LLIBRE I

19

Tant anaren per llurs jornades, que plegaren a l’emperador. Lo qual, sabent que Jacob de Cleves venia per defendre la duquessa e menava en sa companyia lo gentil home que havia vençuda la batalla, hac molt gran plaer; e molts ducs e prínceps los isqueren per fer-los honor, més per desig de veure Curial que per altra cosa, atès que havia fama del pus bell e millor home d'armes del món. Gran fonc la festa que fonc feta aquell jorn. Mas l'emperador tenia prop sí a Curial e no es podia fartar de mirar-lo; e demanà de la sua batalla, e per lo prom fonc tot lo cas recitat. de la qual relació mostrant Curial haver vergonya, anvides mirava degú en la cara.

Llavors Jacob de Cleves, en presència de molts senyors, dix a l'emperador:

-Senyor, io he sabut per awuest haraut que la duquessa d’Ostalriche és per dos malvats hómens d’adulteri acusada, e per aquesta raó, lo duc, crren massa lleugerament, haver-la condamnada a mort. Per què io e aquest companyó meu que ací és, ab l’ajuda de nostre senyor Déu e con fiant del bon bret de la duquessa, som prest per defendre-la; per qué us suplic e us clam merc é que la batalla se faça davant vós, car no em par raonable que lo duc dege ne pusca ésser jutge e part.

L’emperador respòs:

Jacob, la batalla se farà devant mi: e io faré venir aci la duquessa, e los acusadors, e encara lo duc.

E de present escrivi al duc que de continent vengués, menant en sa companyia la duquessa e semblantment aquells qui l’acusaven, e fossen devant ell per al dia de sant Marc, que és a vint-e-cinc dies d’abril, car aquí havia dos cavallers qui volien defendre per batalla la honor de la duquessa.

Lo duc fonc molt content, e per al dia assignat fonc davant l'emperador, acompanyat de molts barons e altra gent notable. Dins lo qual temps, emperó, Curial se mostrà molt, així en arrear, com en convits e molt grans festes, en les quals llargament despenia, e semblantment en mantenir gran estat e en molts donatius que donava; en manera que era tengut en estima molt gran.

L'emperador hac feta fer la plaça on la batalla se devia fer, molt bella e gran, environada de llotges per mirar; car los senyors qui per mirar la batalla eren venguts, eren molts d' Alamanya, de França, e d'Itàlia e de moltes altres partides; e a l'un costat, fora emperó de la lliça. havia un cadafal, assats alt, environat de molta llenya, sobre el qual estava la duquessa acusada e lo foc encès a un depart.

Lo duc de Baviera, qui viu muntar la sua filla al cadafal, dix:

-Filla mia, si tu est sens colpa d'aquest crim que a tu és imposat, hages esperança en nostre senyor Déu, que ell te’n traurà ab aquella honor que tu desiges e veuràs dels acusadors cruel venjança.

La duquessa, sa mare. sobrada de dolor. plorà molt agrament, e sí feren moltes altres nobles dones qui en sa companyia eren vengudes; e no menys l’emperadriu, qui sa cosina germana era.

Emperò, manant l'emperador , cascú anà a son lloc, malaint aquells dos mals hòmens qui en tan gran e tan deshonest perill l’havien aportada.

 

20

E mentre que aquestes coses se feien. vets los dos cavallers acusants venir ab un estandard blau clar, tot sembrat de renarts burells, e tals los paraments dels cavalls: e, ben acompanyat, descavalcaren en la sua tenda. No trigà molt que l'altra part vengueren Jacob e Curial ab un estandard burell e negre mig partit e un lleó rampant en mig, ab gran brogit de trompetes e ministrers, acompanyats d'infinits comtes e barons qui entorn a peu los anaven. Tota la gent de les llotges se girà a mirar vers aquella part. E descavalcaren en la sua tenda. Los acusadors havien oït que Curial era molt valent home d’armes a cavall: perquè, pensant haver millor partit d'ell a peu, tengueren manera que a peu se fes: de què los altres foren molt contents.

Per què, eixint de les tendes, ordonant l’emperador, los ausadors, dels quals l’un Othó de Cribaut era nomenat, e l'altre Parrot de Sant Laydier, entraren en lo camp, e, feta reverència a l’emperador, al seu paballó, qui blau clar sembrat de renarc era, continuant se n'anaren, Tantost e sens triga vengueren Jacob e Curial, e, així com foren dins, Curial s'aturà e mira vers aquella part on l'emperador era, e anà envers ell, e, ficant lo genoll, lo requirí que el fes cavaller. L'emperador devallà en un de les escales de la sua lloja, e, acostant-se Curial, lo féu cavaller. E com se'n fonc tornat dix als princeps e senyors qui a prop li estaven:

-Certes io crec que he fet cavaller lo pus bell gentil home que io jamés veés, e si ell és així prous com és bell, no voldria i ésser lo un dels acusadors.

Moltes coses foren dites en aquella plaça en lloor de Curia lo qual aprés que hac feta reverència a l'emperadriu e a tots los ducs e duquesses qui en la plaça eren, se llevà un plor molt gran en lo cadafal de la duquessa de Baviera, que a totes les dones i quasi los hómens convidà a plorar: lo qual oint Curial, qui a la porta del seu tendelló era senyant-se ab lo ventallet, ab un gran crit féu un salt tan alt, que a tots los que el miraven féu maravellar; e, entrat dins, en la sua cadira segué. Era lo tendelló de vellut vellutat burell e negre brocat d'or molt ricós, sobre el qual havia un estandard mig partit de burell e negre, ab un lleó ran pant d'or.

L’emperador manà als ducs d'Holanda e de Lorreine, los quals eren vells e molt savis senyors, que es treballassen entre aquests cavallers per veure si per ventura sens batalla aquest foc se poguès toldre de camí e la duquessa fos delliure. E si començaren a tractar, e, anant primerament als acusadors, los digueren que els recordàs que eren cristians e que Déu era just e mostrava la sua justícia en tals jornades, e així que es tolguessen de l’acusació, en la qual no els anava res, e que cessàs la batalla: si per ventura algun partit sabien com la batalla s'escusàs, lo diguessen, car ells usarien d'aquell molt agradablement. Los cavallers respongueren que ells no sabien partit com la batalla pogués romandre, sinó que los altres cavallers lleixassen la defensa de la duquessa. Per què los ducs, continuant anaren a l'altre paballó, e entrants dins saludaren los cavallers e els digueren com ells eren estats a l’altre paballó e havien cert sentiment d’aquells dos cavallers que aquella batalla poria romandre ells volent-hi donar lloc: per què els pregaven que a açó se voguessen acordar e que cercar-se hia manera com aquest fet se llevàs de cami. Jacob respòs:

-Senyors, io no hi sé sino un camí, e és aquest: que aquells dos cavallers, així com han dit, se desdiguen, e cessaria la batalla.

E com los ducs responguessen que ells no tornarien als altres ab aquesta resposta, ni durien tal ambaixada, e així quel pensàs mills. que quantra aquest partjt molt deshonest los semblava, e sobre açò s’escampassen moltes paraules. finalment Curial, qui encara res no havia dit. dix així:

-Senyors. clam-vos mercè que us record que sots cavallers e fills de dones, e, si degut esguard hi és haüt. aquesta batalla romandre no pot. ne nos sens gran nostra deshonor lleixar no devem ne podem. car és interès de la duquessa. per la qual defendre som ací entrats. Si solamenl fos interès de nosaltres, lleugera cosa seria trobar partit que la batalla romangués; mas l'interès de la part ¿com lo podem relleixar essent-nos en mesos tan avant? Plàcie-us que mirets ço que io mjr. Ço és aquella trista e desaventurada senyora qui mira nosaltres d’una part e lo foc d’altra; e així, donant fi a paraules, façam ço per què venguts hi som, car no em par que aquestfet, ni als altres ni a nosaltres pogués donar honorable fi sinó la de la batalla. E de mi us certific que, posat que mon companyó ho relleixàs, ço que no crec, io no eixiré d’aquesta lliça sens batalla, e ací em trobarets mort o vencedor.

Jacob ho confermà així.

Per què los ducs no tornaren pus a l’altre tendelló, ans se n’anaren a l’emperador. Lo qual, oïda la relació, féu sonar una trompeta, e tantost los cavallers eixiren de fora e forent-los donades les atxes, e los paballons foren enderrocats e trets de la lliça; e manà l’emperador que tothom isqués del camp, salvant los cavallers qui la batalla devien fer e los feels. E així fonc fet.

E lo rei d’armes, per manament de l’emperador, féu crida a quatre angles del camp que degú no parlàs ne fes signes, sots pena de mort, e féu pendre sagrament als cavallers que no tenien escrits, pedres, conjurs, ne alguns altres artificis que ajudar los poguessen, sinó les armes solament, que eren atxes, espases e dagues.

Ara podeu dir que mirant-se los uns als altres se raonava l’ànima ab lo cor, e la duquessa, trista, desconsolada, e de tot en tot aflicta, pregava Déu per los seus; e si es feien totes les dones e la major part dels hòmens qui eren en les lloges.

 

21

Estant en açó, lo trompeta de l’emperador féu un toc, per que los feels prengueren los cavallers, e els meteren al lloc on los havien partit lo sol; e així com lo trompeta féu altre toc, los cavallers mouen per ferir. Al moviment dels quals, la duquessa que estva en lo cadafal s’esmortí e caigué, emperó algun no n’havia cura ne mirava vers aquella part.

Otho de Cribaut vene vers Jacob de Cleves, e donen-se de les atxes grans cops en lo principi, e aprés se començaren a ginyar per enganar ¡'un l'altre, e combatien molt valerosament així com aquells qui eren valents e molt bons cavallers.

Parrot, qui en aquell temps ere tengut per un dels millors e pus aspres cavallers d' Alamanya, e lo qual moltes vegades s'ere trobat en lliça a ultrança, de què tots temps havia reportada honor, corregué vers Curial ab l'atxa baixa, per ferir-lo de punta en la cara, mas Curial, travessant un poc, lo lleixà passar, e donà-li tan gran cop de l'atxa per lo bacinet que lo mànec trencà; e com Parrot se giràs. Curial hac mès mans per l'espasa e aürten-se molt bravament. Curial, aprés de molts colps donats e rebuts, s'acostà tant a Parrot, e pres-lo ab la ma esquerra baix per les llaunes de les plates, e ab punta d’espasa començà-li a donar grans colps, e les tirades que li donava eren tals que el movia e el menava adès ençà, adèss enl!à. Així que Parrot. Veent que l'atxa en aquell cas no li aprolitava, la lleixa, e, més mans per l’espasa, se començà a defendre valerosament.

 

22

Estaven aquests dos cavallers en aquest punt quan los dos altres, ja lleixades les atxes, eren vençuts a abraçar-se. Mas Otho, qui era molt pus fort que Jacob, lo sobrà, e el mès per terra, e si s’esforçava toldre-li la vida, quant Curial, mirant vers aquella part, presa la sua espasa a dues mans, donà ab la punta per los flancs a Othó, qui estava encorbat sobre Jacob, que en terra el més d’espatlles tot enversat, e girant-se vers Parrot qui cuitava ja per frir-lo, li dix:

-A fals cavaller! ¿E cuides que en tu hage a romandre la plaça?

Per què aürta’l tan fort e li donà tan grans colps, que certes Parrot conegué que havie molt a fer en defendre’s de Curial; per què Curial, coneixent que l’altre més avant no podia, ans li fallia alè e força, cuïta’l molt poderosament, e, lleixada l’espasa, l’aferrà ab les mans, e despuis que l’hac un poc sodegat, d’un torn lo més per terra, e com fonc caigut fonc tan cansat que no havia cura ne poder de rellevar-se.

Curial, girant-se, viu los altres dos cavallers ja llevats e que feien molt aspra batalla, mas Curial la els féu finar tantost, car aferrà a Othó per les espatlles e donà-li tan gran torn que altra vegad l’enderrocà; per què Jacob correc a la sua atxa, e abans que Othó se rellevàs lo ferí pel cap de grans colps, en manera que Othó no hac cura de llevr-se, ans fonc tot perdut e desesperat de la sua vida.

Curial ja havia llevat a Parrot la cara del bacinet, com Parrot, qui tota la cara tenia mullada de suor e era tan cansat que no podia tornar alè, ne per consegüent parlar, jaïa estès e no feia continença de llevar-se. Per què Curial li dix:

-Parrot, digues ¿què ha mogut tu e ton companyó a llevar tan deshonest crim a la duquessa?

Parrot respòs:

-Cavaller, demana-ho a mon companyó si és viu, car ell t'ho dirà, que io no hi sé res, sinó que só estat ajudador com tu mateix est.

Lladoncs Curial mirà envers Jacob, e viu que volia ociure a Othó, metent-li la daga per l'ull, mas Curial cridà:

-No faces, que altra fi deu fer aqueix cavaller.

E, continuant, Curial dix a Othó:

-Digues, cavaller deslleal, ¿e què t'havia fet la duquessa? ¿Per què a aquest punt la has amenada? Respòs Othó:

-Certes, ella no-res, mas; Jacob m'havia tret de ma honor, llançant-me de la privadesa del duc, e io no sabem com venjar me'n pogués, pensi que per aquella via lo poria sobrar, e confitiant de la cavalleria de Parrot. empris aquesta batalla, no pensant que a aquest punt vengués.

Dix Curial:

- Doncs, ¿la duquessa no ah comès lo crim de què la havets acusada?

- Certes -re¡spòs Othó-, no pas

- Ha, malvat cavaller -dix Curial-. e com has poca part en Déu e en honor de cavalleria!

Per què, apellats los feels, lo dit Olhó, sens opressió. confessà davant ells que malament e a gran tort havia acusada la duquessa, pensant que lo duc trametria algunes gents qui matassen Jacob en lo camí, no creent que vers la duquessa tan cruelment se volgués captenir.

Per què Curial dix als feels:

-Senyors, ¿Jacob e io havem pus a fer en aquesta plaça?

Los feels respongueren:

-No, que assats basta ço que havets fet a present.

E rellevats los cavallers qui en terra jaïen, l’emperador devallà del cadafal e venc a Curial, E, prenent-lo per la mà, li dix:

-iA, valerós cavaller, ja plagués a Déu que io fos tal com tu, e tu fosses emperador! ¡A, honor e glòria de tota la cavalleria del món, e de quant te són tenguts los lleals cavallers! Certes, lo duc de Baviera no et satisfaria de tanta honor com li has feta ab la meitat del seu ducat, ne lo duc d'Ostalriche (lleixem estar sa muller), ab tol quant ha en lo món.

E girant-se als altres, dix:

--E vosaltres, malvats cavallers, ¿quina pena serà bastant a punir-vos de vostres culpes? Diga Curial que vol que de vosaltres sie fet.

Respòs Curial;

-Senyor, no plàcia a Déu que jo procure la mort a algun cavaller. Ací són abdosos, allí és la duquessa, de qui és interès; fets-ne ço que plasent vos s¡a, car io no me n’entenc pus entremetre.

Ja era ora de vespres quant l'emperador tragué los cavallers del camp. E, com isquessen primers los vençuts, la duquessa de Baviera, que a la porta de la lliça estava esperant l'eixida d’aquells mals hòmens, los corregué ab les ungles a la cara, cridant grans crits:

-Traïdors!

Mas los senyors qui entorn estaven la retengueren e la llunyaren, e així ab les caes baixes, carregats de vergonya, los tragueren del camp.

L’emperador comanà Jacob de Cleves als reis de Sicilia e de Bohèmia, e menaren-lo en mig d’ells fins al palau de l’emperador, lo qual pres Curial per la mà, e nulls temps del seu costat lo partí tins que al seu oalau e dins la sua cambra l’hac més.

La duquessa fonc devallada del cadafal, e muntaren-hi los dos falsos cavallers, e, encés lo foc, moriren a cruel e vergonyosa mort.

 

24

Mas l’emperador, que la nit passada no havia tota dormit, envià a Curial lo donatiu següent, ço és, una correja grossa d’or ab moltes perles de compte e moltes pedres precioses, la qual valia molt gran preu: un collar d’or ab perles tan grosses que per ventura semblants no eren estades vistes, e molts diamants e rubins. Encar li tramés una esquerpa d’or molt rica, e dues robes, una de setí ras verd escur, brodada en la següent forma: havia entorn de les faldes de la roba arbres ab les rails, lo tronc e tots los rams de perles, les fulles batents totes d’or fi, e lo fruit, que eren mores, era compost de maragdes, balaixos e safirs molt preciosos, e en tal manera aquests arbres ocupaven tota la roba que d’aquelia no es mostrava lo drap: l’altra roba era de vellut negre, e havia entorn de les faldes una testa de drac molt ben brodada, que paria que devoràs l’home qui aquella vertia, los ulls de la qual eren dos rubis grans tan resplandents que eren d’inextimable preu. E més, li donà tota la sua vaixella d’or, e quatre cavalls molt bells e deu hacanees molt belles.

I així com Curial, acompanyat d’aquells ducs e senyors, començas eixir de la cambra, lo donatiu de l’emperador atengué, lo qual fonc mirat per tots, e lloaren l’emperador de gran magnificiència dients que en ançò havia obrat molt notablement; per què Curial tornà arrere e vesti’s una d’aquelles robes, e més-se demunt, d’aquells joiells, los que li foren vist. Per estrena de les quals robes e altres joiells. Curial donà al portador tota la desferra sua d’escuder, de que fonc lloat molt.

I os ducs de Baviera e l’altre duc son gendre foren venguts, e, ab la major honor que fer li podien, lo menaren al palau de l’emperador, on ere aparellat lo gran convit, car l’emperador féu sala als reis, princeps, ducs e comtes que aquí eren.

No es maravell degú que per aquí no es parla de Jacob de Cleves, car no es pertany a nostra metèria parlar-ne pus, car solament hi som per recontar los fets de Curial, e d’altra part, no obstant que Jacob de Cleves fos festejat, honrat e favorit, emperò en esguard de ço que es feia a Curial, era fort pobre cosa, e per ço a present no en curarem.

Melchior de Pando se temia molt que Curial no hauria cara per dir al duc de Baviera del matrimoni que li havia mogut, veent la cosa tant gran e que no era de refusar a rei del món. E havia dubte que si Curial ho atorgava, atesa la honor que havia guanyada, de què la fama plegaria a les orelles de la Guelfa, la vida d’ella seria fort poca; per què, ab gran treball, per la multitud de la gent que hi era, se pogué acostar a Curial, lo qual entre aquells senyor estava, e dix-li ab veu baixa:

-Curial, si lo duc de Baviera vos torna a parlar, membre-us de qui us ha fet home, ço és, la Güelfa, a la qual, si a açò donats lloc, convendrà morir prestament o haurà vida dolorosa.

Curial, quan oi lo nom de la Güelfa, mirà en la cara a Melchior e canvià’s tot, perdent la color, de què l’emperador li dix:

-Que és açò, Curial? ¿Hi ha res de nou?

Respòs Curial:

-Senyor, aquest prom que aci és tenc en lloc de oare, e quasi m’ha nodrit, e a despeses seues m’ha fet home, donant-me tots temps copiosament tot ço que io he haut mester. –e ara és vengut aci e ha’m recordat un negoci lo qual e carrega molt: per què é a mi molt necessari cuidadament tornar-me’n en mon país.

L’emperador se girà a Melchior e féu-li honor. E dix-li.

Prom, no et penidas de ço que en aquest cavaller has obrat, car certes la tua vellesa ne los teus béns no podies mills esmerçar que nodrir tal cavaller com aquest és, al qual més que a altre del món io voldria semblar: e així veges si l’ajuda mia te pot en res ésser aprofitable, digues-ho, que per amor a Curial no et falliré.

Lo prom se lleixà caure als peus de l’emperador, e semblantment Curial, tot vergonyós, li besà les mans, fent-li infinides gràcies de la sua oferta.

Ab tant, l’emperador se més a taula ab los reis. Curial e la duquessa solament, davant la qual n’havia altra molt gran, on seien princeps, ducs e grans senyors e ab ells Jacob de Cleves e Melchor de Pando, e aprés altres taules on seien grans brons e cavallers. La festa fonc molt gran, e foren servits esplendidament e copiosa de moltes viandes e preciosos vins, l’ordre del qual convit lleixarè, per no tenir temps.

Après que foren dinats, los ministres vengueren e comencen a cornar, e l’emperador pres l’emperadriu per la mà e tot rient començà una baixa dansa, après dels quals seguiren molts, e en dançaren altres moltes. Gran e molt alegra fonc la festa que l’emperador féu aquell dia, en tant que tothom estava maravellat que, si tots los reis del món hi fossen, no poguera fer-ne major baudor.

La qual festa passada, lo duc de Baviera no oblidant ço que havia principiat, com l’emperador se n’anàs a reposar, pres Curial, per la mà e pregà’l que sopàs ab ell.

Curial lo hi atorgà molt agradablement, e tantost lo se’n menà al seu palau, e deliberà fer-li molt gran festa. E si ordonà que en la taula principal no seguessin sino la duquessa sa muller e Curial, e que no servissen sinó dones, entre les quals ordonà que la duquessa delliure, que filla sua era major, e havia nom Cloto, fos mestre d’hostal; l’altra filla donzella, la qual Laquesis era nomenada, lo servís de vi.

Era aquesta Laquessis donzella que anvides lo quinzèn zany traspassava, assats gran de la persona e de maravellosa bellesa, e la qual en aquell jorn s’estudià en ajustar artificial bellesa a la natural, de la qual nostre senyor Déus la havia dotada, devant totes altres de l’imperi d’Alamanya, amplament e molt copiosa. No vull mussar en escriure per menuts totes les circumstàncies de la sua bellesa, mas aquell qui ho voldrà saber llija Guido de Columpnis allà on descriu la bellesa d’Elena e sie content ab allò, e pense que a Laquesis no li fallia bellesa, car certes natura ab gran estudi per fer maravellar les gens la produi tal en lo mon. E sobre totes les belleses que havia, si tenia los pus bells ulls e pus resplandents e alegres que en algun temps fossen estat vists; ab los quals no era persona que ella miràs que de present no li fes oblidar totes altres coses, e solament de mirar a ella haver cura contínua; en tant, que ab los ulls solament tenia moltes bésties en pastura, los quals, si ella no fos, haguéran cercat en altra part llur delliurança; no obstant que ella era tan freda que nulls temps d’home algú, per bell ne valent que fos, s’era poguda escalfer, ne home del món pogué conèixer que ella més a una part que a l’altra s’inclinàs, e a moltes senyores, les quals si aquesta no fos, hagueren molts requeridors, féu servar forçada honestat. E ultra açò, totes les coses que feia o deia eren dites e fetes ab tanta gràcia e ab tan gran donari que aquesta era admiració sobirana.

Per què, com Curial miràs aquesta atentament e contemplàs particularment totes les seues belleses, tantost furtà lo seu cor a la Güelfa, a la qual primerament l’havia donat, e es començà a dispondre de presentar-lo a Laquesis, la qual tenia los ulls ficats en aquells de Curial, e dins si mateixa, contenta de la bellesa e cavalleria d’aquell, tota ansiosa, aparellava nova manera com a Curial plaure pogués.

E mentre ells dos estaven així alienats, una noble donzella apellada Tura, la qual a Curial servia de coltells, e no menys que Laquesis s'era altada d'ell, s'apercebé d’açò, e veent que Curial no menjava, així com aquella qui era assats bella e molt apta dix:

-Curial, ¿mirant a mi vos oblida lo menjar, o per ventura no us alta mon servei?
Curia lladoncs despertà lo cor, e, apartant un poc los ulls della on los tenia, allargà la desusada mà al plat e féu continença de menjar. Lladoncs la duquessa dix:

-Tura, plaer m’has fet, que l’has sol·licitat.

E Tura, rient, respòs:

-Senyora, estona ha que ho haguera fet, mas tement la usança de la sua terra, que dien que si hom los convida ells se'n van he callat.

La duquessa ris molt; lladroncs Curial, veent que d’ell reien, ris un poc, mas no fonc poderós a respondre. Emperò ell menjava poc e bevia menys, car no en gosava demanar, per ço que Laquesis anant a la copa no li giràs l'esquena. Mas la duquessa maná a Laquesis que aportàs a beure a Curial. Vestia aquest jorn Laquesis una roba de domàs blanc forrada d'erminis, tota brodada d'ulls, dels quals eixien llaços d'or fets en diverses maneres. E jatsia los llaços fossen buits, certes molts hi eren caiguts, e entre altres Curial, al qual lo llaç estenyia tant que ja no era a ell lo fugir. Així Laquesis, acompanyada de molts cavallers e donzelles, anà per la copa e, venint, la presentà a Curial. És ver que Curial coneixia que li era molt gran càrrec pendre-la de la mà de Laquesis, encara li semblava major carrec, refusant-la, fer-la-hi tenir; per què, allargant la mà pres la copa e begué. E com Laquesis cobràs la copa. la duquessa, sa mare, li dix
-Laquesis, beu lo romanent per amor de Curial.

E així ho féu.

En après la duquessa dix:

-Curial, ¿què us par de la mea mia filla?

Curial respòs:

-Certes senyora, io crec que vós havets la pus bella e pus donosa filla del món.
Replicà la duquessa:

.-¿ E que és allò de què més vos altats de la mia filla?

Respòs Curial:

-Senyora, totes les coses que io veig en Laquesis són les pus belles del món. emperò los seus ulls són tan bells que io no crec que Déu sàpia tornar altra volta a fer-ne altres tals; e certes la sua roba concorda bé ab la sua faç. E així, parlant d'açò e d’altres coses, lo sopar fonc acabat. No vull musar en descriure les viandes ne en nomenar los convidats; pens cascú que no hi fallia res que lo convit pogués ennobleir .

Mas, aprés que les taules foren llevades, lo duc venc en aquella part, e manà seure la sua filla prop Curia, de què ell fonc tan content com de cosa que avenir li pogués. Segueren així mateix molts comtes e grans barons e damas, damísel.les en gran nombre, e aquí jugaren fort alegrament a moltes maneres de jocs, segons que en tals festes en les grans corts s'acostuma.

Aprés de les quals, com fos ja gran part de la nit passada, tota la gent se n'anà; mas lo duc no lleixà aquella nit Curial eixir del seu palau, ans en la cambra on Laquesis dormir solía, mo!t ricament aparellada, ordonà que dormís. Ne encara Melchior de Pando hac poder de parlar una sola paraula ab Curial, tant lo veia circuït de dones e donzelles que a la cambra l'acompanyaven; per què, ab molt gran desplaer, emperò ben acompanyat a la sua casa se'n tornà.

Entrant adonc Curial en la cambra e feta col.lació la duquessa dix:

-Curial, vets ací lo llit de Laquesis: dormits bé e guardat-vos que no somiets algun mal.

Curial respòs:

-Senyora, aquest llit bé em pens que sia plasent; no, emperò crec que sia de dormir ne de reposar.

Per què la duquesa, entenent les paraules de Curial, tota rient, pres comiat, ensems ab les altres dones se n'anà.

Romàs adoncs Curial solamenl ab los seus cambrers. E puis que es viu descarregat de la gent que l'infestava, pres-se esment de la cambra de Laquesis, la qual viu molt ricament aparellada de totes aquelles coses que ab una senyora tal se pertanyian. E, entre altres , havia en aquesta cambra un altar a una part, ab un retule de monssenyor sant Marc, molt finament acabat.

E tantost que ell viu sant Marc en figura de lleó, si es recorda de la Güelfa, e, súbitament oblidats los ulls de Laquesis, se tengué per culpable, e ficant los genolls devant l’altar ab veu baixa dix:

-A, catiu de mi! E on són io? ¿Quiny ven és estat aquell qui m'ha transportat d'una terra en altra? 0, desaventurat! 0, home de pobre seny! E què he fet? ¿E qual penitència sera bastant a purgar tan gran crim com és aquest que he comès? A, cor deslleal! E que has pensat! A, ulls falsos e traïdors! ¿E per què io no us arranque ara de la mia faç, per tal que altra volta no em furtets a aquella de qui són?

E, mesclant ab aquestes paraules sospirs e sanglots infinits, recordant-se de la gran falta que a la Güelfa havia feta en mirar Laquesis ab ulls desitjosos, havia desig de planyer-se greument; mas, dubtant que el sentissen los qui eren en la cambra, no gosava parlar.

Per què, llevant-se de l'altar, se n'anà all lit, lo qual era molt ricament cubert d'un cubertor tot blanc, de domàs, forrat d'erminis, brodat d'ulls e de llaços d'or, segons era la roba de Laquesis. D'aquest mateix domàs eren les cortines, en aquesta mateixa forma brodades; per què Curial, mirant aquest llit, se començà a maravellar molt, no solament de la bellesa de Laquesis, mas encara de la sua aptesa, ajustant a açò que ell no creia que pus apta donzella ne pus bella hagués en lo món.

E mentre ell així pensava, oblidats los sospirs, allargant los ulls viu una recambra que aquí era, e entrà dins, en la qual Laquesis s'acostumava lligar e metre a punt, molt ben empaliada de draps de raaz; en la qual havia un altre llit molt bell e ricós sobre el qual trobà totes les joies de Laquesis, ço és: frontals de perles, arracades, collars, pitrals, esquerpes, cadenes, cjntures, manilles, fermalls, anell e molts altres joiells d'or ab pedres e perles d’inextimable preu. E, entre les altres coses, plagué-l, molt un fermall assats gran, en lo qual havia perles molt grosses e diamants molt rics; en mig del qual havia un lleó ab los ulls de dos rubins fins molt, e era nafrat en los pits, de la qua nafra li eixia un cartell ab lletres qui deien: "Cuer desirous n’enull sojorn” . La vista, emperò, d'aquest lleó, no hagué tanta virtut com la del retaule, car no li pogué reduir a memòria la Güelfa, ans allargant los ulls e mirant los joiells tots d'un en un deia entre si mateix:

-Certes no convenen coses menys precioses a tan noble e tan bella senyora com aquella és.

E, mentre mirava aquets joiells, la nit se n'anava sens Curial haver-ne sentiment; per què los cambrers seus li digueren:

-Curial, ans de gran estona serà alba.

E així Curial tantost se despullà, e es més al llit, e anvides h fonc que ell s’adormí així fort com si fos litàrgic [...]

Curial e Güelfa. A cura de Marina Gustà. Barcelona: Ed. 62: La Caixa, 1979 (MOLC,8), p. 44-59.