Períodes

Períodes Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 01:44

Literatura de l'Edat Mitjana

Literatura de l'Edat Mitjana Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 02:09

Literatura trobadoresca

Literatura trobadoresca Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 12:29

a. Poesia

a. Poesia Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 12:31

Cabestany, Guillem de

Cabestany, Guillem de Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 12:32

Lo dous cossire

Lo dous cossire

Esta poesía, de cierto empaque solemne y cifra de los conceptos del amor cortés, es la canción más famosa de Guillem de Cabestany, como revela el hecho de haber sido copiada en más de veinte cancioneros y porque su personal estrofismo y sus rimas fueron tomados por Bemart Sicart de Maruejols para su sirven tés Ab greu cossire (241) y por Peire Cardenal en Cals aventura (335, 43; edici6n Lavaud, pág. 436), en este caso con rimas distintas.

BIBLIOGRAFÍA. Mss.: A, B, C, D, E, F, H, Hª, I, K, L, Q, Q2, R, S, T, U, V, V, a', b y e (Q2 la atribuye a Giraut de Borndh). Ediciones principales: Bartsch, Chrest. prov., col. 79; Milá, De los trovadores, pág. 469 (415); Crescini, Manuate, pág, 226; Lommatzsch, Liederbuch, pág. 161 (Leben und Lieder, I, pág. 44); Lengfors, pág. 13 (V); Serra-Baldó, Els trobadors, pág. 156; Cavaliere, Cento, pág. 213. Texto: Langfors.

a4' b6 a4' b6 a4' b6 a4' b6 c6 c6 c6 d6' d6' c6 c6. Seis coblas doblas y dos tornadas, la primera de cinco versos y la segunda de tres (Frank, 247: 2), ;

Lo dous cossire
que.m don'Amors soven,
dona, .m fai dire
de vos maynh ver plazen.
Pessan remire
vostre cors car e gen,
cuy ieu dezire
mais que no fas parven.
E sitot me desley
per vos, ges no.us abney,
qu'ades vas vos sopley
ab fina benevolensa.
Dompn'en cuy beutatz gensa,
maytans vetz oblit mey,
qu'ieu lau vos e mercey.

II
Tots temps m'azire
l'amors que.us mi defen
s'ieu ja.l cor vire
ves autr'entendemen.
Tout m'avetz rire
e donat pessamen:
pus greu martire
nulhs hom de mi no sen;
quar vos qu'ieu plus envey
d'autra qu'el mon stey
desautorc e mescrey
e dezam en parvensa:
tot quan fas per temensa
devetz em bona fey
penre, neus quan no.us vey.

III
En sovinensa
tenc la car'e.l dous ris,
vostra velensa
e.l belh cors blanc e lis;
s'ieu per crezensa
estes vas Dieu tan fis,
vius ses falhensa
intrer'em paradis;
qu'ayssi.m suy, ses totz cutz,
de cor as vos rendutz
qu'autra joy no m'adutz;
q'una non porta benda
qu'ieu.n prezes per esmenda
jazer ni fos sos drutz,
per las vostras salutz.

IV
Tot jorn m'agensa
I desirs, tan m'abelhis
la captenensa
de vos cuy suy aclis.
Be.m par que.m vensa
vostr'amors, qu'ans qu'ie.us vis
fo m'entendensa
que.us ames e. us servis;
qu'ayssi suy remazuts
sols, snes totz ajutz
ab vos, e n'ai perdutz
mayns dos: qui.s vuelha.ls prenda!
Qu'a mi platz mais qu'atenda,
ses totz covens saubutz,
vos don m'es jois vengutz.

V
Ans que s'ensenda
sobre.l cor la dolors,
merces dissenda
en vos, don', et Amors:
jois vos mi renda
e.m luenh sospirs e plors,
no.us mi defenda
paratges ni ricors;
qu'oblidatz m'es tot bes
s'ab vos no.m val merces.
Ai, bella doussa res,
molt fora gran franqueza
s'al prim que.us ayc enqueza
m'amessetz, o non ges,
qu'eras no sai cum s'es.

VI
Non truep contenda
contra vostras valors;
merces vo.n prenda
tals qu'a vos si'honors.
Ja no m'entenda
Dieus mest sos preycadors
s'ieu vuelh la renda
dels quatre reys majors
per qu'ab vos no.m valgues
merces e bona fes;
quar partir no.m puesc ges
de vos, en cuy s'es meza
n'amors, e si fos preza
em baizan, ni us plagues,
ja no volgra.m solses.

VII
Anc res qu'a vos plagues,
franca dompn'e corteza,
no m'estet tan defeza
qu'ieu ans non la fezes
que d'als me sovengues.
VIII En Raimon, la belheza
e.l bes qu'en midons es
m'a gen lassat e pres.

I. La dulce cuita que a menudo me da Amor me hace decir de vos, señora, muchos versos agradables. Pensando contemplo vuestro cuerpo querido y gentil, al que deseo más de lo que doy a entender. Y aunque por causa vuestra me desencamino, no reniego de vos, pues siempre os suplico con amor leal. Señora a quien engalana la hermosura, muchas veces me olvido de mi mismo cuando os alabo y os suplico.

II. Siempre me deteste el amor que os hace prohibida para mí, si alguna vez desvío mi corazón hacia otro afecto. Me habéis quitado la risa y dado pesadumbre; ningún hombre sufre más grave martirio que yo, porque a vos, a quien anhelo más que a todas las que hay en el mundo, en apariencia rechazo, ignoro y desamo: todo cuanto hago por temor lo debéis aceptar como hecho de buena fe, incluso cuando no os veo.

III. Tengo en el recuerdo la cara y la dulce sonrisa, vuestra valía y el hermoso cuerpo blanco y terso; si en mi fe fuese tan fiel a Dios, sin duda alguna entraría vivo en el paraíso; pues sin vacilar me he entregado a vos de corazón, de modo que ninguna otra me proporciona gozo; pues no me acostaría con ninguna de las más señoriales ni sería su amante si en compensación tuviera vuestros saludos.

IV. Todo el día me ilusiona el deseo, tanto me agrada vuestra condición, señora a quien estoy sometido, Creo que vuestro amor me vence, pues antes de que os viera ya aspiraba a amaros y serviros; y así he quedado solo, sin ninguna ayuda, con vos, y he perdido muchos favores: ¡quien los desee que se los quede! Porque yo prefiero, sin ningún acuerdo previo, esperaros a vos, de quien me ha venido gozo.

V. Antes de que el dolor se incendie sobre el coraz6n, desciendan hasta vos, señora, la piedad y el Amor: el gozo os entregue a mí y me aleje suspiros y lloros, y la nobleza y el poder no os hagan inaccesible para mí, pues todo bien se me olvida si con vos no me vale la piedad. ¡Ay, bella y dulce criatura, muy gran favor hubiera sido si la primera vez que os requerí me hubieseis amado, o no [me hubieseis amado] nada, porque ahora no sé a qué atenerme!

VI. No encuentro armas contra vuestros poderes; tenedme tal piedad que os sea honorable. No me escuche Dios entre los que le ruegan si yo deseo la renta de los cuatro reyes mayores a cambio de que con vos no me valgan la piedad y la buena fe. Pues en modo alguno puedo separarme de vos, en quien mi amor se ha situado, y si [el amor] fuera aceptado besando, y os agradara, nunca me quisiera libre.

VII, Franca señora y cortés, nunca nada que os plazca me será tan vedado que yo no me apresure a hacerlo sin acordarme de otra cosa.

VIII. Raimon, la hermosura y el bien que hay en mi señora me han atado y preso gentilmente.

Extrets de Martín de Piquer. Los trovadores. Vol. II. Barcelona: Planeta, 1975, p. 1072-1076 i 1067-1068.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 12:33

b. Prosa

b. Prosa Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 12:35

Anònim

Anònim Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 12:36

Vida de Guillem de Cabestany

Vida de Guillem de Cabestany

Guillems de Cabestaing si fo uns cavalliers de l'encontrada de Rossillon, que confina amb Cataloigna et ab Narbones. Mout fo avinens hom de la persona, e mout prezat d'armas e de cortesia e de servir. Et avia en la soa encontrada una dompna que avia nom madona Soremonda, moiller d'en Raimon de Castell Rossillon, que era mout gentils e rics e mals e braus e fers et orgoillos. En Guillems de Cabestaing si amava la dompna, qu'era joves e gaia e gentils e bella, si'l volia ben mais que a ren del mon. E fon dich so a'n Raimon de Castell Rossillon; et el, cum hom iratz e gelos, enqueric tot lo faich e saup que vers era, e fetz gardar la moiller. E quan venc un dia, Raimons de Castell Rossillon trobet paissan Guillem de Cabestaing ses gran compaignia et aucis lo; e fetz li traire lo cor del cors e fetz li taillar la testa; e'l cor fetz portar a son alberc e la testa atressi; e fetz lo raustir e far a pebrada, e fet lo dar a manjar a la moiller. E quan la dompna l'ac manjat, Raimons de Castel Rossillon li dis: "Sabetz vos so que vos avetz manjat?" Ella li dis: "Non, si non que mout es estada bona vianda e saborida". Et el li dis qu'el era lo cors d'en Guillem de Cabestaing so que ella avia manjat; et, a so qu'ella'l crezes mieils, si fetz aportar la testa denan lieis. E quan la dompna vic so auzic, ella perdet lo vezer e l'auzir. E quan ella revenc, si dis: "Seigner, ben m'avetz dat si bon manjar que ja mais non manjarais d'autre". E quan el auzic so, el cors ab s'espaza e volc li dar sus en la testa; et ella cors ad un balcon e laisset se cazer jos, et enaissi moric. E la novella cors per Rossillon e per tota Cataloigna qu'en Guillems de Cabestaing e la dompna eran enaissi malamen mort e qu'en Raimons de Castel Rossillon avia donat lo cor d'en Guillem a manjar a la dompna. Mout fo grans tristesa per totas las encontradas; e'l relams venc denan lo rei d'Aragon, que era seigner d'en Raimon de Castel Rossillon e d'en Guillem d Cabestaing. E venc s'en a Perpignan, en Rossillon, e fetz venir Raimon de Castel Rossillon denan si; e, quand fo vengutz, si'l fetz prendre e tolc li totz sos chastels e'ls fetz desfar; e tolc li tot quant avia, e lui en menet en preison. E pois fetz penre Guillem de Cabestaing e la dompna, e fetz los portar a Perpignan e metre en un monumen denan l'uis de la glesia; e fetz desseignar desobre'l monumen cum ill eron estat mort; et ordenet per tot lo comptat de Rossillon que tuich li cavailler e las dompnas lor vergesson far anoal chascun an. E Raimons de Castel Rossillon moric en la preison del rei.

Texto de Boutiere-Schutz-Cluzel, pág. 531.)

Guillem de Cabestany fue un caballero de la comarca de Rosellón que confina con Cataluña y con el Narbonés. Fue hombre muy agradable en la persona y muy famoso en armas, cortesía y servicio. Y había en su comarca una dama que se llamaba mi señora Saurimonda, esposa de Ramon de Castell Rosselló, que era muy noble y rico, malo, bravo, fiero y orgulloso. Y Guillem de Cabestany amaba a la dama por amor y sobre ella cantaba y hacía sus canciones. Y la dama, que era joven, alegre, gentil y hermosa, lo quería más que a nada en el mundo. Y esto fue dicho a Ramon de Castell Rosselló; y él, como hombre iracundo y celoso, inquirió el hecho y supo que era verdad, e hizo guardar a su esposa. Y cierto día Ramon de Castell Rosselló se encontró paseando con Guillem de Cabestany, que iba sin gran acompañamiento, y lo mató; le hizo extraer el corazón del cuerpo y le hizo cortar la cabeza; e hizo llevar el corazón a su casa, y asimismo la cabeza; e hizo asar el corazón y condimentar con pimienta, y lo hizo dar a comer a su esposa. Y cuando la dama lo hubo comido, Ramon de Castell Rosselló le dijo: «¿Sabéis qué es lo que habéis comido?» y ella dijo: «No, sino que era una vianda muy buena y sabrosa.» Y él le dijo que era el corazón de Guillem de Cabestany lo que ella había comido; y, para que lo creyera mejor, hizo llevar la cabeza delante de ella. Y cuando la dama rio y oyó esto, perdió la vista y el oído. Y cuando volvió en sí dijo: «Señor, me habéis dado tan buen manjar que nunca más comeré otro.» y cuando él lo oyó, corrió con su espada y quiso darle en la cabeza; y ella corrió hacia un balcón y se dejó caer abajo, y así murió. Y por el Rosellón y por toda Cataluña corrió la noticia de que Guillem de Cabestany y la dama habían muerto tan traidoramente y que Ramon de Castell Rosselló había dado de comer a la dama el corazón de Guillem. Hubo gran tristeza por todas las comarcas; y la queja llegó ante el rey de Aragón, que era señor de Ramon de Castell Rosselló y de Guillem de Cabestany. Y fue a Perpiñán, en el Rosellón, e hizo que Ramon de Castell Rosselló se presentara ante él; y, cuando hubo llegado, lo hizo prender y le quito todos sus castillos y los hizo destruir, y le quitó todo cuanto tenía, y lo metió en prisión. Y luego hizo recoger a Guillem de Cabestany y a la dama, y los hizo llevar a Perpiñán y poner en un monumento delante de la puerta de la iglesia; e hizo dibujar sobre el monumento cómo habían sido muertos; y ordenó que por todo el condado de Rosellón todos los caballeros y las damas les celebraran aniversario todos los años. Y Ramon de Castell Rosselló murió en la prisión del rey.

 

Extrets de Martín de Piquer. Los trovadores. Vol. II. Barcelona: Planeta, 1975, p. 1072-1076 i 1067-1068.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 12:37

Novel·la cavalleresca

Novel·la cavalleresca Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:32

Anònim

Anònim Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 16:51

Capítols 19-24 del Llibre I de Curial e Gúelfa

Capítols 19-24 del Llibre I de Curial e Gúelfa

LLIBRE I

19

Tant anaren per llurs jornades, que plegaren a l’emperador. Lo qual, sabent que Jacob de Cleves venia per defendre la duquessa e menava en sa companyia lo gentil home que havia vençuda la batalla, hac molt gran plaer; e molts ducs e prínceps los isqueren per fer-los honor, més per desig de veure Curial que per altra cosa, atès que havia fama del pus bell e millor home d'armes del món. Gran fonc la festa que fonc feta aquell jorn. Mas l'emperador tenia prop sí a Curial e no es podia fartar de mirar-lo; e demanà de la sua batalla, e per lo prom fonc tot lo cas recitat. de la qual relació mostrant Curial haver vergonya, anvides mirava degú en la cara.

Llavors Jacob de Cleves, en presència de molts senyors, dix a l'emperador:

-Senyor, io he sabut per awuest haraut que la duquessa d’Ostalriche és per dos malvats hómens d’adulteri acusada, e per aquesta raó, lo duc, crren massa lleugerament, haver-la condamnada a mort. Per què io e aquest companyó meu que ací és, ab l’ajuda de nostre senyor Déu e con fiant del bon bret de la duquessa, som prest per defendre-la; per qué us suplic e us clam merc é que la batalla se faça davant vós, car no em par raonable que lo duc dege ne pusca ésser jutge e part.

L’emperador respòs:

Jacob, la batalla se farà devant mi: e io faré venir aci la duquessa, e los acusadors, e encara lo duc.

E de present escrivi al duc que de continent vengués, menant en sa companyia la duquessa e semblantment aquells qui l’acusaven, e fossen devant ell per al dia de sant Marc, que és a vint-e-cinc dies d’abril, car aquí havia dos cavallers qui volien defendre per batalla la honor de la duquessa.

Lo duc fonc molt content, e per al dia assignat fonc davant l'emperador, acompanyat de molts barons e altra gent notable. Dins lo qual temps, emperó, Curial se mostrà molt, així en arrear, com en convits e molt grans festes, en les quals llargament despenia, e semblantment en mantenir gran estat e en molts donatius que donava; en manera que era tengut en estima molt gran.

L'emperador hac feta fer la plaça on la batalla se devia fer, molt bella e gran, environada de llotges per mirar; car los senyors qui per mirar la batalla eren venguts, eren molts d' Alamanya, de França, e d'Itàlia e de moltes altres partides; e a l'un costat, fora emperó de la lliça. havia un cadafal, assats alt, environat de molta llenya, sobre el qual estava la duquessa acusada e lo foc encès a un depart.

Lo duc de Baviera, qui viu muntar la sua filla al cadafal, dix:

-Filla mia, si tu est sens colpa d'aquest crim que a tu és imposat, hages esperança en nostre senyor Déu, que ell te’n traurà ab aquella honor que tu desiges e veuràs dels acusadors cruel venjança.

La duquessa, sa mare. sobrada de dolor. plorà molt agrament, e sí feren moltes altres nobles dones qui en sa companyia eren vengudes; e no menys l’emperadriu, qui sa cosina germana era.

Emperò, manant l'emperador , cascú anà a son lloc, malaint aquells dos mals hòmens qui en tan gran e tan deshonest perill l’havien aportada.

 

20

E mentre que aquestes coses se feien. vets los dos cavallers acusants venir ab un estandard blau clar, tot sembrat de renarts burells, e tals los paraments dels cavalls: e, ben acompanyat, descavalcaren en la sua tenda. No trigà molt que l'altra part vengueren Jacob e Curial ab un estandard burell e negre mig partit e un lleó rampant en mig, ab gran brogit de trompetes e ministrers, acompanyats d'infinits comtes e barons qui entorn a peu los anaven. Tota la gent de les llotges se girà a mirar vers aquella part. E descavalcaren en la sua tenda. Los acusadors havien oït que Curial era molt valent home d’armes a cavall: perquè, pensant haver millor partit d'ell a peu, tengueren manera que a peu se fes: de què los altres foren molt contents.

Per què, eixint de les tendes, ordonant l’emperador, los ausadors, dels quals l’un Othó de Cribaut era nomenat, e l'altre Parrot de Sant Laydier, entraren en lo camp, e, feta reverència a l’emperador, al seu paballó, qui blau clar sembrat de renarc era, continuant se n'anaren, Tantost e sens triga vengueren Jacob e Curial, e, així com foren dins, Curial s'aturà e mira vers aquella part on l'emperador era, e anà envers ell, e, ficant lo genoll, lo requirí que el fes cavaller. L'emperador devallà en un de les escales de la sua lloja, e, acostant-se Curial, lo féu cavaller. E com se'n fonc tornat dix als princeps e senyors qui a prop li estaven:

-Certes io crec que he fet cavaller lo pus bell gentil home que io jamés veés, e si ell és així prous com és bell, no voldria i ésser lo un dels acusadors.

Moltes coses foren dites en aquella plaça en lloor de Curia lo qual aprés que hac feta reverència a l'emperadriu e a tots los ducs e duquesses qui en la plaça eren, se llevà un plor molt gran en lo cadafal de la duquessa de Baviera, que a totes les dones i quasi los hómens convidà a plorar: lo qual oint Curial, qui a la porta del seu tendelló era senyant-se ab lo ventallet, ab un gran crit féu un salt tan alt, que a tots los que el miraven féu maravellar; e, entrat dins, en la sua cadira segué. Era lo tendelló de vellut vellutat burell e negre brocat d'or molt ricós, sobre el qual havia un estandard mig partit de burell e negre, ab un lleó ran pant d'or.

L’emperador manà als ducs d'Holanda e de Lorreine, los quals eren vells e molt savis senyors, que es treballassen entre aquests cavallers per veure si per ventura sens batalla aquest foc se poguès toldre de camí e la duquessa fos delliure. E si començaren a tractar, e, anant primerament als acusadors, los digueren que els recordàs que eren cristians e que Déu era just e mostrava la sua justícia en tals jornades, e així que es tolguessen de l’acusació, en la qual no els anava res, e que cessàs la batalla: si per ventura algun partit sabien com la batalla s'escusàs, lo diguessen, car ells usarien d'aquell molt agradablement. Los cavallers respongueren que ells no sabien partit com la batalla pogués romandre, sinó que los altres cavallers lleixassen la defensa de la duquessa. Per què los ducs, continuant anaren a l'altre paballó, e entrants dins saludaren los cavallers e els digueren com ells eren estats a l’altre paballó e havien cert sentiment d’aquells dos cavallers que aquella batalla poria romandre ells volent-hi donar lloc: per què els pregaven que a açó se voguessen acordar e que cercar-se hia manera com aquest fet se llevàs de cami. Jacob respòs:

-Senyors, io no hi sé sino un camí, e és aquest: que aquells dos cavallers, així com han dit, se desdiguen, e cessaria la batalla.

E com los ducs responguessen que ells no tornarien als altres ab aquesta resposta, ni durien tal ambaixada, e així quel pensàs mills. que quantra aquest partjt molt deshonest los semblava, e sobre açò s’escampassen moltes paraules. finalment Curial, qui encara res no havia dit. dix així:

-Senyors. clam-vos mercè que us record que sots cavallers e fills de dones, e, si degut esguard hi és haüt. aquesta batalla romandre no pot. ne nos sens gran nostra deshonor lleixar no devem ne podem. car és interès de la duquessa. per la qual defendre som ací entrats. Si solamenl fos interès de nosaltres, lleugera cosa seria trobar partit que la batalla romangués; mas l'interès de la part ¿com lo podem relleixar essent-nos en mesos tan avant? Plàcie-us que mirets ço que io mjr. Ço és aquella trista e desaventurada senyora qui mira nosaltres d’una part e lo foc d’altra; e així, donant fi a paraules, façam ço per què venguts hi som, car no em par que aquestfet, ni als altres ni a nosaltres pogués donar honorable fi sinó la de la batalla. E de mi us certific que, posat que mon companyó ho relleixàs, ço que no crec, io no eixiré d’aquesta lliça sens batalla, e ací em trobarets mort o vencedor.

Jacob ho confermà així.

Per què los ducs no tornaren pus a l’altre tendelló, ans se n’anaren a l’emperador. Lo qual, oïda la relació, féu sonar una trompeta, e tantost los cavallers eixiren de fora e forent-los donades les atxes, e los paballons foren enderrocats e trets de la lliça; e manà l’emperador que tothom isqués del camp, salvant los cavallers qui la batalla devien fer e los feels. E així fonc fet.

E lo rei d’armes, per manament de l’emperador, féu crida a quatre angles del camp que degú no parlàs ne fes signes, sots pena de mort, e féu pendre sagrament als cavallers que no tenien escrits, pedres, conjurs, ne alguns altres artificis que ajudar los poguessen, sinó les armes solament, que eren atxes, espases e dagues.

Ara podeu dir que mirant-se los uns als altres se raonava l’ànima ab lo cor, e la duquessa, trista, desconsolada, e de tot en tot aflicta, pregava Déu per los seus; e si es feien totes les dones e la major part dels hòmens qui eren en les lloges.

 

21

Estant en açó, lo trompeta de l’emperador féu un toc, per que los feels prengueren los cavallers, e els meteren al lloc on los havien partit lo sol; e així com lo trompeta féu altre toc, los cavallers mouen per ferir. Al moviment dels quals, la duquessa que estva en lo cadafal s’esmortí e caigué, emperó algun no n’havia cura ne mirava vers aquella part.

Otho de Cribaut vene vers Jacob de Cleves, e donen-se de les atxes grans cops en lo principi, e aprés se començaren a ginyar per enganar ¡'un l'altre, e combatien molt valerosament així com aquells qui eren valents e molt bons cavallers.

Parrot, qui en aquell temps ere tengut per un dels millors e pus aspres cavallers d' Alamanya, e lo qual moltes vegades s'ere trobat en lliça a ultrança, de què tots temps havia reportada honor, corregué vers Curial ab l'atxa baixa, per ferir-lo de punta en la cara, mas Curial, travessant un poc, lo lleixà passar, e donà-li tan gran cop de l'atxa per lo bacinet que lo mànec trencà; e com Parrot se giràs. Curial hac mès mans per l'espasa e aürten-se molt bravament. Curial, aprés de molts colps donats e rebuts, s'acostà tant a Parrot, e pres-lo ab la ma esquerra baix per les llaunes de les plates, e ab punta d’espasa començà-li a donar grans colps, e les tirades que li donava eren tals que el movia e el menava adès ençà, adèss enl!à. Així que Parrot. Veent que l'atxa en aquell cas no li aprolitava, la lleixa, e, més mans per l’espasa, se començà a defendre valerosament.

 

22

Estaven aquests dos cavallers en aquest punt quan los dos altres, ja lleixades les atxes, eren vençuts a abraçar-se. Mas Otho, qui era molt pus fort que Jacob, lo sobrà, e el mès per terra, e si s’esforçava toldre-li la vida, quant Curial, mirant vers aquella part, presa la sua espasa a dues mans, donà ab la punta per los flancs a Othó, qui estava encorbat sobre Jacob, que en terra el més d’espatlles tot enversat, e girant-se vers Parrot qui cuitava ja per frir-lo, li dix:

-A fals cavaller! ¿E cuides que en tu hage a romandre la plaça?

Per què aürta’l tan fort e li donà tan grans colps, que certes Parrot conegué que havie molt a fer en defendre’s de Curial; per què Curial, coneixent que l’altre més avant no podia, ans li fallia alè e força, cuïta’l molt poderosament, e, lleixada l’espasa, l’aferrà ab les mans, e despuis que l’hac un poc sodegat, d’un torn lo més per terra, e com fonc caigut fonc tan cansat que no havia cura ne poder de rellevar-se.

Curial, girant-se, viu los altres dos cavallers ja llevats e que feien molt aspra batalla, mas Curial la els féu finar tantost, car aferrà a Othó per les espatlles e donà-li tan gran torn que altra vegad l’enderrocà; per què Jacob correc a la sua atxa, e abans que Othó se rellevàs lo ferí pel cap de grans colps, en manera que Othó no hac cura de llevr-se, ans fonc tot perdut e desesperat de la sua vida.

Curial ja havia llevat a Parrot la cara del bacinet, com Parrot, qui tota la cara tenia mullada de suor e era tan cansat que no podia tornar alè, ne per consegüent parlar, jaïa estès e no feia continença de llevar-se. Per què Curial li dix:

-Parrot, digues ¿què ha mogut tu e ton companyó a llevar tan deshonest crim a la duquessa?

Parrot respòs:

-Cavaller, demana-ho a mon companyó si és viu, car ell t'ho dirà, que io no hi sé res, sinó que só estat ajudador com tu mateix est.

Lladoncs Curial mirà envers Jacob, e viu que volia ociure a Othó, metent-li la daga per l'ull, mas Curial cridà:

-No faces, que altra fi deu fer aqueix cavaller.

E, continuant, Curial dix a Othó:

-Digues, cavaller deslleal, ¿e què t'havia fet la duquessa? ¿Per què a aquest punt la has amenada? Respòs Othó:

-Certes, ella no-res, mas; Jacob m'havia tret de ma honor, llançant-me de la privadesa del duc, e io no sabem com venjar me'n pogués, pensi que per aquella via lo poria sobrar, e confitiant de la cavalleria de Parrot. empris aquesta batalla, no pensant que a aquest punt vengués.

Dix Curial:

- Doncs, ¿la duquessa no ah comès lo crim de què la havets acusada?

- Certes -re¡spòs Othó-, no pas

- Ha, malvat cavaller -dix Curial-. e com has poca part en Déu e en honor de cavalleria!

Per què, apellats los feels, lo dit Olhó, sens opressió. confessà davant ells que malament e a gran tort havia acusada la duquessa, pensant que lo duc trametria algunes gents qui matassen Jacob en lo camí, no creent que vers la duquessa tan cruelment se volgués captenir.

Per què Curial dix als feels:

-Senyors, ¿Jacob e io havem pus a fer en aquesta plaça?

Los feels respongueren:

-No, que assats basta ço que havets fet a present.

E rellevats los cavallers qui en terra jaïen, l’emperador devallà del cadafal e venc a Curial, E, prenent-lo per la mà, li dix:

-iA, valerós cavaller, ja plagués a Déu que io fos tal com tu, e tu fosses emperador! ¡A, honor e glòria de tota la cavalleria del món, e de quant te són tenguts los lleals cavallers! Certes, lo duc de Baviera no et satisfaria de tanta honor com li has feta ab la meitat del seu ducat, ne lo duc d'Ostalriche (lleixem estar sa muller), ab tol quant ha en lo món.

E girant-se als altres, dix:

--E vosaltres, malvats cavallers, ¿quina pena serà bastant a punir-vos de vostres culpes? Diga Curial que vol que de vosaltres sie fet.

Respòs Curial;

-Senyor, no plàcia a Déu que jo procure la mort a algun cavaller. Ací són abdosos, allí és la duquessa, de qui és interès; fets-ne ço que plasent vos s¡a, car io no me n’entenc pus entremetre.

Ja era ora de vespres quant l'emperador tragué los cavallers del camp. E, com isquessen primers los vençuts, la duquessa de Baviera, que a la porta de la lliça estava esperant l'eixida d’aquells mals hòmens, los corregué ab les ungles a la cara, cridant grans crits:

-Traïdors!

Mas los senyors qui entorn estaven la retengueren e la llunyaren, e així ab les caes baixes, carregats de vergonya, los tragueren del camp.

L’emperador comanà Jacob de Cleves als reis de Sicilia e de Bohèmia, e menaren-lo en mig d’ells fins al palau de l’emperador, lo qual pres Curial per la mà, e nulls temps del seu costat lo partí tins que al seu oalau e dins la sua cambra l’hac més.

La duquessa fonc devallada del cadafal, e muntaren-hi los dos falsos cavallers, e, encés lo foc, moriren a cruel e vergonyosa mort.

 

24

Mas l’emperador, que la nit passada no havia tota dormit, envià a Curial lo donatiu següent, ço és, una correja grossa d’or ab moltes perles de compte e moltes pedres precioses, la qual valia molt gran preu: un collar d’or ab perles tan grosses que per ventura semblants no eren estades vistes, e molts diamants e rubins. Encar li tramés una esquerpa d’or molt rica, e dues robes, una de setí ras verd escur, brodada en la següent forma: havia entorn de les faldes de la roba arbres ab les rails, lo tronc e tots los rams de perles, les fulles batents totes d’or fi, e lo fruit, que eren mores, era compost de maragdes, balaixos e safirs molt preciosos, e en tal manera aquests arbres ocupaven tota la roba que d’aquelia no es mostrava lo drap: l’altra roba era de vellut negre, e havia entorn de les faldes una testa de drac molt ben brodada, que paria que devoràs l’home qui aquella vertia, los ulls de la qual eren dos rubis grans tan resplandents que eren d’inextimable preu. E més, li donà tota la sua vaixella d’or, e quatre cavalls molt bells e deu hacanees molt belles.

I així com Curial, acompanyat d’aquells ducs e senyors, començas eixir de la cambra, lo donatiu de l’emperador atengué, lo qual fonc mirat per tots, e lloaren l’emperador de gran magnificiència dients que en ançò havia obrat molt notablement; per què Curial tornà arrere e vesti’s una d’aquelles robes, e més-se demunt, d’aquells joiells, los que li foren vist. Per estrena de les quals robes e altres joiells. Curial donà al portador tota la desferra sua d’escuder, de que fonc lloat molt.

I os ducs de Baviera e l’altre duc son gendre foren venguts, e, ab la major honor que fer li podien, lo menaren al palau de l’emperador, on ere aparellat lo gran convit, car l’emperador féu sala als reis, princeps, ducs e comtes que aquí eren.

No es maravell degú que per aquí no es parla de Jacob de Cleves, car no es pertany a nostra metèria parlar-ne pus, car solament hi som per recontar los fets de Curial, e d’altra part, no obstant que Jacob de Cleves fos festejat, honrat e favorit, emperò en esguard de ço que es feia a Curial, era fort pobre cosa, e per ço a present no en curarem.

Melchior de Pando se temia molt que Curial no hauria cara per dir al duc de Baviera del matrimoni que li havia mogut, veent la cosa tant gran e que no era de refusar a rei del món. E havia dubte que si Curial ho atorgava, atesa la honor que havia guanyada, de què la fama plegaria a les orelles de la Guelfa, la vida d’ella seria fort poca; per què, ab gran treball, per la multitud de la gent que hi era, se pogué acostar a Curial, lo qual entre aquells senyor estava, e dix-li ab veu baixa:

-Curial, si lo duc de Baviera vos torna a parlar, membre-us de qui us ha fet home, ço és, la Güelfa, a la qual, si a açò donats lloc, convendrà morir prestament o haurà vida dolorosa.

Curial, quan oi lo nom de la Güelfa, mirà en la cara a Melchior e canvià’s tot, perdent la color, de què l’emperador li dix:

-Que és açò, Curial? ¿Hi ha res de nou?

Respòs Curial:

-Senyor, aquest prom que aci és tenc en lloc de oare, e quasi m’ha nodrit, e a despeses seues m’ha fet home, donant-me tots temps copiosament tot ço que io he haut mester. –e ara és vengut aci e ha’m recordat un negoci lo qual e carrega molt: per què é a mi molt necessari cuidadament tornar-me’n en mon país.

L’emperador se girà a Melchior e féu-li honor. E dix-li.

Prom, no et penidas de ço que en aquest cavaller has obrat, car certes la tua vellesa ne los teus béns no podies mills esmerçar que nodrir tal cavaller com aquest és, al qual més que a altre del món io voldria semblar: e així veges si l’ajuda mia te pot en res ésser aprofitable, digues-ho, que per amor a Curial no et falliré.

Lo prom se lleixà caure als peus de l’emperador, e semblantment Curial, tot vergonyós, li besà les mans, fent-li infinides gràcies de la sua oferta.

Ab tant, l’emperador se més a taula ab los reis. Curial e la duquessa solament, davant la qual n’havia altra molt gran, on seien princeps, ducs e grans senyors e ab ells Jacob de Cleves e Melchor de Pando, e aprés altres taules on seien grans brons e cavallers. La festa fonc molt gran, e foren servits esplendidament e copiosa de moltes viandes e preciosos vins, l’ordre del qual convit lleixarè, per no tenir temps.

Après que foren dinats, los ministres vengueren e comencen a cornar, e l’emperador pres l’emperadriu per la mà e tot rient començà una baixa dansa, après dels quals seguiren molts, e en dançaren altres moltes. Gran e molt alegra fonc la festa que l’emperador féu aquell dia, en tant que tothom estava maravellat que, si tots los reis del món hi fossen, no poguera fer-ne major baudor.

La qual festa passada, lo duc de Baviera no oblidant ço que havia principiat, com l’emperador se n’anàs a reposar, pres Curial, per la mà e pregà’l que sopàs ab ell.

Curial lo hi atorgà molt agradablement, e tantost lo se’n menà al seu palau, e deliberà fer-li molt gran festa. E si ordonà que en la taula principal no seguessin sino la duquessa sa muller e Curial, e que no servissen sinó dones, entre les quals ordonà que la duquessa delliure, que filla sua era major, e havia nom Cloto, fos mestre d’hostal; l’altra filla donzella, la qual Laquesis era nomenada, lo servís de vi.

Era aquesta Laquessis donzella que anvides lo quinzèn zany traspassava, assats gran de la persona e de maravellosa bellesa, e la qual en aquell jorn s’estudià en ajustar artificial bellesa a la natural, de la qual nostre senyor Déus la havia dotada, devant totes altres de l’imperi d’Alamanya, amplament e molt copiosa. No vull mussar en escriure per menuts totes les circumstàncies de la sua bellesa, mas aquell qui ho voldrà saber llija Guido de Columpnis allà on descriu la bellesa d’Elena e sie content ab allò, e pense que a Laquesis no li fallia bellesa, car certes natura ab gran estudi per fer maravellar les gens la produi tal en lo mon. E sobre totes les belleses que havia, si tenia los pus bells ulls e pus resplandents e alegres que en algun temps fossen estat vists; ab los quals no era persona que ella miràs que de present no li fes oblidar totes altres coses, e solament de mirar a ella haver cura contínua; en tant, que ab los ulls solament tenia moltes bésties en pastura, los quals, si ella no fos, haguéran cercat en altra part llur delliurança; no obstant que ella era tan freda que nulls temps d’home algú, per bell ne valent que fos, s’era poguda escalfer, ne home del món pogué conèixer que ella més a una part que a l’altra s’inclinàs, e a moltes senyores, les quals si aquesta no fos, hagueren molts requeridors, féu servar forçada honestat. E ultra açò, totes les coses que feia o deia eren dites e fetes ab tanta gràcia e ab tan gran donari que aquesta era admiració sobirana.

Per què, com Curial miràs aquesta atentament e contemplàs particularment totes les seues belleses, tantost furtà lo seu cor a la Güelfa, a la qual primerament l’havia donat, e es començà a dispondre de presentar-lo a Laquesis, la qual tenia los ulls ficats en aquells de Curial, e dins si mateixa, contenta de la bellesa e cavalleria d’aquell, tota ansiosa, aparellava nova manera com a Curial plaure pogués.

E mentre ells dos estaven així alienats, una noble donzella apellada Tura, la qual a Curial servia de coltells, e no menys que Laquesis s'era altada d'ell, s'apercebé d’açò, e veent que Curial no menjava, així com aquella qui era assats bella e molt apta dix:

-Curial, ¿mirant a mi vos oblida lo menjar, o per ventura no us alta mon servei?
Curia lladoncs despertà lo cor, e, apartant un poc los ulls della on los tenia, allargà la desusada mà al plat e féu continença de menjar. Lladoncs la duquessa dix:

-Tura, plaer m’has fet, que l’has sol·licitat.

E Tura, rient, respòs:

-Senyora, estona ha que ho haguera fet, mas tement la usança de la sua terra, que dien que si hom los convida ells se'n van he callat.

La duquessa ris molt; lladroncs Curial, veent que d’ell reien, ris un poc, mas no fonc poderós a respondre. Emperò ell menjava poc e bevia menys, car no en gosava demanar, per ço que Laquesis anant a la copa no li giràs l'esquena. Mas la duquessa maná a Laquesis que aportàs a beure a Curial. Vestia aquest jorn Laquesis una roba de domàs blanc forrada d'erminis, tota brodada d'ulls, dels quals eixien llaços d'or fets en diverses maneres. E jatsia los llaços fossen buits, certes molts hi eren caiguts, e entre altres Curial, al qual lo llaç estenyia tant que ja no era a ell lo fugir. Així Laquesis, acompanyada de molts cavallers e donzelles, anà per la copa e, venint, la presentà a Curial. És ver que Curial coneixia que li era molt gran càrrec pendre-la de la mà de Laquesis, encara li semblava major carrec, refusant-la, fer-la-hi tenir; per què, allargant la mà pres la copa e begué. E com Laquesis cobràs la copa. la duquessa, sa mare, li dix
-Laquesis, beu lo romanent per amor de Curial.

E així ho féu.

En après la duquessa dix:

-Curial, ¿què us par de la mea mia filla?

Curial respòs:

-Certes senyora, io crec que vós havets la pus bella e pus donosa filla del món.
Replicà la duquessa:

.-¿ E que és allò de què més vos altats de la mia filla?

Respòs Curial:

-Senyora, totes les coses que io veig en Laquesis són les pus belles del món. emperò los seus ulls són tan bells que io no crec que Déu sàpia tornar altra volta a fer-ne altres tals; e certes la sua roba concorda bé ab la sua faç. E així, parlant d'açò e d’altres coses, lo sopar fonc acabat. No vull musar en descriure les viandes ne en nomenar los convidats; pens cascú que no hi fallia res que lo convit pogués ennobleir .

Mas, aprés que les taules foren llevades, lo duc venc en aquella part, e manà seure la sua filla prop Curia, de què ell fonc tan content com de cosa que avenir li pogués. Segueren així mateix molts comtes e grans barons e damas, damísel.les en gran nombre, e aquí jugaren fort alegrament a moltes maneres de jocs, segons que en tals festes en les grans corts s'acostuma.

Aprés de les quals, com fos ja gran part de la nit passada, tota la gent se n'anà; mas lo duc no lleixà aquella nit Curial eixir del seu palau, ans en la cambra on Laquesis dormir solía, mo!t ricament aparellada, ordonà que dormís. Ne encara Melchior de Pando hac poder de parlar una sola paraula ab Curial, tant lo veia circuït de dones e donzelles que a la cambra l'acompanyaven; per què, ab molt gran desplaer, emperò ben acompanyat a la sua casa se'n tornà.

Entrant adonc Curial en la cambra e feta col.lació la duquessa dix:

-Curial, vets ací lo llit de Laquesis: dormits bé e guardat-vos que no somiets algun mal.

Curial respòs:

-Senyora, aquest llit bé em pens que sia plasent; no, emperò crec que sia de dormir ne de reposar.

Per què la duquesa, entenent les paraules de Curial, tota rient, pres comiat, ensems ab les altres dones se n'anà.

Romàs adoncs Curial solamenl ab los seus cambrers. E puis que es viu descarregat de la gent que l'infestava, pres-se esment de la cambra de Laquesis, la qual viu molt ricament aparellada de totes aquelles coses que ab una senyora tal se pertanyian. E, entre altres , havia en aquesta cambra un altar a una part, ab un retule de monssenyor sant Marc, molt finament acabat.

E tantost que ell viu sant Marc en figura de lleó, si es recorda de la Güelfa, e, súbitament oblidats los ulls de Laquesis, se tengué per culpable, e ficant los genolls devant l’altar ab veu baixa dix:

-A, catiu de mi! E on són io? ¿Quiny ven és estat aquell qui m'ha transportat d'una terra en altra? 0, desaventurat! 0, home de pobre seny! E què he fet? ¿E qual penitència sera bastant a purgar tan gran crim com és aquest que he comès? A, cor deslleal! E que has pensat! A, ulls falsos e traïdors! ¿E per què io no us arranque ara de la mia faç, per tal que altra volta no em furtets a aquella de qui són?

E, mesclant ab aquestes paraules sospirs e sanglots infinits, recordant-se de la gran falta que a la Güelfa havia feta en mirar Laquesis ab ulls desitjosos, havia desig de planyer-se greument; mas, dubtant que el sentissen los qui eren en la cambra, no gosava parlar.

Per què, llevant-se de l'altar, se n'anà all lit, lo qual era molt ricament cubert d'un cubertor tot blanc, de domàs, forrat d'erminis, brodat d'ulls e de llaços d'or, segons era la roba de Laquesis. D'aquest mateix domàs eren les cortines, en aquesta mateixa forma brodades; per què Curial, mirant aquest llit, se començà a maravellar molt, no solament de la bellesa de Laquesis, mas encara de la sua aptesa, ajustant a açò que ell no creia que pus apta donzella ne pus bella hagués en lo món.

E mentre ell així pensava, oblidats los sospirs, allargant los ulls viu una recambra que aquí era, e entrà dins, en la qual Laquesis s'acostumava lligar e metre a punt, molt ben empaliada de draps de raaz; en la qual havia un altre llit molt bell e ricós sobre el qual trobà totes les joies de Laquesis, ço és: frontals de perles, arracades, collars, pitrals, esquerpes, cadenes, cjntures, manilles, fermalls, anell e molts altres joiells d'or ab pedres e perles d’inextimable preu. E, entre les altres coses, plagué-l, molt un fermall assats gran, en lo qual havia perles molt grosses e diamants molt rics; en mig del qual havia un lleó ab los ulls de dos rubins fins molt, e era nafrat en los pits, de la qua nafra li eixia un cartell ab lletres qui deien: "Cuer desirous n’enull sojorn” . La vista, emperò, d'aquest lleó, no hagué tanta virtut com la del retaule, car no li pogué reduir a memòria la Güelfa, ans allargant los ulls e mirant los joiells tots d'un en un deia entre si mateix:

-Certes no convenen coses menys precioses a tan noble e tan bella senyora com aquella és.

E, mentre mirava aquets joiells, la nit se n'anava sens Curial haver-ne sentiment; per què los cambrers seus li digueren:

-Curial, ans de gran estona serà alba.

E així Curial tantost se despullà, e es més al llit, e anvides h fonc que ell s’adormí així fort com si fos litàrgic [...]

Curial e Güelfa. A cura de Marina Gustà. Barcelona: Ed. 62: La Caixa, 1979 (MOLC,8), p. 44-59.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:34

Martorell, Joanot

Martorell, Joanot Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 03:32

Capítol CCXXXII de Tirant lo Blanc

Capítol CCXXXII de Tirant lo Blanc

CCXXXII. Reprensió que fa Plaerdemavida a Tirant.   

―Vós sou major en cap dels vicis, e primer en orde de les culpes mortals. E som ara en temps de dir moltes raons? E si vós açò no feu, sereu ocasió de fer-me viure en dolorosa vida e abreujar-me los dies. E per testimoni de vostres fictes e dissimulades paraules, jo parlaré clarament, e seran manifests los vostres mals qui demanen piadós enginy, per ço que los qui m’oiran ni ho sabran sien moguts a misericòrdia envers mi, avisant-vos que essent fallida en mi l’esperança que ab raons forts, si us recorda, me pregàs al que fugiu ara, tals paraules sembràs, present la Duquessa, que de donzella que és la faríeu tornar dona, e sabeu bé que jo no hi doní tarda, mas fui presta, segons experiència mostra, que us he portat en aquesta delitosa cambra, més plasent que perillosa, e veig ara que el vostre rebuat cor, que per les mies mans vos tinc que haveu de passar, per haver atès ço que d’un cavaller vençut s’ateny. E sobre aquest cas veure vull la fi, e ja só farta d’esperar vostra demanda, e par-me que més vos han altat paraules que fets, e més cercar que trobar. E per ço com a mi és deguda cosa de fer, vos faç cert que per lo tant esperar ab l’oferta dessús dita, puix vos contenten vanes paraules e dubtau la fi, a grans crits cridaré mostrant a l’Emperador i als altres com per força sou ací entrat. Oh cavaller de poc ànimo!, ¿temença de donzella vos espanta d’acostar-vos a ella? Oh malaventurat Capitá!, ¿ab tan poc esforç estau que em goseu dir semblants paraules? ¡Feu l’esforç! Com l’Èmperador vendrà, quina raó empaliada li direu? E jo us faré conèixer, e Dèu e lo món coneixerà que haveu parlat mal, i en vós s’ajustarà en aquest cas amor e temor, e record-vos que en aquest cas perdeu vostra honor e fama. Feu lo que us dic, e jo dar-vos he vida segura e us faré portar la corona de l’Imperi grec, car ja és venguda l’hora que no us puc altra cosa dir sinó que aneu prestament a fer aquells honorosos passos d’estar prop de la Princesa, que us serà en altre compte pres, e feu d’ací avant vostre camí.

Tirant, veent lo parlar obert de Plaerdemavida, ab veu baixa féu principi a un tal parlar.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:40

Capítol CCXXXIII de Tirant lo Blanc

Capítol CCXXXIII de Tirant lo Blanc

CCXXXIII. Rèplica que fa Tirant a Plaerdemavida.

―Temor de restar ab tal vergonya me tol de guanyar paraís en aquest món e repòs en l’altre, emperò diré lo que em par, que en temps d’adversitat los parents e amics tornen enemics. E lo meu ignocent desig no és pus sinó ab amor fer serveis en aquella de qui só e seré tant com la vida m’acompanyarà, e ab aquest article de fe vull viure e morir. E si la tua voluntat ab lo meu desig eren concordes, molt ne seria la mia ànima aconsolada. Totes les coses qui es representen a la mia vista, no és pus sinó temor de vergonya, e és nit escura, car no puc veure lo que desitge; per fe hauré a creure que sa majestat sia. En aquest cas jo em despulle la temor e vergonya, e abrigue’m d’amor e pietat, per què us prec que anem sens pus tardar, e veja jo aquest cos glorificat: puix llum no hi ha, ab los ulls de la pensa lo veuré.

―Puix ab tants ginys vos he portat ―dix Plaerdemavida― en defensa de ma honor, e delit e profit vostre, restau per aquell qui sou.

E soltà’l de la mà. Com Tirant se véu que Plaerdemavida l’havia deixat, e no sabia on era perquè llum en tota la cambra no havia, e així lo féu estar per espai de mitja hora en camisa e descalc: e tan baix com podia la cridava, e ella lo sentia molt bé e respondre no li volia. Com Plaerdemavida véu que prou l’havia fet refredar, pres-li’n gran pietat, acostà’s a ell e dix-li:

―Així castiga hom los qui són poc enamorats! ¿Com podeu vós pensar que dona ni donzella li puga desplaure, vulla’s sia de gran o de poca condició, que no sia tostemps desitjosa que sia amada? E aquell qui més vies honestes, ço és secretes, de nit o de dia, per finestra, porta o terrat, hi porà entrar, aquell elles lo tenen per millor. ¡Força que em desplauria a mi que Hipòlit fes semblant! Que, d’una amor que ara li porte, llavors li’n portaria quaranta. E si estar no volia segura, no em desplauria que em prengués per los cabells, e per força o per grat, rossegant-me per la cambra, me fes callar e fer tot lo que ell volgués. E molt lo n’estimaria més que jo conegués que és home e que no fes així com vós dieu, que no la voldríeu per res descomplaure. E en altres coses la deveu vós honrar, amar e servir; mas, que siau ab ella en una cambra a soles, no li guardeu cortesia en semblant acte. ¿No sabeu vós, com diu lo psalmista, manus autem? És la glosa: si adquerir voleu dona o donzella no vullau vergonya ni temor haver; e si ho feu, no us tendran per millor.

―Per la mia fe ―dix Tirant―, donzella, vós m’haveu dada més notícia de mos defalts que no ha fet jamés negun confessor per gran mestre en teologia que fos! Prec-vos que em porteu prestament al llit de ma senyora.

Plaerdemavida lo hi portà e féu-lo gitar al costat de la Princesa. E les posts del llit no aplegaven a la paret envers lo cap del llit. Com Tirant se fon gitat, dix la donzella que estigués segur e no es mogués fins a tant que ella lo hi digués. E ella se posà al cap del llit estant de peus, e lo seu cap posà entre Tirant e la Princesa, e ella tenia la cara devers la Princesa; e per ço que les mànegues de la camisa l’empedien, despullà-les, e pres la mà de Tirant e posà-la sobre los pits de la Princesa, e aquell tocà-li les mamelles, lo ventre e d’allí avall. La Princesa despertà’s e dix:

―Val-me Déu, i com est feixuga! Mirau si em pot deixar dormir.

Dix Plaerdemavida tenint lo cap sobre lo coixí:

―Oh, com sou donzella de mal comport! Eixiu ara del bany e teniu les carns llises e gentils: prenc gran delit en tocar-les.

―Toca on te vulles ―dix la Princesa―, e no poses la mà tan avall com fas.

―Dormiu e fareu bé, e deixau-me tocar aquest cos que meu és ―dix Plaerdemavida―, que jo só ací en lloc de Tirant. Oh traïdor de Tirant, e on est tu? Que si tenies la má lla on jo la tinc, e com series content!

E Tirant tenia la mà sobre lo ventre de la Princesa, e Plaerdemavida tenia la sua má sobre lo cap de Tirant, e com ella coneixia que la Princesa s’adormia, fluixava la má e llavors Tirant tocava a son plaer; e com ella despertar-se volia, estrenyia lo cap a Tirant i ell estava segur. En aquest deport estigueren per més espai d’una hora, i ell tostemps tocant-la.

Com Plaerdemavida conegué que ella molt bé dormia, afluixá del tot la má a Tirant, i ell volgué temptar de paciència de voler dar fi a son desig, e la Princesa se començà a despertar, e mig adormida dix:

―Què, mala ventura, fas? No em pots lleixar dormir? ¿Est tornada folla, que vols temptar lo que és contra ta natura?

E no hagué molt estat, que ella conegué que era més que dona, e no ho volgué consentir e començà a donar grans crits. E Plaerdemavida tancava-li la boca, e dix-li a l’orella perquè neguna de les altres donzelles no ho oïssen:

―Callau, senyora, e no vullau difamar la vostra persona: he gran dubte que no ho senta la senyora Emperadriu; callau, que aquest és lo vostre cavaller, qui per vós se deixarà morir.

―Oh!, maleita sies tu ―dix la Princesa―, ¡e no has haguda temor de mi ni vergonya del món! ¡Sens jo saber res, m’has posada en tan gran treball e difamació!

―Ja, senyora, lo mal fet és ―dix Plaerdemavida―; dau remei a vós e a mi: e par-me que lo callar es lo més segur e lo que més pot valer en aquests afers.

E Tirant ab baixa veu la suplicava tant com millor podia. Ella, veent-se en tant estret pas, de l’una part la vencia amor, e de l’altra tenia temor, mas la temor excel•lia l’amor e deliberà de callar e no dir res.

Com la Princesa cridà lo primer crit, ho sentí la Viuda Reposada, e hagué plena notícia que la causa del cridar havia fet Plaerdemavida, e que Tirant devia ésser ab ella; pensà que si Tirant passava a la Princesa, que ella no poria complir son desig ab ell. E ja tothom callava, e la Princesa no deia res, sinó que es defenia ab paraules gracioses que la plasent batalla no vingués a fi. La Viuda s’assigué al llit e donà un gran crit e dix:

―I què és lo que teniu, filla?

Despertà totes les donzelles ab grans crits e remor, e venc a notícia de l’Emperadriu. Totes se llevaren cuitadament, qui totes nues, qui en camisa, e ab cuitats passos anaren a la porta de la cambra, la qual trobaren molt bé tancada, e a grans crits demanaren llum. E en aquest instant que tocaven a la porta e cercaven llum, Plaerdemavida pres a Tirant per los cabells e apartà’l de lla on volguera finar sa vida e posà’l en lo retret e féu-lo saltar en un terrat que hi havia e donà-li una corda de cànem perquè s’acalàs dins l’hort, e d’allí podia obrir la porta, car ella hi havia ben proveït perquè quan vingués, ans del dia, se’n fos pogut anar eixint per una altra porta. Mas tan gran fon l’avalot e los grans crits que daven les donzelles e la Viuda que no el pogué traure per lo lloc on ella havia pensat, e fon forçat que el tragués per lo terrat, e donà-li la corda llarga, i ella prestament se’n tornà, e tancà la finestra del retret e anà on era sa senyora.

E Tirant donà volta e lligà fort la corda, e ab la pressa que tenia per no ésser vist ni conegut no pensà la corda si bastava en terra; deixà’s anar per la corda avall e fallia-se’n més de dotze alnes que no plegava en terra; fon-li forçat de lleixar-se caure, perquè los braços no li podien sostenir lo cos, e donà tan gran colp en terra que es rompé la cama.

Deixem a Tirant, que està de llarg, gitat en terra, que no es pot moure.

Com Plaerdemavida se’n fon tornada, portaren la llum e totes entraren ab l’Emperadriu, i ella prestament li demanà quin avalot era estat aquell, per quina causa havia cridat.

―Senyora ―dix la Princesa―, una gran rata saltà sobre lo meu llit e pujà’m sobre la cara, e espantà’m tan fort que haguí de cridar tan grans crits que fora estava de tot record; e ab l’ungla ha’m arrapada la cara, que si m’hagués encertat en l’ull, quant mal m’haguera fet!

E aquell arrap li havia fet Plaerdemavida com li tancava la boca perquè no cridàs.

L’Emperador se fon llevat, e ab l’espasa en la mà entrà per la cambra de la Princesa, e, sabuda la veritat de la rata, cercà totes les cambres. Emperò la donzella fon discreta: aprés que l’Emperadriu fon entrada e parlava ab sa filla, ella saltà en lo terrat e prestament llevà la corda e sentí plànyer a Tirant. Prestament presumí que era caigut, e no dix res e tornà-se’n dins la cambra. E havia tan gran remor per tot lo palau, d’aquells de la guàrdia e dels oficials de la casa, que açò era cosa de gran espant de veure ni de sentir, que si los turcs fossen entrats dins la ciutat no s’hi fera major fet. L’Emperador, qui era home molt sabut, pensà que açò no fos més que rata: fins dins los còfrens cercà, e totes les finestres féu obrir; e si la donzella un poc se fos tardada en llevar la corda, l’Emperador l’haguera trobada.

Lo Duc e la Duquessa, qui sabien en aquest fet, com sentiren la remor tan gran, pensaren que Tirant era estat sentit. Pensau lo cor del Duc quin devia estar, que ves a Tirant en tan gran congoixa ésser posat, car pensava que l’haguessen mort o apresonat; armà’s prestament, que allí tenia les sues armes per ajudar a Tirant, e dient entre si:

―Hui perdré tota ma senyoria, puix Tirant és en tal punt.

―¿Què faré jo ―dix la Duquessa―, que les mies mans no tenen forma per vestir-me la camisa?

Com lo Duc fon armat, ixqué de la sua cambra per veure açò què era e per saber on era Tirant; e anant trobà l’Emperador que se’n tornava a la sua cambra, e lo Duc li demanà:

―Què es açò, senyor? ¿Quina novitat tan gran és estada aquesta?

Respòs l’Emperador:

―Les folles de donzelles, qui de no res temoregen. Una rata, segons m’han recitat, es passada sobre la cara de ma filla e, segons ella diu, ha-li fet senyal en la galta. Tornau-vos-ne a dormir, que no us hi cal anar.

Lo Duc tornà-se’n a la sua cambra e recità-ho a la Duquessa, e prengueren los dos gran consolació com res de Tirant no era estat. Dix llavors lo Duc:

―Per nostra Dona, jo anava ab tal deliber, que si l’Emperador hagués pres a Tirant, que ab aquesta atxa jo haguera mort a l’Emperador e a tots los qui fossen de sa voluntat; e aprés, Tirant o jo fóra estat emperador.

―Però més val que així sia estat ―dix la Duquessa.

Llevà’s corrent e anà a la cambra de la Princesa. Com Plaerdemavida la véu dix-li:

―Senyora, jo us clam mercé que estigau ací e no consintau que negú diga mal de Tirant, e jo iré a veure què fa.

Com fon sobre lo terrat, no gosava parlar per ço que no fos oïda de negú, e sentí que ell se planyia fort e deia en forma de semblants paraules.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:40

Capítol CLXII de Tirant lo Blanc

Capítol CLXII de Tirant lo Blanc

CLXII. La resposta que féu la Princesa a Tirant.

―Les llàgremes són escampades a vegades ab raó, a vegades ab engan. E la tua demanda és molt greu e amarga per a mi, car tu demanes cosa que no es pot ni es deu raonablement fer; car de mal principi no se’n pot seguir bona fi. Si pensaves la tua honor e la mia, e em volies lo bé que em dius, no treballaries en tanta infàmia per a tu e vergonya per a mi. ¿Per què tan prest te cuites, que les tues messes encara són herba? E gran follia seria posar a la fortuna lo que no et pot fallir.

L’Emperador s’acostà a sa filla e ella no pogué més parlar. E posà-la en raons, e parlant de moltes coses se’n tornaren al castell.

L’endemà per lo matí l’Emperador volgué diguessen la missa enmig d’una gran praderia, e volgué que Diafebus estigués enmig d’ell e de sa filla. E dita la missa, l’Emperador li posà l’anell en la mà e el besà en la boca. Aprés, tots los trompetes començaren a sonar molt fortment, e un rei d’armes dix en alt cridant: “Aquest és lo molt egregi e virtuós cavaller comte de Sant Àngel e Gran Conestable de l’Imperi grec.”

E fet açò, començaren les danses e festes, e la Princesa tot aquell dia no féu sinó dansar ab lo Gran Conestable. Com fon hora de dinar, l’Emperador féu seure al Gran Conestable a la part dreta, e los ducs seien a la part sinestra, e la Princesa en dret del Conestable. E Tirant servia de majordom per ço com ell feia la festa. En altres taules menjaven les donzelles; en dret d’elles menjaven los barons e cavallers. Aprés, tota la gent d’armes. E tots quants presoners hi havia, tots menjaven aquell dia en taules perquè honrassen la festa. Fins als rossins volgué Tirant que en aquella hora tots menjassen civada mesclada ab pa.

Com foren mig dinats, Tirant pres los reis d’armes, herauts e porsavants, e donà’ls mil ducats en reals. E totes les trompetes anaven sonant, e vengueren davant la taula de l’Emperador e cridaven:

―Llarguesa, llarguesa!

Aprés lo dinar, fon feta la col•lació de molts confits de sucre. E cavalcaren tots armats ab les banderes del Conestable, corrent llances davant l’Emperador. Feren un bell fet d’armes sens fer-se mal. E així anaren fins al camp on solia estar lo Soldà, e ab molt gran alegria se’n tornaren.

Com los paregué hora de sopar, en aquell lloc mateix feren la festa, la qual fon molt singular, e foren tots molt ben servits de moltes e diverses viandes. Tirant tot aquell sopar, així com servia, estava ab la cara molt trista. La Princesa lo féu acostar prop d’ella e dix-li a l’orella:

―Digau-me, Tirant, ¿quina és la pena e mal que passau, que la vostra cara ho manifesta, que tota la tinc jo sobre los meus ulls? Digau-m’ho, jo us clam mercè!

―Senyora, tants són los mals que comport, que no es porien estimar, ni done res en ma vida, car la celsitud vostra partirà demà, e jo, desaventurat, restaré en la mia extrema pena pensant que no us veuré.

―Qui fa lo mal ―dix la Princesa― raó és que passe la pena. Car vós mateix ho haveu procurat, donant consell a l’Emperador que ab tots los presoners se’n tornàs a la nostra ciutat. Tan mal consell jamés viu dar a home qui enamorat fos. Però si vós voleu jo em faça malalta quinze o vint dies, jo bé ho faré per amor vostra; e l’Emperador aturarà, bé só certa, per amor de mi.

―Mas ¿com ho farem ―dix Tirant― d’aquests presoners que tenim tants ací? No sé trobar remei a ma dolor. Moltes voltes tinc desig de verí, e moltes voltes desitge morir ab coltell o de mort sobtada per eixir de pena.

―No fésseu vós tal cas, Tirant ―dix la Princesa―. Anau a parlar ab Estefania e vejam quin remei pendre s’hi porà que a mi no sia càrrec e sia útil vostre.

Tirant prestament se n’anà e recità tot son mal a Estefania. E foren d’acord ensems ab lo Conestable que, com tothom fos assossegat e les donzelles dormirien, que los dos vinguessen a la cambra e allí acordarien quin remei porien pendre en llurs passions. E així restaren d’acord.

Com fon nit e l’hora fon disposta, que tots los del castell dormien e les donzelles s’eren gitades, e totes les dames dormien, apartades ab la Viuda Reposada, sinó cinc que en dormien en una cambra per on ells tenien de passar (i en la recambra dormia la Princesa e Estefania), e com Plaerdemavida véu que la Princesa no es volia gitar, e li havia dit que se n’anàs a dormir, e aprés sentí perfumar, prestament pensà que s’hi havia de celebrar festivitat de bodes sordes.

Venguda l’hora assignada, Estefania pres un estadal en la mà encès, e anà al llit on dormien les cinc donzelles, e mirà-les totes d’una en una per veure si dormien. E Plaerdemavida tenia desig de veure e sentir tot lo fet, e detingué’s, que no dormí. E com Estefania vingué ab la llum, tancà los ulls e féu semblant que dormia. Vist per Estefania que totes dormien, obrí la porta sens fer remor, perquè negú no ho sentís, e ja trobà a la porta los cavallers que estaven esperant ab més devoció que no fan los jueus al Messies.

Al passar, apagà la llum; pres al Conestable per la mà, mès-se primera, e Tirant seguí al Conestable; e així trobaren la porta de la cambra on era la Princesa, la qual estava sola esperant-los.

E diré com la trobaren devisada: portava gonella de domàs verd, tota entorn trepada e tota brodada de perles molt grosses e redones; lo collar que portava era tot de fulles d’or esmaltades, e en cascuna fulla penjaven robins e diamants sens altra mescla; al cap portava sobre los daurats cabells un xapellet fulletat de molts batents, que llançava molt gran resplandor.

Com Tirant la véu tan bé abillada, féu-li molt gran reverència, e donant del genoll en la dura terra, besà-li les mans moltes vegades. E passaren entre ells moltes amoroses raons. Com los paregué hora de poder-se’n anar prengueren llur comiat, e tornaren-se’n en la llur cambra. ¿Qui pogué dormir aquella nit, uns per amor, altres per dolor?

Tan prest com fon de dia, tothom se llevà per ço com aquell dia l’Emperador devia partir. Plaerdemavida, com se fon llevada, anà a la cambra de la Princesa, e trobà-la que es vestia, i Estefania, vestida e per vestir e asseita en terra, e les mans no li volien ajudar a lligar lo capell: tant estava de bona gana tota plena de lleixau-me estar; ab los ulls mig entelats, escassament hi podia veure.

―Ah, Santa Maria val! ―dix Plaerdemavida―. Digues, Estefania, quin és aqueix teu comport? ¿Què és lo que et fa mal? E jo iré als metges que vinguen per dar-te salut, aquella que tu volries per a ta persona.

―No cal ―dix Estefania―, que lo meu mal tost serà guarit, car no és sinó dolor de cap: anit ab l’aire del riu m’ha fet mal.

―Guarda ―dix Plaerdemavida― què dius, que gran dubte serà que no muires. E si mors, la tua mort serà criminosa. Guarda bé que no et facen mal los talons, com jo haja oït dir als metges que a nosaltres, dones, la primera dolor nos ve en les ungles, aprés als peus, puja als genolls e a les cuixes, e a vegades entra en lo secret, e aquí dóna gran turment e d’aquí se’n puja al cap, torba lo cervell, e d’aquí s’engendra lo mal de caure. E aquesta malaltia no et penses que vinga sovint, segons diu lo gran filòsof Galièn, metge molt subtil, que no ve sinó una vegada en vida, e per bé que sia mal incurable, no és mortal, mas ha-hi molts remeis qui ajudar-se’n vol. Aquesta mia epístola és bona e verdadera, e per ço no deus haver admiració de mi si conec les malalties, que si em mostres la llengua jo et sabré dir lo mal que tens.

Estefania li tragué la llengua. Com Plaerdemavida l’hagué vista, dix-li:

―Jo renegaria de tot quant saber mon pare me mostrà estant jo en son poder, si tu no has perduda sang aquesta nit.

Respòs prestament Estefania:

―Veritat dius, que del nas m’és eixida.

―Jo no sé si és del nas o del taló ―dix Plaerdemavida―, mas sang haveu perduda, e per ço poreu ara dar fe de mi e de la mia ciència, que lo que jo diré serà veritat. E si la majestat vostra, senyora, volrà que jo us recite un somni que he fet esta nit, jo seré contenta, ab protestació que si diré alguna cosa qui agreuge l’altesa vostra, que lo perdó no em sia denegat.

La Princesa havia pres molt gran plaer en lo que Plaerdemavida havia dit, e ab grans rialles li dix que digués tot lo que volgués, que ella li perdonava a pena e a culpa ab autoritat apostòlica. E Plaerdemavida féu principi al seu somni en estil de semblants paraules.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:37

Capítol CLXIII de Tirant lo Blanc

Capítol CLXIII de Tirant lo Blanc

CLXIII. Lo somni que Plaerdemavida féu.   

―A la majestat vostra diré tot lo que he somiat. Com jo dormia en una cambra de parament en companyia de quatre donzelles, e que Estefania venia ab un estadal encès, per no portar molta llum, e venia al vostre llit e mirava si dormíem, e véu-nos totes dormir, jo estava alienada que no sé si dormia o si vetlava; e viu en somni com Estefania obrí la porta de la cambra molt suaument perquè no fes remor, e trobà mon senyor Tirant e lo Conestable que ja estaven esperant. E venien en gipons, ab mantos i espases, e calçaven peücs de llana perquè no fessen remor al passejar; e a l’entrar que ells feren, ella apagà la llum e posà’s primera, lo Conestable a la sua mà; aprés venia lo virtuós, i ella semblava en aquell cas mosso de cego, e posà’ls dins la vostra cambra. E vostra altesa estava ben perfumada e algaliada, e no mal abillada, vestida e no despullada. Tirant vos tenia en los seus braços e portava-us per la cambra besant molt sovint, e vostra altesa que deia: “Deixa’m, Tirant, deixa’m!” E ell vos posava sobre lo llit de repòs. ―E Plaerdemavida s’acostà al llit, e dix: “Ai, En llit! ! E qui us ha vist e qui us veu ara, que estau sol, desacompanyat, sens profit negú! ¿On és aquell qui ací estava com jo somiava?” E paregué’m del llit llevar-me en camisa, e venguí en aquell forat de la porta, e que mirava tot vostre fet.

Dix la Princesa:

―Has més somiat?

Ab moltes rialles e ab gran plaer que lo hi deia.

―Sí, Santa Maria! ―dix Plaerdemavida―. Jo us ho acabaré tot de recitar. Vós, senyora, preníeu unes hores e dèieu: “Tirant, jo t’he lleixat venir ací per dar-te un poc de repòs, per la gran amor que t’he.” E Tirant dubtava de fer lo que l’altesa vostra li deia. E vós dèieu: “Si tu ames a mi, per res no deus estar d’assegurar-me dels dubtes esdevenidors. E aquest càrrec que jo he pres per amor de tu no és convinent a donzella de tan gran autoritat com jo só. No em denegues lo que et deman, car la mia castedat, en la qual jo he viscut, quítia de tot crim, és lloadora; mas per precs d’Estefania has obtesa aquesta amorosa gràcia, deixant-me cremada per digna amor. Per què et prec que vulles contentar de la gràcia que has aconseguida en gran càrrec e culpa d’Estefania.” “Per l’extrema e desaforada congoixa, deia Tirant, que veig passar a la majestat vostra, que preneu armes contra vós, qui us ofenen, en sereu condemnada per tots aquells qui d’amor senten. Però, ab tot, no vull que desconfieu que jo fallís a ma veritat. E ab gran confiança creia vos acordaríeu a mon voler no tement los esdevenidors perills. Puix a vostra altesa no plau e em voleu tant fatigar, jo só content de fer tot lo que a la majestat vostra serà plasent.” “Calla, Tirant, deia l’altesa vostra, e no et congoixes de res, car la mia noblea jau sots la tua amor.” E li fèieu fer sagrament que sens voler vostre no us enutjaria de res: “E posat cas que ho volguesses cometre no seria poc lo dan e congoixa que tu em daries; e seria tanta que en tots los dies de ma vida de tu me lamentaria, car com la virginitat és perduda no és reparable.” E totes aquestes coses he somiades que vós a ell e ell a vós dèieu. Aprés en visió viu com ell vos besava molt sovint e desféu-vos la clotxeta dels pits e que us besava a gran pressa les mamelles. E com vos hagué ben besada, volia-us posar la mà davall la falda per cercar-vos les puces. E vós, la mia bona senyora, no ho volíeu consentir; car dubte em fa que si ho haguésseu consentit, que lo sagrament no perillàs. E vostra altesa li deia: “Temps vendrà que lo que tant desitges estarà en llibertat tua, e la mia virginitat conservada serà per a tu.” Aprés posà la sua cara sobre la vostra, e tenint los braços sobre lo vostre coll, e los vostres en lo seu lligats com les sarments en los arbres, prenia de vós amorosos besars. Aprés viu somiant que Estefania estava sobre aquell llit ab les cames que al parer meu li veia blanquejar, e deia sovint. “Ai, senyor, que mal me feu! Doleu-vos un poc de mi e no em vullau del tot matar.” E Tirant que li deia. “Germana Estefania, ¿per què voleu incriminar la vostra honor ab tants grans crits? ¿No sabeu que moltes voltes les parets tenen orelles?” E ella prenia lo llançol e posava’l-se a la boca, e ab les dents estrenyia’l fort per no cridar. E no es pogué estar, aprés un poc espai, que no donàs un crit: “Trista, què faré? Dolor me força de cridar, e segons veig, deliberat teniu de matar-me.” Llavors lo Conestable li tancà la boca. E la mia ànima com sentia aquell saborós plant, complanyia’m de ma desaventura com jo no era la tercera ab lo meu Hipòlit. Encara que jo sia grossera en amar, conegué lo meu esperit que lo terme d’amor aquí devia finir. La mia ànima hagué alguns sentiments d’amor que ignorava, e doblà’m la passió del meu Hipòlit com no prenia part dels besars així com Tirant de la Princesa, e lo Conestable d’Estefania. E com més hi pensava més dolor sentia, e paregué’m que prenguí un poc d’aigua e que em llaví lo cor, los pits e lo ventre per remeiar la dolor mia. E mirant lo meu esperit per lo forat, aprés un poc instant Estefania estès los seus braços abandonant-se e retent les armes, emperò dix: “Vés-te’n, cruel ab poca amor, que no has pietat ni misericòrdia de les donzelles fins que els has violada la castedat. Oh sens fe! ¿De quina pena seràs digne si jo no et vull perdonar? E complanyent-me de tu, més fort t’ame. On és la fe, per tu a mi rompuda? ¿On és la tua mà dreta ajustada ab la mia? ¿On són los sants qui facen testimoni, los quals ahir per la tua falsa boca foren nomenats, que em prometist que no em faries mal ni per tu no seria decebuda? Gran ardiment has fet, que ab pensa deliberada hages volguda robar la despulla de la mia virginitat, per tu ésser home de tan gran autoritat; e perquè la querella mia més verdaderament sia coneguda…”, cridà la Princesa e a Tirant e mostrà’ls la camisa e dix: “Aquesta sang mia ha força de reparar amor.” E tot açò deia ab les llàgremes als ulls. Aprés dix: “¿Qui haurà grat de mi, ni qui fiarà de mi, que no he sabuda guardar a mi mateixa? ¿Com serà per mi guardada altra donzella que acomanada em sia? No tinc conhort sinó d’una cosa: que no he res fet que perjudique l’honor de mon marit, sinó que he complida sa voluntat a mal grat meu. En les mies bodes no hi són venguts los cortesans, ni capellà no s’és vestit a dir la missa; no hi és venguda ma mare ni mes parentes; no han hagut treball de despullar-me les robes e vestir-me la camisa nupcial; no m’han pujada al llit per força, car jo m’hi só sabuda pujar; no han hagut treball los ministres de sonar ni de cantar, ni los cortesans cavallers de dansar, que bodes sordes són estades. Emperò tot lo que he fet resta en grat de mon marit.” D’estes coses deia Estefania moltes. Aprés de tot açò, que lo jorn s’acostava, la majestat vostra e Tirant la conhortàveu lo millor que podíeu. Aprés bon espai, que los galls tornaren a cantar, e l’altesa vostra pregava humilment a Tirant se’n volguessen anar perquè no fosssen vists per negú del castell. E Tirant suplicava l’altesa vostra que li fésseu gràcia de soltar-li lo sagrament perquè pogués obtenir lo victoriós triümfo que desitjava, així com son cosí; e la celsitud vostra no volgué, sinó que restàs gloriosa de la batalla. E com ells se’n foren anats, despertí’m e no viu res, ni a Hipòlot ni a negú. Fui posada en gran pensament; perquè em trobí los pits e lo ventre banyat de l’aigua, venia a creure que devia ésser veritat. La dolor m’augmentà en tanta quantitat que donava torns per lo llit com fa lo malalt qui està al pas de morir e no troba lo camí; per què deliberé d’amar Hipòlit ab cor verdader, e passaré ma penada vida així com Estefania fa. ¿Estaré ab los ulls tancats, e negú no em darà remei? Amor m’ha tant torbats los sentiments, que morta só si Hipòlit no m’ajuda. ¡Almenys que passàs ma vida en dorment! Per cert, fort dolor és al despertar qui bon somni somia.

Les altres donzelles foren-se llevades i entraren dins la cambra per ajudar a vestir sa senyora. Aprés la missa l’Emperador partí ab tots los barons de Sicília, e lo duc de Pera ab tots los presoners. E Tirant e lo Conestable acompanyaren-los una bona llegua. L’Emperador los dix que se’n tornassen. E ja que els ho havia dit altra vegada, fon-los forçat de fer-ho. Aprés que Tirant hagué pres comiat de l’Emperador e dels barons, ell s’acostà a l’excelsa Princesa e dix-li si li manava res la majestat sua que ell pogués fer. La Princesa s’alçà lo vel que portava davant la cara, e los seus ulls no pogueren estar que no llançassen vives llàgremes e no li pogué dir altra cosa sinó:

―Serà―; car la paraula li fallí e convertí’s en sanglots e espessos sospirs per lo departiment. Deixà del tot caure lo vel damunt la sua cara per ço que tal defalt no vingués a notícia de l’Emperador ne de tota l’altra gent.

No es troba en record de gents que semblant cas seguís jamés a negun cavaller com lo que seguí a Tirant, que havent pres comiat de la Princesa, caigué d’una hacanea en terra, que cavalcava, tot fora de si; e tan prestament com fon caigut, se fon llevat e alçà la mà a l’hacanea dient que es dolia. E l’Emperador ho véu e molts d’altres, e cuitaren envers ell. E feia demostració que mirava lo peu a l’hacanea.

Dix-li l’Emperador:

―Capità, e com sou caigut així?

E Tirant li dix:

―Senyor, a mi paragué que lo meu rossí se dolia. Abaixí’m un poc per veure lo seu mal, e ab lo pes de l’arnès, és-se trencat lo gambal. Però, senyor, no és cosa d’admirar que un home caiga, car un cavall té quatre peus e cau: quant més un home, que no en té sinó dos.

E prestament ell tornà a cavalcar e cascú tingué son camí. La Princesa, perquè anava plorant, no volgué tornar, mas demanà a Estefania quin cas era estat lo de Tirant. E ella lo hi recità segons la resposta que havia feta a l’Emperador.

―Certament ―dix la Princesa― que aquell cas no li és seguit sinó per la mia partida; e les temors que jo haguí quan me trobí sola tan prest foragitaren lo meu pensament e augmentí en major dolor que no sentia.

Així anaren parlant, e Tirant aplegà al castell del senyor de Malveí. Ordenà que lo Conestable ab la mitat de la gent, així de peu com de cavall, anàs al camp per guardar aquell.

―E jo iré ―dix Tirant― al port on són les naus, e faré que prestament descarreguen. E si veig que no n’hi ha prou, faré-les tornar a la ciutat o en Rodes, que m’han dit que han collit molt forment aquest any; e si lo càrrec los fall, iran en Xipre.

En la nit Tirant fon en lo port, e trobà quasi les naus descarregades. Los patrons e los mariners hagueren molt gran plaer de la venguda del Capità, e digueren-li com les set naus de genovesos erent entrades en lo port de Bellpuig.

―E tots nosaltres estàvem ab gran pensament que no vinguessen ací e que ens prenguessen.

Dix Tirant:

―Ells mostren que han més temor a vosaltres, que no han hagut atreviment de d’escometre-us. ¿Voleu que els posem major temor que no tenen?

Hagueren un llaüt de peixcar, e armaren-lo. E trameteren per veure quanta gent podia haver en les naus poc més o menys, e quantes fustes eren dins lo port. E aquella nit féu descarregar tot lo forment. Per lo matí lo bergantí tornà ab la nova com hi havia, grosses, set naus, e havien descarregat tots los cavalls e tota la gent era en terra, e que llavors començaven a descarregar lo forment e altres vitualles.

―Per lo Senyor qui tot lo món sosté ―dix Tirant―, jo faré tot mon poder, puix han desembarcat los cavalls, de menjar de llur forment.

Féu prestament adobar les naus, e posà-hi molta gent d’armes e molts ballesters. En lo port en aquell cas havia tres galeres, e perquè havien mostrada carena, no pogueren anar ab ell. Tirant partí ab les naus e mès-se dins mar aquella nit. E de l’u port a l’altre no hi havia sinó trenta milles. Com lo dia fon clar e bell, los de terra descobriren les cinc naus de Tirant e pensaren-se que fossen d’aquelles que venien ab lo Gran Caramany, e no curaren res. Les naus s’acostaren e entraren dins lo port, e cascuna envestí la sua, e de continent saltà molta gent en les altres naus e aprés envestiren les dues que restaven, e perquè hi havia molt poca gent prengueren-les totes ab poc treball e sens morir negú. E tragueren totes les naus del port carregades de molt forment e de civades, de bous salats e de vins de Xipre, de què us dic que per al camp dels crestians los vingué en gran socors i en molt bon cas, car per la molta guerra no trobava forment ni carns si no ho havien tot per mar. Tirant donà forment al senyor de Malveí; tot l’altre féu portar al camp en la ciutat de Sant Jordi.

Com Tirant venia ab la presa, parlà ab los turcs que havia presos en la nau demanant-los de noves de la Turquia per veure si es concordarien ab les noves que Ciprès de Paternò li havia dit. E aquells li digueren com certa cosa era com lo Gran Caramany venia ab gran armada, e venia en companyia sua lo rei de la sobirania Índia; e lo Caramany portava sa filla la qual era donzella de grandíssima bellea, per dar per muller al Soldà.

―E porta moltes donzelles ab si, de gran estat, e ve en sa companyia l’esposada del fill del Gran Turc, e totes vénen molt ricament abillades ab grans aljubes de brocat e altres brodades de molts diamants e robins.

Dix un turc:

―Jo viu vestir un dia a la filla del Gran Caramany; demà haurà quinze dies, lo divendres aprés la salà, que vestia una aljuba brodada de pedres fines, que estimaven que valia una gran ciutat. E porten cascuna son eixovar, que vint-e-cinc esposades hi vénen totes per a grans senyors; e ve-hi la muller del rei de Capadòcia. E han-nos dit al port, com som arribats, que un diable de francès és vengut capità dels grecs, que totes les batalles los venç, lo qual dien que ha nom Tirant. Per ma fe, ell poria haver bons fets així com dien, mas lo seu nom és lleig e vil, per ço com Tirant vol dir usurpador de béns o, més propi parlar, lladre. E creu, segons lo nom, per força ha de seguir les obres, car diu-se que en una lletra que féu al rei d’Egipte, que no gosà combatre cos per cos, deia ésser enamorat de la filla de l’Emperador. Com haurà vençudes les batalles, emprenyarà la filla, aprés la muller, aprés matarà l’Emperador, car així ho acostumen de fer los francesos: molt mala gent! E vós veureu que si molt lo deixen viure los turcs e los crestians, ell se farà emperador.

―A la mia fe ―dix Tirant― tu dius una gran veritat: aquests francesos són molt mala gent. Encara farà pitjor que tu no dius, que és molt gran lladre e va per los camins a robar. E qui s’ho veurà, encara emprenyarà la filla de l’Emperador e pendrà la senyoria; aprés ¿qui li contradirà que no passe a totes les donzelles?

―Bona Pasqua vos done Déu! ―dix lo mariner―, car vós lo coneixeu bé, e coneixeu la sua gran tració que ha feta e farà.

Hipòlit, que estava allí, arrancà l’espasa per tallar-li lo cap, sinó per Tirant, que prestament se llevà e pres-li l’espasa de la mà. E Tirant tornà’l a posar en noves dient mal tostemps de si mateix. Dix lo mariner:

―Jo jur, per l’aigua que jo em bategí, que si jo el podia pendre, aquell traïdor de Tirant, així com moltes vegades n’he pres d’altres, que jo el penjaria en la més alta entena de tota la nau.

Tirant reia molt, e prenia gran plaer en lo que deia lo mariner: altri fóra, que li haguera feta alguna mala obra o l’haguera penjat. E Tirant pres un gipó de seda e trenta ducats, e donà’ls-hi, e aprés lo posà en llibertat tan prest com fon en terra. ¡Pensau quin devia estar lo mesquí de mariner com sabé que aquell era Tirant! Agenollà’s als seus pesus, e demanà-li perdó. E Tirant de molta bona voluntat li perdonà e dix:

―Donar als mals perquè diguen bé, donar als bons perquè no diguen mal.

Tirant ajustà consell de mariners e féu-los dinar ab ell. Aprés que foren dinats, Tirant los féu principi a un tal parlar:

―Senyors, ja sabeu la nova que es diu del Gran Caramany e del rei de la sobirana Índia: ab quin poder tan gran vénen, e porten tantes donzelles, casades i per casar; hoc encara hi apliquen lo bací que porten, ço és a saber: com los moros fan guerra als crestians, va lo bací, que acapten per totes les moreries, e segons me dix Ciprès de Paternó, que havia oït dir al Soldà, que passats tres-cents mília ducats portaven, car per pendre aquest Imperi tota la morisma ha donat qui poc qui molt: que casa hi havia qui pagava quaranta ducats. E volen dir que del regne de Tunis han hagut més de setanta mília ducats. Per què deveu pensar quanta glòria seria a tots nosaltres e lo profit gran que cascú de vosaltres reportaríeu. Vejau si fer-se poria poguéssem obtenir victòria d’ells. E cascù de vosaltres diga-hi son parer.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:38

Capítol CLXXV de Tirant lo Blanc

Capítol CLXXV de Tirant lo Blanc

CLXXV. Resposta feta per la Princesa a Tirant.

―Prec-te, Tirant e senyor de mi, consentir no vulles que la mia esperança sia feta vana, car de tot lo meu mal tu sol est estada causa, e com lo mal m’assaltà fon per pensament de la tua amor. E ja amor obra més en mi que no volria; e cert és més estimaria que l’amor estigués secreta fins tingam temps d’alegria en la qual no hi haja temors mesclades; mas per experiència he mostrat que molt mal la tinc secreta, car ¿qui és que puga amagar lo foc que per la sua gran flama fum no n’ixca? Paraules te dic missatgeres de l’ánima e del cor. Per què et suplic vulles anar a veure a l’Emperador, e no sàpia que a mi sies vengut primer que a ell.

E posà lo cap davall la roba e dix a Tirant hi posàs lo seu. E dix-li:

―Besa’m en los pits per consolació mia e repòs teu.

E aquell ho féu de molt bon grat. Aprés que li hagué besats los pits, li besà los ulls e la cara, i ella dix:

―Senyor, de major premi és lo lloguer que no és son ofici, e d’aquestes coses més sol ésser la temor que el perill, e lo qui vol haver temor ha vergonya quan se penit.

Tirant no pogué satisfer a les paraules de la Princesa, mas partí’s d’ella molt content. Com fon a la cambra de l’Emperador, e los metges lo veren, reprengueren-lo molt per ço com s’era llevat del llit sens consentiment d’ells. Tirant respòs:

―Si sabés la vida degués perdre, per totes les coses del món no deixara per res de venir a veure la majestat del senyor Emperador. Com jo us viu partir de mi tan fatigats e ab tanta cuita, no podia altra cosa presumir sinó la sua gran necessitat.

Respòs l’Emperador en la següent forma.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:44

Capítol CLXXXIX de Tirant lo Blanc

Capítol CLXXXIX de Tirant lo Blanc

CLXXXIX. Les grans festes que l'Emperador féu fer per amor dels ambaixadors del Soldà.

Feta la lletra, la donà a l'escuder que la hi havia portada, dient-li:

-Amic, digues a ta senyora, per lo càrrec gran que d'aquests afers tinc, no és en llibertat mia poder-los lleixar sens manament de superior; però, passada la festa que el senyor Emperador fa, jo faré mon poder d'ésser-hi; e per mi besar-li has les mans a la qui és en virtuts complida, e aprés a la senyora de qui só.

Aquell pres son comiat e tenc son dret camí envers la ciutat de Contestinoble. Com aquell fon aplegat dins lo palau, trobà en la cambra a Estefania ab la Princesa a grans raons, e com per elles fon vist, aquella a qui tocava lo premi de tal mester llevà's prestament e ab cara molt alegre li dix:

-¿Què és d'aquell qui té la mia pensa subyugada a tota sa voluntat?

E aquell, sens respondre res, anà allà on era la Princesa, e besà-li la mà; aprés girà's envers Estefania e féu lo semblant, e donà-li la lletra que portava; e com aquella la tenc en ses mans alçà-la envers lo cel en senyal d'oferta. Aprés, llegida la lletra, elles abduis hagueren moltes raons, aquella dolent-se com lo Conestable no seria allí en aquelles festes, per ço com l'escuder no descobrí la veritat de la sua ficta e temerosa venguda.

Vengut lo dia de la festa, lo Conestable venc a una llegua de la ciutat, molt secret, e allí s'aturà fins a l'endemà. Estefania en degun cas no volia anar a la festa, puix no hi era lo qui ella amava. E la Princesa la'n pregà molt dient que si ella no hi anava tampoc s'hi iria e totes les festes se destorbarien; en tant, que a Estefania li fon forçat d'anar.

Aprés, les misses dites ab molt gran cirimònia, anaren al mercat, lo qual trobaren tot cobert, alt e baix, de draps de llana blancs e verds e morats, e per les parets draps de ras ab les figures totes franceses, e tot a l'entorn del dit mercat havia taules meses; e lo tàlem de l'Emperador era molt ric e molt puixant, tot a l'entorn de draps de brocat. E l'Emperador se sigué enmig e los ambaixadors prop d'ell. Alt, al cap de la taula, seia l'Emperadriu ab sa filla. E lo Gran Caramany e lo rei de la sobirana Índia menjaven baix en terra per ço com eren presoners. Les donzelles e totes les dones d'honor seien a la part dreta. E totes quantes dones de la ciutat volien menjar, ho podien bé fer. Estefania seia a cap de taula, e les altres aprés d'ella. Tots los ducs e grans senyors seien a la part sinestra. Havien parat vint-e-quatre tinells tots plens d'or e d'argent. En lo primer tinell foren meses totes les relíquies de la ciutat; en lo segon, tot l'or de les esglésies; aprés venien deu tinells tots plens de cabassos e paners grans de tot lo tresor de l'Emperador, tots de moneda d'or; e aprés venien les copes d'or; venien aprés tots los plats e salers; aprés, les sues joies; aprés d'açó, l'argent que era de pitxers e salers daurats. Lo que era blanc, tot anava per les taules. E de tot aço foren plens los vint-e-quatre tinells. En cascun tinell guardaven tres cavallers ab robes de brocat rossegant per terra; e cascú d'aquests ab una verga d'argent en la mà. Gran fon la riquea que aquell jorn l'Emperador mostrà. Enmig de les taules on menjaven havia reng de júnyer.

Aquell dia eren taulatgers lo Capità, e lo duc de Pera e lo duc de Sinòpoli. Mentres que l'Emperador se dinava, aquells junyien. Primerament ixqué lo duc de Pera. Portava paraments de brocat d'or tots blaus. Lo duc de Sinòpoli portava los paraments de brocat verd i burell mitadats. Tirant aportava uns paraments de vellut verd, tots coberts de ducats que penjaven, tan grans que cascun ducat d'aquells valia trenta ducats dels altres, los quals paraments eren de gran estima.

Tirant, un dia, venint a la porta de la cambra de la Princesa trobà a Plaerdemavida, e demanà-li què feia la senyora Princesa. E ella responent dix:

-Ai, en beneit! ¿Per què ho voleu vós saber què fa ma senyora? Si fósseu vengut més prest, en lo llit l'haguéreu trobada. E si vós l'haguésseu vista així com jo, la vostra ànima estiguera en glòria perdurable. E aquella cosa que és amada quant més se veu més se delita. E per ço jo crec que molt major delit porta lo mirar que no fa lo pensar. Entrau, si voleu, car ja la trobareu vestida ab son brial. Grata's lo cap e pruen-li los talons, puix lo temps s'alegra, e dels nostres desigs alegre judici se demostra. Per semblant nos alegram totes. E per ço us vull raonar del meu esdevenidor desig: ¿per què no ve ab vós lo meu Hipòlit? Car ab ulls de dolorosa pensa sovint lo veig. Cosa és molt dura de pensar e dolc-me dins mi mateixa per ço que en negun bé present se deu per esdevenidor lleixar, ne tampoc pendre mal per esdevenidor bé.

-Donzella -dix Tirant-, jo us prec per gentilea me vullau dir ab tota veritat si la senyora Emperadriu mala sort l'hauria dins portada, o altra persona de què jo m'haja a recelar. E per ço vos deman consell e ajuda, e no és neguna denegar-lo em dega.

-Jo a la senyoria vostra -dix Plaerdemavida- no diria una cosa per altra, car egual seria en los dos lo càrrec: vostra mercè per venir e jo per deixar-vos entrar. E jo bé sé que la Princesa no vol que l'amor que vós li portau sia sens algun mèrit, e per ço com vos conec apetit gran de la cosa desitjada voldria-us-hi poder ajudar, car qui desitja e no pot lo seu desig complir està en pena; e neguna cosa no és més llaugera de perdre que aquella la qual esperança més avant no permet tornar.

Llavors Tirant entrà dins la cambra e trobà la Princesa que tenia los seus daurats cabells embolicats en la mà. Com ella lo véu li dix:

-Qui dret vos ha donat que entreu ací? E aquest càrrec no és convinent ni és donat a tu d'entrar en, la mia cambra sens llicència mia; car si l'Emperador ho sap, de desllealtat te poran incriminar. Prec-te que te'n vages, car contínuament tremolen los meus pits de recel temerós.

E Tirant no curà de les paraules de la Princesa, sinó que s'acostà envers ella, e pres-la en los braços e besà-la moltes vegades los pits, los ulls e la boca. E les donzelles, com veien que Tirant així jugava ab la senyora, totes estaven a la cominal; però com ell li posava la mà dejús la falda, totes eren en sa ajuda. E estant en aquests jocs e burles sentiren que l'Emperadriu venia a la cambra de sa filla per veure què feia, e ab los jocs no la sentiren fins que fon a la porta de la cambra.

Prestament Tirant se llançà estès per terra, e llançaren-li roba dessús. E la Princesa segué's damunt ell. Estava's pentinant; e l'Emperadriu segués al seu costat. No fallí molt no es segués sobre lo cap de Tirant. ¡Sap Déu ab quina temor de vergonya en aquell cas Tirant estava! Ab tal congoixa estigué per bon espai que parlaren de les festes que es devien fer, fins que venc una donzella ab les hores; llavors I'Emperadriu se llevà e apartà's al cap de la cambra e pres-se a dir ses hores. La Princesa no es mogué gens d'allí per dubte que l'Emperadriu no el ves. Com la Princesa se fon pentinada, posà la mà davall la roba e pentinava a Tirant; e ell adés adés li besava la mà e li prenla la pinta. E estant en tal congoixa, totes les donzelles se posaren davant I'Emperadriu, e llavors sens fer molta remor, Tirant se llevà e anà-se'n ab la pinta que la Princesa li donà.

Com fon fora de la cambra, pensant que ja fos en lloc segur, que per, negú no seria vist, véu venir a I'Emperador ab un cambrer, que venien dretament a la cambra de la Princesa. Com Tirant los véu venir, no les tingué totes veent-los venir per una gran sala. Tirant, no havent altre remei, tornà-se'n cuitat a la cambra de la Princesa, e dix-li:

-Senyora, ¿quin remei dareu en ma persona, que I'Emperador ve?

-Ai trista! -dix la Princesa-; eixim d'un mal e donam en altre pitjor. Jo bé us ho deia; car vós veniu tostemps a hores indispostes.

Prestament féu posar a les donzelles davant I'Emperadriu, i ell ab suaus passos lo posaren dins una altra cambra, e posaren-Ii molts matalafs dessús, per ço que si l'Emperador hi entràs, així com feia moltes voltes, que no el ves.

Com l'Emperador fon en la cambra, trobà a sa filla que es volia lligar. Estigué allí fins que fon lligada, e I'Emperadriu hagué dites ses hores, e les donzelles se foren totes abillades. L'Emperadriu se posà primera e totes les altres la seguiren. Com foren a la porta de la cambra, la Princesa demanà los seus guants, e dix:

-Jo els he estotjats en lloc que neguna de vosaltres no ho sap.

Ella tomà entrar dins la cambra on Tirant era, e féu-li llevar la roba que damunt tenia; e ell donà un gran salt e pres la Princesa en los braços, e portava-la ballant per la cambra e besant-la moltes vegades, dix-li:

-Oh quanta bellea, ab tanta perfecció jamés viu en donzella del món! La majestat vostra passa totes quantes són de saber e gran discreció; car, certament, ara no tinc admiració si lo moro Soldà vos desitja tenir en sos braços.

-A tu engana lo parer -dix la Princesa- , car jo no só tan alta en perfecció com tu dius, sinó que bona voluntat t'ho fa dir, car la cosa quant més s'ama més se desitja amar. Per bé que sia vestida d'un negre vestimenta sots honest vel só lligada, e aquella flama que als teus ulls de mi resplandeix és amor, car per la vista lo virtuós se contenta. E per ço jo et faré dar gloria, honor e fama, e, si açò no et basta e no en seràs content, tu seràs fet home sens record, e més cruel que l'emperador Neró. Besa'm e lleixa'm anar, car I'Emperador m'està esperant.

Tirant no hi pogué satisfer, sinó que les donzelles li tenien les mans, per les burles e jocs que li feia, perquè no la deslligàs. E com véu que se n'anava e ab les mans no la podia tocar, allargà la cama, e posà-la-hi davall les faldes, e ab la sabata tocà-li en lo lloc vedat, e la sua cama posà dins les sues cuixes. Llavors la Princesa corrent ixqué de la cambra e anà on era I'Emperador, e la Viuda Reposada tragué a Tirant per la porta de I'hort.

Com Tirant fon en sa posada, descalçà's les calces e sabates; e aquella calça e sabata ab què havia tocat a la Princesa davall les faldes, féu-la molt ricament brodar; e fon estimat lo que hi posà, ço és, perles, robins e diamants, passats vint-e-cinc-rnília ducats.

E lo dia del reng se calcá la calça e la sabata; e tots quants hi havia que veien semblant cosa, estaven admirats de la gran singularitat de les pedres fines que hi havia, ne tan rica sabata de cuiro no era estada vista. E en aquella cama no portava atnès negú, sinó en la sinestra; e paria estar molt bé. Per cimera portava damunt l'elmet quatre pilars d'or, lo Sant Greal fet a manera d'aquell que Galeàs, lo bon cavaller, conquistà; sobre lo Sant Greal estava la pinta que la Princesa li havia dada, ab un mot que hi havia, e qui llegir-ho sabia deia: No ha virtut que en ella no sia. E així ixqué aquell dia.

Enmig del reng havia un gran cadafal tot cobert de draps de brocat. E enmig estava una gran cadira molt ricament guarnida , e per mig tenia un pern, que la cadira se podia voltar entorn; e alt seia la sàvia Sibil-la, molt ricament abillada, que mostrava en si gran magnificencia, e continuament a totes parts se vogia. E baix, al peu de la cadira, seien totes les deesses ab les cares cobertes, per ço que en lo passat temps deien los gentils que eren cossos celestials. Entorn de les deesses seien totes les dones qui be havien amat, aixi com fon la reina Ginebra, qui a Lançalot amà, la reina Isolda a Tristany, e la reina, Penèlope, qui a Ulixes amà, e Elena a Paris, Briseida a Aquil-les, Medea a Jason, la reina Dido a Eneas, Deiamira a Hèrcules, Adriana a Teseu, e la reina Fedra, qui requeri a Hipòlit, son fillastre; e moltes altres n'hi havia que seria fatiga de nomenar-les, que en la fi de llurs amors foren decebudes per los enamorats, així com féu Jason, qui decebé i destruí la gentil persona de Medea, e així com féu Teseu a Adriana: traguéla de la casa del rei son pare e, portant-la per la mar, deixà-la en una illa deserta e allí finà sa dolorosa vida. E de tals com aquestes que dit vos he, n'hi havia moltes. E cascuna tenia uns assots en la mà, e lo cavaller qui fos derrocat de dret encontre e mès per terra, portaven-lo al cadafal, e la sàvia Sibil-la donava-Ii sentencia de mort, dient puix havia defraudat amor e tot son poder. Les altres dones e deesses agenollaven-se davant la Sibil-la e recaptaven-li gràcia que no morís, mas que la sentència fos mudada en assots. E lla, atorgant als precs de tantes senyores, desarmaven lo cavaller davant tothom e aprés daven-Ii de grans assots, e així el feien davallar del cadafal en terra. En tal manera cascú qui per terra era mès havia semblant guardó.

Los taulatgers ixqueren al reng ans del dia e no deixaven júnyer a negu qui no portàs paraments de seda o de brocat o de xaperia.

Com I'Emperador manà fer aquestes festes e lo Conestable ho sabé, posà's molt singularment en orde, e estant I'Emperador en lo millor de son menjar, entrà per la gran plaça lo Conestable en la forma que diré: ell portava los paraments de dos colors: l'una part era de brocat sobre brocat carmesí, l'altra mitat era de domàs morat; e lo domàs era brodat de garbes de dacsa, e totes les espigues eren de grosses perles brodades, e les canyes eren totes d'or. Aquests paraments eren molt vistosos e molt rics. L'elm portava cobert d'aquell drap mateix, e sobre l'elm portava un capell de feltre tot brodat de moltes perles e d'or fi que hi havia. Ab espasa cenyida be mostrava venir de camí. Portava trenta gentilshòmens en sa companyia, tots ab mantos de carmesí: los uns eren de marts gebelins forrats, e los altres d'erminis. E deu cavallers que ab ell venien, tots ab robes de brocat.. E tots anaven ab les cares cobertes ab capirons de cavalcar. E per aquest orde mateix anaven sis trompetas que portava, e davant lo Conestable anava una donzella ricament abillada ab una cadena d'argent, que la un cap portava en la mà, e l'altre estava lligat al coll del Gran Conestable. E més, portava dotze atzembles, totes ab les albardes cobertes de carmesí, e les cingles totes de parxes de seda. L'una atzembla portava lo seu llit, l'altra portava una llança grossa, de brocat coberta; e d'aquestes llances ne portava sis, e cascuna llanga anava en sa atzembla. En tal forma entrà totes es dotze atzembles, que cascuna portava de la sua roba, e féu la volta per lo reng. Com fon davant l'Emperador, féu-li molt gran reverència, e passà per tots los estats, e cascun estat ell saludà. Com l'Emperador véu que tots venien ab les cares cobertes, tramès a demanar qui era lo cavaller qui tan pompós venia. E als qui fon demanat, respòs així com los era estat, manat:

-Aquest és un cavaller de ventura.

E no en pogueren més saber.

Dix l'Emperador:

-Puix no es vol nomenar, ell mostra ésser bé presoner com ab cadena lo porta donzella. Ell certament deu ésser presoner d'amor. Vés e torna-hi, e demana a la donzella quina amor l'ha així apresonat; e si no et vol dir son nom, ell porta un escrit en I'escut: veges si és allí son nom.

Lo cambrer de I'Emperador anà cuitat e féu son manament. La donzella li respòs:

-Lo dan e la presó d'aquest cavaller ha fet donzella verge e, consentint a la voluntat sua, I'ha subjugat en la forma que veeu.

E més no li dix. E aquell tornà la resposta, e l'Emperador dix:

-Obra és de cavallers que moltes voltes amen e no són amats; e cascú és desltjós d'ésser en la primera edat, per bé que de mi tot repòs s'és apartat e quasi no me'n record sinó de la temerosa vida. Digues: ¿has llest en aquell escut, qui no és romput ni menys temut?

-Senyor -respòs lo cambrer-, jo I'he ben llest una e moltes voltes, i és escrit en llengua espanyola, o en francès, e diu:

                               Malhaja amor, qui la'm féu abellir,
                               si no li fas de mes dolors sentir.

En açò lo Conestable era ja al cap del reng ab la llança en la cuixa. E demanà ab qui junyia. Fon-Ii dit que ab lo duc de Sinòpoli.

La u anà devers l'altre, e feren de bells encontres. La cinquena carrera lo Gran Conestable l'encontrà tan bravament que de la sella lo féu sortir. E d'allí lo portaren al cadafal de la sàvia Sibil-la. E prestament fon desarmat e molt bé assotat per les dones qui eren estades desconegudes d'amor per los falsos enamorats.

Com tota la cirimònia fon feta, tomà a júnyer ab lo duc de Pera. E com foren a la deena carrera, lo Conestable l'encontrà enmig de la visera, i tragué'l de seny, e a ell e al cavall mès per terra.

-¿Quin home és aquest -dix Tirant- de mala ventura que així ha derrocats mos singulars amics?

Féu-se posar prestament l'elm al cap e pujà a cavall e posà's al cap del reng ab una grossa llança que demanà. E en aquell espai que ell se posà a punt, portaren lo Duc, com fon tornat en son record, al cadafal de la sàvia Sibil-la, e feren d'ell com havien fet de l'altre. Lo Conestable dix que no volla més júnyer, per ço com sabé que Tirant era al cap del reng. E los jutges digueren que forçadament tenia de complir les dotze carreres així com era estat ordenat. Les dames e tots los del mercat reien molt com aquell cavaller no conegut així havia derrocats los dos ducs.

Dix l'Emperador:

-Esperau un poc, que poca meravella serà si no derroca lo Capità nostre.

-No farà- dix la Princesa-, que la Trinitat Santa lo guardarà de tal inconveniente; e si d'ell trau lo cabal, bé li poran dir cavaller de bona ventura.

Respòs l'Emperador:

-Per mon Déu, jo no he vist en mon temps en deu carreres derrocar dos ducs, ni venir així bé en orde com aquest cavaller ha fet. E, a més, estime les atzembles com les albardes són dins e de fora cobertes de seda, e les cobreatzembles de brocat: açò no pertany a cavaller qui del meu Imperi sia, sinó a rei o fill d'aquell. E per ço desig saber d'on és, car dubte em fa que no se'n vaja per no córrer malvolença ab aquells qui ha mesos per terra.

E manà a dos donzelles d'inestimable bellea e molt ben abillades que, de part de la Princesa, anassen al cavaller e que el pregassen de part sua que lo seu nom volgués dir, perque era molt desitjat.

Respòs lo Conestable:

-Si algun càrrec ne reporte, pense la majestat sua que les coses de gran estima no ab poc càrrec se lleixen atènyer. Mas perquè no pareguen vanes les mies paraules: jo só de l'Últim Ponent, podeu dir a la senyora Princesa.

Ab aquesta resposta les donzelles se'n tornaren e feren llur relació. Al Conestable fon forçat de júnyer ab Tirant. La u anà devers l'altre, e lo Conestable posà's la llança en lo rest e portà-la tostemps alta. Com Tirant lo véu així venir, alçà la sua llança e no el volgué encontrar. E Tirant ab molta malenconia dix per què l'altre li guardava cortesia: si ho feia perquè era Capità, que no ho fes gens per tal raó, sinó que junyís e fes tot lo que pogués fer, que gens per cortesia no se n'estigués.

E l'heraut qui semblants paraules li reportà les dix ab gran ultratge. Lo Conestable responent dix:

-Digau a aquell qui us tramet a mi: lo que jo he fet és per cortesia, mas que tinga bé esment a si mateix, car així com he fet dels altres altre tal faré d'ell.

E demanà la mes grossa llanta que,tenia. Com fon prop de l'encontre alçà també la llança. E Tirant, ab molta desesperaciò, llançà la sua llança en terra per ço com no s'era pogut venjar de la injúria, dels ducs. Prestament prengueren de les regnes del cavall del Conestable los que l'Emperador ho havia manat perquè no se n'anàs. E allí vengueren los jutges e ab molta d'honor lo portaren al cadafal de la Sibil-la, e aquí li llevaren l'elm del cap.Totes aquelles deesses, lo reberen ab alegria inestimable, fent-li la més honor que els era possible.

Com saberen que aquell era lo Gran Conestable assiguerenlo en la cadira on seia la sávia Sibil-la, i ella ab totes les altres lo serviren de col-lació e de viandes e de totes les coses necessáries; L'una lo pentinava, l'altra li torcava la suor de la cara; cascuna d'aquestes lo servia en lo que podia.

E així com feren d'aquest, feren de tots los altres qui a cavaller derrocava, e havia d'estar en la dita cadira fins a tant que venia altre cavaller qui millor ho fes que aquell qui en la cadira seia.

Joanot Martorell, Tirant lo Blanc. Vol. I, A cura de Martí de Riquer, amb la col·laboració de Maria Josepa Gllofré. Barcelona: Edicions 62: La Caixa, 1983 (MOLC,99), p. 407-414.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:36

Segona lletra de batalla a Joan de Monpalau

Segona lletra de batalla a Joan de Monpalau

En Johan de Monpalau. Crech no ignorau lo gran deute de parentesch que haveu ab mi e ab tots mos germans, Com siam fills de cosins germans, ne la gran e fixa amistat que havíeu ab mon pare e ab tots nosaltres, en tant que per rahó del deute de parentesch e de la dita amistat tota hora que vós veníeu a la casa de mon pare, e ara mia, contiant que’y veníeu Com a parent e amich, totes les portes vos eren ubertes, sens que nengú de nosaltres no's guardava gens de vós, ni's poguera pensar que vós pensàseu ni féseu nenguna vergonya ni maldat vers nosaltres ni a la nostra casa. E poch temps ha passat que vós, anant e venint a la nostra casa, a tota vostra requesta proferís(1) e ab sagrament juràs de pendre ma germana Damiata per muller e desposar-la dins fort breu temps, la qual cosa fins ací no haveu feta, abans en lo mig temps, pratiquant vós en la nostra casa, sots color de la prometensa ab sagrament per vós fet de pendre ma germana per muller, e confiant la dita ma germana de l'amistat e parentesch e del sagrament per vós fet de pendre-la per muller, e que vós ab leal e verdader prepòsit havíeu tel lo dit sagrament, haveu decebuda la dita ma germana deslealment e malvada, com a robador de la honor de la dita ma germana e mia; confiant que vós no féreu tan gran deslealtat ni maldat, haveu desonestament tocada he deshonrada incessant la dita ma germana, no guardant a Déu ni a vostra honor ni a la fe que us era donada en la casa de mon pare e mia.

    Per ço que tal maldat e deslealtat per vós feta no romanga sens punició, si lo contrari del dessús dit per vós és negat,(2) yo, a tota ma requesta, volent star al juhí de Déu, qu'en tals coses mostra lo seu gran poder, vos offir combatre a tota ultrança, mon cors contra lo vostre, a peu o a cavall, en aquella manera que per vós serà devisat, puix siam egualment armats, axí de les armes defensives com ofensives, o desarmats de armes defensives. E axí mateix, si volreu pendre càrrech de cerquar lo jutge, seré content per quatre o sis mesos lo cerqueu, christià o infel, no volent-ne haver nengú per sospitós, axí emperò que si’ll trobau, nos haja tenir la plaça segura e vostra batalla e mia leixar venir a tal fi, combatent-nos tant e tan longament e per tantes jornades fins que la hu de vós o de mi hi romanga mort o vençut. E si lo jutge per vós hagut per nenguna via no lexava venir vostra batalla e mia a tall fi que l'hu de vós o de mi no'y romangués mort o vençut, que en tal cars vós romangau fals e fementit e com a vençut hi contés de la deslealtat e maldat per vós teta e per mi a vós possada,(3) hi que en tal cars yo puxa usar contra vós de tots aquells drets que per dret d'armes me seran donats hi en totes altres maneres procehir contra vós com a vençut hi confés de la deslealtat e maldat per vós feta e per mi a vós posada.

    E si a vós no ve bé, o no voldreu pendre lo càrrech de cerquar e haver lo jutge ab totes les condicions damunt scrites, yo seré content de cerquar tant e tan longament fins l'aga trobat un tall jutge, crestià o infel, que'ns tenga la plaça segura ab les damunt dites condicions, fo és, que si no lexava venir vostra batalla e mia a tal fi, que la hu de vós o de mi no’y romagués mort o vençut del cars per mi a vós posat, e que en tal cars vós pujau usar contra mi de tots aquells drets que per dret d'armes vos seran donats, hi en qualsevol altra manera, tot per lo contrari de ,o, que yo poria usar contra vós venint lo cars que lo jutge per vós hagut no leixàs venir la batalla a tal fi que la hu de vós o de mi no'y romangués mort o vençut.

    E per testimoni de veritat vos tramet la present per Desirós, porsavant del molt il·lustre senyor lo senyor inffant don Enrich, partida per A B C, e sots scrita de la mia propria mà e sagellada ab sagell de les mies armes en València, a 'XII' dies del mes de maig de l'any de la nativitat de Nostre Senyor
    Mil CCCC XXXVII,

    Johanot Martorell

    (1) proferir en el sentido de «prometer».
    (2) Entiéndase: «si lo contrario de lo susodicho por vos es afirmado», o bien «si lo susodicho por vos es negado».
    (3) posar en el sentido de «imputar»

    Lletres de batalla, Cartells de deseiximents i capítols de passes d'armes. A cura de Martí de Rqieur. Vol. I. Barcelona: Barcino, 1963 (Els Nostres Clàssics, 90), p. 39-41.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:35

Vargas Llosa, Mario

Vargas Llosa, Mario Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 03:38

Carta de batalla por Tirant lo Blanc

Carta de batalla por Tirant lo Blanc
PRÓLOGO A TIRANT LO BLANC DE JOANOT MARTORELL.
 
 
«Es este el mejor libro del mundo» escribió Cervantes de Tirant lo Blanc y la sentencia parece ahora una broma. Pero lo cierto es que se trata de una de las novelas más ambiciosas, y, desde el punto de vista de su construcción, tal vez de la más actual entre las clásicas. Nadie lo sabe porque muy pocos la leyeron y porque ahora ya nadie la lee, fuera de algunos profesores cuyos trabajos de análisis histórico, vivisección estilística y cateo de fuentes suelen contribuir involuntariamente a acentuar la condición funeral de este libro sin lectores, ya que sólo se autopsia y embalsama a los muertos. Estos ensayos eruditos, y a veces admirables por su rigor e información, como el prólogo de Martí de Riquer a la edición de 1947, nunca demuestran lo esencial: la vitalidad de este cadáver. Ocurre que la vida de un libro —la vigencia de sus técnicas, la eficacia de su fantasía, su poder de persuasión que no disminuyó con los siglos— no se puede describir: se descubre por contaminación cuando se encuentran el libro y el lector. ¿Qué ha impedido hasta ahora que Tirant lo Blanc y los lectores se encuentren? Este drama no se explica sólo por el drama de la lengua en que la novela fue escrita (las lenguas en que se narraron las historias originales del Cid, de Beowulf, de Rolando o de Peredur son menos descifrables para el lector común de nuestros días y sin embargo esos héroes están más vivos que Tirant), sino, sobre todo, por el drama de un género: las novelas de caballerías. Un lugar común enseña que Cervantes las mató. ¿La solitaria mano de un manco pudo perpetrar genocidio tan numeroso? Las había condenado la Iglesia y perseguido la Inquisición, muchos escritores las vituperaron y por fin la sociedad las olvidó. ¿Qué temor inspiró esta conjura? He leído unos pocos libros de caballerías (¿dónde leer esos centenares de títulos catalogados por Pascual de Gayangos y Henry Thomas?) y pienso que fue el miedo del mundo oficial a la imaginación, enemiga natural del dogma y fuente de toda rebelión. En un momento de apogeo de la cultura escolástica, de cerrada ortodoxia, la fantasía de los autores de novelas de caballerías debió resultar insumisa, subversiva su visión sin anteojeras de la realidad, osados sus delirios, inquietantes sus criaturas fantásticas, sus apetitos diabólicos. En la matanza de las novelas de caballerías cayó Tirant y por la inercia de la costumbre y el peso de la tradición todavía no ha sido resucitado, vestido en su armadura blanca, montado en su caballo y lanzado en pos del lector, desagraviado. Pero más importante que averiguar la razón del olvido en que ha vivido esta novela es arrebatarla a las catacumbas académicas y someterla a la prueba definitiva de la calle. ¿Se derrumbará al salir a la luz como uno de esos fósiles que los museos conservan con sustancias químicas? No, porque este libro no es una curiosidad arqueológica sino una ficción moderna.
 
 
1. A imagen y semejanza de la realidad
 
Martorell es el primero de esa estirpe de suplantadores de Dios –Fielding, Balzac, Dickens, Flaubert, Tolstoi, Joyce, Faulkner– que pretenden crear en sus novelas una «realidad total», el más remoto caso de novelista todopoderoso, desinteresado, omnisciente y ubicuo. ¿Qué significa que esta novela es una de las más ambiciosas? Que Tirant lo Blanc es el resultado de una decisión tan descabellada como la de aquel personaje de Borges que quería construir un mapamundi de tamaño natural. Lo más difícil es tratar de clasificarla, porque todas las definiciones le convienen pero ninguna le basta.
 
¿Es una novela de caballería? Sí, pero «distinta», como han señalado los críticos, porque es menos inverosímil que las otras ya que en ella casi no hay acontecimientos sobrenaturales ni personajes fabulosos, y acaso la única historia estrictamente fantástica, la aventura del caballero Espèrcius, sea un añadido de Martí de Galba que no figuraba en el proyecto inicial de Martorell. Abolido Espèrcius ¿puede hablarse de una «novela realista»? Habría que olvidar también el sueño en que la Virgen se aparece al rey de Inglaterra para aconsejarle que ponga al frente de su ejercito a Guillem de Varoic, las «magnificencias de la Roca», la mágica desaparición del Dios del Amor durante las fiestas de bodas del rey de Inglaterra, la insólita llegada del Hada Morgana a Constantinopla, la imposible presencia del rey Artús entre los vasallos del emperador bizantino, y la «claredat d’àngels» que baja del cielo a llevarse las almas de Carmesina y de Tirant, aparte de que ¿puede considerarse probable (ésta parece ser la condición del «realismo» en su concepción corriente) que Tirant haya «conquistat en quatre anys e mig tres centes setanta dues viles, ciutats e castells», matado a millares de hombres y convertido y bautizado a otros tantos? Admitamos que se trata de excesos de inventiva que no afectan el conjunto de la obra y que la masa principal de hechos, personajes y lugares son de naturaleza no fantástica. Ahora bien: ¿de qué clase de novela realista se trata?
 
¿De una novela histórica? Los críticos han rastreado los sucesos verídicos emboscados detrás de las hazañas de Tirant, comprobado que el sitio de Rodas por los sarracenos se basa en hechos que ocurrieron y adivinado cómo y a través de quién pudo documentarse Martorell, demostrado que la gesta de Tirant en el Imperio griego evoca con alguna fidelidad la odisea de Roger de Flor y su compañía catalana relatada por Ramon Muntaner, identificado entre los personajes de la ficción a un puñado de monarcas, reinas, príncipes y nobles que existieron, separado las acciones, sitios y hasta accidentes geográficos ciertos de los inventados. No hay duda: los materiales que Martorell usurpa a la historia son abundantes y ésta desempeña en Tirant lo Blanc una función más importante que en otras novelas medievales. ¿Pero cómo considerar documental un libro que acerca acontecimientos separados por siglos, arrima ciudades distantes, cambia ríos e iglesias de lugar, inventa imperios y reyes, y «describe» una invasión de Inglaterra por los árabes? ¿Cómo fiarse del testimonio de un libro que distorsiona el tiempo y el espacio, atropella la cronología y la estadística, que mezcla tan inextricablemente la verdad y la mentira, que no diferencia entre lo ocurrido y lo soñado o inventado, que está tan enraizado en el mundo objetivo de lo sucedido como en el mundo subjetivo de lo imaginado?
 
¿Por qué no llamarla, más bien, una «novela militar»? Martorell conoce todos los secretos de la brutalidad de su época, su libro es (también) una exposición sobre el arte abyecto de la guerra y suministra en torno a la violencia medieval una información minuciosa, caudalosa y brutal. La crítica ha advertido que en tanto que otros héroes caballerescos son casi siempre combatientes solitarios, Tirant capitanea ejércitos; titán de la lucha singular como el Amadís o el Palmerín, es asimismo un estratega genial. Aquí también aparece esa ambición cuantitativa, ese apetito sin fronteras, esa emulación envidiosa de la realidad que caracteriza al suplantador de Dios. Martorell pretende saberlo y decirlo todo sobre los duelos, los torneos y las formas de la guerra en el mar, el campo y la ciudad. ¿Cómo aprende el caballero cristiano a soportar el castigo, a odiar, y a respetar las reglas del juego de la muerte? El hijo de Guillem de Varoic aparece en tres momentos furtivos de su «educación»: recién nacido, es golpeado para que llore por la partida de su padre y comparta la tristeza de su madre; niño, su padre lo hace rematar a un árabe malherido y lo enjuaga en la sangre del muerto; joven, se presta a las armas invictas de Tirant para participar en un torneo y derrota a sus adversarios. ¿Cuál es la formación guerrera de un infiel? Los hombres de la tierra de Enedasi, que combaten en el ejército del rey de Jerusalén, tuvieron el siguiente aprendizaje: «com és d’edat de deu anys, li mostren de cavalcar e de jugar d’esgrima; com sap dé d’açò, posenlo ab un ferrer perquè los braços li tornen asits e forts e sàpien colpejar en les armes com mester ho han; aprés los fan demostrar de lluitar e de tirar llança, e tota cosa que bona sia per les armes; e lo darrer ofici que els mostren és carnicers, perquè s’aveen a esquarterar la carn e no hagen temor de menjar la sang, e ab tal ofici tornen cruels». Hay duelos individuales y colectivos, a pie y a caballo, deportivos y a «tota ultrança». Dos requisitos les son comunes: igualdad aparente de fuerzas (Tirant arroja sus armas y lidia con el alano del duque de Gales con uñas y dientes hasta matarlo de un mordisco) y una «mise en scène» estricta que, como en e duelo entre Tirant y Tomás de Muntalbà, suele constar de cuatro actos o tiempos: 1) antes del duelo físico, los adversarios protagonizan un duelo oral o escrito en el que cruzan insultos y cumplimientos; 2) discuten las armas, el lugar y las características del combate, eligen los jueces y entregan prendas; 3) se abrazan y besan, y 4) luchan hasta que uno muere. Todo está puntualizado: las circunstancias de cada torneo y sus escenarios y ritos, el tenor de las cartas de desafío, las armas, vestiduras y símbolos adecuados para cada ocasión, cómo se establece y se rompe el cerco a una ciudad, y las tácticas y horrores específicos de cada batalla. ¿Cuánto ganan los soldados que van a Constantinopla con Tirant? «Al ballester donaven mig ducat lo dia, e al home d’armes un ducat». ¿Y los hombres del Gran Turco y del Soldán? «E cascun dia los donaven mig ducat per llança, e als de pue, mig florí». Hay batallas de a mentiras, como la que se lleva a cabo para tomar el castillo de la Roca; de pocos combatientes como la que enfrenta a Tirant y dieciocho moros en las afueras de Rodas, y multitudinarias; con intervención de máquinas de guerra, o sólo de infantes, o sólo ecuestres o mixtas. El repertorio estratégico es inagotable; una batalla se puede ganar cambiando por jabón blanco y queso los proyectiles de las ballestas enemigas y hasta el instinto sexual de las bestias puede ser aprovechado para el triunfo: Tirant acerca una manada de yeguas cristianas al campamento del Gran Turco y del Soldán y en la estampida rijosa de caballos musulmanes que se produce, ataca y vence. La violencia es alternativamente idealizada y descrita con detalles naturalistas atroces: los habitantes de Todas comen gatos y ratas durante el asedio, a menudo los sesos de las víctimas se chorrean por «los ulls e per les orelles», hay cabezas cercenadas y clavadas en lo alto de una pica, heridas que tardan meses en cerrar. En apariencia (y la apariencia, ya lo veremos, lo es todo en este mundo), los nobles guerrean porque aman ese deporte viril  ambicionan la gloria; pero bajo esos brillos se agazapan a veces la codicia y el tráfico: lo señores de Malveí se han enriquecido con la guerra, Tirant recibe luego de su primera victoria en Grecia quince ducados por cada prisionero (ha capturado cuatro mil trescientos), y al emperador bizantino le ofrecen por el rescate de sus rehenes, el Gran Caramany y el rey de la soberana India, tres veces el peso en oro del primero y el peso y medio del segundo. Sí, se trata de una «novela militar», en el sentido que lo es «La guerra y la paz», y Martorell tal vez hubiera reclamado como Tolstoi el título de historiador castrense, ¿pero cómo llamar sólo militar a un libro que dedica tantas páginas al reposo de los guerreros, que se demora en las alcobas y salones de los palacios, que se interesa en las conductas privadas de los personajes tanto como en sus hazañas públicas?

¿No sería mejor novela «costumbrista, social»? Aunque probablemente Martorell sólo conoció Inglaterra de todos los países donde transcurre su novela –su tierra no es escenario de ningún episodio, la única alusión a Valencia es lateral– Tirant lo Blanc aprisiona la sociedad de su tiempo con una envolvente mirada balzaciana y el sociólogo puede recoger en sus páginas un oceánico repertorio de datos sobre las clases sociales, las instituciones y las costumbres de esa Edad Media que, al aparecer el libro en 1490, está ya, como la Francia de La Comedia Humana, la Inglaterra de Dickens, la Rusia de Tolstoi y el Deep South de Faulkner, condenada a morir. Buitre que se alimenta de carroña histórica, sepulturero y rescatador verbal de una época, como todo novelista total, Martorell es también un maniático y perverso entomólogo. Aunque los personajes principales pertenecen a la aristocracia, o acceden a ella en el transcurso de la acción, como Plaerdemavida o Hipòlit, aquí el mundo plebeyo no es el borroso y promiscuo horizonte contra el cual centellean las gestas de los nobles, como ocurre en otras novelas de caballería. Leemente aparecen representados varios estratos de la sociedad –monarcas, nobles, religiosos, soldados, abogados, médicos, heraldos, pajes, dueñas, sirvientes, esclavos– y se dan indicios sobre sus pugnas externas y sus contradicciones internas. El furor temeroso del señor feudal ante esa burguesía naciente en la que adivina una rival, se transparenta en el episodio en que el Duc de Lencastre ahorca a seis juristas («e no es partí d’allí fins que hagueren trameses les miserables ánimes en infern»), en la expulsión de todos los abogados, salvo dos, de Inglaterra, en la naturalidad con que Diafebus destroza la cabeza del médico que tarda en curar a Tirant. La disputa de herreros y tejedores que perturba las bodas del rey de Inglaterra ilustra las rivalidades entre gremios y corporaciones de artesanos que alborotaban de cuando en cuando la Edad Media, y hay indicaciones constantes sobre los aspectos puramente económicos y sociales de las guerras: soldados, botines, rescates, tratamiento de prisioneros según su condición, invasiones y conquistas, sufrimiento de la población civil, rapiñas y crímenes. El material informativo sobre las instituciones es muy prolijo es lo relativo a la orden de caballería, pero abarca también al Estado, la administración social y el dictado y la aplicación de las leyes. Cargos, títulos, jerarquías nobiliarias, son explicados, documentados los entretenimientos, descritas las ceremonias religiosas y profanas, consignados las creencias y los mitos. Vista desde esta perspectiva no es abusivo afirmar que Tiran lo Blanc es un tratado sobre usos y costumbres, ¿porque acaso no lo es también La Comedia Humana? No sólo se describen procesiones, matrimonios, entierros, banquetes, cacerías, fiestas; también se precisa cuándo se saludan los caballeros abrazándose y cuándo besándose en la boca, y a quiénes besan la mano y el pie y por qué lo hacen. La moda es primordial, y no sólo se menciona el material y los colores y formas de los vestidos y de las joyas, sino incluso su precio: «E loRei ixqué ab una roba de brocat sobre lo brocat carmesí, forrada d’erminis, e hagué deixada la corona, e portava en lo cap un petit bonet de vellut negre ab un fermall que estimaven valer cent cinquanta mília escuts». El detallismo en la pintura de los fastos es moroso, y en lo que se refiere a las comidas a veces hay datos implacables: después de tomar un baño, la princesa Carmesina, criatura de catorce años que debía ser una belleza rubensiana, devora «un parell de perdius ab malvesia de Candia e aprés una dotzena d’ous ab sucre e ab canyella». Hasta aparecen observaciones sobre dietas terapéuticas : la carne de faisán, dice el emperador, es buena para el corazón. Pero sobre todo este vasto material sociológico pesa la misma duda que sobre el contenido histórico de la novela: ¿dónde termina la observación, dónde comienza la invención? El libro muestra un cuerpo macizo en el que no se distingue el miembro natural del postizo, lo tomado de la realidad objetiva y lo fabricado por la imaginación del creador, y precisamente esa perfecta fundición de elementos de filiación diferente, su integración sin cesuras , la apariencia de verdad que la coherencia del todo imprime a cada una de las partes de la novela, es el obstáculo mayor para la utilización científica de sus informaciones . Estas son cuantiosas, pero siempre relativas, porque el poder de persuasión de la novela puede hacer pasar gato por liebre con la mayor facilidad. Y en el gaseoso dominio de los usos y costumbres, el censo de lo cierto y lo falso es mucho más arduo que en el de la historia y la geografía.

¿Una novela erótica? Salvo en el plano sexual, donde la verificación de lo posible y lo imposible resulta más fácil. Y como en Tirant lo Blanc el sexo tiene un papel esencial –lo ha destacado el profesor Frank Pierce en un trabajo muy atinado– tal vez el calificativo que mejor le calce sea el de «novela erótica». En la novela el amor es tan importante como la guerra, e incluso el elemento heroico se halla subordinado al erótico, como lo subraya el emperador de Grecia: «Per cert jamés se féu en lo món negun bon fet d’armes si per amor no es fes». Tirant aspira a que la posteridad lo recuerde como enamorado, no como guerrero, ya que pide que su tumba lleve la siguiente inscripción: «Aquí yace Tirante el Blanco que murió por mucho amar» (su deseo no se cumple). El sexo aparece tardíamente en el libro; es casi invisible en lo que puede considerarse la primera parte de la historia, pero desde que asoma, en el instante en que casualmente toca Tirant los pechos de la bella Agnés al quitarle el relicario, su presencia ya no cesa y va paulatinamente creciendo hasta ocupar el primer plano de la acción durante la estancia de Tirant en la corte de Constantinopla . Pierde ímpetu durante los episodios africanos, pero reaparece con gallardía al final, y, de hecho, cierra la novela, cuando la emperatriz e Hipòlit coronan con un matrimonio sus amores adúlteros y subjetivamente incestuosos. El tratamiento del amor por Martorell no sólo es de una libertad poco frecuente; es sobre todo múltiple, complejo e imparcial. También aquí tiene el lector la sensación de que el suplantador de Dios ha alcanzado su soberbio designio de decirlo todo: desde el amor cortés de ritos matemáticos, lánguidas maneras y barroca retórica, que Tirant y la princesa representan (a ratos), hasta el ayuntamiento sin ceremonias, la pura fiesta del instinto, que celebran la emperatriz e Hipòlit, muchas formas y variedades intermedias aparecen, con su teoría y su práctica, sus desviaciones y sus fantasías. El novelista total es, como Dios, neutral. Martorell no toma partido entre el «amor tímido» y sentimental que Tirant considera el mejor, y el «amor vicioso» que alaba Estefanía y predica la casta Plaerdemavida: presenta ambos y deja que el lector juzgue por sí mismo. Los cuadros amorosos se suceden hasta constituir una verdadera exposición erótica: fiestas sensuales, fetichismo, lesbianismo, adulterios, amagos de violaciones, un incesto simbólico, «voyeurismo», técnicas de alcahuetería, juegos erógenos . Y también: el delicado simbolismo de la pasión, la idealización más refinada del deseo, las proyecciones míticas del amor, sus misterios, sus tormentos y goces secretos, sus impactos físicos, su críptico lenguaje. Es verdad que en el elenco de la novela no figura ninguna prostituta, pero sucede que en Tirant lo Blanc el amor tiene casi siempre implicaciones mercenarias. Los amantes cambian caricias y dinero indiferentemente: un escribano posee a la «honesta señora de Rodas» porque le arroja a las faldas unas joyas y un puñado de monedas, después de la primera noche de amor la emperatriz gratifica a su amante con una joya que vale más de cien mil ducados, la princesa Carmesina distrae dinero del Imperio para regalárselo a Tirant. El culto cristiano a la virginidad está puntillosamente descrito, y asimismo las complicaciones que origina y los sustitutivos que engendra. Los suspiros, sollozos, desmayos y lamentaciones poéticas del amor cortés se entrelazan inseparablemente con crudas exigencias de la carne, y así como un personaje ante el solo recuerdo de su amada cae al suelo de bruces malherido de amor, hay un beso que demora exactamente lo que un hombre en caminar una milla. El sexo contamina la guerra, la política, la moda, y hasta traumatiza la religión: Diafebus besa a Estefanía en la boca tres veces en honor a la Santísima Trinidad. Hay amores a primera vista como el de Tirant por Carmesina, graduales como el del infante Felip por la princesa Ricomana, sin éxito como el de Plaerdemavida por Hipòlit y el de la reina Maragdina por Tirant, fantásticos como el de Espèrcius por la doncella encantada de la isla de Llango, delictuosos como el de la Viuda Reposada por Tirant, y «transferidos» en el sentido psicoanalítico, como el de la emperatriz por Hipòlit. Una «novela erótica», desde luego, pero ¿sólo erótica?

¿Una novela psicológica? También podría ser una «novela psicológica» «avant la lettre», al menos porque en la caracterización de los personajes Martorell emplea sutilezas y matices desconocidos en las narraciones de caballería. En éstas, la riqueza de la acción suele contrastar con la monotonía subjetiva del protagonista, que es exclusiva superficie, como la figura de un tapiz, repetición mecánica de cualidades y defectos abstractos e inmutables. Capaz de empresas descomunales, el héroe caballeresco carece, sin embargo, de dimensión interior, y su psicología suele ser tan compleja como la de su caballo. En Tirant lo Blanc, en cambio, se advierte un afán de profundización en algunos personajes, una voluntad de atravesar su presencia sensible para descubrir el origen, las motivaciones de sus actos en su invisible vida interior. Esta averiguación de la intimidad, esta descripción de la psicología individual no es nunca forzada. El autor no la impone al personaje y al lector a fuerza de adjetivos: las personalidades se van dibujando de manera objetiva y gradual, a través de los comportamientos. Es cierto que un maniqueísmo convencional preside básicamente la acción de la novela: en las guerras, los cristianos encarnan la verdad y la justicia, y los musulmanes la mentira y la injusticia, y por ejemplo los genoveses siempre están en el lado de los malos. Pero este esquematismo se atenúa y la visión es menos rústica cuando la anécdota se aleja del campo de batalla. Por lo pronto, que los cristianos pertenezcan a la facción de la verdad, no significa que individualmente valgan lo mismo: hay entre ellos avaros como el infante Felipm envidiosos, traidores y asesinos como el duque de Macedonia, inescrupulosos y codiciosos como Hipòlit. Y entre los infieles de la «secta mahomética» hay seres generosos y dignos como Escariano y Maragdina (pero infaliblemente se convierten). En las novelas de caballería proliferan los sueños y su función es clarísima : son las puertas de entrada a la maravilla y el milagro. Aquí también hay sueños de esta índole, pero, además, hay dos sueños falsos que son puertas de entrada a la intimidad secreta del protagonista: el que inventa Plaerdemavida sobre las bodas sordas en el castillo de Maleví, y el que la emperatriz se atribuye luego de su noche de amor con Hipòlit . Ambos sueños falsos descubren la raíz, la razón profunda de la singular conducta de ambos personajes frente al sexo. La inhumanidad del personaje de la novela primitiva proviene de su rigidez: son seres previsibles, idénticos a sí mismos. En Tirant lo Blanc algunos personajes evolucionan, cambian de manera de pensar y de actuar, su personalidad aparece no como envoltura de una esencia fatídica, sino como resultado de un proceso. Antes de conocer a Carmesina, Tirant desdeña a las mujeres, las tiene por vanas cotorras («sabuda cosa és que tot l’esforç de les dones és en la llegua», dice) y se burla de los enamorados («Bé son folls tots aquells qui aman»); luego, las diviniza y antepone el amor a todas las cosas. Antes de conocer a Hipòlit, la emperatriz parece haber sido una esposa fiel, y la Viuda Reposada una dueña inmejorable antes de enamorarse de Tirant: esas experiencias las cambiaron. Pero, fuera de cambiar, los personajes también se contradicen y a veces se descubren abismos entre lo que aquellos creen o dicen que son y lo que sus actos muestran que realmente son. Esos conflictos y desajustes de que el personaje es sede, lo enriquecen y lo humanizan, porque aparece en él ese elemento privativo de lo humano que es la ambigüedad. Tirant, por ejemplo, parece en un momento querer dar de sí mismo la imagen de un seductor: «No acostume io de combatre donzelles sinó en cambra secreta, e si és perfumad e algaliada més me plau.» Pura fanfarronería: en realidad es un tímido. Su timidez se disimula con la máscara de la modestia, al principio de la novela, cuando no se atreve a decir al ermitaño que él fue «el mejor de los vencedores» durante el torneo de Inglaterra y cuando se retira avergonzado al comenzar a contar Diafebus sus hazañas a Guillem de Varoic, pero en la corte griega aparece al desnudo en sus vacilaciones y escrúpulos con Carmesina, lo que exaspera a Plaerdemavida, que es partidaria de la osadía y la violencia amorosa. Tirant sabe que en cuestión de amor es un ser inhibido, porque trata de justificar esta limitación personal con una teoría, la defensa intelectual que hace del «amor tímido» ante la infanta Ricomana . Pero, curiosamente, esta timidez que lo maniata cuando ama, desparece y es reemplazada por la mayor audacia cuando se trata de amores ajenos: no sólo es un habilidoso forjador de matrimonios, sino que recurre a la fuerza de sus brazos para ayudar a Felip cuando éste trata de violar a Ricomana. El caso de Plaerdemavida es parecido, y ya Menéndez y Pelayo señaló la contradicción que hay en ella: es el personaje que emplea el lenguaje sexual más atrevido, el que trama y refiere los sucesos eróticos más imaginativos de la novela, pero al mismo tiempo es relativamente casta. Sus juegos con la princesa la muestran como una moderada, inconsciente lesbiana. En todo caso, es innegable que goza viendo, oyendo, fomentando el amor y no practicándolo. Lo que puede significar que ver, oír y fomentar el amor ajeno sea su manera de practicarlo, y un indicio de esto es su reacción la noche que espía las bodas sordas del castillo de Malveí; se inflama tanto, confiesa, que tiene que correr a mojarse. Estefanía es menos ambigua, más consecuente: teoriza favorablemente sobre el «amor vicioso» ante Carmesina y la noche de las bodas sordas pone en práctica sus convicciones. Pero el personaje de mayor complejidad psicológica es, desde luego, la emperatriz, que parece concebida para servir de ejemplo a Freud. Gracias a ella, Tirant lo Blanc llega, si no a incorporar plenamente, por lo menos a insinuar, dentro de su construcción de una realidad total, la existencia del mundo subconsciente. Al principio, su amor con Hipòlit parece un adulterio trivial. Pero pasada la primera noche de amor, la emperatriz describe al emperador un sueño falso en el que hace una curiosa identificación entre su amante y su hijo muerto, una transubstanciación mental. Sus relaciones con Hipòlit le descubren a ella misma (en todo caso al lector) una tendencia incestuosa reprimida que se objetiva gracias a una sustitución. Esta transferencia está destacada durante toda la relación de los amores de la pareja: la emperatriz llama a Hipòlit «mon fill», y un día, ante el emperador, Tirant y las doncellas, toma a aquél de la mano y proclama: «E puic aquell que tant he amat no puc haver... aquest será en lloc d’aquell, e prenc a tu per fill, e tu preu a mi per mare». ¿Se da realmente cuenta la emperatriz de lo que ocurre? Tanto impudor ya no es impudor, sino probablemente ignorancia. Pero Hipòlit sí sabe muy bien lo que pasa, ya que, al morir la emperatriz, calcula «tota vergonya a part posada» que la emperatriz se casará con él por esta sorprendente razón: «car acostumada cosa és de les velles que volen llurs fills per marits esmenar les faltes de llur jovent volent-ne fer aquella penitencia».

Una «novela total». Novela de caballería, fantástica, histórica, militar, social, erótica, psicológica: todas esas cosas a la vez y ninguna de ellas exclusivamente, ni más ni menos que la realidad. Múltiple, admite diferentes y antagónicas lecturas y su naturaleza varía según el punto de vista que se elija para ordenar su caos. Objeto verbal que comunica la misma impresión de pluralidad que lo real, es, como la realidad, objetividad y subjetividad, acto y sueño, razón y maravilla. En esto consiste el «realismo total», la suplantación de Dios. ¿Es menos real lo que los hombres hacen que lo que creen y sueñan? ¿Las visiones, pesadillas y mitos existen menos que los actos? La noción de la realidad de los autores de caballería abraza en una sola mirada varios órdenes de lo humano y en ese sentido su concepto del realismo literario es más ancho, más completo que el de los autores posteriores. Pero hay que reconocer que, a menudo, en sus libros el elemento legendario, mítico e irracional acaba por sumergir y borrar al histórico, objetivo y racional. La originalidad de Martorell reside en que en su novela ocurre lo contrario, la proporción en que están representadas esas dos caras de lo real en Tirant lo Blanc es más bien la inversa. Esta ha llevado a algunos a aplicarle la estrecha definición de realismo literario que excluye de lo real aquello cuya existencia no es racionalmente demostrable. En Tirant lo Blanc la dimensión fantástica de lo real aparece al igual que en el Amadís de Gaula o en el Caballero Cifar, aunque en una dosis mucho menor. Además, en Martorell se advierte un suave escepticismo frente a la credulidad de su época: usa pero no abusa de los milagros, la magia no lo entusiasma en absoluto, sus supersticiones son discretas, los mitos que acepta son literarios. Es un imaginativo irredimible y, al mismo tiempo, un racionalista esforzado. Trata de explicar las infalibles victorias de Tirant por su resistencia física, «que li dura tant com vols», y permite que Tirant caiga herido muchas veces, lo que prueba que es vulnerable, y que tenga accidentes tan banales como caerse de una ventana y de un caballo y que muera de enfermedad, lo que indica que, pese a sus proezas, no es ontológicamente distinto de cualquier hombre vulgar. Diafebus, luego de enumerar a Guillem de Varoic los prodigios que contiene el palacio de la Roca –por ejemplo, una doncella esmaltada en oro que orina vino blanco–, trata de convencerlo de que estas maravillas no son obra «de nigromancia», sino de «artificio». Las explicaciones son poco convincentes, a veces la racionalización de lo fantástico resulta todavía más fantástica. Pero esto no debilita el realismo del libro, sino lo robustece, pues significa que el autor ha logrado inocular a los fantasmas de su mundo una vida propia tan poderosa que no consigue destruirla ni su propia inteligencia. Cada época tiene sus fantasmas, que son tan representativos de ella como sus guerras, su cultura y sus costumbres: en la «novela total» esos elementos vertiginosamente coexisten, como en la realidad. La Edad Media de Tirant lo Blanc, como la Francia de La Comedia Humana, la Rusia de La Guerra y la Paz, el Dublín del Ulises y el condado de Yoknapatawpha de las novelas de Faulkner, ha sido erigida a imagen y semejanza de la realidad. Pero de lo que conocían de la realidad los hombres de una época dada: ese enjambre de verdades y mentiras confundidas, ese cúmulo de observaciones e invenciones tienen fecha y lugar de nacimiento; fueron elaboradas con materiales que el creador recogió en alguna parte y que imaginó en algún momento: en otro lugar y en otro tiempo no hubieran sido los mismos. Es verdad que todo lo existente le sirvió de alimento; pero no lo que todavía no existía. Se valió de todo lo que la inteligencia y la fantasía de los hombres habían descubierto o puesto en la realidad: pero no de lo que los hombres venideros desecharían, agregarían o modificarían. Es en este sentido y sólo en éste que Tirant lo Blanc (la novela en general), además de creación autónoma, es también testimonio fiel de su época. Sus datos históricos pueden estar equivocados como los de La guerra y la paz, sus observaciones sobre la vida social ser exageradas y caricaturales como las de La comedia humana: pero esas equivocaciones, exageraciones y caricaturas son también rasgos distintivos de una época y reflejan tan válidamente como un hecho histórico o un documento social las características de un mundo. Las acciones desmedidas de Tirant lo Blanc, sus personajes inusitados, sus reinos ficticios, delatan una mentalidad: las creencias que estimulaban a los hombres medievales, los tabúes que los frenaban, el alcance de sus conocimientos y la frontera de sus sueños.

Hurtos, plagios, invenciones. Creación de una «realidad total» a imagen y semejanza de la realidad total de su época, Tirant lo Blanc es por lo mismo el producto más cabal de ésta, una representación de su modelo. Martorell utilizó todos los materiales que le ofrecía su tiempo: la vasta realidad fue su cantera al mismo tiempo que su paradigma. Aprovechó hechos históricos, experiencias personales y, desde luego, ajenas, saqueó vidas y muertes pasadas y contemporáneas. También saqueó libros: los críticos han localizado un rosario de plagios que comienzan en la dedicatoria de Tirant lo Blanc (copiada de la de Enrique de Villena en Los doze trabajos de Hércules) y terminan en las páginas finales de la novela (donde el segundo epitafio de Tirant y Carmesina reproduce el de dos personajes del valenciano Johan Roiç de Corella). En una novela, la procedencia de los materiales de creación importa menos que el uso que haga de ellos el autor; todo depende del provecho que les saque, pues en la creación literaria el fin justifica los medios. El novelista crea a partir de algo; el novelista total, ese voraz, crea a partir de todo. Los plagios de Martorell interesan en la medida que constituyen indicios de su ambición totalizadora, de su voluntad de servirse sin exclusiones y sin escrúpulos de toda la realidad como instrumento de trabajo, y en la medida en que muestran sus poderes omnímodos de creador, pues al no aparecer nunca como advenedizos, al estar tan perfectamente asimilados a su mundo verbal, esos hurtos literarios resultan tan necesarios a su ficción como los hurtos que perpetró en la historia, la geografía y los demás dominios de lo real y como sus propias invenciones. Es decir, interesan en la medida que esos plagios confirman su genio.

Una creación desinteresada. Todopoderoso porque se vale de todo para su empresa, omnisciente porque su mirada abarca desde lo más infinitamente pequeño hasta lo más infinitamente grande, ubicuo porque está en lo más recóndito y en lo más expuesto de su mundo, Martorell es también un novelista desinteresado: no pretende demostrar nada, sólo quiere mostrar. Lo que significa que, aunque está en todas partes de esa realidad total que describe, su presencia es (casi) invisible. La ignorancia que reinaba en torno a la novela de caballería hizo posible que se tuviera a Flaubert por el fundador de la noción de objetividad en la creación novelística. En realidad, el solitario de Croisset resucitó, perfeccionó, modernizó algo que se insinuaba ya en las novelas de caballería y que aparece más notoriamente que en otras en Tirant lo Blanc: la ficción como realidad autosuficiente, la desaparición del narrador del mundo de lo narrado. La novela total es una representación de la realidad a condición de ser una creación autónoma, un objeto dotado de vida propia. Si el espectador percibe al apuntador asomando entre bambalinas para dictar sus papeles a los actores la ilusión de la representación se rompe; si el lector divisa al autor interviniendo, actuando vicariamente, agazapado detrás de los personajes, la ficción se derrumba, porque quiere decir que esos seres no son libres y que la libertad del lector tampoco es respetada, que se le quiere hacer cómplice de un contrabando, imponerle ideas y credos que para que le resulten más digeribles vienen disfrazados de fábulas. Flaubert fue el primero en razonar lúcidamente sobre la necesidad de abolir al autor para que la ficción parezca depender sólo de sí misma y comunique al lector la perfecta ilusión de la vida, el primero en buscar conscientemente una técnica narrativa destinada a tal fin: «EL autor debe estar en su obra como Dios en el Universo, presente en todas partes y visible en ninguna parte», escribió a Louise Colet el 9 de diciembre de 1852. Pero cuatro siglos antes Martorell ya intuyó que la autonomía de su ficción era la condición de su existencia, que para que su mundo viviera ante el lector, él debía desterrarse, por lo menos esconderse. La realidad creada por él debía parecer desinteresada. El primer requisito para que un autor sea invisible es que sea imparcial frente a lo que ocurre en el mundo de la ficción. Martorell, ya lo vimos al hablar del amor en la novela, mantiene por lo general una actitud neutral respecto de lo que cuenta. Sus opiniones personales están tan hábilmente incorporadas a la anécdota que es difícil detectarlas. Resulta evidente que a veces un sentimiento de clase es más fuerte en él que la «conciencia profesional», como cuando rompe su estratégica reserva de autor para manifestar su odio a los juristas solidariamente con el Duc de Lencastre, y está claro también que participa del resentimiento de sus compatriotas contra los genoveses, pues además de colocarlos siempre en el bando de los infieles, en contra de la verdad histórica, no vacila en meter la cabeza en la novela para llamarlos «malos cristianos». Pero esas «intromisiones de autor» son escasas, y la mayoría se concentran en la última parte del libro, sobre todo durante los episodios africanos, lo que pudiera significar que la responsabilidad principal de ello incumbe a Martí de Galba. Incluso en el plano religioso, en el que para un autor medieval es muy difícil simular una actitud neutral, Tirant lo Blanc resulta sumamente equilibrada: los infieles tienen tantas ocasiones como los cristianos de exponer sus ideas, y sus discursos, desafíos y cartas de batalla no son nunca caricaturales, o lo son en la medida en que lo son también los de los cristianos. Es verdad que aquéllos pierden más batallas, pero Martorell consigue hacer creer al lector que las cosas ocurren así no por la voluntad del autor, sino por culpa de los propios árabes.
Ahora bien, ser imparcial no es ser indiferente: en el caso de Martorell quiere decir exactamente lo contrario. Si hay algo de lo que podemos estar seguros respecto de él a través de su novela es de su pasión narrativa. El placer de contar que se transparenta en esta selva de historias (y que contagia a los personajes, que no cesan de contarse historias unos a otros) es otro de los motivos de la relativa invisibilidad de Martorell, otra clave de su éxito en la creación de una realidad sino hilos, no empañada por la presencia intrusa del autor. Ávido de contar, no tiene tiempo para opinar; al abandonarse al placer de narrar, se extravía en la selva que su pluma va creando hasta desaparecer en ella, y sólo lo divisamos de cuando en cuando (por ejemplo, cuando interviene en primera persona para indicar que «deixe de recitar per no tenir prolixitat» las cosas que hablaron el Mestre de Rodas, el Rei, Felip y Tirant), reapareciendo un instante en medio de un claro, perdiéndose de nuevo en la maraña.

 

2. UNA REALIDAD «DISTINTA»
 
Pero además de parecernos soberana, emancipada de su creador, la realidad de Tirant lo Blanc nos convence de que está viva; refleja la realidad que le sirvió de modelo no como un cuadro, sino como un espectáculo, es una representación viviente. El poder de persuasión de un creador está en relación directa con su poder de convicción, su capacidad de convencer depende de su capacidad de creer. Martorell, este imparcial, cree ciegamente en lo que cuenta (en el peor de los casos hace creer que cree, pero aquí importa lo mismo). ¿Cómo ha conseguido transmitir esa fe que da movimiento, vibración, imprevisibilidad, espontaneidad, a ese mundo verbal liberado de él, en qué forma ha dotado a esa propia realidad de palabras de un poder de persuasión propio? ¿Por qué goza su ficción de vida autónoma? Porque es diferente de su modelo, porque se ha alejado de aquello que representa hasta convertirse en algo distinto. En Tirant lo Blanc se ve admirablemente esa relación dialéctica entre literatura y realidad, que exige de la ficción un distanciamiento de aquello que expresa para expresarlo vívidamente. La condición de la fidelidad en este caso es la traición. Porque la representación de la realidad total que puede dar una novela es ilusoria, un espejismo: cualitativamente idéntica, es cuantitativamente una ínfima partícula imperceptible confrontada al infinito vértigo que la inspira. Da la impresión de ser un caos tan vasto como el real, pero no es ese caos; representa la realidad porque tomó de ella todos los átomos que componen su ser, pero no es esa realidad. Su diferencia es su originalidad. Ya hemos visto cómo Martorell recogió todos los materiales para su obra de la realidad total de su tiempo; veamos ahora cómo los seleccionó, combinó y adulteró para crear una realidad total única, original.

Única, original: provista de unas leyes, unas maneras, unos significados, una coherencia y un orden que le son propios. ¿Cuáles son las características más sobresalientes de esta realidad «distinta»? En el mundo de Tirant lo Blanc es natural que un león haga de mensajero y lleve entre sus colmillos una carta de batalla al rey, y que haya muchachas tan blancas que se ve pasar el vino por su garganta, como la infanta de Francia. Un vistazo en la penumbra basta a un hombre para saber que las dueñas y doncellas que están en el aposento son ciento setenta, ni una más ni una menos; un caballero puede lidiar solemnemente con un perro, pero jamás con un plebeyo; no es sorprendente que la estatura de alguien (Tomás de Muntalbá) sea tal que un ser normal como Tirant le llegue a la cintura. Un temperamento sentimental y sanguíneo es el más común: los guerreros lloran como criaturas y se desmayan de amor, o los arrebatan cóleras que les «revientan la hiel» y los matan, como a Kirieleison de Muntalbá y al Duc d’Andria. Aquí pasa el tiempo pero los seres no parecen envejecer ni perder su lucidez ni su fuerza, y aunque beben y se reproducen, los hombres aparentemente nunca se embriagan ni crece el vientre de las madres, porque ni la embarazada ni el borracho aparecen jamás. Se vive para gozar y se goza matando, adornándose y fornicando, en este orden de importancia. Los hombres gozan tanto o más que las mujeres adornándose; violentos en el campo del honor, impetuosos en las alcobas, son también unas damiselas de una coquetería aterciopelada que aman los trapos, las joyas y los afeites casi tanto como la matanza. Pero, por encima de todo, aman los ritos, el ceremonial: la forma justifica o invalida su mundo, ella da sentido a los actos. Antes de un duelo, Tirant simula proponer a su adversario «pau, amor e bona amistad» y hace eso «per guanyar a nostre Senyor de sa part»; como Tirant vence y Dios conoce las intenciones ocultas bajo las palabras, cabe entender que aquí hasta la divinidad se interesa exclusivamente por las apariencias. El señor de Agramunt ha jurado que todos los infieles de la ciudad de Montágata «pasarán bajo su espalda», pero éstos se convierten al cristianismo gracias al ingenio de Plaerdemavida: ¿qué hará para cumplir su juramento sin volverse un genocida de cristianos? Él y Tirant sostendrán en alto la espada y los habitantes de Montágata desfilarán bajo el arma: la promesa queda así (formalmente) cumplida. Al llegar a Grecia Tirant estima impropio que «la filla qui es succeïdora en l’Imperi sea nomenada Infanta» y pide al emperador que en adelante se la llame princesa: el cambio de apelativo es en realidad un cambio del ser. En este mundo ritual no es el contenido el que determina la forma, sino ésta la que crea el contenido. Por eso la condesa golpea al niño recién nacido para que llore por la partida de su padre, Guillem de Varoic; no importa que la criatura no sienta tristeza alguna: su llanto es la tristeza. Por eso todas las doncellas que aparecen son «las más bellas del mundo», por eso la emperatriz es llamada incluso en sus noches adúlteras «señora virtuosa», por eso a cada momento los ojos de los personajes «destilan vivas lágrimas». Las palabras no nos dicen a nosotros lo que quieren decir en ese mundo. Allá ser doncella es ser siempre la más bella del mundo, y si se es señora se es fatalmente virtuosa, se haga lo que se haga, y la única manera posible de emocionarse es destilando vivas lágrimas por los ojos. Si los personajes hablan tanto, si los adversarios se eternizan cambiando desafíos escritos y orales antes de pasar a la acción (como le ocurrió en vida a Martorell) y los enamorados postergan la consumación física del amor con interminables discursos, es porque, en esta realidad formal, el lenguaje es una fuente inagotable de felicidad, el instrumento primordial del rito, la materia con que se fabrican las fórmulas: él embellece o afea los actos, él funda los sentimientos. También la religión importa por razones estéticas y hedonistas; suministra procesiones, misas, acciones de gracias, bautizos, conversiones: multitud de ceremonias, multitud de goces. Uno de los oficios más dignos de este mundo es la alcahuetería. La alcahueta principal de la novela es la joven, bella, inteligente Plaerdemavida, amada por todos los que la rodean; pero también son alcahuetas en algún momento todos los personajes importantes. Tirant, por ejemplo, practica la tercería en grados diversos con Felip y Ricomana, Escariano y Maragdina, Justa y Melquisedec, Plaerdemavida y el señor de Agramunt, y Diafebus u Estefanía colaboran con Plaerdemavida en facilitar la conquista de Carmesina por Tirant. ¿Por qué es un oficio tan practicado la alcahuetería? Porque es una forma de estrategia y de este modo se parece a la guerra, la diversión principal de este mundo: Tirant forja el matrimonio del avaro Felip con la infanta Ricomana mediante astucias y emboscadas semejantes a las que emplea para derrotar a sus enemigos. Casar y guerrear son para él una manera de gozar.

 
 
3. LA ESTRATEGIA NARRATIVA
 
Seleccionar dentro de los materiales de la realidad aquellos que serán la materia prima de la realidad que creará con palabras, acentuar y opacar las propiedades de los materiales usurpados y combinarlos de una manera singular para que esa realidad verbal resulte original, única, es el aspecto irracional de la creación de una novela, una operación condicionada por las obsesiones del novelista, el trabajo que realizan sus demonios personales. Hacer brotar la vida en el material seleccionado y preparado por los fantasmas de su vida interior es, en cambio, el aspecto racional de la creación, lo que depende únicamente de la inteligencia, la terquedad y la paciencia del novelista (estos dos aspectos de la creación no son, desde luego, separables en la práctica). La vida brota en la ficción gracias a una distribución, a un orden, a una manera de presentación de esa materia prima: es lo que se llama la «técnica» de un novelista, lo que el vocabulario de moda denomina la «estructura» de una novela. Si en Martorell se encuentra ya formulada la ambición totalizadora del suplantador de Dios, esa concepción de la novela total que ha originado las más osadas creaciones novelísticas, desde el punto de vista de su construcción, Tirant lo Blanc es todavía más actual, porque los procedimientos y métodos de organización de la materia narrativa de Martorell anuncian casi toda la estrategia de la novela moderna.
 
Los cráteres activos. A diferencia con lo que ocurre en un poema plenamente logrado, que su contenido emocional y sus tensiones internas (sus vivencias) se hallan parejamente distribuidas desde su iniciación hasta su fin, las corrientes anímicas de una novela (sus vivencias) siguen una línea fluctuante, desigual, debido a los irremediables «tiempos muertos», aquellos episodios indispensables, pero que tienen un valor puramente relacional, porque carecen de vida propia y sólo sirven para esclarecer o emparentar a los episodios esenciales, que sí la tienen. Estos últimos son los «cráteres activos» de una novela, aquellos puntos donde se registra una fuerte concentración de vivencias. Focos ígneos, derraman un flujo de energía hacia los episodios futuros y anteriores, impregnándolos de vitalidad cuando no la tienen, entonándolos cuando sus vivencias son débiles. Ninguna novela mantiene una misma sostenida vivencia de principio a fin: su grandeza consiste en la existencia de un mayor número de «cráteres activos» en el espacio narrativo, o si no, en la intensidad de sus núcleos de energía.
 
Episodios a imagen y semejanza de la novela. En Tirant lo Blanc, la formidable pretensión del conjunto de la obra –imponerse como una realidad total única que a la vez es representación de la realidad total, a la que refleja ilusoriamente en sus enormidades y minucias y a todos sus niveles– tiene su réplica o equivalencia en las partes esenciales que la componen. Novela concebida a imagen y semejanza de la realidad, sus «cráteres activos» están concebidos a imagen y semejanza de la novela. El emblema de su construcción podría ser un gran círculo que hospeda sucesivos círculos concéntricos, o, tal vez, una espiral. Cada «cráter activo» es una imagen reducida de la complejidad y multiplicidad del todo, porque cada episodio esencial es una pluralidad que representa un fragmento de realidad total, con sus contradicciones, ambigüedades y varios niveles, tan eficazmente como el todo a la realidad total. En dos de los episodios esenciales de Tirant lo Blanc puede observarse el funcionamiento de los procedimientos técnicos de Martorell que me parecen decisivos en su novela: aparición de Carmesina y enamoramiento de Tirant y las bodas sordas. Estos dos episodios no son, naturalmente, los únicos cráteres activos del libro, pero pueden servir de indicio suficiente para descubrir el mecanismo que mueve al conjunto, porque en ambos esos procedimientos operan de la manera más eficiente y porque en ellos se aprecia más llamativamente que en otros la seguridad, la sutileza y la pericia con que Martorell organiza su materia narrativa para que brote en ella la vida. Tienen en ese sentido un valor ejemplar en relación con los demás. Conviene señalar, de paso, que la división real de la novela en episodios esenciales y relacionales, en cráteres activos y tiempos muertos, no corresponde a la división en capítulos con que fue editada. ¿Fue Martorell el que impuso esa división en capítulos caprichosa y a veces disparatada, o fue Martí de Galba o fue el editor?
 
Aparición de Carmesina y enamoramiento de Tirant: la muda o salto cualitativo y los vasos comunicantes. Este episodio se inicia al final del capítulo CXVI («que un matí se trobaren davant la ciutat de Constantinoble») y termina con el primer párrafo del CXIX («...porem donar remei a la vostra novella dolor»). Su materia es la siguiente: recién llegado a Constantinopla, Tirant es recibido solemnemente por el emperador, que lo nombra capitán imperial y lo lleva al palacio donde la emperatriz y la infanta Carmesina guardan luto estricto por la muerte del príncipe heredero. Tirant ve a Carmesina y se enamora de ella, luego ordena que se levante el duelo y después se retira a su posada herido de amor. Allí lo encuentra su primo y compañero de armas Diafebus, a quien confiesa su pasión y quien lo consuela y anima. Esta materia está descompuesta en la narración en planos cualitativamente distintos que se cruzan y descruzan hasta constituir una perspectiva múltiple y contradictoria, cambiante, alternativamente vertical y horizontal, poliédrica, que agota (parece agotar) todas las direcciones, secretos y sentidos de lo narrado. A lo largo del episodio el eje de la narración rota imperceptiblemente por cuatro comarcas de lo real, lleva y trae al lector por cuatro estratos u órdenes de realidad, de modo que ese discreto, pero constante trajín, le permita atrapar ese fragmento de realidad en su complejidad y diversidad: en su totalidad. La narración ha integrado en una indiferenciable fluencia, en una unidad, cuatro planos, cuatro dimensiones de lo real:
 
a) Un nivel retórico, que puede llamarse también general, abstracto o filosófico, y que asoma en los momentos impersonales del episodio, cuando la narración es pura voz. Lo componen los discursos: el del emperador celebrando la llegada de Tirant, el de Tirant agradeciendo su nombramiento de capitán de las armas y de la justicia, el de Tirant en el palacio sobre las razones que tienen deprimida a la población del Imperio y el de Diafebus exhortando a Tirant a vencer el abatimiento en que lo ha sumido el amor. En ninguno de estos momentos hay narración de hechos; la acción ha sido reemplazada por consideraciones que adoptan siempre el carácter más general y convencional: con el pretexto de dar la bienvenida a Tirant, el emperador discurre sobre la nobleza del caballero que acuda en socorro de quien necesita de su brazo; al urgir a la familia imperial a abandonar el luto para animar a la población, Tirant reflexiona, en realidad, sobre la unión visceral que existe entre el monarca y sus súbditos y sobre los deberes de aquél para con éstos, y consolar a Tirant es el subterfugio que permite a Diafebus glosar a Aristóteles y hablar sobre la fatalidad del amor y las tácticas del varón en la guerra amorosa. Aquí los personajes no dialogan, en cierto modo ni siquiera hablan: recitan. No son personajes: sólo voces, en verdad una sola voz. No expresan opiniones personales; mientras pronuncian esos discursos se desindividualizan, adoptan una postura, un registro sonoro común en el que se disuelve su personalidad y adquieren otra, general y ruidosa, que los indiferencia y desvanece como individuos. Sus discursos son canjeables, partes de un solo largo, desmembrado, salpicado discurso, y en el instante de decir la parte que les toca, todos los personajes son uno, es decir ninguno, es decir todos: son la época, el momento histórico que viven, el mundo que los alberga. Y esa voz sin matices que habla a través de ellos, que por momentos los convierte en ventrílocuos, dice lo que siente, piensa, cree la comunidad: esta abstracción populosa es la que opina, dogmatiza, pontifica a través de la voz. La misma voz que, a lo largo de la novela, dicta las alambicadas frases de las cartas de batalla y de los desafíos orales, la que arma los artificiosos razonamientos que se emiten durante las ceremonias, la que fabrica las enredadas fórmulas de la vida cortés, la que se explaya sobre asuntos religiosos y cuenta la historia y explica los símbolos de la caballería. Es la ideología oficial de un mundo, las convenciones religiosas, culturales, sociales y morales que la sociedad ha entronizado y legitimado (y que no son necesariamente en la práctica las convicciones de los individuos de esa sociedad, como la novela lo muestra, al describir conductas que contradicen las ideas que dicen profesar los personajes), la superestructura espiritual lo que se expresa en este nivel retórico en el que se sitúa por momentos la novela. Es el nivel más fácilmente perceptible, porque se encarna casi siempre en formas dadas, como el discurso o el documento, y además porque cuando llega a él el lenguaje adquiere características muy precisas: estiramiento, erudición, inmovilidad, frondosidad, chatura conceptual. Siempre que es proyectada a ese nivel, la acción de la novela se generaliza y descarna, se vacía de sangre y de emoción, la recorre un frío glacial que, por un momento –hasta que se produce la muda o salto cualitativo a otro plano de realidad–, debilita hasta casi anularlo su poder de persuasión y amenaza con helar a los personajes. Pero que el nivel retórico sea el menos vital, el más mecánico de los niveles de realidad entre los que se mueve la narración, no significa que sea el menos real: esa pura emisión de conceptos convencionales es el telón de fonda contra el cual se dibujan las individualidades, el que permite establecer diferencias entre los personajes, el factor gracias al cual es posible medir, por contraste o parecido con los modelos ideales instituidos por la sociedad, la conducta personal: el grado de rebeldía o conformismo de cada cual, la manera como administra cada uno el margen de libertad que le dejan esas coordenadas entre las que se mueve. En este episodio, el contraste entre el nivel retórico y los otros es más fuerte, por la impetuosa carga emocional que contienen estos últimos. Ese contraste es revelador: exhibe el desajuste que hay entre la teoría y la práctica, entre los fetiches y los hombres en la sociedad de Tirant.
 
b) Un nivel objetivo, que se manifiesta en los momentos en que la narración describe la realidad como pura exterioridad. Los personajes se convierten en ojos y oídos, el relato en fotografía y grabadora, el mundo se reduce a lo visual y lo auditivo. Este nivel asoma cuando Tirant, guiado por el emperador, entra a la cámara de la emperatriz, que «era mol escura sens que ni hi havia llum ni claredat neguna». Se oyen unas voces (distintas de la voz, diferenciables entre sí): la del emperador, la desmayada voz de la emperatriz, la de Tirant pidiendo una «antorxa encesa». Al igual que Tirant, el lector flota un momento sin rumbo entre los ruidos humanos que brotan en la oscuridad, pero luego, en un largo párrafo de una objetividad implacable, es instalada en los ojos de Tirant y con éste, al chisporreteo de la antorcha, «véu un papalló tot negre... véu una senyora vestida tota de drap gros... véu un llit (donde la infanta) estava gitada... ab brial de setí negre...», y al pie de su cama «véu estar cent setanta dones e donzelles». La precisión numérica final no sólo indica la facultad de Tirant de averiguar con una simple ojeada el número exacto de personas que componen una multitud; sobre todo, subraya la voluntad de objetividad que anima en este momento al narrador. El lector se entera de lo que se ve y se oye en el cuarto, nada más; ignora los pensamientos y los sentimientos que inspiran a Tirant las imágenes y las voces que percibe. En este momento (y en todos los momentos en que se sitúa en el nivel objetivo) la novela es realidad sensorial compacta, mundo conformado por objetos y seres que son sólo forma, color, gesto, tamaño. Luego el eje de la narración se aparta de Tirant y el lector ve, de lejos, que aquél hace una reverencia a la infanta, que le besa la mano, que abre las ventanas de la cámara. Y en ese instante la narración cambia sutilmente de nivel, el lector es precipitador a través de esa superficie que era el mundo a una dimensión íntima, no conformada por actos, sino por sensaciones, sentimientos y emociones.
 
c) Un nivel subjetivo. Al abrirse las ventanas «aparegué a totes les dames que fossen eixides de gran captivitat por ço com havia molts dies que eren posades en tenebres per la mort del fill de l’Emperador.» Una frase como un breve fogonazo ha provocado un cambio cualitativo en la realidad, ésta ha mudado de naturaleza, ha saltado a una dimensión hasta entonces oculta. Pero inmediatamente después de esta frase la narración regresa al nivel retórico, en un nuevo salto o muda, y el lector oye a Tirant, convertido en la voz impersonal, razonar sobre la tristeza del pueblo y aconsejar a la familia imperial que cese el duelo, y la voz pasa entonces por unos segundos a la boca del Emperador para decir que estima bueno el consejo. Entonces, nuevamente, tiene lugar otro salto o muda, la narración cambia una vez más de nivel, regresa a esa dimensión subjetiva que había aparecido y desaparecido y ahora reaparece: «Dient l’Emperador tals o semblants paraules les orelles de Tirant estaven atentes a les raons, e los ulls d’altra part contemplaven la gran bellesa de Carmesina.» Tirant era un oído y una mirada indivisibles al entrar a la cámara, luego una voz que se confundía con las convenciones de su tiempo, ahora es dos coses a la vez: una oreja atenta al emperador, unos ojos que espían a la infanta. Ha ocurrido en él una duplicidad, un desgarramiento, y por esa resquebrajadura de su ser, que hasta ese instante era sólo presencia física, acto, sentidos y vehículo de la voz, porque sólo estaba descrito en los niveles retórico y objetivo, el lector va a irrumpir en su mundo interior y va a descubrir si vida afectiva. Orejas pendientes del emperador, ojos pendientes de los pechos desnudos de Carmesina, Tirant es dos: uno para el emperador, otro para el lector. Hasta entonces, lo que Tirant hacía, oía, veía y decía era advertido por el lector y también por el emperador y la demás gente que se halla en la cámara del palacio. A partir de ahora, ya no: algo sucede en Tirant que permanece escondido para todos los presentes, que sólo el privilegiado lector comparte con él; algo que no se puede oír ni ver, que pertenece a un estrato impalpable de lo real: lo que Tirant siente. La subjetividad se ha instalado en este mundo, la realidad ha crecido. Los hombres ya no sólo son acto, percepción y ventriloquía; ahora son también asiento de procesos misteriosos que los abruman o exaltan, víctimas de fuerzas incontrolables que los hacen gozar o sufrir. Procesos subjetivos que sólo se pueden expresar subjetivamente: los pechos de Carmesina son «dues pomes del paradís que crestallines parien, les quals donaren entrada als ulls de Tirant, que d’allí avant no trobaren la porta per on eixir, e tostemps foren apresonats en poder de persona lliberta, fins que la mort dels dos féu separació».
 
d) Un nivel simbólico o mítico. Luego de describir alegóricamente el intempestivo, fatídico enamoramiento de Tirant y de indicar que se ha levantado el duelo, la narración traslada al lector, junto con el emperador, la emperatriz, Carmesina y Tirant a otra habitación del palacio, y este cambio de lugar es importantísimo, porque implica una nueva muda o salto cualitativo, esta vez a un nuevo plano de realidad. ¿Qué tiene de particular esta habitación? No que esté «molt ben emparamentada», sino que está «tota a l’entorn hestoriada de les següents amors: de Floris e de Blanxes-flors, de Tisbe e de Píramus, d’Eneas e de Dido, de Tristany e d’Isolda, e de la reina Ginebra e de Lancalot, e de molts altres». Esos enamorados mitológicos, esas parejas arquetípicas de la literatura medieval, están en las paredes de la habitación como elementos decorativos, pero en la narración cumplen otra función: son símbolos premonitorios. Tirant acaba de enamorarse de Carmesina; no es casual que un momento después él y la infanta se hallen rodeados de las imágenes de esas parejas que encarnan ante la mente medieval la pasión inefable, la idea misma del amor. Esa breve frase está llena de sobrentendidos proféticos, de contraseñas mágicas, y su mensaje oculto es el siguiente: el amor que acaba de nacer está llamado a inscribirse también, como esos amores pintados en las paredes, en el mundo eterno del mito y la leyenda, a perdurar fuera del tiempo, a convertirse a su vez en símbolo. Ha aparecido así la dimensión simbólica o mítica de lo real, que ya se había hecho visible en la novela antes, cuando el ermitaño Guillem de Varoic evocó a los «valentíssim cavallers, los quals foren Lancelot del Llac, Galvany, Boors e Perceval, e sobre todo Galeàs, qui per virtut de cavalleria e per sa virginitat fon mereixedor de conquistar lo Sant Greal» y con los episodios de la Roca, y que más tarde volverá a instalarse en la novela con la llegada de Morgana y la aparición del Rey Artús en la corte de Bizancio, y con la aventura del caballero Espèrcius en la isla del Llango. Ahora la realidad no sólo está hecha de convenciones (nivel retórico), de acciones (nivel objetivo), de sentimientos (nivel subjetivo), sino también de un nivel intemporal (simbólico o mítico), al que ciertas acciones y sentimientos se elevan por su cualidad inusitada y grandiosa para durar eternamente en las mentes, los corazones y las creencias de los hombres.
Así, la realidad ha ido extendiéndose a lo largo del episodio, descubriendo los diversos planos que la componen, y éstos, al cruzarse y descruzarse mediante mudas o saltos, han ido modificándose, enriqueciéndose mutuamente, porque las tensiones y cualidades propias de cada uno circulaban por los otros como el líquido por un sistema de vasos comunicantes. Porque lo que sucede en cada uno de estos planos sólo es plenamente inteligible desde la perspectiva de los otros planos, y esta interacción dinámica que encadena a convenciones, actos, sentimientos y símbolos hace de ellos elementos de un todo inseparable: de su alianza surge la vida. La maestría técnica de Martorell restituye en el momento de la narración esa perfecta unidad de la diversidad, esa diversidad de la unidad que caracteriza lo real, gracias al empleo simultáneo de los dos procedimientos: la muda o salto cualitativo, que separa, aparta, distingue en la realidad los diferentes planos que la componen, y los vasos comunicantes, que unifica, reúne, integra los elementos de una sola fluencia: de esa doble operación brota la vivencia como la chispa del frote de dos piedras. La narración pasa de un nivel a otro de una manera que sólo registra la lectura calculadora, desconfiada y cirujana del crítico; pero en la lectura desprevenida, desinteresada e inocente del lector, esas idas y venidas no se advierten. Se advierten, sí, las consecuencias de esos tránsitos: el movimiento, la ambigüedad, la profundidad, la animación de que dota al episodio esa perspectiva móvil. Las mudas o saltos generan átomos de energía que los vasos comunicantes distribuyen por los diversos planos, y al chocar entre sí y fundirse en unidades de energía cada vez mayor que siguen desplazándose al compás de esta perspectiva itinerante, estos átomos desatan el incendio generalizado que imprime a ese fragmento de realidad esa cálida fluencia interior que se llama la vida. Los cambios de perspectiva obedecen a una estricta necesidad, están graduados de tal modo que resultan siempre iluminadores, reveladores, porque aportan un elemento nuevo o introducen una modificación indispensables a la comprensión total de la realidad descrita. Eso da coherencia al relato, verosimilitud a lo narrado, precisión y transparencia a la dicción.
El procedimiento de la muda o salto cualitativo es frecuente en la novela de caballería, donde la realidad pasa constantemente de un nivel racional a un nivel irracional, de un plano histórico a un plano maravilloso, pero en ninguna obra caballeresca es utilizado con la eficacia que en Tirant lo Blanc. Alterar imperceptiblemente la naturaleza de una realidad, someter a mudas silenciosas una situación, reemplazando su contenido inicial por otro distinto sin que la apariencia exterior del relato registre la sustitución o la registre cuando el lector está ya empapado por la nueva materia, desarmado, sin fuerzas para rechazar esa distinta dimensión de lo real que le ha sido comunicada sin anuncio, es la estratagema más empleada por los autores del género fantástico, el recurso gracias al cual el lector acepta el destino de pesadilla de los personajes de Kafka, cree que el hombrecillo de Cortázar que visita el Jardín des Plantes acaba por convertirse en una bestiecilla acuática, admite que el mareo singular del héroe sórdido de Céline que cruza el Canal de la Mancha se propague y se transforme en un gran vómito universal en el que la humanidad entera parece arrojar las entrañas. En Martorell esta organización de la materia narrativa tiene ya la flexibilidad, la funcionalidad que tendrá más tarde en manos de los maestros de lo insólito, que harán de la muda o salto cualitativo el procedimiento básico para conseguir el asentimiento del lector hacia sus alucinadas criaturas y sus macabras visiones.
En cuanto al principio de los vasos comunicantes, aplicada a la ficción, ha llegado a ser tan corriente en la narración moderna, a identificarse tanto con la técnica de la novela, desde que Flaubert lo empleó en el célebre capítulo de «Los comicios agrícolas» de Madame Bovary, narrando simultáneamente el diálogo amoroso de una pareja y la farsa electoral que ambos observan al pie del balcón donde se hallan, hasta su utilización por Faulkner, que llegó a montar toda una novela sobre este procedimiento –The wild palms, donde las historias entrelazadas e independientes de la pareja adúltera y del presidiario se convierten, por obra de la construcción, en el anverso y reverso de una sola misteriosa historia–, que la crítica olvida con frecuencia señalar que ya aparece en la novela clásica. Asociar, dentro de una unidad narrativa, episodios que ocurren en tiempo o/y espacio diferentes, o que son de naturaleza distinta, de modo que las tensiones y emociones particulares a cada episodio pasen de uno a otro, iluminándose, esclareciéndose mutuamente, para que de estas mezclas brote la vivencia, es uno de los recursos que ya utilizó Martorell.
 
Las bodas sordas y el sueño de Plaerdemavida: la caja china y los vasos comunicantes. Las bodas sordas que celebran Tirant y Carmesina, Diafebus y Estefanía en un aposento del castillo de Malveí, espiados por Plaerdemavida (el episodio comienza a la mitad del capítulo CLXII, «Com fon nit e l’hora fon disposta...», y termina a la mitad del CLXIII, «Per cert, fort dolor és al despertar qui bon somni somia»), constituye uno de los episodios más logrados de la novela, por la riqueza de su materia, su lujosa, alborozada sensualidad, su libertad moral, y por la sabiduría de su composición. Una imaginación osada se alía aquí a un dominio excepcional de la técnica narrativa. Martorell cruza los planos temporales, modifica el punto de vista de la narración, combina los elementos eróticos, sentimentales, humorísticos y psicológicos con una inteligencia sin falla para sacar el máximo provecho de los contenidos anímicos de la materia utilizada.
Es preciso desmontar y armar el episodio para comprobar la habilidad con que está concebida su estructura. La materia es la siguiente: Carmesina y Estefanía introducen a Tirant y a Diafebus en un cuarto del castillo cuando la demás gente está dormida. Allí, sin saber que Plaerdemavida las espía por el ojo de la cerradura, las dos parejas pasan la noche entregadas a juegos amorosos, anodinos en el caso de Tirant y Carmesina, definitivos en el de Diafebus y Estefanía. Al amanecer, los amantes se separan y, horas después, Plaerdemavida revela a Carmesina y Estefanía que ha sido testigo ocular de las bodas sordas.
El orden cronológico real de los sucesos es: 1) Introducción de Tirant y Diafebus en el aposento (pasado); 2)Juegos amorosos (presente), y 3) Revelación de Plaerdemavida (futuro). Ahora bien, en la novela el episodio está referido de manera discontinua, según un ordenamiento temporal distinto del real. La narración relata los preliminares, la decisión de Carmesina y Estefanía de introducir a Tirant y Diafebus en el aposento para decidir «quin remei porien pendre en llurs passions», explica como Plaerdemavida, viendo que la princesa no se quiere acostar y sintiéndola luego perfumada, sospecha que «s’hi havia de celebrar festivitat de bodes sordes», y simula dormir, y cómo Estefanía, cuando cree que todas las doncellas están dormidas, hace entrar a los dos amantes sigilosamente. El relato prosigue, hasta ahora dentro del orden real de los sucesos, refiriendo el deslumbramiento de Tirant al divisar a la princesa bellamente ataviada, y cómo aquél cae de rodillas a sus pies y les besa las manos. Y aquí, bruscamente, se produce una ruptura temporal: «E passaren entre ells moltes amoroses raons. Com los paregué hora de poderse’n anar prengueren llur comiat, e tornaren-se’n en la llur cambra.» El relato salta al futuro, dejando el abismo silenciado del presente una ambigua y sabia interrogación: «¿qui pogué dormir aquella nit, uns per amor, altres per dolor?» Martorell no olvida al lector: esta distorsión temporal está destinada a crear una expectativa, una ansiedad, un apetito, a interesar más profundamente en el relato al que lee, estimulando su imaginación y excitando su impaciencia. Luego la narración lleva al lector a la mañana siguiente. Plaerdemavida se levanta, entra al aposento de la princesa y halla a Estefanía «asseita en terra, e les mans no li volien ajudar a lligar lo capell: tan estava de bona gana tot plena de lleixau-me estar». He aquí un nuevo aguijón en el espíritu del lector, una nueva ambigüedad para azuzar su curiosidad y su malicia: ¿qué ha ocurrido, por qué ese voluptuoso abandono de Estefanía? Plaerdemavida demora todavía un rato el instante de la confidencia, bromea con suave perversidad, ¿qué siente Estefanía?, ¿por qué ese semblante?, ¿y si fuera a morirse?, ¿no le duelen los talones? Ya que Plaerdemavida ha oído decir a los médicos que a «nosaltres, dones, la primera dolor nos ve en les ungles, aprés al peus, puja als genolls e a les cuixes, e a vegades entre en lo secret, e aquí dóna gran turmen e d’aquí se’n puja al cap, torba lo cervell, e d’aquí s’engendra lo mal de caure.» Alusiones, indirectas que van enardeciendo la atmósfera, impregnándola de un vaho excitante y malsano, de relentes pecaminosos. Y, por fin, Plaerdemavida, valiéndose de un ardid, revela a las dos mujeres que ha sido testigo de lo ocurrido la noche anterior. Ha tenido un sueño, dice, y en él vio venir a Estefanía con un «estadal encès» e introducir a Tirant y a Diafebus en el aposento. He aquí la segunda ruptura temporal. El relato retrocede del futuro al presente, los juegos amorosos son revelados al lector a través del supuesto sueño que Plaerdemavida refiere a las dos princesas. Así, pues, la distribución de la materia es: 1) Introducción de Tirant y Diafebus (pasado); 2) Revelación de Plaerdemavida (futuro), y 3) Juegos amorosos (presente).
A esta primera complejidad en la construcción se añade otra: el cambio del punto de vista, la modificación del nivel de la narración. Todos los preliminares y lo que sigue a los juegos amorosos está contado por el narrador, corresponde al plano objetivo de la realidad, en tanto que el núcleo del episodio, los incidentes en el aposento –las caricias que cambian las parejas, las infructuosas tentativas de Tirant para poseer a Carmesina, el doloroso desfloramiento de Estefanía– no son contadas por el autor al lector, sino por un personaje, Plaerdemavida, a otros personajes de la novela, Carmesina y Estefanía. La narración se ha trasladado al plano subjetivo de la realidad. Entre el lector y la materia narrativa ha surgido un intermediario: el plano objetivo desaparece, se cruza un plano subjetivo a través del cual pasa la materia antes de llegar al lector. En ese tránsito, como es lógico, la materia sufre modificaciones, se carga de elementos emocionales que no le son propios, que pertenecen al intermediario. Esta mezcla sutil es otro de los recursos más viejos de la novela y podría llamarse de «la caja china». Así como en esas cajas que, al abrirlas, aparece una caja más pequeña que a su vez contiene otra, etc., en las ficciones construidas según el sistema de la caja china, un episodio contiene a otro y a veces éste a otro, etc. Las mil y una noches son un ejemplo mayor de utilización de este procedimiento –Scherezada cuenta al sultán el cuento del mercader ciego en el que el derviche cuenta a otros personajes el cuento de en el que, etc.–, y es significativo que Martí de Riquer haya descubierto que el cuento del filósofo de Calabria, narrado en el capítulo CX de Tirant lo Blanc, es muy parecido al relato de la noche 459 de Las mil y una noches. Martorell se vale del procedimiento de la caja china varias veces: las proezas de Tirant a lo largo del año y un día que duran las fiestas en la corte de Inglaterra son reveladas al lector a través del relato que hace Diafebus al Comte de Varoic; la captura de Rodas por los genoveses es narrada a través de la relación que de ese episodio hacen a Tirant y al duque de Bretaña dos caballeros de la corte del rey de Francia; la aventura del mercader Gaudebí es contada a través de una historia que cuenta Tirant a la Viuda Reposada. En el episodio de las bodas sordas el empleo de este recurso es más perfecto que en los otros, y más complejo, porque se combina con el empleo simultáneo de la muda o salto temporal: cruce de planos temporales (pasado-futuro-presente) y cambio de nivel de realidad (objetivo-objetivo-subjetivo).
Si el empleo del primer procedimiento tiene como finalidad manipular el ánimo del lector, prepararlo psicológicamente, sorprendiéndolo, intrigándolo, impacientándolo (esos trastornos anímicos del lector se vuelcan en la ficción, la materia narrativa se alimenta de esas emociones, extrae de ellas su propia vivencia) para el momento culminante del episodio, el segundo –la presencia del intermediario– tiene por objeto en este caso atemperar la crudeza de la materia, que, entregada directa y brutalmente a la experiencia del lector, podría provocar en éste un movimiento de rechazo, de incredulidad frente a lo que ocurre en la ficción: se rompería el asentimiento del que depende la vida del relato. ¿En qué forma atempera la crudeza este intermediario, de qué modo salva la verosimilitud de lo narrado esquivando las prevenciones del lector? Gracias al humor, el elemento más disolvente y conformista, el contemporizador por excelencia. El largo monólogo de Plaerdemavida está lleno de la risueña desenvoltura, de la empecinada alegría que este personaje desplaza en todos sus actos y, gracias a su naturalidad, a las bromas y disfuerzos con que acompaña su relato, el «saborós plant» de Estefanía, sus gemidos durante el desfloramiento, pierden carácter dramático, adquieren un aire ligero, superficial y admisible. El paso del nivel objetivo al subjetivo no es, sin embargo, absoluto; durante la evocación por Plaerdemavida de lo ocurrido la noche anterior, Martorell es lo bastante hábil para impedir que el lector olvide que simultáneamente está desarrollándose la acción en otro plano del relato, que ese presente (juegos amorosos) es evocado, que está visto desde un futuro, que Plaerdemavida está contándolo, y este plano objetivo aparece y desaparece en ciertos resquicios del plano subjetivo, a través de la princesa, que, muerta de risa, interrumpe a Plaerdemavida y la exhorta a seguir contando o a dar más precisiones sobre su sueño.
Cruce de planos temporales, cambio de nivel de realidad: a esto hay que agregar aún la dosificación, la combinación sutil de los contenidos anímicos. Martorell recurre al humor en éste y en otros episodios (casi siempre en los más osados), pero no deja que aquél «irrealice» los hechos, que los debilite hasta matar la vivencia. Por eso, en este episodio equilibra la función debilitadora del humor con la vigorosa energía de la sensualidad, con las exageraciones eróticas. El elemento erótico del episodio está dado no sólo por los hechos que suceden, es decir, por lo que Plaerdemavida «ha visto» en su sueño, sino también por lo que «ha sentido» (plano subjetivo): se inflamó tanto con el espectáculo, confiesa, que tuvo que correr a echarse agua en «lo cor, los pits e lo ventre» y luego no pudo dormir recordando lo soñado. De este modo queda revelado un rasgo esencial de la personalidad de Plaerdemavida. En el mismo episodio, la descripción de los juegos amorosos enjuicia, mostrando su infectividad, su carácter artificial e inhumano, uno de esos valores que en el plano retórico aparecen con más frecuencia y que, si uno tomara al pie de la letra los discursos de los personajes, sería el fundamento moral más sólido de su mundo. El «honor» que tan tenazmente opone Carmesina al deseo de Tirant impide que le entregue su virginidad, pero la autoriza a aceptar todas sus otras fantasías sexuales. La existencia meramente retórica de ese valor, su encanallamiento y burla cuando pasa de la voz a los actos o a los sentimientos, queda así subrayada.
Al igual que la mudo o salto cualitativo, el procedimiento de la caja china es utilizado según un sistema de vasos comunicantes que integra todas las partes del episodio en una unidad vital. Las tensiones y emociones de los diversos planos se funden en una sola vivencia, y las variaciones temporales adoptan la apariencia de una continuidad sin ruptura, de una totalidad cronológica, gracias a ese sistema de distribución de la materia, gracias a esa cuidadosa planificación. La caja china es también uno de los procedimientos más usuales de la novela moderna, en la que el intermediario, el testigo, es personaje esencial: él establece la ambigüedad y la complejidad de lo narrado, él multiplica los puntos de vista, él matiza, profundiza y eleva a una dimensión subjetiva los actos que refiere una ficción. Para citar sólo un ejemplo mayor, conviene recordar que casi todas las historias de Faulkner no están contadas directamente al lector, sino que son historias que se van estructurando a través de historias que se cuentan entre ellos los personajes de ficción.
 
Que en Martorell aparezca la ambición de escribir una novela total que caracterizará más tarde a los mejores narradores; que en su libro apunten técnicas que luego serán frecuentes en la novela, tendría un interés sólo anecdótico, si esta ambición y estas técnicas no le hubieran servido (a él solo, o a él y a Martí Joan de Galba, si es que la intervención de este último en la elaboración de la novela fue importante, lo que a mí me parece dudoso) para escribir un libro de la grandeza de Tirant lo Blanc. No son esta ambición y estas técnicas las que dan grandeza a esta creación, es esta creación la que da grandeza a esa ambición y a esas técnicas. Porque aquí, una vez más, se comprueba que una técnica no existe ni vale por sí misma, sino en función de la materia que organiza y que esta materia adquiere autonomía, representatividad y poder de persuasión suficientes para vivir por cuenta propia, cuando ha sido organizada del único modo posible para que brotara en ella la vida. Tirant lo Blanc, ese cadáver, está ahí, en su injusta tumba de olvido, esperando que entren por fin los lectores a su mundo de vida hirviente y prodigiosamente conservada.
 
 
Mario Vargas Llosa
Juan les Pins, agosto 1968
 
 
 
Mario Vargas Llosa. “Carta de batalla por Tirant lo Blanc”, “Prólogo” a Joanot Martorell (1969). Tirant lo Blanc. Madrid: Alianza editorial. Págs. 9-41.

 

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:41

Poesia lírica dels segles XIV i XV

Poesia lírica dels segles XIV i XV Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 13:53

March, Ausiàs

March, Ausiàs Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 10:40

Poesies

Poesies

Molt he tardat en descobrir ma falta,
per joventut, que em negà experimento
En un eas nou l'hom és mal coneixent
e ja pus fort havent raó malalta
per gran esforç de folla voluntat,
car tant com és la voluntat moguda
hom deu haver del seny major ajuda
si virtuós deu ésser nomenat.
Qui son camí verdader ha errat
per anar lla on vol sojorn haver,
és-li forçat que prenga mal sender
e mai venir a son lloc desijat.
Tal cas m'ha pres volent-me contentar
mon ferm valer per altre tant amant:
no ha trobat lo seu propi semblant,
car son esguard és verament amar.
L'enteniment en qui el juí no és clar
forçadament ha pendre opinions:
voluntat mou sofístiques raons,
fent-les valer e per bastants passar.
Sí com florí qui bona color ha
e no val res, coneguda sa llei,
n'ha pres a mí, que en pensa muntí rei
faent raons quals veritat desfà.
E, si pas mal, bon dret ha consentrà,
puix és dit foll cell qui serveix senyor
qui no pot fer content bon servidor
e per null temps negun dret juí fa;
e més, que mal administrador és:
al cavador dóna lloguer de metge,
en los llocs plans fa durar l'estret setge
e, fort castell, en terra tost l'ha mes.
Pren-me'n així com al grosser pagès
que ban sement en mala terra met:
altrecuidat, pensa haver bon esplet
d'aquell terreny qui buida los graners.
Assats ha seny qui no ha sentiment
per encercar e trobar la raó
e pren esment de mal del companyó:
per cas passat jutja lo seu presento
Seguint l'estil que natura consent
e ço que el seny en veure clar abasta,
negre forment no dóna blanca pasta
ne l' ase ranc és animal corrent:
tan poc sera que nulla dona senta
ne veja prim lo fin secret d'amor
si per amar no sofir gran dolor
i en sentiment triada en millers trenta.
Plena de seny, si algú mi esmenta,
tots los oents dien que só mellor,
pus flac e fort e callant amador,
ma voluntat faent d'amor serventa.

 

Sí com rictat no porta béns ab si
mas val aitant com cell qui n'és senyor,
amor no val mas tant com l' amador:
manxa bufant orgue fals no ret fi.
Amor val poc com tot enamorat
ha falsedat en son pits fals endosa
o és ajunt ab una tal esposa:
peguea és son dret nom apellat.
Amor no pot haver desordenat
ço que Déus fa, natura mijançant,
car home pec no pot ser fin amant
ne lo subtil contra sa qualitat.
Mal pendrà, pint en l'aigua, sa figura,
molt menys amor pendrà lo no dispost,
ne pot estar l'aigua dins un lloc rost:
així amor en cap d'hom foll atura.
Per ben amar ab angoixosa cura
en temps passat eren lladoncs volguts:
Ovidi el prous dix que amor és crescuts
per altra amor demostrant sa factura.
Verdader fon son dit esos presics
tant quant amor fon prop de coneixença,
mas en est cas entre ells ha malvolenlja,
tal, que no creu null temps sien amics.
Si fóssem nats, vós e jo, entre els andes,
lai quan amor amant se conqueria
sens praticar alguna maestria,
lo vostre cor no fóra tan inics.
En vós conec gran disposició
de fer tot ço que gentilea mana,
mas criament veig que natura engana,
car viure ab mals és d'hom perdició.
Per mal grair ne per mala saó
mon cor no pot amor desemparar;
devotament los me plau remembrar,
aquells passats, a qui don Déus perdó.
E, com seré trespassat d'aquest món,
lletres diran sobre la mia tomba:
«Plena de seny, no tingau a gran bomba
car per vós muir e vaig no sabent on».
Enveja és tal que tot primer confon
a tots aquells qui ab si la s'ajusten:
los envejats un poc ne molt no gusten
aquell mal tast que als envejosos fon.
Tal és amor, car jo, qui la m'ajust,
sent grans dolor s dant-me folls moviments
e vós haveu d'açò tals sentiments
com fort destral ha de tallar molt fust.
Sí com Adam pres mal del vedat gust
com sa muller li mostra mal camí
dient: «Adam, mengem d'aquest bocí
e semblarem a Déu, qui és tot just»,
ne pren a mi, car mon seny ha cregut
la voluntat fent-li promissió
que ben servint aconsegria do
que per null temps tal no fon conegut.
Per mal servir no cree l'haja perdut,
car, si els treballs hagués soferts per Déu,
cos gloriós fóra en lo regne seu
e ja, plorant, sovint me trobe mut.
Si em fos donat aquest temps en entendre
los grans secrets endosos en natura,
no fóra al món cosa que em fos escura;
dels fets divins, gran part ne pogra atendre.
Plena de seny, tot mon seny vull despendre
amant a vós sens algun grat cossegre
e durarà fins que del riu de Segre
l' aigua corrent amunt se puga estendre.

 

Ja tots mos cants me plau metre en oblit,
foragitant mon gentil pensament,
e fina amor de mi es partrà breument
e, sí com fals drut, cercaré delito
Així es conquer en aquest temps aimia!
Cobles e lais, danses e bon saber
lo dret d'amor no poden conquerer:
passà lo temps que el bo favor havia.
Seguiré el temps ab afanyós despit
sí co el dansant segueix a l'esturment
e mostra bé haver poc sentiment
si per un temps dansa rostit bullit.
En temps passat mudança no sentia .
(d'açò em reprenc e em tinc per molt grosser),
cuidant saber tot. quant era mester:
foll és perfet qui es veu menys de follia.
Sí com l'infant qui tem mal esperit
com li defall companyia de gent,
prenia a mi, qui dubtava el turment
que em dava amor, acostant-se la nit,
e desigé ço que ésser no poria,
car fermet en ell no pot haver,
puix no és pus que destemprat voler
e dura tant com la passió el guia.
Sí com a aquell qui està al bosc escondit,
robant les gents, matant lo defenent,
e cuida es ser a Déu humil servent,
faent retret del temps qui l'ha servit,
n'ha pres a mi, que vós, amor, servia,
passant afanys esperant lo plaer,
amant molt ferm ab un escur esper:
puix he pecat, jo meresc punit sia.
Molt me reprenc com d' amor he mal dit
ne diré mal de dona al món vivent
e, si lo sol és cald naturalment,
si no és fred no deu ser corregit.
Per que d'amor jo mal ja no diria,
que en ell no és de ben fer lo poder,
car fermetat de dona hi és mester
e, si la ves, per déu l'adoraria.
Per sa bondat prec la verge Maria
que en son servir canvie mon voler
mostrant-me clar com han perdut carrer
los qui en amor de les dones han via.

 

Amor se dol com breument jo no muir.
Pus no li fall per ésser de mi fart,
car sos mals ginys m'han portat en tal part
que mon delit és quan de plor abuir,
e de mon dan jo no só malmirent,
car só forçat d' entrar dins tal presó
que el seny tine pres, l' arbitre i la raó:
amor ho té per seu forçadament.
Jo faç tot quant me diu lo pensament
e, si hagués tant seny com Salamó,
fóra tot poc, no dar ocasió
que no temés a son gran manament.
Cell qui no sent que pot fer molt amar,
jo li perdó si de mi es va trufant:
Píramus volc morir passat d'un bran
e per semblant mort Tisbe volc passar.
Si no és pec, ¿qui es deu maravellar
d'algun cas fort que esdevenga en l'amant?
L'hom fora seny no pot ser ben usant:
tal me confés; dones, no em vullau reptar.
Amor ha pres lo carc, si en res fallesc,
car só abstret de seny e de saber
e res no faç en contra son voler:
desijant bé, la dolor li graesc.
Estant a part e sol, jo m'empeguese
imaginant ço que deuria fer:
d'executar no dec haver esper,
puix lo primer assaig no enseguesc.
L'imaginar amor me vol rependre,
tan llargament ab vergonya em refrena:
¿com se farà que ab cara serena
haja poder de ma raó estendre?
Los fets d'amor jo no puse ben entendre:
de grans contrasts ma opinió és plena.
Hora ha en lo jorn que no sent ulla pena
pensant en ço que vine a l' arma rendre.
Si, altra veu, l'imaginar m'hi porta
per dar senyal que jo sia cregut,
suplic la mort que en tal cas me ajut.
E, si no em val, ma veritat jau morta!
Llir entre cards, fins a veure la porta
de mos delits sobirans son vengut:
no hi he tocat, ans me'n torn com a mut,
e per tornar ja trop la via torta.

 

Sí com un rei, senyor de tres ciutats,
qui tot son temps l’ha plagut guerrejar
ab l’enemic, qui d’ell no es pot vantar
mai lo vencés menys d’ésser-ne sobrats,
ans si al matí l’enemic lo vencia
ans del sol post pel rei era vençut,
fins que en les hosts contra el rei fon vengut
un soldader qui lo rei desconfia;
lladoncs lo rei perdé la senyoria
de les ciutats, sens ulla posseir,
mas l’enemic dues li’n volc jaquir
dant fe lo rei que bon compte en retria
com a vassall, la renda despenent
a voluntat del desposseïdor;
de l’altra vol que no en sia senyor
ne sia vist que li vinga en esment:
llong temps a amor per enemic lo sent,
mas jamés fon que em donàs un mal jorn
que en poc instant no li fes pendre torn
foragitant son aspre pensament;
tot m’ha vençut ab sol esforç d’un cos
ne l’ha calgut mostrar sa potent força;
los tres poders que en l’arma són me força,
dos me’n jaqueix, de l’altre usar no gos.
E no cuideu que em sia plasent mos
aquest vedat, ans n’endure de grat:
si bé no puc remembrar lo passat,
molt és plasent la càrrega a mon dors.
Jamés vençó fon plaer del vençut
sinó de mi, que em plau que amor me vença
e em tinga pres ab sa invisible llença,
mas paren bé sos colps en mon escut.
De fet que fui a sa mercé vengut,
l’enteniment per son conseller pres
e mon voler per alguazir lo mes,
dant fe cascú que mai serà rebut
en sa mercé lo companyó membrar,
servint cascú llealment son ofici
sí que algú d’ells no serà tan nici
que en res contrast que sia de amar.
Plena de seny, vullau-vos acordar
com per amor vénen grans sentiments
e per amor pot ser hom ignocents,
e mostre-ho jo, qui n’he perdut parlar.

 

Quins tan segurs consells vas encercant,
cor malastruc, enfastijat de viure?
Amic de plor e desamic de riure,
com soferràs los mals qui et són davant?
Acuita’t, doncs, a la mort qui t’espera.
E per tos mals te allongues los jorns:
aitant és lluny ton delitós sojorns
com vols fugir a la mort falaguera.
Braços uberts és eixida a carrera,
plorant sos ulls per sobres de gran goig.
Melodiós cantar de sa veu oig,
dient: «Amic, ix de casa estrangera.
En delit prenc donar-te ma favor,
que per null temps home nat l’ha sentida,
car jo defuig a tot home que em crida,
prenent aquell qui fuig de ma rigor.»
Ab ulls plorant e cara de terror,
cabells rompent ab grans udulaments,
la vida em vol donar heretaments
e d’aquests dons vol que sia senyor,
cridant ab veu horrible i dolorosa
tal com la mort crida el benauirat,
car si l’hom és a mals aparellat
la veu de mort li és melodiosa.
Bé em maravell com és tan ergullosa
la voluntat de cascun amador.
No demanant a mi qui és amor,
en mi sabran sa força dolorosa.
Tots, maldient, sagramentejaran
que mai amor los tendrà en son poder
e, si els recont l’acolorat plaer,
lo temps perdut, sospirant, maldiran.
Null hom conec, o dona, a mon semblant,
que, dolorit per amor, faça plànyer:
jo son aquell de qui es deu hom complànyer,
car de mon cor la sang se’n va llonyant.
Per gran tristor que li és acostada,
seca’s tot jorn l’humit qui em sosté vida,
e la tristor contra mi és ardida
e en mon socors mà no s’hi troba armada.
Llir entre cards, l’hora sent acostada
que civilment és ma vida finida.
Puix que del tot ma esperança és fugida,
ma arma roman en aquest món damnada.

 

Ja no esper que sia amat,
car mon voler no us veu report
per mon esforç, qui no és tan fort
que dir que us am haja gosat.
Per vós me só mes en amar
e mon ull no em vol descobrir;
molt menys ma llengua volrà dir
ço que el gest no gosa mostrar.
Volgra haver l'ull tan esforçat
ab que us mostras lo que dins port
e que us fes venir en acord
que diu l'esguard enamorat.
De mon cor no puc compte far
ne de ma llengua, per lo dir:
dien que es deu l'ull atrevir,
car mills se'n pot atràs tornar.
Sobre vós és tot bé cargat,
mas feu semblant no voler port
de la mercè qui el càrrec tort
ab son bell giny ha redreçat.
¿Qui pot ne deu tal feix portar
volent tal pena soferir
e la mercè no hi vol suplir
per lo gran càrrec parençar?
¿Qui és aquell tan malfadat
que, sens esper, li fall conhort
e no s'esforç contra el cas fort,
puix en aquell és desperat?
E jo no em puc aconhortar,
ans prenc tot giny per no sentir
los grans afanys qui em sent venir
en part venguts per no gosar.
No puc recollir lo desgrat
que em ve de mi, sens fer-me tort
(faent menys mal, vei passar mort
a molt mesquí desventurat),
car no em só mes en assajar
d'ésser lo mills nat en auir
per no poder mi enardir
en passions d'amor mostrar.
Les dones prec vullen pensar,
cascuna, ab quin esguard la mir:
en lo gest me vull enardir,
puix que amor m'ha tolt parlar.

Joan Ferraté (ed.), Les poesies d'Ausiàs March. Introducció i text revisat per Joan Ferraté. Barcelona: Quaderns Crema, 1979, p.26-40.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 13:55

“Amor se dol com breument jo no muir”

“Amor se dol com breument jo no muir” Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:12

“Ja no esper que sia amat”

“Ja no esper que sia amat” Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:15

“Ja tots mos cants me plau metre en oblit”

“Ja tots mos cants me plau metre en oblit” Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:11

“Molt he tardat en descobrir ma falta”

“Molt he tardat en descobrir ma falta” Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:02

“Quins tan segurs consells vas encercant”

“Quins tan segurs consells vas encercant” Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:14

“Sí com rictat no porta béns ab si”

“Sí com rictat no porta béns ab si” Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:10

“Sí com un rei, senyor de tres ciutats”

“Sí com un rei, senyor de tres ciutats” Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:13

“Tots jorns aprenc e desaprenc ensems”

“Tots jorns aprenc e desaprenc ensems” Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:15

Prosa i poesia narrativa dels segles XIV i XV

Prosa i poesia narrativa dels segles XIV i XV Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:24

Eiximenis, Francesc

Eiximenis, Francesc Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 16:29

Capítols CDXXXI i CDXXIX del Dotzè del Crestià

Capítols CDXXXI i CDXXIX del Dotzè del Crestià

[DE COM FOU CREADA LLENGUA A LA FEMBRA I QUÈ SE'N SEGUÍ]

La fembra contínuament mouria la llengua a parlar, si trobava qui li tingués corda. Per açò digueren alguns poetes que Nostre Senyor crea la fembra sens llengua; e com Adam fos trist can ella no li podia parlar, dien que suplicà al Senyor que li faés llengua. E dien que lo Senyor dix: -Adam, lleixa-la estar, car si l'ha, mala parlarà a tos obs.-

E com Adam no cessàs encara de suplicar a Nostre Senyor Déu que li creàs llengua, dien que Nostro Senyor veés aquí una cabra, e pres-li la Coa e féu-ne llengua a la fembra. E de continent parla ab la serp; pus enclina Adam ab son parlar a pecat. E com Adam s'excusàs del pecat per la fembra, dien que dix-li Nostro Senyor així: -¿E no t'havia io dit que mala parlaria a tos obs, si parlava? Ara, doncs, guarda't que no la oges pus d'aquí avant, per tal que no et cost més; ne la creegues de res quant diga, si doncs per altra via no saps la veritat.-

E, jatsia açò sia ficció poètica, emperò prova assats lo nostro propòsit.

(Del Terç del Crestià, cap. CMXLVIII.)

1. Eiximenis repetí aquesta faula en Lo libre de les dones en una versió molt més resumida: “Lo Fabulari diu així mateix hi ajudava, car Deus féu llur llengua de coa de cabra, que tostemps se mou. Emperò açò són trufes, ne negú no ho deu creure”
(Lo libre de les dones, Curial Edicions Catalanes, Barcelona, 1981, plana 21).

 

[EXEMPLE DEL MERCADER I EL DIABLE]

Deus saber que a Mallorques havia un mercader qui, entrant en la Seu e faent gràcies a Déu, aprés que fonc vengut de son viatge, encès candeles per los altars, e a la fi sobra-li'n una; e viu aquí la imatge del diable, e dix entre si mateix així: -Per ma fe, puis tots los sants han haüt de mes candeles e em sobra aquesta, aitambé te n'hauras.- Així, que encès la candela aquella a la imatge del diable.

E al vespre, durment, somnià en son llit que lo diable li apareixia fort alegre, faent-li gràcies de la honor que feta li havia, dient que cent anys havia que estava pintat en aquella esgleia, e mai no trobà qui tanta honor li faés; per la qual cosa ell li deïa que demanàs què es volgués, e ell dar-li-ho hia tantost.

E lo mercader demanà molts diners. Dix lo diable: -lo te'n daré assats,- E fonc-li vijares que el menàs en un gran camp; e aquí féu-lo cavar, e trobà una gran olla d'or plena. -Ara -dix lo diable- sia tua, e amaga-la aquí mateix; e torna-hi de nits, e port-la-te'n per guisa que negú no la veja. -Dix lo mercader, quan hagué cuberta l'olla del tessor: -Ací volria lleixar qualque senyal, sobre aquest lloc on era l'olla; e açò per tal que conega on serà.- E com lo dit mercader, girant-se de totes parts no trobàs pedra ne fust, ne res ab què hi lleixàs senyal, dix-li lo diable: -Vols fer bé? Puis que no trobes res ab que hi lleixs senyal, fes tos afers sobre lo lloc on és l'olla, e açò romandrà-hi per senyal.-

E com lo mercader fenyés ço que lo diable li consellava, lo diable se n'anà; e lo mercader se despertà ab infinit goig, esperant que anàs al camp aquell que havia vist en somnis, e que prengués lo dit tessor. E reconegué-se, e trobà que tot s'era sullat dins son llit. E dix entre si mateix per escarn: -Ara havem prou diners e pecúnia! Aquest és lo tessor qui dóna lo diable, car d'altre no en pot dar. ¡Ara facam-li honors, e ell per bones gràcies sullar-nos ha tots, de cap a peus!- Vet lo diable com escarní a aquest. Semblant se fa de tots aquells qui per mà sua volen ésser rics-hòmens, car a la fi tots ne van enganats. E meresquen que així els en prena, car fan Déu del diner, lo qual volen créixer e multiplicar sens fi.

(Del Dotzè del Crestià, cap. CL.)

 

D'UNA GRAN DESCONEIXENÇA

L'abat de Cluïc, qui era hom poc e grosset de ventre (emperò era sant hom e bo) faent reverencia, a París, a la Regina de França, repta fort les sues donzelles perquè es pintaven e anaven tan dissolutament; e les donzelles, ofeses d'aquesta cosa, tractaren ab lo coc de la dita Reina que lo dia que ell seria convidat per la dita Reina, lo dit coc posàs aital cosa dins l'escudella del dit abat, per tal que aquí mateix se soltés tot.

E com així fos fet de fet, lo dit abat, estant ab la dita Rei?a en taula, se sentí brogir lo ventre fort e altament, e aprés se sentí tot disolre aquí mateix, ab tan gran brogit que la dita Reina e tothom ho oïa e se'n meravellaven; per la qual cosa lo dit abat hac tanta de vergonya que aquí mateix cuidà perdre lo seny. Majorment que sobtosament tot lo tinell pudí tan llejament, que la Regina s'hac a llevar de taula, e tots los altres aprés: e romàs lo bon hom aquí tot sol, així envergonyit e així sullat que per poc cuidà morir de vergonya.

E com açò vingués a saber al Rei, féu-ne fer diligent inquisició, e trobada la veritat del fet, dix així:

-E doncs, ¿a mos hostes gosa negun fer en mon regne aital ofensa com aquest l'ha rebuda? Cert, io en faré aital justícia que a tot mon regne passarà en eximpli.-

Diu aquí que mana que lo coc de la Reina fos tantost penjat, e que totes les donzelles que allò havien tractat fossen tantost ofegades. E així es feïa de fet, sinó que lo dit abat suplica al Rei que no es faés per res, car si es faia, ell s'entenia per irregular, que hauria a perdre la missa e l'abadia.

(Del Dotzè del Crestià, cap. CDXXXI.)

 

[DE COM LA GUINEU POSÀ DIVÍS ENTRE TOTES LES BÈSTIES]

Diu lo Fabulari que la guineu, quan viu que totes les bèsties li volien mal, proposa de posar discordia e divís entre elles, per tal que, guerrejant entre si mateixes, lleixassen a ella estar. E anant per posar lo dit divís, encontrà lo guillot qui li dix què es feïa. Respòs la dita guineu que anava a guanyar los perdons. Dix lo guillot:

-¿En qual esgleia són aquests perdons?-

Dix la guineu que tots los perdons no són en les esgleies, ans n'havia de majors defora que dins. E dix lo guillot:

-Prec-vos que em digau en quins llocs són aquests perdons qui són fora les esgleies, per tal que bi vaja; e guanyar-los he.-

Dix la guineu:

-En la forca e en lo costell ha perdó a pena e a colpa a totbom qui hi aport guany ne presa; car aquestes coses no serveixen sinó per dar fi a mala gent. E així mateix anar en tot lloc on haja gent mala per torbar-los e per dar-los ço que mereixen o per posar entre ells divís, aquí ha grans perdons. E per tal vaig io ara en aital vall on són totes les bèsties contra mi ajustades, per tal que els pos en divís, e així serà perdonat a la mia pell a pena e culpa. Car d'aquí avant no hauré paor de neguna pena que em donen, ne em porràn enculpar de res.-

E diu aquí que mijançant lo gat ella posa de nits tant divís entre totes les bèsties, que totes se mataren entre si mateixes.

E diu que llavors dix la guineu al guillot, quan viu tantes bèsties mortes en aquella vall:

-iVet, ultra los perdons que he guanyats, Nostre Senyor Déu quina taula m'ha parada! Que hi ha que menjar d'aquest un any, a cent menjadors.-

-Dons, pare meu -dix ella-,

si mala gent ab força no pots desbaratar,
vulles-la ab art consumar;
car Déu te darà al cos ben viure a passar ,
e puis te farà l'arma salvar.-

(Del Dotzè del Crestià, cap. CLXXIX.)

1. Una versió francesa d'aquesta mateixa faula es troba en un recull francès de la primera meitat del segle XIV anomenat Cy nous dit.

Frances Eiximenis, "Contes i faules", dins Francesc Eiximenis; Ramon de Perellós, Prosa. Notes i glossari a cura de Bernat Miró. Barcelona: Edicions 62: Edicions Orbis, 1984, p.36-38, 45 i 83.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:26

Metge, Bernat

Metge, Bernat Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 16:32

Sermó

Sermó

«Segueixca el temps qui viure vol;
si no, poria's trobar sol
e menys d'argent.»
Per ço que haja bon fonament
nostre sermó                                              5
digats ab gran devoció:
Ave Maria;
consell-vos que de tot lo dia
no en digats pus.
Lo tema que us be dit dessús                    10
és prou notori,
e lloat per lo Consistori
dels grans doctors
e dels solemnes glossadors
de l'Escriptura.                                          15
Doncs, fets ab sobirana cura
ço que ausirets.
Jarnés alrnoina no farets,
que això us perdríets;
no us confessets, si dir devíets                   20
les veritats;
e en dejú missa no ojats
ne begats poc.
Si volets hui haver gran lloc
llagotejats;                                                25
e privadea no vullats
de dona casta
(molt hom se'n vana qui no en tasta
d'aital vianda).
Haver no porets valor granda                       30
si no robats.
Consciència no hajats
si volets viure.
Jarnés no farets la gent riure
si no sóts nici.                                          35
Treball llunyarets e desfici
de vostre cos;
e girats a tothom lo dors
qui lleal sia.
E no vullats haver paria                              40
de pobra gent
si no us donen de llur argent
o us fan fermança.
Tomb d'aquella part la balança
on facen llum.                                           45
A tothom pagarets de fum,
a qui degats;
e jamés cosa no façats ,
qui bé us estia.
Si el cor havets plen de falsia,                    50
serets del temps.
Ab l'enemic irets ensems,
e burlarets.
E si desig d'infants havets,
colets les festes.                                       55
Les dones que no són requestes
presats fort poc.
Ab l'hom qui haja lo bec groc
fets companyia;
e si bella muller havia,                                60
dats-li entenent
que sóts son acostat parent,
o el fets compare;
e si lo marit haurà mare,
guardats-vos d'ella.                                     65
Si volets haver muller bella,
grassa e plena,
si batre us vol, parau l'esquena
o us morits tost.
Dona qui us faça mal respost                      70
quan l'enquerrets,
gens per això no us ne lleixets,
que trufes són.
No us n'estigats per res del món
d'anar de nits.                                            75
E farets a tothom despits,
qui res vos diga.
La dona no val una figa
si no és lloçana,
e que certs jorns de la setmana                   80
vaja per vila.
Siats de natura d'anguila
en quant farets.
E jamés no dejunarets
sinó durment.                                             85
No pot haver poc estament
l'hom atrevit.
Si volets ésser bon marit,
siats modorro.
A tothom donarets pel morro,                      90
qui pler vos faça;
e si algun mal vos percaça,
aquell anlats.
Si en monestir privadejats,
tot és finat.                                                95
Si volets ésser mullerat
a vostra honor ,
no hi entrevinga corredor,
mas qualque dona
a qui sia feta part bona                              100
de les cillades.
I jugarem a les canviades
de les mullers.
Ab viudes haurets diners,
si us hi feixats;                                         105
car, puix han llurs marits robats,
si ho sabets fer,
pujar-vos han a cavaller
o a ric-hom.
Jamés no porets ésser prom,                     110
si no sóts sord.
Si volets estament en cort,
siats frescal.
Si veets hom que faça mal,
no el ne reptets.                                        115
En tots los consells que darets
fets nas de cera.
E mostrarets amistat vera
a qui us fa nosa;
e puix trametets-li aital cosa                      120
que breu se'n vaja,
o que de son estament caja,
que es trenc lo coll.
La gent vos tendra per hom foll,
si no guanyats                                          125
o la muller no computats;
puix guany aport,
lleixats-la s'anar al deport
en nom de Déu;
car vostra vida serà breu                            130
si als ne fets,
A vostre amic farets retrets
dels plers passats;
e farets moltes malvestats
com haurets lloc.                                      135
Si us altats de la muller poc,
vaja al demoni,
e separats lo matrimoni
encontinent,
Males obres fets a la gent                          140
e bon respost,
Si volets aconseguir tost
amor de dones,
totes, les àvols e les bones,                                     
difamarets,                                               145
e faran ço que vos volrets
alegrement.
Si malcarat sóts e dolent,
e desastruc,
per tots temps serets pus astruc                150
en muller bella.
No menyspreets la dona vella
puix sia llisa,
majorment si entén la guisa
de l'arrear,                                                155
O si volets bones tractar
en qualque part,
dones hic ha que van en part
totes setmanes,
sinó el diumenge, que són sanes:              160
vejats miracle!
Puix van besar lo tabernacle
jus santa creu.
Bé és orb qui per garbell no veu:
jo sé què dic,                                           165
Jamés no tingats per amic
home que us am,
e si el veiets morir de fam,
no li aidets.
E quan muller pendre volrets,                     170
si és encetada
per vós no en sia menyspreada,
car més ne val;
e si algú vos en diu mal
deils-lo-hi tantost.                                     175
E si no és venguda al sol post,
jaga defora;
quan la veurets tornar, si plora
ni és fellona,
abralçats-la, que a poca estona                 180
farets la pau.
No us altets d'hom si no té clau
de la farina,
Tothom prenga aquesta doctrina,
car fort és bona:                                       185
«lo marit deu pintar la dona
e fer lo llit».
Si volets ésser mal graït
deits veritats,
Tots los absents són oblidats                    190
així com morts.
Injúries farets e torts
generalment,
e puix haurets gran estament
e bana fama,                                            195
e serets quiti de la llama
que en infern crema,
E doncs, provat és nostre tema.
Aixi us port Déu ,
quan vós morrets, al regne seu                  200
e us guard de mal,
la confessió general
ja la sabets:
«Del bé que en lo món fet haurets
vos penedits:                                            205
les malvolences retenits
mentre viscats;
sobre tota res camportats
los hòmens rics
e cells qui es fan vostres amics                 210
quan ops vos han».

 

1-3. L'autor fa la parodia d'un sermó, i comença posant un tema de disertació, de la mateixa manera que els predicadors glossen en llurs prediques uns versicles de l'Escriptura. El sentit és diàfan: que cadascú segueixi el corrent del seu temps,
perquè si no ho fa es trobarà sol i sense diners.
3. menys de, "sense".
9. és a dir: no torneu a resar.
12-13. Al·lusió irònica al Consistori de la Gaia Ciència de Barcelona o de Tolosa. Cal recordar que als poetes se'ls donava el nom de doctors de trobar.
22. ojats, "oïu, sentiu", ..
24. hui, "avui",
25. llagoteiats, "aduleu".
40. paria, "companyia".
44-45. "decidiu-vos pel que us sigui profitós".
46-47. "pagueu amb fum (amb res) aquells a qui degueu diners".
49. estia, "estigui"
55. colets, “celebreu”.
58. Tenir el bec groc vol dir ésser novell, inexpert, com en francès béjaune (en francès medieval bec jaune).
72-73. "per això no ho deixeu córrer, perquè són bromes"
89. modorro, "ximple",
92. "i si algun dolent us persegueix ",
98. entrevinga, "intervingui",
100-101. "a qui es doni bona part dels guanys".
105. "si us hi lliguen".
110. prom, "prohom",
113. frescal, "fresc, sense escrúpols".
120. puix, “després”.
121. breu, “ràpidament”.
122. caja, "caigui".
126. computats, “poseu reu”.
131. àls, “altra cosa”; fets, “feu”.
136. “si esteu poc satisfet de la muller”.
139. en continent, “de seguida”.
144, àvols, "dolentes".
148, "si feu mala cara i esteu malalt".
149. desastruc, "infortunat".
155. arrear, “abillar-se”.
179. fellona, "irada".
182, No us altets de, "no us complagueu amb".
194. E puix, "i en acabat",
196. quiti, "lliure”.
208. comportats, “poseu”.
211. "quan us necessiten"

Bernat Metge, "Sermó", dins Bernat Metge, Obra completa. A cura de Lola Baia i Xavier Lamuela. Barcelona: Selecta, 1975. (Biblioteca Gasela, 7), p. 51-59.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:28

Roig, Jaume

Roig, Jaume Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 16:37

Fragments de la Quarta part del Prefaci i del Primer llibre: "De sa joventut", d’Espill o llibre de les dones

Fragments de la Quarta part del Prefaci i del Primer llibre: "De sa joventut", d’Espill o llibre de les dones

QUARTA PART

Hauré ordir,
puis me n'empatx, aquest meu scaig
de parlament, curt, flac, fallent,
a fil per pua. La forja sua,
stil e balanç serà en romanç:
noves rimades, comediades,
aforismals, facecials,
no prim scandides, al pla texides,
de l'algemia e parleria
deIs de Paterna, Torrent, Soterna,
prenent manobra. Si temps me sobra
e me'n record, sols per confort
e per retraure, no llexar caure
los qui treballen, juguen e fallen,
(uns mates baten, los altres maten,
tots enganats, de seny torbats;
a ses requestes cerquen les festes,
troben la mort), faré'ls report.
Serà consell de l'home vell
ja scarmentat, puis ha tentat
si'l volen pendre. Si vols apendre,
nebot valent, llig-hi sovent,
mas ab repós. En procés clos
ma negra vida, de mals fornida,
vull recitar per exemplar
e document; car molta gent
veent penar, altri passar
mal e turment, no pren scarment
e se'n castiga; qui no s'hi triga,
seny vol haver. Del meu penser,
aquest trellat mig cordellat
e flux texit, sera partit
en quatre tals parts principals,
con la present lo próleg fent.
Cascuna part té altre quart
de parts pus txiques. Si tu hi pratiques
e tens bé sment, prou fàcilment
poràs trobar de què menjar
a ta comanda: pren la vianda
quala més vulles: flors, fruits o fulles,
raels o fust. Segons son gust
e sa sabor cascun lector
prest trobarà lo que volrà:
veure'l tot cure ans que murmure.
Primerament, en mon jovent,
essent llibert, lo que he sofert
recitaré. Puis contaré,
segonament, bé stesament,
mos casaments negres, dolents,
ab pena tanta per anys cinquanta.
La part tercera, a mi certera,
de lluny tramesa, una cortesa
instrucció, diu e lliçó
speritual e divinal.
Quarta e darrera clou la manera,
ja enfranquit, d'elles partit
o enviudat, com he mudat
oi en amor, pena en dolçor,
e consellat e arreglat ,
los meus darrés anys vint o més,
tots servint Déu, segons veureu.

[Fagment de la Quarta part del Prefaci de l'Espill o llibre de les dones]

PRIMER LLIBRE:
DE SA JOVENTUT

III
CONTINUA LOS ACTES FETS A PARÍS

En lo giner
una polida, galant, ardida,
gentil burgesa, flor de bellesa
de tot París, un joro de pris
on io junyí e lo guanyí
a sa requesta, me mostrà festa,
e'm féu saber son bon voler,
lo grat e alt, ab prou desalt
de son burges, car l’entramès
bé'l conegué. La que hu tixqué
e ordidora fon la traidora
de sa cambrera, falsa tercera;
ella hu tracta i'ns afrontà.
Ans que hi entràs ni m'hi trobàs,
cert no hi cabí ni res sabí.
Feta l'ampresa ordena presa
aquella nit a son marit
perquè dormís. Com ho sentís
en la sabor: "Bebeu, senyor
-dix-, l'hipocràs." Com se'n calàs
una gran tassa, ell begué'n massa;
lo fort dormir fon tost morir.
I les vailetes tan indiscretes
mogueren crits; foren sentits
per los veïns e, tots venins,
oint los plors, veren lo cors
stes jaent, un tant calent,
mas ja finat. Per bon veinat
volent sentir e inquirir
sa malaltia, però mentia
molt sospirant, dix, alt plorant:
“D'un gras porc ell
ha molt tragat; és-se ofegat
de poplexia.” Molt s'escroxia;
tots la'n cregueren e la'n plangueren
de sa dolor. Nostra baudor
fon desviada e destorbada.
Tal soberg mal molts de l'hostal
lo conegueren: d'ells ho cregueren,
altres negaven, los uns ploraven,
altres bonien lo que hi sentien.
No's poc cobrir tan prest morir
e fort desastre no llexàs rastre
de gran sospita. Per mala dita
ella fon presa e fon defesa
e favorida per ser nodrida
entre'ls de cort. Mas un fill bord
que'l mort tenia la perseguia
fort bravament; diligentment
ne féu l'enquesta; a sa requesta
instant fortment, pel parlament
fon condempnada ser soterrada
viva dejús, lo mort dessús,
e, viva treta, duta'n carreta
fora'l raval, al cap d'un pal
no gaire baix obrat com aix,
mesa la roda, per l'ull on roda
ella lligada aparellada
davall foguera com metzinera
hi fos rodada e socarrada
fins tot fos cendra. La jove tendra,
de pena fort e dura mort
ab paciència pres la sentencia
e la rebé. A mi també
qualque beuratge o mal potatge,
fitilleries o porreries
m'haguera fet. Per ço de fet
m'aconhortí i'm deportí.
Mas aquell any un cas estrany,
en lo món neu, jorn de Ninou
s'hi esdevenc. Jo tinguí'l reng;
fiu convidar tots a sopar
e rigolatge, los de paratge
qui junt havíem; allí teníem
detot potatges, de carns salvatges,
volateria, pastisseria
molt preciosa, la pus famosa
de tot París. En un pastís,
capolat, trit, d'hom cap de dit
hi fon trobat. Fon molt torbat
qui'il conegué; reconegué
què hi trobaria; més hi havia
un cap d'orella. Carn de vedella
creiem menjàssem, ans que hi trobàssem
l'ungla i el dit tros mig partit;
tots lo miram e arbitram
carn d'hom cert era. La pastissera,
ab dos aidans filles ja grans,
era fornera e tavernera;
dels que hi venien, allí bevien,
alguns mataven; com capolaven,
feien pastells, e dels budells
feien salsisses o llonganisses,
del món pus fines. Mare i fadrines
quants ne tenien tant ne venien,
e no hi bastaven; elles mataven
alguns vedells, ab la carn d'ells
tot ho cobrien, assaborien
ab fines salses les dones falses.
En un dot tou, fondo com pou,
descarnats ossos, carnes e tossos,
allí'ls metien e ja l'omplien
les fembres braves, cruels e praves,
infels, malvades e scelerades
abominables; cert los diables,
com los mataven, cree los odiaven,
e lo dimoni. Fac; testimoni
que 'n mengí prou: mai carn ni brou,
perdius, gallines, ni francolines,
de tal sabor, tendror, dolçor
mai no sentí. Per lo mati,
de totes tres feren quartés,
e llur posada fon derrocada,
e la planaren; sal hi sembraren,
e tots los cossos tallats a trossos
(cent n'hi contaren), los soterraren
en lloc sagrat. Molt haguí grat
d'aquell país; mai viu divís,
bandolejar ni breguejar;
hòmens prou rics e pacifics,
suaus, benignes: dones malignes
moltes vegades viu condempnades;
mil bandejaven, més ne penjaven
que de raïms per varis crims.
Una'n penjaren, viva scortxaren,
gran fitillera e metzinera.
De nit venia sens companyia:
sola pujava e arrancava
dents e quexals dels qui en pals
ben alt muntats eren penjats.
La falsa folla, dintre un olla
ben enginyada. llum amagada
ella tenia: e si sentia
algú passàs e s'acostàs,
la descobria. De lluny paria
spaventable cap de diable:
per cinc forats ben compassats
los raigs exien, ulls, nas parien,
gran boca ab foc: ab semblant joc
tots s'espantaven, fogir cuitaven:
gens no's torbava, ans acabava
sos malificis. Porc ple de vicis,
un mal matí son sanct Martí
ella troba; la pell llexà
per fer-ne bots.

[Fragment del capítol tercer del Primer llibre: "De sa joventut"]

Jaume Roig, Espill o llibre de les dones. Barcelona: Edicions 62/La Caixa, 1978 (MOLC, 3), p. 33-34 i 44-47.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:30

Roís de Corella, Joan

Roís de Corella, Joan Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 16:48

Tragèdia de Caldesa

Tragèdia de Caldesa

Tragèdia raonant un cas afortunat(1) que ab una dama li esdevenc

A tan alt Grau l'extrem de ma dolor ateny, que de present me dolc en algun temps sia ver ma tristor finar puga.(2) En acó passe los infernats,(3) que l'ésser trist me delita, e só content ma dolor eternament coldre. E, si a ma dolorida pensa alguna hora la mort se presenta, refuse acceptar, per lo del it que la pérdua de ma vida em porta. ¿Com, doncs, serà causa de tanta dolor escriure's puga? ¿Quin paper soferrà ésser tint(4) de lletgea de tant crim? ¿Consentrà l'aire que veu se conforme, per a que tanta culpa clarament sia llesta? Obra's l'infern, esperits immundes sobrïxca;(5) tornen los elements en la confusió primera;(6) mostren-se clar dels damnats les penes, perquè lo món, en terror convertit, alegria no celebre. Estiguen los rius segurs(7) e los monts cuitats(8) córreguen; bullint la mar, los peixos a la riba llance; repose lo sol davall l'habitable terra, e nunca jamés en nostra vista los seus daurats cabells estenga; no es compten pus de l'any los dotze mesos, e sola una nit l'esdevenidor temps comprenga. Mas, ¿per què vull ab llarguea(9) de paraules encarir crim de tant sobreabundant lletgea, la qual, planament raonada, feredat de tan espantable meravella ab si porta, que és impossible los oints, sens gran alteració, les orelles a tan profanes paraules abandonen?

En la part del món a la qual encara de present de la gentil filía d'Agenor propi nom Ii resta,(10) en la feroce bel•licosa província d' Espanya, en lo delitós ameníssim regne de València, dins los murs de la sua major ciutat, regnant aquell que a l'animós troià ha succeït en egual ànimo, rei don Joan,(11) una ínclita donzella, en bellea sens par,(12) en avisament passant totes les altres, ab gràcia e singularitat tan extrema que seria foll qui en sa presència alguna altra lloàs en estima de tanta vàlua, delliberà, aprés que en son servir molt temps de mon adolorit viure despés tenia,(13) los meus cansats pensaments ensems ab ma persona, en lo desitjat estrado de la sua falda descansassen.

Llarga història seria tenyir lo paper de les enamorades raons que entre nosaltres, ab mostra d'extrema benvolença, passaven: fengia la bella senyora tant contentament de mos passats servirs e presents paraules, que lo seu ésser en mi transpostava: tot lo que a sa volentat, persona e viure s'esguardava,(14) abandonadament deixà en discreció de ma coneixença. Mas, perquè de mi sols no fos ver paraís en aquest món haver atés, aprés poc espai de tan reposat estament, tocant a la porta de la casa, dix l'avisada senyora que, per aquella hora, esperava una persona, ab la qual sens tarda desempatxant de molta necessitat breus faenes, a mi tornaria, perquè ab més repòs tot aquell jorn algú no tingués poder partir dos persones,(15) a les quals extrema benvolença en tan alta e delitosa concòrdia acordava.

Ab esperança de tan discretes noves, romanguí jo sol en la cambra, la porta de la qual ella no s'oblidà, ab fel tancadura, segellar. No sé si fretura de finestra feia la casa tenebrosa, que a mi paregué, dos hores aprés migjorn, la nit ab ses escures ales ocupava la terra, o si Apol•lo(16) amagava la sua lluminosa cara, estimant cosa no raonable aquesta casa fos per ell il•luminada a l'hora que tan deshonest crim se cometia.

Així passí la major part d'aquest egipcíac dia, sol, e acompanyat de molts e dubtosos pensaments. Locos, carregat per feixuga càrrega de mortals enuigs, llançant sobre el llit,(17) esperava la fi de tan enutjosa tarda; però, ma pensa tribulada no consentint la mia persona estar segura,(18) fón-me forçat, passejant, seguir la varietat de mos trists e sol•lícits pensaments. Dreçant los ulls a una poca(19) finestra que en lo pati de la casa responia,(20) viu un home que, ab continença d'esperar algun altre, suaus passos passejava, donant resposta, als qui de la bella senyora demanaven,(21) que en faenes secretes e de gran importància ocupada estava.

O piadosos oints! Transportant vostres misericordes penses en mi, diga cascú si semblant dolor a la mia jamés ha sofert, e ab adolorit pensament mirau(22) la tristor que a tal hora ma trista pensa combatia, esperant quina seria la fi que de tan dolorós principi esdevendria. Mas, ¿per què detinc lo temps,(23) cercant paraules a tanta pena conformes, puix és impossible tan gran tristor raonar se puga? A la fi, restant del dia tan poc que els cavalls de Febo dellà les colones d'Hèrcules en l'occident calcigaven,(24) los meus plorosos ulls mereixqueren veure la tan estimada donzella, que partint-se d'una cambra, gest, paraules, abraçar, ab altres mostres d'amor extrema, d'honestat enemigues, a un enamorat presentà la figura: pràtica, manera, gràcia e gentil continença de la qual d'escriure deixe, perquè a la fi de la present(25) sol esguarda en fer palès quant la granea de ma desaventura les altres totes avança. E, per cas de més adversa fortuna mia, lo darrer comiat al terme de ma oïda arribà, en estil de semblants paraules: "Adéu sies, manyeta!",(26) tancant la darrera síl•laba un deshonest besar, lo so del qual les mies orelles ofené, no de menor ofensa de la que sentran en la trista vall los de la part sinestra, dient-los nostre Redemptor: "Anau, maleits, al foc eternal!", quan, ab justa sentència, en aquest món formarà les sues darreres paraules.

Partint-se de la casa lo tan estimat enamorat, féu-li present la senyora de una tan loçana e humil reverència, que sol la gonella féu estalvi(27) lo seu genoll esquerre no tocàs la dura terra, senyalant ab la sua bella cara tristor no poca de la sua absència. Acompanyà les sues espatíes ab piadosa e enamorada vista, acostant-se après a un pou, que poc espai d'ella distava. Ab la freda aigua assajà apartar de la sua afable cara la color e calor que, en la no sangonosa, mas plaent e delitosa batalla de Venus, pres havia; e, acostant-se al carçre de la mia trista presó o cambra, obrint la porta, fengí alegria de la mia vista, tanta com havia mostrat vera dolor, al que en extrem amava, de la sua partida. Estava, però, la sua delicada persona maculada, semblant a roses ab blancs lliris mesclades, si ab sútzies mans se menegen; que la persona del galant que ab ella reposat havia, era en extrem no conforme al delicament de tan tendra donzella. Demanant-me si la sua tarda m'era estada enutjosa, que les faenes que desempatxat havia, si no ella present, no era possible se acabassen -o Déu immortal, qui lo món en nombre, pes e mesura regint, les creatures ab degut orde administrau, no refuseu altra vegada metre les vostres d'infinit preu estimades espatles en l'estret pal, per acabadament rembre tan profana culpa!-, ab gran treball, l'extrem de ma dolor, los ulls endreçats a la terra, me llicencià(28) ab tremolosa llengua formàs,(29) en dos cobles, raons de semblant manera:

"Mourà's corrent la tramuntana ferma(30)
e tots ensems los cels cauran en trossos,
tornarà fred lo foc alt en l'espera(31)
en lo més fons, del món veuran lo centre,
tinta de sang se mostrarà la lluna
e tot escur lo sol perdrà la forma,
ans que jamés de mi siau servida;
e lo meu cos, del prim cabell fins l'ungla,
mirant-ho vós, sia partit en peces,
e, tornat pols, no prenga sepultura,
ni reba el món tan celerada cendra,
ni es puga fer algú gire la llengua
a dir "Bon pos"(32) a l'ànima maleita,
si Déu permet mos ulls vos puguen veure.

"E, si és ver vos digui mai "Senyora,"
no es trobe en l'any lo jorn de ma naixença,
mas lo meu nom, a tots abominable
no sia al món persona que l'esmente;
ans, del tot ras(33) de les penses humanes,
sia passat com un vent lo meu ésser
tinguen per fals lo que fón de mon viure,
e res de mi, en lo món, no hi romanga.
E, si per cas, del meu cos, gens ne resta,
sia menjar als animals salvatges:
prenga'n cascú la part d'una centil·la,(34)
perquè en tants llocs sia lo meu sepulcre,
que, el món finit,(35) no es trobe la carn mia,
ni es puga fer que mai io ressuscite".

Conegué per l'adolorit estil de mes paraules, l'ínclita senyora, que la granea de sa culpa clarament a mi era palesa; e, ab moltes llàgremes, sospirs e sanglots, ab veu tan conforme, gentil e delicada, que no és possible en semblant manera recitar-la, respòs en rims estramps la seguida(36) cobla, acompanyada de gest no estrany(37) al significat de ses paraules:

«Clarament veig que, en la mundana orla,(38)
Déu no ha fet persona tan culpable:
jo us he comés abominable culpa,
tal, que en l'infern no trob(39) pena conforme.
És-me la mort més dolça que no sucre:
si fer se pot, en vostres braços muira.
En vós està que prengau de mi venja:
si us par que hi bast,(40) per vostres mans expire,
o, si voleu; coberta de celici
iré pel món peregrinant romera.
Déu no farà que el passat fet no sia;(41)
mas, si esperau esmena de mon viure,
jo la faré, seguint a Magdalena,
los vostres peus llavant ab semblant aigua."

Si follia és començar lo que és impossible fi atenyga,(42) folla cosa seria assajar escriure los contrasts que ma dolorosa pensa combatien, après d'haver oït resposta de tan humils paraules: volguera,(43) ab preu de ma vida, la sua tan gran erra se pogués rembre. O! Quant estimara(44) beure de l'aigua del riu Letes,(45) perquè, lo passat absent de la memòria, sol en lo present atengués mon enteniment terme! E fóra més alegre, aquesta bella senyora en parts de singular partida, la sua gentil persona ab tan subtil enteniment fos la part mia, e la sua falla e moble voluntat, de falsa estima guiada, cercàs un cos lleig e diforme, en part d'aquell qui indignament l'havia tractada!

Ab diversitat de tan impossibles pensaments, me partí de la cambra o sepulcre a on tanta pena sofert havia. Acceptant la ploma, que sovint greus mals descansa, la present ab ma pròpia sang pinte, perquè la color de la tinta ab la dolor que raona se conforme.

(1) casual, fortuït.
(2) sigui possible que acabi la meva tristor.
(3) els sotmesos a les penes de l’infern.
(4) sofrirà ésser tenyit (per la narració de).
(5) vessi l’infern.
(6) El caos anterior a la creació.
(7) quiets.
(8) apressats.
(9) abundància.
(10) a la qual resta el nom de la gentil filla d’Agènor, és a dir, Europa.
(11) Joan II, que succeí Alfons el Magnànim (l’animós troià) el 27 de juny de 1458.
(12) incomparable.
(13) després que havia despès molt temps del meu adolorit viure servint-la.
(14) feia referència, pertocava.
(15) poder de separar dues persones.
(16) el sol.
(17) llançant sobre el llit el cos carregat...
(18) no permetent la pensa tribulada que la meva persona s’estigués quieta.
(19) petita.
(20) tenia sortida.
(21) als qui preguntaven per la bella senyora.
(22) jutgeu, considereu.
(23) esmerce temps.
(24) És a dir, que el sol ja baixava, es ponia.
(25) present escriptura, narració.
(26) estimada, familiarment.
(27) preservà.
(28) em permeté que.
(29) compongués.
(30) En el sentit més general de planeta, terra ferma.
(31) esfera.
(32) en pau sia.
(33) suprimit, esborrat.
(34) una petita part.
(35) a la fi del món.
(36) següent.
(37) ajustat, concorde.
(38) en la terra.
(39) trobo.
(40) si us hi sembla suficient.
(41) no s’hagi esdevingut.
(42) atenyi.
(43) voldria que.
(44) estimaria.
(45) Vegeu la nota 42, al poema Cor crudel.

Joan Roís de Corella, "Tragèdia de Caldesa", dins Joan Roís de Corella, Rimes i poesies. A cura de Tomàs Martínez. Barcelona: Edicions 62, 1994 (El Garbell, 95), p. 75-82

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:30

Ramon Llull

Ramon Llull Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 13:40

Anònims; capítols XX, XXXIX i XLII de Bestiaris

Anònims; capítols XX, XXXIX i XLII de Bestiaris

XX
DE LA NATURA DE L'UNICORN E DE LA SUA SIGNIFICACIÓ

Lo unicorn si és una bestia de les pus cruels qui sien, e no ha sinó un corn, lo qual ha devant, entre abdosos los ulls, e ha'l tan fort [e tan agut] que no és alguna armadura qui li stigués devant, ni no és algun hom qui'l pogués pendre si donchs no'l trobava durment, Mas la sua pròpria natura és aquesta : que com ell veu alguna fembra puncella e verga [qui li ve devant] ten gran odor li ve de la sua virginitat que de mantinent se dorm als seus peus, e en aquesta manera lo cassador lo pren e l'alciu, car sab que aquesta és la sua natura.

Aquest unicorn significa una manera de cruels hòmens de aquest món qui són stats tan malvats e tan cruels, que no és algun hom que ells no conquiren ab lur malea. Axí com fo sent Pau, qui perseguí malament tots los cristians els alepidave els marturiave; mas com nostre senyor Déu Jesucrist, qui nasqué de la verga punçella, nostra dona sancta Maria, li mostra e li dix : "Pau, Pau, ¿per què.m persegueys?", e sent Pau, qui viu la resplandor del fill de la verga Maria, sí fo ple de la odor de nostre senyor Déu, e caech en terra com a mort, e, d'aquella hora ensa, tots los mundenals delits foren mortificats en ell, e a la fi volch pendre mort corporal per nostre Senyor, e fo scapsat en Roma, ab sent Pere ensemps, en un jorn. E axí s'esdevench de molts, e fa vuy en die.

 

XXXIX
DE LA NATURA DE LA BELLENA E DE LA SUA SIGNIFICACIÓ

La bellena sí és un peix molt gran, la qual, quant hom la troba e la veu sobra mar, los marinés se pensen que sia illa, e ormegen-hí lur leny, e pugen-hi de sobre [per cuynar e] per fer foch e altres coses; e com la bel!ena sent la calor del foch, entra-se'n, e fa parir lo leny e los hòmens [qui dessús li són].

Aquesta bellena podem acomparar a aquest món; que axí com la bellena fa parir tots aquells quí s'i fien, semblant és d'aquest món, que com més hom s'i fia, aytant més és enganat. Car nós veem que emperadors, e reys, e prínceps, e comtes, o de qualsevltlla dignitat sien, axí leugerament se moren o perden lurs senyories, o mullers o infants, com un pobre home; e aytant com més han, aytant ho planyen més, com ho desemparen ne ho han a lexar.

E aquell qui més se confia en aquest món, més se lunya de la amor de Déu. E donchs, pus que lo món se lunya de aquells qui més s'i confien, e's met desots, cové que'ls fassa parir, [axí com fa la bellena en aquells qui s'i fien ni li estan de sobra]

 

XLII
DE LA NATURA DE L'ORIFANT E DE LA SUA SIGNIFICACIÓ

L'orifant si és una gran bèstia, la major que hom sàpia, e ha moltes belles natures. E és tant poderós, que no és algun hom qui mal li pogués fer, sinó que hom lo pren o l'alciu ab gran enginy, so és: que ell no ha alguna junctura en les cames, e com vol dormir, ell s'apitra en qualque arbre, per so car, sis gitave en terra, jamés no se'n poria lavar per si mateix; e en aquesta guisa dorm es posa tota vegada que vol dormir. E com los cassadors troben aquell arbre on ell és vesat de dormir, serren-lo [a la calç a l'entorn], si que a penes se pot sostenir; e com l'orifant s'i vol apitrar e dormir, l'arbre li fall, e ve en terra ab l'arbre ensemps ; e en aquesta manera los cassadors lo maten.

Aquest orifant podem comparar a una manera d'omens d'aquest món, e l'arbre podem acomparar en aquest món, e lo cassador podem acomparar al diable. Car axi com lo orifant no ha junctures en les cames, per que no.s pot doblegar, axí hi ha homens tant superbiosos que no han en si alguna subtilitat, e tot lur enteniment és en les speranses terrenals, en les quals speranses se troben tot die ínganats aquells qui s'i apitren. Car los homens s'apitren [es recolzen], alguns en lurs riqueses, altres en lur forsa, altres en lur proea e altres en lurs parents, e lo diable sta apperellat, qui quant veu que més se confia [e.s té per pus assegurat] en aquestes speranses vanes, adonchs ell lo fa parir ab aquelles. Car aytant com més I'ome se fia en les coses mundanes, aytant més se parteix de la amor de Déu, e Déu se lunya més d'ell ; e en ao que Déu se parteix de l'om, e l'om de Déu per los seus peccats, sí ha lo diable forsa e poder sobra ell, per que .I fa parir en anima e en cors, e ac;o se troba per molts aximplis.

Encara ha l'orifant una altra natura: que com ve al temps que deu infantar, sí se'n va en un flum de ayga lo qual se appella Eufratres, e dins aquell flum ell fa sos fills, per so car si.ls fahia en terra no.s poria lavar. E com l'orifant mascle sab que sos fills són nats, mantinent hi corre per pahor que ha de un dragó qui habita en aquell flum, lo qual és molt verinós, perque nols pogués mal fer.

Aquesta natura que l'orifant ha en si nos demostra. que nós, ab pura intenció e ab gran providencia, nos deuriem gardar que no cayguéssem en tal peccat hon no'ns poguéssem relevar. Que fort és perillosa cosa a l'hom de relevar-se pus que és caygut en peccat, car si no era la misericordia e la gracia que Déus nos fa, jamés per la nostra bondat no’ns poríem relevar.

Encara, deuríem totes nostres obres fer ab gran providència per tal que’l diable no les nos pogués enverinar ab algun mal verí; que si nos donàvem tot quant havem, per amor de Déu, a pobres, e tots temps dejunàvem ab pa e ayga, e dehíem totes les hores del die e de la nit, e rebíem martiri de nostros cosos, axí com féu sent Lorenç, qui fo rostit, sí les nos poria lo diable enverinar leugerament -que no ho conexeríem-, solament ab vanaglòria, e hauríem perdut tot quant hauríem fet de bé.

Per què nós devem fer so que farem a entenció solament per amor de nostre senyor Déu Jesucrist, lo qual se volch liurar a martiri per la nostra amor.

 

XLII
LO FENIS

Lo fenis és un hocell que ha una cresta que li toca fins al coll, e ha plomes de color de çera e de roses, e viu bé CCCC fins a V cents anys. E com ve que és fort envelit, ell ajusta de la pus sequa lenya que ell pot trobar, e fa'n un gran munt halà hon él conex que lo sol fir més, ab més fervor, e met-se dejús la lenya, e bat les ales tro que a 'quella lenya se pren foch per la gran calor del sol; e axi's crema ell matex, ab la lenya ensemps. E de la çendra que fa, de nit cau-hi lo rós, e fa's un verme, e aquell verme crex tant, que fa un poch, lo qual per tostemps torna axí com lo fènix, e viu tro al demundit temps. E axí no n'és sinó hu, null temps, qui's crema, axí com demunt és dit; [es diu "semper vivens"].

Aquest fènix, que en aquesta manera mor e nex, nos demostre lo poder de Déu com ha fetes les criatures de diverses semblanses, e creades naturalment, sens acostament de çement natural, per ço que conega hom que ell és Déu totpoderós e creador, [e no li és posible a ffer totes coses que Déu ha creades dejús lo çell. Mostren e manifesten en Déu a conèxer, per què nostre Senyor nos mostre que axí ho poguere haver fet d'ome e de totes al tres creatures, les quals ha ordenat que's fassen naturalment, ab ajustament de mascle e de fembra, ab la çemensa que ix del mascle, a mostrar nós com és poderós de fer creatió naturalment e sens natura.]

Bestiaris. 2 vols. A cura de Javerio Panurzio. Barcelona: Barcino i Fundació Jaume I, 1988 (Els Nostres Clàssics, 91-92)

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 13:46

Fragment del "Llibre de les bèsties" dins el Fèlix o Llibre de les meravelles

Fragment del "Llibre de les bèsties" dins el Fèlix o Llibre de les meravelles

“Llibre de les bèsties”, dins Fèlix o Llibre de les meravelles del món

Un dia s’esdevenc que lo rei hac entendre* en un gran fet que es fo esdevengut en son regne, e aconsellà’s ab lo Gall e ab Na Renard. Lo Gall dix al rei que no era suficient a consellar lo rei en tants grans afers, sens altres companyons; e consellà al rei que es cregués de consell*, car no era honor de rei que es minvàs de consell*, del qual consell s’era aminvat puixes que en fo menys* la Serpent e el Lleopard e l’Onça e el Llop. Per bo tenc lo rei que faés consellers, e hagra’ls fets, tro que Na Renard dic aquestes paraules:
―En una terra s’esdevenc que havia un hom, a qui Déus havia dada tanta de ciència, que entenia tot ço que deien les bèsties e los aucells. Aquella ciència havia Déus donada a aquell hom sobre tal condició, que de res que oís ni entenés de ço que dirien les bèsties ni los aucells, no digués a neguna persona, e aquell dia que ho diria, que morís*. Aquell hom havia un hort, en què un bou tirava d’una sínia, e un ase aportava los fems on hom femava aquell hort. Esdevenc-se un vespre que lo bou fo enutjat, e l’ase l’aconsellà que lo vespre no menjàs la civada, per ço que l’endemà no el mesés* hom a tirar la sénia, e que pausàs. Lo bou estec a consell de l’ase e no menjà lo vespre la civada. L’hortolà cuidà’s que el bou fou malalte, e mès l’ase en son lloc a tirar la sénia. Tot aquell dia tirà l’ase la sénia ab molt gran treball. Can venc a la nit, ell venc a l’establa, on atrobà lo bou que jasia* e sejornava. L’ase plorà denant lo bou, e dic aquestes paraules: «Lo senyor», dix l’ase, «ha en volentat que et vena* a un carnisser, car cuida’s que sies malalte, e per ço, ans que no t’aucia, és bo que tu torns* a ton ofici, e no dons* semblant que sies malalte». Aquestes paraules dix l’ase al bou, per ço que hom no el tornàs a tirar la sínia, qui li era de major treball que los fems que aportava. Lo bou hac paor de morir e menjà aquella nit civada, e fo semblant que fos garit*. Aquell hom, qui era senyor del bou e de l’ase, entès ço que havien dit lo bou e l’ase, lo qual hom se ris* denant sa muller de ço que l’ase e el bou deien. La muller d’aquell hom volc saber son marit de què es reia, e ell no li ho volc dir. Sa muller li dix que no menjaria ni beuria, e que es lleixaria morir, si son marit no li ho deia. Tot aquell dia e tota la nit endurà la mala muller que no volc menjar ni boure. Lo marit, que molt l’amava, dic que li ho diria, e féu son testament; e aprés lo testament, volc dir a sa muller ço de què s’era ris*. Mas, jo oí ço que el ca dix al gall, e ço que el gall respòs al ca.
―E com fo açò? ―dix lo Lleó a Na Renard.
Na Renard recontà al Lleó, e dix que dementre l’home feia son testament, lo gall cantà, e lo ca reprès lo gall, que canatava, pus que son senyor devia morir. Molt se meravellà lo gall com lo ca l’havia reprès de son cantar, e lo ca li recontà com son senyor devia morir, e volia morir, per ço que sa muller visqués. Respòes lo gall, e dix que bé estava que morís, car àvol hom era, car no sabia ésser senyor d’una fembra. Adoncs lo gall cridà deu gallines que havia, e totes les féu ajustar en un lloc, e feia d’elles ó que es volia. Açò féu lo gall en significança que lo ca s’aconsolàs de la mort de son senyor. Ambdosos se consolaren de la mort de son senyor, e lo gall cantà, e lo ca s’alegrà. «Companyó», dix lo ca al gall, «si tu haguesses tan folla muller com ha mon senyor, ¿què li faeres*, si es fos aventura* que en aquest cas t’aportàs de mort, en què ha aportat mon senyor?». Adoncs lo gall dix que si ell fos en lloc de son senyor, que ell tallaria cinc vergues d’un magraner que havia en l’hort, e que batria tant sa muller, tro totes les hagués trencades, e fasés menjar e beure sa muller, o que la lleixàs morir de fam e de set. L’hom, qui hac entès les paraules que el ca e el gall havien dites, se llevà del llit, e féu ço que lo gall havia aconsellat; e sa muller, con fo bé batuda, menjà e bec*, e féu tot ó que son marit volc.
Can Na Renard hac recontat l’eximpli damunt dit, ell dix que lo Gall era tan savi, que ell sabria aconsellar en totes coses, e per açò no calia que lo rei se cresqués* de consell; e majorment com en multitud de consellers ha trop gran desvariament de diverses entencions e opinions e volentats, per la qual multitud és moltes vegades torbat consell de príncep.
Con Na Renard hac parlat, e lo Gall dix aquestes paraules:
―Un papagai estava en un arbre ab un corb; e dejús l’arbre havia un simi qui havia posada llenya sobre una lluerna, car cuidava’s que fos* foc, e bufava en aquella llenya per entenció que faés foc en què es calfàs*. Lo papagai cridava al simi, e deia―li que no era foc, ans era lluerna. Lo corb dix al papagai que no volgués castigar ni adictrinar aquell qui no rebia consell ni correcció. Moltes vegades dix lo papagai al simi que lluerna era, e que no era foc ço que es cuidava que fos foc; e lo corb totes vegades reprenia lo papagai, com volia endreçar ço que naturalment és tort. Lo papagai davallà de l’arbre e acostà’s al simi, per ço que li pogués mills dar a entendre ço de què el reprenia; e tan prop s’acostà lo papagai del simi, que lo simi lo pres e l’aucís.
Con lo Gall hac dit aquest eximpli, lo rei hac opinió que per ell ho digués*, e féu un semblant escrú contra el Gall, en semblant de mala volentat. E adoncs Na Renard pres lo Gall e l’aucís, e el menjà denant lo rei.
Can Na Renard fo tan solament conseller del rei, e lo Conill fo lo cambrer del rei, e lo Paó fo porter, adoncs fo Na Renard en gran benanança, e feia del rei tot ço que es volia. Dementre que Na Renard estava en esta benanança, ell* membrà en la traïció la qual havia concebuda contra el reu, adoncs con dix a l’Orifany fos rei. Volenter esteguera* Na Renard en l’estament en què estava, mas hac temor que l’Orifany no la descobrís; e per açò fo en volentat que tractàs la mort del rei, per ço que atesés* a l’Orifany ço que li havia promès.

*
hac entendre: hagué d’entendre, de dictaminar
que es cregués de consell: que s’assessorés amb el consell
que es minvàs de consell: que estigués sense consell
en fo menys: n’havien desaparegut (del consell)
morís: moriria
mesés: posés
jasia: jeia
que et vena: de vendre’t
torns: tornis
dons: donis
garit: guarit
se ris: rigué
s’era ris: havia rigut
faeres: faries
si es fos aventura: si s’escaigués
bec: begué
se cresqués: augmentés
fos: era
es calfàs: s’escalfés
digués: deia
ell: ella (Na Renard)
esteguera: hauria estat
atesés: atenyés, aconseguís

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 13:45

Pròleg i capítol I del Llibre de l’orde de cavalleria

Pròleg i capítol I del Llibre de l’orde de cavalleria

Per significança de les set planetes, qui són corsos celestials e governen e ordonen los corsos terrenals, departim aquest Llibre de Cavalleria en set parts, a demostrar que los cavallers han honor e senyoria sobre lo poble a ordonar e a defendre. La primera part és del començament de cavalleria; la segona és de l'ofici de cavalleria; la tercera és de l'examinació qui cové ésser feta a l''escuder con vol entrar en l'orde de cavalleria; la quarta és de la manera segons la qual deu ésser fet cavaller; la quinta és de ço que signifiquen les armes de cavaller; la sisena és de les costumes que pertanyen a cavaller; la setena és de la honor qui cové ésser feta a cavaller.

En una terra s’esdevenc(1) que un savi cavaller, qui llongament hac mantengut l’orde de cavalleria en la noblesa e força de son alt coratge, e saviesa e ventura l’hagren(2) mantengut en la honor de cavalleria en guerres e en torneigs, en assauts e en batalles, elegí vida ermitana con viu que sos dies eren breus e natura li defallia per vellesa a usar d’armes. Enadoncs desemparà sos heretatges e heretà sos infants; e en un boscatge gran, abundós d’aigües e d’arbres fructuoses féu sa habitació, e fugí al món, per ço que lo despoderament de son cors, en lo qual era esdevengut per vellesa, no el deshonras en aquel les coses on saviesa e aventura llong de temps l'havien tengut honrat. On per açò, lo cavaller cogita en la mort, remembrant lo traspassament d'aquest segle en l'altre,(3) e entès(4) la sentència perdurable a la qual havia a venir.

En un bell prat hac(5) un arbre molt gran, tot carregat de fruit, on lo cavaller vivia en aquella forest. Dessots aquell arbre hac una fontana molt bella e clara, de la qual era abundós lo prat e els arbres qui li eren entorn; e lo cavaller havia en costuma tots jorns de venir en aquell lloc adorar e contemplar e pregar Déu, al qual fasia (6) gràcies e mercès de la gran honor que li havia feta tots temps de sa vida en est món.

En aquell temps, en l'entrada del gran hivern s'esdevenc que un gran rei, molt noble e de bones costumes bé abundós, hac manades corts; e per la gran fama qui fon per la terra de sa cort, un asaut escuder, tot sol en son palafrè cavalcant, anava a la cort per ésser adobat a novell cavaller. On, per lo treball que hac sostengut(7)de son cavalcar, dementre que anava en son palafrè, adormí's. E, en aquella hora, lo cavaller qui en la forest faïa sa penitència fon vengut(8) a la font contemplar Déu e menysprear la vanitat d'aquest món, segons que cascun jorn havia acostumat.

Dementre que l'escuder cavalcava enaixí, son palafre eixí del camí e mès-se(9) per lo boscatge; e anà tant lla on li plac(10) per lo boscatge, tro esdevenc en la fontana on lo cavaller estava en oració. Lo cavaller, qui viu(11) venir l'escuder, lleixà sa oració e assecse(12) en lo bell prat a l'ombra de l'arbre, e començà a llegir a un llibre que tenia en sa fauda. Lo palafrè, con fo a la font, bec(13) de l'aigua; e l'escuder, qui sentí en dorment que son palafrè no es movia, despertà's e viu denant si lo cavaller, qui fo molt vell, e hac gran barba e llongs cabells e romputs vestiments, per la vellea e per la penitencia que fasia, fo magre e descolorit e, per les llàgremes que gitava, sos ulls foren apoquits e hac(14) esguard de molt sancta vida. Molt se meravellà la un de l'altre, car lo cavaller havia llongament estat en son ermitatge, en lo qual no havia null hom vist depuis que hac desemparat lo món e es lleixa de portar armes; e l'escuder se meravellà fortment con era esdevengut en aquell lloc.

L'escuder davallà de son palafrè saludant agradablement lo cavaller, e lo cavaller l'acollí on pus bellament poc(15), e assegren-se en la bella herba un prés de l'altre. Lo cavaller, qui conec que l'escuder no volia primerament parlar -per ço car li volc(16) dar honor-, parlà primerament e dix:(17)

-Bell amic, qual és vostre coratge, ni on anats,(18) ni per què sóts ací vengut?

-Sènyer -dix l'escuder-, fama és per llongues terres que un rei molt savi ha manada cort e farà si mateix cavaller, e aprés farà cavallers altres barons estranys e privats. On, per açò jo vaig a aquella cort, per ésser novell cavaller; e mon palafrè, dementre que jo m'adormia per lo treball que he haüt(19) de les grans jornades, ha'm amenat en aquest lloc.

Con lo cavaller ausí parlar de cavalleria, e remembrà l'orde de cavalleria e ço que hi pertany a cavaller, adoncs gità un sospir e entrà en consirer, membrant en l'honrament en lo qual cavalleria l'havia llongament mantengut. Dementre que lo cavaller cogitava en si mate ix, l'escuder li demana de què -era son consirer. Lo cavaller dix:

-Bell fill, mos pensaments són de l'orde de cavalleria, e del gran deute en què és cavaller con mantenga l'alta honor de cavalleria.

L'escuder pregà lo cavaller que li dixés l'orde de cavalleria qual és, ni per qual manera hom lo pot mills honrar e conservar en la honor que Déus li ha donada.

-Com, fill! -ço dix lo cavalIer-, ¿e no saps tu qual és la regla e l'orde de cavalleria? Car negun cavaller no pot mantenir l'orde que no sap, ni pot amar son orde ni ço que pertany a son orde, si no sap l'orde de cavalleria ni sap conèixer lo falliment que sia contra son orde; ni negun cavalIer no deu fer cavaller si no sap l'orde de cavalleria, car desordonat cavaller és qui fa cavaller e no li sap mostrar les costumes qui es pertanyen a cavaller.

Dementre que el cavaller deia aquestes paraules e reprenia l'escuder qui demanava cavalleria, l'escuder demana al cavaller:

-Sènyer, si a vós plasia que em dixéssets(20) l'orde de cavalleria, assats me sent coratge(21) que l'orde apendria, e que seguiria la regla e l'orde de cavalleria.

-Bell amic -ço dix lo cavaller-, la regla e l'orde de cavalleria és en aquest llibre en lo qual jo llig(22) alcunes vegades, per ço que em faça remembrar la gràcia e la mercè que Déus m'ha feta en aquest món, per ço car honrava e mantenia l'orde de cavalleria a tot mon poder;(23) car en així con cavalleria dóna tot ço que pertany a cavaller, en així cavaller deu donar totes ses forces a honrar cavalleria.

Lo cavaller lliura la llibre a l'escuder; e con l'escuder l'hac llest,(24) en la qual entès que cavaller és un de mil hòmens elet(25) a haver pus noble ofici que tots, e hac entesa la regla e l'orde de cavalleria, adoncs consirà un petit e dix:

-Ah, sènyer Déus!, beneit siats vós qui m'havets aduit(26) en lloc e en temps con jo haja coneixença de cavalleria, la qual he llong temps desirada, sens que no sabia la nobilitat de son orde, ni l'honrament en què Déus ha posats tots aquells qui són en l'orde de cavalleria.

-Amable fill -dix lo cavaller-, jo són(27) prés de la mort e mos dies no són molts; on, con aquest llibre sia fet per retornar la devoció e la lleialtat e l'ordonament que cavaller deu haver en tenir son orde, per açò, bell fill, portats-vos-en aquest llibre a la cort on anats, e mostrats-lo a tots aquells qui volen ésser cavallers novells. Guardats-lo e car lo tenits,(28) si amats orde de cavalleria. E con serets adobat a novell cavaller. retornats per aquest lloc e digats-me quals són aquells qui seran fets novells cavallers e no hauran estats obedients a la doctrina de cavalleria.

  1. s’esdevingué
  2. l’hagueren
  3. el pas d'aquesta vida a l'altra.
  4. entengué.
  5. hi havia.
  6. feia.
  7. per l’esforç que havia fet.
  8. vingué.
  9. s'endinsà.
  10. plagué.
  11. veié.
  12. s'assegué.
  13. begué.
  14. tenia.
  15. pogué.
  16. volgué.
  17. digué.
  18. aneu.
  19. hagut, fet.
  20. diguéssiu.
  21. em veig prou capa!.,.
  22. llegeixo.
  23. amb totes les meves forces.
  24. l'hagué llegit.
  25. elegit.
  26. dut.
  27. sóc.
  28. aprecieu-lo.

I. Del començament de cavalleria

Defallí caritat, lleialtat, justícia e veritat en lo món. Començà enemistat, deslleialtat, injúria e falsetat. E per açò fo error e torbament en lo poble de Déu, qui era creat per ço que Déus sia amat, conegut, honrat, servit e temut per home.

Al començament, con fo en lo món vengut menyspreament de justícia per minvament de caritat, covenc que justícia retornàs en Son honrament per temor. E per açò de tot lo poble foren fets milenaris, e de cascun mil fo elet a triat un home pus amable, pus savi, pus lleial e pus forts, e amb pus noble coratge, ab més d'ensenyaments e de bons nodriments que tots los altres.

Encercat fo en totes les bèsties qual és pus bella bèstia e pus corrent e que pusca sostenir més de treball, ni qual és pus covinent a servir home. E car cavall és la pus noble bístia e la pus covinent a servir home, per açò de totes les bèsties hom eleec(1) cavall e donà-lo a l'home qui fo elet de mil hòmens. E per açò aquell home ha nom cavaller.

Con hom hac ajustada la pus noble bístia al pus noble home, enaprés covenc que hom elegués e triàs, de totes les armes, aquelles que són pus nobles e pus covinents a combatre e a defendre hom de nafres e de mort. E aquelles armes hom dona e aproprià e cavaller. Qui vol, doncs, entrar en l'orde de cavalleria, aesmar e pensar li cové lo noble començament de cavalleria; e cové que la noblea de son coratge e son bon nodriment se concord e es covenga ab lo començament de cavalleria, car, si no ho tala, contrari seria a l'orde de cavalleria e a sos començaments. E per ço no es cové que l'orde de cavalleria reeba sos enemics en sos honraments, ni aquells qui són contraris a sos començaments.

Amor e temor se covenen contra desamor e menyspreament; e per açò covenc que cavaller, per noblea de coratge e de bones costumes, e per la honor tan alta e tan gran la qual li és teta per elecció, e per cavall, e per armes, fos amat e temut per les gents, e que per la amor retornàs caritat e ensenyament, e per la temor retornàs veritat e justícia.

Home, en quant ha més de seny e d'enteniment, e és de pus forts natura que fembra, pot ésser millor que fembra; car, si no era tan poderós a ésser bo com la tembra, seguir s'hia(2) que bondat e força de natura fos contrari a bonea de coratge e de bones obres. On, enaixí con home per sa natura és pus aparellat a haver noble coratge e a ésser bo que la tembra, enaixí home és pus aparellat a ésser àvol que la fembra; car, si no era, no seria digne que hagués major nobilitat de coratge e major mèrit d'ésser bo que fembra.

Guarda, escuder, que faras si prens l'orde de cavalleria; car, si est(3) cavaller, tu reeps l'honrament e la servitud qui es cové als amics de cavalleria, car, en quant has pus nobles començaments, est pus obligats a ésser bo e agradable a Déu e a les gents; e si est àvol, tu est lo major enemic de cavalleria e est pus contrari a sos començaments e a son honrament.

Tant és alt e noble l'orde de cavalleria, que no basta a l'orde que hom lo faés(4) de pus nobles persones, ni que hom li donàs les pus nobles bísties ni les pus honrades armes; ans covenc que hom faés senyors de les gents aquells hòmens qui són en l'orde de cavalleria. E car senyoria ha tanta de nobilitat, e servitud ha tant de sotsmetiment, si tu qui prens l'orde de cavalleria est vil ni malvat, pensar pots qual injúria fas a tos sotsmeses e a tos companyons qui són bons; car per la viltat en què est, deuries ésser sotsmès, e per la nobilitat dels cavallers qui són bons, est indigne que sies apellat cavaller.

Elecció ni cavall ni armes ni senyoria encara no abasta a l'alta honor qui pertany a cavaller, ans cové que hom li dó(5) escuder e troter qui el servesquen e qui pensen de les bèsties. E cové que les gents aren e caven e traguen mal, per ço que la terra lleu(6) los fruits on viva(7) cavaller e ses bèsties, e que cavaller cavalc e senyoreig e haja benanança d'aquelles coses on los homens han maltret e malanança.

Ciència e doctrina han los clergues, Con pusquen e sàpien(8) e vullen amar, conèixer e honrar Déu e ses obres, e que donen doctrina a les gents e bon eximpli en amar e honrar Déu; e per ço que sien ordenats a(9) aquestes coses, aprenen e estan en escoles. On, enaixí con los clergues, per honesta vida e per bon eximpli e per ciència, han orde e ofici con enclinen les gents a devoció e a bona vida, enaixí los cavallers, per noblea de coratge e per força d'armes, mantenen l'orde de cavalleria, han l'orde en que són per ço que enclinen les gents a temor, per la qual temen a fer falliments los uns hòmens contra los altres.

La ciència e l'escola de l'orde de cavalleria és que cavaller faça a son fill mostrar de cavalcar en son jovent; car si l'infant en son joven no aprèn a cavalcar, no ho porà apendre en sa vellesa. E lo fill del cavaller cové que, dementre que és escuder, sàpia pensar de cavall; e lo fill de cavaller cové que sia enans sotsmès que senyor, e que sàpia servir senyor car, en altra manera, no coneixeria la nobilitat de sa senyoria con seria cavaller. E per açò lo cavaller deu sotsmetre son fill a altre cavaller, per açò que aprenga a tallar e a guarnir, e les altres coses qui es pertanyen a la honor de cavaller.

Qui ama orde de cavalleria cové que, enaixí com aquell qui vol ésser fuster ha mes ter maestre qui sia fuster; e aquell qui vol ésser sabater cové que haja rnaestre qui sia sabater, enaixí qui vol ésser cavaller cové que haja maestre qui sia cavaller; car enaixí és descovinent cosa que escuder aprena(10) l'orde de cavalleria d'altre home mas d'home qui sia cavaller, con seria descovinent cosa si el fuster mostrava a l'home qui vol ésser sabater.

Enaixí con los juristes e els metges e els clergues han ciència e llibres, e oen(11) la lliçó e aprenen llur ofici per doctrina de lletres, tant és honrat e alt l'orde de cavaller, que no tan solament abasta que a l'escuder sia mostrat l'orde de cavalleria per pensar de cavall, ni per servir senyor, ni per anar ab ell en fet d'armes, ni per altres coses semblants a aquestes; oc encara seria covinent cosa que hom de l'orde de cavalleria faés escola, e que fos ciència escrita en llibres, e que fos art mostrada així com són mostrades les altres ciències; e que los infants fills dels cavallers, en lo començament que apresessen(12) la ciència qui pertany a cavalleria, e enaprés que fossen escuders e que anassen per les terres ab los cavallers.

Si falliment no fos en clergues ni en cavallers, quaix a penes fóra falliment en les altres gents; car per los clergues hagra(13) hom devoció e amor a Déu, e per los cavallers temera hom injuriar son proïsme.

On, si los clergues han maestre e doctrina, e estan en escoles per ésser bons, e si tantes ciències són que estan en doctrina e en lletres, injúria molt gran és feita a l'orde de cavalleria con no és enaixí una ciència demostrada per lletres e que en sia feta escola, con és de les altres ciències. On, per açò, aquest qui compon aquest llibre soplega al noble rei e a tota la cort qui és ajustada a honor de cavalleria que sia satisfet e restituït a l'honrat orde de cavalleria qui és agradable a Déu.

  1. elegí
  2. se’n seguiria, voldria dir.
  3. ets.
  4. fes.
  5. doni.
  6. faci créixer.
  7. dels quals visqui.
  8. sàpiguen.
  9. es preparin per a.
  10. aprengui.
  11. ouen, escolten.
  12. aprenguessin.
  13. tindria.

Ramon Llull. Llibre de l'orde de cavalleria. A cura d'Albert Soler i Llopart Barcelona: Barcino, 1988 (Els Nostres Clàssics, 127).

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 13:42

Selecció de versicles del Llibre d’Amic e Amat

Selecció de versicles del Llibre d’Amic e Amat

Acompanyaren-se memòria i volentat, e pujaren en lo munt de l'Amat, per ço que l'enteniment s'exalçàs, e l'amor se doblàs en amar l'Amat. (99)

Nuaven-se les amors de l'amic e l'Amat ab membrança, enteniment, volentat, per ço que l'amic e l'Amat no es partissen. (126)

Qüestió fo entre los ulls e la memoria de l'amic, car los ulls dehien mellor cosa és veer l'Amat que membrar-lo. (18)

Contemplava l'amic son Amat; s'asubtillava en son enteniment e enamorava's en sa volentat. E és qüestió per qual dels dos asubtillava pus fortement sa remembrança a remembrar son Amat. (339)

Eguals coses són propinqüitat e llunyedat, enfre l'amic e l'Amat. Car enaixí con mesclament d'aygua e de vi, se mesclen les amors de l'amic e l' Amat; e enaixí con calor e llugor, s'encadenen llurs amors. (50)

Oblida, un dia, l'amic son Amat, e membra un altre dia que l'avia oblidat. E en aquell dia en lo qual l'amic membrava que son Amat oblidat avia, fo l'amic en tristícia e en dolor e en glòria e en benanança, per oblidament e per membrança. (194)

Dehia l' amic a son Amat: -Tu est tot, e per tot, e en tot; e ab tot tu vull tot, per ço que haja e sia tot mi. -Respòs l' Amat: -No'm pots aver tot, sens que tu tot no sies de mi. -E dix l'amic: -Ajes me tot, e jo tu tot. (67)

Digueren a l'amic: -¿On vas? -Venc de mon Amat. -¿On vens? -Vaig a mon Amat. -¿Quan tornaràs? -Estaré ab mon Amat. -¿Quan estaràs ab ton Amat? -Aytant de temps con seran en ell los meus pensaments. (25)

Demanaren a l'amic: -¿Quals són tes riquees? -Respòs: -Les pobretats que sostenc per mon Amat. -E ¿qual és ton repos? -Lo llanguiment que en dona amor. (57)

Dix l'amic a son Amat: -En tu és mon sanament e mon llanguiment; e on pus fortment me sanes, pus creix mon llanguiment, e on pus me llangueix, mujor sanitat me dónes. (51)

Pus ivaçosa és amor
en coratge d'amador,
que llamp en resplandor. (38)

Alt est, Amat, en tes altees, a les quals exalces ma volentat, exalçada en ton exalçament ab ta altea, qui exalça en mon remembrament mon enteniment, exalçat en ton exalçament, per conèixer tos honraments, e per ço que la volentat n'aja exalçat enamorament, e la memòria n'aja alta remembrança. (290)

Glòria est, Amat, de ma glòria, e ab ta glòria, en ta glòria, dónes glòria, a ma glòria, qui ha glòria de ta glòria. Per la qual tua glòria, me són glòria, egualment, los treballs e los llanguiments qui’m vénen per honrar ta gloria ab los plaers e’ls pensaments qui’m vénen de ta glòria. (291)

Ramon Llull, Versicles del LLibre d'Amic e Amat extrets d'Álvaro Galmés de Fuentes, Ramon Llull y la tradición árabe. Barcelona: Quaderns Crema, 1999.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 13:43

La Renaixença

La Renaixença Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:03

Aribau, Bonaventura Carles

Aribau, Bonaventura Carles Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:07

La pàtria

La pàtria

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents,
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d'arbre migrat a terres apartades,
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m'haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis,
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d'aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l'ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora,
que en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí sonà lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 12:20

Guimerà, Àngel

Guimerà, Àngel Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:08

Terra Baixa

Terra Baixa

ACTE SEGON, ESCENA VIII

 

Marta, Manelic.

 

Manelic, assegut lluny de la taula. A part: El Xeixa? El Xeixa?… ¿Doncs aquell home era el Xeixa?

Marta, parant la taula d’un cap. A part: I quina pena que em fa mirar-lo! I ara a menjar amb l’amargor tancada aquí dintre!

Manelic, a part: Si ja m’ho podia pensar jo, que ho era, el Xeixa. (Alçant-se i anant nerviosament per l’escena.) Si no ho sé què ho va fer que no vaig entrar a la cambra d’ella per degollar a aquell home! I després an ella! An ella! (Pausa.) Pst! És que per això em va voler, la Marta: perquè ja ho veia que no em revenjaria! (S’ha tornat a seure.) Aquella nit no vaig fer-ho perquè jo en lo mal… si ni tan sols hi creia! Ara sí, ara sí, que ja se m’han encomanat totes aquestes misèries de la terra baixa!

Marta, a part: Com fer-ho jo, per parlar força amb aquest home, i que ell me parli! Com! Que jo no el vui sempre callat amb mi, despreciant-me! Vui que em castigui! I m’arrossegui per terra! I que em tracti com a una cosa seva! (Cridant-lo amb por.) Manelic!

Manelic, com si no l’hagués sentida. A part: Sentint-la, qui ho diria que no fos una noia qui parla!

Marta: Manelic!… Que… el dinar ja és a taula.

Manelic: Ah, sí; el dinar. El dinar. (S’ha acostat a la taula i comença a llescar pa. Mentrestant la Marta ha anat a la llar. A part.) I que no costa gaire, no, de degollar a un home! I an ella… an ella menos!… (Se troba amb la mirada de la Marta que torna.) Si ella no em mirava! Ah! (Llença la ganiveta sobre la taula.)

Marta: Posa-te’n tu, Manelic. (Ell se’n posa; després ella. Pausa; mengen.)

Manelic, a part: Qui fos golut com allà dalt! Perquè els goluts no pateixen. Si no em pot passar res per aquí dintre!

Marta, baixet: Ai, Déu meu! Ajudeu-me!

Manelic, a part: Pst! Que l’ajudin! (Va a enraonar i s’atura.)

Marta: Què? Digue-ho! Què anaves a dir? (Va cap an ell.)

Manelic, apartant-la amb lo braç: Res, res, aparta’t!

Marta: Parla un cop a la vida! Jo t’ho demano, per…

Manelic, sarcàstic: Per qui m’ho demanes?

Marta: Per… per…

Manelic: Per ell? Per qui? (Esperant que ella diga.) I quin fàstic em fa aquesta dona! Eh! Afarta’t tu sola! (S’aixeca.) Jo me’n torno a les meves muntanyes! (Se’n va cap a la porta.)

Marta: No, Manelic, no! I escolta’m!… I perdona’m!

Manelic, molt exaltat: Que et perdoni? Ira de Déu!… Què t’havia fet, jo? Enraona! Per què m’havies d’enganyar a mi? Per què?

Marta: Perquè no era ningú, jo! Que era sense voluntat, i obeïa! I ni t’havia mirat mai! Ni t’estimava! Ni sabia què era tenir voluntat per un altre!

Manelic: Doncs per què t’has casat amb mi, i no et vas casar amb aquell home! Digue-ho! (Rabiós sempre.) Que no ho sé jo el perquè, i em consumo, i em torno boig per saber-ho! (Corrent a ella.) Per què? Per què? Respon-me!

Marta: Ah, això no! Que tu m’avorriries encara més del que m’avorreixes!

Manelic: Avorrir-te? Matar-te hauria de fer jo, que és sols lo que mereixes!

Marta: Oh, sí, matar-me, sí; que això és lo que desitjo!

Manelic: No, no; abans anar-me’n. Anar-me’n d’aquí per sempre!

Marta, rabiosa per aturar-lo: És que no goses a parlar-me! No, no; no t’atreveixes! (Anant darrera d’ell desesperada.) És que em tens por; me tens por, a mi! Covard! Por! Por!

Manelic, aturant-se: Que...! Que jo et tinc por? (A l’aturar-se el, ella canvia de cop plorant perquè es quedi.)

Marta: Parla’m! Insulta’m! Pega’m! Mes no te’n vagis! (S’abraça als seus genolls sanglotant.)

Manelic: Deixa’m anar, que això és un toll de misèries! Eh! Rebolca-t’hi (Desprenent-se d’ella i anant cap a la porta. Ella cau apoiant-se en un braç a terra.)

Marta, per aturar-lo, rabiosa i plorant: Sí, sí; amb el que jo estimo! (Agenollada avança cap a la porta.) Que t’he enganyat a tu! I tu no em castigues! (En Manelic s’atura. A part.) No se’n va, no! (Alt, suplicant.) Manelic! (Ell, que ha dubtat, va a sortir.) I sóc tota de l’altre!… I de tu no ho sóc, no ho sóc!

Manelic, tornant enrera, amenaçant-la amb lo puny: Que callis! Calla! Calla! (La Marta s’ha alçat.)

Marta, satisfeta de que ell no se’n vagi: I t’he enganyat jo, i estic contenta d’haver-te enganyat! I mira; me n’en ric de tu, com tothom, mira! (Riu com boja.) Sí, sí, me n’en ric! I encar espero l’altre! (Ell corre cap a la taula i agafa la ganiveta.)

Manelic: Pel nom de Déu que aquí mateix…!

Marta, corrent a agafar-lo pel braç esquerre: Sí, sí, t’enganyo! Encara t’enganyo! Que vindrà l’altre! (Arrenca una rialla feréstega.)

Manelic, alçant la ganiveta: Que et mataré!

Marta, rient i plorant: Mata’m! Mata’m! A que no em mates!

Manelic: Què anava a fer! No puc, no!

Marta, refermant-s’hi al veure que s’aparta: Ah, covard! Que ja es veu que t’has venut per diners! (Agafant-se a Manelic perquè la fereixi.)

Manelic: Doncs té! Maleïda! (Ferint-la en un braç.)

Marta: Ah! (Satisfeta.) A la fi!

Manelic, llençant lo ganivet amb espant: Oh, Déu meu! Què he fet, jo!

Marta: És sang! Sang meva! I tu has sigut!… (Sostenint-se a la taula.) Oh, quin goig! Si ric! Mira com ric! I ara ric d’alegria!

Manelic: Maleït jo! Maleït jo cent cops, que sóc com les bèsties salvatgines! (Quedant assegut en una cadira i rebregant-se el cap entre les mans.)

Marta, corrent a ell i caient de genolls i abraçant-s’hi: No, no! Si et dic que estic contenta! Si jo vui que acabis amb mi! Que jo vui que em matis! Vine!… Aquí… a dintre el pit!

Manelic, volent-se apartar amb terror: No! No! Deixa’m!

Marta, plorant sense deixar-lo apartar: Si és que jo no puc viure d’aquesta manera! (Ella es va apoderant del cor d’en Manelic.) Que he sigut amb tu la dona més dolenta del món; i això no ho puc desfer!… Ni el passat de la meva vida tampoc, que no hi ha forces que ho desfacin! (Amb desesperació.) Vine, vine; que en tant que volia viure no he tingut coratge per dir-te el que he fet jo i el que he consentit, i ara que em vas a matar, ara t’ho diré tot, ara!

Manelic, que l’ha volguda interrompre: Sí! Digue-m’ho. Digue-m’ho.

Marta, sanglotant rabiosa: M’han tractat com a una pedra dels camins, que es fa anar amb els peus perquè rodoli! Mata’m! Mata’m!

Manelic, subjectant-la, plorant: Marta! Ai, Marta!… Si jo no et puc matar, no, perquè t’estimo, Marta! T’estimo! I t’estimava des d’allà dalt, al pujar tu, que jo era un grapat de neu que es va fondre mirant-te. I t’he estimat encara més al venir a trobar-te, pobre de mi, davallant a salts, com l’aigua dels cims a ajuntar-se amb l’aigua de la mar, que diuen que és amarganta! Que ho siga, d’amarganta; que ho siga; ella atrau com tu m’atraus a mi; perquè et desitjo i t’estimo, Marta! (Ella es vol despendre d’ell amb energia bregant.) I ara més, i ara més; per… perquè no ho sé el perquè, ni em fa por el saber-ho! Perquè m’has enganyat potser; perquè he sentit la calor de la teva sang; perquè t’he respirat a tota tu tot jo! I mira, per mi no hi ha lleis d’ací baix ni res que m’aturi, que els llamps i les mestralades m’han fet lliure, i vui jo, perquè ho vui, besar-te i mossegar-te fins a l’ànima, i estrenye’t en mos braços ofegant-t’hi en ells, confonent en un afany rabiós la mort i la vida, com a home i com a fera, que ho sóc i ho vui ser sempre home i fera, tot junt, tot, contra de tu i amb tu, i contra tothom, de la terra. (La té a ella en sos braços mig desmaiada. Mira cap a la banda de la cortina i se l’emporta ràpid a l’altra banda en sos braços.) I ara que me la vinguen a prendre! Ira de Déu! Que vinguen!

Marta: Déu meu.

Manelic: Marta, ets meva! (Aixecant-la en sos braços i anant-la a besar.)

Marta: No! No! (No consentint-ho i fugint d’ell.)

Manelic: Marta?!

Marta, resolta: No; perdonar-me aixís, no! Que tu em perdones perquè no ho saps tot encara. Doncs a saber-ho al punt, i per mi mateixa. I després lo que Déu vulga!

Manelic: A saber-ho, sí; mes no ací baix, Marta, que el cel s’ha enterbolit amb lo baf de tantes misèries, i Déu no et veuria la cara quan em parlessis.

Marta: Doncs allà dalt; i ara mateix!

Manelic: Sí, anem-hi, sí, que allà es perdona tot; que no és com aquí baix, on tot se corromp. Quin fàstic. (Enduent-se-la.) Que allà dalt, Marta, fins los cossos en la neu se conserven: ves què faran les ànimes!

Marta: Oh, anem-hi, anem de pressa! (Van per sortir.).

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 12:21

Oller, Narcís

Oller, Narcís Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:09

L'escanyapobres

L'escanyapobres

capítol I

Era altot i ossut, però magre i cappetit. Com a bon moreu, tenia negres els cabells, sempre arranats, i eren també negres nines les dels seus ulls, fredes i escorcolladores mentre escoltava, guspirejants o dolces quan la seva paraula ho requeria. Gairebé barbamec, tenia, no obstant, gruixudes celles, unides sobre el seu nas llarguet i cantellut. Però el que més caracteritzava aquella figura era la boca, tirada endavant com la del furó, amb els seus llavis tan prims i cenyits a l’os, que no podia badar-los sense fer l’efecte que ensenyava les dents per mossegar. Disposava així mateix en contra d’ell una oposició, evident a primer cop d’ull, entre els seus moviments reposats i el seu temperament nerviós. En veure’l tan esprimatxat i rebegut, hom pressentia l’agilitat traïdoria del gat i pensava: ―Quan traurà les ungles? quan em botarà al damunt?― I, no obstant, mai no les treia, mai no es barallava ni s’enardia, ningú no li havia vist perdre aquell pas de gat emperesit ni els seus costums metòdics de sempre.

Però, així i tot, tenia molt poques simpaties. El veïnat l’espiava dia i nit, i, per un efecte més sentimental que enraonat, odiava la vida d’aquell home. Ningú no li sabia cap mal pas, llevat de l’estimbament d’aquell senyor que anava al Remei, del qual sols problemàticament era responsable. Però a les afeccions no els cerqueu raó d’existència: l’un les pegava amb el seu posat de mosca morta; l’altre, amb el seu parlar nyau-nyau; el de més enllà no podia contemplar sense frisança el sistema de vida mesquí i puntual d’aquell home. I, realment, la seva manera de viure era miserable i misteriosa alhora. No tenia ni una mala criada, ni un mosso per a les feines més grolleres de la seva indústria. Ell mateix ajudava a carregar i descarregar les saques de gra i de farina que entraven al magatzem; ell mateix escombrava amb una mala granera el boll de l’enrajolat, passava la rasadora a les mesures i omplia o buidava els cassals i la sitja. Espitregat i afanyós quan convenia, treballava fins a perdre l’alè; i, si havia d’eixir de casa, tancava la porta i s’enduia la clau a la butxaca.

Tota la seva habitació era l’estreta i fosca rebotiga que hi havia al fons del magatzem, aclarida només per un celobert esquifit i romàtic, ple de trastos vells, olles fumades i una ratera en la qual cada dia acabaven llur existència un parell de rates com a conills. Cada dissabte, a la tarda, omplia de fum aquell celobert. Els veïns esbrinaren que, llavors, bullia una calderada de farinetes, que l’endemaà les escudellava en set plats de terrissa, i que en consumia un cada vespre. ―Es menja les sopes fredes ―deien. I aquest era l’únic sopar de l’Oleguer.

Per al dinar estava aconduït a l’hostal de Sant Roc. Allí concorrien els pagesos més endarrerits, els carreters més jugadors; i l’Oleguer hi anava per bestreure’ls diner a ral per duro. Quant al dormir, com que ningú havia traspassat el llindar de la seva fosca habitació, era impossible saber com se les arreglava el miserable graner. Sols imputant-lo un luxe exagerat s’atrevien alguns a suposar que jeia en una màrfega, dalt d’un catre; altres presumien que ho feia damunt de sacs vells; la majoria s’inclinaven a creure que dormia en un jaç de palla o en els munts de boll arrambat amb l’escombra.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 12:23

La febre d'or

La febre d'or

1a. part, cap. XX.

Amics i coneguts donen el condol als germans Foix per la mort de la mare:

Ambdós homes, bon xic més calmats, es dirigiren a la sala. Aquesta ja era plena de senyors, drets, formant grupets, parlant baixet. En Foix anà estrenyent mans, silenciós, acompanyant l’estreta encaixada amb una torçada de cap, tota compungida, que volia dir: ―Gràcies. Ja ho veuen. Per fi sos ulls descobriren el governador, que li allargà ambdues mans.

―¡Cuánta molestia! ―féu en Foix, alhora que li saltava una llàgrima d’agraïment―. Ah!, ¿i vostè, mossèn Ignasi? Dispensi’m: no l’havia vist. Estic no sé com.

A poc a poc anaren entrant les primeres figures de la banca, del comerç, de la Borsa, de la política, encabint-se com pogueren en aquella saleta, pel rebedor, pel menjador, pels estrets corredors d'aquell piset. Tota una gentada s’arrenglerava escala avall, es premsava dins el portal, o esperava fumant a baix a la placeta, ocupada ja pel gran cotxe de luxe, els de respecte, i llargues fileres de nois de l’Hospici i noies de la Misericòrdia.

Però els fums que tornaven a pujar al cap d’en Foix li esvaïen altra volta els records negres. «La presència d’aquells milionaris, de les autoritats, de les primeres potències de Barcelona, plantades en vano davant d’ell, era ben bé l’apoteosi d'aquella celebritat tan sospirada, obtinguda a còpia d’afanys i contratemps. En Jordi havia tingut raó: havia arribat al capdamunt, era l’home del dia.» I tot considerant això, esponjat el cor per llàgrimes d’agraïment, sentí més que vergonya, dol d’haver obligat els altres a pujar tantes escales per reunir-se en un pis tan humil. No era vergonya del seu passat, ni clam tampoc d’una vanitat mesquina (que no tenia estada en qui tant sentia la gran), allò que li feia demanar dispensa: era sols l’entusiasme generós, l’agraïment profundíssim que aquella mostra de consideració pública despertava en son esperit. ―Tants escalons! un pis tan reduït… Però, senyors, el meu cunyat és artista, i els artistes sempre viuen pels núvols, com sap tothom.

Per fi, el remoreig de la plaça cresqué, es sentiren a baix els cants dels capellans, i les feixugues sabates dels cotxers morts arrossegant-se pel corredor del pis. En Foix avançà, seguit del governador i mossèn Ignasi, cercant, esverat, la cara d’en Francesc entre l’atatxonada gent que els obria pas; però en arribar al rebedor hagueren de parar-se: els cotxers podien amb prou feines girar, entre la gernació, aquella caixa tan feixuga i llarga. En aquest conflicte, en embocar la sortida, l’aixecaren per carregar-se-la al cap; però el peu… pom!… topà contra la porta, i, enganxant-se la corona del capçal amb la lira del gas, hi hagués un esglai entre els que temeren que anava a caure el globus o el parafum. Tot ensems es sentiren els gemecs i plors de les senyores de la casa, que aparegueren per l’altre extrem entre veïnes i amics que no les deixaven avançar. En Foix mogué el cap amb tristesa, quan, sentint-se a dues passes el plor de la portera i de l’Úrsula, exclamà, amb veu rogallosa:

―Bé, vaja!, no ploreu, no ploreu!

El capçat del taüt, amb les violetes artificial un xic destrossades, desaparegué, a la fi, per l’ull de la porta, deixant el parafum brandant com una esquella dins els braços tremolosos de la lira.

―Semblava que no ens volia deixar ―exclamà l’Úrsula entre sanglots.

Llavors, en Foix, els ulls entelats, la gola nuada, reprengué el camí amb l’Eladi i els altres. La comitiva del pis, premsant-se i silenciosa, baixà darrera el dol; i quan, cantades les absoltes, aquest traspassà el llindar i en Foix veié la placeta plena a desdir d’invitats, tot el veïnat als balcons, son landó endolat de dalt a baix darrera el cotxe de respecte, i, a l’embranzida dels vuit cavalls, tremolar l’estàtua de la Fe al cim de la gran carrossa mortuòria… no pogué més, rompé el plor: la darrera frase d’en Francesc li ressonà al cor com una punyalada traïdora. Pensaments i més pensaments contradictoris l’assaltaren, sense poder pinçar-ne ni un que li calmés la consciència.

―I, no obstant ―exclamà entre si― (puc jurar-ho!), jo no he dut mala intenció!

Tot just devia arribar la cua dels cotxes a la pròxima església, quan en Francesc, ja revingut i ple de temors, corregué a l’alcova amb sa mare.

―Me l’han reobada!, me l’han robada! ―exclamà, amb el major desconhort, caient aplomat damunt d’una cadira.

Sa germana, sa neboda, en Bernat, li demanaren per Déu, que es tragués semblant mania del cap. «Dubtar del cor d’en Foix era injustíssim. Aquella ostentació era filla de sa generositat: no podia prendre’s com una profanació; no duia, ni remotament, gota d’intenció grossera.» Ell no els escoltava ni els sentia: la gelosia de fill, sa rivalitat amb l’Eladi, reapareixien. El fèretre se li presentà de sobte pels carrers, acompanyat de tothom menys de qui havia d’anar-hi. Una punyida de consciència l’estremí de cap a peus: s’aixecà o s’eixugà les llàgrimes. «Ell volia creure sa mare; l’havia de rebre al cementiri; no podia deixar-la enterrar sense el seu darrer adéu.»

I, tot resolt i amb espant dels presents, agafà el barret i fugí cap a la porta. Detenir-lo era inútil. En Bernat el seguí.

―Vols anar al cementiri? ―digué aquell bon amic endevinant-li la intenció―. Fas el que deus. Jo t’hi acompanyaré. Però calma’t, tranquil·litza’t. A la plaça de Sant Jaume prendrem un cotxe.

―Gràcies ―féu en Francesc posant-se raonable i estrenyent la mà d’aquell home excel·lent.

I dins d’un cotxot, fent marrades estranyes per no trobar-se amb l’enterrament, arribaren abans que els altres, sense haver desplegat els llavis, al cementiri del Sud-oest. El jove entrè a la sala de dipòsit, i allí romangué, abatut i en silenci, esperant el taüt de sa mare, mentre en Bernat guaitava per fora. Per fi arribà aquella interminable corrua de cotxes darrera la luxosa carrossa, ja tota empolsada, com les tristes lliurees de son nombrós servei.

―Fes-me el favor de la clau i dels papers, i aneu-vos-en. Ton cunyat és aquí: l’enterrarem nosaltres. Digues a l’acompanyament que la deixes en dipòsit. Fes-me aquest favor ―digués en Bernat a en Foix, confidencialment, dintre l’administració.

En Gil, que, amb la conversa tinguda al cotxe venint amb en Jordi, en Giró i en Llobera, havia oblidat ja l’emoció de la sortida i entrat de nou a son estat normal, arronsà l’espatlla, com vexat per una impertinència que allí no podia corregir sense escàndol, i obeí. Però, abans de marxar, seguit de gran nombre d’amics, s’enfilà cementiri amunt per ensenyar a sos oients, des d’aquella altura, el tros de platja i horta que li caldria comprar per instal·lar-hi l’arsenal en projecte.

Sa vista, encesa d’ambició, s’esplaiava per aquella immensa plana. I tot era moure’s, i anar i venir, i assenyalar amb aquell bastó inquiet els grans rodals de terra que ja es veia seva, que adquiriria sens dubte. Sos acompanyants el seguien, l’escoltaven sense pestanyejar, com l’estat major d’un general que traça el pla de batalla. Per fi un pensament nou l’assaltà: «un home ric com ell havia de tenir panteó; un panteó gran, ben alt, que es veiés de lluny.» I no eixí del cementiri sense haver triat el punt on el faria fer.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 12:25

Pilar Prim (fragment)

Pilar Prim (fragment)

Cap. XIV.

Osita i Pilar visiten l'advocat Deberga

Casada la tia d’en Deberga, aquest s’havia establert ja al carrer de Trafalgar. Emprenent-les pel passatge de la Indústria, en dos minuts hi eren. «Podien, doncs, anar-hi a peu, sense que així ni el cotxer se n’assabentés.» I aquest avantatge irrisori pesà més que altra cosa en la decisió de la Pilar.

―Qualsevol diria que anem a fer-ne una de grossa! ―exclamà l’Osita, morta de riure―. ¿Per què no podria saber la humanitat en pes que, en un cas apurat, has anat a consultar un advocat maco, ni que hi anessis sola, ben sola? vejam!

―Què vols que et digui! fan tanta por, les males llengües!

―Recorda’t de l’anònim: ¿les ha fetes callar, la teva prudència? ¿Quin servei immoral t’he fet jo, mai de la vida, perquè em tractessin del que allí em tracten? Però mira: «Amb el cor net, el cap ben dret.» ¿Tornaries, per ventura, a casa l’advocat dels Dou, que tant va mirar pels teus interessos al tractar-se del dot? Anem, maca, anem, que el meu Genís diu que la cosa du pressa, i tu, sola, no hi aniries mai.

Avesat a les grandeses, en Deberga no havia sabut instal•lar-se sinó en un pis magnífic: uns grans baixos, als quals s’arribava pujant només cinc esglaons. L’Osita pitjà animosa el botó d’aquella gran porta de caoba i metalls blancs. Com que eren les sis de la tarda d’un dia rúfol de març, ambdues amigues venien bo i tremolant de fred; però, en dar el primer pas dins l’estatge, l’atmosfera tebiona i seca que radiava un gran chubesky les confortà ja totes.

―El senyor?

―Poden passar, si són servides.

I darrera del criat, que anava aixecant cortines, travessaren l’ample corredor i la salassa solitària, que dava accés al despatx mitjançant una gran mampara de vidres de colors morts i ennegrits per la llum difusa que llançava  davant d’ells una formosa estrella elèctrica arrapada al sostre de l’espaiosa sala. El criat obrí, i, amb el trepig ofegat en les tovors d’un tofut tapís d’Esmirna, van arribar aquelles dones quasi al peu de la gran taula d’en Deberga sense que aquest les hagués sentides.

―In fraganti! ―cridà l’Osita exagerant l’expansió per infondre més ànim a la Pilar.

―Vostès per aquí? ―exclamà en Deberga, ple de joia, un cop lliure de l’ensurt. I, cuitant a abandonar la cadira professional, va acompanyar-les fins a les dues grans butaques que tenia vora un balcó, al peu d’una formosa Venus ajupida, cisellada en alabastre. Allí, ja quasi no hi arribava la discretíssima claror de l’encaputxada làmpara d’oli que cremava damunt la gran taula de treball. ―Diguin, diguin, a què dec, doncs, el goig de veure’m tan agradablement sorprès. Ja és fora, l’Elvira? Ja es troba ben bé, vostè, Pilar?

Aquesta no havia encara badat boca, però sí mudat deu mil colors, no sols per la violència vençuda de presentar-se, sinó també pel que l’escandalitzaven allí, davant d’aquell home, les nueses d’aquella estàtua. Sort que en Marcial havia tingut la inspiració d’asseure’s en una fumeuse davant per davant de la Pilar, de manera que l’ombra de son cos batia encara damunt d’ella.

―Comencem per aquí ―féu l’Osita seguint en son propòsit d’acabar, de cop i volta, amb tots els encongiments―. ¿Creurà, Deberga, que la Pilar sigui capaç de pensar que vostè està ofès amb ella per la genialitat de l’Elvira?

―Què diu, ara? Per Déu, Pilar, no em faci tan criatura! Com si ens coneguéssim d’ara! I, després, que el desig de quietud, allà on hi ha un malalt, per mi és molt natural i digne de respecte.

―Mal podia desitjar-ne qui, com jo, en tenia de sobres, de quietud. No pot pas dir ningú que vostè vingués a trencar-la. La meva filla va estar molt impertinent, Deberga. Que vostè portés la seva bondat fins a l’extrem de venir personalment a informar-se de com jo seguia, era, al contrari, una finesa molt d’agrair. Tingui, doncs, l’amabilitat de no fer-me pas responsable d’un agravi que vull ser jo la primera de condemnar.

―Pilar, no en parlem més ―pregà ell donant-li una afectuosa encaixada―. Sols sento una cosa, i és que hagi, ni un moment, dubtat de la imparcialitat amb què ara vaig judicar a vostè des de primera hora. Aquest cop no era vostè, que em treia de casa ―afegí tot somrient.

―¿Per ventura l’en he tret mai, pobra de mi?

En deberga arcà les celles i aixecà els ulls al cel com clamant justícia. Encara que perdonava, no la sabia oblidar, no, aquella falsa fugida. Es creuaren en silenci dues mirades pietoses, i un somrís de perdó mutual il•luminà els rostres d’ambdós contendents.

Llavors la Pilar cuità a desfer, amb mà tremolosa, el rotllo on duia el balanç en qüestió i el contracte de gerència, que, per consell d’en Genís, havia dut també.

―¿De manera que vénen a veure l’advocat?

En dues paraules, millor per l’Osita que per la Pilar Prim, li fou exposat el conflicte que li sotmetia a consell.

«Quin desengany! Quant més hauria preferit que la visita fos a l’amic enyorat! No, no! que no li robessin aquella il•lusió consoladora! En aquell moment de goig suprem, i davant d’elles, no podia ni volia descendir a la prosa d’examinar papers.» Els prengué amb amabilitat, s’aixecà, va anar a deixar-los a la taula, i, encavalcant-se altra volta a la fumeuse, condensà en aquestes paraules les consideracions que acabava de fer-se interiorment:

―No em privin ara el goig d’estar amb vostès en cos i ànima. A la nit em miraré aquests papers, estudiaré la qüestió amb més repòs, i demà a les dotze, Pilar, li donaré el meu parer.

La Pilar, a qui afalagava aquesta decisió, tant per l’amorós desig que deixava traslluir com per la promesa que oferia d’una segona entrevista, hi assentí; però amb un ―Perfectament― tan net i rodó, que deixà l’Osita sense paraula i, si no penedida de l’espontani oferiment que allí l’havia duta, un bon xic cohibida per la impensada aprensió de fer, potser, força nosa. ―Papers, papers! Poc estan per papers, aquests dos macos! El que positivament ha fet vèncer les aprensions de la Pilar de venir aquí ha estat la set abrusadora de tornar-se a posar a l’habla amb aquest home. Aconseguint això, ja respira platxèria; res li sembla apremiant. I ell? Ah, si no hi fos jo! com s’explicaria! El desig li brolla pels ulls: ningú no diria que l’hagués tant correguda. Ai, i que els en faig, de nosa! Qui fos fum!…

―Anem, ¿que no volen veure el meu piset? ―féu ell després d’haver garlat una estona amb la Pilar.

En Marcial s’aixecà, tocà el commutador, i l’elegant despatx, amarat de claror blanca, mostrà llavors tot el bon gust d’aquell refinat, fins en els menos detalls de l’ornamentació i el moblatge. Aquest era de gust modern anglès, tallat en caoba fosca i de línies més dretes i severes que no pas turmentades. Quatre llibreries molt baixes, plenes de manuals delicadament relligats i damunt les quals abundaven bibelots del millor gust, que en Deberga havia adquirit en sos viatges, ocupaven els dos panys principals de paret d’aquella peça llargaruda. Vora la taula escriptori, on espurnejava amb focs irisats el massís tinter de cristall tallat, entre un parell només de trasllats i autos, hi tenia, aquell advocat per força, una llibreria giratòria plena d’obres de consulta. Finament enquadrats i penjats a les parets, folrades d’un ric tekko malvam ressaltaven nou grans fotogravats d’obres escollides de Holbein, Van Dyck, Rembrandt, Botticelli i el Sarto. Finalment, estesa davant l’altre balcó, com oferint un descans al cervell fatigat, o falda còmoda en què pogués gronxar l’esperit el peresós, cridava l’atenció, per sa estranya incongruència amb l’ús d’aquella peça, una esplèndida cadira llarga.

Les dones van fixar-se en tot, absolutament en tot; però, la Pilar, principalment en el darrer moble i en aquella Venus ajupida de què no havia sabut apartar els ulls, com l’Osita no sabia apartar els seus d’una altra cosa: de la testa de la Madona del Sarto que queia davant per davant de la gran taula de l’escriptori. Per què? Perquè li recordava algú, algú molt conegut en qui de moment no queia.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 12:26

Verdaguer, Jacint

Verdaguer, Jacint Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:10

Poemes

Poemes

DON JAUME A SANT JERONI

Per veure bé Catalunya,
Jaume primer d’Aragó
puja al cim de Sant Jeroni
a l’hora en què hi surt lo sol:
quin pedestal per l’estàtua!,
Pel gegant quin marador!
Les àligues que hi niuaven
al capdamunt li fan lloc;
sols lo cel miraven elles,
ell mira la terra i tot;
que gran li sembla i que hermosa,
l’estimada del seu cor!
Té en son cel aucells i àngels,
en sos camps vèrgens i flors,
en sos aplecs l’alegria,
en ses famílies l’amor;
té guerrers en ses muralles,
naus veleres en sos ports,
naus de pau i naus de guerra
frisoses de pendre el vol.
Les ones besen ses plantes,
l’estrella besa son front
sota un cel d’ales immenses
que és son reial pavelló.
En son trono de muntanyes
té el Pirineu per redós,
per coixí verdosos boscos,
per catifa prats de flors
per on juguen i s’escorren
rieres i rierons,
com per un camp d’esmaragdes
anguiles de plata i or.
Del Llobregat veu les ribes,
les marjades del Besòs
que coneix per les arbredes
com les roses per l’olor.
Los vilatges a llur vora
semblen ramats de moltons
que, abeurant-s’hi a la vesprada,
hi esperen la llum del jorn.
Llena li parla de Lleida
que el graner de Roma fou;
Albiol, de Tarragona,
tan antiga com lo món;
Puigmal, de dues Cerdanyes,
talment dos cistells de flors;
Montseny, de Vic i Girona;
Albera, del Rosselló;
Cardona, de ses salines;
Urgell, de ses messes d’or;
Montjuïc, de Barcelona,
la que estima més de tot.
Tot mirant a Catalunya
s’ha sentit robar lo cor:
“Què puc fer per ma estimada?”
va dient tot amorós,
“si del cel vol una estrella,
des d’ací l’abasto jo”.
“No vol del cel una estrella”,
una veu dolça respon,
“la més bella que hi havia
se li és posada al front.
Torna-li dues germanes
que prengué el moro traïdor,
l’una anant a collir perles
vora la mar de Montgó,
l’altra nedant entre els cignes
prop d’on volava el voltor”.
Ell gira els ulls a Mallorca,
l’obira com un colom,
nedant entre cel i aigua,
vestida d’un raig de sol;
a València no l’obira,
mes obira sos turons
que de l’hort de la sultana
són muralla i miradors.
Se n’arrenca de l’espasa
i aixeca sa veu de tro:
“Germanes de Catalunya,
i encara porteu lo jou?
Rei moro que les tens preses,
jo et vull veure a mos genolls”.
Si l’obirassen los moros,
les deixarien de por,
com deixaren Catalunya
quan, d’Otger entre els lleons,
Rol·lant los tirà la maça
des del cim del Canigó.
Quan torna els ulls a la serra,
cerca aquell qui li ha respost;
dintre l’ermita més alta
té la Verge un altar d’or,
no hi ha ningú en la capella
i ella té el llavi desclòs.
Posant a sos peus l’espasa,
cau en terra de genolls:
“A rescatar les catives,
Maria, guiau-me Vós:
a mon pit donau coratge,
a mon braç força i braó,
i si al pujar a la serra
vui me deien rei hermós,
quan tornaré a visitar-vos
¡me diran Conqueridor!”

A BARCELONA
(fragments)

Quan a la falda et miro de Montjuïc seguda,
m’apar veure’t als braços d’Alcides gegantí
que per guardar sa filla del seu costat nascuda
en serra transformant-se s’hagués quedat aquí.

I en veure que traus sempre rocam de ses entranyes
per tos casals, que creixen com arbres amb saó,
apar que diga a l’ona i al cel i a les muntanyes:
mirau-la; os de mos ossos, s’és feta gran com jo!

Perquè tens naus, que tornen amb ales d’aureneta,
vers Cap-del-Riu, a l’ombra no es vagen a estellar
ell alça tots los vespres un far amb sa mà dreta
i per guiar-les entra de peus dintre la mar.

La mar dorm a tes plantes besant-les com vassalla
que escolta de tos llavis lo codi de ses lleis;
i si li dius “enrera!” fa lloc a ta muralla
com si Marquets i Llances encara en fossen reis.

En nàixer amazona, de mur te coronares,
mes prompte ta creixença rompé l’estret cordó;
tres voltes te’l cenyires, tres voltes lo trencares,
per sobre el clos de pedra saltant com un lleó.

Per què lligar-te els braços amb eix cinyell de torres?
No escau a una matrona la faixa dels infants;
més val que l’enderroques d’un colp de mà, i esborres.
Muralles vols ciclòpees? Déu te les da més grans.

Déu te les da d’un rengle de cimes que et coronen,
gegants de la marina dels de muntanya al peu,
que ferms de l’un a l’altre les aspres mans se donen,
formant a tes espatlles un altre Pirineu.

Amb Montalegre encaixa Nou-pins; amb Finestrelles,
Olorde; amb Collserola, Carmel i Guinardons;
los llits dels rius que seguen eix mur són les portelles;
Garraf, Sant Pere Màrtir i Montgat, los torreons.

L’alt Tibidabo, roure que sos plançons domina,
és la superba acròpolis que vetlla la ciutat;
l’agut Montcada, un ferro de llança gegantina
que una nissaga d’hèroes clavada allí ha deixat.

Ells sien, ells, los térmens eterns de tos eixamples;
dels rònecs murs a trossos fes-ne present al mar,
a on d’un port sens mida seran los braços amples
que el puguen amb sos boscos de naus empresonar.

Com tu devoren màrgens i camps, i es tornen pobles
los masos que et rodegen, ciutats los pagesius,
com nines vers sa mare corrent a passos dobles;
a qui duran llurs aigües sinó a la mar, los rius?

I creixes i t’escampes; quan la planície et manca
t’enfiles a les costes doblant-te a llur jaient;
en totes les que et volten un barri teu s’embranca,
que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent.

Geganta que tos braços avui cap a les serres
estens, quan hi arribis demà, doncs què faràs?
Faràs com eura immensa que, ja abrigant les terres,
puja a cenyir un arbre del bosc amb cada braç.

Veus a ponent estendre’s un prat com d’esmeralda?
Un altre Nil lo forma de ses arenes d’or,
a on, si t’estreteja de Montjuïc la falda,
podrien eixamplar-se tes tendes i ton cor.

Aquelles verdes ribes florides que el sol daura,
Sant Just Desvern que ombregen los tarongers i pins,
de Valldoreix los boscos, d’Hebron i de Valldaura,
teixeixen ta futura corona de jardins.

I aqueix esbart de pobles que viuen a la costa?
Són nimfes catalanes que et vénen a braçar,
gavines blanquinoses que el vent del segle acosta
perquè amb tes ales d’àliga les portes a volar.

La Murtra, un jorn, la Verge del Port, la Bonanova
seran tos temples, si ara lo niu de tes amors;
los Agudells, en blanca mudant sa verda roba,
abaixaran ses testes per ser tos miradors.

Junyits besar voldrien tos peus amb ses onades,
esclaus de ta grandesa, Besós i Llobregat,
i ser de tos reductes troneres avançades
los pits de Catalunya, Montseny i Montserrat.

Llavors, llavors en témer que el vols per capçalera,
girant los ulls als Alpes, lo Pirineu veí
demanarà, eixugant-se la blanca cabellera,
si la París del Sena s’és trasplantada aquí. (…)

―Avant, ciutat dels Comtes, de riu a riu ja estesa,
avant, fins on empenga ta nau l’Omnipotent;
t’han presa la corona, la mar no te l’han presa;
del mar ets reina encara; ton ceptre és lo trident.

La mar, un dia esclava del teu poder, te crida,
com dos portells obrint-te Suès i Panamà:
quiscun amb tota una Índia rienta te convida,
amb l’Àsia, les Amèriques, la terra; l’Oceà.

La mar no te l’han presa, ni el pla, ni la muntanya
que s’alça a tes espatlles per fer-te de mantell,
ni eix cel que fóra un dia ma tenda de campanya,
ni eix sol que fóra un dia faró del meu vaixell;

ni el geni, aqueixa estrella que et guia, ni eixes ales,
la indústria i l’art, penyores d’un bell esdevenir,
ni aqueixa dolça flaire de caritat que exhales,
ni aqueixa fe… i un poble que creu no pot morir!

Ton cel té encara totes ses flors diamantines;
la pàtria té sos hèroes, ses lires los amors;
Clemència Isaura encara de roses i englantines
fa cada primavera present als trobadors.

Lo teu present esplèndid és de nous temps aurora;
tot somniant fulleja lo llibre del passat;
treballa, pensa, lluita; mes creu, espera, i ora.
Qui enfonsa o alça els pobles, és Déu que els ha creat.

LO LLIT D’ESPINES

In lectulo meo per noctes quœsivi quem diligit
anima mea; quœsivi illum, et non inveni

En mon llit de flors
mon llavi l’estima;
no l’estima, no,
que sols ho somnia.
Si l’amor no hi ve,
jo m’hi moriria.
Si l’amor no hi ve,
jo m’hi moriré.

Lo cerquen mos braços,
mon gemec lo crida:
“L’Aimador, on sou,
manadet de mirra?
Digau-m’ho, si us plau,
si voleu que vinga.
No té son mon ull
quan lo braç no us lliga,
quan Vós ne fugiu
ja és lluny l’alegria.
Sortiré a cercar-vos
com cerva ferida
que cerca la font,
la font d’aigua viva.”
Ja en troba els armats
que vetllen la vila:
“Me l’heu vist o no,
l’Amor de ma vida?”
M’han pres lo mantell,
lo mantell de viuda,
i amb ses mans cruels
m’han esmortuïda;
mes, ai, de sos cops
ja no me’n sentia,
que em lleva el dolor
més suau ferida.
Un xic més enllà,
gemegar n’oïa.
Lo veig en la Creu
on, cridant-me, expira,
clavats peus i mans,
lo cap entre espines.
Gemegor que fa,
jo prou l’entenia.
Si l’Amor no hi ve,
jo m’hi moriria.
Si l’Amor no hi ve,
jo m’hi moriré.
Quan lo veig morir,
lo meu cor sospira;
m’abraço a la Creu
com un cep de vinya.
“Jesús, ja no em plau
lo llit que em plavia,
vos l’he fet de flors
i el voleu d’espines;
si al vostre em voleu,
també hi dormiria,
clavats peus i mans,
lo cap entre espines,
i una llança al cor
que em lleve la vida.”

CANT D’AMOR

Inveni quem diligit anima mea (Cant. III)

Dormiu en la meva arpa, himnes de guerra;
brollau, himnes d’amor.
Com cantaria els núvols de la terra,
    si tinc un cel al cor?

Jesús hi pren posada cada dia,
    li parla cada nit,
i no batrà ses ales d’alegria
    l’aucell d’amor ferit?

Sos braços amorosos me sostenen,
    dintre sos ulls me veig,
i místiques paraules van i vénen
    en celestial festeig.

Barregen nostres cors sa dolça flaire,
    com flors d’arbre gentil
bressades a petons pel mateix aire,
    l’aire de maig i abril.

Ja l’he trobat, Aquell, que tant volia,
    ja el tinc lligat i pres;
Ell amb mi s’estarà de nit i dia,
    jo amb Ell per sempre més.

Se’m fonen a sos besos les entranyes,
    com neu al raig del sol
quan, caient son vel d’or a les muntanyes,
    aixeca al cel lo vol.

Jesús, Jesús, oh sol de ma alegria,
    si el món vos conegués,
com gira-sol amant vos voltaria,
    de vostres ulls suspés.

Jesús, Jesús, oh bàlsam de mes penes,
    mirall del meu encís,
sien sempre eixos braços mes cadenes,
    eix Cor mon paradís.

Qui beu en vostre pit mai s’assedega,
    Jesús sempre estimat;
oh, quan serà que jo a torrents hi bega
    per una eternitat!

Oh hermosura del cel, des que us he vista,
    no trobo res hermós;
ja alegre em semblarà la terra trista,
    Jesús, si hi visc amb Vós.

Deixeu-me, Serafins, les vostres ales
    per fer-li de dosser;
deixa’m l’aroma que als matins exhales,
    oh flor del taronger.

Deixeu-me, rossinyols, per festejar-lo,
    la dolça llengua d’or;
verges i flors del camp, per encensar-lo,
    deixeu-me vostre cor.

Àngels que al món baixau, com voladúries
    d’abelles al roser,
endolciu vostra música i cantúries
    perquè hi estiga a pler.

A MON DÉU

Confitebor tibi in cithara, Deus, Deus meus
(Salm XLII)

Per espargir-me al front rosades perles
    gronxen lo pi i l’arboç,
per mi refilen tórtores i merles,
    mes jo canto per Vós.

Per Vós que el cant posàreu en mos llavis,
    la cítara en mos dits,
i en mon cor buit la dolça fe dels avis
    que eixampla els esperits.

Omplíreu-me’l d’amor perquè us ne done,
    veieu’s-el tot aquí;
féreu-me’l hort florit on vos corone;
    voleu res més de mi?

¿Voleu que faça amb vostra creu la guerra,
    la guerra dels amors?
¿Que arreu seguesca a peu descalç la terra,
    cercant-vos aimadors?

¿Voleu de fil a fil sang de mes venes?
    A dolls vos la daré!
¿Mos membres d’un a un, mes entremenes?
    Jo tot m’ho arrencaré!

Mos pensaments, afectes i memòria
    llevau-me’ls si els voleu;
¿voleu que renuncie fins la Glòria?
    Senyor, no me la deu!

Mes, ai, no voleu tant, Jesús dolcíssim;
    de qui us ha estat traïdor,
com d’un amable fill estimadíssim,
    voleu-ne sols l’amor.

Voleu que assage aquí les refilades
    d’aucell del paradís,
per fer-vos-les aprés més regalades
    amb sistre d’or feliç.

Voleu que deixe les mundanes roses
    per les d’eterna olor,
que pose sota els peus totes les coses,
    i a Vós sobre el meu cor.

Al Rei del cel que a tots nos hi convida,
    qui el cor li negarà?
A un Déu que estima amb eix amor sens mida,
    qui no l’estimarà?

Qui fos aire d’abril, del pla i la serra
    per aplegà’us l’encens!
Qui fos torrent, per inundar la terra
    de vostre amor immens!

Oh, si es pogués en vostre foc encendre,
    no es desfaria tant,
ni foren ses grandeses pols i cendra
    que l’aire va ventant.

A vostre alè que omnipotent la porta,
    batria com un cor,
obrint del vostre cada punt la porta
    sos batements d’amor.

Son dolç perfum als núvols, en pujar-se’n,
    desfet plouria en mel,
i lo morir seria sols volar-se’n
    d’un cel a l’altre cel.

Mes, ai, la terra al cant de vostra glòria
    ja no es desperta, no;
Però cantem; l’idil•li que ací mòria
    ja troba al cel ressò.

La cigala a l’estiu, pobra cigala!,
    s’afanya a refilar,
i erta i penjada als romanins d’una ala
    sol a l’hivern brillar.

Així, ma fossa en veure algú cavada
    no lluny del meu bressol,
dirà: “Pobra cigala enamorada,
    morí cantant al Sol!”

SUM VERMIS

Non vivificatur nisi prius
moriatur
(1.ª Cor., 15, 36)    
E carcere ad œthere.
Dant vincula pennas.

Veieu-me aquí, Senyor, a vostres plantes,
despullat de tot bé, malalt i pobre,
de mon no-res perdut dintre l’abisme.
Cuc de la terra vil, per una estona
he vingut a la cendra a arrossegar-me.
Fou mon bressol un gra de polsinera,
i un altre gra serà lo meu sepulcre.
Voldria ser quelcom per oferir-vos,
però Vós me voleu petit i inútil,
de glòria despullat i de prestigi.

Feu de mi lo que us plàcia, fulla seca
de les que el vent s’emporta, o gota d’aigua
de les que el sol sobre l’herbei eixuga,
o, si voleu, baboia de l’escarni.
Jo só un no-res, mes mon no-res és vostre;
vostre és, Senyor, i us ama i vos estima.
Feu de mi lo que us plàcia; no en só digne,
d’anar a vostres peus; com arbre estèril,
de soca a arrel traieu-me de la terra;
morfoneu-me, atuïu-me, anihilau-me.

Veniu a mi, congoixes del martiri,
veniu, oh creus, mon or i ma fortuna,
ornau mon front, engalonau mos braços.
Veniu, llorers i palmes del Calvari;
si em sou aspres avui, abans de gaire
a vostre ombriu me serà dolç l’asseure’m.
Espina del dolor, vine a punyir-me,
cuita a abrigar-me amb ton mantell, oh injúria;
calúmnia, al meu voltant tos llots apila,
misèria, vine’m a portar lo ròssec.

Vull ser volva de pols de la rodera
a on tots los qui passen me trepitgen;
vull ser llençat com una escombraria
del palau al carrer, de la més alta
cima a l’afrau, i de l’afrau al còrrec.
Escombreu mes petjades en l’altura;
ja no hi faré més nosa, la pobresa
serà lo meu tresor, serà l’oprobi
lo meu orgull; les penes ma delícia.

Des d’avui colliré los vilipendis
i llengoteigs com perles i topazis
per la corona que en lo cel espero.
Muira aquest cos insuportable, muira;
cansat estic de tan feixuga càrrega;
devore’l lo fossar, torne a la cendra
d’on ha sortit, sum vermis et non homo.
Jo no só pas la industriosa eruga
que entre el fullam de la morera es fila
de finíssima seda lo sudari.
Jo me’l filo del cànem de mes penes;
mes, dintre aqueixa fosca sepultura,
tornat com Vós, Jesús, de mort a vida,
jo hi trobaré unes ales de crisàlida
per volar-me’n amb Vós a vostra glòria.

L’EMIGRANT

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor.

                             I

Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
    blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
    per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
    cantau, cantau,
jo dic plorant a boscos i riberes:
    adéu-siau!

                           II

On trobaré tos sanitosos climes,
    ton cel daurat?
mes ai, mes ai! on trobaré tes cimes,
    bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
    ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
    que et posà Déu.

                           III

Adéu, germans: adéu-siau, mon pare,
    no us veuré més!
Oh! si al fossar on jau ma dolça mare,
    jo el llit tingués!
Oh, mariners, lo vent que me’n desterra
    que em fa sofrir!
Estic malalt, mes ai! tornau-me a terra,
    que hi vull morir.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 12:29

Modernisme (1892-1911)

Modernisme (1892-1911) Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:11

Alcover, Joan

Alcover, Joan Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:14

Humanització de l'art

Humanització de l'art
La humanitat i els grans artistes, a la curta o a la llarga, sempre s’han entès. Aquell qui no té prou força per a penetrar en l’ànima de les multituds no en dongui la culpa a l’excelsitud o a la puresa de la seua inspiració: és que les ales curtegen, la inspiració li manca. No és qüestió d’arribar i moldre. Donar un pas endavant sempre costa lluita; però una cosa és la lluita, el natural procés de tota novetat per a imposar-se i vèncer els prejudicis de la gent desprevinguda i mal acostumada per una educació viciosa, i altra cosa fer un dogma de la impopularitat, i proclamar a priori que l’obra ben rebuda per les masses anònimes és una obra tacada de trivialitat i d’efectisme. No cal fugir de l’efectisme positiu per a caure en l’efectisme negatiu. Sovint la causa de que les multituds no responguin als elegits autèntics no és la incapacitat col·lectiva per a entendre la paraula sagrada, sinó la predicació falsa i victoriosa dels que abans se proclamaren elegits, usurpant les insígnies del magisteri. Si en Shakespeare, per molts d’anys a Inglaterra i fora d’Inglaterra, passava per un barbre intolerable, és perquè entre ell i el poble s’interposava el gust artificiós dels literats de llavores. Si Echegaray ha tingut a Espanya la seua època, s’explica per dues coses: primera, que amb tot i ésser un forjador de mecànica teatral, completament estranya a la vertadera i sana inspiració dramàtica, no cal negar-li, dins l’heretgia artística, una potència superior a la d’altres més ortodoxes, si es vol, però més febles i mesquins, com que l’Echegaray, essent el padrastre, era l’única família del teatre castellà; segona, que la influència no anava de baix a dalt, sinó de dalt a baix, no anava del públic a la crítica, sinó de la pseudo-crítica a la burgesia literària, i de la burgesia al poble.
 
Tot gran reformador té i ha de tenir lògicament mala rebuda, per la raó senzilla de què un clau no pot treure un altre clau, ni la nova llei desarrelar l’antiga sense violència. Injustícia funesta seria subscriure i acceptar com veredicte definitiu les primeres resistències a una doctrina nova o restaurada; però d’això a fonamentar la preciositat de certs alambicaments artístics que sols pertanyen a una dotzena d’iniciats... hi ha llegües de distància. Moisès, quan baixava de l’Oreb i trobava el seu poble entregat a la idolatria del vedell d’or, no en treia per això la conseqüència de que sols ell era digne d’adorar i comprendre al Déu vertader, i de què havia d’establir entre les boires del cim esgarrifós el seu domicili.
 
Jo no som dels qui creuen que la tècnica de les arts s’ha de simplificar fins al punt de reduir-se a una cartilla elemental d’ensenyança primària. És precisament indispensable el domini de la tècnica per a poder-se’n deslligar i llançar-se a genials extralimitacions; però, exigir la mateixa preparació extensa i complicada, no per a crear, sinó per a sentir i comprendre l’obra d’art, i llençar l’excomunió a les persones de bon gust natural que no poden capir-la, això em recorda el cas d’un predicador que dalt la trona, atacat d’un accident terrible, la buidor, va sortir del pas gesticulant i fent manades i dient a la fi: «Tot aquell que no m’ha sentit està en pecat mortal.» Les beates temoregues se lleparen els dits de l’homilia i del predicador. Jo crec que hauria fet més santament tirant-lo cap avall de la trona.
 
La preocupació vulgar de què la paraula útil és quasibé sinònima de prosaic i antiartístic no resisteix un moment de curiositat reflexiva. Deixem a part les graduacions i mixtures innombrables que amb l’art i lo que no ho és se fan i podrien fer-se. El perfum de lo útil, per si sol, afalaga íntimament la nostra voluntat, anc que no tinguem ni l’esperança ni el desig de l’apropiació. (...)
 
Però proclamem una vegada més l’autonomia de l’art que ningú nega ni la tinc per discutible; fixem-nos en l’art pur. La utilitat i la bellesa són independents, és cert, mes no són incompatibles. Lluny d’això, el marbre arrancat a la pedrera, la maragda sense polir, els sentiments i les passions humanes en bloc, tenen per si mateixos el valor de primera matèria artísticament preciosa. Preciositat: aquí teniu un vocable de doble sentit (primor i exquisitesa, valoració de fondo i forma) que respon a una altra duplicitat de l’instint. ¿I quin pensador de cara i ulls ha sostingut que la bellesa exclou necessàriament tota eficàcia ètica i tota vibració de sentiments, fora del sentiment artístic? ¿Qui negarà que l’art, sense ésser moralista, pot ésser moral, i sense ésser didàctic, pot ésser educador, i sense desviar-se de la pròpia i exclusiva finalitat, pot ésser útil? ¿I qui negarà que si és útil, és a dir, si guanya la voluntat i l’atenció per més d’un caire, si la matèria, sense perjudici del designi estètic, és interessant per si mateixa, afirmarà i estendrà els seus dominis i serà més fàcilment popularitzable? (...)
 
Si jo tingués la doble sort d’ésser un home il·lustre i assistir a la meva immortalitat i em donessin a triar el monument, jo diria: que sia un lloc d’habitació humana; si la vida no pot aixoplugar-s’hi, que hi habiti la mort; enterreu-hi els meus ossos; i si no ha d’ésser ni temple, ni llar, ni fossa, ni redós, sinó una de tantes abstraccions en marbre on hi falta fins la calor d’un niu, que a lo manco hi brolli una font pública, i les veïnes, cap al tard, hi conversin, mentre el doll de l’aigua remoreja caient a dins dels càntirs. Voldria, sí, que una mica d’ànima hi habités. I no bastaria l’ànima de l’artista? Segurament. Ella vibra en certes meravelles monumentals d’admirable poder suggestiu, himnes, odes, elegies, que criden o canten o ploren, renovant en els cors l’impuls de la venjança o la supèrbia de la victòria: platòniques visions que asserenen l’esperit i l’atreuen com la gavina que es posa a un escull, per a prendre el vol insensiblement als horitzons d’or fos de la idealitat suprema. Mes, aquests exemplars són raríssims: senyalen la coincidència dels grans moments del geni amb els grans moments de les nacionalitats. En els altres, combinacions de línies arbitràries i fredes, no arborescències de la saba sentimental, tampoc hi és l’ànima de l’artista. Som de terra i terrejam, diu l’adagi de Mallorca, i en l’obra nostra, per a néixer vivent, han de barrejar-s’hi un poc de terra i un poc de blavor del cel. Nihil humanum a me alienum puto; i, a la inversa, a me alienum puto lo que no faci olor d’humanitat, lo que no dugui un rastre dels afectes, odis, records, aspiracions o desitjos que commouen la humana criatura, lo que no entre de prop ni de lluny en el cercle de la nostra existència, que és petita, però tanca la realitat que té per marge l’infinit, com és petita la gota de rosada, però la fondària del cel i la llum dels astres s’hi reflecta. (...)
 
Sent, senyors, que em quedi poc temps i poc alè per a lo que més me reca: dirigir una paraula a la joventut catalana. ¿Amb quina autoritat? La vostra: ella m’empara. Darrera vosaltres, jo hi veig l’ombra, hi sent batre el cor de Catalunya. Però, ademés, tinc títols personals, l’afecte, la sang, el llinatge, no per la raça, sinó per la família. D’infant, Catalunya fou per mi la regió del somni. Figureu-vos una àvia que parla an el seu nét; l’enyorança dels cabells blancs evocant la imatge de la pàtria absent, i la il·lusió de la infantesa recollint ses paraules. Com la pintarien! Així aprenguí a amar a Catalunya i a veure-hi la prestigiosa prolongació de ma pàtria natural. Després, aquests carrers i aquestes Rambles foren per a mi la via triomfal del primo entrar di giovinezza; i les hores que en la grisenca monotonia del passat sobresurten per llur relleu lluminós o tràgic, aquí fora tingueren l’escenari.
 
Si aquests vincles (i la barba bastant florida) disculpessin mon agosarament, jo diria als joves de la terra: sieu artistes, sieu homes, sieu catalans. La història, al vitalitat i l’empenta del renaixement ho imposen. No valdria la pena d’engelosir-se per l’ús exclusiu de l’idioma, si no fos mantenidor i verb a la vegada de l’esperit de Catalunya. ¿De què serviria l’obsessió de la personalitat i la vida pròpia, si el poble català i els seus artistes i escriptors no s’entenguessin ni es comuniquessin? A totes bandes, perquè l’art prosperi, és convenient que s’oregi, que perfumi l’atmosfera social i s’incorpori a la vida col·lectiva. Aquí és, ademés, indispensable, si els que foren precisament despertadors de la consciència popular no han de renegar de la llur obra i desviar-se per camins extraviats i solitaris de l’èxode grandiós que ells impulsaren.
 
Literatura catalana no vol dir literatura escrita en la llengua d’en Llull; no vol dir literatura belga o francesa o alemana traduïda a la llengua del país; vol dir autèntica expressió de la vida catalana: aquest és el títol suprem que consagra la llengua materna. Salvar l’ànima catalana, com deia l’il·lustre president d’aquesta casa; salvar-la dins l’arca santa de l’idioma. Sense això, tant se valdria arreconar-lo, declarar nial l’empresa de la renaixença literària i esborrar d’una plomada l’obra d’un segle.
 
No ha acabat, no, la missió dels escriptors artistes a Catalunya. Ella i ells poden i deuen nodrir-se mutualment. Ells poden esvair les ombres i els equívocs; ells poden malavejar que, en la flamarada gloriosa que encengueren, no hi caigui llenya fumosa i asfixiant; ells poden influir en què el veritable esperit catalanesc s’escampi a Catalunya i pacíficament preponderi fora de Catalunya, vencent, no per exclusió, sinó per llegítima gravitació de la força moral i per l’imperi de la simpatia. Ells representen la llum i la calor benèfica, l’expansió fraternal i generosa. Catalunya és admirada i mereix ser amada i oïda; i pels seus artistes i escriptors principalment s’ha de veure l’esponera, i sentir-se les palpitacions de la infinita vitalitat, i fer-se escoltar i respectar en els consells de família.
 
No vull dir que la missió dels artistes i escriptors sia fer de músics de regiment en les campanyes polítiques, ni retreure agravis històrics, ni versificar programes, ni perpetuar els tòpics predilectes del primer període de la restauració, ni reduir-se a l’element èpic, a l’element tradicional, a l’element patriòtic, encara que aquestes sien venes inestroncables de poesia. No els pertoca ésser a tothora ciutadans i seguir tal o qual senyera, i entregar-se a l’obsessió d’una causa i al culte d’una idea, per bona, per santa que la creguin: els pertoca recordar-se de la terra que trepitgen, dels horitzons que els rodegen, de la sang que duen a les venes, de què la realitat vivent, on la fantasia dels poetes ha d’alletar-se, té aquí la fesomia, les entranyes, el nom de Catalunya.
 
No cal fomentar el proteccionisme literari ni l’acordonament de Catalunya, però sí combatre l’expatriació suïcida i evitar que l’esperit de l’art se’n vagi, com el fill pròdig, a viure de captiri per regions estranyes. Que cada regió aprengui, a l’estranger, de conrear la vinya pròpia i treure del seu suc el partit possible, no a disfressar-lo amb els noms i l’apariència dels vins de fora casa.
 
El qui es desperta comença per recordar i mirar a l’entorn seu. Així, la musa catalana primer visqué d’enyorança, remembrant l’antiguitat històrica; després prengué possessió de l’herència viva de la pàtria; finalment, per a enriquir el patrimoni espiritual, ha llançat la mirada i el pensament enfora. Primer els arxius, llavors la pagesia, i fa deu o quinze anys l’exploració dels grans centres de cultura. Això ha determinat la crisi actual, que jo tinc per favorable. En bona hora posem a la lira noves cordes; vaporitzem la forma per a fer-la flexible i delicada; sorprenguem els secrets de laboratori; anotem les impressions subtils i fugitives; aclimatem a casa nostra els elements exòtics assimilables; mes tot això sens perjudici de la nadiua originalitat. Voleu triomfar fora de Catalunya? Sieu catalans. Voleu ésser universals? Conserveu l’aire de família.
 
 
 
ALCOVER, Joan, “Humanització de l’art”, conferència llegida a l’Ateneu Barcelonès el 1904. Extret de les Obres completes, Barcelona, 1951, pp. 221-232 (fragments).

 

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 12:34

Poemes

Poemes

DESOLACIÓ

Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sense entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.

I l’amargor de viure xucla ma arrel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m’aida a esperar l’hora de caure un sol conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.
 

LA RELÍQUIA

    Faune mutilat,
    brollador eixut,
    jardí desolat
    de ma joventut…
    Beneïda l’hora
    que m’ha duit aquí.
La font qui no vessa, la font qui no plora,
    me fa plorar a mi.

    Sembla que era ahir
que dins el misteri de l’ombra florida,
    tombats a la molsa,
passàvem les hores millors de la vida.
De l’aigua sentíem la música dolça,
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
    i ens fèiem esqueixos
muntant a la branca de les atzeroles.

    Ningú sap com era
    que entre l’esponera
    de l’hort senyorívol,
    fent-lo més ombrívol,
creixia la rama d’antiga olivera.
    Arbre centenari,
amorós pontava la soca torçuda,
    perquè sens ajuda
    poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l’engronsadora,
    i, venta qui venta,
folgàvem i rèiem, fins que la vesprada
la llum esvaïa de l’hora roenta,
    de l’hora encantada.

    Somni semblaria
    el temps que ha volat
    de la vida mia,
sense les ferides que al cor ha deixat;
sense les ferides que es tornen a obrir
    quan veig que no vessa,
ni canta ni plora la font del jardí.

Trenta anys de ma vida volaren de pressa,
    i encara no manca,
    penjat a la branca
un tros de la corda de l’engronsadora,
    com trista penyora,
despulla podrida d’un món esbucat…
    Faune mutilat,
    brollador eixut,
    jardí desolat
    de ma joventut.

RECORD DE SÓLLER

Amic, teixiu aquesta visió de la infantesa…
Ja coneixeu la vila d’ombrívols carrerons,
la rica vall de Sóller, entre serrals estesa,
on totes les vivendes tenen un hort al fons.

Era senyor de casa el somni de la sesta;
la posadera em feia senyal de que emmudís,
posant-se el dit als llavis; una verdor xalesta
pel portaló guaitava com auri paradís.

L’hort m’oferí refugi, dosser la verda branca
del taronger; en l’herba me vaig tombar; l’eixam
d’insectes, com espurnes, brunzia per la tanca,
i em feia pessigolles al front l’espès herbam.

Eren les verdes tiges profunda columnada;
filtrava, arran de terra, l’esguard per allà endins;
dansaven les corol·les de fulla acarminada,
com baiaderes entre pilars esmaragdins.

Llavores un misteri per mi se va descloure,
torbant la fonda calma del cor adolescent:
entrà una joveneta amb els cabells a lloure,
que un raig de sol feria com nimbe resplendent.

Amagatall cercava per treure’s una pua
del cos; a totes bandes girà l’ull inquiet;
s’alçà la falda roja, mostrà la cama nua
que més amunt tenia una blancor de llet.

Mon cor, davant la casta nuesa, va suspendre
son ritme; una calrada bullenta vaig sentir;
l’esglai que sentiria la bergantella tendra
que es creia tota sola, si s’adonés de mi!

I el nin va tornar home… ¿Quin esperit dins una
espina de figuera de moro va saltar
a l’abscondit ivori de l’Eva, tan dejuna
de dar-me el fruit de l’arbre simbòlic a flairar?

Mai més l’he retrobada; i veig com aquell dia,
fa quaranta anys, la nina que no em coneix tampoc
i el món d’una edat nova, inconscient m’obria,
incendiant la porta sense percebre el foc.

Amic, teixiu aquesta visió de la infantesa,
vós que caceu libèl•lules en la presó del rim,
vós que preniu les ales amb tanta subtilesa
que no se perd un àtom del matisat polsim.

COL•LOQUI

La Musa

¿Per què de mi et recordes
i a l’harpa d’altre temps les mans allargues,
i, tot mullant les cordes
de llàgrimes amargues,
com pluja d’estels d’or
solquen els rims la fosca de ton cor?

El Poeta

És mon desig que un raig de poesia
il•lumini mes llàgrimes; voldria
trobar al fons de l’ànima quelcom
d’eixa punyent i fonda melodia
que fa aturar tothom,
perquè en la pietat dels qui passessin
i el càntic escoltessin,
com a l’entorn del violí qui plora
demanant caritat en nom de Déu,
duràs almenys sobre la terra una hora
la vida de mos fills, que fou tan breu.

La Musa

La plenitud de vida no comença
ni arriba l’home a sa virilitat
sens que fermenti en l’ànima el llevat
de la íntima sofrença.
Sia ton cor el ferro espurnejant,
damunt l’enclusa del dolor, sonant.

El Poeta

A mos infants no tornarà la vida
el broll de foc i el ritme dels martells
sobre el metall de l’ànima enrogida;
no em plany de ma dissort; els plany a ells.
Si a l’espona del llit,
quan se glaçava el cos, quan l’agonia
els ulls enterbolia
del jove moribund, li haguessin dit
de part de Déu: ―Minyó, te’n vols anar?…
ell, què hauria respost? ―Me dol deixar
ma família, la terra a on nasquí;
és prest; la vida riu; eixa amarganta
copa de fel, decanta-la de mi;
jo me somet, ta voluntat és santa;
però, si et plau, Senyor, deixa’m aquí…
No pogué ser; i se tancà la porta
de ma casa, una nit, sens que ell tornàs,
i el duien a romandre al mateix vas
de sa germana morta.

La Musa

Mes tu deus a la vida ton tribut.
¿No sents l’host qui se canta a si mateixa,
i avança menyspreant la multitud
dels morts que tomben i els ferits que deixa?

El Poeta

Mai la vegí tan bella com és ara,
la vida d’aquest món,
que d’un encís crudel tota s’amara
per a parlar-me dels que ja no hi són.
Plorar!… També plorava
Jesús davant la tomba de l’amic.
Ran de la fossa com un arbre estic,
que hi beu tota la saba.

La Musa

Mes l’arbre ha de fruitar.

El Poeta

Jo vull que l’oli
del fruit amarg, com espremuda oliva,
cremi tot en la llàntia que aureoli
dels dos adolescents la imatge viva.
Si la força del geni m’és estranya,
tan gran com ell s’aixeca mon dolor,
i jo puc llavorar l’alta muntanya
per esculpir-hi un monument d’amor.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 12:33

Alomar, Gabriel

Alomar, Gabriel Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:13

L'estètica arbitrària

L'estètica arbitrària

Mai ens serà més grat que avui, quan una nova forma de tirania pesa sobre nosaltres, divagar dolçament sobre matèria artística. A l'ombra d'inexistents parres anacreòntiques, els nostres diàlegs seran una conhort per a l'ànima opresa i emmudida. No oblidem que mentrestant s'acumulen les energies de futures revenges i se dibuixen les arcades de futures construccions.

                                                        I

"Abans que imitar la naturalesa (aixís amb minúscula), és preferible imitar Déu." Tal escrivia l'amic Eugeni d'Ors en el pròleg de les seues Arbitrarietats. I vet aquí tot un magnífic programa. Aquestes paraules suggeridores i fecundants tanquen una de les més fondes diversitats que hi puga haver entre els esperits; expressen amb nova forma la caracterítzació principal de tota una raça, mai com ara tan nombrosa i tan activa; concreten un dels signes més clars dels nostres temps. Anem, doncs, a divagar un poc, avui, sobre aqueix món espiritual que certament no es revela sols per lo que món amic anomena, amb vell gest provocatiu, estètica arbitrària.

La fantasia. - El sentiment. -Heus aquí una rica antinòmia. Heus aquí també una divisió radical entre els homes. Casi podríem dir que la fantasia i el sentiment són els dos sexes de l'esperit. I no és que la fantasia no neixi de la sentimentalitat molt més que de l'intel·lecte; també l'home neix de la dona, i ella és, inconscientment, involuntàriament, la inspiratriu per excel·lència, que suscita, per l'amor, els més caudalosos desbordaments de l'esperit. No altra cosa cal veure en el vell mite de la musa.

Però quan l'home ha conseguit fer de la fantasia una potència independent i diversificada, dominadora de totes les demés, expressió plena del seu ésser, aleshores podria dir-se que esdevé l'autor de si mateix; passa a ésser llum i no reflecte; en lloc de sentir sobre el seu interior el raig de la claror externa i veure la pròpia obra dibuixar-se, tot passat, sobre el mur de la vida, veu el centelleig d'una llum, en lloc de sentir la sang bullir dins les venes a la calor d'una externa soleiada, perceb l'ardentor d'un sol en el fons de l'ànima i el desprendiment d'una alenada d'aquest foc qui penetra les coses, les vivifica, fa pujar dins elles rierades de sava barbotejant i les tinc amb rojors de carns jovenívola.

La pruïja d'atènyer aquest grau suprem en l'activitat humana és la nota més característica de l'art actual. D'humanitat, tots aspiren a esdevenir individu.

És clar que en certa manera podria dir-se que la fórmula estètica arbitrària, o arbitrarisme, és en rigor inherent i inseparable de tota poesia. Si poesia equival a creació, quan se diu poeta s'ha dit ja implícitament home-àrbitre de la naturalesa, àrbitre de recollir els elements naturals, i desbaratant amb mà divina el seu ordre actual, ordre aparent, si bé es mira, ja que és l'ordre en què natura s'apar a la visualitat vulgar i corrent, combina noves formes amb la vella matèria, la rejoveneix i la repasta, la modela brutalment entre els dits, la distribueix en noves harmonies encara no somniades, altera les simetries que consagraren les antigues escoles, esculpeix, en fi, la imatge pròpia, com un Déu, en els perfils encara informes; tal degué aparèixer la primera forma humana, sorgint poc a poc sota el fang originari.

El poeta, doncs, és l'àrbitre suprem de tota vida nova; i els altres mots en què se'l designa, si bé no tan excel·lents ni tan purs, com a producte de civilitzacions menys perfectes perquè eren menys estètiques, són a la fi, expressions d'aqueixa pristina originalitat qui o bé fixa les mirades en tu o en mi, tal volta suscitat per la pròpia veu, o bé destria moviments desconeguts de vida sota les inanicions aparents, o bé revela els mons de l'esperit inassequible a la multitud i mostra als humans la meravellosa extensió dels imperis que encara resten per conquerir. Tal és el bard, el vates, el vident, el profeta... I mirau com en tot temps el llenguatge ha distingit aqueix poeta únic i creador, de la raça vulgaríssima dels destres a conjuminar síl·labes i rims, malabaristes de l'idioma, falsos encantadors de la melodia vocal o recitadors histriònics, ecos de l'harmonia de lires que acabaren de sonar, ordenadors pacients dels fragments poemàtics en cicles i epopeies. Tals són els rapsodes, trobaires, joglars, glossadors...

Mai com avui, en l'exacerbació de la nostra era romàntica, aquest afany ha estat agut. Veus aquí la gran aspiració poètica: reflectir-se primer en l'ombra personal fins a fer-ne un desdoblament de l'esperit, una vera còpia de l'essència immaterial de cada un, invisible als demés i, sols per aqueixa plasmació, capaç de perpetuar-se triomfant de la mort. Després, alcançar que aquesta obra se sublimi per sobre del record humà de l'autor, s'elevi fins a esdevenir inseparable del que la creà, continuï la seva existència terrena, fent-lo intervenir en les disputes de la plaça i la conversa divagadora dels cenacles, s'imposi al pensament i al sentiment dels altres amb energies de mirada i de veu, parlant encara, o millor, cantant. Aleshores l'autor, havent imposat als altres, com una visió ja familiar i viventa, la visió seva personal d'una hora d'inspiració, l'obra se torna pròpiament clàssica i, si la potència de l'autor és tal que atravessi les centúries i se revesti amb el prestigi de la història, el poeta se dignificà fins en aquella suprema impersonalitat que fa dubtar de què hagués existit en veritat algun dia, com se dubta d'un déu, la seva imatge se difon entre núvols de divina imprecisió i arriba a semblar mític perquè la seva excelsitud és incompatible amb la humanitat.

                                                        II

Lo que hi ha és que, per a mi aquesta potència més aviat que imitació de Déu (lo qual seria paradòxic, perquè imitació i Déu són coses antitètiques), és obra d'un Déu. Veureu. Jo no he sabut desfer-me del vell panteisme lucrecià per a concebre a Déu, a Déu amb majúscula.

Jo hi veig sols una paraula integradora del gran dualisme de l'home i la Natura, una entitat de raó que els abarca un i altre, però que no podria ésser-ne la causa. No. Jo veig aqueixa arbitrarietat o creació com una rebeldia de l'home que, per una exaltació de la conciència, esventa el jou de la natura, o sia de Déu, la refà segons l'harmonia del propi ésser personal, és dir, transformant la llei natural de les coses en llei personal del qui les contempla. I això en realitat és una acció satànica, l'acció d'un Deva emancipat, diversificat, singularitzat. Sobre la natura enternament increada, aquest gest duu no ja la idea falsa d'una precreació, d'una creació impossible enmig del caos, sinó l'acte potent d'una creació, l'única possible, evident i contínua. En la idea antiquíssima dels númens inspiradors dels dimonis familiars, hi ha ja la sospita d'aquest poder rebut de les forces ultraterrenes.

No basta ja per a la set d'aquest poeta beure la corrent que raja de la natura com una font de vida suprema. És ell qui deixa caure sobre la natura la torrentada escumosa de l'esperit. No extreu els elements de la seva obra per una selecció dels elements naturals i una composició hàbil d'artífex; sinó que modela sobre el fang -el fang primitiu, el fang de Jahvé- la realitat de la idea pròpia, de la idea congènita amb sa vida, amb son esperit, amb son ésser, i en fa la idea-imatge per excel·lència, la idea, és dir, la visibilitat mateixa de la seva ànima, la imatge, és dir, l'efigies de son rostre, la prolongació indefinida del seu verb, de la seva veu.

El vell procediment imitatiu, la mimesis, se transforma en desdoblament de l'home, que es re-crea a si mateix en la natura.

Mai la doctrina artística transcendental s'haurà harmonitzada més íntimament amb la doctrina de l'art per l'art, demostrant-se aixó lo il·lusori de la distinció entre aquelles dues escoles, en rigor una sola, ja que la transcendència artística o, millor, poètica, sols se pot admetre com una forma més de bellesa, una bellesa qui surt dels perfils de l'obra i amplia el seu radi fins a l'infinit.

Aquest antinaturisme, que és, en el fons, nova forma de naturisme, va ésser l'expandiment del Jo sobre el No-Jo, la vindicació més alta de la persona. Cal insistir en un concepte que me sembla haver exposat abans. L'accepció de l'art i la ciència s'han invertit. Ciència, això és, noció, coneixença final en si mateix, desinteressada adquisició de realitat; Art, això és, adequació pràctica del coneixement o ciència a les condicions medials o naturals, sistema utilitari per excel·lència, tendint a un fi. Ja veieu com l'art es lo contrari de lo que se sol entendre per art.

I Poesia, lo verament superior, això és, animació violenta de la natura per l'home, renaturalització, renaturació, imperi de l'home sobre les coses, improvisació, arbitrarietat, creació.

És l'única deïficació permesa a l'home. Lo que s'ha dit art és, doncs, poesia; i en tal concepte, la frase art per art és un gran contrasentit, perquè no hi ha res més utilitari que l'art. Art, Ciència, Poesia, heus aquí l'escala ascendent de les operacions humanes. I així com l'Art i la Poesia s'han confós vulgarment, també una part de ciència passa com a tal no essent des de sos principis altra cosa que aplicació analítica, deductiva, artificiosa, del coneixement; així la matemàtica; paraula qui mostra ja en la seva desinència grega l'indici del seu valor exclusivament artístic.

En canvi, quan la ciència, elevant-se en la seva escala, converteix la inducció sintètica, que és la seva funció pròpia, en intuïció, com en la troballa de les grans lleis còsmiques (gravitació universal, evolució infinita, transformisme, monisme), aleshores esdevé Poesia. ¿Què importa, doncs, al cap i a la fi, la veritat real i externa d'aquests principis si per la seva bellesa se fan dignes de que l'inventor els imposi des del seu pensament, com un decret inexcusable, al món i a les coses?

L'ideal d'aquesta tendència seria la formació d'una lírica èpica, d'una poesia en què l'expansió de la personalitat esdevingués càntic de totes les coses en el poeta, en lloc de la primitiva objectivitat èpica, en que l'ànima del cantor se fonia en la forta personalització de totes les coses. Aqueixa evolució seria el triomf de l'home en sa lluita amb el medi, en el combat qui constitueix pròpiament la tragèdia.

La forma genial d'aqueix arbitrarisme no serà el geni concentrador en qui se resumeix una cultura i se congria una raça, una època, una modalitat col·lectiva, una religió; l'home qui tanca un cicle i n'és la síntesi poderosa. No. Serà el geni iniciador, el qui comença una espiritualitat, dicta com un legislador la norma d'una poesia, insufla el seu ésser en l'ésser de les turbes. No és home de pàtria, sinó de posteritat. El comprendran més les descendències que els contemporanis. Se sostreurà enèrgicament a les lleis del medi, no l'alcançaran les generalitzacions ètniques dels positivistes, sinó que serà ell la llei dels que vindran.

No escoltarà, sinó que dictarà. No sentirà un impuls, ni obeïrà a un moviment, sinó que serà una força i una energia. No l'inspirarà una musa, sinó que ell serà l'inspirador. La corrent no passarà del món a ell, sinó d'ell al món. No serà mai passiu, sinó actiu. No aspirarà a la representació, transfigurada per ell, de les coses, si no a la presentació de noves formes, qui sols per ell esdevindran realitat. Encarnarà el més alt expandiment de panteisme psicològic fichtià i al mateix temps el d'aquella recreació del món per la voluntat que és tota l'essència de Schopenhauer.

Gabriel Alomar: "L'estètica arbitrària", El Poble Català, 2 i 5-V i 9-VI-1906 (fragment).

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 12:30

Brossa, Jaume

Brossa, Jaume Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:15

La joventut catalana d'ara

La joventut catalana d'ara

Serveis!... Talents!... Mèrit!... Bah!... Sigueu d'una colla!

                                                                          TÉLÉMAQUE

L'espanyol interessat en el moviment d'idees que s'opera en la joventut actual del centre d'Europa, no podrà menys de sentir una depressió d'ànim al veure l'estat del jovent del nostro país. Sens dubte li produirà un efecte igual al que sent el turista que surt d'un bosc de vegetació esplèndida i gemada i passa a un desert on la sorra, bullent pel sol que hi bat, li crema la planta dels peus. Les noves generacions de França, Escandinàvia i Rússia passen per unes crisis verament fondes. La necessitat imprescindible de trobar un siti on puguen obirar l'Avenir a gratcient, els mena a forjar cada dia nous programes, nous credos, noves visions apocalíptiques d'una vida inconeguda. Per això es veu que la febre de la joventut contemporània del nord la duu a la extravagància, a l'eixelebrament, a la mania destructora. En els espectacles de les disbauxes intel·lectuals es donen la mà la degenerescència neuropàtica en l'art amb els crits que els opressos de les classes baixes llancen a l'excitar-se davant la joia de viure. Allí es veu el culte a Wagner barrejant-se amb la idea de la redempció, amb el predicament de la religió del sofriment humà; l'omnímoda llibertat de l'individu amb una pseudo-aristocràcia d'homes forts que han de governar la societat futura. En canvi, les tendències a instituir l'home cerebral procurant dominar els instints i els sentiments, es troben enfront d'altres que, ja infiltrant-se en un simbolisme o ja fent art social, exalten els tipus naïf, primitius, d'una sola peça. En sentiu d'altros que combaten el predomini de la intel·ligència sobre el sentiment i us exciten a un novo-misticisme que, fiant el govern del món a un patriarcat religiós, vos entrega al cultiu de l'amor en totes les seves més eloqüents manifestacions. Uns altros us aconsellen un estoïcisme glacial que, comprenent-ho tot, abandoni les coses de la terra a les seves pròpies forces naturals, cegues i incomprensibles, i doni la resultant que el que n'estigui posseït contempli la vida universal com una gran fira curiosísima.

D'aquesta confusió de direccions intel·lectuals en neix un "Sopar de Valpurgis" que és lo que fa més indecís el jovent i més impotent per a l'acció. Dirigit per caps contradictoris entre si, els joves volen conciliar l'inconciliable, i, seguint la corrent moderna de fer eclecticisme de tot, es troben davant un pop-pourri de teòrics, de doctrines, de credos, que al juntar-se i confondre's, impedeixen la realització activa de cap ideal.

Amb tot i aquesta descomposicó anàrquica que tant ens ve de nou i que anuncia una altra vida social, és preferible tots els bizantinismes artístics que produeix, tots els somnis de destrucció de l'existent que invadeixen els negativistes, que no pas la quietud freda que ens volta, vera indiferència d'alarb davant tot lo que faci sortir de la vida sensual. Sembla talment que l'espanyol (home de cap estret, segons Guyau) hagi descobert triomfalment que el vertader goig de la vida està en la vanitat i la exhibició.

La indiferència aquí no és absoluta. De tant en quan es troben alguns petits grups d'il·luminats que senten atracció pel caliu d'idees que escalfa els cervells pensants d'altros llocs. Alguns cultiven la seva afició a lo nou, es nodreixen d'aliments moderns, que sovint, per desgràcia, no entren en ventrells ben preparats a rebre substàncies tan fortes. Hem pogut observar de prop aquests grupets, hem analitzat les diverses corrents que els movia, i la impressió que ens ha deixat ha sigut bastant descoratjadora. Però ara ens atrau principalment el parlar de l'altra joventut, d'aquella que viu agena a aquest moviment que s'opera a l'impuls d'altros centres. Deixem aquella altra que viu absorta en la bullícia de les diversions; que és "tauròfila"; que, embrutida i anyonyada en cafès i teatres, viu al dia, sense ideals, sense comprendre el significat de la paraula "Avenir" i sense cap noció de lo que és un home sencer. D'aquesta n'estem allunyats i ens és tan estranya com el goril·la i el ximpanzé. En canvi, atrau el nostre estudi aquella intermitja que figura en casinos, centres polítics, ateneus, confonent-se amb la que té aficions artístiques i literàries, llegeix periòdics i es barreja en les baralles dels partidaris d'una certa música, d'un cert art teatral i d'uns certs artistes. És nomerosa i escampada; viu sense orientació; no té prou criteri per a posar les veritables fites entre el camp del bon gust i el del mal gust; rep amb prevenció coses bones i obre els braços a altres que no podrien passar en un país quelcom afinat.

Hi ha algunes manifestacions del decaïment de la joventut que són idèntiques en tota Espanya; però avui volem precisar el nostro estudi sols a Catalunya, perquè és la regió que ens és més coneguda i perquè, formant part d'ella, sentim en el nostro interior el segell de tots els defectes de la raça.

No faig objecte de les meves lamentacions la consideració vulgar que tot meridional es fa que el medi nostro és refractari a tota producció intel·lectual. En els pobles del migdia no pot aspirar la intel·ligència a establir una hegemonia que impulsi la direcció progressiva de la societat. Més que demanar que l'home de negocis es preocupi de res elevat ni res desinteressat, és lògic demanar, als que disfruten de l'autoritat per a ser mentors dels seus contemporanis, més coneixements de tot lo que tracten.

Fa feredat veure l'atmosfera asfixiant que respira la joventut qualificada d'estudiosa. El que es dedica a la ciència pura per amor an ella, és objecte de les més ridícules sàtires. La literatura és mirada com un passatemps de senyoreta ociosa. Tota carrera científica que no sigui lucrativa es té en horror. La medicina, l'advocacia, l'enginyeria, les veu la mesocràcia com un transició; de modo que els que exerceixen aquelles professions són mig homes instruïts, mig negociants. El culte a les idees és considerat com un quixotisme. Quan es troba aquí algun jove que tingui el gust de les idees generals, se'l té per "idealista", somniador, visionari; en una paraula, per boig.

L'engouement que aquí hi ha per certes manifestacions artístiques, literàries o polítiques, té essencialment el caràcter de fetitxisme salvatge. Des del jove espanyol que no sap res més enllà dels Pirineus, que creu càndidament que el major ideal d'Espanya és la integritat nacional, la recuperació de Gibraltar, la conservació de lo típic del país, fins a l'estrangeritzat que és enemic personal dels ibers i que fa gala del seu desdeny per Espanya, hi ha una extensa gamma de varietats del fanatisme. Aixís com hi ha molts homes que s'enamoren d'una dona després de tenir gelosia de l'home que suposen haver favorescut, entre nosaltros n'hi ha molts que són fanàtics d'una cosa perquè primerament ja tenien odi per la contrària. Es veuen molts catalanistes en els quals l’únic origen del seu regionalisme és l'odi a Castella, com també hi ha afrancesats per quins l'odi a Espanya ha sigut conseqüència de la seva idolatria a França.

En tot país on la fe instintiva ha sigut la característica dominant, al fer-se un canvi d'orientació ha sigut pres amb fervor idèntic, convertint-se a la vegada en nou impediment per a progressos ulteriors. Així ha passat amb la música italiana, amb el romanticisme, amb les qüestions din�stiques i constitucionals, i igual passar� amb el wagnerisme, el regionalisme i dem�s "ismes" que s'introdueixen a la "mollera" espanyola. Vivint en l'ambient mals� indicat, �qu� pot fer una joventut mal educada en les escoles prim�ries, petrificada en les universitats nacionals i després emmotllada per un medi on domina lo groller, lo terre-�-terre, lo esnob? �No mereix tant despreci com el "filist�" el periodista ignorant que dóna gat per llebre als seus lectors, el dramaturg que fa representar farses, l'actor que fa el clown, el m�sic que es converteix en un tamborinaire, i el polític que senta pla�a de xarlat�?

L'obstacle més s�riament poderís que s'oposa que el jovent catal� arribi a tenir un ple desenrotllament, és la duplicitat de la seva educaci�. Així el condemna a una atonia i a una in�rcia mortals. El catal�, per instru�t que sigui (si no rep una educació i instrucció estrangeres), no pot polir-se socialment, per falta de "propi" i "ing�nit desenrotllament ideol�gic". El catal� apr�n dos idiomes i cap de b�. (...)

El catal� home de ci�ncia, dif�cilment arriba a adquirir facilitat en l'idioma oficial perquè li serveixi d'expressi� en mat�ries cient�fiques. Basta recordar el modo com estan escrites totes les obres s�ries dels "pensadors" i "cient�fics" catalans des d'en Rubi� i Ors fins a l'incommensurable Schwartz. Les obres de text dels col·legis, instituts i universitats redactades per catalans, fan riure de ll�stima. El vocabulari d'un catal� que escrigui en castell� és pobre, curt i raquític. En canvi, de la llengua materna no se'n serveix perquè la ignora i "la troba incompleta". De tot en resulta que la instrucció del com� dels catalans �s deficient, indecisa, confusa. Sort que l'estudi de la llengua francesa és la porta oberta que li permet mirar al m�n civilitzat.

L'altra circumst�ncia que contribueix a enfosquir la intel·lig�ncia és el fanatisme cat�lic que ha invadit l'institut, la universitat, les escoles especials, els centres artístics, fins les societats soi-disant cient�fiques i les de recreu. La reacció neocat�lica que pertot penetra, fa desconfiar d'una joventut que ve a la vida amb una moral judaica, amb antipatia per la ci�ncia, sense noció del que són i signifiquen una literatura sincerament sentida i un art independent, sense traves que lliguin l'artista creador. En els centres acad�mics i universitaris el professor imposa el seu criteri amb un dogmatisme inquisitorial i depressiu, fixant les seves creences i els seus principis en el cervell dels seus alumnes, que han de subjectar-lo a un galimatias par�dia del veritable saber.

D'aquí ve, en part, que la joventut �s ignorant i estúpida, amb el cap ple de paraules i buit d'idees, sapiguent lo que de la ci�ncia diu el professor, per� desconeixent lo que és la ci�ncia en ella mateixa. Tots els respectes imaginables, principalment el que va dirigit al pare i al professor, li impedeixen discutir la moral i la religió, les dugues expressions espirituals de la societat que més sofreixen un daltabaix actualment; i de la c�pula d'ambdues abstraccions en queda la hipocresia en l'expressi� dels sentiments i el jesu�tisme en la conducta amb el pr�xim.

Aquella joventut que tan mal preparada ve per l'ensenyança, la veiem figurar després en la joventut cat�lica, o es fa ateneista, o catalanista, o republicana. Totes tenen idèntic buit a dins. Per exemple, �quina solidaritat pot tenir el jovent modern amb aqueixa pseudo-joventut catalanista que s'ha dedicat mansament a la literatura cigalera, que ha sospirat per una època de la qual no hem tret l'aigua clara sobre lo que tenia de bona i de dolenta, i que, no sapiguent desllindar la idea de l'autonomisme del fals concepte de p�tria encomanat pels partits polítics espanyols, ha emmascarat la idea en�rgica i viril que per a nosaltros havia d'�sser lo del Home rule per a Irlanda, amb la paraula avortada de "catalanisme"? I és que el principi de solidaritat, a Catalunya, est� mort del tot.

L'estat d'atomisme moral i intel·lectual de l'època moderna fa impossible el fonamentar s�lidament el principi de solidaritat enlloc, i menys en nacions com Catalunya. Un catal� de Vic, partidari de Carles VII, entusiasta dels furs de Catalunya, defensor der poder temporal dels papes, �quina solidaritat pot tenir amb el catal� del pla de Barcelona, lliberal, republic�, partidari de tots els drets de la personalitat i defensor de la sobirania popular? Cap. No tenen cap connexi� �ntima, si exceptuem el llenguatge. Un petit lla� d'afinitat hi trobo entre ells: l'esperit de rebel·li�. Per� veig un avantatge en favor del vigat� contra el barcelon�. Aquell té el valor de les seves conviccions suficient per agafar les armes i llançar-se a la muntanya per batallar baix la bandera de Dios, Patria, Rey. En canvi, l'altro, esc�ptic, no pensa en l'acció decidida per defensar els seus principis i drets, i deixa atropellar-se, cultivant l'egoisme del cap�. I si disposa d'un temperament ardent, alimenta la seva vigorosa i ferrenya imaginació amb renovacions socialistes o anarquistes que no surten de l'esfera platúnica, amb poca consist�ncia per a dur-lo a l'apostolat de les idees revolucion�ries.

�Quin és l'excursionista catal� que, essent entusiasta de la terra, en trobar-se dalt d'un pic d'eixes superbes estribacions pirinenques, no haur� sentit en el seu cor una commoció fonda, tot pensant en el modo d'�sser de la Catalunya contempor�nia?

Jo, que no tinc cap carinyo a aquests homes que la poblen, m'he trobat alguna volta en un punt d'aquells; i a mesura que la meva vista anava abra�ant els amples panorames, he sentit tristesa recordant que els habitants de la nostra encontrada no mereixen posseir-la. Al contemplar aquelles muntanyes ferístegues que la fatalitat d'una revolució geol�gica ens ha regalat, fent-nos-en present la immortalitat, jo he sentit la impressi� pessimista que dóna veure un poble que disposa d'una naturalesa bella, d'idioma propi, clar i expl�cit, habitada per homes afeblits, negociants en tot, i que si poguessin es vendrien a qui els en dongu�s m�s.

A Catalunya li falta la consci�ncia del seu valer.

La majoria dels catalans creuen que encara necessiten an el resto de l'Estat espanyol per a viure b� i lliures. Adem�s, l'esperit mercantil té absorbides totes les energies de Catalunya. El catal� no fa res si no hi veu una utilitat immediata. El d�u dels catalans és el diner. Un poble que fixa tots els seus ideals en el tr�fec, ser� eternament un poble de segon ordre en la civilitzaci�. Per lo tant, no realitzar� mai res en l'art, en la ci�ncia ni en les revolucions socials.

El c�mul de circumst�ncies enumerades fan viure a la joventut completament passiva, i si fa quelcom no es mou dels motllos antics, nacionals i burgesos. De tots modos, pot dividir-se en v�ries categories: la joventut indiferent, la passiva, la que hereta l’instint de cercar la diversi� com el suprem goig de l’exist�ncia; una altra, la que cultiva l’exhibici�, les bones formes, la representació social, i busca diners; la tercera, la que passa per ser la florida, la que sol tenir un t�tol acad�mic, que fa veure que té un ideal per a la vida, per� que es desvia, puix va a buscar-lo en la tradició i  lo manejat. S’acontenta amb les frases fetes, amb els principis que porten etiqueta, amb els respectes al dir de la gent, amb el culte a la personalitat més que a les idees per ella representades, no atrevint-se a mantenir una idea original per por a l’extravag�ncia, burlant-se de tot lo que excedeix de la mediocritat. (...)

Si tal com hem fet el croquis és la joventut catalana, �qu� podem esperar d’ella? Ben poca cosa.

Els partidaris de la integritat de la p�tria, que tenen por de qu� Catalunya demani la seva autonomia o la seva separació d’Espanya, poden estar tranquils. Els que creuen que l’esperit regional (innegable entre nosaltros, encara que mistificat) ha de dur-nos prompte a practicar les nostres aspiracions, que observin la realitat i cauran f�cilment de l’escambell de les seves suposicions. Amb una joventut com la d’ara no es va enlloc. L’indiferentisme és la característica d’ella. Per matar el temps sols li queda un recurs: la colla.

La colla! aquí est� tot l’horitz� que percep el jove catal�. Ell, com el seu antepassat, podr� tenir un rei al cos, per� de fet no pot viure per ell sol: necessita la camaraderia. Les seves idees no tenen prou consist�ncia per a cr�ixer, desenrotllar-se i enriquir-se per elles mateixes. I ells es fan un raonament per l’estil: -I per qu� necessito les idees?

Al posar-se en contacte amb quatre, vuit o deu cervells cosemblants, el cultiu s’estanca, com [que] tots es veuen re�procament iguals, creuen que, no trobant un que els superi, ja han arribat al s�mmum. D’aquí ve la falta d’esprit en la conversaci�, el recel davant els treballs del company i l’allunyament de tot lo elevat, per ocupar-se solament en coses infantils, en  foteses. és una de les característiques del catal� la tendència a la xabacaneria. Aquesta augmenta a mesura que creix el nombre de persones reunides en un lloc. (...)

El consell més gran que deu dar-se a un jove que tingui ganes de treballar en una obra d’al� és el de qu� cultivi l’amor a la soledat i que procuri que la societat no li dongui res per contribuir a fer la seva intel·lig�ncia. Com més profunda ser� la bugada espiritual que faci de tot lo catal� i de tot lo nacional, m�s fort es trobar� per anar contra el corrent.

La joventut catalana hauria de llençar el gep dels tradicionalismes i hauria d’emancipar-se de la imposició del passat. Sols tenint un gran culte a les idees pot suportar-se la tirania fatal del medi.

també hauria de desfer-se, per raquítics, d’odis que empetiteixen l’esperit. �A qu� ve l’odi a Castella que cultiven molts catalanistes? �I a qu� ve l’antipatia per França que mantenen tots els conservadors mon�rquics, espantats davant la idea de república, que no passa d’�sser una innocentada? El que s’aparti dels odis que ja v�nen de pares a fills, el que es resisteixi a certes nacionalitats que casen amb determinades f�rmules polítiques, tindr� for�a valor per obrir-se a totes les influ�ncies, sense demanar-ne la procedència. El no espantar-se davant cap conclusi�, el desitjar comprendre-ho tot, denota valor moral. La conservació d’inclinacions atav�stiques aminora el lliure arbitri. Tots els odis i rancànies dels nostros pares i avis han de tenir-nos indiferents.

La Catalunya actual no pot agradar a cap jove d’intel·lig�ncia clara i elevada. Les m�mies del passat reviscolen per tot arreu i ens la fan antip�tica. Sols podrem pensar a esborrar la fesomia baixa i raquítica que té quan veurem una joventut afranquida i lliure de tot prejudici. La Catalunya mercat, jueva, “sanxo-pancesca”, mojigata i falsificadora, ha de desapar�ixer davant una Catalunya instru�da, amb consci�ncia del seu valer, amb educació pr�pia, d’esperit lliure i for�a expansiva.

Aquests somnis la joventut d’ara no els pot dur a la realitat.

Amb la seva peculiar estretesa cerebral, continuar� practicant la religió sense sentir-la, cultivant l’amor comercial, desconeixent l’art, essent diumengera, adorant la diversi� i despreciant la vida social al mateix temps que aguanta la tirania de l’opinió pública.

El vulgo dels joves seguir� preferint en Pitarra i l’Echegaray a l’Ibsen i en Gald�s, llegint la premsa estúpida de Barcelona, escoltant amb delectació la música d’en Bret�n; correr� darrera de fires i festes, assistir� a processons, menysprear� el que estudia i treballa de bona fe, i es burlar� de tots els que guardin quimeres en el seu cervell desequilibrat.

I els que componen aquella �nfima minoria que est� en plein r�ve, continuaran escampats com ocells a qui un pastor ha robat el niu: alguns, petrificats en un periòdic polític; altros, aïllats, sols, en un gabinet d’estudi, cultivant els agredolços plaers de la misantropia; els de més enllà, passejant el seu pessimisme entre el brogit dels divertiments.

A vosaltros, negativistes, eterns descontents, “rebentadors” il·luminats que penseu en teatres independents, en homes llliures, en criteris oberts, en cors francs; que creieu possible la destrucció del poder polític; que somieu en l’Estat econòmic; que esteu penetrats de les sensacions refinadament fortes que dóna el saboreig d’una obra d’art; que us deixeu seduir pels grans sintetitzadors dels sigle, Zola, Ibsen, Renan, Taine, Schopenhauer, Darwin, Spencer; que esteu arrastrats pel culte a Wagner; que espereu el triomf sacrosant de totes les autonomies; que anheleu una dona digna companya de l’home nou, intel·lectual i fort:

Vaja, salut!

Jaume Brossa: "La joventut catalana d'ara", L'Avenç, 2a. època, any V (1893), ps. 201-206 (fragments).

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 12:58

Viure del passat

Viure del passat

El centenari de Colom ha produït a Espanya un fenomen que no és nou. Sempre que entre nosaltres hi ha una cosa que adquireix un segell de transcendència, veiem aparèixer la superficialitat, que és la característica de la gent del migjorn. Primerament ens ha cridat l'atenció el despertar que d'un any ençà han tingut l'erudició i la crítica en matèria històrica respecte al descobriment d’Amèrica; en segon lloc, les festes nacionals que es preparen per a aquesta tardor a fi de celebrar aquell succés imponderable. No és el nostre objecte alambicar la importància del fet, ni anem a discutir el geni de Colom, ni volem regatejar la glòria de Castella al portar cap a la conquista del nou món, proesa que espera encara l'Homer o el Virgili que la canti. Lo que ara ens interessa és el modo com s'ha exterioritzat el pensament nacional al reivindicar per Espanya una glòria discutible i discutida.

Les ciències històriques tenen aquí vida migrada. En els països centrals d'Europa són conegudes tan detalladament les diferents èpoques de llur respectiva història, que la resurrecció del passat ha arribat a adquirir una plasticitat viva i enèrgica. Res d'això tenim nosaltres. El poble espanyol, jutjant per sentiment (incloent-hi el vulgo mig lletrat), té consagrats dins la imaginació, per medi d'una representació mítica, hèroes, personatges, batalles i revolucions; de manera que per a ell no hi ha més història que la que resulta de la llegenda. I en quant a erudició, en té prou lo que li diuen en Mariana i en Lafuente. Què té d'Estrany, doncs, que hagin arribat a tenir una grandiositat fabulosa i poemàtica, estereotipada en el cervell del poble, fets com la Reconquista, el descobriment d'Amèrica, les batalles de Pavia, Sant Quintí i Lepanto, i homes com el Cid, el Gran Capitán, Carlos V, D. Joan d’Àustria? Una nació que es creu haver sigut la més gran del món durant una època determinada, s'explica que s'encarinyi amb son passat, visqui de contar ses glòries i no faci cas de res modern. Aquesta creença, que tothom té arrelada des del bressol, no queda desmentida ni en l'ensenyança oficial. Un alumne de la classe d'història de qualsevol centre universitari pot obtenir un sobresalient si sap de memòria els noms dels reis visigots. En canvi, el que s'atreveixi a expressar una idea original sintetitzant una època o un regnat, rebrà una censura i un suspens. Si estem en els llims pel que toca a la història dels espanyols, no havia d’ésser interessant l'entusiasme que en poc temps s'ha tingut per l'estudi del descobriment d'Amèrica i de l’època en què ha tingut lloc? Sapigut és lo que succeí a l'ateneu de Madrid. La major part de les conferències allà donades no passaren d’ésser una sèrie d'elucubracions acadèmiques, on se manifestava una apreciació personal sobre un fet o un home. La investigació escrupulosa i detallada no podia demanar-se: era contrària al nostre caràcter, el qual tot ho sacrificaria a la brillantor de la forma, a la redundància de conceptes, cobrint la falta de pensament. Què se n’ha tret en clar d'aquell fàrreg de dissertacions tan diametralment oposades les unes envers les altres, que el lector no sabia en quina carta quedar-se? Els erudits, amb llurs vacil·lacions, amb llur fluixedat de criteri, han dat la raó al poble. Aquest diu: aquell tabernacle clàssic de les glòries espanyoles no ha de tocar-se; aquells homes i fets prodigiosos que il·luminen un dilatat cicle històric, ja estan bé del mode que es troben. Qui ho enten millor es l’esglesia que, seguint son lema de barrer para dentro, mirant de donar un segell religiós a l'aventura colombina, vol arribar a la beatificació o a la canonització de Colom. Malgrat la falta de criteri en jutjar la gran obra d'aquest i en medi en Què va desenrotllar-se, la premsa diria i les revistes (com si es tractés de terratrèmols i inundacions) posen a contribució el talent dels poetes i escriptors castellans, obligant-los a dir el que pensen i senten sobre un assumpto en Què tal volta no s'havien fixat mai. En cas de Què alguna publicació hagi fet treball sèrio i científic, poc serà escoltada: difícilment l'especulació d'uns quants fa mudar els prejudicis de la majoria.

En els països civilitzats, la vida dels quals és molt complexa, fa de mal veure l'estancament de les energies morals col·lectives per a ocupar-se tothom d'un mateix objecte, obeint a una llei d'imitació, la llei de la moda, quan no és degut a l'apetit d'Exhibir-se. Però no és la primera vegada que veiem suspendre’s la vida nacional a l'impuls dels successos de menys importància que el centenari de Colom.

I no fa riure l'esclat de festes que a un cop de palmeta ministerial per tota la Península es vol portar a cap? Sembla que el govern i la nació es facin el següent raonament: ja que no tenim victòries presents de Què sentir orgull; per tapar la misèria moral que ens corseca; a fi de fer veure que no som tan pobres com diuen, hem agafat per motiu el centenari de Colom i durant tres o quatre setmanes els espanyols ens entregarem al goig i al divertiment. Entremig de la disbauxa ens oblidarem del nostre decaïment polític, de la nostra anèmia intel·lectual i de la nostra desfeta hisendística. De tot mode, els espanyols, disfrutant d'aquesta imaginació febrosa que la Naturalesa ens ha concedit, creurem ser en el rovell de l'ou, o sia en el millor dels mons possibles.

I la figura gegantina de Colom, com quedarà, després de l'apoteosi de crítica històrica i festes que s'haurà fet al voltant d'Ella? Igual que abans, esperant el prou ardit perquè posi les coses en el seu degut lloc. I si mai té que venir algun home superior que aclareixi la fosquedat en Què viu la història d'aquesta terra, primer es necessitarà una Espanya nova que puga produir-lo.

Referent a les saturnals que dirigirà el govern conservador, al poble li passarà el que al calavera, que després d'una orgia queda entontit per uns quants dies, amb menys fosforo al cap, i sense saber l'estat de son caudal, gràcies a les prodigalitats que el vici i el desenfrenament porten.

Els dos fets esmentats, tots dos dignes d'Estudi, l'un manifestant la lleugeresa de la gent docta i l'altre la frivolitat d'aquest poble decadent, ens indueixen a algunes reflexions molt oportunes, si es té en compte que Espanya va sense brúixola i sembla un foc follet, devent sofrir una transformació radical si vol ésser civilitzada.

La ciència oficial està perfectament representada per l'antoni Cànovas del Castillo, de qui es diu que no vol abandonar el Ministeri fins que s'hagin celebrat les festes que s'anuncien. Sa constant preocupació és organitzar recepcions, congressos, visites a museus i monuments i poder encaixar amb els savis que assistiran al Congrés d'americanistes. Tots sabem com se fan les reputacions científiques a Espanya: són degudes més al boato oficial, a la intriga i a la política, que al veritable saber. Si es porten cap a les solemnitats académiques projectades, veurem al costat dels delegats estrangers, representant la ciència espanyola, els Fabiers, Commeleran i Catalinas, que formen la nostra pedantocràcia. Demostrant lo que hem dit que el poble espanyol viu del passat i és refractari a lo nou, a més de que quan l'accepta és que algú l'hi imposa, afegirem que si una nació hi ha a Europa sense orientació social és la nostra. Entremig de les crisis que actualment sofreixen les nacions, sura a cada país un interés moral col·lectiu que impulsa el progrés fent-lo inevitable.

Quan no és així, si el poble no s'ha traçat el camí, té algunes individualitats superiors que li senyalen i estableixen comunicació directa amb els centres intel·lectuals d'altros llocs. Per desgràcia, ni així tenim, perquè no ens queda iniciativa per res. Vegeu un exemple que servirà de corol·lari a lo esmentat. l'espanya actual és filla de la Revolució de Setembre. Del sixanta-cinc al setanta-cin hi ha hagut un esclat d'idees noves que regiraren el món polític, científic i literari. El temps ha vingut a demostrar lo poc que se n’ha pogut treure, d'aquest moviment. Dins l'esfera política avença la propaganda republicanam purament sentimental, romàntica, donant per resultat aquella república del 73, que, segons frase de Salmerón, fou una república innocent. En el terreno científico-filosòfic, mentres en els altros països donà sos fruits el mètode positivista krausista, que en Sanz del Río importava d'alemanya; filosofia flamant pròpia d'indústria germànica, que havia de desacreditar-se aviat igual que en el país on havia nascut. La literatura no fou gaire més aprofitable. En la novel·la l'aliment intel·lectual que el públic consumia el produíen en Fernández i González i en Pèrez Escrich. Durant l'interregne revolucionari el teatre no fòu res del paper que li corresponia, això es, emmirallar la societat contemporània. Fins més tard no aparegueren, alguns prosistes que semblaven portantveus de la veritat de l'art; Però el lector espanyol, faltat d'Educació artística, prenia lo que li donaven, sense distingir l'art fals del veritable.

Si fòssim un balanç del progrés realitzat durant el temps citat, del garbellament en sortiria ben poca cosa, puix si els principis dels revolucionaris de Setembre s'han traduït en lleis, la immensa immoralitat política desvirtua el benefici que podrien produir. A més de què, fixant-se el poble espanyol en la part objectiva de les conquistes democràtiques, no ha sapigut comprendre l'alcanç que per una nació moderna tenen el lliure examen, la llibertat d'impremta, la de reunió i la d'associació. Resultant de tot que, en quant al moviment d'idees, estem, poc més o menys, sociològicament parlant, igual que en 1886, tenint en compte que si en alguna cosa progressem és perquè ens ve de fora, podent exclamar com alguns escriptors francesos: La lumière nous vient du Nord?. Aquesta és la forma del nostre

vasallatge al pensament estranger. Molts creuran que el to elegíac que empleem és degut a la mania de l'estrangerisme. Si comparem les generacions de fora i les de dintre, sortim tan mal parats de la comparança, que ens augmenta la vergonya. I lo que verament admira és la influència que a Inglaterra, França i Alemanya obté la producció intel·lectual sobre les diverses manifestacions de la vida col·lectiva, essent de notar que el progrés ideista es compon de dugues forces paral·leles. En primer terme, la gent docta, a les acadèmies i corporacions científiques, estudia i observa; i per altra part, la massa, mercè a la gran llibertat de Què disfruta i a la vulgarització de tota mena de coneixements, s'assimila qualsevol avenç científic, s'apodera de tota idea nova, i dins el claustre de la consciència popular s'elaboren projectes, programes i plans de vida que tal volta portaran a la realització de sistemes que ara ens semblen descabellats i utòpics. Ho tenim, així, a Espanya? No. Som víctimes d'una indisciplina moral i intel·lectual que ens inutilitza per obeir moviments com els que ha tingut, per exemple, Inglaterra en el que va de segle, on s'han disputat el predomini de les idees de Carlyle, Lord Macaulay i Stuart Mill.

La influència d'aquest últim sobre la ciència moderna ha estat tan grossa, que dins la política activa, després de sa mort, encara ses concepcions són acceptades per en Gladstone; i, en quant a problemes morals i polític, els filosops francesos i inglesos segueixen ses petjades, començant per l'Herbert Spencer. I què es pot dir d'alemanya? Quant notable no fou la pressió que en matèria religiosa imprimiren Strauss i Feuerbach sobre la consciència de llurs contemporanis! Aquella nació ha tingut sempre el ceptre de la filosofia, i, no contenta amb tenir els continuadors de Kant (l'esperit crític més gran que ha sortit des del Renaixement), en Schopenhauer en Hartmann i en Nietzsche, baixant de l'especulació metafísica, ha seguit la revolució dels Darwin, Lyell, Wallace, en les ciències naturals, donant homes com l'Haeckel i creant la psicologia fisiológica.

La nació que ha tingut més preponderència a Espanya ha estat França. Se l'Ha imitada en tot, se l'Ha estergida tant que ja és hora que ens fixem que no tot lo francès és bo, i que molt podem importar d'altros pobles que són tan civilitzats com aquell. De vint anys ençà el vigor intel·lectual ha radicat en el naturalisme, al qual obrirem de seguida les fronteres, Però sense saber-nos-el assimilar, seguint la moda, sense impregnar-nos-en perquè dongués nova saba a la nostra literatura. En Menéndez Pelayo diu, en un pròleg a les obres de Heine, que convenia inocular-nos l'essóncia de les lletres estrangeres per revifar les nostres. Doncs bé: malgrat la introducció del naturalisme francès, se'ns apoderà la reacció neoidealista que s'acosta, sense que el moviment literari anterior hagi pogut donar els fruits que devia.

Les diatribes llançades contra el caràcter espanyol en general ens porten a dirigir algunes amonestacions al caràcter català en particular. A quantes queixes no es presten les alteracions que sofreix la fesonomia moral d'un poble com el nostro, que sembla que hagi perdut la cara de navegar! Sols una vanitat cega ens pot fer creure que amb mig segle de renaixença hem realitzat el progrés que era d'esperar. Si fóssim francs i sencers, hauríem de reconèixer que el renaixement literari ja es va oblidant un immens bagatge que abans ens havia complagut i que ara veiem que és fullaraca. L'excessiu culte al passat que s'apoderà del regionalisme esterilitza tota concepció moderna, convertint el catalanisme literari en una resurrecció arqueològica. D'una literatura que sols havia de tenir per inspiradora l'ànima del poble, ses costums i sos ideals, ses alegries i ses tristeses, se'n va fer un conreu d'hivernàcul, la major part deguda a la llavor que ens donà el romanticisme francès.

L'Edat Mitjana fou una veritable obsessió per als poetes i escriptors catalans. No podem negar que al principi aquell era el gran medi de fer reviscolar l'amor a la pàtria petita; però com el moviment literari anava en sentit invers al polític nacional, forçosament triomfant els ideals revolucionaris havia de resultar més palpable el contrasentit i l'anacronisme de les reivindicacions demanades pels nacionalistes catalans. A tenir una literatura adaptada al medi en què es produïa, molt Catalunya hauria pogut aconseguir el cop revolucionari del 68, puix segurament que el vigor de les idees hauria donat més embranzida quan la temptativa de proclamar l'Estat Català l'any 73. Si un crític-sociòleg, prenent peu de la nostra literatura des de mig sigle ençà, volgués conèixer l'ànima catalana, quedaria ben xasquejat. L'estudi de les nostres lletres des de la restauració dels Jocs Florals ens ha d'ensenyar molt als que volem fer passar pel sedàs de la crítica la producció de les generacions que ens han precedit.

Un dels principals lemes de la nova generació literària i científica és admetre cap límit en la concepció de l'obra artística de la investigació parcial i desinteressada. Té de remarcar-se aques principi, perquè a Espanya no es practica el lliure examen sèrio i elevat, puix tenim tan arrelada l'educació escolàstica per una banda i la romàntica per l'altra, que tots quants esforços es facin per fer obra científica seran pocs abans no s'haurà creat el medi ambient apropiat a fi de què la nació progressi per ingènita evolució, sens cops sobtats provinents de l'exterior. Són innumerables les pressions que cauen sobre la intel·ligència que s'entrega a l'estudi de la veritat relativa; de modo que durant aquest sigle no hi ha hagut cap espanyol de suficient virilitat per fer una veritable revolució d'idees.

A èpoques noves, formes d'art noves. El fonament de la cultura d'una generació té que reposar sobre lo bo de l'anterior; mes, si aquesta porta un patrimoni dolent, és preferible menysprear-lo, no fer-ne cas i començar foc nou. Si Catalaunya vol seguir el camí que li correspon, deu agafar nous procediments en la creació de l'obra d'art, procediments que estiguen en consonància amb el medi que la volti, procurant influir sobre d'ell per millorar-lo. Les anteriors generacions, ¿què ens deixen en la literatura catalana? Un lema mort, que no diu res a la imaginació popular; un peu forçat que ha vingut obligant vàries generacions de versificadors a repetir les mateixes idees, idèntics conceptes i imatges retòriques. I a fi de què no es qualifiqui de lleugera aquesta asserció, direm que a les noves generacions catalanes se'ls imposa una tasca que per la grandesa que enclou hauria d'alentar-nos cegament a sa realització, referint-nos especialment a problemes que (sembla impossible!) fins ara no han cridat l'atenció d'alguns aficionats. Un d'ells és la reforma lingüística, que ha d'acabar amb l'anarquia gramatical que ha estat imperant en el camp literari. Conseqüència d'aquest treball sèrio que s'està portant a cap hauria d'ésser l'establiment d'una mètrica catalana que fes valer la immensa riquesa que en fonètica, morfologia i sintaxi té la nostra llengua. A més, s'hauria de procurar fer el que no ha pogut efectuar-se en cinquanta anys de soi-disant renaixença, això és, la creació d'un centre de cultura propi, genuïna expressió del nostro caràcter, marcant ben béla diferenciació existent entre la nostra estructura moral i intel·lectual i la dels demés pobles que ens volten. Havent volgut fer de Catalunya una raça de comerciants, verament fenícia, hem oblidat el desenrotllament de l'ànima catalana, hem permès que una educació factícia alterés la nostra fesomia íntima, i axí ha resultat la falta d'idees en la nostra literatura, la impossibilitat de fer obra sèria, científica, i l'absència d'unitat d'aspiracions. Per a corregir aquest estat social patològic, què es necessita?

Principalment, un pla de vida col·lectiva que hauria de formular l'avantguarda dels partidaris del modernisme. Dit està que, no podent confiar en un treball científic com hauria d'ésser, de modo que la nostra regió, representada per homes aptes, contribuís al progrés general, l'única esperança que podem concebre de què el moviment d'idees que demanem s'encarni en l'obre literària. Aixís tal volta, si d'altros països han vingut gent docta a estudiar les nostres produccions, donant a llurs treballs el caràcter d'investigació folklòrica, llavors el nostre renaixement tindria un valor positiu que no té. El cas que es fes de la nostra literatura, rivalitzant amb la castellana, ens portaria a una de les branques més grans de la susdita tasca, això és, a la revolució que haurem de fer en l'ensenyança regional si volem que les pròximes generacions siguin dignes de la Catalunya que ambicionem. La ciència de l'educació és de les que preocupen més que els savis contemporanis, i per a les nacionalitats que tenen desconegut llur caràcter propi té un interès pràctic més gran encara, puix el poble que pot manifestar-se tal com és en si té molt guanyat per desenrotllar progressivament son vigor intuïtiu; però aquell que es veu obligat a posar-se careta, ¿com pot sentir els efectes d'una educació metòdica, si aquesta comença per esborrar els traços característics que el diferencien? Aquesta idea sola basta per a comprendre la transcendència que té l'educació regional. Com més s'esmeni lo particular, més perfecte surt lo general. Per tant, més farà Catalunya amb l'educació pròpia, amb civilització seva, que no anant a remolc d'altres agrupacions que no poden soldar-se amb ella. D'aquesta diferenciació en l'ensenyança, en la literatura, en l'art, en vindria un concepte de la política nacionalista que seria compendi de totes les nostres aspiracions i que, anant aparellat amb el moviment sociològic europeu, en resultaria una força latent, ben preparada per a quan

vingués l'instant a propòsit en què tots els Estats contemporanis sofreixin l'evolució que estem esperant. Si Catalunya no es prepara amb antelació, estarà a mercè de qualsevol força exterior, la qual ens acontentarà deixant-nos fer l'ofici de jueus, mentres li entreguem el poder polític i li deixem exercir sobre nosaltros una hegemonia moral. Ara bé: per a l'esmentat pla es deuria anteriorment fer treball idèntic, paral·lel, al que necessitaria la nostra literatura si volgués donar llum pròpia. En aquest punt, com en molts d'altros, les nacions del Nord ens senyalen bé prou el camí. Pertot arreu va notant-se que l'art, baix totes ses manifestacions, està adquirint, des que s'ha fet realista, un valor sociològic, intrínseca i extrínsecament. En lo primer el més digne d'estudi és en Zola, que ha fet entrar dins ses grans obres la vida col·lectiva, arribant a absorbir quasi l'individual. Segurament, amb la vulgarització de la instrucció, l'art, deixant una forta petjada en la consciència d'un immens nombre d'individus, resulta una força social noble, digna i elevada, i que pot contrabalançar totes les energies materials, impulsant el progrés fins a costa de tots els egoismes, prejudicis i interessos creats. No pot negar-se aquesta afirmació, en quant hi ha algunes nacions, com Noruega i Rússia, que estan sofrint una evolució tan fonda, que acabarà per transformar la societat actual, i tot gràcies a l'Ibsen i en Björson en la primera i en Tolstoi i en Dostoievski en la segona. I ara ve la deducció: ¿què fa la literatura nostra per exterioritzar l'estat íntim de l'ànima catalana, etnològicament considerada? Si algun estranger desitgés conèixer el que som i representem, ¿quins llibres li donaríem?

Aquest és el treball a fer dins la novel·la, el teatre, les ciències socials, la política militant i organitzada; però que necessita una llarga preparació, una iniciació difícil, puix sense un mètodo definit, sense elaborar-se abans un criteri, no és possible fer res, ja que el nostro ideal és arribar a la unitat sòlida que obtingueren a Alemanya en el primer terç d'aquest sigle totes les manifestacions del pensament, on anaven a l'una la filosofia, la poesia, la música, la ciència i la història.

Molts ens assenyalaran aquests ideals com a somnis d'ideòleg, però no faran més que augmentar el nostre desengany al veure la prostració en què Espanya jau, fins al punt de què les regions que abans es distingien per llur cultiu de la voluntat, la tenen tan afeblida, que ni tenen força per dir el nom amb què són batejades per la Naturalesa i la història. Els ideals de la nova generació podran ésser satiritzats, ridiculitzats, però tenen la consistència de tota fe altruista, no participen de les petiteses dels egoismes de classe, subjectats a tota mena d'interessos. Aquesta consideració ens porta a conèixer que pel pervindre de Catalunya no cal esperar res de l'aristocràcia ni de la burgesia, que ha estat en el present sigle la monopolitzadora de la riquesa catalana, sinó que tenim de girar els ulls vers la massa anònima adscrita a la gleva, conservadora del geni de la raça, la que s'ha emportat la pitjor part en la relaxació del nostro caràcter, i que, moguda per diferentes i oposades influències, és l'única que ens pot donar nova saba si volem reanimar l'esperit regional de Catalunya. Ademés, se li té de fer comprendre que l'organització que hauria de tenir la nostra nacionalitat no està gens renyida amb l'avenç polític i civil de les classes que estan apretades per la camisa de força de l'actual Estat mesocràtic, sinó que, tenint per fonament la sobirania de l'individu, aniria desplegant tots els factos i energies socials per arribar al súmmum del nostro programa, a la democràcia pura. Comprès això, es veurà clarament lo distanciat que el moviment catalanista s'ha mantingut de les veres aspiracions del proletariat, a qui s'havia d'arrancar del vaivé de la política unitarista. Per mig de la desfeta que hi ha de conviccions polítiques, molt ens anima veure la desconfiança i la indiferència pels catalans demostrada per tot lo que ve del poder central (tant de bo fos així també en altres coses, verbigràcia, en els espectacles i altres imposicions castellanes), fent-nos creure que desitgen una política nova, emmotllada al nostro modo d'ésser; política que sols por resultar de l'autonomisme radical.

Jaume Brossa: "Viure del passat", L'Avenç, 2a. època, any IV (1982), ps. 257-264.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:00

Casals, Glòria

Casals, Glòria Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:21

La llengua de Joan Maragall i la filologia

La llengua de Joan Maragall i la filologia

Joan Maragall va participar en el projecte de creació d’una llengua literària que havia de superar, d’una banda i en paraules de Riba, l’artificiositat del «barroquisme del banal i del pintoresc» i el col·loquialisme més o menys descordat del «català que ara es parla» i, d’una altra, la grandiloqüència romàntica. Una llengua literària que, a part de respondre al gastament de les fórmules anteriors, havia d’acusar el fort impacte de les poètiques realista i, sobretot, naturalista i que, des de posicions molt diferents, tendiria a reproduir fidelment la realitat circumdant. Però no totes les realitats en què es movien els escriptors eren les mateixes. La d’Apel·les Mestres, per exemple, és diferent no tan sols de la del Verdaguer i el Costa i Llobera dels anys vuitanta i noranta del segle passat, sinó també de la de Ruyra, Casellas i Català i aquestes, al seu torn, són diferents de les de Rusiñol i Maragall. I no cal parlar de les distàncies entre aquestes realitats i les de la generació noucentista (Carner, Guerau de Liost), emparades sota l’aparell ideològic de la Lliga i estimulades per les institucions que en depenien (Institut d’Estudis Catalans, Mancomunitat de Catalunya etc.).

A les diferències decisives de formació literària, cal afegir les derivades del medi geogràfic en què es mouen els escriptors i les que són conseqüència d’una reflexió teòrica més o menys elaborada de la pròpia experiència lingüística. En aquest sentit, mentre que Ruyra o Víctor Català, com abans Verdaguer, disposen d’un bagatge lingüístic –lèxic– riquíssim procedent de Blanes i de l’Empordà que, degudament filtrat i hiperstilitzat, faran coincidir amb el llenguatge pretesament senzill i espontani –viu– que exigirà la seva particular estètica de la versemblança i de la sensació, Maragall, com Mestres, només podrà i voldrà treure partit del dialecte barceloní.

D’entrada, doncs, no és únicament la diferència entre la riquesa lèxica dels parlars rurals i mariners uersus la pobresa lèxica del barceloní urbà allò que els separa, sinó, més important, la diferent manipulació que fan de la llengua. Així, mentre que els primers la sotmeten a un complex procés d’artificiositat i de diferenciació (la llengua del pastor de Solitud no és el dialecte empordanès, sinó una sublimació del seu paper messiànic), Maragall opta per la simplificació i la uniformització (la llengua d’Arnau o d’Haidé és igual que la de les Vistes al mar o la de les Pirinenques; encara més: és la mateixa de les proses líriques, els articles o les cartes). Tant els primers com Maragall elaboren uns dialectes personals, íntims, al servei d’una determinada concepció del fet literari. Però mentre que els primers opten per registres discursius diferenciats, és a dir, distingeixen perfectament entre la llengua del narrador i la llengua dels personatges (dialectes personals amb forta càrrega simbòlica), Maragall tendeix cap a una llengua única, cada vegada més senzilla, espontània i menys elaborada retòricament –viva–, com a única manera de traduir els sentiments i les seves impressions en termes literaris i de no trair la seva poètica. La llengua de Maragall, doncs, no és avaluable en funció de la de Verdaguer, Ruyra o Carner; només és avaluable en les circumstàncies en què es va produir. Unes circumstàncies particulars incloses, és clar, en unes altres de col·lectives.

Maragall va viure en un país i durant uns anys en què estava en joc el prestigi i la viabilitat de la llengua literària, a punt d’experimentar una reforma ortogràfica, gramatical i lèxica sense precedents. Això atorga als seus escrits una importància especial, tant perquè són el testimoni viu d’una de les grans figures literàries del període immediatament anterior a la codificació fabriana, com per les opinions que emeté sobre la mateixa llengua, i per la seva participació en esdeveniments cabdals per a la recuperació lingüística del país, com és ara el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana o les primeres reunions de l’Institut d’Estudis Catalans.

L’objectiu d’aquestes notes és, a part de reivindicar la filologia aplicada a textos contemporanis, veure el concepte que Joan Maragall tenia de la llengua literària en relació amb el seu ideari poètic, tantes vegades exposat públicament i tantes vegades comentat tant pels seus partidaris com pels seus detractors. És clar que la discussió més o menys detinguda de les sevs fòbies i les seves fílies només tindrà sentit convenientment emmarcada en el context de les idees filològiques de començament de segle. Al seu torn, la confrontació de documents i manuscrits dóna llum sobre quina era la seva pràctica lingüística no solament pel que fa a ortografia, lèxic i morfosintaxi (casuística prou complexa no inclosa en aquestes notes), sinó sobre quin era el grau d’elaboració i correcció a què sotmetia els textos i quines eren les seves decisions i indecisions fonamentals al marge de les declaracions i dels textos programàtics.

MARAGALL I LA LLENGUA LITERÀRIA

Les reformes ortogràfiques són probablement, entre els canvis socials que impliquen canvis de les condicions d’ús de qualsevol llengua, els més profunds i els més vistosos. Els més profunds, perquè impliquen un abans i un després de la reforma, necessiten l’aprovació general i la difusió de les mesures proposades i, per tant, condicionen tots els estrats socials; els més vistosos, perquè concentren l’atenció de bona part de l’opinió pública en aspectes aparentment superficials o intranscendents, i alhora perquè susciten reaccions apassionades, lògicament de sentit contrari, generades pel mateix canvi.

La relació entre la tradició filològica i la necessitat de modernització és ben subtil i delicada, com han posat de manifest a casa nostra Xavier Lamuela i Josep Murgades, i exigeix un profund coneixement tant de l’estructura lingüística com de les tendències i les reticències en l’ús. Això que acabem de dir va, naturalment, per a tot el procés de normativització, sense excepcions. Ara: una vegada constituïda la norma ortogràfica, i només per referència a aquesta, determinades combinacions resulten arcaïtzants, d’altres massa modernes per a la seva època, d’altres aberrants o bàrbares i, finalment, algunes curiosament cacofòniques. Tot això, naturalment, des de la perspectiva de l’observador.

En rigor, tal o tal grafia d’abans de 1913 no era més correcta ni més incorrecta que cap altra, malgrat les discussions (apassionades) que generés. En la mesura en què cada institució particular (impremta, revista, associació o el que fos) responia d’un sistema gràfic diferent, que justificava més o menys a partir de la seva visió particular de la tradició i del seu interès per les innovacions, la majoria dels escriptors individuals, com fou el cas de Maragall, es mantenien al marge de la qüestió gràfica. Així, una anàlisi comparada de tots els llibres de poesia de Maragall, publicats amb suficients intervals temporals i en impremtes diferents, així com dels textos publicats en revistes i dels manuscrits, no permet inferir cap regularitat significativa en la qüestió gràfica. Fins i tot escriptors amb molta més consciència lingüística i molta més imaginació que Maragall, Verdaguer, per exemple, tot i consultar habitualment filòlegs de prestigi com Milà, Aguiló o Balari (a qui encarregà la revisió, entre d’altres, de Pàtria, L’Atlàntida i Canigó), o amics de la seva confiança igualment preocupats pel tema de la llengua (Collell, Matheu), era conscient que aquelles consultes servien més per a unificar criteris d’edició que no per a resoldre definitivament els dubtes, que, al capdavall, eren mecànics i instrumentals.

Malgrat tot això, la promoció o l’abandó de tal o tal grafia despertava a l’època un interès ben alt; uns acabaven apareixent públicament com a excessivament uniformistes, i uns altres com a marcadament populistes, amb una bona gamma de matisos intermedis. Aquestes etiquetes, causa a vegades de grans confusions, tenien a veure més amb l’ús de la llengua i amb els continguts que amb les qüestions merament tècniques, o filològiques, tot i ser aquestes a la superfície del discurs. Pompeu Fabra, per exemple, abans de 1913, donava per bones solucions gràfiques que després la reforma rebutjaria en bloc; abans d’aquella data, però, només hi havia actituds i compromisos (diferents), i cap ortografia; després, per convenció, ja hi havia grafies bones i dolentes, i, per convenció també, s’anirien esvaint les divisions.

Al capdavall, ningú no escrivia malament, abans de 1913. Ni . Es vivia en una mena d’anòmia, perillosa en la mesura en què la modernització de la societat catalana en conjunt era un fet imparable. L’excepció que suposa Maragall en un context així és ben curiosa. Ell pren la iniciativa i saluda la diversitat natural, que encaixa bastant bé, d’altra banda, amb el seu ideari estètic: «Porque aquí lo único universal es la expresión viva, y con la vida mudable de cada pueblo. Y allí donde una de estas expresiones se cree presuntuosamente llegada a la perfección, y se decide a fijarse, y se erige en idioma oficial mecanizándose en una gramática y cerrándose en una academia, allí mismo empieza su muerte. Lo único realmente vivaz son los dialectos, las lenguas francas de gramática, libres de academias.»

Aquestes línies, preses aïlladament, semblarien una defensa enèrgica de la dispersió ortogràfica; no ho són exactament. De fet, Maragall és impermeable a les oscil·lacions de la i grega o la ce trencada; ni les ataca ni les defensa: deixa que decideixin els editors. Maragall fóra merament una anècdota trivial per a la història de les tendències gràfiques abans de la reforma, que s’ocupa, per definició, d’actituds marcades i d’institucions més o menys representatives. És precisament l’eclecticisme de Maragall, la seva inhibició, en la pràctica, d’aquestes qüestions, allò que resulta més significatiu.

Fixem-nos, doncs, en l’argumentació de Maragall: ataca el formalisme i l’academicisme, quan la llengua catalana ni disposa de cap ortografia formal, ni cap acadèmia n’ha dictat la gramàtica. El paràgraf citat és un resum de l’ideari espontaneista: la llengua és l’expressió fidel dels sentiments, anàrquics i no estructurats; si hi hagués normes, caldria saltar-se-les, perquè només servirien per a entrebancar la comunicació autèntica. No n’hi ha, de normes, però. Maragall declara emfàticament que prescindeix de les acadèmies; que en prescindiria si n’hi hagués, en realitat.

És aquest joc, aquest coratge negant retòricament la utilitat de les gramàtiques (inexistents) a l’hora de la creació literària, el que fa exclamar a Pla, també amb una bona dosi de coratge i d’ironia, que Maragall ha estat «el primer escriptor d’aquest temps que ha escrit la seva llengua com si es tractés de la cosa més lògica d’aquest món –d’una cosa normalíssima i natural».

Pla havia de combregar de bon grat amb la defensa de la naturalitat i la normalitat. Ara, què vol dir natural, quan es parla de llengua escrita? Què vol dir espontani, si tots els sistemes gràfics són per definicio convencionals? Si entenem aquest contrast, entendrem potser millor la inhibició i l’eclecticisme de Maragall en qüestions ortogràfiques. El paràgraf citat de Las lenguas francas no es refereix en absolut al castellà, la llengua en què és escrit. Maragall va escriure la major part de la seva obra en prosa en castellà, sense rareses ortogràfiques apreciables. Acceptava implícitament (i no va combatre mai) la diglòssia estilística imperant; una llengua per als sentimentss i les emocions, una altra per a la raó i el judici, amb algunes interseccions més o menys significatives, sempre en la mateixa direcció (no en té, d’obra poètica castellana). Sembla que acceptava implícitament també la anòmia gràfica del català, sense donar-li «ni la més mínima importància», com diu Pla: «En tot cas, aquest no era el seu problema. El seu era un altre problema [...] Tenia una altra feina. Ell es volia expressar d’una manera intel·ligible per a la major quantitat possible, i aquest resultat, segons ell, no depenia pas de les normes, de l’element purament i mecànicament instrumental, sinó del que l’escrit –la poesia– contenia interiorment.»

Serà només per referència al contrast entre la forma i el contingut, entre el significat i el significant, per dir-ho en mots més moderns, que entendrem, com fa Pla, l’actitud de Maragall davant la seva llengua: «Maragall fou un escriptor molt més apassionat per les qüestions de fons que per les qüestions formals, que sempre considerà secundàries i de simple instrumentació. En realitat, pretenia que aquestes qüestions de forma, d’estil, eren la mort de la paraula viva, humanament autèntica, decisiva. S’estimava més una incorrecció palpitant que una perfecció morta.» Ara, tanmateix, seduïts per aquest desdoblament general, entraríem sense ni adonar-nos en el tema de la poètica maragalliana, del seu ideari antiformalista. Això, és a dir, apreciacions d’estil, més o menys marcades per la ironia, i no consideracions sobre la llengua de Maragall com a codi, com a estructura lingüística, és el que conté el conegut text d’Eugeni d’Ors Signe de Joan Maragall en la història de la cultura. Consideracions estilístiques són també les Dues anotacions de diari, sobre la llengua de Maragall de Gabriel Ferrater. L’ideari poètic de Maragall, convenientment fet públic i discutit, ajuda a explicar la seva indiferència davant els problemes purament convencionals, mecànics i rutinaris de la ce trencada o els plurals en -es. Aquí no entrem a valorar les repercussions d’aquell ideari en la seva producció poètica: aquest és tot un altre sentit de la paraula llengua, terriblement legítim, però diferent.

Maragall, de la llengua com a codi, com a estructura, se n’ocupà ben poc, per no dir gens. Per contrast, de l’ús, de la vida, que en deia ell, n’escriví moltes planes, en català i en castellà. En una de les grans oportunitats que tingué per a dir alguna cosa públicament sobre l’evolució de l’estructura del català, durant el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, féu una vegada més una defensa del «bon dialecte», del «verb propi», davant «un ideal arbitrari, de falsa unitat externa»: «I això que usualment i oficialment (no científicament) en diem llengües, no són altra cosa que uns dialectes predominants entre els germans llurs; perquè científicament una llengua és una abstracció i en realitat viva no hi ha sinó dialectes.» Aquestes ratlles són probablement un ressó de l’interès que la dialectologia despertava a l’època com a disciplina naixent, a més d’un lligam admirable amb l’ideari cultural i literari de Maragall.

Però la seva participació al Congrés caldria valorar-la sobretot pel prestigi que hi podia conferir, i que segurament hi conferí, més que pel sentit o el detall de les propostes concretes. La seva segona gran oportunitat d’intervenir en la reforma lingüística catalana, l’entrada a l’Institut d’Estudis Catalans el maig de l’any 1911, s’ha d’entendre també més condicionada per la categoria cívica i intel·lectual de Maragall, que per l’interès concret que devien oferir-li les reunions. Això és perfectament normal, i forma part del conjunt de decisions polítiques implicades en una reforma com la que s’emprengué aleshores. Així ho ha entès també Pla: «En el seu temps es començaren de donar les condicions de redreçament –en la superació d’aquest últim contrast [incomoditat o mort]... gràcies probablement a ell (a Maragall) i als seus enormes recursos expressius.»

És a partir d’aquests homes –literats, intel·lectuals– que té raó de ser una institució d’aquest tipus. Reprenent l’argumentació de l’inici, els tècnics –els filòlegs– són només una part del procés de reforma. Sols, sense el material, textos, poemes, traduccions etc., enllestirien ben aviat la feina. El desinterès real de Maragall pels detalls de l’ortografia és, doncs, perfectament compatible, i fins i tot complementari, de la seva intervenció efectiva, política, en la pròpia reforma lingüística.

El que sorprèn, encara avui, és l’efecte de neutralitat que aconseguí. A més de concentrar-se en allò que volia transmetre amb els seus poemes, Maragall escrivia, materialment, físicament. La reforma en marxa suposava, tot i amb tot, una certa tradició gràfica anterior, tan generosa i equívoca com es vulgui; en definitiva, una tradició escrita que es remuntava prou segles enllà, i amb autors d’anomenada. Els escriptors del tombant de segle disposaven de gramàtiques i diccionaris que els orientaven en els aspectes més mecànics i rutinaris, malgrat les contradiccions i les correccions posterios. Maragall comptava almenys a casa seva amb el Diccionari de barbarismes de Careta i Vidal, a més de les gramàtiques i els diccionaris que pogués consultar a l’Ateneu amb una certa regularitat. Els dubtes que devia tenir, els devia resoldre, lògicament, consultant aquesta mena de material, i alguna idea en devia treure també de les publicacions en català que comprava o rebia a casa seva, com «L’Avenç» o «Joventut», les obres de Verdaguer o Víctor Català, i, si volem anar més enrere, les Cròniques o Llull.

La col·lació dels diferents documents manuscrits i impresos que contenen els seus poemes fa evident que Maragall, unes vegades seguint els criteris d’altri i unes altres, la majoria, seguint els propis, els revisava i els anava treballant fins que els poemes adquirien la forma i el sentit adequats a un determinat moment. L’aparat crític resultant de la col·lació –que no ha de ser mai, com diu Riba, un catàleg de faltes, sinó un repertori de variants provocades per unes causes determinades i amb unes funcions pròpies– és significatiu, doncs, del procés d’elaboració dels poemes.

Per les variants es pot inferir el procés autocrític i autocorrectiu de Maragall, més rigorós a partir d’Enllà (1906), sens dubte com a reacció contra la recepció desfavorable del llibre. Així es demostra en els poemes resollits en Tria (1909) i en el manuscrit de Seqüències (1911). En Tria precisament (i no pas malgrat) pel seu caràcter antològic i per la seva finalitat didàctica, Maragall mostra que és capaç de fer allò que els noucentistes diuen que han de fer els bons poetes: sotmetre l’obra a revisió per tal d’oferir-la al més depurada possible d’incorreccions, incongruències i desordres. Les correccions, que no són mai gratuïtes i que milloren substancialment el text, tendeixen a eliminar defectes formals com repeticions, col·loquialismes, expressions massa prosaiques, castellanismes etc., i a polir els defectes de versificació sempre que el canvi no signifiqui una agressió contra el seu personal sentit del ritme. Si la transgressió ha de ser massa acusada, Maragall la desestimarà en benefici del ritme. Els canvis, siguin morfològics, sintàctics o lèxics alteraran, lògicament, el ritme interior del vers i del poema però no modificaran el gust pel vers lliure i per l’anisosil·labisme. La correcció contribuirà també a atenuar els excessos de sentimentalisme i de carrincloneria, així com la superficialitat dels sentiments religiosos i patriòtics. El discurs guanyarà coherència interna gràcies, sobretot, a l’eliminació dels elements inútils: Maragall arribarà a suprimir versos i estrofes senceres. Davant de la revisió, Ors rectificarà el que havia dit a propòsit de la poesia de Maragall i, especialment, d’Enllà.

FILOLOGIA I LLENGUA

Fins ara la filologia ens ensenyava a rescatar textos clàssics i una rutina específica per a editar-los, d’acord amb tècniques i coneixements més o menys moderns. Aquelles edicions eren útils també per a esbrinar tal o tal aspecte de la història de la llengua, de la gramàtica del català en aquella època; eren fins i tot útils per a la dialectologia, considerada també diacrònicament. Reivindicar la filologia com a disciplina i com a mètode perfectament aplicables als autors moderns i contemporanis no sembla fora de lloc. De la mateixa manera que adoptar l’ortografia de la reforma per a autors com Maragall significa donar coherència als seus escrits i reconèixer la importància de la creació literària en el context de la filologia, proporcionant a aquesta, com a disciplina general, un marc actual per a plantejar i discutir problemes textuals.

En el cas concret de Maragall, a part de permetre fixar el text definitiu de la seva poesia a través de l’edició i de veure el procés genèsic mitjançant l’aparat de variants, la filologia –que és una ciència tan científica com ho pot ser l’astronomia i que no s’ha de confondre amb l’hermenèutica– ajuda a reparar un lloc comú més o menys malintencionat sobre la seva manera d’escriure: no és cert que Maragall escrivís a raig i la teoria de la paraula viva té poc a veure amb això. És cert, en canvi, que li costava molt escriure, i la relativament escassa producció poètica i els cinc anys que, com a mitjana, transcorren entre llibre i llibre ho confirmen. També és cert que abans d’escriure una ratlla la treballava mentalment fins gairebé donar-li forma. Quan finalment la posava sobre el paper, Maragall canviava, retocava, suprimia, afegia, polia i dubtava en el curs mateix de l’escriptura i en revisions posteriors; i ho tornava a fer quan preparava el manuscrit per a la impremta. Sabem, a més a més, que corregia proves, on tan fàcil és alterar el text. Si al final dels versos li queden coixos o massa llargs; si no hi ha manera que els versos es constitueixin en estrofes estipulades (per uns altres); si, en definitiva, els versos no els arregla al nostre gust no és per incúria, indiferència o excentricitat. És perquè ho vol així, perquè les qüestions formals no el preocupen gens, o perquè no en sap més; però en cap cas no s’ha d’atribuir a la indolència.

La filologia també pot ajudar a reparar un altre greuge a Maragall: el de la llengua. Maragall treballa amb una llengua caòtica, sense sistematitzar i farcida d’interferències de tota mena (lèxiques, prosòdiques, sintàctiques etc.). Formen part de la seva biblioteca, però, les gramàtiques, els diccionaris i altres textos sobre la llengua catalana que el seu temps va produir; textos tots ells molt vacil·lants especialment pel que afecta l’ortografia, la morfologia i el lèxic. Així, quan Maragall destrossa les orelles amb la mar brunzenta i la migdiada resplendenta no fa altra cosa que, a banda de seguir un hàbit dialectal absolutament vigent encara avui, ajustar-se a la codificació del moment. Si no vols ser com el que es «deixan enganyar pel ditxós castellà» –diu Joan Martí i Trenchs a Lo pot petit o lo llibre dels perquès– has de dir dona prudenta, cosa evidenta, regla diferenta i màquina potenta. Això és exactament el que fa Verdaguer a L’Atlàntida, on les alzines són bracejantes i les ones renillantes. A les edicions de 1906 i 1928 d’Els fruits saborosos, per a Carner Aglae té «una set ardenta» i Agavé es plany de les «vinentes [hores]». La nit, per al Riba de 1910 i 1911 és resplendenta, la vida vibranta i l’onada verdejanta. I fins ara, que sapiguem, no s’ha produït cap esquinçament de vestidura.

És indiscutible que la consciència lingüística de Maragall va ser més aviat laxa, però ho va ser en una doble direcció: ni va defensar ni va detractar d’una manera radical cap de les posicions lingüístiques del seu temps. En aquest sentit, les vacil·lacions i els canvis no tan sols en un mateix període, sinó en una mateixa obra són freqüents i per això mateix no són significatius. Maragall no va tenir cap mena d’escrúpol a l’hora de publicar els seus textos en revistes, diaris i impremtes de criteris ortogràfics diferents. Ell mateix amb motiu de la publicació de Tria l’any 1909 ho comentava en una carta a Salvador Albert, encarregat del pròleg: «En quant a l’ortografia [del pròleg], trobo que és tal com jo l’hauria escrit, aixís és que no he tocat res; encara que ni per lo meu mateix m’hi faig gaire fort en aquestes qüestions perquè no tinc pas un criteri prou fonamentat ni, per tant, gaire fixo.»

Amb tot, i amb la perspectiva que concedeix el pas del temps, Maragall va recollir i va desenrotllar la idea d’una revolució lingüística que, segons Joaquim Molas, Apel·les Mestres havia iniciat uns quants anys abans sense gaire èxit. El repertori «empobrit i escàs de què, com a barceloní, podia disposar» –com diu Gimferrer– Maragall el depura, estilitza i estrafà en virtut de la creació poètica, contribuint així, irrevocablement, a l’alleugeriment de la llengua i a treure-la de la via morta en què es trobava. També és Gimferrer qui diu: «El català pobre i aproximatiu, però honest i ple de convicció, de Joan Maragall ens dóna la mesura de civilitzat respecte moral de la segona Renaixença.»

Nota bibliogràfica

Les obres citades al llarg de l’article són les següents: Gabriel Ferrater, El núcleo de Maragall, dins Sobre literatura (Barcelona, Edicions 62, 1979), ps. 99-102; Pere Gimferrer, Dietari 1979-1980 (Barcelona, Edicions 62, 1981); Xavier Lamuela i Josep Murgades, Teoria de la llengua literària segons Fabra (Barcelona, Quaderns Crema, 1984); Joan Maragall, Obres completes, 2 vols. (barcelona, Selecta, 1960-1961); Joaquim Molas, Apel·les Mestres, dins Riquer, Comas, Molas, Història de la literatura catalana, vol. 7 (Barcelona, Ariel, 1986), ps. 466-490; Eugeni d’’Ors, Signe de Joan Maragall en la història de la cultura, dins Joan Maragall, Obres completes, vol. I (Barcelona, Selecta, 1960), ps. 1253-1261; Josep Pla, Joan Maragall. Un assaig, dins Tres biografies, Obra completa, vol. X (Barcelona, Destino, 1968), ps. 9-177; Carles Riba, Pompeu Fabra i el «Diccionari general de la llengua catalana», prefaci a la segona edició del Diccionari (Barcelona, López-Llausàs, 1954); Id., presentació d’Èsquil, Tragèdies, vol. I (Barcelona, Alpha, 1932).

Glòria Casals: “La llengua de Joan Maragall i la filologia”, Revista de Catalunya, núm. 64, juny 1992, ps. 134-145.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:41

Casellas, Raimon

Casellas, Raimon Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:16

La intrusa. Drama de Mauricio Maeterlinck

La intrusa. Drama de Mauricio Maeterlinck

A propósito del pintor Whistler, decía, hace algún tiempo, en estas mismas columnas, que el objetivo primordial a que parecen tender artes i letras del actual momento es a provocar intensidades de sensación.

El músico y el pintor, el poeta y el dramaturgo empiezan a desdeñar la frase melódica demasiado definida, el dibujo en exceso acusado, la imagen harto precisa, el argumento de sobra limitado, para lanzarse a horizontes de más vago ensueño por entre cuya aérea fluctuación puedan a veces transparentarse imágenes transcendentes o simbólicas representaciones. Nuestra generación se siente fatigada del estudio inmediato de la naturaleza en que se educara y, desechando análisis y experimentaciones, aspira a brillantes síntesis, a armonías de conjunto, que sólo incidentalmente tomen su origen en la realidad exterior.

Arrancar de la vida humana, no los espectáculos directos y circunscritos, no las fases corrientes y banales, sino las visiones relampagueantes, desbocadas, paroxistas, alucinatorias, traducir en dementes paradojas las eternales evidencias; vivir de lo anormal y lo inaudito; contar los espantos de la razón, inclinada sobre el margen del abismo; referir el anonadamiento de las catástrofes y los escalofríos de lo inminente; cantar las congojas del dolor supremo y describir el calvario de los hombres; llegar a lo trágico frecuentando el Misterio, adivinando lo Ignoto, prediciendo los Destinos, dando a los cataclismos de las almas y a los desquiciamientos de los mundos la expresión exacerbada del terror! Tal es la fórmula estética de este arte nebuloso y espléndido, caótico y radiante, prosaico y sublime, modernista y medieval, que en alas de vientos hiperbóreos vino hasta aquí, llamado, atraído por nuestra juventud intelectual que quiere conocerlo, vivirlo, aquilatarlo.

Como siempre que asistimos a las manifestaciones más radicales del arte novísimo, nos asaltan esos pensamientos después de la lectura repetida de La Intrusa, en cuyo estudio hemos debido ahondar por motivos especiales que no es el caso referir en este sitio. Relatar el argumento es imposible, pues el drama del poeta belga no lo tiene; pero se pueden, en cambio, resumir, aunque sea pálidamente, las series de terribles emociones que, como letanías de torturas y suplicios, van pasando por el alma de aquella humanidad quimérica y angustiada, que con paso vacilante, tembloroso, transcurre por los poemas escénicos de Mauricio Maeterlinck. (?)

Pobremente esbozado, tal es el pavoroso poema de Maeterlinck, drama sin acción, sin argumento, donde las figuras humanas apenas obran, apenas quieren; donde solo se mueven las almas, palpitando con ritmos de emociones en un crescendo horrísono de terror. Partiendo del estado de sensibilidad que trata de provocar el poeta, todo lo subordina al intento emocional. Las incidencias múltiples y dispares de la vida estorbarían, de seguro, en aquella progresión ascendente de sensaciones y por esto se eliminan, si no contribuyen a la finalidad establecida y a la armonía del conjunto. El drama transcurre en una sola escena, son entradas ni salidas de nuevos personajes, sino constantemente con los mismos de un principio, que aparecen como quiméricos sujetos de experimentación fisio-psicológica, expuestos a las miradas del expectador, como la reproducción directa y a posteriori del ser humano, dotado de voluntad y pensamiento individuales, podría fácilmente embarazar con sus iniciativas e imposiciones, el plan emotivo ya determinado, las figuras que intervienen en la creación, más que como caracteres complejos, se ofrecen como temperamentos simplicísimos, poco diferentes en su mayoría y, en todo caso, lo más estrictamente contradictorios para dar motivos a los juegos del contraste, al claroscuro de la sensación total.

En La Intrusa, la mitad de los personajes, el Padre y las niñas, son meramente pasivos, sintiendo y pensando a tenor de los demás; entre otros, el Abuelo resulta un temperamento excitable, visionario y predispuesto al terror; el Tío, un hombre tardo, pero equilibrado, de atrofiada imaginación; Úrsula, la hija mayor, es el ángel del hogar habitado por el infortunio. A la ternura de si corazón compasivo reúne la idealidad de un alma soñadora, la más adecuada, la más a propósito para la poética misión de mensajera de la Naturaleza que le toca llenar en el poema. Porque es de notar que todos los aspectos del mundo exterior, tal como los forja la nebulosa fantasía de Maeterlinck, desempeñan papel importantísimo en el desenvolvimiento moral de las situaciones.

Los silencios nocturnos y los rumores de la selva, las sombras espesas y los claros de la luna, los lagos dormidos, y los ecos lejanos, todas esas formas y sonidos de aparición noctámbula, todos estos estados de paisaje fantástico guardan latentes analogías con los estados de espíritu, viniendo a ser sincrónicas aquellas modalidades de naturaleza con vibraciones del alma, con latidos de corazón.

Quien cuida de reflejar, en las escenas de La Intrusa, aquellas fases ideales del mundo exterior, cuyas variantes más sutiles corresponden a matices de sentimientos y sensaciones humanas, es Úrsula, la poética Úrsula, que desde el alféizar de la ventana va anunciando, como heraldo de la naturaleza, las hojas que caen, los ruiseñores que trinan, las brisas que murmuran, las hojas que se deshojan, o las penumbras del parque, o las estrellas del cielo o los cisnes del estanque, o los cipreses del bosque. No hay que decir si, como elementos de sensación, concurrirán al efecto dramático-fantástico estas sensibilizaciones de naturaleza soñada que, por sortilegios de un arte enfermizo y adivino, parecen participar de los dolores, de las angustias, de los delirios de los humanos.

Pero ¿qué más?, si hasta las frases que pone Maeterlinck en boca de sus héroes, aparte el significado, coadyuvan por su estructura material a la unidad armónica de aquella sinfonía de terror. El lenguaje, si bien enigmático en contados pasajes, es, por lo común, llano, corriente, familiar y hasta pedestre y vulgarísimo en ocasiones. Pero lo más notable, por lo raro, es la construcción monótona de ciertas oraciones, cuyos giros y vocablos, repetidos hasta el extremo, chocan por lo desabridos e inusitados; mas, por lo mismo que chocan, se pegan al oído y se imponen a la imaginación. Úrsula, cierra la puerta, es tarde. Sí, padre. No puedo cerrar la puerta. No podremos cerrar la puerta. O bien, en otro fragmento del diálogo: Hemos oído abrir la puerta. He sido yo que he cerrado la puerta. Estas cantinelas de una misma frase, estas letanías de un mismo vocablo, este porfiado machaqueo de un mismo sonido, acaban por hipnotizar el alma del oyente hasta llevarla, a ciegas y sin voluntad, por el camino angustioso de la sugestión.

Pero, ¿se ha limitado Maeterlinck a suscitar hasta el paroxismo esta impresión de terror como única finalidad de la obra? ¿No ha ido más allá, mucho más allá, rebasando la esfera de lo sensorio para entrar en el mundo de lo metafísico? Es evidente que sí. Así como, a través del temperamento fisiológico de cada personaje, se vislumbra una entelequia espiritual, así mismo, detrás del drama de sensación, se adivina fácilmente una tesis poético-filosófica, un símbolo dialogado, un tema trascendental. Para ver el poema desde este punto de vista, basta recordar que todo el drama se pasa en una continua disquisición sobre el desenlace que tendrá la enfermedad de la Madre, que el Tío augura feliz y el Abuelo presiente funestísimo. El anciano, que por su ceguera vive recluido en el tétrico abismo de su espíritu, todo lo ve del color de su sombría imaginación. Fenómenos de la naturaleza, aspectos de la vida humana, incidentes del ocaso, todo lo traduce en infalibles signos de dolor y calamidad. Es la personificación exacta del pesimismo. El Tío se ofrece como antítesis perfecta. Hombre despreocupado y sensato, se resiste a aceptar como indicios trascendentales los hechos corrientes y las coincidencias del azar. Cuando el Abuelo se inquieta porque dejan de cantar los ruiseñores, él exclama, con muy buen sentido: ¿En el canto de los ruiseñores os vais a fijar ahora? Al apagarse la lámpara, solamente él permanece tranquilo entre la general consternación, afirmando imperturbable que lo mismo da estarse a oscuras que con luz.

Pues entre estos dos personajes simbólicos se entabla una eterna contradicción en cuanto tratan de inquirir los futuros destinos, Para sus vaticinios siniestros, el Abuelo no cuenta con dato ni observación positiva; todo se reduce a augurios y presentimientos, a naturales instintos, a impulsos del alma, a voces del corazón. El Tío, en cambio, tiene un criterio seguro de verdad puesto que para el optimismo de sus enseñanzas se apoya en el testimonio de las ciencias. En aquel dualismo sistemático, cada cual sintetiza su pensamiento en una frase. El uno dice: Hay que creer en nosotros que gozamos de vista, y el otro replica: Yo soy menos ciego que vosotros. Nosotros decimos la verdad. Yo la sé mejor que todos.

¿Y quién viene a terminar la sempiterna querella? El gran personaje invisible del drama, el que no aparece y lo remueve todo; aquella Intrusa que movía el viento en la vereda, la que deshojaba las rosas al pasar, la que hacía enmudecer los ruiseñores, la que hacía temblar los cipreses, la que ahuyentaba a los cisnes del estanque, la que afilaba en la sombra su guadaña, la que abría la puerta, la que subía la escalera, la que apagaba la luz, la que cortaba la vida, la que venía a dar la razón al ciego vidente, proclamando que la Muerte es la única verdad.

Raimon Casellas: La Intrusa. Drama de Mauricio Maeterlinckº, La Vanguardia, 8-IX-1893 (fragments).

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:01

Català, Víctor

Català, Víctor Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:17

Daltabaix

Daltabaix

La mula se li havia aturat en sec, a la virada; aixecà amb les dues mans la vara del fuet i una cinglatada ferma xiulà sobre les costelles de la bèstia; en la pell de color de xocolata aparegué una ratlla blanquinosa, la mula ajagué les orelles sobre la clina, però no va moure ni una pota. Per tercera vegada feia aquella funció, i això era prou i massa per a la paciència del Verí. L’havien estafat endossant-li una mula tossuda; però, o ell li doblegaria el geni, posant-la com una malva, o deixaria de ser qui era. I les garrotades començaren a caure, rabentes, bombant sobre el ventre com sobre d’un tabal, encastant-se en les anques, xiulant secament pel cap i per les potes; tot era un encreuament de ratlles inflades i esblanqueïdes sobre aquell cuiro baquetejat; però la mula, ferma sempre, com si fos de fusta. El Verí començava a perdre el delit i els braços ja no li’n podien dur més; estava blanc com la paret i tot ell tremolava de quimera. Agafant la tralla a tall de punxó, l’enfonsà rabiosament tres o quatre vegades en el prim del ventre de l’animal: amb el dolor i la sorpresa del càstig, aquell pegà un bot violent, i com una fúria girà la cantonada; mes als quatre passos tornava a estar clavada a terra, amb les potes eixamplades, el coll estirat, el cap enlaire i els narius badats, com si flairés quelcom terrible. En aquell punt, sentir i veure el Verí, feia feredat. Les dones sortien a les portes de més a prop, guaitant alarmades. En un dels cops el fuet es migpartí, i un tros, descrivint un arc en l’espai, anà a caure a dins d’un pati; el Verí esclatà en una atrocitat que va fer escruixir les dones i, fora de mare, cridà son germà, que per guaitar-se’l havia deixat de fer estelles.

―Quim! Porta les escombres de melca, corre!… Ara veurem si… si…

La malícia i el cansament no el deixaven parlar; tenia sang al blanc dels ulls i les venes del coll inflades a punt d’esclatar.

Son germà arribà corrent amb tres escombres.

―Té, encén-les… ―i tirà la capsa de mistos―. Vol estar-se quieta? Ara veurem quin bo hi troba… ―i estirà els llavis trèmuls amb una ganyota feréstega.

I, mentre el Petit calava els mistos als brins d’or de la melca, ell s’entortolligà al braç les regnes per impedir que l’animal es pogués moure ni una mica.

Un farbalà de foc llengotejà al cap de les escombres, i el Verí, afermantse bé sobre les cames eixamplades, digué a son germà:

―Fot-l’hi sota!

―No sigues desanimat! ―cridà una dona.

―Cuida’t de tu! ―li va replicar amb una mala paraula i mirant-se-la de través.

Ningú més provà de ficar-s’hi. Tres o quatre veïnes, recolzades als portalons, guaitaven amb tafaneria, sense dir ni piu, i l’avi Palau, una mica més amunt, plantat vora el pilot d’estelles, seguia la comèdia tot eixarrancat, amb els elàstics penjant, el mocador a l’espatlla i les ulleres calades; a sos peus el Llombric segui fent clotets i remenant, amb sa pacífica quietesa de criatura malaltissa.

Tot just havien arribat les escombres enceses al ventre de la mula, que una ratxota de ventijol, venint de la plana, se n’endugué cap amunt una bravada ofensiva de pèl cremat.

Passà un minut llarg… De sobte, les dones que guaitaven esclataren a la un en xisclets i esgarips horrorosos, que fenidren l’espai, i vegeren passar carrer amunt, com una exhalació i amb infernal terratrèmol, la mula, esperitada, amb els ulls fora del cap i la cua dreta, arrossegant darrera seu, com una closca de nou, el carro ple de troncs, i el Verí, estacat el braç esquer amb les dues regnes i rebotant, d’esquena a terra, sobre les pedres cantelludes.

El Petit Palau, tot tambalejant-se, de l’envestida, vegé les escombres abrandades, un ací, l’altra allà, pel sòl, i, al donar-se compte de lo que havia passat, se posà a córrer darrera del carro, que deixava una estela fosca sobre la pols del carrer.

Els xiscles de les veïnes, entrant com coets dins de la cambra, esglaiaren la Doloretes, que d’un sol bot se plantà en la finestra. En aquell mateix punt i abans de que ella tingués temps de llençar un ai!, el carro, furient, passava sobre el Llombric, envestia l’avi Palau i s’estimbava per la bauma del torren enmig d’una cridòria espantosa.

La Doloretes tirà el cap enrera, obrí els braços en creu i caigué desplomada als peus del llit.

L’àvia Pastora fou la primera en collir el Llombric: tenia una maneta esclafada i el coll ―aquell collet prim de gallina plomada― fet una verdadera pasta; el capet havia quedat sencer i semblava de cera; tan sols els llavis estaven humits de sang, i dels foradets del nas en queia una que altra gota; tenia els ditets plens de terra, i amb prou feines se veia un petit rastre vermell al sòl.

Vora el Torrent recolliren l’avi, amb les dues cuixes trencades i una gran patacada al pit: encara duia les ulleres posades i tenia tota la pitrera i el davant de les calces plens de rapè.

Els treballs foren a baix del Torrent. Els primers que hi arribaren no sabien per on començar.

El carro, amb les baranes capolades, anava al cim de tot: una roda mirava al cel; l’altra, fora del fusell, havia anat a parar dins de l’aigua; els troncs, quins sota el carro, quins escampats per les vores: n’havia quedat un de dret, com plantat en terra. Un tros de camella, romput a l’estronc, havia esbotzat el ventre de la mula, i per l’esvoranc n’eixia una deu de sang fumosa que regalava fins al fons, envermellint l’aigua cristal·lina. El pobre animal, ajagut de costat, tenia el cap tirat enrera, la crina estesa sobre els palets, els ulls badats i vidriosos i la boca plena de bromera; tres potes, rompudes, penjaven immòbils, la quarta pernejava amb les darreres convulsions, i sota la pell de color de xocolata tots els nervis ressaltaven en un gran tremolor.

El Verí estava sota de tot i només se li veia un braç, estretament lligat encara, arran de munyeca, per les regnes entortolligades; el puny clos era blau com una mataparent i amb tots els nusos dels dits pelats. Més de deu minuts va estar la gent per a desfer l’horrorós embull, i quan a la fi, lograren treure aquell cos fet una coca, ple d’estreps, de macadures, de sang i de terra, ja no hi quedava ni un alè de vida; les ferides les tenia a centes; el cap obert com una magrana, un ull buidat, l’espinada rompuda, el ventre esquinçat, els budells enlaire, els tendrums descoberts: no es podia mirar. L’espardenya dreta havia desaparegut i tots els dits estaven girats del revés, cap a sobre el peu, ensenyant les polpes negres i brutes.

Aplegaren les restes de la desfeta i anaren pujant-les torrent amunt, fora la mula, que deixaren que s’acabés allà mateix.

En un dels camins, una criatura va cridar, signant un drap penjat en un rebroll d’olivera borda:

―Mireu: què és allò?

Ho abastaren: era un mocador d’herbes, tot brut i pudint a tabac de pols: el mocador de l’avi Palau.

Al vell se li gangrenaren les ferides i va morir al cap dels vint dies.

A les veïnes els hi costà Déu i ajuda fer revenir de son desmai la Doloretes, la qual, tantost retornada, volia de totes passades que li duguessin el Llombric. Amb penes i treballs li feren entendre lo que havia passat, i allavores tornà a pedre els sentis una i altra vegada.

Més d’una setmana va estar el metge a donar-la per segura. Després, quedà com alelada i no feia més que plorar, movent el cap i murmurant:

―Tots perduts, trista de mi!… Tots perduts!…

Com no havia dut dret a la casa i es veia que mai més seria altra, abans dels dos mesos de la desgràcia, son cunyat la va treure a fora; i ella, badant aquells grans ulls parats que semblava que no hi veien ―ulls de persona sense pena ni glòria―, se n’anà de porta en poorta, demanant una gràcia de caritat per l’amor de Déu. I quan no sabia on recollir-se, l’àvia Pastora li donava sempre un plat de sopar i la deixava dormir en el celler o en la pallissa; i ella li deia cada dia lo mateix, movent tristament el cap i mirant vers el torren amb sos grans ulls parats i fixos:

―Ai, àvia!… Tots perduts, tots perduts! Pobra de mi!…

“Daltabaix”, “Drames rurals”, dins Obres completes, Barcelona: Selecta, 1972, p. 484-487

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:04

L'estàtua viva

L'estàtua viva
Temps hà qu’era quelcom menys y quelcom més qu’un home; temps hà qu’era, si es permès dir-ho axí, el fòssiu d’un gran home; un nòdul endurit, una despulla petrificada en lo cor sensible de la multitut; una estàtua viva que deambulava per la ciutat ab rossolaments parsimoniosos d’estàtua, ab orbeses augustes d’estàtua, ab tirats simplificats y amplificats d’estàtua, de materia vil exelsificada per l’amor del home, de l’eyna obradora de les més sublims transmutacions.

La carcassa poderosa, agegantada, els membres penjants ab dexaments d’inercia, la carn esblaymada y monòcroma, els trets cantelluts que, una volta ovirats, s’estargien per sempre més al fons de les ninetes, l’esburrifament de la barba esclarissada, la ferestía... pacífica del bigoti, les prunes dels ulls rebotides y sens mirada, la flamarada blanca de l’indòmita cabellera, tot ho era, en ell, d’estatuari, tot, conjunt y detalls, semblava curosament triat y aplegat per a la fi que’ls destins li senyalaren, per a esser entregat a l’idolàtrica contemplació de les gentades. En aquell esser animat encar, –però lo menys animat possible,– d’una alenada de vida terrena, s’hi endavinaven ja incommovilitats monolítiques, enduriments preparats per al bronze, repteses imblegables, anquilosis d’eternitat... tot allò qu’engendra y perpetúa la vida sobrenatural de la gloria... Entre’ls homes de sa generació, que tants n’ha tingut d’estatuables, ell, per la seva estructura física y per la lley del séu geni, ha sigut, de tots, potser, el més estatuable, perque interna y externament fou el batut y forjat més a la catalana faysó. En efecte, com si la mateixa força que inspirà la seva obra literaria, hagués emmotllat son còs, l’una y l’altre semblaven parts d’un tot harmònich, brollat directament de la fornal autóctona y nèt de tota màcula de forastería; l’una y l’altre semblaven escalabornats a cops de mall tal com ho semblen els blochs ciclòpichs de Tarragona ò d’Empori, l’una y l’altre tenien la granada bellesa, erma de refinaments y complicacions, de les coses primaries; l’una y l’altre, per la matexa carencia d’elements ornamentals supèrfluus, arribaven de manera plena y dreturera al sentiment y a la comprensió del poble, com si fossin quelcom essencial y complementari del mateix. Car, a dir veritat, cap poeta, cap dramaturch, cap patrici de la Renaixensa ha revelat y personificat com ell tot lo que d’agreny, d’hirsut, de tendrament feréstech, –d’almogàver,– resta encar en el fons de nostra naturalesa; cap, com ell, ha tingut el verb càlit y grandiloqüent, sens termes mitjos ni paliatius, de la revolta, del inconformisme, de l’intransigencia en l’ideal, que pugna y bramula imparablement dintre nostre, com embats de congènita tempesta; cap, com ell, ha projectat enlayre, d’un sol raig, el sentit utilitari que mou nostra sanch fenicia y alhora l’idealisme afogarat de nostre impuls de llibertadors d’esclaus, de redemptors d’opresos; aquexa corrent espiritual doble de positivisme y romanticisme que contrapesa en nosaltres y’ls estabilisa fins al màxim equilibri, defectes y qualitats.

Com a manifestació clara d’aquesta doble corrent, vola’l poeta ab tota llibertat pels espays imaginaris, en ales de la seva fantasía, al crear les figures centrals de les seves peces dramàtiques y’n fa essers de vida extra corrent, desfocats y enlluernants com evocacions de somni mirífich, y, ensemps, observador fidel, anota pacientment les característiques racials de la gent de carn y òssos, en sos innombrables personatges secundaris... A les maravelles fastuoses de la epopeya hi ajunta’l jocon realisme del sayneet, al agut atreviment de l’arenga patriòtica, al ferm y tosssut alegat reivindicador, la sorruda impassibilitat... casi paquidèrmica, davant els improperis y les amenaces que desferma ab sa coratgía; al crit vibrant y percutent d’un’hora, el silenci enigmàtich de la vinenta... Mes, silenci y crit, virior y impassibilitat, vena còmica y vena tràgica, tot es hú, tot es de casa, no porta emprenta ni galladura externa, cap element estrany hi posà per un argent de substancia, cap pot reclamarhi per la vàlua d’una malla. En proba d’axò, y ja que hem mentat son teatre, busquèu entre’ls fills de son engint, un sòl de carèsdesconegut, un home ò una dòna que no responguin, pel fons ò per la forma, als imperatius ètnichs y no l’hi trobarèu: podràn mancàlshi móltes coses, humanitat inclòs, però, més o meys acusada, més soma ò més retreta, carregada d’oripells ò nueta de pèl-a-pèl, ara arborada per quimeres alades, ara junyida, a pla de sol, al jou de les més vulgars realitats, sempre palpita y canta en ells la catalanitat, aqueix quelcom inconfondible y assolible a tots, com producte y concreció que de tots es; una ànima inquieta, bellugosa, però no escorredissa de nostra comprensió usual, –no literaria,– com ho fóra, per exemple, la d’una Hedda Gabler, d’un Admirable Crighton, d’una paradoxa pirandeliana qualsevulla...

Y aquexa matexa claretat diuerna, aquexa matexa casticitat ingènua de l’obra del escriptor, en la fè del patriota, en la vida del home...

 
*   *   *
 
Ha mort n’Àngel Guimerà, la plasmació, sinó absoluta la més forta y representativa de l’actualitat catalana... Estava en l’idea de tots axecarli un monument glorificador: l’hora ha arribat, malhauradament, de dur a terme’l propòsit. Que obrin els diaris les llistes de suscripció y l’or afluhirà a raig fet, generosament, pròdigament, tal com afluhí la gentada darrera la carroça mortuoria...

Jo no sé hont és projectat axecarlo, aqueix monument; sols puch dir que de pensament el veig dominar en mig de la Plaça de Catalunya. La plaça de Catalunya és el cor de la Ciutat, el punt d’unió entre l’urbs vella y la nova, entre l’ahir y l’avui.

Y aquest punt simbòlich de confluencia, aquest lloch únich, me sembla el més apropiat per a tenirhi estada perdurable qui’n vida ja la hi tenía de fet, en lo cor de la Ciutat, car vivía en lo cor de tots los ciutadans, per a qui fongué en un, al calor del séu geni, l’esperit ancestral de la raça y ses ardents aspiracions de renaxensa, per a qui entroncà, sens dexarhi solucions de continuitat, l’Historia y la Llegenda, dexa l’avior, ab la vida moderna d’un gran poble, fent d’aquest, a travers del temps, un quelcom únich y indivisible.

Jo’l veig rich y magestuós, excepcional en magnitut y en bellesa, aqueix monument que podría servar y ennoblir a perpetuitat la gran plaça inurbana y camusa; jo’l veig servint d’ornat y d’axopluch, fet tot ell ab pedres y metalls exits de les entranyes de la nostra terra, flancat per aplechs escultòrichs que simbolisessin quan fou y quan ha d’esser representatiu de la grandesa colectiva... Un grandiós y bell monument a quins peus s’apleguessen els infants pera jugar y alhora rebre una interminable lliçó de coses, per apendre a somniar y a realisar heròycament els somnis;... hont els joves trobessen estímuls y esperances y’ls vells nobles reposadors pel còs laç y’l recort tramontant...

Barcelona mare! Ara és l’hora de redimirte de totes les indigencies monumentals que diuen que patexes; ara es l’hora d’axecar, com qui paga un deute sagrat, al qui fou carn sensible de la teva carn y ànima excelsa de la teva ànima, lo pedró commemoratiu digne d’ell y de tu.

 
VÍCTOR CATALÀ
 
25 de Juliol de 1924
 
 
 

CATALÀ, Víctor, “L’estàtua viva”, Catalana, 31-VII-1924, 214-217.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:10

Prec (a Drames Rurals)

Prec (a Drames Rurals)

Oh tu, l’escaienta damisel·la ciutadana, de posat senyorívol, la de cos esllanguit i rostre pàl·lid, la d’ulls somniadors i llavis tristos! Oh tu, el lliri d’ombra que un raig de sol d’estiu mustigaria, perdona’m a mi, el pobre pelegrí de la terra aspra, que duu sobre la túnica la pols dels viaranys, dormits en les planúries soleiades, i que palpa amb la guaspa del bordó tot lo que troba en terra, recollint pedruscalls i flors boscanes per enseyar-ho als homes així que és en poblat; perdona’m, oh tu, damisel·la ciutadana!, si per encert cau en tes mans de nacre, anèmiques i gràcils, aquest llibrot feixuc; perdona’m i deixa’l de seguida, puix no s’és fet per tu: s’és fet per a altres mans més coratjoses i per gustos més rúfols. Per tu els colors són massa crusos, les ratlles massa negres: hi manquen mitges tintes, matisos esblaimats i corbes gracioses com espirals de fum d’un pebeter.

Aquest és un aplec dels pedruscalls que et deia, de formes anguloses i endurides, invariables a través dels segles, i no et pot plaure a tu, que et mires la pedra adulterada pel cisell i per l’enginy dels homes, com tampoc te plauria el pom de flors silvestres, que guardo en mon sarró de romiatge, puix tot són flors senzilles, primitives; unes, inoloroses; les altres, de fragàncies extremades, que fan girar la cara al qui no hi està fet, i que repugnarien a ton nas fi, d’aletes tremoloses, acostumat a les olors discretes, i a tos ulls, que gaudeixen dels tirats neurastènics de les flors de saló i d’hivernacle.

No, no fan pas per tu, aquestes coses…

Mes, potser que algun dia, llevant-me les sandàlies, fetes a transitar per les terres reseques, i despullant-me del vestit de romeu, amb les carculles que fan pensar en lo que no mor mai, potser sí que l’escrigui un altre llibre més bonic que el present; un llibre de les coses que passen amb el buf del Destí, un llibre gai, de marqueses i reines, de boscs endormiscats i de caceres; un llibre pulcre i frèvol com un país de vano o com un pom de balbes crisantemes, i aquell dia, oh esvelta damisel·la ciutadana de posat escaient i llavis tristos!, aquell dia, mon minúscul present serà per tu; puix llavors podré dir-te: -Agafa’l sense por, ben refiada, i teixeix amb son fil de fantasia ton retallet d’estofa de Penèlope…

Mes ara, plega, plega, que ni jo et vull ofendre ni tu deus ésser cap Isabel d’Hongria per recrear-te en l’esport divinal de veure llagues i acaronar la ronya que es troba tot corrent per la terra aspra, ben lluny de les grans urbs.

Plega, doncs, damisel·la ciutadana, creu-me, plega i somnia!

V. C.

CATALÀ, Víctor, “Prec” a Drames Rurals, MOLC, 83, Barcelona, 1982.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:09

Pòrtic (a Caires vius)

Pòrtic (a Caires vius)

Llegidor:

Aquest nou llibre que t’entrego no és pas, en rigor, un llibre nou, sinó l’emulsió d’un llibre vel amb qualques elements d’altres llibres a fer.

Contra el gust general, que es decanta per la varietat, quan d’un aplec de treballs solts se tracta, jo prefereixo que cada llibre –aplec o no– dongui una nota única i distintiva, marqui un punt determinat en la mentalitat o el gust de son autor. La diversitat cromàtica, la complexitat harmònica, prou que es trobarà, si n’és cas, després, a fi de comptes, al revisar l’obra total. Mes jo, que així penso, per raons d’especial mirament procedeixo de manera diversa en aquest volum. I és perquè lo que fa més mota d’ell, els contes rurals, surten endarrerits de més d’un quinquenni, i en aquest quinquenni n’hem abusat tant entres uns i altres, i tan per demés estretament ilimitadament d’un sol aspecte de la vida pagesa, que hem acabat per fadigar-hi el públic i fins per determinar, entre elements cultíssims del gust general, la naixença d’orientacions contràries, el principi d’una acció coercitiva d’aquest abús.

Davant per davant del ruralisme –tan infantet, tan incomplet encara!– s’adreça ja com una enemistança, com una amenaça formal, el nonat civilisme, el ciutadanisme... el portaveu de l’esperit poderós i multiforme de l’urbs.

Beneït sia l’adveniment d’aquest nou Messies que, si no enganya la conjunció dels astres, que, si no s’erren els profetes, s’està infantant! Esperem-lo amb goig, saludem-lo ambhosannes!, aquest adveniment que ha d’excelsificar les nostres lletres pluralitzant els matisos de sa gamma, avui encara pobra, monocroma; desitgem-lo, apressem-lo tots, aquest adveniment, encara que ell impliqui la mort d’altres idolatries; per per a totes ha d’arribar son hora un dia o altre, i lo que no sap morir serenament a son hora és que no ha sabut viure, que no ha viscut mai; car està, precisament, en el secret de poder morir la millor demostració de vida.

Mes jo crec que, quan arribi l’anunciat, no matarà pas res; i ho crec, en primer lloc, perquè no es pot matar lo que no existeix bé encara, lo que no ha assolit l’estat de plena i cabal existència, i, segonament, perquè,anc que així no fos, poden molt bé conviure amb una mare dos fills llegítims –i més que sien–, malgrat tinguin diversíssim tirat, perquè ambdós per igual, si per igual han rebut els elements de vida, proven la potència de llur mare i conjuntament amb el temps poden treballar per son exalçament i glorificació.

Per això tinc per una mica prematura i tal volta poc fonamentada la naixent campanya contra el ruralisme. Ja sé que mou sos apòstols un sentiment d’enlairada finalitat, un anhelnobilíssim de superiorització per un pròxim avenir esplendorós, i això sol dóna a llurs prèdiques un ressò greu de cosa sagrada que les fa dignes d’ésser oïdes i meditades; mes, bo i reconeixent l’altesa d’aqueix sentiment, potser nofóra ociós senyalar lo que eixes prèdiques podrien resultar desviadores de futures iniciatives.

Ara com ara, per la vida col·lectiva de Catalunya, en tots sos aspectes, ha arribat una hora crítica: l’hora de la suma; l’hora de fer el bloc, la munió, la massa imposadora, destinada a entrar en un ample camp d’acció i en ell lluitar i vèncer superbament; a formar aqueixa massa, aqueix conglomerat, aqueixabalumba numèrica, hem d’acudir-hi tots lliberalment, petits i grossos, destres i manxolets, mes procurant netejar-nos abans tot lo possible de prejudicis minvadors d’energies i armar-nos ben armats de propi esforç i pròpia substància, a fi que el nostre concurs particular, per modest que sia, porti tot el cabal sencer a l’esforç i a la substància comunals; i sols per a demà que aquesta hagi actuat i s’hagi imposat, per a demà que hagi assolit la fi de sa acció, el triomf, vindrà una altra hora crítica, l’hora de la resta, de la tria, de la garbelladura; d’aqueixa cruenta operació seleccionadora que, per raons de sa mateixa naturalesa, no es pot fer mai a priori, car no es pot judicar lo que no es coneix i no es pot conèixer lo que no ha sigut demostrat.

No hi ha millor ni pitjor en lo contingent, sinó en lo acomplert; i ¿què sabem nosaltres de les sorpreses, de les meravelles que ens reserva el temps?Sia’ns lícit tallar la branca corcada, enterrar el gastament, menyspreuar l’esforç fallit, suprimir el detall evidentment inútil o noïble a la sanitat i bellesa del conjunt –és a dir, fallar sobre lo realitzat–, mes guardant-nos d’interdir el pas amanifestacions futures o de confondre lo essencial amb lo accesssori, la causa amb l’efecte, renegant de la poesia pel poetastre, del matrimoni per la dona xorca.

Parlant en termes generals –i sempre cenyint-nos, naturalment, al cèrcol de nostres aficions– tenim per millor obrar que teoritzar,anc que l’acció resulti defectuosa i la teoria sembli perfecta, perquè teoritzar en desmesia és entravar amb paranys i obstacles arbitraris la liure empenta de l’acció. Els dogmes infal·libes no són per a l’art; pot seguir una institució de principis a una manifestació sencera, però mai precedir-la. La dignitat de l’art i del sentiment íntim que l’engendra naix de la llibertat de sa manifestació, i sa fortalesa, de sa dignitat. Art, sentiment esclaus, són art, sentiment febles, xorcs , impotents. L’esperit lligat per apriorismes i per convencions fictícies –és dir, no reclamades per necessitats de sa naturalesa–, si arriba a fer quelcom de bo, no farà mai tot lo bo que hauria pogut arribar a fer sens aquelles traves. Dogma, escola, codi, conjunt de reglespreestablertes dins una esfera de creació, vol dir limitació, que equival a minva, la minva a decadència i la decadència a traspàs, mort. Així, una munió quedongui gran contingent de resignats acatadors d’escoles donarà molt pocs veritables formadors d’escola, i col·lectivitat mancada o pobra d’element actiu, fecundant, conegut per poder creador, no tindrà mai gran vàlua i son radi d’acció serà quasibé nul. La força vital estriba, doncs, en l’impuls antiescolàstic, antilimitador; en l’esclat centrífug que romp les lligadures externes, en la picada ardida del poll contra la closca que l’empresona.

El geni –poder creador per excel·lència i principi revolucionari per excel·lència també– mai pertany als dòcils caps de ramada, sinó als pastors que s’imposen a ella. És sempre iconoclasta i ultradogmàtic; trenca tots els motlles, capgira totes les teories i imposa noves lleis, potser tan il·lògiques i pernicioses com les que vulnera, però noves a la fi, és dir,desestancadores, contràries a la immobilitat, signe de mort.

Aquesta afirmació sembla que ens hauria de privar tota temença, mes no és així. Cert que l’esperit essencialment insurrecte, quan arriba a sa plenitud, se riu de tota lligadura i obra impulsat tan sols per una força superior que radica en ell mateix. Però la potència d’irradiació, la projecció espiritual del jo cap a fora, no és la mateixa en tots els individus ni segueix idèntic procés dedesenrotllament . Enmig dels enters, dels segurs, dels prescients que, com guiats per la força divinal, troben ja en els primers passos llur veritable via, hi ha els febles i els de vocació retardatària que, bo i duent lagalladura vital, han de menester d’un llarg covament per a arribar a terme. I és per aquests –que formen la gran, la immensa majoria en les milícies artístiques– pels que s’ha de témer; que ells són els que, durant el període d’indecisióconcepcional , mentre s’esperen o se cerquen a si mateixos, per escoltar papers de guiadors no sempre prou vidents dels camins que han de seguir... els altres, poden agafar orientacions equivocades, que, torcent llur inclinació ingènita, inutilitzin a bestreta tots llurs esforços i deixin convertit en nial l’ou que tancava el germen distintiu de lapersonalitat: per aquests és que voldríem neutralitat absoluta, un redós que els emparés, lliurant-los d’influències foranes –quasibé sempre pernicioses–, representades per consellers i mestres oficiosos que, preposant sovint l’oferiment a la demanda i aprofitant l’estat tèrbol de la inconsciència, mateix que la gossa de la faula d’Isop, se’ls fiquen a casa, en el sagrat de llurs idees i sentiments, allà fan niu, i un cop n’estan ben empadronits, entre ells i llur cria –les seves ensenyances– n’avien a fora l’amor veritable.

Els únics mestres llegítims –i, per tant, útils– serien aquells que, en l’atzar de les nostres relacions espirituals, se’ns revelessin com carn de la nostra carn i sang de la nostra sang, com a germans majors, lligats a nosaltres per afinitats essencials que ens els donessin com un model, engrandit i posat en net, del nostre propi jo, i als que sols haguéssim de demanar el socors del’aclaració definitiva, el cop de mà final, l’experiència adquirida durant el temps que ens precediren en l’esforç. Mes fora d’aquests, prou; car al pensament que desitja llançar-se a la vidafeconda de l’expressió, en lloc d’ensenyar-li a recitar de cor lo que nosaltres judiquéssim l’oració més selecta, millor faríem aconsellant-li que digués lliurement lo que sentís. ¿Què hi fa que sa veu fos al principi confosa i vacil·lant, sa paraula incorrecta i descolorida? El sol fet d’emetre-la li ensenyaria d’enfortir-la i modular-la més que tots els preceptes; la consciència de dir quelcom li faria sentir laresponsabilitat de lo que digués, i aquesta responsabilitat, l’anhel de dir lo que degués dir, lo millor que pogués dir, mentres que, parlant per altres, per belles coses que dir puga, mai dirà res seu, i per lo tant, res nou, o sia res important i digne de ser oït. Li hauríem de fer comprendre que tot allò que per sa virtut íntima pot excelsificar la condició humana és essencialment bell i pur, que lo purament bell és naturalment bo, lo bo de natural perfectament llegítim, i lo llegítim forçosament respectable; que tot aquell que no vulga enllotar-se en baixes corrupcions i beure en fonts emmetzinades, destruint lo que de divinal porta en si, no té més remei que acudir en aquestes deus pures, en aqueixes deusinestroncables de sanitat i joventut moral; que, en aqueixes deus, hi menen infinitat de camins més o menys penosos, i que si vol anar resoltament a trobar-les és ben lliure de triar-se, entre tots aquests camins, el que més li plagui o més s’adigui amb sa idiosincràcia, rient-se de tot prejudici noïble i també... de tot judici posterior, sempre que puga fer els efectes de l’altre.

I, ara que ve a tomb, sia’ns permès predicar-la també un poc, la guerra santa contra aqueix segon enemic perillosíssim, anc que sia obrir un nou parèntesi dins del parèntesi i enfarfegar el discurs en desmesia.

La fortalesa perforadora del parer aliè és extraordinària i es necessita d’una serenitat de visió, d’un sentiment de convicció i d’un instint de defensa més extraordinaris encara per a resistir-li. L’artista, el cercador-obrador de bellesa, precisament per l’altíssim sentit que dóna a les coses, per sa eterna tirada cap a les perfeccions de l’ideal, sent més que ningú els falliments de la seva obra, amida amb més equitat que els altres la immensa distància que va de la petitesa realitzada a la grandesa cobejada, ianc que ell sol la té, la intuïció de la l’obra seva, com ha dit genialment un il·lustre poeta català, desconfia de les pròpies forces i està propens a desanimar-se quan, a més dels obstacles naturals amb què ha de lluitar per a salvar aquesta distància, li posen al pas, amb millor o pitjor intent, nous obstacles postissos quel’entrebanquin i, amb l’excusa d’aclarir-li el camí, li fulminen el llamp de l’anatema que l’encengui; car ell, en les hores de dubte i tempestat interna, no ho mira pas, si el llamp ve de veritables Júpiters, únics, en tot cas, que tindrien dret a fulminar-lo, o si els que l’aturen perquè no es desencamini ho fan amb el coneixement dels ben encaminats; ell no hi veu més que la concordança dedesconfiances pròpies i alienes que cau sobre son obra, i la vàlua negativa d’aquesta que tals desconfiances acusen.

Mes, en bona fe que deuria mirar-hi força altres coses, el pobre artista, el pobre lluitador, per a no esporuguir-se en desmesia, ja que la major part de les voltes la vàlua negativa no radica en son obra, sinó en sos definidors.

Bo és escoltar atentament i fer cabal de les opinions quan aquestes són respectables, més per a ésser respectable una opinió cal que tinga molts requisits, i el primer de tots, el d’estar ben fonamentada. Entre altres bons fonaments d’una opinió, assenyalaríem nosaltres com a principals la bona fe, laimparcialitat , el clar criteri, l’examen i la competència; i la que no tingués aquests elements o bona part d’ells, la titllaríem de seguida per tarada de pecat original, de vici d’arrel que impedeix acceptar-la sense reserves. Mes, ¿quantes vegades els trobem en les opinions a l’ús d’aquests elements? No hem de vacil·lar per a assegurar que poques. En efecte: qui parla en to més alt, per lo comú, és la passió, la lleugeresa i la ignorància; com a impulsiva una, com a cegues perdudes les altres, no coneixen vacil·lació ni remordiment, ragen a raig fet, sense passar pels coladors del dubte i de l’escrúpol, ianeguen tranquil·lament amb llurs impureses tot lo que atrapen sota.

I, si això passa sempre, passa molt més encara i amb major intensitat allà on l’ambient està enrarit, i els horitzons hi són limitats. A Catalunya, per exemple.

Aquesta terra, que en l’antigor tingué la importància gloriosa d’una gran civilització, per vicissituds de la història es veié reduïda a destins inferior a sa capacitat, tingué d’enquibir tota sa grandesa de nació feta i dreta en les estretors de regió sense mires pròpies, de poble sobirà se trobà convertida en llenca de poble malament enganxada per un groller sargit a altres pobles, i en aquest estat precari, tombada sobre si mateixa, en forçada immobilitat, restà per dotzenes i dotzenes d’anyades. Segrestat son pensament, estroncada sa acció, ofegada en sang sa veu, privada de verificar les més altes funcions de vida i condemnada a una existència purament vegetativa, anà perdent de mica en mica ses facultats, sa energia, ses iniciatives, sa fesomia veritable, i deixant de figurar en el concert dels pobles i de pesar en elsesdeveniments mundials, de vençuda que havia sigut parà en amortallada. Mes sortosament no estava pas morta, encara duia en son si el llevat de totes les potències: només calia que aquest llevat fermentés al calor de qualque casualitat, i, així que la casualitat sorgí, el llevat fermentà i la morta viva va ressuscitar. Aleshores s’adonà que estava nua: en el llarg temps de letàrgic captiveri s’havia consumit sa esplèndida túnica de regina, i els trossos havien caigut a terra. Per presentar-se altra voltadecorosament davant del món enter no tenia més remei que fer-se nous vestits. Però sabut és que, si la funció crea l’òrgan, el desús l’atrofia; que en la fosca es perd la visió més potent, en l’ociositat la manya més provada; i Catalunya –per la qual l’avui s’havia fet un ahir de centúries, l’acció, tradició remota–, al despertar, no es trobà en condicions a l’altura de sa tradició, i, com les perfeccions no s’improvisen, en lloc d’abillar-se definitivament, no pogué fer-ho més que d’una manera transitòria, deixant per a més tard refer les vestidures amb major cura i guarnir-les segons bon gust ielegantesa. A aquesta tasca reconstituient està entregada encara, i ja ha fet bona feina, ja relluen ací i allà sobre l’estofa els brins d’or del brodat, els pans de seda, les trepadures sumptuàries, però manca molt a fer encara: que encara es veuen filagarses, trossos mal embastats... Un d’aquests trossos provisionals dins lo que encara resta de provisional en aquesta esplendorosa renaixença catalana és lo que en diem públic: la munió d’espectadora-judicadora de cosa de bellesa; munió que entre nosaltres resulta avui un curiós anacronisme.

Al revés de lo que passa amb les races neulides, que necessiten nodrir-se molt abans de produir, aquí la innata fortalesa es manifestà de seguida en la necessitat de produir abans que de consumir. Tant és així, que de cop i volta ens trobàrem més aptes per a fer obra pròpia que per a capir l’aliena; tant més quan, per a lo primer, abasten sovint els elements primordials que cada u porta en si,mentres que per a lo segon cal una preparació lenta i treballosa que ni es pot fingir quan no es té ni es pot comprar a tall de mercaderia; i per adquirir aquesta preparació ens ha mancat, fins avui, ocasió i temps, ocupats com estàvem en els problemes d’interès material immediat que es plantegen en tota instal·lació social amb vistes serioses a l’avenir.

Com flors primerenques que brollen ardidament de la terra quan encara és lluny la primavera, brollaren aquí artistes i poetes –flors d’ideal– quan la mentalitat col·lectiva jeia encara sota una capa de gel, deixa del llarg hivern d’inacció que per ella havia passat. Mes això no podia durar gaire; que, per a viure, a les flors els cal l’escalfor del sol; al productor, consumidor; a l’artista, un públic. I, obeint a aquesta imperiosa necessitat, sorgí un públic a la bona de Déu, com havien sorgit tantes altres coses. Creure que, d’aquesta generació espontània, havia d’eixir-ne de cop i volta el públic model, l’instrument d’opinió perfet, hauria sigut bogeria; mes era quelcom que en feia les funcions, i amb això n’hi havia prou de moment.

En efecte: reclutat entre la barrija-barreja d’estaments diversos, però que tots estaven enfeinats en feines pròpies i tenien ben lluny de l’art llur camp de coneixements, no oferien de fons i lligam comú més que la pobresa de cultura atàvica, l’absència de pena per aquesta incultura, que la mateixa incultura dóna, la curtesa de mires, resultat de l’estretor d’horitzons que veien del pla terrer en què es trobaven, les fallides naturals del gust, endropit per la manca d’exercici, l’abundor immoderada d’escrúpols del qui no sap ben bé de què n’ha de tenir ni de què no, l’altesa del juí que s’atribueix l’ignorant que ignora encara que ho sia, l’entercament d’opinió del que no està avesat a sospesar-ne gaires, i, per últim, la petulància còmica de l’adolescent que es creu home fet perquè el deixen ficar en la conversa. En altres termes: a Catalunya, que no en va havia estat durant mot temps convertida en provincias, li sortí el públic de primera fornada pretensioset, restret, encongit i esparveradís, sense discerniment; un publiquet de gent de fora tout à fait, un veritable publiquet provincià. I a aquest públic modest i casolà, a aquesta bella allau de sobrevinguts, tingué d’encomanar-li el ministeri de la crítica, deixant que l’exercís modesta icasolanament, amb la bona fe dels cridats, ja que no podia fer-ho amb l’encert dels escollits, mentre esperava que d’ell mateix anés evolucionant cap a l’aristocratització, orient perpetu de tota entitat potent i valiosa . I així hem arribat als moments naturals, en què l’evolució va verificant-se, però amb tal lentitud, que no estaria per demés que els que saben i poden hi donessin unaempenteta. Perquè, cal confessar-ho: aqueix públic nostre deixa un poquet a desitjar pels temps en què estem; no és encara la col·lectivitat seriosament adestrada per a judicar, la col·lectivitat de criteri ample i obert a tots els corrents sanitosos, el públic de bon gust i correcte civilisme que correspon a la nova Catalunya que apunta en la història dels grans pobles; encara hi munta més en ell la matèria que l’esperit, encara li resten massa innocents a degollar, com, per exemple, bons comerciants que, bo i dient Qui vedis al  Quo vadis?, es permeten dictaminar resoludament sobre una obra d’art; dentistes més pràctics en les mecàniques del seu ofici que en psicologies que creuen a ulls clucs que no es pot escriure sinó lo que s’ha passat, i que per lo que s’ha passat, segons llur bell criteri... odontològic, expedeixen als autors patent de bona o mala conducta; sacerdots virtuosos que voldrien convertir cada artista en predicador laic, cada cervell en sucursal del seu, i cada faula d’art en infantívola moraleja para jóvenes descarriados, soi disant entusiastes dels místics que condemnen amb agror les honestes franqueses del concepte i els afogaraments d’expressió que els místics ensenyaren; apologistes de cançons populars que s’escruixeixen del plasticisme d’un estil que acusa aquelles fonts d’origen; mares devotes que adormen els infants amb les oracions quotidianes, que posen en mans de les seves filles adolescents la Història Sagrada, i que en canvi amaguen de l’hereu de vint anys la novel·la que podria parlar de certes coses –unes certes coses especials que sols elles descobreixen–; critiquets de primera volada que emparenten amb Zola –potser l’única coneixença del veïnat!– al primer innocent que els cau a tret; dames recatadíssimes que hauran tingut sis fills i que encara pregunten si és lícit mirar una acadèmia; damisel·letes curiosament càndies que es cartegen d’amagat dels papàs amb altres tants promesos, però que no anirien a veure una comèdia en què hi hagués escenes d’amor sense demanar-ne abans permís al director espiritual... en fi, una munió de sent de sa casa i son ofici plena decontrasentits, d’innocents nicieses, de cursileries i, lo que és pitjor, d’hipocresia.

Tots aquests bons senyors i senyores del galliner judiquen, dictaminen i aconsellen com si en sa vida no haguessin tingut res més a fer; tots volen que l’artista pensi això, digui allò, faci lo de més enllà; tots tenen sos plansd’altíssima envergadura entre cella i cella, i al que fos ben creient i, sobretot, ben agraït a la importància de l’obsequi, li farien la mercè de deixar-li posar aquests plans en obra. I un hom pensa, al fer-se’n compte, que si l’artista, l’escriptor, tinguessin una mica de malícia,fóra del cas que els diguessin, fent-los la gran reverència: "Perfectament , dames i cavallers de tot mon respecte! Jo estic disposat a fer tot lo que vostès em manin, seguint un rigorós torn alfabètic, sempre que vostès obtinguin de Déu una petita concessió, unsuplementet de vida que em permeti acabar la tasca de parlar per tots vostès, de fer totes ses obres respectives... i que al capdavall em diguin qui és el que ha parlat per mi, el que l’ha feta, la meva obra, car, si vostès no ho prenen a mal, jo també tindria quelcom a dir, quelcom a fer per mon compte..."

Mes la llàstima és que els artistes no la solen tenir, aquesta malícia, que no ho són tant com semblen, de mofetes, i s’escolten el públic massa seriosament, sense prendre la precaució tan sols de fer-se’l presentar abans en deguda forma. Prenguem-la, doncs, per ells, aquesta precaució.

Anys enrera es digué que a l’Illa de Cuba hi havia aparegut una gran emissió de bitllets de Banc de poca vàlua, que tothom sabia que eren falsificats, mes que, a manca delsllegítims i per lo que facilitaven les transaccions, foren acceptats pel comerç amb sols posar-hi al dors aquesta inscripció: Falso, pero circula. Posem-l’hi ja d’una vegada, nosaltres també la mateixa llegenda aclaratòria, en aqueixos escamots de públics endarrerits, tant per a estimular-los a legalitzar-se amb més rapidesa com per evitar que ningú els prengui per lo que no són i els faci més concessions de les degudes. Perquè aquella coneguda teoria del poeta castellà, pel qui el vulgo es necio y pues lo paga, es justo hablarle en necio para darle gusto, ens sembla d’un fons de roïnesa tan gran, que no voldríem que cap ànima honrada la posés en pràctica. Per haver-l’hi posada massa ha eixit ja tal volta del cèrcol en què fou engendrada, tarant la mentalitat de la nació entera i duent-la a la decadència en què es troba a l’hora present.

No: el veritable artista, el veritable poeta, aquell a qui ha sigut assenyalat un lloc preeminent entre les multituds innominades, no ha d’abandonar-lo mai, aquest lloc de perill i d’honor, no ha de claudicar mai, no ha de cedir a cap pressió innoble –aplaudiment, diner o amenaces– fins a rebaixar l’altesa de sa dignitat, afalagant la niciesa o el mal instint d’aqueixes multituds que per la manca de conreu li són notòriament inferiors. Lluny d’això, i per damunt de vanes alabances i de vanes censures, ell ha de fer serenament sa via, ell ha de realitzar serenament son obra, de la que ell sol no té la plena intuïció, escampant així la benèfica llavor d’un alt estímul sobre els terrers encara ferms, fins a fer comprendre amb tota claredat al bon comerciant que res costa callar quan no es té res a dir, que val més riure que fer riure i que no és pas tot u un llibre d’art o un llibre de caixa; aldenstistet sense psicologisme que hi ha uns certs filtres màgics dits intuïció i estudi que ensenyen com per art de bruixeria als artistes lo que mai han vist ni sentit per ells mateixos i que fins els dentistes estarien ben frescos si no sabien curar a la parròquia d’altres mals de queixal que els que ells haguessin sofert en la pròpia boca; als virtuosos sacerdots, que és cosa molt lloable l’anhel deproselitisme, mes que cal eixir qualque volta dels castells roquers de la intransigència per a veure món i reconèixer que hi ha moltes necessitats a satisfer, que Déu –que de tot ne sap un poc més que nosaltres– ha criat diversitat d’apteses perquè satisfessin aqueixes necessitats, i que és pecat de supèrbia i d’heretgia voler esmenar-li la plana; als soi disant adoradors dels místics, el perill dels zels intempestius, que volent traure obstinadament de la panera les cireres petites, s’exposen que aquestes facin caure les grosses, car és sabut que les cireres s’enganxen les unes amb les altres; al cançonaire distret, que hauria de repetir da capo el repertori, perquè hi ha admiracions que no poden ésser únicament d’oïdo; a la mamà deliciosament devota, que fins les oracions quotidianes –models, per cert, de franc parlar– poden inspirar als infants preguntes indiscretes, i que per això no ha pas de deixar d’ensenyar-les-hi i que les les certes coses de què parla la Història Sagrada no han desvetllat les naturals curiositats de l’adolescència, pot estar ben tranquil·la, puix ja no les desvetllaran tampoc en sos fills les novel·les més novel·lesques que els caiguin en mans; alscritiquets novells, que per anys hi hagué en terres d’Espanya molt honorables senyors que, sense parti-pris mercantils ni fullaraques de vanitat, oferiren al món la flor del més just i estètic realisme, i que és més propi i decorós suposar que els escriptors indígenes trauen a la regalia llegítima que no pas a paternitats bordes; alsfruïdors dels clàssics, que, abans de titllar de presumptes atrevits la gent jove, cal fer memòria del sancta sanctorum de les biblioteques, que tot literat culte té el deure de freqüentar, on se topa a cada punt, bo i sense fer tria, amb amors circumstanciades de Perots i Japotes, amb gran abundor de Col·loquis de viudes, donzelles i casades, i amb Celestines de tots calibres; a les dames recatades, que és ridícul ésser més papistes que el Papa, que els museus vaticans, que els temples catòlics de tot el món n’estan plens, d’acadèmies sagrades i profanes, i que acadèmies són, en llur representació material, els Crists, els angelets, els sants Sebastians, sants Jeronis i santes Genoveves, les figures del Juí final de la Sixtina, el Tors de Fïdies, la personificació del Nil, etc., etc.; a la damisel·la escrupolosa, que entre les lletres dels promesos i les escenes d’amor de la comèdia no hi ha gaire més diferències que la millor i la pitjor literatura i la més o menys estètica, més o menys sensual emoció que desperten... I a tots al plegat, que és una vergonya ésser ineducat tenintpossibilitat per a deixar d’ésser-ho, mantenir-se en estat d’inferioritat manifesta podent fàcilment remuntar-se, puix el saber no ocupa lloc ni el bon gust paga contribució, i en canvi redituen delectacions que amb tot l’or no es podrien comprar; que no han de tenir por de veure tota mena de coses, sinó de no saber-les veure, de conèixer les temptacions, sinó de no saber sobreposar-s’hi; que el que és flac de consuetud, el vent de l’aspi l’encadarna, i el que és fort pot afrontar impunement els corrents de les altures; que la franquesa sencera i respectuosa no vol dir llicència, sinó sanitat de cor i d’enteniment; que la nuesa no és mai immoral per si, sinó pel gest que se li dóna, i que el que en tot veu perills i malícia és que és covard de mena –i sap que no podia defensar-se del més lleu atac– i a més roïnament, morbosament maliciós; car és cosa provada que pel ver innocent tot se resol en innocència, i sols pel vil, pel corromput... i tot lo més pel ximple, és vilesa i corrupció la cosa més senzilla.

I ara, cloent les generalitats i tornant, per acabar, al plet naixent del ruralisme i ciutadanisme literari, si a mi m’hagués sigut donada una d’aquestes veus autoritzades, fetes per ésser oïdes i escoltades, diria que potser no és prou just que s’atribueixen al primer, causa, font, principi, les sobres i falles, les desviacions o encerts, els defectes o virtuts propis de les facultats, del gust o del punt de vista especials que sos conreadors, i, per lo tant, que no se li fessin pagar plats que, si en realitat s’han romput, no ha sigut per sa culpa, i pecats que, si s’han comès, han comès altres.

Podrà ésser, si es vol, defectuós, primitiu, parcial, tot o quasi tot lo que s’ha fet modernament d’aire rural en la literatura catalana, que això res implica contra el ruralisme, sinó tot lo contrari. L’acte no és la potència; lo realitzat no és lo realitzable, el sentiment d’una cosa qualsevol no s’estanca pas en un, en dos, en vint individus; nocristal·litza pas en determinat nombre de criteris ni de fórmules. Tota afirmació engendra cent contradiccions, tota contradicció mil afirmacions; els que fins ara han dit lo poc poden encara dir lo molt; lo que abastin a dir els presents, poden dir-ho els esdevenidors; les veritats que no s’hagin revelat a un esperit poden revelar-se a un altre;l’aubada borrosa i indecisa que apunta per tornar-se esplendent migdiada; la concreció, si no definitiva, almenys superior, que fins avui no s’ha efectuat, dels elements o de l’ànima rural catalana en un seguit d’obres o en una obra-tipus , pot efectuar-se al millor dia, del nostre vivent o del poble dels nostres seguidors. Això és lo possible, això és lo probable, i això és lo que serà, si Déu ho vol; car lo contrarifóra un contrasentit , i en totes les ocurrències naturals és la lògica lo que impera, aquesta lògica que ens diu que lo que té força acabar per demostrar-la una hora o altra, que lo que té veu crida i un jorn diu clarament lo que fa a son cas.

Totes les coses s’han de començar per son començament, i el començament del ruralisme ha sigut, com era natural que sigués, la reproducció de lo més senzill, de lo que oferia més gros relleu i costava menys de veure i capir de lluny: la crosta externa. Mes no s’ha pas d’encallar ací, després pot venir lo delicat i lo més dificultós: penetrar fins a l’entranya, fins a l’ànima. Perquè digueu-me: ¿què se n’ha dit, fins ara, què se’n sap encara de la vostra vera ànima rural, d’aqueixa ànimameravellosament misteriosa i naturalment preexistent a l’ànima ciutadana, mes no inferior a aquesta –anc que tal volta tampoc superior–, sinó senzillament, essencialment diferent i per igual interessant? ¿Què en sospitem, encara, de certs aspectes portentosos d’aqueixa ànima? ¿Què de l’harmonia íntima, de la solidaritat fraternal dintre la natura de l’home, la planta i la bèstia, aqueixa santa iimposadora conjunció quasibé igualitària i enterament desconeguda en la ciutat? ¿Què d’aqueixes consciències individuals, que, en una formació que nosaltres –cients de per riure!– qualifiquem d’embrionària, sembla encloure, perfectament organitzats però amb una organització que escapa al nostre cop d’ull crític, de visió limitada a una petita esfera psicològica, tots els elements integradors del cosmos? ¿Què del perfet i dreturer sentit de lo absolut i lo relatiu, del mecanisme ètic de la vida, que tenen aqueixes consciències d’illetrats? ¿Què dels ressons i tornaveus que hi aixeca la natura, què de les sublimitatsinexpressades, dels goigs que els són produïts per la sobrevida erma d’artifici, que glateix entorn d’elles, en les coses eternalment invariables? ¿Què en sabem, encara, d’aquestes coses? Res, res,positivament ! Si mai, sorpresos per una confusió inesperada, hem dibuixat en nostre pensament una interrogant, no hem tingut el valor o la paciència suficient per a fer-la seguir de l’auscultació directa, de la convivència, de la llargahivernació comuna que hauria pogut donar-li contesta prudent. Hem preferit posar-hi punts suspensiu i –confessem-ho modestament– en lloc de cremar-nos les celles estudiant, divertint-nos, veure el camp, sos éssers i ses coses com un espectacle vanament curiós, i arreplegar-ne lo pintoresc, la ganyota, la convenció; lo que es posava bonament el nostre abast.

I en aquestes condicions, sense haver oït, volem fallar?, sense haver comprès, volem judicar?, sense haver produït, volem suprimir? Oh, no, per Déu! Ho repeteixo: riguem-nos, si volem, de tot lo risible; retallem, si cal, lo imperfet; posem en interdicte aqueix ruralisme de patró que, amb esperit forà, amb esperit no assimilat, no...ruralòfil –i, per tant, incompetent i més o menys falsejador, per desconeixença ., s’haja pogut posar en circulació fins ara en les lletres catalanes; mes no toquem a lo intangible, no fulminem el llamp sobre l’ànima camperola, no privem que lo que nosaltres no hem sabut veure, que lo que nosaltres no hem sabut estudiar, que lo que nosaltres no hem sabut entendre i revelar, ho vegin, ho estudiïn, ho entenguin i ho revelin altres; i que vinga, almenys, a nosaltres, per gustar-la, la mel de les delectacions i de les ensenyances que no hem sabutproporcionar als altres.

La cristal·lització futura de la modern civilització catalana, si ha d’ésser perfecta, o tan sols superior i influïdora, ha de tancar la major suma –si no la totalitat– d’elements vitals possibles, d’aspectes resumidors de la vida, d’aqueixa vida, si bé una en essència, múltiple en ses manifestacions; i, si així no és, son actual ressorgiment no haurà sigut més que una foguerada, que un foc d’encenalls en el temps i en la història. I, amb això, no ha pas de conformar-s’hi el nostre orgull patri; no s’hi conformarà pas, segurament. Vulguem-ho creure, almenys; i, entretant, posar-hi el coll tots perquè així sia.

CATALÀ, Víctor. "Pòrtic" a Caires vius. Barcelona. Edicions 62. MOLC 83. 1982. 177-191.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:05

Solitud, cap. IX

Solitud, cap. IX

Cap. IX

I quan, a la fi, vingueren també les cassoles cap a les taules llargues i per a tohom va haver-hi menjar abundós, aquell despit, aquella rabior, encara glatents, com si empolsessin de pebre bo les viandes, portaren amb elles caliu als païdors, i les sangs s’enroentiren ràpidament en les venes, i ràpidament s’ompliren els cervells de fumeroles vermelles.

Les estretes anelles humanes eren trencades i ressoldades a cada punt pels anants i vinents que, uns per haver dinat a corre-cuita, se n’anaven, i els altres que, per no haver trobat lloc encara, esperaven tanda per a entaular-se; mes l’acollament general no es desfeia, i el dinar s’allargava sense mesura. La fressa dels mastecs, els xerrics dels que bevien a galet, els redrings dels plats i la vidreria, trencats per les converses i els esclats de rialles, omplien les peces, i els aires s’emprestaven amb tuf de carn esnitjada, d’alenades impures, de vi begut, de menges engolides i de nuvolades fetoroses de tabac cremat. Abans de l’hora d’haver començat, l’àpat havia pres els aires desordenats d’una saturnal. Els ulls dels homenots guspirejaven, els llavis greixosos s’esqueixaven d’orella a orella amb rialles estúpides, els dits, trèmuls, s’allargaven per palpar la primera carn que els queia a tret, i les paraules i els conceptes inoïbles rebotaven en les orelles mateix que predregada sobre les teulades.

Les dones, soltes o acoblades per coneixences, però que no tenien cap home que els fes costat, anaren desfilant escorregudes, les seguiren les porques famílies que hi havia, atiades pel pare, germà o marit, que grunyia malmirrós, i finalment, els capellans, traient amb precaució els rostres congestionats a la porta de la cambra i esparverant-se de l’enrenou de la sala, es retiraren més que de pressa, lliscant a la quieta per l’escaleta que donava a la capella.

Aleshores fou quan el pastor, que estona feia que rondejava ullejant-ho tot, deturà la Mila vora la porta i li digué amb sobtada autoritat:

―Entre pas ací dintre, ermitana; ara com ara és un catau de bestis… ¿Recordeu qè vos deia l’altre dia?… Pensin pas més que en gatejar i de seguida perdin la seva… D’ací a un poc los haurem de gitar avai a cops d’escombra.

La Mila, sense protestar, se n’entornà a la cuina, on altra gent forana tampoc parava de dragar, i en la sala i cambra gran seguí la saturnal grollera, sota la vigilància del pastor, que, esquerp i cellajunt, guaitava amb menyspreu aquelles bèsties dites superiors, retòrcer-se i bagolar, ubriagues d’alegria, de substàncies mal païdes, dels contactes i també  d’un poc de vi: de tot lo que no s’ubriaguen les altres bèsties dites inferiors.

A plena claror, aquelles turbulències expansives tenien tota una altra serenor. Les rialles sonaven harmòniques i es responien les unes a les altres com cants d’aucells, el to roig de les cares lligava amb el blau pir del cel, els membres, amb lassitud mandrosa, trobaven positures gràcils d’estàtua clàssica; els baumes ingrats es destriaven i fugien pels aires, i els agradosos restaven suspesos entorn de les testes com una manyaga de l’olfacte. En les mans aixecades els gots de vi resplendien amb vivors cristal·lines d’òpals i granats, les eines relluïen migpartint les fruites veroles, i els ventrells satisfets, avivant l’escalfor de les idees, inspiraven acudits escaients, picardies enginyoses de conte popular…

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:03

Costa i Llobera, Miquel

Costa i Llobera, Miquel Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:19

Poemes

Poemes

EL PI DE FORMENTOR

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.
No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l’esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l’aucell que encativam;
el crit sublim escolta de l’àguila marina,
o del voltor qui passa sent l’ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta;
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel qui l’enamora, i té el llamp i l’oratge
per glòria i per delit.

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades,
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l’altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…
oh vida! oh noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les ’niran per la ventada
com l’au dels temporals.
 

A UN CLAPER DE GEGANTS

Salut, claper de bàrbara grandesa,
        que atreus el pensament!
Salut, oh fita del vell món despresa,
qui dels segles afrontes la corrent!

Com és grat a mon cor, que el viure mida
        només amb son batut,
considerar ta colossal bastida
que el compte de centúries ha perdut!

Qui et féu? Quin és ton nom? Quina mà forta
        tes roques aixecà?
Fou dels antics gegants la raça morta
qui per memòria eterna te deixà?

Fóres d’un déu caigut la’ra feresta,
        famèlica de mort?
Guardaves la memòria d’una gesta,
o bé la tomba del guerrer més fort?

Debades mir… No venç la llum del dia
        la fosca del passat,
mes pot volar millor la fantasia
pel buit meravellós de lo ignorat.

Ja veig, entre la boira llunyedana
        dels segles primitius,
damunt la terra pel diluvi blana,
tribus salvatges i guerrers asprius.

I veig coberta de boscatge l’Illa,
        que amb sagrada remor
respon a la del mar, com una filla
de sa mare respon a la clamor.

Guaitar me sembla com la nit sagrada,
        aquí, sobre ton mur,
feia estremir la roja flamarada
que foc donava al sacrifici impur.

I mir com puja a la fatal foguera
        lligat un jovencell.
I com un jai de llarga cabellera
branda terrible son sagrat coltell…

Mes passa la visió, i altres ne vénen
        del dubte en la negror:
veig pobles qui lluitant aquí s’estenen
i sent de les passetges la remor.

I veig guerrers qui, mig desnús, combaten
        damunt ton caramull,
mentres uns altres a ton peu s’abaten
com les ones del mar contra un escull.

*       *

Vell claper, vell claper, qui tes canteres
        pogués ara llegir!
Qui interrogar podés tantes osseres
que el llaurador remou i fa florir!

Tu veus passar les races fent onades
        del temps en la corrent,
immòbil com la roca que debades
socava l’aigua del febrós torrent.

Vell eres ja quan sa paret primera
        alçava aquí el romà,
i ha mil anys que sa morta polseguera
a tos peus la ventada rossegà…

I així veuràs passar la nostra vida,
        i d’altres ne veuràs.
Caurà nostra Babel ja derruïda
i tu encara soberg t’aixecaràs.

Per això venc a veure’t algun dia,
        claper mai derruït.
Aquí, on sembla que el temps ja no fa via,
pren millor sa volada l’esperit.
 

CALA GENTIL

Sobre la cinta de blanca arena,
que besa una aigua de cèlic blau,
grans pins hi vessen a copa plena
olor de bàlsam, ombra serena,
    remor suau…
Oh dolç estatge de bellesa i pau!

Un aquí hi troba la llum més clara,
les colors vàries de to més viu;
pura delícia de tot s’hi empara,
i sol o lluna mostrant la cara,
    tot hi somriu…
Oh de mos càntics inefable niu!

Per puigs i serres s’acaramulla
frondós boscatge de verd etern,
que eixa floresta de vària fulla
la tardor trista mai la despulla
    ni el fred hivern…
Oh paradís que apar al món extern!

Si aquí s’acosta qualque mal dia
de nuvolades amb negre estol,
sols hi du tendra melancolia,
com una verge sense alegria
    que en pau es dol…
Oh bon refugi de callat consol!

Aquí, ben jove, pensí abrigar-hi
un niu d’humana felicitat;
després la tomba vaig somniar-hi
a on tindria, més solitari,
    repòs més grat…
Oh lloc per vida i mort fantasiat!

És que en la calma de tals paratges
tan dolç és viure, veure i sentir,
i vora l’aigua de purs miratges
al ritme eòlic d’aquestes platges
    tan dolç dormir!
Mes jo tal sort jamai dec posseir.

Què hi fa? D’aquesta cala opalina
prou el misteri n’hauré gustat,
mentre ara, a l’hora que el sol declina,
m’hi sent confondre dins la divina
    serenitat…
Oh dolç moment! oh glop d’eternitat!
 

A HORACI
 
Príncep afable de la docta lira,
mestre i custodi de la forma bella:
tu qui cenyires de llorer i murtra
    doble corona,

ara tolera que una mà atrevida
passi a mon poble la que amb tal fortuna
tu transportares al solar de Roma
    cítara grega.

Aspra i ferrenya sonarà en ses cordes
fines la llengua de ma pàtria dura;
mes, també noble hi sonarà: ma pàtria
    filla és de Roma.

Filla de Roma per la sang, pel geni,
clara i robusta com sa mare antiga,
guarda en ses terres per llavor de glòria
    cendra romana.

Sí: dins sa terra el cavador atònit
ossos i marbres i joiells hi troba,
armes, monedes i penons que ostenten
    l’àguila augusta.

Bella ma pàtria és ademés. Viuria
sens enyorança ta divina Musa
dins eixa terra que cenyeix la blava
    mar de Sirenes.

Illa és galana, on el sol de Grècia
brilla puríssim, i d’ardenta saba
pròdig, li dóna amb lo raïm alegre
    l’àtica oliva.

Deixa, doncs, ara, que dins ella evoqui
clàssiques formes, i l’antiga Musa,
just amb sos propis ornaments, ma pàtria
    veja somriure.

Ara que folla l’invocada Fúria,
febre als poetes inspirant, ungleja
l’arpa plorosa, i entre fang destil·la
    fonts d’amargura,

oh! com enyora mon afany les clares,
dolces fontanes del Parnàs hel·lènic!…
Mestre, amb ta bella, cisellada copa,
    deixa-m’hi beure.

Deixa que tasti la sabor antiga
que omple tes odes i dins elles dura
com un vi ranci de Falern que guarden
    àmfores belles.

Nèctar poètic amb què el cor s’anima,
febre i deliris d’embriac no dóna;
dóna la calma de l’Olimp, la sana
    força tranquil·la.

Qui de tal nèctar troba el gust, no cerca
l’or, ni les armes, ni el domini frèvol:
l’art és sa vida, que entre goigs o penes
    guarda segura.

Ah! Pugin altres a palaus que habiten
grogues les ànsies amb l’afany hidròpic,
negres ensomnis que en un llit de plomes
    posen espines.

Vagen al fòrum, on febrosa turba
crida i s’empaita disputant la presa
que la Fortuna dins la pols humana
    llança per riure.

Puga jo, a l’ombra del nadiu boscatge,
seny i bellesa agermanar, oh artista!,
seny i bellesa que amb la lira formen
    digna aliança.

Sí: que a tes obres el bon seny, Horaci,
guia la dansa de gentils estrofes,
tal com Silenus, el vell gris, guiava
    dansa de nimfes.

Elles ben àgils i formant corona
donen al ritme la lleugera planta:
riuen les Gràcies, i se sent l’efluvi
    d’alta ambrosia.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:15

Garcés, Tomàs

Garcés, Tomàs Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:18

Conversa amb Víctor Català

Conversa amb Víctor Català
L’any 1873 a l’Escala, ran de la mar empordanesa, mirall de la llum, va néixer Víctor Català. Aleshores era només Caterina Albert. La seva infantesa va lliscar en la penombra de la gran casa antiga dels seus pares. «A penes veia el mar –ens diu la il·lustre escriptora–, així que des de les nostres finestres s’albirava ben a la vora.» La minyoneta s’avesà, doncs, de seguida a tractar amb gest més íntim les tenebres de les estances closes que no pas les randes d’escuma o l’alenada tèbia dels camps. L’àvia i la mare, malaltes o delicades, alternativament, exigien silenci, repòs i llargues vetlles. És en aquestes hores nocturnes passades vora el llit del malalt, quan la son venia com una amenaça, que Víctor Català escriu les seves primeres visions novel·lesques.
 
 
–En realitat, el meu primer escrit –s’apressa a dir-nos la gran imaginadora– pertany a la meva tendra infantesa. Jo devia tenir set o vuit anys. Vàrem fer, amb els meus pares i germans, una excursió que em va colpir. Tant, que amb una quarteta vaig voler expressar les meves sensacions: els tres primers versos nasqueren amb penes i fatigues, però de cap manera no se m’acudí el vers final. La quarteta frustrada era feta en espanyol. En català no vaig escriure fins als catorze o quinze anys. D’aquesta època són alguns dels meus Drames rurals. Escrivia per distreure’m. En la meva vida de monja i de finestrons tancats, en una vila on no hi havia ni professor de piano, les estones que dedicava a la literatura eren el meu únic esplai. No m’agradava brodar. Caminava poc. Gairebé no conec cap paisatge.
 
 
EL PRIMER LLIBRE, EL PSEUDÒNIM
 
–L’any 1900 vaig publicar el primer llibre: un recull de versos, titulat El cant dels mesos. La meva àvia havia mort l’any 99, i l’estiu següent, per raó del dol, encara sortíem menys que mai de casa. Un matrimoni amic nostre, però, va venir a fer-nos companyia. Un dia, estava jo escrivint, va acostar-se’m la senyora. Em preguntà què feia. Eren els Cants dels mesos. Els hi vaig llegir, va mostrar-hi complaença. Va demanar-me’ls, no els hi vaig refusar. I al cap d’un mes de ser fora, la senyora va escriure’m: «Tinc imprès el seu llibre, no em faci llençar els diners. Digui’m quin nom d’autor vol que hi posi, si té inconvenient a donar el seu». I tal, si hi tenia inconvenient! Mai a la vida no hauria signat res amb nom de dona. Jo, aleshores, treballava en una novel·la, que no he acabat encara, el protagonista de la qual es deia Víctor Català. Vaig refugiar-me en aquest nom. Heus ací l’origen del meu pseudònim.
 
 
L’ART I LA MORAL
 
–Em proposava de no descobrir mai la meva personalitat. A Olot vaig haver de trencar la consigna, però. Vaig enviar, a un certamen que es celebrà en aquella ciutat, un monòleg. Fou premiat. Hi hagué unes discussions fantàstiques, es veu, sobre qui era l’autor del treball. Sembla que es tractava d’un monòleg atrevit. Jo no me n’adonava. Quan van saber que l’autor era una dona, l’escàndol va ser més gros. No trobaven correcte que jo contés la història d’un infanticidi. I, no obstant, és que pot tenir límits l’obra de l’artista? No crec que unes normes morals puguin frenar-la. Crec elemental advocar per la independència de l’art. Gràcies a aquesta independència he pogut ser fidel a la meva vocació, que tothom hauria volgut intervenir. No reconec altra norma que la del bon gust, ni altra immoralitat que la de la inutilitat. L’obra mal feta és, per això mateix, també, l’obra immoral.
 
El bon gust, que de molt joveneta va menar-me a fruir les pàgines saborosíssimes de La Celestina, per exemple, m’ha fet rebutjar sempre, àdhuc com a lectora, les produccions suspectes.
 
 
LA VIDA OMBRÍVOLA
 
–S’ha insistir moltes vegades a assenyalar el pessimisme com a tret dominant de la meva literatura. Ja en els meus primers llibres semblava, als ulls de molts, que jo cerqués les nafres de la vida, per furgar en elles i endanyar-les, amb una morbositat quasi anarquitzant. I, n’estic segura, mai no ha estat aquest el meu intent. El meu credo artístic és l’eclecticisme desenfrenat. Per això refuso els dogmes de les escoles literàries. Em semblen pures fórmules arbitràries, on els homes voldrien encabir la proteica realitat de la vida. I la vida vessa i escapa dels motllos. Aquest és el defecte de Zola: la insuficiència de la seva fórmula naturalista i, com a derivació de la fidelitat a aquesta fórmula, la seva actitud de poseur.
 
Jo estimo la vida tal com és: dolça i amarga, clara i ombrívola. Tota voldria abastar-la, però quina culpa tinc si són les tintes negres les que més impressionen la meva retina? He de seguir o no la meva vocació?
 
El meu segon llibre, Quatre monòlegs, inicia el cicle «ombrívol». Van dir que es tractava d’una imitació guimeraniana. És possible. Era a començaments de segle, Guimerà era l’ídol de les joventuts. Drames rurals, publicat primer en fulletó i després en volum per la revista «Joventut», fressa encara més el camí ple de fantasmes dolorosos.
 
Eren, de vegades, en efecte, fantasmes, els meus personatges. Però fantasmes vius, que jo havia creat i mogut i que a la fi havien adquirit una ànima i una voluntat independents de la meva, externes a la meva espiritualitat. Ja no podia respondre dels seus actes, ja no m’era lícit de «fer acabar» al meu gust una novel·la. Les meves criatures imaginàries eren tan vives com les que havia tret de la realitat quotidiana. La història d’«Idil·li xorc», per exemple, és verídica, i molt atenuada! La de «Parricidi» és pura fantasia. Però els personatges de totes dues narracions se m’imposaven amb vigorosa voluntat, situats en un mateix pla. Jo, en escriure, no feia sinó traduir una sola realitat transformada o forjada en el món de la meva fantasia. Voler desfigurar aquesta realitat fóra trair la meva vocació.
 
Així degueren comprendre-ho Torres i Bages i Maragall. El bisbe Torres va donar-me la raó, contra un capellà de molta cultura, però de mal geni i intolerant. Aquest capellà va fer-me dir una vegada que rectifiqués la meva manera d’escriure, que jo podia ser un bon predicador i en canvi estava en perill de ser excomunicada. Vaig contestar-li en una llarga carta (que el missatger del meu contradictor no es va atrevir a cursar, per por de ferir massa el mal geni del destinatari) dient que entre Déu i mossèn X... triava Déu, i que jo seria conseqüent amb el temperament literari que Déu m’havia donat. Vaig tenir la satisfacció que el bisbe Torres aprovés la meva resposta. A la Cambra del Bisbe de la Gleva, va veure un dia un escampall de paper escrit. Eren les cartes on es contenia aquella disputa. El missatger de mossèn X... les hi havia deixat. El bisbe va llegir-les i va dir, si fa no fa: «Digui de part meva, a aquest autor, que no es deixi tòrcer».
 
Maragall va dir-me en una altra ocasió: «No faci cas de la gent. Espolsi el cap i canti. Només l’artista té la intuïció de la seva obra».
 
 
HISTÒRIA DE «SOLITUD»
 
–Els de «Joventut» van demanar-me un altre llibre. «Què preferiu –vaig dir a Lluís Via–, contes o novel·la?» Es decantà per la novel·la. M’hi vaig comprometre, em semblava que en un parell de mesos en sortiria. Jo aleshores escrivia de pressa, no pas com ara. Però tot just arriba a l’Escala, amb ganes de posar mans a l’obra, cau malalta la meva àvia i, poques setmanes després, de l’esforç de vetllar-la, la meva mare. Enmig d’aquest tragí, a batzegades, neix Solitud.
 
Tothom havia dit que concentrava massa, que els meus Drames rurals, per exemple, eren gairebé guinyolescs. En efecte, jo no em distreia gens de l’acció dels personatges que imaginava. Anaven a la seva, i prou. Prescindia de tot l’accessori. Al marge del camí que duia al desenllaç no m’aturava a collir-hi floretes. Doncs bé, en posar-me a escriure Solitud vaig pensar a amplificar un «drama rural». Vaig exposar amb més minuciositat els temperaments de les figures i vaig fer entrar en la narració el paisatge. Quin? Tothom ha reconegut en la muntanya on es desenrotlla l’acció de Solitud la muntanya de Santa Caterina, que es dreça, pàl·lida, entre l’Escala i Torroella. S’hi acosten. No és ben bé la mateixa, vaig procurar desfigurar-la una mica, però així i tot vaig servir-me de molts dels seus elements. No obstant, només hi havia pujat una vegada: un dia, pel meu sant. Vaig enfilar-me pels mateixos aspres camins que seguiren la Mila i En Maties. Vaig respirar l’ambient que havia de plasmar-los.
 
A casa, quan podia, a tota pressa, anava escrivint la narració. Cada setmana sortien cap a Barcelona uns quants fulls de paper de barba, escrits de vegades amb llapis i sempre a corre-cuita. Quants cops no havia pogut ni repassar-los! I així anava publicant-se, en fulletons, a la revista d’En Via, la meva Solitud. Vaig esmerçar-hi dos anys. Quan va estar llesta aparegué en volum. Volia posar-hi un prefaci, tan ple de disculpes i de vergonya, que En Via el rebutjà. Però el meu pudor literari era tan invencible que no vaig llegir Solitud fins que Marcel Robin la traduí al francès o vaig haver de cotejar la traducció amb l’original.
 
 
NOVEL·LA FOTOGRÀFICA
 
–Solitud és una novel·la d’imaginació. Però calculi la meva sorpresa quan varen dir-me que havia retratat l’ermità de Santa Caterina. Aquest pobre home era també un anormal, havia estat casat sense voler-ho ni poder, li havia fugit la dona, què sé jo! Tothom sabia la seva història, jo no. Quin greu me va saber l’estranya coincidència! A mi no m’agrada de retratar ningú. M’ho veda, no la moral, sinó el bon gust. Una novel·la com el Jo! de Bertrana, que respecto, no l’escriuria mai. No obstant, la novel·la catalana té precedents il·lustres d’aquesta mena. No sempre han estat igualment acollits pels «fotografiats». Diu que la gent dels Sots feréstecs no havia quedat gens agraïda a En Caselles. Li portaven un odi! En canvi, els models de La tragèdia de cal Pere Llarg de Girbal, sembla que n’estan contents. Això que no n’ha fet pas una pintura idíl·lica. En Girbal és un escriptor vigorós, que no ha donat encara tot el que pot. Aquella figura de dona que mou en La tragèdia de cal Pere Llarg revela en el novel·lista una audàcia i una puixança prodigioses.
 
 
RURALISME
 
–L’èxit de Solitud ho va ser del ruralisme. Fins aleshores cap autor no s’havia abocat, que jo sàpiga, a estudiar la humanitat elemental que viu en el camp i en la muntanya. Es feien novel·les de pagesos, a base de tipus convencionals que es distingien només per llur indumentària. Jo vaig ser sincera, fidel a viure unes ànimes primitives. Res més.
 
 
«EL LLIBRE BLANC»
 
–Al mateix temps que Solitud vaig publicar el recull de poemes El llibre blanc. Els versos són una diversió de la qual no he volgut estar-me. Ja sé que no sóc poeta.
 
 
ELS JOCS FLORALS, VELLS I JOVES
 
–Però estimo la poesia. I estimo els Jocs Florals. Tot el nostre renaixement literari va lligat a aquesta institució, plena, encara, d’eficàcia. Estic orgullosa d’haver presidit els Jocs de l’any 17 i d’haver obtingut, en altres convocatòries, algun premi. Recordo que varen obtenir distinció dos capítols d’aquella novel·la de la qual Víctor Català és protagonista. I van donar un accèssit al meu poema «Cavalls de port».
 
A l’entorn dels Jocs s’ha replantejat l’enfadosa qüestió de l’hostilitat entre vells i joves. És una hostilitat absurda. Els vells han de veure en els joves llurs seguidors, llur ufanosa herència. Els joves han de respectar el llevat de què són fets. Vet aquí tot.
 
Altrament, els Jocs Florals, sobretot en les petites poblacions, han tingut la virtut de revelar al poble un tresor que no coneixia. El cant del poeta desperta coses mig ocultes, fereix cordes que sense ell no haurien vibrat. No matem els Jocs Florals, per Déu, encara!
 
 
LES CAPELLES LITERÀRIES
 
–Els Jocs Florals substituïren, en certa manera, les capelles literàries. Els solitaris eren posats en contacte amb el públic, al poesia esdevenia un patrimoni social. Les capelles, en canvi, fan més mal que bé. Esporugueixen i encarrilen massa les noves valors que les integren. Serveixen, és clar, per incubar l’escriptor novell. Però no li donaran cap qualitat que no tingui. Si és nial, com diem a l’Empordà, és perdut. Si té ales ja volarà tot sol, no cal pas que s’arredossi a la penombra protectora de les capelles literàries.
 
 
MARAGALL
 
–Jo sóc partidària de l’isolament. He viscut sempre apartada dels medis literaris. Així i tot he cultivat alguna noble amistat. Com la de Maragall.
 
Només havíem parlat una vegada, però ens havíem escrit molt. Quin home! Quin artista tan pur! La seva obra m’ha emocionat sempre. Obrir un llibre seu, a l’atzar, i llegir les seves paraules em fa una impressió inefable.
 
Maragall i jo érem ben distints. El seu horror a la violència, per exemple, ens separava. Jo accepto la violència, ell l’eliminava aristocràticament. Però, poeta auri com era, tocava sempre el viu, encertava la deu abeuradora dels immortals. Tot el que Maragall veia es transformava. Així, en la vida familiar ell era «El Pare», i al seu costat «La Mare», «Els Fills», «La llar», esdevenien poètiques abstraccions de les persones i coses concretes. Maragall tenia un esperit sacerdotal i rústic, greu.
 
Recordo que en una de les seves cartes va incloure-m’hi el seu poema «Les roses franques». L’acabava d’escriure. Vaig agrair-li molt aquesta delicadesa. Més tard, quan la poesia es publicà en volum, en recordar-li jo que n’havia estat un dels primers lectors, va dir-me: «Si ho hagués tingut present, l’hauria servada inèdita».
 
Les nostres cartes eren una contínua disputa sobre temes d’estètica literària. Ell era depurat i jo turbulenta. Això el feria. En el fons jo era una derivació de la seva doctrina. Una mena d’última conseqüència davant la qual ell reculava. Es declarava enamorat de tot, però no n’era. De mi l’esfereïa el que en deia la meva «pietat oriental», que és, sembla, una pietat que no plany el dolor.
 
 
GUIMERÀ
 
–Una altra de les meves amistat literàries fou Guimerà. Hi havia parlat algunes vegades i el respectava molt. Era bondadós i infantívol. Un dia, per encàrrec de la meva germana, li vaig demanar que em signés els volums de les seves obres completes. Aquests llibres fan un munt considerable, no? Doncs, el propi senyor Guimerà, vellet, acompanyat de la minyona de l’Adavert, va comparèixer a casa traginant els llibres. Era senzill, senzill.
 
La darrera vegada que vaig veure’l, en vida, fou en el banquet del Pen Club. Després de mort, amb la meva mare –que té vuitanta-tres anys– anàrem a contemplar les seves despulles, i formàrem en el seguici, fins al cementiri. Ben a despit meu, la llaçada que lligà les meves flors d’ofrena, era blanca. Però hi vaig fer escriure aquests versos:
 
Oh, noble ànima encelada,
tenyeix aquesta llaçada
dels colors més del teu grat
i amb ells amortallada
entra a la suprema estada,
seu de la immortalitat.
 
 
UN GABINET DE LECTURA
 
–De molt joveneta vaig començar a admirar l’autor de Mar i Cel. A casa, per estimular les minyones, cosidores, etc., i fer que s’afanyessin en el treball, els prometia, com a premi, estones de lectura. I els llegia, sobretot, coses d’En Guimerà, que els agradaven molt. Jo declamava d’una manera teatral, fent una veu aspra quan simulava el parlar d’un home i veu manyaga quan parlava un infant. Així colpia més l’atenció del meu auditori.
 
Fou en aquest elemental gabinet de lectura on donava a conèixer, abans d’editar-les, les meves obres. Ho feia sense comptar amb el precedent de Molière. El cert és, però, que l’opinió de les minyones i les cosidores –gairebé sempre favorables– m’orientava molt.
 
 
«UN FILM», ALTRES LLIBRES EN PROJECTE
 
–Un film havia de ser un conte per a «Catalana», la revista del senyor Matheu. Sense jo escarrassar-m’hi, es va anar fent llarg, tant, que aviat vaig tenir consciència que podria brollar-ne una novel·la. L’argument d’Un film és absolutament imaginari, llevat del punt de partida que és real: un fet vell, que havia sentit contar ara fa vint-i-cinc anys i que va semblar-me suggestiu. El llibre s’ha anat fent bocí a bocí, com tots els meus, però es diferencia dels altres en què hi recullo tota mena d’adherències, que no sacrifico a l’acció principal.
 
Amb Un film voldria reincorporar-me, després d’una pila d’anys de silenci, al moviment literari català. Tinc, inèdits, a més a més, un llibre de versos i un recull de treballs en prosa titulat Mosaic. I penso enllestir un dia o altre una novel·la començada que ha de dir-se Tragèdia de Dama Nisa, la protagonista de la qual és una rossellonesa que es casa aquí.
 
 
LA RENAIXENÇA D’ARA
 
–Som en un veritable moment de renaixença. Hi ha, a Catalunya, una gran diversitat de temperaments en eclosió, una riquesa que crec incomparable. En aquesta diversitat rica baso les meves millors esperances.
 
Comença de collir-se el fruit del vuit-cents. És un segle que cal no menysprear. La novel·la catalana és, encara, un gènere vuitcentista. ¿Qui ha respost a la crida de J. M. de Sagarra sinó els autors madurs: Santamaria, Bertrana, Coromines?
 
El vuit-cents és el pare de la renaixença d’ara. Un esperit de llibertat va informar el nostre pensament i ens va fer sentir l’impuls romàntic de saltar totes les tanques i d’anul·lar tota trava. L’esforç no va ser pas fàcil. La primera renaixença va ser «el temps del llenyater». No hi havia públic, ni crítica ni a penes autors. Els escriptors eren uns herois isolats que anaven donant cops de destral per aquí i per allà, aterrant malesa. Avui el camí és més planer. Quina joia, poder constatar la finor d’alguns estils contemporanis! Nosaltres érem cantelluts, però no ens sap greu de reconèixer-ho: el patrimoni literari català s’hauria nodrit, al capdavall, també una mica, amb el nostre coratge aspre de llenyaters.
 
 
 
GARCÉS, Tomàs, “Conversa amb Víctor Català”, Revista de Catalunya, any III, núm. 26 (agost 1926), pàgs. 126-134.

 

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:13

Maragall, Joan

Maragall, Joan Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:20

Alma catalana

Alma catalana

El alma de un pueblo es el alma universal que brota a través de un suelo. El alma catalana es pirenaico-mediterránea: los adustos Pirineos descienden en pétreo oleaje apaciguándose a medida que se aproximan al dulce mar latino, de claro horizonte: en el horizonte del mar hay las claridades de Italia, de Grecia. El alma catalana es adusta y clara.

La tierra catalana es dura, pero agradecida: así sus hijos aprenden a trabajarla por necesidad, y son estimulados por la recompensa: son acostumbrados al triunfo por el trabajo. Así su trabajo es alegre; trabajan cantando, y trabajando y cantando descienden al mar que les atrae con la promesa de nuevos triunfos y el eco de nuevos cantos. Así los catalanes son rudos y expansivos a un tiempo, porque aman la tierra y el mar; y hábiles para enriquecer el producto de la tierra propia y lo que el mar les trae de las aguas, y no saben servir ni mandar porque todos se sienten iguales para el triunfo por el trabajo directo; y cada uno se siente libre y siente libres a los demás, y todos orgullosos de su libertad, y tan celosos de ella, que repugnan cederla aún para la organización social, porque creyendo bastarse cada uno a sí mismo, no la sientan necesaria. Satisfacen mejor su sociabilidad donde menos atados se sienten por ella. Dentro de cada catalán hay un anarquista.

Son trabajadores esperanzados, y per esto poc contemplativos: si descansando miran al cielo, ven en el cielo un bello descanso extendido sobre el trabajo de la tierra, y no suelen preguntar qué hay más allá de las estrellas. Así su piedad es serena y confiada: confían en ese algo bueno que resplandece claramente, pero lo incomprensible no les atormenta: no son ambiciosos de lo absoluto. Suelen reír de lo que no entienden.

El catalán siente su alma, pero no siente el peso de su alma: y por eso le interesa más su historia que su filosofía, y ama su lengua más aún que su historia. De las artes goza sobre todas la música y el teatro, porque son directas y no cabe engaño en ellas.

En todo es franco, y quiere franqueza. Es pronto en sus afectos, no los extrema: ni traidor, ni mártir. Su amor más constante es el de su libertad. La ha aprendido del mar y de las cimas de los montes.

He aquí el alma catalana: libertad.

Joan Maragall: "Alma Catalana", Extret de Obres Completes. Barcelona: Editorial Selecta, 1961.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:22

Elogi de la paraula

Elogi de la paraula

Senyors:

 

Quina glòria per a mi haver arribat a seure en aquest lloc i ésser el primer d'alçar la veu en l'anyada! I doncs, tant m'estimeu que us fes goig per a presidir tota la companyia? Jo vull correspondre al vostre amor i a la dignitat que ell tot sol em concedia, parlant-vos del nostre amor com a la raó d'ésser d'aquesta casa, fent-vos l'Elogi de la Paraula.

Diu Ramon Llull: "Tot quant hom pot sentir amb els cinc senys corporals, tot és meravella; mes car hom les coses sovint sent corporalment, per això no se'n meravella. això mateix esdevé de totes les coses espirituals que hom pot membrar o entendre."

Doncs jo crec que la paraula és la cosa més meravellosa d'aquest món perquè en ella s'abracen i es confonen tota la meravella corporal i tota la meravella espiritual de la Naturalesa.

Sembla que la terra esmerci totes les seves forces en arribar a produir l'home com a més alt sentit de si mateixa; i que l'home esmerci tota la força del seu ésser en produir la paraula.

Mireu l'home silenciés encara, i us semblarà un ésser animal més o menys perfecte que els altres. Però poc a poc les seves faccions van animant-se, un començament d'expressiò il·lumina els seus ulls d'una llum espiritual, els seus llavis es mouen, vibra l'aire amb una varietat subtil i aquesta vibració material, materialment percebuda del sentit, porta en el seu si aquesta cosa immaterial desvetlladora de l'esperit: la idea!

Com! Sentireu la remor del vent i el soroll de l'aigua i l'eixordament del tro, deixant en vostre esperit un gran vaguetat de sentiments, i n'hi haurà prou amb què un nin menut que es fa sentir només de molt a prop, diga suaument: "Mare", perquè, oh, meravella!, tot el món espiritual vibri vivament en el fons de les vostres entranyes? Un subtil moviment de l'aire us fa presents la immensa varietat del món, i alça en vosaltres el fort pressentiment de l'infinit desconegut.

Oh!, quina cosa més sagrada! Diu sant Joan: "En el principi era la paraula, i la paraula estava en Déu": i diu que per ella foren fetes totes les coses,; i que la paraula es féu carn i habità en nosaltres. Quin abisme de llum, Déu meu!

Amb quin sant temor, doncs, no hauríem de parlar! Havent-hi en la paraula tot el misteri i tota la llum del món, hauríem de parlar com encantats, com enlluernats. perquè no hi ha mot, per ínfima cosa que ens representi, que no hagi nascut en una llum d'inspiració, que no reflecteixi quelcom de la llum infinita que infantà el món. Com podem parlar fredament i amb tanta abundància? Per això ens escoltem els uns als altres comunament amb tanta diferéncia; perquè l'habitud del massa parlar i del massa sentir ens enterboleix el sentiment de la santedat de la paraula. hauríem de parlar molt menys i sols per un fort anhel d'expressió: Quan l'esperit s'estremeix de plenitud i les paraules brollen, com les flors en la primavera una a una, i no pas en totes les branques, sinó com a sort d'una branca. Quan una branca ja no pot més de la primavera que té a dintre, entre les fulles abundants brolla una flor com expressió meravellosa. No veieu en la plenitud de les plantes l'admiració d'haver florit? això nosaltres quan brolla en nostres llavis la paraula vertadera.

No heu sentit mai els enamorats com parlen? Semblen uns encantats que no saben el que es diuen. Fan un parlar tot trencat, entre la llum abundant de les mirades i la plenitud del pit bategant. I això les seves paraules són com flors. perquè, abans l'amor no parla, quin bull de vida en totes les branques del sentit! Quin voler dins els ulls!... i quan s'encreuen ardents les mirades, quin silenci! No us haveu trobat mai en un bosc molt gran, amb aquella quietud plena de vida que sembla una adoració de tota la terra ? Doncs, això adoren les animes dels enamorats en el brill silenciés de les mirades. I en brolla per fi una música animada, oh, meravella! , una paraula. Quina? Qualsevulla; pero com que porta tota l'anima del terrible silenci que l'ha infantada, sia quina sia, proveu de sotjar-ne el sentit; debades; no arribareu mai al fons, i us espantareu de l'infinit que porta en les entranyes.

Així parlen també els poetes. són els enamorats de tot el del món, i també miren i s'estremeixen molt abans de parlar, Tot ho miren encantats i després es posen febrosos i tanquen els ulls i parlen en la febre: llavors diuen alguna paraula creadora i, semblants a Déu en el primer dia del Génesi, del caos en surt la llum.

I això la paraula del poeta surt amb ritme de so i de llum, amb el ritme únic de la bellesa creadora: aquest és l'encés diví dels vers. veritable llenguatge de l'home. Diu Emerson: "No ha creat Déu les coses belles, sinó que la bellesa és la creadora de l'Univers". I això sembla que Déu crea en la paraula inspirada del poeta.

Mes, oblidats sovint de la divinitat del món, i per aparents necessitats de lo contingent, menyspreem el poeta xic o gros que hi ha en cadascú de nosaltres, i parlem interminablement sense inspiració, sense ritme, sense llum, sense música, i nostres paraules s'escorren insignificants i fatigoses, com planta que es dissipa en fulles innombrables, ignorant la meravella de les flors que porta inexpressades en el seu si.

I vosaltres mateixos que sou anomenats sobre tots poetes, quan serà que entrareu profundament en les vostres ànimes per a no sentir altra cosa que el ritme diví d'elles al vibrar en l'amor de les coses de la terra? Quan serà que menyspreareu tot altre ritme i no parlareu sinó en paraules vives? Llavors sereu escoltats en l'encantament del sentit, i les vostres paraules misterioses crearan la vida veritable, i sereu uns mágics prodigiosos.

Que jo he vist que quan parleu oblidats del ritme buit de vostra vanitat corruptora i en tota la humilitat de la vostra anima inspirada, jo he vist la gent que abans distretament us escoltaven, il·Iuminar-se d'ulls, inflamar-se de galtes, alenar amb les boques més que usualment obertes i somriure beatament entre llàgrimes, rendint el cos per a ésser son esperit transportat a la divina esfera. He vist mirar-se uns amb altres, meravellats i ditxosos de veure's junts, redimits de tota contingència per l'encantament, que els era desconegut, de l'absoluta paraula; i repetir-se-la barbotejant amb veu trencada els uns als altres, i als de més enlla que no la oien; i de lluny i de més lluny tots els ulls anar-se girant il·luminats vers el poeta que parlava en la humilitat de la febre creadora; i en tots els ulls una gratitud amorosa com de criatura al seu creador.

Mes ara, malaurats, tot sovint, damunt d'un gra d'inspiració sagrada, voleu aixecar edificis de raó vanitosa, inflant ridículament els vostres ritmes per a omplir-los de les paraules que neden mortes en les superficies de les coses; i la gent es cansa de sentir-vos parlar vanament amb música inanimada, i us tenen per entretinguts maniàtics, i ho sou. Havíeu trobat una paraula per a donar llum a tot el món, i el vostre baix pruït per una superficial perfecció grandesa l'ha voltada d'un boirós eixam de paraules sense vida que han ofuscat aquella divina llum, retornant-la a la confusió i a les tenebres.

Apreneu a parlar del poble: no del poble vanitós que us feu al voltant amb les vostres paraules vanes, sinó del que es fa en la senzillesa de la vida, davant de Déu tot sol. Apreneu dels pastors i dels mariners.

Quant contemplar uns i altres en silenci la majestat del món allà on l'esperit batega amb ritme lliure i gran! Quanta immensitat han reflectit en els ulls, quanta bellesa de cels blaus i de prats verds i de mars mudant sovint de color com el rostre d'una verge, i de llunes i soIs, i de boires grises i pluges tàrboles! Quant vent han sentit llurs orelles quantes rítmiques onades, i els trons que s'acosten i s'allunyen, i el bruelar dels bous i crits misteriosos en l'espai! Quanta flaire d'aigua salada i herba fresca, i com llurs sentits han estat amorosament tocats per totes les coses pures! Llurs faccions n'estan com encantades i parlen rarament; pero quan parlen, llurs paraules són plenes de sentit.

Recordo un jorn pel nostre Pirineu, a ple migdia, que avançàvem perduts per les altes soledats: en el desert de pedra onejant havíem marrat tot camí, i debades interrogàvem amb ull inquiet la muda immensitat de les muntanyes immòbils. Sols el vent hi cantava amb interminable crit. De sobte, en el crit del vent sentirem un esquelleig invisible; i nostres ulls astorats, poc fets a aquelles grandeses, tardaren molt en obirar una eugassada que en un clot de rara verdor paixia. Esperançats ens hi encaminàrem fins a trobar el pastor ajaçat al costat de l'olla fumejant que el vailet, de genolls en terra, atentament vigilava. Demanàrem camí, i l'home, que era com de pedra, girà els ulls en el seu rostre extòtic, alçà lentament el braó signant una vaga drecera, i mogut els llavis. En l'atronadora maror del vent que engolia tota veu, suraven sols dues paraules que el pastor repetia tossudament: " Aquella canal...", i signava enllà vagament cap amunt de les muntanyes. "Aquella canal...": que eren belles les dues paraules entre el vent gravement dites! Que plenes de sentit, de poesia! La canal era el camí, la canal per on s'escorren les aigües de les neus foses. I era, no qualsevulla, sinó "aquella" canal; aquella que ell coneixia ben bé entre les altres per fesomia certa i pròpia: era alguna cosa aquella canal, tenia una ànima; era "aquella canal..." Veieu? Per a mi això és parlar.

Recordo una nit, a l'altra banda del Pirineu, en "aquelles mountines que tan hautes sount", que sortí de la fosca una nena que captava amb veu de fada. Vaig demanar-li que em digués quelcom en la seva llengua pròpia, i ella, tota admirada, signà el cel estrellat, i fòu només així: "Lis esteles..." i em semblà que també això era parlar.

Recordo, més recent, un cap al tard en una punta de la costa cantàbrica on els ponents són bells. La gent hi venia a veure pondre's el sol en el mar. Venien enraonant, però en essent allà tothom callava davant del mar que mudava de colors. Vingueren dos homes de mar, silenciosos, i es plantaren davant de la costa immensa; i per bona estona l'un al costat de l'altre callaren. Després d'un, sense moure's ni girar-se al company, li diguí: "Mira". I tothom que ho sentí mirà endavant, veient cadascú una meravella pròpia. també allà era parlar: i el que no és així, paraules buides.

"Aquella canal"... "Lis esteles"... ."Mira"... Paraules que duen un cant a les entranyes, perquè neixen en la palpitació rítmica de l'Univers sols el poble innocent pot dir-les, i els poetes redir-les amb innocéncia més intensa i major cant, amb llum més reveladora, perquè el poeta és l'home més innocent i més savi de la terra.

I quan els poetes sàpiguen ensenyarnos-el aquest llenguatge sublim, i fer-nos oblidar tot altre, després d'haver-lo oblidat ells mateixos, llavors vindrà el regne llur, i tots parlarem encantats per la música creadora. Tots parlarem mig cantant amb veu sortida de la terra de cadascú, menyspreant l'artifici de llengües convencionals i cadascú s'entendrà només amb qui s'hagi d'entendre; però quan parli del fons de l'anima amb amor, es farà entendre de tots aquells que en encantament d'amor l'escoltin: perquè en amor succeeix així, que mig entendre una paraula és entendre-la més que entendre-la del tot, i no hi ha altre llenguatge universal que aquest.

perquè, què vol dir llenguatge universal sinó expressió i comunicació de l'ànima universal? I si l'ànima universal és la bellesa amorosa que traspua per tota la Creació i en cada terra parla per boca dels homes que la terra mateixa s'ha fet en el seu amorós esforç, l'única expressió universal serà, doncs, aquella tan variada com la varietat mateixa de les terres i llurs gents.

I per ella els homes s'entendran sols en l'harmonia natural produïda pel verb amorós de la bellesa creadora, mes en ella s'entendran de debò, en veu i en esperit; mentre que ara la mútua intel·ligència de superficials paraules aspres, lluny de l'amor i la bellesa, és un entendre's sense entendre's: pensen els homes que s'entenen, i menys s'entenen com més pensen entendre's.

Que si poseu en conversa dos homes de diferents llinatges i parlant cadascú la llengua pròpia podrà molt ben ésser que, no entenent-se en les coses més superficials, puguin, però, si amb amor arriben a parlar-se del fons de les ànimes llurs, trobar en la música ideal de les veus apassionades un so d'harmonia, una paraula, en la qual vibrin tots dos per igual: era l'única en què havien d'entendre's; i l'ànima universal s'ha manifestat a tots dos per igual en aquella com resplendor; en allà soIs s'hauran entés, mes quin entendre's!

però que si aquells dos homes es parlen en una mateixa llengua, bé sia perquè l'un tingui apresa la de l'altre, ja ambdós una tercera aliena, potser que s'entenguin molt bé en les coses més vanes; mes, allà on comenci a palpitar fondament la vida, allà deixaran d'entendre's; perquè cada terra comunica a les més substancials paraules dels seus homes un sentit sentimental que no hi ha diccionari que l'expliqui ni gramàtica que l'ensenyi. I això aquells dos homes diran una mateixa paraula que sonarà igual per fora i creuran haver-se entés; mes en el bell fons de les ànimes el cántic no serà pas igual.

I no és pas l'harmonia de fora la desitjable, sinó la de dintre; que no és pas pel soroll de les paraules que tots els homes som germans, sinó per l'esperit únic que les fa brollar diferents en la varietat misteriosa de la terra.

I aquell esperit cal cercar-lo a través d'aquesta varietat misteriosa tractant la paraula com cosa sagrada, inviolable, parlant cadascú amb sant amor la llengua innocent del poble en què Déu l'ha posat, donant-li en ella el seu verb creador; parlant sols en plenitud de sentit i puresa d'expressió, i estalviant temerosament el sacrilegi de la paraula artificiosa o grollera.

Heus aquí, doncs, com al predicar nosaltres l'exaltació de las llengües populars, no altra cosa prediquem que el pur imperi del verb creador, la infinita transformació de la terra en el cel, que és el més fondo anhel del veritable progrés huma. I així, quan la nostra predicació és motejada de rebel, estèril i regressiva, nosaltres podem somriure als nostres enemics amb fermesa serena, i seguir avant predicant la llei del verb, que és la llei del món. perquè essent el món creat pel verb, qui, sinó el verb, ha de regir-lo cap al cel? I si el verb que omple la creació es manifesta a través de la terra per la paraula de l'home, que és la suprema expressió de cada terra, quin altre arreglament de les terres pot ésser desitjat, si no és aquell assenyalat per la vida espontània dels llenguatges?

Mireu, doncs, si n'és de santa la nostra causa. I si ara considerem, com té la seva arrel en el diví misteri de l'esser i del devenir, i com és això superior a tota altra política convencional, a tot accident historic, ens sentirem posseïts d'un amor i d'un temor en defensar-la, que comunicaran a la nostra lluita una grandesa i una noblesa purificadores de tot egoisme i rancúnia, i menyspreadores de tota mesquinesa pròpia o alíena.

Tinguem ben present que no som pas uns sublevats portant una bandera contra una altra bandera, sinó uns apòstols inflamats en llum divina, que avancem per aclarir les tenebres amb el foc en què som consumits; que la nostra causa no és sols la causa d'una nacionalitat, no és un plet d'Estats o una renyina de famílies, sinó un ideal humà arrelat en l'amor diví que anima bellament al món.

Un tal ideal enlloc pot ésser professat amb més integritat i amb més puresa ensems que en aquesta casa. perquè en altres llocs ens acoblem per una o altra acció de la vida, en les quals la paraula serveix fins particulars; però aquè la paraula ho és tot: és la nostra acció, el nostre medi i el nostre fi.

Mirem en quina disposició solem acudir-hi a aquesta estada: cadascú deslliurant-se del massa concret i material del seu otici per a dur-ne aquè la flor espiritual i cercar-hi la d'altres jardins. Que en altres llocs tractaran entre ells de medicina els metges i de lleis els advocats i de llurs fórmules i aplicacions els politècnics, i de llur treball els qui remouen fecundament la terra o fan rodar els enginys de la producció i n'escampen la riquesa. Mes aquè el comerciant cerca a voltes la paraula del poeta, i l'artista escolta a l'enginyer, i el metge es deleita en literàries lectures, i l'advocat i l'agricultor i tots uns amb altres es troben i s'entenen en la regió serena de la paraula sense altre ti que enriquir-se l'esperit amb el camí d'ella, sens altra transcendència que el goig fecund d'aquesta obra mútuament creadora.

En aquesta regió, doncs, la paraula pot vibrar ben plena perquè es mou a tots els vents de l'esperit; hi pot brollar ben pura perque neix altament per damunt de tots els interessos de lo contingent. Aquè podem parlar ja amb quelcom d'aquell encantament amb què parlen els enamorats i els poetes i el poble innocent i tots els qui senten la bella palpitació del verb en el fons de la creació: que parlen poc i en plenitud i puresa; i això transportar-ho a totes les maneres en què aquè la paraula es manifesta.

I això em sembla sentir els discursos ideals que en aquest lloc podrien dir-se: que no parlèssim mai per vanitat o altre interés que un fort anhel de dir quelcom que l'ànima n'està plena i vol donar amb amor, generosament. Em sembla sentir les nostres discussions alienes a tota habilitat i a tota passió enterbolidores, nobles i serenes com platúnics diàlegs. Em sembla assistir a lliçons amorosament donades i àvidament apreses, i a lectures d'aquelles en què els més joves s'inicien amb fervor en el gran anhel de l'esperit humà, i els vells s'hi mantenen sempre joves. Em sembla, sobretot, sentir les nostres converses, que és en el que jo tinc més fe, i les sento deslliurades de murmuració i de baixes rialles i de paraules grolleres, sinó que resumeixen tota comunicació d'idees i sentiments nobles amb l'essència de la inspiració del moment, de I'espontaneïtat del tracte íntim i de la varietat d'esperits acoblats per l'atzar i la simpatia.

Jo tinc fe sobretot en la conversa, perquè és la manera més natural de comunicació verbal, i conté en germen tots els altres. Hi ha en ella una penetració més forta dels esperits que s'hi ponderen i equilibren. Que quan un dels que enraonen té que dir més que els altres sobre una cosa, brolla naturalment el discurs sense l'afectació del discurs espectacle, en el que entre el qui parla i els qui escolten s'obre com una vall isoladora; que quan en la conversa un és mogut a explicar als altres lo que més sap, i els altres callen o bé interroguen, a fi d'apendre, torna's lliçó profitosa com més espontàniament sol·licitada, i inoblidable pel que és viva; que en la conversa són fecundes moltes passades lectures i ens estimula a altres de noves; que la discussió hi és menys encarcarada que en públic, menys tocada d'amor propi, i més lluminosa i atemperada per les variades sortides de l'un i de l'altre; que en la conversa, per fi, quan és dignament usada, la paraula hi vola lliure i graciosa amb tota la puresa del seu origen i tota la majestat del seu contingut diví.

I si no, mireu el qui fou el Verb encarnat com predicà la llei divina conversant sobre els fets vius que en son camí li apareixien: això donà la divina ensenyança; i tot l'Evangeli és un sublim seguit de converses, d'on, amb espontaneïtat santa, brollen discursos, lliçons o discussions plens d'aquella llum tan viva. això el verb creador més naturalment es manifesta i actua.

Ai, amics meus! fem-li, doncs, aquè un temple a la paraula, que amb la seva misteriosa força creadora a tot transcendirà. Adorem el verb amb l'anhel de l'imperi de la seva llum, i aquesta adoració tota sola tindrà prou força per a transformar el món, per a crear el món segons el verb, que és aquell segons nostres desitjos. bé serà més això que fer política, bé serà més que conrear aquesta o aquella ciència, bé serà més que procurar riquesa o exteriors justícies socials: serà, en totes i aquestes altres coses, influir-hi la potència creadora del verb que anirà fent-les a la seva imatge i semblança espiritual.

Que cadascú vingui aquí, doncs, cantant una cançó, la seva, la flor del seu dia; que cadascú se'n torni cantant-la més forta i enriquida amb l'harmonia de totes les que aquè s'hauran trobat. I això al comparèixer cada u de nosaltres al cercle especial de la seva activitat contingent, hi compareixerà amb la cançó als llavis. I sabeu vosaltres la força d'un home que arriba amb la cançó als llavis? No hi ha pas res més fort que una cançó: tot ho vení, i davant d'ella tota cosa es doblega, transforma i il.lumina. SoIs cal saber-la treure de ben endintre, i saber-la cantar ben enfora. Aquest és l'art del poeta. I tots ho som de poetes, només ens manca adonarnos-en...

I ara, aDéu-siau; massa he parlat... Volgut hauria, ja que per a parlar-vos en aquest acte em triàreu, no haver-vos dit sinó paraules vives, com donant-vos exemple per tot l'any. Mes prou conec que he dit moltes coses vanes; aprofiteu l'haver-Ies "escoltades amb paciència per a desafugir-vos de llurs semblants, i així, encara que per contrast, us haurà donat un bon exemple. I si alguna paraula viva haveu sentit (que jo sé que alguna n 'hi haurà posada, perquè, escrivint aquest discurs, més d'un cop una febre delitosa m'ha fet tremolar el pols i mos ulls s'han enterbolit), si haveu sentit una paraula viva, una sola. ..llavors feliç jo, feliços vosaltres. Adeu-siau.

(15-X-1903)

Joan Maragall: Elogi a la paraula i altres assaigs. Barcelona: Edicions 62 i "la Caixa", 1978.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:25

Elogi de la poesia

Elogi de la poesia

Poesia es l'art de la paraula, entenent per Art la bellesa passada a travers de l'home, i per Bellesa la revelació de la essencia per la forma. Forma vull dir la emprenta que en la materia de les coses ha deixat el ritme creador. Perquè, consistint la creació en l'esforç diví a travers del caos, en la essencia de l'esforç està'l ritme, o sia alternació d'acció i repòs. Aixís el trobèm en el moure-s les onades en la mar, i en el petrificat oneig de les montanyes; en la disposició de les branques en el tronc, i en l'obrir-se de les fulles; en els crestalls de les pedres precioses i'ls membres de tot còs animal; en l'udol del vent i'l de les besties, i en el plor de l'home.

PRIMERA PART

I

Jo m'afiguro que Déu, principi i fi de totes les coses, va revelant-se a sí meteix per elles, creant-les amb esforç a travers del caos, que's resisteix a la creació (aquest es el misteri del mal lligat al de la creació meteixa).

En aquest esforç creador per la revelació, l'home representa tot l'estat de conciencia divina que la terra ha arribat a lograr-hi: es la Natura sentint-se de son retorn a Déu Pare.

Digué Jesús: «He sortit del Pare i he vingut al món; are deixo'l món i torno al Pare.» En aquestes paraules trobo jo tot el cicle de la vida, o sia, Déu cercant-se a si meteix amb amor i dolor a travers del món, desde l'esforç per naixer l'herbeta més humil fins al misteri sublim de la Redempció per la Passió i Mort.

Per això veig en l'amor i'l dolor la llei de la vida. Veièu còm l'amor es un desitj de confusió, per instint d'unitat i eternitat. Perquè provenint les coses diverses de la unitat divina, confusament se'n recorden i tiren a restablir-s'hi, i aixís van cercant-se unes amb altres; i segons les misterioses afinitats de llur natura, pugnen per confondre-s i identificar-se. lla vida universal es aquesta busca i aquest esforç, i per això es tota moviment i acció. Es L'amor che muove il sole e l'altre stelle, i que's manifesta acostant-se les unes coses a les altres, abraçant-se i besant-se per comunicar- se'l llur halè de vida, i procurant fer-se unes en tot lo que consent la llur naturalesa terrenal; i'l grau major que aquesta comporta d'unitat i eternitat es la generació (Plató ho diu) per la qual dos éssers diversos se fan un en el nou indivíduu generat, i en ell perllonguen la llur existencia, trasmetent-li el llur anhel meteix, que aixís se va perpetuant de generació en generació, logrant-se a travers d'elles una espècie d'eternitat terrenal.

Aixís, l'amor sexual que procura la imatge més semblant d'unitat i eternitat, es l'amor tipo en la terra; i quan se diu solament amor, s'entén aquest, i tots els demés se li assemblen, i en sos transports cerquen la comparació i troben la expressió de llurs pròpies ansies. Aixís veièm que fins el suprem amor dels místics expressa'ls seus deliquis de la unió de l'ànima amb Déu en el meteix llenguatje dels enamorats, i sembla sentir la meteixa ardencia; perquè aquell amor es segurament el més propi i proporcionat a tot lo que té vida terrenal, estant en son fonament meteix, juntament amb el dolor.

Aquest es l'estigma del caos en l'esforç creador, i amb l'amor constitueix el ressort de la vida. L'esforç ve de l'amor, i'l dolor ve de l'esforç: l'amor s'esforça i se'n dol. Aixís pel dolor l'amor sab el seu fi i se purifica, i per l'amor el dolor té sa eficacia. El dolor sense amor torna al caos i aniquila; l'amor sense'l dolor sols podria perpetuar la impuresa de la terra, perquè ja no fóra l'esforç de Déu creant en ella; es dir, ja no fora amor, sinó concupiscencia d'ella meteixa.

Diu Jesús als seus deixebles: «La dòna, quan comença a sentir els dolors del part està trista, perquè coneix que ve la seva hora; mes quan ha parit, ja no's recorda del seu dolor, per la alegria d'haver posat un home al món.» Heusaquí la més perfecta imatge del dolor eficaç perquè es vençut per l'amor. I d'aquí ve una misteriosa bellesa que haurèu observat en el rostre de tota dòna en camí d'ésser mare, com si suaument transparentés la llum de l'amor que crea a travers del sofriment i de la seva deformitat.

II

Heusaquí, doncs, la tragedia humana: ésser terra en el suprèm grau de penetració del panteig de Déu dintre d'ella. Tot ve de Déu, i tot ha de tornar a Déu per esforç; i per aixó jo, home, sóc en la terra, resumint-la desde la aparent insensibilitat del seu fang fins a la conscient sensibilitat d'aquesta meva persona que d'ell fou feta.

Aixís sento, ans que tot, aquest instint de viure en aquesta persona meva i d'apoderar-me per tal fí de quant me convinga. I desseguida, pressentint la seva disgregació per la mort personal terrena, acut a mí l'amor, també instintiu de moment, per perpetuar la meva especie, i amb ella la ascensió infinita de la terra a Déu. Fratelli a un tempo stesso amore e morte,— ingeneró la sorte.

Mes aquests instints fonamentals que reconec també en tots els altres graus inferiors d'animació de la Natura, se proporcionen en mí al meu grau en ella, a la meva dignitat humana. El meu egoisme esdevé intel-ligent; el meu amor, sentimental; sóc home per damunt de la naturalesa inferior, home entre'ls meus semblants i m'apodero destrament d'ella per lo que'm cal (sóc treballador), i ajudo als meus semblants i me'n ajudo pel fí espiritual que'ns es comú (sóc social). Tinc dòna meva a la que estimo no merament com mascle, sino com home generador d'homes; i fills que han de continuar la meva persona en la ascensió humana. Sóc espòs, i pare, i ciutadà.

I junta amb tota aquesta acció meva exterior envers la natura, envers la espècie i la societat, hi ha una acció interior, un reflecte diví de totes aquestes coses dintre meu, una conciencia: les contemplo i'm contemplo, i sento que Déu se mou en la meva ànima.

III

Aquí m'estic tot sol a vora'l mar. Sóc la natura sentint-se a sí meteixa. Veig les onades venir i desfer-se en la platja assoleiada. L'interminable moviment de llur immensitat brillanta m'ullprèn, i'l ritme del rompre en la platja va gronxant-me el sentit, mentres la marinada m'acaricia el front i'm dû les bones sentors del mar. Tinc un benestar molt gran, pero pacífic: no penso res, es un èxtasis.

De cop, Déu se'm mou en l'ànima, i començo a pensar en la meravella de que tot això hagi sigut creat; i'l sentiment d'un Creador m'inonda: el cor me bat més vivament, s'alcen mos ulls al cel, i'l germe de la oració brolla de l'ànima. Es el moment rel-ligiós.

I desseguida'm poso a pensar el per què tot això ha sigut creat, i jo meteix, i lo que hi represento. S'abaixen mos ulls i mitj s'acluquen, arrugo les celles que s'ajunten amb esforç, el meu pensament pugna per produhir la fòrmula ideal de Déu, de l'home i de la natura. Es el moment filosòfic.

Mes aquest esforç meteix me porta a considerar el còm tot això s'ha fet, la llei que regeix els moviments de la mar, la llei de la llum del sol, i la llei de tots els astres, i la llei dels meus sentits que ho percebeixen, i la del treball meteix del meu pensament al contemplar-ho: es una gran curiositat de Déu i del món, del meu còs i de la meva ànima, que m'atormenta: es la ciencia pura que cerca en mí definicions, classificacions, descomposició de termes, anàlisis...

...Pro vetaquí que compareixen a la platja uns pescadors, i treuen la barca al mar: el mar la breça, s'alça la vela i s'infla al vent, i s'emporta la barca i la gent mar endintre. Això m'ha distret de la cavil-lació, perquè ha començat a interessar-me el còm la barca està feta perquè suri, i la força del vent en la vela, i l'art del timoner. La indústria de l'home, les aplicacions a ella de la ciència, m'ocupen llavors l'enteniment.

I mentres-tant la barca s'allunya per sobre'l mar amb els seus homes, i ja són ells, els pobres pescadors, i la llur vida exposada, i la ganancia atzarosa, les dònes i'ls fills que resten en la terra esperant el pà de l'endemà, els perills del mar, els que inquieten el meu cor. Aquells homes me son germans: els tinc pietat, amor; els vull bé. Es el moment moral.

La barca es sols un punt en l'horitzó: ja no la veig. M'aixeco i me'n vaig meditant en la sort diferenta dels homes, i en llurs drets, i en còm els cal el pà del còs i'l de l'esperit, i en còm regir les societats en justicia.

IV

Mes entre tots aquests moments de contemplació, n'hi hagué potser un altre en que'l mar, la terra, el cel, els homes, m'han interessat solament per la forma llur: el cel per lo gran i blau i clar, el mar pel soroll i moviment i lluhentor, els homes per la positura, la barca com un breç entre les dues immensitats, i fins de mí meteix m'han interessat les figuracions del meu sentiment evocades per les que al davant tenia. I també Déu s'ha mogut en mí no més que per aquestes coses. Heusaquí la emoció estètica que ha trascendit, no a oració, ni a reflexió, ni a curiositat, ni a industria, ni a pietat; sinó tan solament a un afany d'expressió sens altre interès que la expressió en sí. Heusaquí la emoció artística. I naixent d'ella, l'art, la bellesa passada a travers de l'home, humanada: la expressió humanada de la forma natural.

I com que la forma natural no es sinó la manifestació de l'esforç diví de la creació, i en la naturalesa de l'esforç està l'ésser rítmic, per això la forma artística no pot ésser sinó'l ritme humà desvetllat pel natural, del qual procedeix, i movent-se en afinitat amb ell; perquè l'home no es mes que un grau de la naturalesa meteixa cap a Déu. Aixís veièu còm la emoció estètica i la seva expressió artística són rítmiques essencialment: un ritme de línies, de colors, de sons purs, de sons d'idees, de paraules.

L'art es, doncs, la bellesa transhumanada, tornada a Déu de més aprop, per la humana expressió del ritme revelat de la forma natural. Heusaquí la virtut redemptora de l'art: que mentres considerèm la materia de les coses sense aquella llum reveladora de la llur forma, del ritme, ens deixa indiferents o'ns commouen baixos interessos o passions enterbolidores; mes quan les sentim artísticament, com que llavores les sentim dintre del ritme universal revelador de l'esforç diví, del llur principi i fi divins, ens resten pures, sagrades, redimides en nosaltres, i per nosaltres als demés, de tot temor o baix apetit. Comparèu la vostra emoció davant de la Danae del Tiziano, amb la que hauríeu davant la dòna nua, sense la llum artística; l'horrible fet del comte Ugolino, amb els versos del Dante que'l diuen; les tempestats de la vida i l'angunia humana, amb una sinfonia de Beethoven.

Això'ns dóna a entendre còm l'art, per tenir tota aquesta virtut redemptora que li es propia, calque'ns sia directament vingut del seu origen diví, que se'ns mantingui pur en la emoció, i que la expressió ne sia absolutament sincera. Aixís, la contemplació de la forma natural, que es son origen, ha d'ésser un estat espontani del nostre esperit, perquè aquesta espontaneitat serà la senyal de la voluntat divina en son esforç creador, i serà també mesura de la proporció d'ella amb la nostra capacitat i'l nostre moment. La puresa de la emoció es la condició de sa major intensitat, perquè aixís aprofita per sí sola tota la força de l'esperit. La sinceritat de la expressió cal perquè el seu ritme sia, transhumanat, el meteix amb que la forma natural primitiva'ns ha revelat l'esforç creador de Déu.

V

I are aquestes veritats que'm sembla haver trobat pera tot l'Art, deixèu-me-les entrar en la meva tenda de poesia, de l'art de la paraula, per considerar-les més d'aprop i poder-les assentar en el fonament de la propia experiencia.

Començant per la espontaneitat de la contemplació, trobarèm que'l poeta mai pot dir-se:—Are—o demà— me'n vaig a contemplar la mar o la montanya per dirles poèticament;—perquè en la màgia de les afinitats entre la Natura i l'Home, l'únic conjur eficaç per l'encís creador, es l'encís meteix; i fòra d'ell, tota voluntat es vana. En aquesta mena d'activitat, la voluntat, en altres tan poderosa, no pot crear sinó fantasmes d'expressió, mai expressions vives; perquè la virtut de vida sols pot venir de la vida meteixa produhida en el misteriós esforç diví de la Creació. Hem d'apendre a ésser pacients davant de la realitat: que ja vindrà'l moment—potser molt llunyà, potser molt diferent del de la presencia material de la forma viva— en que, si aquesta fou de bon ésser, ens sentirèm possehits pel verb del moment aquell. Hi ha una extremitut interior, un calfret que no enganya: una veu impensada que diu:—Are!—La emoció volguda ve llavores tota sola.

Mes no us hi abandonèu si no la sentiu ben purament artística; i ho coneixerèu pel desinterès que us porti de tota altra cosa que no sia la forma. Perquè si al veure sortir al mar la barca de que us he parlat amb els pescadors, en el meu sentiment de la escena s'hi barreja'l de la meva pietat, o qui sab si'l de la meva enveja, o un altre interès qualsevulla per la sort d'aquells homes, la meva emoció no serà purament estètica, la revelació del ritme me'n serà perturbada; i si consegüentment altornarse'm la emoció expressiva se'm posa al cap que les meves paraules moguin a qui les senti a pietat o a justicia envers la gent de mar, be podrà alabar-se la noblesa del meu sentiment o la rectitut de la meva intenció, i mes paraules tindràn segurament un calor i una eficacia molt humanes; mes noblesa, justicia, calor i eficacia seran tot altra cosa que poètiques.

I no'm vinguessiu are amb que per això sento l'art com una cosa freda, frèvola i inhumana; perquè us hauria de dir que l'art i la poesia duhen en sí llur noblesa, justícia, pietat, calor i eficacia humanes, que valen per sí soles tot lo que aquests noms puguin valer en altra qualsevulla esfera. Que la pura música d'un Beethoven, un vers del Dante, pura expressió d'un geste humà, són coses definitives en sí meteixes que contenen tota sabiduria, amor i dretura sense haver-se de recordar per res de la sabiduria d'un Aristòtil, de l'amor de Sant Francesc, ni de la dretura de Catón; perquè aixís com l'esplendor de la expressió d'aquests prové justament de sa puresa científica o moral sense altra preocupació d'eloqüencia, aixís meteix la veritat i la moralitat d'aquells consisteix en sa puresa formal i expressiva. Perquè tot està en tot, amb la condició de que en cada cosa estigui bé en sa manera. Cada estat humà en sa plenitut se basta a sí meteix: tots són camins de Déu que'ns calen encare en la complexitat de la imperfecció nostra; prò en avent-ne agafat un de ben dret, deixar-lo per un altre es fer marrada: que la major eficacia de les coses està en la puresa de la llur naturalesa respectiva. Parèu ment, doncs, en la puresa de la vostra emoció artística.

Llavores, poetes, se us tornarà expressiva per sí meteixa en paraules rítmiques; i aquí ha d'acudir la vostra sinceritat. La sinceritat del poeta ha de consistir, ans que tot, en saber esperar la aparició d'aquestes

paraules, i després en dir-les tals com elles li han esclatat. La acció de la voluntat i la de l'enteniment són molt importants en la obra poètica, prò en un sentit negatiu: la de la voluntat ha d'ésser reprimir el desitj prematur de parlar; la de l'enteniment conèixer les paraules vives entre la volior de les que la pruïja de parlar hagi evocat impurament en vosaltres. Perquè hi ha tres graus de sinceritat en el parlar: el primer es dir lo que's pensa per voluntat de dir-ho; el segon es dir-ho per una necessitat d'expressió forta, prò no prou encare pera determinar per sí sola la expressió meteixa: aquest es el principi del veritable estat expressiu que enganya a molts, fent-los precipitar a la cerca de paraules i produhint l'abort poètic; el tercer grau, que es el de la veritable sinceritat poètica, consisteix en aquell diví barbosseig brollat a travers del poeta amb aquell meteix ritme originari que ell sentí en la forma que l'encisà reveladora, que'l penetrà i's feu d'ell en la puresa de la seva emoció, i que rompé enfora de ses entranyes apareixent a l'últim en paraula viva ja feta home, feta poesia, feta Déu en la mida del poeta i del seu moment.

Ja ho veièu quina delicia i quín sagrat torment es el de la poesia: ja ho veièu lo que donèm quan donèm una poesia pura; i també quín engany quan en compte d'ella donèm una buida remor de pruïja rítmica, un abort de la emoció, o una estèril excitació voluntaria amb la sacrílega disfressa de poesia d'uns versos ben composats. Ja ho veièu si'n podèm fer de bé i de mal amb això del vers, que sembla un frèvol joc, i ho es de vida o mort per l'esperit.

SEGONA PART

VI

Tot lo que he dit es del poeta i de la poesia ideals. He parlat de l'or pur per reconeixe-l be entre la terra hont l'hem de cercar. No hi ha pedreres d'or pur en la terra, sinó mines amb betes d'or, filons, o be or en pols, o en petites glebes, sempre entre impureses, i havent-lo d'arrencar amb pena, i després treballar-lo amb barrejes d'altres metalls i altres còssos que li donen nova consistencia.

Doncs aixís meteix la poesia en els homes i en les obres llurs: hi ha homes que'n són mina molt rica; hi ha obres treballades amb molt d'ella; però'l poeta pur, la obra maciça de poesia sols existeixen en aquell ideal que hem de tenir sempre davant dels ulls per anàr-nos-hi acostant, acostant sempre. Es la llei de la complexitat del caos que tira a la unitat de Déu a travers de la creació.

Aixís la poesia sol brollar entre propòsits de rahó (que es lo més oposat a la seva naturalesa intuitiva), o per pruïja d'un ritme extern sense ànima (que es lo més perillós per lo que s'assembla exteriorment a la inspiració poètica, essent-li lo més enemic; perquè, amb una tal facilitat, manca a les paraules la pressió que'ls cal pera florir plenes de sentit, i brollen abundantes tant sonores com buides); o per un interès humà agè a la forma, que'ns mou a parlar amb un cert calor d'eloqüencia que molts confonen amb la emoció poètica, prò que, com que no ve de la forma reveladora, no porta el ritme de l'esforç creador ni pot donar per tant bellesa pura; i també quan a voltes, havent lograt un moment de veritable poesia, volèm extendrel al arrodoniment del concepte que ella 'ns ha sugerit sense acabar-lo, i nosaltres l'acabèm amb paraules fredes de rahó, mortes ja per la bellesa.

Entre aquestes i altres impureses, sol brollar la poesia, la flor verbal, gaire be sempre accidentalment i en la mesura de riquesa poètica de l' home que la cerca a travers del propòsit, de la pruïja, de la eloqüencia altrament interessada: estimulada, es cert, devegades per la activitat espiritual que aquests estats promouen en el poeta, prò sempre com una cosa diferent d'ells meteixos, impensada entre'ls pensaments, casual entre'ls propòsits, sobtada aparició d'una forma viva entre les fantasmes verbals d'un altra esfera, pura entre impureses.

I d'aquestes impureses vénen els nomenats gèneros de poesia; perquè ella en sí es una sola. L'epopeia, 'l drama, la oda, la sàtira i tantes altres menes d'obres de lo que se'n diu literatura, són la màquina, són la terra i la pols, són la ocasió, el lloc de naixença de la Poesia que es una en totes elles, la Paraula, entre mil paraules, la flor entre fulles, el ritme entre idees.

Doncs, què farèm? Condemnarèm el propòsit, el càlcul, la preparació, la pauta, 'l concepte, i s'alçaràn davant nostre la Eneida de Virgili, la Commedia del Dante; rebutjarèm l'artifici o la pruïja del vers, i se'ns presentarèm els trovadors cortesans amb aquell talent de trobar que'ls prenia; apartarèm l'interès oratori per ideals abstractes i 'ns apareixeran Schiller i tants romàntics cantant la Llibertat i abstraccions altres. Negarèm com a poetes a tots aquests que'n foren tant? No. Pro no'm rendeixo, tinguèu-ho per ben entès. Ni Virgili ni Dante, ni'ls trovadors, ni'ls místics, ni'ls romàntics, valen pel gran aparador de les obres llurs, ni pel talent de trobar, ni pel calor dels llurs ideals, ni pel savi artifici; sinó per l'or, sols per l'or de poesia dispers en l'envolúm de llurs obres, per cada instant d'emoció poètica que'ls prengué entre mil instants; pel llampegar de la paraula viva dins la nuvolada de les llurs abstraccions; perquè foren poetes malgrat les màquines que's muntaren en la testa, i un raig de la llum de poesia que dins tenien penetrà de tant en tant a travers de la obra morta.

VII

Sia-ns el Dante i la Divina Commedia el gran exemple; perquè allí hi ha de tot. La invenció de l' assumpte es ben abstracta, encare que la abstracció fou vivificada pel record d'aquella Beatriu tant ausent i tant present. El plan es un mer concepte filosòfic, teològic. Prò a omplir-lo s'hi llença tot l'home, guiat pel seu gran amor, això sí, prò també amb totes les seves altres passions rel-ligioses, polítiques, científiques, i 'ls seus odis i amistats personals, i ses ires de bàndols, ses indagacions de moralista, sos mecanismes racionals d'estudiant, sos dolors de bandejat, ses fantasies, ses debilitats, tota la seva vida pública i la més íntima: allà va tot, a la fósa, allà va tot l'home. Prò com que aquest home era un gran poeta, heusaquí que hi va molt d'or, or sobre tot: i en el grandiós macís de tants metalls diferents i de tantes impureses, hi serpeja espessíssim l'or; tant, que us enlluerna i us sembla un sol bloc d'or pur.

Diu un comentador de la Divina Commedia que'l Dante's proposà fer-ne un poema didàctic i li resultà una epopeia. I es això, lo impensat, la llei de la poesia. Ben segur que quan Dante's ficà a l'Infern amb sos odis de gibelí, poc pensà en trobar-s'hi amb dos aimants. I heusaquí que de sobte, un surt, i se li posen al davant aquells dos

... che per l'aer vanno

e che paion si al vento ésser leggeri,

i l'epissodi viu tan palpitant de poesia.

Té això el Dante—i per això es el major exemple de poeta—que volgué fer el poema de més fòra d' aquest món que s'hagi mai imaginat pel seu assumpte, i li reeixí el poema més de llum terrena, més de gests humans, més de carn i sang i veus i aromes corporals que mai s'hagi fet. Voldrà iniciar el símbol del Purgatori, el pas teològic del Purgatori al Paradís, i tot se li tornarà imatje de montanyes, de rius, de camins, de llums i ombres; i quan arribarà a dalt de la montanya de cim teològic, per la intenció d'ell, se li apareixerà sense voler-ho aquella vista que tinguè un dia a dalt de les montanyes d'aquest món desde hont se veu el mar tremolar al lluny:

«Connobbi il tremolar delia marina.»

Símbol, concepte, abstraccions, adéu-siau! Sortí 'l poeta, l'or del poeta, la forma viva, la senzilla visió popular. Aquests són el fils d'or tan espessos que dauren tot el poema.

Mirèu totes aquelles subtilitats escolàstiques que emboiren el Paradís còm són vivament acolorides pel reflecte de la entrada tota lluminosa:

La glòria di Colui che tutto muove

Per l'Universo penetra e risplende

In una parte più e meno altrove.

Això que podria molt ben ésser un sec aforisme escolàstic, es, dit pel Dante, forma que palpita, ritme de vida, poesia.

I fins de les seves derivacions més extra-poètiques per la intenció envers la política, troços de mera eloqüencia, se'n alça amb poètica volada perquè tot ho veu a travers de la forma:

Ahi! serva Itàlia di dolore ostello,

Nave senza nochier in gran tempesta,

Non donna di provincie, ma bordello!

I aixís li va brollant el poema tot en imatje, en gest, en forma de vida, amb alts i baixos, naturalment, segons la inspiració de cada instant. Fou el seu món i el seu temps els que donaren vida an aquell ultra-món i aquell ultra-temps que ell volgué significar. Volgué fer el poema didàctic, però, com que era un gran poeta, li reeixí la epopeia viva.

Perquè, diguèu-me, aquella teologia, i aquella filosofia , i aquella política, i aquella Itàlia i tot el sentit oculte i tota la trascendencia moral que en la intenció del Dante foren potser lo principal de la seva obra i'l seu tema, i'l seu orgull, hont queden ni què signifiquen per nosaltres? Aquell envolúm sistemàtic i treballat pel pensament del seu sigle podràn ésser tal vegada objecte mort de la atenció i l'estudi de l'historiador i del filosop del nostre i altres temps que ho contemplaràn amb trista curiositat com reliquia respectable de l'esforç de tota una època; prò en el seu fons ja sense virtut actual, com cosa passatjera. Mes d'ai tal obra, què n'es lo immortal, què n'es lo sempre fort i veritable, què n'es lo viu i lo actiu avui i sempre més? quína es la gloria del Dante i sa grandesa, i per què col-locat entre'ls genis de la humanitat allà dalt amb Homero, i Shakespeare i Beethoven, sinó per aquelles imatges vives d'homes, per aquelles gesticulacions i aquells crits de passió,per aquelles visions de llum i ombres en el mar i en els camps i les montanyes, per aquelles paraules immortals que accidentalment brollaren al calor de la seva activitat de poeta, i que per ell foren quí sab si solament el medi, la manera ocasional de dir, l'episodi llençat al atzar del seu discurs? Què'n restaria de la Divina Commedia sinó fossen aquells llacs de flames i'ls torbs de la fumera, i l'amor de Pau i Francisca, i la tragedia d'Ugolino— poscia piú che il dolor poté il digiuno!— i la fugitiva aparició d'un amic mort, i'l sublim girà els ulls de la Beatriu amb ses sorrise parolette brevi, i'l sò de la campana che paia al giorno pianger che si more, i tantes formes, innumerables, reveladores del ritme universal, tants fils d'or de poesia que fan brillar tant lluny l'enorme macís ubac per sí, i que sens ells ja fóra enterrat i oblidat en la pols dels sigles?

Ah! si'l Dante pot viure en l'esperit de les edats, i avui i demà i sempre dins del sentit dels lectors de la seva obra immortal, còm dèu mitj-riure de aquells sistemes i plans i fins que'l conduhiren; i còm dèu trobar-se etern en sos moments tan sols de poeta pur, espontani, ignoscent com el pastoret que en un moment de la seva inspiració de pastoret posa noms senzills a ses ovelles pel color del velló de cada una o pel pur ressò del bel!...

VIII

I no us pensèu que amb això vulga dir que la condició del poeta hagi d'ésser la incultura, i la seva excel-lencia, ignorancia i grolleria; perquè jo'l voldria'l més savi i més subtil fill de la terra, amb tal de que en el moment de poesia sabés oblidar tota altra cosa abandonant-se a la revelació de la forma, a la emoció pura, a la expressió sincera i ignoscenta; que ja podèu estar ben segurs de que la seva ignoscencia no seria pas la meteixa del pastor de remats; perquè sempre contindrà tot lo que hi hagi en ell, però d'una certa manera; serà una superior ignoscencia que, actuant en la emoció divina de la forma pura, ne donarà una expressió més alta tot essent tan natural i impensada com la del rústec.

Lo que es, que tot home en sos moments més forts de vida ha d'ésser tot lo contrari del ferro: que aixís com el ferro es treballat en calent i després ell treballa en fret, el poeta (i no solament el poeta tal vegada) ha de treballar-se en fret i actuar en calent: llavores en la fósa tot hi entra poèticament sense que ell hagi d'adonar-se'n, perquè si se'n adona massa, corre perill de refredar i frustrar la efusió divina del ritme en la forma.

Què os pensèu que es lo que en la Divina Comèdia, salva molt de lo que fóra tot malmès per la fredor d'intencions extra-poètiques? Doncs es l'ardor d'una forma sempre present i sobirana en el pensament del poeta: es l'amor del Dante per la Beatriu.

La Divina Comedia fou el palau que'l Dante alçà per hostatjar-hi el gran amor de tota la seva vida; i Beatriu hi està present d'un modo o altre en totes les cambres. Aixís la presencia constant d'aquell amor en l'ànima del Dante, fa que'ls ulls i la veu del poeta mai s'esgarrihin del tot; que la presencia constant d'aquella forma sublim comuniqui a totes aquelles paraules, diguin lo que diguin, quelcòm de la emoció formal reveladora, de la vibració transhumanada del ritme diví que hi ha en ella. Aixís l'amor che mottve il sole e l'altre stelle fa de la Divina Comedia una obra essencialment poètica.

I aquesta trascendencia de l'amor a la poesia (com a tot altre art) es molt sovintejada. Perquè'l mòvil immediat de l'amor es el meteix que'l de l'art: la forma. Cert que l'aimant aima moltes coses en la aimada; però totes, si be's mira, al travers de la forma d'ella; com l'artista a Déu al travers de tota forma. I el fi últim de l'un i de l'altre es també'l meteix: la perpetuació de la forma, el fer-la immortal, encare que cada un a sa manera. Aixís, doncs, l'amor que obliga a tenir els ulls sempre fits en la forma amada, disposa a l'art i a la poesia; i l'artista i'l poeta, que la vocació de la seva vida es la forma, solen ésser molt enamoradissos; però aixís com l'amor de l'enamorat que no té altre dó, se resol en el desitj de perpetuar la materialitat de la forma amada per la generació, perquè no pot fer-ne altra cosa, la vocació de l'artista's resol principalment en perpetuar l'esperit de la forma que es la revelació del ritme per medi de la seva expressió humana. Aixís l'amor es una mena d'art cego, i l'art es un amor lluminós: l'un i l'altre creen; però cadascú a sa manera. El fill del Dante i la Beatriu es la Divina Comedia.

IX

Fins aquí he mostrat (davant d'aquella poesia ideal de que primer he parlat), còm se solia generar humanament la poesia per contemplació i emoció tant complexes i imperfectes. I are diré de la poesia, ja generada, de la expressió que propiament es, per sí sola, la poesia.

En ella no hi cap distinció de fondo i forma: poesia no es més que la forma, el vers; no està en lo que's diu, sinó en còm se diu: en ella no precedeix la idea a la paraula, sinó que aquesta porta la idea; el concepte ve pel ritme: aquesta es la senyal i'l misteri de la poesia, i aixís se realisa en ella la revelació del ésser per la forma.

Molts ens han donat el concepte de la eternitat de les penes de l'infern fòra de poesia; mes sols el Dante vegé en la entrada aquelles paraules: Lasciate ogni speranza voi che entrate; i aixís ens revela poèticament l'infern, pel ritme que li dugué aquestes paraules, per la forma. El concepte abstracte ja'l teniem, el Dante no'ns diu res de nou: els poetes no solen dir res de nou, mes llurs idees brillen amb la llum de la forma amb que vénen, i això es lo nou llavores, la llum de la paraula que viu en el ritme universal.

Per això he dit que les paraules, per ésser vives, s'havien de presentar ja rítmiques de sí, es dir, vivint el ritme universal en la emoció del poeta davant de la forma reveladora.

Mes aixís com hem mostrat quant enterbolides eren en la actual realitat humana la contemplació i la emoció generadores de la poesia, aixís meteix hem de veure a què hi ve a parar aquella ideal sinceritat de la expressió; i hem de confessar que, en la nostra realitat poètica, el vers es generalment d'imitació, i tota la nostra mètrica una tradició que va canviant molt lentament per petites invencions que hi van restant, i petits desafegiments que van esborrant-se en l'oblit. La nostra inspiració treballa en motllos vells apedassats, i les paraules ardents en fusió de poesía s'escorren de sí meteixes pels canals seculars que troben oberts al davant d'elles. Nosaltres portèm a dintre una tonada antiga, i an aquesta tonada se'ns hi acompassa tota cançó nova: som com els nois d'estudi que s'encomanen la cantarella de la lliçó.

Per predicar en nom de la sinceritat poètica una resolta rebel-lió, i rompre d'una vegada els motllos tradicionals, emancipant-se de l'instint d'imitació i proclamant la anarquia mètrica i la improvisació absoluta del ritme en cada moment de la inspiració; o per predicar i proclamar, al contrari, la sumissió escrupulosa als ritmes tradicionals fent-hi entrar per força la vida de les paraules que la inspiració ens dongui lliures, caldria el poder de determinar si les variades formes de la mètrica usual són no més que una rutina, una convenció, una llei externa que per debilitat o peresa deixèm imposar al ritme intern de la paraula viva, o be si aquelles formes tradicionals són ja en si inspiracions comunes del ritme natural en el sentit poètic de l'home y, per tant, com unes lleis internes del cant poètic evolucionant amb el temps i segons el geni de cada llengua.

Perquè tant perilla el fi divinal de la poesia si'l poeta s'abandona del tot a la rutina d'una mètrica ja feta, en que sia torturada i morta la expressió al ficarl'hi per força; com si deixa caure al atzar, en llum difosa per l'aire informe les paraules, sustraient-les al motllo fet d'un ritme secular, i frustrant potser la virtut misteriosa que aquest tinga.

Si cada hú fos en cada moment de sa poesia aquell poeta ideal, aquell orgue perfecte de la paraula divina, cap perill podria haver-hi en aquesta furia de la inspiració, perquè de la seva boca'n brollaria transhumanat el ritme natural en sa puresa. Mes aquest poeta, hont es? Ai! que cada un no es més que un home!

X

Pro també res menys que un home; i n'hi ha prou amb ésser-ho per anar sempre un xic més enllà en el camí divinal de la puresa.

Aixís, en el moment de la seva inspiració verbal, tindrà cadascú ans que tot present que res que puga dir-se en prosa ha de dirse en vers. El vers es un estat tèrmic—diguèm-ho aixís—del llenguatge; i mentres aquest estat no's produheixi en el sentit intern del poeta, es cosa lletja i vana escarnir-lo de llavis enfòra. L'aigua, si es freda, no s'escalfa pas fent li aparentar el bull tot remenant-la; lo únic que's logra amb això es enterbolir-la. Quan bull de debò se mou tota sola, i canta.

Aixís meteix les paraules en el vers.

Parlèm-les, doncs, tal com elles vinguen; i venint amb els metres tradicionals, admetèm les hi, ja que una tal aparició es una senyal que sols una vana soperbia podria menyspreuar. Deixèm-les que passin i repassin amb el va-i-ve de la inspiració per dintre del metre en que se'ns presenten, de modo que resti dintre d'aquell motllo tot lo que puga restar-hi sense detriment de vida... pro res més. Perquè si la paraula forta trenca'l motllo, val més que ella trenqui'l motllo que nosaltres les paraules: aixís es còm justament els motllos se van renovant amb el temps. Si hi ha expressions que per la vivor que porten salten per damunt de la canal, que saltin, més aviat que encongides perdin la gracia natural: aixís comencen a obrir-se les regueres de l'esdevenir. I que mai la clàssica cadencia s'emporti buides sonoritats, ni'l motllo s'ompli de paraules mortes quan les vives no bastin a omplir-la deixant el vers incorrecte. Perquè certament val més un vers correcte que incorrecte; prò encare val més una paraula viva en aquest que morta en aquell. Ja es prou que, per damunt d'aquestes o aquelles incorreccions de la paraula viva, que es la única poètica, regni abrigant-les somrienta amb son mantell hieràtic, pro folgat i volejant, la majestat misteriosa del ritme tradicional dominant, en el que tal vegada hi ressona el natural en una de les formes poètiques mares, i pel que sempre l'eco de les grans veus llunyanes ens infondrà respecte i moderació, deslliurant-nos de tota destructora superbia.

___________

TERCERA PART

Ja ho veièu a travers de quanta imperfecció i impuresa brolla la poesia humana lluitant, com tot en la creació, amb el misteri del caos. En compte d'aquella contemplació espontània que hem reconegut com primer element de la seva formació ideal, trobèm en les obres majors dels majors poetes el propòsit reflexiu, el plan calculat; en compte de la pura emoció estètica, hem vist còm la gestació poètica ha necessitat, per sostenir el seu calor, de tot altre calor humà: del relligiós, del patriòtic, del d'amor a la veritat abstracta, de passions socials de tota mena; i últimament, aquella paraula viva, que es propiament la poesia, brollant amb treballs entre una cantarella puerilment imitada e imperceptiblement variada de generació en generació. De quànta humilitat ens cal revestir la nostra dignitat d'ésser un camí de Déu... de quànta humilitat!

Perquè al cap d'avall hem de reconeixerque, en art i en poesia, la escola de la imitació es la més segura i la més humana, ja que d'ella han sortit les majors obres: Virgili imitant a Homero, Dante fent de Virgili'l seu mestre, Luis de León traduhint a Horaci, el teatre neo-romàntic tornant a Shakespeare, Shakespeare refent drames o llegendes d'altri, han produhit les obres de poesia immortal tant o més fortament personals que no haurien sigut les de pura invenció de la llur fantasia.

Sembla que en la bona imitació, el talent poètic, deslliurat de la orgullosa preocupació de la obra propia, de l'egoisme d'ésser autor únic, d'una superbia creadora massa desproporcionada amb la naturalesa humana, cobra en la humilitat imitadora una graciosa llibertat i confiança que'l deixa parlar amb inspiració més pura i mostrar-se, per tant, més poètic i personal que d'altra manera. Amb la condició, naturalment, de que la personalitat hi sia prou forta per assimilar-se lo que imita. Llavores el poeta es creador en la justa mesura d'home entre homes que's van passant la divina antorxa, avivant-ne cada un amb el propi halè la flama.

XII

Bon exemple tenim d'això en la poesia popular, que per això meteix me sembla a mi la suprema escola.

La poesia popular no es un gènero sinó un estat de la poesia: com el poble no es aquesta o aquella gent, sinó un estat col-lectiu de l'esperit humà en que tots ens trobèm un'hora o altra.

Jo estic en que la essencia de la poesia popular consisteix, no en que el primer inventor d'una cançó, per exemple, siga aquest o aquell, ni en que la seva inspiració hagi sigut més alta o més baixa, més culta o més grollera, sinó en que la obra naixi per imitació d'altres semblantes, i després vagi passant per tradició, de memoria, de boca en boca; i que aixís, pels oblits soferts i les noves inspiracions que van suplint-los vagi adaptant-se a l'esperit comú del poble. Aixís cadascú hi posa quelcòm de la inspiració del moment en que la canta; i aquells moments de geni poètic que no hi ha home que no tinga, van aglutinant-se en la cançó i, pel contrari, va caient-ne en oblit lo que no es fort, lo que no es or de poesia, que va oblidant-se i variant fins que ve un d'aquells moments de gracia a omplir per sempre aquell lloc; i aixís, aglutinant-se l'or, hi ha cançó que amb sigles de corre pel poble arriba a ésser com una barra d'or pur.

La essencia, doncs, i la excel-lencia de la poesia popular consistiria, d'aquest modo, en ésser imitada, i col-lectiva per successió individual. I la veritat es que quan se diu: el poble, en el mellor sentit, es això lo que's vol dir: la suma dels moments individuals de gracia de la humilitat anònima (que lo meteix pot venir dels palaus que de les pedreres, del savi com del pastor) filtrada, pel temps, de trivialitats i grolleries.

I notèu-ho còm dintre d'aquesta humilitat imitadora del poble se realisen mellor que enlloc aquells elements ideals que hem dit de la poesia. La espontaneitat, perquè'l poble no més canta, individualment, quan li surt de dintre; la puresa, perquè en tals moments no'l pertorben segons fins, no més breçar son oci o son treball amb el ritme creador; la sinceritat, perquè s'abandona ingènuament a la imitació, a la mera repetició, i lo que afegeix o varia li salta imprevist o amb gracia. De modo que'l poeta-poble es el que més s'acosta al moment ideal de la poesia, i suma els mellors de tants.

Perquè no'ns fem tots poble, per la poesia? Perquè aquest dalè nostre d'immortalisar la pobresa i la impuresa de les nostres obres en fulles estampades que les tanquen per sempre més a tota penetració i embelliment?

Ai! prou que ho sé!: es que allò es nostre, es la nostra obra, tota ella; es com el nostre fill, nostre i de ningú més. Oh! misteri de la vida individual, entre tants altres...!

Doncs bé, sí; an aquesta unitat i sentit personal de la obra artística bé hi hem de respondre, ja que tan fortament ens solicita. Però salvem-la de la tara d'una vanitat excessiva posant-nos davant dels ulls aquesta veritat innegable: que la poesia d'imitació, la col-lectiva successiva, la popular anònima es la que més s'assembla a lo que ha d'ésser poesia: El ressò del ritme creador a travers de la terra en la paraula humana: un camí de Déu entre tants...

del teatre

Aixís com hem dit que'l poble era un estat col-lectiu de l'esperit humà, aixís meteix dic are que la multitut o gent congregada amb un objecte (públic, turba, etzètera) es un estat del poble, i certament un estat inferior d'humanitat; i aixís com an aquell estat col-lectiu purament espiritual he dit que corresponia l'art popular més depurat, an aquest estat de congregació corpòria amb son baf de bestialitat i sos impulsos també de remat, correspòn un estat de l'art proporcionalment primitiu i rudimentari, animat per l'interès de la acció, que es també lo rudimentari de la vida (l'esforç en sí) i per tant lo més proporcionat al sentit confós de la massa. Aquest art primitiu que viu de la acció es el teatre.

Me sembla molt errat considerar el teatre com un resum superior i cim ideal hont les arts se fonen sublimades. Jo crec que, molt al contrari, el teatre es l'art abans de les arts, nucli primitiu d'hont elles, elevant-se, comencen a divergir. Que aixís com de la acció, de l'esforç rudimentari, que es lo que més interessa a l'estat inferior humà de multitut, s'eleva l'esperit de l'home, individualisant-se, als refinaments sentimentals i a les serenitats ideals, aixís meteix de l'art encare caòtic del teatre se van aixecant, especificant i divergint les arts, per conquistar cada una, en sa llibertat, son propi regne en les altures.

Contempleu, per exemple, el mar en calma. El mar es sempre un moviment, un principi d'acció, i per això la seva contemplació es més generalment interessant que la de la quietut de les montanyes; i encare les montanyes són com un record, com una immovilisada imatge d'un gran esforç que fou; i per això la llur vista es més generalment interessant que la d'una immensa planura. Prò'l mar ho es més que les montanyes perquè es un moviment present, actual, una lluita sempre pendent. Mes en el seu estat normal aquesta lluita, per la llei meteixa de la seva permanencia, no interessa encare fortament com acció, perquè li manca espectativa.

Mes heusaquí que'l cel s'enfosqueix, el vent assota, el mar se remou, les onades s'ageganten i bramen furioses en la costa: es la tempestat. Davant d'ella l'interès s'aviva i's generalisa, la expectació es solicitada per una acció més intensa; pro aquesta acció encare no es ben plena, perquè encare no es humana.

Prò de cop se sent un crit:—Les barques!—Hèuseles allí en el confí del mar saltant damunt les ones, lluitant cap a la platja. Tot el poble hi ha acudit: altres barques s'amaneixen a socórre-les, amb cordes i vigues i taulons i suros; els homes corren atrafegats; les dònes ploren, s'exclamen alçant els braços al cel, amb els cabells i'ls vestits volejant al vent. Ai! pobres, pobres pescadors!

Comença l'interès viu de la acció humana; no'l pur interès per la forma, que es lo artístic, sinó per la forma animada d'una acció externa. D'això demana representació'l sentit artístic inferior de la multitut, que no es prou fi per interessar-se de la forma pura; i d'aquesta demanda naix un art confós, complexe, que reclama molts elements; un art molt fàcil i molt difícil: fàcil en impresionar per la gran massa de vida, difícil en espiritualisar-ne tanta força: cal un art fort i groller, de brocha gorda. Al poeta, al músic, al pintor purs, els sobra emoció primitiva i'ls en manca d'artística, que hi es ofegada. A cada un per sí li manquen propis elements artístics; aquests van cercant-se confusament en llur rudiment comú, en la obscuritat de les regions inferiors, en llurs inferns; i allí naix el teatre, més prop del caos, com l'estat de vida que vol representar.

Davant d'aquesta representació, el teló s'alça, i cal que la acció's concreti més, que's faci urgent. Una mare alça'l crit envers el mar: Fill meu!... una joveneta se li abraça plorant: el seu amor pel mariner es descobert als ulls de tots; mes aquesta noia era promesa a un altre que dolorosament se'n adona, i desitja que'l nàufrec no arrivi viu a la costa; prò'ls companys l'instan perquè ajudi al salvament: ell dubta, se desespera; la meteixa noia implora agenollada... què farà?...

El públic en massa està atent a lo que passa; no demana refinaments al poeta, al músic, al pintor: vol que un artista més fort i primitiu, dominant-los a tots, moga infantilment les figures amb crits humans en mitj d'una escenografia toscament expressiva, en un ambent musical de grossa passió sorollosa; i se entrega a mercè del teatrista; mes el teatrista s'entrega també a mercè del públic: no a mercè de cada espectador ni del gust de cada hú en poesia, música o plàstica, sino del públic, de l'ànima de massa que preval en tots ells, de l'interès humà inferior de massa humana.

O sinó feu la proba, descomposèu la massa, buideu el teatre deixant-hi no més un o dos espectadors, i representeu per ells sols la mellor obra teatral: l'interès caurà tot seguit, els actors meteixos sentirán el buid de la massa, perdràn el calor, se desconcertaràn, i la mellor obra restarà ficció grossera, freda, fins ridícula. Prò tornèu a omplir la sala de gent, i amb la reaparició del gros públic, el drama recobrarà tot son imperi, tornarà a ésser el regnat de la acció, l'art grosser i sublim del fet, el teatre.

Aixís al poeta, al pintor, al músic, purs, sols els pot convenir descompondre'l drama, portant-se cadascú la part que més li convinga per refer-la i sublimar en sa especial inspiració. El poeta dirà, com mai el dramaturg, el secret amor de la donzella; el músic farà de la tempestat (del mar o del cor) un ritme més poderós per sí; el pintor donarà l'encis dels colors o'l moment expressiu de les figures: cada una d'aquestes arts arrencarà d'allí el seu salt envers l'altura; mes per alçar-se al cel hauràn de rompre les parets i'l sostre, hauràn de destruir el teatre; i llavores, el públic dispers, deslliurat cada espectador de son estat inferior de massa, recobrada la individualitat íntegra a soles, podrà alçar-se també amb l'artista pur al goig més espiritual de la lírica o la plàstica pures.

Mes tant-meteix cal no oblidar que'l teatre, tot i rudimentari, es art, i com a tal, una representació, no una mera presentació de la vida. Perquè una corrida de toros, una lluita atlètica, son també accions humanes donades en espectacle, presentades; i l'interès del públic be hi es prou viu, massa directament viu, i perxò no es artístic; perquè no hi ha representació, i per tant, tals espectacles en sí, no son art.

Tal fou l'error del teatre naturalista de últims del sigle xix. Agafèm un tros del natural, en el carrer, en el saló, en el camp—van dir aquells autors—i donèm-lo al públic fidelment en escenari, accessoris, figures i paraules. No'ls reeixí; perquè l'art, sia com sia, no es la natura meteixa, sinó la seva condensació a travers de l'home: l'interès del públic per la acció en el teatre, no es el meteix interès de la multitut per la acció en la plaça. Es el meteix i no ho es: es una transubstanciació. Un diàleg de saló, en el teatre, resultaria difòs, insignificant; pro ve'l dramaturg, el condensa, el cenyeix , el fà més curt i més fort, el dramatisa: i'l públic viu, en un minut, moltes hores del salò.

I qui diu el diàleg diu els fets, la escena, els accessoris. El públic no vol massa exactitut; vol l'ànima de la exactitut en acció, i amb quelcòm deixat a la seva imaginació, com els infants quan juguen; perquè l'esforç d'ella'ls ajuda a penetrar en l'ànima de les coses. I com tot art, el teatre es en el fons un joc místic, i'l públic es un nen que s'hi encanta. Aixís es que en va els hi presentarèu una pluja d'aigua en les taules; serà en va, i més que en va, contraproduhent. No; en les taules no hi ha de ploure com a l'aire lliure. Donèu-nos-hi una obscuritat i una artificiosa remor, i sera per nosaltres el diluvi. I no'ns donèu tampoc l'aire lliure darrera el teló, sinó un aire pintat i il-luminat amb candeles, i'l respirarèm més pur que en les montanyes.

«En el teatre tot es convencional» s'ha dit per irrisió; però es cert. El teatre es essencialment una convenció... artística representant una acció. Desde'l cel a l'infern, de les bambalines al fosso, donèu-nos lo que volguèu... però que tot sia acció. Actituts acadèmiques, molt bé!; bells versos (os seran agrahits, poetes, si no son massa); psicologia, moral, política, un xic de tot; que la música sia una forta expressió de l'ambent, i ajudarà molt... quan no destorbi la atenció per la acció; una bona escenografia d'una realitat... escenogràfica; fins arqueologia, si volèu... però que tot se torni acció. Desde la senzilla pantomima fins al drama musical, cal que en les taules passin coses, i que passin de certa manera.

Acció humana, representació artística: compendi primari de vida i art per l'ànima primaria de les multituts: això es el teatre.

de la dança

I are totes aquestes coses que he dit—i també moltes altres que no he dit—se'm resumen en un recort que me les il-lumina amb una nova aurora.

I es que'm recordo d'una vegada que vaig veure una dòna dançar amb una gracia tal, que semblava que ella fos la dança meteixa. Dançant semblava mou re-s en el seu element propi; i lo que en altres es moviment afectat i extravagant, en ella era més natural que l'estar-se quieta. Jo m'hi vaig encantar, mes no sabia explicar-me'l misteri d'aquell encantament que'm donava: i are veig que'l seu encís era diví, i que d'ell ve potser l'haver dit tot lo que he dit; perquè, no es en la dança tot el misteri de la vida generant tot l'art en pès?

Mireu còm s'hi troba l'esforç amb amor i la acció rítmica. Aixís el teatre fóra la extensió primitiva de la dança, amb la música nascuda del ritme del moviment, i la poesia que sugereix per avivar-se amb la vida de les paraules, i tota la plàstica i'ls colors que'l moviment fa lluhir rítmicament; i fins les formes mares de la arquitectura jo no sé quína iniciació'm semblen rebre de les línies humanes en moviment de dança, com si en la figura humana hi hagués el proto-tipo i compendi de tota forma, i en el seu moviment la imatge de la vida universal.

Sí; are'm sembla que'l primer impuls d'expansió artística del primer home degué ésser la dança; que en sa primera percepció de la bellesa del món (de Déu en la forma de les coses) sentí l'home agitar-se dins seu tot el misteri de la vida, i no podent contenir-lo immòvil—per sentir que la vida es moviment— volgué representar-lo humanament, humanisar-lo, fer-lo art, i alçà'l cap, obrí els braços, mogué'ls peus i tot el còs en la cadencia del ritme que sentia, i dançà i cantà en paraules la alegria d'aquella revelació primera: i fou la primera música i la primera poesia i la primera estatua i pintura, i'l naixement de tota forma artística. Mirèu còm fins la multitut se dignifica quan es sotmesa al ritme de la dança, i de caòtica torna grandiosament humana.

Mes per què es en la dòna que la dança se'ns fa més expressiva i agradosa? Perquè en ella la bellesa està fondament lligada amb l'amor, el misteri de la forma amb el misteri de la creació. Per això la dòna es el major símbol de bellesa, perquè la seva forma, com cap altra, desperta en l'home'l sentit d'immortalitat. Perquè aixís com se troben homes poc sensibles a d'altres manifestacions de la bellesa, no se'n troben d'insensibles a la més forta solicitut d'ella, que es l'amor. Potser que en molts l'amor no sia gaire més que un instint, i que en altres sia vençut per un fort anhel espiritual; però que hi sien insensibles, essent ben homes, no podem ni solament imaginar-ho.

I quants n'haurèu vist que mai s'havien adonat de la bellesa del món, tornar-s'hi sobtadament sensibles quan estàn enamorats: com si llavores totes les coses els fossin il-luminades amb la forta resplendor de la creació que l'amor llença.

I a vosaltres meteixos, alguna vegada, algun rostre de dòna os haurà il-luminat tot un paisatge revelant-vos un nou sentit de les montanyes, dels boscos i dels rius que corren; i la claror dels seus ulls us haurà semblat la meteixa del cel del seu país, però viventa. I al contrari, jo sé un enamorat que quan anava a la terra de la aimada, no més de contemplar el color dels camps i l'aire i'l posat dels arbres, i de sentir la fragancia de la terra, se li representava la figura d'ella en tal manera que tot enternit començava a parlar-li com si ja la tingués al davant.

Però encare es més freqüent en tots nosaltres que, si en la nostra joventut i en un moment de llum hem contemplat la formosura d'una terra, tot seguit una paraula d'amor haurà acudit al nostres llavis amb el desitj evocador d'una dòna en la que aquella bellesa de la terra s'encarnés, per nosaltres fer-la immortal podent estrènye-la tota en nostres braços.

Per això ens es tant admirable aquell pregón sentit amb que'ls grecs poblaren la natura de fantasmes humanes; que en cada font hi veien una nimfa, i en cada bosc una divinitat protectora, i en tota força natural una forma humana: i la terra, la mar i l'aire eren animats amb les figures i les passions dels homes.

Are ho veig que tot això no era vana fantasia sinó sentit profètic de que en el món tot va a parar a la naturalesa humana, i que l'afany d'immortalitat que dòna la bellesa no més l'amor el satisfà del tot.

Aixís, doncs, la dóna dançant, es el compendi de la creació; perquè en ella se representa l'esforç diví amb el seu ritme, la forma reveladora del suprèm grau espiritual que la terra ha lograt humanisant-se, i l'amor que'l perpetua per dur-lo encare més enllà, i més enllà sempre...

Aixís en la dança trobèm el principi i fi de totes les arts: desde la dança encare caòtica de les ones de la mar i de tota multitud primitiva, fins an aquella última i més pura que podèm imaginar i sentim glatir al bell fons dels amors nostres, de la Unica atraient encare l'Unic i emportant-se'l a fondre-s abdós en el cim de la Bellesa immortal...

(22-XI-1907)

Extret de Joan Maragall: Obres Completes. Obra catalana. Barcelona: Editorial Selecta, 1960.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:26

La ciudad del ensueño

La ciudad del ensueño

Hoy puedo decir que he sido ciudadano del ensueño, porque a mi ciudad la he visto entre su pasado y su porvenir. Y tanto he hundido en ellos mis ojos que, al volverlos al presente, estaban tan bañados de ensueño, que el presente mismo lo he visto como ensueño, como lo verán los ojos de los futuros ciudadanos y como lo verían los de los pasados; y ya no ha habido presente, ni pasado, ni futuro, sino que todo se me ha hecho presente en una niebla de eternidad que me ha envuelto y desvanecido. Por esto puedo decir que hoy he sido ciudadano del ensueño.

Primeramente me puse enfrente del plan de la futura ciudad diseñado por un arquitecto soñador, un extranjero. Había de ser así para la mayor libertad del ensueño; un hombre, a quien la ciudad viniera de nuevo y le excitara a soñar en grande. Después ya se arreglará todo como se pueda; pero por de pronto era menester esos ojos nuevos fecundadores; sólo una condición era requerida además: el amor, y lo hubo.

La ciudad se sale afuera estirando sus anchas vías para abrazar cuanto la rodea: pueblos, ríos, montañas. Todo queda dentro de su grandeza. Nuevos centros de su futura vida imaginaria, grandes parques populares, jardines donde jugaran los niños del 2000, estaciones centrales de las inmensas comunicaciones, vías de grandes acarreos, palacios -¿para quién?-, templos -¿para qué forma de culto?-, teatros de espectáculos ignotos ¿qué importa?...

Otra vida se adivina tras de ese diseño. Pero, ¿cómo?; esas líneas sobre el papel, ¿provocarán una vida y la regirán conforme a su trazado, o será la ciudad la que, produciéndose espontáneamente según las circunstancias que se le ofrezcan, modificará sus líneas y las romperá y alterará sus grandes centros, dejando despoblados, los que aquí se fingen más populosos y aglutinando su movimiento en esos extremos que aquí se dejan abandonados al esparcimiento?¿Marchará la ciudad hacia Poniente en vez de irse hacia Levante?¿Y habrá siquiera una ciudad aquí, o habrá un desierto dentro de cien años?¿No ha sido demasiado ambicioso ese arquitecto?

No importa. Su fantasía ha herido el corazón de la ciudadanía, y su ensueño es ya un principio de engrandecimiento. Venga lo que venga, encontrará a la ciudad en una actitud grandiosa, y el porvenir, cual sea, llevará el sello de este momento de exaltación, producido por la visión que este hombre nos ha dado. Sobre la realidad de la ciudad nuestra vuela un fantasma de ciudad futura que turba la paz de nuestra noche, y nunca más podremos dormir sin sobresaltos; y esto es ya una vida nueva.

Podría ahora hundirse Barcelona en peso, y ya sería en vano; porque el espíritu de este instante se levantaría sobre su desierto, y otra ciudad sería. Nada de lo que ha sido puede dejar de ser, sino que queda incorporado a la vida de alguna manera. Todo lo que vive es inmorta; llegar a vivir es lo que importa, aunque sea en sueños...

Después fui a recorrer la ciudad del pasado. Esos callejones van a desaparecer; esas plazuelas quedarán disueltas en la amplitud de la vía nueva; caerán esos obscuros macizos de piedras seculares, y el sol que ahora se filtra en la estrechez centelleará anchamente dorando las grandes nubes de polvo de los derribos; y el viento correrá libre a lo largo de lo que fue la ciudad vieja.

Pero ahora todavía en esos rincones, hay la vida del pasado: el martilleo del herrero anima la quietud de la plazuela; un rayo del sol abrillanta el tímido verdor de las macetas en la vetusta ventana; en el fondo del obscuro portalón, aparece pálido y húmedo el patio que fue señorial, y al doblar de cada esquina, cada callejón ofrece una perspectiva casi familiar; tras las vidrieras de las tiendas se mueven los rostros descoloridos de los artesanos en el gesto secular de cada oficio; las mujeres entran y salen de las obscuras escalerillas para sus diligencias en el barrio, andando de modo que se conoce que no van lejos, y que adonde van irán dormidas.

Me gusta perderme en este laberinto hasta sentirme preso en su atmósfera y vivir en mí la vida quieta de estos menestrales. Quiero imaginarla dulcemente hora por hora, desde la temprana alegría de abrir la tienda y dar el buen día al vecino (que es como dárselo a sí mismo, pues lo van a vivir igual) hasta dormirse confiado en la noche, oyendo en la calle pasos familiares y sabiendo ante qué puerta van a deternerse.

Pero de pronto un muro señorial se me presenta, que me dice que allí los siglos vivieron otras vidas, y que esta paz no es sino la paz en que se deja a los inútiles restos del pasado. ¡El pasado! ¡restos inútiles! - ... Este hombre ques está trabajando afuera de la tienda al aire de la plazuela, que ha esta trabajando así por siglos -parece que siempre ha de haber sido el mismo-, ... pues este hombre mañana no estará; ni volverá a a estar nunca más. Este es el golpe al corazón; esto es lo que hace llorar; que lo demás ¿qué importa? Porque este hombre mañana trabajará en otra parte; y a los siglos ¿qué les importa esto, si ya viven en nosotros de todas maneras? Pero aquel "mañana no", aquel "nunca más" es un escalofrío, es una ligera muerte que pasa ... ¿Por qué he dicho ligera? ¿acaso hay otra? ...

Al fin este barrio que va a morir me agobia y me enternece, y me voy, me lo llevo dentro; por mí, ya pueden derribarlo. Me voy; necessito salir, salir a las vías más anchas, a las calles de hoy y a su movimiento, a las plazas grandes, al aire del día, a la ciudad mía ...

¡Hela aquí! Pero, ¿qué ciudad es ésta? Grande y hermosa, la imaginé al salir del barrio moribundo; pero si pienso en aquella otra, ¡cuán fea y mezquina!

Esas vías centrales que le han quedado estrechas a la ciudad en su crecida, desembocan en un ensanche de grandiosidad monótona, como hecho demasiado aprisa. Ese ensanche no tiene historia y ya parece viejo. Envejece sin historia; sólo unas cuantas fachadas aparatosas atestiguan el gusto plebeyo de unas cuantas generaciones de advenedizos. Y más allá, hacia las montañas, las fincas de recreo se alzan enpingorotadas y mezquinas, hacinándose en grupos, como por horror al espacio que les sobra en torno, sin grandeza, sin sentido alguno de su posición y de su objeto. Y hasta las cimas mismas de las montañas, cuya vista a la hermosura de las tierras y del mar azul y de las lejanas nieves pirenaicas parece debiera inspirar al menos un gran respeto a la pureza de contemplación de tanto cielo a la vez y tanta tierra, son igualmente profanadas con fantasías grotescas.

¿Y es ésta la ciudad mía? ¿Cómo pudo parecerme alguna vez hermosa y grande? Pero así y todo, como ahora la veo, no puedo sino amarla. La amo como a un sueño, como al del porvenir monstruoso en que pudieron verla desde el fondo obscuro de sus callejones; como el ensueño de un pasado heroico en que la verán tal vez las futuras generaciones, cuando la contemplen como yo he contemplado hoy sus barrios moribundos.

¡Oh! no maldigas de tu ciudad, ciudadano que ahora estás en mí de cuerpo presente, porque ella es un tránsito como lo eres tú mismo. Tú tienes un amor y una fe; ella tambíen; hela aquí, que es tu obra. En ti se mueve y avanza el ciudadano del porvenir, en ella la ciudad futura; ésta es ciertamente tu ciudad, ámala.

Mira cómo, entre ese confuso barroquismo tuyo y suyo florece un espíritu, un estilo nace. He visto hoy un quiosco estrambótico inaugurar su fealdad en medio de las Ramblas y me he dicho: He aquí una fealdad bien barcelonesa; ese mal gusto, venga su modelo de donde venga, no puede confundirse con el mal gusto de ninguna otra parte del mundo; eso es bien nuestro. ¡Ah! ¿luego hay una cosa nuestra? Pues estamos en lo vivo. ¿Preferirías el buen gusto de una elegancia ajena bien copiada? No. Me alegro de que haya entre nosotros algo que nos estorbe el buen gusto. Algo se agita dentro de nosotros; algo se agita dentro de la ciudad, que le da mareos y extravío del sentido y gustos perversos. Hay un ser vivo dentro. No maldigas los hastíos ni la deformidad de la que ha de ser madre.

Porque avanzando ello, lo que es disgusto pasará, lo que es excéntrico volverá a su centro, y lo que es deformidad dará al ser nuevo la forma bella.

Toda esta ciudad será otra vez y otras veces derribada, caerán esas fachadas y esas torres y esos adefesios; y, en cambio, eso nuestro que lo ha producido, eso propio, eso vivo, irá actuando en lo que se derriba y en lo que se alza y en lo que se vuelve a derribar, hasta producirse en su belleza, en la necesaria belleza de su plenitud, en la nuestra y no de otros.

¡Ah, pero cuánto a intentar, cuánto a disparatar todavía, cuánto a sufrir mientras! Mas no importa, si estamos en una edad heroica. En nosotros, hasta los clasicismos son romanticismo. ¡Cuidado con someternos a cánones demasiado rígidos! ¡Cuidado con estorbar la gestación! Vaya de todo a ella, pero... ¡cuidado! Vaya de todo a ella sin escrúpulo, pero también sin violencia... ; o con violencia, pero sin rigidez...

...A no ser que estemos en un delirio de grandezas. ¿Será esto realmente un "inmenso arrabal de Tarascón"? ¿Qué? ¿Barcelona se ha vuelto loca? Esto sólo puede decirlo el éxito o la derrota; y el éxito o la derrota están en nuestras manos. El que mañana se diga que hemos sido locos o héroes depende ahora de nosotros mismos. Este pensamiento nos basta para, si hay que sucumbir al menos como héroes, y así serlo de todos modos.

Pues aunque mañana o pasado mañana Barcelona se viera reducida a ser una modesta capital de provincia española, más o menos laboriosa, si aquellos humildes ciudadanos encontraban en la historia de la ciudad su tentativa de hacerse la reina del Mediterráneo, y que en este empeño puso su fe y toda su fuerza y su vida entera una generación de catalanes, sería muy difícil que aquellos ciudadanos por sensatos que fuesen, se resignaran a dejar algo que todavía no ha sucedido en Tarascón, ni en ningún Tarascón.

Mientras que si nosotros nos resignamos ahora, por la gracia de este dictado, a volvernos sensatos, tal vuelta a la sensatez pudiera sernos justamente imputada como la mayor locura...

¡Qué extraña manera de discurrir me ha dado! Es lo que tiene hacerse ciudadano del ensueño, como yo me he hecho hoy... ¿Me he hecho?¿A caso no lo era ya? ¿A caso no lo somos todos? ¿A caso es lícito ser otra cosa si se quiere vivir... lo que se llama vivir?

IV-1908 (O.C., 2: 742-746)

Joan Maragall: "La ciudad de Ensueño". Extret de Obres Completes. Barcelona: Editorial Selecta, 1961.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:29

La independència de Catalunya

La independència de Catalunya

El pensament espanyol és mort. No vull dir que no hi hagi espanyols que pensin, sinó que el centre intel·lectual d'Espanya ja no té cap significació ni eficàcia actual dintre del moviment general d'idees del món civilitzat. Per això nosaltres, que tenim cor de seguir dintre d'aquest moviment general, hem de creure arribada a Espanya l'hora del campi qui puga, i hem de desfer-nos ben de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta.

Això no ens ha de costar gaire envers de les manifestacions superiors de la intel·ligència, perquè d'una part el centre intel·lectual d'Espanya ja en produeix ben poques, i d'altra part la nostra vocació i la nostra educació lliure i personal ja ens n'aparten, d'aquell centre. En aquest ordre ens resta només un perill que és invers. A Madrid s'han adonat de que a Catalunya hi ha quelcom de moviment intel·lectual europeu, viu, espontani, jove; i miren de nodrir-se'n atraient-lo, assimilant-lo i donant-lo després com a vida intel·lectual espanyola. Afalaguen els nostres escriptors i artistes, els adulen, s'aprofiten de la seva susceptibilitat per a qualsevol mortificació o desengany que hagin rebut en la terra pròpia, i si convé els hi exciten interessos més pràctics fent-los veure que Catalunya és un medi massa reduït i massa industrial perquè les arts de la intel·ligència puguin donar per a viure, i que a Madrid guanyaran més fàcilment honra y provecho. Uns diran: "Si em tradueixen un llibre, si em compren un quadro, com podrien fer en qualsevol nació estrangera, ¿per què m'haig de privar d'aquesta honra i d'aquest profit?" Està bé no privar-se'n; que tradueixin el llibre, que comprin el quadro; però res més. I sobretot quan pintem un altre quatro o escrivim un altre llibre, no pensem en què a Madrid podrem col·locar-lo; perquè en aquesta suggestió hi ha un gran perill per a la nostra independència intel·lectual. Altres diran: "Enviem-hi llibres i quadros, invadim-los, dominem-los, donem-los la sang nostra, i nosaltres serem l'Espanya". Això és una il·lusió encara més perillosa: avui per avui no som prou forts per a invadir res, ni per a dominar res; nosaltres no serem mai l'Espanya intel·lectual, perquè a aquesta Espanya actualment morta li resta una forta tradició literària i artística que en comptes de dominar-la ens dominaria a nosaltres. Hem viscut massa temps plegats; la influència de la instrucció oficial o de la cultura castellana, tan superior a la nostra per segles, ens ha fet massa aptes a ser penetrats per aquella tradició; i com que al mateix temps les condicions naturals del nostre esperit ens fan absolutament inaptes per assimilar-nos-la i fer-la evolucionar en el sentit nostre, per això dic que avui tota promiscuïtat intel·lectual amb els castellans, siga per venir ells a nosaltres o siga per anar nosaltres a ells, no pot ésser sinó en detriment de la integritat i de l'evolució natural i pròpia del pensament català. Considerem que en una tal promiscuïtat ens hi juguem la personalitat de l'esperit català i tot l'esdevenir de Catalunya. Mirem de no sacrificar aquestes coses tan grans i tan santes a una vanitat personal i momentània, a un despit d'home dèbil, o a un interès massa petit.

I ara que he dit lo que hem d'evitar per no continuar el nostre lligament intel·lectual amb Espanya, diré lo que hem de desfer, que és lo referent a les manifestacions més generals, les que van més a la massa del poble. El pa i el vi intel·lectual de la gent d'avui, són els diaris i el teatre. La gran massa composta dels que viuen de renda, des industrials, dels homes de negocis i de carrera, dels dependents i dels treballadors, en quant a idees generals pensen, de dies, amb el diari que llegeixen, i de nits en el teatre on van a distreure's.

Doncs bé, envers això s'hauria de fer una veritable lliga -sense comissions ni juntes, per l'amor de Déu!-, una lliga de bones voluntats treballant cada una pel seu cantó. Que cadascú faci un acte de voluntat dient: "No llegiré cap periòdic de Madrid ni cap periòdic que inspiri el seu criteri en el de Madrid." Això, als intel·lectuals no els ha de costar res; perquè de periòdics d'aquesta mena ja no en llegeixen, ni ganes, sinó per excepció en cas de veritable necessitat. Doncs esmercem el nostre esforç personal en convèncer als altres de que no els cal llegir-ne, fent-los veure la poca substància i lo ridícul dels clixés de la premsa madrilenya o amadrilenyada. I si ens diuen que mentres depenguem administrativament de Madrid sempre ens caldrà saber-ne quelcom, responem-los que, per lo que ens interessa, tots els periòdics d'aquí, fins els d'esperit més català, ens en diuen prou i massa.

En quant a teatres, s'ha de fer una guerra a mort al género chico. No ens hem de cansar de dir i de fer córrer la idea de que el xulisme i el flamenquisme són el salt endarrera d'una raça decrèpita que, de més a més, no és la nostra; que per a divertir-se valen deu-mil vegades més gèneres com les gatades d'en Pitarra, les peces amb música de Manén, l'hermós humorisme barceloní d'en Vilanova, els arreglos del francès; perquè en totes aquestes coses hi ha una gràcia, més alta o més baixa, però al capdavall és gràcia europea, gràcia de gent civilitzada; mentres que el xulisme i el flamenquisme els ulls de la gent civilitzada no els han de poder sofrir sinó´com gràcies i treballs estrambòtics d'una tribu africana d'aquestes que de vegades se'ls deixa posar unes quantes barraques en un tros de terra per a edificar, i que un entra a veure un cop per curiositat amb certa llàstima. Diguem que els que s'ho miren amb d'altres ulls i ho van a veure sovint perillen de tornar-se com ells. Per això, apartar-los-en, a més d'ésser una obra patriòtica, és una obra de misericòrdia; anar a moure un escàndol a qualsevulla de tals representacions, una obra de valor cívic; i el fer la guerra per tots els medis als empresaris, una veritable obra de caritat. Redimir d'aquests espectacles, en qualsevol forma, als infeliços que encara hi van de bona fe, és tan o més meritori que ho fou anar a redimir els captius dels Marroc.

Pensem que el dia que Catalunya s'hagués deslliurat del teatre i de la premsa de Madrid ( i de la d'aquí que encara es fa a la madrilenya), la nostra independència intel·lectual estaria molt avançada; i que el dia que la nostra independència intel·lectual siga complerta, lo demés serà lo de menos, i Catalunya formarà part d'Europa.

Joan Maragall: "La independència de Catalunya", inèdit (1897). Extret d'Obres completes, Barcelona, Editorial Selecta, 1960, pp. 739-741.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:31

La nueva generación

La nueva generación

La nueva generación sabe que ha de hacer algo y que, ante todo, ha de deshacer mucho. Y si no se pone desde luego manos a la obra en punto a lo de deshacer, es que, a la verdad, no está segura de lo que debe edificar en substitución de aquello que se siente dispuesta a destruir.

He aquí las consideraciones del actual estado de los espíritus sugiere a un periodista francés El mundo, en este fin de siglo, se halla completamente falto de ideas, y sólo por ideas generales ha progresado siempre la humanidad. Un fenómeno que todo lo domina, es que las sociedades sólo han encontrado el orden necesario a su existencia en una idea universalmente aceptada, la cual, en su expansión, creaba un organismo bastante fuerte para resistir por largo tiempo todos los embates. Hubo un mundo helénico, un mundo latino, un mundo cristiano, un mundo feudal. Cada uno de estos mundos fundaba su fuerza en una idea, en una concepción de la vida. ¿Qué concepción existe hoy para dar fuerza a un pueblo o a una raza? Todas las ideas antiguas se desmoronan y desaparecen, y no queda en pie más que una vaga idea de justicia social. Pero esta idea, nacida de una concepción materialista de la vida, está todavía sin fuerza y no ofrece grandes esperanzas, porque se ciñe a una mera distribución de bienes e ignota el sacrificio al ideal y a la jerarquía, sin los cuales nada bueno pudieron nunca hacer los hombres para los hombres.

Efectivamente, el momento actual del pensamiento joven es, en apariencia, poco menos que el de un verdadero nihilismo.

Cuando de aquí a dos o tres siglos nos decía uno de loes más autorizados representantes de aquel pensamiento entre nosotros- se estudie nuestra época, y se vea por qué hombres y por qué sistemas nos hemos dejado gobernar políticamente, nuestros descendientes o se resistirán a dar fe a la evidencia histórica, o formarán de nosotros pobrísima idea.

Pocas almasjóvenes dejarán de adherirse a esa triste reflexión, y menos aún las habrá que por evidentes, por entusiastas que sean, osen dar un paso más adelante para afirmar concretamente su fe en hombres y en sistemas que puedan ventajosamente substituir a los que dan materia a juicios tan amargos,

No faltan temperamentos generosos que, por una especie de pudor moral, se indignan de la acusación de falta de ideales lanzada contra las nuevas generaciones, y afirman valientemente la existencia de un gran ideal latente en nosotros. Tal afirmación, sana y profunda, es nuestro único orgullo, nuestra defensa. No; no debemos sufrir, que porque no acertemos a condensar nuestras aspiraciones y nuestros anhelos en una palabra como la de razón, que empequeñecieron nuestros abuelos, o la de libertad, que han desacreditado nuestros padres, se nos tenga por espíritus apagados, por pozos secos, por perdurablemente inepto e impotentes,. No; mucho sentimos vibrar y moverse en nosotros, mucho anhelamos y presentimos, mucho tenemos que decir y mucho podemos hacer. Si lo diremos nosotros con nuestra propia terminología, si lo haremos nosotros con nuestras propias manos, no lo sabemos ni importa gran cos; porque sentimos bien intensamente que nuestra inefabilidad no es infecunda, que llevamos en nosotros gérmenes de grandes ideales y de poderosas energías, y que aún cuando sean los futuros hombres quienes hagan las futuras cosas, estas cosas serán también algo nuestro, porque aquellos hombres serán mucho de nosotros mismos. La flor de la vida dice Goethe- apenas tiene color ni forma; pero los opulentos racimos de uvas maduras y jugosas son deleite de los dioses y de los hombres. Aun estas mismas voces de negación cuyos ecos se hablan y responden de uno a otro ámbito del mundo político moderno, y que son la más explícita condena de muerte de los actuales sistemas de gobierno, ¿cabe reputarlas estériles? ¿Cabe desconocer su significación?

Últimamente en Francia MM. Benoist y Lamy han hablado en nombre de la nueva generación, y han reivindicado para ella el derecho de comprender y servir a la república de manera distinta de los hombres actuales, empezando por la más rotunda negación de los principios capitales que han inspirado el régimen político francés en la presente época: el principio antireligioso y el sistema de adulación a las masas. Monsieur Lamy ha presentado a losjóvenes de hoy como considerando con un gran respeto las creencias religiosas de sus conciudadanos, y como hostiles a toda manifestación de espíritu sectario: esto aun aquellos cuya fe religiosa es vaga o poco determinada, pero que, sabiendo sentir bien, comprenden lo sagrado y augusto de las cosas del alma y de la conciencia y el ningún derecho del poder político a entrometerse en ellas. Y enseguida ha increpado severamente a los actuales republicanos por no haberse preocupado ni un solo momento con sinceridad y desinterés del problema social; por haber endilgado sin reflexión ni estudio unas cuantas leyes con tendencias más o menos socialistas, con la exclusiva e interesada mira de atraerse la masa obrera como fuerza política; para explotar sus votos a cambio de satisfacciones engañosas y tal vez perjudiciales para todos. Mientras que a losjóvenes les interesa la cuestión social por sí misma, y la estudian teóricamente sin prevención alguna y prácticamente en la vida misma del pueblo con verdadero amor.

Esta amplitud, esta indulgencia intelectual, este considerar con amor la vida en todas sus realidades, es verdaderamente el signo moderno. Y no hay que tomar esta amplitud y este amor por cualidades pasivas de negación. La mejor prueba de que no son tales, de que contienen un principio activo y poderoso, es la rapidez con que gastan, corroen y aniquilan cuanto tocan, cuando el objeto de contacto no es asimilable o les es contrario. Un literato español que siente en alto grado lo moderno, dice en el prólogo de una traducción castellana de Los Héroes de Carlyle: Lo diré con franqueza: la filosofía de Taine, aunque muy respetable, ha envejecido más con su claridad y minucioso examen de las apariencias y sus nombres, que las intuiciones poderosas y profundas de lo que si llama el misticismo de Carlyle. No hay algo en esta afirmación que responde, aunque en un orden exteriormente distinto, a los ideales o, mejor dicho, contraideales políticos de Monsieur Lamy?

Pues bien, de Italia nos viene otra voz no menos significativa que en un periódico redactado por un grupo dejóvenes emprendedores que buscan orientación, deplora a propósito de la crisis que Italia esta atravesando- el imperio político de una mesocracia sin idealidad, cuya base es un parlamentarismo piatto. Y al hablar de ellos y de la mentada crisis, añade un articulista de la Nuova Antología: Una cosa urge principalmente, y es no mecerse en la ilusión de que un país pueda levantarse dentro del sistema a que debe su parábola descendente. Urge que el pueblo y el soberano adviertan acordes la gravedad de la crisis y salven a Italia de la terrible duda de si en un estado las libertades políticas sólo pueden vivir a expensas de las virtudes públicas.

Voces de negación por todas partes, voces de dudas de todas las juventudes, como saludando la aparición del gran problema moderno que se va levantando imponente y que Guyau, el maestro de losjóvenes, ha planteado en estos términos: El equilibrio, la conciliación de la individualidad siempre creciente, con el sentimiento de la solidaridad que va creciendo cada vez más.

Ante la majestad de este nuevo mundo de ideas, cuyos polos parecen ser el socialismo y el anarquismo, hay más sinceridad y más promesas en las dudas e inquietudes de losjóvenes, que en las escépticas o estériles afirmaciones de los que todavía tienen en sus manos el fantasma del poder social; así como en aquellos paganos que adoraban y sacrificaban ante unas figuras de dioses en quienes no creían, había un espíritu menos religioso y fecundo que en los que levantaron un altar vacío y le pusieron esta inscripción: Deo Ignoto.

Joan Maragall: “La nueva generación”, extret d'Obres Completes. Barcelona: Editorial Selecta, 1961.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:30

Los griegos en Creta

Los griegos en Creta

La prudencia, la cordura, la circunspección, el amor a la paz, el miedo a los desastres de la guerra, el minucioso cuidado en evitarlos por medio de un paciente espíritu de transacción, son cosas muy plausibles que durante este último cuarto de siglo dominan la política europea y la envuelven en una tíbia atmósfera de filantropía y de bienestar.

Por esto las generaciones que en los últimos veinticinco años van llegando a la plenitud de la vida son, como carácter general, bondadosas, muelles, poco inclinadas a la acción y muy propensas al diletantismo en todo. Pero a pesar de ello, o tal vez a causa de este mismo diletantismo, empiezan los hombes de hoy a desear un cambio de actitud; empiezan a apetecer algo fuerte que les sacuda, que les obligue a fijar su pensamiento, que les fuerze a afirmaciones y entusiasmos irreflexivos, que les libre de su cerebro y les empuje brutalmente a la acción con todos los dolores de ella y también con todos sus triunfos; anhelan, en una palabra, el equilibrio de la vida.

¡La guerra europea! Hace veinticinco años que estas palabras se agitan como un horrible fantasma sobre nuestras cabezas; fantasma tan horrible que hemos acabado por resignarnos a admirar a esos grandes soberanos, y a esos grandes ministros, y a esa prudente diplomacia que tanto se desvelan por ahuyentarlo y por evitar que se nos venga encima.

Y, sin embargo, si cada vez que un conflicto de frontera, una antipatía internacional vivamente manifestada, una imprudencia popular hace peligrar esta bienaventurada paz europea y dejan presentir una próxima conflagración, cada uno de nosotros pusiera la mano sobre el pecho, muchos lo sentirían latir fuertemente y no por cierto de solo miedo.

No cabe duda que hay en nosotros mucho de pusilanimidad, porque se nos han ofrecido escasas ocasiones de ensanchar el alma; no cabe duda de que nuestros nervios están poco firmes, porque no se han templado en otros peligros y situaciones que los que ellos mismos nos procuran vibrando en el vacío; pero en el fondo hay todavía algo de hombres en nosotros; y este algo es lo que se pone a palpitar sordamente desde muy adentro cuando presentimos que nuestra virilidad puede ser puesta a rudas pruebas.

Claro que ya la ponen a prueba aquí o allí las empresas coloniales, las rebeliones, los motines locales... pero no es lo mismo. En estas cosas no hay bastante estímulo, no nos dicen nada de muy trascendental, no hacen que nos olvidemos de nosotros mismos absorbiéndose en una idea general, no acaban de entusiasmarnos.

Mientras que una guerra europea, una lucha entre las naciones que más significan en la civilización, un conflicto sangriento que hiciera tomar nueva consciencia de la idea de patria a los pueblos europeos que hoy la sienten débil o desfigurada... esto sería otra cosa. ¡Una guerra dentro de casa! Defender con la fuerza, con la sangre y con la vida el hogar, el suelo y hasta algo de la vista y del ambiente que sin saber bien por qué tenemos por propio; y esto contra ejércitos formados por hombres de otra lengua y de otro aire; rechazarlos e invadir entonces otras tierras con rabia de destrucción y con gritos triunfantes de posesión y de dominio... he aquí lo que los hombres jóvenes de hoy no saben lo que es, y anhelan saberlo a pesar de todos sus desfallecimientos y de todas las convenciones filantrópicas.

Por esto la expedición de los griegos a Creta ha hecho correr un estremecimiento extraño por toda Europa. Por lo que en sí es, por la reacción que significa y por las consecuencias que puede traer consigo.

Hacía muchos años que con la resignación de la debilidad estaba Europa contemplando las querellas y las componenedas de su diplomacia con el sultán de Turquía, respecto a la situación de los súbditos cristianos turcos; las degollinas y las promesas se sucedían con una simetría de péndulo, tras una matanza de armenios se hablaba de las bases de un arreglo de la cuestión armenia; tras el ahogar en sangre una rebelión cristiana en Creta o en Macedonia, se trataba de un vago protocolo; todas las naciones decían que esto no puede durar más, y duraba, ibany venían embajadores y barcos, se hacían demostraciones en el Bósforo ante la Sublime Puerta; todos estaban conformes, y esto desde hace siglos, en que la Media Luna era una vergüenza en la culta Europa; las potencias rodeaban al Sultán con grandes conminaciones, pero no se atrevían a caer sobre de él por miedo a encontrarse cayendo unas encima de otras; y por esto el Sultán se reía tranquilamente de ellas en medio de su gritería, y las carnicerias se sucedían con regular intermitencia.

Cuando, de pronto, ante una nueva agitación de los cristianos de Creta, un pequeño Estado, Grecia, ha tomado una actitud arrogante, y sin contemplación a la diplomacia ni a la paz de Europa se ha lanzado a socorrer en son de guerra a sus hermanos de sangre oprimidos en aquella hermosa isla por la tiranía del Sultán.

No ha parecido sino que una fresca bocanada de viento de tempestad haya cruzado la Europa empezando a agitar y a renovar su entorpecida atmósfera de cordura y desvelando a los espíritus soñolientos.

Al fin -se han dicho las gentes- hay alguien capaz de seguir el propio impulso suceda lo que suceda; al fin la vida de Europa no será una vida convencional, y habrá guerra si existen motivos de guerra, y sólo paz cuando aquellos motivos desaparezcan o se agoten.

Esto se han dicho las gentes sencillas que no llevan responsabilidad encima, y cuyas palabras y cuyos actos no tienen individualmente trascendencia.

Pero las potencias, la diplomacia europea, han fruncido el ceño a esta calaverada guerrera, y se han dispuesto a impedir que Grecia lleve adelante su natural ambición respecto a la isla hermana, arrebatándola del dominio del Sultán y anexionándosela; porque han temido que un acto tal desvelara los pruritos de libertad e independencia de tantas otras poblaciones cristianas sometidas de mala gana al yugo de Turquía, que así empezara la disgregación de este Imperio, y como consecuencia de ello la disputa entre las potencias mismas para repartirse la Turquía desmembrada; en una palabra, han temido la guerra europea.

Así han hecho decir por sus oradores y por su prensa:"¿Con qué derecho se atreve Grecia por ambición o por sentimentalismo a poner en peligro la paz de Europa?". A lo cual los griegos y cuantos son oprimidos por los turcos podrían contestar:"¿Y qué derecho tiene la Europa a la paz? ¿dónde está ese derecho estipulado? ¿dónde está estipulado que nosotros, cristianos, hayamos de sufrir perpetuamente el despotismo mahometano no sólo por amor a un hipócrita equilibrio europeo, de cuyos beneficios nosotros estamos muy lejos de disfrutar, puesto que todo él en peso ni siquiera sabe impedir que nos maltrate un poder exótico que los mismos Estados consideran una vergüenza para Europa, pero al cual, aún juzgándolo desde hace siglos moribundo, no se atreven a tocar? ¿A qué hablar de derechos? ¿A caso el derecho, en substancia, es otra cosa que un concepto ideal de la realidad de la fuerza? Pues bien, lo ideal necesita restaurar de cuando en cuando su concepto en la realidad; si no, se va convirtiendo en una mera abstracción que se desvanece. Es menester restaurar el derecho en la fuerza."

No sabemos si Grecia ha contestado esto a la diplomacia europea. Es probable que no. Pero ha obrado como si lo tuviera en el pensamiento, y ha seguido adelante en su empresa, a pesar de ser un pigmeo ante los colosos de Europa. Verdad es que un pigmeo bien resuelto puede salirse muy bien con la suya a despecho de seis colosos indecisos.

Y si se nos acusa de candidez al emitir tales juicios, si se nos insinua que la actitud respectiva de Grecia y de Europa no es, quizá, mas que una comedia, y que aquella pequeña nación puede muy bien ser secretamente empujada y animada por los mismos que fingen querer contenerla, contestaremos que no importa; que lo que nos seduce y nos interesa es el espectáculo, por los sentimientos que él mismo hace brotar en los espíritus; y que en este sentido, las apariencias de las cosas valen tanto como las cosas mismas, puesto que éstas sólo por sus apariencias puede afirmarse que existen y sólo por ellas producen sus naturales frutos.

22-II-1987 (O.C., 2: 511-13).

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:32

Nietzsche

Nietzsche

Que n'hi ha de maneres d'entendre la vida, de sentir-la! Nosaltros, homes d'avui, hem d'abarcar totes les que puguem, tastar-les totes, que, ben tastades, no n'hi ha ni una on no s'hi trobi quelcom de gust, de l'aroma immortal que és el gran secret de les coses. És digne de nosaltros el deslliurar-nos de l'horrible besoin d'affirmer, que diu en Bourget, que per altres generacions podia no ser horrible, podia ser, i segurament era, necessari per la missió que duien en l'evolució humana; però avui... avui el nostro esperit, obert als quatre vents, és indulgent amb una indulgència robusta i de bon ésser, més gran, més forta i més anitosa que tots els dogmes i tots els axiomes i tots els exclusivismes, perquè té prou serenitat i prou altesa per a dir a cada un d'ells, an els més oposats, una rialla quasi divina: Tu deus tenir raó, i tu també, perquè tots en poden tenir.

Ja ha passat el temps de les santes indignacions i d'escandalitzar-se i de lluitar i morir per una idea. En això hi podia haver certa grandesa d'época; però jo crec que la grandesa d'avui, la nostra, consisteix no en morir per una idea sinó en viure per totes. Viure, viure tot lo que es pugui en extensió i en intensitat. Ja que lo que abans eren afirmacions o negacions es van tornar simpaties o antipaties, i tota l'antiga escala de persecució an el martiri es segueix amb les gradacions d'una mitja rialla, des de la d'extàtica beatitud fins a la de la ironia, i encara, aquesta, com més fonda més serena.

"Panphilos" [J. Maragall], "Nietzsche", L'Avenç, 2a. época, any V (1893), ps. 195-197 (fragment).

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:33

Notes autobiogràfiques

Notes autobiogràfiques

Octubre 1885

 

Vint-i-cinc anys. La flor de la joventut ja ha passat. Ja sóc home. Es notable que un sia home en el sentit de la plenitut física i de drets, precisament aixís que s'ha acabat el temps més hermós de la vida. Me dirèu que això es una llei natural; que'l tipo de bellesa es la flor i no'l fruit. Doncs això meteix, l'esser això una llei natural es lo que'm commòu; el que una cosa es més estimada pel sentiment cabalment ans d'esser lo que ha d'esser; el que un nen, que en res pot ajudar-nos ni pot servir-nos pera cap fí egoísta, lo meteix que una flor, que no'ns pot nodrir, ens sien més plascents... que l'home forçut o sabi i el fruit saborós que'ns alimenta; i que coses que mai arriben a tenir utilitat d'importancia sien precisament belleses tipos: una rosa, un rossinyol, un estel, una verge morta a setze anys. La flor de la joventut ja ha passat pera mí, la edat dels amors dolços.

...

He sigut ditxós en dos temps: fins a quinze anys i dels dinou als vint-i-quatre: are no sóc ni feliç ni malhaurat. Vaig ser verament malhaurat dels quinze als dinou. Era ditxós els quinze primers anys de ma vida, perque vivia constantment d'il-lusions, que creia's realisarien a son temps, o be perque les il-lusions me satisfeien per sí soles. Oh! quines hores més delitoses he passat davant d'aquella capelleta de fusta, amb sants de plom que tenia en un recó de casa!

Recordo perfectament que quan anava a Missa o assistia a alguna solemnitat relligiosa, me quedava encantat davant les magnificencies del culte extern, que afalagaven els meus sentits, i no perdia ni un detall de les cerimonies. Després, al ser a casa, me tancava en el meu reconet davant de la capella, i procurava reproduir tot lo que havia vist. Oh! es ben segur que molts sacerdots, davant del Deu en qui creuen i han de fer creure, no entonen els cants relligiosos amb més fè, amb més fervor, amb més entusiasme que jo entonava aquells mots sense cap sentit, i que feia acabar amb terminacions més o menys llatines, tenint al davant un llibre, que jo'l triava que fos ben gros, pera que semblés un missal, sense preocupar-me de lo que'l llibre tractava; i fins recordo que'm servia moltes vegades d'una Historia de la conquista de Méjico, de Solís, que era un llibre molt gros i revellit. I are, quan me sembla tornar a veure, com si no's tractés de mí, a aquell nen de set anys, vestit amb ornaments de paper, més o menys semblants an els dels capellans, posat en el recó d'una sala modestament arreglada, en aquella casa gran i espaiosa, però vella i humida, en aquell carreró estret, fosc i plebei, i'm veig davant la petita capella plena de sants de plom, tots mal girbats i mutilats molts d'ells, il-luminats per un parell de candeles, i jo amb aquell llibraç a davant, que contava escenes extranyes, bàrbares, heroiques, extravagants, però que per mí no tenien significació, i torno a sentir mos cants incoherents, en els que hi vessava tota la fè entusiasta, tota la poesia, tota la força d'imaginació que bullia dins meu, fent totes les reverencies i gestos que veia fer an els capellans: quan se'm torna a representar tot això, sento greu anyorament d'aquell temps en que un tros de plom mal tallat era prou pera anegar-me en el sentiment immens de la presencia de Deu.

...

L'amor se'ns manifesta en dos aspectes distints a primera vista, per més que, en rigor, no son sinó graus d'una sola tendencia; però'l fet es que, no sabent o no podent mirar prou prim, veièm les coses saltades i tenim en concepte molt diferent i fins oposat l'amor carnal i l'amor sentimental. Aixís els he sentit jo, tan oposats, tan enemics, que, de resultes de la guerra que s'han fet sense treva, estic encare verge de tot plaer amorós, si no compto com a tal aqueix il-lusionar-me continuament, aqueixos deliquis unipersonals que, revestint mil formes i matiços, m'han rodejat d'una fantasmagoria delitosa, si 's vol, fins a cert punt, però tant estimulant com insuficient; perque eixos fantasmes me prometien i'm feien desitjar un cel de delicies, que sols se podien assaborir completes en el món de l'altra gent; i jo anava a aquest món i les delicies no venien, i allavors jo aburria la vida pràctica i corria a recullir-me altra volta en mon paradís de deliris, i aquests tornaven a emborratxar-me més i més i m'enviaven de nou al món, i aixís sempre.

Afigureu-vos un caminant assedegat al cim d'una montanya; desd'allí veu una font cristallina a baix a la vall; baixa corrent fent dèu mil voltes, perque aixís ho exigeix lo escarpat de la montanya, i al ser a la vall, busca, roda per tot i no troba la font. Desesperat torna a pujar al cim pera orientar-se de nou, i torna a contemplar l'aigua temptadora i, doblat el desitj, torna abaix també infructuosament, i aixís pujant i baixant sens repòs, la set creix d'un modo horrible, i la font l'embogeix d'esperança desde baix quan ell es a dalt, i's fa obstinadament introbable quan ell es a baix...

...

Una cosa per l'istil me passà amb la gloria. La gloria ha sigut mon somni desde ma més tendra adolescencia; però no ha passat de somni. Per què? Per què m'he delitat tant i tant en coneixer detall per detall la vida dels genis més grans en les lletres, i ha sigut ma constant i ardenta aspiració l'arribar a esser com ells, i fins he cregut que un dia'l món pendria interès en saber les vicissituts de ma existencia? Per què l'amor propi ha près en mí aquesta direcció? I a fè que ni'ls antecedents de familia, ni la educació, ni l'atmòsfera hont he viscut, han pogut engendrar en mí aquest afany. Ha germinat potser d'aquella vanitat de nen d'estudi que, per sa facilitat en apendre, era tot'hora alabat per sos mestres i adulat o envejat per sos condeixebles? No; doncs el resultat d'això havia d'esser l'empenyar-se en brillar en el terreny científic-literari. Serà cosa de temperament: el meu caràcter es indolent; repugna tot lo pràctic; està constituit per una sensibilitat exagerada, a voltes fins extravagant, i un amor propi que va molt més enllà de lo que poden pensar els que'm tracten...

...

...Naturalesa, Art, Amor, reduits a superior unitat: es a dir, la Bellesa. Heusaquí mon ideal. Ella pera mí ho es tot; lo demés (progrés, ciencia, ambició, civilisació, etz., etz.) es pols, miseria... o evolucions de sers de baixa mà; sers amb qui no'm vull confondre; sers, en fí, que no conec distintament.

La Bellesa té'ls seus sacerdots, los artistes; els seus profetes, los genis artístics; el seu evangeli, les obres genials artístiques; els seus creients, los aficionats a les Belles Arts; els seus místics, los enamorats; es inútil dir que té també'ls seus màrtirs, perque'ls veièm a totes hores.

I jo ho sento dins de mí tot això, tan viu, tan pur!...; però, ho sento perque ho he après en mes lectures, o bé eixes lectures m'han extasiat perque ja estava latent dins de mí? Sóc un ver artista o un artista incomplert, o sia senzillament un dilettante entusiasta? Fa més de dèu anys que aquest dubte'm rosega. Però puc assegurar una cosa: en conciencia'm sento més poeta que lo que mostren ser-ho molts que'l públic anomena tals; i crec també un altra cosa, que cap de mes inèdites composicions pot col-locar-me, als ulls de la gent, a la altura a que jo aspiro en el terreny de l'Art; perque'ls pocs èxits literaris que he tingut, vistos de la vora m'han semblat pobres, trivials i fins ridícols; i els meteixos, ans de gosarlos i vistos de lluny me semblaven immensos i rodejats de gloriosa aureola. Per això he dit abans que amb la gloria m'ha passat com amb l'amor: al deixar d'esser per mí un somni, han deixat també de tenir atractius, i en realitat he trobat sos goigs mesquins i sens llum.

...

Y lo que no es Bellesa, amor o gloria, què es pera mí? Tot ho veig petit. En les ciencies físiques i naturals sols hi veig d'apreciable'ls resultats de l'empirisme elevats a principis que han lograt al menys... què... al cap d'avall? Trasladar-se en una hora a un punt que'n dista sis o set al pas natural; fer teles més o menys ben teixides pera abrigar-nos; construir màquines pera multiplicar la producció d'aquelles teles; poder rebre en una hora una noticia de París o Berlín; omplir de superfluitats les cases dels rics; i que a la nit, en reduits i determinats punts, no sia del tot fosc... I coses per l'istil. Are jo pregunto: es més feliç l'home per atravessar de pressa terres i mars, per dur vestits més o menys imperfectes, per saber més aviat les coses, que la major part de les vegades valdria més que ignorés sempre, per respirar un aire viciat o per anar pel món quan la naturalesa vol que dormi? Però això, al cap d'avall, omple necessitats que la civilisació ha creat a l' home, i que la civilisació té interès en satisfer poc o molt, pera que'ls selvatjes no 's burlin d'ella, si es que alguns s'arriben a enterar de que hi ha pobles que's creuen immensament superiors an ells, i en les estadístiques, altre entreteniment social—i per més vergonya,—se veuen obligats a posar cada any a mils els boigs, els tísics i els suicides.

Però aquestes ciencies físiques, quan volen enlairar-se a buscar les causes primeres, què fan? Fan riure, i això'ls es comú amb la filosofia, que es l'art de dir cada hu lo que li dóna la gana sense més probes, i amb les ciencies exactes en la esfera abstracta, que es l'art d'anar dient veritats com punys de les que ningú n'ha de fer res: es a dir, ganes de buscar-se mals de cap sense necessitat.

...

...I llavors, com més tart en tots els meus jocs, sempre era en la soletat quan gosava més; perque acompanyant-me d'altres del meu temps, l'il-lusió, el deliqui, durava poc perque els altres no podien seguir-me a la regió enlairada, ahont jo'ls volia conduir. I jo llavors també estimava a una nena un xic més gran que jo, amb una força de sentiment que sols he tornat a experimentar a divuit anys.

Però tot això va acabar-se. Vingueren les distraccions de col-legi, hont vaig començar el Batxillerat; vingueren les primeres revelacions de lo material i grosser dels misteris de la vida; vingué la vanitat d'estudiant aprofitat, les simpaties amb alguns d'ells, tan fortes, que foren com uns amors disfreçats; la meva adoració an aquella nena's desvanesqué de repent, al trobar-la un dia convertida en joveneta ja formada; la fè religiosa fou entusiasta fins totjust deixar-me fer amb reculliment la primera Comunió; la casa vella fou abandonada per altra més petita, però més moderna; la aspiració a ser ja alguna cosa en realitat se manifestà; vaig acabar el Batxillerat i vaig començar a esser infeliç.

...

La edat crítica, la dels quinze als vint, fou pera mí ingrata. Començà'l malestar un any ans d'acabar el Batxillerat. Envanisat amb allò que'm deien «ser un talent», objecte de tota mena de consideracions i alabances; farcit el cap de noveles romàntiques que devorava amb furor, que'm feien plorar a llàgrima viva, que desvetllaven en mí sentiments elevadíssims, però buits, quijotescos, obtenint les millors notes acadèmiques; en una paraula, format de mí meteix un concepte elevadíssim, vaig ser bruscament arrencat de davant dels llibres i col-locat davant de la taula del treball en la industria a que venia destinat, i posat, en cert modo, en la condició de poc més que un aprenent. El cop fou terrible i retrunyí en tot el meu ser, i d'aquell desballestament d'aspiracions contrariades, s'alçà, portant l'estandart de la rebel-lió, ma passió per la poesia.

...

...L'amor a la poesia's manifestà en una especie de furia pera omplir de munió de versos, amb fecunditat verament assombrosa i en tots els ratos que podia robar al treball, llibretes que amagava entremitj d'altres més prosaiques i plenes de números referents a la nostra industria. Lo que jo vaig considerar mon primer triomf literari m'emocionà vivament. Havia enviat una composició a un periòdic setmanal. El dissapte a la tarde—tenia llavors de setze a disset anys—me'n anava a la fàbrica i, ans de pujar al tramvia, compro'l periòdic, que acabava de sortir, i un cop ja a dins del tramvia, el desplego; lo primer que fereix la meva vista són aquells versos, aquells conceptes, aquelles coses que jo m'havia inventat, llegibles pel públic en aquell paper de gran circulació. La emoció fou tanta, que restí una bona estona amb els ulls fits en aquells versos, sens tirar avant en llegir-los, clavat en mon assiento i com si somriés; tot seguit els ulls m'espurnaren i vaig amagar el rostre darrera el periòdic enterament desplegat. Ah! que poc devien pensar mos companys de viatje que darrera d'aquell full de paper, encare humit i amb la fortor penetrant de la imprenta, s'amagava un dels goigs més grans, més purs, més dolços que's poden arribar a sentir.

...

L'amor nasqué també en mí plè de força, però avergonyit... el meu culte a la dòna anà prenent una forma d'adoració desinteressada com a una Divinitat, de que s'ha revestit fins al present... Renuncio a donar a entendre aquesta tortura de quatre o cinc anys; sols pot compèndre-la, i la compendrà desseguida, qui s'hagi trobat en el meu cas. D'aquí nasqueren soliloquis amorosos, vessant foc i tendresa, d'aquí també que'm forgés una dòna ideal que a força d'imaginació jo feia que'm vingués a consolar en totes mes tribulacions, amb la que sostenia verdaderes converses, i'ns ompliem mutuament de caricies, sens que mai aquesta ficció sortís de sa puríssima esfera, sens que mai degenerés en objecte d'un delit material i grosser.

...

Mon amor a la Naturalesa's traduia en matineres escapatories als voltants de la ciutat, ahont sempre anava acompanyat amb mes quimeres, amb mos planys, amb mos desitjos no ben determinats. Però com totes aquestes tendencies eren absolutament oposades an allò que'ls que havien de guiar mos primers passos en la societat creien que era convenient pera mí, s'inicià una lluita desesperada, que si be, en general, se mantenia interna, a vegades eixia a fòra en escenes deplorables, qual sol recort me mortifica vivament.

...

...Però amb tot i això foren pera mí verdaders oassis de goig mos dos viatjes: a Valencia, Granada, Córdoba, Madrid i Zaragoza l'un, i a Marsella i París l'altre. Aquest plaer tan intens que s'experimenta al recorrer terres noves pera nosaltres, no es una manifestació i al meteix temps una protesta de la Naturalesa, que s'oposa al reduiment del modo de viure, en general, en la societat? Perque no fou precisament la il-lusió de veure poblacions, costums, edificis, monuments, lo que m'afalagava, sinó alguna cosa més íntima, més fonda, més pura, això es, el separar-me de la rutina que'm rodejava, el veure canviar l'aspecte del paisatje, la satisfacció, en fi, de certa necessitat de renovar al voltant del jo, tot lo que considerava no jo.

Apart d'aquests dos respirs, la meva situació era insostenible; passats dos anys, vingué la convicció de que jo no servia pera industrial i se'm donà a escullir carrera.

...

Jo desde molt temps venia dient, a tothom que volia escoltar-me, que la meva vocació era la carrera d'advocat. Això no era cert, però jo no mentia. La meva vocació era sortir-me d'una esfera que, a efecte de tant llegir noveles i de lo que s'havia exagerat mon talent, considerava massa grossera pera mí; la meva vocació era fregar-me amb la joventut il-lustrada, al meteix temps que adquirir coneixements superiors, perque jo creia llavors en la ciencia. I la carrera d'advocat m'era simpàtica, per un no sé què d'aristocràtic que jo hi veia, i perque comprenia rams del saber humà que se'm havien fet els més simpàtics durant el Batxillerat: filosofia, historia, literatura—jo no sabia que existís la facultat de filosofia i lletres,—i tampoc m'hauria atrevit a sol-licitar una carrera sens aplicació pràctica. Per això vaig escullir aquesta carrera sens saber, com sé are, lo que es en realitat. Amb poques paraules, varem acordar amb el meu pare mon cambi de rumbo: fou moments abans d'anarme'n al llit. Un cop al llit, amb llàgrimes de tendre remordiment, m'acusava a mí meteix d'haver tirat a terra tot el castell d'esperances i projectes que mon pare devia haver anat formant desde mon naixement, de que jo, com únic fill varó, extendria'l negoci de nostre acreditat establiment, seria un industrial il-lustrat, i l'orgull i descans de sa vellesa.

...

Aquí comença'l temps ditxós de ma joventut. L'endemà dematí (7 d'octubre de 1879), en companyia d'un condeixeble de col-legi, vaig fer els primers passos pera matricular-me.

Tremolant jo d'emoció, varem entrar en el vestíbol de la Universitat, i vaig dir somrient amb tot candor a mon company: «Entro per primera vegada en el temple de la sabiduria.» Ell va mitjriure d'un modo que'm feu pensar: «Aquest desgraciat no estima la ciencia en tot lo que ella's val.» L'endemà vaig començar a assistir a les classes. Al entrar en el claustre de Dret, una ratxada de benestar va commoure tot mon ser: aquell pati rectangular, rodejat de porxos bizantins de moderna construcció, sota dels quals discurria conversant, fumant, discutint o estudiant aquella multitut de joves com jo; aquell «rum-rum», soroll indefinit, propi de tots els llocs de gran concurrencia d'homes, sobrepujat a vegades per una exclamació o rialla més forta que les altres; aquell formar-se i desfer-se grupus i cambis continuus de saludos, de cops, de pulles entre estudiants que s'encreuaven; aquells bedels amb vestits galonejats comunicant ordres, obrint i tancant portes, bromejant amb els escolars, i el veure travessar dos o tres catedràtics amb la toga i birret amb borla vermella, enrahonant amb tota gravetat, tot anant cadascú a la seva aula, seguits al entrar d'un apinyat grupu de jovent, qual falta's deixava coneixer desseguida en el número dels que seguien passejant-se esperant el seu professor..., tot això fou pera mí com una terra de promissió, com si entrés en ma patria després d'una ausencia casi immemorial; i respirant àvidament aquella atmòsfera de joventut i intel-ligencia, sol, i tot commogut, anava avençant tímidament i amb dificultat entre aquells grupus bulliciosos, pensant que, dintre molts pocs dies, jo també'n formaria part i que també riuria i cridaria rodejat dels companys que mon cor jove necessitava.

...

... Quina veneració m'inspirà aquella sala gran, amb sostres d'ampla volta, formant escola i davant per davant la tarima i la taula del catedràtic! Entrà aquest i començà a explicar la primera lliçó de prolegòmenos, paraula completament nova llavors pera mí i qual extranyesa'm produhí no sé quína delicia, com anunciant-me que s'anava a aixecar davant meu el vel de la ciencia del Dret. Tots els altres estudiants prenien apuntes de la explicació; jo no anava previngut; però ma intel-ligencia era una esponja resseca i assedegada, i fou tanta la atenció que vaig posar, que al sortir de la classe i arribant a casa, vaig escriure de memoria la substancia de lo que havia dit el catedràtic en son discurs de tres quarts d'hora, i després, comprobant mon treball amb els dels que havien seguit la veu del professor, vaig trobar que no'm faltava res d'essencial. Desde llavors vaig viure a gust: compartint l'estudi amb les converses, ja sobre la meteixa, ja sobre altres coses: la joventut cridà la joventut, i les amistats brollaren com les flors en abril...

Oh amics meus! quins bons ratos hem passat tots junts, o encare que no hi fossim tots, reunint-nos en les combinacions més variades; aquelles esperes en el claustre, en que'ns destorbavem mutuament d'estudiar, encare que no volguessim; els ratets després de la classe arreglant els apuntes; les campanes celebrades a l'entorn de la Universitat i sobre tot en el pont; les converses a l'entorn de la taula del Cafè Nou, o últimament el Continental, aixís com al principi en el Colón, o en el despatx de casa, o en mon quartet...; les rialles que mai paraven!...

...

Però bah! tot això ja s'ha acabat; el círcol d'amics s'ha desfet; cadascú tirà pel seu cantó, i tota aquella alegria, aquella indolencia, aquell graciós topament de tendencies en caràcters i opinions que constituia gran atractiu pera cada hu de nosaltres, ja han mort.

...Y are què volèu que faci? Empenyar-me en brillar en les coses que's diuen series, de les que m'he rigut sempre que n'he parlat, i que are ja ni fer-me riure logren perque'm fan fàstic? Ficar-me a industrial, que al menys es ofici evidentment útil, are que'l negoci de casa meva acaba d'extingirse per ma propia culpa?...

...

No es cert que sembla impossible que al plè de la juventut, de la vida, aquesta transcorri pera mí sense la més petita variació, ni el més petit succés vinga a alterar la calma que'm té ensopit i completament inútil pera tothòm i pera mí meteix? Jo, que m'havia fet la il-lusió d'esser cèlebre o poc menys a vint anys, ne tinc vint-i-cinc i pico, i si are'm morís podria endur-me'n a l'altre món la tranquila seguritat de no omplir ni mitja ratlla de la crònica local, i, la veritat, ja tant se me'n dóna. Són ja definitivament cendres fredes els focs de la joventut? Mes jo bé sento encare alguna cosa de tant en tant. Molt de tant en tant, es cert; poqueta cosa, es veritat; però algo es algo, i mentres senti alguna volta humitejar-se mos ulls expontaniament i sense saber per què, a impulsos d'un benestar o d'una tristesa sens motiu aparent, no'm donaré per rendit.

...

Quí sab si encare alguna dòna inverossímil me farà sentir, corresponent-lo, un amor d'aquells tan platònics i elevats que la Naturalesa ha tingut a be fer-me desitjar amb ardor, i que no he tastat mai? Quí sab?

... Jo que, apart de ser un ente inútil, sóc un bon noi, no deixo d'oferir un partit temptador; sense ser ni massa lletj—encare que això va a gustos,—ni massa pobre—per més que sia prou relatiu,—m'entrego, verge de còs i d'ànima, a la que tingui un xic de paciencia pera saber-me conquistar. A més sóc incapaç de donar mala vida, no diré a una dòna, sinó a qualsevol objecte dels tres regnes naturals, ja que diuen que són tres.

... I are hi penso, i la gloria? Sóc o no sóc geni del domini públic? Envio o no envio una poesia an algún certamen de la costa de Llevant que'm dongui el ruidós triomf que'm va proporcionar aquella flor natural guanyada quan era petit, es a dir, cinc anys arrera? Podràn o no dir-me llorejat poeta'ls amics quan me dediquin alguna cosa? Això es molt interessant i fins estic pera fer un poema, que es tot lo que's pot arribar a dir. Que tinc grans disposicions literaries ho sé de segur, i ho proba l'estar en aquest moment cremant-me les celles, en comptes de dormir tranquilament, que es lo que fa la gent vulgar quan té sòn. Però jo, a pesar de no esser vulgar, sóc capaç, verbi-gracia, de fer una revolució en literatura? Ecco il problema, que diu en Rossi. D'una banda'm sembla que sí, però de l'altra veig que no la faig; i això es d'una realitat abrumadora; perque si no faig això, què faré? Ah! ja ho sé: per de prompte faré una cosa, anar-me'n al llit, això es gran servei que presto a les lletres, servei completament desinteressat i ahont hi brilla la més pura abnegació, perque no ha de reportar-me cap gloria; i la gloria, pera'ls ignoscents com jo, es cosa de més preu que la salut corporal, la que m'està dient ja fa estona que es l'hora acostumada de dormir. Dormir! gran cosa, sobre tot quan se té sòn. A dormir, doncs, ja que som a la primavera!

  O primmavera! gioventù dell'anno.

  Gioventù! primmavera della vita.

13 maig 1886, 12 nit.

10 octubre 1910

I are han passat vint-i-cinc anys, i avui ne compleixo cinquanta. Sóc casat amb la mellor de les dònes, que m'estima amb passió. Tinc dotze fills bons i sans, casa propia i esbarjosa, una fortuna suficient a mantenir-me amb els meus, un nom honrat pels meus conciutadans, una gloria de poeta, i una salut de còs i d'esperit que no'm fa anyorar els vint-i-cinc anys. Al contrari: en aquest meteix moment acabo de rellegir lo escrit vint-i-cinc anys endarrera, i dono gracies a Deu que d'aquell jove tan decaigut moralment n'hagi volgut fer l'home que are'm sento.

I'n dono a Deu totes les gracies—i al meu pare, que ja es en Ell i'm deixà, com fruit del seu treball de tota la vida, en una posició material desembraçada, d'ahont ha eixit el meu desembraç moral, i ha sigut base d'altre—perque jo no hi he posat res del meu esforç. Deu, que m'ha negat la fortalesa, ha tingut sempre en la seva mà la meva debilitat, fént-me-la sana, i portant-me amb ella i tot a resultats admirables i sempre superiors als meus mèrits. He sigut home de sòrt, una pura criatura de la Providencia Divina. Tot quant sóc i tinc ho dec—però directament, m'entenèu? no mitjançant cap esforç meu—al Pare que està en el cel, i al que'm donà aquí en la terra.

He passat certament en aquests vint-i-cinc anys tribulacions exteriors, però cap tan forta que no me'n hagi revingut amb ganancia. He passat moltes inquietuts, moltes angunies, espants, contrarietats, mortificacions, perills, trastorns i penes; però tot això tan proporcionat a la meva feblesa, que al punt que'l meu còs o'l meu esperit s'anaven a rompre, el pes m'ha sigut tret de sobre, i una meravellosa elasticitat de la meva naturalesa m'ha redreçat sense que jo sabés còm podia esser.

Aixís me trobo a cinquanta anys, jo que no sóc fort, amb una sensació d'agilitat jovenil; jo, temperament egoísta de somniador i solitari, fet cap d'un gran casal i amb reputació de patriarca; jo, de petit esperit i petit treball, considerat com un dels grans enteniments de mon lloc i temps; jo, que amb prou feines me sabria guanyar la vida per mí sol, respectat per home de posició social independent i desembraçada; jo, que'm sento tantes xacres i febleses morals, estimat un home pur i fort. Semblo esser molt més de lo que sóc, i tot lo que sóc m'ha sigut donat de gracia: i beneficio, a més d'aquest do, d'aquella apariencia. Senyor, Senyor! teniu-me en la vostra mà, i pugui al menys mon agraiment servar-me digne dels vostres beneficis.

Extret de Joan Maragall: Obres Completes. Obra catalana. Barcelona: Editorial Selecta, 1960.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:34

Poemes

Poemes

ESCÒLIUM

Com dos que enraonant van de costat
tot caminant per un camí partit,
l’un pel caire del marge assoleiat,
i l’altre a baix pel bac tot ensombrit,
Adalaisa i el poeta s’han parlat,
cos i esprit ell, mes ella tota esprit.

ADALAISA

Ai! Quina angúnia aquest camí!
Tan fosc, tan fosc, i tan mal de seguir!
Vegés almenys el sol i les muntanyes,
les coses resplendint sota el cel blau,
i no pas aquest llim de veus estranyes
sense forma ni color... Digues, Arnau:
qui és aquest que per la trista via
nos va menant com ombres sens virtut?
Prou serà algun poeta que somnia
el somni de l’eterna inquietud.

EL POETA

Vius la vida veritable
de l’espirt, i encara et dol?
Camines a lo immutable...

ADALAISA

No hi ha res com veure el sol!
Doncs tu treu-nos a la via
de les coses corporals,
bon amic, baldament sia
per patir-hi tots els mals.
Mal la llum ens enlluerni,
mal el so ens deixi atuïts,
mal el cos tot sens inferni,
patint amb tots els sentits,
jo vull la vida primera,
veure, oir, gustar, tocar:
jo no en sé d’altra manera,
ni cap altra en vull provar.

EL POETA

La vida que ara tu ansies
és la gran resurrecció.
Pro no et fóra la que havies,
però l’altra encara no.

ADALAISA

Doncs tu bé te n’acontentes
de la vida que ara tens.

EL POETA

Si njo puc veure al bell través del món
lo que per tu és un pur goig o turment,
sí que de la meva vida estic content,
perquè dins d’ella dues vides són.
Mes si aquest ésser fos descompartit
i mos sentits restessin corporals,
jo més m’estimaria abandonà’ls
per a ésser, com tu, sols un esprit.
No ara, que tot canta en mes entranyes
i que tinc muller pròpia i que tinc fills,
i que en el cim de les pairals muntanyes
hi ha un crit de renaixença entre perills.
De l’amor i la lluita és la meva hora
i em calen braços per aimar i lluitar.
Tot lo que tinc m’ho vull, i pit i fora...
Mes, què sé jo lo que voldré demà?

ADALAISA

Ditxós de tu, que pots voler amb veu viva
i que ets a temps a prendre i a deixar,
i tens a casa la muller captiva
que et dóna fills i filles a estimar.
Però, digues com fou que la trobares
i a on florí l’amor i a on granà;
diga’m de com les dones tornen mares
en aquest món on mai haig de tornar.

EL POETA

En una vall del Pireneu molt alta
un estiu la vegí per primer cop;
no la vegí sinó després molt veure-la,
perquè té la bellesa molt recòndita,
com la viola que embalsama els boscos.
Mes ara jo l’he feta rosa vera
del meu jardí, i a més ha estat fruitosa:
perquè Déu beneïa ses entranyes
moltes voltes, i alguna doblement.
I els fruits ja no li caben a la falda,
i roden pel trespol, i són formosos.
Com són acostumats al bes mos llavis
i els ulls a mirar avall cap als petits,
i a doblegar-se el cos per a estimar-los
més de prop, i aixecar-los en mos braços
cap al cel, pro tenint-los ben fermats!
Cada bes en cada un té el seu gust propri:
mai he besat a dos d’igual manera,
però a tots dolçament, perquè són dòcils
a l’esguard maternal que a sobre els vola
amb aquell seu imperi ferm i suau.
Ella me’ls agombola tot el dia
i me’ls vetlla de nit, fins adormida,
oh son de mare, que vigiles més
que tot altre vetllar!... Mes, de què plores,
Adalaisa, que et sento dins la fosca?

ADALAISA

Ah! Tingués jo els ulls oberts a llum del dia,
d’altre crit, d’altre modo ploraria.
El xiscle esgarrifós de la partera,
com de bèstia ferida, em fóra grat;
i el fill que duc per vies tan estranyes,
sortiria ensagnat de mes entranyes,
i jo riuria amb riure com d’orat.
Què em faria el dolor, ni què el desfici,
ni tot el temps passat de sacrifici,
ni les congoixes, ni el perill de mort,
si de la vida me trobés com centre,
i sentís com l’infant, després del ventre,
morat d’ofec encara, arrenca el plor?

EL POETA

Bé la conec la vostra fortalesa
quan, regalant suor, la cara encesa,
solt el cabell, com astre radiant,
al sortir de la brega gloriosa,
nos doneu l’abraçada furiosa
i vostre bes ressona com un cant!
Llavores que el marit, més fred que el marbre,
tremola encara com la fulla a l’arbre,
dret al costat del llit tempestejat,
i ajagudes vosaltres, sens memòria,
ubriagades per la victòria,
el rebregueu al pit, -volent més fort combat...
Mes ara tu, Adalaisa, què somnies
de tenir un fill, si ja no ets d’aquest món,
i en el món que ets no hi calen fills ni filles,
perquè els esprits lo que han de ser ja ho són?

ADALIASA

I, què saps tu ni d’aquest món ni d’altres
ni de lo que és un cos o un esperit,
ni lo que un gran desig pot en nosaltres,
restant en l’últim ai del nostre pit?
Tu em tens per morta i jo em tinc per viva,
mes tal com si enterrada viva fos:
tinc el voler de mos sentits furiós,
perquè hi ha alguna cosa que me’l priva.
Si no me la pots traure de damunt,
de què us val, doncs, poetes, la poesia?

EL POETA

Alguna veu jo sento en aquest punt
que d’altre modo no la sentiria.

ADALAISA

Oh! La veu sense so del que és difunt!
No és pas aquesta la que jo voldria:
aquella eixida de mon pit de carn
que alegrement entorm me ressonava:
aquella, amic, és la que jo et deman,
i lo demés que amb ella es comportava.
I si ta poesia no pot tant,
si no em pots tornar al món, calla i acaba.

EL POETA

Adalaisa, Adalaisa, per pietat,
al temps hi ha encara coses no sabudes:
la poesia tot just ha començat
i és plena de virtuts inconegudes.
Mes ara tens raó, prou hem parlat:
esperem en silenci altres vingudes.

HAIDÉ

Ella digué son nom: llavors la vella
que li era a la vora va dir: - Per quin sant és?-
I respongué l’amiga amb els ulls riallers:
- Això rai, tant se val, la santa és ella. -

Ella és la santa d’ella perquè és bella
i Déu li ha fet la gràcia de llançar llum entorn;
ella és el sol del seu propi jorn
i de sa nit l’estrella.
I té la gràcia al cos tan abundanta,
que en ella naix i mor tot lo que fa:
ella és el cant, si canta,
ella és la dansa, si li plau dansar.
I com que del dansar n’és tan amiga,
el meu seny la veu sempre que graciosament
ondula el seu bell cos sense fatiga
com creat en l’encís del moviment.
Els meus ulls van seguint-la mentres dansa
obedients al pas del seu cos bell,
i si reposa, tot me meravell
com si es trenqués la llei de sa criança.
Mes llavors, en la llum del seu mirar
i de ses galtes fortament rosades,
i en l’onada del pit a l’alenar
i el repòs de ses formes tan amades,
retrob el ritme que creguí perdut
i mon esprit per sempre s’hi reposa
com en una absoluta beatitud.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Ella de sa hermosura és generosa
i me’n féu tot el do que jo en volia.
M’ha donat sa paraula graciosa
alenanta de prop, que m’invadia.
I les mirades dintre les mirades,
el pit tot somogut, la galta ardenta,
parlàvem amb les boques inflamades
de qualsevulga cosa indiferenta.
La paraula sols era la musica
del gran voler que el pit ens agitava:
jo resseguint sa cara, tan bonica!
ella en mos ulls veient com m’inundava.
I talment la inundà l’ànima meva
de sa bellesa la potenta onada,
que a l’alçar-me ubriac de vora seva
i trobar-me privat de sa presència,
ja no trobí en son lloc ma consciència
enduta per la forta rierada.

SOLEIADA

En una casa de pagès hi havia
una donzella que tenia
els disset anys d’amor, i era tan bella,
que la gent d’aquell vol
deien: "És una noia com un sol".
Ella prou la sabia
la parentela que amb el sol tenia:
que cada matinada
per la finestra, a sol ixent badada,
l’astre de foc i ambre
li entrava de ple a ple dintre la cambra,
i ella nua, amb delícia,
s’abandonava a la fulgent carícia.
De tant donar-se a aquestes dolces manyes
va ficar-se-li el sol a les entranyes,
i ben prompte sentia
una ardència dins d’ella que es movia.
"Adéu, la casa meva i els que hi són:
jo prenyada de llum me’n vaig pel món."
De tots abandonada,
va començar a rodar per l’encontrada.
Estava alegre com l’aucell que vola,
cantava tota sola,
cantava: "Só l’albada
que duc el sol a dins i en só rosada.
Els cabells me rossegen,
els ulls me guspiregen,
els llavis me rubiegen,
en les galtes i el front tinc el color
i al pit la gran cremor:
tot jo só claror contra claror".
La gent que la sentia
s’aturava admirada i la seguia:
la seguia pel pla i per la muntanya
per sentir-li cantar la cançó estranya
que l’anava embellint de mica en mica.
Quan ella va sentir-se prou bonica,
va dir: "M’ha arribat l’hora";
va parar de cantar, i allà a la vora
entrava a una barraca que hi havia.
La gent que a l’entorn era
sols veia un resplendor i sols sentia
el gemec poderós de la partera.
De sobte, les clivelles
del tancat van lluir igual que estrelles.
De seguit s’aixecà gran foguerada,
tot la gent fugia esparverada,
i en la gran soletat només restava
un nin igual que el sol, que caminava
i deia tot pujant amunt la serra:
"Jo vinc per acostar el cel a la terra...".

ODA NOVA A BARCELONA

-On te’n vas, Barcelona, esperit català
que has vençut la carena i has saltat ja la tanca
i te’n vas dret enfora amb tes cases disperses,
lo mateix que embriagada de tan gran llibertat?
-Vaig allà el Pirineu amb ses neus somrosades,
i al davant Catalunya tota estesa als seus peus,
i me’n vaig... És l’amor qui m’empeny cap enfora,
i me’n vaig delirant amb els braços oberts.
-Oh! detura’t un punt! Mira el mar, Barcelona,
com té faixa de blau fins al baix horitzó,
els poblets blanquejant tot al llarg de la costa,
que se’n van plens de sol vorejant la blavor.
I tu fuges del mar?...
-Vinc del mar i l’estimo,
i he pujat aquí dalt per mirar-lo mellor,
i me’n vaig i no em moc: sols estenc els meus braços
perquè vull Catalunya tota a dintre el meu cor.
-Altra mar veus enllà, encrespada i immòbil,
de les serres que riuen al sol dolçament:
per copsar tanta terra i tanta mar, Barcelona,
ja et caldrà un pit ben gran, amb uns braços ben ferms.
-Com més terra i més mar, i més pobles obrio,
a mesura d’amor el meu pit s’engrandeix,
i me sento una força que abans no tenia,
i sóc tan tota una altra que fins jo em desconec.
­Corre enllà, corre enllà, corre enllà, Barcelona,
que ja et cal esse’ una altra per ésser la que deus;
perquè ets alta i airosa i fas molta planta,
pero bé et falta encara molt més del que tens
Ets covarda, i crudel i grollera,
Barcelona, però ets riallera
perquè tens un bell cel al damunt;
vanitosa arrauxada i traçuda:
ets una menestrala pervinguda
que ho fa tot per punt.

Alces molts gallarets i penons i oriflames,
molts llorers, moltes palmes,
banderes a l’aire i domassos al sol,
i remous a grans crits tes espesses gentades,
per qualsevulga cosa acorruades
entorn de qualsevol.

Mes, passada l’estona i el dia i la rauxa
i el vent de disbauxa, de tot te desdius;
i abandones la vida i la glòria i l’empresa
i despulles el gran de grandesa.
I encara te’n rius.

Te presums i engavanyes alhora
amb manto de monja i vestit de senyora
i vel de la musa i floc relluent;
pro mudes de pressa, i amb gran gosadia
la musa i la nimfa i la dama i la pia
s’arrenca el postís i la veu disfressada,
i surt la marmanyera endiablada
que empaita la monja i li crema el convent...
I després el refàs més potent!

Esclata la mort de tes vies rialleres
en l’aire suau:
esclata impensada, i segura i traïdora
com altra riallada escarnidora...
Riallades de sang!
El fang dels teus carrers, oh Barcelona!
és pastat amb sang.
I tens dreta en la mar la muntanya, ai! que venja
amb son castell al cim, i amb la revenja
mes ai! en el flanc!

Tens aquesta rambla que és una hermosura...
i tens la dolçura dels teus arravals,
on tan prop de tes vies sonores
i al mig de les boires del fum i ses marques
camps de blat en la pau dels patriarques
maduren lentament els fruits anyals.
I alli, a quatre passes, febrosa de sobres,
més ampla que l’altra, la Rambla dels pobres
tremola en la fosca ses llums infernals.

Pro ni el baf ni la pols de tos llots i desferres,
ni el pals i filferres
que t’armen a sobre la gran teranyina,
ni el fumar de tes mil xemeneies.
ni el flam de les teies
que mou la discòrdia i abranden l’incendi
són bastants a posar vilipendi
an aquest cel que tens tan dolç i blau
que tot s’ho empassa i resol i canvia,
i ho torna en oblit i consol i alegria:
mil cops la perdesses,
mil cops més tornaria a tu la pau.

A la part de Llevant, místic exemple,
com una flor gegant floreix un temple
meravellat d’haver nascut aquí.
entremig d’una gent tan sorruda i dolenta
que se’n riu i flastoma i es baralla i s’esventa
contra tot lo humà i lo diví.
Mes, enmig la misèria i la ràbia i fumera,
el temple (tant se val!) s’alça i prospera
esperant uns fidels que han de venir.

Tal com ets, tal te vull, ciutat mala:
és com un mal donat, de tu s’exhala:
que ets vana i coquina i traïdora i grollera,
que ens fa abaixa el rostre
Barcelona! i amb tos pecats, nostra’ nostra’
Barcelona nostra! la gran encisera!

NODREIX L'AMOR

Nodreix l’amor de pensaments i absència,
i així traurà meravellosa flor;
menysprea el pas de tota complacència
que no et vinga per via del dolor.
No esperis altre do que el de tes llàgrimes
ni vulles més consol que els teus sospirs:
la paraula millor la tens a l’ànima,
i el bes més dolç te’l daren els zefirs.
Mai seria l’aimada en sa presència
com és ara en la teva adoració.
Nodreix l’amor de pensaments i absència,
i així traurà meravellosa flor.

CANT ESPIRITUAL

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més en podeu dar en una altra vida?

Per això estic tan gelós dels ulls i el rostre
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre… i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me’l fareu veure,
aquest cel blau damunt de les muntanyes
i el mar immens i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquestS sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué: “Atura’t”.,
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fe’ls eterns a dintre del meu cor!…
O és que aquest “fer etern” és ja la mort?
Mes llavores la vida què seria?
Fóra l’ombra només del temps que passa,
la il·lusió del lluny i de l’a prop
i el compte de lo molt i el poc i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Jo ho sé que sou, Senyor; però on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi…
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:39

Ésta es mi fe

Ésta es mi fe

Hoy he visto el semblante de Barcelona ligeramente aterrorizado. Como a una persona querida, le hubiera dicho: -¿Qué tienes? ¡Estás pálida! - Aunque yo bien sé lo que tiene: una inquietud, una incertidumbre, una pequeña cosa que hiela la sangre. No es un terror de temblar fuertemente ante un gran peligro que amenaza de frente y que pide aprestarse para la lucha arrostrando una muerte gloriosa; no es el de Port-Arthur el otro año, ni siquiera el de San Petersburgo ahora; no es el de una guarnición aislada frente a un ejército poderoso que empieza a descubrir sus formidables máquinas de guerra en orden de batalla, ni tampoco el de una ciudad que siente el sordo subir destructor de una marea de odio en su seno, no; es una pequeña espina en las entrañas. Una punzada de cuando en cuando. El médico, los amigos, un mismo, se dice: -Quizás no sea nada. ¡Quizás!

¿Qué se proponen? ¿qué quieren? ¿contra quién o contra qué van... ésos? ¿Ésos? ¿Quiénes? ¿o quién? ¡Porque puede ser uno solo! Uno por el simple gusto de hacer mal como un demonio. Un chorro de agua en un nido de hormigas; un escopetazo de perdigones en un árbol lleno de pajarillos, ¡qué! una pedrada en un cristal muy grande y muy brillante, tentador... Todos tenemos algo de demonio. Pero algunos lo tienen todo. Uno solo entre medio millón, y basta. Buscadle. Una aguja en un pajar. ¡Buscadla!

Y ante esa aguja, ante esa punzadita en las entrañas -que quizás no sea nada...¿nada?- la ciudad siente la inutilidad -quizás- de todo esfuerzo; el enfermo se fastidia del remedio heroico que da en vago... Sólo en el azar puede creer, en un cambio de tiempo... y olvidar. Pero, he aquí que vuelve la punzadita y a veces dos o tres seguidas, y el hombre palidece. -Pero ¿qué es eso? -No sé... Mis humores deben estar malos.

¡Pobre ciudad! ¡Pobre Barcelona mía! Hoy te he visto un poco pálida. Todo está igual, si se quiere; las tiendas bien abiertas, las gentes por las calles a sus quehaceres, ni más aprisa ni más despacio, el ruido igual de tantos carruajes... Pero, no sé... parecía que se veían más hombres... o menos mujeres... no sé... y en las plazas faltaban muchos niños. ¡Cómo se encuentran a faltar los niños en las plazas! ¡Ver niños en la vía pública da una confianza, una alegría! Pero cuando los niños no están, su vacío parece llenarlo el miedo.

Y ayer "no pasó nada": ni hoy tampoco... puede ser. Sin embargo, a cada instante parece que va a oírse el triste estruendo. Aquella institutriz inglesa tampoco estaba hoy en el paseo con su educanda, como solían cada mañana. He entrado en una tienda, y el tendero estaba triste. ¡Pobre tendero! Eso pasará, eso pasará...

¡Pobre Barcelona! ¿que culpa estás pagando? Eres un poco jactanciosa, sí, un poco fachendera -ya te lo han dicho, te está bien-; pero por esto mismo da más pena verte así, mustia y alicaída. Mejor te sientan las grandes conmociones, cuando negrean las plazas y brillan los sables, y se cierran las puertas con estrépito, y la muchedumbre grita y corre... y ríe a veces, en el terror, a grandes carcajadas un poco histéricas; cuando las calles quedan bien desiertas al paso de las patrullas, y las plazas tomadas militarmente en sus bocacalles, con el blanco vacío en medio; pero las cabezas asoman por todas partes sonriendo y a la esperanza de que todo ello va a pasar, y la ciudad quedará. Hay siempre en esta ciudad una gran fe en el porvenir. Es ésta su jactancia. Pero ¿es un mal? No. El mal es esta punzadita que hiela la sangre en las venas...

Porque aún en los temperamentos mejor dispuestos -y tal vez más en ellos- acaba por producirse un mal humor; y empieza la hipocondría: aquello de, en medio de la actividad y el placer, quedarse con la mirada fija en el vacío pensando en lo que a uno le puede estar pasando por dentro. ¿Será una tísis? ¿será un cáncer? ¿o el anuncio de una muerte repentina? Y aparece la triste procesión de los males imaginarios; un velo fúnebre se interpone entre la vida y nosotros; los placeres más puros pierden su sabor; las acciones más eficaces son engendradas en desaliento; la fuente de la vida está contaminada y brota turbia. Desconfiamos de todo, y cuanto se nos pone delante se nos hace sospechoso: el médico, el boticario, el vecino y el que está ausente. Perdemos el apetito y todos los apetitos; ciérrase el porvenir, que es la juventud perpetua; cualquiera edad es entonces la vejez; la muerte está en puerta, no hacemos testamento sólo por miedo a hacer testamento.

Sin embargo, una ciudad es otra cosa... ¡Una ciudad! Si de esta cuartilla que ahora empiezo a escribir a la que concluí con el párrafo anterior han pasado veinticuatro horas, mis palabras, siendo sinceras, sonarán muy diferentes a las de ayer. La hermosa facultad de olvidar tiene, en los seres colectivos, una fuerza portentosa, y de ahí su perpétua juventud. Porque la juventud consiste no sólo en mirar al porvenir, sino también, y principalmente, en no tener pasado. Y hoy, al salir a la calle, me ha parecido que ya nadie se acordaba de ayer; y en vista de ello yo también lo he olvidado.

¿Véis la virtud de la ciudad? Si yo me hubiera quedado hoy en casa revolviendo en mí aquellos humores, estaría ahora augurando males y maquinando remedios seguramente desproporcionados; y me habría hecho muy viejo en veinticuatro horas. ¡Pero no! Me he lanzado a la calle a vivir con mis conciudadanos y muchos otros han hecho como yo, y nos hemos inspirado una mutua confianza. Y nos ha parecido que, en el mero hecho de renacer la alegría entre nosotros, ya habíamos vencido espiritualmente al mal: Y tal vez sea verdad. Además, hoy hacía sol...

Esta mútua inspiración de confianza, esta propagación de una alegría entre tristes... (¿de dónde sale?), esta victoria espiritual, este sol en la calle... esto es lo que hace la ciudad: a pesar de la herida de ayer y a pesar de la herida de mañana; a pesar de los que se van, y a pesar de los que quedan para mal. Todo está en que también quede el principio de la ciudad -¿me entendéis?-, el principio de confianza, el principio de amor, el principio de calle, alegría, victoria... Y también en que, tras un día tétrico, haga un buen sol. Con todo esto se vence. Y contra el espíritu no hay bombas.

Las bombas pueden matarme a mí y al vecino y al primer magistrado, y a mil vecinos y magistrados; pero a la ciudad no la puede matar sino Dios. Caerán, si queréis, todas sus piedras en ruinas al estruendo de una maquinación monstruosa; pero si sobre ellas queda flotando el espíritu que las levantó, este espíritu volverá a levantarlas en más altas torres, porque en todo renacimiento hay un impulso de ir más allá. ¡El espíritu se venga! ¡el espíritu se venga!...

Y ahora me diréis si no hice bien en lanzarme a la calle esta mañana dejando mi escrito a medias. Ved como ahora se me ha vuelto a un término bueno. ¡Ah! siempre deberíamos hacer así con las cosas tristes: no darlas por terminadas hasta que se volvieran a su natural fin de bien por ellas mismas: es decir, por nosotros, que las hacemos cuales somos. Y que somos a un fin de bien, el corazón nos lo dice. ¡Al menos ésta es mi fe!...

11-II-1907 (O.C., 2: 542-4).

Joan Maragall; "Ésta es mi fe". Extret d'Obres Completes, vol. II. Barcelona: Editorial Selecta, 1960, ps. 542-544.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:27

Massó i Torrents, J.

Massó i Torrents, J. Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:22

Com és que l'Avenç s'ha llençat a la reforma lingüística

Com és que l'Avenç s'ha llençat a la reforma lingüística

 

Ens decidim a exposar en públic les nostres idees després d’haver-ho fet des de les planes de «L’Avenç», aprofitant la primera ocasió que se’ns ha presentat de poder entrar en brega, gràcies a una conferència donada en aquest Centre pel distingit catedràtic Sr. Rubió i Lluch. Nosaltros hem fet per ara de la llengua el principal objecte dels nostros estudis, considerant-la l’element més necessari per a un poble que vulgui tenir personalitat pròpia i la primera arma per a defensar les seves aspiracions i els seus ideals.
 
Únicament la circumstància d’haver fundat «L’Avenç» i per procedir amb ordre cronològic fa que siga jo el primer en parlar-vos. No faré sinó posar-vos en antecedents, per lo que han de dir en Casas i en Fabra: exposaré els ideals de «L’Avenç» fins a entrar-hi els dos esmentats companys, perquè us feu càrrec de com estava preparat per a rebre’ls i fer-se el campió de la reforma lingüística.
 
En «L’Avenç», hi germinava des d’un principi, encara que d’una manera primitiva i incomplerta, l’aspiració a complir un fi modern apropiat a les circumstàncies de la nostra època. S’ha procurat reunir firmes de tots els camps, donant la més àmplia llibertat als escriptors, la franquesa més gran ha dominat en les crítiques i s’han discutit homes i teories sense prejudicis ni exclusivismes. Sobretot en l’època d’en Perés i del malaguanyat López Oms, «L’Avenç» va empendre més volada, fent-lo entrar en Perés de ple dintre el naturalisme en art. Lo que havíem fet en els primers temps era imperfecte, innocent; però avui, al contemplar-ho passats deu anys, fins ens arriba a fer bon efecte, i ens convencem de que d’allò havia de venir l’estat actual; més a més quan quasi totes les manifestacions de la humanitat s¡han anat desenrotllant des de llavores dintre el mateix sentit d’aquelles nostres aspiracions incomplertes que sentíem.
 
Tant l’art com la ciència estudien avui la Naturalesa i la Humanitat franca i directament, sens idees preconcebudes ni traves que lliguin, preocupant-se sobretot de sorprendre lo més aproximadament possible, la veritat. I com per revenja, al sortir de les traves acadèmiques i uniformistes filles de l’època del Renaixement, fins han arribat a exagerar la nota, fent i subdividint escoles que no precisen per a produir l’obra artística.
 
Tota entitat política o artística, procura sobretot obtenir caràcter propi. Això és lo que fa la diferenciació d’individu a individu, de raça a raça, i això és lo que ha donat especial segell a les manifestacions artístiques de cada poble i de cada època.
 
Però perquè aquest caràcter o temperament propi puga donar veritables resultats, no cal que el tanqui dintre d’una especialitat l’home, o dintre d’una regió la raça, sinó que deu ser fill del contacte i mútua correspondència amb tots sos semblants, o bé amb tots els pobles, obeint tendències naturals de tot organisme vivent i sociable. Convé, en fi, una universalització per a arribar a obtenir aquest caràcter propi; aixís com la Naturalesa universalitza en la sortida del Sol i especialitza en la diversitat dels celatges.
 
Quan un poble, en lloc d’obrir-se a totes les influències, es decanta a una de determinada, corre el perill de perdre lo que tingui de propi, ofegat per una centralització que, si bé alguna vegada pot donar resultats pràctics i saludables, és, en general, funesta per al poble dominat, com bon exemple en presenciem tots els catalans.
 
Lo que cal per al bé de les nacionalitats és un equilibri entre la importació i l’exportació com el que estableix el comerç, però moral i intel·lectual.
 
La manera com s’ha anat dividint el camp de cada ciència antiga, donant una diversitat d’estudis extraordinària (conseqüència natural d’esbrinar tot l’existent), lligats al mateix temps per una solució de continuïtat que va d’una ciència moderna a l’altra, trencant límits, fent-ho tot digne d’observació, és un fet que ve a comprovar lo que diem.
 
Un dels caràcters més distintius de l’època nostra, és el desemmascarar el prejudici i la preocupació, i el d’aixecar al mateix nivell d’estudi tot lo que la Naturalesa i l’Home ens mostren davant dels nostros ulls en la vida de que formem part; lo bo i lo dolent, lo bonic i lo lleig.
 
D’aquesta manera de sentir, tornant a lo que ens rodeja després de temporades de divagacions i somnis, tornant a la llar després de mals viatges, ha sigut fill del naturalisme. I avui, obeint l’esperit del dia, per tot arreu on hi havia una nacionalitat adormida, hi ha hagut un despertament i tot poble que s’ha vist amb llengua pròpia, que s’ha sentit amb caràcter propi, ha renascut a poc a poc, reclamant la restitució de la seva personalitat temporalment apagada: ajudant-se de que l’art i la ciència, amb el panteisme i el naturalisme moderns, no desprecien cap element de la humanitat ni de la naturalesa per petit que sigui, ha romput tots aquells frens polítics, socials i artístics del món clàssic, de manera que regionalisme i naturalisme han vingut a ser una mateixa cosa.
 
Aquestes nacionalitats, absorbides i dominades durant l’època del Renaixement –quan política i art se concebien baix una idea falsa, ja que es prenia per regles i per nord, una altra època que no era la seva– s’han recordar amorosament de l’Edat Mitja, època de caràcter propi bastant diferent de com ens la pintaven els escriptors del segle XVI i XVII.
 
Trobem sobretot l’Edat Mitja molt dividida, i que les divisions de nacionalitats solen correspondre a la de races. L’empenta nova que va dur el segle XIII prova que les idees estaven ben preparades. Les relacions artístiques i polítiques eren bastant íntimes; tot s’encomanava de pressa d’una nació a l’altra, i prova en tenim a Catalunya.
 
L’art gòtic, nascut a França, s’escampa aviat per les altres nacions, i a Catalunya pren un caràcter marcadíssim i apropiat amb el dels catalans.
 
Lo mateix passa amb la nostra literatura. Neix també de les cançons de gesta i dels fabliaux; però, quin caràcter més propi no pren des de que el ren en Jaume trenca la tradició d’escriure en llatí, i, deixant-se de formes aprovençalades, com feien els poetes, usa la llengua vulgar catalana en la seva crònica? Un esplet de cronistes, com no té cap altra nació, segueixen el monarca extraordinari, donant a la nostra literatura una fase realista i sincera. Fins els pensadors i propagandistes, que a tot arreu són prou confosos i divagadors, tenen, entre nosaltres un estil planer i corrent i donen a conèixer un ideal ben humà. L’exuberància de l’escola valenciana (filla d’Itàlia) demostra una decadència i prepara la influència de Castella, tot sent incomprensible per als catalans. Fóra de bon fer, i donaria llum sobre el caràcter de dos pobles, un estudi comparatiu entre el català de Francesc Eiximenis, sincer, càustic i grave d’estil, tractant amb molt pit assumptos del seu temps, i el valencià Roís de Corella, preocupant-se excessivament de la forma i tractant assumptos mitològics.
 
Barcelona decau, València prepara la influència castellana, i Catalunya, perdut el caràcter, prefereix no produir literatura ni art.
 
I les influències que han vingut de l’Ebre han sigut sempre funestes per a la nostra terra, mentre que les bones en art, ciència i política ens han arribat passant els Pirineus, i s’han assimilat més a la manera de ser del nostre poble.
 
El despertament actual ha de donar una hora o altra, caràcter propi a la nostra nacionalitat, perquè de grat o per força anem a remolc de l’ambient naturalista que ara es respira.
 
La influència castellana que des de fa tant temps pesa sobre nosaltres, sense que mai arribi a triomfar, ha impedit que el moviment actual tingués segell marcat.
 
Se’n ha malmès la llengua de part de fora, sobretot en el llenguatge escrit; molts són els escriptors que en cas de dubte de català s’aconsellen amb la Academia Española, la que dicta i força la llengua del geni més distint de la nostra entre totes les llatines. Prou ens n’adonem nosaltres que ens trobem en un treball de depuració de la nostra llengua tot revestint-la com a idioma modern. Sort de que el llenguatge parlat ha conservat la sava.
 
En literatura sí que ens va imposar de valent el gènero castellà. Encara avui en els Jocs Florals, que representen la primera etapa del nostre renaixement, estacionària, hi abunden odes, elegies, himnes, ni més ni menos com si fóssim en aquelles èpoques de grans emperadors i de literatures cortesanes. Alguns han volgut ser modernistes, variant els temes, cantant la indústria, el ferrocarril, l’electricitat, però tancant-se dintre els vells procediments, i sens fer-se càrrec dels seus entusiasmes momentanis i de que el progrés vol dir evolució constant, i sense fi.
 
Ara, el que d’una manera sobtada es dedica a l’estudi de les coses passades, sense un ideal modern que el dirigeixi i amb criteri pessimista sobre l’estat actual de les coses de la nostra terra, corre el perill de deixar-se dur per l’amor despertat pel coneixement d’una època determinada, i fins, de caure en l’error de voler abillar la Catalunya d’ara amb vestits passats de moda, com si no hi haguessin sigles de per mig, sense fer-se càrrec de que Catalunya ha combatut com els altres països per les idees modernes, i sense veure que a través del temps hem anat transformant, emmotllant i modificant la nostra llengua, costums i caràcter, que avui conservem amb una vitalitat extraordinària.
 
 
Aixís sentia, aixís pensava «L’Avenç», quan va unir-se-li el reforç d’en Casas i d’en Fabra.
 
Aquests dos companys que sense saber-ho l’un de l’altro feia anys es dedicaven a l’estudi de la nostra llengua amb els mateixos procediments, quan se van seure per primera vegada encara no fa un any i mig, es van trobar amb la sorpresa agradable, ja que el fet venia a reforçar les conviccions de tots dos, de que coincidien en la manera de resoldre el problema lingüístic.
 
Vàries vegades «L’Avenç» s’havia queixat de l’anarquia existent entre els escriptors catalans en matèria de llengua, de manera que l’ideal de la nostra revista es venia a completar en la reforma lingüística.
 
Amb poques converses em vaig convèncer de que amb l’associació d’aquests nous elements, les tendències i fi de «L’Avenç» quedaven definits; i ja des d’aleshores vàrem decidir, d’entre els diferents estudis que «L’Avenç» ha d’entrependre, començar pel primer, pel més vital en les circumstàncies actuals, per l’estudi de lo que ens ha de ser via segura per arribar a obtenir la reivindicació del nostre poble, això és, la llengua que parlem.
 
Amb prou feina fa un any d’aquesta resolució, i nosaltres mateixos ens sorprenem dels falaguers resultats pràctics de la nostra campanya lingüística.
 
A partir dels primers articles publicats per en Casas a les darreries de l’any 1890, s’han insertat en «L’Avenç» una porció de treballs de molt distintes plomes, acollint, amb entusiasme els que ens han comprès, totes o la major part de les nostres reformes ortogràfiques; ha vist la llum la notable Gramàtica d’en Fabra; el delicat i llegit poeta Apel·les Mestres l’accepta en les seves obres amb espontanitat i convenciment; l’escriptor muntanyès Bosch de la Trinxeria l’admet en sa darrera novel·la Montalba; tot això sens esmentar les petites influències que remarquem en algunes de les publicacions catalanes que es preocupen de la manera d’escriure.
 
I per part de dins, cada dia ens trobem amb nous companys que vénen a donar-nos ajuda, que sense ser procedents de cap camp catalanista, escriuen en català perquè és lo natural, perquè és lo que es deu fer a Catalunya.
 
Això és lo que hem obtingut després de treball, estudi i perseverància: a despit del buit que volen fer entorno nostro alguns elements catalanistes apassionats i malvolents.
 
En aquest Centre que, com «L’Avenç» d’ara deu la seva vida a una fusió, i on és tradició el treballar per al coneixement de les coses de la terra, hem trobat la porta oberta, i ens hem llençat a exposar algunes de les nostres conviccions en matèria de llengua i a explicar les reformes introduïdes en la nostra revista.
 
Per les pròximes conferències us fareu càrrec de que el nostro intent és estudiar la llengua viva d’un poble viu, i us convencereu, tal vegada, de que si el català escrit d’avui no ha conquistat tots els cors, és perquè no és prou català.
 
La nostra empresa és patriòtica, i amb aquest convenciment seguirem els nostros treballs d’estudi i de propaganda amb tota la seguretat i constància que ens dóna la nostra bona fe.
 
Per la meva part és tanta, que fins contrariant el meu temperament i inclinacions naturals, m’he exposat a dirigir-vos avui la paraula sense saber-ne.
 
Reclamo de vosaltros la mateixa bona fe i atenció, per lo que han de dir-vos en Casas i en Fabra quan entraran de ple en l’estudi de la nostra llengua.
 
J. Massó i Torrents
 
 
 
MASSÓ I TORRENTS, J. “Com és que «L’Avenç» s’ha llençat a la reforma lingüística”, dins Vicente Cacho Viu (ed.), Els modernistes i el nacionalisme cultural. Antologia. Ed. de La Magrana - Diputació de Barcelona, 1984, pàgs. 52-57
Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:42

Rusiñol, Santiago

Rusiñol, Santiago Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:23

Discurs llegit a Sitges en la tercera festa modernista

Discurs llegit a Sitges en la tercera festa modernista

És la tercera vegada que el Cau Ferrat es reuneix a prop del mar; la tercera vegada que, fugint del soroll de la ciutat, venim a somniar al peu d'aquest platja hermosa, a sentir-nos bressar al compás de les onades, a prendre aigües de poesia malalts que estem del mal de prosa que avui corre en la nostra terra.

 

Venim aquí fugint de la ciutat, per trobar-nos tots junts i junts cantar lo que ens surti del fons del sentiment, per treure'ns el fred que corre per les venes de tothom aixoplugant-nos sota la bandera de l'art; per banyar-nos i embriagar-nos de sol, de sol i llum que ens assequi per un moment la tristesa de la boira. Venim pequè necessitem espolsar-nos de sobre tanta farsa egoista, tanta sensatesa fingida, tanta farda de sentit comú, tanta serietat forçada o riure estúpid com ha imposat el menestral enriquit per una banda i per altra la democràcia, a aquesta terra nostra que, per por d'ésser boja, se'ns va tornant ensopida.

 

Els ideals d'avui dia, les soles lluites que interessen les grans majories, són només qüestions materials, exigències per al pobre cos; sofriments d'enveja dels uns i estretes d'avarícia dels altres, barallant-se tots plegats per contentar els crits del ventrell; empentes dels de baix i resistències dels de dalt, i crits d'angúnia i mossegades d'agonia per a disfrutar, pobra gent!, lo que en diuen el benestar de la vida. Tot per a la miserable carn i res per al noble esperit! Tot per a allargar la vida i res per a hermosejar-la! Tot per als horts productius d'una prosa alimentícia i estragada, i res per als jardins de l'ànima, per als florits caminals de la poesia, per als ais del sentiment i les queixes del pobre cor, per als pobres ideals de les coses nobles, acorralats i somorts com si sentissin vergonya de sortir a la cara de la llum!

 

d'aquell art, fet abans, com plogut de rosada d'una aurora; d'aquell art verge, nascut voltat de lliris i crescut, com un arc de colors que s'aixeca voltat de núvols que no han rastrejat la terra; d'aquell art somniat mirant enlaire ; d'aquell art somniat mirant enlaire i buscant en el pensament que veu visions d'un més enllà més vaporós i difumit; d'aquell art teixit d'hereus entre flors descolorides, fresc com el riure d'un infant i misteriós com el pensament d'un vell, no en queden més que espurnes, débils avergonyiments, guspires mig apagades per l'alé fred d'un poble que se li diu positivista i que s'alaba d'ésser-ho.

 

l'art per l'art agonitza, per fer lloc a l'art comerç, a l'art cromo, a l'art barato, a l'art llustrós, que és el que entén la democràcia de l'art. Res de somniar, amics meus; res de veure visions, de sentir passar vaguetats allà en els núvols que es formen a l'atmosfera del pensament, de cloure els ulls mirant per dintre un més enllà difumit, d'enamorar-se d'ombres desconegudes: sempre el natural per pauta, sempre esclaus i lligats d'aquest natural ple de lletgeses i tristors, gornit de baixeses d'esperit i de misèries morals, habitat d'homes somorts, mirant el passat com un llibre sense fulls, no creient en el pervindre, paixent resignats les engrunes del present.

 

Fa tristesa, amics meus, sentir la indiferència, la malvada indiferència, amb què per tots costats se senten els crits que vibren de l'ànima, els batements de tots els cors entusiastes que voldrien sentir l'existència hermosejada, florida, visionada entre clarors enlluernadors que servissin de morfina, i l'interés amb què s'escolten i es consenten els roncs d'egoisme, les fredors cóniques, la set de passions baixes, per a complaure la cara de la bèstia que l'home arrossega per les fangoses roderes de la terra. Amb posa estoica, vestits d'homes que pensen i somriuen dels que senten, han mort les religions de tots els cors, les velles i les noves, i voldrien matar la nostra, la santa i noble religió de l'art i la poesia; han tret les il·lusions dels que sofreixen, donant-los per bàlsam i remei de llurs misèries la promesa de riqueses que ells estúpidament disfruten; han tret suposicions que consolaven, a cops d'encens, en nom d'una ciència que coneix mal per mal tots els mals, però que ni els cura ni els distreu, i de la vella aristocràcia n'han fet l'aristocràcia de l'or, una aristocràcia estúpida que volen sostenir per força, covards de la llur obra, tement que els demés aprenguin la cançó de l'egoisme que ells han entonat fins ara.

 

Pobra poesia i pobre art, amb aquests homes! I, pobre de tot lo que sigui fill d'una fe i d'un entusiasme! Bé saben vosaltres els que canteu pel sol goig de treure-us de l'ànima llàgrimes i rialles; els que sabeu què vol dir l’íntima sensació de sentir-les passar tremoloses per la ploma; els que conteu amb tots els colors les embriagueses dels sol i els velats misteris de l'ombra; els que veieu els mitjos tons dels dolors, els matisos més delicats de l'amor i sentiu el frec d'unes ales pesigollant per volar; bé sabey què volen dir per als pobres materialistes aquestes 'nsies misterioses, com les desprecien, com se’n riuen, com les rebaixen, incapaços de comprendre-les. Ells no són, no, ni poden ser, modernistes. Ells estan satisfets del món que veuen i no senten desitjos de canviar ni de provar de millorar-lo; creuen en el present pequè hi viuen i en viuen, i el pervindre els espanta. No volen que les idees se renovin; no volen que el passat, aquell passat de poetes i artistes, serveixi de xurriaca al present i de fe en lo que vindrà; no són com el gran Greco, el gran Leonard, el Giotto, el Boticelli i altres sants que besaven la tomba de llurs avis i miraven cap al lluny: són homes cecs, porucs i mandres d'idees; curts de somnis; rellotges que ni atrassen ni avancen, incapaços de sentir les tristeses del la posta ni la roenta alegria de l'aurora que despunta i s'aixeca majestuosa.

 

Ella vindrà, aquesta aurora; ella vindrà algun dia, malgrat els núvols negres, i el goig de sentir-la que s'acosta, de pressentir que els articles aquells i aquells poetes, des de llur tomba immortal i gloriosa, ne veuran d'altres com ells, ens fa viure esperançats, als que creiem en una hermosa renaixença. Molts per ella treballen, molts hi somnien, molts coven en el fons del pensament idees noves i veuen passar visions d'un art que vola; molts senten ja la febre de l'empenta; molts hi sofreixen ocults sentint el formigueig de quelcom indecís que els diu pressentiments a cau d'orella i els fa veure colors indefinits; molts hi sospiren i esperen el raig potent de claredat, d'inspiració, de llum ja feta, que els arrencarà del cap la idea nova, la nova llum, l'obra parida del somniat modernisme.

 

Mentre esperem, amics meus, per al nostre Cau, per a aquest raconet íntim, per a aquest niu arrecerat i modest, no volem demanar més que una gràcia: que sigui sempre, el nostre Cau, un “cau d'il·lusions i esperances”; que sigui un refugi per a abrigar els que sentin fred al cor; un pedrós on reposar l'esperit que arriba malalt del camí enfangat de la terra; una ermita prop del mar, hospital dels ferits d'indiferència, i posada de pelegrins de la Santa Poesia, que vinguin a veure espai, a respirar núvols i mar i tempestats i serenes, a curar-se el mal del soroll, a omplir-se els pulmons de pau per tornar a volar amb més alé vers els boscos i bardisses de la vida i continuar la Santa Lluita.

 

Això voldríem, i voldríem al mateix temps que tots vosaltres, els que porteu idees al cap i sentiu batre-us el cor, deixèssiu de somniar baix, que alcàssiu la veu fins ara monologada o ofegada per ronc de les multituds i diguèssiu, cridant fort, al nostre poble, que el regne de l'egoisme ha de rodolar per terra; que no es viu solament alimentant el pobre cos; que la religió de l'art fa falta a pobres i a rics; que el poble que no estima els seus poetes ha de viure sense cançons ni colors, cego d’ànima i de vista; que el que passa per la terra sense adorar la bellesa no és digne ni té dret a rebre llum del sol, a sentir els petons de primavera, a gaudir dels insomnis de l'amor, a embrutar amb bava de bèstia innoble les hermosures esplèndides de la gran Naturalesa.

 

Això voldríem, oh poetes!, i per lograr-ho, aquí davant dels nostres ulls tenim dos grans exemples per a seguir: les ones per un costat buidant els més durs penyals, i per l'altre la constància de l'home doblegant i dominant el ferro verge. Flexibles com l'aigua amorosa podreu abatre els cors de roca; valents com els manyans de l'edat Mitja podreu doblegar les voluntats de la matèria. Treballem a cops de petons i de martells; i en tant aquí tots junts, tots dels nostros sense por d'orelles forasteres a l'art i a la poesia, podrem esbravar-nos cridant lo que no gosem dir moltes vegades rodejats del gran ramat; que volem ser poetes i que despreciem i planvem els que no sentin la poesia; que estimem més un Leonardo da Vinci o un Dante que una província o un poble; que preferim ser simbolistes, i desequilibrats, fins bojos i decadents, a decaiguts i mansos; que el sentit com ens ofega; que, de prudència, a la nostra terra en sobra; que no hi fa res passar per Don Quixots allà o hi ha tants Sancho-Panzas que pasturen, ni llegir llibres d'encantats allà on no se’n llegeixen de cap mena.

 

Santiago Rusiñol: “Discurs llegit a Sitges en la tercera Festa Modernista”, extret de S. Rusiñol, Obres Completes, 2 vol. Barcelona: Editorial Selecta, 1976, 3a. edició.

 

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:45

Ruyra, Joaquim

Ruyra, Joaquim Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:24

El rem del trenta-quatre

El rem del trenta-quatre

Vaig mirar cap allà on m’indicava, i ¡quin espectacle més interessant! Una gran mola de sardina guspirejava a flor d’aigua, cobrint-la en una bella extensió. Formava una mena de seca escatosa i vivent, que brollava de les ones bellugadissa, aixecant esquitxos d’argent ràpids i espessos, tots llançats en una mateixa direcció. Marxava cap a garbí. A lo millor se submergia per complet, deixant un rastre ombrívol i com eneriçat, i després ressortia a llarga distància. Així seguí marxant igual que una agulla que cosís la mar a grosses embastes, ara reapareixent resplendent com una boireta lluminosa, ara fosca com un ruixim obac, segons com la feria la llum, i hala, hala… cada vegada més lleu, més confusa, fins que els ulls dubtaren de si era una realitat o una il·lusió i es desenganyaren de seguir-la en les ones llunyanes. Però altres moles no menys atapeïdes i grosses brollaven per altres indrets. Sembla mentida que, després de tan perseguida i pescada, resti encara tanta de sardina per a brodar així d’argent l’ample teler de la mar.

Mentrestant ens anàvem atansant a la costa, que creixia per moments, esbadellant-se en escanyalls, per on s’obiraven verdes fondalades. Els penyals avançats se destacaven, creixent també, mostrant-nos llurs figures rústegues, ornades amb figueres de moro i atzavares. Se diria que eren una colla de vells gegantins i malgirbats que s’havien posat corones i rams per celebrar, de peus en l’aigua, una festa marinera. Un estol de veles blanquejava al davant d’ells com ales de coloms que ens haguessin tirats per festejar la nostra arribada. ―Hola, hola!― cridava la nostra gent. I anomenava en to de salutacions les cales i pobles que s’anaven descobrint. Begur apareixia com una blanquíssima garlanda de margaridoies posada a mig front sobre una testa calba i punxeguda. Les Medes, tres barcasses desarborades, reposaven a la fonda, vora vora de la riba protectora. Sant Antoni de Calonge treia el cap per darrera el roquer, i amb ses cases baixes simulava un aplec de nenes vestides de blanc i encaputxades de vermell que s’haguessin arrastellat per ballar un contrapàs. De Palamós no se n’atalaiaven sinó alguns edificis, amagats els altres per la muntanyola rocosa que l’abriga per la banda de llevant. I darrera de tot això negrejava per una part la gran selva surera, i per altra part, obiradors sols a petits verals, verdejaven pàl·lidament els olivets de l'Empordà.

El sol era força baix. El vent anava mancant, mancant… Les nostres veles queien esllanguides sobre els arbres, sacsejades de tant en tant per un estuf moridor. Els sardinalers encara no plegaven pas les llurs, però ja no els servien més que d’una petita ajuda i es veien obligats a vogar. Anaven a prima i passaven pel nostre costat, saludats a crits per en Pau Ternal i en Miquelet Cadernera, que s’eren abocats a la borda.

―Adéu-siau i bona sort!

―Sa sardina corre cap a garbí! ¡N’hajareu a coves; pareu ment en ses roasses!

―Hola, lleig! ¡No vogus tan fort, que vas a riscos d'esmalucar-te!

―Alerta, que us cau sa barretina, l'avi!

―Vatua es gaiató de Sant Cristòfol nano! Mireu que ès una mort, això de deixatar s’aigua, tanta que n’hi ha!

―¡Us cansareu molt, manejant aquestes cueres tan grosses!

―¿Per què no endegueu en es llaguts una màquina de foc com sa des Marsellès, que té pacte amb es dimoni i va contra es vent i es corrent sense cansar a ningú? Adéu, escamarlat! Adéu, tu, també!… i no em miris malament, guenyo!

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:46

Tur, Jaume

Tur, Jaume Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:25

Maragall i Goethe. Les traduccions del Faust

Maragall i Goethe. Les traduccions del Faust

APÈNDIX I
Text íntegre de l’«Advertència del traductor»(1)

Dintre de la gran obra total del Faust de Goethe, s’hi conté una part de la forta realitat: el drama de la Margarideta. I per això que aquest drama és lo de més forta realitat dintre del Faust, és també l'únic d’ell que s’ha fet universalment popular. Però encara aquesta popularitat, a casa nostra i potser pertot arreu fora d’Alemanya, ha sigut lograda per vies impures [sia degut á la sugestió de la epoca llunyana en que la acció ha sigut posada, ó pel superficial exotisme dels personatjes en paisos llatins ó altres no alemanys, ó pel element maravellós, fantástich, que sembla impulsar la acció, ó per totas aquestas cosas plegadas, y altras en que tal vegada no atinem. Lo cer es qu’] el drama de la Margarideta ha arribat a les nostres multituds al través dels convencionalismes de l’òpera, és a dir, al través d’una idealització híbrida. Aixís i tot, ha pres fortament l’ànima popular, que, fent més o menys cas de les romances, brindis, duos, marxes, o concertants que embolcallaven el drama, s’ha interessat principalment per ell, pel fet de la pobra criatura innocent seduïda per l’home afanyós de sentir, abandonada després per ell a la deshonra i a la ruïna de tot lo seu, infanticida per l’embogiment que li porta la tribulació, criminal davant de la llei i de la gent, però pura davant de Déu, i morint sobre la palla d’una presó per anar-se’n de dret al cel la seva ànima, redimida per l’amor i el sofriment.

El nostre poble ha vist tot això cantat i en italià generalment, en una atmosfera de clars de lluna i resplendors d’infern i dimonis amb banyes i tot, i capes blanques i barrets amb plomes i cops d’espases i tiples enfarinades i amb gran perruca rossa, cantant àries de les joies i altres excessos: així és que, encara que ha percebut el punyent drama universal que hi havia a dintre, l’ha percebut d’una manera massa sentimental (en el mal sentit de la paraula) i massa distant, de modo que li pot haver semblat que tenia poc a veure amb la palpitació viva de tants drames semblants com cadascú pot haver experimentat a dintre seu, o conegut al seu voltant. Allò, l’òpera, era un extracte dels goigs i dols de la vida posat en una esfera agena a la humanitat vivent, que, al reconèixer-s’hi cromolitografiada, paga amb una llagrimeta a l’artista prou hàbil per haver-li sabut fer pessigolles a l’entranya, i després se’n torna a la seva vida de cada dia sense pensar ni un moment que allò que ha vist al teatre hi tingui res que veure.

Aquesta separació de l’art i la vida és una calamitat de l’esperit humà, i tots hi hem de posar el coll per fer-la enfora. Doncs ara jo, davant del drama de la Margarideta, m’he dit: Provem de donar-lo pur a la gent, despullant-lo no solament de músiques i d’italià, sinó també del color local i d’època en què fou produït. [Despullem-lo de dimonis vermells y de trenas rossas y de pantalons collants biats y de barrets ab plomas] ¿No és un drama tan humà i que passa sempre i pertot? Doncs nosaltres el sentirem ben nostre si el veiem passar ara i aquí. La Margarideta és aquella noia que trobàvem cada dia pel nostre carrer, riallera i enjogassada amb les seves companyes; que després observàrem un senyor que la seguia -un senyor que anava amb un altre, antipàtic, burleta, mala fatxa-; que després la vèiem menys; que un dia vàrem trobar tota trastornada i marcida, i que vàrem pensar: «Alguna n’hi passa»; i que últimament hem perdut de vista, i, sense saber per què, no gosem preguntar-ne. O potser l’hem coneguda més de la vora i n’hem contat cent vegades la trista història... O qui sap si, per un costat o altre, en tenim una a sobre la consciència, de Margarideta. Doncs, a veure-la! A veure la vida feta art, intensificada, punyenta; doncs a remoure’ns les entranyes, a plorar per dins o per fora, a purificar la vida amb el sentiment artístic d’ella mateixa. A donar el drama pur, és dir, nu.

[Axó m’he dit y axó he fet batentme els polsos ab una febra com de creació. Al posar en la nostra llengua d’ara y del carré, els parlars que Goethe vá crear en la seva, ben segur sensa pensar en la seva inspiració, ab mes época, ni lloch, ni tendencia ideal del drama, qu’alló universal qu’havia vist y endevinat al seu davant, m’ha semblat com si’l drama revivés entre nosaltres, com si jo creés en catalá aquell drama universal; y l’he tornat á sentir com de nou, y m’ha esborronat y enternit com cosa meva, es dir, nostra.]

I aixís em sembla que s’hauria de fer amb totes les grans obres d’art que, contenint un fort sentit universal, han sigut naturalment realitzades dintre d’una realitat particular: realitzar-les altra vegada dintre de cada particularitat de temps i de lloc, perquè aixís la seva universalitat resulti sempre i pertot viva i penetrant, i manifesti la profunda unitat de l’art i la vida.

I aquesta és la pedra de toc del gran art. Deixant de banda altres arts per aquells que més les entenguin i limitant-me al drama, que és en lo que ara m’he fixat, proveu de situar en el temps present les tragèdies d’Esquil i Sòfocles i us quedareu meravellats de lo poc que n’haureu de tocar (a part, naturalment, l’exteriorització més superficial escènica, noms propis, etc.) perquè el públic els admeti com una palpitació de vida present. (Jo llegia Els Perses quan el daltabaix de Cuba i Filipines, i m’esborronava.) Agafem Shakespeare i us passarà lo mateix. Però preneu el teatre espanyol del segle XVII i el teatre neoclàssic francès (exceptuant el geni universal de Molière) i us trobareu que, fent d’avui els seus personatges, resultaria moltes vegades incomprensible i no poques ridícul lo que diuen; però lo que senten, les passions que els mouen, dites d’altra manera, encara farien un drama d’avui, de sempre. Si fem la mateixa prova amb el teatre neoromàntic francès i espanyol, amb tot i haver sigut produïts tan a la vora nostra, veureu com la major part se’n va a miques: no s’aguanta per fora ni per dins. Vestiu amb vestits d’avui l’Hernani de Victor Hugo o el Manrique del Trobador i no podran obrir la boca que la gent no riga, fins la nostra gent acostumada al teatre de l’Echegaray.

Doncs bé, aquestes provatures vos diuen l’art veritablement universal, l’art brollat del fons de la vida humana, d’Esquil i Sòfocles, de Shakespeare i Molière; l’art encara viu, però més superficial, més acondicionat a una època de Lope i Calderón, de Corneille i Racine; l’art de brill fort, però superficial, d’una corrent merament literària, del teatre romàntic. El primer és l’or pur de les entranyes de la terra; el segon és or barrejat amb altres coses; l’ultim és un producte de taller que també fa goig, també val i significa alguna cosa passatgera de la vida, però que amb el temps perd, es torna negre i es fa miques. Parlo sempre aixís en gros, generalitzant, per fer-me entendre, sense intent de condemnar enlloc personalitats ni escoles: que prou sé, en la complexitat d’una cosa tan viva com la producció artística, el doublé que es pot trobar entremig de l’or, i els grans d’or pur que brillen a voltes en la peça més falsa.

El Faust mateix de Goethe no és or pur sinó en aquest drama de la Margarideta; en lo demés brillen grans d’or barrejats amb moltes altres coses.

[El conjunt de la concepció será tan admirable com se vulla desde un punt de vista filosófich, ó literari, ó erudit, ó estétichhistorich: la teologia del prólech y l’epilech, la psicologia y la ocultologia dels primers monólechs del Faust, la filosofia dels seus primers diálechs ab l’Esperit de la terra, ab el seu deixeble, ab Mefistófeles, els d’aquest ab l’estudiant, las fantasias eruditas de la cuina de la bruixa, de la nit de Valpurgis, de Helena, la filosofia del Imperi mitjeval, el simbolisme de las últimas escenas de Faust moribund, y tantas altras cosas de válua per diferents conceptes. Presentadas en forma superficialment artística generalment enlayrada, y á moments d’una intensitat maravellosa per ser meras concepcions literari-filosóficas, hstóricas ó científicas; y segurament la seva contemplació resulta delectadora y el seu estudi de gran profit per gent de gust literari refinat y de cultura estesa, pero art pur, or pur, no ho son: no han sigut arrencats de las entranyas de la terra y per axó no’n tenen la vivor de brill ni la fonda palpitació; y per axó no fereixen el cor gran de la humanitat tota, y sols conmouen pel procediment que han sigut produits: per conmoura han de tornar a passar per cervells d’una cultura proporcionada á n’aquella que’ls ha produit; mentres que l’obra d’art veritable y pura, com qu’arrenca directament del fondo comú intuitiu de l’anima humana, vá també directament á tocar les entranyas de la vida que palpita en tothom, y per ells es geni mes enlayrat sent y fa sentir al mes ignorant y miserable dels homes, home com ell al cap d’avall davant la divina bellesa.

Perque aquesta y no altra es la misió del art: fer sentir bellament la vida a tothom: si la fá sentir, pero no bellament, mereixerá altre nom tal vegada també molt noble, pero no será art; si fá sentir bellament quelcom que no surti del fons mateix de la vida (conceptas, teorias, abstraccions), será un art impur; si la fa sentir bellament, pero no á tothom, será un art d’estufa potser refinadament delitós, pero incomplert, malaltís; si delita á tothom, pero de una manera grollera ó merament sensual, será un art innoble, baix y rebaixador, contradirá sa missió, será aquet terrible art negatiu qu’embruteix á las multituts.

Fer sentir intensament la bellesa de la vida á tothom, héusel aquí el gran art; per ell son grans els artistas y no per alló altre que á voltas ens sembla superior, sublim, no mes perque no ho enten tothom y creyem entendreho nosaltres: sols la nostra vanitat es la que crea la gloria d’aquella superioritat; vana gloria!]

Si el Faust no tingués el drama de la Margarideta, seria sens dubte una notabilíssima fantasia literària d’un gran esperit, molt estudiada i admirada en acadèmies i ateneus (no tant com ara, per això que l’imant del drama la fa interessant tota ella); molt profitosa per a l’educació intel·lectual d’unes quantes generacions d’artistes; però el nom de Goethe no en seria pas per sempre gloriós, perquè no hauria arribat al viu de l’eterna entranya humana. Per aquest drama fou que va arribar-hi; i si el Faust no contingués altra cosa que ell, la veritable glòria del poeta no en seria pas minvada: perquè sols lo popular és gloriós, i sols lo viu és popular. Sols és gran home aquell que es fa sentir fondament de tots els homes, però de manera que el més negat l’entengui i el més savi no sàpiga què afegir-hi.

¿Per ventura no és això lo que passa amb la poesia popular, aquest art meravellós que el poble se fa per si mateix, instintivament, com les abelles la mel? ¿Qui és tan senzill que no s’hi deliti? ¿Qui és tan vanitós que gosi posar-hi la mà profanadora? ¿Quin art hi ha més gran? ¿Quin ho és tant sinó el dels genis? Però, ¿per ventura el geni és altra cosa que una personificació intensa de lo popular? Quan el poble epopeïtza els seu hèroes tradicionals, se diu Homer. Quan dramatitza les seves passions en grans personatges, es diu Shakespeare. I quan Goethe va fer el seu drama de la Margarideta, no altra cosa féu que intensificar el drama universal de la noia enganyada que, esporuguida per la deshonra, cau en bogeria infanticida; d’aquesta pobra infanticida que corre desesperada i llastimosa per la poesia popular de tot el món.

Doncs aquest drama universlament viu, jo he intentat mostrar-lo amb la vivor nostra; perquè la vida universal no és sinó una abstracció infecunda, si no treu vida particular en cada temps i en cada poble. Per això he despullat el drama de tot accident que pogués mostrar-vos-el com separat de nosaltres, i he procurat que palpités viu amb la palpitació del lloc i del dia, que és immensa i eterna. De la bondat del del fi n’estic segur; de com l’hagi lograt ne jutjarà, i ningú més, el poble. M’alegraria que el juí em fos favorable: primer, perquè aixís jo sabria el bé que li he fet, i, després, perquè altres se sentissin moguts a fer mellor obra igualment bona, aplicant-la a les grans creacions del geni artístic universal, fent-les ben catalanes; que això seria fer als catalans ben homes; que és a lo que anem i no a altra cosa.

(1) Donem entre claudàtors i en cursiva els fragments inèdits, la resta reprodueix el text de les OC.

Joan Maragall: “Advertència del traductor” dins Jaume Tur, Maragall i Goethe. Les traduccions del Faust. Barcelona: Universitat de Barcelona, Departament de Filologia Catalana, 1974, ps. 233-238.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:47

Verdaguer, Jacint

Verdaguer, Jacint Josep M. Ramis dt., 22/05/2012 - 13:39

Noucentisme (1906-1923)

Noucentisme (1906-1923) Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:26

Carner, Josep

Carner, Josep Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 16:58

Bèlgica (I)

Bèlgica (I)

M’agradaria ferme vell en una pahís

Hont hi hagués herbas en caixons

En els balcons

Y garsas per carrers y carrerons,

Y selvas impenetrables

De roba blanca en els terrats,

Y anessin pels carrers infants extasïats,

Seguits de la mare

Rossa y riallera,

Inclinantse ab ayres afables

Y el pare solemne –ab les mans

A les butxacas insondables.

Ferme molt vell en un pahís ahont

Hi haguessin monuments voltats d’acacias

A catedrátichs

(savis pregons),

Botánichs, filosophs i matemátichs ;

Y se sentís el gran fresseig de las catifas

Que pican las cambreras als balcons;

Que hi haguessin soldats xiquets y boniquets

(com els soldats de plom);

Que hi hagués un riu

Ab voras tristas

Hont se tiressin els estudiants

Enamorats de las modistas;

Que hi hagués un quintet de músichs cegos

Que toqués tremolant música antita,

Y treyentse els casquets me saludessin

Els marxants a la porta

De la botiga.

 

Y hi hauria uns jardins plens de frescor

Y en els jardins un surtidor,

Y l’aygua tremolosa

Salpicada de peixos d’or.

Jo hi aniria

Y els infants me dirían, ab mollas a la má:

–Es el senyor de cada día.–

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:43

Bèlgica (II)

Bèlgica (II)

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmuls,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:44

Camperola llatina

Camperola llatina

Alada, véns al solc i a la sembrada

i decantes el cap a la claror,

i mig augusta, mig espellifada,

et corones amb l’or de la tardor.

 

Tens la cintura fina i abrivada

i el si d’una naixent promissió;

canta la teva boca, incendiada

com una rosa de l’Anacreó.

 

I fas anar la teva grana en doina

com sobirana que escampés almoina

i et rius del pobre Gàlata ferest.

 

Mai no sabràs que dins la gleva amiga

jeu enterrada una deessa antiga

que et vetlla encara, compassant-te el gest.

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:33

Cançó

Cançó

Qui tingués tanta ventura

que un amor aconseguís,

que tothora fos encís

i cap hora fos malura!

Qui tingués tanta ventura!

Car l'amor és una rosa

qne el mal temps ha d’esfullar.

No coneix el llarg durar:

nou, és be1l; lassat, fa nosa.

Car l'amor és una rosa.

Una mica d'amistat

fins la tomba diu que dura.

Vés, amor, metzina impura;

vull la mel, vull el brossat

d'una mica d'amistat.

Amistat, m'occí l'amor,

doncs, guareix-me les ferides;

que tal volta, sent guarides,

la divina munior

pugui occir-me d'altre amor.

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:41

Cançó d'amor i amistat

Cançó d'amor i amistat

Qui tingués tanta ventura
que un amor aconseguís,
que tothora fos encís
i cap hora fos malura.
Qui tingués tanta ventura.

Car l'amor és una rosa
que el mal temps esfullarà.
No coneix el llarg durar:
nou, fa goig; lassat, fa nosa.
Car l'amor és una rosa.

Una mica d'amistat
fins a morir diu que dura.
Vés, amor, metzina impura;
vull la mel, vull el brossat
d'una mica d'amistat.

Amistat, l'amor m'occí:
tu, guareix-me les ferides.
I, qui sap, elles guarides,
bé hi hauria un amor fi
que em fes plànyer i penedir.

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:40

Cançó d'un doble amor

Cançó d'un doble amor

L'amiga blanca m'ha encisat,
    també la bruna;
jo só una mica enamorat
    de cadascuna.

Estimo l'una, oh gai atzar!
Estimo l'altra, oh meravella!
Bella com l'una no m'apar,
fora de l'altra, cap donzella.

L'amiga blanca m'ha encisat,
    també la bruna;
jo só una mica enamorat
    de cadascuna.

Ho fan l'airet o la claror:
estenc els braços per ma via;
va cadascun pel seu cantó,
du cadascun qui jo volia.

L'amiga blanca m'ha encisat,
    també la bruna;
jo só una mica enamorat
    de cadascuna.

I quan ja són a prop de mi
i ja mos dits les agombolen,
sota les túniques de lli
hi ha dues vides que tremolen.

L'amiga blanca m'ha encisat,
    també la bruna;
jo só una mica enamorat
    de cadascuna.

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:38

Cel cobert

Cel cobert

El sol, enquimerat amb cada cosa,

amagà tot avui sa testa d'or.

Sols perquè penso en vós, el dia mor

entre una glassa de color de rosa.

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:50

Darrera el comiat

Darrera el comiat

Quan m'has acompanyat a mitja via
(de nit és una amada més audaç)
beso de tes parpelles l'agonia
per a fer meus els somnis que tindràs.

El pobre reguerol es desficia,
la lluna regalima en els pinars.
I tu te'n vas i encara jo et voldria
i em penja inútil, desdonat, el braç.

I si, després, d'un nou afany darrera,
de cada estel envejo la tresquera,
anguniat en el meu lloc mesquí,

tu, dins la closa nit emmantellada,
la fas humil i apagues l'estelada,
volent pensar, ben encongida, en mi.

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:35

Dedicació

Dedicació

Després de tot,

ara que els arbres donen brot,

aquesta llum desarraulida

em farà, vell, mudar de vida.

Perquè en la fulla ja amatent,

però tot just sabuda,

trobo la por, l'assecament,

el vent geliu, el gran turment

i la caiguda.

Tot canviant de pensa

faré sagrada prometença:

res de vivent no serviré,

sinó tan sols el que potser

podrà venir

quan jo no vegi dol ni dansa.

Una esperança vull seguir

sense esperança per a mi,

sense esperança ni recança.

 

No pas que em prengui la malura

de dar-me estil d'omnipotent.

(Déu, tot sencer dins el present,

no s'hi complau ni s'hi detura.)

Dèbil, esclau,

sé la poquesa que m'escau;

però si veig que resta

un poc de mon albir,

em vagarà d'alçar la testa

amb un sospir

que faci d'ales i guiatge,

malgrat el vent incert,

a la sement que es descoratja

abans de caure al solc obert.

No voldré, doncs, massa dormida

en abatuts coixins,

perquè gemec és tota vida

i l'aire tot camins.

 

Que sigui així mon goig de viure,

aquesta mica de no-res.

El cor oprès,

per nou espai es torna lliure.

En món encara no palès,

res com no puc, m'és tot permès.

Só del futur que lleva.

L'esdevenir roda sens treva:

vull que s'acuiti el seu trepig

i retre, en ell, l'ànima meva

al que ultrapassi el meu desig.

I aqueixa sort em sigui dada:

passat el viure que em consum,

enllà de pols abandonada,

ésser, en millor diada,

guspira anònima de llum.

 

Oh Moïsès, qui sabrà dir

la gran virtut del teu destí,

oh seny ardent, oh força tesa

fins a morir—

sens cobrament de la promesa

per a no veure-la marcir

en nit planyent o foll camí!

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:48

Dia cobert (I)

Dia cobert (I)

La boira va dient a cau d'orella

dels arbres nus que el sol engorronit

avui colga la llum que fou vermella

darrera els grisos paraments del llit

 

I en aquesta alba morta, allargassada,

llaurat, té olor de fossa cada tros,

i els penyals fan la cara traspostada

amb tot de negres cicatrius de plors.

 

Jo sé, però, que a l'hora ponentina,

qui tan emperesit s'embolcallà,

amb un dit displicent a la cortina,

aprimant-ne tot just la glassa fina,

un pom de malves esparpillarà

per a mi sol, que hi pararé la mà.

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:49

Dia cobert (II)

Dia cobert (II)

La boira va dient a cau d'orella

dels arbres nus que el sol, engorronit,

amagarà la seva faç vermella

darrera els grisos paraments del llit

 

I en aquesta alba morta, allargassada,

llaurat, fa olor de fossa cada tros,

i els penyals tenen cara traspostada,

amb tot de negres cicatrius de plors.

 

Jo sé, però, que a l'hora ponentina,

qui tan emperesit s'embolcallà,

amb un dit displicent a la cortina,

un pom de malves esparpillarà

(d'amagat del passant i la veïna)

per a mi sol, que hi pararé la mà.

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:49

Enmig de tu i de mi

Enmig de tu i de mi

Enmig de tu i de mi hi havia tantes roses;
la pressa de l'amor desféu les més descloses.

El so de les besades entemorí els ocells;
callaren els més dolços, fugiren els més bells.

I anem deixant enrera la humil corrua morta,
retuda per l'empenta del remolí que ens porta:

els dies, tal vegada de cel i d'or curulls;
caiguts bocaterrosa mai no els hem vist els ulls.

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:36

Joc de tenis

Joc de tenis

Anaves damunt l'herba de la prada

i volava el teu braç adolescent,

i pel filat de la raqueta alçada

travessava la llum del sol ponent.

 

La pau dominical tan desesmada

i ta faç d'angeleta i el rabent

joc seriós m’encisen la diada.

D'un rector reformat, pàl·lidament,

 

et veia filla; entorn del presbiteri

collies roses; contes de misteri

amaves i el blancatge i els infants.

 

Jo, oficial, de Singapur venia.

Alt, vermellenc, et feia cortesia...

Carros de fenc passaven odorants.

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:28

La bella dama del tramvia

La bella dama del tramvia

A Emili Vallès

 

Si ran de la parada veieu el "tram" passar
tot ple de "smarts" o gent de la pescateria,
sota un gran feix de plomes eternament hi ha
la bella dama del tramvia.

La nua el seu ermini gelós com un serpent;
sa gorja mal coberta la voluptat exhala;
deurà parlar, quan parli, melodiosament:
és de París o Guatemala.

Tot d'una que l'heu vista, s'allunya a l'infinit
dins el brogit del tròlei i de la baluerna,
i es decandeix llavores la flama del sentit.
Mes, si poguéssim, ¿fora eterna?

¡Oh, no! La bella dama, de plomes sota un feix,
val més que amb sa llegenda s'allunyi benaurada;
si gaire l'escatíem, no fora tanmateix
com la copsà la llambregada.

Car la beutat, o baixa quan hem pujat -ço és…
la nostra maniobra subtil resulta vana-,
o resta, i és de Gràcia i de segur diu "pues",
sollant la parla catalana.

I no hi ha més manera: la dama corre avall
o bé de dispesera tot d'una pren la fila.
Anem a peu, poetes, car la beutat defall
en el topant on hom enfila.

Jovent, ¿oh tu que cerques la joia o el renom!,
no siguis mai fantàstic, que el dol et colpiria.
Totes les esperances de l'avenir són com
la bella dama del tramvia.

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:39

Nabí

Nabí

I

Al primer traspuntar d’un ventós solixent
d’alta cella vermella
al jaç de ginesteres es mou espessament
Jonàs, sota el fibló d’un manament:
—Vés a l’esclat de Nínive, trasbalsa cada orella
retruny per la ciutat:
"Jo, Iahvè, sé la vostra malvestat:
de tant de pes la meva destra s’ha cansat."

Jonàs, fill d’Amittai, mal obeïa. Encara
tèrbol, ranquejador,
guerxava els dits per no plegar la vara
ni despenjar el sarró.

—No —diu Jonàs—.
Aquest cop, oh Iahvè, prou seria endebades.
Em sento las
de visions i caminades.
No moguis amb més pressa romboll en mes diades.
Qui faria cabal de mi?
Ja contra la percinta del cel no em sé tenir
per invocar ni maleir.
Miolo com l’ocell de nit, car la vellesa
ma veu escanyolí.

Ja no só fer, sinó minvat per la tristesa.
Que em vagui, al caire de les acaballes,
de fer-me perdedor.
Com d’altres. Com qui mai no et sent en cap remor.
Com aquell amb qui calles.
Que igual em sigui l’un i l’altre dia,
un solc i un altre solc dels sementers.
Xaruc, el terrissaire cap motlle no canvia;
la vella matinera fa d’esma son endreç.
Fes-me negat per a la teva esgarrifança
com qui, son pa començant de menjar,
no té cap pensament que el destriï del pa,
com qui de tan somort ja no sent enyorança,
com qui no sap què sigui mai recança
del que jamai vindrà.

Un temps, Iahvè, no fou la meva nit opresa
ni jo tirat de sobte a cada estrany camí.
Tenia el meu ofici: cap a la tasca apresa
em decantava l’oratjol cada matí.
Vivia en mon poblet, ran de boscatge;
i m’hi gruava el companatge
pensant si compraria la vinya del coster.
En havent-hi bastit cercaria muller
i, en la nit gomboldat, plantaria llinatge.
(És bo que l’home tingui un lloc
i que, quan torni de la treballada,
s’assegui en el llindar i esguardi l’estelada,
i que la dona, que s’atansa a poc a poc,
digui, feixuga: —D’haver nat estic pagada.)

Una vegada
passà un miseriós al meu enfront—
barba i cabells guarnits de polseguera
i un trèmul dit amenaçant el món.
Veia i cridava, però ell no hi era,
ni en els seus ulls ni en l’abrandada veu.
El voltaven minyons fent-ne riota.
—La branca el tusta; per fangueres trota.
—Odre de vi, de quin celler torneu?
I d’una pedra el va ferir la punta
i ell no es temia de son cap sagnant:
pel viu de llum que cel i terra ajunta
anava ple de Déu tomballejant.

I jo tornant a agafar l’eina
vaig regraciar-te; Iahvè,
pel llogarret quiet i per la feina
i el ràfec de ma fe,
i la llei teva d’incessant cantúria
i els manaments, ombreig de mon camí—
perquè no mai em malmenés la fúria
com la busca en el cor d’un remolí.

Llavors per tres anyades malsegures
desferen l’hort la pedra i les malures
i el blat se’m va neulir
em robà les ovelles de la pleta
un príncep que la tenda tragina per l’areny;
i jo, ferit d’una sageta,
farfallava com un que no té seny.

¿Què em valgueren treballs i paciències
i haver el voler de Déu salmodiat
i haver sotjat la llei i haver servat
la complicació de les obediències?
Ai de qui, just, s’alzina com déu de pedra, august!
Quan Déu revé, quan Déu es lleva
despulla l’home de la seva
pretesa d’ésser just.
Fui arrencat al bàndol
de l’honorada gent.
—Sigues rebuig, digué la Veu, sigues escàndol
per a virtuts corcades en l’acontentament.
Dels bandejats la vida t’és prou bona;
per viaranys sense roderes aniràs;
a qui t’haurà parlat dirà la seva dona:
"Amb aquest home et fas?"
I tu, mal que et defengui llur sostre gent avara
i bordin gossos i xacals a ton trepig,
dóna mal d’ull a la bellesa clara
i infecta de misèria la joia i el desig,
car ja tota mirada, o radiant o llosca,
s’aclarà de sobte, bleïda per la fe:
vindré com terratrèmol o com gropada fosca
perquè Jo sóc, Jo sol, Iahvè!

I així he anat pel món, pollós amb tos preceptes,
embarbollant-me en figuracions,
dient els teus desdonaments i reptes
a reis i nacions.
Bon goig de jeure entre la palla poca
i del pa encetat i sobrer
i de la mel de la balmada soca
i de les móres d’esbarzer.
Però las, ensonyat, o bleixant per drecera,
en basarda de nit o en albades de plors,
només pensava a fer ton grat, quan era
més valent el meu cos.
"Iahvè m’ha abassegat —diguí—; sa força lleva
més pura encara en un escarbotat anap.
La pobresa atueix cada hora meva,
però em redreça el cap.
El meu esguard de sol al món, que no s’acala,
ha vist les voliors de tota llei d’ocells;
i el meu parrac és el record d’una ala
i al vent que passa es mou com ells.
Millor, que els meus esquinços, les meves cantarelles,
m’allunyin de la porta dels amics;
i en rompiment amb les honors més belles,
jo ofengui el capcineig de les donzelles
i l’asseguda majestat dels rics."

Iahvè, jo et vaig donar més forces i mon lluc.
Ara, però, del que has manat mon cor deslliura.
Saps que voldria reeixir i no puc.
Tot sovint, no em donaren aixopluc
sinó l’arlot, les dones de mal viure;
i tot sovint era afrontat, jo malastruc,
per la gentalla que volia riure.
Què em valia de fer mil hores de camí?
El cap girava el docte vers son escrit més fi.
Els ximples t’escarnien amb llurs amistançades
al so de lira i flauta, llaüt i tamborí.
Passaves Tu darrere finestres entelades,
fluix, amb desesma de colpir.

I crides justament Jonàs? Só una deixia
del temps, tot coquinesa: mon cor secret volia
el dolç esplai que Tu li vas negar.
No res de noble en la viltat traspua
com no hi ha força en la cua
d’un ca.
I encar, per què et refies Tu, Déu, d’un trist que passa?
Bé ho sé: té un mal decantament la nostra raça;
ningú no et fa cabal,
i al pas de les centúries ta parla s’escarrassa
com si no fossis vàlid i només eternal.
Els homes cerquen d’altres déus en folles faules.
Per què no pegues falconada a llur destí?
Tu pots el mal, d’una mirada, consumir,
i t’entretens en les bones paraules.
Digues-me, tot i que só tan mesquí,
¿com és que permeteres
que sigui corcuitós el mal, el bé tardà?

Al tros et roben les garberes
i Tu hi entres a l’hora foscant, a espigolar.
Tu que comandes legions sens nombre
te’n vas en seguiment del traïdor,
com si fossis no pas el seu Senyor,
sinó la seva ombra.
Ningú veure’t no cuida
de la gernació que encara et sent,
i fas com la finestra al baterell del vent
en una casa buida.
Ni ta amenaça esglaia ni ton consol revifa,
i menys ardit se’t veu,
com l’home que vol vendre una catifa
i que en rebaixa el preu...

(Oh Nínive, ciutat potent i vilipesa,
ciutat guarnida amb mil carcasses de ciutats,
perpal de Déu quan li traïm la fe promesa!—
per tos carrers adelerats
qui sentiria el meu parlar sinó els albats?)

(Però bé cal que plegui ara
vara i sarró:
qui té el sarró i la vara
es pot passar de companyó.
El vent xiulà per la cinglera
i ara amb prou feines mou un brot:
quan hom té espera
s’encalma tot.
Sembla partida
aquella Veu que el manament em féu.
Potser m’oblida
Déu.
No he sentit pas la Veu de pura pensa;
i pot tornar a venir.
Vara, sarró, vingueu amb mi:
em faria temença
de restar ací.
A l’ase fer serviran les despulles
del jaç que deixo... ¿Sóc alliberat,
o bé la Veu roman entre les fulles
a punt de repetir la seva voluntat?
Semblen quietes les muntanyes.
Tot en son lloc, ni un branquilló malmès.
I total sento un murmuri de canyes...
un borinot... no res.)

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:42

Poemes (1714, Hora baixa de desembre, A la fortuna, Illa, Nabí (fragment), Salm de la captivitat, Cançonetes del «déu-nos-do», Plou una mica i l’amada és lluny, Canticel, Els nostres pins, Retorn a catalunya, Fidelitat, Bèlgica)

Poemes (1714, Hora baixa de desembre, A la fortuna, Illa, Nabí (fragment), Salm de la captivitat, Cançonetes del «déu-nos-do», Plou una mica i l’amada és lluny, Canticel, Els nostres pins, Retorn a catalunya, Fidelitat, Bèlgica)

1714

Oh valentia funeral del setge,
bandera que esparraca el foraster!
En trerra jau, nafrat, el banderer;
la mort arriba que el seu mal li metja.

Cau la ciutat. El fratricidi petja
un vell destí mentre que el nou ja ve.
La boira fuig pel foradat carrer
com una glassa dolorosa i lletja.

Sinistre sona, travessant les places,
el martelleig d’unes feixugues passes.
El vent se’n du la cendra de les lleus.-

Homes callats, coberts de sang i sutge,
alcen l’esguard impenitent, que jutja:
poble vençut que sobreviu als reis.

HORA BAIXA DE DESEMBRE

Escampall que va enfosquint-se
oh sang rta del ponent,
més enllà d’un flat de vent
i el brancam que se n’esquinça!

¿Què s’ha fet la poesia
i el delit de llibertat?
El carrer de la ciutat
amb ses ombres m’angunia.

Cada espectre maleït
és imatge de mes penes:
só la vella amb les mitenes
i amb l’esguard esbalaït;

só el monòton fanaler
dins la boira on estossega;
só la cabra que rosega,
lenta i lassa, un vil paper.

A LA FORTUNA

En mar un altre cop, oh Sobirana!,
més que jo pdoerosa en el capritx.
Mena a ponent, llevant o tramuntana:
obeeixo sense ira ni desig.

Oh deessa d’efímera petjada!
Cercant d’estalviar-te els meus retrets,
em feres, amb l’encís de ta mirada,
el cor disseminat, els ulls distrets.

Folla, tens una llei de saviesa,
voluble, tornes a trobar el camí;
no petrds d’albir la vall de la vellesa
i el palau subterrani sense fi.

Qui t’és fidel, que dolçament perilla!
Príncep inútil, desvagat hereu,
cerca d’endevinar-te en la cruïlla
i no perd esperances en el freu.

Vas a ton grat i no tinc por de caure
de ta passa tan lleu en seguiment;
de ton vel irreal segueixo l’aura
amb una mena d’embadaliment.

I tot i que ets del Vent i de la Lluna
filla inconstant, veneraré ton nom,
frèvola, forta, fluctuant Fortuna,
que em fas sol, dolçament, entre tothom.

ILLA

Oh penyalar sobre camins que dansen,
illa, sobtada solitud, prodigi,
castell en mar, que mira, fonedissos,
el núvol, el vaixell! No pas que et manqui,
ni mai l’aturis, el rosec dels dies.
En tos covals, les ones fan esquerda,
el braç Cap-a-la-Terra se t’escurça,
i els teus pins s’escabellen, temorosos
de l’ahuc de les mòbils fondalades.

Tu i jo dempeus! I baldament s’escaigui
que juguem algun cop a estrangeria
(hàbit com és que fins l’amor destriï),
tu i jo plegats! Des la naixença meva
que vetlles el meu bleix; tu m’inventares
formes, colors, perquè em vagués de viure.
I en veient-me descloure les parpelles,
goses, cada matí, de viure encara.
No tingués jo matins, ¿qui et refaria?

Els meus sentits, d’encantament emplenes:
el vent, vestit de pols, brinat d’escuma,
el cel, amb el folcat que hi fa rodona,
el vell Proteu, musicador dels canvis,
la vida, pressa d’alenades vanes,
el foll delit que dins la sang arboren
les soles lluentors de la parença
i la virtut, arreu desassistida,
provant l’espai amb el seu angle d’ales.

Tot és senyal, i cap senyal no dura.
¿Què mai podries tu, penya vermella,
dins de la grapa universal del trànsit,
ni que fos ver el teu posat de roca,
certitud de pendissos i d’arestes;
ni que no fossis illa imaginària,
feta, refeta i habitada en somnis,
bastida amb el record i l’impossible,
sols al meu esperit commensurable?

Illa tres voltes! Perquè tens un ròdol
enllà de tot, que em crida i no em contesta,
i un altre, fet de comitives d’ombres,
i un, a tocar, de boires i complantes.
I ja mos ulls s’obliden de la terra,
i la ressaca entre mos dits s’escola.
i el tot enyoro que en la llum traspunta,
del mig estant d’una insabuda cala,
centre d’un arc que em protegeix i em lliura.

Que avui el sol, quan davant meu davalli,
em trobi encara a punt per a guarnir-me
un focarret, ull tendre de la fosca,
última feina d’horabaixes. ―Illa,
¿quan dormirem el son irrevocable?
Oh si poguessis, ja mai més feixuga,
com un vaixell vogar per les tenebres,
sense indici de solc en el silenci,
els pals guerxats, però la vela viva!

NABí
(fragment)

Tot era al món començament i joventut.
La mar mirallejava només per a un llagut.
Jo veia l’or del dia que sobre el mar s’escola.
En una cala, prop d’un pi, la negra gola
m’havia tirat a l’eixut.
Sentia l’olor de sal i olor de ginestera;
lluïa al sol un home pel turó
i anava a jeure en el tendal d’una figuera;
un fuminyol pujava damunt d’un cabanó.
-Ací, vaig dir, jo restaria
com l’arbre, com el roc. -Però la Veu vingué:
-Vés a l’esclat de Nínive, Jonàs, no passis dia:
plegats, tu arribaràs i Jo diré.
I em vaig alçar. Del roc l’ardència,
del pi l’aroma m’ignoraven el posat.
S’esvaïa tot tracte del lloc amb ma presència
com si ja hagués pres comiat.
Son gust d’embadalir perdia la mar blava;
mudà el jaient un núvol com si l’esquena em des;
sentia l’aire que es desficiava
i la mota de pols em deia: -Vés.

I en aquell punt vaig ésser
com picat d’escurço diví:
em va sobtar i em va garfir,
em va corprendre i consumir
la pressa.
En delerosa caminada,
sota l’assolellada
em retornava el brot de romaní;
i en fosquejant, quan em sentia deixondir,
em redreçava el cap l’amor de l’estelada
on era escrit el manament diví.
De mon trigament en revenja
feia com l’home que d’un sol neguit és ple:
dormir com qui no dorm, menjar com qui no menja,
fer via sense veure, sentir sense saber.
Era ma força i ma sola esperança
el mot que Déu m’havia dit.
I aquell mot repetia dia i nit
com un amant llaminejant am deectança,
com un infant que va cantant per por d’oblit.
Cap arbre no em parava, cap casa no em prenia,
tot quant topava era darrera meu llençat,
i caminava nit i dia:
no veia més que pols roent o fosquedat.
Mon viatge en xardor, perill, dejuni
durà de pleniluni a pleniluni,
i l’esperó diví feia mes plantes lleus.
Amb res mos ulls no feren pacte
ni va tenir ma boca tracte:
soldat complint un manament exacte
no s’entrebanca de lligams ni adéus.
Però tantost la quarta lluna era passada,
malaltia cruel fou mon camí:
si deturava un punt la caminada,
no em sabia tenir.
Vermelles del sol les parpelles,
mes passes eren cada cop menys amatents;
empolsegades la barba i les celles,
feixugues les espatelles i mos badius ardents.
Les coses avinents semblaven en llunyària,
s’esgarriava l’esma dins la cremor del cap;
mon peu sagnava; malgirbaven llur pregària
el tèrbol seny, la llengua eixuta com un drap.
I vaig sentir un matí que la claror del dia
dintre ma testa feia com l’abellot que brum,
i ma mirada al raig del sol s’agemolia,
malcapterosa de la llum.
Volia tot pensant: ―Iahvè t’espera―,
refer-me en nou delito;
però topant en pedra travessera,
a terra vaig trobar-me, colgat en polseguera,
i no sabia com alçar-me, estamordit.
―¿Fuig Nínive de mi? ―vaig saber dir-me encara;
i per fer-me, batut, un poc de nit,
entre les mans vaig recerar la cara.

Darrera meu un vell descavalcà d’un ruc.
―Alça’t! Qui cau, si no s’aixeca, algú l’enterra.
Un covenet de figues i una verra
porto a ciutat. Mai no l’has vista? Malastruc,
puja a cavall de l’ase. Poc tires per feixuc!
D’ací s’albira el lloc per on el riu aferra
la gran ciutat que talla i ascla i serra,
i abat les fites en el món poruc.
Ací l’home de cor occeix, empala, aterra;
els himnes de triomf són obra de l’eunuc.
Totes les arts acalen el front devant la guerra
cas és l’espasa jove i l’esperit caduc.
I dels mercats emplenen de seguidamente el buc
amb saques precioses la gent de coll feixuc;
i vénen dones de tota la terra,
les més perfectes en pit i maluc.
Assur és inmortal, i el món una desferra. ―

Ma testa amb pena es redreçà.
D’una torta del riu dellà
blanquejaven casals per la vorada;
i jo, de tort, com bèstia ferida, amb la mirada
que ho veua tot rodar,
vaig alçar el braç amb virior desesperada
del barrer pòsit de mon cor arrabassada:
i malversant-hi un any de vida vaig clamar:
―Quaranta dies més i Nínive caurà.

SALM DE LA CAPTIVITAT

Cada mirada nostra és entelada;
cada mot nostre, esclau.
Cada dia atueix les nostres vides
qui ens mena amb jou per odi de la pau.
Oh Déu que ens assabentes amb el cástig!
Que el so del nostre plany et sigui dolc.
Els teus servents amen llurs pedrés
i es compadeixen de Hur trista pols.
Refés els nostres dies amb saba d’esperanca;
cruel és tot poder si ton esguard en fuig;
que et resti obedient qui se’t confia:
12 será desfet qui es deia armat peí teu enuig.
Tu que, excel-lint en pietat els jutges,
salves d’una mirada al condemnat,
redreca la desferra del que fórem,
dóna’ns penyora de benignitat.
El temps de prova dura una diada,
ton cástig una nit.
Mai no será tot temps sotraguejada
la térra que has bastit.
Soni la nostra veu, que ara ens ofeguen,
en cántic immortal.
Salva, a l’abric de renaixents columnes,
el nostre clos pairal.
I que l’or de la teva solellada
consoli les afraus, coroni el cim
quan ton alé ens retiris
i encara ens facis térra d’aquella d’on venim.

CANÇONETES DEL «DÉU-NOS-DO», III

Déu nos do un acabament
com aquest de l’any que fina.
Doll de flama de l’estiu,
si t’has fet llum enolcida,
a la punta dels rostolls
veig encara tes guspires.
Ara, el sol de la tardor
és de bona companyia:
va escurçant el seu camí
i sospira quan camina.
Portaré un raïm sencer
a la porta de l’amiga:

menjarem tot el raïm
sense moure’ns de la llinda,
ans que un mot no serà dit
o d’amor o de renyina.
I enc que vingui la frescor
que, en caient a tarda, es gira,
i tremoli l’alt fullam
de l’adéu que el sol envia,
el raïm farem durar
com si fos tota una vida.

PLOU UNA MICA I L’AMADA ÉS LLUNY   

    Canta l’ocell en l’arbre que degota,
i cap missatge no em sabria dur;
a un llibre inútil el meu cap s’acota;
ni veig qui passa ni em veurà ningú.

    Canta l’ocell en l’arbre que degota.
Se’n va el meu seny, esquerp a cadascú.
Dels tells florits deu caminar dessota,
sempre a l’atzar, per si et trobés a tu.

    El sol es mostra un poc i ja se’n cansa.
Els degotalls d’aquest brancam florit
estrafan el teu plany i ma enyorança.

    ―Val més que em deixi en vaga l’esperit.
No cap esma del món, no cap frisança
que ella no em sigui arrepenjada al pit.

CANTICEL

Per una vela en el mar blau
    daria un ceptre;
per una vela en el mar blau,
    ceptre i palau.

Per l’ala lleu d’un virtut
    mon goig daria,
i el tros que em resta, mig romput,
    de joventut.

Per una flor de romaní
    l’amor daria;
per una flor de romaní
    l’amor doní.

ELS NOSTRES PINS

I

Salut, oh pi de terra eixuta,
lligam, damunt la nostra ruta,
d’un aspre món i un cel serè!
Oh cos vermell, oh barba hirsuta!
Dura és ta rel, com nostra fe.

Salut, oh pi de la carena,
dolç monument de l’horitzó;
salut, marina visió,
oh pi menut de nostra arena;

pi venerable a les ermites
entre una font i un vell pedrís;
pi de malastre, que t’excites
tort, esglaiat sobre un abís;

pi que et conhort de nostres passes
en un pendís, nat travesser;
pi que en el sot t’estiragasses,
per heure el sol, com un xiprer;

pi casolà vora una eixida
que sents el cant dels reguerols;
pi dins la selva atapeïda,
alta cucanya d’esquirols;

pi esborifat, que no tens lleure
de pentinar ton front altiu;
pi sospirant, cenyit de l’heura;
i tu, el sortós, que puguis heure
al peu de la font, a dalt un niu!

II

Amic suau, d’aspres cabells!
Com savi antic dónes consells,
i, sumptuós com un califa,
et fas tot l’any una catifa
de tos mateixos pèls vermells.

Salut, oh pi de terra eixuta,
lligam, damunt la nostra ruta,
d’un aspre món i un cel serè!
Oh cos vermell, oh barba hirsuta!
Dura és ta rel, com nostra fe.

RETORN A CATALUNYA

Ja veig damunt la serra de foc el nostre pi.
¡Oh gent que per les feixes daurades feu camí!
em sobta com un vi
la força tota vella i humil que ens agermana.
(És viu com la ginesta i com el blau marí
el teu escarafall, oh noia catalana.)

Com somrieu en hores del vespre, masos blancs,
entre pallers de bona companyia,
i cada mas ateny en curta rodalia
bosquet i blat i vinya i un marge amb tres pollancs.

Voldria, tot perdent-me per valls i fondalades,
dir tes llaors, oh terra de salut!
enmig de coses fosques i vides oblidades
com aquest grill que canta dins un camí perdut.

    FIDELITAT

    M’hagués llevat l’esguard una espasa roenta
    jo reconeixeria encara, poble meu,
    tes cases, per l’olor de l’encens la de Déu
    i la del moliner per una olor de menta,
    i per l’olor del pa sabria quina és
    casa de cada un dels tres flequers,
    i tot flairant l’espígol que es torç damunt la brasa:
    - És a can Po - diria -, de vint anys ha malalt -,
    l’olor del socarrim trairia la casa
    del manescal.

        Si un filtre m’hagués pres la meva recordança,

    vingut ací que fos, esgarriat, de nit,
    cada carrer m’hi faria el seu crit:
    - jo só la plaça vella on tot el poble dansa,
    - jo só la de les botxes, tan plena de brogit,
    - jo só la cantonada
    on, roja del ponent, vingué l’enamorada,
    - jo el carrer del safreig, - jo el carrer del mercat,
    - jo aquell de la taverna, tan negre i malgirbat,
    - jo só el camí reial, de tanta de requesta:
    eres petit, petit, ton pare cada festa,
    ficant-te en una sàrria de l’ase, amb cor suau,
    cap a la vinya et duia per giravolts de pau.

        Si la malaventura m’hagués llevat el seny

    a les ciutats lluentes de gran traïdoria,
    em voltaries l’ànima, sense esclafit ni reny,
    i ta dolcesa m’acompassaria.
    Es sentirien veus de noies en el pont;
    la merla cantaria ran de la pau nocturna.
    Cauria de mos ulls l’anguniada espurna
    i el remoreig de fulles em tornaria el son.
    Enfront de cada terme, enfront de cada espona
    jo sentiria un tel d’oblit que m’abandona;
    a cada mata, a cada roc del meu camí
    tu ressuscitaries una esma antiga en mi.
    I prop del rierol que llisca entre falgueres,
    veient-te per les comes, guarnit de prada i blat,
    m’aixecaria, nu de les meves quimeres,
    i somriuria del meu dany passat.

BÈLGICA
 
Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmuls,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 14:38

Pròleg de Josep Carner a Els Fruits saborosos

Pròleg de Josep Carner a Els Fruits saborosos

Començo la reimpressió de les meves obres (quan caldrà refoses o reordenades) amb aquest intent de la meva joventut, ara que, lluny de l'edat dels patges que es plaíen a pintar els florentins, tinc aclarides les temples, i les peripècies d'una flama reculades als fons dels ulls, com els barons que el Veronese redreçava entre les pompes del llarg crepuscle venecià. Si pertoqués als homes de renèixer, cauríem, ben segur, en les errors passades i ens menarien amb la mateixa imprecisió els coneguts propòsits, però ho mig excusaria una mica d'innocència i d'il·lusió . Tanmateix és més greu de repetir deliberadament un gest de gràcia evaporada, repetir sense l'atenuant d'haver recomençat... En fi, ja els rims del primer llibre són reestampats, després de revistos, lo que m'ha conduït a llevar-los, tot passant, la pols.

Fa temps que van ésser escrits aquells idil·lis. Per a dar una impressió de la seva ancianitat fabulosa, només dirà que o per aquells volts encara vaig comprar-me una levita. Hi havia, no cal dir-ho, en el començ del segle, moltes altres coses curioses demés de la supervivència d'aquella peça impressionant. Una que ara especialment interessa de consignar, era l'entretallament de la nostra parla. Res no emocionava tant com uns Jocs Florals en els quals es revelés un nou dialecte; i Maragall arribava a sostenir que convé que cada home sigui un autànom dialecte vivent. Hom no imaginava la parla catalana sinó com una federació infinita i lil·liputiana de diversitats artificialment accentuades, de voluptats comarcals, que computaven i tot com a riqueses específiques les particulars deformacions grolleres d'una pura paraula general. A fretures d'un ordre elevadíssim imposaven la consciència una i l'ordenació per a l'escola, per a la tribuna, per al diari, per als primers assaigs de cultura nostrada, de la llengua literària, i hom encara es lliurava a la recerca de totes les possibles modalitats del pintoresc en morfologia i ortografia i en estranyes desfilades lòxiques. Honor eterna serà aquell exemplaríssim guiador abatut en plena sal de la vida- immolat diríem- per un mal concret en una presò, el redreç de la parla, la seva total senyoria, la seva noble i desentelada ambició. -atenyement més que cap altre essencial i trascendental, orientat, per fortuna, per un mestre il·lustre (no n'hi ha avui entre nosaltres, puc escriure amb goig, de més venerat); d'haver servit obscurament al qual en alguna hora crítica, als començaments de la Batalla Normista, tinc més plaer que de tota la meva provatura literària.

Llengua literària, llengua normada, fou, però, en memorable divinació i prefiguració, quan Prat de la Riba era encara un estudiantent amb vel·leitats de poeta guimerista, la de Costa i Llobera. Persistia purament en el poeta pollensà (tan generalment oblidada o pol·luída com era arreu) la nostra aristocràcia, la nostra gentilitat racial. Li vagava de conversar en la seva històrica badia amb les divines fantasmes de gràcia i Doma; i una vegada em va dar una vella moneda local d'argent amb una quadriga, trobada gratant un poc la terra. Mallorca, de l'indret romàntic, recerat, medievalista de Quadrado i Aguiló, esdevenia, per gràcia del poeta de "Pi de Formentor", l'illa visitada per Melesigeni, l'encerclada per ones virgilianes, l'estatge delités de la mesura, l'illa enyorívola (com si mai, com una nau, hi fos estat viatjera) de les ribes tirrèniques i egees. La mateixa clàssica testa del poeta semblava d'una escultura del vell museu de Raixa. Ell donà carta de naturalesa en el nostre parlar (que abans hom s'havia complagut a presentar com a abrupte) a la melangia, aquest sentiment tan clàssic, tant avinent a la dolcesa i a la música: caldrà repetir que "Cala gentil" és un dels més bells poemes de la nostra renaixença? Ell assolí aquella transfusió divina que és el sublim, en escriure: "Mon cor estima un arbre...".

"Un gran esperit - diu Coleridge- ha d'ésser andrògin." No menys cal que en sigui una llengua perfecta. Verdaguer, naturalment, aportà, imposà el nostre català bàsic; i fet i fet jo el tinc pel poeta més viril de Catalunya. és natural i colpidor en la força, factici i acromat en la tendresa. Ramon Picó em contava un dia que el poeta de Folgueroles, ran de la seva ordenació, dubtava si tanmateix no li hauria valgut més de fer-se soldat. Guimerà, al meu parer, era força més femení, i mai no l'interessà sinó algun ex-terrible Hèrcul filant al peu d'una Omfala; la seva tendresa permanent s'afirmà, en un dels bells moments de la seva vida,* enfront de la depravació anarquista, que atuía la ciutat i no suggeria als seus habitants sinó un pínic infecte, amb contracops d'inhumanitat. però el seu verb era certament influït per la convicció que el català pertocava de romandre impressionantment baronívol al costat de la mollesa de l'espanyol. (Anotem, tot passant, que aquest sembla dur a orelles estrangeres, i és palesament menys apte a la fluïdesa musical: Joan Alcover el trobava irrevocablement tribunici). Crec que aquella contraposició, tota artificial en els seus termes, va ésser la deu primera de l'anomenat català "mascle", que va morir als Jocs Florals de Can Prosa, després d'haver començat en els altres. He sentit contar, també per Ramon Picó, que en el temps del "trobadors" de paraigües i copaltes, Antoni de Bofarull li deia un dia, radiant de felicitat: -Se m'ha acudit una traducció incomparable, única de l'"Ei fu" (els mots inicials del Cinque maggio de Manzoni). Vejam si l'endevineu. Picó va assajar finà o algun equivalent, però Bofarull, amb una grossa complaença fonètica a les jj, ben del Camp, exclamà ressonantment:

-Ja jau!

La flama singularíssima de Maragall és la més estrànua exaltació de l’individual en la nostra literatura. Glorificador de l'emoció nua, repetint com el profeta, si calgués, una vocal extòtica, Maragall era devot de la intensitat com Costa i Llobera de l'ordre, o si voleu de splendor ordinis. Costa i Llobera era un gran hereu i Maragall, místicament, cap i fi de nissaga. L'emoció no pot consentir-se l'autocrítica, I Maragall (com deia Mn. Clascar d'un altre alt esperit, Torras i Bages) va dar flors i fulles i exsudoracions gomoses. Altrament, Costa, mogut per anecdòtiques finalitats acadèmiques o d'edificació, embolcallà algun cop en simple retòrica emocions estantisses.

Maragall tinguè molts d'enamorats. A part del seu nobilíssim i incomparable encés personal, a la seva iniciativa alliberadora, reacció contra l'amanerada pobresa del verbalisme, congrià vora d'ell noms valuosos. L'emoció genuïna és apassionant i, encara, els més la creuen fàcil. però tot amb tot la literatura catalana, de la primera voga sonetista ençà, reaccionà cap a l'esperit d'estructura, substituint el filtre de vegades enganyés de la puresa pel sedés més objectiu de l'exigència.

Qui podrà, si reviu en sa pròpia memòria, pagar-se de l'equivalència de la seva il·lusió i el seu assoliment? El més afavorit potser ultrapassa aquella: la munió dels altres endarreregem. Quan vaig escriure aquest llibret, hauria volgut amistar-hi l'íntima gràcia misteriosa que exemplificà Maragall i la venustat formal en serenor de llengua fixa que inaugurà Costa i Llobera. I veu's aquí, Els fruits saborosos no són sinó innocents idil·lis, fets al "pastel" per un enllaminit de la vida com a espectacle i de l'idioma com a exercici d'entretocs. Foren acollits amb benevolença. Costa els consagrà una de les seves "Horacianes", Joan Alcover, que m'havia proposat de prologar-ne la segona edició, m'envià en record d'ells un poema; i jo, per agraïment, encara confús, enriqueixo aquesta segona eixida amb els dos generosos encoratjaments. El primer a escriure dels Fruits -d'una part d'ells, perquè eren encara inèdits -fou, em recordo, M.S. Oliver en una correspondència enviada al "Brusi", de Mallorca estant. Maragall triï com la flor d'aquest llibret Les cireres ingènues. Guerau de Liost, encara no batejat aleshores amb aquest nom estrenu, penso que va escriure, amb excuses d'aquests poemes, el seu primer article a "La Veu de Catalunya".

és hora d'acabar aquestes ratlles...... Seria interminable si evoqués, al volt d'aquest llibret, íntimes recordances, mal pogués atenuar la llibertat el meu esplai el fet d'haver estat aquests poemes una mena de formal bateig meu en literatura. Brogit cordial d'amistats jovençanes, iniciacions en amors de coses belles, primaveral il·lusió catalana, encés barceloní persistent i distret com una melopea en sordina, potser un altre dia em vagarà de refer en paraules noves la vostra vella empremta. però no vull posar el darrer punt a aquesta expansió prefacial sense dir que aquests Fruits, abastats per una mà gosada i maldrestra, tingueren -com a més dolç i inoblidable dels addictes- el delicat somriure matern, que sabè trobar-hi, ben segur, amb més encert que no cap perfecció literària, una mica d'aquella patètica indefensa gentilesa humana del fill únic emmarat.

*(A "La festa del blat")

Josep Carner: Els fruits saborosos (pròleg), 2a edició, col·leció La Mirada, Sabadell, 1928.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 14:33

Retorn a Catalunya

Retorn a Catalunya

Ja veig damunt la terra de foc el nostre pi
Oh gent que per les feixes daurades feu camí!
em sobta com un vi
la força tota vella i humil que ens agermana.
(És viu com la ginesta i com el blau marí
el teu escarafall, oh noia catalana.)

Com somrieu en hores del vespre, masos blancs,
entre pallers de bona companyia,
i cada mas ateny en curta rodalia
bosquet i blat i vinya i un marge amb tres pollancs.

Voldria, tot perdent-me per valls i fondalades
dir tes llaors, oh terra de salut!
enmig de coses fosques i vides oblidades
com aquest grill que canta dins un camí perdut.

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:32

Si cal que encara et vegi

Si cal que encara et vegi

Si cal que encara et vegi, lloc meu i fe primera,

que sigui un dia de tardor i a seny d'estels,

i el llaurador, fet ombra, hagi deixat enrera

la plana ben escrita de versos paral.lels.

 

I en l'agombol del vespre, que alguna veu molt pura

desgrani la tonada que el meu bressol oí

abans que sense termes i sense afegidura

no negui mes parpelles la nit d'on vaig eixir.

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:45

Símbols

Símbols

 

L’antic veia la Lluna com una noia casta,

el Sol com un poeta. El foll estiu on som
(la pedra es torna brasa i l’aire es torna plom),
la fina camiseta com una pell s’encasta),

és com una senyora (Guiteres o Proubasta)
que, com sobrix, no dóna amb planta lleu, cap tomb;
baldera, boteruda de natges i de llom
espera el seu tramvia, i amb els ulls clucs ja el tasta.

Tantost aquell s’atura, ella amb les dues mans
pren qualsevol del dos agafadors brillants
que hi ha a la plataforma, i es tira ella mateixa,

però damunt l’estrep un peu, un d’únic, deixa:
són pocs, una minyona, un noi i un d’Agramunt
per rescatar la cuixa d’en terra, hissant-la amunt.

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:31

Tardor sensible

Tardor sensible

El fred maquina, lluny, la recruada

que gelarà les timbes i els torrents,

i als adéus d’una tendra solellada

cerquen d’abellejar mos pensaments.

 

Una gran fulla d’or volta encantada

entre sospirs i encara no laments;

finestres sense por de cap gebrada,

de nit, s’encenen de retorns contents.—

 

Serenitat com de llaurada feixa,

paga i corona de l’humil fatic.

Vaig, cingle avall, a una darrera lleixa:

 

¿per què l’aire, talment, em sembla amic?

La vida em diu que tan suau em deixa

perquè ho fa al so de la cançó que dic.

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:47

Ègloga

Ègloga

Queia un ruixim de lluna clara
que enlluentia l'atzavara;

jo em passejava vora el riu,
entre mi mateix tot pensiu.

Cada casal, ben cluc, dormia.
¿Per a qui mai defalliria

la primavera, mig planent
de tant de dolç decandiment,

si la nit era despoblada?
De sobte, en una recolzada,

veig com tremola un cos tot blanc
i ho mira algú sobre el barranc.

Infla l'oreig, infla i encisa
d'una donzella la camisa

penjada entremig d'uns clavells
i una gran marialluïsa.
I al tros quiet, d'amor en frisa
en son capell i penjarells
un espantall per als ocells.

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:37

Fabra, Pompeu

Fabra, Pompeu Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:03

La reforma lingüística

La reforma lingüística
L’últim dia del juny passat, en la Lliga de Catalunya, el nostro company Fabra va donar una conferència en què es va ocupar principalment de la conjugació dels verbs irregulars catalans.
 
Amb gran nombre d’exemples va fer veure el conferenciant l’origen de les diferents radicals en dits verbs i com cada radical comprèn les mateixes veus en tots ells: tal veu té constantment la radical del present d’infinitiu; tal altra, la de la primera persona del singular del present d’indicatiu. L’estudi dels verbs irregulars fet per en Fabra facilita considerablement la conjugació dels mateixos. Part d’aquest estudi es troba compendiat en el seu Ensayo de Gramática de Catalán Moderno.
 
El punt escollit per a la seva conferència va dar ocasió al nostro company per a criticar els gramàtics catalans, els quals no han fer sinó traduir o copiar la gramàtica castellana, i a atans i tants catalanistes que no s’adonen d’influència castellana sinó quan es tracta de trobar dolent el llenguatge parlat.
 
Segons el conferenciant, l’objecte principal dels gramàtics catalans hauria hagut de ser establir una bona diferenciació de la nostra llengua i l’espanyola. L’haurien hagut d’establir, si no com bons catalans desitjosos de diferenciar ben bé el nostro del poble castellà, com regulars gramàtics a lo menos, ja que l’obligació de qui escriu la gramàtica comparada de dugues llengües semblables és marcar les diferències que aquestes presenten. Ells no han fet res per a establir aquella diferenciació. En les seves obres han deixat de consignar innombrables diferències analògiques, sintàctiques i fonètiques de les dugues llengües catalana i espanyola; i han fet encara pitjor: amb els seus sistemes ortogràfics n’han esborrat no poques.
 
Un exemple.
 
El present d’infinitiu llatí pot acabar en are, ére, ire o ere breu (cantàre, habére, vestire, perdere). En espanyol, áre és ár (cantar); ére, ér (haber); íre, ir (vestir); i ens els verbs en ere breu l’accent se disloca: ere breu dóna ér, lo mateix que l’ere llarg: pérdere dóna perdér, terminat en ér com habér, de habére. Aixís en espanyol el present d’infinitiu sols pot acabar de tres maneres: en ár, en ér o en ir. En italià i francès els verbs en ere breu no disloquen l’accent, i en conseqüència el present d’infinitiu en aquestes llengües pot acabar de quatre maneres distintes: en áre, ére, íre i ere breu (o re) en italià (cantàre, avère, vestìre, pèrdere); en er (pron. è), oir, ir i re en francès (chanter, avoir, vétir, perdre). El català no fa com l’espanyol, fa com l’italià i el francès: tampoc disloca l’accent en els verbs en ere breu, i hi ha infinitius en àr, en èr, en ìr i en re (cantar, haver, vestir, perdre). Pèrdere, espanyol perdér, és perdre; rúmpere, espanyol romper, és rompre; vèndere, espanyol vendér, és vendre. En espanyol tots els infinitius són aguts: en català n’hi hà una infinitat que no ho són. (Primera diferència.) Sols ére llarg dóna èr (haver, valer), i encara en molts verbs veiem l’ére llarg comportant-se com ere breu i donant re, canvi d’accent que s’observa en algunss verbs italians i francesos (rispòndere, rèpondre; rìdere, rire; mòvere) i que és precisament contrari al que té lloc en espanyol en els verbs en ere breu. Exemples: respondre, riure, moure, deure, seure, veure.
 
L’espanyol per la final llatina en tots els infinitius; el català no: com el francès, la perd en els infinitius en què l’r va precedida de vocal tònica (áre, ére, ire), no la perd en els verbs en ere breu, en els quals desapareix l’altra e, la de davant de l’r. (Segona diferència.) Pèrdere és perd’re; mòlere, mol’re, i després moldre. En molts verbs com víncere, en què ni sense ni amb la intercalació d’una d eufònica és possible la pronunciació de l’r sense l’e que la precedeix, la caigud d’aquesta e determina la de la r (víncere=venç’re. pron. vence), havent-se conservat dita e en algunes comarques (vèncere, forma gironina). Aixís tenim en català un gran nombre de verbs en què l’infinitiu té dugues formes, una contracta i l’altra plena. Tenint en compte els quants verbs, com dur, en els quals la terminació està reduïda a la sola r (la forma dure és local), veiem que, així com els verbs de la conjugació e en espanyol acaben tots en ér, en català poden acabar en èr, re, e (o ere) i r. Exemple: valer, perdre, vence (o vèncere) o dur.
 
En espanyol la r final mai deixa de pronunciar-se: en català la r és muda en tots els verbs qque hi acaben (en francès sols ho és en els verbs en er: parler, pron. parlé). Exemples: parlar, valer, llegir, dur; pron. paerlà, baelè, llaegí, . (Tercera diferència.)
 
Cap de les diferències enumerades són consignades en les nostres gramàtiques catalanes. Bofarull diu: Hi ha tres conjugacions. Perteneixen a la primera els verbs acabats en ar, com amar; a la segona els acabats en er, com témer; a la tercera els acabats en ir, com complir. Sols per l’exemple témer s’endevina que en català hi ha infinitius que no són aguts. I si moltes diferències no són consignades, altres fins esborrades les veiem. Ballot, Bofarull, fan acabar amb r tots els infinitius. No hi acaben tots en castellà?
 
Els nostros gramàtics ens duien per ben mals camins. Ja ens n’hem anat apartant un poc; però quantes coses no fem sota la influència castellana! Aquesta influència no la sabem veure sinó en ell vocabulari. Però els que més criden contra el llenguatge parlat per les moltes paraules castellanes que emplea, són els primers en no admetre en el pronom i en el verb més que les formes menos dissemblants de les espanyoles, en rebutjar construccions que la llengua oficial rebutgi, fins que en trobar dolenta aquesta nostra bona fonètica oriental, a la qual es deu més que a res la resistència que el català oposa a l’espanyol. No escriuen el català d’ara perquè és massa castellà, diuen. Potser el rebutgen perquè no ho és prou.
 
Hi ha dugues gramàtiques. L’una és l’art de parlar i d’escriure correctament una llengua; l’altra, l’estudi dels elements d’un llenguatge, i es pot escriure de l’idioma més incult, del patois més corromput. En Fabra ha escrit la del català oriental: la seva obra Ensayo de Gramática de Catalán Moderno és l’estudi del sistema gramatical del nostro dialecte. Quan va sortir aquesta obra, un filòleg, en qui semblen creure tots els catalanistes, va criticar l’autor perquè aquest no justificava cap regla amb exemples trets dels bons escriptors. És que dit filòleg desconeixia l’accepció moderna del mot gramàtica? No es pot pas creure. És que ell va veure en l’obra del nostro company alguna cosa més que un simple estudi del nostro dialecte: va veure que aquella, al mateix temps que fer-lo conèixer, tenia per objecte provar la bondat del dialecte oriental, i va endevinar els propòsits de l’autor i dels de «L’Avenç»: fer d’aquest dialecte la moderna llengua literària. Per això, sense cap mica de dubte, dit filòleg va parlar d’autoritats i de les obligacions del gramàtic, com si tingués al davant una gramàtica amb pretensions de ser ja des d’ara l’art de parlar i escriure correctament la moderna llengua catalana. Efectivament, en Fabra va volguer provar la bondat del nostre dialecte. I per això ha desagradat el seu llibre, del que a penes s’ha ocupat ningú.
 
El modern vocabulari català està tot acastellanat. Els de «L’Avenç» treballem per aconseguir la seva depuració i el seu enriquiment. Però no se’ns pot veure. Hem preferit el dialecte més antagònic de l’espanyol, ens hem esforçat a provar la seva bondat, volem donar-li una ortografia que no sigui còpia ridícula de la castellana, i això és el nostro fort. Perquè els que, davant d’una paraula que pugui semblar castellana, criden contra la influència de l’espanyol; davant d’una construcció, per bona que sigui, si no existeix en castellà; davant d’una forma, per lògica que sigui, si el castellà no la té; fins davant d’un so que el castellà no posseeixi, en compte d’estar-ne satisfets, criden contra la corrupció que ha malmès la nostra llengua, i més que pel seu vocabulari acastellanat, rebutgen el nostro dialecte oriental perquè té aquella construcció, aquella forma, aquell so gens castellans, els quals viuen i viuran, malgrat ells, mentres el català no hagi vingut a ser un mer patois espanyol. Com ells, més que ells, nosaltros treballem per depurar el vocabulari català. No vénen amb nosaltres perquè són encara uns acastellanats.
 
Això ho va fer ben clar en Fabra en la seva conferència. Segons ell, és preferible el llenguatge parlat, carregat i tot de paraules castellanes, al català construït a la castellana que veiem en molts llibres i periòdics. Construccions catalanes summament expressives les veiem sovint substituïdes per altres molt menos precises a què té d’acudir el castellà per carèixer de certes partícules. A alguns escriptors sembla que els repugni usar les partícules hi i en, que tanta precisió donen a la nostra llengua. Tot per influència castellana! I a aquesta influència es deu, més que a re, la repugnància que se sent per certes formes del llenguatge parlat, la preferència que molts han donat a la fonètica occidental sobre l’oriental, i l’oposició que es fa a les nostres reformes ortogràfiques, essencialment anticastellanistes.
 
Que la influència castellana es deixa sentir en el llenguatge escrit tant o més que en el llenguatge parlat, i que a ella es deu en part que les nostres reformes siguin mal vistes per la majoria dels catalanistes, això ho va volguer fer veure el nostro company, convençut, com nosaltros, de que el dia que els catalanistes de veres s’adonguessin d’aquella influència, ho ferien tot per a combatre-la i llavors vindrien amb nosaltros.
 
 
 
FABRA, Pompeu, “La reforma lingüística”, extrait de la conférence à la Lliga de Catalunya le 30 juin 1892 paru dans L'Avenç. Dins Vicente Cacho Viu (ed.), Els modernistes i el nacionalisme cultural. Antologia. Ed. de La Magrana - Diputació de Barcelona, 1984, pàgs. 77-80.

 

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 14:53

Garcés, Tomàs

Garcés, Tomàs Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 14:48

Conversa amb Josep Carner

Conversa amb Josep Carner
Josep Carner va néixer l’any 1884 en una casa del carrer Aribau. Fill únic, visqué en una llar sense companys, abocat als llibres. Les seves primeres lectures van ser Les mil i una nits, Andersen, Walter Scott, Dickens... I el primer espectacle que l’impressionà, en la vida, el de l’anarquisme. «Vaig presenciar l’atemptat contra Martínez Campos –ens diu–. La bomba del Liceu escombrà la família d’un amic meu. De contracop, em pervingué un optimisme invencible. Em sembla que, mai més, cap cosa m’espantarà. Aquell anarquisme l’he revist sovint: el catalanisme i tot se’n sentí influenciat i a ell deu el matís antimilitarista i la sistemàtica negació de l’Estat que un temps el caracteritzaren.»

 

ELS INICIS DE L’ESCRIPTOR
 
–Jo llegia perquè la meva mare llegia, i escrivia de veure-ho fer al meu pare. El primer que recordo haver escrit, és una sofisticació de cançó popular a conseqüència d’una lectura apassionada del Romancer, de l’Aguiló. Els meus versos es publicaven a «L’Aureneta». Jo tenia, aleshores, onze anys.
 
Entre els onze i els dotze, vaig estudiar Retòrica sota la direcció augusta del senyor Balaguer, un professor romàntic, cursi. Una vegada ens donà com a exercici un tema concret per a epigrama. Vaig ésser l’únic que se’n sortí. Dues «redondillas» meves van deixar admirat el mestre. I, a propòsit: va ésser fent oposicions al premi de Retòrica com vaig conèixer Esteve Terrades. Guanyàrem tots dos.
 
Vaig entrar a la Universitat, de criatura, pels volts del 98. La febre patriòtica alternava amb la difusió d’una auca molt original sobre la guerra de Filipines. En recordo un saborós rodolí: «Azcárrega es celebrado / por lo mucho que ha embarcado.»
 
D’aquesta època –Universitat, fi i començ de segle– és la meva primera aventura teatral: Al vapor. Va estrenar-la Enric Guitart al Novetats amb un cert èxit. Jo havia llegit les tragèdies d’En Guimerà. Però el que de veritat resultà revelador i decisiu per a la meva vocació teatral, fou una representació de La botifarra de la llibertat en un ambient català. Altrament, el meu millor drama d’adolescència no ha estat mai representat: té quatre actes i setze quadres, es titula Don Joan i el vaig escriure a classe de Dret Canònic.

 

ELS JOCS FLORALS
 
–Els Jocs Florals m’atregueren ben d’hora. Un Jurat il.lustre, presidit pel Doctor Torras i Bages, premià la meva poesia «Elevació». Es tracta d’uns versos molt dolents, no comprenc com podien interessar ningú.
 
Els Jocs Florals han estat uns institució seriosa, transcendental: una manifestació culminant de catalanisme. Hi he concorregut sovint. Sóc Mestre en Gai Saber, no us sembla? Jo no n’estic pas segur, veureu per què. El tercer premi ordinari que vaig guanyar en el prestigiós certamen –el definitiu per a la concessió del títol– ho fou per una poesia signada amb pseudònim. Un pseudònim conegut com a meu. Però el Jurat cregué que el procediment no era estatutari i hom discutí molt sobre la legitimitat del cas. No havent-hi precedents i per única vegada, el Jurat s’avingué a atribuir-me, amb el tercer premi, el títol de Mestre en Gai Saber. Però, sens dubte com a petita sanció –i en sóc melangiós–, no m’ha estat tramès el diploma.
 
AUTOCRÍTICA
 
–Voleu que parli dels meus llibres? Sia, però poca cosa us en diré: el Llibre dels poetas, el vaig publicar a excitacions del pare de l’advocat Duran-Reynals; ell l’il.lustrà amb vinyetes modernistes. És una obra que avui em desplau, no cal dir-ho. Potser només en salvaria l’elegia del final. En canvi, en el primer recull de Sonets ja hi retrobo alguna cosa del meu temperament, un cert to del llenguatge. El Llibre dels Poetas era escrit en un estil un xic familiar. Els Sonets, per bé que deficients, no deixen d’ésser literaris: m’estimo, sobre tots, el titulat: «A una gentil padrina.» Hi canto un tema grat. Des de la infantesa, he sentit intensament l’encís de la beutat femenina. Per això em descoratjaven les dones lletges, i recordo i tot com un dels meus pitjors malsons aquell en què apareixia una dona boteruda i disgraciosa.
 
El Segon llibre de sonets va ésser publicat després dels Fruits saborosos. Hi figuren coses antipàtiques, que em molesten. Quant als Fruits saborosos, els he refet de bell nou. Seran reeditats dintre la col.lecció «La Mirada», de Sabadell. És un llibre de tafaneria honesta, de sensibilitat lícita. Hi dringa Samain, ho reconec. Dels Fruits saborosos com, en general, de tot el que he escrit, puc dir que el presidí un propòsit de gràcia. He seguit sempre l’escola que m’ha semblat més representativa. En realitat, el que jo cercava i sentia més eren les coses de sensibilitat clàssica. (Entre parèntesi: quin clàssic, el Gide de La porte étroite! I Ibsen, quin home formidable! I Baudelaire, tan pur, al qual torno sempre!)
 
Seguim amb els meus llibres? Del Verger de les galanies, què en puc dir sinó que és una mena de fruit del Passeig de Gràcia? Vénen, després, cronològicament, Les Monjoies. No és pas un llibre gaire coherent, el seu nom ja ho diu. Tanca, però, un principi de naturalitat. Hi ha, potser, una sensualitat més plena del verb català en si mateix.

 

LA NOVEL·LA
 
La Malvestat d’Oriana, l’escrivia a bocins, a mesura que la impremta de la revista «De Tots Colors» em reclamava originals. És una novel·la que algun dia provaré de refer. La seva idea fonamental és el llibre d’eximplis. Seguint el mateix procediment que a La malvestat d’Oriana, em plauria de contar algun dia dues històries antigues: l’una, de Badello; l’altra, d’un recull anònim. La novel·la és un gènere que m’atrau. Tinc set o vuit coses pensades, a punt de començar. L’altre dia, tota una novel·la em fou suggerida per una sola frase d’una dama que prenia el te. El meu concepte de la novel·la? És un gènere en perpetu moviment. M’agrada que hi hagi acció. El meu gust refusa l’excés de caràcter de la major part de les novel·les franceses.

 

EL MECANISME DE LA INSPIRACIÓ
 
–El meu concepte de la poesia és, potser, més difícil de concretar. Us acontentareu de saber com neix en mi l’obra poètica? El meu mecanisme és molt senzill. Comença amb una paraula (que no ha d’ésser pas extreta d’una llista de paraules sonores, ad hoc) apareguda de sobte a flor de consciència, estranyament suggestiva, dotada d’un inefable poder d’irradiació. Després, com si aquella paraula hagués treballat sola, se us acut un vers tot enter, tan enter que fins dubteu si és d’un altre autor. Després, el vers desplega l’arquitectura que implícitament conté. La inspiració segueix, doncs, un procés com de germinació successiva. Versos que a un observador lleuger li semblaran de remplissage, són, en rigor, de preparació. Per ells, com per una rampa, el lector arriba a l’essencial, a la troballa. Per això discrepo de Maragall quan s’acontenta amb els quatre-cents versos essencials; és un bell artifici de poeta. D’altra banda, la poesia nua, tal com l’entenia Maragall, no existeix. La seva teoria de la paraula viva és, també, en el fons, equivocada.
 
 
MARAGALL
 
–De Maragall en tinc un record excel·lent. Era un home gentil, un senyor. Hom conta d’ell que havia donat una bufetada sense ira. En realitat, era així: un home endolcit per l’exercici voluntari. Tot i pertànyer a un tipus humà obstinat, tenia generositat de comprensió i una universalitat d’interès exemplars. Era hospitalari i tolerant. Les seves teories estètiques, és clar, són molt oposades als meus punts de vista.

L’ESCOLA MALLORQUINA

 
–Sóc molt més a prop de l’escola mallorquina. En ella veig dues vetes distintes: una cosa és el «Dol» i una altra «La Serra»; una, «Cala gentil», i una altra, «De l’agre de la terra». Alcover i Costa són, alternativament, classicistes i folklòrics. En algunes de les seves composicions domina la beutat formal. De vegades, en canvi, semblen com emportats d’un alè terral, pintoresc. He de declarar que fou la veta clàssica la que em captivà d’ells? Instintivament ens ajuntàrem a la riba més allunyada d’aquella on Maragall brandà la seva encesa bandera romàntica. No estic penedit de la tria. ¿«El pi de Formentor» i «Cala gentil» no són, avui, per ventura, «el pi» i «la cala»?

POMPEU FABRA

 
–Tinc l’honor d’haver estat, cronològicament, el primer ministerial de l’obra de Pompeu Fabra. Per mi, la qüestió de la fixació de la llengua era, políticament, l’afer més greu que podien escometre els catalans. Ho havem comprovat prou.
 
El cas d’En Fabra s’ha donat poques vegades, tan perfecte, en la història de les literatures: és un cas d’equilibri magnífic entre la ciència i el gust. Sota la direcció d’En Fabra el progrés del català ha estat evident. Tant com el fracàs científic dels seus oponents. I, no obstant, quantes coses vàrem haver de fer per salvar, a l’Institut, el criteri de Pompeu Fabra! Mossèn Clascar, per convertir Xènius, hauria transigit amb la «y». Van ésser els vots de la secció de Ciències –qui ho diria!– els que decidiren la qüestió.

 

 
En aquest punt s’atura la conversa amb Josep Carner. Al cap de tres hores d’escoltar-lo i d’instigar-lo a parlar, érem tot just a mig camí. Els temes plantejats desapareixien sovint sota l’opulència anecdòtica vers on l’il·lustre poeta es complaïa de fer marrada. Ens despedírem. L’endemà, Josep Carner sortia cap a Le Havre. No he trobat encara el moment de trametre-li el qüestionari que, el dia de la conversa, quedà enlaire, sense formular tan sols.
 
 
GARCÉS, Tomàs, “Conversa amb Josep Carner”, Revista de Catalunya, any IV, núm.38 (agost 1927), pàgs. 141-146.

 

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 14:50

Conversa amb Pompeu Fabra

Conversa amb Pompeu Fabra

Pompeu Fabra va néixer a Gràcia l’any 1868. Els seus pares i tres dels seus avis eren barcelonins. Amb la seva família –família modesta–, el que havia d’ésser il·lustre gramàtic va viure els set primers anys de la seva infantesa a Gràcia, on rebé les primeres lliçons. El col·legi era semblant al queRusiñol ha descrit en una prosa autobiogràfica. Penombrós, hi senyorejava el clàssic mestretites de barretina negra i enorme palmeta a la mà. Fabra, instal·lat definitivament a Barcelona, acabà la primera ensenyança i cursà la segona, en col·legis particulars. Com que li agradaven les matemàtiques, els de casa seva el fan estudiar per a enginyer. A l’Escola, tot anà com una seda. Quan era al segon curs, morí el seu pare. Aleshores PompeuFabra es plantejà amb cruesa el problema de la vocació. Cal saber que ja havia escrit una gramàtica. Però per respecte als seus decideix d’acabar la carrera. I l’acabà, en efecte. Li surt una col·locació, d’enginyer. Però comprèn que si s’hi embarca, absorbent com és la professió, hauria d’abandonar els estudis i aficions lingüístiques. No hi renuncia. Decideix de trampejar la qüestió econòmica donant lliçons. Funda, amb en Puig i Cadafalch, una Acadèmia preparatòria de la carrera d’enginyer, i després, amb el seu cunyat Galí (pare del pintor Francesc Galí), un Col·legi de Primera i Segona Ensenyança. La cosa, no obstant, s’embulla. En Galí, per motius de salut, ha de deixar la feina. Plega el Col·legi. I poc després, en ocasió de reorganitzar-se l’Escola d’Enginyers de Bilbao i per consell d’En Serrat i Bonastre, l’egregi gramàtic fa oposicions a la càtedra de Química d’aquella escola, les guanya i roman a Bilbao deu anys. Allà distreu els seus ocis de professor amb estudis de gramàtica –que mai no deixa– i amb partits de pilota «acesta». (Fabra ha estat i és encara un brau «sportsman». En els seus temps d’estudiant les seves aficions literàries i musicals no eren res al costat de la seva fúria excursionista. I avui, a la ratlla dels seixanta anys, el nostre gramàtic és un «tenissman» assenyalat, de rara constància, i un assidu nedador.)

Mentre era a Bilbao, la celebració del Congrés de la Llengua Catalana a Barcelona li suggereix la idea d’escriure una gramàtica grossa. I és aleshores quan Catalunya el reconeix i, imperiosa, el reclama. L’any 12, finalment, torna. Actualment ocupa la presidència de la Secció Filològica de l’Institut i dirigeix les oficines de confecció del Diccionari.

Heus ací una llista de les principals obres de Pompeu Fabra:

a) Gramàtiques: Ensayo de Gramática de Catalán Moderno, 1891; Contribució a la Gramàtica de la Llengua Catalana, 1898; Gramàtica de la llengua catalana, 1912; Gramàtica catalana (de l’Institut), 1917.

b) Obres pedagògiques: Gramàtica catalana (curs mitjà), 1919; Tractat d’ortografia catalana, 1904; Sil·labari català, 1904.

c) Obres polèmiques: Qüestions de llengua catalana (Biblioteca de «L’Avenç»; Converses filològiques, 1924.

d) Alguns estudis publicats a la «Revue Hispanique»: Étude de phonologie catalane; Les e toniques du catalana; Le catalan dans la Grammaire des Langues Romanes de W. Meyer-Lübke et dans le Grundiss der romanischen Philologie.

Aquest és un dels homes a qui més deu la Renaixença literària catalana. La segona Renaixença, volem dir. La de Josep Carner i Carles Riba, no la pàl·lida albada dels Jocs Florals. Fabra és l’autoritat i l’ordre. També la intel·ligència. Tolerant i lúcid, artesà i artista, el seu cos retrata el seu esperit. Bru, sec, amb ulls clars atònits i penetrants, Pompeu Fabra apar de seguida acerat i diamantí, tal com és.

UN ACTE IMPORTANT

Sembla mentida que un home com Pompeu Fabra, tan madur i matisat, hagi nascut en un període de transició. Al cap i a la fi, la infantesa i l’adolescència del gramàtic van desenrotllar-se en ple ambient provincial: el de la Barcelona de l’Exposició. Qui escrivia en català, aleshores?

–A casa nostra –ens diu Pompeu Fabra–, barcelonins de soca-rel com érem, teníem un clos on no penetrava el nostre idioma. Vull dir les cartes, que, tal com el costum general ho exigia, no eren redactades sinó en castellà. Doncs bé, vaig ésser jo, vailet, qui gosà, a casa, de trencar el costum. Tenia dotze o tretze anys, potser. Els meus nebots, els Galí, vivien a casa. Ens estimàvem com germans, no hi havia entre ells i jo una diferència d’anys massa grossa. Van haver de marxar a Camprodon i jo, naturalment, vaig escriure’ls-hi. Però tot just havia estampat la tradicional fórmula de «Queridos sobrinos», que alguna cosa es desvetllà i es rebel·la dintre meu. Trobava artificials les meves paraules. No podia vessar en elles el meu afecte. I, fatalment, vaig escriure la primera carta en català.

Vaig explicar al meu pare el que m’havia passat, i tant va assentir a la determinació que havia pres, que vaig fer el primer prosèlit.

LA FAM DE SABER

–Aleshores, jo no tenia ni tan sols la idea que existís una literatura catalana. I quan me’n vaig adonar i vaig comprendre les secretes raons que em movien a escriure en la llengua nadiua, vaig decidir seriosament d’emprendre’n l’estudi. Tenia fam de saber. Furgant en la minsa llibreria paterna, vaig trobar el Diccionari deLavèrnia i la Gramàtica d’En Blanch i Bofarull, que no sé com hi havien anat a raure. Aquests dos van ésser els meus primers mestres. Poc de temps els vaig seguir, però. La Gramàtica d’En Blanch, sobretot, era caòtica i insuficient. Després d’haver donat el paradigma dels verbs, per exemple, diu que si en resulten formes poc viables el lector pot substituir-les a gust seu. Aquesta pueril fugida d’estudi em semblava contrària als principis essencials de la Gramàtica i revelava als meus ulls que l’estat de la llengua catalana no era gens ni mica normal.

Això, i el tracte que tenia amb un xicot cubà, veí meu, d’una cultura superior a la meva, coneixedor de diversos idiomes, abrandaren en mi el somni de crear la gramàtica que el català,anguniosament, freturava. La meva posició, doncs, fou la defensa de la norma contra l’anarquia.

«ENSAYO DE GRAMÁTICA DE CATALÁN MODERNO»

–Aquest llibre és el primer fruit dels meus estudis i de la meva ambició. El tenia escrit als disset anys i va ésser publicat, anys després, sense modificacions de cap mena. Quan jo cursava la preparació d’enginyer, era company meu l’Alexandre Cortada, i d’altres, amb els quals parlàvem de catalanisme. Ells coneixien, és clar, l’existència del meu manuscrit. La meva sorpresa va ésser gran quan un dia DamasCalvet , el nostre professor de dibuix, em demanà la gramàtica i volgué que en parléssim. Aleshores fou quan l’Alexandre Cortada em presentà Cases-Carbó a l’Ateneu. A ell dec no tan sols la publicació del meu llibre, sinó l’haver-me incorporat als rengles de «L’Avenç». «L’Avenç» conegué i travessà distintes èpoques. Havia arribat a ésser una revista ben valuosa, que redactaven En J.Massó i Torrents i En Perés. Quan jo vaig tractar amb En Cases-Carbó i amb En Massó i Torrents, aquest va tenir la idea de començar una nova etapa de la revista i, ensems, obrir un establiment de llibreria i d’edicions. La meva gramàtica va obrir el foc.

Ella és el resultat de la meva indignació davant l’anarquia lingüística. Em limitava, en contraposició a la Gramàtica d’En Blanch i Bofarull, a exposar, sistemàticament, el dialecte central.

LES DIRECTIVES DE LA CAMPANYA DE «L’AVENÇ»

–«L’Avenç» no s’acontentà de publicar la meva obra. En va fer l’inici de la seva campanya. Quin aldarull! Les crítiques, que fins aleshores havien estat més aviat benèvoles,esdevingueren agudes i estridents. Nosaltres érem els reformadors, havíem de vèncer mil obstacles. Aviat hi hagué escriptors al costat nostre i d’altres contra nostre. Entre els primers podríem comptar-hi, com a més afecte, Maragall; i entre els segons, per bé que no eixís mai del terreny de la simple resistència, Verdaguer.

Tant la Gramàtica com la campanya anaven de cara a la modernització de la llengua. Declaràrem la guerra a l’arcaic. Un dels nostres primers triomfs va ésser la resolució definitiva de la qüestió dels plurals femenins en es. El triomf va ésser ben guanyat per Cases-Carbó, autor de l’article on es plantejava per primera vegada aquell tema.

UN RENAIXEMENT SENSE GRAMÀTICA

–Si la reforma trobava obstacles, no era pas sense motius. En realitat, no és que nosaltres encetéssim les qüestions lingüístiques. Ben al contrari –i per això vàrem ésser tan combatuts–, fou tan sentida des del començament de la Renaixença la necessitat de refer la llengua, que cada escriptor esdevenia un gramàtic. I, no obstant, tots es malfiaven de la gramàtica com d’una cosa perillosa, no ja solament per a la producció literària, ans per a la llengua mateixa. Hi hagués un Milà i Fontanals, hi hagué un Aguiló. Influïren gaire en la manera d’escriure de llurscontemporanis? L’un era filòleg il·lustre, l’altre escorcollador infatigable de la llengua antiga i dels parlars vivents: ells aplanaren el bon camí. Ningú, però, no va seguir-los. Cadascú tirava per on li era més fàcil; no volien reconèixer l’autoritat del mestre. Tots eren mestres. Cadascú s’havia elaborat, bé o malament, el seu sistema. Era aleshores quan es produïa la lamentable discussió de les as i de les es, i els membres de certa Acadèmia no aconseguiren posar-se d’acord sobre si calia dir «alfabet» o «beceroles».

L’obra dels nostres escriptors de la primera Renaixença havia de resultar, doncs, per força fragmentària, des del punt de vista filològic. És mancada d’unitat i plena d’errors. A les tares adquirides per la llengua durant els segles de decaïment literari, venien a afegir-se’n de noves. Més vergonyoses, per tal com eren volgudes. La llengua s’enganyava d’arcaismes revessos i de neologismes malfargats. Tot, però, es mesclava dins una mètrica i una construcció purament castellanes, que tothom acceptava com a bones.

El que causa més estupefacció, no obstant, és la multiformitat assolida per la llengua escrita. Rara fou la qüestió que no rebé dues o més solucions distintes, i ens seria molt difícil de trobar dos escriptors, entre els d’aquella època,absolutament d’acord en totes les qüestions. Els partidaris d’una mateixa solució en una qüestió determinada eren adversaris irreconciliables en una altra qüestió: en ortografia, hi havia els partidaris dels plurals en as i els dels plurals en es; entre els primers com entre els segons hi havia, per exemple, partidaris de la ç; i dins de cada un dels quatre camps en què es trobaven separats els escriptors per aquestes dues soles qüestions: qui era partidari de conservar la l geminada, qui de suprimir-la; qui escrivia la v segons la regla etimològica castellana, qui l’escrivia conformant-se més o menys amb l’ús antic, etc. Han estat usades contemporàniament vuit formes distintes de l’adverbi on.

EVOLUCIÓ DE LA GRAMÀTICA NOVA

–Així que vàrem haver guanyat les primeres batalles contra aquest caos, vàrem evolucionar en el sentit de sofrir la influència de la llengua arcaica. Un dels mestres de la Renaixença, Marian Aguiló, pur i isolat, va ésser el vehicle de tal influència. Ell, contra el que molts podrien pensar, veia amb satisfacció l’agitació que promovíem. M’havia dit, recordo, més d’una vegada: «Quan vaig veure una gramàtica escrita per un jove, vaig pensar quefóra una obra dogmàtica, intransigent i injusta. Veig, però, que té fonaments en la realitat.»

Sembla que, en preocupar-nos d’acostar la llengua literària moderna a l’antiga, ens contradiguéssim nosaltres mateixos. Res d’això. Vèiem en l’antic elements purificadors del lèxic i sobretot de la sintaxi. I volíem empalmar la llengua moderna en l’antiga, no a base d’elements superficials, sinó essencials. Crèiem viable el nostre propòsit per tal com entre la llengua antiga i la moderna no hi havia hagut encara una veritablediferenciació. Cal reconèixer que el nostre pla ha esdevingut una realitat més sòlida que no pas la del temps del lo, del mòria i del parlam.

La meva evolució s’ha aturat i concretat, finalment, en la manera actual de plantejar el problema de la depuració de la llengua: cal estudiar bé la llengua viva, cal estudiar bé la llengua antiga. D’aquest doble estudi brollen els materials de l’obra purificadora.

DIALECTALISMES I ARCAISMES

–Tant la llengua viva com al llengua antiga, però, tenen els seus perills amagats. Dialectalismes i arcaismes han d’ésser emprats amb seny i cautela, i amb la pretensió que s’incorporin a la llengua literària. Àdhuc en el diàleg fotogràfic. L’autor exposa en aquest cas a què el diàleg dialectal envaeixi la seva prosa. Aleshores embafa i perjudica, com un excés de folklore. I, no obstant, per què entestar-se en la fotografia? Com si un diàleg entre pagesos del’Empordà no pogués ésser bell sense dialectalismes.

Quant als mots arcaics, és condició indispensable copsar-ne el sentit i la manera de lligar-los. Això no és pas una «perogrullada». Per dissort, és ben recent el cas deplorable de freturar, que tan inadequadament ha estat usat. L’escriptor, ultra resistir-se a adoptar arcaismes «perquè sí», ha de fer-los jugar amb traça i oportunitat. No ha d’acceptar-los en massa. A poc a poc es va lluny. ¿Quin dubte hi ha que alguns arcaismes d’ara fa deu anys han deixat d’ésser-ho, per obra i gràcia de llurreincorporació?

Quan l’escriptor es decideix a llançar un arcaisme, un dialectalisme o un neologisme, ha de tenir la sensació –i sentir-ne la responsabilitat– que realitza un acte transcendental. Es casa amb aquell mot, per sempre. Però, quan el mot o el gir introduïts no s’empelten en el riu de la llengua, cal que el mateix escriptor que s’aventurà a llançar-lo, ambiciós de fortuna, l’aparti per estalviar noses i perills al patrimoni literari. Ha de tenir la valentia de reconèixer les seves pròpies errades. Som en un període deconvalescència del nostre idioma. Tota innovació, per tant, ha de fer-se sub judice, a reserva que es provi la seva eficàcia.

TEORIA DEMOCRÀTICA DE LA NORMA

–Aquesta prova, ningú, i el gramàtic menys que ningú, no pot defugir-la. El gramàtic per si sol i a priori no pot imposar res. És impossible, des d’un gabinet de treball, de preveure i abastar tots els casos pràctics. De vegades, la solució donada a un cas determinat resulta violenta. El gramàtic, aleshores, no ha d’encastellar-se com un déuindiscutible, ans al contrari: atenuar la violència, desfer-la si és necessari.

Cal tenir present que els perfeccionaments lingüístics d’ara són de matís, gairebé tots. Per això han de cercar-se a tall d’assaig, amb molt de compte. Jo mateix no sabria establir una norma abans de sotmetre-la a aquella prova d’eficàcia. Deixo sempre que els nostres escriptorsl’experimentin i decideixin, en definitiva, la seva viabilitat. No tots els escriptors poden ajudar-me, no obstant. Els veig dividits en tres grups, dels quals només el tercer pot servir-me: en l’un hi ha aquells escriptors,escorrialla de l’anarquia del vuit-cents, que fan resistència a tot allò que contraria llurs habituds, i que per comoditat s’erigeixen en defensors dels seus propis defectes. En un altre grup, potser més perniciós que el primer, hi ha aquells escriptors que davant una construcció o un mot que els sembla una millora de la llengua no s’aturen a considerar si és o no viable, si cau o no el el corrent tradicional de l’idioma. Finalment, en un tercer grup, hi ha els escriptors ponderats, creadors irectificadors, que no obliden mai la responsabilitat pròpia. A aquests escriptors encomano, tàcitament, la prova del que jo voldria que fos la norma. Sense aquesta prova, doncs, resolta en sentit favorable, entenc, repeteixo, que el gramàtic no pot imposar res. No sóc dictador, em plauen els procediments democràtics.

Ara bé: l’assaig que quatre o cinc anys d’èxit consoliden hauria d’esdevenir regla inflexible. Que poguéssim dir, aleshores: el qui no ho fa així, cometsenzillament una falta de gramàtica. El meu ideal fóra que, gràcies a aquest mecanisme, arribéssim on ha arribat, sense Acadèmia, Anglaterra. Si més no, ens estalviaríem, immunes, les atzagaiades de qualsevol gramàtic.

EL PROGRÉS ACONSEGUIT I LA FEINA A FER

–No he pas d’encarir el progrés aconseguit. És ben visible. El que en ell hi ha de més encoratjador, però, és la disciplina. Una disciplina que ara fa vint anys ningú no podia preveure. Per altra banda, el lèxic ha millorat. El més endarrerit,indubtablement, encara, és la sintaxi, com tot el que té una relació més íntima amb el pensament: per exemple, la significació de les paraules. Però aquest endarreriment és lògic si recordem l’estat a què havia devallat l’idioma, i si tenim present el bilingüisme actual. El bilingüisme, heus ací l’enemic. Lluitem contra corrent. La nostra tasca depuradora és feixuga, per tal com subsisteixen les causes d’impuresa.

Però, sigui com sigui, el català té ja les seves línies generals ben estructurades. I podem tenir una visió del que serà el nostre bell idioma quan unútim grau de depuració sigui acomplert.

Mentrestant, cal treballar. Ja es treballa. La traducció dels clàssics, per exemple, no dubto que serà una monjoia en el nostre camí ascendent. Les traduccions sempre suposen un enriquiment del lèxic, enriquiment que és més necessari que mai quan una depuració severa l’ha empobrit.

Poden fer-se moltes coses profitoses. Jo en proposaria de seguida una: la revisió de les «frases fetes». Quantes n’hi ha d’estrangeritzades! Caldria, doncs, desfer-les i refer-les, donant-los nova vida; així treuríem del nostre corrent lingüístic les carcasses que s’hi podreixen. Una revisió com la proposada hauria d’ésser general. No es tracta de posar unremeiet a cada cas, sinó de crear motllos nous, d’inventar, si cal, neologismes. En aquest terreny, més que en altres, se’ns mostra ben nua la necessitat que els escriptors de bona fe col·laborin en l’obra depuradora.

LES LLETRES CATALANES

–El procés lingüístic ha repercutit, és clar, en la literatura. Si els vuitcentistes es movien dins un romanticisme mansoi, les promocions modernes s’orienten envers el coneixement de les literatures d’altres països i espero que ben aviat es deixarà sentir la influènciarenovelladora dels clàssics.

El fet és que les lletres catalanes d’avui, sense posseir un «poeta» de l’alè de Verdaguer, ni un «geni» puixant com Guimerà, han assolit un grau inconegut de maduresa. Carner em sembla l’homerepresentatiu d’aquest segon renaixement, de la mateixa manera que Molière i La Fontaine són els símbols de la bona època francesa.

MASSÓ I TORRENTS, MARAGALL , GUIMERÀ

–No puc pas comentar cap obra ni cap home del nostre temps. Ni opino com a crític, ni he estat mai amic íntim de ningú. Potser el meu millor amic ha estatMassó i Torrents, company d’excursió i de polèmica. Amb ell caminàrem hores i hores, sense fatiga, excursionistes ruskinians com érem. Amb ell vàrem lluitar des de «L’Avenç» contra tots els enemics que es presentaven.

Massó i Torrents tenia un just sentiment de la llengua parlada, que contrastava amb l’arbitrarietat caòtica de la majoria d’escriptors del seu temps. Els seus Croquis pirinencs tenen una frescor invencible. És el primer literat que s’identificà de veres amb la reforma de «L’Avenç». Això li portà disgustos, àdhuc amb antics companys seus com Mn. Collell.

El curiós d’En Massó i Torrents és que tenia idees tan clares sobre el que calia fer, que tots els seus llibres els concebia formant part de vastes sèries. Era un home de molts projectes. No n’ha realitzat gaires, però la vocació que el va portar a l’Institut s’hadescabdellat en un treball formidable que val per tots els projectes marcits. Massó i Torrents, neguitós, febrós d’ambicions nobilíssimes, és una admirable estampa d’intel·lectual renaixentista.

També Maragall va ésser amic meu. El vaig conèixer d’estudiant, quan encara no havia escrit res. Ens llegia les seves produccions primerenques. I ens barallàvem amb ell a propòsit del seu punt de vista sobre la reforma. Baralles amicals, és clar.

Maragall va ésser sempre un home d’una vida plàcida. El veig, encara, com si el tingués davant els meus ulls, a la tertúlia de «L’Avenç». Era un noi polit, rosadenc, de cutis fi. Portava una barbeta i desvetllava una gran simpatia.

A Guimerà l’he tractat poc, però una lletra seva em causà una de les sorpreses més fortes que mai hagi tingut. Tothom sap que Guimerà va ésser, durant molts anys, una mena de «papu» delsanti-normistes, que es vantaven de tenir en els seus rengles indisciplinats les figures més glorioses de la nostra literatura. Quan jo compilava una Selecta d’autors catalans, em vaig trobar que de tots els autors que hi eren representats només Guimerà escrivia els plurals femenins en as. Em sabia greu. En escriure-li per demanar-li permís de reproducció del seu original, vaig demanar-lo també, amb temença, si tindriainconvenients que els seus plurals femenins fossin retocats. Esperava una resposta agra. I no: «Els plurals femenins, faci’ls anar a gust de vostè», va dir-me. Aquesta singulardisplicència va revelar-me com era de fictícia la creença en l’entossudiment dels escriptors vuitcentistes. No es podia demanar, ben cert, un eclecticisme més gran.

GARCÉS, Tomàs, "Conversa amb Pompeu Fabra", Revista de Catalunya, any III, núm. 23 (maig 1926), pàgs. 485-494.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 14:54

Guerau de Liost

Guerau de Liost Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:05

Poemes (El pla de la calma, Pòrtic, De com guerau de liost torna hipotèticament a les angoixes del parteratge i successives seqüeles, Oda al piadós baró perfet)

Poemes (El pla de la calma, Pòrtic, De com guerau de liost torna hipotèticament a les angoixes del parteratge i successives seqüeles, Oda al piadós baró perfet)

EL PLA DE LA CALMA

 

L’àrida calma ondula com un immens desert.

El sol, a frec de terra, com borralló s’hi perd.

El cel fulgura plàcid: s’estén per l’infinit

com nítida llacuna de cignes blancs. La nit

assotja àvidament darrera les Agudes.

La lluna plena surt d’afraus inconegudes

i gesticula immòbil, sanguinolenta d’ira.

D’uns carboners apunta, cingles avall, la pira.

En la monotonia dels rasos hi pasturen

les solitàries vaques: de tant en tant s’aturen

i exhalen un bruel de cara a l’establia

llunyana. D’una boira minúscula es desnia

la tremolor. De cabres, ovelles i crestats

alhora s’acorruen per entre els espadats

pacífiques ramades. La polseguera immunda

amb sa ferum de llana la comarcada inunda.

I, enmig del remolí, bracegen els pastors,

i xiulen de les fones els rocs udoladors

que a voltes camatrenquen o escapcen qualque banya

ja consentida. Aborden amb alegria estranya

de subaltern els cans d’atura malcarats.

Mes per damunt la insòlita negror dels espadats

i de la vasta calma de serenor divina,

la Creu de Matagalls perdura gegantina.

I les ramades salten, rostos avall, de dret.

De Coll-Pregon arriben sobtadament al net.

El sol ja s’ha perdut. La llum s’ha fos. La lluna

s’ha tota esblanqueït i perfilat com una

donzella a qui l’edat torna gentil, prudent.

I la corona tot l’estol del firmament.

Ja envolten el corral de sinuós teulat.

Ja el ramat és a dinr. La porta s’ha tancat

i pel llindar balder traspua el color groc

que escampen els tions des de la llar de foc.

 

 

 

 

     PÒRTIC

 

    Bella Ciutat d’ivori, feta de marbre i or:

    tes cúpules s’irisen en la blavor que mor,

 

    i, reflectint-se, netes, en la maror turgent,

    serpegen de les ones pel tors adolescent.

 

    L’ivori té la gràcia d’un marbre constel.lat

    d’aurífiques polsines, com una carn d’albat.

 

    Bella ciutat de marbre del món exterior,

    esdevinguda aurífica dins un esguard d’amor!

 

    Ets tota laborada amb ordenat esment.

    Et purifica el viure magnànim i cruent.

 

    I, per damunt la frèvola grandesa terrenal,

    empunyaràs la palma del seny - que és immortal.

 

 

 

 

DE COM GUERAU DE LIOST TORNA HIPOTÈTICAMENT A LES ANGOIXES DEL PARTERATGE I SUCCESSIVES SEQÜELES          

 

      Com dèbil nadaló de pit em só tornat.

      Em sento embolcallat, faixat i agarrotat

      Les puntes d’una gorra qui em tapa les orelles

      m’irriten amb llur frec constant les dues celles.

      Del meu recent bateig tinc un record difús.

      La capa era feixuga. Brodat era el barnús.

      Només recordo la quieta llum del ciri

      de la padrina, groga com un pistil de lliri.

      I tinc la vaga idea que si jo em dic Guerau

      serà perquè s’ho deia l’avi patern. La nau          

 

      del temple era com una antiga, immensa cova,

      i jo com una gota de calç encara nova.

      Quan del bressol m’ofega la rígida estretor,

      contemplo la boirina flotant del pavelló.

      A voltes sento encara l ‘esforç del parteratge

      i em reblaneixo com un diminut formatge

      sols de pensar-hi. Mai hauria dit que tan

      pesada tasca fos la de lliurar l’infant.

      Encara és més feixuga, potser, la meva tasca.           

 

      De la ferum innoble de llet em ve una basca.

      Quan la gibrella miro, l’esponja, l’alcofoll,

      la llevadora, els pèbets, tremolo com un poll

      qui de la pròpia closca encara porta engrunes.

      Ai Déu! i les veïnes comares importunes

      qui, en rotllo, aspecten àvides la meva nuditat

      i tracten de posar-me als llavis citronat

      i amb una rialleta, fent trufa del martiri,

      per unanimitat recepten un clistiri.

      Si, d’esguardar-les, ploro, veig que la gent somriu.

      Si m ‘esvaloto, diuen que sóc un argent viu.

      Quan ma petita testa en el coixí descansa,

      encara experimento una altra esgarrifança:

      la freda coïssor del no tenir cabells.

      A voltes m’acaronen, donant-me bons consells,

      i sento en la flonjor penosa de mon crani,

      d’un vell senyor les ungles d’un gruix estamparan.

      Quan sóc als braços de la dida, tan petit

      em trobo, que em sofoca la mola de son pit,

      i em sembla que gambejo d’una gegantassa

      per les carenes de les cuixes, per la plaça

      de les colrades galtes, per la ufanosa vall

      dels llavis, devinguda, al riure, xaragall.

      I les besades qui em llatzeren, masculines,

      de renadines barbes amb les naixents espines!           

 

      I les besades sorolloses i mordents

      de les comares, fetes amb llavis, llengua i dents,

      qui em superposen cercles humits damunt la cara!

      Mes, quan em deixen sol, una gran por s’empara

      de tot mon ésser; i tremolo com el fus          

 

      de qualque filadora qui, engargussada, tus.

      Els ulls se m’esbadoquen davant les escomeses

      infanticides de fosforescents urqueses,

      de la penombra eixides com d’un alè de llac.

      Talment com dins la gola balmada d’algun drac,

      dins el bressol em miro. I m’és la cruixidera

      dels mobles com el ritme fatal d’alguna ossera.

      Dins cada pica sento de l’aigua el degotís.

      El sostre marca els passos d’algú d’un altre pis.

      I sibillina, m’arriba un llum encès d’escala.

      I es balandregen les cortines com una ala

      de rat-penat enorme. I avancen en legions

      arnes, mosquits, aranyes, mosques i escarbatons.

      I, esbalaït, sospito que, al sostremort, les rates

      de claveguera juguen amb unes grans sabates

      de la besàvia i les rosseguen febrilment.

      I guspireja la fogaina qui s’enceén.

      I dins la cambra giravolten les penombres

      arrossegant en llur seguici les escombres

      i la vaixella i les cadires... I el palmó

      llarguíssim bat la llarga barana del balcó.

      Al manco si els rellotges de casa companyia

      em fessin tots, amb una discreta melodia            

      cantant-me la non-non!... I encara veig al lluny

      la vida que m’espera. Fatídic s’esmuny

      com una torbonada. M’esperen tres caigudes

      del llit, i les etapes--en part esdevingudes--

      de quatre dides i tres interinitats,

      i dotze mainaderes amb altres tants soldats,

      i el vèrbol, els brians, la rosa, la verola,

      i els letovaris fets amb una gran cassola,

      i les untures i els emplastres al carpó--

      i en el ventrell alguna tela de moltó

      i el bavejar constant i les eternes sopes

      i aquell sentir-me:--Guerauet, mira que topes!--

      i aquell escarpidor de banya i els petits

      peücs com irrisòries sabates i els confits

      dosificats amb una monòtona prudència

      i aquell trobar-me, unànim, de tota ma ascendència

      els rastres fisionòmics i aquell samfoniment,

      a causa d’algun àpat quan és la mare absent.

      Suportaré els endèmics elogis d’escaleta

      deixant-me dir, per la Mundeta i la Ciseta,

      "hereu de casa" i altres motius sentimentals.

      Només--ai!--de pensar-hi, em vénen tots els mals

      no relatats encara... Oh! Sigues-me propici,

      mon Àngel tutelar, i treu-me aquest desfici

      de ser petit de fora i massa vell de dins.

      Què sento?... L ‘Àngel parla al só dels violins

      d’una cohort angèlica d’alades caramelles.

     --Oh tu, Guerau! Abans serà de les estrelles

      perduda l’harmonia dins l’èter primitiu,

      abans damunt les aigües del mar serà el caliu

      d’un continent, flotant com hòrrida sargassa,

      que tu esdevinguis un infant. La vida passa

      i ja no torna més. Reporta’t, doncs, si et plau,

      i pensa que tu no ets altre que el cavaller Guerau

      qui és mullerat fa temps, i és celebrat poeta,

      i és misser honorari qui empunya l’escopeta

      joiosament i caça amb èxit qualque pic,

 

      qui és pobre de cabals i de projectes ric,

      qui deambula amb varis companys cada migdia,

      qui es pensa ser un infant només perquè somnia...--

 

 

 

 

ODA AL PIADÓS BARÓ PERFET

 

Sortosa la nissaga que té un baró perfet!

         Cada obra d’ell apar millor que totes.

La llum divina el ruixa, metòdica, a raig fet,

         la llum que els altres copsaran a gotes.

 

Ell sa fillada, càustic i alhora idíl·lic, mena

         (a cada banda un rengle de perills).

I encara als ulls li posa, asèptica, una bena,

         car res a aprendre no tindrà dels fills.

 

Ell naurà el Decàleg de son proïsme al coll

         com un collar de pues salvatgines.

Els pecadors capbussa, irat, a l’aiuguamoll

         per suca-mulla d’àvides beguines.

 

Aramada, si no d’ales, d’un rafegut bigoti,

         la dida seca d’alter ego té.

Massa amb els xics farien, ingràvis, poti-poti

         els àngels de la guarda; i no convé.

 

L’estudi porta cua, la cama ensenya l’art,

         i, la política, l’orella.

No hi ha com el no viure. L’home que es lleva tard

         no es pica el dit ni es cremarà la cella.

 

No blasmaria el luxe: un diamant és sòlid

         fins entelat de pols.

Els mobles són un límit. ¿Qui jugarua a “bòlit”

         fins una casa que en té molts?

 

Mesura pel domèstic estrenes i consells

         després que la soldada regateja.

Patern, arrecerava col·legues a parells

         amb un retòric paravent d’enveja.

 

La hisenda, amb sos escrúpols, arrodoneix, invicte.

         Al seu molí totes les aigües duu.

Fins endolceix a estones el to del veredicte,

         car la virtut és ser madur.

 

Per l’ànima seguici, de clergues té un estol,

         i fins hi juga a cartes.

I pel carrer tolera, ja que no hi va tot sol,

         que la muller porti un abric de martes.

 

Si el Crist un dia truca, li allargarà una almoina

         per una escletxa del cancell.

Ves què faria a casa, si el món ara va en doina,

         de massa bo que és Ell!

 

Vindrà l’apoteosi de terra i cel estant?

         Segur que a l’altre món farà patxoca.

 

(Ai que la bugadera li passarà al davant

            i esbullarà, davant de tots, la troca!)

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 14:55

Llull, Ramon

Llull, Ramon Josep M. Ramis dt., 22/05/2012 - 16:08

Lòpez-Picó, Josep M.

Lòpez-Picó, Josep M. Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:06

Rondalla moderna del cotxer...

Rondalla moderna del cotxer...
I

Que l’escudella de pagès no tingués regust de cassoleta d’una fina lluïssor que ell no hauria sabut ben dir si era en el cel, o en l’aire, o en els cabells graciosament esbullats de la muller; de les notícies llegides en el diari de tres dies enrere entre becaina i becaina a l’ombra minsa d’un plàtan, assegut en un pedrís, prop del cotxe; l’auriga se’n sentia tot placèvol. No estirà els braços ni badallà. En deixondir-se mirà entorn, i per primera vegada tingué esment que en aquella placeta hi havia uns jardinets, i enllà dels jardinets una font.

La font era sola i cantava. Una cosa ell no sabia, aquesta del cant de les fonts. Ell sabia la corrua de les criades a l’estiu i la insistència dels soldats. Recordava els grans assolellaments, i les rialles a ple sol, i el pecat furtiu d’una paraula o d’una gosadia a l’hora plumbosa del capvespre estival, encara lassa i càlida del sol. Recordava els pianos de maneta, que exciten la complicitat en aquestes facècies amorosides, per algun comentari de cançoneta que tot sovint li frisava en els llavis al pas de les fàmules i de les modistes.

Però ara heus aquí que la font canta. Quina cosa, Barcelona, si tingués moltes fonts i totes cantessin en aquesta hora! Cada barri tindria la seva font, cada barri tindria la seva cançó.

L’auriga raona, i, la veritat, lluny com és de la font i amb el soroll del trànsit, no pot pas sentir-la, la remor de l’aigua. Aquestes coses, però, de vegades són més dels ulls que de l’oïda. Una cançó que entri pels ulls ja és una bella cançó. Brolla l’aigua per cinc canals, i es desfà en els cinc plats de la font. Brolla constant en rectilínia mansuetud. De vegades, per un enjogassament del ventijol, s’apassiona i salta; o, perquè en la docilitat no desmenti la gràcia esvelta, s’inclina en fines corbes.

Tot això esguarda a peu dret l’auriga. També podria ésser que la cançó la dugués dins de l’ànima com una joventut.

Realment sembla rejovenit. Ara, ja dalt del cotxe, del seu lloc estant sent una nova sensació mai sospitada: la de la seva dignitat d’auriga. Està en el seu lloc un xic per damunt de la munió de les gents. No tant que pugui encendre rancúnies i fer-se malvoler, ni tan poc que no li sigui donat en conjunt l’espectacle dels jardinets amb llurs paneres de flors i els prats diminuts, en els quals l’herba hi és tan frisosa que sembla que es veu créixer, i tan xica, que se n’endevina el repòs.

L’ofici de cotxer no és pas tan dolent com diuen per aquí, i la certesa d’això la troba en les multituds jussanes que van i vénen adelerades, mentre ell, en dolç repòs, en gaudeix l’espectacle.

Que no l’hagués gustat abans! Ahir envejava la condició de tots els altres oficis, exultant-ne les qualitats i els avantatges. Avui no barataria pas la seva joia per res.

No sé quina relació pugui tenir amb la seva joia el que ell fa; però és ben cert que es lleva la gorra i es poleix els cabells, es descorda, s’allisa i torna a cordar-se el levitó.

Passen carros, tramvies, cotxes i automòbils; hi ha moviment, en una ciutat com Barcelona! Passen les hores fugitives. I tot fa bondat sota del cel.

Quin cel, Senyor!

Només diré que era blau, i el cotxer tingué esment de la seva blavor. Ell sabia que feia sol o que estava núvol; però que el cel fos blau, no. Figureu-vos la novetat com un miracle: primer mirar el cel; després saber que era blau; després encara tenir certesa que era tan extens.

Perquè l’auriga, del cel, se n’imaginava sempre un bocinet: el que es deixa veure damunt d’una plaça; l’escletxa de cel d’un carreró; la rajola de cel dels veïnats.

Avui el cel tot ho domina. Heus aquí explicada la profunditat de les novel·les quan diuen: «Mentre ell li jurava amor etern, ella esguardava el cel.»

L’auriga sent una vaga insinuació de literatura. Tota se li tradueix en record de lectures castellanes: Oscar y Amanda, Virginia o luchas de corazón, El martirio de una madre.

Sospira el nostre home, de la suavitat d’aquests records, i sent, com mai l’ha sentida, tota la malaurança de no saber enraonar bé al castellà. Quina cosa tan fina, el castellà! Fins com aquelles novel·les i com la blavor del cel!

L’auriga és feliç. La literatura se li torna gust de la seva felicitat domèstic: en un instant endevina tota la valor de la seva dona. Ben segur que, si la tingués a prop, ara la besaria. Li queda l’anhel del bes en els llavis talment com si en ells reposés la blavor del cel: la blavor setinada que té un finíssim borrissol d’or, com les fruites novelles i els cossos jovençans quan una intenció d’adolescència hi apunta.

La muller és un xic malgeniada, tanmateix; però ell, així i tot, se l’estima.

Crida dins la casa, la muller; i crida a la porta, i pel carrer i tot, quan els infants hi juguen. Què hi farem! És una faisó, com una altra qualsevulla, de fer-se sentir mestressa.

–Noi! Si vinc t’arronsaré de valent! Uix! Quina quitxalla!

Es dol del trànsit, la muller: diu que fou engany l’amor, i accepta que una hora tonta governa implacable el destí de les dones.

Ella fa d’escarràs; però al fons del fons d’aquesta revolta contra la submissió, hi ha una blanor d’entendriment.

Ell és el de casa, a la fi.

Mira que el noi s’ha fet mal; mira que no té gana i l’hauries de dur al metge perquè li donés una ullada; mira que li convé sortir...

Res, el pare pedaç...

II

Una discreta veu, marcadament estrangera, ordena, distraient l’auriga del casolà cogitar:

–A l’Edèn Concert.

Tot sentimentalisme queda esvaït: l’auriga es decanta, i demana:

–El senyoret vol anar a...

–Edèn Concert –respon la mateixa veu, amb accent més estranger encara. I un jove d’aquells que les noies troben d’agradós esguard, sense que la delectació mogui a impertinència i obligui a girar la testat a contracamí quan són passats, s’instal·la dins del cotxe i encén una cigarreta.

Encendre cigarretes de paper cotó amb cerilles de 0,10 és bona faisó de fer-se el despreocupat. El jove de la nostra rondalla moderna no ho ha fet pas amb aquest propòsit; però els vianants que l’han vist han pensat, segurament: –Totes li ponen: és un tranquil.

Mentrestant l’auriga, en un segon, ha estat a punt de perdre els sentits. De cap manera recordava el lloc de l’Edèn Concert. Tot el blau del cel s’ha fet pampallugadís als seus ulls, i la font de la placeta ha emmudit, i damunt la molsa dels jardinets, en lloc de nimfes imaginàries que hi dansaven (no tan imaginàries, però, que no recordessin les imatges femenines d’algun Somni d’Art de cinta cinematogràfica), han aparegut les bruixotes aquelles del Plou i fa sol, les bruixes es pentinen, que són les úniques en les quals l’auriga creu de bona fe.

Això en més poc temps del que cal per dir-ho. Quins instants, pobre auriga! I encara sort que, amb el treure el cartellet reclam de llogaters i mirar el rellotge, tot ha passat. Però l’angúnia soferta ja ningú no la hi lleva, com no sigui l’oratjol que amoroseix la seva faç amb el delit de la carrera i torna a la memòria l’exacta situació de l’Edèn Concert.

Eixorivit el cavall, corre amb un cert apressament graciós. I, perquè un punt d’inquietud no manqui a la saborosa delícia de la marxa i la blanor del cotxe ben ponderat de molles i engomat de rodes, els sots de l’empedrat recorden amb prudents repeticions la vanitat i poca durada de les coses humanes.

De por d’oblidar-la, l’auriga va repetint mentalment l’adreça de l’Edén Concert. Però el retorn de l’alegria li ha dut una certa vel·leïtat de facècia: –Fugir-ne, de l’Edèn Concert.

Tanmateix, amb el dia que fa, val més un passeig pels afores: respirar aires purs, prendre un bany de sol, són coses molt més higièniques que tancar-se en una sala d’aires corromputs.

–Si només fossin els aires corromputs! Jo no sé com les autoritats no manen tancar aquests llocs així que els dies primaverals comencen! –va meditant l’auriga–. Si jo fos al candelero, ni un per llavor, en deixaria; i, al que no volgués obeir-me, multa que te crió!... On s’és vist, amb aquest bé de Déu de cases de senyor i de passeigs de Barcelona, i amb aquest ensanxe; i amb uns voltants que tan bonics no hi ha cap més ciutat del món que els tingui, anar-se a encauar amb els perduts i les males donotes!...

En aquest punt de la seva meditació, l’auriga s’interromp, admirat de la seva eloqüència interior i sorprès que l’alegria serveixi tant per netejar el llenguatge. Ni un sol mot impropi es barrejava amb les seves raons. (Fixeu-vos també que,inconscientment , la primavera feia fer a l’auriga el primer pas vers el refinament: de la interjecció grollera al modisme). Perdoneu l’observació.

L’auriga és arribat a la plaça de Catalunya, i cal que es decideixi. Atura el cotxe breument, i, aclucant els ulls, emmena enèrgic el cavall passeig de Gràcia amunt, encoratjant-lo a un trot llarg.

El jove estranger s’astora i sospita. Mira a l’un indret i a l’altre. Pensa que Barcelona es divideix en dues parts: a) plaça de Catalunya amunt; b) plaça de Catalunya avall. Té una vaga idea que és avall, el camí de l’Edèn Concert, i, redreçant-se, mig crida guturalment a l’auriga un mot que tan vol dir: «Ep!» com «Escolti!».

L’auriga fa com qui no el sent; però, com que el crit es multiplica en quantitat i qualitat, no té més solució que reprimir la cursa del cavall i decantar-se obedient.

Llavors, mentre al lluny (cap a la Diagonal) el doll en arc de l’última manguera es torna arc de llum de banda a banda del passeig, l’auriga i senyor dialoguen així (l’un en català; l’altre en castellà-francès-anglès de diccionari de butxaca):
–Aquest és el camí de l’Edèn Concert?
–No, senyor.
–No li he dit jo a l’Edèn Concert?
–Ja veurà: jo em pensava que...
–A l’Edèn Concert.
–De veres? Miri que em sembla que avui serà tancat.
–Prou. He dit a l’Edèn Concert.
–Però, home, escolti, sant cristià! No ho veu, que avui no hi trobarà ningú, a l’Edèn Concert? La gent com cal surt a passejar, quan fa aquest bon temps. Miri: tenim l’Arrabassada, tenim Sant Genís, tenim Vallvidrera, tenim el passeig de la Bonanova, tenim el Tibidabo, tenim...
–Calleu i obeïu: si no, en donaré part a l’autoritat.
–Fugiu, el desmenjat! Què s’ha pensat, aquest míster!... No ho té tothom que vol, el de Barcelona! i, dies com aquest, que en fan gaires, a la seva terra? Ja és ben veritat el que diu el ditxo: que la guineu, quan no les pot haver, diu que són verdes!
–A l’Edèn Concert o a la Delegació.
–A l’Edèn no, no i no.

Els reflexos del sol en el cristall d’un mirador cauen de ple damunt la testa de l’auriga, tornant-la resplendent. Les fulles incipients dels arbres han fet un esforç de creixença per millor retre homenatge primaveral al cotxer. El cel somriu.

Entorn del cotxe la multitud s’és aplegada. Amb la multitud, un guàrdia, el qual demana, saludant militarment:
–Què passa, senyors?

El jove estranger explica:
–He donat, al cotxer, ordre d’anar a l’Edèn Concert –(moviment de malícia en el públic)– i ell s’hi resisteix.

El guàrdia urbà signa discretes afirmacions amb el cap, sense entendre paraula. Després d’una pausa demana a l’auriga:
–És cert el que afirma el senyor?
–Jo no sé el que diu, aquest senyor; però el que hi ha és que vol que en un dia com avui el dugui a l’Edèn Concert.
–Està en el seu dret, i per això paga –clamen unànimement l’urbà i el públic.
–Com s’entén, «està en el seu dret» –replica l’auriga.– Escolteu: he dit que no el duria a l’Edèn Concert, i així puc, vull i tinc per fer-ho.– (Expectació)– No se’n dóna vergonya, tan gran i perdre miserablement el temps en un dia com avui?

(La multitud i l’urbà miren el cel miren els arbres i somriuen).
–Pensar que els treballadors, si poguessin, anirien tots a fer una fontada; pensar que el sol és de tothom; pensar en aquesta benedicció de torretes i en l’olor de muntanya que arriba fins aquí; i aquest senyor, tretze són tretze, vol anar a l’Edèn Concert! No fóra una mala acció, que jo volgués dur-l’hi?

El públic commogut i conquistat visiblement i definitivament (oh, com són volubles, les masses!), diu que sí a crits. El guàrdia urbà dubta; però, tot d’una, el record de la cantarella d’estudi: «Las estaciones del año son cuatro: primavera, verano, otoño e invierno», l’enterneix. Quina cosa més transcendental , una estació de l’any! I pensar que mai no se n’havia recordat! Perdó, perdó, Senyor, dels vells pecats, que som a primavera!... Les estacions de l’any són quatre: primavera, estiu, tardor, hivern...

El guàrdia urbà enlaira el bastó d’autoritat i diu:
–El cotxer té raó.

A la qual cosa, humilment, l’auriga rondina:
–Si vol, aquest senyor, que davalli i prengui el meu nom per denunciar-me.

L’urbà, amb suficiència, content de l’oportunitat, sentencia:
Le nom ne fait pas la chose.

Encoratjat l’estranger d’escoltar-lo, exposa unes consideracions que el brogit de la gent no deixa sentir. A l’últim dóna a entendre que espera l’amabilitat del guardià urbà l’atenció d’acompanyar-lo a casa del cònsol anglès a formular reclamació en regla.
–L’acompanyaré allí on vulgui mentre no sigui a l’Edèn Concert –diu l’urbà, més convençut que l’auriga.

I el cotxe reprèn la corba, ovacionat per la multitud, brunzent de sentir-se en el cos una tan forta joia, que talment sembla haver-se tornat, la sang, sol de primavera.

III

Passeig de Gràcia amunt (justament el Consolat anglès era llavors al mateix passeig, entre els carrers de València i Mallorca), el cotxe segueix la cursa. Van dintre l’urbà i el jove estranger (anomenem primer l’urbà en senyal del nostre acatament a l’autoritat, que prou que s’ho mereix, avui, després d’haver estat per primera vegada respectada i aplaudida del nostre públic).

L’urbà frueix plenament la flongesa de l’encoixinat. Compara l’anar avui en cotxe amb el viatjar en un vagó de primera. Tan infantilment s’entreté en la comparança, que cor endins imita el xiulet del tren i el xuf-xuf de la màquina. L’estranger, mentrestant, no sap estar-se quiet de la ira que el domina, disposat a exigir del cònsol una enèrgica reclamació.

Tan distret va, l’urbà, de tota actualitat, que, en sorprendre un esguard furient del jove anglès, li diu, amb la més bonatxassa calma del món:
–Què mira, home, què mira, amb aquests ulls de menjar-se les coses de viu en viu?

Ben segur que la ira de l’estranger s’hauria fet efectiva damunt l’urbà si el cotxe no s’hagués deturat, en aquell precís moment, davant la casa consular.

Restà l’auriga amb ordre de no moure’s, i visitaren el cònsol l’urbà i el jove anglès.

No puc pas dir que les primeres paraules del cònsol s’avinguessin gaire amb la tradicional fredor polida dels anglesos. Elles foren, amb cridanera vibració:
–Estimadíssim senyor: jo ho veu, quin dia tan meravellós de primavera!...

El jove súbdit, interrompent l’entusiasme del cònsol, digué amb duresa:
–Deixem estar el temps, li prego. He vingut, molt senyor meu, per una qüestió gravíssima. Un cotxer s’ha negat a obeir-me a mi, súbdit anglès; un guàrdia urbà (aquest senyor aquí present) ha donat la raó a l’auriga. Tots dos i el públic m’han insultat en plena via lliure. Demano una enèrgica reparació.

El cònsol, netejant els vidrets dels binocles, per guanyar temps, respon lentament:
–El millor serà telefonar a l’Alcadia anunciant la nostra immediata visita.

I sense més explicació: –Ring... ring... Senyoreta, faci’m el favor: Alcaldia constitucional... Sí, senyoreta.
Un moment després: –Ring... ring... –altra vegada, i un breu diàleg telefònic, finit el qual, diu el cònsol, dirigint-se amablement al jove súbdit:
–Responen de l’Alcaldia que, aprofitant la joia extraordinària d’aquest dia primaveral, el senyor batlle i els més alts empleats de la Casa comunal són a passeig.

L’enuig del jove anglès esclata violentament:
–Cal una reparació: telefonem al governador.
–Ring... ring... Faci’m el favor, senyoreta: Govern civil... Sí, senyoreta...
Pausa.
–Ring... ring...
Breu diàleg telèfonic. Resposta del cònsol:
–Diuen del Govern civil que el senyor governador aprofitant la bondat del jorn primaveral, és a passeig amb la seva muller i els nens.

Un anglès enutjat és més terrible que un meridional violent: així el jove anglès de la nostra narració. Passeja amunt i avall de la cambra a grans passes. L’urbà no entén res. Prudentment situat a la porta, voldria fer un visatge correcte que digués bé amb la situació; però no pot.

Li dura l’enjogassament infantil. Interiorment duu el ritme dels passos del jove irritat: un, dos, tres; un, dos, tres...

–Senyor meu– diu el cònsol:– l’únic que puc fer és acompanyar-lo, a vostè, per si la meva presència es fa respectar d’aquest guàrdia malcreient i d’aquella auriga incivil.

Després d’aquesta oferta, dita de pressa, el pobre senyor sospira: també ell vol gaudir l’esplendidesa del jorn primaveral.

El jove súbdit, un xic atemperat, regracia l’oferiment:
–Mercès, senyor; accepto commogut la seva intervenció.

De pressa, de pressa (ja és sabuda la dita anglesa: «el temps és or»), cònsol, urbà i súbdit davallen. Davant de l’auriga parla el cònsol en correcte castellà:
–Vostè, senyor cotxer, no ha estat pas al nivell del seu càrrec: un auriga ha d’ésser tot orelles i res més. Jo li prego, encara, una digna esmena: acompanyi aquest senyor a l’Edèn Concert.
–No pot ser; no i no. Amb aquest sol!...
–Jo li prego, senyor guàrdia urbà: faci valer l’autoritat reduint l’auriga a obediència.
–No pot ser; no i no. Amb aquest cel!...

Sol i cel són dos mots de prestigi: gairebé convençut, el cònsol aprofita una pausa per esguardar el jorn.

El senyor cònsol donaria la raó al guàrdia urbà i a l’auriga; sol i cel són dos mots que no es descuiden mai, els llibres de viatges, en parlar d’Espanya! Però els deures del càrrec l’obliguen a insistir:
–Jo li ho prego, senyor guàrdia urbà: accepti una solució de concòrdia.
–Ningú no em treu del que he dit.
–Vulgui evitar un dia de dol a la seva família: consideri la responsabilitat que li exigiran els superiors si ens obliga a una reclamació.
–He dit que no, i fora; prou, d’aquest color!
–No oblidi que el curs de la reclamació pot dur la seva pàtria a un conflicte bèl·lic. Pensi en el desastre d’una lluita armada, en la possibilitat que els nostres vaixells bombardegin i destrueixin aquesta famosa ciutat.
–El cel i el sol no poden destruir-los.

O màgica força d’aquestes paraules! El senyor cònsol s’entendreix novament. L’entendriment el duu, aquesta vegada, pels camins de la tradicional elegància britànica. El cel és com un irreprotxable plastró blau; el sol és brillant sever damunt la corbata immaculada: no hi ha lleis ni autoritat contra l’elegància: El senyor cònsol, dirigint-se al jove súbdit anglès, diu:
–La meva modesta intervenció és inútil. Davant de la irreductibilitat d’aquest senyor, no sé què més fer. Per a millor ocasió quedo a les seves ordres, cavaller.
–Senyor, senyor– diu, o, millor, sanglota el jove súbdit, allargant la mà al cònsol per acomiadar-se: –No tinc altra solució que pagar el cotxe i anar-me’n a peu a l’Edèn Concert!...

A la qual cosa, el cotxer, el nostre bon amic incomparable, respon:
–Ho veu, home? Parlant la gent s’entén. Si hagués dit abans «aquesta boca és meva», ens hauríem estalviat tot aquest tripijoc.

I, anant avall, el jove anglès, que menysprea la bondat del dia, sentirà encara que li arriba d’un pis, amb els balcons oberts, com una acusació o com una fina burla, el recital fonogràfic d’un duo de Primavera o la musiqueta d’un vers invariable de la Zorrilla que diu, impertorbablement, com una salutació d’amor:
«Diez y ocho primaveras...»

IV

I el cotxer serà feliç, amb la felicitat del protagonista de les novel·les que abans de llegir mirem com acaben.

I no escopirà ni renegarà.

I per ell, i per aquest dia que enlaira, fou dit de tu, Barcelona, que ets bona.

 
 
 
 
LÓPEZ PICÓ, Josep M., “Rondalla moderna del cotxer i de la bondat de Barcelona”, dins David Arnau (ed.), Contes del Noucentisme, Garnica, Barcelona, 1985, pp. 56-68.

 

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 14:56

Textos de referència

Textos de referència Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:27

Castellanos, Jordi

Castellanos, Jordi Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:09

El noucentisme: ideologia i estètica

El noucentisme: ideologia i estètica
Intentaré presentar concisament les relacions entre les actituds ideològiques i estètiques del Noucentisme. El tema és ampli i complex i ha estat objecte, a més, d’interpretacions diverses o, millor, contraposades. I, per raons de temps, em veuré obligat a prescindir de matisos, a esquematitzar en benefici de la visió de conjunt. La meva intervenció dins aquest cicle, a més, ve a proporcionar una mena d’emmarcament general, ja que em toca introdduir les altres conferències que seguiran, algunes de les quals, ben segur, dissentiran de la visió que jo donaré. Introductor i part del conjunt, espero, malgrat tot, ajudar a configurar un panorama que ha de demostrar la riquesa del moviment en mostrar-ne la diversitat d’interpretacions que ha generat.
 
Comencem per situar les actituds socials del Noucentisme, recollint l’explicació que va donar Eugeni d’Ors de l’evolució de les relacions entre intel·lectuals i societat a Catalunya, en un article, De les reials jornades, publicat a «Empori» el 1908. Hi distingeix tres etapes diferents. La primera és, segons ell, aquella en la qual els intel·lectuals basteixen un reducte tancat, separat «cent graons del carrer», i s’hi reclouen per tal de salvar-se: «l’intel·lectual» –i permeteu-me que cridi l’atenció sobre l’ús d’aquest terme per part de l’Ors, perquè era una novetat a l’època i pressuposava un concepte nou de l’escriptor– «l’intel·lectual» –escrivia– «que aquest dematí encara era un home actiu, aspre, disposat per a la lluita, s’apoia blanament al braç d’un amic i pensa en la suprema dolçor d’ésser un Ixart, o una cosa així com l’Ixart, i deixar-se d’intervencions, i saborejar en un limitat cercle de taller o d’Ateneu, amb amics selectes, la voluptuositat íntima de la separació i de la superioritat (...), en una atmosfera tèbia, discreta i perfumada de tabac i d’esperit». La segona etapa sorgiria quan uns nous intel·lectuals, entre els quakls s’inclou ell mateix, «lassos de la vella torre d’ivori», diu, «baixàrem aleshores a la munió per a “intervenir”, per a cantar a son enfront himnes de revolta». Però continua dient, «aquesta cançó rebel molts companys nostres no han estat prou forts per a mantenir-la entre el ressonar de les fosques cançons conformades amb què omple els aires la multitud matriu...» i «prompte s’han deixat blanament confondre dins ella». L’home que personifica aquest procés, el paral·lel de l’Ixart de la primera etapa, és Gabriel Alomar, un modernista que s’ha esforçat a portar l’impuls modernitzador de la intel·lectualitat catalana cap a posicions esquerranes, en un darrer intent de reconstruir el moviment. Aquest esforç és interpretat per Eugeni d’Ors com una traïció a l’impuls transformador que els movia a tots: han acudit a la societat per transformar-la i han acabat confonent-se amb ella i corejant, com Gabriel Alomar, «sense el més petit escrúpol estètic, els goigs plebeus a Sant Nackens màrtir, i al beat Alfred Calderon, eremita». La tercera etapa seria la que pretén mantenir viva la potencialitat transformadora de l’intel·lectual i, per això, abandona la torre d’ivori per baixar al carrer a intervenir, i intervé, però sense confondre’s amb la multitud, sense barrejar-s’hi. És, no cal dir-ho, allò que proposa el Noucentisme.
 
Vist des d’aquest angle, doncs, allò que definiria el Noucentisme seria l’actitud «social», diferent de la que havia caracteritzat l’intel·lectual del període modernista. El Noucentismee intervé en la vida pública, en la política, i ho fa amb la voluntat de bastir una societat moderna, culta, liberal, etc., ben diferent de la societat conflictiva d’on ha nascut. Per tal de construir-la, no s’està de col·laborar amb aquell corrent polític que, pel fet d’aglutinar al seu voltant la burgesia industrial catalana, pot proporcionar-li uns mitjans, unes possibilitats, inassolibles a l’intel·lectual isolat. Així, recollint el que portem dit, podem definir el moviment com el resultat de l’impuls transformador (ja present en el Modernisme) que cerca de fer-se efectiu en coordinar-se amb la Lliga Regionalista, la qual, al seu torn, imposa uns paràmetres ideològiccs, polítics i socials. En aquest sentit, el Noucentisme és un moviment que tendeix a construir una cultura burgesa, bé que allò que el caracteritza i el defineix és la forma concreta, històrica, amb què intenta construir-la. Això el diferencia d’altres moviments que havien perseguit aquest mateix objectiu. Aclarim, doncs, que la definició orsiana segons la qual l’actitud noucentista consistiria a «seguir les palpitacions del temps» no és prou vàlida perquè molts altres que no s’identificaven amb el Noucentisme també les intentaven seguir, les palpitacions del temps. Ara bé, fixem-nos com, amb la seva diguem-ne definició, Ors buida el Modernisme de la idea de modernitat –que era la seva raó de ser– i se l’apropia. Ser modern és, ara, ser noucentista. Ser, en canvi, un intervencionista que, com Alomar, ha optat per una posició d’independència o antitètica a la de la Lliga Regionalista, és ser un home del passat. Si el noucentista és aquell qui viu d’acord amb el nou-cents, el modernista és el qui viu d’acord amb el vuit-cents; i, vulgui o no, és associat al positivisme, al realisme o al democratisme, és a dir, a uns valors rebutjats pel Noucentisme perquè impliquen, des del seu punt de viata, cedir davant les onades voluptuoses de la multitud.
 
Una qüestió que, en aquests darrers anys, ha estat objecte de diversos estudis és la delimitaciñó dels orígens del Noucentisme: precisar els factors ideològics i socials que han portat a la conformació de les actituds noucentistes diferenciades de les modernistes i a la seva formulació com a moviment conscient i programat. Resumint-los, aquests factors, els podem distingir de dues maneres diferents: els que pertanyen a la dinàmica interna de la intel·lectualitat catalana que cerca d’estabilitzar-se com a tal en relació amb la seva societat i, en segon lloc, els que deriven de l’evolució del catalanisme d’ençà dels desastres colonials i, en cioncret, de l’aparició de la Lliga Regionalista com a nucli de conjunció entre catalanisme polític i alta burgesia. Jordi Casassas i Imbert, en el seu estudi sobre Jaume Bofill i Mates –que és, també, un estudi sobre el procés de formació d’una intel·lectualitat orgànica a Catalunya–, ha posat molt d’èmfasi en la invalidació del Modernisme per part del catalanisme polític i en l’entroncament d’aquest amb el tradicionalisme de la Renaixença, en el que seria un procés d’adpatació «urbana», «industrial», del conservadorisme vuitcentista. Certament, la hipòtesi és força correcta: no costa descobrir en el Noucentisme el llegat de la Renaixença, des de la tradició política del vigatanisme dels Collell i Torras i Bages fins a l’herència universitària de Milà i Fontanals i d’Antoni Rubió i Lluch. Però cal no oblidar que entre la Renaixença i el Noucentisme hi ha hagut el moviment modernista; que en bona part el Noucentisme és el resultat de l’evolució d’una intel·lectualitat que s’havia plantejat la modernització del país i que no ha trobat la sortida destijada.
 
En efecte, en el tombant de segle i paral·lelament a l’expansió del catalanisme polític, el Modernisme, en un esforç per recuperar la incidència social i influir en un sentit modernitzador, s’havia reorganitzat com a moviment conjunt entorn de la revista «Catalònia», i havia potenciat una sèrie d’actituds antidecadentistes i vitalistes que, sota l’empara de l’individualisme nietzscheà i del messianisme dannunzià, tendia a reivindicar-se per a l’intel·lectual la funció de capdavanter, de guia. Ara bé, paral·lelament, les actituds esteticistes i evasionistes que havien predominat a mitjan dècada dels noranta, en lloc de desaparèixer, van anar prenent carta de naturalesa, a l’empara de la comercialització de les «formes» modernistes –l’«art noveau»– buidades del contingut agressiu, de revolta contra l’ambient, que havien tingut en uns primers moments. Així, allò que havia nascut contra el burgès, cerca ara d’agradar el burgès, que és qui paga; o el petit burgès que posa botiga i necessita, per vendre, estar «à la page». Fixem-nos, només, com a exemple, amb el que ha passat amb el Cercle Artístic de Sant Lluc, una associació confessional d’artistes catòlics que havia nascut com a reacció contra el Modernisme; doncs bé, el Cercle serà, ben aviat, el lloc on es formaran els artistes esteticistes i decorativistes que de la revolta modernista n’agafen l’exterioritat i no pas l’impuls de rebel·lió. Noms? Des d’Alexandre de Riquer fins al jove i futur noucentista Torres Garcia. Així, mig confonent-se amb la mateixa reacció antidecadentista de «Catalònia», un jove universitari com Josep Pijoan encapçalava una revolta antiindividualista, que oposava al Modernisme (que, per a ell, no era res més que extravagànncia, estrangerisme, bohèmia i ignorància) una actitud pretesament constructiva de recuperació de les autèntiques tradicions catalanes d’aspiració universalista –amb el paradigma Ramon Llull com a bandera– i de rigor i serietat científica d’un Milà i Fontanals. Perdoneu que esquematitzi una mica una cosa que és força complexa: el procés de confluència de la idea de modernitat amb la idea de conservadurisme i tradicionalisme. «Catalunya», la revista que dirigí Carner entre el 1903 i el 1905, és el pas definitiu en aquest camí: l’herència de la modernitat troba el seu encaix amb el culte als Jocs Florals, l’acatament a Torres i Bages, la tradició culturalista universitària, etc., tot dins un programa de defensa del «sentit tradicional del Catalanisme, de l’Art Cristià, de la Fe, de la Serenitat i del Treball seguit i sense defalliment».
 
Segons com es miri aquest procés, s’evidencia una cosa: que abans que Eugeni d’Ors no comenci a parlar de Noucentisme, Josep Carner i el seu grup ja havien prefigurat les grans línies de força del moviment. I fins i tot havien anat aglutinant-se entorn de la Lliga Regionalista i el seu òrgan periodístic, «La Veu de Catalunya», de tal manera que l’Eugeni d’Ors no farà altra cosa que donar fe d’existència d’una cosa que ja existia. Però potser seríem més precisos si miréssim aquesta evolució en el mateix sentit amb què es va produir, perquè, fet i fet, les actituds carnerianes eren unes entre moltes, part de la diversitat cultural i literària generada per un fenomen de tan àmplia incidència com és el Modernisme. Fet i fet, el Noucentisme començarà a existir com a tal en el moment en què tingui nom i pretengui, com sempre ha pretès tot moviment cultural, l’exclusivitat. I això, pròpiament, no es produirà fins al 1906, en el mooment en què Eugeni d’Ors opta per passar definitivament a les files de «La Veu de Catalunya» i unir-se a un programa que té la seva justificació no pas en la Lliga Regionalista sinó en el moviment interclassista de Solidaritat Catalana. La seva justificació ideològica, dic. De fet, també «El Poble Català» intentava d’aglutinar elm moviment intel·lectual entorn de les noves formulacions del Modernisme realitzades per Alomar (amb El «futurisme») i Brossa (amb les seves polèmiques conferències del 1906).
 
El Noucentisme, doncs, s’insereix dins d’una cultura en marxa (vull dir que no és cap creació «ex-nihilo», com ha estat dit) i el que fa és destriar allò que li convé d’allò que no li convé. Per tant, si Carner havia fet possible el moviment, a partir del 1906 és Eugeni d’Ors qui el formula com a tal perquè és ell qui va destriant allò que –des del seu punt de vista– és positiu d’allò que cal rebutjar, és a dir, allò que ajuda a fer convergir política i cultura d’allò que les separa. La invenció del terme «Noucentisme» per part de l’Ors no obeeix de ple a aquest objectiu definidor i, per tant, discriminador. Però poca importància hauria tingut si no hagués anat acompanyat de la secció diària de «La Veu de Catalunya», el Glosari, en la qual es realitza aquesta funció selectiva. Per això, el Noucentisme com a moviment l’hauríem de fer arrencar del pas d’Eugeni d’Ors d’«El Poble Català» a «La Veu de Catalunya» i, potser, en un intent de concretar una mica més, quan aquesta col·laboració és exclusiva i en l’enfrontament ideològic entre els dos diaris Eeugeni d’Ors no només pren partit per l’opció conservadora (hom ha dit que per despit perquè no li havia estat donada la direcció d’«El Poble Català»; ell, però, ho justifica com l’opció possibilista i unitària), sinó que decideix d’encapçalar-la. I això es produeix a mitjan 1906: el Glosari es carrega d’ideologia i es fa programàtic com no ho havia estat en uns primers moments. Així, en uns moments especialment tensos políticament i culturalment, el Glosari es converteix en una guia teòria i pragmàtica que presenta didàcticament la consigna que cal seguir, la doctrina que cal acatar. I quan Prat de la Riba publica La nacionalitat catalana, Eugeni d’Ors –o, millor, Xènius, que era així com signava el Glosari– el contraposa a Maragall, que acabava de publicar Enllà, i afirma el mestratge i la direcció pratiana del moviment: «Mestre: perquè la doctrina vostra és també la nostra doctrina, li jurem fidelitat a la vostra doctrina». Un evangeli polític, l’evangeli polític de la nova intel·lectualitat.
 
Afegim, a aquest rerafons polític, la publicació de dos llibres de gran influència: Horacianes de Costa i Llobera i Els fruits saborosos de Josep Carner, tots dos del 1906 i estretament relacionats entre ells, ja que el llibre de Costa havia arribat a existir gràcies a l’empenta carneriana que havia connectat els mallorquins i els havia animat a escriure. Carner, amb les posicions confessionals de què partia en la seva activitat cultural, va fer possible l’aparició d’un clima de confiança suficient per a permetre que una persona tan meticulosa miralment com Costa reprengués un tipus de literatura classicitzant que en determinats moments havia assimilat el paganisme. Lliures, doncs, del classicisme carduccià –satànic, messiànic, dionisíac– que potencia «El Poble Català» amb els Alomar, Zanné, Pere Prat Gaballí, etc., les Horacianes i Els fruits saborosos proposen un classicisme apol·lini, serè, harmonitzador. Aquestes noves propostes estètiques, a més, es combinen amb la voluntat d’afirmar internacionalment la llengua catalana i d’ordenar-ne l’ús oper tal de convertir-la en un instrument modern i modernitzador: no oblidem que és el 1906 que se celebra el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana.
 
Així, entorn del 1906 es fa efectiva, i de forma conscient, la confluència entre política i cultura. Comportava, doncs, algunes servituds per part dels intel·lectuals: «La Veu de Catalunya», que és encara el nucli de coordinació, els controla. Els intel·lectuals noucentistes, en tant que col·laboren amb una determinada política i participen d’un status determinat, han d’acceptar determinades directrius i cenyir-hi les seves actuacions. I han de fer ben pública la seva adhesió. Aquest fet va fer-se ben explícit el 1908, quan un grup de col·laboradors de «La Veu de Catalunya», de Carner a Ors, López-Picó, etc. –fet i fet, la plana major del Noucentisme–, col·laborarà al «Papitu», una revista satírico-literària que havia creat Feliu Elias (que signava «Apa» com a dibuixant i «Joan Sacs» com a escriptor). Doncs bé, el «Papitu» havia fet broma de la campanya electoral de Solidaritat Catalana, i la direcció del diari –i de la Lliga Regionalista– Prat de la Riba, no va deixar-ho passar. No és que Prat dubtés de l’adhesió dels intel·lectuals als principis polítics de la Lliga. No tenia cap motiu per a dubtar-ne. Però els seus noms podien ser associats amb els dels altres i era això el que no convenia. Van ser obligats, per tant, a retractar-se públicament d’haver col·laborat a la revista. Havia de quedar clar que els intel·lectuals de la Lliga no anaven flirtejant ideològicament amb qualsevol, que eren de pedra picada. Contrastem-ho amb les manifestacions d’Ildefons Sunyol quan deia que «El Poble Català» havia incorporat a la redacció una colla d’intel·lectuals (Alomar, Pous i Pagès, Rovira i Virgili, Brossa, etc.) que mostraven actituds ideològiques molt més avançades que les dels promotors polítics i que, per tant, el diari no responia a les directrius polítiques dels dirigents. Això, òbviament, Prat no ho podia permetre. Ni ho permetia. Deia Casellas en un informa que va fer sobre el diari que «des de la fundació del periòdic s’havia dit que “La Veu”, emprenedora de l’acció militant catalanista, havia d’ésser política per essència i per potència, que fins lo social, lo literari i lo artístic devia subjectar-se a semblant impulsió batalladora». Hi havia, doncs, una línia política, una estratègia i una tàctica i ningú no se’n podia escapar.
 
La contrapartida, però, des del punt de vista, s’ho mereixia: l’intel·lectual actuava amb unes garanties d’eficàcia com no les havia tingues mai a Catalunya. El treball individual deixava de ser individual per quedar inserit dins el conjunt. L’intel·lectual, a més, obtenia possibilitats reals de professionalització, perquè començava a comptar amb unes institucions que inicialment, com diu Carner, no passaven de ser unes sigles, uns projectes, però que, a la llarga, anaren convertint-se en autèntics organismes canalitzadors de la vida cultural catalana, des de l’ensenyament fins a la investigació. Aquests organismes necessitaven comptar amb uns intel·lectuals «orgànics», peces eficients d’un engranatge social i intel·lectual. A canvi de «subjectar-se» a aquesta disciplina social, l’intel·lectual sap que allò que programi tindrà garanties d’eficàcia perquè tindrà al darrera tota la força de l’administració local. Mireu, si no, què va passar en relació amb la llengua, amb la normalització ortogràfica el 1913.
 
Dirigisme? Eugeni d’Ors es defensa de l’acusació que els modernistes dirigien als noucentistes d’haver-se venut la consciència intel·lectual, i es justifica afirmant que l’adhesió a la política de Prat de la Riba no és una submissió simple als mandats d’altri, sinó una confluència i coordinació d’interessos. Escriu: «“Servir” significa obra d’albir d’home, cosa voluntària, acceptada lliurement, cosa “pacifista”, “federal”... Es pot servir al designi d’un altre; es pot també servir al designi propi. Tot gran home “serveix”, contra temptacions infinites, el seu ideal propi, o bé un ideal social. I tot home útil, tot home “que serveix”, és perquè “serveix”. Així s’ha pogut dir que el valor d’un home consistia a estar adherit a una funció, i a executar-la amb entusiasme. En l’obediència simple aquests nobles elements voluntaris aón absents». Des d’aquest punt de vista, la seva actitud no és la d’obediència simple, sinó la de coordinació: participen com a intel·lectuals a un projecte comú. En funció d’aquest projecte, el Noucentisme recull del Modernisme tot allò que és suscpetible de ser compaginat amb la política. Una política que, de mica en mica, va ampliant els ressorts del poder: primer, un partit polític; després, un moviment unitari; més endavant, una institució, la Diputació Provincial de Barcelona que desembocarà en la Mancomunitat de Catalunya. Així, mentre el Modernisme no assoleix de crear una infrastructura institucional –i, tot i ser-ne conscient, no pot fer-hi res–, el Noucentisme compta amb tot això. Potser caldria distingir una cosa: l’alta burgesia, poc més, poc menys, no ha variat gaire i resulta ben poc de fiar; el que ha canviat és la superstructura política i social on recolza aquesta burgesia com a classe i, en aquest sentit, Prat de la Riba i el paper que juga la Lliga Regionalista és fonamental perquè tot i que no es compti amb una bburgesia interessada per la cultura catalana i emprenedora en aquest sentit, sí que són uns intermediaris capaços de crear un joc d’interessos que permet als intel·lectuals d’actuar com si la burgesia catalana fos una burgesia «nacional» i «avançada». I això és el que compta. Així, des del poder, es pot ordenar la vida cultural catalana. Casellas, al pròleg al Glosari 1906, remarcava que la política cultural orsiana trobava els seus fonaments en la màxima «la lluita per la cultura és una lluita d’imposicio». D’«imperialisme», diríem.
 
Bé: es tracta de convertir en política de poder un programa cultural fortament ideologitzat. Per això la selecció de la sèrie de propostes de modernització és tan i tan important. El Noucentisme, doncs, engega un seguit de polèmiques que arraconen tot allò que no t’interessa. El sac de la brossa s’omple d’un aiguabarreig que comprèn el ruralisme, el localisme, el realisme, la bohèmia, la irresponsabilitat, sota l’etiqueta de Romanticisme o de Modernisme, és a dir, de tot allò que cal rebutjar (no cal dir que amb la prèvia tergiversació d’allò que aquests moviments havien estat), mentre que els valors de classicisme, civilitat, cosmopolitisme i arbitrarisme són entronitzats com a propis. Al capdavall, la proposta es concreta en un projecte d’organitzar de cap i de nou la cultura catalana per tal d’acostar la societat a un model, la Catalunya Ciutat, la Catalunya Ideal, que havia de comprendre tots els ordres de la vida catalana, privada i pública. Un projecte totalitzador, per tant, destinat a totes les classes socials. Val a dir tanmateix que l’objectiu no es dirigia a l’assumpció, a la comprensió, de la realitat catalana (una realitat conflictiva, marcada per la lluita de classes, per la pobresa i els afanys misteriosos d’una burgesia miop) per tal de transformar-la. Per a ells, la realitat era massa contradictòria amb l’ideal i ella mateixa era incapaç de generar la seva autotransformació. La solució ha de venir des de fora; o, millor, des de dalt, des de la situació de «normalitat» civilitzada que havia creat Prat de la Riba (segons ells) i de la capacitat dels intel·lectuals per a crear uns models capaços de substituir la trista realitat que rebutgen. Per això, i per diferenciar-se d’Alomar, l’Ors distingia intervenció sobre la multitud d’assumpció dels ideals de la multitud. Intervenció no és assumpció sinó imposició. D’aquí que la nietzscheana «voluntat de domini» que havia propugnat el Modernisme fos recollida, bé que tenallada a la utilitat social, al racionalisme de l’intel·lectual orgànic: «subjectar la voluntat a un model ideal», diu Ors. És a dir, cal exaltar la voluntat, l’acció, la rebel·lió, però aquests elements, per ells mateixos, res no signifiquen. Cal dirigir-los, com aquell pagès de Gualba la de mil veus que pren la força oculta de la muntanya, l’aigua, i la canalitza per fer fèrtils els camps. No n’hi ha prou amb desvetllar les energies adormides, com volia el Modernisme, per crear ciutadans. La voluntat, sense un ideal social que li doni sentit, pot ser tan útil com l’esforç d’aquell sabater de què parla l’Eugeni d’Ors que havia fet la sabata més grossa del món. Quina utilitat social tenia fer la sabata més grossa del món?
 
Fixem-nos en la política cultural que es porta a terme: és, fonamentalment, una política institucional, destinada a bastir una infrastructura moderna i efectiva que cobreixi les necessitats tècniques d’una societat industrial en via de modernització, i destinada al mateix temps a proporcionar una consciència cívica que uneixi tots els sectors socials rera un mateix objectiu: la Catalunya Ideal. Per això, creen una vida universitària, acadèmica, d’investigació, al marge de l’escleròtica vida universitària oficial de l’època: potencien la iniciativa del Congrés Universitari Català del 1903 de crear els Estudis Universitaris Catalans; funden l’Institut d’Estudis Catalans, no com a acadèmia d’autoritats, sinó com a centre impulsor i coordinador de l’alta investigació científica , històrica i lingüística del país, dotat, a més, d’una biblioteca, la Biblioteca de Catalunya, destinada a proporcionar el material bibliogràfic que fes possible la investigació (aspecte que va ampliar-se després en convertir-se en biblioteca general i nucli impulsor de la xarxa de biblioteques populars); finalment, en aquest mateix ordre, s’intueix la Junta de Museus. Pel que fa al capítol de la docència, es renova, dins les possibilitats de gestió escolar de la Mancomunitat, l’ensenyament primari, amb la incorporació dels mètodes de Maria Montessori, una pedagoga italiana, la més innovadora del moment, i s’organitza l’ensenyament tècnic i professional, amb institucions com la Universitat Industrial, l’Escola Superior de Bells Oficis, l’Escola del Treball, l’Escola Superior d’Agricultura, l’Escola de Funcionaris de l’Administració Local, l’Escola d’Alts Estudis Comercials, etc. No cal dir que un dels resultats més evidents de tot aquest impuls culturitzador és el procés de normalització lingüística, amb la publicació de les normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans el 1913.
 
Es tractava, per tant, de dur a terme un esforç d’actualització cultural que situés la llenguaa i cultura catalanes en l’estat que els corresponia si no haguessin existit els segles de «decadència», és a dir, com si no s’hagués produït la defecció de la noblesa i, entre els segles XVI i XIX, hi hagués hagut una evolució de la llenguaa i de la cultura sense pressions externes ni buits interns. Només un esforç extraordinari podia fer-ho, i això és el que es pretenia. Així ho explica Eugeni d’Ors, fent referència a l’embarcament de Pantagruel i els seus companys a la recercca del «toisó d’or», imatge amb la qual expressa el procés d’incorporació a la cultura moderna, a l’humanisme, que no va seguir Catalunya: «Ai, que al partir la bella expedició, nosaltres, catalans, no hi érem! I ai, que el Toisó d’aital empresa és no res menys que l’Humanisme! (...) I nosaltres, catalans, restat en terra, ¿ens hi conformarem? Renunciarem amb resignació covarda, a la nostra part en el botí de l’Humanisme? No!... Au, de presa, de presa, vinguen Museus, vinguen Acadèmies, vinguen Exposicions, vinga Educació, vinga Cultura, vinga Vida Civil, vinga Urbanitat, vinga Frivolitat, vinga Galeria de catalanes formoses, vinga el desig de totss, i l’esforç de tots, perquè avui, en el mes de juny, en el jorn de les Vestals, els catalans, santament ambiciosos, ens hem posat al cap d’aconseguir, en la ruta vers l’Humanisme, els navilis de Pantagruel, fill de Gargantua!». Deixem de banda les manies i els tics personals de l’Ors: el que aquí presenta és tot un programa que va des de l’educació personal a la gestió pública, compresa aquesta galeria de models femenins exemplars, arquetípics, que serveixen d’emblema a la col·lectivitat. Remarco també la seva insistència en el «tots»: «el desig de tots i l’esforç de tots». La corresponsabilització de totes les capes socials en un projecte de construcció nacional.
 
Per tal d’aconseguir aquesta unificació ideològica, el Noucentisme posa en circulació un conjunt reduït de mots-clau, la funció dels quals és condensar els punts més significatius del projecte, en el seu doble vessant, polític i estètic. Imperialisme, en el seu vessant político-ideològic, que correspon a Arbitrarisme, en el seu vessant estètic: aquests són els dos primers mots-clau que ens interessa comentar. El terme «imperialisme» tradueix un programa polític d’ençà i d’enllà de les fronteres de Catalunya, una voluntat de domini en dos sentits, Catalunya endins i Catalunya enfora. Pel que fa a aquest darrer aspecte, Josep Murgades ha escrit que representa un programa de reforma de l’estat, clarament antiseparatista: «En tant que aquest mot s’associa ambla idea d’assimilació, d’annexió, parlar d’imperialisme era demostrar explícitament l’antiseparatisme inherent del programa burgès». Josep Carner rebla el clau en un comentari a les actituds d’Unamuno: «El insigne Unamuno (que si hubiese nacido acá fuera separatista –nosotros se lo reprocharíamos)...». L’Imperialisme de la Lliga és una versió actualitzada i conservadora de les idees del regeneracionisme català sobre l’estat esopanyol, especialment d’aqwuell sector –més o menys almirallià– que creia que Catalunya havia de ser la saba regeneradora de l’estat. L’ús del mot, així, podria ser, certament, signe de feblesa, tgal com diu Murgades, però és tambvé un programa d’acciñó, conseqüència lògica, ací i arreu, de les lleis del mercat propugnades per la burgesia. Perquè tota burgesia n’és, d’imperialista, pel simple fet que sotmet la seva actuació política, i si pot militar, a guanyar mercats i a mantenir-los. En tot cas, allò que caracteritza la burgesia catalana és el fet de ser imperialista sense comptar amb un expèrcit propi, és a dir, amb un estat propi que li permeti catapultar-se enfora. La feblesa es troba en la immensa quantitat d’equilibris que li toca fer per aconseguir ampliar i consolidar els seus mercats tot acceptant que el centre real de decisió política sigui a Madrid.
 
Per això, l’imperialisme té una altra cara, la que mira cap a l’interior en un esforç d’unificació d’interessos per tal d’evitar els conflictes socials i alhora presentar un front comú cap enfora. La política Catalunya endins i la política Catalunya enfora són, així, les dies cares d’una mateixa moneda. I això és el que recordava Eugeni d’Ors quan proposava que la commemoració de Jaume I del 1908 no fos un acte de nostàlgia (com haurien volgut els patriotes de la Renaixença) sinó una lliçó de futur, perquè allò que s’havia de perseguir de la commemoració era l’ensenyament pràctic que se’n podia desprendre. Escrivia: «Cal, al desvetllar la memòria, donar-li aliment dels fets. Cal que es declari, precisament, no tan sols que era gloriós don Jaume, que era gloriosa Catalunya, sinó com era gloriós don Jaume, com era gloriosa Catalunya. Cal que es digui: el nostre Rei va ésser gran per haver fet la Unió Catalana, per haver vessat sobre el món i sobre els afers del món la seva acció. La nostra pàtria va ésser gran perquè era una, perquè era Imperi...». Heus ací el sentit: unificació interior (d’interessos de classe, dels pensament, de la creació artística i literària, etc.) com a condició per a l’expansió i la grandesa. Fer, com diu, «obra d’unitat i d’expandiment».
 
Ja he dit, però, que el Noucentisme no tenia exèrcit propi. Els qui vulguin establir mecànicament un paral·lelisme entre aquest projecte i allò de «la unidad de destino en lo universal» que venia del fexisme, que parin compte, perquè el Noucentisme és un dels pocs moments en què la burgesia catalana es mostra democràtica i, com les burgesies civilitzades dels pobles civilitzats, intenta convèncer a través de les idees, de la cultura, i no a través de la força, de la imposició militar o policíaca, de l’esclafament de les idees d’altri. No s’hi val, per tant, a fer paral·lelismes simplistes i demagògics. El Noucentisme era, també per a la mateixa burgesia, un projecte d’actuacio avançada i d’organitzacio pacífica de la vida catalana, un projecte que trairà quan veurà amenaçada la seva situació de privilegi. Però d’aquesta traïció no podem responsabilitzar-ne el Noucentisme, que més aviat és l’excepció –diria– dins les constants de la nostra història.
 
Aquest caràcter pacifista és remarcat clarament per Eugeni d’Ors quan recull la mitificació de laa figura de Ramon Llull que s’havia fet en el tombant de segle i la refereix a la tradició federalista que havia caracteritzat la Catalunya vuitxentista i, per a una i altra, va cercar la genealogia a la Grècia clàssica. La «nova idea d’imperialitat», ens diu, és l’antítesi de la idea de dominació: «En contrast amb el Sacre Imperi Romà-Germànic, basat en l’esperit de dominació, com hereu, a la fi, d’una institució romana, un altre imperi pren lloc i forma en el desig dels millors, fundat damunt la comunitat intel·lectual, nodrit d’un sentit de benevolença i concòrida, estrictirat segonns el liure i elàstic principi federatiu. Aquesta idea la podríem anomenar catalana si ja abans no hagués estat una idea grega, flordia al bell si de la Grècia amfictiònica i lúdica. Perduda en les negrors del temps, el geni lul·lià la retrobava. Si s’esbossava per virtut d’ell, per obra del Renaixement prenia forma. El vuit-cents n’ha conegut l’agitació. Pogués el Nou-cents veure’n la victòria! La poguessin veure aquests ulls que la terra es menjarà!». Aquesta citació resumeix clarament el sentit del programa i la centralitat de la idea d’«imperialisme» en el Noucentisme. Fins i tot el paper dels intel·lectuals.
 
Passem, però, a l’altre vessant de l’«imperialisme»: l’«arbitrarisme», un mot que defineix la filosofia noucentista entorn de laa creació literària. De fet, el que fan és apropiar-se d’un corrent estètic que havia caracteritzat –i continuava caracteritzant, fins al 1910 com a mínim– tot un corrent d’idees i de creació artística i literària del Modernisme, definible sobretot pel parnassianisme o, si més no, per un classicisme d’arrels carduccianes que tenia en Jeroni Zanné i en Gabriel Alomar els seus models poètics. El Noucentisme, com havia fet amb altres conceptes, s’apropia del mot i el redefineix en relació amb el sistema de valors establert, per tal de desqualificar alhora els altres usos divergents: «D’un cop per sempre: Arbitrarisme no vol dir extravagància. Lo arbitrari no és lo excèntric, sinó, contràriament, lo concèntric, lo clàssic. Se trracta de lo següent: en la lluita de la llibertat humana contra les fatalitats –naturals (l’hostilitat dels animals salvatges, per exemple) o socials (l’esclavitud de la història, verbigràcia)– ¿quin partit prendrà la idealitat? Posar-se completament, absolutament, de la part d’aquella [de la llibertat] afirmant que tota floració humana –art, ciència, ètica– ha d’exalçar i reforçar la llibertat, l’albir. La idealitat crea la teoria de l’Arbitrarisme». Tornem, doncs, a trobar-nos al centre mateix d’una idea ja expressada: exaltació de la llibertat, de l’«arbitri» individual, no pas per adoptar actituds antisocials, sinó per confluir cap a una idealitat: subjectar la voluntat a una idealitat. Així, anem entrant a les característiques d’aquesta idealitat, la primera de lees quals és la «civilitat». Segueixo, simplement, allò mateix que escriu Eugeni d’Ors: «Tan fragmentàriament, tan confusament com se vulgui, cal reconèixer que els noucentistes han formulat, en la idealitat catalana, dos mots nous: Imperialisme-Arbitrarisme. Aquestes dues paraules es tanquen en una sola paraula: CIVILITAT. L’obra noucentista a Catalunya és –acàs millor dit: serà– l’obra civilista».
 
Cal remarcar el caràcter urbà del Noucentisme. La identificació ja esmentada de la Catalunya Ideal amb la Catalunya-Ciutat és un aspecte fonamental del moviment, un moviment qque intenta respondre a la dinàmica de la burgesia industrrial, urbana, i que, si bé recull l’herència d’un passat rural no massa llunyà, la utilitza per allò que pugui tenir d’emblemàtic, de signe d’identitat, mai com a nucli configurador d’unes formes de vida. La ciutat és el centre dels conflictes de classe, l’e spai del poder. Entorn de la ciutat, doncs, es forma tota una ideologia d’acció. Eugeni d’Ors parteix del concepte de ciutat per formular un nacionalisme voluntarista, antipositivista. La identitat col·lectiva, segons aquesta formulació, no es troba en la confluència de factors determinants sobre la societat (geografia, raça i moment històric, segons la famosa fórmula de Taine), sinó exactament en l’antítesi d’aquests factors, en la capacitat de la societat d’escapar del determinisme de la naturalesa i, per tant, de formular una idealitat col·lectiva (això, ni més ni menys, que està fent el Noucentisme). I com que l’Eugeni d’Ors arrossega una base de fomració dualista empelatada en el decadentisme finisecular, entén que natura és contrària a cultura. Cultura, per tant, és alliberar-se de tota servitud amb relació a la naturalesa. Enfront de la dependènciaa de lhome del camp, l’ideal ciutadà seria el més plenament humà perquè és el voluntari i artificiós, dictat per la voluntat humana que crea el seu propi hàbitat i, enfront de la solitud rural, s’organitza com a ésser social, amb biblioteques, museus, vida de relació, etc. L’any 1906 va ser l’any del terratrèmol de San Francisco i, a propòsit d’aquest fet, Eigeni d’Ors es dirigia des del Glosari als reconstructors de la ciutat: «Bastiu la ciutat futura, enginyers, arquitectes, manobres de San Francisco» (torno a remarcar: tots, totes les classes socials). «Feu-ne la més hermosa del món, la més esplèndida en jardins» (tornem-hi: en jardins; no en boscos, sinó en natura dominada, ordenada, sotmesa per la mà de l’home) «i edificis sobre la terra que demà trontollarà novament! Perquè solament amb què Energia devingui Ritme» (és a dir, que la força s’ordeni com l’aigua en mans d’aquell pagès de Gualba; que el moviment espontani esdevingui ordenat i conjuntat, controlat), «solament amb què la vostra Arbitrarietat arribi a culminació d’obra perfecta, ja eternitat és creada. I res no podrà fer-hi la hostil Natura».
 
Feta aquesta citació, tornem a allò que dèiem: el nacionalisme orsià no és historicista ni racista (quan parla de «raça» no es refereix a un concepte antropològic sinó cultural), sinó voluntarista. Catañlunya, pera ell, ha de ser el producte d’una obstinació de la voluntat col·lectiva que s’imposa al determinisme de la història, a la inèrcia del temps. Més pròxim, doncs, a Maurras que a Taine, s’enfronta també al concepte d’ànima col·lectiva que s’havia anat formant en els anys del Modernisme: «Ànima del poble no és necessàriament l’“ànima de la terra”. Ja comença el Glosador, ben ortodoxament, per pensar qque la terra no en té pas d’ànima... I l’ànima d’un poble desborda constantment la seva terra patrimonial». La utilització del folklore canvia, també, de sentit. De la mateixa manera que per a Carner la poesia popular és sobretot un conjunt de motius i de recursos poètics que s’ofereixen al creador, més que no pas un material sacralitzat per la seva significació col·lectiva, així mateix Eugeni d’Ors rebutja la sardana en allò que té de local i típica, per valorar-la en canvi per allò que té de numeral i d’artificiosa. Fixem-nos: valora la sardana ballada a Reus (i no a l’Empordà on s’ha ballat sempre), perquè els qui la ballen a Reus expressen, en fer-ho, una voluntat de cadascú en una dansa col·lectiva que té una fèrria estructura matemàtica. I és que per a Eugeni d’Ors, com havia estat també per a molts modernistes, el tipisme no és un tret essencial, caracteritzador, del poble, sinó una simple anècdota externa, superficial: «Molts volen ser-ho [de catalans] en lo exterior, en lo superficial, en els temes de les obres, d’un pintoresc mesquí sobre motius d’usatges i costums regionals. I no saben fins a quin punt, en fer-ho, apliquen fórmules espirituals italianes, alemanyes o parisenques».
 
La idea de «ciutat» de què parteixen sorgeix de la interpretació idealista del món clàssic i no em sabria estar de referir-la doblement al món grec i al món romà, dos conceptes de ciutat ben diferents. En efecte, la idea noucentista de ciutat recull la idea de «Polis» grega com a model de convivència democràtica, federal, com hem vist que Ors expressava; garantia de vida harmònica i serena. Però recull també la idea romana de «civitas» que s’expandeix en imperi, de la ciutat que estén la seva influència i va guanyant terreny als «bàrbars». I que considera ciutadà no pas aquell qui viu dins el marc físic de la ciutat, sinó aquell qui combrega amb els ideals de laa ciutat i que lluita, dins i fora dels límits urbanitzats, perquè aquests ideals triomfin. Aquest empelt classicitzant del Noucentisme és jugat per l’Eugeni d’Ors per presentar una dicotomia amb el Modernisme, segons la qual aquest moviment hauyria representat el septentrionalisme, la introdducció de les idees nòrdiques, del món de misteris i boires dels mites aris, etc. I això no és del tot veritat. Sí que ho és en part, però no totalment, perquè ja «Catalònia», una revista modernista, havia introduït el mediterranisme de la mà de D’Annunzio. I el de Mistral, que arrelarà a fons en el Noucentisme, tampoc no havia deixat mai de ser present. En tot cas, el Noucentisme fa del mediterranisme un emblema definidor del moviment, com a part d’aquella reacció dels pobles llatins acusats de «decadents», els quals, enfront de l’ascensió econòmica, militar i ideològica dels pobles germànics, es defensen tot mitificant-se com a hereus del món clàssi, mediterrani. Maurice Barrès i Charles Maurras, dos ideòlegs dretans francesos, es converteixen en els teòrics d’un pseudoclassicisme que influirà fortament en Ors i, més tard, en J. V. Foix i en d’altres. En tot cas, l’organització de museus a Catalunya i les excavacions d’Empúries (on es descobreix una petita testa d’Afrodita o Diana, que seerà considerada una imatge tutelar de Catalunya) al costat de la valoració dels monuments romans de Tarragona i les seves rodalies, ajuden a la creació del mite. Tot i que no tothom accepta ràpidament aquesta versió. Recordem que el 1906 s’estren l’òpera Emporium d’Eduard Marquina i Enric Morera, una òpera que acabava justament amb l’expulsió dels grecs i el naixement de la Catalñunya medieval empeltada amb els bàrbars nòrdics. Per això, Eugeni d’Ors temia que «malgrat l’Emporium, el Mediterrani seguirà per descobrir». I és que ell creia que «tot el sentit ideal d’una gesta redemptora de Catalunya podria reduir-se a descobrir el Mediterrani». Carner poetitzava aquest substrat mediterrani, clàssic, de Catalunya en un sonet del Verger de les galanies, escrit a propòsit del descobriment abans esmentat d’una testa de Diana:
 
Alada, véns al solc i a la sembrada
i decantes el cap a la claror,
i mig augusta, mig espellifada,
et corones amb l’or de la tardor.
 
Tens la cintura fina i abrivada
i el si d’una naixent promissió;
canta la teva boca incendiada
com una rosa de l’Anacreó.
 
I fas anar la teva grana en doina
com sobirana que escampés almoina
i et rius del pobre Gàlata ferest.
 
Mai no sabràs que dins la gleva amiga
jeu enterrada una deessa antiga
que et vetlla encara, compassant-te el gest.
 
En tingui o no consciència, aquesta camperola mig espellifada, que tot just neix a la vida però ja es perfila plenament vital, compta amb una saviesa pre-conscient, que neix d’una herència clàssica que se li ha convertit en «gest», aquell «gest» ausiasmarquià que expressa el més pregon del cor.
 
Aquest classicisme que informa Catalunya és d’aquell que dóna serenitat i elegància, ben diferent del classicisme carduccià de la gent d’«El Poble Català». És, com assenyala Ors, un classicisme conciliador de contraris: «Quan dic classicisme, vull dir sentit de les proporcions (i ho vull dir perquè és així com s’ha de dir). Precisem més encara: classicisme és sentit «religiós» de les proporcions. I, per consegüent, significa una posició eminentment intel·lectual». Camí, doncs, per conciliar i no per reflectir problemes i traduir passions; per ordenar i no pas per desordenar. Per això, el classicisme comporta una dimensió moral, imposa una actitud determinada al creador, tal com escriu Ors en una glosa del 1914, on explica a Miquel Poal i Aregall, que escrivia gloses imitant les orsianes al «Diari de Sabadell», què significa ser glosador: «Vol dir, entre altres coses, que, un cop presa seriosament aquesta funció i missió, ja no podreu publicar un nou llibre que anuncieu encara sota nom de Versos de dolor i de follia. Dolor i follia? Versos romàntics sota ploma de glosador? Vós, que, segons bona doctrina considereu immoral en Art “remoure les passions violentes”, oblidaríeu això, no en el moment de compondre versos, cosa disculpable, sinó en el moment de publicar-los, cosa que ja no es podria perdonar? No, glosador Miquel Poal de Sabadell. Torno a dir-vos que cal, de la doctrina que à coups d’épingle professeu, respondre’m amb tota una vida. Vós us haveu donat a servei de Diva Elegància. Està bé. Però Diva Elegància amb Escabellada Follia no lliguen prou. Cal triar. Si totes dues volguéssiu reunir, us fugirà la millor de les dues. Si volguéssiu mesclar vi i vinagre, vinagre us quedaria només. No és possible, oh glosador de l’última hora!, servir dos senyors». L’Arbitrarisme, doncs, troba en el classicisme la seva darrera concreció: el filtre que regeix l’estilització, la depuració de la realitat en el seu pas de matèria externa, de pretext, a forma literària, d’anècdota a categoria. En un cert sentit, el Noucentisme és antirealista en allò que concerneix la creació artística o literària i ho és, sobretot, perquè, com escriu Casellas al pròleg al Glosari 1906, parteix d’un «humanisme absolut» que situa els valors artístics molt a la vora de l’artificiositat, l’estilització o la invenció, ben lluny de tota mímesi (com a mínim, en el sentit vuitcentista, positivista, del terme).
 
La funció de la literatura és, com a conseqüència de tot aquest programa, la construcció de la Catalunya Ideal, una Catalunya que vingui a sobreposar-se i a substituir la Catalunya real, com una immensa màscara. AL Glosari, Eugeni d’Ors dedica una gran llança a la novel·leta anglesa, L’hipòcrita santificat de Max Beerbhom, que narra la història d’un llibertí que, per joc, es posa una màscara, la de la perfecta santedat. Explica l’Ors que l’home «representà amb tanta perfecció el paper que li imposava aquella “màscara”, que finí per mostrar –el dia que van arrencar-li aquella– una cara real idèntica exactament a la fingida –el veritable rostre de la perfecta santedat...». I comenta: «Els sentiments generen els actes. Però els actes, a son torn, poden generar, per la repetició, sentiments. I com a la intel·ligència directriu li és més fàcil produir l’exterioritat d’un acte que la interioritat d’un sentiment, utilitzarà hàbilment una sèrie d’actes, encara que sigui buida, per adquirir un sentiment que més tard traduirà en actes, i allavors els omplirà de substància». Art, ètica, actuació cívica, etc. han de bastir una imatge ideal que ha d’acabar per substituir la real. El llenguatge, en la seva capacitat de creació de noves realitats, ha de jugar-hi un paper de primer ordre. Per això, l’obra que els interessa no és l’obra improvisada o espontània, sinó l’«obra ben fet», el producte acabat, ponderat, construït; resultat últim, a més de tot un esforç de cultura que ha de comprendre ciència, filosofia i, és clar, tota la tradició literària, que per això existeix i el poeta ha d’assumir. Llegiu el Pròleg que Eugeni d’Ors va escriure a La muntanya d’ametistes de Jaume Bofill i Mates, un pròleg que ha estat considerat tradicionalment el manifest estètic del Noucentisme. I en el grau en què podem considerar que el Noucentisme comprèn una estètica (que, sens dubte, en comprèn més d’una, encara que potencia un conjunt de principis estètics comuns a tots ells), certament ho és. Tot això, però, ja afecta aspectes concrets de la creació que ara no podem tractar.
 
Limitem-nos, doncs, per acabar aquesta presentació, a esbossar el procés seguit pel moviment. Perquè tota aquesta política cultural idealista –combinada amb el pragmatisme d’una acció de govern ben precisa– acaba de perfilar-se entorn de la Setmana Tràgica, el 1909, el moment en què els Noucentistes –i la lliga Regionalista– es fan seva la tesi segons la qual les revoltes han estat provocades per la incultura i el fanatisme. Hi ha qui, a més, acusa els intel·lectuals modernistes, que en aquests anys s’han anat agrupant entorn de l’esquerra política, de ser responsables dels fets esdevinguts pel fet de no censurar-se i d’haver divulgat idees perilloses i dissolvents. Així ho afirma, per exemple, Joan Llimona. En tot cas, en aquests anys, un conjunt de factors situaran el Noucentisme, que fins ara havia estat un més dels corrents culturals del moment, en situació de privilegi, amb l’exclusió de tota competència, com a mínim a nivell culte. Entre aquests factors, cal comptar-hi el canvi de direcció –periodística i política– que es produeix dins «El Poble Català», on, ultra el desengany provocat per la Setmana Tràgica, els intel·lectuals comencen a veure’s marginats per la conversió del moviment en el qual militaven en un partit polític, organitzat com a tal i destinat a guanyar les eleccions. Hi perden, doncs, el protagonisme que hi havien tingut entre el 1904 i el 1909. Això, òbviament, beneficiarà el Noucentisme, que esdevindrà amo de l’escena cultural, sobretot després que són resoltes les divergències polítiques internes entre els tecnòcrates defensors de Cambó i el grup de fidels a Prat de la Riba. El triomf d’aquests darrers, que es concreta amb l’entrada de Jaume Bofill i Mates a la palestra política i en l’homenatge que es dedica a Prat de la Riba el 1910, potencia de ple el programa cultural «Catalunya endins» i, amb ell, el Noucentisme. Així, el 1911 apareixen l’Almanac dels Noucentistes i La Ben Plantada d’Eugeni d’Ors, considerats habitualment mostres del triomf del moviment. La Mancomunitat, no cal dir-ho, vindrà a afegir possibilitats polítiques a un programa ja ben definit i triomfant.
 
Tanmateix entorn del 1917 començaran els problemes. La mort d’Enric Prat de la Riba, l’home que havia mantingut l’aliança entre intel·lectuals i polítics, i la seva substitució per un personatge intransigent i colèric com Puig i Cadafalch, inicia una lenta davallada. A més, s’intensifiquen en aquestes dates les profundes tensions entre burgesia i classe obrera, amb la progressiva polarització d’uns i altres cap a posicions extremes, de tal manera que la Lliga, que tenia sobretot per als intel·lectuals, la seva justificació en el caràcter «nacional» amb què es presentava anirà progressivament decantant-se cap a la dreta fins a esdevenir a ulls de tothom i sense equívoc possible un partit de classe, defensor de la burgesia.
 
Un indici significatiu d’aquest canvi és la creació d’una editorial, l’Editorial Catalana, per iniciativa de Prat de la Riba (poc abans de morir) i amb la direcció literària de Josep Carner. Per a Carner i, en general, per als escriptors noucentistes, aquesta editorial serà molt important perquè posarà sobre la taula el problema no resolt, el de la professionalització de l’escriptor. Fins en aquest moment, els escriptors noucentistes han actuat sota l’aixopluc de les institucions, diguem-ne amb un cert mecenatge institucional, amb el qual obtenien, per una banda, una absoluta llibertat de creació literària que els permetia lliurar-se al conreu de gèneres que creien més profitosos per als objectius cercats. Però, en canvi, tenien una dependència política i ideològica que, si bé en vida de Prat de la riba no havia provocat conflictes important (tot i que cal no oblidar l’ensurt dels col·laboradors del «Papitu»), més endavant podien condicionat la llibertat creativa. L’Editorial Catalana obria, així, una via nova, la creació d’un mercat literari normal, basat en les lleis de l’oferta i la demanda (tot i que l’editorial venia condicionada perquè depenia clarament de la Lliga i trobava el seu públic entre els subscriptors de «La Veu de Catalunya»).
 
Aquesta atenció al públic provocarà la introducció de factors nous en la política cultural del moviment, tímids encara i parcialment fracassats en ocasions. Com és, per exemple, l’esforç de creació d’una novel·la noucentista, assentada sobre bases estètiques no realistes, com la que propugna Carner al pròleg a L’abrandament (1918) de Carles Soldevila. Cal, però, no oblidar tampoc que, entorn de la Primera Guerra Mundial i en relació amb la situació econòmica que viu Catalunya, s’estabilitza una petita burgesia que accedirà al consum de la literatura (novel·la, especialment) i que, per tant, anirà formant un nou públic mitjà que, per la seva formació i orígens socials, no combregarà plenament amb les concepcions noucentistes. Aquest públic aflorarà de ple durant la dictadura de Primo de Rivera i és, de fet, el que permet la superació –en certs aspectes, arraconament– del Noucentisme.
 
Abans, però, havia començat a clivellar-se l’aliança intel·lectuals-burgesia en què es fonamentava el moviment. El 1920 esclata el conflicte Ors-Puig i Cadafalch, que té el seu origen en una qüestió administrativa (un problema de justificació de despeses en relació amb la Biblioteca Popular de Canet) que va engrandint-se com una bola de neu de resultes de la desconfiança (ideològica, política, personal) que es tenen els uns als altres. L’escàndol de la ruptura orsiana és la primera pedra d’un edifici que comença a caure. És seguit per Josep Carner, aquest sense ruptura: marxa per seguir la carrera diplomàtica, el 1921. I posa de manifest els límits mateixos del Noucentisme en un punt tan important dins el moviment com és el de la professionalització de l’escriptor. L’any següent, la Lliga Regionalista viu una escissió interna, resultat lògic del procés de dretanització que anava seguint enmig dels conflictes socials i dels atemptats de la Barcelona de l’època. Bona part dels intel·lectuals més significats, des de Lluís Nicolau d’Olwer a Jaume Bofill i Mates, passen al nou partit, Acció Catalana, que pretenia ser un partit nacionalista pur, sense les servituds de classe que havia arrossegat la lliga. A partir del 1923, amb la Dictadura i el progressiu desmantellament de les institucions que havia creat el Noucentisme (des de la mateixa Mancomunitat a l’Institut d’Estudis Catalans), aquest, com a moviment, ja no té raó de ser. I s’acaba. Molts escriptors detectaran, a partir del 1925, una recuperació de valors culturals vuitcentistes i finiseculars, vehiculats a través de les avantguardes, a través de les capes petitburgeses o, simplement, per l’activitat de molts intel·lectuals que havien viscut una certa marginació durant el Noucentisme. Llegiu, si no, la «Revista de Catalunya» i tindreu constància d’aquest canvi, altrament perfectament detectat per escriptors com Joan Crexells. A partir del 1925, tot i que alguns dels valors que havia defensat el Noucentisme (al capdavall, uns valors que no tenien per què ser-li exclusius) continuaran vigents o simplement presents, el moviment, com a tal, desapareix. Havia protagonitzat un episodi d’ordenació cultural i literària molt condicionat, però, també, sens dubte, molt per sobre de les possibilitats que oferien les classes socials que li havien donat suport. I aquest fet és, en bona part, resultat de l’entesa entre un petit grup de polítics que havien concebut la política més enllà de l’egoista defensa dels interessos que les capes dirigents i un grup d’intel·lectuals que saberen aprofitar els ressorts que se’ls oferien. Polèmic i discutit, amb aspectes creatius i limitacions ben clares, el Noucentisme és, avui, part de la nostra història. Una història no pas per repetir. Cada cosa al seu temps i al seu lloc. Sí, però, una història que cal conèixer i assumir com a part indestriable de la nostra cultura contemporània.
 
 
JORDI CASTELLANOS
 
 
 
 
CASTELLANOS, Jordi, “El Noucentisme: ideologia i estètica”, dins El Noucentisme, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Milà i Fontanals, 7), 1987, pp. 19-39.
Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:52

Marfany, Joan Lluís

Marfany, Joan Lluís Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:15

Modernisme i Noucentisme

Modernisme i Noucentisme
MODERNISME I NOUCENTISME, AMB ALGUNES CONSIDERACIONS
SOBRE EL CONCEPTE DE MOVIMENT CULTURAL
 
 
 
Fa només uns dies vaig llegir, justament en una ressenya de l’exposició que ara té lloc en aquesta casa, que aquestes escultures de Maillol eren potser el millor exponent de l’estètica noucentista. (1) Les paraules no eren ben bé aquestes, però no en traeixo el sentit. A primera vista, l’observació pot semblar correcta. Si, com deia Xènius, l’estatuària noucentista havia de ser feta per a alçar «la seva blancor triomfant sota el sol nostre, vora el mar blau, en les àgores o en els jardins», tots tenim ara l’ocasió de comprovar que les obres de Maillol satisfan plenament aquesta condició. (2) Per una altra banda, però, és difícil de veure cap mena de relació directa entre, d’un costat, la nova direcció empresa per la nostra cultura al voltant de 1910 i els preceptes del teoritzador màxim d’aquesta nova direcció i, de l’altre, l’obra d’un artista format plenament a França, inscrit dins la història cultural d’aqueix país i sense, que jo sàpiga, cap lligam palpable amb el que aleshores estava passant aquí. En tot cas, la relació existiria en el sentit oposat. Vull dir que, si més no inicialment, el classicisme de Clara o d’Enric Casanovas s’explica, no pas pel que s’esdevenia en el món artístic i cultural barceloní, sinó pel que passava a París, on aquests artistes, encara poc coneguts o ignorats a Barcelona, residien. Inicialment, insisteixo, aquests homes feien, per entendre’ns, classicisme per les mateixes raons que en feia Maillol, i no exactament pet les que pogués tenir Xènius per a predicar-lo.
 
Dit d’una altra manera: des d’un punt de vista històric, l’observació que he esmentat abans és incorrecta. Amb tot, reflecteix una realitat innegable, i és que, si hi ha alguna cosa, alguna forma d’art, en què tota l’aparentment precisa, però en el fons vaguíssima, teoria orsiana del classicisme, el mediterranisme i l’arbitrarisme assoleix una aproximada concreció, és en l’escultura, o, potser caldria precisar, l’estatuària, del període. En d’altres mots, el noucentisme només és estilísticament identificable de debò en l’escultura. Si estenem el terme a les altres arts, incloent-hi la literatura, ho fem només a base, primer, d’operar un reduccionisme perillós i, segon, de jugar alhora, i sense reconèixer-ho, amb diversos tipus de criteri. Només podem parlar de pintura o literatura noucentistes si no definim el noucentisme amb criteris estrictament estilístics, sinó amb d’altres de menys específics, ideològics i històrics. Si la nostra definició és estilística, aleshores només podem aplicar el terme d’una manera genèrica a l’escultura i només d’una manera molt parcial a la pintura i a la literatura.
 
El mateix passa amb el modernisme. Ho il·lustren molt bé les dificultats que va tenir Cirici Pellicer per a definir aquest moviment en el seu llibre. D’una banda, el modernisme era «un movimiento de gran unidad [...]que [...] invadió toda la contextura social»,tot i que els seus ingredients fossin molt diversos i «incluso contradictorios»: «La posición inglesa, orientada a la simplicidad plástica; el gratuito neorococó francés que nacía para combatirla, estimulado por Edmond de Goncourt; el secesionismo austríaco y el arte de Loos, que lo tacha de “juego de niños”; el Jugend-Stil y las concepciones de sus oponentes de la Exposición de Darmstadt, el Impresionismo y el Simbolismo, el Decadentismo y el Primitivismo, el Neofranciscanismo y Zarathustra, el cultivo del enfermismo y la admiración por el Superhombre, lo ruralista y lo ultracivilizado, el espiritualismo y el sensualismo más extremos, el medievalismo y el progresismo, se encontraron en una misma ruta, camino de la voluntad de expresión original subjetiva y, por lo tanto, individualista y romántica.»
 
Aquestes contradiccions estilístiques podrien ser perfectament englobades en un tot unitari, resultat d’una base comuna d’ordre extraestètic. Però, en intentar de subsumir totes aquestes divergències en una nova unitat estètica, Cirici no va poder evitar de contradir-se immediatament, i el que unes ratlles més amunt era un «movimiento de gran unidad»esdevingué ara «una tendencia, y parte de sus mismos cultivadores se apartó a menudo de ella. Particularmente le fueron infieles los pintores y los escultores, seducidos por el prestigio todavía revolucionario y explosivo del Impresionismo y del Realismo». De fet, «Los más fieles al modernismo fueron los arquitectos y los decoradores [...]. Mueblistas, mosaístas, ceramistas, orfebres, forjadores [...] tuvieron un papel más decisivo en el sentido del conjunto cultural que los cultivadores de las artes puras y que los mismos pensadores». (3)
 
També Ràfols, dos anys abans que Cirici, s’havia trobat amb el problema d’harmonitzar una concepció global del modernisme com a moviment estètic amb la bigarrada varietat d’estils que presenten les arts i la literatura a la Catalunya finisecular, i l’havia resolt pel senzill procediment de renunciar a donar cap definició del terme i cap interpretació del fenomen, i de limitar-se a amuntegar dades sense gaires preocupacions d’ordre ni estructura. D’una banda, la Catalunya de l’època «recibe y entremezcla tendencias ideológicas y artísticas [...], formando con ellas un particular conglomerado que es el modernismo catalán».De l’altra, però, «son tan distintas las personalidades que en esta corriente desembocan que nada o casi nada de aglutinante podemos descubrir a menudo en ellas». No sé si cal observar que un conglomerat sense cap aglutinant no pot ser de cap manera un conglomerat. En tot cas, a l’hora de la veritat, Ràfols també associa el «más esencial modernismo»amb l’«ambiente de ensueño»i la «variante preciosista»:és evident que ell també, en pensar en el modernisme, pensa sobretot en un estil que troba la seva expressió més clara en les arts decoratives. (4) En resum, si definim el modernisme en termes d’estil, el mot resulta aplicable d’una manera genèrica a l’arquitectura i les arts decoratives.
 
És clar que no hi ha cap impediment lògic a l’ús del terme modernisme en un sentit purament estilístic i restringit, doncs, a l’esfera esmentada de l’arquitectura i les arts decoratives. L’única objecció, certament no esencial, seria l’existència d’altres termes d’ús corrent a la resta d’Europa per a designar el mateix estil, com per exemple el d’art nouveau. Ben mirat, la restricció de modernisme a l’àmbit purament estilístic tindria l’avantatge d’evitar la present ambigüitat o la necessitat d’especificar a cada moment el nostre criteri de definició. Però això no és més que una especulació gratuïta, perquè a aquesta hipotètica restricció s’oposa la realitat d’una tradició, difícilment reversible, en l’ús del mot modernisme per a designar alguna cosa més –millor dit, molt més– que no simplement un estil.
 
Ara bé, més important encara que aquesta tradició és la realitat històrica que es troba al seu origen. Vull dir que, si designem normalment amb els noms de modernisme i noucentisme molt més que no un estil, és perque els contemporanis, tant els que usaven els mots per referir-se a si mateixos com els que els aplicaven –en general, amb intenció despectiva– a d’altres, significaven amb ells també moltes més coses que no únicament un estil. I encara més: si nosaltres continuem usant aquests termes per a referir-nos a tota la història cultural del nostre país en una època determinada és perquè, tot i que fins ara no hem arribat a explicar-nos satisfactòriament les realitats així al·ludides, el sentit i les causes d’uns certs esdeveniments històrics, sabem –o ho intuim– que aquests esdeveniments s’articulen en alguna mena de procés unitari. Si més no, ens ho sembla. Iaquesta hipòtesi inicial tan general continua essent el millor punt de partida que tenim per a les nostres investigacions i reflexions. D’aquesta manera, combinant el que els seus coetanis ens diuen sobre l’ús dels termes i el que, a poc a poc, anem sabent sobre els esdeveniments mateixos, podem arribar a delimitar algunes de les seves possibles definicions, segons els usos que hom en fa i els que hom en podria raonablement fer.
 
Comencem pel modernisme. Amb aquest mot designem, o podem designar, a part l’estil ja esmentat, tres coses diferents, bé que relacionades. En primer lloc, si ens guiem per l’ús dels mateixos homes que avui anomenem modernistes, modernisme vol dir, almenys en un període inicial, durant la darrera dècada del segle passat, una actitud, la d’aquells que són partidaris de tot allò que és modern. En aquest sentit, el mot s’ha d’escriure amb minúscula i és aplicable –i aplicat– a d’altres realitats i d’altres èpoques. La millor definició d’aquesta accepció va ser donada per l’enyorat Eduard Valentí: «Se definiría, pues, el modernismo como aquella actitud que aparece dentro de un grupo (nacional, étnico, político, religioso, etc.) que por alguna razón ha quedado rezagado en su desarrollo con respecto a los demás grupos con los que convive, y se ha dejado adelantar por ellos.»Jo la modificaria lleugerament, dient que el grup, per alguna raó, es considera endarrerit respecte dels altres, perquè em sembla que el punt realment important no és pas la realitat objectiva de l’endarreriment (concepte en si mateix discutible), sinó la percepció de la propia situació i els propis problemes, per part del grup, sota aquesta forma d’un endarreriment respecte d’una suposada normalitat ja assolida per d’altres comunitats.
 
La presència d’aquest modernisme, d’aquesta actitud, a la Catalunya finisecular és claríssima. La idea que, en mots de Brossa, Catalunya «viu del passat» i que cal un esforç dràstic per tal de modernitzar-la és una constant obsessiva en un ampli sector, el més jove, dels intel·lectuals i artistes catalans de l’època. Cal matisar, però. Els mateixos textos que revelen aquest modernisme ens mostren també que l’actitud sorgeix ja com a manifestació d’una incipient modernització de les formes de vida i les actituds de la burgesia barcelonina. Aquestes tendències modernistes d’un cert sector de la societat es manifesten especialment, als ulls dels joves intel·lectuals, a través del contrast amb la societat espanyola, no sols endarrerida, sinó consubstancialment misoneista, i així modernisme i nacionalisme apareixen des del primer moment estretament vinculats entre si. Al capdavall, però, si aquest modernisme és, en part, l’exponent més clar d’una certa tendència general de la burgesia catalana, ho és també, encara més, de la percepció d’aquesta tendència, per part dels joves artistes i intel·lectuals, com a encara massa insuficient. Tot això dota el terme modernisme, en principi aplicable a realitats molt diverses, de certes característiques històriques i locals que defineixen la varietat específica del modernisme català finisecular. L’actitud es precisa en ideologia. El modernisme és la forma assolida pel catalanisme en els inicis de la seva transformació en un nacionalisme modern i, alhora, reflecteix l’aparició a Catalunya d’un nou i relativament homogeni sector intel·lectual i, inseparablement, d’unes noves relacions ambivalents entre aquesta intelligentsia i la burgesia a la qual pertany.
 
En segon lloc, i guiant-nos encara per l’ús coetani, modernisme designa un moviment en el sentit més estricte del mot. L’actitud modernista compartida per un bon nombre d’escriptors i artistes qualla, pel fet mateix d’aquesta coincidència, en una acció coordinada i organitzada per a la «modernització» de la societat catalana. Això s’esdevé exactament en el curs de l’any 1893, quan una sèrie d’escriptors i artistes que comparteixen aquest modernisme (i, sovint, poca cosa més) i que fins aleshores han operat separadament, es reconeixen mútuament i uneixen i orquestren els seus esforços: Rusiñol i els seus amics (Casas, Casellas, Jordi, etc.), el grup de «L’Avenc», Joan Maragall, Enric Morera i uns quants altres músics. L’inici del moviment es pot precisar més en l’anomenada Segona Festa Modernista de Sitges, que és de fet la primera –i aquest bateig retrospectiu d’una ocasió previa és un indicador més, en si mateix, de l’existència d’un moviment col·lectiu. Aquesta segona accepció de modernisme no és més que una simple extensió de la primera, i no hi ha entre les dues cap diferència semàntica essencial. Com que els homes que manifesten una actitud modernista es reconeixen en un grup i com que allò que els uneix en un grup és precisament, i únicament, el modernisme, d’aquí que per extensió modernista passi a significar membre d’aquest grup, i modernisme, aquest moviment de transformació modernitzadora de la societat catalana.
 
El modernisme com a moviment en aquest sentit estricte té una vida molt curta. Tot just nascut, el setembre de 1893, s’acaba sobtadament com a resultat dels atemptats terroristes del setembre i el novembre d’aquell any. En primer lloc, perque l’ambient de pànic que els segueix resulta poc propici per a actes públics i per a aquells de signe modernista en particular. I, en segon lloc, perquè la crisi creada per aquests atemptats fa que, de moment, tot allò que separa els diversos elements modernistes salti al primer pla i esdevingui més fort que el modernisme que els uneix. Es per això que «L’Avenç» ha de plegar. Naturalment, continua havent-hi modernistes, en el sentit primer del mot, i aquests segueixen fent, a títol individual, coses de signe modernista. Però no hi ha un moviment. L’intent de mantenir-lo viu que és la Tercera Festa Modernista se salda amb un fracàs, registrat per la lucidesa de Josep Yxart. Com també és un fracàs un altre intent de fer veure que el moviment és viu, els anti-Jocs Florals de Granollers de 1896, que no tenen cap ressò. El moviment és ressuscitat una mica més tard, amb una primera arrencada el febrer de 1897, amb l’estrena de La fada, i engegat definitivament un any després amb la fundació de «Catalonia» i una proliferació d’actes culturals organitzats altre cop sobre la base de la col·laboració d’elements diversos. El més important d’aquests actes és probablement l’estrena d’Ifigènia a Taurida en traducció de Maragall, pel Teatre Íntim d’Adrià Gual, amb la cooperació de Miquel Utrillo. Aquesta segona etapa tampoc no dura gaire, però ara el moviment no s’acaba de sobte, sinó gradualment, a mesura que el modernisme es dilueix en el nacionalisme, entre 1898 i 1901. D’una banda, perquè allò que ara uneix els homes que integren el moviment és el modernisme més tota una altra sèrie de coses. I, de l’altra, perquè, com que aquestes coses els uneixen també a altres homes que no són gens modernistes, però que fan un paper important en l’aparició del nacionalisme, l’ingredient modernista és arraconat, d’una manera més o menys conscient.
 
Finalment, hi ha un tercer sentit possible del terme modernisme. Aquest, però, ja no deriva de cap ús coetani del mot, sinó de la nostra percepció de la historia cultural del nostre país entre 1890 i 1910 i dels nostres intents d’explicar-nos-la. Amb el mot Modernisme, escrit ara amb majúscula, designaríem també allò que sovint anomenem un moviment, però ara en aquel1 sentit, tan imprecís, d’expressions com «el moviment romàntic». El que designem amb això és un període.Quin sentit té, però, de compartimentar el que és, per naturalesa, fluid? El cas és que ho fem, i ho fem perquè creiem, malgrat l’arbitrarietat de l’operació, que ens ajuda a comprendre millor el passat. Naturalment, el que ens permet de delimitar un període és la presència d’alguna constant que, en la nostra opinió, li imprimeix un caràcter particular. Sovint, aquesta constant resulta, però, molt difícil de precisar i, per consegüent, la identitat i els límits del període han de romandre més aviat vagues. En el cas que ara m’ocupa aquest problema no es planteja: allò que caracteritzaria el Modernisme seria la presència constant del modernisme-com-a-actitud, com a fet més important en la història de la cultura catalana durant aquest període. Reduït a això, tanmateix, el concepte tindria una utilitat limitadíssima que no compensaria la inevitable deformació creada per la superposició d’un marc estàtic a una matèria fluida. De fet, quan parlem de Modernisme (o Romanticisme, Il·lustració, etc.) estem intentant de referir-nos no solament a un període, sinó, d’una manera molt imprecisa, a alguna cosa més i per això parlem no de període, sinó de «moviment». Aquesta cosa és la idea, més o menys conscient que, entre els límits A i B del període, té lloc un cert desenvolupament de la nostra matèria d’estudi que en constitueix un canvi essencial –la idea que, en arribar a B, aquesta matèria és fonamentalment diferent del que era a A. Dit d’una altra manera, quan parlem de «moviment» en aquest sentit estem parlant, més o menys conscientment, d’un procés de transformació –i només així pot tenir alguna utilitat el concepte de «moviment». Si al mateix temps, però, ens entestem a buscar el significat global del moviment en la uniformadora presència d’una constant estàtica –que generalment sol ser estilística–, toparem inevitablement amb les contradiccions insolubles que he assenyalat abans en alguns autors. Aquest significat global només el trobarem si ens mirem la constant no pas com a tal, sinó com a component principal i característic d’una situació inicial, i seguim el desenvolupament dialèctic de les contradiccions que aquella situació contenia. El Modernisme es podria definir, doncs, com al procés de transformació de la cultura catalana, en el curs de la darrera dècada del segle passat i la primera del present, de cultura regional, peculiar i tradicionalista en cultura nacional, normal i moderna. Definit així, el concepte té una utilitat evident: ens permet d’al·ludir en forma ràpida a tot aquell procés, tot indicant-nos-en el resultat principal. Cal, però, tenir presents també les limitacions intrínseques del concepte, que vol dir tenir present que es tracta d’una pura abstracció del mateix ordre que el concepte de Revolució Francesa, per exemple. I això té un corol·lari importantíssim: que no hi ha, en aquest sentit,coses ni homes modernistes. No hi ha quadres modernistes, ni llibres modernistes, ni autors modernistes. Un mal costum molt arrelat, i que procedeix del llegat positivista que arrossega encara la disciplina de la història de la literatura, ens fa usar l’adjectiu en aquest sentit amb la intenció d’indicar que una obra o un autor s’inscriu en aquest procés. És, com dic, un mal costum perquè ens mena fatalment a barrejar dues accepcions diferents del mot. Si podem dir, per exemple, que Oracions és un llibre modernista –és a dir, que pertany al Modernisme– és únicament perquè és també un llibre modernista en el primer sentit del mot. Aires del Montseny també pertany al Modernisme –s’inscriu d’alguna manera en el procés. Però no ens atrevirem pas a dir que ésmodernista. Alguns dels elements que integren el procés que anomenem Modernisme són, efectivament, modernistes, però no pas tots. Alguns són exactament tot el contrari, d’altres ni una cosa ni l’altra. Alguns dels homes involucrats en el procés, com Jaume Brossa, manifesten actituds modernistes invariables; i d’altres, només de vegades, com Maragall, que és un modernista en 1893, però un antimodernista en 1906; d’altres, com Lluís B. Nadal o el canonge Collell, mai. De la mateixa manera, per tornar a la comparació d’abans, dels esdeveniments que integren la Revolució Francesa uns són revolucionaris, com la presa de la Bastilla o la decapitació de Lluís XVI; d’altres contra-revolucionaris, com les maquinacions monàrquiques; d’altres, sovint molt importants, neutres, com les fluctuacions del preu del pa.
 
Tot el que he dit sobre el modernisme es pot aplicar també, mutatis mutandis,al noucentisme. El mot designa també, en l’ús que en fa, per exemple, Xènius, una actitud. Inicialment, de fet, noucentista, com deia Xènius en una de les seves gloses, «és un adjectiu cronològic, que [...] no té encara cap concreta significació» (503). La cronologia, però, adquiria connotacions gairebé màgiques en aquests anys inicials d’un nou segle. Ser noucentista volia dir ser plenament home del Noucents, és a dir dels temps nous, en oposició, implícita de vegades, ben explícita d’altres, al Vuitcents, encara tan recent, però ja pertanyent d’una manera definitiva al passat, als temps vells. En el fons, doncs, el significat primer de noucentisme no era mássa diferent del significat primer de modernisme i, de fet, Xènius usava amb freqüència l’adjectiu modern amb el mateix sentit emfàtic de valor absolut que els modernistes del 1893: «És una joia ben moderna, aquesta d’atendre a les manifestacions espirituals de l’hora en què es viu, prendre consciència de l’existir i el valor d’elles, sentir, en un mot, les palpitacions del temps. És també una funció social altíssima.– Ho és, de fa poc. Abans els esperits estaven solament atents a la lliçó del passat;quan més, als pressentiments de l’avenir; però d’un avenir la deducció del qual es basava en profecia revelada o en regla lògica; no en els símptomes latents i palpitants entorn. L’observació d’aquestes palpitacions és moderna; la seva observació conscient i metòdica, moderníssima...» (60).
 
Noucentisme, però, és un terme més restrictiu que no modernisme. En primer lloc, hi ha l’òbvia restricció cronològica, és clar: el noucentisme pertany al Noucents. Però hi ha alguna cosa més. Si el modernisme era l’afecció exclusiva a tot allò que fos modern, sense distinció, l’actitud noucentista és més definida. El noucentisme es revela en unes formes de comportament i d’expressió força específiques. Josep Carner, per exemple, és, segons l’Ors, un dels casos més vistents de noucentisme perquè «sembla haver sotmès a una regla premeditada de voluntat tots els seus gestos d’art com tots els seus gestos de vida» (381). Podríem dir, doncs, que el noucentisme és una modalitat concreta de modernisme, determinada per unes altres actituds que el mateix Xènius intenta de definir en moltes de les seves gloses sota els noms d’Arbitrarietat, Civilitat i Imperialisme. Unes actituds, tot s’ha de dir, molt més imprecises que no ho voldria ell. Però permetin-me ara que deixi la discussió d’aquest punt per a més endavant.
 
En segon lloc, el noucentisme és també un moviment en el sentit més estricte del mot. Em sembla, altre cop, que no cal insistir-hi massa. El sentit de grup, la coordinació d’esforços de tot un sector dels joves intel·lectuals catalans, l’aspecte de consigna que tenen les gloses orsianes, em sembla que són fets prou coneguts i prou significatius. De fet, molt més que no pas en el cas dels modernistes (encara que aquesta impressió falseja una mica la realitat), el terme noucentista sembla assolir d’una manera clara i immediata el significat de membre d’aquest grup, en gran part a causa de 1’Ors i el Glosari, on els títols de noucentisme són impartits formalment de tant en tant. Ben mirat, hom diria que les característiques que delimiten el noucentisme com a una modalitat concreta i distintiva de modernisme es poden reduir a l’hora de la veritat al simple fet de pertànyer a aquest grup. Però, és clar, cal preguntar-se aleshores quines són les condicions per a això. Permetin-me altre cop d’ajornar la resposta. Queda, finalment, la tercera accepció. No sóc pas el més indicat per a parlar-ne, però em sembla que l’existència d’un nou cicle de transformació de la cultura catalana que es definiria pel desplegament de les possibilitats i contradiccions inherents a la inicial actitud noucentista és força evident. Només cal afegir que les observacions que he fet abans tenen també aquí la seva aplicació, és a dir, bàsicament, que allò que compta és el procés i no solament la natura d’alguns dels seus ingredients i episodis, amb exclusió d’altres.
 
Ara bé, tota una tradició historiogràfica, que es remunta, de fet, als noucentistes mateixos, ens presenta el modernisme i el noucentisme com a dos fenòmens totalment oposats, i defineix el segon fonamentalment per la presència d’unes característiques que són exactament el contrari de certs defectes o certes carències del primer. Una curiosíssima tendència ha aparegut també recentment, la qual inverteix els valors de l’oposició, tot mantenint-la. Aquestes característiques, ja definides pel mateix Xènius, foren, fonamentalment, el classicisme, el mediterranisme i l’estetica arbitrària, més la ja esmentada «civilitat». En primer lloc, aquest plantejament és, al meu parer, incorrecte perque pressuposa la concepció de modernisme i noucentisme com dos blocs estètico-ideològics donats a priori i estàtics, i doncs comparables. Jo entenc, al contrari, que l’únic procediment possible aquí és no pas la comparació, sinó la identificació d’aquelles possibles dades que indiquin una solució de continuïtat en el procés modernista (o una forta acceleració o un canvi marcat de direcció) i ens permetin d’aïllar els inicis d’un nou procés, el noucentista.
 
On la comparació és possible és entre el modernisme i el noucentisme concebuts com a actituds, però aquí cal afirmar un altre cop l’absoluta continuïtat de sentit i de propòsit entre l’un i l’altre. Si l’objectiu del noucentisme és d’acabar amb el regionalisme i el pairalisme i convertir la cultura catalana en la cultura «normal» d’una societat «normal», és a dir europea, civilitzada, moderna, aquesta és l’essència mateixa de l’actitud modernista, tal com es pot trobar en els articles de Brossa i Cortada a «L’Avenç» o en els discursos de Rusiñol. I, de fet, el mateix Xènius va reconèixer en un parell d’ocasions la identitat de propòsits i la continuïtat històrica entre les dues actituds. La primera vegada, en una glosa del 1906 sobre Jaume Pahissa: «Farà cosa de deu anys, o dotze, que el vulgus barceloní comença a adonar-se, amb la consegüent sorpresa –a la qual ben aviat va succeir una santa indignació–, que a son costat creixia i es multiplicava, i prest envaia carrers, teatres, i altres llocs de comerç social, una llei d’estranys éssers, que es feia glòria de presentar-se a son enfront en actitud de rebeldia, manifestada impúdicament en costums, en gestes, en toaleta, en indumentària. El major nombre d’ells era constituït per artistes; el llur aspecte i robes no es separaven, en ses línies generals, del que el viu lloc comú de la tradició presta als qui s’ocupen d’art. Però el bon nas de la multitud endevinava una diferència entre els d’aquella hora i els d’hores anteriors, en alguns subtils signes. No és ara oportú d’esbrinar quins podien ser. Potser entri la meva ploma algun dia en l’anàlisi de tan delicada matèria, amb la detenció, i atenció, i unció que es mereix, i examini la importància recíproca i respectiva de l’americana de vellut i del pentinat a la romana... Basti ara dir que per aquells fou coneguda i distingida la família tota a la qual la pública veu aplica el nom infamant de modernista... –En Pahissa, que avui és encara ben jove –tan jove que entra dins els qui jo anomeno noucentistes, homes del Noucents– fou per ventura el primer en presentar aquells signes, el primer en rebre el mal nom. I ell, que tot sent un nen, era ja un estoic aleshores, va somriure, impassible, pur.» (76). La segona vegada va ser en una glosa necrològica dedicada a Pere Romeu, el 1909:
 
«Hi ha alguna cosa del pobre Pere Romeu, que Barcelona s’ha incorporat i que l’ha enriquida.
»Penseu que els noms de Claude Monet, de Paul Verlaine, de Frederic Nietzsche, penseu que la restauració de la música popular i de la gregoriana, que el wagnerisme i l’ibsenisme, que la pintura d’en Mir, l’arquitectura d’en Puig i Cadafalch i d’en Gaudí, la poesia d’en Maragall, tingueren algun dia alguna cosa a veure i estigueren en “una complicitat” sorollosa amb l’existència d’una cerveseria que es deia “Els Quatre Gats”...Penseu que, en bloc, sense desmescla, tot això va ser aplaudit o blasmat, en dos partits contraris, per la gent barcelonina. Però entre aplaudiment o blasme, tot això –que era esperit, que era elevació, que era renovació–, anava avançant, en companyia alegre, com una processó al mes de juny, d’una figura singular pentinada torrencialment, barbada llargament, embarretada de feltre, enlevitada de negre, encorbatada de roig. Duia un gros anell al dit i una pipa a la boca; i la gatzara no parava un punt al seu voltant...» (1162).
 
Aquesta segona cita, però, indica també molt clarament que és allò que introdueix una diferència entre l’actitud modernista i la noucentista: enfrontde la indisciplina modernista, l’actitud noucentista és la delimitació i potenciació d’aquest afany de renovació i normalització per la seva subjecció a «una regla premeditada de voluntat». I això, que en aquesta cita és tot just insinuat, és afirmat explícitament i desenvolupat en detall al llarg de tot el Glosari orsià i en l’obra i l’actuació dels altres noucentistes.
 
D’aquesta distinció esencial, però, se sol derivar un corol·lari que és que, enfront de l’eclecticisme fonamentalment romàntico-simbolista dels modernistes, la literatura i les arts noucentistes són clàssiques, mediterrànies i arbitràries. És aquest corol·lari que he negat al començament. Si bé és cert que, definides d’una manera vaga, aquestes característiques són típiques d’una bona part de la producció artística i literària del període noucentista, és impossible de basar en elles una definició coherent de noucentisme. Examinem-ho amb una mica més de detall. En primer lloc, l’estètica noucentista és molt més eclèctica que no ho volia Xènius i que no han dit i diuen els historiadors. De fet, en aquest terreny, el Glosari és ple de flagrants contradiccions, a tots els nivells. Per posar un exemple, més aviat trivial: l’abril de 1906 Xènius declarava que «l’escultura [...], apartada del nodriment en els pits d’una Mare Ciutat, ha de raure sempre, per força, en la miserable abjecció del bibelotatge» (115); el juliol del mateix any, en una glosa en la qual el títol de noucentista era atorgat a Ismael Smith, el mateix Xènius parlava elogiosament de les «menudes i deliciosíssimes cosetes» que feia aquest bon senyor (189). El que un dia era «miserable abjecció» esdevenia molt poc després «deliciós». Aquesta contradicció és, com he dit, trivial. Però n’hi ha d’altres de potser no tan vistents, però molt més essencials. Per exemple, l’abril de 1906 Xènius fa un elogi encès de Rodin. Ja l’elogi mateix contradiu totes les professions de classicisme de Xènius, perquè al capdavall Rodin era, com diria més tard el mateix Xènius, «el cant de cigne romàntic en l’escultura». Però, més encara, les contradiu la forma de l’elogi, la presentació de Rodin com a l’Artista amb majúscula, com a l’encarnació d’una concepció de l’artista que és exactament la concepció romàntica i que, en aquesta glosa, Xènius fa ostensiblement seva: «És un Vident, un Profeta, un Mestre de vida. Sense deixar de ser un artista, no volent ser mai res d’altre que un artista, devé en ses obres un Filosop essencial, un alt Sacerdot. Filosop, ens revela, no un aspecte de la realitat, sinó el ritme de la realitat plena. Sacerdot, menja quotidianament la carn d’amor de tot el món i de tots els homes. Formula definitivament i eleva a excelsitut religiosa la llicó oculta d’aquesta gran prova d’inquietud per la qual passen avui les ànimes. Modela en vius símbols el gran bloc del misteri» (111).
 
Vegem altres exemples. Llegim un fragment d’una glosa del 1909:
 
«I. – ¿Oi que les estimeu, les petites melodies, febles i clares, que sospiren al fons de les velles caixes de música, un instant, i moren ben tost, en una agonia dolça? Són tan febles, que just començades, ja sembla que van a finar de seguida, i que no tindran forces per a dir tota la cançó...Però la diuen, a poc a poc, ben distinta. Il’última nota resta en l’aire, com un enyorament i com una misteriosa reconvenció...
 
»IV. – Silenci! Som a Versalles, un matí de tardor, i és l’hora clara. Defora, els arbres es despullen reialment, i les nues estàtues es miren en les aigües quietes...! Silenci! El bon rellotger ha col·locat novament damunt la consola el rellotge secular. Les seves mans l’han tornat viu, i se sent a dins el petit cor com palpita [...]. Silenci! Sentiu? Feble, però tota vivent la vella veu, ressuscitada ha reprès la cançó d’antany...És una veu d’àvia boja que cantés. Són aires perduts, ballets populars de les darreries del segle XVIII, gavotes de Gluck, gaites de Couperin, minuets Rameau...Ix, aquesta veueta tan joiosa i tan pura, com si mai no l’hagués ofegada una gota de sang» (1163-1164).
 
Seria difícil de trobar en tota la literatura catalana, i certament impossible en l’obra dels que hom anomena modernistes, un exemple millor de petit poema en prosa simbolista, un escrit que reveli una comprensió i una traducció tan exactes del badinage setcentista verlainia. O considerin ara aquesta altra glosa, del 1910:
 
«En un Dimecres de Cendra, una dona passant, vestida de color d’acer, molt abrigada, amb un gros manegot de pells, que la mà enlaira a l’altura del nas, on comença el vel ombriu, i, al manegot, un pomell de violetes de Parma, rosades d’humitat.
 
»Una casa sòlida de pedra grisenca, amb la gran portalada senyorívola tancada tot temps.
 
»Un entresol amb finestra de grans vidres clars, i, darrera un doble enginy de transparents crus i de petites cortines blanques, el peu d’una estàtua de marbre sortint per dessota del transparent.
 
»Un carrer callat, net, ara silenciós, i que ha ressonat no fa gaire al pas d’un vehicle, d’elasticitat perfecta, tirat per dos cavalls rossos, absolutament iguals.
 
»Campanes dolces en un convent veí, en un convent amagat al fons d’un verger ocult per un mur altíssim.
 
»Claror pàl·lida de les coses i endevinació segura de les fondes arrels que té tota elegància en el temps i en la quietud.
 
»Pensar en la mort d’Édouard Rod. Pensar en el calvinisme. Pensar en la monarquia.
 
»Veure una cambrera impecable treient un gos al carrer per a desfogament de la natura, i, un cop la natura desfogada, tornar-lo a dins, i tancar darrera d’ell la portella petita.
 
»I gustar totes aquestes coses des de l’observador d’un cafe profund, vora un te lleuger, amb llimona, una pipa als llavis; i sota els ulls, que no llegeixen, la història de Port-Royal, escrita per Sainte-Beuve» (1267).
 
En totes les pàgines dels Miquels de Palol, els Maseres, els Zannés, en totes les planes de «Catalonia», «Joventut» o «Pèl & Ploma», no trobaran ni un quadret que arribi a la perfecció d’aquesta glosa en termes de prosa simbolista, tant per l’ambient descrit, com per la tècnica, com per l’état d’âme suggerit.
 
Escoltin encara una altra glosa, també de 1910:
 
«I bé, el pitjor de tots els comentadors moderns de Salomé, comprenent-hi el pobre Oscar Wilde, és haver caigut en aixo: Salomé enamorada... Una vulgaritat que fa pena.
 
»Si jo sapigués fer-la, la meva Salomé, infinitament més subtil, infinitament més perversa, alhora que més fidelment bíblica, no es banalitzaria així...Impàvida, sense passió, sense pena ni glòria; tota infantívola, tota càndida, amb uns ulls innocentíssims, plens d’una serenitat monstruosa, diria:
 
»–Jo vull la testa de Johanan» (1268).
 
Ningú a Catalunya –certament cap dels dannunzians que pul·lulaven per les planes de «Joventut» o d’«El Poble Catala»– no havia demostrat una comprensió tan profunda del significat de la perversió decadentista, i és lògic, a la vista d’aquest text, que la millor literatura decadent catalana l’escrivís precisament l’Ors, l’Ors de les narracions de La Mort d’lsidre Nonell.
 
En tot cas, hi ha una cosa ben clara, i és que tot això no té res a veure amb el classicisme i la lluminosa serenitat mediterrània. I la mateixa contradicció fonamental es manifesta en l’obra dels més il·lustres dels escriptors tradicionalment considerats com a noucentistes. El simbolisme pre-rafaelita, per exemple, té la seva millor versió catalana, no pas en les pobres imitacions d’un Riquer o un Zanné, sinó en l’obra de Guerau, de Carner i, fins i tot, del Riba de L’ingenu amor. D’altra banda, si els anomenats noucentistes eren molt més eclèctics que no se sol dir, el classicisme tampoc no era exclusiu d’ells ni, doncs, distintiu. Un dels actes més importants de la represa del moviment modernista de l’any 1898 va ser la representació a l’aire lliure d’Ifigènia a Taurida. ¿Hi ha res de més clàssic i mediterrani, en el vague sentit orsià dels mots, que aquesta representació de la versió goethiana d’una història grega, a l’aire lliure, en els jardins neoclàssics del Laberint d’Horta? I no es tractava pas d’un cas aïllat: a les planes de «Catalonia», que era l’òrgan i el motor d’aquesta represa del moviment, es publicaren, entre d’altres coses, a més de la Ifigènia, les traduccions d’El Prometeu encadenat i d’Els Perses, i les primeres mostres d’una nova escola poètica que reconeixia el magisteri de Costa i Llobera –versos d’Oliver i d’Alomar, clàssics no sols pel tema, sinó per l’intent d’adaptació de metres greco-llatins.
 
De fet, el triomf noucentista del classicisme era la culminació d’una tendència que remuntava justament a l’any 1898. El modernisme era, com he dit abans, una actitud oberta que valorava tot allò que era modern, sense distincions. El criteri de la modernitat el dictava l’Europa contemporània, i sobretot França. I a la decada de 1890 s’havia començat a desenvolupar a França una moda neoclàssica que era alhora una reacció antisimbolista i un moviment descentralitzador de la cultura francesa, i que tenia el seu focus més important a les terres del Midi. Els modernistes catalans, sempre amatents a les novetats franceses, se’n van fer eco ben aviat, i «Catalonia» n’és plena de notícies. El 1893, quan Maeterlinck era el dernier mot a París, el modernisme català era, per això mateix, simbolista. El 1898, i per idèntiques raons, comencava a ser classicitzant. Hom podria argüir que potser aquest classicisme primerenc era massa mimètic i superficial, que no copsava l’essència de l’autèntic classicisme. És justament el que Xènius retreia a l’òpera Empòrium, d’Eduard Marquina i Enric Morera; a aquest pseudo-classicisme –deia– li mancava el mediterranisme: la lluminositat i la combinació de la salabror i la flaire de romaní. Doncs bé, poques obres de l’època satisfan aquests imprecisos criteris com les maragallianes «Vistes al mar». Recordin:
 
Una a una, com verges a la dansa,
entren lliscant les barques en el mar;
s’obre la vela com una ala al sol,
i per camins que només elles veuen
s’allunyen mar endintre...
Oh cel blau! Oh mar blau, platja deserta,
groga de sol! De prop el mar te canta,
mentres tu esperes el retorn magnífic,
a sol ponent, de la primera barca,
que sortira del mar tota olorosa.
 
No tenim temps d’insistir en aquesta qüestió i examinar en detall l’aplicabilitat dels altres criteris tradicionals. De la Ciutat ja feia anys i panys que se’n parlava, per les plomes, entre d’altres, de l’Alomar i de Manuel de Montoliu. Ija he explicat en més d’una ocasió que l’oposició entre l’estètica de la paraula viva i l’estètica arbitrària també venia de lluny i tampoc no serveix, doncs, per a establir una distinció esencial entre modernisme i noucentisme. Queda només un únic criteri distintiu, i és allò que ja he citat abans de «la submissió de tots els gestos d’art i dels gestos de vida a una regla premeditada de voluntat». És la disciplina, tantes vegades adduïda expressament per Xènius. No s’hi val a dir que aquesta disciplina és un concepte purament estètic: un centenar de gloses ens aclareixen que s’aplica no sols a l’art sinó a tota la «vida civil». Iun altre bon nombre de gloses ens parlen, d’altra banda, de «l’estètica de les eleccions». El fet que delimita i defineix l’actitud i el grup noucentistes és el sotmetiment a la disciplina de la Lliga. Tampoc no insistiré més en això; ho he exposat llargament, i amb suport documental, en altres llocs, i la idea és prou coneguda i fins i tot sembla, pels ecos distants que m’arriben de tant en tant, que ha estat debatuda amb més o menys de passió. Només voldria fer-hi un parell de precisions: 1) que jo només sóc responsable del que jo dic o escric; 2) que només sóc responsable d’allò que dic o escric, i no del que certa gent creu que he dit o escrit. Així, per exemple, jo no he dit mai que els modernistes fossin d’esquerres i els noucentistes de dretes, ni que el modernisme fos un moviment essencialment realista, ni altres bajanades semblants. Ino sols perquè aquestes afirmacions són inexactes, sinó pel fet encara més bàsic que les formulacions mateixes no tenen, en la meva opinió, com espero que haura quedat prou clar, cap sentit.
 
Una cosa només haig d’afegir. Aquest concepte central de la disciplina en té dos de complementaris: l’eficàcia i la continuïtat, sovint qualificades de «santes» per l’Ors. Els intel·lectuals que Xènius bateja de noucentistes, i que poc o molt es reconeixen en el nom, justifiquen repetidament la seva disciplina política per raons d’eficàcia. Eficàcia política de cara al catalanisme, en primer lloc; però també, inextricablement, eficàcia en l’organització d’una vida cultural catalana. La qüestió és complexa i no puc pas tractar-ne ara en detall. El problema era que el professionalisme virtual, i no real, de la generació dels noranta, que era inicialment un recurs per a la defensa social d’un sector intel·lectual naixent, havia acabat per ser contraproduent, per tal com havia permès la proliferació incontrolada d’aquest sector. En la dècada següent es produeix una reacció, a partir de 1904: els criteris del professionalisme intel·lectual es defineixen molt més rigorosament i inclouen l’exigència explícita d’una remuneració decent. El drama, però, és que el mercat català no pot garantir aquesta remuneració ni tan sols a un sector intel·lectua1 dràsticament reduït pels més estrictes criteris de solvència professional. La solució, aleshores, és l’adhesió a una política que, en un lloc prominent del seu programa, promet una solució al problema en aquests termes.L’inconvenient és que, a la pràctica, inevitablement, en la selecció del sector els criteris professionals pròpiament dits es confonen amb els criteris polítics. Doncs bé: és, diria jo, del desplegament d’aquesta complexa contradicció que neix el Noucentisme com a procés de transformació, i és la solució d’aquesta contradicció que marca el límit del procés: el Noucentisme s’acaba quan l’eficàcia de la Lliga, tant en termes de política nacionalista com en termes d’organització de la cultura, comença a ser posada seriosament en entredit. Però aquesta és una hipòtesi que proposo tímidament.
 
 
 
NOTES
 
1. Publico aquí, amb algunes petites esmenes d’estil, el text d’una conferència donada el novembre de 1979 al Centre de Cultura de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis,a la casa Macaya de Barcelona, dins un cicle organitzat en conjunció amb l’ExposicióMaillol, que tenia lloc al mateix local. Agraeixo a la Caixa i a Maria Lluïsa Borràs tantaquella invitació com l’autorització per publicar ara la conferència.
 
2. Un parell d’estàtues de Maillol van ser exposades no dins el local mateix, sinó almig del passeig de Sant Joan, davant la casa Macaya. La citació de Xènius és la glosadel febrer de 1909, «Els Clarà, noucentistes», que es pot llegir a Eugeni D’ORS, Obra atalanacompleta. Glosari 1906-1910 (Barcelona 1950), p. 949. Citaré sempre per aquesta edició, ien endavant em limitaré a indicar la pàgina entre parèntesis a continuació del text citat.He corregit algunes errades òbvies.
 
3. A. CIRICI PELLICER, El arte modernista catalán (Barcelona 1951), ps. 10-12.
 
4. J.F. RÀFOLS, Modernismo y modernistas (Barcelona 1949), ps. 7 i 199.
 
5.E. VALENTÍ FIOL, El primer modernismo literario catalán y sus fundamentos ideológicos(Barcelona 1972), p. 25.
 
 
 
 
MARFANY, Joan-Lluís, “Modernisme i noucentisme, amb algunes consideracions sobre el concepte de moviment cultural”, Els Marges, 26, setembre 1982.

 

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:54

d'Ors, Eugeni

d'Ors, Eugeni Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:08

"Enllà" i la generació noucentista

"Enllà" i la generació noucentista

    ¿Entendreu tota la meva emoció davant l'Enllà d'en Maragall, quan us hagi dit que és una obra que em torba i -literalment- m'espanta? ... ¡Quin llibre! Per ventura mai la paraula humana hagi arribat a tan solemnes extrems com en ell... - De vegades -haig de conferssar-ho-, no sé pensar sense terror en el destí del nostre poble, obligat a sostenir, sobre la seva pobra normalitat, tan precària, el pes i la grandesa i la glòria d'aquestes sublims anormalitats: la Sagrada Família, la poesia maragallenca...

    Enllà és la nota més aguda, més estrident, del romanticisme llatí, potser del romanticisme de tot el món. -(Me sembla que dir això d'un llibre, és dir-ne alguna cosa).- No sé de cap literatura en què el Verb hagi reculat d'una manera tan magníficament espantosa en el sentit contrari a l'articulació, és a dir, en el camí de la Interjecció. -Passats els límits d'aquesta poesia, ja el dir dels homes no és dir, sinó so, so natural, tan potent com la música de les cascades, del mar, dels vents, dels boscos ... - I amb aquesta naturalitat i amb aquesta potència inhumanes, sembla somiar el nostre poeta, qui canta audaçment:

                                         La poesia tot just ha començat
                                        i és plena de virtuts inconegudes

    Vet aquí quelcom que jo no sé llegir sense esgarrifança...
    Però, també, vet aquí moltes coses ben apartades de l'esperit i de l'obra del noucentisme. -L'acció civilista en què tenim posats el coll i el cor és essencialment inseparable d'una estètica clàssica, és a dir, d'arbitrarisme. -(En l'Estètica Arbitrària veiem el substràtum teoritzat del Romanticisme.)- I així tot un sentit clàssic de la Poesia comença a florir entre nosaltres. - En això "s'expressa en una nova forma la caracterització principal d'una raça, mai com ara tan nombrosa i activa", com va escriure l'Alomar en son estudi sobre l'Estètica Arbitrària. - Mil simptomes, de tots notats, s'han produït darrerament en aquesta direcció... Acàs no sigui encara general una clara consciència del fenomen i de sa llei: però ja hi arribarem a no trigar gaire. - I no dubto que la publicació d'Enllà haurà apressat, per contracop, en molts esperits la producció d'aquella consciència.

    Com se veu, a l'això dir, el Glosador vol abstenir-se de tot judici. Se limita a consignar un fet. El fet és: hi ha, més que independència, contradicció, entre l'Estètica de la Paraula viva, que ha tingut sa manifestació més significativa en Enllà, i l'Estètica Arbitrària, novetat espiritual essencial en la generació noucentista. - Per això la generació noucentista, que en La Nacionalitat Catalana d'en Prat ha vist avui una doble utilitat d'exemple i de doctrina, dubta si en l'obra del seu essencial "Mestre en Gai Saber" (de debó aquest, i de molt abans que els diplomes amb cal·ligrafia gòtica ho cantessin), si en els versos del nostre gran Poeta de Postrimeries (Mort. Judici. Infern i Glòria), pot trobar-hi alguna cosa més que una utilitat -altíssima, això sí - d'exemple.

    Eugeni d'Ors: "Enllà" i la generació noucentista, Glosari, 29-VI-1906.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:33

"La Nacionalitat Catalana" i la generació noucentista

"La Nacionalitat Catalana" i la generació noucentista

    Repetim la pregunta: ¿Què porten a la generació noucentista catalana aquests dos llibres de la seva generació mestra: La Nacionalitat Catalana i Enllà?

    Contestem: Li porta el primer una lliçó doble d'exemple i de doctrina. - Lliçó d'exemple, perquè mostra la superba experiència política de com unes idees nascudes en l'isolament d'una camaraderia escolar devenen ràpidament les rectores de la vida de tot un poble. - Lliçó de doctrina, perquè, amb aquest llibre d'en Prat, el Nacionalisme català, que acàs en algun moment la generació noucentista pogué creure hostil al pensar propi, s'eixampla generosament i fa entrar oportunament a son si el verb polític de la generació nova: l'Imperialisme.

    Tan fragmentàriament, tan confusament com se vulgui, cal reconèixer que els noucentistes han formulat en la idealitat catalana dos mots nous: Imperialisme - Arbitrarisme. - Aquestes dues paraules se tanquen en una sola paraula: Civilitat. - L'obra del noucentisme a Catalunya és -acàs millor dit: serà -l'obra civilista.

    L'Imperialisme català ha trobat la seva primera reconeixença autoritzada en l'obra d'en Prat. -Bell moment: vet aquí que tota una generació de lluitadors formula, després de la seva definitiva victòria, la divisa de son escut. Però com no entén que l'escut resti escut seu, mes vol que devingui escut de la Pàtria, no ferma la seva divisa, al formular-la, sinó que deixa son sentit espiritual ben obert per a que a n'ella filialment vingui a ajuntar-se el mot novell de la novella gent lluitadora.

    "L'Imperialisme és el període triomfal del nacionalisme..." - "Ja el nacionalisme català ha començat la segona funció de tots els nacionalismes, la funció d'influència exterior, la funció imperialista..." -¡Oh, Mestre, gràcies! Veieu: els noucentistes hem hagut de sofrir molt amb aquest nostre Imperialisme. Semblava un somni incoherent de diletants. Se'ns en reien. L'havien anomenat "convicció manicomial exclaustrada..." - ¡Encara no fa un any d'això! (Un cop més: ¡oh, benananta Catalunya!) - Avui, aquests dies de prova son finits per a sempre. Espasa de cavaller ens ha armats cavallers. - Mestre: perquè la doctrina vostra és també la nostra doctrina, li jurem fidelitat a la doctrina vostra...

    Aquesta és la doble lliçó del primer llibre.

    Eugeni d'Ors: "La Nacionalitat Catalana" i la generació noucentista, Glosari, 28-VI-1906.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:36

Amiel a Vic

Amiel a Vic

El cor em fa mal, quan la singular lectura es termina... Llibre obscur, que l'atzar conduïa a les meves mans! Llibre emperò, ple d'interés, de psicologia i de història. I palpitant, de la intimitat tràgica amb un esperit, i evocador!.... Aquelles pàl·lides fantasmes que angoixaren la nostra infantesa, de nou hi passen tranquil·les, sense massa de bruit. I és com si ara, una vetlla, resomnièssiu, en somni memòria; però que encara, des del pregon de la subconsciència, misteriosament us enverinava la vida amb vagues aprensions, estranyes malenconies i sordes terrors.

Això era a la fi del segle XIX. En deien per antonomàsia "la fi del segle". I de la seva decadència i del seu mal, cínicament els homes que el vivien se'n feien una manera d'orgull. Temps de descomposició, aquell. Una tàrbola senilitat s'ajuntava a la febre de les germinacions noves, que encara no es sabia quina fruita havien de dur. Un neguit dolorés, un apetit de tenebra s'ensenyorien de les ànimes. La fe religiosa no era pas ben reconquerida; la fe en la ciència redemptora, que durant un segle enter il·lusionà els homes, era ensorrada ja també. El nou idealisme no s'havia articulat i restava només com una aspiració, com una altra causa per acrèixer el malestar davant les realitats de l'existència. Fou aquest el temps de l'anarquisme, quan el florir universal de les doctrines i quan els primers atemptats, la crueltat i l'estupidesa dels quals astoraren el món. Fou el temps de decadentisme i de la sensualitat malalta.... Recordeu la literatura; recordeu l'art aleshores. Vet aquí Verlaine, el gran poeta que viu morint en les presons i en els hospitals component odeletes obscenes o lletanies a Maria. Vet aquí Aubrey Beardsley, vet aquí Felicien Rops i el Vescomte e Toulouse-Lautrec, corromputs de Japó i de Prostitució. Vet aquí Ibsen, que vol dissoldre la família i la societat, i Tolstoi, que vol dissoldre la vida civil. Vet aquí Huysmans i els catòlics equívocs i els blasfematoris i els de la "Rose-Croix" i els de les petites religions de París. Vet aquí els idealistes lívids, estetes pre-rafaelistes o místics maternlinckians, qui tornen de la raó a la poruga follia i del llenguatge al balbuceig. Vet aquí una gran onada de música, rodant a través de tot això i negant-ho, i aquesta onada és el cant de Tristany i Isseuta, i se n'emporta raons i consciències vers l'abés de l'amor i de la mort, sense deixar-los altra força que la de sospirar, abans de per ja mai desaparèixer, una paraula: una paraula que és com el testament d'època: "Nihil".

Ai, la traducció espanyola del "Nihil" fou més trista; la catalana, encara més! El que en altres llocs era un naufragi de nació. En 1893 l'anarquista Pallés tirava una bomba, en una parada militar, contra el general Martínez Campos: en 1893, esdevenia l'enfonsada de l'imperi colonial. Entremig, per a nosaltres, com a veu d'encoratjament, com a força positiva, com a orientació, com a fe i esperança, què? Les grans concrecions d'energia més tard actuants, no existien encara i es preparaven només, entre basques de gestació, o entre paradoxals profecies. El nostre catalanisme no s'havia traduït en un moviment polític organitzat: restava, sobretot, essent una protesta i un plany -una elegia i una blasfèmia-. Blasfèmia i elegia era també el nostre europeisme, enveja i desesperada enyorança d'allà no conegut o d'allà entrevist; no sacra ambició i decisió d'arribar a posseir-lo. Blasfèmia i elegia, el tradicionalisme: que l'anhel a restaurar les valors eternals i a lligar-s'hi no somniava en les direccions enèrgiques i útils que avui veiem florir, tant a Catalunya com a la mateixa Espanya castellana. Res encara de civilisme, res d'Imperialisme, res d'aquest complex conjunt d'accions, renovadores les unes, innovadores les altres, constructives totes, que havem anomenat Noucentisme, justament per l'hora en què les hem vistes sortir a la llum... Un món moria; i només comptadíssims esperits pogueren endevinar quina cosa anava a reemplaçar-lo. En els altres fou una repercussió catalana, agreujada per l'estretor de l'ambient i per la més silenciosa tristesa de la crisi universal. Tenim un exemple d'aquestes crisis de "fi de segle" en el cas de Mossún "Cinto". En tenim un altre cas: Soler i Miquel. En tindríem un altre, potser, en els casos de Maragall i del nostre amic Pere Coromines si no s'haguessin tots dos redimit, l'un articulant el malestar, i així netejant-se’n amb la poesia i la teoria; l'altre, canalitzant la vida enèrgicament vers la normalitat política i familiar....Un exemple més, és el que ha restat recollit en aquest llibre, que ara us dic que l'atzar em porta a les mans, i que són les memòries d'un home del temps, el "Dietari" d'un escriptor poc reconegut, en Francesc Rierola i Masferrer, que publicava, en 1908, ja mort ell, la pietat dels seus companys de Vic.

Aquests "Dietari" té un caràcter doble. Confessió íntima d'una banda; en l'altre aspecte memoràndum d'esdeveniments públics. Ara l’Èric Amiel, el seu autor; ara, objectiu periodista. Un Amiel, de volada curta, d'estret criteri, de tristor més prosaica, de solitud menys pura, amb la mateixa ineptitud social, però sense l'excusa de l'aristocratisme. Un periodista, capaç, de tant en tant, de traçar, amb una crua eloqüència, en quatre plomades breus, precises, petites escenes de vida ciutadana i de sos històrics fastes i nefastes. [....]

Així el peròode comprés en el Dietari de Francesc Rierola fou el de la nostra primera formació. Tot allà d'ell ha entrat en la composició del nostre esperit om un amarg llevat... -però, heus aquí que, quan ell va acabar, s'iniciava la nostra jovenesa. Clams de liquidació, clams de regeneració eixien d'arreu. Així fou, sobretot, un baladrejar. però, al mateix temps, desvetllades del mal somni, ocultes energies daven començ a la bella tasca. Una silenciosa sembra començava de què avui ja endevinem el florir. Venien ideals nous: venia sobretot, el coratge dels pensadors, per a articular-los en fòrmules clares, els dels homes d'acció, per a dur aquestes fòrmules a la realitat. I els pensadors han estat també una mica homes d'acció, volent consagrar ses forces de joventut a la feina d'instauració de la cultura: i els màxims homes d'acció han estat també uns lúcids, estretament lligats a l'emissió de les fòrmules del pensament. I ens han vingut del món i les hem traduïdes, ventades de la nova idealitat, de la restauració dels valors, per la qual en cada paés laboren els selectes. I hem vist com tot la humanitat s'avergonyia ja de la finisecular malura i aspirava a entrar en una era de fresca moralitat, de reconquerida salut en els cors i les ments... Així aquelles tenebres a poc a poc s'esvaien. Ara els temps són altres i munten noves generacions. Noves generacions que ja han desterrat l'ombra de Hamlet: que ja saben de l'alegria del viure civil i de les preparacions normals: que han volgut conservar millor la puresa i l'energia; que han trobat ja davant ells, homes a qui han pogut creure i guanyar així el sentit inapreciable de la Santa Continuació. que coneixen alguns mestres a la Universitat i força eines als laboratoris i totes les possibilitats científiques a l'Institut i tots els llibres a la Biblioteca: que han sortit a l'estranger a estudiar-hi i a amidar-s’hi: que si alguna "vague d’àme" els havien donat les inquietuds d'adolescència, n'han pogut guarir virilment amb aquest instrument magnífic que són els deports hivernals i amb aquest altre instrument magnífic que és el servei militar obligatori.

Eugeni d'Ors: Obra catalana completa, I, Glosari 1906-1910, Selecta, Barcelona 1950, ps. 3-17.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:02

De com la puixança de la Ben Plantada...

De com la puixança de la Ben Plantada...
Mes veureu que, per un miracle amabilíssim, la beutat d’aquesta noia que dic no s’ha tornat tumult al seu entorn, però serenitat i simpatia. Sí, una dona formosa pot ésser com un llamp que cau. No així la Ben Plantada, que és com una llar encesa enmig de nosaltres. I el secret es troba en la seva natural mesura i bon seny.
 
Hem dit que hi havia en el cos de la Ben Plantada una central manca de cànon: la seva cintura és massa alta. Com per a compensar això, tota la resta s’ajusta a una proporció perfecta. I també el seu moviment s’ajusta a una proporció perfecta. I la seva manera de mirar. I la seva veu. I les seves paraules. I la seva manera de donar la mà. I la seva manera de viure. I la seva manera de tracte. I la seva manera d’ésser amiga. I ni cal dir que la seva manera de ballar. Així –i no d’altra faisó que un xic d’oli aquieta una extensió d’ones agitades–, la presència de la Ben Plantada ho aquieta i asserena i ordena tot, fins a moltes passes de la rodalia i fins a moltes, moltes ànimes de la rodalia.
 
Ah, jo voldria que ho veiéssiu!... De lluny estant, només explicant una gràcia de la Ben Plantada ja es pot encendre una passió. De lluny estant, només que es recordi la Ben Plantada ja se senten al cor les mossegades del serpent. Jo, pobre narrador de mi, no sé amb quina imatge poden haver decorat alguns somnis les meves febles paraules, que ja no passa jorn que no m’arribi, entorn de la gentil figura, una o altra lletra, en el text de la qual, a voltes humorístic, s’endevina, però, el batre d’una gran ala d’inquietud... Ara, jo voldria poder reunir tots aquests qui m’escriuen i dur-los plegats en presència de la Ben Plantada... L’esperaríem vora el mar i la veuríem aparèixer entre el mar i les cases i la línia de la terra i els monticles veïns, entre els bans familiars i les petites botigues, entre les pagesies i les tartanes, entre els treballs i les cultures, entre els xiprers i els tarongers, entre les colles de dones que conversen i de nens que juguen i d’homes que es reposen fumant, amb la vista fita a l’horitzó. La veuríem aparèixer al mig de totes aquestes coses humils, harmonioses i essencials, tan parenta d’elles, tan lligada a elles tan fidel a llur llei de simplicitat i de silenci, humil, harmoniosa, essencial com elles. La veuríem aparèixer i, en lloc de produir-se en nosaltres un terratrèmol, sentiríem que una pau divina inundava el nostre pit. El primer que coneixeríem és que la nostra respiració es tornava fàcil, ampla, pausada, regular. Després que el cor ens batia de pressa, però sense agitació. De seguida vindrien a la nostra boca paraules amables i plenes de franca escalforeta. Esguardaríem la minyona de fit a fit, sense torbament, però també sense gosadia, i veuríem que ella ens sap esguardar així mateix. L’endevinaríem tan senzilla, tan «poble», ella, que tota temor desapareixeria del nostre gest i del nostre parlar; però també l’endevinaríem tan fina, tan senyora (amb la senyoria que pot donar únicament una llarga i fidel obediència als designis silenciosos de la Raça), que es respecte elevaria el gest i parlar i els faria nobles. La seva manera justa, equitativa i mesurada de tractar-nos tots, ens faria fraternitzar. D’això en vindria un desig de donar-nos les mans. Després, de donar-li la mà a ella. Després, de guardar la mà d’ella entre les nostres, un moment. Després, de no abusar d’aquest moment, deixant anar la mà, perquè ja se’ns hauria comunicat a nosaltres el do de la mesura.
 
Així, d’acostar-se a la Ben Plantada, hom esdevé millor. D’ésser presidit per la Ben Plantada, hi ha un guany de noblesa especial. Pels volts de la Ben Plantada tot és ordre i acord. Que ella deu ésser l’eternitat mateixa tornada bella aparença i gai instant. Res no hi ha de comparable a aquesta influència. La influència, l’ensenyament de la Ben Plantada! Si la pogués contemplar així, i aprendre d’ella, no una petita colla d’homes, sinó tota la meva terra, amb les seves gents! Si vinguessin a l’escola de la Ben Plantada les generacions a guanyar-hi serenitat, a guarir de romanticisme, a salvar-se de mentides i captar-hi estil i normes de bellesa i ben viure, i tots abjuressin davant d’ella dels errors passats, i els ciutadans, els poetes, els artistes, els arquitectes, els polítics, els negociants, els mestres d’estudi sabessin, d’aquest punt endavant, infondre una mica de l’esperit de tan escaienta i profunda ensenyança a llur acció i llurs obres!
 
...Per ara i tant, la Ben Plantada, en el petit poble mariner on passa l’estiu, ja ha assolit aquests resultats meravellosos: que les altres noies, menys formoses que ella, menys esguardades que ella, menys celebrades, no li hagin agafat enveja o gelosia, sinó que es complaguin al seu costat, i l’estimin; i que els homes, mentre ella és present, s’acontentin tots per igual –i sense, fins avui, cap temptativa de desobeir aquesta llei tàcita–, amb la joia noble d’ésser els seus amics.
 
 
 
D’ORS, Eugeni, La Ben Plantada, I, VIII, Selecta, Barcelona, 19587, pàgs. 43-47.
Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:47

Del dolcíssim nom de la Ben Plantada

Del dolcíssim nom de la Ben Plantada
DEL DOLCÍSSIM NOM DE LA BEN PLANTADA, AMB ALTRES PARTICULARITATS
 
 
Ara és quan es declararà el nom de la Ben Plantada. Aquest matí, en llevar-se, el Glosador ha sentit imperiosament que calia que això es fes avui. Ahir hauria estat massa d’hora. Demà, ja pecaria de tard. (L’aprenentatge de la Ben Plantada, per tal com fortament es recolza sobre les essències veritables, pot donar-nos aquestes infal·libilitats precioses sobre l’oportú.)
 
Com et dius, Ben Plantada? Em dic Teresa.
 
Teresa, nom ple de gràcies, quan es pronuncia a la manera dels catalans.
 
Teresa és un nom castellà. Allí dalt és un nom adust, encès, groc, ascètic, aspre. És un nom que rima amb totes aquestes coses, de les quals es parla tant, de «la fuerte tierra castellana», de «el paisaje austero, desnudo, pardo», de «los hombres graves, vestidos de fosca bayeta», de «Ávila de los Caballeros», de «el alma ardiente de la Santa», de «Zuloaga, pintor de Castilla», de «El retablo del amor», de «La mística sensualidad, esposa de Cristo o mujeruca». Ja sabeu, fa?, quina mena de coses vull dir.
 
Però arriba el mateix nom a casa nostra i de passar-se’l per la boca d’una altra manera, guanya una altra sabor. Una sabor alhora dolça, casolana, calenta i substantiva, com la de la coca ensucrada. Teresa és un nom que té mans; capaç de la carícia, de l’abraçada i de la labor. Teresa és un nom, a la vegada modest i molt fi. Teresa és un nom feiner. Teresa és un nom per a respondre, amb una veu de contralt: «Servidora, em dic Teresa». Teresa és el nom de les que tenen, com l’Adelaisa del Comte damnat (la qual no es va dir Adelaisa sinó perquè vivia en uns temps molt romàntics, historiats i ornamentals), una mica de sotabarba arrodonit i un clot a cada galta.
 
I ara que he anomenat l’Adelaisa del Comte l’Arnau, m’ocorre de meditar sobre quina semblança o dissemblança pugui tenir la Ben Plantada amb ella. La Raça hi és, enèrgica en totes dues. Mes penso que Adelaisa era tacte i color, però la Ben Plantada ja és Mesura. Totes dues volen dir: instint. Però en Adelaisa l’instint sembla sobretot dirigir-se als fins de l’espècie; mentre que en la meva el que funciona subtilment és l’instint de la Raça: és a dir, una cosa que ja significa intel·ligència, i –profunda, insconscientment– Cultura. L’Adelaisa hauria estat el mateix que va ésser, comptant només que amb la terra i el cel de la seva pàtria. La Ben Plantada, en canvi, tal volta no fóra el que és avui, si no hagués existit Ausiàs March. Prenent les coses per altre cantó, l’Adelaisa és de la muntanya i la Teresa és de la marina. Prenent-les encara diferentment: l’Adelaisa correspon a l’arquitectura romàntica, mentre que la Teresa correspon al neoclassicisme.
 
Ai, quina deliciosa sensació d’intimitat anomenant també Teresa la que fins avui havíem anomenat únicament la Ben Plantada!
 
Teresa, Teresa maca, lloat sia el teu nom dolcíssim! Totes les Tereses que hem conegut han estat maques, però tu, la més maca de totes. I així el record de les altres l’adorem en tu.
 
A la nit alta, sortint del Casino, aquells de nosaltres que tenen una veu de baríton canten una cançó passada de moda, que diu:
 
«Teresa:
Jo en tinc impresa
La teva casa
Dintre el meu cor.
I moriria
De gelosia
Si un altre daves
La teva amor.»
 
I si, la cançó diu una bona veritat.
 
La situació hi és ben retratada. Avui tots som en pau i en ordre i en millorament i aprenentatge espiritual, perquè la Teresa ens tracta tots per igual. Però el dia que en distingís un!
 
I, no obstant, bé haurà de distingir-ne un, més tard o més d’hora!
 
Heus ací, doncs, la posició del conflicte plantejada netament en el primer acte, com en tot drama que es respecti.
 
 
 
D’ORS, Eugeni, La Ben Plantada, I, IX, Selecta, Barcelona, 19587, pàgs. 48-52.

 

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:48

Del símbol de la Ben Plantada

Del símbol de la Ben Plantada
Ara ja tenim la claror i la seva seguretat tranquil·la. Ara la veiem a ella, la veiem tota i el seu sentit, i sabem per què importa tant a la Raça; tant, que ella es dóna, a la quieta, amb cadascun dels seus gestos, amb cadascuna de les seves dites lacòniques, una lliçó de catalanitat eterna, de tradició, de patriotisme mediterrani, d'esperit clàssic. La Ben Plantada ha estat aquest estiu el nostre llibre de text, i aviat ens en podríem examinar.
El símbol de la Ben Plantada és un arbre. No diem a un arbre ben plantat, quan té fortes arrels en la seva terra? Sí, però repareu que les branques són unes altres arrels, unes arrels superiors. Per les arrels baixes l’arbre és ben plantat en la terra. Per les arrels altes és ben plantat en l’aire i el cel.
Així la nostra Teresa. La carn divina de què és fabricada la Teresa, beu la saba noble de tots els morts de la seva Raça, que és la nostra Raça, i de la Cultura. És molt antiga i molt cultivada, aquesta carn, i això és el que li dóna olor. Però la forma d’ella i el moviment d’ella reben la gràcia per l’atracció poderosa de l’avenir. Tenen també en el cel les seves arrels i nutrició. La Raça disposa de la Teresa per a recobrar-se i florir i fruitar en cultura nova. I és aquesta oculta atracció, és aquest plantament en el futur el que parla per la seva boca, quan ella diu, gairebé sense adonar-se’n, aquella paraula de tal castedat i tan ben dita, i d’admirar, que desitjaria haver criatures seves.
Ben Plantada, Ben Plantada, perquè ets ben plantada, ben fruitada seràs!
 
 
 
D’ORS, Eugeni, La Ben Plantada, II, X, Selecta, Barcelona, 19587, pàgs. 108-109.
Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:48

Dos llibres

Dos llibres

En aquest bon temps que, com oportunament en Maragall va recordar, és temps de collites, dos llibres de plenitud són advinguts aquí. - Un i altre procedeixen de la generació que ara arriba a l'hora magistral, de l'última generació del mitl vuit-cents, de la generació que immediatament ens ha precedit a nosaltres -vull dir, nosaltres, joves, de mil nou-cents català...-. En aquests llibres apareixen sintetitzats els mots fonamentals d'aquesta generació que ens ha precedit en el camí i que ha assolit ara, mentre nosaltres avancem en inquietuds de creixement, virilitat perfecta. L'un formula científicament un ideal polític; l'altre dóna la nota més alta d'un ideal estètic. L'un d'aquests llibres és La Nacionalitat Catalana, d'en Prat de la Riba; l'altre el volum de poesies Enllà, d'en Maragall.

Dos mots fonamentals ha tingunt la forta generació d'en Prat i en Maragall: el Nacionalisme -la Teoria de la Paraula viva... -¡Gloriosa Catalunya! N'hi ha prou amb dues paraules ideals així, per a omplir un sigle. ¡Tu les has dutes a maduritat en una hora! - La història d'aquesta maduració dels nacionalismes és el fons bellament heroic del llibre d'en Prat de la Riba: el suc de la maduració d'aquella teoria fermenta tumultuosament en els últims versos de Maragall.

Ara bé: Aquestes dues obres mestres de la generació mestra nostra, ¿què ens porten a nosaltres -els noucentistes catalans?

Hem meditat llarga estona sobre això. Anem a dir sincerament, clarament, el fruit del nostre meditar.

El fruit del nostre meditar és el següent: Sabem, per l'obra d'en Prat, que el Nacionalisme de Catalunya ens és útil per sa doctrina i per son exemple. - Dubtem, per l'obra d'en Maragall, si l'Estètica de la Paraula viva ens és útil per sa doctrina i per son exemple, o només per son exemple...

Desglossarem, en successives gloses del Glosari, la glosa amb què el Glosari ha marcat el dia d'avui.

Eugeni d'Ors: "Dos Llibres", Glosari, 27-VI-1906.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:31

Els metecs

Els metecs
Tota veritable Ciutat suposa una Aristocràcia. Tota Aristocràcia suposa una minoria. En la plena població d’una vila, sempre els Ciutadans representen una petita part. Diu que a Atenes eren un terç; el reste de la població se composava d’esclaus, d’afranquits i de metecs...
 
Aquests darrers eren els més perillosos, perque no se’ls excloïa totalment dels drets polítics. Forasters o fills de forasters, desarrelats de vària mena, pervinguts a ciutadania d’origen dubtós, bàrbars palesos o barbaritzants equívocs, formaven en mig de la Ciutat aquest «demos» metec, sense un lligam de cor amb la glòria ancestral d’ella, sense interfis pel seu llunyà avenir... I així la guerra entre els Ciutadans i els Metecs era entaulada tothora.
 
Però Pal·las, la dels ulls d’òliva, guardava la Ciutat.
 
 
Els nacionalistes francesos contemporanis han hagut tort al desenterrar i posar a la moda la paraula «Metec»... –Que, en un París, existeixi certa població cosmopolita o tocada de cosmopolitisme, no constitueix cap perill seriós, per a la continuïtat de l’esperit civil. També la vila de París és guardada per la deessa dels ulls d’òliva. La superioritat sòlida, no individual, però sí orgànica, dels ciutadans sobre els pervinguts és suficient a sotmetre de seguida aquests, a guanyar-los de pressa, a confondre’ls, no molt tard, amb la massa, vella i bona, pastada pels segles... Ademés aquell foc de patriotisme, encès allí dalt, tot ho arbora: qualsevulla impuresa hi és consumida tost...
 
No, no tenen raó, i manquen de gràcia, els nacionalistes francesos, a l’insistir tant en lo dels «metecs».
 
Nosaltres, sí, que en tindríem!
 
...Potser el qui viu sempre a Barcelona no se n’adona tant; però el qui hi torna, a cops, entre llargues absències, no pot estar-se de constatar un fenomen, que hauria de produir espant en els reflexius: que mentre el nostre català estén cada dia més son domini com a llengua literària i intel·lectual, i guanya tot jorn províncies espirituals noves, abaix, en la massa popular, sembla anar reculant sempre, disminuir en extensió demogràfica relativa... –Me confessava un amic meu que mai havia trobat tantes porteres, tants empleats de tramvies, no parlant català... –I, en aquesta infiltració contínua, de fora a dintre, els factors d’origen múltiple no s’equilibren, com passa a París; sinó que el factor dominant és un, i aquest i no el cor de la Ciutat és el que dóna to als altres...
 
 
I tothom, fins els no ciutadans, gaudeix dels drets de ciutadania. I tothom vota en les eleccions. I els Metecs, entre la divisió de Ciutadans, poden triomfar-hi.
 
Perquè la deessa dels ulls d’òliva no viu aquí, –no viu aquí!
 
14-XII-1909
 
 
 
D’ORS, Eugeni, “Els metecs”. En Fina Figuerola; Rosa Planella, Àlex Susanna (eds.), El Noucentisme (selecció de textos literaris i crítics), Barcelona, Columna, 1986, p. 41-42.
Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:45

En resum...

En resum...

    En resum: des de sos orígens, una doble corrent, política i estètica, ve nodrint de saba ideal el Catalanisme. -Dues obres de la més alta importància han marcat avui el punt assolit per la doble corrent.

    L'adveniment de la generació noucentista no torç el curs de la corrent política. En Prat ha vingut a demostrar-nos la unitat del camí. -Així com, en el transcurs del temps, el provincialisme devé regionalisme i el regionalisme nacionalisme, sense reacció ni contradicció, així, ara, amb idèntica felicitat,el nacionalisme devé entre nosaltres imperialisme.

    Al contrari, en lo estètic l'adveniment de la generació noucentista contradiu, amb direccions noves, la direcció anterior. La direcció estètica anterior del Catalanisme era produïda sempre en un mateix sentit, en sentit de romanticisme, des d'en Piferrer, el nostre primer gran romàntic, fins en Maragall, el nostre darrer gran romàntic. - Entremig, el cas isolat d'un Costa i Llobera no compta. Cal arribar als nostres dies per a assistir a l'obertura d'un cicle de classicisme essencial. - El nou cicle és ja obert ara. L'era del romanticisme està ja ben pròxima a agotar la seva significància entre nosaltres...

    Era dever del Glosador anotar amb tota fidelitat aquestes palpitacions del temps.

    Eugeni d'Ors: "En resum...", Glosari, 30-VI-1906.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:34

Entre les runes de civilitat

Entre les runes de civilitat

    Les gloses últimes del Glosador sordejaven. Era son dever sordejar. Música de tirs i de bombes resulta mal tema de meditació. Al que escolta les palpitacions del temps, cal desentendre's de les detonacions de les hores. Almenys, mentre les detonacions sorollegen com detonacions. En tant que així és, aquell deu ocupar la ment en actualitats altres. En veres actualitats. Perquè mai la por, el terror, la venjança, ni àdhuc la indignació a cop calent, poden constituir veres actualitats per a un meditador... Després, quan ja s'ha reposat l'aire: quan a n'aquells sentiments poden succeir sentiments nous, més nodrits de serenitat i eternitat: quan ja la detonació no fa sinó un apagat retruny en el solemne soterrani del record històric, pot ella devenir actualitat meditable, florir en glosa. Glosa un xic rerassagada de la vida, és cert... Per això és bo, perquè en aquests casos el pas de la vida taca espantosament de sang...

    El pas de la vida entre nosaltres, durant l'última setmana, ens ha deixat la Civiltat feta runes... -¡Oh, quina tristíssima setmana, la que comença amb l'insult imprès contra unes senyores, i amb l'explosió d'una bomba s'acabà!... Deixeu-me dir-ne l'amargura per a mi, que he col·locat tot mon ideal i tot mon contribuir a la santa obra d'edificar la Civiltat entre nosaltres. Deixeu-me, i perdoneu-me, que vos suggereixi com en aquests dies darrers, mentre amb apariències d'impassibilitat m'ocupava en una altra cosa, tota una tempesta de ràbia, de desalent, de cansanci, ha passat per mi, amb uns desitjos suïcides de plegar, i de cridar a tots els capatassos, a tots els companys, a tots els aprenents de la Construcció dels nostres insomnis, que pleguessin!...

    Però, no!... - Plató em valgui, per a recordar-vos i per a recordar-me, com per sobre de les animetes miserables dels homes, hi ha la gran ànima de la Ciutat. I la Ciutat nostra vol ser salvada, ha de salvar-se. Podrem no convertir en Pau, en Pere, en Berenguera en homes civils. Però Barcelona, però Catalunya, han de guanyar Civiltat definitiva, així ens morim tots...

    ... Entre les sagnantes runes d'una Civiltat, per a l'obra de la Civiltat definitiva en nosaltres, -segueix, - en el nom del Pare, del Fill, i del Sant Esperit, -aquest Glosari, -aquest Carnet d'una civiltat...

    Eugeni d'Ors: "Entre les runes de civilitat", Glosari, 24-I-1907.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:35

Horacianisme

Horacianisme

Ja passats els Jocs Florals de Barcelona, ens omplirà primavera, estiu i tardor la tongada dels certàmens literaris forans. Ara bé; com tot s'encomana, fins l'hermosura és de creure que les hermosures poètiques de la festa cabdal se vegin reproduïdes fidelment en les més poètiques festes, no per lo petites menys pròpies per a que a elles acudi a dansar, a l'amable cor de les Nou Germanes.

 

El mal és que certes menes d'hermosura son molt difícils de portar. En l'any de gràcia de 1907, la moda floral ha incidit en horacianisme. No tenim dret a planye’ns, per ara. Mes, acés podríem dir lo mateix, si la moda s'estengués tant que, en l'actual primavera i pròxims estius i tardor, no restés a Catalunya mur de muntanya en què els ressons no repetissin la mésica verbal de l'estrofa sòfic-a d’única?... Jo sentiria molt ofendre als mantenedors i armadors dels Jocs Florals de qualsevol vileta. Però no crec ofensa dubtar de què els hexòmetres encaixin amb la restant decoració de la benemèrita festa. Jo, parlant amb tota sinceritat, ho dubto...

Algú potser estranyi que Xènius escrigui avui aquestes coses, ell, que sempre, aquè i arreu, tant ha predicat, tant predica sobre l'acabament del Romanticisme, sobre el començ d'una Era clàssica nova i sobre altres coses semblants... Però, caldrà entendre’s. Xènius mai ha parlat, mai parla d'això del Classicisme, sinó com de concreció artística d'una cosa més vasta i fonamental, que és l'humanisme. I si s'entusiasma amb la Renaixença i alaba el mateix sigle XVIII, no és sols per lo que la literatura d'aquests temps deu a Horaci, sinó per lo que el seu viure deu a Rabelais i la seva ciència a Galileu i a Pico della Mirandola.

l'entrada de l'art en Era clàssica suposa un mediterranisme general del viure. Tot Classicisme que no estigui animat per un Humanisme és una closca sense fruit. I tot Humanisme suposa dues coses: ple viure material i ple viure intel·lectiu; o, ben concretament: Riquesa i Curiositat. I no té dret un poble a fer literatura horaciana, si no fa horaciana la seva existència, procurant que mil naus duguin a sos ports els productes d’Orient. I no té dret una literatura a omplir-se d’estrofes sòfic-adúniques si abans no l'han incorporada a la humanitat molta filologia llatina i grega, molta història, molta arqueologia, molta filosofia, molta fisiologia i tot, i per a dir-ho en quatre paraules, clarament, UNA INTENSA FEBRE D’ESPERIT CIENTÍFIC.

Eugeni d’Ors: “Horacianisme”, Glosari, 21-V-1907.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:35

L'Imperialisme català

L'Imperialisme català

També nosaltres, en hora de gràcia, ens havem sentit l'ànima punyida per l'imperatiu categòric de la responsabilitat. D'aquí el començ d'una política d'intervenció a Catalunya.- D'aquí el nostre Imperialisme.

 

No cal que aquesta glosa digui, un cop més, la defensa de l'Imperialisme Català: l'han esgranada, jorn darrera jorn, totes les gloses del Glosari.- No és hora tampoc de recordar-ne la història: difícil resultaria per al Glosador realitzar aquesta tasca impersonalment.

Però segurament l'historiaire futur no oblidarà que una gran revolució d'esperit s'ha desenrotllat a Catalunya en quatre etapes. Un temps, el Catalanisme practicà radicalment, dins la mateixa Catalunya, la política de l'Abstenció.- Aquest període no coneguè més armes civils que la sàtira i l'elegia. Davant el Mal, instaurat a casa nostra, cap activa intervenció. Se deixava fer: se malparlava.- Encara es troben esperits entorn nostre que continuen inscrits en aquest període, i en les seves normes de moralitat i de mentalitat...- La primera etapa de l'Imperialisme Català ha provingut dels qui van dir-se: "De lo que aquí passa, nosaltres no tenim la culpa".- Ha consistit en la decisió dels catalanistes d'intervenir en el Govern de Catalunya.

Però (i aquí entra en joc un dels principis cabdals de l'Imperialisme teòric)."la responsabilitat d'un poble no pot mai tancar-se en límits territorials".- Conseqüència el dir-se: "De lo que a tota Espanya passa, de lo que tota Espanya representa avui per a nosaltres, nosaltres ne som responsables, ne tenim la culpa" - Doncs, segona etapa de l'obra imperialista: intervenció en els afers generals espanyols.

Tercera etapa: Per què a ponent tan sols? I al nord, on regna aquesta civilització florida? I l'Orient? I l'Àfrica? I aquest mediterrani -"mar nostre"? I tot el món i tota la humanitat, amb les inquietuds espirituals i amb els combats que agiten les actuals hores? - Conseqüència: Humanisme. "Voluntat", almenys d'intervenir en els afers mundials: en les coses de l'esperit (lenta substitució de l'art localista per un art humanista, amor a la ció.cia, treballs per la llengua internacional, participació en Exposicions i Congressos a l'estranger, etc.)- en l'expansió comercial (qüestions del Marroc, del mercat d'Amèrica, dels mercats de l'Orient, port franc, etc.)- en la política universal (llinatge, intervenció. encara impossible avui, reduïda fins ara a ineficacíssimes i obscuríssimes manifestacions de simpatia, desprovistes de tot sentit imperial i de tota ressonància europea, als cretesos, als bòers, etc.).

Quarta etapa de l'Imperialisme Català. S'ajunten en ella les adquisicions de la primera i de la tercera etapes. D'una part els catalans s'han decidit a intervenir en el govern de Catalunya: d'altra part, no volen ignorar ja més les qüestions universals. - Doncs, com a conseqüència: temptatives d'intervenció en el plantejament i solució a Catalunya dels problemes universals. - Aquestes temptatives se desenrotllen en tre ordres: lluita per la Cultura, (institucions, propaganda, literatura, esforços de vàries menes per a la renaixença cultural de Catalunya) - lluita per l'ètica (propagandes de Civilitat i d'Honestitat. Lligues, campanyes per la moralitat i per a la imposició de la moralitat)- lluita per la Justícia social (tendències al cooperalisme, al sindicalisme, al socialisme pur, a l'estatisme: esclatanta aquesta última en el Congrés d'Economia política, però encara resta molt a dir i a fer en aquest camí) - lluita pel tecnicisme (Estudi a l'estranger: institucions d'ensenyança: pròxim Congrés de Govern municipal)...

Tingui's present que aquí ens servim del mot "etapes" per a indicar successives aparicions de les modalitats imperials a Catalunya: no successives consumacions d'aquestes modalitats. Vol dir que avui les trobem ben viventes, i gairebé totes a l'obra.

Actualment les accions diverses de l'Imperialisme Català, les accions acomplides o a acomplir, poden resumir-se esquemàticament en el següent programa:

A) Accions a Catalunya:

Primer) Intervenció en els problemes humans a Catalunya:

a. Lluita per la Cultura.

b. Lluita pel Tecnicisme.

c. Lluita per l'ètica.

d. Lluita per la Justícia Social.

B) Accions fora de Catalunya:

Primera) Intervenció en els afers generals espanyols.

Segona) Intervenció en els afers mundials:

Expansió comercial (Esforços!)

Expansió espiritual (Desigs!)

Expansió política (Ensomnis!)

Aquesta esquerpa glosa fa temps que m'aletejava presonera als dintres. Li dono llibertat avui, perquè em sembla,- davant de certes desercions de l'obra col·lectiva, davant de certes recaigudes en el liberalisme, etc.- que no serò del tot inútil, i que podrà contribuir a aclarar alguns punts. Jo l'adreço i brindo especialment a alguns bons amics que me n'han indicat alguna vegada la conveniència. Jo els adreço i brindo a n'ells lo que en ella es diu...però encara més lo que en ella es calla.

13-VII-1909.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:38

L'arranjament de les muntanyes

L'arranjament de les muntanyes

    No n'hi ha prou amb dur l'arbitrarietat als jardins: cal fer-la escalar les muntanyes. - La muntanya, tal com la fatalitat la deixa, pot ser un instrument de mal: de vegades, per sa excessiva pendent, llisquen allaus terribles que, com la de Barèges en l'hivern passat, fan obra crudel de devastació. Així deu l'Art reprendre-la, la muntanya, i arbitrar-la en arquitectura.

    Sé que això que escric, me valdrà la condemnació d'alguns paisans nostres, per als qui tocar les muntanyes és com profanar l'arca santa de sa religió... - És verament curiós veure el caràcter de superstició que ha pres aquí, viciada per la literatura, l'afició a les muntanyes. Aquesta afició a les muntanyes té la responsabilitat d'una llarga i pèssima part de la nostra literatura. No fos per a altra cosa, i caldra arranjar-les, per a veure si, un cop a punt artístic, sabien inspirar millors versos que deixades al natural.

    Però hi ha, ademés, per a fer-ho, un interès especial d'humanitat. Ja hem dit com una muntanya pot resultar un maligne instrument, causant de tantes malventures que ja els homes senten la necessitat de combatre amb ell; i de tanta transcendència és judicat aquest combat, que en un Congrés va a celebrar-se a Burdeus els dies 19, 20 i 21 pròxim, un Congrés en regla per a tractar l'arranjament de les muntanyes - convocat per una Societat que a la regió pirinenca ha donat ja mostres d'activitat d'ordenació.

    Bella obra. Simple continuació d'una de les més commovedores que ha fet l'home sobre la terra: omplir les muntanyes de camins. - Així les muntanyes -amb camins i amb arquitectura contra les allaus- sera un dels conforts més solemnes de l'energia humana que ja les haurà definitivament esclavitzat.

    Eugeni d'Ors: "L'arranjament de les muntanyes", Glosari, 15-V-1907.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:38

L'ascensió de la Ben Plantada

L'ascensió de la Ben Plantada
[...]
 
»No ploris, Xènius; eixuga el rostre trasbalsat i que els homes i els déus vegin tornar aquesta teva pena en allò que pot ésser el definitiu servei de tota pena, això és, en obstinada concentració que acreix l’energia del dolorós i la torna deu de treball eficaç. El meu àngel de la guarda ha volgut revelar-me, la nit darrera, el teu mal pensament, i jo me n’he entristit per tu i t’he compadit i m’he posat en camí tot d’una per esma de portar una mica de conhort a la teva ànima emmalaltida. Que no en va sobre tu, com sobre tot home del teu temps malauradíssim, treballaren aquelles abominables forces de descomposició, que per malnom anomeneu romanticisme, i que, com ones furients de revoltada marina, us arrabassaren de la roca viva de l’etern, per a donar-vos al pontus dels accidents i de les passions i de les anècdotes vils, i de les fatalitats enemigues. L’engany de l’hora que passa us enlluernava amb els seus fascins i així caiguéreu del cel de les coses immortals fins a la cendra de la natura. Perquè això que és dit la natura i on la vostra feblesa us fa raure a cada pas, no és altra cosa que la cendra que deixen els ideals quan pugen, gosadíssims, al cel fi i el seu residu i escombrim. ¿Has vist alguna vegada, quan els infants, per festa, es donen a encendre aquest àgils enginys de foc que han per nom coets, com, mentre puja aire amunt la daurada estela, cau a terra alhora quelcom de ja inútil i de socarrimat, una lleugera desferra? Doncs, d’aital cendra és formada la natura, que caigué de les idees quan ascendien. Foll del qui hi abandona la serenitat, i del qui deixa que el polsim de les aparences arribi a entelar aquell mirall pur del seu esperit, fet per a reflectir glòries i blavors i el curs musical de les quatre llunes i els meteors meravellosos.
 
»Foll tu, més que ningú més, si ara el petit fet del meu existir mortal sabia alterar prou la teva suprema calma i dificultava amb trasbalsament, i passió, el créixer lent de les llavors que el meu aprenentatge ha sembrat dins de tu, perquè provis, al teu entorn, de fer-ne escampada generosa damunt dels altres. Aprenentatge en mi has practicat amb aplicació i pietat tantes, que aviat assolires el meu secret, que és el central de mi mateixa i el de més preu. Pensa, Xènius, pensa com m’he donat i com has hagut la part millor. ¿Un promès et torbaria, una miserable anècdota epitalàmica? Com tu m’has posseït, Xènius, ja mai home que sigui en la terra no em posseirà. Tu formulares la meva definició, que és una manera de conquesta. Tu aprengueres de la meva essència i l’escampaves pel món. Tu aspirares de la meva escondida flaire i contemplares nua la meva entelèquia. No hi ha bé espiritual que no canviéssim com una baga. Millor em saps tu que jo mateixa; i, semblant als qui tenen la clau de les arques fèrries d’un opulent marxant, tu tens la clau dels meus moviments i el secret de llur coordinació. I de tot l’or amagat al dins, n’heus ara disposició i mestratge.
 
»Pren-ne, d’aquest or, a pleret de les teves mans i escampa’l entre els homes, i escampa’l sobre la teva Raça, sobretot, que n’és en misèria i necessitat viva. Com les monedes d’un imperi la cara d’un Emperador, i la llegenda del seu escut, l’or de la Ben Plantada portarà impresos la imatge de la Ben Plantada i verb. Verb de salvació, perquè és de normalitat i mesura. Jo no he vingut a instaurar una nova llei, sinó a restaurar la llei antiga. No vull portar-vos revolució, més continuació. La teva Raça, Xènius, és avui prostrada per molt de mal. Hi ha els llargs segles d’asserviment que n’han extingit la virtut antiga. Hi ha la corrupció de les arts, mare de les pitjors violències. Hi ha els homes furiosos que hi perpetuen l’anarquia. Hi ha els decoradors frenètics que han desavesat de tota harmonia els vostres ulls. Hi ha els mals pensadors que tenen vernaculars pensades, i els mals periodistes, que tenen el gust confusionari, i els mals pedagogs que plagien les turlipinades més idiotes dels fumistes nord-americans. Però tot això també és cendra i la pols que fan els ideals tot pujant al cel. Tot passarà, i ràpidament, perquè els temps s’acosten i mil signes n’anuncien la plenitud. En veritat sé dir-te, Xènius, que la glòria futura de la teva Raça cap criatura nada en dolor no serà prou a contar. Vindrà, vindrà el jorn, quan el Mediterrani, mar nostre, veurà néixer de les escumes les noves idees, com nasqué Cypris, i la ment dels homes s’ajustarà als ritmes de les onades i les seves lleis seran escrites damunt l’esquena dels dofins, resplendent a la llum del sol. No veus aquesta admirable adolescent, la Itàlia, com es llença, impacient de batalles, mar endins, Orient endins, i Nike alada es posa a la proa dels seus vaixells, que duen, més alta que les banderes, la benedicció del Pare Pontífex de les gents catòliques? Recula la moresma infidel i un vent d’antigues glòries fa estremir els llorers de totes les illes. ¿I no ressonava ara mateix en un dels racons d’aquesta mar, no entesa encara per ningú, una veu filosòfica anunciant la resurrecció dels déus? ¿No acarona avui el mot i la concepció del «pluralisme» mant bon enteniment? ¿No desfeu ja els camins de ciència i de meditació que us havien dut massa lluny de les lliçons ancestrals harmonioses? Prest la llum es farà i tornaran a reconèixer els homes que, més que en tota la bàrbara ciència que haveu après, hi ha de saviesa i de veritat en un somriure de Sòcrates o en una metàfora voladora i cantadora de Platí del diví. El gust anirà fent cada dia la moderació més amada; i allí decaurà el culte impur del Vedell i els homes seran menys tirànicament moguts per l’apetit del guany; es donarà el seu preu a l’exquisit oci i al sagrat joc i a les formes acabades i a la ironia. Aleshores veuràs la noblesa de la teva fina Raça resplendir en tota la seva claror. Les races tosques més o menys afinades us envejaran, i no tindran, però, prou boca per a lloar-vos i proclamaran per tots els àmbits que sou semblants als àngels o semidéus.
 
»Mentrestant que cadascú desvetlli i cultivi el que hi ha d’angèlic dins ell, això és, el ritme pur i la suprema unitat de la vida: allò que declarat vol dir: l’elegància. Aconsellaren els romàntics darrers: Fes la teva pròpia vida com un poema. La Ben Plantada aconsella més tost: Fes la teva pròpia vida com l’elegant demostració d’un teorema matemàtic. Desenrotllant fermament aquest propòsit en l’essencial, no us facin por els accidents; i àdhuc podeu complaure-us graciosament en les corbes petites. Si vigileu, amb espavilada consciència, el normal desenrotllament de la vostra conducta, totes les desviacions momentànies es fondran, en suma, dins una llarga rectitud. Sòcrates podia freqüentar, sense màcula en la seva alba túnica de filòsof, la companyia dels retòrics, de les heteres i dels llibertins. Així els meus amics podran passar per aules i redaccions i àdhuc per teatres i rambles i àdhuc, si tan baix volen arribar, per tavernes i lustres, sense perdre l’essencial elegància del seu viure, sense enterboliment de la seva serenitat, perquè duran arreu una mateixa primacia dels valors de contemplació, una ironia rica en indulgències, i una mateixa majestat i els mateixos seny i mesura. Però tu, dilecte, et reservaràs més, en memòria i signe d’haver sentit directament el meu parlar. Tu has d’ésser exemple de calma i no et tornaràs infidel al sentit de la proporció. Veig com el teu rostre ha esdevingut tranquil, mentre jo parlava, i com els plors s’han evaporat. Així et vull, i solament a preu d’aquesta contenció podràs anunciar la meva paraula. Vés, doncs, i instrueix-ne les gents, batejant-les noucentistes en nom de la Teresa. Jo, en el teu caminar pel món, no t’abandonaré pas. Invisible, aniré seguint una a una les teves petjades. Si en disturbi o en dubte et veus, o perill, invoca’m, i prest algun senyal sabrà revelar-te la meva oculta assistència i confort. Jo conec les teves febleses com tu has conegut les meves forces. Adéu, Xènius, i rep ara per a tots els teus viatges i empreses la meva benedicció.»
 
Digué. I jo era embargat i no movia peu ni llavi i el meu cor romania com aturat i tot el meu ésser en alt, i en suspensió de la seva circular marxa els quatre humors o temperaments. Així la vaig veure com, ja muda i amb l’esguard tendríssim, s’anava allunyant de mi, ascendint calmosa les inacabables graonades del jardí. Ara desapareixia darrera un bosquet, ara tornava a veure-la un pis més amunt. Arribà al «Casino»; però un minut després, la vaig albirar encara més alta, damunt del sostre i de seguida en el mateix cel. La roba blanca es féu prest indecisa al meu esguard. Tot d’una, ja no la vaig veure més.
 
Al lloc on ella desapareixia així, apuntava una estrella d’argent. És una estrella nova. Demà els astrònoms la veuran, la catalogaran, li donaran un nom. Mes, jo, mentre aleni, en qualsevol crepuscle o nit de la meva curta existència, per terra o per mar, en pròspera com en adversa fortuna, en peregrinacions o navegacions, en hora de goig o en hora de desesperança, al llit de matinal joiós despertar o alçant els ulls al cel vespertí, des de jaç de llarga agonia, bo sabré donar mai a l’estrella altre nom, sinó el nom dolcíssim de Ben Plantada.
 
 
 
D’ORS, Eugeni, La Ben Plantada, III, VIII, Selecta, Barcelona, 19587, pàgs. 152-161.

 

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:50

On es consuma la tragèdia

On es consuma la tragèdia
...I ara la guerra és entre nosaltres, i les passions corren, com bèsties folles, pel carrer. La nostra Doctora d’harmonia no és ja, l’hem perduda. Ella representava la Tradició. Ara som nosaltres com si no tinguéssim passat –som com uns salvatges– uns catalans salvatges –i la bandejada violència ha tornat a alçar castell al nostre dins– i ja no podem dir-nos mitja paraula sense ofendre’ns.
 
Ara tornem a ésser com aquells altres que viuen en la desharmonia miserablement; com els qui no es deixen del renec de boca, del renec de gest, del renec d’idees; com els qui aparellen versos violents i flastomadors i maleïdors i malsonants, o componen proses bàrbares i rústegues; com els qui extremen les opinions, per fer-se’n dramàtiques actituds; com els qui criden estentòriament; com els qui a Barcelona canten pels carrers la cançó de la Sarasa i la cançó de la Serafina; com els qui fan paròdies als periòdics satírics; com els qui destil·len verí a les «penyes»; com els qui porten armilles truculentes i s’omplen els dits de brillants; com els qui contorsionen els productes de les arts en estilitzacions frenètiques; com els qui escriuen «Cartes de fora», a «La Campana de Gràcia»; com els qui discuteixen de política a trets; com els qui assassinen per qüestió de partit; com els qui malmeten barrocament sense sobresalt ni quietud d’orella, la prosòdia i la sintaxi del castellà. Tornem a ésser com don Joan de Serrallonga i els bandolers, i com els almogàvars i els guerrillers; com els de l’any 8 i els de les guerres carlistes, i els capitostos de les barricades i els qui violaren les sepultures, juliol del 1909. Tornem a ésser els íbers furiosos, perdent el nostre guany de civils mediterranis. Tornem a ésser africans, perquè allò europeu, allò clàssic que hi ha en nosaltres, només el culte a la Ben Plantada hi pot mantenir i acréixer i restaurar.
 
És consumada la tragèdia. Tot l’edifici de la nostra lenta educació espiritual era fonamentat damunt la base del règim d’igualtat devota a què la Teresa ens havia subjectat. Un promès ha sobrevingut, la igualtat n’és rompuda. I tot ha trontollat i ha caigut a terra. Ara és el desert, i, en el desert, l’home per a l’home, un llop. Ja es troba entre nosaltres qui projecta competències desesperades, baixos crims...
 
Sort del dolor, encara. Sort d’aquesta tristor de l’estiu que se’n va, del bon temps finit, de la separació pròxima... La tragèdia és consumada, i sabem tots que ja res no es pot intentar.
 
 
 
D’ORS, Eugeni, La Ben Plantada, III, IV, Selecta, Barcelona, 19587, pàgs. 140-142.
Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:49

Per al llibre d'or de l'Energia

Per al llibre d'or de l'Energia

    Alaba, oh ànima, l'hora bona del món en què a llum d'objectivitat has obert els ulls. Alaba els dies en què has travessat, amb pas inquietíssim, per la terra. Lluny de la mesquina enyorança d'aquell que declarava el millor qualsevol temps ja ha passat: lluny de la covarda tristesa d'aquell altre que es planyia de la seva massa tardana vinguda al món massa vell, repeteix més aviat el dir de la bona velleta catalana que no volia morir mai, perquè sempre se'n senten de noves. Però tu no solament ho faràs per curiositat de les que se'n senten, de noves: sinó perquè aquestes que se'n senten, de noves, te canten la diària creixença de la planta-home i duen forma impresa, en son fang miserable de naturalitat, la grapa augusta d'una Arbitrarietat victoriosa.

    Cal dur al Glosari una magnifica impressió d'aquesta grapa, una impressió sabuda avui. Els telegrames d'aquest Sant Francisco tràgic ens la porten. L'un diu això: -¡un poema!- "La situació de la ciutat és horrible. Hi ha més de 155.000 persones, moltes d'elles malaltes, obligades a acampar al ras. Centenars de gossos famolencs van en busca dels cadavres... Els ciutadans han celebrat avui un meeting per a tractar la reconstrucció de la ciutat. Se vol que hi hagi en ella un bon boulevard i uns parcs magnífics. Se tracta de què sia una de les més belles del món..."

    Parlàvem l'altre dia d'aquesta serenitat dels homes d'avui enfront la catàstrofe... Però dir serenitat, és poc: dir valentia, és poc: dir arrogància, és poc: dir heroisme sublim, és poc, poc encara.

    ¡Fer un San Francisco que sigui una de les ciutats més belles del món! ¡Arbitrar -entre els flams d'incendi no extint, entre el daltabaix dels edificis que s'acaben de fer enrunar per la dinamita, entre els milers de persones sense casa, ni llar, entre els malalts que es moren baix la inclemència dels cels, entre les bandades de gossos que devoren els cadavres, - els passeigs i jardins de la ciutat futura! ...¡Oh, la lliçó altíssima d'Energia! ¡Oh, el bell gest de revolta de l'Home Creador contra la destructora Fatalitat!... Home, home, gran ets i la mida de ta arbitrarietat és mida de ta grandesa. Home, home, immortal ets i la mida de tes creacions és la mida de ta immortalitat...

    ¡Bastiu la ciutat futura, enginyers, arquitectes, manobres de San Francisco! ¡Feu-la la més hermosa del món, la més esplèndida en jardins i edificis, sobre la terra que demà trontollarà novament! Perquè solament amb què l'Energia devingui Ritme, solament amb què la vostra Arbitrarietat arribi a la culminació d'obra perfecta, ja eternitat és creada. I res podrà fer-hi la hostil Natura. Perquè, un cop haureu creat un bell edifici, un cop haureu empresonat un ritme en ses pedres, ja encara que el foc l'abrusi, l'edifici viurà, i viurà eternament, perquè perdurarà son ritme. Com viuen tots els llibres cremats en la Biblioteca d'Alexandria: com viuen, integres, totes les estàtues mutilades per la barbàrie del temps: com seguiria vivint pels sigles dels sigles la nostra Sagrada Família, encara que, just a l'endemà de feta, s'ensorrés...

    Aquesta glosa d'avui és una pàgina per al Llibre d'or de l'Energia.

    Eugeni d'Ors: "Per al llibre d'or de l'Energia", Glosari, 26-IV-1906.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:40

Pròleg a Guerau de Liost

Pròleg a Guerau de Liost

En veritat sé dir-vos que representa aquest llibre l’acompliment d’una ben saborosa venjança… –Tots som impostos de com, entre les admirables obres, ja dutes a terme ditxós o solament empreses, per la joventut catalana del Nou-cents, una de les cabdals i de les més riques en saba heroica, s’ha xifrat en sostreure la Poesia, Andròmeda per als nostres Perseus, del poder del Monstre, al qual les engelosides Nereides la destinaven, i el nom veritable del qual és Caos o Satan, encara que els impius l’afalaguin amb la femenina apel·lació de Natura… –Tot allò que cau sota els rigors d’aquest monstre és forçat a dansa, en caòtica llicència; i, dansant desordenadament així, perd la forma regular i devé matèria bàrbara i rústega-. Per mal de rusticitat era, doncs, deformada la nostra Poesia. Ens cal ara, el deslliurament ja assolit, un sacrifici de llarga espera, ardents com som del desig nuvial, per a donar temps que l’esposa destinada deixi les robes de servitud, i talli sos cabells i ses ungles, talment l’Estrangera amb què l’Israelita va maridar, i permaneixi, com Esther, primer per sis mesos, i de seguida per altres sis, ungida i macerada per les essències i els perfums.

 

En l’entretant, revenjant-nos de les aspríssimes hores de lluita, ens és grata cosa, per festa, sortir fora dels nostres ciutadans murs, i consumar en la carn del Monstre, i dins son cau mateix, agressions noves. –Així un Cabdill d’entre nosaltres, que anomenem Raimon Casellas, realitzà un jorn aquella sortida famosa, que és la novel·la “Els sots feréstecs”, i que, segons s’ha dit abans d’ara, ve a ésser, dins la nostra renaixença, el D. Quixot de la literatura rural-. Però és encara gesta de temeritat major, la que ha acomplit el poeta de La Muntanya d’Ametistes. Ell va arribar-se a trobar el Monstre en jurisdicció de l’un de sos feudes, en la mateixa Muntanya… Allí el poeta va viure amb austeritat eremítica. En va el Monstre va assajar, per a perdre’l, totes les formes de la temptació de sant Antoni, i d’altres. Ell salvà la seva ment de paranys i els seus sentits de feblesa, amb la penitència i l’oració. En l’última de les proves, el Monstre va prendre la fantasma d’una dona bellíssima, nua. Tenia nívies les espatlles, però a certs indrets el seu cos era coberts d’una verdor flonja. La seva sang, al córrer-li a través de ses venes, cantava musicalment. A dalt de tot, la cabellera era pentinada amb una glòria de meteors. Li cenyia el front un rosari d’ametistes, i dues més li condecoraven ambdós pits; i duia encara un joiell d’ametistes al mig del ventre, i un altre joiell d’ametistes al dessota el ventre, que era polit i brunyit, talment un escut. Aparegué així als ulls del poeta i li somrigué, immòbil i inerme, tota segura de victòria. El fort poeta no clogué els ulls, ni parpellejà solament. Va prendre una corda i, mentre invocava el diví auxili i recitava una hermètica oració numeral, va lligar a la Diablessa els turmells. Ella somreia encara, pensant que ell no resistiria al prestigi de les suavitats quan ascendissin els dits, aplicats a la tasca de fer-la captiva. Quan ell va estrènyer els genolls, aplegats, ella no s’havia deixat del somrís; ni quan ell li cingolà rígidament la cintura; ni quan li encuirassà, implacable, l’aguda fortitud de la sina. Es deixà tan sols de somriure, quan ell va agarrotar-li el coll… Però, llavors, vençuda, definitivament, va caure, erta… L’ermità de la Muntanya d’Ametistes va baixar després a ciutat, amb el viu botí de la Diablessa captivada. Amb ella va tancar-se, en la més recollida cambra de son solitari palau. De son solitari palau, que està protegit dels bruits externs per dotze muralles, on un ornament de pedres precioses és ordenat segons l’ordre dels fonaments dels murs a la ciutat apocalíptica; sent la primera de jaspi; la segona, de safir; la terça, de calcedònia; la quarta, de maragda; la quinta, de sardònica; la sisena, de sarda; la setena, de crisòlit; la vuitena de beril; la novena, de topazi; la dezena, de crisopràs; l’onzena, de jacint; la dotzena, d’ametista.

Això arribat, és quan va veure que aquell sant Antoni guardava al dintre una ànima de Marquès de Sade. –La Cambra-presó era un biblioteca, on se trobaven reunits amb tria curosa els llibres d’alguns selectíssims i savis poetes, des de Catul a Joan Artur Rimbaud, inventor de la cromàtica de les vocals, sense oblidar els amorosos de subtil platonisme, a la manera egrègia del Petrarca o del Buonarrotti. Un cuiro de càlid to, treballat a Espanya, cobria els murs, on, perquè les finestres eren migrades, s’ajupien peresosament les penombres. En indrets de gran discreció eren alguns aiguaforts enquadrats, amb exquisidors modelades per la carícia àcida del mordent. De quatre pebeters petits, enlairats en els quatre angles de l’estada, sortien, calmoses les fumeroles d’estrany perfum, que no recordava cap pura ni composta essència de flors, ni de remots agents químics, sinó que son fruïdor va batejar un dia de “flaire cerebral”… Totes aquestes coses foren teatre de les més cruentes escenes de martiri. La Diablessa era obligada, per dies i dies, a restar allí al mig, i el Senyor Poeta, assegut en una ampla cadira de monjo, ben oberts els seus ulls tan clars, quiet, recollit, mòbils solament les narines i les mans, que eren com de les de l’Octavi de Romeu s’ha dit “agudes, àgils i precises com els instruments de la cirurgia moderna”, resolia, sobre el cos lligat, els més bells experiments dins l’alquímia de la tortura… Útils foren per a la labor, i útil variar-les, totes les armes de l’arsenal del verb. Senyor Poeta és bon retòric; així la carn del monstre d’infern, que els impius solen anomenar Natura, ne sortia llatzerada amb perfecció. Tota comparança era com un punyal; tot epítet, com una agulla. La disposició de cops i ferides se calculà amb tant d’elegància, que es dibuixà amb llagues i blaus un molt admirable arabesc… Senyor Poeta, a la fi, triomfant, donà la seva obra per terminada. Deixà dos besos damunt el front de la seva víctima, i va llançar-la aixì entre els homes, sagnant i morent en una agonia musical. Va llançar-la i ell restà en la seva biblioteca, sol, tancat i amagat, sense permetre’ns saber d’ell més que aquesta saborosa venjança, sense vendre’ns res més del propi esperit i la pròpia vida “parell —són paraules de Villiers de l’Isle-Adam, el cruel artista– a aquells cristalls on dorm a l’Orient el pur esperit de les roses mortes, i que cela hermèticament una triple envoltura d’or, de cera i de pergamí.”

El miracle està, que això que semblava obra de mort, hagi esdevingut, per lo perfecta, obra de vida. —Perquè la vida no és altra cosa que la perfecció.

Amic Guerau: En l’hivern de 1867, un barril de glicerina, fent el viatge de Viena a Londres, va arribar cristal·litzat. Diu que era la primera volta que es veia glicerina cristal·litzada. Aquest cos, en efecte, no cristal·litza mai espontàniament, ni ha pogut mai trobar-se cap medi artificial que el redueixi a cristal·lització. Avui de cristalls de glicerina n’hi ha a tots els laboratoris. Existeix àdhuc una fàbrica, a Viena, que es dedica a la seva producció. Però aquesta producció és, per a parlar pròpiament, una reproducció, una cria, com pot ser-ho la de les ostres. Perquè tots els cristalls de glicerina que avui són al món, descendeixen, per generació natural des que van néixer, en 1867, dins el barril viatger… El físic Crookes va tenir la idea de sembrar-los dins glicerina en estat de sobrefusió. Allí germinaren, i allí va néixer una generació nova de glicerina cristal·litzada, que, a son torn, ha donat origen a noves generacions… —Els cristalls de glicerina vénen, doncs, comportant-se d’ençà de la seva aparició, com una espècie vivent. —La glicerina arriba, doncs, a viure quan assoleix el perfecte estat de cristall… Anàlogament devem pensar que la Paraula no ha estat mai viva; però que acàs un jorn ho devingui quan, de tan perfecta, ja tots els seus elements prenguin, entorn d’un nucli, la forma suprema d’un exquisidíssim polígon…

Jo sé dir-vos, amic Guerau de Liost, que molt me temo una copiosa germinació d’aquestes paraules vostres, tan belles, en la glicerina neutra de les nostre Plagilàndies nacionals.

Eugeni d'Ors: "Pròleg a Guerau de Liost", La muntanya d'ametistes, 1908.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:41

Rabelais

Rabelais

El Glosador ha sostingut alguna vegada que a la nostra terra tot el mal ha vingut de què, en la sortida que va fer un dia de juny, el de les festes Vestals. Pantagruel, fill de Gargantua, partint tot el Talàssic, en la companyia dels seus, dins una gran i mestressa nau, cap català s'afegés a la nova companyia. El toisó d'or de tal navegació era res menys que l’Humanisme. Però a nosaltres, restats a platja, no ens va tocar cap part del botó. Vol dir que d'ésser arribats a l'edat contemporània sense haver passat per l'esperit del Renaixement, encara n’anem geperuts; i que és avui empresa heroica la de guarir-nos d'aquest gep.

 

Empresa heroica, però indispensable. Molt en ella poden ajudar les traduccions dels humanistes, la popularització, de les obres i de les figures d'aquella amable primavera de les edats. Fa algunes setmanes que es va parlar aquí mateix d'una traducció catalana d’eErasme. També sobre Miquel Àngel i son art se preparava a Terrassa quelcom. Però de lo primer, el Glosador no n'ha tingut cap més notícia; i de lo segon, notícies poc grates, les de que no sembla pas que la cosa avenci pel bon camí... Més aquestes petites desil·lusions ens seran consolades, només amb posar-nos davant dels ulls l'edició deliciosa del Prognòstic Pantangruèlic que ha vertit saladament a la nostra llengua don Lluis Deztany; el qual se proposa anar-nos donant així i no sabrem mai com pagar-li, tota obra rabelesiana.

Mestre François Rabelais és, dels homes de la Renaixença, el més Renaixença; el qui ha reunit més opulenta suma de sensualitat i de curiositat o, millor dit, perquè es tracta d'una cosa única, de sensualitat-curiositat. En aquell temps ditxós, la Vida i la Ciència foren tot u; i ho foren de gran i generosa sabor... Les coses s'esguerraren més tard. La Ciència caigué en la superstició d'ella mateixa, fins arribar a l'abjecció antivital del positivisme... Fins ara de poc no havem comprés el mal que això ens ha dut. I, al voler posar-hi remei, girem els ulls enyoradissos vers els vells Mestres. Des d'enllà dels sigles, Mestre François Rabelais ens somriu...

I nosaltres li preguem, com a homes, que ens torni, per damunt la pedanteria de l'escientisme, la joia viva de la fresca curiositat; i, com a catalans que, parlant amb ell en la nostra parla, ens ajudi a suplir, en lo que encara sia possible, l'absència d'uns quants sigles de vida neo-clàssica, dins la nostra nació.

Eugeni d'ors: “Rabelais”, Glosari, 21-V-1907.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:42

Sobre una al·lusió

Sobre una al·lusió

    És grata cosa, després d'uns dies de recolliment i absència d'actualitat, recórrer els periòdics, que ens diuen les noves del món en aquests dies. També parlen de vegades de coses de valor ideal més explícit que les noves del món.

    Així, en un dels números de "La Veu" últims, trobo una discreta al·lusió a n'aquesta teoria de l'Arbitrarietat que m'és cara. L'ha fet el curiós Rodamón, prenent peu d'un tema també per a mi car, i des d'una secció del periòdic que singularment estimo -en ell i en els altres. En les notícies de coses originals i estupendes he trobat sempre especial encís. Per a referir-les, en el clos de seccions parelles, sembla haver-se refugiat gairebé tot l'esforç imaginatiu -pròpiament imaginatiu- de la moderna literatura catalana. I en veritat us dic que fa en això bella feina. Si una part d'ella s'esmercés en altra part, altres galls de Poe, Andersen, Villiers de l'Isle-Adam i Rudyard Kipling ens cantarien.

    Mes no vull passar per alt que la interpretació que en l'al·lusió dita es fa de la teoria de lo Arbitrari, és completament desviada. És motivada aquella per una espècie de rifa que diu que se fa en terra italiana per a proporcionar marit a certes dones hermoses. I la combinació en virtut de la qual quiscuna d'aquelles dones ha de conformar-se amb l'esposador que li ha tocat en sort, és qualificada per l'articulista d'arbitrària.

    D'un cop per a sempre: Arbitrarisme no vol dir extravagància, com, fa uns quants anys (ara ja ho ha reparat tothom), Impressionisme no volia dir bogeria. - Lo Arbitrari no és lo excèntric, sinó, contràriament, lo con-cèntric, lo clàssic. - Se tracta de lo següent: En la lluita de la llibertat humana contra les fatalitats -naturals (l'hostilitat dels animals salvatges, p.e.) o socials (l'esclavitud, v.g.)- ¿quin partit prendrà la idealitat? Posant-se completament, absolutament de la part d'aquella; afirmant que tota afloració humana -art, ciència, vida- ha d'exalçar i reforçar la llibertat, l'albir: la idealitat crea la teoria de l'Arbitrarisme.

    En el cas concret exposat pe curiós Rodamón, la combinació referida és precisament lo que hi ha de menys arbitrària. És una abdicació de la llibertat, una submissió a la casualitat. Lo Aribitrària hauria sigut, al revés, elecció...

    Convenia dir aquestes cosess, en presència d'un empleu de paraula que no és cas isolat, i que pot torbar la visió, la comprensió i l'acceptació d'una doctrina.

    Eugeni d'Ors: "Sobre una al·lusió", Glosari, 29-VIII-1906.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:43

També vindrà Erasme

També vindrà Erasme

    Us anunciava, dies endarrera, la probable vinguda de Miquel Àngel a Terrassa, aviat… Me crec en situació de poder anunciar avui com a no llunyana la vinguda de Desideri Erasme, a Barcelona. Si el primer arribarà per via de cursos d’Universitat popular, el segon per via de traducció.

    Mans hàbils l’han feta. Mans curoses ne preparen l’edició. La qual, si no m’erro, anirà a càrrec d’una Societat de bibliòfils.

    Molt bé. Fins avui lo que sobre tot ens donaven els nostres bibliòfils era Edat Mitjana. Ja és hora de què el Renaixement també hi passi. Ja hi passa... Palpitació dels temps.

    Tot el mal de Catalunya –ho havem repetit moltes vegades – ve de no haver-lo viscut, el Renaixement. I com, sense haver viscut el segle XVI, no es pot viure plenament lo contemporani, nosaltres, al mateix temps de fer esforços heroics per a besllumar lo contemporani, devem, apressadament –com un estudiant dolent, que es veu l’examen pròxim, – intentar xopar-nos de segle XVI... Aquesta pressa que duem ens fa preciosos els extractes concentrats, on, en un mínimum de volum, se troba un màximum de substància. L’”Elogi de la Follia” del gran Desideri és així; un extracte concentrat de tot el Renaixement... De què s’hagi traduït al català, “gaudeamus igitur”.

    Eugeni d’Ors: “També vindrà Erasme”, Glosari, 21-I-1910.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:44

Te, xocolata i cafè

Te, xocolata i cafè
Lenta, però segurament, va el te guanyant un lloc dins les costums barcelonines. Prendre’l a mitja tarda, a casa, a les visites, al saló de te públic, odorant de femenines sentors, o al restaurant, o bé en l’intermedi de la representació teatral o del concert, no és ja, entre la gent nostra, cap excepcional elegància... –I, ¡cosa meravellosa, que un esperit vulgar mai hauria previst! És justament la moda del te la que ens ha fet tornar a apreciar delicadament la bona i vella xocolata. La xocolata, caiguda darrerament en gran descrèdit, i relegada gairebé als negligents desdejunis, com a institució tota domèstica, pariona a les camises de nit, als pentinadors, a les flonges pantufles, i indigna com elles de mostrar-se a la llum civil, és revinguda avui a un esplendor màxim i coneix nous dies de glòria, mercès al senyor te, qui ha volgut presentar-se acompanyat d’ella, i oferint tria entre tots dos, a les llamineres preferències dels nostres contemporanis.
 
En canvi, qui sembla haver sèriament patit del predomini de la flairosa planta de Xina és el pobre cafè. –Una senyora a qui una tassa de te és oferta, pot contestar que més se n’estimaria una de xocolata; però, que més se n’estimaria una de cafè, ¿quina senyora com cal gosaria dir-ho, sense veure, a l’instant, lamentablement esvaïda la seva bona reputació?–. I és que, si el te és noucentista i la xocolata tradicional, el pobre cafè és, característicament, vuitcentista. –El cafè és romàntic, és democràtic, és oratori i banal. Representa un poc –com els cromos, com els mitjons de color, com els armaris de lluna, com els drames de tesis– aquella falsa popularització de les elegàncies que constituí una de les pitjors malalties del segle XIX. El cafè ens parla quietament i misteriosa, amb son calent vapor, de treballs de poetes de boharda –capaços, a la manera de Zorrilla, de fer un drama amb dotze tasses i en vint-i-quatre hores–, de reunions d’artistes bohemis, de clubs revolucionaris, de casinos polítics, de casinos que no ho són tant, de jocs de dòmino, de jocs de tresillo, de sufragi universal, de parlaments, de mandres vestides de retòrica, de discussions «sobre idees», de plànols estratègics dibuixats sobre el marbre, de «penyes», de filosofies d’ateneu, de malaguanyades hores dominicals. «Cafè, copa, puru» podria ser una divisa amb no menys aire de classe, amb no menys sabor d’època que, per exemple: «Llibertat, igualtat, fraternitat». I, ai! per molt que es faci, un cafè al que no acompanya «la copa», té sempre un aire d’endolada viudesa. –Totes aquestes coses han de semblar forçosament una mica imaginàries. Però la lògica de la vida no les desconeix pas. I és per això que la senyora com cal, que potser cobejaria un poc de cafè, àdhuc que fos per a esvair una migranya, no gosa demanar-ho.
 
En lo gran com en lo petit, en lo més ideal com en lo més frívol, en el món de l’esperit com en el món de la llamineria, el fenomen se repeteix, amb un paral·lelisme perfecte. –Juren avui els nous artistes per Mestre Poussin, fugint de l’impressionisme de sos antecessors immediats. Els filòsofs reclamen la tradició del Renaixement, contra la tradició postkantiana. Un George Sorel, sindicalista, pot entendre’s amb un Charles Maurras, monàrquic, per a combatre plegats la força democràtica dels Briand i dels Jaurès. Arreu el pensament noucentista troba menys obstacles en els homes de la tradició que en els lliberals. I així mateix el te, enemic mortal del cafè, per la força de les coses, ha pogut en canvi donar ajuda a la vindicació de la vella, noble, graciosa xocolata.
 
18-V-1911
 
 
 
D’ORS, Eugeni, “Te, xocolata i cafè”. En Fina Figuerola; Rosa Planella, Àlex Susanna (eds.), El Noucentisme (selecció de textos literaris i crítics), Barcelona, Columna, 1986, p. 42-43.

 

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:46

Urbanitat

Urbanitat

Un distingidíssim periodista francès, que està fent un viatge per l'Anglaterra, reconta una escena ben significativa, vista per ell als pocs moments d'arribar a Londres. Vaig a resumir aquesta escena, per a il·lustració d'un cert ordre especial de suggestions que intentaré desvetllar en l'esperit del que em llegeixi, parlant, en el present Glosari, d'Urbanitat -escrivint-ho així: Urbanitat, amb majúscula... - I que n'haig de parlar més d'un cop.

Detingueu-vos, barcelonins, amics meus, detingueu-vos per un moment a imaginar. Tanqueu els ulls a n'aquest viure massa barrocament virolat, massa pintoresc, que us envolta. Figureu-vos una Ciutat -he dit "una Ciutat", i no un campament de pedra-, una gran Ciutat, plena, activa, normal, històrica i constantment renovellada alhora. Imagineu son lloc més cèntric, més vivent.. ¿Veieu el quadro? En la gran plaça pública els grans edificis públics -columnates i escalinates- drets i sòlids, severs i augustos, patinats gloriosament per la carència de les edats. Entre ells, cases particulars, sòlides també, històriques també, opulentes en rètols i anuncis. Aquí, desembocant-hi, una gran artèria comercial. Allí, eixint-ne, una gran via aristocràtica. Allà baix, nota alegre, una reixa de gran parc. Estàtues, fonts. D'aquí i d'allí i pel mig, i arreu -divergentes, oposadess, contraposades, sempre harmòniques- les grans onades de la multitud, vivents braços cívics...

Són les onze del matí, l'hora de més trànsit. Un automòbil arriba corrent de la gran via aristocràtica, i, a l'intentar donar la volta a la plaça, resta atascat, a son bell mig. Hi ha una gran quantitat de cotxes, d'òmnibus, de carros: la circulació és aturada. Cal que una llarga fila de vehículs esperi que l'automòbil sigui apartat. - Cap cotxer s'impacienta, ni crida, ni jura. - Guia l'automòbil un senyor tot elegant. Va asseguda, darrera d'ell, una senyora tota eleganta. Ambdós romanen quiets, correctes, indiferents. No tenen pas l'aire de sospitar que són ells els qui deturen la circulació de la gran plaça. Un mecànic, que va al costat de l'impassible conductor, salta a terra i prova de posar el vehícul en marxa, vanament. Segon assaig, sense resultat. Ara són més de cent cinquanta els vehículs deturats. -És ja de temps de fer alguna cosa. El senyor conductor descendeix de son setí i, junt amb el mecànic, empeny el cotxe. De seguida, cinc o sis homes de bona voluntat empenyen amb ells. El cotxe avança... i vet aquí que sobtadament, sense que pugui ningú detenir-lo, el motor se posar a marxar i l'auto, inconscient de son destí, va dret davant ell, com un cego. - Troba un carro i el bolca. Després bolca el petit carretó d'un venedor ambulant. A la fi la reixa del parc detura l'auto... - La senyora que l'ocupa no ha manifestat cap espant. L'elegant conductor roman encara impassible. El carreter s'ocupa d'aixecar son cavall. El petit marxant del carretó recull ses mercaderies escampades. Ni l'un, ni l'altre, dirigeix cap injúria a l'aristocràtic conductor. Semblen no tenir-hi res que veure. - Però un policeman es amb ell i, a mitja veu, li parla. En un minut ha pres el nom i l'adreça de l'automobilista, del carreter i del marxant. -No arriben a deu les persones que s'han deturat a contemplar l'escena. -El policeman se'n va. Ja està tot llest. -Tot ha passat en ordre. Tot ha passat urbanament.

Eugeni d'Ors: "Urbanitat", Glosari, 10-V-1906.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:44

Literatura d'entreguerres (1918-1938)

Literatura d'entreguerres (1918-1938) Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:28

Dalí, Salvador

Dalí, Salvador Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:17

Amb Gasch, Sebastià i Montanyà, Lluís; "Manifest groc"

Amb Gasch, Sebastià i Montanyà, Lluís; "Manifest groc"

Per Salvador Dalí, Sebastià, Guasch, Luís Montanyà

 

Barcelona, mars 1928

 

Del present manifest hem eliminat tota cortesia en la nostra actitud. Inútil qualsevol discussió amb els actuals representants de l'actual cultura catalana, negativa artísticament per bé que eficaç en altres ordres. La transigència o la correcció condueixen als deliqüescents i lamentables consussionismes de totes les valors, a les més irrespirables atmosferes espirituals, a la més perniciosa de les influències. Exemple: "La Nova Revista". La violenta hostilitat, per contra, situa netament les valors o les posicions i crea un estat d'esperit higiènic:

 

HEM ELIMINAT

tota argumentació

HEM ELIMINAT

tota literatura

HEM ELIMINAT tota lírica

 

Existeix una enorme bibliografia i tot l'esforç dels artistes d'avui per suplir això.

 

HEM ELIMINAT

tota filosofia favorde les nostres idees

ENS LIMITEM

a la més objectiva enumeració dels fets

ENS LIMITEM

a assenyalar el grotesc i tristíssim espectacle de la intel·lectualitat catalana d'avui, tancada en un ambient resclosit i putrefacte.

PREVENIM

de la infecció als encara no contagiats. Afer d'estricta asèpsia espiritual.

SABEM

que res de nou anem a dir. Ens consta, però, que és la base de tot el nou que avui hi ha i de tot el nou que tingui possibilitats de crear-se.

EL MAQUINISME

ha revolucionat el món

EL MAQUINISME

-antítesi circumstancialment indispensable futurisme- ha verificat el canvi més profunt que ha conegut la humanitat.

UNA MULTITUD

anònima -anti-artística- col·labora amb el seu esforç quotidià a l'afirmació de la nova època, tot vivvint d'acord amb el seu temps

 

UN ESTAT D'ESPERIT POST-MAQUINISTA HA ESTAT FORMAT

 

ELS ARTISTES d'avui han creat un art nou d'acord amb aquest estat d'esperit. D'acord amb llur època.

ACÍ, PERÒ, ES CONTINUA

PASTURANT IDÍL·LICAMENT

LA CULTURA

actual de Catalunya és inservible per a l'alegria de la nsotra època. Res de més perillós, més fals i més adulterador.

 

PREGUNTEM

ALS INTEL·LECTUALS CATALANS

 

- De què us ha servit la Fundació Bernat Metge, si després haveu de confondre la Grècia antiga amb les ballarines pseudo-clàssiques.

AFIRMEM

que els sportmen estan més aprop de l'esperit de Grècia que els nostres intel·lectuals. AFEGIREM

que un sportman verge de nocions artístiques i de tota erudició està més a la vora i és apte per a sentir l'art d'avui i la poesia d'avui, que no els intel·lectuals, miops i carregts d'una preparació negativa.

PER NOSALTRES

Grècia es continua en l'acabat numèric d'un motor d'avió, en el teixit antiartístic d'anònima manufactura anglesa destinat al golf, en el nu, en el músic-hall americà.

ANOTEM

que el teatre ha deixat d'existir per uns quants i gairebé per a tothom

ANOTEM que els concerts, conferències i espectacles corrents avui dia enre nosaltres, acostumen a ésser sinònims de llocs irrespirables i avorridíssims.

PER CONTRA nous fets d'intensa alegria i jovialitat reclamen l'atenció dels joves d'avui.

 

HI HA

el cinema

HI HA

l'estadi, la boxa, el rugby, el tennis i els mil esports

HI HA

la música popular d'avui: el jazz i la dansa actual

HI HA

el saló de l'automòbil i de l'aeronàutica

HI HA

els jocs i les platges

HI HA

els concursos de bellesa a l'aire lliure

HI HA

la desfilada de maniquins HI HA el nu sota l'electricitat en el music-hall

HI HA

la música moderna

HI HA

l'autòdrom

HI HA l

es exposicions d'art dels artistes moderns

HI HA

encara, una gran enginyeria i uns magnífics transatlàntics

HI HA

una arquitectura d'avui

HI HA

útils, objectes, mobles d'època actual

HI HA

la literatura moderna

HI HA

els poetes moderns

HI HA

el teatre modern

HI HA

el gramòfon, que és una petita màquina

HI HA

l'aparell de fotografiar, que és una altre petita màquina

HI HA

diaris de rapidíssima i vastíssima informació

HI HA

enciclopèdies d'una erudició extraordinària

HI HA

la ciència en una gran activitat

HI HA

la crítica, documentada i orientadora

HI HA

etc., etc., etc.,

HI HA

finalment, una orella immòbil sobre un petit fum dret

 

DENUNCIEM

la influència sentimental dels llocs comuns racials de Guimerà

DENUNCIEM

la sensibleria malaltissa servida per l'Orfeó Català amb el seu repertori tronat de cançons populars adaptades i adulterades per la gent més absolutament negada per a la música, i àdhuc, de composicions originals. (Pensem en l'optimisme del cor dels "Revellers" americans)

DENUNCIEM

la manca absoluta de joventut dels nostres joves

DENUNCIEM

la manca absoluta de decisió i d'audàcia

DENUNCIEM

la por als nous fets, a les paraules, al risc del ridícul

DENUNCIEM

el soporisme de l'ambient podrit de les penyes i els personalismes barrejats a l'art

DENUNCIEM

l'absoluta indocumentació dels crítics respecte l'art d'avui i l'art d'ahir

DENUNCIEM

els joves que pretenen repetir l'antiga pintura

DENUNCIEM

els joves que pretenen imitar l'antiga literatura

DENUNCIEM

l'arquitectura d'estil

DENUNCIEM

l'art decoratiu que no sigui l'estandaritzat

DENUNCIEM

els pintors d'arbres torts

DENUNCIEM

la poesia catalana actual, feta dels més robregats tòpics maragallians

DENUNCIEM

les metzines artístiques per a ús infantil, tipus: "Jordi" (Per a l'alegria i la comprensió dels nois, res més adequat que Rouusseau, Picasso, Chagall...)

DENUNCIEM

la psicologia de les noies que canten: "Rosó. Rosó..."

DENUNCIEM

la psicologia dels nois que canten: "Rosó. Rosó..."

 

FINALMENT ENS RECLAMEM DELS GRANS ARTISTES D'AVUI, dins les més diverses tendències i categories

 

PICASSO, GRIS. AZENFANT, CHIRICO, JOAN MIRÓ, LIPCHTZ, BRANCUSI, ARP, LE CORBUSIER, REVERDY, TRISTAN TZARA, PAUL ELUARD, LOUIS ARAGON, ROBERT DESNOS, JEAN COCTEAU, GARCÍA LORCA, STRAWINSKY, MARITAIN, RAYNAL, ZERVOS, ANDRÉ BRETON, ETC, ETC.

Barcelona, març de 1928

 

Extret de Salvador Dalí: L'alliberament dels dits. Obra catalana Completa. Presentació i edició de Fèlix Fanés. Barcelona: Quaderns Crema, 1995.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 16:21

Peix perseguit per un raïm

Peix perseguit per un raïm

Aquell peix i aquell raïm no eren res més que cosetes petites: eren, però, cosetes més rodones que totes i estaven quietes dalt dels indrets. Hi ha cosetes que són estels amb cua, i quan se les canvia de lloc ho deixen tot mullat.

 

Aquella coseta, que era un estel amb cua, estava dalt de la taula.

Hi ha cosetes planes; hi ha cosetes que s’aguanten amb una cama.

D’altres són un pèl, d’altres havien estat sal. El peix en qüestió havia estat petita sal; aquesta petita sal brillava i fou portada a Europa entre els pèls d’un arrissat abric d’esquimal, arreconat a la popa d’aquell yacht que tenia un nom d’illa.

Ara aquella petita sal era un peix, gràcies a un xec especialíssim.

A la platja hi ha vuit pedres: una de color de fetge, sis plenes de molsa; i una de molt llisa. Encara hi ha un suro mullat que s’asseca al sol; el suro té un forat rodó on fan niu les plomes.

Al costat del suro,una canyeta tendra, partida pel ventre, és posada dalt de la sorra. Tot plegat no és res més que un ràpid i veloç gotim de raím. Les pedres no eren sinó la seva dolçor; la pedra color de fetge, la dolçor envenenada; les altres cobertes de molsa,els sis darrers nous discs de fonògraf; el suro, el seu esquelet; les plomes, els grans; la canyeta tendra trencada pel ventre, les ales; i la pedra més llisa de totes, ¿em caldrà encara dir que es tracta del blues més dessagnat que em cantà l’altra tarda la meva amiga, posant els ulls guenyos, i arrufant el nasset com una petita bèstia?

Era ben bé aquell raïm, submergit en el fons del cap del xampany, el que m’evocava la claror de les vinyes de Cadaqués. Jo provava de fer entendre a aquell peixet, mtijançant el lleuger tremolar de les meves cartes i sense per això interrompre la partida de pòker amb la baronessa de X, com allà a les darreries d’agost, quan para l’aire, se sent el soroll de l’endolcir-se les vinyes , que ve a ésser un soroll semblant al que fa la pluja sobre les perdiuetes. Fou en aquest just moment -i potser a causa de l’agitació que promogué, en el brill de les joies de l’esmentada barnessa, el record momentani de l’origen de la petita sal del peix -q ue el raïm es llançà, emocionat i veloç, a la persecució d’aquell peix. Aquest, gràcies a una hàbil transformació en el brillant de l’anell de la meva nòvia, fugia dissimulat en el seu dit, i endut vertiginosament per l’auto que jo mateix guiava. Llavors el petit raïm decidí d’adoptar la forma de velocitat diferent, que era la mateixa que havia vist adoptar als pinyols de préssec, les llargues temporades que han de passar tancats en els indrets buits. Així és que començà a disminuir de tamany, fins a esdevenir un petitíssim raïm, de qual ben aviat només en restà la pinyolada, la qual romangué volant, suspesa com una petita constel.lació de perdigons.

A cada moment era més gran la munió d’autos carregats de bandits, que ens perseguien a trets; els bandits portaven petites gorretes de llana i, alguns, ulleres per al vent; el camí era un flabiol de 8 forats, i a cada forat hi havia un petitet ase podrit.

Sentim a la vora llurs motors.

Llancem l’ampolla de Whisky. S’eriçà la terra de fulles de Gillette. Un pinyol de raïm és llurs ulls.

Sentim el galopar vermell de llurs cavalls.

Dos pinyols de raïm són una petita sal.

Tirem el tub de carmí. Neu.

Sentim el lliscar de llurs trineus.

A la fi t’has desprès, i llançat el teu vestit de ball d’argent; i una ampla mar, il.luminada per la lluna, ens ha allunyat dels nostres enemics.

La petita sal volia explotar com una cendra.

Ara, si volguessis, podríem perllongar aquell bes interromput en el dancing. Però, ¿no som a la tarda? ¿No és el sol encara alt?

Les herbes més fines tenen un costat il.luminat, i l’altre ombrívol com els planetes.

Allà, darrera la casa, sé l’indret on hi ha un petit escarabat sec.

Dalt de la pedra, una oliva està quieta.

Si apreto els teus dits, aixafo grans de gotim de raïm del meu berenar; i si vull recordar les teves cames, no aconsegueixo sinó reveure aquell torbador ase podrit amb el cap de rossinyol.

L’oliva quieta porta una petita faldilla.

Jo tinc una bonica foto de Nova York.”

("L'Amic de les Arts", núm 28, 31-IX-1928, ps. 217-218).

Extret de Salvador Dalí: L'alliberament dels dits. Obra catalana Completa. Presentació i edició de Fèlix Fanés. Barcelona: Quaderns Crema, 1995.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 16:18

Posició moral del surrealisme

Posició moral del surrealisme

bans de tot, crec indispensable de denunciar el caràcter eminentment envilidor que suposa l'acte de donar una conferència, i encara més, l'acte d'escoltar-la. Es doncs amb les màximes excuses que reincideixo en un acte semblant, que pot considerar-se sens dubte com el més allunyat de l'acte surrealista el més pur, que com explica Breton des del segon manifest, consistiria a, revòlvers als punys, baixar al carrer i tirar a l'atzar, tant com es pugui, sobre la multitud.

 

No obstant, en un cert pla de relativitat, l'innoble acte de la conferència, pot ésser utilitzat encara amb mires altament desmoralitzadores i confusionistes. Confusionistes car, paral·lelament als procediments (que cal considerar com a bons sempre que serveixin a ruinar definitivament les idees de família, pàtria, religió) ens interessa igualment tot el que pugui contribuir també a la ruïna i descrèdit del món sensible i intel·lectual, que en el procés entaulat a la realitat pot condensar-se en la voluntat rabiosament paranoyca de sistematitzar la confusió, aquesta confusió tabú del pensament occidental que ha acabat essent cretinament reduïda al no-res de l'especulació, o a la vaguetat, o a la bestiesa.

L'innoble esnobisme ha vulgaritzat les troballes de la psicologia moderna, adulterant-les fins al punt inaudit de fer-les servir per a amenitzar subtilment les conversacions espirituals dels salons, i sembrar una estúpida novetat en l'immens podrimener de la novel·la i el teatre moderns. No obstant els mecanismes de Freud són ben lletjos, i per damunt de tot ben poc aptes a l'esplai de la societat actual.

Efectivament, aquests mecanismes han il·luminat els actes humans d'una claror lívida i enlluernadora.

Hi ha els "rapports" d'afecte familiar. Hi ha l'abnegació: Una esposa amatíssima del seu marit, té cura d'aquest, dos anys durant una llarga i cruel malaltia; el cuida dia i nit amb una abnegació que ultrapassa tots els límits de la tendresa i del sacrifici. Segurament, com a recompensa de tant d'amor, el marit en qüestió guareix; seguidament la muller cau malalta d'una gran neurosi. La gent creu naturalment la malaltia conseqüència de l'esgotament nerviós. Res, però, de més lluny de tot això. Per als feliços no hi ha esgotament nerviós. La psicoanàlisi i la interpretació pacient dels somnis de la malalta confirmen el desig intensíssim, subconscient (per tant ignorat de la mateixa malalta), de desempallegar-se del seu marit. Es per això que la cura d'aquest motiva la neurosi. El desig de mort es retorna contra ella mateixa. L'extremada abnegació és utilitzada com una defensa del desig inconscient.

Una vídua es tira un tret sobre la tomba del seu marit. Qui comprèn això? Els hindús ho comprenen quan procuren evitar els mals desigs de llurs dones amb la llei que ordena de fer cremar les vídues.

Hi ha encara l'abnegació, l'abnegació altament desinteressada entre familiars. Efectivament, durant la gran guerra s'ha pogut constatar estadísticament un tant per cent crescudíssim de sadisme entre infermeres de la Creu Roja. Precisament entre les més abnegades d'aquestes que deixant estar un ben estar burgès i sovint privilegiat acudien en massa als camps de batalla, sovint foren sorpreses amb les estisores tallant llargs centímetres de més, per pur plaer, i encara foren enregistrats nombrosíssims casos de veritable martirologi. Calia ben bé un plaer força intens per compensar tantes penalitats. A no ser que, com és molt probable, el mecanisme psíquic de les gentils infermeres fos encara complicat amb seduccions de la virtut masoquista.

Seria inacabable la revisió dels sentiments humans dits elevats, que ens ofereix còmodament la recent psicologia. I realment no és necessària del tot la tal revisió per a poder enunciar com en el pla moral que la crisi de consciència que el surrealisme creu abans tot provocar, una figura com la del Marquès de Sade apareix avui d'una puresa de diamant, i en canvi per exemple, i per citar un personatge nostrat, res no pot semblar-nos més baix, més innoble, més digne d'oprobi, que els "bons sentiments" del gran porc, el gran pederasta, l'immens putrefacte pelut, l'Àngel Guimerà.

Recentment jo he escrit damunt d'una pintura representant un Sagrat Cor: "J'ai craché sur ma mère". Eugeni d'Ors, (al qual considero un perfecte con) ha vist en aquesta inscripció un senzill insult privat, una senzilla manifestació cínica. Inútil de dir que aquesta interpretació és falsa i treu tot el sentit realment subversiu a la tal inscripció. Es tracta, al contrari, d'un conflicte moral d'ordre molt semblant al que ens planteja el somni, quan en ell assassinem una persona estimada; i aquest somni és general. El fet que els impulsos subconscients siguin sovint d'una extremada crueldat per a la nostra consciència, és una raó de més per no deixar de manifestar-los on són els amics de la veritat.

La crisi d'ordre sensorial, l'error, el confusionisme sistematitzat, que el surrealisme ha provocat en l'ordre de les imatges i de la realitat, són encara recursos altament desmoralitzadors. I si avui puc dir que el Modern Stil, que a Barcelona té una representació excepcional, és el que està més a la vora del que avui podem estimar sincerament, és ben bé una prova de fàstic i indiferència total per l'art, el mateix fàstic que ens fa considerar la carta postal com el document més viu del pensament popular modern, pensament d'una profunditat sovint tan aguda que escapa a la psicoanàlisi (em refereixo especialment a les cartes postals pornogràfiques)

La naixença de les noves imatges surrealistes cal considerar-la abans de tot com la naixença de les imatges de la desmoralització. Cal insistir en la rara agudesa d'atenció, reconeguda per tots els psicòlegs, a la Paranoia, forma d'enfermetat mental, que consisteix a organitzar la realitat de manera a fer-la servir per el control d'una construcció imaginativa. El paranoic que creu ésser envenenat, i descobreix en tot el que el rodeja, fins en els detalls més imperceptibles i subtils, els preparatius de la seva mort. Recentment, per un procés netament paranoic, he aconseguit una imatge de dona, la posició, ombres i morfologia de la qual, sense alterar ni deformar el més mínim el seu aspecte real, és al mateix temps un cavall. Cal pensar que és únicament qüestió d'una intensitat paranoica més violent, d'aconseguir l'aparició d'una tercera imatge, i d'una quarta, i de trenta imatges. En aquest cas seria curiós de saber què és el que representa en realitat la imatge en qüestió, quina és la veritat, i seguidament es planteja el dubte mental de pensar si les imatges mateixes de la realitat, són únicament un producte de la nostra facultat paranoica.

Però això és un curt incident. Hi ha encara els grans sistemes, estats més generals ja estudiats, l'al·lucinació, el poder de l'al·lucinació voluntària, el pre-somni, la il·luminació, el somni diürn (car es somnia sense interrupció), l'alienació mental i molts altres estats que no deixen de tenir menys sentit i importància que l'estat anomenat normal del putrefacte enormement normal que pren cafè.

No obstant la normalitat de la gent que omple els carrers, les seves accions d'ordre pràctic, són traïdes dolorosament per l'automatisme. Tothom es corba dolorosament i s'agita per uns sistemes que creu normals i lògics; no obstant tota la seva acció, tots els seus gestos, responen inconscientment al món de la irracionalitat i de les convencions, les imatges entrevistes i perdudes en els somnis; és per això que quan troben unes imatges que s'hi assembles creuen que és l'amor i diuen que només de mirar-les els fan somniar.

El plaer és l'aspiració la més legítima de l'home. En la vida humana el principi de la realitat s'eleva contra el principi del plaer. Una defensa rabiosa s'imposa a la intel·ligència, defensa de tot el que a través l'abominable mecanisme de la vida pràctica, de tot el que a través dels innobles sentiments humanitaris, a través de les belles frases: amor al treball, etc., etc. que nosaltres emmerdem, puguin aconduir a la masturbació, a l'exhibicionisme, al crim, a l'amor.

El principi de la realitat contra el principi del plaer; la posició veritable del veritable desesper intel·lectual és precisament la defensa de tot el que pel camí del plaer i a través les presons mentals de tota mena, pugui ruinar la realitat, aquesta realitat cada vegada més sotmesa a la realitat violenta del nostre esperit.

La revolució surrealista és abans que tot una revolució d'ordre moral, aquesta revolució és un fet viu, l'únic que té un contingut espiritual en el pensament occidental modern.

La Revolutión Surrealiste ha defensat - L'escriptura automàtica - El text Surrealista - Les imatges de pre-somni - Els somnis - L'alienació mental -L'histèria - La intervenció de l'atzar - Les enquestes sexuals - La injúria - Les agressions anti-religioses - El comunisme - El somni hipnòtic - Els objectes salvatges - la targeta postal.

La revolució surrealista ha defensat els noms del compte de Lautrémont, Trotsky, Freud, marquès de Sade, Heràclit, Uccello, etc.

Un grup surrealista ha provocat tumultes sagnants a la "brasserie des Lilas", al cabaret Maldoror, en els teatres i en ple carrer.

El grup surrealista ha publicat diversos manifests insultant Anatole France, Paul Claudel, le maréchal Foch, Paul Valéry, le cardinal Dubois, Serge de Diaghileff i d'altres.

M'adreço a la nova generació de Catalunya a fi d'anunciar que una crisi moral de l'ordre el més greu ha estat provocada, que els que persisteixin en l'amoralitat de les idees decents i enraonades tinguin la cara coberta de la meva escupinya.

"Hèlix", núm. 10, 22-III-1930, PS. 4-6, Conferència llegida a l'Ateneu Barcelonès el 22 de maig de 1930.

Extret de Salvador Dalí: L'alliberament dels dits. Obra catalana Completa. Presentació i edició de Fèlix Fanés. Barcelona: Quaderns Crema, 1995.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 16:19

Foix, J. V.

Foix, J. V. Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:18

Algunes consideracions sobre la literatura d'avantguarda

Algunes consideracions sobre la literatura d'avantguarda

    Un estudi sobre la literatura dita d'avantguarda és fortament suggestiu. Aquells qui n'han seguit l'evolució coneixen les consideracions d'ordre divers -literari, moral, social- a què convida la lectura dels escriptors inserits, voluntàriament o no, a aquesta singular tendència. Tantes, que tot i ésser el moviment dit avantguardista eminentment actual i més que transitor, fugaç, permetria, a qui es lliurés a llur estudi i classificació, d'escriure un bon i bell volum; l'erudit i l'amorós d'idees podrien deportar-s'hi llargament. No em tempta, però, ara per ara, l'assajar-m'hi, ni em vaga. Els editors de la REVISTA DE POESIA permetran, doncs, que, una mica a l'atzar, transcrigui algunes de les meves notes suggerides per les produccions d'alguns d'aquests autors cars, seductors i adversos.

    Per als lectors d’aquesta revista, la majoria dels noms que les literatures francesa i italiana –sobretot la primera- han donat en llurs manifestacions extremistes, són coneguts i àdhuc incorporats a la llista dels bons amics inconeguts. No en cal parlar, doncs, individualment; ni tampoc referir-se massa a les escoles.

    Per assenyalar-se potser un denominador comú de tants d’estols bigarrats, una sola bandera unicolor damunt tants de banderins multicolors: la lluita contra allò que hom anomenà, genèricament, passatisme. D’aquesta bandera que alguns creuen encara que mena el combat, n’han desertat les hosts més nombroses. El passatisme no és ja, actualment, un enemic temible, ni tan solament no és l’enemic. La dispersió, la disgregació dels combatents ha portat, en canvi, el predomini d’algun dels estols damunt els altres. Avui dia, per exemple, a França, resta com a conseqüència de tant d’aldarull un grup autènticament d’avançada: el dels superrealistes i tres o quatre joves escriptors independents que del campi-qui-pugui n’han salvat llur personalitat incontestable.

    Tot i emprar-lo per entendre´ns, em costa d’escriure el mot avantguarda i els seus derivats per significar el moviment postsimbolista. Sobretot donat l’ús erroni que se n’ha fet entre nosaltres i llur significació realment indefinible. Encara que és possible que algú ja ho hagi remarcat, cal considerar el mot avanguarda i els seus derivats com a expressions que no signifiquen res en literatura. Si de cas, cal admetre l’existència de diverses avantguardes literàries: Maragall, per exemple, fou un escriptor d’avantguarda; no ho ha estat, en canvi, el fals avantguardista Salvat-Papasseit.

    El cubisme literari francès en alguns dels seus aspectes és humanitarista, pacifista, internacionalista. El futurisme literari italià ha estat sempre nacionalista i feixista. Entre nosaltres la confusió entre tots dos moviments ha estat freqüent. Des del seu principi les tendències extremes franceses han estat llibertines; quan han pugnat per una llibertat formal (des del vers lliure al cal.ligrama) han expressat francament llur fons anàrquic, llur indisciplina fonamental. En aquells per als quals l’avanguardisme fou un joc intel.ligent, un plaer d’esteta, una manifestació d’exuberància literària (Apollinaire), les derivacions en l’ordre polític i social han estat nul.les. Purament i exclusivament literari, essencialment mitificador, llur malabarisme ha estat inofensiu, i, de vegdes, fececiosamente medieval. Pot semblar una paradoxa, però crec que Apollinaire i els seus plagiaris han estat els menys avanguardistes de tota llur turbulent generació. Ha estat d’entre els dadaístes que ha sorgit una pròpia avantguarda.

    Naturalment: per a aquells qui segueixen totes les vicissituds literàries de les darreres generacions, els accidents d’una carrera tan folla són importants i, sovint, emocionants. En la història literària futura seran, però, imperceptibles. Es fet i fet un lloc comú que de cada escola només se’n salven dos o tres noms, reduïts a la unitat al cap d’un segle. Ara distingim els individus dins de cada grup, les evolucions de cada individu en un temps determinat; endevinem les influències immediates d’una lectura o d’un corrent espiritual damunt aquest individu. Més tard veurem només la tendència del grup i, al cap d’una època literària, es veurà una nebulosa que integraran una suma de tendències. És possible, en canvi, que d’ací a 500 anys o d’aci a un miler, el clàssic més admirat, el mestre, l’immortal sigui reemplaçat per un calligramista faceciós.

    D’aci el risc que corren d’ésser corejats en riota els crítics assenyats, els dogmàtics de qualsevol Acadèmia que vulguin judicar des de llur punt de vista i, si tan condescendents són, i liberals, des d’un dogma extraoficial arbitrari, l’actual literatura fantasista. Un aventurer de la nova literatura defuig instintivament tot control crític exterior. En el seu ascetisme tota ambició humana és refusada. Per ventura és la forma extrema de l’ambició. Potser el límit d’un orgull extrem. És, però, un fet i cal constatar-lo. Apliqueu-los, si us plau, un epitet: cínics. I encara us equivocareu, car emprant-lo en la seva accepció actual és possible que, històricament, en puguin reivindicar el seu significat original.

    Romàntics? Místics? Totes dues coses alhora? Per ventura. Crec més justificat creure que es lliuren, sense ésser ni una cosa ni l’altra, a una experiència romàntica i mística o alternativament a totes dues, amb perfecta lucidesa. Llur originalitat pot ésser aquesta: la gran aventura de lliurar-se, a tot motor o hèlix calada, a navegar pel cel vastíssim de la imaginació, sense rumb i amb la presciència de sortir-ne il·lesos.

    “Si sabessin d’escriure un centenar de versos ronsardians, si es sentissin capaços d’escriure un acte racinià, si es trobessin autors d’un cant de la Divina Comèdia abandonarien llur quimera”, deia un crític. No. Si els portessin en blanc, per rubricar amb llur signatura pròpia, una obra mestra de literatura academitzada, s’hi refusarien malgrat d’ells mateixos. Tota bellesa passada és, per a llur sensibilitat, morta. Saben que això fou bell, que això per a una nova generació serà novament bell, que té un valor d’eternitat, que és la mateixa Bellesa, la mateixa Bondat, la mateixa Veritat. Per a ells, però, és un espectre i el seu record o la seva presència els enuja. Romanticisme quintaessenciat però voluntari, conscient, arbitrat. Substitueixen la fórmula l’Art per l’Art, per la de l’Aventura per l’Aventura o, si acceptem el qualificatiu de romàntics que hom els aplica, per la del Romanticisme pel Romanticisme. L’idealisme motor dels ro àntics, llur humanitarisme és, en els moderns fantasistes, nul. Davant el gran enuig de l’existència es lliuren a les més arriscades acrobàcies espirituals.

    Hom els aconsellarà de no escriure. Si llur literatura no exerceix la benèfica funció social que se li té assignada, si ni la literatura en la seva bona accepció, ni l’art, no hi tenen res a veure, per què tant de paper despès, tant de llibre inútil? No els ho pregunteu. Us respondran, si us aprecien i volen ésser-vos polits, que és per esport. No hi podreu tenir res a dir. Qui boga tot sol els diumenges fora diga i sense fi; qui corre adalerat, volant en mà, centenars de quilòmetres sense meta fixa; qui erra per l’espai alabatent mancat d’aeròdrom fix on posar-se, o qui se submergeix a l’ampla mar del propi adelitament, us sorprèn?

    Cap feina no és, a darrera hora, inútil. Menys encara l’ardidesa d’esperit. El dadaisme fou un entrenament a la irresponsabilitat. Heus ací els seus atletes més aprofitats: els superrealistes. Deixem-los en llur orgia: follies de neòfit! Reprès l’equilibri hauran descobert unes quantes d’imatges fresques i noves, ben aprofitables, i hauran alliberat la imaginació dels pòsits que la infectaven.

    El problema apassionant és per a la nostra llengua i per a la nostra literatura. En un moment de reacció contra la meva sensibilitat exacerbada, vaig proposar, plantejant-me’l, d’abstenir-nos de tota lectura moderna. Si la prova fos possible, caldria disciplinar-nos-hi. Hauriem d’ésser, però tots. Evitar que tal sensibilitat s’afini amb les sensibilitats més agudes de les literatures fetes, mentre que tots els altres collegues continuen escrivint a la manera de...., de les mateixes literatures actuals i modernes, és dificil. Si la nostra literatura ha de continuar essent, respecte les altres literatures, o de dues o tres d’elles determinades, una província, és inútil de pretendre que ho siguem d’una escola o tendència determinada excloent-ne les altres. A la gran reclosió cal que hi siguem tots, o cap. Als nostres historiadors literaris els cal d’assenyalar a quina època la nostra literatura ha tingut un valor propi i original. Les dades, potser imprecises, que ens han estat donades, no són pas gaire estimuladores. Temo que la literatura catalana, “provincial” ara i adés, no té possibilitat immediata d’alliberament. És clar que, en el fons, hi ha l’afer polític que duu en si una possible solució. Compartim sobretot aquest punt de vista aquells qui creiem que la nostra originalitat radical no serà pas crear una Art o una Literatura autòctones sinó la realització d’una Política.

    En rigor les tend�ncies extremes no han influ�t pas gaire en la literatura catalana contempor�nia. �s un error citar En Salvat-Papasseit. S'hi enganya ell i ha enganyat els altres. Aquest malaurat poeta mai no fou un avantguardista ni en la interpretaci� directa ni en l'equívoca donada a aquesta activitat liter�ria. Els seus cal�ligrames s�n infelic�ssims. Crec que els nostres cr�tics faran una bella obra d'abandonar tota hip�tesi de filiaci� d'En Salvat-Papasseit a cap escola ni tend�ncia extrema. No tan solament fracass� en el seu intent d'aportaci� de formes noves, sin� que demostr� no comprendre'n ni llur significaci� m�s elemental. Com a poeta sincer, com a post-maragalli�, en el seu esfor� heroic per adaptar-se a una expressi� classicitzant, �s on En Salvat-Papasseit don� a con�ixer el seu talent personal. No em toca, per�, a mi, ni menys en aquestes notes, de referir-m'hi. Volia fer constar que �s menys modern que En Carner, que En L�pez-Pic�, que En Sagarra, per exemple, els quals, dins llurs caracter�stiques particulars i en llur pr�pia expressi� formal, han aportat imatges de modernitat efectiva. El m�s obert, el m�s �gil, el m�s sensible, potser l'�nic que de la nostra generaci� havia compr�s l'abast de la renovaci� liter�ria per les directives extremes fou l'admirat i plorat Joaquim Folguera. És encara un error important establir cap paral·lel entre En Folguera i En Salvat: no hi hagué entre tots dos ni la més petita afinitat literària ni espiritual -salvem, naturalment, llur contemporaneïtat i llur patriotisme.

    Les manifestacions diverses i, sovint, oposades de l'estol dit avantguardista no han estat mai justament matisades a Catalunya. Futurisme, dinamisme, cubisme, dadaisme, superrealisme, etc. s�n expressions corrents en les nostres converses. Amb tot i ben recentment com �s dif�cil per a alguns distingir-les clarament. Aquesta dificultat de classificaci� �s un senyal de poca maduresa per afanyar-se a aportar certes innovacions gosades. Aix� com nombre de pretesos poetes nostres s�n incapa�os de redactar correctament una lletra, nombre d'avantguardistes es troben id�nticament en el mateix cas. Qui fa un sonet i no sap escriure una carta-postal �s que, si ens hi fixen b�, el sonet �s m�s dolent encara que les quatre ratlles mal redactades. Qui escriu versos sense puntuaci�, o mots en llibertat, o gaudeix component un puz literari ha de saber escriure correct�ssimament un sonet. Els atreviments, les innovacions, nom�s poden permetre's a temperaments excepcionals. Alguns pastitxos de la literatura d'avantguarda apareguts en catal� us fan acotar el cap avergonyits.

    Hi ha un cas que sembla una excepci�: J. M. Junoy. Alguns dels seus cal�ligrames, delicats, s�n dels ben reeixits en el g�nere. Aix� t�, al meu entendre, una explicaci�: la qualitat extra-liter�ria d'aquestes produccions. En Junoy ha at�s la realitzaci� d'algunes de les seves composicions remarcables per procediments en els quals la literatura no ha intervingut.

    "Revista de Poesia" I:2, 1925, 65-70

    Extret de Joaquim Molas: La literatura catalana d'avantguarda. 1916-1938. Selecció, edició i estudi. Barcelona: Antoni Bosch, editor, 1983.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 16:21

Poemes ("És per la Ment que se m’obre Natura...", "Vinguen els rems que sóc d’estirp romeva...", És quan dormo que hi veig clar, VAIG ARRIBAR EN AQUELL POBLE, TOTHOM ME SALUDAVA I JO NO CONEIXIA NINGÚ..., VAGAVA AQUELL VESPRE PELS BARRANCS DE BEGUR, ON ER

Poemes ("És per la Ment que se m’obre Natura...", "Vinguen els rems que sóc d’estirp romeva...", És quan dormo que hi veig clar, VAIG ARRIBAR EN AQUELL POBLE, TOTHOM ME SALUDAVA I JO NO CONEIXIA NINGÚ..., VAGAVA AQUELL VESPRE PELS BARRANCS DE BEGUR, ON ER

És per la Ment que se m’obre Natura

A l’ull golós; per ella em sé immortal

Puix que l’ordén, i ençà i enllà del mal,

El temps és u i pel meu ordre dura.

 

D’on home só. I alluny tota pastura

Al meu llanguir. En ella l’Irreal

No és el fosc, ni el son, ni l’Ideal,

Ni el foll cobeig d’una aurança futura,

 

Ans el present; i amb ell, l’hora i el lloc,

I el cremar dolç en el meu propi foc

Fet de voler sense queixa ni usura.

 

Del bell concret faig el meu càlid joc

A cada instant, i en els segles em moc

Lent, com el roc davant la mar obscura.

 

 

    Vinguen els rems que sóc d’estirp romeva,

    em penja el sol al pit entre coralls

    i dic, a bord, que enyor serres i valls

    i la vida de l’orri en temps que neva.

 

    Els llops mai m’han fet por; a casa meva

    empait bruixots amb flama d’encenalls

    i jac cobert de sacs amb els cavalls

    o funy, braç mort, la pasta que no lleva.

 

    Só qui petjà el mallol i ullà la vella,

    i em capbús en gorg fred si el fadrí estella

    o abraç la lluna en difícil meandre.

 

    Cal risc en terra i mar, i en l’art novella,

    per a besar un cos xop sota canella

    i caure als trenta-tres, com Alexandre.

 

 

 

 

ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR

 

És quan plou que ballo sol

Vestit d’algues, or i escata,

Hi ha un pany de mar al revolt

I un tros de cel escarlata,

Un ocell fa un giravolt

I treu branques una mata,

El casalot del pirata

És un ample girasol.

És quan plou que ballo sol

Vestit d’algues, or i escata.

 

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l’era,

Em vesteixo d’home antic

I empaito la masovera,

I entre pineda i garric

Planto la meva bandera;

Amb una agulla saquera

Mato el monstre que no dic.

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l’era.

 

És quan dormo que hi veig clar

Foll d’una dolça metzina,

Amb perles a cada mà

Visc al cor d’una petxina,

Só la font del comellar

I el jaç de la salvatgina,

–O la lluna que s’afina

En morir carena enllà.

És quan dormo que hi veig clar

Foll d’una dolça metzina.

 

 

 

 

VAIG ARRIBAR EN AQUELL POBLE, TOTHOM ME SALUDAVA I JO NO CONEIXIA NINGÚ; QUAN ANAVA A LLEGIR ELS MEUS VERSOS, EL DIMONI AMAGAT DARRERE UN ARBRE, EM VA CRIDAR, SARCÀSTIC, I EM VA OMPLIR LES MANS DE RETALLS DE DIARIS

 

Com se diu aquest poble

Amb flors al campanar

I un riu amb arbres foscos?

On he deixat les claus...

 

Tothom me diu: -Bon dia!

Jo vaig mig despullat;

N’hi ha que s’agenollen,

L’altre em dóna la mà.

 

-Com me dic!, els pregunto.

Em miro el peu descalç;

A l’ombra d’una bóta

Clareja un toll de sang.

 

El vaquer em deixa un llibre,

Em veig en un vitrall;

Porto la barba llarga,

-Què he fet del davantal?

 

Que gent que hi ha a la plaça!

Em deuen esperar;

Jo que els llegeixo els versos,

Tots riuen, i se’n van.

 

El bisbe em condecora,

Ja els músics s’han plegat.

Voldria tornar a casa

Però no en sé els topants.

 

Si una noia em besava...

De quin ofici faig?

Ara tanquen les portes:

Qui sap on és l’hostal!

 

En un tros de diari

Rumbeja el meu retrat;

Els arbres de la plaça

Em fan adéu-siau.

 

-Què diuen per la ràdio?

Tinc fred, tinc por, tinc fam;

Li compraré un rellotge:

Quin dia deu fer el Sant?

 

Me’n vaig a la Font Vella:

N’han arrencat els bancs;

Ara veig el diable

Que m’espera al tombant. 

 

 

 

 VAGAVA AQUELL VESPRE PELS BARRANCS DE BEGUR, ON ERREN, SOMICAIRES, ELS SAURINS. AL TOMBANT DE SA TUNA, UN CLAM DE VEUS GERMINATIU ACOMPANYAVA TOT D’OMBRES DANSAIRES. D’UN BRANC SELVÀTIC D’ALZINA PENJAVA, ABANDONADA, LA VESTA ESTIVAL D’UNA NOIA. LI VAIG PARLAR COM SI HI FOS.

 

Agemoleix-te als vents de les cales esquerpes,

Tu, forma i nom, i del futur membrança,

Hostessa universal, i del goig missatgera,

Alba del dia total, i crepuscle!

Salva, serpentejants, les cabelleres

Que ombrejen les remors amb marors de retaule,

Avança, alabatent, per les aigües ventrudes,

Entre insignes negrors i clams secrets, salífers!

 

Si mous l’Arbre de Mar cauran els fruits defesos.

 

¿T’he conegut als broms de les drassanes

Enyorada de mar i de molles marselles

Amb llums regalimants a l’espart del capvespre?

¿O al pic nevós, en abordatge d’ales,

Copiant soledats a l’àlbum de congestes,

El pit signat amb el carmí dels astres?

¿O en cambra breu, entre elixirs liguris,

Senyorejant en els acres reialmes?

 

(¿A la taverna, al ball o als tossals megalítics?)

 

¿Ets el pomer pensat a la vall carbonera

Voltada d’infinits i, Tu Sola, Minerva,

Llança i elm del Real, i nodrissa dels segles,

De l’Home Sol que cavalca els dos signes

Més enllà de la mort, a recer de la Idea?

¿...O, captiva i lasciva als foscants de manubri,

De flanc esponerós, i pits, a la llitera,

Dànae deixondida amb besars sefardites?

 

¿Fuges o véns a mi, o de mi, que só l’Immòbil?

 

Mira!: baixen dels cims les vestals venturoses

Sota l’embruix dels rocs amb xifres extingides

I noms estranys escrits en llengua morta.

Llur mirada solar encén estels errívols

A l’aiguadolç amb parpelleigs eteris,

Omple de boll les sines sedejants,

D’escumes del matí les tímides parpelles,

De fullaraca morta els ventres venials.

 

—Joc sideral, nocturnes recompenses!—

 

Esmuny-te pels covals amb nupcials flongeses,

Crema els olis novells en arcaiques argiles,

Petja, suau, les herbes consagrades

Al pleniluni dolç de les nits imperibles,

Ungeix amb sang recent l a pedra augusta,

Cobreix-te al tamariu amb vesta blanca:

Celen frescors d’aranya els degotalls del cel

I, foc i vent, una veu crida: —Dea!—

 

Només tos ulls tancats em donen lluors d’alba.

 

Sa Tuna, 1934

 

 

 

TOTS HI SEREM AL PORT AMB LA DESCONEGUDA

 

A Gabriel Ferrater

 

    Baixàvem, ulls tancats, per la impossible escala

    quan la sal i la sang de la marea

    embruixen el sorral. Deies —no ho deies tot!—

    que aquella nit amb tremolor d’espiga

    i navilis antics amb veles esquinçades

    era una torre amb remolins de gralles,

    un clam de ganivets damunt la gola nua,

    el crit d’un paper escrit quan les amors s’esbalcen,

    una mà que es marceix amb cendra i carbonissa

    o la porta enreixada que dóna al pati mort.

 

    No ho deies tot! I hi érem tots tibats,

    pujant i davallant en immòbils esperes,

    ulls clucs també, cadascú amb el seu somni.

    Si l’un feia el granger en làcties cingleres,

    o escodrinyava el Nom en llibres corsecats

    d’epilèptics teòlegs que estronquen les fonts,

    l’altre i els seus, amb febre de tenebres,

    feixaven la rabassa de la pluja

    o ventaven el foc de llurs sofrences,

    frèvols com els amants quan l’aurora es deixonda.

 

    Cercàvem palpejant la porta de les noies

    en carrers somniats amb silenci de gruta,

    i en resseguíem les cambres nocturnes

    com qui s’amaga a l’espessor dels blats.

    Elles no hi eren, i ho endevinàvem.

    Llur veu havia fuit com un pètal sense ombra

    i, cor alt, refusàvem el coixí dels rocs.

    Els reixats de la porta de l’escala

    passen clarors que projecten esferes

    amb pins de sol, damunt la calç calenta.

 

    Totes les reixes tenen llur parany

    i temem que llur ombra ens faci presoners.

    Cada graó ens acosta al Llibre de l’Exili

    i amb ull llanós veiem ço que és ofert.

    No hi ha pas caça per al qui no fita;

    ni el nou ardent, o advers!, per als folls del passat.

    No és llibert ni franc qui no s’oblida

    o es mira a l’aigua, amb clac i faldons llargs.

    No són unicolors els esquemes dels atlas:

    el grec hi té el seu turc i el polonès, el rus.

 

    No ho deies tot: Si ho haguéssim sabut!

    T’hauríem ensenyat els miralls de la clota

    passada la contrada on qui es té dret, l’escapcen.

    No emmirallen qui els mira, ans bé un seguici

    de maniquins embuatats i rígids

    amb una cuca al front, d’antena llarga,

    i aparencen aquells que potser som:

    pròdigs o retinents, servents o mestrejants,

    atàvics augurals, gallejants de la història.

    —Som molts, murmura l’eco, i la borda és de pobres.

 

    A l’hora del crepuscle hauríem vist

    els capells florejants de dames florentines

    que el sol s’emporta amb grogors de panotxa

    lilàs amunt; i els cors com s’assosseguen...

    I quan el primer estel espurna al pic més rost

    hauríem escoltat, on els còdols floregen,

    la passada dels vents amb brogit de tenora

    i el clam esperançat de les formes captives.

    La ment capta l’etern en l’ampla pau

    i un no res grana i creix en un somriure.

 

    Ésser i traspàs fan un: tot muda i tot roman;

    tots hi serem al Port amb la desconeguda.

 

 

Gener de 1973 .

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 16:23

Poesia i Revolució

Poesia i Revolució

En un missatge adreçat al Congrés deIs John Reed Clubs, el poeta frances Aragon, adés colàder de la secta surrealista parisenca i actualment poeta oficial del comunisme societista, es refereix als cinc anys passats retent "un culte desproporcional a un món poètic" que ell i els seus amics s'havien forjat. Aquesta declaració, a la qual no neguem ni sinceritat ni noblesa, afecta al tema que d'un temps ençà ens preocupa més a tots. No em sembla inoportú de referir-me a algunes observacions que m'han vagat de fer durant aquests darrers anys i, si cal, de recordar-les.

 

No dubto gens que hi ha, que hi pot haver, que hi ha d'haver una literatura revolucionaria, de la mateixa manera que l'home del bar creu que no poden mancar aperitius a la seva botilleria. Comprenc que el romóntic d'avui cregui que el seu deure és d'estar al servei de la revolució i que procuri escriure amb indignació sagrada i el cabell hirsut llargues tonades "vibrants". Dubto però que el poeta disposat a servir el secretari del Partit, escrigui gaires versos que passin a la posteritat. L'Oda a la Patria, d'Aribau,té, per als catalans, un remarcable valor històric i, per ventura, pot ésser patriòticament eficaç. és ben segur que com la majoria d'englantines no pot figurar en cap antologia poètica. Em costa de com prendre què vol dir "artista revolucionari" des del punt de vista social, o "poeta revolucionari". Sé exactament que vol dir un revolucionari poeta -o metal·lúrgic, o dentista. La revolució es fa a les barricades, de colze a colze i sense preguntar quin és l'ofici del caporal. Per a un poeta no hi ha més revolució que la que farà com a poeta damunt la pista del seu joc propi.

Quan els realistes socials ens demanen que siguem útils, això és, subordinats, a la causa de la cultura i de la civilització -de llur cultura i de llur civilització- llur pretensió és de convertir-nos, sense esperança, en uns estetes -de la qual cosa som precisament per ells mateixos acusats!- Estetes d'una estètica oficial, per tant, artificial. Ens demanen que mentim. Exigeixen la nostra esclavitud. Ens permetrien, després, de besar la ma que ens pagués: es la inclinació natural dels miserables.

Jo també crec que no hi ha distinció entre humanitat i literatura, entre el món i l'art, entre l'acció i el pensament. però com a poeta tinc la meva acció a realitzar, urgent. El meu instint és segur i la meva realitat és total. La meva realitat, com la de tots els poetes, és suprema. Per tant, antilocal, extra-patriòtica, universal. Quin sentit pot tenir per a un poeta lliurat, qui diu que no, a l'acció, que per a ell és pensament, una expressió tan freqüent, tan vulgar avui, com crítica feixista o crítica bolxevista? Quina relació hi ha entre la poesia, eterna, i el règim, mudable? Entre la meva realitat total, perenne, i la realitat política a Bulgària o a Irlanda?

No és cert que hi hagi antítesi entre acció i pensament en els poetes. Els poetes es "realitzen" en llur mitjà propi, que no és el dels economistes ni el dels polítics. El poeta, nu davant l'home i davant la natura, no és responsable si en situar-se davant la més alta de les realitats -superrealitat o suprarrealitat- sembla, als ulls dels falsos realistes del real immediat, situar-se "enfront" del mur on s'escorren, inestables, les ombres moridores.

El poeta, com a poeta, no ha de tenir altra motivació lírica que la pròpia de la poesia. Només compta, per a ell, la revolució provocada pel procés d'adaptació de l'impuls líric que l'exalta, que l'il·lumina, a la seva època. Una revolució, social o política, forneix al poeta elements inèdits per a la seva evasió. El poeta retroba per mitjà dels símbols nous, allà que és etern.

El poeta, com a poeta, té els seus deures revolucionaris. La seva revolució però és indiferent a la revolució del major nombre. Quan s'esdevéaquesta, el poeta calla. Si sol intervenir com a tal, la poesia se li ofega en els estanys mòrbids de la retòrica. però la retòrica és tan adversa a la poesia! Tant, per ventura, com els jocs florals.

El poeta més aviat s'oposa a la seva època. Cerca entre les runes o els monuments de cada civilització els elements del Misteri. A cada època, sota els règims més oposats, vetlla pel Misteri, per la seva permanència. Conrea la màgia i fa ombres xineses damunt el mur de l'eternitat amb els elements materials que li proporciona la trista i mòbil "realitat". Cerca la vera realitat, l'"altra realitat" (el suprarreal, el superreal o el sobrenatural) -que és, no us esvereu, l'antihistoria. El poeta, a través de la caverna, escolta el món misteriés dels ecos, i els reprén. Una mateixa tonada, enyoràvola, es transmet, gràcies als poetes, a través el quadriculat del temps.

Un senyal dels temps -la nostra revolució de poetes-, és la seva interpretació com a activitat de l'esperit. El concepte de poesia resta radicalment modificat. Aquesta modificació -o rectificació- afecta els uns i els altres dels intèrprets de les veus obscures: intel·lectualistes i irracionalistes, positivistes i místics, tomistes i agustinians. Els de la lènia Mallarmè-Valèry i els qui es reconeixen en Lautròamont i en Rimbaud. Tots hem convingut però en la interpretació de la poesia dels temps presents com a un mitjà de coneixença. L'exigència del moment és aquesta. Una exigència que s'enfronta, per ventura, amb les nostres preferències intel·lectuals. En cadascú de nosaltres l'esperit s'assaja i en la creació es multiplica. Totes les èpoques ens són, a la vegada, presents i absents. Però la nostra és, per a tots, única i indefugible. L'Esperit s'hi realitza i nosaltres en som els còmplices. Qui es desplac;a esdevéfallaciós. (D'ací l'engany: el resultat és sempre un pastitx que es vol presentar com a original, una còpia morta com una reproducció en guix). L'activitat de l'esperit diríeu que és sempre una correcció. Cada època i els seus "corregeix" excessos, i defectes, sense esperança. A través dels segles l'activitat de l'esperit en la seva expressió plàstica o retòrica és una eterna correcció. Creuríeu que l'original és pertot o enlloc. O que el destruïm totjust descobert, amb les nostres mans guiades per brac;os invisibles, però responsables.

La poesia té actualment un fi únic: ha vençut el seu localisme, el seu "floralisme" per a esdevenir una ètica -no la ètica- una filosofia -no la filosofia, una firmació independent de la retòrica. Àdhuc s'oposa, ha estat dit recentment, a la filosofia com a mètode nou de coneixença metafísica. L'ambició de la poesia és satisfer-se a ella mateixa com a instrument immediat d'investigació. Si intrínsecament és una metafísica, formalment té la seva pròpia física.

La teoria de l'art com a activitat de l'esperit és combatuda pels nacionalistes i pels humanitaristes, i és refusada pels "realistes" de tots els camps. El malentés és inevitable. En la tria es juga un negoci etern: a qui cal servir?

La revolució -les revolucions- materials, socials o politiques, són l'evasió de molts. La massa s'hi evadeix. Però el poeta és, de sempre, un evadit. De la realitat només -o solament, o especialment o estrictament- n'heu la màgia. No especula amb la realitat sinó amb els espectres o l'espectre de la realitat. Davant la presa del Dniepostroi, davant d'una piramide o d'un temple, la seva reacció serà sempre còsmica i extra social. Tot justa compta les turbines o les pedres o les columnes, ja claudica. Entre mites i fantasmes el poeta basteix una altra realitat on eternament es muda i s'exilia. Fabriques, piltries, tractors electrics, ruïnes, batalles, pneumàtics, plans econòmics, paisatges, banderes, herois o sabates abandonades al mig d'un toll, són simples sumands d'una addició misteriosa que només el poeta sap resoldre. La resta és floralisme pairal -o socialista, que és la darrera modalitat de la retòrica. "

("Quaderns de Poesia", núm. 1, 1935)

Extret de Joaquim Molas: La literatura catalana d'avantguarda. 1916-1938. Selecció, edició i estudi. Barcelona: Antoni Bosch, editor, 1983.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 16:22

Riba, Carles

Riba, Carles Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:19

Poemes

Poemes

T’ha enquimerat la gràcia fugitiva
d’un desig i ara ets deserta, oh ment.
Ai soledat sense dolç pensament
i foll traüt sense paraula viva!

Però ¿què hi fa, si dins el teu oblit
la inquietud pregonament perdura?
Encara el goig sobre la carn s’atura
duent l’anunci d’algun cant no dit.

I ell és el foc sagrat que et perpetua
damunt les cendres del desolament;
no vulguis calma en ton oblit, oh ment,
oh folla que has gosat mirar-te nua.

Fuges, quan per haver-te
donaríem, en una nit obscura,
l’estel que riu, armat, en un tombant,
i en una mar incerta,
un port daurat de vinyes al voltant,
i en un silenci d’odi, el cant
d’una noia pura.

Ens deixessis almenys,
oh bella altiva, un somni dolç de tu
entre els ulls i la visió infinita
del món! però ens estrenys
amb soledat, presoners de la fita
mirada teva, que l’habita
de lluny, sense tu.

Però si fossis nostra,
si daves - uns instants només - tos braços
al nostre coll, cenyint l’ardent engany
de creure encès ton rostre
per un amor com el que d’any en any
hem après - fet de dolç afany
i de tristos passos;

si te’l lliuràvem - tan
silenciosament atresorat! -
¿quina força immortal ens restaria,
deslligat de l’encant,
per ressorgir damunt la febre impia
i l’animal malenconia
i la soledat?

Que jo no sigui més com un ocell tot sol,
     ales esteses sobre un gran riu
per on davallen lentes barques de gent que riu
     a l'ombra baixa del tenderol,
i el rai que el muntanyenc mig nu, enyoradís,
     mena amb fatiga cap a ciutats
que estrenyen l'aigua lliure entre molls oblidats
d'haver-hi comes verdes amb arbres i ramats
          i un cloqueret feliç.

La vida passa, i l'ull no es cansa d'abocar
     imatges clares dintre del cor.
... Tot en mi torna somni: nuvolet d'ombra i d'or
     que flota i fina lluny de la mà.
Qui endinsa en el seu cor com un minaire avar,
     qui de recança ulls clucs es peix,
tenen més que no jo, que, estrany a mi mateix
i alt sobre els altres, guaito l'ona incessant com creix
          i minva cap al mar.

¿Quin moviment humà pot encara desfer
     l'encant, llançar-me sang i sentits
a la presa, que és nostra, afanyada, entre els dits,
     o al cant, que d'home a home va i ve?
¿O ha d'ésser mon destí el de l'ocell reial
     que un tret, per folga, tomba del cel,
i l'aigua indiferent l'endú, vençut rebel,
cobrint-se amb l'ala inútil els ulls buidats d'anhel,
          sense un plany pel seu mal?

Glòria de Salamina vermella en el mar a l’aurora!
Adormits en el vent de Queronea, xiprers!
Esplendor per als ulls o malencònica estampa,
crit d’arribada o foc sota la cendra d’un nom,
llocs! la meva presència amb cor violent us completa,
mots! la meva veu assedegada us fa plens.

Si en el meu cos carnal solament un triomf inefable
va poder-me engendrar contra la nit i el no-res
(entre els braços del pare, oh mare en la llum i en la Gràcia,
pura presa en el pur començament dels meus anys!)
no calia victòria amb humiliació de reialmes
ni importava un ponent buit de la fuga i la sang,
perquè fos deixada en el solc incansable dels segles
la furiosa llavor per al meu ésser civil.

El que fou necessari i bastava, és que uns homes sentissin
com no hi ha fast més dolç que ésse’ i gustar-se un mateix;
simplement, subtilment, sabessin com no hi ha inútil
cap esperit, si creix lliure en la seva virtut;
que per podè’ esdevení’ el que volien llurs déus, en la forma
viva del que eren ja des de l’arrel de llurs morts,
consentissin a fer-se, ells diversos! iguals en els armes,
persuadits per la llei, ells que es dictaven les lleis,
i a la força més forta que estreny o que inunda, oposessin
la raó que es coneix i l’escomesa viril.

Homes que vau mesurar i acomplir accions més que humanes
per merèixer l’orgull d’ésse’ i de dir-vos humans,
jo em reconec entre els fills de les vostres sembres il.lustres:
sé que no fórem fets per a un destí bestial.
La llibertat conquerida en l’apassionada recerca
del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor,
ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva
per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;
i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta
per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.
Sí, però l’esperança meravellosa traspassa,
crida, més real que la tenebra o l’estel
-ossos decebuts i l’heroica pira en el vespre
desesperat- per a molts sembla d’antuvi una fe;
sols que té menys espera i arrenca de tots els exilis
cap al seu crit, i els batuts van retrobant-se soldats.

Llavors he dit: «Creixença de la terra,
Déu pur, jo sóc cap al Teu moviment.
Tal meu instant renova obscurament
un paradís que per l’arrel m’aferra;

com si m’omplís, sense el saber que esguerra
l’honor del Fruit, i no rebel, vivent
del buf diví que em forma i em distén,
ja en mi salvant, futura, la desferra,

jo coronés de mi tot animal,
oh Tu que els fins preserves contra el mal,
Autor joiós a Qui tot goig s’eleva!

Deixa’m servir-Te en el que se m’enduu,
conèixer-Te en el que m’és fosc de Tu,
créixer en la carn que per l’ànima és meva!»

Dormen tots tres sota una sola capa;
han menjat, han begut,
de savi cor beatament rigut
amb camellers i pòtols al taulell de l’etapa.
Per cada nit, inconfortable pont,
passen cap a un nou dia amb reial paciència;
un poc de llur closa ciència
cau dins el temps obscur que corre sota el son.
Dues llunes i escaig, més o menys ben comptades
-vindrà que ja no comptaran-
hauran així de llurs mirades
abolit la tristesa d’estar sempre lligades
pels nombres i pels mots sabuts per endavant.
Els estels havien fins ara
marcat la xifra erta d’un destí o d’un estil,
presidit una vetlla clara;
aquest, sense ésser allò que es diu gentil,
atreu estranyament, com un amor que empara
tot semblant que allunya la cara.
Fan via els tres; sol, però, cadascun
amb imatges humanes que brusques obsedeixen
des dels anys exhaurits i dolçament cedeixen...
La terra és broixa al llarg del riu profund.
Els camellers rondinen
i els secretaris abominen
de no saber tanta esperança on va.
Déu, però, en cada instant, és un pur començar.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 16:29

Rosselló-Pòrcel, Bartomeu

Rosselló-Pòrcel, Bartomeu Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:20

Poemes (Auca, El captiu)

Poemes (Auca, El captiu)

AUCA

Retorno a les festes llunyanes, 
quan la muralla de ponent
plena d’estàtues blanques sobre el mar
incendia la Catedral amb palmeres polsoses
i pedres dins el xarol, diumenge de la Portella,
la primera vegada, cosins, amb marineres blaves.
Mira com es tanquen els vidres i dins la cambra la tarda,
la tarda es clou, la tarda damunt d’un llit d’agost, pots mirar-ho
des de qualsevol magraner;
sorprèn els racons del jardí i sabràs el secret de les vànoves,
dels sillons amb roba de llengos antiga, de les columnes entorcillades!
vés al jardí, al costat de la marededeueta,
del safareig cansat de bressar les mateixes fulles,
hi ha les finestres que tenen el record del suïcida
i del boig que el va veure penjat i perdia la boca rient-se’n
amb els ulls tacats amb ombres com botons,
com els botons grocs de les margarides de la feixina, 
a la Riera, més avall del Pont de Sant Pere,
on la Muralla no té canons sobre la Plana.
Jo n’hi he posats i enfonsaré els vaixells del Port. 
Els peixos es mengen el Jaume I davant la Farola.
El Pare Vidal, endolat, s’ho mira des de la Riba.
El Pare Vidal Taüt crida els cuirassats anglesos.
Jaume I, t’ho dic, torna a sortir vestit de blanc,
i jo et faré portar sobre una tauleta d’eben
a la sala de rebre de can Robert Massanet,
i passaràs per l’entrada amb capitells jònics i pluja
-una casa de senyors, una casa bona, amb criades;
estaràs dins una botella verda de vi de Binissalem,
Rei Jaume amb un matalàs d’arena!
El rei En Jaume I amb un llençol de pols grisa
entra per la Llotja! Boters, atureu els martells, 
canteu la cançó de Carmen Flores al Líric.
Ara passa el Jaume I pel carrer de la Mar.
                                                                 Quadreu-vos,
carrabiners, saludeu el Capità amb la pistola!
Capità, a la glorieta dispara sobre la multitud,
com si fossis el Polvorí que va esclatar amb el tro més gran de la terra
(no n’han sentit mai de més fort ni aquí ni fora Mallorca;
totes les vinyes s’aturaren i el vent es cenyia a les soques,
els pits de les noies fremien llur defensa blana,
i el Seminari masturba si Virgili les solituds
torna la lira renglera de canyes, xiulets i bellveures,
cossiols de clavells al terrat i l’estampa més grassa).
Darrera la persiana sé el moment del cos al mirall 
i espio el munt de la roba vora la flassada blanca.
Vaixell, trenca els arcs, els quioscs, les lleones.
El passeig està fart de mirades
i encara no ha après el peu ni la cuixa sota la falda. 
Si vas a la Rambla, vaixell, trenca el verd de les Caputxines.
Llança el teu fum sobre la mòmia de sor tomasa.
-Sor Tomasa, que balla amb el cardenal Despuig vestit de diable-.
Sor Tomaseta, el vaixell vol tirar-vos dins un pou;
arri, cavallet, camina, vola per la carretera,
menja la coca de mel dins la maneta de l’àngel.
Portes la santa que sap com repiquen les campanes.
La nit es posa a vetllar dins els ullets de ma mare.
Ma mare, fadrina, canta al carrer de l’Om i broda.
Tambor, tamboret, tambor, broda, broda per la noça,
la noça demà passat, només amb una galera,
i tots a peu i després els tarongerars de Sóller.
Aquí pots nedar, vaixell: el brollador t’acarona.
És un braç inacabable a la teva quilla negra.
Rellotge, calla i no diguis que l’infant s’acosta.
Serà espasa i trencarà totes les cadenes;
les grises rengleres d’arbres li ensenyaran arts de bruixes;
el seu cap serà penjat a la Porta Pintada
i el guardaran a la nit, perquè no parli. 

EL CAPTIU

     I

Llum, jovenesa de l’aire,
em trobes en camins alts i salvatges.
Àngel, baixa del cel amb el glavi a la mà,
amb el crit esmolat que minva gravideses.
No sóc el caçador que s’ha perdut
entre sols incipients, entre torres caigudes.
Ara cantes deliris en el darrer graó,
sota les roques que estan sota les roques,
a l’indret insegur
on cau el silenci de les cendres
i les fulles il.luminen els vents
i els cavalls fan sonar una pols remotíssima.
No em salvaran els vermells secrets, enfervorits.

-Per mi t’atansaràs
al riu encès que passa,
a la llum que defineix les coses
que han estat donades als noms,
quan cada llunyania pren
angoixes de veritat.
Volaràs sobre la vorera incendiada,
albatros cobejat pels mariners, tan forts.
Presoner! Oblida la platja deserta! Viu
pressa de segles en instants
i estalonar-se de moments
avars de llur estridència.
El camí d’esculls finirà.
Arriba l’àgil eixutesa.
Només els meus ulls en els teus
i, en decantar-los, no veuràs res nou
(fúria falaguera de pesos,
desesperació dels vents).
-No facis senyes al vaixell que passa:
no té banderes per a contestar-te.
Que els teus braços s’elevin i l’exaltin,
nauxer d’aquesta lívida llacuna.

-Llum, jovenesa total,
en el silenci s’asseu
la lassitud més pàl.lida d’esforços
amb les mans plenes de castells.

     II

-Jo sé la gran imatge
madura de sublim seguretat.
Jo sé quina libació
ens aclarirà les tenebres.
Només recordo la muntanya
i els pins i el vent
i la lluita dels homes
i el gran silenci de després,
vora la pau tranquil.la de la tarda.
Astres únics, patètica
unitat del torrent i l’aigua clara.
Capvespre simple, tímid
de la força suprema de les coses.
I només jo, assegut damunt les coses.
El perill es saturava de mi
i la nit em pressentia.
Nit sense arbres, ni l’aire
sobre la tempestat del rostre.
Nit de l’Àngel, ciutat tancada
a l’exèrcit de barons valents.
Jo vaig pujar a la fortalesa
i les mans em tremolaren.
Sé quin és el despertar de després,
argila entre penyes,
aigua brava de l’ona i de la roca.
Alba sense àngels, sense ocells,
alba de cristalls i de veus,
forn apagat,
entre els murs dels somni i la via
de la batalla tremolosa.
Jo sóc l’heroi d’aquesta veritat
i em redreçava, increat, pur,
per cantar el meu himne:

-He vist la vostra ofrena, he fruït del vostre do
sobre la sang dels homes i les coses.
Cilici de la mort
entre la pau de valls desconegudes.
He lluitat amb tota la nit
adelerada de silencis.
Entre geometria de fàbriques,
l’alba.
Tortura de vidres i crits,
parany de la matinada.
Sepulcre de braços i febres
sense l’instint de llibertat!
Canto l’absència de la llibertat!
Presons de l’aire! Governo
el furor incert de l’aire!

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 16:31

Salvat-Papasseit, J.

Salvat-Papasseit, J. Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:21

Contra els poetes amb minúscula. Primer manifest català futurista

Contra els poetes amb minúscula. Primer manifest català futurista
  1. Cerqueu arreu de la nostra península d'Ibèria -Catalunya, Castella, Galícia-Portugal, Andalusia, Euskadi- i enlloc no trobareu aquesta grossa empenta de nomenats Poetes com aquí entre nosaltres catalans. Separats com estem amb la resta d'Espanya per la nostra cultura superior i cremant (cal recordar la influència més que funesta avui als espanyols del Valle-Inclán el «chivo» i del Rubén Darío, gats de vi inflats de vent que és tota la cultura hispanoamericana) ens havem deixat dur per la mateixa empenta, i perquè ells no valien, havem també nosaltres prescindit de valer. Després de Maragall, Poeta ple de fe i de romanticisme, que és el que més escau a tot Poeta, no es troba a Catalunya un Poeta veritat i representatiu. Qual cosa bé vol dir que encara que es publiquin trenta o quaranta llibres de versos tots els anys, la majoria inèdits, joves apareguts de suara mateix, no per això es mou res entre nosaltres en un aspecte nou, ni sencer, ni valent.
  2. Coneixem el poeta qui publica cada any un o un parell de llibres, proesa matemàtica encara que no ragi; coneixem el poeta qui a dotze anys ja escrivia com Bernat Metge ho feia, i avui ja no en parlem; coneixem el poeta qui jutja dels demés per si sabeu o no embrutar trenta fulls a tall com ho faria la màquina d'escriure, que vol dir que ell els omple o que ell es veu capaç d'omplir-ne més i tot; coneixem el poeta que vota per a que un llibre deixi de publicar-se si no n'admet l'església el contingut, i en coneixem cent més que així s'hi afegirien; perquè la qüestió és viure, arreplegar el que es pugui i que es tracta d'això precisament. Però no coneixem, fora d'aquests que hem dit i als quals el blanc rebost els ha fet que perdessin tota altivesa digna de Poetes, cap Poeta veritat, ni modern del temp nostre, ni soldat cavaller i a fe que ens fa una falta que s'acosta a l'angoixa.
  3. Entre els pecats mortals que els teòlegs castiguen, hi falta aquest enorme que no mereix perdó i que és el convertir-se en homes pràctics: aquells bons cristians que es feren amb Jesús, no ho saberen mai ésser. Aquests poetes nostres, s’han penyorat l’espasa pel bastó de passeig, lliberaran un dia Catalunya amb una reverència. La suor que acompanya a les comoditats els ha ablanit la lira. És així que hom no hi troba ni la virior de Whitman, ni l'alè de D'Aununzio, ni el batec tremolós, imperceptibie quasi, però etern, de les nines d'Homer. No sabríem entendre la petja del Poeta sinó en la dignitat que hi deixa segellada. Perquè, com l'entendríem sinó en una actitud de dignitat? Si tinguéssim Poeta, aquest seria, amics, un home independent. Potser, potser i tot, fins ni escriuria versos... Cada gest d'aquest home, cada mot d'aquest home seria com un vers. Signaria una ratlla, i aquesta sola ratlla podria no pertànyer a cap alexandrí, podria no sonar a les pobres orelles dels doblegats versaires a preu fet, però amb aquesta ratlla tindríem un Poema. Si tinguéssim Poeta no hi hauria editor que llencés gastaments.
  4. Recomanem encara aquell nostre treball que vàrem titular Concepte del Poeta. El Poeta d'avui és el Poeta d'avui i no el d’ahir. Per molt que se'ns repliqui que hi ha quelcom que espera ésser cantat tots els temps l'extàctic clar de lluna malaltís, nosaltres preferim sense fugir d'això si ens és indispensable, cantar l'home ferreny qui es capbussa en les ones, a la platja o a alta mar, el que s’ha capbussat tota la vida i el que es capbussarà tota la vida. Homer si va cantar els rems de la victòria, fou perquè en el seu temps per la força dels rems s'obtenien victòries; en Marinetti avui cantarà els cuirassats, els aeroplans frenètics i les boques de foc dels monstruosos canons. - ¿Lliurarem Catalunya per la força dels rems?
  5. Jo us invito, poetes, a que sigueu futurs, és a dir, immortals. A que canteu avui com el dia d'avui. Que no mideu els versos, ni els compteu amb els dits, ni els cobreu amb diners. Vivim sempre de nou. El demà és més bell sempre que el passat. I si voleu rimar, podeu rimar: però sigueu Poetes, Poetes amb Majúscula: altius, valents, heroics i sobretot sincers.

Extret de Joaquim Molas: La literatura catalana d'avantguarda. 1916-1938. Selecció, edició i estudi. Barcelona: Antoni Bosch, editor, 1983.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 16:32

Notes biogràfiques

Notes biogràfiques

Vaig néixer el dia 16 de maig de 1894. Pocs dies després era batejat a la parròquia de Santa Madrona, dins una tarda tempestuosa d'aigua com una obstinació. Aquell dia a Montjuïc posaven en capella uns condemnats a mort. La ciutat, arraulida i poruga, no tenia respir. En fer-me cristià, el capellà va dir-los als qui em duien: "Nat amb aigua obstinada, morirà en foc potser..." Aquesta predicció mai no ha tingut tranquil·la la meva pobra mare. Als dotze anys jo era pur com no pot repetir-se: el meu destí l'Església. Als vint anys, dolorit, cristià i socialista, jo veia Montjuïc talment com un afront que calia passar. Un llibre en espanyol, Humo de fábrica, i Un Enemic del Poble, són les darreres flames. Encara no he escrit mai sense mullar la ploma al cor, esbatanat.

 

Sóc, com home de lletres, d'imaginació escassa, més aviat elemental; tot ho he vist o viscut. Però em sé una aristocràcia d'esperit, que es pot alçar dels límits de la Universitat que no m'aixoplugava. També dels primers passos.

Amo l'art i els artistes, i les obres inútils dels artistes. Aspiro a una obra inútil que es doni de consol als homes rics, sense la democràcia que confon l'home ric amb l'home de diner, l'artista amb el cavall.

Mai no he tingut fortuna, ni mai no la tindré. Però la joia és meva, perquè la sé mentir, professió de Poeta que sóc. Segons la predicció, la mort em pendrà amb foc, perquè un foc interior em consum. Em planyo que la glòria no sigui una donzella que hom pugui estrènyer als braços.

Reproduït dins de Joan Salvat-Papasseit: Mots propis i altres proses. A cura d'Amadeu J. Soleranas. Barcelona: Edicions 62, Antologia Catalana, 1977.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 16:33

Poemes ("Nadal", "Res no és mesquí")

Poemes ("Nadal", "Res no és mesquí")

NADAL

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l’empedrat recolza
i els altres qui l’avencen, tots d’adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.

Jesús ja serà nat.

Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

RES NO ES MESQUÍ

Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s’ullprèn
i té delit del bany:
que s’emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l’onada del mar sempre riu,
Primavera d’hivern - Primavera d’istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l’heu demanada.
I si l’heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
- Avui, demà i ahir
s’esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 16:34

Textos de referència

Textos de referència Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:29

Apollinaire, Guillaume

Apollinaire, Guillaume Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:23

Sobre la pintura

Sobre la pintura

III

 

S'ha retret vivament als nous artistes-pintors llurs preocupacions geomètriques. Amb tot, les figures geomètriques són l'essencial del dibuix. La geometria, ciència que té com a objecte l'extensió, la seva mesura i les seves relacions, ha estat sempre la regla mateixa de la pintura.

Fins ara, les tres dimensions de la geometria euclidiana eren suficients per a les inquietuds que el sentiment de l'infinit posa en l'ànima dels grans artistes.

Els nous pintors, com tampoc llurs antecessors, no s'han proposat d'esdevenir geòmetres. Podem dir, però, que la geometria és a les arts plàstiques allà que la gramàtica és a l'art de l'escriptor. Ara bé, avui els savis ja no s'atenen a les tres dimensions de la geometria euclidiana. Els pintors han estat conduïts d'una manera natural i, per dir-ho així, per intuïció, a preocupar-se de les noves mesures possibles de l'extensió que en el llenguatge dels tallers moderns es designava conjunta i breument amb el terme de quarta dimensió [...]

V

Els grans poetes i els grans artistes tenen com a funció social renovar sense parar l'aparença que revesteix la natura als ulls dels homes.

Sense els poetes, sense els artistes, els homes s'avorririen aviat de la monotonia natural. La idea sublim que tenen de l'univers cauria amb una velocitat vertiginosa. [...]

VII

En representar la realitat concebuda, el pintor pot donar l'aparença de tres dimensions, pot, d'alguna manera, cubicar. No podria fer-ho reproduint simplement la realitat vista, a no ser que fes un trompe-l'oeil en resum o en perspectiva, la qual cosa deformaria la realitat de la forma concebuda. [...]

El cubisme [...] l'art de pintar nous conjunts mitjançant elements imitats, no de la realitat de visió, sinó de la realitat de concepció.

No caldrà, però, fer a aquesta pintura el retret d'ntel·lectualisme. Tothom té el sentiment d'aquesta realitat interior. No cal ser un home cultivat per concebre, per exemple, una forma rodona.

Meditations esthètiques. Les peintres cubistes, 1913

Extret de Les avantguardes a Europa i a Catalunya. Selecció de textos i traducció a cura de Carme Arenas i Núria Cabré. Barcelona: Edicions de La Magrana, 1990.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 16:35

Bretón, André

Bretón, André Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:24

Primer manifest del surrealisme

Primer manifest del surrealisme

Creiem tant en la vida, en la vida en el seu aspectemés precari, en la vida real, naturalment, que finalment aquesta fe acaba per desaparèixer. L'home, l'etern somniador, malcontent cada diamés de la seva sort, examina amb dolor els objectes que li han ensenyat a emprar, i que ha obtingut a través de la seva indiferència o del seu interés, gairebé sempre a través del seu interés, ja que ha consentit de sotmetre's al treball o, al menys, no s'ha negat a aprofitar la seva sort (allà que ell anomena la seva sort!). Quan arriba aquest moment, l'home és profundament modest: sap com són les dones que ha posseït, en quines aventures risibles s'ha ficat; la seva riquesa i la seva pobresa ja no li importen, i en aquest aspecte l'home torna a ser com un nadó; i pel que fa a l'aprovació de la seva consciència moral, reconec que l'home pot prescindir-ne sense massa dificultats. Si li queda una mica de lucidesa, no té altre remei que mirar enrere, cap a la seva infantesa que sempre li semblarà meravellosa, encara que les atencions dels seus educadors la hi hagin destrossada. Durant la infantesa, l'absóncia de qualsevol norma coneguda ofereix a l'home la perspectiva de múltiples vides viscudes alhora; l'home fa seva aquesta il·lusió; només li interessa la facilitat momentània, extremada, que ofereixen totes les coses. Cada matí, els nens inicien llur camí sense inquietuds. Tot és a l'abast, les pitjors circumstàncies materials sembles excel·lents. Tant si fa sol com si és fosc, sempre continuarem endavant, però, per aquest camí no ens adormirem.

 

De tota manera, però, per aquest camí no s'arriba gaire lluny; i no es tracta simplement d'uns qüestió de distància. Les amenaces s'acumules, es renuncia a una part del terreny que s'havia de conquerir. Aquella imaginació que no reconeixia cap límit, ja no es pot exercir si no dins dels límits fixats per les lleis d'un utilitarisme convencional; la imaginació no pot acomplir durant molt de temps aquesta funció subordinada, i quan arriba a l'edat de vint anys prefereix, per norma general, abandonar l'home al seu destí de tenebres.

però, simés endavant l'home, pel que sigui, intenta d'esmenar-se en sentir que a poc a poc van desapareixent totes les raons de viure, en veure que s'ha convertit en un ésser incapaç d'estar a l'alçada d'un situació excepcional, com la de l'amor, difícilment aconseguirà el seu propòsit. I això és així pel fet que l'home s'ha lliurat en cos i ànima a l'imperi d'unes necessitats pràctiques que no toleren l'oblit. A totes les accions de l'home els mancarà alçada, a totes les idees profunditat. De tot allà que arribi a passar-li o li pugui arribar a passar, l'home només en veurà aquell aspecte de l'esdeveniment que el lliga a una colla d'esdeveniments semblants, esdeveniments en els quals no ha pres part, esdeveniments que s'ha perdut. Encaramés, l'home jutjarà tot allà que li passi o que li pugui passar posant-ho en relació amb un d'aquests darrers esdeveniments, les conseqüències dels quals siguinmés tranquil·litzadores que les dels altres. Sota cap pretext no sabrà adonar-se de la seva situació.

Estimada imaginació, allà quemés estimo de tu és que mai no perdones.

només la paraula llibertat té el poder d'exaltar-me. Em sembla just i bo mantenir de manera indefinida aquest vell fanatisme humà. Sense dubte, es basa en la meva única aspiració legítima. Malgrat tantes i tantes desgràcies com hem heretat, cal reconèixer que ens ha llegat una llibertat espiritual summa. A nosaltres ens correspon utilitzar-la de manera sàvia. Reduir la imaginació a l'esclavitud, quan malgrat tot quedarà esclavitzada en virtut d'allà que amb un criteri groller s'anomena felicitat, és arrabassar del dret a la suprema justícia, a tot allà que hom troba en el fons d'ell mateix. només la imaginació em permet de saber allà que pot arribar a ser, i això és suficient per suavitzar una mica la seva terrible condemna; i això és suficient perquè m'hi aboqui, sense por a l'engany (com si poguèssim enganyar-nos encaramés). En quin moment comença a ser perniciosa la imaginació i en quin moment deixa d'existir la seguretat de l'esperit? Per a l'esperit, és que potser la possibilitat d'errar no és altra cosa que una contingència del bé?

No queda altra cosa que la follia, "la follia que solem recloure" tal com s'ha dit. Aquesta follia o l'altra... Tots sabem que els folls són internats a causa d'un reduït d'actes jurídicament reprovables, i que, en absóncia d'aquests actes la seva llibertat (la part visible de la seva llibertat) no seria posada en dubte. Estic disposat del tot a reconèixer que els folls són, d'alguna manera, víctimes de la seva imaginació, en el sentit que aquesta els porta a violar normes la transgressió de les quals defineix la qualitat del foll, cosa que tot ésser humà ha de saber pel seu propi bé. De tota manera, la profunda indiferència que mostren els folls respecte a la crítica que els fem, per no parlar de les diverses correccions que els imposem, permet de suposar que la seva imaginació els proporciona grans consols, que gaudeixen prou del seu deliri per suportar que només tingui validesa per a ells. I, en realitat, les al·lucinacions, les visions, etc., no són una font de plaer menyspreable. La sensualitatmés culta en gaudeix, i em consta que moltes nits acaronaria amb gust la bonica mà que en les darreres pàgines de L'intelligence, de Taine, es lliura a unes malifetes tan curioses. Em passaria tota la vida dedicat a provocar les confidències dels folls. són gent d'honradesa escrupolosa, la innocència dels quals només es pot comparar a la meva. Per descobrir Amèrica, Colom va haver d'iniciar el viatge en companyia de folls. I ara podeu veure que aquesta bogeria va donar fruits reals i duradors [...]

Encara vivim sota l'imperi de la lògica, i precisament a això volia arribar. De tota manera, en els nostres dies, els procediments lògics solament s'apliquen a la resolució de problemes d'interés secundari. La part de racionalisme absolut encara actual només pot aplicar-se a fets molt lligats a la nostra experiència. Contràriament, les finalitats d'ordre purament lògic queden fora dels seu abast. No cal dir que la pròpia experiència s'ha vist sotmesa a certes limitacions. L'experiència està confinada a una gàbia en l'interior de la qual dóna voltes i voltes sobre si mateixa i de la qual és cada copmés difícil fer-la sortir. La lògica també es basa en la utilitat immediata, i queda protegida pel sentit comú. Amb el pretext de civilització, amb l'excusa del progrés, s'ha arribat a desterrar del regne de l'esperit tot allà que pot qualificar-se amb raó o sense de superstició o quimera; s'han arribat a proscriure totes aquelles maneres d'investigació que no es conformen amb els usos imperants. Sembla, però, que només és a causa de l'atzar que s'ha descobert fa poc una part del món intel·lectual que, a parer meu, és lamés important i que es pretenia oblidar. Pel que fa a això, hem de reconèixer que els descobriments de Freud han tingut una importància decisiva. En base a aquests descobriments, finalment comença a perfilar-se un corrent d'opinió, a favor del qual l'explotador podrà avançar i dur les seves investigacions a territorismés llunyans, ja que quedarà autoritzat a no limitar-se únicament a les realitatsmés superficials. Potser ha arribat el moment en què la imaginació estigui pròxima a tornar a exercir els drets que li corresponen. Si les profunditats del nostre esperit amaguen forces capaces d'augmentar aquelles forces que es perceben en la superfície, o de lluitar-hi victoriosament, té molt d'interés captar-les per a continuació, sotmetre-les al domini de la nostra raó, si és el cas. Amb això, fins i tot els mateixos analistes només en trauran avantatges. Cal, però observar que no s'ha ideat a priori cap mètode per dur a terme l'empresa anterior que, mentre no es demostri el contrari, pot ser competància tant dels poetes com dels savis, i que l'èxit no depén dels caminsmés o menys capriciosos que se segueixin.

Amb tota raó, Freud ha projectat la seva tasca crítica sobre els somnis, ja que, efectivament, és inadmissible que aquesta part tan important de l'activitat psíquica hagi tingut de moment tan poca atenció. I això pel fet que el pensament humà, almenys des de l'instant del naixement de l'home fins a la seva mort, no ofereix cap solució de continuïtat, i la suma total dels moments de somni, des d'un punt de vista temporal, i considerant només el somni pur, els somnis del peròode en què l'home dorm, no és inferior a la suma dels moments de realitat, o, millor dit, dels moments de vigília. L'extremada diferència pel que fa a la importància i gravetat, que per a l'observador ordinari existeix entre els esdeveniments en estat de vigília i aquells que corresponen a l'estat de somni, sempre ha estat sorprenent. I això a causa del fet que l'home es converteix, sobretot quan deixa de dormir, en joguina de la seva memòria, que, en l'estat normal, es complau a evocar molt dèbilment les circumstàncies del somni, a privar-lo de tota transcendència actual i a situar l'únic punt de referència del somni en l'instant en què l'home creu que l'ha abandonat, des de fa hores, en l'instant d'aquella esperança o d'aquella preocupació anterior. L'home, quan es desperta, té la falsa idea de recomençar una cosa que val la pena. Per això queda posposat a l'interior d'un parèntesi, igual que la nit. I, en general, el somni, de la mateixa manera que la nit, és irrellevant. Aquest estat singular de coses em porta a fer algunes reflexions, per a mi oportunes:

1. Dintre dels límits en què es produeix (o es creu que es produeix), el somni és, sembla, continu i amb l'aspecte de tenir una organització o una estructura. només la memòria es reserva el dret d'imposar-li llacunes, de no tenir en compte les transicions i d'oferir-nos abans una sèrie de somnis que el somni pròpiament dit. De la mateixa manera, només tenim una representació fragmentària de les realitats, representació la coordinació de la qual depén de la voluntat(1).

Aquè és important assenyalar que res no pot justificar el fet de passar a una distorsiómés gran dels elements constitutius del somni. Lamento haver d'expressar-me mitjançant unes fòrmules que, en principi, exclouen el somni. Quan arribarà, senyors lògics, l'hora dels filòsofs dorments? Voldria dormir per lliurar-me als dorments, de la mateixa manera que em lliuro a qui em llegeix, amb els ulls oberts, per deixar de fer prevaler, en aquesta matíria, el ritme conscient del meu pensament. Potser el meu darrer somni sigui la continuació del somni precedent, i prossegueixi la nit següent, amb un rigor plausible del tot. és molt possible, com se sol dir. I tenint en compte que no s'ha demostrat de cap manera que en passar el que hem dit abans la "realitat", que m'ocupa subsisteixi en l'estat de somni, que estigui obscurament present en una zona aliena a la memòria, per quina raó no he d'atorgar al somni allà que de vegades nego a la realitat, aquest valor de certesa que, en el temps en què es produeix no queda subjecte al meu escepticisme? Per què no espero dels indicis del somnimés del que espero del meu grau de consciència, cada copmés elevat? No és també possible emprar el somni per resoldre els problemes fonamentals de la vida! Aquestes qüestions són les mateixes tant en un estat com en l'altre, i, en el somni, ja tenen el caràcter d'aquestes qüestions? És que el somni comporta menys sancions que tot el que no és somni? Envelleixo, i potser sigui un somni, abans que aquesta realitat a la qual crec que sóc fidel, i potser sigui la indiferència amb què contemplo el somni allà que em fa envellir.

2. Torno, un copmés a l'estat de vigília. Estic obligat a considerar-lo com un fenomen d'interferència. I no només passa que l'esperit dóna mostra, en aquestes condicions, d'una estranya tendència a la desorientació (em refereixo als lapsus i a les males interpretacions de qualsevol gènere, les causes secretes del qual comencem a conèixer) sinó que, smés, sembla que l'esperit, en el seu funcionament normal, es limita. a obeir suggeriments procedents d'aquella nit profunda de la qual acabo d'extreure'l. Per molt ben condicionat que estigui, l'equilibri de l'esperit és sempre relatiu. L'esperit amb prou feines s'atreveix a expressar-se i, en el cas que ho faci, es limita a constatar que aquesta idea, aquesta dona, li fa efecte. és incapaç d'expressar de quina mena d'efecte es tracta, la qual cosa ens serveix únicament per donar-nos la idea del seu subjectivisme. Aquella idea, aquella dona, pertorben l'esperit, l'inclinen a no ser tan rígid, produeixen l'efecte d'aïllar-lo durant un segon del dissolvent en què es troba submergit, de dipositar-lo en el cel, de convertir-lo en el bell precipitat que pot arribar a ser, en el bell precipitat que és. Mancat d'esperances de trobar les causes del que he dit anteriorment, l'esperit recorre a l'atzar, divinitatmés obscura que qualsevol altra, a la qual atribueix tots els seus desordres. Qui em podrà demostrar que la llum sota la qual es presenta aquesta idea que impressiona l'esperit, sota la qual adverteix allà quemés estima en els ulls d'aquella dona, no sigui precisament el vincle que l'uneix al somni, que l'encadena a uns pressupòsits bésics que, per culpa seva, ha oblidat? I si no fos així, de què seria capaç l'esperit? Voldria lliurar-li la clau que li permetés penetrar en aquests passadissos.

3. L'esperit de l'home que somia queda plenament satisfet amb allà que somia. La incògnita angoixant de la possibilitat deixa de formular-se. Mata, volamés de pressa, estima tant com vulguis. I si mors, és que no tens la certesa de despertar entre els morts? Deixa't portar, els esdeveniments no toleren que els ajornis. No tens nom. Tot es d'una facilitat preciosa.

Em pregunto quina raó, raó molt superior a l'altra, confereix al somni aquest aire de naturalitat, i m'indueix a acollir sense cap reserva una multitud d'episodis la raresa dels quals em deixa bocabadat, ara, en el moment en que escric. De tota manera, he de creure el testimoni de la meva vista, de la meva oïda; aquell dia tan bell va existir, i aquell animal va parlar.

La duresa del despertar de l'home, allà que té de sobtat la ruptura de l'encant és degut al fet que se l'ha induït a formar-se una dèbil idea d'allà que és l'expiació.

4. En l'instant en què el somni sigui objecte d'un examen metòdic o que, per mitjans encara desconeguts, arribem a tenir consciència del somni en tota la seva integritat (i això implica una disciplina de la memòria que només es pot aconseguir a través de diverses generacions, en què es començaria registrant abans que res els fets mes destacats) o en què la seva corba es desenvolupi amb una regularitat i amplitud fins Ara desconegudes, és visió d'un gran Misteri. Crec en la futura harmonització d'aquests estats, aparentment tan contradictoris, que són el somni i la realitat, en una mena de realitat. absoluta, en una sobrerealitat o surrealitat, si és que se la pot anomenar així. Aquesta és la conquesta que pretenc, en la certesa de no aconseguir-la mai, però massa oblidadés de la perspectiva de la mort per privar-me d'avançar una mica als gaudis d'aquesta possessió.[...]

Indica molt mala fe que se'ns discuteixi el dret a emprar el mot SURREALISME, en el sentit particular que nosaltres li donem, ja que ningú no pot dubtar que aquest mot no va tenir fortuna abans que nosaltres l'utilitzèssim. El definirà, d'una vegada per totes:

SURREALISME: Substantiu masculí. Automatisme pur per mitjà del qual s'intenta expressar, verbalment, per escrit o de qualsevol altra manera, el funcionament real del pensament. És un dictat del pensament, sense la intervenció reguladora de la raó, alié a qualsevol preocupació estàtica o moral.

ENCICLOPÈDIA, Filosofia: el surrealisme es basa en la creença en la realitat superior de certes formes d'associació rebutjades fins a la seva aparició, i en el lliure exercici del pensament. Tendeix a destruir definitivament tota la resta de mecanismes psíquics i a substituir-los en la resolució dels principals problemes de la vida.Han fet professió de fe de SURREALISME ABSOLUT, els senyors següents: Aragon, Baron, Boiffard, Breton, Carrive, Crevel, Delteil, Desnos, Eluard, Gèrard, Limbour, Maikine, Morise, Naville, Noll, Pèret, Picon, Soupault, Vitrac.

De moment sembla que els noms esmentats anteriorment formen la llista completa dels surrealistes, i no n'hi ha cap dubte, tret del cas d'Isidore Ducasse, de qui em manquen dades. El cert és que si ens fixem únicament en els resultats, un bon nombre de poetes podrien passar per surrealistes, començant pel Dant i, també, en els seus millors moments, pel propi Shakespeare. Al llarg de les diferents temptatives de definició que he fet d'allà que s' anomena, abusant de la confiança, el geni, no he trobat res que pugui atribuir-se a un procés que no sigui el que s'ha definit anteriorment.

Les Nits de Young són surrealistes de cap a peus; malauradament no es tracta d'altra cosa que d'un sacerdot que parla, d'un mal sacerdot, sens dubte, però sacerdot al cap i a la fi.

Switf és surrealista en la maldat.

Sade és surrealista en el sadisme.

Chateaubriand és surrealista en l'exotisme.

Constant és surrealista en política.

Hugo és surrealista quan no es beneit.

Desbordes-Valmore és surrealista en l'amor.

Bertrand és surrealista en el passat.

Rabbe és surrealista en la mort.

Poe és surrealista en l'aventura.

Baudelaire és surrealista en la moral.

Rimbaud és surrealista en la pràctica i en tot.

Mallarmè és surrealista en la confidència.

Jarry és surrealista en l'absenta.

Nouveau és surrealista en el bes.

Saint-Pol-Roux és surrealista en els símbols.

Fargue és surrealista en l'atmosfera.

Vachí es surrealista en mi.

Reverdy és surrealista en sí.

Saint-John Perse és surrealista a distància.

Roussel es surrealista en l'anècdota.

Etcètera.

Insisteixo en el fet que no tots són sempre surrealistes pel fet que adverteixo en cadascun d'ells cert nombre d'idees preconcebudes a les quals molt ingènuament romanen fidels. [...]

(1924)

(1) Cal tenir en compte el gruix del somni. En general, només recordo allà que m'arriba de les capesmés superficials del somni. El quemés m'agrada considerar dels somnis és allà que queda vagament present en despertar, allà que no és el resultat de l'és que hagi donat a la jornada precedent, és a dir, els fullatges ombrius, les ramificacions sense sentit. Igualment, prefereixo abandonar-me en la "realitat".

Extret de Les avantguardes a Europa i a Catalunya. Selecció de textos i traducció a cura de Carme Arenas i Núria Cabré. Barcelona: Edicions de La Magrana, 1990.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 16:35

Segon manifest del surrealisme

Segon manifest del surrealisme

Malgrat les aptituds particulars de cada un d'aquells que s'han proclamat, o es proclamen, surrealistes, cal convenir que el surrealisme pretenia abans que res provocar, des del punt de vista intel·lectual i moral, una crisi de consciència del tipus més general i més greu possible, i que l'obtenció o no d'aquest resultat és l'únic que pot determinar el seu èxit o el seu fracàs històric.

 

Des del punt de vista intel·lectual es tractava, i es tracta encara, d'atacar per tots els mitjans possibles i procurar que es reconegui de totes totes el caràcter enganyés de les velles antinòmies hipòcritament destinades a impedir qualsevol inquietud humana insòlita, donant a l'home una idea pobra dels mitjans de què disposa, i desesperançant-lo de la possibilitat d'escapar, de manera acceptable, de la coacció universal. L'espanta-ocells de la mort, els cafés concert del més enllà, el naufragi de la raó més solida en el somni, el feixuc teló de l'esdevenidor, les torres de Babel, els miralls d'inaccessible mur de diners amb cervells aixafats, aquestes imatges tan impressionants de la catàstrofe humana, potser només són imatges. Tot això indueix a creure que en l'esperit humà existeix un cert punt des del qual la vida i la mort, el real i l'imaginari, el passat i el futur, el comunicable i l'incomunicable, tot el que és alt i tot el que és baix, deixen de ser vistos com a contradiccions. No servirà de res intentar trabar en l'activitat surrealista un mòbil que no sigui el de l'esperança de trobar aquest punt. Un cop vist això, s'adverteix com és ,d'absurd donar al surrealisme un sentit únicament destructor o constructor; el punt al qual ens hem referit és, a fortiori, aquell en què deixa de ser possible enfrontar entre si la destrucció i la construcció. També resulta evident que el surrealisme no esta interessat en allò que passa entorn seu, sota el pretext d'art o d'antiart, filosofia o antifilosofia, en una paraula, d'allò que no tingui la finalitat d'anihilar l'ésser, convertint-lo en un brillant, cec i interior, que no sigui l'ànima del gel ni tampoc la del foc. Que poden esperar de l'experiència surrealista aquells que encara es preocupen del lloc que ocuparan en el món? En aquest lloc mental en què només pels propis mitjans es pot emprendre la tasca d'intentar un perillés però, no ho oblidem, suprem autoreconeixement, seria ociós concedir la menor importància al so de les passes de qui entra o de qui surt, ja que aquestes passes es donen, per definició, en una zona en que el surrealisme és sord. El surrealisme no pot quedar a mercé de l'humor dels homes d'una mena o altra; si el surrealisme declara que pels seus propis mitjans pot alliberar el pensament de la servitud més dura, tornar-lo al camí de la comprensió total, ja és suficient com perquè se'l jutgi només pel que ha fet, i per allò que li queda per fer, a fi d'acomplir les seves promeses. [...]

Encara està tot per a fer, tots els mitjans són bons per destruir les idees de família, pàtria i religió. En aquest aspecte la posició surrealista és ben coneguda, però també cal que se sàpiga que no admet compromisos transaccionals. Tots els qui s'han imposat la missió de defensar el surrealisme no han deixat de propugnar ni un moment aquesta negació de prescindir de qualsevol altre criteri de valoració. Saben gaudir plenament de la desolació tan ben orquestrada amb que el públic burgés, sempre disposat innoblement a perdonar-los certs errors "juvenils", acull el desig permanent de riure's de manera salvatge de la bandera francesa, de vomitar de fàstic davant tots els sacerdots, i d'apuntar cap a totes les histories dels "deures fonamentals", l'arma del cinisme sexual, de tan llarg abast. Combatem la indiferència poètica, la limitació de l'art, la investigació erudita i l'especulació pura, amb totes les seves formes, i no volem tenir res en comú amb aquells que pretenen afeblir l'esperit, tant si són molt o poc importants. Totes les covardies, les abdicacions, les traócions que es puguin imaginar no seran suficients per impedir-nos que acabem amb bagatel·les com aquestes. De tota manera, cal advertir que els individus que un dia ens van imposar l'obligació d'haver de prescindir d'ells, només un cop es van quedar indefensos i van haver de recòrrer immediatament als expedients més miserables per captar-se els defensors de l'ordre, tots ells grans partidaris d'aconseguir que tots els homes tinguin la mateixa alíada, mitjançant el procediment de tallar el cap als més alts. La fidelitat indestructible a les obligacions que imposa el surrealisme exigeix un desinterés, un menyspreu del risc i una voluntat de negar-se al tripijoc tan grans que, a la llarga, són molt pocs els homes capaços d'això. El surrealisme fins i tot viurà quan no en quedi ni un d'aquells que van ser els primers a adonar-se de les oportunitats d'expressió i de troballa de veritat que els oferia el surrealisme. Ja és massa tard perquè la llavor no germini infinitament en el camp humà, malgrat la por i la resta de varietats d'herbes d'insensatesa que aspiren a dominar-ho tot. Per aquesta mateixa raó vaig decidir, tal com es veu en el prefaci a la reedició del Manifest del Surrealisme (1929), abandonar silenciosament certs individus que, a parer meu, ja s'havien fet prou justícia ells mateixos. Aquest és el cas dels senyors: Artaud, Carrive, Deteil, Gèrard, Limbour, Masson, Soupault i Viltrac, esmentats en el Manifest (1924) i, posteriorment, d'alguns més. El primer dels senyors esmentats va cometre la imprudència de queixar-se i, ara, em sembla oportú de tornar-me a ocupar del seu cas. [...]

Seria massa demanar-me que m'abstingués durant més temps de fer aquest comentari. En la mesura dels mitjans amb què compto, considero que no estic autoritzat a deixar en pau els brètols, els impostors, els arribistes, els falsos testimonis i els delators. El temps perdut, esperant de poder-los confondre, encara es pot recuperar, i es pot recuperar de manera que sigui en perjudici seu. Crec que realitzar una discriminació absoluta és l'única actitud perfectament digna del fi que perseguim, i crec que suposaria certa ceguesa méstica infravalorar l'abast de la permanència d'aquests traódors entre nosaltres, de la mateixa manera que seria indici de la més lamentable confusió de caràcter positivista suposar que aquests traódors, que només ho són en els seus primers intents, puguin romandre indiferents davant d'aquesta sanció. [...]

La nostra adhesió al principi del materialisme històric... Realment no es pot jugar amb aquestes paraules. Si depengués només de nosaltres -amb això vull dir si el comunisme no ens tractés només com a bestioles destinades a complir en les seves files la funció de taral·lirots i provocadors-, ens mostraríem plenament capaços de complir, des del nostre punt de vista revolucionari, amb el nostre deure. Malauradament, en aquest aspecte, imperen unes opinions molt especial respecte a nosaltres; per exemple, pel que fa a mi puc dir que, fa dos anys, no vaig poder, tal com hagués volgut, creuar de manera lliure i anònima el llindar de la seu del partit comunista francès, on tants individus poc recomanables, policies i altres, semblen tenir permés per campar lliurement. En el decurs de tres entrevistes que van durar diverses hores em vaig veure obligat a defensar el surrealisme de l'acusació pueril de ser essencialment un moviment polític d'orientació clarament comunista i contrarevolucionària. No cal dir que no tenia dret a esperar que aquells que em jutjaven fessin una anàlisi fonamental de les meves idees. Aproximadament en aquesta època Michel Marty s'esgargamellava, referint-se a un dels nostres: "Si és marxista, no té cap necessitat de ser surrealista." Certament, en aquests casos no vam ser nosaltres qui vam adduir el nostre surrealisme; aquest qualificatiu ens havia precedit, a pesar nostre, de la mateixa manera com als seguidors d'Eisntein els hagués precedit el de relativistes, o els de Freud el de psicoanalistes. Com podem no preocupar-nos davant del nivell ideològic d'un partit que havia nascut, tan ben armat, de dues de les més solides ments del segle XIX? Malauradament, els motius d'inquietud són més que abundants; el poc que he pogut deduir de la meva experiència personal coincideix plenament amb les experiències dels altres. Em van demanar que presentés a la cel·lula "del gas" un informe sobre la situació dominant a Itàlia, i van especificar que únicament podia basar-me en realitats estadístiques (producció de l'acer), i que havia d'evitar abans que res les qüestions ideològiques. No vaig poder fer-ho.

De tota manera, reconec que si en el partit comunista em van prendre com un intel·lectual del tipus més indesitjable que hom pugui imaginar, no es devia únicament a un error d'interpretació. Les meves simpaties són amb la massa formada per aquells que faran la revolució social, i ho són d'una manera tan exclusiva que no puc sentir rancor a causa dels efectes passatgers d'aquella dissortada interpretació. El que no accepto és que, en virtut de determinades possibilitats de maniobrar, certs intel·lectuals que conec, les motivacions morals dels quals són més que dubtoses, després d'haver intentat sense èxit el conreu de la poesia i de la filosofia, es posin la casaca de l'agitació revolucionària que, gràcies a la confusió imperant en els àmbits revolucionaris, aconsegueixin de suscitar esperances, i, per a més comoditat, s'afanyin a renegar de manera truculenta d'allò que, de la mateixa manera que el surrealisme, els ha permés d'il·luminar llurs pensaments més lúcids, però que, al mate ix temps, els obliga a donar comptes i a justificar humanament llur posició. L'esperit no és com un penell o, almenys, no és només com un penell. No n'hi ha prou a decidir de sobte de lliurar-se a una determinada activitat, ja que aquest lliurament no significa res si un no és capaç d'expressar objectivament com ha arribat. aquesta decisió, i en quin punt exacte calia que estés per arribar-hi. No vull ni sentir parlar d'aquestes conversions revolucionaries de tipus religiós, d'aquestes conversions d'alguns individus que es limiten a comunicar-nos-les, i afegeixen, amb satisfacció, que no se n'expliquen les causes. En aquests casos no hi pot haver ruptura, ni solució de continuïtat en el pensament. [...]

No crec en la possibilitat de l'existància actual d'una literatura o d'un art que expressi les aspiracions de la classe obrera. Si no crec en això, la causa radica en el fet que durant el peròode pre-revolucionari l'escriptor o l'artista, de formació necessàriament burgesa, és per definició incapaç d'expressar-les. No negarà que pot formar-se certa idea d'aquestes aspiracions i que, en circumstàncies morals que rarament poden donar-se, pugui concebre la relativitat de tota causa, en funció de la causa proletària. Crec que es tracta d'una qüestió de sensibilitat i d'honradesa. De tota manera, i malgrat tot el que hem dit abans, no podrà lliurar-se de molts dubtes greus, inherents als mitjans d'expressió que li són propis, que l'obliguen a considerar, per si mateix, des d'un angle molt especial, l'obra que es proposa de realitzar. Per tal que aquesta obra sigui viable cal que estigui situada en cert lloc respecte a altres obres ja existents i, al mateix temps, ha d'obrir un nou camí. Tot guardant les distàncies oportunes, direm que seria igualment inútil alçar la veu contra, per exemple, l'afirmació d'un determinisme poètic, les lleis de la qual no són impropugnables ni de bon tros, de la mateixa manera que ho seria alçar-la contra l'afirmació del materialisme dialèctic. Respecte a mi, continuo convençut que els dos ordres d'evolució són rigorosament semblants, i que també tenen la nota comuna de no perdonar mai. "Les vagues teories sobre la cultura proletària, concebudes per analogia i per antítesi amb la cultura burgesa, són el resultat de comparacions entre el proletariat i la burgesia, en les quals l'esperit crític no hi té cap intervenció... és cert que en el desenvolupament de la nova societat arribarà el moment en què l'economia, la cultura i l'art gaudiran de tota llibertat de moviment, és a dir, de progrés. però, pel que fa a això, solament podem lliurar-nos a la formulació de conjectures fantàstiques. En una societat que estigui alliberada de l'esclavitzant preocupació d'aconseguir el pa de cada dia, en què les bugaderies comunals es rentaran eficaçment les peces de bona tela de tots els ciutadans, en què els nens -tots els nens- estaran ben alimentats, gaudiran de bona atenció mèdica, estaran alegres, i absorbiran els elements de les ciències i de les arts com si es tractés de l'aire i de la llum del sol, en què no hi haurà "boques inútils", en què l'egoisme alliberat de l'home -formidable potància- s'encaminarà únicament al coneixement, a la transformació i a la millora de l'univers; en aquesta societat el dinamisme de la cultura serà incomparablement superior a tot el que s'ha conegut en el passat. però solament hi arribarem a través d'una llarga i penosa transició que amb prou feines hem iniciat" (Trotsky, Revolució i cultura, "Clartè", 1r. de novembre de 1923). Aquestes admirables frases crec que donen una resposta justa, d'una vegada per totes, a les pretensions d'uns quants impostors i senyoretes acabalats que es fan passar, avui, a França, sota la dictadura de Poincarè, per artistes i escriptors proletaris, tot emparant-se en el pretext que en la seva producció no hi ha més que lletgesa i misèria, a les pretensions d'aquells que no conceben res que estigui en una esfera més elevada que el reportatge deshonest, que el monument funerari i els relats suscints de presidiaris que no fan altra cosa que remoure davant nostre l'espectre de Zola, de Zola, l'obra del qual intenten saquejar i no aconsegueixen d'endur-se absolutament res, que abusant sense vergonya de tot el que viu, sofreix, gemega i espera, s'oposen a qualsevol investigació seriosa, intenten evitar tota mena de descobriments i que, amb el pretext de donar allò que com molt bé saben no pot rebre, és a dir, la comprensió general i immediata de tot el que és creació, denigren l'esperit de la pitjor manera i es comporten com els més segurs contrarevolucionaris. [...]

(1930)

Extret de Les avantguardes a Europa i a Catalunya. Selecció de textos i traducció a cura de Carme Arenas i Núria Cabré. Barcelona: Edicions de La Magrana, 1990.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 16:36

Gleizes, Albert

Gleizes, Albert Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:25

Amb Metzinger, Jean; "Sobre el cubisme"

Amb Metzinger, Jean; "Sobre el cubisme"

Per aconseguir una obra d'art no n'hi ha prou a conèixer les relacions del color i de la forma i a aplicar les lleis que les regeixen; cal, a més, que l'artista arribi a ultrapassar les servituds inherents a aquesta tasca.

 

Qualsevol pintor de sensibilitat sana i prou intel·ligència ens pot donar quadres ben pintats; però només despertarà la bellesa aquell que estigui dotat de gust. Anomenem d'aquesta manera la facultat gràcies a la qual prenem consciència de la qualitat, i descartem les nocions de bon gust i de mal gust, que no responen a res positiu: una facultat no és bona ni dolenta; esta únicament més o menys desenvolupada.

Al salvatge meravellat per la bijuteria li adjudicaríem un gust rudimentari. Ara bé, tindríem mil vegades raó si assimilàvem al salvatge el pretés civilitzat que només apreciés, per exemple, la pintura italiana o els mobles de Lluís XV. El gust s'avalua pel nombre de qualitats que permet distingir; això no obstant, quan aquest nombre sobrepassa una certa xifra s'esmorteeix en l'eclecticisme.

El gust és innat; però, de la mateixa manera que revela la sensibilitat, és tributari de la voluntat. Molts ho neguen. Que és més evident, però, que la influència de la voluntat sobre els nostres sentits? Es manifesta fins al punt de poder, si volem, aïllar un so feble d'oboç del retrí metíl·lic de l'orquestra. Igualment arribem a assaborir una determinada qualitat de què únicament la nostra raó n'afirma l'existència.

En si, és bona o nefasta la influència de la voluntat sobre el gust? La voluntat només pot desenvolupar el gust segons un pla paral·lel al de la consciència.

Que un pintor de cervell mediocre s'esforci per assaborir certes qualitats que, per a ell, no són més que els productes abstractes d'un raonament, i que intenti d'aquesta manera augmentar el petit talent de que és deutor a la seva sensibilitat, no hi ha dubte que la seva pintura esdevindrà execrable, falsa i afectada. Que un esperit superior s'atorgui el mateix objectiu, en traurà avantatges.

La voluntat exercida sobre el gust, orientada vers una possessió qualitativa del món, equival al fet d'infeudar qualsevol conquesta a la natura de la matèria escollida.

Sense utilitzar cap artifici literari, al·legòric o simbòlic, només a través d'inflexions de línies i de clors, un pintor pot mostrar en un mateix quadre una ciutat de la Xina, una ciutat de França, i muntanyes, mars, fauna, flora, pobles amb llur historia i llurs desitjos, tot allò que en la realitat exterior els separa. Distancia o temps, una cosa concreta o un pur concepte, no hi ha res a refusar en el llenguatge del pintor o en el del poeta, del mésic o del savi.

Com més allunyades semblen les nocions que el pintor subordina al seu art, més s'afirma la bellesa. La dificultat creix proporcionalment. Un mediocre demostra saviesa quan s'acontenta d'actuar sobre certes nocions que afectaven des de fa temps la pintura. No és preferible una simple nota impressionista que aquelles composicions que regalimen literatura, metafísica o geometria insuficientment pictorificades? Volem la integració plàstica: és perfecta o no és; volem l'estil i no la parodia de l'estil.

L'exercici de la voluntat sobre el gust contribueix a fer una selecció. Comprovem la vocació del neòfit per la manera com aguanta la seva disciplina.

D'entre els pintors cubistes n'hi ha que fingeixen penosament ser voluntaris i profunds; n'hi ha d'altres que es mouen lliurement en els plans més elevats. D'aquests darrers -i no és aquí el moment d'anomenar-los- la dificultat és només el vestit del fervor, com en els grans méstics.

Des que hom ha dit que la pintura va morir amb els Primitius -i per què no la gran literatura amb Homer?- alguns, a fi de ressuscitar-la, copien impúdicament els grans italians, els vells alemanys, els vells francesos i, sens dubte, amb la intenció de modernitzar-la, s'atreveixen a fonamentar llur indústria a través d'uns mitjans que la gent mal assabentada és temptada d'atribuir al cubisme. Com la llengua d'aquests cràpules, esperanto o volapuck, es dirigeix a tothom, de seguida es proclama que parlen, o almenys que estan a punt de parlar del gran art amb una llengua accessible a tots. Podríem acabar aquí amb un malentés enutjós.

Estem d'acord que el darrer fi de la pintura és colpir la multitud; ara bé, no és pas en la llengua de la massa que la pintura s'ha de dirigir a la massa: és en la seva pròpia llengua, per commoure, per dominar, per dirigir, no per ser compresa. De la mateixa manera que les religions. L'artista que s'absté de qualsevol concessió, que no explica ni dóna compte de res, acumula una força interior, l'irradiació de la qual il·lumina l'entorn.

Limitant-nos a nosaltres mateixos purifiquem la humanitat, i incrementant les nostres riqueses; és abraóant, per la nostra íntima joia, el nucli de l'astre que exaltem l'univers. Resumint, el cubisme, a qui s'acusa de ser un sistema, condemna tots sistemes.

(Du cubisme, 1912)

Extret de Les avantguardes a Europa i a Catalunya. Selecció de textos i traducció a cura de Carme Arenas i Núria Cabré. Barcelona: Edicions de La Magrana, 1990.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 16:38

Marinetti, Filippo Tommaso

Marinetti, Filippo Tommaso Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:26

Manifest tècnic de la literatura futurista

Manifest tècnic de la literatura futurista

En avió, assegut al dipòsit de gasolina, el ventre escaldat pel cap de l’aviador, vaig sentir la inutilitat ridícula de la vella sintaxi heretada d’Homer. Necessitat furient d’alliberar les paraules, trainet-les de la presó del període llatí! Això, naturalment, com qualsevol imbecil, té un cap previsor, un ventre, dues cames i dos peus plans, però no tindrà mai dues ales. Amb prou feines el necessari per caminar, per córrer un moment i aturar-se quasi de seguida, esbufegant!

 

Vet aquí què és el que em digué l’hèlice arremolinada mentre corria a dos-cents metres per sobre de les poderoses xemeneies de Milà. I l’hèlice afegí:

1. Cal destruir la sintaxi col·locant els substantius així tal com naixen.

2. Cal emprar el verb en infinitiu, per tal que s’adapti elàsticament al substantiu i no el sotmeti al jo de l’escriptor, que observa o imagina. El verb en infinitiu, sol, pot donar el sentit de la continuïtat de la vida i l’elasticitat de la intuïció que la percep.

3. Cal abolir l’adjectiu, per tal que el substantiu nu conservi el seu color essencial. L’adjtiu, tenint com té un caràcter de matís, és inconcebible dins la nostra visió dinàmica, ja que suposa una pausa, una meditació.

4. Cal abolir l’adverbi, vella sivella que manté unida una paraula amb l’altra. L’adverbi manté a la frase una empipadora unitat de to.

5. Cada substantiu ha de tenir el seu doble, o sigui, el substantiu ha d’anar seguit, sense conjunció, pel substantiu al qual està lligat per analogia. Exemple: home-torpediner, dona-golf, gentada-ressaca, plaça-embut, porta-aixeta.

Com que la velocitat aèria ha multiplicat el nostre coneixement del món, la percepció per analogia esdevé cada vegada més natural per a l’home. Cal, doncs, suprimir el com, el quin, el tan, l’igual a. Millor dit, cal fondre directament l’objecte amb la imatge amb la que evoca, tot donant la imatge d’escorç mitjançant una sola paraula essencial.

6. Abolir també la puntuació. Com que han estat suprimits els adjectius, els adverbis i les conjuncions, la puntuació naturalment s’anul·la, en al continuïtat diversa d’un estil viu que es crea per si mateix, sense les pauses absurdes de les comes i dels punts. Per tal d’accentuar certs moviments i poder indicar les seves direccions, s’utilitzaran signes de les matemàtiques: + – x; = > <, i els signes musicals.

7. Els escriptors, fins ara, s’han abandonat a l’analogia immediata. Han comparat, per exemple, l’animal a l’home o a un altre animal, la qual cosa equival encara, poc més o menys, a una mena de fotografia. (Han comparat, per exemple, un fox-terrier amb un petitíssim pura sang. D’altres, més avançats, podien comparar aquell mateix fox-terrier trepidant amb una petita màquina Morse. Jo, en canvi, ho comparo amb una aigua bullint. En això hi ha una gradació d’analogies cada vegada més àmplia, hi ha relacions cada vegada més profundes i sòlides, per bé que llunyaníssimes.)

L’analogia no és altra cosa que l’amor profund que lliga les coses distants, aparentment diferents i hostils. Només per mitjà d’analogies amplíssimes, un estil orquestral, en un temps policrom, polifònic i polimorf, pot abraçar la vida de la matèria.

Quan en la meva Batalla de Trípoli he comparat una trinxera eriçada de baionetes amb una orquestra, una metralladora amb una dona fatal, he introduït intuïtivament una gran part de l’univers en un breu episodi de la batalla africana.

Les imatges no són flors que es poden escollir i collir amb parsimònia, com deia Voltaire. Elles constitueixen la sang mateixa de la poesia. La poesia ha de ser un seguit ininterromput d’imatges noves sense les quals només hi ha anèmia i clorosi.

Quantes més relacions àmplies continguin les imatges, més conserven la força d’0estupefacció. Cal -diuen- estalviar la meravella al lector. Ei! Fora! Tinguem cura més aviat, de la fatal corrosió del temps, que destrueix no només el valor expressiu d’una obre mestra, sinó també la seva força d’estupefacció. Les nostres orelles massa vegades entusiates, que potser no han destruït ja Beethoven i Wagner? Cal, doncs, abolir en la llengua tot allò que la conté pel que fa a imatges estereotipades, a metàfores descolorides, o sigui quasi tot.

8. No hi ha categories d’imatges, nobles o grolleres o vulgars, excèntriques o naturals. La intuició que les percep no té ni preferències ni partits presos. L’estil analògig és doncs amo absolut de tota matèria i de la seva intensa vida.

9. Per donar els moviments successius d’un objecte, cal fer la cadena de les analogies que provoca, cadascuna condensada, recollida en una paraula essencial.

Vet aquí un exemple expressiu d’una cadena d’analogies encara maquillades i densificades per la sintaxi tradicional.

“Ei, sí! Vós sou petita metralladora, una dona fascinant, i sinistra, i divina, al voltant d’un invisible cent cavalls, que rugeix explosions d’impaciència. Oh! Certament dintre de poc saltareu al circuit de la mort, cap a la caiguda destrossadora o cap a la victòria…! Voleu que us faci madrigals plens de gràcia i de color? Com vós vulgueu, senyora… Vós, per a mi, us assembleu a un tribú estès, la llengua eloqüent del qual, incansable, colpeja al cor dels oïdors en cercle, commosos… Sou, en aquest moment, un trepant omnipotent, que forada en rodó el crani massa dur d’aquesta nit obstinada… Sou, també, un laminador, un torn elèctric, i què més? Un gran bufador oxhídric que crema, cisella i fon de mica en mica les puntes metàl·liques de les últimes estrelles…!” (Batalla de Trípoli).

En certs casos caldrà unir les imatges de dues en dues, com les bales encadenades que trenquen, en el seu vol, tot un grup d’arbres.

Per desenvolupar i collir tot allò que hi ha de més fugisser i de més inaferrable en la matèria, cal formar estretes xarxes d’imatges o d’analogies, que seran tirades al mar misteriós dels fenòmens. Tret de la forma o fistons tradicional, aquest període del meu Mafarka el futurista és un exemple d’una espessa xarxa d’imatges semblants:

“Tota l’acre dolcesa de la joventut perduda li pujava amunt per la gola, com des dels patis de les escoles pugen els crits alegres dels nois cap als mestres abocats al parapet de les terrasses, des de les quals es veuen fugir els bastiments…”

10. Com que tota mena d’ordre és fatalment un producte de la intel·ligència cauta i astuta, cal orquestrar les imatges disposant-les segons un màxim de desordre.

11. Destruir el “jo” en la literatura, o sigui tota la psicologia. L’home, completament avariat per la biblioteca i pel museu, sotmès a una lògica i a una saviesa espantosa, ja no ofereix cap interès. Així doncs, hem d’abolir-lo en la literatura, i substituir-lo finalment amb la matèria, de la qual se n’ha d’aferrar l’essència a cops d’intuïció, la qual cosa no podran fer mai ni els físics ni els químics.

Sorprendre, mitjançant els objectes en llibertat i els motors capriciosos, la respiració, la sensibilitat i els instints dels metalls, de les pedres, de la fusta, etc. Substituir la psicologia de l’home, ara ja exhaurida, amb l’obsessió lírica de la matèria.

Guardeu-vos de donar sentiments humans a la matèria, però endevineu més aviat els seus diversos impulsos directes, les seves forces de compressió, de dilatació, de cohesió i de disgregació, les seves multituds de molècules en massa o els seus remolins d’electrons. No es tracta de tornar als drames de la matèria humanitzada. És la solidesa d’una làmina d’acer, que interessa per ella mateixa, o sigui l’aliança incomprensible i inhumana de les seves molècules o els seus electrons que s’oposen, per exemple, a la penetració d’un obús. L’escalfor d’un tros de ferro o de fusta és ja més apassionant, per a nosaltres, que el somriure o les llàgrimes d’una dona.

Nosaltres volem donar, en literatura, la vida del motor, nou animal instintiu del qual coneixem l’instint general a la vegada que haurem conegut els instints de les diverses forces que l’acompanyen.

No hi ha res més interessant, per a un poeta futurista, que l’agitació del teclat d’un piano mecànic. El cinematògraf ens ofereix la dansa d’un objecte que es divideix i es torna a recompondre sense intervenció humana. Ens ofereix també l’embranzida a l’inrevés d’un nadador, els peus del qual surten del mar i reboten violentament sobre el trampolí. Ens ofereix, a la fi, la cursa d’un home a 200 quilòmetres per hora. Són molts altres els moviments de la matèria, fora de les lleis de la intel·ligència i, doncs, d’una essència més significativa.

Cal introduir a la literatura tres elements que fins ara foren omesos:

1. El soroll (manifestació del dinamisme dels objectes).

2. El pes (facultat de vol dels objectes).

3. L’olor (facultat de disseminació dels objectes).

Cal esforçar-se, per exemple, per donar el paisatge d’olors que percep un gos. Escoltar els motors i reproduir-ne els seus discursos.

La matèria ha estat sempre contemplada per un jo distret, fred, massa preocupat en si mateix, ple de prejudicis de saviesa i d’obsessions humanes.

L’home tendeix a embrutar la matèria de la seva joia jove o del seu dolor vell, la qual posseeix una admirable continuïtat de llançament cap a un ardor més gran, cap a un major moviment, cap a una major subdivisió de si mateixa. La matèria no està ni trista ni contenta. Té per essència el coratge, la voluntat i la força absoluta. Pertany enterament al poeta endevinaire que sabrà alliberar-se de la sintaxi tradicional, pesant, restreta, enganxada al terra, sense braços i sense ales perquè només és intel·ligent. Només el poeta asintàctic, i mitjançant les paraules deslligades, podrà penetrar l’essència de la matèria i destruir la sorda hostilitat que la separa de nosaltres.

Els període llatí que ens ha servit fins ara, era un gest pretensiós amb el qual la intel·ligència indolent i miop s’esforçava a donar la vida multiforme i misteriosa de la matèria. El període llatí, doncs, havia nascut mort.

Les intuïcions profundes de la vida, parents l’una de l’altra segons el seu naixement lògic, ens donaran els trets generals d’una psicologia intuïtiva de la matèria. Aquesta es revelà al meu esperit des de dalt d’un aeroplà. Mirant els objectes des d’un nou punt de vista, ja no de cara o d’esquena sinó des de dalt, o sigui d’esforç, he pogut fer a miques les velles traves lògiques i els fils de plom de la comprensió antiga.

Tots vosaltres que m’heu estimat i m’heu seguit fins aquí, poetes futuristes, fóreu com jo frenètics constructors d’imatges i valents exploradors d’analogies. Però les vostres estretes xarxes de metàfores, malauradament són massa pesants a causa del plom de la lògica. Us aconsello que les alleugeriu, per tal que la vostra immensitat pugui llançar-les luny, desplegades sobre un oceà més vast.

Nosaltres inventarem junt això que jo anomeno la imaginació sense fils. Arribarem un dia a un art encara més essencial, quan gosem suprimir tots els primers termes de les nostres analogies per no fer altra cosa que el sentit ininterromput dels segons termes. Per a això, caldrà renunciar a ser compresos. Ser compresos, no cal. Nosaltres, d’altra banda, n’hem prescindit quan expressàvem fragments de la sensibilitat futurista mitjançant la sintaxi tradicional i intel·lectiva.

La sintaxi era una mena de clau abstracta que ha servit als poetes per informar les masses del color, de la musicalitat, de la plàstica i de l’arquitectura de l’univers. La sintaxi és una mena d’intèrpret o de ciceró monòton. Cal suprimir aquest intermediari per tal que la literatura entri directament en l’univers i hi prengui cos.

Indiscutiblement, la meva obra es distingeix netament de totes les altres per la seva espantosa potència d’analogia. La seva riquesa inexhaurible d’imatges quasi iguala el seu desordre de puntuació lògica. Posa fi al primer manifest futurista, síntesi d’un 100 HP llançat a les més folles velocitats terrestres.

Per què utilitzar encara quatre rodes desesperades que s’avorreixen, a partir del moment que podem aixecar-nos de terra? Alliberament de les paraules, ales de la imaginació desplegades, síntesi analògica de la terra abraçada per una sola mirada i recollida sencera en paraules essencials.

Ens criden: “La vostra literatura no serà bella! Ja no tornarem a tenir la simfonia verbal dels harmoniosos balanceigs, i de cadències tranquil·litzadores!” Això està ben entès! I quina sort! Nosaltres, en canvi, utilitzem tots els sons brutals, tots els crits expressius de la vida violenta que ens envolta. Fem coratjosament el “lleig” en literatura i matem la solemnitat de per tot. Fora! No agafeu aquests aires de grans sacerdots quan m’escolteu! Cal escopir cada dia sobre l’Altar de l’Art! Entrem en els dominis il·limitats de la lliure intuïció. Després del vers lliure, vet aquí finalment lesparaules en llibertat!

En això no hi ha res d’absolut ni de sistemàtic. El geni té rauxes impetuoses i torrents fangosos. Això tal vegada imposa lentituds analítiques i explicatives. Ningú no pot renovar de sobte la pròpia sensibilitat. Les cèl·lules mortes estan barrejades amb les vives. L’art és una necessitat de destruir i d’escapar-es, gran regadora d’heroisme que omple el món. Els microbis -no ho oblideu- són necessaris per a la salut de l’estómac i de l’intestí. Hi ha també una espècie de microbis necessària per a la vitalitat de l’art, aquest perllongament del bosc de les nostres venes, que s’escampa, fora del cos, en la infinitat de l’espai i del temps.

Poetes futuristes! Jo us he ensenyat a odiar les biblioteques i els museus, per preparar-vos a odiar la intel·ligència, despertant en vosaltres la intuïció divina, do característic de les races llatines. Mitjançant la intuïció vencerem l’hostilitat aparentment irreductible, que separa la nostra carn humana del metall dels motors.

Després del regne animal, vet aquí que s’inicia el regne mecànic. Amb el coneixement i amb l’amistat de la matèria, de la qual els doctes només en poden conèixer les reaccions físico-químiques, nosaltres preparem la creació de l’home mecànic amb parts canviants. Nosaltres l’alliberarem de la idea de la mort i, doncs, de la mort mateixa, suprema definició de la intel·ligència lògica.

(11 de maig de 1912)

Extret de Les avantguardes a Europa i a Catalunya. Selecció de textos i traducció a cura de Carme Arenas i Núria Cabré. Barcelona: Edicions de La Magrana, 1990.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 16:39

Picabia, Francis

Picabia, Francis Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:27

Els plaers Dadà

Els plaers Dadà

    Dadà té com tot el món plaers. El principal plaer de Dadà és de veure's en els altres. Ja que Dadà excita el riure, la curiositat o la còlera. Com que són tres coses molt simpàtiques, Dada esta molt content.

    Dadà està més content com més es riu d'ell sense preparació. Essent l' Art i els Artistes uns invents molt seriosos sobretot quan així ressalta el Còmic, venim al Còmic per riure, Riem, doncs, per burlar-nos de nosaltres. Dada esta molt content.

    També despertem la curiositat. Els homes seriosos, que en el fons saben com es preparen els miracles de la mena dels del Père la Colique o les llàgrimes de la Verge, pensen que seria més divertit divertir-se amb nosaltres. Tampoc no volen pas ensorrar tot el Sacrè Coeur de l'Art. Mireu com es fan amb nosaltres per tenir la nostra recepta. Dadà no en té, de recepta, però sempre té gana. Dadà està molt content.

    Per a la còlera, així és deliciós. és així com comencen els grans amors. L'única preocupació pel futur fóra ser massa estimat. També és cert que sempre ens quedaria la facultat d'intercanviar els rols i llavors riure, desitjar o enrabiar-nos. Però mentrestant, quin profit n'hem tret! La preciosa boca d'algú que vomita injúries és oberta, i Dada en sap molt de jugar a l'empassa-boles. Dadà esta molt content.

    A Dadà també li agrada llençar pedres dins l'aigua, no pas per veure que passarà sinó per considerar estúpidament les petites onades. Als pescadors no els agrada Dadà.

    A Dadà li agrada trucar a les portes, rascar llumins per encendre barbes i cabells. Posa mostassa en els copons, orina a les piques i margarina als tubs de color dels pintors.

    Us coneix i coneix tots aquells que us menen. Us estima, i no els estima. Amb vosaltres un pot divertir-se. Probablement us agrada viure, però teniu mals costums. Estimeu massa allò que us han ensenyat a estimar. Els cementiris, la malenconia, la tragèdia amorosa, les góndoles venecianes. Udoleu a la lluna. Creieu en l'Art, i respecteu els Artistes.

    N'hi ha prou amb ensorrar tots els vostres petits castells de cartes i restituir-vos una total llibertat perquè sigueu els amics de Dada. Malfieu-vos d'aquells que us dirigeixen. Utilitzen precisament el vostre amor inconsiderat per l'oripell i el tenor per tenir-vos a la butxaca, en profit seu.

    Tan lligats esteu a les vostres cadenes perquè puguin impunement utilitzar-vos com óssos d'una fira? Us afalaguen i us anomenen óssos salvatges, óssos dels Càrpats. Parlen de la llibertat i de les grans muntanyes. és per recol·lectar els calçs dels espectadors burgesos. Per una vella pastanaga i l'olor de mel sou capaços de ballar. Si no fóssiu covards i no estiguéssiu aclaparats perquè us han fet rumiar massa en altures i abstraccions inexistents, i en tot de ximpleries convertides en dogmes, us alçaríeu i jugaríeu com nosaltres al joc de la matança. Però teniu por de no creure més, i haver de nedar com taps a la superfície d'una aigua bruta, amb l'únic record d'una llimonada gasosa. No sabeu que podem no estar lligats a res i ser feliços.

    Si algun dia decidiu reaccionar, Dadà farà petar les seves barres en signe d'amistat. Però si us deslliureu de les xinxetes per guardar polls, Dadà farà servir la seva petita manxa d'insecticida.

    Dadà esta molt content.

    Ribemont-Dessaignes: Dada, Manifestes, Poemes, Articles, Projectes (1915-1930)

    Extret de Les avantguardes a Europa i a Catalunya. Selecció de textos i traducció a cura de Carme Arenas i Núria Cabré. Barcelona: Edicions de La Magrana, 1990.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 17:02

Manifest Dadà

Manifest Dadà

    Els cubistes volen cobrir DADÀ de neu: us semblarà increïble però és així, volen buidar de neu la seva pipa per tapar DADÀ.

    N'estàs segur?

    Del tot, els fets han estat revelats per boques grotesques.

    Creuen que DADÀ pot impedir que practiquin el seu odiós comerç: Vendre l'art molt car.

    L'art és més car que la llonganissa, més car que les dones, més car que qualsevol altra cosa.

    L'art és visible com Déu! (Vegeu Sant-Sulpici).

    L'art és un producte farmacèutic per a imbècils.

    Les taules giren gràcies a l'esperit: els quadres i les altres obres d'art són com taules caixa-fortes, l'esperit és dins i cada cop esdevé més genial segons els preus de les galeries d'art.

    Comèdia, comèdia, comèdia, comèdia, comèdia, estimats amics.

    Als marxants no els agrada la pintura, ells coneixen el misteri de l'esperit...

    Compreu reproduccions d'autògrafs.

    I no sigueu esnobs, no sereu pas menys intel·ligents perquè el veí posseeixi alguna cosa semblant a la vostra.

    Més cagarades de mosca a les parets.

    Sempre n'hi haurà, és evident, però no pas tantes.

    Dadà cada cop serà més i més detestat i els seus passis li permetran de tallar les processons tot cantant "Viens Poupoule", quin sacrilegi!!!

    El cubisme representa la carestia d'idees.

    Han cubicat els quadres dels primitius, les escultures negres, els violins, les guitarres, els diaris il·lustrats, la merda i els perfils de les notes joves, ara s'ha de cubicar el diner!!!

    DADÀ no vol res, res, res, fa alguna cosa perquè el públic digui: "No comprenem res, res, res."

    "Els Dadaistes no són res, res, res, i de segur que no arribaran a res, res, res."

    que no sap res, res, res, res.

    ("391", París, núm. 12, març de 1920)

    Extret de Les avantguardes a Europa i a Catalunya. Selecció de textos i traducció a cura de Carme Arenas i Núria Cabré. Barcelona: Edicions de La Magrana, 1990.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 16:50

Literatura de postguerra (1939-1975)

Literatura de postguerra (1939-1975) Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:29

Bartra, Agustí

Bartra, Agustí Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:29

Tercera elegia

Tercera elegia

            ...I en els feroços camps el sofriment collia              

            les patates de ferro de milions de punys.                 

 

 

 

 

I

 

            L’arbre estava condemnat. Sol. Entre milers d’homes, les fulles verdes estrafeien una vergonya riallera.                        

            Hi havia una herència de dies amargs penjada del cel incorrupte d’abril.              

            Algú saludà l’hora nova escopint damunt la calcigada sorra.                     

            Ningú no posava fruites rodones a les mans dels qui ja no podien sirgar la cançó.                        

 

            El dia             

            era una testa de lleó enterrada en la calç i el món havia tancat els seus camins amb ordres d’un regne de gel i acer.               

            El nom pur dels heliotrops tremolava al cim del nostre odi,                       

            i era fàcil de promulgar les lleis de la innocència damunt la nostra pell sarnosa.                

            El preludi dels matins brillava com una bresca eixuta.                    

 

            Al segon dia, l’arbre fou despullat de les seves fulles-                    

            més sol que mai:                    

           

set braços per a la núvia de l’aire...

                       

 

            La veu de l’home s’alçà:                   

           

«Aquest és el camp de les espigues escanyades,

                       

            dels cavalls vermells que renillen contra la gavina.              

            Aquí l’ascensió i el combat són tan inútils com l’ombra dels besos.                       

            Oh, els arbres són lluny, els arbres són lluny!                      

 

            Jo, ara, només sé que el fill de les mines cerca una donzella que tingui veu ocellívola,                 

            que la nit s’ha desvetllat damunt la mar                   

            i que les galtes de les flors son una veritat abstracta oblidada fa mil plats de llentilles.                

 

            Aquí, en aquest camp que mai no serà un reialme habitual de tombes fixes,                     

            ningú no es diu Joan, Pere o Ramon.                       

            Ningú, ningú no té nom,                   

            aquí, en aquesta terra,                       

            en aquesta pols supervivent,             

            en aquest aire febril i salabrós.                      

 

            Voldria plorar però no ploro.                        

            He perdut el riu que cantava dins el meu cor. No ploro.                 

            Un aire, una pols, una terra, potser... No puc plorar.                       

            Estimeu-me! El dia porta bastó de convalescent i vol anar a jugar amb els óssos de la boira.                   

            En algun lloc la lluna dorm sota els ponts.               

            Estimeu-me! Salveu-me!                   

 

            No sóc ningú, no seré ningú mentre no pugui ensenyar als homes espellifats a estimar les estàtues i els miosotis.                    

            Aquí la flama de l’esperit és un record vague, una història perduda, una arruga fossilitzada.                  

            El tirs i l’espasa podrien conviure aquí                     

            amb els cérvols blancs i les llanternes, les casulles i l’àlgebra del no-res.                

 

            Els meus ulls sense territori,              

            els meus punys amenaçant les llunyanes cúpules que menteixen amor, amor, amor;                     

            el patriarca palúdic, les runes gòtiques i l’Anyell                 

            no poden tornar-me la fe dels arcs, la caritat de les aigües,             

            l’esperança dels solcs. Però aquí em sento el camarada dels sols no nascuts,                     

            i amb les meves mans escorxades i la meva llengua de cendra,                  

            us invoco, oh rams de llums dures, tambors nocturns del Pacte, boca aixafada de les fonts!                   

 

            No ploro, no sé plorar, no puc plorar.                       

            Voldria assotar la sorra amb serpents d’aigua, riure amb els raucs de les granotes, confessar-me als violins.                        

            Aquí, en aquest camp, oh lluny dels arbres!,                       

            en aquesta pols beduïna,                   

            voldria poder donar una ànima al crit de l’home,                

            sembrar de parpelles tots els cingles del món,                     

            cantar en els arxipèlags de nard de la innocència,               

            anar-me’n per sempre vestit de blat, cap als vents i els somnis que no cremen.                 

            Estimeu-me! Us salvaré de la petita mort en la rosada!».

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 17:05

Brossa, Joan

Brossa, Joan Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:30

Poemes

Poemes

PELS JARDINS

Fer sortir del capell cintes i flors,
una tórtora morta dar-la viva;
reconstruir la carta, excepte el tros
que té guardat el públic, em captiva.

Gravar un estel o un triangle en un os
amb força de tenebra venjativa;
de nou i durament saber-se exclòs,
fer un crit d’horror amb remota saliva;

trencar un mirall entre remor de blat,
anar descalç i trepitjar el mercuri,
em captiva. Em captiva claredat

per afegir tenebra al meu auguri
i desbastar aquest bloc d'eternitat
que no desorganitza cap murmuri.

ODA PASQUAL

Si us hi encareu, l’anyell se us tira a sobre:
té ales grans que són per l’estil d’ales;
en lloc de dents té lletres, i una boca
que bada la caldera de les arnes.
De la T d’una creu se’n féu un sabre,
i diu que ha estat tramès d’un cel d’ovelles,
i cova els ous si es tracte de finances;
té olles al final de la riera,
confia que una pota renta l’altra;
a cap bressol no acosta bé l’orella
i posa banyes a la terra mare;
grapeja els pits dels pobles que no es mouen
i aixeca les faldilles dels fantasmes;
diu que a l’abril li correspon caputxa
i fa vomitar els bous vora les plantes;
a les ciutats té catedrals o coves
que ombregen punxegudes com les llances;
no el suposeu a les muralles velles:
avui ell acompanya els grans bandarres,
els afalaga, en lloc de corregir-los,
i sobre els mariscals estén el pal•li.
L’anyell tan aviat vola com neda
i, quan se sent ferit, escup i brama,
i es fica a tots els països, i neda
i vola, i us remata a cops de bàcul
si l’agafeu per una de les potes
i descobriu que sota els flocs de llana
és cabra saturnal i tenebrosa
amb una serp entre les dents serrades…
Però està exempt d’errors, i s’afigura
que té un record feliç i els anys no passen;
ell ho redimeix tot, i s’enfutisma,
i obre la boca redemptora i santa
perquè li sigui tirat dins l’objecte,
l’objecte que ha de redimir menjant-se’l.
Ah, resta de creences, brasa encesa
a la lluna! Deixeu d’untar les plantes,
prou donar menja a tèrboles idees!
L’home ha de sobreviure a les rondalles
―l’ídol, tou en un llit, l’home a les golfes―:
l’hostal no és lloc per a esperar una barca.
 

COMIAT

Els núvols vénen apilotats.

Agafo un mocador per dues puntes
i hi faig un nus. Després un altre.
(Fluixos tots dos, però dic que els estrenyo.)
Un altre en faig d'igual i estiro sempre
el mateix bec. Tapo els nusos.
Llanço el mocador enlaire, i els nusos
estan desfets.

Ah, Llibertat!

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 17:05

Casals, Glòria

Casals, Glòria Josep M. Ramis dv., 11/05/2012 - 09:17

Realisme i retòrica en Josep Pla

Realisme i retòrica en Josep Pla
La primavera del 1986 vaig signar un article en companyia d’Amadeu Viana on proposàvem la necessitat d’una lectura de Pla tenint en compte els mecanismes lingüístics i els recursos emprats, per a poder entendre allò que el seu públic busca i que molt sovint troba entre els seus llibres. (1) Allà invocàvem la retòrica més dura, la definició original de retòrica, per contraposar-la als tòpics corrents sobre l’escriptura de Pla i veure, de passada, si feia llum sobre el problema principal: com arriba Pla a fer convincents els seus escrits. Aquells mecanismes i recursos no eren evidents, no eren a la superfície del text, o sigui que sembla que podia tenir un cert interès buscar-los i comentar-los. Aquestes notes volen, d’alguna manera, continuar aquella idea, tot descabdellant alguns dels artificis retòrics a què Josep Pla sotmet els seus textos. (2)
 
L’any 1921 Roman Jakobson alertava des de Praga, amb un article, sobre el caràcter polisèmic de la paraula realisme. Aquella reflexió partia del desconcert que li creava l’abundància d’estudis sobre formes i símbols, i la manca, en canvi, d’estudis sobre el realisme en l’art. En aquell article insistia en la multiplicitat de significats que es podien atribuir al mot realisme: «l’ús desordenat d’aquesta paraula, de contingut extremament vague, ha comportat conseqüències fatals», deia. (3) Els mots de Jakobson, incloent-hi el toc d’atenció sobre la manca d’interès pel realisme artístic, encara ens diuen alguna cosa avui, tot i que el seu context original fos tot un altre. ¿Fins a quin punt, doncs, realisme i retòrica són termes contraposats? Intentar de veure ni que sigui per aproximació com lliguen, si és que lliguen, tots dos conceptes dins l’obra de Josep Pla és una altra pretensió d’aquestes pàgines.
 
Com molts altres autors en la història de la literatura, Pla vol escriure, tan senzill com això; però, a diferència d’altres autors, Pla declara el propòsit constantment. El seu lector ideal es troba amb aquesta declaració per tot arreu com a justificació d’aquella agrupació de gèneres tan diferents que constitueixen l’Obra completa. Però només quan l’autor es proposa fer allò que avui anomenem, traduint de l’anglès, ficció, recorre a una altra justificació, el principi de versemblança, en la seva versió del mirall passejat a la vora del camí. No deixa de ser curiós que invoqui el realisme com a doctrina especialment quan es tracta d’un gènere que no descriu cap peripècia real. Què hem de pensar, doncs, quan ens enfrontem al conjunt de llibres de viatges, de comentaris sobre cuina, de vida i obres de personatges? Com hem de relacionar les opinions de l’autor (i les absències d’opinió) amb els gèneres en què distribueix la seva obra? Dit d’una altra manera, com arribem a saber quines coses hem de creure i quines no?
 
En una entrevista recent, Umberto Eco, a propòsit de les seves incursions en la literatura estricta, reflexionava sobre les diferències entre l’assaig i la ficció. (4) Eco recordava que l’assaig implica directament l’autor perquè l’obliga a defensar obertament unes tesis i una interpretació. La ficció permet, com diu Eco, «presentar unes contradiccions i, davant del lector, refusar prendre-hi partit». La tensió entre la realitat i la creació del text és més forta, per dir-ho d’alguna manera, en l’assaig que en la ficció. Això, que és vàlid en general, ens diu encara en el cas de Pla que les manipulacions textuals vindran acompanyades d’opinions de l’autor, de divers pes i estil, que es presentaran com a garantia del gènere. No és la meva intenció tractar les incursions de Josep Pla en la literatura estricta, sinó la resta, allò que conforma majoritàriament els seus escrits.
 
Tornem ara als anys vint. S’ha destacat sovint que l’article de Carles Riba del 1927 sobre Josep Pla descobria moltes de les claus de l’escriptor. (5) Però el problema és fins a quin punt les notes de Riba poden ajudar encara avui a entendre els textos de Pla. Crec que una lectura de Riba, seixanta-cinc anys després, pot resultar positiva en aquest sentit. He usat aquí l’article del 1927 com a guió, triant aquelles fórmules o enunciats que il·luminaven aspectes habitualment poc comentats de Pla. I el que segueix és el resultat de la tria. O dit d’una altra manera: Josep Pla vist per Carles Riba, però amb el que sabem avui.
 
Començaré esmentant la fórmula inicial, «el complex Josep Pla», perquè no em sembla gratuïta. Riba obre així el seu text, i és simptomàtic que algun sector de la crítica hagi parat esment, ben al contrari, en una suposada simplicitat de l’escriptor. Aquí s’ha confós la facilitat en la recepció amb la complexitat dels recursos. Que arribi a tothom no sembla garantia de l’abstinència d’artificis. Josep Pla, en expressió de Joan Fuster, és un dels «grafòmans» de la literatura catalana: va escriure moltíssim, i d’aquesta diversitat no es pot deduir la simplicitat, ni que sigui per la quantitat de temes tocats.
 
Riba apunta també aquesta atracció per la paraula, en una frase afortunada: «Per un mot bell, maliciós o sensible, Josep Pla es vendria l’ànima o l’esperit al diable.» (p. 335) La frase de Riba suggereix en síntesi almenys tres aspectes de l’escriptor que no es corresponen amb la descripció acurada de la realitat: el criteri estètic en primer lloc, una certa doble intenció en les opinions, i possiblement la prioritat dels sentits. Crec que aquest és un panorama confortable per a parlar de Pla, i que d’aquí es deriven moltes més coses.
 
La següent afirmació de Riba que tindré en compte és la que es refereix al contrast del món personal de l’escriptor amb el món dels altres. Diu Riba: «A la nostra lògica, als nostres principis, ell oposarà la realitat viva del seu temperament, de la seva qualitat especial, del seu món personal.» (p. 336) Aquest és un dels artificis deliberadament més explotats per Pla, en fórmules com tinc la sensació, pel meu gust, o la meva experiència em porta a creure; artifici que arriba, per exemple, a un dels seus punts culminants quan, després de molts dubtes, es decideix a descriure les impressions que li provoca el Partenó. Pla interromp la descripció per matisar que allò només és el seu món personal. El text és el següent:
 
«És un lloc on se sent, encara avui, malgrat la destrucció i el desgavell, un esforç d’intel·ligència humana [...]. Quan s’ha vist el Partenó, la seva imatge queda tan incisament marcada en el cos i en l’esperit que és impossible separar-se’n mai, per més coses que us passin i per més temps que transcorri. És el fenomen de la persistència en la memòria més fort que he conegut. No pretenc parlar dels altres; parlo per mi. En aquestes coses, els únics criteris vàlids són els subjectius... [...] La imatge d’aquest temple es manté [...].» (6)
 
Si ens pensàvem que Pla havia encetat una descripció d’impressions pretesament general, la interrupció ens ho aclareix: com tantes vegades, aquí només hi ha en joc el seu món personal, que s’ha de mantenir (per això l’incís) separat de les opinions i les sensacions dels altres.
 
La citació de Riba esmentada ara mateix continua així: «ell oposarà la realitat viva del seu temperament, de la seva qualitat especial, del seu món personal, que és el nostre mateix, però desfet, i recompost amb tot el sistema de valors canviat, allò que era gran esdevingut petit, allò que era petit tornat aclaparadorament gran.» (p. 336) Aquest capgirament de valors és, al meu entendre, un dels fils conductors de les opinions de Pla. Dos exemples poden servir per a aclarir-ho. El primer, un cas convencional de sinècdoque, a propòsit d’una visita a Romania:
 
«En la toponímia d’aquest país, hi ha molts noms llatins. I la llengua mare flota en aquest aire opac. És una mica barrejada d’elements eslaus, però és vivíssim i ha tingut una resistència admirable a dos mil anys de pressions estranyes i fortíssimes. [...] Però, el fons romà d’aquest país, on el veieu clarament és en la cuina. De vegades he formulat la intuïció que els vertaders límits de l’Imperi Romà coincideixen amb les fronteres de la carn d’olla.» (7)
 
Allò que pertany al quotidià (la cuina) esdevé per a Pla el que compta per a la classificació. El que és gran, correlativament, perd importància i esdevé una anècdota al costat del nou principi d’ordenament. Un altre exemple, potser més divertit, ens tornarà a mostrar l’escriptor capgirant la visió convencional. Es tracta d’una digressió sobre el mar. Pla s’ajuda de Goethe, però l’exemple mateix emprat fa dubtar de la seva exemplaritat:
 
«La gent no té tendència a mirar el mar si el mar no conté alguna cosa a dins. En ell mateix, té poc al·licient de mirada. Però això no és cert: el mar és molt entretingut. Quan Goethe arribà a la baixa Itàlia veié un ase. Escriví: un ase: quin animal més original! Del mar, se n’ha pogut escriure ben poca cosa. Ara: el que no té dubte és que el mar és una cosa absolutament original.» (8)
 
El judici de Goethe es presenta per corroborar l’argument sobre el mar, que té interès, malgrat que convencionalment no n’hi donem. Però el judici de Goethe sobre l’ase, anticonvencional ell mateix, resulta sorprenent posat al costat de la contemplació del mar. De manera que la citació culta que ha d’ajudar a despertar l’interès sobre el mar possiblement aconsegueix el seu efecte per pur contrast.
 
Els recursos canvien, però la idea de Riba torna a sortir aquí i allà: la visió convencional és buida, cal oferir una alternativa significativa, tal vegada personal, capgirant la percepció quotidiana. Per exemple, quan enmig d’una descripció de Ravenna, Pla deixa en suspens la qualitat del seu treball:
 
«[...] Al fons de l’hort de San Vitale, la tomba de Gala Placídia és una peça de primer ordre, inoblidable.
»Aquest llibre no és una guia. Exactament és una antiguia. Però jo voldria donar ara una llista dels llocs que a Ravenna [...] presenten interiors amb aquest revestiment [...].» (9)
 
El resultat, per diversos mitjans, ve a ser el mateix: Pla distancia les seves opinions, de vegades en declaració oberta, i a vegades donant valors diferents a les expectatives del lector.
 
Riba troba un mestre: «pensi’s en Sterne» (p. 339), diu. També Gabriel Ferrater, en una conferència dictada a la Universitat de Barcelona, va comentar la influència de l’escriptor britànic sobre Josep Pla. (10) Potser el més característic d’una obra com The Life and Opinions of Tristram Shandy Genteman és la constant barreja de nivells, concretada en la interposició d’opinions i d’històries en qualsevol moment de la trama. Una pàgina curiosa de Pla en aquest sentit és la darrera que dedica a Andreu Nin, que consisteix en una enumeració prolixa de traduccions i traductors coetanis; aquest és un dels fragments:
 
«[...] Joan Coromines ha traduït Terenci. Píndar, a través de Triadú, està en curs de publicació. Miquel Dolç ha traduït Marcial i té acabada la traducció de Virgili. El difunt canonge Cardó –gran escriptor– traduí Sèneca. Escric aquest paper fora del meu país, de memòria i sense tenir cap document que m’ajudi en el record incert. Per això seria impossible que no hi hagués oblits. Josep Maria de Sagarra ha traduït Dant i Shakespeare. [...] Maria Antònia Salvà [...].» (11)
 
A Pla no l’ajuden els documents, però l’ajuda en canvi l’habilitat per a intercalar l’opinió. El procediment es repetirà més avall; Pla haurà transformat l’enumeració en alguna cosa més personal que una tirallonga de noms propis:«escric aquest paper fora del meu país», ha dit, i després continuarà amb la llista. El lector ja sap alguna cosa més sobre la creació del text, o això es pensa.
 
A vegades la digressió esdevé un pretext per a intercalar una altra història. És el cas de la narració del seu mareig després de navegar pel Bòsfor. La descripció del vaixell «desert» i «dels vidres del saló, regalimants de ruixats d’aigua», transforma el relat en una altra cosa, on la peripècia personal ha pres el lloc al paisatge i a la gent:
 
«A la cabina, vaig topar amb el cap amb un cantell, i hauria caigut a terra fatalment si no m’hagués agafat amb totes dues mans al petit lavabo arcaic o una mica fètid. [...] Així anàrem rodant tota la nit, les hores de l’alba i una bona part del matí.» (12)
 
Un estudi detallat de les digressions en Pla ens podria ser d’una certa utilitat. No totes inclouen una aventura concreta, com en aquest cas. Aquí el que hi ha realment és un canvi en el paper del narrador, una d’aquelles coses tan freqüents en Lawrence Sterne.
 
Voldria afegir un tercer exemple, perquè manifesta un procediment completament diferent, i és una digressió especialment breu. Té lloc quan l’escriptor navega per les Illes Jòniques, a propòsit de la seva sorpresa per la pobresa del paisatge i la poca «densitat de vida humana», com ell diu. Pla comenta que no hi ha ni tan sols camins a les muntanyes:
 
«És enmig d’aquesta desolació calcinada que passen davant dels vostres ulls: Leucade, Itaca, illa salvatge, Cefalònia, illa immensa amb quatre pobres barraques blanques... Fou en aquests paratges que Nausica... Bé, bé... No compliquem les coses. Tanquem els ulls, conservem la imatge de Nausica a la imaginació i passem avall. El que ha estat ha estat. Aquesta desolació dura cent quaranta milles. [...] El Mediterrani [...] és un mar únic, d’una bellesa incomparable [...].» (13)
 
Aquesta digressió pren la forma d’una el·lipsi, marcada per uns elementals punts suspensius. El·líptic i sense sintaxi, aquest fragment obliga a suposar un lector intel·ligent que conegui la història de Nausica. Que la conegui prou bé com per a saber que inserir-la complicaria les coses. A més, Pla no dóna peu a saber si es tracta o no d’una història real. Un lector ingenu podria encara prendre l’episodi al·ludit com algun fet en relació fins i tot a l’estat actual de les Illes Jòniques. Quin és aquí el referent literari de Pla? La transmissió cultural ha fet que la història de Nausica toqui potser més directament la literatura catalana, però sobre això no ens diuen res els dos adverbis de mode repetits entre els punts suspensius. El lector hi ha de posar molt més.
 
Aquestes interrupcions de la narració representen diverses estratègies retòriques. En aquest últim exemple no és només la inserció de la història literària en el marc del paisatge el que cal valorar, sinó la crida al lector intel·ligent i les reserves (exagerades) a abandonar el fil de la narració. Aquests models de relació autor-lector són evidentment originals.
 
Ara la digressió serà meva. La saviesa popular s’ha servit del pagès com a model de realisme i de persona que toca de peus a terra. També la crítica ha assumit sovint que els judicis de Pla sobre la seva condició de pagès podien servir de clau per a interpretar la seva obra. Una opció diferent seria valorar això també com una interpolació personal i veure què vol dir. Hem cregut massa cegament que un judici així havia de ser pres al peu de la lletra, i l’hem repetit mecànicament. De fet, hem assumit que les opinions de Pla, especialment les seves opinions sobre art i literatura, ens servien de pista, com si fossin indicacions al marge del text. Tanmateix formen part del text, i tal vegada fóra bo suspendre la confiança ferma que ens mereixen. Riba, recordem-ho, ja advertia que la «definició de pagès» no encaixava completament. Ferrater, en la seva conferència, era de la mateixa opinió que Riba. Riba parlava de la «solució d’artista» (p. 345) de Pla, enfront de o malgrat les declaracions de l’ascendència rural de l’escriptor. El recurs de Pla resulta més sorprenent (i els mots de Riba cobren més importància) si tenim en compte que el món tradicional de la pagesia ha estat sistemàticament allunyat de la lletra escrita en qualsevol modalitat, i això fins els nostres dies. «Solució d’artista», doncs.
 
Un apartat a banda mereixen, per la seva formulació, el que en podríem dir axiomes, en mots de Riba: «Ell s’està segur, a l’altra banda dels seus absurds postulats, que ha presentat com axiomes, mentre nosaltres, part d’ençà, combatríem, segons totes les regles, contra ombres absents.» (p. 336) Crec que podríem dividir els axiomes en tres tipus, els que parlen de Pla mateix (com el de l’ascendència rural, que acabo d’esmentar), els que parlen del món exterior, sobretot centrats en la natura i els homes, i els que parlen de la creació artística. La crítica s’ha ocupat més del primer bloc i del tercer, però, com dic, potser els ha pres massa literalment o no els ha considerat prou com a estrictes estratègies textuals.
 
El segon bloc és interessant perquè és poc definit: Pla presenta sota la forma sentenciosa judicis personals i els intercala en la descripció o la narració. El recurs és tan freqüent que arribem a prendre’l com a natural. Despullar un capítol de Pla d’aquestes sentències inventades donaria una idea del que vull dir. El fons temàtic gairebé sempre són, com en deien a finals del segle passat, «les forces socials, i la seva relació amb les lleis de la natura». Un bon exemple podria ser el de la caracterització dels alemanys:
 
«Els alemanys, per a ésser feliços, han d’ésser socialistes, han d’ésser molècules d’un organisme més vast, si és possible han de cantar en un orfeó, sotmès naturalment a una disciplina. De vegades l’orfeó canta malament, la sonoritat que exhala és confusa i incoherent, però això és degut rares vegades al fet que els seus components no facin tot el possible [...]. El seu ideal, la seva felicitat, consisteix a obeir [...].» (14)
 
Atenció sobretot a la primera frase i a l’última, que he destacat, de referents generals i atemporals, i al modal d’obligació que obre el paràgraf. Podríem treure aquestes dues frases del context i continuarien informant d’una situació general. Si es comparen amb qualsevol altra frase del paràgraf es veurà que aquestes dues tenen sentit independent.
 
Un ingredient per a obtenir frases axiomàtiques sol ser la classificació. «Les coses són així», «la circumferència és massa perfecta», «la pàtria és el paisatge». Potser més que de classificació es tracta d’una re-classificació, perquè Pla, com hem dit, classifica per oposició a alguna cosa, per contrast amb altres principis. Però el resultat és una mena de frase axiomàtica, de valor general i susceptible d’entrar en un llibre d’aforismes. S’arriba a això en casos com el següent:
 
«Certament les pomes tenen gust de pomes, però només a Alemanya, que jo sàpiga, aquest gust s’arriba a personalitzar d’una manera total, a estilitzar-se, gairebé. La poma tendeix sempre a la pastositat, a un magma una mica fatu i d’una decència bastant avorrida. Goethe descriví en la cara d’una noia ingènua i rosada del seu temps l’aparició espurnejant d’un somriure maliciós i afinat. Aquest somriure és la poma alemanya. No ho podria pas descriure de cap altra manera més clara.» (15)
 
Goethe és aquí el segon terme de la classificació, el primer és el gust de les pomes. Gairebé al final, la sentència, una simple frase copulativa, es dedica a resumir l’argument anterior. Però el caràcter sintètic, de «postulat absurd», que en diria Riba, és el que ens interessa ara, com a mecanisme literari.
 
Joaquim Molas va dir que Pla «convertia la descripció en definició», (16) i això és el que fa en l’exemple anterior. La frase que tanca el paràgraf, una intrusió personal com les que ja hem comentat, ens ho situa:«No ho podria pas descriure de cap altra manera més clara», afegeix. Hi ha moltes descripcions axiomàtiques en Pla. El mecanisme sol ser produir una generalització a partir d’un detall concret, i expressar-ho de manera resumida, metafòrica o metonímica, bé com a final d’un paràgraf, com en el cas anterior, bé per introduir un tema, com ara la descripció de Belgrad:
 
«Belgrad, com totes les ciutats eslaves que conec [...] fa una olor de ramat de xais.» (17)
 
El lector es queda sense saber des de la primera línia quin aspecte ofereix la ciutat, perquè tot el que obté és una impressió olfactiva. Però això s’ha de considerar suficient si contribueix a la qualitat literària del text: aquí Pla també ens està dient que els sentits són previs a qualsevol altra cosa.
 
Línies com aquesta reforcen la idea que les descripcions de Pla poden deixar buits des del punt de vista de la informació, perquè principalment no és aquest el propòsit que les anima. Saltar del concret a l’abstracte, o a la inversa, de l’abstracte al concret, sembla més important. Pla redacta màximes, o frases en forma de màxima, que li permeten parlar en general i afegir-hi el seu contrapès particular. Les comparacions, per tant, són una estructura especialment dúctil per a aquesta empresa:
 
«El món francès assenyala una tendència a la convergència, a la síntesi [...]. El món alemany assenyala, al contrari, una tendència al paral·lelisme [...]. El món alemany és format, com el seu sistema hidrogràfic, per rius paral·lels. El sistema hidrogràfic francès tendeix a l’irradiant: té un botó central del qual brollen, com del capoll d’una rosa, els diferents elements.» (18)
 
Aquí, com abans, podem aïllar del context les dues o tres frases clau: tenen un sentit relativament independent. I la descripció del «món alemany» a partir de la geografia constitueix la descripció-definició pròpiament dita. Un dels efectes resultants d’aquesta redacció és el ritme. Aquest paràgraf conté unes repeticions aparentment irregulars però estructurades: primer el «món francès», després «el món alemany»; en la segona part, primer «el món alemany» i el «sistema hidrogràfic» i després el «sistema hidrogràfic francès». Com en una fuga, els elements es van repetint i alhora van deixant pas a temes nous. Un altre exemple on això també és clar:
 
«El paesi –les regions d’Itàlia– es coneixen per la botànica. Coneixereu que sou a la Toscana pels xifrers, per les vorades de xifrers [...] Coneixereu que sou a la Lombardia pels arbres alts i trèmuls [...] –els arbres que Josep Carner cantà. Coneixereu que sou a les Marques pels oms [...]. És un paisatge que no acaba d’ésser gras com la vall del Po, un paisatge de quadres petits [...].» (19)
 
En aquest cas tota la redacció del paràgraf és condicionada per repeticions esglaonades. El conjunt de les repeticions té una funció cohesiva i alhora fa la impressió que es tracta d’un text poc meditat, redactat d’una tirada, espontani. Però, en canvi, són repeticions estructurades que a vegades consisteixen en la simple reaparició de la paraula, i a vegades en combinacions sintàctiques. És important segurament l’alt percentatge de casos en què l’estructura sintàctica es repeteix tres vegades: tres adjectius, tres complements preposicionals, tres frases relatives, tres verbs semblants. Ferrater va comentar les sèries de tres elements i el fet que permetien que un d’ells prengués relleu entre la resta. (20)
 
D’aquesta manera s’arriba a parlar d’estil, que era el que Riba buscava. Una imitatio, en el sentit clàssic, dels textos de Pla trauria a la llum altres trets, com ara l’hàbil manipulació dels temps verbals que embasta tots els Homenots, per exemple, on es combinen passats perfets i imperfets amb afirmacions atemporals.
 
Després hi ha l’humor, que segons diuen els psicòlegs també és produït per la barreja de nivells i pels contrasts. Voldria recordar abans la prevenció de Joan Fuster al pròleg d’El quadern gris, sobre el fet que les preteses sortides de to de Pla resultarien serioses per a un lector «no drogat de falsos conceptes. Si les analitzàvem sense prejudicis –diu Fuster– hi trobaríem només unes constatacions òbvies, que no han de fer-nos somriure per res». (21) L’humor sembla una manifestació més de la inversió de valors de què parlàvem al començament, seguint Riba. Fuster també ho entén així quan considera que aquelles situacions, mirades fredament al revés, ens mostrarien l’altra cara de les nostres creences.
 
Cap a on vaig potser comentant l’humor de Pla és cap a aquella afirmació de Ferrater que Pla és un «escriptor de coses». (22) L’expressió em sembla encertada, per tot el que diré després. Un «escriptor de coses», que basa la seva amenitat (entre cometes) en imatges còmiques sobre situacions, sobre idees rebudes, sobre nivells de formalitat. L’humor pròpiament lingüístic és notòriament absent en l’obra de Pla. És l’humor obsessiu, per exemple, del francès Raymond Queneau, contemporani de Pla, que no surt ni una sola vegada als Índexs a l’Obra completa. Jugar amb els mots li devia semblar a Pla una mena d’exercici tan llunyà com els artificis verbals de la poesia jocfloralesca. Podia jugar bé amb les situacions, convertint-les en grotesques, o amb els nostres prejudicis, fent veure la inconsistència d’una frase feta. Però respectava les paraules, devia fugir dels malentesos verbals com fugia de les complicacions gramaticals.
 
Poques vegades Pla fa concessions a l’humor lingüístic, exclusivament verbal, i paga la pena d’esmentar-ne un cas ni que sigui per la raresa. L’inclou en el context raonable d’un parlar deficient, i això fa pensar en l’aprensió que molt probablement li produïa l’artifici verbal per ell mateix. Amb l’exemple es veurà també el que vull dir per humor lingüístic o verbal. El text és el següent:
 
«Del meu record hi ha hagut en aquest país un quec sensacional: el gran canonista Anguera de Sojo. El senyor Anguera es trobava en una situació tal que, quan havia de dir: “Aquest és un món de mones”, la frase se li convertia en “Aquest és un jamón de jamones”. La cosa no fou pas obstacle perquè el senyor Anguera fos un dels homes més aguts d’aquest país en aquesta època [...].» (23)
 
Es veu de seguida la innocència de l’humor verbal al costat de l’acidesa de l’humor de situacions. Aquest és un dels pocs jocs de paraules a l’obra de Pla, i l’autor s’afanya de seguida a tornar al fil de la narració. L’exemple del quec contrasta amb el que és l’humor habitual de Pla, que inverteix les idees preconcebudes i les suposicions del lector. Però hi ha alguna cosa en comú en el fet de rebutjar el joc lingüístic i en el programa literari que Pla desenvolupa en la seva obra.
 
La crítica ha insistit amb encert en punts d’aquest programa que manifesten una certa coherència interna. Riba deia directament que un temperament com el de Pla «ha d’odiar, per força, tot allò que impliqui exactitud: per tant, en primer lloc la ciència i en literatura el realisme (llegeixi’s fotografisme)». (p. 339) Les referències als canvis tecnològics són rares a l’obra de Pla i gairebé sempre es dilueixen en els comentaris escèptics sobre el que anomena «la vida moderna». El seu antifotografisme és la conseqüència d’unes estratègies textuals a diversos nivells: per exemple la combinació de temes, considerada successivament l’Obra completa. Ni els Homenots apareixen junts, ni el que hi ha escrit sobre l’Empordà pot formar un bloc, ni sovint els llibres tenen un sol tema. El resultat és que així el lector sap que els temes no s’acaben, perquè aquest o aquell aspecte torna a aparèixer més endavant o forma part d’una altra història explicada abans. Enllaçant amb això hi ha la qüestió de les reproduccions internes i externes. Pla no dubta a reproduir fragments sencers d’un altre autor si això li estalvia a ell de donar la informació detallada. No dubta tampoc a reproduir textos seus a l’interior d’una altra explicació si s’estalvia així haver de fer-ne un de nou. Observi’s que Pla no és gaire partidari d’expressions com «això ja queda dit en el volum tal» o «d’això ja en vaig parlar fa uns quants anys», que implicarien un cert control sobre l’escriptura; aquestes interpolacions, no assenyalades, d’altra banda, desfiguren completament els seus textos. Temes i textos queden, doncs, sotmesos, dissimuladament sotmesos, als capricis d’unes manipulacions que tenen com a objectiu final el lector.
 
Des del punt de vista d’un llibre particular, la situació és la mateixa. Joaquim Molas va examinar els problemes textuals que presentava El quadern gris, que arribaven tranquil·lament a posar en dubte les nostres ben establertes nocions sobre els gèneres. (24) Marina Gustà ha parlat de la «fal·làcia documental», a propòsit de la tendència de Pla de proveir cada text d’un context empíric. (25) Aquesta estratègia porta a donar com a bo qualsevol text, de la mena que sigui, escrit quan sigui, i des de la perspectiva que sigui. Al costat de títols més precisos, la fal·làcia documental es mostra també en títols tan obertament absurds però tan informatius com aquell de Calendario sin fechas, de la secció de «Destino».
 
Les opinions de Pla sobre la llengua literària, recollides en part en els articles creuats amb Carles Soldevila (26) no desentonen del que hem comentat fins ara. El punt de partida de Pla és una suposada «normalitat» que és definida per l’acceptació d’un públic mitjà. Amb una definició això, ja es veu que la llengua no podrà ser mai per ella mateixa la protagonista. L’autor tampoc no ha de buscar excessives complicacions, perquè l’estil ha de procurar ser «natural». Hem d’interpretar aquesta última paraula, natural, en el context dels escriptors de l’«escola de la vida», els que declaren buscar el contacte directe amb la realitat, apartant les opinions d’altri i jutjant per ells mateixos. Pla, com deia Ferrater, enllaçant amb la tradició clàssica, és un «escriptor de coses», ja ho hem esmentat abans. Hauria signat aquells versos del seu admirat Samuel Johnson, autor que sí que és ben present als Índexs a l’Obra completa, aquells versos de The Vanity of Human Wishes, que vénen a dir: «Digna’t al món que passa girar els teus ulls, i reposa una mica dels papers, per ésser savi.» La tradició dels escriptors de coses trobà un ferm suport en els escrits de John Locke, considerat el pare de l’empirisme anglès, que havia mantingut que totes les experiències derivaven dels sentits, i que es feia més progrés en el camí del coneixement si les coses es podien veure amb els propis ulls.
 
Natural s’ha d’interpretar en aquest context, que és el que permet a Pla presentar amb una certa llibertat la seva obra i intervenir-hi de diverses maneres. Defensar la naturalitat significa emmarcar-se en un corrent de pensament que prescindeix de l’artifici lingüístic, però que no desdenya ni l’habilitat de la narració, ni l’opinió personal. Si volem anomenar Pla escriptor realista, haurem d’acceptar també que aquesta expressió pugui designar autors que practiquen amb tècniques i amb objectius ben diferents.
 
Com John Locke, Pla concedia una importància extraordinària a les dades sensibles. Això explica potser que un dels seus centres d’interès fos el que anomenem, dels seixanta ençà, la vida quotidiana. Sense poder arribar a constituir mai un volum compacte, les pàgines de Pla sobre aspectes elementals de la vida de cada dia són nombrosíssimes. Aquests textos de Pla tenen de vegades interès antropològic, i són bastits sobre canemassos diversos: les reflexions sobre la cuina, que no són ni estrictament alimentació, ni només receptes; el parell de llibres muntats sobre els cicles naturals, el cicle gran o cicle de les estacions (a Les hores), i el cicle humà o cicle de les generacions (a Humor, candor...), que són «mòduls», com ell els anomena; o les vides internes dels personatges dels Homenots, plenes de constatacions de la seva vida quotidiana, al costat de les pàgines sobre l’obra i les digressions.
 
Riba, molt abans que la crítica més moderna abordés el tema, es va referir a l’interès de Pla per la quotidianitat, recordant que era sobretot la capacitat de sorpresa de l’escriptor el seu to preferit. Riba en deia «la fantasia del quotidià» i aquest és el fragment:
 
«Tot plegat, aquella atmosfera a què al·ludíem, aquesta presència d’ell mateix, percebent, triant i ordenant, alhora que arbitrant i assaborint, dóna als seus millors relats un aire de singular fantasia, tènua i seca, és cert, però fascinadorament viva i humana; una fantasia del quotidià, de l’anònim, que no té preu en la nostra literatura.» (p. 340).
 
Molts anys després d’aquest text Pla encara sorprenia el lector amb sortides com la de la conversió del vi en gasolina, del paràgraf següent, que Riba potser qualificaria de «fantasia del quotidià».
 
«Segons les meves notícies, les coses fan preveure –con en tots els països productors– una gran collita de vi. A França, Itàlia, Alemanya, Suïssa, en el nostre país i fins i tot a Grècia, les vinyes passaran sense danys l’època de les glaçades i si l’estiu tendeix a la secada [...] es podria produir una collita monumental [...].
»Ens trobem, doncs, davant la possibilitat que es reprenguin els estudis per a convertir l’esperit de vi en gasolina o en una altra forma d’energia. Perquè ja se sap: quan hi ha molt vi, ve la contracció [...].» (27)
 
Lògic i absurd alhora, com deia Riba, per a Pla la vida quotidiana és un marc on construir les seves propostes enginyoses, dissimulades en la intranscendència del tema. Repassant volums dedicats a notes d’aquesta mena, el lector pot descobrir una regularitat prou sistemàtica: una mena d’inversió forçada de continguts. Quan Pla parla de coses de la vida quotidiana, porta a col·lació una àmplia gamma de personatges amb majúscules i d’anècdotes cultes. Parlant del vi surten Plató, Horaci, Cató, i Montaigne. Parlants de les mans surten Anatole France, Romeu i Julieta, i Samuel Butler. Aquests són casos extrems, però ens fan pensar que el procediment invers també existirà: la simplificació de coses solemnes. Parlant d’un dels monuments de l’Acròpolis escriu en la frase següent:
 
«El temple d’Atena Niké és el que les senyores d’abans anomenaven una “monada”, per la seva petitesa.» (28)
 
Als escrits de Pla les coses solemnes són tractades sense cerimònia i les coses elementals reben tota mena de suport cultural. Aquesta inversió obligatòria sembla un cas d’allò que els clàssics anomenaven hísteron próteron, la figura retòrica que consisteix a invertir l’ordre d’una seqüència lògica. En Pla les inversions són de tractament, perquè ocupen el primer lloc les notes culturals en temes de la vida quotidiana i a la inversa, passen davant els comentaris col·loquials en temes ben definits culturalment.
 
Aquest és un recurs poderós per a organitzar el material escrit, i és potser el recurs a què es referia Riba a propòsit de les opinions i les digressions. Aquest recurs té com a conseqüència donar la impressió aparent de desordre i malgrat això oferir uns textos amb una forta lògica interna. El lector va passant d’una cosa a l’altra sense adonar-se’n, però Pla ha pensat què era el que volia dir de cada tema. La naturalitat, per tant, és producte d’aquest esforç.
 
Hem parlat de la importància que concedia a les dades sensibles, i això ens porta a esmentar, en darrer lloc, la qüestió de la sensibilitat, que proporciona passatges admirables en Pla. Riba en va parlar en termes de «lirisme» 8p. 348), i veia coherent que un escriptor que intervenia d’aquella manera en la seva obra pogués incloure-hi també fragments gairebé poètics sobre aspectes de la realitat que l’impressionessin particularment. És ben conegut el que esmentem ara, que pot ser vist alhora com un cas d’hísteron próteron, pel tractament del tema, i com una represa d’un altre text: la inclusió de citacions cultes a propòsit dels dofins, i la descripció que en fa Pla, sobre la descripció d’Aristòtil:
 
«Aristòtil veié en el dofí les formes més belles i perfectes de la geometria i parla de la manera com corben el cos estirant la seva cua com la corda d’un arc molt tens i deixant-la anar de seguida contra les capes de l’aigua inferior amb la celeritat d’un llampec, cosa que els fa saltar, disparats, com la sageta de l’arc. I així fa uns bots meravellosos, omplint els nostres ulls de formes àgils i acabades.» (29)
 
Aquestes línies ens mostren un Pla sobretot atent als sentits i a l’estètica, i són alhora un exemple d’elaboració literària. Citar Aristòtil a propòsit dels dofins és un exercici acrobàtico-cultural més gran que els salts dels dofins mateixos. Un univers de referències com el de Pla no és estrictament necessari per a una escriptura adreçada a un públic mitjà, però, per mecanismes com els que he comentat, les al·lusions cultes i els paràgrafs de més concentració lírica com el que acabem de citar passen gairebé desapercebuts.
 
 
Darrere d’aquestes notes, esquemàtiques i potser fins i tot desordenades, hi ha una proposta de lectura de Josep Pla. Crec que l’article de Riba encara ens diu moltes coses avui, perquè tracta aspectes possiblement ocults en els textos de Pla que no tenim presents en una primera aproximació. Naturalment, hi haurà moltes lectures de l’obra de Josep Pla, i aquesta en pot ser una. Tal vegada els nous mitjans de recerca ens donaran la possibilitat de fer estudis parcials de l’obra, temàtics, per exemple, o de freqüències d’un determinat procediment. Els Índexs... enllestits recentment, tot i la polèmica, deixen oberta la possibilitat d’un estudi de fonts que pot resultar interessant.
 
A tall de conclusió, voldria assenyalar la necessitat d’una mena de guia sobre el que s’ha de creure de Pla i el que no. En part això només es pot obtenir amb una anàlisi dels seus textos, per distingir-hi els diversos nivells de realitat. Si al començament apuntava que l’assaig implica un compromís més alt amb la realitat que la literatura, la lectura que he fet dels textos de Pla matisa la qüestió, en incidir més en l’aspecte personal. Espero haver mostrat que hi ha una retòrica, adaptada al gènere, uns mecanismes de manipulació, amb fins estètics. Aquesta és la funció que tenen les digressions, el capgirament de valors, les descripcions axiomàtiques, o el joc de dates a què Pla sotmet els textos. Fins i tot les interpolacions sobre la feina d’escriure, que desemboquen en una idea de la llengua literària, assimilada a la naturalitat, que l’acosta a tota una tradició on les primeres sensacions són importants.
 
 
 
NOTES
 
1. Glòria CASALS i Amadeu VIANA, De retòrica (O com fer combregar amb rodes de molí), «Faig», 26 (1986), ps. 55-60.
 
2. Per als exemples que il·lustren aquests artificis retòrics es parteix de l’edició de l’Obra completa d’Edicions Destino. Els textos procedeixen exclusivament de tres llibres que, a grans trets, es corresponen amb tres dels grans blocs temàtics i de gènere practicats per Pla i que no són, precisament, dels menys importants: el paisatge i els llibres de viatges a Les escales de Llevant (OC, 13, 1969), les biografies a Homenots. Segona sèrie (OC, 16, 1970) i la vida quotidiana i el pas del temps a través del que ell anomena l’article «literàrio-musical» a Per a passar l’estona (OC, 36, 1979).
 
3. Roman JAKOBSON, Du realisme artistique, dins Théorie de la littérature (París, Éditions du Seuil, 1965), ps. 98-108.
 
4. Umberto ECO, Umberto Eco, du sémiologue au romancier, «Magazine Littéraire», 262 (febrer de 1989), ps. 18-27.
 
5. Carles RIBA, Josep Pla, dins Els Marges (Barcelona, Publicacions de «La Revista», 1927). Citem per l’edició d’Obres completes / 2 Crítica, 1 (Barcelona, Edicions 62, 1985), ps. 335-352. Per no carregar el text amb massa notes purament referencials, s’indica la pàgina d’on procedeix la citació a continuació d’aquesta i entre parèntesis.
 
6. Les escales de Llevant, p. 319.
 
7. Les escales, p. 407.
 
8. Les escales, p. 445.
 
9. Les escales, p. 166.
 
10. Gabriel FERRATER, Josep Pla (apunts de Joan Alegret de la conferència dictada a la Universitat de Barcelona el 8-V-1967, ps. 295 i ss.).
 
11. Homenots. Segona sèrie, p. 558.
 
12. Les escales, p. 406.
 
13. Les escales, p. 292.
 
14. Per passar l’estona, p. 330. La cursiva és meva.
 
15. Per passar, p. 338.
 
16. Joaquim MOLAS, Josep Pla i la realitat, «Destino», 1545 (1967), ps. 54-57. Citat per l’original català publicat a Lectures crítiques (Barcelona, Edicions 62, 1975), p. 121.
 
17. Les escales, p. 417.
 
18. Per passar, p. 331.
 
19. Les escales, p. 155.
 
20 Gabriel FERRATER, Josep Pla, op. cit., p. 294 i ss.
 
21. Joan FUSTER, Notes per a una introducció a l’estudi de Josep Pla, dins Josep PLA, El quadern gris (Barcelona, Edicions Destino, 1966), p. 70.
 
22. Gabriel FERRATER, Josep Pla, op. cit., p. 292 i ss.
 
23. Homenots. Segona sèrie, p. 491. Es tracta de l’homenot dedicat a un altre quec il·lustre, Josep Maria de Porcioles.
 
24. Joaquim MOLAS, Notes sobre «El quadern gris», de Josep Pla, dins «Quaderns de Filologia». Miscel·lània Sanchis Guarner, I (Universitat de València, 1984), ps. 225-232.
 
25. Marina GUSTÀ, Josep Pla, dins RIQUER-COMAS-MOLAS, Història de la literatura catalana, vol. 10 (Barcelona, Ariel, 1987), ps. 129-189.
 
26. Cristina BADOSA (cur.), Josep Pla i Carles Soldevila, una polèmica sobre l’estil, «Faig», 26 (1986), ps. 35-54.
 
27. Per passar l’estona, p. 297.
 
28. Les escales de Llevant, p. 320.
 
29. Per passar, p. 12.
 
 
Glòria Casals
Universitat de Barcelona
 
 
 
 
CASALS, Glòria, “Realisme i retòrica en Josep Pla”, en Llengua & Literatura, 5. 1992-1993, p. 269-287.
Josep M. Ramis dv., 11/05/2012 - 09:18

Castellet, José María

Castellet, José María Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:28

Notas sobre la situación actual del escritor catalán

Notas sobre la situación actual del escritor catalán

    I

    Si un breve análisis de la situación actual del escritor en España (1) nos dió como conclusión que dicha situación era deficiente en el conjunto del proceso que va desde la formación cultural del escritor hasta sus posibilidades de expresión, un más somero análisis nos permitirá comprobar ahora que el escritor catalán une a las comunes deficiencias formativas y de expresión de los escritores españoles en castellano otras que afectan esencialmente a su condición de escritor y le convierten seguramente, entre todos los que escriben hoy en España, en el que menos posibilidades tiene de lograr una obra propia totalmente auténtica, eso es, inserta en un mundo cultural, el suyo, y libre dentro de él.

    II

    Las primeras, peores y casi insalvables dificultades con que puede encontrarse un escritor son las que se refieren a su propia lengua. En este sentido, solo nacer a la vida - no ya a la literaria, sino a la de comunicación hablada - se encuentra el futuro escritor catalán que su misma lengua es, ante todo, un problema, una cuestión a resolver. Por si fuera poco, un inevitable bilingüismo añade inevitables confusiones a los problemas que plantea la propia lengua. Ser catalán, aún viviendo en Cataluña, es ser traductor. El que piensa, habla y escribe en catalán traduce - quiéralo o no, pues ese traducir es automático y por ello peligrosamente influyente sobre la lengua, ya que actúa sobre su inconsciente - siempre que se refiere a materiales adquiridos por los más corrientes métodos informativos. Así, traduce cuanto le llega a través de periódicos, revistas, radio, libros, etcétera, como traduce cuando asiste a una conferencia o a una sesión de cine. Y ese esfuerzo, por automático que sea e insensiblemente que se realice, dejará huella en sus más espontáneas manifestaciones orales o escritas.

    Le falta, pues, al escritor catalán un ámbito cultural, un mundo circundante en el que todas sus dimensiones sean expresa y directamente aprehensibles en catalán. No olvidemos que sólo en muy limitados años de este siglo -desde que a mediados del pasado se inciara la “renaixença”- pudo el catalán nacer en un ambiente cultural propio colmado por una tensión lingüística que se desarrollaba sin dificultades y que penetraba totalmente los aspectos más dispares de las vidas cotidiana y cultural.

    De estas consideraciones podemos entresacar una provisional división de los escritores catalanes en dos grupos, que habrá de servimos para precisar el tipo de dificultades que, con relación a la lengua, cada uno de ellos encuentra según su edad. En un primer grupo se reúnen aquellos escritores que se han formado o han podido desenvolverse durante el período de tiempo de máximas posibilidades lingüísticas. Para ellos, los problemas que se les presentan son los generales de una lengua literaria que está todavía en formación. En cambio, los componentes de un segundo grupo - los más jóvenes, los que no han alcanzado aquel período - a los problemas generales mencionados han de añadir los más específicos que se le plantean al autodidada que se ha formado y ha empezado a manifestarse en un ambiente difícil para el desarrollo de su lengua.

    III

    No se acaban con las del lenguaje las dificultades con que topa el escritor catalán actual. Salvadas las primeras, se encuentra inmerso en el mismo mundo de limitaciones que su colega castellano. Decíamos (2) que para éste esas limitaciones eran los obstáculos para obtener una libre información y para la consiguiente formación de una cultura al día, el escribir teniendo en cuenta una superior instancia censora y toda la serie de circunstancias económicas y culturales derivadas de la pobreza del país y de la incultura básica - analfabetismo, por ejemplo, según recientes estadísticas oficiales - del público al que el escritor dirige sus obras.

    Para el escritor catalán existen las mismas limitaciones en lo que se refiere a la libre información - agravadas por el hecho antes mencionado de tener que traducir constantemente - y a la instancia censora. Pero donde no puede ponerse el escritor catalán en igualdad de condiciones con ningún otro escritor peninsular es en el terreno económico. Exceptuando un par o tres de casos muy singulares, el escritor catalán no puede en modo alguno vivir de lo que escribe en su lengua.

    No es dificil comprobarlo. En un país donde la lectura es un lujo que pocos desean y muchos no pueden pagarse, el escritor -que no encuentra una lógica compensación a su trabajo –ha de optar entre restringir su especialización literaria –novela, poesía, ensayo– y dedicarse a escribir artículos para periódicos y revistas, guiones para la radio y el cine, traducciones, etc., o desdoblar su personalidad y dedicar un tiempo a otra ocupación económicamente, más productiva que la de escribir.

    Ahora bien, los escritores catalanes no tienen esa primera opción. Para ellos no existen periódicos, ni revistas, radio, cine o traducciones a los que acudir. El escritor catalán, pues, si no quiere perder contacto con su oficio y a la vez subsistir de él, tendrá que escribir en castellano. Y, entonces, se le presentarán los problemas que acosan a los que escriben en dos lenguas. Lo más probable será que, en fin de cuentas, no escriba bien en ninguno de las dos: el espíritu de la lengua no admite duplicaciones. (Esto lo acusa claramente el lenguaje de los escritores bilingües, séanlo por gusto - los menos –o por necesidad– los más.)

    El dilema que se le presenta al escritor catalán es, pues, el de subsistir mediante una profesión por, completo ajena a su vocación, con la consiguiente pérdida de tiempo y concentración, o dedicar una parte importante de su tarea de escritor a otra lengua, con el peligro de perder por esos andurriales su pureza lingüística.

    Sin solución económica por el momento, el escritor catalán sueña con futuras posibilidades de extensión de su lengua escrita que le permitan independizarse económicamente y dedicarse por completo al cultivo de su profesión.

    IV

    No es eso todo. El escritor catalán, como tal, se halla desplazado dentro de su sociedad, una sociedad muy sólidamente constituída en donde todos sus componentes ocupan su sitio. Todos, menos el escritor. La verdad es que éste ha perdido la mayor parte de la influencia que tenía sobre su sociedad como consecuencia de su falta de contacto con su público, amplio. Al faltarle los habituales medios de comunicación cotidiana –prensa, revistas– el papel del escritor catalán ha quedado convertido, cuando más, en el de un artista. Quiera o no reconocerlo, al escritor catalán –perdida la influencia y el respeto que le confería el portavoz de la Prensa– es poco menos que un desconocido entre los sectores más numerosos de su sociedad. Sólo algunos de aquellos autores consagrado antes de la guerra civil conservan parte de su prestigio social, si no respecto a su sociedad en conjunto, si en algunos círculos intelectuales y en otros más o menos snobs de la burguesía.

    Claro está que este de la progresiva desaparición de la influencia del escritor en su sociedad, es un fenómeno general de la vida española, pero en Cataluña se está consumando esta desaparición. Si difícilmente puede abordar un escritor en castellano temas de candente actualidad y tratarlos con objetividad y toda la crudeza necesaria ¿qué hará el escritor catalán sin posibilidades de contacto con un público amplio?

    (1) Notas sobre la situación actual del escritor_n España., LAYE número 20, octubre-noviembre de 1952, reproducidas por ALCALA. 10 de enero de 1958. Vid. pág. 17 del presente volumen.

    (2) Articulo antes citado.

    José María Castellet: Notas sobre literatura española contemporánea, Barcelona, Ed. Laye, 1955.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 17:04

Espriu, Salvador

Espriu, Salvador Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:31

Poemes ("A la vora del mar. Tenia...", Una closa felicitat és ben bé del meu món, Assaig de càntic en el temple, "No convé que diguem el nom...", Sentit a la manera de salvador espriu, "Ordenat, establert, potser intel.ligible...")

Poemes ("A la vora del mar. Tenia...", Una closa felicitat és ben bé del meu món, Assaig de càntic en el temple, "No convé que diguem el nom...", Sentit a la manera de salvador espriu, "Ordenat, establert, potser intel.ligible...")

A la vora del mar. Tenia

una casa, el meu somni,

a la vora del mar.

 

Alta proa. Per lliures

camins d’aigua, l’esvelta

barca que jo manava.

 

Els ulls sabien

tot el repòs i l’ordre

d’una petita pàtria.

 

Com necessito

contar-te la basarda

que fa la pluja als vidres!

Avui cau nit de fosca

damunt  la meva casa.

 

Les roques negres

m’atrauen al naufragi.

Captiu  del càntic,

el meu esforç inútil,

qui pot guiar-me a l’alba?

 

Ran de la mar tenia

una casa, un lent somni.

 

 

 

UNA CLOSA FELICITAT ÉS BEN BÉ DEL MEU MÓN

 

Darrera aquesta porta visc,

però no sé

si en puc dir vida.

 

Quan al capvespre torno

del meu diari odi contra el pa

(no saps que tinc la immensa

sort de vendre’m

a trossos per una pulcra moneda

que arriba ja a valer

molt menys que res?),

deixo fora un vell abric, l’esperança,

i m’endinso pel camí dels ulls,

pel buit esglai on sento,

enllà, el meu Déu,

sempre enllà, més enllà de falsos

profetes i de rares culpes

i del vell neci emmalaltit per versos

disciplinats, com aquests d’ara, amb pintes

de fosques marques que l’alè dels crítics

un dia aclarirà per a la meva vergonya.

 

Sí, em pots trobar, si goses,

darrera el glacial no-res d’aquesta

porta, aquí, on visc i sento

l’enyor i el crit de Déu i sóc,

amb els ocells nocturns de la meva solitud,

un home sense somnis en la meva solitud.

 

 

 

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

 

Oh!, què cansat estic de la meva covarda, vella terra

Oh!, què cansat estic de la meva covarda,

vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà, on diuen que la gent és neta,

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç.

 

Aleshores a la congregació,

els germans dirien desaprovant:

"Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que abandona el seu indret",

mentre jo ja ben lluny, em riuria,

de la llei de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

 

Però no he de seguir mai el meu somni,

i em quedaré aquí fins a la mort,

car sóc també molt covard i salvatge,

i estimo a més amb un desesperat dolora

aquesta meva pobra,bruta, trista, dissortada pàtria.

 

 

 

No convé que diguem el nom

del qui ens pensa enllà de la nostra por.

Si topem a les palpentes

amb aquest estrany cec,

i ens sentim sempre mirats

pel blanc esguard del cec,

on sinó en el buit i en el no-res

fonamentarem la nostra vida?

Provarem d’alçar en la sorra

el palau perillós dels nostres somnis

i aprendrem aquesta lliçó humil

al llarg de tot el temps del cansament,

car sols així som lliures de combatre

per l’última victòria damunt l’esglai.

Escolta, Sepharad: els homes no poden ser

si no són lliures.

Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser

si no som lliures.

I cridi la veu de tot el poble: "Amén."

 

 

 

SENTIT A LA MANERA DE SALVADOR ESPRIU

 

He de pagar el meu vell preu, la mort,

i avui els ulls se’m cansen de la llum.

Baixats amb mancament tots els graons,

m’endinsen pel domini de la nit.

 

Silenciós, m’alço rei de la nit

i em sé servent dels homes de dolor.

Ai, com guiar aquest immens dolor

al clos de les paraules de la nit?

 

Passen el vent, el triomf, el repòs,

per rengles d’altes flames i d’arquers.

Presoner dels meus morts i del meu nom,

esdevinc mur, jo caminat per mi.

 

I em perdo i sóc, sense missatge, sol,

enllà del cant, enmig dels oblidats

caiguts amb por, només un somni fosc

que va sortir dels palaus de la llum.

 

 

 

Ordenat, establert, potser intel.ligible,

deixo el petit món que duc des de l’origen

i des d’ell m’envoltà, car arriben de sobte

els neguitosos passos al terme del camí.

Concedida als meus ulls l’estranya força

de penetrar tot aquest gruix del mur, contemplo

els closos, silenciosos, solitaris

conceptes que van creant i enlairen

per a ningú les agitades mans del foc.

Ah, la diversa identitat davallada dels pous,

tan dolorós esforç per confegir i aprendre,

una a una, les lletres dels mots del no-res!

Aücs del vent albardà entorn de la casa.

Vet aquí l’home vell, al davant de la casa,

com alça a poc a poc la seva pols

en un moment, àrid i nu, d’estàtua.

Terra seca després, ja per sempre

fora del nombre, del nom, trossejada

a les fondàries per les rels de l’arbre.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 17:08

Ferrater, Gabriel

Ferrater, Gabriel Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:32

Madame se meurt...

Madame se meurt...

    Tuvo que ser un Poeta, Paul Valéry, quien, en una conferencia pronunciada en Barcelona hace un cuarto de siglo, advirtiera a los catalanes de los peligros de la poesía. Poseía Valéry una sensible percepción de las posibilidades de muerte de las culturas y de las formas culturales (tal vez porque muchas habían muerto para él: sus amigos cuentan que la frase típica del poeta galo era un aburrido: et puis je m'en fous...). Y en Barcelona se encontró Valéry ante una cultura que giraba alrededor de la poesía, que partía de la poesía como base para todas sus operaciones (incluso las políticas), que a la poesía utilizaba como universal salvaguarda contra la dispersión (a la que, en materia cultural, se llama trivialidad). ¡Y con lo frágil que es la poesía!-vino a decir Valéry-; calada y sagrada», tal vez, pero, por lo mismo, radicalmente inapta para base y para fundamento. La poesía es, si se quiere, la culminación de una cultura; pero las montañas no descansan en sus cumbres. Y Valéry evocó el fantasma de la vieja cultura occitana, muerta de su poesía, muerta de haber sido sólo poesía. La cultura catalana medieval nació cuando Arnau de Vilanova y Ramon Llull, hombres de acción, descubrieron la prosa, es decir, la posibilidad de que el lenguaje organice la acción y la provea de sentido; la cultura castellana nació cuando el rey Alfonso cerró sus oídos a las músicas galaicas para atender al prosaico saber de musulmanes y judíos; y fue Tomás de Aquino, y no Arnau Daniel, quien le dio a Dante el poder de alcanzar el som de l'escalina. Hoy día, la situación que chocó a Valéry no ha hecho más que exagerarse, y las consecuencias que él previó se han puesto de manifiesto. Por muchas razones no podemos practicar el análisis que habría de justificar debidamente nuestra afirmación. Limitémonos a formulada con toda crudeza: la cultura catalana sigue disponiendo, para su orgullo tal vez legítimo y para su complacencia tal vez imprudente, de una rica poesía; y la cultura catalana se está muriendo.

    A partir de tal premisa, lo normal es preguntarse acto seguido: ¿y por qué no había de morirse? No quiero con ello insinuar que lo normal sea el cinismo: no es cinismo la ausencia de beatería; y realmente es una virtud saber aceptar con sana serenidad el hecho de que los seres (reales o ideales) a quienes queremos se mueren también. Si de verdad la cultura catalana se vence hacia la muerte, y si puede morirse, lo decente es dejarla morir en paz. Pero el problema acuciante es el que nos asalta al preguntamos: ¿puede morir una cultura? ¿Hasta qué punto podemos dejamos guiar por la espontánea comparación de una cultura con un organismo vivo y, por lo tanto, en perpetua instancia de muerte? Para contestar, hay que discriminar entre algunos de los muchos sentidos que se encierran en el equívoco término «cultura». En el sentido más amplio, cultura es la vida toda de una agrupación de hombres, mirada bajo el aspecto de sus conexiones significativas; dicho con mayor precisión: la cultura de una colectividad humana es el conjunto de todas las posibilidades de inteligencia de que disponen los componentes de aquella colectividad, a los que podemos llamar los portadores de la cultura. En este sentido, está claro que una cultura no puede morir, a no ser que mueran de golpe todos sus portadores; incluso si a éstos se les dispersa, destruyendo su primitiva agrupación y obligándoles a ingresar en otras colectividades, no podrán hacerlo si la agrupación en que se sumergen no se les presenta como inteligible hasta cierto punto, es decir, si no comparte su propia cultura. Pero una cultura, en este amplio sentido, aunque no muera propiamente, puede deteriorarse y empobrecerse hasta el extremo de que sus portadores, aglomerados sólo por la proximidad física, vivan una vida vacía de legalidades, en una desordenada estupefacción simiesca. Por otra parte, llamamos muchas veces cultura meramente a uno de los elementos de una cultura, a una de las posibilidades de inteligencia que ésta ofrece a sus portadores. En este sentido, decimos que muere una cultura cuando desaparece uno de sus elementos, al que consideramos importante para la estructura total. Hablamos de la muerte de la cultura medieval, sabiendo muy bien que al fin del medioevo no ocurrió más sino que los hombres abandonaron el ejercicio de ciertos estilos de pensamiento.

    Está claro que, al decir que la cultura catalana se halla en trance de muerte, queríamos significar únicamente que ciertas formas culturales se esfuman una tras otra. Pero el hecho de que hayamos partido para nuestra consideración de la enorme importancia que la poesía ha tenido para la cultura catalana, habrá, suponemos, mostrado que pensamos en aquellas formas a las que se creyó estrechamente ligadas al uso literario de la lengua catalana. No queremos dar por sentado que aquella creencia fuera acertada, ni tampoco que fuera errónea. Antes bien, queremos hacernos de ella problema. Queremos preguntamos si hay alguna razón para que los catalanes hagan su literatura en catalán, y si la hay para que hagan literatura en una u otra lengua. Tal vez sea ésta una manera viable de introducimos en el vasto tema de la cultura catalana en su conjunto.

    La cuestión de si la lengua literaria de un hombre o de una colectividad debe ser precisamente su lengua de uso ordinario, no admite solución general. La historia nos da ejemplos para apoyo de cualquier tesis que se nos ocurra sustentar. En el caso catalán, la cuestión se nos presenta hoy en lo que podríamos llamar su formulación terminal: ¿pueden los catalanes de hoy abandonar el catalán como lengua literaria? Pero es obvio que el problema es mucho más abordable por su extremo inicial: ¿podían los catalanes de la renaixença no adoptar el catalán para su literatura? ¿Por qué lo adoptaron? Aquí, la historia nos tiende el cebo dé un engaño. La literatura en catalán resucitó hacia 1830, con el romanticismo. Pero no es difícil advertir que nuestro problema no se plantea entonces: los románticos instituyen en Cataluña un felibrige, que lógicamente había de pervivir sólo para recreo de clérigos y archivero s de provincias, como el felibrige provenzal; y que no tendría por qué ocupamos ahora. Carles Riba ha dicho con justeza: «Con Maragall se inicia la cultura catalana realista, es decir, se inicia la cultura catalana». En efecto: hacia 1890 se produce el fenómeno que podríamos llamar de la segunda renaixença, y éste es el que ofrece interés para nosotros. La lengua que durante más de medio siglo había servido sólo para el desahogo de los impulsos de un lirismo más o menos dominical, se convierte en lengua de expresión de la cotidiana seriedad. La transformación se manifiesta con toda claridad hacia 1910, cuando Cataluña elige la lengua de una gris naturalidad" que el ingeniero Fabra regulaba, prefiriéndola a la lengua salvajemente pintoresca que el canónigo Alcover se refocilaba inventando. Ahora bien: un momento de reflexión nos muestra que esta segunda resurrección del catalán no es más que la manifestación catalana de un fenómeno general español. Maragall, Ors o Casellas prefirieron entonces el catalán al español, exactamente por las razones que impulsaron a Azorín, Unamuno, Baroja u Ortega a crear un nuevo español, a abandonar los ritmos y las formas estilísticas del español- de Campoamor y de Cánovas, y a substituirlos por otros. Y para un oído español de hoy, educado en las inflexiones de Castilla o de César o nada, un discurso de Donoso es poco menos que un texto extranjero. Pero lo importante es que tanto los catalanes del fin de siglo como los noventayochistas realizaron su conversión lingüística doblegándose a un empuje cultural mucho más hondo que una simple moda literaria. Tanto unos como otros aspiraron a acercar la lengua literaria a la lengua cotidiana: buscaron la sinceridad estilística. En principio, un estilo literario no tiene por qué ser sincero: la literatura francesa, durante tres siglos, se ha desarrollado magníficamente sobre la base de un formidable desprecio por la realidad de la lengua que hablan los franceses. ¿Por qué, pues, los españoles del fin de siglo, catalanes o no, creyeron que la literatura, y en definitiva la cultura toda, había de ser, antes que nada, sincera? Sencillamente porque se encontraron sin cultura.

    Ahora nos sale al paso un tercer sentido del término «cultura». Decimos que es cultura toda forma de pensamiento que efectivamente se asemeja a las formas que han imperado en la Europa moderna. No es tal vez excesivamente difícil señalar el rasgo común a estas formas: todas ellas se nos presentan como tradiciones en evolución constante. El europeo ha destruido despiadadamente todo modo de vida que sólo quisiera conservarse; y, en sus buenas épocas, no ha querido prestar oídos a ninguna revelación meramente eruptiva (el socialismo, por ejemplo, no adquirió importante vigencia hasta que supo presentarse como lógica culminación de la historia). La política, la economía y la ciencia han sido las tres manifestaciones decisivas de la cultura europea moderna: tres formas de organización humana esencialmente cumulativas. Cualquier periodista se atreve hoy a hacer mofa del «progresismo» del siglo pasado; pero, si bien es verdad que los hombres del XIX se mostraron acaso demasiado ingenuamente satisfechos de verse a sí mismos en trance de progreso, convendría no olvidar, sin embargo, que ellos de verdad progresaban, y progresaban esencialmente, es decir, no podían dejar de progresar. «O sube o baja»: así describía la vida Saavedra Fajardo, uno de los pocos hombres modernos que ha tenido España. Pues bien: los españoles de sesenta años atrás se encontraron con un país que no subía ni bajaba, un país parado y al margen de la corriente europea, como un madero atascado entre los hierbajos de la ribera. Un país que no progresaba; y que, al no progresar, no tenía tradición en el sentido europeo; y que, al no tener progreso ni tradición, no tenía cultura. Cada político español anunciaba la venida del milenio para cuando se le diera a él el poder, en vez de proponer, como los políticos europeos, leves alteraciones en el sistema de equilibrio de las fuerzas sociales, supuestas éstas existentes y respetables; es decir, no había en España política. Y menos, economía; y menos, ciencia. Así se comprende que los españoles de entonces vieran como esencial la cuestión de la sinceridad: se querían a sí mismos iniciadores de una tradición cultural; y percibían que una tal tradición, encaminándose por su esencia hacia la construcción de complicados edificios, debía comenzar con la simplicidad, y hallar en ella sus fundamentos. La discreta linealidad del estilo de un Baroja es el equivalente literario de las incoloras «evidencias primeras» de un Descartes: garantía de verdad, entendida como adherencia a la inmediata realidad de lo dado. Y, desde este punto de vista, está bien clara la diferencia entre el irrealismo de la lengua literaria francesa y el de la española del siglo pasado: la francesa se había alejado de la realidad inmediata, al cabo de los siglos de progresiva complicación que llevan a la lengua de Montaigne a convertirse en la de Renan, para ahondar en la realidad cultivada; cada escritor español tradicional, en cambio, se separaba de la realidad abruptamente, por salto, repitiendo, pero no enriqueciendo, el gesto de sus predecesores, y sin dar lugar a que se constituyera una auténtica tradición estilística.

    No hemos contestado todavía a las preguntas que nos propusimos acerca de la necesidad del catalán como lengua literaria, y de la necesidad de una literatura catalana en cualquier lengua. Y en verdad, no pretendíamos contestarlas. Queríamos sólo plantearlas de un modo eficaz; es decir, con referencia concreta a las realidades que nos las han sugerido. ,Al hacerlo, nos hemos encontrado con que estas realidades no son sólo catalanas. De ahí no se sigue, desde luego, que su peculiaridad catalana sea puramente accesoria. Es decir: el reconocer que los escritores catalanes, al recurrir precisamente al catalán como lengua literaria, quisieron resolver un problema que les era común con sus coetáneos no catalanes, no debe llevamos sin más a afirmar que aquel problema, para ellos, podía ser resuelto de otro modo. Pero, antes de toda casuística, debemos adquirir una clara conciencia del problema. Estos son los hechos: sesenta años atrás, una generación de españoles, a la que pronto se agregó una segunda, quiso crear una cultura europea: descubrir un dominio de realidades en las que pudiera apoyarse una tradición creadora. Quiso hacerlo, no sólo en la literatura, pero también en la literatura. Y la verdad es que, en la literatura por lo menos, el empeño ha fracasado. Es fácil describir el cariz de este fracaso: consiste simplemente en que la literatura se ha quedado encerrada en sí misma, desligada de los restantes núcleos culturales, y desligada de la sociedad. Es posible que una ciencia y una sociedad no expresadas literariamente carezcan de valor; en todo caso, una literatura sin tema carece de justificación. Nuestra literatura se va enrareciendo. Que en España y en Cataluña sigue habiendo escritores de calidad, es innegable. Pero cada día ejercen menos vigencia en el cuerpo social. Conste que no queremos añadirnos al coro de quienes fulminan contra el supuesto esoterismo de la literatura actual; ésa es otra cuestión que no tiene nada que ver con nuestro tema; y, desde luego, no está dicho, ni mucho menos, que una literatura para minorías haya de ser menos expresiva que una literatura para las masas. No se trata de eso...

    1953.

    "Madame se meurt...". Dins Gabriel Ferrater, Sobre literatura, Barcelona: Edicions 62, 1979.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 17:09

Poemes

Poemes

ELS ARISTÒCRATES

Oh Borges, Lowell, oh patricis
americans! Teniu la vostra
història tan prop, i us viu el fàstic.
Tinc història prop. En tinc el fàstic.
   No sabré escriure els detallats poemes
que us escriviu. El fàstic meu
(fet vell perquè ningú no en diu la història),
com els turmells d'una nena gitana,
potser em deixa ser pell i vida sota el brut,
però sóc agrisat, i només parlo
de generalitats, com un plebeu
que mai no va escoltar, frescos i lents,
els records de les dones dins la casa
densa, i que va buidat: un pou de por.

IN MEMORIAM
(fragment)

Quan va esclatar la guerra, jo tenia
catorze anys i dos mesos. De moment
no em va fer gaire efecte. El cap m’anava
tot ple d'una altra cosa, que ara encara
jutjo més important. Vaig descobrir
Les fleurs du mal, i això volia dir
la poesia, certament, però
hi ha una altra cosa que no sé com dir-ne
i és la que compta. La revolta? No.
Així en deia aleshores. Ajagut
dins d’un avellaner, al cor d’una rosa
de fulles moixes i molt verdes, com
pells d’eruga escorxada, allí, ajaçat
a l’entrecuix del món, m’espesseïa
de revolta feliç, mentre el país
espetegava de revolta i contra-
revolta, no sé si feliç, però
més revoltat que no pas jo. La vida
moral? S’hi acosta, però se'm fa ambigu.
Potser el terme millor és el d’egoisme,
i és millor recordar que als catorze anys
hem de mudar de primera persona:
ja ens estreny el plural, i l'exercici
de l’estilita singular, la nàusea
de l’enfilat a dalt de si mateix,
ens sembla un bon programa pel futur.
Després vénen els anys, i feliçment
també s’allunyen, i se’ns va cansant
la mà que acaricia el front tossut
de l’anyell íntim, i ve que adoptem
aquest plural, no sé si de modèstia,
que renuncia al singular, se’n deixa,
però agraint-lo i premiant-lo. Prou.

Acabades les vacances, sí,
vaig veure que al meu món algú li havia
fet una cara nova. Sang i foc.
No em semblaven horribles, però eren
la sang i el foc de sempre. El meu col•legi
de capellans el van cremar, i el Guiu,
que era el sergent que ens feia fer gimnàstica
premilitar, i l’odiàvem tots
(torno al plural primer, perquè la vida
regredeix sempre), el Guiu havia estat
assassinat a trets, i ens van contar
que havia costat molt, perquè portava
cota de malla sota la disfressa
de velleta pagesa, i al cistell,
sota els ous, hi amagava tres granades.
El van matar al racó de la placeta
d’Hèrcules, al costat de l’Institut,
que és on sortíem entre dues classes,
i no recordo que el lloc ens semblés
marcat de cap manera, ni volguéssim
trobar en un tronc d'un plàtan una bala
ni cap altre senyal. Quant a la sang,
no cal dir que, potser el dia mateix,
el vent se la va endur: va fer la pols
potser una mica més pesada, res.
Les parets socarrades del col•legi,
no sé si les recordo o si m’ho penso.
No hi vam entrar. Fèiem la muda, i no
trobàvem interès en els parracs
de vella pell. Oloràvem la por
que era l'aroma d'aquella tardor,
però ens semblava bona. Era una por
dels grans. Sortíem de la por infantil
i teníem la sort que el món se’ns feia
gairebé del tot fàcil. Com més por
tenien ells, més lliures ens sentíem.
Era el procés de sempre, i compreníem
obscurament que amb nosaltres la roda
s’accelerava molt. Érem feliços.
 

CAMBRA DE LA TARDOR

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
                             “Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers ―Què son?”
                                  Paletes:
manca una casa a la mançana.
                                  “Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany”.
                                  Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

POEMA INACABAT

D’aquells pollosos anys quarantes
no te’n diré res més per ara.
Ja hi posarà tocs de color
el curs de la narració.
L’atmosfera de la desena
te la dóna molt bé el poema
primer d’On he deixat les claus:
el superrealisme, usat
amb talent, és més realista
que el realisme academista.
Adona’t però que has nascut
al més espès d’aquell embús
de què encara et pugen bombolles.
Prou entens que és de segon ordre
la part de vida que el país
o qualsevol lloc col•lectiu
pot masegar i fer ofenosa.
Imitaràs, si no ets tonta,
de Nínive, els petits infants
que no es distingien les mans
dreta i esquerra. Qui s’excita
polític, acaba que xiva
o bé xucla com un embut
o fa d’orellut carnetut.
Quan se t’acosti un lúbric d’ànimes
(ja m’entens) no li diguis gràcies
si et grapeja la teva. Fuig,
que s’ajaci en el seu rebuig,
i el vici que voldria fàcil,
que se li torni solitari.
Prou et deurà, si va aprenent
que és art llarga fer-se decent
i decent vol dir solitari,
lluny de strip-tease fraternaris.
A la vida autèntica, doncs,
ningú, ni els teus pares ni jo,
no li deixàvem agafar-se
els dits a gaires engranatges
del nostre país post-guerrer,
però ens esquitxàvem de fems.
Jo, que tenia el seny a dida,
t’he confessat que em convencia
allò del nou ordre europeu
i que vaig llançar marrameus
quan el Reich va ensenyar la panxa.
Estava servint a Barbastre,
i un coronel de cap més fluix
que el meu, i jo, fets un garbuix,
vam poder plorar la gran trompa
per la rendició teutona.
Vam barrejar vòmits al sol
i et dic que l’únic que no em dol
és d’haver vomitat. Tu jutja,
i no t’empesquis que ara en pugen
de gaire més llestos que jo (…)

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 17:10

Fuster, Joan

Fuster, Joan Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:35

La literatura catalana de postguerra

La literatura catalana de postguerra

    «Postguerra»? Caldria discutir-ho, d'entrada. A aquestes altures (1969), potser ja comença a resultar una mica ambigu el terme com a designació obvia i automàtica d'un període conceptualment vàlid a nivell «d’història», sigui literària o no. Sens dubte, hi ha raons que abonen la licitud de la seva utilització: al cap i a la fi, uns determinats i molt sòlids factors de continuïtat, d'ordre político-social, permeten mantenir l'etiqueta sense cap risc de trair-ne el sentit profund. Però trenta anys són molts anys i tot el que hi ha passat -tant si parlem d'«evolució» com de «canvis, tant si són grans com petits- bé mereix algunes puntualitzacions, de cronología i de nomenclatura alhora. És possible que, dintre d'un segle, la perspectiva d'un observador erudit coincideixi amb la nostra rutina actual i que el mot «postguerra» torni a servir per a ficar dins un mateix sac unificador els trenta anys d'ara i uns quants més que aniran venint. Tanmateix, nosaltres, que els hem vist viscut i que els estem vivint, potser hem de ser més pulcres en el qualificatiu. Encara que només sigui per a no fer-nos embolics amb fets, obres i homes que, en realitat, responen a significats i a punts de mira molt diferents. Entre la dècada dels 40 i la dels 60 hi ha molta cosa en comú, evidentment; és molt probable, però, que hi hagi encara molta més divergència...

    LLENGUA I LITERATURA

    Pel que fa a la literatura catalana, el «període» en qüestió és estranyament complex i desigual. No caldrà recordar, em sembla, que certs condicionaments de base, gairebé materials i per tant decisius, no han experimentat cap alteració apreciable. Això és ben sabut de tothom. De tota manera, la situació ha anat «evolucionant» o «canviant» a ratxes, segons el vaivé d'unes circumstàncies que no sempre tenien o tenen alguna cosa a veure amb el treball dels escriptors o amb l'atenció del públic lector. Pensem, per exemple, en un aspecte tan fonamental -tan sine qua non!- com és la publicació de llibres. Hi va haver uns quants anys, pocs, en què l’edició en català era vetada; en van seguir uns altres en què ja es tolera, i només es tolera, amb comptagotes, algun opuscle de versos innocents o l'exhumació de textos més o menys «passats» -fos Verdaguer, fos Eugeni d'Ors-, d’escàs interès per al consum immediat; les traduccions havien estat bloquejades, amb l'excepció d'alguns clàssics greco-llatins, per a erudits o per, a bibliòfils, i un dia, algú, potser per sorpresa, hi trenca el gel; més tard, els entrebancs administratius van disminuir; últimament, el grau d'opció de què disposen els editors en català és molt pròxim al dels editors en castellà... Les diferències, en el temps, són, com veiem, importants.

    I, ben mirat, la peripècia del llibre no ho és tot, ni de bon tros. Ens hauríem de referir a més «coses» que, sumades al llibre, constitueixen la primera premissa del problema. No ho farem ací, per a no allargassar excessivament aquest paper, entre altres motius. Però l'insinuat i l'implícit ens porten a subratllar el fons de l'assumpte: una literatura no és únicament allò que escriuen els literats; és, més que això, o tant com això, allò que llegeix la gent. La dialèctica, la interrelació, o com vostès vulguin dir-ho, entre «escriptura» i «lectura» és, en definitiva, el que dóna consistència a una «literatura». Les anomalies que defrauden o vicien el tràmit esmentat poden ser de diversa índole: de vegades la «lectura» es conserva intacta i fins i tot apetent, quan l' «escriptura» és objecte de frens i cauteles; en d'altres ocasions, purament i simple, s'impossibilita la «lectura». Poso hipòtesis extremes. En qualsevol d'aquestes hipòtesis, les forces en joc hi surten perdent: hi surt perdent la «literatura». I no cal explicar per què. La catalana ha sofert al màxim tots dos perills. Dels quals, en efecte, «potser» el pitjor és la frustració de la lectura... O sense el «potser»: aquest és el pitjor. Perquè suposa una amenaça de mort notòriament clara. Una literatura «sense escriptors» -amb escriptors mediatitzats- es podrà recuperar en quatre dies; una literatura «sense lectors» es troba a la vora del buit.

    Per a ser honestos, doncs, hauríem de començar per la llengua. L'aventura literària estrictament catalana, en la postguerra, serà inintel·ligible si s'oblida o es dissimula allò que li ha passat a l'idioma que n'és el suport. I el drama no es redueix a les inclemències editorials, ho repeteixo. Una llengua, «per a ser llegida», ha de comptar amb escoles, amb premsa regular i amb tota la resta. Sense uns tals ressorts, abandonat a l'únic ús col·loquial, el català es queda, de la nit al dia, sense «públic». El que ja existia, procedent de l'etapa anterior, va haver de patir les primeres conseqüències: la dispersió, la perplexitat, la falta de «lectura». El resultat fou que, d'alguna manera, s'envania l’hàbit de llegir en el propi idioma i, cosa encara molt més greu, s'interrompia la jove tradició d'aquest hàbit, i s'enfosquia el futur. Els reductes de fidelitat, tot i ser amplis, no aconseguien ser-ho prou perquè les garanties de supervivència fossin raonables. Aquest handicap determina el procés íntegre de l'actual literatura catalana com a fet social.

    Afegim-hi encara un altre fenomen, tan important o més: la immigració. Grans masses castellanoparlants s'han assentat als Països Catalans, i particularment a les àrees industrialitzades, amb Barcelona al capdavant. Amb això, la «composició» lingüística de la nostra societat es complicava i, de retop, la situació de la literatura indígena es feia més difícil, si no més precària: almenys, a la llarga. I així ho semblava. Després de tot, aquella munió d'immigrats no tenia els mitjans «lògics» que afavorissin la seva còmoda incorporació a l'idioma de la seva nova residència. Francisco Candel, en Els altres catalans, ha exposat l'assumpte amb una notable agudesa. Aquesta incorporació, en definitiva, es produeix: però lentament, i a costa de la «normalitat» cultural d'aquests «nous catalans»... Encara podríem apuntar més rèmores o més adversitats per a la llengua. Insisteixo que només tenint-les en compte -totes- s’aconseguirà enquadrar com Déu mana la qüestió de la literatura.

    PARADOXA D'UNA VITALlTAT

    Ja ningú no parla de l'«instint de conservació»: el dialecte dels psicòlegs i dels psiquiatres, no sé per que, eludeix aquesta fórmula, candorosament tòpica. Però d'alguna manera hem de dir les coses: diguem que un cert «instint de conservació» es posa en marxa davant les dificultats angoixoses. I la literatura catalana, inicialment privada de lectors, va tenir i continua tenint escriptors: molts i molt bons. Són les xambes de la vida. O potser no són xambes. Sigui com sigui, no ens han faltat «escriptors». Al contrari: podem afirmar que la «postguerra», en la nostra literatura, ha estat i continua sent una època singularment fecunda en «producció», tant en quantitat com en qualitat. O més en qualitat. Dins o fora dels Països Catalans, durant els darrers trenta anys, s'ha escrit en català un bloc particularment gloriós de papers. No costaria gaire fer-ne el recompte. La interferència de generacions, de tenacitats i d'estímuls rebels o tossuts ha estat prou apassionada, i «providencial» perquè el nus en què conflueixen les unes i els altres es traduís en un panorama esplèndid.

    Escric «esplèndid» sense vacil·lar. La literatura catalana posterior al 1833 -data de l’Oda del senyor Aribau, que sempre se sol citar com a principi de la Renaixença- passà per moments il·lustres: el de Verdaguer, el de Guimerà, el de Joan Alcover i el canonge Costa, el de Víctor Català, el de Joan Maragall, el d’Eugeni d'Ors (àlias «Xenius»), el de Josep Carner i el seu amic Guerau de Liost, el de Salvat Papasseit... El saldo de la «postguerra» val tant com tot això. I no podia ser de cap altra manera: malgrat tot, la literatura catalana -cóm a «escriptura» principalment- ja posseïa força i canals seriosos, «regulars», en esclatar la crisi del 36, i aquesta energia no es podia resignar al col·lapse. Una bona part d’aquesta «postguerra» és herència de la «preguerra», és clar. Però és una herència prodigiosament insigne.

    Em prendré la llibertat d'involucrar en l’al·lusió noms i títols d'índole diversa, fins i tot contradictòria, però amb el denominador comú del seu «valor» indiscutible. Aquí tenim el darrer Carner, amb el seu Nabí, i Puig i Ferreter, amb l'enorme volum dels dotze o tretze paquets novel·lístics d'El pelegrí apassionat, i el mateix Gaziel, és a dir Agustí Calvet, l'etern director de «La Vanguardia» que durant desenes es va abstenir d'escriure en català i que hi «retornà» quan menys ho esperavem... I, alhora, els de la generació següent, que van ser agafats pel desastre en l'estrena de la seva maduresa: el Carles Riba de les Elegies de Bierville, de Salvatge cor, de l'Esbós de tres oratoris; el Josep Pla infatigable, que ara va pel volum onze o dotze de les seves «Obres Completes»; Pere Quart, o Joan Oliver, que en Vacances pagades i en Circumstàncies marca una plenitud densa del seu art alhora líric i sarcàstic; i Josep M. de Sagarra, fluid, vibrant, incisiu; i els altres: el diamantí J. V. Foix, Clementina Arderiu, Marià Manent, CarIes i Ferran Soldevila, l'enginyosíssim Francesc Trabal... I Llorenç Villalonga, naturalment: el Villalonga de Bearn... He ressenyat escriptors nascuts abans de 1900 o poc després. Però no van ser els únics a «aguantar».

    No eren els únics. La promoció següent, també ferida, i mal ferida, per la guerra i les seves seqüeles, significa també una afirmació i un pont: Sebastià J. Arbó, Maurici Serrahima, Rafael Tasis, la lúcida i magnífica Mercè Rodoreda... I, de seguida, els que van arribar en aquesta vall de llàgrimes uns anys més tard: passat el 1910. El matís cronològic, amb el 36 pel mig, és fonamental. Són: Salvador Espriu, Vicens Vives, Agustí Bartra, Joan Sales, Màrius Torres, Pere Calders, Joan Teixidor, Ferran de Pol, Joan Vinyoli... Deixo obertes les nòmines amb els punts suspensius. No pretenc donar un cens complet, en absolut, només una indicació vaga i lleugerament persuasiva. Amb ella, en tot cas, queda en evidència l’esforç i la brillantor d'un episodi històrico-literari convuls i vidriós. Ignoro el que alguns d'aquests noms, potser la majoria, puguin «dir» a un lector no català: per a nosaltres representen «molt». La voluntat de subsistir es traduïa en obres d'una consoladora transcendència.

    I, per ventura, l'afirmació i el pont van ser útils. El que passa després ja és l'avui més tangible. Si he d'improvisar una nova llista indicaria, l'avantatge és ara molt més gran: ens trobem davant uns autors el rendiment creador dels quals encara pot donar molt de si, i aquest marge de confiança té un abast optimista. Diguem: Maria Aurèlia Capmany, Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Manuel de Pedrolo, Blai Bonet, Joan Triadú, V. Andrés Estellés, Joaquim Molas, Baltasar Porcel, Jordi Sarsanedas, Josep M. Castellet, Felix Cucurull, Josep M. Espinàs, Francesc Vallverdú, Ramon Folch... I podríem continuar fins a Guillem Frontera o Terenci Moix. Amb els que falten a la menció, aquestes darreres fornades reforcen el plantejament: l'«escriptura» catalana, contra vents i marees, ha sabut resistir. Ha resistit, si més no, el suficient perquè, en produir-se una renaixença de la «lectura» la viabilitat de la «literatura» torni a ser una expectativa mitjanament afectuosa.

    D'ALTRES INCERTESES

    Perquè la «lectura» s'ha reactivat. A poc a poc, els catalanoparlants han recuperat el gust de llegir o, més ben dit, han après a llegir: a llegir en el seu català. No gaire, una mica. I ha estat una «mica» tan sobtadament efectiva, que ha donat peu a un aparatós boom editorial. Quan i com hagi pogut tenir lloc aquest «miracle,. és una cosa que encara resulta difícil d'aclarir, i convindria que algú intentés d'esbrinar-ho. La inflexió es fa visible entre 1962 i 1963, però els antecedents, la tasca preparatòria, caldrà buscar-los, naturalment, en els anys anteriors. El cert és que la «lectura» ha deixat de ser un «acte de fe» polític i que es reintegra als tràmits quotidians de la gent. Sens dubte, no tant com voldríem, però. Encara ens trobem en un, nivell de sous développement palmari, i així continuarà sent mentre no es corregiran les deficiències de fons. Tanmateix, dins la relativitat de les circumstàncies, el progrés és constatable. Les xifres, d'alguns tiratges d'impresos -els primers números del setmanari «Tele-estel» o els evangelis de la versió montserratina- són encaratjadors i revelen un «mercat» possible de «lectors» ja decidits molt digne de ser aprofitat. Sense sortir del «subdesenvolupament» f orçós, l'horitzó ja se'ns presenta menys tètric.

    Segons unes dades que trec d'un llibret del professor Joan Coromines -El que s'ha de saber de la llengua catalana-, el nombre d'«unitats bibliogràfiques» publicades en català l'any 1926 fou de 500, que passà a 660 el 1927 i que el 1933 arribà a 740. Per altres fonts, puc informar que el 1960 només es van editar 183 llibres en l'idioma local, i això ja era un «respir» després d'una llarga quaresma. Les notícies per als anys subsegüents són: 270 títols el 1962, 309 el 1963, 368 el 1964, 430 el 1965, 548 el 1966. I m'aturo aquí: no en sé més. Potser el 67 i el 68 van suposar un augment més o menys voluminós. La comparació entre 1933 i 1966 -acceptant com a bones les quantitats esmentades- no autoritza a parlar de boom per a qualificar la situació actual. De tota manera, per a especular seriosament amb tot això caldrien testimonis més concrets: distingir entre «llibres» i «fullets», calibrar els tiratges, etc. L'operació queda fora dels meus recursos. Ara bé: el salt de 183 títols el 1960 als 549 de 1966 ha hagut de semblar, fatalment, un boom.

    De la «literatura» catalana? No tant de la «literatura» en si, per descomptat, com de la «lectura» a seques. De les 548 obres publicades en català durant l'any 1966, 207 van ser traduccions. La qual cosa, segons com - es miri, pot ser un senyal positiu o negatiu. Jo crec que, en última instància, positiu. Perquè el «llibre» va més enllà de la «literatura»; i perquè una «literatura- viva no es limita al consum autòcton i proteccionista. En el nostre camí cap a la normalització cultural. necessitem «tenir» en català tot allò que sigui imprescindible: Peter Weiss i Shakespeare, Sartre i Einstein, Russell i Marcuse, Marx i Milton, Schumpeter j el Catecisme Holandes, Lukacs i Pavlov, Brecht i Camus, la Bíblia i Marcial... Ja em faig entendre. Dins aquest marc, la producció nadiua adquireix sentit i vigor; sense el marc, seria tant com resignar-se al folklore regional. Afortunadament, doncs -és la meva opinió-, aquest elevat percentatge de traduccions reflecteix una ambició col·lectiva indiscutiblement sensata. Amb el temps, se n'advertiran les conseqüències. I que consti que aquest comentari no és gens eufòric. Per tal de comprendre bé el que passa, o ens passa, convé recordar i subratllar una cosa que salta a la vista: que la «lectura» dels catalanoparlants, fins i tot la dels més monolingües, no pot ser monolingüe...

    I ací s'obre un altre problema. El català és un idioma amb una demografia més aviat petita. Teòricament el parlem 6.800.000 individus. Aquesta és la població censada dels Països Catalans, aproximadament. Però això no vol dir que tota ella sigui catalanoparlant. He al·ludit la immigració massissa dels darrers anys; afegim-hi uns centenars de milers d'indígenes que parlen francès -a Perpinyà- o castellà -a Alacant o a la mateixa Barcelona. El càlcul més emotiu i alegre incita a contrastos, d'altra banda, legítims: el suec és parlat per 7.000.000 de veïns; el danès o el noruec queden molt per sota dels nostres números, sense anar més lluny. En suec, en danès, en noruec, és possible una cultura en la llengua del país: ¿per què no en català? Aquesta seria la pregunta immediata. Amb tot, però, i l'observació és supèrflua, el paral·lelisme no se sosté. Ara com ara, aquestes confrontacions de xifres només serveixen per a despertar «consciència», i tal és la seva validesa. En la pràctica, però, les perspectives són força més tristes. Els presumptes 6.800.000 catalanoparlants no tenen gaires probabilitats de convertir-se en catalanolectors. I la «literatura» s'insereix en aquesta probabilitat.

    Aquella «revolució del llibre» de què parla Robert Escarpit, i que ofereix unes opcions tan amables, que és el livre de poche -el llibre de faltriquera, com es deia en castellà fa quatre segles-, es fa difícil quan la clientela és tan curta. El llibre de butxaca representa la democratització de la «lectura» -amb totes les reserves que vulguem-, i aquí ensopeguem nosaltres amb l'obstacle geològicament impertèrrit: les «negatives» que impedeixen el trànsit «natural» del parlant al lector, en vernacle. La «lectura» queda encallada, i les raons econòmiques i polítiques es confabulen per a encallar-la. El livre de poche, ben mirat, tampoc no ho és tot. L'altre llibre, l'«habitual», es veu constrenyit a tiratges curts. La demanda previsible no dóna per arnés... I, correlativament, l'«escriptura» en pateix. He destacat el voluntarisme salvador dels escriptors. Però la salut d'una literatura no es pot sostenir en o sobre la vocació heroica dels literats. Ara tindríem l'ocasió de parlar de què «guanya» -en diners comptants i sonants- un autor català per la seva obra. I l'ocasió de parlar sobre els seus «bilingüismes»: francès-català, si és del Rosselló, o castellà-català, si és ciutadà espanyol. El professionalisme, per a l'escriptor català, suposa ser bilingüe amb la ploma. Deixem el tema...

    Un altre punt a evocar seria el de la difusió «extralingüística» de l'obra escrita en català: les seves traduccions a uns altres idiomes. Al castellà, que és més pròxim. O al francès, i a les altres llengües maquinalment denominades «cultes». Quin assessor d'editorials, a París, a Milà, a Buenos Aires, a Londres, a Moscou, a Nova York, «llegeix» en català? Les llengües minoritàries -el suec, el danès, el noruec, inclosos- topen amb aquest penós destí: no hi ha «igualtat entre les llengües, com tampoc no n'hi ha entre els pomes. Només que les mini-llengües amb un artilugi diplomàtic a l'esquena poden aconseguir un cert auditori, prefabricat, per als seus autors; però les que no disposen d'aquests tipus de plataformes, es veuen postergades en la previsible difusió. Les traduccions del català a d'altres idiomes han estat, darrerament, més abundoses que abans. Salvador Espriu ha estat «vertit» si més no, a mitja dotzena de llengües, i Mercè Rodoreda, a tres o quatre, i Joan Sales, a dues o tres, i altres... Renuncio a més precisions. I queden els altres: els de traducció «difícil». S'ha traduït Josep Carner tant com vulgueu, però ¿era realment traduïble tota la seva màgia verbal? I Josep Pla, la immensa obra de Pla, ¿fins a quin punt era i és susceptible de ser traduïda? El Bearn de Villalonga es publicà, originàriament, en castellà, i no aconseguí ni un centenar de compradors... Que ningú no corri a agafar el rave per les fulles: Carner, Pla, Villalonga, són escriptors tan «universals» com el que més. Bearn és un Gattopardo tan bo com el de Lampedusa i anterior al d'aquest distingit príncep...

    CODA PER A SUSPICAÇOS

    -De tot aquest imbroglio, esbossat precipitadament al llarg de les presents notes, només quedarà clara una cosa: que, malgrat tot, hi ha «literatura» catalana per a estona. Perquè ens dóna la gana. I no és fatxenderia. És allo que en diem «societat». Que l'«estona» en qüestió duri poc o molt és una altra història. Serà, en tot cas, la decisió de la història. A favor o en contra d'una antiga, modesta, pertinaç «societat» que s'estén de Salses a Elx, de Lleida a Maó...

    Joan Fuster: "La literatura catalana de postguerra", dins Obres completes, vol. V, Barcelona: Edicions 62, 1977.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 17:11

Guansè, Domènec

Guansè, Domènec Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:36

Situació de l'escriptor català

Situació de l'escriptor català

    "Il n'y a d'autre revoir ou mieux d'autre bonheur pour un écrivain que faire simplement ce pour quoi il se sent fait."

    Maurice Chapelan

    EN AQUESTS darrers lustres hom ha escrit molt sobre les obligacions, els deures i la responsabilitat de l'escriptor. Hom creu necessari que es defineixi, que es comprometi, que prengui partit. Els més exigents amb els escriptors, acostumen a ser els propis escriptors. Per tant, no hi ha manera de queixar-se contra l’exigència. Mentre que als homes que exerceixen altres professions i oficis, si se'ls exigeixen uns certs deures. se'ls concedeixen alguns drets compensatius, per a l'escriptor només hi ha deures. Escriure no comporta cap dret. Per alguns patriotes, que de bon grat establirien la censura, ni el dret de dir el que pensa. I tractant-se d'escriptors catalans, ni el dret d'autor. Li ha de bastar la satisfacció patriòtica.

    El patriotisme és, precisament, el que més se li exigeix. Cal, primordialment. que l’escriptor català sigui tot un patriota, disposat a tots els sacrificis. Jo trobo molt bé que l'escriptor català sigui patriota. Escriure, en principi em sembla que sempre és comprometre's i ho accepto de bon grat. El que no entenc és perquè es considera que l'escriptor ha de ser obligadament més patriota que un altre cuitada qualsevol. Em sembla una suposició absurda perquè l'escriptor no és un home diferent dels altres. Si en fos, tal com suposen alguns poetes i intel·lectuals tanoques, si no compartís totes les passions humanes, des de les més heroiques a les més \'ils, la literatura no tindria el més mínim interès.

    Però potser sí que és una llàstima que no basti ser bon patriota o, simplement, bona persona, per a resultar bon escriptor i que. en canvi, hi hagi tants tarambanes, cínics i immorals o amorals que resulten escriptors suggestius. Ens hauríem de revoltar contra aquest fenomen. O almenys, ja que la revolta contra la condició humana és inútil, ens hauríem de negar a llegir aquesta segona mena d'escriptors, negar-los el pa i la sal, condemnar-los a la inanitat per manca de lectors, i només dedicar-nos a llegir els escriptors patriòtics, com més enfuridament patriòtics, millor. Suposo que molts estaran d'acord que una tal decisió seria molt saludable. D'acord o no, qui ho practica?.. ¿ Són els llibres purament patriòtics els més llegits? " Sembla que la literatura patriòtica s'ha convertit en la cançó de l'enfadós.

    ¿No serà que el que s'exigeix a l'escriptor no és ben bé el que caldria exigir-li? ¿Si més que patriotisme se li demanés. per exemple, amor a l’idioma, que és tant com amor a l’ofici? ... ¿Si més que patriotisme, se li demanés amor a la veritat? ... Aquests amors són els que, secretament, senten molts escriptors amb fama de cínics, de pessimistes o d’escèptics. La primera qualitat de l'escriptor per a tenir interès, és no ja la de posseir el valor de dir la veritat, la seva relativa veritat, sinó la d'encarar-se amb la realitat i les idees, de repensar-les a cada moment per compte propi, de veure-les amb els seus ulls. en lloc de mirar amb els vidres de miop de les visions dels altres. El que desvalora la literatura patriòtica és el constant mastegar tòpics envellits, sense deturar-se tan sols a meditar si els tòpics que mastega (un xiclet sense suc ni bruc) són oportuns i si tenen encara vigència. ¿A qui trairà l'escriptor (ja que de vegades se l’acusa de trair) que presenti la realitat tal com la ven o que respongui a les qüestions plantejades, segons li dicti la seva consciència? ... L'escriptor només traeix, quan es traeix ell mateix. I es traeix, voluntàriament o involuntària, quan encara que sigui per patriotisme, deforma la veritat, exagera els sentiments, proposa empreses absurdes o impossibles. El demagog és, en el nostre clima i en tots els climes, el pitjor dels enemics. Fins i tot quan és demagog -i n'hi ha!- per innocència.

    Em desvio del tema que m'havia proposat: la situació de l'escriptor català entre tantes exigències. La situació de l’escriptor català és autènticament desesperada. Entengui’s que ni remotament vull dir que els escriptors catalans siguin uns desesperats. L’home és l'animal que s'adapta millor als climes més diversos, i es procura anestèsies naturals contra els sofriments materials i morals al punt d'esdevenir-hi, de vegades, insensible. És el que fa l'escriptor per a salvar-se. Però és la situació en si, que és desesperada, tràgica.

    A l'interior són molt pocs els que es poden dedicar plenament al seu ofici. La majoria només fan d'escriptors de set a nou del vespre, o de set a les quatre de la matinada, segons la resistència. Alguns aprofiten adeleradament unes vacances - el seu descans és treballar! - per a enllestir l’obra somniada. Vol dir que el talent d'aquests escriptors no dóna el rendiment que donaria en una situació normal. Hi ha res més lamentable? ... I encara topen amb els entrebancs de la censura, que limita el seu pensament. La llum que ens ofereixen, pressuposa, dit digui amb Valéry, una trista meitat d'ombra.

    I la situació de l'escriptor a l’exili no és pas més favorable per a ell ni per a les lletres catalanes. Posseeix, cert, la divina llibertat, però ¿què en pot fer d'aquesta llibertat com a escriptor de llengua catalana? ... Pot, naturalment, dedicar els seus ocis daurats a col·laborar en una d'aqueixes revistes catalanes de l'exili que vegeten com a rares flors silvestres, sempre a punt d'extingir-se en un clima inclement i que, de vegades, s'extingeixen sense que a penes ningú no els canti les absoltes. Pot també - tira peixet! - gaudir de tant en tant d’un premi als Jocs Florals funàmbuls, sense aspirar a veure publicat el seu treball. I que més?... Hom es pregunta: ¿On són els patriotes que exigeixen tant de patriotisme als escriptors? ... ¿Què fan els patriotes visionaris que somnien armar estols per a l’alliberació de Catalunya?.. ¿Què dimoni alliberarem, si ni tan sols som capaços de mantenir uns òrgans dignes d'expressió, si és tan migrat l’esforç per a donar continuïtat al que més ens dignifica i que constitueix la raó de ser de Catalunya: la cultura autòctona?

    Parlo en forma general, és clar. Perquè sé prou que tant a l'interior com a l'exterior hi ha nuclis d’excel·lents catalans que ajuden a mantenir el foc sagrat. Si no fossin aquests nuclis! . .. A l'interior alguns editors són ben benemèrits. Però ¿subsistirien les seves editorials si només es dediquessin al llibre català? ... Hom instaura també, a l'interior i a l'exterior, alguns premis literaris per estímul dels arrossinats escriptors. Cal agrair-ho. Els premis, ni ho cal dir, són sempre més mal dotats que els que es dediquen a les lletres castellanes. Això a Barcelona mateix! Hom dirà que és una supeditació deguda al règim. Massa sovint donem dels nostres mals la culpa als adversaris. El cert és que la concessió dels premis destinats a les obres en llengua castellana, desvetlla a Barcelona una expectació incomparablement superior a la que desvetllen els concedits a la nostra literatura. I alguns llibres en castellà hi obtenen èxits que, per immoderats, són vergonyosos. Un escriptor català, confessava confidencialment (i no invento) : «D'ençà que escric també en castellà, els meus llibres catalans es venen molt més». Significa tot això que entre la gent benestant de Catalunya hi ha tot un públic beoci, al qual ni els cataclismes que hem passat, han tret del seu somnolent i imbècil provincianisme. Són com una tribu de negres que, posseint l'or verge, se'l malbaraten per unes acolorides galindaines.

    De fet, els escriptors, llevat dels morts i mutilats, han sofert més directament que ningú les conseqüències de la catàstrofe. I això tant els que foren arrossegats a l'exili, com els que van quedar-se a l'interior. Tots han estat víctimes propiciatòries. Parlo de fets, i no de conductes. I en aquesta situació hom blasma el bilingüisme. Hi ha patriotes que, en condemnar-lo, voregen l'histerisme. Potser tenen raó en els seus blasmes. Convinc que el bilingüisme és un mal, i el mal cal condemnar-lo, encara que sigui un mal inevitable. La majoria dels escriptors que escriuen en diversos idiomes, acaben per no escriure decentment en cap. Però es produeix una paradoxa. Els mateixos que condemnen el bilingüisme, lloen les obres, els assaigs i articles de propaganda catalana, escrits per catalans. Lloen també, quan és important, l'obra d'escriptors que gairebé només escriuen en castellà. I és que tots sabem perfectament que hi ha obres que, per la matèria que exposen, no és possible, avui, editar-les en català. Hom sap, encara, que altres obres, convé més editar-les en castellà que en català. I ningú no ignora que, llevat de casos especials, l'escriptor, el professor, l’intel·lectual català, tant a l'interior com a l'exterior, ha de ser bilingüe. És trist, però és així. I el responsable que sigui així no és l'escriptor. L'escriptor - ho repeteixo - és la víctima de les circumstancies. La missió de l'escriptor és essencialment escriure.

    Em pregunto, sense tractar de justificar res ni ningú: ¿ hauria estat preferible que els escriptors de l'interior, quan no era possible d'escriure en català, haguessin callat unànimement? ... ¿Hauria estat preferible que s'haguessin negat tots a col·laborar en la premsa supeditada i dirigida? ... ¿Que s'hi seguissin negant? ... I, també, en nom de la puresa i de la llibertat de l'esperit, podria preguntar: ¿és legítim que l'escriptor s'avingui a sotmetre la seva obra a les arbitrarietats de la censura, que n'accepti les mutilacions o que ell mateix les mutili per a evitar estralls pitjors? ... Ja sé que hi ha silencis admirables. Però aquests interrogants, si es reflexiona, no es poden contestar amb un monosíl·lab. I reflexionar és dolorós per a un patriota. Ben mirat, reflexionar no és patriòtic. Una bona part del patriotisme - podeu estar-ne segurs - es nodreix en la irreflexió.

    No tenim massa autoritat per parlar dels deures dels escriptors catalans, de la seva obligació d'escriure en el propi idioma, mentre no variïn les circumstàncies. Que els escriptors poden influir a fer-les variar? ... Ens trobem en un cercle tancat. L'escriptor hi podria influir si tingués tribunes lliures i lectors independents. Com que a penes en té, la seva influencia és molt vaga. I, de vegades, per a influir, li cal recórrer a un altre idioma.

    El que, sobretot, em proposava posar de relleu és que resulta veritablement admirable que hi hagi tants escriptors, i entre ells els millors, que hagin seguit fidels a la pròpia llengua, entre tants obstacles, entre tants desdenys, entre glacials silencis i... sense lectors. Es encara més admirable que no hagin vacil·lat els escriptors de les noves generacions. Movent-se en les tenebres, sense mestres, sense guies, en contra de tots els avantatges materials i de les satisfaccions de la vanitat, vencent les temptacions, han preferit escriure en català. Han donat així testimoni, en els moments més difícils, de la voluntat d'existir de Catalunya. Proposaria que el dia de la victòria se'ls erigís un monument col·lectiu, un monument per a perpetuar la seva gesta, com al soldat desconegut. Car coneguts o desconeguts o menystinguts són avui els millors soldats - soldats sense sou - de la causa catalana. En són inclús quan, al marge de tota xaranga patriòtica, es limiten a escriure poemes abstractes. Un poema abstracte té sovint arrels molt profundes al cor de la terra.

    Però no, em retracto. Deixem-nos de monuments! O deixem-los per als patriotes! Als escriptors catalans no els fan cap falta. Per a ells, escriure en català no és ben bé una qüestió de patriotisme, encara que, a moments, escriure en català es converteixi. de per si, en un fet polític; encara que, mirat d'un punt de vista oposat al nostre, prengui categoria de delicte. En escriure en català no obeeixen cap crida exterior. Obeeixen una profunda exigència biològica. Escriuen en català perquè els plau més, tal com a molts els sedueix més, sense saber perquè, una noia bruna que una noia blanca, encara que la blanca tingui més dot. Més que complir amb un deure, han buscat i trobat el seu goig.

    I és que de fet el que salva sempre Catalunya no és el patriotisme, sovint a flor de pell, mudable i ventís, supeditat per molts a les conveniències i a les convivències, als estira i afluixa de la política i als interessos personals o socials. El que salva Catalunya són les seves íntimes lleis biològiques, avui per avui intransmutables.

    Santiago de Xile, juliol de 1957.

    «Pont Blau»: num. 58, agost 1957, ps. 230-232.

Josep M. Ramis dv., 11/05/2012 - 09:06

Manent, Albert

Manent, Albert Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:37

Esquema i balanç d'una generació literària: la de 1951

Esquema i balanç d'una generació literària: la de 1951

    Les generacions existeixen, tant se val si són literàries com polítiques o d'una altra mena. I el debatut mètode històric de les generacions pot ésser, amb mesura, un instrument viable per a definir i explorar l' abast i la significació de qualsevol generació. Això no obstant, fóra errat i contraproduent de servir-se del mètode d’una manera rígida i tinguda per infal·lible. D'altra banda, em penso que ja no són gaires els qui gosen objectar seriosament el valor del mètode, almenys com a hipòtesi de treball, brillant, útil i sovint esclaridora. Cal evitar sobretot la "temptació cíclica": la idea d'uns intervals regulars i automàtics dins els quals s'escauen les generacions. Articular una generació amb l'anterior o amb la següent; adscriure en runa o en l'altra aquelles figures que tant poden ésser els epígons de runa com els iniciadors de l'altra; situar en el lloc que els pertoca els qui han arribat, tocatardans, al clos de la literatura... aquests són els interrogants problemàtics que exigeixen una cautela amatent a l'hora de fixar els límits, els noms, la intenció i el gruix d'una generació. I la teoria serà en general més brillant que el resultat o potser algú ens refutarà la proposició que ens semblava més segura del sil·logisme generacional. Una dosi racional d'humilitat intel·lectual i de relativisme mai no vindrà doncs d'escreix quan ens llancem en alguna aventura armats amb aquesta atractiva hipòtesi de treball que és el mètode de les generacions.

    Les generacions de l’Obra Ben Feta i la del 36

    Començaré amb l’exemple de dues generacions que es confongueren estretament en la plenitud del Noucentisme polític, literari i artístic; totes dues han afaiçonat la Catalunya contemporània: runa és la de Prat de la Riba, Puig i Cadafalch, Bofill i Mates, Joaquim Sunyer, i Alomar, Fabra i Cambó, entre altres; hom la pot allargar fins a Pijoan i Ors, que se situen, de fet, en una zona mitjana de convergència amb la generació posterior, que tal vegada comença catorze o quinze anys abans de finir el segle i que té com a senyalers Josep Carner, Puig i Ferreter, Cardó, López-Picó, etc. Hi pertanyen també la promoció de Riba i Ferran Soldevila i no és "imprudent" d’allargassar-la fins a Pere Quart, Garcés, Serrahima i Arbó. I he anat derivant cap a noms exclusivament literaris: era inevitable. Dins aquesta generació pren relleu un grup de condeixebles o amics, nascuts el 1887 o el 1888, renovadors de l’erudició històrica, artística o literària. Ramon d'Abadal i de Vinyals, Duran i Sanpere, Ferran Valls i Taberner, Joaquim FoIch i Torres, Jordi Rubió i Nicolau d'OIwer. Convé afegir en aquesta cohort el nom de Gaziel, no pas erudit, però company d'alguns dels esmentats i conaisseur de la cultura.

    Ara es parla d'una "generació de la guerra o del “trenta-sis”; Joaquim Molas n'és el principal "responsable" i no dubto que el seu estímul indirecte m'ha dut a enfocar aquest article. Quan comença aquesta generació? Les dues que acabo d'historiar ràpidament, nòdul de l'edifici polític i cultural dibuixat per Prat de la Riba, tenen com a protagonistes els qui nasqueren entre poc abans del 1870 i poc després de 1900: aquest poc es pot determinar en un o dos anys i així els cicles tindran una quinzena d' anys, nombre que sembla el més ortodox, segons el "mètode", per a enquadrar-hi una generació. Si hom ho vol vestir amb dates polítiques, n'hi ha dues de ben destacades: la revolució del 1868 i , el 1901 que marca l'entrada de la Lliga a la política i el moment dels seus èxits primerencs. Ja Jaume Vicens i Vives anomenava "generació del 1901" la dels prohoms d'aquest partit polític, perquè considerava que des d'aquesta data neixen políticament com a generació; n'hi ha, però, que s'hi incorporen políticament una mica més tard, però el punt de referència és ben triat: el 1901.

    Joan Fuster (1) descobreix -"en un rang independent" - una altra generació que seria el pont entre la de Carles Riba i la de Salvador Espriu. Foren els nascuts durant els deu primers anys de la centúria noucentista. Algú creu que els escriptors i erudits que neixen en aquestes dates (Benguerel, Tasis, Bartra, Ramon Esquerra, Serra-Baldó, Aramon, etc., etc.) no són propiament una generació, sinó que cal "repartir-los" entre la generació deIs Folguera, Riba, López-Picó i la de la guerra. Jo m'inclino a veure aquests literats com un grup de transició que, potser si, en un moment o altre s'han lligat amb la generació precedent o amb la següent, però que no goso incorporar forçosament -per no caure en la "temptació cíclica" - en un o altre bàndol generacional.

    Sortim del laberint suggestiu i enganyador de les generacions, i tornem-hi a entrar acceptant la hipòtesi d'una "generació del 36" per aIs nats des de 1909 o 1910. Ho confirma Joaquim Molas en escriure: "La generació de Rosselló (Pòrcel) tenia l' any 1936, més o menys de 16 a 26 anys".(2) El límit és, doncs, segons Molas, el 1920, que jo prorrogaria fins al 1922. Però convé estructurar tot seguit l' esquema de la que succeeix la de la guerra, que és la que provaré de perfilar .

    La generació del 1951?

    És pels volts del mig segle quan surten escadusserament eIs primers textos literaris de la generació que succeeix la del 1936. De l’existència d'aquesta generació n'han parlat almenys Joaquim Molas i Santiago Alberti, tots dos el 1959, però com un indis important dins unes preocupacions literàries generals. Aquells textos eren, naturalment, versos, puix que en aquell moment la poesia ho era gairebé tot i es trobava situada a l'altar major de la cultura, per a dir-ho orsianament. L'antologia de Joan Triadú (1951) fou un llibre espectacular i ressonant. Hi figuraven ja tres poetes de la llavors hipotetica generació del 1951, data que lliga l'antologia triaduriana amb una gran sotragada social i per això l'he volguda escollir com el número màgic per a batejar la generació.

    Aquell any la nostra cultura vivia encara en un replegament defensiu. Per tant la literatura no podia ésser un fenomen social, sinó senzillament testimonial; calia ésser, tout court, ja que no es podia irradiar. La generació del 1936, que, junyida a la dels mestres d’abans de la guerra, havia evitat l'asfíxia total, tenia poc abans del 1950 un lema angoixós i gairebé únic: sobreviure. L' escriptor veia tallades imperativament les canals de contacte amb el seu públic. Només, havent triomfat els aliats, victòria que dugué un buf de llibertat al món occidental, llavors foren represes amb una tímida regularitat les col·leccions de llibres: la "Selecta" el 1946, l'Aymà el 1948.(4) Mig clandestinament es convoquen els nous premis literaris. "Antologia" concedeix en 1947 el "Salvat-Papasseit" de poesia a Lluís de Rialp, pseudònim de Lluís Soler, i "Ariel" declara desert en 1948 el "Rosselló-Pòrcel", igualment destinat a volums poètics. Una mica abans alguns centenaris o commemoracions havien estat un recordatori oportú de la nostra existència i havien tingut un ressò popular limitat: el de Verdaguer en 1945; el de Torras i Bages en 1946 i les festes jubilars .de Montserrat en 1947. Tot amb tot, els pocs llibres en circulació (sobretot poesia i reedicions en prosa) es donen precàriament; la premsa en castellà ignorarà durant anys aquesta represa; era un triomf quan en un setmanari o en una gasetilla diarística hom esmentava el nom de Carles Riba, la poesia de J. V. Foix, els versos d'un jove o la reedició d'un clàssic del segle XIX; conservo encara la galerada d'un article sobre les antologies poètiques universitàries que Molist i Pol havia de publicar a "El Correo Catalán" i que fou esmicolada per la censura.

    Aquest sinistre panorama explica les actituds defensives, ferrenyes, irades i que Joan Triadú i Josep Palau Fabre es coneguessin amb un llibre de les Estances ribianes a la mà. "Cadascun dels dos -aclareix Triadú-, en veure's així acompanyat, concedí un vot de confiança a l'altre. En aquest sentit esdevinguérem tot seguit absoluts. La confiança, en aquells moments, no podia existir o havia d' ésser plena."(5)

    Tornem al 1951. Amb la represa de les edicions autoritzades i la irrupció, tolerada circumstancialment, d’algunes revistes literàries semi-clandestines, hi comença a haver en el tombant del mig segle una mica de vida literària, tan embrionària i anormal com vulgueu. Poc abans d'arribar-hi, hom podia asseverar que havíem sobreviscut al mal fat i que l’eutanàsia (que algú volia aplicar a la nostra llengua i a la nostra cultura, i a la qual tant al·ludia Carles Riba) no podria reeixir.

    És la generació del 1936 la qui llança aquestes revistes amb els noms dels redactors i dels col"laboradors ben visibles. I cadascuna revela un grup literari. N'és el peoner Josep Palau-Fabre amb "Poesia" (1944-1945), revista en paper de fil i un tiratge de cent exemplars. El seu esforç selectíssim és continuat per "Ariel" (que duu el subtítol de "Revista de les arts '), la qual, amb una interrupció, viu del 1946 al 1951. És la més coherent, acurada i combativa de totes. Durant una època representa tot un grup que influirà sobre la nostra generació -vull dir la del 1951-. "Antologia dels fets, les idees i els homes d'Occident" (1947-1948) és una mena de "Reader's Digest" català, però també traeix una direcció estètica, malgrat la varietat de col•laboracions, en bona part traduïdes. "Ressò" (1950-1952) vol ésser un portantveu "a l'abast" i una mica barrilaire de temes culturals diversos. "Occident" (1949-1950) és una continuació d"'Antologia", Altres intents de publicar revistes en les mateixes condicions que les esmentades -és a dir: sense passar per censura, signant els col•laboradors i només amb al·lusions polítiques ça i lla-, no sobrevisqueren gaire a l'acció governativa. Recordem els únics números de "Temps" (1948) i "Aplec" (1952). Aquesta darrera havia sortit amb un permís especial d'un departament ministerial de Madrid, però fou recollida dels quioscs. Tanmateix aquestes revistes ajuden a refer lentament la vitalitat esmorteïda i emmorrionada de la nostra literatura.(5) Dels cent exemplars de "Poesia" hem passat als sis, set o vuit-cents, Xifra que em semblava aleshores una conquesta per la qual mereixíem sentir-nos eufòrics; confesso que ningú no devia somniar els disset mil exemplars de "Serra d'Or". El desvetllament d'una vida literària reduïda ressuscita algunes velles polèmiques. Es contrapunten "l'intel·lectualisme" i la "literatura per a tothom". Hom diu "poesia universitària" amb un gest despectiu. Àdhuc algun diari pren part directament o indirecta- en la polèmica que aixeca l'antologia poètica de Joan Triadú, el qual es insultat des d'una 'carta al director" que publica "El Correo Catalán". Hom impugna la poesia "hermètica" en nom de la poesia "clara". Malgrat aquests modestos expandiments, la nostra cultura continua essent minoritària, amb poc ressò dins el context col·lectiu que l'ha de sostenir. En més d'un aspecte els escriptors vivien arrecerats en una mena de gettho, de call literari, tot patint la pressió d'una superestructura cultural -per dir-ho amb una expressió que ha fet fortuna- que els ignorava o els hostilitzava. La creu d'aquesta cara poc falaguera era, com ja ho he subratllat, la influencia menor de les revistes i la reincorporació al país d'escriptors exiliats i la descoberta d'altres de joves, aferrats a una vocació que no temia les tempestes. Per a tots plegats valia, però, la fórmula "exili interior", encunyada de temps, i consagrada per l'antologia Molas-Castellet.(6) El cos de la literatura catalana es refeia, però encara hi havia qui creia que el català era només vàlid per a la poesia o els qui havien abandonat, ja per a sempre, el conreu de la nostra llengua.

    La desaparició de les revistes -moviment creat i impulsat sobretot pels més joves de la generació del 1936- torba l'statu quo anormal en que miràvem d'estabilitzar-nos, però l'augment dels llibres en català i els indicis d'una lleu influencia dels premis literaris en sectors escollits dins de la col·lectivitat, foren un succedani acceptat i potser acceptable donada la peremptorietat del nostre desenvolupament cultural.

    Com es forma una generació en perill

    Quan aquesta generació de 1951 -que és la meva- fou empadronada a la república de les lletres, s'acabaven les revistes llançades amb esperit estrenu per la generació del 1936 i, en canvi, s'establia l'enllaç amb els premis literaris, que cristal·litzen especialment cap al 1951 i assagen de donar una plataforma a la novel·lística, un gènere que vivia totalment a precari. Recordo les primeres sessions per a atorgar els premis a l'antiga llibreria "Catalonia". Era un acte modest, sense fastuositats socials, ni periodistes, ni gent de radio; el públic era ja nodrit, però no multitudinari com aquests darrers anys; tampoc no podríem qualificar-lo de catacumbari com el que s'havia aplegat feia pocs anys en cases particulars i altres llocs a escoltar lectures de poesia o conferencies commemoratives. Encara em sobta el pensament d'aquell grup "Estudi", també de la generació del 1936 -amb Barat, Gassó, Pinell, Esplugues, etc.-, refugiat en un pis alt i sòrdid del carrer de sant Pau, que semblava un catau de revolucionaris de les novel·les de Gorki. A la "Catalonia" no hi havia sopar, sinó tot just una radiant copa de xampany. Fou en una d'aquestes sessions a la llibreria -1951?, 1952?- que l'enyorat Jaume Vicens i Vives em demana que ti presentés Manuel de Padrolo, que ja tenia fama de novel•lista de raça amb munts d'originals que es migraven sense editor pels calaixos del seu escriptori. Vull dir que vivíem en un ambient gairebé familiar i érem lluny del clima més o menys cosmopolita d'ara, de gran hotel, on més d'un va per esnobisme social o potser intel·lectual, dos símptomes, d'altra banda, encoratjadors per a la sanitat d'una cultura.

    Les afirmacions de les revistes semi-clandestines i el petit rebombori entorn dels premis foren els primers fruits literaris que coneguérem alguns de la meva generació -la que anomeno provisionalment del 1951-. Això els serví per a imaginar-se que devia ésser la normalitat cultural de l'avantguerra. Però ara ja no calia refugiar-se en la poesia, que en els heroics anys quaranta i tants fou, de fet, el cordó umbilical que ens relligava amb la tradició literària i gairebé l'únic vestigi de vida com a cultura. Són comptadíssims, per tant, els qui pertanyents en aquesta generació llegiren en aquelles llars, com la de Josep Iglésies, on els poetes donaven a conèixer allò que en una altra època ja s’hauria publicat. Molt al principi de la postguerra els "Amics de la poesia" havien fet aquestes lectures a casa de 1'0rfebre Ramon Sunyer, no sense certa temença. Allò era la veritable clandestinitat poètica, encara que algú avui hi faci un somriure incrèdul.

    Mentrestant, ens podem demanar -cal que ens ho demanem- quina havia estat la formació de la generació del mig segle? Els més grans (posem els nascuts cap al 1923, si acceptem aquesta data com a fita d'entrada de la generació) eren adolescents en el cataclisme plenari de la guerra, d' altres o no en tingueren esment o en serven un record trasbalsat i estergit en un racó de la memòria. La nostra formació lingüística i literària -catalanament parlant- ha estat ben difícil, i ja no parlo de la poètica, religiosa o simplement humana. Mentre que la generació precedent (fins un dels benjamins com Triadú era professor de català, amb títol fabristic, pel 1938), encara havia aconseguit, poc o molt, les normes de catalanitat i d'humanitats dels, per a nosaltres llegendaris, "Institut Escola", "Blanquema" o bé d'aquelles modèliques escoles primàries de la Generalitat que Candel enyora en Els altres catalans, i no cal dir de la per tants de conceptes admirable Universitat Autònoma, molts de nosaltres -els de la del 1951- no hem vist mai un diari català al quiosc, sinó a tot estirar a l'arxiu o en un racó de la biblioteca de casa. La nostra generació anà guanyant-se a pols els diversos estrats culturals propis, aprofitant el caliu familiar, o els consells d'un amic o d'un mestre ben assabentats. I encara amb l'esforç que representa neutralitzar les pressions estranyes i totpoderoses d'una pedagogia que ens vol engorjar una altra llengua i una altra mentalitat. La generació del 1951 creix -no ho oblidéssim- en el moment més difícil de la nostra historia des del 1714, i podia no haver existit mai o morir tot just nada.

    Centres de cristal·lització

    Llevat de la Universitat, els homes de la generació del 1951 no tenen llocs on trobar-se: centres de cristallització. Altres generacions havien viscut l'escalf de les redaccions dels diaris, l'aglutinant de les revistes, puix que fins les més radicals en proclamar una idea o una estètica nova servien de catalitzador i, de la convergència de grups i moviments, cristal·litzava la generació. La mateixa lluita política unia o encetava la polèmica, però desvetllava, feia créixer. Les penyes literàries també s'han esmorteït. Aquest buit, aquest desassistiment general no l'han patit tan de ple ni la generació precedent ni la que ve després de nosaltres.

    Potser la coincidència obligada en unes aules ha fet que el centre inicial de la generació del 1951, l'únic nucli coherent en l'hora de la desclosa, de la seva caòtica sortida al món de les lletres, provingui d'un sector de la Universitat de Barcelona que acabarà per assimilar-ne els hàbits i els mètodes, madurats, però, lluny de la soi-disant "Alma mater".(7) Aquests grups universitaris van tenir dos òrgans d'expressió modestíssims, pero tanmateix eficients per a una mínima presa de consciència imprescindible i també per tenir un ressò fora deIs lletraferits que fornien aquests grups minoritaris que, lluitant contra l'ofec i el recel, sentien una responsabilitat solidaria, no del tot conscientment, i per això escrivien. El primer d'aquests òrgans de testimoniatge i d’influència limitada fou la revista ciclostilada "Curial", amb un grup fundacional de J. F. Cabestany, Antoni Comas, Joaquim Molas i Miquel Porter, al qual em vaig afegir ben aviat. A empentes i rodolons -per acabar amb un bon feix de multes- en sortiren sis números entre el febrer del 1949 i el setembre de 1950. Hi col·laboraren companys de la mateixa generació que avui tenen un nom -J. M. Espinàs, Xavier Amorós, Jordi Cots- i ens hi feien bona companyia -i ens refrendaven, almenys així ens ho creiem- figures com Jaume Bofill i Ferro, J. V. Foix i Joan Triadú. Aquest darrer saluda amb un article esperançat la minsa còrpora de "Curial": "... reflecteixen (els redactors) no sols les pròpies forces, sinó un clima somort que, potser sense saber-ho ben bé, cada dia, lentament, es deixondeix, i amb ell quelcom nou, quelcom estrany perquè és nou, es desperta (...) Per damunt de tot, encara, hi ha la instintiva força de continuïtat que la sola aparició de la revista significa (...) algú després d' ells els descobrirà un dia com els precursors, també, com els capdavanters".(8) La publicació va tenir una circulació irregular, però mai en cap número no va superar un màxim de cent-cinquanta exemplars.

    L'Antologia poètica universitària neix el 1949 i per a aquest estudi les més interessants són les tres primeres (1949, 1950 i 1951-1952). A la primera, s'hi donaren cita quinze poetes dels quals només cinc "perseveraren" amb fluctuacions en el camí de les lletres: Cots, Espinàs, Vergés, Garrabou i jo mateix. De les altres antologies militants (la darrera és del 1958) podem citar-ne els qui, baldament sigui amb un sol llibre, han demostrat una vocació literària: Joaquim Molas, Antoni Sala, Joan Argenté, Francesc Faus, Manuel Nadal, Jordi Maluquer, Lluís Serrahima, Núria Sales, Francesc Vallverdú, etc. Ja he repetit que aleshores la poesia era una de les poques armes d'afirmació de la nostra existència cultural i cívica, un succedani, evidentment, d'altres generes. La inflació de versos tenia una clau, una explicació política. Avui els altres generes literaris, minvades algunes de les traves que els engavanyaven, van ascendint al grau d' esplendor i de solidesa que els pertoca, tot i que n'hi ha que només s'hi acosten. La poesia troba ensems un ajut providencial: la col·lecció “Óssa Menor”, fundada també el 1949 per Josep Pedreira, amic que esmerça béns i fortuna -la poca que guanyava- en aquesta empresa. La justificació, breu, de la primera antologia universitària revela ben explícitament el servei que correspon de fer a la poesia en un estat d'excepció cultural: "El present volum és una antologia dels poetes universitaris en llengua catalana. En publicar-la, no pretenem sinó donar a conèixer una mostra de la poesia, diversa de tendències i de pensament, dels qui convivim avui a la Universitat. I a la vegada, una clara prova de la vitalitat de la nova generació". Heus ací com (el subratllat és meu) hi ha una certa consciència de generació en aquest text tan concret i aparentment circumstancial. La nota de l'antologia del 1952 traspua el mateix desig de continuïtat: "L'impuls de donar fe de vida porta a la publicació de les dues primeres, i, a la vegada, ha fet possible aquesta, que' avui, amb el mateix esperit, us oferim". I la quarta antologia (1952-1956) rebla el propòsit: "Es un testimoni afirmatiu per ara i per al futur. I, a més, representa essencialment un camí que en conté d' altres que potser no fóra escaient de fressar", és a dir, la poesia és un succedani forçat on es refugien novel•listes, assagistes, narradors, historiadors, polítics, periodistes, etc., que volen escriure en català i donar constància d'aquesta fidelitat, que gairebé només poden expressar mitjançant la poesia.

    Llavors els grups universitaris apareixien com un apèndix del grup “Ariel”, que hi exercirà una influencia i un mestratge limitats en el temps. Alguns dels grans de la generació del 1951 arribaren a ésser redactors de la revista, com Enric Jardí; d'altres, com Sarsanedas, hi col·laboren força. Això no obstant, el conjunt de la generació no té prou maduresa per fer sentir la veu a "Ariel", llevat d'algun poeta potser: sempre és més fàcil escriure un poema passador que un article ben meditat. Quan fou suspesa definitivament la revista, hi havia a punt un numero escrit pels universitaris: algú en deu tenir encara les galerades inèdites. En les nostres revistes del moment tampoc no sovintegen els poemes o les notes de la nova generació. A "La Nostra Revista" (1946-1954) ni a "Pont Blau" que surten a Mèxic (1952-1963), els col·laboradors de l’interior són sobretot escriptors de la darrera fornada del 1936. He repassat, per exemple, els cinc primers anys de "Pont Blau" i no hi he trobat més que textos de Joan Garrabou, Josep Iborra, Vidal Alcover, Blai Bonet, Lluís Serrahima i Joan Ferraté, quasi sempre poemes.

    Aquest "pelegrinatge cap als orígens" de la generació del 1951 té una exigència que s'ha de concretar en noms. La llista que he bastit, no sense dificultat, és més llarga que hom no podria afigurar-se. No pretén ésser exhaustiva, sinó il·lustrativa. La tria ha costat per la dispersió de base de la generació. Hi incloc tant aquells autors d'una obra considerable -Espinàs- o mitjana -Sarsanedas-, com els qui només són coneguts -o poc coneguts- per un sol llibre. Al cap de quinze anys, l'horitzó s'ha clarificat,. cosa que ens permet destriar més. N' excloc a posta els economistes, historiadors, tècnics, etc., que, d'Ernest Lluch a Emili Giralt o Jordi Nadal, Josep Fontana i Josep Termes, etc., formen en certa manera un important capítol a part. Una generació que, en obrir-se, semblava lliurada a la poesia, ha anat agafant els diferents colors dels altres gèneres literaris, sobretot dels més majoritaris. És clar que pels volts del 1950 -punt de partida de la generació- els novel·listes nous a penes publicaven, els assagistes encara menys i els autors teatrals no es podien refiar tampoc de les estrenes. L'esforç editorial i l'alçament d'algunes traves (per a les traduccions, sobretot) han preparat el petit miracle del llibre català en 1966.

    Uns noms

    Com en tota la nostra història literària, la concentració humana de Barcelona dóna el percentatge més alt d' escriptors catalans d' avui; no tots han nascut a la capital; però, àdhuc els qui hi han arribat de grans, com Blai Bonet o Baltasar Pòrcel, s'hi han format o hi han completat llur bagatge cultural. La nòmina dels poetes és la més nodrida, tot i les "desercions" dels qui s'han empassat a d'altres gèneres. Jordi Cots (1927); Joan Vergés (1928); Manuel Nadal (1928); Miquel Martí i Pol (1929); Antoni Sala i Comadó (1929); Joaquim Horta (1930); Felip Cid (1930); Núria Albó (1930); Joan Argenté i Artigal (1931); Francesc Faus (1931); Lluís Serrahima (1931); Núria Sales (1933) i Francesc Vallverdú (1935).

    La novel·la i la narració presenten ja un cert gruix de noms: Jordi Sarsanedas (1924), temptat igualment per la poesia; Ramon Folch i Camarasa (1926), rècord-man com a autor i com a guanyador de premis, amb incursions al teatre i a la poesia; Estanislau Torres (1926); Blai Bonet (1926), que es dóna a conèixer com a poeta; J. M. Espinas (1927); Joan Garrabou (1928); Joaquim Carbó (1932); Jordi Maluquer (1935) i Baltasar Pòrcel (1937), tant novel·lista com home de teatre. El gènere teatral pateix, encara, una crisi crònica. Apart Pòrcel i Folch, potser només Ricard Salvat (1934), que es feu un nom en obtenir el premi "Joanot Martorell" de novel·la, sobresurt del desert dels autors joves.

    La història, I' erudició i la crítica literàries han aprofitat l'apertura moderada del darrer lustre i un inici de professionalització. Recordem els noms de Joan Ruiz i Calonja (1923); Jordi Carbonell (1924); Enric Jardí (1924); Joan Ferraté (1924); Frederic Roda (1924); J. M. Castellet (1926); Joaquim Molas (1930); Antoni Comas (1930); Josep Faulí (1932) i Joaquim Marco (1935). L'assaig no exclusivament literari té escassos conreadors -apart alguns dels crítics esmentats-. Hi trobaríem Delfí AbelIa (1925); Amau Puig (1926); Octavi Fullat (1928); Jordi Ventura (1932), Antoni Jutglar (1933), Jaume Lorès (1935) i Salvador Giner (1934).

    Fins ara he parlat només dels escriptors barcelonins o dels que, sense ésser-ho, resideixen a Barcelona. Cal afegir tot de grups o de personalitats aïllades de les comarques del Principat, els esforços dels quals, mancats potser del clima cultural de Barcelona, no donen tots els fruits que correspondrien. Topen sovint amb un ambient esquerp i se senten més desassistits que nos altres i de vegades es planyen, amb raó, de la poca atenció de la capital. És difícil de fer-ne un panorama perquè no en conec tota la projecció ni totes les obres. Em cenyiré a figures o cenacles literaris, sense cap ordre de prelació. Per exemple a Lleida Josep Vallverdú (1923), novel·lista, s'ha interrogat, en la línia de Joan Fuster, sobre la sociologia i el destí de Lleida dins la nostra comunitat. A Sabadell Francesc Garriga i Barata ha donat uns quants llibres de poemes. A Reus, actiu centre cultural, unes antologies de poetes locals han fet conèixer uns noms, dels quals destaco els qui han publicat llibres: Xavier Amorós (1923), premi "Carles Riba" i Jordi CebeIli (1932). A Vic hi ha diversos equips, no gens pròdigs a donar a conèixer obres pròpies, però sí a difondre la cultura, sobretot a. través d"'Inquietud". És de remarcar l'estol de clergues, influïts i en part formats literàriament per Car1es Riba i Joan Triadú. Són, especialment, Josep Junyent, Antoni Pous, Segimon Serrallonga i Ricard Torrents, que, ben joves, publicaren llurs versos en una antologia ciclostilada. A Igualada hi ha també equips eficients que han donat a conèixer una antologia de la poesia local i publiquen uns quaderns de literatura i humanisme, “Textos”. Des de Tarragona Josep A. Baixeras (1929) s'ha fet un nom com a novel·lista. A Mataró, el nucli del "Racó" ha acollit les iniciatives culturals dels joves amb continuïtat. A Vilafranca del Penedès Antoni MassanelI (1924) ha publicat dos llibres de poemes. I cal citar també l’acció d'un grup que controlava la revista "Bages" a Manresa, etc. Ara bé: en aquests llocs la barreja, disciplinada i necessària, de les generacions fa difícil des triar l'aportació exclusiva de la de 1951.

    A MalIorca la situació és -ha estat- diferent i paral·lela alhora. No hi ha hagut Universitat i les dues generacions anteriors han ocupat llargament l'horitzó cultural i costa d' apartar-se de l’harmònica estètica de l'escola mallorquina. D'ací que alguns joves potser resulten externament més violents i inconformistes que molts del Principat. Apart les figures ja radicades a Barcelona -Bonet, Pòrcel- J. M. Llompart (1925), poeta i historiador de la literatura, exerceix en alguns sectors un guiatge. Hi ha també Jaume Vidal i Alcover (1924), poeta i novel·lista; Llorenç Vidal, motor dels quaderns "Ponent" i poeta ell mateix; d'altres poetes com Bartomeu Fiol i Gumersind Riera, etc. A més de Joan Mas, autor teatral d'obres de caire popular i de molt èxit. Manuel Sanchis Guarner reuní poetes de dues generacions en la seva antologia Els poetes insulars de postguerra (1951). J. M. Llompart anomena "generació de 1950" la de Blai Bonet i els seus contemporanis i en determina algunes característiques en una obra recent.(9)

    A Menorca i Eivissa, apart la poca demografia que no dóna gaire marge per a una mínima vida literària, ha mancat la influencia general catalana. La llengua s'hi ha mantingut, però, defensant-se amb les seves pures forces.

    A València la cultura catalana es reorganitza després de la guerra entorn de Xavier Casp i Miquel Adlert -tots dos pertanyents a la generació del 36-. Inicien una mena de pendant d"'Ariel", la revista "Esclat" (sobrevisqué tres números). La generació del 1951 és molt dispersa i es troba, més que les altres, gairebé sense tradició i sense públic. La Universitat no na recollit fins fa pocs anys el ressò de la cultura autòctona i per això els valencians de la generació del 1951 s'han de formar enmig del buit o de la indiferència. Els fruits de la relativa "catalanització" de la Universitat de València els reben els escriptors que cal adscriure a la generació següent a la de 1951. De la historia recordem-ne alguns noms: la poetessa bilingüe Maria Beneyto (1925); Vicent Andrés Estellés (1924) i Rafael Villar (1931), també poetes; i Francesc de P. Burguera (1928), Josep Iborra (1929) i Josep Palacios (1938) que conreuen sobretot el teatre, la narració i la crítica, respectivament; i també Lluís Alpera (1938), guanyador del "Carles Riba". En tots ells la influencia i el mestratge de Joan Fuster han estat força decisius. Joan Fuster és "l’ideòleg", l'encoratjador dels grups més amatents de les tres darreres generacions.

    Àdhuc a l' exili, els fills d' alguns emigrats han escrit en català. Disposaven d' alguna revista literària, però l' ambient era totalment estranger i els mitjans de formació (començant pels llibres) més minsos que els nostres. Citaré els noms dels qui almenys han publicat un llibre de poemes: Ramon Xirau (1924), Manuel Duran (1925), Josep Ribera i Salvans (1932) i Martí Soler-Vinyes (1934). A més de Marc Hurtado, que ha estat secretari de redacció de "Pont blau". Curiosament tots han publicat els seus llibres a Mèxic.

    No he volgut fer la crítica ni donar una tirallonga dels llibres publicats pels militants de la generació del 1951. Ni tampoc em vull endinsar en el problema dels "retardats", és a dir, els qui, pertanyents a una generació anterior -J. M. Andreu (1920), Carles Macià (1921), Gabriel Ferrater (1922), Joan Colomines (1922), etc.- s'han "assimilat" o són "assimilats" a la nostra. Ben sovint les conseqüències de la guerra i la impossibilitat de publicar han fet aparèixer tardanament aquests escriptors. Un altre tema fora també el dels qui només han escrit en castellà. Però aquesta crònica no és un estudi erudit, ni complet, sinó una primera revisió que espera un exegeta mes hàbil que jo.

    Límits, influències i característiques

    No cal repetir que l'exactitud de les matemàtiques no serveix per a escatir els límits d'una generació. Però si acceptem l'existència operant d'una generació del 36, hem de fixar ja ara els termenals de la següent, la que, per a entendre'ns, he batejat com del 1951. M'arrisco a escriure que les coordenades d'aquesta generació podrien situar-se entre el 1923 i el 1939. Si la limito entre el començament de la Dictadura i la fi de la guerra civil és perquè fa fortuna entre els crítics la utilització de dates polítiques per a emmarcar o explicar moviments literaris. He sentit dir a Joaquim Molas que Triadú i Fuster són els darrers mohicans de la generació del 36. En un article periodístic(10) vaig fer meva aquesta tesi. Hem vist que Triadú era durant la guerra professor de català. Crec, per tant, que el punt de separació de les dues generacions hauria d'ésser entre els qui tingueren consciència -no primària, biològica, sinó reflexiva- del que era la guerra i del que significava per al país i d'una manera o altra en foren protagonistes al front o a la reraguarda, protagonistes passius i conscients, si es vol, i els qui no en tingueren.

    La perspectiva del temps permet parlar, doncs, d'una generació del 1951, amb totes les reserves que comporta ésser taxatiu i concret en un tema així dins el nostre tripijoc literari, sensible i llepafils. El grup més fort, més cohesionat d' aquesta generació s' escau en els nascuts entorn del 1930 o del 1931 (si voleu una data commemorativa). Ara bé: si comptem la naixença literària pels volts del 1950 (ja n'he donat raons), és evident que el gruix generacional d'uns escriptors dispersos, franctiradors, sotmesos a pressions, no és detectable fins el 1960. En aquests deu anys s'han destriat les línies estètiques, els gustos, l' autenticitat de les vocacions, les divergències ideològiques o temperamentals. Hi ha hagut un avans, una maduració, un desplegament; publicar un llibre seriós ja no ha resultat un problema, ni guanyar un premi literari, ni definir-se i per fer-se una -mica més a través d'alguna tribuna com "Serra d'Or".

    És arriscat de sintetitzar en unes ratlles les influències que han pesat sobre la generació del 1951. La dispersió i la creixença anormal no han ajudat pas a uns mestratges universals o amples. Sobre els poetes és evident l’empremta de Salvador Espriu, Carles Riba, Pere Quart, Salvat-Papasseit i d'algun altre mestre noucentista. Les problemàtiques influències foranes podrien anar des de certs avanguardistes francesos fins a Eliot i alguns noms de la generació castellana del 1927. No conec gaire les influències exercides sobre els novel•listes, però em penso que són fonamentalment d'autors i de tècniques estrangers. Els crítics i els historiadors de la literatura poden invocar el mestratge de Jordi Rubió i de Carles Riba i deIs "Estudis Universitaris Catalans", lligam amb l'Institut. No oblidem la influencia d'alguns escriptors del grup "Ariel", mestres i companys alhora, ni la de Vicens i Vives. Darrerament els antics s'han assaonat amb la incorporació de mètodes estrangers, sobretot de Lukacs.

    La cristal·lització (incompleta), la fixació d'uns límits i uns contorns de la generació, el fet que molts dels seus protagonistes s’hagin trobat ja en un mateix camp d'interessos literaris i comunitaris, permet de determinar-ne, entre l' entrellat de noms i de corrents, les característiques més visibles i essencials, almenys les que són a flor de pell literària. De les característiques que demana Petersen perquè hom pugui parlar de generació, n'hi ha que es donen en la del 1951: 1) coincidència en la data de naixement. 2) relació personal: progressivament més intensa. En canvi és problemàtic descobrir-hi altres condicions, com són l'homogeneïtat d'educació (llevat que irònicament esmentem rautodidactisme des del vessant lingüístic i literari català); l’experiència generacional (fora que vulguem remarcar l'amarga experiència de les traves i la lluita per la supervivència); tampoc no trobem la típica paràlisi de la generació anterior, que continua en actiu, encara que la del 1951 n'hagi superat algunes actituds. En puritat no existeix, encara, un llenguatge generacional(11), però hi ha una característica, cada vegada més influent, que podria esdevenir-ho: el "nou realisme", programàtic, envaidor, i codificat des de la famosa antologia de Molas-Castellet, Poesia catalana del segle XX (1963).

    Això no vol pas dir que el "nou realisme" sigui acceptat disciplinadament per tots els qui integren .la generació: alguns !'ignoren, d'altres el combaten mig obertament, però és un penó llampant, un banderín de enganche, que coexisteix i coexistirà amb altres fórmules literàries i estilístiques.

    Serà una generació de traspàs? De fet encara no té un capitost -senyal de generació-, però sortirà: ja ho profetitzava Carles Riba(12) en termes generals: "... remarqui com a cada tombant de renovació de la nostra poesia, de la nostra novel•la i del nostre teatre, i a cada canvi de posició de la nostra crítica, hi ha en suma un nom, això és, un mestratge si no es vol dir un cabdillatge, i uns adherents 'immediats". Si es completa el procés de professionalització -que alguns han trobat, paradoxalment, com a traductors- la generació arribarà a vertebrar-se del tot.

    L'esquema i balanç que he tractat, amb més convicció que seguretat és, naturalment, provisional. Quan haurà passat el torb i el cos social per al qual treballem es desvetlli cívicament, llavors els punts vaciHants o obscurs, que el lector endevinarà en l' esquema es veuran sota una llum nova.

    Voldria que aquesta meditació i aquest repàs, formulats amb voluntat de síntesi i d'optimisme futurista, trobessin uns tornaveus, que tant si em rectifiquen com si m' encoratgen, no deixaran d'enriquir-me.

    NOTES

    (1) En el pròleg a l'Obra poètica (Barcelona, 1963) de Salvador Espriu, pàgs. XVI.XVII.
    (2) Joaquim Molas, "Rosselló-Pòrcel, avui" dins "El Pont", número 13 (1959), 34.
    (3) Joaquim Molas, loc. cit. i Santiago Alberti, pròleg a Fum d'ara (Barcelona, 1959) d'Estanislau Torres.
    (4) Alguns llibres religiosos del" Foment de Pietat", un parell de reculls de poemes i les Obres Completes de Verdaguer, aparegudes el 1943 amb ortografia antiga, són els escassos precedents, a més d'uns quants llibres clandestins.
    (5) Joan Triadú, Llegir com viure (Barcelona 1963), pàg. 49.
    (5)a Hi ha també el cas de revistes camuflades en forma de quaderns com “El Pont” i “Raixa”.
    (6) Poesia catalana del segle XX (Barcelona, 1963), Pàg. 131.
    (7) Els grups autodidactes no van tenir aquesta facilitat de contacte dels universitaris i han publicat tard. Pensem por exemple en el grup, d'origen excursionista, Estanislau Torres, Joaquim Carbó, Caroles Macià i Ferran Gironès.
    (8) Joan Triadú, "Notes", "La Revista Curial", "Ariel", núm. 19, (1950), 1.
    (9) J. M. Llompart, La literatura moderna a les Balears (Palma de Mallorca, 1964), pàgs. 180.182.
    (10) A B C de Madrid, 18.X.1965.
    (11) Joaquim Molas, loc. cit., pàg. 32, dóna sis postulats de la "nova literatura" que són interessants perquè ja presenten el "realisme històric" .
    (12) Carles Riba, "Literatura i grups salvadors", dins Llengua literatura (Barcelona, 1965), pàg. 59.

    Dins Albert Manent: Literatura catalana en debat, Barcelona, 1973.

Josep M. Ramis dv., 11/05/2012 - 09:11

Molas, Joaquim

Molas, Joaquim Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:38

Panorama de la literatura catalana de postguerra

Panorama de la literatura catalana de postguerra

    Para algunos, la victoria alcanzada en 1939 corrigió felizmente la suma de errores cometidos a lo largo de la historia contemporánea. Entre ellos, la tolerancia concedida a una cultura local, la catalana, que se había desarrollado, insidiosamente, en amplias zonas del noreste peninsular. “Atención preferentísima ha de merecerme la cultura en todas sus graduaciones”, decía el primer gobernador civil franquista de Barcelona, don Wenceslao González Oliveros, al tomar posesión de su cargo (1). “Cuarenta años de progresiva desespañolización (salvo el breve, próspero y sosegado período dictatorial) exigen un esfuerzo inmediato y continuo de signo contrario. En la reespañolización cultural de Cataluña espero poner lo principal de mi empeño, desde la primera enseñanza a la alta cultura; auténtica y última explicación de muchos acontecimientos y actitudes lamentables, incluso en los órdenes al parecer más distantes de la esfera espiritual.” Y añadía: “Al que en cualquier grado o forma permanezca todavía enemigo, tanto en la esfera demagógica como en la burguesa, le exhorto a que no se obstine a sobrevivirse grotescamente. El que aún se sienta enemigo piense que es un vencido al amparo de la misericordia y la justicia del vencedor, pero también a merced suya si equivocadamente interpretase su piedad por vacilación o su tolerancia por desconocimiento.”

    Una cultura agónica: tres factores

    La cultura catalana de postguerra es el producto de tres factores que se excluyen, o modifican, entre sí: 1) los modelos creados por los grandes países burgueses de Occidente; 2) la implantación violenta de los modelos castellano/españoles y, en concreto, de la versión elaborada por las fuerzas franquistas más reaccionarias; 3) una serie de insuficiencias propias, de tipo histórico o democrático. Así, constituye un conjunto agónico, desvertebrado, que vive más de nostalgias o de esperanzas/utopías, que de realidades contantes y sonantes.

    En 1939 las instituciones, las editoriales, las revistas y los diarios existentes fueron suprimidos por decreto, sustituidos por otros de rango imperial o, en el mejor de los casos, provincializados y burocratizados. La universidad, por ejemplo, fue sometida a un auténtico desmantelamiento. La mayoría de sus figuras, como Josep M. Boix i Raspall o Jordi Rubió i Balaguer, fueron expulsados o, como Pere Bosch i Gimpera, August Pi i Sunyer y Joaquim Xirau, tuvieron que exiliarse. El pavoroso vacío que dejaron fue llenado por varios paquetes de funcionarios inmigrados que, salvo raras y brillantes excepciones, practicaron el más cerril caciquismo. Unos paquetes que, muy de vez en vez, aceptaron a profesores con pasión científica y renovadora: Jaume Vicens i Vives, Oriol de Bolós, etcétera. Consecuencia: la Universidad, desligada de su contexto y sin medios económicos, perdió poco a poco el prestigio científico y social y, al producirse la crisis del modelo universitario burgués, se hundió estrepitosamente.

    El Institut d'Estudis Catalans quedó también desmantelado. La mayoría de sus miembros, como Pompeu Fabra, Lluis Nicolau d’Olwer y Carlos Riba tuvieron que exiliarse o, como Joaquim Ruyra o Ramon d'Alós-Moner, fallecieron a los pocos meses de la ocupación. La misma entidad fue disuelta de un plumazo e incluso se intentó cubrir el espacio científico que dejaba con instituciones de nuevo cuño (2). Consecuencia: el Institut tuvo que reorganizarse en la clandestinidad y, con los escasos recursos de que dispuso, o dispone, tuvo que seguir sus actividades a un ritmo más testimonial que eficaz.

    Sin centros adecuados de formación y realización, los profesionales de la cultura se enfrentaron a una cadena de problemas prácticamente insolubles. Ante todo, a la falta de un verdadero público consumidor. Un público que, atenazado por una subsitencia difícil y desconcertado por unos medios de comunicación más sensibles a la propaganda que a la información crítica, se dedicó al cultivo del ocio más delirante: la nada. En segundo lugar, a una serie de presiones ideológicas de todo tipo que coartaban, a la vez, la formación y la información y que, por tanto, coartaban la libre creación. Solo y presionado, el profesional de la cultura se encerró dramáticamente en el mundo de sus propias necesidades y/o frustraciones y, a la corta o a la larga, se convirtió en un personaje sumiso, burocratizado o, al contrario, en un personaje rebelde que transformaba su función creadora/critica en un doctrinarismo monolítico. Sus productos, desvinculados de su contexto, pese a las constantes referencias a éste, se desarrollaron al margen de las grandes propuestas universales. O. en el mejor de los casos, fueron un simple remedo de las más detonantes.

    Así, la literatura producida en tierras catalanas constituyó, entre 1939 y 1955, un mundo fragmentado y lleno de interferencias/tensiones de una increible complejidad y dramatismo. Ante todo, hubo una literatura de expresión castellana, estimulada y, a menudo, impuesta con violencia por las tropas victoriosas.

    Una literatura que, en conjunto, ofrecía tres grandes corrientes que se limitaron a convivir y que a la larga entraron en conflicto. En primer lugar, una corriente, la oficial, que se alimentaba de funcionarios inmigrados, o no, que disponía de todos los resortes de la producción -instituciones estatales y municipales, casas editoras, revistas y diarios subvencionados- y que pretendía reproducir sin afeites los modelos operantes en la corte. Entre sus objetivos figuraba como principal el de españolizar a la sociedad catalana. En 1945, por ejemplo, un comentarista madrileño, a propósito de un homenaje tributado a un camisa vieja afincado en Barcelona, Luys Santa Marina, decía: «Las palabras de García Venero, de profundo contenido político, sirvieron para exaltar la labor españolista que Luys realiza en Barcelona.» (3) En segundo lugar, la literatura desarrollada por aquellos que, de alguna manera, habían contribuido al triunfo del Alzamiento Nacional. Una literatura que adaptó al castellano los modelos catalanes más puros o que intentó recuperar los elaborados, desde el siglo XVI, por la nobleza o la burguesía castellanizada (Juan Boscán, Manuel de Cabanyes). Así, Ignacio Agusti, en sus novelas, recogió, a la vez, la realidad de una Cataluña industrial y los modelos novelísticos creados por dicha tradición (Narcis Oller). Y Juan Ramón Masoliver, al fundar la colección Poesía en la mano o al articular una de las mejores revistas españolas de postguerra, Entregas de poesía, recogió el ambiente liberal y europeo de la Cataluña de los años 20/30 (4), Por último, la literatura realizada por aquellos que sin renunciar a sus ideales tuvieron que mudar forzosamente de medios de expresión y que, por consiguiente, tradujeron al castellano los mismos modelos que habían utilizado o aún utilizaban solapadamente en catalán. Tal es el caso, entre otros, de Josep Pla o Caries Soldevila.

    Hacia 1951/53, algunas de estas corrientes empezaron a cambiar o a desaparecer lentamente, al paso que nacían otras nuevas. La primera, por ejemplo, se dividió en dos sustancialmente antagónicas: la que, como el grupo de La Jirafa, continuó la tradición españolista más ortodoxa y la que, a partir de la revista Laye, una «publicación de la Delegación de Educación Nacional», dirigida por el camarada Eugenio Fuentes Martín, rompió con ella y con la herencia catalana y se incrustó rápidamente en la liberal y cosmopolita castellana de un Ortega o un Aleixandre.

    Esta fracción, constituida, entre otros, por Jaime Gil de Biedma, Carlos Barral o los hermanos Goytisolo,fue el primer grupo no oficial y absolutamente españolizado, es decir, desvinculado de la realidad cultural dentro de la que vivían. Por otra parte, desapareció la tradición catalana en castellano y los autores que las circunstancias político/económicas obligaban a practicar el bilingüismo, como Joan Fuster, continuaron traduciendo al castellano los modelos estrictamente catalanes. Hacia los años 1952 /53 surgió, además, un nuevo tipo de profesional: el hijo de inmigrantes económicos que, como Francisco Candel, se siente catalán, trabaja sobre la realidad catalana y se dirige a un público fundamentalmente inmigrado/catalán pero que, por razones obvias, no dispone de los recursos culturales necesarios para expresarse en la lengua del país en el que ha encontrado cobijo.

    Exilio, clandestinidad y circulación pública

    La literatura catalana organizó frente a estos intentos de supresión/suplantación tres movimientos, que en principio se ignoraron o se opusieron, pero que a la larga acabaron fundiéndose en uno solo. En primer lugar, el del exilio. Un movimiento que en teoría era el que trabajaba con unas mayores dosis de libertad. Pero que de hecho sobrevivía gracias a pequeñas colonias de emigrantes económicos o políticos, en un medio mitad indiferente mitad hostil. En segundo lugar, el clandestino. Un movimiento que iniciado hacia 1940 recogía las inquietudes más vivas y puras del país. Pero que, enclaustrado en los límites de la militancia más rigida, había perdido toda relación con su cuerpo social y se debatía, por tanto, en el vacío. Y, por último, el que intentaba crear, al amparo de la nueva legalidad, pero con el mínimo de claudicaciones, una literatura de circulación pública.

    En general, el grado de eficacia de estos movimientos dependía de las circunstancias. Entre 1939 y 1945 el del exilio fue el más incisivo, voluminoso. Europa, destrozada por la guerra, había dejado de ser un medio de cultivo apto para una literatura que, como la catalana, era pequeña y exiliada y carecía, además, de distintivo propio en los mapas más acreditados. Así, las iniciativas que, en 1939/40, habían alcanzado un mínimo de consistencia en Francia (Fundació Ramon Llull) se desplazaron, con la invasión alemana a Latinoamérica. Celebración de los Jocs Florals de la Llengua catalana (1941), ediciones como las de la revista Catalunya (1939), las de B. Costa-Amic (1942) o las de Avel·li Artis (1944), revista como Els Quaderns de l'Exili (1943), etcétera. Por otra parte, el régimen de Franco, bien asentado gracias a las centelleantes victorias de Hitler, ponía en práctica las cláusulas más duras de su programa y, con auténtico cinismo, destruía cualquier tipo de disidencia. La literatura clandestina realizada en principio en casas particulares (Bonet i Gari, Puig i Cadafalch, Sunyer y, más adelante, Josep Iglésies; en otro sentido, Caries Riba y J. V. Foix), amplió, poco a poco, su área de incidencia. Y, tras unos intentos más o menos institucionalizados -Amics de la Poesia (1942), Calalunya (1942), L 'Ocell de Paper (1943)-, produjo las dos primeras empresas importantes, capitaneadas las dos por Josep Palau i Fabre: las ediciones La Sirena (1943) y la revista Poesía (1944).

    Durante estos siete años, en cambio, la literatura catalana no existió a nivel público. En 1941, el Foment de Pietat había reanudado con sordina sus edíciones sagradas. Y, entre 1942 y 1944, sacaron algún libro suelto, de carácter lírico y con salvaconducto eclesiástico -Rosa mística (1942), de Camil Geis-, y las primeras reediciones veniaguerianas (1943, 1944) de un librero que, durante la guerra, había actuado en la zona de Franco: el señor Josep Cruzet. ¡Nada más! En conjunto, estas empresas las impulsaba una misma idea. Ante todo, salvar la lengua. Después, recuperar el prestigio social/cultural que había perdido con la victoría franquista. En tercer lugar, salvar las instituciones de cultura más significativas. Rehacer el sistema de relaciones humanas destruido por la guerra y establecer contacto con la nueva gente que, poco a poco, aparecía en muchos casos profundamente desconcertada. Y, finalmente, luchar contra todos los que habían claudicado, ideológicamente o lingüísticamente.

    Verdaguer, símbolo de la resistencia

    La correlación de fuerzas que acabamos de ver, gracias al triunfo de las potencias aliadas y al cambio diplomático del régimen, empezó a variar de manera sensible. El sentido del cambio lo indica en cierta medida un centenario celebrado a lo largo de 1945: el de Jacint Verdaguer. En efecto: los exiliados y los que trabajaban en la clandestinidad convirtieron al famoso poeta en un símbolo de la resistencia. De la resistencia de una lengua y, pues, de una patria amenazada. Los grupos oficiales, presionados por la marcha de los acontecimientos, no pudieron, con Juan Aparicio al frente, ignorarlo e intentaron españolizarlo (5). Y, a la larga, permitieron un cierto juego público que fue aprovechado por los resistentes más carcas o por los que, más fluctuantes, querían hacerse perdonar pasadas veleidades.

    Pese a todo, entre 1946 y 1955, la producción más abundante fue la del exilio y, con ella, la clandestina. La primera, gracias a la intensificación de la americana y a la liberación de Francia, conoció su época más brillante. Los Jocs Florals se celebraron, alternadamente, en América y en Europa. En América nacieron nuevas editoriales de positivo interés: El Pi de les Tres Branques (1947). En Perpiñán reaparecieron en 1951 las Edicions Proa, y, en América y en Europa, salieron gran cantidad de revistas: Quaderns (Perpiñán, 1945), La Nostra Revista (México, 1946), etcétera. La producción clandestina conoció también una época brillante. Las revistas culturales y artísticas (Ariel, 1946; Dau al Set, 1948) alternaron con otras de intención más popular: Antología (1947), Temps (1948)... E incluso con otras estrictamente universitarias: Curial (1949)... A las ediciones La Sirena se sumaron las de Negra Nit (1945) y las de Antologia (1947). Un buen fajo de libros sin seriar y, sobre todo, un tipo de libro, el de bibliófilo, que, con la tolerancia tácita de las autoridades, ponía todos los recursos artísticos y tipográficos disponibles al servicio, a veces, de un texto absolutamente insólito. Y de unos destinatarios, los nuevos ricos del estraperlo, tan insólitos como los textos mismos. Entre 1946 y 1955, además, la literatura catalana reapareció poco a poco a la vida pública. Según mis informes, los primeros permisos datan del mes de enero de 1946. Y, las primeras obras, de la fiesta del libro del mismo año. El Régimen, a medida que para salvar las naves cedía a las presiones de los aliados, concedía con más facilidad los permisos. Así, reaparecieron las viejas editoriales decapitadas (Barcino, Alpha); salieron otras nuevas (Selecta, Llibres de l'Óssa Menor) y empezaron a publicar en catalán otras que, hasta aquel momento, sólo lo hablan hecho en castellano: Arimany, Aymá, Dalmau, Destino, Janés i Olivé, Millá... Con el de los libros llegó también el permiso teatral. Y una tropa de viejos actores -María Vila, Pius Daví, Jaume Borràs- con la colaboración de otros más jóvenes -Pau Garsaball, Páquita Ferrandis- aparecieron de nuevo en escena. Primero, con simples reposiciones. Más tarde, con estrenos más o menos ambiciosos.

    Un programa de urgencia

    Entre 1946 y 1955 se pasó, poco a poco, de un programa literario estrictamente defensivo a otro más expansivo y dinámico. En primer lugar, la literatura del exilio había entrado en contacto con la clandestina y las dos, sobre todo la segunda, lo habían hecho con la que veía legalmente la luz pública en el país. En segundo lugar, tanto en el exilio como en el interior, se había articulado con más o menos conciencia un plan de recuperación de los viejos autores/lectores y de conquista de los que comenzaban a insinuarse. Y, por tanto, de incidencia en la opinión pública.

    En 1946/47, por ejemplo, se organizó, con motivo del noveno centenario de la muerte del abad Oliba, una gran campaña de sensibilización popular. Una campaña que, por primera vez, reunió a gente de todos los campos de la actividad catalana y que, entre sus actos, contó con la concesión de un premio lírico. Los premios, en la estrategia de este momento, ocuparon un auténtico lugar de honor. Ante todo, porque constituían un estímulo poderoso para la creación. Animaban a los viejos autores y ayudaban a lanzar a los más jóvenes; daban, de golpe, un dinero que raramente se obtenía con la venta en librerías; permitía publicar las obras premiadas -e incluso las finalistas- en unas condiciones óptimas de publicidad.

    En principio, el sentido del juego era primario, transparente. Intentar que una sociedad herida y mineralizada se interesase por la literatura y, más en concreto, por la catalana; que la prensa y la radio se ocupasen, ni que fuera a precario, de una producción que se hallaba proscrita. En suma: crear, alrededor de autores y libros, más, de lo que éstos simbolizaban, un mínimo de aureola. Los primeros premios fueron concedidos en el exilio (Jocs Florals) o en la clandestinidad: Rosselló-Porcel, Salvat-Papasseit. En 1947 se concedió en el país el primer premio legal y, a la larga, fueron éstos, los legales, los que obtuvieron unos resultados más satisfactorios. En especial, los de: la noche de Santa Lucía: el Joanot Martorell, de novela; el Víctor Calalà, de narración corta; el Ossa Menor, de poesía... y, con ellos, los de Cantonigrós, los de las Galerías Layetanas, los de la Associació Condal...

    Epílogo

    En 1951, un movimiento de masas, la huelga de tranvías de Barcelona, había sido el último acto más o menos relacionado con la guerra civil. Dos años después, el Régimen firmaba un acuerdo con Estados Unidos y entraba en la UNESCO y, en 1955, lo hacía en la ONU. Entre 1951 y 1955 había producido un diálogo entre un grupo de intelectuales catalanes -Caries Riba- y otro de intelectuales castellanos -Dionisio Ridruejo- que, en cierta medida, habia constituido un reconocimiento paraoficial de la situación catalana. Y con tal motivo se había desarrollado un auténtíco proceso de autocrítica histórico/cultural: Jaume Vicens Vives. Cambios, diálogo, autocrítíca... Había empezado una nueva época. Una época que consolidó los movimientos de expresión castellana surgidos hacia 1951/53 y que, por otra parte, acabó con la literatura catalana clandestína, dísminuyó la del exilio y, de manera correlatíva, incrementó la que se publicaba en el país con todas las garantías legales. Pero ésta ya es otra historia.

    (1) La Vanguardia Española, 5/VIII/39.
    (2) Cf. Solidaridad Nacional, 9 y 13/1/40.
    (3) G. M. A., Homenaje de «Los Noveles» a Luys Santa Marina, «La Estafeta Literaria», núm. 31 (1945), 5.
    (4) Concretamente, en'la colección Poesía en la mano, de Editorial Yunque, reprodujo con fidelidad el programa e incluso el diseño de otra catalana, recién degolIada: Oreig de la Rosa dels Vents, de Josep Janés i Olivé.
    (5) Así, La Estafeta Literària, núm. 25, dedicó sus páginas centrales a conmemorar el centenario verdagueriano. Y, al anunciarlo en la primera página, decía significativamente: “Hace cien años nació un gran poeta español. Un maravilloso poeta, alta cumbre de nuestras letras. Mosén Jacinto Verdaguer es esta figura señera que la rueda del tiempo nos trae prendida en un centenario evocativo. Vivió consagrado a Dios y a la poesía. El es la más recia y clara voz de la épica moderna española. Como poeta lírico su alma se desborda por los cauces del misticismo y cuaja en la honda y estremecida corriente religiosa de pura raíz nacional.En la encuesta que figura en las páginas centrales hay respuestas tan inequívocas como las siguientes: “La Atlántida, más que nada, es poema nacional español” (M. Fernández Almagro). Ha existido en tiempos no remotos un "especial deseo de destacar la regionalidad inequívoca de los grandes poetas de Cataluña no tanto como una raíz, sino como un límite. Hace algunos años hubiera sorprendido en ciertos medios un trabajo titulado: El españolismo de Verdaguer. Y, sin embargo -y aleccionadoramente para los miopes de uno y otro bando-. Mosén Jacinto aprendió a amar a España y a entender su dimensión histórica navegando por el Atlántico bajo la bandera blanca y azul de Comillas como capellán de sus barcos. L 'Atlántida está llena de profundísima emoción española.” (G.Díaz- Plaja), etcétera.

    Joaquim Molas: Panorama de la literatura catalana de postguerra. "El País", 5-II-1978 [Suplement «Arte y Pensamiento»].

Josep M. Ramis dv., 11/05/2012 - 09:14

Una tarda "camp"

Una tarda "camp"

    Un bon amic, Albert Manent, dedicà fa tres o quatre anys un estudi a la seva generació, que és la meva. Qui tingui la sort de llegir-lo hi trobarà moltes notícies i remarques sucoses, que algun dia potser caldrà ampliar i discutir. De moment, voldria parlar d'una de tantes experiències concretes, la meva personal. Hi ha dies baixos, plens de malagana o, almenys, de desgana. I, aleshores, el record bull com una cassola al forn -que diria el poeta Ausias, Ausies o Ausiàs March (tant me fot!). La meva consciència es despertà amb la guerra. Imatges vagues d'una revolució, draps bicolors al coll, cromos de bombardeigs, llargues cues, fam, absències, morts, grup escolar «Ramon Llull», avions que ranegen la teulada de les cases i corrues de carros esventrats que fugen cap a França. La meya generació nasqué amb un mal record i, des d'aquell instant, es debaté entre un passat que pesa com una llosa i un futur incert que condiciona els gestos, les paraules. Tots sabem quan comença la postguerra però ningú sap quan acabarà. Visc la falsa pau paradisíaca de Mallorca i tot seguit, a Barcelona, trobo el racionament, l'estraperlo, la fam. De lluny, arriben ecos de Dunkerque i d'Hiroshima i, del Maestrat o dels Pirineus, n’arriben d’altres mig apagats dels maquís. Ah, aquells somnis de vida fabricats als cinemes de barri, a les pagines dels còmics, a les novelles de l'Oest o a les de lladres i serenos! La mística de la radio ens robava el cor: «Raskayú", Machín, Luis Mariano, devessalls de musiquetes pop, retransmissions esportives... Ah, els grans herois de la pilota, les grans gestes del Barça! Vedettes al Paral·lel o al final de la Rambla, ah, aquelles vedettes de carns tan esplèndides! Comença la inacabable agonia del llicenciat sense horitzons que treballa per a editorials de consum. Insatisfacció, sexe, obsessió, molt sexe. Vivim tancats i descobrim amb sorpresa l'Avantguarda, Picasso, Miró, Sartre. Salons de Tardor a les Laietanes, Club 49, «Ariel», «Dau al set»... Estilística i, malgrat tot, primeres aventures de compromís. Milícies a Los Castillejos i a Salamanca. 98 i més 98. Viatges per terres de Castella amb la boca oberta. Passió per Dámaso i Salinas, enveja d'Alberti. Clàssics locals, Salvat-Papasseit. Llargues converses amb Riba, amb Foix, amb Ferran Soldevila, amb Vicens Vives, amb Espriu, amb Pere Quart, amb... Quin món, Mao, quin món! Anem de casa en casa, demanant no sabem què... Les portes són sempre obertes, les finestres tancades. Premi Nobel per a Faulkner, lectura de Dos Passos a la Residència d'Oficials. Cine de Vittorio i de tots els altres, somnis d'alta nit amb Gina i la B. B. De mica en mica, treuen el nas Armstrong, Xostakovitx, Juli González, Kafka, BIas, Neruda, Pavese, Maiakovski, Brecht... Ah, la troballa decisiva de Brecht! Canviem Karl Vossler i Leo Spitzer per Gyorgy Lukács. Tavernes del barrí antic amb cants internacionalistes. Un món nou. París, Londres, Liverpool... Fronteres de Carlyle: Edimburg florit, amb la torre de Walter Scott presidint-la. TV, nouvelle vague, els Beatles que comencen... Lectures de Gramsci a Barcelona i de Goldmann a Ginebra. Ja som ahir, quasi avui. Però la generació continua, tots continuem. Cap a on?

    Dins Joaquim Molas: Una cultura en crisi, Barcelona, 1971.

Josep M. Ramis dv., 11/05/2012 - 09:14

Pla, Josep

Pla, Josep Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:39

El quadern gris (fragments)

El quadern gris (fragments)

1918

 

 

8 de març. ― Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol ―malgrat haver-s’hi ja trencat un braç i una cama―, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m’agrada.

A l’hora de les postres, a dinar, apareixen a taula una gran plata de crema cremada i un pa de pessic deliciós, flonjo, daurat, amb un polsim de sucre ingràvid. La meva mare em diu:

―Ja saps que avui fas vint-i-un anys?

I en efecte: seria absurd de discutir-ho: avui compleixo vint-i-un anys. Dono una ullada circular. El meu pare menja en silenci, en un estat de perfecta normalitat. La meva mare no sembla pas estar tan nerviosa com sol habitualment. Com que en aquest país només se celebren els sants, la presència del pa de pessic i de la crema em fan malfiar. Em pregunto si han estat elaborats per celebrar realment el meu aniversari o per recordar-me que el balanç dels primers anys és absolutament negatiu, francament magre. Aquest retoc ―penso― és tan natural! Tenir fills en forma d’incògnita, de nebulosa, ha d’ésser molt desagradable. La meva frivolitat, però, és tan gran, que ni el problema de consciència plantejat per les llaminadures no és prou per a evitar que trobi el pa de pessic saborosíssim i la crema literalment exquisida. Quan me’n serveixo més, la fredor augmenta d’una manera visible. Vint-i-un anys!

La família! Cosa curiosa i complicada…

A mitja tarda es posa a ploure ―una pluja fina, densa, menuda, pausada. No fa gens d’aire. El cel és gris i baix. Sento caure la pluja sobre la terra i els arbres del jardí. Fa una fressa sorda i llunyana ―com la del mar a l’hivern. Pluja de març, freda, glacial. A mesura que va caient la tarda, el cel, de gris, es torna d’un blanc de gasa ―lívid, irreal. Sobre el poble, pesant sobre els teulats, hi ha un silenci espès, un silenci que es palpa. La fressa de l’aigua que cau l’allarga en una música vaga. Sobre aquesta sonsònia, hi veig flotar la meva obsessió del dia: vint-i-un anys!

Veure caure la pluja, a la fi, m’ensopeix. No sé què fer. Hauria, és evident, d’estudiar, de repassar els llibres de text, per treure’m de sobre aquesta pesada carrera d’advocat. No hi ha manera. Si sovint no puc resistir la temptació de llegir els papers que trobo pels carrers, davant d’aquesta classe de llibres la curiositat se’m tanca amb pany i clau.

Decideixo de començar aquest dietari. Hi escriuré ―just per passar l’estona, a la bona de Déu― el que se m’anirà presentant. La meva mare és una senyora molt neta minada per l’obsessió de mantenir la casa en un ordre gebrat. Li agrada d’estripar papers, de cremar velles andròmines, de vendre al drapaire tot el que per ella no té una utilitat pràctica o decorativa immediata. Ja farà prou, així, que aquests papers se salvin de les seves admirables virtuts casolanes. Si això arriba, no crec pas, de tota manera, que hi hagi res de mal…

 

 

14 de març. ― Ara, finalment, dóna gust de viure a Catalunya. La unanimitat és completa. Tothom està d’acord. Tots hem tingut, tenim o tindrem, indefectiblement, la grip.

Fa quatre o cinc anys que llegeixo, cada dia, el «Glosari» de Xènius. En aquest moment no sembla pas haver-hi, per a la secció d’Eugeni d’Ors, tant d’entendriment com en altres èpoques. Personalment trobo el «Glosari» molt afectat i de vegades una mica massa «violinista». Tinc una tendència invencible a malfiar-me dels qui són massa artistes.

 

 

16 d’abril. ― De vegades em passejo pels carrers amb l’exclusiu objecte de mirar la cara dels homes i de les dones que passen. La cara dels homes i de les dones que han passat dels trenta anys, quina cosa impressionant! Quina concentració de misteris minúsculs i obscurs, a la mesura de l’home; de tristesa verinosa i impotent, d’il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys; de cortesia momentània i automàtica; de vanitat secreta i diabòlica; d’abatiment i de resignació davant del Gran Animal de la naturalesa i de la vida!

Hi ha dies que invento qualsevol pretext per parlar amb la gent que vaig trobant. Els miro els ulls. És una mica difícil. És l’última cosa que la gent es deixa mirar. M’esborrona de veure l’escassa quantitat de persones que conserven en la mirada algun rastre d’il·lusió i de poesia ―de la il·lusió i de la poesia dels disset anys. De la majoria dels ulls, se n’ha esbravat tot esclat per les coses inconcretes i gracioses, gratuïtes, fascinadores, incertes, apassionants. Les mirades són dures o mòrbides o falses, però totalment arrasades. Són mirades purament mecàniques, desproveïdes de sorpresa, d’aventura, d’imponderable.

 

 

17 de maig. ― El vent ha assecat el país. En poques hores hem passat dels verds tendres i suaus als grocs lluents i eixarreïts. Transmutació desagradable. Tot és ja ple de pols i de brutícia. No hi ha res més desagradable que la pols. Veure llaurar un pagès seguit del nuvolet de pols que l’arada alça de terra em fa un efecte depriment. Haurem, ara, d’esperar que plogui per veure reaparèixer una mica de verd, i potser haurem d’esperar fins al mes de setembre. Aquest país tendeix, a l’estiu, a tornar-se saharià, assedegat, exhaurit.

Vaig a Llafranc, cap al tard, amb Gallart i Coromina. Després de la darrera ventada, la terra, la naturalesa ―àdhuc la mar―, té un aire de fatiga, com l’abandó de la convalescència. La mar ha quedat en una calma manyaga, en una desfibració desmaiada, que la llum d’òpal del crepuscle accentua amb un punt de dolça malenconia. A la platja no es veu ningú. La claror darrera, exsangüe, de la tarda, mor a les parets blanques de les barraques del racó de llevant. Després, una grisor opaca, densa, baixa dels vessants dels pins i envaeix la mar i la terra.

Contemplo la mar de la badia i tot el que em volta, ajagut a la platja. Sento el glu que fa l’aigua filtrant-se en l’arena molla i fina. Cap altre soroll no és perceptible. Els amples raigs lluminosos del far giren lentament en la clarícia moribunda de la tarda. A la porta de la taverna hi ha una mica de resplendor greixosa i trista. La solitud, l’atonia, el silenci ―que les buides cases tancades semblen augmentar― us desplacen a una evasió remota. L’ambient es fa propici per a la contemplació del mar. Per a veure la mar ―per a veure-la seriosament― és molt útil de desdoblar-se. La sorda ressonància que portem a dins ―ressonància que en moments d’agitació de cor crea com un estat de confusió mental― no deixa veure res. Tampoc no hi ajuda la presència d’un soroll absorbent immediat. Però, si hom aconsegueix abstreure’s de l’obsessió interna i de la nosa exterior, la mar esdevé un embadaliment, una força insidiosa de penetració lenta que desfà els sentits en una deliqüescent vaguetat.

Sopem a la taverna de Mata. La Conxita apareix amb una immensa plata de sardines a la brasa: grosses, fresques, vives. En les escates tocades pel foc, l’oli lluu d’una manera somorta i densa. En les escates blavisses, la llum del bec de gas treu petits punts rutilants, com un formigueig lluent. Mengem una quantitat desorbitada de sardines. L’absorció de sardines a la brasa produeix en el meu organisme una intensa segregació sentimental. Les sardines em fan regalimar els sentiments, m’afebleixen la raó i poblen la meva imaginació de formes plenes de gràcia. Aquest fenomen és en mi tan objectiu que de vegades he pensat si els estats d’esponjament sentimental i poètic dels celtes no podrien provenir de la importància que en la seva alimentació tenen les sardines.

Després d’una infinitat de declamacions humanitàries i cordials, tornem a la matinada ―una matinada fina, filtrada, de pell de seda, cel de color d’absenta sobre el qual es retallen les coses amb un sintetisme d’estampa. El ventet de la terra és viu i ens aclareix el cap. Ara seria el moment, potser, de parlar una estona amb una dona mal casada, avinent, generosa i amable.

 

 

24 de maig. ― Records de família. ― Quan érem petits, el pare ens feia unes bromes d’una poca solta considerable. Cridava un o altre dels germans i deia amb un posat absolutament seriós:

―Vés a l’escriptori a veure si m’hi trobes…

Hi anàvem d’una manera automàtica, completament distrets, i en arribar, de retorn al menjador, amb la cara de babau del qui no ha trobat ningú, la boca mig oberta, sentíem el bon senyor que ens deia, rient:

―I que n’ets de burro, fill meu!

Ho feia, és clar, per despertar-nos. Així i tot em sembla que ésser pare de família ha d’ésser una professió difícil.

 

 

6 de juny. ― L’alcohol: En una «Instantània» de Josep Ferrer trobo aquest curiós paràgraf: «L’embriaguesa per l’alcohol fa tornar esplèndids els avariciosos; dóna enginy als ignorants; converteix els egoistes en generosos; fa dilapidadors els baixos de sostre, bons els dolents. L’home més bútxara, el més estaquirot, el pedant integral, és capaç, a través de l’alcohol, d’un gest generós ―d’un gest que en estat normal és literalment impossible d’atribuir-li. L’aspecte de la nostra personalitat que la intoxicació alcohòlica subratlla i fa emergir és el més excel·lent ―des del punt de vista del candor moral. Dins de cada un de nosaltres, doncs, hi ha un altre jo ―un altre jo més bo―, ja que l’alcohol fa també tornar l’home més bo».

Ben mirat, potser només hi ha una altra força capaç de produir els mateixos efectes que Ferrer atribueix a la intoxicació alcohòlica: és l’exercici de la vanitat personal. L’home (o la dona) que no pot satisfer el seu misteriós desig de vanitat esdevé trist, dur, malvat, ressentit ―i això en qualsevol graó en què l’exercici de la vanitat pugui produir-se. L’home (o la dona) que veu satisfeta la seva ànsia de vanitat s’esponja, se li liqüifica el sempre duríssim cristall de ressentiment potencial que portem dins i és capaç de sentir una certa tendresa ―no gaire, ben entès, just la que permet el sentit del ridícul.

Una societat de fatxendes és plausiblement concebible; una societat d’humils seria inhabitable i perillosíssima.

 

 

 

5 de setembre. ― Em demano sovint si aquest dietari és sincer, és a dir, si és un document absolutament íntim.

La primera qüestió que es planteja és aquesta: ¿és possible l’expressió de la intimitat? Vull dir l’expressió clara, coherent, intel·ligible, de la intimitat. La intimitat pura, ben garbellat, deu ésser l’espontaneïtat pura, o sigui una segregació visceral i inconnexa. Si hom disposés d’un llenguatge i d’un lèxic eficaç per a representar aquesta segregació, no hi hauria problema. Però el cert és no existeix ni un estil adequat a la sinceritat ni un lèxic eficient. Però, àdhuc suposant un moment que la intimitat fos expressable, ¿qui l’entendria, qui la podria comprendre? Si no fos única, particularista, personalíssima, absolutament primigènia, ¿quin aspecte tindria, com es podria imaginar la seva presència? Quan no podem aclarir la nebulosa interna, diem habitualment: jo ja m’entenc… Els embriacs diuen el mateix. Sospito que les criatures, quan no arriben a fer-se entendre, pensen el mateix. La meva idea, doncs, és que la intimitat és inexpressable per falta d’instruments d’expressió, que la seva projecció exterior és pràcticament informulable. Penseu, només, l’enorme força de deformació i de falsificació que té l’estil tradicional, l’ortografia i la sintaxi habitual, en tota temptativa de voler expressar el pensament d’aparença més senzilla, en la pretensió de descriure el més insignificant objecte.

I, per si això no fos prou, hi ha tots els monstres invencibles: la vanitat, el tartufisme, l’educació, l’egoisme, el convencionalisme, l’enveja, el ressentiment, la humiliació, la influència dels diners o de la manca de diners, la impotència… és a dir, tot el detritus de passions i de sentiments que hom arrossega des que hom es lleva fins que se’n va al llit. Posats dins aquest joc de forces obscures però de gran pes, les contradiccions íntimes són permanents. Per exemple: jo tendeixo en públic, o quan escric, a combatre el sentimentalisme per pornogràfic i antihigiènic, però el cert és que personalment sóc una mena de vedell sentimental evanescent. En trobar-me sol, de vegades ric ―o de vegades em cau una llàgrima desproveïda de tota justificació racional, contrària a totes les exigències de la raó que defenso davant de la gent. M’ha succeït d’entrar en una església i de posar-me a plorar a llàgrima viva i això mateix m’ha passat llegint un llibre, fent d’espectador en un teatre o fullejant un diari. Fullejant un diari, ¿no és literalment grotesc? És un fet cert. Un altre aspecte: tinc una petita fama d’home fort i poso ―per dir-ho com Stendhal– de tête brûlée. Però la realitat és molt diferent. Davant de moltes coses, sóc d’una feblesa ridícula. Una gota de sang, el dolor físic, la presència d’un mort, l’observació d’una injustícia, la desgràcia d’un amic, la visió d’uns ulls tristos, em submergeixen en un estat de feblesa tan morbosa i dolorosa que la sento d’una manera física. En realitat, només sóc fort per a aparentar ―trobant-me en públic― que tinc el sentit del ridícul despert.

L’home podria ésser sincer si fos sempre igual a si mateix: mentre sigui en públic ―parlo d’un home normal― tan diferent de com és en trobar-se amb ell mateix, mentre no hi hagi entre aquests dos éssers que portem dins una solució de continuïtat, visible i permanent, l’expressió de la sinceritat és impossible.

Aleshores, de la intimitat, què se n’ha de pensar? Etcètera.

 

 

6 de setembre. ― Jo. Al cafè dic reiteradament: la meva vanitat és mínima. Els amics tenen potser tendència a creure-s’ho. Quan arribo a casa em poso davant del mirall. He tornat de Calella molt tocat del sol, amb un color magnífic. Tinc una dentadura blanca. Em trobo absolutament plausible.

 

 

12 de novembre. ― Romà Jori, director de «La Publicidad» (del matí), em proposà, sense gaires complicaments, d’anar a París de corresponsal del diari. Són set-centes cinquanta pessetes el mes, que al canvi actual deuen correspondre aproximadament a nou-cents francs francesos.

Com que em demana una resposta ràpida, accepto sense dubtar ―prejutjant (sense saber-ne res) una reacció favorable de la família. Demano a Jori que accepti el meu agraïment. No hi ha pas encara dia segur per a marxar, però m’assegura que serà molt aviat. Mentiria si digués que no estic content ―a pesar de la por que em domina de fer-ho malament, de la seguretat que en tinc.

Els amics de la penya ―i de la redacció― no semblen pas gaire reticents i, si ho són, no me n’adono. Quim Borralleras em comunica que està a punt de marxar a París i que em vindrà a rebre a l’estació del Quai d’Orsay el dia que hi arribi.

 

 

13 de novembre. ― Faig un anar i venir ràpid a Palafrugell per parlar amb la família.

Mai no m’hauria pensat que la notícia caigués tan bé. La satisfacció sembla visible en general.

M’hauria agradat, en el curs d’aquesta estada, fer una volta per la població, acomiadar-me dels amics, anar, si hagués estat possible, al mas. Però ni pensar-hi! Ha fet un dia endormiscat, somort, plujós, amb ruixats curts intermitents que han enfangat els carrers i han tancat la gent a casa. Aquesta cosa que tenen els pobles, que de vegades sembla que no hi ha ni una ànima. Així he passat tota la tarda a casa amb la família parlant ―sempre amb la mateixa reserva de l’educació familiar― d’una cosa i l’altra. A pesar del llar temps de què hem pogut disposar, ni el meu pare ni la meva mare no m’han donat cap consell. Una de les coses agradables de la família sembla ser la incapacitat de convertir una qualsevol escena ―grossa o petita― en espectacle. La meva mare m’ha anunciat que em regalarà un paquet de jerseis ―potser tres o quatre. El meu pare m’ha dit que em donarà diners per a tenir un abric gruixut i còmode i per a comprar una maleta grossa, molt grossa, de cuiro autèntic, perquè al seu entendre les maletes petites no tenen cap utilitat per a aquests viatges.

―Vols dir que ha de ser tan grossa? ―que jo li he dit.

―Sí, sí, com més grossa millor, mentre es pugui, encara que sigui patint una mica, portar a mà. Per altra part, has d’aprendre de fer una maleta. En una maleta, s’hi poden encabir moltes coses. Ja ho veuràs.

El meu pare ha fet la vida normal: havent sopat ha anat al cafè i ha tornat a les dotze en punt, com és habitual.

 

 

15 de novembre. ― Els preparatius del viatge. El passaport estarà demà. L’ordinari em porta el paquet de jerseis i els diners per a l’abric i la maleta. A la tarda, anem, amb Alexandre Plana, a comprar-ho. La maleta és realment important.

El viatge a París es produirà demà-passat.

Josep M. Ramis dv., 11/05/2012 - 09:16

Ulysses

Ulysses

    He rellegit, ara, l’Ulysses de Joyce –traducció francesa de la N.R.F. Encara que generalment les traduccions franceses són infames, aquesta és ben feta i completa –revisada per Valéry Larbaud, que és una garantia. El llibre és impressionant –un dels documents del realisme aparentment fantàstic més al·lucinants de la història de la literatura. No és pas solament important (em sembla) per la seva truculència, per la glopada incontenible de veritat que conté, sinó per la seva subtilesa i perquè tècnicament és una meravella de ben fet. L’últim capítol, les cinquanta últimes planes del llibre que contenen el monòleg de Molly Bloom, escrit sense punts ni comes, amb les habituals obsessions pornogràfiques (és la segregació mental espontània d’aquesta senyora en un moment d’insomni), és un tour de force, prodigiós: cinquanta pàgines. De seguida és dit!

    En el període d’entre les dues guerres només hi ha una obra –la de Marcel Proust– que s’hi pugui comparar, que jo sàpiga almenys. La de Proust –em sembla– és literàriament millor.

    Suposo que Ulysses és un llibre amb clau, i, per tant, les persones que el coneixen degueren (deuen) trobar el llibre absolutament fascinador. Dic això perquè, si, quan es desconeix, l’efecte és tan colpidor, és fàcil d’imaginar el que deu passar quan la clau és coneguda.

    Desconec el curriculum vitae (una mica precís) de James Joyce, sobretot el dels seus primers anys. En tinc vagues notícies. Tot em fa suposar que fou alumne dels jesuïtes (a Dublín) i que, fatigat de la inanitat de la teologia i dels convencionalismes del barroc burgès, trencà la pressió de l’asfíxia a què semblava estar sotmès. L’explosió de realisme (abans s’hauria dit de naturalisme) continuat, deliberat, frenètic, que el llibre conté permet de suposar-ho. ¿Es produïren les coses d’aquesta manera? Ulysses té si més no el to del document venjatiu dels desenganyats de l’educació religiosa que tingueren. Almenys m’ho sembla. Esbrinar-ho seria decisiu. I dic que m’ho sembla perquè he conegut persones dominades per aquesta reacció. És l’home que s’allibera i que es venja.

    Immensa la lectura i la cultura de Joyce. Té d’un cantó la cultura jesuítica i de l’altre l’antijesuítica (científica). Se’n pot tenir més? El problema de saber si un cas semblant de força, d’agudesa, de tensió, de sensibilitat, es pot tenir si no es forma part (amb frescor i llibertat irlandesa) de les facilitats de la cultura anglesa es podria plantejar plausiblement.

    Josep Pla: “Ulysses” dins Josep Pla, Notes per a Sílvia. (Obra Completa. vol. 23). Barcelona: Edicions Destino, 1985, ps. 230-232.

Josep M. Ramis dv., 11/05/2012 - 09:15

Pla, Xavier

Pla, Xavier Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:44

EL detall, clau de volta de l'estil de Pla?

EL detall, clau de volta de l'estil de Pla?

 

L’obra de Josep Pla, com la de molts grans escriptors, introdueix sovint de manera visible un metallenguatge, una reflexió sobre ella mateixa i sobre el seu procés de creació. Si volguéssim reflexionar sobre aquesta poètica explícita d’un autor (les seves declaracions, el seu metadiscurs públic), hauríem d’afanyar-nos a distingir-la del que seria la seva poètica implícita, és a dir de la que realment es desprèn de l’anàlisi i la reflexió crítiques d’una obra literària. En el cas de Josep Pla, les declaracions solen ser síntesis, convenientment racionalitzades, dels records dels anys que va començar a escriure, fetes generalment amb la intenció de donar coherència i justificació a la seva evolució, estilística i, fins i tot, ideològica. Conscient dels problemes de l’escriptura, Pla fa referències constants a les dificultats, a les grandeses i a les misèries d’aquell «ofici amarg» que l’acompanyà durant tota la seva vida, tot i que en més d’una ocasió fa l’efecte que hi ha una certa distància entre allò que Pla diu que fa i el que realment podem llegir; és a dir, que Pla ens indica camins, ens assenyala direccions, que s’allunyen i ens aparten del que veritablement podem trobar en els seus textos. És per això que podem afirmar la total subordinació de la crítica a les indicacions que ha fornit sempre Josep Pla sobre la seva obra i sobre ell mateix, i que la reflexió sobre l’estil i el pensament literari de Pla encara estan bàsicament per fer. Potser també per això, avui, les qüestions essencials ja no haurien de ser tant l’escriptor i la seva obra com l’escriptura i la seva lectura.

Pot ser interessant de reflexionar a partir d’una frase de joventut, d’altra banda prou coneguda, que podem trobar al pròleg de la primera edició de Coses vistes, de 1925: «Per a fer-se entendre s’han de respectar la realitat i la veritat considerades com a característiques d’una objectivitat compartida per milions i milions d’éssers humans. Aquesta objectivitat tindrà una vida més o menys acusada segons la cura que hom posi en l’administració dels detalls i, en definitiva, segons les possibilitats de què hom disposi per a resoldre la pressa angoixant que semblen tenir els substantius d’ésser determinats i descrits amb l’adjectiu exacte, precís, ben encaixat.»

Tot i que ja sabem que Pla no se situa mai com a crític teòric i que sovint sacrifica una certa rigorositat terminològica a la subjectivitat, a la comprensibilitat i a l’expressivitat dels seus textos, trobem en aquestes paraules una síntesi del seu pensament: fer-se entendre, veritat, realitat, objectivitat, detalls, adjectivació són una bona mostra dels conceptes que sembla que Pla considera decisius en la seva literatura. Podem interessar-nos, però, per un element que ens pot ajudar a comprendre millor l’escriptura de Pla: es tracta d’aquest conegut detall tan difícil de circumscriure i de definir de manera teòrica o, per dir-ho així, retòrica. Què és un detall? Què entén Pla per detall? I, finalment, què hem de considerar com a detall a l’hora de llegir un text de Pla?

L’organització de la frase és potser un dels aspectes més elaborats de la prosa planiana. Sembla que el gust per la frase i la consciència de la frase en quant unitat melòdica constitueixen un dels fonaments bàsics de la seva escriptura i no tant, per exemple, l’organització sintàctica dels paràgrafs o la preocupació per aconseguir una bona transició estilística entre els seus fragments. És aquell desplegament de la frase de Pla, tan característic de la seva prosa, caracteritzat generalment, tal com ha indicat Lluís Bonada (p. 36), per l’augment de la llargada dels períodes i per una inflexió ascendent que situa els mots amb més càrrega de significat al final, un final que sol ser sorprenent, que talla la frase d’una manera brusca o allargant-la amb una utilització gràfica ben particular del guió. D’aquí es desprenen la preocupació per la construcció interna de la frase, la lluita contra el tòpic, el rebuig del simple nominalisme i de les idées reçues, aspectes que són ben presents en la reflexió següent, extreta d’El quadern gris: «Fer frases és relativament senzill. És desfer-les, després, el que dóna ànsia. Hi ha frase totalment inútils, inservibles, falses, que hom transporta, com un pes mort, anys i anys.» (Obra completa, I, p. 492).

Hi ha, doncs, una unitat més precisa que ens pot ajudar a comprendre el significat de la frase planiana: es tracta del detall, un concepte que ha centrat algun dels punts més forts de discussió sobre el discurs literari i sobretot entorn de la legitimació de la descripció. Tal com assenyala el crític francès Philippe Hamon (1991, p. 9), la interpretació de la noció de detall ha enfrontat tradicionalment dues concepcions: una de més clàssica, exemplificada pels escrits teòrics de Paul Valéry i de György Lukács entre altres, que ha menystingut sempre el paper de la descripció enfront dels valors de la narració i que ha criticat els detalls inútils que no fan més que atomitzar el text en elements autònoms que poden amenaçar la coherència de l’obra; i una de més teòrica, però també més moderna, exemplificada sobretot per Roland Barthes i el mateix Hamon, que veu en el detall l’element subtil i imprescindible per a aconseguir un efecte de realitat, de versemblança, al servei d’una certa concepció de la mimesi.

No obstant això, la definició de detall provoca molts problemes i de diferents ordres. Hi ha en la noció de detall una mena de paradoxa metodològica. D’una banda, sembla evident que els detalls existeixen i que alguns tenen una eficàcia estètica demostrada. De l’altra, la noció de detall sembla provenir d’un discurs crític poc elaborat que té en compte certes parts del discurs, i fins i tot reconeix l’autonomia d’aquestes parts, però que rebutja una lectura del text com a sistema, una visió que sembla oblidar que un detall només podrà ser significatiu si se’l pot relacionar amb altres elements, per repetició, per semblança o per contrast, i que aquests elements han de constituir-se forçosament en una xarxa o sistema de significacions. Un dels primers crítics que en va intentar una definició, Jean-Pierre Richard (p. 32), parlava del detall com a «àtom de la realitat sensible» i com a element que ajuda a modelar homes i paisatges i a donar-los autenticitat, a la vegada que permet de revitalitzar la memòria i de donar realitat a la descripció. Definit per aquest mateix autor com a «accessori primer de l’egotisme», fent referència precisament a Stendhal, i associat a un cert concepte de literatura fonamentalment realista, sembla que hi ha sobretot en la utilització del detall un desig de producció de realitat i una voluntat de fer creïble el text.

En diverses ocasions, Pla ha manifestat que el detall és també l’element que ens revela que l’autor ha pensat prou sobre la seva activitat com per arribar a comprendre que el detall és el suport essencial de la intel·ligència. Segons la seva visió, és el detall el que permet penetrar en la realitat i és a partir del detall que la percepció de la sensació es pot manifestar. No cal ni dir que Pla focalitza essencialment la seva reflexió sobre el detall en l’epítet, en l’ús de l’adjectiu, encara que no d’una manera exclusiva i que fonamenta un dels pilars de la seva poètica explícita en l’exaltació de la importància de l’adjectiu en la seva literatura. L’administració i la dosificació dels detalls juntament amb l’habilitat en llur combinació configurarien aquest estil vigorós, directe i pròxim de la realitat que ja és convencional d’atribuir a la prosa de Pla. Tot plegat, seria un intent de donar relleu, segons la seva pròpia declaració: «Considero que el problema del relleu en literatura és l’essència, la clau que sintetitza tot el drama d’aquest ofici amarg. És la pedra de toc de la literatura.» (Obra completa, XLIII, p. 370).

Seguint la definició inclosa en un article excel·lent de Claudio Guillén (1982, p. 283), podem convenir que el detall pot ser considerat com l’element semàntic que fusiona l’extensió més petita possible amb la intensitat màxima de significat. El crític francès Philippe Hamon (1981, p. 64) ha intentat oferir una definició des del camp de la semiòtica a l’entorn de la noció de metonímia i ha afirmat que el detall, que sempre és una recerca de significació, és «el retall últim i microscòpic del recorregut d’un camp semàntic, un element més o menys imprevisible d’una deriva o d’un trajecte metonímic horitzontal».

Com ja ha estat demostrat per Joaquim Molas (ps. 10-11), entre altres, el paper representat per Josep Pla en la introducció de l’obra de Marcel Proust al nostre país és ben notable. La lectura dels primers volums d’À la recherche du temps perdu representa una de les impressions més fortes rebudes per Pla l’any 1919. D’aquella lectura, el jove escriptor en destaca sobretot dos aspectes fonamentals i complementaris que l’acompanyaran durant tota la seva evolució literària: el paper de la memòria i el dels detalls. En els escriptors realistes i naturalistes, fins i tot en la prosa del seu admirat Joaquim Ruyra, Pla havia trobat sempre una acumulació gratuïta de detalls que no arribaven a suggerir, una repetició lineal que portava, això sí, a una precisió fotogràfica o gairebé topogràfica, però que no arribava mai a traduir tot la complexitat d’un món. Proust, en canvi, segons Pla, posa en evidència una realitat rica d’elements espirituals i sensibles gràcies als prodigiosos ressorts de la memòria i a la seva habilitat en l’ús del detalls que són significatius: «En l’obra de Proust, la quantitat de detalls és encara més gran. De vegades n’hi ha tants que fan l’efecte d’una ensulsiada que us cau a sobre –una ensulsiada copiosa, abundantíssima. Els detalls són la quintaessència de tota obra escrita. L’interès de tota obra literària –l’interès diríem bàsic, primari– es troba en els detalls. Un autor de possibilitats reals es troba sempre davant d’una gran quantitat de detalls, davant els quals ha d’escollir. De vegades, un detall, un adjectiu, suggereix en el lector tot un món.» (Obra completa, I, p. 811).

Pla admira en l’estil de Proust el fet d’haver aconseguit eliminar de les descripcions els detalls inútils, simples, insignificants, i d’haver sabut seleccionar els detalls que permeten traduir un món format per volums, per relleus, per densitats, per més d’una sola dimensió. Parlants dels personatges del novel·lista francès, no ha d’estranyar que Pla s’afanyi a declarar la seva predilecció per Françoise, la cuinera, perquè sembla clar que la concepció que Pla té del detall correspon clarament i coherentment a l’oposició que l’escriptor va sostenir sempre contra tota forma d’absolut o de transcendència i que el va portar a concedir una gran importància a les coses de la vida, a la realitat més palpable, als petits faits vrais, als mots i als actes banals de la gent més corrent: «L’escassa amenitat que flota en aquest món consisteix, probablement, en la degustació dels petits detalls, de les minúscules, cuejants anècdotes de la microscòpica xafarderia.» (Obra completa, VIII, p. 519). Per això, si el detall retingut per l’escriptor ha de ser revelador de significat, aquest ha de ser també precís, concret i limitat i ha d’estar allunyat de tota voluntat d’infinit o de desmesura, de tota forma de grandiositat, de pretensió o de sublim, perquè, com indica Claudio Guillén (p. 281), «el detalle, antigrandioso, siempre real, disipa quimeras y fantasmagorías».

Potser no s’ha insistit prou sobre el paper primordial que, com a dominant textual, segons el sentit que li dóna Jakobson (ps. 77-85), té en l’obra de Josep Pla la descripció, és a dir un element, un principi, que estructura i transforma altres elements del text i que en garanteix la cohesió. És evident que la descripció pot ser tractada des de nivells diferents, però des del punt de vista de l’anàlisi literària, recordant la cèlebre fórmula horaciana de l’ut pictura poesis, és clar que hi ha una dependència general de la terminologia del món de la pintura. Tota descripció literària és sobretot una vista, una mirada. En moltes ocasions, Pla ha esmentat els seus inicis com a escriptor en termes semblants als d’un pintor que, enmig d’un cert ritual, contempla el paisatge, però no pas des del cavallet, sinó més aviat amb l’actitud d’emmarcar, com un pas previ, la realitat i transformar-la en objecte susceptible de ser pintat. D’aquesta manera, el pas següent és reproduir el codi pictòric en una altra mena de codi, fet de llenguatge. No es tracta doncs de copiar directament de la realitat, sinó de copiar una còpia de la realitat, en una mena de mimesi indirecta o de segon grau.

No obstant això, l’estatut retòric de la descripció continua essent discutit i aquesta sovint es troba encara relegada al mer paper d’ancilla narrationitis. La descripció és vista com un element pertorbador de la narració, com una pausa que s’introdueix en l’acció, com un element d’exposició gratuïta, com una expansió atzarosa d’un altre element. Però és ben clar que tota narració inclou parts de representació d’accions i esdeveniments i parts de representació d’objectes i de personatges, i que qualsevol lector és capaç d’aïllar-les intuïtivament. La descripció, el descriptiu, que manté unes relacions privilegiades amb una estètica global de la mimesi, no hauria d’oposar-se a la narració, sinó ser també considerada com un tipus particular de funcionament diegètic del text.

Sembla que, per la seva intenció globalment realista, la seva atenció a l’espai, la seva concepció de l’art i les seves idees sobre la funció de la literatura, Josep Pla va fer del descriptiu el principi textual ideal, focalitzador i estructurador de la seva literatura. Potser per aquesta raó l’obra de Pla, tan plena de descripcions, s’adapta tan bé als llibres de lectura, les seleccions i les lectures escollides. En els textos de Pla, és present una competència clarament descriptiva que es manifesta en un autor-descriptor que es documenta abans d’escriure i que dedica una especial atenció a les descripcions abans de redactar les parts pròpiament narratives; que es demostra que en un viatger infatigable que reconstitueix sistemes a partir de notes de coses vistes, i que es tradueix en un esperit taxonòmic, un desig de classificar i d’ordenar el món a través de l’escriptura (recordem, sense pretensió d’exhaustivitat, l’atenció que dedica Pla als tipus de vents, com classifica les gavines o els peixos, con fa llistes dels rius, dels pobles...). Pla associa pràcticament sempre el fet d’escriure amb el de descriure, encara que aquestes declaracions no s’hagin de prendre tampoc d’una manera absoluta. De fet, Pla ha treballat la major part d’espècies de descripció que les retòriques clàssiques han definit: des de la topografia i la descripció del paisatge fins al paral·lel, la prosopografia o el retrat. Podem observar clarament la seva opinió en aquesta declaració tan significativa que es troba a Madrid, 1921. Un dietari: «Un escriptor, per més fort que sigui el seu afany de possessió del món, descobreix un dia que hi ha coses en el seu ofici més difícils de fer que altres [...] Una cosa difícil de fer en literatura és un paisatge. Més difícil encara és fer un retrat, un bon retrat [...] I el més difícil que hi ha en literatura és fer una descripció, això és, lligar, posar amb naturalitat, si pot ésser amb gràcia, un home sobre un paisatge.» (Obra completa, III, p. 650)

En el sistema general d’una descripció, text que tendeix a suspendre l’acció i a desplegar lentament el seu contingut fragmentant la realitat, el detall és aquell element que permet passar del més particular al més general establint relacions de tipus sinecdòquic (la part pel tot) o metonímic (per contigüitat). Sembla que en els textos de Pla el detall és sempre un dels elements motors de la descripció, no és mai gratuït ni insignificant, però generalment tampoc no n’és el punt de partida. Podem agafar com a exemple la descripció que Josep Pla fa de les arbredes que percep durant els seus viatges en tren anant i tornant de Barcelona en la segona part d’El quadern gris (Obra completa, I, ps. 721-728). No es tracta d’una descripció gratuïta, ja que implica l’elaboració d’una temàtica introductiva i demarcativa que constitueix un dels llocs comuns des de Balzac i, sobretot, Zola de la descripció visual o òptica: es tracta de la finestra, veritable element que tematitza el poder visual del narrador en crear un espai que emmarca i retalla l’espectacle contemplat i que permet una descripció dinàmica feta per un personatge immòbil. És el 14 d’agost de 1919, primera hora de la tarda, la llum blanca i intensa de l’estiu no permet llegir i el moviment monòton d’aquell tren que s’atura a totes les estacions impedeix agafar un quadern i posar-se a escriure. La mirada tindrà un paper decisiu fins a l’arribada del vespre. En un moment determinat, comencen les arbredes que es troben just al costat de la via. La descripció arrenca, aleshores, com una simple amplificació de la paraula arbreda, tema de la descripció i veritable mot pivot entorn del qual es comença a declinar la sèrie d’elements o subtemes que la componen: pollancre, tronc, branques i fulles. Aquests elements poden anar acompanyats o no de predicats qualificatius: elegantíssimes, solitàries, alt, esvelt i elegant, platejada etc. La descripció no tan sols ens detallarà minuciosament la realitat, sinó que, a més, farà que el personatge-narrador s’interrogui sobre els mots que la designen, demostrant-nos una vegada més la fascinació que Pla sentia pel lèxic i pels diccionaris: «Són un bosc les arbredes? Si o no. Per a ser bosc en el sentit literal de la paraula, els falta l’element còsmic del bosc, el desordre, el caos geològic i botànic.» (Obra completa, I, ps. 723-724). Lentament, en un moviment quasi cinematogràfic, la descripció, l’ull del personatge-narrador, s’acostarà i se centrarà en la fulla dels arbres i clourà el paràgraf de la manera següent: «La fulla d’aquest arbre gira a l’impuls del ventet –com la de l’olivera–, i així quan apareix a la llum plena la part posterior, que és més clara, sense arribar a ser platejada, però molt esponjosa, es produeix en les masses d’aquests arbres una espuma lleugera que no és tan consistent i metàl·lica com la dels olivars, però que té una suavitat indicible.» (Obra completa, I, p. 726).

Podem, doncs, acostar-nos intuïtivament a un text d’aquestes característiques i intentar llegir-lo, escollir un detall inicial entre tota una xarxa de detalls que no conté cap distinció jeràrquica, un mot que pel seu valor autònom i diferent sigui representatiu i confrontar-lo a la resta, a tot un conjunt, a tot el sistema que forma la descripció. Podem confiar, com a lectors, en aquest autor omniscient que coneix amb precisió el significat concret de cada detall insignificant per arribar finalment a la interpretació de tot un teixit significatiu que lentament pren consistència. Però no és, en certa manera, un punt de vista massa ingenu el d’haver d’anar cercant, a la manera de Leo Spitzer, altres detalls que forçosament hauran de ser significatius, si no essencials? Voler detectar els detalls que puguin corroborar una interpretació en una recerca constant per establir la relació que mena del detall al conjunt, de la part al tot, no és valorar excessivament el detall, com sembla que fa Pla, i oblidar una visió conjunta del text? No ens abocaria això, comptat i debatut, a la paradoxa metodològica de no saber què fer-ne, del detall escollit, aïllat? Si aquesta valoració fos efectiva, no dependria tot plegat menys de la retòrica que d’una certa estètica de l’ornamentació, d’una estètica de l’escriptura artística, purament decorativa, justament allò que rebutjava amb tanta energia Josep Pla?

Tot plegat representaria acceptar una concepció discontínua de l’estil formada només per detalls significatius. És a dir, que segons Pla la funció del lector i, per tant, del crític consistiria a cercar, detectar i identificar els detalls més significatius, els elements més marcats estilísticament, per poder-los identificar i, sobretot, interpretar. Però seguint un argument de Gérard Genette (ps. 95-151), sembla que, tot i que és innegable que alguns elements del text són més marcats que altres, la gran dificultat continua essent encara com determinar quins són aquests elements. Perquè, parlant rigorosament, en un text no hi ha d’haver detalls, mots o frases més estilístics que altres.

Hi ha una mena d’idolatria que envolta la figura del Pla autor que, com a mínim, té de positiu que ens estalvia una mitificació cega de la seva obra. Els dos pilars bàsics sobre els quals reposa la crítica literària més tradicional, l’autor i l’obra, tenen poc a fer amb uns textos híbrids especialment incòmodes per a qui cerqui en els escrits de Josep Pla el rastre d’una evolució personal coherent i definitòria o el testimoniatge objectiu d’un temps i d’un país. El que es tractaria de saber, més aviat, no és tant quan i on hi ha en els textos de Pla efectes d’estil a partir dels detalls, com diu ell, sinó quin estil es desprèn del seu ús constant de la llengua, quina visió del món, tan singular i coherent en el nostre escriptor, s’expresssa i es transmet per la construcció de la frase, l’ús particular dels temps verbals, de l’adjectiu o de l’adverbi o de quines estratègies se serveix Pla per fer, de la realitat, ficció. Per a aconseguir-ho, ens caldrà abans corregir la visió voluntàriament desenfocada que sovint dóna Pla de la seva escriptura, descartant detalls, ara sí, inútils i rescatant tot allò que l’escriptor amagava. I el que ens podríem preguntar, finalment, és si el plaer evident que genera la lectura d’un text de Josep Pla no prové també d’aquesta presència important d’un element descriptiu sàviament combinat amb les dosis necessàries de narratiu. Aquesta competència descriptiva exigeix potser també una lectura diferent, per a ser satisfactòria, basada en un cert pacte amb el lector. Un problema d’aquesta magnitud difícilment s’haurà de basar en la identificació d’un feix de detalls aïllats, sinó més aviat en la descripció d’un teixit lingüístic que formarà el text. Recuperant una antiga querella francesa, podríem dir que és clar que l’estil és en els detalls, però que si, en aquest cas, el nostre propòsit és reflexionar sobre l’estil de Pla, aquest l’haurem de cercar no pas en els detalls, sinó entre els detalls, tenint sempre present que en un text tots els detalls compten.

Nota bibliogràfica

Els autors interessats en el tema de l’article poden consultar els següents treballs citats: Lluís Bonada, L’obra de Josep Pla (Barcelona, Teide, 1991); Gérard Genette, Style et signification, dins Fiction et diction (París, Seuil, 1991), ps. 95-151, en els paràgrafs finals, he seguit amb deteniment els mots i l’argumentació de Genette; Claudio Guillén, Sobre las semblanzas de Josep Pla, dins Actes del Segon Col·loqui d’Estudis Catalans a Nord-amèrica (Montserrat, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1982); Philippe Hamon, Introduction à l’analyse du descriptif (París, Hachette, 1981); —, La description littéraire (París, Macula, 1991); Roman Jakobson, Huit questions de poétique (París, Seuil, 1977); Joaquim Molas, Pròleg a Marcel Proust, de Maurici Serrahima (Barcelona, A.C. 63, Edicions 62, 1971); Josep Pla, Quatre paraules, Pròleg a Coses vistes, signat a París el març de 1925 (Barcelona, Edicions Diana), p. 13; Jean-Pierre Richard, Stendhal-Flaubert. Littérature et sensation (París, Seuil, 1954).

PLA, Xavier. 1994. “El detall, clau de volta de l’estil de Josep Pla?”, Revista de Catalunya 83, 96-106.

Josep M. Ramis dv., 11/05/2012 - 09:19

Quart, Pere

Quart, Pere Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:45

Poemes ("Milers de finestres i cors...", Noè, Vacances pagades)

Poemes ("Milers de finestres i cors...", Noè, Vacances pagades)

Milers de finestres i cors
t’esguarden com bulls i et regires.

La nit s’atarda.

Els coixins esventrats de la memòria,
la flama del teu somni,
la sang nova del crim,
la infàmia morta, el clam i la barreja!

Barcelona!
Barcelona, ferida i eixalada.
Repiquen les campanes soterrades,
volen les creus,
ocells d’incert auguri.
Els murs suporten voltes invisibles,
blaves banderes, panys de cel,
roba blanca de núvols.
D’aquí estant, Barcelona,
el tumult és ordre.
L’or pàl.lid ni respira.

(...)Barcelona,
els teus fills no t’acaben d’entendre,
bruixa frenètica, matalàs d’esperes.
Escabellada, ronca,
perds la vergonya i la senyera,
però et guanyes la vida,
entre la mort i la follia.
Danses encara
i et pentines un xic amb les estelles
i maquilles tes nafres amb pólvores i cendres.
Però fills teus et deserten,
els que aviciares massa,
enguantats, clenxinats,
patriotes ah ah!
No et reconeixen sense el teu posat
de monja llamenca.
Et maleeixen
quan ja no ets polida, oficiosa,
inscrita en el joc brut de la riquesa
dels favorits i les bagasses.

(...)Tanmateix, Barcelona,
la mar no et deixa i et gombola.
Allitaràs tos sofriments
en faldes suaus i tombes provisòries
on operen amb punya
les forces dures de la renaixença.
Al cap d’anyades
t’arribarà l’eco:
sospirs, gemecs, renecs, esclats!
I ja tindràs l’himne triomfal
sota la bandera de la quàdruple flama.

Barcelona:
pairal ciutat de Catalunya,
de València i les Illes.
Les comarques
gerdes, eixutes, alteroses, planes.
Màquines i collites.
Tiges en estol,
bestiar i aigua submisos.

Barcelona,
esdevindràs, si vols, la capital altiva
d’una pàtria novella de rels velles,
quasi feliç, penosament fecunda.
Mestressa sobirana,
sola en ton clos obert com una rosa
dels vents, als vents de mar, de terra!

Barcelona, contempla’t.
Barcelona, no cantis.
Ausculta aquest cor teu que s’escarrassa a batre.
No et deturis. Plora una mica cada dia.
Quan la Terra comença
un altre tomb, ullcluca.
A poc a poc, no et distreguessis
amb les fulles que el vent requisa als arbres.
Ni amb el presagi de les ales noves.

Treballa. Calla.

Malfia’t de la història.
Somnia-la i refés-la.

Vigila el mar, vigila les muntanyes.
Pensa en el fill que duus a les entranyes.

NOÈ

Noè mira, poruc, per l´ull de bou.
L´aiguat no amaina.
Ja es nega el pic més alt de la muntanya.
No es veu ni un bri de verd,
ni un pam de terra.

Senyor, per què no atures aquest xàfec?
Minva el gra i el farratge
i les bèsties es migren a les fosques;
totes -te´n faig aposta-
deuen pensar el mateix:
I mentrestant els peixos se les campen!
Jo tampoc no m´explico el privilegi.

Ja no donem abast tapant goteres;
i en dos indrets de la bodega
la fusta m´ha traït: traspua
a despit del betum.

Fa trenta dies que plou massa!

Noè cercava el cel per la lluerna
i veia la cortina espessa de la pluja.

La família, ho saps prou, no se´n fa càrrec.
Els fills em planten cara, rabiosos,
les nores xafardegen i no sirguen,
els infants, sense sol, s´emmusteeixen.

I la dona, ui la dona!,
em fon, de pensament, amb la mirada.

Tanta humitat no em prova:
garratibat de reuma,
què valc, Senyor?
I, a més, el temps pesa qui-sap-lo:
ja en tinc sis-cents de repicats!

Prou mullader, Jahvè, repensa´t!
Que el bastiment, de nyigui-nyogui,
poc mariner, sortí d´una drassana
galdosa, a fe!
i el costellam grinyola, es desajusta.

No m´ennaveguis més, estronca
les deus de la justícia
i engega el sol de la misericòrdia!
Ja fóra hora d´estendre la bugada!

Ben cert que ets Tu qui fa i desfà les coses;
i per amor de tu suportaré el que calgui.
Només volia dir-te
-i  sé per què t´ho dic-
que aquest país no és per a tanta pluja,
i el llot no adoba res:
cria mosquits i lleva febres.
Caldrà refer els conreus i escarrassar-se.
Som quatre gats malavinguts
i m´estic veient una muntanya...

Vingué aleshores un tudó tot blanc,
però ensutzat de colomassa,
i s´aturà a l´espatlla dreta
del vell senyor almirall,
el qual, amb la mà plana,
oferí quatre veces a l´ocell amansit.
En aquell temps ningú no s´estranyava
de res.
Vegeu la Bíblia.

VACANCES PAGADES

He decidit d’anar-me’n per sempre.
Amén.

L’endemà tornaré
perquè sóc vell
i tinc els peus molt consentits,
amb inflors de poagre.

Però me’n tornaré demà passat,
rejovenit pel fàstic.
Per sempre més. Amén.

L’endemà passat l’altre tornaré,
colom de raça missatgera,
com ell estúpid.
No pas tan dreturer,
ni blanc tampoc.

Emmetzinat de mites,
amb les sàrries curulles de blasfèmies,
ossut i rebegut, i lleganyós,
príncep desposseït fins del meu somni,
Job d’escaleta;
llenguatallat, sanat,
pastura de menjança.

Prendré el tren de vacances pagades.
Arrapat al topall.
La terra que va ser la nostra herència
fuig de mi.
És un doll entre cames
que em rebutja.
Herbei, pedram:
senyals d’amor dissolts en la vergonya.

Oh terra sense cel!

Però mireu-me:
he retornat encara.
Tot sol, gairebé cec de tanta lepra.

Demà me’n vaig
-no us enganyo aquest cop.
Sí, sí: me’n vaig de quatre grapes
com el rebesavi,
per la drecera dels contrabandistes
fins a la ratlla negra de la mort.

Salto llavors dins la tenebra encesa
on tot és estranger.
On viu, exiliat,
el Déu antic dels pares.

Josep M. Ramis dv., 11/05/2012 - 09:20

Riba, Carles

Riba, Carles Josep M. Ramis dv., 11/05/2012 - 09:23

"Uns mots del traductor" a L'Odissea, d'Homer

"Uns mots del traductor" a L'Odissea, d'Homer

    És sabut amb quina alternativa es troba el traductor d’un gran poema clàssic: o limitar-se a mostrar-lo de lluny o esforçar-se a fer-lo present. En tots dos casos, és inevitable que perilli algun preciós element de l’original. En el primer, la immediatesa (entengui’s bé que no diem la facilitat): sense ella, la poesia serà suggerida, explicada, no precisament viva en el seu miracle. En el segon, el traductor imitarà. Més que en el públic del seu poeta, distant segles amunt, pensarà en el seu propi; atent a ell, que li és davant, emprarà les seves fórmules expressives, s’adaptarà a les seves habituds d’imaginació, cercarà els efectes a què és més sensible, li farà fer, en suma, la il·lusió que és per a ell que fou originàriament creat el poema. Però la poesia, llavors, serà substituïda, no traslladada; rompuda la dura, divina unitat de l’obra, el contingut anirà per una banda, més o menys respectat, i de vegades, si així ho vol la moda, esquematitzat com teòricament ho fou en la primera idea del poeta; i per altra banda anirà la forma, l’externa i fins la interna, a totes les conseqüències del que pugui o del que no pugui com a poeta el traductor.

    Evidentment la cosa és absoluta així només en principi. De fet es tracta d’un més o d’un menys. No hi ha traducció, empresa amb un mínimum de responsabilitat, en la qual no s’hagi intentat un compromís entre les dues tendències; és a dir, complint algun dels deures implicats en cadascuna, participar en els correlatius avantatges, ja que és fatal la participació en tots els inconvenients. Així, traduint un gran poema antic, un professor mirarà més aviat de realitzar la fidelitat a unes característiques històriques que es creu conèixer bé; un artista pur sacrificarà el que convingui per fer ressortir tot allò que al seu entendre són valors estètics permanents. I l’un i l’altre a cada vers hauran hagut de calcular què valia més deixar perdre per a salvar el que jutjaven de més interès; l’un i l’altre, ja abans de donar cap a la noble tasca, hauran constatat melangiosament que llur traducció, que tota traducció, és sempre per força provisional. Arrencada de la seva forma única, exacta, acabada, absoluta, la magna entitat poètica ha estat feta relativa a un altre temperament, a un altre fi, a un altre lloc, a una altra època, a una altra llengua, a un altre concepte de la mateixa poesia; és a dir, situada de nou, per a bé i per a mal, en tot allò que és fluent i canviant per condició humana. És en l’home el misteri, no en l’obra l’art: ella dura, exercint el seu simple imperi, exigint sempre uns nous ulls que contemplin i que hi vegin més d’actual. Traduir, així mirat, ¿fóra res més que llegir assajant un forma a la personal interpretació? I el qui bonament llegeix, si llegeix bé, ¿què fa sinó traduir per a ell —més provisionalment encara?

    És convençut de tot això que jo veia la meva traducció de l’Odissea cada dia més lluny; si es vol, més envellida. Un traductor, és obvi que, malgrat tot, pot aspirar que la seva obra de reconstitució sigui tan feliçment informada per una personalitat poderosa que, independentment del seu caràcter de traducció, adquireixi al seu torn l’alta qualitat de clàssica. Arcaica, potser sí que aquella bona Odissea meva de cap al 1919 m’ho apareixia, amb tot allò que el mot comporta de mirat tendrament, piament, però inactual per sempre més. Clàssica, ben certament que no. Si ara i adés tal commovedora mostra d’estima que per ella rebia em feia témer que algú la hi considerés, la cosa m’omplia d’una confusió gairebé intolerable. Tot allò que és clàssic és heroicament distant; però mai vell. I vella jo la veia, ja només de pensar a quines proves d’afinament i d’enriquiment ha estat sotmès l’idioma en el temps que ha vingut després; i en l’ordre pràctic, de quins instruments disposa avui un escriptor a casa nostra per al seu treball, que en 1919 no existien. En altres termes: sense sortir-me del terreny objectiu, em podia imaginar jo mateix havent reeixit millor dos o tres decennis més tard.

    Una vegada m’hagué temptat de refer la meva Odissea, ja no em vaig poder sostreure al desig. Bastà que uns amics generosos, en circumstàncies que feien pròxim el meu cor el mite d’Ulisses, em proposessin una reedició de l’introbable llibre, perquè em llancés resoltament a l’aventura. Resoltament; no pas tot d’una segur del que calia fer. Però aviat vaig saber de cert que res no hi podia ésser fet superficialment. Havia de replantejar-me tots els problemes, de revisar tots els criteris, de ressenyar tots els mitjans. Era jugar-m’hi molt com a professor de grec i com a poeta. Vaig deixar que, en mi, aquell cedís el pas a aquest; no puc creure que ningú hagués fet estúpidament altra cosa. A tot allò que des de fora o des de la meva mica de ciència m’ajudés a millorar el resultat del meu esforç d’antany, calia afegir, i sens dubte valia més per a sostenir la meva confiança, el que jo mateix, en tot aquest temps, hagués pogut adquirir d’experiència. Experiència tècnica i més encara experiència humana en general. Per a la comprensió íntima de cap gran poema no és potser aquesta més necessària que per a l’Odissea, fresca, íntegra i nova, al cap de vint-i-vuit o de vint-i-nou segles, en el seu encant, en el seu to i en els seus traços, en els seus sentits directes i en els seus símbols. ¿I no podia també esperar alguna cosa de subtilment preciós i eficaç de l’experiència dels meus ulls i de la meva memòria, que l’espectacle de mars i terres odisseiques encara omple, en inacabable procés de cristal·lització?

                            Ítaca, regne petit, conec la cova profunda:
                            oliverada amunt, fora camí, en el rocall...

    Els poetes dubten de si en el món trasbalsat, barbaritzant, d’avui, hi ha un públic per a ells. El dubte esdevé menys cruel, si es formula serenament, amb ple sentit humà i històric: ¿ha estat, ha pogut, podrà ésser mai, en essència i tot compte fet, altrament? Ha crescut enormement la massa dels lectors, dels interessats per la literatura; i dins ella, el grup dels qui apassiona la poesia pura —uso aquesta fórmula per amor de la bella comoditat, conscient de les reserves que s’hi han fet i que hi cal fer. Doncs bé, dins la immensa, renouera turba, aquest grup de “feliços pocs” ha augmentat també; però no podia augmentar proporcionalment. Per força havia de quedar ofegat fins a ésser gairebé invisible i mut. Per als seus components, la poesia continua tenint el seu caràcter de festa i d’experiment de l’ànima; quan, entorn d’ells, per a tants la literatura ha descendit a entreteniment o a excitant de cada dia. Essent aquests els qui més pontifiquen i exigeixen, la confusió s’acreix sense remei. La qüestió entra de ple dins el camp de la sociologia i és molt perillosament complexa. Cenyint-nos al fet que ara ens interessa, és evident que si avui es pretén dur els clàssics, l’Odissea, ja que d’ella es tracta, a la plaça del mercat, l’empresa obeeix a raons segurament més tristes per a la poesia que les que tenien els romàntics per a somiar el mateix. Hi seria duta, certament; però no tornada, perquè ni en sortí ni mai ben bé no hi anà. Arrencar-la al monopoli dels més o menys doctes hel·lenistes, d’acord; però tant com lliurar-la a la insensibilitat i a la banalitat dels simples devoradors de novel·les, despullar-la de la seva poesia que, en la realització com a tal, tant té de la que ara qualifiquem com a pura, i això ja per principi, costa de resignar-s’hi.

    Per a bé i per a mal, un cert complex de sentiments entorn del natural amor a l’idioma ha creat entre nosaltres un nucli relativament poderós d’amics de la poesia. Amb tants de malentesos i d’il·lusions sobre la matèria, procediments, finalitats i valors de la poesia com es vulgui; però un públic existeix, capaç d’estimar una versió de l’Odissea que, acostant-li el diví poema en el seu aspecte fonamental de narració, fos en primer lloc als seus ulls un monument de la llengua pròpia, per a la qual a tant s’aspira. Això, comprovat per mi en lectures a molt diversos auditoris, m’havia compromès ja molt des de la meva primera versió: m’imposava en principi i des del començament el concepte i el to de tota possible refosa. No, en considerar les maneres i mitjans d’imitar, com a traductor, la personalitat i l’estil de l’original, jo no podia sinó atendre tot d’una el caràcter de poesia per a ésser recitada. Tant més que, al llarg d’aquests anys, havia esdevingut ferma en mi la convicció que tota poesia, fins la que sembla girada més cap endins de l’ànima i dels seus rics silencis, és en la veu, i únicament per ella, que té l’última i necessària realització de la seva qualitat i que es comunica plenament, fins i tot al lector solitari. Des d’aquest punt de vista, la qüestió d’optar entre el vers i la prosa deixava d’ésser secundària, com ho és per a qui roman en el de la relativitat de tota versió d’un poema. Calia el vers. De fet, jo ho havia après des dels inicis de la primera versió, quan, havent-me decidit per la prosa, sota la ploma se m’anaven congriant, amb independència de mi mateix, petites entitats rítmiques cada vegada més imperioses, més freqüents i diria que més tentaculars.

    L’error dels traductors en vers dels poemes homèrics ha estat de resoldre la qüestió del metre a adoptar independentment de la general de l’estil. La fidelitat a les tradicions mètriques, no sempre autòctones ni gaire antigues, de la poesia èpica en llurs respectius idiomes, ha costat desfiguracions lamentables de l’estil homèric en el que té de més preciós: el moviment. Un traductor ambiciós, venia a dir jo mateix a propòsit d’una altra versió meva, corre l’aventura de recrear el seu poeta: a perdre el que calgui, però també a guanyar, o almenys a compensar, el que pugui. Llavors el procediment és obvi: lliurar-se sense reserves al moviment poètic, seguint-ne els meandres amb obstinada atenció, revivint cada intuïció amb una alta humilitat; tot això, en funció de la llengua a la qual tradueix, però no sometent-se a l’estil que imposi ella, sinó creant en ella un estil. Amb els mots, sempre gastats, “de la tribu”, crear un estil: és el que ja fa tot poeta per superar la relativitat amb què la comuna llengua el vol trair. Per aquí pot també un traductor compensar la forçosa, doblada relativitat dels seus resultats; sempre, alhora, complint el seu primer deure, que és ésser fidel a una matèria i a un contingut que no són d’ell.

    No entendrà mai res del millor estil de la poesia greca clàssica, qui se satisfaci qualificant-lo de viu. El terme ha esdevingut, entre nosaltres, de mala escola: molt sovint no passa de valer tant com pintoresc, llampant o banal. Vivent és més just, potser perquè suggereix alguna cosa de més perennement actiu: la presència d’un miraculós artifici que ni com a tal se’ns dissimula, simple i directe prenent-nos. Ferm en la subtil distinció, he pogut voler la meva segona versió de l’Odissea menys literal que la primera, més desimbolta en el seu pas, més ajustada en la seva economia. El poema d’Ulisses resultà d’una genial manipulació d’instruccions i de rondalles; però no és una rondalla ni unes instruccions, sinó una molt noble estructura poètica, amb el seu fi en l’espectacle i en la glòria d’ella mateixa. Perquè ella fos, foren les desventures i les joies, l’esforç i els destins dels herois que ens presenta, la llum, les tempestes i les nits de la natura on es mouen, la sal de l’aire que respiren. Mai un poeta no ha estat més sobiranament ràpid i generós en disposar la seva matèria. Aturar-se massa en els mots, desmuntar-los cercant-hi el que en ells mateixos i en llur història ofereixen al goig de l’hel·lenista, sempre farà mesquina l’obra d’un traductor d’Homer. És terrible, però aquest, per poc sensible que sigui, no pot eludir d’ésser alguna cosa de divinament magnífic com ell, baldament hagi d’ésser darrera d’ell i de lluny. És per això que, rellegint la meva primera versió de l’Odissea, jo hi havia anat constatant amb molèstia un excessiu punt a dir tot el que jo havia descobert en l’original; a dir-ho amb relleu etimològic i amb eficàcia popular, encastat a la superfície del text, sense ben bé moure’m amb ell. El que, però, calia era, més que dominar, saberut, aquest text, deixar-se dur per la força que d’ell es comunica; i, segur d’un mínimum de participació en tanta de riquesa i en tanta de vida profunda, córrer a voga i a vela llengua pròpia enllà. Més d’una vegada en patiria l’estricta exactitud, potser l’arqueologia i tot; sovint, caldria renunciar a peces i a efectes valuosos; ara i adés s’haurien de completar, homèricament sens dubte, amb una torna presa als dipòsits d’escola, una cadència o una fórmula que en català s’escanyaven.

    Valia més així. El que sobretot importava era de trastornar tan poc com es pogués la meravellosa economia; en canviar, per la violència del trasllat, el pes respectiu de les paraules, veure de no augmentar ni disminuir notablement la massa de les representacions, de no treure-les gaire de llur ordre tan precís, tan natural i eficaç. Totes aquelles belleses de metre, d’harmonies imitatives, d’equívocs, totes aquelles tan escollides ressonàncies dels mots, les diamantines síntesis d’imatge, les fórmules que reapareixen amb una llum poètica diferent en la regularitat de la incessant fluència, tot allò, en suma, per on Homer és intraduïble, havia de passar en una altra llengua, dispersat en l’expressió analítica i prenent figura i curs en uns mots quasi sempre més recollits dins l’aspror de llurs consonants i dins la penombra que volta llurs accents. No tinc pas la presumpció d’haver reeixit en l’impossible. Però crec haver-me posat en l’únic bon camí de reduir el desastre, fins de reparar-lo en part. El cert estat de fluïdesa en què es troba el nostre català literari, i en el qual segurament cal desitjar que duri, acreixia l’extensió dels meus recursos. Tal locució dialectal o arcaica, tal inversió amb què una construcció esdevenia més intensa o més rara, tal decidida invenció, fins i tot, em permetien ara i adés de pujar el to de l’estil, simulant alguna cosa d’aquella mena d’universalitat que tingué el llenguatge homèric dins l’àrea del grec, o aquell dring sagrat, remot, amb què ja de tant en tant sobtava, no se’n dubti, els seus primers auditors, i que per un moment convertia l’aede en oficiant d’uns vetusts misteris de la condició heroica.

    Només creant-me un estil, insisteixo, que fes de la meva versió de l’Odissea un món clos i a part, podia jo esperar alguna cosa; i només dotant aquest estil d’un moviment a cada punt apropiat, mantindria la unitat i la justificació dels seus tan varis elements. Ara —i amb això torno a ésser on més amunt he començat i on volia anar per concloure—, moviment i economia, fórmules i formes i relacions, tot en l’estil homèric és condicionat per l’hexàmetre: tot surt del seu ritme i va amb ell i s’evidencia i passa en ell. Una traducció en prosa pot seguir amb fidelitat honorable el relat homèric, reduint-lo tot ell, per dir-ho així, a pur contingut; però molts dels elements poètics de l’estil, i certament els més característics, apareixeran trossejats i absurds en un vers que no tingui una ponderació i un desplegament similars al de l’hexàmetre. No és aquest el lloc per a discutir fins a quin punt la base quantitativa del vers èpic antic pot ésser substituïda per l’accentual; o fins a quin punt, en una lectura “a la bàrbara”, resulta per a aquest metre una coincidència que, tot enganyant, satisfà. En el pròleg a la meva primera versió de l’Odissea vaig dir molta cosa que ara se’m revela ben ingènua. Indicaré aquí solament que la majoria dels qui condemnen l’adaptació de l’hexàmetre, més que amb veritable coneixement del problema parlen amb prejudici; un prejudici, altrament, explicable per la tosquedat de més d’un assaig. En una època de crisi per als vers sil·làbic regular i de tendència als ritmes lliures per a la poesia, sobretot per a les traduccions, no pot xocar excessivament l’ús d’un metre de sis accents (comptant com a tals, per a més flexibilitat, els secundaris) distribuïts en una alternància i amb unes cesures que almenys recordin les de l’hexàmetre homèric. No hi ha, en la història de la poètica, un metre que més minuciosament hagi servit les exigències de la més fina orella; i és ben cert que, com més la seva imitació s’ajusta a l’esquema teòric, més lliure i còmode és el so amb què es desplega. He estat infinitament més fidel que en la meva primera versió; però no he dut el rigor a ultrança: per salvar valors més urgents, no he defugit mai que el meu vers s’organitzés, dins uns certs límits, “a la bàrbara” o segons tot allò que la magnífica intensitat dels nostres accents permet i compensa. He tingut així, i ja és prou, l’àmbit i el ritme que l’estil homèric necessitava, al meu entendre, per a fer-se sentir en una aproximació.

    Perquè de més aproximació ha estat ara la meva empresa en conjunt. Si alguna cosa de tot el que he suggerit he pogut aconseguir, donaré per ben esmerçat el meu esforç; si no, en alguna cosa més que en una realització literària hauré de creure que he fallit —és a dir, que havia fallit abans de posar-m’hi.

    Carles Riba: “Nota preliminar a una segona traducció de L’Odissea”, dins Homer, L’Odissea. Novament traslladada en versos catalans per Carles Riba ornada amb gravats sobre fusta d’ E.- L. Ricart. Barcelona, 1948, ps. 11-17. Reeditat dins Carles Riba: Obres Completes/3. Crítica, 2. Barcelona: Edicions 62, 1986, ps. 224-231, i dins Montserrat Bacardí, Joan Fontcuberta i Gel, Francesc Parcerisas (eds.): Cent anys de traducció al català (1891-1990). Antologia. Vic: Eumo Editorial. Facultat de Traducció Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra. Departament de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Facultat de Traducció i Interpretació d’Osona de la Universitat de Vic, 1998, ps. 139- 145. (Biblioteca de Traducció i Interpretació; 3).

Josep M. Ramis dv., 11/05/2012 - 09:24

Rodoreda, Mercè

Rodoreda, Mercè Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:46

La plaça del Diamant, cap. XLIX

La plaça del Diamant, cap. XLIX

XLIX

Em va despertar en Toni quan va tornar, això que quan tornava a la nit sempre travessava el pati caminant de puntetes. Vaig començar a passar un dit per una flor de ganxet i de tant en tant estirava una fulla. Un moble va fer crec, potser la consola, potser el sofà, potser la calaixera… a les fosques tornava a veure el baix de la faldilla blanca de la Rita com girava damunt dels seus peus amb sabata de setí i sivelleta de brillants. I anava passant la nit. Les roses del cobrellit, al mig, tenien cor i, una vegada, un dels cors es va gastar i de dintre va saltar un botonet molt petit, de mitja bola… senyora Natàlia. Em vaig llevar. En Toni havia deixat el balcó ajustat per no despertar-nos… anava a tancar el balcó. I quan ja hi era a tocar me’n vaig entornar cap al dormitori i em vaig ficar darrera del paravent a les palpentes i a les palpentes em vaig vestir. I només era la matinada. A les palpentes vaig anar a la cuina, com sempre, tocant les parets, descalça. Em vaig aturar davant de la porta de l’habitació del noi i el vaig sentir respirar fort i tranquil. I vaig entrar a la cuina a beure aigua, per vici. Vaig obrir el calaix de la tauleta de fusta blanca amb hule de quadrets al damunt i en vaig treure el ganivet de pelar patates que tenia la punxa fina. La part tallant del ganivet feia dentetes com una serra… senyora Natàlia. El que havia inventat el ganivet ho havia fet molt bé i devia haver rumiat molt sota d’un llum damunt d’una taula en havent sopat perquè abans els ganivets eren diferents i havia de passar l’esmolet i potser els esmolets per culpa del que havia inventat el ganivet serra cremant-se les celles havien hagut de canviar d’ofici. Els pobres esmolets potser ara feien una altra cosa i potser encara hi havien guanyat i tenien moto i anaven per les carreteres com un llamp amb la seva dona espantada al darrera. Amunt i avall per les carreteres. Perquè tot era així: carreteres i carrers i passadissos i cases per ficar-se a dins com un corc dins d’una fusta. Parets i parets. Una vegada, tot passant, en Quimet em va dir que els corcs eren la desgràcia i jo li vaig dir que no podia entendre com s’ho feien per respirar, sempre foradant i foradant i que com més foradaven menys devien poder respirar i ell em va dir que ja estaven fets a viure d’aquesta manera, sempre de nassos a la fusta i bons treballadors perquè sí. I vaig pensar que els esmolets potser encara podien viure de l’ofici perquè no tots els ganivets eren ganivets de cuina i de colònies i d’hospicis, que l’administració va de cara a l’estalvi, sinó que encara quedaven ganivets amb la fulla bona per passar-la per la mola. I mentre pensava així van néixer les olors i les pudors. Totes. Empaitant-se, fent-se lloc i fugint i tornant: l’olor de terrat amb coloms i l’olor de terrat sense coloms i la pudor de lleixiu que quan vaig ser casada vaig saber quina mena de pudor era. I l’olor de sang que ja era com un anunci d’olor de mort. I l’olor de sofre dels coets i de les piules aquella vegada a la plaça del Diamant i olor de paper de les flors de paper i olor de sec de l’esparreguera que s’esmicolava i feia un gruix a terra de coses petites petites que eren el verd que havia fugit de la branca. I l’olor del mar tan forta. I em vaig passar la mà pels ulls. I em preguntava per què de les pudors en deien pudors i de les olors olors i per què no podien dir pudors de les olors i olors de les pudors i va venir l’olor que feia l’Antoni quan estava adormit. I vaig dir a en Quimet que potser els corcs, en comptes de treballar de fora endintre, treballaven de dins enfora i pel foradet rodó treien el cap i pensaven en les maleses que estaven fent. I l’olor dels nens quan eren petits, de llet i de saliva, de llet encara bona i de llet enviada agra. I la senyora Enriqueta m’havia dit que teníem moltes vides, les unes entreteixides amb les altres, però que una mort o un casament, de vegades, no sempre, les separava, i la vida de debò, lliure de tota mena de fils de vida petita que l’havien lligada, podia viure com hauria hagut de viure sempre si les vides petites i dolentes l’haguessin deixada sola. I deia, les vides entreteixides es barallen i ens martiritzen i nosaltres no sabem res com no sabem el treball del cor ni el gran neguit dels budells… I l’olor dels llençols plens del meu cos i del cos de l’Antoni, aquella olor de llençol cansat que va xuclant l’olor de la persona, olor dels cabells damunt del coixí, olor de totes les brossetes que fan els peus a l’acabament del llit, l’olor de la roba ja portada a la nit damunt la cadira… I l’olor del gra i la de les patates i la de la bombona de salfumant… El ganivet tenia el mànec de fusta travessat per tres clauets amb la cabota aixafada perquè no es pogués desenganxar mai més de la fulla. Duia les sabates a la mà i quan vaig haver sortit al pati vaig ajustar el balcó moguda per una força que m’estirava, que no em venia de dins ni de fora, i apuntalada en una columna per no caure em vaig posar les sabates… Em va semblar que sentia el primer carro, lluny, encara mig perdut no sé on al mig de la nit que s’acabava… Al presseguer es van moure unes quantes fulles plenes de llum de fanal i unes ales d’ocell van fugir. Una branqueta va tremolar. El cel era blau fosc i contra aquest blau de tan amunt s’hi retallaven els terrats de les dues cases de pisos de l’altra banda del carrer amb les galeries encarades. Em semblava que tot el que feia ja ho havia fet sense que pogués saber ni on ni quan, com si tot fos plantat i amb arrels en un temps sense memòria. I em vaig tocar la cara i era la meva cara amb la meva pell i amb el meu nas i amb la meva volta de la galta, però tot i que era jo veia les coses emboirades però no mortes: com si els haguessin caigut al damunt núvols i núvols de pols… Vaig trencar a l’esquerra, cap al carrer Gran, abans d’arribar al mercat i més avall de la casa de les nines. I quan vaig arribar al carrer Gran vaig caminar per l’acera de rajola a rajola, fins arribar a la pedra llarga del cantell i allí em vaig quedar com una fusta per fora, amb tota una puja de coses que del cor m’anaven al cap. Va passar un tramvia, devia ser el primer que havia sortit de les cotxeres, un tramvia com sempre, com tots, descolorit i vell, i aquell tramvia potser m’havia vist córrer amb en Quimet al darrera, quan vam sortir com rates boges venint de la plaça del Diamant. I se’m va posar una nosa al coll, com un cigró clavat a la campaneta. Em va venir mareig i vaig tancar els ulls i el vent que va fer el tramvia em va ajudar a arrencar endavant com si m’hi anés la vida. I a la primera passa que vaig fer encara veia el tramvia deixat anar aixecant espurnes vermelles i blaves entre les rodes i els rails. Era com si anés damunt el buit, amb els ulls sense mirar, pensant a cada segon que m’enfonsaria, i vaig travessar agafant fort el ganivet i sense veure els llums blaus… I a l’altra banda em vaig girar i vaig mirar amb els ulls i amb l’ànima i em semblava que no podia ser de cap de les maneres. Havia travessat. I em vaig posar a caminar per la meva vida vella fins que vaig arribar davant de la paret de casa, sota de la tribuna… La porta estava tancada. Vaig mirar enlaire i vaig veure en Quimet, que, al mig d’un camp, prop del mar, quan jo estava embarassada de l’Antoni, em donava una floreta blava i després es reia de mi. Volia pujar a dalt, fins al meu pis, fins al meu terrat, fins a les balances i tocar-les tot passant. Havia entrat feia molts anys per aquella porta casada amb en Quimet i n’havia sortit per casar-me amb l’Antoni i amb els nens al darrera. El carrer era lleig i la casa era lletja i l’empedrat era un empedrat només bo per carros i cavalls. El fanal era lluny i la porta era fosca. Vaig buscar el forat que en Quimet havia fet a la porta, damunt el pany, i el vaig trobar de seguida: tapat amb un suro damunt mateix del pany. I vaig començar a treure miques de suro amb la punta del ganivet. I el suro saltava esmicolat. I vaig treure tot el suro i aleshores vaig adonar-me que no podria entrar. Amb els dits no podia agafar la corda i treure-la enfora i estirar i obrir la porta. Havia d’haver dut un filferro per fer ganxo. I quan anava a clavar dos cops de puny a la porta vaig pensar que faria massa soroll i vaig picar la paret i em vaig fer molt de mal. I em vaig girar d’esquena a la porta i vaig reposar i tenia molta matinada a dins. I em vaig tornar a girar de cara a la porta i amb la punta del ganivet i amb lletres de diari vaig escriure Colometa, ben ratllat endintre i, com d’esma, vaig posar-me a caminar i les parets em duien que no els passos, i vaig ficar-me a la plaça del Diamant: una capsa buida feta de cases velles amb el cel per tapadora. I al mig d’aquella tapadora hi vaig veure volar unes ombres petites i totes les cases es van començar a gronxar com si tot ho haguessin ficat a dintre d’aigua i algú fes bellugar l’aigua a poc a poc i les parets de les cases es van estirar amunt i es van començar a decantar les unes contra les altres i el forat de la tapadora s’anava estrenyent i començava a fer un embut. I vaig sentir una companyia a la mà i era la mà d’en Mateu i a la seva espatlla se li va posar un colom corbata de setí i jo no n’havia vist mai cap, però tenia plomes de tornassol i vaig sentir un vent de tempesta que s’arremolinava per dintre de l’embut que ja estava gairebé clos i, amb els braços davant de la cara per salvar-me de no sabia què, vaig fer un crit d’infern. Un crit que devia fer molts anys que duia a dintre, i amb aquell crit, tan ample que li havia costat de passar-me pel coll, em va sortir de la boca una mica de cosa de no res, com un escarabat de saliva… i aquella mica de cosa de no res que havia viscut tant de temps tancada a dintre era la meva joventut que fugia amb un crit que no sabia ben bé què era… ¿abandonament? Em va tocar el braç i vaig girar-me sense esglai i un home vell em preguntava si estava malalta i vaig sentir que obrien un balcó. ¿Que no es troba bé? I s’acostava una vella i el vell i la vella es van quedar plantats al meu davant i en el balcó hi havia una ombra blanca. Ja m’ha passat, vaig dir. I venia més gent: venien a poc a poc, com la claror del dia, i vaig dir que ja estava, que tot s’havia acabat, que eren els nervis, res, cap perill… I vaig començar a caminar altra vegada, a desfer camí. El vell i la vella, em vaig girar a mirar-los, s’havien quedat plantats i em seguien amb els ulls i amb la mica de la llum ja nascuda semblaven de mentida… Gràcies. Gràcies. Gràcies. L’Antoni s’havia passat anys dient gràcies i jo mai no li havia donat les gràcies de res. Gràcies… Damunt de la pedra del cantell de l’acera del carrer Gran, vaig mirar amunt i avall que no vinguessin tramvies i vaig travessar corrent i quan vaig arribar a la banda bona encara em vaig girar a mirar per veure si em seguia aquella mica de cosa de no res que m’havia fet tornar tan boja. I anava sola. Les cases i les coses ja tenien els colors posats. Pels carrers que anaven a la plaça de vendre, baixaven i pujaven carros i camions, i els homes de l’escorxador, amb la bata tacada de sant i mig vedell a l’esquena, entraven al mercat. Les floristes posaven els rams a les paperines de ferro plenes d’aigua que feien la toia de flors. Els crisantems llençaven pudor amarga. El vesper vivia. I vaig enfilar el meu carrer, el del carro de la matinada. I tot passant mirava les entrades amples on un venedor venia els préssecs i les peres i les prunes cagarindes, feia anys, amb balances antigues, amb pesos daurats i amb pesos de ferro. Amb balances que el venedor aguantava passant un dit al ganxo del capdamunt. I per terra hi havia palla i flocs d’encenalls petits i papers fins i rebregats i tacats. No, gràcies. I els xiscles dels últims ocells a dalt del cel; dels que fugen tremolant en el blau que tremola. Em vaig aturar al peu del reixadet. Les galeries estaven allà dalt, les unes damunt de les altres, com els nínxols d’un cementiri estrany, amb persianes que s’estiraven amb corda, totes verdes, amb persianes cargolades amunt o descargolades avall. Hi havia roba estesa pels filferros i, de tant en tant, una taca de color que era una flor de gerani en un test. Vaig entrar al pati quan un fil de sol de misèria de tan esblaimat tacava les fulletes del presseguer. I amb el nas encastat als vidres del balcó, hi havia l’Antoni que m’esperava. I jo, expressament, caminava a poc a poc, ara un peu, ara l’altre, i anava entrant… els peus em duien i eren peus que havien caminat molt i quan seria morta potser la Rita me’ls enganxaria amb un imperdible perquè estiguessin ben junts. I l’Antoni va obrir el balcó i amb la veu que li tremolava va preguntar, ¿què et passa?, i va dir que ja feia molta estona que estava amb ànsia perquè s’havia despertat de sobte com si l’haguessin avisat d’una desgràcia i no m’havia trobat ni al costat ni enlloc. I li vaig dir, se’t gelaran els peus… i que m’havia despertat encara fosc i que no m’havia pogut tornar a adormir i que havia necessitat respirar aire perquè no sabia què tenia que m’ofegava… Sense dir res se’n va entornar cap al llit. Encara podem dormir, vaig dir-li, i el veia d’esquena amb els cabells del clatell una mica massa llargs, amb les orelles tristes i blanques, que sempre les tenia blanques si feia fred… Vaig deixar el ganivet damunt de la consola i vaig començar a despullar-me. Abans vaig tancar els finestrons i per la mica d’escletxa entrava la claror del sol i vaig anar cap al llit i em vaig asseure i em vaig descalçar. El somier va grinyolar una mica, perquè era vell i ja feia temps que s’havien de fer canviar dues molles. Em vaig estirar les mitges com si estirés una pell molt llarga, em vaig posar els peücs i aleshores em vaig adonar que estava gelada. Em vaig posar la camisa descolorida de tantes rentades. D’un a un em vaig cordar els botonets fins al coll, me’l vaig posar bé, i també vaig cordar-me els botonets de les mànigues. Fent perquè la camisa m’arribés fins als peus, em vaig ficar al llit i em vaig acotxar. I vaig dir, fa bon dia. El llit estava calent com la panxa d’un gafarró, però l’Antoni tremolava. Li sentia petar les dents, les de dalt contra les de baix o a l’inrevés. Estava girat d’esquena i li vaig passar el braç per sota del seu braç i el vaig abraçar pel pit. Encara tenia fred. Li vaig entortolligar les cames amb les meves cames i els peus amb els meus peus i vaig fer baixar la mà avall i li vaig deslligar el lligam de la cintura perquè pogués respirar bé. Li vaig encastar la galta a l’esquena, contra els ossos rodet, i era com si sentís viure tot el que tenia a dintre, que també era ell: el cor primer de tot i la freixura i el fetge, tot negat amb suc i sang. I li vaig començar a passar la mà a poc a poc pel ventre perquè era el meu esguerradet i amb el cap contra la seva esquena vaig pensar que no volia que se’m morís i li volia dir tot el que pensava, que pensava més del que dic, i coses que no es poden dir, i no vaig dir res i els peus se m’anaven escalfant i ens vam adormir així i abans d’adormir-me, mentre li passava la mà pel ventre, vaig topar amb el melic i li vaig ficar el dit a dintre per tapar-l’hi, perquè no se’m buidés tot ell per allí… Tots, quan naixem, som com peres… perquè no s’escorregués tot ell com una mitja. Perquè cap bruixa dolenta no me’l xuclés pel melic i no em deixés sense Antoni… I ens vam adormir així, a poc a poc, com dos àngels de Déu, ell fins a les vuit i jo fins a les dotze ben tocades… Em vaig aixecar i em vaig començar a vestir com sempre. I, dreta, em vaig aguantar els costats del front amb les mans i sabia que havia fet alguna cosa diferent però em costava de pensar què havia fet i si el que havia fet, que no sabia si ho havia fet, ho havia fet una mica desperta o molt adormida, fins que em vaig rentar la cara i l’aigua em va espavilar. L’aigua era freda i em vaig enrecordar que el dia abans, al matí, a l’hora del casament, havia plogut fort i vaig pensar que a la tarda, quan aniria al parc com sempre, potser encara trobaria un toll d’aigua pels caminets… i dintre de cada toll, per petit que fos, hi hauria un cel… el cel que de vegades un ocell esbarriava… un ocell que tenia set i sense saber-ho esbarriava el cel de l'aigua amb el bec… o uns quants ocells cridaners que baixaven de les fulles com llampecs, es ficaven al toll, s’hi banyaven estarrufats de ploma i barrejaven el cel amb fang i amb becs i amb ales. Contents…

Ginebra, febrer-setembre 1960.

Josep M. Ramis dv., 11/05/2012 - 09:25

La plaça del Diamant, cap. XXV

La plaça del Diamant, cap. XXV

XXV

L’endemà, a casa dels meus senyors, vaig trencar un vas i me’l van fer pagar per nou, això que ja estava una mica esquerdat. Quan vaig arribar al pis, carregada amb les veces, cansada que no podia més, em vaig haver d’aturar i tot davant de les balances dibuixades a la paret, que quan estava cansada era on se m’acabava l’alè. Vaig clavar un parell de castanyes al nen sense raó, i va plorar, i la nena, quan el va veure plorar, també es va posar a plorar, i ja érem tres, perquè jo també em vaig posar a plorar i els coloms parrupejaven i quan va arribar en Quimet ens va trobar amb la cara rajant llàgrimes i va dir que només li faltava aquesta.

–Tot el dematí encerant i tapant forats de corc i arribo a casa i en comptes de trobar-hi la pau i l’alegria, trobo plors i drama. I el més calent a l’aigüera.

I va agafar els nens d’una revolada i els va aixecar enlaire agafats només per dalt d’un braç i els va passejar així pel corredor, amunt i avall, un a cada mà, i jo li vaig dir que a veure si els volia trencar els braços, i va dir que si no s’acabaven els plors els tiraria daltabaix del carrer. I per acabar em vaig empassar el mal i vaig rentar la cara als nens i també em vaig rentar la cara jo i no li vaig dir que havia trencat un vas i que me l’havien descomptat perquè hauria estat capaç d’anar a trobar els amos i armar-los un bullit de mil dimonis.

I va ser aquell dia que vaig dir-me que s’havia acabat. Que s’havien acabat els coloms. Coloms, veces, abeuradors, covadors, colomar i escala de paleta, ¡tot a passeig! Però no sabia com… Aquest pensament se’m va quedar per dins del cap com una brasa. I mentre en Quimet esmorzava amb les cames cargolades en els barrots de davant de la cadira i tot d’una en va descargolar una i va dir tot fent moure el peu que potser tenia com una mena de caliu al genoll que li escalfava els ossos, jo pensava en l’acabament del poble dels coloms i tot el que en Quimet em deia m’entrava per una orella i em sortia per l’altra com si, d’orella a orella, se m’hi acabés de fer un forat.

Sentia la brasa a dins del cervell, encesa i vermella. Veces, abeuradors, menjadors, colomar i cabassos de colomassa, ¡tot a passeig! Escala de paleta, espart, bola de sofre, bútxeres, ullets vermells i potes vermelles, ¡tot a passeig! Cua de gall dindi, caputxa, monja, colomins i colomons, ¡tot a passeig! La golfa del terrat per mi, la trapa tapada, les cadires a dintre de la golfa, la volta dels coloms aturada, el cove de la roba al terrat, la roba estesa al terra. Els ulls rodons i els becs punxents, el tornassol malva i el tornassol poma, ¡tot a passeig! La mare d’en Quimet, sense voler, m’havia donat el remei… I vaig començar a marejar els coloms mentre covaven. Aprofitava que els nens dormien en havent dinat i aleshores pujava al terrat i turmentava els coloms. La golfa del terrat bullia com un forn, tot el sol del dematí s’apilotava al sostre i el feia cremar; i entre la febre dels coloms i la pudor de la febre, allò era l’infern.

El colom que covava, quan em veia a prop, alçava el cap i estirava el coll, eixamplava les ales, protegia. Quan li ficava la mà sota del pit volia picar-la. N’hi havia que s’estarrufaven de ploma i no es movien, n’hi havia que fugien i, neguitosos, esperaven que marxés per tornar al covador. Un ou de colom és bonic, més bonic que no pas un ou de gallina, més petit, més a punt perquè càpiga a la mà. Agafava els ous del colom que no fugia i els hi passava per davant el nas, i el colom que no sabia què era la mà ni els ous ni res de res, tirava el cap endavant, obria el bec i em volia picar. Petits i polits, els ous eren calents d’estar coberts de ploma i feien olor de ploma. Al cap d’uns quants dies, molts covadors estaven abandonats. I els ous, quiets al mig del seu niu d’espart, es podrien. Es podrien amb el colomí a dintre, encara a mig fer, tot sang i rovell i el cor primer de tot.

Després anava al pis i entrava a l’habitació petita. Una vegada, un colom va sortir volant pel forat de la trapa, com un crit. I al cap d’una estona va treure el cap per un costat de la trapa i em vigilava. Els bútxeres deixaven el covador d’un vol feixuc i es quedaven a terra molt amoïnats. Els cua de gall dindi eren els que es defensaven més. Vaig reposar una temporada i era com si no hagués passat res. Ho havia d’acabar. I en comptes d’espantar els coloms perquè avorrissin les cries, em vaig posar a prendre’ls els ous i a sacsejar-los amb fúria. Esperava que ja hi hagués el colomí a dins. Que se li ben estabornís el cap contra la closca de l’ou. Els coloms covaven la cria divuit dies; quan eren a mig, sacsejava els ous. Com més avançats estaven en la feina de covar, més s’enverinaven. Més febre. Més ganes de voler picar. Quan ficava la mà per sota de les plomes calentes, el cap i el bec del colom buscaven la meva mà per entre les seves plomes, i quan la meva mà sortia amb els ous, la picaven.

Va ser una temporada de dormir neguitós. Dormia amb sobresalts al cor com quan era petita i els meus pares es barallaven i la meva mare es quedava trista i sense esma asseguda pels racons. I em despertava a mitjanit, com si m’estiressin els dintres amb un cordill, com si encara tingués el melic del néixer i m’estiressin tota jo pel melic i amb aquella estirada fugís tot: els ulls i les mans i les ungles i els peus i el cor amb el canal al mig amb una gleva negra de sang presa, i els dits dels peus que vivien com si fossin morts: era igual. Tot era xuclat cap al no-res altra vegada, pel canonet del melic que havien fet assecar lligant-lo. I al voltant d’aquesta estirada que se me’n duia, hi havia un núvol de plomes de colom, flonjo, perquè ningú no s’adonés de res. Va durar mesos. Mesos i mesos de mal dormir i de fer malbé els ous dels coloms. Molts covaven d’esma dos o tres dies més del temps que havien de covar, esperant.

I al cap d’uns quants mesos en Quimet va començar a rondinar i a dir que els coloms no valien res, que només servien per agafar espart amb el bec i fer niu i tot plegat aigua pudent. Tot perquè sí.

Tot perquè jo no podia més, amb les criatures tancades, rentant plats en aquella casa, on ningú no servia per res, només per ficar-se culleres plenes de menjar a la boca, amb un nen que els havia sortit escanyolit de tant que s’havien pogut mirar a fer-lo… I encara, al terrat, hi havia coloms que anaven parrupejant.

Josep M. Ramis dv., 11/05/2012 - 09:24

Sànchez-Juan, Sebastià

Sànchez-Juan, Sebastià Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:48

Parlament

Parlament
Senyors:
 
Jo no sóc pas un home de teatre.
 
Amb aquesta excusa començava, fa dos anys, una coferència sobre teatre d’avantguarda.
 
Ara no faré sinó repetir alguns conceptes essencials d’aquella conferència.
 
La intensitat de la vida moderna reclama una sintetització artística adequada.
 
Els qui han anticipat l’expressió concisa de l’univers han estat els poetes nous. El màximum de qualitat dins el mínimum de quantitat. Paral·lelament, els artistes purs, en pintura, escultura, arquitectura, cinematografia, literatura democràtica i música, han reduït a expressió justa les múltiples formes a l’abast de llurs mans.
 
L’art pot ésser una representació imitativa de la realitat, o arbitrària, o una síntesi o una creació de l’esperit.
 
El teatre d’avantguarda que representaran les gentilíssimes noies i els bons amics de la Companyia Belluguet assumeix, compenetrades totes aquestes tendències.
 
Cedeixo la paraula a Marinetti.
 
 
El Teatre futurista sintètic
 
«És idiota escriure 100 pàgines, (quan se’n podria escriure una de sola) pel sol fet que el públic, per costum i per instint pueril, vol que el caràcter d’un personatge es dibuixi a través d’una sèrie de fets, i vol de totes passades fer-se la il·lusió que el personatge existeix realment, per admirar-ne el valor artístic, i no vol admetre aquest valor si l’autor es limita a indicar el personatge per alguns traços.
 
És idiota voler imposar al geni el pes d’una tècnica que àdhuc els imbècils poden adquirir a força d’estudi, de treball i de paciència.
 
És idiota renunciar als misteriosos salts que cal fer en el misteri de la creació total, lluny dels terrenys explorats.»
 
Repetiré l’endecasíl·lab amb què he començat: «Jo no sóc pas un home de teatre». Referentment a les meves síntesis escèniques, em cal dir-vos que són esplais particulars concebuts a l’escalf de l’antiga amistat d’En Miquel Clivillé, renovador de teatre a Catalunya, i a conseqüència d’haver llegit els manifestos de Marinetti.
 
No cal dir com agraeixo al Sr. Masriera no altra cosa que la iniciativa d’aquesta sessió d’avantguarda, a la qual ell aporta una síntesi, i una traducció, i la intervenció pràctica més activa.
 
 
 
SÀNCHEZ-JUAN, Sebastià, “Parlament” dins “La sessió d’avantguarda a l’estudi Masriera (1929)”, Enric Gallén (ed.), en Estudis de Llengua i Literatura Catalanes / LI, Miscel·lània Joan Veny, 7, PAM, 2005.

 

Josep M. Ramis dv., 11/05/2012 - 09:35

Torres, Màrius

Torres, Màrius Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:49

Poemes (La ciutat llunyana, El temple de la mort)

Poemes (La ciutat llunyana, El temple de la mort)

LA CIUTAT LLUNYANA

    Ara que el braç potent de les fúries aterra
    la ciutat d’ideals que volíem bastir,
    entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
    Pàtria, guarda’ns: - la terra no sabrà mai mentir.

    Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
    ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
    que creure i esperar la nova arquitectura
    amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

    Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
    Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha, potser,
    que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,

    batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
    que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
    i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

    EL TEMPLE DE LA MORT

    Com un poble d’ocells, fills de la llum eterna,
    des dels pòrtics del temple d’un déu abandonat,
    o cos meu, la meva ànima, sedent de claredat,
    guaita enfora, a l’espai on la vida governa,

    no pas dins teu, al trist recinte humit i gras
    on regna, entre la fosca que glaça les palpebres,
    la Mort, la immunda Mort, oferta en els altars
    a un culte corromput de runes i tenebres.

    La Mort - tots els camins que arriben fins a Déu
    passen sota els teus arcs, o portal de misteri -.
    Ah, qui pogués morir sense agonia, lleu,
    cara a la sola llum, a l’esplendor aeri,

    alegre, lliure, net com el vol d’un ocell,
    travessant l’arc més alt a frec de capitell!

Josep M. Ramis dv., 11/05/2012 - 09:36

Vinyoli, Joan

Vinyoli, Joan Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:50

Poemes

Poemes

ALGÚ QUE VE DE LLUNY

We are such stuff
As dreams are made on, and our litle life
Is rounded with a sleep.

The Tempest. Acte IV, escena 1.

 
Aquí, ara, només arriba algú
que ve de lluny, cansat,
bevent passat, inútilment volent
trobar sentit al que mai no en té,
llevat de, per exemple, les mogudes
fulles dels arbres:
El ventalle de cedros aire daba.
 
Li varen ensenyar què són records
o de mirar el capvespre tot girant el cap,
com un que diu adéu.
I va conèixer Rilke,
i Riba li va dir que s’estimés
aquell que l'ajudés a fer-se gran.
I Hölderlin tancat en una torre
li va parlar de l’Ungebundene.
De Li Tai-po sabia
que dictava els seus versos, embriac,
i que es llançà de nit al mar
per aconseguir la lluna. De dictar ja en sé.
Però de lluna no n’hi ha, ni primavera, ni tardor,
nin llunys, ni props.

Qui no comprenc, però que no em menysté,
sempre em fa companyia.
Dóna’m les herbes d'embogir. Beu te.
Prepara un bebistrajo.
No crec en mi però no em deixis.
Und wenn mein Kuss nicht süsser ist,
dann trink du Malvasier
.
Caldrà que un dia anem a Sitges
i prop les barques, ajaguts, veurem l’església blanca;
no tot és mort. Fes-me el favor de creure,
no pas en mi, de creure
que les coses per mi són per ser dites,
que jo encara m’assajo
de dir-les amb paraules difícils de trobar,
que quan les trobo ja no hi ha les coses
i em quedo sol.
 
Flebes, el mariner, va córrer moltes mars;
guanyà, perdé, sofrí la mort per aigua.
Llegim-nos l'un a l'altre La Tempesta:
sabrem alguna cosa
de la vida, del somni i de la mort.
 

ARA QUE ÉS TARD

Du musst dein Leben ändern.
                            RILKE

Cobrí l’ocell les muntanyes del mar
i les planúries de la terra,
veié la llaura, la sembra i la collita,
i els homes aücant
els cavalls desbocats.
Van cremar les fogueres
tota la nit espurnejant
sense pluges apaivagadores.
                                              El foc s’havia estès
fins a la casa que ja flamejava,
i es va formar una filera d’homes
que es passaven galledes plenes d’aigua dels pous antics
de l’un a l’altre en cadena i la llancen
al foc per matar-lo, però el foc se les beu
a desenes i a cents.
                               El poble tot allí.
                                                        Ploren les dones,
que ja del blat no en queda res
i cremen les palleres.
                                  Els cavalls nocturns
a l’era en cendres batien
les garbes que sols eren en els ulls
esbatanats dels qui ja tot ho havien
perdut.
           ―Ple d’una cadència
segura, corriol que porta
al cor mateix de la realitat,
he de tornar a la llei
dels poemes antics i no deixar-me endur
pels mots imprecisos.
                                  Recordes
el ferrador com avivava el foc
amb el vent de la manxa, com ferrava
les mules, els cavalls, les eugues,
la flaire de cremat
de les peüngles?
                          Insistència
reiterativa en el foc.

                             *      *

Pel clar principi
d’aquest poema plana un gran ocell
que al cim d’un pic vaig veure a tocar,
majestuosament volant, allunyar-se
fent cercles.
                   La resta
records i paraules.
                             Provo de saltar
de nen per sobre les fogueres
mig apagades.
                       Posa-hi ara un groc
de palla flairosa.
                          Sobretot no oblidis
un blau intens al fons sobre el qual
es retallin muntanyes de perfil esquerp
de pedra dura,
que la pissarra es desfà
                                     ―grisalla
de pensaments, de somnis.
                                           Aboca’t a la nit.
Escolta els ocells, mira el dia
com neix.
                Torna a veure les coses
en els ulls d’un infant.
                                    Torna a llegir en els llibres
ara que és tard.
                        Has de fer una altra vida.

Josep M. Ramis dv., 11/05/2012 - 09:37

de Sagarra, Josep Maria

de Sagarra, Josep Maria Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:47

Comentaris a Dante Aliguieri. La Divina comèdia

Comentaris a Dante Aliguieri. La Divina comèdia

    [...]

    Comentari al Cant III (Infern)

    Entre els versos de més fama del poema dantesc hi ha aquests nou hendecasíl·labs que encapçalen solemnement el cant III i que totes les edicions marquen amb lletres capitals per donar-los la importància d’una làpida immutable. Aquests versos, sabuts per la majoria de persones que han fet vaga o profunda coneixença amb l’obra de Dant; i repetits tantes vegades com vulgueu en la llengua original, en qualsevulla ambient on sigui possible un tracte ínfim amb l’idioma italià, ofereixen al traductor, precisament perquè són tan coneguts, hàbils paranys no massa fàcils d’escamoteig.

    En el meu propòsit de donar, de la Divina Comèdia, una versió tan fidel com em sigui possible, però al mateix temps tan viva, tan clara i tan poètica com ho permetin les meves limitades facultats d’escriptor, en topar-me amb el famós Per me si va nella città dolente se m’oferien diferents solucions per a triar.

    Seguint la traducció medieval d’Andreu Febrer, o la moderna traducció de Verdaguer i Callís, hauria pogut dir el per me si va amb les paraules “per mi hom va”; la traducció és justa i fidelíssima. Però, aquest “hom va”, ultra el seu encarcarament una punta savi i poc viu en el nostre familiar llenguatge, em sona a l’oïda d’una manera dura i poc musical. Aleshores la forma “hom va” hauria pogut substituir-se pel “per mi es va”, més natural i corrent, i equivalent, mot per mot, a la forma italiana; però el vers cuinat amb el peu forçat d’aquesta solució, em resultava dur, poc expressiu i descolorit. Aleshores, atenint-me a la força popular, viva i directa que té la poesia del Dant, malgrat la seva sàvia i complicada arquitectura, em va semblar que, essent la porta de l’Infern qui parlava, i que en el poema aquestes paraules de la porta, dirigides al condemnat que la travessa, volen tenir una patètica i austera solemnitat, podia interpretar jo d’una manera més viva la intenció dantesca, emprant el “per mi aniràs”, forma que té un punt de retòrica de rondalla popular i de cançó; forma, a la meva manera de veure, més viva que el “per mi hom va” i el “per mi es va”, i que permet donar al vers la misteriosa pompa musical que demana la grandesa de la porta de l’Infern.

    En aquest primer vers del cant III trobem la città dolente. Aquesta città és l’Infern. La ciutat de Satan, oposada a la ciutat de Déu.

    Andreu Febrer tradueix dolente per “dolent”. Altres traductors catalans, moderns, cerquen adjectius que vulguin dir més o menys el significat d’aquesta lapidària città dolente. En el temps de Febrer, el mot “dolent”, en català, tenia potser el mateix significat del dolente italià o del doliente castellà. Avui dia, però, per aquells obscurs i misteriosos imperatius dels idiomes, el “dolent” català només és aplicable a les coses d’una mala qualitat física o moral. La paraula ha agafat un altre sentit, i no és admès ni possible acceptar “dolent” com un atribut derivat de dolor. Per això jo he emprat el mot “sofrent”. Aquest adjectiu, poc usat entre els escriptors catalans, té, per a mi, tot el gust i tota la intensitat viva i poètica del dolente dantesc. Trencant el costum d’alternar aguts i plans, he traduït els nou primers hendecasíl·labs del cant tercer, en versos exclusivament aguts, per tal de donar més pes i més profunditat de sentència a cada un d’aquests versos i al mateix temps perquè, donades les paraules de l’original, la traducció, en la forma que l’he fet, em permet una més aproximada fidelitat al text.

    Aquests aclariments de caràcter retòric i gramatical, m’interessa fer-los amb tota sinceritat, perquè el lector segueixi amb interès o simpatia la meva versió, participi de la intimitat d’aquesta i comprengui que en el treball que m’he imposat de recrear la Divina Comèdia en català i fer-la viure en la nostra època, la meva intenció de donar un text amb qualitat poètica, porta el pes de l’obscur i silenciós treball de servir, en tots els possibles, una fidelitat al text i una lògica de traducció.

    [...]

    Comentari al Cant V (Infern)

    [...]

    En la traducció d’aquest cant, el traductor se sent una mica avergonyit, perquè és molt difícil donar a totes aquestes paraules el to i l’aire de l’original. No es tracta de traduir d’una llengua forastera ni d’interpretar conceptes, ni d’aconseguir musicalitats prosòdiques equivalents. Com en els instants solemnes de la gran poesia, es tracta de seguir el ritme d’un cor i la percussió d’una intel•ligència excepcionals, que, valent-se de la paraula, creen elements de bellesa pura. Tocar aquests elements de bellesa, despullar-los, desfer-los i refer-los, és una profanació. Aquesta és la servitud del traductor: cometre tals profanacions, que per molt a fi de bé que es facin, delataran sempre la gosadia i la impotència de qui les comet.

    Comentari al Cant VII (Infern)

    Dant situa a cada cercle infernal, a guisa de guardià, un personatge o divinitat de la mitologia grecollatina, adient a la mena de pecat que es castiga en el cercle. Tractant-se dels avars i els pròdigs, Dant tria Plutus; aquest Plutus, alguns traductors l’han confós amb Plutó. Plutó és el sobirà de l’Infern, el màxim personatge infernal, segons els poetes grecs. En canvi, Plutus és el déu de la riquesa, que, com que precisament és orb, distribueix els béns d’una manera gratuïta; aquest déu és el personatge central d’una de les grans comèdies d’Aristòfanes. És natural que tractant-se de moneda i de pecats comesos a causa dels béns materials, sigui aquest Plutus i no Plutó el qui tria el Dant, convertint-lo prèviament en horrible dimoni, per a presidir el càstig dels avars i els pròdigs.

    Plutus, en veure els dos viatgers, exclama aïradíssim: Papè Satàn, papè Satàn aleppe! Ara bé, aquest famós vers del poema representa un dels més considerables trencacolls per als traductors i els comentaristes. Generalment la majoria dels traductors el deixen en la mateixa forma exacta de l’original. ¿Què vol dir aquesta expressió de Plutus? Actualment és una incògnita, com ho ha estat sempre. Els comentaristes antics no estan d’acord i cap d’ells no precisa i raona el significat exacte. Tot el que diuen són suposicions més o menys lògiques. Grazziolo de Bambaglioli, el més antic comentarista, i una de les més fortes autoritats, diu textualment, per explicar l’enigmàtic hendecasíl·lab: Hoc est dicere, o satan, o satan demon, quale mirum et novum est istud, quod isti novi hospites huc accedunt. És a dir, Bambaglioli no resol res. L’Anònim Selecte, d’una autoritat tan gran i tan antiga com Bambaglioli, suposa que aquest hendecasíl·lab, en llengua hebrea, equival a dir: “Meravella, meravella, meravella!” Aquesta interpretació és una mica absurda, donat el to d’ira de Plutus i el que Virgili li contesta. Iacopo della Lana creu que papè és una interjecció admirativa. L’Ottimo Commento, anònim trescentista, editat per A. Torri, també de gran autoritat, opina que papè és una expressió admirativa i aleppe una expressió de plany. El comentari de Pietro Alighieri, fill del Dant, suposa que aleppe és l’aleph, o sigui la primera lletra de l’abecedari hebreu. Aquest criteri l’han seguit molts comentaristes. Entre els moderns és curiosa i bastant lògica la interpretació de Monti (Nuova lezione ed interpretazione della D. C., Milà 1986), que proposa llegir Papè Satàn, papè Satàn a leppe!, i que, segons Monti, equival al grec Papai Satan, papai Satan a lipe, i que significaria: “Oh rebel, oh rebel, vés-te’n.” Altres encara suposen que aquest vers obeeix a un conjur de màgia aràbiga, resultat dels ensenyaments o de la influència que Brunetto Latini exercí sobre el Dant. Brunetto Latini fou ambaixador a Espanya i conegué la ciència i les arts aràbigues; modernament ha estat sostinguda, per alguns, la possibilitat d’una influència de cultura islàmica sobre el poema dantesc.

    Sigui el que sigui, és evident que, d’aquest vers, ningú no n’ha pogut treure l’aigua clara; la majoria d’autors, però, estan d’acord que l’aleppe és l’aleph i que vol dir: “ah!”, o “ai las!”.

    En una traducció poètica com la meva, aquest vers resultava un veritable escull. Hauria pogut donar el concepte més estès entre els comentaristes, però això no hauria tingut cap gràcia, perquè, en el poema, les paraules volen representar una manera de parlar diabòlica, un llenguatge obscur, que només entén Virgili, perquè Dant li atorga la gràcia d’entendre-ho tot. Deixant el vers com era a l’original, em trobava que la paraula aleppe no té rima possible en català. Ara bé, suposant que l’aleppe sigui l’aleph hebrea, m’ha semblat prudent traduir-lo per “alep”, perquè així aquesta desinència permet la rima catalana, i resulta un pecat filològic una mica més petit que el que va cometre el Dant. És curiosa la manera com el nostre traductor medieval Andreu Febrer se surt del compromís. Febrer tira al dret, i tradueix Papè Satàn, papè Satàn aleppe!, per “Papa Satan, papa Satan resguard!”.

    No cal dir que la solució de Febrer és massa infantil i inacceptable.

    M’ha semblat natural fer aquestes explicacions; primer de tot, perquè el lector corrent s’haurà topat amb un vers que l’haurà deixat in albis, i el meu deure és fer el poema dantesc el més entenedor possible per a tothom; i en segon lloc, perquè a les persones versades en l’obra del Dant els haurà vingut de nou i els haurà semblat una profanació el fet de mutilar dues lletres de l’hendecasíl·lab original.

    [...]

    Comentari al Cant VIII (Infern)

    [...]

    Un cop abandona Felip Argenti, el Dant veu les torres de la ciutat de Dite, o ciutat de Lucifer. Gairebé totes les traduccions que conec, respecten la paraula italiana —dantesca— Dite, per anomenar el lloc de les majors penes infernals. De les traduccions catalanes, les dues que ens mereixen respecte, la medieval d’Andreu Febrer i la moderna inacabada de Verdaguer i Callís, mantenen també la paraula Dite. Ara bé, el Dant emprà aquesta paraula de Virgili, i del mot llatí Dis, Ditis, en va fer l’italià Dite. Dis equival a Plutó, i en l’Eneida Ditis, o sigui de Dis, és el mateix que dir “del senyor dels Inferns”, o sigui el déu Plutó. Per ésser absolutament fidels, hauríem de traduir Dite per Dis o Dit, si volem catalanitzar de la mateixa manera que el Dant italianitzà. Però el Dite del Dant no és el Plutó de Virgili; quan el trobarem en el cant XXXIV, veurem que no es refereix al Plutó dels grecs i dels romans, sinó al Lucifer dels catòlics. Lo ‘mperador del doloroso regno dantesc, és el Lucifer autèntic, el cap dels àngels rebels, i a la seva rebel·lió i a la manera d’actuar en l’Infern, tal com explica la doctrina catòlica, és al que fa referència el Dant. Doncs bé; jo he trobat natural i propi d’una traducció poètica com la meva, en la qual em proposo la màxima claredat possible, de traduir “la ciutat de Dite” per “la ciutat de Lucifer” o “la ciutat luciferiana”, perquè, en realitat, és de Lucifer que es tracta.

    [...]

    Comentari al Cant XXIII (Infern)

    [...]

    Després d’aquests pensaments i aquestes comparacions, s’acut al Dant que si ells han estat la causa de la situació desgraciada dels dimonis, aquests, ara, vindran a empaitar-los, i el mateix pensament fa Virgili, el qual, agafant el Dant d’una braçada, comença a rodolar pel pendent fins arribar a la fossa sisena i escapar-se de l’envestida dels dimonis irats. En aquesta fossa, troben uns personatges que caminen amb molta fatiga, coberts d’unes grans capes amb caputxa que són de plom massís i estan pintades d’or, i de talla semblant a les dels frares de Cluny. Són els hipòcrites. En la meva primera traducció d’aquest can publicat a La Veu de Catalunya havia seguit el text que en lloc de in Clugnì per li monaci fassi, deia in Cologna per li monaci fassi. Aquesta versió de Colònia era la més admesa, i jo, en el comentari publicat després a La Veu, deia:

    “La comparació que fa el Dant de les capes dels hiòcrites amb les dels frares de Colònia, dóna lloc a diverses interpretacions per part dels comentaristes. En primer lloc, tots els antics creuen que es refereix a la Colònia germànica, l’actual Köln. Entre els moderns, algú creu que sigui la Cologna, en la regió del Veronès, i fins hi ha qui creu que es tracta de l’abadia francesa de Cluny. L’Anònim Selecte dóna aquesta explicació: “A Colònia hi hagué una abadia de frares molt rics i nobles que mostraren tanta supèrbia, que llur abat, amb una bona companyia de monjos, anà a Roma i demanà al Papa que els deixés portar la capa d’escarlata i la caputxa d’or. I el Consistori dels cardenals, amb el Papa, indignats d’aquesta gosadia, els varen manar que duguessin els hàbits curts del més vil i més ordinari burell, amb unes caputxes que els tapessin ben bé el cap. I així fou complert com càstig per llur hipocresia.” I el mateix expliquen altres comentaristes antics. En canvi, l’Ottimo Commento creu que el Dant fa referència als hàbits dels monjos de Colònia, que per modèstia i honestedat eren llarguíssims, amb unes enormes caputxes que no els deixaven veure la cara.”

    Al cap de cinc anys, quan m’he posat a revisar la meva traducció d’acord amb el material més modern i més autoritzat, em trobo que en l’edició de la Divina Comèdia de la Societat Dantesca Italiana, de l’any 1938, amb el comentari de Vandelli, la Cologna, hi era substituïda pel Clugnì, i Vandelli, en la seva nota, defensa la substitució d’una manera que em sembla justíssima. En el meu primer comentari, jo aportava l’autoritat dels antics exegetes i donava la versió Clugnì com la menys admissible.

    [...]

    Comentari al Cant XXII (Purgatori)

    [...]

    Virgili pregunta a Estaci per què, si va tenir tant seny, va caure en el pecat d’avarícia; i el poeta de la Tebaida, en una llarga i subtil explicació, li aclareix que no va ésser avar, sinó pròdig, i que ja haurà vist, en l’Infern, que avarícia i prodigalitat, tot i ésser dos pecats oposats, es penen i es purguen en el mateix lloc. Estaci diu que el que el lliurà d’ésser excessivament pròdig i el conduí a la raó, foren aquests versos de Virgili: “¿Per què no frenes tu, oh sagrada fam de l’or, l’apetit dels mortals?” Ara bé; aquest punt de la Divina Comèdia ha donat lloc a comentaris llargs i controvèrsies. El Dant fa al·lusió als versos 56 i 57 del llibre tercer de l’Eneida: Quid non mortalia pectora cogis, —auri sacra fames. El sentit dels versos és “A què no condueixes, tu, fam maleïda de l’or, els apetits humans”, frase d’Eneas davant del crim de Polimèstor, comès per la seva fam maleïda de riqueses.

    Molts traductors del Dant, en arribar a aquest punt, han optat per donar a les paraules l’autèntic sentit que els donà Virgili; però, aquesta solució, a mi em sembla bastarda. És evident que el Dant dóna, a la sacra fames de Virgili, un valor fals. És a dir, Virgili execra l’avarícia i l’apetit de les riqueses, i Estaci sembla que exalti la fam de l’or i les riqueses per combatre els pròdigs i dilapidadors. ¿Com s’explica aquesta alteració de valors en el Dant, ell que sabia de cor, i millor que ningú, el seu Virgili? Potser el Dant cità de memòria la frase despresa del passatge, atribuint-li un sentit diferent, o aplicant-la a voluntat, convençut que la sentència virgiliana era com un ganivet de dos talls, o com el joker dels jugadors de poker. Potser volgué fer d’Estaci una figura tan addicta a Virgili, que es troba en les paraules del mestre ensenyaments per a totes les virtuts, ensenyaments que el propi Virgili no sospità mai. Sigui el que sigui, jo he traduït els versos fidel a l’original dantesc, fent el poeta responsable del que va escriure.

    [...]

    Comentari al Cant Primer (Paradís)

    [...]

    Apareix ara el primer dubte del Dant, que Beatriu aclarirà. Som al vers 76, i el Dant diu literalment: “Quan la roda que tu sempiterneges desitjat, a ella em féu atent amb l’harmonia que tempres i discerneixes...” Aquesta tercina, una mica complicada, fou traduïda pel nostre Andreu Febrer d’aquesta manera: “Quand la roda, la qual Tu sempiternes —desigada assí me féu actès— ab l’harmonia que temprant discernes...” La versió de Febrer, en aquest punt, la dono com a prova, primer, de la incomprensió absoluta de Febrer d’aquesta tercina; segon, de la incomprensió, per a un lector català, del que vol dir Febrer. Tot l’interès està en el “desitjat” —desiderato— que, masculí, es refereix a Déu. Febrer, no sé per quina raó, traduí “desitjada”, que essent femení concorda amb “la roda”. Les dificultats, per a un traductor responsable, en un cas així, són grans. Primer de tot, ens interessa saber què vol dir el Dant. La interpretació ens la dóna en el Convivio (II, III, 9) i el sentit serà aquest: “Quan la roda que Tu mantens en un etern desig de Tu, cridà la meva atenció, amb l’harmonia que tempres i distribueixes.” Posseït del que vol dir el poeta, i després de pensar-m’hi molt, he intentat traduir la tercina d’aquesta manera: “Quan la roda que et té eternes fretures —tota l’atenció m’havia pres— amb l’harmonia, que al teu gust mesures.” Fins aquí, d’una manera aproximada, he dit el que el Dant volia dir. Però en aquests tres versos el Dant intenta explicar moltes coses que un lector corrent no pot endevinar així com així: la roda és el novè cel, o Primer Movible, que està tocant a l’Empiri, cel immòbil, des d’on governa Déu el gran concert de les esferes. Més endavant el lector s’anirà familiaritzant amb tota la complicació de les deu esferes celestes.

    [...]

    Josep M. de Sagarra: “Comentaris a Dante Alighieri: La Divina Comèdia” dins Dante Alighieri: La Divina Comèdia. Traducció i comentaris de Josep Maria de Sagarra. Barcelona: Joan Sallent, 1947-1951, vol. I, ps. 57-58, 98, 123-125, 139-140, 376-377; vol. II, ps. 351-352. Reeditat dins Josep M. de Sagarra: Obres Completes. Traduccions. La Divina Comèdia. Barcelona: Editorial Selecta, 1983, ps. 44-45, 100-101, 112-113, 322-323, 792-793, 960, i dins Montserrat Bacardí, Joan Fontcuberta i Gel, Francesc Parcerisas (eds.): Cent anys de traducció al català (1891-1990). Antologia. Vic: Eumo Editorial. Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra. Departament de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Facultat de Traducció i Interpretació d’ Osona de la Universitat de Vic, 1998, ps. 131-138. (Biblioteca de Traducció i Interpretació; 3).

Josep M. Ramis dv., 11/05/2012 - 09:27

Les delicades mentides

Les delicades mentides

Algú creurà que nosaltres hem vingut al món per actuar d’una manera fisiològica i contribuir a la conservació de l’espècie. Altres persones, atacades de gustos més fins, creuran que la missió de l’home consisteix a portar els gegants, tocar el sac de gemecs o pintar una senyora despullada. Altres, encara més refinats, provaran com dos i dos fan quatre que la cosa més excelsa que pot fer un mortal és una feina de destrucció per mitjà dels monopolis, dels gasos asfixiants o la diplomàcia. Tot això és acceptable, com també és acceptable posar un nen al món, i qui diu un nen diu una nena, per contribuir a la glòria dels clubs de natació o de les conferències de Sant Vicenç de Paül.

 

Jo no em barallaré amb ningú, ni discutiré res sobre les finalitats a què ens destina la història natural. Ho admeto tot. Des dels partidaris del negoci de la salvació de l’ànima fins als partidaris de qualsevol negoci brut, com per exemple la usura.

Ara, que jo crec que l’home ha vingut al món per dir mentides. El fet de mentir, de falsejar la veritat, o allò que nosaltres ens pensem que és la veritat, em sembla la cosa més dolça d’aquest món. I no sols la cosa més dolça, sinó l’única compensació que se’ns ofereix en aquest tripijoc tan tèrbol, tan incoherent i tan disgustat que se’n diu la vida de cada u.

La paraula civilització equival a la paraula mentida. Mentida vol dir afirmar o presentar com a certa i real una cosa que no ho és. I la civilització tendeix precisament a aquesta mena de jocs de mans delicats. Des que el món és món, l’home lluita contra el realisme i contra els fets naturals. Les cotilles que les dones duien en altres èpoques, les faixes que duen avui, ajudades dels massatges, dels banys turcs i dels règims alimentaris especials, amb tots els secrets i totes les invencions de la perfumeria, no són altra cosa que presentar un cos que fa rodar el cap si voleu, però que és una «mentida biològica». El que diem de les dones, ho podem dir dels homes: les nostres galtes rasurades, les perruques que usen determinats senyors, els aparells ortopèdics, etc., etc., no serveixen per a altra cosa que per a falsejar la nostra realitat.

Ara imagineu-vos totes les mentides que diem d’un cap de dia a l’altre. Mentides interessades, mentides per vanitat, fins allò que la gent amb una certa condescendència en diu mentides piadoses, per a enganyar els malalts, els eixelebrats i els qui no tenen un pa a la post. Les agres mentides que es diuen quan un hom rep l’atac d’una demanda monetària. Les històries que s’inventen per demanar suma humil de cinc pessetes i les històries que s’inventen per negar aquesta suma humil. Això són les mentides que dicta l’instint de conservació. Després hi ha les meravelloses mentides gratuïtes, que gairebé totes volten al costat del problema sexual. Aquelles mentides que un hom fabrica en una penya d’amics, tot fumant un cigar i sentint com es resol satisfactòriament la digestió gàstrica. Les mentides que degeneren en calúmnies de vegades, que degeneren en perjudici d’altri, només que per satisfer la vanitat d’un instant, per tenyir el monòleg greixós i nicotinat d’una impalpable aurèola d’èxit.

Després d’aquestes mentides sexuals vénen les de gran fantasia; les que atribueixen al mentides proves de valor, o situacions d’un bizarre aclaparant, mentides explotades impunement, sincopades, recalcades amb sospirs, amb espirals de fum i amb tremolor de parpelles.

Tot això, ho fa l’home; tot això, ho fem nosaltres, per destruir l’efecte llepissós de la dura realitat, per superar-nos, per posar-nos un panache damunt la closca de gallines vergonyants.

Qui sigui pur que tiri la primera pedra; el qui no hagi estat mai atacat de la dolça vanitat de mentir que em digui que sóc un malabarista pèssim.

I contra aquest mal és gairebé impossible lluitar, perquè de vegades en les mentides rau el consol i un cert sentit de continuïtat de la vida. Imagineu-vos tots els inventors de religions, totes les complicades, absurdes i monstruoses teogonies, que s’han inventat els eixerits de les tribus, per assolir que els homes treballin, se sacrifiquin, es deixin tallar una mà o deixin prostituir llurs filles.

Ara, que per damunt de totes les mentides àcides, producte de la civilització, i les mentides cruentes, producte d’una humanitat primària, hi ha alguna mentida inefable que les redimeix totes, com per exemple, la mentida de la diada dels Reis.

L’home que ha mentit per interès, per vanitat, per mala fe o per simple poca solta, el dia dels Reis si és pare de família i si té un nen o una nena d’aquells que fan un efecte màgic, pot donar-se el gust de mentir per un motiu gairebé celestial.

Imagineu-vos –molts dels qui em llegiu no teniu necessitat d’imaginar-ho– la gràcia meravellosa de fer de Rei d’Orient. De poder entabanar deliciosament les vostres criatures amb totes les històries de les mil i una nits. D’evocar amb la vostra llengua pecadora i banal aquells tres camells aeris, aquells tres personatges de barba blanca, barba rossa i barba negra respectivament, que, sense cap altre motiu, només que per un color blau cel de generositat que té la diada, han d’omplir el desig de la canalla amb les més inútils, les més llampants i les més truculentes joguines del món. I, després d’omplir el cap dels vostres fills amb l’alcohol de totes les bogeries i totes les il·lusions, podeu veure realitzada la vostra «mentida», podeu constatar l’efecte biològic de la vostra mentida, en l’alegria, l’atabalament, les llàgrimes i les tombarelles dels vostres fills.

Mirador, 9-1-1930

SAGARRA, Josep M. de, “Les delicades mentides”, Mirador, 9-1-1930.

admin dg., 08/01/2017 - 14:02

Olor de novel·la

Olor de novel·la
Tots d’ençà que tenim ús de raó ens hem dedicat a llegir novel·les. Jo, com tots, també he fet el que he pogut en aquest ram de lectures, però m’han interessat més que les novel·les, en la meva primera joventut, els llibres d’història, i dels llibres científics he anat a caçar sempre allò que feia referència a la Biologia. Dels llibres d’història he apreciat, damunt els altres, els que tenien un caràcter més biològic i més directe, com, per exemple, els llibres de memòries i les narracions fetes en calent damunt els grans esdeveniments llunyans. Jo em penso que aquest entusiasme per les narracions d’aquesta mena, en les quals sembla que es troba alguna cosa de la sang i l’alè del narrador, és degut a una mena de fúria lírica, a una necessitat fatal de sentir el món i els homes amb un tacte poètic. El temperament poètic, en general, obra al marge de la crítica i de la reflexió, cerca la medul·la, el color dominant i el que podríem dir-ne la densitat sentimental de les coses, i, quant a apreciar el matís i la delicadesa d’allò que impressiona el temperament poètic, quan es tracta de traduir-lo en llengua literària, el poeta aspira a donar a la seva paraula i al seu vers tot allò que s’acosti més al ritme de la sang dins d’una artèria o a la vibració de l’iris de l’ull.
 
Jo no sé si això que dic és ben exacte; però, després de més de vint anys de treballs poètics, m’adono que aquesta preocupació –i de vegades aquesta sinceritat– biològica, directa i sensorial ha estat la dominant de la meva literatura. I és naturalíssim que, essent així, en les lectures que fan referència al passat, m’impressionés molt més una obra en la qual pogués trobar el rastre d’una ungla o d’una llàgrima autèntiques que no una obra cuinada amb un feix de preocupacions crítiques i filosòfiques i en la qual la vida fos una creació artificial, trucada per mitjà de les receptes més excel·lents.
 
Totes les coses del meu món, les internes i les externes, tant si pertanyien al clima dels meus sentiments o dels meus pensaments com si feien referència als éssers vius, als paisatges urbans o a l’engrescament policolor de la naturalesa, jo les havia vistes a través d’aquest cristall líric, renyit amb la reflexió, que formula la imatge, incoherent de vegades, que no té res a veure amb la lògica, que és ràpida, que no admet contemplacions i que cerca la paraula per un procediment gairebé intuïtiu. És a dir, en totes les coses d’aquest món, jo, per la meva manera natural d’ésser, hi he sentit sempre una especial olor de poesia.
 
Però em començo a adonar, i això em penso que és un mal de l’època i un mal d’ésser molt a la vora dels quaranta anys, que aquest cristall líquid se’m va entelant cada dia més per les teranyines de la reflexió i pels prejudicis de la crítica. L’entusiasme poètic que cercava la medul·la i el color dominant i que ambicionava donar amb les paraules el ritme fisiològic d’una artèria, es converteix en una mena de somriure –una mica amarg, si es vol– que s’entreté en la consideració, no de la medalla sola, sinó de tota l’arborescència nerviosa i del greix que serveix de llit als nervis, i de la pell, que és la funda del greix i del múscul, i de l’aire, que és la funda de la pell, i de les causes i les conseqüències de tot plegat.
 
És a dir, l’olor de poesia que trobava en totes les coses es converteix en una olor de novel·la. En la meva primera joventut vaig fer lamentables intents –algun d’ells publicat– de novel·la; però allò reconec que no era necessari ni res sincer; no passava d’un exercici sense cap valor, perquè jo encara no sentia l’olor de novel·la que ara començo a sentir quan em deturo a contemplar les ànimes de les persones que he conegut i l’aire i la pedra de la ciutat que m’ha vist néixer.
 
És evident que al món han estat escrites novel·les excel·lents per autors joveníssims, però aquests casos són excepcionals; per regla corrent els novel·listes han estat homes madurs i amb allò que la gent en diu experiència. Jo em guardaré prou de creure que he arribat al punt de posseir aquesta experiència i aquesta maturitat i sobretot a posseir aquest art difícil i complex del novel·lista; l’únic que puc dir a la taula de l’aperitiu dels meus amics, per aquest impudor que tenim de vegades en parlar de nosaltres mateixos, i perquè ja hem tirat el barret al foc i no ens ve d’aquí començar una oració en primera persona, el que puc dir és que fins ara fa molt poc no he començat a sentir aquesta obsessionant olor de novel·la que fa tot el que em volta.
 
Aquesta olor m’ha portat a ensorrar-me dintre una lectura constant i detinguda de novel·les, no pas precisament per passar l’estona i esperar el moment d’adormir-me, sinó per mantenir aquesta olor, per complicar-la, per donar-li intensitat i per veure si és possible que jo també escrigui novel·les. I ara no com a exercici literari, sinó com a vocació determinant.
 
Fa anys –i aleshores jo no sentia ni remotament aquesta olor de novel·la– vaig ésser jo el qui vaig provocar amb uns articles tota una discussió sobre la novel·la i sobre la novel·la del nostre país. Aquesta provocació va tenir per a mi l’interès gran de despertar plomes excel·lents que s’abocaren de bona fe sobre el tema. Com a conseqüència de tot allò va venir el Premi Crexells i han vingut molts intents de novel·la. Tant, que si en un moment ens trobàvem a Catalunya amb un excés de producció lírica i amb una manca gairebé absoluta de prosistes, avui dia la preocupació dels nostres escriptors i dels nostres crítics està quasi exclusivament encarada a la prosa, i som molt pocs els qui continuem publicant llibres de versos.
 
Jo crec que la nostra història social i política de catalans i de barcelonins mereix una novel·la autèntica; jo no sé qui farà aquesta novel·la; tenim ja algun intent de primera, i em penso que entre tots hem de lluitar i cadascú aportar-hi el que pugui. Jo, per la meva part, i fent ús d’aquell impudor de què parlava abans, puc dir que he començat a escriure alguna cosa amb l’intent que sigui una novel·la. No sé si me’n sortiré; ni tampoc sé com me’n sortiré, però no vull fer traïció ni vull repudiar aquesta olor de novel·la que sento desprendre’s de tot, sense que en la facultat de sentir-la hagi intervingut res més que la natural conseqüència dels anys que fa que m’arrossego pel món.
 
 
Mirador, 5-5-1932
 
 
SAGARRA, Josep M. de, “Olor de novel·la”, Mirador, 5-5-1932.
Josep M. Ramis dv., 11/05/2012 - 09:33

Poemes ("Vinyes verdes vora el mar", "La balada de Luard, el mariner", "Cementiri de mariners")

Poemes ("Vinyes verdes vora el mar", "La balada de Luard, el mariner", "Cementiri de mariners")

VINYES VERDES VORA EL MAR...

Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,
sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat
del verd en l’hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina...
Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor...
Dins del cep s’adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d’or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor...

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau de cap al tard...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!

LA BALADA DE LUARD, EL MARINER

Luard és una pell socarrimada,
i és una llengua que no tasta gras;
clatell pelut, i la gorra enfonsada
fins al nas;
samarreta de plom, cul de cabàs.
Quatre dents que s’escapen vironeres,
d’un trosset de bigoti atapeït,
ulls amb un pam d’ulleres
i unes ungles més negres que la nit.
Luard, cos rebaixat, fortor d’esquer,
peus seguidors de totes les tesqueres,
cridaire, mentider i home de bé,
Luard el mariner!

Més sec que el boll, més pobre que una rata,
entre els xiulets i les cançons s’esmuny;
si peta la batussa i la bravata,
no correrà molt lluny;
li fan por el ganivet i el cop de puny;
més avesat a somniar i a riure,
no està per fressa el mariner Luard,
i, si li deixen una bóta lliure,
per ell no es fa mai tard.
Si el cor de les misèries se li estripa,
amb un traguet ja ha posat oli al llum;
grata amb les ungles un rebrec de pipa
que és sutja i queixalades i ferum,
i va xuclant el fum!

Tot aclofat en el seient de boga,
palpa les cartes amb els cinc sentits:
el rei, i l’as, i el cavall, i la groga
li fugen dels dits;
i dringa el coure en els taulells podrits.
Amunt, Luard! La sort és rosa i grisa;
ja en tens per una veta del calçat
o un pedaç de camisa!
Luard, ara has perdut i ara has guanyat!
I, si les peces són de migra o d’urpa
Luard sempre fa un sol entrellucar;
i, després que estossega i que xarrupa,
diu cargolant les cartes amb la mà:
«Sí, mira! Va com va!...»

Luard vinga a buidar un sac de mentides
de colors blaumarins i virolats
de cares amb cent ulls i pells humides,
i fets desllorigats;
i se l’escolten tots bocabadats.
Conta un calvari d’escorpins i penes
fonedisses del greix
i la perla del pit de les sirenes,
i aquells misteris platejats del peix.
De tot l’encís ell va tastant les vores;
per dir-ne moltes no té el bec covard,
i l’aiguardent va amorosint les hores,
i no hi ha orellafart,
per parar oïda al mariner Luard.

Quan s’ha desfet el feix de nuvolades
i encar tremola esfereït al cel
un tall de lluna amb dotze queixalades,
mig blanc d’angúnia i mig daurat de mel,
Luard, desfent el tel
de la taverna, que el sentit li esborra,
camina cap al mar un si és badoc,
s’estira com un gos damunt la sorra
i canta una tonada a poc a poc.
Diu coses dolces de Marianneta,
coses coents d’un rei i un bordegàs,
i una cançó de xiscles d’oreneta,
de rems d’argent i veles de domàs,
amb una veu de nas.

I avui, tot ple d’unes mentides vives,
per sempre s’ha adormit a dins del port;
els llavis i les dents i les genives
d’una dona de mar blanca de cor
li han endolcit les hores de la mort!
Els pescadors l’han dut sota una vela,
amb un aire sorrut i compungit
li han clos aquelles nines de mostela
i li han creuat les mans damunt del pit...
Demà tota la joia serà muda,
hi haurà una mica de llebeig covard,
i un gustet amargant a la beguda
i un plor de campaneta cap al tard
pel mariner Luard.

CEMENTIRI DE MARINERS

Quan la passada del vent afina
la tarda tèbia del mes d’agost,
penges com una morta gavina
dalt de la pedra grisa del rost.

Des de les blanques parets estretes
veus una mica de mar només;
i encara et poses tot de puntetes,
blanc cementiri dels mariners.

Ningú que als vespres a tu s’atansa
per la drecera magra dels horts
dirà quan vegi l’esquena mansa
que ets el pacífic hostal dels morts.

No et dignifiquen l’antiga esquerda
de les costelles màgics xiprers;
només et volta la vinya verda,
blanc cementiri dels mariners.

És una vinya plana com totes,
ni tu l’esveres ni pensa en tu;
dels ceps li pengen les fràgils gotes
tornassolades del vi madur.

Aquelles bèsties que sol haver-hi
en la pelada pau dels costers
se’t fan, amigues sense misteri,
blanc cementiri dels mariners.

Tant a les clares com a les fosques,
res de basardes, res de perills:
tots els migdies, zumzeig de mosques,
tots els capvespres, desmai de grills.

I a trenc d’albada, lleu transparència:
còbits que piulen pels olivers.
I sempre un clima d’indiferència,
blanc cementiri dels mariners.

Dins la badia, les fustes fartes
de sal i pesca mullen el llom;
els homes passen del joc de cartes
a l’opalina gràcia del rom.

Les dones seuen a les cadires
amb aquells aires manifassers...
I ningú pensa que tu respires,
blanc cementiri dels mariners.

I ve que un dia la veu rossola
d’una campana llagrimejant;
i gent negrenca s’acorriola
seguint la vinya del teu voltant.

La caixa llisa puja la costa;
tu ni la mires: ja saps qui és.
Sens reverència reps el teu hoste,
blanc cementiri dels mariners.

I els qui te’l duen, mentre la pala
remou la terra nets de corcó,
pensen quina hora i en quina cala
i amb qui els pertoca calar l’artó.

Els crida el tràngol i la mullena;
caraimpassibles baixen després,
al teu silenci girats d’esquena,
blanc cementiri dels mariners.

Si el mar és fúria, bot i deliri,
i és embranzida i és cos a cos,
qui se’n recorda del cementiri,
del gris de nacre del seu repòs?

Tu ho saps comprendre; per’xò no goses
guarnir-te d’arbres ni de cloquers.
Tu saps comprendre totes les coses,
blanc cementiri dels mariners!

Ells fan la ruta de la pobresa,
tu fas el somni de l’infinit.
Si ells es resignen a anar a l’encesa,
també et resignes a llur oblit.

Perquè et resignes, perquè t’adones
del que és el sempre i és el mai més,
jo et vinc a veure moltes estones,
blanc cementiri dels mariners.

Jo et vinc a veure per la drecera,
seguint les vinyes, deixant el port;
i em vivifiques amb la manera
clara i tranquil·la de dir la mort.

La mort, com una gran companyia
neta de tèrbols crits baladrers
la mort, com feina de cada dia,
mig de tristesa, mig d’alegria...
blanc cementiri dels mariners!

Josep M. Ramis dv., 11/05/2012 - 09:29

Prefaci a Romeo i Julieta; Otel·lo; Macbeth, de William Shakespeare

Prefaci a Romeo i Julieta; Otel·lo; Macbeth, de William Shakespeare

    Les obres teatrals, per la seva natural condició, no arriben a la plenitud, a la forma adulta i definitiva, fins que es realitzen damunt l’escena. I encara podríem discutir aquesta afirmació; perquè tota obra representada és susceptible de noves possibilitats; pot encara donar més de si en ulteriors representacions més afinades o més intenses, segons la perícia i el talent dels directors de teatre o l’excel·lència dels actors que la facin reviure. Qualsevol comèdia, en el moment que acaba d’ésser escrita, no ha dit tot i no ho ha dit tot encara, perquè sempre li resta un marge per a omplir, necessari a la seva completa manifestació; és el marge assigant als realitzadors i als intèrprets que, naturalment, és il·limitable. En un poema o en una novel·la, al punt d’acabar-los, es pot dir que l’escriptor ha enllestit la feina definitivament; ha consumat un fet inalterable, i al lector i al crític els pertoca abordar l’obra saltant dins el terreny de l’autor; l’autor no es mou de casa seva, que és la seva obra, i qui la vulgui conèixer no té més remei que forçar el domicili, que penetrar en la intimitat literària de l’autor. En el teatre les coses passen completament al revés: l’autor surt de casa amb el seu escrit, que és una capsa tancada, i el contingut de la capsa no es pot conèixer fins que els actors li donen vida amb la viva col·laboració dels espectadors. L’autor, un cop ha finit la feina, no té més remei que desplaçar-se al terreny del públic i fer que l’obra sigui la que penetri en la intimitat emotiva dels espectadors.

    D’aquesta condició no se n’ha escapat mai cap obra de teatre, ni les més excelses ni les més afortunades; el teatre s’ha escrit sempre per ésser representat. Això no vol dir que no es pugui llegir teatre, perquè en realitat s’imprimeix molta literatura escènica que va a parar al silenci de la lectura sense passar per les llums i per la sonoritat de l’espectacle. En aquest cas es troben la immensa majoria d’obres del teatre que anomenem clàssic, supervivent damunt les circumstàncies temporals per la solidesa de les seves valors literàries.

    És més, hi ha teatres, com el d’Èsquil o d’Aristòfanes, que en llurs remotes representacions van promoure la màxima temperatura col·lectiva, i que avui, pels canvis de les èpoques, dels costums i dels conceptes corrents que es tenen de les coses, fan difícil una representació viva, justa i apropiada, però inviten -i amb quina vehemència!- a una lectura reflexiva.

    En el gran tresor pretèrit de les diverses cultures, hi ha produccions teatrals que, no oferint dificultats de representació de les que ara mateix esmentava, porten una tal càrrega de vitalitat i d’explosiva emoció, que la llur sola lectura és ja un festí inapreciable, i sense que encloguin l’ulterior plaer d’una representació perfecta -ai, tan difícil d’aconseguir!- per la llur sola presència en el paper imprès, descabdellen les màximes possibilitats d’entusiasme.

    De tots els autors de teatre que les exigències de l’actualitat, les dificultats d’execució i la frivolitat dels públics, obliguen a romandre més temps en els prestatges de les llibreries que en els cartells teatrals, no n’hi ha cap que mantingui una invitació constant a la lectura, amb tanta arrogància i amb tants drets adquirits, com Shakespeare. En dir que Shakespeare continua erigint-se en l’exponent suprem de la dramatúrgia cristiano-occidental, no està dit tot. Perquè podria ésser gran mariscal de les batalles del teatre, i vestir la seva excel·lència amb peculiaritats literàries de difícil accés per al terme mitjà dels lectors. Però Shakespeare quan escriu teatre és l’autor més obert, més clar i més comunicatiu del món; i fins en les seves més profundes amargors líriques, deixa anar tanta matèria humana en la seva arrencada verbal, que el xoc emotiu senyoreja en la consciència dels més refinats com en la dels més primaris. Shakespeare va escriure per a un públic escandalosament barrejat, comptant només amb els moviments del cor; amb el plor i la rialla, que són patrimoni de tothom. Shakespeare, en el seu moment, no va ésser un autor incomprès ni de minories, sinó tot el contrari; si no conduís a irreverència, diria que fou un autor descaradament «comercial»; d’èxit segur. A desgrat d’això, en ell es produí un dels miracles literaris més grans de totes les èpoques: forçat a fer concessions al gust del seu públic, difícilment trobaríem un fragment de la seva obra vastíssima que no pogués inscriure’s en aquell fris etern -sempre actualíssim- on figuren els més elevats encerts de l’esperit. El perquè d’aquest miracle literari està inclòs en el secret del seu geni. Perquè si aquest concepte de geni, aquesta paraula perillosa i desorbitada, es pot aplicar a algun escriptor sense por d’exagerar, cap en el món no se n’ha fet més digne que Shakespeare.

    Acostar-se als volums d’aquest home únic amb les pretensions de traduir-lo, no és una empresa fàcil. La vitalitat verbal de l’autor, sembla que es rigui de l’arriscat que va a inquietar-la, amb la insolència d’un tauró inescalable. Però al mateix temps que sembla inaccessible, en el fons i en la forma és hospitalari i agraït. Perquè sobreïx de tanta grandesa -n’hi sobra tanta!- que mal que se’n perdi en la mutilació que tota traducció comporta, encara en resta perquè, el qui no pugui gustar l’original, en trobi a bastament per a trasbalsar-lo.

    Els traductors en llengües neollatines -castellans, italians, francesos- han topat davant l’obra de Shakespeare amb dificultats filològiques de vegades sense solució; pequè el vocabulari de Shakespeare, el més ric, el més quantiós i el més desconcertant de tots els escriptors occidentals, ultrapassa les possibilitats d’unes llengües avui controlades per les duanes acadèmiques, i que no poden manejar-se amb aquella anàrquica llibertat i amb aquella desbordant inventiva patrimoni de Shakespeare, que feia el que li donava la gana amb el seu llenguatge d’al·luvió, i de mots importats de la quinta forca, per a ús de pirates, de pagesos i d’aristòcrates, que permetia tota mena d’excentricismes i era el contrari del llenguatge de la prudència i de la mediocritat.

    Quan jo vaig emprendre la meva feina de traduir el teatre de Shakespeare, en la qual he matat moltes hores i alguns anys de la meva vida, vaig adonar-me ben aviat que la nostra llengua, amb la seva gran quantitat d'aguts i de monosil·làbics, amb la seva condició oliosa i generosa d’idioma mal·leable i a mig coure, s’adaptava millor que cap altra neollatina, a les tendreses, a les ferocitats i a l’exuberància de l’anglès de Shakespeare. Comparant el meu treball amb versions franceses -les més perfectes, les més solvents- i amb el que d’autènticament responsable s’ha fet en castellà, veia clarament que era molt més factible traduir un vers blanc de Shakespeare dins un vers blanc català, que no fer-ho en qualsevol altra llengua parenta de la nostra. La prova la tenim en el fet que les millors traduccions franceses i les espanyoles i italianes de darrera hora són gairebé totes en prosa.

    Això, al meu entendre és impropi. Perquè quan s’escriu en vers, per alguna cosa s’hi escriu; i perquè certes tirades o parlaments de Shakespeare, que el ritme del vers manté verticalment, i els dóna aquell crescendo i aquell moviment que sembla el de la pròpia sang dintre les venes, i l’espectador els escolta amb una certa suspensió, en ésser traduïts en prosa, es desinflen, s’aplanten, i pesen a l’orella del públic.

    Un cop vistes les possibilitats que m’oferia el català per adaptar-se al moviment retòric de Shakespeare, vaig intentar que el meu esforç fos el més responsable. Vaig començar a barrejar -cosa incorrecta i nova entre nosaltres- els versos blancs plans amb els aguts, tal com es barregen en el text shakesperià; vaig traduir les parts rimades -que són poques- en formes rimades, i vaig intentar donar un aire popular i una mica salvatge a les cançons intercalades; en altres, com en la famosa «Cançó del salze» d’OTEL·LO, vaig procurar que hi quedés el gust de misteriosa balada. Tot el que és en vers, i tot el que és en prosa, en les meves traduccions, respon exactament a la forma de l’original. Shakespeare acostuma a fer parlar els senyors en vers i d’una manera delicada; en canvi, els criats parlen en prosa i no s’estan de res. Com que Shakespeare menjava a la taula dels senyors es podia permetre aquestes injustícies.

    Podent obtenir una aproximada fidelitat formal en les meves versions, he perseguit la més viva fidelitat als conceptes, sense recular davant la cruesa ni l’audàcia dels mots. Perquè, de vegades, aquesta llima dels traductors ha perjudicat la sana sinceritat de Shakespeare. És a dir, jo no he traduït Shakespeare ni ad usum Delphini, ni per a menors d’edat, sinó per a persones fetes, honestes i normals.

    D’aquest treball meu n’ofereixo tres mostres en el present volum: ROMEO I JULIETA, OTEL·LO I MACBETH. Totes tres obres, les he vist representar, sempre fragmentàriament -llevat de les versions que dirigí Max Reinhardt i jo vaig aconseguir fa prop de quaranta anys, en la meva estada a Berlín- per grans eminències i per actors mediocres en diferents països i en diferents idiomes.

    Aquí, aquestes obres -fins la meva versió de ROMEO I JULIETA- han estat representades; però puc assegurar que mai no les he vistes, ni en tota la seva extensió, ni en tota la seva integritat verbal.

    No vull ponderar -perquè és d’una evidència òbvia- la importància d’aquestes tres peces capitals del teatre de Shakespeare; el lector sap per endavant que les tragèdies de l’amor, de la gelosia i de l’ambició, mai no han estat proclamades amb una veu més augusta que la que trobarà en aquest llibre.

    Ja que no puc invitar el lector a la representació ideal que jo exigiria per a aquestes tres obres, li ofereixo, almenys, una lectura en la qual compta només, com una novetat, l’experiència de la traducció. Jo crec que aquesta experiència, per a les persones no molt ficades en el món de les lletres, pot ésser una sorpresa. Perquè no són poques les vegades que Shakespeare, en els llibres -com en el teatre-, s’ha servit adulterat. Jo he volgut lluitar contra això, i em donaré per ben pagat si el lector, reaccionant d’un just desmenjament davant la circulació de tants llibres prims de cos i d’ànima, pot trobar, en el gruix d’aquest volum, aquella olor reconfortant de la grandesa.

    Josep M. de Sagarra: Prefaci dins William Shakespeare: Romeo i Julieta. Otel·lo. Macbeth. Traducció de Josep M. de Sagarra. Barcelona: Editorial Alpha, 1959, ps. 9-11.

Josep M. Ramis dv., 11/05/2012 - 09:28

Segle XIX

Segle XIX
Fa temps que llegeixo amb molt interès les llargues cròniques que publica Pío Baroja sobre fets i personatges del segle XIX ibèric. Moltes d’aquestes cròniques han estat reunides en el volum darrer de Baroja, titulat Siluetas románticas. L’autor de tants llibres d’imaginació com és Pío Baroja va recalcant cada vegada més la seva predilecció o la seva passió per la història neta i pelada, tan despullada de crítica i de retòrica com es vulgui, atenint-se a la part humana, viva i directa dels fets i dels personatges. A mi em sembla molt interessant i molt útil aquest treball literari de Baroja. Com a poeta que és, i amb el seu temperament anàrquic de tirar al dret, d’anar al gra i deixar la palla decorativa, resulta que la història contada per ell agafa uns colors càlids i unes oposicions de llum i d’ombra que arriben a donar la sensació de veritat, cosa que difícilment es troba en els llibres històrics que s’escriuen avui dia, plens de responsabilitat i d’erudició, però magres de substància poètica i de valor emotiu. La crònica del segle XIX ibèric és desconeguda per la majoria d’homes que han passat per les universitats. Se’n té un ressò o una visió vaga i fragmentària, però el segle XIX, el més dramàtic i el més apassionat del nostre país, en molts aspectes és tan poc conegut com les èpoques remotes dels claustres romànics i dels frares que es pelaven de fred entre una plata de cigrons i un sac de doctrina aristotèlica.
 
I el més curiós d’aquest segle XIX ibèric és que encara viu amb totes les seves característiques i totes les seves conseqüències dins el marc biològic del nostre país.
 
El fet de no haver passat Espanya pel colossal suplici de la guerra deu ésser, sense cap dubte, la causa d’aquesta permanència de mentalitat del segle XIX que encara es respira pertot arreu. Jo no sóc pas d’aquells que creuen que les grans catàstrofes històriques canvien la pell dels pobles i de les persones de la mateixa manera que es canvia la pell de les serps; crec poquíssim en tota mena d’evolucions i cada dia m’agrada més encarar-me amb l’ànima i la literatura dels antics; però, si més no, és evident que aquestes catàstrofes històriques liquiden procediments en la vida política i social dels pobles. Després de la guerra, hem vist que a Europa les coses canviaven al ritme del progrés material, creat i imposat per la guerra; fins les invencions i els experiments de caràcter polítics, els grans negocis, les grans estafades, tot el bo i el dolent que ha tingut un cert crit i una certa ressonància després de la guerra, s’ha vist inflat d’una altra química i d’una altra pirotècnia distintes d’aquelles que s’utilitzaven en el segle XIX.
 
A Espanya no passa res d’això. Tots els intents i totes les provatures sobre la crosta peninsular agafen un aire de paròdia. Aquí hem sentit el ressò de la guerra, n’hem sentit les conseqüències, però no l’hem viscuda definitivament i dolorosament perquè la guerra liquidés tot allò que ha liquidat en altres països.
 
Aquesta importància que encara té el segle XIX entre nosaltres, la podem apreciar a cada moment, i sobretot en els moments de crisi i de catàstrofe com els que ara vivim. L’hem poguda apreciar d’una manera claríssima durant tots els darrers anys de dictadura i de república. És evident que a Espanya, en un moment determinat, ha sortit un home amb un feix d’idees i de bones intencions sota el braç, preocupat pel destí d’imposar un ritme a les coses que s’acostés al ritme creat per al guerra arreu d’Europa. Però és evident també que aquest home, sigui qui sigui, ha fracassat i les seves idees i les seves bones intencions han estat malversades estèrilment, perquè ha topat amb la massa irreductible, tan sentimental, tan olla, tan pintoresca i tan anàrquica com convingui, que representa la nostra herència del segle XIX.
 
I això passa i ha passat en tots els camps, des del més progressiu al més reaccionari, perquè en tots els camps hi ha homes carregats d’idees i de bones intencions. L’experiment, per ara, és completament inútil, i les figures que s’adapten més a la mentalitat i al gust del país ibèric són, sense cap mena de dubte, les que porten més acusades totes les gràcies i totes les tares del segle XIX. A mesura que s’ha anat apuntalant la república, han anat apareixent en el nostre horitzó actual de les ganyotes, les reverències i els somriures d’aquelles Siluetas románticas evocades per Pío Baroja. I és molt possible que tot es resolgui amb una desesperada fórmula segle XIX, però sense la poesia i el color d’època, d’una manera més grisa, més trista, més cansada.
 
 
Mirador, 25-10-1934
 

SAGARRA, Josep M. de, “Segle XIX, Mirador, 25-10-1934.

Josep M. Ramis dv., 11/05/2012 - 09:34

Sobre les olors

Sobre les olors

Barcelona és una ciutat d’olors complexes, vull dir que hi ha tota mena d’olors, bones i dolentes, i olor dolenta es pot entendre en el sentit de pudor; però aquesta paraula em sembla poc espiritual i a més a més innecessària.

 
Doncs sí, Barcelona és un paradís per a un nas expert i educat a la percepció. Això és una conseqüència del clima, de les barreges arqueològiques i d’aquest temperament d’esquirol, barra, tastaolletes, anàrquic, sentimental i espectacular de la gent del nostre país.
 
Hi ha ciutats disciplinades que fan una olor única, hi ha fins ciutats absolutament inodores.
 
Tothom està convençut que les ciutats de la cista de Noruega fan olor d’oli de fetge de bacallà. Que les ciutats d’Holanda fan una olor mixta entre la pintura holandesa i les indústries derivades de la llet de vaca. Que certes ciutats mediterrànies només fan olor de prostíbul i de cacauets. Que altres ciutats mediterrànies només fan olor de cordes de guitarra i de crema per a enllustrar les sabates, amb la sentida lleugera i esporàdica d’un clavell estantís o d’una llàgrima de gelosia.
 
Tothom sap que hi ha ciutats alemanyes que no fan olor de res; que París fa olor de benzina i de camises de senyora; que la vila del Vendrell fa olor de vi i garrofes; que alguna vila aragonesa fa olor d’enecens i de crema d’escarabats i que l’olor dominant de Madrid és una barreja especial de marisc i de cafè amb llet.
 
Jo crec en la importància crítica del sentit de l’olfacte. Per a judicar moltes coses no hi ha altre control que el nas. Per a donar una visió exacta i justa del valor moral i material d’un element qualsevol, només definint l’olor n’hi ha bé prou. Això, no ho ha tingut present algú que hi estava ben obligat, per exemple: els il·lustres autors de les famoses guies Baedecker.
 
Jo no sé si passa a gaire gent, però tant si es tracta d’un paisatge com d’una catedral., com d’un bèstia curiosa, d’una senyora impressionant, o d’un poeta carregat de fama, puc dir que la sensació que em resta més clavada a la memòria és la sensació de l’or percebuda. La memòria visual no és tan forta per ami com la memòria olfactiva. Si una vegada m’acudeix de recordar un carrer o una cas determinada, d’una ciutat vista ja fa anys, no em diré a mi mateix: era un carrer de tals dimensions i de tals colors, sinó que em diré: era un carrer que feia olor de tal cosa; i aleshores l’olor m’explica perfectament els rètols de les botigues, les portes de les cases. El color del cel. La gràcia de les finestres i la moral, l’economia i la història dels habitants. Aquesta concepció una mica baudeleriana del món té naturalment les seves falles, però em penso que dóna resultats més exactes que una simple concepció aritmètica.
 
Barcelona, respecte a les olors físiques, té una força sensacional. Jo confesso que el meu barcelonisme és desesperat, que el meu entusiasme per la vila on he nascut no té límits; però, aquest entusiasme, el sento tranquil·lament i sense escarafalls, l’acostumo a provar en silenci, caminant tot sol pels barris heterogenis, amb els ulls mig aclucats i amb el nas despert.
 
Hi ha racons del famós barri de Ribera, cases de pedra a la vora del port, carrerons antics que encara no ha esbotzat cap reforma, que em proporcionen l’olor de la glòria del meu país; una olor ultramarina, colonial, bandarra, agressiva, escanyolida i retinguda. Olor de gomes, de fustes, de cafès, d’alcohol, olor d’escriptori tronat i de tinter ple de mosques, de mànegues lluents i de corbates fetes; olor de monument d’en Güell i de palmera desmaiada. Hi ha raconets de Barcelona que fan olor de criatura de bolquers, de soledat i de missa de vuit. Altres que fan olor de jardí i de casada de trenta anys; aquests indrets oprimeixen els cors amb un cèrcol de seda. N’hi ha molts que fan olor de pólvora i de misèria simple. Altres que fan olor de fruita del país o de fruita dels tròpics. I encara hi ha cinquanta mil olors més, inconfessables.
 
I, per damunt de la percepció de les olors físiques, hi ha «l’olor moral» de les coses. Tothom ha sentit parlar de la famosa olor de santedat que fan els cossos dels tants després de morts. Això jo no crec que sigui cap forma retòrica, sinó una cosa real.
 
Des del lloc on escric aquestes ratlles, que és l’Ateneu Barcelonès, sento l’olor física de la casa i l’olor dels socis. No crec pecar d’excessiva pedanteria en afirmar que també sento «l’olor moral» dels socis, fins l’olor moral que es desprèn de la meva ploma i de la meva corbata.
 
Entre els homes que veig a la vora meu n’hi ha un que és boig. No té res de particular; en un centre com aquest, en el qual la gent es tanca per llegir i escriure en un relatiu silenci, la bogeria hi té un tant per cent considerable. Vist des de lluny, un Ateneu, o un club literari qualsevol, fa l’efecte d’una gàbia dintre la qual es produeix una activitat anormal i grotesca.
 
Aquest senyor, doncs, de la meva vora és boig. Porta un barret fort i ensorrat damunt un nas de cera mastegada i copia amb unes grans lletres gòtiques el diari de sessions del Congrés de l’any 1907. Aquestes dades no són prou precises per a afirmar el seu estat mental, però del barret es desprèn l’olor característica de la bogeria. És una olor intensa i agra, que fa plorar els ulls i amb prou feines em deixa escriure. L’espectacle de la bogeria és una de les coses més impressionants i més dures que es puguin veure. Però és un espectacle que té grans diferències, enormes diferències, amb el dels qui ens pensem ser relativament normals; l’espectacle de la bogeria podem dir que deia tranquil el nostre egoisme. Ara, el perfum de la bogeria té unes conseqüències més agres. És una olor, si fa no fa, com la de la normalitat. S’assembla, i això és precisament el que impressiona, s’assembla bastant a l’olor que pugui fer això que en diem el seny.
 
 
Mirador, 14-11-1929
 
 
 
SAGARRA, Josep M. de, “Sobre les olors”, Mirador, 14-11-1929.
Josep M. Ramis dv., 11/05/2012 - 09:34

Literatura contemporània

Literatura contemporània Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:30

Benet i Jornet, Josep M.

Benet i Jornet, Josep M. Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:51

Berenàveu a les fosques

Berenàveu a les fosques
So d’una frenada i d’un xoc. Es projecta una diapositiva: cotxe utilitari accidentat a la carretera. Darrera d’ell advertim un pasiatge familiar als habitants de la ciutat de Barcelona i que pot ser Montserrat, el Montseny, la Costa Brava… Una actriu avança a primer terme i parla de cara al públic.
 
FANNY: Barcelona, 10 de febrer de 1971. Benvolguda senyora: Ahir vaig veure al diari l’esquela anunciant la mort dels seus pares; no sap fins a quin punt l’he sentida. He dubtat una mica abans de decidir-me a escriure però el cor se m’hi anava i, ja ho veu, ho he acabat fent. Accepti el meu sincer condol. Això si la carta li arriba, és clar. L’envio a l’antiga direccuí i no sé si vostè hi viu encara. Si li arriba, espero que sabrà valorar benèvolament aquesta intromissió. El temps tot ho cura i el concepte que en algun moment vostès haguessin pogut formar-se de mi potser a hores d’ara ja s’havia suavitzat. És el que desitjo. Encapçalo la carta tractant-la de senyora, però no sé si vostè és soltera o casada. He estat temptada de posar “estimada Montserrat” i parlar-li de tu. No ho he fet perquè no volia ofendre-la tot i que, encara que pugui semblar una hipocresia, vostè havia estat per a mi com una germana petita. Ja ho he dit. Rebi de nou l’expressió del meu dolor davant la pèrdua dels seus pares i disposi en el que pugui necessitar. Afectuosament: Fanny.
 
(Rètol: “Quan som joves tot és bonic”. S’il·lumina part de l’escenari. Una nena d’uns tretze anys al costat del balcó.)
 
*          *         *
 
MONTSERRAT: Barcelona, 9 d’abril de 1971. Divendres sant. Estimada senyora: El meu pare estava enamorat de la seva muller. Va tenir un mal moment, però l’estimava massa per a abandonar-lo. Si a vostè, el meu pare, li mereix un qualificatiu insultant, i són ganes de venir-m’ho a dir, és per despit. Estic orgullosa d’ell. Va tenir alguna debilitat, però va saber superar-la. Ell va treballar i a la llarga Déu el va premiar. S’havia comprat un sis-cents i un terrent a La Garriga. Ja ho sé, anant en el sis-cents va tenir l’accident en què van morir ell i la seva dona, però m’asseguren que no va patir i ens hi hem de conformar. El meu pare havia tingut paciència i s’havia mantingut al peu del canó, durant els anys quaranta, amb les sacarines i el pa negre i les restriccions de llum. Si avui Barcelona és la ciutat que és, ho devem, bàsicament, a homes com ell. Jo l’admiro i espero que, el que ell va aconseguir aleshores, nosaltres ho sabrem continuar amb el mateix esperit els anys que han de venir. La saluda atentament: Montserrat Freixas de Domènec.
 
(Mentre acabava de parlar s’ha projectat, encenent-se gradualment, una diapositiva: parella de nuvis a la moda dels anys trenta que contempla somrient i engavanyada, l’espectador. Tots dos són joves i no mal plantats. Ella no va de balnc, ell no va de jaqué. Se sent, com en iniciar-se l’obra el so d’una frenada i un xoc.)
 
 
 
BENET i JORNET, Josep M., Berenàveu a les fosques. Barcelona: Edicions 62, 1972.

 

Josep M. Ramis dv., 11/05/2012 - 09:37

Desig (un altre fragment)

Desig (un altre fragment)
LA DONA
 
Tardarà a arribar, perquè és pacient.
I quan arribi, finalment, ho farà sol. ¿Per què m’ajuda?
No ho pregunto.
Res d’explicacions; mai; això ens ha salvat.
Mentida. Jo, sí, vaig parlar.
I m’ajuda. ¿Què el mou, ja que d’amor...?
Amor, aquesta paraula innoble.
Cors de color de rosa i llacets de color blau cel: misèries.
Llocs comuns ridículs repetits i acceptats al llarg de segles.
Seria capaç de donar una conferència sobre el tema.
Una conferència tan insuportable com les meves manies.
¿Quanta estona hauré d’esperar?
Jo no en sóc, de pacient.
Mai no he estat pacient.
La passió és breu, potser, però no pacient.
Millor saber que aquesta malaltia té final, que aquesta angoixa tindrà un final.
Que el goig s’apagarà, però també el dolor.
¿Quin goig?
Sí, el goig. D’acord, el goig, la bogeria dels sentits.
Però mai no arribar, ni aleshores, allí on es vol arribar.
L’ansietat no ho permet, la serenitat desapareix.
Convertida en una pobra bèstia vulnerable.
¿Qui entra?
Encara no és ell.
Entra tan poca gent, tenen tan pocs clients, aquesta tarda...
El dia no acompanya, ningú no gosa sortir a la carretera.
Un interior desert, quatre pobres diables controlant-nos els uns als altres.
Cap parella d’enamorats.
Cap parella que doni un nom equivocat als seus desitjos.
Els pares s’estimaven.
Amb tendresa, fins que van morir.
¿Què era, allò?
Mai no he vist res que s’assemblés tant a l’amor.
¿Què era?
No hi ha res segur.
Aquella mena de serenitat.
Passar de la serenitat dels pares a la serenitat del marit.
Però no, entre una cosa i l’altra, allò.
Un marit tranquil, reposat, i allò ja havia passat.
M’havia desvetllat, lliurat, estimbat, i llavors ell i la seva protecció.
¿Per què no? La comoditat de deixar-lo fer.
Fins avui. L’utilitzo i potser m’utilitza.
Res de dissonant, i cap nota excessivament alta.
Potser, en ell, al principi, la passió.
Potser sí, en ell.
Si va tenir algun problema, no el compadeixo.
Sé de què parlo, tot passa. La passió crema i al final s’apaga.
L’únic consol, saber que és inevitable, que acabarà apagant-se.
No, si us plau, no ho vull, ¡no!
Calma, també entra dins l’ordre: rebutjar el remei.
Calma. Com puguis, inventa-la: calma.
¿D’on ha sortit aquesta cançó?
Aquesta estúpida cançoneta sentimental.
A l’altra banda del vidre s’atura un cotxe. No és el seu.
No me n’havia adonat, que hi hagués música.
No és el seu, però és ell qui surt ara del cotxe. I és clar, no arriba sol.
No arriba sol, no arriba sol, no arriba sol.
Quina vergonya, hauré d’associar la seva aparició amb la música enganxosa, apegalosa, que sona aquí dintre.
Guardaré sempre dintre meu..., fa riure, és ridícul, quin desastre.
Resigna’t, guardaré sempre dintre meu el record d’aquesta música.
 
 
 
 
BENET i JORNET, Josep Maria. Desig. València: Tres i quatre, 1991.
Josep M. Ramis dv., 11/05/2012 - 09:39

Desig (un fragment)

Desig (un fragment)
LA DONA: Sí, sí, pregunti. Li molesten les meves confidències?
ELLA: No. Una pregunta i prou.
LA DONA: Faci-la.
ELLA: On viu el seu amic?
LA DONA: On viu? Em sembla que no duc al damunt la llibreta d’adreces. On viu? Ho tinc a la punta de la llengua. Què importa? Quan torni, ell mateix ens ho recordarà. De què li parlava? De quan em vaig enamorar.
ELLA: De debò no se’n recorda?
LA DONA: Me’n recordo de tot. Moment a moment, dia a dia. Era la primera vegada que m’enamorava de debò. Va ser l’única vegada a la vida que em vaig enamorar. La canso.
ELLA: Potser me n’hauria d’anar.
LA DONA: Li ha dit que l’esperaria.
ELLA: De tota manera potser me n’hauré d’anar.
LA DONA: És culpa meva, la canso amb la meva xerrameca.
ELLA: No, no.
LA DONA: Tornarà de seguida. Li hem de preguntar on dimonis viu. Si la canso, digui-m’ho.
ELLA: No s’amoïni.
LA DONA: Als quaranta anys, entretenir-te parlant d’amor, figura’t.
ELLA: Com sap la meva edat?
LA DONA: La meva. En tinc quaranta. Vostè també?
ELLA: Sí.
LA DONA: Doncs ja m’entendrà. Als quaranta anys la voda no s’ha acabat. La vida afectiva, vull dir. I el sexe. El sexe és molt important. No s’ha acabat res. Tenim anys i anys davant nostre. Hauria pogut tornar a enamorar-me, qui ho diu, que no? El problema…, el problema és que no he deixat mai d’estar enamorada.
 
(Pausa.)
 
ELLA (incòmoda i sense comprometre’s): Sí?
LA DONA: M’ha entès, oi?
ELLA: No ho sé.
LA DONA: Em vaig enamorar amb vint-i-dos anys. Vaig sentir l’enamorament com si m’haguessin clavat una bufetada. I la persona en qüestió m’ho va notar. ¡Si no podia amagar-ho! Aquella persona em va collar. Jo no vivia. Em sentia plena de vergonya, no m’atrevia a prendre cap mena d’iniciativa... I la persona en qüestió em va collar. Es mostrava cordial, la nostra amistat augmentava, encara que de moment era una amistat entre altres amistats... Una relació sovintejada però freda, gairebé més freda del normal. Entre amics també s’estableix un cert contacte físic, no ho creu? Una mà que es posa a l’espatlla o que agafa la teva mà... Detalls. Doncs res. I així van anar les coses durant mesos. A les nits plorava. Tota jo cremava i no tenia més remei, una pràctica que mai no havia estat freqüent en mi, no tenia més remei que mastubar-me. Em masturbava i plorava i em sentia humiliada.
ELLA (interrompent): Potser ja hauria d’haver tornat.
LA DONA: No sabia si acceptar la meva situació amb naturalitat. Ni era capaç de prendre la iniciativa ni era capaç d’acceptar que aquelles pràctiques nocturnes eren una sortida natural…
ELLA: Jo crec que hauria d’haver tornat.
LA DONA: Els nois hi estan més acostumats i es prenen la masturbació d’una altra manera. Almenys a la meva època.
ELLA: No li sembla?
LA DONA: Mani? Perdoni, què diu?
ELLA: El seu amic. La trucada al mecàni s’està llargant molt.
LA DONA: Sí?
ELLA: No entenc què hi fa.
LA DONA: Potser hi havia algú davant seu.
ELLA: El self-service és pràcticament buit. No ho crec.
LA DONA: Ens ha deixat fa un moment.
ELLA: Ja hauria de ser aquí.
LA DONA: Tornarà de seguida.
ELLA: No tinc gaire temps.
LA DONA: En una tarda com aquesta? Quina pressa té, en una tarda com aquesta?
ELLA: He d’anar a l’hiper.
LA DONA: Li queda temps. És clar, si no és que es troba incòmoda amb mi. Potser he imposat la meva conversa de manera abusiva.
ELLA: No és això.
LA DONA: No ho és? De debò?
ELLA: No...
LA DONA: La meva història no l’avorreix?
ELLA: És la seva... intimitat.
LA DONA: Podríem dir-ho així.
ELLA: Potser no l’hauria de comunicar amb mi. No sé si n’he de fer res.
LA DONA: Per què no? Em sento còmoda al seu costat. I no té tanta importància.
ELLA: Vostè ho ha de saber, és clar.
LA DONA: Cadascú viu les seves històries, i totes s’assemblen. No n’ha viscut, d’històries?
ELLA: Jo? No.
LA DONA: No?
ELLA: Sí, alguna... Em vaig casar... Alguna.
LA DONA: Abans m’ha dit que s’havia enamorat en més d’una ocasió. Jo només un cop. Tinc poca experiència, segur que molta menys que vostè.
ELLA: No sé què dir-li.
LA DONA: Però la meva experiència és especial, concedeixi’m una mica d’originalitat. O no? Potser m’equivoco. Després la persona en qüestió va agafar el costum de trucar-me per telèfon. Alguna cosa anava avançant. Però era pitjor. Vaig començar a viure pendent de les seves trucades. L’obsessió del telèfon. El telèfon és una arma mortal. No ho dic jo, ho diu tothom que s’hi ha trobat. Vostè no s’hi ha trobat mai?
ELLA: Em penso que no.
LA DONA: Mai no li ha tingut por, al telèfon?
ELLA: És un objecte.
LA DONA: De debò? Mai?
ELLA: Algun pesat, algú que quan t’hi poses no et parla, com a màxim...
LA DONA: I finalment, desesperada, un dia, per telèfon, mentre la persona en qüestió m’estava parlant de no sé què, jo la vaig interrompre, no podia més, i li vaig dir que l’estimava, que me n’havia enamorat.
 
(Pausa. ELLA es mira LA DONA de manera diferent, rígida.)
 
ELLA (intenta adoptar un to trivial): Quan dimonis acabarà de conferenciar amb el mecànic?
LA DONA: Que me n’havia enamorat.
ELLA (en un impuls): Fa molt de temps, d’això?
LA DONA: Disset o divuit anys. Potser divuit.
ELLA (lleugera): Quines històries! (A partir d’ara no mira els ulls de LA DONA.) Estic casada i tinc dues filles.
LA DONA: Segurament divuit.
ELLA (sobtadament loquaç): Havia sortit amb d’altres nois, però el meu marit va ser diferent. No sabia si casar-me, jo. No estava decidida a criar fills, per exemple.
LA DONA: Aleshores em va citar.
ELLA: I va comparèixer el que havia de ser el meu marit i no em va deixar opció. Gairebé no vaig ni arribar a plantejar-m’ho. Em vaig trobar casada. Treballo i la feina m’agrada, però sempre tinc ganes de tornar a casa. Encara m’estima i jo l’estimo a ell. No sé si queda bé, dir-ho. Potser l’estimo amb bogeria, ja ho veu. Potser més enllà de l’amor que sento per les meves filles.
LA DONA: Jo també estimo.
ELLA: Ah, sí?
LA DONA: La persona que li deia, la persona en qüestió.
ELLA: No és una història acabada?
LA DONA: De cap manera.
ELLA: Ha continuat amb aquesta persona? (Trivial.) S’hi ha casat?
LA DONA: És clar que no. Com volia que m’hi casés?
ELLA: No em digui que no és massa estona al telèfon.
LA DONA: Vaog deixar de veure-la. Cinc mesos més i vaig deixar de veure-la. L’única vegada que m’he enamorat.
ELLA: Una història antiga.
LA DONA: No. Estic enamorada d’aquella persona.
ELLA: Després de disset o divuit anys sense veure-la és impossible.
LA DONA: N’estic.
ELLA: No puc quedar-me, me’n vaig.
LA DONA: Esperi, no li he explicat com va començar, li he explicat que es va cabar, però falta explicar-li el més bonic.
ELLA: No cal.
LA DONA: Permeti’m. (Pausa.) Em va citar. A casa seva. I la persona en qüestió estava sola. Em va obrir la porta i em va abraçar. Vam fer l’amor.
ELLA (lleugera): Final feliç.
LA DONA: Cinc mesos, fins que em va deixar. Em va mentir i em va deixar.
ELLA: Cinc mesos de felicitat.
LA DONA: Cinc mesos de plenitud. Felicitat, res.
ELLA: Ja està, oi?
LA DONA: L’habitació aquella on vam fer l’amor per primera vegada. Acluco els ulls i la veig. Hi havia una vànova blanca, de ganxet. El llit no era molt gran. Hi havia un armari mirall petit, antic, de fusta negra. Hi havia un rellotge de criatura, amb una figureta, que movia els ulls a ritme dels segons, i que tenia les busques per braços. Recordo el tic-tac d’aquell rellotge, la vànova arrugada que havia caigut a terra, la nostra imatge a través de l’armari mirall. Me’n recordaré sempre. Encara l’estimo.
ELLA (sarcàstica): Ja està?
LA DONA: I després em va mentir, però el que importa no és això.
ELLA: Ha acabat?
LA DONA: Ara potser sí.
ELLA: No he entès la seva història.
 
(Inesperadament, s’aixeca, agafa la seva roba d’abric i se’n va. LA DONA queda quieta. No ha acabat de prendre el cafè. ELLA, en canvi, havia anat bebent cervesa. LA DONA tasta el cafè, fa una ganyota de fàstic, l’aparta. Pausa. Se li acosta L’HOME.)
 
 
 
 
BENET i JORNET, Josep Maria. Desig. València: Tres i quatre, 1991.

 

Josep M. Ramis dv., 11/05/2012 - 09:38

Moncada, Jesús

Moncada, Jesús Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:52

Camí de Sirga

Camí de Sirga

Epíleg: Exili sense retorn

Les parpelles coentes, embotornades, s’entreobriren penosament com dues ferides a mig cicatritzar; les clarors vermelloses de la matinada que encenien l’atmosfera tèbia i estantissa de la cambra, tintaren les pupil•les. Carlota de Torres va veure reflectida al mirall la tauleta atapeïda de flascons de medecines, la figura de la Carmela, tapada amb un edredó, que dormia en una butaca a la vora del llit. Acabà d’obrir els ulls lleganyosos, provà d’esbandir la boira del seu cervell. D’ençà del dia del natalici, arran de la fiblada roent dins el cap, quan el saló, les minyones, el Graells, els preparatius del convit i el retrat del pare començaren a girar de sobte en un remolí esgarrifós que s’enfosquí fins acabar en la negror total, havia estat incapaç d’establir fronteres entre dies i nits en el seu esment al mig del qual surava sempre aquell punt negre. Va reparar-lo en retornar de la primera basca; des d’aleshores el tenia sempre davant com una llavor desconeguda i horrible on hi havia enquibida la foscor que l’embolicava durant els esvaniments. La sentia bategar, compassada, lenta, fins que, de sobte, sense que pogués escatir-ne la causa, el batec començava a accelerar-se: la llavor creixia ràpidament, ella sentia la fiblada al cervell i començava el remolí espantós, l’agonia, la fosca. Es sentia gemegar, percibia vagament soroll de veus i corredisses al voltant del llit, entre l’olor forta de l’alcohol i punxades d’agulles. Sempre que retornava del marasme, la llavor horripilant era un pèl més grossa, com si l’embrió fatal acumulés cada cop més tenebra dins l’embolcall del tegument per a les germinacions sinistres. Entrellucava figures a l’altra vora d’una plana d’aigües mortes sense llaüts, sense navegants, sense peixos, sense onades; sovint s’acostaven estranyament com si suressin sobre l’aigua. De vegades li havia semblat veure les fesomies dels fills… ¿O els havia somiat, junt amb les figures empolainades de les nores, el camús del gendre i el notari de la família, el senyor Nicomedes, sempre molt tocat i posat i amb aquella tosseta exasperant?

Al gran mirall, la llum girava del vermell al rosa. Podia moure millor les parpelles. Les aigües espantoses i les figures desconegudes havien desaparegut del seu cap, i encara que la llavor negra continuava palpitant, era sobreposada a la visió familiar de la cambra, del tocador, de la Carmela adormida com una soca a la butaca… Es sentia despertar d’un malson. El record de la tarda de l’aniversari començà a aparèixer al seu esment i el neguit va trasbalsar-la: calia aixecar-se del llit, veure si els paletes havien començat a restaurar la façana del casal i la dels altres edificis del seu patrimoni, com havia ordenat de fer; veure si Graells havia convocat els calafats i havia fet dur els llaüts a les drassanes per repassar-los, si havia reprès l’explotació de la mina de la vall de Veriu, antiga propietat abandonada de la família, si eren al punt patrons i peonades, si els estables eren plens de cavalleries… La vila nova…! No es mouria de la vella, no la humiliarien, no la traurien mai del seu casal.

S’incorporà amb penes i treballs. El cos li feia mal, els genolls li flaquejaren quan posà els peus a la catifa. La Carmela, baldada per setmanes de vetlla, no va adonar-se’n. Es posà dempeus. Un calfred va estremir-la mentre buscava una bata per cobrir la seva nuesa. No va trobar-la. Despullada, recolzant-se a la paret i a les cadires, es dirigí vacil•lant cap a la porta. Fora de la respiració compassada de la minyona sols hi havia silenci. Es va haver d’aturar. Panteixava. Contínuament temia que les cames li fallarien i aniria a terra. Gotes de suor li relliscaven esquena avall. Quan es reféu una mica, obrí la porta. L’aturà la foscor del passadís. Premé l’interruptor del llum a les palpentes i l’esclat de les bombetes va obligar-la a tancar les parpelles inflamades. Quan les obrí de nou, en lloc de la imatge del Bernabé Camps, l’avantpassat que sempre la rebia amb cara adusta des del retrat penjat enfront de la porta de l’habitació, trobà l’empremta del marc sobre les flors d’un blau pàl•lid del paper de la paret. L’oncle havia desaparegut però no era l’únic que faltava; tampoc no hi eren els avis ni les ties. No quedava ni un quadre. Estupefacta, es dirigí al rebedor. Va trobar-hi grans caixes de fusta plenes de pintures. Al costat d’una d’elles, encara buida, el retrat de la generala i el de l’oncle mort a París, recolzats a la paret, pareixien esperar el moment de ser embalats. ¿Què volia dir allò? ¿Qui havia manat depsenjar els quadres i ficar-los en caixes? Qui? La llavor negra començà a bategar de pressa entre la morisma bigarrada del retrat eqüestre del general que algú havia dut de la cambra dels dols. ¿On eren la cornucòpia i el canterano? ¿On parava la imatge de santa Bàrbara, la patrona dels minaires? ¿I la col•lecció de porcellanes reunides per l’oncle calavera? ¿Què n’havien fet, de la panòplia de sabres i pistoles de l’heroi d’Àfrica? Va repenjar-se a la paret. Les cames a penes la sostenien, respirava amb molta fatiga, la suor se li gelava damunt la pell. Descansà una estona abans d’entrar el menjador i ensopegar amb un altre munt de caixes a mig omplir: la plata, la vaixella, les armes del general eren apilades damunt la taula; va veure que havien baixat de les golfes el quadre de les falses màrtirs. Eixí mig a tomballons i va ficar-se en el despatx, conservat per voluntat d’ella tal com l’havia deixat el pare. L’habitació era buida. A punt de defallir, va entrar al saló quasi tan despullat com el despatx; solament hi quedava l’enorme pintura de l’Aleix, despenjada i a la vora del balcó. Vacil•lant, creuà la peça. ¿Què era aquell desastre? ¿Qui estava buidant el casal? ¿Què passava?

Tingué una basca i s’agafà al marc del quadre. Aterrida, volgué cridar però la veu no aconseguia eixir-li de la gola. ¿Per què no acudien ni la Carmela ni la Sofia ni la Teresa? On eren? La llavor negra bategava més de pressa. Començà a rodar-li el cap: la llavor esclatà, la foscúria cobrí el finestral, les acàcies de la plaça, els molls de l’Ebre on no hi havia sinó naus podrides. No feia peu, s’enfonsava en la negror. Provà de cridar de nou: ningú no acudia a rescatar-la d’aquell pou d’oliasses tenebroses.

*       *

La senyora Carlota de Torres i Camps mai no havia previst la seva pròpia mort a diferència de la Carmela, que tenia pensades fins les darreres paraules i consignat en un paper el cerimonial per al traspàs i el sepeli: des dels recordatoris, el taüt i el model de làpida, al nombre de capellans de la missa, la música funeral i l’epitafi (en llatí perquè feia més senyor). Si l’ama hagués imaginat el seu òbit, probablement no s’hauria afigurat mai que li correspondria el privilegi dubtós de ser la darrera persona que moriria a la vila vella ni hauria situat la defunció en les circumstàncies que van envoltar-la, força diferents dels traspassos més apoteòsics del llinatge; no se li hauria acudit que la trobarien exànime vora els finestrals del Saló de les Verges Màrtirs, al peu del retrat del pare el qual, sense adonar-se del cos nu de la filla moribunda, estesa sobre el mosaic, contemplava, petulant i feliç, una escena familiar llunyana en què la petita Carlota s’embadalia mirant com l’Aleix de Segarra barrejava colors i plasmava la imatge del progenitor sobre la gran tela blanca.

La foscúria pietosa acabaà d’embocallar-la a temps d’estalviar-li les paraules amargues de la Carmela, que, colpida per l’horror, va perdre la serenitat i s’abraonà contra els fills i les nores, congregats en el saló, elles en camisa de dormir, ells en pijama, pels crits de la minyona. Trastocada, incapaç de perdonar-se la seva negligència ni de treure’s del cap el que havien pogut ser els darrers moments de l’ama davant l’estat del casal, retreia als hereus la seva avidesa. ¿Què els apressava tant si el patrimoni sencer era seu? La senyora tenia els dies comptats, no calia tanta afanosia. La desgraciada hauria pogut morir sense passar per aquell tràngol ni endevenir, en veure el saqueig, que els papers del notari que li havien fet signar sense adonar-se’n del que feia, havien permès als fills, acudits a l’inici de la malaltia, la venda de finques i edificis, la del mateix casal que havia d’anar a terra tan aviat com el taüt amb les despulles de la mare passés la llinda del portal. Mentre la Teresa i la Sofia la treien a la força del saló entre els insults de nores i fills, la Carmela no cessava de cridar: els planys ressonaven interminablement per les cambres buides.

*       *

Durant els tres anys malencònics que va sobreviure a l’ama, la vella Carmela, acollida a la vila nova per uns parents llunyans que ja la veien a punt d’anar-se’n al calaix i li festejaven els estalvos, es despenjava sovint amb un rosari de retrets pel sepeli deslluït, sense la faroneria habitual dels enterraments dels senyors, al qual va assistir separada del dol familiar: el dia abans, arran dels retrets que havia fet als hereus, el fill gran va despatxar-la vergonyosament del casal i li prohibí fins i tot, malgrat les seves súpliques desesperades, de vestir i vetllar la difunta.

No hi havia altra pompa sinó un parell de corones esquifides darrere una caixa vulgar comprada a corre-cuita, indigna de les despulles de la senyora Carlota de Torres. A l’església, les absoltes foren destorbades per l’estrèpit de les màquines que demolien les cases de la Costera del Forn i no hi havia ningú per tocar l’harmònium en el cor desert de cantores.

La història havia trascendit de seguida, els detalls sòrdids de la vetlla enmig del tràfec dels operaris que acabaven de desmantellar la casa feien voltes al cervell del Nelson, un dels pocs habitants que encara quedaven a la vila vella i s’havien afegit a la comitiva escarransida mentre aquesta, encalçada per la figura commovedora de la Carmela, avançava entre les runes camí del cementiri. No quedava gairebé res en peu. Solament cases tapiades, carrers sense nom i munts de runa contemplaven el pas del cotxe mortuori. No hi havia botigues per tancar al pas del seguici ni cafès per afegir-hi la parròquia. El Cafè del Moll, el darrer de la vila, havia estat desallotjat al cap de pocs dies de la darrera detenció de l’Honorat del Rom i del començament de la malaltia de la Carlota de Torres; era ja una ruïna que el vell Nelson evità de mirar quan hi passaven a frec. Pertot arreu creixia l’herba. La natura s’apressava a recuperar el terreny perdut feia molts segles, hi sembrava llavors, el poblava de criatures. Exèrcits llarguíssims de formigues exploraven camins entre teules trencades, ràfecs esgrunats, bigues estellades o panys de paret d’on la intempèrie esborrava l’escalfor humana; sargantilles i dragons escalaven parets; les aranyes teixien paranys entre les branques dels timons i dels romers, i les serps abandonaven les seves despulles entre la maçoneria abatuda dels porxos de la plaça morisca. El que havien estat cases i carrers es poblava de fresses, vols i piuladisses. A les nits, les guineus, cada cop més agosarades, s’aventuraven dins el perímetre de la vila a caçar els gats vagabunds. De vegades, l’antic llaüter podia sentir del llit estant la lluita desesperada dels felins dels quals l’endemà quedaven solament esquitxos de sang seca en el lloc on havien trobat la mort.

L’enterrament de la senyora va eixir pel portal de Segre, vora l’antic fortí, baluard inútil en aquella guerra perduda, i enfilà la carretera. A mig camí de les cases noves, a la cruïlla amb la costera del fossar, un grup esperava el pas del seguici. El vell Nelson hi va veure l’Honorat del Rom, l’Estanislau Corbera, el calafat i altres parroquians de l’antic Cafè del Moll. Fins i tot en les seves fesomies va percebre el senyal indefinible que marcava tothom. Encara que figurés a l’entrada de la vila nova el mateix nom de l’arrasada, en algun punt del camí entre els antiquíssims oliverars que separaven les dues poblacions, hi havia un buit, una mena de terra de ningú on la gent canviava d’una manera subtil. Potser ni s’adonaven del fenomen, que feia, per exemple, estèril i patètica l’obsessió de l’Estanislau Corbera per intentar reconstruir en el local nou l’antic establiment demolit: els miralls reflectien una altra llum, els finestrals del darrere ja no donaven als molls de l’Ebre, el fes morú s’havia perdut en l’atabalament de la mudança i l’esquerda del vetllador de marbre ja no evocava el cop de sabre del general Prim. Les cerçades, més amples que abans, es despenjaven ara directament de l’altiplà dels Monegres, batien amb més força els carrers rectes, les cases uniformes, sense atzucacs on regolfar ni laberints on esmorteir-se. Les malles complexes de les relacions seculars de veïnat s’haurien de refer i la vida, en què els rius ja no comptarien com a artèires vives de la població, estaria condicionada per altres factors. Però solament els més joves, els infants, oblidaria completament; una part de la memòria dels altres romandria agarrada com una arrel sota les aigües del Segre i de l’Ebre. A les cambres noves, entre els mobles encara olorosos de vernís, sentirien sovint velles paraules; de les boires hivernals els arribarien clamors d’antigues tripulacions i crits d’unes altres gavines.

*       *

L’enterrament de Carlota de Torres emprengué la pujada del cementiri; allí, des del panteó familiar ―traducció a la mort del casal de la plaça d’Armes―, les seves despulles presidirien la vila del silenci on dinasties d’enterradors invariablement ebris arrengueraven en fosses i nínxols per al viatge al no-res els difunts segregats per l’altra. Per damunt les tàpies del fossar, els xiprers començaven a desprendre les primeres ombres de l’ocàs contra un cel moradenc. El vell Nelson va aturar-se i contemplà a la seva dreta a població nova a la qual havia de mudar-se l’endemà; havien aconseguit un lloc on els seus descendents perpetuarien el nom de la vila però s’adonava que ell mai no podria sentir seva aquella geometria blanca i vermella: navegant sense llaüt, exiliat sense esperança de retorn, ja pertanyia a la nit inacabable per on el seu pare, la seva filla, Arquimedes Quintana, Malena, Aleix de Segarra, la vídua de Salleres, Joanet del Pla, Atanasi Resurrecció, Madamfransuà i tantes altres ombres entranyables navegaven silenciosament cap a l’oblit.

*       *

Poc abans del tancament de les comportes del pantà de Riba-roja, la pluja va despenjar-se amb violència sobre la vila demolida i deserta. Les barrancades de la serra del Castell es precipitaren amb fúria sobre els molls, trencaren les amarres podrides del cementiri dels llaüts i els dispersaren. A la deriva en un Ebre furiós que havia oblidat els solcs de les quilles i la cadència de les vogades, van sotsobrar per colls i pedrets. El Verge del Carme va asclar-se enfront de l’Illa dels Tretze Sants, la proa s’encallà entre els àlbers de la vora. Quan el riu va deixar, ningú no reconegué les restes de la nau; la rabior de la riada havia esborrat les lletres del tercer nom. El vell Neptú, avarat amb discursos, banderes i música al moll de les vídues en un dels dies esplendorosos de L’Edèn, era per sempre més una carcassa anònima de fusta morta.

“Epíleg: Exili sense retorn”, dins Camí de Sirga, Barcelona: La Magrana, 1993, p. 291-298

Josep M. Ramis dv., 11/05/2012 - 09:39

Futbol de ribera

Futbol de ribera

La veritat era que la fotografia no oferia cap indici, cap tret peculiar que permetés endevenir l’esdeveniment excepcional que es produí no massa estona després de l’instant en què Ladislau Saboga ―bodes i comunions, retrats en bo, reportatges exòtics― va accionar el disparador de la seva atrotinada Leica aquella tarda del 1958 destinada a passar a la història esportiva de la vila; la còpia, un pèl esgrogueïda, que es conservava en el Cafè de la Granota penjada entre el calendari de la temporada de la Lliga i l’anunci polsós d’un licor tropical, presentava la imatge clàssica d’un equip de futbol posant per a la posteritat abans de començar un partit de compromís: onze galifardeus amb un aire lleugerament fatxenda, encarcarat i badoc, una pilota tan inexpressiva com qualsevol altra i un senyor amb tovallola al coll. Una estampa més aviat grisa, ensopida, gens premonitòria.

―Tanmateix, aquest grup de matalots que va ser el protagonista de la feta ―m’enraonà el vell Cristòfil vint anys després de l’esdeveniment mentre passejava un dit pel vidre que protegia la fotografia i l’aturava distretament sobre una orell de Justinià Costera, el tercer per la dreta, capità d’aquell equip de llaguters, calafats i minaires, reforçat amb un botigues de comestibles i un paleta, que aleshores defensava els colors de la vila―. Ara, també cal dir que allò no podia passar enlloc més que en le nostre camp de futbol.

I és que el camp de futbol de la vila era un cas singular, sense cap mena de dubte.

Uns anys abans de la guerra civil, una riada del Segre havia devastat l’hort de Ramon de Tamariu, situat a la punta de la vila on conflueixen l’Ebre i el Segre; aleshores, s’havia decidit emprar el fangar que n’havia quedat per a fer-hi el camp d’esports. Fins llavors, els partits de fubtol s’havien celebrat a l’era situada a la banda dreta de l’Ebre, al recte de la vila, prop de la riba on els calafats, entre fums i pudors de quitrà, reparaven llaguts i pontones; l’afecció, però, una afecció abnegada, lleial i sorollosa, feia temps que reclamava un lloc més adient i, per tant, la pensada de construir el camp a l’hort del Ramon va ser rebuda amb brams d’entusiasme per l’assemblea de socis, embotida al bar Esport per votar la proposta. Les obres van anar de pressa i el camp quedà preciós; l’únic inconvenient era l’espai, tan just que el Segre gairebé llepava la porteria de llevant i una de les bandes quedava arran de l’Ebre, de manera que les pilotes que eixien del terreny per aquells costats anaven a parar en un dels dos rius o a la seva confluència. A fi i efecte d’evitar que la magra economia del club se n’anés riu avall en forma de pilotes perdudes, es va anomenar un encarregat de recuperar-les equipat amb un salabre de mànec molt llarg i un bot. Les pilotes que queien prop de la vora, les pescava amb el salabre; les que anaven a parar riu endins, però, havia d’agafar-les a força de rems i es recordaven partits emprenyadors en què el pobre caloi havia quedat estragat a força d’anar i venir amb la barca. De vegades, malgrat les precaucions adoptades, alguna se n’anava riu avall; una d’elles va ser retornada per l’Ajuntament d’un poble de la ribera, l’any 1960: la capsa duia enganxada la nota de rigor en la qual l’encarregat del registre de correu d’aquella alcaldia certificava que el paquet només contenia correspondència oficial.

La insòlita ubicació del camp donà lloc també a una llegenda tenaç, apelagosa i escampadissa, segons la qual a la vila llençàvem al riu els àrbitres si la seva actuació no ens agradava. El cronista no negarà que potser, en alguna ocasió, un incontrolat o un grup d’incontrolats o, fins i tot, el públic en pes amenacés l’àrbitre amb un bany intempestiu; també pot concedir que, de vegades, es fessin, en presència del col·legiat, comentaris casuals sobre les dificultats que hi havia per a recuperar els cossos dels malaguanyats que tenien la desgràcia de caure a l’aiguabarreig del Segre i l’Ebre. La veritat, però, és que mai de la vida cap àrbitre no havia anat a parar a l’aigua i la cosa no passava d’un hàbil ardit de la guerra psicològica.

Ara bé, les característiques especials del camp no van quedar mai tan patents com aquell diumenge de 1958.

*         *         *

Segons el vell Cristòfol, que tenia memòria de tots els gossos de la vila, feia un dia esmolat de finals de març; una cerçada de Déu havia netejat la canal del riu i, a les quatre de la tarda, el cel estava ras i lluïa un solet tebi. Era l’hora del partit. Els cafès de la vila començaven a buidar-se i una gernació impacient, encartonada per la roba dels diumenges que mai no acabava de donar-se, s’aviava al camp de futbol i deixava pels carrers una sentor de tabac i filagarses de conversa. Fins i tot la Clenxa, el barber, que no sentia cap inclinació per l’esport, malgrat que els seus parroquians no parlaven gairebé d’altra cosa en tota la setmana, hi anava per no quedar-se sol com un mussol al Cafè de la Granota. L’equip visitant, titular d’una vila dels Monegres, ja havia arribat en un camió i tots els jugadors eren als vestidors, preparats per començar el partit. El Segre biaxava inflat; la remor sorda de les aigües tèrboles i fures es barrejava amb els comentaris del públic que entrava al camp en collades sorolloses.

A l’hora en punt, minuts després que Ladislau Saboga obtingués la fotografia que Praxedes, el propietari del Cafè de la Granota, havia d’emmarcar i penjar més endavant en el seu establiment com a record del cas, l’àrbitre donà amb un xiulet l’ordre de començar el partit.

Des del primer moment va quedar més clar que la llum del dia que els forasters, ferrenys i de secà, tenien una idea molt particular del futbol: pareixia que els havien entrenat per a fer ascles de les cames dels contraris, com van poder comprovar de seguida els nostres jugadors, els quals eixien cascats de cada topada. A més a més, l’àrbitre es va posar desvergonyidament de banda dels forasters, i els ànims dels espectadors se somogueren. Al cap de mitja hora de guerra encesa, ens marcaren un gol en un fora de joc claríssim i es va armar un guirigall espaordidor.

―Et farem empassar el xiulet! ―rugia la tripulació del llagut Soledat en pes.

―Barrut!

―Que el llencin al riu, que el pengin, que el trinxin! ―s’esmelicava la màrfega de la Teresa Planes, seguidora apassionada de l’equip, la qual havia de posar al món una criatura preciosa als vestidors del camp la temporada següent, de resultes del sotrac d’una derrota local que li va avançar el part una setmana.

―Brètol! Animal!

―Faldilletes!

―Poca-solta, més que poca-solta! Lleig! ―avalotava amb la seva veu aflautada Tomàs Valldabó, més conegut per Tomasa la Torera.

―El que ha fet aquest àrbitre és de codi penal ―comentava, sever i suficient, el secretari dle jutjat al rector de la vila.

―De condemnació eterna, senyor secretari!

Deu minuts després, però, en ser castigat el nostre equip amb un penal, evidentment injust, el terrabastall va arribar a un punt crític per condensar-se, de sobte, en un silenci feixuc i tens que només trencava la remor del Segre, cada cop més intensa. Els guàrdies civils s’inquietaren: l’experiència els havia ensenyat a ensumar en aquells emmudiemtns els preludis de les tempestes, i els tricornis van començar a moure’s com estrambòtics ocellots de xarol negre entre els caps de la gent, provant inútilment d’atallar la tronada que va esclatar immediatament després que l’Oliveri Castells, agafat amb desesperació a la tanca del camp, bramés amb tota la potència del seu garganxó:

―Mori la repoblació forestal!

Mentre l’equip foraster es prepara per llançar el penal, el cronista aprofitarà el temps per aclarir que l’Oliveri Castells no tenia cap plet pendent amb el ministeri d’Agricultura i que la seva noció de la repoblació forestal era més aviat incerta i nebulosa. Ara bé, per raons que no es van poder destriar mai de la vida a les tertúlies esportives locals, l’Oliveri considerava el seu crit d’allò més agosarat i subversiu, fins a l’extrem que, sovint, un cop apaivagada la sulfuració dels partits, assossegada la fúria que el destarotava, confessava al vell Cristòfol, al cafè: «Ja sé que hauria de contenir-me, xiquet, i no deixar-me arrossegar per la ira, però no puc. Tinc aquest temperament tan arrauxat, tan temerari! No em sé callar les veritats encara que em perjudiquin. I no et pensis que no tinc ben clar que me la jugo: qualsevol dia, em vindran a buscar, em fotran a la garjola i adéu-siau, Oliveri Castells!»

Subversiu o no, el crit de l’Oliveri s’havia convertit amb el temps ―i per raons que tampoc no es van aclarir mai― en la contrasenya que precedia la politització dels partits quan les coses anaven mal dades; tan bon punt com el rebuig de la repoblació forestal saltava a l’aire tibant del camp, el públic passava de les invectives contra l’àrbitre i els jugadors a una revisió gairebé exhaustiva de l’Estat i les seves institucions. I aquell dia no va ser una excepció: la fúria va esclatar, estellada en mil crits que els guàrdies civils tractaven vanament de localitzar i aïllar enmig del xàfec:

―Mori el govern!

―Fora la dictadura!

―Visca Lenin!

―Feixistes al riu!

Res, però, no va evitar el desastre: l’àrbitre xiulà, el davanter centre ―un bergant ros, malcarat i fatxenda― corregué, xutà i marcà, mentre de la banda dels vestidors eixia el crit del massatgista, republicà de tota la vida, camuflat entre els jugadors de reserva:

―Visca el catorze d’abril!

*         *         *

―Vam guanyar, xiquet ―em digué el vell Cristòfol, després de fer una glopadeta de rom, sense deixar de contemplar la fotografia―. Vam guanyar per sis a dos quan pensàvem que ja érem pell. I és que, sovint, les coses de la vida van així, i les del futbol també; allò que menys et penses, ho capgira tot. Perquè, ¿qui havia de cavil·lar que el Segre s’inflaria en un tres i no res, de la manera que ho va fer després del penal, i que havia d’aturar les aigües de l’Ebre amb la força del seu corrent? Doncs, això és el que va passar, noi; i l’Ebre, embassat per la fortíssima empenta del Segre, comença a inundar plàcidament el camp de fubtol amb un batec seguidet i calmós fins que cobrí amb mig pam d’aigua la major part del terreny de joc. No era la primera vegada que allò passava, però mai no havia coincidit amb un partit. Els forasters, gent de secà, eixuta i corretjosa, que no havien vist en la seva vida aquella abundor d’aigua, es van esfereir: ja es veien riu avall, arrossegats fins a mar per aquella riadeta esquifida. La major part d’ells, amb el melic arrugat, es van amuntegar amb l’àrbitre en la zona del camp on l’aigua, per causa d’un desnivell del terreny, no arribava. I aquella va ser la nostra: ¿quie havia d’aturar un equip de gent de la ribera, que portava el riu a la sang i es trobava en el seu element amb el camp en aquelles condicions? Mai no s’havia vist una cosa com aquella: els notres lliscaven igual que carpes ―fins i tot el botigues―, agullonats pel públic que, amb aigua a turmell, es desfeia a crits; cada atac era, gairebé, un gol segur. Ens vam parar al sisè, noi; no es tractava d’escarnir-los sinó de guanyar-los. Prou desgràcia tenien, els pobrets, de no saber què era un riu.

“Futbol de ribera”, dins el Cafè de la Granota, Barcelona: La Magrana, 1985, p. 31-37

Josep M. Ramis dv., 11/05/2012 - 09:40

Monzó, Quim

Monzó, Quim Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:53

El bocadillo, el zumo y el menosprecio

El bocadillo, el zumo y el menosprecio

Es un muchacho de veintipico años. Alto, fibroso, de pelo corto. Entra en el bar, un bar pequeño y agradable donde los clientes se aglomeran en la barra. El muchacho saluda –“Bon dia”–, pero el rumor de las conversaciones es demasiado alto para que nadie le oiga. En este momento la propietaria está cobrando a un cliente. Le dice:

–A veure, doncs... La truita i l'aigua,oi?

–I un tallat! –dice el cliente.

–Ah, sí, i un tallat. Doncs són 6 euros 30.

El cliente paga, la propietaria le devuelve el cambio, el cliente se despide –“Adéu, Mercè”–, da media vuelta, abre la puerta y sale a la calle. Mercè se dirige hacia el recién llegado, que ha estado observando la pizarra que hay en la pared, con la lista de bocadillos, y pide:

–Un entrepà de tonyina.

En su acento hay un deje extranjero evidente, yo diría que brasileño o portugués.

–¿Y para beber? –le pregunta la propietaria.

El muchacho repasa la lista de bebidas, que cuelga de otra pared, bajo los botes de te.

–Un suc de taronja –dice.

–Vale. Un bocadillo de atún y un zumo de naranja, ¿eh?

–Sí –dice el muchacho.

La propietaria prepara el zumo y el bocadillo. Los pone frente al muchacho.

–Que aproveche –le dice, con una sonrisa. El muchacho come y bebe en un extremo de la barra. Entra otro cliente, gordito y calvo.

–Bon dia, Mercè. A veure, dóna'm una xapata d'aquestes petites.

–Quina vols? N'hi ha de mortadel·la, de salami, de sobrassada, de formatge...

–De mortadel·la. I una Coca-Cola de llauna.

Mercè sirve al gordito la Coca-Cola y la chapata de mortadela. Charlan de esto y de aquello. Al cabo de un rato el muchacho del extremo de la barra acaba su bocadillo, apura el zumo que queda en el vaso y, cuando la propietaria le mira, con el dedo traza un círculo sobre el plato y el vaso vacíos.

–Quant és?

La propietaria va hacia la caja registradora. Mientras va tecleando los precios musita “l'entrepà de tonyina..., el suc de taronja...” y, finalmente, con el ticket en la mano se vuelve hacia el muchacho:

–Era un bocadillo de atún y un zumo de naranja, ¿verdad? Pues mira: cinco euros justos.

El muchacho paga.

–Muchas gracias –dice Mercè.

El muchacho da media vuelta y, antes de abrir la puerta, saluda, en un último intento:

–Adéu.

–Adiós –le responde la propietaria, sonriendo con amabilidad.

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:23

L'amor

L'amor

L’arxivera és una dona alta, guapa, amb trets facials grans i vius. És intel·ligent, divertida, i té allò que la gent en diu caràcter. El futbolista és un home alt, guapo, amb trets facials grans i vius. És intel·ligent, divertit, i té allò que la gent en diu caràcter.

L’arxivera tracta amb menyspreu el futbolista. S’hi mostra eixuta, displicent. De tant en tant, quan ell li truca (és sempre ell qui li truca; ella mai no li truca a ell), encara que no tingui res a fer li diu que aquell dia no li va bé que es vegin. Fa veure que té altres amants, perquè el futbolista no es cregui amb cap dret. De vegades hi ha rumiat (tampoc no gaire, no fos que s’adonés que actua de manera equivocada) i ha arribat a la conclusió que el tracta amb menyspreu perquè en el fons l’estima molt i li fa por que, si no el tractés amb menyspreu, cauria en la trampa i s’enamoraria d’ell tant com ell està enamorat d’ella. Cada vegada que l’arxivera decideix que es fiquin al llit, el futbolista es posa tan content que no acaba de creure-s’ho i plora d’alegria, com amb cap altra dona. ¿Per què? No ho sap, però creu que el menyspreu amb què l’arxivera el tracta no ho és tot. No és, de cap manera, el factor decisori. Sap que en el fons ella l’estima, i sap que si fa veure que és dura és per no caure en la trampa, per no enamorar-se d’ell tant com ell està enamorat d’ella.

El futbolista voldria que l’arxivera el tractés sense desdeny o, com a mínim, amb menys. Perquè així veuria, per una banda, que aquesta no és l’única mena de relació possible entre tots dos i, per l’altra, que no ha de tenir cap por d’enamorar-se d’ell. Perquè ell estimaria la tendresa de l’arxivera, aquesta tendresa que ara li fa por mostrar.

De vegades el futbolista va amb altres dones. Perquè li sermbla que ha arribat al límit, perquè decideix que ja no suporta més que el tracti com un gerro, que gairebé ni el miri, que s’hi raspalli i després l’ignori.

Però sempre hi torna. No és que les altres no li interessin prou. Ben al contrari: són noies esplèndides, intel·ligents, guapes i considerades. Però cap no li dóna el gust que li dóna ella.

Un dia (una tarda, mentre l’arxivera fuma i observa com ell es desvesteix), el futbolista agafa coratge i li parla. Li diu que no hauria de ser tan eixuta, tan esquerpa, que ell l’estima tant que no li la de fer por mostrar-se tal com és. Que no s’aprofitarà de cap feblesa d’ella. Que si és tendra (i ell ho sap, que ho és, i sap que fa veure que no) ell encara l’estimarà més. Irada, li diu que qui s’ha pensat que és, per dir-li què ha de fer i què no ha de fer; el fa ajeure i li bufeteja la cara. Aquella tarda, el futbolista disfruta més que mai.

Però, un altre dia que queden, de manera inopinada ella no és tan malcarada com d’habitud. El futbolista se’n sorprèn. Potser s’ho ha rumiat i, sense dir-li res, ha començat a fer-li cas. L’endemà és fins i tot tendra. El futbolista se n’alegra molt. Per fi ha entès que no havia de tenir por. Que mostrar-se tal com en el fons és no li ha de dur cap mal. Són al llit. El futbolista està tan emocionat que es trasbalsa amb cada gest, amb cada carícia. Troba un plaer especial en cada moixaina. És tanta la tendresa que no té ganes ni de cardar: abraçant-se i dient-se que s’estimen (ella l’hi diu, ara, tothora) ja en tenen prou.

L’arxivera no el torna a tractar mai més amb menyspreu. Està tan enamorada del futbolista que l’hi diu al matí, a la tarda, a la nit. Li regala camises, llibres. Se li dóna sempre que vol. És ella qui li truca, com més va més, per veure’s cada dia. I un vespre li proposa d’anar a viure plegats.

El futbolista l’observa fredament, amb la mirada vidriosa. Fins no fa gaire hauria donat el braç dret perquè li proposés el que li acaba de proposar.

Josep M. Ramis dv., 11/05/2012 - 09:42

La submisió

La submisió

La dona que ara pren un gelat de vainilla a la primera taula d'aquest cafè ho ha tingut sempre ben clar. Busca (i buscarà, fins que el trobi) el que ella en diu un home de debò, que estigui pel cas, que no perdi el temps en detalls galants, en gentileses inútils. Vol un home que no pari atenció al que ella li pugui explicar, posem per cas, a taula, mentre dinen. No soporta els homes que intenten fer-se els comprensius i que amb cara d'angelets li diuen que volen compartir els problemes d'ella. Vol un home que no es preocupi pels sentiments que ella pugui tenir. Des de púber va fugir dels xitxarel·los que es passaven el dia parlant-li d'amor. D’amor! Vol un home que no parli mai d'amor, que no li digui mai que l’estima. Troba que és ridícul, un home amb els ulls enamorats i dient-li: «T’estimo». Ja l’hi dirà ella, que l'estima (l’hi dirà sovint, perquè l’estimarà de debò), i quan l’hi hagi dit rebrà complaguda la mirada de compassió que ell li adreçarà. Aquesta és la mena d'home que vol. Un home que, al llit, la faci servir com li vingui de gust, sense preocupar-se pel d’ella, perquè el gust d’ella serà el que ell en trengui. Res no la fa sortir més de polleguera que un home d’aquells que, en un moment o altre de la còpula, s’interessen per si ha arribat o no a l’orgasme. Això sí: ha de ser un home intel·ligent que tingui èxit, i amb una vida pròpia i intensa. Que no estigui pendent d’ella. Que viatgi, i que (no cal que sigui gaire d’amagat) tingui altres dones, a més d’ella. A ella no li fa res, perquè ell sabrà que, sempre, només que li faci un xiulet, ella serà als seus peus, pel que vulgui manar. Perquè vol que la mani. Vol un home que la faci anar dreta, que la domini. Que (quan li vingui de gust) la grapegi davant de tothom, sense miraments. I que, si per aquelles coses de la vida ella té cap accés de pudor, li clavi bufetada sense aturar-se a pensar si hi ha o no gent que els mira. Vol que li pegui també a casa, en part perquè li agrada (disfruta com una boja quan li peguen) i en part perquè està convençuda que amb tota aquesta oferta no se’n podrà estar mai, d’ella.

Josep M. Ramis dv., 11/05/2012 - 09:42

Senyores i senyors

Senyores i senyors

Senyores i senyors,

Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.

El conte va d’un escriptor (un escriptor que sempre parla molt de pressa) a qui, un dia, li proposen de fer el protocol·lari discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt.

Això passa l’any que la cultura catalana n’és la convidada. Un any que pot ser, per exemple, el 2007. Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”

No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.

Facis una cosa o facis l’altra —carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges— la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.

Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir.

Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben, i ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors o els repartidors de butà).

Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.

A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una sensació de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa semblant. Tot i que —com s’ha dit— als catalans els avatars polítics ens han anat d’una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada.

¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a Europa durant l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filòsof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avui esdevinguda un ‘Bundesland’ geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que els ‘tour operators’, els avions de baix cost i la ‘balearització’ dictessin les normes de vida d’aquelles costes, centennis abans de l’arribada de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull va estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en la que, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara.

Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, cervesers de terres germàniques fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel·leix més a fer-ho. Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg —“diplomat a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins. D’alguns membres de la família del poeta Carles Riba, per exemple, segons es desprèn del que el seu nét —Pau Riba, també poeta i, a més, cantant— diu al text que acompanya el disc “Dioptria”.

Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil literari que ens du fins avui: Bernat Metge, JV Foix, Narcís Oller, Anselm Turmeda, Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda... I ¿ho hauria de fer d’aquesta manera apilonada o els hauria d’esmentar per ordre cronològic?

¿O potser fóra millor no citar-ne cap?

Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura de la Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà que mirin el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs, decideix que no dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instal·lada una exposició que parlarà d’això. Encara que —siguem sincers— ¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inaugural visitaran després aquesta exposició amb un interès no merament protocol·lari? Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir, simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment.

Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja que molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del poder políticocultural, potser podria explicar que, a Europa —esqueixat ja el llatí en llengües vulgars—, el primer tractat de Dret va ser el català “Consolat de Mar”, pel qual es van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir que alguns dels primers tractats europeus de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits en llengua catalana.

Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en anteriors discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? L’escriptor busca aleshores alguns d’aquests discursos inicials i els llegeix. Gairebé sempre, en tots aquests discursos hi ha una gran exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre (en cada cas passa el mateix), a qui no pertany a la cultura exaltada tots aquests discursos li sonen distants, com la remor de l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció.

Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a Nova York, a les Nacions Unides, el violoncel·lista Pau Casals. Va ser un discurs que va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar indiferents la resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia?...”: “Sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides...”

També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials de la Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos la poesia més excelsa del món:

“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica

va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.

Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,

els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.

De fet, si el discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraules-comodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient.

En un disc, aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una peça esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per una repetició constant de la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius exaltats. (“Sargantaneta” —“Sagrantaneta”— és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No seria, doncs, un text ple de paraules-comodins, de “sagrantanetes”, el discurs ideal per un acte com el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que tant servís per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar una línia ferroviària. Un discurs tan ambigu que fos tot ritme —ritme, ritme!—, però que en el fons no digués res: absolutament res.

Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa (i a qui un dia li proposen de fer el protocol·lari discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no. Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan gaire atenció. Dubta també si —si hi paren atenció— entendran gaire què vol dir. Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. Una de les particularitats més importants del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan arribi el moment d’acabar —el màxim de minuts estipulats són quinze— mirarà el rellotge [mira el rellotge] i dirà:

—Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:25

Vida matrimonial

Vida matrimonial

Per tal de firmar uns documents, el Zgdt i la Bst (casats des de fa vuit anys) han d’anar a una ciutat llunyana. Hi arriben a mitja tarda. Com que fins l’endemà no podran resoldre l’afer, busquen un hotel on passar la nit. Els donen una habitació amb dos llits individuals, dues tauletes de nit, una taula per escriure (hi ha sobres i paper de carta amb la capçalera de l’hotel, en una carpeta), una cadira i un minibar amb un televisor al damunt. Sopen, passegen pel costat del riu i, quan tornen a l’hotel, cadascun es fica al seu llit i treu un llibre.

Pocs minuts més tard senten que a l’habitació del costat carden. Senten clarament el grinyol del matalàs, els gemecs de la dona i, més fluix, els esbufecs de l’home. El Zgdt i la Bst es miren, somriuen, fan algun comentari en broma, es desitgen bona nit i tanquen el llum. El Zgdt, calent per la cardada que encara sent a través de la paret, pensa a dir-li alguna cosa a la Bst. Potser ella s’ha posat tan calenta com ell. Podria acostar-s’hi, asseure’s al llit, fer broma sobre els veïns d’habitació i, com aquell que res, acariciar-li primer els cabells i la cara i, tot seguit, els pits. Molt probablement, la Bst s’hi apuntaria de seguida. Però ¿i si no s’hi apunta? ¿I si li enretira la mà i fa petar la llengua o, pitjor encara, li diu: «No en tinc ganes»? Fa anys no hauria dubtat. Hauria sabut, just abans de tancar el llum, si la Bst en tenia ganes, si els gemecs de l’habitació del costat l’havien encès o no. Però ara, amb tants anys de teranyines al damunt, res no és clar. EI Zgdt es gira de costat i es masturba procurant no fer gens de fressa.

Deu minuts després d’haver acabat, la Bst li pregunta si dorm. El Zgdt li diu que encara no. A l’habitació del costat ja no gemeguen; ara hi ha una conversa en veu baixa i rialles soterrrades. La Bst s’aixeca i va cap al llit del Zgdt. Aparta els llençols, s’hi estira i comença a acariciar-li l’esquena. La mà baixa de l’esquena fins ales natges. Sense prou coratge per dir-li que s’acaba de masturbar, el Zgdt li diu que no en té ganes. La Bst deixa d’acariciar-lo, hi ha un silenci breu, llarguíssim, i se’n torna al seu llit. Sent com aparta els llençols, com es fica dins, com es regira. EI Zgdt agafa coratge, es gira cap a ella i li confessa que fa uns minuts s’ha masturbat perquè pensava que ella no tindria ganes de cardar. La Bst no diu res.

Minuts després, el Zgdt suposa, pels sorolls dissimulats que li arriben, que la Bst es masturba. El Zgdt sent una tristesa immensa, pensa que la vida és grotesca i injusta, i esclata a plorar. Plora contra el coixí, enfonsant-hi la cara tant com pot. Les llàgrimes són abundants i calentes. I quan sent que la Bst ofega el gemec final contra el tou de la mà, xiscla amb un xiscle que és el xiscle que ella es mossega.

Josep M. Ramis dv., 11/05/2012 - 09:41

Perucho, Joan

Perucho, Joan Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:54

Les històries naturals

Les històries naturals

Cap. VIII, tercera part

El príncep Lichnowsky determinà que la perllongada residència a Vimbodí li havia esmussat les virtuts indagatòries i que era hora de fer una mica d’exercici. Com que l’actitud d’aranya expectant, en el seu cau-trampa, per ell adoptada, no li havia dut l’èxit que cregué segur, calia seguir, parlant amb metàfora, un comportament oposat, el del llagost, i actuar amb la nerviositat d’aquest insecte. Calia localitzar els espies que, sota el pretext d’expedició científica, projectaven infiltrar-se al camp reialista. Com? Anant a Morella. Ara ho veia clar. L’objectiu era el quarter general de Ramon Cabrera, l’àguila victoriosa. Havia estat un enze de no haver-ho comprès abans. Partiria de seguida, com més aviat millor, disfressat de melonaire. Li calia un carro i la mercaderia adequada. Tot aniria com una seda. Tot. El príncep Lichnowsky somrigué astutament.

A la mateixa hora en què el príncep reialista prenia aquesta decisió trascendental, el general en cap dels excèrcits d’Aragó, València i Múrcia, l’invicte Ramon Cabrera, determinava, qui sap si sota la influència d’una telepatia contradictòria, evacuar la ciutat de Morella, deixant-hi només l’estricta guarnició de defensa, i traslladar el quarter general a Xerta. Era un cop molt dur, però necessari. Núvols espessos amenaçaven la causa absolutista. Cantavieja i les afalagades foneries de canons havien caigut ―ai las!― a mans de les tropes d’Espartero, el vanitós general de la reina. O’Donnell pujava per la costa. El comte d’Espanya havia caigut assassinat de manera misteriosa. ¿Potser el vampir feia un doble joc? La Providència, ¿no abandonava pas Carles V, el triomfador? Venien dies d’adversitat i d’aflictiva ponderació.

Cabrera i l’exèrcit emprengueren la marxa a punta d’alba. Feia un fred que pelava, i la tropa, des dels sergents en amunt, duia tapaboques. El Maestrat era una contrada terrible i els calia arribar a la càlida horta de la ribera, a tota velocitat. La llarga columna evità, amb tota mena de precaucions, d’entrar en el territori de les puces. Hom les veié, de lluny, fer els salts prodigiosos.

Els guies acordaren que el lloc més apropiat per a acampar era la vall de l’Encantada, on trobarien grans dipòsits de fustam. Rierols d’aigua gelada baixaven dels cims inabordables, entre boscos d’avets flairosos.

Antoni de Montpalau decidí explorar un avenc de boca basardosa, anomenat l’avenc del Difunt. El nom li semblà molt suggestiu, i era fàcil que el Mussol, endut per les seves particulars inclinacions, l’hagués escollit com a residència diürna. El lloc era solitari. L’avenc s’obria enmig d’una immensa plana lleugerament inclinada. La tropa hi acampà a l’entorn, per facilitar i ajudar en el descens.

Acompanyaren Montpalau, com de costum, Isidre i Amadeu. Al darrer moment, s’hi afegí l’ajudant del general, el valerós Forcadell.

Després de breus moments, durant els quals estudià la boca tenebrosa, Montpalau s’ajustà ben ajustat el copalta, necessari per les humitats de l’avenc, i, amb una forta corda enrotllada a la cintura, descendí amb cautela, il•luminant-se amb una llanterna sorda. El mateix feren els seus amics.

La baixada fou laboriosa i lenta. Per fi, arribaren en una mena de túnel exacavat a la roca que, després d’un pendent pronunciat, desembocava en una gran sala curulla d’estalactites. El silenci era imposant.

Travessada aquesta sala en tota la seva extensió, penetraren en una altra d’immensa que semblava una merevella de les mil i una nits. A la llum de les llanternes prenia l’aspecte d’un estoig ricament folrat de seda que fulgia en una gran varietat de colors: rosa tènue, verd maragda, blanc de nacre, roig coral•lí… En aquest moment, començaren a sentir la delicadíssima música de la profunditat.

Era una respiració sonora, insinuant, adormida en el temps. No sabien ben bé el que els passava, car s’haurien ajagut a terra, en un gran deixament, per escoltar aquella melodia mineral. Era com un cor llunyà de veus femenines, perdudes en el record de quelcom inexplicable, molt de temps oblidat.

De cop, sentiren com una esgarrifança i la certitud d’una presència estranya part darrera. Es giraren. Una aranya mostruosa romania immòbil a deu passes, com si estigués converttida en una estàtua de pedra. Aquella aranya, però, no tenia ulls.

Recularen amb precaució devers un altre conducte, les parets del qual eren transparents com el vidre. Seguint-lo anaren a sortir en una tercera sala travessada per un riu d’aigües negres i silencioses. Allí els esperava una altra sorpresa, molt interessant des del punt de vista professional de Montpalau: un cuc clanc, de proporcions grandioses, sense ulls també, que es cargolava i descargolava estúpidament en un racó.

A l’altra banda del riu apreixien dos conductes més, l’un al costat de l’altre. Saltaren per sobre el corrent silenciós, en un punt en què aquest s’estrenyia, i es decidiren a penetrar per un dels conductes. La sala on es trobaren era, comparada amb les anteriors, més reduïda, més íntima. L’escena que contemplaren els deixà bocabadats.

Unes figures humanes, convertides en pedra, aturades en actituds diverses, omplien la gran cavitat. N’hi havia d’assegudes i de dretes, altres dormien estirades en un son petrificat. Hi havia, també, mares amb llurs fills, i un gos que se cercava rabiosament un paràsit. Montpalau deduí que algun cataclisme geològic havia sorprès, feia milers d’anys, aquell grup d’homes de les cavernes, i comprovà, amb satisfacció, que el resultat obtingut per la naturalesa era molt semblant al que s’aconseguia amb el procediment de petrificació que havia inventat.

Com que aquella sala no tenia eixida, retornaren pel mateix camí fins al riu subterrani i, després d’un canvi d’impressions respecte al que acabaven de veure, s’internaren per l’altre conducte. Aquí el cor de Montpalau palpità amb força.

El conducte desembocava en una petita cambra de murs de marbre negre, funeral. A dintre, a mà dreta, apareixia una caixa de morts, buida i atrotinada, amb senyals evidents d’haver estat ocupada recentment. Prop del taüt, damunt d’una taula de pi sense pintar, un plec de documents, un tinter i una ploma. Repenjats al mur, s’abandonaven un parell de trabucs.

El vampir, com sempre, havia fugit a temps. Montpalau, a la llum de la llanterna sorda, llegí la documentació de damunt de la taula. Hi havia títols de proietat de diversos terrenys i finques de Pratdip, a nom d’Onofre de Dip; unes escriptures en llengua magiar, que Montpalau no entengué, i prospectes de propaganda de la Reial Junta de Berga. Llegí un sobre dirigit a aquesta corporació, escrit en una lletra gòtica, així com el començament d’una lletra que semblava com si volgués anunciar l’arribada d’algú, tot lamentant-se de la no-confirmació oportuna del grau de coronel. També deia que ara no ho necessitava car, per mèrits, havia ascendit a general. Aquests extrems restaven obscurs i incomprensibles. La carta havia estat interrompuda en un moment donat.

Tot produïa una impressió de desordre i, sobretot, de fuga precipitada.

Montpalau, dirgint-se als qui l’acompanyaven, digué:

―Tinc la convicció que el vampir se sent acorralat. En una última temptativa s’ha fet escàpol a Berga, com, amb certitud, es dedueix d’aquests documents. La profecia, però, es va complint, pas a pas. La victòria, al final, serà nostra, cavallers!

Retornaren amb infinites precaucions cap a la sortida de l’avenc, després que Montpalau hagué recollit la variada documentació del vampir.

Quan passaren per la sala de la música encantada, l’aranya romania encara en la mateixa postura. Potser s’havia mogut dos o tres centímetres.

Montpalau pogué explicar als seus companys que el que succeïa a l’horrible monstre era que es trobava sota els terribles efectes de la petrificació. Calia sortir de seguida perquè l’agent petrificador era precisament la dolça música encantada.

Dites aquestes paraules, se sentiren uns dolcíssims repertoris d’arpegis minerals.

(“Les històries naturals”, dins Obres Completes IV. Novel·la, 2. Barcelona: Edicions 62, 1989, p. 276-280)

Josep M. Ramis dv., 11/05/2012 - 09:43

Porcel, Baltasar

Porcel, Baltasar Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:55

Cavalls cap a la fosca

Cavalls cap a la fosca

Can Balaguer era un casalot que també semblava abandonat, la porta sempre tancada i més de la meitat de les finestres tapiades amb maons. L’home va obrir-lo amb una clau grossíssima, que en girar va grinyolar incisivament. «Només visc al menjador», xiuxiuejà entrant-hi i començant a encendre llums: havia traslladat allí les làmpares de la casa ―de peu, de nit, aranyes…―, que tenia endollades amb fils que travessaven tota l’estança de qualsevol manera. Les irrupcions lluminoses se succeïen, encegadores, d’una blancor excitada.

Jo em vaig haver de mig tapar els ulls, mentre Balaguer es movia, estabornit de llum, com mig borratxo, i anava dient: «Veu? Aquí ja no sembla ni el jutjat ni el poble. És com nun altre món. I meu. ¿Creu que damunt els núvols, aquests dies tapats, hi ha una claror així, a sota mateix del sol?» I apropant-se a un vell aparador, va agafar una ampolla de vi, trossos de pernil, mig pa i un meló massa madur. Va posar-se a menjar, començant pel meló, que estripava amb els dits, empassant-se golut aquella polpa groguenca. La boca i la barbeta li rajaven…

La brutor envaïa tota la cambra. Arreu hi havia olles i plats bruts, alguns amb un dit de floridura, d’un verd delicat, de primavera, i d’altres amb menjar podrit, des d’on guaitaven uns cucs blanquinosos i curts. Ampolles buides s’amuntegaven ací i allà, i a vegades havien degotat: mosquits diminuts s’adherien a les taques. Sobre la taula hi havia una gibrella amb aigua tèrbola, dues tovalloles negroses i diverses pastilles de sabó mig gastades. Roba rebregada penjava dels respatllers de les cadires. Un catre, amb els llençols fets un bolic, marronencs, era arrambat a una paret, i tenia al devora una pila de novel•les mig estripades: es veien les portades, amb vaquers enarborant un colt o noies de rostre angelical mirant un noi bru de cabells onats… Una pudor intensa, com el tuf que exhala el llot de les clavegeures, saturava l’habitació.

I Albert Balaguer menjava i em fitava amb una expressió mòbil, encara que barrada dins un inintel•ligible autodiàleg, i que li anava canviant el rostre. D’irònic, sacsat per breus riallades nassals, passava a una expressió calculadora, la mirada de la qual, ampliada per les diòptries, es convertia en geomètricament apallassada. Bevia a galet, les glopades se succeïen.

Fins que el tripijoc va adquirir ressò verbal, va arribar-me la seva veu, entre sorneguera i desconfiada: «Sí, o creus que qui la fa no la paga? Els rojos trobaven camins per fugir i el meu pare que no havia de fer-ho va morir. Tots, a apuntar-nos a la idea de la guerra, hi vam anar perquè ens en volíem anar de tot i de nosaltres i no sabíem on anar… Res va quedar a casa, en morir ell. I jo defensava la meva supervivència. Que ha estat el jutjat. Bé, el jutjat, i què? Tant li fot, i encara vaig guanyar. Que si hagués perdut, també l’hauria pagada. Fugien per les muntanyes, amunt. Que els anàvem a buscar i no hi són, deien, no sabem on són. Camins de muntanyes, de les bèsties, els amagatalls… I l’Antoni, el teu pare, muntanya amunt, els pantalons curts i la camisa blava, que m’acaronava els cabells, sí… Les seves cuixes tan plenes, movent-se com un miracle… Un dia, te la fan tragar. Una dotzena, no. No, què va, no. El vigilàvem, al Marter, l’Antoni i jo i dos més i malgrat fos allí més viu que no nosaltres, i una vegada, després d’una nit d’estar amagats dins unes mates esperant que passessin ells sota la fosca, i el meu cap descansava sobre les seves cuixes, va ésser ell qui va aparèixer. Sol. I què! Sol. Però els malparits fugien per on fos. Sol. I algú o alguns s’hi van llançar a sobre i jo també… Qui la fa la paga. El camí dels crancs, ha, ha, ha… No pot saber-se, ningú no ho sap, mai ningú no ho ha dit. I jo només a l’Antoni, que no sé on és, puc dir-ho, perquè ell era el meu amic, sempre plegats, en aquella cambra obscura on fèiem de la cadira un cavall… I se’n va anar. De mi, de tots. I jo no ho podia creure. M’havia passat la mà pel coll, demà ens veurem, digué. I mai més. Saps cantar? Bah, és igual. Vés-te’n. Que jo bec, veus, en vols?, i beuré encara més. Sota la llum. I engegaré la ràdio: canten i conversen i la poso més forta cada cop. Més forta. Cada dia. I m’ajauré i llegiré: oh, qualsevol llibre, qualsevol, i l’obriré per un viatge a Orien o per una noia que estima o per un barranc californià. I beuré i sentiré música i veus i tornaré boig de llum i seré a Califòrnia. O vindrà ell… Vindrà un arcàngel i si tots els desigs m’alcen m’obriré els pantalons, em…» Ja no el vaig sentir i me n’anava, de pressa, sense saber si envestir-lo a puntades de peu, corrents i més espantat potser de mi mateix que no d’ell…

Perquè ell va quedar allí, ara mateix per ventura encara hi és, i a mi em va deixar amb… No, hi ha portals pels quals no passaré i vull fer-me fort al llindar. «Que sigui la Dormida qui faci la passa a l’altra banda. Jo l’escolto, però no la faré», em repetia l’àvia, s’ho reiterava a ella mateixa.

De la mort de l’àvia, l’efecte més trasbalsador i primer que se’m va gravar, va ésser el d’una insòlita dissociació. La pluja d’aquell dia resultà la penúltima de la primavera. I com si el temps obeís un manament ferreny, s’entaulà un sol incisiu. Una esgarriada divergència reganava a les fulles dels arbres i de les plantes: mentre, i al mateix arbust, una part d’elles començava a esllanguir d’estiu, assecant-se, les altres encara s’aguantaven gràcils i llustroses.

Jo mirava aquella partició des de la vicaria, on vaig passar amb l’oncle Dionís les setmanes anteriors a la meva marxa. Mirava i vivia també una realitat que es trastocava, que es desfeia en peces i adquiria dimensions vàries i contradictòries.

Perquè quan, a Son Vadell, esperava la mort de l’àvia, assegut a la saleta i sense ni atrevir-me a fer funcionar la insignificant màgia del timbal, quan pujava a la seva cambra i la contemplava, esquifint-se sota el tapament, deixada anar ja en la indiferència de la consumpció, pensava que des de més enllà de la seva mort em perseguiria absolutament per sempre, com un batec aixafador.

I l’enterràrem. Va quedar el taüt dins un nínxol de cementiri, amb els seus corredors de tombres carregades de fastigoses creus i garlandes de guix, abarrocades, com si fossin els luxosos fonaments d’un palau, antany superb i avui volatilitzat. Hi havia tarongers entre les fileres. Havien crescut massa: les branques dels costats sortien contra els laterals del corredor, premien les làpides i, dibuixant un angle recte, partien amunt. A vegades, s’hi enredaven rosers entre les branques i roses i taronges florien dins el fullam estrafolari.

Jo els veia des de la balconada de la vicaria, de ferro forjat, bruts els vidres: la gran batuda del sol, l’endemà de l’enterrament, ho aclaparà tot, féu del cementiri un espai rosadenc i alegre, com una explícita i absoluta manifestació de naturalitat. Jo mirava cap allà i res no m’hi cridava: havia d’obligar la meva imaginació per reconstruir el record de l’àvia, del seu cadàver que s’estava corrompent allí davant. La llum i la tebior vencien el temps i els afectes…

Mai més, després d’anar-me’n, no vaig tornar a veure el mossèn Dionís. I en guardo una impressió desagradable… El vicari era arterioscleròtic, un pantà de vellúria. Quan la sang alentia el seu reg, perdia l’exacta noció de les coses, i quedava uns minuts, una estona, com parlaitzat. Un dia, en sortir d’un d’aquests estadis, la seva pell d’una blancor tal que ja semblava completament dessagnada, em digués: «Quedo així… I veig com un bàrbar amuntegament de cossos nus i purulents, als quals ataquen àngels vestits amb armadures vermelles i solars, enarborant entortolligades serpents verdes d’emmetzinat siulet…»

I va restar allí, glaçat, mirant amb repugnància tota la cambra, com si el que havia imaginat fos un líquid que s’hagués escorregut pels racons del despatx, però que d’un moment a l’altre pogués revenir, envaïdora maregassa. Les nàusees el feien boquejar, semblava que tindria un còlic… Fins que es refeia i se n’anava anant de cap al llit: només allí es trobava realment bé, entre aquella tebior artificial, feta per sis ampolles de terra plenes d’aigua calenta. El seu cos ja ni emetia la imprescindible calor.

El fred era l’obsessió del vicari, aquelles setmanes. Un nit, parant-se a mig sopar, va explicar-me titubejant que per ventura no era cert allò que la vida provenia del foc i que el centre de la Terra era una massa incandescent. Per contra, ell veia el sol, la calor, el foc, com un titànic esforç per vèncer el glaç, una humitat que es troba a l’origen i a la fi de tot. Desaparegut el sol en la seva diària posta, mort un cos, cavat un clot, pujant a dalt d’un puig, era una atmosfera de gelor la que ascendia o davallava, col•lapsava tota vida possible.

Potser fou endut per aquesta certesa de ser ja només una materialització de la por, abans d’ésser-ho del fred absolut, que el vicari buscava esbiaixadament de fer-me una mena de confessió. Confessió dels altres, per això, i que fins molt tard no vaig poder ni endevinar que també apuntava, seguint una tortuosa espiral, molt més enllà…

Parlava i parlava, tornant sempre sobre els Valerosos Ducs, amb un inintel•ligible embarbussament: «I per què aquests darrers anys han suprimit la seva festa?», vaig preguntar-li, una mica per compromís, per respondre d’alguna manera a aquella celada dèria que pareixia consumir-lo. I es posà tot d’una a explicar, reflexiu i sense interrompre’s, com si hagués saltat un ressort curosament parat:

«Els Ducs… Mai no s’ha sabut si n’eren, de ducs… Primerament t’he de dir que ell, el Duc de Pantaleu, no sabia dir o no parlava ni una paraula de català. Ni ningú no semblava haver sabut quina era, la seva llengua, malgrat que als documents de tant en tant hi trobis una espècie de transcripció fonètica de paraules seves.

»No sé si m’he equivocat, però penso que podria haver estat grec. Com aporon, es llegeix en una ocasió, i si fos així s’escriuria α-‘πορος ου, que vol dir més o menys sense camí. I una altra vegada crec que hi endevino paparreo, que seria fluir, córrer, o sigui παρα-ρρεω. I si també va dir entre altres coses εχυρος, o exiros, abans de morir, podria ésser que hagués recomanat a Elionor de Vadell que es mantingués forta, ferma… Perquè Elionor i Marc Maria de Vadell, el bisbe, van ésser sempre els intermediaris entre ell i els altres. Intermediaris o simplement traductors, car tampoc no diria que el Duc fos el rector del altres dos… No sé. ¿I vol Pantaleu cinc illes, o és una superxeria, inspirada en el nom de l’illot de Pantaleu, davant la Dragonera i Sant Telm, i també del nucli més antic d’Andratx, que així es diu?

»Marc Maria de Vadell era germà del llavors propietari de Son Vadell, Lau. El germà petit. I fills els dos del Donat Vadell implicat en l’assumpte dels naufragis, que va estudiar aquell professor nord-americà. Elionor era la tercera dels germans, encara que la més gran: el 1756, quan va arribar al poble casada amb el Duc i en companyia de Marc Maria, tenia quaranta-quatre anys. Havia nascut, doncs, el 1712. El seu pare, Donat, que el 1737 en tenia quaranta-cinc, hauria d’haver nat el 1692… Però és vers el 1708, que mor Escolàstic de Capovara, deixant hereu a Onofre Vadell. I que sapoguem, no tenia més germans. Ni van trobar la seva desgraciada germana MArgarida. I de familiars del galiot Jaume Vadell, tampoc no n’ha quedat referència… Vull dir que su t’ho mires de prop, tot es complica, s’entrebanca, i no quadren les dades ni res. ¿D’on surten aquests Marc Maria, Elionor, el seu pare, forçosament contemporanis d’Onofre Vadell? O els uns o els altres són falsos. O tots. O les dades estan equivocades. I llavors, sigui el que sigui, tots els fonaments de la nostra nissaga ballen… Uff…

»Fa anys, jo buscava les raons de les coses, creia que hom s’havia de guiar per les idees, tenir una línia… Però ja només són els fets, que em fan el pes: tota la resta és una espècie de mar o d’incendi, una cosa que ho és tot i que no és res… Però, quedem-nos aquí, al 1756, quan els tres desembarquen a Andratx, al Port, en un vaixell que es diu El Dofí.

»Marc Maria tenia llavors quaranta anys justos, segons el Registre de Canongia de la Seu de Palma, on va ésser el canonge encarregat de la pia almoina. I entre els retrats que pengen per les parets del palau episcopal de Palma, n’hi ha un que bé podria representar-lo. Posa «Il•lustríssim Canonge de la Pia Almoina», i va ésser pagat el 1741, un dels tres anys que el nostre avantpassat va ocupar el càrrec. Però, és clar, fou fet llavors? Eren freqüents els casos de deutes inacabables, de plets, perquè la Cúria no pagava quadres, mestres d’obres, cerers i fins i tot els mateixos canonges…

»Acceptem que hagi estat aquella la seva efígie: té un front estret, simiesc, gairebé només amb dues grans arrugues malgrat el jove que era llavors. I uns ulls colèrics, els llavis molt gruixuts, sensuals. Sembla un home caparrut, arrauxat. Vés a saber… I tenia la canongia no sé com, per ventura per oposició, malgrat no haver-ne trobat jo cap prova. Perquè, ¿quina influència podien tenir els Vadell, per aconseguir-la per un altre mitjà? També hi ha la possibilitat que mentre estudiava de capellà, o al principi d’ésser-ho, lligués alguna amistat important… No ho sé. Em desespera anar de pregunta en pregunta, a les palpentes entre tantes incògnites. Una espina et burxa per dintre, sembla que et vol estirar, que et demana que l’estiris. I ho fas i no hi ha res, tret d’aquests indicis com trucats, esmunyedissos… I et dic una cosa: jamai ho aclariré. Em falta poc per morir-me. Quan hi penso, em degollaria: és tan absurd, tan horrible… Me’n vaig a la fossa sense haver trobat ni una de les veritats que tant he cercat.

»No sé si estaré en un perpetu sacrilegi, si he pecat contra l’Esperit… No puc, no m’ho puc contestar, no ho sé. I sospito que ja ni m’importa. Estic fatigat, veig que em vaig derruint. I per què ha de ser immortal la meva ànima? Ànima, fe, vida sobrenatural: vaig creure, i aferrissadament, en el dogma. Però ara, veient com m’acabo, i sabent el que sé, el caos és l’únic que m’engrapa. I què és el que li degué passar a Marc Maria Vadell?, que el de se’l posà en tornar, així com ell i els Ducs van ressuscitar la insígnia dels Capovara, els tres aurífers cavalls al galop sobre el fons negre. Va trobar, remenant els arxius de la catedral, papers desconeguts referents al final del Cisma d’Occident? Al final acceptat per Roma, vull dir.

»L’imagino transitant les grans naus de la Seu, adelerat. I llegint als gabinets gòtics, amb un ciri devora… Perquè has de saber que aquell canonge de la catedral de València que va ésser elegit Papa de Peníscola, amb el nom de Climent VIII, a la mort de Pere de Luna, van nomenar-lo bisbe a Mallorca. Es deia Gil Sancho Muñoz. I va abdicar, voluntàriament o pressionat, tots els seus pretesos drets a la tiara pontíficia, va deposar totes les excomunions i condemnes que Benet XIII havia llançat contra Martí V, i, com a pagament, li van atorgar el nostre bisbat.

»Però, devia creure en el seu interior que Luna era un falsari i Martí de Roma el Papa autèntic? Tampoc no ho sé. Soils hi ha el fet que Marc Maria s’embarca el 1743, deixant poc menys que de sobte el càrrec d’almoiner, el qual inclús durant uns mesos no poden proveir, buscant un nou canonge que se n’ocupi. I degué partir amb la seva germana Elionor, perquè amb ella va tornar, després d’haver viscut, presumiblement, les mateixes experiències. Elionor, soltera, devia cuidar el canonge, fent-li com de majordoma. Si no, és il•lògic que sortís d’Andratx.

»Bé, érem a quan Marc Maria se’n va. I si penso en algun llegat secret d’aquell Climent VIII-Muñoz, que encaminés Vadell, és perquè el 1760, quatre anys després d’haver retornat, va ésser presentada en contra d’ell una estranya i greu denúncia al Vicari General i a la Inquisició: se l’acusava d’ésser l’autor d’un llibre en llatí titulat Introito ad anima Dei, que defensava proposcions herètiques. Però no van poder provar que el Benedictus Johannes que el firmava fos ell. Fixa’t, però: BEnet Joan. Benet XIII i aquell cardenal que va nomenar i que es deia Jean, Joan, Carrier… I Vadell, que en el curs dels tretze anys que va anar d’un lloc a l’altre sense saber-se ben bé darrera què, va embracar i desembarcar diverses vegades a Marsella. La tripulació d’El Dofí era tota marsellesa, per exemple.

»El llibre no ha subsistit, però hom pot fer-se’n una idea a través del procés instruït. Sembla haver estat inspirat per una confusa barreja de teologia maniquea. La qual deia de la impossibilitat de l’home per fugir del mal, car els enemics de l’ànima no són dimoni, món i carn, com ensenya la doctrina, que el diable res no té a veure amb tot això: que món i carn són dues de les tres parts que té l’home, i l’altra és l’ànima. Però com que dues parts pesen més que no una, l’home no pot evitar caure. Així el Regne de Déu, l’ànima, no triomfarà sobre la Terra mentre el món i la carn no siguin eliminats. I sols una generació conscient, plena de gràcia divina, aconseguiria el miracle: esterilitzant homes i dones i destruint així la societat ―ciutats, diners, honors―, els éssers es convertirien en errabunds i purs i la Terra en un nou i purificat Paradís terrenal. I la fi del món seria així immediata, amb la qual cosa Déu, al Judici Final, tindria en aquells éssers les úniques ànimes netes que hi hagi hagut mai, i podria llavors bastir una nova Creació.

»I qui vindria els darrers dies, llavors, no seria Satanàs, o l’Anticrist, que aquest ja no tindria raó d’existir, en no haver-hi pecat, sinó un fins llavors desconegut enviat de Jesucrist, que és sempre al nostre costat, però invisible, i que seria elegit Papa i cap de tots els Estats, i regnaria en la novella Creació… Un Papa ocult, es llegeix textualment en un dels papers…

»Una de les frases transcrites diu: “L’home és com un home que una gran nit de pluja camina a les fosques i clapoteja dins xaragalls, i que sent com el freguen les ales d’un ocell calent i suau, i no sap què és i continua, xop i enfangat.” No sé…

»Però més tard l’acusen altra volta: ara d’haver-li sentit, dins l’església tancada, proferir determinades blasfèmies contra el Papa… Els denunciants, veïns d’Andrats, no van saber formular, però, el seu contingut. Això passava el 1762. I de totes maneres va ésser oberta una investigació més àmplia sobre Marc Maria de Vadell.

»Era bisbe? Recorda: havia tornat a Andratx el 1756. I sis anys més tard, durant el procés, exhibeix una butlla, un nomenament, etcètera, de diguem-ne prelat domèstic, emanats directament del Papa Benet XIV, mort el 1758. Però en arribar ja es feia dir bisbe… I declara que el Sant Pare l’envià com a legat ocult ―ocult, i el Papa es deia també Benet i XIV: com Carrier es féu dir― a Palestina, per negociar amb l’emir Daher el-Omarm que va trobar a Sant Joan d’Acre, la devolució del Sant Sepulcre als cristians… Tot el de Marc Maria Vadell queda mig penjat, sense poder-se comprovar amb claredat, malgrat que van i vénen jutges episcopals, inquisitorials… Revisen la seva biblioteca, on troben llibres rars, que parlen sempre del mateix: un home nou. Esbojarraments sobre criar formigues i abelles a Hongria i amb elles alimentar una raça escollida, i de si la Naturalesa i Déu i la Tenebra són el mateix… Encara, després de mort l’almenys canonge de Vadell, van rebrotar aquestes curolles a través d’una tal Mariona de Vadell, que tingué problemes amb la Inquisició per qüestions que ara no fan al cas…»

Per saber que el «Dofí» del qual parlava la Marioan era El Dofí de Marc Maria Vadell, vaig haver d’esperar la mort del vicari. Que aquell dia que em va explicar la inestable història del bisbe volia i dolia: suggeria, sense acabar d’amollar tot el que el preocupava fins al desassossec… Mentrestant, jo el mirava, alarmat, convençut que la raó ja li mancava. Un dia m’engegà que per què havíem de treballar, si amb això no fèiem més que obtenir mitjans per alimentar el cos, funció tan obscena com la de defecar.

«La revolta, però ―continuà―, s’ho emportà tot: inestigacions, l’aleatori Ducat, tot… Va ocórrer el 1765. Un dels arguments a favor de Marc Maria, davant el tribunal eclesiàstic, havia estat que els seus denunciants eren deutors de la seva germana Elionor. Perquè els Ducs, que pareix indubtable que de diners en portaven molts, l’endemà de desembarcar van començar a fer obra a Son Farriol, a comprar terres, a concedir préstecs amb un interès draconià, i organitzaren una mena de petita companyia armada, al seu servei, manada per un llibert oriental ―grec, turc?― al qual deien capità Dako. I tot en estreta aliança amb el bisbe de Vadell.

»No hi va haver res d’atacs de moros, com explicaven la festa dels Valerosos Ducs. La tradició o uns interessos ho van aanr sublimant tot… El que va passar va ésser que els pagesos, més de mig poble, extorquits fins al màxim, gairebé obligats a rendir vassallatge feudal als Ducs, ja sigui sota l’amenaça de la companyia de Dako, ja per tenir les mans lligades pels préstecs, es van aixecar rabiosos.

»Era una tropa, una onada, d’homes famolencs i flamejants, la que devia avançar pels rostolls, brandant llances i dalles, la falç, la torxa encesa… Marc Maria de Vadell estava dient missa, quan van avisar-lo de la gernació que pujava cantant a la mort. Va resistir dins el temple, va poder-se escapolir després. I, en haver acabat el procés instruït contra els pagesos, exactament després que Elionor prengués la justícia per la seva mà, potser espantat va desaparèixer: El Dofí va salpar del Port, i es va difuminar per sempre més… I durant l’assalt a Son Farriol ―que va abrusar la finca, car calaven foc als mobles, Dako i els seus homes decapitats, martellejaven les parets, van matar tots els animals domèstics― el Duc va ésser enclavat a la porta de la casa.

»L’estiraren damunt la fusta, amb claus grossos el clavaren per les mans, pels peus, eixarrancades les cames: cridava i pronunciava una extraordinària quantitat de paraules, que ningú no entenia, i els pagesos reien i arrossegaven des de dintre i cap allí davant Elionor de Vadell, estripat ja el seu esplèndid vestit brodat en robins i fils de seda portats de la Xina…

»El duia, el mateix vestit, i sense haver cosit cap esqueix, aquell dia a la Torre de la Fe: va comprar el lloctinent del general Zeplien, i féu treure de la presó els pagesos convictes d’haver participat en l’assalt, i que s’havien d’emportar a Palma per jutjar-los, va manar que els situessin enfront del torricó. Elionor, faixada, amb tot l’entrecuix esquinçat, s’havia fet instal•lar damunt dels merlets, dins una llitera luxosament endomassada. Noranta-set, eren els presoners.

»I Elionor, escardalenca i empesa pel fibló del record de quan l’estol d’homes, barbuts, enfollits, bruts, va envair tumultuosament el seu dormitori enarborant forques i gatzolls, i van untar amb saïm el seu sexe ja sec per violar-la tots, un i un altre, Elionor dirigia majestuosament la venjança: a cops d’espasa, els camperols eren capats i mentre es rebolcaven o es desmaiaven bramulant, el poble, allí reunit, s’havia de menjar els testicles, que fregia dins una gran calderada d’oli bullent…»

Vaig ésser jo, qui va fugir per no vomitar, fart d’aquell vell capficat, que havia perdut ja la noció de la realitat… Li ho vaig dir, aspriu. I esclatà en plors. I era com si plorés per a ell sol, absent al que el rodejava, preguntant-se què tenia a veure el que era ell llavors, un cos vacil•lant i un cervell a estones dissolt en aquositats, amb el que havia estat de nen, de jove, amb l’home madur que fou:

«Córrer darrere un conill per la garriga, llegir amb frisança de goig els Evangelis, sentir la frescor de les nits d’estiu, sofrir i substituir, sotmetent-lo, el desig carnal per la mística alegria del celibat victoriós… El que he estat ja no ho sóc: tot va passar, però no al que sóc ara jo, sinó a un Dionís que ja no té res a veure amb mi…

»Únicament sento meva, abraçada a mi, una imatge futura: la del cotxe mortuori, amunt per la costa dels til•lers… I deixo endarrera, mig embastat, com tots els que m’han rpecedit, el que potser un dia o un altre acabaran de construir…»

Bisbe de Sant Joan d’Acre… Vaig ésser-hi, a Acre, fa uns anys, per donar una conferència precisament sobre la Inquisició i els jueus a Mallorca. El meu llibre Els xuetes ha estat molt difós, pels ambients israelians… L’havia organitzada l’associació de la joventut obrera i estudiant, la Hanoar Haoved Vehalomed, que tenia el local al costat de la mesquita d’Ahmed Pacha el-Jazzar, on a mi m’agradava anar, deixar fondre’s el temps assegut al jardí, davant la font de les ablucions… I caminar per les muralles, aquella geometria de la força, que s’emmirallaven en la mar. Els minarets apuntaven al cel. Jo dinava amb un peix a la planxa, vora mar, en un racó de silenci, sota una figuera que bortava del mur colossal… I havia anat a la Mar Morta, enclotada, pàl•lida, quieta, amb els grans esbarts de corbs que voleiaven.

Em perdia pel mercat àrab… Dins el meu cervell, galopaven cavallers del Temple, teutònics, capitanejats per prínceps i bisbes i Sant Lluís rei de França, conquerint pam a pam els rossos sorrals de Palestina, infligint la derrota als infidels de la Mitja Lluna i posternant-se, fervorosos, sota el signe de la Creu… I davallava a la cripta de Sant Joan, a les galeries subterrànies dels Croats: lúbriques condícies internes havien entronitzat Balduí IV, el monarca leprós, i el Gran Mestre del Temple, Jacques de Monlay, va ésser cremat per sodomític i satànic tracte amb Orient, aquí devora aquests salzes, aquest colze del Sena grisós, una mica més avall del meu apartament de la Bûcherie… El Regne de Jerusalem fou esquarterat.

En tornar un dia l’hotel, ja a l’hora foscant, amb els retalls dels diaris que lloaven la meva conferència, el conserge em va donar un paquet. Vaig obrir-lo: hi havia a dintre un ramell de tres taronges. De moment, no sabia a què venia, allò. Quan de sobte va semblar com si el cap em rebentés: L’Amor de les Tres Taronges, i només amb una persona m’unia a mi aquell lligam il•lusori i recòndit.

Trastornat pensant en el pare, vaig preguntar al conserge qui havia dut el paquet. No ho sabia: l’havia rebut el seu company, que plegava a les sis de la tarda. Cap a la casa del qual vaig anar de pressa: havia estat un mariner, el portador, un home amb una gorra que posava «Spátha». Corrents, em vaig dirigir al porter d’Acre: només hi havia barques de pesca i alguns iots. Però un policia em va indicar que anés als enormes molls de Haifa, a l’altra banda de l’ampla badia, on atracaven vaixells de tot el món.

Tinc fixat aquell horabaixa… La llum es diluïa en una obscuritat tènue, com si de la mar adormida, semblant a una làmina de zinc, avancés un alè tendre. Era dissabte i el port de Haifa era un camp de solitud, com un paisatge somiat, amb les gegantines grues apuntant al cel, opalí, lleugerament rosa a ponent. I a mesura que jo anava avançant lentíssim amb el taxi, llegint el nom de cada nau, l’aigua, arran del moll, començava a llamnrejar, amb els llums primers que s’encenien, com floretes, pel llom de Mont Carmel.

Al fons de la badia, fumejaven les altres masses còniques de la refineria i al nord es retallaven, vagues al crepuscle, les muralles d’Acre, on jo havia de tornar…

De sobte, el taxista m’assenyalà amb l’índex: «Spátha», deia, amb unes lletres blanques sobre un buc negre, llargarut, i que amb parsimònia, gairebé inaudible el motor, s’anava separant del moll, ficant-se per estribor en l’aigua sedosa, morta. En coberta, dos mariners enrotllaven maromes. I recolzat al pont, sota una dèbil bombeta, s’albirava la silueta d’un oficial, gruixuda, el rostre invisible sota la visera de la gorra.

Vaig botar del taxi, vaig cridar cap al vaixell, agitant el braç. No sé què deia, suposo que «pare», «Antoni de Vadell», «Amor de les Tres Taronges», no ho sé… L’oficial em va dir quelcom, que no vaig entendre: l’Spátha s’allunyava, el renou del motor creixia…

Allí dret, només tenia davant allò: un vaixell de ferro, d’unes cinc o sis-centes tones, enfonsat el buc fins a la darrera marca a causa de la càrrega, alçada i aguda la proa, un castell de popa cepat.I l’endemà vaig anar a la Comandància del port: tota la dotació de l’Spátha portava nomes grecs.

Tot anant-se’n… L’últim dia que vaig ésser a Andratx una buidor astral semblava haver-se apoderat de tot. La tardor dominava el poble, amb la cendrosa nuesa del fred. Els arbres ja despullats pareixien gragots de carbó. D’altres encara conservaven una moribunda sumptuositat d’aram. L’església es perfilava, com si només fos ja una petrificació, com si des de feia segles no hagués ressonat dins aquell àmbit cap veu ni gest.

Vaig tornar a passar per Son Vadell. Em vaig asseure a la clastra, al coll del peoiu. La cadena estava rovellada i pel forat, obscur, pujaven guturals uns sorolls indefinits. No hi devia haver gens d’aigua… La torre, rectangular, semblava que s’anés a precipitar, nua i sòlida, dmaunt del pati. I dels enfonyalls de l’heura irrompien estols de rat-penats, que com esquitxos d’ombra voletejaven amb electritzada i laberíntica rapidesa, dispersant-se, diluint-se tot d’una dins l’espectral claror de l’horabaixa que sucumbia…

(Cavalls cap a la fosca, Obres completes, 5, El mite d’Andratx. Barcelona: Proa, 1993, p. 325-326)

Josep M. Ramis dv., 11/05/2012 - 13:50

Villalonga, Llorenç

Villalonga, Llorenç Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:56

Aquella Arcàdia perduda

Aquella Arcàdia perduda

Les oficines instal·lades a la planta setze. El carrer, angost, és un corrent voraginós. El meu acompanyant resol d’aparcar el cotxe al soterrani (sisena planta des del carrer) per agafar l’ascensor i remuntar-nos a la setze, que des d’allà és la vint-i-dues. La baixada es fa per una rampa en espiral. Columnes grisenques sostenen l’edifici. Regna un aire metífic, medieval i mortuori. Si fallàs l’electricitat caldria pujar els vint-i-dos pisos per l’escala, estreta i tenebrosa. Davant el progrés inhumà que ens aniquila em decant més aviat per la contracultura i deman a l’amic què s’esdevindria si el cotxe esbucàs una de les columnes. «Això no ha succeït mai!» S’escridassa: ho creu probable. Confessa que un camió xocà amb una i m’explica que el xofer era una bístia. Prefereixo creure que aquella bístia era únia en la Història i que per tant no es repetirà l’accident.

Arribaran al nostre destí. El vestíbul fa ostentació de rètols de coloraines en cinc o sis idiomes. Mecanògrafes poc femenines, amb pantalons; empleats trists, equívocs; portes que s’obren i tanquen en acostar-s’hi. A quina cosa es dediquen aqueixes gent estranyes? Préstecs? Electrodomèstics? Turisme. Anar i venir. Pujar i baixar. L’esquirol de la faula:

Yo trabajo
subo y bajo…

L’amic em mostra un artefacte rar semblant a una màquina d¡escriure sobre la qual vibren uns cartons foradats.

―Veus? Ara transmetem amb Alemanya.

―I què diuen aqueixos cartons? ―Arrufa les espatlles.

L’empleada babèlica tampoc no ho sap. La lectura no correspon al seu despartament. Passam a una altra Babel, diferent. Més senyoretes masculinoides. Més empleats trists. Un tènue panteixar d’artefactes misteriosos. Són les tres. Sabem que fora llu el sol, que a la platja és blava la mar. L’oficina manca de finestres, però està climatitzada. «Resulten més operants els neons i l’aire condicionat…» És un dogma de fe. «Fins i tot tenim jardí, mira…» Sobtadament s’obre una porta i ens pega pels nassos.

Ens trobam dins una petita cambra, engrandida visualment per miralls, plena de flors de plàstic. «Fixa’t quin perfum fan els clavellets. Els que venen les floristes no tenen aroma.» Fan olor de pebre bo i espècies, com a les clàssiques matances de la pagesia. «Fixa’t en la temperatura. Estam a gener de ple.» El termòmetre marca 30 graus i m’ofec amb l’abric posat. «Què et sembla?» «Com si estàs a Nova-Yprk.» Aprova, satisfet. «Allà, a molts de locals ―adduesc―, suen d’hivern i es constipen d’estiu. Bé, no em faci cas», afegesc en notar el seu esguard. (Decididament som un blasfem.) «Aquest jardí és una delícia», afegesc, contemporitzador.

Una veu incolora, sense sexe, que sembla sortir dels clavells, ens murmura a l’orella: «Senyor director, Tòquio no contesta… Senyor director, Tòquio no contesta… Senyor director…» «Cridi al BHJ 13», respon el meu amic. Penetram a una sala més gran. Més éssers masculinoides, més teclejars monorítmics, timbres en sordina, màquines, crides, avisos i calor, calor, calor… Un jovencell esquifit ens envesteix:

―La senyora número 278 K 3 C. des de l’«Hotel Formentoe», reclama un guia per visitar el volcà Vesubi.

―Li digui que això és a Nàpols.

―És que ella es pensa esser a Nàpols.

Bé, prou, m’ofec. «Me’n vaig encantat i enlluernat», dic mentre don la mà a l’amic. «Encara no has vist el bar.» «Serà una altra vegada. Gràcies.»

M’escapolesc. La calor de gener, les màquines actives i estúpides, la suor, l’unisexe, tot em retorna a la meva infantesa de Bearn, quan el ferrer del poble, un heroi, un atleta de vint anys, m’ensenyava a nedar en el safareig de Son Pastor i a pujar a pols per la corda. Pens també en els meus insomnis a l’hora de la sesta amb Coloma, sobre un munt de palla, quan, a vuit anys, projectàvem viatges llunyans, sense necessitats d’agències, sols amb la nostra fantasia…

Davant mi camina un adolescent estranger, primatxol, d’aspecte famolenc. Què pensarà aquest marginat de les oficines enlluernadores, els neons i els clavells de plàstic? Potser es tracta d’un fugitiu de Califòrnia que cerca per error, en aqueixa illa mediterrània una vida simple com la que antany cercaren els anacoretes als deserts de Tebaida. Caminava lentament entre les empentes d’un turba ferida del mal de Sant Vit i s’ha aturat al llindar d’un comerç de fruites. Tímidament ha agafat dues cireres, però en adonar-se que el venedor l’observava les ha deixat i ha seguit, resignat, el seu camí.

(De Narracions, 1974)

Josep M. Ramis dv., 11/05/2012 - 13:53

Bearn

Bearn

1a. part, cap. XVIII.

L’esposa l’acariciava com a un infant.

―Ets molt bo o molt beneit, Tonet.

―I tu ets meravellosa. No he estimat mai ningú com tu.

―¿A quantes has dit ses mateixes paraules?

―És veritat, però d’una altra manera. Quedaràs amb mi?

―Si veig que et portes amb seny…

―A la força ―digué ell.

―Si em promets cremar aquests llibres… Perquè aquí hi ha d’haver moltes obres dolentes.

―Segons què contestin del Palau… Veurem què contesten.

―Si et confesses…

―Però si no desig altra cosa…

―Si te penets… Si saps oblidar…

El senyor la mirà amb duresa. Pobra dona Maria-Antònia, ara sí que no l’entenia, malgrat la seva intel·ligència i la seva intuïció. No ho prenguis a vanitat, Miquel, però és ben cert que el senyor, que ha corregut tant de món i que ha tractat tantes persones, no l’ha comprès ningú més que jo. Me’n vaig adonar a l’instant mateix en què dona Maria-Antònia acabava de fregar un punt perillós, l’únic que havia d’haver quedat dins l’ombra. Don Toni ho concedia tot, àdhuc cremar la biblioteca, però no podia renunciar als records. Que aquests records eren sovint pecaminosos, no hi havia dubte, però estaven de tal manera encarnats dins la seva ànima que resultava impossible realitzar-ne l’extirpació. Podia condemnar-los o intentar d’ennoblir-los, no suprimir-los. La darrera amant del senyor, la més fidel, la que l’acompanyà en la seva soledat, fou la Memòria, i a les seves Memòries, en efecte, ho ha sacrificat tot: doblers, bon nom, fins i tot la bellesa de dona Xima. Així, doncs, en sentir les paraules de l’esposa, s’alçà dret i va anar a asseure’s a l’altre costat de l’habitació.

―Això mai ―digué―. No m’ho demanis perquè no puc oblidar res.

Pronunciava amb acritud. Davant aquella reacció ella va tenir un instant d’angoixa i s’eixugà una llàgrima. Després, sense dir paraula, començà a replegar el seu equipatge.

―Demà me n’aniré de bon matí. No me’n vaig abans perquè tenc por de sa fosca. Tu m’enviaràs ses meves coses.

Ell l’abraçà amb tendresa. Tornava a esser el mateix de sempre.

―Beneita, pareixes una nia… Tenir por de sa fosca…

Com que es trobaven ara a l’estrem oposat i parlaven en veu baixa, no els podia entendre, però es veia clar que venia la reconciliació. Dona Maria-Antònia, encara que no encertàs a comprendre certs aspectes del seu marit, sabia oblidar i deixar, en cas necessari, les qüestions a l’aire, conscient que el temps i l’oblit són les úniques formes d’arreglar els problemes insolubles. Posseïa condicions de diplomàtica i el que en podríem dir talent de la permuta. La negativa de l’espòs quedava dins un equívoc perquè ella proposava «penedir-se i oblidar»i ell havia contestat que «no podia oblidar res», com si la part important de la qüestió fos segona en lloc de la primera. Semblava bastant clar que no se penedia, però l’instint pràctic de la senyora, per no haver d’admetre una realitat tan dolorosa, corregué un vel damunt aquell equívoc i començà a negociar, seguidament, altres aspectes. Calia cremar alguns llibres. Per què esperar la decisió del Bisbat? No sabien que Voltaire era dolent, que Diderot fou ateu? S’havia acostat al foc i tenia una mà damunt l’espatlla del senyor.

―¡Crema aquestes coses, Tonet! Mira, aquest al manc… Voltaire… Figura’t. I aquest, Renan: «Vida de Jesús»… Oh, aquest…

―Si t’ha de donar gust…

Sense replicar, ell anava tirant al foc els llibres indicats. Aquella docilitat consolava l’esposa. «Així mateix ―pensava―, en Tonet és ben bon al·lot. No he, de fer cas de petiteses quan es mostra tan transigent en ses coses fonamentals.» Tals raonaments no eren fills de l’anàlisi ni de l’exactitud, però la tranquil·litzaven i li servien per al seu ús com hauria pogut servir-se d’un paraigua, no perquè el paraigua ens reveli cap veritat, sinó perquè ens defensa de la pluja. A mi, que seguia darrera el finestró ―ara, en certa manera, legítimament, ja que el mateix senyor m’hi havia duit―, no m’enganyava la docilitat de don Toni. Anys després ell mateix m’explicà la poca importància que per a ell tenien ja aquells llibres.

―És natural ―deia― que s’homo llegeixi fins sa meitat de sa seva vida, però arriba un moment en què li convé escriure. O tenir fills. Si ens il·lustram, és per il·lustrar alguna vegada, per perpetuar allò que hem après.

Josep M. Ramis dv., 11/05/2012 - 13:51

Flo La Vigne

Flo La Vigne

Quan les castes eren més hermètiques, hi havia menys enveges. No és freqüent envejar el Rei, però sí els reis del Cotó i del Nylon, perquè ser rei d’aquests està dins les possibilitats de molts.

Flo la Vigne ho expressa ―és clar― malament. Es contradiu i es confon, però l’entenc molt bé.

―No t’acab d’entendre, Flo.

―És ben clar. Abans, el pobre no sabia què era el caviar. Avui tampoc no ho sap, però el veu darrera un vidre.

El tema m’interessa menys que el mecanisme mental de Flo. ¿On acaba l’infant i comença l’home? Els seus braços són encara febles; aniré a veure aquest professor de gimnàsia que em recomanà Thierry. ¿Fins a quin punt el seu cervell es va fent fort? Per posar en marxa aquest mecanisme li dic que avui els proletaris viuen millor que no pas molts burgesos de fa setanta anys.

―Viuen pitjor, em respon. Pitjor, no ja que els burgesos, sinó que els proletaris de setanta anys enrera. Tenen dinets que els permeten guaitar a un món que mai no serà el seu. Van al cine, es poden comprar una ràdio, llegeixen revistes…

Alerta, Flo. Si jo et volgués embullar, et diria que la solució consisteix a rebaixar els jornals, com pensaria l’oncle Marià o el filòsof Spengler. Així sí que em trobaries egoista i reaccionari; perquè tu no saps encara ―als divuit anys no es pot haver llegit tot― que si l’oncle Marià és un carca, Spengler passa per una mentalitat egrègia. A més, tu no t’adonaries que la idea de rebaixar els jornals no se m’havia ocorregut sinó a conseqüència dels teus arguments, sens dubte vàlids com a psicologia. Desviem la conversa. Em sembla que a l’etiqueta de «literatura social» li dóna Flo un sentit molt estret, un sentit de casta… Tota literatura humana és social, en rigor.

En canvi, una literatura proletària, «socialista», pot molt bé ser inhumana.

―Del que es tracta, intenta aclarir Flo, és de fer bé a la societat, de fer coses «útils» i no de delitar-nos amb esteticismes de l’ancien régime.

Ho ha dit amb certa virulència i m’ha semblar que d’un cop amenaçava destruir la lírica, la música, l’estatuària, l’arquitectura i la pintura…

―Si pensés així, jo no faria literatura, Flo. Em dedicaria més aviat a la jurisprudència, a la política. En la teva mateixa carrera pots fer coses més «útils» que en les lletres. Els teus estudis de química…

Aixeca el cap i articula una resposta vacil•lant:

―És que jo… Els meus estudis…

Calla de cop. No cal inquirir; té els ulls plorosos. Me n’adon i afegesc de pressa:

―Després de tot, quan la literatura és humana, quan és ampla, és social. ¿No et sembla que Proust ja en feia, de literatura social?

―No, senyor. Sols el preocupaven les duquesses.

―¿Tu has llegit Proust?

―No senyor.

Flo no ment. Però no sempre, tampoc, encerta.

Josep M. Ramis dv., 11/05/2012 - 13:52