En aquesta tercera passejada per les terres catalanes, Kàtia estrena vestit nou. No es tracta d’una qüestió de modes, encara que els trenta-set anys transcorreguts d’ençà que es va posar el primer vestit no hagin passat en va. Diguem que es tracta de completar un vestit fet massa de pressa i corrents i amb massa poca roba, i així la metàfora quedarà rodona.

Kàtia és la primera de les meves traduccions literàries, i la vaig haver de fer a la impensada. Les coses van anar així. Jo era no res més que un corrector d’impremta amb vel·leïtats d’escriptor. I ni la meva condició d’empleat ni el meu poc predicament en el món de les lletres no van ser obstacles perquè un dia, tot passant, el propietari de la impremta -que era el benemèrit llibreter-editor-impressor Antoni López Llausàs- em preguntés:

- Què, ja heu començat la traducció?
- Quina traducció?
- Ja us ho dirà en Soldevila.

Es referia a Carles Soldevila, sota la direcció del qual Antoni López Llausàs havia posat una biblioteca d’autors estrangers que havia ideat i que se’n va dir «Biblioteca Univers». Tant l’un com l’altre havien comptat amb mi sense ni haver-me preguntat si sabia alguna altra llengua a part de la meva. I només dient això, em sembla que ja poso al descobert -i amb quina satisfacció!- els generosos, persistents i eficacíssims encoratjaments que en els meus anys d’aprenentatge vaig rebre d’Antoni López Llausàs i de Carles Soldevila, fent ara abstracció dels, tan decisius, de Josep M. Folch i Torres.

I efectivament; així que va arribar a la impremta, Carles Soldevila em va portar un exemplar d’una edició barata i no pas recent; era una traducció francesa d’una novel·la russa: Kàtia, de Lleó de Tolstoi. Amb molta il·lusió, també amb molta por, i sota l’advertiment d’acabar aviat, em vaig posar a la feina de seguida; i com que com més avançava amb més dificultats topava, allò va ser un no parar mai saltant de les pàgines del llibre a les columnes dels diccionaris. Els salts devien haver estat massa curts, perquè d’una ràpida lectura que hi va fer Carles Soldevila, les meves quartilles van quedar bastant desfigurades.

No hi ha, però, cap mena de dubte que, tal com va quedar, Kàtia va ser molt del gust de la massa dels lectors catalans: sis o set anys després va haver de ser reeditada; i per malaventura, jo no vaig poder procedir, no ja a una revisió que ja em semblava necessària, sinó ni tampoc a la més sumària correcció de proves.

Kàtia m’ha donat encara una tercera sorpresa, i ha estat que me l’hagi trobada programada en la Biblioteca Selecta. Pures raons d’estratègia m’han permès aquesta vegada d’impedir que Kàtia sortís al carrer sense haver-la revisada a fons. I això és el que he fet, bo i donant gràcies a Déu que al temps de deixar-me anar sumant anys no m’hagi permès d’anar restant exigències al meu bastant estricte sentit de la responsabilitat. La qual cosa ha estat un gran bé, com de seguida veureu.

La lectura del text publicat, tenint al davant aquella mateixa edició francesa d’origen, m’ha demostrat a tal punt la necessitat de la revisió, que els afinaments a la precisió del sentit dels mots i els reajustaments fets a l’estil han obligat a mecanografiar de dalt a baix i de cap i de nou una còpia mecanogràfica feta a posta per a una major comoditat de correcció. I vet ací que -allò del sentit de la responsabilitat-, llesta la tasca i no veient encara prou clars alguns passatges ni en català ni en francès, i admetent la possibilitat d’algun error en la versió francesa guiadora, se m’ha fet també evident la necessitat de confrontar diverses traduccions elles amb elles i totes plegades amb la meva. D’on una altra mena de sorpreses, i aquestes molt més inesperades. Considereu-les:

1a. La traducció francesa que m’havia servit de base és incompleta; hi manquen paràgrafs sencers distribuïts de cap a cap del llibre; i això fa que si d’una banda el text queda més curt en una desena o dotzena part aproximadament, d’una altra es prescindeix de detalls que semblen secundaris, però sense els quals no és possible de poder comprendre algunes de les reaccions dels personatges.

2a. Trobar la novel·la designada sota una gran diversitat de títols, aquesta varietat molt probablement essent atribuïble a la diversa manera d’entendre els editors l’estratègia comercial. En les traduccions confrontades he observat que Kàtia dóna títol només a la versió que anys ha em va servir de base; La felicitat conjugal -que, pel que he vist en les bibliografies tolstoianes consultades, sembla el títol més fidel a l’original-, té un major nombre de partidaris. Una variant l’he trobada en La felicitat del matrimoni; i una altra més curiosa en Marit i muller.

3a. Observar que no hi ha coincidència, sinó discrepància, en el nom de l’heroïna, Kàtia, i en el de la seva persona de confiança, Matxa; en totes altres traduccions que he tingut als dits he vist amb estupor que el nom de l’heroïna és Matxa i que Kàtia és el nom de la persona de confiança. No ho puc assegurar, naturalment; però tinc les meves sospites que el traductor al qual em va tocar de seguir hagués portat les seves preferències una mica més enllà dels límits aconsellables.

Posat en presència de sorpreses d’aquesta mena, he hagut de prendre una decisió; i la meva decisió ha consistit en el següent:

Primer. Refer la revisió altra vegada i de cap i de nou tenint al davant el major nombre possible de traduccions i no solament franceses. Això m’ha permès, no ja de restituir al text català aquella ignorada part escamotejada, sinó de fer aquesta versió més completa que no pas cap de les altres que he vist; car bé hauré de dir que en cadascuna d’elles he trobat també a mancar un fragment o altre, quin més gros i quin no tant, i, és clar, en totes diferents.

Segon. No entrar en el problema del rigorisme, i, tenint en compte que l’actual edició no és pas la primera, sinó la tercera, mantenir el títol de Kàtia amb què la novel·la és coneguda a Catalunya, però adjuntant La felicitat conjugal com a subtítol.

I tercer. Davant l’absoluta necessitat de no introduir el confusionisme, mantenir també els noms de Kàtia i de Matxa en els personatges que ja els duien en la versió primera, i no donar importància a una qüestió de detall com aquesta.

Tinc, doncs, raons suficients per emprar la fórmula «nova versió» per designar aquesta i -aneu a saber!- qualsevol altra edició que pugui seguir-la. I no amagaré pas amb quina satisfacció dono per ben esmerçades les jornades que he hagut de passar exclusivament lliurat a una tasca que no tenia pas prevista; perquè això em permet de constatar que, realment, la Kàtia d’ara és tota una altra que no pas aquella que trenta-set anys enrera va saludar, per primera vegada, els lectors de Catalunya.