demà— me'n vaig a contemplar la mar o la montanya per dirles poèticament;—perquè en la màgia de les afinitats entre la Natura i l'Home, l'únic conjur eficaç per l'encís creador, es l'encís meteix; i fòra d'ell, tota voluntat es vana. En aquesta mena d'activitat, la voluntat, en altres tan poderosa, no pot crear sinó fantasmes d'expressió, mai expressions vives; perquè la virtut de vida sols pot venir de la vida meteixa produhida en el misteriós esforç diví de la Creació. Hem d'apendre a ésser pacients davant de la realitat: que ja vindrà'l moment—potser molt llunyà, potser molt diferent del de la presencia material de la forma viva— en que, si aquesta fou de bon ésser, ens sentirèm possehits pel verb del moment aquell. Hi ha una extremitut interior, un calfret que no enganya: una veu impensada que diu:—Are!—La emoció volguda ve llavores tota sola.

Mes no us hi abandonèu si no la sentiu ben purament artística; i ho coneixerèu pel desinterès que us porti de tota altra cosa que no sia la forma. Perquè si al veure sortir al mar la barca de que us he parlat amb els pescadors, en el meu sentiment de la escena s'hi barreja'l de la meva pietat, o qui sab si'l de la meva enveja, o un altre interès qualsevulla per la sort d'aquells homes, la meva emoció no serà purament estètica, la revelació del ritme me'n serà perturbada; i si consegüentment altornarse'm la emoció expressiva se'm posa al cap que les meves paraules moguin a qui les senti a pietat o a justicia envers la gent de mar, be podrà alabar-se la noblesa del meu sentiment o la rectitut de la meva intenció, i mes paraules tindràn segurament un calor i una eficacia molt humanes; mes noblesa, justicia, calor i eficacia seran tot altra cosa que poètiques.

I no'm vinguessiu are amb que per això sento l'art com una cosa freda, frèvola i inhumana; perquè us hauria de dir que l'art i la poesia duhen en sí llur noblesa, justícia, pietat, calor i eficacia humanes, que valen per sí soles tot lo que aquests noms puguin valer en altra qualsevulla esfera. Que la pura música d'un Beethoven, un vers del Dante, pura expressió d'un geste humà, són coses definitives en sí meteixes que contenen tota sabiduria, amor i dretura sense haver-se de recordar per res de la sabiduria d'un Aristòtil, de l'amor de Sant Francesc, ni de la dretura de Catón; perquè aixís com l'esplendor de la expressió d'aquests prové justament de sa puresa científica o moral sense altra preocupació d'eloqüencia, aixís meteix la veritat i la moralitat d'aquells consisteix en sa puresa formal i expressiva. Perquè tot està en tot, amb la condició de que en cada cosa estigui bé en sa manera. Cada estat humà en sa plenitut se basta a sí meteix: tots són camins de Déu que'ns calen encare en la complexitat de la imperfecció nostra; prò en avent-ne agafat un de ben dret, deixar-lo per un altre es fer marrada: que la major eficacia de les coses està en la puresa de la llur naturalesa respectiva. Parèu ment, doncs, en la puresa de la vostra emoció artística.

Llavores, poetes, se us tornarà expressiva per sí meteixa en paraules rítmiques; i aquí ha d'acudir la vostra sinceritat. La sinceritat del poeta ha de consistir, ans que tot, en saber esperar la aparició d'aquestes

paraules, i després en dir-les tals com elles li han esclatat. La acció de la voluntat i la de l'enteniment són molt importants en la obra poètica, prò en un sentit negatiu: la de la voluntat ha d'ésser reprimir el desitj prematur de parlar; la de l'enteniment conèixer les paraules vives entre la volior de les que la pruïja de parlar hagi evocat impurament en vosaltres. Perquè hi ha tres graus de sinceritat en el parlar: el primer es dir lo que's pensa per voluntat de dir-ho; el segon es dir-ho per una necessitat d'expressió forta, prò no prou encare pera determinar per sí sola la expressió meteixa: aquest es el principi del veritable estat expressiu que enganya a molts, fent-los precipitar a la cerca de paraules i produhint l'abort poètic; el tercer grau, que es el de la veritable sinceritat poètica, consisteix en aquell diví barbosseig brollat a travers del poeta amb aquell meteix ritme originari que ell sentí en la forma que l'encisà reveladora, que'l penetrà i's feu d'ell en la puresa de la seva emoció, i que rompé enfora de ses entranyes apareixent a l'últim en paraula viva ja feta home, feta poesia, feta Déu en la mida del poeta i del seu moment.

Ja ho veièu quina delicia i quín sagrat torment es el de la poesia: ja ho veièu lo que donèm quan donèm una poesia pura; i també quín engany quan en compte d'ella donèm una buida remor de pruïja rítmica, un abort de la emoció, o una estèril excitació voluntaria amb la sacrílega disfressa de poesia d'uns versos ben composats. Ja ho veièu si'n podèm fer de bé i de mal amb això del vers, que sembla un frèvol joc, i ho es de vida o mort per l'esperit.

SEGONA PART

VI

Tot lo que he dit es del poeta i de la poesia ideals. He parlat de l'or pur per reconeixe-l be entre la terra hont l'hem de cercar. No hi ha pedreres d'or pur en la terra, sinó mines amb betes d'or, filons, o be or en pols, o en petites glebes, sempre entre impureses, i havent-lo d'arrencar amb pena, i després treballar-lo amb barrejes d'altres metalls i altres còssos que li donen nova consistencia.

Doncs aixís meteix la poesia en els homes i en les obres llurs: hi ha homes que'n són mina molt rica; hi ha obres treballades amb molt d'ella; però'l poeta pur, la obra maciça de poesia sols existeixen en aquell ideal que hem de tenir sempre davant dels ulls per anàr-nos-hi acostant, acostant sempre. Es la llei de la complexitat del caos que tira a la unitat de Déu a travers de la creació.

Aixís la poesia sol brollar entre propòsits de rahó (que es lo més oposat a la seva naturalesa intuitiva), o per pruïja d'un ritme extern sense ànima (que es lo més perillós per lo que s'assembla exteriorment a la inspiració poètica, essent-li lo més enemic; perquè, amb una tal facilitat, manca a les paraules la pressió que'ls cal pera florir plenes de sentit, i brollen abundantes tant sonores com buides); o per un interès humà agè a la forma, que'ns mou a parlar amb un cert calor d'eloqüencia que molts confonen amb la emoció poètica, prò que, com que no ve de la forma reveladora, no porta el ritme de l'esforç creador ni pot donar per tant bellesa pura; i també quan a voltes, havent lograt un moment de veritable poesia, volèm extendrel al arrodoniment del concepte que ella 'ns ha sugerit sense acabar-lo, i nosaltres l'acabèm amb paraules fredes de rahó, mortes ja per la bellesa.

Entre aquestes i altres impureses, sol brollar la poesia, la flor verbal, gaire be sempre accidentalment i en la mesura de riquesa poètica de l' home que la cerca a travers del propòsit, de la pruïja, de la eloqüencia altrament interessada: estimulada, es cert, devegades per la activitat espiritual que aquests estats promouen en el poeta, prò sempre com una cosa diferent d'ells meteixos, impensada entre'ls pensaments, casual entre'ls propòsits, sobtada aparició d'una forma viva entre les fantasmes verbals d'un altra esfera, pura entre impureses.

I d'aquestes impureses vénen els nomenats gèneros de poesia; perquè ella en sí es una sola. L'epopeia, 'l drama, la oda, la sàtira i tantes altres menes d'obres de lo que se'n diu literatura, són la màquina, són la terra i la pols, són la ocasió, el lloc de naixença de la Poesia que es una en totes elles, la Paraula, entre mil paraules, la flor entre fulles, el ritme entre idees.

Doncs, què farèm? Condemnarèm el propòsit, el càlcul, la preparació, la pauta, 'l concepte, i s'alçaràn davant nostre la Eneida de Virgili, la Commedia del Dante; rebutjarèm l'artifici o la pruïja del vers, i se'ns presentarèm els trovadors cortesans amb aquell talent de trobar que'ls prenia; apartarèm l'interès oratori per ideals abstractes i 'ns apareixeran Schiller i tants romàntics cantant la Llibertat i abstraccions altres. Negarèm com a poetes a tots aquests que'n foren tant? No. Pro no'm rendeixo, tinguèu-ho per ben entès. Ni Virgili ni Dante, ni'ls trovadors, ni'ls místics, ni'ls romàntics, valen pel gran aparador de les obres llurs, ni pel talent de trobar, ni pel calor dels llurs ideals, ni pel savi artifici; sinó per l'or, sols per l'or de poesia dispers en l'envolúm de llurs obres, per cada instant d'emoció poètica que'ls prengué entre mil instants; pel llampegar de la paraula viva dins la nuvolada de les llurs abstraccions; perquè foren poetes malgrat les màquines que's muntaren en la testa, i un raig de la llum de poesia que dins tenien penetrà de tant en tant a travers de la obra morta.

VII

Sia-ns el Dante i la Divina Commedia el gran exemple; perquè allí hi ha de tot. La invenció de l' assumpte es ben abstracta, encare que la abstracció fou vivificada pel record d'aquella Beatriu tant ausent i tant present. El plan es un mer concepte filosòfic, teològic. Prò a omplir-lo s'hi llença tot l'home, guiat pel seu gran amor, això sí, prò també amb totes les seves altres passions rel-ligioses, polítiques, científiques, i 'ls seus odis i amistats personals, i ses ires de bàndols, ses indagacions de moralista, sos mecanismes racionals d'estudiant, sos dolors de bandejat, ses fantasies, ses debilitats, tota la seva vida pública i la més íntima: allà va tot, a la fósa, allà va tot l'home. Prò com que aquest home era un gran poeta, heusaquí que hi va molt d'or, or sobre tot: i en el grandiós macís de tants metalls diferents i de tantes impureses, hi serpeja espessíssim l'or; tant, que us enlluerna i us sembla un sol bloc d'or pur.

Diu un comentador de la Divina Commedia que'l Dante's proposà fer-ne un poema didàctic i li resultà una epopeia. I es això, lo impensat, la llei de la poesia. Ben segur que quan Dante's ficà a l'Infern amb sos odis de gibelí, poc pensà en trobar-s'hi amb dos aimants. I heusaquí que de sobte, un surt, i se li posen al davant aquells dos

... che per l'aer vanno

e che paion si al vento ésser leggeri,

i l'epissodi viu tan palpitant de poesia.

Té això el Dante—i per això es el major exemple de poeta—que volgué fer el poema de més fòra d' aquest món que s'hagi mai imaginat pel seu assumpte, i li reeixí el poema més de llum terrena, més de gests humans, més de carn i sang i veus i aromes corporals que mai s'hagi fet. Voldrà iniciar el símbol del Purgatori, el pas teològic del Purgatori al Paradís, i tot se li tornarà imatje de montanyes, de rius, de camins, de llums i ombres; i quan arribarà a dalt de la montanya de cim teològic, per la intenció d'ell, se li apareixerà sense voler-ho aquella vista que tinguè un dia a dalt de les montanyes d'aquest món desde hont se veu el mar tremolar al lluny:

«Connobbi il tremolar delia marina.»

Símbol, concepte, abstraccions, adéu-siau! Sortí 'l poeta, l'or del poeta, la forma viva, la senzilla visió popular. Aquests són el fils d'or tan espessos que dauren tot el poema.

Mirèu totes aquelles subtilitats escolàstiques que emboiren el Paradís còm són vivament acolorides pel reflecte de la entrada tota lluminosa:

La glòria di Colui che tutto muove

Per l'Universo penetra e risplende

In una parte più e meno altrove.

Això que podria molt ben ésser un sec aforisme escolàstic, es, dit pel Dante, forma que palpita, ritme de vida, poesia.

I fins de les seves derivacions més extra-poètiques per la intenció envers la política, troços de mera eloqüencia, se'n alça amb poètica volada perquè tot ho veu a travers de la forma:

Ahi! serva Itàlia di dolore ostello,

Nave senza nochier in gran tempesta,

Non donna di provincie, ma bordello!

I aixís li va brollant el poema tot en imatje, en gest, en forma de vida, amb alts i baixos, naturalment, segons la inspiració de cada instant. Fou el seu món i el seu temps els que donaren vida an aquell ultra-món i aquell ultra-temps que ell volgué significar. Volgué fer el poema didàctic, però, com que era un gran poeta, li reeixí la epopeia viva.

Perquè, diguèu-me, aquella teologia, i aquella filosofia , i aquella política, i aquella Itàlia i tot el sentit oculte i tota la trascendencia moral que en la intenció del Dante foren potser lo principal de la seva obra i'l seu tema, i'l seu orgull, hont queden ni què signifiquen per nosaltres? Aquell envolúm sistemàtic i treballat pel pensament del seu sigle podràn ésser tal vegada objecte mort de la atenció i l'estudi de l'historiador i del filosop del nostre i altres temps que ho contemplaràn amb trista curiositat com reliquia respectable de l'esforç de tota una època; prò en el seu fons ja sense virtut actual, com cosa passatjera. Mes d'ai tal obra, què n'es lo immortal, què n'es lo sempre fort i veritable, què n'es lo viu i lo actiu avui i sempre més? quína es la gloria del Dante i sa grandesa, i per què col-locat entre'ls genis de la humanitat allà dalt amb Homero, i Shakespeare i Beethoven, sinó per aquelles imatges vives d'homes, per aquelles gesticulacions i aquells crits de passió,per aquelles visions de llum i ombres en el mar i en els camps i les montanyes, per aquelles paraules immortals que accidentalment brollaren al calor de la seva activitat de poeta, i que per ell foren quí sab si solament el medi, la manera ocasional de dir, l'episodi llençat al atzar del seu discurs? Què'n restaria de la Divina Commedia sinó fossen aquells llacs de flames i'ls torbs de la fumera, i l'amor de Pau i Francisca, i la tragedia d'Ugolino— poscia piú che il dolor poté il digiuno!— i la fugitiva aparició d'un amic mort, i'l sublim girà els ulls de la Beatriu amb ses sorrise parolette brevi, i'l sò de la campana che paia al giorno pianger che si more, i tantes formes, innumerables, reveladores del ritme universal, tants fils d'or de poesia que fan brillar tant lluny l'enorme macís ubac per sí, i que sens ells ja fóra enterrat i oblidat en la pols dels sigles?

Ah! si'l Dante pot viure en l'esperit de les edats, i avui i demà i sempre dins del sentit dels lectors de la seva obra immortal, còm dèu mitj-riure de aquells sistemes i plans i fins que'l conduhiren; i còm dèu trobar-se etern en sos moments tan sols de poeta pur, espontani, ignoscent com el pastoret que en un moment de la seva inspiració de pastoret posa noms senzills a ses ovelles pel color del velló de cada una o pel pur ressò del bel!...

VIII

I no us pensèu que amb això vulga dir que la condició del poeta hagi d'ésser la incultura, i la seva excel-lencia, ignorancia i grolleria; perquè jo'l voldria'l més savi i més subtil fill de la terra, amb tal de que en el moment de poesia sabés oblidar tota altra cosa abandonant-se a la revelació de la forma, a la emoció pura, a la expressió sincera i ignoscenta; que ja podèu estar ben segurs de que la seva ignoscencia no seria pas la meteixa del pastor de remats; perquè sempre contindrà tot lo que hi hagi en ell, però d'una certa manera; serà una superior ignoscencia que, actuant en la emoció divina de la forma pura, ne donarà una expressió més alta tot essent tan natural i impensada com la del rústec.

Lo que es, que tot home en sos moments més forts de vida ha d'ésser tot lo contrari del ferro: que aixís com el ferro es treballat en calent i després ell treballa en fret, el poeta (i no solament el poeta tal vegada) ha de treballar-se en fret i actuar en calent: llavores en la fósa tot hi entra poèticament sense que ell hagi d'adonar-se'n, perquè si se'n adona massa, corre perill de refredar i frustrar la efusió divina del ritme en la forma.

Què os pensèu que es lo que en la Divina Comèdia, salva molt de lo que fóra tot malmès per la fredor d'intencions extra-poètiques? Doncs es l'ardor d'una forma sempre present i sobirana en el pensament del poeta: es l'amor del Dante per la Beatriu.

La Divina Comedia fou el palau que'l Dante alçà per hostatjar-hi el gran amor de tota la seva vida; i Beatriu hi està present d'un modo o altre en totes les cambres. Aixís la presencia constant d'aquell amor en l'ànima del Dante, fa que'ls ulls i la veu del poeta mai s'esgarrihin del tot; que la presencia constant d'aquella forma sublim comuniqui a totes aquelles paraules, diguin lo que diguin, quelcòm de la emoció formal reveladora, de la vibració transhumanada del ritme diví que hi ha en ella. Aixís l'amor che mottve il sole e l'altre stelle fa de la Divina Comedia una obra essencialment poètica.

I aquesta trascendencia de l'amor a la poesia (com a tot altre art) es molt sovintejada. Perquè'l mòvil immediat de l'amor es el meteix que'l de l'art: la forma. Cert que l'aimant aima moltes coses en la aimada; però totes, si be's mira, al travers de la forma d'ella; com l'artista a Déu al travers de tota forma. I el fi últim de l'un i de l'altre es també'l meteix: la perpetuació de la forma, el fer-la immortal, encare que cada un a sa manera. Aixís, doncs, l'amor que obliga a tenir els ulls sempre fits en la forma amada, disposa a l'art i a la poesia; i l'artista i'l poeta, que la vocació de la seva vida es la forma, solen ésser molt enamoradissos; però aixís com l'amor de l'enamorat que no té altre dó, se resol en el desitj de perpetuar la materialitat de la forma amada per la generació, perquè no pot fer-ne altra cosa, la vocació de l'artista's resol principalment en perpetuar l'esperit de la forma que es la revelació del ritme per medi de la seva expressió humana. Aixís l'amor es una mena d'art cego, i l'art es un amor lluminós: l'un i l'altre creen; però cadascú a sa manera. El fill del Dante i la Beatriu es la Divina Comedia.

IX

Fins aquí he mostrat (davant d'aquella poesia ideal de que primer he parlat), còm se solia generar humanament la poesia per contemplació i emoció tant complexes i imperfectes. I are diré de la poesia, ja generada, de la expressió que propiament es, per sí sola, la poesia.

En ella no hi cap distinció de fondo i forma: poesia no es més que la forma, el vers; no està en lo que's diu, sinó en còm se diu: en ella no precedeix la idea a la paraula, sinó que aquesta porta la idea; el concepte ve pel ritme: aquesta es la senyal i'l misteri de la poesia, i aixís se realisa en ella la revelació del ésser per la forma.

Molts ens han donat el concepte de la eternitat de les penes de l'infern fòra de poesia; mes sols el Dante vegé en la entrada aquelles paraules: Lasciate ogni speranza voi che entrate; i aixís ens revela poèticament l'infern, pel ritme que li dugué aquestes paraules, per la forma. El concepte abstracte ja'l teniem, el Dante no'ns diu res de nou: els poetes no solen dir res de nou, mes llurs idees brillen amb la llum de la forma amb que vénen, i això es lo nou llavores, la llum de la paraula que viu en el ritme universal.

Per això he dit que les paraules, per ésser vives, s'havien de presentar ja rítmiques de sí, es dir, vivint el ritme universal en la emoció del poeta davant de la forma reveladora.

Mes aixís com hem mostrat quant enterbolides eren en la actual realitat humana la contemplació i la emoció generadores de la poesia, aixís meteix hem de veure a què hi ve a parar aquella ideal sinceritat de la expressió; i hem de confessar que, en la nostra realitat poètica, el vers es generalment d'imitació, i tota la nostra mètrica una tradició que va canviant molt lentament per petites invencions que hi van restant, i petits desafegiments que van esborrant-se en l'oblit. La nostra inspiració treballa en motllos vells apedassats, i les paraules ardents en fusió de poesía s'escorren de sí meteixes pels canals seculars que troben oberts al davant d'elles. Nosaltres portèm a dintre una tonada antiga, i an aquesta tonada se'ns hi acompassa tota cançó nova: som com els nois d'estudi que s'encomanen la cantarella de la lliçó.

Per predicar en nom de la sinceritat poètica una resolta rebel-lió, i rompre d'una vegada els motllos tradicionals, emancipant-se de l'instint d'imitació i proclamant la anarquia mètrica i la improvisació absoluta del ritme en cada moment de la inspiració; o per predicar i proclamar, al contrari, la sumissió escrupulosa als ritmes tradicionals fent-hi entrar per força la vida de les paraules que la inspiració ens dongui lliures, caldria el poder de determinar si les variades formes de la mètrica usual són no més que una rutina, una convenció, una llei externa que per debilitat o peresa deixèm imposar al ritme intern de la paraula viva, o be si aquelles formes tradicionals són ja en si inspiracions comunes del ritme natural en el sentit poètic de l'home y, per tant, com unes lleis internes del cant poètic evolucionant amb el temps i segons el geni de cada llengua.

Perquè tant perilla el fi divinal de la poesia si'l poeta s'abandona del tot a la rutina d'una mètrica ja feta, en que sia torturada i morta la expressió al ficarl'hi per força; com si deixa caure al atzar, en llum difosa per l'aire informe les paraules, sustraient-les al motllo fet d'un ritme secular, i frustrant potser la virtut misteriosa que aquest tinga.

Si cada hú fos en cada moment de sa poesia aquell poeta ideal, aquell orgue perfecte de la paraula divina, cap perill podria haver-hi en aquesta furia de la inspiració, perquè de la seva boca'n brollaria transhumanat el ritme natural en sa puresa. Mes aquest poeta, hont es? Ai! que cada un no es més que un home!

X

Pro també res menys que un home; i n'hi ha prou amb ésser-ho per anar sempre un xic més enllà en el camí divinal de la puresa.

Aixís, en el moment de la seva inspiració verbal, tindrà cadascú ans que tot present que res que puga dir-se en prosa ha de dirse en vers. El vers es un estat tèrmic—diguèm-ho aixís—del llenguatge; i mentres aquest estat no's produheixi en el sentit intern del poeta, es cosa lletja i vana escarnir-lo de llavis enfòra. L'aigua, si es freda, no s'escalfa pas fent li aparentar el bull tot remenant-la; lo únic que's logra amb això es enterbolir-la. Quan bull de debò se mou tota sola, i canta.

Aixís meteix les paraules en el vers.

Parlèm-les, doncs, tal com elles vinguen; i venint amb els metres tradicionals, admetèm les hi, ja que una tal aparició es una senyal que sols una vana soperbia podria menyspreuar. Deixèm-les que passin i repassin amb el va-i-ve de la inspiració per dintre del metre en que se'ns presenten, de modo que resti dintre d'aquell motllo tot lo que puga restar-hi sense detriment de vida... pro res més. Perquè si la paraula forta trenca'l motllo, val més que ella trenqui'l motllo que nosaltres les paraules: aixís es còm justament els motllos se van renovant amb el temps. Si hi ha expressions que per la vivor que porten salten per damunt de la canal, que saltin, més aviat que encongides perdin la gracia natural: aixís comencen a obrir-se les regueres de l'esdevenir. I que mai la clàssica cadencia s'emporti buides sonoritats, ni'l motllo s'ompli de paraules mortes quan les vives no bastin a omplir-la deixant el vers incorrecte. Perquè certament val més un vers correcte que incorrecte; prò encare val més una paraula viva en aquest que morta en aquell. Ja es prou que, per damunt d'aquestes o aquelles incorreccions de la paraula viva, que es la única poètica, regni abrigant-les somrienta amb son mantell hieràtic, pro folgat i volejant, la majestat misteriosa del ritme tradicional dominant, en el que tal vegada hi ressona el natural en una de les formes poètiques mares, i pel que sempre l'eco de les grans veus llunyanes ens infondrà respecte i moderació, deslliurant-nos de tota destructora superbia.

___________

TERCERA PART

Ja ho veièu a travers de quanta imperfecció i impuresa brolla la poesia humana lluitant, com tot en la creació, amb el misteri del caos. En compte d'aquella contemplació espontània que hem reconegut com primer element de la seva formació ideal, trobèm en les obres majors dels majors poetes el propòsit reflexiu, el plan calculat; en compte de la pura emoció estètica, hem vist còm la gestació poètica ha necessitat, per sostenir el seu calor, de tot altre calor humà: del relligiós, del patriòtic, del d'amor a la veritat abstracta, de passions socials de tota mena; i últimament, aquella paraula viva, que es propiament la poesia, brollant amb treballs entre una cantarella puerilment imitada e imperceptiblement variada de generació en generació. De quànta humilitat ens cal revestir la nostra dignitat d'ésser un camí de Déu... de quànta humilitat!

Perquè al cap d'avall hem de reconeixerque, en art i en poesia, la escola de la imitació es la més segura i la més humana, ja que d'ella han sortit les majors obres: Virgili imitant a Homero, Dante fent de Virgili'l seu mestre, Luis de León traduhint a Horaci, el teatre neo-romàntic tornant a Shakespeare, Shakespeare refent drames o llegendes d'altri, han produhit les obres de poesia immortal tant o més fortament personals que no haurien sigut les de pura invenció de la llur fantasia.

Sembla que en la bona imitació, el talent poètic, deslliurat de la orgullosa preocupació de la obra propia, de l'egoisme d'ésser autor únic, d'una superbia creadora massa desproporcionada amb la naturalesa humana, cobra en la humilitat imitadora una graciosa llibertat i confiança que'l deixa parlar amb inspiració més pura i mostrar-se, per tant, més poètic i personal que d'altra manera. Amb la condició, naturalment, de que la personalitat hi sia prou forta per assimilar-se lo que imita. Llavores el poeta es creador en la justa mesura d'home entre homes que's van passant la divina antorxa, avivant-ne cada un amb el propi halè la flama.

XII

Bon exemple tenim d'això en la poesia popular, que per això meteix me sembla a mi la suprema escola.

La poesia popular no es un gènero sinó un estat de la poesia: com el poble no es aquesta o aquella gent, sinó un estat col-lectiu de l'esperit humà en que tots ens trobèm un'hora o altra.

Jo estic en que la essencia de la poesia popular consisteix, no en que el primer inventor d'una cançó, per exemple, siga aquest o aquell, ni en que la seva inspiració hagi sigut més alta o més baixa, més culta o més grollera, sinó en que la obra naixi per imitació d'altres semblantes, i després vagi passant per tradició, de memoria, de boca en boca; i que aixís, pels oblits soferts i les noves inspiracions que van suplint-los vagi adaptant-se a l'esperit comú del poble. Aixís cadascú hi posa quelcòm de la inspiració del moment en que la canta; i aquells moments de geni poètic que no hi ha home que no tinga, van aglutinant-se en la cançó i, pel contrari, va caient-ne en oblit lo que no es fort, lo que no es or de poesia, que va oblidant-se i variant fins que ve un d'aquells moments de gracia a omplir per sempre aquell lloc; i aixís, aglutinant-se l'or, hi ha cançó que amb sigles de corre pel poble arriba a ésser com una barra d'or pur.

La essencia, doncs, i la excel-lencia de la poesia popular consistiria, d'aquest modo, en ésser imitada, i col-lectiva per successió individual. I la veritat es que quan se diu: el poble, en el mellor sentit, es això lo que's vol dir: la suma dels moments individuals de gracia de la humilitat anònima (que lo meteix pot venir dels palaus que de les pedreres, del savi com del pastor) filtrada, pel temps, de trivialitats i grolleries.

I notèu-ho còm dintre d'aquesta humilitat imitadora del poble se realisen mellor que enlloc aquells elements ideals que hem dit de la poesia. La espontaneitat, perquè'l poble no més canta, individualment, quan li surt de dintre; la puresa, perquè en tals moments no'l pertorben segons fins, no més breçar son oci o son treball amb el ritme creador; la sinceritat, perquè s'abandona ingènuament a la imitació, a la mera repetició, i lo que afegeix o varia li salta imprevist o amb gracia. De modo que'l poeta-poble es el que més s'acosta al moment ideal de la poesia, i suma els mellors de tants.

Perquè no'ns fem tots poble, per la poesia? Perquè aquest dalè nostre d'immortalisar la pobresa i la impuresa de les nostres obres en fulles estampades que les tanquen per sempre més a tota penetració i embelliment?

Ai! prou que ho sé!: es que allò es nostre, es la nostra obra, tota ella; es com el nostre fill, nostre i de ningú més. Oh! misteri de la vida individual, entre tants altres...!

Doncs bé, sí; an aquesta unitat i sentit personal de la obra artística bé hi hem de respondre, ja que tan fortament ens solicita. Però salvem-la de la tara d'una vanitat excessiva posant-nos davant dels ulls aquesta veritat innegable: que la poesia d'imitació, la col-lectiva successiva, la popular anònima es la que més s'assembla a lo que ha d'ésser poesia: El ressò del ritme creador a travers de la terra en la paraula humana: un camí de Déu entre tants...

del teatre

Aixís com hem dit que'l poble era un estat col-lectiu de l'esperit humà, aixís meteix dic are que la multitut o gent congregada amb un objecte (públic, turba, etzètera) es un estat del poble, i certament un estat inferior d'humanitat; i aixís com an aquell estat col-lectiu purament espiritual he dit que corresponia l'art popular més depurat, an aquest estat de congregació corpòria amb son baf de bestialitat i sos impulsos també de remat, correspòn un estat de l'art proporcionalment primitiu i rudimentari, animat per l'interès de la acció, que es també lo rudimentari de la vida (l'esforç en sí) i per tant lo més proporcionat al sentit confós de la massa. Aquest art primitiu que viu de la acció es el teatre.

Me sembla molt errat considerar el teatre com un resum superior i cim ideal hont les arts se fonen sublimades. Jo crec que, molt al contrari, el teatre es l'art abans de les arts, nucli primitiu d'hont elles, elevant-se, comencen a divergir. Que aixís com de la acció, de l'esforç rudimentari, que es lo que més interessa a l'estat inferior humà de multitut, s'eleva l'esperit de l'home, individualisant-se, als refinaments sentimentals i a les serenitats ideals, aixís meteix de l'art encare caòtic del teatre se van aixecant, especificant i divergint les arts, per conquistar cada una, en sa llibertat, son propi regne en les altures.

Contempleu, per exemple, el mar en calma. El mar es sempre un moviment, un principi d'acció, i per això la seva contemplació es més generalment interessant que la de la quietut de les montanyes; i encare les montanyes són com un record, com una immovilisada imatge d'un gran esforç que fou; i per això la llur vista es més generalment interessant que la d'una immensa planura. Prò'l mar ho es més que les montanyes perquè es un moviment present, actual, una lluita sempre pendent. Mes en el seu estat normal aquesta lluita, per la llei meteixa de la seva permanencia, no interessa encare fortament com acció, perquè li manca espectativa.

Mes heusaquí que'l cel s'enfosqueix, el vent assota, el mar se remou, les onades s'ageganten i bramen furioses en la costa: es la tempestat. Davant d'ella l'interès s'aviva i's generalisa, la expectació es solicitada per una acció més intensa; pro aquesta acció encare no es ben plena, perquè encare no es humana.

Prò de cop se sent un crit:—Les barques!—Hèuseles allí en el confí del mar saltant damunt les ones, lluitant cap a la platja. Tot el poble hi ha acudit: altres barques s'amaneixen a socórre-les, amb cordes i vigues i taulons i suros; els homes corren atrafegats; les dònes ploren, s'exclamen alçant els braços al cel, amb els cabells i'ls vestits volejant al vent. Ai! pobres, pobres pescadors!

Comença l'interès viu de la acció humana; no'l pur interès per la forma, que es lo artístic, sinó per la forma animada d'una acció externa. D'això demana representació'l sentit artístic inferior de la multitut, que no es prou fi per interessar-se de la forma pura; i d'aquesta demanda naix un art confós, complexe, que reclama molts elements; un art molt fàcil i molt difícil: fàcil en impresionar per la gran massa de vida, difícil en espiritualisar-ne tanta força: cal un art fort i groller, de brocha gorda. Al poeta, al músic, al pintor purs, els sobra emoció primitiva i'ls en manca d'artística, que hi es ofegada. A cada un per sí li manquen propis elements artístics; aquests van cercant-se confusament en llur rudiment comú, en la obscuritat de les regions inferiors, en llurs inferns; i allí naix el teatre, més prop del caos, com l'estat de vida que vol representar.

Davant d'aquesta representació, el teló s'alça, i cal que la acció's concreti més, que's faci urgent. Una mare alça'l crit envers el mar: Fill meu!... una joveneta se li abraça plorant: el seu amor pel mariner es descobert als ulls de tots; mes aquesta noia era promesa a un altre que dolorosament se'n adona, i desitja que'l nàufrec no arrivi viu a la costa; prò'ls companys l'instan perquè ajudi al salvament: ell dubta, se desespera; la meteixa noia implora agenollada... què farà?...

El públic en massa està atent a lo que passa; no demana refinaments al poeta, al músic, al pintor: vol que un artista més fort i primitiu, dominant-los a tots, moga infantilment les figures amb crits humans en mitj d'una escenografia toscament expressiva, en un ambent musical de grossa passió sorollosa; i se entrega a mercè del teatrista; mes el teatrista s'entrega també a mercè del públic: no a mercè de cada espectador ni del gust de cada hú en poesia, música o plàstica, sino del públic, de l'ànima de massa que preval en tots ells, de l'interès humà inferior de massa humana.

O sinó feu la proba, descomposèu la massa, buideu el teatre deixant-hi no més un o dos espectadors, i representeu per ells sols la mellor obra teatral: l'interès caurà tot seguit, els actors meteixos sentirán el buid de la massa, perdràn el calor, se desconcertaràn, i la mellor obra restarà ficció grossera, freda, fins ridícula. Prò tornèu a omplir la sala de gent, i amb la reaparició del gros públic, el drama recobrarà tot son imperi, tornarà a ésser el regnat de la acció, l'art grosser i sublim del fet, el teatre.

Aixís al poeta, al pintor, al músic, purs, sols els pot convenir descompondre'l drama, portant-se cadascú la part que més li convinga per refer-la i sublimar en sa especial inspiració. El poeta dirà, com mai el dramaturg, el secret amor de la donzella; el músic farà de la tempestat (del mar o del cor) un ritme més poderós per sí; el pintor donarà l'encis dels colors o'l moment expressiu de les figures: cada una d'aquestes arts arrencarà d'allí el seu salt envers l'altura; mes per alçar-se al cel hauràn de rompre les parets i'l sostre, hauràn de destruir el teatre; i llavores, el públic dispers, deslliurat cada espectador de son estat inferior de massa, recobrada la individualitat íntegra a soles, podrà alçar-se també amb l'artista pur al goig més espiritual de la lírica o la plàstica pures.

Mes tant-meteix cal no oblidar que'l teatre, tot i rudimentari, es art, i com a tal, una representació, no una mera presentació de la vida. Perquè una corrida de toros, una lluita atlètica, son també accions humanes donades en espectacle, presentades; i l'interès del públic be hi es prou viu, massa directament viu, i perxò no es artístic; perquè no hi ha representació, i per tant, tals espectacles en sí, no son art.

Tal fou l'error del teatre naturalista de últims del sigle xix. Agafèm un tros del natural, en el carrer, en el saló, en el camp—van dir aquells autors—i donèm-lo al públic fidelment en escenari, accessoris, figures i paraules. No'ls reeixí; perquè l'art, sia com sia, no es la natura meteixa, sinó la seva condensació a travers de l'home: l'interès del públic per la acció en el teatre, no es el meteix interès de la multitut per la acció en la plaça. Es el meteix i no ho es: es una transubstanciació. Un diàleg de saló, en el teatre, resultaria difòs, insignificant; pro ve'l dramaturg, el condensa, el cenyeix , el fà més curt i més fort, el dramatisa: i'l públic viu, en un minut, moltes hores del salò.

I qui diu el diàleg diu els fets, la escena, els accessoris. El públic no vol massa exactitut; vol l'ànima de la exactitut en acció, i amb quelcòm deixat a la seva imaginació, com els infants quan juguen; perquè l'esforç d'ella'ls ajuda a penetrar en l'ànima de les coses. I com tot art, el teatre es en el fons un joc místic, i'l públic es un nen que s'hi encanta. Aixís es que en va els hi presentarèu una pluja d'aigua en les taules; serà en va, i més que en va, contraproduhent. No; en les taules no hi ha de ploure com a l'aire lliure. Donèu-nos-hi una obscuritat i una artificiosa remor, i sera per nosaltres el diluvi. I no'ns donèu tampoc l'aire lliure darrera el teló, sinó un aire pintat i il-luminat amb candeles, i'l respirarèm més pur que en les montanyes.

«En el teatre tot es convencional» s'ha dit per irrisió; però es cert. El teatre es essencialment una convenció... artística representant una acció. Desde'l cel a l'infern, de les bambalines al fosso, donèu-nos lo que volguèu... però que tot sia acció. Actituts acadèmiques, molt bé!; bells versos (os seran agrahits, poetes, si no son massa); psicologia, moral, política, un xic de tot; que la música sia una forta expressió de l'ambent, i ajudarà molt... quan no destorbi la atenció per la acció; una bona escenografia d'una realitat... escenogràfica; fins arqueologia, si volèu... però que tot se torni acció. Desde la senzilla pantomima fins al drama musical, cal que en les taules passin coses, i que passin de certa manera.

Acció humana, representació artística: compendi primari de vida i art per l'ànima primaria de les multituts: això es el teatre.

de la dança

I are totes aquestes coses que he dit—i també moltes altres que no he dit—se'm resumen en un recort que me les il-lumina amb una nova aurora.

I es que'm recordo d'una vegada que vaig veure una dòna dançar amb una gracia tal, que semblava que ella fos la dança meteixa. Dançant semblava mou re-s en el seu element propi; i lo que en altres es moviment afectat i extravagant, en ella era més natural que l'estar-se quieta. Jo m'hi vaig encantar, mes no sabia explicar-me'l misteri d'aquell encantament que'm donava: i are veig que'l seu encís era diví, i que d'ell ve potser l'haver dit tot lo que he dit; perquè, no es en la dança tot el misteri de la vida generant tot l'art en pès?

Mireu còm s'hi troba l'esforç amb amor i la acció rítmica. Aixís el teatre fóra la extensió primitiva de la dança, amb la música nascuda del ritme del moviment, i la poesia que sugereix per avivar-se amb la vida de les paraules, i tota la plàstica i'ls colors que'l moviment fa lluhir rítmicament; i fins les formes mares de la arquitectura jo no sé quína iniciació'm semblen rebre de les línies humanes en moviment de dança, com si en la figura humana hi hagués el proto-tipo i compendi de tota forma, i en el seu moviment la imatge de la vida universal.

Sí; are'm sembla que'l primer impuls d'expansió artística del primer home degué ésser la dança; que en sa primera percepció de la bellesa del món (de Déu en la forma de les coses) sentí l'home agitar-se dins seu tot el misteri de la vida, i no podent contenir-lo immòvil—per sentir que la vida es moviment— volgué representar-lo humanament, humanisar-lo, fer-lo art, i alçà'l cap, obrí els braços, mogué'ls peus i tot el còs en la cadencia del ritme que sentia, i dançà i cantà en paraules la alegria d'aquella revelació primera: i fou la primera música i la primera poesia i la primera estatua i pintura, i'l naixement de tota forma artística. Mirèu còm fins la multitut se dignifica quan es sotmesa al ritme de la dança, i de caòtica torna grandiosament humana.

Mes per què es en la dòna que la dança se'ns fa més expressiva i agradosa? Perquè en ella la bellesa està fondament lligada amb l'amor, el misteri de la forma amb el misteri de la creació. Per això la dòna es el major símbol de bellesa, perquè la seva forma, com cap altra, desperta en l'home'l sentit d'immortalitat. Perquè aixís com se troben homes poc sensibles a d'altres manifestacions de la bellesa, no se'n troben d'insensibles a la més forta solicitut d'ella, que es l'amor. Potser que en molts l'amor no sia gaire més que un instint, i que en altres sia vençut per un fort anhel espiritual; però que hi sien insensibles, essent ben homes, no podem ni solament imaginar-ho.

I quants n'haurèu vist que mai s'havien adonat de la bellesa del món, tornar-s'hi sobtadament sensibles quan estàn enamorats: com si llavores totes les coses els fossin il-luminades amb la forta resplendor de la creació que l'amor llença.

I a vosaltres meteixos, alguna vegada, algun rostre de dòna os haurà il-luminat tot un paisatge revelant-vos un nou sentit de les montanyes, dels boscos i dels rius que corren; i la claror dels seus ulls us haurà semblat la meteixa del cel del seu país, però viventa. I al contrari, jo sé un enamorat que quan anava a la terra de la aimada, no més de contemplar el color dels camps i l'aire i'l posat dels arbres, i de sentir la fragancia de la terra, se li representava la figura d'ella en tal manera que tot enternit començava a parlar-li com si ja la tingués al davant.

Però encare es més freqüent en tots nosaltres que, si en la nostra joventut i en un moment de llum hem contemplat la formosura d'una terra, tot seguit una paraula d'amor haurà acudit al nostres llavis amb el desitj evocador d'una dòna en la que aquella bellesa de la terra s'encarnés, per nosaltres fer-la immortal podent estrènye-la tota en nostres braços.

Per això ens es tant admirable aquell pregón sentit amb que'ls grecs poblaren la natura de fantasmes humanes; que en cada font hi veien una nimfa, i en cada bosc una divinitat protectora, i en tota força natural una forma humana: i la terra, la mar i l'aire eren animats amb les figures i les passions dels homes.

Are ho veig que tot això no era vana fantasia sinó sentit profètic de que en el món tot va a parar a la naturalesa humana, i que l'afany d'immortalitat que dòna la bellesa no més l'amor el satisfà del tot.

Aixís, doncs, la dóna dançant, es el compendi de la creació; perquè en ella se representa l'esforç diví amb el seu ritme, la forma reveladora del suprèm grau espiritual que la terra ha lograt humanisant-se, i l'amor que'l perpetua per dur-lo encare més enllà, i més enllà sempre...

Aixís en la dança trobèm el principi i fi de totes les arts: desde la dança encare caòtica de les ones de la mar i de tota multitud primitiva, fins an aquella última i més pura que podèm imaginar i sentim glatir al bell fons dels amors nostres, de la Unica atraient encare l'Unic i emportant-se'l a fondre-s abdós en el cim de la Bellesa immortal...

(22-XI-1907)

Extret de Joan Maragall: Obres Completes. Obra catalana. Barcelona: Editorial Selecta, 1960.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:26

La ciudad del ensueño

La ciudad del ensueño

Hoy puedo decir que he sido ciudadano del ensueño, porque a mi ciudad la he visto entre su pasado y su porvenir. Y tanto he hundido en ellos mis ojos que, al volverlos al presente, estaban tan bañados de ensueño, que el presente mismo lo he visto como ensueño, como lo verán los ojos de los futuros ciudadanos y como lo verían los de los pasados; y ya no ha habido presente, ni pasado, ni futuro, sino que todo se me ha hecho presente en una niebla de eternidad que me ha envuelto y desvanecido. Por esto puedo decir que hoy he sido ciudadano del ensueño.

Primeramente me puse enfrente del plan de la futura ciudad diseñado por un arquitecto soñador, un extranjero. Había de ser así para la mayor libertad del ensueño; un hombre, a quien la ciudad viniera de nuevo y le excitara a soñar en grande. Después ya se arreglará todo como se pueda; pero por de pronto era menester esos ojos nuevos fecundadores; sólo una condición era requerida además: el amor, y lo hubo.

La ciudad se sale afuera estirando sus anchas vías para abrazar cuanto la rodea: pueblos, ríos, montañas. Todo queda dentro de su grandeza. Nuevos centros de su futura vida imaginaria, grandes parques populares, jardines donde jugaran los niños del 2000, estaciones centrales de las inmensas comunicaciones, vías de grandes acarreos, palacios -¿para quién?-, templos -¿para qué forma de culto?-, teatros de espectáculos ignotos ¿qué importa?...

Otra vida se adivina tras de ese diseño. Pero, ¿cómo?; esas líneas sobre el papel, ¿provocarán una vida y la regirán conforme a su trazado, o será la ciudad la que, produciéndose espontáneamente según las circunstancias que se le ofrezcan, modificará sus líneas y las romperá y alterará sus grandes centros, dejando despoblados, los que aquí se fingen más populosos y aglutinando su movimiento en esos extremos que aquí se dejan abandonados al esparcimiento?¿Marchará la ciudad hacia Poniente en vez de irse hacia Levante?¿Y habrá siquiera una ciudad aquí, o habrá un desierto dentro de cien años?¿No ha sido demasiado ambicioso ese arquitecto?

No importa. Su fantasía ha herido el corazón de la ciudadanía, y su ensueño es ya un principio de engrandecimiento. Venga lo que venga, encontrará a la ciudad en una actitud grandiosa, y el porvenir, cual sea, llevará el sello de este momento de exaltación, producido por la visión que este hombre nos ha dado. Sobre la realidad de la ciudad nuestra vuela un fantasma de ciudad futura que turba la paz de nuestra noche, y nunca más podremos dormir sin sobresaltos; y esto es ya una vida nueva.

Podría ahora hundirse Barcelona en peso, y ya sería en vano; porque el espíritu de este instante se levantaría sobre su desierto, y otra ciudad sería. Nada de lo que ha sido puede dejar de ser, sino que queda incorporado a la vida de alguna manera. Todo lo que vive es inmorta; llegar a vivir es lo que importa, aunque sea en sueños...

Después fui a recorrer la ciudad del pasado. Esos callejones van a desaparecer; esas plazuelas quedarán disueltas en la amplitud de la vía nueva; caerán esos obscuros macizos de piedras seculares, y el sol que ahora se filtra en la estrechez centelleará anchamente dorando las grandes nubes de polvo de los derribos; y el viento correrá libre a lo largo de lo que fue la ciudad vieja.

Pero ahora todavía en esos rincones, hay la vida del pasado: el martilleo del herrero anima la quietud de la plazuela; un rayo del sol abrillanta el tímido verdor de las macetas en la vetusta ventana; en el fondo del obscuro portalón, aparece pálido y húmedo el patio que fue señorial, y al doblar de cada esquina, cada callejón ofrece una perspectiva casi familiar; tras las vidrieras de las tiendas se mueven los rostros descoloridos de los artesanos en el gesto secular de cada oficio; las mujeres entran y salen de las obscuras escalerillas para sus diligencias en el barrio, andando de modo que se conoce que no van lejos, y que adonde van irán dormidas.

Me gusta perderme en este laberinto hasta sentirme preso en su atmósfera y vivir en mí la vida quieta de estos menestrales. Quiero imaginarla dulcemente hora por hora, desde la temprana alegría de abrir la tienda y dar el buen día al vecino (que es como dárselo a sí mismo, pues lo van a vivir igual) hasta dormirse confiado en la noche, oyendo en la calle pasos familiares y sabiendo ante qué puerta van a deternerse.

Pero de pronto un muro señorial se me presenta, que me dice que allí los siglos vivieron otras vidas, y que esta paz no es sino la paz en que se deja a los inútiles restos del pasado. ¡El pasado! ¡restos inútiles! - ... Este hombre ques está trabajando afuera de la tienda al aire de la plazuela, que ha esta trabajando así por siglos -parece que siempre ha de haber sido el mismo-, ... pues este hombre mañana no estará; ni volverá a a estar nunca más. Este es el golpe al corazón; esto es lo que hace llorar; que lo demás ¿qué importa? Porque este hombre mañana trabajará en otra parte; y a los siglos ¿qué les importa esto, si ya viven en nosotros de todas maneras? Pero aquel "mañana no", aquel "nunca más" es un escalofrío, es una ligera muerte que pasa ... ¿Por qué he dicho ligera? ¿acaso hay otra? ...

Al fin este barrio que va a morir me agobia y me enternece, y me voy, me lo llevo dentro; por mí, ya pueden derribarlo. Me voy; necessito salir, salir a las vías más anchas, a las calles de hoy y a su movimiento, a las plazas grandes, al aire del día, a la ciudad mía ...

¡Hela aquí! Pero, ¿qué ciudad es ésta? Grande y hermosa, la imaginé al salir del barrio moribundo; pero si pienso en aquella otra, ¡cuán fea y mezquina!

Esas vías centrales que le han quedado estrechas a la ciudad en su crecida, desembocan en un ensanche de grandiosidad monótona, como hecho demasiado aprisa. Ese ensanche no tiene historia y ya parece viejo. Envejece sin historia; sólo unas cuantas fachadas aparatosas atestiguan el gusto plebeyo de unas cuantas generaciones de advenedizos. Y más allá, hacia las montañas, las fincas de recreo se alzan enpingorotadas y mezquinas, hacinándose en grupos, como por horror al espacio que les sobra en torno, sin grandeza, sin sentido alguno de su posición y de su objeto. Y hasta las cimas mismas de las montañas, cuya vista a la hermosura de las tierras y del mar azul y de las lejanas nieves pirenaicas parece debiera inspirar al menos un gran respeto a la pureza de contemplación de tanto cielo a la vez y tanta tierra, son igualmente profanadas con fantasías grotescas.

¿Y es ésta la ciudad mía? ¿Cómo pudo parecerme alguna vez hermosa y grande? Pero así y todo, como ahora la veo, no puedo sino amarla. La amo como a un sueño, como al del porvenir monstruoso en que pudieron verla desde el fondo obscuro de sus callejones; como el ensueño de un pasado heroico en que la verán tal vez las futuras generaciones, cuando la contemplen como yo he contemplado hoy sus barrios moribundos.

¡Oh! no maldigas de tu ciudad, ciudadano que ahora estás en mí de cuerpo presente, porque ella es un tránsito como lo eres tú mismo. Tú tienes un amor y una fe; ella tambíen; hela aquí, que es tu obra. En ti se mueve y avanza el ciudadano del porvenir, en ella la ciudad futura; ésta es ciertamente tu ciudad, ámala.

Mira cómo, entre ese confuso barroquismo tuyo y suyo florece un espíritu, un estilo nace. He visto hoy un quiosco estrambótico inaugurar su fealdad en medio de las Ramblas y me he dicho: He aquí una fealdad bien barcelonesa; ese mal gusto, venga su modelo de donde venga, no puede confundirse con el mal gusto de ninguna otra parte del mundo; eso es bien nuestro. ¡Ah! ¿luego hay una cosa nuestra? Pues estamos en lo vivo. ¿Preferirías el buen gusto de una elegancia ajena bien copiada? No. Me alegro de que haya entre nosotros algo que nos estorbe el buen gusto. Algo se agita dentro de nosotros; algo se agita dentro de la ciudad, que le da mareos y extravío del sentido y gustos perversos. Hay un ser vivo dentro. No maldigas los hastíos ni la deformidad de la que ha de ser madre.

Porque avanzando ello, lo que es disgusto pasará, lo que es excéntrico volverá a su centro, y lo que es deformidad dará al ser nuevo la forma bella.

Toda esta ciudad será otra vez y otras veces derribada, caerán esas fachadas y esas torres y esos adefesios; y, en cambio, eso nuestro que lo ha producido, eso propio, eso vivo, irá actuando en lo que se derriba y en lo que se alza y en lo que se vuelve a derribar, hasta producirse en su belleza, en la necesaria belleza de su plenitud, en la nuestra y no de otros.

¡Ah, pero cuánto a intentar, cuánto a disparatar todavía, cuánto a sufrir mientras! Mas no importa, si estamos en una edad heroica. En nosotros, hasta los clasicismos son romanticismo. ¡Cuidado con someternos a cánones demasiado rígidos! ¡Cuidado con estorbar la gestación! Vaya de todo a ella, pero... ¡cuidado! Vaya de todo a ella sin escrúpulo, pero también sin violencia... ; o con violencia, pero sin rigidez...

...A no ser que estemos en un delirio de grandezas. ¿Será esto realmente un "inmenso arrabal de Tarascón"? ¿Qué? ¿Barcelona se ha vuelto loca? Esto sólo puede decirlo el éxito o la derrota; y el éxito o la derrota están en nuestras manos. El que mañana se diga que hemos sido locos o héroes depende ahora de nosotros mismos. Este pensamiento nos basta para, si hay que sucumbir al menos como héroes, y así serlo de todos modos.

Pues aunque mañana o pasado mañana Barcelona se viera reducida a ser una modesta capital de provincia española, más o menos laboriosa, si aquellos humildes ciudadanos encontraban en la historia de la ciudad su tentativa de hacerse la reina del Mediterráneo, y que en este empeño puso su fe y toda su fuerza y su vida entera una generación de catalanes, sería muy difícil que aquellos ciudadanos por sensatos que fuesen, se resignaran a dejar algo que todavía no ha sucedido en Tarascón, ni en ningún Tarascón.

Mientras que si nosotros nos resignamos ahora, por la gracia de este dictado, a volvernos sensatos, tal vuelta a la sensatez pudiera sernos justamente imputada como la mayor locura...

¡Qué extraña manera de discurrir me ha dado! Es lo que tiene hacerse ciudadano del ensueño, como yo me he hecho hoy... ¿Me he hecho?¿A caso no lo era ya? ¿A caso no lo somos todos? ¿A caso es lícito ser otra cosa si se quiere vivir... lo que se llama vivir?

IV-1908 (O.C., 2: 742-746)

Joan Maragall: "La ciudad de Ensueño". Extret de Obres Completes. Barcelona: Editorial Selecta, 1961.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:29

La independència de Catalunya

La independència de Catalunya

El pensament espanyol és mort. No vull dir que no hi hagi espanyols que pensin, sinó que el centre intel·lectual d'Espanya ja no té cap significació ni eficàcia actual dintre del moviment general d'idees del món civilitzat. Per això nosaltres, que tenim cor de seguir dintre d'aquest moviment general, hem de creure arribada a Espanya l'hora del campi qui puga, i hem de desfer-nos ben de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta.

Això no ens ha de costar gaire envers de les manifestacions superiors de la intel·ligència, perquè d'una part el centre intel·lectual d'Espanya ja en produeix ben poques, i d'altra part la nostra vocació i la nostra educació lliure i personal ja ens n'aparten, d'aquell centre. En aquest ordre ens resta només un perill que és invers. A Madrid s'han adonat de que a Catalunya hi ha quelcom de moviment intel·lectual europeu, viu, espontani, jove; i miren de nodrir-se'n atraient-lo, assimilant-lo i donant-lo després com a vida intel·lectual espanyola. Afalaguen els nostres escriptors i artistes, els adulen, s'aprofiten de la seva susceptibilitat per a qualsevol mortificació o desengany que hagin rebut en la terra pròpia, i si convé els hi exciten interessos més pràctics fent-los veure que Catalunya és un medi massa reduït i massa industrial perquè les arts de la intel·ligència puguin donar per a viure, i que a Madrid guanyaran més fàcilment honra y provecho. Uns diran: "Si em tradueixen un llibre, si em compren un quadro, com podrien fer en qualsevol nació estrangera, ¿per què m'haig de privar d'aquesta honra i d'aquest profit?" Està bé no privar-se'n; que tradueixin el llibre, que comprin el quadro; però res més. I sobretot quan pintem un altre quatro o escrivim un altre llibre, no pensem en què a Madrid podrem col·locar-lo; perquè en aquesta suggestió hi ha un gran perill per a la nostra independència intel·lectual. Altres diran: "Enviem-hi llibres i quadros, invadim-los, dominem-los, donem-los la sang nostra, i nosaltres serem l'Espanya". Això és una il·lusió encara més perillosa: avui per avui no som prou forts per a invadir res, ni per a dominar res; nosaltres no serem mai l'Espanya intel·lectual, perquè a aquesta Espanya actualment morta li resta una forta tradició literària i artística que en comptes de dominar-la ens dominaria a nosaltres. Hem viscut massa temps plegats; la influència de la instrucció oficial o de la cultura castellana, tan superior a la nostra per segles, ens ha fet massa aptes a ser penetrats per aquella tradició; i com que al mateix temps les condicions naturals del nostre esperit ens fan absolutament inaptes per assimilar-nos-la i fer-la evolucionar en el sentit nostre, per això dic que avui tota promiscuïtat intel·lectual amb els castellans, siga per venir ells a nosaltres o siga per anar nosaltres a ells, no pot ésser sinó en detriment de la integritat i de l'evolució natural i pròpia del pensament català. Considerem que en una tal promiscuïtat ens hi juguem la personalitat de l'esperit català i tot l'esdevenir de Catalunya. Mirem de no sacrificar aquestes coses tan grans i tan santes a una vanitat personal i momentània, a un despit d'home dèbil, o a un interès massa petit.

I ara que he dit lo que hem d'evitar per no continuar el nostre lligament intel·lectual amb Espanya, diré lo que hem de desfer, que és lo referent a les manifestacions més generals, les que van més a la massa del poble. El pa i el vi intel·lectual de la gent d'avui, són els diaris i el teatre. La gran massa composta dels que viuen de renda, des industrials, dels homes de negocis i de carrera, dels dependents i dels treballadors, en quant a idees generals pensen, de dies, amb el diari que llegeixen, i de nits en el teatre on van a distreure's.

Doncs bé, envers això s'hauria de fer una veritable lliga -sense comissions ni juntes, per l'amor de Déu!-, una lliga de bones voluntats treballant cada una pel seu cantó. Que cadascú faci un acte de voluntat dient: "No llegiré cap periòdic de Madrid ni cap periòdic que inspiri el seu criteri en el de Madrid." Això, als intel·lectuals no els ha de costar res; perquè de periòdics d'aquesta mena ja no en llegeixen, ni ganes, sinó per excepció en cas de veritable necessitat. Doncs esmercem el nostre esforç personal en convèncer als altres de que no els cal llegir-ne, fent-los veure la poca substància i lo ridícul dels clixés de la premsa madrilenya o amadrilenyada. I si ens diuen que mentres depenguem administrativament de Madrid sempre ens caldrà saber-ne quelcom, responem-los que, per lo que ens interessa, tots els periòdics d'aquí, fins els d'esperit més català, ens en diuen prou i massa.

En quant a teatres, s'ha de fer una guerra a mort al género chico. No ens hem de cansar de dir i de fer córrer la idea de que el xulisme i el flamenquisme són el salt endarrera d'una raça decrèpita que, de més a més, no és la nostra; que per a divertir-se valen deu-mil vegades més gèneres com les gatades d'en Pitarra, les peces amb música de Manén, l'hermós humorisme barceloní d'en Vilanova, els arreglos del francès; perquè en totes aquestes coses hi ha una gràcia, més alta o més baixa, però al capdavall és gràcia europea, gràcia de gent civilitzada; mentres que el xulisme i el flamenquisme els ulls de la gent civilitzada no els han de poder sofrir sinó´com gràcies i treballs estrambòtics d'una tribu africana d'aquestes que de vegades se'ls deixa posar unes quantes barraques en un tros de terra per a edificar, i que un entra a veure un cop per curiositat amb certa llàstima. Diguem que els que s'ho miren amb d'altres ulls i ho van a veure sovint perillen de tornar-se com ells. Per això, apartar-los-en, a més d'ésser una obra patriòtica, és una obra de misericòrdia; anar a moure un escàndol a qualsevulla de tals representacions, una obra de valor cívic; i el fer la guerra per tots els medis als empresaris, una veritable obra de caritat. Redimir d'aquests espectacles, en qualsevol forma, als infeliços que encara hi van de bona fe, és tan o més meritori que ho fou anar a redimir els captius dels Marroc.

Pensem que el dia que Catalunya s'hagués deslliurat del teatre i de la premsa de Madrid ( i de la d'aquí que encara es fa a la madrilenya), la nostra independència intel·lectual estaria molt avançada; i que el dia que la nostra independència intel·lectual siga complerta, lo demés serà lo de menos, i Catalunya formarà part d'Europa.

Joan Maragall: "La independència de Catalunya", inèdit (1897). Extret d'Obres completes, Barcelona, Editorial Selecta, 1960, pp. 739-741.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:31

La nueva generación

La nueva generación

La nueva generación sabe que ha de hacer algo y que, ante todo, ha de deshacer mucho. Y si no se pone desde luego manos a la obra en punto a lo de deshacer, es que, a la verdad, no está segura de lo que debe edificar en substitución de aquello que se siente dispuesta a destruir.

He aquí las consideraciones del actual estado de los espíritus sugiere a un periodista francés El mundo, en este fin de siglo, se halla completamente falto de ideas, y sólo por ideas generales ha progresado siempre la humanidad. Un fenómeno que todo lo domina, es que las sociedades sólo han encontrado el orden necesario a su existencia en una idea universalmente aceptada, la cual, en su expansión, creaba un organismo bastante fuerte para resistir por largo tiempo todos los embates. Hubo un mundo helénico, un mundo latino, un mundo cristiano, un mundo feudal. Cada uno de estos mundos fundaba su fuerza en una idea, en una concepción de la vida. ¿Qué concepción existe hoy para dar fuerza a un pueblo o a una raza? Todas las ideas antiguas se desmoronan y desaparecen, y no queda en pie más que una vaga idea de justicia social. Pero esta idea, nacida de una concepción materialista de la vida, está todavía sin fuerza y no ofrece grandes esperanzas, porque se ciñe a una mera distribución de bienes e ignota el sacrificio al ideal y a la jerarquía, sin los cuales nada bueno pudieron nunca hacer los hombres para los hombres.

Efectivamente, el momento actual del pensamiento joven es, en apariencia, poco menos que el de un verdadero nihilismo.

Cuando de aquí a dos o tres siglos nos decía uno de loes más autorizados representantes de aquel pensamiento entre nosotros- se estudie nuestra época, y se vea por qué hombres y por qué sistemas nos hemos dejado gobernar políticamente, nuestros descendientes o se resistirán a dar fe a la evidencia histórica, o formarán de nosotros pobrísima idea.

Pocas almasjóvenes dejarán de adherirse a esa triste reflexión, y menos aún las habrá que por evidentes, por entusiastas que sean, osen dar un paso más adelante para afirmar concretamente su fe en hombres y en sistemas que puedan ventajosamente substituir a los que dan materia a juicios tan amargos,

No faltan temperamentos generosos que, por una especie de pudor moral, se indignan de la acusación de falta de ideales lanzada contra las nuevas generaciones, y afirman valientemente la existencia de un gran ideal latente en nosotros. Tal afirmación, sana y profunda, es nuestro único orgullo, nuestra defensa. No; no debemos sufrir, que porque no acertemos a condensar nuestras aspiraciones y nuestros anhelos en una palabra como la de razón, que empequeñecieron nuestros abuelos, o la de libertad, que han desacreditado nuestros padres, se nos tenga por espíritus apagados, por pozos secos, por perdurablemente inepto e impotentes,. No; mucho sentimos vibrar y moverse en nosotros, mucho anhelamos y presentimos, mucho tenemos que decir y mucho podemos hacer. Si lo diremos nosotros con nuestra propia terminología, si lo haremos nosotros con nuestras propias manos, no lo sabemos ni importa gran cos; porque sentimos bien intensamente que nuestra inefabilidad no es infecunda, que llevamos en nosotros gérmenes de grandes ideales y de poderosas energías, y que aún cuando sean los futuros hombres quienes hagan las futuras cosas, estas cosas serán también algo nuestro, porque aquellos hombres serán mucho de nosotros mismos. La flor de la vida dice Goethe- apenas tiene color ni forma; pero los opulentos racimos de uvas maduras y jugosas son deleite de los dioses y de los hombres. Aun estas mismas voces de negación cuyos ecos se hablan y responden de uno a otro ámbito del mundo político moderno, y que son la más explícita condena de muerte de los actuales sistemas de gobierno, ¿cabe reputarlas estériles? ¿Cabe desconocer su significación?

Últimamente en Francia MM. Benoist y Lamy han hablado en nombre de la nueva generación, y han reivindicado para ella el derecho de comprender y servir a la república de manera distinta de los hombres actuales, empezando por la más rotunda negación de los principios capitales que han inspirado el régimen político francés en la presente época: el principio antireligioso y el sistema de adulación a las masas. Monsieur Lamy ha presentado a losjóvenes de hoy como considerando con un gran respeto las creencias religiosas de sus conciudadanos, y como hostiles a toda manifestación de espíritu sectario: esto aun aquellos cuya fe religiosa es vaga o poco determinada, pero que, sabiendo sentir bien, comprenden lo sagrado y augusto de las cosas del alma y de la conciencia y el ningún derecho del poder político a entrometerse en ellas. Y enseguida ha increpado severamente a los actuales republicanos por no haberse preocupado ni un solo momento con sinceridad y desinterés del problema social; por haber endilgado sin reflexión ni estudio unas cuantas leyes con tendencias más o menos socialistas, con la exclusiva e interesada mira de atraerse la masa obrera como fuerza política; para explotar sus votos a cambio de satisfacciones engañosas y tal vez perjudiciales para todos. Mientras que a losjóvenes les interesa la cuestión social por sí misma, y la estudian teóricamente sin prevención alguna y prácticamente en la vida misma del pueblo con verdadero amor.

Esta amplitud, esta indulgencia intelectual, este considerar con amor la vida en todas sus realidades, es verdaderamente el signo moderno. Y no hay que tomar esta amplitud y este amor por cualidades pasivas de negación. La mejor prueba de que no son tales, de que contienen un principio activo y poderoso, es la rapidez con que gastan, corroen y aniquilan cuanto tocan, cuando el objeto de contacto no es asimilable o les es contrario. Un literato español que siente en alto grado lo moderno, dice en el prólogo de una traducción castellana de Los Héroes de Carlyle: Lo diré con franqueza: la filosofía de Taine, aunque muy respetable, ha envejecido más con su claridad y minucioso examen de las apariencias y sus nombres, que las intuiciones poderosas y profundas de lo que si llama el misticismo de Carlyle. No hay algo en esta afirmación que responde, aunque en un orden exteriormente distinto, a los ideales o, mejor dicho, contraideales políticos de Monsieur Lamy?

Pues bien, de Italia nos viene otra voz no menos significativa que en un periódico redactado por un grupo dejóvenes emprendedores que buscan orientación, deplora a propósito de la crisis que Italia esta atravesando- el imperio político de una mesocracia sin idealidad, cuya base es un parlamentarismo piatto. Y al hablar de ellos y de la mentada crisis, añade un articulista de la Nuova Antología: Una cosa urge principalmente, y es no mecerse en la ilusión de que un país pueda levantarse dentro del sistema a que debe su parábola descendente. Urge que el pueblo y el soberano adviertan acordes la gravedad de la crisis y salven a Italia de la terrible duda de si en un estado las libertades políticas sólo pueden vivir a expensas de las virtudes públicas.

Voces de negación por todas partes, voces de dudas de todas las juventudes, como saludando la aparición del gran problema moderno que se va levantando imponente y que Guyau, el maestro de losjóvenes, ha planteado en estos términos: El equilibrio, la conciliación de la individualidad siempre creciente, con el sentimiento de la solidaridad que va creciendo cada vez más.

Ante la majestad de este nuevo mundo de ideas, cuyos polos parecen ser el socialismo y el anarquismo, hay más sinceridad y más promesas en las dudas e inquietudes de losjóvenes, que en las escépticas o estériles afirmaciones de los que todavía tienen en sus manos el fantasma del poder social; así como en aquellos paganos que adoraban y sacrificaban ante unas figuras de dioses en quienes no creían, había un espíritu menos religioso y fecundo que en los que levantaron un altar vacío y le pusieron esta inscripción: Deo Ignoto.

Joan Maragall: “La nueva generación”, extret d'Obres Completes. Barcelona: Editorial Selecta, 1961.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:30

Los griegos en Creta

Los griegos en Creta

La prudencia, la cordura, la circunspección, el amor a la paz, el miedo a los desastres de la guerra, el minucioso cuidado en evitarlos por medio de un paciente espíritu de transacción, son cosas muy plausibles que durante este último cuarto de siglo dominan la política europea y la envuelven en una tíbia atmósfera de filantropía y de bienestar.

Por esto las generaciones que en los últimos veinticinco años van llegando a la plenitud de la vida son, como carácter general, bondadosas, muelles, poco inclinadas a la acción y muy propensas al diletantismo en todo. Pero a pesar de ello, o tal vez a causa de este mismo diletantismo, empiezan los hombes de hoy a desear un cambio de actitud; empiezan a apetecer algo fuerte que les sacuda, que les obligue a fijar su pensamiento, que les fuerze a afirmaciones y entusiasmos irreflexivos, que les libre de su cerebro y les empuje brutalmente a la acción con todos los dolores de ella y también con todos sus triunfos; anhelan, en una palabra, el equilibrio de la vida.

¡La guerra europea! Hace veinticinco años que estas palabras se agitan como un horrible fantasma sobre nuestras cabezas; fantasma tan horrible que hemos acabado por resignarnos a admirar a esos grandes soberanos, y a esos grandes ministros, y a esa prudente diplomacia que tanto se desvelan por ahuyentarlo y por evitar que se nos venga encima.

Y, sin embargo, si cada vez que un conflicto de frontera, una antipatía internacional vivamente manifestada, una imprudencia popular hace peligrar esta bienaventurada paz europea y dejan presentir una próxima conflagración, cada uno de nosotros pusiera la mano sobre el pecho, muchos lo sentirían latir fuertemente y no por cierto de solo miedo.

No cabe duda que hay en nosotros mucho de pusilanimidad, porque se nos han ofrecido escasas ocasiones de ensanchar el alma; no cabe duda de que nuestros nervios están poco firmes, porque no se han templado en otros peligros y situaciones que los que ellos mismos nos procuran vibrando en el vacío; pero en el fondo hay todavía algo de hombres en nosotros; y este algo es lo que se pone a palpitar sordamente desde muy adentro cuando presentimos que nuestra virilidad puede ser puesta a rudas pruebas.

Claro que ya la ponen a prueba aquí o allí las empresas coloniales, las rebeliones, los motines locales... pero no es lo mismo. En estas cosas no hay bastante estímulo, no nos dicen nada de muy trascendental, no hacen que nos olvidemos de nosotros mismos absorbiéndose en una idea general, no acaban de entusiasmarnos.

Mientras que una guerra europea, una lucha entre las naciones que más significan en la civilización, un conflicto sangriento que hiciera tomar nueva consciencia de la idea de patria a los pueblos europeos que hoy la sienten débil o desfigurada... esto sería otra cosa. ¡Una guerra dentro de casa! Defender con la fuerza, con la sangre y con la vida el hogar, el suelo y hasta algo de la vista y del ambiente que sin saber bien por qué tenemos por propio; y esto contra ejércitos formados por hombres de otra lengua y de otro aire; rechazarlos e invadir entonces otras tierras con rabia de destrucción y con gritos triunfantes de posesión y de dominio... he aquí lo que los hombres jóvenes de hoy no saben lo que es, y anhelan saberlo a pesar de todos sus desfallecimientos y de todas las convenciones filantrópicas.

Por esto la expedición de los griegos a Creta ha hecho correr un estremecimiento extraño por toda Europa. Por lo que en sí es, por la reacción que significa y por las consecuencias que puede traer consigo.

Hacía muchos años que con la resignación de la debilidad estaba Europa contemplando las querellas y las componenedas de su diplomacia con el sultán de Turquía, respecto a la situación de los súbditos cristianos turcos; las degollinas y las promesas se sucedían con una simetría de péndulo, tras una matanza de armenios se hablaba de las bases de un arreglo de la cuestión armenia; tras el ahogar en sangre una rebelión cristiana en Creta o en Macedonia, se trataba de un vago protocolo; todas las naciones decían que esto no puede durar más, y duraba, ibany venían embajadores y barcos, se hacían demostraciones en el Bósforo ante la Sublime Puerta; todos estaban conformes, y esto desde hace siglos, en que la Media Luna era una vergüenza en la culta Europa; las potencias rodeaban al Sultán con grandes conminaciones, pero no se atrevían a caer sobre de él por miedo a encontrarse cayendo unas encima de otras; y por esto el Sultán se reía tranquilamente de ellas en medio de su gritería, y las carnicerias se sucedían con regular intermitencia.

Cuando, de pronto, ante una nueva agitación de los cristianos de Creta, un pequeño Estado, Grecia, ha tomado una actitud arrogante, y sin contemplación a la diplomacia ni a la paz de Europa se ha lanzado a socorrer en son de guerra a sus hermanos de sangre oprimidos en aquella hermosa isla por la tiranía del Sultán.

No ha parecido sino que una fresca bocanada de viento de tempestad haya cruzado la Europa empezando a agitar y a renovar su entorpecida atmósfera de cordura y desvelando a los espíritus soñolientos.

Al fin -se han dicho las gentes- hay alguien capaz de seguir el propio impulso suceda lo que suceda; al fin la vida de Europa no será una vida convencional, y habrá guerra si existen motivos de guerra, y sólo paz cuando aquellos motivos desaparezcan o se agoten.

Esto se han dicho las gentes sencillas que no llevan responsabilidad encima, y cuyas palabras y cuyos actos no tienen individualmente trascendencia.

Pero las potencias, la diplomacia europea, han fruncido el ceño a esta calaverada guerrera, y se han dispuesto a impedir que Grecia lleve adelante su natural ambición respecto a la isla hermana, arrebatándola del dominio del Sultán y anexionándosela; porque han temido que un acto tal desvelara los pruritos de libertad e independencia de tantas otras poblaciones cristianas sometidas de mala gana al yugo de Turquía, que así empezara la disgregación de este Imperio, y como consecuencia de ello la disputa entre las potencias mismas para repartirse la Turquía desmembrada; en una palabra, han temido la guerra europea.

Así han hecho decir por sus oradores y por su prensa:"¿Con qué derecho se atreve Grecia por ambición o por sentimentalismo a poner en peligro la paz de Europa?". A lo cual los griegos y cuantos son oprimidos por los turcos podrían contestar:"¿Y qué derecho tiene la Europa a la paz? ¿dónde está ese derecho estipulado? ¿dónde está estipulado que nosotros, cristianos, hayamos de sufrir perpetuamente el despotismo mahometano no sólo por amor a un hipócrita equilibrio europeo, de cuyos beneficios nosotros estamos muy lejos de disfrutar, puesto que todo él en peso ni siquiera sabe impedir que nos maltrate un poder exótico que los mismos Estados consideran una vergüenza para Europa, pero al cual, aún juzgándolo desde hace siglos moribundo, no se atreven a tocar? ¿A qué hablar de derechos? ¿A caso el derecho, en substancia, es otra cosa que un concepto ideal de la realidad de la fuerza? Pues bien, lo ideal necesita restaurar de cuando en cuando su concepto en la realidad; si no, se va convirtiendo en una mera abstracción que se desvanece. Es menester restaurar el derecho en la fuerza."

No sabemos si Grecia ha contestado esto a la diplomacia europea. Es probable que no. Pero ha obrado como si lo tuviera en el pensamiento, y ha seguido adelante en su empresa, a pesar de ser un pigmeo ante los colosos de Europa. Verdad es que un pigmeo bien resuelto puede salirse muy bien con la suya a despecho de seis colosos indecisos.

Y si se nos acusa de candidez al emitir tales juicios, si se nos insinua que la actitud respectiva de Grecia y de Europa no es, quizá, mas que una comedia, y que aquella pequeña nación puede muy bien ser secretamente empujada y animada por los mismos que fingen querer contenerla, contestaremos que no importa; que lo que nos seduce y nos interesa es el espectáculo, por los sentimientos que él mismo hace brotar en los espíritus; y que en este sentido, las apariencias de las cosas valen tanto como las cosas mismas, puesto que éstas sólo por sus apariencias puede afirmarse que existen y sólo por ellas producen sus naturales frutos.

22-II-1987 (O.C., 2: 511-13).

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:32

Nietzsche

Nietzsche

Que n'hi ha de maneres d'entendre la vida, de sentir-la! Nosaltros, homes d'avui, hem d'abarcar totes les que puguem, tastar-les totes, que, ben tastades, no n'hi ha ni una on no s'hi trobi quelcom de gust, de l'aroma immortal que és el gran secret de les coses. És digne de nosaltros el deslliurar-nos de l'horrible besoin d'affirmer, que diu en Bourget, que per altres generacions podia no ser horrible, podia ser, i segurament era, necessari per la missió que duien en l'evolució humana; però avui... avui el nostro esperit, obert als quatre vents, és indulgent amb una indulgència robusta i de bon ésser, més gran, més forta i més anitosa que tots els dogmes i tots els axiomes i tots els exclusivismes, perquè té prou serenitat i prou altesa per a dir a cada un d'ells, an els més oposats, una rialla quasi divina: Tu deus tenir raó, i tu també, perquè tots en poden tenir.

Ja ha passat el temps de les santes indignacions i d'escandalitzar-se i de lluitar i morir per una idea. En això hi podia haver certa grandesa d'época; però jo crec que la grandesa d'avui, la nostra, consisteix no en morir per una idea sinó en viure per totes. Viure, viure tot lo que es pugui en extensió i en intensitat. Ja que lo que abans eren afirmacions o negacions es van tornar simpaties o antipaties, i tota l'antiga escala de persecució an el martiri es segueix amb les gradacions d'una mitja rialla, des de la d'extàtica beatitud fins a la de la ironia, i encara, aquesta, com més fonda més serena.

"Panphilos" [J. Maragall], "Nietzsche", L'Avenç, 2a. época, any V (1893), ps. 195-197 (fragment).

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:33

Notes autobiogràfiques

Notes autobiogràfiques

Octubre 1885

 

Vint-i-cinc anys. La flor de la joventut ja ha passat. Ja sóc home. Es notable que un sia home en el sentit de la plenitut física i de drets, precisament aixís que s'ha acabat el temps més hermós de la vida. Me dirèu que això es una llei natural; que'l tipo de bellesa es la flor i no'l fruit. Doncs això meteix, l'esser això una llei natural es lo que'm commòu; el que una cosa es més estimada pel sentiment cabalment ans d'esser lo que ha d'esser; el que un nen, que en res pot ajudar-nos ni pot servir-nos pera cap fí egoísta, lo meteix que una flor, que no'ns pot nodrir, ens sien més plascents... que l'home forçut o sabi i el fruit saborós que'ns alimenta; i que coses que mai arriben a tenir utilitat d'importancia sien precisament belleses tipos: una rosa, un rossinyol, un estel, una verge morta a setze anys. La flor de la joventut ja ha passat pera mí, la edat dels amors dolços.

...

He sigut ditxós en dos temps: fins a quinze anys i dels dinou als vint-i-quatre: are no sóc ni feliç ni malhaurat. Vaig ser verament malhaurat dels quinze als dinou. Era ditxós els quinze primers anys de ma vida, perque vivia constantment d'il-lusions, que creia's realisarien a son temps, o be perque les il-lusions me satisfeien per sí soles. Oh! quines hores més delitoses he passat davant d'aquella capelleta de fusta, amb sants de plom que tenia en un recó de casa!

Recordo perfectament que quan anava a Missa o assistia a alguna solemnitat relligiosa, me quedava encantat davant les magnificencies del culte extern, que afalagaven els meus sentits, i no perdia ni un detall de les cerimonies. Després, al ser a casa, me tancava en el meu reconet davant de la capella, i procurava reproduir tot lo que havia vist. Oh! es ben segur que molts sacerdots, davant del Deu en qui creuen i han de fer creure, no entonen els cants relligiosos amb més fè, amb més fervor, amb més entusiasme que jo entonava aquells mots sense cap sentit, i que feia acabar amb terminacions més o menys llatines, tenint al davant un llibre, que jo'l triava que fos ben gros, pera que semblés un missal, sense preocupar-me de lo que'l llibre tractava; i fins recordo que'm servia moltes vegades d'una Historia de la conquista de Méjico, de Solís, que era un llibre molt gros i revellit. I are, quan me sembla tornar a veure, com si no's tractés de mí, a aquell nen de set anys, vestit amb ornaments de paper, més o menys semblants an els dels capellans, posat en el recó d'una sala modestament arreglada, en aquella casa gran i espaiosa, però vella i humida, en aquell carreró estret, fosc i plebei, i'm veig davant la petita capella plena de sants de plom, tots mal girbats i mutilats molts d'ells, il-luminats per un parell de candeles, i jo amb aquell llibraç a davant, que contava escenes extranyes, bàrbares, heroiques, extravagants, però que per mí no tenien significació, i torno a sentir mos cants incoherents, en els que hi vessava tota la fè entusiasta, tota la poesia, tota la força d'imaginació que bullia dins meu, fent totes les reverencies i gestos que veia fer an els capellans: quan se'm torna a representar tot això, sento greu anyorament d'aquell temps en que un tros de plom mal tallat era prou pera anegar-me en el sentiment immens de la presencia de Deu.

...

L'amor se'ns manifesta en dos aspectes distints a primera vista, per més que, en rigor, no son sinó graus d'una sola tendencia; però'l fet es que, no sabent o no podent mirar prou prim, veièm les coses saltades i tenim en concepte molt diferent i fins oposat l'amor carnal i l'amor sentimental. Aixís els he sentit jo, tan oposats, tan enemics, que, de resultes de la guerra que s'han fet sense treva, estic encare verge de tot plaer amorós, si no compto com a tal aqueix il-lusionar-me continuament, aqueixos deliquis unipersonals que, revestint mil formes i matiços, m'han rodejat d'una fantasmagoria delitosa, si 's vol, fins a cert punt, però tant estimulant com insuficient; perque eixos fantasmes me prometien i'm feien desitjar un cel de delicies, que sols se podien assaborir completes en el món de l'altra gent; i jo anava a aquest món i les delicies no venien, i allavors jo aburria la vida pràctica i corria a recullir-me altra volta en mon paradís de deliris, i aquests tornaven a emborratxar-me més i més i m'enviaven de nou al món, i aixís sempre.

Afigureu-vos un caminant assedegat al cim d'una montanya; desd'allí veu una font cristallina a baix a la vall; baixa corrent fent dèu mil voltes, perque aixís ho exigeix lo escarpat de la montanya, i al ser a la vall, busca, roda per tot i no troba la font. Desesperat torna a pujar al cim pera orientar-se de nou, i torna a contemplar l'aigua temptadora i, doblat el desitj, torna abaix també infructuosament, i aixís pujant i baixant sens repòs, la set creix d'un modo horrible, i la font l'embogeix d'esperança desde baix quan ell es a dalt, i's fa obstinadament introbable quan ell es a baix...

...

Una cosa per l'istil me passà amb la gloria. La gloria ha sigut mon somni desde ma més tendra adolescencia; però no ha passat de somni. Per què? Per què m'he delitat tant i tant en coneixer detall per detall la vida dels genis més grans en les lletres, i ha sigut ma constant i ardenta aspiració l'arribar a esser com ells, i fins he cregut que un dia'l món pendria interès en saber les vicissituts de ma existencia? Per què l'amor propi ha près en mí aquesta direcció? I a fè que ni'ls antecedents de familia, ni la educació, ni l'atmòsfera hont he viscut, han pogut engendrar en mí aquest afany. Ha germinat potser d'aquella vanitat de nen d'estudi que, per sa facilitat en apendre, era tot'hora alabat per sos mestres i adulat o envejat per sos condeixebles? No; doncs el resultat d'això havia d'esser l'empenyar-se en brillar en el terreny científic-literari. Serà cosa de temperament: el meu caràcter es indolent; repugna tot lo pràctic; està constituit per una sensibilitat exagerada, a voltes fins extravagant, i un amor propi que va molt més enllà de lo que poden pensar els que'm tracten...

...

...Naturalesa, Art, Amor, reduits a superior unitat: es a dir, la Bellesa. Heusaquí mon ideal. Ella pera mí ho es tot; lo demés (progrés, ciencia, ambició, civilisació, etz., etz.) es pols, miseria... o evolucions de sers de baixa mà; sers amb qui no'm vull confondre; sers, en fí, que no conec distintament.

La Bellesa té'ls seus sacerdots, los artistes; els seus profetes, los genis artístics; el seu evangeli, les obres genials artístiques; els seus creients, los aficionats a les Belles Arts; els seus místics, los enamorats; es inútil dir que té també'ls seus màrtirs, perque'ls veièm a totes hores.

I jo ho sento dins de mí tot això, tan viu, tan pur!...; però, ho sento perque ho he après en mes lectures, o bé eixes lectures m'han extasiat perque ja estava latent dins de mí? Sóc un ver artista o un artista incomplert, o sia senzillament un dilettante entusiasta? Fa més de dèu anys que aquest dubte'm rosega. Però puc assegurar una cosa: en conciencia'm sento més poeta que lo que mostren ser-ho molts que'l públic anomena tals; i crec també un altra cosa, que cap de mes inèdites composicions pot col-locar-me, als ulls de la gent, a la altura a que jo aspiro en el terreny de l'Art; perque'ls pocs èxits literaris que he tingut, vistos de la vora m'han semblat pobres, trivials i fins ridícols; i els meteixos, ans de gosarlos i vistos de lluny me semblaven immensos i rodejats de gloriosa aureola. Per això he dit abans que amb la gloria m'ha passat com amb l'amor: al deixar d'esser per mí un somni, han deixat també de tenir atractius, i en realitat he trobat sos goigs mesquins i sens llum.

...

Y lo que no es Bellesa, amor o gloria, què es pera mí? Tot ho veig petit. En les ciencies físiques i naturals sols hi veig d'apreciable'ls resultats de l'empirisme elevats a principis que han lograt al menys... què... al cap d'avall? Trasladar-se en una hora a un punt que'n dista sis o set al pas natural; fer teles més o menys ben teixides pera abrigar-nos; construir màquines pera multiplicar la producció d'aquelles teles; poder rebre en una hora una noticia de París o Berlín; omplir de superfluitats les cases dels rics; i que a la nit, en reduits i determinats punts, no sia del tot fosc... I coses per l'istil. Are jo pregunto: es més feliç l'home per atravessar de pressa terres i mars, per dur vestits més o menys imperfectes, per saber més aviat les coses, que la major part de les vegades valdria més que ignorés sempre, per respirar un aire viciat o per anar pel món quan la naturalesa vol que dormi? Però això, al cap d'avall, omple necessitats que la civilisació ha creat a l' home, i que la civilisació té interès en satisfer poc o molt, pera que'ls selvatjes no 's burlin d'ella, si es que alguns s'arriben a enterar de que hi ha pobles que's creuen immensament superiors an ells, i en les estadístiques, altre entreteniment social—i per més vergonya,—se veuen obligats a posar cada any a mils els boigs, els tísics i els suicides.

Però aquestes ciencies físiques, quan volen enlairar-se a buscar les causes primeres, què fan? Fan riure, i això'ls es comú amb la filosofia, que es l'art de dir cada hu lo que li dóna la gana sense més probes, i amb les ciencies exactes en la esfera abstracta, que es l'art d'anar dient veritats com punys de les que ningú n'ha de fer res: es a dir, ganes de buscar-se mals de cap sense necessitat.

...

...I llavors, com més tart en tots els meus jocs, sempre era en la soletat quan gosava més; perque acompanyant-me d'altres del meu temps, l'il-lusió, el deliqui, durava poc perque els altres no podien seguir-me a la regió enlairada, ahont jo'ls volia conduir. I jo llavors també estimava a una nena un xic més gran que jo, amb una força de sentiment que sols he tornat a experimentar a divuit anys.

Però tot això va acabar-se. Vingueren les distraccions de col-legi, hont vaig començar el Batxillerat; vingueren les primeres revelacions de lo material i grosser dels misteris de la vida; vingué la vanitat d'estudiant aprofitat, les simpaties amb alguns d'ells, tan fortes, que foren com uns amors disfreçats; la meva adoració an aquella nena's desvanesqué de repent, al trobar-la un dia convertida en joveneta ja formada; la fè religiosa fou entusiasta fins totjust deixar-me fer amb reculliment la primera Comunió; la casa vella fou abandonada per altra més petita, però més moderna; la aspiració a ser ja alguna cosa en realitat se manifestà; vaig acabar el Batxillerat i vaig començar a esser infeliç.

...

La edat crítica, la dels quinze als vint, fou pera mí ingrata. Començà'l malestar un any ans d'acabar el Batxillerat. Envanisat amb allò que'm deien «ser un talent», objecte de tota mena de consideracions i alabances; farcit el cap de noveles romàntiques que devorava amb furor, que'm feien plorar a llàgrima viva, que desvetllaven en mí sentiments elevadíssims, però buits, quijotescos, obtenint les millors notes acadèmiques; en una paraula, format de mí meteix un concepte elevadíssim, vaig ser bruscament arrencat de davant dels llibres i col-locat davant de la taula del treball en la industria a que venia destinat, i posat, en cert modo, en la condició de poc més que un aprenent. El cop fou terrible i retrunyí en tot el meu ser, i d'aquell desballestament d'aspiracions contrariades, s'alçà, portant l'estandart de la rebel-lió, ma passió per la poesia.

...

...L'amor a la poesia's manifestà en una especie de furia pera omplir de munió de versos, amb fecunditat verament assombrosa i en tots els ratos que podia robar al treball, llibretes que amagava entremitj d'altres més prosaiques i plenes de números referents a la nostra industria. Lo que jo vaig considerar mon primer triomf literari m'emocionà vivament. Havia enviat una composició a un periòdic setmanal. El dissapte a la tarde—tenia llavors de setze a disset anys—me'n anava a la fàbrica i, ans de pujar al tramvia, compro'l periòdic, que acabava de sortir, i un cop ja a dins del tramvia, el desplego; lo primer que fereix la meva vista són aquells versos, aquells conceptes, aquelles coses que jo m'havia inventat, llegibles pel públic en aquell paper de gran circulació. La emoció fou tanta, que restí una bona estona amb els ulls fits en aquells versos, sens tirar avant en llegir-los, clavat en mon assiento i com si somriés; tot seguit els ulls m'espurnaren i vaig amagar el rostre darrera el periòdic enterament desplegat. Ah! que poc devien pensar mos companys de viatje que darrera d'aquell full de paper, encare humit i amb la fortor penetrant de la imprenta, s'amagava un dels goigs més grans, més purs, més dolços que's poden arribar a sentir.

...

L'amor nasqué també en mí plè de força, però avergonyit... el meu culte a la dòna anà prenent una forma d'adoració desinteressada com a una Divinitat, de que s'ha revestit fins al present... Renuncio a donar a entendre aquesta tortura de quatre o cinc anys; sols pot compèndre-la, i la compendrà desseguida, qui s'hagi trobat en el meu cas. D'aquí nasqueren soliloquis amorosos, vessant foc i tendresa, d'aquí també que'm forgés una dòna ideal que a força d'imaginació jo feia que'm vingués a consolar en totes mes tribulacions, amb la que sostenia verdaderes converses, i'ns ompliem mutuament de caricies, sens que mai aquesta ficció sortís de sa puríssima esfera, sens que mai degenerés en objecte d'un delit material i grosser.

...

Mon amor a la Naturalesa's traduia en matineres escapatories als voltants de la ciutat, ahont sempre anava acompanyat amb mes quimeres, amb mos planys, amb mos desitjos no ben determinats. Però com totes aquestes tendencies eren absolutament oposades an allò que'ls que havien de guiar mos primers passos en la societat creien que era convenient pera mí, s'inicià una lluita desesperada, que si be, en general, se mantenia interna, a vegades eixia a fòra en escenes deplorables, qual sol recort me mortifica vivament.

...

...Però amb tot i això foren pera mí verdaders oassis de goig mos dos viatjes: a Valencia, Granada, Córdoba, Madrid i Zaragoza l'un, i a Marsella i París l'altre. Aquest plaer tan intens que s'experimenta al recorrer terres noves pera nosaltres, no es una manifestació i al meteix temps una protesta de la Naturalesa, que s'oposa al reduiment del modo de viure, en general, en la societat? Perque no fou precisament la il-lusió de veure poblacions, costums, edificis, monuments, lo que m'afalagava, sinó alguna cosa més íntima, més fonda, més pura, això es, el separar-me de la rutina que'm rodejava, el veure canviar l'aspecte del paisatje, la satisfacció, en fi, de certa necessitat de renovar al voltant del jo, tot lo que considerava no jo.

Apart d'aquests dos respirs, la meva situació era insostenible; passats dos anys, vingué la convicció de que jo no servia pera industrial i se'm donà a escullir carrera.

...

Jo desde molt temps venia dient, a tothom que volia escoltar-me, que la meva vocació era la carrera d'advocat. Això no era cert, però jo no mentia. La meva vocació era sortir-me d'una esfera que, a efecte de tant llegir noveles i de lo que s'havia exagerat mon talent, considerava massa grossera pera mí; la meva vocació era fregar-me amb la joventut il-lustrada, al meteix temps que adquirir coneixements superiors, perque jo creia llavors en la ciencia. I la carrera d'advocat m'era simpàtica, per un no sé què d'aristocràtic que jo hi veia, i perque comprenia rams del saber humà que se'm havien fet els més simpàtics durant el Batxillerat: filosofia, historia, literatura—jo no sabia que existís la facultat de filosofia i lletres,—i tampoc m'hauria atrevit a sol-licitar una carrera sens aplicació pràctica. Per això vaig escullir aquesta carrera sens saber, com sé are, lo que es en realitat. Amb poques paraules, varem acordar amb el meu pare mon cambi de rumbo: fou moments abans d'anarme'n al llit. Un cop al llit, amb llàgrimes de tendre remordiment, m'acusava a mí meteix d'haver tirat a terra tot el castell d'esperances i projectes que mon pare devia haver anat formant desde mon naixement, de que jo, com únic fill varó, extendria'l negoci de nostre acreditat establiment, seria un industrial il-lustrat, i l'orgull i descans de sa vellesa.

...

Aquí comença'l temps ditxós de ma joventut. L'endemà dematí (7 d'octubre de 1879), en companyia d'un condeixeble de col-legi, vaig fer els primers passos pera matricular-me.

Tremolant jo d'emoció, varem entrar en el vestíbol de la Universitat, i vaig dir somrient amb tot candor a mon company: «Entro per primera vegada en el temple de la sabiduria.» Ell va mitjriure d'un modo que'm feu pensar: «Aquest desgraciat no estima la ciencia en tot lo que ella's val.» L'endemà vaig començar a assistir a les classes. Al entrar en el claustre de Dret, una ratxada de benestar va commoure tot mon ser: aquell pati rectangular, rodejat de porxos bizantins de moderna construcció, sota dels quals discurria conversant, fumant, discutint o estudiant aquella multitut de joves com jo; aquell «rum-rum», soroll indefinit, propi de tots els llocs de gran concurrencia d'homes, sobrepujat a vegades per una exclamació o rialla més forta que les altres; aquell formar-se i desfer-se grupus i cambis continuus de saludos, de cops, de pulles entre estudiants que s'encreuaven; aquells bedels amb vestits galonejats comunicant ordres, obrint i tancant portes, bromejant amb els escolars, i el veure travessar dos o tres catedràtics amb la toga i birret amb borla vermella, enrahonant amb tota gravetat, tot anant cadascú a la seva aula, seguits al entrar d'un apinyat grupu de jovent, qual falta's deixava coneixer desseguida en el número dels que seguien passejant-se esperant el seu professor..., tot això fou pera mí com una terra de promissió, com si entrés en ma patria després d'una ausencia casi immemorial; i respirant àvidament aquella atmòsfera de joventut i intel-ligencia, sol, i tot commogut, anava avençant tímidament i amb dificultat entre aquells grupus bulliciosos, pensant que, dintre molts pocs dies, jo també'n formaria part i que també riuria i cridaria rodejat dels companys que mon cor jove necessitava.

...

... Quina veneració m'inspirà aquella sala gran, amb sostres d'ampla volta, formant escola i davant per davant la tarima i la taula del catedràtic! Entrà aquest i començà a explicar la primera lliçó de prolegòmenos, paraula completament nova llavors pera mí i qual extranyesa'm produhí no sé quína delicia, com anunciant-me que s'anava a aixecar davant meu el vel de la ciencia del Dret. Tots els altres estudiants prenien apuntes de la explicació; jo no anava previngut; però ma intel-ligencia era una esponja resseca i assedegada, i fou tanta la atenció que vaig posar, que al sortir de la classe i arribant a casa, vaig escriure de memoria la substancia de lo que havia dit el catedràtic en son discurs de tres quarts d'hora, i després, comprobant mon treball amb els dels que havien seguit la veu del professor, vaig trobar que no'm faltava res d'essencial. Desde llavors vaig viure a gust: compartint l'estudi amb les converses, ja sobre la meteixa, ja sobre altres coses: la joventut cridà la joventut, i les amistats brollaren com les flors en abril...

Oh amics meus! quins bons ratos hem passat tots junts, o encare que no hi fossim tots, reunint-nos en les combinacions més variades; aquelles esperes en el claustre, en que'ns destorbavem mutuament d'estudiar, encare que no volguessim; els ratets després de la classe arreglant els apuntes; les campanes celebrades a l'entorn de la Universitat i sobre tot en el pont; les converses a l'entorn de la taula del Cafè Nou, o últimament el Continental, aixís com al principi en el Colón, o en el despatx de casa, o en mon quartet...; les rialles que mai paraven!...

...

Però bah! tot això ja s'ha acabat; el círcol d'amics s'ha desfet; cadascú tirà pel seu cantó, i tota aquella alegria, aquella indolencia, aquell graciós topament de tendencies en caràcters i opinions que constituia gran atractiu pera cada hu de nosaltres, ja han mort.

...Y are què volèu que faci? Empenyar-me en brillar en les coses que's diuen series, de les que m'he rigut sempre que n'he parlat, i que are ja ni fer-me riure logren perque'm fan fàstic? Ficar-me a industrial, que al menys es ofici evidentment útil, are que'l negoci de casa meva acaba d'extingirse per ma propia culpa?...

...

No es cert que sembla impossible que al plè de la juventut, de la vida, aquesta transcorri pera mí sense la més petita variació, ni el més petit succés vinga a alterar la calma que'm té ensopit i completament inútil pera tothòm i pera mí meteix? Jo, que m'havia fet la il-lusió d'esser cèlebre o poc menys a vint anys, ne tinc vint-i-cinc i pico, i si are'm morís podria endur-me'n a l'altre món la tranquila seguritat de no omplir ni mitja ratlla de la crònica local, i, la veritat, ja tant se me'n dóna. Són ja definitivament cendres fredes els focs de la joventut? Mes jo bé sento encare alguna cosa de tant en tant. Molt de tant en tant, es cert; poqueta cosa, es veritat; però algo es algo, i mentres senti alguna volta humitejar-se mos ulls expontaniament i sense saber per què, a impulsos d'un benestar o d'una tristesa sens motiu aparent, no'm donaré per rendit.

...

Quí sab si encare alguna dòna inverossímil me farà sentir, corresponent-lo, un amor d'aquells tan platònics i elevats que la Naturalesa ha tingut a be fer-me desitjar amb ardor, i que no he tastat mai? Quí sab?

... Jo que, apart de ser un ente inútil, sóc un bon noi, no deixo d'oferir un partit temptador; sense ser ni massa lletj—encare que això va a gustos,—ni massa pobre—per més que sia prou relatiu,—m'entrego, verge de còs i d'ànima, a la que tingui un xic de paciencia pera saber-me conquistar. A més sóc incapaç de donar mala vida, no diré a una dòna, sinó a qualsevol objecte dels tres regnes naturals, ja que diuen que són tres.

... I are hi penso, i la gloria? Sóc o no sóc geni del domini públic? Envio o no envio una poesia an algún certamen de la costa de Llevant que'm dongui el ruidós triomf que'm va proporcionar aquella flor natural guanyada quan era petit, es a dir, cinc anys arrera? Podràn o no dir-me llorejat poeta'ls amics quan me dediquin alguna cosa? Això es molt interessant i fins estic pera fer un poema, que es tot lo que's pot arribar a dir. Que tinc grans disposicions literaries ho sé de segur, i ho proba l'estar en aquest moment cremant-me les celles, en comptes de dormir tranquilament, que es lo que fa la gent vulgar quan té sòn. Però jo, a pesar de no esser vulgar, sóc capaç, verbi-gracia, de fer una revolució en literatura? Ecco il problema, que diu en Rossi. D'una banda'm sembla que sí, però de l'altra veig que no la faig; i això es d'una realitat abrumadora; perque si no faig això, què faré? Ah! ja ho sé: per de prompte faré una cosa, anar-me'n al llit, això es gran servei que presto a les lletres, servei completament desinteressat i ahont hi brilla la més pura abnegació, perque no ha de reportar-me cap gloria; i la gloria, pera'ls ignoscents com jo, es cosa de més preu que la salut corporal, la que m'està dient ja fa estona que es l'hora acostumada de dormir. Dormir! gran cosa, sobre tot quan se té sòn. A dormir, doncs, ja que som a la primavera!

  O primmavera! gioventù dell'anno.

  Gioventù! primmavera della vita.

13 maig 1886, 12 nit.

10 octubre 1910

I are han passat vint-i-cinc anys, i avui ne compleixo cinquanta. Sóc casat amb la mellor de les dònes, que m'estima amb passió. Tinc dotze fills bons i sans, casa propia i esbarjosa, una fortuna suficient a mantenir-me amb els meus, un nom honrat pels meus conciutadans, una gloria de poeta, i una salut de còs i d'esperit que no'm fa anyorar els vint-i-cinc anys. Al contrari: en aquest meteix moment acabo de rellegir lo escrit vint-i-cinc anys endarrera, i dono gracies a Deu que d'aquell jove tan decaigut moralment n'hagi volgut fer l'home que are'm sento.

I'n dono a Deu totes les gracies—i al meu pare, que ja es en Ell i'm deixà, com fruit del seu treball de tota la vida, en una posició material desembraçada, d'ahont ha eixit el meu desembraç moral, i ha sigut base d'altre—perque jo no hi he posat res del meu esforç. Deu, que m'ha negat la fortalesa, ha tingut sempre en la seva mà la meva debilitat, fént-me-la sana, i portant-me amb ella i tot a resultats admirables i sempre superiors als meus mèrits. He sigut home de sòrt, una pura criatura de la Providencia Divina. Tot quant sóc i tinc ho dec—però directament, m'entenèu? no mitjançant cap esforç meu—al Pare que està en el cel, i al que'm donà aquí en la terra.

He passat certament en aquests vint-i-cinc anys tribulacions exteriors, però cap tan forta que no me'n hagi revingut amb ganancia. He passat moltes inquietuts, moltes angunies, espants, contrarietats, mortificacions, perills, trastorns i penes; però tot això tan proporcionat a la meva feblesa, que al punt que'l meu còs o'l meu esperit s'anaven a rompre, el pes m'ha sigut tret de sobre, i una meravellosa elasticitat de la meva naturalesa m'ha redreçat sense que jo sabés còm podia esser.

Aixís me trobo a cinquanta anys, jo que no sóc fort, amb una sensació d'agilitat jovenil; jo, temperament egoísta de somniador i solitari, fet cap d'un gran casal i amb reputació de patriarca; jo, de petit esperit i petit treball, considerat com un dels grans enteniments de mon lloc i temps; jo, que amb prou feines me sabria guanyar la vida per mí sol, respectat per home de posició social independent i desembraçada; jo, que'm sento tantes xacres i febleses morals, estimat un home pur i fort. Semblo esser molt més de lo que sóc, i tot lo que sóc m'ha sigut donat de gracia: i beneficio, a més d'aquest do, d'aquella apariencia. Senyor, Senyor! teniu-me en la vostra mà, i pugui al menys mon agraiment servar-me digne dels vostres beneficis.

Extret de Joan Maragall: Obres Completes. Obra catalana. Barcelona: Editorial Selecta, 1960.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:34

Poemes

Poemes

ESCÒLIUM

Com dos que enraonant van de costat
tot caminant per un camí partit,
l’un pel caire del marge assoleiat,
i l’altre a baix pel bac tot ensombrit,
Adalaisa i el poeta s’han parlat,
cos i esprit ell, mes ella tota esprit.

ADALAISA

Ai! Quina angúnia aquest camí!
Tan fosc, tan fosc, i tan mal de seguir!
Vegés almenys el sol i les muntanyes,
les coses resplendint sota el cel blau,
i no pas aquest llim de veus estranyes
sense forma ni color... Digues, Arnau:
qui és aquest que per la trista via
nos va menant com ombres sens virtut?
Prou serà algun poeta que somnia
el somni de l’eterna inquietud.

EL POETA

Vius la vida veritable
de l’espirt, i encara et dol?
Camines a lo immutable...

ADALAISA

No hi ha res com veure el sol!
Doncs tu treu-nos a la via
de les coses corporals,
bon amic, baldament sia
per patir-hi tots els mals.
Mal la llum ens enlluerni,
mal el so ens deixi atuïts,
mal el cos tot sens inferni,
patint amb tots els sentits,
jo vull la vida primera,
veure, oir, gustar, tocar:
jo no en sé d’altra manera,
ni cap altra en vull provar.

EL POETA

La vida que ara tu ansies
és la gran resurrecció.
Pro no et fóra la que havies,
però l’altra encara no.

ADALAISA

Doncs tu bé te n’acontentes
de la vida que ara tens.

EL POETA

Si njo puc veure al bell través del món
lo que per tu és un pur goig o turment,
sí que de la meva vida estic content,
perquè dins d’ella dues vides són.
Mes si aquest ésser fos descompartit
i mos sentits restessin corporals,
jo més m’estimaria abandonà’ls
per a ésser, com tu, sols un esprit.
No ara, que tot canta en mes entranyes
i que tinc muller pròpia i que tinc fills,
i que en el cim de les pairals muntanyes
hi ha un crit de renaixença entre perills.
De l’amor i la lluita és la meva hora
i em calen braços per aimar i lluitar.
Tot lo que tinc m’ho vull, i pit i fora...
Mes, què sé jo lo que voldré demà?

ADALAISA

Ditxós de tu, que pots voler amb veu viva
i que ets a temps a prendre i a deixar,
i tens a casa la muller captiva
que et dóna fills i filles a estimar.
Però, digues com fou que la trobares
i a on florí l’amor i a on granà;
diga’m de com les dones tornen mares
en aquest món on mai haig de tornar.

EL POETA

En una vall del Pireneu molt alta
un estiu la vegí per primer cop;
no la vegí sinó després molt veure-la,
perquè té la bellesa molt recòndita,
com la viola que embalsama els boscos.
Mes ara jo l’he feta rosa vera
del meu jardí, i a més ha estat fruitosa:
perquè Déu beneïa ses entranyes
moltes voltes, i alguna doblement.
I els fruits ja no li caben a la falda,
i roden pel trespol, i són formosos.
Com són acostumats al bes mos llavis
i els ulls a mirar avall cap als petits,
i a doblegar-se el cos per a estimar-los
més de prop, i aixecar-los en mos braços
cap al cel, pro tenint-los ben fermats!
Cada bes en cada un té el seu gust propri:
mai he besat a dos d’igual manera,
però a tots dolçament, perquè són dòcils
a l’esguard maternal que a sobre els vola
amb aquell seu imperi ferm i suau.
Ella me’ls agombola tot el dia
i me’ls vetlla de nit, fins adormida,
oh son de mare, que vigiles més
que tot altre vetllar!... Mes, de què plores,
Adalaisa, que et sento dins la fosca?

ADALAISA

Ah! Tingués jo els ulls oberts a llum del dia,
d’altre crit, d’altre modo ploraria.
El xiscle esgarrifós de la partera,
com de bèstia ferida, em fóra grat;
i el fill que duc per vies tan estranyes,
sortiria ensagnat de mes entranyes,
i jo riuria amb riure com d’orat.
Què em faria el dolor, ni què el desfici,
ni tot el temps passat de sacrifici,
ni les congoixes, ni el perill de mort,
si de la vida me trobés com centre,
i sentís com l’infant, després del ventre,
morat d’ofec encara, arrenca el plor?

EL POETA

Bé la conec la vostra fortalesa
quan, regalant suor, la cara encesa,
solt el cabell, com astre radiant,
al sortir de la brega gloriosa,
nos doneu l’abraçada furiosa
i vostre bes ressona com un cant!
Llavores que el marit, més fred que el marbre,
tremola encara com la fulla a l’arbre,
dret al costat del llit tempestejat,
i ajagudes vosaltres, sens memòria,
ubriagades per la victòria,
el rebregueu al pit, -volent més fort combat...
Mes ara tu, Adalaisa, què somnies
de tenir un fill, si ja no ets d’aquest món,
i en el món que ets no hi calen fills ni filles,
perquè els esprits lo que han de ser ja ho són?

ADALIASA

I, què saps tu ni d’aquest món ni d’altres
ni de lo que és un cos o un esperit,
ni lo que un gran desig pot en nosaltres,
restant en l’últim ai del nostre pit?
Tu em tens per morta i jo em tinc per viva,
mes tal com si enterrada viva fos:
tinc el voler de mos sentits furiós,
perquè hi ha alguna cosa que me’l priva.
Si no me la pots traure de damunt,
de què us val, doncs, poetes, la poesia?

EL POETA

Alguna veu jo sento en aquest punt
que d’altre modo no la sentiria.

ADALAISA

Oh! La veu sense so del que és difunt!
No és pas aquesta la que jo voldria:
aquella eixida de mon pit de carn
que alegrement entorm me ressonava:
aquella, amic, és la que jo et deman,
i lo demés que amb ella es comportava.
I si ta poesia no pot tant,
si no em pots tornar al món, calla i acaba.

EL POETA

Adalaisa, Adalaisa, per pietat,
al temps hi ha encara coses no sabudes:
la poesia tot just ha començat
i és plena de virtuts inconegudes.
Mes ara tens raó, prou hem parlat:
esperem en silenci altres vingudes.

HAIDÉ

Ella digué son nom: llavors la vella
que li era a la vora va dir: - Per quin sant és?-
I respongué l’amiga amb els ulls riallers:
- Això rai, tant se val, la santa és ella. -

Ella és la santa d’ella perquè és bella
i Déu li ha fet la gràcia de llançar llum entorn;
ella és el sol del seu propi jorn
i de sa nit l’estrella.
I té la gràcia al cos tan abundanta,
que en ella naix i mor tot lo que fa:
ella és el cant, si canta,
ella és la dansa, si li plau dansar.
I com que del dansar n’és tan amiga,
el meu seny la veu sempre que graciosament
ondula el seu bell cos sense fatiga
com creat en l’encís del moviment.
Els meus ulls van seguint-la mentres dansa
obedients al pas del seu cos bell,
i si reposa, tot me meravell
com si es trenqués la llei de sa criança.
Mes llavors, en la llum del seu mirar
i de ses galtes fortament rosades,
i en l’onada del pit a l’alenar
i el repòs de ses formes tan amades,
retrob el ritme que creguí perdut
i mon esprit per sempre s’hi reposa
com en una absoluta beatitud.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Ella de sa hermosura és generosa
i me’n féu tot el do que jo en volia.
M’ha donat sa paraula graciosa
alenanta de prop, que m’invadia.
I les mirades dintre les mirades,
el pit tot somogut, la galta ardenta,
parlàvem amb les boques inflamades
de qualsevulga cosa indiferenta.
La paraula sols era la musica
del gran voler que el pit ens agitava:
jo resseguint sa cara, tan bonica!
ella en mos ulls veient com m’inundava.
I talment la inundà l’ànima meva
de sa bellesa la potenta onada,
que a l’alçar-me ubriac de vora seva
i trobar-me privat de sa presència,
ja no trobí en son lloc ma consciència
enduta per la forta rierada.

SOLEIADA

En una casa de pagès hi havia
una donzella que tenia
els disset anys d’amor, i era tan bella,
que la gent d’aquell vol
deien: "És una noia com un sol".
Ella prou la sabia
la parentela que amb el sol tenia:
que cada matinada
per la finestra, a sol ixent badada,
l’astre de foc i ambre
li entrava de ple a ple dintre la cambra,
i ella nua, amb delícia,
s’abandonava a la fulgent carícia.
De tant donar-se a aquestes dolces manyes
va ficar-se-li el sol a les entranyes,
i ben prompte sentia
una ardència dins d’ella que es movia.
"Adéu, la casa meva i els que hi són:
jo prenyada de llum me’n vaig pel món."
De tots abandonada,
va començar a rodar per l’encontrada.
Estava alegre com l’aucell que vola,
cantava tota sola,
cantava: "Só l’albada
que duc el sol a dins i en só rosada.
Els cabells me rossegen,
els ulls me guspiregen,
els llavis me rubiegen,
en les galtes i el front tinc el color
i al pit la gran cremor:
tot jo só claror contra claror".
La gent que la sentia
s’aturava admirada i la seguia:
la seguia pel pla i per la muntanya
per sentir-li cantar la cançó estranya
que l’anava embellint de mica en mica.
Quan ella va sentir-se prou bonica,
va dir: "M’ha arribat l’hora";
va parar de cantar, i allà a la vora
entrava a una barraca que hi havia.
La gent que a l’entorn era
sols veia un resplendor i sols sentia
el gemec poderós de la partera.
De sobte, les clivelles
del tancat van lluir igual que estrelles.
De seguit s’aixecà gran foguerada,
tot la gent fugia esparverada,
i en la gran soletat només restava
un nin igual que el sol, que caminava
i deia tot pujant amunt la serra:
"Jo vinc per acostar el cel a la terra...".

ODA NOVA A BARCELONA

-On te’n vas, Barcelona, esperit català
que has vençut la carena i has saltat ja la tanca
i te’n vas dret enfora amb tes cases disperses,
lo mateix que embriagada de tan gran llibertat?
-Vaig allà el Pirineu amb ses neus somrosades,
i al davant Catalunya tota estesa als seus peus,
i me’n vaig... És l’amor qui m’empeny cap enfora,
i me’n vaig delirant amb els braços oberts.
-Oh! detura’t un punt! Mira el mar, Barcelona,
com té faixa de blau fins al baix horitzó,
els poblets blanquejant tot al llarg de la costa,
que se’n van plens de sol vorejant la blavor.
I tu fuges del mar?...
-Vinc del mar i l’estimo,
i he pujat aquí dalt per mirar-lo mellor,
i me’n vaig i no em moc: sols estenc els meus braços
perquè vull Catalunya tota a dintre el meu cor.
-Altra mar veus enllà, encrespada i immòbil,
de les serres que riuen al sol dolçament:
per copsar tanta terra i tanta mar, Barcelona,
ja et caldrà un pit ben gran, amb uns braços ben ferms.
-Com més terra i més mar, i més pobles obrio,
a mesura d’amor el meu pit s’engrandeix,
i me sento una força que abans no tenia,
i sóc tan tota una altra que fins jo em desconec.
­Corre enllà, corre enllà, corre enllà, Barcelona,
que ja et cal esse’ una altra per ésser la que deus;
perquè ets alta i airosa i fas molta planta,
pero bé et falta encara molt més del que tens
Ets covarda, i crudel i grollera,
Barcelona, però ets riallera
perquè tens un bell cel al damunt;
vanitosa arrauxada i traçuda:
ets una menestrala pervinguda
que ho fa tot per punt.

Alces molts gallarets i penons i oriflames,
molts llorers, moltes palmes,
banderes a l’aire i domassos al sol,
i remous a grans crits tes espesses gentades,
per qualsevulga cosa acorruades
entorn de qualsevol.

Mes, passada l’estona i el dia i la rauxa
i el vent de disbauxa, de tot te desdius;
i abandones la vida i la glòria i l’empresa
i despulles el gran de grandesa.
I encara te’n rius.

Te presums i engavanyes alhora
amb manto de monja i vestit de senyora
i vel de la musa i floc relluent;
pro mudes de pressa, i amb gran gosadia
la musa i la nimfa i la dama i la pia
s’arrenca el postís i la veu disfressada,
i surt la marmanyera endiablada
que empaita la monja i li crema el convent...
I després el refàs més potent!

Esclata la mort de tes vies rialleres
en l’aire suau:
esclata impensada, i segura i traïdora
com altra riallada escarnidora...
Riallades de sang!
El fang dels teus carrers, oh Barcelona!
és pastat amb sang.
I tens dreta en la mar la muntanya, ai! que venja
amb son castell al cim, i amb la revenja
mes ai! en el flanc!

Tens aquesta rambla que és una hermosura...
i tens la dolçura dels teus arravals,
on tan prop de tes vies sonores
i al mig de les boires del fum i ses marques
camps de blat en la pau dels patriarques
maduren lentament els fruits anyals.
I alli, a quatre passes, febrosa de sobres,
més ampla que l’altra, la Rambla dels pobres
tremola en la fosca ses llums infernals.

Pro ni el baf ni la pols de tos llots i desferres,
ni el pals i filferres
que t’armen a sobre la gran teranyina,
ni el fumar de tes mil xemeneies.
ni el flam de les teies
que mou la discòrdia i abranden l’incendi
són bastants a posar vilipendi
an aquest cel que tens tan dolç i blau
que tot s’ho empassa i resol i canvia,
i ho torna en oblit i consol i alegria:
mil cops la perdesses,
mil cops més tornaria a tu la pau.

A la part de Llevant, místic exemple,
com una flor gegant floreix un temple
meravellat d’haver nascut aquí.
entremig d’una gent tan sorruda i dolenta
que se’n riu i flastoma i es baralla i s’esventa
contra tot lo humà i lo diví.
Mes, enmig la misèria i la ràbia i fumera,
el temple (tant se val!) s’alça i prospera
esperant uns fidels que han de venir.

Tal com ets, tal te vull, ciutat mala:
és com un mal donat, de tu s’exhala:
que ets vana i coquina i traïdora i grollera,
que ens fa abaixa el rostre
Barcelona! i amb tos pecats, nostra’ nostra’
Barcelona nostra! la gran encisera!

NODREIX L'AMOR

Nodreix l’amor de pensaments i absència,
i així traurà meravellosa flor;
menysprea el pas de tota complacència
que no et vinga per via del dolor.
No esperis altre do que el de tes llàgrimes
ni vulles més consol que els teus sospirs:
la paraula millor la tens a l’ànima,
i el bes més dolç te’l daren els zefirs.
Mai seria l’aimada en sa presència
com és ara en la teva adoració.
Nodreix l’amor de pensaments i absència,
i així traurà meravellosa flor.

CANT ESPIRITUAL

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més en podeu dar en una altra vida?

Per això estic tan gelós dels ulls i el rostre
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre… i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me’l fareu veure,
aquest cel blau damunt de les muntanyes
i el mar immens i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquestS sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué: “Atura’t”.,
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fe’ls eterns a dintre del meu cor!…
O és que aquest “fer etern” és ja la mort?
Mes llavores la vida què seria?
Fóra l’ombra només del temps que passa,
la il·lusió del lluny i de l’a prop
i el compte de lo molt i el poc i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Jo ho sé que sou, Senyor; però on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi…
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:39

Ésta es mi fe

Ésta es mi fe

Hoy he visto el semblante de Barcelona ligeramente aterrorizado. Como a una persona querida, le hubiera dicho: -¿Qué tienes? ¡Estás pálida! - Aunque yo bien sé lo que tiene: una inquietud, una incertidumbre, una pequeña cosa que hiela la sangre. No es un terror de temblar fuertemente ante un gran peligro que amenaza de frente y que pide aprestarse para la lucha arrostrando una muerte gloriosa; no es el de Port-Arthur el otro año, ni siquiera el de San Petersburgo ahora; no es el de una guarnición aislada frente a un ejército poderoso que empieza a descubrir sus formidables máquinas de guerra en orden de batalla, ni tampoco el de una ciudad que siente el sordo subir destructor de una marea de odio en su seno, no; es una pequeña espina en las entrañas. Una punzada de cuando en cuando. El médico, los amigos, un mismo, se dice: -Quizás no sea nada. ¡Quizás!

¿Qué se proponen? ¿qué quieren? ¿contra quién o contra qué van... ésos? ¿Ésos? ¿Quiénes? ¿o quién? ¡Porque puede ser uno solo! Uno por el simple gusto de hacer mal como un demonio. Un chorro de agua en un nido de hormigas; un escopetazo de perdigones en un árbol lleno de pajarillos, ¡qué! una pedrada en un cristal muy grande y muy brillante, tentador... Todos tenemos algo de demonio. Pero algunos lo tienen todo. Uno solo entre medio millón, y basta. Buscadle. Una aguja en un pajar. ¡Buscadla!

Y ante esa aguja, ante esa punzadita en las entrañas -que quizás no sea nada...¿nada?- la ciudad siente la inutilidad -quizás- de todo esfuerzo; el enfermo se fastidia del remedio heroico que da en vago... Sólo en el azar puede creer, en un cambio de tiempo... y olvidar. Pero, he aquí que vuelve la punzadita y a veces dos o tres seguidas, y el hombre palidece. -Pero ¿qué es eso? -No sé... Mis humores deben estar malos.

¡Pobre ciudad! ¡Pobre Barcelona mía! Hoy te he visto un poco pálida. Todo está igual, si se quiere; las tiendas bien abiertas, las gentes por las calles a sus quehaceres, ni más aprisa ni más despacio, el ruido igual de tantos carruajes... Pero, no sé... parecía que se veían más hombres... o menos mujeres... no sé... y en las plazas faltaban muchos niños. ¡Cómo se encuentran a faltar los niños en las plazas! ¡Ver niños en la vía pública da una confianza, una alegría! Pero cuando los niños no están, su vacío parece llenarlo el miedo.

Y ayer "no pasó nada": ni hoy tampoco... puede ser. Sin embargo, a cada instante parece que va a oírse el triste estruendo. Aquella institutriz inglesa tampoco estaba hoy en el paseo con su educanda, como solían cada mañana. He entrado en una tienda, y el tendero estaba triste. ¡Pobre tendero! Eso pasará, eso pasará...

¡Pobre Barcelona! ¿que culpa estás pagando? Eres un poco jactanciosa, sí, un poco fachendera -ya te lo han dicho, te está bien-; pero por esto mismo da más pena verte así, mustia y alicaída. Mejor te sientan las grandes conmociones, cuando negrean las plazas y brillan los sables, y se cierran las puertas con estrépito, y la muchedumbre grita y corre... y ríe a veces, en el terror, a grandes carcajadas un poco histéricas; cuando las calles quedan bien desiertas al paso de las patrullas, y las plazas tomadas militarmente en sus bocacalles, con el blanco vacío en medio; pero las cabezas asoman por todas partes sonriendo y a la esperanza de que todo ello va a pasar, y la ciudad quedará. Hay siempre en esta ciudad una gran fe en el porvenir. Es ésta su jactancia. Pero ¿es un mal? No. El mal es esta punzadita que hiela la sangre en las venas...

Porque aún en los temperamentos mejor dispuestos -y tal vez más en ellos- acaba por producirse un mal humor; y empieza la hipocondría: aquello de, en medio de la actividad y el placer, quedarse con la mirada fija en el vacío pensando en lo que a uno le puede estar pasando por dentro. ¿Será una tísis? ¿será un cáncer? ¿o el anuncio de una muerte repentina? Y aparece la triste procesión de los males imaginarios; un velo fúnebre se interpone entre la vida y nosotros; los placeres más puros pierden su sabor; las acciones más eficaces son engendradas en desaliento; la fuente de la vida está contaminada y brota turbia. Desconfiamos de todo, y cuanto se nos pone delante se nos hace sospechoso: el médico, el boticario, el vecino y el que está ausente. Perdemos el apetito y todos los apetitos; ciérrase el porvenir, que es la juventud perpetua; cualquiera edad es entonces la vejez; la muerte está en puerta, no hacemos testamento sólo por miedo a hacer testamento.

Sin embargo, una ciudad es otra cosa... ¡Una ciudad! Si de esta cuartilla que ahora empiezo a escribir a la que concluí con el párrafo anterior han pasado veinticuatro horas, mis palabras, siendo sinceras, sonarán muy diferentes a las de ayer. La hermosa facultad de olvidar tiene, en los seres colectivos, una fuerza portentosa, y de ahí su perpétua juventud. Porque la juventud consiste no sólo en mirar al porvenir, sino también, y principalmente, en no tener pasado. Y hoy, al salir a la calle, me ha parecido que ya nadie se acordaba de ayer; y en vista de ello yo también lo he olvidado.

¿Véis la virtud de la ciudad? Si yo me hubiera quedado hoy en casa revolviendo en mí aquellos humores, estaría ahora augurando males y maquinando remedios seguramente desproporcionados; y me habría hecho muy viejo en veinticuatro horas. ¡Pero no! Me he lanzado a la calle a vivir con mis conciudadanos y muchos otros han hecho como yo, y nos hemos inspirado una mutua confianza. Y nos ha parecido que, en el mero hecho de renacer la alegría entre nosotros, ya habíamos vencido espiritualmente al mal: Y tal vez sea verdad. Además, hoy hacía sol...

Esta mútua inspiración de confianza, esta propagación de una alegría entre tristes... (¿de dónde sale?), esta victoria espiritual, este sol en la calle... esto es lo que hace la ciudad: a pesar de la herida de ayer y a pesar de la herida de mañana; a pesar de los que se van, y a pesar de los que quedan para mal. Todo está en que también quede el principio de la ciudad -¿me entendéis?-, el principio de confianza, el principio de amor, el principio de calle, alegría, victoria... Y también en que, tras un día tétrico, haga un buen sol. Con todo esto se vence. Y contra el espíritu no hay bombas.

Las bombas pueden matarme a mí y al vecino y al primer magistrado, y a mil vecinos y magistrados; pero a la ciudad no la puede matar sino Dios. Caerán, si queréis, todas sus piedras en ruinas al estruendo de una maquinación monstruosa; pero si sobre ellas queda flotando el espíritu que las levantó, este espíritu volverá a levantarlas en más altas torres, porque en todo renacimiento hay un impulso de ir más allá. ¡El espíritu se venga! ¡el espíritu se venga!...

Y ahora me diréis si no hice bien en lanzarme a la calle esta mañana dejando mi escrito a medias. Ved como ahora se me ha vuelto a un término bueno. ¡Ah! siempre deberíamos hacer así con las cosas tristes: no darlas por terminadas hasta que se volvieran a su natural fin de bien por ellas mismas: es decir, por nosotros, que las hacemos cuales somos. Y que somos a un fin de bien, el corazón nos lo dice. ¡Al menos ésta es mi fe!...

11-II-1907 (O.C., 2: 542-4).

Joan Maragall; "Ésta es mi fe". Extret d'Obres Completes, vol. II. Barcelona: Editorial Selecta, 1960, ps. 542-544.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:27

Massó i Torrents, J.

Massó i Torrents, J. Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:22

Com és que l'Avenç s'ha llençat a la reforma lingüística

Com és que l'Avenç s'ha llençat a la reforma lingüística

 

Ens decidim a exposar en públic les nostres idees després d’haver-ho fet des de les planes de «L’Avenç», aprofitant la primera ocasió que se’ns ha presentat de poder entrar en brega, gràcies a una conferència donada en aquest Centre pel distingit catedràtic Sr. Rubió i Lluch. Nosaltros hem fet per ara de la llengua el principal objecte dels nostros estudis, considerant-la l’element més necessari per a un poble que vulgui tenir personalitat pròpia i la primera arma per a defensar les seves aspiracions i els seus ideals.
 
Únicament la circumstància d’haver fundat «L’Avenç» i per procedir amb ordre cronològic fa que siga jo el primer en parlar-vos. No faré sinó posar-vos en antecedents, per lo que han de dir en Casas i en Fabra: exposaré els ideals de «L’Avenç» fins a entrar-hi els dos esmentats companys, perquè us feu càrrec de com estava preparat per a rebre’ls i fer-se el campió de la reforma lingüística.
 
En «L’Avenç», hi germinava des d’un principi, encara que d’una manera primitiva i incomplerta, l’aspiració a complir un fi modern apropiat a les circumstàncies de la nostra època. S’ha procurat reunir firmes de tots els camps, donant la més àmplia llibertat als escriptors, la franquesa més gran ha dominat en les crítiques i s’han discutit homes i teories sense prejudicis ni exclusivismes. Sobretot en l’època d’en Perés i del malaguanyat López Oms, «L’Avenç» va empendre més volada, fent-lo entrar en Perés de ple dintre el naturalisme en art. Lo que havíem fet en els primers temps era imperfecte, innocent; però avui, al contemplar-ho passats deu anys, fins ens arriba a fer bon efecte, i ens convencem de que d’allò havia de venir l’estat actual; més a més quan quasi totes les manifestacions de la humanitat s¡han anat desenrotllant des de llavores dintre el mateix sentit d’aquelles nostres aspiracions incomplertes que sentíem.
 
Tant l’art com la ciència estudien avui la Naturalesa i la Humanitat franca i directament, sens idees preconcebudes ni traves que lliguin, preocupant-se sobretot de sorprendre lo més aproximadament possible, la veritat. I com per revenja, al sortir de les traves acadèmiques i uniformistes filles de l’època del Renaixement, fins han arribat a exagerar la nota, fent i subdividint escoles que no precisen per a produir l’obra artística.
 
Tota entitat política o artística, procura sobretot obtenir caràcter propi. Això és lo que fa la diferenciació d’individu a individu, de raça a raça, i això és lo que ha donat especial segell a les manifestacions artístiques de cada poble i de cada època.
 
Però perquè aquest caràcter o temperament propi puga donar veritables resultats, no cal que el tanqui dintre d’una especialitat l’home, o dintre d’una regió la raça, sinó que deu ser fill del contacte i mútua correspondència amb tots sos semblants, o bé amb tots els pobles, obeint tendències naturals de tot organisme vivent i sociable. Convé, en fi, una universalització per a arribar a obtenir aquest caràcter propi; aixís com la Naturalesa universalitza en la sortida del Sol i especialitza en la diversitat dels celatges.
 
Quan un poble, en lloc d’obrir-se a totes les influències, es decanta a una de determinada, corre el perill de perdre lo que tingui de propi, ofegat per una centralització que, si bé alguna vegada pot donar resultats pràctics i saludables, és, en general, funesta per al poble dominat, com bon exemple en presenciem tots els catalans.
 
Lo que cal per al bé de les nacionalitats és un equilibri entre la importació i l’exportació com el que estableix el comerç, però moral i intel·lectual.
 
La manera com s’ha anat dividint el camp de cada ciència antiga, donant una diversitat d’estudis extraordinària (conseqüència natural d’esbrinar tot l’existent), lligats al mateix temps per una solució de continuïtat que va d’una ciència moderna a l’altra, trencant límits, fent-ho tot digne d’observació, és un fet que ve a comprovar lo que diem.
 
Un dels caràcters més distintius de l’època nostra, és el desemmascarar el prejudici i la preocupació, i el d’aixecar al mateix nivell d’estudi tot lo que la Naturalesa i l’Home ens mostren davant dels nostros ulls en la vida de que formem part; lo bo i lo dolent, lo bonic i lo lleig.
 
D’aquesta manera de sentir, tornant a lo que ens rodeja després de temporades de divagacions i somnis, tornant a la llar després de mals viatges, ha sigut fill del naturalisme. I avui, obeint l’esperit del dia, per tot arreu on hi havia una nacionalitat adormida, hi ha hagut un despertament i tot poble que s’ha vist amb llengua pròpia, que s’ha sentit amb caràcter propi, ha renascut a poc a poc, reclamant la restitució de la seva personalitat temporalment apagada: ajudant-se de que l’art i la ciència, amb el panteisme i el naturalisme moderns, no desprecien cap element de la humanitat ni de la naturalesa per petit que sigui, ha romput tots aquells frens polítics, socials i artístics del món clàssic, de manera que regionalisme i naturalisme han vingut a ser una mateixa cosa.
 
Aquestes nacionalitats, absorbides i dominades durant l’època del Renaixement –quan política i art se concebien baix una idea falsa, ja que es prenia per regles i per nord, una altra època que no era la seva– s’han recordar amorosament de l’Edat Mitja, època de caràcter propi bastant diferent de com ens la pintaven els escriptors del segle XVI i XVII.
 
Trobem sobretot l’Edat Mitja molt dividida, i que les divisions de nacionalitats solen correspondre a la de races. L’empenta nova que va dur el segle XIII prova que les idees estaven ben preparades. Les relacions artístiques i polítiques eren bastant íntimes; tot s’encomanava de pressa d’una nació a l’altra, i prova en tenim a Catalunya.
 
L’art gòtic, nascut a França, s’escampa aviat per les altres nacions, i a Catalunya pren un caràcter marcadíssim i apropiat amb el dels catalans.
 
Lo mateix passa amb la nostra literatura. Neix també de les cançons de gesta i dels fabliaux; però, quin caràcter més propi no pren des de que el ren en Jaume trenca la tradició d’escriure en llatí, i, deixant-se de formes aprovençalades, com feien els poetes, usa la llengua vulgar catalana en la seva crònica? Un esplet de cronistes, com no té cap altra nació, segueixen el monarca extraordinari, donant a la nostra literatura una fase realista i sincera. Fins els pensadors i propagandistes, que a tot arreu són prou confosos i divagadors, tenen, entre nosaltres un estil planer i corrent i donen a conèixer un ideal ben humà. L’exuberància de l’escola valenciana (filla d’Itàlia) demostra una decadència i prepara la influència de Castella, tot sent incomprensible per als catalans. Fóra de bon fer, i donaria llum sobre el caràcter de dos pobles, un estudi comparatiu entre el català de Francesc Eiximenis, sincer, càustic i grave d’estil, tractant amb molt pit assumptos del seu temps, i el valencià Roís de Corella, preocupant-se excessivament de la forma i tractant assumptos mitològics.
 
Barcelona decau, València prepara la influència castellana, i Catalunya, perdut el caràcter, prefereix no produir literatura ni art.
 
I les influències que han vingut de l’Ebre han sigut sempre funestes per a la nostra terra, mentre que les bones en art, ciència i política ens han arribat passant els Pirineus, i s’han assimilat més a la manera de ser del nostre poble.
 
El despertament actual ha de donar una hora o altra, caràcter propi a la nostra nacionalitat, perquè de grat o per força anem a remolc de l’ambient naturalista que ara es respira.
 
La influència castellana que des de fa tant temps pesa sobre nosaltres, sense que mai arribi a triomfar, ha impedit que el moviment actual tingués segell marcat.
 
Se’n ha malmès la llengua de part de fora, sobretot en el llenguatge escrit; molts són els escriptors que en cas de dubte de català s’aconsellen amb la Academia Española, la que dicta i força la llengua del geni més distint de la nostra entre totes les llatines. Prou ens n’adonem nosaltres que ens trobem en un treball de depuració de la nostra llengua tot revestint-la com a idioma modern. Sort de que el llenguatge parlat ha conservat la sava.
 
En literatura sí que ens va imposar de valent el gènero castellà. Encara avui en els Jocs Florals, que representen la primera etapa del nostre renaixement, estacionària, hi abunden odes, elegies, himnes, ni més ni menos com si fóssim en aquelles èpoques de grans emperadors i de literatures cortesanes. Alguns han volgut ser modernistes, variant els temes, cantant la indústria, el ferrocarril, l’electricitat, però tancant-se dintre els vells procediments, i sens fer-se càrrec dels seus entusiasmes momentanis i de que el progrés vol dir evolució constant, i sense fi.
 
Ara, el que d’una manera sobtada es dedica a l’estudi de les coses passades, sense un ideal modern que el dirigeixi i amb criteri pessimista sobre l’estat actual de les coses de la nostra terra, corre el perill de deixar-se dur per l’amor despertat pel coneixement d’una època determinada, i fins, de caure en l’error de voler abillar la Catalunya d’ara amb vestits passats de moda, com si no hi haguessin sigles de per mig, sense fer-se càrrec de que Catalunya ha combatut com els altres països per les idees modernes, i sense veure que a través del temps hem anat transformant, emmotllant i modificant la nostra llengua, costums i caràcter, que avui conservem amb una vitalitat extraordinària.
 
 
Aixís sentia, aixís pensava «L’Avenç», quan va unir-se-li el reforç d’en Casas i d’en Fabra.
 
Aquests dos companys que sense saber-ho l’un de l’altro feia anys es dedicaven a l’estudi de la nostra llengua amb els mateixos procediments, quan se van seure per primera vegada encara no fa un any i mig, es van trobar amb la sorpresa agradable, ja que el fet venia a reforçar les conviccions de tots dos, de que coincidien en la manera de resoldre el problema lingüístic.
 
Vàries vegades «L’Avenç» s’havia queixat de l’anarquia existent entre els escriptors catalans en matèria de llengua, de manera que l’ideal de la nostra revista es venia a completar en la reforma lingüística.
 
Amb poques converses em vaig convèncer de que amb l’associació d’aquests nous elements, les tendències i fi de «L’Avenç» quedaven definits; i ja des d’aleshores vàrem decidir, d’entre els diferents estudis que «L’Avenç» ha d’entrependre, començar pel primer, pel més vital en les circumstàncies actuals, per l’estudi de lo que ens ha de ser via segura per arribar a obtenir la reivindicació del nostre poble, això és, la llengua que parlem.
 
Amb prou feina fa un any d’aquesta resolució, i nosaltres mateixos ens sorprenem dels falaguers resultats pràctics de la nostra campanya lingüística.
 
A partir dels primers articles publicats per en Casas a les darreries de l’any 1890, s’han insertat en «L’Avenç» una porció de treballs de molt distintes plomes, acollint, amb entusiasme els que ens han comprès, totes o la major part de les nostres reformes ortogràfiques; ha vist la llum la notable Gramàtica d’en Fabra; el delicat i llegit poeta Apel·les Mestres l’accepta en les seves obres amb espontanitat i convenciment; l’escriptor muntanyès Bosch de la Trinxeria l’admet en sa darrera novel·la Montalba; tot això sens esmentar les petites influències que remarquem en algunes de les publicacions catalanes que es preocupen de la manera d’escriure.
 
I per part de dins, cada dia ens trobem amb nous companys que vénen a donar-nos ajuda, que sense ser procedents de cap camp catalanista, escriuen en català perquè és lo natural, perquè és lo que es deu fer a Catalunya.
 
Això és lo que hem obtingut després de treball, estudi i perseverància: a despit del buit que volen fer entorno nostro alguns elements catalanistes apassionats i malvolents.
 
En aquest Centre que, com «L’Avenç» d’ara deu la seva vida a una fusió, i on és tradició el treballar per al coneixement de les coses de la terra, hem trobat la porta oberta, i ens hem llençat a exposar algunes de les nostres conviccions en matèria de llengua i a explicar les reformes introduïdes en la nostra revista.
 
Per les pròximes conferències us fareu càrrec de que el nostro intent és estudiar la llengua viva d’un poble viu, i us convencereu, tal vegada, de que si el català escrit d’avui no ha conquistat tots els cors, és perquè no és prou català.
 
La nostra empresa és patriòtica, i amb aquest convenciment seguirem els nostros treballs d’estudi i de propaganda amb tota la seguretat i constància que ens dóna la nostra bona fe.
 
Per la meva part és tanta, que fins contrariant el meu temperament i inclinacions naturals, m’he exposat a dirigir-vos avui la paraula sense saber-ne.
 
Reclamo de vosaltros la mateixa bona fe i atenció, per lo que han de dir-vos en Casas i en Fabra quan entraran de ple en l’estudi de la nostra llengua.
 
J. Massó i Torrents
 
 
 
MASSÓ I TORRENTS, J. “Com és que «L’Avenç» s’ha llençat a la reforma lingüística”, dins Vicente Cacho Viu (ed.), Els modernistes i el nacionalisme cultural. Antologia. Ed. de La Magrana - Diputació de Barcelona, 1984, pàgs. 52-57
Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:42

Rusiñol, Santiago

Rusiñol, Santiago Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:23

Discurs llegit a Sitges en la tercera festa modernista

Discurs llegit a Sitges en la tercera festa modernista

És la tercera vegada que el Cau Ferrat es reuneix a prop del mar; la tercera vegada que, fugint del soroll de la ciutat, venim a somniar al peu d'aquest platja hermosa, a sentir-nos bressar al compás de les onades, a prendre aigües de poesia malalts que estem del mal de prosa que avui corre en la nostra terra.

 

Venim aquí fugint de la ciutat, per trobar-nos tots junts i junts cantar lo que ens surti del fons del sentiment, per treure'ns el fred que corre per les venes de tothom aixoplugant-nos sota la bandera de l'art; per banyar-nos i embriagar-nos de sol, de sol i llum que ens assequi per un moment la tristesa de la boira. Venim pequè necessitem espolsar-nos de sobre tanta farsa egoista, tanta sensatesa fingida, tanta farda de sentit comú, tanta serietat forçada o riure estúpid com ha imposat el menestral enriquit per una banda i per altra la democràcia, a aquesta terra nostra que, per por d'ésser boja, se'ns va tornant ensopida.

 

Els ideals d'avui dia, les soles lluites que interessen les grans majories, són només qüestions materials, exigències per al pobre cos; sofriments d'enveja dels uns i estretes d'avarícia dels altres, barallant-se tots plegats per contentar els crits del ventrell; empentes dels de baix i resistències dels de dalt, i crits d'angúnia i mossegades d'agonia per a disfrutar, pobra gent!, lo que en diuen el benestar de la vida. Tot per a la miserable carn i res per al noble esperit! Tot per a allargar la vida i res per a hermosejar-la! Tot per als horts productius d'una prosa alimentícia i estragada, i res per als jardins de l'ànima, per als florits caminals de la poesia, per als ais del sentiment i les queixes del pobre cor, per als pobres ideals de les coses nobles, acorralats i somorts com si sentissin vergonya de sortir a la cara de la llum!

 

d'aquell art, fet abans, com plogut de rosada d'una aurora; d'aquell art verge, nascut voltat de lliris i crescut, com un arc de colors que s'aixeca voltat de núvols que no han rastrejat la terra; d'aquell art somniat mirant enlaire ; d'aquell art somniat mirant enlaire i buscant en el pensament que veu visions d'un més enllà més vaporós i difumit; d'aquell art teixit d'hereus entre flors descolorides, fresc com el riure d'un infant i misteriós com el pensament d'un vell, no en queden més que espurnes, débils avergonyiments, guspires mig apagades per l'alé fred d'un poble que se li diu positivista i que s'alaba d'ésser-ho.

 

l'art per l'art agonitza, per fer lloc a l'art comerç, a l'art cromo, a l'art barato, a l'art llustrós, que és el que entén la democràcia de l'art. Res de somniar, amics meus; res de veure visions, de sentir passar vaguetats allà en els núvols que es formen a l'atmosfera del pensament, de cloure els ulls mirant per dintre un més enllà difumit, d'enamorar-se d'ombres desconegudes: sempre el natural per pauta, sempre esclaus i lligats d'aquest natural ple de lletgeses i tristors, gornit de baixeses d'esperit i de misèries morals, habitat d'homes somorts, mirant el passat com un llibre sense fulls, no creient en el pervindre, paixent resignats les engrunes del present.

 

Fa tristesa, amics meus, sentir la indiferència, la malvada indiferència, amb què per tots costats se senten els crits que vibren de l'ànima, els batements de tots els cors entusiastes que voldrien sentir l'existència hermosejada, florida, visionada entre clarors enlluernadors que servissin de morfina, i l'interés amb què s'escolten i es consenten els roncs d'egoisme, les fredors cóniques, la set de passions baixes, per a complaure la cara de la bèstia que l'home arrossega per les fangoses roderes de la terra. Amb posa estoica, vestits d'homes que pensen i somriuen dels que senten, han mort les religions de tots els cors, les velles i les noves, i voldrien matar la nostra, la santa i noble religió de l'art i la poesia; han tret les il·lusions dels que sofreixen, donant-los per bàlsam i remei de llurs misèries la promesa de riqueses que ells estúpidament disfruten; han tret suposicions que consolaven, a cops d'encens, en nom d'una ciència que coneix mal per mal tots els mals, però que ni els cura ni els distreu, i de la vella aristocràcia n'han fet l'aristocràcia de l'or, una aristocràcia estúpida que volen sostenir per força, covards de la llur obra, tement que els demés aprenguin la cançó de l'egoisme que ells han entonat fins ara.

 

Pobra poesia i pobre art, amb aquests homes! I, pobre de tot lo que sigui fill d'una fe i d'un entusiasme! Bé saben vosaltres els que canteu pel sol goig de treure-us de l'ànima llàgrimes i rialles; els que sabeu què vol dir l’íntima sensació de sentir-les passar tremoloses per la ploma; els que conteu amb tots els colors les embriagueses dels sol i els velats misteris de l'ombra; els que veieu els mitjos tons dels dolors, els matisos més delicats de l'amor i sentiu el frec d'unes ales pesigollant per volar; bé sabey què volen dir per als pobres materialistes aquestes 'nsies misterioses, com les desprecien, com se’n riuen, com les rebaixen, incapaços de comprendre-les. Ells no són, no, ni poden ser, modernistes. Ells estan satisfets del món que veuen i no senten desitjos de canviar ni de provar de millorar-lo; creuen en el present pequè hi viuen i en viuen, i el pervindre els espanta. No volen que les idees se renovin; no volen que el passat, aquell passat de poetes i artistes, serveixi de xurriaca al present i de fe en lo que vindrà; no són com el gran Greco, el gran Leonard, el Giotto, el Boticelli i altres sants que besaven la tomba de llurs avis i miraven cap al lluny: són homes cecs, porucs i mandres d'idees; curts de somnis; rellotges que ni atrassen ni avancen, incapaços de sentir les tristeses del la posta ni la roenta alegria de l'aurora que despunta i s'aixeca majestuosa.

 

Ella vindrà, aquesta aurora; ella vindrà algun dia, malgrat els núvols negres, i el goig de sentir-la que s'acosta, de pressentir que els articles aquells i aquells poetes, des de llur tomba immortal i gloriosa, ne veuran d'altres com ells, ens fa viure esperançats, als que creiem en una hermosa renaixença. Molts per ella treballen, molts hi somnien, molts coven en el fons del pensament idees noves i veuen passar visions d'un art que vola; molts senten ja la febre de l'empenta; molts hi sofreixen ocults sentint el formigueig de quelcom indecís que els diu pressentiments a cau d'orella i els fa veure colors indefinits; molts hi sospiren i esperen el raig potent de claredat, d'inspiració, de llum ja feta, que els arrencarà del cap la idea nova, la nova llum, l'obra parida del somniat modernisme.

 

Mentre esperem, amics meus, per al nostre Cau, per a aquest raconet íntim, per a aquest niu arrecerat i modest, no volem demanar més que una gràcia: que sigui sempre, el nostre Cau, un “cau d'il·lusions i esperances”; que sigui un refugi per a abrigar els que sentin fred al cor; un pedrós on reposar l'esperit que arriba malalt del camí enfangat de la terra; una ermita prop del mar, hospital dels ferits d'indiferència, i posada de pelegrins de la Santa Poesia, que vinguin a veure espai, a respirar núvols i mar i tempestats i serenes, a curar-se el mal del soroll, a omplir-se els pulmons de pau per tornar a volar amb més alé vers els boscos i bardisses de la vida i continuar la Santa Lluita.

 

Això voldríem, i voldríem al mateix temps que tots vosaltres, els que porteu idees al cap i sentiu batre-us el cor, deixèssiu de somniar baix, que alcàssiu la veu fins ara monologada o ofegada per ronc de les multituds i diguèssiu, cridant fort, al nostre poble, que el regne de l'egoisme ha de rodolar per terra; que no es viu solament alimentant el pobre cos; que la religió de l'art fa falta a pobres i a rics; que el poble que no estima els seus poetes ha de viure sense cançons ni colors, cego d’ànima i de vista; que el que passa per la terra sense adorar la bellesa no és digne ni té dret a rebre llum del sol, a sentir els petons de primavera, a gaudir dels insomnis de l'amor, a embrutar amb bava de bèstia innoble les hermosures esplèndides de la gran Naturalesa.

 

Això voldríem, oh poetes!, i per lograr-ho, aquí davant dels nostres ulls tenim dos grans exemples per a seguir: les ones per un costat buidant els més durs penyals, i per l'altre la constància de l'home doblegant i dominant el ferro verge. Flexibles com l'aigua amorosa podreu abatre els cors de roca; valents com els manyans de l'edat Mitja podreu doblegar les voluntats de la matèria. Treballem a cops de petons i de martells; i en tant aquí tots junts, tots dels nostros sense por d'orelles forasteres a l'art i a la poesia, podrem esbravar-nos cridant lo que no gosem dir moltes vegades rodejats del gran ramat; que volem ser poetes i que despreciem i planvem els que no sentin la poesia; que estimem més un Leonardo da Vinci o un Dante que una província o un poble; que preferim ser simbolistes, i desequilibrats, fins bojos i decadents, a decaiguts i mansos; que el sentit com ens ofega; que, de prudència, a la nostra terra en sobra; que no hi fa res passar per Don Quixots allà o hi ha tants Sancho-Panzas que pasturen, ni llegir llibres d'encantats allà on no se’n llegeixen de cap mena.

 

Santiago Rusiñol: “Discurs llegit a Sitges en la tercera Festa Modernista”, extret de S. Rusiñol, Obres Completes, 2 vol. Barcelona: Editorial Selecta, 1976, 3a. edició.

 

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:45

Ruyra, Joaquim

Ruyra, Joaquim Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:24

El rem del trenta-quatre

El rem del trenta-quatre

Vaig mirar cap allà on m’indicava, i ¡quin espectacle més interessant! Una gran mola de sardina guspirejava a flor d’aigua, cobrint-la en una bella extensió. Formava una mena de seca escatosa i vivent, que brollava de les ones bellugadissa, aixecant esquitxos d’argent ràpids i espessos, tots llançats en una mateixa direcció. Marxava cap a garbí. A lo millor se submergia per complet, deixant un rastre ombrívol i com eneriçat, i després ressortia a llarga distància. Així seguí marxant igual que una agulla que cosís la mar a grosses embastes, ara reapareixent resplendent com una boireta lluminosa, ara fosca com un ruixim obac, segons com la feria la llum, i hala, hala… cada vegada més lleu, més confusa, fins que els ulls dubtaren de si era una realitat o una il·lusió i es desenganyaren de seguir-la en les ones llunyanes. Però altres moles no menys atapeïdes i grosses brollaven per altres indrets. Sembla mentida que, després de tan perseguida i pescada, resti encara tanta de sardina per a brodar així d’argent l’ample teler de la mar.

Mentrestant ens anàvem atansant a la costa, que creixia per moments, esbadellant-se en escanyalls, per on s’obiraven verdes fondalades. Els penyals avançats se destacaven, creixent també, mostrant-nos llurs figures rústegues, ornades amb figueres de moro i atzavares. Se diria que eren una colla de vells gegantins i malgirbats que s’havien posat corones i rams per celebrar, de peus en l’aigua, una festa marinera. Un estol de veles blanquejava al davant d’ells com ales de coloms que ens haguessin tirats per festejar la nostra arribada. ―Hola, hola!― cridava la nostra gent. I anomenava en to de salutacions les cales i pobles que s’anaven descobrint. Begur apareixia com una blanquíssima garlanda de margaridoies posada a mig front sobre una testa calba i punxeguda. Les Medes, tres barcasses desarborades, reposaven a la fonda, vora vora de la riba protectora. Sant Antoni de Calonge treia el cap per darrera el roquer, i amb ses cases baixes simulava un aplec de nenes vestides de blanc i encaputxades de vermell que s’haguessin arrastellat per ballar un contrapàs. De Palamós no se n’atalaiaven sinó alguns edificis, amagats els altres per la muntanyola rocosa que l’abriga per la banda de llevant. I darrera de tot això negrejava per una part la gran selva surera, i per altra part, obiradors sols a petits verals, verdejaven pàl·lidament els olivets de l'Empordà.

El sol era força baix. El vent anava mancant, mancant… Les nostres veles queien esllanguides sobre els arbres, sacsejades de tant en tant per un estuf moridor. Els sardinalers encara no plegaven pas les llurs, però ja no els servien més que d’una petita ajuda i es veien obligats a vogar. Anaven a prima i passaven pel nostre costat, saludats a crits per en Pau Ternal i en Miquelet Cadernera, que s’eren abocats a la borda.

―Adéu-siau i bona sort!

―Sa sardina corre cap a garbí! ¡N’hajareu a coves; pareu ment en ses roasses!

―Hola, lleig! ¡No vogus tan fort, que vas a riscos d'esmalucar-te!

―Alerta, que us cau sa barretina, l'avi!

―Vatua es gaiató de Sant Cristòfol nano! Mireu que ès una mort, això de deixatar s’aigua, tanta que n’hi ha!

―¡Us cansareu molt, manejant aquestes cueres tan grosses!

―¿Per què no endegueu en es llaguts una màquina de foc com sa des Marsellès, que té pacte amb es dimoni i va contra es vent i es corrent sense cansar a ningú? Adéu, escamarlat! Adéu, tu, també!… i no em miris malament, guenyo!

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:46

Tur, Jaume

Tur, Jaume Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:25

Maragall i Goethe. Les traduccions del Faust

Maragall i Goethe. Les traduccions del Faust

APÈNDIX I
Text íntegre de l’«Advertència del traductor»(1)

Dintre de la gran obra total del Faust de Goethe, s’hi conté una part de la forta realitat: el drama de la Margarideta. I per això que aquest drama és lo de més forta realitat dintre del Faust, és també l'únic d’ell que s’ha fet universalment popular. Però encara aquesta popularitat, a casa nostra i potser pertot arreu fora d’Alemanya, ha sigut lograda per vies impures [sia degut á la sugestió de la epoca llunyana en que la acció ha sigut posada, ó pel superficial exotisme dels personatjes en paisos llatins ó altres no alemanys, ó pel element maravellós, fantástich, que sembla impulsar la acció, ó per totas aquestas cosas plegadas, y altras en que tal vegada no atinem. Lo cer es qu’] el drama de la Margarideta ha arribat a les nostres multituds al través dels convencionalismes de l’òpera, és a dir, al través d’una idealització híbrida. Aixís i tot, ha pres fortament l’ànima popular, que, fent més o menys cas de les romances, brindis, duos, marxes, o concertants que embolcallaven el drama, s’ha interessat principalment per ell, pel fet de la pobra criatura innocent seduïda per l’home afanyós de sentir, abandonada després per ell a la deshonra i a la ruïna de tot lo seu, infanticida per l’embogiment que li porta la tribulació, criminal davant de la llei i de la gent, però pura davant de Déu, i morint sobre la palla d’una presó per anar-se’n de dret al cel la seva ànima, redimida per l’amor i el sofriment.

El nostre poble ha vist tot això cantat i en italià generalment, en una atmosfera de clars de lluna i resplendors d’infern i dimonis amb banyes i tot, i capes blanques i barrets amb plomes i cops d’espases i tiples enfarinades i amb gran perruca rossa, cantant àries de les joies i altres excessos: així és que, encara que ha percebut el punyent drama universal que hi havia a dintre, l’ha percebut d’una manera massa sentimental (en el mal sentit de la paraula) i massa distant, de modo que li pot haver semblat que tenia poc a veure amb la palpitació viva de tants drames semblants com cadascú pot haver experimentat a dintre seu, o conegut al seu voltant. Allò, l’òpera, era un extracte dels goigs i dols de la vida posat en una esfera agena a la humanitat vivent, que, al reconèixer-s’hi cromolitografiada, paga amb una llagrimeta a l’artista prou hàbil per haver-li sabut fer pessigolles a l’entranya, i després se’n torna a la seva vida de cada dia sense pensar ni un moment que allò que ha vist al teatre hi tingui res que veure.

Aquesta separació de l’art i la vida és una calamitat de l’esperit humà, i tots hi hem de posar el coll per fer-la enfora. Doncs ara jo, davant del drama de la Margarideta, m’he dit: Provem de donar-lo pur a la gent, despullant-lo no solament de músiques i d’italià, sinó també del color local i d’època en què fou produït. [Despullem-lo de dimonis vermells y de trenas rossas y de pantalons collants biats y de barrets ab plomas] ¿No és un drama tan humà i que passa sempre i pertot? Doncs nosaltres el sentirem ben nostre si el veiem passar ara i aquí. La Margarideta és aquella noia que trobàvem cada dia pel nostre carrer, riallera i enjogassada amb les seves companyes; que després observàrem un senyor que la seguia -un senyor que anava amb un altre, antipàtic, burleta, mala fatxa-; que després la vèiem menys; que un dia vàrem trobar tota trastornada i marcida, i que vàrem pensar: «Alguna n’hi passa»; i que últimament hem perdut de vista, i, sense saber per què, no gosem preguntar-ne. O potser l’hem coneguda més de la vora i n’hem contat cent vegades la trista història... O qui sap si, per un costat o altre, en tenim una a sobre la consciència, de Margarideta. Doncs, a veure-la! A veure la vida feta art, intensificada, punyenta; doncs a remoure’ns les entranyes, a plorar per dins o per fora, a purificar la vida amb el sentiment artístic d’ella mateixa. A donar el drama pur, és dir, nu.

[Axó m’he dit y axó he fet batentme els polsos ab una febra com de creació. Al posar en la nostra llengua d’ara y del carré, els parlars que Goethe vá crear en la seva, ben segur sensa pensar en la seva inspiració, ab mes época, ni lloch, ni tendencia ideal del drama, qu’alló universal qu’havia vist y endevinat al seu davant, m’ha semblat com si’l drama revivés entre nosaltres, com si jo creés en catalá aquell drama universal; y l’he tornat á sentir com de nou, y m’ha esborronat y enternit com cosa meva, es dir, nostra.]

I aixís em sembla que s’hauria de fer amb totes les grans obres d’art que, contenint un fort sentit universal, han sigut naturalment realitzades dintre d’una realitat particular: realitzar-les altra vegada dintre de cada particularitat de temps i de lloc, perquè aixís la seva universalitat resulti sempre i pertot viva i penetrant, i manifesti la profunda unitat de l’art i la vida.

I aquesta és la pedra de toc del gran art. Deixant de banda altres arts per aquells que més les entenguin i limitant-me al drama, que és en lo que ara m’he fixat, proveu de situar en el temps present les tragèdies d’Esquil i Sòfocles i us quedareu meravellats de lo poc que n’haureu de tocar (a part, naturalment, l’exteriorització més superficial escènica, noms propis, etc.) perquè el públic els admeti com una palpitació de vida present. (Jo llegia Els Perses quan el daltabaix de Cuba i Filipines, i m’esborronava.) Agafem Shakespeare i us passarà lo mateix. Però preneu el teatre espanyol del segle XVII i el teatre neoclàssic francès (exceptuant el geni universal de Molière) i us trobareu que, fent d’avui els seus personatges, resultaria moltes vegades incomprensible i no poques ridícul lo que diuen; però lo que senten, les passions que els mouen, dites d’altra manera, encara farien un drama d’avui, de sempre. Si fem la mateixa prova amb el teatre neoromàntic francès i espanyol, amb tot i haver sigut produïts tan a la vora nostra, veureu com la major part se’n va a miques: no s’aguanta per fora ni per dins. Vestiu amb vestits d’avui l’Hernani de Victor Hugo o el Manrique del Trobador i no podran obrir la boca que la gent no riga, fins la nostra gent acostumada al teatre de l’Echegaray.

Doncs bé, aquestes provatures vos diuen l’art veritablement universal, l’art brollat del fons de la vida humana, d’Esquil i Sòfocles, de Shakespeare i Molière; l’art encara viu, però més superficial, més acondicionat a una època de Lope i Calderón, de Corneille i Racine; l’art de brill fort, però superficial, d’una corrent merament literària, del teatre romàntic. El primer és l’or pur de les entranyes de la terra; el segon és or barrejat amb altres coses; l’ultim és un producte de taller que també fa goig, també val i significa alguna cosa passatgera de la vida, però que amb el temps perd, es torna negre i es fa miques. Parlo sempre aixís en gros, generalitzant, per fer-me entendre, sense intent de condemnar enlloc personalitats ni escoles: que prou sé, en la complexitat d’una cosa tan viva com la producció artística, el doublé que es pot trobar entremig de l’or, i els grans d’or pur que brillen a voltes en la peça més falsa.

El Faust mateix de Goethe no és or pur sinó en aquest drama de la Margarideta; en lo demés brillen grans d’or barrejats amb moltes altres coses.

[El conjunt de la concepció será tan admirable com se vulla desde un punt de vista filosófich, ó literari, ó erudit, ó estétichhistorich: la teologia del prólech y l’epilech, la psicologia y la ocultologia dels primers monólechs del Faust, la filosofia dels seus primers diálechs ab l’Esperit de la terra, ab el seu deixeble, ab Mefistófeles, els d’aquest ab l’estudiant, las fantasias eruditas de la cuina de la bruixa, de la nit de Valpurgis, de Helena, la filosofia del Imperi mitjeval, el simbolisme de las últimas escenas de Faust moribund, y tantas altras cosas de válua per diferents conceptes. Presentadas en forma superficialment artística generalment enlayrada, y á moments d’una intensitat maravellosa per ser meras concepcions literari-filosóficas, hstóricas ó científicas; y segurament la seva contemplació resulta delectadora y el seu estudi de gran profit per gent de gust literari refinat y de cultura estesa, pero art pur, or pur, no ho son: no han sigut arrencats de las entranyas de la terra y per axó no’n tenen la vivor de brill ni la fonda palpitació; y per axó no fereixen el cor gran de la humanitat tota, y sols conmouen pel procediment que han sigut produits: per conmoura han de tornar a passar per cervells d’una cultura proporcionada á n’aquella que’ls ha produit; mentres que l’obra d’art veritable y pura, com qu’arrenca directament del fondo comú intuitiu de l’anima humana, vá també directament á tocar les entranyas de la vida que palpita en tothom, y per ells es geni mes enlayrat sent y fa sentir al mes ignorant y miserable dels homes, home com ell al cap d’avall davant la divina bellesa.

Perque aquesta y no altra es la misió del art: fer sentir bellament la vida a tothom: si la fá sentir, pero no bellament, mereixerá altre nom tal vegada també molt noble, pero no será art; si fá sentir bellament quelcom que no surti del fons mateix de la vida (conceptas, teorias, abstraccions), será un art impur; si la fa sentir bellament, pero no á tothom, será un art d’estufa potser refinadament delitós, pero incomplert, malaltís; si delita á tothom, pero de una manera grollera ó merament sensual, será un art innoble, baix y rebaixador, contradirá sa missió, será aquet terrible art negatiu qu’embruteix á las multituts.

Fer sentir intensament la bellesa de la vida á tothom, héusel aquí el gran art; per ell son grans els artistas y no per alló altre que á voltas ens sembla superior, sublim, no mes perque no ho enten tothom y creyem entendreho nosaltres: sols la nostra vanitat es la que crea la gloria d’aquella superioritat; vana gloria!]

Si el Faust no tingués el drama de la Margarideta, seria sens dubte una notabilíssima fantasia literària d’un gran esperit, molt estudiada i admirada en acadèmies i ateneus (no tant com ara, per això que l’imant del drama la fa interessant tota ella); molt profitosa per a l’educació intel·lectual d’unes quantes generacions d’artistes; però el nom de Goethe no en seria pas per sempre gloriós, perquè no hauria arribat al viu de l’eterna entranya humana. Per aquest drama fou que va arribar-hi; i si el Faust no contingués altra cosa que ell, la veritable glòria del poeta no en seria pas minvada: perquè sols lo popular és gloriós, i sols lo viu és popular. Sols és gran home aquell que es fa sentir fondament de tots els homes, però de manera que el més negat l’entengui i el més savi no sàpiga què afegir-hi.

¿Per ventura no és això lo que passa amb la poesia popular, aquest art meravellós que el poble se fa per si mateix, instintivament, com les abelles la mel? ¿Qui és tan senzill que no s’hi deliti? ¿Qui és tan vanitós que gosi posar-hi la mà profanadora? ¿Quin art hi ha més gran? ¿Quin ho és tant sinó el dels genis? Però, ¿per ventura el geni és altra cosa que una personificació intensa de lo popular? Quan el poble epopeïtza els seu hèroes tradicionals, se diu Homer. Quan dramatitza les seves passions en grans personatges, es diu Shakespeare. I quan Goethe va fer el seu drama de la Margarideta, no altra cosa féu que intensificar el drama universal de la noia enganyada que, esporuguida per la deshonra, cau en bogeria infanticida; d’aquesta pobra infanticida que corre desesperada i llastimosa per la poesia popular de tot el món.

Doncs aquest drama universlament viu, jo he intentat mostrar-lo amb la vivor nostra; perquè la vida universal no és sinó una abstracció infecunda, si no treu vida particular en cada temps i en cada poble. Per això he despullat el drama de tot accident que pogués mostrar-vos-el com separat de nosaltres, i he procurat que palpités viu amb la palpitació del lloc i del dia, que és immensa i eterna. De la bondat del del fi n’estic segur; de com l’hagi lograt ne jutjarà, i ningú més, el poble. M’alegraria que el juí em fos favorable: primer, perquè aixís jo sabria el bé que li he fet, i, després, perquè altres se sentissin moguts a fer mellor obra igualment bona, aplicant-la a les grans creacions del geni artístic universal, fent-les ben catalanes; que això seria fer als catalans ben homes; que és a lo que anem i no a altra cosa.

(1) Donem entre claudàtors i en cursiva els fragments inèdits, la resta reprodueix el text de les OC.

Joan Maragall: “Advertència del traductor” dins Jaume Tur, Maragall i Goethe. Les traduccions del Faust. Barcelona: Universitat de Barcelona, Departament de Filologia Catalana, 1974, ps. 233-238.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:47

Verdaguer, Jacint

Verdaguer, Jacint Josep M. Ramis dt., 22/05/2012 - 13:39

Noucentisme (1906-1923)

Noucentisme (1906-1923) Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:26

Carner, Josep

Carner, Josep Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 16:58

Bèlgica (I)

Bèlgica (I)

M’agradaria ferme vell en una pahís

Hont hi hagués herbas en caixons

En els balcons

Y garsas per carrers y carrerons,

Y selvas impenetrables

De roba blanca en els terrats,

Y anessin pels carrers infants extasïats,

Seguits de la mare

Rossa y riallera,

Inclinantse ab ayres afables

Y el pare solemne –ab les mans

A les butxacas insondables.

Ferme molt vell en un pahís ahont

Hi haguessin monuments voltats d’acacias

A catedrátichs

(savis pregons),

Botánichs, filosophs i matemátichs ;

Y se sentís el gran fresseig de las catifas

Que pican las cambreras als balcons;

Que hi haguessin soldats xiquets y boniquets

(com els soldats de plom);

Que hi hagués un riu

Ab voras tristas

Hont se tiressin els estudiants

Enamorats de las modistas;

Que hi hagués un quintet de músichs cegos

Que toqués tremolant música antita,

Y treyentse els casquets me saludessin

Els marxants a la porta

De la botiga.

 

Y hi hauria uns jardins plens de frescor

Y en els jardins un surtidor,

Y l’aygua tremolosa

Salpicada de peixos d’or.

Jo hi aniria

Y els infants me dirían, ab mollas a la má:

–Es el senyor de cada día.–

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:43

Bèlgica (II)

Bèlgica (II)

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmuls,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:44

Camperola llatina

Camperola llatina

Alada, véns al solc i a la sembrada

i decantes el cap a la claror,

i mig augusta, mig espellifada,

et corones amb l’or de la tardor.

 

Tens la cintura fina i abrivada

i el si d’una naixent promissió;

canta la teva boca, incendiada

com una rosa de l’Anacreó.

 

I fas anar la teva grana en doina

com sobirana que escampés almoina

i et rius del pobre Gàlata ferest.

 

Mai no sabràs que dins la gleva amiga

jeu enterrada una deessa antiga

que et vetlla encara, compassant-te el gest.

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:33

Cançó

Cançó

Qui tingués tanta ventura

que un amor aconseguís,

que tothora fos encís

i cap hora fos malura!

Qui tingués tanta ventura!

Car l'amor és una rosa

qne el mal temps ha d’esfullar.

No coneix el llarg durar:

nou, és be1l; lassat, fa nosa.

Car l'amor és una rosa.

Una mica d'amistat

fins la tomba diu que dura.

Vés, amor, metzina impura;

vull la mel, vull el brossat

d'una mica d'amistat.

Amistat, m'occí l'amor,

doncs, guareix-me les ferides;

que tal volta, sent guarides,

la divina munior

pugui occir-me d'altre amor.

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:41

Cançó d'amor i amistat

Cançó d'amor i amistat

Qui tingués tanta ventura
que un amor aconseguís,
que tothora fos encís
i cap hora fos malura.
Qui tingués tanta ventura.

Car l'amor és una rosa
que el mal temps esfullarà.
No coneix el llarg durar:
nou, fa goig; lassat, fa nosa.
Car l'amor és una rosa.

Una mica d'amistat
fins a morir diu que dura.
Vés, amor, metzina impura;
vull la mel, vull el brossat
d'una mica d'amistat.

Amistat, l'amor m'occí:
tu, guareix-me les ferides.
I, qui sap, elles guarides,
bé hi hauria un amor fi
que em fes plànyer i penedir.

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:40

Cançó d'un doble amor

Cançó d'un doble amor

L'amiga blanca m'ha encisat,
    també la bruna;
jo só una mica enamorat
    de cadascuna.

Estimo l'una, oh gai atzar!
Estimo l'altra, oh meravella!
Bella com l'una no m'apar,
fora de l'altra, cap donzella.

L'amiga blanca m'ha encisat,
    també la bruna;
jo só una mica enamorat
    de cadascuna.

Ho fan l'airet o la claror:
estenc els braços per ma via;
va cadascun pel seu cantó,
du cadascun qui jo volia.

L'amiga blanca m'ha encisat,
    també la bruna;
jo só una mica enamorat
    de cadascuna.

I quan ja són a prop de mi
i ja mos dits les agombolen,
sota les túniques de lli
hi ha dues vides que tremolen.

L'amiga blanca m'ha encisat,
    també la bruna;
jo só una mica enamorat
    de cadascuna.

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:38

Cel cobert

Cel cobert

El sol, enquimerat amb cada cosa,

amagà tot avui sa testa d'or.

Sols perquè penso en vós, el dia mor

entre una glassa de color de rosa.

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:50

Darrera el comiat

Darrera el comiat

Quan m'has acompanyat a mitja via
(de nit és una amada més audaç)
beso de tes parpelles l'agonia
per a fer meus els somnis que tindràs.

El pobre reguerol es desficia,
la lluna regalima en els pinars.
I tu te'n vas i encara jo et voldria
i em penja inútil, desdonat, el braç.

I si, després, d'un nou afany darrera,
de cada estel envejo la tresquera,
anguniat en el meu lloc mesquí,

tu, dins la closa nit emmantellada,
la fas humil i apagues l'estelada,
volent pensar, ben encongida, en mi.

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:35

Dedicació

Dedicació

Després de tot,

ara que els arbres donen brot,

aquesta llum desarraulida

em farà, vell, mudar de vida.

Perquè en la fulla ja amatent,

però tot just sabuda,

trobo la por, l'assecament,

el vent geliu, el gran turment

i la caiguda.

Tot canviant de pensa

faré sagrada prometença:

res de vivent no serviré,

sinó tan sols el que potser

podrà venir

quan jo no vegi dol ni dansa.

Una esperança vull seguir

sense esperança per a mi,

sense esperança ni recança.

 

No pas que em prengui la malura

de dar-me estil d'omnipotent.

(Déu, tot sencer dins el present,

no s'hi complau ni s'hi detura.)

Dèbil, esclau,

sé la poquesa que m'escau;

però si veig que resta

un poc de mon albir,

em vagarà d'alçar la testa

amb un sospir

que faci d'ales i guiatge,

malgrat el vent incert,

a la sement que es descoratja

abans de caure al solc obert.

No voldré, doncs, massa dormida

en abatuts coixins,

perquè gemec és tota vida

i l'aire tot camins.

 

Que sigui així mon goig de viure,

aquesta mica de no-res.

El cor oprès,

per nou espai es torna lliure.

En món encara no palès,

res com no puc, m'és tot permès.

Só del futur que lleva.

L'esdevenir roda sens treva:

vull que s'acuiti el seu trepig

i retre, en ell, l'ànima meva

al que ultrapassi el meu desig.

I aqueixa sort em sigui dada:

passat el viure que em consum,

enllà de pols abandonada,

ésser, en millor diada,

guspira anònima de llum.

 

Oh Moïsès, qui sabrà dir

la gran virtut del teu destí,

oh seny ardent, oh força tesa

fins a morir—

sens cobrament de la promesa

per a no veure-la marcir

en nit planyent o foll camí!

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:48

Dia cobert (I)

Dia cobert (I)

La boira va dient a cau d'orella

dels arbres nus que el sol engorronit

avui colga la llum que fou vermella

darrera els grisos paraments del llit

 

I en aquesta alba morta, allargassada,

llaurat, té olor de fossa cada tros,

i els penyals fan la cara traspostada

amb tot de negres cicatrius de plors.

 

Jo sé, però, que a l'hora ponentina,

qui tan emperesit s'embolcallà,

amb un dit displicent a la cortina,

aprimant-ne tot just la glassa fina,

un pom de malves esparpillarà

per a mi sol, que hi pararé la mà.

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:49

Dia cobert (II)

Dia cobert (II)

La boira va dient a cau d'orella

dels arbres nus que el sol, engorronit,

amagarà la seva faç vermella

darrera els grisos paraments del llit

 

I en aquesta alba morta, allargassada,

llaurat, fa olor de fossa cada tros,

i els penyals tenen cara traspostada,

amb tot de negres cicatrius de plors.

 

Jo sé, però, que a l'hora ponentina,

qui tan emperesit s'embolcallà,

amb un dit displicent a la cortina,

un pom de malves esparpillarà

(d'amagat del passant i la veïna)

per a mi sol, que hi pararé la mà.

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:49

Enmig de tu i de mi

Enmig de tu i de mi

Enmig de tu i de mi hi havia tantes roses;
la pressa de l'amor desféu les més descloses.

El so de les besades entemorí els ocells;
callaren els més dolços, fugiren els més bells.

I anem deixant enrera la humil corrua morta,
retuda per l'empenta del remolí que ens porta:

els dies, tal vegada de cel i d'or curulls;
caiguts bocaterrosa mai no els hem vist els ulls.

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:36

Joc de tenis

Joc de tenis

Anaves damunt l'herba de la prada

i volava el teu braç adolescent,

i pel filat de la raqueta alçada

travessava la llum del sol ponent.

 

La pau dominical tan desesmada

i ta faç d'angeleta i el rabent

joc seriós m’encisen la diada.

D'un rector reformat, pàl·lidament,

 

et veia filla; entorn del presbiteri

collies roses; contes de misteri

amaves i el blancatge i els infants.

 

Jo, oficial, de Singapur venia.

Alt, vermellenc, et feia cortesia...

Carros de fenc passaven odorants.

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:28

La bella dama del tramvia

La bella dama del tramvia

A Emili Vallès

 

Si ran de la parada veieu el "tram" passar
tot ple de "smarts" o gent de la pescateria,
sota un gran feix de plomes eternament hi ha
la bella dama del tramvia.

La nua el seu ermini gelós com un serpent;
sa gorja mal coberta la voluptat exhala;
deurà parlar, quan parli, melodiosament:
és de París o Guatemala.

Tot d'una que l'heu vista, s'allunya a l'infinit
dins el brogit del tròlei i de la baluerna,
i es decandeix llavores la flama del sentit.
Mes, si poguéssim, ¿fora eterna?

¡Oh, no! La bella dama, de plomes sota un feix,
val més que amb sa llegenda s'allunyi benaurada;
si gaire l'escatíem, no fora tanmateix
com la copsà la llambregada.

Car la beutat, o baixa quan hem pujat -ço és…
la nostra maniobra subtil resulta vana-,
o resta, i és de Gràcia i de segur diu "pues",
sollant la parla catalana.

I no hi ha més manera: la dama corre avall
o bé de dispesera tot d'una pren la fila.
Anem a peu, poetes, car la beutat defall
en el topant on hom enfila.

Jovent, ¿oh tu que cerques la joia o el renom!,
no siguis mai fantàstic, que el dol et colpiria.
Totes les esperances de l'avenir són com
la bella dama del tramvia.

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:39

Nabí

Nabí

I

Al primer traspuntar d’un ventós solixent
d’alta cella vermella
al jaç de ginesteres es mou espessament
Jonàs, sota el fibló d’un manament:
—Vés a l’esclat de Nínive, trasbalsa cada orella
retruny per la ciutat:
"Jo, Iahvè, sé la vostra malvestat:
de tant de pes la meva destra s’ha cansat."

Jonàs, fill d’Amittai, mal obeïa. Encara
tèrbol, ranquejador,
guerxava els dits per no plegar la vara
ni despenjar el sarró.

—No —diu Jonàs—.
Aquest cop, oh Iahvè, prou seria endebades.
Em sento las
de visions i caminades.
No moguis amb més pressa romboll en mes diades.
Qui faria cabal de mi?
Ja contra la percinta del cel no em sé tenir
per invocar ni maleir.
Miolo com l’ocell de nit, car la vellesa
ma veu escanyolí.

Ja no só fer, sinó minvat per la tristesa.
Que em vagui, al caire de les acaballes,
de fer-me perdedor.
Com d’altres. Com qui mai no et sent en cap remor.
Com aquell amb qui calles.
Que igual em sigui l’un i l’altre dia,
un solc i un altre solc dels sementers.
Xaruc, el terrissaire cap motlle no canvia;
la vella matinera fa d’esma son endreç.
Fes-me negat per a la teva esgarrifança
com qui, son pa començant de menjar,
no té cap pensament que el destriï del pa,
com qui de tan somort ja no sent enyorança,
com qui no sap què sigui mai recança
del que jamai vindrà.

Un temps, Iahvè, no fou la meva nit opresa
ni jo tirat de sobte a cada estrany camí.
Tenia el meu ofici: cap a la tasca apresa
em decantava l’oratjol cada matí.
Vivia en mon poblet, ran de boscatge;
i m’hi gruava el companatge
pensant si compraria la vinya del coster.
En havent-hi bastit cercaria muller
i, en la nit gomboldat, plantaria llinatge.
(És bo que l’home tingui un lloc
i que, quan torni de la treballada,
s’assegui en el llindar i esguardi l’estelada,
i que la dona, que s’atansa a poc a poc,
digui, feixuga: —D’haver nat estic pagada.)

Una vegada
passà un miseriós al meu enfront—
barba i cabells guarnits de polseguera
i un trèmul dit amenaçant el món.
Veia i cridava, però ell no hi era,
ni en els seus ulls ni en l’abrandada veu.
El voltaven minyons fent-ne riota.
—La branca el tusta; per fangueres trota.
—Odre de vi, de quin celler torneu?
I d’una pedra el va ferir la punta
i ell no es temia de son cap sagnant:
pel viu de llum que cel i terra ajunta
anava ple de Déu tomballejant.

I jo tornant a agafar l’eina
vaig regraciar-te; Iahvè,
pel llogarret quiet i per la feina
i el ràfec de ma fe,
i la llei teva d’incessant cantúria
i els manaments, ombreig de mon camí—
perquè no mai em malmenés la fúria
com la busca en el cor d’un remolí.

Llavors per tres anyades malsegures
desferen l’hort la pedra i les malures
i el blat se’m va neulir
em robà les ovelles de la pleta
un príncep que la tenda tragina per l’areny;
i jo, ferit d’una sageta,
farfallava com un que no té seny.

¿Què em valgueren treballs i paciències
i haver el voler de Déu salmodiat
i haver sotjat la llei i haver servat
la complicació de les obediències?
Ai de qui, just, s’alzina com déu de pedra, august!
Quan Déu revé, quan Déu es lleva
despulla l’home de la seva
pretesa d’ésser just.
Fui arrencat al bàndol
de l’honorada gent.
—Sigues rebuig, digué la Veu, sigues escàndol
per a virtuts corcades en l’acontentament.
Dels bandejats la vida t’és prou bona;
per viaranys sense roderes aniràs;
a qui t’haurà parlat dirà la seva dona:
"Amb aquest home et fas?"
I tu, mal que et defengui llur sostre gent avara
i bordin gossos i xacals a ton trepig,
dóna mal d’ull a la bellesa clara
i infecta de misèria la joia i el desig,
car ja tota mirada, o radiant o llosca,
s’aclarà de sobte, bleïda per la fe:
vindré com terratrèmol o com gropada fosca
perquè Jo sóc, Jo sol, Iahvè!

I així he anat pel món, pollós amb tos preceptes,
embarbollant-me en figuracions,
dient els teus desdonaments i reptes
a reis i nacions.
Bon goig de jeure entre la palla poca
i del pa encetat i sobrer
i de la mel de la balmada soca
i de les móres d’esbarzer.
Però las, ensonyat, o bleixant per drecera,
en basarda de nit o en albades de plors,
només pensava a fer ton grat, quan era
més valent el meu cos.
"Iahvè m’ha abassegat —diguí—; sa força lleva
més pura encara en un escarbotat anap.
La pobresa atueix cada hora meva,
però em redreça el cap.
El meu esguard de sol al món, que no s’acala,
ha vist les voliors de tota llei d’ocells;
i el meu parrac és el record d’una ala
i al vent que passa es mou com ells.
Millor, que els meus esquinços, les meves cantarelles,
m’allunyin de la porta dels amics;
i en rompiment amb les honors més belles,
jo ofengui el capcineig de les donzelles
i l’asseguda majestat dels rics."

Iahvè, jo et vaig donar més forces i mon lluc.
Ara, però, del que has manat mon cor deslliura.
Saps que voldria reeixir i no puc.
Tot sovint, no em donaren aixopluc
sinó l’arlot, les dones de mal viure;
i tot sovint era afrontat, jo malastruc,
per la gentalla que volia riure.
Què em valia de fer mil hores de camí?
El cap girava el docte vers son escrit més fi.
Els ximples t’escarnien amb llurs amistançades
al so de lira i flauta, llaüt i tamborí.
Passaves Tu darrere finestres entelades,
fluix, amb desesma de colpir.

I crides justament Jonàs? Só una deixia
del temps, tot coquinesa: mon cor secret volia
el dolç esplai que Tu li vas negar.
No res de noble en la viltat traspua
com no hi ha força en la cua
d’un ca.
I encar, per què et refies Tu, Déu, d’un trist que passa?
Bé ho sé: té un mal decantament la nostra raça;
ningú no et fa cabal,
i al pas de les centúries ta parla s’escarrassa
com si no fossis vàlid i només eternal.
Els homes cerquen d’altres déus en folles faules.
Per què no pegues falconada a llur destí?
Tu pots el mal, d’una mirada, consumir,
i t’entretens en les bones paraules.
Digues-me, tot i que só tan mesquí,
¿com és que permeteres
que sigui corcuitós el mal, el bé tardà?

Al tros et roben les garberes
i Tu hi entres a l’hora foscant, a espigolar.
Tu que comandes legions sens nombre
te’n vas en seguiment del traïdor,
com si fossis no pas el seu Senyor,
sinó la seva ombra.
Ningú veure’t no cuida
de la gernació que encara et sent,
i fas com la finestra al baterell del vent
en una casa buida.
Ni ta amenaça esglaia ni ton consol revifa,
i menys ardit se’t veu,
com l’home que vol vendre una catifa
i que en rebaixa el preu...

(Oh Nínive, ciutat potent i vilipesa,
ciutat guarnida amb mil carcasses de ciutats,
perpal de Déu quan li traïm la fe promesa!—
per tos carrers adelerats
qui sentiria el meu parlar sinó els albats?)

(Però bé cal que plegui ara
vara i sarró:
qui té el sarró i la vara
es pot passar de companyó.
El vent xiulà per la cinglera
i ara amb prou feines mou un brot:
quan hom té espera
s’encalma tot.
Sembla partida
aquella Veu que el manament em féu.
Potser m’oblida
Déu.
No he sentit pas la Veu de pura pensa;
i pot tornar a venir.
Vara, sarró, vingueu amb mi:
em faria temença
de restar ací.
A l’ase fer serviran les despulles
del jaç que deixo... ¿Sóc alliberat,
o bé la Veu roman entre les fulles
a punt de repetir la seva voluntat?
Semblen quietes les muntanyes.
Tot en son lloc, ni un branquilló malmès.
I total sento un murmuri de canyes...
un borinot... no res.)

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:42

Poemes (1714, Hora baixa de desembre, A la fortuna, Illa, Nabí (fragment), Salm de la captivitat, Cançonetes del «déu-nos-do», Plou una mica i l’amada és lluny, Canticel, Els nostres pins, Retorn a catalunya, Fidelitat, Bèlgica)

Poemes (1714, Hora baixa de desembre, A la fortuna, Illa, Nabí (fragment), Salm de la captivitat, Cançonetes del «déu-nos-do», Plou una mica i l’amada és lluny, Canticel, Els nostres pins, Retorn a catalunya, Fidelitat, Bèlgica)

1714

Oh valentia funeral del setge,
bandera que esparraca el foraster!
En trerra jau, nafrat, el banderer;
la mort arriba que el seu mal li metja.

Cau la ciutat. El fratricidi petja
un vell destí mentre que el nou ja ve.
La boira fuig pel foradat carrer
com una glassa dolorosa i lletja.

Sinistre sona, travessant les places,
el martelleig d’unes feixugues passes.
El vent se’n du la cendra de les lleus.-

Homes callats, coberts de sang i sutge,
alcen l’esguard impenitent, que jutja:
poble vençut que sobreviu als reis.

HORA BAIXA DE DESEMBRE

Escampall que va enfosquint-se
oh sang rta del ponent,
més enllà d’un flat de vent
i el brancam que se n’esquinça!

¿Què s’ha fet la poesia
i el delit de llibertat?
El carrer de la ciutat
amb ses ombres m’angunia.

Cada espectre maleït
és imatge de mes penes:
só la vella amb les mitenes
i amb l’esguard esbalaït;

só el monòton fanaler
dins la boira on estossega;
só la cabra que rosega,
lenta i lassa, un vil paper.

A LA FORTUNA

En mar un altre cop, oh Sobirana!,
més que jo pdoerosa en el capritx.
Mena a ponent, llevant o tramuntana:
obeeixo sense ira ni desig.

Oh deessa d’efímera petjada!
Cercant d’estalviar-te els meus retrets,
em feres, amb l’encís de ta mirada,
el cor disseminat, els ulls distrets.

Folla, tens una llei de saviesa,
voluble, tornes a trobar el camí;
no petrds d’albir la vall de la vellesa
i el palau subterrani sense fi.

Qui t’és fidel, que dolçament perilla!
Príncep inútil, desvagat hereu,
cerca d’endevinar-te en la cruïlla
i no perd esperances en el freu.

Vas a ton grat i no tinc por de caure
de ta passa tan lleu en seguiment;
de ton vel irreal segueixo l’aura
amb una mena d’embadaliment.

I tot i que ets del Vent i de la Lluna
filla inconstant, veneraré ton nom,
frèvola, forta, fluctuant Fortuna,
que em fas sol, dolçament, entre tothom.

ILLA

Oh penyalar sobre camins que dansen,
illa, sobtada solitud, prodigi,
castell en mar, que mira, fonedissos,
el núvol, el vaixell! No pas que et manqui,
ni mai l’aturis, el rosec dels dies.
En tos covals, les ones fan esquerda,
el braç Cap-a-la-Terra se t’escurça,
i els teus pins s’escabellen, temorosos
de l’ahuc de les mòbils fondalades.

Tu i jo dempeus! I baldament s’escaigui
que juguem algun cop a estrangeria
(hàbit com és que fins l’amor destriï),
tu i jo plegats! Des la naixença meva
que vetlles el meu bleix; tu m’inventares
formes, colors, perquè em vagués de viure.
I en veient-me descloure les parpelles,
goses, cada matí, de viure encara.
No tingués jo matins, ¿qui et refaria?

Els meus sentits, d’encantament emplenes:
el vent, vestit de pols, brinat d’escuma,
el cel, amb el folcat que hi fa rodona,
el vell Proteu, musicador dels canvis,
la vida, pressa d’alenades vanes,
el foll delit que dins la sang arboren
les soles lluentors de la parença
i la virtut, arreu desassistida,
provant l’espai amb el seu angle d’ales.

Tot és senyal, i cap senyal no dura.
¿Què mai podries tu, penya vermella,
dins de la grapa universal del trànsit,
ni que fos ver el teu posat de roca,
certitud de pendissos i d’arestes;
ni que no fossis illa imaginària,
feta, refeta i habitada en somnis,
bastida amb el record i l’impossible,
sols al meu esperit commensurable?

Illa tres voltes! Perquè tens un ròdol
enllà de tot, que em crida i no em contesta,
i un altre, fet de comitives d’ombres,
i un, a tocar, de boires i complantes.
I ja mos ulls s’obliden de la terra,
i la ressaca entre mos dits s’escola.
i el tot enyoro que en la llum traspunta,
del mig estant d’una insabuda cala,
centre d’un arc que em protegeix i em lliura.

Que avui el sol, quan davant meu davalli,
em trobi encara a punt per a guarnir-me
un focarret, ull tendre de la fosca,
última feina d’horabaixes. ―Illa,
¿quan dormirem el son irrevocable?
Oh si poguessis, ja mai més feixuga,
com un vaixell vogar per les tenebres,
sense indici de solc en el silenci,
els pals guerxats, però la vela viva!

NABí
(fragment)

Tot era al món començament i joventut.
La mar mirallejava només per a un llagut.
Jo veia l’or del dia que sobre el mar s’escola.
En una cala, prop d’un pi, la negra gola
m’havia tirat a l’eixut.
Sentia l’olor de sal i olor de ginestera;
lluïa al sol un home pel turó
i anava a jeure en el tendal d’una figuera;
un fuminyol pujava damunt d’un cabanó.
-Ací, vaig dir, jo restaria
com l’arbre, com el roc. -Però la Veu vingué:
-Vés a l’esclat de Nínive, Jonàs, no passis dia:
plegats, tu arribaràs i Jo diré.
I em vaig alçar. Del roc l’ardència,
del pi l’aroma m’ignoraven el posat.
S’esvaïa tot tracte del lloc amb ma presència
com si ja hagués pres comiat.
Son gust d’embadalir perdia la mar blava;
mudà el jaient un núvol com si l’esquena em des;
sentia l’aire que es desficiava
i la mota de pols em deia: -Vés.

I en aquell punt vaig ésser
com picat d’escurço diví:
em va sobtar i em va garfir,
em va corprendre i consumir
la pressa.
En delerosa caminada,
sota l’assolellada
em retornava el brot de romaní;
i en fosquejant, quan em sentia deixondir,
em redreçava el cap l’amor de l’estelada
on era escrit el manament diví.
De mon trigament en revenja
feia com l’home que d’un sol neguit és ple:
dormir com qui no dorm, menjar com qui no menja,
fer via sense veure, sentir sense saber.
Era ma força i ma sola esperança
el mot que Déu m’havia dit.
I aquell mot repetia dia i nit
com un amant llaminejant am deectança,
com un infant que va cantant per por d’oblit.
Cap arbre no em parava, cap casa no em prenia,
tot quant topava era darrera meu llençat,
i caminava nit i dia:
no veia més que pols roent o fosquedat.
Mon viatge en xardor, perill, dejuni
durà de pleniluni a pleniluni,
i l’esperó diví feia mes plantes lleus.
Amb res mos ulls no feren pacte
ni va tenir ma boca tracte:
soldat complint un manament exacte
no s’entrebanca de lligams ni adéus.
Però tantost la quarta lluna era passada,
malaltia cruel fou mon camí:
si deturava un punt la caminada,
no em sabia tenir.
Vermelles del sol les parpelles,
mes passes eren cada cop menys amatents;
empolsegades la barba i les celles,
feixugues les espatelles i mos badius ardents.
Les coses avinents semblaven en llunyària,
s’esgarriava l’esma dins la cremor del cap;
mon peu sagnava; malgirbaven llur pregària
el tèrbol seny, la llengua eixuta com un drap.
I vaig sentir un matí que la claror del dia
dintre ma testa feia com l’abellot que brum,
i ma mirada al raig del sol s’agemolia,
malcapterosa de la llum.
Volia tot pensant: ―Iahvè t’espera―,
refer-me en nou delito;
però topant en pedra travessera,
a terra vaig trobar-me, colgat en polseguera,
i no sabia com alçar-me, estamordit.
―¿Fuig Nínive de mi? ―vaig saber dir-me encara;
i per fer-me, batut, un poc de nit,
entre les mans vaig recerar la cara.

Darrera meu un vell descavalcà d’un ruc.
―Alça’t! Qui cau, si no s’aixeca, algú l’enterra.
Un covenet de figues i una verra
porto a ciutat. Mai no l’has vista? Malastruc,
puja a cavall de l’ase. Poc tires per feixuc!
D’ací s’albira el lloc per on el riu aferra
la gran ciutat que talla i ascla i serra,
i abat les fites en el món poruc.
Ací l’home de cor occeix, empala, aterra;
els himnes de triomf són obra de l’eunuc.
Totes les arts acalen el front devant la guerra
cas és l’espasa jove i l’esperit caduc.
I dels mercats emplenen de seguidamente el buc
amb saques precioses la gent de coll feixuc;
i vénen dones de tota la terra,
les més perfectes en pit i maluc.
Assur és inmortal, i el món una desferra. ―

Ma testa amb pena es redreçà.
D’una torta del riu dellà
blanquejaven casals per la vorada;
i jo, de tort, com bèstia ferida, amb la mirada
que ho veua tot rodar,
vaig alçar el braç amb virior desesperada
del barrer pòsit de mon cor arrabassada:
i malversant-hi un any de vida vaig clamar:
―Quaranta dies més i Nínive caurà.

SALM DE LA CAPTIVITAT

Cada mirada nostra és entelada;
cada mot nostre, esclau.
Cada dia atueix les nostres vides
qui ens mena amb jou per odi de la pau.
Oh Déu que ens assabentes amb el cástig!
Que el so del nostre plany et sigui dolc.
Els teus servents amen llurs pedrés
i es compadeixen de Hur trista pols.
Refés els nostres dies amb saba d’esperanca;
cruel és tot poder si ton esguard en fuig;
que et resti obedient qui se’t confia:
12 será desfet qui es deia armat peí teu enuig.
Tu que, excel-lint en pietat els jutges,
salves d’una mirada al condemnat,
redreca la desferra del que fórem,
dóna’ns penyora de benignitat.
El temps de prova dura una diada,
ton cástig una nit.
Mai no será tot temps sotraguejada
la térra que has bastit.
Soni la nostra veu, que ara ens ofeguen,
en cántic immortal.
Salva, a l’abric de renaixents columnes,
el nostre clos pairal.
I que l’or de la teva solellada
consoli les afraus, coroni el cim
quan ton alé ens retiris
i encara ens facis térra d’aquella d’on venim.

CANÇONETES DEL «DÉU-NOS-DO», III

Déu nos do un acabament
com aquest de l’any que fina.
Doll de flama de l’estiu,
si t’has fet llum enolcida,
a la punta dels rostolls
veig encara tes guspires.
Ara, el sol de la tardor
és de bona companyia:
va escurçant el seu camí
i sospira quan camina.
Portaré un raïm sencer
a la porta de l’amiga:

menjarem tot el raïm
sense moure’ns de la llinda,
ans que un mot no serà dit
o d’amor o de renyina.
I enc que vingui la frescor
que, en caient a tarda, es gira,
i tremoli l’alt fullam
de l’adéu que el sol envia,
el raïm farem durar
com si fos tota una vida.

PLOU UNA MICA I L’AMADA ÉS LLUNY   

    Canta l’ocell en l’arbre que degota,
i cap missatge no em sabria dur;
a un llibre inútil el meu cap s’acota;
ni veig qui passa ni em veurà ningú.

    Canta l’ocell en l’arbre que degota.
Se’n va el meu seny, esquerp a cadascú.
Dels tells florits deu caminar dessota,
sempre a l’atzar, per si et trobés a tu.

    El sol es mostra un poc i ja se’n cansa.
Els degotalls d’aquest brancam florit
estrafan el teu plany i ma enyorança.

    ―Val més que em deixi en vaga l’esperit.
No cap esma del món, no cap frisança
que ella no em sigui arrepenjada al pit.

CANTICEL

Per una vela en el mar blau
    daria un ceptre;
per una vela en el mar blau,
    ceptre i palau.

Per l’ala lleu d’un virtut
    mon goig daria,
i el tros que em resta, mig romput,
    de joventut.

Per una flor de romaní
    l’amor daria;
per una flor de romaní
    l’amor doní.

ELS NOSTRES PINS

I

Salut, oh pi de terra eixuta,
lligam, damunt la nostra ruta,
d’un aspre món i un cel serè!
Oh cos vermell, oh barba hirsuta!
Dura és ta rel, com nostra fe.

Salut, oh pi de la carena,
dolç monument de l’horitzó;
salut, marina visió,
oh pi menut de nostra arena;

pi venerable a les ermites
entre una font i un vell pedrís;
pi de malastre, que t’excites
tort, esglaiat sobre un abís;

pi que et conhort de nostres passes
en un pendís, nat travesser;
pi que en el sot t’estiragasses,
per heure el sol, com un xiprer;

pi casolà vora una eixida
que sents el cant dels reguerols;
pi dins la selva atapeïda,
alta cucanya d’esquirols;

pi esborifat, que no tens lleure
de pentinar ton front altiu;
pi sospirant, cenyit de l’heura;
i tu, el sortós, que puguis heure
al peu de la font, a dalt un niu!

II

Amic suau, d’aspres cabells!
Com savi antic dónes consells,
i, sumptuós com un califa,
et fas tot l’any una catifa
de tos mateixos pèls vermells.

Salut, oh pi de terra eixuta,
lligam, damunt la nostra ruta,
d’un aspre món i un cel serè!
Oh cos vermell, oh barba hirsuta!
Dura és ta rel, com nostra fe.

RETORN A CATALUNYA

Ja veig damunt la serra de foc el nostre pi.
¡Oh gent que per les feixes daurades feu camí!
em sobta com un vi
la força tota vella i humil que ens agermana.
(És viu com la ginesta i com el blau marí
el teu escarafall, oh noia catalana.)

Com somrieu en hores del vespre, masos blancs,
entre pallers de bona companyia,
i cada mas ateny en curta rodalia
bosquet i blat i vinya i un marge amb tres pollancs.

Voldria, tot perdent-me per valls i fondalades,
dir tes llaors, oh terra de salut!
enmig de coses fosques i vides oblidades
com aquest grill que canta dins un camí perdut.

    FIDELITAT

    M’hagués llevat l’esguard una espasa roenta
    jo reconeixeria encara, poble meu,
    tes cases, per l’olor de l’encens la de Déu
    i la del moliner per una olor de menta,
    i per l’olor del pa sabria quina és
    casa de cada un dels tres flequers,
    i tot flairant l’espígol que es torç damunt la brasa:
    - És a can Po - diria -, de vint anys ha malalt -,
    l’olor del socarrim trairia la casa
    del manescal.

        Si un filtre m’hagués pres la meva recordança,

    vingut ací que fos, esgarriat, de nit,
    cada carrer m’hi faria el seu crit:
    - jo só la plaça vella on tot el poble dansa,
    - jo só la de les botxes, tan plena de brogit,
    - jo só la cantonada
    on, roja del ponent, vingué l’enamorada,
    - jo el carrer del safreig, - jo el carrer del mercat,
    - jo aquell de la taverna, tan negre i malgirbat,
    - jo só el camí reial, de tanta de requesta:
    eres petit, petit, ton pare cada festa,
    ficant-te en una sàrria de l’ase, amb cor suau,
    cap a la vinya et duia per giravolts de pau.

        Si la malaventura m’hagués llevat el seny

    a les ciutats lluentes de gran traïdoria,
    em voltaries l’ànima, sense esclafit ni reny,
    i ta dolcesa m’acompassaria.
    Es sentirien veus de noies en el pont;
    la merla cantaria ran de la pau nocturna.
    Cauria de mos ulls l’anguniada espurna
    i el remoreig de fulles em tornaria el son.
    Enfront de cada terme, enfront de cada espona
    jo sentiria un tel d’oblit que m’abandona;
    a cada mata, a cada roc del meu camí
    tu ressuscitaries una esma antiga en mi.
    I prop del rierol que llisca entre falgueres,
    veient-te per les comes, guarnit de prada i blat,
    m’aixecaria, nu de les meves quimeres,
    i somriuria del meu dany passat.

BÈLGICA
 
Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmuls,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 14:38

Pròleg de Josep Carner a Els Fruits saborosos

Pròleg de Josep Carner a Els Fruits saborosos

Començo la reimpressió de les meves obres (quan caldrà refoses o reordenades) amb aquest intent de la meva joventut, ara que, lluny de l'edat dels patges que es plaíen a pintar els florentins, tinc aclarides les temples, i les peripècies d'una flama reculades als fons dels ulls, com els barons que el Veronese redreçava entre les pompes del llarg crepuscle venecià. Si pertoqués als homes de renèixer, cauríem, ben segur, en les errors passades i ens menarien amb la mateixa imprecisió els coneguts propòsits, però ho mig excusaria una mica d'innocència i d'il·lusió . Tanmateix és més greu de repetir deliberadament un gest de gràcia evaporada, repetir sense l'atenuant d'haver recomençat... En fi, ja els rims del primer llibre són reestampats, després de revistos, lo que m'ha conduït a llevar-los, tot passant, la pols.

Fa temps que van ésser escrits aquells idil·lis. Per a dar una impressió de la seva ancianitat fabulosa, només dirà que o per aquells volts encara vaig comprar-me una levita. Hi havia, no cal dir-ho, en el començ del segle, moltes altres coses curioses demés de la supervivència d'aquella peça impressionant. Una que ara especialment interessa de consignar, era l'entretallament de la nostra parla. Res no emocionava tant com uns Jocs Florals en els quals es revelés un nou dialecte; i Maragall arribava a sostenir que convé que cada home sigui un autànom dialecte vivent. Hom no imaginava la parla catalana sinó com una federació infinita i lil·liputiana de diversitats artificialment accentuades, de voluptats comarcals, que computaven i tot com a riqueses específiques les particulars deformacions grolleres d'una pura paraula general. A fretures d'un ordre elevadíssim imposaven la consciència una i l'ordenació per a l'escola, per a la tribuna, per al diari, per als primers assaigs de cultura nostrada, de la llengua literària, i hom encara es lliurava a la recerca de totes les possibles modalitats del pintoresc en morfologia i ortografia i en estranyes desfilades lòxiques. Honor eterna serà aquell exemplaríssim guiador abatut en plena sal de la vida- immolat diríem- per un mal concret en una presò, el redreç de la parla, la seva total senyoria, la seva noble i desentelada ambició. -atenyement més que cap altre essencial i trascendental, orientat, per fortuna, per un mestre il·lustre (no n'hi ha avui entre nosaltres, puc escriure amb goig, de més venerat); d'haver servit obscurament al qual en alguna hora crítica, als començaments de la Batalla Normista, tinc més plaer que de tota la meva provatura literària.

Llengua literària, llengua normada, fou, però, en memorable divinació i prefiguració, quan Prat de la Riba era encara un estudiantent amb vel·leitats de poeta guimerista, la de Costa i Llobera. Persistia purament en el poeta pollensà (tan generalment oblidada o pol·luída com era arreu) la nostra aristocràcia, la nostra gentilitat racial. Li vagava de conversar en la seva històrica badia amb les divines fantasmes de gràcia i Doma; i una vegada em va dar una vella moneda local d'argent amb una quadriga, trobada gratant un poc la terra. Mallorca, de l'indret romàntic, recerat, medievalista de Quadrado i Aguiló, esdevenia, per gràcia del poeta de "Pi de Formentor", l'illa visitada per Melesigeni, l'encerclada per ones virgilianes, l'estatge delités de la mesura, l'illa enyorívola (com si mai, com una nau, hi fos estat viatjera) de les ribes tirrèniques i egees. La mateixa clàssica testa del poeta semblava d'una escultura del vell museu de Raixa. Ell donà carta de naturalesa en el nostre parlar (que abans hom s'havia complagut a presentar com a abrupte) a la melangia, aquest sentiment tan clàssic, tant avinent a la dolcesa i a la música: caldrà repetir que "Cala gentil" és un dels més bells poemes de la nostra renaixença? Ell assolí aquella transfusió divina que és el sublim, en escriure: "Mon cor estima un arbre...".

"Un gran esperit - diu Coleridge- ha d'ésser andrògin." No menys cal que en sigui una llengua perfecta. Verdaguer, naturalment, aportà, imposà el nostre català bàsic; i fet i fet jo el tinc pel poeta més viril de Catalunya. és natural i colpidor en la força, factici i acromat en la tendresa. Ramon Picó em contava un dia que el poeta de Folgueroles, ran de la seva ordenació, dubtava si tanmateix no li hauria valgut més de fer-se soldat. Guimerà, al meu parer, era força més femení, i mai no l'interessà sinó algun ex-terrible Hèrcul filant al peu d'una Omfala; la seva tendresa permanent s'afirmà, en un dels bells moments de la seva vida,* enfront de la depravació anarquista, que atuía la ciutat i no suggeria als seus habitants sinó un pínic infecte, amb contracops d'inhumanitat. però el seu verb era certament influït per la convicció que el català pertocava de romandre impressionantment baronívol al costat de la mollesa de l'espanyol. (Anotem, tot passant, que aquest sembla dur a orelles estrangeres, i és palesament menys apte a la fluïdesa musical: Joan Alcover el trobava irrevocablement tribunici). Crec que aquella contraposició, tota artificial en els seus termes, va ésser la deu primera de l'anomenat català "mascle", que va morir als Jocs Florals de Can Prosa, després d'haver començat en els altres. He sentit contar, també per Ramon Picó, que en el temps del "trobadors" de paraigües i copaltes, Antoni de Bofarull li deia un dia, radiant de felicitat: -Se m'ha acudit una traducció incomparable, única de l'"Ei fu" (els mots inicials del Cinque maggio de Manzoni). Vejam si l'endevineu. Picó va assajar finà o algun equivalent, però Bofarull, amb una grossa complaença fonètica a les jj, ben del Camp, exclamà ressonantment:

-Ja jau!

La flama singularíssima de Maragall és la més estrànua exaltació de l’individual en la nostra literatura. Glorificador de l'emoció nua, repetint com el profeta, si calgués, una vocal extòtica, Maragall era devot de la intensitat com Costa i Llobera de l'ordre, o si voleu de splendor ordinis. Costa i Llobera era un gran hereu i Maragall, místicament, cap i fi de nissaga. L'emoció no pot consentir-se l'autocrítica, I Maragall (com deia Mn. Clascar d'un altre alt esperit, Torras i Bages) va dar flors i fulles i exsudoracions gomoses. Altrament, Costa, mogut per anecdòtiques finalitats acadèmiques o d'edificació, embolcallà algun cop en simple retòrica emocions estantisses.

Maragall tinguè molts d'enamorats. A part del seu nobilíssim i incomparable encés personal, a la seva iniciativa alliberadora, reacció contra l'amanerada pobresa del verbalisme, congrià vora d'ell noms valuosos. L'emoció genuïna és apassionant i, encara, els més la creuen fàcil. però tot amb tot la literatura catalana, de la primera voga sonetista ençà, reaccionà cap a l'esperit d'estructura, substituint el filtre de vegades enganyés de la puresa pel sedés més objectiu de l'exigència.

Qui podrà, si reviu en sa pròpia memòria, pagar-se de l'equivalència de la seva il·lusió i el seu assoliment? El més afavorit potser ultrapassa aquella: la munió dels altres endarreregem. Quan vaig escriure aquest llibret, hauria volgut amistar-hi l'íntima gràcia misteriosa que exemplificà Maragall i la venustat formal en serenor de llengua fixa que inaugurà Costa i Llobera. I veu's aquí, Els fruits saborosos no són sinó innocents idil·lis, fets al "pastel" per un enllaminit de la vida com a espectacle i de l'idioma com a exercici d'entretocs. Foren acollits amb benevolença. Costa els consagrà una de les seves "Horacianes", Joan Alcover, que m'havia proposat de prologar-ne la segona edició, m'envià en record d'ells un poema; i jo, per agraïment, encara confús, enriqueixo aquesta segona eixida amb els dos generosos encoratjaments. El primer a escriure dels Fruits -d'una part d'ells, perquè eren encara inèdits -fou, em recordo, M.S. Oliver en una correspondència enviada al "Brusi", de Mallorca estant. Maragall triï com la flor d'aquest llibret Les cireres ingènues. Guerau de Liost, encara no batejat aleshores amb aquest nom estrenu, penso que va escriure, amb excuses d'aquests poemes, el seu primer article a "La Veu de Catalunya".

és hora d'acabar aquestes ratlles...... Seria interminable si evoqués, al volt d'aquest llibret, íntimes recordances, mal pogués atenuar la llibertat el meu esplai el fet d'haver estat aquests poemes una mena de formal bateig meu en literatura. Brogit cordial d'amistats jovençanes, iniciacions en amors de coses belles, primaveral il·lusió catalana, encés barceloní persistent i distret com una melopea en sordina, potser un altre dia em vagarà de refer en paraules noves la vostra vella empremta. però no vull posar el darrer punt a aquesta expansió prefacial sense dir que aquests Fruits, abastats per una mà gosada i maldrestra, tingueren -com a més dolç i inoblidable dels addictes- el delicat somriure matern, que sabè trobar-hi, ben segur, amb més encert que no cap perfecció literària, una mica d'aquella patètica indefensa gentilesa humana del fill únic emmarat.

*(A "La festa del blat")

Josep Carner: Els fruits saborosos (pròleg), 2a edició, col·leció La Mirada, Sabadell, 1928.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 14:33

Retorn a Catalunya

Retorn a Catalunya

Ja veig damunt la terra de foc el nostre pi
Oh gent que per les feixes daurades feu camí!
em sobta com un vi
la força tota vella i humil que ens agermana.
(És viu com la ginesta i com el blau marí
el teu escarafall, oh noia catalana.)

Com somrieu en hores del vespre, masos blancs,
entre pallers de bona companyia,
i cada mas ateny en curta rodalia
bosquet i blat i vinya i un marge amb tres pollancs.

Voldria, tot perdent-me per valls i fondalades
dir tes llaors, oh terra de salut!
enmig de coses fosques i vides oblidades
com aquest grill que canta dins un camí perdut.

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:32

Si cal que encara et vegi

Si cal que encara et vegi

Si cal que encara et vegi, lloc meu i fe primera,

que sigui un dia de tardor i a seny d'estels,

i el llaurador, fet ombra, hagi deixat enrera

la plana ben escrita de versos paral.lels.

 

I en l'agombol del vespre, que alguna veu molt pura

desgrani la tonada que el meu bressol oí

abans que sense termes i sense afegidura

no negui mes parpelles la nit d'on vaig eixir.

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:45

Símbols

Símbols

 

L’antic veia la Lluna com una noia casta,

el Sol com un poeta. El foll estiu on som
(la pedra es torna brasa i l’aire es torna plom),
la fina camiseta com una pell s’encasta),

és com una senyora (Guiteres o Proubasta)
que, com sobrix, no dóna amb planta lleu, cap tomb;
baldera, boteruda de natges i de llom
espera el seu tramvia, i amb els ulls clucs ja el tasta.

Tantost aquell s’atura, ella amb les dues mans
pren qualsevol del dos agafadors brillants
que hi ha a la plataforma, i es tira ella mateixa,

però damunt l’estrep un peu, un d’únic, deixa:
són pocs, una minyona, un noi i un d’Agramunt
per rescatar la cuixa d’en terra, hissant-la amunt.

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:31

Tardor sensible

Tardor sensible

El fred maquina, lluny, la recruada

que gelarà les timbes i els torrents,

i als adéus d’una tendra solellada

cerquen d’abellejar mos pensaments.

 

Una gran fulla d’or volta encantada

entre sospirs i encara no laments;

finestres sense por de cap gebrada,

de nit, s’encenen de retorns contents.—

 

Serenitat com de llaurada feixa,

paga i corona de l’humil fatic.

Vaig, cingle avall, a una darrera lleixa:

 

¿per què l’aire, talment, em sembla amic?

La vida em diu que tan suau em deixa

perquè ho fa al so de la cançó que dic.

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:47

Ègloga

Ègloga

Queia un ruixim de lluna clara
que enlluentia l'atzavara;

jo em passejava vora el riu,
entre mi mateix tot pensiu.

Cada casal, ben cluc, dormia.
¿Per a qui mai defalliria

la primavera, mig planent
de tant de dolç decandiment,

si la nit era despoblada?
De sobte, en una recolzada,

veig com tremola un cos tot blanc
i ho mira algú sobre el barranc.

Infla l'oreig, infla i encisa
d'una donzella la camisa

penjada entremig d'uns clavells
i una gran marialluïsa.
I al tros quiet, d'amor en frisa
en son capell i penjarells
un espantall per als ocells.

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:37

Fabra, Pompeu

Fabra, Pompeu Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:03

La reforma lingüística

La reforma lingüística
L’últim dia del juny passat, en la Lliga de Catalunya, el nostro company Fabra va donar una conferència en què es va ocupar principalment de la conjugació dels verbs irregulars catalans.
 
Amb gran nombre d’exemples va fer veure el conferenciant l’origen de les diferents radicals en dits verbs i com cada radical comprèn les mateixes veus en tots ells: tal veu té constantment la radical del present d’infinitiu; tal altra, la de la primera persona del singular del present d’indicatiu. L’estudi dels verbs irregulars fet per en Fabra facilita considerablement la conjugació dels mateixos. Part d’aquest estudi es troba compendiat en el seu Ensayo de Gramática de Catalán Moderno.
 
El punt escollit per a la seva conferència va dar ocasió al nostro company per a criticar els gramàtics catalans, els quals no han fer sinó traduir o copiar la gramàtica castellana, i a atans i tants catalanistes que no s’adonen d’influència castellana sinó quan es tracta de trobar dolent el llenguatge parlat.
 
Segons el conferenciant, l’objecte principal dels gramàtics catalans hauria hagut de ser establir una bona diferenciació de la nostra llengua i l’espanyola. L’haurien hagut d’establir, si no com bons catalans desitjosos de diferenciar ben bé el nostro del poble castellà, com regulars gramàtics a lo menos, ja que l’obligació de qui escriu la gramàtica comparada de dugues llengües semblables és marcar les diferències que aquestes presenten. Ells no han fet res per a establir aquella diferenciació. En les seves obres han deixat de consignar innombrables diferències analògiques, sintàctiques i fonètiques de les dugues llengües catalana i espanyola; i han fet encara pitjor: amb els seus sistemes ortogràfics n’han esborrat no poques.
 
Un exemple.
 
El present d’infinitiu llatí pot acabar en are, ére, ire o ere breu (cantàre, habére, vestire, perdere). En espanyol, áre és ár (cantar); ére, ér (haber); íre, ir (vestir); i ens els verbs en ere breu l’accent se disloca: ere breu dóna ér, lo mateix que l’ere llarg: pérdere dóna perdér, terminat en ér com habér, de habére. Aixís en espanyol el present d’infinitiu sols pot acabar de tres maneres: en ár, en ér o en ir. En italià i francès els verbs en ere breu no disloquen l’accent, i en conseqüència el present d’infinitiu en aquestes llengües pot acabar de quatre maneres distintes: en áre, ére, íre i ere breu (o re) en italià (cantàre, avère, vestìre, pèrdere); en er (pron. è), oir, ir i re en francès (chanter, avoir, vétir, perdre). El català no fa com l’espanyol, fa com l’italià i el francès: tampoc disloca l’accent en els verbs en ere breu, i hi ha infinitius en àr, en èr, en ìr i en re (cantar, haver, vestir, perdre). Pèrdere, espanyol perdér, és perdre; rúmpere, espanyol romper, és rompre; vèndere, espanyol vendér, és vendre. En espanyol tots els infinitius són aguts: en català n’hi hà una infinitat que no ho són. (Primera diferència.) Sols ére llarg dóna èr (haver, valer), i encara en molts verbs veiem l’ére llarg comportant-se com ere breu i donant re, canvi d’accent que s’observa en algunss verbs italians i francesos (rispòndere, rèpondre; rìdere, rire; mòvere) i que és precisament contrari al que té lloc en espanyol en els verbs en ere breu. Exemples: respondre, riure, moure, deure, seure, veure.
 
L’espanyol per la final llatina en tots els infinitius; el català no: com el francès, la perd en els infinitius en què l’r va precedida de vocal tònica (áre, ére, ire), no la perd en els verbs en ere breu, en els quals desapareix l’altra e, la de davant de l’r. (Segona diferència.) Pèrdere és perd’re; mòlere, mol’re, i després moldre. En molts verbs com víncere, en què ni sense ni amb la intercalació d’una d eufònica és possible la pronunciació de l’r sense l’e que la precedeix, la caigud d’aquesta e determina la de la r (víncere=venç’re. pron. vence), havent-se conservat dita e en algunes comarques (vèncere, forma gironina). Aixís tenim en català un gran nombre de verbs en què l’infinitiu té dugues formes, una contracta i l’altra plena. Tenint en compte els quants verbs, com dur, en els quals la terminació està reduïda a la sola r (la forma dure és local), veiem que, així com els verbs de la conjugació e en espanyol acaben tots en ér, en català poden acabar en èr, re, e (o ere) i r. Exemple: valer, perdre, vence (o vèncere) o dur.
 
En espanyol la r final mai deixa de pronunciar-se: en català la r és muda en tots els verbs qque hi acaben (en francès sols ho és en els verbs en er: parler, pron. parlé). Exemples: parlar, valer, llegir, dur; pron. paerlà, baelè, llaegí, . (Tercera diferència.)
 
Cap de les diferències enumerades són consignades en les nostres gramàtiques catalanes. Bofarull diu: Hi ha tres conjugacions. Perteneixen a la primera els verbs acabats en ar, com amar; a la segona els acabats en er, com témer; a la tercera els acabats en ir, com complir. Sols per l’exemple témer s’endevina que en català hi ha infinitius que no són aguts. I si moltes diferències no són consignades, altres fins esborrades les veiem. Ballot, Bofarull, fan acabar amb r tots els infinitius. No hi acaben tots en castellà?
 
Els nostros gramàtics ens duien per ben mals camins. Ja ens n’hem anat apartant un poc; però quantes coses no fem sota la influència castellana! Aquesta influència no la sabem veure sinó en ell vocabulari. Però els que més criden contra el llenguatge parlat per les moltes paraules castellanes que emplea, són els primers en no admetre en el pronom i en el verb més que les formes menos dissemblants de les espanyoles, en rebutjar construccions que la llengua oficial rebutgi, fins que en trobar dolenta aquesta nostra bona fonètica oriental, a la qual es deu més que a res la resistència que el català oposa a l’espanyol. No escriuen el català d’ara perquè és massa castellà, diuen. Potser el rebutgen perquè no ho és prou.
 
Hi ha dugues gramàtiques. L’una és l’art de parlar i d’escriure correctament una llengua; l’altra, l’estudi dels elements d’un llenguatge, i es pot escriure de l’idioma més incult, del patois més corromput. En Fabra ha escrit la del català oriental: la seva obra Ensayo de Gramática de Catalán Moderno és l’estudi del sistema gramatical del nostro dialecte. Quan va sortir aquesta obra, un filòleg, en qui semblen creure tots els catalanistes, va criticar l’autor perquè aquest no justificava cap regla amb exemples trets dels bons escriptors. És que dit filòleg desconeixia l’accepció moderna del mot gramàtica? No es pot pas creure. És que ell va veure en l’obra del nostro company alguna cosa més que un simple estudi del nostro dialecte: va veure que aquella, al mateix temps que fer-lo conèixer, tenia per objecte provar la bondat del dialecte oriental, i va endevinar els propòsits de l’autor i dels de «L’Avenç»: fer d’aquest dialecte la moderna llengua literària. Per això, sense cap mica de dubte, dit filòleg va parlar d’autoritats i de les obligacions del gramàtic, com si tingués al davant una gramàtica amb pretensions de ser ja des d’ara l’art de parlar i escriure correctament la moderna llengua catalana. Efectivament, en Fabra va volguer provar la bondat del nostre dialecte. I per això ha desagradat el seu llibre, del que a penes s’ha ocupat ningú.
 
El modern vocabulari català està tot acastellanat. Els de «L’Avenç» treballem per aconseguir la seva depuració i el seu enriquiment. Però no se’ns pot veure. Hem preferit el dialecte més antagònic de l’espanyol, ens hem esforçat a provar la seva bondat, volem donar-li una ortografia que no sigui còpia ridícula de la castellana, i això és el nostro fort. Perquè els que, davant d’una paraula que pugui semblar castellana, criden contra la influència de l’espanyol; davant d’una construcció, per bona que sigui, si no existeix en castellà; davant d’una forma, per lògica que sigui, si el castellà no la té; fins davant d’un so que el castellà no posseeixi, en compte d’estar-ne satisfets, criden contra la corrupció que ha malmès la nostra llengua, i més que pel seu vocabulari acastellanat, rebutgen el nostro dialecte oriental perquè té aquella construcció, aquella forma, aquell so gens castellans, els quals viuen i viuran, malgrat ells, mentres el català no hagi vingut a ser un mer patois espanyol. Com ells, més que ells, nosaltros treballem per depurar el vocabulari català. No vénen amb nosaltres perquè són encara uns acastellanats.
 
Això ho va fer ben clar en Fabra en la seva conferència. Segons ell, és preferible el llenguatge parlat, carregat i tot de paraules castellanes, al català construït a la castellana que veiem en molts llibres i periòdics. Construccions catalanes summament expressives les veiem sovint substituïdes per altres molt menos precises a què té d’acudir el castellà per carèixer de certes partícules. A alguns escriptors sembla que els repugni usar les partícules hi i en, que tanta precisió donen a la nostra llengua. Tot per influència castellana! I a aquesta influència es deu, més que a re, la repugnància que se sent per certes formes del llenguatge parlat, la preferència que molts han donat a la fonètica occidental sobre l’oriental, i l’oposició que es fa a les nostres reformes ortogràfiques, essencialment anticastellanistes.
 
Que la influència castellana es deixa sentir en el llenguatge escrit tant o més que en el llenguatge parlat, i que a ella es deu en part que les nostres reformes siguin mal vistes per la majoria dels catalanistes, això ho va volguer fer veure el nostro company, convençut, com nosaltros, de que el dia que els catalanistes de veres s’adonguessin d’aquella influència, ho ferien tot per a combatre-la i llavors vindrien amb nosaltros.
 
 
 
FABRA, Pompeu, “La reforma lingüística”, extrait de la conférence à la Lliga de Catalunya le 30 juin 1892 paru dans L'Avenç. Dins Vicente Cacho Viu (ed.), Els modernistes i el nacionalisme cultural. Antologia. Ed. de La Magrana - Diputació de Barcelona, 1984, pàgs. 77-80.

 

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 14:53

Garcés, Tomàs

Garcés, Tomàs Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 14:48

Conversa amb Josep Carner

Conversa amb Josep Carner
Josep Carner va néixer l’any 1884 en una casa del carrer Aribau. Fill únic, visqué en una llar sense companys, abocat als llibres. Les seves primeres lectures van ser Les mil i una nits, Andersen, Walter Scott, Dickens... I el primer espectacle que l’impressionà, en la vida, el de l’anarquisme. «Vaig presenciar l’atemptat contra Martínez Campos –ens diu–. La bomba del Liceu escombrà la família d’un amic meu. De contracop, em pervingué un optimisme invencible. Em sembla que, mai més, cap cosa m’espantarà. Aquell anarquisme l’he revist sovint: el catalanisme i tot se’n sentí influenciat i a ell deu el matís antimilitarista i la sistemàtica negació de l’Estat que un temps el caracteritzaren.»

 

ELS INICIS DE L’ESCRIPTOR
 
–Jo llegia perquè la meva mare llegia, i escrivia de veure-ho fer al meu pare. El primer que recordo haver escrit, és una sofisticació de cançó popular a conseqüència d’una lectura apassionada del Romancer, de l’Aguiló. Els meus versos es publicaven a «L’Aureneta». Jo tenia, aleshores, onze anys.
 
Entre els onze i els dotze, vaig estudiar Retòrica sota la direcció augusta del senyor Balaguer, un professor romàntic, cursi. Una vegada ens donà com a exercici un tema concret per a epigrama. Vaig ésser l’únic que se’n sortí. Dues «redondillas» meves van deixar admirat el mestre. I, a propòsit: va ésser fent oposicions al premi de Retòrica com vaig conèixer Esteve Terrades. Guanyàrem tots dos.
 
Vaig entrar a la Universitat, de criatura, pels volts del 98. La febre patriòtica alternava amb la difusió d’una auca molt original sobre la guerra de Filipines. En recordo un saborós rodolí: «Azcárrega es celebrado / por lo mucho que ha embarcado.»
 
D’aquesta època –Universitat, fi i començ de segle– és la meva primera aventura teatral: Al vapor. Va estrenar-la Enric Guitart al Novetats amb un cert èxit. Jo havia llegit les tragèdies d’En Guimerà. Però el que de veritat resultà revelador i decisiu per a la meva vocació teatral, fou una representació de La botifarra de la llibertat en un ambient català. Altrament, el meu millor drama d’adolescència no ha estat mai representat: té quatre actes i setze quadres, es titula Don Joan i el vaig escriure a classe de Dret Canònic.

 

ELS JOCS FLORALS
 
–Els Jocs Florals m’atregueren ben d’hora. Un Jurat il.lustre, presidit pel Doctor Torras i Bages, premià la meva poesia «Elevació». Es tracta d’uns versos molt dolents, no comprenc com podien interessar ningú.
 
Els Jocs Florals han estat uns institució seriosa, transcendental: una manifestació culminant de catalanisme. Hi he concorregut sovint. Sóc Mestre en Gai Saber, no us sembla? Jo no n’estic pas segur, veureu per què. El tercer premi ordinari que vaig guanyar en el prestigiós certamen –el definitiu per a la concessió del títol– ho fou per una poesia signada amb pseudònim. Un pseudònim conegut com a meu. Però el Jurat cregué que el procediment no era estatutari i hom discutí molt sobre la legitimitat del cas. No havent-hi precedents i per única vegada, el Jurat s’avingué a atribuir-me, amb el tercer premi, el títol de Mestre en Gai Saber. Però, sens dubte com a petita sanció –i en sóc melangiós–, no m’ha estat tramès el diploma.
 
AUTOCRÍTICA
 
–Voleu que parli dels meus llibres? Sia, però poca cosa us en diré: el Llibre dels poetas, el vaig publicar a excitacions del pare de l’advocat Duran-Reynals; ell l’il.lustrà amb vinyetes modernistes. És una obra que avui em desplau, no cal dir-ho. Potser només en salvaria l’elegia del final. En canvi, en el primer recull de Sonets ja hi retrobo alguna cosa del meu temperament, un cert to del llenguatge. El Llibre dels Poetas era escrit en un estil un xic familiar. Els Sonets, per bé que deficients, no deixen d’ésser literaris: m’estimo, sobre tots, el titulat: «A una gentil padrina.» Hi canto un tema grat. Des de la infantesa, he sentit intensament l’encís de la beutat femenina. Per això em descoratjaven les dones lletges, i recordo i tot com un dels meus pitjors malsons aquell en què apareixia una dona boteruda i disgraciosa.
 
El Segon llibre de sonets va ésser publicat després dels Fruits saborosos. Hi figuren coses antipàtiques, que em molesten. Quant als Fruits saborosos, els he refet de bell nou. Seran reeditats dintre la col.lecció «La Mirada», de Sabadell. És un llibre de tafaneria honesta, de sensibilitat lícita. Hi dringa Samain, ho reconec. Dels Fruits saborosos com, en general, de tot el que he escrit, puc dir que el presidí un propòsit de gràcia. He seguit sempre l’escola que m’ha semblat més representativa. En realitat, el que jo cercava i sentia més eren les coses de sensibilitat clàssica. (Entre parèntesi: quin clàssic, el Gide de La porte étroite! I Ibsen, quin home formidable! I Baudelaire, tan pur, al qual torno sempre!)
 
Seguim amb els meus llibres? Del Verger de les galanies, què en puc dir sinó que és una mena de fruit del Passeig de Gràcia? Vénen, després, cronològicament, Les Monjoies. No és pas un llibre gaire coherent, el seu nom ja ho diu. Tanca, però, un principi de naturalitat. Hi ha, potser, una sensualitat més plena del verb català en si mateix.

 

LA NOVEL·LA
 
La Malvestat d’Oriana, l’escrivia a bocins, a mesura que la impremta de la revista «De Tots Colors» em reclamava originals. És una novel·la que algun dia provaré de refer. La seva idea fonamental és el llibre d’eximplis. Seguint el mateix procediment que a La malvestat d’Oriana, em plauria de contar algun dia dues històries antigues: l’una, de Badello; l’altra, d’un recull anònim. La novel·la és un gènere que m’atrau. Tinc set o vuit coses pensades, a punt de començar. L’altre dia, tota una novel·la em fou suggerida per una sola frase d’una dama que prenia el te. El meu concepte de la novel·la? És un gènere en perpetu moviment. M’agrada que hi hagi acció. El meu gust refusa l’excés de caràcter de la major part de les novel·les franceses.

 

EL MECANISME DE LA INSPIRACIÓ
 
–El meu concepte de la poesia és, potser, més difícil de concretar. Us acontentareu de saber com neix en mi l’obra poètica? El meu mecanisme és molt senzill. Comença amb una paraula (que no ha d’ésser pas extreta d’una llista de paraules sonores, ad hoc) apareguda de sobte a flor de consciència, estranyament suggestiva, dotada d’un inefable poder d’irradiació. Després, com si aquella paraula hagués treballat sola, se us acut un vers tot enter, tan enter que fins dubteu si és d’un altre autor. Després, el vers desplega l’arquitectura que implícitament conté. La inspiració segueix, doncs, un procés com de germinació successiva. Versos que a un observador lleuger li semblaran de remplissage, són, en rigor, de preparació. Per ells, com per una rampa, el lector arriba a l’essencial, a la troballa. Per això discrepo de Maragall quan s’acontenta amb els quatre-cents versos essencials; és un bell artifici de poeta. D’altra banda, la poesia nua, tal com l’entenia Maragall, no existeix. La seva teoria de la paraula viva és, també, en el fons, equivocada.
 
 
MARAGALL
 
–De Maragall en tinc un record excel·lent. Era un home gentil, un senyor. Hom conta d’ell que havia donat una bufetada sense ira. En realitat, era així: un home endolcit per l’exercici voluntari. Tot i pertànyer a un tipus humà obstinat, tenia generositat de comprensió i una universalitat d’interès exemplars. Era hospitalari i tolerant. Les seves teories estètiques, és clar, són molt oposades als meus punts de vista.

L’ESCOLA MALLORQUINA

 
–Sóc molt més a prop de l’escola mallorquina. En ella veig dues vetes distintes: una cosa és el «Dol» i una altra «La Serra»; una, «Cala gentil», i una altra, «De l’agre de la terra». Alcover i Costa són, alternativament, classicistes i folklòrics. En algunes de les seves composicions domina la beutat formal. De vegades, en canvi, semblen com emportats d’un alè terral, pintoresc. He de declarar que fou la veta clàssica la que em captivà d’ells? Instintivament ens ajuntàrem a la riba més allunyada d’aquella on Maragall brandà la seva encesa bandera romàntica. No estic penedit de la tria. ¿«El pi de Formentor» i «Cala gentil» no són, avui, per ventura, «el pi» i «la cala»?

POMPEU FABRA

 
–Tinc l’honor d’haver estat, cronològicament, el primer ministerial de l’obra de Pompeu Fabra. Per mi, la qüestió de la fixació de la llengua era, políticament, l’afer més greu que podien escometre els catalans. Ho havem comprovat prou.
 
El cas d’En Fabra s’ha donat poques vegades, tan perfecte, en la història de les literatures: és un cas d’equilibri magnífic entre la ciència i el gust. Sota la direcció d’En Fabra el progrés del català ha estat evident. Tant com el fracàs científic dels seus oponents. I, no obstant, quantes coses vàrem haver de fer per salvar, a l’Institut, el criteri de Pompeu Fabra! Mossèn Clascar, per convertir Xènius, hauria transigit amb la «y». Van ésser els vots de la secció de Ciències –qui ho diria!– els que decidiren la qüestió.

 

 
En aquest punt s’atura la conversa amb Josep Carner. Al cap de tres hores d’escoltar-lo i d’instigar-lo a parlar, érem tot just a mig camí. Els temes plantejats desapareixien sovint sota l’opulència anecdòtica vers on l’il·lustre poeta es complaïa de fer marrada. Ens despedírem. L’endemà, Josep Carner sortia cap a Le Havre. No he trobat encara el moment de trametre-li el qüestionari que, el dia de la conversa, quedà enlaire, sense formular tan sols.
 
 
GARCÉS, Tomàs, “Conversa amb Josep Carner”, Revista de Catalunya, any IV, núm.38 (agost 1927), pàgs. 141-146.

 

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 14:50

Conversa amb Pompeu Fabra

Conversa amb Pompeu Fabra

Pompeu Fabra va néixer a Gràcia l’any 1868. Els seus pares i tres dels seus avis eren barcelonins. Amb la seva família –família modesta–, el que havia d’ésser il·lustre gramàtic va viure els set primers anys de la seva infantesa a Gràcia, on rebé les primeres lliçons. El col·legi era semblant al queRusiñol ha descrit en una prosa autobiogràfica. Penombrós, hi senyorejava el clàssic mestretites de barretina negra i enorme palmeta a la mà. Fabra, instal·lat definitivament a Barcelona, acabà la primera ensenyança i cursà la segona, en col·legis particulars. Com que li agradaven les matemàtiques, els de casa seva el fan estudiar per a enginyer. A l’Escola, tot anà com una seda. Quan era al segon curs, morí el seu pare. Aleshores PompeuFabra es plantejà amb cruesa el problema de la vocació. Cal saber que ja havia escrit una gramàtica. Però per respecte als seus decideix d’acabar la carrera. I l’acabà, en efecte. Li surt una col·locació, d’enginyer. Però comprèn que si s’hi embarca, absorbent com és la professió, hauria d’abandonar els estudis i aficions lingüístiques. No hi renuncia. Decideix de trampejar la qüestió econòmica donant lliçons. Funda, amb en Puig i Cadafalch, una Acadèmia preparatòria de la carrera d’enginyer, i després, amb el seu cunyat Galí (pare del pintor Francesc Galí), un Col·legi de Primera i Segona Ensenyança. La cosa, no obstant, s’embulla. En Galí, per motius de salut, ha de deixar la feina. Plega el Col·legi. I poc després, en ocasió de reorganitzar-se l’Escola d’Enginyers de Bilbao i per consell d’En Serrat i Bonastre, l’egregi gramàtic fa oposicions a la càtedra de Química d’aquella escola, les guanya i roman a Bilbao deu anys. Allà distreu els seus ocis de professor amb estudis de gramàtica –que mai no deixa– i amb partits de pilota «acesta». (Fabra ha estat i és encara un brau «sportsman». En els seus temps d’estudiant les seves aficions literàries i musicals no eren res al costat de la seva fúria excursionista. I avui, a la ratlla dels seixanta anys, el nostre gramàtic és un «tenissman» assenyalat, de rara constància, i un assidu nedador.)

Mentre era a Bilbao, la celebració del Congrés de la Llengua Catalana a Barcelona li suggereix la idea d’escriure una gramàtica grossa. I és aleshores quan Catalunya el reconeix i, imperiosa, el reclama. L’any 12, finalment, torna. Actualment ocupa la presidència de la Secció Filològica de l’Institut i dirigeix les oficines de confecció del Diccionari.

Heus ací una llista de les principals obres de Pompeu Fabra:

a) Gramàtiques: Ensayo de Gramática de Catalán Moderno, 1891; Contribució a la Gramàtica de la Llengua Catalana, 1898; Gramàtica de la llengua catalana, 1912; Gramàtica catalana (de l’Institut), 1917.

b) Obres pedagògiques: Gramàtica catalana (curs mitjà), 1919; Tractat d’ortografia catalana, 1904; Sil·labari català, 1904.

c) Obres polèmiques: Qüestions de llengua catalana (Biblioteca de «L’Avenç»; Converses filològiques, 1924.

d) Alguns estudis publicats a la «Revue Hispanique»: Étude de phonologie catalane; Les e toniques du catalana; Le catalan dans la Grammaire des Langues Romanes de W. Meyer-Lübke et dans le Grundiss der romanischen Philologie.

Aquest és un dels homes a qui més deu la Renaixença literària catalana. La segona Renaixença, volem dir. La de Josep Carner i Carles Riba, no la pàl·lida albada dels Jocs Florals. Fabra és l’autoritat i l’ordre. També la intel·ligència. Tolerant i lúcid, artesà i artista, el seu cos retrata el seu esperit. Bru, sec, amb ulls clars atònits i penetrants, Pompeu Fabra apar de seguida acerat i diamantí, tal com és.

UN ACTE IMPORTANT

Sembla mentida que un home com Pompeu Fabra, tan madur i matisat, hagi nascut en un període de transició. Al cap i a la fi, la infantesa i l’adolescència del gramàtic van desenrotllar-se en ple ambient provincial: el de la Barcelona de l’Exposició. Qui escrivia en català, aleshores?

–A casa nostra –ens diu Pompeu Fabra–, barcelonins de soca-rel com érem, teníem un clos on no penetrava el nostre idioma. Vull dir les cartes, que, tal com el costum general ho exigia, no eren redactades sinó en castellà. Doncs bé, vaig ésser jo, vailet, qui gosà, a casa, de trencar el costum. Tenia dotze o tretze anys, potser. Els meus nebots, els Galí, vivien a casa. Ens estimàvem com germans, no hi havia entre ells i jo una diferència d’anys massa grossa. Van haver de marxar a Camprodon i jo, naturalment, vaig escriure’ls-hi. Però tot just havia estampat la tradicional fórmula de «Queridos sobrinos», que alguna cosa es desvetllà i es rebel·la dintre meu. Trobava artificials les meves paraules. No podia vessar en elles el meu afecte. I, fatalment, vaig escriure la primera carta en català.

Vaig explicar al meu pare el que m’havia passat, i tant va assentir a la determinació que havia pres, que vaig fer el primer prosèlit.

LA FAM DE SABER

–Aleshores, jo no tenia ni tan sols la idea que existís una literatura catalana. I quan me’n vaig adonar i vaig comprendre les secretes raons que em movien a escriure en la llengua nadiua, vaig decidir seriosament d’emprendre’n l’estudi. Tenia fam de saber. Furgant en la minsa llibreria paterna, vaig trobar el Diccionari deLavèrnia i la Gramàtica d’En Blanch i Bofarull, que no sé com hi havien anat a raure. Aquests dos van ésser els meus primers mestres. Poc de temps els vaig seguir, però. La Gramàtica d’En Blanch, sobretot, era caòtica i insuficient. Després d’haver donat el paradigma dels verbs, per exemple, diu que si en resulten formes poc viables el lector pot substituir-les a gust seu. Aquesta pueril fugida d’estudi em semblava contrària als principis essencials de la Gramàtica i revelava als meus ulls que l’estat de la llengua catalana no era gens ni mica normal.

Això, i el tracte que tenia amb un xicot cubà, veí meu, d’una cultura superior a la meva, coneixedor de diversos idiomes, abrandaren en mi el somni de crear la gramàtica que el català,anguniosament, freturava. La meva posició, doncs, fou la defensa de la norma contra l’anarquia.

«ENSAYO DE GRAMÁTICA DE CATALÁN MODERNO»

–Aquest llibre és el primer fruit dels meus estudis i de la meva ambició. El tenia escrit als disset anys i va ésser publicat, anys després, sense modificacions de cap mena. Quan jo cursava la preparació d’enginyer, era company meu l’Alexandre Cortada, i d’altres, amb els quals parlàvem de catalanisme. Ells coneixien, és clar, l’existència del meu manuscrit. La meva sorpresa va ésser gran quan un dia DamasCalvet , el nostre professor de dibuix, em demanà la gramàtica i volgué que en parléssim. Aleshores fou quan l’Alexandre Cortada em presentà Cases-Carbó a l’Ateneu. A ell dec no tan sols la publicació del meu llibre, sinó l’haver-me incorporat als rengles de «L’Avenç». «L’Avenç» conegué i travessà distintes èpoques. Havia arribat a ésser una revista ben valuosa, que redactaven En J.Massó i Torrents i En Perés. Quan jo vaig tractar amb En Cases-Carbó i amb En Massó i Torrents, aquest va tenir la idea de començar una nova etapa de la revista i, ensems, obrir un establiment de llibreria i d’edicions. La meva gramàtica va obrir el foc.

Ella és el resultat de la meva indignació davant l’anarquia lingüística. Em limitava, en contraposició a la Gramàtica d’En Blanch i Bofarull, a exposar, sistemàticament, el dialecte central.

LES DIRECTIVES DE LA CAMPANYA DE «L’AVENÇ»

–«L’Avenç» no s’acontentà de publicar la meva obra. En va fer l’inici de la seva campanya. Quin aldarull! Les crítiques, que fins aleshores havien estat més aviat benèvoles,esdevingueren agudes i estridents. Nosaltres érem els reformadors, havíem de vèncer mil obstacles. Aviat hi hagué escriptors al costat nostre i d’altres contra nostre. Entre els primers podríem comptar-hi, com a més afecte, Maragall; i entre els segons, per bé que no eixís mai del terreny de la simple resistència, Verdaguer.

Tant la Gramàtica com la campanya anaven de cara a la modernització de la llengua. Declaràrem la guerra a l’arcaic. Un dels nostres primers triomfs va ésser la resolució definitiva de la qüestió dels plurals femenins en es. El triomf va ésser ben guanyat per Cases-Carbó, autor de l’article on es plantejava per primera vegada aquell tema.

UN RENAIXEMENT SENSE GRAMÀTICA

–Si la reforma trobava obstacles, no era pas sense motius. En realitat, no és que nosaltres encetéssim les qüestions lingüístiques. Ben al contrari –i per això vàrem ésser tan combatuts–, fou tan sentida des del començament de la Renaixença la necessitat de refer la llengua, que cada escriptor esdevenia un gramàtic. I, no obstant, tots es malfiaven de la gramàtica com d’una cosa perillosa, no ja solament per a la producció literària, ans per a la llengua mateixa. Hi hagués un Milà i Fontanals, hi hagué un Aguiló. Influïren gaire en la manera d’escriure de llurscontemporanis? L’un era filòleg il·lustre, l’altre escorcollador infatigable de la llengua antiga i dels parlars vivents: ells aplanaren el bon camí. Ningú, però, no va seguir-los. Cadascú tirava per on li era més fàcil; no volien reconèixer l’autoritat del mestre. Tots eren mestres. Cadascú s’havia elaborat, bé o malament, el seu sistema. Era aleshores quan es produïa la lamentable discussió de les as i de les es, i els membres de certa Acadèmia no aconseguiren posar-se d’acord sobre si calia dir «alfabet» o «beceroles».

L’obra dels nostres escriptors de la primera Renaixença havia de resultar, doncs, per força fragmentària, des del punt de vista filològic. És mancada d’unitat i plena d’errors. A les tares adquirides per la llengua durant els segles de decaïment literari, venien a afegir-se’n de noves. Més vergonyoses, per tal com eren volgudes. La llengua s’enganyava d’arcaismes revessos i de neologismes malfargats. Tot, però, es mesclava dins una mètrica i una construcció purament castellanes, que tothom acceptava com a bones.

El que causa més estupefacció, no obstant, és la multiformitat assolida per la llengua escrita. Rara fou la qüestió que no rebé dues o més solucions distintes, i ens seria molt difícil de trobar dos escriptors, entre els d’aquella època,absolutament d’acord en totes les qüestions. Els partidaris d’una mateixa solució en una qüestió determinada eren adversaris irreconciliables en una altra qüestió: en ortografia, hi havia els partidaris dels plurals en as i els dels plurals en es; entre els primers com entre els segons hi havia, per exemple, partidaris de la ç; i dins de cada un dels quatre camps en què es trobaven separats els escriptors per aquestes dues soles qüestions: qui era partidari de conservar la l geminada, qui de suprimir-la; qui escrivia la v segons la regla etimològica castellana, qui l’escrivia conformant-se més o menys amb l’ús antic, etc. Han estat usades contemporàniament vuit formes distintes de l’adverbi on.

EVOLUCIÓ DE LA GRAMÀTICA NOVA

–Així que vàrem haver guanyat les primeres batalles contra aquest caos, vàrem evolucionar en el sentit de sofrir la influència de la llengua arcaica. Un dels mestres de la Renaixença, Marian Aguiló, pur i isolat, va ésser el vehicle de tal influència. Ell, contra el que molts podrien pensar, veia amb satisfacció l’agitació que promovíem. M’havia dit, recordo, més d’una vegada: «Quan vaig veure una gramàtica escrita per un jove, vaig pensar quefóra una obra dogmàtica, intransigent i injusta. Veig, però, que té fonaments en la realitat.»

Sembla que, en preocupar-nos d’acostar la llengua literària moderna a l’antiga, ens contradiguéssim nosaltres mateixos. Res d’això. Vèiem en l’antic elements purificadors del lèxic i sobretot de la sintaxi. I volíem empalmar la llengua moderna en l’antiga, no a base d’elements superficials, sinó essencials. Crèiem viable el nostre propòsit per tal com entre la llengua antiga i la moderna no hi havia hagut encara una veritablediferenciació. Cal reconèixer que el nostre pla ha esdevingut una realitat més sòlida que no pas la del temps del lo, del mòria i del parlam.

La meva evolució s’ha aturat i concretat, finalment, en la manera actual de plantejar el problema de la depuració de la llengua: cal estudiar bé la llengua viva, cal estudiar bé la llengua antiga. D’aquest doble estudi brollen els materials de l’obra purificadora.

DIALECTALISMES I ARCAISMES

–Tant la llengua viva com al llengua antiga, però, tenen els seus perills amagats. Dialectalismes i arcaismes han d’ésser emprats amb seny i cautela, i amb la pretensió que s’incorporin a la llengua literària. Àdhuc en el diàleg fotogràfic. L’autor exposa en aquest cas a què el diàleg dialectal envaeixi la seva prosa. Aleshores embafa i perjudica, com un excés de folklore. I, no obstant, per què entestar-se en la fotografia? Com si un diàleg entre pagesos del’Empordà no pogués ésser bell sense dialectalismes.

Quant als mots arcaics, és condició indispensable copsar-ne el sentit i la manera de lligar-los. Això no és pas una «perogrullada». Per dissort, és ben recent el cas deplorable de freturar, que tan inadequadament ha estat usat. L’escriptor, ultra resistir-se a adoptar arcaismes «perquè sí», ha de fer-los jugar amb traça i oportunitat. No ha d’acceptar-los en massa. A poc a poc es va lluny. ¿Quin dubte hi ha que alguns arcaismes d’ara fa deu anys han deixat d’ésser-ho, per obra i gràcia de llurreincorporació?

Quan l’escriptor es decideix a llançar un arcaisme, un dialectalisme o un neologisme, ha de tenir la sensació –i sentir-ne la responsabilitat– que realitza un acte transcendental. Es casa amb aquell mot, per sempre. Però, quan el mot o el gir introduïts no s’empelten en el riu de la llengua, cal que el mateix escriptor que s’aventurà a llançar-lo, ambiciós de fortuna, l’aparti per estalviar noses i perills al patrimoni literari. Ha de tenir la valentia de reconèixer les seves pròpies errades. Som en un període deconvalescència del nostre idioma. Tota innovació, per tant, ha de fer-se sub judice, a reserva que es provi la seva eficàcia.

TEORIA DEMOCRÀTICA DE LA NORMA

–Aquesta prova, ningú, i el gramàtic menys que ningú, no pot defugir-la. El gramàtic per si sol i a priori no pot imposar res. És impossible, des d’un gabinet de treball, de preveure i abastar tots els casos pràctics. De vegades, la solució donada a un cas determinat resulta violenta. El gramàtic, aleshores, no ha d’encastellar-se com un déuindiscutible, ans al contrari: atenuar la violència, desfer-la si és necessari.

Cal tenir present que els perfeccionaments lingüístics d’ara són de matís, gairebé tots. Per això han de cercar-se a tall d’assaig, amb molt de compte. Jo mateix no sabria establir una norma abans de sotmetre-la a aquella prova d’eficàcia. Deixo sempre que els nostres escriptorsl’experimentin i decideixin, en definitiva, la seva viabilitat. No tots els escriptors poden ajudar-me, no obstant. Els veig dividits en tres grups, dels quals només el tercer pot servir-me: en l’un hi ha aquells escriptors,escorrialla de l’anarquia del vuit-cents, que fan resistència a tot allò que contraria llurs habituds, i que per comoditat s’erigeixen en defensors dels seus propis defectes. En un altre grup, potser més perniciós que el primer, hi ha aquells escriptors que davant una construcció o un mot que els sembla una millora de la llengua no s’aturen a considerar si és o no viable, si cau o no el el corrent tradicional de l’idioma. Finalment, en un tercer grup, hi ha els escriptors ponderats, creadors irectificadors, que no obliden mai la responsabilitat pròpia. A aquests escriptors encomano, tàcitament, la prova del que jo voldria que fos la norma. Sense aquesta prova, doncs, resolta en sentit favorable, entenc, repeteixo, que el gramàtic no pot imposar res. No sóc dictador, em plauen els procediments democràtics.

Ara bé: l’assaig que quatre o cinc anys d’èxit consoliden hauria d’esdevenir regla inflexible. Que poguéssim dir, aleshores: el qui no ho fa així, cometsenzillament una falta de gramàtica. El meu ideal fóra que, gràcies a aquest mecanisme, arribéssim on ha arribat, sense Acadèmia, Anglaterra. Si més no, ens estalviaríem, immunes, les atzagaiades de qualsevol gramàtic.

EL PROGRÉS ACONSEGUIT I LA FEINA A FER

–No he pas d’encarir el progrés aconseguit. És ben visible. El que en ell hi ha de més encoratjador, però, és la disciplina. Una disciplina que ara fa vint anys ningú no podia preveure. Per altra banda, el lèxic ha millorat. El més endarrerit,indubtablement, encara, és la sintaxi, com tot el que té una relació més íntima amb el pensament: per exemple, la significació de les paraules. Però aquest endarreriment és lògic si recordem l’estat a què havia devallat l’idioma, i si tenim present el bilingüisme actual. El bilingüisme, heus ací l’enemic. Lluitem contra corrent. La nostra tasca depuradora és feixuga, per tal com subsisteixen les causes d’impuresa.

Però, sigui com sigui, el català té ja les seves línies generals ben estructurades. I podem tenir una visió del que serà el nostre bell idioma quan unútim grau de depuració sigui acomplert.

Mentrestant, cal treballar. Ja es treballa. La traducció dels clàssics, per exemple, no dubto que serà una monjoia en el nostre camí ascendent. Les traduccions sempre suposen un enriquiment del lèxic, enriquiment que és més necessari que mai quan una depuració severa l’ha empobrit.

Poden fer-se moltes coses profitoses. Jo en proposaria de seguida una: la revisió de les «frases fetes». Quantes n’hi ha d’estrangeritzades! Caldria, doncs, desfer-les i refer-les, donant-los nova vida; així treuríem del nostre corrent lingüístic les carcasses que s’hi podreixen. Una revisió com la proposada hauria d’ésser general. No es tracta de posar unremeiet a cada cas, sinó de crear motllos nous, d’inventar, si cal, neologismes. En aquest terreny, més que en altres, se’ns mostra ben nua la necessitat que els escriptors de bona fe col·laborin en l’obra depuradora.

LES LLETRES CATALANES

–El procés lingüístic ha repercutit, és clar, en la literatura. Si els vuitcentistes es movien dins un romanticisme mansoi, les promocions modernes s’orienten envers el coneixement de les literatures d’altres països i espero que ben aviat es deixarà sentir la influènciarenovelladora dels clàssics.

El fet és que les lletres catalanes d’avui, sense posseir un «poeta» de l’alè de Verdaguer, ni un «geni» puixant com Guimerà, han assolit un grau inconegut de maduresa. Carner em sembla l’homerepresentatiu d’aquest segon renaixement, de la mateixa manera que Molière i La Fontaine són els símbols de la bona època francesa.

MASSÓ I TORRENTS, MARAGALL , GUIMERÀ

–No puc pas comentar cap obra ni cap home del nostre temps. Ni opino com a crític, ni he estat mai amic íntim de ningú. Potser el meu millor amic ha estatMassó i Torrents, company d’excursió i de polèmica. Amb ell caminàrem hores i hores, sense fatiga, excursionistes ruskinians com érem. Amb ell vàrem lluitar des de «L’Avenç» contra tots els enemics que es presentaven.

Massó i Torrents tenia un just sentiment de la llengua parlada, que contrastava amb l’arbitrarietat caòtica de la majoria d’escriptors del seu temps. Els seus Croquis pirinencs tenen una frescor invencible. És el primer literat que s’identificà de veres amb la reforma de «L’Avenç». Això li portà disgustos, àdhuc amb antics companys seus com Mn. Collell.

El curiós d’En Massó i Torrents és que tenia idees tan clares sobre el que calia fer, que tots els seus llibres els concebia formant part de vastes sèries. Era un home de molts projectes. No n’ha realitzat gaires, però la vocació que el va portar a l’Institut s’hadescabdellat en un treball formidable que val per tots els projectes marcits. Massó i Torrents, neguitós, febrós d’ambicions nobilíssimes, és una admirable estampa d’intel·lectual renaixentista.

També Maragall va ésser amic meu. El vaig conèixer d’estudiant, quan encara no havia escrit res. Ens llegia les seves produccions primerenques. I ens barallàvem amb ell a propòsit del seu punt de vista sobre la reforma. Baralles amicals, és clar.

Maragall va ésser sempre un home d’una vida plàcida. El veig, encara, com si el tingués davant els meus ulls, a la tertúlia de «L’Avenç». Era un noi polit, rosadenc, de cutis fi. Portava una barbeta i desvetllava una gran simpatia.

A Guimerà l’he tractat poc, però una lletra seva em causà una de les sorpreses més fortes que mai hagi tingut. Tothom sap que Guimerà va ésser, durant molts anys, una mena de «papu» delsanti-normistes, que es vantaven de tenir en els seus rengles indisciplinats les figures més glorioses de la nostra literatura. Quan jo compilava una Selecta d’autors catalans, em vaig trobar que de tots els autors que hi eren representats només Guimerà escrivia els plurals femenins en as. Em sabia greu. En escriure-li per demanar-li permís de reproducció del seu original, vaig demanar-lo també, amb temença, si tindriainconvenients que els seus plurals femenins fossin retocats. Esperava una resposta agra. I no: «Els plurals femenins, faci’ls anar a gust de vostè», va dir-me. Aquesta singulardisplicència va revelar-me com era de fictícia la creença en l’entossudiment dels escriptors vuitcentistes. No es podia demanar, ben cert, un eclecticisme més gran.

GARCÉS, Tomàs, "Conversa amb Pompeu Fabra", Revista de Catalunya, any III, núm. 23 (maig 1926), pàgs. 485-494.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 14:54

Guerau de Liost

Guerau de Liost Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:05

Poemes (El pla de la calma, Pòrtic, De com guerau de liost torna hipotèticament a les angoixes del parteratge i successives seqüeles, Oda al piadós baró perfet)

Poemes (El pla de la calma, Pòrtic, De com guerau de liost torna hipotèticament a les angoixes del parteratge i successives seqüeles, Oda al piadós baró perfet)

EL PLA DE LA CALMA

 

L’àrida calma ondula com un immens desert.

El sol, a frec de terra, com borralló s’hi perd.

El cel fulgura plàcid: s’estén per l’infinit

com nítida llacuna de cignes blancs. La nit

assotja àvidament darrera les Agudes.

La lluna plena surt d’afraus inconegudes

i gesticula immòbil, sanguinolenta d’ira.

D’uns carboners apunta, cingles avall, la pira.

En la monotonia dels rasos hi pasturen

les solitàries vaques: de tant en tant s’aturen

i exhalen un bruel de cara a l’establia

llunyana. D’una boira minúscula es desnia

la tremolor. De cabres, ovelles i crestats

alhora s’acorruen per entre els espadats

pacífiques ramades. La polseguera immunda

amb sa ferum de llana la comarcada inunda.

I, enmig del remolí, bracegen els pastors,

i xiulen de les fones els rocs udoladors

que a voltes camatrenquen o escapcen qualque banya

ja consentida. Aborden amb alegria estranya

de subaltern els cans d’atura malcarats.

Mes per damunt la insòlita negror dels espadats

i de la vasta calma de serenor divina,

la Creu de Matagalls perdura gegantina.

I les ramades salten, rostos avall, de dret.

De Coll-Pregon arriben sobtadament al net.

El sol ja s’ha perdut. La llum s’ha fos. La lluna

s’ha tota esblanqueït i perfilat com una

donzella a qui l’edat torna gentil, prudent.

I la corona tot l’estol del firmament.

Ja envolten el corral de sinuós teulat.

Ja el ramat és a dinr. La porta s’ha tancat

i pel llindar balder traspua el color groc

que escampen els tions des de la llar de foc.

 

 

 

 

     PÒRTIC

 

    Bella Ciutat d’ivori, feta de marbre i or:

    tes cúpules s’irisen en la blavor que mor,

 

    i, reflectint-se, netes, en la maror turgent,

    serpegen de les ones pel tors adolescent.

 

    L’ivori té la gràcia d’un marbre constel.lat

    d’aurífiques polsines, com una carn d’albat.

 

    Bella ciutat de marbre del món exterior,

    esdevinguda aurífica dins un esguard d’amor!

 

    Ets tota laborada amb ordenat esment.

    Et purifica el viure magnànim i cruent.

 

    I, per damunt la frèvola grandesa terrenal,

    empunyaràs la palma del seny - que és immortal.

 

 

 

 

DE COM GUERAU DE LIOST TORNA HIPOTÈTICAMENT A LES ANGOIXES DEL PARTERATGE I SUCCESSIVES SEQÜELES          

 

      Com dèbil nadaló de pit em só tornat.

      Em sento embolcallat, faixat i agarrotat

      Les puntes d’una gorra qui em tapa les orelles

      m’irriten amb llur frec constant les dues celles.

      Del meu recent bateig tinc un record difús.

      La capa era feixuga. Brodat era el barnús.

      Només recordo la quieta llum del ciri

      de la padrina, groga com un pistil de lliri.

      I tinc la vaga idea que si jo em dic Guerau

      serà perquè s’ho deia l’avi patern. La nau          

 

      del temple era com una antiga, immensa cova,

      i jo com una gota de calç encara nova.

      Quan del bressol m’ofega la rígida estretor,

      contemplo la boirina flotant del pavelló.

      A voltes sento encara l ‘esforç del parteratge

      i em reblaneixo com un diminut formatge

      sols de pensar-hi. Mai hauria dit que tan

      pesada tasca fos la de lliurar l’infant.

      Encara és més feixuga, potser, la meva tasca.           

 

      De la ferum innoble de llet em ve una basca.

      Quan la gibrella miro, l’esponja, l’alcofoll,

      la llevadora, els pèbets, tremolo com un poll

      qui de la pròpia closca encara porta engrunes.

      Ai Déu! i les veïnes comares importunes

      qui, en rotllo, aspecten àvides la meva nuditat

      i tracten de posar-me als llavis citronat

      i amb una rialleta, fent trufa del martiri,

      per unanimitat recepten un clistiri.

      Si, d’esguardar-les, ploro, veig que la gent somriu.

      Si m ‘esvaloto, diuen que sóc un argent viu.

      Quan ma petita testa en el coixí descansa,

      encara experimento una altra esgarrifança:

      la freda coïssor del no tenir cabells.

      A voltes m’acaronen, donant-me bons consells,

      i sento en la flonjor penosa de mon crani,

      d’un vell senyor les ungles d’un gruix estamparan.

      Quan sóc als braços de la dida, tan petit

      em trobo, que em sofoca la mola de son pit,

      i em sembla que gambejo d’una gegantassa

      per les carenes de les cuixes, per la plaça

      de les colrades galtes, per la ufanosa vall

      dels llavis, devinguda, al riure, xaragall.

      I les besades qui em llatzeren, masculines,

      de renadines barbes amb les naixents espines!           

 

      I les besades sorolloses i mordents

      de les comares, fetes amb llavis, llengua i dents,

      qui em superposen cercles humits damunt la cara!

      Mes, quan em deixen sol, una gran por s’empara

      de tot mon ésser; i tremolo com el fus          

 

      de qualque filadora qui, engargussada, tus.

      Els ulls se m’esbadoquen davant les escomeses

      infanticides de fosforescents urqueses,

      de la penombra eixides com d’un alè de llac.

      Talment com dins la gola balmada d’algun drac,

      dins el bressol em miro. I m’és la cruixidera

      dels mobles com el ritme fatal d’alguna ossera.

      Dins cada pica sento de l’aigua el degotís.

      El sostre marca els passos d’algú d’un altre pis.

      I sibillina, m’arriba un llum encès d’escala.

      I es balandregen les cortines com una ala

      de rat-penat enorme. I avancen en legions

      arnes, mosquits, aranyes, mosques i escarbatons.

      I, esbalaït, sospito que, al sostremort, les rates

      de claveguera juguen amb unes grans sabates

      de la besàvia i les rosseguen febrilment.

      I guspireja la fogaina qui s’enceén.

      I dins la cambra giravolten les penombres

      arrossegant en llur seguici les escombres

      i la vaixella i les cadires... I el palmó

      llarguíssim bat la llarga barana del balcó.

      Al manco si els rellotges de casa companyia

      em fessin tots, amb una discreta melodia            

      cantant-me la non-non!... I encara veig al lluny

      la vida que m’espera. Fatídic s’esmuny

      com una torbonada. M’esperen tres caigudes

      del llit, i les etapes--en part esdevingudes--

      de quatre dides i tres interinitats,

      i dotze mainaderes amb altres tants soldats,

      i el vèrbol, els brians, la rosa, la verola,

      i els letovaris fets amb una gran cassola,

      i les untures i els emplastres al carpó--

      i en el ventrell alguna tela de moltó

      i el bavejar constant i les eternes sopes

      i aquell sentir-me:--Guerauet, mira que topes!--

      i aquell escarpidor de banya i els petits

      peücs com irrisòries sabates i els confits

      dosificats amb una monòtona prudència

      i aquell trobar-me, unànim, de tota ma ascendència

      els rastres fisionòmics i aquell samfoniment,

      a causa d’algun àpat quan és la mare absent.

      Suportaré els endèmics elogis d’escaleta

      deixant-me dir, per la Mundeta i la Ciseta,

      "hereu de casa" i altres motius sentimentals.

      Només--ai!--de pensar-hi, em vénen tots els mals

      no relatats encara... Oh! Sigues-me propici,

      mon Àngel tutelar, i treu-me aquest desfici

      de ser petit de fora i massa vell de dins.

      Què sento?... L ‘Àngel parla al só dels violins

      d’una cohort angèlica d’alades caramelles.

     --Oh tu, Guerau! Abans serà de les estrelles

      perduda l’harmonia dins l’èter primitiu,

      abans damunt les aigües del mar serà el caliu

      d’un continent, flotant com hòrrida sargassa,

      que tu esdevinguis un infant. La vida passa

      i ja no torna més. Reporta’t, doncs, si et plau,

      i pensa que tu no ets altre que el cavaller Guerau

      qui és mullerat fa temps, i és celebrat poeta,

      i és misser honorari qui empunya l’escopeta

      joiosament i caça amb èxit qualque pic,

 

      qui és pobre de cabals i de projectes ric,

      qui deambula amb varis companys cada migdia,

      qui es pensa ser un infant només perquè somnia...--

 

 

 

 

ODA AL PIADÓS BARÓ PERFET

 

Sortosa la nissaga que té un baró perfet!

         Cada obra d’ell apar millor que totes.

La llum divina el ruixa, metòdica, a raig fet,

         la llum que els altres copsaran a gotes.

 

Ell sa fillada, càustic i alhora idíl·lic, mena

         (a cada banda un rengle de perills).

I encara als ulls li posa, asèptica, una bena,

         car res a aprendre no tindrà dels fills.

 

Ell naurà el Decàleg de son proïsme al coll

         com un collar de pues salvatgines.

Els pecadors capbussa, irat, a l’aiuguamoll

         per suca-mulla d’àvides beguines.

 

Aramada, si no d’ales, d’un rafegut bigoti,

         la dida seca d’alter ego té.

Massa amb els xics farien, ingràvis, poti-poti

         els àngels de la guarda; i no convé.

 

L’estudi porta cua, la cama ensenya l’art,

         i, la política, l’orella.

No hi ha com el no viure. L’home que es lleva tard

         no es pica el dit ni es cremarà la cella.

 

No blasmaria el luxe: un diamant és sòlid

         fins entelat de pols.

Els mobles són un límit. ¿Qui jugarua a “bòlit”

         fins una casa que en té molts?

 

Mesura pel domèstic estrenes i consells

         després que la soldada regateja.

Patern, arrecerava col·legues a parells

         amb un retòric paravent d’enveja.

 

La hisenda, amb sos escrúpols, arrodoneix, invicte.

         Al seu molí totes les aigües duu.

Fins endolceix a estones el to del veredicte,

         car la virtut és ser madur.

 

Per l’ànima seguici, de clergues té un estol,

         i fins hi juga a cartes.

I pel carrer tolera, ja que no hi va tot sol,

         que la muller porti un abric de martes.

 

Si el Crist un dia truca, li allargarà una almoina

         per una escletxa del cancell.

Ves què faria a casa, si el món ara va en doina,

         de massa bo que és Ell!

 

Vindrà l’apoteosi de terra i cel estant?

         Segur que a l’altre món farà patxoca.

 

(Ai que la bugadera li passarà al davant

            i esbullarà, davant de tots, la troca!)

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 14:55

Llull, Ramon

Llull, Ramon Josep M. Ramis dt., 22/05/2012 - 16:08

Lòpez-Picó, Josep M.

Lòpez-Picó, Josep M. Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:06

Rondalla moderna del cotxer...

Rondalla moderna del cotxer...
I

Que l’escudella de pagès no tingués regust de cassoleta d’una fina lluïssor que ell no hauria sabut ben dir si era en el cel, o en l’aire, o en els cabells graciosament esbullats de la muller; de les notícies llegides en el diari de tres dies enrere entre becaina i becaina a l’ombra minsa d’un plàtan, assegut en un pedrís, prop del cotxe; l’auriga se’n sentia tot placèvol. No estirà els braços ni badallà. En deixondir-se mirà entorn, i per primera vegada tingué esment que en aquella placeta hi havia uns jardinets, i enllà dels jardinets una font.

La font era sola i cantava. Una cosa ell no sabia, aquesta del cant de les fonts. Ell sabia la corrua de les criades a l’estiu i la insistència dels soldats. Recordava els grans assolellaments, i les rialles a ple sol, i el pecat furtiu d’una paraula o d’una gosadia a l’hora plumbosa del capvespre estival, encara lassa i càlida del sol. Recordava els pianos de maneta, que exciten la complicitat en aquestes facècies amorosides, per algun comentari de cançoneta que tot sovint li frisava en els llavis al pas de les fàmules i de les modistes.

Però ara heus aquí que la font canta. Quina cosa, Barcelona, si tingués moltes fonts i totes cantessin en aquesta hora! Cada barri tindria la seva font, cada barri tindria la seva cançó.

L’auriga raona, i, la veritat, lluny com és de la font i amb el soroll del trànsit, no pot pas sentir-la, la remor de l’aigua. Aquestes coses, però, de vegades són més dels ulls que de l’oïda. Una cançó que entri pels ulls ja és una bella cançó. Brolla l’aigua per cinc canals, i es desfà en els cinc plats de la font. Brolla constant en rectilínia mansuetud. De vegades, per un enjogassament del ventijol, s’apassiona i salta; o, perquè en la docilitat no desmenti la gràcia esvelta, s’inclina en fines corbes.

Tot això esguarda a peu dret l’auriga. També podria ésser que la cançó la dugués dins de l’ànima com una joventut.

Realment sembla rejovenit. Ara, ja dalt del cotxe, del seu lloc estant sent una nova sensació mai sospitada: la de la seva dignitat d’auriga. Està en el seu lloc un xic per damunt de la munió de les gents. No tant que pugui encendre rancúnies i fer-se malvoler, ni tan poc que no li sigui donat en conjunt l’espectacle dels jardinets amb llurs paneres de flors i els prats diminuts, en els quals l’herba hi és tan frisosa que sembla que es veu créixer, i tan xica, que se n’endevina el repòs.

L’ofici de cotxer no és pas tan dolent com diuen per aquí, i la certesa d’això la troba en les multituds jussanes que van i vénen adelerades, mentre ell, en dolç repòs, en gaudeix l’espectacle.

Que no l’hagués gustat abans! Ahir envejava la condició de tots els altres oficis, exultant-ne les qualitats i els avantatges. Avui no barataria pas la seva joia per res.

No sé quina relació pugui tenir amb la seva joia el que ell fa; però és ben cert que es lleva la gorra i es poleix els cabells, es descorda, s’allisa i torna a cordar-se el levitó.

Passen carros, tramvies, cotxes i automòbils; hi ha moviment, en una ciutat com Barcelona! Passen les hores fugitives. I tot fa bondat sota del cel.

Quin cel, Senyor!

Només diré que era blau, i el cotxer tingué esment de la seva blavor. Ell sabia que feia sol o que estava núvol; però que el cel fos blau, no. Figureu-vos la novetat com un miracle: primer mirar el cel; després saber que era blau; després encara tenir certesa que era tan extens.

Perquè l’auriga, del cel, se n’imaginava sempre un bocinet: el que es deixa veure damunt d’una plaça; l’escletxa de cel d’un carreró; la rajola de cel dels veïnats.

Avui el cel tot ho domina. Heus aquí explicada la profunditat de les novel·les quan diuen: «Mentre ell li jurava amor etern, ella esguardava el cel.»

L’auriga sent una vaga insinuació de literatura. Tota se li tradueix en record de lectures castellanes: Oscar y Amanda, Virginia o luchas de corazón, El martirio de una madre.

Sospira el nostre home, de la suavitat d’aquests records, i sent, com mai l’ha sentida, tota la malaurança de no saber enraonar bé al castellà. Quina cosa tan fina, el castellà! Fins com aquelles novel·les i com la blavor del cel!

L’auriga és feliç. La literatura se li torna gust de la seva felicitat domèstic: en un instant endevina tota la valor de la seva dona. Ben segur que, si la tingués a prop, ara la besaria. Li queda l’anhel del bes en els llavis talment com si en ells reposés la blavor del cel: la blavor setinada que té un finíssim borrissol d’or, com les fruites novelles i els cossos jovençans quan una intenció d’adolescència hi apunta.

La muller és un xic malgeniada, tanmateix; però ell, així i tot, se l’estima.

Crida dins la casa, la muller; i crida a la porta, i pel carrer i tot, quan els infants hi juguen. Què hi farem! És una faisó, com una altra qualsevulla, de fer-se sentir mestressa.

–Noi! Si vinc t’arronsaré de valent! Uix! Quina quitxalla!

Es dol del trànsit, la muller: diu que fou engany l’amor, i accepta que una hora tonta governa implacable el destí de les dones.

Ella fa d’escarràs; però al fons del fons d’aquesta revolta contra la submissió, hi ha una blanor d’entendriment.

Ell és el de casa, a la fi.

Mira que el noi s’ha fet mal; mira que no té gana i l’hauries de dur al metge perquè li donés una ullada; mira que li convé sortir...

Res, el pare pedaç...

II

Una discreta veu, marcadament estrangera, ordena, distraient l’auriga del casolà cogitar:

–A l’Edèn Concert.

Tot sentimentalisme queda esvaït: l’auriga es decanta, i demana:

–El senyoret vol anar a...

–Edèn Concert –respon la mateixa veu, amb accent més estranger encara. I un jove d’aquells que les noies troben d’agradós esguard, sense que la delectació mogui a impertinència i obligui a girar la testat a contracamí quan són passats, s’instal·la dins del cotxe i encén una cigarreta.

Encendre cigarretes de paper cotó amb cerilles de 0,10 és bona faisó de fer-se el despreocupat. El jove de la nostra rondalla moderna no ho ha fet pas amb aquest propòsit; però els vianants que l’han vist han pensat, segurament: –Totes li ponen: és un tranquil.

Mentrestant l’auriga, en un segon, ha estat a punt de perdre els sentits. De cap manera recordava el lloc de l’Edèn Concert. Tot el blau del cel s’ha fet pampallugadís als seus ulls, i la font de la placeta ha emmudit, i damunt la molsa dels jardinets, en lloc de nimfes imaginàries que hi dansaven (no tan imaginàries, però, que no recordessin les imatges femenines d’algun Somni d’Art de cinta cinematogràfica), han aparegut les bruixotes aquelles del Plou i fa sol, les bruixes es pentinen, que són les úniques en les quals l’auriga creu de bona fe.

Això en més poc temps del que cal per dir-ho. Quins instants, pobre auriga! I encara sort que, amb el treure el cartellet reclam de llogaters i mirar el rellotge, tot ha passat. Però l’angúnia soferta ja ningú no la hi lleva, com no sigui l’oratjol que amoroseix la seva faç amb el delit de la carrera i torna a la memòria l’exacta situació de l’Edèn Concert.

Eixorivit el cavall, corre amb un cert apressament graciós. I, perquè un punt d’inquietud no manqui a la saborosa delícia de la marxa i la blanor del cotxe ben ponderat de molles i engomat de rodes, els sots de l’empedrat recorden amb prudents repeticions la vanitat i poca durada de les coses humanes.

De por d’oblidar-la, l’auriga va repetint mentalment l’adreça de l’Edén Concert. Però el retorn de l’alegria li ha dut una certa vel·leïtat de facècia: –Fugir-ne, de l’Edèn Concert.

Tanmateix, amb el dia que fa, val més un passeig pels afores: respirar aires purs, prendre un bany de sol, són coses molt més higièniques que tancar-se en una sala d’aires corromputs.

–Si només fossin els aires corromputs! Jo no sé com les autoritats no manen tancar aquests llocs així que els dies primaverals comencen! –va meditant l’auriga–. Si jo fos al candelero, ni un per llavor, en deixaria; i, al que no volgués obeir-me, multa que te crió!... On s’és vist, amb aquest bé de Déu de cases de senyor i de passeigs de Barcelona, i amb aquest ensanxe; i amb uns voltants que tan bonics no hi ha cap més ciutat del món que els tingui, anar-se a encauar amb els perduts i les males donotes!...

En aquest punt de la seva meditació, l’auriga s’interromp, admirat de la seva eloqüència interior i sorprès que l’alegria serveixi tant per netejar el llenguatge. Ni un sol mot impropi es barrejava amb les seves raons. (Fixeu-vos també que,inconscientment , la primavera feia fer a l’auriga el primer pas vers el refinament: de la interjecció grollera al modisme). Perdoneu l’observació.

L’auriga és arribat a la plaça de Catalunya, i cal que es decideixi. Atura el cotxe breument, i, aclucant els ulls, emmena enèrgic el cavall passeig de Gràcia amunt, encoratjant-lo a un trot llarg.

El jove estranger s’astora i sospita. Mira a l’un indret i a l’altre. Pensa que Barcelona es divideix en dues parts: a) plaça de Catalunya amunt; b) plaça de Catalunya avall. Té una vaga idea que és avall, el camí de l’Edèn Concert, i, redreçant-se, mig crida guturalment a l’auriga un mot que tan vol dir: «Ep!» com «Escolti!».

L’auriga fa com qui no el sent; però, com que el crit es multiplica en quantitat i qualitat, no té més solució que reprimir la cursa del cavall i decantar-se obedient.

Llavors, mentre al lluny (cap a la Diagonal) el doll en arc de l’última manguera es torna arc de llum de banda a banda del passeig, l’auriga i senyor dialoguen així (l’un en català; l’altre en castellà-francès-anglès de diccionari de butxaca):
–Aquest és el camí de l’Edèn Concert?
–No, senyor.
–No li he dit jo a l’Edèn Concert?
–Ja veurà: jo em pensava que...
–A l’Edèn Concert.
–De veres? Miri que em sembla que avui serà tancat.
–Prou. He dit a l’Edèn Concert.
–Però, home, escolti, sant cristià! No ho veu, que avui no hi trobarà ningú, a l’Edèn Concert? La gent com cal surt a passejar, quan fa aquest bon temps. Miri: tenim l’Arrabassada, tenim Sant Genís, tenim Vallvidrera, tenim el passeig de la Bonanova, tenim el Tibidabo, tenim...
–Calleu i obeïu: si no, en donaré part a l’autoritat.
–Fugiu, el desmenjat! Què s’ha pensat, aquest míster!... No ho té tothom que vol, el de Barcelona! i, dies com aquest, que en fan gaires, a la seva terra? Ja és ben veritat el que diu el ditxo: que la guineu, quan no les pot haver, diu que són verdes!
–A l’Edèn Concert o a la Delegació.
–A l’Edèn no, no i no.

Els reflexos del sol en el cristall d’un mirador cauen de ple damunt la testa de l’auriga, tornant-la resplendent. Les fulles incipients dels arbres han fet un esforç de creixença per millor retre homenatge primaveral al cotxer. El cel somriu.

Entorn del cotxe la multitud s’és aplegada. Amb la multitud, un guàrdia, el qual demana, saludant militarment:
–Què passa, senyors?

El jove estranger explica:
–He donat, al cotxer, ordre d’anar a l’Edèn Concert –(moviment de malícia en el públic)– i ell s’hi resisteix.

El guàrdia urbà signa discretes afirmacions amb el cap, sense entendre paraula. Després d’una pausa demana a l’auriga:
–És cert el que afirma el senyor?
–Jo no sé el que diu, aquest senyor; però el que hi ha és que vol que en un dia com avui el dugui a l’Edèn Concert.
–Està en el seu dret, i per això paga –clamen unànimement l’urbà i el públic.
–Com s’entén, «està en el seu dret» –replica l’auriga.– Escolteu: he dit que no el duria a l’Edèn Concert, i així puc, vull i tinc per fer-ho.– (Expectació)– No se’n dóna vergonya, tan gran i perdre miserablement el temps en un dia com avui?

(La multitud i l’urbà miren el cel miren els arbres i somriuen).
–Pensar que els treballadors, si poguessin, anirien tots a fer una fontada; pensar que el sol és de tothom; pensar en aquesta benedicció de torretes i en l’olor de muntanya que arriba fins aquí; i aquest senyor, tretze són tretze, vol anar a l’Edèn Concert! No fóra una mala acció, que jo volgués dur-l’hi?

El públic commogut i conquistat visiblement i definitivament (oh, com són volubles, les masses!), diu que sí a crits. El guàrdia urbà dubta; però, tot d’una, el record de la cantarella d’estudi: «Las estaciones del año son cuatro: primavera, verano, otoño e invierno», l’enterneix. Quina cosa més transcendental , una estació de l’any! I pensar que mai no se n’havia recordat! Perdó, perdó, Senyor, dels vells pecats, que som a primavera!... Les estacions de l’any són quatre: primavera, estiu, tardor, hivern...

El guàrdia urbà enlaira el bastó d’autoritat i diu:
–El cotxer té raó.

A la qual cosa, humilment, l’auriga rondina:
–Si vol, aquest senyor, que davalli i prengui el meu nom per denunciar-me.

L’urbà, amb suficiència, content de l’oportunitat, sentencia:
Le nom ne fait pas la chose.

Encoratjat l’estranger d’escoltar-lo, exposa unes consideracions que el brogit de la gent no deixa sentir. A l’últim dóna a entendre que espera l’amabilitat del guardià urbà l’atenció d’acompanyar-lo a casa del cònsol anglès a formular reclamació en regla.
–L’acompanyaré allí on vulgui mentre no sigui a l’Edèn Concert –diu l’urbà, més convençut que l’auriga.

I el cotxe reprèn la corba, ovacionat per la multitud, brunzent de sentir-se en el cos una tan forta joia, que talment sembla haver-se tornat, la sang, sol de primavera.

III

Passeig de Gràcia amunt (justament el Consolat anglès era llavors al mateix passeig, entre els carrers de València i Mallorca), el cotxe segueix la cursa. Van dintre l’urbà i el jove estranger (anomenem primer l’urbà en senyal del nostre acatament a l’autoritat, que prou que s’ho mereix, avui, després d’haver estat per primera vegada respectada i aplaudida del nostre públic).

L’urbà frueix plenament la flongesa de l’encoixinat. Compara l’anar avui en cotxe amb el viatjar en un vagó de primera. Tan infantilment s’entreté en la comparança, que cor endins imita el xiulet del tren i el xuf-xuf de la màquina. L’estranger, mentrestant, no sap estar-se quiet de la ira que el domina, disposat a exigir del cònsol una enèrgica reclamació.

Tan distret va, l’urbà, de tota actualitat, que, en sorprendre un esguard furient del jove anglès, li diu, amb la més bonatxassa calma del món:
–Què mira, home, què mira, amb aquests ulls de menjar-se les coses de viu en viu?

Ben segur que la ira de l’estranger s’hauria fet efectiva damunt l’urbà si el cotxe no s’hagués deturat, en aquell precís moment, davant la casa consular.

Restà l’auriga amb ordre de no moure’s, i visitaren el cònsol l’urbà i el jove anglès.

No puc pas dir que les primeres paraules del cònsol s’avinguessin gaire amb la tradicional fredor polida dels anglesos. Elles foren, amb cridanera vibració:
–Estimadíssim senyor: jo ho veu, quin dia tan meravellós de primavera!...

El jove súbdit, interrompent l’entusiasme del cònsol, digué amb duresa:
–Deixem estar el temps, li prego. He vingut, molt senyor meu, per una qüestió gravíssima. Un cotxer s’ha negat a obeir-me a mi, súbdit anglès; un guàrdia urbà (aquest senyor aquí present) ha donat la raó a l’auriga. Tots dos i el públic m’han insultat en plena via lliure. Demano una enèrgica reparació.

El cònsol, netejant els vidrets dels binocles, per guanyar temps, respon lentament:
–El millor serà telefonar a l’Alcadia anunciant la nostra immediata visita.

I sense més explicació: –Ring... ring... Senyoreta, faci’m el favor: Alcaldia constitucional... Sí, senyoreta.
Un moment després: –Ring... ring... –altra vegada, i un breu diàleg telefònic, finit el qual, diu el cònsol, dirigint-se amablement al jove súbdit:
–Responen de l’Alcaldia que, aprofitant la joia extraordinària d’aquest dia primaveral, el senyor batlle i els més alts empleats de la Casa comunal són a passeig.

L’enuig del jove anglès esclata violentament:
–Cal una reparació: telefonem al governador.
–Ring... ring... Faci’m el favor, senyoreta: Govern civil... Sí, senyoreta...
Pausa.
–Ring... ring...
Breu diàleg telèfonic. Resposta del cònsol:
–Diuen del Govern civil que el senyor governador aprofitant la bondat del jorn primaveral, és a passeig amb la seva muller i els nens.

Un anglès enutjat és més terrible que un meridional violent: així el jove anglès de la nostra narració. Passeja amunt i avall de la cambra a grans passes. L’urbà no entén res. Prudentment situat a la porta, voldria fer un visatge correcte que digués bé amb la situació; però no pot.

Li dura l’enjogassament infantil. Interiorment duu el ritme dels passos del jove irritat: un, dos, tres; un, dos, tres...

–Senyor meu– diu el cònsol:– l’únic que puc fer és acompanyar-lo, a vostè, per si la meva presència es fa respectar d’aquest guàrdia malcreient i d’aquella auriga incivil.

Després d’aquesta oferta, dita de pressa, el pobre senyor sospira: també ell vol gaudir l’esplendidesa del jorn primaveral.

El jove súbdit, un xic atemperat, regracia l’oferiment:
–Mercès, senyor; accepto commogut la seva intervenció.

De pressa, de pressa (ja és sabuda la dita anglesa: «el temps és or»), cònsol, urbà i súbdit davallen. Davant de l’auriga parla el cònsol en correcte castellà:
–Vostè, senyor cotxer, no ha estat pas al nivell del seu càrrec: un auriga ha d’ésser tot orelles i res més. Jo li prego, encara, una digna esmena: acompanyi aquest senyor a l’Edèn Concert.
–No pot ser; no i no. Amb aquest sol!...
–Jo li prego, senyor guàrdia urbà: faci valer l’autoritat reduint l’auriga a obediència.
–No pot ser; no i no. Amb aquest cel!...

Sol i cel són dos mots de prestigi: gairebé convençut, el cònsol aprofita una pausa per esguardar el jorn.

El senyor cònsol donaria la raó al guàrdia urbà i a l’auriga; sol i cel són dos mots que no es descuiden mai, els llibres de viatges, en parlar d’Espanya! Però els deures del càrrec l’obliguen a insistir:
–Jo li ho prego, senyor guàrdia urbà: accepti una solució de concòrdia.
–Ningú no em treu del que he dit.
–Vulgui evitar un dia de dol a la seva família: consideri la responsabilitat que li exigiran els superiors si ens obliga a una reclamació.
–He dit que no, i fora; prou, d’aquest color!
–No oblidi que el curs de la reclamació pot dur la seva pàtria a un conflicte bèl·lic. Pensi en el desastre d’una lluita armada, en la possibilitat que els nostres vaixells bombardegin i destrueixin aquesta famosa ciutat.
–El cel i el sol no poden destruir-los.

O màgica força d’aquestes paraules! El senyor cònsol s’entendreix novament. L’entendriment el duu, aquesta vegada, pels camins de la tradicional elegància britànica. El cel és com un irreprotxable plastró blau; el sol és brillant sever damunt la corbata immaculada: no hi ha lleis ni autoritat contra l’elegància: El senyor cònsol, dirigint-se al jove súbdit anglès, diu:
–La meva modesta intervenció és inútil. Davant de la irreductibilitat d’aquest senyor, no sé què més fer. Per a millor ocasió quedo a les seves ordres, cavaller.
–Senyor, senyor– diu, o, millor, sanglota el jove súbdit, allargant la mà al cònsol per acomiadar-se: –No tinc altra solució que pagar el cotxe i anar-me’n a peu a l’Edèn Concert!...

A la qual cosa, el cotxer, el nostre bon amic incomparable, respon:
–Ho veu, home? Parlant la gent s’entén. Si hagués dit abans «aquesta boca és meva», ens hauríem estalviat tot aquest tripijoc.

I, anant avall, el jove anglès, que menysprea la bondat del dia, sentirà encara que li arriba d’un pis, amb els balcons oberts, com una acusació o com una fina burla, el recital fonogràfic d’un duo de Primavera o la musiqueta d’un vers invariable de la Zorrilla que diu, impertorbablement, com una salutació d’amor:
«Diez y ocho primaveras...»

IV

I el cotxer serà feliç, amb la felicitat del protagonista de les novel·les que abans de llegir mirem com acaben.

I no escopirà ni renegarà.

I per ell, i per aquest dia que enlaira, fou dit de tu, Barcelona, que ets bona.

 
 
 
 
LÓPEZ PICÓ, Josep M., “Rondalla moderna del cotxer i de la bondat de Barcelona”, dins David Arnau (ed.), Contes del Noucentisme, Garnica, Barcelona, 1985, pp. 56-68.

 

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 14:56

Textos de referència

Textos de referència Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:27

Castellanos, Jordi

Castellanos, Jordi Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:09

El noucentisme: ideologia i estètica

El noucentisme: ideologia i estètica
Intentaré presentar concisament les relacions entre les actituds ideològiques i estètiques del Noucentisme. El tema és ampli i complex i ha estat objecte, a més, d’interpretacions diverses o, millor, contraposades. I, per raons de temps, em veuré obligat a prescindir de matisos, a esquematitzar en benefici de la visió de conjunt. La meva intervenció dins aquest cicle, a més, ve a proporcionar una mena d’emmarcament general, ja que em toca introdduir les altres conferències que seguiran, algunes de les quals, ben segur, dissentiran de la visió que jo donaré. Introductor i part del conjunt, espero, malgrat tot, ajudar a configurar un panorama que ha de demostrar la riquesa del moviment en mostrar-ne la diversitat d’interpretacions que ha generat.
 
Comencem per situar les actituds socials del Noucentisme, recollint l’explicació que va donar Eugeni d’Ors de l’evolució de les relacions entre intel·lectuals i societat a Catalunya, en un article, De les reials jornades, publicat a «Empori» el 1908. Hi distingeix tres etapes diferents. La primera és, segons ell, aquella en la qual els intel·lectuals basteixen un reducte tancat, separat «cent graons del carrer», i s’hi reclouen per tal de salvar-se: «l’intel·lectual» –i permeteu-me que cridi l’atenció sobre l’ús d’aquest terme per part de l’Ors, perquè era una novetat a l’època i pressuposava un concepte nou de l’escriptor– «l’intel·lectual» –escrivia– «que aquest dematí encara era un home actiu, aspre, disposat per a la lluita, s’apoia blanament al braç d’un amic i pensa en la suprema dolçor d’ésser un Ixart, o una cosa així com l’Ixart, i deixar-se d’intervencions, i saborejar en un limitat cercle de taller o d’Ateneu, amb amics selectes, la voluptuositat íntima de la separació i de la superioritat (...), en una atmosfera tèbia, discreta i perfumada de tabac i d’esperit». La segona etapa sorgiria quan uns nous intel·lectuals, entre els quakls s’inclou ell mateix, «lassos de la vella torre d’ivori», diu, «baixàrem aleshores a la munió per a “intervenir”, per a cantar a son enfront himnes de revolta». Però continua dient, «aquesta cançó rebel molts companys nostres no han estat prou forts per a mantenir-la entre el ressonar de les fosques cançons conformades amb què omple els aires la multitud matriu...» i «prompte s’han deixat blanament confondre dins ella». L’home que personifica aquest procés, el paral·lel de l’Ixart de la primera etapa, és Gabriel Alomar, un modernista que s’ha esforçat a portar l’impuls modernitzador de la intel·lectualitat catalana cap a posicions esquerranes, en un darrer intent de reconstruir el moviment. Aquest esforç és interpretat per Eugeni d’Ors com una traïció a l’impuls transformador que els movia a tots: han acudit a la societat per transformar-la i han acabat confonent-se amb ella i corejant, com Gabriel Alomar, «sense el més petit escrúpol estètic, els goigs plebeus a Sant Nackens màrtir, i al beat Alfred Calderon, eremita». La tercera etapa seria la que pretén mantenir viva la potencialitat transformadora de l’intel·lectual i, per això, abandona la torre d’ivori per baixar al carrer a intervenir, i intervé, però sense confondre’s amb la multitud, sense barrejar-s’hi. És, no cal dir-ho, allò que proposa el Noucentisme.
 
Vist des d’aquest angle, doncs, allò que definiria el Noucentisme seria l’actitud «social», diferent de la que havia caracteritzat l’intel·lectual del període modernista. El Noucentismee intervé en la vida pública, en la política, i ho fa amb la voluntat de bastir una societat moderna, culta, liberal, etc., ben diferent de la societat conflictiva d’on ha nascut. Per tal de construir-la, no s’està de col·laborar amb aquell corrent polític que, pel fet d’aglutinar al seu voltant la burgesia industrial catalana, pot proporcionar-li uns mitjans, unes possibilitats, inassolibles a l’intel·lectual isolat. Així, recollint el que portem dit, podem definir el moviment com el resultat de l’impuls transformador (ja present en el Modernisme) que cerca de fer-se efectiu en coordinar-se amb la Lliga Regionalista, la qual, al seu torn, imposa uns paràmetres ideològiccs, polítics i socials. En aquest sentit, el Noucentisme és un moviment que tendeix a construir una cultura burgesa, bé que allò que el caracteritza i el defineix és la forma concreta, històrica, amb què intenta construir-la. Això el diferencia d’altres moviments que havien perseguit aquest mateix objectiu. Aclarim, doncs, que la definició orsiana segons la qual l’actitud noucentista consistiria a «seguir les palpitacions del temps» no és prou vàlida perquè molts altres que no s’identificaven amb el Noucentisme també les intentaven seguir, les palpitacions del temps. Ara bé, fixem-nos com, amb la seva diguem-ne definició, Ors buida el Modernisme de la idea de modernitat –que era la seva raó de ser– i se l’apropia. Ser modern és, ara, ser noucentista. Ser, en canvi, un intervencionista que, com Alomar, ha optat per una posició d’independència o antitètica a la de la Lliga Regionalista, és ser un home del passat. Si el noucentista és aquell qui viu d’acord amb el nou-cents, el modernista és el qui viu d’acord amb el vuit-cents; i, vulgui o no, és associat al positivisme, al realisme o al democratisme, és a dir, a uns valors rebutjats pel Noucentisme perquè impliquen, des del seu punt de viata, cedir davant les onades voluptuoses de la multitud.
 
Una qüestió que, en aquests darrers anys, ha estat objecte de diversos estudis és la delimitaciñó dels orígens del Noucentisme: precisar els factors ideològics i socials que han portat a la conformació de les actituds noucentistes diferenciades de les modernistes i a la seva formulació com a moviment conscient i programat. Resumint-los, aquests factors, els podem distingir de dues maneres diferents: els que pertanyen a la dinàmica interna de la intel·lectualitat catalana que cerca d’estabilitzar-se com a tal en relació amb la seva societat i, en segon lloc, els que deriven de l’evolució del catalanisme d’ençà dels desastres colonials i, en cioncret, de l’aparició de la Lliga Regionalista com a nucli de conjunció entre catalanisme polític i alta burgesia. Jordi Casassas i Imbert, en el seu estudi sobre Jaume Bofill i Mates –que és, també, un estudi sobre el procés de formació d’una intel·lectualitat orgànica a Catalunya–, ha posat molt d’èmfasi en la invalidació del Modernisme per part del catalanisme polític i en l’entroncament d’aquest amb el tradicionalisme de la Renaixença, en el que seria un procés d’adpatació «urbana», «industrial», del conservadorisme vuitcentista. Certament, la hipòtesi és força correcta: no costa descobrir en el Noucentisme el llegat de la Renaixença, des de la tradició política del vigatanisme dels Collell i Torras i Bages fins a l’herència universitària de Milà i Fontanals i d’Antoni Rubió i Lluch. Però cal no oblidar que entre la Renaixença i el Noucentisme hi ha hagut el moviment modernista; que en bona part el Noucentisme és el resultat de l’evolució d’una intel·lectualitat que s’havia plantejat la modernització del país i que no ha trobat la sortida destijada.
 
En efecte, en el tombant de segle i paral·lelament a l’expansió del catalanisme polític, el Modernisme, en un esforç per recuperar la incidència social i influir en un sentit modernitzador, s’havia reorganitzat com a moviment conjunt entorn de la revista «Catalònia», i havia potenciat una sèrie d’actituds antidecadentistes i vitalistes que, sota l’empara de l’individualisme nietzscheà i del messianisme dannunzià, tendia a reivindicar-se per a l’intel·lectual la funció de capdavanter, de guia. Ara bé, paral·lelament, les actituds esteticistes i evasionistes que havien predominat a mitjan dècada dels noranta, en lloc de desaparèixer, van anar prenent carta de naturalesa, a l’empara de la comercialització de les «formes» modernistes –l’«art noveau»– buidades del contingut agressiu, de revolta contra l’ambient, que havien tingut en uns primers moments. Així, allò que havia nascut contra el burgès, cerca ara d’agradar el burgès, que és qui paga; o el petit burgès que posa botiga i necessita, per vendre, estar «à la page». Fixem-nos, només, com a exemple, amb el que ha passat amb el Cercle Artístic de Sant Lluc, una associació confessional d’artistes catòlics que havia nascut com a reacció contra el Modernisme; doncs bé, el Cercle serà, ben aviat, el lloc on es formaran els artistes esteticistes i decorativistes que de la revolta modernista n’agafen l’exterioritat i no pas l’impuls de rebel·lió. Noms? Des d’Alexandre de Riquer fins al jove i futur noucentista Torres Garcia. Així, mig confonent-se amb la mateixa reacció antidecadentista de «Catalònia», un jove universitari com Josep Pijoan encapçalava una revolta antiindividualista, que oposava al Modernisme (que, per a ell, no era res més que extravagànncia, estrangerisme, bohèmia i ignorància) una actitud pretesament constructiva de recuperació de les autèntiques tradicions catalanes d’aspiració universalista –amb el paradigma Ramon Llull com a bandera– i de rigor i serietat científica d’un Milà i Fontanals. Perdoneu que esquematitzi una mica una cosa que és força complexa: el procés de confluència de la idea de modernitat amb la idea de conservadurisme i tradicionalisme. «Catalunya», la revista que dirigí Carner entre el 1903 i el 1905, és el pas definitiu en aquest camí: l’herència de la modernitat troba el seu encaix amb el culte als Jocs Florals, l’acatament a Torres i Bages, la tradició culturalista universitària, etc., tot dins un programa de defensa del «sentit tradicional del Catalanisme, de l’Art Cristià, de la Fe, de la Serenitat i del Treball seguit i sense defalliment».
 
Segons com es miri aquest procés, s’evidencia una cosa: que abans que Eugeni d’Ors no comenci a parlar de Noucentisme, Josep Carner i el seu grup ja havien prefigurat les grans línies de força del moviment. I fins i tot havien anat aglutinant-se entorn de la Lliga Regionalista i el seu òrgan periodístic, «La Veu de Catalunya», de tal manera que l’Eugeni d’Ors no farà altra cosa que donar fe d’existència d’una cosa que ja existia. Però potser seríem més precisos si miréssim aquesta evolució en el mateix sentit amb què es va produir, perquè, fet i fet, les actituds carnerianes eren unes entre moltes, part de la diversitat cultural i literària generada per un fenomen de tan àmplia incidència com és el Modernisme. Fet i fet, el Noucentisme començarà a existir com a tal en el moment en què tingui nom i pretengui, com sempre ha pretès tot moviment cultural, l’exclusivitat. I això, pròpiament, no es produirà fins al 1906, en el mooment en què Eugeni d’Ors opta per passar definitivament a les files de «La Veu de Catalunya» i unir-se a un programa que té la seva justificació no pas en la Lliga Regionalista sinó en el moviment interclassista de Solidaritat Catalana. La seva justificació ideològica, dic. De fet, també «El Poble Català» intentava d’aglutinar elm moviment intel·lectual entorn de les noves formulacions del Modernisme realitzades per Alomar (amb El «futurisme») i Brossa (amb les seves polèmiques conferències del 1906).
 
El Noucentisme, doncs, s’insereix dins d’una cultura en marxa (vull dir que no és cap creació «ex-nihilo», com ha estat dit) i el que fa és destriar allò que li convé d’allò que no li convé. Per tant, si Carner havia fet possible el moviment, a partir del 1906 és Eugeni d’Ors qui el formula com a tal perquè és ell qui va destriant allò que –des del seu punt de vista– és positiu d’allò que cal rebutjar, és a dir, allò que ajuda a fer convergir política i cultura d’allò que les separa. La invenció del terme «Noucentisme» per part de l’Ors no obeeix de ple a aquest objectiu definidor i, per tant, discriminador. Però poca importància hauria tingut si no hagués anat acompanyat de la secció diària de «La Veu de Catalunya», el Glosari, en la qual es realitza aquesta funció selectiva. Per això, el Noucentisme com a moviment l’hauríem de fer arrencar del pas d’Eugeni d’Ors d’«El Poble Català» a «La Veu de Catalunya» i, potser, en un intent de concretar una mica més, quan aquesta col·laboració és exclusiva i en l’enfrontament ideològic entre els dos diaris Eeugeni d’Ors no només pren partit per l’opció conservadora (hom ha dit que per despit perquè no li havia estat donada la direcció d’«El Poble Català»; ell, però, ho justifica com l’opció possibilista i unitària), sinó que decideix d’encapçalar-la. I això es produeix a mitjan 1906: el Glosari es carrega d’ideologia i es fa programàtic com no ho havia estat en uns primers moments. Així, en uns moments especialment tensos políticament i culturalment, el Glosari es converteix en una guia teòria i pragmàtica que presenta didàcticament la consigna que cal seguir, la doctrina que cal acatar. I quan Prat de la Riba publica La nacionalitat catalana, Eugeni d’Ors –o, millor, Xènius, que era així com signava el Glosari– el contraposa a Maragall, que acabava de publicar Enllà, i afirma el mestratge i la direcció pratiana del moviment: «Mestre: perquè la doctrina vostra és també la nostra doctrina, li jurem fidelitat a la vostra doctrina». Un evangeli polític, l’evangeli polític de la nova intel·lectualitat.
 
Afegim, a aquest rerafons polític, la publicació de dos llibres de gran influència: Horacianes de Costa i Llobera i Els fruits saborosos de Josep Carner, tots dos del 1906 i estretament relacionats entre ells, ja que el llibre de Costa havia arribat a existir gràcies a l’empenta carneriana que havia connectat els mallorquins i els havia animat a escriure. Carner, amb les posicions confessionals de què partia en la seva activitat cultural, va fer possible l’aparició d’un clima de confiança suficient per a permetre que una persona tan meticulosa miralment com Costa reprengués un tipus de literatura classicitzant que en determinats moments havia assimilat el paganisme. Lliures, doncs, del classicisme carduccià –satànic, messiànic, dionisíac– que potencia «El Poble Català» amb els Alomar, Zanné, Pere Prat Gaballí, etc., les Horacianes i Els fruits saborosos proposen un classicisme apol·lini, serè, harmonitzador. Aquestes noves propostes estètiques, a més, es combinen amb la voluntat d’afirmar internacionalment la llengua catalana i d’ordenar-ne l’ús oper tal de convertir-la en un instrument modern i modernitzador: no oblidem que és el 1906 que se celebra el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana.
 
Així, entorn del 1906 es fa efectiva, i de forma conscient, la confluència entre política i cultura. Comportava, doncs, algunes servituds per part dels intel·lectuals: «La Veu de Catalunya», que és encara el nucli de coordinació, els controla. Els intel·lectuals noucentistes, en tant que col·laboren amb una determinada política i participen d’un status determinat, han d’acceptar determinades directrius i cenyir-hi les seves actuacions. I han de fer ben pública la seva adhesió. Aquest fet va fer-se ben explícit el 1908, quan un grup de col·laboradors de «La Veu de Catalunya», de Carner a Ors, López-Picó, etc. –fet i fet, la plana major del Noucentisme–, col·laborarà al «Papitu», una revista satírico-literària que havia creat Feliu Elias (que signava «Apa» com a dibuixant i «Joan Sacs» com a escriptor). Doncs bé, el «Papitu» havia fet broma de la campanya electoral de Solidaritat Catalana, i la direcció del diari –i de la Lliga Regionalista– Prat de la Riba, no va deixar-ho passar. No és que Prat dubtés de l’adhesió dels intel·lectuals als principis polítics de la Lliga. No tenia cap motiu per a dubtar-ne. Però els seus noms podien ser associats amb els dels altres i era això el que no convenia. Van ser obligats, per tant, a retractar-se públicament d’haver col·laborat a la revista. Havia de quedar clar que els intel·lectuals de la Lliga no anaven flirtejant ideològicament amb qualsevol, que eren de pedra picada. Contrastem-ho amb les manifestacions d’Ildefons Sunyol quan deia que «El Poble Català» havia incorporat a la redacció una colla d’intel·lectuals (Alomar, Pous i Pagès, Rovira i Virgili, Brossa, etc.) que mostraven actituds ideològiques molt més avançades que les dels promotors polítics i que, per tant, el diari no responia a les directrius polítiques dels dirigents. Això, òbviament, Prat no ho podia permetre. Ni ho permetia. Deia Casellas en un informa que va fer sobre el diari que «des de la fundació del periòdic s’havia dit que “La Veu”, emprenedora de l’acció militant catalanista, havia d’ésser política per essència i per potència, que fins lo social, lo literari i lo artístic devia subjectar-se a semblant impulsió batalladora». Hi havia, doncs, una línia política, una estratègia i una tàctica i ningú no se’n podia escapar.
 
La contrapartida, però, des del punt de vista, s’ho mereixia: l’intel·lectual actuava amb unes garanties d’eficàcia com no les havia tingues mai a Catalunya. El treball individual deixava de ser individual per quedar inserit dins el conjunt. L’intel·lectual, a més, obtenia possibilitats reals de professionalització, perquè començava a comptar amb unes institucions que inicialment, com diu Carner, no passaven de ser unes sigles, uns projectes, però que, a la llarga, anaren convertint-se en autèntics organismes canalitzadors de la vida cultural catalana, des de l’ensenyament fins a la investigació. Aquests organismes necessitaven comptar amb uns intel·lectuals «orgànics», peces eficients d’un engranatge social i intel·lectual. A canvi de «subjectar-se» a aquesta disciplina social, l’intel·lectual sap que allò que programi tindrà garanties d’eficàcia perquè tindrà al darrera tota la força de l’administració local. Mireu, si no, què va passar en relació amb la llengua, amb la normalització ortogràfica el 1913.
 
Dirigisme? Eugeni d’Ors es defensa de l’acusació que els modernistes dirigien als noucentistes d’haver-se venut la consciència intel·lectual, i es justifica afirmant que l’adhesió a la política de Prat de la Riba no és una submissió simple als mandats d’altri, sinó una confluència i coordinació d’interessos. Escriu: «“Servir” significa obra d’albir d’home, cosa voluntària, acceptada lliurement, cosa “pacifista”, “federal”... Es pot servir al designi d’un altre; es pot també servir al designi propi. Tot gran home “serveix”, contra temptacions infinites, el seu ideal propi, o bé un ideal social. I tot home útil, tot home “que serveix”, és perquè “serveix”. Així s’ha pogut dir que el valor d’un home consistia a estar adherit a una funció, i a executar-la amb entusiasme. En l’obediència simple aquests nobles elements voluntaris aón absents». Des d’aquest punt de vista, la seva actitud no és la d’obediència simple, sinó la de coordinació: participen com a intel·lectuals a un projecte comú. En funció d’aquest projecte, el Noucentisme recull del Modernisme tot allò que és suscpetible de ser compaginat amb la política. Una política que, de mica en mica, va ampliant els ressorts del poder: primer, un partit polític; després, un moviment unitari; més endavant, una institució, la Diputació Provincial de Barcelona que desembocarà en la Mancomunitat de Catalunya. Així, mentre el Modernisme no assoleix de crear una infrastructura institucional –i, tot i ser-ne conscient, no pot fer-hi res–, el Noucentisme compta amb tot això. Potser caldria distingir una cosa: l’alta burgesia, poc més, poc menys, no ha variat gaire i resulta ben poc de fiar; el que ha canviat és la superstructura política i social on recolza aquesta burgesia com a classe i, en aquest sentit, Prat de la Riba i el paper que juga la Lliga Regionalista és fonamental perquè tot i que no es compti amb una bburgesia interessada per la cultura catalana i emprenedora en aquest sentit, sí que són uns intermediaris capaços de crear un joc d’interessos que permet als intel·lectuals d’actuar com si la burgesia catalana fos una burgesia «nacional» i «avançada». I això és el que compta. Així, des del poder, es pot ordenar la vida cultural catalana. Casellas, al pròleg al Glosari 1906, remarcava que la política cultural orsiana trobava els seus fonaments en la màxima «la lluita per la cultura és una lluita d’imposicio». D’«imperialisme», diríem.
 
Bé: es tracta de convertir en política de poder un programa cultural fortament ideologitzat. Per això la selecció de la sèrie de propostes de modernització és tan i tan important. El Noucentisme, doncs, engega un seguit de polèmiques que arraconen tot allò que no t’interessa. El sac de la brossa s’omple d’un aiguabarreig que comprèn el ruralisme, el localisme, el realisme, la bohèmia, la irresponsabilitat, sota l’etiqueta de Romanticisme o de Modernisme, és a dir, de tot allò que cal rebutjar (no cal dir que amb la prèvia tergiversació d’allò que aquests moviments havien estat), mentre que els valors de classicisme, civilitat, cosmopolitisme i arbitrarisme són entronitzats com a propis. Al capdavall, la proposta es concreta en un projecte d’organitzar de cap i de nou la cultura catalana per tal d’acostar la societat a un model, la Catalunya Ciutat, la Catalunya Ideal, que havia de comprendre tots els ordres de la vida catalana, privada i pública. Un projecte totalitzador, per tant, destinat a totes les classes socials. Val a dir tanmateix que l’objectiu no es dirigia a l’assumpció, a la comprensió, de la realitat catalana (una realitat conflictiva, marcada per la lluita de classes, per la pobresa i els afanys misteriosos d’una burgesia miop) per tal de transformar-la. Per a ells, la realitat era massa contradictòria amb l’ideal i ella mateixa era incapaç de generar la seva autotransformació. La solució ha de venir des de fora; o, millor, des de dalt, des de la situació de «normalitat» civilitzada que havia creat Prat de la Riba (segons ells) i de la capacitat dels intel·lectuals per a crear uns models capaços de substituir la trista realitat que rebutgen. Per això, i per diferenciar-se d’Alomar, l’Ors distingia intervenció sobre la multitud d’assumpció dels ideals de la multitud. Intervenció no és assumpció sinó imposició. D’aquí que la nietzscheana «voluntat de domini» que havia propugnat el Modernisme fos recollida, bé que tenallada a la utilitat social, al racionalisme de l’intel·lectual orgànic: «subjectar la voluntat a un model ideal», diu Ors. És a dir, cal exaltar la voluntat, l’acció, la rebel·lió, però aquests elements, per ells mateixos, res no signifiquen. Cal dirigir-los, com aquell pagès de Gualba la de mil veus que pren la força oculta de la muntanya, l’aigua, i la canalitza per fer fèrtils els camps. No n’hi ha prou amb desvetllar les energies adormides, com volia el Modernisme, per crear ciutadans. La voluntat, sense un ideal social que li doni sentit, pot ser tan útil com l’esforç d’aquell sabater de què parla l’Eugeni d’Ors que havia fet la sabata més grossa del món. Quina utilitat social tenia fer la sabata més grossa del món?
 
Fixem-nos en la política cultural que es porta a terme: és, fonamentalment, una política institucional, destinada a bastir una infrastructura moderna i efectiva que cobreixi les necessitats tècniques d’una societat industrial en via de modernització, i destinada al mateix temps a proporcionar una consciència cívica que uneixi tots els sectors socials rera un mateix objectiu: la Catalunya Ideal. Per això, creen una vida universitària, acadèmica, d’investigació, al marge de l’escleròtica vida universitària oficial de l’època: potencien la iniciativa del Congrés Universitari Català del 1903 de crear els Estudis Universitaris Catalans; funden l’Institut d’Estudis Catalans, no com a acadèmia d’autoritats, sinó com a centre impulsor i coordinador de l’alta investigació científica , històrica i lingüística del país, dotat, a més, d’una biblioteca, la Biblioteca de Catalunya, destinada a proporcionar el material bibliogràfic que fes possible la investigació (aspecte que va ampliar-se després en convertir-se en biblioteca general i nucli impulsor de la xarxa de biblioteques populars); finalment, en aquest mateix ordre, s’intueix la Junta de Museus. Pel que fa al capítol de la docència, es renova, dins les possibilitats de gestió escolar de la Mancomunitat, l’ensenyament primari, amb la incorporació dels mètodes de Maria Montessori, una pedagoga italiana, la més innovadora del moment, i s’organitza l’ensenyament tècnic i professional, amb institucions com la Universitat Industrial, l’Escola Superior de Bells Oficis, l’Escola del Treball, l’Escola Superior d’Agricultura, l’Escola de Funcionaris de l’Administració Local, l’Escola d’Alts Estudis Comercials, etc. No cal dir que un dels resultats més evidents de tot aquest impuls culturitzador és el procés de normalització lingüística, amb la publicació de les normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans el 1913.
 
Es tractava, per tant, de dur a terme un esforç d’actualització cultural que situés la llenguaa i cultura catalanes en l’estat que els corresponia si no haguessin existit els segles de «decadència», és a dir, com si no s’hagués produït la defecció de la noblesa i, entre els segles XVI i XIX, hi hagués hagut una evolució de la llenguaa i de la cultura sense pressions externes ni buits interns. Només un esforç extraordinari podia fer-ho, i això és el que es pretenia. Així ho explica Eugeni d’Ors, fent referència a l’embarcament de Pantagruel i els seus companys a la recercca del «toisó d’or», imatge amb la qual expressa el procés d’incorporació a la cultura moderna, a l’humanisme, que no va seguir Catalunya: «Ai, que al partir la bella expedició, nosaltres, catalans, no hi érem! I ai, que el Toisó d’aital empresa és no res menys que l’Humanisme! (...) I nosaltres, catalans, restat en terra, ¿ens hi conformarem? Renunciarem amb resignació covarda, a la nostra part en el botí de l’Humanisme? No!... Au, de presa, de presa, vinguen Museus, vinguen Acadèmies, vinguen Exposicions, vinga Educació, vinga Cultura, vinga Vida Civil, vinga Urbanitat, vinga Frivolitat, vinga Galeria de catalanes formoses, vinga el desig de totss, i l’esforç de tots, perquè avui, en el mes de juny, en el jorn de les Vestals, els catalans, santament ambiciosos, ens hem posat al cap d’aconseguir, en la ruta vers l’Humanisme, els navilis de Pantagruel, fill de Gargantua!». Deixem de banda les manies i els tics personals de l’Ors: el que aquí presenta és tot un programa que va des de l’educació personal a la gestió pública, compresa aquesta galeria de models femenins exemplars, arquetípics, que serveixen d’emblema a la col·lectivitat. Remarco també la seva insistència en el «tots»: «el desig de tots i l’esforç de tots». La corresponsabilització de totes les capes socials en un projecte de construcció nacional.
 
Per tal d’aconseguir aquesta unificació ideològica, el Noucentisme posa en circulació un conjunt reduït de mots-clau, la funció dels quals és condensar els punts més significatius del projecte, en el seu doble vessant, polític i estètic. Imperialisme, en el seu vessant político-ideològic, que correspon a Arbitrarisme, en el seu vessant estètic: aquests són els dos primers mots-clau que ens interessa comentar. El terme «imperialisme» tradueix un programa polític d’ençà i d’enllà de les fronteres de Catalunya, una voluntat de domini en dos sentits, Catalunya endins i Catalunya enfora. Pel que fa a aquest darrer aspecte, Josep Murgades ha escrit que representa un programa de reforma de l’estat, clarament antiseparatista: «En tant que aquest mot s’associa ambla idea d’assimilació, d’annexió, parlar d’imperialisme era demostrar explícitament l’antiseparatisme inherent del programa burgès». Josep Carner rebla el clau en un comentari a les actituds d’Unamuno: «El insigne Unamuno (que si hubiese nacido acá fuera separatista –nosotros se lo reprocharíamos)...». L’Imperialisme de la Lliga és una versió actualitzada i conservadora de les idees del regeneracionisme català sobre l’estat esopanyol, especialment d’aqwuell sector –més o menys almirallià– que creia que Catalunya havia de ser la saba regeneradora de l’estat. L’ús del mot, així, podria ser, certament, signe de feblesa, tgal com diu Murgades, però és tambvé un programa d’acciñó, conseqüència lògica, ací i arreu, de les lleis del mercat propugnades per la burgesia. Perquè tota burgesia n’és, d’imperialista, pel simple fet que sotmet la seva actuació política, i si pot militar, a guanyar mercats i a mantenir-los. En tot cas, allò que caracteritza la burgesia catalana és el fet de ser imperialista sense comptar amb un expèrcit propi, és a dir, amb un estat propi que li permeti catapultar-se enfora. La feblesa es troba en la immensa quantitat d’equilibris que li toca fer per aconseguir ampliar i consolidar els seus mercats tot acceptant que el centre real de decisió política sigui a Madrid.
 
Per això, l’imperialisme té una altra cara, la que mira cap a l’interior en un esforç d’unificació d’interessos per tal d’evitar els conflictes socials i alhora presentar un front comú cap enfora. La política Catalunya endins i la política Catalunya enfora són, així, les dies cares d’una mateixa moneda. I això és el que recordava Eugeni d’Ors quan proposava que la commemoració de Jaume I del 1908 no fos un acte de nostàlgia (com haurien volgut els patriotes de la Renaixença) sinó una lliçó de futur, perquè allò que s’havia de perseguir de la commemoració era l’ensenyament pràctic que se’n podia desprendre. Escrivia: «Cal, al desvetllar la memòria, donar-li aliment dels fets. Cal que es declari, precisament, no tan sols que era gloriós don Jaume, que era gloriosa Catalunya, sinó com era gloriós don Jaume, com era gloriosa Catalunya. Cal que es digui: el nostre Rei va ésser gran per haver fet la Unió Catalana, per haver vessat sobre el món i sobre els afers del món la seva acció. La nostra pàtria va ésser gran perquè era una, perquè era Imperi...». Heus ací el sentit: unificació interior (d’interessos de classe, dels pensament, de la creació artística i literària, etc.) com a condició per a l’expansió i la grandesa. Fer, com diu, «obra d’unitat i d’expandiment».
 
Ja he dit, però, que el Noucentisme no tenia exèrcit propi. Els qui vulguin establir mecànicament un paral·lelisme entre aquest projecte i allò de «la unidad de destino en lo universal» que venia del fexisme, que parin compte, perquè el Noucentisme és un dels pocs moments en què la burgesia catalana es mostra democràtica i, com les burgesies civilitzades dels pobles civilitzats, intenta convèncer a través de les idees, de la cultura, i no a través de la força, de la imposició militar o policíaca, de l’esclafament de les idees d’altri. No s’hi val, per tant, a fer paral·lelismes simplistes i demagògics. El Noucentisme era, també per a la mateixa burgesia, un projecte d’actuacio avançada i d’organitzacio pacífica de la vida catalana, un projecte que trairà quan veurà amenaçada la seva situació de privilegi. Però d’aquesta traïció no podem responsabilitzar-ne el Noucentisme, que més aviat és l’excepció –diria– dins les constants de la nostra història.
 
Aquest caràcter pacifista és remarcat clarament per Eugeni d’Ors quan recull la mitificació de laa figura de Ramon Llull que s’havia fet en el tombant de segle i la refereix a la tradició federalista que havia caracteritzat la Catalunya vuitxentista i, per a una i altra, va cercar la genealogia a la Grècia clàssica. La «nova idea d’imperialitat», ens diu, és l’antítesi de la idea de dominació: «En contrast amb el Sacre Imperi Romà-Germànic, basat en l’esperit de dominació, com hereu, a la fi, d’una institució romana, un altre imperi pren lloc i forma en el desig dels millors, fundat damunt la comunitat intel·lectual, nodrit d’un sentit de benevolença i concòrida, estrictirat segonns el liure i elàstic principi federatiu. Aquesta idea la podríem anomenar catalana si ja abans no hagués estat una idea grega, flordia al bell si de la Grècia amfictiònica i lúdica. Perduda en les negrors del temps, el geni lul·lià la retrobava. Si s’esbossava per virtut d’ell, per obra del Renaixement prenia forma. El vuit-cents n’ha conegut l’agitació. Pogués el Nou-cents veure’n la victòria! La poguessin veure aquests ulls que la terra es menjarà!». Aquesta citació resumeix clarament el sentit del programa i la centralitat de la idea d’«imperialisme» en el Noucentisme. Fins i tot el paper dels intel·lectuals.
 
Passem, però, a l’altre vessant de l’«imperialisme»: l’«arbitrarisme», un mot que defineix la filosofia noucentista entorn de laa creació literària. De fet, el que fan és apropiar-se d’un corrent estètic que havia caracteritzat –i continuava caracteritzant, fins al 1910 com a mínim– tot un corrent d’idees i de creació artística i literària del Modernisme, definible sobretot pel parnassianisme o, si més no, per un classicisme d’arrels carduccianes que tenia en Jeroni Zanné i en Gabriel Alomar els seus models poètics. El Noucentisme, com havia fet amb altres conceptes, s’apropia del mot i el redefineix en relació amb el sistema de valors establert, per tal de desqualificar alhora els altres usos divergents: «D’un cop per sempre: Arbitrarisme no vol dir extravagància. Lo arbitrari no és lo excèntric, sinó, contràriament, lo concèntric, lo clàssic. Se trracta de lo següent: en la lluita de la llibertat humana contra les fatalitats –naturals (l’hostilitat dels animals salvatges, per exemple) o socials (l’esclavitud de la història, verbigràcia)– ¿quin partit prendrà la idealitat? Posar-se completament, absolutament, de la part d’aquella [de la llibertat] afirmant que tota floració humana –art, ciència, ètica– ha d’exalçar i reforçar la llibertat, l’albir. La idealitat crea la teoria de l’Arbitrarisme». Tornem, doncs, a trobar-nos al centre mateix d’una idea ja expressada: exaltació de la llibertat, de l’«arbitri» individual, no pas per adoptar actituds antisocials, sinó per confluir cap a una idealitat: subjectar la voluntat a una idealitat. Així, anem entrant a les característiques d’aquesta idealitat, la primera de lees quals és la «civilitat». Segueixo, simplement, allò mateix que escriu Eugeni d’Ors: «Tan fragmentàriament, tan confusament com se vulgui, cal reconèixer que els noucentistes han formulat, en la idealitat catalana, dos mots nous: Imperialisme-Arbitrarisme. Aquestes dues paraules es tanquen en una sola paraula: CIVILITAT. L’obra noucentista a Catalunya és –acàs millor dit: serà– l’obra civilista».
 
Cal remarcar el caràcter urbà del Noucentisme. La identificació ja esmentada de la Catalunya Ideal amb la Catalunya-Ciutat és un aspecte fonamental del moviment, un moviment qque intenta respondre a la dinàmica de la burgesia industrrial, urbana, i que, si bé recull l’herència d’un passat rural no massa llunyà, la utilitza per allò que pugui tenir d’emblemàtic, de signe d’identitat, mai com a nucli configurador d’unes formes de vida. La ciutat és el centre dels conflictes de classe, l’e spai del poder. Entorn de la ciutat, doncs, es forma tota una ideologia d’acció. Eugeni d’Ors parteix del concepte de ciutat per formular un nacionalisme voluntarista, antipositivista. La identitat col·lectiva, segons aquesta formulació, no es troba en la confluència de factors determinants sobre la societat (geografia, raça i moment històric, segons la famosa fórmula de Taine), sinó exactament en l’antítesi d’aquests factors, en la capacitat de la societat d’escapar del determinisme de la naturalesa i, per tant, de formular una idealitat col·lectiva (això, ni més ni menys, que està fent el Noucentisme). I com que l’Eugeni d’Ors arrossega una base de fomració dualista empelatada en el decadentisme finisecular, entén que natura és contrària a cultura. Cultura, per tant, és alliberar-se de tota servitud amb relació a la naturalesa. Enfront de la dependènciaa de lhome del camp, l’ideal ciutadà seria el més plenament humà perquè és el voluntari i artificiós, dictat per la voluntat humana que crea el seu propi hàbitat i, enfront de la solitud rural, s’organitza com a ésser social, amb biblioteques, museus, vida de relació, etc. L’any 1906 va ser l’any del terratrèmol de San Francisco i, a propòsit d’aquest fet, Eigeni d’Ors es dirigia des del Glosari als reconstructors de la ciutat: «Bastiu la ciutat futura, enginyers, arquitectes, manobres de San Francisco» (torno a remarcar: tots, totes les classes socials). «Feu-ne la més hermosa del món, la més esplèndida en jardins» (tornem-hi: en jardins; no en boscos, sinó en natura dominada, ordenada, sotmesa per la mà de l’home) «i edificis sobre la terra que demà trontollarà novament! Perquè solament amb què Energia devingui Ritme» (és a dir, que la força s’ordeni com l’aigua en mans d’aquell pagès de Gualba; que el moviment espontani esdevingui ordenat i conjuntat, controlat), «solament amb què la vostra Arbitrarietat arribi a culminació d’obra perfecta, ja eternitat és creada. I res no podrà fer-hi la hostil Natura».
 
Feta aquesta citació, tornem a allò que dèiem: el nacionalisme orsià no és historicista ni racista (quan parla de «raça» no es refereix a un concepte antropològic sinó cultural), sinó voluntarista. Catañlunya, pera ell, ha de ser el producte d’una obstinació de la voluntat col·lectiva que s’imposa al determinisme de la història, a la inèrcia del temps. Més pròxim, doncs, a Maurras que a Taine, s’enfronta també al concepte d’ànima col·lectiva que s’havia anat formant en els anys del Modernisme: «Ànima del poble no és necessàriament l’“ànima de la terra”. Ja comença el Glosador, ben ortodoxament, per pensar qque la terra no en té pas d’ànima... I l’ànima d’un poble desborda constantment la seva terra patrimonial». La utilització del folklore canvia, també, de sentit. De la mateixa manera que per a Carner la poesia popular és sobretot un conjunt de motius i de recursos poètics que s’ofereixen al creador, més que no pas un material sacralitzat per la seva significació col·lectiva, així mateix Eugeni d’Ors rebutja la sardana en allò que té de local i típica, per valorar-la en canvi per allò que té de numeral i d’artificiosa. Fixem-nos: valora la sardana ballada a Reus (i no a l’Empordà on s’ha ballat sempre), perquè els qui la ballen a Reus expressen, en fer-ho, una voluntat de cadascú en una dansa col·lectiva que té una fèrria estructura matemàtica. I és que per a Eugeni d’Ors, com havia estat també per a molts modernistes, el tipisme no és un tret essencial, caracteritzador, del poble, sinó una simple anècdota externa, superficial: «Molts volen ser-ho [de catalans] en lo exterior, en lo superficial, en els temes de les obres, d’un pintoresc mesquí sobre motius d’usatges i costums regionals. I no saben fins a quin punt, en fer-ho, apliquen fórmules espirituals italianes, alemanyes o parisenques».
 
La idea de «ciutat» de què parteixen sorgeix de la interpretació idealista del món clàssic i no em sabria estar de referir-la doblement al món grec i al món romà, dos conceptes de ciutat ben diferents. En efecte, la idea noucentista de ciutat recull la idea de «Polis» grega com a model de convivència democràtica, federal, com hem vist que Ors expressava; garantia de vida harmònica i serena. Però recull també la idea romana de «civitas» que s’expandeix en imperi, de la ciutat que estén la seva influència i va guanyant terreny als «bàrbars». I que considera ciutadà no pas aquell qui viu dins el marc físic de la ciutat, sinó aquell qui combrega amb els ideals de laa ciutat i que lluita, dins i fora dels límits urbanitzats, perquè aquests ideals triomfin. Aquest empelt classicitzant del Noucentisme és jugat per l’Eugeni d’Ors per presentar una dicotomia amb el Modernisme, segons la qual aquest moviment hauyria representat el septentrionalisme, la introdducció de les idees nòrdiques, del món de misteris i boires dels mites aris, etc. I això no és del tot veritat. Sí que ho és en part, però no totalment, perquè ja «Catalònia», una revista modernista, havia introduït el mediterranisme de la mà de D’Annunzio. I el de Mistral, que arrelarà a fons en el Noucentisme, tampoc no havia deixat mai de ser present. En tot cas, el Noucentisme fa del mediterranisme un emblema definidor del moviment, com a part d’aquella reacció dels pobles llatins acusats de «decadents», els quals, enfront de l’ascensió econòmica, militar i ideològica dels pobles germànics, es defensen tot mitificant-se com a hereus del món clàssi, mediterrani. Maurice Barrès i Charles Maurras, dos ideòlegs dretans francesos, es converteixen en els teòrics d’un pseudoclassicisme que influirà fortament en Ors i, més tard, en J. V. Foix i en d’altres. En tot cas, l’organització de museus a Catalunya i les excavacions d’Empúries (on es descobreix una petita testa d’Afrodita o Diana, que seerà considerada una imatge tutelar de Catalunya) al costat de la valoració dels monuments romans de Tarragona i les seves rodalies, ajuden a la creació del mite. Tot i que no tothom accepta ràpidament aquesta versió. Recordem que el 1906 s’estren l’òpera Emporium d’Eduard Marquina i Enric Morera, una òpera que acabava justament amb l’expulsió dels grecs i el naixement de la Catalñunya medieval empeltada amb els bàrbars nòrdics. Per això, Eugeni d’Ors temia que «malgrat l’Emporium, el Mediterrani seguirà per descobrir». I és que ell creia que «tot el sentit ideal d’una gesta redemptora de Catalunya podria reduir-se a descobrir el Mediterrani». Carner poetitzava aquest substrat mediterrani, clàssic, de Catalunya en un sonet del Verger de les galanies, escrit a propòsit del descobriment abans esmentat d’una testa de Diana:
 
Alada, véns al solc i a la sembrada
i decantes el cap a la claror,
i mig augusta, mig espellifada,
et corones amb l’or de la tardor.
 
Tens la cintura fina i abrivada
i el si d’una naixent promissió;
canta la teva boca incendiada
com una rosa de l’Anacreó.
 
I fas anar la teva grana en doina
com sobirana que escampés almoina
i et rius del pobre Gàlata ferest.
 
Mai no sabràs que dins la gleva amiga
jeu enterrada una deessa antiga
que et vetlla encara, compassant-te el gest.
 
En tingui o no consciència, aquesta camperola mig espellifada, que tot just neix a la vida però ja es perfila plenament vital, compta amb una saviesa pre-conscient, que neix d’una herència clàssica que se li ha convertit en «gest», aquell «gest» ausiasmarquià que expressa el més pregon del cor.
 
Aquest classicisme que informa Catalunya és d’aquell que dóna serenitat i elegància, ben diferent del classicisme carduccià de la gent d’«El Poble Català». És, com assenyala Ors, un classicisme conciliador de contraris: «Quan dic classicisme, vull dir sentit de les proporcions (i ho vull dir perquè és així com s’ha de dir). Precisem més encara: classicisme és sentit «religiós» de les proporcions. I, per consegüent, significa una posició eminentment intel·lectual». Camí, doncs, per conciliar i no per reflectir problemes i traduir passions; per ordenar i no pas per desordenar. Per això, el classicisme comporta una dimensió moral, imposa una actitud determinada al creador, tal com escriu Ors en una glosa del 1914, on explica a Miquel Poal i Aregall, que escrivia gloses imitant les orsianes al «Diari de Sabadell», què significa ser glosador: «Vol dir, entre altres coses, que, un cop presa seriosament aquesta funció i missió, ja no podreu publicar un nou llibre que anuncieu encara sota nom de Versos de dolor i de follia. Dolor i follia? Versos romàntics sota ploma de glosador? Vós, que, segons bona doctrina considereu immoral en Art “remoure les passions violentes”, oblidaríeu això, no en el moment de compondre versos, cosa disculpable, sinó en el moment de publicar-los, cosa que ja no es podria perdonar? No, glosador Miquel Poal de Sabadell. Torno a dir-vos que cal, de la doctrina que à coups d’épingle professeu, respondre’m amb tota una vida. Vós us haveu donat a servei de Diva Elegància. Està bé. Però Diva Elegància amb Escabellada Follia no lliguen prou. Cal triar. Si totes dues volguéssiu reunir, us fugirà la millor de les dues. Si volguéssiu mesclar vi i vinagre, vinagre us quedaria només. No és possible, oh glosador de l’última hora!, servir dos senyors». L’Arbitrarisme, doncs, troba en el classicisme la seva darrera concreció: el filtre que regeix l’estilització, la depuració de la realitat en el seu pas de matèria externa, de pretext, a forma literària, d’anècdota a categoria. En un cert sentit, el Noucentisme és antirealista en allò que concerneix la creació artística o literària i ho és, sobretot, perquè, com escriu Casellas al pròleg al Glosari 1906, parteix d’un «humanisme absolut» que situa els valors artístics molt a la vora de l’artificiositat, l’estilització o la invenció, ben lluny de tota mímesi (com a mínim, en el sentit vuitcentista, positivista, del terme).
 
La funció de la literatura és, com a conseqüència de tot aquest programa, la construcció de la Catalunya Ideal, una Catalunya que vingui a sobreposar-se i a substituir la Catalunya real, com una immensa màscara. AL Glosari, Eugeni d’Ors dedica una gran llança a la novel·leta anglesa, L’hipòcrita santificat de Max Beerbhom, que narra la història d’un llibertí que, per joc, es posa una màscara, la de la perfecta santedat. Explica l’Ors que l’home «representà amb tanta perfecció el paper que li imposava aquella “màscara”, que finí per mostrar –el dia que van arrencar-li aquella– una cara real idèntica exactament a la fingida –el veritable rostre de la perfecta santedat...». I comenta: «Els sentiments generen els actes. Però els actes, a son torn, poden generar, per la repetició, sentiments. I com a la intel·ligència directriu li és més fàcil produir l’exterioritat d’un acte que la interioritat d’un sentiment, utilitzarà hàbilment una sèrie d’actes, encara que sigui buida, per adquirir un sentiment que més tard traduirà en actes, i allavors els omplirà de substància». Art, ètica, actuació cívica, etc. han de bastir una imatge ideal que ha d’acabar per substituir la real. El llenguatge, en la seva capacitat de creació de noves realitats, ha de jugar-hi un paper de primer ordre. Per això, l’obra que els interessa no és l’obra improvisada o espontània, sinó l’«obra ben fet», el producte acabat, ponderat, construït; resultat últim, a més de tot un esforç de cultura que ha de comprendre ciència, filosofia i, és clar, tota la tradició literària, que per això existeix i el poeta ha d’assumir. Llegiu el Pròleg que Eugeni d’Ors va escriure a La muntanya d’ametistes de Jaume Bofill i Mates, un pròleg que ha estat considerat tradicionalment el manifest estètic del Noucentisme. I en el grau en què podem considerar que el Noucentisme comprèn una estètica (que, sens dubte, en comprèn més d’una, encara que potencia un conjunt de principis estètics comuns a tots ells), certament ho és. Tot això, però, ja afecta aspectes concrets de la creació que ara no podem tractar.
 
Limitem-nos, doncs, per ac