Un exercici saludable per als qui creuen, o pretenen de fer-nos creure, que la cultura catalana és un camp clos, seria de dreçar el catàleg de les bones traduccions que s’han fet al català. Fins així generosament limitada, la llista mostraria en la novella, i encara delicada, cultura catalana un desig d’enriquir-se mirant enfora i portant endins que altres cultures plenes d’orgull podrien envejar-li.

Tot bon lector català —fins aquell que no ha de recórrer usualment a les traduccions— pot mostrar una experiència personal que ho confirma. Pel que fa a mi, recordo encara amb un cert enyorament, de la infantesa, uns relligaments de fulletons de la Renaixensa, que ara em donarien sens dubte un bon sobtament ortogràfic, però que aleshores m’entretenien com el millor fulletó. Després vingué el contacte amb la Col·lecció Popular de L’Avenç, que fou el contacte amb Ibsen (aquells ombrívols Espectres) i amb Björnaterne Björson (aquella clara Synnöva Solbakken). I després s’inicia l’Edat d’or de les nostres traduccions amb la fundació de l’Editorial Catalana.

No tinc cap intenció, en aquest punt, de lloar o de blasmar aquesta empresa editorial. La seva importància en el ram de les traduccions prové simplement del fet que va trobar-se entre mans dos treballadors necessitats, i aquests dos treballadors resultaven ésser dos literats professionals dels més intel·ligents de Catalunya. La Biblioteca Literària i l’Enciclopèdia Catalana d’aquesta editorial semblaven comptar amb un cos molt nodrit de traductors: en realitat —i sortosament— era gairebé tot format per Carles Riba i Josep Carner, que actuaven en llur nom propi o rera algun de llurs innombrables pseudònims. Algun altre traductor de primera força es revelà a la Biblioteca Literària: Josep Lleonart, traductor de Goethe; Marià Manent, que ens donà un Kipling saborós. Aquests obrers literaris fan recordar encara amb plaer les col·leccions de l’Editorial Catalana, malgrat tots els fracassos i matusseries posteriors.

Acostant als temps actuals aquest esguard enrera, hom veu com s’eixampla el camp cobert per les nostres traduccions: la Fundació Bernat Metge, les Edicions Proa, l’Editorial Barcino sistematitzen la tasca de les aportacions literàries i de l’aprofitament dels nostres talents traductors. I en arribar al punt en què dificultats d’ordre purament material —com ara la mancança de paper— semblen congelar, o almenys embalbir, les editorials importants, no manquen tanmateix col·leccions on la vocació del traductor pot esmerçar-se.

Les consideracions anteriors recorden almenys que aquesta tasca de les traduccions té prou gruix a Catalunya per a justificar un assaig sobre l’art de traduir. Si el lector considera que en el gruix de la tasca pot haver-hi —hi ha sens dubte— textures de vàlues desiguals, la justificació en queda evidentment reforçada. Les traduccions primitives (La Renaixensa, L’Avenç, etc.) són un cas vocacional: lloem el que tenen de bo i no ens amoïnem per llurs deficiències que no podien —i encara menys poden— fer gaire mal. Però a partir de la fundació de l’Editorial Catalana, el moviment editorial desperta la idea del lucre en molts de pobres, però no pas honrats, traductors. Escriure en català, que havia estat una vocació, esdevenia un negoci o almenys una possible font d’ingressos. Era natural que una allau de mediocres —amb els disgraciosos bilingüistes al cap.— es llancés al camp de les traduccions al català i n’ocupés una part considerable. És clar que és demanar massa de voler que els editors sàpiguen distingir entre els bons traductors i els simples aprofitadors d’influències. El que es pot fer —en benefici de tothom— és de fornir mitjans al públic perquè estableixi la distinció pel seu compte —una tasca que es troba dintre del pla d’aquest assaig.

Es pot assajar encara que aquest assaig tingui una altra utilitat. Ja em sembla que veig l’amable lector fent la rialleta. “Aquest home —pensa l’amable lector— té la pretensió d’influir en els traductors!” Bé, doncs; per què no? No en tots els traductors, és clar. Els bons traductors no cal que llegeixin el que seguirà; ho coneixen de sobres. Els traductors dolents (que en general, a més de fer-ho malament, es pensen fer-ho bé) s’arronçaran d’espatlles desdenyosament davant del millor consell, com si ja fos cosa vella per a ells, i després continuaran fent com si mai no els l’haguessin donat. Però hi ha una tercera categoria de traductors, capaços d’aprendre sempre alguna cosa d’una experiència benintencionada. Vull dir els traductors joves que fan les faltes pròpies de l’edat. Conec traductors joves literàriament decrèpits; però també n’hi ha que mostren aquella matusseria jovenívola que no nega l’existència d’un bell talent a madurar. Aquests esperançadors minyons constitueixen el tercer punt de suport de la justificació d’aquest assaig.

EQUIVOCAR-SE ÉS HUMÀ

L’editor de traduccions sol tranquil·litzar-se la consciència alçant, entre la traducció i el públic, la cortina d’una revisió més o menys acurada. Això espatlla de vegades alguna tasca brillant, però generalment millora la qualitat de la traducció, fent desaparèixer almenys aquelles equivocacions tan humanes que gairebé podríem qualificar-les d’inhumanes.

Tanmateix, més d’una exhilarant errada travessa la cortina, i no diguem res de les que han de suprimir —de vegades amb gran recança— els correctors. He vist autel traduït per “hotel”, rivière per “ribera”, luxury per “luxúria”. Una parella, sorpresa en un festeig innocent, exclama: “salvem-nos!” (sauvons-nous). En una altra parella, ell “cau de fonolls” (hinojos). Un presoner declara que “no pot sostenir el pes de les alzines”. Com que no hi ha cap arbre prop de la presó, aquesta declaració resta misteriosa fins que hom descobreix que el traductor s’ha perdut, pel diccionari, entre chaîne i chêne. Un altre traductor fa davallar “trossos de bosc” per un riu. Es tracta de morceaux de bois.

Les equivocacions anotades al paràgraf anterior són rigorosament autèntiques (me n’hauria pogudes inventar de més divertides). Les conclusions que en podem treure, doncs, són conclusions en ferm. La primera, que salta verament a la vista, és que el traductor no hauria de lliurar el seu treball sense repassar-lo, llegir-lo almenys una vegada. És evident que totes les errades anteriors, detonants dintre el sentit del text, podien ésser descobertes per una simple lectura, que llavors hauria estalviat al traductor una bona quantitat de descrèdit. És clar que un traductor mitjanament intel·ligent ja no hauria comès aquest tipus d’errades; però sempre està exposat a fer-ne de més excusables i que una simple lectura també li farà descobrir.

Però les errades anteriors no ens diuen solament això. Grosseres com són, ens indiquen clarament dos punts que cal considerar amb atenció en tota discussió sobre les traduccions: primer: en el coneixement dels dos idiomes, ¿a quin s’ha de donar la preferència?; segon: ¿fins a quin punt ha d’ésser literal una traducció?

ENTRE DOS LLENGUATGES

¿Quin dels dos idiomes ha de saber millor el traductor, l’idioma que tradueix o l’idioma al qual tradueix? Aquesta pregunta trobaria contestes fàcils que podrien semblar enraonades. Hom podria dir: “tots dos igual” o “com millor els sàpiga, millor”. De fet, les contestacions són tan poc adequades que amb prou feines podrien servir per als casos de traduccions més simples: per exemple, el de les cartes comercials. Si compliquem una mica les coses i fem traduir articles de diari, per exemple, de l’anglès al català, ja no serà el mateix, per a l’èxit de la traducció, que el traductor sigui un anglès que sàpiga el català o un català que sàpiga l’anglès. Tots dos podran fer-ho bé, però —a igualtat de les altres circumstàncies— és gairebé segur que ho farà millor el català que no l’anglès. Si es tractava de traduir els tals articles del català a l’anglès seria el traductor anglès que tindria més probabilitats d’èxit.

Considerem el cas d’una traducció verament delicada —la d’una novel·la, per exemple. Per dur a bon terme la seva tasca, el traductor ha de conèixer profundament l’idioma en què la traducció ha d’aparèixer. De fet, el tal idioma ha d’ésser el seu mitjà normal d’expressió, i l’home l’ha de tenir tan lligat amb el seu pensament que reaccioni automàticament davant les situacions intel·lectuals que la traducció li plantegi. Ara, si us hi fixeu, un coneixement tan íntim d’un idioma només es té amb un idioma. Si voleu intimar d’aquesta manera amb un llenguatge que no sigui el vostre, heu de començar per expatriar-vos, i el coneixement íntim del nou idioma esdevé exclusiu i de mica en mica perdeu aquella seguretat que teníeu en el maneig del llenguatge matern.

Veiem, doncs, que el bon traductor no ha de conèixer igualment ambdós idiomes; això voldria dir que és deficient en tots dos. La natura del coneixement que ha de tenir dels dos idiomes que maneja presenta una distinció ben clara: ha de saber l’un per a entendre’l perfectament; l’altre per a expressar-s’hi naturalment.

Si examinàvem una llista de traduccions catalanes, veuríem que hi ha un nombre molt limitat de traductors que compleixin aquestes condicions. Els que les compleixen són escriptors que han arribat a manejar amb gran escaiença llur mitjà natural d’expressió i que havien après l’altre idioma pel simple gust d’augmentar llur cabal cultural. L’aprofitament econòmic d’aquest coneixement no era el fi que els feia adquirir-lo; els ha estat donat de més a més.

De traductors defectuosos, n’hi ha de moltes menes, i entre aquestes n’hi ha dues que cal vigilar especialment, perquè solen ésser acceptades com a bones pels editors. La primera mena és la d’aquells escriptors catalans que, tot aprenent un idioma, col·loquen a un editor llurs “exercicis de traducció”, (Aquests traductors solen millorar, i a llur tercera o quarta temptativa el públic deixa de queixar-se que llurs traduccions li facin una indefinible “estranyesa”.) Una altra mena de traductors defectuosos, ens la forneix la idea que n’hi ha prou de passar una temporada en un país per a tenir un bon coneixement del seu idioma. Si dèiem que qualsevol portera parisenca pot trobar gust a Racine o que tots els botiguers de Londres poden entendre Shakespeare, hi hauria protestes, sens dubte; en canvi, pocs editors vacil·larien a encarregar una traducció d’Ibsen a un viatjant de comerç que s’hagués estat una temporada a Oslo. La traducció fóra (potser) directa, i això és l’important. Altrament, l’atzar podria fer que el viatjant fos un bon escriptor, amb aptitud filològica, i aleshores la traducció també seria bona.

Els traductors d’aquestes dues menes (suposant-los proveïts d’una certa quantitat de talent) són els que se solen fer culpables d’aquelles curioses traduccions que el públic troba estranyes sense poder determinar en què consisteix l’estranyesa. Per a un amant del bon estil —és a dir, de la naturalitat,— són traduccions que produeixen un lleu mareig, com les fotografies desfocades. El llenguatge en què resulten escrites fa una impressió d’artificialitat, d’irrealitat. Us diré en poques paraules de què prové aquest fenomen: el traductor no ha sabut fer el pas de l’idioma original al de la traducció. Es tracta verament d’un pas dificilíssim, constituït per una sèrie d’innombrables passets, en fer els quals el traductor ha de saltar contínuament d’un tarannà lingüístic a un altre de diferent, no sols en grans coses, sinó en tot de petits detalls. No és estrany que aquell que no està ben preparat a aquesta gimnàstica es quedi molts cops a mig camí.

Concretem a un exemple aquesta qüestió del pas incomplet. Suposem que cal traduir de l’anglès al català. Si contractem un escriptor català que no sàpiga prou l’anglès, hi ha moltes probabilitats que prengui certs trets característics de la llengua anglesa per peculiaritats de l’autor, i que els conservi en la traducció en lloc de traduir-los. Si encarreguem la tasca a un escriptor anglès, encara que conegui prou bé el català, és gairebé segur que no se sabrà desprendre en tots els casos de l’íntim convenciment que les formes d’expressió angleses són les naturals. (Ho són, és clar, en anglès; però no en català.)

En una traducció catalana d’un llibre anglès apareixia la curiosa frase: “Alfred xiulà en veu baixa.” Un moment de reflexió ens fa veure l’original: Alfred whistled softly. Naturalment, l’adverbi softly dóna la idea de “poca remor”. Al costat d’un verb com say (“dir”) és evident que softly es pot traduir per l’expressió “en veu baixa”, però no amb un verb en què la veu no intervé. En aquest cas el traductor s’ha deixat arrossegar a emprar d’una manera general un aspecte parcial d’una expressió. Aquest softly ens fa pensar en un cert doucement francès. ¿No heu vist alguna vegada un doucement, doucement! (és a dir, “no feu soroll”) traduït per “dolçament, dolçament!”?

En una altra traducció de l’anglès apareixia un cert “capità Redmon”. “Capità Redmon” deia, feia, muntava a cavall, empaitava la guineu; però sempre sense article. L’autor semblava no adonar-se que l’expressió “capità Redmon” està bé en vocatiu, però que usualment cal dir “el capità Redmon”, encara que en anglès la forma correcta sigui Captain Redmon. En alguna altra traducció haureu trobat papàs, oncles, tietes, etc. desarticulats: “papà somrigué” (Dad smiled) en lloc de “el papà somrigué”.

Recordo una traducció de l’alemany en què l’actuació d’una parella era mostrada dins una gran confusió. El text era ple de trossos escollits com el que segueix: “—Ai, ai! —xisclà. —No em toquis; aparta’t. —Però no en va fer cabal. Li posà la mà, duríssima, a l’espatlla i li va fer sentir la seva força. El seu esglai era terrible; les seves mans tremolaven. Amb aire indiferent cargolava una cigarreta.” L’aire d’intensa follia que té aquesta prosa és unicament degut a una supressió de pronoms personals. En l’original aquests acompanyen normalment el verb i en aquest cas indiquen qui fa les coses, ell o bé ella. En una traducció catalana ja està bé, en general, d’escriure el verb sense el pronom personal; però sempre que no en resulti una confusió com la del tros literari reproduït, o sempre que aquesta confusió sigui evitada d’alguna altra manera. Una cosa semblant s’esdevé en la traducció del possessiu “seu”, d’aquells llenguatges on “d’ell” és expressat diferentment que “d’ella”. Per exemple: els possessius anglesos his, her, its, que es tradueixen normalment per “el seu”, o “la seva”, etc., estableixen una distinció sexual que el traductor ha de tenir en compte, si no vol caure, i fer caure el lector, en un mar de confusions.

L’atracció del tarannà del llenguatge original en l’esperit del traductor és tan forta que no es fa sentir solament en els traductors mal preparats per a llur tasca. Aquests la sofreixen més, és clar, i no se n’adonen prou per a resistir-hi d’una manera adequada. Però els traductors que reuneixen totes les condicions també sofreixen aquella influència. Un bon traductor de l’anglès em va confessar que una vegada, en repassar un dels seus treballs, es va sorprendre de trobar-hi els mots “missionari” i “confessional” en lloc de “missioner” i “confessionari”. En el curs de la traducció s’havia familiaritzat tant amb els mots anglesos missionary i confessional que s’havia oblidat de traduir-los. El mateix escriptor confessa una forta tendència a traduir el mot resume (“reprendre”, “continuar”) per “resumir”. Diverses vegades ha hagut d’esmenar en els seus textos aquesta mala traducció i el que l’amoïna és que algun cop el text, no mancant al bon sentit, no li indiqui l’errada.

Si això s’esdevé amb paraules aïllades, penseu el que pot ocórrer amb els girs sintàctics, amb els temps verbals, amb l’ús de les preposicions, amb el maneig dels proverbis i dels idiotismes. Com més us ho mireu, més grossos obstacles, més subtils paranys trobareu parats al pas de l’un a l’altre llenguatge. I crec que més us convencereu – posat que hàgin seguit els anteriors raonaments i exemples- de la necessitat que el traductor conegui els dos idiomes precisament de la manera abans indicada: l’un, el de l’original, per a entendre’l ben bé; l’altre, el de la traducció, per a expressar-s’hi naturalment.

LA LLETRA I L’ESPERIT

Ha d’ésser literal una traducció? N’hi ha que diuen, molt segurs: “la traducció ha d’ésser literal”. Altres, amb la mateixa seguretat: “cal traduir l’esperit i no la lletra”. (En el cas que no existissin uns afirmadors tan absoluts, sempre seria bo d’inventar-los perquè ens ajudin a precisar les coses.) Amb aquestes afirmacions passa el que sempre ocorre amb les coses massa ben tallades: són certes i falses alhora. El que cal dir és el següent: “De vegades una traducció (més aviat un trosset de traducció) pot ésser literal, i llavors és millor que ho sigui. Però en la major part dels casos, perquè la traducció ho sigui de veres, no es pot conservar la literalitat. Llavors, naturalment, la traducció no ha d’ésser literal.”

Si volem traduir l’expressió su suegra querría verle muerto, és natural que ho fem així: “la seva sogra voldria veure’l mort”. La traducció mot a mot ens dóna una bona traducció, i seria verament ridícul que cerquéssim marrades com “el desig de la seva sogra fóra de veure’l mort” o una altra lliure traducció semblant. Però si volem traduir no da pie con bola, direm “no n’encerta cap”. La traducció literal “no dóna peu amb bola” no vol dir res en català. Aquests són casos extrems, entre els quals hi ha infinitat de casos intermedis amb totes les gradacions, en què podem acostar-nos a la literalitat o ens veiem obligats a allunyar-nos-en per acomplir una bona traducció.

De vegades, el consell de literalitat està desproveït de sentit. Examinem un cas ben simple: la traducció de l’expressió anglesa I saw. L’expressió és tan curta que gairebé és impossible de sortir de la literalitat. Però ¿què vol dir en aquest cas una traducció literal, si se’n poden fer prop de mitja dotzena? I saw vol dir “vaig veure”; però de vegades s’ha de traduir per “he vist”, i altres per “veia”, i en certs casos per “veiés”. La recomanació de literalitat ací, doncs, només podria fer una cosa: portar a una traducció errònia en una expressió com I saw to it, per exemple. Jo sé d’un ferm intel·lectual que ho traduïa “vaig veure a allò” en lloc de “vaig ocupar-me’n”.

El lector ja s’adona que podríem presentar una sens fi de casos en què l’allunyament de la literalitat és obligat per a una traducció cenyida. Això s’esdevé especialment en la traducció de refranys, idiotismes i frases fetes. A La Tempestat de Shakespeare, Stefano diu ofensivament a Trinculo: Though thou canst swim like a duck, thou art made like a goose. Una traducció aproximadament literal ens donaria: “Encara que nedis com un ànec, ets fet com una oca.” Però és millor i més cenyida, per bé que menys literal, la traducció següent: “No sé si nedes com un peix, però sé prou que ets un lluç.” “Peix” no correspon a duck; però la idea to swim like a duck és perfectament expressada per “nedar com un peix”. Goose i “lluç” són animals ben diferents, però es corresponen molt bé quan s’empren figurativament aplicats a una persona.

Hi ha casos en què la literalitat encara queda més mal parada, a menys que hom vulgui sacrificar-hi tota la vida de la traducció. Un d’aquests casos és el de la traducció de textos que giren entorn d’un joc de paraules. Poques vegades aquest joc podrà traduir-se literalment. Hom pot fer-ho i presentar al lector un paràgraf sense sentit, acompanyat d’aquella nota tan coneguda: “Joc de paraules intraduïble. N. Del T.” Però també es pot fer una altra cosa: esmolar la intel·ligència i cercar en l’idioma de la traducció un moviment d’enginy semblant al que l’autor de l’obra original ens presenta; fer una obra de creació en lloc d’una obra de museu.

Shakespeare, que se sol lliurar als jocs de paraules amb un engrescament encomanadís, ens en fornirà un exemple. La primera escena de Juli Cèsar és un suculent farcit de jocs de paraules. Un ataconador hi declara: ... all that I live by is with the awl: I meddle with no tradesman’s matters nor women’s matters, but with awl. I am, indeed, sir, a surgeon to old shoes; when they are in great danger, I recover them... El joc de paraules és entre awl (“alena”) i all (“tots”) i entre recover (“restablir-se”) i re-cover (“recobrir”). Una traducció aproximadament literal serà: “... no visc més que de l’alena. No em fico en afers de comerciants ni de dones, sinó en tots. Sóc, de fet, senyor, cirurgià de sabates velles; quan es troben en gran perill, les recobreixo...” Amb nota i tot, no s’hi podria veure gaire solta. Mireu, en canvi, la següent traducció no literal: “... no visc més que de l’alena. No tracto amb home ni dona; només amb l’alena. Sóc, amb el vostre permís, cirurgià de sabates velles; quan els meus malalts estan greus, jo els poso un bon pedaç...” El joc de paraules ha canviat. Ací és entre “alena” i “Helena” i entre el sentit literal i el figuratiu de l’expressió “posar un bon pedaç”. Ens hem apartat molt de la literalitat, i la traducció hi ha guanyat considerablement.

Altres motius menys palpables poden acostar-nos a la literalitat o alluyar-nos-en. Els passatges purament expositius permetran tal vegada de seguir més cenyidament la lletra de l’original en tots els detalls. El ritme de la prosa, la necessitat d’evitar cacofonies i altres noses poden determinar un apartament momentani de la literalitat amb tanta força com en algun dels casos exposats abans. En canvi, en casos en què una traducció lliure sembla gairebé imprescindible, pot presentar-se un subcàs que demani una traducció literal. La traducció d’un proverbi ha d’ésser naturalment a base d’un altre proverbi, no una traducció mot a mot, que de vegades no tindria sentit. Però pot molt ben ésser que alguna vegada ens convingui la literalitat per a reproduir una impressió d’exotisme, de respectar els girs lingüístics aliens per donar el que s’anomena “sabor local”.

MÉS ENLLÀ DE LA CIÈNCIA

Aquest assaig podria fer un gran bé només que, amb les seves exemplificades consideracions, servís per a decidir algun traductor sobre algunes de les qüestions que se li plantegen en el curs dels seus treballs. Convé de tenir criteri format abans de posar-se a traduir. Cal que el traductor, posat davant del text original, pugui respondre amb la millor solució d’una manera gairebé instintiva. És clar que de vegades haurà de reflexionar una bella estona i que no es podrà estar de manejar diccionaris. Però les dificultats han d’ésser reduïdes al mínim (o altrament la tasca feta no és adequada ni econòmica) a base d’una ciència tan ben assimilada que es trobi més enllà de la ciència.

I el bon traductor haurà de trobar-se, encara, més enllà de la ciència per una altra raó. Moltes vegades en tindrà prou amb el bell do d’una pensa ben ordenada, d’un tarannà científic. Però quan es tracta de traslladar a un altre idioma els passatges inspirats dels grans creadors, caldrà que, més enllà de la ciència, pugui ésser arravatat, contaminat del gran fervor, i sàpiga resoldre els problemes de la seva traducció sense desdir del batec de la febre poètica.

C. A. JORDANA

Cèsar-August Jordana: L’art de traduir. Justificació d’un assaig, “Revista de Catalunya”, 88, juliol de 1938, ps. 357-370. Reeditat dins Montserrat Bacardí, Joan Fontcuberta i Gel, Francesc Parcerisas (eds.): Cent anys de traducció al català (1891-1990). Antologia. Vic: Eumo Editorial. Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra. Departament de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Facultat de Traducció i Interpretació d’ 0sona de la Universitat de Vic, 1998, ps. 117-125. (Biblioteca de Traducció i Interpretació; 3).