Textos de referència

Textos de referència Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:27

Castellanos, Jordi

Castellanos, Jordi Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:09

El noucentisme: ideologia i estètica

El noucentisme: ideologia i estètica
Intentaré presentar concisament les relacions entre les actituds ideològiques i estètiques del Noucentisme. El tema és ampli i complex i ha estat objecte, a més, d’interpretacions diverses o, millor, contraposades. I, per raons de temps, em veuré obligat a prescindir de matisos, a esquematitzar en benefici de la visió de conjunt. La meva intervenció dins aquest cicle, a més, ve a proporcionar una mena d’emmarcament general, ja que em toca introdduir les altres conferències que seguiran, algunes de les quals, ben segur, dissentiran de la visió que jo donaré. Introductor i part del conjunt, espero, malgrat tot, ajudar a configurar un panorama que ha de demostrar la riquesa del moviment en mostrar-ne la diversitat d’interpretacions que ha generat.
 
Comencem per situar les actituds socials del Noucentisme, recollint l’explicació que va donar Eugeni d’Ors de l’evolució de les relacions entre intel·lectuals i societat a Catalunya, en un article, De les reials jornades, publicat a «Empori» el 1908. Hi distingeix tres etapes diferents. La primera és, segons ell, aquella en la qual els intel·lectuals basteixen un reducte tancat, separat «cent graons del carrer», i s’hi reclouen per tal de salvar-se: «l’intel·lectual» –i permeteu-me que cridi l’atenció sobre l’ús d’aquest terme per part de l’Ors, perquè era una novetat a l’època i pressuposava un concepte nou de l’escriptor– «l’intel·lectual» –escrivia– «que aquest dematí encara era un home actiu, aspre, disposat per a la lluita, s’apoia blanament al braç d’un amic i pensa en la suprema dolçor d’ésser un Ixart, o una cosa així com l’Ixart, i deixar-se d’intervencions, i saborejar en un limitat cercle de taller o d’Ateneu, amb amics selectes, la voluptuositat íntima de la separació i de la superioritat (...), en una atmosfera tèbia, discreta i perfumada de tabac i d’esperit». La segona etapa sorgiria quan uns nous intel·lectuals, entre els quakls s’inclou ell mateix, «lassos de la vella torre d’ivori», diu, «baixàrem aleshores a la munió per a “intervenir”, per a cantar a son enfront himnes de revolta». Però continua dient, «aquesta cançó rebel molts companys nostres no han estat prou forts per a mantenir-la entre el ressonar de les fosques cançons conformades amb què omple els aires la multitud matriu...» i «prompte s’han deixat blanament confondre dins ella». L’home que personifica aquest procés, el paral·lel de l’Ixart de la primera etapa, és Gabriel Alomar, un modernista que s’ha esforçat a portar l’impuls modernitzador de la intel·lectualitat catalana cap a posicions esquerranes, en un darrer intent de reconstruir el moviment. Aquest esforç és interpretat per Eugeni d’Ors com una traïció a l’impuls transformador que els movia a tots: han acudit a la societat per transformar-la i han acabat confonent-se amb ella i corejant, com Gabriel Alomar, «sense el més petit escrúpol estètic, els goigs plebeus a Sant Nackens màrtir, i al beat Alfred Calderon, eremita». La tercera etapa seria la que pretén mantenir viva la potencialitat transformadora de l’intel·lectual i, per això, abandona la torre d’ivori per baixar al carrer a intervenir, i intervé, però sense confondre’s amb la multitud, sense barrejar-s’hi. És, no cal dir-ho, allò que proposa el Noucentisme.
 
Vist des d’aquest angle, doncs, allò que definiria el Noucentisme seria l’actitud «social», diferent de la que havia caracteritzat l’intel·lectual del període modernista. El Noucentismee intervé en la vida pública, en la política, i ho fa amb la voluntat de bastir una societat moderna, culta, liberal, etc., ben diferent de la societat conflictiva d’on ha nascut. Per tal de construir-la, no s’està de col·laborar amb aquell corrent polític que, pel fet d’aglutinar al seu voltant la burgesia industrial catalana, pot proporcionar-li uns mitjans, unes possibilitats, inassolibles a l’intel·lectual isolat. Així, recollint el que portem dit, podem definir el moviment com el resultat de l’impuls transformador (ja present en el Modernisme) que cerca de fer-se efectiu en coordinar-se amb la Lliga Regionalista, la qual, al seu torn, imposa uns paràmetres ideològiccs, polítics i socials. En aquest sentit, el Noucentisme és un moviment que tendeix a construir una cultura burgesa, bé que allò que el caracteritza i el defineix és la forma concreta, històrica, amb què intenta construir-la. Això el diferencia d’altres moviments que havien perseguit aquest mateix objectiu. Aclarim, doncs, que la definició orsiana segons la qual l’actitud noucentista consistiria a «seguir les palpitacions del temps» no és prou vàlida perquè molts altres que no s’identificaven amb el Noucentisme també les intentaven seguir, les palpitacions del temps. Ara bé, fixem-nos com, amb la seva diguem-ne definició, Ors buida el Modernisme de la idea de modernitat –que era la seva raó de ser– i se l’apropia. Ser modern és, ara, ser noucentista. Ser, en canvi, un intervencionista que, com Alomar, ha optat per una posició d’independència o antitètica a la de la Lliga Regionalista, és ser un home del passat. Si el noucentista és aquell qui viu d’acord amb el nou-cents, el modernista és el qui viu d’acord amb el vuit-cents; i, vulgui o no, és associat al positivisme, al realisme o al democratisme, és a dir, a uns valors rebutjats pel Noucentisme perquè impliquen, des del seu punt de viata, cedir davant les onades voluptuoses de la multitud.
 
Una qüestió que, en aquests darrers anys, ha estat objecte de diversos estudis és la delimitaciñó dels orígens del Noucentisme: precisar els factors ideològics i socials que han portat a la conformació de les actituds noucentistes diferenciades de les modernistes i a la seva formulació com a moviment conscient i programat. Resumint-los, aquests factors, els podem distingir de dues maneres diferents: els que pertanyen a la dinàmica interna de la intel·lectualitat catalana que cerca d’estabilitzar-se com a tal en relació amb la seva societat i, en segon lloc, els que deriven de l’evolució del catalanisme d’ençà dels desastres colonials i, en cioncret, de l’aparició de la Lliga Regionalista com a nucli de conjunció entre catalanisme polític i alta burgesia. Jordi Casassas i Imbert, en el seu estudi sobre Jaume Bofill i Mates –que és, també, un estudi sobre el procés de formació d’una intel·lectualitat orgànica a Catalunya–, ha posat molt d’èmfasi en la invalidació del Modernisme per part del catalanisme polític i en l’entroncament d’aquest amb el tradicionalisme de la Renaixença, en el que seria un procés d’adpatació «urbana», «industrial», del conservadorisme vuitcentista. Certament, la hipòtesi és força correcta: no costa descobrir en el Noucentisme el llegat de la Renaixença, des de la tradició política del vigatanisme dels Collell i Torras i Bages fins a l’herència universitària de Milà i Fontanals i d’Antoni Rubió i Lluch. Però cal no oblidar que entre la Renaixença i el Noucentisme hi ha hagut el moviment modernista; que en bona part el Noucentisme és el resultat de l’evolució d’una intel·lectualitat que s’havia plantejat la modernització del país i que no ha trobat la sortida destijada.
 
En efecte, en el tombant de segle i paral·lelament a l’expansió del catalanisme polític, el Modernisme, en un esforç per recuperar la incidència social i influir en un sentit modernitzador, s’havia reorganitzat com a moviment conjunt entorn de la revista «Catalònia», i havia potenciat una sèrie d’actituds antidecadentistes i vitalistes que, sota l’empara de l’individualisme nietzscheà i del messianisme dannunzià, tendia a reivindicar-se per a l’intel·lectual la funció de capdavanter, de guia. Ara bé, paral·lelament, les actituds esteticistes i evasionistes que havien predominat a mitjan dècada dels noranta, en lloc de desaparèixer, van anar prenent carta de naturalesa, a l’empara de la comercialització de les «formes» modernistes –l’«art noveau»– buidades del contingut agressiu, de revolta contra l’ambient, que havien tingut en uns primers moments. Així, allò que havia nascut contra el burgès, cerca ara d’agradar el burgès, que és qui paga; o el petit burgès que posa botiga i necessita, per vendre, estar «à la page». Fixem-nos, només, com a exemple, amb el que ha passat amb el Cercle Artístic de Sant Lluc, una associació confessional d’artistes catòlics que havia nascut com a reacció contra el Modernisme; doncs bé, el Cercle serà, ben aviat, el lloc on es formaran els artistes esteticistes i decorativistes que de la revolta modernista n’agafen l’exterioritat i no pas l’impuls de rebel·lió. Noms? Des d’Alexandre de Riquer fins al jove i futur noucentista Torres Garcia. Així, mig confonent-se amb la mateixa reacció antidecadentista de «Catalònia», un jove universitari com Josep Pijoan encapçalava una revolta antiindividualista, que oposava al Modernisme (que, per a ell, no era res més que extravagànncia, estrangerisme, bohèmia i ignorància) una actitud pretesament constructiva de recuperació de les autèntiques tradicions catalanes d’aspiració universalista –amb el paradigma Ramon Llull com a bandera– i de rigor i serietat científica d’un Milà i Fontanals. Perdoneu que esquematitzi una mica una cosa que és força complexa: el procés de confluència de la idea de modernitat amb la idea de conservadurisme i tradicionalisme. «Catalunya», la revista que dirigí Carner entre el 1903 i el 1905, és el pas definitiu en aquest camí: l’herència de la modernitat troba el seu encaix amb el culte als Jocs Florals, l’acatament a Torres i Bages, la tradició culturalista universitària, etc., tot dins un programa de defensa del «sentit tradicional del Catalanisme, de l’Art Cristià, de la Fe, de la Serenitat i del Treball seguit i sense defalliment».
 
Segons com es miri aquest procés, s’evidencia una cosa: que abans que Eugeni d’Ors no comenci a parlar de Noucentisme, Josep Carner i el seu grup ja havien prefigurat les grans línies de força del moviment. I fins i tot havien anat aglutinant-se entorn de la Lliga Regionalista i el seu òrgan periodístic, «La Veu de Catalunya», de tal manera que l’Eugeni d’Ors no farà altra cosa que donar fe d’existència d’una cosa que ja existia. Però potser seríem més precisos si miréssim aquesta evolució en el mateix sentit amb què es va produir, perquè, fet i fet, les actituds carnerianes eren unes entre moltes, part de la diversitat cultural i literària generada per un fenomen de tan àmplia incidència com és el Modernisme. Fet i fet, el Noucentisme començarà a existir com a tal en el moment en què tingui nom i pretengui, com sempre ha pretès tot moviment cultural, l’exclusivitat. I això, pròpiament, no es produirà fins al 1906, en el mooment en què Eugeni d’Ors opta per passar definitivament a les files de «La Veu de Catalunya» i unir-se a un programa que té la seva justificació no pas en la Lliga Regionalista sinó en el moviment interclassista de Solidaritat Catalana. La seva justificació ideològica, dic. De fet, també «El Poble Català» intentava d’aglutinar elm moviment intel·lectual entorn de les noves formulacions del Modernisme realitzades per Alomar (amb El «futurisme») i Brossa (amb les seves polèmiques conferències del 1906).
 
El Noucentisme, doncs, s’insereix dins d’una cultura en marxa (vull dir que no és cap creació «ex-nihilo», com ha estat dit) i el que fa és destriar allò que li convé d’allò que no li convé. Per tant, si Carner havia fet possible el moviment, a partir del 1906 és Eugeni d’Ors qui el formula com a tal perquè és ell qui va destriant allò que –des del seu punt de vista– és positiu d’allò que cal rebutjar, és a dir, allò que ajuda a fer convergir política i cultura d’allò que les separa. La invenció del terme «Noucentisme» per part de l’Ors no obeeix de ple a aquest objectiu definidor i, per tant, discriminador. Però poca importància hauria tingut si no hagués anat acompanyat de la secció diària de «La Veu de Catalunya», el Glosari, en la qual es realitza aquesta funció selectiva. Per això, el Noucentisme com a moviment l’hauríem de fer arrencar del pas d’Eugeni d’Ors d’«El Poble Català» a «La Veu de Catalunya» i, potser, en un intent de concretar una mica més, quan aquesta col·laboració és exclusiva i en l’enfrontament ideològic entre els dos diaris Eeugeni d’Ors no només pren partit per l’opció conservadora (hom ha dit que per despit perquè no li havia estat donada la direcció d’«El Poble Català»; ell, però, ho justifica com l’opció possibilista i unitària), sinó que decideix d’encapçalar-la. I això es produeix a mitjan 1906: el Glosari es carrega d’ideologia i es fa programàtic com no ho havia estat en uns primers moments. Així, en uns moments especialment tensos políticament i culturalment, el Glosari es converteix en una guia teòria i pragmàtica que presenta didàcticament la consigna que cal seguir, la doctrina que cal acatar. I quan Prat de la Riba publica La nacionalitat catalana, Eugeni d’Ors –o, millor, Xènius, que era així com signava el Glosari– el contraposa a Maragall, que acabava de publicar Enllà, i afirma el mestratge i la direcció pratiana del moviment: «Mestre: perquè la doctrina vostra és també la nostra doctrina, li jurem fidelitat a la vostra doctrina». Un evangeli polític, l’evangeli polític de la nova intel·lectualitat.
 
Afegim, a aquest rerafons polític, la publicació de dos llibres de gran influència: Horacianes de Costa i Llobera i Els fruits saborosos de Josep Carner, tots dos del 1906 i estretament relacionats entre ells, ja que el llibre de Costa havia arribat a existir gràcies a l’empenta carneriana que havia connectat els mallorquins i els havia animat a escriure. Carner, amb les posicions confessionals de què partia en la seva activitat cultural, va fer possible l’aparició d’un clima de confiança suficient per a permetre que una persona tan meticulosa miralment com Costa reprengués un tipus de literatura classicitzant que en determinats moments havia assimilat el paganisme. Lliures, doncs, del classicisme carduccià –satànic, messiànic, dionisíac– que potencia «El Poble Català» amb els Alomar, Zanné, Pere Prat Gaballí, etc., les Horacianes i Els fruits saborosos proposen un classicisme apol·lini, serè, harmonitzador. Aquestes noves propostes estètiques, a més, es combinen amb la voluntat d’afirmar internacionalment la llengua catalana i d’ordenar-ne l’ús oper tal de convertir-la en un instrument modern i modernitzador: no oblidem que és el 1906 que se celebra el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana.
 
Així, entorn del 1906 es fa efectiva, i de forma conscient, la confluència entre política i cultura. Comportava, doncs, algunes servituds per part dels intel·lectuals: «La Veu de Catalunya», que és encara el nucli de coordinació, els controla. Els intel·lectuals noucentistes, en tant que col·laboren amb una determinada política i participen d’un status determinat, han d’acceptar determinades directrius i cenyir-hi les seves actuacions. I han de fer ben pública la seva adhesió. Aquest fet va fer-se ben explícit el 1908, quan un grup de col·laboradors de «La Veu de Catalunya», de Carner a Ors, López-Picó, etc. –fet i fet, la plana major del Noucentisme–, col·laborarà al «Papitu», una revista satírico-literària que havia creat Feliu Elias (que signava «Apa» com a dibuixant i «Joan Sacs» com a escriptor). Doncs bé, el «Papitu» havia fet broma de la campanya electoral de Solidaritat Catalana, i la direcció del diari –i de la Lliga Regionalista– Prat de la Riba, no va deixar-ho passar. No és que Prat dubtés de l’adhesió dels intel·lectuals als principis polítics de la Lliga. No tenia cap motiu per a dubtar-ne. Però els seus noms podien ser associats amb els dels altres i era això el que no convenia. Van ser obligats, per tant, a retractar-se públicament d’haver col·laborat a la revista. Havia de quedar clar que els intel·lectuals de la Lliga no anaven flirtejant ideològicament amb qualsevol, que eren de pedra picada. Contrastem-ho amb les manifestacions d’Ildefons Sunyol quan deia que «El Poble Català» havia incorporat a la redacció una colla d’intel·lectuals (Alomar, Pous i Pagès, Rovira i Virgili, Brossa, etc.) que mostraven actituds ideològiques molt més avançades que les dels promotors polítics i que, per tant, el diari no responia a les directrius polítiques dels dirigents. Això, òbviament, Prat no ho podia permetre. Ni ho permetia. Deia Casellas en un informa que va fer sobre el diari que «des de la fundació del periòdic s’havia dit que “La Veu”, emprenedora de l’acció militant catalanista, havia d’ésser política per essència i per potència, que fins lo social, lo literari i lo artístic devia subjectar-se a semblant impulsió batalladora». Hi havia, doncs, una línia política, una estratègia i una tàctica i ningú no se’n podia escapar.
 
La contrapartida, però, des del punt de vista, s’ho mereixia: l’intel·lectual actuava amb unes garanties d’eficàcia com no les havia tingues mai a Catalunya. El treball individual deixava de ser individual per quedar inserit dins el conjunt. L’intel·lectual, a més, obtenia possibilitats reals de professionalització, perquè començava a comptar amb unes institucions que inicialment, com diu Carner, no passaven de ser unes sigles, uns projectes, però que, a la llarga, anaren convertint-se en autèntics organismes canalitzadors de la vida cultural catalana, des de l’ensenyament fins a la investigació. Aquests organismes necessitaven comptar amb uns intel·lectuals «orgànics», peces eficients d’un engranatge social i intel·lectual. A canvi de «subjectar-se» a aquesta disciplina social, l’intel·lectual sap que allò que programi tindrà garanties d’eficàcia perquè tindrà al darrera tota la força de l’administració local. Mireu, si no, què va passar en relació amb la llengua, amb la normalització ortogràfica el 1913.
 
Dirigisme? Eugeni d’Ors es defensa de l’acusació que els modernistes dirigien als noucentistes d’haver-se venut la consciència intel·lectual, i es justifica afirmant que l’adhesió a la política de Prat de la Riba no és una submissió simple als mandats d’altri, sinó una confluència i coordinació d’interessos. Escriu: «“Servir” significa obra d’albir d’home, cosa voluntària, acceptada lliurement, cosa “pacifista”, “federal”... Es pot servir al designi d’un altre; es pot també servir al designi propi. Tot gran home “serveix”, contra temptacions infinites, el seu ideal propi, o bé un ideal social. I tot home útil, tot home “que serveix”, és perquè “serveix”. Així s’ha pogut dir que el valor d’un home consistia a estar adherit a una funció, i a executar-la amb entusiasme. En l’obediència simple aquests nobles elements voluntaris aón absents». Des d’aquest punt de vista, la seva actitud no és la d’obediència simple, sinó la de coordinació: participen com a intel·lectuals a un projecte comú. En funció d’aquest projecte, el Noucentisme recull del Modernisme tot allò que és suscpetible de ser compaginat amb la política. Una política que, de mica en mica, va ampliant els ressorts del poder: primer, un partit polític; després, un moviment unitari; més endavant, una institució, la Diputació Provincial de Barcelona que desembocarà en la Mancomunitat de Catalunya. Així, mentre el Modernisme no assoleix de crear una infrastructura institucional –i, tot i ser-ne conscient, no pot fer-hi res–, el Noucentisme compta amb tot això. Potser caldria distingir una cosa: l’alta burgesia, poc més, poc menys, no ha variat gaire i resulta ben poc de fiar; el que ha canviat és la superstructura política i social on recolza aquesta burgesia com a classe i, en aquest sentit, Prat de la Riba i el paper que juga la Lliga Regionalista és fonamental perquè tot i que no es compti amb una bburgesia interessada per la cultura catalana i emprenedora en aquest sentit, sí que són uns intermediaris capaços de crear un joc d’interessos que permet als intel·lectuals d’actuar com si la burgesia catalana fos una burgesia «nacional» i «avançada». I això és el que compta. Així, des del poder, es pot ordenar la vida cultural catalana. Casellas, al pròleg al Glosari 1906, remarcava que la política cultural orsiana trobava els seus fonaments en la màxima «la lluita per la cultura és una lluita d’imposicio». D’«imperialisme», diríem.
 
Bé: es tracta de convertir en política de poder un programa cultural fortament ideologitzat. Per això la selecció de la sèrie de propostes de modernització és tan i tan important. El Noucentisme, doncs, engega un seguit de polèmiques que arraconen tot allò que no t’interessa. El sac de la brossa s’omple d’un aiguabarreig que comprèn el ruralisme, el localisme, el realisme, la bohèmia, la irresponsabilitat, sota l’etiqueta de Romanticisme o de Modernisme, és a dir, de tot allò que cal rebutjar (no cal dir que amb la prèvia tergiversació d’allò que aquests moviments havien estat), mentre que els valors de classicisme, civilitat, cosmopolitisme i arbitrarisme són entronitzats com a propis. Al capdavall, la proposta es concreta en un projecte d’organitzar de cap i de nou la cultura catalana per tal d’acostar la societat a un model, la Catalunya Ciutat, la Catalunya Ideal, que havia de comprendre tots els ordres de la vida catalana, privada i pública. Un projecte totalitzador, per tant, destinat a totes les classes socials. Val a dir tanmateix que l’objectiu no es dirigia a l’assumpció, a la comprensió, de la realitat catalana (una realitat conflictiva, marcada per la lluita de classes, per la pobresa i els afanys misteriosos d’una burgesia miop) per tal de transformar-la. Per a ells, la realitat era massa contradictòria amb l’ideal i ella mateixa era incapaç de generar la seva autotransformació. La solució ha de venir des de fora; o, millor, des de dalt, des de la situació de «normalitat» civilitzada que havia creat Prat de la Riba (segons ells) i de la capacitat dels intel·lectuals per a crear uns models capaços de substituir la trista realitat que rebutgen. Per això, i per diferenciar-se d’Alomar, l’Ors distingia intervenció sobre la multitud d’assumpció dels ideals de la multitud. Intervenció no és assumpció sinó imposició. D’aquí que la nietzscheana «voluntat de domini» que havia propugnat el Modernisme fos recollida, bé que tenallada a la utilitat social, al racionalisme de l’intel·lectual orgànic: «subjectar la voluntat a un model ideal», diu Ors. És a dir, cal exaltar la voluntat, l’acció, la rebel·lió, però aquests elements, per ells mateixos, res no signifiquen. Cal dirigir-los, com aquell pagès de Gualba la de mil veus que pren la força oculta de la muntanya, l’aigua, i la canalitza per fer fèrtils els camps. No n’hi ha prou amb desvetllar les energies adormides, com volia el Modernisme, per crear ciutadans. La voluntat, sense un ideal social que li doni sentit, pot ser tan útil com l’esforç d’aquell sabater de què parla l’Eugeni d’Ors que havia fet la sabata més grossa del món. Quina utilitat social tenia fer la sabata més grossa del món?
 
Fixem-nos en la política cultural que es porta a terme: és, fonamentalment, una política institucional, destinada a bastir una infrastructura moderna i efectiva que cobreixi les necessitats tècniques d’una societat industrial en via de modernització, i destinada al mateix temps a proporcionar una consciència cívica que uneixi tots els sectors socials rera un mateix objectiu: la Catalunya Ideal. Per això, creen una vida universitària, acadèmica, d’investigació, al marge de l’escleròtica vida universitària oficial de l’època: potencien la iniciativa del Congrés Universitari Català del 1903 de crear els Estudis Universitaris Catalans; funden l’Institut d’Estudis Catalans, no com a acadèmia d’autoritats, sinó com a centre impulsor i coordinador de l’alta investigació científica , històrica i lingüística del país, dotat, a més, d’una biblioteca, la Biblioteca de Catalunya, destinada a proporcionar el material bibliogràfic que fes possible la investigació (aspecte que va ampliar-se després en convertir-se en biblioteca general i nucli impulsor de la xarxa de biblioteques populars); finalment, en aquest mateix ordre, s’intueix la Junta de Museus. Pel que fa al capítol de la docència, es renova, dins les possibilitats de gestió escolar de la Mancomunitat, l’ensenyament primari, amb la incorporació dels mètodes de Maria Montessori, una pedagoga italiana, la més innovadora del moment, i s’organitza l’ensenyament tècnic i professional, amb institucions com la Universitat Industrial, l’Escola Superior de Bells Oficis, l’Escola del Treball, l’Escola Superior d’Agricultura, l’Escola de Funcionaris de l’Administració Local, l’Escola d’Alts Estudis Comercials, etc. No cal dir que un dels resultats més evidents de tot aquest impuls culturitzador és el procés de normalització lingüística, amb la publicació de les normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans el 1913.
 
Es tractava, per tant, de dur a terme un esforç d’actualització cultural que situés la llenguaa i cultura catalanes en l’estat que els corresponia si no haguessin existit els segles de «decadència», és a dir, com si no s’hagués produït la defecció de la noblesa i, entre els segles XVI i XIX, hi hagués hagut una evolució de la llenguaa i de la cultura sense pressions externes ni buits interns. Només un esforç extraordinari podia fer-ho, i això és el que es pretenia. Així ho explica Eugeni d’Ors, fent referència a l’embarcament de Pantagruel i els seus companys a la recercca del «toisó d’or», imatge amb la qual expressa el procés d’incorporació a la cultura moderna, a l’humanisme, que no va seguir Catalunya: «Ai, que al partir la bella expedició, nosaltres, catalans, no hi érem! I ai, que el Toisó d’aital empresa és no res menys que l’Humanisme! (...) I nosaltres, catalans, restat en terra, ¿ens hi conformarem? Renunciarem amb resignació covarda, a la nostra part en el botí de l’Humanisme? No!... Au, de presa, de presa, vinguen Museus, vinguen Acadèmies, vinguen Exposicions, vinga Educació, vinga Cultura, vinga Vida Civil, vinga Urbanitat, vinga Frivolitat, vinga Galeria de catalanes formoses, vinga el desig de totss, i l’esforç de tots, perquè avui, en el mes de juny, en el jorn de les Vestals, els catalans, santament ambiciosos, ens hem posat al cap d’aconseguir, en la ruta vers l’Humanisme, els navilis de Pantagruel, fill de Gargantua!». Deixem de banda les manies i els tics personals de l’Ors: el que aquí presenta és tot un programa que va des de l’educació personal a la gestió pública, compresa aquesta galeria de models femenins exemplars, arquetípics, que serveixen d’emblema a la col·lectivitat. Remarco també la seva insistència en el «tots»: «el desig de tots i l’esforç de tots». La corresponsabilització de totes les capes socials en un projecte de construcció nacional.
 
Per tal d’aconseguir aquesta unificació ideològica, el Noucentisme posa en circulació un conjunt reduït de mots-clau, la funció dels quals és condensar els punts més significatius del projecte, en el seu doble vessant, polític i estètic. Imperialisme, en el seu vessant político-ideològic, que correspon a Arbitrarisme, en el seu vessant estètic: aquests són els dos primers mots-clau que ens interessa comentar. El terme «imperialisme» tradueix un programa polític d’ençà i d’enllà de les fronteres de Catalunya, una voluntat de domini en dos sentits, Catalunya endins i Catalunya enfora. Pel que fa a aquest darrer aspecte, Josep Murgades ha escrit que representa un programa de reforma de l’estat, clarament antiseparatista: «En tant que aquest mot s’associa ambla idea d’assimilació, d’annexió, parlar d’imperialisme era demostrar explícitament l’antiseparatisme inherent del programa burgès». Josep Carner rebla el clau en un comentari a les actituds d’Unamuno: «El insigne Unamuno (que si hubiese nacido acá fuera separatista –nosotros se lo reprocharíamos)...». L’Imperialisme de la Lliga és una versió actualitzada i conservadora de les idees del regeneracionisme català sobre l’estat esopanyol, especialment d’aqwuell sector –més o menys almirallià– que creia que Catalunya havia de ser la saba regeneradora de l’estat. L’ús del mot, així, podria ser, certament, signe de feblesa, tgal com diu Murgades, però és tambvé un programa d’acciñó, conseqüència lògica, ací i arreu, de les lleis del mercat propugnades per la burgesia. Perquè tota burgesia n’és, d’imperialista, pel simple fet que sotmet la seva actuació política, i si pot militar, a guanyar mercats i a mantenir-los. En tot cas, allò que caracteritza la burgesia catalana és el fet de ser imperialista sense comptar amb un expèrcit propi, és a dir, amb un estat propi que li permeti catapultar-se enfora. La feblesa es troba en la immensa quantitat d’equilibris que li toca fer per aconseguir ampliar i consolidar els seus mercats tot acceptant que el centre real de decisió política sigui a Madrid.
 
Per això, l’imperialisme té una altra cara, la que mira cap a l’interior en un esforç d’unificació d’interessos per tal d’evitar els conflictes socials i alhora presentar un front comú cap enfora. La política Catalunya endins i la política Catalunya enfora són, així, les dies cares d’una mateixa moneda. I això és el que recordava Eugeni d’Ors quan proposava que la commemoració de Jaume I del 1908 no fos un acte de nostàlgia (com haurien volgut els patriotes de la Renaixença) sinó una lliçó de futur, perquè allò que s’havia de perseguir de la commemoració era l’ensenyament pràctic que se’n podia desprendre. Escrivia: «Cal, al desvetllar la memòria, donar-li aliment dels fets. Cal que es declari, precisament, no tan sols que era gloriós don Jaume, que era gloriosa Catalunya, sinó com era gloriós don Jaume, com era gloriosa Catalunya. Cal que es digui: el nostre Rei va ésser gran per haver fet la Unió Catalana, per haver vessat sobre el món i sobre els afers del món la seva acció. La nostra pàtria va ésser gran perquè era una, perquè era Imperi...». Heus ací el sentit: unificació interior (d’interessos de classe, dels pensament, de la creació artística i literària, etc.) com a condició per a l’expansió i la grandesa. Fer, com diu, «obra d’unitat i d’expandiment».
 
Ja he dit, però, que el Noucentisme no tenia exèrcit propi. Els qui vulguin establir mecànicament un paral·lelisme entre aquest projecte i allò de «la unidad de destino en lo universal» que venia del fexisme, que parin compte, perquè el Noucentisme és un dels pocs moments en què la burgesia catalana es mostra democràtica i, com les burgesies civilitzades dels pobles civilitzats, intenta convèncer a través de les idees, de la cultura, i no a través de la força, de la imposició militar o policíaca, de l’esclafament de les idees d’altri. No s’hi val, per tant, a fer paral·lelismes simplistes i demagògics. El Noucentisme era, també per a la mateixa burgesia, un projecte d’actuacio avançada i d’organitzacio pacífica de la vida catalana, un projecte que trairà quan veurà amenaçada la seva situació de privilegi. Però d’aquesta traïció no podem responsabilitzar-ne el Noucentisme, que més aviat és l’excepció –diria– dins les constants de la nostra història.
 
Aquest caràcter pacifista és remarcat clarament per Eugeni d’Ors quan recull la mitificació de laa figura de Ramon Llull que s’havia fet en el tombant de segle i la refereix a la tradició federalista que havia caracteritzat la Catalunya vuitxentista i, per a una i altra, va cercar la genealogia a la Grècia clàssica. La «nova idea d’imperialitat», ens diu, és l’antítesi de la idea de dominació: «En contrast amb el Sacre Imperi Romà-Germànic, basat en l’esperit de dominació, com hereu, a la fi, d’una institució romana, un altre imperi pren lloc i forma en el desig dels millors, fundat damunt la comunitat intel·lectual, nodrit d’un sentit de benevolença i concòrida, estrictirat segonns el liure i elàstic principi federatiu. Aquesta idea la podríem anomenar catalana si ja abans no hagués estat una idea grega, flordia al bell si de la Grècia amfictiònica i lúdica. Perduda en les negrors del temps, el geni lul·lià la retrobava. Si s’esbossava per virtut d’ell, per obra del Renaixement prenia forma. El vuit-cents n’ha conegut l’agitació. Pogués el Nou-cents veure’n la victòria! La poguessin veure aquests ulls que la terra es menjarà!». Aquesta citació resumeix clarament el sentit del programa i la centralitat de la idea d’«imperialisme» en el Noucentisme. Fins i tot el paper dels intel·lectuals.
 
Passem, però, a l’altre vessant de l’«imperialisme»: l’«arbitrarisme», un mot que defineix la filosofia noucentista entorn de laa creació literària. De fet, el que fan és apropiar-se d’un corrent estètic que havia caracteritzat –i continuava caracteritzant, fins al 1910 com a mínim– tot un corrent d’idees i de creació artística i literària del Modernisme, definible sobretot pel parnassianisme o, si més no, per un classicisme d’arrels carduccianes que tenia en Jeroni Zanné i en Gabriel Alomar els seus models poètics. El Noucentisme, com havia fet amb altres conceptes, s’apropia del mot i el redefineix en relació amb el sistema de valors establert, per tal de desqualificar alhora els altres usos divergents: «D’un cop per sempre: Arbitrarisme no vol dir extravagància. Lo arbitrari no és lo excèntric, sinó, contràriament, lo concèntric, lo clàssic. Se trracta de lo següent: en la lluita de la llibertat humana contra les fatalitats –naturals (l’hostilitat dels animals salvatges, per exemple) o socials (l’esclavitud de la història, verbigràcia)– ¿quin partit prendrà la idealitat? Posar-se completament, absolutament, de la part d’aquella [de la llibertat] afirmant que tota floració humana –art, ciència, ètica– ha d’exalçar i reforçar la llibertat, l’albir. La idealitat crea la teoria de l’Arbitrarisme». Tornem, doncs, a trobar-nos al centre mateix d’una idea ja expressada: exaltació de la llibertat, de l’«arbitri» individual, no pas per adoptar actituds antisocials, sinó per confluir cap a una idealitat: subjectar la voluntat a una idealitat. Així, anem entrant a les característiques d’aquesta idealitat, la primera de lees quals és la «civilitat». Segueixo, simplement, allò mateix que escriu Eugeni d’Ors: «Tan fragmentàriament, tan confusament com se vulgui, cal reconèixer que els noucentistes han formulat, en la idealitat catalana, dos mots nous: Imperialisme-Arbitrarisme. Aquestes dues paraules es tanquen en una sola paraula: CIVILITAT. L’obra noucentista a Catalunya és –acàs millor dit: serà– l’obra civilista».
 
Cal remarcar el caràcter urbà del Noucentisme. La identificació ja esmentada de la Catalunya Ideal amb la Catalunya-Ciutat és un aspecte fonamental del moviment, un moviment qque intenta respondre a la dinàmica de la burgesia industrrial, urbana, i que, si bé recull l’herència d’un passat rural no massa llunyà, la utilitza per allò que pugui tenir d’emblemàtic, de signe d’identitat, mai com a nucli configurador d’unes formes de vida. La ciutat és el centre dels conflictes de classe, l’e spai del poder. Entorn de la ciutat, doncs, es forma tota una ideologia d’acció. Eugeni d’Ors parteix del concepte de ciutat per formular un nacionalisme voluntarista, antipositivista. La identitat col·lectiva, segons aquesta formulació, no es troba en la confluència de factors determinants sobre la societat (geografia, raça i moment històric, segons la famosa fórmula de Taine), sinó exactament en l’antítesi d’aquests factors, en la capacitat de la societat d’escapar del determinisme de la naturalesa i, per tant, de formular una idealitat col·lectiva (això, ni més ni menys, que està fent el Noucentisme). I com que l’Eugeni d’Ors arrossega una base de fomració dualista empelatada en el decadentisme finisecular, entén que natura és contrària a cultura. Cultura, per tant, és alliberar-se de tota servitud amb relació a la naturalesa. Enfront de la dependènciaa de lhome del camp, l’ideal ciutadà seria el més plenament humà perquè és el voluntari i artificiós, dictat per la voluntat humana que crea el seu propi hàbitat i, enfront de la solitud rural, s’organitza com a ésser social, amb biblioteques, museus, vida de relació, etc. L’any 1906 va ser l’any del terratrèmol de San Francisco i, a propòsit d’aquest fet, Eigeni d’Ors es dirigia des del Glosari als reconstructors de la ciutat: «Bastiu la ciutat futura, enginyers, arquitectes, manobres de San Francisco» (torno a remarcar: tots, totes les classes socials). «Feu-ne la més hermosa del món, la més esplèndida en jardins» (tornem-hi: en jardins; no en boscos, sinó en natura dominada, ordenada, sotmesa per la mà de l’home) «i edificis sobre la terra que demà trontollarà novament! Perquè solament amb què Energia devingui Ritme» (és a dir, que la força s’ordeni com l’aigua en mans d’aquell pagès de Gualba; que el moviment espontani esdevingui ordenat i conjuntat, controlat), «solament amb què la vostra Arbitrarietat arribi a culminació d’obra perfecta, ja eternitat és creada. I res no podrà fer-hi la hostil Natura».
 
Feta aquesta citació, tornem a allò que dèiem: el nacionalisme orsià no és historicista ni racista (quan parla de «raça» no es refereix a un concepte antropològic sinó cultural), sinó voluntarista. Catañlunya, pera ell, ha de ser el producte d’una obstinació de la voluntat col·lectiva que s’imposa al determinisme de la història, a la inèrcia del temps. Més pròxim, doncs, a Maurras que a Taine, s’enfronta també al concepte d’ànima col·lectiva que s’havia anat formant en els anys del Modernisme: «Ànima del poble no és necessàriament l’“ànima de la terra”. Ja comença el Glosador, ben ortodoxament, per pensar qque la terra no en té pas d’ànima... I l’ànima d’un poble desborda constantment la seva terra patrimonial». La utilització del folklore canvia, també, de sentit. De la mateixa manera que per a Carner la poesia popular és sobretot un conjunt de motius i de recursos poètics que s’ofereixen al creador, més que no pas un material sacralitzat per la seva significació col·lectiva, així mateix Eugeni d’Ors rebutja la sardana en allò que té de local i típica, per valorar-la en canvi per allò que té de numeral i d’artificiosa. Fixem-nos: valora la sardana ballada a Reus (i no a l’Empordà on s’ha ballat sempre), perquè els qui la ballen a Reus expressen, en fer-ho, una voluntat de cadascú en una dansa col·lectiva que té una fèrria estructura matemàtica. I és que per a Eugeni d’Ors, com havia estat també per a molts modernistes, el tipisme no és un tret essencial, caracteritzador, del poble, sinó una simple anècdota externa, superficial: «Molts volen ser-ho [de catalans] en lo exterior, en lo superficial, en els temes de les obres, d’un pintoresc mesquí sobre motius d’usatges i costums regionals. I no saben fins a quin punt, en fer-ho, apliquen fórmules espirituals italianes, alemanyes o parisenques».
 
La idea de «ciutat» de què parteixen sorgeix de la interpretació idealista del món clàssic i no em sabria estar de referir-la doblement al món grec i al món romà, dos conceptes de ciutat ben diferents. En efecte, la idea noucentista de ciutat recull la idea de «Polis» grega com a model de convivència democràtica, federal, com hem vist que Ors expressava; garantia de vida harmònica i serena. Però recull també la idea romana de «civitas» que s’expandeix en imperi, de la ciutat que estén la seva influència i va guanyant terreny als «bàrbars». I que considera ciutadà no pas aquell qui viu dins el marc físic de la ciutat, sinó aquell qui combrega amb els ideals de laa ciutat i que lluita, dins i fora dels límits urbanitzats, perquè aquests ideals triomfin. Aquest empelt classicitzant del Noucentisme és jugat per l’Eugeni d’Ors per presentar una dicotomia amb el Modernisme, segons la qual aquest moviment hauyria representat el septentrionalisme, la introdducció de les idees nòrdiques, del món de misteris i boires dels mites aris, etc. I això no és del tot veritat. Sí que ho és en part, però no totalment, perquè ja «Catalònia», una revista modernista, havia introduït el mediterranisme de la mà de D’Annunzio. I el de Mistral, que arrelarà a fons en el Noucentisme, tampoc no havia deixat mai de ser present. En tot cas, el Noucentisme fa del mediterranisme un emblema definidor del moviment, com a part d’aquella reacció dels pobles llatins acusats de «decadents», els quals, enfront de l’ascensió econòmica, militar i ideològica dels pobles germànics, es defensen tot mitificant-se com a hereus del món clàssi, mediterrani. Maurice Barrès i Charles Maurras, dos ideòlegs dretans francesos, es converteixen en els teòrics d’un pseudoclassicisme que influirà fortament en Ors i, més tard, en J. V. Foix i en d’altres. En tot cas, l’organització de museus a Catalunya i les excavacions d’Empúries (on es descobreix una petita testa d’Afrodita o Diana, que seerà considerada una imatge tutelar de Catalunya) al costat de la valoració dels monuments romans de Tarragona i les seves rodalies, ajuden a la creació del mite. Tot i que no tothom accepta ràpidament aquesta versió. Recordem que el 1906 s’estren l’òpera Emporium d’Eduard Marquina i Enric Morera, una òpera que acabava justament amb l’expulsió dels grecs i el naixement de la Catalñunya medieval empeltada amb els bàrbars nòrdics. Per això, Eugeni d’Ors temia que «malgrat l’Emporium, el Mediterrani seguirà per descobrir». I és que ell creia que «tot el sentit ideal d’una gesta redemptora de Catalunya podria reduir-se a descobrir el Mediterrani». Carner poetitzava aquest substrat mediterrani, clàssic, de Catalunya en un sonet del Verger de les galanies, escrit a propòsit del descobriment abans esmentat d’una testa de Diana:
 
Alada, véns al solc i a la sembrada
i decantes el cap a la claror,
i mig augusta, mig espellifada,
et corones amb l’or de la tardor.
 
Tens la cintura fina i abrivada
i el si d’una naixent promissió;
canta la teva boca incendiada
com una rosa de l’Anacreó.
 
I fas anar la teva grana en doina
com sobirana que escampés almoina
i et rius del pobre Gàlata ferest.
 
Mai no sabràs que dins la gleva amiga
jeu enterrada una deessa antiga
que et vetlla encara, compassant-te el gest.
 
En tingui o no consciència, aquesta camperola mig espellifada, que tot just neix a la vida però ja es perfila plenament vital, compta amb una saviesa pre-conscient, que neix d’una herència clàssica que se li ha convertit en «gest», aquell «gest» ausiasmarquià que expressa el més pregon del cor.
 
Aquest classicisme que informa Catalunya és d’aquell que dóna serenitat i elegància, ben diferent del classicisme carduccià de la gent d’«El Poble Català». És, com assenyala Ors, un classicisme conciliador de contraris: «Quan dic classicisme, vull dir sentit de les proporcions (i ho vull dir perquè és així com s’ha de dir). Precisem més encara: classicisme és sentit «religiós» de les proporcions. I, per consegüent, significa una posició eminentment intel·lectual». Camí, doncs, per conciliar i no per reflectir problemes i traduir passions; per ordenar i no pas per desordenar. Per això, el classicisme comporta una dimensió moral, imposa una actitud determinada al creador, tal com escriu Ors en una glosa del 1914, on explica a Miquel Poal i Aregall, que escrivia gloses imitant les orsianes al «Diari de Sabadell», què significa ser glosador: «Vol dir, entre altres coses, que, un cop presa seriosament aquesta funció i missió, ja no podreu publicar un nou llibre que anuncieu encara sota nom de Versos de dolor i de follia. Dolor i follia? Versos romàntics sota ploma de glosador? Vós, que, segons bona doctrina considereu immoral en Art “remoure les passions violentes”, oblidaríeu això, no en el moment de compondre versos, cosa disculpable, sinó en el moment de publicar-los, cosa que ja no es podria perdonar? No, glosador Miquel Poal de Sabadell. Torno a dir-vos que cal, de la doctrina que à coups d’épingle professeu, respondre’m amb tota una vida. Vós us haveu donat a servei de Diva Elegància. Està bé. Però Diva Elegància amb Escabellada Follia no lliguen prou. Cal triar. Si totes dues volguéssiu reunir, us fugirà la millor de les dues. Si volguéssiu mesclar vi i vinagre, vinagre us quedaria només. No és possible, oh glosador de l’última hora!, servir dos senyors». L’Arbitrarisme, doncs, troba en el classicisme la seva darrera concreció: el filtre que regeix l’estilització, la depuració de la realitat en el seu pas de matèria externa, de pretext, a forma literària, d’anècdota a categoria. En un cert sentit, el Noucentisme és antirealista en allò que concerneix la creació artística o literària i ho és, sobretot, perquè, com escriu Casellas al pròleg al Glosari 1906, parteix d’un «humanisme absolut» que situa els valors artístics molt a la vora de l’artificiositat, l’estilització o la invenció, ben lluny de tota mímesi (com a mínim, en el sentit vuitcentista, positivista, del terme).
 
La funció de la literatura és, com a conseqüència de tot aquest programa, la construcció de la Catalunya Ideal, una Catalunya que vingui a sobreposar-se i a substituir la Catalunya real, com una immensa màscara. AL Glosari, Eugeni d’Ors dedica una gran llança a la novel·leta anglesa, L’hipòcrita santificat de Max Beerbhom, que narra la història d’un llibertí que, per joc, es posa una màscara, la de la perfecta santedat. Explica l’Ors que l’home «representà amb tanta perfecció el paper que li imposava aquella “màscara”, que finí per mostrar –el dia que van arrencar-li aquella– una cara real idèntica exactament a la fingida –el veritable rostre de la perfecta santedat...». I comenta: «Els sentiments generen els actes. Però els actes, a son torn, poden generar, per la repetició, sentiments. I com a la intel·ligència directriu li és més fàcil produir l’exterioritat d’un acte que la interioritat d’un sentiment, utilitzarà hàbilment una sèrie d’actes, encara que sigui buida, per adquirir un sentiment que més tard traduirà en actes, i allavors els omplirà de substància». Art, ètica, actuació cívica, etc. han de bastir una imatge ideal que ha d’acabar per substituir la real. El llenguatge, en la seva capacitat de creació de noves realitats, ha de jugar-hi un paper de primer ordre. Per això, l’obra que els interessa no és l’obra improvisada o espontània, sinó l’«obra ben fet», el producte acabat, ponderat, construït; resultat últim, a més de tot un esforç de cultura que ha de comprendre ciència, filosofia i, és clar, tota la tradició literària, que per això existeix i el poeta ha d’assumir. Llegiu el Pròleg que Eugeni d’Ors va escriure a La muntanya d’ametistes de Jaume Bofill i Mates, un pròleg que ha estat considerat tradicionalment el manifest estètic del Noucentisme. I en el grau en què podem considerar que el Noucentisme comprèn una estètica (que, sens dubte, en comprèn més d’una, encara que potencia un conjunt de principis estètics comuns a tots ells), certament ho és. Tot això, però, ja afecta aspectes concrets de la creació que ara no podem tractar.
 
Limitem-nos, doncs, per acabar aquesta presentació, a esbossar el procés seguit pel moviment. Perquè tota aquesta política cultural idealista –combinada amb el pragmatisme d’una acció de govern ben precisa– acaba de perfilar-se entorn de la Setmana Tràgica, el 1909, el moment en què els Noucentistes –i la lliga Regionalista– es fan seva la tesi segons la qual les revoltes han estat provocades per la incultura i el fanatisme. Hi ha qui, a més, acusa els intel·lectuals modernistes, que en aquests anys s’han anat agrupant entorn de l’esquerra política, de ser responsables dels fets esdevinguts pel fet de no censurar-se i d’haver divulgat idees perilloses i dissolvents. Així ho afirma, per exemple, Joan Llimona. En tot cas, en aquests anys, un conjunt de factors situaran el Noucentisme, que fins ara havia estat un més dels corrents culturals del moment, en situació de privilegi, amb l’exclusió de tota competència, com a mínim a nivell culte. Entre aquests factors, cal comptar-hi el canvi de direcció –periodística i política– que es produeix dins «El Poble Català», on, ultra el desengany provocat per la Setmana Tràgica, els intel·lectuals comencen a veure’s marginats per la conversió del moviment en el qual militaven en un partit polític, organitzat com a tal i destinat a guanyar les eleccions. Hi perden, doncs, el protagonisme que hi havien tingut entre el 1904 i el 1909. Això, òbviament, beneficiarà el Noucentisme, que esdevindrà amo de l’escena cultural, sobretot després que són resoltes les divergències polítiques internes entre els tecnòcrates defensors de Cambó i el grup de fidels a Prat de la Riba. El triomf d’aquests darrers, que es concreta amb l’entrada de Jaume Bofill i Mates a la palestra política i en l’homenatge que es dedica a Prat de la Riba el 1910, potencia de ple el programa cultural «Catalunya endins» i, amb ell, el Noucentisme. Així, el 1911 apareixen l’Almanac dels Noucentistes i La Ben Plantada d’Eugeni d’Ors, considerats habitualment mostres del triomf del moviment. La Mancomunitat, no cal dir-ho, vindrà a afegir possibilitats polítiques a un programa ja ben definit i triomfant.
 
Tanmateix entorn del 1917 començaran els problemes. La mort d’Enric Prat de la Riba, l’home que havia mantingut l’aliança entre intel·lectuals i polítics, i la seva substitució per un personatge intransigent i colèric com Puig i Cadafalch, inicia una lenta davallada. A més, s’intensifiquen en aquestes dates les profundes tensions entre burgesia i classe obrera, amb la progressiva polarització d’uns i altres cap a posicions extremes, de tal manera que la Lliga, que tenia sobretot per als intel·lectuals, la seva justificació en el caràcter «nacional» amb què es presentava anirà progressivament decantant-se cap a la dreta fins a esdevenir a ulls de tothom i sense equívoc possible un partit de classe, defensor de la burgesia.
 
Un indici significatiu d’aquest canvi és la creació d’una editorial, l’Editorial Catalana, per iniciativa de Prat de la Riba (poc abans de morir) i amb la direcció literària de Josep Carner. Per a Carner i, en general, per als escriptors noucentistes, aquesta editorial serà molt important perquè posarà sobre la taula el problema no resolt, el de la professionalització de l’escriptor. Fins en aquest moment, els escriptors noucentistes han actuat sota l’aixopluc de les institucions, diguem-ne amb un cert mecenatge institucional, amb el qual obtenien, per una banda, una absoluta llibertat de creació literària que els permetia lliurar-se al conreu de gèneres que creien més profitosos per als objectius cercats. Però, en canvi, tenien una dependència política i ideològica que, si bé en vida de Prat de la riba no havia provocat conflictes important (tot i que cal no oblidar l’ensurt dels col·laboradors del «Papitu»), més endavant podien condicionat la llibertat creativa. L’Editorial Catalana obria, així, una via nova, la creació d’un mercat literari normal, basat en les lleis de l’oferta i la demanda (tot i que l’editorial venia condicionada perquè depenia clarament de la Lliga i trobava el seu públic entre els subscriptors de «La Veu de Catalunya»).
 
Aquesta atenció al públic provocarà la introducció de factors nous en la política cultural del moviment, tímids encara i parcialment fracassats en ocasions. Com és, per exemple, l’esforç de creació d’una novel·la noucentista, assentada sobre bases estètiques no realistes, com la que propugna Carner al pròleg a L’abrandament (1918) de Carles Soldevila. Cal, però, no oblidar tampoc que, entorn de la Primera Guerra Mundial i en relació amb la situació econòmica que viu Catalunya, s’estabilitza una petita burgesia que accedirà al consum de la literatura (novel·la, especialment) i que, per tant, anirà formant un nou públic mitjà que, per la seva formació i orígens socials, no combregarà plenament amb les concepcions noucentistes. Aquest públic aflorarà de ple durant la dictadura de Primo de Rivera i és, de fet, el que permet la superació –en certs aspectes, arraconament– del Noucentisme.
 
Abans, però, havia començat a clivellar-se l’aliança intel·lectuals-burgesia en què es fonamentava el moviment. El 1920 esclata el conflicte Ors-Puig i Cadafalch, que té el seu origen en una qüestió administrativa (un problema de justificació de despeses en relació amb la Biblioteca Popular de Canet) que va engrandint-se com una bola de neu de resultes de la desconfiança (ideològica, política, personal) que es tenen els uns als altres. L’escàndol de la ruptura orsiana és la primera pedra d’un edifici que comença a caure. És seguit per Josep Carner, aquest sense ruptura: marxa per seguir la carrera diplomàtica, el 1921. I posa de manifest els límits mateixos del Noucentisme en un punt tan important dins el moviment com és el de la professionalització de l’escriptor. L’any següent, la Lliga Regionalista viu una escissió interna, resultat lògic del procés de dretanització que anava seguint enmig dels conflictes socials i dels atemptats de la Barcelona de l’època. Bona part dels intel·lectuals més significats, des de Lluís Nicolau d’Olwer a Jaume Bofill i Mates, passen al nou partit, Acció Catalana, que pretenia ser un partit nacionalista pur, sense les servituds de classe que havia arrossegat la lliga. A partir del 1923, amb la Dictadura i el progressiu desmantellament de les institucions que havia creat el Noucentisme (des de la mateixa Mancomunitat a l’Institut d’Estudis Catalans), aquest, com a moviment, ja no té raó de ser. I s’acaba. Molts escriptors detectaran, a partir del 1925, una recuperació de valors culturals vuitcentistes i finiseculars, vehiculats a través de les avantguardes, a través de les capes petitburgeses o, simplement, per l’activitat de molts intel·lectuals que havien viscut una certa marginació durant el Noucentisme. Llegiu, si no, la «Revista de Catalunya» i tindreu constància d’aquest canvi, altrament perfectament detectat per escriptors com Joan Crexells. A partir del 1925, tot i que alguns dels valors que havia defensat el Noucentisme (al capdavall, uns valors que no tenien per què ser-li exclusius) continuaran vigents o simplement presents, el moviment, com a tal, desapareix. Havia protagonitzat un episodi d’ordenació cultural i literària molt condicionat, però, també, sens dubte, molt per sobre de les possibilitats que oferien les classes socials que li havien donat suport. I aquest fet és, en bona part, resultat de l’entesa entre un petit grup de polítics que havien concebut la política més enllà de l’egoista defensa dels interessos que les capes dirigents i un grup d’intel·lectuals que saberen aprofitar els ressorts que se’ls oferien. Polèmic i discutit, amb aspectes creatius i limitacions ben clares, el Noucentisme és, avui, part de la nostra història. Una història no pas per repetir. Cada cosa al seu temps i al seu lloc. Sí, però, una història que cal conèixer i assumir com a part indestriable de la nostra cultura contemporània.
 
 
JORDI CASTELLANOS
 
 
 
 
CASTELLANOS, Jordi, “El Noucentisme: ideologia i estètica”, dins El Noucentisme, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Milà i Fontanals, 7), 1987, pp. 19-39.
Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:52

Marfany, Joan Lluís

Marfany, Joan Lluís Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:15

Modernisme i Noucentisme

Modernisme i Noucentisme
MODERNISME I NOUCENTISME, AMB ALGUNES CONSIDERACIONS
SOBRE EL CONCEPTE DE MOVIMENT CULTURAL
 
 
 
Fa només uns dies vaig llegir, justament en una ressenya de l’exposició que ara té lloc en aquesta casa, que aquestes escultures de Maillol eren potser el millor exponent de l’estètica noucentista. (1) Les paraules no eren ben bé aquestes, però no en traeixo el sentit. A primera vista, l’observació pot semblar correcta. Si, com deia Xènius, l’estatuària noucentista havia de ser feta per a alçar «la seva blancor triomfant sota el sol nostre, vora el mar blau, en les àgores o en els jardins», tots tenim ara l’ocasió de comprovar que les obres de Maillol satisfan plenament aquesta condició. (2) Per una altra banda, però, és difícil de veure cap mena de relació directa entre, d’un costat, la nova direcció empresa per la nostra cultura al voltant de 1910 i els preceptes del teoritzador màxim d’aquesta nova direcció i, de l’altre, l’obra d’un artista format plenament a França, inscrit dins la història cultural d’aqueix país i sense, que jo sàpiga, cap lligam palpable amb el que aleshores estava passant aquí. En tot cas, la relació existiria en el sentit oposat. Vull dir que, si més no inicialment, el classicisme de Clara o d’Enric Casanovas s’explica, no pas pel que s’esdevenia en el món artístic i cultural barceloní, sinó pel que passava a París, on aquests artistes, encara poc coneguts o ignorats a Barcelona, residien. Inicialment, insisteixo, aquests homes feien, per entendre’ns, classicisme per les mateixes raons que en feia Maillol, i no exactament pet les que pogués tenir Xènius per a predicar-lo.
 
Dit d’una altra manera: des d’un punt de vista històric, l’observació que he esmentat abans és incorrecta. Amb tot, reflecteix una realitat innegable, i és que, si hi ha alguna cosa, alguna forma d’art, en què tota l’aparentment precisa, però en el fons vaguíssima, teoria orsiana del classicisme, el mediterranisme i l’arbitrarisme assoleix una aproximada concreció, és en l’escultura, o, potser caldria precisar, l’estatuària, del període. En d’altres mots, el noucentisme només és estilísticament identificable de debò en l’escultura. Si estenem el terme a les altres arts, incloent-hi la literatura, ho fem només a base, primer, d’operar un reduccionisme perillós i, segon, de jugar alhora, i sense reconèixer-ho, amb diversos tipus de criteri. Només podem parlar de pintura o literatura noucentistes si no definim el noucentisme amb criteris estrictament estilístics, sinó amb d’altres de menys específics, ideològics i històrics. Si la nostra definició és estilística, aleshores només podem aplicar el terme d’una manera genèrica a l’escultura i només d’una manera molt parcial a la pintura i a la literatura.
 
El mateix passa amb el modernisme. Ho il·lustren molt bé les dificultats que va tenir Cirici Pellicer per a definir aquest moviment en el seu llibre. D’una banda, el modernisme era «un movimiento de gran unidad [...]que [...] invadió toda la contextura social»,tot i que els seus ingredients fossin molt diversos i «incluso contradictorios»: «La posición inglesa, orientada a la simplicidad plástica; el gratuito neorococó francés que nacía para combatirla, estimulado por Edmond de Goncourt; el secesionismo austríaco y el arte de Loos, que lo tacha de “juego de niños”; el Jugend-Stil y las concepciones de sus oponentes de la Exposición de Darmstadt, el Impresionismo y el Simbolismo, el Decadentismo y el Primitivismo, el Neofranciscanismo y Zarathustra, el cultivo del enfermismo y la admiración por el Superhombre, lo ruralista y lo ultracivilizado, el espiritualismo y el sensualismo más extremos, el medievalismo y el progresismo, se encontraron en una misma ruta, camino de la voluntad de expresión original subjetiva y, por lo tanto, individualista y romántica.»
 
Aquestes contradiccions estilístiques podrien ser perfectament englobades en un tot unitari, resultat d’una base comuna d’ordre extraestètic. Però, en intentar de subsumir totes aquestes divergències en una nova unitat estètica, Cirici no va poder evitar de contradir-se immediatament, i el que unes ratlles més amunt era un «movimiento de gran unidad»esdevingué ara «una tendencia, y parte de sus mismos cultivadores se apartó a menudo de ella. Particularmente le fueron infieles los pintores y los escultores, seducidos por el prestigio todavía revolucionario y explosivo del Impresionismo y del Realismo». De fet, «Los más fieles al modernismo fueron los arquitectos y los decoradores [...]. Mueblistas, mosaístas, ceramistas, orfebres, forjadores [...] tuvieron un papel más decisivo en el sentido del conjunto cultural que los cultivadores de las artes puras y que los mismos pensadores». (3)
 
També Ràfols, dos anys abans que Cirici, s’havia trobat amb el problema d’harmonitzar una concepció global del modernisme com a moviment estètic amb la bigarrada varietat d’estils que presenten les arts i la literatura a la Catalunya finisecular, i l’havia resolt pel senzill procediment de renunciar a donar cap definició del terme i cap interpretació del fenomen, i de limitar-se a amuntegar dades sense gaires preocupacions d’ordre ni estructura. D’una banda, la Catalunya de l’època «recibe y entremezcla tendencias ideológicas y artísticas [...], formando con ellas un particular conglomerado que es el modernismo catalán».De l’altra, però, «son tan distintas las personalidades que en esta corriente desembocan que nada o casi nada de aglutinante podemos descubrir a menudo en ellas». No sé si cal observar que un conglomerat sense cap aglutinant no pot ser de cap manera un conglomerat. En tot cas, a l’hora de la veritat, Ràfols també associa el «más esencial modernismo»amb l’«ambiente de ensueño»i la «variante preciosista»:és evident que ell també, en pensar en el modernisme, pensa sobretot en un estil que troba la seva expressió més clara en les arts decoratives. (4) En resum, si definim el modernisme en termes d’estil, el mot resulta aplicable d’una manera genèrica a l’arquitectura i les arts decoratives.
 
És clar que no hi ha cap impediment lògic a l’ús del terme modernisme en un sentit purament estilístic i restringit, doncs, a l’esfera esmentada de l’arquitectura i les arts decoratives. L’única objecció, certament no esencial, seria l’existència d’altres termes d’ús corrent a la resta d’Europa per a designar el mateix estil, com per exemple el d’art nouveau. Ben mirat, la restricció de modernisme a l’àmbit purament estilístic tindria l’avantatge d’evitar la present ambigüitat o la necessitat d’especificar a cada moment el nostre criteri de definició. Però això no és més que una especulació gratuïta, perquè a aquesta hipotètica restricció s’oposa la realitat d’una tradició, difícilment reversible, en l’ús del mot modernisme per a designar alguna cosa més –millor dit, molt més– que no simplement un estil.
 
Ara bé, més important encara que aquesta tradició és la realitat històrica que es troba al seu origen. Vull dir que, si designem normalment amb els noms de modernisme i noucentisme molt més que no un estil, és perque els contemporanis, tant els que usaven els mots per referir-se a si mateixos com els que els aplicaven –en general, amb intenció despectiva– a d’altres, significaven amb ells també moltes més coses que no únicament un estil. I encara més: si nosaltres continuem usant aquests termes per a referir-nos a tota la història cultural del nostre país en una època determinada és perquè, tot i que fins ara no hem arribat a explicar-nos satisfactòriament les realitats així al·ludides, el sentit i les causes d’uns certs esdeveniments històrics, sabem –o ho intuim– que aquests esdeveniments s’articulen en alguna mena de procés unitari. Si més no, ens ho sembla. Iaquesta hipòtesi inicial tan general continua essent el millor punt de partida que tenim per a les nostres investigacions i reflexions. D’aquesta manera, combinant el que els seus coetanis ens diuen sobre l’ús dels termes i el que, a poc a poc, anem sabent sobre els esdeveniments mateixos, podem arribar a delimitar algunes de les seves possibles definicions, segons els usos que hom en fa i els que hom en podria raonablement fer.
 
Comencem pel modernisme. Amb aquest mot designem, o podem designar, a part l’estil ja esmentat, tres coses diferents, bé que relacionades. En primer lloc, si ens guiem per l’ús dels mateixos homes que avui anomenem modernistes, modernisme vol dir, almenys en un període inicial, durant la darrera dècada del segle passat, una actitud, la d’aquells que són partidaris de tot allò que és modern. En aquest sentit, el mot s’ha d’escriure amb minúscula i és aplicable –i aplicat– a d’altres realitats i d’altres èpoques. La millor definició d’aquesta accepció va ser donada per l’enyorat Eduard Valentí: «Se definiría, pues, el modernismo como aquella actitud que aparece dentro de un grupo (nacional, étnico, político, religioso, etc.) que por alguna razón ha quedado rezagado en su desarrollo con respecto a los demás grupos con los que convive, y se ha dejado adelantar por ellos.»Jo la modificaria lleugerament, dient que el grup, per alguna raó, es considera endarrerit respecte dels altres, perquè em sembla que el punt realment important no és pas la realitat objectiva de l’endarreriment (concepte en si mateix discutible), sinó la percepció de la propia situació i els propis problemes, per part del grup, sota aquesta forma d’un endarreriment respecte d’una suposada normalitat ja assolida per d’altres comunitats.
 
La presència d’aquest modernisme, d’aquesta actitud, a la Catalunya finisecular és claríssima. La idea que, en mots de Brossa, Catalunya «viu del passat» i que cal un esforç dràstic per tal de modernitzar-la és una constant obsessiva en un ampli sector, el més jove, dels intel·lectuals i artistes catalans de l’època. Cal matisar, però. Els mateixos textos que revelen aquest modernisme ens mostren també que l’actitud sorgeix ja com a manifestació d’una incipient modernització de les formes de vida i les actituds de la burgesia barcelonina. Aquestes tendències modernistes d’un cert sector de la societat es manifesten especialment, als ulls dels joves intel·lectuals, a través del contrast amb la societat espanyola, no sols endarrerida, sinó consubstancialment misoneista, i així modernisme i nacionalisme apareixen des del primer moment estretament vinculats entre si. Al capdavall, però, si aquest modernisme és, en part, l’exponent més clar d’una certa tendència general de la burgesia catalana, ho és també, encara més, de la percepció d’aquesta tendència, per part dels joves artistes i intel·lectuals, com a encara massa insuficient. Tot això dota el terme modernisme, en principi aplicable a realitats molt diverses, de certes característiques històriques i locals que defineixen la varietat específica del modernisme català finisecular. L’actitud es precisa en ideologia. El modernisme és la forma assolida pel catalanisme en els inicis de la seva transformació en un nacionalisme modern i, alhora, reflecteix l’aparició a Catalunya d’un nou i relativament homogeni sector intel·lectual i, inseparablement, d’unes noves relacions ambivalents entre aquesta intelligentsia i la burgesia a la qual pertany.
 
En segon lloc, i guiant-nos encara per l’ús coetani, modernisme designa un moviment en el sentit més estricte del mot. L’actitud modernista compartida per un bon nombre d’escriptors i artistes qualla, pel fet mateix d’aquesta coincidència, en una acció coordinada i organitzada per a la «modernització» de la societat catalana. Això s’esdevé exactament en el curs de l’any 1893, quan una sèrie d’escriptors i artistes que comparteixen aquest modernisme (i, sovint, poca cosa més) i que fins aleshores han operat separadament, es reconeixen mútuament i uneixen i orquestren els seus esforços: Rusiñol i els seus amics (Casas, Casellas, Jordi, etc.), el grup de «L’Avenc», Joan Maragall, Enric Morera i uns quants altres músics. L’inici del moviment es pot precisar més en l’anomenada Segona Festa Modernista de Sitges, que és de fet la primera –i aquest bateig retrospectiu d’una ocasió previa és un indicador més, en si mateix, de l’existència d’un moviment col·lectiu. Aquesta segona accepció de modernisme no és més que una simple extensió de la primera, i no hi ha entre les dues cap diferència semàntica essencial. Com que els homes que manifesten una actitud modernista es reconeixen en un grup i com que allò que els uneix en un grup és precisament, i únicament, el modernisme, d’aquí que per extensió modernista passi a significar membre d’aquest grup, i modernisme, aquest moviment de transformació modernitzadora de la societat catalana.
 
El modernisme com a moviment en aquest sentit estricte té una vida molt curta. Tot just nascut, el setembre de 1893, s’acaba sobtadament com a resultat dels atemptats terroristes del setembre i el novembre d’aquell any. En primer lloc, perque l’ambient de pànic que els segueix resulta poc propici per a actes públics i per a aquells de signe modernista en particular. I, en segon lloc, perquè la crisi creada per aquests atemptats fa que, de moment, tot allò que separa els diversos elements modernistes salti al primer pla i esdevingui més fort que el modernisme que els uneix. Es per això que «L’Avenç» ha de plegar. Naturalment, continua havent-hi modernistes, en el sentit primer del mot, i aquests segueixen fent, a títol individual, coses de signe modernista. Però no hi ha un moviment. L’intent de mantenir-lo viu que és la Tercera Festa Modernista se salda amb un fracàs, registrat per la lucidesa de Josep Yxart. Com també és un fracàs un altre intent de fer veure que el moviment és viu, els anti-Jocs Florals de Granollers de 1896, que no tenen cap ressò. El moviment és ressuscitat una mica més tard, amb una primera arrencada el febrer de 1897, amb l’estrena de La fada, i engegat definitivament un any després amb la fundació de «Catalonia» i una proliferació d’actes culturals organitzats altre cop sobre la base de la col·laboració d’elements diversos. El més important d’aquests actes és probablement l’estrena d’Ifigènia a Taurida en traducció de Maragall, pel Teatre Íntim d’Adrià Gual, amb la cooperació de Miquel Utrillo. Aquesta segona etapa tampoc no dura gaire, però ara el moviment no s’acaba de sobte, sinó gradualment, a mesura que el modernisme es dilueix en el nacionalisme, entre 1898 i 1901. D’una banda, perquè allò que ara uneix els homes que integren el moviment és el modernisme més tota una altra sèrie de coses. I, de l’altra, perquè, com que aquestes coses els uneixen també a altres homes que no són gens modernistes, però que fan un paper important en l’aparició del nacionalisme, l’ingredient modernista és arraconat, d’una manera més o menys conscient.
 
Finalment, hi ha un tercer sentit possible del terme modernisme. Aquest, però, ja no deriva de cap ús coetani del mot, sinó de la nostra percepció de la historia cultural del nostre país entre 1890 i 1910 i dels nostres intents d’explicar-nos-la. Amb el mot Modernisme, escrit ara amb majúscula, designaríem també allò que sovint anomenem un moviment, però ara en aquel1 sentit, tan imprecís, d’expressions com «el moviment romàntic». El que designem amb això és un període.Quin sentit té, però, de compartimentar el que és, per naturalesa, fluid? El cas és que ho fem, i ho fem perquè creiem, malgrat l’arbitrarietat de l’operació, que ens ajuda a comprendre millor el passat. Naturalment, el que ens permet de delimitar un període és la presència d’alguna constant que, en la nostra opinió, li imprimeix un caràcter particular. Sovint, aquesta constant resulta, però, molt difícil de precisar i, per consegüent, la identitat i els límits del període han de romandre més aviat vagues. En el cas que ara m’ocupa aquest problema no es planteja: allò que caracteritzaria el Modernisme seria la presència constant del modernisme-com-a-actitud, com a fet més important en la història de la cultura catalana durant aquest període. Reduït a això, tanmateix, el concepte tindria una utilitat limitadíssima que no compensaria la inevitable deformació creada per la superposició d’un marc estàtic a una matèria fluida. De fet, quan parlem de Modernisme (o Romanticisme, Il·lustració, etc.) estem intentant de referir-nos no solament a un període, sinó, d’una manera molt imprecisa, a alguna cosa més i per això parlem no de període, sinó de «moviment». Aquesta cosa és la idea, més o menys conscient que, entre els límits A i B del període, té lloc un cert desenvolupament de la nostra matèria d’estudi que en constitueix un canvi essencial –la idea que, en arribar a B, aquesta matèria és fonamentalment diferent del que era a A. Dit d’una altra manera, quan parlem de «moviment» en aquest sentit estem parlant, més o menys conscientment, d’un procés de transformació –i només així pot tenir alguna utilitat el concepte de «moviment». Si al mateix temps, però, ens entestem a buscar el significat global del moviment en la uniformadora presència d’una constant estàtica –que generalment sol ser estilística–, toparem inevitablement amb les contradiccions insolubles que he assenyalat abans en alguns autors. Aquest significat global només el trobarem si ens mirem la constant no pas com a tal, sinó com a component principal i característic d’una situació inicial, i seguim el desenvolupament dialèctic de les contradiccions que aquella situació contenia. El Modernisme es podria definir, doncs, com al procés de transformació de la cultura catalana, en el curs de la darrera dècada del segle passat i la primera del present, de cultura regional, peculiar i tradicionalista en cultura nacional, normal i moderna. Definit així, el concepte té una utilitat evident: ens permet d’al·ludir en forma ràpida a tot aquell procés, tot indicant-nos-en el resultat principal. Cal, però, tenir presents també les limitacions intrínseques del concepte, que vol dir tenir present que es tracta d’una pura abstracció del mateix ordre que el concepte de Revolució Francesa, per exemple. I això té un corol·lari importantíssim: que no hi ha, en aquest sentit,coses ni homes modernistes. No hi ha quadres modernistes, ni llibres modernistes, ni autors modernistes. Un mal costum molt arrelat, i que procedeix del llegat positivista que arrossega encara la disciplina de la història de la literatura, ens fa usar l’adjectiu en aquest sentit amb la intenció d’indicar que una obra o un autor s’inscriu en aquest procés. És, com dic, un mal costum perquè ens mena fatalment a barrejar dues accepcions diferents del mot. Si podem dir, per exemple, que Oracions és un llibre modernista –és a dir, que pertany al Modernisme– és únicament perquè és també un llibre modernista en el primer sentit del mot. Aires del Montseny també pertany al Modernisme –s’inscriu d’alguna manera en el procés. Però no ens atrevirem pas a dir que ésmodernista. Alguns dels elements que integren el procés que anomenem Modernisme són, efectivament, modernistes, però no pas tots. Alguns són exactament tot el contrari, d’altres ni una cosa ni l’altra. Alguns dels homes involucrats en el procés, com Jaume Brossa, manifesten actituds modernistes invariables; i d’altres, només de vegades, com Maragall, que és un modernista en 1893, però un antimodernista en 1906; d’altres, com Lluís B. Nadal o el canonge Collell, mai. De la mateixa manera, per tornar a la comparació d’abans, dels esdeveniments que integren la Revolució Francesa uns són revolucionaris, com la presa de la Bastilla o la decapitació de Lluís XVI; d’altres contra-revolucionaris, com les maquinacions monàrquiques; d’altres, sovint molt importants, neutres, com les fluctuacions del preu del pa.
 
Tot el que he dit sobre el modernisme es pot aplicar també, mutatis mutandis,al noucentisme. El mot designa també, en l’ús que en fa, per exemple, Xènius, una actitud. Inicialment, de fet, noucentista, com deia Xènius en una de les seves gloses, «és un adjectiu cronològic, que [...] no té encara cap concreta significació» (503). La cronologia, però, adquiria connotacions gairebé màgiques en aquests anys inicials d’un nou segle. Ser noucentista volia dir ser plenament home del Noucents, és a dir dels temps nous, en oposició, implícita de vegades, ben explícita d’altres, al Vuitcents, encara tan recent, però ja pertanyent d’una manera definitiva al passat, als temps vells. En el fons, doncs, el significat primer de noucentisme no era mássa diferent del significat primer de modernisme i, de fet, Xènius usava amb freqüència l’adjectiu modern amb el mateix sentit emfàtic de valor absolut que els modernistes del 1893: «És una joia ben moderna, aquesta d’atendre a les manifestacions espirituals de l’hora en què es viu, prendre consciència de l’existir i el valor d’elles, sentir, en un mot, les palpitacions del temps. És també una funció social altíssima.– Ho és, de fa poc. Abans els esperits estaven solament atents a la lliçó del passat;quan més, als pressentiments de l’avenir; però d’un avenir la deducció del qual es basava en profecia revelada o en regla lògica; no en els símptomes latents i palpitants entorn. L’observació d’aquestes palpitacions és moderna; la seva observació conscient i metòdica, moderníssima...» (60).
 
Noucentisme, però, és un terme més restrictiu que no modernisme. En primer lloc, hi ha l’òbvia restricció cronològica, és clar: el noucentisme pertany al Noucents. Però hi ha alguna cosa més. Si el modernisme era l’afecció exclusiva a tot allò que fos modern, sense distinció, l’actitud noucentista és més definida. El noucentisme es revela en unes formes de comportament i d’expressió força específiques. Josep Carner, per exemple, és, segons l’Ors, un dels casos més vistents de noucentisme perquè «sembla haver sotmès a una regla premeditada de voluntat tots els seus gestos d’art com tots els seus gestos de vida» (381). Podríem dir, doncs, que el noucentisme és una modalitat concreta de modernisme, determinada per unes altres actituds que el mateix Xènius intenta de definir en moltes de les seves gloses sota els noms d’Arbitrarietat, Civilitat i Imperialisme. Unes actituds, tot s’ha de dir, molt més imprecises que no ho voldria ell. Però permetin-me ara que deixi la discussió d’aquest punt per a més endavant.
 
En segon lloc, el noucentisme és també un moviment en el sentit més estricte del mot. Em sembla, altre cop, que no cal insistir-hi massa. El sentit de grup, la coordinació d’esforços de tot un sector dels joves intel·lectuals catalans, l’aspecte de consigna que tenen les gloses orsianes, em sembla que són fets prou coneguts i prou significatius. De fet, molt més que no pas en el cas dels modernistes (encara que aquesta impressió falseja una mica la realitat), el terme noucentista sembla assolir d’una manera clara i immediata el significat de membre d’aquest grup, en gran part a causa de 1’Ors i el Glosari, on els títols de noucentisme són impartits formalment de tant en tant. Ben mirat, hom diria que les característiques que delimiten el noucentisme com a una modalitat concreta i distintiva de modernisme es poden reduir a l’hora de la veritat al simple fet de pertànyer a aquest grup. Però, és clar, cal preguntar-se aleshores quines són les condicions per a això. Permetin-me altre cop d’ajornar la resposta. Queda, finalment, la tercera accepció. No sóc pas el més indicat per a parlar-ne, però em sembla que l’existència d’un nou cicle de transformació de la cultura catalana que es definiria pel desplegament de les possibilitats i contradiccions inherents a la inicial actitud noucentista és força evident. Només cal afegir que les observacions que he fet abans tenen també aquí la seva aplicació, és a dir, bàsicament, que allò que compta és el procés i no solament la natura d’alguns dels seus ingredients i episodis, amb exclusió d’altres.
 
Ara bé, tota una tradició historiogràfica, que es remunta, de fet, als noucentistes mateixos, ens presenta el modernisme i el noucentisme com a dos fenòmens totalment oposats, i defineix el segon fonamentalment per la presència d’unes característiques que són exactament el contrari de certs defectes o certes carències del primer. Una curiosíssima tendència ha aparegut també recentment, la qual inverteix els valors de l’oposició, tot mantenint-la. Aquestes característiques, ja definides pel mateix Xènius, foren, fonamentalment, el classicisme, el mediterranisme i l’estetica arbitrària, més la ja esmentada «civilitat». En primer lloc, aquest plantejament és, al meu parer, incorrecte perque pressuposa la concepció de modernisme i noucentisme com dos blocs estètico-ideològics donats a priori i estàtics, i doncs comparables. Jo entenc, al contrari, que l’únic procediment possible aquí és no pas la comparació, sinó la identificació d’aquelles possibles dades que indiquin una solució de continuïtat en el procés modernista (o una forta acceleració o un canvi marcat de direcció) i ens permetin d’aïllar els inicis d’un nou procés, el noucentista.
 
On la comparació és possible és entre el modernisme i el noucentisme concebuts com a actituds, però aquí cal afirmar un altre cop l’absoluta continuïtat de sentit i de propòsit entre l’un i l’altre. Si l’objectiu del noucentisme és d’acabar amb el regionalisme i el pairalisme i convertir la cultura catalana en la cultura «normal» d’una societat «normal», és a dir europea, civilitzada, moderna, aquesta és l’essència mateixa de l’actitud modernista, tal com es pot trobar en els articles de Brossa i Cortada a «L’Avenç» o en els discursos de Rusiñol. I, de fet, el mateix Xènius va reconèixer en un parell d’ocasions la identitat de propòsits i la continuïtat històrica entre les dues actituds. La primera vegada, en una glosa del 1906 sobre Jaume Pahissa: «Farà cosa de deu anys, o dotze, que el vulgus barceloní comença a adonar-se, amb la consegüent sorpresa –a la qual ben aviat va succeir una santa indignació–, que a son costat creixia i es multiplicava, i prest envaia carrers, teatres, i altres llocs de comerç social, una llei d’estranys éssers, que es feia glòria de presentar-se a son enfront en actitud de rebeldia, manifestada impúdicament en costums, en gestes, en toaleta, en indumentària. El major nombre d’ells era constituït per artistes; el llur aspecte i robes no es separaven, en ses línies generals, del que el viu lloc comú de la tradició presta als qui s’ocupen d’art. Però el bon nas de la multitud endevinava una diferència entre els d’aquella hora i els d’hores anteriors, en alguns subtils signes. No és ara oportú d’esbrinar quins podien ser. Potser entri la meva ploma algun dia en l’anàlisi de tan delicada matèria, amb la detenció, i atenció, i unció que es mereix, i examini la importància recíproca i respectiva de l’americana de vellut i del pentinat a la romana... Basti ara dir que per aquells fou coneguda i distingida la família tota a la qual la pública veu aplica el nom infamant de modernista... –En Pahissa, que avui és encara ben jove –tan jove que entra dins els qui jo anomeno noucentistes, homes del Noucents– fou per ventura el primer en presentar aquells signes, el primer en rebre el mal nom. I ell, que tot sent un nen, era ja un estoic aleshores, va somriure, impassible, pur.» (76). La segona vegada va ser en una glosa necrològica dedicada a Pere Romeu, el 1909:
 
«Hi ha alguna cosa del pobre Pere Romeu, que Barcelona s’ha incorporat i que l’ha enriquida.
»Penseu que els noms de Claude Monet, de Paul Verlaine, de Frederic Nietzsche, penseu que la restauració de la música popular i de la gregoriana, que el wagnerisme i l’ibsenisme, que la pintura d’en Mir, l’arquitectura d’en Puig i Cadafalch i d’en Gaudí, la poesia d’en Maragall, tingueren algun dia alguna cosa a veure i estigueren en “una complicitat” sorollosa amb l’existència d’una cerveseria que es deia “Els Quatre Gats”...Penseu que, en bloc, sense desmescla, tot això va ser aplaudit o blasmat, en dos partits contraris, per la gent barcelonina. Però entre aplaudiment o blasme, tot això –que era esperit, que era elevació, que era renovació–, anava avançant, en companyia alegre, com una processó al mes de juny, d’una figura singular pentinada torrencialment, barbada llargament, embarretada de feltre, enlevitada de negre, encorbatada de roig. Duia un gros anell al dit i una pipa a la boca; i la gatzara no parava un punt al seu voltant...» (1162).
 
Aquesta segona cita, però, indica també molt clarament que és allò que introdueix una diferència entre l’actitud modernista i la noucentista: enfrontde la indisciplina modernista, l’actitud noucentista és la delimitació i potenciació d’aquest afany de renovació i normalització per la seva subjecció a «una regla premeditada de voluntat». I això, que en aquesta cita és tot just insinuat, és afirmat explícitament i desenvolupat en detall al llarg de tot el Glosari orsià i en l’obra i l’actuació dels altres noucentistes.
 
D’aquesta distinció esencial, però, se sol derivar un corol·lari que és que, enfront de l’eclecticisme fonamentalment romàntico-simbolista dels modernistes, la literatura i les arts noucentistes són clàssiques, mediterrànies i arbitràries. És aquest corol·lari que he negat al començament. Si bé és cert que, definides d’una manera vaga, aquestes característiques són típiques d’una bona part de la producció artística i literària del període noucentista, és impossible de basar en elles una definició coherent de noucentisme. Examinem-ho amb una mica més de detall. En primer lloc, l’estètica noucentista és molt més eclèctica que no ho volia Xènius i que no han dit i diuen els historiadors. De fet, en aquest terreny, el Glosari és ple de flagrants contradiccions, a tots els nivells. Per posar un exemple, més aviat trivial: l’abril de 1906 Xènius declarava que «l’escultura [...], apartada del nodriment en els pits d’una Mare Ciutat, ha de raure sempre, per força, en la miserable abjecció del bibelotatge» (115); el juliol del mateix any, en una glosa en la qual el títol de noucentista era atorgat a Ismael Smith, el mateix Xènius parlava elogiosament de les «menudes i deliciosíssimes cosetes» que feia aquest bon senyor (189). El que un dia era «miserable abjecció» esdevenia molt poc després «deliciós». Aquesta contradicció és, com he dit, trivial. Però n’hi ha d’altres de potser no tan vistents, però molt més essencials. Per exemple, l’abril de 1906 Xènius fa un elogi encès de Rodin. Ja l’elogi mateix contradiu totes les professions de classicisme de Xènius, perquè al capdavall Rodin era, com diria més tard el mateix Xènius, «el cant de cigne romàntic en l’escultura». Però, més encara, les contradiu la forma de l’elogi, la presentació de Rodin com a l’Artista amb majúscula, com a l’encarnació d’una concepció de l’artista que és exactament la concepció romàntica i que, en aquesta glosa, Xènius fa ostensiblement seva: «És un Vident, un Profeta, un Mestre de vida. Sense deixar de ser un artista, no volent ser mai res d’altre que un artista, devé en ses obres un Filosop essencial, un alt Sacerdot. Filosop, ens revela, no un aspecte de la realitat, sinó el ritme de la realitat plena. Sacerdot, menja quotidianament la carn d’amor de tot el món i de tots els homes. Formula definitivament i eleva a excelsitut religiosa la llicó oculta d’aquesta gran prova d’inquietud per la qual passen avui les ànimes. Modela en vius símbols el gran bloc del misteri» (111).
 
Vegem altres exemples. Llegim un fragment d’una glosa del 1909:
 
«I. – ¿Oi que les estimeu, les petites melodies, febles i clares, que sospiren al fons de les velles caixes de música, un instant, i moren ben tost, en una agonia dolça? Són tan febles, que just començades, ja sembla que van a finar de seguida, i que no tindran forces per a dir tota la cançó...Però la diuen, a poc a poc, ben distinta. Il’última nota resta en l’aire, com un enyorament i com una misteriosa reconvenció...
 
»IV. – Silenci! Som a Versalles, un matí de tardor, i és l’hora clara. Defora, els arbres es despullen reialment, i les nues estàtues es miren en les aigües quietes...! Silenci! El bon rellotger ha col·locat novament damunt la consola el rellotge secular. Les seves mans l’han tornat viu, i se sent a dins el petit cor com palpita [...]. Silenci! Sentiu? Feble, però tota vivent la vella veu, ressuscitada ha reprès la cançó d’antany...És una veu d’àvia boja que cantés. Són aires perduts, ballets populars de les darreries del segle XVIII, gavotes de Gluck, gaites de Couperin, minuets Rameau...Ix, aquesta veueta tan joiosa i tan pura, com si mai no l’hagués ofegada una gota de sang» (1163-1164).
 
Seria difícil de trobar en tota la literatura catalana, i certament impossible en l’obra dels que hom anomena modernistes, un exemple millor de petit poema en prosa simbolista, un escrit que reveli una comprensió i una traducció tan exactes del badinage setcentista verlainia. O considerin ara aquesta altra glosa, del 1910:
 
«En un Dimecres de Cendra, una dona passant, vestida de color d’acer, molt abrigada, amb un gros manegot de pells, que la mà enlaira a l’altura del nas, on comença el vel ombriu, i, al manegot, un pomell de violetes de Parma, rosades d’humitat.
 
»Una casa sòlida de pedra grisenca, amb la gran portalada senyorívola tancada tot temps.
 
»Un entresol amb finestra de grans vidres clars, i, darrera un doble enginy de transparents crus i de petites cortines blanques, el peu d’una estàtua de marbre sortint per dessota del transparent.
 
»Un carrer callat, net, ara silenciós, i que ha ressonat no fa gaire al pas d’un vehicle, d’elasticitat perfecta, tirat per dos cavalls rossos, absolutament iguals.
 
»Campanes dolces en un convent veí, en un convent amagat al fons d’un verger ocult per un mur altíssim.
 
»Claror pàl·lida de les coses i endevinació segura de les fondes arrels que té tota elegància en el temps i en la quietud.
 
»Pensar en la mort d’Édouard Rod. Pensar en el calvinisme. Pensar en la monarquia.
 
»Veure una cambrera impecable treient un gos al carrer per a desfogament de la natura, i, un cop la natura desfogada, tornar-lo a dins, i tancar darrera d’ell la portella petita.
 
»I gustar totes aquestes coses des de l’observador d’un cafe profund, vora un te lleuger, amb llimona, una pipa als llavis; i sota els ulls, que no llegeixen, la història de Port-Royal, escrita per Sainte-Beuve» (1267).
 
En totes les pàgines dels Miquels de Palol, els Maseres, els Zannés, en totes les planes de «Catalonia», «Joventut» o «Pèl & Ploma», no trobaran ni un quadret que arribi a la perfecció d’aquesta glosa en termes de prosa simbolista, tant per l’ambient descrit, com per la tècnica, com per l’état d’âme suggerit.
 
Escoltin encara una altra glosa, també de 1910:
 
«I bé, el pitjor de tots els comentadors moderns de Salomé, comprenent-hi el pobre Oscar Wilde, és haver caigut en aixo: Salomé enamorada... Una vulgaritat que fa pena.
 
»Si jo sapigués fer-la, la meva Salomé, infinitament més subtil, infinitament més perversa, alhora que més fidelment bíblica, no es banalitzaria així...Impàvida, sense passió, sense pena ni glòria; tota infantívola, tota càndida, amb uns ulls innocentíssims, plens d’una serenitat monstruosa, diria:
 
»–Jo vull la testa de Johanan» (1268).
 
Ningú a Catalunya –certament cap dels dannunzians que pul·lulaven per les planes de «Joventut» o d’«El Poble Catala»– no havia demostrat una comprensió tan profunda del significat de la perversió decadentista, i és lògic, a la vista d’aquest text, que la millor literatura decadent catalana l’escrivís precisament l’Ors, l’Ors de les narracions de La Mort d’lsidre Nonell.
 
En tot cas, hi ha una cosa ben clara, i és que tot això no té res a veure amb el classicisme i la lluminosa serenitat mediterrània. I la mateixa contradicció fonamental es manifesta en l’obra dels més il·lustres dels escriptors tradicionalment considerats com a noucentistes. El simbolisme pre-rafaelita, per exemple, té la seva millor versió catalana, no pas en les pobres imitacions d’un Riquer o un Zanné, sinó en l’obra de Guerau, de Carner i, fins i tot, del Riba de L’ingenu amor. D’altra banda, si els anomenats noucentistes eren molt més eclèctics que no se sol dir, el classicisme tampoc no era exclusiu d’ells ni, doncs, distintiu. Un dels actes més importants de la represa del moviment modernista de l’any 1898 va ser la representació a l’aire lliure d’Ifigènia a Taurida. ¿Hi ha res de més clàssic i mediterrani, en el vague sentit orsià dels mots, que aquesta representació de la versió goethiana d’una història grega, a l’aire lliure, en els jardins neoclàssics del Laberint d’Horta? I no es tractava pas d’un cas aïllat: a les planes de «Catalonia», que era l’òrgan i el motor d’aquesta represa del moviment, es publicaren, entre d’altres coses, a més de la Ifigènia, les traduccions d’El Prometeu encadenat i d’Els Perses, i les primeres mostres d’una nova escola poètica que reconeixia el magisteri de Costa i Llobera –versos d’Oliver i d’Alomar, clàssics no sols pel tema, sinó per l’intent d’adaptació de metres greco-llatins.
 
De fet, el triomf noucentista del classicisme era la culminació d’una tendència que remuntava justament a l’any 1898. El modernisme era, com he dit abans, una actitud oberta que valorava tot allò que era modern, sense distincions. El criteri de la modernitat el dictava l’Europa contemporània, i sobretot França. I a la decada de 1890 s’havia començat a desenvolupar a França una moda neoclàssica que era alhora una reacció antisimbolista i un moviment descentralitzador de la cultura francesa, i que tenia el seu focus més important a les terres del Midi. Els modernistes catalans, sempre amatents a les novetats franceses, se’n van fer eco ben aviat, i «Catalonia» n’és plena de notícies. El 1893, quan Maeterlinck era el dernier mot a París, el modernisme català era, per això mateix, simbolista. El 1898, i per idèntiques raons, comencava a ser classicitzant. Hom podria argüir que potser aquest classicisme primerenc era massa mimètic i superficial, que no copsava l’essència de l’autèntic classicisme. És justament el que Xènius retreia a l’òpera Empòrium, d’Eduard Marquina i Enric Morera; a aquest pseudo-classicisme –deia– li mancava el mediterranisme: la lluminositat i la combinació de la salabror i la flaire de romaní. Doncs bé, poques obres de l’època satisfan aquests imprecisos criteris com les maragallianes «Vistes al mar». Recordin:
 
Una a una, com verges a la dansa,
entren lliscant les barques en el mar;
s’obre la vela com una ala al sol,
i per camins que només elles veuen
s’allunyen mar endintre...
Oh cel blau! Oh mar blau, platja deserta,
groga de sol! De prop el mar te canta,
mentres tu esperes el retorn magnífic,
a sol ponent, de la primera barca,
que sortira del mar tota olorosa.
 
No tenim temps d’insistir en aquesta qüestió i examinar en detall l’aplicabilitat dels altres criteris tradicionals. De la Ciutat ja feia anys i panys que se’n parlava, per les plomes, entre d’altres, de l’Alomar i de Manuel de Montoliu. Ija he explicat en més d’una ocasió que l’oposició entre l’estètica de la paraula viva i l’estètica arbitrària també venia de lluny i tampoc no serveix, doncs, per a establir una distinció esencial entre modernisme i noucentisme. Queda només un únic criteri distintiu, i és allò que ja he citat abans de «la submissió de tots els gestos d’art i dels gestos de vida a una regla premeditada de voluntat». És la disciplina, tantes vegades adduïda expressament per Xènius. No s’hi val a dir que aquesta disciplina és un concepte purament estètic: un centenar de gloses ens aclareixen que s’aplica no sols a l’art sinó a tota la «vida civil». Iun altre bon nombre de gloses ens parlen, d’altra banda, de «l’estètica de les eleccions». El fet que delimita i defineix l’actitud i el grup noucentistes és el sotmetiment a la disciplina de la Lliga. Tampoc no insistiré més en això; ho he exposat llargament, i amb suport documental, en altres llocs, i la idea és prou coneguda i fins i tot sembla, pels ecos distants que m’arriben de tant en tant, que ha estat debatuda amb més o menys de passió. Només voldria fer-hi un parell de precisions: 1) que jo només sóc responsable del que jo dic o escric; 2) que només sóc responsable d’allò que dic o escric, i no del que certa gent creu que he dit o escrit. Així, per exemple, jo no he dit mai que els modernistes fossin d’esquerres i els noucentistes de dretes, ni que el modernisme fos un moviment essencialment realista, ni altres bajanades semblants. Ino sols perquè aquestes afirmacions són inexactes, sinó pel fet encara més bàsic que les formulacions mateixes no tenen, en la meva opinió, com espero que haura quedat prou clar, cap sentit.
 
Una cosa només haig d’afegir. Aquest concepte central de la disciplina en té dos de complementaris: l’eficàcia i la continuïtat, sovint qualificades de «santes» per l’Ors. Els intel·lectuals que Xènius bateja de noucentistes, i que poc o molt es reconeixen en el nom, justifiquen repetidament la seva disciplina política per raons d’eficàcia. Eficàcia política de cara al catalanisme, en primer lloc; però també, inextricablement, eficàcia en l’organització d’una vida cultural catalana. La qüestió és complexa i no puc pas tractar-ne ara en detall. El problema era que el professionalisme virtual, i no real, de la generació dels noranta, que era inicialment un recurs per a la defensa social d’un sector intel·lectual naixent, havia acabat per ser contraproduent, per tal com havia permès la proliferació incontrolada d’aquest sector. En la dècada següent es produeix una reacció, a partir de 1904: els criteris del professionalisme intel·lectual es defineixen molt més rigorosament i inclouen l’exigència explícita d’una remuneració decent. El drama, però, és que el mercat català no pot garantir aquesta remuneració ni tan sols a un sector intel·lectua1 dràsticament reduït pels més estrictes criteris de solvència professional. La solució, aleshores, és l’adhesió a una política que, en un lloc prominent del seu programa, promet una solució al problema en aquests termes.L’inconvenient és que, a la pràctica, inevitablement, en la selecció del sector els criteris professionals pròpiament dits es confonen amb els criteris polítics. Doncs bé: és, diria jo, del desplegament d’aquesta complexa contradicció que neix el Noucentisme com a procés de transformació, i és la solució d’aquesta contradicció que marca el límit del procés: el Noucentisme s’acaba quan l’eficàcia de la Lliga, tant en termes de política nacionalista com en termes d’organització de la cultura, comença a ser posada seriosament en entredit. Però aquesta és una hipòtesi que proposo tímidament.
 
 
 
NOTES
 
1. Publico aquí, amb algunes petites esmenes d’estil, el text d’una conferència donada el novembre de 1979 al Centre de Cultura de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis,a la casa Macaya de Barcelona, dins un cicle organitzat en conjunció amb l’ExposicióMaillol, que tenia lloc al mateix local. Agraeixo a la Caixa i a Maria Lluïsa Borràs tantaquella invitació com l’autorització per publicar ara la conferència.
 
2. Un parell d’estàtues de Maillol van ser exposades no dins el local mateix, sinó almig del passeig de Sant Joan, davant la casa Macaya. La citació de Xènius és la glosadel febrer de 1909, «Els Clarà, noucentistes», que es pot llegir a Eugeni D’ORS, Obra atalanacompleta. Glosari 1906-1910 (Barcelona 1950), p. 949. Citaré sempre per aquesta edició, ien endavant em limitaré a indicar la pàgina entre parèntesis a continuació del text citat.He corregit algunes errades òbvies.
 
3. A. CIRICI PELLICER, El arte modernista catalán (Barcelona 1951), ps. 10-12.
 
4. J.F. RÀFOLS, Modernismo y modernistas (Barcelona 1949), ps. 7 i 199.
 
5.E. VALENTÍ FIOL, El primer modernismo literario catalán y sus fundamentos ideológicos(Barcelona 1972), p. 25.
 
 
 
 
MARFANY, Joan-Lluís, “Modernisme i noucentisme, amb algunes consideracions sobre el concepte de moviment cultural”, Els Marges, 26, setembre 1982.

 

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:54