Cap a 1910 la «Biblioteca Popular» de L’Avenç encarregava al meu pare una traducció de Vikramórvaçi. A conseqüència d’això, abans de 1920, ell va fer-ne una primera versió, ja començada el desembre de 1911, a base sobretot de la traducció francesa de Foucaux i servint-se també, encara que menys, de la traducció castellana de García Ayuso. Notant greus discrepàncies entre les dues, decidí no publicar-la en aquesta forma, decisió que prengué ja aviat en el curs de la seva tasca, com es nota pel fet d’anotar concurrentment diverses versions catalanes possibles, sovint tres, quatre i més, entre les quals es devia proposar triar, en una segona redacció, quan comptés amb una altra traducció que li inspirés confiança més completa.

Aquesta versió l’escriví l’any 1925 tenint en compte, ultra aquelles dues, la traducció anglesa del Çri Ananda Atxària. Però com sigui que les discrepàncies d’aquesta eren encara més greus, i que, dos anys després, jo emprenia l’estudi del sànscrit, el meu pare va decidir esperar fins que jo en sabés prou per poder confrontar la seva obra amb l’original hindú. Li hauria agradat de poder-la refer a fons, en col·laboració amb mi, com poc després férem amb Terenci, de manera que en resultés una traducció directa i fidel de l’original al català; o, si això presentava entrebancs insuperable, volia que almenys jo procedís a una confrontació extensa amb el text original, que ens mostrés quin era més fidel i segur entre els dos models que havia utilitzat principalment. M’ho va repetir moltes vegades. La tasca l’havia interessat considerablement, i els resultats estilístics obtinguts valien la pena. Jo també ho veia així i volia complaure’l. El cas és, però, que en els dos cursos que vaig fer de sànscrit amb els professor Manu Leumann i González de la Calle no havia arribat a dominar prou aquest difícil idioma per veure’m amb cor de fer-ho bé, però sí per adonar-me de les enormes dificultats a superar. D’altra banda la meva carrera m’obligà durant molts anys a negligir completament l’estudi de les llengües de la Índia, però sempre prometent al meu pare que ho faria més endavant. Fins que la mort se’l va endur.

Com que la paraula donada i no complerta em recava en el fons de l’ànima, sempre he procurat mantenir cert contacte amb els estudis indològics. I per fi aquest hivern m’he decidit a dedicar-l’hi quasi enterament, aprofitant els abundants recursos bibliogràfics de Xicago.

El text dels drames de Kalidassa presenta problemes enormes. En el cas de Vikramórvaçi no sols hi ha moltes variants d’importància, com en el d’un clàssic llatí o grec, sinó almenys dues recensions que discrepen radicalment l’una de l’altra, fins a l’extrem que no hi ha pàgina de l’obra on més d’un terç (de vegades més de la meitat) de les frases no apareguin en dues i sovint en més de dues redaccions diferents. Molts manuscrits han estat objecte de col·lació més o menys completa, i n'hi ha diverses edicions variorum amb rics apartats crítics. Però la genealogia d'aquests manuscrits, i llur distribució en famílies, ha estat tan poc investigada que més aviat cal dir que és encara un estudi per encetar. Dues característiques dels estudis literaris pròpies de la Índia en faran una tasca àrdua en extrem: la manca de tot sentit cronològic que va caracteritzar tota l’erudició hindú abans del segle XIX, i el costum de confiar a la memòria (de milers i milers de bramans i çastris, val a dir-ho) molt llargues porcions de les obres d’aquella riquíssima i admirable literatura: a conseqüència d’això els manuscrits verament antics hi són rars, i quan comencen d’abundar apareixen amb grans desacords entre uns i altres.

He pogut constatar que el meu pare, amb una esma i una intuïció sorprenents per a un que no coneixia els textos originals, havia triat entre textos usats per Focaux i Ananda les lliçons més convincents i ben fundades, més sovint del que s’hauria pogut esperar. Així i tot és ben natural que també li vagi esdevenir el contrari, que àdhuc de vegades arribés a donar juntes les dues lliçons concurrents i en definitiva contradictòries, i que en certs casos en resultessin contrasentits o frases de sentit escàs o totalment obscur. Entre els dos procediments que havia previst el meu pare com a possibles es feia inevitable de recórrer al primer; calia, doncs, empendre la traducció de cap i de nou partint directament del text hindú de Kalidassa. Aquesta és, doncs, la primera vegada que s’ha fet al català una traducció directa del sànscrit o altra llengua de la Índia. Val a dir, però que en part considerable he pogut servar intacte el text de la segona versió del meu pare, algunes vegades més aviat el de la primera, que d’altres vegades he pogut servir-me de molts dels seus mots i tombs fraseològics bo i refent la redacció general, i que fins quan això no ha estat possible m’he servit del vocabulari que ell solia usar.

El text de Vikramórvaçi, com en general tot el teatre hindú, està en sànscrit solament en part. Les dones i els homes poc educats s’hi serveixen d’una forma de llenguatge o, si volem ésser precisos, de diverses formes, més evolucionades i modernes: aquests parlaments estan doncs escrits en un pràcrit, que generalment és del tipus anomenat çauraseni, diferent del sànscrit si fa no fa tant com difereixen del llatí el català primitiu de les Homilies d’Organyà o el francès preliterari dels Juraments d’Estrasburg.

Però el text de Vikramórvaçi, de més a més, presenta per al lingüista l’interès particular de contenir mostres (en les parts líriques del quart acte) d’un altre llenguatge indoari més vulgar i més evolucionat. L’apabhramça ja no és pròpiament un pràcrit sinó una forma intermèdia entre els pràcrits i les llengües indoàries modernes, si bé més acostada a aquells que a cap d’aquestes; sobre si aquestes estrofes de Kalidassa estan en veritable apabhramça no hi ha acord complet entre els especialistes, si bé generalment es considera així, i en tot cas és clar que es tracta de quelcom semblant a aquest tipus lingüístic. La data, en general més moderna, dels textos conservats en apabhramça, no anterior al segle X, ha estat una de les raons que conduïren molts filòlegs de fi de segle passat i principis d’aquest a declarar apòcrifs aquests fragments, però després ha vingut una reacció a favor del seu caràcter genuí, i jo em sento inclinat a acceptar aquesta opinió (amb algunes excepcions, sens dubte; vegeu les meves notes a les estrofes 54 i 57); en tot cas l’argument cronològic està lluny de ser decisiu, car hi ha testimonis formals i fidedignes de l’existència d’autors que escriviren en apabhramça en l’època (segles IV-VI dC) que, almenys la majoria dels savis europeus, considera probable per a Kalidassa.

En la traducció, prescindir completament d’aquesta dualitat o triplicitat de llenguatges hauria estat obliterar un element essencial de l’obra, que és inseparable del seu estil i àdhuc de la seva forma interna, tant com ho és la circumstància que una part del text és en prosa (quasi tota la redactada en çauraseni i part de l’escrita en sànscrit) i una part en vers (incloent-hi gran part del sànscrit i tot l’apabhramça). Tot això ha estat distingit tipogràficament en la traducció, imprimint en cursiva els parlaments que en l’original van en llengua sàvia (les acotacions de l’original són sempre en sànscrit) i eixamplant el marge esquerre en la traducció dels passatges en vers. En l’estil m’he servit també d’un català més literari i arcaïtzant quan tradueixo del sànscrit que en els altres passatges.

Ateses les dificultats que he explicat, hauria estat impossible o més ben dit temerari, per a un estudiós com jo, tan poc especialitzat en indologia, d’emprendre l’establiment d’un text crític basat en un treball personal. Encara que no se li pot reconèixer un caràcter definitiu, he respectat en general el text crític de Shànkar Pàndit (3a edició), que és més modern, més treballat i en conjunt certament millor que el de les edicions anteriors. He tingut en compte pertot les esmenes proposades per filòlegs posteriors, Kale, Karmarkar i Hari Chand, però en la major part dels casos no les he adoptades. Les de l’últim eren particularment valuoses per tal com es funden en el text de venerables filòlegs autòctons, que remunta a dates anteriors, sovint de molt, a la de tots o la majoria dels manuscrits utilitzats per Sh. Pàndit. Per aquesta raó m’he mostrat més generós amb les lliçons assenyalades per Hari Chand, però desgraciadament aquestes fonts solament reporten el text d’una minoria dels passatges en vers i cap dels en prosa. En resum, doncs, segueixo gairebé sempre el text de Sh. Pàndit i quan me n’aparto ho indico en nota.

Com que la traducció de Focaux es basava generalment en el text de Bollensen o en els de Williams o Wilson, anteriors a l’edició que m’ha servit de base, i el meu pare havia seguit Foucaux en prop de la meitat dels casos, aquesta circumstància m’obligava també a refer a fons la seva traducció. Però la diversitat de variants que ell proposava en les dues versions consecutives ha fet possible d’optar generalment entre mots que eren d’ell, i el resultat és que l’aportació dels dos col·laboradors en aquesta traducció ha estat si fa no fa igualment considerable. Les notes són meves.

7-III-1970

Joan Coromines: Pròleg a Kalidassa: Vikramórvaçi o Úrvaçi donada en premi a l’heroisme. Drama en cinc actes, traduït de l’original hindú per Pere Coromines i Joan Coromines. Palma de Mallorca: Editorial Moll, 1970; ps. 9-14. (Raixa; 81). Reeditat dins Montserrat Bacardí, Joan Fontcuberta i Gel, Francesc Parcerisas (eds.): Cent anys de traducció al català (1891-1990). Antologia. Vic: Eumo Editorial. Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra. Departament de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Facultat de Traducció i Interpretació d’Osona de la Universitat de Vic, 1998, ps. 213-216. (Biblioteca de Traducció i Interpretació; 3).