M’agradaria ferme vell en una pahís

Hont hi hagués herbas en caixons

En els balcons

Y garsas per carrers y carrerons,

Y selvas impenetrables

De roba blanca en els terrats,

Y anessin pels carrers infants extasïats,

Seguits de la mare

Rossa y riallera,

Inclinantse ab ayres afables

Y el pare solemne –ab les mans

A les butxacas insondables.

Ferme molt vell en un pahís ahont

Hi haguessin monuments voltats d’acacias

A catedrátichs

(savis pregons),

Botánichs, filosophs i matemátichs ;

Y se sentís el gran fresseig de las catifas

Que pican las cambreras als balcons;

Que hi haguessin soldats xiquets y boniquets

(com els soldats de plom);

Que hi hagués un riu

Ab voras tristas

Hont se tiressin els estudiants

Enamorats de las modistas;

Que hi hagués un quintet de músichs cegos

Que toqués tremolant música antita,

Y treyentse els casquets me saludessin

Els marxants a la porta

De la botiga.

Y hi hauria uns jardins plens de frescor

Y en els jardins un surtidor,

Y l’aygua tremolosa

Salpicada de peixos d’or.

Jo hi aniria

Y els infants me dirían, ab mollas a la má:

–Es el senyor de cada día.–

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmuls,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.

Alada, véns al solc i a la sembrada

i decantes el cap a la claror,

i mig augusta, mig espellifada,

et corones amb l’or de la tardor.

Tens la cintura fina i abrivada

i el si d’una naixent promissió;

canta la teva boca, incendiada

com una rosa de l’Anacreó.

I fas anar la teva grana en doina

com sobirana que escampés almoina

i et rius del pobre Gàlata ferest.

Mai no sabràs que dins la gleva amiga

jeu enterrada una deessa antiga

que et vetlla encara, compassant-te el gest.

Qui tingués tanta ventura

que un amor aconseguís,

que tothora fos encís

i cap hora fos malura!

Qui tingués tanta ventura!

Car l'amor és una rosa

qne el mal temps ha d’esfullar.

No coneix el llarg durar:

nou, és be1l; lassat, fa nosa.

Car l'amor és una rosa.

Una mica d'amistat

fins la tomba diu que dura.

Vés, amor, metzina impura;

vull la mel, vull el brossat

d'una mica d'amistat.

Amistat, m'occí l'amor,

doncs, guareix-me les ferides;

que tal volta, sent guarides,

la divina munior

pugui occir-me d'altre amor.

Qui tingués tanta ventura
que un amor aconseguís,
que tothora fos encís
i cap hora fos malura.
Qui tingués tanta ventura.

Car l'amor és una rosa
que el mal temps esfullarà.
No coneix el llarg durar:
nou, fa goig; lassat, fa nosa.
Car l'amor és una rosa.

Una mica d'amistat
fins a morir diu que dura.
Vés, amor, metzina impura;
vull la mel, vull el brossat
d'una mica d'amistat.

Amistat, l'amor m'occí:
tu, guareix-me les ferides.
I, qui sap, elles guarides,
bé hi hauria un amor fi
que em fes plànyer i penedir.

L'amiga blanca m'ha encisat,
    també la bruna;
jo só una mica enamorat
    de cadascuna.

Estimo l'una, oh gai atzar!
Estimo l'altra, oh meravella!
Bella com l'una no m'apar,
fora de l'altra, cap donzella.

L'amiga blanca m'ha encisat,
    també la bruna;
jo só una mica enamorat
    de cadascuna.

Ho fan l'airet o la claror:
estenc els braços per ma via;
va cadascun pel seu cantó,
du cadascun qui jo volia.

L'amiga blanca m'ha encisat,
    també la bruna;
jo só una mica enamorat
    de cadascuna.

I quan ja són a prop de mi
i ja mos dits les agombolen,
sota les túniques de lli
hi ha dues vides que tremolen.

L'amiga blanca m'ha encisat,
    també la bruna;
jo só una mica enamorat
    de cadascuna.

El sol, enquimerat amb cada cosa,

amagà tot avui sa testa d'or.

Sols perquè penso en vós, el dia mor

entre una glassa de color de rosa.

Quan m'has acompanyat a mitja via
(de nit és una amada més audaç)
beso de tes parpelles l'agonia
per a fer meus els somnis que tindràs.

El pobre reguerol es desficia,
la lluna regalima en els pinars.
I tu te'n vas i encara jo et voldria
i em penja inútil, desdonat, el braç.

I si, després, d'un nou afany darrera,
de cada estel envejo la tresquera,
anguniat en el meu lloc mesquí,

tu, dins la closa nit emmantellada,
la fas humil i apagues l'estelada,
volent pensar, ben encongida, en mi.

Després de tot,

ara que els arbres donen brot,

aquesta llum desarraulida

em farà, vell, mudar de vida.

Perquè en la fulla ja amatent,

però tot just sabuda,

trobo la por, l'assecament,

el vent geliu, el gran turment

i la caiguda.

Tot canviant de pensa

faré sagrada prometença:

res de vivent no serviré,

sinó tan sols el que potser

podrà venir

quan jo no vegi dol ni dansa.

Una esperança vull seguir

sense esperança per a mi,

sense esperança ni recança.

No pas que em prengui la malura

de dar-me estil d'omnipotent.

(Déu, tot sencer dins el present,

no s'hi complau ni s'hi detura.)

Dèbil, esclau,

sé la poquesa que m'escau;

però si veig que resta

un poc de mon albir,

em vagarà d'alçar la testa

amb un sospir

que faci d'ales i guiatge,

malgrat el vent incert,

a la sement que es descoratja

abans de caure al solc obert.

No voldré, doncs, massa dormida

en abatuts coixins,

perquè gemec és tota vida

i l'aire tot camins.

Que sigui així mon goig de viure,

aquesta mica de no-res.

El cor oprès,

per nou espai es torna lliure.

En món encara no palès,

res com no puc, m'és tot permès.

Só del futur que lleva.

L'esdevenir roda sens treva:

vull que s'acuiti el seu trepig

i retre, en ell, l'ànima meva

al que ultrapassi el meu desig.

I aqueixa sort em sigui dada:

passat el viure que em consum,

enllà de pols abandonada,

ésser, en millor diada,

guspira anònima de llum.

Oh Moïsès, qui sabrà dir

la gran virtut del teu destí,

oh seny ardent, oh força tesa

fins a morir—

sens cobrament de la promesa

per a no veure-la marcir

en nit planyent o foll camí!

La boira va dient a cau d'orella

dels arbres nus que el sol engorronit

avui colga la llum que fou vermella

darrera els grisos paraments del llit

I en aquesta alba morta, allargassada,

llaurat, té olor de fossa cada tros,

i els penyals fan la cara traspostada

amb tot de negres cicatrius de plors.

Jo sé, però, que a l'hora ponentina,

qui tan emperesit s'embolcallà,

amb un dit displicent a la cortina,

aprimant-ne tot just la glassa fina,

un pom de malves esparpillarà

per a mi sol, que hi pararé la mà.

La boira va dient a cau d'orella

dels arbres nus que el sol, engorronit,

amagarà la seva faç vermella

darrera els grisos paraments del llit

I en aquesta alba morta, allargassada,

llaurat, fa olor de fossa cada tros,

i els penyals tenen cara traspostada,

amb tot de negres cicatrius de plors.

Jo sé, però, que a l'hora ponentina,

qui tan emperesit s'embolcallà,

amb un dit displicent a la cortina,

un pom de malves esparpillarà

(d'amagat del passant i la veïna)

per a mi sol, que hi pararé la mà.

Enmig de tu i de mi hi havia tantes roses;
la pressa de l'amor desféu les més descloses.

El so de les besades entemorí els ocells;
callaren els més dolços, fugiren els més bells.

I anem deixant enrera la humil corrua morta,
retuda per l'empenta del remolí que ens porta:

els dies, tal vegada de cel i d'or curulls;
caiguts bocaterrosa mai no els hem vist els ulls.

Anaves damunt l'herba de la prada

i volava el teu braç adolescent,

i pel filat de la raqueta alçada

travessava la llum del sol ponent.

La pau dominical tan desesmada

i ta faç d'angeleta i el rabent

joc seriós m’encisen la diada.

D'un rector reformat, pàl·lidament,

et veia filla; entorn del presbiteri

collies roses; contes de misteri

amaves i el blancatge i els infants.

Jo, oficial, de Singapur venia.

Alt, vermellenc, et feia cortesia...

Carros de fenc passaven odorants.

A Emili Vallès

Si ran de la parada veieu el "tram" passar
tot ple de "smarts" o gent de la pescateria,
sota un gran feix de plomes eternament hi ha
la bella dama del tramvia.

La nua el seu ermini gelós com un serpent;
sa gorja mal coberta la voluptat exhala;
deurà parlar, quan parli, melodiosament:
és de París o Guatemala.

Tot d'una que l'heu vista, s'allunya a l'infinit
dins el brogit del tròlei i de la baluerna,
i es decandeix llavores la flama del sentit.
Mes, si poguéssim, ¿fora eterna?

¡Oh, no! La bella dama, de plomes sota un feix,
val més que amb sa llegenda s'allunyi benaurada;
si gaire l'escatíem, no fora tanmateix
com la copsà la llambregada.

Car la beutat, o baixa quan hem pujat -ço és…
la nostra maniobra subtil resulta vana-,
o resta, i és de Gràcia i de segur diu "pues",
sollant la parla catalana.

I no hi ha més manera: la dama corre avall
o bé de dispesera tot d'una pren la fila.
Anem a peu, poetes, car la beutat defall
en el topant on hom enfila.

Jovent, ¿oh tu que cerques la joia o el renom!,
no siguis mai fantàstic, que el dol et colpiria.
Totes les esperances de l'avenir són com
la bella dama del tramvia.

I

Al primer traspuntar d’un ventós solixent
d’alta cella vermella
al jaç de ginesteres es mou espessament
Jonàs, sota el fibló d’un manament:
—Vés a l’esclat de Nínive, trasbalsa cada orella
retruny per la ciutat:
"Jo, Iahvè, sé la vostra malvestat:
de tant de pes la meva destra s’ha cansat."

Jonàs, fill d’Amittai, mal obeïa. Encara
tèrbol, ranquejador,
guerxava els dits per no plegar la vara
ni despenjar el sarró.

—No —diu Jonàs—.
Aquest cop, oh Iahvè, prou seria endebades.
Em sento las
de visions i caminades.
No moguis amb més pressa romboll en mes diades.
Qui faria cabal de mi?
Ja contra la percinta del cel no em sé tenir
per invocar ni maleir.
Miolo com l’ocell de nit, car la vellesa
ma veu escanyolí.

Ja no só fer, sinó minvat per la tristesa.
Que em vagui, al caire de les acaballes,
de fer-me perdedor.
Com d’altres. Com qui mai no et sent en cap remor.
Com aquell amb qui calles.
Que igual em sigui l’un i l’altre dia,
un solc i un altre solc dels sementers.
Xaruc, el terrissaire cap motlle no canvia;
la vella matinera fa d’esma son endreç.
Fes-me negat per a la teva esgarrifança
com qui, son pa començant de menjar,
no té cap pensament que el destriï del pa,
com qui de tan somort ja no sent enyorança,
com qui no sap què sigui mai recança
del que jamai vindrà.

Un temps, Iahvè, no fou la meva nit opresa
ni jo tirat de sobte a cada estrany camí.
Tenia el meu ofici: cap a la tasca apresa
em decantava l’oratjol cada matí.
Vivia en mon poblet, ran de boscatge;
i m’hi gruava el companatge
pensant si compraria la vinya del coster.
En havent-hi bastit cercaria muller
i, en la nit gomboldat, plantaria llinatge.
(És bo que l’home tingui un lloc
i que, quan torni de la treballada,
s’assegui en el llindar i esguardi l’estelada,
i que la dona, que s’atansa a poc a poc,
digui, feixuga: —D’haver nat estic pagada.)

Una vegada
passà un miseriós al meu enfront—
barba i cabells guarnits de polseguera
i un trèmul dit amenaçant el món.
Veia i cridava, però ell no hi era,
ni en els seus ulls ni en l’abrandada veu.
El voltaven minyons fent-ne riota.
—La branca el tusta; per fangueres trota.
—Odre de vi, de quin celler torneu?
I d’una pedra el va ferir la punta
i ell no es temia de son cap sagnant:
pel viu de llum que cel i terra ajunta
anava ple de Déu tomballejant.

I jo tornant a agafar l’eina
vaig regraciar-te; Iahvè,
pel llogarret quiet i per la feina
i el ràfec de ma fe,
i la llei teva d’incessant cantúria
i els manaments, ombreig de mon camí—
perquè no mai em malmenés la fúria
com la busca en el cor d’un remolí.

Llavors per tres anyades malsegures
desferen l’hort la pedra i les malures
i el blat se’m va neulir
em robà les ovelles de la pleta
un príncep que la tenda tragina per l’areny;
i jo, ferit d’una sageta,
farfallava com un que no té seny.

¿Què em valgueren treballs i paciències
i haver el voler de Déu salmodiat
i haver sotjat la llei i haver servat
la complicació de les obediències?
Ai de qui, just, s’alzina com déu de pedra, august!
Quan Déu revé, quan Déu es lleva
despulla l’home de la seva
pretesa d’ésser just.
Fui arrencat al bàndol
de l’honorada gent.
—Sigues rebuig, digué la Veu, sigues escàndol
per a virtuts corcades en l’acontentament.
Dels bandejats la vida t’és prou bona;
per viaranys sense roderes aniràs;
a qui t’haurà parlat dirà la seva dona:
"Amb aquest home et fas?"
I tu, mal que et defengui llur sostre gent avara
i bordin gossos i xacals a ton trepig,
dóna mal d’ull a la bellesa clara
i infecta de misèria la joia i el desig,
car ja tota mirada, o radiant o llosca,
s’aclarà de sobte, bleïda per la fe:
vindré com terratrèmol o com gropada fosca
perquè Jo sóc, Jo sol, Iahvè!

I així he anat pel món, pollós amb tos preceptes,
embarbollant-me en figuracions,
dient els teus desdonaments i reptes
a reis i nacions.
Bon goig de jeure entre la palla poca
i del pa encetat i sobrer
i de la mel de la balmada soca
i de les móres d’esbarzer.
Però las, ensonyat, o bleixant per drecera,
en basarda de nit o en albades de plors,
només pensava a fer ton grat, quan era
més valent el meu cos.
"Iahvè m’ha abassegat —diguí—; sa força lleva
més pura encara en un escarbotat anap.
La pobresa atueix cada hora meva,
però em redreça el cap.
El meu esguard de sol al món, que no s’acala,
ha vist les voliors de tota llei d’ocells;
i el meu parrac és el record d’una ala
i al vent que passa es mou com ells.
Millor, que els meus esquinços, les meves cantarelles,
m’allunyin de la porta dels amics;
i en rompiment amb les honors més belles,
jo ofengui el capcineig de les donzelles
i l’asseguda majestat dels rics."

Iahvè, jo et vaig donar més forces i mon lluc.
Ara, però, del que has manat mon cor deslliura.
Saps que voldria reeixir i no puc.
Tot sovint, no em donaren aixopluc
sinó l’arlot, les dones de mal viure;
i tot sovint era afrontat, jo malastruc,
per la gentalla que volia riure.
Què em valia de fer mil hores de camí?
El cap girava el docte vers son escrit més fi.
Els ximples t’escarnien amb llurs amistançades
al so de lira i flauta, llaüt i tamborí.
Passaves Tu darrere finestres entelades,
fluix, amb desesma de colpir.

I crides justament Jonàs? Só una deixia
del temps, tot coquinesa: mon cor secret volia
el dolç esplai que Tu li vas negar.
No res de noble en la viltat traspua
com no hi ha força en la cua
d’un ca.
I encar, per què et refies Tu, Déu, d’un trist que passa?
Bé ho sé: té un mal decantament la nostra raça;
ningú no et fa cabal,
i al pas de les centúries ta parla s’escarrassa
com si no fossis vàlid i només eternal.
Els homes cerquen d’altres déus en folles faules.
Per què no pegues falconada a llur destí?
Tu pots el mal, d’una mirada, consumir,
i t’entretens en les bones paraules.
Digues-me, tot i que só tan mesquí,
¿com és que permeteres
que sigui corcuitós el mal, el bé tardà?

Al tros et roben les garberes
i Tu hi entres a l’hora foscant, a espigolar.
Tu que comandes legions sens nombre
te’n vas en seguiment del traïdor,
com si fossis no pas el seu Senyor,
sinó la seva ombra.
Ningú veure’t no cuida
de la gernació que encara et sent,
i fas com la finestra al baterell del vent
en una casa buida.
Ni ta amenaça esglaia ni ton consol revifa,
i menys ardit se’t veu,
com l’home que vol vendre una catifa
i que en rebaixa el preu...

(Oh Nínive, ciutat potent i vilipesa,
ciutat guarnida amb mil carcasses de ciutats,
perpal de Déu quan li traïm la fe promesa!—
per tos carrers adelerats
qui sentiria el meu parlar sinó els albats?)

(Però bé cal que plegui ara
vara i sarró:
qui té el sarró i la vara
es pot passar de companyó.
El vent xiulà per la cinglera
i ara amb prou feines mou un brot:
quan hom té espera
s’encalma tot.
Sembla partida
aquella Veu que el manament em féu.
Potser m’oblida
Déu.
No he sentit pas la Veu de pura pensa;
i pot tornar a venir.
Vara, sarró, vingueu amb mi:
em faria temença
de restar ací.
A l’ase fer serviran les despulles
del jaç que deixo... ¿Sóc alliberat,
o bé la Veu roman entre les fulles
a punt de repetir la seva voluntat?
Semblen quietes les muntanyes.
Tot en son lloc, ni un branquilló malmès.
I total sento un murmuri de canyes...
un borinot... no res.)

1714

Oh valentia funeral del setge,
bandera que esparraca el foraster!
En trerra jau, nafrat, el banderer;
la mort arriba que el seu mal li metja.

Cau la ciutat. El fratricidi petja
un vell destí mentre que el nou ja ve.
La boira fuig pel foradat carrer
com una glassa dolorosa i lletja.

Sinistre sona, travessant les places,
el martelleig d’unes feixugues passes.
El vent se’n du la cendra de les lleus.-

Homes callats, coberts de sang i sutge,
alcen l’esguard impenitent, que jutja:
poble vençut que sobreviu als reis.

HORA BAIXA DE DESEMBRE

Escampall que va enfosquint-se
oh sang rta del ponent,
més enllà d’un flat de vent
i el brancam que se n’esquinça!

¿Què s’ha fet la poesia
i el delit de llibertat?
El carrer de la ciutat
amb ses ombres m’angunia.

Cada espectre maleït
és imatge de mes penes:
só la vella amb les mitenes
i amb l’esguard esbalaït;

só el monòton fanaler
dins la boira on estossega;
só la cabra que rosega,
lenta i lassa, un vil paper.

A LA FORTUNA

En mar un altre cop, oh Sobirana!,
més que jo pdoerosa en el capritx.
Mena a ponent, llevant o tramuntana:
obeeixo sense ira ni desig.

Oh deessa d’efímera petjada!
Cercant d’estalviar-te els meus retrets,
em feres, amb l’encís de ta mirada,
el cor disseminat, els ulls distrets.

Folla, tens una llei de saviesa,
voluble, tornes a trobar el camí;
no petrds d’albir la vall de la vellesa
i el palau subterrani sense fi.

Qui t’és fidel, que dolçament perilla!
Príncep inútil, desvagat hereu,
cerca d’endevinar-te en la cruïlla
i no perd esperances en el freu.

Vas a ton grat i no tinc por de caure
de ta passa tan lleu en seguiment;
de ton vel irreal segueixo l’aura
amb una mena d’embadaliment.

I tot i que ets del Vent i de la Lluna
filla inconstant, veneraré ton nom,
frèvola, forta, fluctuant Fortuna,
que em fas sol, dolçament, entre tothom.

ILLA

Oh penyalar sobre camins que dansen,
illa, sobtada solitud, prodigi,
castell en mar, que mira, fonedissos,
el núvol, el vaixell! No pas que et manqui,
ni mai l’aturis, el rosec dels dies.
En tos covals, les ones fan esquerda,
el braç Cap-a-la-Terra se t’escurça,
i els teus pins s’escabellen, temorosos
de l’ahuc de les mòbils fondalades.

Tu i jo dempeus! I baldament s’escaigui
que juguem algun cop a estrangeria
(hàbit com és que fins l’amor destriï),
tu i jo plegats! Des la naixença meva
que vetlles el meu bleix; tu m’inventares
formes, colors, perquè em vagués de viure.
I en veient-me descloure les parpelles,
goses, cada matí, de viure encara.
No tingués jo matins, ¿qui et refaria?

Els meus sentits, d’encantament emplenes:
el vent, vestit de pols, brinat d’escuma,
el cel, amb el folcat que hi fa rodona,
el vell Proteu, musicador dels canvis,
la vida, pressa d’alenades vanes,
el foll delit que dins la sang arboren
les soles lluentors de la parença
i la virtut, arreu desassistida,
provant l’espai amb el seu angle d’ales.

Tot és senyal, i cap senyal no dura.
¿Què mai podries tu, penya vermella,
dins de la grapa universal del trànsit,
ni que fos ver el teu posat de roca,
certitud de pendissos i d’arestes;
ni que no fossis illa imaginària,
feta, refeta i habitada en somnis,
bastida amb el record i l’impossible,
sols al meu esperit commensurable?

Illa tres voltes! Perquè tens un ròdol
enllà de tot, que em crida i no em contesta,
i un altre, fet de comitives d’ombres,
i un, a tocar, de boires i complantes.
I ja mos ulls s’obliden de la terra,
i la ressaca entre mos dits s’escola.
i el tot enyoro que en la llum traspunta,
del mig estant d’una insabuda cala,
centre d’un arc que em protegeix i em lliura.

Que avui el sol, quan davant meu davalli,
em trobi encara a punt per a guarnir-me
un focarret, ull tendre de la fosca,
última feina d’horabaixes. ―Illa,
¿quan dormirem el son irrevocable?
Oh si poguessis, ja mai més feixuga,
com un vaixell vogar per les tenebres,
sense indici de solc en el silenci,
els pals guerxats, però la vela viva!

NABí
(fragment)

Tot era al món començament i joventut.
La mar mirallejava només per a un llagut.
Jo veia l’or del dia que sobre el mar s’escola.
En una cala, prop d’un pi, la negra gola
m’havia tirat a l’eixut.
Sentia l’olor de sal i olor de ginestera;
lluïa al sol un home pel turó
i anava a jeure en el tendal d’una figuera;
un fuminyol pujava damunt d’un cabanó.
-Ací, vaig dir, jo restaria
com l’arbre, com el roc. -Però la Veu vingué:
-Vés a l’esclat de Nínive, Jonàs, no passis dia:
plegats, tu arribaràs i Jo diré.
I em vaig alçar. Del roc l’ardència,
del pi l’aroma m’ignoraven el posat.
S’esvaïa tot tracte del lloc amb ma presència
com si ja hagués pres comiat.
Son gust d’embadalir perdia la mar blava;
mudà el jaient un núvol com si l’esquena em des;
sentia l’aire que es desficiava
i la mota de pols em deia: -Vés.

I en aquell punt vaig ésser
com picat d’escurço diví:
em va sobtar i em va garfir,
em va corprendre i consumir
la pressa.
En delerosa caminada,
sota l’assolellada
em retornava el brot de romaní;
i en fosquejant, quan em sentia deixondir,
em redreçava el cap l’amor de l’estelada
on era escrit el manament diví.
De mon trigament en revenja
feia com l’home que d’un sol neguit és ple:
dormir com qui no dorm, menjar com qui no menja,
fer via sense veure, sentir sense saber.
Era ma força i ma sola esperança
el mot que Déu m’havia dit.
I aquell mot repetia dia i nit
com un amant llaminejant am deectança,
com un infant que va cantant per por d’oblit.
Cap arbre no em parava, cap casa no em prenia,
tot quant topava era darrera meu llençat,
i caminava nit i dia:
no veia més que pols roent o fosquedat.
Mon viatge en xardor, perill, dejuni
durà de pleniluni a pleniluni,
i l’esperó diví feia mes plantes lleus.
Amb res mos ulls no feren pacte
ni va tenir ma boca tracte:
soldat complint un manament exacte
no s’entrebanca de lligams ni adéus.
Però tantost la quarta lluna era passada,
malaltia cruel fou mon camí:
si deturava un punt la caminada,
no em sabia tenir.
Vermelles del sol les parpelles,
mes passes eren cada cop menys amatents;
empolsegades la barba i les celles,
feixugues les espatelles i mos badius ardents.
Les coses avinents semblaven en llunyària,
s’esgarriava l’esma dins la cremor del cap;
mon peu sagnava; malgirbaven llur pregària
el tèrbol seny, la llengua eixuta com un drap.
I vaig sentir un matí que la claror del dia
dintre ma testa feia com l’abellot que brum,
i ma mirada al raig del sol s’agemolia,
malcapterosa de la llum.
Volia tot pensant: ―Iahvè t’espera―,
refer-me en nou delito;
però topant en pedra travessera,
a terra vaig trobar-me, colgat en polseguera,
i no sabia com alçar-me, estamordit.
―¿Fuig Nínive de mi? ―vaig saber dir-me encara;
i per fer-me, batut, un poc de nit,
entre les mans vaig recerar la cara.

Darrera meu un vell descavalcà d’un ruc.
―Alça’t! Qui cau, si no s’aixeca, algú l’enterra.
Un covenet de figues i una verra
porto a ciutat. Mai no l’has vista? Malastruc,
puja a cavall de l’ase. Poc tires per feixuc!
D’ací s’albira el lloc per on el riu aferra
la gran ciutat que talla i ascla i serra,
i abat les fites en el món poruc.
Ací l’home de cor occeix, empala, aterra;
els himnes de triomf són obra de l’eunuc.
Totes les arts acalen el front devant la guerra
cas és l’espasa jove i l’esperit caduc.
I dels mercats emplenen de seguidamente el buc
amb saques precioses la gent de coll feixuc;
i vénen dones de tota la terra,
les més perfectes en pit i maluc.
Assur és inmortal, i el món una desferra. ―

Ma testa amb pena es redreçà.
D’una torta del riu dellà
blanquejaven casals per la vorada;
i jo, de tort, com bèstia ferida, amb la mirada
que ho veua tot rodar,
vaig alçar el braç amb virior desesperada
del barrer pòsit de mon cor arrabassada:
i malversant-hi un any de vida vaig clamar:
―Quaranta dies més i Nínive caurà.

SALM DE LA CAPTIVITAT

Cada mirada nostra és entelada;
cada mot nostre, esclau.
Cada dia atueix les nostres vides
qui ens mena amb jou per odi de la pau.
Oh Déu que ens assabentes amb el cástig!
Que el so del nostre plany et sigui dolc.
Els teus servents amen llurs pedrés
i es compadeixen de Hur trista pols.
Refés els nostres dies amb saba d’esperanca;
cruel és tot poder si ton esguard en fuig;
que et resti obedient qui se’t confia:
12 será desfet qui es deia armat peí teu enuig.
Tu que, excel-lint en pietat els jutges,
salves d’una mirada al condemnat,
redreca la desferra del que fórem,
dóna’ns penyora de benignitat.
El temps de prova dura una diada,
ton cástig una nit.
Mai no será tot temps sotraguejada
la térra que has bastit.
Soni la nostra veu, que ara ens ofeguen,
en cántic immortal.
Salva, a l’abric de renaixents columnes,
el nostre clos pairal.
I que l’or de la teva solellada
consoli les afraus, coroni el cim
quan ton alé ens retiris
i encara ens facis térra d’aquella d’on venim.

CANÇONETES DEL «DÉU-NOS-DO», III

Déu nos do un acabament
com aquest de l’any que fina.
Doll de flama de l’estiu,
si t’has fet llum enolcida,
a la punta dels rostolls
veig encara tes guspires.
Ara, el sol de la tardor
és de bona companyia:
va escurçant el seu camí
i sospira quan camina.
Portaré un raïm sencer
a la porta de l’amiga:

menjarem tot el raïm
sense moure’ns de la llinda,
ans que un mot no serà dit
o d’amor o de renyina.
I enc que vingui la frescor
que, en caient a tarda, es gira,
i tremoli l’alt fullam
de l’adéu que el sol envia,
el raïm farem durar
com si fos tota una vida.

PLOU UNA MICA I L’AMADA ÉS LLUNY   

    Canta l’ocell en l’arbre que degota,
i cap missatge no em sabria dur;
a un llibre inútil el meu cap s’acota;
ni veig qui passa ni em veurà ningú.

    Canta l’ocell en l’arbre que degota.
Se’n va el meu seny, esquerp a cadascú.
Dels tells florits deu caminar dessota,
sempre a l’atzar, per si et trobés a tu.

    El sol es mostra un poc i ja se’n cansa.
Els degotalls d’aquest brancam florit
estrafan el teu plany i ma enyorança.

    ―Val més que em deixi en vaga l’esperit.
No cap esma del món, no cap frisança
que ella no em sigui arrepenjada al pit.

CANTICEL

Per una vela en el mar blau
    daria un ceptre;
per una vela en el mar blau,
    ceptre i palau.

Per l’ala lleu d’un virtut
    mon goig daria,
i el tros que em resta, mig romput,
    de joventut.

Per una flor de romaní
    l’amor daria;
per una flor de romaní
    l’amor doní.

ELS NOSTRES PINS

I

Salut, oh pi de terra eixuta,
lligam, damunt la nostra ruta,
d’un aspre món i un cel serè!
Oh cos vermell, oh barba hirsuta!
Dura és ta rel, com nostra fe.

Salut, oh pi de la carena,
dolç monument de l’horitzó;
salut, marina visió,
oh pi menut de nostra arena;

pi venerable a les ermites
entre una font i un vell pedrís;
pi de malastre, que t’excites
tort, esglaiat sobre un abís;

pi que et conhort de nostres passes
en un pendís, nat travesser;
pi que en el sot t’estiragasses,
per heure el sol, com un xiprer;

pi casolà vora una eixida
que sents el cant dels reguerols;
pi dins la selva atapeïda,
alta cucanya d’esquirols;

pi esborifat, que no tens lleure
de pentinar ton front altiu;
pi sospirant, cenyit de l’heura;
i tu, el sortós, que puguis heure
al peu de la font, a dalt un niu!

II

Amic suau, d’aspres cabells!
Com savi antic dónes consells,
i, sumptuós com un califa,
et fas tot l’any una catifa
de tos mateixos pèls vermells.

Salut, oh pi de terra eixuta,
lligam, damunt la nostra ruta,
d’un aspre món i un cel serè!
Oh cos vermell, oh barba hirsuta!
Dura és ta rel, com nostra fe.

RETORN A CATALUNYA

Ja veig damunt la serra de foc el nostre pi.
¡Oh gent que per les feixes daurades feu camí!
em sobta com un vi
la força tota vella i humil que ens agermana.
(És viu com la ginesta i com el blau marí
el teu escarafall, oh noia catalana.)

Com somrieu en hores del vespre, masos blancs,
entre pallers de bona companyia,
i cada mas ateny en curta rodalia
bosquet i blat i vinya i un marge amb tres pollancs.

Voldria, tot perdent-me per valls i fondalades,
dir tes llaors, oh terra de salut!
enmig de coses fosques i vides oblidades
com aquest grill que canta dins un camí perdut.

    FIDELITAT

    M’hagués llevat l’esguard una espasa roenta
    jo reconeixeria encara, poble meu,
    tes cases, per l’olor de l’encens la de Déu
    i la del moliner per una olor de menta,
    i per l’olor del pa sabria quina és
    casa de cada un dels tres flequers,
    i tot flairant l’espígol que es torç damunt la brasa:
    - És a can Po - diria -, de vint anys ha malalt -,
    l’olor del socarrim trairia la casa
    del manescal.

        Si un filtre m’hagués pres la meva recordança,

    vingut ací que fos, esgarriat, de nit,
    cada carrer m’hi faria el seu crit:
    - jo só la plaça vella on tot el poble dansa,
    - jo só la de les botxes, tan plena de brogit,
    - jo só la cantonada
    on, roja del ponent, vingué l’enamorada,
    - jo el carrer del safreig, - jo el carrer del mercat,
    - jo aquell de la taverna, tan negre i malgirbat,
    - jo só el camí reial, de tanta de requesta:
    eres petit, petit, ton pare cada festa,
    ficant-te en una sàrria de l’ase, amb cor suau,
    cap a la vinya et duia per giravolts de pau.

        Si la malaventura m’hagués llevat el seny

    a les ciutats lluentes de gran traïdoria,
    em voltaries l’ànima, sense esclafit ni reny,
    i ta dolcesa m’acompassaria.
    Es sentirien veus de noies en el pont;
    la merla cantaria ran de la pau nocturna.
    Cauria de mos ulls l’anguniada espurna
    i el remoreig de fulles em tornaria el son.
    Enfront de cada terme, enfront de cada espona
    jo sentiria un tel d’oblit que m’abandona;
    a cada mata, a cada roc del meu camí
    tu ressuscitaries una esma antiga en mi.
    I prop del rierol que llisca entre falgueres,
    veient-te per les comes, guarnit de prada i blat,
    m’aixecaria, nu de les meves quimeres,
    i somriuria del meu dany passat.

BÈLGICA
 
Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmuls,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.

Començo la reimpressió de les meves obres (quan caldrà refoses o reordenades) amb aquest intent de la meva joventut, ara que, lluny de l'edat dels patges que es plaíen a pintar els florentins, tinc aclarides les temples, i les peripècies d'una flama reculades als fons dels ulls, com els barons que el Veronese redreçava entre les pompes del llarg crepuscle venecià. Si pertoqués als homes de renèixer, cauríem, ben segur, en les errors passades i ens menarien amb la mateixa imprecisió els coneguts propòsits, però ho mig excusaria una mica d'innocència i d'il·lusió . Tanmateix és més greu de repetir deliberadament un gest de gràcia evaporada, repetir sense l'atenuant d'haver recomençat... En fi, ja els rims del primer llibre són reestampats, després de revistos, lo que m'ha conduït a llevar-los, tot passant, la pols.

Fa temps que van ésser escrits aquells idil·lis. Per a dar una impressió de la seva ancianitat fabulosa, només dirà que o per aquells volts encara vaig comprar-me una levita. Hi havia, no cal dir-ho, en el començ del segle, moltes altres coses curioses demés de la supervivència d'aquella peça impressionant. Una que ara especialment interessa de consignar, era l'entretallament de la nostra parla. Res no emocionava tant com uns Jocs Florals en els quals es revelés un nou dialecte; i Maragall arribava a sostenir que convé que cada home sigui un autànom dialecte vivent. Hom no imaginava la parla catalana sinó com una federació infinita i lil·liputiana de diversitats artificialment accentuades, de voluptats comarcals, que computaven i tot com a riqueses específiques les particulars deformacions grolleres d'una pura paraula general. A fretures d'un ordre elevadíssim imposaven la consciència una i l'ordenació per a l'escola, per a la tribuna, per al diari, per als primers assaigs de cultura nostrada, de la llengua literària, i hom encara es lliurava a la recerca de totes les possibles modalitats del pintoresc en morfologia i ortografia i en estranyes desfilades lòxiques. Honor eterna serà aquell exemplaríssim guiador abatut en plena sal de la vida- immolat diríem- per un mal concret en una presò, el redreç de la parla, la seva total senyoria, la seva noble i desentelada ambició. -atenyement més que cap altre essencial i trascendental, orientat, per fortuna, per un mestre il·lustre (no n'hi ha avui entre nosaltres, puc escriure amb goig, de més venerat); d'haver servit obscurament al qual en alguna hora crítica, als començaments de la Batalla Normista, tinc més plaer que de tota la meva provatura literària.

Llengua literària, llengua normada, fou, però, en memorable divinació i prefiguració, quan Prat de la Riba era encara un estudiantent amb vel·leitats de poeta guimerista, la de Costa i Llobera. Persistia purament en el poeta pollensà (tan generalment oblidada o pol·luída com era arreu) la nostra aristocràcia, la nostra gentilitat racial. Li vagava de conversar en la seva històrica badia amb les divines fantasmes de gràcia i Doma; i una vegada em va dar una vella moneda local d'argent amb una quadriga, trobada gratant un poc la terra. Mallorca, de l'indret romàntic, recerat, medievalista de Quadrado i Aguiló, esdevenia, per gràcia del poeta de "Pi de Formentor", l'illa visitada per Melesigeni, l'encerclada per ones virgilianes, l'estatge delités de la mesura, l'illa enyorívola (com si mai, com una nau, hi fos estat viatjera) de les ribes tirrèniques i egees. La mateixa clàssica testa del poeta semblava d'una escultura del vell museu de Raixa. Ell donà carta de naturalesa en el nostre parlar (que abans hom s'havia complagut a presentar com a abrupte) a la melangia, aquest sentiment tan clàssic, tant avinent a la dolcesa i a la música: caldrà repetir que "Cala gentil" és un dels més bells poemes de la nostra renaixença? Ell assolí aquella transfusió divina que és el sublim, en escriure: "Mon cor estima un arbre...".

"Un gran esperit - diu Coleridge- ha d'ésser andrògin." No menys cal que en sigui una llengua perfecta. Verdaguer, naturalment, aportà, imposà el nostre català bàsic; i fet i fet jo el tinc pel poeta més viril de Catalunya. és natural i colpidor en la força, factici i acromat en la tendresa. Ramon Picó em contava un dia que el poeta de Folgueroles, ran de la seva ordenació, dubtava si tanmateix no li hauria valgut més de fer-se soldat. Guimerà, al meu parer, era força més femení, i mai no l'interessà sinó algun ex-terrible Hèrcul filant al peu d'una Omfala; la seva tendresa permanent s'afirmà, en un dels bells moments de la seva vida,* enfront de la depravació anarquista, que atuía la ciutat i no suggeria als seus habitants sinó un pínic infecte, amb contracops d'inhumanitat. però el seu verb era certament influït per la convicció que el català pertocava de romandre impressionantment baronívol al costat de la mollesa de l'espanyol. (Anotem, tot passant, que aquest sembla dur a orelles estrangeres, i és palesament menys apte a la fluïdesa musical: Joan Alcover el trobava irrevocablement tribunici). Crec que aquella contraposició, tota artificial en els seus termes, va ésser la deu primera de l'anomenat català "mascle", que va morir als Jocs Florals de Can Prosa, després d'haver començat en els altres. He sentit contar, també per Ramon Picó, que en el temps del "trobadors" de paraigües i copaltes, Antoni de Bofarull li deia un dia, radiant de felicitat: -Se m'ha acudit una traducció incomparable, única de l'"Ei fu" (els mots inicials del Cinque maggio de Manzoni). Vejam si l'endevineu. Picó va assajar finà o algun equivalent, però Bofarull, amb una grossa complaença fonètica a les jj, ben del Camp, exclamà ressonantment:

-Ja jau!

La flama singularíssima de Maragall és la més estrànua exaltació de l’individual en la nostra literatura. Glorificador de l'emoció nua, repetint com el profeta, si calgués, una vocal extòtica, Maragall era devot de la intensitat com Costa i Llobera de l'ordre, o si voleu de splendor ordinis. Costa i Llobera era un gran hereu i Maragall, místicament, cap i fi de nissaga. L'emoció no pot consentir-se l'autocrítica, I Maragall (com deia Mn. Clascar d'un altre alt esperit, Torras i Bages) va dar flors i fulles i exsudoracions gomoses. Altrament, Costa, mogut per anecdòtiques finalitats acadèmiques o d'edificació, embolcallà algun cop en simple retòrica emocions estantisses.

Maragall tinguè molts d'enamorats. A part del seu nobilíssim i incomparable encés personal, a la seva iniciativa alliberadora, reacció contra l'amanerada pobresa del verbalisme, congrià vora d'ell noms valuosos. L'emoció genuïna és apassionant i, encara, els més la creuen fàcil. però tot amb tot la literatura catalana, de la primera voga sonetista ençà, reaccionà cap a l'esperit d'estructura, substituint el filtre de vegades enganyés de la puresa pel sedés més objectiu de l'exigència.

Qui podrà, si reviu en sa pròpia memòria, pagar-se de l'equivalència de la seva il·lusió i el seu assoliment? El més afavorit potser ultrapassa aquella: la munió dels altres endarreregem. Quan vaig escriure aquest llibret, hauria volgut amistar-hi l'íntima gràcia misteriosa que exemplificà Maragall i la venustat formal en serenor de llengua fixa que inaugurà Costa i Llobera. I veu's aquí, Els fruits saborosos no són sinó innocents idil·lis, fets al "pastel" per un enllaminit de la vida com a espectacle i de l'idioma com a exercici d'entretocs. Foren acollits amb benevolença. Costa els consagrà una de les seves "Horacianes", Joan Alcover, que m'havia proposat de prologar-ne la segona edició, m'envià en record d'ells un poema; i jo, per agraïment, encara confús, enriqueixo aquesta segona eixida amb els dos generosos encoratjaments. El primer a escriure dels Fruits -d'una part d'ells, perquè eren encara inèdits -fou, em recordo, M.S. Oliver en una correspondència enviada al "Brusi", de Mallorca estant. Maragall triï com la flor d'aquest llibret Les cireres ingènues. Guerau de Liost, encara no batejat aleshores amb aquest nom estrenu, penso que va escriure, amb excuses d'aquests poemes, el seu primer article a "La Veu de Catalunya".

és hora d'acabar aquestes ratlles...... Seria interminable si evoqués, al volt d'aquest llibret, íntimes recordances, mal pogués atenuar la llibertat el meu esplai el fet d'haver estat aquests poemes una mena de formal bateig meu en literatura. Brogit cordial d'amistats jovençanes, iniciacions en amors de coses belles, primaveral il·lusió catalana, encés barceloní persistent i distret com una melopea en sordina, potser un altre dia em vagarà de refer en paraules noves la vostra vella empremta. però no vull posar el darrer punt a aquesta expansió prefacial sense dir que aquests Fruits, abastats per una mà gosada i maldrestra, tingueren -com a més dolç i inoblidable dels addictes- el delicat somriure matern, que sabè trobar-hi, ben segur, amb més encert que no cap perfecció literària, una mica d'aquella patètica indefensa gentilesa humana del fill únic emmarat.

*(A "La festa del blat")

Josep Carner: Els fruits saborosos (pròleg), 2a edició, col·leció La Mirada, Sabadell, 1928.

Ja veig damunt la terra de foc el nostre pi
Oh gent que per les feixes daurades feu camí!
em sobta com un vi
la força tota vella i humil que ens agermana.
(És viu com la ginesta i com el blau marí
el teu escarafall, oh noia catalana.)

Com somrieu en hores del vespre, masos blancs,
entre pallers de bona companyia,
i cada mas ateny en curta rodalia
bosquet i blat i vinya i un marge amb tres pollancs.

Voldria, tot perdent-me per valls i fondalades
dir tes llaors, oh terra de salut!
enmig de coses fosques i vides oblidades
com aquest grill que canta dins un camí perdut.

Si cal que encara et vegi, lloc meu i fe primera,

que sigui un dia de tardor i a seny d'estels,

i el llaurador, fet ombra, hagi deixat enrera

la plana ben escrita de versos paral.lels.

I en l'agombol del vespre, que alguna veu molt pura

desgrani la tonada que el meu bressol oí

abans que sense termes i sense afegidura

no negui mes parpelles la nit d'on vaig eixir.

L’antic veia la Lluna com una noia casta,

el Sol com un poeta. El foll estiu on som
(la pedra es torna brasa i l’aire es torna plom),
la fina camiseta com una pell s’encasta),

és com una senyora (Guiteres o Proubasta)
que, com sobrix, no dóna amb planta lleu, cap tomb;
baldera, boteruda de natges i de llom
espera el seu tramvia, i amb els ulls clucs ja el tasta.

Tantost aquell s’atura, ella amb les dues mans
pren qualsevol del dos agafadors brillants
que hi ha a la plataforma, i es tira ella mateixa,

però damunt l’estrep un peu, un d’únic, deixa:
són pocs, una minyona, un noi i un d’Agramunt
per rescatar la cuixa d’en terra, hissant-la amunt.

El fred maquina, lluny, la recruada

que gelarà les timbes i els torrents,

i als adéus d’una tendra solellada

cerquen d’abellejar mos pensaments.

Una gran fulla d’or volta encantada

entre sospirs i encara no laments;

finestres sense por de cap gebrada,

de nit, s’encenen de retorns contents.—

Serenitat com de llaurada feixa,

paga i corona de l’humil fatic.

Vaig, cingle avall, a una darrera lleixa:

¿per què l’aire, talment, em sembla amic?

La vida em diu que tan suau em deixa

perquè ho fa al so de la cançó que dic.

Queia un ruixim de lluna clara
que enlluentia l'atzavara;

jo em passejava vora el riu,
entre mi mateix tot pensiu.

Cada casal, ben cluc, dormia.
¿Per a qui mai defalliria

la primavera, mig planent
de tant de dolç decandiment,

si la nit era despoblada?
De sobte, en una recolzada,

veig com tremola un cos tot blanc
i ho mira algú sobre el barranc.

Infla l'oreig, infla i encisa
d'una donzella la camisa

penjada entremig d'uns clavells
i una gran marialluïsa.
I al tros quiet, d'amor en frisa
en son capell i penjarells
un espantall per als ocells.

Pompeu Fabra va néixer a Gràcia l’any 1868. Els seus pares i tres dels seus avis eren barcelonins. Amb la seva família –família modesta–, el que havia d’ésser il·lustre gramàtic va viure els set primers anys de la seva infantesa a Gràcia, on rebé les primeres lliçons. El col·legi era semblant al queRusiñol ha descrit en una prosa autobiogràfica. Penombrós, hi senyorejava el clàssic mestretites de barretina negra i enorme palmeta a la mà. Fabra, instal·lat definitivament a Barcelona, acabà la primera ensenyança i cursà la segona, en col·legis particulars. Com que li agradaven les matemàtiques, els de casa seva el fan estudiar per a enginyer. A l’Escola, tot anà com una seda. Quan era al segon curs, morí el seu pare. Aleshores PompeuFabra es plantejà amb cruesa el problema de la vocació. Cal saber que ja havia escrit una gramàtica. Però per respecte als seus decideix d’acabar la carrera. I l’acabà, en efecte. Li surt una col·locació, d’enginyer. Però comprèn que si s’hi embarca, absorbent com és la professió, hauria d’abandonar els estudis i aficions lingüístiques. No hi renuncia. Decideix de trampejar la qüestió econòmica donant lliçons. Funda, amb en Puig i Cadafalch, una Acadèmia preparatòria de la carrera d’enginyer, i després, amb el seu cunyat Galí (pare del pintor Francesc Galí), un Col·legi de Primera i Segona Ensenyança. La cosa, no obstant, s’embulla. En Galí, per motius de salut, ha de deixar la feina. Plega el Col·legi. I poc després, en ocasió de reorganitzar-se l’Escola d’Enginyers de Bilbao i per consell d’En Serrat i Bonastre, l’egregi gramàtic fa oposicions a la càtedra de Química d’aquella escola, les guanya i roman a Bilbao deu anys. Allà distreu els seus ocis de professor amb estudis de gramàtica –que mai no deixa– i amb partits de pilota «acesta». (Fabra ha estat i és encara un brau «sportsman». En els seus temps d’estudiant les seves aficions literàries i musicals no eren res al costat de la seva fúria excursionista. I avui, a la ratlla dels seixanta anys, el nostre gramàtic és un «tenissman» assenyalat, de rara constància, i un assidu nedador.)

Mentre era a Bilbao, la celebració del Congrés de la Llengua Catalana a Barcelona li suggereix la idea d’escriure una gramàtica grossa. I és aleshores quan Catalunya el reconeix i, imperiosa, el reclama. L’any 12, finalment, torna. Actualment ocupa la presidència de la Secció Filològica de l’Institut i dirigeix les oficines de confecció del Diccionari.

Heus ací una llista de les principals obres de Pompeu Fabra:

a) Gramàtiques: Ensayo de Gramática de Catalán Moderno, 1891; Contribució a la Gramàtica de la Llengua Catalana, 1898; Gramàtica de la llengua catalana, 1912; Gramàtica catalana (de l’Institut), 1917.

b) Obres pedagògiques: Gramàtica catalana (curs mitjà), 1919; Tractat d’ortografia catalana, 1904; Sil·labari català, 1904.

c) Obres polèmiques: Qüestions de llengua catalana (Biblioteca de «L’Avenç»; Converses filològiques, 1924.

d) Alguns estudis publicats a la «Revue Hispanique»: Étude de phonologie catalane; Les e toniques du catalana; Le catalan dans la Grammaire des Langues Romanes de W. Meyer-Lübke et dans le Grundiss der romanischen Philologie.

Aquest és un dels homes a qui més deu la Renaixença literària catalana. La segona Renaixença, volem dir. La de Josep Carner i Carles Riba, no la pàl·lida albada dels Jocs Florals. Fabra és l’autoritat i l’ordre. També la intel·ligència. Tolerant i lúcid, artesà i artista, el seu cos retrata el seu esperit. Bru, sec, amb ulls clars atònits i penetrants, Pompeu Fabra apar de seguida acerat i diamantí, tal com és.

UN ACTE IMPORTANT

Sembla mentida que un home com Pompeu Fabra, tan madur i matisat, hagi nascut en un període de transició. Al cap i a la fi, la infantesa i l’adolescència del gramàtic van desenrotllar-se en ple ambient provincial: el de la Barcelona de l’Exposició. Qui escrivia en català, aleshores?

–A casa nostra –ens diu Pompeu Fabra–, barcelonins de soca-rel com érem, teníem un clos on no penetrava el nostre idioma. Vull dir les cartes, que, tal com el costum general ho exigia, no eren redactades sinó en castellà. Doncs bé, vaig ésser jo, vailet, qui gosà, a casa, de trencar el costum. Tenia dotze o tretze anys, potser. Els meus nebots, els Galí, vivien a casa. Ens estimàvem com germans, no hi havia entre ells i jo una diferència d’anys massa grossa. Van haver de marxar a Camprodon i jo, naturalment, vaig escriure’ls-hi. Però tot just havia estampat la tradicional fórmula de «Queridos sobrinos», que alguna cosa es desvetllà i es rebel·la dintre meu. Trobava artificials les meves paraules. No podia vessar en elles el meu afecte. I, fatalment, vaig escriure la primera carta en català.

Vaig explicar al meu pare el que m’havia passat, i tant va assentir a la determinació que havia pres, que vaig fer el primer prosèlit.

LA FAM DE SABER

–Aleshores, jo no tenia ni tan sols la idea que existís una literatura catalana. I quan me’n vaig adonar i vaig comprendre les secretes raons que em movien a escriure en la llengua nadiua, vaig decidir seriosament d’emprendre’n l’estudi. Tenia fam de saber. Furgant en la minsa llibreria paterna, vaig trobar el Diccionari deLavèrnia i la Gramàtica d’En Blanch i Bofarull, que no sé com hi havien anat a raure. Aquests dos van ésser els meus primers mestres. Poc de temps els vaig seguir, però. La Gramàtica d’En Blanch, sobretot, era caòtica i insuficient. Després d’haver donat el paradigma dels verbs, per exemple, diu que si en resulten formes poc viables el lector pot substituir-les a gust seu. Aquesta pueril fugida d’estudi em semblava contrària als principis essencials de la Gramàtica i revelava als meus ulls que l’estat de la llengua catalana no era gens ni mica normal.

Això, i el tracte que tenia amb un xicot cubà, veí meu, d’una cultura superior a la meva, coneixedor de diversos idiomes, abrandaren en mi el somni de crear la gramàtica que el català,anguniosament, freturava. La meva posició, doncs, fou la defensa de la norma contra l’anarquia.

«ENSAYO DE GRAMÁTICA DE CATALÁN MODERNO»

–Aquest llibre és el primer fruit dels meus estudis i de la meva ambició. El tenia escrit als disset anys i va ésser publicat, anys després, sense modificacions de cap mena. Quan jo cursava la preparació d’enginyer, era company meu l’Alexandre Cortada, i d’altres, amb els quals parlàvem de catalanisme. Ells coneixien, és clar, l’existència del meu manuscrit. La meva sorpresa va ésser gran quan un dia DamasCalvet , el nostre professor de dibuix, em demanà la gramàtica i volgué que en parléssim. Aleshores fou quan l’Alexandre Cortada em presentà Cases-Carbó a l’Ateneu. A ell dec no tan sols la publicació del meu llibre, sinó l’haver-me incorporat als rengles de «L’Avenç». «L’Avenç» conegué i travessà distintes èpoques. Havia arribat a ésser una revista ben valuosa, que redactaven En J.Massó i Torrents i En Perés. Quan jo vaig tractar amb En Cases-Carbó i amb En Massó i Torrents, aquest va tenir la idea de començar una nova etapa de la revista i, ensems, obrir un establiment de llibreria i d’edicions. La meva gramàtica va obrir el foc.

Ella és el resultat de la meva indignació davant l’anarquia lingüística. Em limitava, en contraposició a la Gramàtica d’En Blanch i Bofarull, a exposar, sistemàticament, el dialecte central.

LES DIRECTIVES DE LA CAMPANYA DE «L’AVENÇ»

–«L’Avenç» no s’acontentà de publicar la meva obra. En va fer l’inici de la seva campanya. Quin aldarull! Les crítiques, que fins aleshores havien estat més aviat benèvoles,esdevingueren agudes i estridents. Nosaltres érem els reformadors, havíem de vèncer mil obstacles. Aviat hi hagué escriptors al costat nostre i d’altres contra nostre. Entre els primers podríem comptar-hi, com a més afecte, Maragall; i entre els segons, per bé que no eixís mai del terreny de la simple resistència, Verdaguer.

Tant la Gramàtica com la campanya anaven de cara a la modernització de la llengua. Declaràrem la guerra a l’arcaic. Un dels nostres primers triomfs va ésser la resolució definitiva de la qüestió dels plurals femenins en es. El triomf va ésser ben guanyat per Cases-Carbó, autor de l’article on es plantejava per primera vegada aquell tema.

UN RENAIXEMENT SENSE GRAMÀTICA

–Si la reforma trobava obstacles, no era pas sense motius. En realitat, no és que nosaltres encetéssim les qüestions lingüístiques. Ben al contrari –i per això vàrem ésser tan combatuts–, fou tan sentida des del començament de la Renaixença la necessitat de refer la llengua, que cada escriptor esdevenia un gramàtic. I, no obstant, tots es malfiaven de la gramàtica com d’una cosa perillosa, no ja solament per a la producció literària, ans per a la llengua mateixa. Hi hagués un Milà i Fontanals, hi hagué un Aguiló. Influïren gaire en la manera d’escriure de llurscontemporanis? L’un era filòleg il·lustre, l’altre escorcollador infatigable de la llengua antiga i dels parlars vivents: ells aplanaren el bon camí. Ningú, però, no va seguir-los. Cadascú tirava per on li era més fàcil; no volien reconèixer l’autoritat del mestre. Tots eren mestres. Cadascú s’havia elaborat, bé o malament, el seu sistema. Era aleshores quan es produïa la lamentable discussió de les as i de les es, i els membres de certa Acadèmia no aconseguiren posar-se d’acord sobre si calia dir «alfabet» o «beceroles».

L’obra dels nostres escriptors de la primera Renaixença havia de resultar, doncs, per força fragmentària, des del punt de vista filològic. És mancada d’unitat i plena d’errors. A les tares adquirides per la llengua durant els segles de decaïment literari, venien a afegir-se’n de noves. Més vergonyoses, per tal com eren volgudes. La llengua s’enganyava d’arcaismes revessos i de neologismes malfargats. Tot, però, es mesclava dins una mètrica i una construcció purament castellanes, que tothom acceptava com a bones.

El que causa més estupefacció, no obstant, és la multiformitat assolida per la llengua escrita. Rara fou la qüestió que no rebé dues o més solucions distintes, i ens seria molt difícil de trobar dos escriptors, entre els d’aquella època,absolutament d’acord en totes les qüestions. Els partidaris d’una mateixa solució en una qüestió determinada eren adversaris irreconciliables en una altra qüestió: en ortografia, hi havia els partidaris dels plurals en as i els dels plurals en es; entre els primers com entre els segons hi havia, per exemple, partidaris de la ç; i dins de cada un dels quatre camps en què es trobaven separats els escriptors per aquestes dues soles qüestions: qui era partidari de conservar la l geminada, qui de suprimir-la; qui escrivia la v segons la regla etimològica castellana, qui l’escrivia conformant-se més o menys amb l’ús antic, etc. Han estat usades contemporàniament vuit formes distintes de l’adverbi on.

EVOLUCIÓ DE LA GRAMÀTICA NOVA

–Així que vàrem haver guanyat les primeres batalles contra aquest caos, vàrem evolucionar en el sentit de sofrir la influència de la llengua arcaica. Un dels mestres de la Renaixença, Marian Aguiló, pur i isolat, va ésser el vehicle de tal influència. Ell, contra el que molts podrien pensar, veia amb satisfacció l’agitació que promovíem. M’havia dit, recordo, més d’una vegada: «Quan vaig veure una gramàtica escrita per un jove, vaig pensar quefóra una obra dogmàtica, intransigent i injusta. Veig, però, que té fonaments en la realitat.»

Sembla que, en preocupar-nos d’acostar la llengua literària moderna a l’antiga, ens contradiguéssim nosaltres mateixos. Res d’això. Vèiem en l’antic elements purificadors del lèxic i sobretot de la sintaxi. I volíem empalmar la llengua moderna en l’antiga, no a base d’elements superficials, sinó essencials. Crèiem viable el nostre propòsit per tal com entre la llengua antiga i la moderna no hi havia hagut encara una veritablediferenciació. Cal reconèixer que el nostre pla ha esdevingut una realitat més sòlida que no pas la del temps del lo, del mòria i del parlam.

La meva evolució s’ha aturat i concretat, finalment, en la manera actual de plantejar el problema de la depuració de la llengua: cal estudiar bé la llengua viva, cal estudiar bé la llengua antiga. D’aquest doble estudi brollen els materials de l’obra purificadora.

DIALECTALISMES I ARCAISMES

–Tant la llengua viva com al llengua antiga, però, tenen els seus perills amagats. Dialectalismes i arcaismes han d’ésser emprats amb seny i cautela, i amb la pretensió que s’incorporin a la llengua literària. Àdhuc en el diàleg fotogràfic. L’autor exposa en aquest cas a què el diàleg dialectal envaeixi la seva prosa. Aleshores embafa i perjudica, com un excés de folklore. I, no obstant, per què entestar-se en la fotografia? Com si un diàleg entre pagesos del’Empordà no pogués ésser bell sense dialectalismes.

Quant als mots arcaics, és condició indispensable copsar-ne el sentit i la manera de lligar-los. Això no és pas una «perogrullada». Per dissort, és ben recent el cas deplorable de freturar, que tan inadequadament ha estat usat. L’escriptor, ultra resistir-se a adoptar arcaismes «perquè sí», ha de fer-los jugar amb traça i oportunitat. No ha d’acceptar-los en massa. A poc a poc es va lluny. ¿Quin dubte hi ha que alguns arcaismes d’ara fa deu anys han deixat d’ésser-ho, per obra i gràcia de llurreincorporació?

Quan l’escriptor es decideix a llançar un arcaisme, un dialectalisme o un neologisme, ha de tenir la sensació –i sentir-ne la responsabilitat– que realitza un acte transcendental. Es casa amb aquell mot, per sempre. Però, quan el mot o el gir introduïts no s’empelten en el riu de la llengua, cal que el mateix escriptor que s’aventurà a llançar-lo, ambiciós de fortuna, l’aparti per estalviar noses i perills al patrimoni literari. Ha de tenir la valentia de reconèixer les seves pròpies errades. Som en un període deconvalescència del nostre idioma. Tota innovació, per tant, ha de fer-se sub judice, a reserva que es provi la seva eficàcia.

TEORIA DEMOCRÀTICA DE LA NORMA

–Aquesta prova, ningú, i el gramàtic menys que ningú, no pot defugir-la. El gramàtic per si sol i a priori no pot imposar res. És impossible, des d’un gabinet de treball, de preveure i abastar tots els casos pràctics. De vegades, la solució donada a un cas determinat resulta violenta. El gramàtic, aleshores, no ha d’encastellar-se com un déuindiscutible, ans al contrari: atenuar la violència, desfer-la si és necessari.

Cal tenir present que els perfeccionaments lingüístics d’ara són de matís, gairebé tots. Per això han de cercar-se a tall d’assaig, amb molt de compte. Jo mateix no sabria establir una norma abans de sotmetre-la a aquella prova d’eficàcia. Deixo sempre que els nostres escriptorsl’experimentin i decideixin, en definitiva, la seva viabilitat. No tots els escriptors poden ajudar-me, no obstant. Els veig dividits en tres grups, dels quals només el tercer pot servir-me: en l’un hi ha aquells escriptors,escorrialla de l’anarquia del vuit-cents, que fan resistència a tot allò que contraria llurs habituds, i que per comoditat s’erigeixen en defensors dels seus propis defectes. En un altre grup, potser més perniciós que el primer, hi ha aquells escriptors que davant una construcció o un mot que els sembla una millora de la llengua no s’aturen a considerar si és o no viable, si cau o no el el corrent tradicional de l’idioma. Finalment, en un tercer grup, hi ha els escriptors ponderats, creadors irectificadors, que no obliden mai la responsabilitat pròpia. A aquests escriptors encomano, tàcitament, la prova del que jo voldria que fos la norma. Sense aquesta prova, doncs, resolta en sentit favorable, entenc, repeteixo, que el gramàtic no pot imposar res. No sóc dictador, em plauen els procediments democràtics.

Ara bé: l’assaig que quatre o cinc anys d’èxit consoliden hauria d’esdevenir regla inflexible. Que poguéssim dir, aleshores: el qui no ho fa així, cometsenzillament una falta de gramàtica. El meu ideal fóra que, gràcies a aquest mecanisme, arribéssim on ha arribat, sense Acadèmia, Anglaterra. Si més no, ens estalviaríem, immunes, les atzagaiades de qualsevol gramàtic.

EL PROGRÉS ACONSEGUIT I LA FEINA A FER

–No he pas d’encarir el progrés aconseguit. És ben visible. El que en ell hi ha de més encoratjador, però, és la disciplina. Una disciplina que ara fa vint anys ningú no podia preveure. Per altra banda, el lèxic ha millorat. El més endarrerit,indubtablement, encara, és la sintaxi, com tot el que té una relació més íntima amb el pensament: per exemple, la significació de les paraules. Però aquest endarreriment és lògic si recordem l’estat a què havia devallat l’idioma, i si tenim present el bilingüisme actual. El bilingüisme, heus ací l’enemic. Lluitem contra corrent. La nostra tasca depuradora és feixuga, per tal com subsisteixen les causes d’impuresa.

Però, sigui com sigui, el català té ja les seves línies generals ben estructurades. I podem tenir una visió del que serà el nostre bell idioma quan unútim grau de depuració sigui acomplert.

Mentrestant, cal treballar. Ja es treballa. La traducció dels clàssics, per exemple, no dubto que serà una monjoia en el nostre camí ascendent. Les traduccions sempre suposen un enriquiment del lèxic, enriquiment que és més necessari que mai quan una depuració severa l’ha empobrit.

Poden fer-se moltes coses profitoses. Jo en proposaria de seguida una: la revisió de les «frases fetes». Quantes n’hi ha d’estrangeritzades! Caldria, doncs, desfer-les i refer-les, donant-los nova vida; així treuríem del nostre corrent lingüístic les carcasses que s’hi podreixen. Una revisió com la proposada hauria d’ésser general. No es tracta de posar unremeiet a cada cas, sinó de crear motllos nous, d’inventar, si cal, neologismes. En aquest terreny, més que en altres, se’ns mostra ben nua la necessitat que els escriptors de bona fe col·laborin en l’obra depuradora.

LES LLETRES CATALANES

–El procés lingüístic ha repercutit, és clar, en la literatura. Si els vuitcentistes es movien dins un romanticisme mansoi, les promocions modernes s’orienten envers el coneixement de les literatures d’altres països i espero que ben aviat es deixarà sentir la influènciarenovelladora dels clàssics.

El fet és que les lletres catalanes d’avui, sense posseir un «poeta» de l’alè de Verdaguer, ni un «geni» puixant com Guimerà, han assolit un grau inconegut de maduresa. Carner em sembla l’homerepresentatiu d’aquest segon renaixement, de la mateixa manera que Molière i La Fontaine són els símbols de la bona època francesa.

MASSÓ I TORRENTS, MARAGALL , GUIMERÀ

–No puc pas comentar cap obra ni cap home del nostre temps. Ni opino com a crític, ni he estat mai amic íntim de ningú. Potser el meu millor amic ha estatMassó i Torrents, company d’excursió i de polèmica. Amb ell caminàrem hores i hores, sense fatiga, excursionistes ruskinians com érem. Amb ell vàrem lluitar des de «L’Avenç» contra tots els enemics que es presentaven.

Massó i Torrents tenia un just sentiment de la llengua parlada, que contrastava amb l’arbitrarietat caòtica de la majoria d’escriptors del seu temps. Els seus Croquis pirinencs tenen una frescor invencible. És el primer literat que s’identificà de veres amb la reforma de «L’Avenç». Això li portà disgustos, àdhuc amb antics companys seus com Mn. Collell.

El curiós d’En Massó i Torrents és que tenia idees tan clares sobre el que calia fer, que tots els seus llibres els concebia formant part de vastes sèries. Era un home de molts projectes. No n’ha realitzat gaires, però la vocació que el va portar a l’Institut s’hadescabdellat en un treball formidable que val per tots els projectes marcits. Massó i Torrents, neguitós, febrós d’ambicions nobilíssimes, és una admirable estampa d’intel·lectual renaixentista.

També Maragall va ésser amic meu. El vaig conèixer d’estudiant, quan encara no havia escrit res. Ens llegia les seves produccions primerenques. I ens barallàvem amb ell a propòsit del seu punt de vista sobre la reforma. Baralles amicals, és clar.

Maragall va ésser sempre un home d’una vida plàcida. El veig, encara, com si el tingués davant els meus ulls, a la tertúlia de «L’Avenç». Era un noi polit, rosadenc, de cutis fi. Portava una barbeta i desvetllava una gran simpatia.

A Guimerà l’he tractat poc, però una lletra seva em causà una de les sorpreses més fortes que mai hagi tingut. Tothom sap que Guimerà va ésser, durant molts anys, una mena de «papu» delsanti-normistes, que es vantaven de tenir en els seus rengles indisciplinats les figures més glorioses de la nostra literatura. Quan jo compilava una Selecta d’autors catalans, em vaig trobar que de tots els autors que hi eren representats només Guimerà escrivia els plurals femenins en as. Em sabia greu. En escriure-li per demanar-li permís de reproducció del seu original, vaig demanar-lo també, amb temença, si tindriainconvenients que els seus plurals femenins fossin retocats. Esperava una resposta agra. I no: «Els plurals femenins, faci’ls anar a gust de vostè», va dir-me. Aquesta singulardisplicència va revelar-me com era de fictícia la creença en l’entossudiment dels escriptors vuitcentistes. No es podia demanar, ben cert, un eclecticisme més gran.

GARCÉS, Tomàs, "Conversa amb Pompeu Fabra", Revista de Catalunya, any III, núm. 23 (maig 1926), pàgs. 485-494.

EL PLA DE LA CALMA

L’àrida calma ondula com un immens desert.

El sol, a frec de terra, com borralló s’hi perd.

El cel fulgura plàcid: s’estén per l’infinit

com nítida llacuna de cignes blancs. La nit

assotja àvidament darrera les Agudes.

La lluna plena surt d’afraus inconegudes

i gesticula immòbil, sanguinolenta d’ira.

D’uns carboners apunta, cingles avall, la pira.

En la monotonia dels rasos hi pasturen

les solitàries vaques: de tant en tant s’aturen

i exhalen un bruel de cara a l’establia

llunyana. D’una boira minúscula es desnia

la tremolor. De cabres, ovelles i crestats

alhora s’acorruen per entre els espadats

pacífiques ramades. La polseguera immunda

amb sa ferum de llana la comarcada inunda.

I, enmig del remolí, bracegen els pastors,

i xiulen de les fones els rocs udoladors

que a voltes camatrenquen o escapcen qualque banya

ja consentida. Aborden amb alegria estranya

de subaltern els cans d’atura malcarats.

Mes per damunt la insòlita negror dels espadats

i de la vasta calma de serenor divina,

la Creu de Matagalls perdura gegantina.

I les ramades salten, rostos avall, de dret.

De Coll-Pregon arriben sobtadament al net.

El sol ja s’ha perdut. La llum s’ha fos. La lluna

s’ha tota esblanqueït i perfilat com una

donzella a qui l’edat torna gentil, prudent.

I la corona tot l’estol del firmament.

Ja envolten el corral de sinuós teulat.

Ja el ramat és a dinr. La porta s’ha tancat

i pel llindar balder traspua el color groc

que escampen els tions des de la llar de foc.

     PÒRTIC

    Bella Ciutat d’ivori, feta de marbre i or:

    tes cúpules s’irisen en la blavor que mor,

    i, reflectint-se, netes, en la maror turgent,

    serpegen de les ones pel tors adolescent.

    L’ivori té la gràcia d’un marbre constel.lat

    d’aurífiques polsines, com una carn d’albat.

    Bella ciutat de marbre del món exterior,

    esdevinguda aurífica dins un esguard d’amor!

    Ets tota laborada amb ordenat esment.

    Et purifica el viure magnànim i cruent.

    I, per damunt la frèvola grandesa terrenal,

    empunyaràs la palma del seny - que és immortal.

DE COM GUERAU DE LIOST TORNA HIPOTÈTICAMENT A LES ANGOIXES DEL PARTERATGE I SUCCESSIVES SEQÜELES          

      Com dèbil nadaló de pit em só tornat.

      Em sento embolcallat, faixat i agarrotat

      Les puntes d’una gorra qui em tapa les orelles

      m’irriten amb llur frec constant les dues celles.

      Del meu recent bateig tinc un record difús.

      La capa era feixuga. Brodat era el barnús.

      Només recordo la quieta llum del ciri

      de la padrina, groga com un pistil de lliri.

      I tinc la vaga idea que si jo em dic Guerau

      serà perquè s’ho deia l’avi patern. La nau          

      del temple era com una antiga, immensa cova,

      i jo com una gota de calç encara nova.

      Quan del bressol m’ofega la rígida estretor,

      contemplo la boirina flotant del pavelló.

      A voltes sento encara l ‘esforç del parteratge

      i em reblaneixo com un diminut formatge

      sols de pensar-hi. Mai hauria dit que tan

      pesada tasca fos la de lliurar l’infant.

      Encara és més feixuga, potser, la meva tasca.           

      De la ferum innoble de llet em ve una basca.

      Quan la gibrella miro, l’esponja, l’alcofoll,

      la llevadora, els pèbets, tremolo com un poll

      qui de la pròpia closca encara porta engrunes.

      Ai Déu! i les veïnes comares importunes

      qui, en rotllo, aspecten àvides la meva nuditat

      i tracten de posar-me als llavis citronat

      i amb una rialleta, fent trufa del martiri,

      per unanimitat recepten un clistiri.

      Si, d’esguardar-les, ploro, veig que la gent somriu.

      Si m ‘esvaloto, diuen que sóc un argent viu.

      Quan ma petita testa en el coixí descansa,

      encara experimento una altra esgarrifança:

      la freda coïssor del no tenir cabells.

      A voltes m’acaronen, donant-me bons consells,

      i sento en la flonjor penosa de mon crani,

      d’un vell senyor les ungles d’un gruix estamparan.

      Quan sóc als braços de la dida, tan petit

      em trobo, que em sofoca la mola de son pit,

      i em sembla que gambejo d’una gegantassa

      per les carenes de les cuixes, per la plaça

      de les colrades galtes, per la ufanosa vall

      dels llavis, devinguda, al riure, xaragall.

      I les besades qui em llatzeren, masculines,

      de renadines barbes amb les naixents espines!           

      I les besades sorolloses i mordents

      de les comares, fetes amb llavis, llengua i dents,

      qui em superposen cercles humits damunt la cara!

      Mes, quan em deixen sol, una gran por s’empara

      de tot mon ésser; i tremolo com el fus          

      de qualque filadora qui, engargussada, tus.

      Els ulls se m’esbadoquen davant les escomeses

      infanticides de fosforescents urqueses,

      de la penombra eixides com d’un alè de llac.

      Talment com dins la gola balmada d’algun drac,

      dins el bressol em miro. I m’és la cruixidera

      dels mobles com el ritme fatal d’alguna ossera.

      Dins cada pica sento de l’aigua el degotís.

      El sostre marca els passos d’algú d’un altre pis.

      I sibillina, m’arriba un llum encès d’escala.

      I es balandregen les cortines com una ala

      de rat-penat enorme. I avancen en legions

      arnes, mosquits, aranyes, mosques i escarbatons.

      I, esbalaït, sospito que, al sostremort, les rates

      de claveguera juguen amb unes grans sabates

      de la besàvia i les rosseguen febrilment.

      I guspireja la fogaina qui s’enceén.

      I dins la cambra giravolten les penombres

      arrossegant en llur seguici les escombres

      i la vaixella i les cadires... I el palmó

      llarguíssim bat la llarga barana del balcó.

      Al manco si els rellotges de casa companyia

      em fessin tots, amb una discreta melodia            

      cantant-me la non-non!... I encara veig al lluny

      la vida que m’espera. Fatídic s’esmuny

      com una torbonada. M’esperen tres caigudes

      del llit, i les etapes--en part esdevingudes--

      de quatre dides i tres interinitats,

      i dotze mainaderes amb altres tants soldats,

      i el vèrbol, els brians, la rosa, la verola,

      i els letovaris fets amb una gran cassola,

      i les untures i els emplastres al carpó--

      i en el ventrell alguna tela de moltó

      i el bavejar constant i les eternes sopes

      i aquell sentir-me:--Guerauet, mira que topes!--

      i aquell escarpidor de banya i els petits

      peücs com irrisòries sabates i els confits

      dosificats amb una monòtona prudència

      i aquell trobar-me, unànim, de tota ma ascendència

      els rastres fisionòmics i aquell samfoniment,

      a causa d’algun àpat quan és la mare absent.

      Suportaré els endèmics elogis d’escaleta

      deixant-me dir, per la Mundeta i la Ciseta,

      "hereu de casa" i altres motius sentimentals.

      Només--ai!--de pensar-hi, em vénen tots els mals

      no relatats encara... Oh! Sigues-me propici,

      mon Àngel tutelar, i treu-me aquest desfici

      de ser petit de fora i massa vell de dins.

      Què sento?... L ‘Àngel parla al só dels violins

      d’una cohort angèlica d’alades caramelles.

     --Oh tu, Guerau! Abans serà de les estrelles

      perduda l’harmonia dins l’èter primitiu,

      abans damunt les aigües del mar serà el caliu

      d’un continent, flotant com hòrrida sargassa,

      que tu esdevinguis un infant. La vida passa

      i ja no torna més. Reporta’t, doncs, si et plau,

      i pensa que tu no ets altre que el cavaller Guerau

      qui és mullerat fa temps, i és celebrat poeta,

      i és misser honorari qui empunya l’escopeta

      joiosament i caça amb èxit qualque pic,

      qui és pobre de cabals i de projectes ric,

      qui deambula amb varis companys cada migdia,

      qui es pensa ser un infant només perquè somnia...--

ODA AL PIADÓS BARÓ PERFET

Sortosa la nissaga que té un baró perfet!

         Cada obra d’ell apar millor que totes.

La llum divina el ruixa, metòdica, a raig fet,

         la llum que els altres copsaran a gotes.

Ell sa fillada, càustic i alhora idíl·lic, mena

         (a cada banda un rengle de perills).

I encara als ulls li posa, asèptica, una bena,

         car res a aprendre no tindrà dels fills.

Ell naurà el Decàleg de son proïsme al coll

         com un collar de pues salvatgines.

Els pecadors capbussa, irat, a l’aiuguamoll

         per suca-mulla d’àvides beguines.

Aramada, si no d’ales, d’un rafegut bigoti,

         la dida seca d’alter ego té.

Massa amb els xics farien, ingràvis, poti-poti

         els àngels de la guarda; i no convé.

L’estudi porta cua, la cama ensenya l’art,

         i, la política, l’orella.

No hi ha com el no viure. L’home que es lleva tard

         no es pica el dit ni es cremarà la cella.

No blasmaria el luxe: un diamant és sòlid

         fins entelat de pols.

Els mobles són un límit. ¿Qui jugarua a “bòlit”

         fins una casa que en té molts?

Mesura pel domèstic estrenes i consells

         després que la soldada regateja.

Patern, arrecerava col·legues a parells

         amb un retòric paravent d’enveja.

La hisenda, amb sos escrúpols, arrodoneix, invicte.

         Al seu molí totes les aigües duu.

Fins endolceix a estones el to del veredicte,

         car la virtut és ser madur.

Per l’ànima seguici, de clergues té un estol,

         i fins hi juga a cartes.

I pel carrer tolera, ja que no hi va tot sol,

         que la muller porti un abric de martes.

Si el Crist un dia truca, li allargarà una almoina

         per una escletxa del cancell.

Ves què faria a casa, si el món ara va en doina,

         de massa bo que és Ell!

Vindrà l’apoteosi de terra i cel estant?

         Segur que a l’altre món farà patxoca.

(Ai que la bugadera li passarà al davant

            i esbullarà, davant de tots, la troca!)

    ¿Entendreu tota la meva emoció davant l'Enllà d'en Maragall, quan us hagi dit que és una obra que em torba i -literalment- m'espanta? ... ¡Quin llibre! Per ventura mai la paraula humana hagi arribat a tan solemnes extrems com en ell... - De vegades -haig de conferssar-ho-, no sé pensar sense terror en el destí del nostre poble, obligat a sostenir, sobre la seva pobra normalitat, tan precària, el pes i la grandesa i la glòria d'aquestes sublims anormalitats: la Sagrada Família, la poesia maragallenca...

    Enllà és la nota més aguda, més estrident, del romanticisme llatí, potser del romanticisme de tot el món. -(Me sembla que dir això d'un llibre, és dir-ne alguna cosa).- No sé de cap literatura en què el Verb hagi reculat d'una manera tan magníficament espantosa en el sentit contrari a l'articulació, és a dir, en el camí de la Interjecció. -Passats els límits d'aquesta poesia, ja el dir dels homes no és dir, sinó so, so natural, tan potent com la música de les cascades, del mar, dels vents, dels boscos ... - I amb aquesta naturalitat i amb aquesta potència inhumanes, sembla somiar el nostre poeta, qui canta audaçment:

                                         La poesia tot just ha començat
                                        i és plena de virtuts inconegudes

    Vet aquí quelcom que jo no sé llegir sense esgarrifança...
    Però, també, vet aquí moltes coses ben apartades de l'esperit i de l'obra del noucentisme. -L'acció civilista en què tenim posats el coll i el cor és essencialment inseparable d'una estètica clàssica, és a dir, d'arbitrarisme. -(En l'Estètica Arbitrària veiem el substràtum teoritzat del Romanticisme.)- I així tot un sentit clàssic de la Poesia comença a florir entre nosaltres. - En això "s'expressa en una nova forma la caracterització principal d'una raça, mai com ara tan nombrosa i activa", com va escriure l'Alomar en son estudi sobre l'Estètica Arbitrària. - Mil simptomes, de tots notats, s'han produït darrerament en aquesta direcció... Acàs no sigui encara general una clara consciència del fenomen i de sa llei: però ja hi arribarem a no trigar gaire. - I no dubto que la publicació d'Enllà haurà apressat, per contracop, en molts esperits la producció d'aquella consciència.

    Com se veu, a l'això dir, el Glosador vol abstenir-se de tot judici. Se limita a consignar un fet. El fet és: hi ha, més que independència, contradicció, entre l'Estètica de la Paraula viva, que ha tingut sa manifestació més significativa en Enllà, i l'Estètica Arbitrària, novetat espiritual essencial en la generació noucentista. - Per això la generació noucentista, que en La Nacionalitat Catalana d'en Prat ha vist avui una doble utilitat d'exemple i de doctrina, dubta si en l'obra del seu essencial "Mestre en Gai Saber" (de debó aquest, i de molt abans que els diplomes amb cal·ligrafia gòtica ho cantessin), si en els versos del nostre gran Poeta de Postrimeries (Mort. Judici. Infern i Glòria), pot trobar-hi alguna cosa més que una utilitat -altíssima, això sí - d'exemple.

    Eugeni d'Ors: "Enllà" i la generació noucentista, Glosari, 29-VI-1906.

    Repetim la pregunta: ¿Què porten a la generació noucentista catalana aquests dos llibres de la seva generació mestra: La Nacionalitat Catalana i Enllà?

    Contestem: Li porta el primer una lliçó doble d'exemple i de doctrina. - Lliçó d'exemple, perquè mostra la superba experiència política de com unes idees nascudes en l'isolament d'una camaraderia escolar devenen ràpidament les rectores de la vida de tot un poble. - Lliçó de doctrina, perquè, amb aquest llibre d'en Prat, el Nacionalisme català, que acàs en algun moment la generació noucentista pogué creure hostil al pensar propi, s'eixampla generosament i fa entrar oportunament a son si el verb polític de la generació nova: l'Imperialisme.

    Tan fragmentàriament, tan confusament com se vulgui, cal reconèixer que els noucentistes han formulat en la idealitat catalana dos mots nous: Imperialisme - Arbitrarisme. - Aquestes dues paraules se tanquen en una sola paraula: Civilitat. - L'obra del noucentisme a Catalunya és -acàs millor dit: serà -l'obra civilista.

    L'Imperialisme català ha trobat la seva primera reconeixença autoritzada en l'obra d'en Prat. -Bell moment: vet aquí que tota una generació de lluitadors formula, després de la seva definitiva victòria, la divisa de son escut. Però com no entén que l'escut resti escut seu, mes vol que devingui escut de la Pàtria, no ferma la seva divisa, al formular-la, sinó que deixa son sentit espiritual ben obert per a que a n'ella filialment vingui a ajuntar-se el mot novell de la novella gent lluitadora.

    "L'Imperialisme és el període triomfal del nacionalisme..." - "Ja el nacionalisme català ha començat la segona funció de tots els nacionalismes, la funció d'influència exterior, la funció imperialista..." -¡Oh, Mestre, gràcies! Veieu: els noucentistes hem hagut de sofrir molt amb aquest nostre Imperialisme. Semblava un somni incoherent de diletants. Se'ns en reien. L'havien anomenat "convicció manicomial exclaustrada..." - ¡Encara no fa un any d'això! (Un cop més: ¡oh, benananta Catalunya!) - Avui, aquests dies de prova son finits per a sempre. Espasa de cavaller ens ha armats cavallers. - Mestre: perquè la doctrina vostra és també la nostra doctrina, li jurem fidelitat a la doctrina vostra...

    Aquesta és la doble lliçó del primer llibre.

    Eugeni d'Ors: "La Nacionalitat Catalana" i la generació noucentista, Glosari, 28-VI-1906.

El cor em fa mal, quan la singular lectura es termina... Llibre obscur, que l'atzar conduïa a les meves mans! Llibre emperò, ple d'interés, de psicologia i de història. I palpitant, de la intimitat tràgica amb un esperit, i evocador!.... Aquelles pàl·lides fantasmes que angoixaren la nostra infantesa, de nou hi passen tranquil·les, sense massa de bruit. I és com si ara, una vetlla, resomnièssiu, en somni memòria; però que encara, des del pregon de la subconsciència, misteriosament us enverinava la vida amb vagues aprensions, estranyes malenconies i sordes terrors.

Això era a la fi del segle XIX. En deien per antonomàsia "la fi del segle". I de la seva decadència i del seu mal, cínicament els homes que el vivien se'n feien una manera d'orgull. Temps de descomposició, aquell. Una tàrbola senilitat s'ajuntava a la febre de les germinacions noves, que encara no es sabia quina fruita havien de dur. Un neguit dolorés, un apetit de tenebra s'ensenyorien de les ànimes. La fe religiosa no era pas ben reconquerida; la fe en la ciència redemptora, que durant un segle enter il·lusionà els homes, era ensorrada ja també. El nou idealisme no s'havia articulat i restava només com una aspiració, com una altra causa per acrèixer el malestar davant les realitats de l'existència. Fou aquest el temps de l'anarquisme, quan el florir universal de les doctrines i quan els primers atemptats, la crueltat i l'estupidesa dels quals astoraren el món. Fou el temps de decadentisme i de la sensualitat malalta.... Recordeu la literatura; recordeu l'art aleshores. Vet aquí Verlaine, el gran poeta que viu morint en les presons i en els hospitals component odeletes obscenes o lletanies a Maria. Vet aquí Aubrey Beardsley, vet aquí Felicien Rops i el Vescomte e Toulouse-Lautrec, corromputs de Japó i de Prostitució. Vet aquí Ibsen, que vol dissoldre la família i la societat, i Tolstoi, que vol dissoldre la vida civil. Vet aquí Huysmans i els catòlics equívocs i els blasfematoris i els de la "Rose-Croix" i els de les petites religions de París. Vet aquí els idealistes lívids, estetes pre-rafaelistes o místics maternlinckians, qui tornen de la raó a la poruga follia i del llenguatge al balbuceig. Vet aquí una gran onada de música, rodant a través de tot això i negant-ho, i aquesta onada és el cant de Tristany i Isseuta, i se n'emporta raons i consciències vers l'abés de l'amor i de la mort, sense deixar-los altra força que la de sospirar, abans de per ja mai desaparèixer, una paraula: una paraula que és com el testament d'època: "Nihil".

Ai, la traducció espanyola del "Nihil" fou més trista; la catalana, encara més! El que en altres llocs era un naufragi de nació. En 1893 l'anarquista Pallés tirava una bomba, en una parada militar, contra el general Martínez Campos: en 1893, esdevenia l'enfonsada de l'imperi colonial. Entremig, per a nosaltres, com a veu d'encoratjament, com a força positiva, com a orientació, com a fe i esperança, què? Les grans concrecions d'energia més tard actuants, no existien encara i es preparaven només, entre basques de gestació, o entre paradoxals profecies. El nostre catalanisme no s'havia traduït en un moviment polític organitzat: restava, sobretot, essent una protesta i un plany -una elegia i una blasfèmia-. Blasfèmia i elegia era també el nostre europeisme, enveja i desesperada enyorança d'allà no conegut o d'allà entrevist; no sacra ambició i decisió d'arribar a posseir-lo. Blasfèmia i elegia, el tradicionalisme: que l'anhel a restaurar les valors eternals i a lligar-s'hi no somniava en les direccions enèrgiques i útils que avui veiem florir, tant a Catalunya com a la mateixa Espanya castellana. Res encara de civilisme, res d'Imperialisme, res d'aquest complex conjunt d'accions, renovadores les unes, innovadores les altres, constructives totes, que havem anomenat Noucentisme, justament per l'hora en què les hem vistes sortir a la llum... Un món moria; i només comptadíssims esperits pogueren endevinar quina cosa anava a reemplaçar-lo. En els altres fou una repercussió catalana, agreujada per l'estretor de l'ambient i per la més silenciosa tristesa de la crisi universal. Tenim un exemple d'aquestes crisis de "fi de segle" en el cas de Mossún "Cinto". En tenim un altre cas: Soler i Miquel. En tindríem un altre, potser, en els casos de Maragall i del nostre amic Pere Coromines si no s'haguessin tots dos redimit, l'un articulant el malestar, i així netejant-se’n amb la poesia i la teoria; l'altre, canalitzant la vida enèrgicament vers la normalitat política i familiar....Un exemple més, és el que ha restat recollit en aquest llibre, que ara us dic que l'atzar em porta a les mans, i que són les memòries d'un home del temps, el "Dietari" d'un escriptor poc reconegut, en Francesc Rierola i Masferrer, que publicava, en 1908, ja mort ell, la pietat dels seus companys de Vic.

Aquests "Dietari" té un caràcter doble. Confessió íntima d'una banda; en l'altre aspecte memoràndum d'esdeveniments públics. Ara l’Èric Amiel, el seu autor; ara, objectiu periodista. Un Amiel, de volada curta, d'estret criteri, de tristor més prosaica, de solitud menys pura, amb la mateixa ineptitud social, però sense l'excusa de l'aristocratisme. Un periodista, capaç, de tant en tant, de traçar, amb una crua eloqüència, en quatre plomades breus, precises, petites escenes de vida ciutadana i de sos històrics fastes i nefastes. [....]

Així el peròode comprés en el Dietari de Francesc Rierola fou el de la nostra primera formació. Tot allà d'ell ha entrat en la composició del nostre esperit om un amarg llevat... -però, heus aquí que, quan ell va acabar, s'iniciava la nostra jovenesa. Clams de liquidació, clams de regeneració eixien d'arreu. Així fou, sobretot, un baladrejar. però, al mateix temps, desvetllades del mal somni, ocultes energies daven començ a la bella tasca. Una silenciosa sembra començava de què avui ja endevinem el florir. Venien ideals nous: venia sobretot, el coratge dels pensadors, per a articular-los en fòrmules clares, els dels homes d'acció, per a dur aquestes fòrmules a la realitat. I els pensadors han estat també una mica homes d'acció, volent consagrar ses forces de joventut a la feina d'instauració de la cultura: i els màxims homes d'acció han estat també uns lúcids, estretament lligats a l'emissió de les fòrmules del pensament. I ens han vingut del món i les hem traduïdes, ventades de la nova idealitat, de la restauració dels valors, per la qual en cada paés laboren els selectes. I hem vist com tot la humanitat s'avergonyia ja de la finisecular malura i aspirava a entrar en una era de fresca moralitat, de reconquerida salut en els cors i les ments... Així aquelles tenebres a poc a poc s'esvaien. Ara els temps són altres i munten noves generacions. Noves generacions que ja han desterrat l'ombra de Hamlet: que ja saben de l'alegria del viure civil i de les preparacions normals: que han volgut conservar millor la puresa i l'energia; que han trobat ja davant ells, homes a qui han pogut creure i guanyar així el sentit inapreciable de la Santa Continuació. que coneixen alguns mestres a la Universitat i força eines als laboratoris i totes les possibilitats científiques a l'Institut i tots els llibres a la Biblioteca: que han sortit a l'estranger a estudiar-hi i a amidar-s’hi: que si alguna "vague d’àme" els havien donat les inquietuds d'adolescència, n'han pogut guarir virilment amb aquest instrument magnífic que són els deports hivernals i amb aquest altre instrument magnífic que és el servei militar obligatori.

Eugeni d'Ors: Obra catalana completa, I, Glosari 1906-1910, Selecta, Barcelona 1950, ps. 3-17.

En aquest bon temps que, com oportunament en Maragall va recordar, és temps de collites, dos llibres de plenitud són advinguts aquí. - Un i altre procedeixen de la generació que ara arriba a l'hora magistral, de l'última generació del mitl vuit-cents, de la generació que immediatament ens ha precedit a nosaltres -vull dir, nosaltres, joves, de mil nou-cents català...-. En aquests llibres apareixen sintetitzats els mots fonamentals d'aquesta generació que ens ha precedit en el camí i que ha assolit ara, mentre nosaltres avancem en inquietuds de creixement, virilitat perfecta. L'un formula científicament un ideal polític; l'altre dóna la nota més alta d'un ideal estètic. L'un d'aquests llibres és La Nacionalitat Catalana, d'en Prat de la Riba; l'altre el volum de poesies Enllà, d'en Maragall.

Dos mots fonamentals ha tingunt la forta generació d'en Prat i en Maragall: el Nacionalisme -la Teoria de la Paraula viva... -¡Gloriosa Catalunya! N'hi ha prou amb dues paraules ideals així, per a omplir un sigle. ¡Tu les has dutes a maduritat en una hora! - La història d'aquesta maduració dels nacionalismes és el fons bellament heroic del llibre d'en Prat de la Riba: el suc de la maduració d'aquella teoria fermenta tumultuosament en els últims versos de Maragall.

Ara bé: Aquestes dues obres mestres de la generació mestra nostra, ¿què ens porten a nosaltres -els noucentistes catalans?

Hem meditat llarga estona sobre això. Anem a dir sincerament, clarament, el fruit del nostre meditar.

El fruit del nostre meditar és el següent: Sabem, per l'obra d'en Prat, que el Nacionalisme de Catalunya ens és útil per sa doctrina i per son exemple. - Dubtem, per l'obra d'en Maragall, si l'Estètica de la Paraula viva ens és útil per sa doctrina i per son exemple, o només per son exemple...

Desglossarem, en successives gloses del Glosari, la glosa amb què el Glosari ha marcat el dia d'avui.

Eugeni d'Ors: "Dos Llibres", Glosari, 27-VI-1906.

    En resum: des de sos orígens, una doble corrent, política i estètica, ve nodrint de saba ideal el Catalanisme. -Dues obres de la més alta importància han marcat avui el punt assolit per la doble corrent.

    L'adveniment de la generació noucentista no torç el curs de la corrent política. En Prat ha vingut a demostrar-nos la unitat del camí. -Així com, en el transcurs del temps, el provincialisme devé regionalisme i el regionalisme nacionalisme, sense reacció ni contradicció, així, ara, amb idèntica felicitat,el nacionalisme devé entre nosaltres imperialisme.

    Al contrari, en lo estètic l'adveniment de la generació noucentista contradiu, amb direccions noves, la direcció anterior. La direcció estètica anterior del Catalanisme era produïda sempre en un mateix sentit, en sentit de romanticisme, des d'en Piferrer, el nostre primer gran romàntic, fins en Maragall, el nostre darrer gran romàntic. - Entremig, el cas isolat d'un Costa i Llobera no compta. Cal arribar als nostres dies per a assistir a l'obertura d'un cicle de classicisme essencial. - El nou cicle és ja obert ara. L'era del romanticisme està ja ben pròxima a agotar la seva significància entre nosaltres...

    Era dever del Glosador anotar amb tota fidelitat aquestes palpitacions del temps.

    Eugeni d'Ors: "En resum...", Glosari, 30-VI-1906.

    Les gloses últimes del Glosador sordejaven. Era son dever sordejar. Música de tirs i de bombes resulta mal tema de meditació. Al que escolta les palpitacions del temps, cal desentendre's de les detonacions de les hores. Almenys, mentre les detonacions sorollegen com detonacions. En tant que així és, aquell deu ocupar la ment en actualitats altres. En veres actualitats. Perquè mai la por, el terror, la venjança, ni àdhuc la indignació a cop calent, poden constituir veres actualitats per a un meditador... Després, quan ja s'ha reposat l'aire: quan a n'aquells sentiments poden succeir sentiments nous, més nodrits de serenitat i eternitat: quan ja la detonació no fa sinó un apagat retruny en el solemne soterrani del record històric, pot ella devenir actualitat meditable, florir en glosa. Glosa un xic rerassagada de la vida, és cert... Per això és bo, perquè en aquests casos el pas de la vida taca espantosament de sang...

    El pas de la vida entre nosaltres, durant l'última setmana, ens ha deixat la Civiltat feta runes... -¡Oh, quina tristíssima setmana, la que comença amb l'insult imprès contra unes senyores, i amb l'explosió d'una bomba s'acabà!... Deixeu-me dir-ne l'amargura per a mi, que he col·locat tot mon ideal i tot mon contribuir a la santa obra d'edificar la Civiltat entre nosaltres. Deixeu-me, i perdoneu-me, que vos suggereixi com en aquests dies darrers, mentre amb apariències d'impassibilitat m'ocupava en una altra cosa, tota una tempesta de ràbia, de desalent, de cansanci, ha passat per mi, amb uns desitjos suïcides de plegar, i de cridar a tots els capatassos, a tots els companys, a tots els aprenents de la Construcció dels nostres insomnis, que pleguessin!...

    Però, no!... - Plató em valgui, per a recordar-vos i per a recordar-me, com per sobre de les animetes miserables dels homes, hi ha la gran ànima de la Ciutat. I la Ciutat nostra vol ser salvada, ha de salvar-se. Podrem no convertir en Pau, en Pere, en Berenguera en homes civils. Però Barcelona, però Catalunya, han de guanyar Civiltat definitiva, així ens morim tots...

    ... Entre les sagnantes runes d'una Civiltat, per a l'obra de la Civiltat definitiva en nosaltres, -segueix, - en el nom del Pare, del Fill, i del Sant Esperit, -aquest Glosari, -aquest Carnet d'una civiltat...

    Eugeni d'Ors: "Entre les runes de civilitat", Glosari, 24-I-1907.

Ja passats els Jocs Florals de Barcelona, ens omplirà primavera, estiu i tardor la tongada dels certàmens literaris forans. Ara bé; com tot s'encomana, fins l'hermosura és de creure que les hermosures poètiques de la festa cabdal se vegin reproduïdes fidelment en les més poètiques festes, no per lo petites menys pròpies per a que a elles acudi a dansar, a l'amable cor de les Nou Germanes.

El mal és que certes menes d'hermosura son molt difícils de portar. En l'any de gràcia de 1907, la moda floral ha incidit en horacianisme. No tenim dret a planye’ns, per ara. Mes, acés podríem dir lo mateix, si la moda s'estengués tant que, en l'actual primavera i pròxims estius i tardor, no restés a Catalunya mur de muntanya en què els ressons no repetissin la mésica verbal de l'estrofa sòfic-a d’única?... Jo sentiria molt ofendre als mantenedors i armadors dels Jocs Florals de qualsevol vileta. Però no crec ofensa dubtar de què els hexòmetres encaixin amb la restant decoració de la benemèrita festa. Jo, parlant amb tota sinceritat, ho dubto...

Algú potser estranyi que Xènius escrigui avui aquestes coses, ell, que sempre, aquè i arreu, tant ha predicat, tant predica sobre l'acabament del Romanticisme, sobre el començ d'una Era clàssica nova i sobre altres coses semblants... Però, caldrà entendre’s. Xènius mai ha parlat, mai parla d'això del Classicisme, sinó com de concreció artística d'una cosa més vasta i fonamental, que és l'humanisme. I si s'entusiasma amb la Renaixença i alaba el mateix sigle XVIII, no és sols per lo que la literatura d'aquests temps deu a Horaci, sinó per lo que el seu viure deu a Rabelais i la seva ciència a Galileu i a Pico della Mirandola.

l'entrada de l'art en Era clàssica suposa un mediterranisme general del viure. Tot Classicisme que no estigui animat per un Humanisme és una closca sense fruit. I tot Humanisme suposa dues coses: ple viure material i ple viure intel·lectiu; o, ben concretament: Riquesa i Curiositat. I no té dret un poble a fer literatura horaciana, si no fa horaciana la seva existència, procurant que mil naus duguin a sos ports els productes d’Orient. I no té dret una literatura a omplir-se d’estrofes sòfic-adúniques si abans no l'han incorporada a la humanitat molta filologia llatina i grega, molta història, molta arqueologia, molta filosofia, molta fisiologia i tot, i per a dir-ho en quatre paraules, clarament, UNA INTENSA FEBRE D’ESPERIT CIENTÍFIC.

Eugeni d’Ors: “Horacianisme”, Glosari, 21-V-1907.

També nosaltres, en hora de gràcia, ens havem sentit l'ànima punyida per l'imperatiu categòric de la responsabilitat. D'aquí el començ d'una política d'intervenció a Catalunya.- D'aquí el nostre Imperialisme.

No cal que aquesta glosa digui, un cop més, la defensa de l'Imperialisme Català: l'han esgranada, jorn darrera jorn, totes les gloses del Glosari.- No és hora tampoc de recordar-ne la història: difícil resultaria per al Glosador realitzar aquesta tasca impersonalment.

Però segurament l'historiaire futur no oblidarà que una gran revolució d'esperit s'ha desenrotllat a Catalunya en quatre etapes. Un temps, el Catalanisme practicà radicalment, dins la mateixa Catalunya, la política de l'Abstenció.- Aquest període no coneguè més armes civils que la sàtira i l'elegia. Davant el Mal, instaurat a casa nostra, cap activa intervenció. Se deixava fer: se malparlava.- Encara es troben esperits entorn nostre que continuen inscrits en aquest període, i en les seves normes de moralitat i de mentalitat...- La primera etapa de l'Imperialisme Català ha provingut dels qui van dir-se: "De lo que aquí passa, nosaltres no tenim la culpa".- Ha consistit en la decisió dels catalanistes d'intervenir en el Govern de Catalunya.

Però (i aquí entra en joc un dels principis cabdals de l'Imperialisme teòric)."la responsabilitat d'un poble no pot mai tancar-se en límits territorials".- Conseqüència el dir-se: "De lo que a tota Espanya passa, de lo que tota Espanya representa avui per a nosaltres, nosaltres ne som responsables, ne tenim la culpa" - Doncs, segona etapa de l'obra imperialista: intervenció en els afers generals espanyols.

Tercera etapa: Per què a ponent tan sols? I al nord, on regna aquesta civilització florida? I l'Orient? I l'Àfrica? I aquest mediterrani -"mar nostre"? I tot el món i tota la humanitat, amb les inquietuds espirituals i amb els combats que agiten les actuals hores? - Conseqüència: Humanisme. "Voluntat", almenys d'intervenir en els afers mundials: en les coses de l'esperit (lenta substitució de l'art localista per un art humanista, amor a la ció.cia, treballs per la llengua internacional, participació en Exposicions i Congressos a l'estranger, etc.)- en l'expansió comercial (qüestions del Marroc, del mercat d'Amèrica, dels mercats de l'Orient, port franc, etc.)- en la política universal (llinatge, intervenció. encara impossible avui, reduïda fins ara a ineficacíssimes i obscuríssimes manifestacions de simpatia, desprovistes de tot sentit imperial i de tota ressonància europea, als cretesos, als bòers, etc.).

Quarta etapa de l'Imperialisme Català. S'ajunten en ella les adquisicions de la primera i de la tercera etapes. D'una part els catalans s'han decidit a intervenir en el govern de Catalunya: d'altra part, no volen ignorar ja més les qüestions universals. - Doncs, com a conseqüència: temptatives d'intervenció en el plantejament i solució a Catalunya dels problemes universals. - Aquestes temptatives se desenrotllen en tre ordres: lluita per la Cultura, (institucions, propaganda, literatura, esforços de vàries menes per a la renaixença cultural de Catalunya) - lluita per l'ètica (propagandes de Civilitat i d'Honestitat. Lligues, campanyes per la moralitat i per a la imposició de la moralitat)- lluita per la Justícia social (tendències al cooperalisme, al sindicalisme, al socialisme pur, a l'estatisme: esclatanta aquesta última en el Congrés d'Economia política, però encara resta molt a dir i a fer en aquest camí) - lluita pel tecnicisme (Estudi a l'estranger: institucions d'ensenyança: pròxim Congrés de Govern municipal)...

Tingui's present que aquí ens servim del mot "etapes" per a indicar successives aparicions de les modalitats imperials a Catalunya: no successives consumacions d'aquestes modalitats. Vol dir que avui les trobem ben viventes, i gairebé totes a l'obra.

Actualment les accions diverses de l'Imperialisme Català, les accions acomplides o a acomplir, poden resumir-se esquemàticament en el següent programa:

A) Accions a Catalunya:

Primer) Intervenció en els problemes humans a Catalunya:

a. Lluita per la Cultura.

b. Lluita pel Tecnicisme.

c. Lluita per l'ètica.

d. Lluita per la Justícia Social.

B) Accions fora de Catalunya:

Primera) Intervenció en els afers generals espanyols.

Segona) Intervenció en els afers mundials:

Expansió comercial (Esforços!)

Expansió espiritual (Desigs!)

Expansió política (Ensomnis!)

Aquesta esquerpa glosa fa temps que m'aletejava presonera als dintres. Li dono llibertat avui, perquè em sembla,- davant de certes desercions de l'obra col·lectiva, davant de certes recaigudes en el liberalisme, etc.- que no serò del tot inútil, i que podrà contribuir a aclarar alguns punts. Jo l'adreço i brindo especialment a alguns bons amics que me n'han indicat alguna vegada la conveniència. Jo els adreço i brindo a n'ells lo que en ella es diu...però encara més lo que en ella es calla.

13-VII-1909.

    No n'hi ha prou amb dur l'arbitrarietat als jardins: cal fer-la escalar les muntanyes. - La muntanya, tal com la fatalitat la deixa, pot ser un instrument de mal: de vegades, per sa excessiva pendent, llisquen allaus terribles que, com la de Barèges en l'hivern passat, fan obra crudel de devastació. Així deu l'Art reprendre-la, la muntanya, i arbitrar-la en arquitectura.

    Sé que això que escric, me valdrà la condemnació d'alguns paisans nostres, per als qui tocar les muntanyes és com profanar l'arca santa de sa religió... - És verament curiós veure el caràcter de superstició que ha pres aquí, viciada per la literatura, l'afició a les muntanyes. Aquesta afició a les muntanyes té la responsabilitat d'una llarga i pèssima part de la nostra literatura. No fos per a altra cosa, i caldra arranjar-les, per a veure si, un cop a punt artístic, sabien inspirar millors versos que deixades al natural.

    Però hi ha, ademés, per a fer-ho, un interès especial d'humanitat. Ja hem dit com una muntanya pot resultar un maligne instrument, causant de tantes malventures que ja els homes senten la necessitat de combatre amb ell; i de tanta transcendència és judicat aquest combat, que en un Congrés va a celebrar-se a Burdeus els dies 19, 20 i 21 pròxim, un Congrés en regla per a tractar l'arranjament de les muntanyes - convocat per una Societat que a la regió pirinenca ha donat ja mostres d'activitat d'ordenació.

    Bella obra. Simple continuació d'una de les més commovedores que ha fet l'home sobre la terra: omplir les muntanyes de camins. - Així les muntanyes -amb camins i amb arquitectura contra les allaus- sera un dels conforts més solemnes de l'energia humana que ja les haurà definitivament esclavitzat.

    Eugeni d'Ors: "L'arranjament de les muntanyes", Glosari, 15-V-1907.

    Alaba, oh ànima, l'hora bona del món en què a llum d'objectivitat has obert els ulls. Alaba els dies en què has travessat, amb pas inquietíssim, per la terra. Lluny de la mesquina enyorança d'aquell que declarava el millor qualsevol temps ja ha passat: lluny de la covarda tristesa d'aquell altre que es planyia de la seva massa tardana vinguda al món massa vell, repeteix més aviat el dir de la bona velleta catalana que no volia morir mai, perquè sempre se'n senten de noves. Però tu no solament ho faràs per curiositat de les que se'n senten, de noves: sinó perquè aquestes que se'n senten, de noves, te canten la diària creixença de la planta-home i duen forma impresa, en son fang miserable de naturalitat, la grapa augusta d'una Arbitrarietat victoriosa.

    Cal dur al Glosari una magnifica impressió d'aquesta grapa, una impressió sabuda avui. Els telegrames d'aquest Sant Francisco tràgic ens la porten. L'un diu això: -¡un poema!- "La situació de la ciutat és horrible. Hi ha més de 155.000 persones, moltes d'elles malaltes, obligades a acampar al ras. Centenars de gossos famolencs van en busca dels cadavres... Els ciutadans han celebrat avui un meeting per a tractar la reconstrucció de la ciutat. Se vol que hi hagi en ella un bon boulevard i uns parcs magnífics. Se tracta de què sia una de les més belles del món..."

    Parlàvem l'altre dia d'aquesta serenitat dels homes d'avui enfront la catàstrofe... Però dir serenitat, és poc: dir valentia, és poc: dir arrogància, és poc: dir heroisme sublim, és poc, poc encara.

    ¡Fer un San Francisco que sigui una de les ciutats més belles del món! ¡Arbitrar -entre els flams d'incendi no extint, entre el daltabaix dels edificis que s'acaben de fer enrunar per la dinamita, entre els milers de persones sense casa, ni llar, entre els malalts que es moren baix la inclemència dels cels, entre les bandades de gossos que devoren els cadavres, - els passeigs i jardins de la ciutat futura! ...¡Oh, la lliçó altíssima d'Energia! ¡Oh, el bell gest de revolta de l'Home Creador contra la destructora Fatalitat!... Home, home, gran ets i la mida de ta arbitrarietat és mida de ta grandesa. Home, home, immortal ets i la mida de tes creacions és la mida de ta immortalitat...

    ¡Bastiu la ciutat futura, enginyers, arquitectes, manobres de San Francisco! ¡Feu-la la més hermosa del món, la més esplèndida en jardins i edificis, sobre la terra que demà trontollarà novament! Perquè solament amb què l'Energia devingui Ritme, solament amb què la vostra Arbitrarietat arribi a la culminació d'obra perfecta, ja eternitat és creada. I res podrà fer-hi la hostil Natura. Perquè, un cop haureu creat un bell edifici, un cop haureu empresonat un ritme en ses pedres, ja encara que el foc l'abrusi, l'edifici viurà, i viurà eternament, perquè perdurarà son ritme. Com viuen tots els llibres cremats en la Biblioteca d'Alexandria: com viuen, integres, totes les estàtues mutilades per la barbàrie del temps: com seguiria vivint pels sigles dels sigles la nostra Sagrada Família, encara que, just a l'endemà de feta, s'ensorrés...

    Aquesta glosa d'avui és una pàgina per al Llibre d'or de l'Energia.

    Eugeni d'Ors: "Per al llibre d'or de l'Energia", Glosari, 26-IV-1906.

En veritat sé dir-vos que representa aquest llibre l’acompliment d’una ben saborosa venjança… –Tots som impostos de com, entre les admirables obres, ja dutes a terme ditxós o solament empreses, per la joventut catalana del Nou-cents, una de les cabdals i de les més riques en saba heroica, s’ha xifrat en sostreure la Poesia, Andròmeda per als nostres Perseus, del poder del Monstre, al qual les engelosides Nereides la destinaven, i el nom veritable del qual és Caos o Satan, encara que els impius l’afalaguin amb la femenina apel·lació de Natura… –Tot allò que cau sota els rigors d’aquest monstre és forçat a dansa, en caòtica llicència; i, dansant desordenadament així, perd la forma regular i devé matèria bàrbara i rústega-. Per mal de rusticitat era, doncs, deformada la nostra Poesia. Ens cal ara, el deslliurament ja assolit, un sacrifici de llarga espera, ardents com som del desig nuvial, per a donar temps que l’esposa destinada deixi les robes de servitud, i talli sos cabells i ses ungles, talment l’Estrangera amb què l’Israelita va maridar, i permaneixi, com Esther, primer per sis mesos, i de seguida per altres sis, ungida i macerada per les essències i els perfums.

En l’entretant, revenjant-nos de les aspríssimes hores de lluita, ens és grata cosa, per festa, sortir fora dels nostres ciutadans murs, i consumar en la carn del Monstre, i dins son cau mateix, agressions noves. –Així un Cabdill d’entre nosaltres, que anomenem Raimon Casellas, realitzà un jorn aquella sortida famosa, que és la novel·la “Els sots feréstecs”, i que, segons s’ha dit abans d’ara, ve a ésser, dins la nostra renaixença, el D. Quixot de la literatura rural-. Però és encara gesta de temeritat major, la que ha acomplit el poeta de La Muntanya d’Ametistes. Ell va arribar-se a trobar el Monstre en jurisdicció de l’un de sos feudes, en la mateixa Muntanya… Allí el poeta va viure amb austeritat eremítica. En va el Monstre va assajar, per a perdre’l, totes les formes de la temptació de sant Antoni, i d’altres. Ell salvà la seva ment de paranys i els seus sentits de feblesa, amb la penitència i l’oració. En l’última de les proves, el Monstre va prendre la fantasma d’una dona bellíssima, nua. Tenia nívies les espatlles, però a certs indrets el seu cos era coberts d’una verdor flonja. La seva sang, al córrer-li a través de ses venes, cantava musicalment. A dalt de tot, la cabellera era pentinada amb una glòria de meteors. Li cenyia el front un rosari d’ametistes, i dues més li condecoraven ambdós pits; i duia encara un joiell d’ametistes al mig del ventre, i un altre joiell d’ametistes al dessota el ventre, que era polit i brunyit, talment un escut. Aparegué així als ulls del poeta i li somrigué, immòbil i inerme, tota segura de victòria. El fort poeta no clogué els ulls, ni parpellejà solament. Va prendre una corda i, mentre invocava el diví auxili i recitava una hermètica oració numeral, va lligar a la Diablessa els turmells. Ella somreia encara, pensant que ell no resistiria al prestigi de les suavitats quan ascendissin els dits, aplicats a la tasca de fer-la captiva. Quan ell va estrènyer els genolls, aplegats, ella no s’havia deixat del somrís; ni quan ell li cingolà rígidament la cintura; ni quan li encuirassà, implacable, l’aguda fortitud de la sina. Es deixà tan sols de somriure, quan ell va agarrotar-li el coll… Però, llavors, vençuda, definitivament, va caure, erta… L’ermità de la Muntanya d’Ametistes va baixar després a ciutat, amb el viu botí de la Diablessa captivada. Amb ella va tancar-se, en la més recollida cambra de son solitari palau. De son solitari palau, que està protegit dels bruits externs per dotze muralles, on un ornament de pedres precioses és ordenat segons l’ordre dels fonaments dels murs a la ciutat apocalíptica; sent la primera de jaspi; la segona, de safir; la terça, de calcedònia; la quarta, de maragda; la quinta, de sardònica; la sisena, de sarda; la setena, de crisòlit; la vuitena de beril; la novena, de topazi; la dezena, de crisopràs; l’onzena, de jacint; la dotzena, d’ametista.

Això arribat, és quan va veure que aquell sant Antoni guardava al dintre una ànima de Marquès de Sade. –La Cambra-presó era un biblioteca, on se trobaven reunits amb tria curosa els llibres d’alguns selectíssims i savis poetes, des de Catul a Joan Artur Rimbaud, inventor de la cromàtica de les vocals, sense oblidar els amorosos de subtil platonisme, a la manera egrègia del Petrarca o del Buonarrotti. Un cuiro de càlid to, treballat a Espanya, cobria els murs, on, perquè les finestres eren migrades, s’ajupien peresosament les penombres. En indrets de gran discreció eren alguns aiguaforts enquadrats, amb exquisidors modelades per la carícia àcida del mordent. De quatre pebeters petits, enlairats en els quatre angles de l’estada, sortien, calmoses les fumeroles d’estrany perfum, que no recordava cap pura ni composta essència de flors, ni de remots agents químics, sinó que son fruïdor va batejar un dia de “flaire cerebral”… Totes aquestes coses foren teatre de les més cruentes escenes de martiri. La Diablessa era obligada, per dies i dies, a restar allí al mig, i el Senyor Poeta, assegut en una ampla cadira de monjo, ben oberts els seus ulls tan clars, quiet, recollit, mòbils solament les narines i les mans, que eren com de les de l’Octavi de Romeu s’ha dit “agudes, àgils i precises com els instruments de la cirurgia moderna”, resolia, sobre el cos lligat, els més bells experiments dins l’alquímia de la tortura… Útils foren per a la labor, i útil variar-les, totes les armes de l’arsenal del verb. Senyor Poeta és bon retòric; així la carn del monstre d’infern, que els impius solen anomenar Natura, ne sortia llatzerada amb perfecció. Tota comparança era com un punyal; tot epítet, com una agulla. La disposició de cops i ferides se calculà amb tant d’elegància, que es dibuixà amb llagues i blaus un molt admirable arabesc… Senyor Poeta, a la fi, triomfant, donà la seva obra per terminada. Deixà dos besos damunt el front de la seva víctima, i va llançar-la aixì entre els homes, sagnant i morent en una agonia musical. Va llançar-la i ell restà en la seva biblioteca, sol, tancat i amagat, sense permetre’ns saber d’ell més que aquesta saborosa venjança, sense vendre’ns res més del propi esperit i la pròpia vida “parell —són paraules de Villiers de l’Isle-Adam, el cruel artista– a aquells cristalls on dorm a l’Orient el pur esperit de les roses mortes, i que cela hermèticament una triple envoltura d’or, de cera i de pergamí.”

El miracle està, que això que semblava obra de mort, hagi esdevingut, per lo perfecta, obra de vida. —Perquè la vida no és altra cosa que la perfecció.

Amic Guerau: En l’hivern de 1867, un barril de glicerina, fent el viatge de Viena a Londres, va arribar cristal·litzat. Diu que era la primera volta que es veia glicerina cristal·litzada. Aquest cos, en efecte, no cristal·litza mai espontàniament, ni ha pogut mai trobar-se cap medi artificial que el redueixi a cristal·lització. Avui de cristalls de glicerina n’hi ha a tots els laboratoris. Existeix àdhuc una fàbrica, a Viena, que es dedica a la seva producció. Però aquesta producció és, per a parlar pròpiament, una reproducció, una cria, com pot ser-ho la de les ostres. Perquè tots els cristalls de glicerina que avui són al món, descendeixen, per generació natural des que van néixer, en 1867, dins el barril viatger… El físic Crookes va tenir la idea de sembrar-los dins glicerina en estat de sobrefusió. Allí germinaren, i allí va néixer una generació nova de glicerina cristal·litzada, que, a son torn, ha donat origen a noves generacions… —Els cristalls de glicerina vénen, doncs, comportant-se d’ençà de la seva aparició, com una espècie vivent. —La glicerina arriba, doncs, a viure quan assoleix el perfecte estat de cristall… Anàlogament devem pensar que la Paraula no ha estat mai viva; però que acàs un jorn ho devingui quan, de tan perfecta, ja tots els seus elements prenguin, entorn d’un nucli, la forma suprema d’un exquisidíssim polígon…

Jo sé dir-vos, amic Guerau de Liost, que molt me temo una copiosa germinació d’aquestes paraules vostres, tan belles, en la glicerina neutra de les nostre Plagilàndies nacionals.

Eugeni d'Ors: "Pròleg a Guerau de Liost", La muntanya d'ametistes, 1908.

El Glosador ha sostingut alguna vegada que a la nostra terra tot el mal ha vingut de què, en la sortida que va fer un dia de juny, el de les festes Vestals. Pantagruel, fill de Gargantua, partint tot el Talàssic, en la companyia dels seus, dins una gran i mestressa nau, cap català s'afegés a la nova companyia. El toisó d'or de tal navegació era res menys que l’Humanisme. Però a nosaltres, restats a platja, no ens va tocar cap part del botó. Vol dir que d'ésser arribats a l'edat contemporània sense haver passat per l'esperit del Renaixement, encara n’anem geperuts; i que és avui empresa heroica la de guarir-nos d'aquest gep.

Empresa heroica, però indispensable. Molt en ella poden ajudar les traduccions dels humanistes, la popularització, de les obres i de les figures d'aquella amable primavera de les edats. Fa algunes setmanes que es va parlar aquí mateix d'una traducció catalana d’eErasme. També sobre Miquel Àngel i son art se preparava a Terrassa quelcom. Però de lo primer, el Glosador no n'ha tingut cap més notícia; i de lo segon, notícies poc grates, les de que no sembla pas que la cosa avenci pel bon camí... Més aquestes petites desil·lusions ens seran consolades, només amb posar-nos davant dels ulls l'edició deliciosa del Prognòstic Pantangruèlic que ha vertit saladament a la nostra llengua don Lluis Deztany; el qual se proposa anar-nos donant així i no sabrem mai com pagar-li, tota obra rabelesiana.

Mestre François Rabelais és, dels homes de la Renaixença, el més Renaixença; el qui ha reunit més opulenta suma de sensualitat i de curiositat o, millor dit, perquè es tracta d'una cosa única, de sensualitat-curiositat. En aquell temps ditxós, la Vida i la Ciència foren tot u; i ho foren de gran i generosa sabor... Les coses s'esguerraren més tard. La Ciència caigué en la superstició d'ella mateixa, fins arribar a l'abjecció antivital del positivisme... Fins ara de poc no havem comprés el mal que això ens ha dut. I, al voler posar-hi remei, girem els ulls enyoradissos vers els vells Mestres. Des d'enllà dels sigles, Mestre François Rabelais ens somriu...

I nosaltres li preguem, com a homes, que ens torni, per damunt la pedanteria de l'escientisme, la joia viva de la fresca curiositat; i, com a catalans que, parlant amb ell en la nostra parla, ens ajudi a suplir, en lo que encara sia possible, l'absència d'uns quants sigles de vida neo-clàssica, dins la nostra nació.

Eugeni d'ors: “Rabelais”, Glosari, 21-V-1907.

    És grata cosa, després d'uns dies de recolliment i absència d'actualitat, recórrer els periòdics, que ens diuen les noves del món en aquests dies. També parlen de vegades de coses de valor ideal més explícit que les noves del món.

    Així, en un dels números de "La Veu" últims, trobo una discreta al·lusió a n'aquesta teoria de l'Arbitrarietat que m'és cara. L'ha fet el curiós Rodamón, prenent peu d'un tema també per a mi car, i des d'una secció del periòdic que singularment estimo -en ell i en els altres. En les notícies de coses originals i estupendes he trobat sempre especial encís. Per a referir-les, en el clos de seccions parelles, sembla haver-se refugiat gairebé tot l'esforç imaginatiu -pròpiament imaginatiu- de la moderna literatura catalana. I en veritat us dic que fa en això bella feina. Si una part d'ella s'esmercés en altra part, altres galls de Poe, Andersen, Villiers de l'Isle-Adam i Rudyard Kipling ens cantarien.

    Mes no vull passar per alt que la interpretació que en l'al·lusió dita es fa de la teoria de lo Arbitrari, és completament desviada. És motivada aquella per una espècie de rifa que diu que se fa en terra italiana per a proporcionar marit a certes dones hermoses. I la combinació en virtut de la qual quiscuna d'aquelles dones ha de conformar-se amb l'esposador que li ha tocat en sort, és qualificada per l'articulista d'arbitrària.

    D'un cop per a sempre: Arbitrarisme no vol dir extravagància, com, fa uns quants anys (ara ja ho ha reparat tothom), Impressionisme no volia dir bogeria. - Lo Arbitrari no és lo excèntric, sinó, contràriament, lo con-cèntric, lo clàssic. - Se tracta de lo següent: En la lluita de la llibertat humana contra les fatalitats -naturals (l'hostilitat dels animals salvatges, p.e.) o socials (l'esclavitud, v.g.)- ¿quin partit prendrà la idealitat? Posant-se completament, absolutament de la part d'aquella; afirmant que tota afloració humana -art, ciència, vida- ha d'exalçar i reforçar la llibertat, l'albir: la idealitat crea la teoria de l'Arbitrarisme.

    En el cas concret exposat pe curiós Rodamón, la combinació referida és precisament lo que hi ha de menys arbitrària. És una abdicació de la llibertat, una submissió a la casualitat. Lo Aribitrària hauria sigut, al revés, elecció...

    Convenia dir aquestes cosess, en presència d'un empleu de paraula que no és cas isolat, i que pot torbar la visió, la comprensió i l'acceptació d'una doctrina.

    Eugeni d'Ors: "Sobre una al·lusió", Glosari, 29-VIII-1906.

    Us anunciava, dies endarrera, la probable vinguda de Miquel Àngel a Terrassa, aviat… Me crec en situació de poder anunciar avui com a no llunyana la vinguda de Desideri Erasme, a Barcelona. Si el primer arribarà per via de cursos d’Universitat popular, el segon per via de traducció.

    Mans hàbils l’han feta. Mans curoses ne preparen l’edició. La qual, si no m’erro, anirà a càrrec d’una Societat de bibliòfils.

    Molt bé. Fins avui lo que sobre tot ens donaven els nostres bibliòfils era Edat Mitjana. Ja és hora de què el Renaixement també hi passi. Ja hi passa... Palpitació dels temps.

    Tot el mal de Catalunya –ho havem repetit moltes vegades – ve de no haver-lo viscut, el Renaixement. I com, sense haver viscut el segle XVI, no es pot viure plenament lo contemporani, nosaltres, al mateix temps de fer esforços heroics per a besllumar lo contemporani, devem, apressadament –com un estudiant dolent, que es veu l’examen pròxim, – intentar xopar-nos de segle XVI... Aquesta pressa que duem ens fa preciosos els extractes concentrats, on, en un mínimum de volum, se troba un màximum de substància. L’”Elogi de la Follia” del gran Desideri és així; un extracte concentrat de tot el Renaixement... De què s’hagi traduït al català, “gaudeamus igitur”.

    Eugeni d’Ors: “També vindrà Erasme”, Glosari, 21-I-1910.

Un distingidíssim periodista francès, que està fent un viatge per l'Anglaterra, reconta una escena ben significativa, vista per ell als pocs moments d'arribar a Londres. Vaig a resumir aquesta escena, per a il·lustració d'un cert ordre especial de suggestions que intentaré desvetllar en l'esperit del que em llegeixi, parlant, en el present Glosari, d'Urbanitat -escrivint-ho així: Urbanitat, amb majúscula... - I que n'haig de parlar més d'un cop.

Detingueu-vos, barcelonins, amics meus, detingueu-vos per un moment a imaginar. Tanqueu els ulls a n'aquest viure massa barrocament virolat, massa pintoresc, que us envolta. Figureu-vos una Ciutat -he dit "una Ciutat", i no un campament de pedra-, una gran Ciutat, plena, activa, normal, històrica i constantment renovellada alhora. Imagineu son lloc més cèntric, més vivent.. ¿Veieu el quadro? En la gran plaça pública els grans edificis públics -columnates i escalinates- drets i sòlids, severs i augustos, patinats gloriosament per la carència de les edats. Entre ells, cases particulars, sòlides també, històriques també, opulentes en rètols i anuncis. Aquí, desembocant-hi, una gran artèria comercial. Allí, eixint-ne, una gran via aristocràtica. Allà baix, nota alegre, una reixa de gran parc. Estàtues, fonts. D'aquí i d'allí i pel mig, i arreu -divergentes, oposadess, contraposades, sempre harmòniques- les grans onades de la multitud, vivents braços cívics...

Són les onze del matí, l'hora de més trànsit. Un automòbil arriba corrent de la gran via aristocràtica, i, a l'intentar donar la volta a la plaça, resta atascat, a son bell mig. Hi ha una gran quantitat de cotxes, d'òmnibus, de carros: la circulació és aturada. Cal que una llarga fila de vehículs esperi que l'automòbil sigui apartat. - Cap cotxer s'impacienta, ni crida, ni jura. - Guia l'automòbil un senyor tot elegant. Va asseguda, darrera d'ell, una senyora tota eleganta. Ambdós romanen quiets, correctes, indiferents. No tenen pas l'aire de sospitar que són ells els qui deturen la circulació de la gran plaça. Un mecànic, que va al costat de l'impassible conductor, salta a terra i prova de posar el vehícul en marxa, vanament. Segon assaig, sense resultat. Ara són més de cent cinquanta els vehículs deturats. -És ja de temps de fer alguna cosa. El senyor conductor descendeix de son setí i, junt amb el mecànic, empeny el cotxe. De seguida, cinc o sis homes de bona voluntat empenyen amb ells. El cotxe avança... i vet aquí que sobtadament, sense que pugui ningú detenir-lo, el motor se posar a marxar i l'auto, inconscient de son destí, va dret davant ell, com un cego. - Troba un carro i el bolca. Després bolca el petit carretó d'un venedor ambulant. A la fi la reixa del parc detura l'auto... - La senyora que l'ocupa no ha manifestat cap espant. L'elegant conductor roman encara impassible. El carreter s'ocupa d'aixecar son cavall. El petit marxant del carretó recull ses mercaderies escampades. Ni l'un, ni l'altre, dirigeix cap injúria a l'aristocràtic conductor. Semblen no tenir-hi res que veure. - Però un policeman es amb ell i, a mitja veu, li parla. En un minut ha pres el nom i l'adreça de l'automobilista, del carreter i del marxant. -No arriben a deu les persones que s'han deturat a contemplar l'escena. -El policeman se'n va. Ja està tot llest. -Tot ha passat en ordre. Tot ha passat urbanament.

Eugeni d'Ors: "Urbanitat", Glosari, 10-V-1906.