Epíleg: Exili sense retorn

Les parpelles coentes, embotornades, s’entreobriren penosament com dues ferides a mig cicatritzar; les clarors vermelloses de la matinada que encenien l’atmosfera tèbia i estantissa de la cambra, tintaren les pupil•les. Carlota de Torres va veure reflectida al mirall la tauleta atapeïda de flascons de medecines, la figura de la Carmela, tapada amb un edredó, que dormia en una butaca a la vora del llit. Acabà d’obrir els ulls lleganyosos, provà d’esbandir la boira del seu cervell. D’ençà del dia del natalici, arran de la fiblada roent dins el cap, quan el saló, les minyones, el Graells, els preparatius del convit i el retrat del pare començaren a girar de sobte en un remolí esgarrifós que s’enfosquí fins acabar en la negror total, havia estat incapaç d’establir fronteres entre dies i nits en el seu esment al mig del qual surava sempre aquell punt negre. Va reparar-lo en retornar de la primera basca; des d’aleshores el tenia sempre davant com una llavor desconeguda i horrible on hi havia enquibida la foscor que l’embolicava durant els esvaniments. La sentia bategar, compassada, lenta, fins que, de sobte, sense que pogués escatir-ne la causa, el batec començava a accelerar-se: la llavor creixia ràpidament, ella sentia la fiblada al cervell i començava el remolí espantós, l’agonia, la fosca. Es sentia gemegar, percibia vagament soroll de veus i corredisses al voltant del llit, entre l’olor forta de l’alcohol i punxades d’agulles. Sempre que retornava del marasme, la llavor horripilant era un pèl més grossa, com si l’embrió fatal acumulés cada cop més tenebra dins l’embolcall del tegument per a les germinacions sinistres. Entrellucava figures a l’altra vora d’una plana d’aigües mortes sense llaüts, sense navegants, sense peixos, sense onades; sovint s’acostaven estranyament com si suressin sobre l’aigua. De vegades li havia semblat veure les fesomies dels fills… ¿O els havia somiat, junt amb les figures empolainades de les nores, el camús del gendre i el notari de la família, el senyor Nicomedes, sempre molt tocat i posat i amb aquella tosseta exasperant?

Al gran mirall, la llum girava del vermell al rosa. Podia moure millor les parpelles. Les aigües espantoses i les figures desconegudes havien desaparegut del seu cap, i encara que la llavor negra continuava palpitant, era sobreposada a la visió familiar de la cambra, del tocador, de la Carmela adormida com una soca a la butaca… Es sentia despertar d’un malson. El record de la tarda de l’aniversari començà a aparèixer al seu esment i el neguit va trasbalsar-la: calia aixecar-se del llit, veure si els paletes havien començat a restaurar la façana del casal i la dels altres edificis del seu patrimoni, com havia ordenat de fer; veure si Graells havia convocat els calafats i havia fet dur els llaüts a les drassanes per repassar-los, si havia reprès l’explotació de la mina de la vall de Veriu, antiga propietat abandonada de la família, si eren al punt patrons i peonades, si els estables eren plens de cavalleries… La vila nova…! No es mouria de la vella, no la humiliarien, no la traurien mai del seu casal.

S’incorporà amb penes i treballs. El cos li feia mal, els genolls li flaquejaren quan posà els peus a la catifa. La Carmela, baldada per setmanes de vetlla, no va adonar-se’n. Es posà dempeus. Un calfred va estremir-la mentre buscava una bata per cobrir la seva nuesa. No va trobar-la. Despullada, recolzant-se a la paret i a les cadires, es dirigí vacil•lant cap a la porta. Fora de la respiració compassada de la minyona sols hi havia silenci. Es va haver d’aturar. Panteixava. Contínuament temia que les cames li fallarien i aniria a terra. Gotes de suor li relliscaven esquena avall. Quan es reféu una mica, obrí la porta. L’aturà la foscor del passadís. Premé l’interruptor del llum a les palpentes i l’esclat de les bombetes va obligar-la a tancar les parpelles inflamades. Quan les obrí de nou, en lloc de la imatge del Bernabé Camps, l’avantpassat que sempre la rebia amb cara adusta des del retrat penjat enfront de la porta de l’habitació, trobà l’empremta del marc sobre les flors d’un blau pàl•lid del paper de la paret. L’oncle havia desaparegut però no era l’únic que faltava; tampoc no hi eren els avis ni les ties. No quedava ni un quadre. Estupefacta, es dirigí al rebedor. Va trobar-hi grans caixes de fusta plenes de pintures. Al costat d’una d’elles, encara buida, el retrat de la generala i el de l’oncle mort a París, recolzats a la paret, pareixien esperar el moment de ser embalats. ¿Què volia dir allò? ¿Qui havia manat depsenjar els quadres i ficar-los en caixes? Qui? La llavor negra començà a bategar de pressa entre la morisma bigarrada del retrat eqüestre del general que algú havia dut de la cambra dels dols. ¿On eren la cornucòpia i el canterano? ¿On parava la imatge de santa Bàrbara, la patrona dels minaires? ¿I la col•lecció de porcellanes reunides per l’oncle calavera? ¿Què n’havien fet, de la panòplia de sabres i pistoles de l’heroi d’Àfrica? Va repenjar-se a la paret. Les cames a penes la sostenien, respirava amb molta fatiga, la suor se li gelava damunt la pell. Descansà una estona abans d’entrar el menjador i ensopegar amb un altre munt de caixes a mig omplir: la plata, la vaixella, les armes del general eren apilades damunt la taula; va veure que havien baixat de les golfes el quadre de les falses màrtirs. Eixí mig a tomballons i va ficar-se en el despatx, conservat per voluntat d’ella tal com l’havia deixat el pare. L’habitació era buida. A punt de defallir, va entrar al saló quasi tan despullat com el despatx; solament hi quedava l’enorme pintura de l’Aleix, despenjada i a la vora del balcó. Vacil•lant, creuà la peça. ¿Què era aquell desastre? ¿Qui estava buidant el casal? ¿Què passava?

Tingué una basca i s’agafà al marc del quadre. Aterrida, volgué cridar però la veu no aconseguia eixir-li de la gola. ¿Per què no acudien ni la Carmela ni la Sofia ni la Teresa? On eren? La llavor negra bategava més de pressa. Començà a rodar-li el cap: la llavor esclatà, la foscúria cobrí el finestral, les acàcies de la plaça, els molls de l’Ebre on no hi havia sinó naus podrides. No feia peu, s’enfonsava en la negror. Provà de cridar de nou: ningú no acudia a rescatar-la d’aquell pou d’oliasses tenebroses.

*       *

La senyora Carlota de Torres i Camps mai no havia previst la seva pròpia mort a diferència de la Carmela, que tenia pensades fins les darreres paraules i consignat en un paper el cerimonial per al traspàs i el sepeli: des dels recordatoris, el taüt i el model de làpida, al nombre de capellans de la missa, la música funeral i l’epitafi (en llatí perquè feia més senyor). Si l’ama hagués imaginat el seu òbit, probablement no s’hauria afigurat mai que li correspondria el privilegi dubtós de ser la darrera persona que moriria a la vila vella ni hauria situat la defunció en les circumstàncies que van envoltar-la, força diferents dels traspassos més apoteòsics del llinatge; no se li hauria acudit que la trobarien exànime vora els finestrals del Saló de les Verges Màrtirs, al peu del retrat del pare el qual, sense adonar-se del cos nu de la filla moribunda, estesa sobre el mosaic, contemplava, petulant i feliç, una escena familiar llunyana en què la petita Carlota s’embadalia mirant com l’Aleix de Segarra barrejava colors i plasmava la imatge del progenitor sobre la gran tela blanca.

La foscúria pietosa acabaà d’embocallar-la a temps d’estalviar-li les paraules amargues de la Carmela, que, colpida per l’horror, va perdre la serenitat i s’abraonà contra els fills i les nores, congregats en el saló, elles en camisa de dormir, ells en pijama, pels crits de la minyona. Trastocada, incapaç de perdonar-se la seva negligència ni de treure’s del cap el que havien pogut ser els darrers moments de l’ama davant l’estat del casal, retreia als hereus la seva avidesa. ¿Què els apressava tant si el patrimoni sencer era seu? La senyora tenia els dies comptats, no calia tanta afanosia. La desgraciada hauria pogut morir sense passar per aquell tràngol ni endevenir, en veure el saqueig, que els papers del notari que li havien fet signar sense adonar-se’n del que feia, havien permès als fills, acudits a l’inici de la malaltia, la venda de finques i edificis, la del mateix casal que havia d’anar a terra tan aviat com el taüt amb les despulles de la mare passés la llinda del portal. Mentre la Teresa i la Sofia la treien a la força del saló entre els insults de nores i fills, la Carmela no cessava de cridar: els planys ressonaven interminablement per les cambres buides.

*       *

Durant els tres anys malencònics que va sobreviure a l’ama, la vella Carmela, acollida a la vila nova per uns parents llunyans que ja la veien a punt d’anar-se’n al calaix i li festejaven els estalvos, es despenjava sovint amb un rosari de retrets pel sepeli deslluït, sense la faroneria habitual dels enterraments dels senyors, al qual va assistir separada del dol familiar: el dia abans, arran dels retrets que havia fet als hereus, el fill gran va despatxar-la vergonyosament del casal i li prohibí fins i tot, malgrat les seves súpliques desesperades, de vestir i vetllar la difunta.

No hi havia altra pompa sinó un parell de corones esquifides darrere una caixa vulgar comprada a corre-cuita, indigna de les despulles de la senyora Carlota de Torres. A l’església, les absoltes foren destorbades per l’estrèpit de les màquines que demolien les cases de la Costera del Forn i no hi havia ningú per tocar l’harmònium en el cor desert de cantores.

La història havia trascendit de seguida, els detalls sòrdids de la vetlla enmig del tràfec dels operaris que acabaven de desmantellar la casa feien voltes al cervell del Nelson, un dels pocs habitants que encara quedaven a la vila vella i s’havien afegit a la comitiva escarransida mentre aquesta, encalçada per la figura commovedora de la Carmela, avançava entre les runes camí del cementiri. No quedava gairebé res en peu. Solament cases tapiades, carrers sense nom i munts de runa contemplaven el pas del cotxe mortuori. No hi havia botigues per tancar al pas del seguici ni cafès per afegir-hi la parròquia. El Cafè del Moll, el darrer de la vila, havia estat desallotjat al cap de pocs dies de la darrera detenció de l’Honorat del Rom i del començament de la malaltia de la Carlota de Torres; era ja una ruïna que el vell Nelson evità de mirar quan hi passaven a frec. Pertot arreu creixia l’herba. La natura s’apressava a recuperar el terreny perdut feia molts segles, hi sembrava llavors, el poblava de criatures. Exèrcits llarguíssims de formigues exploraven camins entre teules trencades, ràfecs esgrunats, bigues estellades o panys de paret d’on la intempèrie esborrava l’escalfor humana; sargantilles i dragons escalaven parets; les aranyes teixien paranys entre les branques dels timons i dels romers, i les serps abandonaven les seves despulles entre la maçoneria abatuda dels porxos de la plaça morisca. El que havien estat cases i carrers es poblava de fresses, vols i piuladisses. A les nits, les guineus, cada cop més agosarades, s’aventuraven dins el perímetre de la vila a caçar els gats vagabunds. De vegades, l’antic llaüter podia sentir del llit estant la lluita desesperada dels felins dels quals l’endemà quedaven solament esquitxos de sang seca en el lloc on havien trobat la mort.

L’enterrament de la senyora va eixir pel portal de Segre, vora l’antic fortí, baluard inútil en aquella guerra perduda, i enfilà la carretera. A mig camí de les cases noves, a la cruïlla amb la costera del fossar, un grup esperava el pas del seguici. El vell Nelson hi va veure l’Honorat del Rom, l’Estanislau Corbera, el calafat i altres parroquians de l’antic Cafè del Moll. Fins i tot en les seves fesomies va percebre el senyal indefinible que marcava tothom. Encara que figurés a l’entrada de la vila nova el mateix nom de l’arrasada, en algun punt del camí entre els antiquíssims oliverars que separaven les dues poblacions, hi havia un buit, una mena de terra de ningú on la gent canviava d’una manera subtil. Potser ni s’adonaven del fenomen, que feia, per exemple, estèril i patètica l’obsessió de l’Estanislau Corbera per intentar reconstruir en el local nou l’antic establiment demolit: els miralls reflectien una altra llum, els finestrals del darrere ja no donaven als molls de l’Ebre, el fes morú s’havia perdut en l’atabalament de la mudança i l’esquerda del vetllador de marbre ja no evocava el cop de sabre del general Prim. Les cerçades, més amples que abans, es despenjaven ara directament de l’altiplà dels Monegres, batien amb més força els carrers rectes, les cases uniformes, sense atzucacs on regolfar ni laberints on esmorteir-se. Les malles complexes de les relacions seculars de veïnat s’haurien de refer i la vida, en què els rius ja no comptarien com a artèires vives de la població, estaria condicionada per altres factors. Però solament els més joves, els infants, oblidaria completament; una part de la memòria dels altres romandria agarrada com una arrel sota les aigües del Segre i de l’Ebre. A les cambres noves, entre els mobles encara olorosos de vernís, sentirien sovint velles paraules; de les boires hivernals els arribarien clamors d’antigues tripulacions i crits d’unes altres gavines.

*       *

L’enterrament de Carlota de Torres emprengué la pujada del cementiri; allí, des del panteó familiar ―traducció a la mort del casal de la plaça d’Armes―, les seves despulles presidirien la vila del silenci on dinasties d’enterradors invariablement ebris arrengueraven en fosses i nínxols per al viatge al no-res els difunts segregats per l’altra. Per damunt les tàpies del fossar, els xiprers començaven a desprendre les primeres ombres de l’ocàs contra un cel moradenc. El vell Nelson va aturar-se i contemplà a la seva dreta a població nova a la qual havia de mudar-se l’endemà; havien aconseguit un lloc on els seus descendents perpetuarien el nom de la vila però s’adonava que ell mai no podria sentir seva aquella geometria blanca i vermella: navegant sense llaüt, exiliat sense esperança de retorn, ja pertanyia a la nit inacabable per on el seu pare, la seva filla, Arquimedes Quintana, Malena, Aleix de Segarra, la vídua de Salleres, Joanet del Pla, Atanasi Resurrecció, Madamfransuà i tantes altres ombres entranyables navegaven silenciosament cap a l’oblit.

*       *

Poc abans del tancament de les comportes del pantà de Riba-roja, la pluja va despenjar-se amb violència sobre la vila demolida i deserta. Les barrancades de la serra del Castell es precipitaren amb fúria sobre els molls, trencaren les amarres podrides del cementiri dels llaüts i els dispersaren. A la deriva en un Ebre furiós que havia oblidat els solcs de les quilles i la cadència de les vogades, van sotsobrar per colls i pedrets. El Verge del Carme va asclar-se enfront de l’Illa dels Tretze Sants, la proa s’encallà entre els àlbers de la vora. Quan el riu va deixar, ningú no reconegué les restes de la nau; la rabior de la riada havia esborrat les lletres del tercer nom. El vell Neptú, avarat amb discursos, banderes i música al moll de les vídues en un dels dies esplendorosos de L’Edèn, era per sempre més una carcassa anònima de fusta morta.

“Epíleg: Exili sense retorn”, dins Camí de Sirga, Barcelona: La Magrana, 1993, p. 291-298

La veritat era que la fotografia no oferia cap indici, cap tret peculiar que permetés endevenir l’esdeveniment excepcional que es produí no massa estona després de l’instant en què Ladislau Saboga ―bodes i comunions, retrats en bo, reportatges exòtics― va accionar el disparador de la seva atrotinada Leica aquella tarda del 1958 destinada a passar a la història esportiva de la vila; la còpia, un pèl esgrogueïda, que es conservava en el Cafè de la Granota penjada entre el calendari de la temporada de la Lliga i l’anunci polsós d’un licor tropical, presentava la imatge clàssica d’un equip de futbol posant per a la posteritat abans de començar un partit de compromís: onze galifardeus amb un aire lleugerament fatxenda, encarcarat i badoc, una pilota tan inexpressiva com qualsevol altra i un senyor amb tovallola al coll. Una estampa més aviat grisa, ensopida, gens premonitòria.

―Tanmateix, aquest grup de matalots que va ser el protagonista de la feta ―m’enraonà el vell Cristòfil vint anys després de l’esdeveniment mentre passejava un dit pel vidre que protegia la fotografia i l’aturava distretament sobre una orell de Justinià Costera, el tercer per la dreta, capità d’aquell equip de llaguters, calafats i minaires, reforçat amb un botigues de comestibles i un paleta, que aleshores defensava els colors de la vila―. Ara, també cal dir que allò no podia passar enlloc més que en le nostre camp de futbol.

I és que el camp de futbol de la vila era un cas singular, sense cap mena de dubte.

Uns anys abans de la guerra civil, una riada del Segre havia devastat l’hort de Ramon de Tamariu, situat a la punta de la vila on conflueixen l’Ebre i el Segre; aleshores, s’havia decidit emprar el fangar que n’havia quedat per a fer-hi el camp d’esports. Fins llavors, els partits de fubtol s’havien celebrat a l’era situada a la banda dreta de l’Ebre, al recte de la vila, prop de la riba on els calafats, entre fums i pudors de quitrà, reparaven llaguts i pontones; l’afecció, però, una afecció abnegada, lleial i sorollosa, feia temps que reclamava un lloc més adient i, per tant, la pensada de construir el camp a l’hort del Ramon va ser rebuda amb brams d’entusiasme per l’assemblea de socis, embotida al bar Esport per votar la proposta. Les obres van anar de pressa i el camp quedà preciós; l’únic inconvenient era l’espai, tan just que el Segre gairebé llepava la porteria de llevant i una de les bandes quedava arran de l’Ebre, de manera que les pilotes que eixien del terreny per aquells costats anaven a parar en un dels dos rius o a la seva confluència. A fi i efecte d’evitar que la magra economia del club se n’anés riu avall en forma de pilotes perdudes, es va anomenar un encarregat de recuperar-les equipat amb un salabre de mànec molt llarg i un bot. Les pilotes que queien prop de la vora, les pescava amb el salabre; les que anaven a parar riu endins, però, havia d’agafar-les a força de rems i es recordaven partits emprenyadors en què el pobre caloi havia quedat estragat a força d’anar i venir amb la barca. De vegades, malgrat les precaucions adoptades, alguna se n’anava riu avall; una d’elles va ser retornada per l’Ajuntament d’un poble de la ribera, l’any 1960: la capsa duia enganxada la nota de rigor en la qual l’encarregat del registre de correu d’aquella alcaldia certificava que el paquet només contenia correspondència oficial.

La insòlita ubicació del camp donà lloc també a una llegenda tenaç, apelagosa i escampadissa, segons la qual a la vila llençàvem al riu els àrbitres si la seva actuació no ens agradava. El cronista no negarà que potser, en alguna ocasió, un incontrolat o un grup d’incontrolats o, fins i tot, el públic en pes amenacés l’àrbitre amb un bany intempestiu; també pot concedir que, de vegades, es fessin, en presència del col·legiat, comentaris casuals sobre les dificultats que hi havia per a recuperar els cossos dels malaguanyats que tenien la desgràcia de caure a l’aiguabarreig del Segre i l’Ebre. La veritat, però, és que mai de la vida cap àrbitre no havia anat a parar a l’aigua i la cosa no passava d’un hàbil ardit de la guerra psicològica.

Ara bé, les característiques especials del camp no van quedar mai tan patents com aquell diumenge de 1958.

*         *         *

Segons el vell Cristòfol, que tenia memòria de tots els gossos de la vila, feia un dia esmolat de finals de març; una cerçada de Déu havia netejat la canal del riu i, a les quatre de la tarda, el cel estava ras i lluïa un solet tebi. Era l’hora del partit. Els cafès de la vila començaven a buidar-se i una gernació impacient, encartonada per la roba dels diumenges que mai no acabava de donar-se, s’aviava al camp de futbol i deixava pels carrers una sentor de tabac i filagarses de conversa. Fins i tot la Clenxa, el barber, que no sentia cap inclinació per l’esport, malgrat que els seus parroquians no parlaven gairebé d’altra cosa en tota la setmana, hi anava per no quedar-se sol com un mussol al Cafè de la Granota. L’equip visitant, titular d’una vila dels Monegres, ja havia arribat en un camió i tots els jugadors eren als vestidors, preparats per començar el partit. El Segre biaxava inflat; la remor sorda de les aigües tèrboles i fures es barrejava amb els comentaris del públic que entrava al camp en collades sorolloses.

A l’hora en punt, minuts després que Ladislau Saboga obtingués la fotografia que Praxedes, el propietari del Cafè de la Granota, havia d’emmarcar i penjar més endavant en el seu establiment com a record del cas, l’àrbitre donà amb un xiulet l’ordre de començar el partit.

Des del primer moment va quedar més clar que la llum del dia que els forasters, ferrenys i de secà, tenien una idea molt particular del futbol: pareixia que els havien entrenat per a fer ascles de les cames dels contraris, com van poder comprovar de seguida els nostres jugadors, els quals eixien cascats de cada topada. A més a més, l’àrbitre es va posar desvergonyidament de banda dels forasters, i els ànims dels espectadors se somogueren. Al cap de mitja hora de guerra encesa, ens marcaren un gol en un fora de joc claríssim i es va armar un guirigall espaordidor.

―Et farem empassar el xiulet! ―rugia la tripulació del llagut Soledat en pes.

―Barrut!

―Que el llencin al riu, que el pengin, que el trinxin! ―s’esmelicava la màrfega de la Teresa Planes, seguidora apassionada de l’equip, la qual havia de posar al món una criatura preciosa als vestidors del camp la temporada següent, de resultes del sotrac d’una derrota local que li va avançar el part una setmana.

―Brètol! Animal!

―Faldilletes!

―Poca-solta, més que poca-solta! Lleig! ―avalotava amb la seva veu aflautada Tomàs Valldabó, més conegut per Tomasa la Torera.

―El que ha fet aquest àrbitre és de codi penal ―comentava, sever i suficient, el secretari dle jutjat al rector de la vila.

―De condemnació eterna, senyor secretari!

Deu minuts després, però, en ser castigat el nostre equip amb un penal, evidentment injust, el terrabastall va arribar a un punt crític per condensar-se, de sobte, en un silenci feixuc i tens que només trencava la remor del Segre, cada cop més intensa. Els guàrdies civils s’inquietaren: l’experiència els havia ensenyat a ensumar en aquells emmudiemtns els preludis de les tempestes, i els tricornis van començar a moure’s com estrambòtics ocellots de xarol negre entre els caps de la gent, provant inútilment d’atallar la tronada que va esclatar immediatament després que l’Oliveri Castells, agafat amb desesperació a la tanca del camp, bramés amb tota la potència del seu garganxó:

―Mori la repoblació forestal!

Mentre l’equip foraster es prepara per llançar el penal, el cronista aprofitarà el temps per aclarir que l’Oliveri Castells no tenia cap plet pendent amb el ministeri d’Agricultura i que la seva noció de la repoblació forestal era més aviat incerta i nebulosa. Ara bé, per raons que no es van poder destriar mai de la vida a les tertúlies esportives locals, l’Oliveri considerava el seu crit d’allò més agosarat i subversiu, fins a l’extrem que, sovint, un cop apaivagada la sulfuració dels partits, assossegada la fúria que el destarotava, confessava al vell Cristòfol, al cafè: «Ja sé que hauria de contenir-me, xiquet, i no deixar-me arrossegar per la ira, però no puc. Tinc aquest temperament tan arrauxat, tan temerari! No em sé callar les veritats encara que em perjudiquin. I no et pensis que no tinc ben clar que me la jugo: qualsevol dia, em vindran a buscar, em fotran a la garjola i adéu-siau, Oliveri Castells!»

Subversiu o no, el crit de l’Oliveri s’havia convertit amb el temps ―i per raons que tampoc no es van aclarir mai― en la contrasenya que precedia la politització dels partits quan les coses anaven mal dades; tan bon punt com el rebuig de la repoblació forestal saltava a l’aire tibant del camp, el públic passava de les invectives contra l’àrbitre i els jugadors a una revisió gairebé exhaustiva de l’Estat i les seves institucions. I aquell dia no va ser una excepció: la fúria va esclatar, estellada en mil crits que els guàrdies civils tractaven vanament de localitzar i aïllar enmig del xàfec:

―Mori el govern!

―Fora la dictadura!

―Visca Lenin!

―Feixistes al riu!

Res, però, no va evitar el desastre: l’àrbitre xiulà, el davanter centre ―un bergant ros, malcarat i fatxenda― corregué, xutà i marcà, mentre de la banda dels vestidors eixia el crit del massatgista, republicà de tota la vida, camuflat entre els jugadors de reserva:

―Visca el catorze d’abril!

*         *         *

―Vam guanyar, xiquet ―em digué el vell Cristòfol, després de fer una glopadeta de rom, sense deixar de contemplar la fotografia―. Vam guanyar per sis a dos quan pensàvem que ja érem pell. I és que, sovint, les coses de la vida van així, i les del futbol també; allò que menys et penses, ho capgira tot. Perquè, ¿qui havia de cavil·lar que el Segre s’inflaria en un tres i no res, de la manera que ho va fer després del penal, i que havia d’aturar les aigües de l’Ebre amb la força del seu corrent? Doncs, això és el que va passar, noi; i l’Ebre, embassat per la fortíssima empenta del Segre, comença a inundar plàcidament el camp de fubtol amb un batec seguidet i calmós fins que cobrí amb mig pam d’aigua la major part del terreny de joc. No era la primera vegada que allò passava, però mai no havia coincidit amb un partit. Els forasters, gent de secà, eixuta i corretjosa, que no havien vist en la seva vida aquella abundor d’aigua, es van esfereir: ja es veien riu avall, arrossegats fins a mar per aquella riadeta esquifida. La major part d’ells, amb el melic arrugat, es van amuntegar amb l’àrbitre en la zona del camp on l’aigua, per causa d’un desnivell del terreny, no arribava. I aquella va ser la nostra: ¿quie havia d’aturar un equip de gent de la ribera, que portava el riu a la sang i es trobava en el seu element amb el camp en aquelles condicions? Mai no s’havia vist una cosa com aquella: els notres lliscaven igual que carpes ―fins i tot el botigues―, agullonats pel públic que, amb aigua a turmell, es desfeia a crits; cada atac era, gairebé, un gol segur. Ens vam parar al sisè, noi; no es tractava d’escarnir-los sinó de guanyar-los. Prou desgràcia tenien, els pobrets, de no saber què era un riu.

“Futbol de ribera”, dins el Cafè de la Granota, Barcelona: La Magrana, 1985, p. 31-37

Es un muchacho de veintipico años. Alto, fibroso, de pelo corto. Entra en el bar, un bar pequeño y agradable donde los clientes se aglomeran en la barra. El muchacho saluda –“Bon dia”–, pero el rumor de las conversaciones es demasiado alto para que nadie le oiga. En este momento la propietaria está cobrando a un cliente. Le dice:

–A veure, doncs... La truita i l'aigua,oi?

–I un tallat! –dice el cliente.

–Ah, sí, i un tallat. Doncs són 6 euros 30.

El cliente paga, la propietaria le devuelve el cambio, el cliente se despide –“Adéu, Mercè”–, da media vuelta, abre la puerta y sale a la calle. Mercè se dirige hacia el recién llegado, que ha estado observando la pizarra que hay en la pared, con la lista de bocadillos, y pide:

–Un entrepà de tonyina.

En su acento hay un deje extranjero evidente, yo diría que brasileño o portugués.

–¿Y para beber? –le pregunta la propietaria.

El muchacho repasa la lista de bebidas, que cuelga de otra pared, bajo los botes de te.

–Un suc de taronja –dice.

–Vale. Un bocadillo de atún y un zumo de naranja, ¿eh?

–Sí –dice el muchacho.

La propietaria prepara el zumo y el bocadillo. Los pone frente al muchacho.

–Que aproveche –le dice, con una sonrisa. El muchacho come y bebe en un extremo de la barra. Entra otro cliente, gordito y calvo.

–Bon dia, Mercè. A veure, dóna'm una xapata d'aquestes petites.

–Quina vols? N'hi ha de mortadel·la, de salami, de sobrassada, de formatge...

–De mortadel·la. I una Coca-Cola de llauna.

Mercè sirve al gordito la Coca-Cola y la chapata de mortadela. Charlan de esto y de aquello. Al cabo de un rato el muchacho del extremo de la barra acaba su bocadillo, apura el zumo que queda en el vaso y, cuando la propietaria le mira, con el dedo traza un círculo sobre el plato y el vaso vacíos.

–Quant és?

La propietaria va hacia la caja registradora. Mientras va tecleando los precios musita “l'entrepà de tonyina..., el suc de taronja...” y, finalmente, con el ticket en la mano se vuelve hacia el muchacho:

–Era un bocadillo de atún y un zumo de naranja, ¿verdad? Pues mira: cinco euros justos.

El muchacho paga.

–Muchas gracias –dice Mercè.

El muchacho da media vuelta y, antes de abrir la puerta, saluda, en un último intento:

–Adéu.

–Adiós –le responde la propietaria, sonriendo con amabilidad.

L’arxivera és una dona alta, guapa, amb trets facials grans i vius. És intel·ligent, divertida, i té allò que la gent en diu caràcter. El futbolista és un home alt, guapo, amb trets facials grans i vius. És intel·ligent, divertit, i té allò que la gent en diu caràcter.

L’arxivera tracta amb menyspreu el futbolista. S’hi mostra eixuta, displicent. De tant en tant, quan ell li truca (és sempre ell qui li truca; ella mai no li truca a ell), encara que no tingui res a fer li diu que aquell dia no li va bé que es vegin. Fa veure que té altres amants, perquè el futbolista no es cregui amb cap dret. De vegades hi ha rumiat (tampoc no gaire, no fos que s’adonés que actua de manera equivocada) i ha arribat a la conclusió que el tracta amb menyspreu perquè en el fons l’estima molt i li fa por que, si no el tractés amb menyspreu, cauria en la trampa i s’enamoraria d’ell tant com ell està enamorat d’ella. Cada vegada que l’arxivera decideix que es fiquin al llit, el futbolista es posa tan content que no acaba de creure-s’ho i plora d’alegria, com amb cap altra dona. ¿Per què? No ho sap, però creu que el menyspreu amb què l’arxivera el tracta no ho és tot. No és, de cap manera, el factor decisori. Sap que en el fons ella l’estima, i sap que si fa veure que és dura és per no caure en la trampa, per no enamorar-se d’ell tant com ell està enamorat d’ella.

El futbolista voldria que l’arxivera el tractés sense desdeny o, com a mínim, amb menys. Perquè així veuria, per una banda, que aquesta no és l’única mena de relació possible entre tots dos i, per l’altra, que no ha de tenir cap por d’enamorar-se d’ell. Perquè ell estimaria la tendresa de l’arxivera, aquesta tendresa que ara li fa por mostrar.

De vegades el futbolista va amb altres dones. Perquè li sermbla que ha arribat al límit, perquè decideix que ja no suporta més que el tracti com un gerro, que gairebé ni el miri, que s’hi raspalli i després l’ignori.

Però sempre hi torna. No és que les altres no li interessin prou. Ben al contrari: són noies esplèndides, intel·ligents, guapes i considerades. Però cap no li dóna el gust que li dóna ella.

Un dia (una tarda, mentre l’arxivera fuma i observa com ell es desvesteix), el futbolista agafa coratge i li parla. Li diu que no hauria de ser tan eixuta, tan esquerpa, que ell l’estima tant que no li la de fer por mostrar-se tal com és. Que no s’aprofitarà de cap feblesa d’ella. Que si és tendra (i ell ho sap, que ho és, i sap que fa veure que no) ell encara l’estimarà més. Irada, li diu que qui s’ha pensat que és, per dir-li què ha de fer i què no ha de fer; el fa ajeure i li bufeteja la cara. Aquella tarda, el futbolista disfruta més que mai.

Però, un altre dia que queden, de manera inopinada ella no és tan malcarada com d’habitud. El futbolista se’n sorprèn. Potser s’ho ha rumiat i, sense dir-li res, ha començat a fer-li cas. L’endemà és fins i tot tendra. El futbolista se n’alegra molt. Per fi ha entès que no havia de tenir por. Que mostrar-se tal com en el fons és no li ha de dur cap mal. Són al llit. El futbolista està tan emocionat que es trasbalsa amb cada gest, amb cada carícia. Troba un plaer especial en cada moixaina. És tanta la tendresa que no té ganes ni de cardar: abraçant-se i dient-se que s’estimen (ella l’hi diu, ara, tothora) ja en tenen prou.

L’arxivera no el torna a tractar mai més amb menyspreu. Està tan enamorada del futbolista que l’hi diu al matí, a la tarda, a la nit. Li regala camises, llibres. Se li dóna sempre que vol. És ella qui li truca, com més va més, per veure’s cada dia. I un vespre li proposa d’anar a viure plegats.

El futbolista l’observa fredament, amb la mirada vidriosa. Fins no fa gaire hauria donat el braç dret perquè li proposés el que li acaba de proposar.

La dona que ara pren un gelat de vainilla a la primera taula d'aquest cafè ho ha tingut sempre ben clar. Busca (i buscarà, fins que el trobi) el que ella en diu un home de debò, que estigui pel cas, que no perdi el temps en detalls galants, en gentileses inútils. Vol un home que no pari atenció al que ella li pugui explicar, posem per cas, a taula, mentre dinen. No soporta els homes que intenten fer-se els comprensius i que amb cara d'angelets li diuen que volen compartir els problemes d'ella. Vol un home que no es preocupi pels sentiments que ella pugui tenir. Des de púber va fugir dels xitxarel·los que es passaven el dia parlant-li d'amor. D’amor! Vol un home que no parli mai d'amor, que no li digui mai que l’estima. Troba que és ridícul, un home amb els ulls enamorats i dient-li: «T’estimo». Ja l’hi dirà ella, que l'estima (l’hi dirà sovint, perquè l’estimarà de debò), i quan l’hi hagi dit rebrà complaguda la mirada de compassió que ell li adreçarà. Aquesta és la mena d'home que vol. Un home que, al llit, la faci servir com li vingui de gust, sense preocupar-se pel d’ella, perquè el gust d’ella serà el que ell en trengui. Res no la fa sortir més de polleguera que un home d’aquells que, en un moment o altre de la còpula, s’interessen per si ha arribat o no a l’orgasme. Això sí: ha de ser un home intel·ligent que tingui èxit, i amb una vida pròpia i intensa. Que no estigui pendent d’ella. Que viatgi, i que (no cal que sigui gaire d’amagat) tingui altres dones, a més d’ella. A ella no li fa res, perquè ell sabrà que, sempre, només que li faci un xiulet, ella serà als seus peus, pel que vulgui manar. Perquè vol que la mani. Vol un home que la faci anar dreta, que la domini. Que (quan li vingui de gust) la grapegi davant de tothom, sense miraments. I que, si per aquelles coses de la vida ella té cap accés de pudor, li clavi bufetada sense aturar-se a pensar si hi ha o no gent que els mira. Vol que li pegui també a casa, en part perquè li agrada (disfruta com una boja quan li peguen) i en part perquè està convençuda que amb tota aquesta oferta no se’n podrà estar mai, d’ella.

Senyores i senyors,

Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.

El conte va d’un escriptor (un escriptor que sempre parla molt de pressa) a qui, un dia, li proposen de fer el protocol·lari discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt.

Això passa l’any que la cultura catalana n’és la convidada. Un any que pot ser, per exemple, el 2007. Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”

No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.

Facis una cosa o facis l’altra —carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges— la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.

Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir.

Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben, i ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors o els repartidors de butà).

Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.

A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una sensació de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa semblant. Tot i que —com s’ha dit— als catalans els avatars polítics ens han anat d’una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada.

¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a Europa durant l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filòsof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avui esdevinguda un ‘Bundesland’ geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que els ‘tour operators’, els avions de baix cost i la ‘balearització’ dictessin les normes de vida d’aquelles costes, centennis abans de l’arribada de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull va estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en la que, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara.

Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, cervesers de terres germàniques fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel·leix més a fer-ho. Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg —“diplomat a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins. D’alguns membres de la família del poeta Carles Riba, per exemple, segons es desprèn del que el seu nét —Pau Riba, també poeta i, a més, cantant— diu al text que acompanya el disc “Dioptria”.

Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil literari que ens du fins avui: Bernat Metge, JV Foix, Narcís Oller, Anselm Turmeda, Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda... I ¿ho hauria de fer d’aquesta manera apilonada o els hauria d’esmentar per ordre cronològic?

¿O potser fóra millor no citar-ne cap?

Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura de la Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà que mirin el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs, decideix que no dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instal·lada una exposició que parlarà d’això. Encara que —siguem sincers— ¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inaugural visitaran després aquesta exposició amb un interès no merament protocol·lari? Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir, simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment.

Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja que molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del poder políticocultural, potser podria explicar que, a Europa —esqueixat ja el llatí en llengües vulgars—, el primer tractat de Dret va ser el català “Consolat de Mar”, pel qual es van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir que alguns dels primers tractats europeus de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits en llengua catalana.

Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en anteriors discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? L’escriptor busca aleshores alguns d’aquests discursos inicials i els llegeix. Gairebé sempre, en tots aquests discursos hi ha una gran exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre (en cada cas passa el mateix), a qui no pertany a la cultura exaltada tots aquests discursos li sonen distants, com la remor de l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció.

Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a Nova York, a les Nacions Unides, el violoncel·lista Pau Casals. Va ser un discurs que va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar indiferents la resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia?...”: “Sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides...”

També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials de la Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos la poesia més excelsa del món:

“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica

va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.

Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,

els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.

De fet, si el discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraules-comodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient.

En un disc, aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una peça esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per una repetició constant de la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius exaltats. (“Sargantaneta” —“Sagrantaneta”— és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No seria, doncs, un text ple de paraules-comodins, de “sagrantanetes”, el discurs ideal per un acte com el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que tant servís per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar una línia ferroviària. Un discurs tan ambigu que fos tot ritme —ritme, ritme!—, però que en el fons no digués res: absolutament res.

Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa (i a qui un dia li proposen de fer el protocol·lari discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no. Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan gaire atenció. Dubta també si —si hi paren atenció— entendran gaire què vol dir. Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. Una de les particularitats més importants del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan arribi el moment d’acabar —el màxim de minuts estipulats són quinze— mirarà el rellotge [mira el rellotge] i dirà:

—Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.

Per tal de firmar uns documents, el Zgdt i la Bst (casats des de fa vuit anys) han d’anar a una ciutat llunyana. Hi arriben a mitja tarda. Com que fins l’endemà no podran resoldre l’afer, busquen un hotel on passar la nit. Els donen una habitació amb dos llits individuals, dues tauletes de nit, una taula per escriure (hi ha sobres i paper de carta amb la capçalera de l’hotel, en una carpeta), una cadira i un minibar amb un televisor al damunt. Sopen, passegen pel costat del riu i, quan tornen a l’hotel, cadascun es fica al seu llit i treu un llibre.

Pocs minuts més tard senten que a l’habitació del costat carden. Senten clarament el grinyol del matalàs, els gemecs de la dona i, més fluix, els esbufecs de l’home. El Zgdt i la Bst es miren, somriuen, fan algun comentari en broma, es desitgen bona nit i tanquen el llum. El Zgdt, calent per la cardada que encara sent a través de la paret, pensa a dir-li alguna cosa a la Bst. Potser ella s’ha posat tan calenta com ell. Podria acostar-s’hi, asseure’s al llit, fer broma sobre els veïns d’habitació i, com aquell que res, acariciar-li primer els cabells i la cara i, tot seguit, els pits. Molt probablement, la Bst s’hi apuntaria de seguida. Però ¿i si no s’hi apunta? ¿I si li enretira la mà i fa petar la llengua o, pitjor encara, li diu: «No en tinc ganes»? Fa anys no hauria dubtat. Hauria sabut, just abans de tancar el llum, si la Bst en tenia ganes, si els gemecs de l’habitació del costat l’havien encès o no. Però ara, amb tants anys de teranyines al damunt, res no és clar. EI Zgdt es gira de costat i es masturba procurant no fer gens de fressa.

Deu minuts després d’haver acabat, la Bst li pregunta si dorm. El Zgdt li diu que encara no. A l’habitació del costat ja no gemeguen; ara hi ha una conversa en veu baixa i rialles soterrrades. La Bst s’aixeca i va cap al llit del Zgdt. Aparta els llençols, s’hi estira i comença a acariciar-li l’esquena. La mà baixa de l’esquena fins ales natges. Sense prou coratge per dir-li que s’acaba de masturbar, el Zgdt li diu que no en té ganes. La Bst deixa d’acariciar-lo, hi ha un silenci breu, llarguíssim, i se’n torna al seu llit. Sent com aparta els llençols, com es fica dins, com es regira. EI Zgdt agafa coratge, es gira cap a ella i li confessa que fa uns minuts s’ha masturbat perquè pensava que ella no tindria ganes de cardar. La Bst no diu res.

Minuts després, el Zgdt suposa, pels sorolls dissimulats que li arriben, que la Bst es masturba. El Zgdt sent una tristesa immensa, pensa que la vida és grotesca i injusta, i esclata a plorar. Plora contra el coixí, enfonsant-hi la cara tant com pot. Les llàgrimes són abundants i calentes. I quan sent que la Bst ofega el gemec final contra el tou de la mà, xiscla amb un xiscle que és el xiscle que ella es mossega.

Cap. VIII, tercera part

El príncep Lichnowsky determinà que la perllongada residència a Vimbodí li havia esmussat les virtuts indagatòries i que era hora de fer una mica d’exercici. Com que l’actitud d’aranya expectant, en el seu cau-trampa, per ell adoptada, no li havia dut l’èxit que cregué segur, calia seguir, parlant amb metàfora, un comportament oposat, el del llagost, i actuar amb la nerviositat d’aquest insecte. Calia localitzar els espies que, sota el pretext d’expedició científica, projectaven infiltrar-se al camp reialista. Com? Anant a Morella. Ara ho veia clar. L’objectiu era el quarter general de Ramon Cabrera, l’àguila victoriosa. Havia estat un enze de no haver-ho comprès abans. Partiria de seguida, com més aviat millor, disfressat de melonaire. Li calia un carro i la mercaderia adequada. Tot aniria com una seda. Tot. El príncep Lichnowsky somrigué astutament.

A la mateixa hora en què el príncep reialista prenia aquesta decisió trascendental, el general en cap dels excèrcits d’Aragó, València i Múrcia, l’invicte Ramon Cabrera, determinava, qui sap si sota la influència d’una telepatia contradictòria, evacuar la ciutat de Morella, deixant-hi només l’estricta guarnició de defensa, i traslladar el quarter general a Xerta. Era un cop molt dur, però necessari. Núvols espessos amenaçaven la causa absolutista. Cantavieja i les afalagades foneries de canons havien caigut ―ai las!― a mans de les tropes d’Espartero, el vanitós general de la reina. O’Donnell pujava per la costa. El comte d’Espanya havia caigut assassinat de manera misteriosa. ¿Potser el vampir feia un doble joc? La Providència, ¿no abandonava pas Carles V, el triomfador? Venien dies d’adversitat i d’aflictiva ponderació.

Cabrera i l’exèrcit emprengueren la marxa a punta d’alba. Feia un fred que pelava, i la tropa, des dels sergents en amunt, duia tapaboques. El Maestrat era una contrada terrible i els calia arribar a la càlida horta de la ribera, a tota velocitat. La llarga columna evità, amb tota mena de precaucions, d’entrar en el territori de les puces. Hom les veié, de lluny, fer els salts prodigiosos.

Els guies acordaren que el lloc més apropiat per a acampar era la vall de l’Encantada, on trobarien grans dipòsits de fustam. Rierols d’aigua gelada baixaven dels cims inabordables, entre boscos d’avets flairosos.

Antoni de Montpalau decidí explorar un avenc de boca basardosa, anomenat l’avenc del Difunt. El nom li semblà molt suggestiu, i era fàcil que el Mussol, endut per les seves particulars inclinacions, l’hagués escollit com a residència diürna. El lloc era solitari. L’avenc s’obria enmig d’una immensa plana lleugerament inclinada. La tropa hi acampà a l’entorn, per facilitar i ajudar en el descens.

Acompanyaren Montpalau, com de costum, Isidre i Amadeu. Al darrer moment, s’hi afegí l’ajudant del general, el valerós Forcadell.

Després de breus moments, durant els quals estudià la boca tenebrosa, Montpalau s’ajustà ben ajustat el copalta, necessari per les humitats de l’avenc, i, amb una forta corda enrotllada a la cintura, descendí amb cautela, il•luminant-se amb una llanterna sorda. El mateix feren els seus amics.

La baixada fou laboriosa i lenta. Per fi, arribaren en una mena de túnel exacavat a la roca que, després d’un pendent pronunciat, desembocava en una gran sala curulla d’estalactites. El silenci era imposant.

Travessada aquesta sala en tota la seva extensió, penetraren en una altra d’immensa que semblava una merevella de les mil i una nits. A la llum de les llanternes prenia l’aspecte d’un estoig ricament folrat de seda que fulgia en una gran varietat de colors: rosa tènue, verd maragda, blanc de nacre, roig coral•lí… En aquest moment, començaren a sentir la delicadíssima música de la profunditat.

Era una respiració sonora, insinuant, adormida en el temps. No sabien ben bé el que els passava, car s’haurien ajagut a terra, en un gran deixament, per escoltar aquella melodia mineral. Era com un cor llunyà de veus femenines, perdudes en el record de quelcom inexplicable, molt de temps oblidat.

De cop, sentiren com una esgarrifança i la certitud d’una presència estranya part darrera. Es giraren. Una aranya mostruosa romania immòbil a deu passes, com si estigués converttida en una estàtua de pedra. Aquella aranya, però, no tenia ulls.

Recularen amb precaució devers un altre conducte, les parets del qual eren transparents com el vidre. Seguint-lo anaren a sortir en una tercera sala travessada per un riu d’aigües negres i silencioses. Allí els esperava una altra sorpresa, molt interessant des del punt de vista professional de Montpalau: un cuc clanc, de proporcions grandioses, sense ulls també, que es cargolava i descargolava estúpidament en un racó.

A l’altra banda del riu apreixien dos conductes més, l’un al costat de l’altre. Saltaren per sobre el corrent silenciós, en un punt en què aquest s’estrenyia, i es decidiren a penetrar per un dels conductes. La sala on es trobaren era, comparada amb les anteriors, més reduïda, més íntima. L’escena que contemplaren els deixà bocabadats.

Unes figures humanes, convertides en pedra, aturades en actituds diverses, omplien la gran cavitat. N’hi havia d’assegudes i de dretes, altres dormien estirades en un son petrificat. Hi havia, també, mares amb llurs fills, i un gos que se cercava rabiosament un paràsit. Montpalau deduí que algun cataclisme geològic havia sorprès, feia milers d’anys, aquell grup d’homes de les cavernes, i comprovà, amb satisfacció, que el resultat obtingut per la naturalesa era molt semblant al que s’aconseguia amb el procediment de petrificació que havia inventat.

Com que aquella sala no tenia eixida, retornaren pel mateix camí fins al riu subterrani i, després d’un canvi d’impressions respecte al que acabaven de veure, s’internaren per l’altre conducte. Aquí el cor de Montpalau palpità amb força.

El conducte desembocava en una petita cambra de murs de marbre negre, funeral. A dintre, a mà dreta, apareixia una caixa de morts, buida i atrotinada, amb senyals evidents d’haver estat ocupada recentment. Prop del taüt, damunt d’una taula de pi sense pintar, un plec de documents, un tinter i una ploma. Repenjats al mur, s’abandonaven un parell de trabucs.

El vampir, com sempre, havia fugit a temps. Montpalau, a la llum de la llanterna sorda, llegí la documentació de damunt de la taula. Hi havia títols de proietat de diversos terrenys i finques de Pratdip, a nom d’Onofre de Dip; unes escriptures en llengua magiar, que Montpalau no entengué, i prospectes de propaganda de la Reial Junta de Berga. Llegí un sobre dirigit a aquesta corporació, escrit en una lletra gòtica, així com el començament d’una lletra que semblava com si volgués anunciar l’arribada d’algú, tot lamentant-se de la no-confirmació oportuna del grau de coronel. També deia que ara no ho necessitava car, per mèrits, havia ascendit a general. Aquests extrems restaven obscurs i incomprensibles. La carta havia estat interrompuda en un moment donat.

Tot produïa una impressió de desordre i, sobretot, de fuga precipitada.

Montpalau, dirgint-se als qui l’acompanyaven, digué:

―Tinc la convicció que el vampir se sent acorralat. En una última temptativa s’ha fet escàpol a Berga, com, amb certitud, es dedueix d’aquests documents. La profecia, però, es va complint, pas a pas. La victòria, al final, serà nostra, cavallers!

Retornaren amb infinites precaucions cap a la sortida de l’avenc, després que Montpalau hagué recollit la variada documentació del vampir.

Quan passaren per la sala de la música encantada, l’aranya romania encara en la mateixa postura. Potser s’havia mogut dos o tres centímetres.

Montpalau pogué explicar als seus companys que el que succeïa a l’horrible monstre era que es trobava sota els terribles efectes de la petrificació. Calia sortir de seguida perquè l’agent petrificador era precisament la dolça música encantada.

Dites aquestes paraules, se sentiren uns dolcíssims repertoris d’arpegis minerals.

(“Les històries naturals”, dins Obres Completes IV. Novel·la, 2. Barcelona: Edicions 62, 1989, p. 276-280)

Can Balaguer era un casalot que també semblava abandonat, la porta sempre tancada i més de la meitat de les finestres tapiades amb maons. L’home va obrir-lo amb una clau grossíssima, que en girar va grinyolar incisivament. «Només visc al menjador», xiuxiuejà entrant-hi i començant a encendre llums: havia traslladat allí les làmpares de la casa ―de peu, de nit, aranyes…―, que tenia endollades amb fils que travessaven tota l’estança de qualsevol manera. Les irrupcions lluminoses se succeïen, encegadores, d’una blancor excitada.

Jo em vaig haver de mig tapar els ulls, mentre Balaguer es movia, estabornit de llum, com mig borratxo, i anava dient: «Veu? Aquí ja no sembla ni el jutjat ni el poble. És com nun altre món. I meu. ¿Creu que damunt els núvols, aquests dies tapats, hi ha una claror així, a sota mateix del sol?» I apropant-se a un vell aparador, va agafar una ampolla de vi, trossos de pernil, mig pa i un meló massa madur. Va posar-se a menjar, començant pel meló, que estripava amb els dits, empassant-se golut aquella polpa groguenca. La boca i la barbeta li rajaven…

La brutor envaïa tota la cambra. Arreu hi havia olles i plats bruts, alguns amb un dit de floridura, d’un verd delicat, de primavera, i d’altres amb menjar podrit, des d’on guaitaven uns cucs blanquinosos i curts. Ampolles buides s’amuntegaven ací i allà, i a vegades havien degotat: mosquits diminuts s’adherien a les taques. Sobre la taula hi havia una gibrella amb aigua tèrbola, dues tovalloles negroses i diverses pastilles de sabó mig gastades. Roba rebregada penjava dels respatllers de les cadires. Un catre, amb els llençols fets un bolic, marronencs, era arrambat a una paret, i tenia al devora una pila de novel•les mig estripades: es veien les portades, amb vaquers enarborant un colt o noies de rostre angelical mirant un noi bru de cabells onats… Una pudor intensa, com el tuf que exhala el llot de les clavegeures, saturava l’habitació.

I Albert Balaguer menjava i em fitava amb una expressió mòbil, encara que barrada dins un inintel•ligible autodiàleg, i que li anava canviant el rostre. D’irònic, sacsat per breus riallades nassals, passava a una expressió calculadora, la mirada de la qual, ampliada per les diòptries, es convertia en geomètricament apallassada. Bevia a galet, les glopades se succeïen.

Fins que el tripijoc va adquirir ressò verbal, va arribar-me la seva veu, entre sorneguera i desconfiada: «Sí, o creus que qui la fa no la paga? Els rojos trobaven camins per fugir i el meu pare que no havia de fer-ho va morir. Tots, a apuntar-nos a la idea de la guerra, hi vam anar perquè ens en volíem anar de tot i de nosaltres i no sabíem on anar… Res va quedar a casa, en morir ell. I jo defensava la meva supervivència. Que ha estat el jutjat. Bé, el jutjat, i què? Tant li fot, i encara vaig guanyar. Que si hagués perdut, també l’hauria pagada. Fugien per les muntanyes, amunt. Que els anàvem a buscar i no hi són, deien, no sabem on són. Camins de muntanyes, de les bèsties, els amagatalls… I l’Antoni, el teu pare, muntanya amunt, els pantalons curts i la camisa blava, que m’acaronava els cabells, sí… Les seves cuixes tan plenes, movent-se com un miracle… Un dia, te la fan tragar. Una dotzena, no. No, què va, no. El vigilàvem, al Marter, l’Antoni i jo i dos més i malgrat fos allí més viu que no nosaltres, i una vegada, després d’una nit d’estar amagats dins unes mates esperant que passessin ells sota la fosca, i el meu cap descansava sobre les seves cuixes, va ésser ell qui va aparèixer. Sol. I què! Sol. Però els malparits fugien per on fos. Sol. I algú o alguns s’hi van llançar a sobre i jo també… Qui la fa la paga. El camí dels crancs, ha, ha, ha… No pot saber-se, ningú no ho sap, mai ningú no ho ha dit. I jo només a l’Antoni, que no sé on és, puc dir-ho, perquè ell era el meu amic, sempre plegats, en aquella cambra obscura on fèiem de la cadira un cavall… I se’n va anar. De mi, de tots. I jo no ho podia creure. M’havia passat la mà pel coll, demà ens veurem, digué. I mai més. Saps cantar? Bah, és igual. Vés-te’n. Que jo bec, veus, en vols?, i beuré encara més. Sota la llum. I engegaré la ràdio: canten i conversen i la poso més forta cada cop. Més forta. Cada dia. I m’ajauré i llegiré: oh, qualsevol llibre, qualsevol, i l’obriré per un viatge a Orien o per una noia que estima o per un barranc californià. I beuré i sentiré música i veus i tornaré boig de llum i seré a Califòrnia. O vindrà ell… Vindrà un arcàngel i si tots els desigs m’alcen m’obriré els pantalons, em…» Ja no el vaig sentir i me n’anava, de pressa, sense saber si envestir-lo a puntades de peu, corrents i més espantat potser de mi mateix que no d’ell…

Perquè ell va quedar allí, ara mateix per ventura encara hi és, i a mi em va deixar amb… No, hi ha portals pels quals no passaré i vull fer-me fort al llindar. «Que sigui la Dormida qui faci la passa a l’altra banda. Jo l’escolto, però no la faré», em repetia l’àvia, s’ho reiterava a ella mateixa.

De la mort de l’àvia, l’efecte més trasbalsador i primer que se’m va gravar, va ésser el d’una insòlita dissociació. La pluja d’aquell dia resultà la penúltima de la primavera. I com si el temps obeís un manament ferreny, s’entaulà un sol incisiu. Una esgarriada divergència reganava a les fulles dels arbres i de les plantes: mentre, i al mateix arbust, una part d’elles començava a esllanguir d’estiu, assecant-se, les altres encara s’aguantaven gràcils i llustroses.

Jo mirava aquella partició des de la vicaria, on vaig passar amb l’oncle Dionís les setmanes anteriors a la meva marxa. Mirava i vivia també una realitat que es trastocava, que es desfeia en peces i adquiria dimensions vàries i contradictòries.

Perquè quan, a Son Vadell, esperava la mort de l’àvia, assegut a la saleta i sense ni atrevir-me a fer funcionar la insignificant màgia del timbal, quan pujava a la seva cambra i la contemplava, esquifint-se sota el tapament, deixada anar ja en la indiferència de la consumpció, pensava que des de més enllà de la seva mort em perseguiria absolutament per sempre, com un batec aixafador.

I l’enterràrem. Va quedar el taüt dins un nínxol de cementiri, amb els seus corredors de tombres carregades de fastigoses creus i garlandes de guix, abarrocades, com si fossin els luxosos fonaments d’un palau, antany superb i avui volatilitzat. Hi havia tarongers entre les fileres. Havien crescut massa: les branques dels costats sortien contra els laterals del corredor, premien les làpides i, dibuixant un angle recte, partien amunt. A vegades, s’hi enredaven rosers entre les branques i roses i taronges florien dins el fullam estrafolari.

Jo els veia des de la balconada de la vicaria, de ferro forjat, bruts els vidres: la gran batuda del sol, l’endemà de l’enterrament, ho aclaparà tot, féu del cementiri un espai rosadenc i alegre, com una explícita i absoluta manifestació de naturalitat. Jo mirava cap allà i res no m’hi cridava: havia d’obligar la meva imaginació per reconstruir el record de l’àvia, del seu cadàver que s’estava corrompent allí davant. La llum i la tebior vencien el temps i els afectes…

Mai més, després d’anar-me’n, no vaig tornar a veure el mossèn Dionís. I en guardo una impressió desagradable… El vicari era arterioscleròtic, un pantà de vellúria. Quan la sang alentia el seu reg, perdia l’exacta noció de les coses, i quedava uns minuts, una estona, com parlaitzat. Un dia, en sortir d’un d’aquests estadis, la seva pell d’una blancor tal que ja semblava completament dessagnada, em digués: «Quedo així… I veig com un bàrbar amuntegament de cossos nus i purulents, als quals ataquen àngels vestits amb armadures vermelles i solars, enarborant entortolligades serpents verdes d’emmetzinat siulet…»

I va restar allí, glaçat, mirant amb repugnància tota la cambra, com si el que havia imaginat fos un líquid que s’hagués escorregut pels racons del despatx, però que d’un moment a l’altre pogués revenir, envaïdora maregassa. Les nàusees el feien boquejar, semblava que tindria un còlic… Fins que es refeia i se n’anava anant de cap al llit: només allí es trobava realment bé, entre aquella tebior artificial, feta per sis ampolles de terra plenes d’aigua calenta. El seu cos ja ni emetia la imprescindible calor.

El fred era l’obsessió del vicari, aquelles setmanes. Un nit, parant-se a mig sopar, va explicar-me titubejant que per ventura no era cert allò que la vida provenia del foc i que el centre de la Terra era una massa incandescent. Per contra, ell veia el sol, la calor, el foc, com un titànic esforç per vèncer el glaç, una humitat que es troba a l’origen i a la fi de tot. Desaparegut el sol en la seva diària posta, mort un cos, cavat un clot, pujant a dalt d’un puig, era una atmosfera de gelor la que ascendia o davallava, col•lapsava tota vida possible.

Potser fou endut per aquesta certesa de ser ja només una materialització de la por, abans d’ésser-ho del fred absolut, que el vicari buscava esbiaixadament de fer-me una mena de confessió. Confessió dels altres, per això, i que fins molt tard no vaig poder ni endevinar que també apuntava, seguint una tortuosa espiral, molt més enllà…

Parlava i parlava, tornant sempre sobre els Valerosos Ducs, amb un inintel•ligible embarbussament: «I per què aquests darrers anys han suprimit la seva festa?», vaig preguntar-li, una mica per compromís, per respondre d’alguna manera a aquella celada dèria que pareixia consumir-lo. I es posà tot d’una a explicar, reflexiu i sense interrompre’s, com si hagués saltat un ressort curosament parat:

«Els Ducs… Mai no s’ha sabut si n’eren, de ducs… Primerament t’he de dir que ell, el Duc de Pantaleu, no sabia dir o no parlava ni una paraula de català. Ni ningú no semblava haver sabut quina era, la seva llengua, malgrat que als documents de tant en tant hi trobis una espècie de transcripció fonètica de paraules seves.

»No sé si m’he equivocat, però penso que podria haver estat grec. Com aporon, es llegeix en una ocasió, i si fos així s’escriuria α-‘πορος ου, que vol dir més o menys sense camí. I una altra vegada crec que hi endevino paparreo, que seria fluir, córrer, o sigui παρα-ρρεω. I si també va dir entre altres coses εχυρος, o exiros, abans de morir, podria ésser que hagués recomanat a Elionor de Vadell que es mantingués forta, ferma… Perquè Elionor i Marc Maria de Vadell, el bisbe, van ésser sempre els intermediaris entre ell i els altres. Intermediaris o simplement traductors, car tampoc no diria que el Duc fos el rector del altres dos… No sé. ¿I vol Pantaleu cinc illes, o és una superxeria, inspirada en el nom de l’illot de Pantaleu, davant la Dragonera i Sant Telm, i també del nucli més antic d’Andratx, que així es diu?

»Marc Maria de Vadell era germà del llavors propietari de Son Vadell, Lau. El germà petit. I fills els dos del Donat Vadell implicat en l’assumpte dels naufragis, que va estudiar aquell professor nord-americà. Elionor era la tercera dels germans, encara que la més gran: el 1756, quan va arribar al poble casada amb el Duc i en companyia de Marc Maria, tenia quaranta-quatre anys. Havia nascut, doncs, el 1712. El seu pare, Donat, que el 1737 en tenia quaranta-cinc, hauria d’haver nat el 1692… Però és vers el 1708, que mor Escolàstic de Capovara, deixant hereu a Onofre Vadell. I que sapoguem, no tenia més germans. Ni van trobar la seva desgraciada germana MArgarida. I de familiars del galiot Jaume Vadell, tampoc no n’ha quedat referència… Vull dir que su t’ho mires de prop, tot es complica, s’entrebanca, i no quadren les dades ni res. ¿D’on surten aquests Marc Maria, Elionor, el seu pare, forçosament contemporanis d’Onofre Vadell? O els uns o els altres són falsos. O tots. O les dades estan equivocades. I llavors, sigui el que sigui, tots els fonaments de la nostra nissaga ballen… Uff…

»Fa anys, jo buscava les raons de les coses, creia que hom s’havia de guiar per les idees, tenir una línia… Però ja només són els fets, que em fan el pes: tota la resta és una espècie de mar o d’incendi, una cosa que ho és tot i que no és res… Però, quedem-nos aquí, al 1756, quan els tres desembarquen a Andratx, al Port, en un vaixell que es diu El Dofí.

»Marc Maria tenia llavors quaranta anys justos, segons el Registre de Canongia de la Seu de Palma, on va ésser el canonge encarregat de la pia almoina. I entre els retrats que pengen per les parets del palau episcopal de Palma, n’hi ha un que bé podria representar-lo. Posa «Il•lustríssim Canonge de la Pia Almoina», i va ésser pagat el 1741, un dels tres anys que el nostre avantpassat va ocupar el càrrec. Però, és clar, fou fet llavors? Eren freqüents els casos de deutes inacabables, de plets, perquè la Cúria no pagava quadres, mestres d’obres, cerers i fins i tot els mateixos canonges…

»Acceptem que hagi estat aquella la seva efígie: té un front estret, simiesc, gairebé només amb dues grans arrugues malgrat el jove que era llavors. I uns ulls colèrics, els llavis molt gruixuts, sensuals. Sembla un home caparrut, arrauxat. Vés a saber… I tenia la canongia no sé com, per ventura per oposició, malgrat no haver-ne trobat jo cap prova. Perquè, ¿quina influència podien tenir els Vadell, per aconseguir-la per un altre mitjà? També hi ha la possibilitat que mentre estudiava de capellà, o al principi d’ésser-ho, lligués alguna amistat important… No ho sé. Em desespera anar de pregunta en pregunta, a les palpentes entre tantes incògnites. Una espina et burxa per dintre, sembla que et vol estirar, que et demana que l’estiris. I ho fas i no hi ha res, tret d’aquests indicis com trucats, esmunyedissos… I et dic una cosa: jamai ho aclariré. Em falta poc per morir-me. Quan hi penso, em degollaria: és tan absurd, tan horrible… Me’n vaig a la fossa sense haver trobat ni una de les veritats que tant he cercat.

»No sé si estaré en un perpetu sacrilegi, si he pecat contra l’Esperit… No puc, no m’ho puc contestar, no ho sé. I sospito que ja ni m’importa. Estic fatigat, veig que em vaig derruint. I per què ha de ser immortal la meva ànima? Ànima, fe, vida sobrenatural: vaig creure, i aferrissadament, en el dogma. Però ara, veient com m’acabo, i sabent el que sé, el caos és l’únic que m’engrapa. I què és el que li degué passar a Marc Maria Vadell?, que el de se’l posà en tornar, així com ell i els Ducs van ressuscitar la insígnia dels Capovara, els tres aurífers cavalls al galop sobre el fons negre. Va trobar, remenant els arxius de la catedral, papers desconeguts referents al final del Cisma d’Occident? Al final acceptat per Roma, vull dir.

»L’imagino transitant les grans naus de la Seu, adelerat. I llegint als gabinets gòtics, amb un ciri devora… Perquè has de saber que aquell canonge de la catedral de València que va ésser elegit Papa de Peníscola, amb el nom de Climent VIII, a la mort de Pere de Luna, van nomenar-lo bisbe a Mallorca. Es deia Gil Sancho Muñoz. I va abdicar, voluntàriament o pressionat, tots els seus pretesos drets a la tiara pontíficia, va deposar totes les excomunions i condemnes que Benet XIII havia llançat contra Martí V, i, com a pagament, li van atorgar el nostre bisbat.

»Però, devia creure en el seu interior que Luna era un falsari i Martí de Roma el Papa autèntic? Tampoc no ho sé. Soils hi ha el fet que Marc Maria s’embarca el 1743, deixant poc menys que de sobte el càrrec d’almoiner, el qual inclús durant uns mesos no poden proveir, buscant un nou canonge que se n’ocupi. I degué partir amb la seva germana Elionor, perquè amb ella va tornar, després d’haver viscut, presumiblement, les mateixes experiències. Elionor, soltera, devia cuidar el canonge, fent-li com de majordoma. Si no, és il•lògic que sortís d’Andratx.

»Bé, érem a quan Marc Maria se’n va. I si penso en algun llegat secret d’aquell Climent VIII-Muñoz, que encaminés Vadell, és perquè el 1760, quatre anys després d’haver retornat, va ésser presentada en contra d’ell una estranya i greu denúncia al Vicari General i a la Inquisició: se l’acusava d’ésser l’autor d’un llibre en llatí titulat Introito ad anima Dei, que defensava proposcions herètiques. Però no van poder provar que el Benedictus Johannes que el firmava fos ell. Fixa’t, però: BEnet Joan. Benet XIII i aquell cardenal que va nomenar i que es deia Jean, Joan, Carrier… I Vadell, que en el curs dels tretze anys que va anar d’un lloc a l’altre sense saber-se ben bé darrera què, va embracar i desembarcar diverses vegades a Marsella. La tripulació d’El Dofí era tota marsellesa, per exemple.

»El llibre no ha subsistit, però hom pot fer-se’n una idea a través del procés instruït. Sembla haver estat inspirat per una confusa barreja de teologia maniquea. La qual deia de la impossibilitat de l’home per fugir del mal, car els enemics de l’ànima no són dimoni, món i carn, com ensenya la doctrina, que el diable res no té a veure amb tot això: que món i carn són dues de les tres parts que té l’home, i l’altra és l’ànima. Però com que dues parts pesen més que no una, l’home no pot evitar caure. Així el Regne de Déu, l’ànima, no triomfarà sobre la Terra mentre el món i la carn no siguin eliminats. I sols una generació conscient, plena de gràcia divina, aconseguiria el miracle: esterilitzant homes i dones i destruint així la societat ―ciutats, diners, honors―, els éssers es convertirien en errabunds i purs i la Terra en un nou i purificat Paradís terrenal. I la fi del món seria així immediata, amb la qual cosa Déu, al Judici Final, tindria en aquells éssers les úniques ànimes netes que hi hagi hagut mai, i podria llavors bastir una nova Creació.

»I qui vindria els darrers dies, llavors, no seria Satanàs, o l’Anticrist, que aquest ja no tindria raó d’existir, en no haver-hi pecat, sinó un fins llavors desconegut enviat de Jesucrist, que és sempre al nostre costat, però invisible, i que seria elegit Papa i cap de tots els Estats, i regnaria en la novella Creació… Un Papa ocult, es llegeix textualment en un dels papers…

»Una de les frases transcrites diu: “L’home és com un home que una gran nit de pluja camina a les fosques i clapoteja dins xaragalls, i que sent com el freguen les ales d’un ocell calent i suau, i no sap què és i continua, xop i enfangat.” No sé…

»Però més tard l’acusen altra volta: ara d’haver-li sentit, dins l’església tancada, proferir determinades blasfèmies contra el Papa… Els denunciants, veïns d’Andrats, no van saber formular, però, el seu contingut. Això passava el 1762. I de totes maneres va ésser oberta una investigació més àmplia sobre Marc Maria de Vadell.

»Era bisbe? Recorda: havia tornat a Andratx el 1756. I sis anys més tard, durant el procés, exhibeix una butlla, un nomenament, etcètera, de diguem-ne prelat domèstic, emanats directament del Papa Benet XIV, mort el 1758. Però en arribar ja es feia dir bisbe… I declara que el Sant Pare l’envià com a legat ocult ―ocult, i el Papa es deia també Benet i XIV: com Carrier es féu dir― a Palestina, per negociar amb l’emir Daher el-Omarm que va trobar a Sant Joan d’Acre, la devolució del Sant Sepulcre als cristians… Tot el de Marc Maria Vadell queda mig penjat, sense poder-se comprovar amb claredat, malgrat que van i vénen jutges episcopals, inquisitorials… Revisen la seva biblioteca, on troben llibres rars, que parlen sempre del mateix: un home nou. Esbojarraments sobre criar formigues i abelles a Hongria i amb elles alimentar una raça escollida, i de si la Naturalesa i Déu i la Tenebra són el mateix… Encara, després de mort l’almenys canonge de Vadell, van rebrotar aquestes curolles a través d’una tal Mariona de Vadell, que tingué problemes amb la Inquisició per qüestions que ara no fan al cas…»

Per saber que el «Dofí» del qual parlava la Marioan era El Dofí de Marc Maria Vadell, vaig haver d’esperar la mort del vicari. Que aquell dia que em va explicar la inestable història del bisbe volia i dolia: suggeria, sense acabar d’amollar tot el que el preocupava fins al desassossec… Mentrestant, jo el mirava, alarmat, convençut que la raó ja li mancava. Un dia m’engegà que per què havíem de treballar, si amb això no fèiem més que obtenir mitjans per alimentar el cos, funció tan obscena com la de defecar.

«La revolta, però ―continuà―, s’ho emportà tot: inestigacions, l’aleatori Ducat, tot… Va ocórrer el 1765. Un dels arguments a favor de Marc Maria, davant el tribunal eclesiàstic, havia estat que els seus denunciants eren deutors de la seva germana Elionor. Perquè els Ducs, que pareix indubtable que de diners en portaven molts, l’endemà de desembarcar van començar a fer obra a Son Farriol, a comprar terres, a concedir préstecs amb un interès draconià, i organitzaren una mena de petita companyia armada, al seu servei, manada per un llibert oriental ―grec, turc?― al qual deien capità Dako. I tot en estreta aliança amb el bisbe de Vadell.

»No hi va haver res d’atacs de moros, com explicaven la festa dels Valerosos Ducs. La tradició o uns interessos ho van aanr sublimant tot… El que va passar va ésser que els pagesos, més de mig poble, extorquits fins al màxim, gairebé obligats a rendir vassallatge feudal als Ducs, ja sigui sota l’amenaça de la companyia de Dako, ja per tenir les mans lligades pels préstecs, es van aixecar rabiosos.

»Era una tropa, una onada, d’homes famolencs i flamejants, la que devia avançar pels rostolls, brandant llances i dalles, la falç, la torxa encesa… Marc Maria de Vadell estava dient missa, quan van avisar-lo de la gernació que pujava cantant a la mort. Va resistir dins el temple, va poder-se escapolir després. I, en haver acabat el procés instruït contra els pagesos, exactament després que Elionor prengués la justícia per la seva mà, potser espantat va desaparèixer: El Dofí va salpar del Port, i es va difuminar per sempre més… I durant l’assalt a Son Farriol ―que va abrusar la finca, car calaven foc als mobles, Dako i els seus homes decapitats, martellejaven les parets, van matar tots els animals domèstics― el Duc va ésser enclavat a la porta de la casa.

»L’estiraren damunt la fusta, amb claus grossos el clavaren per les mans, pels peus, eixarrancades les cames: cridava i pronunciava una extraordinària quantitat de paraules, que ningú no entenia, i els pagesos reien i arrossegaven des de dintre i cap allí davant Elionor de Vadell, estripat ja el seu esplèndid vestit brodat en robins i fils de seda portats de la Xina…

»El duia, el mateix vestit, i sense haver cosit cap esqueix, aquell dia a la Torre de la Fe: va comprar el lloctinent del general Zeplien, i féu treure de la presó els pagesos convictes d’haver participat en l’assalt, i que s’havien d’emportar a Palma per jutjar-los, va manar que els situessin enfront del torricó. Elionor, faixada, amb tot l’entrecuix esquinçat, s’havia fet instal•lar damunt dels merlets, dins una llitera luxosament endomassada. Noranta-set, eren els presoners.

»I Elionor, escardalenca i empesa pel fibló del record de quan l’estol d’homes, barbuts, enfollits, bruts, va envair tumultuosament el seu dormitori enarborant forques i gatzolls, i van untar amb saïm el seu sexe ja sec per violar-la tots, un i un altre, Elionor dirigia majestuosament la venjança: a cops d’espasa, els camperols eren capats i mentre es rebolcaven o es desmaiaven bramulant, el poble, allí reunit, s’havia de menjar els testicles, que fregia dins una gran calderada d’oli bullent…»

Vaig ésser jo, qui va fugir per no vomitar, fart d’aquell vell capficat, que havia perdut ja la noció de la realitat… Li ho vaig dir, aspriu. I esclatà en plors. I era com si plorés per a ell sol, absent al que el rodejava, preguntant-se què tenia a veure el que era ell llavors, un cos vacil•lant i un cervell a estones dissolt en aquositats, amb el que havia estat de nen, de jove, amb l’home madur que fou:

«Córrer darrere un conill per la garriga, llegir amb frisança de goig els Evangelis, sentir la frescor de les nits d’estiu, sofrir i substituir, sotmetent-lo, el desig carnal per la mística alegria del celibat victoriós… El que he estat ja no ho sóc: tot va passar, però no al que sóc ara jo, sinó a un Dionís que ja no té res a veure amb mi…

»Únicament sento meva, abraçada a mi, una imatge futura: la del cotxe mortuori, amunt per la costa dels til•lers… I deixo endarrera, mig embastat, com tots els que m’han rpecedit, el que potser un dia o un altre acabaran de construir…»

Bisbe de Sant Joan d’Acre… Vaig ésser-hi, a Acre, fa uns anys, per donar una conferència precisament sobre la Inquisició i els jueus a Mallorca. El meu llibre Els xuetes ha estat molt difós, pels ambients israelians… L’havia organitzada l’associació de la joventut obrera i estudiant, la Hanoar Haoved Vehalomed, que tenia el local al costat de la mesquita d’Ahmed Pacha el-Jazzar, on a mi m’agradava anar, deixar fondre’s el temps assegut al jardí, davant la font de les ablucions… I caminar per les muralles, aquella geometria de la força, que s’emmirallaven en la mar. Els minarets apuntaven al cel. Jo dinava amb un peix a la planxa, vora mar, en un racó de silenci, sota una figuera que bortava del mur colossal… I havia anat a la Mar Morta, enclotada, pàl•lida, quieta, amb els grans esbarts de corbs que voleiaven.

Em perdia pel mercat àrab… Dins el meu cervell, galopaven cavallers del Temple, teutònics, capitanejats per prínceps i bisbes i Sant Lluís rei de França, conquerint pam a pam els rossos sorrals de Palestina, infligint la derrota als infidels de la Mitja Lluna i posternant-se, fervorosos, sota el signe de la Creu… I davallava a la cripta de Sant Joan, a les galeries subterrànies dels Croats: lúbriques condícies internes havien entronitzat Balduí IV, el monarca leprós, i el Gran Mestre del Temple, Jacques de Monlay, va ésser cremat per sodomític i satànic tracte amb Orient, aquí devora aquests salzes, aquest colze del Sena grisós, una mica més avall del meu apartament de la Bûcherie… El Regne de Jerusalem fou esquarterat.

En tornar un dia l’hotel, ja a l’hora foscant, amb els retalls dels diaris que lloaven la meva conferència, el conserge em va donar un paquet. Vaig obrir-lo: hi havia a dintre un ramell de tres taronges. De moment, no sabia a què venia, allò. Quan de sobte va semblar com si el cap em rebentés: L’Amor de les Tres Taronges, i només amb una persona m’unia a mi aquell lligam il•lusori i recòndit.

Trastornat pensant en el pare, vaig preguntar al conserge qui havia dut el paquet. No ho sabia: l’havia rebut el seu company, que plegava a les sis de la tarda. Cap a la casa del qual vaig anar de pressa: havia estat un mariner, el portador, un home amb una gorra que posava «Spátha». Corrents, em vaig dirigir al porter d’Acre: només hi havia barques de pesca i alguns iots. Però un policia em va indicar que anés als enormes molls de Haifa, a l’altra banda de l’ampla badia, on atracaven vaixells de tot el món.

Tinc fixat aquell horabaixa… La llum es diluïa en una obscuritat tènue, com si de la mar adormida, semblant a una làmina de zinc, avancés un alè tendre. Era dissabte i el port de Haifa era un camp de solitud, com un paisatge somiat, amb les gegantines grues apuntant al cel, opalí, lleugerament rosa a ponent. I a mesura que jo anava avançant lentíssim amb el taxi, llegint el nom de cada nau, l’aigua, arran del moll, començava a llamnrejar, amb els llums primers que s’encenien, com floretes, pel llom de Mont Carmel.

Al fons de la badia, fumejaven les altres masses còniques de la refineria i al nord es retallaven, vagues al crepuscle, les muralles d’Acre, on jo havia de tornar…

De sobte, el taxista m’assenyalà amb l’índex: «Spátha», deia, amb unes lletres blanques sobre un buc negre, llargarut, i que amb parsimònia, gairebé inaudible el motor, s’anava separant del moll, ficant-se per estribor en l’aigua sedosa, morta. En coberta, dos mariners enrotllaven maromes. I recolzat al pont, sota una dèbil bombeta, s’albirava la silueta d’un oficial, gruixuda, el rostre invisible sota la visera de la gorra.

Vaig botar del taxi, vaig cridar cap al vaixell, agitant el braç. No sé què deia, suposo que «pare», «Antoni de Vadell», «Amor de les Tres Taronges», no ho sé… L’oficial em va dir quelcom, que no vaig entendre: l’Spátha s’allunyava, el renou del motor creixia…

Allí dret, només tenia davant allò: un vaixell de ferro, d’unes cinc o sis-centes tones, enfonsat el buc fins a la darrera marca a causa de la càrrega, alçada i aguda la proa, un castell de popa cepat.I l’endemà vaig anar a la Comandància del port: tota la dotació de l’Spátha portava nomes grecs.

Tot anant-se’n… L’últim dia que vaig ésser a Andratx una buidor astral semblava haver-se apoderat de tot. La tardor dominava el poble, amb la cendrosa nuesa del fred. Els arbres ja despullats pareixien gragots de carbó. D’altres encara conservaven una moribunda sumptuositat d’aram. L’església es perfilava, com si només fos ja una petrificació, com si des de feia segles no hagués ressonat dins aquell àmbit cap veu ni gest.

Vaig tornar a passar per Son Vadell. Em vaig asseure a la clastra, al coll del peoiu. La cadena estava rovellada i pel forat, obscur, pujaven guturals uns sorolls indefinits. No hi devia haver gens d’aigua… La torre, rectangular, semblava que s’anés a precipitar, nua i sòlida, dmaunt del pati. I dels enfonyalls de l’heura irrompien estols de rat-penats, que com esquitxos d’ombra voletejaven amb electritzada i laberíntica rapidesa, dispersant-se, diluint-se tot d’una dins l’espectral claror de l’horabaixa que sucumbia…

(Cavalls cap a la fosca, Obres completes, 5, El mite d’Andratx. Barcelona: Proa, 1993, p. 325-326)

Les oficines instal·lades a la planta setze. El carrer, angost, és un corrent voraginós. El meu acompanyant resol d’aparcar el cotxe al soterrani (sisena planta des del carrer) per agafar l’ascensor i remuntar-nos a la setze, que des d’allà és la vint-i-dues. La baixada es fa per una rampa en espiral. Columnes grisenques sostenen l’edifici. Regna un aire metífic, medieval i mortuori. Si fallàs l’electricitat caldria pujar els vint-i-dos pisos per l’escala, estreta i tenebrosa. Davant el progrés inhumà que ens aniquila em decant més aviat per la contracultura i deman a l’amic què s’esdevindria si el cotxe esbucàs una de les columnes. «Això no ha succeït mai!» S’escridassa: ho creu probable. Confessa que un camió xocà amb una i m’explica que el xofer era una bístia. Prefereixo creure que aquella bístia era únia en la Història i que per tant no es repetirà l’accident.

Arribaran al nostre destí. El vestíbul fa ostentació de rètols de coloraines en cinc o sis idiomes. Mecanògrafes poc femenines, amb pantalons; empleats trists, equívocs; portes que s’obren i tanquen en acostar-s’hi. A quina cosa es dediquen aqueixes gent estranyes? Préstecs? Electrodomèstics? Turisme. Anar i venir. Pujar i baixar. L’esquirol de la faula:

Yo trabajo
subo y bajo…

L’amic em mostra un artefacte rar semblant a una màquina d¡escriure sobre la qual vibren uns cartons foradats.

―Veus? Ara transmetem amb Alemanya.

―I què diuen aqueixos cartons? ―Arrufa les espatlles.

L’empleada babèlica tampoc no ho sap. La lectura no correspon al seu despartament. Passam a una altra Babel, diferent. Més senyoretes masculinoides. Més empleats trists. Un tènue panteixar d’artefactes misteriosos. Són les tres. Sabem que fora llu el sol, que a la platja és blava la mar. L’oficina manca de finestres, però està climatitzada. «Resulten més operants els neons i l’aire condicionat…» És un dogma de fe. «Fins i tot tenim jardí, mira…» Sobtadament s’obre una porta i ens pega pels nassos.

Ens trobam dins una petita cambra, engrandida visualment per miralls, plena de flors de plàstic. «Fixa’t quin perfum fan els clavellets. Els que venen les floristes no tenen aroma.» Fan olor de pebre bo i espècies, com a les clàssiques matances de la pagesia. «Fixa’t en la temperatura. Estam a gener de ple.» El termòmetre marca 30 graus i m’ofec amb l’abric posat. «Què et sembla?» «Com si estàs a Nova-Yprk.» Aprova, satisfet. «Allà, a molts de locals ―adduesc―, suen d’hivern i es constipen d’estiu. Bé, no em faci cas», afegesc en notar el seu esguard. (Decididament som un blasfem.) «Aquest jardí és una delícia», afegesc, contemporitzador.

Una veu incolora, sense sexe, que sembla sortir dels clavells, ens murmura a l’orella: «Senyor director, Tòquio no contesta… Senyor director, Tòquio no contesta… Senyor director…» «Cridi al BHJ 13», respon el meu amic. Penetram a una sala més gran. Més éssers masculinoides, més teclejars monorítmics, timbres en sordina, màquines, crides, avisos i calor, calor, calor… Un jovencell esquifit ens envesteix:

―La senyora número 278 K 3 C. des de l’«Hotel Formentoe», reclama un guia per visitar el volcà Vesubi.

―Li digui que això és a Nàpols.

―És que ella es pensa esser a Nàpols.

Bé, prou, m’ofec. «Me’n vaig encantat i enlluernat», dic mentre don la mà a l’amic. «Encara no has vist el bar.» «Serà una altra vegada. Gràcies.»

M’escapolesc. La calor de gener, les màquines actives i estúpides, la suor, l’unisexe, tot em retorna a la meva infantesa de Bearn, quan el ferrer del poble, un heroi, un atleta de vint anys, m’ensenyava a nedar en el safareig de Son Pastor i a pujar a pols per la corda. Pens també en els meus insomnis a l’hora de la sesta amb Coloma, sobre un munt de palla, quan, a vuit anys, projectàvem viatges llunyans, sense necessitats d’agències, sols amb la nostra fantasia…

Davant mi camina un adolescent estranger, primatxol, d’aspecte famolenc. Què pensarà aquest marginat de les oficines enlluernadores, els neons i els clavells de plàstic? Potser es tracta d’un fugitiu de Califòrnia que cerca per error, en aqueixa illa mediterrània una vida simple com la que antany cercaren els anacoretes als deserts de Tebaida. Caminava lentament entre les empentes d’un turba ferida del mal de Sant Vit i s’ha aturat al llindar d’un comerç de fruites. Tímidament ha agafat dues cireres, però en adonar-se que el venedor l’observava les ha deixat i ha seguit, resignat, el seu camí.

(De Narracions, 1974)

1a. part, cap. XVIII.

L’esposa l’acariciava com a un infant.

―Ets molt bo o molt beneit, Tonet.

―I tu ets meravellosa. No he estimat mai ningú com tu.

―¿A quantes has dit ses mateixes paraules?

―És veritat, però d’una altra manera. Quedaràs amb mi?

―Si veig que et portes amb seny…

―A la força ―digué ell.

―Si em promets cremar aquests llibres… Perquè aquí hi ha d’haver moltes obres dolentes.

―Segons què contestin del Palau… Veurem què contesten.

―Si et confesses…

―Però si no desig altra cosa…

―Si te penets… Si saps oblidar…

El senyor la mirà amb duresa. Pobra dona Maria-Antònia, ara sí que no l’entenia, malgrat la seva intel·ligència i la seva intuïció. No ho prenguis a vanitat, Miquel, però és ben cert que el senyor, que ha corregut tant de món i que ha tractat tantes persones, no l’ha comprès ningú més que jo. Me’n vaig adonar a l’instant mateix en què dona Maria-Antònia acabava de fregar un punt perillós, l’únic que havia d’haver quedat dins l’ombra. Don Toni ho concedia tot, àdhuc cremar la biblioteca, però no podia renunciar als records. Que aquests records eren sovint pecaminosos, no hi havia dubte, però estaven de tal manera encarnats dins la seva ànima que resultava impossible realitzar-ne l’extirpació. Podia condemnar-los o intentar d’ennoblir-los, no suprimir-los. La darrera amant del senyor, la més fidel, la que l’acompanyà en la seva soledat, fou la Memòria, i a les seves Memòries, en efecte, ho ha sacrificat tot: doblers, bon nom, fins i tot la bellesa de dona Xima. Així, doncs, en sentir les paraules de l’esposa, s’alçà dret i va anar a asseure’s a l’altre costat de l’habitació.

―Això mai ―digué―. No m’ho demanis perquè no puc oblidar res.

Pronunciava amb acritud. Davant aquella reacció ella va tenir un instant d’angoixa i s’eixugà una llàgrima. Després, sense dir paraula, començà a replegar el seu equipatge.

―Demà me n’aniré de bon matí. No me’n vaig abans perquè tenc por de sa fosca. Tu m’enviaràs ses meves coses.

Ell l’abraçà amb tendresa. Tornava a esser el mateix de sempre.

―Beneita, pareixes una nia… Tenir por de sa fosca…

Com que es trobaven ara a l’estrem oposat i parlaven en veu baixa, no els podia entendre, però es veia clar que venia la reconciliació. Dona Maria-Antònia, encara que no encertàs a comprendre certs aspectes del seu marit, sabia oblidar i deixar, en cas necessari, les qüestions a l’aire, conscient que el temps i l’oblit són les úniques formes d’arreglar els problemes insolubles. Posseïa condicions de diplomàtica i el que en podríem dir talent de la permuta. La negativa de l’espòs quedava dins un equívoc perquè ella proposava «penedir-se i oblidar»i ell havia contestat que «no podia oblidar res», com si la part important de la qüestió fos segona en lloc de la primera. Semblava bastant clar que no se penedia, però l’instint pràctic de la senyora, per no haver d’admetre una realitat tan dolorosa, corregué un vel damunt aquell equívoc i començà a negociar, seguidament, altres aspectes. Calia cremar alguns llibres. Per què esperar la decisió del Bisbat? No sabien que Voltaire era dolent, que Diderot fou ateu? S’havia acostat al foc i tenia una mà damunt l’espatlla del senyor.

―¡Crema aquestes coses, Tonet! Mira, aquest al manc… Voltaire… Figura’t. I aquest, Renan: «Vida de Jesús»… Oh, aquest…

―Si t’ha de donar gust…

Sense replicar, ell anava tirant al foc els llibres indicats. Aquella docilitat consolava l’esposa. «Així mateix ―pensava―, en Tonet és ben bon al·lot. No he, de fer cas de petiteses quan es mostra tan transigent en ses coses fonamentals.» Tals raonaments no eren fills de l’anàlisi ni de l’exactitud, però la tranquil·litzaven i li servien per al seu ús com hauria pogut servir-se d’un paraigua, no perquè el paraigua ens reveli cap veritat, sinó perquè ens defensa de la pluja. A mi, que seguia darrera el finestró ―ara, en certa manera, legítimament, ja que el mateix senyor m’hi havia duit―, no m’enganyava la docilitat de don Toni. Anys després ell mateix m’explicà la poca importància que per a ell tenien ja aquells llibres.

―És natural ―deia― que s’homo llegeixi fins sa meitat de sa seva vida, però arriba un moment en què li convé escriure. O tenir fills. Si ens il·lustram, és per il·lustrar alguna vegada, per perpetuar allò que hem après.

Quan les castes eren més hermètiques, hi havia menys enveges. No és freqüent envejar el Rei, però sí els reis del Cotó i del Nylon, perquè ser rei d’aquests està dins les possibilitats de molts.

Flo la Vigne ho expressa ―és clar― malament. Es contradiu i es confon, però l’entenc molt bé.

―No t’acab d’entendre, Flo.

―És ben clar. Abans, el pobre no sabia què era el caviar. Avui tampoc no ho sap, però el veu darrera un vidre.

El tema m’interessa menys que el mecanisme mental de Flo. ¿On acaba l’infant i comença l’home? Els seus braços són encara febles; aniré a veure aquest professor de gimnàsia que em recomanà Thierry. ¿Fins a quin punt el seu cervell es va fent fort? Per posar en marxa aquest mecanisme li dic que avui els proletaris viuen millor que no pas molts burgesos de fa setanta anys.

―Viuen pitjor, em respon. Pitjor, no ja que els burgesos, sinó que els proletaris de setanta anys enrera. Tenen dinets que els permeten guaitar a un món que mai no serà el seu. Van al cine, es poden comprar una ràdio, llegeixen revistes…

Alerta, Flo. Si jo et volgués embullar, et diria que la solució consisteix a rebaixar els jornals, com pensaria l’oncle Marià o el filòsof Spengler. Així sí que em trobaries egoista i reaccionari; perquè tu no saps encara ―als divuit anys no es pot haver llegit tot― que si l’oncle Marià és un carca, Spengler passa per una mentalitat egrègia. A més, tu no t’adonaries que la idea de rebaixar els jornals no se m’havia ocorregut sinó a conseqüència dels teus arguments, sens dubte vàlids com a psicologia. Desviem la conversa. Em sembla que a l’etiqueta de «literatura social» li dóna Flo un sentit molt estret, un sentit de casta… Tota literatura humana és social, en rigor.

En canvi, una literatura proletària, «socialista», pot molt bé ser inhumana.

―Del que es tracta, intenta aclarir Flo, és de fer bé a la societat, de fer coses «útils» i no de delitar-nos amb esteticismes de l’ancien régime.

Ho ha dit amb certa virulència i m’ha semblar que d’un cop amenaçava destruir la lírica, la música, l’estatuària, l’arquitectura i la pintura…

―Si pensés així, jo no faria literatura, Flo. Em dedicaria més aviat a la jurisprudència, a la política. En la teva mateixa carrera pots fer coses més «útils» que en les lletres. Els teus estudis de química…

Aixeca el cap i articula una resposta vacil•lant:

―És que jo… Els meus estudis…

Calla de cop. No cal inquirir; té els ulls plorosos. Me n’adon i afegesc de pressa:

―Després de tot, quan la literatura és humana, quan és ampla, és social. ¿No et sembla que Proust ja en feia, de literatura social?

―No, senyor. Sols el preocupaven les duquesses.

―¿Tu has llegit Proust?

―No senyor.

Flo no ment. Però no sempre, tampoc, encerta.