La mula se li havia aturat en sec, a la virada; aixecà amb les dues mans la vara del fuet i una cinglatada ferma xiulà sobre les costelles de la bèstia; en la pell de color de xocolata aparegué una ratlla blanquinosa, la mula ajagué les orelles sobre la clina, però no va moure ni una pota. Per tercera vegada feia aquella funció, i això era prou i massa per a la paciència del Verí. L’havien estafat endossant-li una mula tossuda; però, o ell li doblegaria el geni, posant-la com una malva, o deixaria de ser qui era. I les garrotades començaren a caure, rabentes, bombant sobre el ventre com sobre d’un tabal, encastant-se en les anques, xiulant secament pel cap i per les potes; tot era un encreuament de ratlles inflades i esblanqueïdes sobre aquell cuiro baquetejat; però la mula, ferma sempre, com si fos de fusta. El Verí començava a perdre el delit i els braços ja no li’n podien dur més; estava blanc com la paret i tot ell tremolava de quimera. Agafant la tralla a tall de punxó, l’enfonsà rabiosament tres o quatre vegades en el prim del ventre de l’animal: amb el dolor i la sorpresa del càstig, aquell pegà un bot violent, i com una fúria girà la cantonada; mes als quatre passos tornava a estar clavada a terra, amb les potes eixamplades, el coll estirat, el cap enlaire i els narius badats, com si flairés quelcom terrible. En aquell punt, sentir i veure el Verí, feia feredat. Les dones sortien a les portes de més a prop, guaitant alarmades. En un dels cops el fuet es migpartí, i un tros, descrivint un arc en l’espai, anà a caure a dins d’un pati; el Verí esclatà en una atrocitat que va fer escruixir les dones i, fora de mare, cridà son germà, que per guaitar-se’l havia deixat de fer estelles.

―Quim! Porta les escombres de melca, corre!… Ara veurem si… si…

La malícia i el cansament no el deixaven parlar; tenia sang al blanc dels ulls i les venes del coll inflades a punt d’esclatar.

Son germà arribà corrent amb tres escombres.

―Té, encén-les… ―i tirà la capsa de mistos―. Vol estar-se quieta? Ara veurem quin bo hi troba… ―i estirà els llavis trèmuls amb una ganyota feréstega.

I, mentre el Petit calava els mistos als brins d’or de la melca, ell s’entortolligà al braç les regnes per impedir que l’animal es pogués moure ni una mica.

Un farbalà de foc llengotejà al cap de les escombres, i el Verí, afermantse bé sobre les cames eixamplades, digué a son germà:

―Fot-l’hi sota!

―No sigues desanimat! ―cridà una dona.

―Cuida’t de tu! ―li va replicar amb una mala paraula i mirant-se-la de través.

Ningú més provà de ficar-s’hi. Tres o quatre veïnes, recolzades als portalons, guaitaven amb tafaneria, sense dir ni piu, i l’avi Palau, una mica més amunt, plantat vora el pilot d’estelles, seguia la comèdia tot eixarrancat, amb els elàstics penjant, el mocador a l’espatlla i les ulleres calades; a sos peus el Llombric segui fent clotets i remenant, amb sa pacífica quietesa de criatura malaltissa.

Tot just havien arribat les escombres enceses al ventre de la mula, que una ratxota de ventijol, venint de la plana, se n’endugué cap amunt una bravada ofensiva de pèl cremat.

Passà un minut llarg… De sobte, les dones que guaitaven esclataren a la un en xisclets i esgarips horrorosos, que fenidren l’espai, i vegeren passar carrer amunt, com una exhalació i amb infernal terratrèmol, la mula, esperitada, amb els ulls fora del cap i la cua dreta, arrossegant darrera seu, com una closca de nou, el carro ple de troncs, i el Verí, estacat el braç esquer amb les dues regnes i rebotant, d’esquena a terra, sobre les pedres cantelludes.

El Petit Palau, tot tambalejant-se, de l’envestida, vegé les escombres abrandades, un ací, l’altra allà, pel sòl, i, al donar-se compte de lo que havia passat, se posà a córrer darrera del carro, que deixava una estela fosca sobre la pols del carrer.

Els xiscles de les veïnes, entrant com coets dins de la cambra, esglaiaren la Doloretes, que d’un sol bot se plantà en la finestra. En aquell mateix punt i abans de que ella tingués temps de llençar un ai!, el carro, furient, passava sobre el Llombric, envestia l’avi Palau i s’estimbava per la bauma del torren enmig d’una cridòria espantosa.

La Doloretes tirà el cap enrera, obrí els braços en creu i caigué desplomada als peus del llit.

L’àvia Pastora fou la primera en collir el Llombric: tenia una maneta esclafada i el coll ―aquell collet prim de gallina plomada― fet una verdadera pasta; el capet havia quedat sencer i semblava de cera; tan sols els llavis estaven humits de sang, i dels foradets del nas en queia una que altra gota; tenia els ditets plens de terra, i amb prou feines se veia un petit rastre vermell al sòl.

Vora el Torrent recolliren l’avi, amb les dues cuixes trencades i una gran patacada al pit: encara duia les ulleres posades i tenia tota la pitrera i el davant de les calces plens de rapè.

Els treballs foren a baix del Torrent. Els primers que hi arribaren no sabien per on començar.

El carro, amb les baranes capolades, anava al cim de tot: una roda mirava al cel; l’altra, fora del fusell, havia anat a parar dins de l’aigua; els troncs, quins sota el carro, quins escampats per les vores: n’havia quedat un de dret, com plantat en terra. Un tros de camella, romput a l’estronc, havia esbotzat el ventre de la mula, i per l’esvoranc n’eixia una deu de sang fumosa que regalava fins al fons, envermellint l’aigua cristal·lina. El pobre animal, ajagut de costat, tenia el cap tirat enrera, la crina estesa sobre els palets, els ulls badats i vidriosos i la boca plena de bromera; tres potes, rompudes, penjaven immòbils, la quarta pernejava amb les darreres convulsions, i sota la pell de color de xocolata tots els nervis ressaltaven en un gran tremolor.

El Verí estava sota de tot i només se li veia un braç, estretament lligat encara, arran de munyeca, per les regnes entortolligades; el puny clos era blau com una mataparent i amb tots els nusos dels dits pelats. Més de deu minuts va estar la gent per a desfer l’horrorós embull, i quan a la fi, lograren treure aquell cos fet una coca, ple d’estreps, de macadures, de sang i de terra, ja no hi quedava ni un alè de vida; les ferides les tenia a centes; el cap obert com una magrana, un ull buidat, l’espinada rompuda, el ventre esquinçat, els budells enlaire, els tendrums descoberts: no es podia mirar. L’espardenya dreta havia desaparegut i tots els dits estaven girats del revés, cap a sobre el peu, ensenyant les polpes negres i brutes.

Aplegaren les restes de la desfeta i anaren pujant-les torrent amunt, fora la mula, que deixaren que s’acabés allà mateix.

En un dels camins, una criatura va cridar, signant un drap penjat en un rebroll d’olivera borda:

―Mireu: què és allò?

Ho abastaren: era un mocador d’herbes, tot brut i pudint a tabac de pols: el mocador de l’avi Palau.

Al vell se li gangrenaren les ferides i va morir al cap dels vint dies.

A les veïnes els hi costà Déu i ajuda fer revenir de son desmai la Doloretes, la qual, tantost retornada, volia de totes passades que li duguessin el Llombric. Amb penes i treballs li feren entendre lo que havia passat, i allavores tornà a pedre els sentis una i altra vegada.

Més d’una setmana va estar el metge a donar-la per segura. Després, quedà com alelada i no feia més que plorar, movent el cap i murmurant:

―Tots perduts, trista de mi!… Tots perduts!…

Com no havia dut dret a la casa i es veia que mai més seria altra, abans dels dos mesos de la desgràcia, son cunyat la va treure a fora; i ella, badant aquells grans ulls parats que semblava que no hi veien ―ulls de persona sense pena ni glòria―, se n’anà de porta en poorta, demanant una gràcia de caritat per l’amor de Déu. I quan no sabia on recollir-se, l’àvia Pastora li donava sempre un plat de sopar i la deixava dormir en el celler o en la pallissa; i ella li deia cada dia lo mateix, movent tristament el cap i mirant vers el torren amb sos grans ulls parats i fixos:

―Ai, àvia!… Tots perduts, tots perduts! Pobra de mi!…

“Daltabaix”, “Drames rurals”, dins Obres completes, Barcelona: Selecta, 1972, p. 484-487

CATALÀ, Víctor, “L’estàtua viva”, Catalana, 31-VII-1924, 214-217.

Oh tu, l’escaienta damisel·la ciutadana, de posat senyorívol, la de cos esllanguit i rostre pàl·lid, la d’ulls somniadors i llavis tristos! Oh tu, el lliri d’ombra que un raig de sol d’estiu mustigaria, perdona’m a mi, el pobre pelegrí de la terra aspra, que duu sobre la túnica la pols dels viaranys, dormits en les planúries soleiades, i que palpa amb la guaspa del bordó tot lo que troba en terra, recollint pedruscalls i flors boscanes per enseyar-ho als homes així que és en poblat; perdona’m, oh tu, damisel·la ciutadana!, si per encert cau en tes mans de nacre, anèmiques i gràcils, aquest llibrot feixuc; perdona’m i deixa’l de seguida, puix no s’és fet per tu: s’és fet per a altres mans més coratjoses i per gustos més rúfols. Per tu els colors són massa crusos, les ratlles massa negres: hi manquen mitges tintes, matisos esblaimats i corbes gracioses com espirals de fum d’un pebeter.

Aquest és un aplec dels pedruscalls que et deia, de formes anguloses i endurides, invariables a través dels segles, i no et pot plaure a tu, que et mires la pedra adulterada pel cisell i per l’enginy dels homes, com tampoc te plauria el pom de flors silvestres, que guardo en mon sarró de romiatge, puix tot són flors senzilles, primitives; unes, inoloroses; les altres, de fragàncies extremades, que fan girar la cara al qui no hi està fet, i que repugnarien a ton nas fi, d’aletes tremoloses, acostumat a les olors discretes, i a tos ulls, que gaudeixen dels tirats neurastènics de les flors de saló i d’hivernacle.

No, no fan pas per tu, aquestes coses…

Mes, potser que algun dia, llevant-me les sandàlies, fetes a transitar per les terres reseques, i despullant-me del vestit de romeu, amb les carculles que fan pensar en lo que no mor mai, potser sí que l’escrigui un altre llibre més bonic que el present; un llibre de les coses que passen amb el buf del Destí, un llibre gai, de marqueses i reines, de boscs endormiscats i de caceres; un llibre pulcre i frèvol com un país de vano o com un pom de balbes crisantemes, i aquell dia, oh esvelta damisel·la ciutadana de posat escaient i llavis tristos!, aquell dia, mon minúscul present serà per tu; puix llavors podré dir-te: -Agafa’l sense por, ben refiada, i teixeix amb son fil de fantasia ton retallet d’estofa de Penèlope…

Mes ara, plega, plega, que ni jo et vull ofendre ni tu deus ésser cap Isabel d’Hongria per recrear-te en l’esport divinal de veure llagues i acaronar la ronya que es troba tot corrent per la terra aspra, ben lluny de les grans urbs.

Plega, doncs, damisel·la ciutadana, creu-me, plega i somnia!

V. C.

CATALÀ, Víctor, “Prec” a Drames Rurals, MOLC, 83, Barcelona, 1982.

Llegidor:

Aquest nou llibre que t’entrego no és pas, en rigor, un llibre nou, sinó l’emulsió d’un llibre vel amb qualques elements d’altres llibres a fer.

Contra el gust general, que es decanta per la varietat, quan d’un aplec de treballs solts se tracta, jo prefereixo que cada llibre –aplec o no– dongui una nota única i distintiva, marqui un punt determinat en la mentalitat o el gust de son autor. La diversitat cromàtica, la complexitat harmònica, prou que es trobarà, si n’és cas, després, a fi de comptes, al revisar l’obra total. Mes jo, que així penso, per raons d’especial mirament procedeixo de manera diversa en aquest volum. I és perquè lo que fa més mota d’ell, els contes rurals, surten endarrerits de més d’un quinquenni, i en aquest quinquenni n’hem abusat tant entres uns i altres, i tan per demés estretament ilimitadament d’un sol aspecte de la vida pagesa, que hem acabat per fadigar-hi el públic i fins per determinar, entre elements cultíssims del gust general, la naixença d’orientacions contràries, el principi d’una acció coercitiva d’aquest abús.

Davant per davant del ruralisme –tan infantet, tan incomplet encara!– s’adreça ja com una enemistança, com una amenaça formal, el nonat civilisme, el ciutadanisme... el portaveu de l’esperit poderós i multiforme de l’urbs.

Beneït sia l’adveniment d’aquest nou Messies que, si no enganya la conjunció dels astres, que, si no s’erren els profetes, s’està infantant! Esperem-lo amb goig, saludem-lo ambhosannes!, aquest adveniment que ha d’excelsificar les nostres lletres pluralitzant els matisos de sa gamma, avui encara pobra, monocroma; desitgem-lo, apressem-lo tots, aquest adveniment, encara que ell impliqui la mort d’altres idolatries; per per a totes ha d’arribar son hora un dia o altre, i lo que no sap morir serenament a son hora és que no ha sabut viure, que no ha viscut mai; car està, precisament, en el secret de poder morir la millor demostració de vida.

Mes jo crec que, quan arribi l’anunciat, no matarà pas res; i ho crec, en primer lloc, perquè no es pot matar lo que no existeix bé encara, lo que no ha assolit l’estat de plena i cabal existència, i, segonament, perquè,anc que així no fos, poden molt bé conviure amb una mare dos fills llegítims –i més que sien–, malgrat tinguin diversíssim tirat, perquè ambdós per igual, si per igual han rebut els elements de vida, proven la potència de llur mare i conjuntament amb el temps poden treballar per son exalçament i glorificació.

Per això tinc per una mica prematura i tal volta poc fonamentada la naixent campanya contra el ruralisme. Ja sé que mou sos apòstols un sentiment d’enlairada finalitat, un anhelnobilíssim de superiorització per un pròxim avenir esplendorós, i això sol dóna a llurs prèdiques un ressò greu de cosa sagrada que les fa dignes d’ésser oïdes i meditades; mes, bo i reconeixent l’altesa d’aqueix sentiment, potser nofóra ociós senyalar lo que eixes prèdiques podrien resultar desviadores de futures iniciatives.

Ara com ara, per la vida col·lectiva de Catalunya, en tots sos aspectes, ha arribat una hora crítica: l’hora de la suma; l’hora de fer el bloc, la munió, la massa imposadora, destinada a entrar en un ample camp d’acció i en ell lluitar i vèncer superbament; a formar aqueixa massa, aqueix conglomerat, aqueixabalumba numèrica, hem d’acudir-hi tots lliberalment, petits i grossos, destres i manxolets, mes procurant netejar-nos abans tot lo possible de prejudicis minvadors d’energies i armar-nos ben armats de propi esforç i pròpia substància, a fi que el nostre concurs particular, per modest que sia, porti tot el cabal sencer a l’esforç i a la substància comunals; i sols per a demà que aquesta hagi actuat i s’hagi imposat, per a demà que hagi assolit la fi de sa acció, el triomf, vindrà una altra hora crítica, l’hora de la resta, de la tria, de la garbelladura; d’aqueixa cruenta operació seleccionadora que, per raons de sa mateixa naturalesa, no es pot fer mai a priori, car no es pot judicar lo que no es coneix i no es pot conèixer lo que no ha sigut demostrat.

No hi ha millor ni pitjor en lo contingent, sinó en lo acomplert; i ¿què sabem nosaltres de les sorpreses, de les meravelles que ens reserva el temps?Sia’ns lícit tallar la branca corcada, enterrar el gastament, menyspreuar l’esforç fallit, suprimir el detall evidentment inútil o noïble a la sanitat i bellesa del conjunt –és a dir, fallar sobre lo realitzat–, mes guardant-nos d’interdir el pas amanifestacions futures o de confondre lo essencial amb lo accesssori, la causa amb l’efecte, renegant de la poesia pel poetastre, del matrimoni per la dona xorca.

Parlant en termes generals –i sempre cenyint-nos, naturalment, al cèrcol de nostres aficions– tenim per millor obrar que teoritzar,anc que l’acció resulti defectuosa i la teoria sembli perfecta, perquè teoritzar en desmesia és entravar amb paranys i obstacles arbitraris la liure empenta de l’acció. Els dogmes infal·libes no són per a l’art; pot seguir una institució de principis a una manifestació sencera, però mai precedir-la. La dignitat de l’art i del sentiment íntim que l’engendra naix de la llibertat de sa manifestació, i sa fortalesa, de sa dignitat. Art, sentiment esclaus, són art, sentiment febles, xorcs , impotents. L’esperit lligat per apriorismes i per convencions fictícies –és dir, no reclamades per necessitats de sa naturalesa–, si arriba a fer quelcom de bo, no farà mai tot lo bo que hauria pogut arribar a fer sens aquelles traves. Dogma, escola, codi, conjunt de reglespreestablertes dins una esfera de creació, vol dir limitació, que equival a minva, la minva a decadència i la decadència a traspàs, mort. Així, una munió quedongui gran contingent de resignats acatadors d’escoles donarà molt pocs veritables formadors d’escola, i col·lectivitat mancada o pobra d’element actiu, fecundant, conegut per poder creador, no tindrà mai gran vàlua i son radi d’acció serà quasibé nul. La força vital estriba, doncs, en l’impuls antiescolàstic, antilimitador; en l’esclat centrífug que romp les lligadures externes, en la picada ardida del poll contra la closca que l’empresona.

El geni –poder creador per excel·lència i principi revolucionari per excel·lència també– mai pertany als dòcils caps de ramada, sinó als pastors que s’imposen a ella. És sempre iconoclasta i ultradogmàtic; trenca tots els motlles, capgira totes les teories i imposa noves lleis, potser tan il·lògiques i pernicioses com les que vulnera, però noves a la fi, és dir,desestancadores, contràries a la immobilitat, signe de mort.

Aquesta afirmació sembla que ens hauria de privar tota temença, mes no és així. Cert que l’esperit essencialment insurrecte, quan arriba a sa plenitud, se riu de tota lligadura i obra impulsat tan sols per una força superior que radica en ell mateix. Però la potència d’irradiació, la projecció espiritual del jo cap a fora, no és la mateixa en tots els individus ni segueix idèntic procés dedesenrotllament . Enmig dels enters, dels segurs, dels prescients que, com guiats per la força divinal, troben ja en els primers passos llur veritable via, hi ha els febles i els de vocació retardatària que, bo i duent lagalladura vital, han de menester d’un llarg covament per a arribar a terme. I és per aquests –que formen la gran, la immensa majoria en les milícies artístiques– pels que s’ha de témer; que ells són els que, durant el període d’indecisióconcepcional , mentre s’esperen o se cerquen a si mateixos, per escoltar papers de guiadors no sempre prou vidents dels camins que han de seguir... els altres, poden agafar orientacions equivocades, que, torcent llur inclinació ingènita, inutilitzin a bestreta tots llurs esforços i deixin convertit en nial l’ou que tancava el germen distintiu de lapersonalitat: per aquests és que voldríem neutralitat absoluta, un redós que els emparés, lliurant-los d’influències foranes –quasibé sempre pernicioses–, representades per consellers i mestres oficiosos que, preposant sovint l’oferiment a la demanda i aprofitant l’estat tèrbol de la inconsciència, mateix que la gossa de la faula d’Isop, se’ls fiquen a casa, en el sagrat de llurs idees i sentiments, allà fan niu, i un cop n’estan ben empadronits, entre ells i llur cria –les seves ensenyances– n’avien a fora l’amor veritable.

Els únics mestres llegítims –i, per tant, útils– serien aquells que, en l’atzar de les nostres relacions espirituals, se’ns revelessin com carn de la nostra carn i sang de la nostra sang, com a germans majors, lligats a nosaltres per afinitats essencials que ens els donessin com un model, engrandit i posat en net, del nostre propi jo, i als que sols haguéssim de demanar el socors del’aclaració definitiva, el cop de mà final, l’experiència adquirida durant el temps que ens precediren en l’esforç. Mes fora d’aquests, prou; car al pensament que desitja llançar-se a la vidafeconda de l’expressió, en lloc d’ensenyar-li a recitar de cor lo que nosaltres judiquéssim l’oració més selecta, millor faríem aconsellant-li que digués lliurement lo que sentís. ¿Què hi fa que sa veu fos al principi confosa i vacil·lant, sa paraula incorrecta i descolorida? El sol fet d’emetre-la li ensenyaria d’enfortir-la i modular-la més que tots els preceptes; la consciència de dir quelcom li faria sentir laresponsabilitat de lo que digués, i aquesta responsabilitat, l’anhel de dir lo que degués dir, lo millor que pogués dir, mentres que, parlant per altres, per belles coses que dir puga, mai dirà res seu, i per lo tant, res nou, o sia res important i digne de ser oït. Li hauríem de fer comprendre que tot allò que per sa virtut íntima pot excelsificar la condició humana és essencialment bell i pur, que lo purament bell és naturalment bo, lo bo de natural perfectament llegítim, i lo llegítim forçosament respectable; que tot aquell que no vulga enllotar-se en baixes corrupcions i beure en fonts emmetzinades, destruint lo que de divinal porta en si, no té més remei que acudir en aquestes deus pures, en aqueixes deusinestroncables de sanitat i joventut moral; que, en aqueixes deus, hi menen infinitat de camins més o menys penosos, i que si vol anar resoltament a trobar-les és ben lliure de triar-se, entre tots aquests camins, el que més li plagui o més s’adigui amb sa idiosincràcia, rient-se de tot prejudici noïble i també... de tot judici posterior, sempre que puga fer els efectes de l’altre.

I, ara que ve a tomb, sia’ns permès predicar-la també un poc, la guerra santa contra aqueix segon enemic perillosíssim, anc que sia obrir un nou parèntesi dins del parèntesi i enfarfegar el discurs en desmesia.

La fortalesa perforadora del parer aliè és extraordinària i es necessita d’una serenitat de visió, d’un sentiment de convicció i d’un instint de defensa més extraordinaris encara per a resistir-li. L’artista, el cercador-obrador de bellesa, precisament per l’altíssim sentit que dóna a les coses, per sa eterna tirada cap a les perfeccions de l’ideal, sent més que ningú els falliments de la seva obra, amida amb més equitat que els altres la immensa distància que va de la petitesa realitzada a la grandesa cobejada, ianc que ell sol la té, la intuïció de la l’obra seva, com ha dit genialment un il·lustre poeta català, desconfia de les pròpies forces i està propens a desanimar-se quan, a més dels obstacles naturals amb què ha de lluitar per a salvar aquesta distància, li posen al pas, amb millor o pitjor intent, nous obstacles postissos quel’entrebanquin i, amb l’excusa d’aclarir-li el camí, li fulminen el llamp de l’anatema que l’encengui; car ell, en les hores de dubte i tempestat interna, no ho mira pas, si el llamp ve de veritables Júpiters, únics, en tot cas, que tindrien dret a fulminar-lo, o si els que l’aturen perquè no es desencamini ho fan amb el coneixement dels ben encaminats; ell no hi veu més que la concordança dedesconfiances pròpies i alienes que cau sobre son obra, i la vàlua negativa d’aquesta que tals desconfiances acusen.

Mes, en bona fe que deuria mirar-hi força altres coses, el pobre artista, el pobre lluitador, per a no esporuguir-se en desmesia, ja que la major part de les voltes la vàlua negativa no radica en son obra, sinó en sos definidors.

Bo és escoltar atentament i fer cabal de les opinions quan aquestes són respectables, més per a ésser respectable una opinió cal que tinga molts requisits, i el primer de tots, el d’estar ben fonamentada. Entre altres bons fonaments d’una opinió, assenyalaríem nosaltres com a principals la bona fe, laimparcialitat , el clar criteri, l’examen i la competència; i la que no tingués aquests elements o bona part d’ells, la titllaríem de seguida per tarada de pecat original, de vici d’arrel que impedeix acceptar-la sense reserves. Mes, ¿quantes vegades els trobem en les opinions a l’ús d’aquests elements? No hem de vacil·lar per a assegurar que poques. En efecte: qui parla en to més alt, per lo comú, és la passió, la lleugeresa i la ignorància; com a impulsiva una, com a cegues perdudes les altres, no coneixen vacil·lació ni remordiment, ragen a raig fet, sense passar pels coladors del dubte i de l’escrúpol, ianeguen tranquil·lament amb llurs impureses tot lo que atrapen sota.

I, si això passa sempre, passa molt més encara i amb major intensitat allà on l’ambient està enrarit, i els horitzons hi són limitats. A Catalunya, per exemple.

Aquesta terra, que en l’antigor tingué la importància gloriosa d’una gran civilització, per vicissituds de la història es veié reduïda a destins inferior a sa capacitat, tingué d’enquibir tota sa grandesa de nació feta i dreta en les estretors de regió sense mires pròpies, de poble sobirà se trobà convertida en llenca de poble malament enganxada per un groller sargit a altres pobles, i en aquest estat precari, tombada sobre si mateixa, en forçada immobilitat, restà per dotzenes i dotzenes d’anyades. Segrestat son pensament, estroncada sa acció, ofegada en sang sa veu, privada de verificar les més altes funcions de vida i condemnada a una existència purament vegetativa, anà perdent de mica en mica ses facultats, sa energia, ses iniciatives, sa fesomia veritable, i deixant de figurar en el concert dels pobles i de pesar en elsesdeveniments mundials, de vençuda que havia sigut parà en amortallada. Mes sortosament no estava pas morta, encara duia en son si el llevat de totes les potències: només calia que aquest llevat fermentés al calor de qualque casualitat, i, així que la casualitat sorgí, el llevat fermentà i la morta viva va ressuscitar. Aleshores s’adonà que estava nua: en el llarg temps de letàrgic captiveri s’havia consumit sa esplèndida túnica de regina, i els trossos havien caigut a terra. Per presentar-se altra voltadecorosament davant del món enter no tenia més remei que fer-se nous vestits. Però sabut és que, si la funció crea l’òrgan, el desús l’atrofia; que en la fosca es perd la visió més potent, en l’ociositat la manya més provada; i Catalunya –per la qual l’avui s’havia fet un ahir de centúries, l’acció, tradició remota–, al despertar, no es trobà en condicions a l’altura de sa tradició, i, com les perfeccions no s’improvisen, en lloc d’abillar-se definitivament, no pogué fer-ho més que d’una manera transitòria, deixant per a més tard refer les vestidures amb major cura i guarnir-les segons bon gust ielegantesa. A aquesta tasca reconstituient està entregada encara, i ja ha fet bona feina, ja relluen ací i allà sobre l’estofa els brins d’or del brodat, els pans de seda, les trepadures sumptuàries, però manca molt a fer encara: que encara es veuen filagarses, trossos mal embastats... Un d’aquests trossos provisionals dins lo que encara resta de provisional en aquesta esplendorosa renaixença catalana és lo que en diem públic: la munió d’espectadora-judicadora de cosa de bellesa; munió que entre nosaltres resulta avui un curiós anacronisme.

Al revés de lo que passa amb les races neulides, que necessiten nodrir-se molt abans de produir, aquí la innata fortalesa es manifestà de seguida en la necessitat de produir abans que de consumir. Tant és així, que de cop i volta ens trobàrem més aptes per a fer obra pròpia que per a capir l’aliena; tant més quan, per a lo primer, abasten sovint els elements primordials que cada u porta en si,mentres que per a lo segon cal una preparació lenta i treballosa que ni es pot fingir quan no es té ni es pot comprar a tall de mercaderia; i per adquirir aquesta preparació ens ha mancat, fins avui, ocasió i temps, ocupats com estàvem en els problemes d’interès material immediat que es plantegen en tota instal·lació social amb vistes serioses a l’avenir.

Com flors primerenques que brollen ardidament de la terra quan encara és lluny la primavera, brollaren aquí artistes i poetes –flors d’ideal– quan la mentalitat col·lectiva jeia encara sota una capa de gel, deixa del llarg hivern d’inacció que per ella havia passat. Mes això no podia durar gaire; que, per a viure, a les flors els cal l’escalfor del sol; al productor, consumidor; a l’artista, un públic. I, obeint a aquesta imperiosa necessitat, sorgí un públic a la bona de Déu, com havien sorgit tantes altres coses. Creure que, d’aquesta generació espontània, havia d’eixir-ne de cop i volta el públic model, l’instrument d’opinió perfet, hauria sigut bogeria; mes era quelcom que en feia les funcions, i amb això n’hi havia prou de moment.

En efecte: reclutat entre la barrija-barreja d’estaments diversos, però que tots estaven enfeinats en feines pròpies i tenien ben lluny de l’art llur camp de coneixements, no oferien de fons i lligam comú més que la pobresa de cultura atàvica, l’absència de pena per aquesta incultura, que la mateixa incultura dóna, la curtesa de mires, resultat de l’estretor d’horitzons que veien del pla terrer en què es trobaven, les fallides naturals del gust, endropit per la manca d’exercici, l’abundor immoderada d’escrúpols del qui no sap ben bé de què n’ha de tenir ni de què no, l’altesa del juí que s’atribueix l’ignorant que ignora encara que ho sia, l’entercament d’opinió del que no està avesat a sospesar-ne gaires, i, per últim, la petulància còmica de l’adolescent que es creu home fet perquè el deixen ficar en la conversa. En altres termes: a Catalunya, que no en va havia estat durant mot temps convertida en provincias, li sortí el públic de primera fornada pretensioset, restret, encongit i esparveradís, sense discerniment; un publiquet de gent de fora tout à fait, un veritable publiquet provincià. I a aquest públic modest i casolà, a aquesta bella allau de sobrevinguts, tingué d’encomanar-li el ministeri de la crítica, deixant que l’exercís modesta icasolanament, amb la bona fe dels cridats, ja que no podia fer-ho amb l’encert dels escollits, mentre esperava que d’ell mateix anés evolucionant cap a l’aristocratització, orient perpetu de tota entitat potent i valiosa . I així hem arribat als moments naturals, en què l’evolució va verificant-se, però amb tal lentitud, que no estaria per demés que els que saben i poden hi donessin unaempenteta. Perquè, cal confessar-ho: aqueix públic nostre deixa un poquet a desitjar pels temps en què estem; no és encara la col·lectivitat seriosament adestrada per a judicar, la col·lectivitat de criteri ample i obert a tots els corrents sanitosos, el públic de bon gust i correcte civilisme que correspon a la nova Catalunya que apunta en la història dels grans pobles; encara hi munta més en ell la matèria que l’esperit, encara li resten massa innocents a degollar, com, per exemple, bons comerciants que, bo i dient Qui vedis al  Quo vadis?, es permeten dictaminar resoludament sobre una obra d’art; dentistes més pràctics en les mecàniques del seu ofici que en psicologies que creuen a ulls clucs que no es pot escriure sinó lo que s’ha passat, i que per lo que s’ha passat, segons llur bell criteri... odontològic, expedeixen als autors patent de bona o mala conducta; sacerdots virtuosos que voldrien convertir cada artista en predicador laic, cada cervell en sucursal del seu, i cada faula d’art en infantívola moraleja para jóvenes descarriados, soi disant entusiastes dels místics que condemnen amb agror les honestes franqueses del concepte i els afogaraments d’expressió que els místics ensenyaren; apologistes de cançons populars que s’escruixeixen del plasticisme d’un estil que acusa aquelles fonts d’origen; mares devotes que adormen els infants amb les oracions quotidianes, que posen en mans de les seves filles adolescents la Història Sagrada, i que en canvi amaguen de l’hereu de vint anys la novel·la que podria parlar de certes coses –unes certes coses especials que sols elles descobreixen–; critiquets de primera volada que emparenten amb Zola –potser l’única coneixença del veïnat!– al primer innocent que els cau a tret; dames recatadíssimes que hauran tingut sis fills i que encara pregunten si és lícit mirar una acadèmia; damisel·letes curiosament càndies que es cartegen d’amagat dels papàs amb altres tants promesos, però que no anirien a veure una comèdia en què hi hagués escenes d’amor sense demanar-ne abans permís al director espiritual... en fi, una munió de sent de sa casa i son ofici plena decontrasentits, d’innocents nicieses, de cursileries i, lo que és pitjor, d’hipocresia.

Tots aquests bons senyors i senyores del galliner judiquen, dictaminen i aconsellen com si en sa vida no haguessin tingut res més a fer; tots volen que l’artista pensi això, digui allò, faci lo de més enllà; tots tenen sos plansd’altíssima envergadura entre cella i cella, i al que fos ben creient i, sobretot, ben agraït a la importància de l’obsequi, li farien la mercè de deixar-li posar aquests plans en obra. I un hom pensa, al fer-se’n compte, que si l’artista, l’escriptor, tinguessin una mica de malícia,fóra del cas que els diguessin, fent-los la gran reverència: "Perfectament , dames i cavallers de tot mon respecte! Jo estic disposat a fer tot lo que vostès em manin, seguint un rigorós torn alfabètic, sempre que vostès obtinguin de Déu una petita concessió, unsuplementet de vida que em permeti acabar la tasca de parlar per tots vostès, de fer totes ses obres respectives... i que al capdavall em diguin qui és el que ha parlat per mi, el que l’ha feta, la meva obra, car, si vostès no ho prenen a mal, jo també tindria quelcom a dir, quelcom a fer per mon compte..."

Mes la llàstima és que els artistes no la solen tenir, aquesta malícia, que no ho són tant com semblen, de mofetes, i s’escolten el públic massa seriosament, sense prendre la precaució tan sols de fer-se’l presentar abans en deguda forma. Prenguem-la, doncs, per ells, aquesta precaució.

Anys enrera es digué que a l’Illa de Cuba hi havia aparegut una gran emissió de bitllets de Banc de poca vàlua, que tothom sabia que eren falsificats, mes que, a manca delsllegítims i per lo que facilitaven les transaccions, foren acceptats pel comerç amb sols posar-hi al dors aquesta inscripció: Falso, pero circula. Posem-l’hi ja d’una vegada, nosaltres també la mateixa llegenda aclaratòria, en aqueixos escamots de públics endarrerits, tant per a estimular-los a legalitzar-se amb més rapidesa com per evitar que ningú els prengui per lo que no són i els faci més concessions de les degudes. Perquè aquella coneguda teoria del poeta castellà, pel qui el vulgo es necio y pues lo paga, es justo hablarle en necio para darle gusto, ens sembla d’un fons de roïnesa tan gran, que no voldríem que cap ànima honrada la posés en pràctica. Per haver-l’hi posada massa ha eixit ja tal volta del cèrcol en què fou engendrada, tarant la mentalitat de la nació entera i duent-la a la decadència en què es troba a l’hora present.

No: el veritable artista, el veritable poeta, aquell a qui ha sigut assenyalat un lloc preeminent entre les multituds innominades, no ha d’abandonar-lo mai, aquest lloc de perill i d’honor, no ha de claudicar mai, no ha de cedir a cap pressió innoble –aplaudiment, diner o amenaces– fins a rebaixar l’altesa de sa dignitat, afalagant la niciesa o el mal instint d’aqueixes multituds que per la manca de conreu li són notòriament inferiors. Lluny d’això, i per damunt de vanes alabances i de vanes censures, ell ha de fer serenament sa via, ell ha de realitzar serenament son obra, de la que ell sol no té la plena intuïció, escampant així la benèfica llavor d’un alt estímul sobre els terrers encara ferms, fins a fer comprendre amb tota claredat al bon comerciant que res costa callar quan no es té res a dir, que val més riure que fer riure i que no és pas tot u un llibre d’art o un llibre de caixa; aldenstistet sense psicologisme que hi ha uns certs filtres màgics dits intuïció i estudi que ensenyen com per art de bruixeria als artistes lo que mai han vist ni sentit per ells mateixos i que fins els dentistes estarien ben frescos si no sabien curar a la parròquia d’altres mals de queixal que els que ells haguessin sofert en la pròpia boca; als virtuosos sacerdots, que és cosa molt lloable l’anhel deproselitisme, mes que cal eixir qualque volta dels castells roquers de la intransigència per a veure món i reconèixer que hi ha moltes necessitats a satisfer, que Déu –que de tot ne sap un poc més que nosaltres– ha criat diversitat d’apteses perquè satisfessin aqueixes necessitats, i que és pecat de supèrbia i d’heretgia voler esmenar-li la plana; als soi disant adoradors dels místics, el perill dels zels intempestius, que volent traure obstinadament de la panera les cireres petites, s’exposen que aquestes facin caure les grosses, car és sabut que les cireres s’enganxen les unes amb les altres; al cançonaire distret, que hauria de repetir da capo el repertori, perquè hi ha admiracions que no poden ésser únicament d’oïdo; a la mamà deliciosament devota, que fins les oracions quotidianes –models, per cert, de franc parlar– poden inspirar als infants preguntes indiscretes, i que per això no ha pas de deixar d’ensenyar-les-hi i que les les certes coses de què parla la Història Sagrada no han desvetllat les naturals curiositats de l’adolescència, pot estar ben tranquil·la, puix ja no les desvetllaran tampoc en sos fills les novel·les més novel·lesques que els caiguin en mans; alscritiquets novells, que per anys hi hagué en terres d’Espanya molt honorables senyors que, sense parti-pris mercantils ni fullaraques de vanitat, oferiren al món la flor del més just i estètic realisme, i que és més propi i decorós suposar que els escriptors indígenes trauen a la regalia llegítima que no pas a paternitats bordes; alsfruïdors dels clàssics, que, abans de titllar de presumptes atrevits la gent jove, cal fer memòria del sancta sanctorum de les biblioteques, que tot literat culte té el deure de freqüentar, on se topa a cada punt, bo i sense fer tria, amb amors circumstanciades de Perots i Japotes, amb gran abundor de Col·loquis de viudes, donzelles i casades, i amb Celestines de tots calibres; a les dames recatades, que és ridícul ésser més papistes que el Papa, que els museus vaticans, que els temples catòlics de tot el món n’estan plens, d’acadèmies sagrades i profanes, i que acadèmies són, en llur representació material, els Crists, els angelets, els sants Sebastians, sants Jeronis i santes Genoveves, les figures del Juí final de la Sixtina, el Tors de Fïdies, la personificació del Nil, etc., etc.; a la damisel·la escrupolosa, que entre les lletres dels promesos i les escenes d’amor de la comèdia no hi ha gaire més diferències que la millor i la pitjor literatura i la més o menys estètica, més o menys sensual emoció que desperten... I a tots al plegat, que és una vergonya ésser ineducat tenintpossibilitat per a deixar d’ésser-ho, mantenir-se en estat d’inferioritat manifesta podent fàcilment remuntar-se, puix el saber no ocupa lloc ni el bon gust paga contribució, i en canvi redituen delectacions que amb tot l’or no es podrien comprar; que no han de tenir por de veure tota mena de coses, sinó de no saber-les veure, de conèixer les temptacions, sinó de no saber sobreposar-s’hi; que el que és flac de consuetud, el vent de l’aspi l’encadarna, i el que és fort pot afrontar impunement els corrents de les altures; que la franquesa sencera i respectuosa no vol dir llicència, sinó sanitat de cor i d’enteniment; que la nuesa no és mai immoral per si, sinó pel gest que se li dóna, i que el que en tot veu perills i malícia és que és covard de mena –i sap que no podia defensar-se del més lleu atac– i a més roïnament, morbosament maliciós; car és cosa provada que pel ver innocent tot se resol en innocència, i sols pel vil, pel corromput... i tot lo més pel ximple, és vilesa i corrupció la cosa més senzilla.

I ara, cloent les generalitats i tornant, per acabar, al plet naixent del ruralisme i ciutadanisme literari, si a mi m’hagués sigut donada una d’aquestes veus autoritzades, fetes per ésser oïdes i escoltades, diria que potser no és prou just que s’atribueixen al primer, causa, font, principi, les sobres i falles, les desviacions o encerts, els defectes o virtuts propis de les facultats, del gust o del punt de vista especials que sos conreadors, i, per lo tant, que no se li fessin pagar plats que, si en realitat s’han romput, no ha sigut per sa culpa, i pecats que, si s’han comès, han comès altres.

Podrà ésser, si es vol, defectuós, primitiu, parcial, tot o quasi tot lo que s’ha fet modernament d’aire rural en la literatura catalana, que això res implica contra el ruralisme, sinó tot lo contrari. L’acte no és la potència; lo realitzat no és lo realitzable, el sentiment d’una cosa qualsevol no s’estanca pas en un, en dos, en vint individus; nocristal·litza pas en determinat nombre de criteris ni de fórmules. Tota afirmació engendra cent contradiccions, tota contradicció mil afirmacions; els que fins ara han dit lo poc poden encara dir lo molt; lo que abastin a dir els presents, poden dir-ho els esdevenidors; les veritats que no s’hagin revelat a un esperit poden revelar-se a un altre;l’aubada borrosa i indecisa que apunta per tornar-se esplendent migdiada; la concreció, si no definitiva, almenys superior, que fins avui no s’ha efectuat, dels elements o de l’ànima rural catalana en un seguit d’obres o en una obra-tipus , pot efectuar-se al millor dia, del nostre vivent o del poble dels nostres seguidors. Això és lo possible, això és lo probable, i això és lo que serà, si Déu ho vol; car lo contrarifóra un contrasentit , i en totes les ocurrències naturals és la lògica lo que impera, aquesta lògica que ens diu que lo que té força acabar per demostrar-la una hora o altra, que lo que té veu crida i un jorn diu clarament lo que fa a son cas.

Totes les coses s’han de començar per son començament, i el començament del ruralisme ha sigut, com era natural que sigués, la reproducció de lo més senzill, de lo que oferia més gros relleu i costava menys de veure i capir de lluny: la crosta externa. Mes no s’ha pas d’encallar ací, després pot venir lo delicat i lo més dificultós: penetrar fins a l’entranya, fins a l’ànima. Perquè digueu-me: ¿què se n’ha dit, fins ara, què se’n sap encara de la vostra vera ànima rural, d’aqueixa ànimameravellosament misteriosa i naturalment preexistent a l’ànima ciutadana, mes no inferior a aquesta –anc que tal volta tampoc superior–, sinó senzillament, essencialment diferent i per igual interessant? ¿Què en sospitem, encara, de certs aspectes portentosos d’aqueixa ànima? ¿Què de l’harmonia íntima, de la solidaritat fraternal dintre la natura de l’home, la planta i la bèstia, aqueixa santa iimposadora conjunció quasibé igualitària i enterament desconeguda en la ciutat? ¿Què d’aqueixes consciències individuals, que, en una formació que nosaltres –cients de per riure!– qualifiquem d’embrionària, sembla encloure, perfectament organitzats però amb una organització que escapa al nostre cop d’ull crític, de visió limitada a una petita esfera psicològica, tots els elements integradors del cosmos? ¿Què del perfet i dreturer sentit de lo absolut i lo relatiu, del mecanisme ètic de la vida, que tenen aqueixes consciències d’illetrats? ¿Què dels ressons i tornaveus que hi aixeca la natura, què de les sublimitatsinexpressades, dels goigs que els són produïts per la sobrevida erma d’artifici, que glateix entorn d’elles, en les coses eternalment invariables? ¿Què en sabem, encara, d’aquestes coses? Res, res,positivament ! Si mai, sorpresos per una confusió inesperada, hem dibuixat en nostre pensament una interrogant, no hem tingut el valor o la paciència suficient per a fer-la seguir de l’auscultació directa, de la convivència, de la llargahivernació comuna que hauria pogut donar-li contesta prudent. Hem preferit posar-hi punts suspensiu i –confessem-ho modestament– en lloc de cremar-nos les celles estudiant, divertint-nos, veure el camp, sos éssers i ses coses com un espectacle vanament curiós, i arreplegar-ne lo pintoresc, la ganyota, la convenció; lo que es posava bonament el nostre abast.

I en aquestes condicions, sense haver oït, volem fallar?, sense haver comprès, volem judicar?, sense haver produït, volem suprimir? Oh, no, per Déu! Ho repeteixo: riguem-nos, si volem, de tot lo risible; retallem, si cal, lo imperfet; posem en interdicte aqueix ruralisme de patró que, amb esperit forà, amb esperit no assimilat, no...ruralòfil –i, per tant, incompetent i més o menys falsejador, per desconeixença ., s’haja pogut posar en circulació fins ara en les lletres catalanes; mes no toquem a lo intangible, no fulminem el llamp sobre l’ànima camperola, no privem que lo que nosaltres no hem sabut veure, que lo que nosaltres no hem sabut estudiar, que lo que nosaltres no hem sabut entendre i revelar, ho vegin, ho estudiïn, ho entenguin i ho revelin altres; i que vinga, almenys, a nosaltres, per gustar-la, la mel de les delectacions i de les ensenyances que no hem sabutproporcionar als altres.

La cristal·lització futura de la modern civilització catalana, si ha d’ésser perfecta, o tan sols superior i influïdora, ha de tancar la major suma –si no la totalitat– d’elements vitals possibles, d’aspectes resumidors de la vida, d’aqueixa vida, si bé una en essència, múltiple en ses manifestacions; i, si així no és, son actual ressorgiment no haurà sigut més que una foguerada, que un foc d’encenalls en el temps i en la història. I, amb això, no ha pas de conformar-s’hi el nostre orgull patri; no s’hi conformarà pas, segurament. Vulguem-ho creure, almenys; i, entretant, posar-hi el coll tots perquè així sia.

CATALÀ, Víctor. "Pòrtic" a Caires vius. Barcelona. Edicions 62. MOLC 83. 1982. 177-191.

Cap. IX

I quan, a la fi, vingueren també les cassoles cap a les taules llargues i per a tohom va haver-hi menjar abundós, aquell despit, aquella rabior, encara glatents, com si empolsessin de pebre bo les viandes, portaren amb elles caliu als païdors, i les sangs s’enroentiren ràpidament en les venes, i ràpidament s’ompliren els cervells de fumeroles vermelles.

Les estretes anelles humanes eren trencades i ressoldades a cada punt pels anants i vinents que, uns per haver dinat a corre-cuita, se n’anaven, i els altres que, per no haver trobat lloc encara, esperaven tanda per a entaular-se; mes l’acollament general no es desfeia, i el dinar s’allargava sense mesura. La fressa dels mastecs, els xerrics dels que bevien a galet, els redrings dels plats i la vidreria, trencats per les converses i els esclats de rialles, omplien les peces, i els aires s’emprestaven amb tuf de carn esnitjada, d’alenades impures, de vi begut, de menges engolides i de nuvolades fetoroses de tabac cremat. Abans de l’hora d’haver començat, l’àpat havia pres els aires desordenats d’una saturnal. Els ulls dels homenots guspirejaven, els llavis greixosos s’esqueixaven d’orella a orella amb rialles estúpides, els dits, trèmuls, s’allargaven per palpar la primera carn que els queia a tret, i les paraules i els conceptes inoïbles rebotaven en les orelles mateix que predregada sobre les teulades.

Les dones, soltes o acoblades per coneixences, però que no tenien cap home que els fes costat, anaren desfilant escorregudes, les seguiren les porques famílies que hi havia, atiades pel pare, germà o marit, que grunyia malmirrós, i finalment, els capellans, traient amb precaució els rostres congestionats a la porta de la cambra i esparverant-se de l’enrenou de la sala, es retiraren més que de pressa, lliscant a la quieta per l’escaleta que donava a la capella.

Aleshores fou quan el pastor, que estona feia que rondejava ullejant-ho tot, deturà la Mila vora la porta i li digué amb sobtada autoritat:

―Entre pas ací dintre, ermitana; ara com ara és un catau de bestis… ¿Recordeu qè vos deia l’altre dia?… Pensin pas més que en gatejar i de seguida perdin la seva… D’ací a un poc los haurem de gitar avai a cops d’escombra.

La Mila, sense protestar, se n’entornà a la cuina, on altra gent forana tampoc parava de dragar, i en la sala i cambra gran seguí la saturnal grollera, sota la vigilància del pastor, que, esquerp i cellajunt, guaitava amb menyspreu aquelles bèsties dites superiors, retòrcer-se i bagolar, ubriagues d’alegria, de substàncies mal païdes, dels contactes i també  d’un poc de vi: de tot lo que no s’ubriaguen les altres bèsties dites inferiors.

A plena claror, aquelles turbulències expansives tenien tota una altra serenor. Les rialles sonaven harmòniques i es responien les unes a les altres com cants d’aucells, el to roig de les cares lligava amb el blau pir del cel, els membres, amb lassitud mandrosa, trobaven positures gràcils d’estàtua clàssica; els baumes ingrats es destriaven i fugien pels aires, i els agradosos restaven suspesos entorn de les testes com una manyaga de l’olfacte. En les mans aixecades els gots de vi resplendien amb vivors cristal·lines d’òpals i granats, les eines relluïen migpartint les fruites veroles, i els ventrells satisfets, avivant l’escalfor de les idees, inspiraven acudits escaients, picardies enginyoses de conte popular…