Per Salvador Dalí, Sebastià, Guasch, Luís Montanyà

 

Barcelona, mars 1928

 

Del present manifest hem eliminat tota cortesia en la nostra actitud. Inútil qualsevol discussió amb els actuals representants de l'actual cultura catalana, negativa artísticament per bé que eficaç en altres ordres. La transigència o la correcció condueixen als deliqüescents i lamentables consussionismes de totes les valors, a les més irrespirables atmosferes espirituals, a la més perniciosa de les influències. Exemple: "La Nova Revista". La violenta hostilitat, per contra, situa netament les valors o les posicions i crea un estat d'esperit higiènic:

 

HEM ELIMINAT

tota argumentació

HEM ELIMINAT

tota literatura

HEM ELIMINAT tota lírica

 

Existeix una enorme bibliografia i tot l'esforç dels artistes d'avui per suplir això.

 

HEM ELIMINAT

tota filosofia favorde les nostres idees

ENS LIMITEM

a la més objectiva enumeració dels fets

ENS LIMITEM

a assenyalar el grotesc i tristíssim espectacle de la intel·lectualitat catalana d'avui, tancada en un ambient resclosit i putrefacte.

PREVENIM

de la infecció als encara no contagiats. Afer d'estricta asèpsia espiritual.

SABEM

que res de nou anem a dir. Ens consta, però, que és la base de tot el nou que avui hi ha i de tot el nou que tingui possibilitats de crear-se.

EL MAQUINISME

ha revolucionat el món

EL MAQUINISME

-antítesi circumstancialment indispensable futurisme- ha verificat el canvi més profunt que ha conegut la humanitat.

UNA MULTITUD

anònima -anti-artística- col·labora amb el seu esforç quotidià a l'afirmació de la nova època, tot vivvint d'acord amb el seu temps

 

UN ESTAT D'ESPERIT POST-MAQUINISTA HA ESTAT FORMAT

 

ELS ARTISTES d'avui han creat un art nou d'acord amb aquest estat d'esperit. D'acord amb llur època.

ACÍ, PERÒ, ES CONTINUA

PASTURANT IDÍL·LICAMENT

LA CULTURA

actual de Catalunya és inservible per a l'alegria de la nsotra època. Res de més perillós, més fals i més adulterador.

 

PREGUNTEM

ALS INTEL·LECTUALS CATALANS

 

- De què us ha servit la Fundació Bernat Metge, si després haveu de confondre la Grècia antiga amb les ballarines pseudo-clàssiques.

AFIRMEM

que els sportmen estan més aprop de l'esperit de Grècia que els nostres intel·lectuals. AFEGIREM

que un sportman verge de nocions artístiques i de tota erudició està més a la vora i és apte per a sentir l'art d'avui i la poesia d'avui, que no els intel·lectuals, miops i carregts d'una preparació negativa.

PER NOSALTRES

Grècia es continua en l'acabat numèric d'un motor d'avió, en el teixit antiartístic d'anònima manufactura anglesa destinat al golf, en el nu, en el músic-hall americà.

ANOTEM

que el teatre ha deixat d'existir per uns quants i gairebé per a tothom

ANOTEM que els concerts, conferències i espectacles corrents avui dia enre nosaltres, acostumen a ésser sinònims de llocs irrespirables i avorridíssims.

PER CONTRA nous fets d'intensa alegria i jovialitat reclamen l'atenció dels joves d'avui.

 

HI HA

el cinema

HI HA

l'estadi, la boxa, el rugby, el tennis i els mil esports

HI HA

la música popular d'avui: el jazz i la dansa actual

HI HA

el saló de l'automòbil i de l'aeronàutica

HI HA

els jocs i les platges

HI HA

els concursos de bellesa a l'aire lliure

HI HA

la desfilada de maniquins HI HA el nu sota l'electricitat en el music-hall

HI HA

la música moderna

HI HA

l'autòdrom

HI HA l

es exposicions d'art dels artistes moderns

HI HA

encara, una gran enginyeria i uns magnífics transatlàntics

HI HA

una arquitectura d'avui

HI HA

útils, objectes, mobles d'època actual

HI HA

la literatura moderna

HI HA

els poetes moderns

HI HA

el teatre modern

HI HA

el gramòfon, que és una petita màquina

HI HA

l'aparell de fotografiar, que és una altre petita màquina

HI HA

diaris de rapidíssima i vastíssima informació

HI HA

enciclopèdies d'una erudició extraordinària

HI HA

la ciència en una gran activitat

HI HA

la crítica, documentada i orientadora

HI HA

etc., etc., etc.,

HI HA

finalment, una orella immòbil sobre un petit fum dret

 

DENUNCIEM

la influència sentimental dels llocs comuns racials de Guimerà

DENUNCIEM

la sensibleria malaltissa servida per l'Orfeó Català amb el seu repertori tronat de cançons populars adaptades i adulterades per la gent més absolutament negada per a la música, i àdhuc, de composicions originals. (Pensem en l'optimisme del cor dels "Revellers" americans)

DENUNCIEM

la manca absoluta de joventut dels nostres joves

DENUNCIEM

la manca absoluta de decisió i d'audàcia

DENUNCIEM

la por als nous fets, a les paraules, al risc del ridícul

DENUNCIEM

el soporisme de l'ambient podrit de les penyes i els personalismes barrejats a l'art

DENUNCIEM

l'absoluta indocumentació dels crítics respecte l'art d'avui i l'art d'ahir

DENUNCIEM

els joves que pretenen repetir l'antiga pintura

DENUNCIEM

els joves que pretenen imitar l'antiga literatura

DENUNCIEM

l'arquitectura d'estil

DENUNCIEM

l'art decoratiu que no sigui l'estandaritzat

DENUNCIEM

els pintors d'arbres torts

DENUNCIEM

la poesia catalana actual, feta dels més robregats tòpics maragallians

DENUNCIEM

les metzines artístiques per a ús infantil, tipus: "Jordi" (Per a l'alegria i la comprensió dels nois, res més adequat que Rouusseau, Picasso, Chagall...)

DENUNCIEM

la psicologia de les noies que canten: "Rosó. Rosó..."

DENUNCIEM

la psicologia dels nois que canten: "Rosó. Rosó..."

 

FINALMENT ENS RECLAMEM DELS GRANS ARTISTES D'AVUI, dins les més diverses tendències i categories

 

PICASSO, GRIS. AZENFANT, CHIRICO, JOAN MIRÓ, LIPCHTZ, BRANCUSI, ARP, LE CORBUSIER, REVERDY, TRISTAN TZARA, PAUL ELUARD, LOUIS ARAGON, ROBERT DESNOS, JEAN COCTEAU, GARCÍA LORCA, STRAWINSKY, MARITAIN, RAYNAL, ZERVOS, ANDRÉ BRETON, ETC, ETC.

Barcelona, març de 1928

 

Extret de Salvador Dalí: L'alliberament dels dits. Obra catalana Completa. Presentació i edició de Fèlix Fanés. Barcelona: Quaderns Crema, 1995.

Aquell peix i aquell raïm no eren res més que cosetes petites: eren, però, cosetes més rodones que totes i estaven quietes dalt dels indrets. Hi ha cosetes que són estels amb cua, i quan se les canvia de lloc ho deixen tot mullat.

 

Aquella coseta, que era un estel amb cua, estava dalt de la taula.

Hi ha cosetes planes; hi ha cosetes que s’aguanten amb una cama.

D’altres són un pèl, d’altres havien estat sal. El peix en qüestió havia estat petita sal; aquesta petita sal brillava i fou portada a Europa entre els pèls d’un arrissat abric d’esquimal, arreconat a la popa d’aquell yacht que tenia un nom d’illa.

Ara aquella petita sal era un peix, gràcies a un xec especialíssim.

A la platja hi ha vuit pedres: una de color de fetge, sis plenes de molsa; i una de molt llisa. Encara hi ha un suro mullat que s’asseca al sol; el suro té un forat rodó on fan niu les plomes.

Al costat del suro,una canyeta tendra, partida pel ventre, és posada dalt de la sorra. Tot plegat no és res més que un ràpid i veloç gotim de raím. Les pedres no eren sinó la seva dolçor; la pedra color de fetge, la dolçor envenenada; les altres cobertes de molsa,els sis darrers nous discs de fonògraf; el suro, el seu esquelet; les plomes, els grans; la canyeta tendra trencada pel ventre, les ales; i la pedra més llisa de totes, ¿em caldrà encara dir que es tracta del blues més dessagnat que em cantà l’altra tarda la meva amiga, posant els ulls guenyos, i arrufant el nasset com una petita bèstia?

Era ben bé aquell raïm, submergit en el fons del cap del xampany, el que m’evocava la claror de les vinyes de Cadaqués. Jo provava de fer entendre a aquell peixet, mtijançant el lleuger tremolar de les meves cartes i sense per això interrompre la partida de pòker amb la baronessa de X, com allà a les darreries d’agost, quan para l’aire, se sent el soroll de l’endolcir-se les vinyes , que ve a ésser un soroll semblant al que fa la pluja sobre les perdiuetes. Fou en aquest just moment -i potser a causa de l’agitació que promogué, en el brill de les joies de l’esmentada barnessa, el record momentani de l’origen de la petita sal del peix -q ue el raïm es llançà, emocionat i veloç, a la persecució d’aquell peix. Aquest, gràcies a una hàbil transformació en el brillant de l’anell de la meva nòvia, fugia dissimulat en el seu dit, i endut vertiginosament per l’auto que jo mateix guiava. Llavors el petit raïm decidí d’adoptar la forma de velocitat diferent, que era la mateixa que havia vist adoptar als pinyols de préssec, les llargues temporades que han de passar tancats en els indrets buits. Així és que començà a disminuir de tamany, fins a esdevenir un petitíssim raïm, de qual ben aviat només en restà la pinyolada, la qual romangué volant, suspesa com una petita constel.lació de perdigons.

A cada moment era més gran la munió d’autos carregats de bandits, que ens perseguien a trets; els bandits portaven petites gorretes de llana i, alguns, ulleres per al vent; el camí era un flabiol de 8 forats, i a cada forat hi havia un petitet ase podrit.

Sentim a la vora llurs motors.

Llancem l’ampolla de Whisky. S’eriçà la terra de fulles de Gillette. Un pinyol de raïm és llurs ulls.

Sentim el galopar vermell de llurs cavalls.

Dos pinyols de raïm són una petita sal.

Tirem el tub de carmí. Neu.

Sentim el lliscar de llurs trineus.

A la fi t’has desprès, i llançat el teu vestit de ball d’argent; i una ampla mar, il.luminada per la lluna, ens ha allunyat dels nostres enemics.

La petita sal volia explotar com una cendra.

Ara, si volguessis, podríem perllongar aquell bes interromput en el dancing. Però, ¿no som a la tarda? ¿No és el sol encara alt?

Les herbes més fines tenen un costat il.luminat, i l’altre ombrívol com els planetes.

Allà, darrera la casa, sé l’indret on hi ha un petit escarabat sec.

Dalt de la pedra, una oliva està quieta.

Si apreto els teus dits, aixafo grans de gotim de raïm del meu berenar; i si vull recordar les teves cames, no aconsegueixo sinó reveure aquell torbador ase podrit amb el cap de rossinyol.

L’oliva quieta porta una petita faldilla.

Jo tinc una bonica foto de Nova York.”

("L'Amic de les Arts", núm 28, 31-IX-1928, ps. 217-218).

Extret de Salvador Dalí: L'alliberament dels dits. Obra catalana Completa. Presentació i edició de Fèlix Fanés. Barcelona: Quaderns Crema, 1995.

bans de tot, crec indispensable de denunciar el caràcter eminentment envilidor que suposa l'acte de donar una conferència, i encara més, l'acte d'escoltar-la. Es doncs amb les màximes excuses que reincideixo en un acte semblant, que pot considerar-se sens dubte com el més allunyat de l'acte surrealista el més pur, que com explica Breton des del segon manifest, consistiria a, revòlvers als punys, baixar al carrer i tirar a l'atzar, tant com es pugui, sobre la multitud.

 

No obstant, en un cert pla de relativitat, l'innoble acte de la conferència, pot ésser utilitzat encara amb mires altament desmoralitzadores i confusionistes. Confusionistes car, paral·lelament als procediments (que cal considerar com a bons sempre que serveixin a ruinar definitivament les idees de família, pàtria, religió) ens interessa igualment tot el que pugui contribuir també a la ruïna i descrèdit del món sensible i intel·lectual, que en el procés entaulat a la realitat pot condensar-se en la voluntat rabiosament paranoyca de sistematitzar la confusió, aquesta confusió tabú del pensament occidental que ha acabat essent cretinament reduïda al no-res de l'especulació, o a la vaguetat, o a la bestiesa.

L'innoble esnobisme ha vulgaritzat les troballes de la psicologia moderna, adulterant-les fins al punt inaudit de fer-les servir per a amenitzar subtilment les conversacions espirituals dels salons, i sembrar una estúpida novetat en l'immens podrimener de la novel·la i el teatre moderns. No obstant els mecanismes de Freud són ben lletjos, i per damunt de tot ben poc aptes a l'esplai de la societat actual.

Efectivament, aquests mecanismes han il·luminat els actes humans d'una claror lívida i enlluernadora.

Hi ha els "rapports" d'afecte familiar. Hi ha l'abnegació: Una esposa amatíssima del seu marit, té cura d'aquest, dos anys durant una llarga i cruel malaltia; el cuida dia i nit amb una abnegació que ultrapassa tots els límits de la tendresa i del sacrifici. Segurament, com a recompensa de tant d'amor, el marit en qüestió guareix; seguidament la muller cau malalta d'una gran neurosi. La gent creu naturalment la malaltia conseqüència de l'esgotament nerviós. Res, però, de més lluny de tot això. Per als feliços no hi ha esgotament nerviós. La psicoanàlisi i la interpretació pacient dels somnis de la malalta confirmen el desig intensíssim, subconscient (per tant ignorat de la mateixa malalta), de desempallegar-se del seu marit. Es per això que la cura d'aquest motiva la neurosi. El desig de mort es retorna contra ella mateixa. L'extremada abnegació és utilitzada com una defensa del desig inconscient.

Una vídua es tira un tret sobre la tomba del seu marit. Qui comprèn això? Els hindús ho comprenen quan procuren evitar els mals desigs de llurs dones amb la llei que ordena de fer cremar les vídues.

Hi ha encara l'abnegació, l'abnegació altament desinteressada entre familiars. Efectivament, durant la gran guerra s'ha pogut constatar estadísticament un tant per cent crescudíssim de sadisme entre infermeres de la Creu Roja. Precisament entre les més abnegades d'aquestes que deixant estar un ben estar burgès i sovint privilegiat acudien en massa als camps de batalla, sovint foren sorpreses amb les estisores tallant llargs centímetres de més, per pur plaer, i encara foren enregistrats nombrosíssims casos de veritable martirologi. Calia ben bé un plaer força intens per compensar tantes penalitats. A no ser que, com és molt probable, el mecanisme psíquic de les gentils infermeres fos encara complicat amb seduccions de la virtut masoquista.

Seria inacabable la revisió dels sentiments humans dits elevats, que ens ofereix còmodament la recent psicologia. I realment no és necessària del tot la tal revisió per a poder enunciar com en el pla moral que la crisi de consciència que el surrealisme creu abans tot provocar, una figura com la del Marquès de Sade apareix avui d'una puresa de diamant, i en canvi per exemple, i per citar un personatge nostrat, res no pot semblar-nos més baix, més innoble, més digne d'oprobi, que els "bons sentiments" del gran porc, el gran pederasta, l'immens putrefacte pelut, l'Àngel Guimerà.

Recentment jo he escrit damunt d'una pintura representant un Sagrat Cor: "J'ai craché sur ma mère". Eugeni d'Ors, (al qual considero un perfecte con) ha vist en aquesta inscripció un senzill insult privat, una senzilla manifestació cínica. Inútil de dir que aquesta interpretació és falsa i treu tot el sentit realment subversiu a la tal inscripció. Es tracta, al contrari, d'un conflicte moral d'ordre molt semblant al que ens planteja el somni, quan en ell assassinem una persona estimada; i aquest somni és general. El fet que els impulsos subconscients siguin sovint d'una extremada crueldat per a la nostra consciència, és una raó de més per no deixar de manifestar-los on són els amics de la veritat.

La crisi d'ordre sensorial, l'error, el confusionisme sistematitzat, que el surrealisme ha provocat en l'ordre de les imatges i de la realitat, són encara recursos altament desmoralitzadors. I si avui puc dir que el Modern Stil, que a Barcelona té una representació excepcional, és el que està més a la vora del que avui podem estimar sincerament, és ben bé una prova de fàstic i indiferència total per l'art, el mateix fàstic que ens fa considerar la carta postal com el document més viu del pensament popular modern, pensament d'una profunditat sovint tan aguda que escapa a la psicoanàlisi (em refereixo especialment a les cartes postals pornogràfiques)

La naixença de les noves imatges surrealistes cal considerar-la abans de tot com la naixença de les imatges de la desmoralització. Cal insistir en la rara agudesa d'atenció, reconeguda per tots els psicòlegs, a la Paranoia, forma d'enfermetat mental, que consisteix a organitzar la realitat de manera a fer-la servir per el control d'una construcció imaginativa. El paranoic que creu ésser envenenat, i descobreix en tot el que el rodeja, fins en els detalls més imperceptibles i subtils, els preparatius de la seva mort. Recentment, per un procés netament paranoic, he aconseguit una imatge de dona, la posició, ombres i morfologia de la qual, sense alterar ni deformar el més mínim el seu aspecte real, és al mateix temps un cavall. Cal pensar que és únicament qüestió d'una intensitat paranoica més violent, d'aconseguir l'aparició d'una tercera imatge, i d'una quarta, i de trenta imatges. En aquest cas seria curiós de saber què és el que representa en realitat la imatge en qüestió, quina és la veritat, i seguidament es planteja el dubte mental de pensar si les imatges mateixes de la realitat, són únicament un producte de la nostra facultat paranoica.

Però això és un curt incident. Hi ha encara els grans sistemes, estats més generals ja estudiats, l'al·lucinació, el poder de l'al·lucinació voluntària, el pre-somni, la il·luminació, el somni diürn (car es somnia sense interrupció), l'alienació mental i molts altres estats que no deixen de tenir menys sentit i importància que l'estat anomenat normal del putrefacte enormement normal que pren cafè.

No obstant la normalitat de la gent que omple els carrers, les seves accions d'ordre pràctic, són traïdes dolorosament per l'automatisme. Tothom es corba dolorosament i s'agita per uns sistemes que creu normals i lògics; no obstant tota la seva acció, tots els seus gestos, responen inconscientment al món de la irracionalitat i de les convencions, les imatges entrevistes i perdudes en els somnis; és per això que quan troben unes imatges que s'hi assembles creuen que és l'amor i diuen que només de mirar-les els fan somniar.

El plaer és l'aspiració la més legítima de l'home. En la vida humana el principi de la realitat s'eleva contra el principi del plaer. Una defensa rabiosa s'imposa a la intel·ligència, defensa de tot el que a través l'abominable mecanisme de la vida pràctica, de tot el que a través dels innobles sentiments humanitaris, a través de les belles frases: amor al treball, etc., etc. que nosaltres emmerdem, puguin aconduir a la masturbació, a l'exhibicionisme, al crim, a l'amor.

El principi de la realitat contra el principi del plaer; la posició veritable del veritable desesper intel·lectual és precisament la defensa de tot el que pel camí del plaer i a través les presons mentals de tota mena, pugui ruinar la realitat, aquesta realitat cada vegada més sotmesa a la realitat violenta del nostre esperit.

La revolució surrealista és abans que tot una revolució d'ordre moral, aquesta revolució és un fet viu, l'únic que té un contingut espiritual en el pensament occidental modern.

La Revolutión Surrealiste ha defensat - L'escriptura automàtica - El text Surrealista - Les imatges de pre-somni - Els somnis - L'alienació mental -L'histèria - La intervenció de l'atzar - Les enquestes sexuals - La injúria - Les agressions anti-religioses - El comunisme - El somni hipnòtic - Els objectes salvatges - la targeta postal.

La revolució surrealista ha defensat els noms del compte de Lautrémont, Trotsky, Freud, marquès de Sade, Heràclit, Uccello, etc.

Un grup surrealista ha provocat tumultes sagnants a la "brasserie des Lilas", al cabaret Maldoror, en els teatres i en ple carrer.

El grup surrealista ha publicat diversos manifests insultant Anatole France, Paul Claudel, le maréchal Foch, Paul Valéry, le cardinal Dubois, Serge de Diaghileff i d'altres.

M'adreço a la nova generació de Catalunya a fi d'anunciar que una crisi moral de l'ordre el més greu ha estat provocada, que els que persisteixin en l'amoralitat de les idees decents i enraonades tinguin la cara coberta de la meva escupinya.

"Hèlix", núm. 10, 22-III-1930, PS. 4-6, Conferència llegida a l'Ateneu Barcelonès el 22 de maig de 1930.

Extret de Salvador Dalí: L'alliberament dels dits. Obra catalana Completa. Presentació i edició de Fèlix Fanés. Barcelona: Quaderns Crema, 1995.

    Un estudi sobre la literatura dita d'avantguarda és fortament suggestiu. Aquells qui n'han seguit l'evolució coneixen les consideracions d'ordre divers -literari, moral, social- a què convida la lectura dels escriptors inserits, voluntàriament o no, a aquesta singular tendència. Tantes, que tot i ésser el moviment dit avantguardista eminentment actual i més que transitor, fugaç, permetria, a qui es lliurés a llur estudi i classificació, d'escriure un bon i bell volum; l'erudit i l'amorós d'idees podrien deportar-s'hi llargament. No em tempta, però, ara per ara, l'assajar-m'hi, ni em vaga. Els editors de la REVISTA DE POESIA permetran, doncs, que, una mica a l'atzar, transcrigui algunes de les meves notes suggerides per les produccions d'alguns d'aquests autors cars, seductors i adversos.

    Per als lectors d’aquesta revista, la majoria dels noms que les literatures francesa i italiana –sobretot la primera- han donat en llurs manifestacions extremistes, són coneguts i àdhuc incorporats a la llista dels bons amics inconeguts. No en cal parlar, doncs, individualment; ni tampoc referir-se massa a les escoles.

    Per assenyalar-se potser un denominador comú de tants d’estols bigarrats, una sola bandera unicolor damunt tants de banderins multicolors: la lluita contra allò que hom anomenà, genèricament, passatisme. D’aquesta bandera que alguns creuen encara que mena el combat, n’han desertat les hosts més nombroses. El passatisme no és ja, actualment, un enemic temible, ni tan solament no és l’enemic. La dispersió, la disgregació dels combatents ha portat, en canvi, el predomini d’algun dels estols damunt els altres. Avui dia, per exemple, a França, resta com a conseqüència de tant d’aldarull un grup autènticament d’avançada: el dels superrealistes i tres o quatre joves escriptors independents que del campi-qui-pugui n’han salvat llur personalitat incontestable.

    Tot i emprar-lo per entendre´ns, em costa d’escriure el mot avantguarda i els seus derivats per significar el moviment postsimbolista. Sobretot donat l’ús erroni que se n’ha fet entre nosaltres i llur significació realment indefinible. Encara que és possible que algú ja ho hagi remarcat, cal considerar el mot avanguarda i els seus derivats com a expressions que no signifiquen res en literatura. Si de cas, cal admetre l’existència de diverses avantguardes literàries: Maragall, per exemple, fou un escriptor d’avantguarda; no ho ha estat, en canvi, el fals avantguardista Salvat-Papasseit.

    El cubisme literari francès en alguns dels seus aspectes és humanitarista, pacifista, internacionalista. El futurisme literari italià ha estat sempre nacionalista i feixista. Entre nosaltres la confusió entre tots dos moviments ha estat freqüent. Des del seu principi les tendències extremes franceses han estat llibertines; quan han pugnat per una llibertat formal (des del vers lliure al cal.ligrama) han expressat francament llur fons anàrquic, llur indisciplina fonamental. En aquells per als quals l’avanguardisme fou un joc intel.ligent, un plaer d’esteta, una manifestació d’exuberància literària (Apollinaire), les derivacions en l’ordre polític i social han estat nul.les. Purament i exclusivament literari, essencialment mitificador, llur malabarisme ha estat inofensiu, i, de vegdes, fececiosamente medieval. Pot semblar una paradoxa, però crec que Apollinaire i els seus plagiaris han estat els menys avanguardistes de tota llur turbulent generació. Ha estat d’entre els dadaístes que ha sorgit una pròpia avantguarda.

    Naturalment: per a aquells qui segueixen totes les vicissituds literàries de les darreres generacions, els accidents d’una carrera tan folla són importants i, sovint, emocionants. En la història literària futura seran, però, imperceptibles. Es fet i fet un lloc comú que de cada escola només se’n salven dos o tres noms, reduïts a la unitat al cap d’un segle. Ara distingim els individus dins de cada grup, les evolucions de cada individu en un temps determinat; endevinem les influències immediates d’una lectura o d’un corrent espiritual damunt aquest individu. Més tard veurem només la tendència del grup i, al cap d’una època literària, es veurà una nebulosa que integraran una suma de tendències. És possible, en canvi, que d’ací a 500 anys o d’aci a un miler, el clàssic més admirat, el mestre, l’immortal sigui reemplaçat per un calligramista faceciós.

    D’aci el risc que corren d’ésser corejats en riota els crítics assenyats, els dogmàtics de qualsevol Acadèmia que vulguin judicar des de llur punt de vista i, si tan condescendents són, i liberals, des d’un dogma extraoficial arbitrari, l’actual literatura fantasista. Un aventurer de la nova literatura defuig instintivament tot control crític exterior. En el seu ascetisme tota ambició humana és refusada. Per ventura és la forma extrema de l’ambició. Potser el límit d’un orgull extrem. És, però, un fet i cal constatar-lo. Apliqueu-los, si us plau, un epitet: cínics. I encara us equivocareu, car emprant-lo en la seva accepció actual és possible que, històricament, en puguin reivindicar el seu significat original.

    Romàntics? Místics? Totes dues coses alhora? Per ventura. Crec més justificat creure que es lliuren, sense ésser ni una cosa ni l’altra, a una experiència romàntica i mística o alternativament a totes dues, amb perfecta lucidesa. Llur originalitat pot ésser aquesta: la gran aventura de lliurar-se, a tot motor o hèlix calada, a navegar pel cel vastíssim de la imaginació, sense rumb i amb la presciència de sortir-ne il·lesos.

    “Si sabessin d’escriure un centenar de versos ronsardians, si es sentissin capaços d’escriure un acte racinià, si es trobessin autors d’un cant de la Divina Comèdia abandonarien llur quimera”, deia un crític. No. Si els portessin en blanc, per rubricar amb llur signatura pròpia, una obra mestra de literatura academitzada, s’hi refusarien malgrat d’ells mateixos. Tota bellesa passada és, per a llur sensibilitat, morta. Saben que això fou bell, que això per a una nova generació serà novament bell, que té un valor d’eternitat, que és la mateixa Bellesa, la mateixa Bondat, la mateixa Veritat. Per a ells, però, és un espectre i el seu record o la seva presència els enuja. Romanticisme quintaessenciat però voluntari, conscient, arbitrat. Substitueixen la fórmula l’Art per l’Art, per la de l’Aventura per l’Aventura o, si acceptem el qualificatiu de romàntics que hom els aplica, per la del Romanticisme pel Romanticisme. L’idealisme motor dels ro àntics, llur humanitarisme és, en els moderns fantasistes, nul. Davant el gran enuig de l’existència es lliuren a les més arriscades acrobàcies espirituals.

    Hom els aconsellarà de no escriure. Si llur literatura no exerceix la benèfica funció social que se li té assignada, si ni la literatura en la seva bona accepció, ni l’art, no hi tenen res a veure, per què tant de paper despès, tant de llibre inútil? No els ho pregunteu. Us respondran, si us aprecien i volen ésser-vos polits, que és per esport. No hi podreu tenir res a dir. Qui boga tot sol els diumenges fora diga i sense fi; qui corre adalerat, volant en mà, centenars de quilòmetres sense meta fixa; qui erra per l’espai alabatent mancat d’aeròdrom fix on posar-se, o qui se submergeix a l’ampla mar del propi adelitament, us sorprèn?

    Cap feina no és, a darrera hora, inútil. Menys encara l’ardidesa d’esperit. El dadaisme fou un entrenament a la irresponsabilitat. Heus ací els seus atletes més aprofitats: els superrealistes. Deixem-los en llur orgia: follies de neòfit! Reprès l’equilibri hauran descobert unes quantes d’imatges fresques i noves, ben aprofitables, i hauran alliberat la imaginació dels pòsits que la infectaven.

    El problema apassionant és per a la nostra llengua i per a la nostra literatura. En un moment de reacció contra la meva sensibilitat exacerbada, vaig proposar, plantejant-me’l, d’abstenir-nos de tota lectura moderna. Si la prova fos possible, caldria disciplinar-nos-hi. Hauriem d’ésser, però tots. Evitar que tal sensibilitat s’afini amb les sensibilitats més agudes de les literatures fetes, mentre que tots els altres collegues continuen escrivint a la manera de...., de les mateixes literatures actuals i modernes, és dificil. Si la nostra literatura ha de continuar essent, respecte les altres literatures, o de dues o tres d’elles determinades, una província, és inútil de pretendre que ho siguem d’una escola o tendència determinada excloent-ne les altres. A la gran reclosió cal que hi siguem tots, o cap. Als nostres historiadors literaris els cal d’assenyalar a quina època la nostra literatura ha tingut un valor propi i original. Les dades, potser imprecises, que ens han estat donades, no són pas gaire estimuladores. Temo que la literatura catalana, “provincial” ara i adés, no té possibilitat immediata d’alliberament. És clar que, en el fons, hi ha l’afer polític que duu en si una possible solució. Compartim sobretot aquest punt de vista aquells qui creiem que la nostra originalitat radical no serà pas crear una Art o una Literatura autòctones sinó la realització d’una Política.

    En rigor les tend�ncies extremes no han influ�t pas gaire en la literatura catalana contempor�nia. �s un error citar En Salvat-Papasseit. S'hi enganya ell i ha enganyat els altres. Aquest malaurat poeta mai no fou un avantguardista ni en la interpretaci� directa ni en l'equívoca donada a aquesta activitat liter�ria. Els seus cal�ligrames s�n infelic�ssims. Crec que els nostres cr�tics faran una bella obra d'abandonar tota hip�tesi de filiaci� d'En Salvat-Papasseit a cap escola ni tend�ncia extrema. No tan solament fracass� en el seu intent d'aportaci� de formes noves, sin� que demostr� no comprendre'n ni llur significaci� m�s elemental. Com a poeta sincer, com a post-maragalli�, en el seu esfor� heroic per adaptar-se a una expressi� classicitzant, �s on En Salvat-Papasseit don� a con�ixer el seu talent personal. No em toca, per�, a mi, ni menys en aquestes notes, de referir-m'hi. Volia fer constar que �s menys modern que En Carner, que En L�pez-Pic�, que En Sagarra, per exemple, els quals, dins llurs caracter�stiques particulars i en llur pr�pia expressi� formal, han aportat imatges de modernitat efectiva. El m�s obert, el m�s �gil, el m�s sensible, potser l'�nic que de la nostra generaci� havia compr�s l'abast de la renovaci� liter�ria per les directives extremes fou l'admirat i plorat Joaquim Folguera. És encara un error important establir cap paral·lel entre En Folguera i En Salvat: no hi hagué entre tots dos ni la més petita afinitat literària ni espiritual -salvem, naturalment, llur contemporaneïtat i llur patriotisme.

    Les manifestacions diverses i, sovint, oposades de l'estol dit avantguardista no han estat mai justament matisades a Catalunya. Futurisme, dinamisme, cubisme, dadaisme, superrealisme, etc. s�n expressions corrents en les nostres converses. Amb tot i ben recentment com �s dif�cil per a alguns distingir-les clarament. Aquesta dificultat de classificaci� �s un senyal de poca maduresa per afanyar-se a aportar certes innovacions gosades. Aix� com nombre de pretesos poetes nostres s�n incapa�os de redactar correctament una lletra, nombre d'avantguardistes es troben id�nticament en el mateix cas. Qui fa un sonet i no sap escriure una carta-postal �s que, si ens hi fixen b�, el sonet �s m�s dolent encara que les quatre ratlles mal redactades. Qui escriu versos sense puntuaci�, o mots en llibertat, o gaudeix component un puz literari ha de saber escriure correct�ssimament un sonet. Els atreviments, les innovacions, nom�s poden permetre's a temperaments excepcionals. Alguns pastitxos de la literatura d'avantguarda apareguts en catal� us fan acotar el cap avergonyits.

    Hi ha un cas que sembla una excepci�: J. M. Junoy. Alguns dels seus cal�ligrames, delicats, s�n dels ben reeixits en el g�nere. Aix� t�, al meu entendre, una explicaci�: la qualitat extra-liter�ria d'aquestes produccions. En Junoy ha at�s la realitzaci� d'algunes de les seves composicions remarcables per procediments en els quals la literatura no ha intervingut.

    "Revista de Poesia" I:2, 1925, 65-70

    Extret de Joaquim Molas: La literatura catalana d'avantguarda. 1916-1938. Selecció, edició i estudi. Barcelona: Antoni Bosch, editor, 1983.

És per la Ment que se m’obre Natura

A l’ull golós; per ella em sé immortal

Puix que l’ordén, i ençà i enllà del mal,

El temps és u i pel meu ordre dura.

 

D’on home só. I alluny tota pastura

Al meu llanguir. En ella l’Irreal

No és el fosc, ni el son, ni l’Ideal,

Ni el foll cobeig d’una aurança futura,

 

Ans el present; i amb ell, l’hora i el lloc,

I el cremar dolç en el meu propi foc

Fet de voler sense queixa ni usura.

 

Del bell concret faig el meu càlid joc

A cada instant, i en els segles em moc

Lent, com el roc davant la mar obscura.

 

 

    Vinguen els rems que sóc d’estirp romeva,

    em penja el sol al pit entre coralls

    i dic, a bord, que enyor serres i valls

    i la vida de l’orri en temps que neva.

 

    Els llops mai m’han fet por; a casa meva

    empait bruixots amb flama d’encenalls

    i jac cobert de sacs amb els cavalls

    o funy, braç mort, la pasta que no lleva.

 

    Só qui petjà el mallol i ullà la vella,

    i em capbús en gorg fred si el fadrí estella

    o abraç la lluna en difícil meandre.

 

    Cal risc en terra i mar, i en l’art novella,

    per a besar un cos xop sota canella

    i caure als trenta-tres, com Alexandre.

 

 

 

 

ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR

 

És quan plou que ballo sol

Vestit d’algues, or i escata,

Hi ha un pany de mar al revolt

I un tros de cel escarlata,

Un ocell fa un giravolt

I treu branques una mata,

El casalot del pirata

És un ample girasol.

És quan plou que ballo sol

Vestit d’algues, or i escata.

 

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l’era,

Em vesteixo d’home antic

I empaito la masovera,

I entre pineda i garric

Planto la meva bandera;

Amb una agulla saquera

Mato el monstre que no dic.

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l’era.

 

És quan dormo que hi veig clar

Foll d’una dolça metzina,

Amb perles a cada mà

Visc al cor d’una petxina,

Só la font del comellar

I el jaç de la salvatgina,

–O la lluna que s’afina

En morir carena enllà.

És quan dormo que hi veig clar

Foll d’una dolça metzina.

 

 

 

 

VAIG ARRIBAR EN AQUELL POBLE, TOTHOM ME SALUDAVA I JO NO CONEIXIA NINGÚ; QUAN ANAVA A LLEGIR ELS MEUS VERSOS, EL DIMONI AMAGAT DARRERE UN ARBRE, EM VA CRIDAR, SARCÀSTIC, I EM VA OMPLIR LES MANS DE RETALLS DE DIARIS

 

Com se diu aquest poble

Amb flors al campanar

I un riu amb arbres foscos?

On he deixat les claus...

 

Tothom me diu: -Bon dia!

Jo vaig mig despullat;

N’hi ha que s’agenollen,

L’altre em dóna la mà.

 

-Com me dic!, els pregunto.

Em miro el peu descalç;

A l’ombra d’una bóta

Clareja un toll de sang.

 

El vaquer em deixa un llibre,

Em veig en un vitrall;

Porto la barba llarga,

-Què he fet del davantal?

 

Que gent que hi ha a la plaça!

Em deuen esperar;

Jo que els llegeixo els versos,

Tots riuen, i se’n van.

 

El bisbe em condecora,

Ja els músics s’han plegat.

Voldria tornar a casa

Però no en sé els topants.

 

Si una noia em besava...

De quin ofici faig?

Ara tanquen les portes:

Qui sap on és l’hostal!

 

En un tros de diari

Rumbeja el meu retrat;

Els arbres de la plaça

Em fan adéu-siau.

 

-Què diuen per la ràdio?

Tinc fred, tinc por, tinc fam;

Li compraré un rellotge:

Quin dia deu fer el Sant?

 

Me’n vaig a la Font Vella:

N’han arrencat els bancs;

Ara veig el diable

Que m’espera al tombant. 

 

 

 

 VAGAVA AQUELL VESPRE PELS BARRANCS DE BEGUR, ON ERREN, SOMICAIRES, ELS SAURINS. AL TOMBANT DE SA TUNA, UN CLAM DE VEUS GERMINATIU ACOMPANYAVA TOT D’OMBRES DANSAIRES. D’UN BRANC SELVÀTIC D’ALZINA PENJAVA, ABANDONADA, LA VESTA ESTIVAL D’UNA NOIA. LI VAIG PARLAR COM SI HI FOS.

 

Agemoleix-te als vents de les cales esquerpes,

Tu, forma i nom, i del futur membrança,

Hostessa universal, i del goig missatgera,

Alba del dia total, i crepuscle!

Salva, serpentejants, les cabelleres

Que ombrejen les remors amb marors de retaule,

Avança, alabatent, per les aigües ventrudes,

Entre insignes negrors i clams secrets, salífers!

 

Si mous l’Arbre de Mar cauran els fruits defesos.

 

¿T’he conegut als broms de les drassanes

Enyorada de mar i de molles marselles

Amb llums regalimants a l’espart del capvespre?

¿O al pic nevós, en abordatge d’ales,

Copiant soledats a l’àlbum de congestes,

El pit signat amb el carmí dels astres?

¿O en cambra breu, entre elixirs liguris,

Senyorejant en els acres reialmes?

 

(¿A la taverna, al ball o als tossals megalítics?)

 

¿Ets el pomer pensat a la vall carbonera

Voltada d’infinits i, Tu Sola, Minerva,

Llança i elm del Real, i nodrissa dels segles,

De l’Home Sol que cavalca els dos signes

Més enllà de la mort, a recer de la Idea?

¿...O, captiva i lasciva als foscants de manubri,

De flanc esponerós, i pits, a la llitera,

Dànae deixondida amb besars sefardites?

 

¿Fuges o véns a mi, o de mi, que só l’Immòbil?

 

Mira!: baixen dels cims les vestals venturoses

Sota l’embruix dels rocs amb xifres extingides

I noms estranys escrits en llengua morta.

Llur mirada solar encén estels errívols

A l’aiguadolç amb parpelleigs eteris,

Omple de boll les sines sedejants,

D’escumes del matí les tímides parpelles,

De fullaraca morta els ventres venials.

 

—Joc sideral, nocturnes recompenses!—

 

Esmuny-te pels covals amb nupcials flongeses,

Crema els olis novells en arcaiques argiles,

Petja, suau, les herbes consagrades

Al pleniluni dolç de les nits imperibles,

Ungeix amb sang recent l a pedra augusta,

Cobreix-te al tamariu amb vesta blanca:

Celen frescors d’aranya els degotalls del cel

I, foc i vent, una veu crida: —Dea!—

 

Només tos ulls tancats em donen lluors d’alba.

 

Sa Tuna, 1934

 

 

 

TOTS HI SEREM AL PORT AMB LA DESCONEGUDA

 

A Gabriel Ferrater

 

    Baixàvem, ulls tancats, per la impossible escala

    quan la sal i la sang de la marea

    embruixen el sorral. Deies —no ho deies tot!—

    que aquella nit amb tremolor d’espiga

    i navilis antics amb veles esquinçades

    era una torre amb remolins de gralles,

    un clam de ganivets damunt la gola nua,

    el crit d’un paper escrit quan les amors s’esbalcen,

    una mà que es marceix amb cendra i carbonissa

    o la porta enreixada que dóna al pati mort.

 

    No ho deies tot! I hi érem tots tibats,

    pujant i davallant en immòbils esperes,

    ulls clucs també, cadascú amb el seu somni.

    Si l’un feia el granger en làcties cingleres,

    o escodrinyava el Nom en llibres corsecats

    d’epilèptics teòlegs que estronquen les fonts,

    l’altre i els seus, amb febre de tenebres,

    feixaven la rabassa de la pluja

    o ventaven el foc de llurs sofrences,

    frèvols com els amants quan l’aurora es deixonda.

 

    Cercàvem palpejant la porta de les noies

    en carrers somniats amb silenci de gruta,

    i en resseguíem les cambres nocturnes

    com qui s’amaga a l’espessor dels blats.

    Elles no hi eren, i ho endevinàvem.

    Llur veu havia fuit com un pètal sense ombra

    i, cor alt, refusàvem el coixí dels rocs.

    Els reixats de la porta de l’escala

    passen clarors que projecten esferes

    amb pins de sol, damunt la calç calenta.

 

    Totes les reixes tenen llur parany

    i temem que llur ombra ens faci presoners.

    Cada graó ens acosta al Llibre de l’Exili

    i amb ull llanós veiem ço que és ofert.

    No hi ha pas caça per al qui no fita;

    ni el nou ardent, o advers!, per als folls del passat.

    No és llibert ni franc qui no s’oblida

    o es mira a l’aigua, amb clac i faldons llargs.

    No són unicolors els esquemes dels atlas:

    el grec hi té el seu turc i el polonès, el rus.

 

    No ho deies tot: Si ho haguéssim sabut!

    T’hauríem ensenyat els miralls de la clota

    passada la contrada on qui es té dret, l’escapcen.

    No emmirallen qui els mira, ans bé un seguici

    de maniquins embuatats i rígids

    amb una cuca al front, d’antena llarga,

    i aparencen aquells que potser som:

    pròdigs o retinents, servents o mestrejants,

    atàvics augurals, gallejants de la història.

    —Som molts, murmura l’eco, i la borda és de pobres.

 

    A l’hora del crepuscle hauríem vist

    els capells florejants de dames florentines

    que el sol s’emporta amb grogors de panotxa

    lilàs amunt; i els cors com s’assosseguen...

    I quan el primer estel espurna al pic més rost

    hauríem escoltat, on els còdols floregen,

    la passada dels vents amb brogit de tenora

    i el clam esperançat de les formes captives.

    La ment capta l’etern en l’ampla pau

    i un no res grana i creix en un somriure.

 

    Ésser i traspàs fan un: tot muda i tot roman;

    tots hi serem al Port amb la desconeguda.

 

 

Gener de 1973 .

En un missatge adreçat al Congrés deIs John Reed Clubs, el poeta frances Aragon, adés colàder de la secta surrealista parisenca i actualment poeta oficial del comunisme societista, es refereix als cinc anys passats retent "un culte desproporcional a un món poètic" que ell i els seus amics s'havien forjat. Aquesta declaració, a la qual no neguem ni sinceritat ni noblesa, afecta al tema que d'un temps ençà ens preocupa més a tots. No em sembla inoportú de referir-me a algunes observacions que m'han vagat de fer durant aquests darrers anys i, si cal, de recordar-les.

 

No dubto gens que hi ha, que hi pot haver, que hi ha d'haver una literatura revolucionaria, de la mateixa manera que l'home del bar creu que no poden mancar aperitius a la seva botilleria. Comprenc que el romóntic d'avui cregui que el seu deure és d'estar al servei de la revolució i que procuri escriure amb indignació sagrada i el cabell hirsut llargues tonades "vibrants". Dubto però que el poeta disposat a servir el secretari del Partit, escrigui gaires versos que passin a la posteritat. L'Oda a la Patria, d'Aribau,té, per als catalans, un remarcable valor històric i, per ventura, pot ésser patriòticament eficaç. és ben segur que com la majoria d'englantines no pot figurar en cap antologia poètica. Em costa de com prendre què vol dir "artista revolucionari" des del punt de vista social, o "poeta revolucionari". Sé exactament que vol dir un revolucionari poeta -o metal·lúrgic, o dentista. La revolució es fa a les barricades, de colze a colze i sense preguntar quin és l'ofici del caporal. Per a un poeta no hi ha més revolució que la que farà com a poeta damunt la pista del seu joc propi.

Quan els realistes socials ens demanen que siguem útils, això és, subordinats, a la causa de la cultura i de la civilització -de llur cultura i de llur civilització- llur pretensió és de convertir-nos, sense esperança, en uns estetes -de la qual cosa som precisament per ells mateixos acusats!- Estetes d'una estètica oficial, per tant, artificial. Ens demanen que mentim. Exigeixen la nostra esclavitud. Ens permetrien, després, de besar la ma que ens pagués: es la inclinació natural dels miserables.

Jo també crec que no hi ha distinció entre humanitat i literatura, entre el món i l'art, entre l'acció i el pensament. però com a poeta tinc la meva acció a realitzar, urgent. El meu instint és segur i la meva realitat és total. La meva realitat, com la de tots els poetes, és suprema. Per tant, antilocal, extra-patriòtica, universal. Quin sentit pot tenir per a un poeta lliurat, qui diu que no, a l'acció, que per a ell és pensament, una expressió tan freqüent, tan vulgar avui, com crítica feixista o crítica bolxevista? Quina relació hi ha entre la poesia, eterna, i el règim, mudable? Entre la meva realitat total, perenne, i la realitat política a Bulgària o a Irlanda?

No és cert que hi hagi antítesi entre acció i pensament en els poetes. Els poetes es "realitzen" en llur mitjà propi, que no és el dels economistes ni el dels polítics. El poeta, nu davant l'home i davant la natura, no és responsable si en situar-se davant la més alta de les realitats -superrealitat o suprarrealitat- sembla, als ulls dels falsos realistes del real immediat, situar-se "enfront" del mur on s'escorren, inestables, les ombres moridores.

El poeta, com a poeta, no ha de tenir altra motivació lírica que la pròpia de la poesia. Només compta, per a ell, la revolució provocada pel procés d'adaptació de l'impuls líric que l'exalta, que l'il·lumina, a la seva època. Una revolució, social o política, forneix al poeta elements inèdits per a la seva evasió. El poeta retroba per mitjà dels símbols nous, allà que és etern.

El poeta, com a poeta, té els seus deures revolucionaris. La seva revolució però és indiferent a la revolució del major nombre. Quan s'esdevéaquesta, el poeta calla. Si sol intervenir com a tal, la poesia se li ofega en els estanys mòrbids de la retòrica. però la retòrica és tan adversa a la poesia! Tant, per ventura, com els jocs florals.

El poeta més aviat s'oposa a la seva època. Cerca entre les runes o els monuments de cada civilització els elements del Misteri. A cada època, sota els règims més oposats, vetlla pel Misteri, per la seva permanència. Conrea la màgia i fa ombres xineses damunt el mur de l'eternitat amb els elements materials que li proporciona la trista i mòbil "realitat". Cerca la vera realitat, l'"altra realitat" (el suprarreal, el superreal o el sobrenatural) -que és, no us esvereu, l'antihistoria. El poeta, a través de la caverna, escolta el món misteriés dels ecos, i els reprén. Una mateixa tonada, enyoràvola, es transmet, gràcies als poetes, a través el quadriculat del temps.

Un senyal dels temps -la nostra revolució de poetes-, és la seva interpretació com a activitat de l'esperit. El concepte de poesia resta radicalment modificat. Aquesta modificació -o rectificació- afecta els uns i els altres dels intèrprets de les veus obscures: intel·lectualistes i irracionalistes, positivistes i místics, tomistes i agustinians. Els de la lènia Mallarmè-Valèry i els qui es reconeixen en Lautròamont i en Rimbaud. Tots hem convingut però en la interpretació de la poesia dels temps presents com a un mitjà de coneixença. L'exigència del moment és aquesta. Una exigència que s'enfronta, per ventura, amb les nostres preferències intel·lectuals. En cadascú de nosaltres l'esperit s'assaja i en la creació es multiplica. Totes les èpoques ens són, a la vegada, presents i absents. Però la nostra és, per a tots, única i indefugible. L'Esperit s'hi realitza i nosaltres en som els còmplices. Qui es desplac;a esdevéfallaciós. (D'ací l'engany: el resultat és sempre un pastitx que es vol presentar com a original, una còpia morta com una reproducció en guix). L'activitat de l'esperit diríeu que és sempre una correcció. Cada època i els seus "corregeix" excessos, i defectes, sense esperança. A través dels segles l'activitat de l'esperit en la seva expressió plàstica o retòrica és una eterna correcció. Creuríeu que l'original és pertot o enlloc. O que el destruïm totjust descobert, amb les nostres mans guiades per brac;os invisibles, però responsables.

La poesia té actualment un fi únic: ha vençut el seu localisme, el seu "floralisme" per a esdevenir una ètica -no la ètica- una filosofia -no la filosofia, una firmació independent de la retòrica. Àdhuc s'oposa, ha estat dit recentment, a la filosofia com a mètode nou de coneixença metafísica. L'ambició de la poesia és satisfer-se a ella mateixa com a instrument immediat d'investigació. Si intrínsecament és una metafísica, formalment té la seva pròpia física.

La teoria de l'art com a activitat de l'esperit és combatuda pels nacionalistes i pels humanitaristes, i és refusada pels "realistes" de tots els camps. El malentés és inevitable. En la tria es juga un negoci etern: a qui cal servir?

La revolució -les revolucions- materials, socials o politiques, són l'evasió de molts. La massa s'hi evadeix. Però el poeta és, de sempre, un evadit. De la realitat només -o solament, o especialment o estrictament- n'heu la màgia. No especula amb la realitat sinó amb els espectres o l'espectre de la realitat. Davant la presa del Dniepostroi, davant d'una piramide o d'un temple, la seva reacció serà sempre còsmica i extra social. Tot justa compta les turbines o les pedres o les columnes, ja claudica. Entre mites i fantasmes el poeta basteix una altra realitat on eternament es muda i s'exilia. Fabriques, piltries, tractors electrics, ruïnes, batalles, pneumàtics, plans econòmics, paisatges, banderes, herois o sabates abandonades al mig d'un toll, són simples sumands d'una addició misteriosa que només el poeta sap resoldre. La resta és floralisme pairal -o socialista, que és la darrera modalitat de la retòrica. "

("Quaderns de Poesia", núm. 1, 1935)

Extret de Joaquim Molas: La literatura catalana d'avantguarda. 1916-1938. Selecció, edició i estudi. Barcelona: Antoni Bosch, editor, 1983.

T’ha enquimerat la gràcia fugitiva
d’un desig i ara ets deserta, oh ment.
Ai soledat sense dolç pensament
i foll traüt sense paraula viva!

Però ¿què hi fa, si dins el teu oblit
la inquietud pregonament perdura?
Encara el goig sobre la carn s’atura
duent l’anunci d’algun cant no dit.

I ell és el foc sagrat que et perpetua
damunt les cendres del desolament;
no vulguis calma en ton oblit, oh ment,
oh folla que has gosat mirar-te nua.

Fuges, quan per haver-te
donaríem, en una nit obscura,
l’estel que riu, armat, en un tombant,
i en una mar incerta,
un port daurat de vinyes al voltant,
i en un silenci d’odi, el cant
d’una noia pura.

Ens deixessis almenys,
oh bella altiva, un somni dolç de tu
entre els ulls i la visió infinita
del món! però ens estrenys
amb soledat, presoners de la fita
mirada teva, que l’habita
de lluny, sense tu.

Però si fossis nostra,
si daves - uns instants només - tos braços
al nostre coll, cenyint l’ardent engany
de creure encès ton rostre
per un amor com el que d’any en any
hem après - fet de dolç afany
i de tristos passos;

si te’l lliuràvem - tan
silenciosament atresorat! -
¿quina força immortal ens restaria,
deslligat de l’encant,
per ressorgir damunt la febre impia
i l’animal malenconia
i la soledat?

Que jo no sigui més com un ocell tot sol,
     ales esteses sobre un gran riu
per on davallen lentes barques de gent que riu
     a l'ombra baixa del tenderol,
i el rai que el muntanyenc mig nu, enyoradís,
     mena amb fatiga cap a ciutats
que estrenyen l'aigua lliure entre molls oblidats
d'haver-hi comes verdes amb arbres i ramats
          i un cloqueret feliç.

La vida passa, i l'ull no es cansa d'abocar
     imatges clares dintre del cor.
... Tot en mi torna somni: nuvolet d'ombra i d'or
     que flota i fina lluny de la mà.
Qui endinsa en el seu cor com un minaire avar,
     qui de recança ulls clucs es peix,
tenen més que no jo, que, estrany a mi mateix
i alt sobre els altres, guaito l'ona incessant com creix
          i minva cap al mar.

¿Quin moviment humà pot encara desfer
     l'encant, llançar-me sang i sentits
a la presa, que és nostra, afanyada, entre els dits,
     o al cant, que d'home a home va i ve?
¿O ha d'ésser mon destí el de l'ocell reial
     que un tret, per folga, tomba del cel,
i l'aigua indiferent l'endú, vençut rebel,
cobrint-se amb l'ala inútil els ulls buidats d'anhel,
          sense un plany pel seu mal?

Glòria de Salamina vermella en el mar a l’aurora!
Adormits en el vent de Queronea, xiprers!
Esplendor per als ulls o malencònica estampa,
crit d’arribada o foc sota la cendra d’un nom,
llocs! la meva presència amb cor violent us completa,
mots! la meva veu assedegada us fa plens.

Si en el meu cos carnal solament un triomf inefable
va poder-me engendrar contra la nit i el no-res
(entre els braços del pare, oh mare en la llum i en la Gràcia,
pura presa en el pur començament dels meus anys!)
no calia victòria amb humiliació de reialmes
ni importava un ponent buit de la fuga i la sang,
perquè fos deixada en el solc incansable dels segles
la furiosa llavor per al meu ésser civil.

El que fou necessari i bastava, és que uns homes sentissin
com no hi ha fast més dolç que ésse’ i gustar-se un mateix;
simplement, subtilment, sabessin com no hi ha inútil
cap esperit, si creix lliure en la seva virtut;
que per podè’ esdevení’ el que volien llurs déus, en la forma
viva del que eren ja des de l’arrel de llurs morts,
consentissin a fer-se, ells diversos! iguals en els armes,
persuadits per la llei, ells que es dictaven les lleis,
i a la força més forta que estreny o que inunda, oposessin
la raó que es coneix i l’escomesa viril.

Homes que vau mesurar i acomplir accions més que humanes
per merèixer l’orgull d’ésse’ i de dir-vos humans,
jo em reconec entre els fills de les vostres sembres il.lustres:
sé que no fórem fets per a un destí bestial.
La llibertat conquerida en l’apassionada recerca
del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor,
ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva
per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;
i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta
per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.
Sí, però l’esperança meravellosa traspassa,
crida, més real que la tenebra o l’estel
-ossos decebuts i l’heroica pira en el vespre
desesperat- per a molts sembla d’antuvi una fe;
sols que té menys espera i arrenca de tots els exilis
cap al seu crit, i els batuts van retrobant-se soldats.

Llavors he dit: «Creixença de la terra,
Déu pur, jo sóc cap al Teu moviment.
Tal meu instant renova obscurament
un paradís que per l’arrel m’aferra;

com si m’omplís, sense el saber que esguerra
l’honor del Fruit, i no rebel, vivent
del buf diví que em forma i em distén,
ja en mi salvant, futura, la desferra,

jo coronés de mi tot animal,
oh Tu que els fins preserves contra el mal,
Autor joiós a Qui tot goig s’eleva!

Deixa’m servir-Te en el que se m’enduu,
conèixer-Te en el que m’és fosc de Tu,
créixer en la carn que per l’ànima és meva!»

Dormen tots tres sota una sola capa;
han menjat, han begut,
de savi cor beatament rigut
amb camellers i pòtols al taulell de l’etapa.
Per cada nit, inconfortable pont,
passen cap a un nou dia amb reial paciència;
un poc de llur closa ciència
cau dins el temps obscur que corre sota el son.
Dues llunes i escaig, més o menys ben comptades
-vindrà que ja no comptaran-
hauran així de llurs mirades
abolit la tristesa d’estar sempre lligades
pels nombres i pels mots sabuts per endavant.
Els estels havien fins ara
marcat la xifra erta d’un destí o d’un estil,
presidit una vetlla clara;
aquest, sense ésser allò que es diu gentil,
atreu estranyament, com un amor que empara
tot semblant que allunya la cara.
Fan via els tres; sol, però, cadascun
amb imatges humanes que brusques obsedeixen
des dels anys exhaurits i dolçament cedeixen...
La terra és broixa al llarg del riu profund.
Els camellers rondinen
i els secretaris abominen
de no saber tanta esperança on va.
Déu, però, en cada instant, és un pur començar.

AUCA

Retorno a les festes llunyanes, 
quan la muralla de ponent
plena d’estàtues blanques sobre el mar
incendia la Catedral amb palmeres polsoses
i pedres dins el xarol, diumenge de la Portella,
la primera vegada, cosins, amb marineres blaves.
Mira com es tanquen els vidres i dins la cambra la tarda,
la tarda es clou, la tarda damunt d’un llit d’agost, pots mirar-ho
des de qualsevol magraner;
sorprèn els racons del jardí i sabràs el secret de les vànoves,
dels sillons amb roba de llengos antiga, de les columnes entorcillades!
vés al jardí, al costat de la marededeueta,
del safareig cansat de bressar les mateixes fulles,
hi ha les finestres que tenen el record del suïcida
i del boig que el va veure penjat i perdia la boca rient-se’n
amb els ulls tacats amb ombres com botons,
com els botons grocs de les margarides de la feixina, 
a la Riera, més avall del Pont de Sant Pere,
on la Muralla no té canons sobre la Plana.
Jo n’hi he posats i enfonsaré els vaixells del Port. 
Els peixos es mengen el Jaume I davant la Farola.
El Pare Vidal, endolat, s’ho mira des de la Riba.
El Pare Vidal Taüt crida els cuirassats anglesos.
Jaume I, t’ho dic, torna a sortir vestit de blanc,
i jo et faré portar sobre una tauleta d’eben
a la sala de rebre de can Robert Massanet,
i passaràs per l’entrada amb capitells jònics i pluja
-una casa de senyors, una casa bona, amb criades;
estaràs dins una botella verda de vi de Binissalem,
Rei Jaume amb un matalàs d’arena!
El rei En Jaume I amb un llençol de pols grisa
entra per la Llotja! Boters, atureu els martells, 
canteu la cançó de Carmen Flores al Líric.
Ara passa el Jaume I pel carrer de la Mar.
                                                                 Quadreu-vos,
carrabiners, saludeu el Capità amb la pistola!
Capità, a la glorieta dispara sobre la multitud,
com si fossis el Polvorí que va esclatar amb el tro més gran de la terra
(no n’han sentit mai de més fort ni aquí ni fora Mallorca;
totes les vinyes s’aturaren i el vent es cenyia a les soques,
els pits de les noies fremien llur defensa blana,
i el Seminari masturba si Virgili les solituds
torna la lira renglera de canyes, xiulets i bellveures,
cossiols de clavells al terrat i l’estampa més grassa).
Darrera la persiana sé el moment del cos al mirall 
i espio el munt de la roba vora la flassada blanca.
Vaixell, trenca els arcs, els quioscs, les lleones.
El passeig està fart de mirades
i encara no ha après el peu ni la cuixa sota la falda. 
Si vas a la Rambla, vaixell, trenca el verd de les Caputxines.
Llança el teu fum sobre la mòmia de sor tomasa.
-Sor Tomasa, que balla amb el cardenal Despuig vestit de diable-.
Sor Tomaseta, el vaixell vol tirar-vos dins un pou;
arri, cavallet, camina, vola per la carretera,
menja la coca de mel dins la maneta de l’àngel.
Portes la santa que sap com repiquen les campanes.
La nit es posa a vetllar dins els ullets de ma mare.
Ma mare, fadrina, canta al carrer de l’Om i broda.
Tambor, tamboret, tambor, broda, broda per la noça,
la noça demà passat, només amb una galera,
i tots a peu i després els tarongerars de Sóller.
Aquí pots nedar, vaixell: el brollador t’acarona.
És un braç inacabable a la teva quilla negra.
Rellotge, calla i no diguis que l’infant s’acosta.
Serà espasa i trencarà totes les cadenes;
les grises rengleres d’arbres li ensenyaran arts de bruixes;
el seu cap serà penjat a la Porta Pintada
i el guardaran a la nit, perquè no parli. 

EL CAPTIU

     I

Llum, jovenesa de l’aire,
em trobes en camins alts i salvatges.
Àngel, baixa del cel amb el glavi a la mà,
amb el crit esmolat que minva gravideses.
No sóc el caçador que s’ha perdut
entre sols incipients, entre torres caigudes.
Ara cantes deliris en el darrer graó,
sota les roques que estan sota les roques,
a l’indret insegur
on cau el silenci de les cendres
i les fulles il.luminen els vents
i els cavalls fan sonar una pols remotíssima.
No em salvaran els vermells secrets, enfervorits.

-Per mi t’atansaràs
al riu encès que passa,
a la llum que defineix les coses
que han estat donades als noms,
quan cada llunyania pren
angoixes de veritat.
Volaràs sobre la vorera incendiada,
albatros cobejat pels mariners, tan forts.
Presoner! Oblida la platja deserta! Viu
pressa de segles en instants
i estalonar-se de moments
avars de llur estridència.
El camí d’esculls finirà.
Arriba l’àgil eixutesa.
Només els meus ulls en els teus
i, en decantar-los, no veuràs res nou
(fúria falaguera de pesos,
desesperació dels vents).
-No facis senyes al vaixell que passa:
no té banderes per a contestar-te.
Que els teus braços s’elevin i l’exaltin,
nauxer d’aquesta lívida llacuna.

-Llum, jovenesa total,
en el silenci s’asseu
la lassitud més pàl.lida d’esforços
amb les mans plenes de castells.

     II

-Jo sé la gran imatge
madura de sublim seguretat.
Jo sé quina libació
ens aclarirà les tenebres.
Només recordo la muntanya
i els pins i el vent
i la lluita dels homes
i el gran silenci de després,
vora la pau tranquil.la de la tarda.
Astres únics, patètica
unitat del torrent i l’aigua clara.
Capvespre simple, tímid
de la força suprema de les coses.
I només jo, assegut damunt les coses.
El perill es saturava de mi
i la nit em pressentia.
Nit sense arbres, ni l’aire
sobre la tempestat del rostre.
Nit de l’Àngel, ciutat tancada
a l’exèrcit de barons valents.
Jo vaig pujar a la fortalesa
i les mans em tremolaren.
Sé quin és el despertar de després,
argila entre penyes,
aigua brava de l’ona i de la roca.
Alba sense àngels, sense ocells,
alba de cristalls i de veus,
forn apagat,
entre els murs dels somni i la via
de la batalla tremolosa.
Jo sóc l’heroi d’aquesta veritat
i em redreçava, increat, pur,
per cantar el meu himne:

-He vist la vostra ofrena, he fruït del vostre do
sobre la sang dels homes i les coses.
Cilici de la mort
entre la pau de valls desconegudes.
He lluitat amb tota la nit
adelerada de silencis.
Entre geometria de fàbriques,
l’alba.
Tortura de vidres i crits,
parany de la matinada.
Sepulcre de braços i febres
sense l’instint de llibertat!
Canto l’absència de la llibertat!
Presons de l’aire! Governo
el furor incert de l’aire!

1. Cerqueu arreu de la nostra península d'Ibèria -Catalunya, Castella, Galícia-Portugal, Andalusia, Euskadi- i enlloc no trobareu aquesta grossa empenta de nomenats Poetes com aquí entre nosaltres catalans. Separats com estem amb la resta d'Espanya per la nostra cultura superior i cremant (cal recordar la influència més que funesta avui als espanyols del Valle-Inclán el «chivo» i del Rubén Darío, gats de vi inflats de vent que és tota la cultura hispanoamericana) ens havem deixat dur per la mateixa empenta, i perquè ells no valien, havem també nosaltres prescindit de valer. Després de Maragall, Poeta ple de fe i de romanticisme, que és el que més escau a tot Poeta, no es troba a Catalunya un Poeta veritat i representatiu. Qual cosa bé vol dir que encara que es publiquin trenta o quaranta llibres de versos tots els anys, la majoria inèdits, joves apareguts de suara mateix, no per això es mou res entre nosaltres en un aspecte nou, ni sencer, ni valent.
2. Coneixem el poeta qui publica cada any un o un parell de llibres, proesa matemàtica encara que no ragi; coneixem el poeta qui a dotze anys ja escrivia com Bernat Metge ho feia, i avui ja no en parlem; coneixem el poeta qui jutja dels demés per si sabeu o no embrutar trenta fulls a tall com ho faria la màquina d'escriure, que vol dir que ell els omple o que ell es veu capaç d'omplir-ne més i tot; coneixem el poeta que vota per a que un llibre deixi de publicar-se si no n'admet l'església el contingut, i en coneixem cent més que així s'hi afegirien; perquè la qüestió és viure, arreplegar el que es pugui i que es tracta d'això precisament. Però no coneixem, fora d'aquests que hem dit i als quals el blanc rebost els ha fet que perdessin tota altivesa digna de Poetes, cap Poeta veritat, ni modern del temp nostre, ni soldat cavaller i a fe que ens fa una falta que s'acosta a l'angoixa.
3. Entre els pecats mortals que els teòlegs castiguen, hi falta aquest enorme que no mereix perdó i que és el convertir-se en homes pràctics: aquells bons cristians que es feren amb Jesús, no ho saberen mai ésser. Aquests poetes nostres, s’han penyorat l’espasa pel bastó de passeig, lliberaran un dia Catalunya amb una reverència. La suor que acompanya a les comoditats els ha ablanit la lira. És així que hom no hi troba ni la virior de Whitman, ni l'alè de D'Aununzio, ni el batec tremolós, imperceptibie quasi, però etern, de les nines d'Homer. No sabríem entendre la petja del Poeta sinó en la dignitat que hi deixa segellada. Perquè, com l'entendríem sinó en una actitud de dignitat? Si tinguéssim Poeta, aquest seria, amics, un home independent. Potser, potser i tot, fins ni escriuria versos... Cada gest d'aquest home, cada mot d'aquest home seria com un vers. Signaria una ratlla, i aquesta sola ratlla podria no pertànyer a cap alexandrí, podria no sonar a les pobres orelles dels doblegats versaires a preu fet, però amb aquesta ratlla tindríem un Poema. Si tinguéssim Poeta no hi hauria editor que llencés gastaments.
4. Recomanem encara aquell nostre treball que vàrem titular Concepte del Poeta. El Poeta d'avui és el Poeta d'avui i no el d’ahir. Per molt que se'ns repliqui que hi ha quelcom que espera ésser cantat tots els temps l'extàctic clar de lluna malaltís, nosaltres preferim sense fugir d'això si ens és indispensable, cantar l'home ferreny qui es capbussa en les ones, a la platja o a alta mar, el que s’ha capbussat tota la vida i el que es capbussarà tota la vida. Homer si va cantar els rems de la victòria, fou perquè en el seu temps per la força dels rems s'obtenien victòries; en Marinetti avui cantarà els cuirassats, els aeroplans frenètics i les boques de foc dels monstruosos canons. - ¿Lliurarem Catalunya per la força dels rems?
5. Jo us invito, poetes, a que sigueu futurs, és a dir, immortals. A que canteu avui com el dia d'avui. Que no mideu els versos, ni els compteu amb els dits, ni els cobreu amb diners. Vivim sempre de nou. El demà és més bell sempre que el passat. I si voleu rimar, podeu rimar: però sigueu Poetes, Poetes amb Majúscula: altius, valents, heroics i sobretot sincers.

Extret de Joaquim Molas: La literatura catalana d'avantguarda. 1916-1938. Selecció, edició i estudi. Barcelona: Antoni Bosch, editor, 1983.

Vaig néixer el dia 16 de maig de 1894. Pocs dies després era batejat a la parròquia de Santa Madrona, dins una tarda tempestuosa d'aigua com una obstinació. Aquell dia a Montjuïc posaven en capella uns condemnats a mort. La ciutat, arraulida i poruga, no tenia respir. En fer-me cristià, el capellà va dir-los als qui em duien: "Nat amb aigua obstinada, morirà en foc potser..." Aquesta predicció mai no ha tingut tranquil·la la meva pobra mare. Als dotze anys jo era pur com no pot repetir-se: el meu destí l'Església. Als vint anys, dolorit, cristià i socialista, jo veia Montjuïc talment com un afront que calia passar. Un llibre en espanyol, Humo de fábrica, i Un Enemic del Poble, són les darreres flames. Encara no he escrit mai sense mullar la ploma al cor, esbatanat.

 

Sóc, com home de lletres, d'imaginació escassa, més aviat elemental; tot ho he vist o viscut. Però em sé una aristocràcia d'esperit, que es pot alçar dels límits de la Universitat que no m'aixoplugava. També dels primers passos.

Amo l'art i els artistes, i les obres inútils dels artistes. Aspiro a una obra inútil que es doni de consol als homes rics, sense la democràcia que confon l'home ric amb l'home de diner, l'artista amb el cavall.

Mai no he tingut fortuna, ni mai no la tindré. Però la joia és meva, perquè la sé mentir, professió de Poeta que sóc. Segons la predicció, la mort em pendrà amb foc, perquè un foc interior em consum. Em planyo que la glòria no sigui una donzella que hom pugui estrènyer als braços.

Reproduït dins de Joan Salvat-Papasseit: Mots propis i altres proses. A cura d'Amadeu J. Soleranas. Barcelona: Edicions 62, Antologia Catalana, 1977.

NADAL

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l’empedrat recolza
i els altres qui l’avencen, tots d’adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.

Jesús ja serà nat.

Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

RES NO ES MESQUÍ

Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s’ullprèn
i té delit del bany:
que s’emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l’onada del mar sempre riu,
Primavera d’hivern - Primavera d’istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l’heu demanada.
I si l’heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
- Avui, demà i ahir
s’esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.