III

 

S'ha retret vivament als nous artistes-pintors llurs preocupacions geomètriques. Amb tot, les figures geomètriques són l'essencial del dibuix. La geometria, ciència que té com a objecte l'extensió, la seva mesura i les seves relacions, ha estat sempre la regla mateixa de la pintura.

Fins ara, les tres dimensions de la geometria euclidiana eren suficients per a les inquietuds que el sentiment de l'infinit posa en l'ànima dels grans artistes.

Els nous pintors, com tampoc llurs antecessors, no s'han proposat d'esdevenir geòmetres. Podem dir, però, que la geometria és a les arts plàstiques allà que la gramàtica és a l'art de l'escriptor. Ara bé, avui els savis ja no s'atenen a les tres dimensions de la geometria euclidiana. Els pintors han estat conduïts d'una manera natural i, per dir-ho així, per intuïció, a preocupar-se de les noves mesures possibles de l'extensió que en el llenguatge dels tallers moderns es designava conjunta i breument amb el terme de quarta dimensió [...]

V

Els grans poetes i els grans artistes tenen com a funció social renovar sense parar l'aparença que revesteix la natura als ulls dels homes.

Sense els poetes, sense els artistes, els homes s'avorririen aviat de la monotonia natural. La idea sublim que tenen de l'univers cauria amb una velocitat vertiginosa. [...]

VII

En representar la realitat concebuda, el pintor pot donar l'aparença de tres dimensions, pot, d'alguna manera, cubicar. No podria fer-ho reproduint simplement la realitat vista, a no ser que fes un trompe-l'oeil en resum o en perspectiva, la qual cosa deformaria la realitat de la forma concebuda. [...]

El cubisme [...] l'art de pintar nous conjunts mitjançant elements imitats, no de la realitat de visió, sinó de la realitat de concepció.

No caldrà, però, fer a aquesta pintura el retret d'ntel·lectualisme. Tothom té el sentiment d'aquesta realitat interior. No cal ser un home cultivat per concebre, per exemple, una forma rodona.

Meditations esthètiques. Les peintres cubistes, 1913

Extret de Les avantguardes a Europa i a Catalunya. Selecció de textos i traducció a cura de Carme Arenas i Núria Cabré. Barcelona: Edicions de La Magrana, 1990.

Creiem tant en la vida, en la vida en el seu aspectemés precari, en la vida real, naturalment, que finalment aquesta fe acaba per desaparèixer. L'home, l'etern somniador, malcontent cada diamés de la seva sort, examina amb dolor els objectes que li han ensenyat a emprar, i que ha obtingut a través de la seva indiferència o del seu interés, gairebé sempre a través del seu interés, ja que ha consentit de sotmetre's al treball o, al menys, no s'ha negat a aprofitar la seva sort (allà que ell anomena la seva sort!). Quan arriba aquest moment, l'home és profundament modest: sap com són les dones que ha posseït, en quines aventures risibles s'ha ficat; la seva riquesa i la seva pobresa ja no li importen, i en aquest aspecte l'home torna a ser com un nadó; i pel que fa a l'aprovació de la seva consciència moral, reconec que l'home pot prescindir-ne sense massa dificultats. Si li queda una mica de lucidesa, no té altre remei que mirar enrere, cap a la seva infantesa que sempre li semblarà meravellosa, encara que les atencions dels seus educadors la hi hagin destrossada. Durant la infantesa, l'absóncia de qualsevol norma coneguda ofereix a l'home la perspectiva de múltiples vides viscudes alhora; l'home fa seva aquesta il·lusió; només li interessa la facilitat momentània, extremada, que ofereixen totes les coses. Cada matí, els nens inicien llur camí sense inquietuds. Tot és a l'abast, les pitjors circumstàncies materials sembles excel·lents. Tant si fa sol com si és fosc, sempre continuarem endavant, però, per aquest camí no ens adormirem.

 

De tota manera, però, per aquest camí no s'arriba gaire lluny; i no es tracta simplement d'uns qüestió de distància. Les amenaces s'acumules, es renuncia a una part del terreny que s'havia de conquerir. Aquella imaginació que no reconeixia cap límit, ja no es pot exercir si no dins dels límits fixats per les lleis d'un utilitarisme convencional; la imaginació no pot acomplir durant molt de temps aquesta funció subordinada, i quan arriba a l'edat de vint anys prefereix, per norma general, abandonar l'home al seu destí de tenebres.

però, simés endavant l'home, pel que sigui, intenta d'esmenar-se en sentir que a poc a poc van desapareixent totes les raons de viure, en veure que s'ha convertit en un ésser incapaç d'estar a l'alçada d'un situació excepcional, com la de l'amor, difícilment aconseguirà el seu propòsit. I això és així pel fet que l'home s'ha lliurat en cos i ànima a l'imperi d'unes necessitats pràctiques que no toleren l'oblit. A totes les accions de l'home els mancarà alçada, a totes les idees profunditat. De tot allà que arribi a passar-li o li pugui arribar a passar, l'home només en veurà aquell aspecte de l'esdeveniment que el lliga a una colla d'esdeveniments semblants, esdeveniments en els quals no ha pres part, esdeveniments que s'ha perdut. Encaramés, l'home jutjarà tot allà que li passi o que li pugui passar posant-ho en relació amb un d'aquests darrers esdeveniments, les conseqüències dels quals siguinmés tranquil·litzadores que les dels altres. Sota cap pretext no sabrà adonar-se de la seva situació.

Estimada imaginació, allà quemés estimo de tu és que mai no perdones.

només la paraula llibertat té el poder d'exaltar-me. Em sembla just i bo mantenir de manera indefinida aquest vell fanatisme humà. Sense dubte, es basa en la meva única aspiració legítima. Malgrat tantes i tantes desgràcies com hem heretat, cal reconèixer que ens ha llegat una llibertat espiritual summa. A nosaltres ens correspon utilitzar-la de manera sàvia. Reduir la imaginació a l'esclavitud, quan malgrat tot quedarà esclavitzada en virtut d'allà que amb un criteri groller s'anomena felicitat, és arrabassar del dret a la suprema justícia, a tot allà que hom troba en el fons d'ell mateix. només la imaginació em permet de saber allà que pot arribar a ser, i això és suficient per suavitzar una mica la seva terrible condemna; i això és suficient perquè m'hi aboqui, sense por a l'engany (com si poguèssim enganyar-nos encaramés). En quin moment comença a ser perniciosa la imaginació i en quin moment deixa d'existir la seguretat de l'esperit? Per a l'esperit, és que potser la possibilitat d'errar no és altra cosa que una contingència del bé?

No queda altra cosa que la follia, "la follia que solem recloure" tal com s'ha dit. Aquesta follia o l'altra... Tots sabem que els folls són internats a causa d'un reduït d'actes jurídicament reprovables, i que, en absóncia d'aquests actes la seva llibertat (la part visible de la seva llibertat) no seria posada en dubte. Estic disposat del tot a reconèixer que els folls són, d'alguna manera, víctimes de la seva imaginació, en el sentit que aquesta els porta a violar normes la transgressió de les quals defineix la qualitat del foll, cosa que tot ésser humà ha de saber pel seu propi bé. De tota manera, la profunda indiferència que mostren els folls respecte a la crítica que els fem, per no parlar de les diverses correccions que els imposem, permet de suposar que la seva imaginació els proporciona grans consols, que gaudeixen prou del seu deliri per suportar que només tingui validesa per a ells. I, en realitat, les al·lucinacions, les visions, etc., no són una font de plaer menyspreable. La sensualitatmés culta en gaudeix, i em consta que moltes nits acaronaria amb gust la bonica mà que en les darreres pàgines de L'intelligence, de Taine, es lliura a unes malifetes tan curioses. Em passaria tota la vida dedicat a provocar les confidències dels folls. són gent d'honradesa escrupolosa, la innocència dels quals només es pot comparar a la meva. Per descobrir Amèrica, Colom va haver d'iniciar el viatge en companyia de folls. I ara podeu veure que aquesta bogeria va donar fruits reals i duradors [...]

Encara vivim sota l'imperi de la lògica, i precisament a això volia arribar. De tota manera, en els nostres dies, els procediments lògics solament s'apliquen a la resolució de problemes d'interés secundari. La part de racionalisme absolut encara actual només pot aplicar-se a fets molt lligats a la nostra experiència. Contràriament, les finalitats d'ordre purament lògic queden fora dels seu abast. No cal dir que la pròpia experiència s'ha vist sotmesa a certes limitacions. L'experiència està confinada a una gàbia en l'interior de la qual dóna voltes i voltes sobre si mateixa i de la qual és cada copmés difícil fer-la sortir. La lògica també es basa en la utilitat immediata, i queda protegida pel sentit comú. Amb el pretext de civilització, amb l'excusa del progrés, s'ha arribat a desterrar del regne de l'esperit tot allà que pot qualificar-se amb raó o sense de superstició o quimera; s'han arribat a proscriure totes aquelles maneres d'investigació que no es conformen amb els usos imperants. Sembla, però, que només és a causa de l'atzar que s'ha descobert fa poc una part del món intel·lectual que, a parer meu, és lamés important i que es pretenia oblidar. Pel que fa a això, hem de reconèixer que els descobriments de Freud han tingut una importància decisiva. En base a aquests descobriments, finalment comença a perfilar-se un corrent d'opinió, a favor del qual l'explotador podrà avançar i dur les seves investigacions a territorismés llunyans, ja que quedarà autoritzat a no limitar-se únicament a les realitatsmés superficials. Potser ha arribat el moment en què la imaginació estigui pròxima a tornar a exercir els drets que li corresponen. Si les profunditats del nostre esperit amaguen forces capaces d'augmentar aquelles forces que es perceben en la superfície, o de lluitar-hi victoriosament, té molt d'interés captar-les per a continuació, sotmetre-les al domini de la nostra raó, si és el cas. Amb això, fins i tot els mateixos analistes només en trauran avantatges. Cal, però observar que no s'ha ideat a priori cap mètode per dur a terme l'empresa anterior que, mentre no es demostri el contrari, pot ser competància tant dels poetes com dels savis, i que l'èxit no depén dels caminsmés o menys capriciosos que se segueixin.

Amb tota raó, Freud ha projectat la seva tasca crítica sobre els somnis, ja que, efectivament, és inadmissible que aquesta part tan important de l'activitat psíquica hagi tingut de moment tan poca atenció. I això pel fet que el pensament humà, almenys des de l'instant del naixement de l'home fins a la seva mort, no ofereix cap solució de continuïtat, i la suma total dels moments de somni, des d'un punt de vista temporal, i considerant només el somni pur, els somnis del peròode en què l'home dorm, no és inferior a la suma dels moments de realitat, o, millor dit, dels moments de vigília. L'extremada diferència pel que fa a la importància i gravetat, que per a l'observador ordinari existeix entre els esdeveniments en estat de vigília i aquells que corresponen a l'estat de somni, sempre ha estat sorprenent. I això a causa del fet que l'home es converteix, sobretot quan deixa de dormir, en joguina de la seva memòria, que, en l'estat normal, es complau a evocar molt dèbilment les circumstàncies del somni, a privar-lo de tota transcendència actual i a situar l'únic punt de referència del somni en l'instant en què l'home creu que l'ha abandonat, des de fa hores, en l'instant d'aquella esperança o d'aquella preocupació anterior. L'home, quan es desperta, té la falsa idea de recomençar una cosa que val la pena. Per això queda posposat a l'interior d'un parèntesi, igual que la nit. I, en general, el somni, de la mateixa manera que la nit, és irrellevant. Aquest estat singular de coses em porta a fer algunes reflexions, per a mi oportunes:

1. Dintre dels límits en què es produeix (o es creu que es produeix), el somni és, sembla, continu i amb l'aspecte de tenir una organització o una estructura. només la memòria es reserva el dret d'imposar-li llacunes, de no tenir en compte les transicions i d'oferir-nos abans una sèrie de somnis que el somni pròpiament dit. De la mateixa manera, només tenim una representació fragmentària de les realitats, representació la coordinació de la qual depén de la voluntat(1).

Aquè és important assenyalar que res no pot justificar el fet de passar a una distorsiómés gran dels elements constitutius del somni. Lamento haver d'expressar-me mitjançant unes fòrmules que, en principi, exclouen el somni. Quan arribarà, senyors lògics, l'hora dels filòsofs dorments? Voldria dormir per lliurar-me als dorments, de la mateixa manera que em lliuro a qui em llegeix, amb els ulls oberts, per deixar de fer prevaler, en aquesta matíria, el ritme conscient del meu pensament. Potser el meu darrer somni sigui la continuació del somni precedent, i prossegueixi la nit següent, amb un rigor plausible del tot. és molt possible, com se sol dir. I tenint en compte que no s'ha demostrat de cap manera que en passar el que hem dit abans la "realitat", que m'ocupa subsisteixi en l'estat de somni, que estigui obscurament present en una zona aliena a la memòria, per quina raó no he d'atorgar al somni allà que de vegades nego a la realitat, aquest valor de certesa que, en el temps en què es produeix no queda subjecte al meu escepticisme? Per què no espero dels indicis del somnimés del que espero del meu grau de consciència, cada copmés elevat? No és també possible emprar el somni per resoldre els problemes fonamentals de la vida! Aquestes qüestions són les mateixes tant en un estat com en l'altre, i, en el somni, ja tenen el caràcter d'aquestes qüestions? És que el somni comporta menys sancions que tot el que no és somni? Envelleixo, i potser sigui un somni, abans que aquesta realitat a la qual crec que sóc fidel, i potser sigui la indiferència amb què contemplo el somni allà que em fa envellir.

2. Torno, un copmés a l'estat de vigília. Estic obligat a considerar-lo com un fenomen d'interferència. I no només passa que l'esperit dóna mostra, en aquestes condicions, d'una estranya tendència a la desorientació (em refereixo als lapsus i a les males interpretacions de qualsevol gènere, les causes secretes del qual comencem a conèixer) sinó que, smés, sembla que l'esperit, en el seu funcionament normal, es limita. a obeir suggeriments procedents d'aquella nit profunda de la qual acabo d'extreure'l. Per molt ben condicionat que estigui, l'equilibri de l'esperit és sempre relatiu. L'esperit amb prou feines s'atreveix a expressar-se i, en el cas que ho faci, es limita a constatar que aquesta idea, aquesta dona, li fa efecte. és incapaç d'expressar de quina mena d'efecte es tracta, la qual cosa ens serveix únicament per donar-nos la idea del seu subjectivisme. Aquella idea, aquella dona, pertorben l'esperit, l'inclinen a no ser tan rígid, produeixen l'efecte d'aïllar-lo durant un segon del dissolvent en què es troba submergit, de dipositar-lo en el cel, de convertir-lo en el bell precipitat que pot arribar a ser, en el bell precipitat que és. Mancat d'esperances de trobar les causes del que he dit anteriorment, l'esperit recorre a l'atzar, divinitatmés obscura que qualsevol altra, a la qual atribueix tots els seus desordres. Qui em podrà demostrar que la llum sota la qual es presenta aquesta idea que impressiona l'esperit, sota la qual adverteix allà quemés estima en els ulls d'aquella dona, no sigui precisament el vincle que l'uneix al somni, que l'encadena a uns pressupòsits bésics que, per culpa seva, ha oblidat? I si no fos així, de què seria capaç l'esperit? Voldria lliurar-li la clau que li permetés penetrar en aquests passadissos.

3. L'esperit de l'home que somia queda plenament satisfet amb allà que somia. La incògnita angoixant de la possibilitat deixa de formular-se. Mata, volamés de pressa, estima tant com vulguis. I si mors, és que no tens la certesa de despertar entre els morts? Deixa't portar, els esdeveniments no toleren que els ajornis. No tens nom. Tot es d'una facilitat preciosa.

Em pregunto quina raó, raó molt superior a l'altra, confereix al somni aquest aire de naturalitat, i m'indueix a acollir sense cap reserva una multitud d'episodis la raresa dels quals em deixa bocabadat, ara, en el moment en que escric. De tota manera, he de creure el testimoni de la meva vista, de la meva oïda; aquell dia tan bell va existir, i aquell animal va parlar.

La duresa del despertar de l'home, allà que té de sobtat la ruptura de l'encant és degut al fet que se l'ha induït a formar-se una dèbil idea d'allà que és l'expiació.

4. En l'instant en què el somni sigui objecte d'un examen metòdic o que, per mitjans encara desconeguts, arribem a tenir consciència del somni en tota la seva integritat (i això implica una disciplina de la memòria que només es pot aconseguir a través de diverses generacions, en què es començaria registrant abans que res els fets mes destacats) o en què la seva corba es desenvolupi amb una regularitat i amplitud fins Ara desconegudes, és visió d'un gran Misteri. Crec en la futura harmonització d'aquests estats, aparentment tan contradictoris, que són el somni i la realitat, en una mena de realitat. absoluta, en una sobrerealitat o surrealitat, si és que se la pot anomenar així. Aquesta és la conquesta que pretenc, en la certesa de no aconseguir-la mai, però massa oblidadés de la perspectiva de la mort per privar-me d'avançar una mica als gaudis d'aquesta possessió.[...]

Indica molt mala fe que se'ns discuteixi el dret a emprar el mot SURREALISME, en el sentit particular que nosaltres li donem, ja que ningú no pot dubtar que aquest mot no va tenir fortuna abans que nosaltres l'utilitzèssim. El definirà, d'una vegada per totes:

SURREALISME: Substantiu masculí. Automatisme pur per mitjà del qual s'intenta expressar, verbalment, per escrit o de qualsevol altra manera, el funcionament real del pensament. És un dictat del pensament, sense la intervenció reguladora de la raó, alié a qualsevol preocupació estàtica o moral.

ENCICLOPÈDIA, Filosofia: el surrealisme es basa en la creença en la realitat superior de certes formes d'associació rebutjades fins a la seva aparició, i en el lliure exercici del pensament. Tendeix a destruir definitivament tota la resta de mecanismes psíquics i a substituir-los en la resolució dels principals problemes de la vida.Han fet professió de fe de SURREALISME ABSOLUT, els senyors següents: Aragon, Baron, Boiffard, Breton, Carrive, Crevel, Delteil, Desnos, Eluard, Gèrard, Limbour, Maikine, Morise, Naville, Noll, Pèret, Picon, Soupault, Vitrac.

De moment sembla que els noms esmentats anteriorment formen la llista completa dels surrealistes, i no n'hi ha cap dubte, tret del cas d'Isidore Ducasse, de qui em manquen dades. El cert és que si ens fixem únicament en els resultats, un bon nombre de poetes podrien passar per surrealistes, començant pel Dant i, també, en els seus millors moments, pel propi Shakespeare. Al llarg de les diferents temptatives de definició que he fet d'allà que s' anomena, abusant de la confiança, el geni, no he trobat res que pugui atribuir-se a un procés que no sigui el que s'ha definit anteriorment.

Les Nits de Young són surrealistes de cap a peus; malauradament no es tracta d'altra cosa que d'un sacerdot que parla, d'un mal sacerdot, sens dubte, però sacerdot al cap i a la fi.

Switf és surrealista en la maldat.

Sade és surrealista en el sadisme.

Chateaubriand és surrealista en l'exotisme.

Constant és surrealista en política.

Hugo és surrealista quan no es beneit.

Desbordes-Valmore és surrealista en l'amor.

Bertrand és surrealista en el passat.

Rabbe és surrealista en la mort.

Poe és surrealista en l'aventura.

Baudelaire és surrealista en la moral.

Rimbaud és surrealista en la pràctica i en tot.

Mallarmè és surrealista en la confidència.

Jarry és surrealista en l'absenta.

Nouveau és surrealista en el bes.

Saint-Pol-Roux és surrealista en els símbols.

Fargue és surrealista en l'atmosfera.

Vachí es surrealista en mi.

Reverdy és surrealista en sí.

Saint-John Perse és surrealista a distància.

Roussel es surrealista en l'anècdota.

Etcètera.

Insisteixo en el fet que no tots són sempre surrealistes pel fet que adverteixo en cadascun d'ells cert nombre d'idees preconcebudes a les quals molt ingènuament romanen fidels. [...]

(1924)

(1) Cal tenir en compte el gruix del somni. En general, només recordo allà que m'arriba de les capesmés superficials del somni. El quemés m'agrada considerar dels somnis és allà que queda vagament present en despertar, allà que no és el resultat de l'és que hagi donat a la jornada precedent, és a dir, els fullatges ombrius, les ramificacions sense sentit. Igualment, prefereixo abandonar-me en la "realitat".

Extret de Les avantguardes a Europa i a Catalunya. Selecció de textos i traducció a cura de Carme Arenas i Núria Cabré. Barcelona: Edicions de La Magrana, 1990.

Malgrat les aptituds particulars de cada un d'aquells que s'han proclamat, o es proclamen, surrealistes, cal convenir que el surrealisme pretenia abans que res provocar, des del punt de vista intel·lectual i moral, una crisi de consciència del tipus més general i més greu possible, i que l'obtenció o no d'aquest resultat és l'únic que pot determinar el seu èxit o el seu fracàs històric.

 

Des del punt de vista intel·lectual es tractava, i es tracta encara, d'atacar per tots els mitjans possibles i procurar que es reconegui de totes totes el caràcter enganyés de les velles antinòmies hipòcritament destinades a impedir qualsevol inquietud humana insòlita, donant a l'home una idea pobra dels mitjans de què disposa, i desesperançant-lo de la possibilitat d'escapar, de manera acceptable, de la coacció universal. L'espanta-ocells de la mort, els cafés concert del més enllà, el naufragi de la raó més solida en el somni, el feixuc teló de l'esdevenidor, les torres de Babel, els miralls d'inaccessible mur de diners amb cervells aixafats, aquestes imatges tan impressionants de la catàstrofe humana, potser només són imatges. Tot això indueix a creure que en l'esperit humà existeix un cert punt des del qual la vida i la mort, el real i l'imaginari, el passat i el futur, el comunicable i l'incomunicable, tot el que és alt i tot el que és baix, deixen de ser vistos com a contradiccions. No servirà de res intentar trabar en l'activitat surrealista un mòbil que no sigui el de l'esperança de trobar aquest punt. Un cop vist això, s'adverteix com és ,d'absurd donar al surrealisme un sentit únicament destructor o constructor; el punt al qual ens hem referit és, a fortiori, aquell en què deixa de ser possible enfrontar entre si la destrucció i la construcció. També resulta evident que el surrealisme no esta interessat en allò que passa entorn seu, sota el pretext d'art o d'antiart, filosofia o antifilosofia, en una paraula, d'allò que no tingui la finalitat d'anihilar l'ésser, convertint-lo en un brillant, cec i interior, que no sigui l'ànima del gel ni tampoc la del foc. Que poden esperar de l'experiència surrealista aquells que encara es preocupen del lloc que ocuparan en el món? En aquest lloc mental en què només pels propis mitjans es pot emprendre la tasca d'intentar un perillés però, no ho oblidem, suprem autoreconeixement, seria ociós concedir la menor importància al so de les passes de qui entra o de qui surt, ja que aquestes passes es donen, per definició, en una zona en que el surrealisme és sord. El surrealisme no pot quedar a mercé de l'humor dels homes d'una mena o altra; si el surrealisme declara que pels seus propis mitjans pot alliberar el pensament de la servitud més dura, tornar-lo al camí de la comprensió total, ja és suficient com perquè se'l jutgi només pel que ha fet, i per allò que li queda per fer, a fi d'acomplir les seves promeses. [...]

Encara està tot per a fer, tots els mitjans són bons per destruir les idees de família, pàtria i religió. En aquest aspecte la posició surrealista és ben coneguda, però també cal que se sàpiga que no admet compromisos transaccionals. Tots els qui s'han imposat la missió de defensar el surrealisme no han deixat de propugnar ni un moment aquesta negació de prescindir de qualsevol altre criteri de valoració. Saben gaudir plenament de la desolació tan ben orquestrada amb que el públic burgés, sempre disposat innoblement a perdonar-los certs errors "juvenils", acull el desig permanent de riure's de manera salvatge de la bandera francesa, de vomitar de fàstic davant tots els sacerdots, i d'apuntar cap a totes les histories dels "deures fonamentals", l'arma del cinisme sexual, de tan llarg abast. Combatem la indiferència poètica, la limitació de l'art, la investigació erudita i l'especulació pura, amb totes les seves formes, i no volem tenir res en comú amb aquells que pretenen afeblir l'esperit, tant si són molt o poc importants. Totes les covardies, les abdicacions, les traócions que es puguin imaginar no seran suficients per impedir-nos que acabem amb bagatel·les com aquestes. De tota manera, cal advertir que els individus que un dia ens van imposar l'obligació d'haver de prescindir d'ells, només un cop es van quedar indefensos i van haver de recòrrer immediatament als expedients més miserables per captar-se els defensors de l'ordre, tots ells grans partidaris d'aconseguir que tots els homes tinguin la mateixa alíada, mitjançant el procediment de tallar el cap als més alts. La fidelitat indestructible a les obligacions que imposa el surrealisme exigeix un desinterés, un menyspreu del risc i una voluntat de negar-se al tripijoc tan grans que, a la llarga, són molt pocs els homes capaços d'això. El surrealisme fins i tot viurà quan no en quedi ni un d'aquells que van ser els primers a adonar-se de les oportunitats d'expressió i de troballa de veritat que els oferia el surrealisme. Ja és massa tard perquè la llavor no germini infinitament en el camp humà, malgrat la por i la resta de varietats d'herbes d'insensatesa que aspiren a dominar-ho tot. Per aquesta mateixa raó vaig decidir, tal com es veu en el prefaci a la reedició del Manifest del Surrealisme (1929), abandonar silenciosament certs individus que, a parer meu, ja s'havien fet prou justícia ells mateixos. Aquest és el cas dels senyors: Artaud, Carrive, Deteil, Gèrard, Limbour, Masson, Soupault i Viltrac, esmentats en el Manifest (1924) i, posteriorment, d'alguns més. El primer dels senyors esmentats va cometre la imprudència de queixar-se i, ara, em sembla oportú de tornar-me a ocupar del seu cas. [...]

Seria massa demanar-me que m'abstingués durant més temps de fer aquest comentari. En la mesura dels mitjans amb què compto, considero que no estic autoritzat a deixar en pau els brètols, els impostors, els arribistes, els falsos testimonis i els delators. El temps perdut, esperant de poder-los confondre, encara es pot recuperar, i es pot recuperar de manera que sigui en perjudici seu. Crec que realitzar una discriminació absoluta és l'única actitud perfectament digna del fi que perseguim, i crec que suposaria certa ceguesa méstica infravalorar l'abast de la permanència d'aquests traódors entre nosaltres, de la mateixa manera que seria indici de la més lamentable confusió de caràcter positivista suposar que aquests traódors, que només ho són en els seus primers intents, puguin romandre indiferents davant d'aquesta sanció. [...]

La nostra adhesió al principi del materialisme històric... Realment no es pot jugar amb aquestes paraules. Si depengués només de nosaltres -amb això vull dir si el comunisme no ens tractés només com a bestioles destinades a complir en les seves files la funció de taral·lirots i provocadors-, ens mostraríem plenament capaços de complir, des del nostre punt de vista revolucionari, amb el nostre deure. Malauradament, en aquest aspecte, imperen unes opinions molt especial respecte a nosaltres; per exemple, pel que fa a mi puc dir que, fa dos anys, no vaig poder, tal com hagués volgut, creuar de manera lliure i anònima el llindar de la seu del partit comunista francès, on tants individus poc recomanables, policies i altres, semblen tenir permés per campar lliurement. En el decurs de tres entrevistes que van durar diverses hores em vaig veure obligat a defensar el surrealisme de l'acusació pueril de ser essencialment un moviment polític d'orientació clarament comunista i contrarevolucionària. No cal dir que no tenia dret a esperar que aquells que em jutjaven fessin una anàlisi fonamental de les meves idees. Aproximadament en aquesta època Michel Marty s'esgargamellava, referint-se a un dels nostres: "Si és marxista, no té cap necessitat de ser surrealista." Certament, en aquests casos no vam ser nosaltres qui vam adduir el nostre surrealisme; aquest qualificatiu ens havia precedit, a pesar nostre, de la mateixa manera com als seguidors d'Eisntein els hagués precedit el de relativistes, o els de Freud el de psicoanalistes. Com podem no preocupar-nos davant del nivell ideològic d'un partit que havia nascut, tan ben armat, de dues de les més solides ments del segle XIX? Malauradament, els motius d'inquietud són més que abundants; el poc que he pogut deduir de la meva experiència personal coincideix plenament amb les experiències dels altres. Em van demanar que presentés a la cel·lula "del gas" un informe sobre la situació dominant a Itàlia, i van especificar que únicament podia basar-me en realitats estadístiques (producció de l'acer), i que havia d'evitar abans que res les qüestions ideològiques. No vaig poder fer-ho.

De tota manera, reconec que si en el partit comunista em van prendre com un intel·lectual del tipus més indesitjable que hom pugui imaginar, no es devia únicament a un error d'interpretació. Les meves simpaties són amb la massa formada per aquells que faran la revolució social, i ho són d'una manera tan exclusiva que no puc sentir rancor a causa dels efectes passatgers d'aquella dissortada interpretació. El que no accepto és que, en virtut de determinades possibilitats de maniobrar, certs intel·lectuals que conec, les motivacions morals dels quals són més que dubtoses, després d'haver intentat sense èxit el conreu de la poesia i de la filosofia, es posin la casaca de l'agitació revolucionària que, gràcies a la confusió imperant en els àmbits revolucionaris, aconsegueixin de suscitar esperances, i, per a més comoditat, s'afanyin a renegar de manera truculenta d'allò que, de la mateixa manera que el surrealisme, els ha permés d'il·luminar llurs pensaments més lúcids, però que, al mate ix temps, els obliga a donar comptes i a justificar humanament llur posició. L'esperit no és com un penell o, almenys, no és només com un penell. No n'hi ha prou a decidir de sobte de lliurar-se a una determinada activitat, ja que aquest lliurament no significa res si un no és capaç d'expressar objectivament com ha arribat. aquesta decisió, i en quin punt exacte calia que estés per arribar-hi. No vull ni sentir parlar d'aquestes conversions revolucionaries de tipus religiós, d'aquestes conversions d'alguns individus que es limiten a comunicar-nos-les, i afegeixen, amb satisfacció, que no se n'expliquen les causes. En aquests casos no hi pot haver ruptura, ni solució de continuïtat en el pensament. [...]

No crec en la possibilitat de l'existància actual d'una literatura o d'un art que expressi les aspiracions de la classe obrera. Si no crec en això, la causa radica en el fet que durant el peròode pre-revolucionari l'escriptor o l'artista, de formació necessàriament burgesa, és per definició incapaç d'expressar-les. No negarà que pot formar-se certa idea d'aquestes aspiracions i que, en circumstàncies morals que rarament poden donar-se, pugui concebre la relativitat de tota causa, en funció de la causa proletària. Crec que es tracta d'una qüestió de sensibilitat i d'honradesa. De tota manera, i malgrat tot el que hem dit abans, no podrà lliurar-se de molts dubtes greus, inherents als mitjans d'expressió que li són propis, que l'obliguen a considerar, per si mateix, des d'un angle molt especial, l'obra que es proposa de realitzar. Per tal que aquesta obra sigui viable cal que estigui situada en cert lloc respecte a altres obres ja existents i, al mateix temps, ha d'obrir un nou camí. Tot guardant les distàncies oportunes, direm que seria igualment inútil alçar la veu contra, per exemple, l'afirmació d'un determinisme poètic, les lleis de la qual no són impropugnables ni de bon tros, de la mateixa manera que ho seria alçar-la contra l'afirmació del materialisme dialèctic. Respecte a mi, continuo convençut que els dos ordres d'evolució són rigorosament semblants, i que també tenen la nota comuna de no perdonar mai. "Les vagues teories sobre la cultura proletària, concebudes per analogia i per antítesi amb la cultura burgesa, són el resultat de comparacions entre el proletariat i la burgesia, en les quals l'esperit crític no hi té cap intervenció... és cert que en el desenvolupament de la nova societat arribarà el moment en què l'economia, la cultura i l'art gaudiran de tota llibertat de moviment, és a dir, de progrés. però, pel que fa a això, solament podem lliurar-nos a la formulació de conjectures fantàstiques. En una societat que estigui alliberada de l'esclavitzant preocupació d'aconseguir el pa de cada dia, en què les bugaderies comunals es rentaran eficaçment les peces de bona tela de tots els ciutadans, en què els nens -tots els nens- estaran ben alimentats, gaudiran de bona atenció mèdica, estaran alegres, i absorbiran els elements de les ciències i de les arts com si es tractés de l'aire i de la llum del sol, en què no hi haurà "boques inútils", en què l'egoisme alliberat de l'home -formidable potància- s'encaminarà únicament al coneixement, a la transformació i a la millora de l'univers; en aquesta societat el dinamisme de la cultura serà incomparablement superior a tot el que s'ha conegut en el passat. però solament hi arribarem a través d'una llarga i penosa transició que amb prou feines hem iniciat" (Trotsky, Revolució i cultura, "Clartè", 1r. de novembre de 1923). Aquestes admirables frases crec que donen una resposta justa, d'una vegada per totes, a les pretensions d'uns quants impostors i senyoretes acabalats que es fan passar, avui, a França, sota la dictadura de Poincarè, per artistes i escriptors proletaris, tot emparant-se en el pretext que en la seva producció no hi ha més que lletgesa i misèria, a les pretensions d'aquells que no conceben res que estigui en una esfera més elevada que el reportatge deshonest, que el monument funerari i els relats suscints de presidiaris que no fan altra cosa que remoure davant nostre l'espectre de Zola, de Zola, l'obra del qual intenten saquejar i no aconsegueixen d'endur-se absolutament res, que abusant sense vergonya de tot el que viu, sofreix, gemega i espera, s'oposen a qualsevol investigació seriosa, intenten evitar tota mena de descobriments i que, amb el pretext de donar allò que com molt bé saben no pot rebre, és a dir, la comprensió general i immediata de tot el que és creació, denigren l'esperit de la pitjor manera i es comporten com els més segurs contrarevolucionaris. [...]

(1930)

Extret de Les avantguardes a Europa i a Catalunya. Selecció de textos i traducció a cura de Carme Arenas i Núria Cabré. Barcelona: Edicions de La Magrana, 1990.

Per aconseguir una obra d'art no n'hi ha prou a conèixer les relacions del color i de la forma i a aplicar les lleis que les regeixen; cal, a més, que l'artista arribi a ultrapassar les servituds inherents a aquesta tasca.

 

Qualsevol pintor de sensibilitat sana i prou intel·ligència ens pot donar quadres ben pintats; però només despertarà la bellesa aquell que estigui dotat de gust. Anomenem d'aquesta manera la facultat gràcies a la qual prenem consciència de la qualitat, i descartem les nocions de bon gust i de mal gust, que no responen a res positiu: una facultat no és bona ni dolenta; esta únicament més o menys desenvolupada.

Al salvatge meravellat per la bijuteria li adjudicaríem un gust rudimentari. Ara bé, tindríem mil vegades raó si assimilàvem al salvatge el pretés civilitzat que només apreciés, per exemple, la pintura italiana o els mobles de Lluís XV. El gust s'avalua pel nombre de qualitats que permet distingir; això no obstant, quan aquest nombre sobrepassa una certa xifra s'esmorteeix en l'eclecticisme.

El gust és innat; però, de la mateixa manera que revela la sensibilitat, és tributari de la voluntat. Molts ho neguen. Que és més evident, però, que la influència de la voluntat sobre els nostres sentits? Es manifesta fins al punt de poder, si volem, aïllar un so feble d'oboç del retrí metíl·lic de l'orquestra. Igualment arribem a assaborir una determinada qualitat de què únicament la nostra raó n'afirma l'existència.

En si, és bona o nefasta la influència de la voluntat sobre el gust? La voluntat només pot desenvolupar el gust segons un pla paral·lel al de la consciència.

Que un pintor de cervell mediocre s'esforci per assaborir certes qualitats que, per a ell, no són més que els productes abstractes d'un raonament, i que intenti d'aquesta manera augmentar el petit talent de que és deutor a la seva sensibilitat, no hi ha dubte que la seva pintura esdevindrà execrable, falsa i afectada. Que un esperit superior s'atorgui el mateix objectiu, en traurà avantatges.

La voluntat exercida sobre el gust, orientada vers una possessió qualitativa del món, equival al fet d'infeudar qualsevol conquesta a la natura de la matèria escollida.

Sense utilitzar cap artifici literari, al·legòric o simbòlic, només a través d'inflexions de línies i de clors, un pintor pot mostrar en un mateix quadre una ciutat de la Xina, una ciutat de França, i muntanyes, mars, fauna, flora, pobles amb llur historia i llurs desitjos, tot allò que en la realitat exterior els separa. Distancia o temps, una cosa concreta o un pur concepte, no hi ha res a refusar en el llenguatge del pintor o en el del poeta, del mésic o del savi.

Com més allunyades semblen les nocions que el pintor subordina al seu art, més s'afirma la bellesa. La dificultat creix proporcionalment. Un mediocre demostra saviesa quan s'acontenta d'actuar sobre certes nocions que afectaven des de fa temps la pintura. No és preferible una simple nota impressionista que aquelles composicions que regalimen literatura, metafísica o geometria insuficientment pictorificades? Volem la integració plàstica: és perfecta o no és; volem l'estil i no la parodia de l'estil.

L'exercici de la voluntat sobre el gust contribueix a fer una selecció. Comprovem la vocació del neòfit per la manera com aguanta la seva disciplina.

D'entre els pintors cubistes n'hi ha que fingeixen penosament ser voluntaris i profunds; n'hi ha d'altres que es mouen lliurement en els plans més elevats. D'aquests darrers -i no és aquí el moment d'anomenar-los- la dificultat és només el vestit del fervor, com en els grans méstics.

Des que hom ha dit que la pintura va morir amb els Primitius -i per què no la gran literatura amb Homer?- alguns, a fi de ressuscitar-la, copien impúdicament els grans italians, els vells alemanys, els vells francesos i, sens dubte, amb la intenció de modernitzar-la, s'atreveixen a fonamentar llur indústria a través d'uns mitjans que la gent mal assabentada és temptada d'atribuir al cubisme. Com la llengua d'aquests cràpules, esperanto o volapuck, es dirigeix a tothom, de seguida es proclama que parlen, o almenys que estan a punt de parlar del gran art amb una llengua accessible a tots. Podríem acabar aquí amb un malentés enutjós.

Estem d'acord que el darrer fi de la pintura és colpir la multitud; ara bé, no és pas en la llengua de la massa que la pintura s'ha de dirigir a la massa: és en la seva pròpia llengua, per commoure, per dominar, per dirigir, no per ser compresa. De la mateixa manera que les religions. L'artista que s'absté de qualsevol concessió, que no explica ni dóna compte de res, acumula una força interior, l'irradiació de la qual il·lumina l'entorn.

Limitant-nos a nosaltres mateixos purifiquem la humanitat, i incrementant les nostres riqueses; és abraóant, per la nostra íntima joia, el nucli de l'astre que exaltem l'univers. Resumint, el cubisme, a qui s'acusa de ser un sistema, condemna tots sistemes.

(Du cubisme, 1912)

Extret de Les avantguardes a Europa i a Catalunya. Selecció de textos i traducció a cura de Carme Arenas i Núria Cabré. Barcelona: Edicions de La Magrana, 1990.

En avió, assegut al dipòsit de gasolina, el ventre escaldat pel cap de l’aviador, vaig sentir la inutilitat ridícula de la vella sintaxi heretada d’Homer. Necessitat furient d’alliberar les paraules, trainet-les de la presó del període llatí! Això, naturalment, com qualsevol imbecil, té un cap previsor, un ventre, dues cames i dos peus plans, però no tindrà mai dues ales. Amb prou feines el necessari per caminar, per córrer un moment i aturar-se quasi de seguida, esbufegant!

 

Vet aquí què és el que em digué l’hèlice arremolinada mentre corria a dos-cents metres per sobre de les poderoses xemeneies de Milà. I l’hèlice afegí:

1. Cal destruir la sintaxi col·locant els substantius així tal com naixen.

2. Cal emprar el verb en infinitiu, per tal que s’adapti elàsticament al substantiu i no el sotmeti al jo de l’escriptor, que observa o imagina. El verb en infinitiu, sol, pot donar el sentit de la continuïtat de la vida i l’elasticitat de la intuïció que la percep.

3. Cal abolir l’adjectiu, per tal que el substantiu nu conservi el seu color essencial. L’adjtiu, tenint com té un caràcter de matís, és inconcebible dins la nostra visió dinàmica, ja que suposa una pausa, una meditació.

4. Cal abolir l’adverbi, vella sivella que manté unida una paraula amb l’altra. L’adverbi manté a la frase una empipadora unitat de to.

5. Cada substantiu ha de tenir el seu doble, o sigui, el substantiu ha d’anar seguit, sense conjunció, pel substantiu al qual està lligat per analogia. Exemple: home-torpediner, dona-golf, gentada-ressaca, plaça-embut, porta-aixeta.

Com que la velocitat aèria ha multiplicat el nostre coneixement del món, la percepció per analogia esdevé cada vegada més natural per a l’home. Cal, doncs, suprimir el com, el quin, el tan, l’igual a. Millor dit, cal fondre directament l’objecte amb la imatge amb la que evoca, tot donant la imatge d’escorç mitjançant una sola paraula essencial.

6. Abolir també la puntuació. Com que han estat suprimits els adjectius, els adverbis i les conjuncions, la puntuació naturalment s’anul·la, en al continuïtat diversa d’un estil viu que es crea per si mateix, sense les pauses absurdes de les comes i dels punts. Per tal d’accentuar certs moviments i poder indicar les seves direccions, s’utilitzaran signes de les matemàtiques: + – x; = > <, i els signes musicals.

7. Els escriptors, fins ara, s’han abandonat a l’analogia immediata. Han comparat, per exemple, l’animal a l’home o a un altre animal, la qual cosa equival encara, poc més o menys, a una mena de fotografia. (Han comparat, per exemple, un fox-terrier amb un petitíssim pura sang. D’altres, més avançats, podien comparar aquell mateix fox-terrier trepidant amb una petita màquina Morse. Jo, en canvi, ho comparo amb una aigua bullint. En això hi ha una gradació d’analogies cada vegada més àmplia, hi ha relacions cada vegada més profundes i sòlides, per bé que llunyaníssimes.)

L’analogia no és altra cosa que l’amor profund que lliga les coses distants, aparentment diferents i hostils. Només per mitjà d’analogies amplíssimes, un estil orquestral, en un temps policrom, polifònic i polimorf, pot abraçar la vida de la matèria.

Quan en la meva Batalla de Trípoli he comparat una trinxera eriçada de baionetes amb una orquestra, una metralladora amb una dona fatal, he introduït intuïtivament una gran part de l’univers en un breu episodi de la batalla africana.

Les imatges no són flors que es poden escollir i collir amb parsimònia, com deia Voltaire. Elles constitueixen la sang mateixa de la poesia. La poesia ha de ser un seguit ininterromput d’imatges noves sense les quals només hi ha anèmia i clorosi.

Quantes més relacions àmplies continguin les imatges, més conserven la força d’0estupefacció. Cal -diuen- estalviar la meravella al lector. Ei! Fora! Tinguem cura més aviat, de la fatal corrosió del temps, que destrueix no només el valor expressiu d’una obre mestra, sinó també la seva força d’estupefacció. Les nostres orelles massa vegades entusiates, que potser no han destruït ja Beethoven i Wagner? Cal, doncs, abolir en la llengua tot allò que la conté pel que fa a imatges estereotipades, a metàfores descolorides, o sigui quasi tot.

8. No hi ha categories d’imatges, nobles o grolleres o vulgars, excèntriques o naturals. La intuició que les percep no té ni preferències ni partits presos. L’estil analògig és doncs amo absolut de tota matèria i de la seva intensa vida.

9. Per donar els moviments successius d’un objecte, cal fer la cadena de les analogies que provoca, cadascuna condensada, recollida en una paraula essencial.

Vet aquí un exemple expressiu d’una cadena d’analogies encara maquillades i densificades per la sintaxi tradicional.

“Ei, sí! Vós sou petita metralladora, una dona fascinant, i sinistra, i divina, al voltant d’un invisible cent cavalls, que rugeix explosions d’impaciència. Oh! Certament dintre de poc saltareu al circuit de la mort, cap a la caiguda destrossadora o cap a la victòria…! Voleu que us faci madrigals plens de gràcia i de color? Com vós vulgueu, senyora… Vós, per a mi, us assembleu a un tribú estès, la llengua eloqüent del qual, incansable, colpeja al cor dels oïdors en cercle, commosos… Sou, en aquest moment, un trepant omnipotent, que forada en rodó el crani massa dur d’aquesta nit obstinada… Sou, també, un laminador, un torn elèctric, i què més? Un gran bufador oxhídric que crema, cisella i fon de mica en mica les puntes metàl·liques de les últimes estrelles…!” (Batalla de Trípoli).

En certs casos caldrà unir les imatges de dues en dues, com les bales encadenades que trenquen, en el seu vol, tot un grup d’arbres.

Per desenvolupar i collir tot allò que hi ha de més fugisser i de més inaferrable en la matèria, cal formar estretes xarxes d’imatges o d’analogies, que seran tirades al mar misteriós dels fenòmens. Tret de la forma o fistons tradicional, aquest període del meu Mafarka el futurista és un exemple d’una espessa xarxa d’imatges semblants:

“Tota l’acre dolcesa de la joventut perduda li pujava amunt per la gola, com des dels patis de les escoles pugen els crits alegres dels nois cap als mestres abocats al parapet de les terrasses, des de les quals es veuen fugir els bastiments…”

10. Com que tota mena d’ordre és fatalment un producte de la intel·ligència cauta i astuta, cal orquestrar les imatges disposant-les segons un màxim de desordre.

11. Destruir el “jo” en la literatura, o sigui tota la psicologia. L’home, completament avariat per la biblioteca i pel museu, sotmès a una lògica i a una saviesa espantosa, ja no ofereix cap interès. Així doncs, hem d’abolir-lo en la literatura, i substituir-lo finalment amb la matèria, de la qual se n’ha d’aferrar l’essència a cops d’intuïció, la qual cosa no podran fer mai ni els físics ni els químics.

Sorprendre, mitjançant els objectes en llibertat i els motors capriciosos, la respiració, la sensibilitat i els instints dels metalls, de les pedres, de la fusta, etc. Substituir la psicologia de l’home, ara ja exhaurida, amb l’obsessió lírica de la matèria.

Guardeu-vos de donar sentiments humans a la matèria, però endevineu més aviat els seus diversos impulsos directes, les seves forces de compressió, de dilatació, de cohesió i de disgregació, les seves multituds de molècules en massa o els seus remolins d’electrons. No es tracta de tornar als drames de la matèria humanitzada. És la solidesa d’una làmina d’acer, que interessa per ella mateixa, o sigui l’aliança incomprensible i inhumana de les seves molècules o els seus electrons que s’oposen, per exemple, a la penetració d’un obús. L’escalfor d’un tros de ferro o de fusta és ja més apassionant, per a nosaltres, que el somriure o les llàgrimes d’una dona.

Nosaltres volem donar, en literatura, la vida del motor, nou animal instintiu del qual coneixem l’instint general a la vegada que haurem conegut els instints de les diverses forces que l’acompanyen.

No hi ha res més interessant, per a un poeta futurista, que l’agitació del teclat d’un piano mecànic. El cinematògraf ens ofereix la dansa d’un objecte que es divideix i es torna a recompondre sense intervenció humana. Ens ofereix també l’embranzida a l’inrevés d’un nadador, els peus del qual surten del mar i reboten violentament sobre el trampolí. Ens ofereix, a la fi, la cursa d’un home a 200 quilòmetres per hora. Són molts altres els moviments de la matèria, fora de les lleis de la intel·ligència i, doncs, d’una essència més significativa.

Cal introduir a la literatura tres elements que fins ara foren omesos:

1. El soroll (manifestació del dinamisme dels objectes).

2. El pes (facultat de vol dels objectes).

3. L’olor (facultat de disseminació dels objectes).

Cal esforçar-se, per exemple, per donar el paisatge d’olors que percep un gos. Escoltar els motors i reproduir-ne els seus discursos.

La matèria ha estat sempre contemplada per un jo distret, fred, massa preocupat en si mateix, ple de prejudicis de saviesa i d’obsessions humanes.

L’home tendeix a embrutar la matèria de la seva joia jove o del seu dolor vell, la qual posseeix una admirable continuïtat de llançament cap a un ardor més gran, cap a un major moviment, cap a una major subdivisió de si mateixa. La matèria no està ni trista ni contenta. Té per essència el coratge, la voluntat i la força absoluta. Pertany enterament al poeta endevinaire que sabrà alliberar-se de la sintaxi tradicional, pesant, restreta, enganxada al terra, sense braços i sense ales perquè només és intel·ligent. Només el poeta asintàctic, i mitjançant les paraules deslligades, podrà penetrar l’essència de la matèria i destruir la sorda hostilitat que la separa de nosaltres.

Els període llatí que ens ha servit fins ara, era un gest pretensiós amb el qual la intel·ligència indolent i miop s’esforçava a donar la vida multiforme i misteriosa de la matèria. El període llatí, doncs, havia nascut mort.

Les intuïcions profundes de la vida, parents l’una de l’altra segons el seu naixement lògic, ens donaran els trets generals d’una psicologia intuïtiva de la matèria. Aquesta es revelà al meu esperit des de dalt d’un aeroplà. Mirant els objectes des d’un nou punt de vista, ja no de cara o d’esquena sinó des de dalt, o sigui d’esforç, he pogut fer a miques les velles traves lògiques i els fils de plom de la comprensió antiga.

Tots vosaltres que m’heu estimat i m’heu seguit fins aquí, poetes futuristes, fóreu com jo frenètics constructors d’imatges i valents exploradors d’analogies. Però les vostres estretes xarxes de metàfores, malauradament són massa pesants a causa del plom de la lògica. Us aconsello que les alleugeriu, per tal que la vostra immensitat pugui llançar-les luny, desplegades sobre un oceà més vast.

Nosaltres inventarem junt això que jo anomeno la imaginació sense fils. Arribarem un dia a un art encara més essencial, quan gosem suprimir tots els primers termes de les nostres analogies per no fer altra cosa que el sentit ininterromput dels segons termes. Per a això, caldrà renunciar a ser compresos. Ser compresos, no cal. Nosaltres, d’altra banda, n’hem prescindit quan expressàvem fragments de la sensibilitat futurista mitjançant la sintaxi tradicional i intel·lectiva.

La sintaxi era una mena de clau abstracta que ha servit als poetes per informar les masses del color, de la musicalitat, de la plàstica i de l’arquitectura de l’univers. La sintaxi és una mena d’intèrpret o de ciceró monòton. Cal suprimir aquest intermediari per tal que la literatura entri directament en l’univers i hi prengui cos.

Indiscutiblement, la meva obra es distingeix netament de totes les altres per la seva espantosa potència d’analogia. La seva riquesa inexhaurible d’imatges quasi iguala el seu desordre de puntuació lògica. Posa fi al primer manifest futurista, síntesi d’un 100 HP llançat a les més folles velocitats terrestres.

Per què utilitzar encara quatre rodes desesperades que s’avorreixen, a partir del moment que podem aixecar-nos de terra? Alliberament de les paraules, ales de la imaginació desplegades, síntesi analògica de la terra abraçada per una sola mirada i recollida sencera en paraules essencials.

Ens criden: “La vostra literatura no serà bella! Ja no tornarem a tenir la simfonia verbal dels harmoniosos balanceigs, i de cadències tranquil·litzadores!” Això està ben entès! I quina sort! Nosaltres, en canvi, utilitzem tots els sons brutals, tots els crits expressius de la vida violenta que ens envolta. Fem coratjosament el “lleig” en literatura i matem la solemnitat de per tot. Fora! No agafeu aquests aires de grans sacerdots quan m’escolteu! Cal escopir cada dia sobre l’Altar de l’Art! Entrem en els dominis il·limitats de la lliure intuïció. Després del vers lliure, vet aquí finalment lesparaules en llibertat!

En això no hi ha res d’absolut ni de sistemàtic. El geni té rauxes impetuoses i torrents fangosos. Això tal vegada imposa lentituds analítiques i explicatives. Ningú no pot renovar de sobte la pròpia sensibilitat. Les cèl·lules mortes estan barrejades amb les vives. L’art és una necessitat de destruir i d’escapar-es, gran regadora d’heroisme que omple el món. Els microbis -no ho oblideu- són necessaris per a la salut de l’estómac i de l’intestí. Hi ha també una espècie de microbis necessària per a la vitalitat de l’art, aquest perllongament del bosc de les nostres venes, que s’escampa, fora del cos, en la infinitat de l’espai i del temps.

Poetes futuristes! Jo us he ensenyat a odiar les biblioteques i els museus, per preparar-vos a odiar la intel·ligència, despertant en vosaltres la intuïció divina, do característic de les races llatines. Mitjançant la intuïció vencerem l’hostilitat aparentment irreductible, que separa la nostra carn humana del metall dels motors.

Després del regne animal, vet aquí que s’inicia el regne mecànic. Amb el coneixement i amb l’amistat de la matèria, de la qual els doctes només en poden conèixer les reaccions físico-químiques, nosaltres preparem la creació de l’home mecànic amb parts canviants. Nosaltres l’alliberarem de la idea de la mort i, doncs, de la mort mateixa, suprema definició de la intel·ligència lògica.

(11 de maig de 1912)

Extret de Les avantguardes a Europa i a Catalunya. Selecció de textos i traducció a cura de Carme Arenas i Núria Cabré. Barcelona: Edicions de La Magrana, 1990.

    Dadà té com tot el món plaers. El principal plaer de Dadà és de veure's en els altres. Ja que Dadà excita el riure, la curiositat o la còlera. Com que són tres coses molt simpàtiques, Dada esta molt content.

    Dadà està més content com més es riu d'ell sense preparació. Essent l' Art i els Artistes uns invents molt seriosos sobretot quan així ressalta el Còmic, venim al Còmic per riure, Riem, doncs, per burlar-nos de nosaltres. Dada esta molt content.

    També despertem la curiositat. Els homes seriosos, que en el fons saben com es preparen els miracles de la mena dels del Père la Colique o les llàgrimes de la Verge, pensen que seria més divertit divertir-se amb nosaltres. Tampoc no volen pas ensorrar tot el Sacrè Coeur de l'Art. Mireu com es fan amb nosaltres per tenir la nostra recepta. Dadà no en té, de recepta, però sempre té gana. Dadà està molt content.

    Per a la còlera, així és deliciós. és així com comencen els grans amors. L'única preocupació pel futur fóra ser massa estimat. També és cert que sempre ens quedaria la facultat d'intercanviar els rols i llavors riure, desitjar o enrabiar-nos. Però mentrestant, quin profit n'hem tret! La preciosa boca d'algú que vomita injúries és oberta, i Dada en sap molt de jugar a l'empassa-boles. Dadà esta molt content.

    A Dadà també li agrada llençar pedres dins l'aigua, no pas per veure que passarà sinó per considerar estúpidament les petites onades. Als pescadors no els agrada Dadà.

    A Dadà li agrada trucar a les portes, rascar llumins per encendre barbes i cabells. Posa mostassa en els copons, orina a les piques i margarina als tubs de color dels pintors.

    Us coneix i coneix tots aquells que us menen. Us estima, i no els estima. Amb vosaltres un pot divertir-se. Probablement us agrada viure, però teniu mals costums. Estimeu massa allò que us han ensenyat a estimar. Els cementiris, la malenconia, la tragèdia amorosa, les góndoles venecianes. Udoleu a la lluna. Creieu en l'Art, i respecteu els Artistes.

    N'hi ha prou amb ensorrar tots els vostres petits castells de cartes i restituir-vos una total llibertat perquè sigueu els amics de Dada. Malfieu-vos d'aquells que us dirigeixen. Utilitzen precisament el vostre amor inconsiderat per l'oripell i el tenor per tenir-vos a la butxaca, en profit seu.

    Tan lligats esteu a les vostres cadenes perquè puguin impunement utilitzar-vos com óssos d'una fira? Us afalaguen i us anomenen óssos salvatges, óssos dels Càrpats. Parlen de la llibertat i de les grans muntanyes. és per recol·lectar els calçs dels espectadors burgesos. Per una vella pastanaga i l'olor de mel sou capaços de ballar. Si no fóssiu covards i no estiguéssiu aclaparats perquè us han fet rumiar massa en altures i abstraccions inexistents, i en tot de ximpleries convertides en dogmes, us alçaríeu i jugaríeu com nosaltres al joc de la matança. Però teniu por de no creure més, i haver de nedar com taps a la superfície d'una aigua bruta, amb l'únic record d'una llimonada gasosa. No sabeu que podem no estar lligats a res i ser feliços.

    Si algun dia decidiu reaccionar, Dadà farà petar les seves barres en signe d'amistat. Però si us deslliureu de les xinxetes per guardar polls, Dadà farà servir la seva petita manxa d'insecticida.

    Dadà esta molt content.

    Ribemont-Dessaignes: Dada, Manifestes, Poemes, Articles, Projectes (1915-1930)

    Extret de Les avantguardes a Europa i a Catalunya. Selecció de textos i traducció a cura de Carme Arenas i Núria Cabré. Barcelona: Edicions de La Magrana, 1990.

    Els cubistes volen cobrir DADÀ de neu: us semblarà increïble però és així, volen buidar de neu la seva pipa per tapar DADÀ.

    N'estàs segur?

    Del tot, els fets han estat revelats per boques grotesques.

    Creuen que DADÀ pot impedir que practiquin el seu odiós comerç: Vendre l'art molt car.

    L'art és més car que la llonganissa, més car que les dones, més car que qualsevol altra cosa.

    L'art és visible com Déu! (Vegeu Sant-Sulpici).

    L'art és un producte farmacèutic per a imbècils.

    Les taules giren gràcies a l'esperit: els quadres i les altres obres d'art són com taules caixa-fortes, l'esperit és dins i cada cop esdevé més genial segons els preus de les galeries d'art.

    Comèdia, comèdia, comèdia, comèdia, comèdia, estimats amics.

    Als marxants no els agrada la pintura, ells coneixen el misteri de l'esperit...

    Compreu reproduccions d'autògrafs.

    I no sigueu esnobs, no sereu pas menys intel·ligents perquè el veí posseeixi alguna cosa semblant a la vostra.

    Més cagarades de mosca a les parets.

    Sempre n'hi haurà, és evident, però no pas tantes.

    Dadà cada cop serà més i més detestat i els seus passis li permetran de tallar les processons tot cantant "Viens Poupoule", quin sacrilegi!!!

    El cubisme representa la carestia d'idees.

    Han cubicat els quadres dels primitius, les escultures negres, els violins, les guitarres, els diaris il·lustrats, la merda i els perfils de les notes joves, ara s'ha de cubicar el diner!!!

    DADÀ no vol res, res, res, fa alguna cosa perquè el públic digui: "No comprenem res, res, res."

    "Els Dadaistes no són res, res, res, i de segur que no arribaran a res, res, res."

    que no sap res, res, res, res.

    ("391", París, núm. 12, març de 1920)

    Extret de Les avantguardes a Europa i a Catalunya. Selecció de textos i traducció a cura de Carme Arenas i Núria Cabré. Barcelona: Edicions de La Magrana, 1990.