DESOLACIÓ

Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sense entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.

I l’amargor de viure xucla ma arrel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m’aida a esperar l’hora de caure un sol conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.
 

LA RELÍQUIA

    Faune mutilat,
    brollador eixut,
    jardí desolat
    de ma joventut…
    Beneïda l’hora
    que m’ha duit aquí.
La font qui no vessa, la font qui no plora,
    me fa plorar a mi.

    Sembla que era ahir
que dins el misteri de l’ombra florida,
    tombats a la molsa,
passàvem les hores millors de la vida.
De l’aigua sentíem la música dolça,
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
    i ens fèiem esqueixos
muntant a la branca de les atzeroles.

    Ningú sap com era
    que entre l’esponera
    de l’hort senyorívol,
    fent-lo més ombrívol,
creixia la rama d’antiga olivera.
    Arbre centenari,
amorós pontava la soca torçuda,
    perquè sens ajuda
    poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l’engronsadora,
    i, venta qui venta,
folgàvem i rèiem, fins que la vesprada
la llum esvaïa de l’hora roenta,
    de l’hora encantada.

    Somni semblaria
    el temps que ha volat
    de la vida mia,
sense les ferides que al cor ha deixat;
sense les ferides que es tornen a obrir
    quan veig que no vessa,
ni canta ni plora la font del jardí.

Trenta anys de ma vida volaren de pressa,
    i encara no manca,
    penjat a la branca
un tros de la corda de l’engronsadora,
    com trista penyora,
despulla podrida d’un món esbucat…
    Faune mutilat,
    brollador eixut,
    jardí desolat
    de ma joventut.

RECORD DE SÓLLER

Amic, teixiu aquesta visió de la infantesa…
Ja coneixeu la vila d’ombrívols carrerons,
la rica vall de Sóller, entre serrals estesa,
on totes les vivendes tenen un hort al fons.

Era senyor de casa el somni de la sesta;
la posadera em feia senyal de que emmudís,
posant-se el dit als llavis; una verdor xalesta
pel portaló guaitava com auri paradís.

L’hort m’oferí refugi, dosser la verda branca
del taronger; en l’herba me vaig tombar; l’eixam
d’insectes, com espurnes, brunzia per la tanca,
i em feia pessigolles al front l’espès herbam.

Eren les verdes tiges profunda columnada;
filtrava, arran de terra, l’esguard per allà endins;
dansaven les corol·les de fulla acarminada,
com baiaderes entre pilars esmaragdins.

Llavores un misteri per mi se va descloure,
torbant la fonda calma del cor adolescent:
entrà una joveneta amb els cabells a lloure,
que un raig de sol feria com nimbe resplendent.

Amagatall cercava per treure’s una pua
del cos; a totes bandes girà l’ull inquiet;
s’alçà la falda roja, mostrà la cama nua
que més amunt tenia una blancor de llet.

Mon cor, davant la casta nuesa, va suspendre
son ritme; una calrada bullenta vaig sentir;
l’esglai que sentiria la bergantella tendra
que es creia tota sola, si s’adonés de mi!

I el nin va tornar home… ¿Quin esperit dins una
espina de figuera de moro va saltar
a l’abscondit ivori de l’Eva, tan dejuna
de dar-me el fruit de l’arbre simbòlic a flairar?

Mai més l’he retrobada; i veig com aquell dia,
fa quaranta anys, la nina que no em coneix tampoc
i el món d’una edat nova, inconscient m’obria,
incendiant la porta sense percebre el foc.

Amic, teixiu aquesta visió de la infantesa,
vós que caceu libèl•lules en la presó del rim,
vós que preniu les ales amb tanta subtilesa
que no se perd un àtom del matisat polsim.

COL•LOQUI

La Musa

¿Per què de mi et recordes
i a l’harpa d’altre temps les mans allargues,
i, tot mullant les cordes
de llàgrimes amargues,
com pluja d’estels d’or
solquen els rims la fosca de ton cor?

El Poeta

És mon desig que un raig de poesia
il•lumini mes llàgrimes; voldria
trobar al fons de l’ànima quelcom
d’eixa punyent i fonda melodia
que fa aturar tothom,
perquè en la pietat dels qui passessin
i el càntic escoltessin,
com a l’entorn del violí qui plora
demanant caritat en nom de Déu,
duràs almenys sobre la terra una hora
la vida de mos fills, que fou tan breu.

La Musa

La plenitud de vida no comença
ni arriba l’home a sa virilitat
sens que fermenti en l’ànima el llevat
de la íntima sofrença.
Sia ton cor el ferro espurnejant,
damunt l’enclusa del dolor, sonant.

El Poeta

A mos infants no tornarà la vida
el broll de foc i el ritme dels martells
sobre el metall de l’ànima enrogida;
no em plany de ma dissort; els plany a ells.
Si a l’espona del llit,
quan se glaçava el cos, quan l’agonia
els ulls enterbolia
del jove moribund, li haguessin dit
de part de Déu: ―Minyó, te’n vols anar?…
ell, què hauria respost? ―Me dol deixar
ma família, la terra a on nasquí;
és prest; la vida riu; eixa amarganta
copa de fel, decanta-la de mi;
jo me somet, ta voluntat és santa;
però, si et plau, Senyor, deixa’m aquí…
No pogué ser; i se tancà la porta
de ma casa, una nit, sens que ell tornàs,
i el duien a romandre al mateix vas
de sa germana morta.

La Musa

Mes tu deus a la vida ton tribut.
¿No sents l’host qui se canta a si mateixa,
i avança menyspreant la multitud
dels morts que tomben i els ferits que deixa?

El Poeta

Mai la vegí tan bella com és ara,
la vida d’aquest món,
que d’un encís crudel tota s’amara
per a parlar-me dels que ja no hi són.
Plorar!… També plorava
Jesús davant la tomba de l’amic.
Ran de la fossa com un arbre estic,
que hi beu tota la saba.

La Musa

Mes l’arbre ha de fruitar.

El Poeta

Jo vull que l’oli
del fruit amarg, com espremuda oliva,
cremi tot en la llàntia que aureoli
dels dos adolescents la imatge viva.
Si la força del geni m’és estranya,
tan gran com ell s’aixeca mon dolor,
i jo puc llavorar l’alta muntanya
per esculpir-hi un monument d’amor.

Mai ens serà més grat que avui, quan una nova forma de tirania pesa sobre nosaltres, divagar dolçament sobre matèria artística. A l'ombra d'inexistents parres anacreòntiques, els nostres diàlegs seran una conhort per a l'ànima opresa i emmudida. No oblidem que mentrestant s'acumulen les energies de futures revenges i se dibuixen les arcades de futures construccions.

                                                        I

"Abans que imitar la naturalesa (aixís amb minúscula), és preferible imitar Déu." Tal escrivia l'amic Eugeni d'Ors en el pròleg de les seues Arbitrarietats. I vet aquí tot un magnífic programa. Aquestes paraules suggeridores i fecundants tanquen una de les més fondes diversitats que hi puga haver entre els esperits; expressen amb nova forma la caracterítzació principal de tota una raça, mai com ara tan nombrosa i tan activa; concreten un dels signes més clars dels nostres temps. Anem, doncs, a divagar un poc, avui, sobre aqueix món espiritual que certament no es revela sols per lo que món amic anomena, amb vell gest provocatiu, estètica arbitrària.

La fantasia. - El sentiment. -Heus aquí una rica antinòmia. Heus aquí també una divisió radical entre els homes. Casi podríem dir que la fantasia i el sentiment són els dos sexes de l'esperit. I no és que la fantasia no neixi de la sentimentalitat molt més que de l'intel·lecte; també l'home neix de la dona, i ella és, inconscientment, involuntàriament, la inspiratriu per excel·lència, que suscita, per l'amor, els més caudalosos desbordaments de l'esperit. No altra cosa cal veure en el vell mite de la musa.

Però quan l'home ha conseguit fer de la fantasia una potència independent i diversificada, dominadora de totes les demés, expressió plena del seu ésser, aleshores podria dir-se que esdevé l'autor de si mateix; passa a ésser llum i no reflecte; en lloc de sentir sobre el seu interior el raig de la claror externa i veure la pròpia obra dibuixar-se, tot passat, sobre el mur de la vida, veu el centelleig d'una llum, en lloc de sentir la sang bullir dins les venes a la calor d'una externa soleiada, perceb l'ardentor d'un sol en el fons de l'ànima i el desprendiment d'una alenada d'aquest foc qui penetra les coses, les vivifica, fa pujar dins elles rierades de sava barbotejant i les tinc amb rojors de carns jovenívola.

La pruïja d'atènyer aquest grau suprem en l'activitat humana és la nota més característica de l'art actual. D'humanitat, tots aspiren a esdevenir individu.

És clar que en certa manera podria dir-se que la fórmula estètica arbitrària, o arbitrarisme, és en rigor inherent i inseparable de tota poesia. Si poesia equival a creació, quan se diu poeta s'ha dit ja implícitament home-àrbitre de la naturalesa, àrbitre de recollir els elements naturals, i desbaratant amb mà divina el seu ordre actual, ordre aparent, si bé es mira, ja que és l'ordre en què natura s'apar a la visualitat vulgar i corrent, combina noves formes amb la vella matèria, la rejoveneix i la repasta, la modela brutalment entre els dits, la distribueix en noves harmonies encara no somniades, altera les simetries que consagraren les antigues escoles, esculpeix, en fi, la imatge pròpia, com un Déu, en els perfils encara informes; tal degué aparèixer la primera forma humana, sorgint poc a poc sota el fang originari.

El poeta, doncs, és l'àrbitre suprem de tota vida nova; i els altres mots en què se'l designa, si bé no tan excel·lents ni tan purs, com a producte de civilitzacions menys perfectes perquè eren menys estètiques, són a la fi, expressions d'aqueixa pristina originalitat qui o bé fixa les mirades en tu o en mi, tal volta suscitat per la pròpia veu, o bé destria moviments desconeguts de vida sota les inanicions aparents, o bé revela els mons de l'esperit inassequible a la multitud i mostra als humans la meravellosa extensió dels imperis que encara resten per conquerir. Tal és el bard, el vates, el vident, el profeta... I mirau com en tot temps el llenguatge ha distingit aqueix poeta únic i creador, de la raça vulgaríssima dels destres a conjuminar síl·labes i rims, malabaristes de l'idioma, falsos encantadors de la melodia vocal o recitadors histriònics, ecos de l'harmonia de lires que acabaren de sonar, ordenadors pacients dels fragments poemàtics en cicles i epopeies. Tals són els rapsodes, trobaires, joglars, glossadors...

Mai com avui, en l'exacerbació de la nostra era romàntica, aquest afany ha estat agut. Veus aquí la gran aspiració poètica: reflectir-se primer en l'ombra personal fins a fer-ne un desdoblament de l'esperit, una vera còpia de l'essència immaterial de cada un, invisible als demés i, sols per aqueixa plasmació, capaç de perpetuar-se triomfant de la mort. Després, alcançar que aquesta obra se sublimi per sobre del record humà de l'autor, s'elevi fins a esdevenir inseparable del que la creà, continuï la seva existència terrena, fent-lo intervenir en les disputes de la plaça i la conversa divagadora dels cenacles, s'imposi al pensament i al sentiment dels altres amb energies de mirada i de veu, parlant encara, o millor, cantant. Aleshores l'autor, havent imposat als altres, com una visió ja familiar i viventa, la visió seva personal d'una hora d'inspiració, l'obra se torna pròpiament clàssica i, si la potència de l'autor és tal que atravessi les centúries i se revesti amb el prestigi de la història, el poeta se dignificà fins en aquella suprema impersonalitat que fa dubtar de què hagués existit en veritat algun dia, com se dubta d'un déu, la seva imatge se difon entre núvols de divina imprecisió i arriba a semblar mític perquè la seva excelsitud és incompatible amb la humanitat.

                                                        II

Lo que hi ha és que, per a mi aquesta potència més aviat que imitació de Déu (lo qual seria paradòxic, perquè imitació i Déu són coses antitètiques), és obra d'un Déu. Veureu. Jo no he sabut desfer-me del vell panteisme lucrecià per a concebre a Déu, a Déu amb majúscula.

Jo hi veig sols una paraula integradora del gran dualisme de l'home i la Natura, una entitat de raó que els abarca un i altre, però que no podria ésser-ne la causa. No. Jo veig aqueixa arbitrarietat o creació com una rebeldia de l'home que, per una exaltació de la conciència, esventa el jou de la natura, o sia de Déu, la refà segons l'harmonia del propi ésser personal, és dir, transformant la llei natural de les coses en llei personal del qui les contempla. I això en realitat és una acció satànica, l'acció d'un Deva emancipat, diversificat, singularitzat. Sobre la natura enternament increada, aquest gest duu no ja la idea falsa d'una precreació, d'una creació impossible enmig del caos, sinó l'acte potent d'una creació, l'única possible, evident i contínua. En la idea antiquíssima dels númens inspiradors dels dimonis familiars, hi ha ja la sospita d'aquest poder rebut de les forces ultraterrenes.

No basta ja per a la set d'aquest poeta beure la corrent que raja de la natura com una font de vida suprema. És ell qui deixa caure sobre la natura la torrentada escumosa de l'esperit. No extreu els elements de la seva obra per una selecció dels elements naturals i una composició hàbil d'artífex; sinó que modela sobre el fang -el fang primitiu, el fang de Jahvé- la realitat de la idea pròpia, de la idea congènita amb sa vida, amb son esperit, amb son ésser, i en fa la idea-imatge per excel·lència, la idea, és dir, la visibilitat mateixa de la seva ànima, la imatge, és dir, l'efigies de son rostre, la prolongació indefinida del seu verb, de la seva veu.

El vell procediment imitatiu, la mimesis, se transforma en desdoblament de l'home, que es re-crea a si mateix en la natura.

Mai la doctrina artística transcendental s'haurà harmonitzada més íntimament amb la doctrina de l'art per l'art, demostrant-se aixó lo il·lusori de la distinció entre aquelles dues escoles, en rigor una sola, ja que la transcendència artística o, millor, poètica, sols se pot admetre com una forma més de bellesa, una bellesa qui surt dels perfils de l'obra i amplia el seu radi fins a l'infinit.

Aquest antinaturisme, que és, en el fons, nova forma de naturisme, va ésser l'expandiment del Jo sobre el No-Jo, la vindicació més alta de la persona. Cal insistir en un concepte que me sembla haver exposat abans. L'accepció de l'art i la ciència s'han invertit. Ciència, això és, noció, coneixença final en si mateix, desinteressada adquisició de realitat; Art, això és, adequació pràctica del coneixement o ciència a les condicions medials o naturals, sistema utilitari per excel·lència, tendint a un fi. Ja veieu com l'art es lo contrari de lo que se sol entendre per art.

I Poesia, lo verament superior, això és, animació violenta de la natura per l'home, renaturalització, renaturació, imperi de l'home sobre les coses, improvisació, arbitrarietat, creació.

És l'única deïficació permesa a l'home. Lo que s'ha dit art és, doncs, poesia; i en tal concepte, la frase art per art és un gran contrasentit, perquè no hi ha res més utilitari que l'art. Art, Ciència, Poesia, heus aquí l'escala ascendent de les operacions humanes. I així com l'Art i la Poesia s'han confós vulgarment, també una part de ciència passa com a tal no essent des de sos principis altra cosa que aplicació analítica, deductiva, artificiosa, del coneixement; així la matemàtica; paraula qui mostra ja en la seva desinència grega l'indici del seu valor exclusivament artístic.

En canvi, quan la ciència, elevant-se en la seva escala, converteix la inducció sintètica, que és la seva funció pròpia, en intuïció, com en la troballa de les grans lleis còsmiques (gravitació universal, evolució infinita, transformisme, monisme), aleshores esdevé Poesia. ¿Què importa, doncs, al cap i a la fi, la veritat real i externa d'aquests principis si per la seva bellesa se fan dignes de que l'inventor els imposi des del seu pensament, com un decret inexcusable, al món i a les coses?

L'ideal d'aquesta tendència seria la formació d'una lírica èpica, d'una poesia en què l'expansió de la personalitat esdevingués càntic de totes les coses en el poeta, en lloc de la primitiva objectivitat èpica, en que l'ànima del cantor se fonia en la forta personalització de totes les coses. Aqueixa evolució seria el triomf de l'home en sa lluita amb el medi, en el combat qui constitueix pròpiament la tragèdia.

La forma genial d'aqueix arbitrarisme no serà el geni concentrador en qui se resumeix una cultura i se congria una raça, una època, una modalitat col·lectiva, una religió; l'home qui tanca un cicle i n'és la síntesi poderosa. No. Serà el geni iniciador, el qui comença una espiritualitat, dicta com un legislador la norma d'una poesia, insufla el seu ésser en l'ésser de les turbes. No és home de pàtria, sinó de posteritat. El comprendran més les descendències que els contemporanis. Se sostreurà enèrgicament a les lleis del medi, no l'alcançaran les generalitzacions ètniques dels positivistes, sinó que serà ell la llei dels que vindran.

No escoltarà, sinó que dictarà. No sentirà un impuls, ni obeïrà a un moviment, sinó que serà una força i una energia. No l'inspirarà una musa, sinó que ell serà l'inspirador. La corrent no passarà del món a ell, sinó d'ell al món. No serà mai passiu, sinó actiu. No aspirarà a la representació, transfigurada per ell, de les coses, si no a la presentació de noves formes, qui sols per ell esdevindran realitat. Encarnarà el més alt expandiment de panteisme psicològic fichtià i al mateix temps el d'aquella recreació del món per la voluntat que és tota l'essència de Schopenhauer.

Gabriel Alomar: "L'estètica arbitrària", El Poble Català, 2 i 5-V i 9-VI-1906 (fragment).

Serveis!... Talents!... Mèrit!... Bah!... Sigueu d'una colla!

                                                                          TÉLÉMAQUE

L'espanyol interessat en el moviment d'idees que s'opera en la joventut actual del centre d'Europa, no podrà menys de sentir una depressió d'ànim al veure l'estat del jovent del nostro país. Sens dubte li produirà un efecte igual al que sent el turista que surt d'un bosc de vegetació esplèndida i gemada i passa a un desert on la sorra, bullent pel sol que hi bat, li crema la planta dels peus. Les noves generacions de França, Escandinàvia i Rússia passen per unes crisis verament fondes. La necessitat imprescindible de trobar un siti on puguen obirar l'Avenir a gratcient, els mena a forjar cada dia nous programes, nous credos, noves visions apocalíptiques d'una vida inconeguda. Per això es veu que la febre de la joventut contemporània del nord la duu a la extravagància, a l'eixelebrament, a la mania destructora. En els espectacles de les disbauxes intel·lectuals es donen la mà la degenerescència neuropàtica en l'art amb els crits que els opressos de les classes baixes llancen a l'excitar-se davant la joia de viure. Allí es veu el culte a Wagner barrejant-se amb la idea de la redempció, amb el predicament de la religió del sofriment humà; l'omnímoda llibertat de l'individu amb una pseudo-aristocràcia d'homes forts que han de governar la societat futura. En canvi, les tendències a instituir l'home cerebral procurant dominar els instints i els sentiments, es troben enfront d'altres que, ja infiltrant-se en un simbolisme o ja fent art social, exalten els tipus naïf, primitius, d'una sola peça. En sentiu d'altros que combaten el predomini de la intel·ligència sobre el sentiment i us exciten a un novo-misticisme que, fiant el govern del món a un patriarcat religiós, vos entrega al cultiu de l'amor en totes les seves més eloqüents manifestacions. Uns altros us aconsellen un estoïcisme glacial que, comprenent-ho tot, abandoni les coses de la terra a les seves pròpies forces naturals, cegues i incomprensibles, i doni la resultant que el que n'estigui posseït contempli la vida universal com una gran fira curiosísima.

D'aquesta confusió de direccions intel·lectuals en neix un "Sopar de Valpurgis" que és lo que fa més indecís el jovent i més impotent per a l'acció. Dirigit per caps contradictoris entre si, els joves volen conciliar l'inconciliable, i, seguint la corrent moderna de fer eclecticisme de tot, es troben davant un pop-pourri de teòrics, de doctrines, de credos, que al juntar-se i confondre's, impedeixen la realització activa de cap ideal.

Amb tot i aquesta descomposicó anàrquica que tant ens ve de nou i que anuncia una altra vida social, és preferible tots els bizantinismes artístics que produeix, tots els somnis de destrucció de l'existent que invadeixen els negativistes, que no pas la quietud freda que ens volta, vera indiferència d'alarb davant tot lo que faci sortir de la vida sensual. Sembla talment que l'espanyol (home de cap estret, segons Guyau) hagi descobert triomfalment que el vertader goig de la vida està en la vanitat i la exhibició.

La indiferència aquí no és absoluta. De tant en quan es troben alguns petits grups d'il·luminats que senten atracció pel caliu d'idees que escalfa els cervells pensants d'altros llocs. Alguns cultiven la seva afició a lo nou, es nodreixen d'aliments moderns, que sovint, per desgràcia, no entren en ventrells ben preparats a rebre substàncies tan fortes. Hem pogut observar de prop aquests grupets, hem analitzat les diverses corrents que els movia, i la impressió que ens ha deixat ha sigut bastant descoratjadora. Però ara ens atrau principalment el parlar de l'altra joventut, d'aquella que viu agena a aquest moviment que s'opera a l'impuls d'altros centres. Deixem aquella altra que viu absorta en la bullícia de les diversions; que és "tauròfila"; que, embrutida i anyonyada en cafès i teatres, viu al dia, sense ideals, sense comprendre el significat de la paraula "Avenir" i sense cap noció de lo que és un home sencer. D'aquesta n'estem allunyats i ens és tan estranya com el goril·la i el ximpanzé. En canvi, atrau el nostre estudi aquella intermitja que figura en casinos, centres polítics, ateneus, confonent-se amb la que té aficions artístiques i literàries, llegeix periòdics i es barreja en les baralles dels partidaris d'una certa música, d'un cert art teatral i d'uns certs artistes. És nomerosa i escampada; viu sense orientació; no té prou criteri per a posar les veritables fites entre el camp del bon gust i el del mal gust; rep amb prevenció coses bones i obre els braços a altres que no podrien passar en un país quelcom afinat.

Hi ha algunes manifestacions del decaïment de la joventut que són idèntiques en tota Espanya; però avui volem precisar el nostro estudi sols a Catalunya, perquè és la regió que ens és més coneguda i perquè, formant part d'ella, sentim en el nostro interior el segell de tots els defectes de la raça.

No faig objecte de les meves lamentacions la consideració vulgar que tot meridional es fa que el medi nostro és refractari a tota producció intel·lectual. En els pobles del migdia no pot aspirar la intel·ligència a establir una hegemonia que impulsi la direcció progressiva de la societat. Més que demanar que l'home de negocis es preocupi de res elevat ni res desinteressat, és lògic demanar, als que disfruten de l'autoritat per a ser mentors dels seus contemporanis, més coneixements de tot lo que tracten.

Fa feredat veure l'atmosfera asfixiant que respira la joventut qualificada d'estudiosa. El que es dedica a la ciència pura per amor an ella, és objecte de les més ridícules sàtires. La literatura és mirada com un passatemps de senyoreta ociosa. Tota carrera científica que no sigui lucrativa es té en horror. La medicina, l'advocacia, l'enginyeria, les veu la mesocràcia com un transició; de modo que els que exerceixen aquelles professions són mig homes instruïts, mig negociants. El culte a les idees és considerat com un quixotisme. Quan es troba aquí algun jove que tingui el gust de les idees generals, se'l té per "idealista", somniador, visionari; en una paraula, per boig.

L'engouement que aquí hi ha per certes manifestacions artístiques, literàries o polítiques, té essencialment el caràcter de fetitxisme salvatge. Des del jove espanyol que no sap res més enllà dels Pirineus, que creu càndidament que el major ideal d'Espanya és la integritat nacional, la recuperació de Gibraltar, la conservació de lo típic del país, fins a l'estrangeritzat que és enemic personal dels ibers i que fa gala del seu desdeny per Espanya, hi ha una extensa gamma de varietats del fanatisme. Aixís com hi ha molts homes que s'enamoren d'una dona després de tenir gelosia de l'home que suposen haver favorescut, entre nosaltros n'hi ha molts que són fanàtics d'una cosa perquè primerament ja tenien odi per la contrària. Es veuen molts catalanistes en els quals l’únic origen del seu regionalisme és l'odi a Castella, com també hi ha afrancesats per quins l'odi a Espanya ha sigut conseqüència de la seva idolatria a França.

En tot país on la fe instintiva ha sigut la característica dominant, al fer-se un canvi d'orientació ha sigut pres amb fervor idèntic, convertint-se a la vegada en nou impediment per a progressos ulteriors. Així ha passat amb la música italiana, amb el romanticisme, amb les qüestions din�stiques i constitucionals, i igual passar� amb el wagnerisme, el regionalisme i dem�s "ismes" que s'introdueixen a la "mollera" espanyola. Vivint en l'ambient mals� indicat, �qu� pot fer una joventut mal educada en les escoles prim�ries, petrificada en les universitats nacionals i després emmotllada per un medi on domina lo groller, lo terre-�-terre, lo esnob? �No mereix tant despreci com el "filist�" el periodista ignorant que dóna gat per llebre als seus lectors, el dramaturg que fa representar farses, l'actor que fa el clown, el m�sic que es converteix en un tamborinaire, i el polític que senta pla�a de xarlat�?

L'obstacle més s�riament poderís que s'oposa que el jovent catal� arribi a tenir un ple desenrotllament, és la duplicitat de la seva educaci�. Així el condemna a una atonia i a una in�rcia mortals. El catal�, per instru�t que sigui (si no rep una educació i instrucció estrangeres), no pot polir-se socialment, per falta de "propi" i "ing�nit desenrotllament ideol�gic". El catal� apr�n dos idiomes i cap de b�. (...)

El catal� home de ci�ncia, dif�cilment arriba a adquirir facilitat en l'idioma oficial perquè li serveixi d'expressi� en mat�ries cient�fiques. Basta recordar el modo com estan escrites totes les obres s�ries dels "pensadors" i "cient�fics" catalans des d'en Rubi� i Ors fins a l'incommensurable Schwartz. Les obres de text dels col·legis, instituts i universitats redactades per catalans, fan riure de ll�stima. El vocabulari d'un catal� que escrigui en castell� és pobre, curt i raquític. En canvi, de la llengua materna no se'n serveix perquè la ignora i "la troba incompleta". De tot en resulta que la instrucció del com� dels catalans �s deficient, indecisa, confusa. Sort que l'estudi de la llengua francesa és la porta oberta que li permet mirar al m�n civilitzat.

L'altra circumst�ncia que contribueix a enfosquir la intel·lig�ncia és el fanatisme cat�lic que ha invadit l'institut, la universitat, les escoles especials, els centres artístics, fins les societats soi-disant cient�fiques i les de recreu. La reacció neocat�lica que pertot penetra, fa desconfiar d'una joventut que ve a la vida amb una moral judaica, amb antipatia per la ci�ncia, sense noció del que són i signifiquen una literatura sincerament sentida i un art independent, sense traves que lliguin l'artista creador. En els centres acad�mics i universitaris el professor imposa el seu criteri amb un dogmatisme inquisitorial i depressiu, fixant les seves creences i els seus principis en el cervell dels seus alumnes, que han de subjectar-lo a un galimatias par�dia del veritable saber.

D'aquí ve, en part, que la joventut �s ignorant i estúpida, amb el cap ple de paraules i buit d'idees, sapiguent lo que de la ci�ncia diu el professor, per� desconeixent lo que és la ci�ncia en ella mateixa. Tots els respectes imaginables, principalment el que va dirigit al pare i al professor, li impedeixen discutir la moral i la religió, les dugues expressions espirituals de la societat que més sofreixen un daltabaix actualment; i de la c�pula d'ambdues abstraccions en queda la hipocresia en l'expressi� dels sentiments i el jesu�tisme en la conducta amb el pr�xim.

Aquella joventut que tan mal preparada ve per l'ensenyança, la veiem figurar després en la joventut cat�lica, o es fa ateneista, o catalanista, o republicana. Totes tenen idèntic buit a dins. Per exemple, �quina solidaritat pot tenir el jovent modern amb aqueixa pseudo-joventut catalanista que s'ha dedicat mansament a la literatura cigalera, que ha sospirat per una època de la qual no hem tret l'aigua clara sobre lo que tenia de bona i de dolenta, i que, no sapiguent desllindar la idea de l'autonomisme del fals concepte de p�tria encomanat pels partits polítics espanyols, ha emmascarat la idea en�rgica i viril que per a nosaltros havia d'�sser lo del Home rule per a Irlanda, amb la paraula avortada de "catalanisme"? I és que el principi de solidaritat, a Catalunya, est� mort del tot.

L'estat d'atomisme moral i intel·lectual de l'època moderna fa impossible el fonamentar s�lidament el principi de solidaritat enlloc, i menys en nacions com Catalunya. Un catal� de Vic, partidari de Carles VII, entusiasta dels furs de Catalunya, defensor der poder temporal dels papes, �quina solidaritat pot tenir amb el catal� del pla de Barcelona, lliberal, republic�, partidari de tots els drets de la personalitat i defensor de la sobirania popular? Cap. No tenen cap connexi� �ntima, si exceptuem el llenguatge. Un petit lla� d'afinitat hi trobo entre ells: l'esperit de rebel·li�. Per� veig un avantatge en favor del vigat� contra el barcelon�. Aquell té el valor de les seves conviccions suficient per agafar les armes i llançar-se a la muntanya per batallar baix la bandera de Dios, Patria, Rey. En canvi, l'altro, esc�ptic, no pensa en l'acció decidida per defensar els seus principis i drets, i deixa atropellar-se, cultivant l'egoisme del cap�. I si disposa d'un temperament ardent, alimenta la seva vigorosa i ferrenya imaginació amb renovacions socialistes o anarquistes que no surten de l'esfera platúnica, amb poca consist�ncia per a dur-lo a l'apostolat de les idees revolucion�ries.

�Quin és l'excursionista catal� que, essent entusiasta de la terra, en trobar-se dalt d'un pic d'eixes superbes estribacions pirinenques, no haur� sentit en el seu cor una commoció fonda, tot pensant en el modo d'�sser de la Catalunya contempor�nia?

Jo, que no tinc cap carinyo a aquests homes que la poblen, m'he trobat alguna volta en un punt d'aquells; i a mesura que la meva vista anava abra�ant els amples panorames, he sentit tristesa recordant que els habitants de la nostra encontrada no mereixen posseir-la. Al contemplar aquelles muntanyes ferístegues que la fatalitat d'una revolució geol�gica ens ha regalat, fent-nos-en present la immortalitat, jo he sentit la impressi� pessimista que dóna veure un poble que disposa d'una naturalesa bella, d'idioma propi, clar i expl�cit, habitada per homes afeblits, negociants en tot, i que si poguessin es vendrien a qui els en dongu�s m�s.

A Catalunya li falta la consci�ncia del seu valer.

La majoria dels catalans creuen que encara necessiten an el resto de l'Estat espanyol per a viure b� i lliures. Adem�s, l'esperit mercantil té absorbides totes les energies de Catalunya. El catal� no fa res si no hi veu una utilitat immediata. El d�u dels catalans és el diner. Un poble que fixa tots els seus ideals en el tr�fec, ser� eternament un poble de segon ordre en la civilitzaci�. Per lo tant, no realitzar� mai res en l'art, en la ci�ncia ni en les revolucions socials.

El c�mul de circumst�ncies enumerades fan viure a la joventut completament passiva, i si fa quelcom no es mou dels motllos antics, nacionals i burgesos. De tots modos, pot dividir-se en v�ries categories: la joventut indiferent, la passiva, la que hereta l’instint de cercar la diversi� com el suprem goig de l’exist�ncia; una altra, la que cultiva l’exhibici�, les bones formes, la representació social, i busca diners; la tercera, la que passa per ser la florida, la que sol tenir un t�tol acad�mic, que fa veure que té un ideal per a la vida, per� que es desvia, puix va a buscar-lo en la tradició i  lo manejat. S’acontenta amb les frases fetes, amb els principis que porten etiqueta, amb els respectes al dir de la gent, amb el culte a la personalitat més que a les idees per ella representades, no atrevint-se a mantenir una idea original per por a l’extravag�ncia, burlant-se de tot lo que excedeix de la mediocritat. (...)

Si tal com hem fet el croquis és la joventut catalana, �qu� podem esperar d’ella? Ben poca cosa.

Els partidaris de la integritat de la p�tria, que tenen por de qu� Catalunya demani la seva autonomia o la seva separació d’Espanya, poden estar tranquils. Els que creuen que l’esperit regional (innegable entre nosaltros, encara que mistificat) ha de dur-nos prompte a practicar les nostres aspiracions, que observin la realitat i cauran f�cilment de l’escambell de les seves suposicions. Amb una joventut com la d’ara no es va enlloc. L’indiferentisme és la característica d’ella. Per matar el temps sols li queda un recurs: la colla.

La colla! aquí est� tot l’horitz� que percep el jove catal�. Ell, com el seu antepassat, podr� tenir un rei al cos, per� de fet no pot viure per ell sol: necessita la camaraderia. Les seves idees no tenen prou consist�ncia per a cr�ixer, desenrotllar-se i enriquir-se per elles mateixes. I ells es fan un raonament per l’estil: -I per qu� necessito les idees?

Al posar-se en contacte amb quatre, vuit o deu cervells cosemblants, el cultiu s’estanca, com [que] tots es veuen re�procament iguals, creuen que, no trobant un que els superi, ja han arribat al s�mmum. D’aquí ve la falta d’esprit en la conversaci�, el recel davant els treballs del company i l’allunyament de tot lo elevat, per ocupar-se solament en coses infantils, en  foteses. és una de les característiques del catal� la tendència a la xabacaneria. Aquesta augmenta a mesura que creix el nombre de persones reunides en un lloc. (...)

El consell més gran que deu dar-se a un jove que tingui ganes de treballar en una obra d’al� és el de qu� cultivi l’amor a la soledat i que procuri que la societat no li dongui res per contribuir a fer la seva intel·lig�ncia. Com més profunda ser� la bugada espiritual que faci de tot lo catal� i de tot lo nacional, m�s fort es trobar� per anar contra el corrent.

La joventut catalana hauria de llençar el gep dels tradicionalismes i hauria d’emancipar-se de la imposició del passat. Sols tenint un gran culte a les idees pot suportar-se la tirania fatal del medi.

també hauria de desfer-se, per raquítics, d’odis que empetiteixen l’esperit. �A qu� ve l’odi a Castella que cultiven molts catalanistes? �I a qu� ve l’antipatia per França que mantenen tots els conservadors mon�rquics, espantats davant la idea de república, que no passa d’�sser una innocentada? El que s’aparti dels odis que ja v�nen de pares a fills, el que es resisteixi a certes nacionalitats que casen amb determinades f�rmules polítiques, tindr� for�a valor per obrir-se a totes les influ�ncies, sense demanar-ne la procedència. El no espantar-se davant cap conclusi�, el desitjar comprendre-ho tot, denota valor moral. La conservació d’inclinacions atav�stiques aminora el lliure arbitri. Tots els odis i rancànies dels nostros pares i avis han de tenir-nos indiferents.

La Catalunya actual no pot agradar a cap jove d’intel·lig�ncia clara i elevada. Les m�mies del passat reviscolen per tot arreu i ens la fan antip�tica. Sols podrem pensar a esborrar la fesomia baixa i raquítica que té quan veurem una joventut afranquida i lliure de tot prejudici. La Catalunya mercat, jueva, “sanxo-pancesca”, mojigata i falsificadora, ha de desapar�ixer davant una Catalunya instru�da, amb consci�ncia del seu valer, amb educació pr�pia, d’esperit lliure i for�a expansiva.

Aquests somnis la joventut d’ara no els pot dur a la realitat.

Amb la seva peculiar estretesa cerebral, continuar� practicant la religió sense sentir-la, cultivant l’amor comercial, desconeixent l’art, essent diumengera, adorant la diversi� i despreciant la vida social al mateix temps que aguanta la tirania de l’opinió pública.

El vulgo dels joves seguir� preferint en Pitarra i l’Echegaray a l’Ibsen i en Gald�s, llegint la premsa estúpida de Barcelona, escoltant amb delectació la música d’en Bret�n; correr� darrera de fires i festes, assistir� a processons, menysprear� el que estudia i treballa de bona fe, i es burlar� de tots els que guardin quimeres en el seu cervell desequilibrat.

I els que componen aquella �nfima minoria que est� en plein r�ve, continuaran escampats com ocells a qui un pastor ha robat el niu: alguns, petrificats en un periòdic polític; altros, aïllats, sols, en un gabinet d’estudi, cultivant els agredolços plaers de la misantropia; els de més enllà, passejant el seu pessimisme entre el brogit dels divertiments.

A vosaltros, negativistes, eterns descontents, “rebentadors” il·luminats que penseu en teatres independents, en homes llliures, en criteris oberts, en cors francs; que creieu possible la destrucció del poder polític; que somieu en l’Estat econòmic; que esteu penetrats de les sensacions refinadament fortes que dóna el saboreig d’una obra d’art; que us deixeu seduir pels grans sintetitzadors dels sigle, Zola, Ibsen, Renan, Taine, Schopenhauer, Darwin, Spencer; que esteu arrastrats pel culte a Wagner; que espereu el triomf sacrosant de totes les autonomies; que anheleu una dona digna companya de l’home nou, intel·lectual i fort:

Vaja, salut!

Jaume Brossa: "La joventut catalana d'ara", L'Avenç, 2a. època, any V (1893), ps. 201-206 (fragments).

El centenari de Colom ha produït a Espanya un fenomen que no és nou. Sempre que entre nosaltres hi ha una cosa que adquireix un segell de transcendència, veiem aparèixer la superficialitat, que és la característica de la gent del migjorn. Primerament ens ha cridat l'atenció el despertar que d'un any ençà han tingut l'erudició i la crítica en matèria històrica respecte al descobriment d’Amèrica; en segon lloc, les festes nacionals que es preparen per a aquesta tardor a fi de celebrar aquell succés imponderable. No és el nostre objecte alambicar la importància del fet, ni anem a discutir el geni de Colom, ni volem regatejar la glòria de Castella al portar cap a la conquista del nou món, proesa que espera encara l'Homer o el Virgili que la canti. Lo que ara ens interessa és el modo com s'ha exterioritzat el pensament nacional al reivindicar per Espanya una glòria discutible i discutida.

Les ciències històriques tenen aquí vida migrada. En els països centrals d'Europa són conegudes tan detalladament les diferents èpoques de llur respectiva història, que la resurrecció del passat ha arribat a adquirir una plasticitat viva i enèrgica. Res d'això tenim nosaltres. El poble espanyol, jutjant per sentiment (incloent-hi el vulgo mig lletrat), té consagrats dins la imaginació, per medi d'una representació mítica, hèroes, personatges, batalles i revolucions; de manera que per a ell no hi ha més història que la que resulta de la llegenda. I en quant a erudició, en té prou lo que li diuen en Mariana i en Lafuente. Què té d'Estrany, doncs, que hagin arribat a tenir una grandiositat fabulosa i poemàtica, estereotipada en el cervell del poble, fets com la Reconquista, el descobriment d'Amèrica, les batalles de Pavia, Sant Quintí i Lepanto, i homes com el Cid, el Gran Capitán, Carlos V, D. Joan d’Àustria? Una nació que es creu haver sigut la més gran del món durant una època determinada, s'explica que s'encarinyi amb son passat, visqui de contar ses glòries i no faci cas de res modern. Aquesta creença, que tothom té arrelada des del bressol, no queda desmentida ni en l'ensenyança oficial. Un alumne de la classe d'història de qualsevol centre universitari pot obtenir un sobresalient si sap de memòria els noms dels reis visigots. En canvi, el que s'atreveixi a expressar una idea original sintetitzant una època o un regnat, rebrà una censura i un suspens. Si estem en els llims pel que toca a la història dels espanyols, no havia d’ésser interessant l'entusiasme que en poc temps s'ha tingut per l'estudi del descobriment d'Amèrica i de l’època en què ha tingut lloc? Sapigut és lo que succeí a l'ateneu de Madrid. La major part de les conferències allà donades no passaren d’ésser una sèrie d'elucubracions acadèmiques, on se manifestava una apreciació personal sobre un fet o un home. La investigació escrupulosa i detallada no podia demanar-se: era contrària al nostre caràcter, el qual tot ho sacrificaria a la brillantor de la forma, a la redundància de conceptes, cobrint la falta de pensament. Què se n’ha tret en clar d'aquell fàrreg de dissertacions tan diametralment oposades les unes envers les altres, que el lector no sabia en quina carta quedar-se? Els erudits, amb llurs vacil·lacions, amb llur fluixedat de criteri, han dat la raó al poble. Aquest diu: aquell tabernacle clàssic de les glòries espanyoles no ha de tocar-se; aquells homes i fets prodigiosos que il·luminen un dilatat cicle històric, ja estan bé del mode que es troben. Qui ho enten millor es l’esglesia que, seguint son lema de barrer para dentro, mirant de donar un segell religiós a l'aventura colombina, vol arribar a la beatificació o a la canonització de Colom. Malgrat la falta de criteri en jutjar la gran obra d'aquest i en medi en Què va desenrotllar-se, la premsa diria i les revistes (com si es tractés de terratrèmols i inundacions) posen a contribució el talent dels poetes i escriptors castellans, obligant-los a dir el que pensen i senten sobre un assumpto en Què tal volta no s'havien fixat mai. En cas de Què alguna publicació hagi fet treball sèrio i científic, poc serà escoltada: difícilment l'especulació d'uns quants fa mudar els prejudicis de la majoria.

En els països civilitzats, la vida dels quals és molt complexa, fa de mal veure l'estancament de les energies morals col·lectives per a ocupar-se tothom d'un mateix objecte, obeint a una llei d'imitació, la llei de la moda, quan no és degut a l'apetit d'Exhibir-se. Però no és la primera vegada que veiem suspendre’s la vida nacional a l'impuls dels successos de menys importància que el centenari de Colom.

I no fa riure l'esclat de festes que a un cop de palmeta ministerial per tota la Península es vol portar a cap? Sembla que el govern i la nació es facin el següent raonament: ja que no tenim victòries presents de Què sentir orgull; per tapar la misèria moral que ens corseca; a fi de fer veure que no som tan pobres com diuen, hem agafat per motiu el centenari de Colom i durant tres o quatre setmanes els espanyols ens entregarem al goig i al divertiment. Entremig de la disbauxa ens oblidarem del nostre decaïment polític, de la nostra anèmia intel·lectual i de la nostra desfeta hisendística. De tot mode, els espanyols, disfrutant d'aquesta imaginació febrosa que la Naturalesa ens ha concedit, creurem ser en el rovell de l'ou, o sia en el millor dels mons possibles.

I la figura gegantina de Colom, com quedarà, després de l'apoteosi de crítica històrica i festes que s'haurà fet al voltant d'Ella? Igual que abans, esperant el prou ardit perquè posi les coses en el seu degut lloc. I si mai té que venir algun home superior que aclareixi la fosquedat en Què viu la història d'aquesta terra, primer es necessitarà una Espanya nova que puga produir-lo.

Referent a les saturnals que dirigirà el govern conservador, al poble li passarà el que al calavera, que després d'una orgia queda entontit per uns quants dies, amb menys fosforo al cap, i sense saber l'estat de son caudal, gràcies a les prodigalitats que el vici i el desenfrenament porten.

Els dos fets esmentats, tots dos dignes d'Estudi, l'un manifestant la lleugeresa de la gent docta i l'altre la frivolitat d'aquest poble decadent, ens indueixen a algunes reflexions molt oportunes, si es té en compte que Espanya va sense brúixola i sembla un foc follet, devent sofrir una transformació radical si vol ésser civilitzada.

La ciència oficial està perfectament representada per l'antoni Cànovas del Castillo, de qui es diu que no vol abandonar el Ministeri fins que s'hagin celebrat les festes que s'anuncien. Sa constant preocupació és organitzar recepcions, congressos, visites a museus i monuments i poder encaixar amb els savis que assistiran al Congrés d'americanistes. Tots sabem com se fan les reputacions científiques a Espanya: són degudes més al boato oficial, a la intriga i a la política, que al veritable saber. Si es porten cap a les solemnitats académiques projectades, veurem al costat dels delegats estrangers, representant la ciència espanyola, els Fabiers, Commeleran i Catalinas, que formen la nostra pedantocràcia. Demostrant lo que hem dit que el poble espanyol viu del passat i és refractari a lo nou, a més de que quan l'accepta és que algú l'hi imposa, afegirem que si una nació hi ha a Europa sense orientació social és la nostra. Entremig de les crisis que actualment sofreixen les nacions, sura a cada país un interés moral col·lectiu que impulsa el progrés fent-lo inevitable.

Quan no és així, si el poble no s'ha traçat el camí, té algunes individualitats superiors que li senyalen i estableixen comunicació directa amb els centres intel·lectuals d'altros llocs. Per desgràcia, ni així tenim, perquè no ens queda iniciativa per res. Vegeu un exemple que servirà de corol·lari a lo esmentat. l'espanya actual és filla de la Revolució de Setembre. Del sixanta-cinc al setanta-cin hi ha hagut un esclat d'idees noves que regiraren el món polític, científic i literari. El temps ha vingut a demostrar lo poc que se n’ha pogut treure, d'aquest moviment. Dins l'esfera política avença la propaganda republicanam purament sentimental, romàntica, donant per resultat aquella república del 73, que, segons frase de Salmerón, fou una república innocent. En el terreno científico-filosòfic, mentres en els altros països donà sos fruits el mètode positivista krausista, que en Sanz del Río importava d'alemanya; filosofia flamant pròpia d'indústria germànica, que havia de desacreditar-se aviat igual que en el país on havia nascut. La literatura no fou gaire més aprofitable. En la novel·la l'aliment intel·lectual que el públic consumia el produíen en Fernández i González i en Pèrez Escrich. Durant l'interregne revolucionari el teatre no fòu res del paper que li corresponia, això es, emmirallar la societat contemporània. Fins més tard no aparegueren, alguns prosistes que semblaven portantveus de la veritat de l'art; Però el lector espanyol, faltat d'Educació artística, prenia lo que li donaven, sense distingir l'art fals del veritable.

Si fòssim un balanç del progrés realitzat durant el temps citat, del garbellament en sortiria ben poca cosa, puix si els principis dels revolucionaris de Setembre s'han traduït en lleis, la immensa immoralitat política desvirtua el benefici que podrien produir. A més de què, fixant-se el poble espanyol en la part objectiva de les conquistes democràtiques, no ha sapigut comprendre l'alcanç que per una nació moderna tenen el lliure examen, la llibertat d'impremta, la de reunió i la d'associació. Resultant de tot que, en quant al moviment d'idees, estem, poc més o menys, sociològicament parlant, igual que en 1886, tenint en compte que si en alguna cosa progressem és perquè ens ve de fora, podent exclamar com alguns escriptors francesos: La lumière nous vient du Nord?. Aquesta és la forma del nostre

vasallatge al pensament estranger. Molts creuran que el to elegíac que empleem és degut a la mania de l'estrangerisme. Si comparem les generacions de fora i les de dintre, sortim tan mal parats de la comparança, que ens augmenta la vergonya. I lo que verament admira és la influència que a Inglaterra, França i Alemanya obté la producció intel·lectual sobre les diverses manifestacions de la vida col·lectiva, essent de notar que el progrés ideista es compon de dugues forces paral·leles. En primer terme, la gent docta, a les acadèmies i corporacions científiques, estudia i observa; i per altra part, la massa, mercè a la gran llibertat de Què disfruta i a la vulgarització de tota mena de coneixements, s'assimila qualsevol avenç científic, s'apodera de tota idea nova, i dins el claustre de la consciència popular s'elaboren projectes, programes i plans de vida que tal volta portaran a la realització de sistemes que ara ens semblen descabellats i utòpics. Ho tenim, així, a Espanya? No. Som víctimes d'una indisciplina moral i intel·lectual que ens inutilitza per obeir moviments com els que ha tingut, per exemple, Inglaterra en el que va de segle, on s'han disputat el predomini de les idees de Carlyle, Lord Macaulay i Stuart Mill.

La influència d'aquest últim sobre la ciència moderna ha estat tan grossa, que dins la política activa, després de sa mort, encara ses concepcions són acceptades per en Gladstone; i, en quant a problemes morals i polític, els filosops francesos i inglesos segueixen ses petjades, començant per l'Herbert Spencer. I què es pot dir d'alemanya? Quant notable no fou la pressió que en matèria religiosa imprimiren Strauss i Feuerbach sobre la consciència de llurs contemporanis! Aquella nació ha tingut sempre el ceptre de la filosofia, i, no contenta amb tenir els continuadors de Kant (l'esperit crític més gran que ha sortit des del Renaixement), en Schopenhauer en Hartmann i en Nietzsche, baixant de l'especulació metafísica, ha seguit la revolució dels Darwin, Lyell, Wallace, en les ciències naturals, donant homes com l'Haeckel i creant la psicologia fisiológica.

La nació que ha tingut més preponderència a Espanya ha estat França. Se l'Ha imitada en tot, se l'Ha estergida tant que ja és hora que ens fixem que no tot lo francès és bo, i que molt podem importar d'altros pobles que són tan civilitzats com aquell. De vint anys ençà el vigor intel·lectual ha radicat en el naturalisme, al qual obrirem de seguida les fronteres, Però sense saber-nos-el assimilar, seguint la moda, sense impregnar-nos-en perquè dongués nova saba a la nostra literatura. En Menéndez Pelayo diu, en un pròleg a les obres de Heine, que convenia inocular-nos l'essóncia de les lletres estrangeres per revifar les nostres. Doncs bé: malgrat la introducció del naturalisme francès, se'ns apoderà la reacció neoidealista que s'acosta, sense que el moviment literari anterior hagi pogut donar els fruits que devia.

Les diatribes llançades contra el caràcter espanyol en general ens porten a dirigir algunes amonestacions al caràcter català en particular. A quantes queixes no es presten les alteracions que sofreix la fesonomia moral d'un poble com el nostro, que sembla que hagi perdut la cara de navegar! Sols una vanitat cega ens pot fer creure que amb mig segle de renaixença hem realitzat el progrés que era d'esperar. Si fóssim francs i sencers, hauríem de reconèixer que el renaixement literari ja es va oblidant un immens bagatge que abans ens havia complagut i que ara veiem que és fullaraca. L'excessiu culte al passat que s'apoderà del regionalisme esterilitza tota concepció moderna, convertint el catalanisme literari en una resurrecció arqueològica. D'una literatura que sols havia de tenir per inspiradora l'ànima del poble, ses costums i sos ideals, ses alegries i ses tristeses, se'n va fer un conreu d'hivernàcul, la major part deguda a la llavor que ens donà el romanticisme francès.

L'Edat Mitjana fou una veritable obsessió per als poetes i escriptors catalans. No podem negar que al principi aquell era el gran medi de fer reviscolar l'amor a la pàtria petita; però com el moviment literari anava en sentit invers al polític nacional, forçosament triomfant els ideals revolucionaris havia de resultar més palpable el contrasentit i l'anacronisme de les reivindicacions demanades pels nacionalistes catalans. A tenir una literatura adaptada al medi en què es produïa, molt Catalunya hauria pogut aconseguir el cop revolucionari del 68, puix segurament que el vigor de les idees hauria donat més embranzida quan la temptativa de proclamar l'Estat Català l'any 73. Si un crític-sociòleg, prenent peu de la nostra literatura des de mig sigle ençà, volgués conèixer l'ànima catalana, quedaria ben xasquejat. L'estudi de les nostres lletres des de la restauració dels Jocs Florals ens ha d'ensenyar molt als que volem fer passar pel sedàs de la crítica la producció de les generacions que ens han precedit.

Un dels principals lemes de la nova generació literària i científica és admetre cap límit en la concepció de l'obra artística de la investigació parcial i desinteressada. Té de remarcar-se aques principi, perquè a Espanya no es practica el lliure examen sèrio i elevat, puix tenim tan arrelada l'educació escolàstica per una banda i la romàntica per l'altra, que tots quants esforços es facin per fer obra científica seran pocs abans no s'haurà creat el medi ambient apropiat a fi de què la nació progressi per ingènita evolució, sens cops sobtats provinents de l'exterior. Són innumerables les pressions que cauen sobre la intel·ligència que s'entrega a l'estudi de la veritat relativa; de modo que durant aquest sigle no hi ha hagut cap espanyol de suficient virilitat per fer una veritable revolució d'idees.

A èpoques noves, formes d'art noves. El fonament de la cultura d'una generació té que reposar sobre lo bo de l'anterior; mes, si aquesta porta un patrimoni dolent, és preferible menysprear-lo, no fer-ne cas i començar foc nou. Si Catalaunya vol seguir el camí que li correspon, deu agafar nous procediments en la creació de l'obra d'art, procediments que estiguen en consonància amb el medi que la volti, procurant influir sobre d'ell per millorar-lo. Les anteriors generacions, ¿què ens deixen en la literatura catalana? Un lema mort, que no diu res a la imaginació popular; un peu forçat que ha vingut obligant vàries generacions de versificadors a repetir les mateixes idees, idèntics conceptes i imatges retòriques. I a fi de què no es qualifiqui de lleugera aquesta asserció, direm que a les noves generacions catalanes se'ls imposa una tasca que per la grandesa que enclou hauria d'alentar-nos cegament a sa realització, referint-nos especialment a problemes que (sembla impossible!) fins ara no han cridat l'atenció d'alguns aficionats. Un d'ells és la reforma lingüística, que ha d'acabar amb l'anarquia gramatical que ha estat imperant en el camp literari. Conseqüència d'aquest treball sèrio que s'està portant a cap hauria d'ésser l'establiment d'una mètrica catalana que fes valer la immensa riquesa que en fonètica, morfologia i sintaxi té la nostra llengua. A més, s'hauria de procurar fer el que no ha pogut efectuar-se en cinquanta anys de soi-disant renaixença, això és, la creació d'un centre de cultura propi, genuïna expressió del nostro caràcter, marcant ben béla diferenciació existent entre la nostra estructura moral i intel·lectual i la dels demés pobles que ens volten. Havent volgut fer de Catalunya una raça de comerciants, verament fenícia, hem oblidat el desenrotllament de l'ànima catalana, hem permès que una educació factícia alterés la nostra fesomia íntima, i axí ha resultat la falta d'idees en la nostra literatura, la impossibilitat de fer obra sèria, científica, i l'absència d'unitat d'aspiracions. Per a corregir aquest estat social patològic, què es necessita?

Principalment, un pla de vida col·lectiva que hauria de formular l'avantguarda dels partidaris del modernisme. Dit està que, no podent confiar en un treball científic com hauria d'ésser, de modo que la nostra regió, representada per homes aptes, contribuís al progrés general, l'única esperança que podem concebre de què el moviment d'idees que demanem s'encarni en l'obre literària. Aixís tal volta, si d'altros països han vingut gent docta a estudiar les nostres produccions, donant a llurs treballs el caràcter d'investigació folklòrica, llavors el nostre renaixement tindria un valor positiu que no té. El cas que es fes de la nostra literatura, rivalitzant amb la castellana, ens portaria a una de les branques més grans de la susdita tasca, això és, a la revolució que haurem de fer en l'ensenyança regional si volem que les pròximes generacions siguin dignes de la Catalunya que ambicionem. La ciència de l'educació és de les que preocupen més que els savis contemporanis, i per a les nacionalitats que tenen desconegut llur caràcter propi té un interès pràctic més gran encara, puix el poble que pot manifestar-se tal com és en si té molt guanyat per desenrotllar progressivament son vigor intuïtiu; però aquell que es veu obligat a posar-se careta, ¿com pot sentir els efectes d'una educació metòdica, si aquesta comença per esborrar els traços característics que el diferencien? Aquesta idea sola basta per a comprendre la transcendència que té l'educació regional. Com més s'esmeni lo particular, més perfecte surt lo general. Per tant, més farà Catalunya amb l'educació pròpia, amb civilització seva, que no anant a remolc d'altres agrupacions que no poden soldar-se amb ella. D'aquesta diferenciació en l'ensenyança, en la literatura, en l'art, en vindria un concepte de la política nacionalista que seria compendi de totes les nostres aspiracions i que, anant aparellat amb el moviment sociològic europeu, en resultaria una força latent, ben preparada per a quan

vingués l'instant a propòsit en què tots els Estats contemporanis sofreixin l'evolució que estem esperant. Si Catalunya no es prepara amb antelació, estarà a mercè de qualsevol força exterior, la qual ens acontentarà deixant-nos fer l'ofici de jueus, mentres li entreguem el poder polític i li deixem exercir sobre nosaltros una hegemonia moral. Ara bé: per a l'esmentat pla es deuria anteriorment fer treball idèntic, paral·lel, al que necessitaria la nostra literatura si volgués donar llum pròpia. En aquest punt, com en molts d'altros, les nacions del Nord ens senyalen bé prou el camí. Pertot arreu va notant-se que l'art, baix totes ses manifestacions, està adquirint, des que s'ha fet realista, un valor sociològic, intrínseca i extrínsecament. En lo primer el més digne d'estudi és en Zola, que ha fet entrar dins ses grans obres la vida col·lectiva, arribant a absorbir quasi l'individual. Segurament, amb la vulgarització de la instrucció, l'art, deixant una forta petjada en la consciència d'un immens nombre d'individus, resulta una força social noble, digna i elevada, i que pot contrabalançar totes les energies materials, impulsant el progrés fins a costa de tots els egoismes, prejudicis i interessos creats. No pot negar-se aquesta afirmació, en quant hi ha algunes nacions, com Noruega i Rússia, que estan sofrint una evolució tan fonda, que acabarà per transformar la societat actual, i tot gràcies a l'Ibsen i en Björson en la primera i en Tolstoi i en Dostoievski en la segona. I ara ve la deducció: ¿què fa la literatura nostra per exterioritzar l'estat íntim de l'ànima catalana, etnològicament considerada? Si algun estranger desitgés conèixer el que som i representem, ¿quins llibres li donaríem?

Aquest és el treball a fer dins la novel·la, el teatre, les ciències socials, la política militant i organitzada; però que necessita una llarga preparació, una iniciació difícil, puix sense un mètodo definit, sense elaborar-se abans un criteri, no és possible fer res, ja que el nostro ideal és arribar a la unitat sòlida que obtingueren a Alemanya en el primer terç d'aquest sigle totes les manifestacions del pensament, on anaven a l'una la filosofia, la poesia, la música, la ciència i la història.

Molts ens assenyalaran aquests ideals com a somnis d'ideòleg, però no faran més que augmentar el nostre desengany al veure la prostració en què Espanya jau, fins al punt de què les regions que abans es distingien per llur cultiu de la voluntat, la tenen tan afeblida, que ni tenen força per dir el nom amb què són batejades per la Naturalesa i la història. Els ideals de la nova generació podran ésser satiritzats, ridiculitzats, però tenen la consistència de tota fe altruista, no participen de les petiteses dels egoismes de classe, subjectats a tota mena d'interessos. Aquesta consideració ens porta a conèixer que pel pervindre de Catalunya no cal esperar res de l'aristocràcia ni de la burgesia, que ha estat en el present sigle la monopolitzadora de la riquesa catalana, sinó que tenim de girar els ulls vers la massa anònima adscrita a la gleva, conservadora del geni de la raça, la que s'ha emportat la pitjor part en la relaxació del nostro caràcter, i que, moguda per diferentes i oposades influències, és l'única que ens pot donar nova saba si volem reanimar l'esperit regional de Catalunya. Ademés, se li té de fer comprendre que l'organització que hauria de tenir la nostra nacionalitat no està gens renyida amb l'avenç polític i civil de les classes que estan apretades per la camisa de força de l'actual Estat mesocràtic, sinó que, tenint per fonament la sobirania de l'individu, aniria desplegant tots els factos i energies socials per arribar al súmmum del nostro programa, a la democràcia pura. Comprès això, es veurà clarament lo distanciat que el moviment catalanista s'ha mantingut de les veres aspiracions del proletariat, a qui s'havia d'arrancar del vaivé de la política unitarista. Per mig de la desfeta que hi ha de conviccions polítiques, molt ens anima veure la desconfiança i la indiferència pels catalans demostrada per tot lo que ve del poder central (tant de bo fos així també en altres coses, verbigràcia, en els espectacles i altres imposicions castellanes), fent-nos creure que desitgen una política nova, emmotllada al nostro modo d'ésser; política que sols por resultar de l'autonomisme radical.

Jaume Brossa: "Viure del passat", L'Avenç, 2a. època, any IV (1982), ps. 257-264.

Joan Maragall va participar en el projecte de creació d’una llengua literària que havia de superar, d’una banda i en paraules de Riba, l’artificiositat del «barroquisme del banal i del pintoresc» i el col·loquialisme més o menys descordat del «català que ara es parla» i, d’una altra, la grandiloqüència romàntica. Una llengua literària que, a part de respondre al gastament de les fórmules anteriors, havia d’acusar el fort impacte de les poètiques realista i, sobretot, naturalista i que, des de posicions molt diferents, tendiria a reproduir fidelment la realitat circumdant. Però no totes les realitats en què es movien els escriptors eren les mateixes. La d’Apel·les Mestres, per exemple, és diferent no tan sols de la del Verdaguer i el Costa i Llobera dels anys vuitanta i noranta del segle passat, sinó també de la de Ruyra, Casellas i Català i aquestes, al seu torn, són diferents de les de Rusiñol i Maragall. I no cal parlar de les distàncies entre aquestes realitats i les de la generació noucentista (Carner, Guerau de Liost), emparades sota l’aparell ideològic de la Lliga i estimulades per les institucions que en depenien (Institut d’Estudis Catalans, Mancomunitat de Catalunya etc.).

A les diferències decisives de formació literària, cal afegir les derivades del medi geogràfic en què es mouen els escriptors i les que són conseqüència d’una reflexió teòrica més o menys elaborada de la pròpia experiència lingüística. En aquest sentit, mentre que Ruyra o Víctor Català, com abans Verdaguer, disposen d’un bagatge lingüístic –lèxic– riquíssim procedent de Blanes i de l’Empordà que, degudament filtrat i hiperstilitzat, faran coincidir amb el llenguatge pretesament senzill i espontani –viu– que exigirà la seva particular estètica de la versemblança i de la sensació, Maragall, com Mestres, només podrà i voldrà treure partit del dialecte barceloní.

D’entrada, doncs, no és únicament la diferència entre la riquesa lèxica dels parlars rurals i mariners uersus la pobresa lèxica del barceloní urbà allò que els separa, sinó, més important, la diferent manipulació que fan de la llengua. Així, mentre que els primers la sotmeten a un complex procés d’artificiositat i de diferenciació (la llengua del pastor de Solitud no és el dialecte empordanès, sinó una sublimació del seu paper messiànic), Maragall opta per la simplificació i la uniformització (la llengua d’Arnau o d’Haidé és igual que la de les Vistes al mar o la de les Pirinenques; encara més: és la mateixa de les proses líriques, els articles o les cartes). Tant els primers com Maragall elaboren uns dialectes personals, íntims, al servei d’una determinada concepció del fet literari. Però mentre que els primers opten per registres discursius diferenciats, és a dir, distingeixen perfectament entre la llengua del narrador i la llengua dels personatges (dialectes personals amb forta càrrega simbòlica), Maragall tendeix cap a una llengua única, cada vegada més senzilla, espontània i menys elaborada retòricament –viva–, com a única manera de traduir els sentiments i les seves impressions en termes literaris i de no trair la seva poètica. La llengua de Maragall, doncs, no és avaluable en funció de la de Verdaguer, Ruyra o Carner; només és avaluable en les circumstàncies en què es va produir. Unes circumstàncies particulars incloses, és clar, en unes altres de col·lectives.

Maragall va viure en un país i durant uns anys en què estava en joc el prestigi i la viabilitat de la llengua literària, a punt d’experimentar una reforma ortogràfica, gramatical i lèxica sense precedents. Això atorga als seus escrits una importància especial, tant perquè són el testimoni viu d’una de les grans figures literàries del període immediatament anterior a la codificació fabriana, com per les opinions que emeté sobre la mateixa llengua, i per la seva participació en esdeveniments cabdals per a la recuperació lingüística del país, com és ara el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana o les primeres reunions de l’Institut d’Estudis Catalans.

L’objectiu d’aquestes notes és, a part de reivindicar la filologia aplicada a textos contemporanis, veure el concepte que Joan Maragall tenia de la llengua literària en relació amb el seu ideari poètic, tantes vegades exposat públicament i tantes vegades comentat tant pels seus partidaris com pels seus detractors. És clar que la discussió més o menys detinguda de les sevs fòbies i les seves fílies només tindrà sentit convenientment emmarcada en el context de les idees filològiques de començament de segle. Al seu torn, la confrontació de documents i manuscrits dóna llum sobre quina era la seva pràctica lingüística no solament pel que fa a ortografia, lèxic i morfosintaxi (casuística prou complexa no inclosa en aquestes notes), sinó sobre quin era el grau d’elaboració i correcció a què sotmetia els textos i quines eren les seves decisions i indecisions fonamentals al marge de les declaracions i dels textos programàtics.

MARAGALL I LA LLENGUA LITERÀRIA

Les reformes ortogràfiques són probablement, entre els canvis socials que impliquen canvis de les condicions d’ús de qualsevol llengua, els més profunds i els més vistosos. Els més profunds, perquè impliquen un abans i un després de la reforma, necessiten l’aprovació general i la difusió de les mesures proposades i, per tant, condicionen tots els estrats socials; els més vistosos, perquè concentren l’atenció de bona part de l’opinió pública en aspectes aparentment superficials o intranscendents, i alhora perquè susciten reaccions apassionades, lògicament de sentit contrari, generades pel mateix canvi.

La relació entre la tradició filològica i la necessitat de modernització és ben subtil i delicada, com han posat de manifest a casa nostra Xavier Lamuela i Josep Murgades, i exigeix un profund coneixement tant de l’estructura lingüística com de les tendències i les reticències en l’ús. Això que acabem de dir va, naturalment, per a tot el procés de normativització, sense excepcions. Ara: una vegada constituïda la norma ortogràfica, i només per referència a aquesta, determinades combinacions resulten arcaïtzants, d’altres massa modernes per a la seva època, d’altres aberrants o bàrbares i, finalment, algunes curiosament cacofòniques. Tot això, naturalment, des de la perspectiva de l’observador.

En rigor, tal o tal grafia d’abans de 1913 no era més correcta ni més incorrecta que cap altra, malgrat les discussions (apassionades) que generés. En la mesura en què cada institució particular (impremta, revista, associació o el que fos) responia d’un sistema gràfic diferent, que justificava més o menys a partir de la seva visió particular de la tradició i del seu interès per les innovacions, la majoria dels escriptors individuals, com fou el cas de Maragall, es mantenien al marge de la qüestió gràfica. Així, una anàlisi comparada de tots els llibres de poesia de Maragall, publicats amb suficients intervals temporals i en impremtes diferents, així com dels textos publicats en revistes i dels manuscrits, no permet inferir cap regularitat significativa en la qüestió gràfica. Fins i tot escriptors amb molta més consciència lingüística i molta més imaginació que Maragall, Verdaguer, per exemple, tot i consultar habitualment filòlegs de prestigi com Milà, Aguiló o Balari (a qui encarregà la revisió, entre d’altres, de Pàtria, L’Atlàntida i Canigó), o amics de la seva confiança igualment preocupats pel tema de la llengua (Collell, Matheu), era conscient que aquelles consultes servien més per a unificar criteris d’edició que no per a resoldre definitivament els dubtes, que, al capdavall, eren mecànics i instrumentals.

Malgrat tot això, la promoció o l’abandó de tal o tal grafia despertava a l’època un interès ben alt; uns acabaven apareixent públicament com a excessivament uniformistes, i uns altres com a marcadament populistes, amb una bona gamma de matisos intermedis. Aquestes etiquetes, causa a vegades de grans confusions, tenien a veure més amb l’ús de la llengua i amb els continguts que amb les qüestions merament tècniques, o filològiques, tot i ser aquestes a la superfície del discurs. Pompeu Fabra, per exemple, abans de 1913, donava per bones solucions gràfiques que després la reforma rebutjaria en bloc; abans d’aquella data, però, només hi havia actituds i compromisos (diferents), i cap ortografia; després, per convenció, ja hi havia grafies bones i dolentes, i, per convenció també, s’anirien esvaint les divisions.

Al capdavall, ningú no escrivia malament, abans de 1913. Ni bé. Es vivia en una mena d’anòmia, perillosa en la mesura en què la modernització de la societat catalana en conjunt era un fet imparable. L’excepció que suposa Maragall en un context així és ben curiosa. Ell pren la iniciativa i saluda la diversitat natural, que encaixa bastant bé, d’altra banda, amb el seu ideari estètic: «Porque aquí lo único universal es la expresión viva, y con la vida mudable de cada pueblo. Y allí donde una de estas expresiones se cree presuntuosamente llegada a la perfección, y se decide a fijarse, y se erige en idioma oficial mecanizándose en una gramática y cerrándose en una academia, allí mismo empieza su muerte. Lo único realmente vivaz son los dialectos, las lenguas francas de gramática, libres de academias.»

Aquestes línies, preses aïlladament, semblarien una defensa enèrgica de la dispersió ortogràfica; no ho són exactament. De fet, Maragall és impermeable a les oscil·lacions de la i grega o la ce trencada; ni les ataca ni les defensa: deixa que decideixin els editors. Maragall fóra merament una anècdota trivial per a la història de les tendències gràfiques abans de la reforma, que s’ocupa, per definició, d’actituds marcades i d’institucions més o menys representatives. És precisament l’eclecticisme de Maragall, la seva inhibició, en la pràctica, d’aquestes qüestions, allò que resulta més significatiu.

Fixem-nos, doncs, en l’argumentació de Maragall: ataca el formalisme i l’academicisme, quan la llengua catalana ni disposa de cap ortografia formal, ni cap acadèmia n’ha dictat la gramàtica. El paràgraf citat és un resum de l’ideari espontaneista: la llengua és l’expressió fidel dels sentiments, anàrquics i no estructurats; si hi hagués normes, caldria saltar-se-les, perquè només servirien per a entrebancar la comunicació autèntica. No n’hi ha, de normes, però. Maragall declara emfàticament que prescindeix de les acadèmies; que en prescindiria si n’hi hagués, en realitat.

És aquest joc, aquest coratge negant retòricament la utilitat de les gramàtiques (inexistents) a l’hora de la creació literària, el que fa exclamar a Pla, també amb una bona dosi de coratge i d’ironia, que Maragall ha estat «el primer escriptor d’aquest temps que ha escrit la seva llengua com si es tractés de la cosa més lògica d’aquest món –d’una cosa normalíssima i natural».

Pla havia de combregar de bon grat amb la defensa de la naturalitat i la normalitat. Ara, què vol dir natural, quan es parla de llengua escrita? Què vol dir espontani, si tots els sistemes gràfics són per definicio convencionals? Si entenem aquest contrast, entendrem potser millor la inhibició i l’eclecticisme de Maragall en qüestions ortogràfiques. El paràgraf citat de Las lenguas francas no es refereix en absolut al castellà, la llengua en què és escrit. Maragall va escriure la major part de la seva obra en prosa en castellà, sense rareses ortogràfiques apreciables. Acceptava implícitament (i no va combatre mai) la diglòssia estilística imperant; una llengua per als sentimentss i les emocions, una altra per a la raó i el judici, amb algunes interseccions més o menys significatives, sempre en la mateixa direcció (no en té, d’obra poètica castellana). Sembla que acceptava implícitament també la anòmia gràfica del català, sense donar-li «ni la més mínima importància», com diu Pla: «En tot cas, aquest no era el seu problema. El seu era un altre problema [...] Tenia una altra feina. Ell es volia expressar d’una manera intel·ligible per a la major quantitat possible, i aquest resultat, segons ell, no depenia pas de les normes, de l’element purament i mecànicament instrumental, sinó del que l’escrit –la poesia– contenia interiorment.»

Serà només per referència al contrast entre la forma i el contingut, entre el significat i el significant, per dir-ho en mots més moderns, que entendrem, com fa Pla, l’actitud de Maragall davant la seva llengua: «Maragall fou un escriptor molt més apassionat per les qüestions de fons que per les qüestions formals, que sempre considerà secundàries i de simple instrumentació. En realitat, pretenia que aquestes qüestions de forma, d’estil, eren la mort de la paraula viva, humanament autèntica, decisiva. S’estimava més una incorrecció palpitant que una perfecció morta.» Ara, tanmateix, seduïts per aquest desdoblament general, entraríem sense ni adonar-nos en el tema de la poètica maragalliana, del seu ideari antiformalista. Això, és a dir, apreciacions d’estil, més o menys marcades per la ironia, i no consideracions sobre la llengua de Maragall com a codi, com a estructura lingüística, és el que conté el conegut text d’Eugeni d’Ors Signe de Joan Maragall en la història de la cultura. Consideracions estilístiques són també les Dues anotacions de diari, sobre la llengua de Maragall de Gabriel Ferrater. L’ideari poètic de Maragall, convenientment fet públic i discutit, ajuda a explicar la seva indiferència davant els problemes purament convencionals, mecànics i rutinaris de la ce trencada o els plurals en -es. Aquí no entrem a valorar les repercussions d’aquell ideari en la seva producció poètica: aquest és tot un altre sentit de la paraula llengua, terriblement legítim, però diferent.

Maragall, de la llengua com a codi, com a estructura, se n’ocupà ben poc, per no dir gens. Per contrast, de l’ús, de la vida, que en deia ell, n’escriví moltes planes, en català i en castellà. En una de les grans oportunitats que tingué per a dir alguna cosa públicament sobre l’evolució de l’estructura del català, durant el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, féu una vegada més una defensa del «bon dialecte», del «verb propi», davant «un ideal arbitrari, de falsa unitat externa»: «I això que usualment i oficialment (no científicament) en diem llengües, no són altra cosa que uns dialectes predominants entre els germans llurs; perquè científicament una llengua és una abstracció i en realitat viva no hi ha sinó dialectes.» Aquestes ratlles són probablement un ressó de l’interès que la dialectologia despertava a l’època com a disciplina naixent, a més d’un lligam admirable amb l’ideari cultural i literari de Maragall.

Però la seva participació al Congrés caldria valorar-la sobretot pel prestigi que hi podia conferir, i que segurament hi conferí, més que pel sentit o el detall de les propostes concretes. La seva segona gran oportunitat d’intervenir en la reforma lingüística catalana, l’entrada a l’Institut d’Estudis Catalans el maig de l’any 1911, s’ha d’entendre també més condicionada per la categoria cívica i intel·lectual de Maragall, que per l’interès concret que devien oferir-li les reunions. Això és perfectament normal, i forma part del conjunt de decisions polítiques implicades en una reforma com la que s’emprengué aleshores. Així ho ha entès també Pla: «En el seu temps es començaren de donar les condicions de redreçament –en la superació d’aquest últim contrast [incomoditat o mort]... gràcies probablement a ell (a Maragall) i als seus enormes recursos expressius.»

És a partir d’aquests homes –literats, intel·lectuals– que té raó de ser una institució d’aquest tipus. Reprenent l’argumentació de l’inici, els tècnics –els filòlegs– són només una part del procés de reforma. Sols, sense el material, textos, poemes, traduccions etc., enllestirien ben aviat la feina. El desinterès real de Maragall pels detalls de l’ortografia és, doncs, perfectament compatible, i fins i tot complementari, de la seva intervenció efectiva, política, en la pròpia reforma lingüística.

El que sorprèn, encara avui, és l’efecte de neutralitat que aconseguí. A més de concentrar-se en allò que volia transmetre amb els seus poemes, Maragall escrivia, materialment, físicament. La reforma en marxa suposava, tot i amb tot, una certa tradició gràfica anterior, tan generosa i equívoca com es vulgui; en definitiva, una tradició escrita que es remuntava prou segles enllà, i amb autors d’anomenada. Els escriptors del tombant de segle disposaven de gramàtiques i diccionaris que els orientaven en els aspectes més mecànics i rutinaris, malgrat les contradiccions i les correccions posterios. Maragall comptava almenys a casa seva amb el Diccionari de barbarismes de Careta i Vidal, a més de les gramàtiques i els diccionaris que pogués consultar a l’Ateneu amb una certa regularitat. Els dubtes que devia tenir, els devia resoldre, lògicament, consultant aquesta mena de material, i alguna idea en devia treure també de les publicacions en català que comprava o rebia a casa seva, com «L’Avenç» o «Joventut», les obres de Verdaguer o Víctor Català, i, si volem anar més enrere, les Cròniques o Llull.

La col·lació dels diferents documents manuscrits i impresos que contenen els seus poemes fa evident que Maragall, unes vegades seguint els criteris d’altri i unes altres, la majoria, seguint els propis, els revisava i els anava treballant fins que els poemes adquirien la forma i el sentit adequats a un determinat moment. L’aparat crític resultant de la col·lació –que no ha de ser mai, com diu Riba, un catàleg de faltes, sinó un repertori de variants provocades per unes causes determinades i amb unes funcions pròpies– és significatiu, doncs, del procés d’elaboració dels poemes.

Per les variants es pot inferir el procés autocrític i autocorrectiu de Maragall, més rigorós a partir d’Enllà (1906), sens dubte com a reacció contra la recepció desfavorable del llibre. Així es demostra en els poemes resollits en Tria (1909) i en el manuscrit de Seqüències (1911). En Tria precisament (i no pas malgrat) pel seu caràcter antològic i per la seva finalitat didàctica, Maragall mostra que és capaç de fer allò que els noucentistes diuen que han de fer els bons poetes: sotmetre l’obra a revisió per tal d’oferir-la al més depurada possible d’incorreccions, incongruències i desordres. Les correccions, que no són mai gratuïtes i que milloren substancialment el text, tendeixen a eliminar defectes formals com repeticions, col·loquialismes, expressions massa prosaiques, castellanismes etc., i a polir els defectes de versificació sempre que el canvi no signifiqui una agressió contra el seu personal sentit del ritme. Si la transgressió ha de ser massa acusada, Maragall la desestimarà en benefici del ritme. Els canvis, siguin morfològics, sintàctics o lèxics alteraran, lògicament, el ritme interior del vers i del poema però no modificaran el gust pel vers lliure i per l’anisosil·labisme. La correcció contribuirà també a atenuar els excessos de sentimentalisme i de carrincloneria, així com la superficialitat dels sentiments religiosos i patriòtics. El discurs guanyarà coherència interna gràcies, sobretot, a l’eliminació dels elements inútils: Maragall arribarà a suprimir versos i estrofes senceres. Davant de la revisió, Ors rectificarà el que havia dit a propòsit de la poesia de Maragall i, especialment, d’Enllà.

FILOLOGIA I LLENGUA

Fins ara la filologia ens ensenyava a rescatar textos clàssics i una rutina específica per a editar-los, d’acord amb tècniques i coneixements més o menys moderns. Aquelles edicions eren útils també per a esbrinar tal o tal aspecte de la història de la llengua, de la gramàtica del català en aquella època; eren fins i tot útils per a la dialectologia, considerada també diacrònicament. Reivindicar la filologia com a disciplina i com a mètode perfectament aplicables als autors moderns i contemporanis no sembla fora de lloc. De la mateixa manera que adoptar l’ortografia de la reforma per a autors com Maragall significa donar coherència als seus escrits i reconèixer la importància de la creació literària en el context de la filologia, proporcionant a aquesta, com a disciplina general, un marc actual per a plantejar i discutir problemes textuals.

En el cas concret de Maragall, a part de permetre fixar el text definitiu de la seva poesia a través de l’edició i de veure el procés genèsic mitjançant l’aparat de variants, la filologia –que és una ciència tan científica com ho pot ser l’astronomia i que no s’ha de confondre amb l’hermenèutica– ajuda a reparar un lloc comú més o menys malintencionat sobre la seva manera d’escriure: no és cert que Maragall escrivís a raig i la teoria de la paraula viva té poc a veure amb això. És cert, en canvi, que li costava molt escriure, i la relativament escassa producció poètica i els cinc anys que, com a mitjana, transcorren entre llibre i llibre ho confirmen. També és cert que abans d’escriure una ratlla la treballava mentalment fins gairebé donar-li forma. Quan finalment la posava sobre el paper, Maragall canviava, retocava, suprimia, afegia, polia i dubtava en el curs mateix de l’escriptura i en revisions posteriors; i ho tornava a fer quan preparava el manuscrit per a la impremta. Sabem, a més a més, que corregia proves, on tan fàcil és alterar el text. Si al final dels versos li queden coixos o massa llargs; si no hi ha manera que els versos es constitueixin en estrofes estipulades (per uns altres); si, en definitiva, els versos no els arregla al nostre gust no és per incúria, indiferència o excentricitat. És perquè ho vol així, perquè les qüestions formals no el preocupen gens, o perquè no en sap més; però en cap cas no s’ha d’atribuir a la indolència.

La filologia també pot ajudar a reparar un altre greuge a Maragall: el de la llengua. Maragall treballa amb una llengua caòtica, sense sistematitzar i farcida d’interferències de tota mena (lèxiques, prosòdiques, sintàctiques etc.). Formen part de la seva biblioteca, però, les gramàtiques, els diccionaris i altres textos sobre la llengua catalana que el seu temps va produir; textos tots ells molt vacil·lants especialment pel que afecta l’ortografia, la morfologia i el lèxic. Així, quan Maragall destrossa les orelles amb la mar brunzenta i la migdiada resplendenta no fa altra cosa que, a banda de seguir un hàbit dialectal absolutament vigent encara avui, ajustar-se a la codificació del moment. Si no vols ser com el que es «deixan enganyar pel ditxós castellà» –diu Joan Martí i Trenchs a Lo pot petit o lo llibre dels perquès– has de dir dona prudenta, cosa evidenta, regla diferenta i màquina potenta. Això és exactament el que fa Verdaguer a L’Atlàntida, on les alzines són bracejantes i les ones renillantes. A les edicions de 1906 i 1928 d’Els fruits saborosos, per a Carner Aglae té «una set ardenta» i Agavé es plany de les «vinentes [hores]». La nit, per al Riba de 1910 i 1911 és resplendenta, la vida vibranta i l’onada verdejanta. I fins ara, que sapiguem, no s’ha produït cap esquinçament de vestidura.

És indiscutible que la consciència lingüística de Maragall va ser més aviat laxa, però ho va ser en una doble direcció: ni va defensar ni va detractar d’una manera radical cap de les posicions lingüístiques del seu temps. En aquest sentit, les vacil·lacions i els canvis no tan sols en un mateix període, sinó en una mateixa obra són freqüents i per això mateix no són significatius. Maragall no va tenir cap mena d’escrúpol a l’hora de publicar els seus textos en revistes, diaris i impremtes de criteris ortogràfics diferents. Ell mateix amb motiu de la publicació de Tria l’any 1909 ho comentava en una carta a Salvador Albert, encarregat del pròleg: «En quant a l’ortografia [del pròleg], trobo que és tal com jo l’hauria escrit, aixís és que no he tocat res; encara que ni per lo meu mateix m’hi faig gaire fort en aquestes qüestions perquè no tinc pas un criteri prou fonamentat ni, per tant, gaire fixo.»

Amb tot, i amb la perspectiva que concedeix el pas del temps, Maragall va recollir i va desenrotllar la idea d’una revolució lingüística que, segons Joaquim Molas, Apel·les Mestres havia iniciat uns quants anys abans sense gaire èxit. El repertori «empobrit i escàs de què, com a barceloní, podia disposar» –com diu Gimferrer– Maragall el depura, estilitza i estrafà en virtut de la creació poètica, contribuint així, irrevocablement, a l’alleugeriment de la llengua i a treure-la de la via morta en què es trobava. També és Gimferrer qui diu: «El català pobre i aproximatiu, però honest i ple de convicció, de Joan Maragall ens dóna la mesura de civilitzat respecte moral de la segona Renaixença.»

Nota bibliogràfica

Les obres citades al llarg de l’article són les següents: Gabriel Ferrater, El núcleo de Maragall, dins Sobre literatura (Barcelona, Edicions 62, 1979), ps. 99-102; Pere Gimferrer, Dietari 1979-1980 (Barcelona, Edicions 62, 1981); Xavier Lamuela i Josep Murgades, Teoria de la llengua literària segons Fabra (Barcelona, Quaderns Crema, 1984); Joan Maragall, Obres completes, 2 vols. (barcelona, Selecta, 1960-1961); Joaquim Molas, Apel·les Mestres, dins Riquer, Comas, Molas, Història de la literatura catalana, vol. 7 (Barcelona, Ariel, 1986), ps. 466-490; Eugeni d’’Ors, Signe de Joan Maragall en la història de la cultura, dins Joan Maragall, Obres completes, vol. I (Barcelona, Selecta, 1960), ps. 1253-1261; Josep Pla, Joan Maragall. Un assaig, dins Tres biografies, Obra completa, vol. X (Barcelona, Destino, 1968), ps. 9-177; Carles Riba, Pompeu Fabra i el «Diccionari general de la llengua catalana», prefaci a la segona edició del Diccionari (Barcelona, López-Llausàs, 1954); Id., presentació d’Èsquil, Tragèdies, vol. I (Barcelona, Alpha, 1932).

Glòria Casals: “La llengua de Joan Maragall i la filologia”, Revista de Catalunya, núm. 64, juny 1992, ps. 134-145.

A propósito del pintor Whistler, decía, hace algún tiempo, en estas mismas columnas, que el objetivo primordial a que parecen tender artes i letras del actual momento es a provocar intensidades de sensación.

El músico y el pintor, el poeta y el dramaturgo empiezan a desdeñar la frase melódica demasiado definida, el dibujo en exceso acusado, la imagen harto precisa, el argumento de sobra limitado, para lanzarse a horizontes de más vago ensueño por entre cuya aérea fluctuación puedan a veces transparentarse imágenes transcendentes o simbólicas representaciones. Nuestra generación se siente fatigada del estudio inmediato de la naturaleza en que se educara y, desechando análisis y experimentaciones, aspira a brillantes síntesis, a armonías de conjunto, que sólo incidentalmente tomen su origen en la realidad exterior.

Arrancar de la vida humana, no los espectáculos directos y circunscritos, no las fases corrientes y banales, sino las visiones relampagueantes, desbocadas, paroxistas, alucinatorias, traducir en dementes paradojas las eternales evidencias; vivir de lo anormal y lo inaudito; contar los espantos de la razón, inclinada sobre el margen del abismo; referir el anonadamiento de las catástrofes y los escalofríos de lo inminente; cantar las congojas del dolor supremo y describir el calvario de los hombres; llegar a lo trágico frecuentando el Misterio, adivinando lo Ignoto, prediciendo los Destinos, dando a los cataclismos de las almas y a los desquiciamientos de los mundos la expresión exacerbada del terror! Tal es la fórmula estética de este arte nebuloso y espléndido, caótico y radiante, prosaico y sublime, modernista y medieval, que en alas de vientos hiperbóreos vino hasta aquí, llamado, atraído por nuestra juventud intelectual que quiere conocerlo, vivirlo, aquilatarlo.

Como siempre que asistimos a las manifestaciones más radicales del arte novísimo, nos asaltan esos pensamientos después de la lectura repetida de La Intrusa, en cuyo estudio hemos debido ahondar por motivos especiales que no es el caso referir en este sitio. Relatar el argumento es imposible, pues el drama del poeta belga no lo tiene; pero se pueden, en cambio, resumir, aunque sea pálidamente, las series de terribles emociones que, como letanías de torturas y suplicios, van pasando por el alma de aquella humanidad quimérica y angustiada, que con paso vacilante, tembloroso, transcurre por los poemas escénicos de Mauricio Maeterlinck. (?)

Pobremente esbozado, tal es el pavoroso poema de Maeterlinck, drama sin acción, sin argumento, donde las figuras humanas apenas obran, apenas quieren; donde solo se mueven las almas, palpitando con ritmos de emociones en un crescendo horrísono de terror. Partiendo del estado de sensibilidad que trata de provocar el poeta, todo lo subordina al intento emocional. Las incidencias múltiples y dispares de la vida estorbarían, de seguro, en aquella progresión ascendente de sensaciones y por esto se eliminan, si no contribuyen a la finalidad establecida y a la armonía del conjunto. El drama transcurre en una sola escena, son entradas ni salidas de nuevos personajes, sino constantemente con los mismos de un principio, que aparecen como quiméricos sujetos de experimentación fisio-psicológica, expuestos a las miradas del expectador, como la reproducción directa y a posteriori del ser humano, dotado de voluntad y pensamiento individuales, podría fácilmente embarazar con sus iniciativas e imposiciones, el plan emotivo ya determinado, las figuras que intervienen en la creación, más que como caracteres complejos, se ofrecen como temperamentos simplicísimos, poco diferentes en su mayoría y, en todo caso, lo más estrictamente contradictorios para dar motivos a los juegos del contraste, al claroscuro de la sensación total.

En La Intrusa, la mitad de los personajes, el Padre y las niñas, son meramente pasivos, sintiendo y pensando a tenor de los demás; entre otros, el Abuelo resulta un temperamento excitable, visionario y predispuesto al terror; el Tío, un hombre tardo, pero equilibrado, de atrofiada imaginación; Úrsula, la hija mayor, es el ángel del hogar habitado por el infortunio. A la ternura de si corazón compasivo reúne la idealidad de un alma soñadora, la más adecuada, la más a propósito para la poética misión de mensajera de la Naturaleza que le toca llenar en el poema. Porque es de notar que todos los aspectos del mundo exterior, tal como los forja la nebulosa fantasía de Maeterlinck, desempeñan papel importantísimo en el desenvolvimiento moral de las situaciones.

Los silencios nocturnos y los rumores de la selva, las sombras espesas y los claros de la luna, los lagos dormidos, y los ecos lejanos, todas esas formas y sonidos de aparición noctámbula, todos estos estados de paisaje fantástico guardan latentes analogías con los estados de espíritu, viniendo a ser sincrónicas aquellas modalidades de naturaleza con vibraciones del alma, con latidos de corazón.

Quien cuida de reflejar, en las escenas de La Intrusa, aquellas fases ideales del mundo exterior, cuyas variantes más sutiles corresponden a matices de sentimientos y sensaciones humanas, es Úrsula, la poética Úrsula, que desde el alféizar de la ventana va anunciando, como heraldo de la naturaleza, las hojas que caen, los ruiseñores que trinan, las brisas que murmuran, las hojas que se deshojan, o las penumbras del parque, o las estrellas del cielo o los cisnes del estanque, o los cipreses del bosque. No hay que decir si, como elementos de sensación, concurrirán al efecto dramático-fantástico estas sensibilizaciones de naturaleza soñada que, por sortilegios de un arte enfermizo y adivino, parecen participar de los dolores, de las angustias, de los delirios de los humanos.

Pero ¿qué más?, si hasta las frases que pone Maeterlinck en boca de sus héroes, aparte el significado, coadyuvan por su estructura material a la unidad armónica de aquella sinfonía de terror. El lenguaje, si bien enigmático en contados pasajes, es, por lo común, llano, corriente, familiar y hasta pedestre y vulgarísimo en ocasiones. Pero lo más notable, por lo raro, es la construcción monótona de ciertas oraciones, cuyos giros y vocablos, repetidos hasta el extremo, chocan por lo desabridos e inusitados; mas, por lo mismo que chocan, se pegan al oído y se imponen a la imaginación. Úrsula, cierra la puerta, es tarde. Sí, padre. No puedo cerrar la puerta. No podremos cerrar la puerta. O bien, en otro fragmento del diálogo: Hemos oído abrir la puerta. He sido yo que he cerrado la puerta. Estas cantinelas de una misma frase, estas letanías de un mismo vocablo, este porfiado machaqueo de un mismo sonido, acaban por hipnotizar el alma del oyente hasta llevarla, a ciegas y sin voluntad, por el camino angustioso de la sugestión.

Pero, ¿se ha limitado Maeterlinck a suscitar hasta el paroxismo esta impresión de terror como única finalidad de la obra? ¿No ha ido más allá, mucho más allá, rebasando la esfera de lo sensorio para entrar en el mundo de lo metafísico? Es evidente que sí. Así como, a través del temperamento fisiológico de cada personaje, se vislumbra una entelequia espiritual, así mismo, detrás del drama de sensación, se adivina fácilmente una tesis poético-filosófica, un símbolo dialogado, un tema trascendental. Para ver el poema desde este punto de vista, basta recordar que todo el drama se pasa en una continua disquisición sobre el desenlace que tendrá la enfermedad de la Madre, que el Tío augura feliz y el Abuelo presiente funestísimo. El anciano, que por su ceguera vive recluido en el tétrico abismo de su espíritu, todo lo ve del color de su sombría imaginación. Fenómenos de la naturaleza, aspectos de la vida humana, incidentes del ocaso, todo lo traduce en infalibles signos de dolor y calamidad. Es la personificación exacta del pesimismo. El Tío se ofrece como antítesis perfecta. Hombre despreocupado y sensato, se resiste a aceptar como indicios trascendentales los hechos corrientes y las coincidencias del azar. Cuando el Abuelo se inquieta porque dejan de cantar los ruiseñores, él exclama, con muy buen sentido: ¿En el canto de los ruiseñores os vais a fijar ahora? Al apagarse la lámpara, solamente él permanece tranquilo entre la general consternación, afirmando imperturbable que lo mismo da estarse a oscuras que con luz.

Pues entre estos dos personajes simbólicos se entabla una eterna contradicción en cuanto tratan de inquirir los futuros destinos, Para sus vaticinios siniestros, el Abuelo no cuenta con dato ni observación positiva; todo se reduce a augurios y presentimientos, a naturales instintos, a impulsos del alma, a voces del corazón. El Tío, en cambio, tiene un criterio seguro de verdad puesto que para el optimismo de sus enseñanzas se apoya en el testimonio de las ciencias. En aquel dualismo sistemático, cada cual sintetiza su pensamiento en una frase. El uno dice: Hay que creer en nosotros que gozamos de vista, y el otro replica: Yo soy menos ciego que vosotros. Nosotros decimos la verdad. Yo la sé mejor que todos.

¿Y quién viene a terminar la sempiterna querella? El gran personaje invisible del drama, el que no aparece y lo remueve todo; aquella Intrusa que movía el viento en la vereda, la que deshojaba las rosas al pasar, la que hacía enmudecer los ruiseñores, la que hacía temblar los cipreses, la que ahuyentaba a los cisnes del estanque, la que afilaba en la sombra su guadaña, la que abría la puerta, la que subía la escalera, la que apagaba la luz, la que cortaba la vida, la que venía a dar la razón al ciego vidente, proclamando que la Muerte es la única verdad.

Raimon Casellas: La Intrusa. Drama de Mauricio Maeterlinckº, La Vanguardia, 8-IX-1893 (fragments).

La mula se li havia aturat en sec, a la virada; aixecà amb les dues mans la vara del fuet i una cinglatada ferma xiulà sobre les costelles de la bèstia; en la pell de color de xocolata aparegué una ratlla blanquinosa, la mula ajagué les orelles sobre la clina, però no va moure ni una pota. Per tercera vegada feia aquella funció, i això era prou i massa per a la paciència del Verí. L’havien estafat endossant-li una mula tossuda; però, o ell li doblegaria el geni, posant-la com una malva, o deixaria de ser qui era. I les garrotades començaren a caure, rabentes, bombant sobre el ventre com sobre d’un tabal, encastant-se en les anques, xiulant secament pel cap i per les potes; tot era un encreuament de ratlles inflades i esblanqueïdes sobre aquell cuiro baquetejat; però la mula, ferma sempre, com si fos de fusta. El Verí començava a perdre el delit i els braços ja no li’n podien dur més; estava blanc com la paret i tot ell tremolava de quimera. Agafant la tralla a tall de punxó, l’enfonsà rabiosament tres o quatre vegades en el prim del ventre de l’animal: amb el dolor i la sorpresa del càstig, aquell pegà un bot violent, i com una fúria girà la cantonada; mes als quatre passos tornava a estar clavada a terra, amb les potes eixamplades, el coll estirat, el cap enlaire i els narius badats, com si flairés quelcom terrible. En aquell punt, sentir i veure el Verí, feia feredat. Les dones sortien a les portes de més a prop, guaitant alarmades. En un dels cops el fuet es migpartí, i un tros, descrivint un arc en l’espai, anà a caure a dins d’un pati; el Verí esclatà en una atrocitat que va fer escruixir les dones i, fora de mare, cridà son germà, que per guaitar-se’l havia deixat de fer estelles.

―Quim! Porta les escombres de melca, corre!… Ara veurem si… si…

La malícia i el cansament no el deixaven parlar; tenia sang al blanc dels ulls i les venes del coll inflades a punt d’esclatar.

Son germà arribà corrent amb tres escombres.

―Té, encén-les… ―i tirà la capsa de mistos―. Vol estar-se quieta? Ara veurem quin bo hi troba… ―i estirà els llavis trèmuls amb una ganyota feréstega.

I, mentre el Petit calava els mistos als brins d’or de la melca, ell s’entortolligà al braç les regnes per impedir que l’animal es pogués moure ni una mica.

Un farbalà de foc llengotejà al cap de les escombres, i el Verí, afermantse bé sobre les cames eixamplades, digué a son germà:

―Fot-l’hi sota!

―No sigues desanimat! ―cridà una dona.

―Cuida’t de tu! ―li va replicar amb una mala paraula i mirant-se-la de través.

Ningú més provà de ficar-s’hi. Tres o quatre veïnes, recolzades als portalons, guaitaven amb tafaneria, sense dir ni piu, i l’avi Palau, una mica més amunt, plantat vora el pilot d’estelles, seguia la comèdia tot eixarrancat, amb els elàstics penjant, el mocador a l’espatlla i les ulleres calades; a sos peus el Llombric segui fent clotets i remenant, amb sa pacífica quietesa de criatura malaltissa.

Tot just havien arribat les escombres enceses al ventre de la mula, que una ratxota de ventijol, venint de la plana, se n’endugué cap amunt una bravada ofensiva de pèl cremat.

Passà un minut llarg… De sobte, les dones que guaitaven esclataren a la un en xisclets i esgarips horrorosos, que fenidren l’espai, i vegeren passar carrer amunt, com una exhalació i amb infernal terratrèmol, la mula, esperitada, amb els ulls fora del cap i la cua dreta, arrossegant darrera seu, com una closca de nou, el carro ple de troncs, i el Verí, estacat el braç esquer amb les dues regnes i rebotant, d’esquena a terra, sobre les pedres cantelludes.

El Petit Palau, tot tambalejant-se, de l’envestida, vegé les escombres abrandades, un ací, l’altra allà, pel sòl, i, al donar-se compte de lo que havia passat, se posà a córrer darrera del carro, que deixava una estela fosca sobre la pols del carrer.

Els xiscles de les veïnes, entrant com coets dins de la cambra, esglaiaren la Doloretes, que d’un sol bot se plantà en la finestra. En aquell mateix punt i abans de que ella tingués temps de llençar un ai!, el carro, furient, passava sobre el Llombric, envestia l’avi Palau i s’estimbava per la bauma del torren enmig d’una cridòria espantosa.

La Doloretes tirà el cap enrera, obrí els braços en creu i caigué desplomada als peus del llit.

L’àvia Pastora fou la primera en collir el Llombric: tenia una maneta esclafada i el coll ―aquell collet prim de gallina plomada― fet una verdadera pasta; el capet havia quedat sencer i semblava de cera; tan sols els llavis estaven humits de sang, i dels foradets del nas en queia una que altra gota; tenia els ditets plens de terra, i amb prou feines se veia un petit rastre vermell al sòl.

Vora el Torrent recolliren l’avi, amb les dues cuixes trencades i una gran patacada al pit: encara duia les ulleres posades i tenia tota la pitrera i el davant de les calces plens de rapè.

Els treballs foren a baix del Torrent. Els primers que hi arribaren no sabien per on començar.

El carro, amb les baranes capolades, anava al cim de tot: una roda mirava al cel; l’altra, fora del fusell, havia anat a parar dins de l’aigua; els troncs, quins sota el carro, quins escampats per les vores: n’havia quedat un de dret, com plantat en terra. Un tros de camella, romput a l’estronc, havia esbotzat el ventre de la mula, i per l’esvoranc n’eixia una deu de sang fumosa que regalava fins al fons, envermellint l’aigua cristal·lina. El pobre animal, ajagut de costat, tenia el cap tirat enrera, la crina estesa sobre els palets, els ulls badats i vidriosos i la boca plena de bromera; tres potes, rompudes, penjaven immòbils, la quarta pernejava amb les darreres convulsions, i sota la pell de color de xocolata tots els nervis ressaltaven en un gran tremolor.

El Verí estava sota de tot i només se li veia un braç, estretament lligat encara, arran de munyeca, per les regnes entortolligades; el puny clos era blau com una mataparent i amb tots els nusos dels dits pelats. Més de deu minuts va estar la gent per a desfer l’horrorós embull, i quan a la fi, lograren treure aquell cos fet una coca, ple d’estreps, de macadures, de sang i de terra, ja no hi quedava ni un alè de vida; les ferides les tenia a centes; el cap obert com una magrana, un ull buidat, l’espinada rompuda, el ventre esquinçat, els budells enlaire, els tendrums descoberts: no es podia mirar. L’espardenya dreta havia desaparegut i tots els dits estaven girats del revés, cap a sobre el peu, ensenyant les polpes negres i brutes.

Aplegaren les restes de la desfeta i anaren pujant-les torrent amunt, fora la mula, que deixaren que s’acabés allà mateix.

En un dels camins, una criatura va cridar, signant un drap penjat en un rebroll d’olivera borda:

―Mireu: què és allò?

Ho abastaren: era un mocador d’herbes, tot brut i pudint a tabac de pols: el mocador de l’avi Palau.

Al vell se li gangrenaren les ferides i va morir al cap dels vint dies.

A les veïnes els hi costà Déu i ajuda fer revenir de son desmai la Doloretes, la qual, tantost retornada, volia de totes passades que li duguessin el Llombric. Amb penes i treballs li feren entendre lo que havia passat, i allavores tornà a pedre els sentis una i altra vegada.

Més d’una setmana va estar el metge a donar-la per segura. Després, quedà com alelada i no feia més que plorar, movent el cap i murmurant:

―Tots perduts, trista de mi!… Tots perduts!…

Com no havia dut dret a la casa i es veia que mai més seria altra, abans dels dos mesos de la desgràcia, son cunyat la va treure a fora; i ella, badant aquells grans ulls parats que semblava que no hi veien ―ulls de persona sense pena ni glòria―, se n’anà de porta en poorta, demanant una gràcia de caritat per l’amor de Déu. I quan no sabia on recollir-se, l’àvia Pastora li donava sempre un plat de sopar i la deixava dormir en el celler o en la pallissa; i ella li deia cada dia lo mateix, movent tristament el cap i mirant vers el torren amb sos grans ulls parats i fixos:

―Ai, àvia!… Tots perduts, tots perduts! Pobra de mi!…

“Daltabaix”, “Drames rurals”, dins Obres completes, Barcelona: Selecta, 1972, p. 484-487

CATALÀ, Víctor, “L’estàtua viva”, Catalana, 31-VII-1924, 214-217.

Oh tu, l’escaienta damisel·la ciutadana, de posat senyorívol, la de cos esllanguit i rostre pàl·lid, la d’ulls somniadors i llavis tristos! Oh tu, el lliri d’ombra que un raig de sol d’estiu mustigaria, perdona’m a mi, el pobre pelegrí de la terra aspra, que duu sobre la túnica la pols dels viaranys, dormits en les planúries soleiades, i que palpa amb la guaspa del bordó tot lo que troba en terra, recollint pedruscalls i flors boscanes per enseyar-ho als homes així que és en poblat; perdona’m, oh tu, damisel·la ciutadana!, si per encert cau en tes mans de nacre, anèmiques i gràcils, aquest llibrot feixuc; perdona’m i deixa’l de seguida, puix no s’és fet per tu: s’és fet per a altres mans més coratjoses i per gustos més rúfols. Per tu els colors són massa crusos, les ratlles massa negres: hi manquen mitges tintes, matisos esblaimats i corbes gracioses com espirals de fum d’un pebeter.

Aquest és un aplec dels pedruscalls que et deia, de formes anguloses i endurides, invariables a través dels segles, i no et pot plaure a tu, que et mires la pedra adulterada pel cisell i per l’enginy dels homes, com tampoc te plauria el pom de flors silvestres, que guardo en mon sarró de romiatge, puix tot són flors senzilles, primitives; unes, inoloroses; les altres, de fragàncies extremades, que fan girar la cara al qui no hi està fet, i que repugnarien a ton nas fi, d’aletes tremoloses, acostumat a les olors discretes, i a tos ulls, que gaudeixen dels tirats neurastènics de les flors de saló i d’hivernacle.

No, no fan pas per tu, aquestes coses…

Mes, potser que algun dia, llevant-me les sandàlies, fetes a transitar per les terres reseques, i despullant-me del vestit de romeu, amb les carculles que fan pensar en lo que no mor mai, potser sí que l’escrigui un altre llibre més bonic que el present; un llibre de les coses que passen amb el buf del Destí, un llibre gai, de marqueses i reines, de boscs endormiscats i de caceres; un llibre pulcre i frèvol com un país de vano o com un pom de balbes crisantemes, i aquell dia, oh esvelta damisel·la ciutadana de posat escaient i llavis tristos!, aquell dia, mon minúscul present serà per tu; puix llavors podré dir-te: -Agafa’l sense por, ben refiada, i teixeix amb son fil de fantasia ton retallet d’estofa de Penèlope…

Mes ara, plega, plega, que ni jo et vull ofendre ni tu deus ésser cap Isabel d’Hongria per recrear-te en l’esport divinal de veure llagues i acaronar la ronya que es troba tot corrent per la terra aspra, ben lluny de les grans urbs.

Plega, doncs, damisel·la ciutadana, creu-me, plega i somnia!

V. C.

CATALÀ, Víctor, “Prec” a Drames Rurals, MOLC, 83, Barcelona, 1982.

Llegidor:

Aquest nou llibre que t’entrego no és pas, en rigor, un llibre nou, sinó l’emulsió d’un llibre vel amb qualques elements d’altres llibres a fer.

Contra el gust general, que es decanta per la varietat, quan d’un aplec de treballs solts se tracta, jo prefereixo que cada llibre –aplec o no– dongui una nota única i distintiva, marqui un punt determinat en la mentalitat o el gust de son autor. La diversitat cromàtica, la complexitat harmònica, prou que es trobarà, si n’és cas, després, a fi de comptes, al revisar l’obra total. Mes jo, que així penso, per raons d’especial mirament procedeixo de manera diversa en aquest volum. I és perquè lo que fa més mota d’ell, els contes rurals, surten endarrerits de més d’un quinquenni, i en aquest quinquenni n’hem abusat tant entres uns i altres, i tan per demés estretament ilimitadament d’un sol aspecte de la vida pagesa, que hem acabat per fadigar-hi el públic i fins per determinar, entre elements cultíssims del gust general, la naixença d’orientacions contràries, el principi d’una acció coercitiva d’aquest abús.

Davant per davant del ruralisme –tan infantet, tan incomplet encara!– s’adreça ja com una enemistança, com una amenaça formal, el nonat civilisme, el ciutadanisme... el portaveu de l’esperit poderós i multiforme de l’urbs.

Beneït sia l’adveniment d’aquest nou Messies que, si no enganya la conjunció dels astres, que, si no s’erren els profetes, s’està infantant! Esperem-lo amb goig, saludem-lo ambhosannes!, aquest adveniment que ha d’excelsificar les nostres lletres pluralitzant els matisos de sa gamma, avui encara pobra, monocroma; desitgem-lo, apressem-lo tots, aquest adveniment, encara que ell impliqui la mort d’altres idolatries; per per a totes ha d’arribar son hora un dia o altre, i lo que no sap morir serenament a son hora és que no ha sabut viure, que no ha viscut mai; car està, precisament, en el secret de poder morir la millor demostració de vida.

Mes jo crec que, quan arribi l’anunciat, no matarà pas res; i ho crec, en primer lloc, perquè no es pot matar lo que no existeix bé encara, lo que no ha assolit l’estat de plena i cabal existència, i, segonament, perquè,anc que així no fos, poden molt bé conviure amb una mare dos fills llegítims –i més que sien–, malgrat tinguin diversíssim tirat, perquè ambdós per igual, si per igual han rebut els elements de vida, proven la potència de llur mare i conjuntament amb el temps poden treballar per son exalçament i glorificació.

Per això tinc per una mica prematura i tal volta poc fonamentada la naixent campanya contra el ruralisme. Ja sé que mou sos apòstols un sentiment d’enlairada finalitat, un anhelnobilíssim de superiorització per un pròxim avenir esplendorós, i això sol dóna a llurs prèdiques un ressò greu de cosa sagrada que les fa dignes d’ésser oïdes i meditades; mes, bo i reconeixent l’altesa d’aqueix sentiment, potser nofóra ociós senyalar lo que eixes prèdiques podrien resultar desviadores de futures iniciatives.

Ara com ara, per la vida col·lectiva de Catalunya, en tots sos aspectes, ha arribat una hora crítica: l’hora de la suma; l’hora de fer el bloc, la munió, la massa imposadora, destinada a entrar en un ample camp d’acció i en ell lluitar i vèncer superbament; a formar aqueixa massa, aqueix conglomerat, aqueixabalumba numèrica, hem d’acudir-hi tots lliberalment, petits i grossos, destres i manxolets, mes procurant netejar-nos abans tot lo possible de prejudicis minvadors d’energies i armar-nos ben armats de propi esforç i pròpia substància, a fi que el nostre concurs particular, per modest que sia, porti tot el cabal sencer a l’esforç i a la substància comunals; i sols per a demà que aquesta hagi actuat i s’hagi imposat, per a demà que hagi assolit la fi de sa acció, el triomf, vindrà una altra hora crítica, l’hora de la resta, de la tria, de la garbelladura; d’aqueixa cruenta operació seleccionadora que, per raons de sa mateixa naturalesa, no es pot fer mai a priori, car no es pot judicar lo que no es coneix i no es pot conèixer lo que no ha sigut demostrat.

No hi ha millor ni pitjor en lo contingent, sinó en lo acomplert; i ¿què sabem nosaltres de les sorpreses, de les meravelles que ens reserva el temps?Sia’ns lícit tallar la branca corcada, enterrar el gastament, menyspreuar l’esforç fallit, suprimir el detall evidentment inútil o noïble a la sanitat i bellesa del conjunt –és a dir, fallar sobre lo realitzat–, mes guardant-nos d’interdir el pas amanifestacions futures o de confondre lo essencial amb lo accesssori, la causa amb l’efecte, renegant de la poesia pel poetastre, del matrimoni per la dona xorca.

Parlant en termes generals –i sempre cenyint-nos, naturalment, al cèrcol de nostres aficions– tenim per millor obrar que teoritzar,anc que l’acció resulti defectuosa i la teoria sembli perfecta, perquè teoritzar en desmesia és entravar amb paranys i obstacles arbitraris la liure empenta de l’acció. Els dogmes infal·libes no són per a l’art; pot seguir una institució de principis a una manifestació sencera, però mai precedir-la. La dignitat de l’art i del sentiment íntim que l’engendra naix de la llibertat de sa manifestació, i sa fortalesa, de sa dignitat. Art, sentiment esclaus, són art, sentiment febles, xorcs , impotents. L’esperit lligat per apriorismes i per convencions fictícies –és dir, no reclamades per necessitats de sa naturalesa–, si arriba a fer quelcom de bo, no farà mai tot lo bo que hauria pogut arribar a fer sens aquelles traves. Dogma, escola, codi, conjunt de reglespreestablertes dins una esfera de creació, vol dir limitació, que equival a minva, la minva a decadència i la decadència a traspàs, mort. Així, una munió quedongui gran contingent de resignats acatadors d’escoles donarà molt pocs veritables formadors d’escola, i col·lectivitat mancada o pobra d’element actiu, fecundant, conegut per poder creador, no tindrà mai gran vàlua i son radi d’acció serà quasibé nul. La força vital estriba, doncs, en l’impuls antiescolàstic, antilimitador; en l’esclat centrífug que romp les lligadures externes, en la picada ardida del poll contra la closca que l’empresona.

El geni –poder creador per excel·lència i principi revolucionari per excel·lència també– mai pertany als dòcils caps de ramada, sinó als pastors que s’imposen a ella. És sempre iconoclasta i ultradogmàtic; trenca tots els motlles, capgira totes les teories i imposa noves lleis, potser tan il·lògiques i pernicioses com les que vulnera, però noves a la fi, és dir,desestancadores, contràries a la immobilitat, signe de mort.

Aquesta afirmació sembla que ens hauria de privar tota temença, mes no és així. Cert que l’esperit essencialment insurrecte, quan arriba a sa plenitud, se riu de tota lligadura i obra impulsat tan sols per una força superior que radica en ell mateix. Però la potència d’irradiació, la projecció espiritual del jo cap a fora, no és la mateixa en tots els individus ni segueix idèntic procés dedesenrotllament . Enmig dels enters, dels segurs, dels prescients que, com guiats per la força divinal, troben ja en els primers passos llur veritable via, hi ha els febles i els de vocació retardatària que, bo i duent lagalladura vital, han de menester d’un llarg covament per a arribar a terme. I és per aquests –que formen la gran, la immensa majoria en les milícies artístiques– pels que s’ha de témer; que ells són els que, durant el període d’indecisióconcepcional , mentre s’esperen o se cerquen a si mateixos, per escoltar papers de guiadors no sempre prou vidents dels camins que han de seguir... els altres, poden agafar orientacions equivocades, que, torcent llur inclinació ingènita, inutilitzin a bestreta tots llurs esforços i deixin convertit en nial l’ou que tancava el germen distintiu de lapersonalitat: per aquests és que voldríem neutralitat absoluta, un redós que els emparés, lliurant-los d’influències foranes –quasibé sempre pernicioses–, representades per consellers i mestres oficiosos que, preposant sovint l’oferiment a la demanda i aprofitant l’estat tèrbol de la inconsciència, mateix que la gossa de la faula d’Isop, se’ls fiquen a casa, en el sagrat de llurs idees i sentiments, allà fan niu, i un cop n’estan ben empadronits, entre ells i llur cria –les seves ensenyances– n’avien a fora l’amor veritable.

Els únics mestres llegítims –i, per tant, útils– serien aquells que, en l’atzar de les nostres relacions espirituals, se’ns revelessin com carn de la nostra carn i sang de la nostra sang, com a germans majors, lligats a nosaltres per afinitats essencials que ens els donessin com un model, engrandit i posat en net, del nostre propi jo, i als que sols haguéssim de demanar el socors del’aclaració definitiva, el cop de mà final, l’experiència adquirida durant el temps que ens precediren en l’esforç. Mes fora d’aquests, prou; car al pensament que desitja llançar-se a la vidafeconda de l’expressió, en lloc d’ensenyar-li a recitar de cor lo que nosaltres judiquéssim l’oració més selecta, millor faríem aconsellant-li que digués lliurement lo que sentís. ¿Què hi fa que sa veu fos al principi confosa i vacil·lant, sa paraula incorrecta i descolorida? El sol fet d’emetre-la li ensenyaria d’enfortir-la i modular-la més que tots els preceptes; la consciència de dir quelcom li faria sentir laresponsabilitat de lo que digués, i aquesta responsabilitat, l’anhel de dir lo que degués dir, lo millor que pogués dir, mentres que, parlant per altres, per belles coses que dir puga, mai dirà res seu, i per lo tant, res nou, o sia res important i digne de ser oït. Li hauríem de fer comprendre que tot allò que per sa virtut íntima pot excelsificar la condició humana és essencialment bell i pur, que lo purament bell és naturalment bo, lo bo de natural perfectament llegítim, i lo llegítim forçosament respectable; que tot aquell que no vulga enllotar-se en baixes corrupcions i beure en fonts emmetzinades, destruint lo que de divinal porta en si, no té més remei que acudir en aquestes deus pures, en aqueixes deusinestroncables de sanitat i joventut moral; que, en aqueixes deus, hi menen infinitat de camins més o menys penosos, i que si vol anar resoltament a trobar-les és ben lliure de triar-se, entre tots aquests camins, el que més li plagui o més s’adigui amb sa idiosincràcia, rient-se de tot prejudici noïble i també... de tot judici posterior, sempre que puga fer els efectes de l’altre.

I, ara que ve a tomb, sia’ns permès predicar-la també un poc, la guerra santa contra aqueix segon enemic perillosíssim, anc que sia obrir un nou parèntesi dins del parèntesi i enfarfegar el discurs en desmesia.

La fortalesa perforadora del parer aliè és extraordinària i es necessita d’una serenitat de visió, d’un sentiment de convicció i d’un instint de defensa més extraordinaris encara per a resistir-li. L’artista, el cercador-obrador de bellesa, precisament per l’altíssim sentit que dóna a les coses, per sa eterna tirada cap a les perfeccions de l’ideal, sent més que ningú els falliments de la seva obra, amida amb més equitat que els altres la immensa distància que va de la petitesa realitzada a la grandesa cobejada, ianc que ell sol la té, la intuïció de la l’obra seva, com ha dit genialment un il·lustre poeta català, desconfia de les pròpies forces i està propens a desanimar-se quan, a més dels obstacles naturals amb què ha de lluitar per a salvar aquesta distància, li posen al pas, amb millor o pitjor intent, nous obstacles postissos quel’entrebanquin i, amb l’excusa d’aclarir-li el camí, li fulminen el llamp de l’anatema que l’encengui; car ell, en les hores de dubte i tempestat interna, no ho mira pas, si el llamp ve de veritables Júpiters, únics, en tot cas, que tindrien dret a fulminar-lo, o si els que l’aturen perquè no es desencamini ho fan amb el coneixement dels ben encaminats; ell no hi veu més que la concordança dedesconfiances pròpies i alienes que cau sobre son obra, i la vàlua negativa d’aquesta que tals desconfiances acusen.

Mes, en bona fe que deuria mirar-hi força altres coses, el pobre artista, el pobre lluitador, per a no esporuguir-se en desmesia, ja que la major part de les voltes la vàlua negativa no radica en son obra, sinó en sos definidors.

Bo és escoltar atentament i fer cabal de les opinions quan aquestes són respectables, més per a ésser respectable una opinió cal que tinga molts requisits, i el primer de tots, el d’estar ben fonamentada. Entre altres bons fonaments d’una opinió, assenyalaríem nosaltres com a principals la bona fe, laimparcialitat , el clar criteri, l’examen i la competència; i la que no tingués aquests elements o bona part d’ells, la titllaríem de seguida per tarada de pecat original, de vici d’arrel que impedeix acceptar-la sense reserves. Mes, ¿quantes vegades els trobem en les opinions a l’ús d’aquests elements? No hem de vacil·lar per a assegurar que poques. En efecte: qui parla en to més alt, per lo comú, és la passió, la lleugeresa i la ignorància; com a impulsiva una, com a cegues perdudes les altres, no coneixen vacil·lació ni remordiment, ragen a raig fet, sense passar pels coladors del dubte i de l’escrúpol, ianeguen tranquil·lament amb llurs impureses tot lo que atrapen sota.

I, si això passa sempre, passa molt més encara i amb major intensitat allà on l’ambient està enrarit, i els horitzons hi són limitats. A Catalunya, per exemple.

Aquesta terra, que en l’antigor tingué la importància gloriosa d’una gran civilització, per vicissituds de la història es veié reduïda a destins inferior a sa capacitat, tingué d’enquibir tota sa grandesa de nació feta i dreta en les estretors de regió sense mires pròpies, de poble sobirà se trobà convertida en llenca de poble malament enganxada per un groller sargit a altres pobles, i en aquest estat precari, tombada sobre si mateixa, en forçada immobilitat, restà per dotzenes i dotzenes d’anyades. Segrestat son pensament, estroncada sa acció, ofegada en sang sa veu, privada de verificar les més altes funcions de vida i condemnada a una existència purament vegetativa, anà perdent de mica en mica ses facultats, sa energia, ses iniciatives, sa fesomia veritable, i deixant de figurar en el concert dels pobles i de pesar en elsesdeveniments mundials, de vençuda que havia sigut parà en amortallada. Mes sortosament no estava pas morta, encara duia en son si el llevat de totes les potències: només calia que aquest llevat fermentés al calor de qualque casualitat, i, així que la casualitat sorgí, el llevat fermentà i la morta viva va ressuscitar. Aleshores s’adonà que estava nua: en el llarg temps de letàrgic captiveri s’havia consumit sa esplèndida túnica de regina, i els trossos havien caigut a terra. Per presentar-se altra voltadecorosament davant del món enter no tenia més remei que fer-se nous vestits. Però sabut és que, si la funció crea l’òrgan, el desús l’atrofia; que en la fosca es perd la visió més potent, en l’ociositat la manya més provada; i Catalunya –per la qual l’avui s’havia fet un ahir de centúries, l’acció, tradició remota–, al despertar, no es trobà en condicions a l’altura de sa tradició, i, com les perfeccions no s’improvisen, en lloc d’abillar-se definitivament, no pogué fer-ho més que d’una manera transitòria, deixant per a més tard refer les vestidures amb major cura i guarnir-les segons bon gust ielegantesa. A aquesta tasca reconstituient està entregada encara, i ja ha fet bona feina, ja relluen ací i allà sobre l’estofa els brins d’or del brodat, els pans de seda, les trepadures sumptuàries, però manca molt a fer encara: que encara es veuen filagarses, trossos mal embastats... Un d’aquests trossos provisionals dins lo que encara resta de provisional en aquesta esplendorosa renaixença catalana és lo que en diem públic: la munió d’espectadora-judicadora de cosa de bellesa; munió que entre nosaltres resulta avui un curiós anacronisme.

Al revés de lo que passa amb les races neulides, que necessiten nodrir-se molt abans de produir, aquí la innata fortalesa es manifestà de seguida en la necessitat de produir abans que de consumir. Tant és així, que de cop i volta ens trobàrem més aptes per a fer obra pròpia que per a capir l’aliena; tant més quan, per a lo primer, abasten sovint els elements primordials que cada u porta en si,mentres que per a lo segon cal una preparació lenta i treballosa que ni es pot fingir quan no es té ni es pot comprar a tall de mercaderia; i per adquirir aquesta preparació ens ha mancat, fins avui, ocasió i temps, ocupats com estàvem en els problemes d’interès material immediat que es plantegen en tota instal·lació social amb vistes serioses a l’avenir.

Com flors primerenques que brollen ardidament de la terra quan encara és lluny la primavera, brollaren aquí artistes i poetes –flors d’ideal– quan la mentalitat col·lectiva jeia encara sota una capa de gel, deixa del llarg hivern d’inacció que per ella havia passat. Mes això no podia durar gaire; que, per a viure, a les flors els cal l’escalfor del sol; al productor, consumidor; a l’artista, un públic. I, obeint a aquesta imperiosa necessitat, sorgí un públic a la bona de Déu, com havien sorgit tantes altres coses. Creure que, d’aquesta generació espontània, havia d’eixir-ne de cop i volta el públic model, l’instrument d’opinió perfet, hauria sigut bogeria; mes era quelcom que en feia les funcions, i amb això n’hi havia prou de moment.

En efecte: reclutat entre la barrija-barreja d’estaments diversos, però que tots estaven enfeinats en feines pròpies i tenien ben lluny de l’art llur camp de coneixements, no oferien de fons i lligam comú més que la pobresa de cultura atàvica, l’absència de pena per aquesta incultura, que la mateixa incultura dóna, la curtesa de mires, resultat de l’estretor d’horitzons que veien del pla terrer en què es trobaven, les fallides naturals del gust, endropit per la manca d’exercici, l’abundor immoderada d’escrúpols del qui no sap ben bé de què n’ha de tenir ni de què no, l’altesa del juí que s’atribueix l’ignorant que ignora encara que ho sia, l’entercament d’opinió del que no està avesat a sospesar-ne gaires, i, per últim, la petulància còmica de l’adolescent que es creu home fet perquè el deixen ficar en la conversa. En altres termes: a Catalunya, que no en va havia estat durant mot temps convertida en provincias, li sortí el públic de primera fornada pretensioset, restret, encongit i esparveradís, sense discerniment; un publiquet de gent de fora tout à fait, un veritable publiquet provincià. I a aquest públic modest i casolà, a aquesta bella allau de sobrevinguts, tingué d’encomanar-li el ministeri de la crítica, deixant que l’exercís modesta icasolanament, amb la bona fe dels cridats, ja que no podia fer-ho amb l’encert dels escollits, mentre esperava que d’ell mateix anés evolucionant cap a l’aristocratització, orient perpetu de tota entitat potent i valiosa . I així hem arribat als moments naturals, en què l’evolució va verificant-se, però amb tal lentitud, que no estaria per demés que els que saben i poden hi donessin unaempenteta. Perquè, cal confessar-ho: aqueix públic nostre deixa un poquet a desitjar pels temps en què estem; no és encara la col·lectivitat seriosament adestrada per a judicar, la col·lectivitat de criteri ample i obert a tots els corrents sanitosos, el públic de bon gust i correcte civilisme que correspon a la nova Catalunya que apunta en la història dels grans pobles; encara hi munta més en ell la matèria que l’esperit, encara li resten massa innocents a degollar, com, per exemple, bons comerciants que, bo i dient Qui vedis al  Quo vadis?, es permeten dictaminar resoludament sobre una obra d’art; dentistes més pràctics en les mecàniques del seu ofici que en psicologies que creuen a ulls clucs que no es pot escriure sinó lo que s’ha passat, i que per lo que s’ha passat, segons llur bell criteri... odontològic, expedeixen als autors patent de bona o mala conducta; sacerdots virtuosos que voldrien convertir cada artista en predicador laic, cada cervell en sucursal del seu, i cada faula d’art en infantívola moraleja para jóvenes descarriados, soi disant entusiastes dels místics que condemnen amb agror les honestes franqueses del concepte i els afogaraments d’expressió que els místics ensenyaren; apologistes de cançons populars que s’escruixeixen del plasticisme d’un estil que acusa aquelles fonts d’origen; mares devotes que adormen els infants amb les oracions quotidianes, que posen en mans de les seves filles adolescents la Història Sagrada, i que en canvi amaguen de l’hereu de vint anys la novel·la que podria parlar de certes coses –unes certes coses especials que sols elles descobreixen–; critiquets de primera volada que emparenten amb Zola –potser l’única coneixença del veïnat!– al primer innocent que els cau a tret; dames recatadíssimes que hauran tingut sis fills i que encara pregunten si és lícit mirar una acadèmia; damisel·letes curiosament càndies que es cartegen d’amagat dels papàs amb altres tants promesos, però que no anirien a veure una comèdia en què hi hagués escenes d’amor sense demanar-ne abans permís al director espiritual... en fi, una munió de sent de sa casa i son ofici plena decontrasentits, d’innocents nicieses, de cursileries i, lo que és pitjor, d’hipocresia.

Tots aquests bons senyors i senyores del galliner judiquen, dictaminen i aconsellen com si en sa vida no haguessin tingut res més a fer; tots volen que l’artista pensi això, digui allò, faci lo de més enllà; tots tenen sos plansd’altíssima envergadura entre cella i cella, i al que fos ben creient i, sobretot, ben agraït a la importància de l’obsequi, li farien la mercè de deixar-li posar aquests plans en obra. I un hom pensa, al fer-se’n compte, que si l’artista, l’escriptor, tinguessin una mica de malícia,fóra del cas que els diguessin, fent-los la gran reverència: "Perfectament , dames i cavallers de tot mon respecte! Jo estic disposat a fer tot lo que vostès em manin, seguint un rigorós torn alfabètic, sempre que vostès obtinguin de Déu una petita concessió, unsuplementet de vida que em permeti acabar la tasca de parlar per tots vostès, de fer totes ses obres respectives... i que al capdavall em diguin qui és el que ha parlat per mi, el que l’ha feta, la meva obra, car, si vostès no ho prenen a mal, jo també tindria quelcom a dir, quelcom a fer per mon compte..."

Mes la llàstima és que els artistes no la solen tenir, aquesta malícia, que no ho són tant com semblen, de mofetes, i s’escolten el públic massa seriosament, sense prendre la precaució tan sols de fer-se’l presentar abans en deguda forma. Prenguem-la, doncs, per ells, aquesta precaució.

Anys enrera es digué que a l’Illa de Cuba hi havia aparegut una gran emissió de bitllets de Banc de poca vàlua, que tothom sabia que eren falsificats, mes que, a manca delsllegítims i per lo que facilitaven les transaccions, foren acceptats pel comerç amb sols posar-hi al dors aquesta inscripció: Falso, pero circula. Posem-l’hi ja d’una vegada, nosaltres també la mateixa llegenda aclaratòria, en aqueixos escamots de públics endarrerits, tant per a estimular-los a legalitzar-se amb més rapidesa com per evitar que ningú els prengui per lo que no són i els faci més concessions de les degudes. Perquè aquella coneguda teoria del poeta castellà, pel qui el vulgo es necio y pues lo paga, es justo hablarle en necio para darle gusto, ens sembla d’un fons de roïnesa tan gran, que no voldríem que cap ànima honrada la posés en pràctica. Per haver-l’hi posada massa ha eixit ja tal volta del cèrcol en què fou engendrada, tarant la mentalitat de la nació entera i duent-la a la decadència en què es troba a l’hora present.

No: el veritable artista, el veritable poeta, aquell a qui ha sigut assenyalat un lloc preeminent entre les multituds innominades, no ha d’abandonar-lo mai, aquest lloc de perill i d’honor, no ha de claudicar mai, no ha de cedir a cap pressió innoble –aplaudiment, diner o amenaces– fins a rebaixar l’altesa de sa dignitat, afalagant la niciesa o el mal instint d’aqueixes multituds que per la manca de conreu li són notòriament inferiors. Lluny d’això, i per damunt de vanes alabances i de vanes censures, ell ha de fer serenament sa via, ell ha de realitzar serenament son obra, de la que ell sol no té la plena intuïció, escampant així la benèfica llavor d’un alt estímul sobre els terrers encara ferms, fins a fer comprendre amb tota claredat al bon comerciant que res costa callar quan no es té res a dir, que val més riure que fer riure i que no és pas tot u un llibre d’art o un llibre de caixa; aldenstistet sense psicologisme que hi ha uns certs filtres màgics dits intuïció i estudi que ensenyen com per art de bruixeria als artistes lo que mai han vist ni sentit per ells mateixos i que fins els dentistes estarien ben frescos si no sabien curar a la parròquia d’altres mals de queixal que els que ells haguessin sofert en la pròpia boca; als virtuosos sacerdots, que és cosa molt lloable l’anhel deproselitisme, mes que cal eixir qualque volta dels castells roquers de la intransigència per a veure món i reconèixer que hi ha moltes necessitats a satisfer, que Déu –que de tot ne sap un poc més que nosaltres– ha criat diversitat d’apteses perquè satisfessin aqueixes necessitats, i que és pecat de supèrbia i d’heretgia voler esmenar-li la plana; als soi disant adoradors dels místics, el perill dels zels intempestius, que volent traure obstinadament de la panera les cireres petites, s’exposen que aquestes facin caure les grosses, car és sabut que les cireres s’enganxen les unes amb les altres; al cançonaire distret, que hauria de repetir da capo el repertori, perquè hi ha admiracions que no poden ésser únicament d’oïdo; a la mamà deliciosament devota, que fins les oracions quotidianes –models, per cert, de franc parlar– poden inspirar als infants preguntes indiscretes, i que per això no ha pas de deixar d’ensenyar-les-hi i que les les certes coses de què parla la Història Sagrada no han desvetllat les naturals curiositats de l’adolescència, pot estar ben tranquil·la, puix ja no les desvetllaran tampoc en sos fills les novel·les més novel·lesques que els caiguin en mans; alscritiquets novells, que per anys hi hagué en terres d’Espanya molt honorables senyors que, sense parti-pris mercantils ni fullaraques de vanitat, oferiren al món la flor del més just i estètic realisme, i que és més propi i decorós suposar que els escriptors indígenes trauen a la regalia llegítima que no pas a paternitats bordes; alsfruïdors dels clàssics, que, abans de titllar de presumptes atrevits la gent jove, cal fer memòria del sancta sanctorum de les biblioteques, que tot literat culte té el deure de freqüentar, on se topa a cada punt, bo i sense fer tria, amb amors circumstanciades de Perots i Japotes, amb gran abundor de Col·loquis de viudes, donzelles i casades, i amb Celestines de tots calibres; a les dames recatades, que és ridícul ésser més papistes que el Papa, que els museus vaticans, que els temples catòlics de tot el món n’estan plens, d’acadèmies sagrades i profanes, i que acadèmies són, en llur representació material, els Crists, els angelets, els sants Sebastians, sants Jeronis i santes Genoveves, les figures del Juí final de la Sixtina, el Tors de Fïdies, la personificació del Nil, etc., etc.; a la damisel·la escrupolosa, que entre les lletres dels promesos i les escenes d’amor de la comèdia no hi ha gaire més diferències que la millor i la pitjor literatura i la més o menys estètica, més o menys sensual emoció que desperten... I a tots al plegat, que és una vergonya ésser ineducat tenintpossibilitat per a deixar d’ésser-ho, mantenir-se en estat d’inferioritat manifesta podent fàcilment remuntar-se, puix el saber no ocupa lloc ni el bon gust paga contribució, i en canvi redituen delectacions que amb tot l’or no es podrien comprar; que no han de tenir por de veure tota mena de coses, sinó de no saber-les veure, de conèixer les temptacions, sinó de no saber sobreposar-s’hi; que el que és flac de consuetud, el vent de l’aspi l’encadarna, i el que és fort pot afrontar impunement els corrents de les altures; que la franquesa sencera i respectuosa no vol dir llicència, sinó sanitat de cor i d’enteniment; que la nuesa no és mai immoral per si, sinó pel gest que se li dóna, i que el que en tot veu perills i malícia és que és covard de mena –i sap que no podia defensar-se del més lleu atac– i a més roïnament, morbosament maliciós; car és cosa provada que pel ver innocent tot se resol en innocència, i sols pel vil, pel corromput... i tot lo més pel ximple, és vilesa i corrupció la cosa més senzilla.

I ara, cloent les generalitats i tornant, per acabar, al plet naixent del ruralisme i ciutadanisme literari, si a mi m’hagués sigut donada una d’aquestes veus autoritzades, fetes per ésser oïdes i escoltades, diria que potser no és prou just que s’atribueixen al primer, causa, font, principi, les sobres i falles, les desviacions o encerts, els defectes o virtuts propis de les facultats, del gust o del punt de vista especials que sos conreadors, i, per lo tant, que no se li fessin pagar plats que, si en realitat s’han romput, no ha sigut per sa culpa, i pecats que, si s’han comès, han comès altres.

Podrà ésser, si es vol, defectuós, primitiu, parcial, tot o quasi tot lo que s’ha fet modernament d’aire rural en la literatura catalana, que això res implica contra el ruralisme, sinó tot lo contrari. L’acte no és la potència; lo realitzat no és lo realitzable, el sentiment d’una cosa qualsevol no s’estanca pas en un, en dos, en vint individus; nocristal·litza pas en determinat nombre de criteris ni de fórmules. Tota afirmació engendra cent contradiccions, tota contradicció mil afirmacions; els que fins ara han dit lo poc poden encara dir lo molt; lo que abastin a dir els presents, poden dir-ho els esdevenidors; les veritats que no s’hagin revelat a un esperit poden revelar-se a un altre;l’aubada borrosa i indecisa que apunta per tornar-se esplendent migdiada; la concreció, si no definitiva, almenys superior, que fins avui no s’ha efectuat, dels elements o de l’ànima rural catalana en un seguit d’obres o en una obra-tipus , pot efectuar-se al millor dia, del nostre vivent o del poble dels nostres seguidors. Això és lo possible, això és lo probable, i això és lo que serà, si Déu ho vol; car lo contrarifóra un contrasentit , i en totes les ocurrències naturals és la lògica lo que impera, aquesta lògica que ens diu que lo que té força acabar per demostrar-la una hora o altra, que lo que té veu crida i un jorn diu clarament lo que fa a son cas.

Totes les coses s’han de començar per son començament, i el començament del ruralisme ha sigut, com era natural que sigués, la reproducció de lo més senzill, de lo que oferia més gros relleu i costava menys de veure i capir de lluny: la crosta externa. Mes no s’ha pas d’encallar ací, després pot venir lo delicat i lo més dificultós: penetrar fins a l’entranya, fins a l’ànima. Perquè digueu-me: ¿què se n’ha dit, fins ara, què se’n sap encara de la vostra vera ànima rural, d’aqueixa ànimameravellosament misteriosa i naturalment preexistent a l’ànima ciutadana, mes no inferior a aquesta –anc que tal volta tampoc superior–, sinó senzillament, essencialment diferent i per igual interessant? ¿Què en sospitem, encara, de certs aspectes portentosos d’aqueixa ànima? ¿Què de l’harmonia íntima, de la solidaritat fraternal dintre la natura de l’home, la planta i la bèstia, aqueixa santa iimposadora conjunció quasibé igualitària i enterament desconeguda en la ciutat? ¿Què d’aqueixes consciències individuals, que, en una formació que nosaltres –cients de per riure!– qualifiquem d’embrionària, sembla encloure, perfectament organitzats però amb una organització que escapa al nostre cop d’ull crític, de visió limitada a una petita esfera psicològica, tots els elements integradors del cosmos? ¿Què del perfet i dreturer sentit de lo absolut i lo relatiu, del mecanisme ètic de la vida, que tenen aqueixes consciències d’illetrats? ¿Què dels ressons i tornaveus que hi aixeca la natura, què de les sublimitatsinexpressades, dels goigs que els són produïts per la sobrevida erma d’artifici, que glateix entorn d’elles, en les coses eternalment invariables? ¿Què en sabem, encara, d’aquestes coses? Res, res,positivament ! Si mai, sorpresos per una confusió inesperada, hem dibuixat en nostre pensament una interrogant, no hem tingut el valor o la paciència suficient per a fer-la seguir de l’auscultació directa, de la convivència, de la llargahivernació comuna que hauria pogut donar-li contesta prudent. Hem preferit posar-hi punts suspensiu i –confessem-ho modestament– en lloc de cremar-nos les celles estudiant, divertint-nos, veure el camp, sos éssers i ses coses com un espectacle vanament curiós, i arreplegar-ne lo pintoresc, la ganyota, la convenció; lo que es posava bonament el nostre abast.

I en aquestes condicions, sense haver oït, volem fallar?, sense haver comprès, volem judicar?, sense haver produït, volem suprimir? Oh, no, per Déu! Ho repeteixo: riguem-nos, si volem, de tot lo risible; retallem, si cal, lo imperfet; posem en interdicte aqueix ruralisme de patró que, amb esperit forà, amb esperit no assimilat, no...ruralòfil –i, per tant, incompetent i més o menys falsejador, per desconeixença ., s’haja pogut posar en circulació fins ara en les lletres catalanes; mes no toquem a lo intangible, no fulminem el llamp sobre l’ànima camperola, no privem que lo que nosaltres no hem sabut veure, que lo que nosaltres no hem sabut estudiar, que lo que nosaltres no hem sabut entendre i revelar, ho vegin, ho estudiïn, ho entenguin i ho revelin altres; i que vinga, almenys, a nosaltres, per gustar-la, la mel de les delectacions i de les ensenyances que no hem sabutproporcionar als altres.

La cristal·lització futura de la modern civilització catalana, si ha d’ésser perfecta, o tan sols superior i influïdora, ha de tancar la major suma –si no la totalitat– d’elements vitals possibles, d’aspectes resumidors de la vida, d’aqueixa vida, si bé una en essència, múltiple en ses manifestacions; i, si així no és, son actual ressorgiment no haurà sigut més que una foguerada, que un foc d’encenalls en el temps i en la història. I, amb això, no ha pas de conformar-s’hi el nostre orgull patri; no s’hi conformarà pas, segurament. Vulguem-ho creure, almenys; i, entretant, posar-hi el coll tots perquè així sia.

CATALÀ, Víctor. "Pòrtic" a Caires vius. Barcelona. Edicions 62. MOLC 83. 1982. 177-191.

Cap. IX

I quan, a la fi, vingueren també les cassoles cap a les taules llargues i per a tohom va haver-hi menjar abundós, aquell despit, aquella rabior, encara glatents, com si empolsessin de pebre bo les viandes, portaren amb elles caliu als païdors, i les sangs s’enroentiren ràpidament en les venes, i ràpidament s’ompliren els cervells de fumeroles vermelles.

Les estretes anelles humanes eren trencades i ressoldades a cada punt pels anants i vinents que, uns per haver dinat a corre-cuita, se n’anaven, i els altres que, per no haver trobat lloc encara, esperaven tanda per a entaular-se; mes l’acollament general no es desfeia, i el dinar s’allargava sense mesura. La fressa dels mastecs, els xerrics dels que bevien a galet, els redrings dels plats i la vidreria, trencats per les converses i els esclats de rialles, omplien les peces, i els aires s’emprestaven amb tuf de carn esnitjada, d’alenades impures, de vi begut, de menges engolides i de nuvolades fetoroses de tabac cremat. Abans de l’hora d’haver començat, l’àpat havia pres els aires desordenats d’una saturnal. Els ulls dels homenots guspirejaven, els llavis greixosos s’esqueixaven d’orella a orella amb rialles estúpides, els dits, trèmuls, s’allargaven per palpar la primera carn que els queia a tret, i les paraules i els conceptes inoïbles rebotaven en les orelles mateix que predregada sobre les teulades.

Les dones, soltes o acoblades per coneixences, però que no tenien cap home que els fes costat, anaren desfilant escorregudes, les seguiren les porques famílies que hi havia, atiades pel pare, germà o marit, que grunyia malmirrós, i finalment, els capellans, traient amb precaució els rostres congestionats a la porta de la cambra i esparverant-se de l’enrenou de la sala, es retiraren més que de pressa, lliscant a la quieta per l’escaleta que donava a la capella.

Aleshores fou quan el pastor, que estona feia que rondejava ullejant-ho tot, deturà la Mila vora la porta i li digué amb sobtada autoritat:

―Entre pas ací dintre, ermitana; ara com ara és un catau de bestis… ¿Recordeu qè vos deia l’altre dia?… Pensin pas més que en gatejar i de seguida perdin la seva… D’ací a un poc los haurem de gitar avai a cops d’escombra.

La Mila, sense protestar, se n’entornà a la cuina, on altra gent forana tampoc parava de dragar, i en la sala i cambra gran seguí la saturnal grollera, sota la vigilància del pastor, que, esquerp i cellajunt, guaitava amb menyspreu aquelles bèsties dites superiors, retòrcer-se i bagolar, ubriagues d’alegria, de substàncies mal païdes, dels contactes i també  d’un poc de vi: de tot lo que no s’ubriaguen les altres bèsties dites inferiors.

A plena claror, aquelles turbulències expansives tenien tota una altra serenor. Les rialles sonaven harmòniques i es responien les unes a les altres com cants d’aucells, el to roig de les cares lligava amb el blau pir del cel, els membres, amb lassitud mandrosa, trobaven positures gràcils d’estàtua clàssica; els baumes ingrats es destriaven i fugien pels aires, i els agradosos restaven suspesos entorn de les testes com una manyaga de l’olfacte. En les mans aixecades els gots de vi resplendien amb vivors cristal·lines d’òpals i granats, les eines relluïen migpartint les fruites veroles, i els ventrells satisfets, avivant l’escalfor de les idees, inspiraven acudits escaients, picardies enginyoses de conte popular…

EL PI DE FORMENTOR

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.
No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l’esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l’aucell que encativam;
el crit sublim escolta de l’àguila marina,
o del voltor qui passa sent l’ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta;
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel qui l’enamora, i té el llamp i l’oratge
per glòria i per delit.

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades,
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l’altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…
oh vida! oh noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les ’niran per la ventada
com l’au dels temporals.
 

A UN CLAPER DE GEGANTS

Salut, claper de bàrbara grandesa,
        que atreus el pensament!
Salut, oh fita del vell món despresa,
qui dels segles afrontes la corrent!

Com és grat a mon cor, que el viure mida
        només amb son batut,
considerar ta colossal bastida
que el compte de centúries ha perdut!

Qui et féu? Quin és ton nom? Quina mà forta
        tes roques aixecà?
Fou dels antics gegants la raça morta
qui per memòria eterna te deixà?

Fóres d’un déu caigut la’ra feresta,
        famèlica de mort?
Guardaves la memòria d’una gesta,
o bé la tomba del guerrer més fort?

Debades mir… No venç la llum del dia
        la fosca del passat,
mes pot volar millor la fantasia
pel buit meravellós de lo ignorat.

Ja veig, entre la boira llunyedana
        dels segles primitius,
damunt la terra pel diluvi blana,
tribus salvatges i guerrers asprius.

I veig coberta de boscatge l’Illa,
        que amb sagrada remor
respon a la del mar, com una filla
de sa mare respon a la clamor.

Guaitar me sembla com la nit sagrada,
        aquí, sobre ton mur,
feia estremir la roja flamarada
que foc donava al sacrifici impur.

I mir com puja a la fatal foguera
        lligat un jovencell.
I com un jai de llarga cabellera
branda terrible son sagrat coltell…

Mes passa la visió, i altres ne vénen
        del dubte en la negror:
veig pobles qui lluitant aquí s’estenen
i sent de les passetges la remor.

I veig guerrers qui, mig desnús, combaten
        damunt ton caramull,
mentres uns altres a ton peu s’abaten
com les ones del mar contra un escull.

*       *

Vell claper, vell claper, qui tes canteres
        pogués ara llegir!
Qui interrogar podés tantes osseres
que el llaurador remou i fa florir!

Tu veus passar les races fent onades
        del temps en la corrent,
immòbil com la roca que debades
socava l’aigua del febrós torrent.

Vell eres ja quan sa paret primera
        alçava aquí el romà,
i ha mil anys que sa morta polseguera
a tos peus la ventada rossegà…

I així veuràs passar la nostra vida,
        i d’altres ne veuràs.
Caurà nostra Babel ja derruïda
i tu encara soberg t’aixecaràs.

Per això venc a veure’t algun dia,
        claper mai derruït.
Aquí, on sembla que el temps ja no fa via,
pren millor sa volada l’esperit.
 

CALA GENTIL

Sobre la cinta de blanca arena,
que besa una aigua de cèlic blau,
grans pins hi vessen a copa plena
olor de bàlsam, ombra serena,
    remor suau…
Oh dolç estatge de bellesa i pau!

Un aquí hi troba la llum més clara,
les colors vàries de to més viu;
pura delícia de tot s’hi empara,
i sol o lluna mostrant la cara,
    tot hi somriu…
Oh de mos càntics inefable niu!

Per puigs i serres s’acaramulla
frondós boscatge de verd etern,
que eixa floresta de vària fulla
la tardor trista mai la despulla
    ni el fred hivern…
Oh paradís que apar al món extern!

Si aquí s’acosta qualque mal dia
de nuvolades amb negre estol,
sols hi du tendra melancolia,
com una verge sense alegria
    que en pau es dol…
Oh bon refugi de callat consol!

Aquí, ben jove, pensí abrigar-hi
un niu d’humana felicitat;
després la tomba vaig somniar-hi
a on tindria, més solitari,
    repòs més grat…
Oh lloc per vida i mort fantasiat!

És que en la calma de tals paratges
tan dolç és viure, veure i sentir,
i vora l’aigua de purs miratges
al ritme eòlic d’aquestes platges
    tan dolç dormir!
Mes jo tal sort jamai dec posseir.

Què hi fa? D’aquesta cala opalina
prou el misteri n’hauré gustat,
mentre ara, a l’hora que el sol declina,
m’hi sent confondre dins la divina
    serenitat…
Oh dolç moment! oh glop d’eternitat!
 

A HORACI
 
Príncep afable de la docta lira,
mestre i custodi de la forma bella:
tu qui cenyires de llorer i murtra
    doble corona,

ara tolera que una mà atrevida
passi a mon poble la que amb tal fortuna
tu transportares al solar de Roma
    cítara grega.

Aspra i ferrenya sonarà en ses cordes
fines la llengua de ma pàtria dura;
mes, també noble hi sonarà: ma pàtria
    filla és de Roma.

Filla de Roma per la sang, pel geni,
clara i robusta com sa mare antiga,
guarda en ses terres per llavor de glòria
    cendra romana.

Sí: dins sa terra el cavador atònit
ossos i marbres i joiells hi troba,
armes, monedes i penons que ostenten
    l’àguila augusta.

Bella ma pàtria és ademés. Viuria
sens enyorança ta divina Musa
dins eixa terra que cenyeix la blava
    mar de Sirenes.

Illa és galana, on el sol de Grècia
brilla puríssim, i d’ardenta saba
pròdig, li dóna amb lo raïm alegre
    l’àtica oliva.

Deixa, doncs, ara, que dins ella evoqui
clàssiques formes, i l’antiga Musa,
just amb sos propis ornaments, ma pàtria
    veja somriure.

Ara que folla l’invocada Fúria,
febre als poetes inspirant, ungleja
l’arpa plorosa, i entre fang destil·la
    fonts d’amargura,

oh! com enyora mon afany les clares,
dolces fontanes del Parnàs hel·lènic!…
Mestre, amb ta bella, cisellada copa,
    deixa-m’hi beure.

Deixa que tasti la sabor antiga
que omple tes odes i dins elles dura
com un vi ranci de Falern que guarden
    àmfores belles.

Nèctar poètic amb què el cor s’anima,
febre i deliris d’embriac no dóna;
dóna la calma de l’Olimp, la sana
    força tranquil·la.

Qui de tal nèctar troba el gust, no cerca
l’or, ni les armes, ni el domini frèvol:
l’art és sa vida, que entre goigs o penes
    guarda segura.

Ah! Pugin altres a palaus que habiten
grogues les ànsies amb l’afany hidròpic,
negres ensomnis que en un llit de plomes
    posen espines.

Vagen al fòrum, on febrosa turba
crida i s’empaita disputant la presa
que la Fortuna dins la pols humana
    llança per riure.

Puga jo, a l’ombra del nadiu boscatge,
seny i bellesa agermanar, oh artista!,
seny i bellesa que amb la lira formen
    digna aliança.

Sí: que a tes obres el bon seny, Horaci,
guia la dansa de gentils estrofes,
tal com Silenus, el vell gris, guiava
    dansa de nimfes.

Elles ben àgils i formant corona
donen al ritme la lleugera planta:
riuen les Gràcies, i se sent l’efluvi
    d’alta ambrosia.

El alma de un pueblo es el alma universal que brota a través de un suelo. El alma catalana es pirenaico-mediterránea: los adustos Pirineos descienden en pétreo oleaje apaciguándose a medida que se aproximan al dulce mar latino, de claro horizonte: en el horizonte del mar hay las claridades de Italia, de Grecia. El alma catalana es adusta y clara.

La tierra catalana es dura, pero agradecida: así sus hijos aprenden a trabajarla por necesidad, y son estimulados por la recompensa: son acostumbrados al triunfo por el trabajo. Así su trabajo es alegre; trabajan cantando, y trabajando y cantando descienden al mar que les atrae con la promesa de nuevos triunfos y el eco de nuevos cantos. Así los catalanes son rudos y expansivos a un tiempo, porque aman la tierra y el mar; y hábiles para enriquecer el producto de la tierra propia y lo que el mar les trae de las aguas, y no saben servir ni mandar porque todos se sienten iguales para el triunfo por el trabajo directo; y cada uno se siente libre y siente libres a los demás, y todos orgullosos de su libertad, y tan celosos de ella, que repugnan cederla aún para la organización social, porque creyendo bastarse cada uno a sí mismo, no la sientan necesaria. Satisfacen mejor su sociabilidad donde menos atados se sienten por ella. Dentro de cada catalán hay un anarquista.

Son trabajadores esperanzados, y per esto poc contemplativos: si descansando miran al cielo, ven en el cielo un bello descanso extendido sobre el trabajo de la tierra, y no suelen preguntar qué hay más allá de las estrellas. Así su piedad es serena y confiada: confían en ese algo bueno que resplandece claramente, pero lo incomprensible no les atormenta: no son ambiciosos de lo absoluto. Suelen reír de lo que no entienden.

El catalán siente su alma, pero no siente el peso de su alma: y por eso le interesa más su historia que su filosofía, y ama su lengua más aún que su historia. De las artes goza sobre todas la música y el teatro, porque son directas y no cabe engaño en ellas.

En todo es franco, y quiere franqueza. Es pronto en sus afectos, no los extrema: ni traidor, ni mártir. Su amor más constante es el de su libertad. La ha aprendido del mar y de las cimas de los montes.

He aquí el alma catalana: libertad.

Joan Maragall: "Alma Catalana", Extret de Obres Completes. Barcelona: Editorial Selecta, 1961.

Senyors:

Quina glòria per a mi haver arribat a seure en aquest lloc i ésser el primer d'alçar la veu en l'anyada! I doncs, tant m'estimeu que us fes goig per a presidir tota la companyia? Jo vull correspondre al vostre amor i a la dignitat que ell tot sol em concedia, parlant-vos del nostre amor com a la raó d'ésser d'aquesta casa, fent-vos l'Elogi de la Paraula.

Diu Ramon Llull: "Tot quant hom pot sentir amb els cinc senys corporals, tot és meravella; mes car hom les coses sovint sent corporalment, per això no se'n meravella. això mateix esdevé de totes les coses espirituals que hom pot membrar o entendre."

Doncs jo crec que la paraula és la cosa més meravellosa d'aquest món perquè en ella s'abracen i es confonen tota la meravella corporal i tota la meravella espiritual de la Naturalesa.

Sembla que la terra esmerci totes les seves forces en arribar a produir l'home com a més alt sentit de si mateixa; i que l'home esmerci tota la força del seu ésser en produir la paraula.

Mireu l'home silenciés encara, i us semblarà un ésser animal més o menys perfecte que els altres. Però poc a poc les seves faccions van animant-se, un començament d'expressiò il·lumina els seus ulls d'una llum espiritual, els seus llavis es mouen, vibra l'aire amb una varietat subtil i aquesta vibració material, materialment percebuda del sentit, porta en el seu si aquesta cosa immaterial desvetlladora de l'esperit: la idea!

Com! Sentireu la remor del vent i el soroll de l'aigua i l'eixordament del tro, deixant en vostre esperit un gran vaguetat de sentiments, i n'hi haurà prou amb què un nin menut que es fa sentir només de molt a prop, diga suaument: "Mare", perquè, oh, meravella!, tot el món espiritual vibri vivament en el fons de les vostres entranyes? Un subtil moviment de l'aire us fa presents la immensa varietat del món, i alça en vosaltres el fort pressentiment de l'infinit desconegut.

Oh!, quina cosa més sagrada! Diu sant Joan: "En el principi era la paraula, i la paraula estava en Déu": i diu que per ella foren fetes totes les coses,; i que la paraula es féu carn i habità en nosaltres. Quin abisme de llum, Déu meu!

Amb quin sant temor, doncs, no hauríem de parlar! Havent-hi en la paraula tot el misteri i tota la llum del món, hauríem de parlar com encantats, com enlluernats. perquè no hi ha mot, per ínfima cosa que ens representi, que no hagi nascut en una llum d'inspiració, que no reflecteixi quelcom de la llum infinita que infantà el món. Com podem parlar fredament i amb tanta abundància? Per això ens escoltem els uns als altres comunament amb tanta diferéncia; perquè l'habitud del massa parlar i del massa sentir ens enterboleix el sentiment de la santedat de la paraula. hauríem de parlar molt menys i sols per un fort anhel d'expressió: Quan l'esperit s'estremeix de plenitud i les paraules brollen, com les flors en la primavera una a una, i no pas en totes les branques, sinó com a sort d'una branca. Quan una branca ja no pot més de la primavera que té a dintre, entre les fulles abundants brolla una flor com expressió meravellosa. No veieu en la plenitud de les plantes l'admiració d'haver florit? això nosaltres quan brolla en nostres llavis la paraula vertadera.

No heu sentit mai els enamorats com parlen? Semblen uns encantats que no saben el que es diuen. Fan un parlar tot trencat, entre la llum abundant de les mirades i la plenitud del pit bategant. I això les seves paraules són com flors. perquè, abans l'amor no parla, quin bull de vida en totes les branques del sentit! Quin voler dins els ulls!... i quan s'encreuen ardents les mirades, quin silenci! No us haveu trobat mai en un bosc molt gran, amb aquella quietud plena de vida que sembla una adoració de tota la terra ? Doncs, això adoren les animes dels enamorats en el brill silenciés de les mirades. I en brolla per fi una música animada, oh, meravella! , una paraula. Quina? Qualsevulla; pero com que porta tota l'anima del terrible silenci que l'ha infantada, sia quina sia, proveu de sotjar-ne el sentit; debades; no arribareu mai al fons, i us espantareu de l'infinit que porta en les entranyes.

Així parlen també els poetes. són els enamorats de tot el del món, i també miren i s'estremeixen molt abans de parlar, Tot ho miren encantats i després es posen febrosos i tanquen els ulls i parlen en la febre: llavors diuen alguna paraula creadora i, semblants a Déu en el primer dia del Génesi, del caos en surt la llum.

I això la paraula del poeta surt amb ritme de so i de llum, amb el ritme únic de la bellesa creadora: aquest és l'encés diví dels vers. veritable llenguatge de l'home. Diu Emerson: "No ha creat Déu les coses belles, sinó que la bellesa és la creadora de l'Univers". I això sembla que Déu crea en la paraula inspirada del poeta.

Mes, oblidats sovint de la divinitat del món, i per aparents necessitats de lo contingent, menyspreem el poeta xic o gros que hi ha en cadascú de nosaltres, i parlem interminablement sense inspiració, sense ritme, sense llum, sense música, i nostres paraules s'escorren insignificants i fatigoses, com planta que es dissipa en fulles innombrables, ignorant la meravella de les flors que porta inexpressades en el seu si.

I vosaltres mateixos que sou anomenats sobre tots poetes, quan serà que entrareu profundament en les vostres ànimes per a no sentir altra cosa que el ritme diví d'elles al vibrar en l'amor de les coses de la terra? Quan serà que menyspreareu tot altre ritme i no parlareu sinó en paraules vives? Llavors sereu escoltats en l'encantament del sentit, i les vostres paraules misterioses crearan la vida veritable, i sereu uns mágics prodigiosos.

Que jo he vist que quan parleu oblidats del ritme buit de vostra vanitat corruptora i en tota la humilitat de la vostra anima inspirada, jo he vist la gent que abans distretament us escoltaven, il·Iuminar-se d'ulls, inflamar-se de galtes, alenar amb les boques més que usualment obertes i somriure beatament entre llàgrimes, rendint el cos per a ésser son esperit transportat a la divina esfera. He vist mirar-se uns amb altres, meravellats i ditxosos de veure's junts, redimits de tota contingència per l'encantament, que els era desconegut, de l'absoluta paraula; i repetir-se-la barbotejant amb veu trencada els uns als altres, i als de més enlla que no la oien; i de lluny i de més lluny tots els ulls anar-se girant il·luminats vers el poeta que parlava en la humilitat de la febre creadora; i en tots els ulls una gratitud amorosa com de criatura al seu creador.

Mes ara, malaurats, tot sovint, damunt d'un gra d'inspiració sagrada, voleu aixecar edificis de raó vanitosa, inflant ridículament els vostres ritmes per a omplir-los de les paraules que neden mortes en les superficies de les coses; i la gent es cansa de sentir-vos parlar vanament amb música inanimada, i us tenen per entretinguts maniàtics, i ho sou. Havíeu trobat una paraula per a donar llum a tot el món, i el vostre baix pruït per una superficial perfecció grandesa l'ha voltada d'un boirós eixam de paraules sense vida que han ofuscat aquella divina llum, retornant-la a la confusió i a les tenebres.

Apreneu a parlar del poble: no del poble vanitós que us feu al voltant amb les vostres paraules vanes, sinó del que es fa en la senzillesa de la vida, davant de Déu tot sol. Apreneu dels pastors i dels mariners.

Quant contemplar uns i altres en silenci la majestat del món allà on l'esperit batega amb ritme lliure i gran! Quanta immensitat han reflectit en els ulls, quanta bellesa de cels blaus i de prats verds i de mars mudant sovint de color com el rostre d'una verge, i de llunes i soIs, i de boires grises i pluges tàrboles! Quant vent han sentit llurs orelles quantes rítmiques onades, i els trons que s'acosten i s'allunyen, i el bruelar dels bous i crits misteriosos en l'espai! Quanta flaire d'aigua salada i herba fresca, i com llurs sentits han estat amorosament tocats per totes les coses pures! Llurs faccions n'estan com encantades i parlen rarament; pero quan parlen, llurs paraules són plenes de sentit.

Recordo un jorn pel nostre Pirineu, a ple migdia, que avançàvem perduts per les altes soledats: en el desert de pedra onejant havíem marrat tot camí, i debades interrogàvem amb ull inquiet la muda immensitat de les muntanyes immòbils. Sols el vent hi cantava amb interminable crit. De sobte, en el crit del vent sentirem un esquelleig invisible; i nostres ulls astorats, poc fets a aquelles grandeses, tardaren molt en obirar una eugassada que en un clot de rara verdor paixia. Esperançats ens hi encaminàrem fins a trobar el pastor ajaçat al costat de l'olla fumejant que el vailet, de genolls en terra, atentament vigilava. Demanàrem camí, i l'home, que era com de pedra, girà els ulls en el seu rostre extòtic, alçà lentament el braó signant una vaga drecera, i mogut els llavis. En l'atronadora maror del vent que engolia tota veu, suraven sols dues paraules que el pastor repetia tossudament: " Aquella canal...", i signava enllà vagament cap amunt de les muntanyes. "Aquella canal...": que eren belles les dues paraules entre el vent gravement dites! Que plenes de sentit, de poesia! La canal era el camí, la canal per on s'escorren les aigües de les neus foses. I era, no qualsevulla, sinó "aquella" canal; aquella que ell coneixia ben bé entre les altres per fesomia certa i pròpia: era alguna cosa aquella canal, tenia una ànima; era "aquella canal..." Veieu? Per a mi això és parlar.

Recordo una nit, a l'altra banda del Pirineu, en "aquelles mountines que tan hautes sount", que sortí de la fosca una nena que captava amb veu de fada. Vaig demanar-li que em digués quelcom en la seva llengua pròpia, i ella, tota admirada, signà el cel estrellat, i fòu només així: "Lis esteles..." i em semblà que també això era parlar.

Recordo, més recent, un cap al tard en una punta de la costa cantàbrica on els ponents són bells. La gent hi venia a veure pondre's el sol en el mar. Venien enraonant, però en essent allà tothom callava davant del mar que mudava de colors. Vingueren dos homes de mar, silenciosos, i es plantaren davant de la costa immensa; i per bona estona l'un al costat de l'altre callaren. Després d'un, sense moure's ni girar-se al company, li diguí: "Mira". I tothom que ho sentí mirà endavant, veient cadascú una meravella pròpia. també allà era parlar: i el que no és així, paraules buides.

"Aquella canal"... "Lis esteles"... ."Mira"... Paraules que duen un cant a les entranyes, perquè neixen en la palpitació rítmica de l'Univers sols el poble innocent pot dir-les, i els poetes redir-les amb innocéncia més intensa i major cant, amb llum més reveladora, perquè el poeta és l'home més innocent i més savi de la terra.

I quan els poetes sàpiguen ensenyarnos-el aquest llenguatge sublim, i fer-nos oblidar tot altre, després d'haver-lo oblidat ells mateixos, llavors vindrà el regne llur, i tots parlarem encantats per la música creadora. Tots parlarem mig cantant amb veu sortida de la terra de cadascú, menyspreant l'artifici de llengües convencionals i cadascú s'entendrà només amb qui s'hagi d'entendre; però quan parli del fons de l'anima amb amor, es farà entendre de tots aquells que en encantament d'amor l'escoltin: perquè en amor succeeix així, que mig entendre una paraula és entendre-la més que entendre-la del tot, i no hi ha altre llenguatge universal que aquest.

perquè, què vol dir llenguatge universal sinó expressió i comunicació de l'ànima universal? I si l'ànima universal és la bellesa amorosa que traspua per tota la Creació i en cada terra parla per boca dels homes que la terra mateixa s'ha fet en el seu amorós esforç, l'única expressió universal serà, doncs, aquella tan variada com la varietat mateixa de les terres i llurs gents.

I per ella els homes s'entendran sols en l'harmonia natural produïda pel verb amorós de la bellesa creadora, mes en ella s'entendran de debò, en veu i en esperit; mentre que ara la mútua intel·ligència de superficials paraules aspres, lluny de l'amor i la bellesa, és un entendre's sense entendre's: pensen els homes que s'entenen, i menys s'entenen com més pensen entendre's.

Que si poseu en conversa dos homes de diferents llinatges i parlant cadascú la llengua pròpia podrà molt ben ésser que, no entenent-se en les coses més superficials, puguin, però, si amb amor arriben a parlar-se del fons de les ànimes llurs, trobar en la música ideal de les veus apassionades un so d'harmonia, una paraula, en la qual vibrin tots dos per igual: era l'única en què havien d'entendre's; i l'ànima universal s'ha manifestat a tots dos per igual en aquella com resplendor; en allà soIs s'hauran entés, mes quin entendre's!

però que si aquells dos homes es parlen en una mateixa llengua, bé sia perquè l'un tingui apresa la de l'altre, ja ambdós una tercera aliena, potser que s'entenguin molt bé en les coses més vanes; mes, allà on comenci a palpitar fondament la vida, allà deixaran d'entendre's; perquè cada terra comunica a les més substancials paraules dels seus homes un sentit sentimental que no hi ha diccionari que l'expliqui ni gramàtica que l'ensenyi. I això aquells dos homes diran una mateixa paraula que sonarà igual per fora i creuran haver-se entés; mes en el bell fons de les ànimes el cántic no serà pas igual.

I no és pas l'harmonia de fora la desitjable, sinó la de dintre; que no és pas pel soroll de les paraules que tots els homes som germans, sinó per l'esperit únic que les fa brollar diferents en la varietat misteriosa de la terra.

I aquell esperit cal cercar-lo a través d'aquesta varietat misteriosa tractant la paraula com cosa sagrada, inviolable, parlant cadascú amb sant amor la llengua innocent del poble en què Déu l'ha posat, donant-li en ella el seu verb creador; parlant sols en plenitud de sentit i puresa d'expressió, i estalviant temerosament el sacrilegi de la paraula artificiosa o grollera.

Heus aquí, doncs, com al predicar nosaltres l'exaltació de las llengües populars, no altra cosa prediquem que el pur imperi del verb creador, la infinita transformació de la terra en el cel, que és el més fondo anhel del veritable progrés huma. I així, quan la nostra predicació és motejada de rebel, estèril i regressiva, nosaltres podem somriure als nostres enemics amb fermesa serena, i seguir avant predicant la llei del verb, que és la llei del món. perquè essent el món creat pel verb, qui, sinó el verb, ha de regir-lo cap al cel? I si el verb que omple la creació es manifesta a través de la terra per la paraula de l'home, que és la suprema expressió de cada terra, quin altre arreglament de les terres pot ésser desitjat, si no és aquell assenyalat per la vida espontània dels llenguatges?

Mireu, doncs, si n'és de santa la nostra causa. I si ara considerem, com té la seva arrel en el diví misteri de l'esser i del devenir, i com és això superior a tota altra política convencional, a tot accident historic, ens sentirem posseïts d'un amor i d'un temor en defensar-la, que comunicaran a la nostra lluita una grandesa i una noblesa purificadores de tot egoisme i rancúnia, i menyspreadores de tota mesquinesa pròpia o alíena.

Tinguem ben present que no som pas uns sublevats portant una bandera contra una altra bandera, sinó uns apòstols inflamats en llum divina, que avancem per aclarir les tenebres amb el foc en què som consumits; que la nostra causa no és sols la causa d'una nacionalitat, no és un plet d'Estats o una renyina de famílies, sinó un ideal humà arrelat en l'amor diví que anima bellament al món.

Un tal ideal enlloc pot ésser professat amb més integritat i amb més puresa ensems que en aquesta casa. perquè en altres llocs ens acoblem per una o altra acció de la vida, en les quals la paraula serveix fins particulars; però aquè la paraula ho és tot: és la nostra acció, el nostre medi i el nostre fi.

Mirem en quina disposició solem acudir-hi a aquesta estada: cadascú deslliurant-se del massa concret i material del seu otici per a dur-ne aquè la flor espiritual i cercar-hi la d'altres jardins. Que en altres llocs tractaran entre ells de medicina els metges i de lleis els advocats i de llurs fórmules i aplicacions els politècnics, i de llur treball els qui remouen fecundament la terra o fan rodar els enginys de la producció i n'escampen la riquesa. Mes aquè el comerciant cerca a voltes la paraula del poeta, i l'artista escolta a l'enginyer, i el metge es deleita en literàries lectures, i l'advocat i l'agricultor i tots uns amb altres es troben i s'entenen en la regió serena de la paraula sense altre ti que enriquir-se l'esperit amb el camí d'ella, sens altra transcendència que el goig fecund d'aquesta obra mútuament creadora.

En aquesta regió, doncs, la paraula pot vibrar ben plena perquè es mou a tots els vents de l'esperit; hi pot brollar ben pura perque neix altament per damunt de tots els interessos de lo contingent. Aquè podem parlar ja amb quelcom d'aquell encantament amb què parlen els enamorats i els poetes i el poble innocent i tots els qui senten la bella palpitació del verb en el fons de la creació: que parlen poc i en plenitud i puresa; i això transportar-ho a totes les maneres en què aquè la paraula es manifesta.

I això em sembla sentir els discursos ideals que en aquest lloc podrien dir-se: que no parlèssim mai per vanitat o altre interés que un fort anhel de dir quelcom que l'ànima n'està plena i vol donar amb amor, generosament. Em sembla sentir les nostres discussions alienes a tota habilitat i a tota passió enterbolidores, nobles i serenes com platúnics diàlegs. Em sembla assistir a lliçons amorosament donades i àvidament apreses, i a lectures d'aquelles en què els més joves s'inicien amb fervor en el gran anhel de l'esperit humà, i els vells s'hi mantenen sempre joves. Em sembla, sobretot, sentir les nostres converses, que és en el que jo tinc més fe, i les sento deslliurades de murmuració i de baixes rialles i de paraules grolleres, sinó que resumeixen tota comunicació d'idees i sentiments nobles amb l'essència de la inspiració del moment, de I'espontaneïtat del tracte íntim i de la varietat d'esperits acoblats per l'atzar i la simpatia.

Jo tinc fe sobretot en la conversa, perquè és la manera més natural de comunicació verbal, i conté en germen tots els altres. Hi ha en ella una penetració més forta dels esperits que s'hi ponderen i equilibren. Que quan un dels que enraonen té que dir més que els altres sobre una cosa, brolla naturalment el discurs sense l'afectació del discurs espectacle, en el que entre el qui parla i els qui escolten s'obre com una vall isoladora; que quan en la conversa un és mogut a explicar als altres lo que més sap, i els altres callen o bé interroguen, a fi d'apendre, torna's lliçó profitosa com més espontàniament sol·licitada, i inoblidable pel que és viva; que en la conversa són fecundes moltes passades lectures i ens estimula a altres de noves; que la discussió hi és menys encarcarada que en públic, menys tocada d'amor propi, i més lluminosa i atemperada per les variades sortides de l'un i de l'altre; que en la conversa, per fi, quan és dignament usada, la paraula hi vola lliure i graciosa amb tota la puresa del seu origen i tota la majestat del seu contingut diví.

I si no, mireu el qui fou el Verb encarnat com predicà la llei divina conversant sobre els fets vius que en son camí li apareixien: això donà la divina ensenyança; i tot l'Evangeli és un sublim seguit de converses, d'on, amb espontaneïtat santa, brollen discursos, lliçons o discussions plens d'aquella llum tan viva. això el verb creador més naturalment es manifesta i actua.

Ai, amics meus! fem-li, doncs, aquè un temple a la paraula, que amb la seva misteriosa força creadora a tot transcendirà. Adorem el verb amb l'anhel de l'imperi de la seva llum, i aquesta adoració tota sola tindrà prou força per a transformar el món, per a crear el món segons el verb, que és aquell segons nostres desitjos. bé serà més això que fer política, bé serà més que conrear aquesta o aquella ciència, bé serà més que procurar riquesa o exteriors justícies socials: serà, en totes i aquestes altres coses, influir-hi la potència creadora del verb que anirà fent-les a la seva imatge i semblança espiritual.

Que cadascú vingui aquí, doncs, cantant una cançó, la seva, la flor del seu dia; que cadascú se'n torni cantant-la més forta i enriquida amb l'harmonia de totes les que aquè s'hauran trobat. I això al comparèixer cada u de nosaltres al cercle especial de la seva activitat contingent, hi compareixerà amb la cançó als llavis. I sabeu vosaltres la força d'un home que arriba amb la cançó als llavis? No hi ha pas res més fort que una cançó: tot ho vení, i davant d'ella tota cosa es doblega, transforma i il.lumina. SoIs cal saber-la treure de ben endintre, i saber-la cantar ben enfora. Aquest és l'art del poeta. I tots ho som de poetes, només ens manca adonarnos-en...

I ara, aDéu-siau; massa he parlat... Volgut hauria, ja que per a parlar-vos en aquest acte em triàreu, no haver-vos dit sinó paraules vives, com donant-vos exemple per tot l'any. Mes prou conec que he dit moltes coses vanes; aprofiteu l'haver-Ies "escoltades amb paciència per a desafugir-vos de llurs semblants, i així, encara que per contrast, us haurà donat un bon exemple. I si alguna paraula viva haveu sentit (que jo sé que alguna n 'hi haurà posada, perquè, escrivint aquest discurs, més d'un cop una febre delitosa m'ha fet tremolar el pols i mos ulls s'han enterbolit), si haveu sentit una paraula viva, una sola. ..llavors feliç jo, feliços vosaltres. Adeu-siau.

(15-X-1903)

Joan Maragall: Elogi a la paraula i altres assaigs. Barcelona: Edicions 62 i "la Caixa", 1978.

Poesia es l'art de la paraula, entenent per Art la bellesa passada a travers de l'home, i per Bellesa la revelació de la essencia per la forma. Forma vull dir la emprenta que en la materia de les coses ha deixat el ritme creador. Perquè, consistint la creació en l'esforç diví a travers del caos, en la essencia de l'esforç està'l ritme, o sia alternació d'acció i repòs. Aixís el trobèm en el moure-s les onades en la mar, i en el petrificat oneig de les montanyes; en la disposició de les branques en el tronc, i en l'obrir-se de les fulles; en els crestalls de les pedres precioses i'ls membres de tot còs animal; en l'udol del vent i'l de les besties, i en el plor de l'home.

PRIMERA PART

I

Jo m'afiguro que Déu, principi i fi de totes les coses, va revelant-se a sí meteix per elles, creant-les amb esforç a travers del caos, que's resisteix a la creació (aquest es el misteri del mal lligat al de la creació meteixa).

En aquest esforç creador per la revelació, l'home representa tot l'estat de conciencia divina que la terra ha arribat a lograr-hi: es la Natura sentint-se de son retorn a Déu Pare.

Digué Jesús: «He sortit del Pare i he vingut al món; are deixo'l món i torno al Pare.» En aquestes paraules trobo jo tot el cicle de la vida, o sia, Déu cercant-se a si meteix amb amor i dolor a travers del món, desde l'esforç per naixer l'herbeta més humil fins al misteri sublim de la Redempció per la Passió i Mort.

Per això veig en l'amor i'l dolor la llei de la vida. Veièu còm l'amor es un desitj de confusió, per instint d'unitat i eternitat. Perquè provenint les coses diverses de la unitat divina, confusament se'n recorden i tiren a restablir-s'hi, i aixís van cercant-se unes amb altres; i segons les misterioses afinitats de llur natura, pugnen per confondre-s i identificar-se. lla vida universal es aquesta busca i aquest esforç, i per això es tota moviment i acció. Es L'amor che muove il sole e l'altre stelle, i que's manifesta acostant-se les unes coses a les altres, abraçant-se i besant-se per comunicar- se'l llur halè de vida, i procurant fer-se unes en tot lo que consent la llur naturalesa terrenal; i'l grau major que aquesta comporta d'unitat i eternitat es la generació (Plató ho diu) per la qual dos éssers diversos se fan un en el nou indivíduu generat, i en ell perllonguen la llur existencia, trasmetent-li el llur anhel meteix, que aixís se va perpetuant de generació en generació, logrant-se a travers d'elles una espècie d'eternitat terrenal.

Aixís, l'amor sexual que procura la imatge més semblant d'unitat i eternitat, es l'amor tipo en la terra; i quan se diu solament amor, s'entén aquest, i tots els demés se li assemblen, i en sos transports cerquen la comparació i troben la expressió de llurs pròpies ansies. Aixís veièm que fins el suprem amor dels místics expressa'ls seus deliquis de la unió de l'ànima amb Déu en el meteix llenguatje dels enamorats, i sembla sentir la meteixa ardencia; perquè aquell amor es segurament el més propi i proporcionat a tot lo que té vida terrenal, estant en son fonament meteix, juntament amb el dolor.

Aquest es l'estigma del caos en l'esforç creador, i amb l'amor constitueix el ressort de la vida. L'esforç ve de l'amor, i'l dolor ve de l'esforç: l'amor s'esforça i se'n dol. Aixís pel dolor l'amor sab el seu fi i se purifica, i per l'amor el dolor té sa eficacia. El dolor sense amor torna al caos i aniquila; l'amor sense'l dolor sols podria perpetuar la impuresa de la terra, perquè ja no fóra l'esforç de Déu creant en ella; es dir, ja no fora amor, sinó concupiscencia d'ella meteixa.

Diu Jesús als seus deixebles: «La dòna, quan comença a sentir els dolors del part està trista, perquè coneix que ve la seva hora; mes quan ha parit, ja no's recorda del seu dolor, per la alegria d'haver posat un home al món.» Heusaquí la més perfecta imatge del dolor eficaç perquè es vençut per l'amor. I d'aquí ve una misteriosa bellesa que haurèu observat en el rostre de tota dòna en camí d'ésser mare, com si suaument transparentés la llum de l'amor que crea a travers del sofriment i de la seva deformitat.

II

Heusaquí, doncs, la tragedia humana: ésser terra en el suprèm grau de penetració del panteig de Déu dintre d'ella. Tot ve de Déu, i tot ha de tornar a Déu per esforç; i per aixó jo, home, sóc en la terra, resumint-la desde la aparent insensibilitat del seu fang fins a la conscient sensibilitat d'aquesta meva persona que d'ell fou feta.

Aixís sento, ans que tot, aquest instint de viure en aquesta persona meva i d'apoderar-me per tal fí de quant me convinga. I desseguida, pressentint la seva disgregació per la mort personal terrena, acut a mí l'amor, també instintiu de moment, per perpetuar la meva especie, i amb ella la ascensió infinita de la terra a Déu. Fratelli a un tempo stesso amore e morte,— ingeneró la sorte.

Mes aquests instints fonamentals que reconec també en tots els altres graus inferiors d'animació de la Natura, se proporcionen en mí al meu grau en ella, a la meva dignitat humana. El meu egoisme esdevé intel-ligent; el meu amor, sentimental; sóc home per damunt de la naturalesa inferior, home entre'ls meus semblants i m'apodero destrament d'ella per lo que'm cal (sóc treballador), i ajudo als meus semblants i me'n ajudo pel fí espiritual que'ns es comú (sóc social). Tinc dòna meva a la que estimo no merament com mascle, sino com home generador d'homes; i fills que han de continuar la meva persona en la ascensió humana. Sóc espòs, i pare, i ciutadà.

I junta amb tota aquesta acció meva exterior envers la natura, envers la espècie i la societat, hi ha una acció interior, un reflecte diví de totes aquestes coses dintre meu, una conciencia: les contemplo i'm contemplo, i sento que Déu se mou en la meva ànima.

III

Aquí m'estic tot sol a vora'l mar. Sóc la natura sentint-se a sí meteixa. Veig les onades venir i desfer-se en la platja assoleiada. L'interminable moviment de llur immensitat brillanta m'ullprèn, i'l ritme del rompre en la platja va gronxant-me el sentit, mentres la marinada m'acaricia el front i'm dû les bones sentors del mar. Tinc un benestar molt gran, pero pacífic: no penso res, es un èxtasis.

De cop, Déu se'm mou en l'ànima, i començo a pensar en la meravella de que tot això hagi sigut creat; i'l sentiment d'un Creador m'inonda: el cor me bat més vivament, s'alcen mos ulls al cel, i'l germe de la oració brolla de l'ànima. Es el moment rel-ligiós.

I desseguida'm poso a pensar el per què tot això ha sigut creat, i jo meteix, i lo que hi represento. S'abaixen mos ulls i mitj s'acluquen, arrugo les celles que s'ajunten amb esforç, el meu pensament pugna per produhir la fòrmula ideal de Déu, de l'home i de la natura. Es el moment filosòfic.

Mes aquest esforç meteix me porta a considerar el còm tot això s'ha fet, la llei que regeix els moviments de la mar, la llei de la llum del sol, i la llei de tots els astres, i la llei dels meus sentits que ho percebeixen, i la del treball meteix del meu pensament al contemplar-ho: es una gran curiositat de Déu i del món, del meu còs i de la meva ànima, que m'atormenta: es la ciencia pura que cerca en mí definicions, classificacions, descomposició de termes, anàlisis...

...Pro vetaquí que compareixen a la platja uns pescadors, i treuen la barca al mar: el mar la breça, s'alça la vela i s'infla al vent, i s'emporta la barca i la gent mar endintre. Això m'ha distret de la cavil-lació, perquè ha començat a interessar-me el còm la barca està feta perquè suri, i la força del vent en la vela, i l'art del timoner. La indústria de l'home, les aplicacions a ella de la ciència, m'ocupen llavors l'enteniment.

I mentres-tant la barca s'allunya per sobre'l mar amb els seus homes, i ja són ells, els pobres pescadors, i la llur vida exposada, i la ganancia atzarosa, les dònes i'ls fills que resten en la terra esperant el pà de l'endemà, els perills del mar, els que inquieten el meu cor. Aquells homes me son germans: els tinc pietat, amor; els vull bé. Es el moment moral.

La barca es sols un punt en l'horitzó: ja no la veig. M'aixeco i me'n vaig meditant en la sort diferenta dels homes, i en llurs drets, i en còm els cal el pà del còs i'l de l'esperit, i en còm regir les societats en justicia.

IV

Mes entre tots aquests moments de contemplació, n'hi hagué potser un altre en que'l mar, la terra, el cel, els homes, m'han interessat solament per la forma llur: el cel per lo gran i blau i clar, el mar pel soroll i moviment i lluhentor, els homes per la positura, la barca com un breç entre les dues immensitats, i fins de mí meteix m'han interessat les figuracions del meu sentiment evocades per les que al davant tenia. I també Déu s'ha mogut en mí no més que per aquestes coses. Heusaquí la emoció estètica que ha trascendit, no a oració, ni a reflexió, ni a curiositat, ni a industria, ni a pietat; sinó tan solament a un afany d'expressió sens altre interès que la expressió en sí. Heusaquí la emoció artística. I naixent d'ella, l'art, la bellesa passada a travers de l'home, humanada: la expressió humanada de la forma natural.

I com que la forma natural no es sinó la manifestació de l'esforç diví de la creació, i en la naturalesa de l'esforç està l'ésser rítmic, per això la forma artística no pot ésser sinó'l ritme humà desvetllat pel natural, del qual procedeix, i movent-se en afinitat amb ell; perquè l'home no es mes que un grau de la naturalesa meteixa cap a Déu. Aixís veièu còm la emoció estètica i la seva expressió artística són rítmiques essencialment: un ritme de línies, de colors, de sons purs, de sons d'idees, de paraules.

L'art es, doncs, la bellesa transhumanada, tornada a Déu de més aprop, per la humana expressió del ritme revelat de la forma natural. Heusaquí la virtut redemptora de l'art: que mentres considerèm la materia de les coses sense aquella llum reveladora de la llur forma, del ritme, ens deixa indiferents o'ns commouen baixos interessos o passions enterbolidores; mes quan les sentim artísticament, com que llavores les sentim dintre del ritme universal revelador de l'esforç diví, del llur principi i fi divins, ens resten pures, sagrades, redimides en nosaltres, i per nosaltres als demés, de tot temor o baix apetit. Comparèu la vostra emoció davant de la Danae del Tiziano, amb la que hauríeu davant la dòna nua, sense la llum artística; l'horrible fet del comte Ugolino, amb els versos del Dante que'l diuen; les tempestats de la vida i l'angunia humana, amb una sinfonia de Beethoven.

Això'ns dóna a entendre còm l'art, per tenir tota aquesta virtut redemptora que li es propia, calque'ns sia directament vingut del seu origen diví, que se'ns mantingui pur en la emoció, i que la expressió ne sia absolutament sincera. Aixís, la contemplació de la forma natural, que es son origen, ha d'ésser un estat espontani del nostre esperit, perquè aquesta espontaneitat serà la senyal de la voluntat divina en son esforç creador, i serà també mesura de la proporció d'ella amb la nostra capacitat i'l nostre moment. La puresa de la emoció es la condició de sa major intensitat, perquè aixís aprofita per sí sola tota la força de l'esperit. La sinceritat de la expressió cal perquè el seu ritme sia, transhumanat, el meteix amb que la forma natural primitiva'ns ha revelat l'esforç creador de Déu.

V

I are aquestes veritats que'm sembla haver trobat pera tot l'Art, deixèu-me-les entrar en la meva tenda de poesia, de l'art de la paraula, per considerar-les més d'aprop i poder-les assentar en el fonament de la propia experiencia.

Començant per la espontaneitat de la contemplació, trobarèm que'l poeta mai pot dir-se:—Are—o demà— me'n vaig a contemplar la mar o la montanya per dirles poèticament;—perquè en la màgia de les afinitats entre la Natura i l'Home, l'únic conjur eficaç per l'encís creador, es l'encís meteix; i fòra d'ell, tota voluntat es vana. En aquesta mena d'activitat, la voluntat, en altres tan poderosa, no pot crear sinó fantasmes d'expressió, mai expressions vives; perquè la virtut de vida sols pot venir de la vida meteixa produhida en el misteriós esforç diví de la Creació. Hem d'apendre a ésser pacients davant de la realitat: que ja vindrà'l moment—potser molt llunyà, potser molt diferent del de la presencia material de la forma viva— en que, si aquesta fou de bon ésser, ens sentirèm possehits pel verb del moment aquell. Hi ha una extremitut interior, un calfret que no enganya: una veu impensada que diu:—Are!—La emoció volguda ve llavores tota sola.

Mes no us hi abandonèu si no la sentiu ben purament artística; i ho coneixerèu pel desinterès que us porti de tota altra cosa que no sia la forma. Perquè si al veure sortir al mar la barca de que us he parlat amb els pescadors, en el meu sentiment de la escena s'hi barreja'l de la meva pietat, o qui sab si'l de la meva enveja, o un altre interès qualsevulla per la sort d'aquells homes, la meva emoció no serà purament estètica, la revelació del ritme me'n serà perturbada; i si consegüentment altornarse'm la emoció expressiva se'm posa al cap que les meves paraules moguin a qui les senti a pietat o a justicia envers la gent de mar, be podrà alabar-se la noblesa del meu sentiment o la rectitut de la meva intenció, i mes paraules tindràn segurament un calor i una eficacia molt humanes; mes noblesa, justicia, calor i eficacia seran tot altra cosa que poètiques.

I no'm vinguessiu are amb que per això sento l'art com una cosa freda, frèvola i inhumana; perquè us hauria de dir que l'art i la poesia duhen en sí llur noblesa, justícia, pietat, calor i eficacia humanes, que valen per sí soles tot lo que aquests noms puguin valer en altra qualsevulla esfera. Que la pura música d'un Beethoven, un vers del Dante, pura expressió d'un geste humà, són coses definitives en sí meteixes que contenen tota sabiduria, amor i dretura sense haver-se de recordar per res de la sabiduria d'un Aristòtil, de l'amor de Sant Francesc, ni de la dretura de Catón; perquè aixís com l'esplendor de la expressió d'aquests prové justament de sa puresa científica o moral sense altra preocupació d'eloqüencia, aixís meteix la veritat i la moralitat d'aquells consisteix en sa puresa formal i expressiva. Perquè tot està en tot, amb la condició de que en cada cosa estigui bé en sa manera. Cada estat humà en sa plenitut se basta a sí meteix: tots són camins de Déu que'ns calen encare en la complexitat de la imperfecció nostra; prò en avent-ne agafat un de ben dret, deixar-lo per un altre es fer marrada: que la major eficacia de les coses està en la puresa de la llur naturalesa respectiva. Parèu ment, doncs, en la puresa de la vostra emoció artística.

Llavores, poetes, se us tornarà expressiva per sí meteixa en paraules rítmiques; i aquí ha d'acudir la vostra sinceritat. La sinceritat del poeta ha de consistir, ans que tot, en saber esperar la aparició d'aquestes

paraules, i després en dir-les tals com elles li han esclatat. La acció de la voluntat i la de l'enteniment són molt importants en la obra poètica, prò en un sentit negatiu: la de la voluntat ha d'ésser reprimir el desitj prematur de parlar; la de l'enteniment conèixer les paraules vives entre la volior de les que la pruïja de parlar hagi evocat impurament en vosaltres. Perquè hi ha tres graus de sinceritat en el parlar: el primer es dir lo que's pensa per voluntat de dir-ho; el segon es dir-ho per una necessitat d'expressió forta, prò no prou encare pera determinar per sí sola la expressió meteixa: aquest es el principi del veritable estat expressiu que enganya a molts, fent-los precipitar a la cerca de paraules i produhint l'abort poètic; el tercer grau, que es el de la veritable sinceritat poètica, consisteix en aquell diví barbosseig brollat a travers del poeta amb aquell meteix ritme originari que ell sentí en la forma que l'encisà reveladora, que'l penetrà i's feu d'ell en la puresa de la seva emoció, i que rompé enfora de ses entranyes apareixent a l'últim en paraula viva ja feta home, feta poesia, feta Déu en la mida del poeta i del seu moment.

Ja ho veièu quina delicia i quín sagrat torment es el de la poesia: ja ho veièu lo que donèm quan donèm una poesia pura; i també quín engany quan en compte d'ella donèm una buida remor de pruïja rítmica, un abort de la emoció, o una estèril excitació voluntaria amb la sacrílega disfressa de poesia d'uns versos ben composats. Ja ho veièu si'n podèm fer de bé i de mal amb això del vers, que sembla un frèvol joc, i ho es de vida o mort per l'esperit.

SEGONA PART

VI

Tot lo que he dit es del poeta i de la poesia ideals. He parlat de l'or pur per reconeixe-l be entre la terra hont l'hem de cercar. No hi ha pedreres d'or pur en la terra, sinó mines amb betes d'or, filons, o be or en pols, o en petites glebes, sempre entre impureses, i havent-lo d'arrencar amb pena, i després treballar-lo amb barrejes d'altres metalls i altres còssos que li donen nova consistencia.

Doncs aixís meteix la poesia en els homes i en les obres llurs: hi ha homes que'n són mina molt rica; hi ha obres treballades amb molt d'ella; però'l poeta pur, la obra maciça de poesia sols existeixen en aquell ideal que hem de tenir sempre davant dels ulls per anàr-nos-hi acostant, acostant sempre. Es la llei de la complexitat del caos que tira a la unitat de Déu a travers de la creació.

Aixís la poesia sol brollar entre propòsits de rahó (que es lo més oposat a la seva naturalesa intuitiva), o per pruïja d'un ritme extern sense ànima (que es lo més perillós per lo que s'assembla exteriorment a la inspiració poètica, essent-li lo més enemic; perquè, amb una tal facilitat, manca a les paraules la pressió que'ls cal pera florir plenes de sentit, i brollen abundantes tant sonores com buides); o per un interès humà agè a la forma, que'ns mou a parlar amb un cert calor d'eloqüencia que molts confonen amb la emoció poètica, prò que, com que no ve de la forma reveladora, no porta el ritme de l'esforç creador ni pot donar per tant bellesa pura; i també quan a voltes, havent lograt un moment de veritable poesia, volèm extendrel al arrodoniment del concepte que ella 'ns ha sugerit sense acabar-lo, i nosaltres l'acabèm amb paraules fredes de rahó, mortes ja per la bellesa.

Entre aquestes i altres impureses, sol brollar la poesia, la flor verbal, gaire be sempre accidentalment i en la mesura de riquesa poètica de l' home que la cerca a travers del propòsit, de la pruïja, de la eloqüencia altrament interessada: estimulada, es cert, devegades per la activitat espiritual que aquests estats promouen en el poeta, prò sempre com una cosa diferent d'ells meteixos, impensada entre'ls pensaments, casual entre'ls propòsits, sobtada aparició d'una forma viva entre les fantasmes verbals d'un altra esfera, pura entre impureses.

I d'aquestes impureses vénen els nomenats gèneros de poesia; perquè ella en sí es una sola. L'epopeia, 'l drama, la oda, la sàtira i tantes altres menes d'obres de lo que se'n diu literatura, són la màquina, són la terra i la pols, són la ocasió, el lloc de naixença de la Poesia que es una en totes elles, la Paraula, entre mil paraules, la flor entre fulles, el ritme entre idees.

Doncs, què farèm? Condemnarèm el propòsit, el càlcul, la preparació, la pauta, 'l concepte, i s'alçaràn davant nostre la Eneida de Virgili, la Commedia del Dante; rebutjarèm l'artifici o la pruïja del vers, i se'ns presentarèm els trovadors cortesans amb aquell talent de trobar que'ls prenia; apartarèm l'interès oratori per ideals abstractes i 'ns apareixeran Schiller i tants romàntics cantant la Llibertat i abstraccions altres. Negarèm com a poetes a tots aquests que'n foren tant? No. Pro no'm rendeixo, tinguèu-ho per ben entès. Ni Virgili ni Dante, ni'ls trovadors, ni'ls místics, ni'ls romàntics, valen pel gran aparador de les obres llurs, ni pel talent de trobar, ni pel calor dels llurs ideals, ni pel savi artifici; sinó per l'or, sols per l'or de poesia dispers en l'envolúm de llurs obres, per cada instant d'emoció poètica que'ls prengué entre mil instants; pel llampegar de la paraula viva dins la nuvolada de les llurs abstraccions; perquè foren poetes malgrat les màquines que's muntaren en la testa, i un raig de la llum de poesia que dins tenien penetrà de tant en tant a travers de la obra morta.

VII

Sia-ns el Dante i la Divina Commedia el gran exemple; perquè allí hi ha de tot. La invenció de l' assumpte es ben abstracta, encare que la abstracció fou vivificada pel record d'aquella Beatriu tant ausent i tant present. El plan es un mer concepte filosòfic, teològic. Prò a omplir-lo s'hi llença tot l'home, guiat pel seu gran amor, això sí, prò també amb totes les seves altres passions rel-ligioses, polítiques, científiques, i 'ls seus odis i amistats personals, i ses ires de bàndols, ses indagacions de moralista, sos mecanismes racionals d'estudiant, sos dolors de bandejat, ses fantasies, ses debilitats, tota la seva vida pública i la més íntima: allà va tot, a la fósa, allà va tot l'home. Prò com que aquest home era un gran poeta, heusaquí que hi va molt d'or, or sobre tot: i en el grandiós macís de tants metalls diferents i de tantes impureses, hi serpeja espessíssim l'or; tant, que us enlluerna i us sembla un sol bloc d'or pur.

Diu un comentador de la Divina Commedia que'l Dante's proposà fer-ne un poema didàctic i li resultà una epopeia. I es això, lo impensat, la llei de la poesia. Ben segur que quan Dante's ficà a l'Infern amb sos odis de gibelí, poc pensà en trobar-s'hi amb dos aimants. I heusaquí que de sobte, un surt, i se li posen al davant aquells dos

... che per l'aer vanno

e che paion si al vento ésser leggeri,

i l'epissodi viu tan palpitant de poesia.

Té això el Dante—i per això es el major exemple de poeta—que volgué fer el poema de més fòra d' aquest món que s'hagi mai imaginat pel seu assumpte, i li reeixí el poema més de llum terrena, més de gests humans, més de carn i sang i veus i aromes corporals que mai s'hagi fet. Voldrà iniciar el símbol del Purgatori, el pas teològic del Purgatori al Paradís, i tot se li tornarà imatje de montanyes, de rius, de camins, de llums i ombres; i quan arribarà a dalt de la montanya de cim teològic, per la intenció d'ell, se li apareixerà sense voler-ho aquella vista que tinguè un dia a dalt de les montanyes d'aquest món desde hont se veu el mar tremolar al lluny:

«Connobbi il tremolar delia marina.»

Símbol, concepte, abstraccions, adéu-siau! Sortí 'l poeta, l'or del poeta, la forma viva, la senzilla visió popular. Aquests són el fils d'or tan espessos que dauren tot el poema.

Mirèu totes aquelles subtilitats escolàstiques que emboiren el Paradís còm són vivament acolorides pel reflecte de la entrada tota lluminosa:

La glòria di Colui che tutto muove

Per l'Universo penetra e risplende

In una parte più e meno altrove.

Això que podria molt ben ésser un sec aforisme escolàstic, es, dit pel Dante, forma que palpita, ritme de vida, poesia.

I fins de les seves derivacions més extra-poètiques per la intenció envers la política, troços de mera eloqüencia, se'n alça amb poètica volada perquè tot ho veu a travers de la forma:

Ahi! serva Itàlia di dolore ostello,

Nave senza nochier in gran tempesta,

Non donna di provincie, ma bordello!

I aixís li va brollant el poema tot en imatje, en gest, en forma de vida, amb alts i baixos, naturalment, segons la inspiració de cada instant. Fou el seu món i el seu temps els que donaren vida an aquell ultra-món i aquell ultra-temps que ell volgué significar. Volgué fer el poema didàctic, però, com que era un gran poeta, li reeixí la epopeia viva.

Perquè, diguèu-me, aquella teologia, i aquella filosofia , i aquella política, i aquella Itàlia i tot el sentit oculte i tota la trascendencia moral que en la intenció del Dante foren potser lo principal de la seva obra i'l seu tema, i'l seu orgull, hont queden ni què signifiquen per nosaltres? Aquell envolúm sistemàtic i treballat pel pensament del seu sigle podràn ésser tal vegada objecte mort de la atenció i l'estudi de l'historiador i del filosop del nostre i altres temps que ho contemplaràn amb trista curiositat com reliquia respectable de l'esforç de tota una època; prò en el seu fons ja sense virtut actual, com cosa passatjera. Mes d'ai tal obra, què n'es lo immortal, què n'es lo sempre fort i veritable, què n'es lo viu i lo actiu avui i sempre més? quína es la gloria del Dante i sa grandesa, i per què col-locat entre'ls genis de la humanitat allà dalt amb Homero, i Shakespeare i Beethoven, sinó per aquelles imatges vives d'homes, per aquelles gesticulacions i aquells crits de passió,per aquelles visions de llum i ombres en el mar i en els camps i les montanyes, per aquelles paraules immortals que accidentalment brollaren al calor de la seva activitat de poeta, i que per ell foren quí sab si solament el medi, la manera ocasional de dir, l'episodi llençat al atzar del seu discurs? Què'n restaria de la Divina Commedia sinó fossen aquells llacs de flames i'ls torbs de la fumera, i l'amor de Pau i Francisca, i la tragedia d'Ugolino— poscia piú che il dolor poté il digiuno!— i la fugitiva aparició d'un amic mort, i'l sublim girà els ulls de la Beatriu amb ses sorrise parolette brevi, i'l sò de la campana che paia al giorno pianger che si more, i tantes formes, innumerables, reveladores del ritme universal, tants fils d'or de poesia que fan brillar tant lluny l'enorme macís ubac per sí, i que sens ells ja fóra enterrat i oblidat en la pols dels sigles?

Ah! si'l Dante pot viure en l'esperit de les edats, i avui i demà i sempre dins del sentit dels lectors de la seva obra immortal, còm dèu mitj-riure de aquells sistemes i plans i fins que'l conduhiren; i còm dèu trobar-se etern en sos moments tan sols de poeta pur, espontani, ignoscent com el pastoret que en un moment de la seva inspiració de pastoret posa noms senzills a ses ovelles pel color del velló de cada una o pel pur ressò del bel!...

VIII

I no us pensèu que amb això vulga dir que la condició del poeta hagi d'ésser la incultura, i la seva excel-lencia, ignorancia i grolleria; perquè jo'l voldria'l més savi i més subtil fill de la terra, amb tal de que en el moment de poesia sabés oblidar tota altra cosa abandonant-se a la revelació de la forma, a la emoció pura, a la expressió sincera i ignoscenta; que ja podèu estar ben segurs de que la seva ignoscencia no seria pas la meteixa del pastor de remats; perquè sempre contindrà tot lo que hi hagi en ell, però d'una certa manera; serà una superior ignoscencia que, actuant en la emoció divina de la forma pura, ne donarà una expressió més alta tot essent tan natural i impensada com la del rústec.

Lo que es, que tot home en sos moments més forts de vida ha d'ésser tot lo contrari del ferro: que aixís com el ferro es treballat en calent i després ell treballa en fret, el poeta (i no solament el poeta tal vegada) ha de treballar-se en fret i actuar en calent: llavores en la fósa tot hi entra poèticament sense que ell hagi d'adonar-se'n, perquè si se'n adona massa, corre perill de refredar i frustrar la efusió divina del ritme en la forma.

Què os pensèu que es lo que en la Divina Comèdia, salva molt de lo que fóra tot malmès per la fredor d'intencions extra-poètiques? Doncs es l'ardor d'una forma sempre present i sobirana en el pensament del poeta: es l'amor del Dante per la Beatriu.

La Divina Comedia fou el palau que'l Dante alçà per hostatjar-hi el gran amor de tota la seva vida; i Beatriu hi està present d'un modo o altre en totes les cambres. Aixís la presencia constant d'aquell amor en l'ànima del Dante, fa que'ls ulls i la veu del poeta mai s'esgarrihin del tot; que la presencia constant d'aquella forma sublim comuniqui a totes aquelles paraules, diguin lo que diguin, quelcòm de la emoció formal reveladora, de la vibració transhumanada del ritme diví que hi ha en ella. Aixís l'amor che mottve il sole e l'altre stelle fa de la Divina Comedia una obra essencialment poètica.

I aquesta trascendencia de l'amor a la poesia (com a tot altre art) es molt sovintejada. Perquè'l mòvil immediat de l'amor es el meteix que'l de l'art: la forma. Cert que l'aimant aima moltes coses en la aimada; però totes, si be's mira, al travers de la forma d'ella; com l'artista a Déu al travers de tota forma. I el fi últim de l'un i de l'altre es també'l meteix: la perpetuació de la forma, el fer-la immortal, encare que cada un a sa manera. Aixís, doncs, l'amor que obliga a tenir els ulls sempre fits en la forma amada, disposa a l'art i a la poesia; i l'artista i'l poeta, que la vocació de la seva vida es la forma, solen ésser molt enamoradissos; però aixís com l'amor de l'enamorat que no té altre dó, se resol en el desitj de perpetuar la materialitat de la forma amada per la generació, perquè no pot fer-ne altra cosa, la vocació de l'artista's resol principalment en perpetuar l'esperit de la forma que es la revelació del ritme per medi de la seva expressió humana. Aixís l'amor es una mena d'art cego, i l'art es un amor lluminós: l'un i l'altre creen; però cadascú a sa manera. El fill del Dante i la Beatriu es la Divina Comedia.

IX

Fins aquí he mostrat (davant d'aquella poesia ideal de que primer he parlat), còm se solia generar humanament la poesia per contemplació i emoció tant complexes i imperfectes. I are diré de la poesia, ja generada, de la expressió que propiament es, per sí sola, la poesia.

En ella no hi cap distinció de fondo i forma: poesia no es més que la forma, el vers; no està en lo que's diu, sinó en còm se diu: en ella no precedeix la idea a la paraula, sinó que aquesta porta la idea; el concepte ve pel ritme: aquesta es la senyal i'l misteri de la poesia, i aixís se realisa en ella la revelació del ésser per la forma.

Molts ens han donat el concepte de la eternitat de les penes de l'infern fòra de poesia; mes sols el Dante vegé en la entrada aquelles paraules: Lasciate ogni speranza voi che entrate; i aixís ens revela poèticament l'infern, pel ritme que li dugué aquestes paraules, per la forma. El concepte abstracte ja'l teniem, el Dante no'ns diu res de nou: els poetes no solen dir res de nou, mes llurs idees brillen amb la llum de la forma amb que vénen, i això es lo nou llavores, la llum de la paraula que viu en el ritme universal.

Per això he dit que les paraules, per ésser vives, s'havien de presentar ja rítmiques de sí, es dir, vivint el ritme universal en la emoció del poeta davant de la forma reveladora.

Mes aixís com hem mostrat quant enterbolides eren en la actual realitat humana la contemplació i la emoció generadores de la poesia, aixís meteix hem de veure a què hi ve a parar aquella ideal sinceritat de la expressió; i hem de confessar que, en la nostra realitat poètica, el vers es generalment d'imitació, i tota la nostra mètrica una tradició que va canviant molt lentament per petites invencions que hi van restant, i petits desafegiments que van esborrant-se en l'oblit. La nostra inspiració treballa en motllos vells apedassats, i les paraules ardents en fusió de poesía s'escorren de sí meteixes pels canals seculars que troben oberts al davant d'elles. Nosaltres portèm a dintre una tonada antiga, i an aquesta tonada se'ns hi acompassa tota cançó nova: som com els nois d'estudi que s'encomanen la cantarella de la lliçó.

Per predicar en nom de la sinceritat poètica una resolta rebel-lió, i rompre d'una vegada els motllos tradicionals, emancipant-se de l'instint d'imitació i proclamant la anarquia mètrica i la improvisació absoluta del ritme en cada moment de la inspiració; o per predicar i proclamar, al contrari, la sumissió escrupulosa als ritmes tradicionals fent-hi entrar per força la vida de les paraules que la inspiració ens dongui lliures, caldria el poder de determinar si les variades formes de la mètrica usual són no més que una rutina, una convenció, una llei externa que per debilitat o peresa deixèm imposar al ritme intern de la paraula viva, o be si aquelles formes tradicionals són ja en si inspiracions comunes del ritme natural en el sentit poètic de l'home y, per tant, com unes lleis internes del cant poètic evolucionant amb el temps i segons el geni de cada llengua.

Perquè tant perilla el fi divinal de la poesia si'l poeta s'abandona del tot a la rutina d'una mètrica ja feta, en que sia torturada i morta la expressió al ficarl'hi per força; com si deixa caure al atzar, en llum difosa per l'aire informe les paraules, sustraient-les al motllo fet d'un ritme secular, i frustrant potser la virtut misteriosa que aquest tinga.

Si cada hú fos en cada moment de sa poesia aquell poeta ideal, aquell orgue perfecte de la paraula divina, cap perill podria haver-hi en aquesta furia de la inspiració, perquè de la seva boca'n brollaria transhumanat el ritme natural en sa puresa. Mes aquest poeta, hont es? Ai! que cada un no es més que un home!

X

Pro també res menys que un home; i n'hi ha prou amb ésser-ho per anar sempre un xic més enllà en el camí divinal de la puresa.

Aixís, en el moment de la seva inspiració verbal, tindrà cadascú ans que tot present que res que puga dir-se en prosa ha de dirse en vers. El vers es un estat tèrmic—diguèm-ho aixís—del llenguatge; i mentres aquest estat no's produheixi en el sentit intern del poeta, es cosa lletja i vana escarnir-lo de llavis enfòra. L'aigua, si es freda, no s'escalfa pas fent li aparentar el bull tot remenant-la; lo únic que's logra amb això es enterbolir-la. Quan bull de debò se mou tota sola, i canta.

Aixís meteix les paraules en el vers.

Parlèm-les, doncs, tal com elles vinguen; i venint amb els metres tradicionals, admetèm les hi, ja que una tal aparició es una senyal que sols una vana soperbia podria menyspreuar. Deixèm-les que passin i repassin amb el va-i-ve de la inspiració per dintre del metre en que se'ns presenten, de modo que resti dintre d'aquell motllo tot lo que puga restar-hi sense detriment de vida... pro res més. Perquè si la paraula forta trenca'l motllo, val més que ella trenqui'l motllo que nosaltres les paraules: aixís es còm justament els motllos se van renovant amb el temps. Si hi ha expressions que per la vivor que porten salten per damunt de la canal, que saltin, més aviat que encongides perdin la gracia natural: aixís comencen a obrir-se les regueres de l'esdevenir. I que mai la clàssica cadencia s'emporti buides sonoritats, ni'l motllo s'ompli de paraules mortes quan les vives no bastin a omplir-la deixant el vers incorrecte. Perquè certament val més un vers correcte que incorrecte; prò encare val més una paraula viva en aquest que morta en aquell. Ja es prou que, per damunt d'aquestes o aquelles incorreccions de la paraula viva, que es la única poètica, regni abrigant-les somrienta amb son mantell hieràtic, pro folgat i volejant, la majestat misteriosa del ritme tradicional dominant, en el que tal vegada hi ressona el natural en una de les formes poètiques mares, i pel que sempre l'eco de les grans veus llunyanes ens infondrà respecte i moderació, deslliurant-nos de tota destructora superbia.

___________

TERCERA PART

Hoy puedo decir que he sido ciudadano del ensueño, porque a mi ciudad la he visto entre su pasado y su porvenir. Y tanto he hundido en ellos mis ojos que, al volverlos al presente, estaban tan bañados de ensueño, que el presente mismo lo he visto como ensueño, como lo verán los ojos de los futuros ciudadanos y como lo verían los de los pasados; y ya no ha habido presente, ni pasado, ni futuro, sino que todo se me ha hecho presente en una niebla de eternidad que me ha envuelto y desvanecido. Por esto puedo decir que hoy he sido ciudadano del ensueño.

Primeramente me puse enfrente del plan de la futura ciudad diseñado por un arquitecto soñador, un extranjero. Había de ser así para la mayor libertad del ensueño; un hombre, a quien la ciudad viniera de nuevo y le excitara a soñar en grande. Después ya se arreglará todo como se pueda; pero por de pronto era menester esos ojos nuevos fecundadores; sólo una condición era requerida además: el amor, y lo hubo.

La ciudad se sale afuera estirando sus anchas vías para abrazar cuanto la rodea: pueblos, ríos, montañas. Todo queda dentro de su grandeza. Nuevos centros de su futura vida imaginaria, grandes parques populares, jardines donde jugaran los niños del 2000, estaciones centrales de las inmensas comunicaciones, vías de grandes acarreos, palacios -¿para quién?-, templos -¿para qué forma de culto?-, teatros de espectáculos ignotos ¿qué importa?...

Otra vida se adivina tras de ese diseño. Pero, ¿cómo?; esas líneas sobre el papel, ¿provocarán una vida y la regirán conforme a su trazado, o será la ciudad la que, produciéndose espontáneamente según las circunstancias que se le ofrezcan, modificará sus líneas y las romperá y alterará sus grandes centros, dejando despoblados, los que aquí se fingen más populosos y aglutinando su movimiento en esos extremos que aquí se dejan abandonados al esparcimiento?¿Marchará la ciudad hacia Poniente en vez de irse hacia Levante?¿Y habrá siquiera una ciudad aquí, o habrá un desierto dentro de cien años?¿No ha sido demasiado ambicioso ese arquitecto?

No importa. Su fantasía ha herido el corazón de la ciudadanía, y su ensueño es ya un principio de engrandecimiento. Venga lo que venga, encontrará a la ciudad en una actitud grandiosa, y el porvenir, cual sea, llevará el sello de este momento de exaltación, producido por la visión que este hombre nos ha dado. Sobre la realidad de la ciudad nuestra vuela un fantasma de ciudad futura que turba la paz de nuestra noche, y nunca más podremos dormir sin sobresaltos; y esto es ya una vida nueva.

Podría ahora hundirse Barcelona en peso, y ya sería en vano; porque el espíritu de este instante se levantaría sobre su desierto, y otra ciudad sería. Nada de lo que ha sido puede dejar de ser, sino que queda incorporado a la vida de alguna manera. Todo lo que vive es inmorta; llegar a vivir es lo que importa, aunque sea en sueños...

Después fui a recorrer la ciudad del pasado. Esos callejones van a desaparecer; esas plazuelas quedarán disueltas en la amplitud de la vía nueva; caerán esos obscuros macizos de piedras seculares, y el sol que ahora se filtra en la estrechez centelleará anchamente dorando las grandes nubes de polvo de los derribos; y el viento correrá libre a lo largo de lo que fue la ciudad vieja.

Pero ahora todavía en esos rincones, hay la vida del pasado: el martilleo del herrero anima la quietud de la plazuela; un rayo del sol abrillanta el tímido verdor de las macetas en la vetusta ventana; en el fondo del obscuro portalón, aparece pálido y húmedo el patio que fue señorial, y al doblar de cada esquina, cada callejón ofrece una perspectiva casi familiar; tras las vidrieras de las tiendas se mueven los rostros descoloridos de los artesanos en el gesto secular de cada oficio; las mujeres entran y salen de las obscuras escalerillas para sus diligencias en el barrio, andando de modo que se conoce que no van lejos, y que adonde van irán dormidas.

Me gusta perderme en este laberinto hasta sentirme preso en su atmósfera y vivir en mí la vida quieta de estos menestrales. Quiero imaginarla dulcemente hora por hora, desde la temprana alegría de abrir la tienda y dar el buen día al vecino (que es como dárselo a sí mismo, pues lo van a vivir igual) hasta dormirse confiado en la noche, oyendo en la calle pasos familiares y sabiendo ante qué puerta van a deternerse.

Pero de pronto un muro señorial se me presenta, que me dice que allí los siglos vivieron otras vidas, y que esta paz no es sino la paz en que se deja a los inútiles restos del pasado. ¡El pasado! ¡restos inútiles! - ... Este hombre ques está trabajando afuera de la tienda al aire de la plazuela, que ha esta trabajando así por siglos -parece que siempre ha de haber sido el mismo-, ... pues este hombre mañana no estará; ni volverá a a estar nunca más. Este es el golpe al corazón; esto es lo que hace llorar; que lo demás ¿qué importa? Porque este hombre mañana trabajará en otra parte; y a los siglos ¿qué les importa esto, si ya viven en nosotros de todas maneras? Pero aquel "mañana no", aquel "nunca más" es un escalofrío, es una ligera muerte que pasa ... ¿Por qué he dicho ligera? ¿acaso hay otra? ...

Al fin este barrio que va a morir me agobia y me enternece, y me voy, me lo llevo dentro; por mí, ya pueden derribarlo. Me voy; necessito salir, salir a las vías más anchas, a las calles de hoy y a su movimiento, a las plazas grandes, al aire del día, a la ciudad mía ...

¡Hela aquí! Pero, ¿qué ciudad es ésta? Grande y hermosa, la imaginé al salir del barrio moribundo; pero si pienso en aquella otra, ¡cuán fea y mezquina!

Esas vías centrales que le han quedado estrechas a la ciudad en su crecida, desembocan en un ensanche de grandiosidad monótona, como hecho demasiado aprisa. Ese ensanche no tiene historia y ya parece viejo. Envejece sin historia; sólo unas cuantas fachadas aparatosas atestiguan el gusto plebeyo de unas cuantas generaciones de advenedizos. Y más allá, hacia las montañas, las fincas de recreo se alzan enpingorotadas y mezquinas, hacinándose en grupos, como por horror al espacio que les sobra en torno, sin grandeza, sin sentido alguno de su posición y de su objeto. Y hasta las cimas mismas de las montañas, cuya vista a la hermosura de las tierras y del mar azul y de las lejanas nieves pirenaicas parece debiera inspirar al menos un gran respeto a la pureza de contemplación de tanto cielo a la vez y tanta tierra, son igualmente profanadas con fantasías grotescas.

¿Y es ésta la ciudad mía? ¿Cómo pudo parecerme alguna vez hermosa y grande? Pero así y todo, como ahora la veo, no puedo sino amarla. La amo como a un sueño, como al del porvenir monstruoso en que pudieron verla desde el fondo obscuro de sus callejones; como el ensueño de un pasado heroico en que la verán tal vez las futuras generaciones, cuando la contemplen como yo he contemplado hoy sus barrios moribundos.

¡Oh! no maldigas de tu ciudad, ciudadano que ahora estás en mí de cuerpo presente, porque ella es un tránsito como lo eres tú mismo. Tú tienes un amor y una fe; ella tambíen; hela aquí, que es tu obra. En ti se mueve y avanza el ciudadano del porvenir, en ella la ciudad futura; ésta es ciertamente tu ciudad, ámala.

Mira cómo, entre ese confuso barroquismo tuyo y suyo florece un espíritu, un estilo nace. He visto hoy un quiosco estrambótico inaugurar su fealdad en medio de las Ramblas y me he dicho: He aquí una fealdad bien barcelonesa; ese mal gusto, venga su modelo de donde venga, no puede confundirse con el mal gusto de ninguna otra parte del mundo; eso es bien nuestro. ¡Ah! ¿luego hay una cosa nuestra? Pues estamos en lo vivo. ¿Preferirías el buen gusto de una elegancia ajena bien copiada? No. Me alegro de que haya entre nosotros algo que nos estorbe el buen gusto. Algo se agita dentro de nosotros; algo se agita dentro de la ciudad, que le da mareos y extravío del sentido y gustos perversos. Hay un ser vivo dentro. No maldigas los hastíos ni la deformidad de la que ha de ser madre.

Porque avanzando ello, lo que es disgusto pasará, lo que es excéntrico volverá a su centro, y lo que es deformidad dará al ser nuevo la forma bella.

Toda esta ciudad será otra vez y otras veces derribada, caerán esas fachadas y esas torres y esos adefesios; y, en cambio, eso nuestro que lo ha producido, eso propio, eso vivo, irá actuando en lo que se derriba y en lo que se alza y en lo que se vuelve a derribar, hasta producirse en su belleza, en la necesaria belleza de su plenitud, en la nuestra y no de otros.

¡Ah, pero cuánto a intentar, cuánto a disparatar todavía, cuánto a sufrir mientras! Mas no importa, si estamos en una edad heroica. En nosotros, hasta los clasicismos son romanticismo. ¡Cuidado con someternos a cánones demasiado rígidos! ¡Cuidado con estorbar la gestación! Vaya de todo a ella, pero... ¡cuidado! Vaya de todo a ella sin escrúpulo, pero también sin violencia... ; o con violencia, pero sin rigidez...

...A no ser que estemos en un delirio de grandezas. ¿Será esto realmente un "inmenso arrabal de Tarascón"? ¿Qué? ¿Barcelona se ha vuelto loca? Esto sólo puede decirlo el éxito o la derrota; y el éxito o la derrota están en nuestras manos. El que mañana se diga que hemos sido locos o héroes depende ahora de nosotros mismos. Este pensamiento nos basta para, si hay que sucumbir al menos como héroes, y así serlo de todos modos.

Pues aunque mañana o pasado mañana Barcelona se viera reducida a ser una modesta capital de provincia española, más o menos laboriosa, si aquellos humildes ciudadanos encontraban en la historia de la ciudad su tentativa de hacerse la reina del Mediterráneo, y que en este empeño puso su fe y toda su fuerza y su vida entera una generación de catalanes, sería muy difícil que aquellos ciudadanos por sensatos que fuesen, se resignaran a dejar algo que todavía no ha sucedido en Tarascón, ni en ningún Tarascón.

Mientras que si nosotros nos resignamos ahora, por la gracia de este dictado, a volvernos sensatos, tal vuelta a la sensatez pudiera sernos justamente imputada como la mayor locura...

¡Qué extraña manera de discurrir me ha dado! Es lo que tiene hacerse ciudadano del ensueño, como yo me he hecho hoy... ¿Me he hecho?¿A caso no lo era ya? ¿A caso no lo somos todos? ¿A caso es lícito ser otra cosa si se quiere vivir... lo que se llama vivir?

IV-1908 (O.C., 2: 742-746)

Joan Maragall: "La ciudad de Ensueño". Extret de Obres Completes. Barcelona: Editorial Selecta, 1961.

El pensament espanyol és mort. No vull dir que no hi hagi espanyols que pensin, sinó que el centre intel·lectual d'Espanya ja no té cap significació ni eficàcia actual dintre del moviment general d'idees del món civilitzat. Per això nosaltres, que tenim cor de seguir dintre d'aquest moviment general, hem de creure arribada a Espanya l'hora del campi qui puga, i hem de desfer-nos ben de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta.

Això no ens ha de costar gaire envers de les manifestacions superiors de la intel·ligència, perquè d'una part el centre intel·lectual d'Espanya ja en produeix ben poques, i d'altra part la nostra vocació i la nostra educació lliure i personal ja ens n'aparten, d'aquell centre. En aquest ordre ens resta només un perill que és invers. A Madrid s'han adonat de que a Catalunya hi ha quelcom de moviment intel·lectual europeu, viu, espontani, jove; i miren de nodrir-se'n atraient-lo, assimilant-lo i donant-lo després com a vida intel·lectual espanyola. Afalaguen els nostres escriptors i artistes, els adulen, s'aprofiten de la seva susceptibilitat per a qualsevol mortificació o desengany que hagin rebut en la terra pròpia, i si convé els hi exciten interessos més pràctics fent-los veure que Catalunya és un medi massa reduït i massa industrial perquè les arts de la intel·ligència puguin donar per a viure, i que a Madrid guanyaran més fàcilment honra y provecho. Uns diran: "Si em tradueixen un llibre, si em compren un quadro, com podrien fer en qualsevol nació estrangera, ¿per què m'haig de privar d'aquesta honra i d'aquest profit?" Està bé no privar-se'n; que tradueixin el llibre, que comprin el quadro; però res més. I sobretot quan pintem un altre quatro o escrivim un altre llibre, no pensem en què a Madrid podrem col·locar-lo; perquè en aquesta suggestió hi ha un gran perill per a la nostra independència intel·lectual. Altres diran: "Enviem-hi llibres i quadros, invadim-los, dominem-los, donem-los la sang nostra, i nosaltres serem l'Espanya". Això és una il·lusió encara més perillosa: avui per avui no som prou forts per a invadir res, ni per a dominar res; nosaltres no serem mai l'Espanya intel·lectual, perquè a aquesta Espanya actualment morta li resta una forta tradició literària i artística que en comptes de dominar-la ens dominaria a nosaltres. Hem viscut massa temps plegats; la influència de la instrucció oficial o de la cultura castellana, tan superior a la nostra per segles, ens ha fet massa aptes a ser penetrats per aquella tradició; i com que al mateix temps les condicions naturals del nostre esperit ens fan absolutament inaptes per assimilar-nos-la i fer-la evolucionar en el sentit nostre, per això dic que avui tota promiscuïtat intel·lectual amb els castellans, siga per venir ells a nosaltres o siga per anar nosaltres a ells, no pot ésser sinó en detriment de la integritat i de l'evolució natural i pròpia del pensament català. Considerem que en una tal promiscuïtat ens hi juguem la personalitat de l'esperit català i tot l'esdevenir de Catalunya. Mirem de no sacrificar aquestes coses tan grans i tan santes a una vanitat personal i momentània, a un despit d'home dèbil, o a un interès massa petit.

I ara que he dit lo que hem d'evitar per no continuar el nostre lligament intel·lectual amb Espanya, diré lo que hem de desfer, que és lo referent a les manifestacions més generals, les que van més a la massa del poble. El pa i el vi intel·lectual de la gent d'avui, són els diaris i el teatre. La gran massa composta dels que viuen de renda, des industrials, dels homes de negocis i de carrera, dels dependents i dels treballadors, en quant a idees generals pensen, de dies, amb el diari que llegeixen, i de nits en el teatre on van a distreure's.

Doncs bé, envers això s'hauria de fer una veritable lliga -sense comissions ni juntes, per l'amor de Déu!-, una lliga de bones voluntats treballant cada una pel seu cantó. Que cadascú faci un acte de voluntat dient: "No llegiré cap periòdic de Madrid ni cap periòdic que inspiri el seu criteri en el de Madrid." Això, als intel·lectuals no els ha de costar res; perquè de periòdics d'aquesta mena ja no en llegeixen, ni ganes, sinó per excepció en cas de veritable necessitat. Doncs esmercem el nostre esforç personal en convèncer als altres de que no els cal llegir-ne, fent-los veure la poca substància i lo ridícul dels clixés de la premsa madrilenya o amadrilenyada. I si ens diuen que mentres depenguem administrativament de Madrid sempre ens caldrà saber-ne quelcom, responem-los que, per lo que ens interessa, tots els periòdics d'aquí, fins els d'esperit més català, ens en diuen prou i massa.

En quant a teatres, s'ha de fer una guerra a mort al género chico. No ens hem de cansar de dir i de fer córrer la idea de que el xulisme i el flamenquisme són el salt endarrera d'una raça decrèpita que, de més a més, no és la nostra; que per a divertir-se valen deu-mil vegades més gèneres com les gatades d'en Pitarra, les peces amb música de Manén, l'hermós humorisme barceloní d'en Vilanova, els arreglos del francès; perquè en totes aquestes coses hi ha una gràcia, més alta o més baixa, però al capdavall és gràcia europea, gràcia de gent civilitzada; mentres que el xulisme i el flamenquisme els ulls de la gent civilitzada no els han de poder sofrir sinó´com gràcies i treballs estrambòtics d'una tribu africana d'aquestes que de vegades se'ls deixa posar unes quantes barraques en un tros de terra per a edificar, i que un entra a veure un cop per curiositat amb certa llàstima. Diguem que els que s'ho miren amb d'altres ulls i ho van a veure sovint perillen de tornar-se com ells. Per això, apartar-los-en, a més d'ésser una obra patriòtica, és una obra de misericòrdia; anar a moure un escàndol a qualsevulla de tals representacions, una obra de valor cívic; i el fer la guerra per tots els medis als empresaris, una veritable obra de caritat. Redimir d'aquests espectacles, en qualsevol forma, als infeliços que encara hi van de bona fe, és tan o més meritori que ho fou anar a redimir els captius dels Marroc.

Pensem que el dia que Catalunya s'hagués deslliurat del teatre i de la premsa de Madrid ( i de la d'aquí que encara es fa a la madrilenya), la nostra independència intel·lectual estaria molt avançada; i que el dia que la nostra independència intel·lectual siga complerta, lo demés serà lo de menos, i Catalunya formarà part d'Europa.

Joan Maragall: "La independència de Catalunya", inèdit (1897). Extret d'Obres completes, Barcelona, Editorial Selecta, 1960, pp. 739-741.

La nueva generación sabe que ha de hacer algo y que, ante todo, ha de deshacer mucho. Y si no se pone desde luego manos a la obra en punto a lo de deshacer, es que, a la verdad, no está segura de lo que debe edificar en substitución de aquello que se siente dispuesta a destruir.

He aquí las consideraciones del actual estado de los espíritus sugiere a un periodista francés El mundo, en este fin de siglo, se halla completamente falto de ideas, y sólo por ideas generales ha progresado siempre la humanidad. Un fenómeno que todo lo domina, es que las sociedades sólo han encontrado el orden necesario a su existencia en una idea universalmente aceptada, la cual, en su expansión, creaba un organismo bastante fuerte para resistir por largo tiempo todos los embates. Hubo un mundo helénico, un mundo latino, un mundo cristiano, un mundo feudal. Cada uno de estos mundos fundaba su fuerza en una idea, en una concepción de la vida. ¿Qué concepción existe hoy para dar fuerza a un pueblo o a una raza? Todas las ideas antiguas se desmoronan y desaparecen, y no queda en pie más que una vaga idea de justicia social. Pero esta idea, nacida de una concepción materialista de la vida, está todavía sin fuerza y no ofrece grandes esperanzas, porque se ciñe a una mera distribución de bienes e ignota el sacrificio al ideal y a la jerarquía, sin los cuales nada bueno pudieron nunca hacer los hombres para los hombres.

Efectivamente, el momento actual del pensamiento joven es, en apariencia, poco menos que el de un verdadero nihilismo.

Cuando de aquí a dos o tres siglos nos decía uno de loes más autorizados representantes de aquel pensamiento entre nosotros- se estudie nuestra época, y se vea por qué hombres y por qué sistemas nos hemos dejado gobernar políticamente, nuestros descendientes o se resistirán a dar fe a la evidencia histórica, o formarán de nosotros pobrísima idea.

Pocas almasjóvenes dejarán de adherirse a esa triste reflexión, y menos aún las habrá que por evidentes, por entusiastas que sean, osen dar un paso más adelante para afirmar concretamente su fe en hombres y en sistemas que puedan ventajosamente substituir a los que dan materia a juicios tan amargos,

No faltan temperamentos generosos que, por una especie de pudor moral, se indignan de la acusación de falta de ideales lanzada contra las nuevas generaciones, y afirman valientemente la existencia de un gran ideal latente en nosotros. Tal afirmación, sana y profunda, es nuestro único orgullo, nuestra defensa. No; no debemos sufrir, que porque no acertemos a condensar nuestras aspiraciones y nuestros anhelos en una palabra como la de razón, que empequeñecieron nuestros abuelos, o la de libertad, que han desacreditado nuestros padres, se nos tenga por espíritus apagados, por pozos secos, por perdurablemente inepto e impotentes,. No; mucho sentimos vibrar y moverse en nosotros, mucho anhelamos y presentimos, mucho tenemos que decir y mucho podemos hacer. Si lo diremos nosotros con nuestra propia terminología, si lo haremos nosotros con nuestras propias manos, no lo sabemos ni importa gran cos; porque sentimos bien intensamente que nuestra inefabilidad no es infecunda, que llevamos en nosotros gérmenes de grandes ideales y de poderosas energías, y que aún cuando sean los futuros hombres quienes hagan las futuras cosas, estas cosas serán también algo nuestro, porque aquellos hombres serán mucho de nosotros mismos. La flor de la vida dice Goethe- apenas tiene color ni forma; pero los opulentos racimos de uvas maduras y jugosas son deleite de los dioses y de los hombres. Aun estas mismas voces de negación cuyos ecos se hablan y responden de uno a otro ámbito del mundo político moderno, y que son la más explícita condena de muerte de los actuales sistemas de gobierno, ¿cabe reputarlas estériles? ¿Cabe desconocer su significación?

Últimamente en Francia MM. Benoist y Lamy han hablado en nombre de la nueva generación, y han reivindicado para ella el derecho de comprender y servir a la república de manera distinta de los hombres actuales, empezando por la más rotunda negación de los principios capitales que han inspirado el régimen político francés en la presente época: el principio antireligioso y el sistema de adulación a las masas. Monsieur Lamy ha presentado a losjóvenes de hoy como considerando con un gran respeto las creencias religiosas de sus conciudadanos, y como hostiles a toda manifestación de espíritu sectario: esto aun aquellos cuya fe religiosa es vaga o poco determinada, pero que, sabiendo sentir bien, comprenden lo sagrado y augusto de las cosas del alma y de la conciencia y el ningún derecho del poder político a entrometerse en ellas. Y enseguida ha increpado severamente a los actuales republicanos por no haberse preocupado ni un solo momento con sinceridad y desinterés del problema social; por haber endilgado sin reflexión ni estudio unas cuantas leyes con tendencias más o menos socialistas, con la exclusiva e interesada mira de atraerse la masa obrera como fuerza política; para explotar sus votos a cambio de satisfacciones engañosas y tal vez perjudiciales para todos. Mientras que a losjóvenes les interesa la cuestión social por sí misma, y la estudian teóricamente sin prevención alguna y prácticamente en la vida misma del pueblo con verdadero amor.

Esta amplitud, esta indulgencia intelectual, este considerar con amor la vida en todas sus realidades, es verdaderamente el signo moderno. Y no hay que tomar esta amplitud y este amor por cualidades pasivas de negación. La mejor prueba de que no son tales, de que contienen un principio activo y poderoso, es la rapidez con que gastan, corroen y aniquilan cuanto tocan, cuando el objeto de contacto no es asimilable o les es contrario. Un literato español que siente en alto grado lo moderno, dice en el prólogo de una traducción castellana de Los Héroes de Carlyle: Lo diré con franqueza: la filosofía de Taine, aunque muy respetable, ha envejecido más con su claridad y minucioso examen de las apariencias y sus nombres, que las intuiciones poderosas y profundas de lo que si llama el misticismo de Carlyle. No hay algo en esta afirmación que responde, aunque en un orden exteriormente distinto, a los ideales o, mejor dicho, contraideales políticos de Monsieur Lamy?

Pues bien, de Italia nos viene otra voz no menos significativa que en un periódico redactado por un grupo dejóvenes emprendedores que buscan orientación, deplora a propósito de la crisis que Italia esta atravesando- el imperio político de una mesocracia sin idealidad, cuya base es un parlamentarismo piatto. Y al hablar de ellos y de la mentada crisis, añade un articulista de la Nuova Antología: Una cosa urge principalmente, y es no mecerse en la ilusión de que un país pueda levantarse dentro del sistema a que debe su parábola descendente. Urge que el pueblo y el soberano adviertan acordes la gravedad de la crisis y salven a Italia de la terrible duda de si en un estado las libertades políticas sólo pueden vivir a expensas de las virtudes públicas.

Voces de negación por todas partes, voces de dudas de todas las juventudes, como saludando la aparición del gran problema moderno que se va levantando imponente y que Guyau, el maestro de losjóvenes, ha planteado en estos términos: El equilibrio, la conciliación de la individualidad siempre creciente, con el sentimiento de la solidaridad que va creciendo cada vez más.

Ante la majestad de este nuevo mundo de ideas, cuyos polos parecen ser el socialismo y el anarquismo, hay más sinceridad y más promesas en las dudas e inquietudes de losjóvenes, que en las escépticas o estériles afirmaciones de los que todavía tienen en sus manos el fantasma del poder social; así como en aquellos paganos que adoraban y sacrificaban ante unas figuras de dioses en quienes no creían, había un espíritu menos religioso y fecundo que en los que levantaron un altar vacío y le pusieron esta inscripción: Deo Ignoto.

Joan Maragall: “La nueva generación”, extret d'Obres Completes. Barcelona: Editorial Selecta, 1961.

La prudencia, la cordura, la circunspección, el amor a la paz, el miedo a los desastres de la guerra, el minucioso cuidado en evitarlos por medio de un paciente espíritu de transacción, son cosas muy plausibles que durante este último cuarto de siglo dominan la política europea y la envuelven en una tíbia atmósfera de filantropía y de bienestar.

Por esto las generaciones que en los últimos veinticinco años van llegando a la plenitud de la vida son, como carácter general, bondadosas, muelles, poco inclinadas a la acción y muy propensas al diletantismo en todo. Pero a pesar de ello, o tal vez a causa de este mismo diletantismo, empiezan los hombes de hoy a desear un cambio de actitud; empiezan a apetecer algo fuerte que les sacuda, que les obligue a fijar su pensamiento, que les fuerze a afirmaciones y entusiasmos irreflexivos, que les libre de su cerebro y les empuje brutalmente a la acción con todos los dolores de ella y también con todos sus triunfos; anhelan, en una palabra, el equilibrio de la vida.

¡La guerra europea! Hace veinticinco años que estas palabras se agitan como un horrible fantasma sobre nuestras cabezas; fantasma tan horrible que hemos acabado por resignarnos a admirar a esos grandes soberanos, y a esos grandes ministros, y a esa prudente diplomacia que tanto se desvelan por ahuyentarlo y por evitar que se nos venga encima.

Y, sin embargo, si cada vez que un conflicto de frontera, una antipatía internacional vivamente manifestada, una imprudencia popular hace peligrar esta bienaventurada paz europea y dejan presentir una próxima conflagración, cada uno de nosotros pusiera la mano sobre el pecho, muchos lo sentirían latir fuertemente y no por cierto de solo miedo.

No cabe duda que hay en nosotros mucho de pusilanimidad, porque se nos han ofrecido escasas ocasiones de ensanchar el alma; no cabe duda de que nuestros nervios están poco firmes, porque no se han templado en otros peligros y situaciones que los que ellos mismos nos procuran vibrando en el vacío; pero en el fondo hay todavía algo de hombres en nosotros; y este algo es lo que se pone a palpitar sordamente desde muy adentro cuando presentimos que nuestra virilidad puede ser puesta a rudas pruebas.

Claro que ya la ponen a prueba aquí o allí las empresas coloniales, las rebeliones, los motines locales... pero no es lo mismo. En estas cosas no hay bastante estímulo, no nos dicen nada de muy trascendental, no hacen que nos olvidemos de nosotros mismos absorbiéndose en una idea general, no acaban de entusiasmarnos.

Mientras que una guerra europea, una lucha entre las naciones que más significan en la civilización, un conflicto sangriento que hiciera tomar nueva consciencia de la idea de patria a los pueblos europeos que hoy la sienten débil o desfigurada... esto sería otra cosa. ¡Una guerra dentro de casa! Defender con la fuerza, con la sangre y con la vida el hogar, el suelo y hasta algo de la vista y del ambiente que sin saber bien por qué tenemos por propio; y esto contra ejércitos formados por hombres de otra lengua y de otro aire; rechazarlos e invadir entonces otras tierras con rabia de destrucción y con gritos triunfantes de posesión y de dominio... he aquí lo que los hombres jóvenes de hoy no saben lo que es, y anhelan saberlo a pesar de todos sus desfallecimientos y de todas las convenciones filantrópicas.

Por esto la expedición de los griegos a Creta ha hecho correr un estremecimiento extraño por toda Europa. Por lo que en sí es, por la reacción que significa y por las consecuencias que puede traer consigo.

Hacía muchos años que con la resignación de la debilidad estaba Europa contemplando las querellas y las componenedas de su diplomacia con el sultán de Turquía, respecto a la situación de los súbditos cristianos turcos; las degollinas y las promesas se sucedían con una simetría de péndulo, tras una matanza de armenios se hablaba de las bases de un arreglo de la cuestión armenia; tras el ahogar en sangre una rebelión cristiana en Creta o en Macedonia, se trataba de un vago protocolo; todas las naciones decían que esto no puede durar más, y duraba, ibany venían embajadores y barcos, se hacían demostraciones en el Bósforo ante la Sublime Puerta; todos estaban conformes, y esto desde hace siglos, en que la Media Luna era una vergüenza en la culta Europa; las potencias rodeaban al Sultán con grandes conminaciones, pero no se atrevían a caer sobre de él por miedo a encontrarse cayendo unas encima de otras; y por esto el Sultán se reía tranquilamente de ellas en medio de su gritería, y las carnicerias se sucedían con regular intermitencia.

Cuando, de pronto, ante una nueva agitación de los cristianos de Creta, un pequeño Estado, Grecia, ha tomado una actitud arrogante, y sin contemplación a la diplomacia ni a la paz de Europa se ha lanzado a socorrer en son de guerra a sus hermanos de sangre oprimidos en aquella hermosa isla por la tiranía del Sultán.

No ha parecido sino que una fresca bocanada de viento de tempestad haya cruzado la Europa empezando a agitar y a renovar su entorpecida atmósfera de cordura y desvelando a los espíritus soñolientos.

Al fin -se han dicho las gentes- hay alguien capaz de seguir el propio impulso suceda lo que suceda; al fin la vida de Europa no será una vida convencional, y habrá guerra si existen motivos de guerra, y sólo paz cuando aquellos motivos desaparezcan o se agoten.

Esto se han dicho las gentes sencillas que no llevan responsabilidad encima, y cuyas palabras y cuyos actos no tienen individualmente trascendencia.

Pero las potencias, la diplomacia europea, han fruncido el ceño a esta calaverada guerrera, y se han dispuesto a impedir que Grecia lleve adelante su natural ambición respecto a la isla hermana, arrebatándola del dominio del Sultán y anexionándosela; porque han temido que un acto tal desvelara los pruritos de libertad e independencia de tantas otras poblaciones cristianas sometidas de mala gana al yugo de Turquía, que así empezara la disgregación de este Imperio, y como consecuencia de ello la disputa entre las potencias mismas para repartirse la Turquía desmembrada; en una palabra, han temido la guerra europea.

Así han hecho decir por sus oradores y por su prensa:"¿Con qué derecho se atreve Grecia por ambición o por sentimentalismo a poner en peligro la paz de Europa?". A lo cual los griegos y cuantos son oprimidos por los turcos podrían contestar:"¿Y qué derecho tiene la Europa a la paz? ¿dónde está ese derecho estipulado? ¿dónde está estipulado que nosotros, cristianos, hayamos de sufrir perpetuamente el despotismo mahometano no sólo por amor a un hipócrita equilibrio europeo, de cuyos beneficios nosotros estamos muy lejos de disfrutar, puesto que todo él en peso ni siquiera sabe impedir que nos maltrate un poder exótico que los mismos Estados consideran una vergüenza para Europa, pero al cual, aún juzgándolo desde hace siglos moribundo, no se atreven a tocar? ¿A qué hablar de derechos? ¿A caso el derecho, en substancia, es otra cosa que un concepto ideal de la realidad de la fuerza? Pues bien, lo ideal necesita restaurar de cuando en cuando su concepto en la realidad; si no, se va convirtiendo en una mera abstracción que se desvanece. Es menester restaurar el derecho en la fuerza."

No sabemos si Grecia ha contestado esto a la diplomacia europea. Es probable que no. Pero ha obrado como si lo tuviera en el pensamiento, y ha seguido adelante en su empresa, a pesar de ser un pigmeo ante los colosos de Europa. Verdad es que un pigmeo bien resuelto puede salirse muy bien con la suya a despecho de seis colosos indecisos.

Y si se nos acusa de candidez al emitir tales juicios, si se nos insinua que la actitud respectiva de Grecia y de Europa no es, quizá, mas que una comedia, y que aquella pequeña nación puede muy bien ser secretamente empujada y animada por los mismos que fingen querer contenerla, contestaremos que no importa; que lo que nos seduce y nos interesa es el espectáculo, por los sentimientos que él mismo hace brotar en los espíritus; y que en este sentido, las apariencias de las cosas valen tanto como las cosas mismas, puesto que éstas sólo por sus apariencias puede afirmarse que existen y sólo por ellas producen sus naturales frutos.

22-II-1987 (O.C., 2: 511-13).

Que n'hi ha de maneres d'entendre la vida, de sentir-la! Nosaltros, homes d'avui, hem d'abarcar totes les que puguem, tastar-les totes, que, ben tastades, no n'hi ha ni una on no s'hi trobi quelcom de gust, de l'aroma immortal que és el gran secret de les coses. És digne de nosaltros el deslliurar-nos de l'horrible besoin d'affirmer, que diu en Bourget, que per altres generacions podia no ser horrible, podia ser, i segurament era, necessari per la missió que duien en l'evolució humana; però avui... avui el nostro esperit, obert als quatre vents, és indulgent amb una indulgència robusta i de bon ésser, més gran, més forta i més anitosa que tots els dogmes i tots els axiomes i tots els exclusivismes, perquè té prou serenitat i prou altesa per a dir a cada un d'ells, an els més oposats, una rialla quasi divina: Tu deus tenir raó, i tu també, perquè tots en poden tenir.

Ja ha passat el temps de les santes indignacions i d'escandalitzar-se i de lluitar i morir per una idea. En això hi podia haver certa grandesa d'época; però jo crec que la grandesa d'avui, la nostra, consisteix no en morir per una idea sinó en viure per totes. Viure, viure tot lo que es pugui en extensió i en intensitat. Ja que lo que abans eren afirmacions o negacions es van tornar simpaties o antipaties, i tota l'antiga escala de persecució an el martiri es segueix amb les gradacions d'una mitja rialla, des de la d'extàtica beatitud fins a la de la ironia, i encara, aquesta, com més fonda més serena.

"Panphilos" [J. Maragall], "Nietzsche", L'Avenç, 2a. época, any V (1893), ps. 195-197 (fragment).

Octubre 1885

Vint-i-cinc anys. La flor de la joventut ja ha passat. Ja sóc home. Es notable que un sia home en el sentit de la plenitut física i de drets, precisament aixís que s'ha acabat el temps més hermós de la vida. Me dirèu que això es una llei natural; que'l tipo de bellesa es la flor i no'l fruit. Doncs això meteix, l'esser això una llei natural es lo que'm commòu; el que una cosa es més estimada pel sentiment cabalment ans d'esser lo que ha d'esser; el que un nen, que en res pot ajudar-nos ni pot servir-nos pera cap fí egoísta, lo meteix que una flor, que no'ns pot nodrir, ens sien més plascents... que l'home forçut o sabi i el fruit saborós que'ns alimenta; i que coses que mai arriben a tenir utilitat d'importancia sien precisament belleses tipos: una rosa, un rossinyol, un estel, una verge morta a setze anys. La flor de la joventut ja ha passat pera mí, la edat dels amors dolços.

...

He sigut ditxós en dos temps: fins a quinze anys i dels dinou als vint-i-quatre: are no sóc ni feliç ni malhaurat. Vaig ser verament malhaurat dels quinze als dinou. Era ditxós els quinze primers anys de ma vida, perque vivia constantment d'il-lusions, que creia's realisarien a son temps, o be perque les il-lusions me satisfeien per sí soles. Oh! quines hores més delitoses he passat davant d'aquella capelleta de fusta, amb sants de plom que tenia en un recó de casa!

Recordo perfectament que quan anava a Missa o assistia a alguna solemnitat relligiosa, me quedava encantat davant les magnificencies del culte extern, que afalagaven els meus sentits, i no perdia ni un detall de les cerimonies. Després, al ser a casa, me tancava en el meu reconet davant de la capella, i procurava reproduir tot lo que havia vist. Oh! es ben segur que molts sacerdots, davant del Deu en qui creuen i han de fer creure, no entonen els cants relligiosos amb més fè, amb més fervor, amb més entusiasme que jo entonava aquells mots sense cap sentit, i que feia acabar amb terminacions més o menys llatines, tenint al davant un llibre, que jo'l triava que fos ben gros, pera que semblés un missal, sense preocupar-me de lo que'l llibre tractava; i fins recordo que'm servia moltes vegades d'una Historia de la conquista de Méjico, de Solís, que era un llibre molt gros i revellit. I are, quan me sembla tornar a veure, com si no's tractés de mí, a aquell nen de set anys, vestit amb ornaments de paper, més o menys semblants an els dels capellans, posat en el recó d'una sala modestament arreglada, en aquella casa gran i espaiosa, però vella i humida, en aquell carreró estret, fosc i plebei, i'm veig davant la petita capella plena de sants de plom, tots mal girbats i mutilats molts d'ells, il-luminats per un parell de candeles, i jo amb aquell llibraç a davant, que contava escenes extranyes, bàrbares, heroiques, extravagants, però que per mí no tenien significació, i torno a sentir mos cants incoherents, en els que hi vessava tota la fè entusiasta, tota la poesia, tota la força d'imaginació que bullia dins meu, fent totes les reverencies i gestos que veia fer an els capellans: quan se'm torna a representar tot això, sento greu anyorament d'aquell temps en que un tros de plom mal tallat era prou pera anegar-me en el sentiment immens de la presencia de Deu.

...

L'amor se'ns manifesta en dos aspectes distints a primera vista, per més que, en rigor, no son sinó graus d'una sola tendencia; però'l fet es que, no sabent o no podent mirar prou prim, veièm les coses saltades i tenim en concepte molt diferent i fins oposat l'amor carnal i l'amor sentimental. Aixís els he sentit jo, tan oposats, tan enemics, que, de resultes de la guerra que s'han fet sense treva, estic encare verge de tot plaer amorós, si no compto com a tal aqueix il-lusionar-me continuament, aqueixos deliquis unipersonals que, revestint mil formes i matiços, m'han rodejat d'una fantasmagoria delitosa, si 's vol, fins a cert punt, però tant estimulant com insuficient; perque eixos fantasmes me prometien i'm feien desitjar un cel de delicies, que sols se podien assaborir completes en el món de l'altra gent; i jo anava a aquest món i les delicies no venien, i allavors jo aburria la vida pràctica i corria a recullir-me altra volta en mon paradís de deliris, i aquests tornaven a emborratxar-me més i més i m'enviaven de nou al món, i aixís sempre.

Afigureu-vos un caminant assedegat al cim d'una montanya; desd'allí veu una font cristallina a baix a la vall; baixa corrent fent dèu mil voltes, perque aixís ho exigeix lo escarpat de la montanya, i al ser a la vall, busca, roda per tot i no troba la font. Desesperat torna a pujar al cim pera orientar-se de nou, i torna a contemplar l'aigua temptadora i, doblat el desitj, torna abaix també infructuosament, i aixís pujant i baixant sens repòs, la set creix d'un modo horrible, i la font l'embogeix d'esperança desde baix quan ell es a dalt, i's fa obstinadament introbable quan ell es a baix...

...

Una cosa per l'istil me passà amb la gloria. La gloria ha sigut mon somni desde ma més tendra adolescencia; però no ha passat de somni. Per què? Per què m'he delitat tant i tant en coneixer detall per detall la vida dels genis més grans en les lletres, i ha sigut ma constant i ardenta aspiració l'arribar a esser com ells, i fins he cregut que un dia'l món pendria interès en saber les vicissituts de ma existencia? Per què l'amor propi ha près en mí aquesta direcció? I a fè que ni'ls antecedents de familia, ni la educació, ni l'atmòsfera hont he viscut, han pogut engendrar en mí aquest afany. Ha germinat potser d'aquella vanitat de nen d'estudi que, per sa facilitat en apendre, era tot'hora alabat per sos mestres i adulat o envejat per sos condeixebles? No; doncs el resultat d'això havia d'esser l'empenyar-se en brillar en el terreny científic-literari. Serà cosa de temperament: el meu caràcter es indolent; repugna tot lo pràctic; està constituit per una sensibilitat exagerada, a voltes fins extravagant, i un amor propi que va molt més enllà de lo que poden pensar els que'm tracten...

...

...Naturalesa, Art, Amor, reduits a superior unitat: es a dir, la Bellesa. Heusaquí mon ideal. Ella pera mí ho es tot; lo demés (progrés, ciencia, ambició, civilisació, etz., etz.) es pols, miseria... o evolucions de sers de baixa mà; sers amb qui no'm vull confondre; sers, en fí, que no conec distintament.

La Bellesa té'ls seus sacerdots, los artistes; els seus profetes, los genis artístics; el seu evangeli, les obres genials artístiques; els seus creients, los aficionats a les Belles Arts; els seus místics, los enamorats; es inútil dir que té també'ls seus màrtirs, perque'ls veièm a totes hores.

I jo ho sento dins de mí tot això, tan viu, tan pur!...; però, ho sento perque ho he après en mes lectures, o bé eixes lectures m'han extasiat perque ja estava latent dins de mí? Sóc un ver artista o un artista incomplert, o sia senzillament un dilettante entusiasta? Fa més de dèu anys que aquest dubte'm rosega. Però puc assegurar una cosa: en conciencia'm sento més poeta que lo que mostren ser-ho molts que'l públic anomena tals; i crec també un altra cosa, que cap de mes inèdites composicions pot col-locar-me, als ulls de la gent, a la altura a que jo aspiro en el terreny de l'Art; perque'ls pocs èxits literaris que he tingut, vistos de la vora m'han semblat pobres, trivials i fins ridícols; i els meteixos, ans de gosarlos i vistos de lluny me semblaven immensos i rodejats de gloriosa aureola. Per això he dit abans que amb la gloria m'ha passat com amb l'amor: al deixar d'esser per mí un somni, han deixat també de tenir atractius, i en realitat he trobat sos goigs mesquins i sens llum.

...

Y lo que no es Bellesa, amor o gloria, què es pera mí? Tot ho veig petit. En les ciencies físiques i naturals sols hi veig d'apreciable'ls resultats de l'empirisme elevats a principis que han lograt al menys... què... al cap d'avall? Trasladar-se en una hora a un punt que'n dista sis o set al pas natural; fer teles més o menys ben teixides pera abrigar-nos; construir màquines pera multiplicar la producció d'aquelles teles; poder rebre en una hora una noticia de París o Berlín; omplir de superfluitats les cases dels rics; i que a la nit, en reduits i determinats punts, no sia del tot fosc... I coses per l'istil. Are jo pregunto: es més feliç l'home per atravessar de pressa terres i mars, per dur vestits més o menys imperfectes, per saber més aviat les coses, que la major part de les vegades valdria més que ignorés sempre, per respirar un aire viciat o per anar pel món quan la naturalesa vol que dormi? Però això, al cap d'avall, omple necessitats que la civilisació ha creat a l' home, i que la civilisació té interès en satisfer poc o molt, pera que'ls selvatjes no 's burlin d'ella, si es que alguns s'arriben a enterar de que hi ha pobles que's creuen immensament superiors an ells, i en les estadístiques, altre entreteniment social—i per més vergonya,—se veuen obligats a posar cada any a mils els boigs, els tísics i els suicides.

Però aquestes ciencies físiques, quan volen enlairar-se a buscar les causes primeres, què fan? Fan riure, i això'ls es comú amb la filosofia, que es l'art de dir cada hu lo que li dóna la gana sense més probes, i amb les ciencies exactes en la esfera abstracta, que es l'art d'anar dient veritats com punys de les que ningú n'ha de fer res: es a dir, ganes de buscar-se mals de cap sense necessitat.

...

...I llavors, com més tart en tots els meus jocs, sempre era en la soletat quan gosava més; perque acompanyant-me d'altres del meu temps, l'il-lusió, el deliqui, durava poc perque els altres no podien seguir-me a la regió enlairada, ahont jo'ls volia conduir. I jo llavors també estimava a una nena un xic més gran que jo, amb una força de sentiment que sols he tornat a experimentar a divuit anys.

Però tot això va acabar-se. Vingueren les distraccions de col-legi, hont vaig començar el Batxillerat; vingueren les primeres revelacions de lo material i grosser dels misteris de la vida; vingué la vanitat d'estudiant aprofitat, les simpaties amb alguns d'ells, tan fortes, que foren com uns amors disfreçats; la meva adoració an aquella nena's desvanesqué de repent, al trobar-la un dia convertida en joveneta ja formada; la fè religiosa fou entusiasta fins totjust deixar-me fer amb reculliment la primera Comunió; la casa vella fou abandonada per altra més petita, però més moderna; la aspiració a ser ja alguna cosa en realitat se manifestà; vaig acabar el Batxillerat i vaig començar a esser infeliç.

...

La edat crítica, la dels quinze als vint, fou pera mí ingrata. Començà'l malestar un any ans d'acabar el Batxillerat. Envanisat amb allò que'm deien «ser un talent», objecte de tota mena de consideracions i alabances; farcit el cap de noveles romàntiques que devorava amb furor, que'm feien plorar a llàgrima viva, que desvetllaven en mí sentiments elevadíssims, però buits, quijotescos, obtenint les millors notes acadèmiques; en una paraula, format de mí meteix un concepte elevadíssim, vaig ser bruscament arrencat de davant dels llibres i col-locat davant de la taula del treball en la industria a que venia destinat, i posat, en cert modo, en la condició de poc més que un aprenent. El cop fou terrible i retrunyí en tot el meu ser, i d'aquell desballestament d'aspiracions contrariades, s'alçà, portant l'estandart de la rebel-lió, ma passió per la poesia.

...

...L'amor a la poesia's manifestà en una especie de furia pera omplir de munió de versos, amb fecunditat verament assombrosa i en tots els ratos que podia robar al treball, llibretes que amagava entremitj d'altres més prosaiques i plenes de números referents a la nostra industria. Lo que jo vaig considerar mon primer triomf literari m'emocionà vivament. Havia enviat una composició a un periòdic setmanal. El dissapte a la tarde—tenia llavors de setze a disset anys—me'n anava a la fàbrica i, ans de pujar al tramvia, compro'l periòdic, que acabava de sortir, i un cop ja a dins del tramvia, el desplego; lo primer que fereix la meva vista són aquells versos, aquells conceptes, aquelles coses que jo m'havia inventat, llegibles pel públic en aquell paper de gran circulació. La emoció fou tanta, que restí una bona estona amb els ulls fits en aquells versos, sens tirar avant en llegir-los, clavat en mon assiento i com si somriés; tot seguit els ulls m'espurnaren i vaig amagar el rostre darrera el periòdic enterament desplegat. Ah! que poc devien pensar mos companys de viatje que darrera d'aquell full de paper, encare humit i amb la fortor penetrant de la imprenta, s'amagava un dels goigs més grans, més purs, més dolços que's poden arribar a sentir.

...

L'amor nasqué també en mí plè de força, però avergonyit... el meu culte a la dòna anà prenent una forma d'adoració desinteressada com a una Divinitat, de que s'ha revestit fins al present... Renuncio a donar a entendre aquesta tortura de quatre o cinc anys; sols pot compèndre-la, i la compendrà desseguida, qui s'hagi trobat en el meu cas. D'aquí nasqueren soliloquis amorosos, vessant foc i tendresa, d'aquí també que'm forgés una dòna ideal que a força d'imaginació jo feia que'm vingués a consolar en totes mes tribulacions, amb la que sostenia verdaderes converses, i'ns ompliem mutuament de caricies, sens que mai aquesta ficció sortís de sa puríssima esfera, sens que mai degenerés en objecte d'un delit material i grosser.

...

Mon amor a la Naturalesa's traduia en matineres escapatories als voltants de la ciutat, ahont sempre anava acompanyat amb mes quimeres, amb mos planys, amb mos desitjos no ben determinats. Però com totes aquestes tendencies eren absolutament oposades an allò que'ls que havien de guiar mos primers passos en la societat creien que era convenient pera mí, s'inicià una lluita desesperada, que si be, en general, se mantenia interna, a vegades eixia a fòra en escenes deplorables, qual sol recort me mortifica vivament.

...

...Però amb tot i això foren pera mí verdaders oassis de goig mos dos viatjes: a Valencia, Granada, Córdoba, Madrid i Zaragoza l'un, i a Marsella i París l'altre. Aquest plaer tan intens que s'experimenta al recorrer terres noves pera nosaltres, no es una manifestació i al meteix temps una protesta de la Naturalesa, que s'oposa al reduiment del modo de viure, en general, en la societat? Perque no fou precisament la il-lusió de veure poblacions, costums, edificis, monuments, lo que m'afalagava, sinó alguna cosa més íntima, més fonda, més pura, això es, el separar-me de la rutina que'm rodejava, el veure canviar l'aspecte del paisatje, la satisfacció, en fi, de certa necessitat de renovar al voltant del jo, tot lo que considerava no jo.

Apart d'aquests dos respirs, la meva situació era insostenible; passats dos anys, vingué la convicció de que jo no servia pera industrial i se'm donà a escullir carrera.

...

Jo desde molt temps venia dient, a tothom que volia escoltar-me, que la meva vocació era la carrera d'advocat. Això no era cert, però jo no mentia. La meva vocació era sortir-me d'una esfera que, a efecte de tant llegir noveles i de lo que s'havia exagerat mon talent, considerava massa grossera pera mí; la meva vocació era fregar-me amb la joventut il-lustrada, al meteix temps que adquirir coneixements superiors, perque jo creia llavors en la ciencia. I la carrera d'advocat m'era simpàtica, per un no sé què d'aristocràtic que jo hi veia, i perque comprenia rams del saber humà que se'm havien fet els més simpàtics durant el Batxillerat: filosofia, historia, literatura—jo no sabia que existís la facultat de filosofia i lletres,—i tampoc m'hauria atrevit a sol-licitar una carrera sens aplicació pràctica. Per això vaig escullir aquesta carrera sens saber, com sé are, lo que es en realitat. Amb poques paraules, varem acordar amb el meu pare mon cambi de rumbo: fou moments abans d'anarme'n al llit. Un cop al llit, amb llàgrimes de tendre remordiment, m'acusava a mí meteix d'haver tirat a terra tot el castell d'esperances i projectes que mon pare devia haver anat formant desde mon naixement, de que jo, com únic fill varó, extendria'l negoci de nostre acreditat establiment, seria un industrial il-lustrat, i l'orgull i descans de sa vellesa.

...

Aquí comença'l temps ditxós de ma joventut. L'endemà dematí (7 d'octubre de 1879), en companyia d'un condeixeble de col-legi, vaig fer els primers passos pera matricular-me.

Tremolant jo d'emoció, varem entrar en el vestíbol de la Universitat, i vaig dir somrient amb tot candor a mon company: «Entro per primera vegada en el temple de la sabiduria.» Ell va mitjriure d'un modo que'm feu pensar: «Aquest desgraciat no estima la ciencia en tot lo que ella's val.» L'endemà vaig començar a assistir a les classes. Al entrar en el claustre de Dret, una ratxada de benestar va commoure tot mon ser: aquell pati rectangular, rodejat de porxos bizantins de moderna construcció, sota dels quals discurria conversant, fumant, discutint o estudiant aquella multitut de joves com jo; aquell «rum-rum», soroll indefinit, propi de tots els llocs de gran concurrencia d'homes, sobrepujat a vegades per una exclamació o rialla més forta que les altres; aquell formar-se i desfer-se grupus i cambis continuus de saludos, de cops, de pulles entre estudiants que s'encreuaven; aquells bedels amb vestits galonejats comunicant ordres, obrint i tancant portes, bromejant amb els escolars, i el veure travessar dos o tres catedràtics amb la toga i birret amb borla vermella, enrahonant amb tota gravetat, tot anant cadascú a la seva aula, seguits al entrar d'un apinyat grupu de jovent, qual falta's deixava coneixer desseguida en el número dels que seguien passejant-se esperant el seu professor..., tot això fou pera mí com una terra de promissió, com si entrés en ma patria després d'una ausencia casi immemorial; i respirant àvidament aquella atmòsfera de joventut i intel-ligencia, sol, i tot commogut, anava avençant tímidament i amb dificultat entre aquells grupus bulliciosos, pensant que, dintre molts pocs dies, jo també'n formaria part i que també riuria i cridaria rodejat dels companys que mon cor jove necessitava.

...

... Quina veneració m'inspirà aquella sala gran, amb sostres d'ampla volta, formant escola i davant per davant la tarima i la taula del catedràtic! Entrà aquest i començà a explicar la primera lliçó de prolegòmenos, paraula completament nova llavors pera mí i qual extranyesa'm produhí no sé quína delicia, com anunciant-me que s'anava a aixecar davant meu el vel de la ciencia del Dret. Tots els altres estudiants prenien apuntes de la explicació; jo no anava previngut; però ma intel-ligencia era una esponja resseca i assedegada, i fou tanta la atenció que vaig posar, que al sortir de la classe i arribant a casa, vaig escriure de memoria la substancia de lo que havia dit el catedràtic en son discurs de tres quarts d'hora, i després, comprobant mon treball amb els dels que havien seguit la veu del professor, vaig trobar que no'm faltava res d'essencial. Desde llavors vaig viure a gust: compartint l'estudi amb les converses, ja sobre la meteixa, ja sobre altres coses: la joventut cridà la joventut, i les amistats brollaren com les flors en abril...

Oh amics meus! quins bons ratos hem passat tots junts, o encare que no hi fossim tots, reunint-nos en les combinacions més variades; aquelles esperes en el claustre, en que'ns destorbavem mutuament d'estudiar, encare que no volguessim; els ratets després de la classe arreglant els apuntes; les campanes celebrades a l'entorn de la Universitat i sobre tot en el pont; les converses a l'entorn de la taula del Cafè Nou, o últimament el Continental, aixís com al principi en el Colón, o en el despatx de casa, o en mon quartet...; les rialles que mai paraven!...

...

Però bah! tot això ja s'ha acabat; el círcol d'amics s'ha desfet; cadascú tirà pel seu cantó, i tota aquella alegria, aquella indolencia, aquell graciós topament de tendencies en caràcters i opinions que constituia gran atractiu pera cada hu de nosaltres, ja han mort.

...Y are què volèu que faci? Empenyar-me en brillar en les coses que's diuen series, de les que m'he rigut sempre que n'he parlat, i que are ja ni fer-me riure logren perque'm fan fàstic? Ficar-me a industrial, que al menys es ofici evidentment útil, are que'l negoci de casa meva acaba d'extingirse per ma propia culpa?...

...

No es cert que sembla impossible que al plè de la juventut, de la vida, aquesta transcorri pera mí sense la més petita variació, ni el més petit succés vinga a alterar la calma que'm té ensopit i completament inútil pera tothòm i pera mí meteix? Jo, que m'havia fet la il-lusió d'esser cèlebre o poc menys a vint anys, ne tinc vint-i-cinc i pico, i si are'm morís podria endur-me'n a l'altre món la tranquila seguritat de no omplir ni mitja ratlla de la crònica local, i, la veritat, ja tant se me'n dóna. Són ja definitivament cendres fredes els focs de la joventut? Mes jo bé sento encare alguna cosa de tant en tant. Molt de tant en tant, es cert; poqueta cosa, es veritat; però algo es algo, i mentres senti alguna volta humitejar-se mos ulls expontaniament i sense saber per què, a impulsos d'un benestar o d'una tristesa sens motiu aparent, no'm donaré per rendit.

...

Quí sab si encare alguna dòna inverossímil me farà sentir, corresponent-lo, un amor d'aquells tan platònics i elevats que la Naturalesa ha tingut a be fer-me desitjar amb ardor, i que no he tastat mai? Quí sab?

... Jo que, apart de ser un ente inútil, sóc un bon noi, no deixo d'oferir un partit temptador; sense ser ni massa lletj—encare que això va a gustos,—ni massa pobre—per més que sia prou relatiu,—m'entrego, verge de còs i d'ànima, a la que tingui un xic de paciencia pera saber-me conquistar. A més sóc incapaç de donar mala vida, no diré a una dòna, sinó a qualsevol objecte dels tres regnes naturals, ja que diuen que són tres.

... I are hi penso, i la gloria? Sóc o no sóc geni del domini públic? Envio o no envio una poesia an algún certamen de la costa de Llevant que'm dongui el ruidós triomf que'm va proporcionar aquella flor natural guanyada quan era petit, es a dir, cinc anys arrera? Podràn o no dir-me llorejat poeta'ls amics quan me dediquin alguna cosa? Això es molt interessant i fins estic pera fer un poema, que es tot lo que's pot arribar a dir. Que tinc grans disposicions literaries ho sé de segur, i ho proba l'estar en aquest moment cremant-me les celles, en comptes de dormir tranquilament, que es lo que fa la gent vulgar quan té sòn. Però jo, a pesar de no esser vulgar, sóc capaç, verbi-gracia, de fer una revolució en literatura? Ecco il problema, que diu en Rossi. D'una banda'm sembla que sí, però de l'altra veig que no la faig; i això es d'una realitat abrumadora; perque si no faig això, què faré? Ah! ja ho sé: per de prompte faré una cosa, anar-me'n al llit, això es gran servei que presto a les lletres, servei completament desinteressat i ahont hi brilla la més pura abnegació, perque no ha de reportar-me cap gloria; i la gloria, pera'ls ignoscents com jo, es cosa de més preu que la salut corporal, la que m'està dient ja fa estona que es l'hora acostumada de dormir. Dormir! gran cosa, sobre tot quan se té sòn. A dormir, doncs, ja que som a la primavera!

  O primmavera! gioventù dell'anno.

  Gioventù! primmavera della vita.

13 maig 1886, 12 nit.

10 octubre 1910

I are han passat vint-i-cinc anys, i avui ne compleixo cinquanta. Sóc casat amb la mellor de les dònes, que m'estima amb passió. Tinc dotze fills bons i sans, casa propia i esbarjosa, una fortuna suficient a mantenir-me amb els meus, un nom honrat pels meus conciutadans, una gloria de poeta, i una salut de còs i d'esperit que no'm fa anyorar els vint-i-cinc anys. Al contrari: en aquest meteix moment acabo de rellegir lo escrit vint-i-cinc anys endarrera, i dono gracies a Deu que d'aquell jove tan decaigut moralment n'hagi volgut fer l'home que are'm sento.

I'n dono a Deu totes les gracies—i al meu pare, que ja es en Ell i'm deixà, com fruit del seu treball de tota la vida, en una posició material desembraçada, d'ahont ha eixit el meu desembraç moral, i ha sigut base d'altre—perque jo no hi he posat res del meu esforç. Deu, que m'ha negat la fortalesa, ha tingut sempre en la seva mà la meva debilitat, fént-me-la sana, i portant-me amb ella i tot a resultats admirables i sempre superiors als meus mèrits. He sigut home de sòrt, una pura criatura de la Providencia Divina. Tot quant sóc i tinc ho dec—però directament, m'entenèu? no mitjançant cap esforç meu—al Pare que està en el cel, i al que'm donà aquí en la terra.

He passat certament en aquests vint-i-cinc anys tribulacions exteriors, però cap tan forta que no me'n hagi revingut amb ganancia. He passat moltes inquietuts, moltes angunies, espants, contrarietats, mortificacions, perills, trastorns i penes; però tot això tan proporcionat a la meva feblesa, que al punt que'l meu còs o'l meu esperit s'anaven a rompre, el pes m'ha sigut tret de sobre, i una meravellosa elasticitat de la meva naturalesa m'ha redreçat sense que jo sabés còm podia esser.

Aixís me trobo a cinquanta anys, jo que no sóc fort, amb una sensació d'agilitat jovenil; jo, temperament egoísta de somniador i solitari, fet cap d'un gran casal i amb reputació de patriarca; jo, de petit esperit i petit treball, considerat com un dels grans enteniments de mon lloc i temps; jo, que amb prou feines me sabria guanyar la vida per mí sol, respectat per home de posició social independent i desembraçada; jo, que'm sento tantes xacres i febleses morals, estimat un home pur i fort. Semblo esser molt més de lo que sóc, i tot lo que sóc m'ha sigut donat de gracia: i beneficio, a més d'aquest do, d'aquella apariencia. Senyor, Senyor! teniu-me en la vostra mà, i pugui al menys mon agraiment servar-me digne dels vostres beneficis.

Extret de Joan Maragall: Obres Completes. Obra catalana. Barcelona: Editorial Selecta, 1960.

ESCÒLIUM

Com dos que enraonant van de costat
tot caminant per un camí partit,
l’un pel caire del marge assoleiat,
i l’altre a baix pel bac tot ensombrit,
Adalaisa i el poeta s’han parlat,
cos i esprit ell, mes ella tota esprit.

ADALAISA

Ai! Quina angúnia aquest camí!
Tan fosc, tan fosc, i tan mal de seguir!
Vegés almenys el sol i les muntanyes,
les coses resplendint sota el cel blau,
i no pas aquest llim de veus estranyes
sense forma ni color... Digues, Arnau:
qui és aquest que per la trista via
nos va menant com ombres sens virtut?
Prou serà algun poeta que somnia
el somni de l’eterna inquietud.

EL POETA

Vius la vida veritable
de l’espirt, i encara et dol?
Camines a lo immutable...

ADALAISA

No hi ha res com veure el sol!
Doncs tu treu-nos a la via
de les coses corporals,
bon amic, baldament sia
per patir-hi tots els mals.
Mal la llum ens enlluerni,
mal el so ens deixi atuïts,
mal el cos tot sens inferni,
patint amb tots els sentits,
jo vull la vida primera,
veure, oir, gustar, tocar:
jo no en sé d’altra manera,
ni cap altra en vull provar.

EL POETA

La vida que ara tu ansies
és la gran resurrecció.
Pro no et fóra la que havies,
però l’altra encara no.

ADALAISA

Doncs tu bé te n’acontentes
de la vida que ara tens.

EL POETA

Si njo puc veure al bell través del món
lo que per tu és un pur goig o turment,
sí que de la meva vida estic content,
perquè dins d’ella dues vides són.
Mes si aquest ésser fos descompartit
i mos sentits restessin corporals,
jo més m’estimaria abandonà’ls
per a ésser, com tu, sols un esprit.
No ara, que tot canta en mes entranyes
i que tinc muller pròpia i que tinc fills,
i que en el cim de les pairals muntanyes
hi ha un crit de renaixença entre perills.
De l’amor i la lluita és la meva hora
i em calen braços per aimar i lluitar.
Tot lo que tinc m’ho vull, i pit i fora...
Mes, què sé jo lo que voldré demà?

ADALAISA

Ditxós de tu, que pots voler amb veu viva
i que ets a temps a prendre i a deixar,
i tens a casa la muller captiva
que et dóna fills i filles a estimar.
Però, digues com fou que la trobares
i a on florí l’amor i a on granà;
diga’m de com les dones tornen mares
en aquest món on mai haig de tornar.

EL POETA

En una vall del Pireneu molt alta
un estiu la vegí per primer cop;
no la vegí sinó després molt veure-la,
perquè té la bellesa molt recòndita,
com la viola que embalsama els boscos.
Mes ara jo l’he feta rosa vera
del meu jardí, i a més ha estat fruitosa:
perquè Déu beneïa ses entranyes
moltes voltes, i alguna doblement.
I els fruits ja no li caben a la falda,
i roden pel trespol, i són formosos.
Com són acostumats al bes mos llavis
i els ulls a mirar avall cap als petits,
i a doblegar-se el cos per a estimar-los
més de prop, i aixecar-los en mos braços
cap al cel, pro tenint-los ben fermats!
Cada bes en cada un té el seu gust propri:
mai he besat a dos d’igual manera,
però a tots dolçament, perquè són dòcils
a l’esguard maternal que a sobre els vola
amb aquell seu imperi ferm i suau.
Ella me’ls agombola tot el dia
i me’ls vetlla de nit, fins adormida,
oh son de mare, que vigiles més
que tot altre vetllar!... Mes, de què plores,
Adalaisa, que et sento dins la fosca?

ADALAISA

Ah! Tingués jo els ulls oberts a llum del dia,
d’altre crit, d’altre modo ploraria.
El xiscle esgarrifós de la partera,
com de bèstia ferida, em fóra grat;
i el fill que duc per vies tan estranyes,
sortiria ensagnat de mes entranyes,
i jo riuria amb riure com d’orat.
Què em faria el dolor, ni què el desfici,
ni tot el temps passat de sacrifici,
ni les congoixes, ni el perill de mort,
si de la vida me trobés com centre,
i sentís com l’infant, després del ventre,
morat d’ofec encara, arrenca el plor?

EL POETA

Bé la conec la vostra fortalesa
quan, regalant suor, la cara encesa,
solt el cabell, com astre radiant,
al sortir de la brega gloriosa,
nos doneu l’abraçada furiosa
i vostre bes ressona com un cant!
Llavores que el marit, més fred que el marbre,
tremola encara com la fulla a l’arbre,
dret al costat del llit tempestejat,
i ajagudes vosaltres, sens memòria,
ubriagades per la victòria,
el rebregueu al pit, -volent més fort combat...
Mes ara tu, Adalaisa, què somnies
de tenir un fill, si ja no ets d’aquest món,
i en el món que ets no hi calen fills ni filles,
perquè els esprits lo que han de ser ja ho són?

ADALIASA

I, què saps tu ni d’aquest món ni d’altres
ni de lo que és un cos o un esperit,
ni lo que un gran desig pot en nosaltres,
restant en l’últim ai del nostre pit?
Tu em tens per morta i jo em tinc per viva,
mes tal com si enterrada viva fos:
tinc el voler de mos sentits furiós,
perquè hi ha alguna cosa que me’l priva.
Si no me la pots traure de damunt,
de què us val, doncs, poetes, la poesia?

EL POETA

Alguna veu jo sento en aquest punt
que d’altre modo no la sentiria.

ADALAISA

Oh! La veu sense so del que és difunt!
No és pas aquesta la que jo voldria:
aquella eixida de mon pit de carn
que alegrement entorm me ressonava:
aquella, amic, és la que jo et deman,
i lo demés que amb ella es comportava.
I si ta poesia no pot tant,
si no em pots tornar al món, calla i acaba.

EL POETA

Adalaisa, Adalaisa, per pietat,
al temps hi ha encara coses no sabudes:
la poesia tot just ha començat
i és plena de virtuts inconegudes.
Mes ara tens raó, prou hem parlat:
esperem en silenci altres vingudes.

HAIDÉ

Ella digué son nom: llavors la vella
que li era a la vora va dir: - Per quin sant és?-
I respongué l’amiga amb els ulls riallers:
- Això rai, tant se val, la santa és ella. -

Ella és la santa d’ella perquè és bella
i Déu li ha fet la gràcia de llançar llum entorn;
ella és el sol del seu propi jorn
i de sa nit l’estrella.
I té la gràcia al cos tan abundanta,
que en ella naix i mor tot lo que fa:
ella és el cant, si canta,
ella és la dansa, si li plau dansar.
I com que del dansar n’és tan amiga,
el meu seny la veu sempre que graciosament
ondula el seu bell cos sense fatiga
com creat en l’encís del moviment.
Els meus ulls van seguint-la mentres dansa
obedients al pas del seu cos bell,
i si reposa, tot me meravell
com si es trenqués la llei de sa criança.
Mes llavors, en la llum del seu mirar
i de ses galtes fortament rosades,
i en l’onada del pit a l’alenar
i el repòs de ses formes tan amades,
retrob el ritme que creguí perdut
i mon esprit per sempre s’hi reposa
com en una absoluta beatitud.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Ella de sa hermosura és generosa
i me’n féu tot el do que jo en volia.
M’ha donat sa paraula graciosa
alenanta de prop, que m’invadia.
I les mirades dintre les mirades,
el pit tot somogut, la galta ardenta,
parlàvem amb les boques inflamades
de qualsevulga cosa indiferenta.
La paraula sols era la musica
del gran voler que el pit ens agitava:
jo resseguint sa cara, tan bonica!
ella en mos ulls veient com m’inundava.
I talment la inundà l’ànima meva
de sa bellesa la potenta onada,
que a l’alçar-me ubriac de vora seva
i trobar-me privat de sa presència,
ja no trobí en son lloc ma consciència
enduta per la forta rierada.

SOLEIADA

En una casa de pagès hi havia
una donzella que tenia
els disset anys d’amor, i era tan bella,
que la gent d’aquell vol
deien: "És una noia com un sol".
Ella prou la sabia
la parentela que amb el sol tenia:
que cada matinada
per la finestra, a sol ixent badada,
l’astre de foc i ambre
li entrava de ple a ple dintre la cambra,
i ella nua, amb delícia,
s’abandonava a la fulgent carícia.
De tant donar-se a aquestes dolces manyes
va ficar-se-li el sol a les entranyes,
i ben prompte sentia
una ardència dins d’ella que es movia.
"Adéu, la casa meva i els que hi són:
jo prenyada de llum me’n vaig pel món."
De tots abandonada,
va començar a rodar per l’encontrada.
Estava alegre com l’aucell que vola,
cantava tota sola,
cantava: "Só l’albada
que duc el sol a dins i en só rosada.
Els cabells me rossegen,
els ulls me guspiregen,
els llavis me rubiegen,
en les galtes i el front tinc el color
i al pit la gran cremor:
tot jo só claror contra claror".
La gent que la sentia
s’aturava admirada i la seguia:
la seguia pel pla i per la muntanya
per sentir-li cantar la cançó estranya
que l’anava embellint de mica en mica.
Quan ella va sentir-se prou bonica,
va dir: "M’ha arribat l’hora";
va parar de cantar, i allà a la vora
entrava a una barraca que hi havia.
La gent que a l’entorn era
sols veia un resplendor i sols sentia
el gemec poderós de la partera.
De sobte, les clivelles
del tancat van lluir igual que estrelles.
De seguit s’aixecà gran foguerada,
tot la gent fugia esparverada,
i en la gran soletat només restava
un nin igual que el sol, que caminava
i deia tot pujant amunt la serra:
"Jo vinc per acostar el cel a la terra...".

ODA NOVA A BARCELONA

-On te’n vas, Barcelona, esperit català
que has vençut la carena i has saltat ja la tanca
i te’n vas dret enfora amb tes cases disperses,
lo mateix que embriagada de tan gran llibertat?
-Vaig allà el Pirineu amb ses neus somrosades,
i al davant Catalunya tota estesa als seus peus,
i me’n vaig... És l’amor qui m’empeny cap enfora,
i me’n vaig delirant amb els braços oberts.
-Oh! detura’t un punt! Mira el mar, Barcelona,
com té faixa de blau fins al baix horitzó,
els poblets blanquejant tot al llarg de la costa,
que se’n van plens de sol vorejant la blavor.
I tu fuges del mar?...
-Vinc del mar i l’estimo,
i he pujat aquí dalt per mirar-lo mellor,
i me’n vaig i no em moc: sols estenc els meus braços
perquè vull Catalunya tota a dintre el meu cor.
-Altra mar veus enllà, encrespada i immòbil,
de les serres que riuen al sol dolçament:
per copsar tanta terra i tanta mar, Barcelona,
ja et caldrà un pit ben gran, amb uns braços ben ferms.
-Com més terra i més mar, i més pobles obrio,
a mesura d’amor el meu pit s’engrandeix,
i me sento una força que abans no tenia,
i sóc tan tota una altra que fins jo em desconec.
­Corre enllà, corre enllà, corre enllà, Barcelona,
que ja et cal esse’ una altra per ésser la que deus;
perquè ets alta i airosa i fas molta planta,
pero bé et falta encara molt més del que tens
Ets covarda, i crudel i grollera,
Barcelona, però ets riallera
perquè tens un bell cel al damunt;
vanitosa arrauxada i traçuda:
ets una menestrala pervinguda
que ho fa tot per punt.

Alces molts gallarets i penons i oriflames,
molts llorers, moltes palmes,
banderes a l’aire i domassos al sol,
i remous a grans crits tes espesses gentades,
per qualsevulga cosa acorruades
entorn de qualsevol.

Mes, passada l’estona i el dia i la rauxa
i el vent de disbauxa, de tot te desdius;
i abandones la vida i la glòria i l’empresa
i despulles el gran de grandesa.
I encara te’n rius.

Te presums i engavanyes alhora
amb manto de monja i vestit de senyora
i vel de la musa i floc relluent;
pro mudes de pressa, i amb gran gosadia
la musa i la nimfa i la dama i la pia
s’arrenca el postís i la veu disfressada,
i surt la marmanyera endiablada
que empaita la monja i li crema el convent...
I després el refàs més potent!

Esclata la mort de tes vies rialleres
en l’aire suau:
esclata impensada, i segura i traïdora
com altra riallada escarnidora...
Riallades de sang!
El fang dels teus carrers, oh Barcelona!
és pastat amb sang.
I tens dreta en la mar la muntanya, ai! que venja
amb son castell al cim, i amb la revenja
mes ai! en el flanc!

Tens aquesta rambla que és una hermosura...
i tens la dolçura dels teus arravals,
on tan prop de tes vies sonores
i al mig de les boires del fum i ses marques
camps de blat en la pau dels patriarques
maduren lentament els fruits anyals.
I alli, a quatre passes, febrosa de sobres,
més ampla que l’altra, la Rambla dels pobres
tremola en la fosca ses llums infernals.

Pro ni el baf ni la pols de tos llots i desferres,
ni el pals i filferres
que t’armen a sobre la gran teranyina,
ni el fumar de tes mil xemeneies.
ni el flam de les teies
que mou la discòrdia i abranden l’incendi
són bastants a posar vilipendi
an aquest cel que tens tan dolç i blau
que tot s’ho empassa i resol i canvia,
i ho torna en oblit i consol i alegria:
mil cops la perdesses,
mil cops més tornaria a tu la pau.

A la part de Llevant, místic exemple,
com una flor gegant floreix un temple
meravellat d’haver nascut aquí.
entremig d’una gent tan sorruda i dolenta
que se’n riu i flastoma i es baralla i s’esventa
contra tot lo humà i lo diví.
Mes, enmig la misèria i la ràbia i fumera,
el temple (tant se val!) s’alça i prospera
esperant uns fidels que han de venir.

Tal com ets, tal te vull, ciutat mala:
és com un mal donat, de tu s’exhala:
que ets vana i coquina i traïdora i grollera,
que ens fa abaixa el rostre
Barcelona! i amb tos pecats, nostra’ nostra’
Barcelona nostra! la gran encisera!

NODREIX L'AMOR

Nodreix l’amor de pensaments i absència,
i així traurà meravellosa flor;
menysprea el pas de tota complacència
que no et vinga per via del dolor.
No esperis altre do que el de tes llàgrimes
ni vulles més consol que els teus sospirs:
la paraula millor la tens a l’ànima,
i el bes més dolç te’l daren els zefirs.
Mai seria l’aimada en sa presència
com és ara en la teva adoració.
Nodreix l’amor de pensaments i absència,
i així traurà meravellosa flor.

CANT ESPIRITUAL

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més en podeu dar en una altra vida?

Per això estic tan gelós dels ulls i el rostre
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre… i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me’l fareu veure,
aquest cel blau damunt de les muntanyes
i el mar immens i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquestS sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué: “Atura’t”.,
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fe’ls eterns a dintre del meu cor!…
O és que aquest “fer etern” és ja la mort?
Mes llavores la vida què seria?
Fóra l’ombra només del temps que passa,
la il·lusió del lluny i de l’a prop
i el compte de lo molt i el poc i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Jo ho sé que sou, Senyor; però on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi…
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!

Hoy he visto el semblante de Barcelona ligeramente aterrorizado. Como a una persona querida, le hubiera dicho: -¿Qué tienes? ¡Estás pálida! - Aunque yo bien sé lo que tiene: una inquietud, una incertidumbre, una pequeña cosa que hiela la sangre. No es un terror de temblar fuertemente ante un gran peligro que amenaza de frente y que pide aprestarse para la lucha arrostrando una muerte gloriosa; no es el de Port-Arthur el otro año, ni siquiera el de San Petersburgo ahora; no es el de una guarnición aislada frente a un ejército poderoso que empieza a descubrir sus formidables máquinas de guerra en orden de batalla, ni tampoco el de una ciudad que siente el sordo subir destructor de una marea de odio en su seno, no; es una pequeña espina en las entrañas. Una punzada de cuando en cuando. El médico, los amigos, un mismo, se dice: -Quizás no sea nada. ¡Quizás!

¿Qué se proponen? ¿qué quieren? ¿contra quién o contra qué van... ésos? ¿Ésos? ¿Quiénes? ¿o quién? ¡Porque puede ser uno solo! Uno por el simple gusto de hacer mal como un demonio. Un chorro de agua en un nido de hormigas; un escopetazo de perdigones en un árbol lleno de pajarillos, ¡qué! una pedrada en un cristal muy grande y muy brillante, tentador... Todos tenemos algo de demonio. Pero algunos lo tienen todo. Uno solo entre medio millón, y basta. Buscadle. Una aguja en un pajar. ¡Buscadla!

Y ante esa aguja, ante esa punzadita en las entrañas -que quizás no sea nada...¿nada?- la ciudad siente la inutilidad -quizás- de todo esfuerzo; el enfermo se fastidia del remedio heroico que da en vago... Sólo en el azar puede creer, en un cambio de tiempo... y olvidar. Pero, he aquí que vuelve la punzadita y a veces dos o tres seguidas, y el hombre palidece. -Pero ¿qué es eso? -No sé... Mis humores deben estar malos.

¡Pobre ciudad! ¡Pobre Barcelona mía! Hoy te he visto un poco pálida. Todo está igual, si se quiere; las tiendas bien abiertas, las gentes por las calles a sus quehaceres, ni más aprisa ni más despacio, el ruido igual de tantos carruajes... Pero, no sé... parecía que se veían más hombres... o menos mujeres... no sé... y en las plazas faltaban muchos niños. ¡Cómo se encuentran a faltar los niños en las plazas! ¡Ver niños en la vía pública da una confianza, una alegría! Pero cuando los niños no están, su vacío parece llenarlo el miedo.

Y ayer "no pasó nada": ni hoy tampoco... puede ser. Sin embargo, a cada instante parece que va a oírse el triste estruendo. Aquella institutriz inglesa tampoco estaba hoy en el paseo con su educanda, como solían cada mañana. He entrado en una tienda, y el tendero estaba triste. ¡Pobre tendero! Eso pasará, eso pasará...

¡Pobre Barcelona! ¿que culpa estás pagando? Eres un poco jactanciosa, sí, un poco fachendera -ya te lo han dicho, te está bien-; pero por esto mismo da más pena verte así, mustia y alicaída. Mejor te sientan las grandes conmociones, cuando negrean las plazas y brillan los sables, y se cierran las puertas con estrépito, y la muchedumbre grita y corre... y ríe a veces, en el terror, a grandes carcajadas un poco histéricas; cuando las calles quedan bien desiertas al paso de las patrullas, y las plazas tomadas militarmente en sus bocacalles, con el blanco vacío en medio; pero las cabezas asoman por todas partes sonriendo y a la esperanza de que todo ello va a pasar, y la ciudad quedará. Hay siempre en esta ciudad una gran fe en el porvenir. Es ésta su jactancia. Pero ¿es un mal? No. El mal es esta punzadita que hiela la sangre en las venas...

Porque aún en los temperamentos mejor dispuestos -y tal vez más en ellos- acaba por producirse un mal humor; y empieza la hipocondría: aquello de, en medio de la actividad y el placer, quedarse con la mirada fija en el vacío pensando en lo que a uno le puede estar pasando por dentro. ¿Será una tísis? ¿será un cáncer? ¿o el anuncio de una muerte repentina? Y aparece la triste procesión de los males imaginarios; un velo fúnebre se interpone entre la vida y nosotros; los placeres más puros pierden su sabor; las acciones más eficaces son engendradas en desaliento; la fuente de la vida está contaminada y brota turbia. Desconfiamos de todo, y cuanto se nos pone delante se nos hace sospechoso: el médico, el boticario, el vecino y el que está ausente. Perdemos el apetito y todos los apetitos; ciérrase el porvenir, que es la juventud perpetua; cualquiera edad es entonces la vejez; la muerte está en puerta, no hacemos testamento sólo por miedo a hacer testamento.

Sin embargo, una ciudad es otra cosa... ¡Una ciudad! Si de esta cuartilla que ahora empiezo a escribir a la que concluí con el párrafo anterior han pasado veinticuatro horas, mis palabras, siendo sinceras, sonarán muy diferentes a las de ayer. La hermosa facultad de olvidar tiene, en los seres colectivos, una fuerza portentosa, y de ahí su perpétua juventud. Porque la juventud consiste no sólo en mirar al porvenir, sino también, y principalmente, en no tener pasado. Y hoy, al salir a la calle, me ha parecido que ya nadie se acordaba de ayer; y en vista de ello yo también lo he olvidado.

¿Véis la virtud de la ciudad? Si yo me hubiera quedado hoy en casa revolviendo en mí aquellos humores, estaría ahora augurando males y maquinando remedios seguramente desproporcionados; y me habría hecho muy viejo en veinticuatro horas. ¡Pero no! Me he lanzado a la calle a vivir con mis conciudadanos y muchos otros han hecho como yo, y nos hemos inspirado una mutua confianza. Y nos ha parecido que, en el mero hecho de renacer la alegría entre nosotros, ya habíamos vencido espiritualmente al mal: Y tal vez sea verdad. Además, hoy hacía sol...

Esta mútua inspiración de confianza, esta propagación de una alegría entre tristes... (¿de dónde sale?), esta victoria espiritual, este sol en la calle... esto es lo que hace la ciudad: a pesar de la herida de ayer y a pesar de la herida de mañana; a pesar de los que se van, y a pesar de los que quedan para mal. Todo está en que también quede el principio de la ciudad -¿me entendéis?-, el principio de confianza, el principio de amor, el principio de calle, alegría, victoria... Y también en que, tras un día tétrico, haga un buen sol. Con todo esto se vence. Y contra el espíritu no hay bombas.

Las bombas pueden matarme a mí y al vecino y al primer magistrado, y a mil vecinos y magistrados; pero a la ciudad no la puede matar sino Dios. Caerán, si queréis, todas sus piedras en ruinas al estruendo de una maquinación monstruosa; pero si sobre ellas queda flotando el espíritu que las levantó, este espíritu volverá a levantarlas en más altas torres, porque en todo renacimiento hay un impulso de ir más allá. ¡El espíritu se venga! ¡el espíritu se venga!...

Y ahora me diréis si no hice bien en lanzarme a la calle esta mañana dejando mi escrito a medias. Ved como ahora se me ha vuelto a un término bueno. ¡Ah! siempre deberíamos hacer así con las cosas tristes: no darlas por terminadas hasta que se volvieran a su natural fin de bien por ellas mismas: es decir, por nosotros, que las hacemos cuales somos. Y que somos a un fin de bien, el corazón nos lo dice. ¡Al menos ésta es mi fe!...

11-II-1907 (O.C., 2: 542-4).

Joan Maragall; "Ésta es mi fe". Extret d'Obres Completes, vol. II. Barcelona: Editorial Selecta, 1960, ps. 542-544.

És la tercera vegada que el Cau Ferrat es reuneix a prop del mar; la tercera vegada que, fugint del soroll de la ciutat, venim a somniar al peu d'aquest platja hermosa, a sentir-nos bressar al compás de les onades, a prendre aigües de poesia malalts que estem del mal de prosa que avui corre en la nostra terra.

Venim aquí fugint de la ciutat, per trobar-nos tots junts i junts cantar lo que ens surti del fons del sentiment, per treure'ns el fred que corre per les venes de tothom aixoplugant-nos sota la bandera de l'art; per banyar-nos i embriagar-nos de sol, de sol i llum que ens assequi per un moment la tristesa de la boira. Venim pequè necessitem espolsar-nos de sobre tanta farsa egoista, tanta sensatesa fingida, tanta farda de sentit comú, tanta serietat forçada o riure estúpid com ha imposat el menestral enriquit per una banda i per altra la democràcia, a aquesta terra nostra que, per por d'ésser boja, se'ns va tornant ensopida.

Els ideals d'avui dia, les soles lluites que interessen les grans majories, són només qüestions materials, exigències per al pobre cos; sofriments d'enveja dels uns i estretes d'avarícia dels altres, barallant-se tots plegats per contentar els crits del ventrell; empentes dels de baix i resistències dels de dalt, i crits d'angúnia i mossegades d'agonia per a disfrutar, pobra gent!, lo que en diuen el benestar de la vida. Tot per a la miserable carn i res per al noble esperit! Tot per a allargar la vida i res per a hermosejar-la! Tot per als horts productius d'una prosa alimentícia i estragada, i res per als jardins de l'ànima, per als florits caminals de la poesia, per als ais del sentiment i les queixes del pobre cor, per als pobres ideals de les coses nobles, acorralats i somorts com si sentissin vergonya de sortir a la cara de la llum!

d'aquell art, fet abans, com plogut de rosada d'una aurora; d'aquell art verge, nascut voltat de lliris i crescut, com un arc de colors que s'aixeca voltat de núvols que no han rastrejat la terra; d'aquell art somniat mirant enlaire ; d'aquell art somniat mirant enlaire i buscant en el pensament que veu visions d'un més enllà més vaporós i difumit; d'aquell art teixit d'hereus entre flors descolorides, fresc com el riure d'un infant i misteriós com el pensament d'un vell, no en queden més que espurnes, débils avergonyiments, guspires mig apagades per l'alé fred d'un poble que se li diu positivista i que s'alaba d'ésser-ho.

l'art per l'art agonitza, per fer lloc a l'art comerç, a l'art cromo, a l'art barato, a l'art llustrós, que és el que entén la democràcia de l'art. Res de somniar, amics meus; res de veure visions, de sentir passar vaguetats allà en els núvols que es formen a l'atmosfera del pensament, de cloure els ulls mirant per dintre un més enllà difumit, d'enamorar-se d'ombres desconegudes: sempre el natural per pauta, sempre esclaus i lligats d'aquest natural ple de lletgeses i tristors, gornit de baixeses d'esperit i de misèries morals, habitat d'homes somorts, mirant el passat com un llibre sense fulls, no creient en el pervindre, paixent resignats les engrunes del present.

Fa tristesa, amics meus, sentir la indiferència, la malvada indiferència, amb què per tots costats se senten els crits que vibren de l'ànima, els batements de tots els cors entusiastes que voldrien sentir l'existència hermosejada, florida, visionada entre clarors enlluernadors que servissin de morfina, i l'interés amb què s'escolten i es consenten els roncs d'egoisme, les fredors cóniques, la set de passions baixes, per a complaure la cara de la bèstia que l'home arrossega per les fangoses roderes de la terra. Amb posa estoica, vestits d'homes que pensen i somriuen dels que senten, han mort les religions de tots els cors, les velles i les noves, i voldrien matar la nostra, la santa i noble religió de l'art i la poesia; han tret les il·lusions dels que sofreixen, donant-los per bàlsam i remei de llurs misèries la promesa de riqueses que ells estúpidament disfruten; han tret suposicions que consolaven, a cops d'encens, en nom d'una ciència que coneix mal per mal tots els mals, però que ni els cura ni els distreu, i de la vella aristocràcia n'han fet l'aristocràcia de l'or, una aristocràcia estúpida que volen sostenir per força, covards de la llur obra, tement que els demés aprenguin la cançó de l'egoisme que ells han entonat fins ara.

Pobra poesia i pobre art, amb aquests homes! I, pobre de tot lo que sigui fill d'una fe i d'un entusiasme! Bé saben vosaltres els que canteu pel sol goig de treure-us de l'ànima llàgrimes i rialles; els que sabeu què vol dir l’íntima sensació de sentir-les passar tremoloses per la ploma; els que conteu amb tots els colors les embriagueses dels sol i els velats misteris de l'ombra; els que veieu els mitjos tons dels dolors, els matisos més delicats de l'amor i sentiu el frec d'unes ales pesigollant per volar; bé sabey què volen dir per als pobres materialistes aquestes 'nsies misterioses, com les desprecien, com se’n riuen, com les rebaixen, incapaços de comprendre-les. Ells no són, no, ni poden ser, modernistes. Ells estan satisfets del món que veuen i no senten desitjos de canviar ni de provar de millorar-lo; creuen en el present pequè hi viuen i en viuen, i el pervindre els espanta. No volen que les idees se renovin; no volen que el passat, aquell passat de poetes i artistes, serveixi de xurriaca al present i de fe en lo que vindrà; no són com el gran Greco, el gran Leonard, el Giotto, el Boticelli i altres sants que besaven la tomba de llurs avis i miraven cap al lluny: són homes cecs, porucs i mandres d'idees; curts de somnis; rellotges que ni atrassen ni avancen, incapaços de sentir les tristeses del la posta ni la roenta alegria de l'aurora que despunta i s'aixeca majestuosa.

Ella vindrà, aquesta aurora; ella vindrà algun dia, malgrat els núvols negres, i el goig de sentir-la que s'acosta, de pressentir que els articles aquells i aquells poetes, des de llur tomba immortal i gloriosa, ne veuran d'altres com ells, ens fa viure esperançats, als que creiem en una hermosa renaixença. Molts per ella treballen, molts hi somnien, molts coven en el fons del pensament idees noves i veuen passar visions d'un art que vola; molts senten ja la febre de l'empenta; molts hi sofreixen ocults sentint el formigueig de quelcom indecís que els diu pressentiments a cau d'orella i els fa veure colors indefinits; molts hi sospiren i esperen el raig potent de claredat, d'inspiració, de llum ja feta, que els arrencarà del cap la idea nova, la nova llum, l'obra parida del somniat modernisme.

Mentre esperem, amics meus, per al nostre Cau, per a aquest raconet íntim, per a aquest niu arrecerat i modest, no volem demanar més que una gràcia: que sigui sempre, el nostre Cau, un “cau d'il·lusions i esperances”; que sigui un refugi per a abrigar els que sentin fred al cor; un pedrós on reposar l'esperit que arriba malalt del camí enfangat de la terra; una ermita prop del mar, hospital dels ferits d'indiferència, i posada de pelegrins de la Santa Poesia, que vinguin a veure espai, a respirar núvols i mar i tempestats i serenes, a curar-se el mal del soroll, a omplir-se els pulmons de pau per tornar a volar amb més alé vers els boscos i bardisses de la vida i continuar la Santa Lluita.

Això voldríem, i voldríem al mateix temps que tots vosaltres, els que porteu idees al cap i sentiu batre-us el cor, deixèssiu de somniar baix, que alcàssiu la veu fins ara monologada o ofegada per ronc de les multituds i diguèssiu, cridant fort, al nostre poble, que el regne de l'egoisme ha de rodolar per terra; que no es viu solament alimentant el pobre cos; que la religió de l'art fa falta a pobres i a rics; que el poble que no estima els seus poetes ha de viure sense cançons ni colors, cego d’ànima i de vista; que el que passa per la terra sense adorar la bellesa no és digne ni té dret a rebre llum del sol, a sentir els petons de primavera, a gaudir dels insomnis de l'amor, a embrutar amb bava de bèstia innoble les hermosures esplèndides de la gran Naturalesa.

Això voldríem, oh poetes!, i per lograr-ho, aquí davant dels nostres ulls tenim dos grans exemples per a seguir: les ones per un costat buidant els més durs penyals, i per l'altre la constància de l'home doblegant i dominant el ferro verge. Flexibles com l'aigua amorosa podreu abatre els cors de roca; valents com els manyans de l'edat Mitja podreu doblegar les voluntats de la matèria. Treballem a cops de petons i de martells; i en tant aquí tots junts, tots dels nostros sense por d'orelles forasteres a l'art i a la poesia, podrem esbravar-nos cridant lo que no gosem dir moltes vegades rodejats del gran ramat; que volem ser poetes i que despreciem i planvem els que no sentin la poesia; que estimem més un Leonardo da Vinci o un Dante que una província o un poble; que preferim ser simbolistes, i desequilibrats, fins bojos i decadents, a decaiguts i mansos; que el sentit com ens ofega; que, de prudència, a la nostra terra en sobra; que no hi fa res passar per Don Quixots allà o hi ha tants Sancho-Panzas que pasturen, ni llegir llibres d'encantats allà on no se’n llegeixen de cap mena.

Santiago Rusiñol: “Discurs llegit a Sitges en la tercera Festa Modernista”, extret de S. Rusiñol, Obres Completes, 2 vol. Barcelona: Editorial Selecta, 1976, 3a. edició.

Vaig mirar cap allà on m’indicava, i ¡quin espectacle més interessant! Una gran mola de sardina guspirejava a flor d’aigua, cobrint-la en una bella extensió. Formava una mena de seca escatosa i vivent, que brollava de les ones bellugadissa, aixecant esquitxos d’argent ràpids i espessos, tots llançats en una mateixa direcció. Marxava cap a garbí. A lo millor se submergia per complet, deixant un rastre ombrívol i com eneriçat, i després ressortia a llarga distància. Així seguí marxant igual que una agulla que cosís la mar a grosses embastes, ara reapareixent resplendent com una boireta lluminosa, ara fosca com un ruixim obac, segons com la feria la llum, i hala, hala… cada vegada més lleu, més confusa, fins que els ulls dubtaren de si era una realitat o una il·lusió i es desenganyaren de seguir-la en les ones llunyanes. Però altres moles no menys atapeïdes i grosses brollaven per altres indrets. Sembla mentida que, després de tan perseguida i pescada, resti encara tanta de sardina per a brodar així d’argent l’ample teler de la mar.

Mentrestant ens anàvem atansant a la costa, que creixia per moments, esbadellant-se en escanyalls, per on s’obiraven verdes fondalades. Els penyals avançats se destacaven, creixent també, mostrant-nos llurs figures rústegues, ornades amb figueres de moro i atzavares. Se diria que eren una colla de vells gegantins i malgirbats que s’havien posat corones i rams per celebrar, de peus en l’aigua, una festa marinera. Un estol de veles blanquejava al davant d’ells com ales de coloms que ens haguessin tirats per festejar la nostra arribada. ―Hola, hola!― cridava la nostra gent. I anomenava en to de salutacions les cales i pobles que s’anaven descobrint. Begur apareixia com una blanquíssima garlanda de margaridoies posada a mig front sobre una testa calba i punxeguda. Les Medes, tres barcasses desarborades, reposaven a la fonda, vora vora de la riba protectora. Sant Antoni de Calonge treia el cap per darrera el roquer, i amb ses cases baixes simulava un aplec de nenes vestides de blanc i encaputxades de vermell que s’haguessin arrastellat per ballar un contrapàs. De Palamós no se n’atalaiaven sinó alguns edificis, amagats els altres per la muntanyola rocosa que l’abriga per la banda de llevant. I darrera de tot això negrejava per una part la gran selva surera, i per altra part, obiradors sols a petits verals, verdejaven pàl·lidament els olivets de l'Empordà.

El sol era força baix. El vent anava mancant, mancant… Les nostres veles queien esllanguides sobre els arbres, sacsejades de tant en tant per un estuf moridor. Els sardinalers encara no plegaven pas les llurs, però ja no els servien més que d’una petita ajuda i es veien obligats a vogar. Anaven a prima i passaven pel nostre costat, saludats a crits per en Pau Ternal i en Miquelet Cadernera, que s’eren abocats a la borda.

―Adéu-siau i bona sort!

―Sa sardina corre cap a garbí! ¡N’hajareu a coves; pareu ment en ses roasses!

―Hola, lleig! ¡No vogus tan fort, que vas a riscos d'esmalucar-te!

―Alerta, que us cau sa barretina, l'avi!

―Vatua es gaiató de Sant Cristòfol nano! Mireu que ès una mort, això de deixatar s’aigua, tanta que n’hi ha!

―¡Us cansareu molt, manejant aquestes cueres tan grosses!

―¿Per què no endegueu en es llaguts una màquina de foc com sa des Marsellès, que té pacte amb es dimoni i va contra es vent i es corrent sense cansar a ningú? Adéu, escamarlat! Adéu, tu, també!… i no em miris malament, guenyo!

APÈNDIX I
Text íntegre de l’«Advertència del traductor»(1)

Dintre de la gran obra total del Faust de Goethe, s’hi conté una part de la forta realitat: el drama de la Margarideta. I per això que aquest drama és lo de més forta realitat dintre del Faust, és també l'únic d’ell que s’ha fet universalment popular. Però encara aquesta popularitat, a casa nostra i potser pertot arreu fora d’Alemanya, ha sigut lograda per vies impures [sia degut á la sugestió de la epoca llunyana en que la acció ha sigut posada, ó pel superficial exotisme dels personatjes en paisos llatins ó altres no alemanys, ó pel element maravellós, fantástich, que sembla impulsar la acció, ó per totas aquestas cosas plegadas, y altras en que tal vegada no atinem. Lo cer es qu’] el drama de la Margarideta ha arribat a les nostres multituds al través dels convencionalismes de l’òpera, és a dir, al través d’una idealització híbrida. Aixís i tot, ha pres fortament l’ànima popular, que, fent més o menys cas de les romances, brindis, duos, marxes, o concertants que embolcallaven el drama, s’ha interessat principalment per ell, pel fet de la pobra criatura innocent seduïda per l’home afanyós de sentir, abandonada després per ell a la deshonra i a la ruïna de tot lo seu, infanticida per l’embogiment que li porta la tribulació, criminal davant de la llei i de la gent, però pura davant de Déu, i morint sobre la palla d’una presó per anar-se’n de dret al cel la seva ànima, redimida per l’amor i el sofriment.

El nostre poble ha vist tot això cantat i en italià generalment, en una atmosfera de clars de lluna i resplendors d’infern i dimonis amb banyes i tot, i capes blanques i barrets amb plomes i cops d’espases i tiples enfarinades i amb gran perruca rossa, cantant àries de les joies i altres excessos: així és que, encara que ha percebut el punyent drama universal que hi havia a dintre, l’ha percebut d’una manera massa sentimental (en el mal sentit de la paraula) i massa distant, de modo que li pot haver semblat que tenia poc a veure amb la palpitació viva de tants drames semblants com cadascú pot haver experimentat a dintre seu, o conegut al seu voltant. Allò, l’òpera, era un extracte dels goigs i dols de la vida posat en una esfera agena a la humanitat vivent, que, al reconèixer-s’hi cromolitografiada, paga amb una llagrimeta a l’artista prou hàbil per haver-li sabut fer pessigolles a l’entranya, i després se’n torna a la seva vida de cada dia sense pensar ni un moment que allò que ha vist al teatre hi tingui res que veure.

Aquesta separació de l’art i la vida és una calamitat de l’esperit humà, i tots hi hem de posar el coll per fer-la enfora. Doncs ara jo, davant del drama de la Margarideta, m’he dit: Provem de donar-lo pur a la gent, despullant-lo no solament de músiques i d’italià, sinó també del color local i d’època en què fou produït. [Despullem-lo de dimonis vermells y de trenas rossas y de pantalons collants biats y de barrets ab plomas] ¿No és un drama tan humà i que passa sempre i pertot? Doncs nosaltres el sentirem ben nostre si el veiem passar ara i aquí. La Margarideta és aquella noia que trobàvem cada dia pel nostre carrer, riallera i enjogassada amb les seves companyes; que després observàrem un senyor que la seguia -un senyor que anava amb un altre, antipàtic, burleta, mala fatxa-; que després la vèiem menys; que un dia vàrem trobar tota trastornada i marcida, i que vàrem pensar: «Alguna n’hi passa»; i que últimament hem perdut de vista, i, sense saber per què, no gosem preguntar-ne. O potser l’hem coneguda més de la vora i n’hem contat cent vegades la trista història... O qui sap si, per un costat o altre, en tenim una a sobre la consciència, de Margarideta. Doncs, a veure-la! A veure la vida feta art, intensificada, punyenta; doncs a remoure’ns les entranyes, a plorar per dins o per fora, a purificar la vida amb el sentiment artístic d’ella mateixa. A donar el drama pur, és dir, nu.

[Axó m’he dit y axó he fet batentme els polsos ab una febra com de creació. Al posar en la nostra llengua d’ara y del carré, els parlars que Goethe vá crear en la seva, ben segur sensa pensar en la seva inspiració, ab mes época, ni lloch, ni tendencia ideal del drama, qu’alló universal qu’havia vist y endevinat al seu davant, m’ha semblat com si’l drama revivés entre nosaltres, com si jo creés en catalá aquell drama universal; y l’he tornat á sentir com de nou, y m’ha esborronat y enternit com cosa meva, es dir, nostra.]

I aixís em sembla que s’hauria de fer amb totes les grans obres d’art que, contenint un fort sentit universal, han sigut naturalment realitzades dintre d’una realitat particular: realitzar-les altra vegada dintre de cada particularitat de temps i de lloc, perquè aixís la seva universalitat resulti sempre i pertot viva i penetrant, i manifesti la profunda unitat de l’art i la vida.

I aquesta és la pedra de toc del gran art. Deixant de banda altres arts per aquells que més les entenguin i limitant-me al drama, que és en lo que ara m’he fixat, proveu de situar en el temps present les tragèdies d’Esquil i Sòfocles i us quedareu meravellats de lo poc que n’haureu de tocar (a part, naturalment, l’exteriorització més superficial escènica, noms propis, etc.) perquè el públic els admeti com una palpitació de vida present. (Jo llegia Els Perses quan el daltabaix de Cuba i Filipines, i m’esborronava.) Agafem Shakespeare i us passarà lo mateix. Però preneu el teatre espanyol del segle XVII i el teatre neoclàssic francès (exceptuant el geni universal de Molière) i us trobareu que, fent d’avui els seus personatges, resultaria moltes vegades incomprensible i no poques ridícul lo que diuen; però lo que senten, les passions que els mouen, dites d’altra manera, encara farien un drama d’avui, de sempre. Si fem la mateixa prova amb el teatre neoromàntic francès i espanyol, amb tot i haver sigut produïts tan a la vora nostra, veureu com la major part se’n va a miques: no s’aguanta per fora ni per dins. Vestiu amb vestits d’avui l’Hernani de Victor Hugo o el Manrique del Trobador i no podran obrir la boca que la gent no riga, fins la nostra gent acostumada al teatre de l’Echegaray.

Doncs bé, aquestes provatures vos diuen l’art veritablement universal, l’art brollat del fons de la vida humana, d’Esquil i Sòfocles, de Shakespeare i Molière; l’art encara viu, però més superficial, més acondicionat a una època de Lope i Calderón, de Corneille i Racine; l’art de brill fort, però superficial, d’una corrent merament literària, del teatre romàntic. El primer és l’or pur de les entranyes de la terra; el segon és or barrejat amb altres coses; l’ultim és un producte de taller que també fa goig, també val i significa alguna cosa passatgera de la vida, però que amb el temps perd, es torna negre i es fa miques. Parlo sempre aixís en gros, generalitzant, per fer-me entendre, sense intent de condemnar enlloc personalitats ni escoles: que prou sé, en la complexitat d’una cosa tan viva com la producció artística, el doublé que es pot trobar entremig de l’or, i els grans d’or pur que brillen a voltes en la peça més falsa.

El Faust mateix de Goethe no és or pur sinó en aquest drama de la Margarideta; en lo demés brillen grans d’or barrejats amb moltes altres coses.

[El conjunt de la concepció será tan admirable com se vulla desde un punt de vista filosófich, ó literari, ó erudit, ó estétichhistorich: la teologia del prólech y l’epilech, la psicologia y la ocultologia dels primers monólechs del Faust, la filosofia dels seus primers diálechs ab l’Esperit de la terra, ab el seu deixeble, ab Mefistófeles, els d’aquest ab l’estudiant, las fantasias eruditas de la cuina de la bruixa, de la nit de Valpurgis, de Helena, la filosofia del Imperi mitjeval, el simbolisme de las últimas escenas de Faust moribund, y tantas altras cosas de válua per diferents conceptes. Presentadas en forma superficialment artística generalment enlayrada, y á moments d’una intensitat maravellosa per ser meras concepcions literari-filosóficas, hstóricas ó científicas; y segurament la seva contemplació resulta delectadora y el seu estudi de gran profit per gent de gust literari refinat y de cultura estesa, pero art pur, or pur, no ho son: no han sigut arrencats de las entranyas de la terra y per axó no’n tenen la vivor de brill ni la fonda palpitació; y per axó no fereixen el cor gran de la humanitat tota, y sols conmouen pel procediment que han sigut produits: per conmoura han de tornar a passar per cervells d’una cultura proporcionada á n’aquella que’ls ha produit; mentres que l’obra d’art veritable y pura, com qu’arrenca directament del fondo comú intuitiu de l’anima humana, vá també directament á tocar les entranyas de la vida que palpita en tothom, y per ells es geni mes enlayrat sent y fa sentir al mes ignorant y miserable dels homes, home com ell al cap d’avall davant la divina bellesa.

Perque aquesta y no altra es la misió del art: fer sentir bellament la vida a tothom: si la fá sentir, pero no bellament, mereixerá altre nom tal vegada també molt noble, pero no será art; si fá sentir bellament quelcom que no surti del fons mateix de la vida (conceptas, teorias, abstraccions), será un art impur; si la fa sentir bellament, pero no á tothom, será un art d’estufa potser refinadament delitós, pero incomplert, malaltís; si delita á tothom, pero de una manera grollera ó merament sensual, será un art innoble, baix y rebaixador, contradirá sa missió, será aquet terrible art negatiu qu’embruteix á las multituts.

Fer sentir intensament la bellesa de la vida á tothom, héusel aquí el gran art; per ell son grans els artistas y no per alló altre que á voltas ens sembla superior, sublim, no mes perque no ho enten tothom y creyem entendreho nosaltres: sols la nostra vanitat es la que crea la gloria d’aquella superioritat; vana gloria!]

Si el Faust no tingués el drama de la Margarideta, seria sens dubte una notabilíssima fantasia literària d’un gran esperit, molt estudiada i admirada en acadèmies i ateneus (no tant com ara, per això que l’imant del drama la fa interessant tota ella); molt profitosa per a l’educació intel·lectual d’unes quantes generacions d’artistes; però el nom de Goethe no en seria pas per sempre gloriós, perquè no hauria arribat al viu de l’eterna entranya humana. Per aquest drama fou que va arribar-hi; i si el Faust no contingués altra cosa que ell, la veritable glòria del poeta no en seria pas minvada: perquè sols lo popular és gloriós, i sols lo viu és popular. Sols és gran home aquell que es fa sentir fondament de tots els homes, però de manera que el més negat l’entengui i el més savi no sàpiga què afegir-hi.

¿Per ventura no és això lo que passa amb la poesia popular, aquest art meravellós que el poble se fa per si mateix, instintivament, com les abelles la mel? ¿Qui és tan senzill que no s’hi deliti? ¿Qui és tan vanitós que gosi posar-hi la mà profanadora? ¿Quin art hi ha més gran? ¿Quin ho és tant sinó el dels genis? Però, ¿per ventura el geni és altra cosa que una personificació intensa de lo popular? Quan el poble epopeïtza els seu hèroes tradicionals, se diu Homer. Quan dramatitza les seves passions en grans personatges, es diu Shakespeare. I quan Goethe va fer el seu drama de la Margarideta, no altra cosa féu que intensificar el drama universal de la noia enganyada que, esporuguida per la deshonra, cau en bogeria infanticida; d’aquesta pobra infanticida que corre desesperada i llastimosa per la poesia popular de tot el món.

Doncs aquest drama universlament viu, jo he intentat mostrar-lo amb la vivor nostra; perquè la vida universal no és sinó una abstracció infecunda, si no treu vida particular en cada temps i en cada poble. Per això he despullat el drama de tot accident que pogués mostrar-vos-el com separat de nosaltres, i he procurat que palpités viu amb la palpitació del lloc i del dia, que és immensa i eterna. De la bondat del del fi n’estic segur; de com l’hagi lograt ne jutjarà, i ningú més, el poble. M’alegraria que el juí em fos favorable: primer, perquè aixís jo sabria el bé que li he fet, i, després, perquè altres se sentissin moguts a fer mellor obra igualment bona, aplicant-la a les grans creacions del geni artístic universal, fent-les ben catalanes; que això seria fer als catalans ben homes; que és a lo que anem i no a altra cosa.

(1) Donem entre claudàtors i en cursiva els fragments inèdits, la resta reprodueix el text de les OC.

Joan Maragall: “Advertència del traductor” dins Jaume Tur, Maragall i Goethe. Les traduccions del Faust. Barcelona: Universitat de Barcelona, Departament de Filologia Catalana, 1974, ps. 233-238.