La revolució poètica petrarquista, que es va desfermar al llarg del segle XVI per tot Europa, arran de la primera edició del Cançoner, a Venècia, l’any 1501 (per obra del cardenal poeta Pietro Bembo i de l’editor Aldo Manuzio), va trobar Catalunya sumida en una greu crisi econòmica, política i social, sens dubte el pitjor dels sòls per a qualsevol florida cultural d’envergadura; fins i tot l’encara rica València havia claudicat i estava més a prop del segle d’or castellà que del seu propi segle d’or anterior. Tanmateix, els contactes naturals amb Itàlia –amb Nàpols, en particular, on un dels primeríssims petrarquistes va ser el barceloní Benedetto Gareth, el Cariteu– no havien de cessar, i el petrarquisme, per tant, no va deixar d’arribar puntualment a Barcelona, sinó que ja ho va fer en el castellà manllevat del també barceloní Joan Boscà. En conseqüència, tot i trobar-se Catalunya al bell mig del camí d’expansió del petrarquisme, la revolució lírica i prosòdica que havia de desvetllar en el si de les literatures castellana, francesa, portugesa, flamenca o anglesa va passar de llarg per damunt de la nostra poesia, sense deixar-hi gaire més rastre que els descolorits versos del pintor Pere Serafí.
Aquesta situació històrica és del tot rellevant a l’hora de plantejar-se una traducció de la influent poesia de Francesco Petrarca al català. Naturalment, tot i que la poesia del toscà havia crescut a la propera Provença del segle XIV, el desenvolupament tardà del petrarquisme poètic (l’edició del Cançoner es publicava cent vint-i-set anys després de la mort del poeta) no ens havia de deixar tan sols sense poesia petrarquista, sinó, és clar, també sense traduccions de la poesia de Petrarca. De manera que la llengua que abans que cap altra havia incorporat en versos propis la Comèdia de Dant s’havia de quedar sense els versos del cantor de Laura, mentre el segle d’or castellà assolia la publicació de tot el Cançoner, l’any 1591, en versió poètica del portuguès Enrique Garcés (és curiós, o potser simptomàtic, que també la millor traducció poètica castellana d’Ausiàs march fos obra d’un altre portuguès, Jorge de Montemayor).
No pas menys rellevant és el fet que, entre la Renaixença i el Noucentisme, no sorgís mai tampoc entre nosaltres cap projecte de traducció del poeta que de manera més decisiva i constant ha marcat l’evolució de la poesia occidental al llarg dels últims cinc ssegeles. Aquella cultura que semblava tan poc interessada a tenir un Petrarca anostrat era paradoxalment la mateixa que es preocupava de tenir els clàssics grecollatins tarslladats a la llengua pròpipa i que en més d’una ocasió acollia de nou la traducció de la Comèdia de Dant (dit sigui de passada, bé que no faci al cas: un d’aquells intents, la traducció en vers de Narcís Verdaguer i Callís, estroncada per la mort del traductor, és d’un interès literari molt superior al que podria pensar l’absoluta obscuritat en què sempre, ja d’abans de l’aparició de la genial versió de Josep M. de Sagarra, ha hagut de sobreviure). Això no vol dir, és clar, que els poetes catalans moderns no es beneficiessin de la lliçó petrarquista (i no tan sols per via indirecta); en algun cas, com les Estances de Carles Riba o Sol, i de dol de J.V. Foix, les referències a la poesia italiana antiga i, específicament, a la de Petrarca, són ben explícites (encara que això difícilment justifiqui la utilització de termes com «neopetrarquisme» per parlar dels personalíssims sonets de Foix). Curiosament, doncs, no va ser fins després de la guerra, en les condicions mésa adverses imaginables, que Osvald Cardona va emprendre la traducció d’una substanciosa antologia del Cançoner petrarquià, que havia d’aparèixer l’any 1955 (Sonets i cançons, Barcelona, Alpha). Amb la seva pulcritud habitual, Cardona hi oferia unes versions correctes, sovint fins i tot molt satisfactòries, però que en definitiva no deixaven de ser insuficients, d’una banda perquè no oferien més enllà d’unes tres quartes parts del gran llibre, i de l’altra perquè el traductor s’hi permetia algunes llibertats formals totalment inapropiades en la versió d’un autor que amb el seu exemple justament havia instaurat una autèntica tradició formal (prosòdica, mètrica i estròfica) dins la poesia europea. Finalment, encara, la traducció de Cardona incorria de tant en tant en errors d’interpretació que podien arribar a ser tan greus com el de la primera tercina del sonet XXXIV, que feia perfectament incomprensible el sentit del poema sencer, precisament un dels sonets centrals del llibre, que en un dels estadis de redacció Petrarca havia disposat al capdavant de tot.
Fins i tot sense aquestes últimes consideracions crítiques, la generosa empresa d’Osvald Cardona exigia la continuació de la seva obra amb un nou intent. Petrarca ho demanava a crits. No era lògic que una cultura com la nostra, que en menys d’un segle ja ha tingut cinc traductors de sonets de Shakespeare, no disposés d’una sola col·lecció completa de l’obra de Petrarca, històricament molt més important –digui el que vulgui sel senyor Bloom– que els sonets de Shakespeare, que al capdavall són una –bellíssima– conseqüència tardana dels sonets del cantor de Laura.
Vull confessarf de seguida que jo no em vaig posar a traduir Petrarca amb l’ànim del redemptor que volgués posar remei a l’estat de coses descrit. En absolut. La història de la mevba aproximació al Cançoner petrarquià és força modesta i atzarosa. Tot va començar arran d’una conferència de presentació de diverses peces musicals compostes sobre poemes de Petrarca, per a la qual vaig acudir naturalment al llibre de Cardona... fins que vaig necessitar precisament un dels sonets que no figuraven a la seva tria. Amb una intenció merament utilitària, doncs, vaig fer les meves primeres proves petrarquianes, a principis de 1994. Tanmateix, aquell primer tast em va obrir la gana i em vaig posar a traduir, sense presses i sense cap objectiu editorial a la vista, aquells poemes que el bon Cardona havia anat deixant de banda. Vaig començar per les sextines –Cardona no n’havia fet cap! – i vaig continuar amb els sonets i fins amb alguna cançó. Un dia, però, presentant una sèrie de madrigals italians del segle XVI, vaig necessitar precisament el sonet XXXIV damunt esmentat i, en adonar-me que el text de Cardona no revelava el sentit de l’original, vaig intentar traduir també aquell sonet, amb la qual cosa traspassava per primer cop la frontera que m’havia imposat i em llençava a trepitjar el terreny del meu precursor. Tot i que encara no en tenia el propòsit, doncs, havia començat de fet a emprendre el Cançoner sencer. En realitat, van ser els amics que coneixien aquelles primeres proves els que em van esperonar a continuar per aquell dificil camí. El primer que em va dir sense embuts que havia d’atrevir-me amb el llibre sencer va ser el poeta castellà, llavors resident a Barcelona, Ángel Crespo, responsable ell mateix d’un magnífic Cancionero (i d’una Divina Comedia, segurament la millor versió castellana del gran poema dantesc). «Ho deu vostè a la memòria d’Ausiàs March», em va dir, sense cap ombra perceptible d’ironia, ell que coneixia les meves primeres provatures petrarquianes i dantesques. I, en efecte, va ser arran d’aquella conversa que em vaig plantejar per primera vegada la possibilitat d’abordar el magne projecte de traduir tot el Cançoner. I a la fi m’hi vaig decidir, no pas sense dubtes sobre les meves possibilitats reals de dur-lo a terme. L’any 2004, setè centenari del naixement del poeta, em va semblar una data raonable per culminar la feina. Tanmateix, al nostre país, una empresa d’aquesta magnitud sembla reservada a funcionariss –universitaris o no–, monjos o concos rendistes. Però jo, després de deixar la universitat l’any 1992, no tan sols no reunia cap d’aquelles condicions, sinó que a sobre era un pare de família temeràriament resolt a viure, ell i la prole, de la literatura. Per tant, no em podia embarcar en aquella llarga i complexa aventura petrarquiana si no era trobant alguna font de finançament. D’entrada, la Institució de les Lletres Catalanes em va concedir un ajut, que em va permetre una primera immersió en la feina, els resultats de la qual van aparèixer sote el títol goetheà de Sap la terra on floreix el llimoner? (Barcelona, Proa, 1999). Més endavant, la Institució encara em va concedir un segon ajut, per a una segona tongada de dedicació. Però l’empenta definitiva va venir amb el premi Jaume Vidal Alcpver, de l’Ajuntament de Tarragona, que va fer possible una dedicació molt més prolongada, gràcies a la qual vaig poder enllestir els tres-cents divuit sonets del Cançoner, una tria dels quals es publicava l’any 2003 (Cançoner. Tria de sonets, Barcelona, Proa). Tanmateix, i a desgrat d’un ajut ulterior del ministeri d’Assumptes Exteriors d’Itàlia, l’objectiu d’enllestir el Cançoner per a l’any 2004 no haurà estat possible. No pas per falta de ganes, que hi eren totes, sinó senzillament per falta de finançament. En aquest país en què els diners oúblics es malbaraten alegrements en assessories de dubtosíssima utilitat, i els privats, en futbolistes de no menys flagrant inutilitat, continua semblant aixomàtic que un projecte com la traducció íntegra del Cançoner petrarquià només sigui possible amb el sacrifici personal de l’il·luminat que l’escometi. Aquí la cultura ens és molt bona per posar-nos-la a la boca, però no pas per gratar-nos la butxaca. I així ens prova!
De moment, doncs, la trentena de poemes que falta traduir (una quantita petita però enganyosa, perquè el conjunt suma un miler de versos) continua esperant temps més propicis.
Deixant de banda els problemes econòmics, la traducció d’una obra com el Cançoner comporta els seus propis maldecaps literaris, força més interessants que els financers. La manca d’una tradició petrarquista, per exemple, fa que, avui, un traductor català de la poesia de Petrarca es trobi davant un cúmul de problemes específics que, per exemple, un traductor castellà com Ángel Crespo ja no es va haver de plantejar, perquè la pròpia tradició ja els hi havia resolt abans. Per al seu Petrarca (Cancionero, Barcelona, Bruguera, 1983), Crespo comptava amb el petrarquisme castellà del segle d’or, que havia capgirat completament la dicció medieval, i no li calia sinó el seu bon gust de poeta per anar a buscar-hi solucions que encara li poguessin servir per a un Petrarca de finals del segle XX. Per al traductor català, en canvi, les perplexitats són contínues: la revolució poètica i prosòdica que el petrarquisme italià imprimia a les altres llengües europees no s’havia produït en la nostra, i per tant li deu caldre partir, d’entrada, de l’esglaó anterior, que no és altre que la poesia d’Ausiàs March. Però és possible traduir el pudor refinat d’un Petrarca a la llengua abrupta i aspra de March? La resposta evident sembla que ha de ser negativa. El traductor català pot partir de March, però el que deu haver de fer és «fabricar» de cap i de nou una llengua específica per a Petrarca. Vol dir això que hagi d’imaginar la llengua poètica que hauria pogut desenvolupar-se al segle XVI? Doncs sí... i no. Sí, perquè es tracta d’invitar Petrarca, un poeta del segle XIV, a expressar-se en una llengua diferent del seu «vulgar», però no tan apropiada a la seva personalitat lírica com es pugui; i no, perquè es tracta d’obtenir uns poemes per aun públic d’ara –culte i selecte, però d’avui. El traductor, doncs, es veurà obligat a tota mena d’equilibris perillosos entre la llengua d’un passat esplendorós –bé que problemàtic i estroncat– i la d’un present francament quimèric, que tot sovint podran acabar en fracàs.
L’altre problema que aassalta el traductor català de Petrarca, després de la manca de tradició, és la sospita que la pròpia llengua no resulti altament refractària als endolciments melòdics i a les suavitzacions tímbriques que el petrarquisme va poder propiciar en llengües com el castellà o el portuguès, musicalment més properes al toscà. I això no pas per cap aspror essencial de la llengua, sinó per la simple raó etimològica que escurça la llargada de les nostres paraules, és a dir, la caiguda de la síl·laba posttònica del llatí vulgar (el «mortem» llatí dóna «morte» en italià, «muerte» en castellà i «morte» en portuguès, però només «mort» en català, en provençal i en francès). Això, d’una banda, dóna al traductor un avantatge evident a l’hora d’encabir significats en un vers, però, de l’altra, el condemna a una sonoritat molt més rotunda i fins i tot dura (més ausiasmarquiana, per dir-ho així).
Aquesta mateixa raó comporta una comparativa pobresa de ritmes que difícilment pot competir amb la varietat sonora de les rimes italianes originals. Per exemple: allò que en italià ofereix un ventall de tres rrimes diferents com ara –ente, -endo i –ento (mente, tremendo i lamento, posem) convergeix en català en una sola rima uniformadora en –ent (ment, tement i lament). La qual cosa, no cal dir, obliga el traductor a plantejar-se també si en català és possible d’adoptar criteris clàssics com la no repetició d’una rima al llarg d’una canzone que si molt convé arriba als cent cinquanta versos. I això, tractant-se d’un poeta com Petrarca, que es plantejava el virtuosisme en la seva art com una recerca moral de la perfecció, no és pas un detall sense la seva importància, encara que a un lector modern li pugui sonar a música celestial de lligamosques.
Malgrat la manca de tradició petrarquista i la diversitat musical de català, però, s’ha de dir que és possible deixar parlar Petrarca en català. I potser el secret està precisament en aquest «deixar». Si el traductor és capaç de donar a Petrarca l’oportunitat d’expressar-se en català, cal creure que ell mateix triarà la llengua poètica que més li convingui. Sembla, dit així, una pura criaturada. Però no ho és. L’experiència del traductor de poesia ensenya que cada poeta ees tria –si el deixen, si l’hi ajuden– la llengua poètica que necessita en el nou context lingüístic en què es presenta. Tot depèn de si el traductor està disposat a practicar la humilitat de no interferir en el camí del poeta, sinó de servir-lo amb imaginació. Molt bo per dir, però molt mal de fer. Perquè, qui gosarà presumir d’un ofici poètic capaç de posar-se al servei del virtuosisme de Petrarca?
Tanmateix, a desgrat de tots els obstacles descritss i dels imaginables, no desespero de poder presentar, en un futur no gaire llunyà, una aproximació poètica al Cançoner, la primera gran col·lecció de poesia lírica moderna.
Miquel Desclot
DESCLOT, Miquel. 2004. “Traduir Petrarca avui”, Serra d’Or 534, 33-37.