Mai ens serà més grat que avui, quan una nova forma de tirania pesa sobre nosaltres, divagar dolçament sobre matèria artística. A l'ombra d'inexistents parres anacreòntiques, els nostres diàlegs seran una conhort per a l'ànima opresa i emmudida. No oblidem que mentrestant s'acumulen les energies de futures revenges i se dibuixen les arcades de futures construccions.

                                                        I

"Abans que imitar la naturalesa (aixís amb minúscula), és preferible imitar Déu." Tal escrivia l'amic Eugeni d'Ors en el pròleg de les seues Arbitrarietats. I vet aquí tot un magnífic programa. Aquestes paraules suggeridores i fecundants tanquen una de les més fondes diversitats que hi puga haver entre els esperits; expressen amb nova forma la caracterítzació principal de tota una raça, mai com ara tan nombrosa i tan activa; concreten un dels signes més clars dels nostres temps. Anem, doncs, a divagar un poc, avui, sobre aqueix món espiritual que certament no es revela sols per lo que món amic anomena, amb vell gest provocatiu, estètica arbitrària.

La fantasia. - El sentiment. -Heus aquí una rica antinòmia. Heus aquí també una divisió radical entre els homes. Casi podríem dir que la fantasia i el sentiment són els dos sexes de l'esperit. I no és que la fantasia no neixi de la sentimentalitat molt més que de l'intel·lecte; també l'home neix de la dona, i ella és, inconscientment, involuntàriament, la inspiratriu per excel·lència, que suscita, per l'amor, els més caudalosos desbordaments de l'esperit. No altra cosa cal veure en el vell mite de la musa.

Però quan l'home ha conseguit fer de la fantasia una potència independent i diversificada, dominadora de totes les demés, expressió plena del seu ésser, aleshores podria dir-se que esdevé l'autor de si mateix; passa a ésser llum i no reflecte; en lloc de sentir sobre el seu interior el raig de la claror externa i veure la pròpia obra dibuixar-se, tot passat, sobre el mur de la vida, veu el centelleig d'una llum, en lloc de sentir la sang bullir dins les venes a la calor d'una externa soleiada, perceb l'ardentor d'un sol en el fons de l'ànima i el desprendiment d'una alenada d'aquest foc qui penetra les coses, les vivifica, fa pujar dins elles rierades de sava barbotejant i les tinc amb rojors de carns jovenívola.

La pruïja d'atènyer aquest grau suprem en l'activitat humana és la nota més característica de l'art actual. D'humanitat, tots aspiren a esdevenir individu.

És clar que en certa manera podria dir-se que la fórmula estètica arbitrària, o arbitrarisme, és en rigor inherent i inseparable de tota poesia. Si poesia equival a creació, quan se diu poeta s'ha dit ja implícitament home-àrbitre de la naturalesa, àrbitre de recollir els elements naturals, i desbaratant amb mà divina el seu ordre actual, ordre aparent, si bé es mira, ja que és l'ordre en què natura s'apar a la visualitat vulgar i corrent, combina noves formes amb la vella matèria, la rejoveneix i la repasta, la modela brutalment entre els dits, la distribueix en noves harmonies encara no somniades, altera les simetries que consagraren les antigues escoles, esculpeix, en fi, la imatge pròpia, com un Déu, en els perfils encara informes; tal degué aparèixer la primera forma humana, sorgint poc a poc sota el fang originari.

El poeta, doncs, és l'àrbitre suprem de tota vida nova; i els altres mots en què se'l designa, si bé no tan excel·lents ni tan purs, com a producte de civilitzacions menys perfectes perquè eren menys estètiques, són a la fi, expressions d'aqueixa pristina originalitat qui o bé fixa les mirades en tu o en mi, tal volta suscitat per la pròpia veu, o bé destria moviments desconeguts de vida sota les inanicions aparents, o bé revela els mons de l'esperit inassequible a la multitud i mostra als humans la meravellosa extensió dels imperis que encara resten per conquerir. Tal és el bard, el vates, el vident, el profeta... I mirau com en tot temps el llenguatge ha distingit aqueix poeta únic i creador, de la raça vulgaríssima dels destres a conjuminar síl·labes i rims, malabaristes de l'idioma, falsos encantadors de la melodia vocal o recitadors histriònics, ecos de l'harmonia de lires que acabaren de sonar, ordenadors pacients dels fragments poemàtics en cicles i epopeies. Tals són els rapsodes, trobaires, joglars, glossadors...

Mai com avui, en l'exacerbació de la nostra era romàntica, aquest afany ha estat agut. Veus aquí la gran aspiració poètica: reflectir-se primer en l'ombra personal fins a fer-ne un desdoblament de l'esperit, una vera còpia de l'essència immaterial de cada un, invisible als demés i, sols per aqueixa plasmació, capaç de perpetuar-se triomfant de la mort. Després, alcançar que aquesta obra se sublimi per sobre del record humà de l'autor, s'elevi fins a esdevenir inseparable del que la creà, continuï la seva existència terrena, fent-lo intervenir en les disputes de la plaça i la conversa divagadora dels cenacles, s'imposi al pensament i al sentiment dels altres amb energies de mirada i de veu, parlant encara, o millor, cantant. Aleshores l'autor, havent imposat als altres, com una visió ja familiar i viventa, la visió seva personal d'una hora d'inspiració, l'obra se torna pròpiament clàssica i, si la potència de l'autor és tal que atravessi les centúries i se revesti amb el prestigi de la història, el poeta se dignificà fins en aquella suprema impersonalitat que fa dubtar de què hagués existit en veritat algun dia, com se dubta d'un déu, la seva imatge se difon entre núvols de divina imprecisió i arriba a semblar mític perquè la seva excelsitud és incompatible amb la humanitat.

                                                        II

Lo que hi ha és que, per a mi aquesta potència més aviat que imitació de Déu (lo qual seria paradòxic, perquè imitació i Déu són coses antitètiques), és obra d'un Déu. Veureu. Jo no he sabut desfer-me del vell panteisme lucrecià per a concebre a Déu, a Déu amb majúscula.

Jo hi veig sols una paraula integradora del gran dualisme de l'home i la Natura, una entitat de raó que els abarca un i altre, però que no podria ésser-ne la causa. No. Jo veig aqueixa arbitrarietat o creació com una rebeldia de l'home que, per una exaltació de la conciència, esventa el jou de la natura, o sia de Déu, la refà segons l'harmonia del propi ésser personal, és dir, transformant la llei natural de les coses en llei personal del qui les contempla. I això en realitat és una acció satànica, l'acció d'un Deva emancipat, diversificat, singularitzat. Sobre la natura enternament increada, aquest gest duu no ja la idea falsa d'una precreació, d'una creació impossible enmig del caos, sinó l'acte potent d'una creació, l'única possible, evident i contínua. En la idea antiquíssima dels númens inspiradors dels dimonis familiars, hi ha ja la sospita d'aquest poder rebut de les forces ultraterrenes.

No basta ja per a la set d'aquest poeta beure la corrent que raja de la natura com una font de vida suprema. És ell qui deixa caure sobre la natura la torrentada escumosa de l'esperit. No extreu els elements de la seva obra per una selecció dels elements naturals i una composició hàbil d'artífex; sinó que modela sobre el fang -el fang primitiu, el fang de Jahvé- la realitat de la idea pròpia, de la idea congènita amb sa vida, amb son esperit, amb son ésser, i en fa la idea-imatge per excel·lència, la idea, és dir, la visibilitat mateixa de la seva ànima, la imatge, és dir, l'efigies de son rostre, la prolongació indefinida del seu verb, de la seva veu.

El vell procediment imitatiu, la mimesis, se transforma en desdoblament de l'home, que es re-crea a si mateix en la natura.

Mai la doctrina artística transcendental s'haurà harmonitzada més íntimament amb la doctrina de l'art per l'art, demostrant-se aixó lo il·lusori de la distinció entre aquelles dues escoles, en rigor una sola, ja que la transcendència artística o, millor, poètica, sols se pot admetre com una forma més de bellesa, una bellesa qui surt dels perfils de l'obra i amplia el seu radi fins a l'infinit.

Aquest antinaturisme, que és, en el fons, nova forma de naturisme, va ésser l'expandiment del Jo sobre el No-Jo, la vindicació més alta de la persona. Cal insistir en un concepte que me sembla haver exposat abans. L'accepció de l'art i la ciència s'han invertit. Ciència, això és, noció, coneixença final en si mateix, desinteressada adquisició de realitat; Art, això és, adequació pràctica del coneixement o ciència a les condicions medials o naturals, sistema utilitari per excel·lència, tendint a un fi. Ja veieu com l'art es lo contrari de lo que se sol entendre per art.

I Poesia, lo verament superior, això és, animació violenta de la natura per l'home, renaturalització, renaturació, imperi de l'home sobre les coses, improvisació, arbitrarietat, creació.

És l'única deïficació permesa a l'home. Lo que s'ha dit art és, doncs, poesia; i en tal concepte, la frase art per art és un gran contrasentit, perquè no hi ha res més utilitari que l'art. Art, Ciència, Poesia, heus aquí l'escala ascendent de les operacions humanes. I així com l'Art i la Poesia s'han confós vulgarment, també una part de ciència passa com a tal no essent des de sos principis altra cosa que aplicació analítica, deductiva, artificiosa, del coneixement; així la matemàtica; paraula qui mostra ja en la seva desinència grega l'indici del seu valor exclusivament artístic.

En canvi, quan la ciència, elevant-se en la seva escala, converteix la inducció sintètica, que és la seva funció pròpia, en intuïció, com en la troballa de les grans lleis còsmiques (gravitació universal, evolució infinita, transformisme, monisme), aleshores esdevé Poesia. ¿Què importa, doncs, al cap i a la fi, la veritat real i externa d'aquests principis si per la seva bellesa se fan dignes de que l'inventor els imposi des del seu pensament, com un decret inexcusable, al món i a les coses?

L'ideal d'aquesta tendència seria la formació d'una lírica èpica, d'una poesia en què l'expansió de la personalitat esdevingués càntic de totes les coses en el poeta, en lloc de la primitiva objectivitat èpica, en que l'ànima del cantor se fonia en la forta personalització de totes les coses. Aqueixa evolució seria el triomf de l'home en sa lluita amb el medi, en el combat qui constitueix pròpiament la tragèdia.

La forma genial d'aqueix arbitrarisme no serà el geni concentrador en qui se resumeix una cultura i se congria una raça, una època, una modalitat col·lectiva, una religió; l'home qui tanca un cicle i n'és la síntesi poderosa. No. Serà el geni iniciador, el qui comença una espiritualitat, dicta com un legislador la norma d'una poesia, insufla el seu ésser en l'ésser de les turbes. No és home de pàtria, sinó de posteritat. El comprendran més les descendències que els contemporanis. Se sostreurà enèrgicament a les lleis del medi, no l'alcançaran les generalitzacions ètniques dels positivistes, sinó que serà ell la llei dels que vindran.

No escoltarà, sinó que dictarà. No sentirà un impuls, ni obeïrà a un moviment, sinó que serà una força i una energia. No l'inspirarà una musa, sinó que ell serà l'inspirador. La corrent no passarà del món a ell, sinó d'ell al món. No serà mai passiu, sinó actiu. No aspirarà a la representació, transfigurada per ell, de les coses, si no a la presentació de noves formes, qui sols per ell esdevindran realitat. Encarnarà el més alt expandiment de panteisme psicològic fichtià i al mateix temps el d'aquella recreació del món per la voluntat que és tota l'essència de Schopenhauer.

Gabriel Alomar: "L'estètica arbitrària", El Poble Català, 2 i 5-V i 9-VI-1906 (fragment).