Tres quarts de segle conta ja d’existència aquest admirable poema, model de poesia eròtica, ni superat pels poetes anteriors a Heine, ni remotament igualat per cap dels seus imitadors que són gairebé tants com versificadors ha produït la present centúria.

De vàries de les composicions que formen l’INTERMEZZO n’he llegides traduccions en català – molt apreciables algunes d’elles – esparses en revisats i periòdics; però m’ha dolgut una i moltes vegades que no existís en nostra llengua una traducció completa d’aquesta obra tan universalment admirada i traduïda. Al intentar-ho jo, pago, doncs, un doble tribut: de veneració al Mestre i d’honor a la literatura catalana.

Ningú millor que jo reconeix lo difícil, lo perillós que és tocar aquestes flors exquisides sense malmetre-les; per això, al profanar-les, ho he fet amb tots els miraments que es mereixen.

En primer lloc he prescindit quasi per complet de la rima consonant, a fi d’evitar que em fes dir tal vegada el que ella volgués en lloc del que va dir el Poeta. Quan l’he usada ha sigut perquè m’ha respost perfectament a l’original.

Exemple els lieds:

33
Die Welt ist so schön und der Himmel so blau,
und die Lüste wehen so lind und so lau...

(El món es tan bell i el cel es tan blau,
i el buf del oreig tan tebi i tan suau...)

35
Ein Fichtenbaum steht einsam
im Norden auf kalher Höh’...

(Dalt d’un cim espadada
del Nord, s’aixeca un pibet...) etc.

En segon lloc he procurat traduir vers per vers, i molt sovint paraula per paraula, conservant fins el metre de l’original; cert és que nostra llengua m’ha servit a cor què vols en aquesta tasca.

Exemple els lieds:

I
Im wunderschönen Monat Mai,
als alle Knospen sprangen...

(En el magnífic mes de Maig,
quan tot s’esponcellava...)

3
Die Rose, die Lilie, die Taube, die Sonne...
Die Kleine, die Feine, die Reine, die Eine...

(La rosa i el lliri i el sol i el colom...
La nina, la fina, la pura, l’única...)

I0
Die Lotosblume ängstigt
sich vor der Sonne Pracht...

(Pateix la flor del lotus
de l’esplendor del Sol...) etc.

Així mateix he posat molt esment en respectar la dicció precisa, les acolorides imatges i els epítets gràfics usats per l’autor, evitant incórrer en el pecat en què incorren molts traductors que, per guanyar síl·labes i a manera de falques, farceixen els conceptes traduïts amb epítets i imatges de la seva collita.

He procurat igualment interpretar amb la major fidelitat que he pogut el llenguatge familiar de Heine, tan íntim, tan simpàtic en son desenfado, i que va donar el cop de gràcia a l’envarament i al barroquisme amb què els poetes que l’havien precedit tenien agarrotada la llengua tudesca.

I finalment, he procurat, tant com m’ha sigut possible, fer desaparèixer el traductor per deixar tota la plaça a Heine.

I aquest és el principal mèrit que a ma traducció concedeixo.

A. M.

Apel·les Mestres: Pròleg dins Heinrich Heine, Intermezzo. Traducció catalana d’Apel·les Mestres. Barcelona: Llibreria Espanyola, 1895, ps. 8-10. Reeditat dins Montserrat Bacardí, Joan Fontcuberta i Gel, Francesc Parcerisas (eds.): Cent anys de traducció al català (1891-1990). Antologia. Vic: Eumo Editorial. Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra. Departament de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Facultat de Traducció i Interpretació d’ Osona de la Universitat de Vic, 1998, ps. 23-25. (Biblioteca de Traducció i Interpretació; 3).