M’agradaria ferme vell en una pahís

Hont hi hagués herbas en caixons

En els balcons

Y garsas per carrers y carrerons,

Y selvas impenetrables

De roba blanca en els terrats,

Y anessin pels carrers infants extasïats,

Seguits de la mare

Rossa y riallera,

Inclinantse ab ayres afables

Y el pare solemne –ab les mans

A les butxacas insondables.

Ferme molt vell en un pahís ahont

Hi haguessin monuments voltats d’acacias

A catedrátichs

(savis pregons),

Botánichs, filosophs i matemátichs ;

Y se sentís el gran fresseig de las catifas

Que pican las cambreras als balcons;

Que hi haguessin soldats xiquets y boniquets

(com els soldats de plom);

Que hi hagués un riu

Ab voras tristas

Hont se tiressin els estudiants

Enamorats de las modistas;

Que hi hagués un quintet de músichs cegos

Que toqués tremolant música antita,

Y treyentse els casquets me saludessin

Els marxants a la porta

De la botiga.

 

Y hi hauria uns jardins plens de frescor

Y en els jardins un surtidor,

Y l’aygua tremolosa

Salpicada de peixos d’or.

Jo hi aniria

Y els infants me dirían, ab mollas a la má:

–Es el senyor de cada día.–

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmuls,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.

Alada, véns al solc i a la sembrada

i decantes el cap a la claror,

i mig augusta, mig espellifada,

et corones amb l’or de la tardor.

 

Tens la cintura fina i abrivada

i el si d’una naixent promissió;

canta la teva boca, incendiada

com una rosa de l’Anacreó.

 

I fas anar la teva grana en doina

com sobirana que escampés almoina

i et rius del pobre Gàlata ferest.

 

Mai no sabràs que dins la gleva amiga

jeu enterrada una deessa antiga

que et vetlla encara, compassant-te el gest.

Qui tingués tanta ventura

que un amor aconseguís,

que tothora fos encís

i cap hora fos malura!

Qui tingués tanta ventura!

Car l'amor és una rosa

qne el mal temps ha d’esfullar.

No coneix el llarg durar:

nou, és be1l; lassat, fa nosa.

Car l'amor és una rosa.

Una mica d'amistat

fins la tomba diu que dura.

Vés, amor, metzina impura;

vull la mel, vull el brossat

d'una mica d'amistat.

Amistat, m'occí l'amor,

doncs, guareix-me les ferides;

que tal volta, sent guarides,

la divina munior

pugui occir-me d'altre amor.

Qui tingués tanta ventura
que un amor aconseguís,
que tothora fos encís
i cap hora fos malura.
Qui tingués tanta ventura.

Car l'amor és una rosa
que el mal temps esfullarà.
No coneix el llarg durar:
nou, fa goig; lassat, fa nosa.
Car l'amor és una rosa.

Una mica d'amistat
fins a morir diu que dura.
Vés, amor, metzina impura;
vull la mel, vull el brossat
d'una mica d'amistat.

Amistat, l'amor m'occí:
tu, guareix-me les ferides.
I, qui sap, elles guarides,
bé hi hauria un amor fi
que em fes plànyer i penedir.

L'amiga blanca m'ha encisat,
    també la bruna;
jo só una mica enamorat
    de cadascuna.

Estimo l'una, oh gai atzar!
Estimo l'altra, oh meravella!
Bella com l'una no m'apar,
fora de l'altra, cap donzella.

L'amiga blanca m'ha encisat,
    també la bruna;
jo só una mica enamorat
    de cadascuna.

Ho fan l'airet o la claror:
estenc els braços per ma via;
va cadascun pel seu cantó,
du cadascun qui jo volia.

L'amiga blanca m'ha encisat,
    també la bruna;
jo só una mica enamorat
    de cadascuna.

I quan ja són a prop de mi
i ja mos dits les agombolen,
sota les túniques de lli
hi ha dues vides que tremolen.

L'amiga blanca m'ha encisat,
    també la bruna;
jo só una mica enamorat
    de cadascuna.

El sol, enquimerat amb cada cosa,

amagà tot avui sa testa d'or.

Sols perquè penso en vós, el dia mor

entre una glassa de color de rosa.

Quan m'has acompanyat a mitja via
(de nit és una amada més audaç)
beso de tes parpelles l'agonia
per a fer meus els somnis que tindràs.

El pobre reguerol es desficia,
la lluna regalima en els pinars.
I tu te'n vas i encara jo et voldria
i em penja inútil, desdonat, el braç.

I si, després, d'un nou afany darrera,
de cada estel envejo la tresquera,
anguniat en el meu lloc mesquí,

tu, dins la closa nit emmantellada,
la fas humil i apagues l'estelada,
volent pensar, ben encongida, en mi.

Després de tot,

ara que els arbres donen brot,

aquesta llum desarraulida

em farà, vell, mudar de vida.

Perquè en la fulla ja amatent,

però tot just sabuda,

trobo la por, l'assecament,

el vent geliu, el gran turment

i la caiguda.

Tot canviant de pensa

faré sagrada prometença:

res de vivent no serviré,

sinó tan sols el que potser

podrà venir

quan jo no vegi dol ni dansa.

Una esperança vull seguir

sense esperança per a mi,

sense esperança ni recança.

 

No pas que em prengui la malura

de dar-me estil d'omnipotent.

(Déu, tot sencer dins el present,

no s'hi complau ni s'hi detura.)

Dèbil, esclau,

sé la poquesa que m'escau;

però si veig que resta

un poc de mon albir,

em vagarà d'alçar la testa

amb un sospir

que faci d'ales i guiatge,

malgrat el vent incert,

a la sement que es descoratja

abans de caure al solc obert.

No voldré, doncs, massa dormida

en abatuts coixins,

perquè gemec és tota vida

i l'aire tot camins.

 

Que sigui així mon goig de viure,

aquesta mica de no-res.

El cor oprès,

per nou espai es torna lliure.

En món encara no palès,

res com no puc, m'és tot permès.

Só del futur que lleva.

L'esdevenir roda sens treva:

vull que s'acuiti el seu trepig

i retre, en ell, l'ànima meva

al que ultrapassi el meu desig.

I aqueixa sort em sigui dada:

passat el viure que em consum,

enllà de pols abandonada,

ésser, en millor diada,

guspira anònima de llum.

 

Oh Moïsès, qui sabrà dir

la gran virtut del teu destí,

oh seny ardent, oh força tesa

fins a morir—

sens cobrament de la promesa

per a no veure-la marcir

en nit planyent o foll camí!

La boira va dient a cau d'orella

dels arbres nus que el sol engorronit

avui colga la llum que fou vermella

darrera els grisos paraments del llit

 

I en aquesta alba morta, allargassada,

llaurat, té olor de fossa cada tros,

i els penyals fan la cara traspostada

amb tot de negres cicatrius de plors.

 

Jo sé, però, que a l'hora ponentina,

qui tan emperesit s'embolcallà,

amb un dit displicent a la cortina,

aprimant-ne tot just la glassa fina,

un pom de malves esparpillarà

per a mi sol, que hi pararé la mà.

La boira va dient a cau d'orella

dels arbres nus que el sol, engorronit,

amagarà la seva faç vermella

darrera els grisos paraments del llit

 

I en aquesta alba morta, allargassada,

llaurat, fa olor de fossa cada tros,

i els penyals tenen cara traspostada,

amb tot de negres cicatrius de plors.

 

Jo sé, però, que a l'hora ponentina,

qui tan emperesit s'embolcallà,

amb un dit displicent a la cortina,

un pom de malves esparpillarà

(d'amagat del passant i la veïna)

per a mi sol, que hi pararé la mà.

Enmig de tu i de mi hi havia tantes roses;
la pressa de l'amor desféu les més descloses.

El so de les besades entemorí els ocells;
callaren els més dolços, fugiren els més bells.

I anem deixant enrera la humil corrua morta,
retuda per l'empenta del remolí que ens porta:

els dies, tal vegada de cel i d'or curulls;
caiguts bocaterrosa mai no els hem vist els ulls.

Anaves damunt l'herba de la prada

i volava el teu braç adolescent,

i pel filat de la raqueta alçada

travessava la llum del sol ponent.

 

La pau dominical tan desesmada

i ta faç d'angeleta i el rabent

joc seriós m’encisen la diada.

D'un rector reformat, pàl·lidament,

 

et veia filla; entorn del presbiteri

collies roses; contes de misteri

amaves i el blancatge i els infants.

 

Jo, oficial, de Singapur venia.

Alt, vermellenc, et feia cortesia...

Carros de fenc passaven odorants.

A Emili Vallès

 

Si ran de la parada veieu el "tram" passar
tot ple de "smarts" o gent de la pescateria,
sota un gran feix de plomes eternament hi ha
la bella dama del tramvia.

La nua el seu ermini gelós com un serpent;
sa gorja mal coberta la voluptat exhala;
deurà parlar, quan parli, melodiosament:
és de París o Guatemala.

Tot d'una que l'heu vista, s'allunya a l'infinit
dins el brogit del tròlei i de la baluerna,
i es decandeix llavores la flama del sentit.
Mes, si poguéssim, ¿fora eterna?

¡Oh, no! La bella dama, de plomes sota un feix,
val més que amb sa llegenda s'allunyi benaurada;
si gaire l'escatíem, no fora tanmateix
com la copsà la llambregada.

Car la beutat, o baixa quan hem pujat -ço és…
la nostra maniobra subtil resulta vana-,
o resta, i és de Gràcia i de segur diu "pues",
sollant la parla catalana.

I no hi ha més manera: la dama corre avall
o bé de dispesera tot d'una pren la fila.
Anem a peu, poetes, car la beutat defall
en el topant on hom enfila.

Jovent, ¿oh tu que cerques la joia o el renom!,
no siguis mai fantàstic, que el dol et colpiria.
Totes les esperances de l'avenir són com
la bella dama del tramvia.

I

Al primer traspuntar d’un ventós solixent
d’alta cella vermella
al jaç de ginesteres es mou espessament
Jonàs, sota el fibló d’un manament:
—Vés a l’esclat de Nínive, trasbalsa cada orella
retruny per la ciutat:
"Jo, Iahvè, sé la vostra malvestat:
de tant de pes la meva destra s’ha cansat."

Jonàs, fill d’Amittai, mal obeïa. Encara
tèrbol, ranquejador,
guerxava els dits per no plegar la vara
ni despenjar el sarró.

—No —diu Jonàs—.
Aquest cop, oh Iahvè, prou seria endebades.
Em sento las
de visions i caminades.
No moguis amb més pressa romboll en mes diades.
Qui faria cabal de mi?
Ja contra la percinta del cel no em sé tenir
per invocar ni maleir.
Miolo com l’ocell de nit, car la vellesa
ma veu escanyolí.

Ja no só fer, sinó minvat per la tristesa.
Que em vagui, al caire de les acaballes,
de fer-me perdedor.
Com d’altres. Com qui mai no et sent en cap remor.
Com aquell amb qui calles.
Que igual em sigui l’un i l’altre dia,
un solc i un altre solc dels sementers.
Xaruc, el terrissaire cap motlle no canvia;
la vella matinera fa d’esma son endreç.
Fes-me negat per a la teva esgarrifança
com qui, son pa començant de menjar,
no té cap pensament que el destriï del pa,
com qui de tan somort ja no sent enyorança,
com qui no sap què sigui mai recança
del que jamai vindrà.

Un temps, Iahvè, no fou la meva nit opresa
ni jo tirat de sobte a cada estrany camí.
Tenia el meu ofici: cap a la tasca apresa
em decantava l’oratjol cada matí.
Vivia en mon poblet, ran de boscatge;
i m’hi gruava el companatge
pensant si compraria la vinya del coster.
En havent-hi bastit cercaria muller
i, en la nit gomboldat, plantaria llinatge.
(És bo que l’home tingui un lloc
i que, quan torni de la treballada,
s’assegui en el llindar i esguardi l’estelada,
i que la dona, que s’atansa a poc a poc,
digui, feixuga: —D’haver nat estic pagada.)

Una vegada
passà un miseriós al meu enfront—
barba i cabells guarnits de polseguera
i un trèmul dit amenaçant el món.
Veia i cridava, però ell no hi era,
ni en els seus ulls ni en l’abrandada veu.
El voltaven minyons fent-ne riota.
—La branca el tusta; per fangueres trota.
—Odre de vi, de quin celler torneu?
I d’una pedra el va ferir la punta
i ell no es temia de son cap sagnant:
pel viu de llum que cel i terra ajunta
anava ple de Déu tomballejant.

I jo tornant a agafar l’eina
vaig regraciar-te; Iahvè,
pel llogarret quiet i per la feina
i el ràfec de ma fe,
i la llei teva d’incessant cantúria
i els manaments, ombreig de mon camí—
perquè no mai em malmenés la fúria
com la busca en el cor d’un remolí.

Llavors per tres anyades malsegures
desferen l’hort la pedra i les malures
i el blat se’m va neulir
em robà les ovelles de la pleta
un príncep que la tenda tragina per l’areny;
i jo, ferit d’una sageta,
farfallava com un que no té seny.

¿Què em valgueren treballs i paciències
i haver el voler de Déu salmodiat
i haver sotjat la llei i haver servat
la complicació de les obediències?
Ai de qui, just, s’alzina com déu de pedra, august!
Quan Déu revé, quan Déu es lleva
despulla l’home de la seva
pretesa d’ésser just.
Fui arrencat al bàndol
de l’honorada gent.
—Sigues rebuig, digué la Veu, sigues escàndol
per a virtuts corcades en l’acontentament.
Dels bandejats la vida t’és prou bona;
per viaranys sense roderes aniràs;
a qui t’haurà parlat dirà la seva dona:
"Amb aquest home et fas?"
I tu, mal que et defengui llur sostre gent avara
i bordin gossos i xacals a ton trepig,
dóna mal d’ull a la bellesa clara
i infecta de misèria la joia i el desig,
car ja tota mirada, o radiant o llosca,
s’aclarà de sobte, bleïda per la fe:
vindré com terratrèmol o com gropada fosca
perquè Jo sóc, Jo sol, Iahvè!

I així he anat pel món, pollós amb tos preceptes,
embarbollant-me en figuracions,
dient els teus desdonaments i reptes
a reis i nacions.
Bon goig de jeure entre la palla poca
i del pa encetat i sobrer
i de la mel de la balmada soca
i de les móres d’esbarzer.
Però las, ensonyat, o bleixant per drecera,
en basarda de nit o en albades de plors,
només pensava a fer ton grat, quan era
més valent el meu cos.
"Iahvè m’ha abassegat —diguí—; sa força lleva
més pura encara en un escarbotat anap.
La pobresa atueix cada hora meva,
però em redreça el cap.
El meu esguard de sol al món, que no s’acala,
ha vist les voliors de tota llei d’ocells;
i el meu parrac és el record d’una ala
i al vent que passa es mou com ells.
Millor, que els meus esquinços, les meves cantarelles,
m’allunyin de la porta dels amics;
i en rompiment amb les honors més belles,
jo ofengui el capcineig de les donzelles
i l’asseguda majestat dels rics."

Iahvè, jo et vaig donar més forces i mon lluc.
Ara, però, del que has manat mon cor deslliura.
Saps que voldria reeixir i no puc.
Tot sovint, no em donaren aixopluc
sinó l’arlot, les dones de mal viure;
i tot sovint era afrontat, jo malastruc,
per la gentalla que volia riure.
Què em valia de fer mil hores de camí?
El cap girava el docte vers son escrit més fi.
Els ximples t’escarnien amb llurs amistançades
al so de lira i flauta, llaüt i tamborí.
Passaves Tu darrere finestres entelades,
fluix, amb desesma de colpir.

I crides justament Jonàs? Só una deixia
del temps, tot coquinesa: mon cor secret volia
el dolç esplai que Tu li vas negar.
No res de noble en la viltat traspua
com no hi ha força en la cua
d’un ca.
I encar, per què et refies Tu, Déu, d’un trist que passa?
Bé ho sé: té un mal decantament la nostra raça;
ningú no et fa cabal,
i al pas de les centúries ta parla s’escarrassa
com si no fossis vàlid i només eternal.
Els homes cerquen d’altres déus en folles faules.
Per què no pegues falconada a llur destí?
Tu pots el mal, d’una mirada, consumir,
i t’entretens en les bones paraules.
Digues-me, tot i que só tan mesquí,
¿com és que permeteres
que sigui corcuitós el mal, el bé tardà?

Al tros et roben les garberes
i Tu hi entres a l’hora foscant, a espigolar.
Tu que comandes legions sens nombre
te’n vas en seguiment del traïdor,
com si fossis no pas el seu Senyor,
sinó la seva ombra.
Ningú veure’t no cuida
de la gernació que encara et sent,
i fas com la finestra al baterell del vent
en una casa buida.
Ni ta amenaça esglaia ni ton consol revifa,
i menys ardit se’t veu,
com l’home que vol vendre una catifa
i que en rebaixa el preu...

(Oh Nínive, ciutat potent i vilipesa,
ciutat guarnida amb mil carcasses de ciutats,
perpal de Déu quan li traïm la fe promesa!—
per tos carrers adelerats
qui sentiria el meu parlar sinó els albats?)

(Però bé cal que plegui ara
vara i sarró:
qui té el sarró i la vara
es pot passar de companyó.
El vent xiulà per la cinglera
i ara amb prou feines mou un brot:
quan hom té espera
s’encalma tot.
Sembla partida
aquella Veu que el manament em féu.
Potser m’oblida
Déu.
No he sentit pas la Veu de pura pensa;
i pot tornar a venir.
Vara, sarró, vingueu amb mi:
em faria temença
de restar ací.
A l’ase fer serviran les despulles
del jaç que deixo... ¿Sóc alliberat,
o bé la Veu roman entre les fulles
a punt de repetir la seva voluntat?
Semblen quietes les muntanyes.
Tot en son lloc, ni un branquilló malmès.
I total sento un murmuri de canyes...
un borinot... no res.)

1714

Oh valentia funeral del setge,
bandera que esparraca el foraster!
En trerra jau, nafrat, el banderer;
la mort arriba que el seu mal li metja.

Cau la ciutat. El fratricidi petja
un vell destí mentre que el nou ja ve.
La boira fuig pel foradat carrer
com una glassa dolorosa i lletja.

Sinistre sona, travessant les places,
el martelleig d’unes feixugues passes.
El vent se’n du la cendra de les lleus.-

Homes callats, coberts de sang i sutge,
alcen l’esguard impenitent, que jutja:
poble vençut que sobreviu als reis.

HORA BAIXA DE DESEMBRE

Escampall que va enfosquint-se
oh sang rta del ponent,
més enllà d’un flat de vent
i el brancam que se n’esquinça!

¿Què s’ha fet la poesia
i el delit de llibertat?
El carrer de la ciutat
amb ses ombres m’angunia.

Cada espectre maleït
és imatge de mes penes:
só la vella amb les mitenes
i amb l’esguard esbalaït;

só el monòton fanaler
dins la boira on estossega;
só la cabra que rosega,
lenta i lassa, un vil paper.

A LA FORTUNA

En mar un altre cop, oh Sobirana!,
més que jo pdoerosa en el capritx.
Mena a ponent, llevant o tramuntana:
obeeixo sense ira ni desig.

Oh deessa d’efímera petjada!
Cercant d’estalviar-te els meus retrets,
em feres, amb l’encís de ta mirada,
el cor disseminat, els ulls distrets.

Folla, tens una llei de saviesa,
voluble, tornes a trobar el camí;
no petrds d’albir la vall de la vellesa
i el palau subterrani sense fi.

Qui t’és fidel, que dolçament perilla!
Príncep inútil, desvagat hereu,
cerca d’endevinar-te en la cruïlla
i no perd esperances en el freu.

Vas a ton grat i no tinc por de caure
de ta passa tan lleu en seguiment;
de ton vel irreal segueixo l’aura
amb una mena d’embadaliment.

I tot i que ets del Vent i de la Lluna
filla inconstant, veneraré ton nom,
frèvola, forta, fluctuant Fortuna,
que em fas sol, dolçament, entre tothom.

ILLA

Oh penyalar sobre camins que dansen,
illa, sobtada solitud, prodigi,
castell en mar, que mira, fonedissos,
el núvol, el vaixell! No pas que et manqui,
ni mai l’aturis, el rosec dels dies.
En tos covals, les ones fan esquerda,
el braç Cap-a-la-Terra se t’escurça,
i els teus pins s’escabellen, temorosos
de l’ahuc de les mòbils fondalades.

Tu i jo dempeus! I baldament s’escaigui
que juguem algun cop a estrangeria
(hàbit com és que fins l’amor destriï),
tu i jo plegats! Des la naixença meva
que vetlles el meu bleix; tu m’inventares
formes, colors, perquè em vagués de viure.
I en veient-me descloure les parpelles,
goses, cada matí, de viure encara.
No tingués jo matins, ¿qui et refaria?

Els meus sentits, d’encantament emplenes:
el vent, vestit de pols, brinat d’escuma,
el cel, amb el folcat que hi fa rodona,
el vell Proteu, musicador dels canvis,
la vida, pressa d’alenades vanes,
el foll delit que dins la sang arboren
les soles lluentors de la parença
i la virtut, arreu desassistida,
provant l’espai amb el seu angle d’ales.

Tot és senyal, i cap senyal no dura.
¿Què mai podries tu, penya vermella,
dins de la grapa universal del trànsit,
ni que fos ver el teu posat de roca,
certitud de pendissos i d’arestes;
ni que no fossis illa imaginària,
feta, refeta i habitada en somnis,
bastida amb el record i l’impossible,
sols al meu esperit commensurable?

Illa tres voltes! Perquè tens un ròdol
enllà de tot, que em crida i no em contesta,
i un altre, fet de comitives d’ombres,
i un, a tocar, de boires i complantes.
I ja mos ulls s’obliden de la terra,
i la ressaca entre mos dits s’escola.
i el tot enyoro que en la llum traspunta,
del mig estant d’una insabuda cala,
centre d’un arc que em protegeix i em lliura.

Que avui el sol, quan davant meu davalli,
em trobi encara a punt per a guarnir-me
un focarret, ull tendre de la fosca,
última feina d’horabaixes. ―Illa,
¿quan dormirem el son irrevocable?
Oh si poguessis, ja mai més feixuga,
com un vaixell vogar per les tenebres,
sense indici de solc en el silenci,
els pals guerxats, però la vela viva!

NABí
(fragment)

Tot era al món començament i joventut.
La mar mirallejava només per a un llagut.
Jo veia l’or del dia que sobre el mar s’escola.
En una cala, prop d’un pi, la negra gola
m’havia tirat a l’eixut.
Sentia l’olor de sal i olor de ginestera;
lluïa al sol un home pel turó
i anava a jeure en el tendal d’una figuera;
un fuminyol pujava damunt d’un cabanó.
-Ací, vaig dir, jo restaria
com l’arbre, com el roc. -Però la Veu vingué:
-Vés a l’esclat de Nínive, Jonàs, no passis dia:
plegats, tu arribaràs i Jo diré.
I em vaig alçar. Del roc l’ardència,
del pi l’aroma m’ignoraven el posat.
S’esvaïa tot tracte del lloc amb ma presència
com si ja hagués pres comiat.
Son gust d’embadalir perdia la mar blava;
mudà el jaient un núvol com si l’esquena em des;
sentia l’aire que es desficiava
i la mota de pols em deia: -Vés.

I en aquell punt vaig ésser
com picat d’escurço diví:
em va sobtar i em va garfir,
em va corprendre i consumir
la pressa.
En delerosa caminada,
sota l’assolellada
em retornava el brot de romaní;
i en fosquejant, quan em sentia deixondir,
em redreçava el cap l’amor de l’estelada
on era escrit el manament diví.
De mon trigament en revenja
feia com l’home que d’un sol neguit és ple:
dormir com qui no dorm, menjar com qui no menja,
fer via sense veure, sentir sense saber.
Era ma força i ma sola esperança
el mot que Déu m’havia dit.
I aquell mot repetia dia i nit
com un amant llaminejant am deectança,
com un infant que va cantant per por d’oblit.
Cap arbre no em parava, cap casa no em prenia,
tot quant topava era darrera meu llençat,
i caminava nit i dia:
no veia més que pols roent o fosquedat.
Mon viatge en xardor, perill, dejuni
durà de pleniluni a pleniluni,
i l’esperó diví feia mes plantes lleus.
Amb res mos ulls no feren pacte
ni va tenir ma boca tracte:
soldat complint un manament exacte
no s’entrebanca de lligams ni adéus.
Però tantost la quarta lluna era passada,
malaltia cruel fou mon camí:
si deturava un punt la caminada,
no em sabia tenir.
Vermelles del sol les parpelles,
mes passes eren cada cop menys amatents;
empolsegades la barba i les celles,
feixugues les espatelles i mos badius ardents.
Les coses avinents semblaven en llunyària,
s’esgarriava l’esma dins la cremor del cap;
mon peu sagnava; malgirbaven llur pregària
el tèrbol seny, la llengua eixuta com un drap.
I vaig sentir un matí que la claror del dia
dintre ma testa feia com l’abellot que brum,
i ma mirada al raig del sol s’agemolia,
malcapterosa de la llum.
Volia tot pensant: ―Iahvè t’espera―,
refer-me en nou delito;
però topant en pedra travessera,
a terra vaig trobar-me, colgat en polseguera,
i no sabia com alçar-me, estamordit.
―¿Fuig Nínive de mi? ―vaig saber dir-me encara;
i per fer-me, batut, un poc de nit,
entre les mans vaig recerar la cara.

Darrera meu un vell descavalcà d’un ruc.
―Alça’t! Qui cau, si no s’aixeca, algú l’enterra.
Un covenet de figues i una verra
porto a ciutat. Mai no l’has vista? Malastruc,
puja a cavall de l’ase. Poc tires per feixuc!
D’ací s’albira el lloc per on el riu aferra
la gran ciutat que talla i ascla i serra,
i abat les fites en el món poruc.
Ací l’home de cor occeix, empala, aterra;
els himnes de triomf són obra de l’eunuc.
Totes les arts acalen el front devant la guerra
cas és l’espasa jove i l’esperit caduc.
I dels mercats emplenen de seguidamente el buc
amb saques precioses la gent de coll feixuc;
i vénen dones de tota la terra,
les més perfectes en pit i maluc.
Assur és inmortal, i el món una desferra. ―

Ma testa amb pena es redreçà.
D’una torta del riu dellà
blanquejaven casals per la vorada;
i jo, de tort, com bèstia ferida, amb la mirada
que ho veua tot rodar,
vaig alçar el braç amb virior desesperada
del barrer pòsit de mon cor arrabassada:
i malversant-hi un any de vida vaig clamar:
―Quaranta dies més i Nínive caurà.

SALM DE LA CAPTIVITAT

Cada mirada nostra és entelada;
cada mot nostre, esclau.
Cada dia atueix les nostres vides
qui ens mena amb jou per odi de la pau.
Oh Déu que ens assabentes amb el cástig!
Que el so del nostre plany et sigui dolc.
Els teus servents amen llurs pedrés
i es compadeixen de Hur trista pols.
Refés els nostres dies amb saba d’esperanca;
cruel és tot poder si ton esguard en fuig;
que et resti obedient qui se’t confia:
12 será desfet qui es deia armat peí teu enuig.
Tu que, excel-lint en pietat els jutges,
salves d’una mirada al condemnat,
redreca la desferra del que fórem,
dóna’ns penyora de benignitat.
El temps de prova dura una diada,
ton cástig una nit.
Mai no será tot temps sotraguejada
la térra que has bastit.
Soni la nostra veu, que ara ens ofeguen,
en cántic immortal.
Salva, a l’abric de renaixents columnes,
el nostre clos pairal.
I que l’or de la teva solellada
consoli les afraus, coroni el cim
quan ton alé ens retiris
i encara ens facis térra d’aquella d’on venim.

CANÇONETES DEL «DÉU-NOS-DO», III

Déu nos do un acabament
com aquest de l’any que fina.
Doll de flama de l’estiu,
si t’has fet llum enolcida,
a la punta dels rostolls
veig encara tes guspires.
Ara, el sol de la tardor
és de bona companyia:
va escurçant el seu camí
i sospira quan camina.
Portaré un raïm sencer
a la porta de l’amiga:

menjarem tot el raïm
sense moure’ns de la llinda,
ans que un mot no serà dit
o d’amor o de renyina.
I enc que vingui la frescor
que, en caient a tarda, es gira,
i tremoli l’alt fullam
de l’adéu que el sol envia,
el raïm farem durar
com si fos tota una vida.

PLOU UNA MICA I L’AMADA ÉS LLUNY   

    Canta l’ocell en l’arbre que degota,
i cap missatge no em sabria dur;
a un llibre inútil el meu cap s’acota;
ni veig qui passa ni em veurà ningú.

    Canta l’ocell en l’arbre que degota.
Se’n va el meu seny, esquerp a cadascú.
Dels tells florits deu caminar dessota,
sempre a l’atzar, per si et trobés a tu.

    El sol es mostra un poc i ja se’n cansa.
Els degotalls d’aquest brancam florit
estrafan el teu plany i ma enyorança.

    ―Val més que em deixi en vaga l’esperit.
No cap esma del món, no cap frisança
que ella no em sigui arrepenjada al pit.

CANTICEL

Per una vela en el mar blau
    daria un ceptre;
per una vela en el mar blau,
    ceptre i palau.

Per l’ala lleu d’un virtut
    mon goig daria,
i el tros que em resta, mig romput,
    de joventut.

Per una flor de romaní
    l’amor daria;
per una flor de romaní
    l’amor doní.

ELS NOSTRES PINS

I

Salut, oh pi de terra eixuta,
lligam, damunt la nostra ruta,
d’un aspre món i un cel serè!
Oh cos vermell, oh barba hirsuta!
Dura és ta rel, com nostra fe.

Salut, oh pi de la carena,
dolç monument de l’horitzó;
salut, marina visió,
oh pi menut de nostra arena;

pi venerable a les ermites
entre una font i un vell pedrís;
pi de malastre, que t’excites
tort, esglaiat sobre un abís;

pi que et conhort de nostres passes
en un pendís, nat travesser;
pi que en el sot t’estiragasses,
per heure el sol, com un xiprer;

pi casolà vora una eixida
que sents el cant dels reguerols;
pi dins la selva atapeïda,
alta cucanya d’esquirols;

pi esborifat, que no tens lleure
de pentinar ton front altiu;
pi sospirant, cenyit de l’heura;
i tu, el sortós, que puguis heure
al peu de la font, a dalt un niu!

II

Amic suau, d’aspres cabells!
Com savi antic dónes consells,
i, sumptuós com un califa,
et fas tot l’any una catifa
de tos mateixos pèls vermells.

Salut, oh pi de terra eixuta,
lligam, damunt la nostra ruta,
d’un aspre món i un cel serè!
Oh cos vermell, oh barba hirsuta!
Dura és ta rel, com nostra fe.

RETORN A CATALUNYA

Ja veig damunt la serra de foc el nostre pi.
¡Oh gent que per les feixes daurades feu camí!
em sobta com un vi
la força tota vella i humil que ens agermana.
(És viu com la ginesta i com el blau marí
el teu escarafall, oh noia catalana.)

Com somrieu en hores del vespre, masos blancs,
entre pallers de bona companyia,
i cada mas ateny en curta rodalia
bosquet i blat i vinya i un marge amb tres pollancs.

Voldria, tot perdent-me per valls i fondalades,
dir tes llaors, oh terra de salut!
enmig de coses fosques i vides oblidades
com aquest grill que canta dins un camí perdut.

    FIDELITAT

    M’hagués llevat l’esguard una espasa roenta
    jo reconeixeria encara, poble meu,
    tes cases, per l’olor de l’encens la de Déu
    i la del moliner per una olor de menta,
    i per l’olor del pa sabria quina és
    casa de cada un dels tres flequers,
    i tot flairant l’espígol que es torç damunt la brasa:
    - És a can Po - diria -, de vint anys ha malalt -,
    l’olor del socarrim trairia la casa
    del manescal.

        Si un filtre m’hagués pres la meva recordança,

    vingut ací que fos, esgarriat, de nit,
    cada carrer m’hi faria el seu crit:
    - jo só la plaça vella on tot el poble dansa,
    - jo só la de les botxes, tan plena de brogit,
    - jo só la cantonada
    on, roja del ponent, vingué l’enamorada,
    - jo el carrer del safreig, - jo el carrer del mercat,
    - jo aquell de la taverna, tan negre i malgirbat,
    - jo só el camí reial, de tanta de requesta:
    eres petit, petit, ton pare cada festa,
    ficant-te en una sàrria de l’ase, amb cor suau,
    cap a la vinya et duia per giravolts de pau.

        Si la malaventura m’hagués llevat el seny

    a les ciutats lluentes de gran traïdoria,
    em voltaries l’ànima, sense esclafit ni reny,
    i ta dolcesa m’acompassaria.
    Es sentirien veus de noies en el pont;
    la merla cantaria ran de la pau nocturna.
    Cauria de mos ulls l’anguniada espurna
    i el remoreig de fulles em tornaria el son.
    Enfront de cada terme, enfront de cada espona
    jo sentiria un tel d’oblit que m’abandona;
    a cada mata, a cada roc del meu camí
    tu ressuscitaries una esma antiga en mi.
    I prop del rierol que llisca entre falgueres,
    veient-te per les comes, guarnit de prada i blat,
    m’aixecaria, nu de les meves quimeres,
    i somriuria del meu dany passat.

BÈLGICA
 
Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmuls,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.

Començo la reimpressió de les meves obres (quan caldrà refoses o reordenades) amb aquest intent de la meva joventut, ara que, lluny de l'edat dels patges que es plaíen a pintar els florentins, tinc aclarides les temples, i les peripècies d'una flama reculades als fons dels ulls, com els barons que el Veronese redreçava entre les pompes del llarg crepuscle venecià. Si pertoqués als homes de renèixer, cauríem, ben segur, en les errors passades i ens menarien amb la mateixa imprecisió els coneguts propòsits, però ho mig excusaria una mica d'innocència i d'il·lusió . Tanmateix és més greu de repetir deliberadament un gest de gràcia evaporada, repetir sense l'atenuant d'haver recomençat... En fi, ja els rims del primer llibre són reestampats, després de revistos, lo que m'ha conduït a llevar-los, tot passant, la pols.

Fa temps que van ésser escrits aquells idil·lis. Per a dar una impressió de la seva ancianitat fabulosa, només dirà que o per aquells volts encara vaig comprar-me una levita. Hi havia, no cal dir-ho, en el començ del segle, moltes altres coses curioses demés de la supervivència d'aquella peça impressionant. Una que ara especialment interessa de consignar, era l'entretallament de la nostra parla. Res no emocionava tant com uns Jocs Florals en els quals es revelés un nou dialecte; i Maragall arribava a sostenir que convé que cada home sigui un autànom dialecte vivent. Hom no imaginava la parla catalana sinó com una federació infinita i lil·liputiana de diversitats artificialment accentuades, de voluptats comarcals, que computaven i tot com a riqueses específiques les particulars deformacions grolleres d'una pura paraula general. A fretures d'un ordre elevadíssim imposaven la consciència una i l'ordenació per a l'escola, per a la tribuna, per al diari, per als primers assaigs de cultura nostrada, de la llengua literària, i hom encara es lliurava a la recerca de totes les possibles modalitats del pintoresc en morfologia i ortografia i en estranyes desfilades lòxiques. Honor eterna serà aquell exemplaríssim guiador abatut en plena sal de la vida- immolat diríem- per un mal concret en una presò, el redreç de la parla, la seva total senyoria, la seva noble i desentelada ambició. -atenyement més que cap altre essencial i trascendental, orientat, per fortuna, per un mestre il·lustre (no n'hi ha avui entre nosaltres, puc escriure amb goig, de més venerat); d'haver servit obscurament al qual en alguna hora crítica, als començaments de la Batalla Normista, tinc més plaer que de tota la meva provatura literària.

Llengua literària, llengua normada, fou, però, en memorable divinació i prefiguració, quan Prat de la Riba era encara un estudiantent amb vel·leitats de poeta guimerista, la de Costa i Llobera. Persistia purament en el poeta pollensà (tan generalment oblidada o pol·luída com era arreu) la nostra aristocràcia, la nostra gentilitat racial. Li vagava de conversar en la seva històrica badia amb les divines fantasmes de gràcia i Doma; i una vegada em va dar una vella moneda local d'argent amb una quadriga, trobada gratant un poc la terra. Mallorca, de l'indret romàntic, recerat, medievalista de Quadrado i Aguiló, esdevenia, per gràcia del poeta de "Pi de Formentor", l'illa visitada per Melesigeni, l'encerclada per ones virgilianes, l'estatge delités de la mesura, l'illa enyorívola (com si mai, com una nau, hi fos estat viatjera) de les ribes tirrèniques i egees. La mateixa clàssica testa del poeta semblava d'una escultura del vell museu de Raixa. Ell donà carta de naturalesa en el nostre parlar (que abans hom s'havia complagut a presentar com a abrupte) a la melangia, aquest sentiment tan clàssic, tant avinent a la dolcesa i a la música: caldrà repetir que "Cala gentil" és un dels més bells poemes de la nostra renaixença? Ell assolí aquella transfusió divina que és el sublim, en escriure: "Mon cor estima un arbre...".

"Un gran esperit - diu Coleridge- ha d'ésser andrògin." No menys cal que en sigui una llengua perfecta. Verdaguer, naturalment, aportà, imposà el nostre català bàsic; i fet i fet jo el tinc pel poeta més viril de Catalunya. és natural i colpidor en la força, factici i acromat en la tendresa. Ramon Picó em contava un dia que el poeta de Folgueroles, ran de la seva ordenació, dubtava si tanmateix no li hauria valgut més de fer-se soldat. Guimerà, al meu parer, era força més femení, i mai no l'interessà sinó algun ex-terrible Hèrcul filant al peu d'una Omfala; la seva tendresa permanent s'afirmà, en un dels bells moments de la seva vida,* enfront de la depravació anarquista, que atuía la ciutat i no suggeria als seus habitants sinó un pínic infecte, amb contracops d'inhumanitat. però el seu verb era certament influït per la convicció que el català pertocava de romandre impressionantment baronívol al costat de la mollesa de l'espanyol. (Anotem, tot passant, que aquest sembla dur a orelles estrangeres, i és palesament menys apte a la fluïdesa musical: Joan Alcover el trobava irrevocablement tribunici). Crec que aquella contraposició, tota artificial en els seus termes, va ésser la deu primera de l'anomenat català "mascle", que va morir als Jocs Florals de Can Prosa, després d'haver començat en els altres. He sentit contar, també per Ramon Picó, que en el temps del "trobadors" de paraigües i copaltes, Antoni de Bofarull li deia un dia, radiant de felicitat: -Se m'ha acudit una traducció incomparable, única de l'"Ei fu" (els mots inicials del Cinque maggio de Manzoni). Vejam si l'endevineu. Picó va assajar finà o algun equivalent, però Bofarull, amb una grossa complaença fonètica a les jj, ben del Camp, exclamà ressonantment:

-Ja jau!

La flama singularíssima de Maragall és la més estrànua exaltació de l’individual en la nostra literatura. Glorificador de l'emoció nua, repetint com el profeta, si calgués, una vocal extòtica, Maragall era devot de la intensitat com Costa i Llobera de l'ordre, o si voleu de splendor ordinis. Costa i Llobera era un gran hereu i Maragall, místicament, cap i fi de nissaga. L'emoció no pot consentir-se l'autocrítica, I Maragall (com deia Mn. Clascar d'un altre alt esperit, Torras i Bages) va dar flors i fulles i exsudoracions gomoses. Altrament, Costa, mogut per anecdòtiques finalitats acadèmiques o d'edificació, embolcallà algun cop en simple retòrica emocions estantisses.

Maragall tinguè molts d'enamorats. A part del seu nobilíssim i incomparable encés personal, a la seva iniciativa alliberadora, reacció contra l'amanerada pobresa del verbalisme, congrià vora d'ell noms valuosos. L'emoció genuïna és apassionant i, encara, els més la creuen fàcil. però tot amb tot la literatura catalana, de la primera voga sonetista ençà, reaccionà cap a l'esperit d'estructura, substituint el filtre de vegades enganyés de la puresa pel sedés més objectiu de l'exigència.

Qui podrà, si reviu en sa pròpia memòria, pagar-se de l'equivalència de la seva il·lusió i el seu assoliment? El més afavorit potser ultrapassa aquella: la munió dels altres endarreregem. Quan vaig escriure aquest llibret, hauria volgut amistar-hi l'íntima gràcia misteriosa que exemplificà Maragall i la venustat formal en serenor de llengua fixa que inaugurà Costa i Llobera. I veu's aquí, Els fruits saborosos no són sinó innocents idil·lis, fets al "pastel" per un enllaminit de la vida com a espectacle i de l'idioma com a exercici d'entretocs. Foren acollits amb benevolença. Costa els consagrà una de les seves "Horacianes", Joan Alcover, que m'havia proposat de prologar-ne la segona edició, m'envià en record d'ells un poema; i jo, per agraïment, encara confús, enriqueixo aquesta segona eixida amb els dos generosos encoratjaments. El primer a escriure dels Fruits -d'una part d'ells, perquè eren encara inèdits -fou, em recordo, M.S. Oliver en una correspondència enviada al "Brusi", de Mallorca estant. Maragall triï com la flor d'aquest llibret Les cireres ingènues. Guerau de Liost, encara no batejat aleshores amb aquest nom estrenu, penso que va escriure, amb excuses d'aquests poemes, el seu primer article a "La Veu de Catalunya".

és hora d'acabar aquestes ratlles...... Seria interminable si evoqués, al volt d'aquest llibret, íntimes recordances, mal pogués atenuar la llibertat el meu esplai el fet d'haver estat aquests poemes una mena de formal bateig meu en literatura. Brogit cordial d'amistats jovençanes, iniciacions en amors de coses belles, primaveral il·lusió catalana, encés barceloní persistent i distret com una melopea en sordina, potser un altre dia em vagarà de refer en paraules noves la vostra vella empremta. però no vull posar el darrer punt a aquesta expansió prefacial sense dir que aquests Fruits, abastats per una mà gosada i maldrestra, tingueren -com a més dolç i inoblidable dels addictes- el delicat somriure matern, que sabè trobar-hi, ben segur, amb més encert que no cap perfecció literària, una mica d'aquella patètica indefensa gentilesa humana del fill únic emmarat.

*(A "La festa del blat")

Josep Carner: Els fruits saborosos (pròleg), 2a edició, col·leció La Mirada, Sabadell, 1928.

Ja veig damunt la terra de foc el nostre pi
Oh gent que per les feixes daurades feu camí!
em sobta com un vi
la força tota vella i humil que ens agermana.
(És viu com la ginesta i com el blau marí
el teu escarafall, oh noia catalana.)

Com somrieu en hores del vespre, masos blancs,
entre pallers de bona companyia,
i cada mas ateny en curta rodalia
bosquet i blat i vinya i un marge amb tres pollancs.

Voldria, tot perdent-me per valls i fondalades
dir tes llaors, oh terra de salut!
enmig de coses fosques i vides oblidades
com aquest grill que canta dins un camí perdut.

Si cal que encara et vegi, lloc meu i fe primera,

que sigui un dia de tardor i a seny d'estels,

i el llaurador, fet ombra, hagi deixat enrera

la plana ben escrita de versos paral.lels.

 

I en l'agombol del vespre, que alguna veu molt pura

desgrani la tonada que el meu bressol oí

abans que sense termes i sense afegidura

no negui mes parpelles la nit d'on vaig eixir.

 

L’antic veia la Lluna com una noia casta,

el Sol com un poeta. El foll estiu on som
(la pedra es torna brasa i l’aire es torna plom),
la fina camiseta com una pell s’encasta),

és com una senyora (Guiteres o Proubasta)
que, com sobrix, no dóna amb planta lleu, cap tomb;
baldera, boteruda de natges i de llom
espera el seu tramvia, i amb els ulls clucs ja el tasta.

Tantost aquell s’atura, ella amb les dues mans
pren qualsevol del dos agafadors brillants
que hi ha a la plataforma, i es tira ella mateixa,

però damunt l’estrep un peu, un d’únic, deixa:
són pocs, una minyona, un noi i un d’Agramunt
per rescatar la cuixa d’en terra, hissant-la amunt.

El fred maquina, lluny, la recruada

que gelarà les timbes i els torrents,

i als adéus d’una tendra solellada

cerquen d’abellejar mos pensaments.

 

Una gran fulla d’or volta encantada

entre sospirs i encara no laments;

finestres sense por de cap gebrada,

de nit, s’encenen de retorns contents.—

 

Serenitat com de llaurada feixa,

paga i corona de l’humil fatic.

Vaig, cingle avall, a una darrera lleixa:

 

¿per què l’aire, talment, em sembla amic?

La vida em diu que tan suau em deixa

perquè ho fa al so de la cançó que dic.

Queia un ruixim de lluna clara
que enlluentia l'atzavara;

jo em passejava vora el riu,
entre mi mateix tot pensiu.

Cada casal, ben cluc, dormia.
¿Per a qui mai defalliria

la primavera, mig planent
de tant de dolç decandiment,

si la nit era despoblada?
De sobte, en una recolzada,

veig com tremola un cos tot blanc
i ho mira algú sobre el barranc.

Infla l'oreig, infla i encisa
d'una donzella la camisa

penjada entremig d'uns clavells
i una gran marialluïsa.
I al tros quiet, d'amor en frisa
en son capell i penjarells
un espantall per als ocells.