...I en els feroços camps el sofriment collia              

            les patates de ferro de milions de punys.                 

I

            L’arbre estava condemnat. Sol. Entre milers d’homes, les fulles verdes estrafeien una vergonya riallera.                        

            Hi havia una herència de dies amargs penjada del cel incorrupte d’abril.              

            Algú saludà l’hora nova escopint damunt la calcigada sorra.                     

            Ningú no posava fruites rodones a les mans dels qui ja no podien sirgar la cançó.                        

            El dia             

            era una testa de lleó enterrada en la calç i el món havia tancat els seus camins amb ordres d’un regne de gel i acer.               

            El nom pur dels heliotrops tremolava al cim del nostre odi,                       

            i era fàcil de promulgar les lleis de la innocència damunt la nostra pell sarnosa.                

            El preludi dels matins brillava com una bresca eixuta.                    

            Al segon dia, l’arbre fou despullat de les seves fulles-                    

            més sol que mai:                    

set braços per a la núvia de l’aire...

            La veu de l’home s’alçà:                   

«Aquest és el camp de les espigues escanyades,

            dels cavalls vermells que renillen contra la gavina.              

            Aquí l’ascensió i el combat són tan inútils com l’ombra dels besos.                       

            Oh, els arbres són lluny, els arbres són lluny!                      

            Jo, ara, només sé que el fill de les mines cerca una donzella que tingui veu ocellívola,                 

            que la nit s’ha desvetllat damunt la mar                   

            i que les galtes de les flors son una veritat abstracta oblidada fa mil plats de llentilles.                

            Aquí, en aquest camp que mai no serà un reialme habitual de tombes fixes,                     

            ningú no es diu Joan, Pere o Ramon.                       

            Ningú, ningú no té nom,                   

            aquí, en aquesta terra,                       

            en aquesta pols supervivent,             

            en aquest aire febril i salabrós.                      

            Voldria plorar però no ploro.                        

            He perdut el riu que cantava dins el meu cor. No ploro.                 

            Un aire, una pols, una terra, potser... No puc plorar.                       

            Estimeu-me! El dia porta bastó de convalescent i vol anar a jugar amb els óssos de la boira.                   

            En algun lloc la lluna dorm sota els ponts.               

            Estimeu-me! Salveu-me!                   

            No sóc ningú, no seré ningú mentre no pugui ensenyar als homes espellifats a estimar les estàtues i els miosotis.                    

            Aquí la flama de l’esperit és un record vague, una història perduda, una arruga fossilitzada.                  

            El tirs i l’espasa podrien conviure aquí                     

            amb els cérvols blancs i les llanternes, les casulles i l’àlgebra del no-res.                

            Els meus ulls sense territori,              

            els meus punys amenaçant les llunyanes cúpules que menteixen amor, amor, amor;                     

            el patriarca palúdic, les runes gòtiques i l’Anyell                 

            no poden tornar-me la fe dels arcs, la caritat de les aigües,             

            l’esperança dels solcs. Però aquí em sento el camarada dels sols no nascuts,                     

            i amb les meves mans escorxades i la meva llengua de cendra,                  

            us invoco, oh rams de llums dures, tambors nocturns del Pacte, boca aixafada de les fonts!                   

            No ploro, no sé plorar, no puc plorar.                       

            Voldria assotar la sorra amb serpents d’aigua, riure amb els raucs de les granotes, confessar-me als violins.                        

            Aquí, en aquest camp, oh lluny dels arbres!,                       

            en aquesta pols beduïna,                   

            voldria poder donar una ànima al crit de l’home,                

            sembrar de parpelles tots els cingles del món,                     

            cantar en els arxipèlags de nard de la innocència,               

            anar-me’n per sempre vestit de blat, cap als vents i els somnis que no cremen.                 

            Estimeu-me! Us salvaré de la petita mort en la rosada!».

PELS JARDINS

Fer sortir del capell cintes i flors,
una tórtora morta dar-la viva;
reconstruir la carta, excepte el tros
que té guardat el públic, em captiva.

Gravar un estel o un triangle en un os
amb força de tenebra venjativa;
de nou i durament saber-se exclòs,
fer un crit d’horror amb remota saliva;

trencar un mirall entre remor de blat,
anar descalç i trepitjar el mercuri,
em captiva. Em captiva claredat

per afegir tenebra al meu auguri
i desbastar aquest bloc d'eternitat
que no desorganitza cap murmuri.

ODA PASQUAL

Si us hi encareu, l’anyell se us tira a sobre:
té ales grans que són per l’estil d’ales;
en lloc de dents té lletres, i una boca
que bada la caldera de les arnes.
De la T d’una creu se’n féu un sabre,
i diu que ha estat tramès d’un cel d’ovelles,
i cova els ous si es tracte de finances;
té olles al final de la riera,
confia que una pota renta l’altra;
a cap bressol no acosta bé l’orella
i posa banyes a la terra mare;
grapeja els pits dels pobles que no es mouen
i aixeca les faldilles dels fantasmes;
diu que a l’abril li correspon caputxa
i fa vomitar els bous vora les plantes;
a les ciutats té catedrals o coves
que ombregen punxegudes com les llances;
no el suposeu a les muralles velles:
avui ell acompanya els grans bandarres,
els afalaga, en lloc de corregir-los,
i sobre els mariscals estén el pal•li.
L’anyell tan aviat vola com neda
i, quan se sent ferit, escup i brama,
i es fica a tots els països, i neda
i vola, i us remata a cops de bàcul
si l’agafeu per una de les potes
i descobriu que sota els flocs de llana
és cabra saturnal i tenebrosa
amb una serp entre les dents serrades…
Però està exempt d’errors, i s’afigura
que té un record feliç i els anys no passen;
ell ho redimeix tot, i s’enfutisma,
i obre la boca redemptora i santa
perquè li sigui tirat dins l’objecte,
l’objecte que ha de redimir menjant-se’l.
Ah, resta de creences, brasa encesa
a la lluna! Deixeu d’untar les plantes,
prou donar menja a tèrboles idees!
L’home ha de sobreviure a les rondalles
―l’ídol, tou en un llit, l’home a les golfes―:
l’hostal no és lloc per a esperar una barca.
 

COMIAT

Els núvols vénen apilotats.

Agafo un mocador per dues puntes
i hi faig un nus. Després un altre.
(Fluixos tots dos, però dic que els estrenyo.)
Un altre en faig d'igual i estiro sempre
el mateix bec. Tapo els nusos.
Llanço el mocador enlaire, i els nusos
estan desfets.

Ah, Llibertat!

    I

    Si un breve análisis de la situación actual del escritor en España (1) nos dió como conclusión que dicha situación era deficiente en el conjunto del proceso que va desde la formación cultural del escritor hasta sus posibilidades de expresión, un más somero análisis nos permitirá comprobar ahora que el escritor catalán une a las comunes deficiencias formativas y de expresión de los escritores españoles en castellano otras que afectan esencialmente a su condición de escritor y le convierten seguramente, entre todos los que escriben hoy en España, en el que menos posibilidades tiene de lograr una obra propia totalmente auténtica, eso es, inserta en un mundo cultural, el suyo, y libre dentro de él.

    II

    Las primeras, peores y casi insalvables dificultades con que puede encontrarse un escritor son las que se refieren a su propia lengua. En este sentido, solo nacer a la vida - no ya a la literaria, sino a la de comunicación hablada - se encuentra el futuro escritor catalán que su misma lengua es, ante todo, un problema, una cuestión a resolver. Por si fuera poco, un inevitable bilingüismo añade inevitables confusiones a los problemas que plantea la propia lengua. Ser catalán, aún viviendo en Cataluña, es ser traductor. El que piensa, habla y escribe en catalán traduce - quiéralo o no, pues ese traducir es automático y por ello peligrosamente influyente sobre la lengua, ya que actúa sobre su inconsciente - siempre que se refiere a materiales adquiridos por los más corrientes métodos informativos. Así, traduce cuanto le llega a través de periódicos, revistas, radio, libros, etcétera, como traduce cuando asiste a una conferencia o a una sesión de cine. Y ese esfuerzo, por automático que sea e insensiblemente que se realice, dejará huella en sus más espontáneas manifestaciones orales o escritas.

    Le falta, pues, al escritor catalán un ámbito cultural, un mundo circundante en el que todas sus dimensiones sean expresa y directamente aprehensibles en catalán. No olvidemos que sólo en muy limitados años de este siglo -desde que a mediados del pasado se inciara la “renaixença”- pudo el catalán nacer en un ambiente cultural propio colmado por una tensión lingüística que se desarrollaba sin dificultades y que penetraba totalmente los aspectos más dispares de las vidas cotidiana y cultural.

    De estas consideraciones podemos entresacar una provisional división de los escritores catalanes en dos grupos, que habrá de servimos para precisar el tipo de dificultades que, con relación a la lengua, cada uno de ellos encuentra según su edad. En un primer grupo se reúnen aquellos escritores que se han formado o han podido desenvolverse durante el período de tiempo de máximas posibilidades lingüísticas. Para ellos, los problemas que se les presentan son los generales de una lengua literaria que está todavía en formación. En cambio, los componentes de un segundo grupo - los más jóvenes, los que no han alcanzado aquel período - a los problemas generales mencionados han de añadir los más específicos que se le plantean al autodidada que se ha formado y ha empezado a manifestarse en un ambiente difícil para el desarrollo de su lengua.

    III

    No se acaban con las del lenguaje las dificultades con que topa el escritor catalán actual. Salvadas las primeras, se encuentra inmerso en el mismo mundo de limitaciones que su colega castellano. Decíamos (2) que para éste esas limitaciones eran los obstáculos para obtener una libre información y para la consiguiente formación de una cultura al día, el escribir teniendo en cuenta una superior instancia censora y toda la serie de circunstancias económicas y culturales derivadas de la pobreza del país y de la incultura básica - analfabetismo, por ejemplo, según recientes estadísticas oficiales - del público al que el escritor dirige sus obras.

    Para el escritor catalán existen las mismas limitaciones en lo que se refiere a la libre información - agravadas por el hecho antes mencionado de tener que traducir constantemente - y a la instancia censora. Pero donde no puede ponerse el escritor catalán en igualdad de condiciones con ningún otro escritor peninsular es en el terreno económico. Exceptuando un par o tres de casos muy singulares, el escritor catalán no puede en modo alguno vivir de lo que escribe en su lengua.

    No es dificil comprobarlo. En un país donde la lectura es un lujo que pocos desean y muchos no pueden pagarse, el escritor -que no encuentra una lógica compensación a su trabajo –ha de optar entre restringir su especialización literaria –novela, poesía, ensayo– y dedicarse a escribir artículos para periódicos y revistas, guiones para la radio y el cine, traducciones, etc., o desdoblar su personalidad y dedicar un tiempo a otra ocupación económicamente, más productiva que la de escribir.

    Ahora bien, los escritores catalanes no tienen esa primera opción. Para ellos no existen periódicos, ni revistas, radio, cine o traducciones a los que acudir. El escritor catalán, pues, si no quiere perder contacto con su oficio y a la vez subsistir de él, tendrá que escribir en castellano. Y, entonces, se le presentarán los problemas que acosan a los que escriben en dos lenguas. Lo más probable será que, en fin de cuentas, no escriba bien en ninguno de las dos: el espíritu de la lengua no admite duplicaciones. (Esto lo acusa claramente el lenguaje de los escritores bilingües, séanlo por gusto - los menos –o por necesidad– los más.)

    El dilema que se le presenta al escritor catalán es, pues, el de subsistir mediante una profesión por, completo ajena a su vocación, con la consiguiente pérdida de tiempo y concentración, o dedicar una parte importante de su tarea de escritor a otra lengua, con el peligro de perder por esos andurriales su pureza lingüística.

    Sin solución económica por el momento, el escritor catalán sueña con futuras posibilidades de extensión de su lengua escrita que le permitan independizarse económicamente y dedicarse por completo al cultivo de su profesión.

    IV

    No es eso todo. El escritor catalán, como tal, se halla desplazado dentro de su sociedad, una sociedad muy sólidamente constituída en donde todos sus componentes ocupan su sitio. Todos, menos el escritor. La verdad es que éste ha perdido la mayor parte de la influencia que tenía sobre su sociedad como consecuencia de su falta de contacto con su público, amplio. Al faltarle los habituales medios de comunicación cotidiana –prensa, revistas– el papel del escritor catalán ha quedado convertido, cuando más, en el de un artista. Quiera o no reconocerlo, al escritor catalán –perdida la influencia y el respeto que le confería el portavoz de la Prensa– es poco menos que un desconocido entre los sectores más numerosos de su sociedad. Sólo algunos de aquellos autores consagrado antes de la guerra civil conservan parte de su prestigio social, si no respecto a su sociedad en conjunto, si en algunos círculos intelectuales y en otros más o menos snobs de la burguesía.

    Claro está que este de la progresiva desaparición de la influencia del escritor en su sociedad, es un fenómeno general de la vida española, pero en Cataluña se está consumando esta desaparición. Si difícilmente puede abordar un escritor en castellano temas de candente actualidad y tratarlos con objetividad y toda la crudeza necesaria ¿qué hará el escritor catalán sin posibilidades de contacto con un público amplio?

    (1) Notas sobre la situación actual del escritor_n España., LAYE número 20, octubre-noviembre de 1952, reproducidas por ALCALA. 10 de enero de 1958. Vid. pág. 17 del presente volumen.

    (2) Articulo antes citado.

    José María Castellet: Notas sobre literatura española contemporánea, Barcelona, Ed. Laye, 1955.

A la vora del mar. Tenia

una casa, el meu somni,

a la vora del mar.

Alta proa. Per lliures

camins d’aigua, l’esvelta

barca que jo manava.

Els ulls sabien

tot el repòs i l’ordre

d’una petita pàtria.

Com necessito

contar-te la basarda

que fa la pluja als vidres!

Avui cau nit de fosca

damunt  la meva casa.

Les roques negres

m’atrauen al naufragi.

Captiu  del càntic,

el meu esforç inútil,

qui pot guiar-me a l’alba?

Ran de la mar tenia

una casa, un lent somni.

UNA CLOSA FELICITAT ÉS BEN BÉ DEL MEU MÓN

Darrera aquesta porta visc,

però no sé

si en puc dir vida.

Quan al capvespre torno

del meu diari odi contra el pa

(no saps que tinc la immensa

sort de vendre’m

a trossos per una pulcra moneda

que arriba ja a valer

molt menys que res?),

deixo fora un vell abric, l’esperança,

i m’endinso pel camí dels ulls,

pel buit esglai on sento,

enllà, el meu Déu,

sempre enllà, més enllà de falsos

profetes i de rares culpes

i del vell neci emmalaltit per versos

disciplinats, com aquests d’ara, amb pintes

de fosques marques que l’alè dels crítics

un dia aclarirà per a la meva vergonya.

Sí, em pots trobar, si goses,

darrera el glacial no-res d’aquesta

porta, aquí, on visc i sento

l’enyor i el crit de Déu i sóc,

amb els ocells nocturns de la meva solitud,

un home sense somnis en la meva solitud.

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh!, què cansat estic de la meva covarda, vella terra

Oh!, què cansat estic de la meva covarda,

vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà, on diuen que la gent és neta,

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç.

Aleshores a la congregació,

els germans dirien desaprovant:

"Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que abandona el seu indret",

mentre jo ja ben lluny, em riuria,

de la llei de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni,

i em quedaré aquí fins a la mort,

car sóc també molt covard i salvatge,

i estimo a més amb un desesperat dolora

aquesta meva pobra,bruta, trista, dissortada pàtria.

No convé que diguem el nom

del qui ens pensa enllà de la nostra por.

Si topem a les palpentes

amb aquest estrany cec,

i ens sentim sempre mirats

pel blanc esguard del cec,

on sinó en el buit i en el no-res

fonamentarem la nostra vida?

Provarem d’alçar en la sorra

el palau perillós dels nostres somnis

i aprendrem aquesta lliçó humil

al llarg de tot el temps del cansament,

car sols així som lliures de combatre

per l’última victòria damunt l’esglai.

Escolta, Sepharad: els homes no poden ser

si no són lliures.

Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser

si no som lliures.

I cridi la veu de tot el poble: "Amén."

SENTIT A LA MANERA DE SALVADOR ESPRIU

He de pagar el meu vell preu, la mort,

i avui els ulls se’m cansen de la llum.

Baixats amb mancament tots els graons,

m’endinsen pel domini de la nit.

Silenciós, m’alço rei de la nit

i em sé servent dels homes de dolor.

Ai, com guiar aquest immens dolor

al clos de les paraules de la nit?

Passen el vent, el triomf, el repòs,

per rengles d’altes flames i d’arquers.

Presoner dels meus morts i del meu nom,

esdevinc mur, jo caminat per mi.

I em perdo i sóc, sense missatge, sol,

enllà del cant, enmig dels oblidats

caiguts amb por, només un somni fosc

que va sortir dels palaus de la llum.

Ordenat, establert, potser intel.ligible,

deixo el petit món que duc des de l’origen

i des d’ell m’envoltà, car arriben de sobte

els neguitosos passos al terme del camí.

Concedida als meus ulls l’estranya força

de penetrar tot aquest gruix del mur, contemplo

els closos, silenciosos, solitaris

conceptes que van creant i enlairen

per a ningú les agitades mans del foc.

Ah, la diversa identitat davallada dels pous,

tan dolorós esforç per confegir i aprendre,

una a una, les lletres dels mots del no-res!

Aücs del vent albardà entorn de la casa.

Vet aquí l’home vell, al davant de la casa,

com alça a poc a poc la seva pols

en un moment, àrid i nu, d’estàtua.

Terra seca després, ja per sempre

fora del nombre, del nom, trossejada

a les fondàries per les rels de l’arbre.

    Tuvo que ser un Poeta, Paul Valéry, quien, en una conferencia pronunciada en Barcelona hace un cuarto de siglo, advirtiera a los catalanes de los peligros de la poesía. Poseía Valéry una sensible percepción de las posibilidades de muerte de las culturas y de las formas culturales (tal vez porque muchas habían muerto para él: sus amigos cuentan que la frase típica del poeta galo era un aburrido: et puis je m'en fous...). Y en Barcelona se encontró Valéry ante una cultura que giraba alrededor de la poesía, que partía de la poesía como base para todas sus operaciones (incluso las políticas), que a la poesía utilizaba como universal salvaguarda contra la dispersión (a la que, en materia cultural, se llama trivialidad). ¡Y con lo frágil que es la poesía!-vino a decir Valéry-; calada y sagrada», tal vez, pero, por lo mismo, radicalmente inapta para base y para fundamento. La poesía es, si se quiere, la culminación de una cultura; pero las montañas no descansan en sus cumbres. Y Valéry evocó el fantasma de la vieja cultura occitana, muerta de su poesía, muerta de haber sido sólo poesía. La cultura catalana medieval nació cuando Arnau de Vilanova y Ramon Llull, hombres de acción, descubrieron la prosa, es decir, la posibilidad de que el lenguaje organice la acción y la provea de sentido; la cultura castellana nació cuando el rey Alfonso cerró sus oídos a las músicas galaicas para atender al prosaico saber de musulmanes y judíos; y fue Tomás de Aquino, y no Arnau Daniel, quien le dio a Dante el poder de alcanzar el som de l'escalina. Hoy día, la situación que chocó a Valéry no ha hecho más que exagerarse, y las consecuencias que él previó se han puesto de manifiesto. Por muchas razones no podemos practicar el análisis que habría de justificar debidamente nuestra afirmación. Limitémonos a formulada con toda crudeza: la cultura catalana sigue disponiendo, para su orgullo tal vez legítimo y para su complacencia tal vez imprudente, de una rica poesía; y la cultura catalana se está muriendo.

    A partir de tal premisa, lo normal es preguntarse acto seguido: ¿y por qué no había de morirse? No quiero con ello insinuar que lo normal sea el cinismo: no es cinismo la ausencia de beatería; y realmente es una virtud saber aceptar con sana serenidad el hecho de que los seres (reales o ideales) a quienes queremos se mueren también. Si de verdad la cultura catalana se vence hacia la muerte, y si puede morirse, lo decente es dejarla morir en paz. Pero el problema acuciante es el que nos asalta al preguntamos: ¿puede morir una cultura? ¿Hasta qué punto podemos dejamos guiar por la espontánea comparación de una cultura con un organismo vivo y, por lo tanto, en perpetua instancia de muerte? Para contestar, hay que discriminar entre algunos de los muchos sentidos que se encierran en el equívoco término «cultura». En el sentido más amplio, cultura es la vida toda de una agrupación de hombres, mirada bajo el aspecto de sus conexiones significativas; dicho con mayor precisión: la cultura de una colectividad humana es el conjunto de todas las posibilidades de inteligencia de que disponen los componentes de aquella colectividad, a los que podemos llamar los portadores de la cultura. En este sentido, está claro que una cultura no puede morir, a no ser que mueran de golpe todos sus portadores; incluso si a éstos se les dispersa, destruyendo su primitiva agrupación y obligándoles a ingresar en otras colectividades, no podrán hacerlo si la agrupación en que se sumergen no se les presenta como inteligible hasta cierto punto, es decir, si no comparte su propia cultura. Pero una cultura, en este amplio sentido, aunque no muera propiamente, puede deteriorarse y empobrecerse hasta el extremo de que sus portadores, aglomerados sólo por la proximidad física, vivan una vida vacía de legalidades, en una desordenada estupefacción simiesca. Por otra parte, llamamos muchas veces cultura meramente a uno de los elementos de una cultura, a una de las posibilidades de inteligencia que ésta ofrece a sus portadores. En este sentido, decimos que muere una cultura cuando desaparece uno de sus elementos, al que consideramos importante para la estructura total. Hablamos de la muerte de la cultura medieval, sabiendo muy bien que al fin del medioevo no ocurrió más sino que los hombres abandonaron el ejercicio de ciertos estilos de pensamiento.

    Está claro que, al decir que la cultura catalana se halla en trance de muerte, queríamos significar únicamente que ciertas formas culturales se esfuman una tras otra. Pero el hecho de que hayamos partido para nuestra consideración de la enorme importancia que la poesía ha tenido para la cultura catalana, habrá, suponemos, mostrado que pensamos en aquellas formas a las que se creyó estrechamente ligadas al uso literario de la lengua catalana. No queremos dar por sentado que aquella creencia fuera acertada, ni tampoco que fuera errónea. Antes bien, queremos hacernos de ella problema. Queremos preguntamos si hay alguna razón para que los catalanes hagan su literatura en catalán, y si la hay para que hagan literatura en una u otra lengua. Tal vez sea ésta una manera viable de introducimos en el vasto tema de la cultura catalana en su conjunto.

    La cuestión de si la lengua literaria de un hombre o de una colectividad debe ser precisamente su lengua de uso ordinario, no admite solución general. La historia nos da ejemplos para apoyo de cualquier tesis que se nos ocurra sustentar. En el caso catalán, la cuestión se nos presenta hoy en lo que podríamos llamar su formulación terminal: ¿pueden los catalanes de hoy abandonar el catalán como lengua literaria? Pero es obvio que el problema es mucho más abordable por su extremo inicial: ¿podían los catalanes de la renaixença no adoptar el catalán para su literatura? ¿Por qué lo adoptaron? Aquí, la historia nos tiende el cebo dé un engaño. La literatura en catalán resucitó hacia 1830, con el romanticismo. Pero no es difícil advertir que nuestro problema no se plantea entonces: los románticos instituyen en Cataluña un felibrige, que lógicamente había de pervivir sólo para recreo de clérigos y archivero s de provincias, como el felibrige provenzal; y que no tendría por qué ocupamos ahora. Carles Riba ha dicho con justeza: «Con Maragall se inicia la cultura catalana realista, es decir, se inicia la cultura catalana». En efecto: hacia 1890 se produce el fenómeno que podríamos llamar de la segunda renaixença, y éste es el que ofrece interés para nosotros. La lengua que durante más de medio siglo había servido sólo para el desahogo de los impulsos de un lirismo más o menos dominical, se convierte en lengua de expresión de la cotidiana seriedad. La transformación se manifiesta con toda claridad hacia 1910, cuando Cataluña elige la lengua de una gris naturalidad" que el ingeniero Fabra regulaba, prefiriéndola a la lengua salvajemente pintoresca que el canónigo Alcover se refocilaba inventando. Ahora bien: un momento de reflexión nos muestra que esta segunda resurrección del catalán no es más que la manifestación catalana de un fenómeno general español. Maragall, Ors o Casellas prefirieron entonces el catalán al español, exactamente por las razones que impulsaron a Azorín, Unamuno, Baroja u Ortega a crear un nuevo español, a abandonar los ritmos y las formas estilísticas del español- de Campoamor y de Cánovas, y a substituirlos por otros. Y para un oído español de hoy, educado en las inflexiones de Castilla o de César o nada, un discurso de Donoso es poco menos que un texto extranjero. Pero lo importante es que tanto los catalanes del fin de siglo como los noventayochistas realizaron su conversión lingüística doblegándose a un empuje cultural mucho más hondo que una simple moda literaria. Tanto unos como otros aspiraron a acercar la lengua literaria a la lengua cotidiana: buscaron la sinceridad estilística. En principio, un estilo literario no tiene por qué ser sincero: la literatura francesa, durante tres siglos, se ha desarrollado magníficamente sobre la base de un formidable desprecio por la realidad de la lengua que hablan los franceses. ¿Por qué, pues, los españoles del fin de siglo, catalanes o no, creyeron que la literatura, y en definitiva la cultura toda, había de ser, antes que nada, sincera? Sencillamente porque se encontraron sin cultura.

    Ahora nos sale al paso un tercer sentido del término «cultura». Decimos que es cultura toda forma de pensamiento que efectivamente se asemeja a las formas que han imperado en la Europa moderna. No es tal vez excesivamente difícil señalar el rasgo común a estas formas: todas ellas se nos presentan como tradiciones en evolución constante. El europeo ha destruido despiadadamente todo modo de vida que sólo quisiera conservarse; y, en sus buenas épocas, no ha querido prestar oídos a ninguna revelación meramente eruptiva (el socialismo, por ejemplo, no adquirió importante vigencia hasta que supo presentarse como lógica culminación de la historia). La política, la economía y la ciencia han sido las tres manifestaciones decisivas de la cultura europea moderna: tres formas de organización humana esencialmente cumulativas. Cualquier periodista se atreve hoy a hacer mofa del «progresismo» del siglo pasado; pero, si bien es verdad que los hombres del XIX se mostraron acaso demasiado ingenuamente satisfechos de verse a sí mismos en trance de progreso, convendría no olvidar, sin embargo, que ellos de verdad progresaban, y progresaban esencialmente, es decir, no podían dejar de progresar. «O sube o baja»: así describía la vida Saavedra Fajardo, uno de los pocos hombres modernos que ha tenido España. Pues bien: los españoles de sesenta años atrás se encontraron con un país que no subía ni bajaba, un país parado y al margen de la corriente europea, como un madero atascado entre los hierbajos de la ribera. Un país que no progresaba; y que, al no progresar, no tenía tradición en el sentido europeo; y que, al no tener progreso ni tradición, no tenía cultura. Cada político español anunciaba la venida del milenio para cuando se le diera a él el poder, en vez de proponer, como los políticos europeos, leves alteraciones en el sistema de equilibrio de las fuerzas sociales, supuestas éstas existentes y respetables; es decir, no había en España política. Y menos, economía; y menos, ciencia. Así se comprende que los españoles de entonces vieran como esencial la cuestión de la sinceridad: se querían a sí mismos iniciadores de una tradición cultural; y percibían que una tal tradición, encaminándose por su esencia hacia la construcción de complicados edificios, debía comenzar con la simplicidad, y hallar en ella sus fundamentos. La discreta linealidad del estilo de un Baroja es el equivalente literario de las incoloras «evidencias primeras» de un Descartes: garantía de verdad, entendida como adherencia a la inmediata realidad de lo dado. Y, desde este punto de vista, está bien clara la diferencia entre el irrealismo de la lengua literaria francesa y el de la española del siglo pasado: la francesa se había alejado de la realidad inmediata, al cabo de los siglos de progresiva complicación que llevan a la lengua de Montaigne a convertirse en la de Renan, para ahondar en la realidad cultivada; cada escritor español tradicional, en cambio, se separaba de la realidad abruptamente, por salto, repitiendo, pero no enriqueciendo, el gesto de sus predecesores, y sin dar lugar a que se constituyera una auténtica tradición estilística.

    No hemos contestado todavía a las preguntas que nos propusimos acerca de la necesidad del catalán como lengua literaria, y de la necesidad de una literatura catalana en cualquier lengua. Y en verdad, no pretendíamos contestarlas. Queríamos sólo plantearlas de un modo eficaz; es decir, con referencia concreta a las realidades que nos las han sugerido. ,Al hacerlo, nos hemos encontrado con que estas realidades no son sólo catalanas. De ahí no se sigue, desde luego, que su peculiaridad catalana sea puramente accesoria. Es decir: el reconocer que los escritores catalanes, al recurrir precisamente al catalán como lengua literaria, quisieron resolver un problema que les era común con sus coetáneos no catalanes, no debe llevamos sin más a afirmar que aquel problema, para ellos, podía ser resuelto de otro modo. Pero, antes de toda casuística, debemos adquirir una clara conciencia del problema. Estos son los hechos: sesenta años atrás, una generación de españoles, a la que pronto se agregó una segunda, quiso crear una cultura europea: descubrir un dominio de realidades en las que pudiera apoyarse una tradición creadora. Quiso hacerlo, no sólo en la literatura, pero también en la literatura. Y la verdad es que, en la literatura por lo menos, el empeño ha fracasado. Es fácil describir el cariz de este fracaso: consiste simplemente en que la literatura se ha quedado encerrada en sí misma, desligada de los restantes núcleos culturales, y desligada de la sociedad. Es posible que una ciencia y una sociedad no expresadas literariamente carezcan de valor; en todo caso, una literatura sin tema carece de justificación. Nuestra literatura se va enrareciendo. Que en España y en Cataluña sigue habiendo escritores de calidad, es innegable. Pero cada día ejercen menos vigencia en el cuerpo social. Conste que no queremos añadirnos al coro de quienes fulminan contra el supuesto esoterismo de la literatura actual; ésa es otra cuestión que no tiene nada que ver con nuestro tema; y, desde luego, no está dicho, ni mucho menos, que una literatura para minorías haya de ser menos expresiva que una literatura para las masas. No se trata de eso...

    1953.

    "Madame se meurt...". Dins Gabriel Ferrater, Sobre literatura, Barcelona: Edicions 62, 1979.

ELS ARISTÒCRATES

Oh Borges, Lowell, oh patricis
americans! Teniu la vostra
història tan prop, i us viu el fàstic.
Tinc història prop. En tinc el fàstic.
   No sabré escriure els detallats poemes
que us escriviu. El fàstic meu
(fet vell perquè ningú no en diu la història),
com els turmells d'una nena gitana,
potser em deixa ser pell i vida sota el brut,
però sóc agrisat, i només parlo
de generalitats, com un plebeu
que mai no va escoltar, frescos i lents,
els records de les dones dins la casa
densa, i que va buidat: un pou de por.

IN MEMORIAM
(fragment)

Quan va esclatar la guerra, jo tenia
catorze anys i dos mesos. De moment
no em va fer gaire efecte. El cap m’anava
tot ple d'una altra cosa, que ara encara
jutjo més important. Vaig descobrir
Les fleurs du mal, i això volia dir
la poesia, certament, però
hi ha una altra cosa que no sé com dir-ne
i és la que compta. La revolta? No.
Així en deia aleshores. Ajagut
dins d’un avellaner, al cor d’una rosa
de fulles moixes i molt verdes, com
pells d’eruga escorxada, allí, ajaçat
a l’entrecuix del món, m’espesseïa
de revolta feliç, mentre el país
espetegava de revolta i contra-
revolta, no sé si feliç, però
més revoltat que no pas jo. La vida
moral? S’hi acosta, però se'm fa ambigu.
Potser el terme millor és el d’egoisme,
i és millor recordar que als catorze anys
hem de mudar de primera persona:
ja ens estreny el plural, i l'exercici
de l’estilita singular, la nàusea
de l’enfilat a dalt de si mateix,
ens sembla un bon programa pel futur.
Després vénen els anys, i feliçment
també s’allunyen, i se’ns va cansant
la mà que acaricia el front tossut
de l’anyell íntim, i ve que adoptem
aquest plural, no sé si de modèstia,
que renuncia al singular, se’n deixa,
però agraint-lo i premiant-lo. Prou.

Acabades les vacances, sí,
vaig veure que al meu món algú li havia
fet una cara nova. Sang i foc.
No em semblaven horribles, però eren
la sang i el foc de sempre. El meu col•legi
de capellans el van cremar, i el Guiu,
que era el sergent que ens feia fer gimnàstica
premilitar, i l’odiàvem tots
(torno al plural primer, perquè la vida
regredeix sempre), el Guiu havia estat
assassinat a trets, i ens van contar
que havia costat molt, perquè portava
cota de malla sota la disfressa
de velleta pagesa, i al cistell,
sota els ous, hi amagava tres granades.
El van matar al racó de la placeta
d’Hèrcules, al costat de l’Institut,
que és on sortíem entre dues classes,
i no recordo que el lloc ens semblés
marcat de cap manera, ni volguéssim
trobar en un tronc d'un plàtan una bala
ni cap altre senyal. Quant a la sang,
no cal dir que, potser el dia mateix,
el vent se la va endur: va fer la pols
potser una mica més pesada, res.
Les parets socarrades del col•legi,
no sé si les recordo o si m’ho penso.
No hi vam entrar. Fèiem la muda, i no
trobàvem interès en els parracs
de vella pell. Oloràvem la por
que era l'aroma d'aquella tardor,
però ens semblava bona. Era una por
dels grans. Sortíem de la por infantil
i teníem la sort que el món se’ns feia
gairebé del tot fàcil. Com més por
tenien ells, més lliures ens sentíem.
Era el procés de sempre, i compreníem
obscurament que amb nosaltres la roda
s’accelerava molt. Érem feliços.
 

CAMBRA DE LA TARDOR

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
                             “Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers ―Què son?”
                                  Paletes:
manca una casa a la mançana.
                                  “Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany”.
                                  Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

POEMA INACABAT

D’aquells pollosos anys quarantes
no te’n diré res més per ara.
Ja hi posarà tocs de color
el curs de la narració.
L’atmosfera de la desena
te la dóna molt bé el poema
primer d’On he deixat les claus:
el superrealisme, usat
amb talent, és més realista
que el realisme academista.
Adona’t però que has nascut
al més espès d’aquell embús
de què encara et pugen bombolles.
Prou entens que és de segon ordre
la part de vida que el país
o qualsevol lloc col•lectiu
pot masegar i fer ofenosa.
Imitaràs, si no ets tonta,
de Nínive, els petits infants
que no es distingien les mans
dreta i esquerra. Qui s’excita
polític, acaba que xiva
o bé xucla com un embut
o fa d’orellut carnetut.
Quan se t’acosti un lúbric d’ànimes
(ja m’entens) no li diguis gràcies
si et grapeja la teva. Fuig,
que s’ajaci en el seu rebuig,
i el vici que voldria fàcil,
que se li torni solitari.
Prou et deurà, si va aprenent
que és art llarga fer-se decent
i decent vol dir solitari,
lluny de strip-tease fraternaris.
A la vida autèntica, doncs,
ningú, ni els teus pares ni jo,
no li deixàvem agafar-se
els dits a gaires engranatges
del nostre país post-guerrer,
però ens esquitxàvem de fems.
Jo, que tenia el seny a dida,
t’he confessat que em convencia
allò del nou ordre europeu
i que vaig llançar marrameus
quan el Reich va ensenyar la panxa.
Estava servint a Barbastre,
i un coronel de cap més fluix
que el meu, i jo, fets un garbuix,
vam poder plorar la gran trompa
per la rendició teutona.
Vam barrejar vòmits al sol
i et dic que l’únic que no em dol
és d’haver vomitat. Tu jutja,
i no t’empesquis que ara en pugen
de gaire més llestos que jo (…)

    «Postguerra»? Caldria discutir-ho, d'entrada. A aquestes altures (1969), potser ja comença a resultar una mica ambigu el terme com a designació obvia i automàtica d'un període conceptualment vàlid a nivell «d’història», sigui literària o no. Sens dubte, hi ha raons que abonen la licitud de la seva utilització: al cap i a la fi, uns determinats i molt sòlids factors de continuïtat, d'ordre político-social, permeten mantenir l'etiqueta sense cap risc de trair-ne el sentit profund. Però trenta anys són molts anys i tot el que hi ha passat -tant si parlem d'«evolució» com de «canvis, tant si són grans com petits- bé mereix algunes puntualitzacions, de cronología i de nomenclatura alhora. És possible que, dintre d'un segle, la perspectiva d'un observador erudit coincideixi amb la nostra rutina actual i que el mot «postguerra» torni a servir per a ficar dins un mateix sac unificador els trenta anys d'ara i uns quants més que aniran venint. Tanmateix, nosaltres, que els hem vist viscut i que els estem vivint, potser hem de ser més pulcres en el qualificatiu. Encara que només sigui per a no fer-nos embolics amb fets, obres i homes que, en realitat, responen a significats i a punts de mira molt diferents. Entre la dècada dels 40 i la dels 60 hi ha molta cosa en comú, evidentment; és molt probable, però, que hi hagi encara molta més divergència...

    LLENGUA I LITERATURA

    Pel que fa a la literatura catalana, el «període» en qüestió és estranyament complex i desigual. No caldrà recordar, em sembla, que certs condicionaments de base, gairebé materials i per tant decisius, no han experimentat cap alteració apreciable. Això és ben sabut de tothom. De tota manera, la situació ha anat «evolucionant» o «canviant» a ratxes, segons el vaivé d'unes circumstàncies que no sempre tenien o tenen alguna cosa a veure amb el treball dels escriptors o amb l'atenció del públic lector. Pensem, per exemple, en un aspecte tan fonamental -tan sine qua non!- com és la publicació de llibres. Hi va haver uns quants anys, pocs, en què l’edició en català era vetada; en van seguir uns altres en què ja es tolera, i només es tolera, amb comptagotes, algun opuscle de versos innocents o l'exhumació de textos més o menys «passats» -fos Verdaguer, fos Eugeni d'Ors-, d’escàs interès per al consum immediat; les traduccions havien estat bloquejades, amb l'excepció d'alguns clàssics greco-llatins, per a erudits o per, a bibliòfils, i un dia, algú, potser per sorpresa, hi trenca el gel; més tard, els entrebancs administratius van disminuir; últimament, el grau d'opció de què disposen els editors en català és molt pròxim al dels editors en castellà... Les diferències, en el temps, són, com veiem, importants.

    I, ben mirat, la peripècia del llibre no ho és tot, ni de bon tros. Ens hauríem de referir a més «coses» que, sumades al llibre, constitueixen la primera premissa del problema. No ho farem ací, per a no allargassar excessivament aquest paper, entre altres motius. Però l'insinuat i l'implícit ens porten a subratllar el fons de l'assumpte: una literatura no és únicament allò que escriuen els literats; és, més que això, o tant com això, allò que llegeix la gent. La dialèctica, la interrelació, o com vostès vulguin dir-ho, entre «escriptura» i «lectura» és, en definitiva, el que dóna consistència a una «literatura». Les anomalies que defrauden o vicien el tràmit esmentat poden ser de diversa índole: de vegades la «lectura» es conserva intacta i fins i tot apetent, quan l' «escriptura» és objecte de frens i cauteles; en d'altres ocasions, purament i simple, s'impossibilita la «lectura». Poso hipòtesis extremes. En qualsevol d'aquestes hipòtesis, les forces en joc hi surten perdent: hi surt perdent la «literatura». I no cal explicar per què. La catalana ha sofert al màxim tots dos perills. Dels quals, en efecte, «potser» el pitjor és la frustració de la lectura... O sense el «potser»: aquest és el pitjor. Perquè suposa una amenaça de mort notòriament clara. Una literatura «sense escriptors» -amb escriptors mediatitzats- es podrà recuperar en quatre dies; una literatura «sense lectors» es troba a la vora del buit.

    Per a ser honestos, doncs, hauríem de començar per la llengua. L'aventura literària estrictament catalana, en la postguerra, serà inintel·ligible si s'oblida o es dissimula allò que li ha passat a l'idioma que n'és el suport. I el drama no es redueix a les inclemències editorials, ho repeteixo. Una llengua, «per a ser llegida», ha de comptar amb escoles, amb premsa regular i amb tota la resta. Sense uns tals ressorts, abandonat a l'únic ús col·loquial, el català es queda, de la nit al dia, sense «públic». El que ja existia, procedent de l'etapa anterior, va haver de patir les primeres conseqüències: la dispersió, la perplexitat, la falta de «lectura». El resultat fou que, d'alguna manera, s'envania l’hàbit de llegir en el propi idioma i, cosa encara molt més greu, s'interrompia la jove tradició d'aquest hàbit, i s'enfosquia el futur. Els reductes de fidelitat, tot i ser amplis, no aconseguien ser-ho prou perquè les garanties de supervivència fossin raonables. Aquest handicap determina el procés íntegre de l'actual literatura catalana com a fet social.

    Afegim-hi encara un altre fenomen, tan important o més: la immigració. Grans masses castellanoparlants s'han assentat als Països Catalans, i particularment a les àrees industrialitzades, amb Barcelona al capdavant. Amb això, la «composició» lingüística de la nostra societat es complicava i, de retop, la situació de la literatura indígena es feia més difícil, si no més precària: almenys, a la llarga. I així ho semblava. Després de tot, aquella munió d'immigrats no tenia els mitjans «lògics» que afavorissin la seva còmoda incorporació a l'idioma de la seva nova residència. Francisco Candel, en Els altres catalans, ha exposat l'assumpte amb una notable agudesa. Aquesta incorporació, en definitiva, es produeix: però lentament, i a costa de la «normalitat» cultural d'aquests «nous catalans»... Encara podríem apuntar més rèmores o més adversitats per a la llengua. Insisteixo que només tenint-les en compte -totes- s’aconseguirà enquadrar com Déu mana la qüestió de la literatura.

    PARADOXA D'UNA VITALlTAT

    Ja ningú no parla de l'«instint de conservació»: el dialecte dels psicòlegs i dels psiquiatres, no sé per que, eludeix aquesta fórmula, candorosament tòpica. Però d'alguna manera hem de dir les coses: diguem que un cert «instint de conservació» es posa en marxa davant les dificultats angoixoses. I la literatura catalana, inicialment privada de lectors, va tenir i continua tenint escriptors: molts i molt bons. Són les xambes de la vida. O potser no són xambes. Sigui com sigui, no ens han faltat «escriptors». Al contrari: podem afirmar que la «postguerra», en la nostra literatura, ha estat i continua sent una època singularment fecunda en «producció», tant en quantitat com en qualitat. O més en qualitat. Dins o fora dels Països Catalans, durant els darrers trenta anys, s'ha escrit en català un bloc particularment gloriós de papers. No costaria gaire fer-ne el recompte. La interferència de generacions, de tenacitats i d'estímuls rebels o tossuts ha estat prou apassionada, i «providencial» perquè el nus en què conflueixen les unes i els altres es traduís en un panorama esplèndid.

    Escric «esplèndid» sense vacil·lar. La literatura catalana posterior al 1833 -data de l’Oda del senyor Aribau, que sempre se sol citar com a principi de la Renaixença- passà per moments il·lustres: el de Verdaguer, el de Guimerà, el de Joan Alcover i el canonge Costa, el de Víctor Català, el de Joan Maragall, el d’Eugeni d'Ors (àlias «Xenius»), el de Josep Carner i el seu amic Guerau de Liost, el de Salvat Papasseit... El saldo de la «postguerra» val tant com tot això. I no podia ser de cap altra manera: malgrat tot, la literatura catalana -cóm a «escriptura» principalment- ja posseïa força i canals seriosos, «regulars», en esclatar la crisi del 36, i aquesta energia no es podia resignar al col·lapse. Una bona part d’aquesta «postguerra» és herència de la «preguerra», és clar. Però és una herència prodigiosament insigne.

    Em prendré la llibertat d'involucrar en l’al·lusió noms i títols d'índole diversa, fins i tot contradictòria, però amb el denominador comú del seu «valor» indiscutible. Aquí tenim el darrer Carner, amb el seu Nabí, i Puig i Ferreter, amb l'enorme volum dels dotze o tretze paquets novel·lístics d'El pelegrí apassionat, i el mateix Gaziel, és a dir Agustí Calvet, l'etern director de «La Vanguardia» que durant desenes es va abstenir d'escriure en català i que hi «retornà» quan menys ho esperavem... I, alhora, els de la generació següent, que van ser agafats pel desastre en l'estrena de la seva maduresa: el Carles Riba de les Elegies de Bierville, de Salvatge cor, de l'Esbós de tres oratoris; el Josep Pla infatigable, que ara va pel volum onze o dotze de les seves «Obres Completes»; Pere Quart, o Joan Oliver, que en Vacances pagades i en Circumstàncies marca una plenitud densa del seu art alhora líric i sarcàstic; i Josep M. de Sagarra, fluid, vibrant, incisiu; i els altres: el diamantí J. V. Foix, Clementina Arderiu, Marià Manent, CarIes i Ferran Soldevila, l'enginyosíssim Francesc Trabal... I Llorenç Villalonga, naturalment: el Villalonga de Bearn... He ressenyat escriptors nascuts abans de 1900 o poc després. Però no van ser els únics a «aguantar».

    No eren els únics. La promoció següent, també ferida, i mal ferida, per la guerra i les seves seqüeles, significa també una afirmació i un pont: Sebastià J. Arbó, Maurici Serrahima, Rafael Tasis, la lúcida i magnífica Mercè Rodoreda... I, de seguida, els que van arribar en aquesta vall de llàgrimes uns anys més tard: passat el 1910. El matís cronològic, amb el 36 pel mig, és fonamental. Són: Salvador Espriu, Vicens Vives, Agustí Bartra, Joan Sales, Màrius Torres, Pere Calders, Joan Teixidor, Ferran de Pol, Joan Vinyoli... Deixo obertes les nòmines amb els punts suspensius. No pretenc donar un cens complet, en absolut, només una indicació vaga i lleugerament persuasiva. Amb ella, en tot cas, queda en evidència l’esforç i la brillantor d'un episodi històrico-literari convuls i vidriós. Ignoro el que alguns d'aquests noms, potser la majoria, puguin «dir» a un lector no català: per a nosaltres representen «molt». La voluntat de subsistir es traduïa en obres d'una consoladora transcendència.

    I, per ventura, l'afirmació i el pont van ser útils. El que passa després ja és l'avui més tangible. Si he d'improvisar una nova llista indicaria, l'avantatge és ara molt més gran: ens trobem davant uns autors el rendiment creador dels quals encara pot donar molt de si, i aquest marge de confiança té un abast optimista. Diguem: Maria Aurèlia Capmany, Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Manuel de Pedrolo, Blai Bonet, Joan Triadú, V. Andrés Estellés, Joaquim Molas, Baltasar Porcel, Jordi Sarsanedas, Josep M. Castellet, Felix Cucurull, Josep M. Espinàs, Francesc Vallverdú, Ramon Folch... I podríem continuar fins a Guillem Frontera o Terenci Moix. Amb els que falten a la menció, aquestes darreres fornades reforcen el plantejament: l'«escriptura» catalana, contra vents i marees, ha sabut resistir. Ha resistit, si més no, el suficient perquè, en produir-se una renaixença de la «lectura» la viabilitat de la «literatura» torni a ser una expectativa mitjanament afectuosa.

    D'ALTRES INCERTESES

    Perquè la «lectura» s'ha reactivat. A poc a poc, els catalanoparlants han recuperat el gust de llegir o, més ben dit, han après a llegir: a llegir en el seu català. No gaire, una mica. I ha estat una «mica» tan sobtadament efectiva, que ha donat peu a un aparatós boom editorial. Quan i com hagi pogut tenir lloc aquest «miracle,. és una cosa que encara resulta difícil d'aclarir, i convindria que algú intentés d'esbrinar-ho. La inflexió es fa visible entre 1962 i 1963, però els antecedents, la tasca preparatòria, caldrà buscar-los, naturalment, en els anys anteriors. El cert és que la «lectura» ha deixat de ser un «acte de fe» polític i que es reintegra als tràmits quotidians de la gent. Sens dubte, no tant com voldríem, però. Encara ens trobem en un, nivell de sous développement palmari, i així continuarà sent mentre no es corregiran les deficiències de fons. Tanmateix, dins la relativitat de les circumstàncies, el progrés és constatable. Les xifres, d'alguns tiratges d'impresos -els primers números del setmanari «Tele-estel» o els evangelis de la versió montserratina- són encaratjadors i revelen un «mercat» possible de «lectors» ja decidits molt digne de ser aprofitat. Sense sortir del «subdesenvolupament» f orçós, l'horitzó ja se'ns presenta menys tètric.

    Segons unes dades que trec d'un llibret del professor Joan Coromines -El que s'ha de saber de la llengua catalana-, el nombre d'«unitats bibliogràfiques» publicades en català l'any 1926 fou de 500, que passà a 660 el 1927 i que el 1933 arribà a 740. Per altres fonts, puc informar que el 1960 només es van editar 183 llibres en l'idioma local, i això ja era un «respir» després d'una llarga quaresma. Les notícies per als anys subsegüents són: 270 títols el 1962, 309 el 1963, 368 el 1964, 430 el 1965, 548 el 1966. I m'aturo aquí: no en sé més. Potser el 67 i el 68 van suposar un augment més o menys voluminós. La comparació entre 1933 i 1966 -acceptant com a bones les quantitats esmentades- no autoritza a parlar de boom per a qualificar la situació actual. De tota manera, per a especular seriosament amb tot això caldrien testimonis més concrets: distingir entre «llibres» i «fullets», calibrar els tiratges, etc. L'operació queda fora dels meus recursos. Ara bé: el salt de 183 títols el 1960 als 549 de 1966 ha hagut de semblar, fatalment, un boom.

    De la «literatura» catalana? No tant de la «literatura» en si, per descomptat, com de la «lectura» a seques. De les 548 obres publicades en català durant l'any 1966, 207 van ser traduccions. La qual cosa, segons com - es miri, pot ser un senyal positiu o negatiu. Jo crec que, en última instància, positiu. Perquè el «llibre» va més enllà de la «literatura»; i perquè una «literatura- viva no es limita al consum autòcton i proteccionista. En el nostre camí cap a la normalització cultural. necessitem «tenir» en català tot allò que sigui imprescindible: Peter Weiss i Shakespeare, Sartre i Einstein, Russell i Marcuse, Marx i Milton, Schumpeter j el Catecisme Holandes, Lukacs i Pavlov, Brecht i Camus, la Bíblia i Marcial... Ja em faig entendre. Dins aquest marc, la producció nadiua adquireix sentit i vigor; sense el marc, seria tant com resignar-se al folklore regional. Afortunadament, doncs -és la meva opinió-, aquest elevat percentatge de traduccions reflecteix una ambició col·lectiva indiscutiblement sensata. Amb el temps, se n'advertiran les conseqüències. I que consti que aquest comentari no és gens eufòric. Per tal de comprendre bé el que passa, o ens passa, convé recordar i subratllar una cosa que salta a la vista: que la «lectura» dels catalanoparlants, fins i tot la dels més monolingües, no pot ser monolingüe...

    I ací s'obre un altre problema. El català és un idioma amb una demografia més aviat petita. Teòricament el parlem 6.800.000 individus. Aquesta és la població censada dels Països Catalans, aproximadament. Però això no vol dir que tota ella sigui catalanoparlant. He al·ludit la immigració massissa dels darrers anys; afegim-hi uns centenars de milers d'indígenes que parlen francès -a Perpinyà- o castellà -a Alacant o a la mateixa Barcelona. El càlcul més emotiu i alegre incita a contrastos, d'altra banda, legítims: el suec és parlat per 7.000.000 de veïns; el danès o el noruec queden molt per sota dels nostres números, sense anar més lluny. En suec, en danès, en noruec, és possible una cultura en la llengua del país: ¿per què no en català? Aquesta seria la pregunta immediata. Amb tot, però, i l'observació és supèrflua, el paral·lelisme no se sosté. Ara com ara, aquestes confrontacions de xifres només serveixen per a despertar «consciència», i tal és la seva validesa. En la pràctica, però, les perspectives són força més tristes. Els presumptes 6.800.000 catalanoparlants no tenen gaires probabilitats de convertir-se en catalanolectors. I la «literatura» s'insereix en aquesta probabilitat.

    Aquella «revolució del llibre» de què parla Robert Escarpit, i que ofereix unes opcions tan amables, que és el livre de poche -el llibre de faltriquera, com es deia en castellà fa quatre segles-, es fa difícil quan la clientela és tan curta. El llibre de butxaca representa la democratització de la «lectura» -amb totes les reserves que vulguem-, i aquí ensopeguem nosaltres amb l'obstacle geològicament impertèrrit: les «negatives» que impedeixen el trànsit «natural» del parlant al lector, en vernacle. La «lectura» queda encallada, i les raons econòmiques i polítiques es confabulen per a encallar-la. El livre de poche, ben mirat, tampoc no ho és tot. L'altre llibre, l'«habitual», es veu constrenyit a tiratges curts. La demanda previsible no dóna per arnés... I, correlativament, l'«escriptura» en pateix. He destacat el voluntarisme salvador dels escriptors. Però la salut d'una literatura no es pot sostenir en o sobre la vocació heroica dels literats. Ara tindríem l'ocasió de parlar de què «guanya» -en diners comptants i sonants- un autor català per la seva obra. I l'ocasió de parlar sobre els seus «bilingüismes»: francès-català, si és del Rosselló, o castellà-català, si és ciutadà espanyol. El professionalisme, per a l'escriptor català, suposa ser bilingüe amb la ploma. Deixem el tema...

    Un altre punt a evocar seria el de la difusió «extralingüística» de l'obra escrita en català: les seves traduccions a uns altres idiomes. Al castellà, que és més pròxim. O al francès, i a les altres llengües maquinalment denominades «cultes». Quin assessor d'editorials, a París, a Milà, a Buenos Aires, a Londres, a Moscou, a Nova York, «llegeix» en català? Les llengües minoritàries -el suec, el danès, el noruec, inclosos- topen amb aquest penós destí: no hi ha «igualtat entre les llengües, com tampoc no n'hi ha entre els pomes. Només que les mini-llengües amb un artilugi diplomàtic a l'esquena poden aconseguir un cert auditori, prefabricat, per als seus autors; però les que no disposen d'aquests tipus de plataformes, es veuen postergades en la previsible difusió. Les traduccions del català a d'altres idiomes han estat, darrerament, més abundoses que abans. Salvador Espriu ha estat «vertit» si més no, a mitja dotzena de llengües, i Mercè Rodoreda, a tres o quatre, i Joan Sales, a dues o tres, i altres... Renuncio a més precisions. I queden els altres: els de traducció «difícil». S'ha traduït Josep Carner tant com vulgueu, però ¿era realment traduïble tota la seva màgia verbal? I Josep Pla, la immensa obra de Pla, ¿fins a quin punt era i és susceptible de ser traduïda? El Bearn de Villalonga es publicà, originàriament, en castellà, i no aconseguí ni un centenar de compradors... Que ningú no corri a agafar el rave per les fulles: Carner, Pla, Villalonga, són escriptors tan «universals» com el que més. Bearn és un Gattopardo tan bo com el de Lampedusa i anterior al d'aquest distingit príncep...

    CODA PER A SUSPICAÇOS

    -De tot aquest imbroglio, esbossat precipitadament al llarg de les presents notes, només quedarà clara una cosa: que, malgrat tot, hi ha «literatura» catalana per a estona. Perquè ens dóna la gana. I no és fatxenderia. És allo que en diem «societat». Que l'«estona» en qüestió duri poc o molt és una altra història. Serà, en tot cas, la decisió de la història. A favor o en contra d'una antiga, modesta, pertinaç «societat» que s'estén de Salses a Elx, de Lleida a Maó...

    Joan Fuster: "La literatura catalana de postguerra", dins Obres completes, vol. V, Barcelona: Edicions 62, 1977.

    "Il n'y a d'autre revoir ou mieux d'autre bonheur pour un écrivain que faire simplement ce pour quoi il se sent fait."

    Maurice Chapelan

    EN AQUESTS darrers lustres hom ha escrit molt sobre les obligacions, els deures i la responsabilitat de l'escriptor. Hom creu necessari que es defineixi, que es comprometi, que prengui partit. Els més exigents amb els escriptors, acostumen a ser els propis escriptors. Per tant, no hi ha manera de queixar-se contra l’exigència. Mentre que als homes que exerceixen altres professions i oficis, si se'ls exigeixen uns certs deures. se'ls concedeixen alguns drets compensatius, per a l'escriptor només hi ha deures. Escriure no comporta cap dret. Per alguns patriotes, que de bon grat establirien la censura, ni el dret de dir el que pensa. I tractant-se d'escriptors catalans, ni el dret d'autor. Li ha de bastar la satisfacció patriòtica.

    El patriotisme és, precisament, el que més se li exigeix. Cal, primordialment. que l’escriptor català sigui tot un patriota, disposat a tots els sacrificis. Jo trobo molt bé que l'escriptor català sigui patriota. Escriure, en principi em sembla que sempre és comprometre's i ho accepto de bon grat. El que no entenc és perquè es considera que l'escriptor ha de ser obligadament més patriota que un altre cuitada qualsevol. Em sembla una suposició absurda perquè l'escriptor no és un home diferent dels altres. Si en fos, tal com suposen alguns poetes i intel·lectuals tanoques, si no compartís totes les passions humanes, des de les més heroiques a les més \'ils, la literatura no tindria el més mínim interès.

    Però potser sí que és una llàstima que no basti ser bon patriota o, simplement, bona persona, per a resultar bon escriptor i que. en canvi, hi hagi tants tarambanes, cínics i immorals o amorals que resulten escriptors suggestius. Ens hauríem de revoltar contra aquest fenomen. O almenys, ja que la revolta contra la condició humana és inútil, ens hauríem de negar a llegir aquesta segona mena d'escriptors, negar-los el pa i la sal, condemnar-los a la inanitat per manca de lectors, i només dedicar-nos a llegir els escriptors patriòtics, com més enfuridament patriòtics, millor. Suposo que molts estaran d'acord que una tal decisió seria molt saludable. D'acord o no, qui ho practica?.. ¿ Són els llibres purament patriòtics els més llegits? " Sembla que la literatura patriòtica s'ha convertit en la cançó de l'enfadós.

    ¿No serà que el que s'exigeix a l'escriptor no és ben bé el que caldria exigir-li? ¿Si més que patriotisme se li demanés. per exemple, amor a l’idioma, que és tant com amor a l’ofici? ... ¿Si més que patriotisme, se li demanés amor a la veritat? ... Aquests amors són els que, secretament, senten molts escriptors amb fama de cínics, de pessimistes o d’escèptics. La primera qualitat de l'escriptor per a tenir interès, és no ja la de posseir el valor de dir la veritat, la seva relativa veritat, sinó la d'encarar-se amb la realitat i les idees, de repensar-les a cada moment per compte propi, de veure-les amb els seus ulls. en lloc de mirar amb els vidres de miop de les visions dels altres. El que desvalora la literatura patriòtica és el constant mastegar tòpics envellits, sense deturar-se tan sols a meditar si els tòpics que mastega (un xiclet sense suc ni bruc) són oportuns i si tenen encara vigència. ¿A qui trairà l'escriptor (ja que de vegades se l’acusa de trair) que presenti la realitat tal com la ven o que respongui a les qüestions plantejades, segons li dicti la seva consciència? ... L'escriptor només traeix, quan es traeix ell mateix. I es traeix, voluntàriament o involuntària, quan encara que sigui per patriotisme, deforma la veritat, exagera els sentiments, proposa empreses absurdes o impossibles. El demagog és, en el nostre clima i en tots els climes, el pitjor dels enemics. Fins i tot quan és demagog -i n'hi ha!- per innocència.

    Em desvio del tema que m'havia proposat: la situació de l'escriptor català entre tantes exigències. La situació de l’escriptor català és autènticament desesperada. Entengui’s que ni remotament vull dir que els escriptors catalans siguin uns desesperats. L’home és l'animal que s'adapta millor als climes més diversos, i es procura anestèsies naturals contra els sofriments materials i morals al punt d'esdevenir-hi, de vegades, insensible. És el que fa l'escriptor per a salvar-se. Però és la situació en si, que és desesperada, tràgica.

    A l'interior són molt pocs els que es poden dedicar plenament al seu ofici. La majoria només fan d'escriptors de set a nou del vespre, o de set a les quatre de la matinada, segons la resistència. Alguns aprofiten adeleradament unes vacances - el seu descans és treballar! - per a enllestir l’obra somniada. Vol dir que el talent d'aquests escriptors no dóna el rendiment que donaria en una situació normal. Hi ha res més lamentable? ... I encara topen amb els entrebancs de la censura, que limita el seu pensament. La llum que ens ofereixen, pressuposa, dit digui amb Valéry, una trista meitat d'ombra.

    I la situació de l'escriptor a l’exili no és pas més favorable per a ell ni per a les lletres catalanes. Posseeix, cert, la divina llibertat, però ¿què en pot fer d'aquesta llibertat com a escriptor de llengua catalana? ... Pot, naturalment, dedicar els seus ocis daurats a col·laborar en una d'aqueixes revistes catalanes de l'exili que vegeten com a rares flors silvestres, sempre a punt d'extingir-se en un clima inclement i que, de vegades, s'extingeixen sense que a penes ningú no els canti les absoltes. Pot també - tira peixet! - gaudir de tant en tant d’un premi als Jocs Florals funàmbuls, sense aspirar a veure publicat el seu treball. I que més?... Hom es pregunta: ¿On són els patriotes que exigeixen tant de patriotisme als escriptors? ... ¿Què fan els patriotes visionaris que somnien armar estols per a l’alliberació de Catalunya?.. ¿Què dimoni alliberarem, si ni tan sols som capaços de mantenir uns òrgans dignes d'expressió, si és tan migrat l’esforç per a donar continuïtat al que més ens dignifica i que constitueix la raó de ser de Catalunya: la cultura autòctona?

    Parlo en forma general, és clar. Perquè sé prou que tant a l'interior com a l'exterior hi ha nuclis d’excel·lents catalans que ajuden a mantenir el foc sagrat. Si no fossin aquests nuclis! . .. A l'interior alguns editors són ben benemèrits. Però ¿subsistirien les seves editorials si només es dediquessin al llibre català? ... Hom instaura també, a l'interior i a l'exterior, alguns premis literaris per estímul dels arrossinats escriptors. Cal agrair-ho. Els premis, ni ho cal dir, són sempre més mal dotats que els que es dediquen a les lletres castellanes. Això a Barcelona mateix! Hom dirà que és una supeditació deguda al règim. Massa sovint donem dels nostres mals la culpa als adversaris. El cert és que la concessió dels premis destinats a les obres en llengua castellana, desvetlla a Barcelona una expectació incomparablement superior a la que desvetllen els concedits a la nostra literatura. I alguns llibres en castellà hi obtenen èxits que, per immoderats, són vergonyosos. Un escriptor català, confessava confidencialment (i no invento) : «D'ençà que escric també en castellà, els meus llibres catalans es venen molt més». Significa tot això que entre la gent benestant de Catalunya hi ha tot un públic beoci, al qual ni els cataclismes que hem passat, han tret del seu somnolent i imbècil provincianisme. Són com una tribu de negres que, posseint l'or verge, se'l malbaraten per unes acolorides galindaines.

    De fet, els escriptors, llevat dels morts i mutilats, han sofert més directament que ningú les conseqüències de la catàstrofe. I això tant els que foren arrossegats a l'exili, com els que van quedar-se a l'interior. Tots han estat víctimes propiciatòries. Parlo de fets, i no de conductes. I en aquesta situació hom blasma el bilingüisme. Hi ha patriotes que, en condemnar-lo, voregen l'histerisme. Potser tenen raó en els seus blasmes. Convinc que el bilingüisme és un mal, i el mal cal condemnar-lo, encara que sigui un mal inevitable. La majoria dels escriptors que escriuen en diversos idiomes, acaben per no escriure decentment en cap. Però es produeix una paradoxa. Els mateixos que condemnen el bilingüisme, lloen les obres, els assaigs i articles de propaganda catalana, escrits per catalans. Lloen també, quan és important, l'obra d'escriptors que gairebé només escriuen en castellà. I és que tots sabem perfectament que hi ha obres que, per la matèria que exposen, no és possible, avui, editar-les en català. Hom sap, encara, que altres obres, convé més editar-les en castellà que en català. I ningú no ignora que, llevat de casos especials, l'escriptor, el professor, l’intel·lectual català, tant a l'interior com a l'exterior, ha de ser bilingüe. És trist, però és així. I el responsable que sigui així no és l'escriptor. L'escriptor - ho repeteixo - és la víctima de les circumstancies. La missió de l'escriptor és essencialment escriure.

    Em pregunto, sense tractar de justificar res ni ningú: ¿ hauria estat preferible que els escriptors de l'interior, quan no era possible d'escriure en català, haguessin callat unànimement? ... ¿Hauria estat preferible que s'haguessin negat tots a col·laborar en la premsa supeditada i dirigida? ... ¿Que s'hi seguissin negant? ... I, també, en nom de la puresa i de la llibertat de l'esperit, podria preguntar: ¿és legítim que l'escriptor s'avingui a sotmetre la seva obra a les arbitrarietats de la censura, que n'accepti les mutilacions o que ell mateix les mutili per a evitar estralls pitjors? ... Ja sé que hi ha silencis admirables. Però aquests interrogants, si es reflexiona, no es poden contestar amb un monosíl·lab. I reflexionar és dolorós per a un patriota. Ben mirat, reflexionar no és patriòtic. Una bona part del patriotisme - podeu estar-ne segurs - es nodreix en la irreflexió.

    No tenim massa autoritat per parlar dels deures dels escriptors catalans, de la seva obligació d'escriure en el propi idioma, mentre no variïn les circumstàncies. Que els escriptors poden influir a fer-les variar? ... Ens trobem en un cercle tancat. L'escriptor hi podria influir si tingués tribunes lliures i lectors independents. Com que a penes en té, la seva influencia és molt vaga. I, de vegades, per a influir, li cal recórrer a un altre idioma.

    El que, sobretot, em proposava posar de relleu és que resulta veritablement admirable que hi hagi tants escriptors, i entre ells els millors, que hagin seguit fidels a la pròpia llengua, entre tants obstacles, entre tants desdenys, entre glacials silencis i... sense lectors. Es encara més admirable que no hagin vacil·lat els escriptors de les noves generacions. Movent-se en les tenebres, sense mestres, sense guies, en contra de tots els avantatges materials i de les satisfaccions de la vanitat, vencent les temptacions, han preferit escriure en català. Han donat així testimoni, en els moments més difícils, de la voluntat d'existir de Catalunya. Proposaria que el dia de la victòria se'ls erigís un monument col·lectiu, un monument per a perpetuar la seva gesta, com al soldat desconegut. Car coneguts o desconeguts o menystinguts són avui els millors soldats - soldats sense sou - de la causa catalana. En són inclús quan, al marge de tota xaranga patriòtica, es limiten a escriure poemes abstractes. Un poema abstracte té sovint arrels molt profundes al cor de la terra.

    Però no, em retracto. Deixem-nos de monuments! O deixem-los per als patriotes! Als escriptors catalans no els fan cap falta. Per a ells, escriure en català no és ben bé una qüestió de patriotisme, encara que, a moments, escriure en català es converteixi. de per si, en un fet polític; encara que, mirat d'un punt de vista oposat al nostre, prengui categoria de delicte. En escriure en català no obeeixen cap crida exterior. Obeeixen una profunda exigència biològica. Escriuen en català perquè els plau més, tal com a molts els sedueix més, sense saber perquè, una noia bruna que una noia blanca, encara que la blanca tingui més dot. Més que complir amb un deure, han buscat i trobat el seu goig.

    I és que de fet el que salva sempre Catalunya no és el patriotisme, sovint a flor de pell, mudable i ventís, supeditat per molts a les conveniències i a les convivències, als estira i afluixa de la política i als interessos personals o socials. El que salva Catalunya són les seves íntimes lleis biològiques, avui per avui intransmutables.

    Santiago de Xile, juliol de 1957.

    «Pont Blau»: num. 58, agost 1957, ps. 230-232.

    Les generacions existeixen, tant se val si són literàries com polítiques o d'una altra mena. I el debatut mètode històric de les generacions pot ésser, amb mesura, un instrument viable per a definir i explorar l' abast i la significació de qualsevol generació. Això no obstant, fóra errat i contraproduent de servir-se del mètode d’una manera rígida i tinguda per infal·lible. D'altra banda, em penso que ja no són gaires els qui gosen objectar seriosament el valor del mètode, almenys com a hipòtesi de treball, brillant, útil i sovint esclaridora. Cal evitar sobretot la "temptació cíclica": la idea d'uns intervals regulars i automàtics dins els quals s'escauen les generacions. Articular una generació amb l'anterior o amb la següent; adscriure en runa o en l'altra aquelles figures que tant poden ésser els epígons de runa com els iniciadors de l'altra; situar en el lloc que els pertoca els qui han arribat, tocatardans, al clos de la literatura... aquests són els interrogants problemàtics que exigeixen una cautela amatent a l'hora de fixar els límits, els noms, la intenció i el gruix d'una generació. I la teoria serà en general més brillant que el resultat o potser algú ens refutarà la proposició que ens semblava més segura del sil·logisme generacional. Una dosi racional d'humilitat intel·lectual i de relativisme mai no vindrà doncs d'escreix quan ens llancem en alguna aventura armats amb aquesta atractiva hipòtesi de treball que és el mètode de les generacions.

    Les generacions de l’Obra Ben Feta i la del 36

    Començaré amb l’exemple de dues generacions que es confongueren estretament en la plenitud del Noucentisme polític, literari i artístic; totes dues han afaiçonat la Catalunya contemporània: runa és la de Prat de la Riba, Puig i Cadafalch, Bofill i Mates, Joaquim Sunyer, i Alomar, Fabra i Cambó, entre altres; hom la pot allargar fins a Pijoan i Ors, que se situen, de fet, en una zona mitjana de convergència amb la generació posterior, que tal vegada comença catorze o quinze anys abans de finir el segle i que té com a senyalers Josep Carner, Puig i Ferreter, Cardó, López-Picó, etc. Hi pertanyen també la promoció de Riba i Ferran Soldevila i no és "imprudent" d’allargassar-la fins a Pere Quart, Garcés, Serrahima i Arbó. I he anat derivant cap a noms exclusivament literaris: era inevitable. Dins aquesta generació pren relleu un grup de condeixebles o amics, nascuts el 1887 o el 1888, renovadors de l’erudició històrica, artística o literària. Ramon d'Abadal i de Vinyals, Duran i Sanpere, Ferran Valls i Taberner, Joaquim FoIch i Torres, Jordi Rubió i Nicolau d'OIwer. Convé afegir en aquesta cohort el nom de Gaziel, no pas erudit, però company d'alguns dels esmentats i conaisseur de la cultura.

    Ara es parla d'una "generació de la guerra o del “trenta-sis”; Joaquim Molas n'és el principal "responsable" i no dubto que el seu estímul indirecte m'ha dut a enfocar aquest article. Quan comença aquesta generació? Les dues que acabo d'historiar ràpidament, nòdul de l'edifici polític i cultural dibuixat per Prat de la Riba, tenen com a protagonistes els qui nasqueren entre poc abans del 1870 i poc després de 1900: aquest poc es pot determinar en un o dos anys i així els cicles tindran una quinzena d' anys, nombre que sembla el més ortodox, segons el "mètode", per a enquadrar-hi una generació. Si hom ho vol vestir amb dates polítiques, n'hi ha dues de ben destacades: la revolució del 1868 i , el 1901 que marca l'entrada de la Lliga a la política i el moment dels seus èxits primerencs. Ja Jaume Vicens i Vives anomenava "generació del 1901" la dels prohoms d'aquest partit polític, perquè considerava que des d'aquesta data neixen políticament com a generació; n'hi ha, però, que s'hi incorporen políticament una mica més tard, però el punt de referència és ben triat: el 1901.

    Joan Fuster (1) descobreix -"en un rang independent" - una altra generació que seria el pont entre la de Carles Riba i la de Salvador Espriu. Foren els nascuts durant els deu primers anys de la centúria noucentista. Algú creu que els escriptors i erudits que neixen en aquestes dates (Benguerel, Tasis, Bartra, Ramon Esquerra, Serra-Baldó, Aramon, etc., etc.) no són propiament una generació, sinó que cal "repartir-los" entre la generació deIs Folguera, Riba, López-Picó i la de la guerra. Jo m'inclino a veure aquests literats com un grup de transició que, potser si, en un moment o altre s'han lligat amb la generació precedent o amb la següent, però que no goso incorporar forçosament -per no caure en la "temptació cíclica" - en un o altre bàndol generacional.

    Sortim del laberint suggestiu i enganyador de les generacions, i tornem-hi a entrar acceptant la hipòtesi d'una "generació del 36" per aIs nats des de 1909 o 1910. Ho confirma Joaquim Molas en escriure: "La generació de Rosselló (Pòrcel) tenia l' any 1936, més o menys de 16 a 26 anys".(2) El límit és, doncs, segons Molas, el 1920, que jo prorrogaria fins al 1922. Però convé estructurar tot seguit l' esquema de la que succeeix la de la guerra, que és la que provaré de perfilar .

    La generació del 1951?

    És pels volts del mig segle quan surten escadusserament eIs primers textos literaris de la generació que succeeix la del 1936. De l’existència d'aquesta generació n'han parlat almenys Joaquim Molas i Santiago Alberti, tots dos el 1959, però com un indis important dins unes preocupacions literàries generals. Aquells textos eren, naturalment, versos, puix que en aquell moment la poesia ho era gairebé tot i es trobava situada a l'altar major de la cultura, per a dir-ho orsianament. L'antologia de Joan Triadú (1951) fou un llibre espectacular i ressonant. Hi figuraven ja tres poetes de la llavors hipotetica generació del 1951, data que lliga l'antologia triaduriana amb una gran sotragada social i per això l'he volguda escollir com el número màgic per a batejar la generació.

    Aquell any la nostra cultura vivia encara en un replegament defensiu. Per tant la literatura no podia ésser un fenomen social, sinó senzillament testimonial; calia ésser, tout court, ja que no es podia irradiar. La generació del 1936, que, junyida a la dels mestres d’abans de la guerra, havia evitat l'asfíxia total, tenia poc abans del 1950 un lema angoixós i gairebé únic: sobreviure. L' escriptor veia tallades imperativament les canals de contacte amb el seu públic. Només, havent triomfat els aliats, victòria que dugué un buf de llibertat al món occidental, llavors foren represes amb una tímida regularitat les col·leccions de llibres: la "Selecta" el 1946, l'Aymà el 1948.(4) Mig clandestinament es convoquen els nous premis literaris. "Antologia" concedeix en 1947 el "Salvat-Papasseit" de poesia a Lluís de Rialp, pseudònim de Lluís Soler, i "Ariel" declara desert en 1948 el "Rosselló-Pòrcel", igualment destinat a volums poètics. Una mica abans alguns centenaris o commemoracions havien estat un recordatori oportú de la nostra existència i havien tingut un ressò popular limitat: el de Verdaguer en 1945; el de Torras i Bages en 1946 i les festes jubilars .de Montserrat en 1947. Tot amb tot, els pocs llibres en circulació (sobretot poesia i reedicions en prosa) es donen precàriament; la premsa en castellà ignorarà durant anys aquesta represa; era un triomf quan en un setmanari o en una gasetilla diarística hom esmentava el nom de Carles Riba, la poesia de J. V. Foix, els versos d'un jove o la reedició d'un clàssic del segle XIX; conservo encara la galerada d'un article sobre les antologies poètiques universitàries que Molist i Pol havia de publicar a "El Correo Catalán" i que fou esmicolada per la censura.

    Aquest sinistre panorama explica les actituds defensives, ferrenyes, irades i que Joan Triadú i Josep Palau Fabre es coneguessin amb un llibre de les Estances ribianes a la mà. "Cadascun dels dos -aclareix Triadú-, en veure's així acompanyat, concedí un vot de confiança a l'altre. En aquest sentit esdevinguérem tot seguit absoluts. La confiança, en aquells moments, no podia existir o havia d' ésser plena."(5)

    Tornem al 1951. Amb la represa de les edicions autoritzades i la irrupció, tolerada circumstancialment, d’algunes revistes literàries semi-clandestines, hi comença a haver en el tombant del mig segle una mica de vida literària, tan embrionària i anormal com vulgueu. Poc abans d'arribar-hi, hom podia asseverar que havíem sobreviscut al mal fat i que l’eutanàsia (que algú volia aplicar a la nostra llengua i a la nostra cultura, i a la qual tant al·ludia Carles Riba) no podria reeixir.

    És la generació del 1936 la qui llança aquestes revistes amb els noms dels redactors i dels col"laboradors ben visibles. I cadascuna revela un grup literari. N'és el peoner Josep Palau-Fabre amb "Poesia" (1944-1945), revista en paper de fil i un tiratge de cent exemplars. El seu esforç selectíssim és continuat per "Ariel" (que duu el subtítol de "Revista de les arts '), la qual, amb una interrupció, viu del 1946 al 1951. És la més coherent, acurada i combativa de totes. Durant una època representa tot un grup que influirà sobre la nostra generació -vull dir la del 1951-. "Antologia dels fets, les idees i els homes d'Occident" (1947-1948) és una mena de "Reader's Digest" català, però també traeix una direcció estètica, malgrat la varietat de col•laboracions, en bona part traduïdes. "Ressò" (1950-1952) vol ésser un portantveu "a l'abast" i una mica barrilaire de temes culturals diversos. "Occident" (1949-1950) és una continuació d"'Antologia", Altres intents de publicar revistes en les mateixes condicions que les esmentades -és a dir: sense passar per censura, signant els col•laboradors i només amb al·lusions polítiques ça i lla-, no sobrevisqueren gaire a l'acció governativa. Recordem els únics números de "Temps" (1948) i "Aplec" (1952). Aquesta darrera havia sortit amb un permís especial d'un departament ministerial de Madrid, però fou recollida dels quioscs. Tanmateix aquestes revistes ajuden a refer lentament la vitalitat esmorteïda i emmorrionada de la nostra literatura.(5) Dels cent exemplars de "Poesia" hem passat als sis, set o vuit-cents, Xifra que em semblava aleshores una conquesta per la qual mereixíem sentir-nos eufòrics; confesso que ningú no devia somniar els disset mil exemplars de "Serra d'Or". El desvetllament d'una vida literària reduïda ressuscita algunes velles polèmiques. Es contrapunten "l'intel·lectualisme" i la "literatura per a tothom". Hom diu "poesia universitària" amb un gest despectiu. Àdhuc algun diari pren part directament o indirecta- en la polèmica que aixeca l'antologia poètica de Joan Triadú, el qual es insultat des d'una 'carta al director" que publica "El Correo Catalán". Hom impugna la poesia "hermètica" en nom de la poesia "clara". Malgrat aquests modestos expandiments, la nostra cultura continua essent minoritària, amb poc ressò dins el context col·lectiu que l'ha de sostenir. En més d'un aspecte els escriptors vivien arrecerats en una mena de gettho, de call literari, tot patint la pressió d'una superestructura cultural -per dir-ho amb una expressió que ha fet fortuna- que els ignorava o els hostilitzava. La creu d'aquesta cara poc falaguera era, com ja ho he subratllat, la influencia menor de les revistes i la reincorporació al país d'escriptors exiliats i la descoberta d'altres de joves, aferrats a una vocació que no temia les tempestes. Per a tots plegats valia, però, la fórmula "exili interior", encunyada de temps, i consagrada per l'antologia Molas-Castellet.(6) El cos de la literatura catalana es refeia, però encara hi havia qui creia que el català era només vàlid per a la poesia o els qui havien abandonat, ja per a sempre, el conreu de la nostra llengua.

    La desaparició de les revistes -moviment creat i impulsat sobretot pels més joves de la generació del 1936- torba l'statu quo anormal en que miràvem d'estabilitzar-nos, però l'augment dels llibres en català i els indicis d'una lleu influencia dels premis literaris en sectors escollits dins de la col·lectivitat, foren un succedani acceptat i potser acceptable donada la peremptorietat del nostre desenvolupament cultural.

    Com es forma una generació en perill

    Quan aquesta generació de 1951 -que és la meva- fou empadronada a la república de les lletres, s'acabaven les revistes llançades amb esperit estrenu per la generació del 1936 i, en canvi, s'establia l'enllaç amb els premis literaris, que cristal·litzen especialment cap al 1951 i assagen de donar una plataforma a la novel·lística, un gènere que vivia totalment a precari. Recordo les primeres sessions per a atorgar els premis a l'antiga llibreria "Catalonia". Era un acte modest, sense fastuositats socials, ni periodistes, ni gent de radio; el públic era ja nodrit, però no multitudinari com aquests darrers anys; tampoc no podríem qualificar-lo de catacumbari com el que s'havia aplegat feia pocs anys en cases particulars i altres llocs a escoltar lectures de poesia o conferencies commemoratives. Encara em sobta el pensament d'aquell grup "Estudi", també de la generació del 1936 -amb Barat, Gassó, Pinell, Esplugues, etc.-, refugiat en un pis alt i sòrdid del carrer de sant Pau, que semblava un catau de revolucionaris de les novel·les de Gorki. A la "Catalonia" no hi havia sopar, sinó tot just una radiant copa de xampany. Fou en una d'aquestes sessions a la llibreria -1951?, 1952?- que l'enyorat Jaume Vicens i Vives em demana que ti presentés Manuel de Padrolo, que ja tenia fama de novel•lista de raça amb munts d'originals que es migraven sense editor pels calaixos del seu escriptori. Vull dir que vivíem en un ambient gairebé familiar i érem lluny del clima més o menys cosmopolita d'ara, de gran hotel, on més d'un va per esnobisme social o potser intel·lectual, dos símptomes, d'altra banda, encoratjadors per a la sanitat d'una cultura.

    Les afirmacions de les revistes semi-clandestines i el petit rebombori entorn dels premis foren els primers fruits literaris que coneguérem alguns de la meva generació -la que anomeno provisionalment del 1951-. Això els serví per a imaginar-se que devia ésser la normalitat cultural de l'avantguerra. Però ara ja no calia refugiar-se en la poesia, que en els heroics anys quaranta i tants fou, de fet, el cordó umbilical que ens relligava amb la tradició literària i gairebé l'únic vestigi de vida com a cultura. Són comptadíssims, per tant, els qui pertanyents en aquesta generació llegiren en aquelles llars, com la de Josep Iglésies, on els poetes donaven a conèixer allò que en una altra època ja s’hauria publicat. Molt al principi de la postguerra els "Amics de la poesia" havien fet aquestes lectures a casa de 1'0rfebre Ramon Sunyer, no sense certa temença. Allò era la veritable clandestinitat poètica, encara que algú avui hi faci un somriure incrèdul.

    Mentrestant, ens podem demanar -cal que ens ho demanem- quina havia estat la formació de la generació del mig segle? Els més grans (posem els nascuts cap al 1923, si acceptem aquesta data com a fita d'entrada de la generació) eren adolescents en el cataclisme plenari de la guerra, d' altres o no en tingueren esment o en serven un record trasbalsat i estergit en un racó de la memòria. La nostra formació lingüística i literària -catalanament parlant- ha estat ben difícil, i ja no parlo de la poètica, religiosa o simplement humana. Mentre que la generació precedent (fins un dels benjamins com Triadú era professor de català, amb títol fabristic, pel 1938), encara havia aconseguit, poc o molt, les normes de catalanitat i d'humanitats dels, per a nosaltres llegendaris, "Institut Escola", "Blanquema" o bé d'aquelles modèliques escoles primàries de la Generalitat que Candel enyora en Els altres catalans, i no cal dir de la per tants de conceptes admirable Universitat Autònoma, molts de nosaltres -els de la del 1951- no hem vist mai un diari català al quiosc, sinó a tot estirar a l'arxiu o en un racó de la biblioteca de casa. La nostra generació anà guanyant-se a pols els diversos estrats culturals propis, aprofitant el caliu familiar, o els consells d'un amic o d'un mestre ben assabentats. I encara amb l'esforç que representa neutralitzar les pressions estranyes i totpoderoses d'una pedagogia que ens vol engorjar una altra llengua i una altra mentalitat. La generació del 1951 creix -no ho oblidéssim- en el moment més difícil de la nostra historia des del 1714, i podia no haver existit mai o morir tot just nada.

    Centres de cristal·lització

    Llevat de la Universitat, els homes de la generació del 1951 no tenen llocs on trobar-se: centres de cristallització. Altres generacions havien viscut l'escalf de les redaccions dels diaris, l'aglutinant de les revistes, puix que fins les més radicals en proclamar una idea o una estètica nova servien de catalitzador i, de la convergència de grups i moviments, cristal·litzava la generació. La mateixa lluita política unia o encetava la polèmica, però desvetllava, feia créixer. Les penyes literàries també s'han esmorteït. Aquest buit, aquest desassistiment general no l'han patit tan de ple ni la generació precedent ni la que ve després de nosaltres.

    Potser la coincidència obligada en unes aules ha fet que el centre inicial de la generació del 1951, l'únic nucli coherent en l'hora de la desclosa, de la seva caòtica sortida al món de les lletres, provingui d'un sector de la Universitat de Barcelona que acabarà per assimilar-ne els hàbits i els mètodes, madurats, però, lluny de la soi-disant "Alma mater".(7) Aquests grups universitaris van tenir dos òrgans d'expressió modestíssims, pero tanmateix eficients per a una mínima presa de consciència imprescindible i també per tenir un ressò fora deIs lletraferits que fornien aquests grups minoritaris que, lluitant contra l'ofec i el recel, sentien una responsabilitat solidaria, no del tot conscientment, i per això escrivien. El primer d'aquests òrgans de testimoniatge i d’influència limitada fou la revista ciclostilada "Curial", amb un grup fundacional de J. F. Cabestany, Antoni Comas, Joaquim Molas i Miquel Porter, al qual em vaig afegir ben aviat. A empentes i rodolons -per acabar amb un bon feix de multes- en sortiren sis números entre el febrer del 1949 i el setembre de 1950. Hi col·laboraren companys de la mateixa generació que avui tenen un nom -J. M. Espinàs, Xavier Amorós, Jordi Cots- i ens hi feien bona companyia -i ens refrendaven, almenys així ens ho creiem- figures com Jaume Bofill i Ferro, J. V. Foix i Joan Triadú. Aquest darrer saluda amb un article esperançat la minsa còrpora de "Curial": "... reflecteixen (els redactors) no sols les pròpies forces, sinó un clima somort que, potser sense saber-ho ben bé, cada dia, lentament, es deixondeix, i amb ell quelcom nou, quelcom estrany perquè és nou, es desperta (...) Per damunt de tot, encara, hi ha la instintiva força de continuïtat que la sola aparició de la revista significa (...) algú després d' ells els descobrirà un dia com els precursors, també, com els capdavanters".(8) La publicació va tenir una circulació irregular, però mai en cap número no va superar un màxim de cent-cinquanta exemplars.

    L'Antologia poètica universitària neix el 1949 i per a aquest estudi les més interessants són les tres primeres (1949, 1950 i 1951-1952). A la primera, s'hi donaren cita quinze poetes dels quals només cinc "perseveraren" amb fluctuacions en el camí de les lletres: Cots, Espinàs, Vergés, Garrabou i jo mateix. De les altres antologies militants (la darrera és del 1958) podem citar-ne els qui, baldament sigui amb un sol llibre, han demostrat una vocació literària: Joaquim Molas, Antoni Sala, Joan Argenté, Francesc Faus, Manuel Nadal, Jordi Maluquer, Lluís Serrahima, Núria Sales, Francesc Vallverdú, etc. Ja he repetit que aleshores la poesia era una de les poques armes d'afirmació de la nostra existència cultural i cívica, un succedani, evidentment, d'altres generes. La inflació de versos tenia una clau, una explicació política. Avui els altres generes literaris, minvades algunes de les traves que els engavanyaven, van ascendint al grau d' esplendor i de solidesa que els pertoca, tot i que n'hi ha que només s'hi acosten. La poesia troba ensems un ajut providencial: la col·lecció “Óssa Menor”, fundada també el 1949 per Josep Pedreira, amic que esmerça béns i fortuna -la poca que guanyava- en aquesta empresa. La justificació, breu, de la primera antologia universitària revela ben explícitament el servei que correspon de fer a la poesia en un estat d'excepció cultural: "El present volum és una antologia dels poetes universitaris en llengua catalana. En publicar-la, no pretenem sinó donar a conèixer una mostra de la poesia, diversa de tendències i de pensament, dels qui convivim avui a la Universitat. I a la vegada, una clara prova de la vitalitat de la nova generació". Heus ací com (el subratllat és meu) hi ha una certa consciència de generació en aquest text tan concret i aparentment circumstancial. La nota de l'antologia del 1952 traspua el mateix desig de continuïtat: "L'impuls de donar fe de vida porta a la publicació de les dues primeres, i, a la vegada, ha fet possible aquesta, que' avui, amb el mateix esperit, us oferim". I la quarta antologia (1952-1956) rebla el propòsit: "Es un testimoni afirmatiu per ara i per al futur. I, a més, representa essencialment un camí que en conté d' altres que potser no fóra escaient de fressar", és a dir, la poesia és un succedani forçat on es refugien novel•listes, assagistes, narradors, historiadors, polítics, periodistes, etc., que volen escriure en català i donar constància d'aquesta fidelitat, que gairebé només poden expressar mitjançant la poesia.

    Llavors els grups universitaris apareixien com un apèndix del grup “Ariel”, que hi exercirà una influencia i un mestratge limitats en el temps. Alguns dels grans de la generació del 1951 arribaren a ésser redactors de la revista, com Enric Jardí; d'altres, com Sarsanedas, hi col·laboren força. Això no obstant, el conjunt de la generació no té prou maduresa per fer sentir la veu a "Ariel", llevat d'algun poeta potser: sempre és més fàcil escriure un poema passador que un article ben meditat. Quan fou suspesa definitivament la revista, hi havia a punt un numero escrit pels universitaris: algú en deu tenir encara les galerades inèdites. En les nostres revistes del moment tampoc no sovintegen els poemes o les notes de la nova generació. A "La Nostra Revista" (1946-1954) ni a "Pont Blau" que surten a Mèxic (1952-1963), els col·laboradors de l’interior són sobretot escriptors de la darrera fornada del 1936. He repassat, per exemple, els cinc primers anys de "Pont Blau" i no hi he trobat més que textos de Joan Garrabou, Josep Iborra, Vidal Alcover, Blai Bonet, Lluís Serrahima i Joan Ferraté, quasi sempre poemes.

    Aquest "pelegrinatge cap als orígens" de la generació del 1951 té una exigència que s'ha de concretar en noms. La llista que he bastit, no sense dificultat, és més llarga que hom no podria afigurar-se. No pretén ésser exhaustiva, sinó il·lustrativa. La tria ha costat per la dispersió de base de la generació. Hi incloc tant aquells autors d'una obra considerable -Espinàs- o mitjana -Sarsanedas-, com els qui només són coneguts -o poc coneguts- per un sol llibre. Al cap de quinze anys, l'horitzó s'ha clarificat,. cosa que ens permet destriar més. N' excloc a posta els economistes, historiadors, tècnics, etc., que, d'Ernest Lluch a Emili Giralt o Jordi Nadal, Josep Fontana i Josep Termes, etc., formen en certa manera un important capítol a part. Una generació que, en obrir-se, semblava lliurada a la poesia, ha anat agafant els diferents colors dels altres gèneres literaris, sobretot dels més majoritaris. És clar que pels volts del 1950 -punt de partida de la generació- els novel·listes nous a penes publicaven, els assagistes encara menys i els autors teatrals no es podien refiar tampoc de les estrenes. L'esforç editorial i l'alçament d'algunes traves (per a les traduccions, sobretot) han preparat el petit miracle del llibre català en 1966.

    Uns noms

    Com en tota la nostra història literària, la concentració humana de Barcelona dóna el percentatge més alt d' escriptors catalans d' avui; no tots han nascut a la capital; però, àdhuc els qui hi han arribat de grans, com Blai Bonet o Baltasar Pòrcel, s'hi han format o hi han completat llur bagatge cultural. La nòmina dels poetes és la més nodrida, tot i les "desercions" dels qui s'han empassat a d'altres gèneres. Jordi Cots (1927); Joan Vergés (1928); Manuel Nadal (1928); Miquel Martí i Pol (1929); Antoni Sala i Comadó (1929); Joaquim Horta (1930); Felip Cid (1930); Núria Albó (1930); Joan Argenté i Artigal (1931); Francesc Faus (1931); Lluís Serrahima (1931); Núria Sales (1933) i Francesc Vallverdú (1935).

    La novel·la i la narració presenten ja un cert gruix de noms: Jordi Sarsanedas (1924), temptat igualment per la poesia; Ramon Folch i Camarasa (1926), rècord-man com a autor i com a guanyador de premis, amb incursions al teatre i a la poesia; Estanislau Torres (1926); Blai Bonet (1926), que es dóna a conèixer com a poeta; J. M. Espinas (1927); Joan Garrabou (1928); Joaquim Carbó (1932); Jordi Maluquer (1935) i Baltasar Pòrcel (1937), tant novel·lista com home de teatre. El gènere teatral pateix, encara, una crisi crònica. Apart Pòrcel i Folch, potser només Ricard Salvat (1934), que es feu un nom en obtenir el premi "Joanot Martorell" de novel·la, sobresurt del desert dels autors joves.

    La història, I' erudició i la crítica literàries han aprofitat l'apertura moderada del darrer lustre i un inici de professionalització. Recordem els noms de Joan Ruiz i Calonja (1923); Jordi Carbonell (1924); Enric Jardí (1924); Joan Ferraté (1924); Frederic Roda (1924); J. M. Castellet (1926); Joaquim Molas (1930); Antoni Comas (1930); Josep Faulí (1932) i Joaquim Marco (1935). L'assaig no exclusivament literari té escassos conreadors -apart alguns dels crítics esmentats-. Hi trobaríem Delfí AbelIa (1925); Amau Puig (1926); Octavi Fullat (1928); Jordi Ventura (1932), Antoni Jutglar (1933), Jaume Lorès (1935) i Salvador Giner (1934).

    Fins ara he parlat només dels escriptors barcelonins o dels que, sense ésser-ho, resideixen a Barcelona. Cal afegir tot de grups o de personalitats aïllades de les comarques del Principat, els esforços dels quals, mancats potser del clima cultural de Barcelona, no donen tots els fruits que correspondrien. Topen sovint amb un ambient esquerp i se senten més desassistits que nos altres i de vegades es planyen, amb raó, de la poca atenció de la capital. És difícil de fer-ne un panorama perquè no en conec tota la projecció ni totes les obres. Em cenyiré a figures o cenacles literaris, sense cap ordre de prelació. Per exemple a Lleida Josep Vallverdú (1923), novel·lista, s'ha interrogat, en la línia de Joan Fuster, sobre la sociologia i el destí de Lleida dins la nostra comunitat. A Sabadell Francesc Garriga i Barata ha donat uns quants llibres de poemes. A Reus, actiu centre cultural, unes antologies de poetes locals han fet conèixer uns noms, dels quals destaco els qui han publicat llibres: Xavier Amorós (1923), premi "Carles Riba" i Jordi CebeIli (1932). A Vic hi ha diversos equips, no gens pròdigs a donar a conèixer obres pròpies, però sí a difondre la cultura, sobretot a. través d"'Inquietud". És de remarcar l'estol de clergues, influïts i en part formats literàriament per Car1es Riba i Joan Triadú. Són, especialment, Josep Junyent, Antoni Pous, Segimon Serrallonga i Ricard Torrents, que, ben joves, publicaren llurs versos en una antologia ciclostilada. A Igualada hi ha també equips eficients que han donat a conèixer una antologia de la poesia local i publiquen uns quaderns de literatura i humanisme, “Textos”. Des de Tarragona Josep A. Baixeras (1929) s'ha fet un nom com a novel·lista. A Mataró, el nucli del "Racó" ha acollit les iniciatives culturals dels joves amb continuïtat. A Vilafranca del Penedès Antoni MassanelI (1924) ha publicat dos llibres de poemes. I cal citar també l’acció d'un grup que controlava la revista "Bages" a Manresa, etc. Ara bé: en aquests llocs la barreja, disciplinada i necessària, de les generacions fa difícil des triar l'aportació exclusiva de la de 1951.

    A MalIorca la situació és -ha estat- diferent i paral·lela alhora. No hi ha hagut Universitat i les dues generacions anteriors han ocupat llargament l'horitzó cultural i costa d' apartar-se de l’harmònica estètica de l'escola mallorquina. D'ací que alguns joves potser resulten externament més violents i inconformistes que molts del Principat. Apart les figures ja radicades a Barcelona -Bonet, Pòrcel- J. M. Llompart (1925), poeta i historiador de la literatura, exerceix en alguns sectors un guiatge. Hi ha també Jaume Vidal i Alcover (1924), poeta i novel·lista; Llorenç Vidal, motor dels quaderns "Ponent" i poeta ell mateix; d'altres poetes com Bartomeu Fiol i Gumersind Riera, etc. A més de Joan Mas, autor teatral d'obres de caire popular i de molt èxit. Manuel Sanchis Guarner reuní poetes de dues generacions en la seva antologia Els poetes insulars de postguerra (1951). J. M. Llompart anomena "generació de 1950" la de Blai Bonet i els seus contemporanis i en determina algunes característiques en una obra recent.(9)

    A Menorca i Eivissa, apart la poca demografia que no dóna gaire marge per a una mínima vida literària, ha mancat la influencia general catalana. La llengua s'hi ha mantingut, però, defensant-se amb les seves pures forces.

    A València la cultura catalana es reorganitza després de la guerra entorn de Xavier Casp i Miquel Adlert -tots dos pertanyents a la generació del 36-. Inicien una mena de pendant d"'Ariel", la revista "Esclat" (sobrevisqué tres números). La generació del 1951 és molt dispersa i es troba, més que les altres, gairebé sense tradició i sense públic. La Universitat no na recollit fins fa pocs anys el ressò de la cultura autòctona i per això els valencians de la generació del 1951 s'han de formar enmig del buit o de la indiferència. Els fruits de la relativa "catalanització" de la Universitat de València els reben els escriptors que cal adscriure a la generació següent a la de 1951. De la historia recordem-ne alguns noms: la poetessa bilingüe Maria Beneyto (1925); Vicent Andrés Estellés (1924) i Rafael Villar (1931), també poetes; i Francesc de P. Burguera (1928), Josep Iborra (1929) i Josep Palacios (1938) que conreuen sobretot el teatre, la narració i la crítica, respectivament; i també Lluís Alpera (1938), guanyador del "Carles Riba". En tots ells la influencia i el mestratge de Joan Fuster han estat força decisius. Joan Fuster és "l’ideòleg", l'encoratjador dels grups més amatents de les tres darreres generacions.

    Àdhuc a l' exili, els fills d' alguns emigrats han escrit en català. Disposaven d' alguna revista literària, però l' ambient era totalment estranger i els mitjans de formació (començant pels llibres) més minsos que els nostres. Citaré els noms dels qui almenys han publicat un llibre de poemes: Ramon Xirau (1924), Manuel Duran (1925), Josep Ribera i Salvans (1932) i Martí Soler-Vinyes (1934). A més de Marc Hurtado, que ha estat secretari de redacció de "Pont blau". Curiosament tots han publicat els seus llibres a Mèxic.

    No he volgut fer la crítica ni donar una tirallonga dels llibres publicats pels militants de la generació del 1951. Ni tampoc em vull endinsar en el problema dels "retardats", és a dir, els qui, pertanyents a una generació anterior -J. M. Andreu (1920), Carles Macià (1921), Gabriel Ferrater (1922), Joan Colomines (1922), etc.- s'han "assimilat" o són "assimilats" a la nostra. Ben sovint les conseqüències de la guerra i la impossibilitat de publicar han fet aparèixer tardanament aquests escriptors. Un altre tema fora també el dels qui només han escrit en castellà. Però aquesta crònica no és un estudi erudit, ni complet, sinó una primera revisió que espera un exegeta mes hàbil que jo.

    Límits, influències i característiques

    No cal repetir que l'exactitud de les matemàtiques no serveix per a escatir els límits d'una generació. Però si acceptem l'existència operant d'una generació del 36, hem de fixar ja ara els termenals de la següent, la que, per a entendre'ns, he batejat com del 1951. M'arrisco a escriure que les coordenades d'aquesta generació podrien situar-se entre el 1923 i el 1939. Si la limito entre el començament de la Dictadura i la fi de la guerra civil és perquè fa fortuna entre els crítics la utilització de dates polítiques per a emmarcar o explicar moviments literaris. He sentit dir a Joaquim Molas que Triadú i Fuster són els darrers mohicans de la generació del 36. En un article periodístic(10) vaig fer meva aquesta tesi. Hem vist que Triadú era durant la guerra professor de català. Crec, per tant, que el punt de separació de les dues generacions hauria d'ésser entre els qui tingueren consciència -no primària, biològica, sinó reflexiva- del que era la guerra i del que significava per al país i d'una manera o altra en foren protagonistes al front o a la reraguarda, protagonistes passius i conscients, si es vol, i els qui no en tingueren.

    La perspectiva del temps permet parlar, doncs, d'una generació del 1951, amb totes les reserves que comporta ésser taxatiu i concret en un tema així dins el nostre tripijoc literari, sensible i llepafils. El grup més fort, més cohesionat d' aquesta generació s' escau en els nascuts entorn del 1930 o del 1931 (si voleu una data commemorativa). Ara bé: si comptem la naixença literària pels volts del 1950 (ja n'he donat raons), és evident que el gruix generacional d'uns escriptors dispersos, franctiradors, sotmesos a pressions, no és detectable fins el 1960. En aquests deu anys s'han destriat les línies estètiques, els gustos, l' autenticitat de les vocacions, les divergències ideològiques o temperamentals. Hi ha hagut un avans, una maduració, un desplegament; publicar un llibre seriós ja no ha resultat un problema, ni guanyar un premi literari, ni definir-se i per fer-se una -mica més a través d'alguna tribuna com "Serra d'Or".

    És arriscat de sintetitzar en unes ratlles les influències que han pesat sobre la generació del 1951. La dispersió i la creixença anormal no han ajudat pas a uns mestratges universals o amples. Sobre els poetes és evident l’empremta de Salvador Espriu, Carles Riba, Pere Quart, Salvat-Papasseit i d'algun altre mestre noucentista. Les problemàtiques influències foranes podrien anar des de certs avanguardistes francesos fins a Eliot i alguns noms de la generació castellana del 1927. No conec gaire les influències exercides sobre els novel•listes, però em penso que són fonamentalment d'autors i de tècniques estrangers. Els crítics i els historiadors de la literatura poden invocar el mestratge de Jordi Rubió i de Carles Riba i deIs "Estudis Universitaris Catalans", lligam amb l'Institut. No oblidem la influencia d'alguns escriptors del grup "Ariel", mestres i companys alhora, ni la de Vicens i Vives. Darrerament els antics s'han assaonat amb la incorporació de mètodes estrangers, sobretot de Lukacs.

    La cristal·lització (incompleta), la fixació d'uns límits i uns contorns de la generació, el fet que molts dels seus protagonistes s’hagin trobat ja en un mateix camp d'interessos literaris i comunitaris, permet de determinar-ne, entre l' entrellat de noms i de corrents, les característiques més visibles i essencials, almenys les que són a flor de pell literària. De les característiques que demana Petersen perquè hom pugui parlar de generació, n'hi ha que es donen en la del 1951: 1) coincidència en la data de naixement. 2) relació personal: progressivament més intensa. En canvi és problemàtic descobrir-hi altres condicions, com són l'homogeneïtat d'educació (llevat que irònicament esmentem rautodidactisme des del vessant lingüístic i literari català); l’experiència generacional (fora que vulguem remarcar l'amarga experiència de les traves i la lluita per la supervivència); tampoc no trobem la típica paràlisi de la generació anterior, que continua en actiu, encara que la del 1951 n'hagi superat algunes actituds. En puritat no existeix, encara, un llenguatge generacional(11), però hi ha una característica, cada vegada més influent, que podria esdevenir-ho: el "nou realisme", programàtic, envaidor, i codificat des de la famosa antologia de Molas-Castellet, Poesia catalana del segle XX (1963).

    Això no vol pas dir que el "nou realisme" sigui acceptat disciplinadament per tots els qui integren .la generació: alguns !'ignoren, d'altres el combaten mig obertament, però és un penó llampant, un banderín de enganche, que coexisteix i coexistirà amb altres fórmules literàries i estilístiques.

    Serà una generació de traspàs? De fet encara no té un capitost -senyal de generació-, però sortirà: ja ho profetitzava Carles Riba(12) en termes generals: "... remarqui com a cada tombant de renovació de la nostra poesia, de la nostra novel•la i del nostre teatre, i a cada canvi de posició de la nostra crítica, hi ha en suma un nom, això és, un mestratge si no es vol dir un cabdillatge, i uns adherents 'immediats". Si es completa el procés de professionalització -que alguns han trobat, paradoxalment, com a traductors- la generació arribarà a vertebrar-se del tot.

    L'esquema i balanç que he tractat, amb més convicció que seguretat és, naturalment, provisional. Quan haurà passat el torb i el cos social per al qual treballem es desvetlli cívicament, llavors els punts vaciHants o obscurs, que el lector endevinarà en l' esquema es veuran sota una llum nova.

    Voldria que aquesta meditació i aquest repàs, formulats amb voluntat de síntesi i d'optimisme futurista, trobessin uns tornaveus, que tant si em rectifiquen com si m' encoratgen, no deixaran d'enriquir-me.

    NOTES

    (1) En el pròleg a l'Obra poètica (Barcelona, 1963) de Salvador Espriu, pàgs. XVI.XVII.
    (2) Joaquim Molas, "Rosselló-Pòrcel, avui" dins "El Pont", número 13 (1959), 34.
    (3) Joaquim Molas, loc. cit. i Santiago Alberti, pròleg a Fum d'ara (Barcelona, 1959) d'Estanislau Torres.
    (4) Alguns llibres religiosos del" Foment de Pietat", un parell de reculls de poemes i les Obres Completes de Verdaguer, aparegudes el 1943 amb ortografia antiga, són els escassos precedents, a més d'uns quants llibres clandestins.
    (5) Joan Triadú, Llegir com viure (Barcelona 1963), pàg. 49.
    (5)a Hi ha també el cas de revistes camuflades en forma de quaderns com “El Pont” i “Raixa”.
    (6) Poesia catalana del segle XX (Barcelona, 1963), Pàg. 131.
    (7) Els grups autodidactes no van tenir aquesta facilitat de contacte dels universitaris i han publicat tard. Pensem por exemple en el grup, d'origen excursionista, Estanislau Torres, Joaquim Carbó, Caroles Macià i Ferran Gironès.
    (8) Joan Triadú, "Notes", "La Revista Curial", "Ariel", núm. 19, (1950), 1.
    (9) J. M. Llompart, La literatura moderna a les Balears (Palma de Mallorca, 1964), pàgs. 180.182.
    (10) A B C de Madrid, 18.X.1965.
    (11) Joaquim Molas, loc. cit., pàg. 32, dóna sis postulats de la "nova literatura" que són interessants perquè ja presenten el "realisme històric" .
    (12) Carles Riba, "Literatura i grups salvadors", dins Llengua literatura (Barcelona, 1965), pàg. 59.

    Dins Albert Manent: Literatura catalana en debat, Barcelona, 1973.

    Para algunos, la victoria alcanzada en 1939 corrigió felizmente la suma de errores cometidos a lo largo de la historia contemporánea. Entre ellos, la tolerancia concedida a una cultura local, la catalana, que se había desarrollado, insidiosamente, en amplias zonas del noreste peninsular. “Atención preferentísima ha de merecerme la cultura en todas sus graduaciones”, decía el primer gobernador civil franquista de Barcelona, don Wenceslao González Oliveros, al tomar posesión de su cargo (1). “Cuarenta años de progresiva desespañolización (salvo el breve, próspero y sosegado período dictatorial) exigen un esfuerzo inmediato y continuo de signo contrario. En la reespañolización cultural de Cataluña espero poner lo principal de mi empeño, desde la primera enseñanza a la alta cultura; auténtica y última explicación de muchos acontecimientos y actitudes lamentables, incluso en los órdenes al parecer más distantes de la esfera espiritual.” Y añadía: “Al que en cualquier grado o forma permanezca todavía enemigo, tanto en la esfera demagógica como en la burguesa, le exhorto a que no se obstine a sobrevivirse grotescamente. El que aún se sienta enemigo piense que es un vencido al amparo de la misericordia y la justicia del vencedor, pero también a merced suya si equivocadamente interpretase su piedad por vacilación o su tolerancia por desconocimiento.”

    Una cultura agónica: tres factores

    La cultura catalana de postguerra es el producto de tres factores que se excluyen, o modifican, entre sí: 1) los modelos creados por los grandes países burgueses de Occidente; 2) la implantación violenta de los modelos castellano/españoles y, en concreto, de la versión elaborada por las fuerzas franquistas más reaccionarias; 3) una serie de insuficiencias propias, de tipo histórico o democrático. Así, constituye un conjunto agónico, desvertebrado, que vive más de nostalgias o de esperanzas/utopías, que de realidades contantes y sonantes.

    En 1939 las instituciones, las editoriales, las revistas y los diarios existentes fueron suprimidos por decreto, sustituidos por otros de rango imperial o, en el mejor de los casos, provincializados y burocratizados. La universidad, por ejemplo, fue sometida a un auténtico desmantelamiento. La mayoría de sus figuras, como Josep M. Boix i Raspall o Jordi Rubió i Balaguer, fueron expulsados o, como Pere Bosch i Gimpera, August Pi i Sunyer y Joaquim Xirau, tuvieron que exiliarse. El pavoroso vacío que dejaron fue llenado por varios paquetes de funcionarios inmigrados que, salvo raras y brillantes excepciones, practicaron el más cerril caciquismo. Unos paquetes que, muy de vez en vez, aceptaron a profesores con pasión científica y renovadora: Jaume Vicens i Vives, Oriol de Bolós, etcétera. Consecuencia: la Universidad, desligada de su contexto y sin medios económicos, perdió poco a poco el prestigio científico y social y, al producirse la crisis del modelo universitario burgués, se hundió estrepitosamente.

    El Institut d'Estudis Catalans quedó también desmantelado. La mayoría de sus miembros, como Pompeu Fabra, Lluis Nicolau d’Olwer y Carlos Riba tuvieron que exiliarse o, como Joaquim Ruyra o Ramon d'Alós-Moner, fallecieron a los pocos meses de la ocupación. La misma entidad fue disuelta de un plumazo e incluso se intentó cubrir el espacio científico que dejaba con instituciones de nuevo cuño (2). Consecuencia: el Institut tuvo que reorganizarse en la clandestinidad y, con los escasos recursos de que dispuso, o dispone, tuvo que seguir sus actividades a un ritmo más testimonial que eficaz.

    Sin centros adecuados de formación y realización, los profesionales de la cultura se enfrentaron a una cadena de problemas prácticamente insolubles. Ante todo, a la falta de un verdadero público consumidor. Un público que, atenazado por una subsitencia difícil y desconcertado por unos medios de comunicación más sensibles a la propaganda que a la información crítica, se dedicó al cultivo del ocio más delirante: la nada. En segundo lugar, a una serie de presiones ideológicas de todo tipo que coartaban, a la vez, la formación y la información y que, por tanto, coartaban la libre creación. Solo y presionado, el profesional de la cultura se encerró dramáticamente en el mundo de sus propias necesidades y/o frustraciones y, a la corta o a la larga, se convirtió en un personaje sumiso, burocratizado o, al contrario, en un personaje rebelde que transformaba su función creadora/critica en un doctrinarismo monolítico. Sus productos, desvinculados de su contexto, pese a las constantes referencias a éste, se desarrollaron al margen de las grandes propuestas universales. O. en el mejor de los casos, fueron un simple remedo de las más detonantes.

    Así, la literatura producida en tierras catalanas constituyó, entre 1939 y 1955, un mundo fragmentado y lleno de interferencias/tensiones de una increible complejidad y dramatismo. Ante todo, hubo una literatura de expresión castellana, estimulada y, a menudo, impuesta con violencia por las tropas victoriosas.

    Una literatura que, en conjunto, ofrecía tres grandes corrientes que se limitaron a convivir y que a la larga entraron en conflicto. En primer lugar, una corriente, la oficial, que se alimentaba de funcionarios inmigrados, o no, que disponía de todos los resortes de la producción -instituciones estatales y municipales, casas editoras, revistas y diarios subvencionados- y que pretendía reproducir sin afeites los modelos operantes en la corte. Entre sus objetivos figuraba como principal el de españolizar a la sociedad catalana. En 1945, por ejemplo, un comentarista madrileño, a propósito de un homenaje tributado a un camisa vieja afincado en Barcelona, Luys Santa Marina, decía: «Las palabras de García Venero, de profundo contenido político, sirvieron para exaltar la labor españolista que Luys realiza en Barcelona.» (3) En segundo lugar, la literatura desarrollada por aquellos que, de alguna manera, habían contribuido al triunfo del Alzamiento Nacional. Una literatura que adaptó al castellano los modelos catalanes más puros o que intentó recuperar los elaborados, desde el siglo XVI, por la nobleza o la burguesía castellanizada (Juan Boscán, Manuel de Cabanyes). Así, Ignacio Agusti, en sus novelas, recogió, a la vez, la realidad de una Cataluña industrial y los modelos novelísticos creados por dicha tradición (Narcis Oller). Y Juan Ramón Masoliver, al fundar la colección Poesía en la mano o al articular una de las mejores revistas españolas de postguerra, Entregas de poesía, recogió el ambiente liberal y europeo de la Cataluña de los años 20/30 (4), Por último, la literatura realizada por aquellos que sin renunciar a sus ideales tuvieron que mudar forzosamente de medios de expresión y que, por consiguiente, tradujeron al castellano los mismos modelos que habían utilizado o aún utilizaban solapadamente en catalán. Tal es el caso, entre otros, de Josep Pla o Caries Soldevila.

    Hacia 1951/53, algunas de estas corrientes empezaron a cambiar o a desaparecer lentamente, al paso que nacían otras nuevas. La primera, por ejemplo, se dividió en dos sustancialmente antagónicas: la que, como el grupo de La Jirafa, continuó la tradición españolista más ortodoxa y la que, a partir de la revista Laye, una «publicación de la Delegación de Educación Nacional», dirigida por el camarada Eugenio Fuentes Martín, rompió con ella y con la herencia catalana y se incrustó rápidamente en la liberal y cosmopolita castellana de un Ortega o un Aleixandre.

    Esta fracción, constituida, entre otros, por Jaime Gil de Biedma, Carlos Barral o los hermanos Goytisolo,fue el primer grupo no oficial y absolutamente españolizado, es decir, desvinculado de la realidad cultural dentro de la que vivían. Por otra parte, desapareció la tradición catalana en castellano y los autores que las circunstancias político/económicas obligaban a practicar el bilingüismo, como Joan Fuster, continuaron traduciendo al castellano los modelos estrictamente catalanes. Hacia los años 1952 /53 surgió, además, un nuevo tipo de profesional: el hijo de inmigrantes económicos que, como Francisco Candel, se siente catalán, trabaja sobre la realidad catalana y se dirige a un público fundamentalmente inmigrado/catalán pero que, por razones obvias, no dispone de los recursos culturales necesarios para expresarse en la lengua del país en el que ha encontrado cobijo.

    Exilio, clandestinidad y circulación pública

    La literatura catalana organizó frente a estos intentos de supresión/suplantación tres movimientos, que en principio se ignoraron o se opusieron, pero que a la larga acabaron fundiéndose en uno solo. En primer lugar, el del exilio. Un movimiento que en teoría era el que trabajaba con unas mayores dosis de libertad. Pero que de hecho sobrevivía gracias a pequeñas colonias de emigrantes económicos o políticos, en un medio mitad indiferente mitad hostil. En segundo lugar, el clandestino. Un movimiento que iniciado hacia 1940 recogía las inquietudes más vivas y puras del país. Pero que, enclaustrado en los límites de la militancia más rigida, había perdido toda relación con su cuerpo social y se debatía, por tanto, en el vacío. Y, por último, el que intentaba crear, al amparo de la nueva legalidad, pero con el mínimo de claudicaciones, una literatura de circulación pública.

    En general, el grado de eficacia de estos movimientos dependía de las circunstancias. Entre 1939 y 1945 el del exilio fue el más incisivo, voluminoso. Europa, destrozada por la guerra, había dejado de ser un medio de cultivo apto para una literatura que, como la catalana, era pequeña y exiliada y carecía, además, de distintivo propio en los mapas más acreditados. Así, las iniciativas que, en 1939/40, habían alcanzado un mínimo de consistencia en Francia (Fundació Ramon Llull) se desplazaron, con la invasión alemana a Latinoamérica. Celebración de los Jocs Florals de la Llengua catalana (1941), ediciones como las de la revista Catalunya (1939), las de B. Costa-Amic (1942) o las de Avel·li Artis (1944), revista como Els Quaderns de l'Exili (1943), etcétera. Por otra parte, el régimen de Franco, bien asentado gracias a las centelleantes victorias de Hitler, ponía en práctica las cláusulas más duras de su programa y, con auténtico cinismo, destruía cualquier tipo de disidencia. La literatura clandestina realizada en principio en casas particulares (Bonet i Gari, Puig i Cadafalch, Sunyer y, más adelante, Josep Iglésies; en otro sentido, Caries Riba y J. V. Foix), amplió, poco a poco, su área de incidencia. Y, tras unos intentos más o menos institucionalizados -Amics de la Poesia (1942), Calalunya (1942), L 'Ocell de Paper (1943)-, produjo las dos primeras empresas importantes, capitaneadas las dos por Josep Palau i Fabre: las ediciones La Sirena (1943) y la revista Poesía (1944).

    Durante estos siete años, en cambio, la literatura catalana no existió a nivel público. En 1941, el Foment de Pietat había reanudado con sordina sus edíciones sagradas. Y, entre 1942 y 1944, sacaron algún libro suelto, de carácter lírico y con salvaconducto eclesiástico -Rosa mística (1942), de Camil Geis-, y las primeras reediciones veniaguerianas (1943, 1944) de un librero que, durante la guerra, había actuado en la zona de Franco: el señor Josep Cruzet. ¡Nada más! En conjunto, estas empresas las impulsaba una misma idea. Ante todo, salvar la lengua. Después, recuperar el prestigio social/cultural que había perdido con la victoría franquista. En tercer lugar, salvar las instituciones de cultura más significativas. Rehacer el sistema de relaciones humanas destruido por la guerra y establecer contacto con la nueva gente que, poco a poco, aparecía en muchos casos profundamente desconcertada. Y, finalmente, luchar contra todos los que habían claudicado, ideológicamente o lingüísticamente.

    Verdaguer, símbolo de la resistencia

    La correlación de fuerzas que acabamos de ver, gracias al triunfo de las potencias aliadas y al cambio diplomático del régimen, empezó a variar de manera sensible. El sentido del cambio lo indica en cierta medida un centenario celebrado a lo largo de 1945: el de Jacint Verdaguer. En efecto: los exiliados y los que trabajaban en la clandestinidad convirtieron al famoso poeta en un símbolo de la resistencia. De la resistencia de una lengua y, pues, de una patria amenazada. Los grupos oficiales, presionados por la marcha de los acontecimientos, no pudieron, con Juan Aparicio al frente, ignorarlo e intentaron españolizarlo (5). Y, a la larga, permitieron un cierto juego público que fue aprovechado por los resistentes más carcas o por los que, más fluctuantes, querían hacerse perdonar pasadas veleidades.

    Pese a todo, entre 1946 y 1955, la producción más abundante fue la del exilio y, con ella, la clandestina. La primera, gracias a la intensificación de la americana y a la liberación de Francia, conoció su época más brillante. Los Jocs Florals se celebraron, alternadamente, en América y en Europa. En América nacieron nuevas editoriales de positivo interés: El Pi de les Tres Branques (1947). En Perpiñán reaparecieron en 1951 las Edicions Proa, y, en América y en Europa, salieron gran cantidad de revistas: Quaderns (Perpiñán, 1945), La Nostra Revista (México, 1946), etcétera. La producción clandestina conoció también una época brillante. Las revistas culturales y artísticas (Ariel, 1946; Dau al Set, 1948) alternaron con otras de intención más popular: Antología (1947), Temps (1948)... E incluso con otras estrictamente universitarias: Curial (1949)... A las ediciones La Sirena se sumaron las de Negra Nit (1945) y las de Antologia (1947). Un buen fajo de libros sin seriar y, sobre todo, un tipo de libro, el de bibliófilo, que, con la tolerancia tácita de las autoridades, ponía todos los recursos artísticos y tipográficos disponibles al servicio, a veces, de un texto absolutamente insólito. Y de unos destinatarios, los nuevos ricos del estraperlo, tan insólitos como los textos mismos. Entre 1946 y 1955, además, la literatura catalana reapareció poco a poco a la vida pública. Según mis informes, los primeros permisos datan del mes de enero de 1946. Y, las primeras obras, de la fiesta del libro del mismo año. El Régimen, a medida que para salvar las naves cedía a las presiones de los aliados, concedía con más facilidad los permisos. Así, reaparecieron las viejas editoriales decapitadas (Barcino, Alpha); salieron otras nuevas (Selecta, Llibres de l'Óssa Menor) y empezaron a publicar en catalán otras que, hasta aquel momento, sólo lo hablan hecho en castellano: Arimany, Aymá, Dalmau, Destino, Janés i Olivé, Millá... Con el de los libros llegó también el permiso teatral. Y una tropa de viejos actores -María Vila, Pius Daví, Jaume Borràs- con la colaboración de otros más jóvenes -Pau Garsaball, Páquita Ferrandis- aparecieron de nuevo en escena. Primero, con simples reposiciones. Más tarde, con estrenos más o menos ambiciosos.

    Un programa de urgencia

    Entre 1946 y 1955 se pasó, poco a poco, de un programa literario estrictamente defensivo a otro más expansivo y dinámico. En primer lugar, la literatura del exilio había entrado en contacto con la clandestina y las dos, sobre todo la segunda, lo habían hecho con la que veía legalmente la luz pública en el país. En segundo lugar, tanto en el exilio como en el interior, se había articulado con más o menos conciencia un plan de recuperación de los viejos autores/lectores y de conquista de los que comenzaban a insinuarse. Y, por tanto, de incidencia en la opinión pública.

    En 1946/47, por ejemplo, se organizó, con motivo del noveno centenario de la muerte del abad Oliba, una gran campaña de sensibilización popular. Una campaña que, por primera vez, reunió a gente de todos los campos de la actividad catalana y que, entre sus actos, contó con la concesión de un premio lírico. Los premios, en la estrategia de este momento, ocuparon un auténtico lugar de honor. Ante todo, porque constituían un estímulo poderoso para la creación. Animaban a los viejos autores y ayudaban a lanzar a los más jóvenes; daban, de golpe, un dinero que raramente se obtenía con la venta en librerías; permitía publicar las obras premiadas -e incluso las finalistas- en unas condiciones óptimas de publicidad.

    En principio, el sentido del juego era primario, transparente. Intentar que una sociedad herida y mineralizada se interesase por la literatura y, más en concreto, por la catalana; que la prensa y la radio se ocupasen, ni que fuera a precario, de una producción que se hallaba proscrita. En suma: crear, alrededor de autores y libros, más, de lo que éstos simbolizaban, un mínimo de aureola. Los primeros premios fueron concedidos en el exilio (Jocs Florals) o en la clandestinidad: Rosselló-Porcel, Salvat-Papasseit. En 1947 se concedió en el país el primer premio legal y, a la larga, fueron éstos, los legales, los que obtuvieron unos resultados más satisfactorios. En especial, los de: la noche de Santa Lucía: el Joanot Martorell, de novela; el Víctor Calalà, de narración corta; el Ossa Menor, de poesía... y, con ellos, los de Cantonigrós, los de las Galerías Layetanas, los de la Associació Condal...

    Epílogo

    En 1951, un movimiento de masas, la huelga de tranvías de Barcelona, había sido el último acto más o menos relacionado con la guerra civil. Dos años después, el Régimen firmaba un acuerdo con Estados Unidos y entraba en la UNESCO y, en 1955, lo hacía en la ONU. Entre 1951 y 1955 había producido un diálogo entre un grupo de intelectuales catalanes -Caries Riba- y otro de intelectuales castellanos -Dionisio Ridruejo- que, en cierta medida, habia constituido un reconocimiento paraoficial de la situación catalana. Y con tal motivo se había desarrollado un auténtíco proceso de autocrítica histórico/cultural: Jaume Vicens Vives. Cambios, diálogo, autocrítíca... Había empezado una nueva época. Una época que consolidó los movimientos de expresión castellana surgidos hacia 1951/53 y que, por otra parte, acabó con la literatura catalana clandestína, dísminuyó la del exilio y, de manera correlatíva, incrementó la que se publicaba en el país con todas las garantías legales. Pero ésta ya es otra historia.

    (1) La Vanguardia Española, 5/VIII/39.
    (2) Cf. Solidaridad Nacional, 9 y 13/1/40.
    (3) G. M. A., Homenaje de «Los Noveles» a Luys Santa Marina, «La Estafeta Literaria», núm. 31 (1945), 5.
    (4) Concretamente, en'la colección Poesía en la mano, de Editorial Yunque, reprodujo con fidelidad el programa e incluso el diseño de otra catalana, recién degolIada: Oreig de la Rosa dels Vents, de Josep Janés i Olivé.
    (5) Así, La Estafeta Literària, núm. 25, dedicó sus páginas centrales a conmemorar el centenario verdagueriano. Y, al anunciarlo en la primera página, decía significativamente: “Hace cien años nació un gran poeta español. Un maravilloso poeta, alta cumbre de nuestras letras. Mosén Jacinto Verdaguer es esta figura señera que la rueda del tiempo nos trae prendida en un centenario evocativo. Vivió consagrado a Dios y a la poesía. El es la más recia y clara voz de la épica moderna española. Como poeta lírico su alma se desborda por los cauces del misticismo y cuaja en la honda y estremecida corriente religiosa de pura raíz nacional.En la encuesta que figura en las páginas centrales hay respuestas tan inequívocas como las siguientes: “La Atlántida, más que nada, es poema nacional español” (M. Fernández Almagro). Ha existido en tiempos no remotos un "especial deseo de destacar la regionalidad inequívoca de los grandes poetas de Cataluña no tanto como una raíz, sino como un límite. Hace algunos años hubiera sorprendido en ciertos medios un trabajo titulado: El españolismo de Verdaguer. Y, sin embargo -y aleccionadoramente para los miopes de uno y otro bando-. Mosén Jacinto aprendió a amar a España y a entender su dimensión histórica navegando por el Atlántico bajo la bandera blanca y azul de Comillas como capellán de sus barcos. L 'Atlántida está llena de profundísima emoción española.” (G.Díaz- Plaja), etcétera.

    Joaquim Molas: Panorama de la literatura catalana de postguerra. "El País", 5-II-1978 [Suplement «Arte y Pensamiento»].

    Un bon amic, Albert Manent, dedicà fa tres o quatre anys un estudi a la seva generació, que és la meva. Qui tingui la sort de llegir-lo hi trobarà moltes notícies i remarques sucoses, que algun dia potser caldrà ampliar i discutir. De moment, voldria parlar d'una de tantes experiències concretes, la meva personal. Hi ha dies baixos, plens de malagana o, almenys, de desgana. I, aleshores, el record bull com una cassola al forn -que diria el poeta Ausias, Ausies o Ausiàs March (tant me fot!). La meva consciència es despertà amb la guerra. Imatges vagues d'una revolució, draps bicolors al coll, cromos de bombardeigs, llargues cues, fam, absències, morts, grup escolar «Ramon Llull», avions que ranegen la teulada de les cases i corrues de carros esventrats que fugen cap a França. La meya generació nasqué amb un mal record i, des d'aquell instant, es debaté entre un passat que pesa com una llosa i un futur incert que condiciona els gestos, les paraules. Tots sabem quan comença la postguerra però ningú sap quan acabarà. Visc la falsa pau paradisíaca de Mallorca i tot seguit, a Barcelona, trobo el racionament, l'estraperlo, la fam. De lluny, arriben ecos de Dunkerque i d'Hiroshima i, del Maestrat o dels Pirineus, n’arriben d’altres mig apagats dels maquís. Ah, aquells somnis de vida fabricats als cinemes de barri, a les pagines dels còmics, a les novelles de l'Oest o a les de lladres i serenos! La mística de la radio ens robava el cor: «Raskayú", Machín, Luis Mariano, devessalls de musiquetes pop, retransmissions esportives... Ah, els grans herois de la pilota, les grans gestes del Barça! Vedettes al Paral·lel o al final de la Rambla, ah, aquelles vedettes de carns tan esplèndides! Comença la inacabable agonia del llicenciat sense horitzons que treballa per a editorials de consum. Insatisfacció, sexe, obsessió, molt sexe. Vivim tancats i descobrim amb sorpresa l'Avantguarda, Picasso, Miró, Sartre. Salons de Tardor a les Laietanes, Club 49, «Ariel», «Dau al set»... Estilística i, malgrat tot, primeres aventures de compromís. Milícies a Los Castillejos i a Salamanca. 98 i més 98. Viatges per terres de Castella amb la boca oberta. Passió per Dámaso i Salinas, enveja d'Alberti. Clàssics locals, Salvat-Papasseit. Llargues converses amb Riba, amb Foix, amb Ferran Soldevila, amb Vicens Vives, amb Espriu, amb Pere Quart, amb... Quin món, Mao, quin món! Anem de casa en casa, demanant no sabem què... Les portes són sempre obertes, les finestres tancades. Premi Nobel per a Faulkner, lectura de Dos Passos a la Residència d'Oficials. Cine de Vittorio i de tots els altres, somnis d'alta nit amb Gina i la B. B. De mica en mica, treuen el nas Armstrong, Xostakovitx, Juli González, Kafka, BIas, Neruda, Pavese, Maiakovski, Brecht... Ah, la troballa decisiva de Brecht! Canviem Karl Vossler i Leo Spitzer per Gyorgy Lukács. Tavernes del barrí antic amb cants internacionalistes. Un món nou. París, Londres, Liverpool... Fronteres de Carlyle: Edimburg florit, amb la torre de Walter Scott presidint-la. TV, nouvelle vague, els Beatles que comencen... Lectures de Gramsci a Barcelona i de Goldmann a Ginebra. Ja som ahir, quasi avui. Però la generació continua, tots continuem. Cap a on?

    Dins Joaquim Molas: Una cultura en crisi, Barcelona, 1971.

1918

8 de març. ― Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol ―malgrat haver-s’hi ja trencat un braç i una cama―, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m’agrada.

A l’hora de les postres, a dinar, apareixen a taula una gran plata de crema cremada i un pa de pessic deliciós, flonjo, daurat, amb un polsim de sucre ingràvid. La meva mare em diu:

―Ja saps que avui fas vint-i-un anys?

I en efecte: seria absurd de discutir-ho: avui compleixo vint-i-un anys. Dono una ullada circular. El meu pare menja en silenci, en un estat de perfecta normalitat. La meva mare no sembla pas estar tan nerviosa com sol habitualment. Com que en aquest país només se celebren els sants, la presència del pa de pessic i de la crema em fan malfiar. Em pregunto si han estat elaborats per celebrar realment el meu aniversari o per recordar-me que el balanç dels primers anys és absolutament negatiu, francament magre. Aquest retoc ―penso― és tan natural! Tenir fills en forma d’incògnita, de nebulosa, ha d’ésser molt desagradable. La meva frivolitat, però, és tan gran, que ni el problema de consciència plantejat per les llaminadures no és prou per a evitar que trobi el pa de pessic saborosíssim i la crema literalment exquisida. Quan me’n serveixo més, la fredor augmenta d’una manera visible. Vint-i-un anys!

La família! Cosa curiosa i complicada…

A mitja tarda es posa a ploure ―una pluja fina, densa, menuda, pausada. No fa gens d’aire. El cel és gris i baix. Sento caure la pluja sobre la terra i els arbres del jardí. Fa una fressa sorda i llunyana ―com la del mar a l’hivern. Pluja de març, freda, glacial. A mesura que va caient la tarda, el cel, de gris, es torna d’un blanc de gasa ―lívid, irreal. Sobre el poble, pesant sobre els teulats, hi ha un silenci espès, un silenci que es palpa. La fressa de l’aigua que cau l’allarga en una música vaga. Sobre aquesta sonsònia, hi veig flotar la meva obsessió del dia: vint-i-un anys!

Veure caure la pluja, a la fi, m’ensopeix. No sé què fer. Hauria, és evident, d’estudiar, de repassar els llibres de text, per treure’m de sobre aquesta pesada carrera d’advocat. No hi ha manera. Si sovint no puc resistir la temptació de llegir els papers que trobo pels carrers, davant d’aquesta classe de llibres la curiositat se’m tanca amb pany i clau.

Decideixo de començar aquest dietari. Hi escriuré ―just per passar l’estona, a la bona de Déu― el que se m’anirà presentant. La meva mare és una senyora molt neta minada per l’obsessió de mantenir la casa en un ordre gebrat. Li agrada d’estripar papers, de cremar velles andròmines, de vendre al drapaire tot el que per ella no té una utilitat pràctica o decorativa immediata. Ja farà prou, així, que aquests papers se salvin de les seves admirables virtuts casolanes. Si això arriba, no crec pas, de tota manera, que hi hagi res de mal…

14 de març. ― Ara, finalment, dóna gust de viure a Catalunya. La unanimitat és completa. Tothom està d’acord. Tots hem tingut, tenim o tindrem, indefectiblement, la grip.

Fa quatre o cinc anys que llegeixo, cada dia, el «Glosari» de Xènius. En aquest moment no sembla pas haver-hi, per a la secció d’Eugeni d’Ors, tant d’entendriment com en altres èpoques. Personalment trobo el «Glosari» molt afectat i de vegades una mica massa «violinista». Tinc una tendència invencible a malfiar-me dels qui són massa artistes.

16 d’abril. ― De vegades em passejo pels carrers amb l’exclusiu objecte de mirar la cara dels homes i de les dones que passen. La cara dels homes i de les dones que han passat dels trenta anys, quina cosa impressionant! Quina concentració de misteris minúsculs i obscurs, a la mesura de l’home; de tristesa verinosa i impotent, d’il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys; de cortesia momentània i automàtica; de vanitat secreta i diabòlica; d’abatiment i de resignació davant del Gran Animal de la naturalesa i de la vida!

Hi ha dies que invento qualsevol pretext per parlar amb la gent que vaig trobant. Els miro els ulls. És una mica difícil. És l’última cosa que la gent es deixa mirar. M’esborrona de veure l’escassa quantitat de persones que conserven en la mirada algun rastre d’il·lusió i de poesia ―de la il·lusió i de la poesia dels disset anys. De la majoria dels ulls, se n’ha esbravat tot esclat per les coses inconcretes i gracioses, gratuïtes, fascinadores, incertes, apassionants. Les mirades són dures o mòrbides o falses, però totalment arrasades. Són mirades purament mecàniques, desproveïdes de sorpresa, d’aventura, d’imponderable.

17 de maig. ― El vent ha assecat el país. En poques hores hem passat dels verds tendres i suaus als grocs lluents i eixarreïts. Transmutació desagradable. Tot és ja ple de pols i de brutícia. No hi ha res més desagradable que la pols. Veure llaurar un pagès seguit del nuvolet de pols que l’arada alça de terra em fa un efecte depriment. Haurem, ara, d’esperar que plogui per veure reaparèixer una mica de verd, i potser haurem d’esperar fins al mes de setembre. Aquest país tendeix, a l’estiu, a tornar-se saharià, assedegat, exhaurit.

Vaig a Llafranc, cap al tard, amb Gallart i Coromina. Després de la darrera ventada, la terra, la naturalesa ―àdhuc la mar―, té un aire de fatiga, com l’abandó de la convalescència. La mar ha quedat en una calma manyaga, en una desfibració desmaiada, que la llum d’òpal del crepuscle accentua amb un punt de dolça malenconia. A la platja no es veu ningú. La claror darrera, exsangüe, de la tarda, mor a les parets blanques de les barraques del racó de llevant. Després, una grisor opaca, densa, baixa dels vessants dels pins i envaeix la mar i la terra.

Contemplo la mar de la badia i tot el que em volta, ajagut a la platja. Sento el glu que fa l’aigua filtrant-se en l’arena molla i fina. Cap altre soroll no és perceptible. Els amples raigs lluminosos del far giren lentament en la clarícia moribunda de la tarda. A la porta de la taverna hi ha una mica de resplendor greixosa i trista. La solitud, l’atonia, el silenci ―que les buides cases tancades semblen augmentar― us desplacen a una evasió remota. L’ambient es fa propici per a la contemplació del mar. Per a veure la mar ―per a veure-la seriosament― és molt útil de desdoblar-se. La sorda ressonància que portem a dins ―ressonància que en moments d’agitació de cor crea com un estat de confusió mental― no deixa veure res. Tampoc no hi ajuda la presència d’un soroll absorbent immediat. Però, si hom aconsegueix abstreure’s de l’obsessió interna i de la nosa exterior, la mar esdevé un embadaliment, una força insidiosa de penetració lenta que desfà els sentits en una deliqüescent vaguetat.

Sopem a la taverna de Mata. La Conxita apareix amb una immensa plata de sardines a la brasa: grosses, fresques, vives. En les escates tocades pel foc, l’oli lluu d’una manera somorta i densa. En les escates blavisses, la llum del bec de gas treu petits punts rutilants, com un formigueig lluent. Mengem una quantitat desorbitada de sardines. L’absorció de sardines a la brasa produeix en el meu organisme una intensa segregació sentimental. Les sardines em fan regalimar els sentiments, m’afebleixen la raó i poblen la meva imaginació de formes plenes de gràcia. Aquest fenomen és en mi tan objectiu que de vegades he pensat si els estats d’esponjament sentimental i poètic dels celtes no podrien provenir de la importància que en la seva alimentació tenen les sardines.

Després d’una infinitat de declamacions humanitàries i cordials, tornem a la matinada ―una matinada fina, filtrada, de pell de seda, cel de color d’absenta sobre el qual es retallen les coses amb un sintetisme d’estampa. El ventet de la terra és viu i ens aclareix el cap. Ara seria el moment, potser, de parlar una estona amb una dona mal casada, avinent, generosa i amable.

24 de maig. ― Records de família. ― Quan érem petits, el pare ens feia unes bromes d’una poca solta considerable. Cridava un o altre dels germans i deia amb un posat absolutament seriós:

―Vés a l’escriptori a veure si m’hi trobes…

Hi anàvem d’una manera automàtica, completament distrets, i en arribar, de retorn al menjador, amb la cara de babau del qui no ha trobat ningú, la boca mig oberta, sentíem el bon senyor que ens deia, rient:

―I que n’ets de burro, fill meu!

Ho feia, és clar, per despertar-nos. Així i tot em sembla que ésser pare de família ha d’ésser una professió difícil.

6 de juny. ― L’alcohol: En una «Instantània» de Josep Ferrer trobo aquest curiós paràgraf: «L’embriaguesa per l’alcohol fa tornar esplèndids els avariciosos; dóna enginy als ignorants; converteix els egoistes en generosos; fa dilapidadors els baixos de sostre, bons els dolents. L’home més bútxara, el més estaquirot, el pedant integral, és capaç, a través de l’alcohol, d’un gest generós ―d’un gest que en estat normal és literalment impossible d’atribuir-li. L’aspecte de la nostra personalitat que la intoxicació alcohòlica subratlla i fa emergir és el més excel·lent ―des del punt de vista del candor moral. Dins de cada un de nosaltres, doncs, hi ha un altre jo ―un altre jo més bo―, ja que l’alcohol fa també tornar l’home més bo».

Ben mirat, potser només hi ha una altra força capaç de produir els mateixos efectes que Ferrer atribueix a la intoxicació alcohòlica: és l’exercici de la vanitat personal. L’home (o la dona) que no pot satisfer el seu misteriós desig de vanitat esdevé trist, dur, malvat, ressentit ―i això en qualsevol graó en què l’exercici de la vanitat pugui produir-se. L’home (o la dona) que veu satisfeta la seva ànsia de vanitat s’esponja, se li liqüifica el sempre duríssim cristall de ressentiment potencial que portem dins i és capaç de sentir una certa tendresa ―no gaire, ben entès, just la que permet el sentit del ridícul.

Una societat de fatxendes és plausiblement concebible; una societat d’humils seria inhabitable i perillosíssima.

5 de setembre. ― Em demano sovint si aquest dietari és sincer, és a dir, si és un document absolutament íntim.

La primera qüestió que es planteja és aquesta: ¿és possible l’expressió de la intimitat? Vull dir l’expressió clara, coherent, intel·ligible, de la intimitat. La intimitat pura, ben garbellat, deu ésser l’espontaneïtat pura, o sigui una segregació visceral i inconnexa. Si hom disposés d’un llenguatge i d’un lèxic eficaç per a representar aquesta segregació, no hi hauria problema. Però el cert és no existeix ni un estil adequat a la sinceritat ni un lèxic eficient. Però, àdhuc suposant un moment que la intimitat fos expressable, ¿qui l’entendria, qui la podria comprendre? Si no fos única, particularista, personalíssima, absolutament primigènia, ¿quin aspecte tindria, com es podria imaginar la seva presència? Quan no podem aclarir la nebulosa interna, diem habitualment: jo ja m’entenc… Els embriacs diuen el mateix. Sospito que les criatures, quan no arriben a fer-se entendre, pensen el mateix. La meva idea, doncs, és que la intimitat és inexpressable per falta d’instruments d’expressió, que la seva projecció exterior és pràcticament informulable. Penseu, només, l’enorme força de deformació i de falsificació que té l’estil tradicional, l’ortografia i la sintaxi habitual, en tota temptativa de voler expressar el pensament d’aparença més senzilla, en la pretensió de descriure el més insignificant objecte.

I, per si això no fos prou, hi ha tots els monstres invencibles: la vanitat, el tartufisme, l’educació, l’egoisme, el convencionalisme, l’enveja, el ressentiment, la humiliació, la influència dels diners o de la manca de diners, la impotència… és a dir, tot el detritus de passions i de sentiments que hom arrossega des que hom es lleva fins que se’n va al llit. Posats dins aquest joc de forces obscures però de gran pes, les contradiccions íntimes són permanents. Per exemple: jo tendeixo en públic, o quan escric, a combatre el sentimentalisme per pornogràfic i antihigiènic, però el cert és que personalment sóc una mena de vedell sentimental evanescent. En trobar-me sol, de vegades ric ―o de vegades em cau una llàgrima desproveïda de tota justificació racional, contrària a totes les exigències de la raó que defenso davant de la gent. M’ha succeït d’entrar en una església i de posar-me a plorar a llàgrima viva i això mateix m’ha passat llegint un llibre, fent d’espectador en un teatre o fullejant un diari. Fullejant un diari, ¿no és literalment grotesc? És un fet cert. Un altre aspecte: tinc una petita fama d’home fort i poso ―per dir-ho com Stendhal– de tête brûlée. Però la realitat és molt diferent. Davant de moltes coses, sóc d’una feblesa ridícula. Una gota de sang, el dolor físic, la presència d’un mort, l’observació d’una injustícia, la desgràcia d’un amic, la visió d’uns ulls tristos, em submergeixen en un estat de feblesa tan morbosa i dolorosa que la sento d’una manera física. En realitat, només sóc fort per a aparentar ―trobant-me en públic― que tinc el sentit del ridícul despert.

L’home podria ésser sincer si fos sempre igual a si mateix: mentre sigui en públic ―parlo d’un home normal― tan diferent de com és en trobar-se amb ell mateix, mentre no hi hagi entre aquests dos éssers que portem dins una solució de continuïtat, visible i permanent, l’expressió de la sinceritat és impossible.

Aleshores, de la intimitat, què se n’ha de pensar? Etcètera.

6 de setembre. ― Jo. Al cafè dic reiteradament: la meva vanitat és mínima. Els amics tenen potser tendència a creure-s’ho. Quan arribo a casa em poso davant del mirall. He tornat de Calella molt tocat del sol, amb un color magnífic. Tinc una dentadura blanca. Em trobo absolutament plausible.

12 de novembre. ― Romà Jori, director de «La Publicidad» (del matí), em proposà, sense gaires complicaments, d’anar a París de corresponsal del diari. Són set-centes cinquanta pessetes el mes, que al canvi actual deuen correspondre aproximadament a nou-cents francs francesos.

Com que em demana una resposta ràpida, accepto sense dubtar ―prejutjant (sense saber-ne res) una reacció favorable de la família. Demano a Jori que accepti el meu agraïment. No hi ha pas encara dia segur per a marxar, però m’assegura que serà molt aviat. Mentiria si digués que no estic content ―a pesar de la por que em domina de fer-ho malament, de la seguretat que en tinc.

Els amics de la penya ―i de la redacció― no semblen pas gaire reticents i, si ho són, no me n’adono. Quim Borralleras em comunica que està a punt de marxar a París i que em vindrà a rebre a l’estació del Quai d’Orsay el dia que hi arribi.

13 de novembre. ― Faig un anar i venir ràpid a Palafrugell per parlar amb la família.

Mai no m’hauria pensat que la notícia caigués tan bé. La satisfacció sembla visible en general.

M’hauria agradat, en el curs d’aquesta estada, fer una volta per la població, acomiadar-me dels amics, anar, si hagués estat possible, al mas. Però ni pensar-hi! Ha fet un dia endormiscat, somort, plujós, amb ruixats curts intermitents que han enfangat els carrers i han tancat la gent a casa. Aquesta cosa que tenen els pobles, que de vegades sembla que no hi ha ni una ànima. Així he passat tota la tarda a casa amb la família parlant ―sempre amb la mateixa reserva de l’educació familiar― d’una cosa i l’altra. A pesar del llar temps de què hem pogut disposar, ni el meu pare ni la meva mare no m’han donat cap consell. Una de les coses agradables de la família sembla ser la incapacitat de convertir una qualsevol escena ―grossa o petita― en espectacle. La meva mare m’ha anunciat que em regalarà un paquet de jerseis ―potser tres o quatre. El meu pare m’ha dit que em donarà diners per a tenir un abric gruixut i còmode i per a comprar una maleta grossa, molt grossa, de cuiro autèntic, perquè al seu entendre les maletes petites no tenen cap utilitat per a aquests viatges.

―Vols dir que ha de ser tan grossa? ―que jo li he dit.

―Sí, sí, com més grossa millor, mentre es pugui, encara que sigui patint una mica, portar a mà. Per altra part, has d’aprendre de fer una maleta. En una maleta, s’hi poden encabir moltes coses. Ja ho veuràs.

El meu pare ha fet la vida normal: havent sopat ha anat al cafè i ha tornat a les dotze en punt, com és habitual.

15 de novembre. ― Els preparatius del viatge. El passaport estarà demà. L’ordinari em porta el paquet de jerseis i els diners per a l’abric i la maleta. A la tarda, anem, amb Alexandre Plana, a comprar-ho. La maleta és realment important.

El viatge a París es produirà demà-passat.

    He rellegit, ara, l’Ulysses de Joyce –traducció francesa de la N.R.F. Encara que generalment les traduccions franceses són infames, aquesta és ben feta i completa –revisada per Valéry Larbaud, que és una garantia. El llibre és impressionant –un dels documents del realisme aparentment fantàstic més al·lucinants de la història de la literatura. No és pas solament important (em sembla) per la seva truculència, per la glopada incontenible de veritat que conté, sinó per la seva subtilesa i perquè tècnicament és una meravella de ben fet. L’últim capítol, les cinquanta últimes planes del llibre que contenen el monòleg de Molly Bloom, escrit sense punts ni comes, amb les habituals obsessions pornogràfiques (és la segregació mental espontània d’aquesta senyora en un moment d’insomni), és un tour de force, prodigiós: cinquanta pàgines. De seguida és dit!

    En el període d’entre les dues guerres només hi ha una obra –la de Marcel Proust– que s’hi pugui comparar, que jo sàpiga almenys. La de Proust –em sembla– és literàriament millor.

    Suposo que Ulysses és un llibre amb clau, i, per tant, les persones que el coneixen degueren (deuen) trobar el llibre absolutament fascinador. Dic això perquè, si, quan es desconeix, l’efecte és tan colpidor, és fàcil d’imaginar el que deu passar quan la clau és coneguda.

    Desconec el curriculum vitae (una mica precís) de James Joyce, sobretot el dels seus primers anys. En tinc vagues notícies. Tot em fa suposar que fou alumne dels jesuïtes (a Dublín) i que, fatigat de la inanitat de la teologia i dels convencionalismes del barroc burgès, trencà la pressió de l’asfíxia a què semblava estar sotmès. L’explosió de realisme (abans s’hauria dit de naturalisme) continuat, deliberat, frenètic, que el llibre conté permet de suposar-ho. ¿Es produïren les coses d’aquesta manera? Ulysses té si més no el to del document venjatiu dels desenganyats de l’educació religiosa que tingueren. Almenys m’ho sembla. Esbrinar-ho seria decisiu. I dic que m’ho sembla perquè he conegut persones dominades per aquesta reacció. És l’home que s’allibera i que es venja.

    Immensa la lectura i la cultura de Joyce. Té d’un cantó la cultura jesuítica i de l’altre l’antijesuítica (científica). Se’n pot tenir més? El problema de saber si un cas semblant de força, d’agudesa, de tensió, de sensibilitat, es pot tenir si no es forma part (amb frescor i llibertat irlandesa) de les facilitats de la cultura anglesa es podria plantejar plausiblement.

    Josep Pla: “Ulysses” dins Josep Pla, Notes per a Sílvia. (Obra Completa. vol. 23). Barcelona: Edicions Destino, 1985, ps. 230-232.

Milers de finestres i cors
t’esguarden com bulls i et regires.

La nit s’atarda.

Els coixins esventrats de la memòria,
la flama del teu somni,
la sang nova del crim,
la infàmia morta, el clam i la barreja!

Barcelona!
Barcelona, ferida i eixalada.
Repiquen les campanes soterrades,
volen les creus,
ocells d’incert auguri.
Els murs suporten voltes invisibles,
blaves banderes, panys de cel,
roba blanca de núvols.
D’aquí estant, Barcelona,
el tumult és ordre.
L’or pàl.lid ni respira.

(...)Barcelona,
els teus fills no t’acaben d’entendre,
bruixa frenètica, matalàs d’esperes.
Escabellada, ronca,
perds la vergonya i la senyera,
però et guanyes la vida,
entre la mort i la follia.
Danses encara
i et pentines un xic amb les estelles
i maquilles tes nafres amb pólvores i cendres.
Però fills teus et deserten,
els que aviciares massa,
enguantats, clenxinats,
patriotes ah ah!
No et reconeixen sense el teu posat
de monja llamenca.
Et maleeixen
quan ja no ets polida, oficiosa,
inscrita en el joc brut de la riquesa
dels favorits i les bagasses.

(...)Tanmateix, Barcelona,
la mar no et deixa i et gombola.
Allitaràs tos sofriments
en faldes suaus i tombes provisòries
on operen amb punya
les forces dures de la renaixença.
Al cap d’anyades
t’arribarà l’eco:
sospirs, gemecs, renecs, esclats!
I ja tindràs l’himne triomfal
sota la bandera de la quàdruple flama.

Barcelona:
pairal ciutat de Catalunya,
de València i les Illes.
Les comarques
gerdes, eixutes, alteroses, planes.
Màquines i collites.
Tiges en estol,
bestiar i aigua submisos.

Barcelona,
esdevindràs, si vols, la capital altiva
d’una pàtria novella de rels velles,
quasi feliç, penosament fecunda.
Mestressa sobirana,
sola en ton clos obert com una rosa
dels vents, als vents de mar, de terra!

Barcelona, contempla’t.
Barcelona, no cantis.
Ausculta aquest cor teu que s’escarrassa a batre.
No et deturis. Plora una mica cada dia.
Quan la Terra comença
un altre tomb, ullcluca.
A poc a poc, no et distreguessis
amb les fulles que el vent requisa als arbres.
Ni amb el presagi de les ales noves.

Treballa. Calla.

Malfia’t de la història.
Somnia-la i refés-la.

Vigila el mar, vigila les muntanyes.
Pensa en el fill que duus a les entranyes.

NOÈ

Noè mira, poruc, per l´ull de bou.
L´aiguat no amaina.
Ja es nega el pic més alt de la muntanya.
No es veu ni un bri de verd,
ni un pam de terra.

Senyor, per què no atures aquest xàfec?
Minva el gra i el farratge
i les bèsties es migren a les fosques;
totes -te´n faig aposta-
deuen pensar el mateix:
I mentrestant els peixos se les campen!
Jo tampoc no m´explico el privilegi.

Ja no donem abast tapant goteres;
i en dos indrets de la bodega
la fusta m´ha traït: traspua
a despit del betum.

Fa trenta dies que plou massa!

Noè cercava el cel per la lluerna
i veia la cortina espessa de la pluja.

La família, ho saps prou, no se´n fa càrrec.
Els fills em planten cara, rabiosos,
les nores xafardegen i no sirguen,
els infants, sense sol, s´emmusteeixen.

I la dona, ui la dona!,
em fon, de pensament, amb la mirada.

Tanta humitat no em prova:
garratibat de reuma,
què valc, Senyor?
I, a més, el temps pesa qui-sap-lo:
ja en tinc sis-cents de repicats!

Prou mullader, Jahvè, repensa´t!
Que el bastiment, de nyigui-nyogui,
poc mariner, sortí d´una drassana
galdosa, a fe!
i el costellam grinyola, es desajusta.

No m´ennaveguis més, estronca
les deus de la justícia
i engega el sol de la misericòrdia!
Ja fóra hora d´estendre la bugada!

Ben cert que ets Tu qui fa i desfà les coses;
i per amor de tu suportaré el que calgui.
Només volia dir-te
-i  sé per què t´ho dic-
que aquest país no és per a tanta pluja,
i el llot no adoba res:
cria mosquits i lleva febres.
Caldrà refer els conreus i escarrassar-se.
Som quatre gats malavinguts
i m´estic veient una muntanya...

Vingué aleshores un tudó tot blanc,
però ensutzat de colomassa,
i s´aturà a l´espatlla dreta
del vell senyor almirall,
el qual, amb la mà plana,
oferí quatre veces a l´ocell amansit.
En aquell temps ningú no s´estranyava
de res.
Vegeu la Bíblia.

VACANCES PAGADES

He decidit d’anar-me’n per sempre.
Amén.

L’endemà tornaré
perquè sóc vell
i tinc els peus molt consentits,
amb inflors de poagre.

Però me’n tornaré demà passat,
rejovenit pel fàstic.
Per sempre més. Amén.

L’endemà passat l’altre tornaré,
colom de raça missatgera,
com ell estúpid.
No pas tan dreturer,
ni blanc tampoc.

Emmetzinat de mites,
amb les sàrries curulles de blasfèmies,
ossut i rebegut, i lleganyós,
príncep desposseït fins del meu somni,
Job d’escaleta;
llenguatallat, sanat,
pastura de menjança.

Prendré el tren de vacances pagades.
Arrapat al topall.
La terra que va ser la nostra herència
fuig de mi.
És un doll entre cames
que em rebutja.
Herbei, pedram:
senyals d’amor dissolts en la vergonya.

Oh terra sense cel!

Però mireu-me:
he retornat encara.
Tot sol, gairebé cec de tanta lepra.

Demà me’n vaig
-no us enganyo aquest cop.
Sí, sí: me’n vaig de quatre grapes
com el rebesavi,
per la drecera dels contrabandistes
fins a la ratlla negra de la mort.

Salto llavors dins la tenebra encesa
on tot és estranger.
On viu, exiliat,
el Déu antic dels pares.

    És sabut amb quina alternativa es troba el traductor d’un gran poema clàssic: o limitar-se a mostrar-lo de lluny o esforçar-se a fer-lo present. En tots dos casos, és inevitable que perilli algun preciós element de l’original. En el primer, la immediatesa (entengui’s bé que no diem la facilitat): sense ella, la poesia serà suggerida, explicada, no precisament viva en el seu miracle. En el segon, el traductor imitarà. Més que en el públic del seu poeta, distant segles amunt, pensarà en el seu propi; atent a ell, que li és davant, emprarà les seves fórmules expressives, s’adaptarà a les seves habituds d’imaginació, cercarà els efectes a què és més sensible, li farà fer, en suma, la il·lusió que és per a ell que fou originàriament creat el poema. Però la poesia, llavors, serà substituïda, no traslladada; rompuda la dura, divina unitat de l’obra, el contingut anirà per una banda, més o menys respectat, i de vegades, si així ho vol la moda, esquematitzat com teòricament ho fou en la primera idea del poeta; i per altra banda anirà la forma, l’externa i fins la interna, a totes les conseqüències del que pugui o del que no pugui com a poeta el traductor.

    Evidentment la cosa és absoluta així només en principi. De fet es tracta d’un més o d’un menys. No hi ha traducció, empresa amb un mínimum de responsabilitat, en la qual no s’hagi intentat un compromís entre les dues tendències; és a dir, complint algun dels deures implicats en cadascuna, participar en els correlatius avantatges, ja que és fatal la participació en tots els inconvenients. Així, traduint un gran poema antic, un professor mirarà més aviat de realitzar la fidelitat a unes característiques històriques que es creu conèixer bé; un artista pur sacrificarà el que convingui per fer ressortir tot allò que al seu entendre són valors estètics permanents. I l’un i l’altre a cada vers hauran hagut de calcular què valia més deixar perdre per a salvar el que jutjaven de més interès; l’un i l’altre, ja abans de donar cap a la noble tasca, hauran constatat melangiosament que llur traducció, que tota traducció, és sempre per força provisional. Arrencada de la seva forma única, exacta, acabada, absoluta, la magna entitat poètica ha estat feta relativa a un altre temperament, a un altre fi, a un altre lloc, a una altra època, a una altra llengua, a un altre concepte de la mateixa poesia; és a dir, situada de nou, per a bé i per a mal, en tot allò que és fluent i canviant per condició humana. És en l’home el misteri, no en l’obra l’art: ella dura, exercint el seu simple imperi, exigint sempre uns nous ulls que contemplin i que hi vegin més d’actual. Traduir, així mirat, ¿fóra res més que llegir assajant un forma a la personal interpretació? I el qui bonament llegeix, si llegeix bé, ¿què fa sinó traduir per a ell —més provisionalment encara?

    És convençut de tot això que jo veia la meva traducció de l’Odissea cada dia més lluny; si es vol, més envellida. Un traductor, és obvi que, malgrat tot, pot aspirar que la seva obra de reconstitució sigui tan feliçment informada per una personalitat poderosa que, independentment del seu caràcter de traducció, adquireixi al seu torn l’alta qualitat de clàssica. Arcaica, potser sí que aquella bona Odissea meva de cap al 1919 m’ho apareixia, amb tot allò que el mot comporta de mirat tendrament, piament, però inactual per sempre més. Clàssica, ben certament que no. Si ara i adés tal commovedora mostra d’estima que per ella rebia em feia témer que algú la hi considerés, la cosa m’omplia d’una confusió gairebé intolerable. Tot allò que és clàssic és heroicament distant; però mai vell. I vella jo la veia, ja només de pensar a quines proves d’afinament i d’enriquiment ha estat sotmès l’idioma en el temps que ha vingut després; i en l’ordre pràctic, de quins instruments disposa avui un escriptor a casa nostra per al seu treball, que en 1919 no existien. En altres termes: sense sortir-me del terreny objectiu, em podia imaginar jo mateix havent reeixit millor dos o tres decennis més tard.

    Una vegada m’hagué temptat de refer la meva Odissea, ja no em vaig poder sostreure al desig. Bastà que uns amics generosos, en circumstàncies que feien pròxim el meu cor el mite d’Ulisses, em proposessin una reedició de l’introbable llibre, perquè em llancés resoltament a l’aventura. Resoltament; no pas tot d’una segur del que calia fer. Però aviat vaig saber de cert que res no hi podia ésser fet superficialment. Havia de replantejar-me tots els problemes, de revisar tots els criteris, de ressenyar tots els mitjans. Era jugar-m’hi molt com a professor de grec i com a poeta. Vaig deixar que, en mi, aquell cedís el pas a aquest; no puc creure que ningú hagués fet estúpidament altra cosa. A tot allò que des de fora o des de la meva mica de ciència m’ajudés a millorar el resultat del meu esforç d’antany, calia afegir, i sens dubte valia més per a sostenir la meva confiança, el que jo mateix, en tot aquest temps, hagués pogut adquirir d’experiència. Experiència tècnica i més encara experiència humana en general. Per a la comprensió íntima de cap gran poema no és potser aquesta més necessària que per a l’Odissea, fresca, íntegra i nova, al cap de vint-i-vuit o de vint-i-nou segles, en el seu encant, en el seu to i en els seus traços, en els seus sentits directes i en els seus símbols. ¿I no podia també esperar alguna cosa de subtilment preciós i eficaç de l’experiència dels meus ulls i de la meva memòria, que l’espectacle de mars i terres odisseiques encara omple, en inacabable procés de cristal·lització?

                            Ítaca, regne petit, conec la cova profunda:
                            oliverada amunt, fora camí, en el rocall...

    Els poetes dubten de si en el món trasbalsat, barbaritzant, d’avui, hi ha un públic per a ells. El dubte esdevé menys cruel, si es formula serenament, amb ple sentit humà i històric: ¿ha estat, ha pogut, podrà ésser mai, en essència i tot compte fet, altrament? Ha crescut enormement la massa dels lectors, dels interessats per la literatura; i dins ella, el grup dels qui apassiona la poesia pura —uso aquesta fórmula per amor de la bella comoditat, conscient de les reserves que s’hi han fet i que hi cal fer. Doncs bé, dins la immensa, renouera turba, aquest grup de “feliços pocs” ha augmentat també; però no podia augmentar proporcionalment. Per força havia de quedar ofegat fins a ésser gairebé invisible i mut. Per als seus components, la poesia continua tenint el seu caràcter de festa i d’experiment de l’ànima; quan, entorn d’ells, per a tants la literatura ha descendit a entreteniment o a excitant de cada dia. Essent aquests els qui més pontifiquen i exigeixen, la confusió s’acreix sense remei. La qüestió entra de ple dins el camp de la sociologia i és molt perillosament complexa. Cenyint-nos al fet que ara ens interessa, és evident que si avui es pretén dur els clàssics, l’Odissea, ja que d’ella es tracta, a la plaça del mercat, l’empresa obeeix a raons segurament més tristes per a la poesia que les que tenien els romàntics per a somiar el mateix. Hi seria duta, certament; però no tornada, perquè ni en sortí ni mai ben bé no hi anà. Arrencar-la al monopoli dels més o menys doctes hel·lenistes, d’acord; però tant com lliurar-la a la insensibilitat i a la banalitat dels simples devoradors de novel·les, despullar-la de la seva poesia que, en la realització com a tal, tant té de la que ara qualifiquem com a pura, i això ja per principi, costa de resignar-s’hi.

    Per a bé i per a mal, un cert complex de sentiments entorn del natural amor a l’idioma ha creat entre nosaltres un nucli relativament poderós d’amics de la poesia. Amb tants de malentesos i d’il·lusions sobre la matèria, procediments, finalitats i valors de la poesia com es vulgui; però un públic existeix, capaç d’estimar una versió de l’Odissea que, acostant-li el diví poema en el seu aspecte fonamental de narració, fos en primer lloc als seus ulls un monument de la llengua pròpia, per a la qual a tant s’aspira. Això, comprovat per mi en lectures a molt diversos auditoris, m’havia compromès ja molt des de la meva primera versió: m’imposava en principi i des del començament el concepte i el to de tota possible refosa. No, en considerar les maneres i mitjans d’imitar, com a traductor, la personalitat i l’estil de l’original, jo no podia sinó atendre tot d’una el caràcter de poesia per a ésser recitada. Tant més que, al llarg d’aquests anys, havia esdevingut ferma en mi la convicció que tota poesia, fins la que sembla girada més cap endins de l’ànima i dels seus rics silencis, és en la veu, i únicament per ella, que té l’última i necessària realització de la seva qualitat i que es comunica plenament, fins i tot al lector solitari. Des d’aquest punt de vista, la qüestió d’optar entre el vers i la prosa deixava d’ésser secundària, com ho és per a qui roman en el de la relativitat de tota versió d’un poema. Calia el vers. De fet, jo ho havia après des dels inicis de la primera versió, quan, havent-me decidit per la prosa, sota la ploma se m’anaven congriant, amb independència de mi mateix, petites entitats rítmiques cada vegada més imperioses, més freqüents i diria que més tentaculars.

    L’error dels traductors en vers dels poemes homèrics ha estat de resoldre la qüestió del metre a adoptar independentment de la general de l’estil. La fidelitat a les tradicions mètriques, no sempre autòctones ni gaire antigues, de la poesia èpica en llurs respectius idiomes, ha costat desfiguracions lamentables de l’estil homèric en el que té de més preciós: el moviment. Un traductor ambiciós, venia a dir jo mateix a propòsit d’una altra versió meva, corre l’aventura de recrear el seu poeta: a perdre el que calgui, però també a guanyar, o almenys a compensar, el que pugui. Llavors el procediment és obvi: lliurar-se sense reserves al moviment poètic, seguint-ne els meandres amb obstinada atenció, revivint cada intuïció amb una alta humilitat; tot això, en funció de la llengua a la qual tradueix, però no sometent-se a l’estil que imposi ella, sinó creant en ella un estil. Amb els mots, sempre gastats, “de la tribu”, crear un estil: és el que ja fa tot poeta per superar la relativitat amb què la comuna llengua el vol trair. Per aquí pot també un traductor compensar la forçosa, doblada relativitat dels seus resultats; sempre, alhora, complint el seu primer deure, que és ésser fidel a una matèria i a un contingut que no són d’ell.

    No entendrà mai res del millor estil de la poesia greca clàssica, qui se satisfaci qualificant-lo de viu. El terme ha esdevingut, entre nosaltres, de mala escola: molt sovint no passa de valer tant com pintoresc, llampant o banal. Vivent és més just, potser perquè suggereix alguna cosa de més perennement actiu: la presència d’un miraculós artifici que ni com a tal se’ns dissimula, simple i directe prenent-nos. Ferm en la subtil distinció, he pogut voler la meva segona versió de l’Odissea menys literal que la primera, més desimbolta en el seu pas, més ajustada en la seva economia. El poema d’Ulisses resultà d’una genial manipulació d’instruccions i de rondalles; però no és una rondalla ni unes instruccions, sinó una molt noble estructura poètica, amb el seu fi en l’espectacle i en la glòria d’ella mateixa. Perquè ella fos, foren les desventures i les joies, l’esforç i els destins dels herois que ens presenta, la llum, les tempestes i les nits de la natura on es mouen, la sal de l’aire que respiren. Mai un poeta no ha estat més sobiranament ràpid i generós en disposar la seva matèria. Aturar-se massa en els mots, desmuntar-los cercant-hi el que en ells mateixos i en llur història ofereixen al goig de l’hel·lenista, sempre farà mesquina l’obra d’un traductor d’Homer. És terrible, però aquest, per poc sensible que sigui, no pot eludir d’ésser alguna cosa de divinament magnífic com ell, baldament hagi d’ésser darrera d’ell i de lluny. És per això que, rellegint la meva primera versió de l’Odissea, jo hi havia anat constatant amb molèstia un excessiu punt a dir tot el que jo havia descobert en l’original; a dir-ho amb relleu etimològic i amb eficàcia popular, encastat a la superfície del text, sense ben bé moure’m amb ell. El que, però, calia era, més que dominar, saberut, aquest text, deixar-se dur per la força que d’ell es comunica; i, segur d’un mínimum de participació en tanta de riquesa i en tanta de vida profunda, córrer a voga i a vela llengua pròpia enllà. Més d’una vegada en patiria l’estricta exactitud, potser l’arqueologia i tot; sovint, caldria renunciar a peces i a efectes valuosos; ara i adés s’haurien de completar, homèricament sens dubte, amb una torna presa als dipòsits d’escola, una cadència o una fórmula que en català s’escanyaven.

    Valia més així. El que sobretot importava era de trastornar tan poc com es pogués la meravellosa economia; en canviar, per la violència del trasllat, el pes respectiu de les paraules, veure de no augmentar ni disminuir notablement la massa de les representacions, de no treure-les gaire de llur ordre tan precís, tan natural i eficaç. Totes aquelles belleses de metre, d’harmonies imitatives, d’equívocs, totes aquelles tan escollides ressonàncies dels mots, les diamantines síntesis d’imatge, les fórmules que reapareixen amb una llum poètica diferent en la regularitat de la incessant fluència, tot allò, en suma, per on Homer és intraduïble, havia de passar en una altra llengua, dispersat en l’expressió analítica i prenent figura i curs en uns mots quasi sempre més recollits dins l’aspror de llurs consonants i dins la penombra que volta llurs accents. No tinc pas la presumpció d’haver reeixit en l’impossible. Però crec haver-me posat en l’únic bon camí de reduir el desastre, fins de reparar-lo en part. El cert estat de fluïdesa en què es troba el nostre català literari, i en el qual segurament cal desitjar que duri, acreixia l’extensió dels meus recursos. Tal locució dialectal o arcaica, tal inversió amb què una construcció esdevenia més intensa o més rara, tal decidida invenció, fins i tot, em permetien ara i adés de pujar el to de l’estil, simulant alguna cosa d’aquella mena d’universalitat que tingué el llenguatge homèric dins l’àrea del grec, o aquell dring sagrat, remot, amb què ja de tant en tant sobtava, no se’n dubti, els seus primers auditors, i que per un moment convertia l’aede en oficiant d’uns vetusts misteris de la condició heroica.

    Només creant-me un estil, insisteixo, que fes de la meva versió de l’Odissea un món clos i a part, podia jo esperar alguna cosa; i només dotant aquest estil d’un moviment a cada punt apropiat, mantindria la unitat i la justificació dels seus tan varis elements. Ara —i amb això torno a ésser on més amunt he començat i on volia anar per concloure—, moviment i economia, fórmules i formes i relacions, tot en l’estil homèric és condicionat per l’hexàmetre: tot surt del seu ritme i va amb ell i s’evidencia i passa en ell. Una traducció en prosa pot seguir amb fidelitat honorable el relat homèric, reduint-lo tot ell, per dir-ho així, a pur contingut; però molts dels elements poètics de l’estil, i certament els més característics, apareixeran trossejats i absurds en un vers que no tingui una ponderació i un desplegament similars al de l’hexàmetre. No és aquest el lloc per a discutir fins a quin punt la base quantitativa del vers èpic antic pot ésser substituïda per l’accentual; o fins a quin punt, en una lectura “a la bàrbara”, resulta per a aquest metre una coincidència que, tot enganyant, satisfà. En el pròleg a la meva primera versió de l’Odissea vaig dir molta cosa que ara se’m revela ben ingènua. Indicaré aquí solament que la majoria dels qui condemnen l’adaptació de l’hexàmetre, més que amb veritable coneixement del problema parlen amb prejudici; un prejudici, altrament, explicable per la tosquedat de més d’un assaig. En una època de crisi per als vers sil·làbic regular i de tendència als ritmes lliures per a la poesia, sobretot per a les traduccions, no pot xocar excessivament l’ús d’un metre de sis accents (comptant com a tals, per a més flexibilitat, els secundaris) distribuïts en una alternància i amb unes cesures que almenys recordin les de l’hexàmetre homèric. No hi ha, en la història de la poètica, un metre que més minuciosament hagi servit les exigències de la més fina orella; i és ben cert que, com més la seva imitació s’ajusta a l’esquema teòric, més lliure i còmode és el so amb què es desplega. He estat infinitament més fidel que en la meva primera versió; però no he dut el rigor a ultrança: per salvar valors més urgents, no he defugit mai que el meu vers s’organitzés, dins uns certs límits, “a la bàrbara” o segons tot allò que la magnífica intensitat dels nostres accents permet i compensa. He tingut així, i ja és prou, l’àmbit i el ritme que l’estil homèric necessitava, al meu entendre, per a fer-se sentir en una aproximació.

    Perquè de més aproximació ha estat ara la meva empresa en conjunt. Si alguna cosa de tot el que he suggerit he pogut aconseguir, donaré per ben esmerçat el meu esforç; si no, en alguna cosa més que en una realització literària hauré de creure que he fallit —és a dir, que havia fallit abans de posar-m’hi.

    Carles Riba: “Nota preliminar a una segona traducció de L’Odissea”, dins Homer, L’Odissea. Novament traslladada en versos catalans per Carles Riba ornada amb gravats sobre fusta d’ E.- L. Ricart. Barcelona, 1948, ps. 11-17. Reeditat dins Carles Riba: Obres Completes/3. Crítica, 2. Barcelona: Edicions 62, 1986, ps. 224-231, i dins Montserrat Bacardí, Joan Fontcuberta i Gel, Francesc Parcerisas (eds.): Cent anys de traducció al català (1891-1990). Antologia. Vic: Eumo Editorial. Facultat de Traducció Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra. Departament de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Facultat de Traducció i Interpretació d’Osona de la Universitat de Vic, 1998, ps. 139- 145. (Biblioteca de Traducció i Interpretació; 3).

XLIX

Em va despertar en Toni quan va tornar, això que quan tornava a la nit sempre travessava el pati caminant de puntetes. Vaig començar a passar un dit per una flor de ganxet i de tant en tant estirava una fulla. Un moble va fer crec, potser la consola, potser el sofà, potser la calaixera… a les fosques tornava a veure el baix de la faldilla blanca de la Rita com girava damunt dels seus peus amb sabata de setí i sivelleta de brillants. I anava passant la nit. Les roses del cobrellit, al mig, tenien cor i, una vegada, un dels cors es va gastar i de dintre va saltar un botonet molt petit, de mitja bola… senyora Natàlia. Em vaig llevar. En Toni havia deixat el balcó ajustat per no despertar-nos… anava a tancar el balcó. I quan ja hi era a tocar me’n vaig entornar cap al dormitori i em vaig ficar darrera del paravent a les palpentes i a les palpentes em vaig vestir. I només era la matinada. A les palpentes vaig anar a la cuina, com sempre, tocant les parets, descalça. Em vaig aturar davant de la porta de l’habitació del noi i el vaig sentir respirar fort i tranquil. I vaig entrar a la cuina a beure aigua, per vici. Vaig obrir el calaix de la tauleta de fusta blanca amb hule de quadrets al damunt i en vaig treure el ganivet de pelar patates que tenia la punxa fina. La part tallant del ganivet feia dentetes com una serra… senyora Natàlia. El que havia inventat el ganivet ho havia fet molt bé i devia haver rumiat molt sota d’un llum damunt d’una taula en havent sopat perquè abans els ganivets eren diferents i havia de passar l’esmolet i potser els esmolets per culpa del que havia inventat el ganivet serra cremant-se les celles havien hagut de canviar d’ofici. Els pobres esmolets potser ara feien una altra cosa i potser encara hi havien guanyat i tenien moto i anaven per les carreteres com un llamp amb la seva dona espantada al darrera. Amunt i avall per les carreteres. Perquè tot era així: carreteres i carrers i passadissos i cases per ficar-se a dins com un corc dins d’una fusta. Parets i parets. Una vegada, tot passant, en Quimet em va dir que els corcs eren la desgràcia i jo li vaig dir que no podia entendre com s’ho feien per respirar, sempre foradant i foradant i que com més foradaven menys devien poder respirar i ell em va dir que ja estaven fets a viure d’aquesta manera, sempre de nassos a la fusta i bons treballadors perquè sí. I vaig pensar que els esmolets potser encara podien viure de l’ofici perquè no tots els ganivets eren ganivets de cuina i de colònies i d’hospicis, que l’administració va de cara a l’estalvi, sinó que encara quedaven ganivets amb la fulla bona per passar-la per la mola. I mentre pensava així van néixer les olors i les pudors. Totes. Empaitant-se, fent-se lloc i fugint i tornant: l’olor de terrat amb coloms i l’olor de terrat sense coloms i la pudor de lleixiu que quan vaig ser casada vaig saber quina mena de pudor era. I l’olor de sang que ja era com un anunci d’olor de mort. I l’olor de sofre dels coets i de les piules aquella vegada a la plaça del Diamant i olor de paper de les flors de paper i olor de sec de l’esparreguera que s’esmicolava i feia un gruix a terra de coses petites petites que eren el verd que havia fugit de la branca. I l’olor del mar tan forta. I em vaig passar la mà pels ulls. I em preguntava per què de les pudors en deien pudors i de les olors olors i per què no podien dir pudors de les olors i olors de les pudors i va venir l’olor que feia l’Antoni quan estava adormit. I vaig dir a en Quimet que potser els corcs, en comptes de treballar de fora endintre, treballaven de dins enfora i pel foradet rodó treien el cap i pensaven en les maleses que estaven fent. I l’olor dels nens quan eren petits, de llet i de saliva, de llet encara bona i de llet enviada agra. I la senyora Enriqueta m’havia dit que teníem moltes vides, les unes entreteixides amb les altres, però que una mort o un casament, de vegades, no sempre, les separava, i la vida de debò, lliure de tota mena de fils de vida petita que l’havien lligada, podia viure com hauria hagut de viure sempre si les vides petites i dolentes l’haguessin deixada sola. I deia, les vides entreteixides es barallen i ens martiritzen i nosaltres no sabem res com no sabem el treball del cor ni el gran neguit dels budells… I l’olor dels llençols plens del meu cos i del cos de l’Antoni, aquella olor de llençol cansat que va xuclant l’olor de la persona, olor dels cabells damunt del coixí, olor de totes les brossetes que fan els peus a l’acabament del llit, l’olor de la roba ja portada a la nit damunt la cadira… I l’olor del gra i la de les patates i la de la bombona de salfumant… El ganivet tenia el mànec de fusta travessat per tres clauets amb la cabota aixafada perquè no es pogués desenganxar mai més de la fulla. Duia les sabates a la mà i quan vaig haver sortit al pati vaig ajustar el balcó moguda per una força que m’estirava, que no em venia de dins ni de fora, i apuntalada en una columna per no caure em vaig posar les sabates… Em va semblar que sentia el primer carro, lluny, encara mig perdut no sé on al mig de la nit que s’acabava… Al presseguer es van moure unes quantes fulles plenes de llum de fanal i unes ales d’ocell van fugir. Una branqueta va tremolar. El cel era blau fosc i contra aquest blau de tan amunt s’hi retallaven els terrats de les dues cases de pisos de l’altra banda del carrer amb les galeries encarades. Em semblava que tot el que feia ja ho havia fet sense que pogués saber ni on ni quan, com si tot fos plantat i amb arrels en un temps sense memòria. I em vaig tocar la cara i era la meva cara amb la meva pell i amb el meu nas i amb la meva volta de la galta, però tot i que era jo veia les coses emboirades però no mortes: com si els haguessin caigut al damunt núvols i núvols de pols… Vaig trencar a l’esquerra, cap al carrer Gran, abans d’arribar al mercat i més avall de la casa de les nines. I quan vaig arribar al carrer Gran vaig caminar per l’acera de rajola a rajola, fins arribar a la pedra llarga del cantell i allí em vaig quedar com una fusta per fora, amb tota una puja de coses que del cor m’anaven al cap. Va passar un tramvia, devia ser el primer que havia sortit de les cotxeres, un tramvia com sempre, com tots, descolorit i vell, i aquell tramvia potser m’havia vist córrer amb en Quimet al darrera, quan vam sortir com rates boges venint de la plaça del Diamant. I se’m va posar una nosa al coll, com un cigró clavat a la campaneta. Em va venir mareig i vaig tancar els ulls i el vent que va fer el tramvia em va ajudar a arrencar endavant com si m’hi anés la vida. I a la primera passa que vaig fer encara veia el tramvia deixat anar aixecant espurnes vermelles i blaves entre les rodes i els rails. Era com si anés damunt el buit, amb els ulls sense mirar, pensant a cada segon que m’enfonsaria, i vaig travessar agafant fort el ganivet i sense veure els llums blaus… I a l’altra banda em vaig girar i vaig mirar amb els ulls i amb l’ànima i em semblava que no podia ser de cap de les maneres. Havia travessat. I em vaig posar a caminar per la meva vida vella fins que vaig arribar davant de la paret de casa, sota de la tribuna… La porta estava tancada. Vaig mirar enlaire i vaig veure en Quimet, que, al mig d’un camp, prop del mar, quan jo estava embarassada de l’Antoni, em donava una floreta blava i després es reia de mi. Volia pujar a dalt, fins al meu pis, fins al meu terrat, fins a les balances i tocar-les tot passant. Havia entrat feia molts anys per aquella porta casada amb en Quimet i n’havia sortit per casar-me amb l’Antoni i amb els nens al darrera. El carrer era lleig i la casa era lletja i l’empedrat era un empedrat només bo per carros i cavalls. El fanal era lluny i la porta era fosca. Vaig buscar el forat que en Quimet havia fet a la porta, damunt el pany, i el vaig trobar de seguida: tapat amb un suro damunt mateix del pany. I vaig començar a treure miques de suro amb la punta del ganivet. I el suro saltava esmicolat. I vaig treure tot el suro i aleshores vaig adonar-me que no podria entrar. Amb els dits no podia agafar la corda i treure-la enfora i estirar i obrir la porta. Havia d’haver dut un filferro per fer ganxo. I quan anava a clavar dos cops de puny a la porta vaig pensar que faria massa soroll i vaig picar la paret i em vaig fer molt de mal. I em vaig girar d’esquena a la porta i vaig reposar i tenia molta matinada a dins. I em vaig tornar a girar de cara a la porta i amb la punta del ganivet i amb lletres de diari vaig escriure Colometa, ben ratllat endintre i, com d’esma, vaig posar-me a caminar i les parets em duien que no els passos, i vaig ficar-me a la plaça del Diamant: una capsa buida feta de cases velles amb el cel per tapadora. I al mig d’aquella tapadora hi vaig veure volar unes ombres petites i totes les cases es van començar a gronxar com si tot ho haguessin ficat a dintre d’aigua i algú fes bellugar l’aigua a poc a poc i les parets de les cases es van estirar amunt i es van començar a decantar les unes contra les altres i el forat de la tapadora s’anava estrenyent i començava a fer un embut. I vaig sentir una companyia a la mà i era la mà d’en Mateu i a la seva espatlla se li va posar un colom corbata de setí i jo no n’havia vist mai cap, però tenia plomes de tornassol i vaig sentir un vent de tempesta que s’arremolinava per dintre de l’embut que ja estava gairebé clos i, amb els braços davant de la cara per salvar-me de no sabia què, vaig fer un crit d’infern. Un crit que devia fer molts anys que duia a dintre, i amb aquell crit, tan ample que li havia costat de passar-me pel coll, em va sortir de la boca una mica de cosa de no res, com un escarabat de saliva… i aquella mica de cosa de no res que havia viscut tant de temps tancada a dintre era la meva joventut que fugia amb un crit que no sabia ben bé què era… ¿abandonament? Em va tocar el braç i vaig girar-me sense esglai i un home vell em preguntava si estava malalta i vaig sentir que obrien un balcó. ¿Que no es troba bé? I s’acostava una vella i el vell i la vella es van quedar plantats al meu davant i en el balcó hi havia una ombra blanca. Ja m’ha passat, vaig dir. I venia més gent: venien a poc a poc, com la claror del dia, i vaig dir que ja estava, que tot s’havia acabat, que eren els nervis, res, cap perill… I vaig començar a caminar altra vegada, a desfer camí. El vell i la vella, em vaig girar a mirar-los, s’havien quedat plantats i em seguien amb els ulls i amb la mica de la llum ja nascuda semblaven de mentida… Gràcies. Gràcies. Gràcies. L’Antoni s’havia passat anys dient gràcies i jo mai no li havia donat les gràcies de res. Gràcies… Damunt de la pedra del cantell de l’acera del carrer Gran, vaig mirar amunt i avall que no vinguessin tramvies i vaig travessar corrent i quan vaig arribar a la banda bona encara em vaig girar a mirar per veure si em seguia aquella mica de cosa de no res que m’havia fet tornar tan boja. I anava sola. Les cases i les coses ja tenien els colors posats. Pels carrers que anaven a la plaça de vendre, baixaven i pujaven carros i camions, i els homes de l’escorxador, amb la bata tacada de sant i mig vedell a l’esquena, entraven al mercat. Les floristes posaven els rams a les paperines de ferro plenes d’aigua que feien la toia de flors. Els crisantems llençaven pudor amarga. El vesper vivia. I vaig enfilar el meu carrer, el del carro de la matinada. I tot passant mirava les entrades amples on un venedor venia els préssecs i les peres i les prunes cagarindes, feia anys, amb balances antigues, amb pesos daurats i amb pesos de ferro. Amb balances que el venedor aguantava passant un dit al ganxo del capdamunt. I per terra hi havia palla i flocs d’encenalls petits i papers fins i rebregats i tacats. No, gràcies. I els xiscles dels últims ocells a dalt del cel; dels que fugen tremolant en el blau que tremola. Em vaig aturar al peu del reixadet. Les galeries estaven allà dalt, les unes damunt de les altres, com els nínxols d’un cementiri estrany, amb persianes que s’estiraven amb corda, totes verdes, amb persianes cargolades amunt o descargolades avall. Hi havia roba estesa pels filferros i, de tant en tant, una taca de color que era una flor de gerani en un test. Vaig entrar al pati quan un fil de sol de misèria de tan esblaimat tacava les fulletes del presseguer. I amb el nas encastat als vidres del balcó, hi havia l’Antoni que m’esperava. I jo, expressament, caminava a poc a poc, ara un peu, ara l’altre, i anava entrant… els peus em duien i eren peus que havien caminat molt i quan seria morta potser la Rita me’ls enganxaria amb un imperdible perquè estiguessin ben junts. I l’Antoni va obrir el balcó i amb la veu que li tremolava va preguntar, ¿què et passa?, i va dir que ja feia molta estona que estava amb ànsia perquè s’havia despertat de sobte com si l’haguessin avisat d’una desgràcia i no m’havia trobat ni al costat ni enlloc. I li vaig dir, se’t gelaran els peus… i que m’havia despertat encara fosc i que no m’havia pogut tornar a adormir i que havia necessitat respirar aire perquè no sabia què tenia que m’ofegava… Sense dir res se’n va entornar cap al llit. Encara podem dormir, vaig dir-li, i el veia d’esquena amb els cabells del clatell una mica massa llargs, amb les orelles tristes i blanques, que sempre les tenia blanques si feia fred… Vaig deixar el ganivet damunt de la consola i vaig començar a despullar-me. Abans vaig tancar els finestrons i per la mica d’escletxa entrava la claror del sol i vaig anar cap al llit i em vaig asseure i em vaig descalçar. El somier va grinyolar una mica, perquè era vell i ja feia temps que s’havien de fer canviar dues molles. Em vaig estirar les mitges com si estirés una pell molt llarga, em vaig posar els peücs i aleshores em vaig adonar que estava gelada. Em vaig posar la camisa descolorida de tantes rentades. D’un a un em vaig cordar els botonets fins al coll, me’l vaig posar bé, i també vaig cordar-me els botonets de les mànigues. Fent perquè la camisa m’arribés fins als peus, em vaig ficar al llit i em vaig acotxar. I vaig dir, fa bon dia. El llit estava calent com la panxa d’un gafarró, però l’Antoni tremolava. Li sentia petar les dents, les de dalt contra les de baix o a l’inrevés. Estava girat d’esquena i li vaig passar el braç per sota del seu braç i el vaig abraçar pel pit. Encara tenia fred. Li vaig entortolligar les cames amb les meves cames i els peus amb els meus peus i vaig fer baixar la mà avall i li vaig deslligar el lligam de la cintura perquè pogués respirar bé. Li vaig encastar la galta a l’esquena, contra els ossos rodet, i era com si sentís viure tot el que tenia a dintre, que també era ell: el cor primer de tot i la freixura i el fetge, tot negat amb suc i sang. I li vaig començar a passar la mà a poc a poc pel ventre perquè era el meu esguerradet i amb el cap contra la seva esquena vaig pensar que no volia que se’m morís i li volia dir tot el que pensava, que pensava més del que dic, i coses que no es poden dir, i no vaig dir res i els peus se m’anaven escalfant i ens vam adormir així i abans d’adormir-me, mentre li passava la mà pel ventre, vaig topar amb el melic i li vaig ficar el dit a dintre per tapar-l’hi, perquè no se’m buidés tot ell per allí… Tots, quan naixem, som com peres… perquè no s’escorregués tot ell com una mitja. Perquè cap bruixa dolenta no me’l xuclés pel melic i no em deixés sense Antoni… I ens vam adormir així, a poc a poc, com dos àngels de Déu, ell fins a les vuit i jo fins a les dotze ben tocades… Em vaig aixecar i em vaig començar a vestir com sempre. I, dreta, em vaig aguantar els costats del front amb les mans i sabia que havia fet alguna cosa diferent però em costava de pensar què havia fet i si el que havia fet, que no sabia si ho havia fet, ho havia fet una mica desperta o molt adormida, fins que em vaig rentar la cara i l’aigua em va espavilar. L’aigua era freda i em vaig enrecordar que el dia abans, al matí, a l’hora del casament, havia plogut fort i vaig pensar que a la tarda, quan aniria al parc com sempre, potser encara trobaria un toll d’aigua pels caminets… i dintre de cada toll, per petit que fos, hi hauria un cel… el cel que de vegades un ocell esbarriava… un ocell que tenia set i sense saber-ho esbarriava el cel de l'aigua amb el bec… o uns quants ocells cridaners que baixaven de les fulles com llampecs, es ficaven al toll, s’hi banyaven estarrufats de ploma i barrejaven el cel amb fang i amb becs i amb ales. Contents…

Ginebra, febrer-setembre 1960.

XXV

L’endemà, a casa dels meus senyors, vaig trencar un vas i me’l van fer pagar per nou, això que ja estava una mica esquerdat. Quan vaig arribar al pis, carregada amb les veces, cansada que no podia més, em vaig haver d’aturar i tot davant de les balances dibuixades a la paret, que quan estava cansada era on se m’acabava l’alè. Vaig clavar un parell de castanyes al nen sense raó, i va plorar, i la nena, quan el va veure plorar, també es va posar a plorar, i ja érem tres, perquè jo també em vaig posar a plorar i els coloms parrupejaven i quan va arribar en Quimet ens va trobar amb la cara rajant llàgrimes i va dir que només li faltava aquesta.

–Tot el dematí encerant i tapant forats de corc i arribo a casa i en comptes de trobar-hi la pau i l’alegria, trobo plors i drama. I el més calent a l’aigüera.

I va agafar els nens d’una revolada i els va aixecar enlaire agafats només per dalt d’un braç i els va passejar així pel corredor, amunt i avall, un a cada mà, i jo li vaig dir que a veure si els volia trencar els braços, i va dir que si no s’acabaven els plors els tiraria daltabaix del carrer. I per acabar em vaig empassar el mal i vaig rentar la cara als nens i també em vaig rentar la cara jo i no li vaig dir que havia trencat un vas i que me l’havien descomptat perquè hauria estat capaç d’anar a trobar els amos i armar-los un bullit de mil dimonis.

I va ser aquell dia que vaig dir-me que s’havia acabat. Que s’havien acabat els coloms. Coloms, veces, abeuradors, covadors, colomar i escala de paleta, ¡tot a passeig! Però no sabia com… Aquest pensament se’m va quedar per dins del cap com una brasa. I mentre en Quimet esmorzava amb les cames cargolades en els barrots de davant de la cadira i tot d’una en va descargolar una i va dir tot fent moure el peu que potser tenia com una mena de caliu al genoll que li escalfava els ossos, jo pensava en l’acabament del poble dels coloms i tot el que en Quimet em deia m’entrava per una orella i em sortia per l’altra com si, d’orella a orella, se m’hi acabés de fer un forat.

Sentia la brasa a dins del cervell, encesa i vermella. Veces, abeuradors, menjadors, colomar i cabassos de colomassa, ¡tot a passeig! Escala de paleta, espart, bola de sofre, bútxeres, ullets vermells i potes vermelles, ¡tot a passeig! Cua de gall dindi, caputxa, monja, colomins i colomons, ¡tot a passeig! La golfa del terrat per mi, la trapa tapada, les cadires a dintre de la golfa, la volta dels coloms aturada, el cove de la roba al terrat, la roba estesa al terra. Els ulls rodons i els becs punxents, el tornassol malva i el tornassol poma, ¡tot a passeig! La mare d’en Quimet, sense voler, m’havia donat el remei… I vaig començar a marejar els coloms mentre covaven. Aprofitava que els nens dormien en havent dinat i aleshores pujava al terrat i turmentava els coloms. La golfa del terrat bullia com un forn, tot el sol del dematí s’apilotava al sostre i el feia cremar; i entre la febre dels coloms i la pudor de la febre, allò era l’infern.

El colom que covava, quan em veia a prop, alçava el cap i estirava el coll, eixamplava les ales, protegia. Quan li ficava la mà sota del pit volia picar-la. N’hi havia que s’estarrufaven de ploma i no es movien, n’hi havia que fugien i, neguitosos, esperaven que marxés per tornar al covador. Un ou de colom és bonic, més bonic que no pas un ou de gallina, més petit, més a punt perquè càpiga a la mà. Agafava els ous del colom que no fugia i els hi passava per davant el nas, i el colom que no sabia què era la mà ni els ous ni res de res, tirava el cap endavant, obria el bec i em volia picar. Petits i polits, els ous eren calents d’estar coberts de ploma i feien olor de ploma. Al cap d’uns quants dies, molts covadors estaven abandonats. I els ous, quiets al mig del seu niu d’espart, es podrien. Es podrien amb el colomí a dintre, encara a mig fer, tot sang i rovell i el cor primer de tot.

Després anava al pis i entrava a l’habitació petita. Una vegada, un colom va sortir volant pel forat de la trapa, com un crit. I al cap d’una estona va treure el cap per un costat de la trapa i em vigilava. Els bútxeres deixaven el covador d’un vol feixuc i es quedaven a terra molt amoïnats. Els cua de gall dindi eren els que es defensaven més. Vaig reposar una temporada i era com si no hagués passat res. Ho havia d’acabar. I en comptes d’espantar els coloms perquè avorrissin les cries, em vaig posar a prendre’ls els ous i a sacsejar-los amb fúria. Esperava que ja hi hagués el colomí a dins. Que se li ben estabornís el cap contra la closca de l’ou. Els coloms covaven la cria divuit dies; quan eren a mig, sacsejava els ous. Com més avançats estaven en la feina de covar, més s’enverinaven. Més febre. Més ganes de voler picar. Quan ficava la mà per sota de les plomes calentes, el cap i el bec del colom buscaven la meva mà per entre les seves plomes, i quan la meva mà sortia amb els ous, la picaven.

Va ser una temporada de dormir neguitós. Dormia amb sobresalts al cor com quan era petita i els meus pares es barallaven i la meva mare es quedava trista i sense esma asseguda pels racons. I em despertava a mitjanit, com si m’estiressin els dintres amb un cordill, com si encara tingués el melic del néixer i m’estiressin tota jo pel melic i amb aquella estirada fugís tot: els ulls i les mans i les ungles i els peus i el cor amb el canal al mig amb una gleva negra de sang presa, i els dits dels peus que vivien com si fossin morts: era igual. Tot era xuclat cap al no-res altra vegada, pel canonet del melic que havien fet assecar lligant-lo. I al voltant d’aquesta estirada que se me’n duia, hi havia un núvol de plomes de colom, flonjo, perquè ningú no s’adonés de res. Va durar mesos. Mesos i mesos de mal dormir i de fer malbé els ous dels coloms. Molts covaven d’esma dos o tres dies més del temps que havien de covar, esperant.

I al cap d’uns quants mesos en Quimet va començar a rondinar i a dir que els coloms no valien res, que només servien per agafar espart amb el bec i fer niu i tot plegat aigua pudent. Tot perquè sí.

Tot perquè jo no podia més, amb les criatures tancades, rentant plats en aquella casa, on ningú no servia per res, només per ficar-se culleres plenes de menjar a la boca, amb un nen que els havia sortit escanyolit de tant que s’havien pogut mirar a fer-lo… I encara, al terrat, hi havia coloms que anaven parrupejant.

LA CIUTAT LLUNYANA

    Ara que el braç potent de les fúries aterra
    la ciutat d’ideals que volíem bastir,
    entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
    Pàtria, guarda’ns: - la terra no sabrà mai mentir.

    Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
    ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
    que creure i esperar la nova arquitectura
    amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

    Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
    Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha, potser,
    que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,

    batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
    que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
    i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

    EL TEMPLE DE LA MORT

    Com un poble d’ocells, fills de la llum eterna,
    des dels pòrtics del temple d’un déu abandonat,
    o cos meu, la meva ànima, sedent de claredat,
    guaita enfora, a l’espai on la vida governa,

    no pas dins teu, al trist recinte humit i gras
    on regna, entre la fosca que glaça les palpebres,
    la Mort, la immunda Mort, oferta en els altars
    a un culte corromput de runes i tenebres.

    La Mort - tots els camins que arriben fins a Déu
    passen sota els teus arcs, o portal de misteri -.
    Ah, qui pogués morir sense agonia, lleu,
    cara a la sola llum, a l’esplendor aeri,

    alegre, lliure, net com el vol d’un ocell,
    travessant l’arc més alt a frec de capitell!

ALGÚ QUE VE DE LLUNY

We are such stuff
As dreams are made on, and our litle life
Is rounded with a sleep.
The Tempest. Acte IV, escena 1.

 
Aquí, ara, només arriba algú
que ve de lluny, cansat,
bevent passat, inútilment volent
trobar sentit al que mai no en té,
llevat de, per exemple, les mogudes
fulles dels arbres:
El ventalle de cedros aire daba.
 
Li varen ensenyar què són records
o de mirar el capvespre tot girant el cap,
com un que diu adéu.
I va conèixer Rilke,
i Riba li va dir que s’estimés
aquell que l'ajudés a fer-se gran.
I Hölderlin tancat en una torre
li va parlar de l’Ungebundene.
De Li Tai-po sabia
que dictava els seus versos, embriac,
i que es llançà de nit al mar
per aconseguir la lluna. De dictar ja en sé.
Però de lluna no n’hi ha, ni primavera, ni tardor,
nin llunys, ni props.

Qui no comprenc, però que no em menysté,
sempre em fa companyia.
Dóna’m les herbes d'embogir. Beu te.
Prepara un bebistrajo.
No crec en mi però no em deixis.
Und wenn mein Kuss nicht süsser ist,
dann trink du Malvasier.
Caldrà que un dia anem a Sitges
i prop les barques, ajaguts, veurem l’església blanca;
no tot és mort. Fes-me el favor de creure,
no pas en mi, de creure
que les coses per mi són per ser dites,
que jo encara m’assajo
de dir-les amb paraules difícils de trobar,
que quan les trobo ja no hi ha les coses
i em quedo sol.
 
Flebes, el mariner, va córrer moltes mars;
guanyà, perdé, sofrí la mort per aigua.
Llegim-nos l'un a l'altre La Tempesta:
sabrem alguna cosa
de la vida, del somni i de la mort.
 

ARA QUE ÉS TARD

Du musst dein Leben ändern.
                            RILKE

Cobrí l’ocell les muntanyes del mar
i les planúries de la terra,
veié la llaura, la sembra i la collita,
i els homes aücant
els cavalls desbocats.
Van cremar les fogueres
tota la nit espurnejant
sense pluges apaivagadores.
                                              El foc s’havia estès
fins a la casa que ja flamejava,
i es va formar una filera d’homes
que es passaven galledes plenes d’aigua dels pous antics
de l’un a l’altre en cadena i la llancen
al foc per matar-lo, però el foc se les beu
a desenes i a cents.
                               El poble tot allí.
                                                        Ploren les dones,
que ja del blat no en queda res
i cremen les palleres.
                                  Els cavalls nocturns
a l’era en cendres batien
les garbes que sols eren en els ulls
esbatanats dels qui ja tot ho havien
perdut.
           ―Ple d’una cadència
segura, corriol que porta
al cor mateix de la realitat,
he de tornar a la llei
dels poemes antics i no deixar-me endur
pels mots imprecisos.
                                  Recordes
el ferrador com avivava el foc
amb el vent de la manxa, com ferrava
les mules, els cavalls, les eugues,
la flaire de cremat
de les peüngles?
                          Insistència
reiterativa en el foc.

                             *      *

Pel clar principi
d’aquest poema plana un gran ocell
que al cim d’un pic vaig veure a tocar,
majestuosament volant, allunyar-se
fent cercles.
                   La resta
records i paraules.
                             Provo de saltar
de nen per sobre les fogueres
mig apagades.
                       Posa-hi ara un groc
de palla flairosa.
                          Sobretot no oblidis
un blau intens al fons sobre el qual
es retallin muntanyes de perfil esquerp
de pedra dura,
que la pissarra es desfà
                                     ―grisalla
de pensaments, de somnis.
                                           Aboca’t a la nit.
Escolta els ocells, mira el dia
com neix.
                Torna a veure les coses
en els ulls d’un infant.
                                    Torna a llegir en els llibres
ara que és tard.
                        Has de fer una altra vida.

    [...]

    Comentari al Cant III (Infern)

    Entre els versos de més fama del poema dantesc hi ha aquests nou hendecasíl·labs que encapçalen solemnement el cant III i que totes les edicions marquen amb lletres capitals per donar-los la importància d’una làpida immutable. Aquests versos, sabuts per la majoria de persones que han fet vaga o profunda coneixença amb l’obra de Dant; i repetits tantes vegades com vulgueu en la llengua original, en qualsevulla ambient on sigui possible un tracte ínfim amb l’idioma italià, ofereixen al traductor, precisament perquè són tan coneguts, hàbils paranys no massa fàcils d’escamoteig.

    En el meu propòsit de donar, de la Divina Comèdia, una versió tan fidel com em sigui possible, però al mateix temps tan viva, tan clara i tan poètica com ho permetin les meves limitades facultats d’escriptor, en topar-me amb el famós Per me si va nella città dolente se m’oferien diferents solucions per a triar.

    Seguint la traducció medieval d’Andreu Febrer, o la moderna traducció de Verdaguer i Callís, hauria pogut dir el per me si va amb les paraules “per mi hom va”; la traducció és justa i fidelíssima. Però, aquest “hom va”, ultra el seu encarcarament una punta savi i poc viu en el nostre familiar llenguatge, em sona a l’oïda d’una manera dura i poc musical. Aleshores la forma “hom va” hauria pogut substituir-se pel “per mi es va”, més natural i corrent, i equivalent, mot per mot, a la forma italiana; però el vers cuinat amb el peu forçat d’aquesta solució, em resultava dur, poc expressiu i descolorit. Aleshores, atenint-me a la força popular, viva i directa que té la poesia del Dant, malgrat la seva sàvia i complicada arquitectura, em va semblar que, essent la porta de l’Infern qui parlava, i que en el poema aquestes paraules de la porta, dirigides al condemnat que la travessa, volen tenir una patètica i austera solemnitat, podia interpretar jo d’una manera més viva la intenció dantesca, emprant el “per mi aniràs”, forma que té un punt de retòrica de rondalla popular i de cançó; forma, a la meva manera de veure, més viva que el “per mi hom va” i el “per mi es va”, i que permet donar al vers la misteriosa pompa musical que demana la grandesa de la porta de l’Infern.

    En aquest primer vers del cant III trobem la città dolente. Aquesta città és l’Infern. La ciutat de Satan, oposada a la ciutat de Déu.

    Andreu Febrer tradueix dolente per “dolent”. Altres traductors catalans, moderns, cerquen adjectius que vulguin dir més o menys el significat d’aquesta lapidària città dolente. En el temps de Febrer, el mot “dolent”, en català, tenia potser el mateix significat del dolente italià o del doliente castellà. Avui dia, però, per aquells obscurs i misteriosos imperatius dels idiomes, el “dolent” català només és aplicable a les coses d’una mala qualitat física o moral. La paraula ha agafat un altre sentit, i no és admès ni possible acceptar “dolent” com un atribut derivat de dolor. Per això jo he emprat el mot “sofrent”. Aquest adjectiu, poc usat entre els escriptors catalans, té, per a mi, tot el gust i tota la intensitat viva i poètica del dolente dantesc. Trencant el costum d’alternar aguts i plans, he traduït els nou primers hendecasíl·labs del cant tercer, en versos exclusivament aguts, per tal de donar més pes i més profunditat de sentència a cada un d’aquests versos i al mateix temps perquè, donades les paraules de l’original, la traducció, en la forma que l’he fet, em permet una més aproximada fidelitat al text.

    Aquests aclariments de caràcter retòric i gramatical, m’interessa fer-los amb tota sinceritat, perquè el lector segueixi amb interès o simpatia la meva versió, participi de la intimitat d’aquesta i comprengui que en el treball que m’he imposat de recrear la Divina Comèdia en català i fer-la viure en la nostra època, la meva intenció de donar un text amb qualitat poètica, porta el pes de l’obscur i silenciós treball de servir, en tots els possibles, una fidelitat al text i una lògica de traducció.

    [...]

    Comentari al Cant V (Infern)

    [...]

    En la traducció d’aquest cant, el traductor se sent una mica avergonyit, perquè és molt difícil donar a totes aquestes paraules el to i l’aire de l’original. No es tracta de traduir d’una llengua forastera ni d’interpretar conceptes, ni d’aconseguir musicalitats prosòdiques equivalents. Com en els instants solemnes de la gran poesia, es tracta de seguir el ritme d’un cor i la percussió d’una intel•ligència excepcionals, que, valent-se de la paraula, creen elements de bellesa pura. Tocar aquests elements de bellesa, despullar-los, desfer-los i refer-los, és una profanació. Aquesta és la servitud del traductor: cometre tals profanacions, que per molt a fi de bé que es facin, delataran sempre la gosadia i la impotència de qui les comet.

    Comentari al Cant VII (Infern)

    Dant situa a cada cercle infernal, a guisa de guardià, un personatge o divinitat de la mitologia grecollatina, adient a la mena de pecat que es castiga en el cercle. Tractant-se dels avars i els pròdigs, Dant tria Plutus; aquest Plutus, alguns traductors l’han confós amb Plutó. Plutó és el sobirà de l’Infern, el màxim personatge infernal, segons els poetes grecs. En canvi, Plutus és el déu de la riquesa, que, com que precisament és orb, distribueix els béns d’una manera gratuïta; aquest déu és el personatge central d’una de les grans comèdies d’Aristòfanes. És natural que tractant-se de moneda i de pecats comesos a causa dels béns materials, sigui aquest Plutus i no Plutó el qui tria el Dant, convertint-lo prèviament en horrible dimoni, per a presidir el càstig dels avars i els pròdigs.

    Plutus, en veure els dos viatgers, exclama aïradíssim: Papè Satàn, papè Satàn aleppe! Ara bé, aquest famós vers del poema representa un dels més considerables trencacolls per als traductors i els comentaristes. Generalment la majoria dels traductors el deixen en la mateixa forma exacta de l’original. ¿Què vol dir aquesta expressió de Plutus? Actualment és una incògnita, com ho ha estat sempre. Els comentaristes antics no estan d’acord i cap d’ells no precisa i raona el significat exacte. Tot el que diuen són suposicions més o menys lògiques. Grazziolo de Bambaglioli, el més antic comentarista, i una de les més fortes autoritats, diu textualment, per explicar l’enigmàtic hendecasíl·lab: Hoc est dicere, o satan, o satan demon, quale mirum et novum est istud, quod isti novi hospites huc accedunt. És a dir, Bambaglioli no resol res. L’Anònim Selecte, d’una autoritat tan gran i tan antiga com Bambaglioli, suposa que aquest hendecasíl·lab, en llengua hebrea, equival a dir: “Meravella, meravella, meravella!” Aquesta interpretació és una mica absurda, donat el to d’ira de Plutus i el que Virgili li contesta. Iacopo della Lana creu que papè és una interjecció admirativa. L’Ottimo Commento, anònim trescentista, editat per A. Torri, també de gran autoritat, opina que papè és una expressió admirativa i aleppe una expressió de plany. El comentari de Pietro Alighieri, fill del Dant, suposa que aleppe és l’aleph, o sigui la primera lletra de l’abecedari hebreu. Aquest criteri l’han seguit molts comentaristes. Entre els moderns és curiosa i bastant lògica la interpretació de Monti (Nuova lezione ed interpretazione della D. C., Milà 1986), que proposa llegir Papè Satàn, papè Satàn a leppe!, i que, segons Monti, equival al grec Papai Satan, papai Satan a lipe, i que significaria: “Oh rebel, oh rebel, vés-te’n.” Altres encara suposen que aquest vers obeeix a un conjur de màgia aràbiga, resultat dels ensenyaments o de la influència que Brunetto Latini exercí sobre el Dant. Brunetto Latini fou ambaixador a Espanya i conegué la ciència i les arts aràbigues; modernament ha estat sostinguda, per alguns, la possibilitat d’una influència de cultura islàmica sobre el poema dantesc.

    Sigui el que sigui, és evident que, d’aquest vers, ningú no n’ha pogut treure l’aigua clara; la majoria d’autors, però, estan d’acord que l’aleppe és l’aleph i que vol dir: “ah!”, o “ai las!”.

    En una traducció poètica com la meva, aquest vers resultava un veritable escull. Hauria pogut donar el concepte més estès entre els comentaristes, però això no hauria tingut cap gràcia, perquè, en el poema, les paraules volen representar una manera de parlar diabòlica, un llenguatge obscur, que només entén Virgili, perquè Dant li atorga la gràcia d’entendre-ho tot. Deixant el vers com era a l’original, em trobava que la paraula aleppe no té rima possible en català. Ara bé, suposant que l’aleppe sigui l’aleph hebrea, m’ha semblat prudent traduir-lo per “alep”, perquè així aquesta desinència permet la rima catalana, i resulta un pecat filològic una mica més petit que el que va cometre el Dant. És curiosa la manera com el nostre traductor medieval Andreu Febrer se surt del compromís. Febrer tira al dret, i tradueix Papè Satàn, papè Satàn aleppe!, per “Papa Satan, papa Satan resguard!”.

    No cal dir que la solució de Febrer és massa infantil i inacceptable.

    M’ha semblat natural fer aquestes explicacions; primer de tot, perquè el lector corrent s’haurà topat amb un vers que l’haurà deixat in albis, i el meu deure és fer el poema dantesc el més entenedor possible per a tothom; i en segon lloc, perquè a les persones versades en l’obra del Dant els haurà vingut de nou i els haurà semblat una profanació el fet de mutilar dues lletres de l’hendecasíl·lab original.

    [...]

    Comentari al Cant VIII (Infern)

    [...]

    Un cop abandona Felip Argenti, el Dant veu les torres de la ciutat de Dite, o ciutat de Lucifer. Gairebé totes les traduccions que conec, respecten la paraula italiana —dantesca— Dite, per anomenar el lloc de les majors penes infernals. De les traduccions catalanes, les dues que ens mereixen respecte, la medieval d’Andreu Febrer i la moderna inacabada de Verdaguer i Callís, mantenen també la paraula Dite. Ara bé, el Dant emprà aquesta paraula de Virgili, i del mot llatí Dis, Ditis, en va fer l’italià Dite. Dis equival a Plutó, i en l’Eneida Ditis, o sigui de Dis, és el mateix que dir “del senyor dels Inferns”, o sigui el déu Plutó. Per ésser absolutament fidels, hauríem de traduir Dite per Dis o Dit, si volem catalanitzar de la mateixa manera que el Dant italianitzà. Però el Dite del Dant no és el Plutó de Virgili; quan el trobarem en el cant XXXIV, veurem que no es refereix al Plutó dels grecs i dels romans, sinó al Lucifer dels catòlics. Lo ‘mperador del doloroso regno dantesc, és el Lucifer autèntic, el cap dels àngels rebels, i a la seva rebel·lió i a la manera d’actuar en l’Infern, tal com explica la doctrina catòlica, és al que fa referència el Dant. Doncs bé; jo he trobat natural i propi d’una traducció poètica com la meva, en la qual em proposo la màxima claredat possible, de traduir “la ciutat de Dite” per “la ciutat de Lucifer” o “la ciutat luciferiana”, perquè, en realitat, és de Lucifer que es tracta.

    [...]

    Comentari al Cant XXIII (Infern)

    [...]

    Després d’aquests pensaments i aquestes comparacions, s’acut al Dant que si ells han estat la causa de la situació desgraciada dels dimonis, aquests, ara, vindran a empaitar-los, i el mateix pensament fa Virgili, el qual, agafant el Dant d’una braçada, comença a rodolar pel pendent fins arribar a la fossa sisena i escapar-se de l’envestida dels dimonis irats. En aquesta fossa, troben uns personatges que caminen amb molta fatiga, coberts d’unes grans capes amb caputxa que són de plom massís i estan pintades d’or, i de talla semblant a les dels frares de Cluny. Són els hipòcrites. En la meva primera traducció d’aquest can publicat a La Veu de Catalunya havia seguit el text que en lloc de in Clugnì per li monaci fassi, deia in Cologna per li monaci fassi. Aquesta versió de Colònia era la més admesa, i jo, en el comentari publicat després a La Veu, deia:

    “La comparació que fa el Dant de les capes dels hiòcrites amb les dels frares de Colònia, dóna lloc a diverses interpretacions per part dels comentaristes. En primer lloc, tots els antics creuen que es refereix a la Colònia germànica, l’actual Köln. Entre els moderns, algú creu que sigui la Cologna, en la regió del Veronès, i fins hi ha qui creu que es tracta de l’abadia francesa de Cluny. L’Anònim Selecte dóna aquesta explicació: “A Colònia hi hagué una abadia de frares molt rics i nobles que mostraren tanta supèrbia, que llur abat, amb una bona companyia de monjos, anà a Roma i demanà al Papa que els deixés portar la capa d’escarlata i la caputxa d’or. I el Consistori dels cardenals, amb el Papa, indignats d’aquesta gosadia, els varen manar que duguessin els hàbits curts del més vil i més ordinari burell, amb unes caputxes que els tapessin ben bé el cap. I així fou complert com càstig per llur hipocresia.” I el mateix expliquen altres comentaristes antics. En canvi, l’Ottimo Commento creu que el Dant fa referència als hàbits dels monjos de Colònia, que per modèstia i honestedat eren llarguíssims, amb unes enormes caputxes que no els deixaven veure la cara.”

    Al cap de cinc anys, quan m’he posat a revisar la meva traducció d’acord amb el material més modern i més autoritzat, em trobo que en l’edició de la Divina Comèdia de la Societat Dantesca Italiana, de l’any 1938, amb el comentari de Vandelli, la Cologna, hi era substituïda pel Clugnì, i Vandelli, en la seva nota, defensa la substitució d’una manera que em sembla justíssima. En el meu primer comentari, jo aportava l’autoritat dels antics exegetes i donava la versió Clugnì com la menys admissible.

    [...]

    Comentari al Cant XXII (Purgatori)

    [...]

    Virgili pregunta a Estaci per què, si va tenir tant seny, va caure en el pecat d’avarícia; i el poeta de la Tebaida, en una llarga i subtil explicació, li aclareix que no va ésser avar, sinó pròdig, i que ja haurà vist, en l’Infern, que avarícia i prodigalitat, tot i ésser dos pecats oposats, es penen i es purguen en el mateix lloc. Estaci diu que el que el lliurà d’ésser excessivament pròdig i el conduí a la raó, foren aquests versos de Virgili: “¿Per què no frenes tu, oh sagrada fam de l’or, l’apetit dels mortals?” Ara bé; aquest punt de la Divina Comèdia ha donat lloc a comentaris llargs i controvèrsies. El Dant fa al·lusió als versos 56 i 57 del llibre tercer de l’Eneida: Quid non mortalia pectora cogis, —auri sacra fames. El sentit dels versos és “A què no condueixes, tu, fam maleïda de l’or, els apetits humans”, frase d’Eneas davant del crim de Polimèstor, comès per la seva fam maleïda de riqueses.

    Molts traductors del Dant, en arribar a aquest punt, han optat per donar a les paraules l’autèntic sentit que els donà Virgili; però, aquesta solució, a mi em sembla bastarda. És evident que el Dant dóna, a la sacra fames de Virgili, un valor fals. És a dir, Virgili execra l’avarícia i l’apetit de les riqueses, i Estaci sembla que exalti la fam de l’or i les riqueses per combatre els pròdigs i dilapidadors. ¿Com s’explica aquesta alteració de valors en el Dant, ell que sabia de cor, i millor que ningú, el seu Virgili? Potser el Dant cità de memòria la frase despresa del passatge, atribuint-li un sentit diferent, o aplicant-la a voluntat, convençut que la sentència virgiliana era com un ganivet de dos talls, o com el joker dels jugadors de poker. Potser volgué fer d’Estaci una figura tan addicta a Virgili, que es troba en les paraules del mestre ensenyaments per a totes les virtuts, ensenyaments que el propi Virgili no sospità mai. Sigui el que sigui, jo he traduït els versos fidel a l’original dantesc, fent el poeta responsable del que va escriure.

    [...]

    Comentari al Cant Primer (Paradís)

    [...]

    Apareix ara el primer dubte del Dant, que Beatriu aclarirà. Som al vers 76, i el Dant diu literalment: “Quan la roda que tu sempiterneges desitjat, a ella em féu atent amb l’harmonia que tempres i discerneixes...” Aquesta tercina, una mica complicada, fou traduïda pel nostre Andreu Febrer d’aquesta manera: “Quand la roda, la qual Tu sempiternes —desigada assí me féu actès— ab l’harmonia que temprant discernes...” La versió de Febrer, en aquest punt, la dono com a prova, primer, de la incomprensió absoluta de Febrer d’aquesta tercina; segon, de la incomprensió, per a un lector català, del que vol dir Febrer. Tot l’interès està en el “desitjat” —desiderato— que, masculí, es refereix a Déu. Febrer, no sé per quina raó, traduí “desitjada”, que essent femení concorda amb “la roda”. Les dificultats, per a un traductor responsable, en un cas així, són grans. Primer de tot, ens interessa saber què vol dir el Dant. La interpretació ens la dóna en el Convivio (II, III, 9) i el sentit serà aquest: “Quan la roda que Tu mantens en un etern desig de Tu, cridà la meva atenció, amb l’harmonia que tempres i distribueixes.” Posseït del que vol dir el poeta, i després de pensar-m’hi molt, he intentat traduir la tercina d’aquesta manera: “Quan la roda que et té eternes fretures —tota l’atenció m’havia pres— amb l’harmonia, que al teu gust mesures.” Fins aquí, d’una manera aproximada, he dit el que el Dant volia dir. Però en aquests tres versos el Dant intenta explicar moltes coses que un lector corrent no pot endevinar així com així: la roda és el novè cel, o Primer Movible, que està tocant a l’Empiri, cel immòbil, des d’on governa Déu el gran concert de les esferes. Més endavant el lector s’anirà familiaritzant amb tota la complicació de les deu esferes celestes.

    [...]

    Josep M. de Sagarra: “Comentaris a Dante Alighieri: La Divina Comèdia” dins Dante Alighieri: La Divina Comèdia. Traducció i comentaris de Josep Maria de Sagarra. Barcelona: Joan Sallent, 1947-1951, vol. I, ps. 57-58, 98, 123-125, 139-140, 376-377; vol. II, ps. 351-352. Reeditat dins Josep M. de Sagarra: Obres Completes. Traduccions. La Divina Comèdia. Barcelona: Editorial Selecta, 1983, ps. 44-45, 100-101, 112-113, 322-323, 792-793, 960, i dins Montserrat Bacardí, Joan Fontcuberta i Gel, Francesc Parcerisas (eds.): Cent anys de traducció al català (1891-1990). Antologia. Vic: Eumo Editorial. Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra. Departament de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Facultat de Traducció i Interpretació d’ Osona de la Universitat de Vic, 1998, ps. 131-138. (Biblioteca de Traducció i Interpretació; 3).

Algú creurà que nosaltres hem vingut al món per actuar d’una manera fisiològica i contribuir a la conservació de l’espècie. Altres persones, atacades de gustos més fins, creuran que la missió de l’home consisteix a portar els gegants, tocar el sac de gemecs o pintar una senyora despullada. Altres, encara més refinats, provaran com dos i dos fan quatre que la cosa més excelsa que pot fer un mortal és una feina de destrucció per mitjà dels monopolis, dels gasos asfixiants o la diplomàcia. Tot això és acceptable, com també és acceptable posar un nen al món, i qui diu un nen diu una nena, per contribuir a la glòria dels clubs de natació o de les conferències de Sant Vicenç de Paül.

Jo no em barallaré amb ningú, ni discutiré res sobre les finalitats a què ens destina la història natural. Ho admeto tot. Des dels partidaris del negoci de la salvació de l’ànima fins als partidaris de qualsevol negoci brut, com per exemple la usura.

Ara, que jo crec que l’home ha vingut al món per dir mentides. El fet de mentir, de falsejar la veritat, o allò que nosaltres ens pensem que és la veritat, em sembla la cosa més dolça d’aquest món. I no sols la cosa més dolça, sinó l’única compensació que se’ns ofereix en aquest tripijoc tan tèrbol, tan incoherent i tan disgustat que se’n diu la vida de cada u.

La paraula civilització equival a la paraula mentida. Mentida vol dir afirmar o presentar com a certa i real una cosa que no ho és. I la civilització tendeix precisament a aquesta mena de jocs de mans delicats. Des que el món és món, l’home lluita contra el realisme i contra els fets naturals. Les cotilles que les dones duien en altres èpoques, les faixes que duen avui, ajudades dels massatges, dels banys turcs i dels règims alimentaris especials, amb tots els secrets i totes les invencions de la perfumeria, no són altra cosa que presentar un cos que fa rodar el cap si voleu, però que és una «mentida biològica». El que diem de les dones, ho podem dir dels homes: les nostres galtes rasurades, les perruques que usen determinats senyors, els aparells ortopèdics, etc., etc., no serveixen per a altra cosa que per a falsejar la nostra realitat.

Ara imagineu-vos totes les mentides que diem d’un cap de dia a l’altre. Mentides interessades, mentides per vanitat, fins allò que la gent amb una certa condescendència en diu mentides piadoses, per a enganyar els malalts, els eixelebrats i els qui no tenen un pa a la post. Les agres mentides que es diuen quan un hom rep l’atac d’una demanda monetària. Les històries que s’inventen per demanar suma humil de cinc pessetes i les històries que s’inventen per negar aquesta suma humil. Això són les mentides que dicta l’instint de conservació. Després hi ha les meravelloses mentides gratuïtes, que gairebé totes volten al costat del problema sexual. Aquelles mentides que un hom fabrica en una penya d’amics, tot fumant un cigar i sentint com es resol satisfactòriament la digestió gàstrica. Les mentides que degeneren en calúmnies de vegades, que degeneren en perjudici d’altri, només que per satisfer la vanitat d’un instant, per tenyir el monòleg greixós i nicotinat d’una impalpable aurèola d’èxit.

Després d’aquestes mentides sexuals vénen les de gran fantasia; les que atribueixen al mentides proves de valor, o situacions d’un bizarre aclaparant, mentides explotades impunement, sincopades, recalcades amb sospirs, amb espirals de fum i amb tremolor de parpelles.

Tot això, ho fa l’home; tot això, ho fem nosaltres, per destruir l’efecte llepissós de la dura realitat, per superar-nos, per posar-nos un panache damunt la closca de gallines vergonyants.

Qui sigui pur que tiri la primera pedra; el qui no hagi estat mai atacat de la dolça vanitat de mentir que em digui que sóc un malabarista pèssim.

I contra aquest mal és gairebé impossible lluitar, perquè de vegades en les mentides rau el consol i un cert sentit de continuïtat de la vida. Imagineu-vos tots els inventors de religions, totes les complicades, absurdes i monstruoses teogonies, que s’han inventat els eixerits de les tribus, per assolir que els homes treballin, se sacrifiquin, es deixin tallar una mà o deixin prostituir llurs filles.

Ara, que per damunt de totes les mentides àcides, producte de la civilització, i les mentides cruentes, producte d’una humanitat primària, hi ha alguna mentida inefable que les redimeix totes, com per exemple, la mentida de la diada dels Reis.

L’home que ha mentit per interès, per vanitat, per mala fe o per simple poca solta, el dia dels Reis si és pare de família i si té un nen o una nena d’aquells que fan un efecte màgic, pot donar-se el gust de mentir per un motiu gairebé celestial.

Imagineu-vos –molts dels qui em llegiu no teniu necessitat d’imaginar-ho– la gràcia meravellosa de fer de Rei d’Orient. De poder entabanar deliciosament les vostres criatures amb totes les històries de les mil i una nits. D’evocar amb la vostra llengua pecadora i banal aquells tres camells aeris, aquells tres personatges de barba blanca, barba rossa i barba negra respectivament, que, sense cap altre motiu, només que per un color blau cel de generositat que té la diada, han d’omplir el desig de la canalla amb les més inútils, les més llampants i les més truculentes joguines del món. I, després d’omplir el cap dels vostres fills amb l’alcohol de totes les bogeries i totes les il·lusions, podeu veure realitzada la vostra «mentida», podeu constatar l’efecte biològic de la vostra mentida, en l’alegria, l’atabalament, les llàgrimes i les tombarelles dels vostres fills.

Mirador, 9-1-1930

SAGARRA, Josep M. de, “Les delicades mentides”, Mirador, 9-1-1930.

VINYES VERDES VORA EL MAR...

Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,
sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat
del verd en l’hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina...
Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor...
Dins del cep s’adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d’or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor...

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau de cap al tard...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!

LA BALADA DE LUARD, EL MARINER

Luard és una pell socarrimada,
i és una llengua que no tasta gras;
clatell pelut, i la gorra enfonsada
fins al nas;
samarreta de plom, cul de cabàs.
Quatre dents que s’escapen vironeres,
d’un trosset de bigoti atapeït,
ulls amb un pam d’ulleres
i unes ungles més negres que la nit.
Luard, cos rebaixat, fortor d’esquer,
peus seguidors de totes les tesqueres,
cridaire, mentider i home de bé,
Luard el mariner!

Més sec que el boll, més pobre que una rata,
entre els xiulets i les cançons s’esmuny;
si peta la batussa i la bravata,
no correrà molt lluny;
li fan por el ganivet i el cop de puny;
més avesat a somniar i a riure,
no està per fressa el mariner Luard,
i, si li deixen una bóta lliure,
per ell no es fa mai tard.
Si el cor de les misèries se li estripa,
amb un traguet ja ha posat oli al llum;
grata amb les ungles un rebrec de pipa
que és sutja i queixalades i ferum,
i va xuclant el fum!

Tot aclofat en el seient de boga,
palpa les cartes amb els cinc sentits:
el rei, i l’as, i el cavall, i la groga
li fugen dels dits;
i dringa el coure en els taulells podrits.
Amunt, Luard! La sort és rosa i grisa;
ja en tens per una veta del calçat
o un pedaç de camisa!
Luard, ara has perdut i ara has guanyat!
I, si les peces són de migra o d’urpa
Luard sempre fa un sol entrellucar;
i, després que estossega i que xarrupa,
diu cargolant les cartes amb la mà:
«Sí, mira! Va com va!...»

Luard vinga a buidar un sac de mentides
de colors blaumarins i virolats
de cares amb cent ulls i pells humides,
i fets desllorigats;
i se l’escolten tots bocabadats.
Conta un calvari d’escorpins i penes
fonedisses del greix
i la perla del pit de les sirenes,
i aquells misteris platejats del peix.
De tot l’encís ell va tastant les vores;
per dir-ne moltes no té el bec covard,
i l’aiguardent va amorosint les hores,
i no hi ha orellafart,
per parar oïda al mariner Luard.

Quan s’ha desfet el feix de nuvolades
i encar tremola esfereït al cel
un tall de lluna amb dotze queixalades,
mig blanc d’angúnia i mig daurat de mel,
Luard, desfent el tel
de la taverna, que el sentit li esborra,
camina cap al mar un si és badoc,
s’estira com un gos damunt la sorra
i canta una tonada a poc a poc.
Diu coses dolces de Marianneta,
coses coents d’un rei i un bordegàs,
i una cançó de xiscles d’oreneta,
de rems d’argent i veles de domàs,
amb una veu de nas.

I avui, tot ple d’unes mentides vives,
per sempre s’ha adormit a dins del port;
els llavis i les dents i les genives
d’una dona de mar blanca de cor
li han endolcit les hores de la mort!
Els pescadors l’han dut sota una vela,
amb un aire sorrut i compungit
li han clos aquelles nines de mostela
i li han creuat les mans damunt del pit...
Demà tota la joia serà muda,
hi haurà una mica de llebeig covard,
i un gustet amargant a la beguda
i un plor de campaneta cap al tard
pel mariner Luard.

CEMENTIRI DE MARINERS

Quan la passada del vent afina
la tarda tèbia del mes d’agost,
penges com una morta gavina
dalt de la pedra grisa del rost.

Des de les blanques parets estretes
veus una mica de mar només;
i encara et poses tot de puntetes,
blanc cementiri dels mariners.

Ningú que als vespres a tu s’atansa
per la drecera magra dels horts
dirà quan vegi l’esquena mansa
que ets el pacífic hostal dels morts.

No et dignifiquen l’antiga esquerda
de les costelles màgics xiprers;
només et volta la vinya verda,
blanc cementiri dels mariners.

És una vinya plana com totes,
ni tu l’esveres ni pensa en tu;
dels ceps li pengen les fràgils gotes
tornassolades del vi madur.

Aquelles bèsties que sol haver-hi
en la pelada pau dels costers
se’t fan, amigues sense misteri,
blanc cementiri dels mariners.

Tant a les clares com a les fosques,
res de basardes, res de perills:
tots els migdies, zumzeig de mosques,
tots els capvespres, desmai de grills.

I a trenc d’albada, lleu transparència:
còbits que piulen pels olivers.
I sempre un clima d’indiferència,
blanc cementiri dels mariners.

Dins la badia, les fustes fartes
de sal i pesca mullen el llom;
els homes passen del joc de cartes
a l’opalina gràcia del rom.

Les dones seuen a les cadires
amb aquells aires manifassers...
I ningú pensa que tu respires,
blanc cementiri dels mariners.

I ve que un dia la veu rossola
d’una campana llagrimejant;
i gent negrenca s’acorriola
seguint la vinya del teu voltant.

La caixa llisa puja la costa;
tu ni la mires: ja saps qui és.
Sens reverència reps el teu hoste,
blanc cementiri dels mariners.

I els qui te’l duen, mentre la pala
remou la terra nets de corcó,
pensen quina hora i en quina cala
i amb qui els pertoca calar l’artó.

Els crida el tràngol i la mullena;
caraimpassibles baixen després,
al teu silenci girats d’esquena,
blanc cementiri dels mariners.

Si el mar és fúria, bot i deliri,
i és embranzida i és cos a cos,
qui se’n recorda del cementiri,
del gris de nacre del seu repòs?

Tu ho saps comprendre; per’xò no goses
guarnir-te d’arbres ni de cloquers.
Tu saps comprendre totes les coses,
blanc cementiri dels mariners!

Ells fan la ruta de la pobresa,
tu fas el somni de l’infinit.
Si ells es resignen a anar a l’encesa,
també et resignes a llur oblit.

Perquè et resignes, perquè t’adones
del que és el sempre i és el mai més,
jo et vinc a veure moltes estones,
blanc cementiri dels mariners.

Jo et vinc a veure per la drecera,
seguint les vinyes, deixant el port;
i em vivifiques amb la manera
clara i tranquil·la de dir la mort.

La mort, com una gran companyia
neta de tèrbols crits baladrers
la mort, com feina de cada dia,
mig de tristesa, mig d’alegria...
blanc cementiri dels mariners!

    Les obres teatrals, per la seva natural condició, no arriben a la plenitud, a la forma adulta i definitiva, fins que es realitzen damunt l’escena. I encara podríem discutir aquesta afirmació; perquè tota obra representada és susceptible de noves possibilitats; pot encara donar més de si en ulteriors representacions més afinades o més intenses, segons la perícia i el talent dels directors de teatre o l’excel·lència dels actors que la facin reviure. Qualsevol comèdia, en el moment que acaba d’ésser escrita, no ha dit tot i no ho ha dit tot encara, perquè sempre li resta un marge per a omplir, necessari a la seva completa manifestació; és el marge assigant als realitzadors i als intèrprets que, naturalment, és il·limitable. En un poema o en una novel·la, al punt d’acabar-los, es pot dir que l’escriptor ha enllestit la feina definitivament; ha consumat un fet inalterable, i al lector i al crític els pertoca abordar l’obra saltant dins el terreny de l’autor; l’autor no es mou de casa seva, que és la seva obra, i qui la vulgui conèixer no té més remei que forçar el domicili, que penetrar en la intimitat literària de l’autor. En el teatre les coses passen completament al revés: l’autor surt de casa amb el seu escrit, que és una capsa tancada, i el contingut de la capsa no es pot conèixer fins que els actors li donen vida amb la viva col·laboració dels espectadors. L’autor, un cop ha finit la feina, no té més remei que desplaçar-se al terreny del públic i fer que l’obra sigui la que penetri en la intimitat emotiva dels espectadors.

    D’aquesta condició no se n’ha escapat mai cap obra de teatre, ni les més excelses ni les més afortunades; el teatre s’ha escrit sempre per ésser representat. Això no vol dir que no es pugui llegir teatre, perquè en realitat s’imprimeix molta literatura escènica que va a parar al silenci de la lectura sense passar per les llums i per la sonoritat de l’espectacle. En aquest cas es troben la immensa majoria d’obres del teatre que anomenem clàssic, supervivent damunt les circumstàncies temporals per la solidesa de les seves valors literàries.

    És més, hi ha teatres, com el d’Èsquil o d’Aristòfanes, que en llurs remotes representacions van promoure la màxima temperatura col·lectiva, i que avui, pels canvis de les èpoques, dels costums i dels conceptes corrents que es tenen de les coses, fan difícil una representació viva, justa i apropiada, però inviten -i amb quina vehemència!- a una lectura reflexiva.

    En el gran tresor pretèrit de les diverses cultures, hi ha produccions teatrals que, no oferint dificultats de representació de les que ara mateix esmentava, porten una tal càrrega de vitalitat i d’explosiva emoció, que la llur sola lectura és ja un festí inapreciable, i sense que encloguin l’ulterior plaer d’una representació perfecta -ai, tan difícil d’aconseguir!- per la llur sola presència en el paper imprès, descabdellen les màximes possibilitats d’entusiasme.

    De tots els autors de teatre que les exigències de l’actualitat, les dificultats d’execució i la frivolitat dels públics, obliguen a romandre més temps en els prestatges de les llibreries que en els cartells teatrals, no n’hi ha cap que mantingui una invitació constant a la lectura, amb tanta arrogància i amb tants drets adquirits, com Shakespeare. En dir que Shakespeare continua erigint-se en l’exponent suprem de la dramatúrgia cristiano-occidental, no està dit tot. Perquè podria ésser gran mariscal de les batalles del teatre, i vestir la seva excel·lència amb peculiaritats literàries de difícil accés per al terme mitjà dels lectors. Però Shakespeare quan escriu teatre és l’autor més obert, més clar i més comunicatiu del món; i fins en les seves més profundes amargors líriques, deixa anar tanta matèria humana en la seva arrencada verbal, que el xoc emotiu senyoreja en la consciència dels més refinats com en la dels més primaris. Shakespeare va escriure per a un públic escandalosament barrejat, comptant només amb els moviments del cor; amb el plor i la rialla, que són patrimoni de tothom. Shakespeare, en el seu moment, no va ésser un autor incomprès ni de minories, sinó tot el contrari; si no conduís a irreverència, diria que fou un autor descaradament «comercial»; d’èxit segur. A desgrat d’això, en ell es produí un dels miracles literaris més grans de totes les èpoques: forçat a fer concessions al gust del seu públic, difícilment trobaríem un fragment de la seva obra vastíssima que no pogués inscriure’s en aquell fris etern -sempre actualíssim- on figuren els més elevats encerts de l’esperit. El perquè d’aquest miracle literari està inclòs en el secret del seu geni. Perquè si aquest concepte de geni, aquesta paraula perillosa i desorbitada, es pot aplicar a algun escriptor sense por d’exagerar, cap en el món no se n’ha fet més digne que Shakespeare.

    Acostar-se als volums d’aquest home únic amb les pretensions de traduir-lo, no és una empresa fàcil. La vitalitat verbal de l’autor, sembla que es rigui de l’arriscat que va a inquietar-la, amb la insolència d’un tauró inescalable. Però al mateix temps que sembla inaccessible, en el fons i en la forma és hospitalari i agraït. Perquè sobreïx de tanta grandesa -n’hi sobra tanta!- que mal que se’n perdi en la mutilació que tota traducció comporta, encara en resta perquè, el qui no pugui gustar l’original, en trobi a bastament per a trasbalsar-lo.

    Els traductors en llengües neollatines -castellans, italians, francesos- han topat davant l’obra de Shakespeare amb dificultats filològiques de vegades sense solució; pequè el vocabulari de Shakespeare, el més ric, el més quantiós i el més desconcertant de tots els escriptors occidentals, ultrapassa les possibilitats d’unes llengües avui controlades per les duanes acadèmiques, i que no poden manejar-se amb aquella anàrquica llibertat i amb aquella desbordant inventiva patrimoni de Shakespeare, que feia el que li donava la gana amb el seu llenguatge d’al·luvió, i de mots importats de la quinta forca, per a ús de pirates, de pagesos i d’aristòcrates, que permetia tota mena d’excentricismes i era el contrari del llenguatge de la prudència i de la mediocritat.

    Quan jo vaig emprendre la meva feina de traduir el teatre de Shakespeare, en la qual he matat moltes hores i alguns anys de la meva vida, vaig adonar-me ben aviat que la nostra llengua, amb la seva gran quantitat d'aguts i de monosil·làbics, amb la seva condició oliosa i generosa d’idioma mal·leable i a mig coure, s’adaptava millor que cap altra neollatina, a les tendreses, a les ferocitats i a l’exuberància de l’anglès de Shakespeare. Comparant el meu treball amb versions franceses -les més perfectes, les més solvents- i amb el que d’autènticament responsable s’ha fet en castellà, veia clarament que era molt més factible traduir un vers blanc de Shakespeare dins un vers blanc català, que no fer-ho en qualsevol altra llengua parenta de la nostra. La prova la tenim en el fet que les millors traduccions franceses i les espanyoles i italianes de darrera hora són gairebé totes en prosa.

    Això, al meu entendre és impropi. Perquè quan s’escriu en vers, per alguna cosa s’hi escriu; i perquè certes tirades o parlaments de Shakespeare, que el ritme del vers manté verticalment, i els dóna aquell crescendo i aquell moviment que sembla el de la pròpia sang dintre les venes, i l’espectador els escolta amb una certa suspensió, en ésser traduïts en prosa, es desinflen, s’aplanten, i pesen a l’orella del públic.

    Un cop vistes les possibilitats que m’oferia el català per adaptar-se al moviment retòric de Shakespeare, vaig intentar que el meu esforç fos el més responsable. Vaig començar a barrejar -cosa incorrecta i nova entre nosaltres- els versos blancs plans amb els aguts, tal com es barregen en el text shakesperià; vaig traduir les parts rimades -que són poques- en formes rimades, i vaig intentar donar un aire popular i una mica salvatge a les cançons intercalades; en altres, com en la famosa «Cançó del salze» d’OTEL·LO, vaig procurar que hi quedés el gust de misteriosa balada. Tot el que és en vers, i tot el que és en prosa, en les meves traduccions, respon exactament a la forma de l’original. Shakespeare acostuma a fer parlar els senyors en vers i d’una manera delicada; en canvi, els criats parlen en prosa i no s’estan de res. Com que Shakespeare menjava a la taula dels senyors es podia permetre aquestes injustícies.

    Podent obtenir una aproximada fidelitat formal en les meves versions, he perseguit la més viva fidelitat als conceptes, sense recular davant la cruesa ni l’audàcia dels mots. Perquè, de vegades, aquesta llima dels traductors ha perjudicat la sana sinceritat de Shakespeare. És a dir, jo no he traduït Shakespeare ni ad usum Delphini, ni per a menors d’edat, sinó per a persones fetes, honestes i normals.

    D’aquest treball meu n’ofereixo tres mostres en el present volum: ROMEO I JULIETA, OTEL·LO I MACBETH. Totes tres obres, les he vist representar, sempre fragmentàriament -llevat de les versions que dirigí Max Reinhardt i jo vaig aconseguir fa prop de quaranta anys, en la meva estada a Berlín- per grans eminències i per actors mediocres en diferents països i en diferents idiomes.

    Aquí, aquestes obres -fins la meva versió de ROMEO I JULIETA- han estat representades; però puc assegurar que mai no les he vistes, ni en tota la seva extensió, ni en tota la seva integritat verbal.

    No vull ponderar -perquè és d’una evidència òbvia- la importància d’aquestes tres peces capitals del teatre de Shakespeare; el lector sap per endavant que les tragèdies de l’amor, de la gelosia i de l’ambició, mai no han estat proclamades amb una veu més augusta que la que trobarà en aquest llibre.

    Ja que no puc invitar el lector a la representació ideal que jo exigiria per a aquestes tres obres, li ofereixo, almenys, una lectura en la qual compta només, com una novetat, l’experiència de la traducció. Jo crec que aquesta experiència, per a les persones no molt ficades en el món de les lletres, pot ésser una sorpresa. Perquè no són poques les vegades que Shakespeare, en els llibres -com en el teatre-, s’ha servit adulterat. Jo he volgut lluitar contra això, i em donaré per ben pagat si el lector, reaccionant d’un just desmenjament davant la circulació de tants llibres prims de cos i d’ànima, pot trobar, en el gruix d’aquest volum, aquella olor reconfortant de la grandesa.

    Josep M. de Sagarra: Prefaci dins William Shakespeare: Romeo i Julieta. Otel·lo. Macbeth. Traducció de Josep M. de Sagarra. Barcelona: Editorial Alpha, 1959, ps. 9-11.

Barcelona és una ciutat d’olors complexes, vull dir que hi ha tota mena d’olors, bones i dolentes, i olor dolenta es pot entendre en el sentit de pudor; però aquesta paraula em sembla poc espiritual i a més a més innecessària.