Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents,
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d'arbre migrat a terres apartades,
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m'haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis,
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d'aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l'ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora,
que en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí sonà lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

ACTE SEGON, ESCENA VIII

 

Marta, Manelic.

 

Manelic, assegut lluny de la taula. A part: El Xeixa? El Xeixa?… ¿Doncs aquell home era el Xeixa?

Marta, parant la taula d’un cap. A part: I quina pena que em fa mirar-lo! I ara a menjar amb l’amargor tancada aquí dintre!

Manelic, a part: Si ja m’ho podia pensar jo, que ho era, el Xeixa. (Alçant-se i anant nerviosament per l’escena.) Si no ho sé què ho va fer que no vaig entrar a la cambra d’ella per degollar a aquell home! I després an ella! An ella! (Pausa.) Pst! És que per això em va voler, la Marta: perquè ja ho veia que no em revenjaria! (S’ha tornat a seure.) Aquella nit no vaig fer-ho perquè jo en lo mal… si ni tan sols hi creia! Ara sí, ara sí, que ja se m’han encomanat totes aquestes misèries de la terra baixa!

Marta, a part: Com fer-ho jo, per parlar força amb aquest home, i que ell me parli! Com! Que jo no el vui sempre callat amb mi, despreciant-me! Vui que em castigui! I m’arrossegui per terra! I que em tracti com a una cosa seva! (Cridant-lo amb por.) Manelic!

Manelic, com si no l’hagués sentida. A part: Sentint-la, qui ho diria que no fos una noia qui parla!

Marta: Manelic!… Que… el dinar ja és a taula.

Manelic: Ah, sí; el dinar. El dinar. (S’ha acostat a la taula i comença a llescar pa. Mentrestant la Marta ha anat a la llar. A part.) I que no costa gaire, no, de degollar a un home! I an ella… an ella menos!… (Se troba amb la mirada de la Marta que torna.) Si ella no em mirava! Ah! (Llença la ganiveta sobre la taula.)

Marta: Posa-te’n tu, Manelic. (Ell se’n posa; després ella. Pausa; mengen.)

Manelic, a part: Qui fos golut com allà dalt! Perquè els goluts no pateixen. Si no em pot passar res per aquí dintre!

Marta, baixet: Ai, Déu meu! Ajudeu-me!

Manelic, a part: Pst! Que l’ajudin! (Va a enraonar i s’atura.)

Marta: Què? Digue-ho! Què anaves a dir? (Va cap an ell.)

Manelic, apartant-la amb lo braç: Res, res, aparta’t!

Marta: Parla un cop a la vida! Jo t’ho demano, per…

Manelic, sarcàstic: Per qui m’ho demanes?

Marta: Per… per…

Manelic: Per ell? Per qui? (Esperant que ella diga.) I quin fàstic em fa aquesta dona! Eh! Afarta’t tu sola! (S’aixeca.) Jo me’n torno a les meves muntanyes! (Se’n va cap a la porta.)

Marta: No, Manelic, no! I escolta’m!… I perdona’m!

Manelic, molt exaltat: Que et perdoni? Ira de Déu!… Què t’havia fet, jo? Enraona! Per què m’havies d’enganyar a mi? Per què?

Marta: Perquè no era ningú, jo! Que era sense voluntat, i obeïa! I ni t’havia mirat mai! Ni t’estimava! Ni sabia què era tenir voluntat per un altre!

Manelic: Doncs per què t’has casat amb mi, i no et vas casar amb aquell home! Digue-ho! (Rabiós sempre.) Que no ho sé jo el perquè, i em consumo, i em torno boig per saber-ho! (Corrent a ella.) Per què? Per què? Respon-me!

Marta: Ah, això no! Que tu m’avorriries encara més del que m’avorreixes!

Manelic: Avorrir-te? Matar-te hauria de fer jo, que és sols lo que mereixes!

Marta: Oh, sí, matar-me, sí; que això és lo que desitjo!

Manelic: No, no; abans anar-me’n. Anar-me’n d’aquí per sempre!

Marta, rabiosa per aturar-lo: És que no goses a parlar-me! No, no; no t’atreveixes! (Anant darrera d’ell desesperada.) És que em tens por; me tens por, a mi! Covard! Por! Por!

Manelic, aturant-se: Que...! Que jo et tinc por? (A l’aturar-se el, ella canvia de cop plorant perquè es quedi.)

Marta: Parla’m! Insulta’m! Pega’m! Mes no te’n vagis! (S’abraça als seus genolls sanglotant.)

Manelic: Deixa’m anar, que això és un toll de misèries! Eh! Rebolca-t’hi (Desprenent-se d’ella i anant cap a la porta. Ella cau apoiant-se en un braç a terra.)

Marta, per aturar-lo, rabiosa i plorant: Sí, sí; amb el que jo estimo! (Agenollada avança cap a la porta.) Que t’he enganyat a tu! I tu no em castigues! (En Manelic s’atura. A part.) No se’n va, no! (Alt, suplicant.) Manelic! (Ell, que ha dubtat, va a sortir.) I sóc tota de l’altre!… I de tu no ho sóc, no ho sóc!

Manelic, tornant enrera, amenaçant-la amb lo puny: Que callis! Calla! Calla! (La Marta s’ha alçat.)

Marta, satisfeta de que ell no se’n vagi: I t’he enganyat jo, i estic contenta d’haver-te enganyat! I mira; me n’en ric de tu, com tothom, mira! (Riu com boja.) Sí, sí, me n’en ric! I encar espero l’altre! (Ell corre cap a la taula i agafa la ganiveta.)

Manelic: Pel nom de Déu que aquí mateix…!

Marta, corrent a agafar-lo pel braç esquerre: Sí, sí, t’enganyo! Encara t’enganyo! Que vindrà l’altre! (Arrenca una rialla feréstega.)

Manelic, alçant la ganiveta: Que et mataré!

Marta, rient i plorant: Mata’m! Mata’m! A que no em mates!

Manelic: Què anava a fer! No puc, no!

Marta, refermant-s’hi al veure que s’aparta: Ah, covard! Que ja es veu que t’has venut per diners! (Agafant-se a Manelic perquè la fereixi.)

Manelic: Doncs té! Maleïda! (Ferint-la en un braç.)

Marta: Ah! (Satisfeta.) A la fi!

Manelic, llençant lo ganivet amb espant: Oh, Déu meu! Què he fet, jo!

Marta: És sang! Sang meva! I tu has sigut!… (Sostenint-se a la taula.) Oh, quin goig! Si ric! Mira com ric! I ara ric d’alegria!

Manelic: Maleït jo! Maleït jo cent cops, que sóc com les bèsties salvatgines! (Quedant assegut en una cadira i rebregant-se el cap entre les mans.)

Marta, corrent a ell i caient de genolls i abraçant-s’hi: No, no! Si et dic que estic contenta! Si jo vui que acabis amb mi! Que jo vui que em matis! Vine!… Aquí… a dintre el pit!

Manelic, volent-se apartar amb terror: No! No! Deixa’m!

Marta, plorant sense deixar-lo apartar: Si és que jo no puc viure d’aquesta manera! (Ella es va apoderant del cor d’en Manelic.) Que he sigut amb tu la dona més dolenta del món; i això no ho puc desfer!… Ni el passat de la meva vida tampoc, que no hi ha forces que ho desfacin! (Amb desesperació.) Vine, vine; que en tant que volia viure no he tingut coratge per dir-te el que he fet jo i el que he consentit, i ara que em vas a matar, ara t’ho diré tot, ara!

Manelic, que l’ha volguda interrompre: Sí! Digue-m’ho. Digue-m’ho.

Marta, sanglotant rabiosa: M’han tractat com a una pedra dels camins, que es fa anar amb els peus perquè rodoli! Mata’m! Mata’m!

Manelic, subjectant-la, plorant: Marta! Ai, Marta!… Si jo no et puc matar, no, perquè t’estimo, Marta! T’estimo! I t’estimava des d’allà dalt, al pujar tu, que jo era un grapat de neu que es va fondre mirant-te. I t’he estimat encara més al venir a trobar-te, pobre de mi, davallant a salts, com l’aigua dels cims a ajuntar-se amb l’aigua de la mar, que diuen que és amarganta! Que ho siga, d’amarganta; que ho siga; ella atrau com tu m’atraus a mi; perquè et desitjo i t’estimo, Marta! (Ella es vol despendre d’ell amb energia bregant.) I ara més, i ara més; per… perquè no ho sé el perquè, ni em fa por el saber-ho! Perquè m’has enganyat potser; perquè he sentit la calor de la teva sang; perquè t’he respirat a tota tu tot jo! I mira, per mi no hi ha lleis d’ací baix ni res que m’aturi, que els llamps i les mestralades m’han fet lliure, i vui jo, perquè ho vui, besar-te i mossegar-te fins a l’ànima, i estrenye’t en mos braços ofegant-t’hi en ells, confonent en un afany rabiós la mort i la vida, com a home i com a fera, que ho sóc i ho vui ser sempre home i fera, tot junt, tot, contra de tu i amb tu, i contra tothom, de la terra. (La té a ella en sos braços mig desmaiada. Mira cap a la banda de la cortina i se l’emporta ràpid a l’altra banda en sos braços.) I ara que me la vinguen a prendre! Ira de Déu! Que vinguen!

Marta: Déu meu.

Manelic: Marta, ets meva! (Aixecant-la en sos braços i anant-la a besar.)

Marta: No! No! (No consentint-ho i fugint d’ell.)

Manelic: Marta?!

Marta, resolta: No; perdonar-me aixís, no! Que tu em perdones perquè no ho saps tot encara. Doncs a saber-ho al punt, i per mi mateixa. I després lo que Déu vulga!

Manelic: A saber-ho, sí; mes no ací baix, Marta, que el cel s’ha enterbolit amb lo baf de tantes misèries, i Déu no et veuria la cara quan em parlessis.

Marta: Doncs allà dalt; i ara mateix!

Manelic: Sí, anem-hi, sí, que allà es perdona tot; que no és com aquí baix, on tot se corromp. Quin fàstic. (Enduent-se-la.) Que allà dalt, Marta, fins los cossos en la neu se conserven: ves què faran les ànimes!

Marta: Oh, anem-hi, anem de pressa! (Van per sortir.).

capítol I

Era altot i ossut, però magre i cappetit. Com a bon moreu, tenia negres els cabells, sempre arranats, i eren també negres nines les dels seus ulls, fredes i escorcolladores mentre escoltava, guspirejants o dolces quan la seva paraula ho requeria. Gairebé barbamec, tenia, no obstant, gruixudes celles, unides sobre el seu nas llarguet i cantellut. Però el que més caracteritzava aquella figura era la boca, tirada endavant com la del furó, amb els seus llavis tan prims i cenyits a l’os, que no podia badar-los sense fer l’efecte que ensenyava les dents per mossegar. Disposava així mateix en contra d’ell una oposició, evident a primer cop d’ull, entre els seus moviments reposats i el seu temperament nerviós. En veure’l tan esprimatxat i rebegut, hom pressentia l’agilitat traïdoria del gat i pensava: ―Quan traurà les ungles? quan em botarà al damunt?― I, no obstant, mai no les treia, mai no es barallava ni s’enardia, ningú no li havia vist perdre aquell pas de gat emperesit ni els seus costums metòdics de sempre.

Però, així i tot, tenia molt poques simpaties. El veïnat l’espiava dia i nit, i, per un efecte més sentimental que enraonat, odiava la vida d’aquell home. Ningú no li sabia cap mal pas, llevat de l’estimbament d’aquell senyor que anava al Remei, del qual sols problemàticament era responsable. Però a les afeccions no els cerqueu raó d’existència: l’un les pegava amb el seu posat de mosca morta; l’altre, amb el seu parlar nyau-nyau; el de més enllà no podia contemplar sense frisança el sistema de vida mesquí i puntual d’aquell home. I, realment, la seva manera de viure era miserable i misteriosa alhora. No tenia ni una mala criada, ni un mosso per a les feines més grolleres de la seva indústria. Ell mateix ajudava a carregar i descarregar les saques de gra i de farina que entraven al magatzem; ell mateix escombrava amb una mala granera el boll de l’enrajolat, passava la rasadora a les mesures i omplia o buidava els cassals i la sitja. Espitregat i afanyós quan convenia, treballava fins a perdre l’alè; i, si havia d’eixir de casa, tancava la porta i s’enduia la clau a la butxaca.

Tota la seva habitació era l’estreta i fosca rebotiga que hi havia al fons del magatzem, aclarida només per un celobert esquifit i romàtic, ple de trastos vells, olles fumades i una ratera en la qual cada dia acabaven llur existència un parell de rates com a conills. Cada dissabte, a la tarda, omplia de fum aquell celobert. Els veïns esbrinaren que, llavors, bullia una calderada de farinetes, que l’endemaà les escudellava en set plats de terrissa, i que en consumia un cada vespre. ―Es menja les sopes fredes ―deien. I aquest era l’únic sopar de l’Oleguer.

Per al dinar estava aconduït a l’hostal de Sant Roc. Allí concorrien els pagesos més endarrerits, els carreters més jugadors; i l’Oleguer hi anava per bestreure’ls diner a ral per duro. Quant al dormir, com que ningú havia traspassat el llindar de la seva fosca habitació, era impossible saber com se les arreglava el miserable graner. Sols imputant-lo un luxe exagerat s’atrevien alguns a suposar que jeia en una màrfega, dalt d’un catre; altres presumien que ho feia damunt de sacs vells; la majoria s’inclinaven a creure que dormia en un jaç de palla o en els munts de boll arrambat amb l’escombra.

1a. part, cap. XX.

Amics i coneguts donen el condol als germans Foix per la mort de la mare:

Ambdós homes, bon xic més calmats, es dirigiren a la sala. Aquesta ja era plena de senyors, drets, formant grupets, parlant baixet. En Foix anà estrenyent mans, silenciós, acompanyant l’estreta encaixada amb una torçada de cap, tota compungida, que volia dir: ―Gràcies. Ja ho veuen. Per fi sos ulls descobriren el governador, que li allargà ambdues mans.

―¡Cuánta molestia! ―féu en Foix, alhora que li saltava una llàgrima d’agraïment―. Ah!, ¿i vostè, mossèn Ignasi? Dispensi’m: no l’havia vist. Estic no sé com.

A poc a poc anaren entrant les primeres figures de la banca, del comerç, de la Borsa, de la política, encabint-se com pogueren en aquella saleta, pel rebedor, pel menjador, pels estrets corredors d'aquell piset. Tota una gentada s’arrenglerava escala avall, es premsava dins el portal, o esperava fumant a baix a la placeta, ocupada ja pel gran cotxe de luxe, els de respecte, i llargues fileres de nois de l’Hospici i noies de la Misericòrdia.

Però els fums que tornaven a pujar al cap d’en Foix li esvaïen altra volta els records negres. «La presència d’aquells milionaris, de les autoritats, de les primeres potències de Barcelona, plantades en vano davant d’ell, era ben bé l’apoteosi d'aquella celebritat tan sospirada, obtinguda a còpia d’afanys i contratemps. En Jordi havia tingut raó: havia arribat al capdamunt, era l’home del dia.» I tot considerant això, esponjat el cor per llàgrimes d’agraïment, sentí més que vergonya, dol d’haver obligat els altres a pujar tantes escales per reunir-se en un pis tan humil. No era vergonya del seu passat, ni clam tampoc d’una vanitat mesquina (que no tenia estada en qui tant sentia la gran), allò que li feia demanar dispensa: era sols l’entusiasme generós, l’agraïment profundíssim que aquella mostra de consideració pública despertava en son esperit. ―Tants escalons! un pis tan reduït… Però, senyors, el meu cunyat és artista, i els artistes sempre viuen pels núvols, com sap tothom.

Per fi, el remoreig de la plaça cresqué, es sentiren a baix els cants dels capellans, i les feixugues sabates dels cotxers morts arrossegant-se pel corredor del pis. En Foix avançà, seguit del governador i mossèn Ignasi, cercant, esverat, la cara d’en Francesc entre l’atatxonada gent que els obria pas; però en arribar al rebedor hagueren de parar-se: els cotxers podien amb prou feines girar, entre la gernació, aquella caixa tan feixuga i llarga. En aquest conflicte, en embocar la sortida, l’aixecaren per carregar-se-la al cap; però el peu… pom!… topà contra la porta, i, enganxant-se la corona del capçal amb la lira del gas, hi hagués un esglai entre els que temeren que anava a caure el globus o el parafum. Tot ensems es sentiren els gemecs i plors de les senyores de la casa, que aparegueren per l’altre extrem entre veïnes i amics que no les deixaven avançar. En Foix mogué el cap amb tristesa, quan, sentint-se a dues passes el plor de la portera i de l’Úrsula, exclamà, amb veu rogallosa:

―Bé, vaja!, no ploreu, no ploreu!

El capçat del taüt, amb les violetes artificial un xic destrossades, desaparegué, a la fi, per l’ull de la porta, deixant el parafum brandant com una esquella dins els braços tremolosos de la lira.

―Semblava que no ens volia deixar ―exclamà l’Úrsula entre sanglots.

Llavors, en Foix, els ulls entelats, la gola nuada, reprengué el camí amb l’Eladi i els altres. La comitiva del pis, premsant-se i silenciosa, baixà darrera el dol; i quan, cantades les absoltes, aquest traspassà el llindar i en Foix veié la placeta plena a desdir d’invitats, tot el veïnat als balcons, son landó endolat de dalt a baix darrera el cotxe de respecte, i, a l’embranzida dels vuit cavalls, tremolar l’estàtua de la Fe al cim de la gran carrossa mortuòria… no pogué més, rompé el plor: la darrera frase d’en Francesc li ressonà al cor com una punyalada traïdora. Pensaments i més pensaments contradictoris l’assaltaren, sense poder pinçar-ne ni un que li calmés la consciència.

―I, no obstant ―exclamà entre si― (puc jurar-ho!), jo no he dut mala intenció!

Tot just devia arribar la cua dels cotxes a la pròxima església, quan en Francesc, ja revingut i ple de temors, corregué a l’alcova amb sa mare.

―Me l’han reobada!, me l’han robada! ―exclamà, amb el major desconhort, caient aplomat damunt d’una cadira.

Sa germana, sa neboda, en Bernat, li demanaren per Déu, que es tragués semblant mania del cap. «Dubtar del cor d’en Foix era injustíssim. Aquella ostentació era filla de sa generositat: no podia prendre’s com una profanació; no duia, ni remotament, gota d’intenció grossera.» Ell no els escoltava ni els sentia: la gelosia de fill, sa rivalitat amb l’Eladi, reapareixien. El fèretre se li presentà de sobte pels carrers, acompanyat de tothom menys de qui havia d’anar-hi. Una punyida de consciència l’estremí de cap a peus: s’aixecà o s’eixugà les llàgrimes. «Ell volia creure sa mare; l’havia de rebre al cementiri; no podia deixar-la enterrar sense el seu darrer adéu.»

I, tot resolt i amb espant dels presents, agafà el barret i fugí cap a la porta. Detenir-lo era inútil. En Bernat el seguí.

―Vols anar al cementiri? ―digué aquell bon amic endevinant-li la intenció―. Fas el que deus. Jo t’hi acompanyaré. Però calma’t, tranquil·litza’t. A la plaça de Sant Jaume prendrem un cotxe.

―Gràcies ―féu en Francesc posant-se raonable i estrenyent la mà d’aquell home excel·lent.

I dins d’un cotxot, fent marrades estranyes per no trobar-se amb l’enterrament, arribaren abans que els altres, sense haver desplegat els llavis, al cementiri del Sud-oest. El jove entrè a la sala de dipòsit, i allí romangué, abatut i en silenci, esperant el taüt de sa mare, mentre en Bernat guaitava per fora. Per fi arribà aquella interminable corrua de cotxes darrera la luxosa carrossa, ja tota empolsada, com les tristes lliurees de son nombrós servei.

―Fes-me el favor de la clau i dels papers, i aneu-vos-en. Ton cunyat és aquí: l’enterrarem nosaltres. Digues a l’acompanyament que la deixes en dipòsit. Fes-me aquest favor ―digués en Bernat a en Foix, confidencialment, dintre l’administració.

En Gil, que, amb la conversa tinguda al cotxe venint amb en Jordi, en Giró i en Llobera, havia oblidat ja l’emoció de la sortida i entrat de nou a son estat normal, arronsà l’espatlla, com vexat per una impertinència que allí no podia corregir sense escàndol, i obeí. Però, abans de marxar, seguit de gran nombre d’amics, s’enfilà cementiri amunt per ensenyar a sos oients, des d’aquella altura, el tros de platja i horta que li caldria comprar per instal·lar-hi l’arsenal en projecte.

Sa vista, encesa d’ambició, s’esplaiava per aquella immensa plana. I tot era moure’s, i anar i venir, i assenyalar amb aquell bastó inquiet els grans rodals de terra que ja es veia seva, que adquiriria sens dubte. Sos acompanyants el seguien, l’escoltaven sense pestanyejar, com l’estat major d’un general que traça el pla de batalla. Per fi un pensament nou l’assaltà: «un home ric com ell havia de tenir panteó; un panteó gran, ben alt, que es veiés de lluny.» I no eixí del cementiri sense haver triat el punt on el faria fer.

Cap. XIV.

Osita i Pilar visiten l'advocat Deberga

Casada la tia d’en Deberga, aquest s’havia establert ja al carrer de Trafalgar. Emprenent-les pel passatge de la Indústria, en dos minuts hi eren. «Podien, doncs, anar-hi a peu, sense que així ni el cotxer se n’assabentés.» I aquest avantatge irrisori pesà més que altra cosa en la decisió de la Pilar.

―Qualsevol diria que anem a fer-ne una de grossa! ―exclamà l’Osita, morta de riure―. ¿Per què no podria saber la humanitat en pes que, en un cas apurat, has anat a consultar un advocat maco, ni que hi anessis sola, ben sola? vejam!

―Què vols que et digui! fan tanta por, les males llengües!

―Recorda’t de l’anònim: ¿les ha fetes callar, la teva prudència? ¿Quin servei immoral t’he fet jo, mai de la vida, perquè em tractessin del que allí em tracten? Però mira: «Amb el cor net, el cap ben dret.» ¿Tornaries, per ventura, a casa l’advocat dels Dou, que tant va mirar pels teus interessos al tractar-se del dot? Anem, maca, anem, que el meu Genís diu que la cosa du pressa, i tu, sola, no hi aniries mai.

Avesat a les grandeses, en Deberga no havia sabut instal•lar-se sinó en un pis magnífic: uns grans baixos, als quals s’arribava pujant només cinc esglaons. L’Osita pitjà animosa el botó d’aquella gran porta de caoba i metalls blancs. Com que eren les sis de la tarda d’un dia rúfol de març, ambdues amigues venien bo i tremolant de fred; però, en dar el primer pas dins l’estatge, l’atmosfera tebiona i seca que radiava un gran chubesky les confortà ja totes.

―El senyor?

―Poden passar, si són servides.

I darrera del criat, que anava aixecant cortines, travessaren l’ample corredor i la salassa solitària, que dava accés al despatx mitjançant una gran mampara de vidres de colors morts i ennegrits per la llum difusa que llançava  davant d’ells una formosa estrella elèctrica arrapada al sostre de l’espaiosa sala. El criat obrí, i, amb el trepig ofegat en les tovors d’un tofut tapís d’Esmirna, van arribar aquelles dones quasi al peu de la gran taula d’en Deberga sense que aquest les hagués sentides.

―In fraganti! ―cridà l’Osita exagerant l’expansió per infondre més ànim a la Pilar.

―Vostès per aquí? ―exclamà en Deberga, ple de joia, un cop lliure de l’ensurt. I, cuitant a abandonar la cadira professional, va acompanyar-les fins a les dues grans butaques que tenia vora un balcó, al peu d’una formosa Venus ajupida, cisellada en alabastre. Allí, ja quasi no hi arribava la discretíssima claror de l’encaputxada làmpara d’oli que cremava damunt la gran taula de treball. ―Diguin, diguin, a què dec, doncs, el goig de veure’m tan agradablement sorprès. Ja és fora, l’Elvira? Ja es troba ben bé, vostè, Pilar?

Aquesta no havia encara badat boca, però sí mudat deu mil colors, no sols per la violència vençuda de presentar-se, sinó també pel que l’escandalitzaven allí, davant d’aquell home, les nueses d’aquella estàtua. Sort que en Marcial havia tingut la inspiració d’asseure’s en una fumeuse davant per davant de la Pilar, de manera que l’ombra de son cos batia encara damunt d’ella.

―Comencem per aquí ―féu l’Osita seguint en son propòsit d’acabar, de cop i volta, amb tots els encongiments―. ¿Creurà, Deberga, que la Pilar sigui capaç de pensar que vostè està ofès amb ella per la genialitat de l’Elvira?

―Què diu, ara? Per Déu, Pilar, no em faci tan criatura! Com si ens coneguéssim d’ara! I, després, que el desig de quietud, allà on hi ha un malalt, per mi és molt natural i digne de respecte.

―Mal podia desitjar-ne qui, com jo, en tenia de sobres, de quietud. No pot pas dir ningú que vostè vingués a trencar-la. La meva filla va estar molt impertinent, Deberga. Que vostè portés la seva bondat fins a l’extrem de venir personalment a informar-se de com jo seguia, era, al contrari, una finesa molt d’agrair. Tingui, doncs, l’amabilitat de no fer-me pas responsable d’un agravi que vull ser jo la primera de condemnar.

―Pilar, no en parlem més ―pregà ell donant-li una afectuosa encaixada―. Sols sento una cosa, i és que hagi, ni un moment, dubtat de la imparcialitat amb què ara vaig judicar a vostè des de primera hora. Aquest cop no era vostè, que em treia de casa ―afegí tot somrient.

―¿Per ventura l’en he tret mai, pobra de mi?

En deberga arcà les celles i aixecà els ulls al cel com clamant justícia. Encara que perdonava, no la sabia oblidar, no, aquella falsa fugida. Es creuaren en silenci dues mirades pietoses, i un somrís de perdó mutual il•luminà els rostres d’ambdós contendents.

Llavors la Pilar cuità a desfer, amb mà tremolosa, el rotllo on duia el balanç en qüestió i el contracte de gerència, que, per consell d’en Genís, havia dut també.

―¿De manera que vénen a veure l’advocat?

En dues paraules, millor per l’Osita que per la Pilar Prim, li fou exposat el conflicte que li sotmetia a consell.

«Quin desengany! Quant més hauria preferit que la visita fos a l’amic enyorat! No, no! que no li robessin aquella il•lusió consoladora! En aquell moment de goig suprem, i davant d’elles, no podia ni volia descendir a la prosa d’examinar papers.» Els prengué amb amabilitat, s’aixecà, va anar a deixar-los a la taula, i, encavalcant-se altra volta a la fumeuse, condensà en aquestes paraules les consideracions que acabava de fer-se interiorment:

―No em privin ara el goig d’estar amb vostès en cos i ànima. A la nit em miraré aquests papers, estudiaré la qüestió amb més repòs, i demà a les dotze, Pilar, li donaré el meu parer.

La Pilar, a qui afalagava aquesta decisió, tant per l’amorós desig que deixava traslluir com per la promesa que oferia d’una segona entrevista, hi assentí; però amb un ―Perfectament― tan net i rodó, que deixà l’Osita sense paraula i, si no penedida de l’espontani oferiment que allí l’havia duta, un bon xic cohibida per la impensada aprensió de fer, potser, força nosa. ―Papers, papers! Poc estan per papers, aquests dos macos! El que positivament ha fet vèncer les aprensions de la Pilar de venir aquí ha estat la set abrusadora de tornar-se a posar a l’habla amb aquest home. Aconseguint això, ja respira platxèria; res li sembla apremiant. I ell? Ah, si no hi fos jo! com s’explicaria! El desig li brolla pels ulls: ningú no diria que l’hagués tant correguda. Ai, i que els en faig, de nosa! Qui fos fum!…

―Anem, ¿que no volen veure el meu piset? ―féu ell després d’haver garlat una estona amb la Pilar.

En Marcial s’aixecà, tocà el commutador, i l’elegant despatx, amarat de claror blanca, mostrà llavors tot el bon gust d’aquell refinat, fins en els menos detalls de l’ornamentació i el moblatge. Aquest era de gust modern anglès, tallat en caoba fosca i de línies més dretes i severes que no pas turmentades. Quatre llibreries molt baixes, plenes de manuals delicadament relligats i damunt les quals abundaven bibelots del millor gust, que en Deberga havia adquirit en sos viatges, ocupaven els dos panys principals de paret d’aquella peça llargaruda. Vora la taula escriptori, on espurnejava amb focs irisats el massís tinter de cristall tallat, entre un parell només de trasllats i autos, hi tenia, aquell advocat per força, una llibreria giratòria plena d’obres de consulta. Finament enquadrats i penjats a les parets, folrades d’un ric tekko malvam ressaltaven nou grans fotogravats d’obres escollides de Holbein, Van Dyck, Rembrandt, Botticelli i el Sarto. Finalment, estesa davant l’altre balcó, com oferint un descans al cervell fatigat, o falda còmoda en què pogués gronxar l’esperit el peresós, cridava l’atenció, per sa estranya incongruència amb l’ús d’aquella peça, una esplèndida cadira llarga.

Les dones van fixar-se en tot, absolutament en tot; però, la Pilar, principalment en el darrer moble i en aquella Venus ajupida de què no havia sabut apartar els ulls, com l’Osita no sabia apartar els seus d’una altra cosa: de la testa de la Madona del Sarto que queia davant per davant de la gran taula de l’escriptori. Per què? Perquè li recordava algú, algú molt conegut en qui de moment no queia.

DON JAUME A SANT JERONI

Per veure bé Catalunya,
Jaume primer d’Aragó
puja al cim de Sant Jeroni
a l’hora en què hi surt lo sol:
quin pedestal per l’estàtua!,
Pel gegant quin marador!
Les àligues que hi niuaven
al capdamunt li fan lloc;
sols lo cel miraven elles,
ell mira la terra i tot;
que gran li sembla i que hermosa,
l’estimada del seu cor!
Té en son cel aucells i àngels,
en sos camps vèrgens i flors,
en sos aplecs l’alegria,
en ses famílies l’amor;
té guerrers en ses muralles,
naus veleres en sos ports,
naus de pau i naus de guerra
frisoses de pendre el vol.
Les ones besen ses plantes,
l’estrella besa son front
sota un cel d’ales immenses
que és son reial pavelló.
En son trono de muntanyes
té el Pirineu per redós,
per coixí verdosos boscos,
per catifa prats de flors
per on juguen i s’escorren
rieres i rierons,
com per un camp d’esmaragdes
anguiles de plata i or.
Del Llobregat veu les ribes,
les marjades del Besòs
que coneix per les arbredes
com les roses per l’olor.
Los vilatges a llur vora
semblen ramats de moltons
que, abeurant-s’hi a la vesprada,
hi esperen la llum del jorn.
Llena li parla de Lleida
que el graner de Roma fou;
Albiol, de Tarragona,
tan antiga com lo món;
Puigmal, de dues Cerdanyes,
talment dos cistells de flors;
Montseny, de Vic i Girona;
Albera, del Rosselló;
Cardona, de ses salines;
Urgell, de ses messes d’or;
Montjuïc, de Barcelona,
la que estima més de tot.
Tot mirant a Catalunya
s’ha sentit robar lo cor:
“Què puc fer per ma estimada?”
va dient tot amorós,
“si del cel vol una estrella,
des d’ací l’abasto jo”.
“No vol del cel una estrella”,
una veu dolça respon,
“la més bella que hi havia
se li és posada al front.
Torna-li dues germanes
que prengué el moro traïdor,
l’una anant a collir perles
vora la mar de Montgó,
l’altra nedant entre els cignes
prop d’on volava el voltor”.
Ell gira els ulls a Mallorca,
l’obira com un colom,
nedant entre cel i aigua,
vestida d’un raig de sol;
a València no l’obira,
mes obira sos turons
que de l’hort de la sultana
són muralla i miradors.
Se n’arrenca de l’espasa
i aixeca sa veu de tro:
“Germanes de Catalunya,
i encara porteu lo jou?
Rei moro que les tens preses,
jo et vull veure a mos genolls”.
Si l’obirassen los moros,
les deixarien de por,
com deixaren Catalunya
quan, d’Otger entre els lleons,
Rol·lant los tirà la maça
des del cim del Canigó.
Quan torna els ulls a la serra,
cerca aquell qui li ha respost;
dintre l’ermita més alta
té la Verge un altar d’or,
no hi ha ningú en la capella
i ella té el llavi desclòs.
Posant a sos peus l’espasa,
cau en terra de genolls:
“A rescatar les catives,
Maria, guiau-me Vós:
a mon pit donau coratge,
a mon braç força i braó,
i si al pujar a la serra
vui me deien rei hermós,
quan tornaré a visitar-vos
¡me diran Conqueridor!”

A BARCELONA
(fragments)

Quan a la falda et miro de Montjuïc seguda,
m’apar veure’t als braços d’Alcides gegantí
que per guardar sa filla del seu costat nascuda
en serra transformant-se s’hagués quedat aquí.

I en veure que traus sempre rocam de ses entranyes
per tos casals, que creixen com arbres amb saó,
apar que diga a l’ona i al cel i a les muntanyes:
mirau-la; os de mos ossos, s’és feta gran com jo!

Perquè tens naus, que tornen amb ales d’aureneta,
vers Cap-del-Riu, a l’ombra no es vagen a estellar
ell alça tots los vespres un far amb sa mà dreta
i per guiar-les entra de peus dintre la mar.

La mar dorm a tes plantes besant-les com vassalla
que escolta de tos llavis lo codi de ses lleis;
i si li dius “enrera!” fa lloc a ta muralla
com si Marquets i Llances encara en fossen reis.

En nàixer amazona, de mur te coronares,
mes prompte ta creixença rompé l’estret cordó;
tres voltes te’l cenyires, tres voltes lo trencares,
per sobre el clos de pedra saltant com un lleó.

Per què lligar-te els braços amb eix cinyell de torres?
No escau a una matrona la faixa dels infants;
més val que l’enderroques d’un colp de mà, i esborres.
Muralles vols ciclòpees? Déu te les da més grans.

Déu te les da d’un rengle de cimes que et coronen,
gegants de la marina dels de muntanya al peu,
que ferms de l’un a l’altre les aspres mans se donen,
formant a tes espatlles un altre Pirineu.

Amb Montalegre encaixa Nou-pins; amb Finestrelles,
Olorde; amb Collserola, Carmel i Guinardons;
los llits dels rius que seguen eix mur són les portelles;
Garraf, Sant Pere Màrtir i Montgat, los torreons.

L’alt Tibidabo, roure que sos plançons domina,
és la superba acròpolis que vetlla la ciutat;
l’agut Montcada, un ferro de llança gegantina
que una nissaga d’hèroes clavada allí ha deixat.

Ells sien, ells, los térmens eterns de tos eixamples;
dels rònecs murs a trossos fes-ne present al mar,
a on d’un port sens mida seran los braços amples
que el puguen amb sos boscos de naus empresonar.

Com tu devoren màrgens i camps, i es tornen pobles
los masos que et rodegen, ciutats los pagesius,
com nines vers sa mare corrent a passos dobles;
a qui duran llurs aigües sinó a la mar, los rius?

I creixes i t’escampes; quan la planície et manca
t’enfiles a les costes doblant-te a llur jaient;
en totes les que et volten un barri teu s’embranca,
que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent.

Geganta que tos braços avui cap a les serres
estens, quan hi arribis demà, doncs què faràs?
Faràs com eura immensa que, ja abrigant les terres,
puja a cenyir un arbre del bosc amb cada braç.

Veus a ponent estendre’s un prat com d’esmeralda?
Un altre Nil lo forma de ses arenes d’or,
a on, si t’estreteja de Montjuïc la falda,
podrien eixamplar-se tes tendes i ton cor.

Aquelles verdes ribes florides que el sol daura,
Sant Just Desvern que ombregen los tarongers i pins,
de Valldoreix los boscos, d’Hebron i de Valldaura,
teixeixen ta futura corona de jardins.

I aqueix esbart de pobles que viuen a la costa?
Són nimfes catalanes que et vénen a braçar,
gavines blanquinoses que el vent del segle acosta
perquè amb tes ales d’àliga les portes a volar.

La Murtra, un jorn, la Verge del Port, la Bonanova
seran tos temples, si ara lo niu de tes amors;
los Agudells, en blanca mudant sa verda roba,
abaixaran ses testes per ser tos miradors.

Junyits besar voldrien tos peus amb ses onades,
esclaus de ta grandesa, Besós i Llobregat,
i ser de tos reductes troneres avançades
los pits de Catalunya, Montseny i Montserrat.

Llavors, llavors en témer que el vols per capçalera,
girant los ulls als Alpes, lo Pirineu veí
demanarà, eixugant-se la blanca cabellera,
si la París del Sena s’és trasplantada aquí. (…)

―Avant, ciutat dels Comtes, de riu a riu ja estesa,
avant, fins on empenga ta nau l’Omnipotent;
t’han presa la corona, la mar no te l’han presa;
del mar ets reina encara; ton ceptre és lo trident.

La mar, un dia esclava del teu poder, te crida,
com dos portells obrint-te Suès i Panamà:
quiscun amb tota una Índia rienta te convida,
amb l’Àsia, les Amèriques, la terra; l’Oceà.

La mar no te l’han presa, ni el pla, ni la muntanya
que s’alça a tes espatlles per fer-te de mantell,
ni eix cel que fóra un dia ma tenda de campanya,
ni eix sol que fóra un dia faró del meu vaixell;

ni el geni, aqueixa estrella que et guia, ni eixes ales,
la indústria i l’art, penyores d’un bell esdevenir,
ni aqueixa dolça flaire de caritat que exhales,
ni aqueixa fe… i un poble que creu no pot morir!

Ton cel té encara totes ses flors diamantines;
la pàtria té sos hèroes, ses lires los amors;
Clemència Isaura encara de roses i englantines
fa cada primavera present als trobadors.

Lo teu present esplèndid és de nous temps aurora;
tot somniant fulleja lo llibre del passat;
treballa, pensa, lluita; mes creu, espera, i ora.
Qui enfonsa o alça els pobles, és Déu que els ha creat.

LO LLIT D’ESPINES

In lectulo meo per noctes quœsivi quem diligit
anima mea; quœsivi illum, et non inveni

En mon llit de flors
mon llavi l’estima;
no l’estima, no,
que sols ho somnia.
Si l’amor no hi ve,
jo m’hi moriria.
Si l’amor no hi ve,
jo m’hi moriré.

Lo cerquen mos braços,
mon gemec lo crida:
“L’Aimador, on sou,
manadet de mirra?
Digau-m’ho, si us plau,
si voleu que vinga.
No té son mon ull
quan lo braç no us lliga,
quan Vós ne fugiu
ja és lluny l’alegria.
Sortiré a cercar-vos
com cerva ferida
que cerca la font,
la font d’aigua viva.”
Ja en troba els armats
que vetllen la vila:
“Me l’heu vist o no,
l’Amor de ma vida?”
M’han pres lo mantell,
lo mantell de viuda,
i amb ses mans cruels
m’han esmortuïda;
mes, ai, de sos cops
ja no me’n sentia,
que em lleva el dolor
més suau ferida.
Un xic més enllà,
gemegar n’oïa.
Lo veig en la Creu
on, cridant-me, expira,
clavats peus i mans,
lo cap entre espines.
Gemegor que fa,
jo prou l’entenia.
Si l’Amor no hi ve,
jo m’hi moriria.
Si l’Amor no hi ve,
jo m’hi moriré.
Quan lo veig morir,
lo meu cor sospira;
m’abraço a la Creu
com un cep de vinya.
“Jesús, ja no em plau
lo llit que em plavia,
vos l’he fet de flors
i el voleu d’espines;
si al vostre em voleu,
també hi dormiria,
clavats peus i mans,
lo cap entre espines,
i una llança al cor
que em lleve la vida.”

CANT D’AMOR

Inveni quem diligit anima mea (Cant. III)

Dormiu en la meva arpa, himnes de guerra;
brollau, himnes d’amor.
Com cantaria els núvols de la terra,
    si tinc un cel al cor?

Jesús hi pren posada cada dia,
    li parla cada nit,
i no batrà ses ales d’alegria
    l’aucell d’amor ferit?

Sos braços amorosos me sostenen,
    dintre sos ulls me veig,
i místiques paraules van i vénen
    en celestial festeig.

Barregen nostres cors sa dolça flaire,
    com flors d’arbre gentil
bressades a petons pel mateix aire,
    l’aire de maig i abril.

Ja l’he trobat, Aquell, que tant volia,
    ja el tinc lligat i pres;
Ell amb mi s’estarà de nit i dia,
    jo amb Ell per sempre més.

Se’m fonen a sos besos les entranyes,
    com neu al raig del sol
quan, caient son vel d’or a les muntanyes,
    aixeca al cel lo vol.

Jesús, Jesús, oh sol de ma alegria,
    si el món vos conegués,
com gira-sol amant vos voltaria,
    de vostres ulls suspés.

Jesús, Jesús, oh bàlsam de mes penes,
    mirall del meu encís,
sien sempre eixos braços mes cadenes,
    eix Cor mon paradís.

Qui beu en vostre pit mai s’assedega,
    Jesús sempre estimat;
oh, quan serà que jo a torrents hi bega
    per una eternitat!

Oh hermosura del cel, des que us he vista,
    no trobo res hermós;
ja alegre em semblarà la terra trista,
    Jesús, si hi visc amb Vós.

Deixeu-me, Serafins, les vostres ales
    per fer-li de dosser;
deixa’m l’aroma que als matins exhales,
    oh flor del taronger.

Deixeu-me, rossinyols, per festejar-lo,
    la dolça llengua d’or;
verges i flors del camp, per encensar-lo,
    deixeu-me vostre cor.

Àngels que al món baixau, com voladúries
    d’abelles al roser,
endolciu vostra música i cantúries
    perquè hi estiga a pler.

A MON DÉU

Confitebor tibi in cithara, Deus, Deus meus
(Salm XLII)

Per espargir-me al front rosades perles
    gronxen lo pi i l’arboç,
per mi refilen tórtores i merles,
    mes jo canto per Vós.

Per Vós que el cant posàreu en mos llavis,
    la cítara en mos dits,
i en mon cor buit la dolça fe dels avis
    que eixampla els esperits.

Omplíreu-me’l d’amor perquè us ne done,
    veieu’s-el tot aquí;
féreu-me’l hort florit on vos corone;
    voleu res més de mi?

¿Voleu que faça amb vostra creu la guerra,
    la guerra dels amors?
¿Que arreu seguesca a peu descalç la terra,
    cercant-vos aimadors?

¿Voleu de fil a fil sang de mes venes?
    A dolls vos la daré!
¿Mos membres d’un a un, mes entremenes?
    Jo tot m’ho arrencaré!

Mos pensaments, afectes i memòria
    llevau-me’ls si els voleu;
¿voleu que renuncie fins la Glòria?
    Senyor, no me la deu!

Mes, ai, no voleu tant, Jesús dolcíssim;
    de qui us ha estat traïdor,
com d’un amable fill estimadíssim,
    voleu-ne sols l’amor.

Voleu que assage aquí les refilades
    d’aucell del paradís,
per fer-vos-les aprés més regalades
    amb sistre d’or feliç.

Voleu que deixe les mundanes roses
    per les d’eterna olor,
que pose sota els peus totes les coses,
    i a Vós sobre el meu cor.

Al Rei del cel que a tots nos hi convida,
    qui el cor li negarà?
A un Déu que estima amb eix amor sens mida,
    qui no l’estimarà?

Qui fos aire d’abril, del pla i la serra
    per aplegà’us l’encens!
Qui fos torrent, per inundar la terra
    de vostre amor immens!

Oh, si es pogués en vostre foc encendre,
    no es desfaria tant,
ni foren ses grandeses pols i cendra
    que l’aire va ventant.

A vostre alè que omnipotent la porta,
    batria com un cor,
obrint del vostre cada punt la porta
    sos batements d’amor.

Son dolç perfum als núvols, en pujar-se’n,
    desfet plouria en mel,
i lo morir seria sols volar-se’n
    d’un cel a l’altre cel.

Mes, ai, la terra al cant de vostra glòria
    ja no es desperta, no;
Però cantem; l’idil•li que ací mòria
    ja troba al cel ressò.

La cigala a l’estiu, pobra cigala!,
    s’afanya a refilar,
i erta i penjada als romanins d’una ala
    sol a l’hivern brillar.

Així, ma fossa en veure algú cavada
    no lluny del meu bressol,
dirà: “Pobra cigala enamorada,
    morí cantant al Sol!”

SUM VERMIS

Non vivificatur nisi prius
moriatur (1.ª Cor., 15, 36)    
E carcere ad œthere.
Dant vincula pennas.

Veieu-me aquí, Senyor, a vostres plantes,
despullat de tot bé, malalt i pobre,
de mon no-res perdut dintre l’abisme.
Cuc de la terra vil, per una estona
he vingut a la cendra a arrossegar-me.
Fou mon bressol un gra de polsinera,
i un altre gra serà lo meu sepulcre.
Voldria ser quelcom per oferir-vos,
però Vós me voleu petit i inútil,
de glòria despullat i de prestigi.

Feu de mi lo que us plàcia, fulla seca
de les que el vent s’emporta, o gota d’aigua
de les que el sol sobre l’herbei eixuga,
o, si voleu, baboia de l’escarni.
Jo só un no-res, mes mon no-res és vostre;
vostre és, Senyor, i us ama i vos estima.
Feu de mi lo que us plàcia; no en só digne,
d’anar a vostres peus; com arbre estèril,
de soca a arrel traieu-me de la terra;
morfoneu-me, atuïu-me, anihilau-me.

Veniu a mi, congoixes del martiri,
veniu, oh creus, mon or i ma fortuna,
ornau mon front, engalonau mos braços.
Veniu, llorers i palmes del Calvari;
si em sou aspres avui, abans de gaire
a vostre ombriu me serà dolç l’asseure’m.
Espina del dolor, vine a punyir-me,
cuita a abrigar-me amb ton mantell, oh injúria;
calúmnia, al meu voltant tos llots apila,
misèria, vine’m a portar lo ròssec.

Vull ser volva de pols de la rodera
a on tots los qui passen me trepitgen;
vull ser llençat com una escombraria
del palau al carrer, de la més alta
cima a l’afrau, i de l’afrau al còrrec.
Escombreu mes petjades en l’altura;
ja no hi faré més nosa, la pobresa
serà lo meu tresor, serà l’oprobi
lo meu orgull; les penes ma delícia.

Des d’avui colliré los vilipendis
i llengoteigs com perles i topazis
per la corona que en lo cel espero.
Muira aquest cos insuportable, muira;
cansat estic de tan feixuga càrrega;
devore’l lo fossar, torne a la cendra
d’on ha sortit, sum vermis et non homo.
Jo no só pas la industriosa eruga
que entre el fullam de la morera es fila
de finíssima seda lo sudari.
Jo me’l filo del cànem de mes penes;
mes, dintre aqueixa fosca sepultura,
tornat com Vós, Jesús, de mort a vida,
jo hi trobaré unes ales de crisàlida
per volar-me’n amb Vós a vostra glòria.

L’EMIGRANT

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor.

                             I

Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
    blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
    per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
    cantau, cantau,
jo dic plorant a boscos i riberes:
    adéu-siau!

                           II

On trobaré tos sanitosos climes,
    ton cel daurat?
mes ai, mes ai! on trobaré tes cimes,
    bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
    ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
    que et posà Déu.

                           III

Adéu, germans: adéu-siau, mon pare,
    no us veuré més!
Oh! si al fossar on jau ma dolça mare,
    jo el llit tingués!
Oh, mariners, lo vent que me’n desterra
    que em fa sofrir!
Estic malalt, mes ai! tornau-me a terra,
    que hi vull morir.