Alcover, Joan

Alcover, Joan Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:14

Humanització de l'art

La humanitat i els grans artistes, a la curta o a la llarga, sempre s’han entès. Aquell qui no té prou força per a penetrar en l’ànima de les multituds no en dongui la culpa a l’excelsitud o a la puresa de la seua inspiració: és que les ales curtegen, la inspiració li manca. No és qüestió d’arribar i moldre. Donar un pas endavant sempre costa lluita; però una cosa és la lluita, el natural procés de tota novetat per a imposar-se i vèncer els prejudicis de la gent desprevinguda i mal acostumada per una educació viciosa, i altra cosa fer un dogma de la impopularitat, i proclamar a priori que l’obra ben rebuda per les masses anònimes és una obra tacada de trivialitat i d’efectisme. No cal fugir de l’efectisme positiu per a caure en l’efectisme negatiu. Sovint la causa de que les multituds no responguin als elegits autèntics no és la incapacitat col·lectiva per a entendre la paraula sagrada, sinó la predicació falsa i victoriosa dels que abans se proclamaren elegits, usurpant les insígnies del magisteri. Si en Shakespeare, per molts d’anys a Inglaterra i fora d’Inglaterra, passava per un barbre intolerable, és perquè entre ell i el poble s’interposava el gust artificiós dels literats de llavores. Si Echegaray ha tingut a Espanya la seua època, s’explica per dues coses: primera, que amb tot i ésser un forjador de mecànica teatral, completament estranya a la vertadera i sana inspiració dramàtica, no cal negar-li, dins l’heretgia artística, una potència superior a la d’altres més ortodoxes, si es vol, però més febles i mesquins, com que l’Echegaray, essent el padrastre, era l’única família del teatre castellà; segona, que la influència no anava de baix a dalt, sinó de dalt a baix, no anava del públic a la crítica, sinó de la pseudo-crítica a la burgesia literària, i de la burgesia al poble.

Tot gran reformador té i ha de tenir lògicament mala rebuda, per la raó senzilla de què un clau no pot treure un altre clau, ni la nova llei desarrelar l’antiga sense violència. Injustícia funesta seria subscriure i acceptar com veredicte definitiu les primeres resistències a una doctrina nova o restaurada; però d’això a fonamentar la preciositat de certs alambicaments artístics que sols pertanyen a una dotzena d’iniciats... hi ha llegües de distància. Moisès, quan baixava de l’Oreb i trobava el seu poble entregat a la idolatria del vedell d’or, no en treia per això la conseqüència de que sols ell era digne d’adorar i comprendre al Déu vertader, i de què havia d’establir entre les boires del cim esgarrifós el seu domicili.

Jo no som dels qui creuen que la tècnica de les arts s’ha de simplificar fins al punt de reduir-se a una cartilla elemental d’ensenyança primària. És precisament indispensable el domini de la tècnica per a poder-se’n deslligar i llançar-se a genials extralimitacions; però, exigir la mateixa preparació extensa i complicada, no per a crear, sinó per a sentir i comprendre l’obra d’art, i llençar l’excomunió a les persones de bon gust natural que no poden capir-la, això em recorda el cas d’un predicador que dalt la trona, atacat d’un accident terrible, la buidor, va sortir del pas gesticulant i fent manades i dient a la fi: «Tot aquell que no m’ha sentit està en pecat mortal.» Les beates temoregues se lleparen els dits de l’homilia i del predicador. Jo crec que hauria fet més santament tirant-lo cap avall de la trona.

La preocupació vulgar de què la paraula útil és quasibé sinònima de prosaic i antiartístic no resisteix un moment de curiositat reflexiva. Deixem a part les graduacions i mixtures innombrables que amb l’art i lo que no ho és se fan i podrien fer-se. El perfum de lo útil, per si sol, afalaga íntimament la nostra voluntat, anc que no tinguem ni l’esperança ni el desig de l’apropiació. (...)

Però proclamem una vegada més l’autonomia de l’art que ningú nega ni la tinc per discutible; fixem-nos en l’art pur. La utilitat i la bellesa són independents, és cert, mes no són incompatibles. Lluny d’això, el marbre arrancat a la pedrera, la maragda sense polir, els sentiments i les passions humanes en bloc, tenen per si mateixos el valor de primera matèria artísticament preciosa. Preciositat: aquí teniu un vocable de doble sentit (primor i exquisitesa, valoració de fondo i forma) que respon a una altra duplicitat de l’instint. ¿I quin pensador de cara i ulls ha sostingut que la bellesa exclou necessàriament tota eficàcia ètica i tota vibració de sentiments, fora del sentiment artístic? ¿Qui negarà que l’art, sense ésser moralista, pot ésser moral, i sense ésser didàctic, pot ésser educador, i sense desviar-se de la pròpia i exclusiva finalitat, pot ésser útil? ¿I qui negarà que si és útil, és a dir, si guanya la voluntat i l’atenció per més d’un caire, si la matèria, sense perjudici del designi estètic, és interessant per si mateixa, afirmarà i estendrà els seus dominis i serà més fàcilment popularitzable? (...)

Si jo tingués la doble sort d’ésser un home il·lustre i assistir a la meva immortalitat i em donessin a triar el monument, jo diria: que sia un lloc d’habitació humana; si la vida no pot aixoplugar-s’hi, que hi habiti la mort; enterreu-hi els meus ossos; i si no ha d’ésser ni temple, ni llar, ni fossa, ni redós, sinó una de tantes abstraccions en marbre on hi falta fins la calor d’un niu, que a lo manco hi brolli una font pública, i les veïnes, cap al tard, hi conversin, mentre el doll de l’aigua remoreja caient a dins dels càntirs. Voldria, sí, que una mica d’ànima hi habités. I no bastaria l’ànima de l’artista? Segurament. Ella vibra en certes meravelles monumentals d’admirable poder suggestiu, himnes, odes, elegies, que criden o canten o ploren, renovant en els cors l’impuls de la venjança o la supèrbia de la victòria: platòniques visions que asserenen l’esperit i l’atreuen com la gavina que es posa a un escull, per a prendre el vol insensiblement als horitzons d’or fos de la idealitat suprema. Mes, aquests exemplars són raríssims: senyalen la coincidència dels grans moments del geni amb els grans moments de les nacionalitats. En els altres, combinacions de línies arbitràries i fredes, no arborescències de la saba sentimental, tampoc hi és l’ànima de l’artista. Som de terra i terrejam, diu l’adagi de Mallorca, i en l’obra nostra, per a néixer vivent, han de barrejar-s’hi un poc de terra i un poc de blavor del cel. Nihil humanum a me alienum puto; i, a la inversa, a me alienum puto lo que no faci olor d’humanitat, lo que no dugui un rastre dels afectes, odis, records, aspiracions o desitjos que commouen la humana criatura, lo que no entre de prop ni de lluny en el cercle de la nostra existència, que és petita, però tanca la realitat que té per marge l’infinit, com és petita la gota de rosada, però la fondària del cel i la llum dels astres s’hi reflecta. (...)

Sent, senyors, que em quedi poc temps i poc alè per a lo que més me reca: dirigir una paraula a la joventut catalana. ¿Amb quina autoritat? La vostra: ella m’empara. Darrera vosaltres, jo hi veig l’ombra, hi sent batre el cor de Catalunya. Però, ademés, tinc títols personals, l’afecte, la sang, el llinatge, no per la raça, sinó per la família. D’infant, Catalunya fou per mi la regió del somni. Figureu-vos una àvia que parla an el seu nét; l’enyorança dels cabells blancs evocant la imatge de la pàtria absent, i la il·lusió de la infantesa recollint ses paraules. Com la pintarien! Així aprenguí a amar a Catalunya i a veure-hi la prestigiosa prolongació de ma pàtria natural. Després, aquests carrers i aquestes Rambles foren per a mi la via triomfal del primo entrar di giovinezza; i les hores que en la grisenca monotonia del passat sobresurten per llur relleu lluminós o tràgic, aquí fora tingueren l’escenari.

Si aquests vincles (i la barba bastant florida) disculpessin mon agosarament, jo diria als joves de la terra: sieu artistes, sieu homes, sieu catalans. La història, al vitalitat i l’empenta del renaixement ho imposen. No valdria la pena d’engelosir-se per l’ús exclusiu de l’idioma, si no fos mantenidor i verb a la vegada de l’esperit de Catalunya. ¿De què serviria l’obsessió de la personalitat i la vida pròpia, si el poble català i els seus artistes i escriptors no s’entenguessin ni es comuniquessin? A totes bandes, perquè l’art prosperi, és convenient que s’oregi, que perfumi l’atmosfera social i s’incorpori a la vida col·lectiva. Aquí és, ademés, indispensable, si els que foren precisament despertadors de la consciència popular no han de renegar de la llur obra i desviar-se per camins extraviats i solitaris de l’èxode grandiós que ells impulsaren.

Literatura catalana no vol dir literatura escrita en la llengua d’en Llull; no vol dir literatura belga o francesa o alemana traduïda a la llengua del país; vol dir autèntica expressió de la vida catalana: aquest és el títol suprem que consagra la llengua materna. Salvar l’ànima catalana, com deia l’il·lustre president d’aquesta casa; salvar-la dins l’arca santa de l’idioma. Sense això, tant se valdria arreconar-lo, declarar nial l’empresa de la renaixença literària i esborrar d’una plomada l’obra d’un segle.

No ha acabat, no, la missió dels escriptors artistes a Catalunya. Ella i ells poden i deuen nodrir-se mutualment. Ells poden esvair les ombres i els equívocs; ells poden malavejar que, en la flamarada gloriosa que encengueren, no hi caigui llenya fumosa i asfixiant; ells poden influir en què el veritable esperit catalanesc s’escampi a Catalunya i pacíficament preponderi fora de Catalunya, vencent, no per exclusió, sinó per llegítima gravitació de la força moral i per l’imperi de la simpatia. Ells representen la llum i la calor benèfica, l’expansió fraternal i generosa. Catalunya és admirada i mereix ser amada i oïda; i pels seus artistes i escriptors principalment s’ha de veure l’esponera, i sentir-se les palpitacions de la infinita vitalitat, i fer-se escoltar i respectar en els consells de família.

No vull dir que la missió dels artistes i escriptors sia fer de músics de regiment en les campanyes polítiques, ni retreure agravis històrics, ni versificar programes, ni perpetuar els tòpics predilectes del primer període de la restauració, ni reduir-se a l’element èpic, a l’element tradicional, a l’element patriòtic, encara que aquestes sien venes inestroncables de poesia. No els pertoca ésser a tothora ciutadans i seguir tal o qual senyera, i entregar-se a l’obsessió d’una causa i al culte d’una idea, per bona, per santa que la creguin: els pertoca recordar-se de la terra que trepitgen, dels horitzons que els rodegen, de la sang que duen a les venes, de què la realitat vivent, on la fantasia dels poetes ha d’alletar-se, té aquí la fesomia, les entranyes, el nom de Catalunya.

No cal fomentar el proteccionisme literari ni l’acordonament de Catalunya, però sí combatre l’expatriació suïcida i evitar que l’esperit de l’art se’n vagi, com el fill pròdig, a viure de captiri per regions estranyes. Que cada regió aprengui, a l’estranger, de conrear la vinya pròpia i treure del seu suc el partit possible, no a disfressar-lo amb els noms i l’apariència dels vins de fora casa.

El qui es desperta comença per recordar i mirar a l’entorn seu. Així, la musa catalana primer visqué d’enyorança, remembrant l’antiguitat històrica; després prengué possessió de l’herència viva de la pàtria; finalment, per a enriquir el patrimoni espiritual, ha llançat la mirada i el pensament enfora. Primer els arxius, llavors la pagesia, i fa deu o quinze anys l’exploració dels grans centres de cultura. Això ha determinat la crisi actual, que jo tinc per favorable. En bona hora posem a la lira noves cordes; vaporitzem la forma per a fer-la flexible i delicada; sorprenguem els secrets de laboratori; anotem les impressions subtils i fugitives; aclimatem a casa nostra els elements exòtics assimilables; mes tot això sens perjudici de la nadiua originalitat. Voleu triomfar fora de Catalunya? Sieu catalans. Voleu ésser universals? Conserveu l’aire de família.

ALCOVER, Joan, “Humanització de l’art”, conferència llegida a l’Ateneu Barcelonès el 1904. Extret de les Obres completes, Barcelona, 1951, pp. 221-232 (fragments).

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 12:34

Poemes

DESOLACIÓ

Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sense entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.

I l’amargor de viure xucla ma arrel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m’aida a esperar l’hora de caure un sol conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.

LA RELÍQUIA

   Faune mutilat,
   brollador eixut,
   jardí desolat
   de ma joventut…
   Beneïda l’hora
   que m’ha duit aquí.
La font qui no vessa, la font qui no plora,
   me fa plorar a mi.

   Sembla que era ahir
que dins el misteri de l’ombra florida,
   tombats a la molsa,
passàvem les hores millors de la vida.
De l’aigua sentíem la música dolça,
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
   i ens fèiem esqueixos
muntant a la branca de les atzeroles.

   Ningú sap com era
   que entre l’esponera
   de l’hort senyorívol,
   fent-lo més ombrívol,
creixia la rama d’antiga olivera.
   Arbre centenari,
amorós pontava la soca torçuda,
   perquè sens ajuda
   poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l’engronsadora,
   i, venta qui venta,
folgàvem i rèiem, fins que la vesprada
la llum esvaïa de l’hora roenta,
   de l’hora encantada.

   Somni semblaria
   el temps que ha volat
   de la vida mia,
sense les ferides que al cor ha deixat;
sense les ferides que es tornen a obrir
   quan veig que no vessa,
ni canta ni plora la font del jardí.

Trenta anys de ma vida volaren de pressa,
   i encara no manca,
   penjat a la branca
un tros de la corda de l’engronsadora,
   com trista penyora,
despulla podrida d’un món esbucat…
   Faune mutilat,
   brollador eixut,
   jardí desolat
   de ma joventut.

RECORD DE SÓLLER

Amic, teixiu aquesta visió de la infantesa…
Ja coneixeu la vila d’ombrívols carrerons,
la rica vall de Sóller, entre serrals estesa,
on totes les vivendes tenen un hort al fons.

Era senyor de casa el somni de la sesta;
la posadera em feia senyal de que emmudís,
posant-se el dit als llavis; una verdor xalesta
pel portaló guaitava com auri paradís.

L’hort m’oferí refugi, dosser la verda branca
del taronger; en l’herba me vaig tombar; l’eixam
d’insectes, com espurnes, brunzia per la tanca,
i em feia pessigolles al front l’espès herbam.

Eren les verdes tiges profunda columnada;
filtrava, arran de terra, l’esguard per allà endins;
dansaven les corol·les de fulla acarminada,
com baiaderes entre pilars esmaragdins.

Llavores un misteri per mi se va descloure,
torbant la fonda calma del cor adolescent:
entrà una joveneta amb els cabells a lloure,
que un raig de sol feria com nimbe resplendent.

Amagatall cercava per treure’s una pua
del cos; a totes bandes girà l’ull inquiet;
s’alçà la falda roja, mostrà la cama nua
que més amunt tenia una blancor de llet.

Mon cor, davant la casta nuesa, va suspendre
son ritme; una calrada bullenta vaig sentir;
l’esglai que sentiria la bergantella tendra
que es creia tota sola, si s’adonés de mi!

I el nin va tornar home… ¿Quin esperit dins una
espina de figuera de moro va saltar
a l’abscondit ivori de l’Eva, tan dejuna
de dar-me el fruit de l’arbre simbòlic a flairar?

Mai més l’he retrobada; i veig com aquell dia,
fa quaranta anys, la nina que no em coneix tampoc
i el món d’una edat nova, inconscient m’obria,
incendiant la porta sense percebre el foc.

Amic, teixiu aquesta visió de la infantesa,
vós que caceu libèl•lules en la presó del rim,
vós que preniu les ales amb tanta subtilesa
que no se perd un àtom del matisat polsim.

COL•LOQUI

La Musa

¿Per què de mi et recordes
i a l’harpa d’altre temps les mans allargues,
i, tot mullant les cordes
de llàgrimes amargues,
com pluja d’estels d’or
solquen els rims la fosca de ton cor?

El Poeta

És mon desig que un raig de poesia
il•lumini mes llàgrimes; voldria
trobar al fons de l’ànima quelcom
d’eixa punyent i fonda melodia
que fa aturar tothom,
perquè en la pietat dels qui passessin
i el càntic escoltessin,
com a l’entorn del violí qui plora
demanant caritat en nom de Déu,
duràs almenys sobre la terra una hora
la vida de mos fills, que fou tan breu.

La Musa

La plenitud de vida no comença
ni arriba l’home a sa virilitat
sens que fermenti en l’ànima el llevat
de la íntima sofrença.
Sia ton cor el ferro espurnejant,
damunt l’enclusa del dolor, sonant.

El Poeta

A mos infants no tornarà la vida
el broll de foc i el ritme dels martells
sobre el metall de l’ànima enrogida;
no em plany de ma dissort; els plany a ells.
Si a l’espona del llit,
quan se glaçava el cos, quan l’agonia
els ulls enterbolia
del jove moribund, li haguessin dit
de part de Déu: ―Minyó, te’n vols anar?…
ell, què hauria respost? ―Me dol deixar
ma família, la terra a on nasquí;
és prest; la vida riu; eixa amarganta
copa de fel, decanta-la de mi;
jo me somet, ta voluntat és santa;
però, si et plau, Senyor, deixa’m aquí…
No pogué ser; i se tancà la porta
de ma casa, una nit, sens que ell tornàs,
i el duien a romandre al mateix vas
de sa germana morta.

La Musa

Mes tu deus a la vida ton tribut.
¿No sents l’host qui se canta a si mateixa,
i avança menyspreant la multitud
dels morts que tomben i els ferits que deixa?

El Poeta

Mai la vegí tan bella com és ara,
la vida d’aquest món,
que d’un encís crudel tota s’amara
per a parlar-me dels que ja no hi són.
Plorar!… També plorava
Jesús davant la tomba de l’amic.
Ran de la fossa com un arbre estic,
que hi beu tota la saba.

La Musa

Mes l’arbre ha de fruitar.

El Poeta

Jo vull que l’oli
del fruit amarg, com espremuda oliva,
cremi tot en la llàntia que aureoli
dels dos adolescents la imatge viva.
Si la força del geni m’és estranya,
tan gran com ell s’aixeca mon dolor,
i jo puc llavorar l’alta muntanya
per esculpir-hi un monument d’amor.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 12:33