És una cosa fora de mida que es doni a l’estampa aquesta meva traducció del Somni. Jo mateix me’n declaro meravellat. Consti que si em deixo portar a tal excés, no és amb irreverència ni per petulància, sinó mogut d’una certa amor a l’aventura (que em sigué infós, essent jo petit, a causa de llegir relacions extraordinàries en un carrer estret i humit de Barcelona).

    Ara que la cosa ja no té remei, sondejo astorat la pregonesa de la meva audàcia. Imagineu que aquest llibre que teniu a les mans prové no d’un estudi aciençat i curós de l’original shakesperià, pel qual s’hagi escatit cada dubte i sospesat cada paraula, com pertoca en aquest gènere de treballs i com ho fan amb perfecta integritat i solidíssima fe mos bons amics Cebrià Montoliu i Anfós Par. Aquest llibre és fruit, senzillament, d’haver somniat el Somni. Per tant, les ventatges de l’exactitud, del cerciorament prolixe, de la pietat fervorosa pel més mínim detall, romanen llastimosament perdudes. Jo, si un crític me fa retrocedir cap el mur amb el glavi truculent de la seva justa indignació, hauré de confessar que no estic ben segur, tal volta, de què aquest Somni sigui el de Shakespeare. És horrible el nombre d’atrocitats que pot dir la crítica d’aquesta meva traducció. Si Shakespeare fes la cara nuvolosa d’Ibsen, per exemple, cap terror no igualaria al meu, sols de pensar que la seva ombra era lliure de venir a sobtar-me en el silenci nocturn de la meva cambra; mes, sortosament, me consta que l’espectre de Will és agradós i bellament humà, i que somriu tant si es topa amb un Moratin com amb un Goethe, amb un Ducis com amb un De Vigny, amb un Tolstoi com amb un Maeterlinck; tant si se les heu amb un panegirista com amb un detractor, amb un traductor científic com amb un de fantàstic.

    Perdó d’haver somniat tot traduint, encara que si alguna vegada això és tolerable ha d’ésser certament en la traducció d’un Somni, de la comèdia més deliciosament alada que s’ha escrit d’Aristofani ençà.

    *       *

    Shakespeare vegé, essent infant, una visita de la reina Elisabeth a un castell de Leicester(1). Se li aparegueren l’esplendor de la cort, la galania dels cavallers, la bellesa de les dames superbament agençades, pedreries, satins, armes, plomalls, clarors daurades, fins somriures, lentituds de faste, cadències de coqueteria, redreçaments de nobilitat. Això vegé, car s’era enfilat a les espatlles de qualque sòlid i benigne camperol. Presencià la farsa joconda d’uns rústecs maladretament obsequiosos; oí els corns de la cacera i el piafar de l’alegre cavalcada; pervingué a ses petites orelles tafaneres qualque nova de les intrigues i els misteris amorosos de la cort d’Elisabeth; i finalment tota la brillantíssima visió desaparegué pels boscos, per aquells boscos poblats de fades i de follets qui sabien tota mena de trasmudances i encantaments i que, un instant faceciosos, però sempre finalment benèvols, infonien en les tasques idèntiques i repetides dels humans quelcom d’indefinit i d’inexplicable que les velles havien d’expressar per medi de figuracions en les nits d’hivern; les nits d’hivern, vehícol el més propici de la saviesa. Més tard, arribat a la glòria, amic de grans senyors, enamorat, autor de sonets, Shakespeare recordà aquella visió de la seva infantesa en el Somni; dotà de lligam i harmonia tot aquell món de pagesos betzols, il·lustres cortisans, esperits de l’aire; creà un capolavoro de música i de fantasia; en sos versos hi ha per ci per lla el rastre d’una rondalla, el perfum a penes envolat d’una besada primicera, el vers retingut d’una cançó, la frescor del món vist des del petit caminal d’una vida incipient, la meravella de les flors humils i els aiguamolls tremolosos de claror llunar, i aitals venturosíssimes gràcies dirigeixen i expliquen la simple i elegantíssima evolució d’una història d’amor, una història esdevinguda una nit, i en una foresta, i en un país llunyà i en una època reculada, que permeten el lliure joc de l’incomparable fetiller qui assimila les llàgrimes a les gotes de rosada, la força misteriosa de l’amor a la saba d’una herba purpuriana, el marriment i l’angoixa a la jovial maladreça d’un follet, el destí a una límpida teranyina que una fada ha teixit, deixant-hi l’inconegut perfum de sos dits invisibles i diminuts. I Shakespeare, com sempre, té raó, car tot és en el món joguina, encant i estrofa, maldament l’escassa subtilitat de moltes orelles faci perdurar els humans en la sopor de la monotonia.

    Jo, migrat poeta malastruc, he mirat de dir d’una faisó catalana les belles coses del Somni, en bé de l’agilitat i la venustat de la nostra gent. No he guaitat, al fer aquesta traducció, el món real que em voltava, i a on certament mancava deplorablement lo exquisit i lo aeri; no és rar que hagi fet dir neologismes i arcaismes a personatges qui són en l’espai i el temps tan allunyats de nosaltres; quan jo escrivia, me venien només a la imaginació propis lleures que jo havia poblat d’il·lusions, estampes que jo havia guaitades, lectures primoroses, carícies refinades de la naturalesa en mes excursions meditatives, i només amb aquesta cooperació escrivia. Exceptuo solament les paraules barroques dels pallassos, en l’estil dels quals he pogut ésser alguna vegada naturalista, àdhuc seguir la curta tradició teatral del Renaixement català.

    Amo, doncs, aquest llibre. És una debilitat, però l’amo. Hi ha versos que des del punt de vista de l’absoluta poesia tenen un valor nul, però que desperten en la quietud plascent del meu esperit ressonances les més delicades i profundes. Aleshores, me direu, calia guardar aquest llibre en la penombra romàntica d’un calaix antic. I en això hi hauria una certa raó.

    Però la publicació d’aquest llibre té així mateix algun interès. Tots sabem que en aquests Temps Catalans, el Vot ha estat l’Engendrador. Doncs, bé, jo dono aquest llibre a manera de vot.

    Voto en favor:

    De que els esperits de la nostra gent arribin a ésser tant scients en funambulisme trascendental com els mateixos versos de Teodor de Banville.

    De que s’instaurin entre nosaltres una reverència molt greu i una atenció molt fina a les fantasmagories del món aeri.

    De que els nostres grans senyors siguin, com Teseu, polits, enamorats, de paraula florida, i somrients al mateix temps que herois.

    De que les nostres dones gentils siguin, com Hermia i Helena, àgils, discretes, boniques en el dir com en la cara, i templadoses en amor al mateix temps que honestes.

    De que s’escriguin comèdies en vers.

    De que, per enaltiment del nostre idioma, se tradueixin al català tots els poetes que han parlat d’amor, havent cura les boniques col·legiales d’amagar-los sota llurs embaumats coixins, i els estudiants d’Institut de repassar-los lo suficient perquè qualsevol llunyana silueta elegant de noia els faci recitar inconscientment un vers truncat.

    Entra el meu vot dintre l’urna de la Biblioteca dels Grans Mestres.

    (1) Laneham raconta les festes ofertes a Elisabeth per Leicester a Kenilworth el mes de juliol de 1575. Elisabeth fou molt agraïda a son hoste d'una peça mitològica a on eixien Triton, amb faisons de sirena i Arion segut damunt el dors d'un dofí, i romangué divuit dies al castell. Se cregué que la reina se decidia a maridar-se amb Leicester; això movia gran fressa. A l'ensems se parlava d'una intriga amorosa que Leicester menava amb la comtessa d'Essex. La reina sabé la infidelitat de son amant i refusà contraure-hi noces. El paper d'Oberon està ple d'al·lusions amb aquestes novel·lesques incidències. La sàtira de Piram i Tisbe és també una al·lusió a la colla histriònica de Coventry, composta de menestrals. Quan Teseu parla a Hipòlita de la torbació que esdevenia a les gents que li eixien al pas, que s'aturaven de sobte sense poder acabar llur discurs, ens raconta un incident del viatge d'Elisabeth a Kenilworth, a on una deessa encarregada de felicitar a la reina se quedà a mig parlament, en la més gran confusió.

    Shakespeare tenia dotze anys, i Kenilworth és només a algunes llegües de Stratford. Tieck suposa, amb amable fantasia, que Shakespeare jugà el paper d'Eco en la pastoral mitològica.

    Josep Carner: “Abans que tot” dins “El somni d’una nit d’estiu”, de W. Shakespeare. Traducció de Josep Carner. Barcelona: Estampa d' E. Domènech, 1908, ps. 7-13. (Biblioteca Popular dels Grans Mestres; 3). Reeditat dins Josep Carner: El reialme de la poesia. A cura de Núria Nardi i Iolanda Pelegrí. Barcelona: Edicions 62, 1986, ps. 100-103. (L'Alzina; 12).

    Si ni el Lear, ni l’Otel·lo, ni l’Enric IV, ni la Nit Dotzena haguessin mai aparegut, Shakespeare, diu Coleridge, hauria, però, obligat els homes a perdurable consciència de la seva poètica sobirania. La meravella de música, de passió, de fastuositat imaginativa que es diu Venus i Adonis, una de les creacions més delitoses i pròsperes del Renaixement, l’hauria consagrat. “El tema de Venus i Adonis –diu Coleridge– és desplaent; però aquest poema és precisament per la mateixa raó el més il·lustratiu de Shakespeare. Hi ha homes que poden escriure passatges del més profunde patètic, i àdhuc sublimitat, sobre circumstàncies que els són personals i estimulants de llurs pròpies passions; però no són, per aquesta raó, poetes. Llegiu el magnífic esclat de femenívol patriotisme i exaltació, el cant de victòria de Dèbora: és gloriós, però qui és poeta allí és la Natura. És cosa ben diversa esdevenir totes les coses, i tanmateix romandre igual; fer que la divinitat canviant sigui sentida en el riu, el lleó i la flama; veu’s aquí el que és la vera imaginació. Shakespeare escriu en aquest poema com si fos d’un altre planeta, encisant-nos en contemplar els moviments de Venus i Adonis, així com faríem amb les danses rutilants de dues vernals papallones.”(1)

    L’idioma en el qual fou escrit el llibre de galanies i sumptuositats imaginatives i verbals que es diu Tirant lo Blanch, mereixia en son renaixement que algun voluptuós inveterat de les belles músiques, i les belles colors, i els bells delits, algun “delitós de la mel del bell parlar” s’esmercés en fer-li com a pròpia aquesta aventura, més opulenta que els tapissos flamencs, i més explícita que els mateixos nus del Tizià. Som del parer de Coleridge: Venus i Adonis és una creació que podria ésser representativa, per ella sola, del geni shakespearià: més d’un leitmotiv dels Sonets s’hi retroba; el sentiment primorós, alhora gerd i profund, del Somni d’una nit d’estiu, hi broda meravelles; té els diàlegs plens de gràcia, d’argúcies i de brillantor de les seves comèdies; té, fins i tot, l’ensaig, en son desenllaç, de la futura dolor tràgica, immensa i tota harmoniosa, així com una ventada en una selva. Però, talment, si Venus i Adonis no hagués sonat en la més delitosa, en la més alada musicalitat anglesa, cap idioma sinó el que fou el Dant i l’Ariost hauria pogut evocar-ne la festa inoblidable. Doncs, la poesia catalana qui finà mirant l’encís d’Itàlia, tindrà exactament una coqueteria de Bella Dorment que es desvetlla si diu, en una dolçor i una sensualitat com a italianes, els prodigis de Venus i Adonis: la nostra poesia té avui una frescor, una plasticitat, jovenívoles, no minvades per cap retòrica (per cap, s’entén, que li sigui pròpia), que recorden tant l’italià trescentista! Versos hi ha en el noble català d’ara (com aquell traduït del Petrarca per En Costa i Llobera, que fa: Quan ella els ulls amoroseta gira...) que, en venir-nos a la memòria, gairebé no sabem si són catalans o italians: millor els diríem indistints. Sense recórrer al neologisme ni al pastiche, hi ha una italianitat inefable en els rims de Clementina Arderiu, per dir un sol nom de la jove poesia.

    Italianes són l’elegant virior florentina, la turgència i riquesa venecianes que ha despès En Morera en la seva traducció de Venus i Adonis. És una meravella l’espontaneïtat amb què els gestos, les intencions, les troballes més desesperants pel traductor, canten en català, familiaritzant-s’hi com amb una llengua de naixença. Res de penós estargiment, res de tímides cohibicions. Així com féu en traduir els Sonets, En Morera naturalitza en l’alt catalanesc el geni anglès, però en mant indret sembla que encara hi superi les seves passades gestes. Podríem multiplicar les cites, però veu’s aquí, recordant a l’atzar aquells “Rosat i blanc més que coloms i roses” (More white and red than doves or roses are). “Si ta mà em pren la mà de dolça pell – creuràs que es perd o es fon en ton palmell” (My smooth moist hand, were itwith thy hand felt, – Would in thy palm dissolve, or seem to melt) “I, mort i tot, conviuré amb els llunyans – en les còpies vivents de tos encants” (And so, in spite of death, thon dost survive, – In that thy likeness still is left alive). “L’airet dels mots és temperat d’amor” (Free vent of words love’s fire doth assuage), o la sencera estrofa:

    Ara, Venus, gentil li pren la mà,
    que és lliri presonê en presó de neu,
    o ivori que alabastre vorejà;
    tan blanc és l’enemic com l’amic seu;
    pugna encisera de passió i fredor,
    com de dos blancs coloms que es fan l’amor.

    que fa en anglès:

    Fully gently now she take, him by the hand
    A lily prison’d in a gaol of snow,
    Or ivory in an alabaster band,
    So white a friend engirts so white a foe,
    This beauteous combat, wilful and unwilling,
    Show’d like in silver doves that sit a billing.

    I tots sencers hauríem d’avançar els clàssics episodis del cavall i el de la llebre, ornament de les antologies angleses, així com, d’avui endavant, podran ornar les catalanes.

    Alguns necessaris escurçaments, ben pocs, donada l’abundor de mots que, proporcionalment al català, conté cada vers, no minven la suggestió, la intensitat, l’obsessió del poema. És tan pròdiga la natura poètica de Shakespeare, que fins i tot després de minves més greus i metòdiques desbordaria encara arreu arreu; també aquesta desproporció de matèria verbal estojable en cada vers, que ofereixen els dos idiomes, pot haver obligat a algunes llibertats, però que l’estat plàstic del català no autoritza pas a combatre. Tant se val: tot això són ets i uts de gent de l’ofici. La gran, la formosa realitat és, d’una banda, que Shakespeare és ENDEVINAT –tot simplement– en català; i, d’altra banda, que un dels fruits més daurats del Renaixement ha servit per ENDEVINAR el to de la llengua literària catalana. La inestroncable i creixent jovenesa de l’esperit d’En Morera ha arribat a tan gustosa i pregona eficiència, que hom recorda, veient fluir tan admirables “encantaments d’oït” dels llavis de la seva noble testa argentada, l’encís del Goethe capblanc entre les roses perses.

    (1) Lectures and notes on Shakespeare and other English Poets by Samuel Taylor Coleridge, Now first collected by T. Asche, B.A., Londres, 1908.

    Josep Carner: "Venus i Adonis" de W. Shakespeare. Pròleg a la traducció. Barcelona: Publicacions de La Revista, 1917, ps. 9-12. Reeditat dins Josep Carner: El reialme de la poesia. A cura de Núria Nardi i Iolanda Pelegrí. Barcelona: Edicions 62, 1986, ps. 140-142. (L' Alzina, 12).

No hi ha hagut mai, potser, una commemoració poètica més universal que la commemoració dantesca del 1921, celebrada en plena restitució de la Itàlia a les fronteres somniades del poeta i en ple renovellament, en tot el món, de l’espiritualisme cristià, sageta d’or que renaixerà eternament en el flanc de la humanitat. De la Societat de les Nacions a qualque associació piadosa de rústica parròquia, de les doctes universitats de manta nació a l’anònim somniador que mai no reeixirà, de la premsa brogidora i impressionant al secret lector en un quart pis, tothom, institucions brillants o perits incògnits, s’ha recordat, a tot arreu del món, en llambregada emotiva, del magne esperit, ple de foc i feresa, de cèliques visions i d’epítets sangonents.

Homer és el crepuscle matutí de la civilització. Shakespeare n’és la posta sumptuosa. Dant n’és el migdia.

En l’esperit, talment, la mesura del temps no té res que veure amb les vulgars taules cronològiques. Avui existeixen poetes castellans anteriors a Homer. I nosaltres, en canvi, tenim la fortuna d’ésser, diríem, contemporanis del Dant. Estem, com ell, en la confluència d’un classicisme ètnic i un cristianisme espontani. En l’encontre d’una llengua nova amb un incipient amor dels antics. En el contrast d’una obstinació patriòtica amb una aspiració universal de cultura i de justícia. La Itàlia, filla del Dant, es troba més enllà d’ell: nosaltres el sentim actual, en les seves ales i les seves urpes.

Però la nostra passió és, encara, migrada, si hom la compara amb la d’ell. Si algun dia hom creés alguna càtedra dantesca a Barcelona, ella influiria sortosament en la penetració de la nostra arqueologia literària i en el guiatge de la nostra literatura jovençana. Jo, però, voldria que el Dant, personalment, es constituís en el nostre Catedràtic de Passió. (Com recordo d’aquell obscur patriota italià, gairebé analfabet, que, hores abans d’ésser fusellat pels austríacs, desxifrava, per primer cop, la Divina Comèdia, que, concordant amb les promeses enceladores del seu confés, i vituperant, en nom de la víctima, els reis executors de pobles, li dava gosadia per a redreçar la testa davant el petit incident de la mort.)

Anem amb compte amb aquella

                                “Avara povertà di Catalogna”

que tindrà encara un sentit, i el més crudel, mentre serem avars de passió. ¿Qui sap, tanmateix, si la nostra passió potencial necessita, per al seu deixondiment, un Dant? Perquè Dant és un condensador de la passió italiana, com Homer és un condensador de la gràcia grega.

Mentrestant –i en l’esperança d’assolir la rosa vermella que hom sembla destriar en la penombra, vora del Dant, vermella de compassions i complicitats, d’amors i de venjances–, deduïm unes quantes simples ensenyances de la glòria universal del Florentí.

Que, contràriament a les dites dels últims grisos adoradors del “progrés”, que parlen de l’emasculació religiosa, no hi ha coses més veïnes que la teologia i la passió.

Que essent el cristianisme a la moral com el classicisme a la literatura, la llur coincidència determina un apogeu de l’esperit humà.

Que el classicisme, a través dels temps, no canvia d’esperit, sinó d’idioma. Potser els grecs d’avui no poden ésser clàssics: nosaltres demà començarem d’ésser-ne.

Que adversament a les dites de certs partidaris dels butlletins oficials i dels bans militars –coneguts, si més no en essència, en el temps d’Isaïes i en el de Dant– no hi ha com els pobles captius, esquarterats, per a dar vidents universals.

Josep Carner: Dant Alighieri per als catalans, “Quaderns d’ Estudi”, 49 (octubre-desembre 1921), ps. 273-275. Reeditat dins Josep Carner: El reialme de la poesia. A cura de Núria Nardi i Iolanda Pelegrí. Barcelona: Edicions 62, 1986, ps. 156-157. (L’Alzina; 12).

Traduir una obra és la millor manera de llegir-la; és amar-hi i penar-hi, servir-la i dominar-la.

                                        *      *

Traduir és, parellament, el millor aprenentatge en certes tasques oposades i complementàries: espaiar l’àmbit de l’expressió i delimitar-lo; aprendre, a la vista de noves necessitats, gosadia, i deixar-se guiar per aquesta mena de temor de Déu que és l’exigència de precisió; passar d’una identificació segura a unes opcions. Per on, demés d’ésser la millor manera de llegir, la traducció és el millor mètode per entrenar-se a ben escriure.

                                        *      *

Tota literatura formal ha començat per traduccions; Homer mateix posà en grec per a l’Odissea les rondalles dels navegants fenicis.

                                        *      *

De l’esclavatge i angúnies de l’equivalència, no se n’ha de poder veure cap rastre penós. No es tradueix per paraules destriades, sinó per frases senceres, això és, per cops d’ala intel·lectuals; i tota frase que no aconsegueixi pas artísticament un aire d’espontaneïtat, no és bona sinó per llençar.

                                        *      *

Malfieu-vos dels diccionaris bilingües, que ignoren almenys un idioma. Si, per exemple, és de l’anglès que us poseu a traduir, serviu-vos per a tal llengua d’un sol i ample diccionari fet només que en ella. Ara, per a la vostra parla, totes les replegues de lèxic amb què comptareu, grans i petites, generals i especials, seran poques.

                                        *      *

Els diccionaris de butxaca, no solament deformen la butxaca.

                                        *      *

Si sou, per dir-ho així, escriptor nat, us esdevindrà, en començant de llegir en una llengua mig assolida, que us semblin d’estranya màgia expressions de les més corrents i afressades per la utilitat. Val més, aleshores, que escrigueu versos en la llengua pròpia i que encara no sigueu gosats de traduir.

                                        *      *

No deixateu mai. Però serà agradós que, per tirat de la vostra llengua o geni personal, arribeu tanmateix a recollir una que altra frase expandida en una curtesa més compacta, i com si diguéssim imperiosa.

                                        *      *

Traduireu com cal amb esment dòcil i ploma lliure.

                                        *      *

Hi ha alguns desdonats, generalment inútils, que per fer una darrera prova es posen a traduir. I res no canvia. Segueixen essent generalment inútils.

                                        *      *

L’única manera de traduir un text informe és disfressar-lo de ben compost. Així ha estat fet en algunes traduccions de llibres alemanys i hispànics.

                                        *      *

Pin i Soler, Morera i Galícia i Joan Maragall ornaren els seus últims anys amb llurs traduccions respectives dels renaixents, de Shakespeare i dels Himnes anomenats homèrics. Hi ha un encís particular en el tracte digne, cortès, que els arribats a aigües serenes mantenen amb obres patinades per l’admiració dels segles. Hom diria que es proposen de lliurar-se a un urbà tuteig amb unes ombres inoblidables.

                                        *      *

És un error d’abandonar a la sola iniciativa privada l’edició de traduccions. En tot Estat d’ordenada cultura caldria que les seves autoritats rectores, com ja volia Talleyrand en una iniciativa que no prosperà, disposessin d’un sistema raonablement complet i tècnicament segur de traduccions d’obres essencials de parles alienes. Això s’aplicaria, amb doble raó, als pobles amb quadres de cultura incomplets.

                                        *      *

Una vegada un ximple va posar-se a traduir. Aleshores, el celeste Arquer, per un segon, li aclarí les potències. I sentí el ximple que li rodava el cap. Havia de fer que traspués quelcom que no podia atènyer, i això en un material que no sabia plegar.

                                        *      *

Si el traductor gaudeix de personalitat, la traducció a ell encomanada en serà poc o molt influïda. I si no té personalitat, la seva traducció no passarà d’un gastament.

                                        *      *

Un escriptor deliberadament intraduïble –això passa algun cop en les literatures de caient raconer– es pren, talment, una pena innecessària perquè el deixin estar.

                                        *      *

En un període que sembla haver-se caracteritzat per l’abundor, a França, de traduccions ineptes i desaprensives, Montesquieu adreça als traductors un o dos epigrames. Escriptor de raça, Montesquieu; però tota la força i distinció del seu estil li vénen d’haver-se pres la pena de traduir del llatí.

                                        *      *

Fou Dryden, em penso, qui exigí certa qualitat de geni al traductor: la seva idea era que es produís una quasi paritat de poder en ambdues llengües. Així, sens dubtes, una obra cabdal seria també clàssica en la literatura que li hagués ofert nova estada condigna. I certament aquest ha estat de vegades el cas; com n’és per exemple, goso dir, la versió catalana del Gènesi per F. Clascar.

                                        *      *

Apreneu llengües. Això té dos grans avantatges. L’un és que podreu traduir i l’altre que, en essent conversants en llengües alienes, deixareu córrer de llegir traduccions.

Josep Carner: De l’ art de traduir, “Lletres”, juliol de 1944, ps. 4-6. Reeditat dins Josep Carner: El reialme de la poesia. A cura de Núria Nardi i Iolanda Pelegrí. Barcelona: Edicions 62, 1986, ps. 193-196. (L’Alzina; 12).

El Somni d’una nit d’estiu, que Shakespeare escrigué immediatament després d’haver compost els seus admirables sonets, és per mi una de les obres més importants i més convincents del romanticisme.

La influència del Somni d’una nit d’estiu en la poesia de la primera meitat del segle XIX ha sigut formidable, i jo estic cert de què no és encara estroncada. La deliciosa troballa de Shakespeare és d’una puresa poètica tan gran, que àdhuc un dels més intransigents simbolistes, Van Leberghe, qui anomenava “mico enorme” al dramaturg anglès, confessa llegir el Somni amb gaubança i edificació. Les tres accions autònomes del Somni: la del món invisible, alat, lleuger, musical –la d’una societat polida, amorosa, aventurera i brillant–, la d’una colla grotesca de menestrals barroers, virolada i extraordinària, avancen punyides a penes per lligams subtils i mai s’acaben els prodigis i les venustats.

De vegades Oberon s’enfada, però és només perquè els follets s’amaguin. Hermia plora, però és només perquè ses llàgrimes, caient damunt les petites flors, emperlin les tímides coroles. Car tot, en el Somni, és motiu de gràcia i de bellesa. Shakespeare ha aplegat en el Somni les boniqueses més gentils que poden trobar-se en amors; les més divines interpretacions romàntiques dels misteris de la natura que el folklore anglès hagi creades; les paraules més nobles que puguin dir els reis; les gestes més humorístiques d’una menestralia extravagant, caiguda en mans d’un follet facciós.

És gairebé contra la meva voluntat que la meva traducció del Somni fou impresa; és gairebé contra la meva voluntat que ara van a representar-la. Oh, Déu meu!, en aquesta preciositat de Somni jo l’he marcida, jo l’he sollada; i quina venjança!, me prenen l’obra de la meva malvestat, i l’aixequen perquè la vegi tothom! És una crueltat. Jo estic avergonyidíssim.

Però en fi, sacrifiqueu-me. Val la pena sacrificar-me a mi, petit poeta embadalit amb l’obra genial de Will, perquè esdevinguin totes aquestes coses belles: que puguem sentir dir versos als nostres actors, que se’ns doni la música adorable de Mendelshon acompanyada de figuracions, que en Gual tingui un motiu per fer-nos aparèixer delicadíssimes fantasies, que el bru Pahissa, de frac, dirigeix les melodies sobrenaturals...

I no parlo de la fruïció de l’obra shakespeariana, perquè no sé lo que en queda, ni si en queda res, de la inspiració del “mico enorme” en aquelles pàgines confoses de la meva llibreta de somiador. En tot cas, si Shakespeare fracassa (!) jo no faré com aquell tenor dolent que, aclaparat en el Lohengrin per una allau espantosa de tota mena de fruits de la terra exclamava: “Pobre Wagner...” Jo evocaré l’espectre de Will i li demanaré perdó amb força sanglots i lamentacions, contorsionant el meu cos pecador, i estanallant-me finalment a terra, com un homeier absurde i monstre acaligeneic.

Josep Carner: Del "Somni d'una nit d'estiu", "Teatralia", 1-X-1908, ps. 77-81. Reeditat dins Josep Carner: El reialme de la poesia. A cura de Núria Nardi i Iolanda Pelegrí. Barcelona: Edicions 62, 1986, ps. 98-99. (L'Alzina; 12).

Perquè el català esdevingui abundós, complexe, elàstic, elegant, és necessari que els mestres de totes les èpoques i tots els països siguin honorats amb versions a la nostra llengua i, agraïts, la dotin de totes les qualitats d’expressió i diferenciació que li calen. Perquè la literatura catalana es faci completa, essencial, il·lustre, cal que el nostre esperit s’enriqueixi amb totes les creacions fonamentals. Com podria ésser sumptuós un palau, sense els hostes!

I certament mai allò que sigui absolut autoctonisme –i per lo tant parcial humanitat– pot senyorejar l’univers. No hi ha personalitat més migrada que la dels sorruts. Per fortificar-ne un, i viure esplèndidament, necessita quelcom semblant a acaparar la riquesa de la sang agena, convertint-la en estrènua saba personal, multiplicant sempre els esforços per intensificar aqueix exclusivisme heroic i genial de fer afluir a la pròpia essència totes les deus inestroncables de la vida.

És per això que jo veig amb un esguard de joia i entusiasme aqueixos imperialistes de la llengua i la literatura que ens duen o volen dur-nos els tresors que, posseïts per la gent normal de tots els països del món, romanien encara soterrats per a nosaltres. Jo penso amb una inexplicable delícia en el Rubió i Lluch que ens portarà l’Anacreont, el Manuel de Montoliu que treballa la versió del Dant, el Pijoan que ens ha promès el Banquet de Plató, el Gabriel Alomar que ens dóna l’Horaci, el Ruyra que poleix traduccions de les grans obres índiques i vosaltres encara –que fóra llarg anomenar– que jo sé que en el silenci i la pau de vostres lleures feu vibrar en llengua catalana el Sòfocles, el Píndar, el Llucià de Samosata, el Virgili, el Lucreci, les seleccions patriòtiques, el Rabelais, el Goethe!

Una labor formidable s’ha imposat en aquest ordre la “Biblioteca dels Grans Mestres”, que debuta pel Shakespeare, i dins del Shakespeare per Juli Cèsar, on en Salvador Vilaregut s’ha trobat amb un incomparable motiu de crear una concisa i enèrgica plasmació de l’idioma pairal, com en recercament d’aquella noble severitat supremacial dels grans temps del llatí.

Shakespeare en català! Quina gegantina empresa! I guaiteu: la naixent Biblioteca anuncia els noms dels traductors; tots ells són joves, són els qui breguen i malden amb fe hebraica per la glòria d’una llengua ara per ara tan plena de batecs prodigiosos i estupendes adivinacions com d’inseguretats i desordres. –Aquest navili on munta l’estol de novells argonautes va ardidament, confiant en què algun déu invisible apaivagarà les ones i acostarà les platges on són les divícies incomptables. La seva resolució és èpica i transcendental; no obstant, ells riuen alegrement sobre el primer brandeig de la nau i l’ampla alenada fresca de les aigües.

Shakespeare en català és la naturalització a casa nostra de la sublimitat pels polítics, de la grandiloqüència pels oradors, de l’ample sentit humà pels artistes, de la fantasia pels infants. Shakespeare és un mestre absolut, integral i omnipresent. No hi ha perfecció artística que ell no hagi emprat i poblat de les seves genials inspiracions. Shakespeare és el més magnífic compendi de la nissaga humana.

L’estupenda adquisició! Amb quin interès he seguit totes les etapes en què ha anat prenent forma concreta la idea de l’Albert i en Domènec, d’ençà d’aquell dia per mi inoblidable en què el primer, a qui jo aleshores no coneixia, vingué a confirmar-me el seu mirobolant propòsit! No hi ha com els joves, i sobretot els joves que un no coneix, per llançar-se a aventures increïbles.

Ah, jo voldria que tots participessin de la meva simpatia!

Jo desitjo una fortuna al director i a l’editor –fortuna ianqui. I encert impecable als traductors que hauran de fer tots una mica de lluita gloriosa de Jacob amb l’àngel. I a la gent, a l’honrada gent catalana, li desitjo frenesí de llegir, magnanimitat excepcional per aquesta obra intrèpida de cultura, amor sempre creixent pel fill d’un marxant i una pagesa que assolí totes les elevacions de l’esperit i ha pesat en la meitat dels somnis que la humanitat ha fet després d’ell.

Josep Carner: De Shakespeare en llengua catalana, “La Veu de Catalunya”, 14-VIII-1907. Reeditat dins Josep Carner: El reialme de la poesia. A cura de Núria Nardi i Iolanda Pelegrí. Barcelona: Edicions 62, 1986, ps. 56-57. (L’ Alzina; 12).

Enllestida i lliurada a l’editor la meva traducció de Pickwick Papers, i molt avançada la de David Copperfield, en plena atmosfera dickensiana, doncs, he llegit amb interès els dos articles que l’autor inoblidable de La basarda i el Rem de trenta-quatre, el nostre magnífic Ruyra, dedica a Barnaby Rudge amb motiu de la traducció que n’ha fet i en comença a publicar a “El Matí” l’estrenu i lleialíssim Pau Romeva.

Ruyra dedica un paràgraf al convencionalisme, en l’obra dickensiana, dels desenllaços feliços, en contrast amb la genuïna inspiració, de vegades força més obaga, del gran novel·lista anglès –el millor desenllaç del qual (el menys convencional) és, em penso, el d’aquella fina delícia daurada i grisa que és Great Expectations.

És possible que cada època, que cada moda i fins que cada personalitat genial tingui els seus convencionalismes. Grans novel·listes, com Hardy, han acceptat el convencionalisme dels desenllaços amargs. I en realitat, potser és la mateixa idea del desenllaç el que és convencional. La vida multiforme, embarbesclada, cada dia recomençant entre inacabaments, no té aquelles solucions destriades, aquells atenyements definitius, aquella netedat il·lògica de destins que el novel·lista del segle XIX ens volia fer creure. Per a cada personatge sí que hi ha un desenllaç, que és la mort. Però no sé si pot dir-se correctament desenllaç a un fet cabdal que de vegades arriba com una sorpresa incongruent, de vegades com el diferit estroncament d’una decadència ja insignificant.

Un lector de velles novel·les –n’hi ha–, si de cop i volta es posés a llegir-ne de les més modernes, tot sovint creuria, malavesat com està, que les novel·les d’ara no acaben. En alguns novel·listes d’altíssima consciència, no hi ha pas dubte que significa un respecte a aquesta dèria que tenen de restar “penjades” les més de les accions una mica extenses que es perfilen, o tot just es comencen de perfilar, en la societat dels homes. Els estils de la vida no solament són efímers: són també inconcluents.

Tanmateix, es pot sostenir (tenint a la vista el text del darrer capítol de Pickwick Papers) que Dickens era prou conscient del convencionalisme dels seus desenllaços. Ni és l’únic autor assenyalat que ha sabut adonar-se de les volgudes limitacions o artificialitats de la seva fórmula artística.

I no vull pas dissimular que si una certa dissolució dels arguments de les novel·les modernes en la incompletesa em sembla més honest que no pas els vells desenllaços artificiosos, és probable que d’altres convencions hagin lliscat a un gènere literari que n’és, potser, el més afectat.

Però, tornant a Dickens, crec que tot i les seves tares, o si voleu les seves febleses, hi abunden tant les excel·lències clares i obscures, ha immortalitzat un doll tan abundós d’humanitat i ens ha donat una lliçó tan esplèndida de generositat cordial, d’horror a la sòrdida injustícia, de coratge moral, que crec, com Pau Romeva, que serà un gran bé la seva difusió a Catalunya. Si em vaga, a la meva traducció de Pickwick Papers i de David Copperfield hi faré seguir la de Great Expectations, i hauré treballat de tot cor en la tasca que ell recomanava. I si no és amb els mereixements de l’amic Romeva, haurà estat almenys amb la il·lusió i la bona fe del memorable senyor Pickwick.

Josep Carner: Dickens a Catalunya, “La Publicitat”, 18-IX-1930. Reeditat dins Josep Carner: El reialme de la poesia. A cura de Núria Nardi i Iolanda Pelegrí. Barcelona: Edicions 62, 1986, ps. 173-174. (L’ Alzina; 12).

    La Itàlia acaba de festejar el segon centenari de Goldoni. A l’esmentar novament aquest cas il·lustre de bonhomia, d’amor a la senzilla vida natural, de respecte a les normes establertes, d’afabilitat àdhuc amb els dolents, el record de Carles Goldoni ens fa reposar una estona, i ens amara d’una benefactora simpatia.

    Les dues obres de Goldoni que jo he vist al teatre posades en català, La locandiera i La finta ammalata (La dispesera i La malalta fingida) feien l’efecte de cosa tota nostra. En Goldoni és un autor excel·lent per a parlar a la gent catalana; la seva apacibilitat, la seva benevolença i el seu riure amical, una mica burgesos, però infinitament sans i equilibrats, són fets a posta per al nostre públic. Aquesta diàfana i amable psicologia de la bona vella “comèdia de caràcter”; aquests diàlegs simplicíssims i delicats; aquesta vis còmica, adorable de bona fe; aquest seguit d’avars, gelosos, saberudes, mentiders, criats insolents, enamorades boniques i elegants aimadors, tenen la virtut de distreure plaentment, de fer la rialla culta i candorosa, de llevar l’enuig sense redonar-lo al cap d’una estona, augmentant per una excitació neurastènica.

    Conta Goldoni que nasqué sense dolor de sa mare, i sense plorar. En sa naixença hi havia ja el feliç auguri de la dolcesa del seu esperit i de la seva obra. Totes les malestrugances i quimeres del seu destí foren inútils per a minvar-li un sol punt l’adorable igualtat de l’ànim. Serví tota la seva vida l’honesta bellesa, la florida cortesia i les gràcies lleugeres. Les seves obres són clares, fines i reposadores; no abaten ni corrompen; i com una aigua tranquil·la emmirallen les coses, i passen.

    És un do rar i sobreexcel·lent el de la probitat, “malgrat” la literatura. Un grec immortal, Llucià de Samosata, presenta en un dels seus llibres el divertit col·loqui d’uns amics qui vénen de seguir un navili sumptuós, i empren tota l’hora de retorn per a exposar-se eloqüentment llurs desitjos. L’un és un sensual, i amania taules exquisites, músiques delectables, odors llangoroses, donzelles divines. L’altre és apassionat i voldria comandar generals, combatre en batalles fabuloses, conquerir imperis sense terme. El tercer és un imaginatiu; desitja fer-se invisible, volar, gaudir virtuts sobrenaturals. Quan tots tres romàntics han parlat, el darrer amic diu amb somriure ple d’ironia i de seny: “Heu fet somnis prodigiosos; però ara, a l’arribar a casa, trobareu sòrdids vostres interiors, monòtona i banal la vostra vida. D’haver imaginat brillants impossibles, us en vindrà el fàstic dels afers ordinaris i la sana simplicitat de la vida.”

    Goldoni no fa avorrir cap cosa vera. Al contrari, per la seva influència sentim el plaer, l’amabilitat de lo que ens volta, la bondat nadiua dels homes i la pulcra delícia d’una moralitat discreta.

    En l’ordre transcendental, ¿qui dubta que és gràcies a Goldoni que avui el drama modern, la comèdia moderna, floreix a Itàlia amb flexibilitats, galanies i transparències, que donen a l’obra teatral un valor de delicadesa eminentment meridional, un valor d’humanitat, si menys imposant i simbòlica, més agradable i pietosa?

    Josep Carner: El segon centenari de Goldoni, “La Veu de Catalunya”, 12-III-1907. Reeditat dins Josep Carner: El reialme de la poesia. A cura de Núria Nardi i Iolanda Pelegrí. Barcelona: Edicions 62, 1986, ps. 52-53. (L’Alzina; 12).

    Veiem, en molts d’indrets poderosos, una crisi de l’universal. Sense cap pena que Catalunya hagi d’ésser, de bell nou, contracorrent dels neoabsolutismes, reclamo per al nostre verb, com per a tots els dispersos en la catàstrofe sortosa de Babel, el dret a la unitat essencial de la Pentecosta. La llengua ha d’ésser particular, i l’esperit incontenible. Oh nobilíssim misteri!

    La temptació irresistible que s’empara de la insuficiència intel·lectual o cordial és de reduir els horitzons i de cavil·lar en termes de veïnat.

    D’això tenen comuníssim sentiment els homes, per bé que no sempre en llevin aplicacions escaients. A estones són un tema de conversa per als qui mesuren pobles no pel desig que es fa altura, sinó per una amplada circumstancial. “Pertanyeu –han hagut de sentir-se els nostres– a una minoria ètnica; escriviu en una llengua descoronada; sou locals; consumiu massa part del dia en una il·lusió petita o en un rebec superficial. A ningú no recarà d’ignorar-vos si tanmateix voleu fer jurament de poquesa; però és debades parlar d’esperit amb aquesta mitja veu, encaixonada en una afrau.”

    Tanmateix, pareu-hi compte; qui així sermona no és pas una lliure Acadèmia de ciutadans del món, ni un filòsof transcendental, ni un utopista inefable. Es tracta de gent més coneguda i de la propaganda de quelcom de clos, en un clos diferent; aquells mentors viuen neguitejats pel deler d’imposar-se, i voldrien allistar-vos. D’altres poden dir-vos (i ho admetríeu amb propòsit d’emulació): “Feu millor que no féreu.” Però parla una avara povertà no pas nostra, i tota emmetzinada, quan se us diu: “Sigueu altrament que no sou.” No us en deixeu convèncer. No us vagaria en acabat d’entrar en l’universal, que és un noble ball de veritats profundes i no pas de disfresses.

    La manera d’entendre’s cada vegada més els diferents llinatges no té res a veure amb mesures pseudo-militars d’unificació, ni una convenció utilitària, com seria un esperanto més o menys genial, sinó en parlar més vivament, cadascú en la seva varietat, i nosaltres en la nostra, de l’ideal comú. Això és el que pot definir-se amb la fórmula lul·liana: “Si no ens entenem per llenguatge, entenguem-nos per amor.” Un sol llenguatge per a tot el món menaria a la buidor, escurçaria, a benefici de pobres conveniències, aquella personalitat sense la qual tota acció esdevindria estereotipada, previsible i immoral com la dels insectes.

    Tots coneixeu la doble lligada col·lectiva que representa el llenguatge. En ell es reflecteix, de primer, el repertori complet de la sensibilitat i la intel·ligència d’un poble: ací és el poble qui fa, com un poeta doblat d’un savi. En acabat, al seu torn, el llenguatge crea el poble. D’obra d’art es torna musa. De tresor, inspiració. Hi ha, doncs, com anota Redslob, una acció recíproca de casualitat que s’anusa entre la mentalitat i els seus lligams d’expressió.

    Però una nació no és pas nada per a ésser closa –com volia l’ideal xinès o espanyol– per unes o altres muralles, sinó conservadora; servirà, com definia Mazzini, un ideal específic, però en final benefici de tots, i amb un relleu d’encuny religiós. Convindrà afegir que la millor revenja d’un poble que es trobarà, en el tomb dels dies alterosos, cohibit o bé captiu, serà l’arborament de la seva devoció universalista. S’ha parlat en els dies moderns del sagrat egoisme de les nacions. Sentiment d’amateurs si ho compareu amb la força ferrissa i el protagonisme implacable del poble hebreu. El qual, nogensmenys, va convertir el seu Déu exclusiu en Déu de tots en el captiveri, tot planyent-se sota les arbredes fluvials de Babilònia. El monoteisme, origen del principat de la consciència, alliberador de l’esperit científic, causa eficient de la fraternitat humana, és la gran i vencedora resposta d’Israel a la persecució.

    Hi ha un estil, en cultura, de neomaltusianisme, de vaga de fecunditat, i és l’endogàmia dels esperits, la instauració del típic en una escaparata reverenciada. Ça com lla el particular no existeix si no és com a aturada supervivència d’una antiga característica més extensa, i comunament duta per immigrants. Gairebé res no és autòcton, sinó refolgat. Hom no viu sinó de manlleus, d’una tàcita selecció d’encavallaments. És de mal suportar l’asserviment de la cultura a un prejudici polític de to sectari o a una educació bel·liciosa, amb contaminació de llurs essències i llurs procediments. En cultura són desitjables les invasions de l’excel·lent i com més millor; el perill fóra, si de cas, en una de sola; qui sap si provincialisme, encara. Defalleix l’esperit entre fronteres eriçades; i no li lleven, per si sols, gaire profit els més grans atributs del poder material, la vastedat, la força i el parpelleig ple d’amenaça.

    Molt pot ésser reservat, en canvi, a una petita contrada en aquestes riberes, si ens fem aixopluc de l’humà, refugi de l’universal. Convindria tirar al foc tota la vèrbola, tota la fatuïtat inconscient, tota la satisfacció gratuïta; però, després de tot això, depèn només d’una superior tensió espiritual que cap redreçament mai somniat no sigui pas impossible. I per atènyer aquesta tensió ens cal força més que la tutela coadjuvant que se’ns proposa d’una bibliografia científica, sobretot traduïda, i d’una art literària que voldria passar per senyorejadora i que rarament ha superat la pròpia antologia folklòrica.

    Orestes parla avui en català, i la traducció de la gran trilogia d’Èsquil esmussa gairebé el dentat de qui llegeix per la seva acuïtat genuïna, la sinceritat gairebé dolorosa de la seva nova naturalització. Ens hi colpeix, sense minva, el llampegueig dels cims i el poderós davallant de macs per les magnífiques rossoles. Veus ací la traducció on l’obra genial a reivindicar és presa de viu en viu, i un dels assoliments més perfectes de les lletres catalanes d’ençà que en Bernat Metge ens lliurà amb tota elegància la faula del Petrarca, meravella de transposició en la seva mena, no pas més sobirana. Aquest universal ens emancipa; era ací negoci de pagar un bell tribut, i en aquest camp només pagant-lo s’arriba a senyoria, car dins ell, i en una inversió generosa de les normes utilitàries –igual que en el domeny de la mística–, cal perdre’s per trobar-se i donar-se per tenir-se.

    No hi ha pas opció veritable entre ço que s’anomena cultura nacionalista i una d’universal. Cultura nacionalista és una contradicció en termes. Cultura no és quelcom de massa conjuminable, que es raoni com instrument i servei de defenses estratègiques, de primacies providencialistes o bé del nimbe nou i artificiós d’un tòtem exhumat. Cultura és obriment sense reserves, contrast de totes les embranzides vivents, unitat humana desinteressada, que hom recerca per mètodes confluents i complementaris. És funció suprema de tot el llinatge, superació del castís, del pintoresc i de les més belles raconeries. La veritat humana hi és servidora perquè hi convergeix; i, graonada en la història, assegura millor la continuïtat. Però no podem arribar a tots els caires de cada cosa sinó de pertot. I cada diversitat nova no ha d’ésser sinó un nou mode d’aproximació a la unitat.

    Per uns quants segles coneguérem l’eixut, gairebé el desert. Dissuadides de llur naturalitat, les nostres fonts no revenien pas. En la represa, no deguérem el desvetllament a la complaença en el preservat, sinó al finestreig que en tot Catalunya i sobretot en la seva capital és el primer instint d’una gent vivificada per les comparances. Barcelona, si no la despobleu, té una vella tirada salvadora a esdevenir una borsa d’influències, una cruïlla de repercussions.

    Ara ens cal refer-nos, més que mai, amb l’universal, ascendir d’un to, disciplinar l’esperit en la major dignitat, exigir darrera els noms i les façanes aquesta quarta dimensió que és la importància. Ja la facilitat, la improvisació, la fatuïtat i aquesta curiosa institució nostra, la crítica complaent i ensems mal convençuda, han de cedir el pas a una més saludable rigor. Hem començat per comparar, i aquesta curiositat seria vana si no acabéssim adquirint prou pes específic, un segle o altre, per poder ésser comparats.

    No es viu pas (vull dir altament) de combar-se sota les modes, sinó d’acarar-se als models. Hi ha qui es plany d’anèmia en més d’un indret de la nostra literatura recobrada. Deixem el dret de mil experiments epidèrmics a races amarades de valors tradicionals, on hom arriba a socialitzar el llevat humanista fins i tot des de la tribuna estantissa del míting; el desordre no és encara massa greu quan ateny la pruïja de l’insòlit un d’aquests revolucionaris (a França prou avinents) tots saturats de gramàtica i fent-vos sentir implícites en cada gosadia qui sap les generacions de mònites antigues i noblement patinades. El misoneisme és gran roïnesa, però, altrament, és gran badoqueria de prendre per noves les aparences buides, aquestes bijuteries que demà mateix semblaran suburbanes.

    No em sé desconhortar de la nostra petitesa. Alguns dels pobles que han estat agents més subtils de la civilització conegueren igual o pitjor penúria pel que fa a la demarcació territorial i al nombre de llurs vivents. Però cal excel·lir, cal expandir-se endalt, i això no es guanya sinó per àrdua qualitat. En el pitjor del cas, preferiria la meva pròpia indigència a la d’un veí. La diferència és que la meva no es resignaria pas definitivament a un motlle burocràtic sense substància o a un esperit felibresc en perpètua evaporació. Però la manera que té l’arbre de riure’s de la tàpia que tanmateix el defensa és de branquejar per damunt del camí, com si diguéssim a tot cel.

    Josep Carner: Universalitat i cultura, “La Publicitat” i “El Matí”, 30-IV-1935. Reeditat dins Josep Carner: El reialme de la poesia. A cura de Núria Nardi i Iolanda Pelegrí. Barcelona: Edicions 62, 1986, ps. 184-188. (L’ Alzina; 12).