d'Ors, Eugeni

d'Ors, Eugeni Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:08

"Enllà" i la generació noucentista

"Enllà" i la generació noucentista

    ¿Entendreu tota la meva emoció davant l'Enllà d'en Maragall, quan us hagi dit que és una obra que em torba i -literalment- m'espanta? ... ¡Quin llibre! Per ventura mai la paraula humana hagi arribat a tan solemnes extrems com en ell... - De vegades -haig de conferssar-ho-, no sé pensar sense terror en el destí del nostre poble, obligat a sostenir, sobre la seva pobra normalitat, tan precària, el pes i la grandesa i la glòria d'aquestes sublims anormalitats: la Sagrada Família, la poesia maragallenca...

    Enllà és la nota més aguda, més estrident, del romanticisme llatí, potser del romanticisme de tot el món. -(Me sembla que dir això d'un llibre, és dir-ne alguna cosa).- No sé de cap literatura en què el Verb hagi reculat d'una manera tan magníficament espantosa en el sentit contrari a l'articulació, és a dir, en el camí de la Interjecció. -Passats els límits d'aquesta poesia, ja el dir dels homes no és dir, sinó so, so natural, tan potent com la música de les cascades, del mar, dels vents, dels boscos ... - I amb aquesta naturalitat i amb aquesta potència inhumanes, sembla somiar el nostre poeta, qui canta audaçment:

                                         La poesia tot just ha començat
                                        i és plena de virtuts inconegudes

    Vet aquí quelcom que jo no sé llegir sense esgarrifança...
    Però, també, vet aquí moltes coses ben apartades de l'esperit i de l'obra del noucentisme. -L'acció civilista en què tenim posats el coll i el cor és essencialment inseparable d'una estètica clàssica, és a dir, d'arbitrarisme. -(En l'Estètica Arbitrària veiem el substràtum teoritzat del Romanticisme.)- I així tot un sentit clàssic de la Poesia comença a florir entre nosaltres. - En això "s'expressa en una nova forma la caracterització principal d'una raça, mai com ara tan nombrosa i activa", com va escriure l'Alomar en son estudi sobre l'Estètica Arbitrària. - Mil simptomes, de tots notats, s'han produït darrerament en aquesta direcció... Acàs no sigui encara general una clara consciència del fenomen i de sa llei: però ja hi arribarem a no trigar gaire. - I no dubto que la publicació d'Enllà haurà apressat, per contracop, en molts esperits la producció d'aquella consciència.

    Com se veu, a l'això dir, el Glosador vol abstenir-se de tot judici. Se limita a consignar un fet. El fet és: hi ha, més que independència, contradicció, entre l'Estètica de la Paraula viva, que ha tingut sa manifestació més significativa en Enllà, i l'Estètica Arbitrària, novetat espiritual essencial en la generació noucentista. - Per això la generació noucentista, que en La Nacionalitat Catalana d'en Prat ha vist avui una doble utilitat d'exemple i de doctrina, dubta si en l'obra del seu essencial "Mestre en Gai Saber" (de debó aquest, i de molt abans que els diplomes amb cal·ligrafia gòtica ho cantessin), si en els versos del nostre gran Poeta de Postrimeries (Mort. Judici. Infern i Glòria), pot trobar-hi alguna cosa més que una utilitat -altíssima, això sí - d'exemple.

    Eugeni d'Ors: "Enllà" i la generació noucentista, Glosari, 29-VI-1906.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:33

"La Nacionalitat Catalana" i la generació noucentista

"La Nacionalitat Catalana" i la generació noucentista

    Repetim la pregunta: ¿Què porten a la generació noucentista catalana aquests dos llibres de la seva generació mestra: La Nacionalitat Catalana i Enllà?

    Contestem: Li porta el primer una lliçó doble d'exemple i de doctrina. - Lliçó d'exemple, perquè mostra la superba experiència política de com unes idees nascudes en l'isolament d'una camaraderia escolar devenen ràpidament les rectores de la vida de tot un poble. - Lliçó de doctrina, perquè, amb aquest llibre d'en Prat, el Nacionalisme català, que acàs en algun moment la generació noucentista pogué creure hostil al pensar propi, s'eixampla generosament i fa entrar oportunament a son si el verb polític de la generació nova: l'Imperialisme.

    Tan fragmentàriament, tan confusament com se vulgui, cal reconèixer que els noucentistes han formulat en la idealitat catalana dos mots nous: Imperialisme - Arbitrarisme. - Aquestes dues paraules se tanquen en una sola paraula: Civilitat. - L'obra del noucentisme a Catalunya és -acàs millor dit: serà -l'obra civilista.

    L'Imperialisme català ha trobat la seva primera reconeixença autoritzada en l'obra d'en Prat. -Bell moment: vet aquí que tota una generació de lluitadors formula, després de la seva definitiva victòria, la divisa de son escut. Però com no entén que l'escut resti escut seu, mes vol que devingui escut de la Pàtria, no ferma la seva divisa, al formular-la, sinó que deixa son sentit espiritual ben obert per a que a n'ella filialment vingui a ajuntar-se el mot novell de la novella gent lluitadora.

    "L'Imperialisme és el període triomfal del nacionalisme..." - "Ja el nacionalisme català ha començat la segona funció de tots els nacionalismes, la funció d'influència exterior, la funció imperialista..." -¡Oh, Mestre, gràcies! Veieu: els noucentistes hem hagut de sofrir molt amb aquest nostre Imperialisme. Semblava un somni incoherent de diletants. Se'ns en reien. L'havien anomenat "convicció manicomial exclaustrada..." - ¡Encara no fa un any d'això! (Un cop més: ¡oh, benananta Catalunya!) - Avui, aquests dies de prova son finits per a sempre. Espasa de cavaller ens ha armats cavallers. - Mestre: perquè la doctrina vostra és també la nostra doctrina, li jurem fidelitat a la doctrina vostra...

    Aquesta és la doble lliçó del primer llibre.

    Eugeni d'Ors: "La Nacionalitat Catalana" i la generació noucentista, Glosari, 28-VI-1906.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:36

Amiel a Vic

Amiel a Vic

El cor em fa mal, quan la singular lectura es termina... Llibre obscur, que l'atzar conduïa a les meves mans! Llibre emperò, ple d'interés, de psicologia i de història. I palpitant, de la intimitat tràgica amb un esperit, i evocador!.... Aquelles pàl·lides fantasmes que angoixaren la nostra infantesa, de nou hi passen tranquil·les, sense massa de bruit. I és com si ara, una vetlla, resomnièssiu, en somni memòria; però que encara, des del pregon de la subconsciència, misteriosament us enverinava la vida amb vagues aprensions, estranyes malenconies i sordes terrors.

Això era a la fi del segle XIX. En deien per antonomàsia "la fi del segle". I de la seva decadència i del seu mal, cínicament els homes que el vivien se'n feien una manera d'orgull. Temps de descomposició, aquell. Una tàrbola senilitat s'ajuntava a la febre de les germinacions noves, que encara no es sabia quina fruita havien de dur. Un neguit dolorés, un apetit de tenebra s'ensenyorien de les ànimes. La fe religiosa no era pas ben reconquerida; la fe en la ciència redemptora, que durant un segle enter il·lusionà els homes, era ensorrada ja també. El nou idealisme no s'havia articulat i restava només com una aspiració, com una altra causa per acrèixer el malestar davant les realitats de l'existència. Fou aquest el temps de l'anarquisme, quan el florir universal de les doctrines i quan els primers atemptats, la crueltat i l'estupidesa dels quals astoraren el món. Fou el temps de decadentisme i de la sensualitat malalta.... Recordeu la literatura; recordeu l'art aleshores. Vet aquí Verlaine, el gran poeta que viu morint en les presons i en els hospitals component odeletes obscenes o lletanies a Maria. Vet aquí Aubrey Beardsley, vet aquí Felicien Rops i el Vescomte e Toulouse-Lautrec, corromputs de Japó i de Prostitució. Vet aquí Ibsen, que vol dissoldre la família i la societat, i Tolstoi, que vol dissoldre la vida civil. Vet aquí Huysmans i els catòlics equívocs i els blasfematoris i els de la "Rose-Croix" i els de les petites religions de París. Vet aquí els idealistes lívids, estetes pre-rafaelistes o místics maternlinckians, qui tornen de la raó a la poruga follia i del llenguatge al balbuceig. Vet aquí una gran onada de música, rodant a través de tot això i negant-ho, i aquesta onada és el cant de Tristany i Isseuta, i se n'emporta raons i consciències vers l'abés de l'amor i de la mort, sense deixar-los altra força que la de sospirar, abans de per ja mai desaparèixer, una paraula: una paraula que és com el testament d'època: "Nihil".

Ai, la traducció espanyola del "Nihil" fou més trista; la catalana, encara més! El que en altres llocs era un naufragi de nació. En 1893 l'anarquista Pallés tirava una bomba, en una parada militar, contra el general Martínez Campos: en 1893, esdevenia l'enfonsada de l'imperi colonial. Entremig, per a nosaltres, com a veu d'encoratjament, com a força positiva, com a orientació, com a fe i esperança, què? Les grans concrecions d'energia més tard actuants, no existien encara i es preparaven només, entre basques de gestació, o entre paradoxals profecies. El nostre catalanisme no s'havia traduït en un moviment polític organitzat: restava, sobretot, essent una protesta i un plany -una elegia i una blasfèmia-. Blasfèmia i elegia era també el nostre europeisme, enveja i desesperada enyorança d'allà no conegut o d'allà entrevist; no sacra ambició i decisió d'arribar a posseir-lo. Blasfèmia i elegia, el tradicionalisme: que l'anhel a restaurar les valors eternals i a lligar-s'hi no somniava en les direccions enèrgiques i útils que avui veiem florir, tant a Catalunya com a la mateixa Espanya castellana. Res encara de civilisme, res d'Imperialisme, res d'aquest complex conjunt d'accions, renovadores les unes, innovadores les altres, constructives totes, que havem anomenat Noucentisme, justament per l'hora en què les hem vistes sortir a la llum... Un món moria; i només comptadíssims esperits pogueren endevinar quina cosa anava a reemplaçar-lo. En els altres fou una repercussió catalana, agreujada per l'estretor de l'ambient i per la més silenciosa tristesa de la crisi universal. Tenim un exemple d'aquestes crisis de "fi de segle" en el cas de Mossún "Cinto". En tenim un altre cas: Soler i Miquel. En tindríem un altre, potser, en els casos de Maragall i del nostre amic Pere Coromines si no s'haguessin tots dos redimit, l'un articulant el malestar, i així netejant-se’n amb la poesia i la teoria; l'altre, canalitzant la vida enèrgicament vers la normalitat política i familiar....Un exemple més, és el que ha restat recollit en aquest llibre, que ara us dic que l'atzar em porta a les mans, i que són les memòries d'un home del temps, el "Dietari" d'un escriptor poc reconegut, en Francesc Rierola i Masferrer, que publicava, en 1908, ja mort ell, la pietat dels seus companys de Vic.

Aquests "Dietari" té un caràcter doble. Confessió íntima d'una banda; en l'altre aspecte memoràndum d'esdeveniments públics. Ara l’Èric Amiel, el seu autor; ara, objectiu periodista. Un Amiel, de volada curta, d'estret criteri, de tristor més prosaica, de solitud menys pura, amb la mateixa ineptitud social, però sense l'excusa de l'aristocratisme. Un periodista, capaç, de tant en tant, de traçar, amb una crua eloqüència, en quatre plomades breus, precises, petites escenes de vida ciutadana i de sos històrics fastes i nefastes. [....]

Així el peròode comprés en el Dietari de Francesc Rierola fou el de la nostra primera formació. Tot allà d'ell ha entrat en la composició del nostre esperit om un amarg llevat... -però, heus aquí que, quan ell va acabar, s'iniciava la nostra jovenesa. Clams de liquidació, clams de regeneració eixien d'arreu. Així fou, sobretot, un baladrejar. però, al mateix temps, desvetllades del mal somni, ocultes energies daven començ a la bella tasca. Una silenciosa sembra començava de què avui ja endevinem el florir. Venien ideals nous: venia sobretot, el coratge dels pensadors, per a articular-los en fòrmules clares, els dels homes d'acció, per a dur aquestes fòrmules a la realitat. I els pensadors han estat també una mica homes d'acció, volent consagrar ses forces de joventut a la feina d'instauració de la cultura: i els màxims homes d'acció han estat també uns lúcids, estretament lligats a l'emissió de les fòrmules del pensament. I ens han vingut del món i les hem traduïdes, ventades de la nova idealitat, de la restauració dels valors, per la qual en cada paés laboren els selectes. I hem vist com tot la humanitat s'avergonyia ja de la finisecular malura i aspirava a entrar en una era de fresca moralitat, de reconquerida salut en els cors i les ments... Així aquelles tenebres a poc a poc s'esvaien. Ara els temps són altres i munten noves generacions. Noves generacions que ja han desterrat l'ombra de Hamlet: que ja saben de l'alegria del viure civil i de les preparacions normals: que han volgut conservar millor la puresa i l'energia; que han trobat ja davant ells, homes a qui han pogut creure i guanyar així el sentit inapreciable de la Santa Continuació. que coneixen alguns mestres a la Universitat i força eines als laboratoris i totes les possibilitats científiques a l'Institut i tots els llibres a la Biblioteca: que han sortit a l'estranger a estudiar-hi i a amidar-s’hi: que si alguna "vague d’àme" els havien donat les inquietuds d'adolescència, n'han pogut guarir virilment amb aquest instrument magnífic que són els deports hivernals i amb aquest altre instrument magnífic que és el servei militar obligatori.

Eugeni d'Ors: Obra catalana completa, I, Glosari 1906-1910, Selecta, Barcelona 1950, ps. 3-17.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:02

De com la puixança de la Ben Plantada...

De com la puixança de la Ben Plantada...
Mes veureu que, per un miracle amabilíssim, la beutat d’aquesta noia que dic no s’ha tornat tumult al seu entorn, però serenitat i simpatia. Sí, una dona formosa pot ésser com un llamp que cau. No així la Ben Plantada, que és com una llar encesa enmig de nosaltres. I el secret es troba en la seva natural mesura i bon seny.
 
Hem dit que hi havia en el cos de la Ben Plantada una central manca de cànon: la seva cintura és massa alta. Com per a compensar això, tota la resta s’ajusta a una proporció perfecta. I també el seu moviment s’ajusta a una proporció perfecta. I la seva manera de mirar. I la seva veu. I les seves paraules. I la seva manera de donar la mà. I la seva manera de viure. I la seva manera de tracte. I la seva manera d’ésser amiga. I ni cal dir que la seva manera de ballar. Així –i no d’altra faisó que un xic d’oli aquieta una extensió d’ones agitades–, la presència de la Ben Plantada ho aquieta i asserena i ordena tot, fins a moltes passes de la rodalia i fins a moltes, moltes ànimes de la rodalia.
 
Ah, jo voldria que ho veiéssiu!... De lluny estant, només explicant una gràcia de la Ben Plantada ja es pot encendre una passió. De lluny estant, només que es recordi la Ben Plantada ja se senten al cor les mossegades del serpent. Jo, pobre narrador de mi, no sé amb quina imatge poden haver decorat alguns somnis les meves febles paraules, que ja no passa jorn que no m’arribi, entorn de la gentil figura, una o altra lletra, en el text de la qual, a voltes humorístic, s’endevina, però, el batre d’una gran ala d’inquietud... Ara, jo voldria poder reunir tots aquests qui m’escriuen i dur-los plegats en presència de la Ben Plantada... L’esperaríem vora el mar i la veuríem aparèixer entre el mar i les cases i la línia de la terra i els monticles veïns, entre els bans familiars i les petites botigues, entre les pagesies i les tartanes, entre els treballs i les cultures, entre els xiprers i els tarongers, entre les colles de dones que conversen i de nens que juguen i d’homes que es reposen fumant, amb la vista fita a l’horitzó. La veuríem aparèixer al mig de totes aquestes coses humils, harmonioses i essencials, tan parenta d’elles, tan lligada a elles tan fidel a llur llei de simplicitat i de silenci, humil, harmoniosa, essencial com elles. La veuríem aparèixer i, en lloc de produir-se en nosaltres un terratrèmol, sentiríem que una pau divina inundava el nostre pit. El primer que coneixeríem és que la nostra respiració es tornava fàcil, ampla, pausada, regular. Després que el cor ens batia de pressa, però sense agitació. De seguida vindrien a la nostra boca paraules amables i plenes de franca escalforeta. Esguardaríem la minyona de fit a fit, sense torbament, però també sense gosadia, i veuríem que ella ens sap esguardar així mateix. L’endevinaríem tan senzilla, tan «poble», ella, que tota temor desapareixeria del nostre gest i del nostre parlar; però també l’endevinaríem tan fina, tan senyora (amb la senyoria que pot donar únicament una llarga i fidel obediència als designis silenciosos de la Raça), que es respecte elevaria el gest i parlar i els faria nobles. La seva manera justa, equitativa i mesurada de tractar-nos tots, ens faria fraternitzar. D’això en vindria un desig de donar-nos les mans. Després, de donar-li la mà a ella. Després, de guardar la mà d’ella entre les nostres, un moment. Després, de no abusar d’aquest moment, deixant anar la mà, perquè ja se’ns hauria comunicat a nosaltres el do de la mesura.
 
Així, d’acostar-se a la Ben Plantada, hom esdevé millor. D’ésser presidit per la Ben Plantada, hi ha un guany de noblesa especial. Pels volts de la Ben Plantada tot és ordre i acord. Que ella deu ésser l’eternitat mateixa tornada bella aparença i gai instant. Res no hi ha de comparable a aquesta influència. La influència, l’ensenyament de la Ben Plantada! Si la pogués contemplar així, i aprendre d’ella, no una petita colla d’homes, sinó tota la meva terra, amb les seves gents! Si vinguessin a l’escola de la Ben Plantada les generacions a guanyar-hi serenitat, a guarir de romanticisme, a salvar-se de mentides i captar-hi estil i normes de bellesa i ben viure, i tots abjuressin davant d’ella dels errors passats, i els ciutadans, els poetes, els artistes, els arquitectes, els polítics, els negociants, els mestres d’estudi sabessin, d’aquest punt endavant, infondre una mica de l’esperit de tan escaienta i profunda ensenyança a llur acció i llurs obres!
 
...Per ara i tant, la Ben Plantada, en el petit poble mariner on passa l’estiu, ja ha assolit aquests resultats meravellosos: que les altres noies, menys formoses que ella, menys esguardades que ella, menys celebrades, no li hagin agafat enveja o gelosia, sinó que es complaguin al seu costat, i l’estimin; i que els homes, mentre ella és present, s’acontentin tots per igual –i sense, fins avui, cap temptativa de desobeir aquesta llei tàcita–, amb la joia noble d’ésser els seus amics.
 
 
 
D’ORS, Eugeni, La Ben Plantada, I, VIII, Selecta, Barcelona, 19587, pàgs. 43-47.
Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:47

Del dolcíssim nom de la Ben Plantada

Del dolcíssim nom de la Ben Plantada
DEL DOLCÍSSIM NOM DE LA BEN PLANTADA, AMB ALTRES PARTICULARITATS
 
 
Ara és quan es declararà el nom de la Ben Plantada. Aquest matí, en llevar-se, el Glosador ha sentit imperiosament que calia que això es fes avui. Ahir hauria estat massa d’hora. Demà, ja pecaria de tard. (L’aprenentatge de la Ben Plantada, per tal com fortament es recolza sobre les essències veritables, pot donar-nos aquestes infal·libilitats precioses sobre l’oportú.)
 
Com et dius, Ben Plantada? Em dic Teresa.
 
Teresa, nom ple de gràcies, quan es pronuncia a la manera dels catalans.
 
Teresa és un nom castellà. Allí dalt és un nom adust, encès, groc, ascètic, aspre. És un nom que rima amb totes aquestes coses, de les quals es parla tant, de «la fuerte tierra castellana», de «el paisaje austero, desnudo, pardo», de «los hombres graves, vestidos de fosca bayeta», de «Ávila de los Caballeros», de «el alma ardiente de la Santa», de «Zuloaga, pintor de Castilla», de «El retablo del amor», de «La mística sensualidad, esposa de Cristo o mujeruca». Ja sabeu, fa?, quina mena de coses vull dir.
 
Però arriba el mateix nom a casa nostra i de passar-se’l per la boca d’una altra manera, guanya una altra sabor. Una sabor alhora dolça, casolana, calenta i substantiva, com la de la coca ensucrada. Teresa és un nom que té mans; capaç de la carícia, de l’abraçada i de la labor. Teresa és un nom, a la vegada modest i molt fi. Teresa és un nom feiner. Teresa és un nom per a respondre, amb una veu de contralt: «Servidora, em dic Teresa». Teresa és el nom de les que tenen, com l’Adelaisa del Comte damnat (la qual no es va dir Adelaisa sinó perquè vivia en uns temps molt romàntics, historiats i ornamentals), una mica de sotabarba arrodonit i un clot a cada galta.
 
I ara que he anomenat l’Adelaisa del Comte l’Arnau, m’ocorre de meditar sobre quina semblança o dissemblança pugui tenir la Ben Plantada amb ella. La Raça hi és, enèrgica en totes dues. Mes penso que Adelaisa era tacte i color, però la Ben Plantada ja és Mesura. Totes dues volen dir: instint. Però en Adelaisa l’instint sembla sobretot dirigir-se als fins de l’espècie; mentre que en la meva el que funciona subtilment és l’instint de la Raça: és a dir, una cosa que ja significa intel·ligència, i –profunda, insconscientment– Cultura. L’Adelaisa hauria estat el mateix que va ésser, comptant només que amb la terra i el cel de la seva pàtria. La Ben Plantada, en canvi, tal volta no fóra el que és avui, si no hagués existit Ausiàs March. Prenent les coses per altre cantó, l’Adelaisa és de la muntanya i la Teresa és de la marina. Prenent-les encara diferentment: l’Adelaisa correspon a l’arquitectura romàntica, mentre que la Teresa correspon al neoclassicisme.
 
Ai, quina deliciosa sensació d’intimitat anomenant també Teresa la que fins avui havíem anomenat únicament la Ben Plantada!
 
Teresa, Teresa maca, lloat sia el teu nom dolcíssim! Totes les Tereses que hem conegut han estat maques, però tu, la més maca de totes. I així el record de les altres l’adorem en tu.
 
A la nit alta, sortint del Casino, aquells de nosaltres que tenen una veu de baríton canten una cançó passada de moda, que diu:
 
«Teresa:
Jo en tinc impresa
La teva casa
Dintre el meu cor.
I moriria
De gelosia
Si un altre daves
La teva amor.»
 
I si, la cançó diu una bona veritat.
 
La situació hi és ben retratada. Avui tots som en pau i en ordre i en millorament i aprenentatge espiritual, perquè la Teresa ens tracta tots per igual. Però el dia que en distingís un!
 
I, no obstant, bé haurà de distingir-ne un, més tard o més d’hora!
 
Heus ací, doncs, la posició del conflicte plantejada netament en el primer acte, com en tot drama que es respecti.
 
 
 
D’ORS, Eugeni, La Ben Plantada, I, IX, Selecta, Barcelona, 19587, pàgs. 48-52.

 

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:48

Del símbol de la Ben Plantada

Del símbol de la Ben Plantada
Ara ja tenim la claror i la seva seguretat tranquil·la. Ara la veiem a ella, la veiem tota i el seu sentit, i sabem per què importa tant a la Raça; tant, que ella es dóna, a la quieta, amb cadascun dels seus gestos, amb cadascuna de les seves dites lacòniques, una lliçó de catalanitat eterna, de tradició, de patriotisme mediterrani, d'esperit clàssic. La Ben Plantada ha estat aquest estiu el nostre llibre de text, i aviat ens en podríem examinar.
El símbol de la Ben Plantada és un arbre. No diem a un arbre ben plantat, quan té fortes arrels en la seva terra? Sí, però repareu que les branques són unes altres arrels, unes arrels superiors. Per les arrels baixes l’arbre és ben plantat en la terra. Per les arrels altes és ben plantat en l’aire i el cel.
Així la nostra Teresa. La carn divina de què és fabricada la Teresa, beu la saba noble de tots els morts de la seva Raça, que és la nostra Raça, i de la Cultura. És molt antiga i molt cultivada, aquesta carn, i això és el que li dóna olor. Però la forma d’ella i el moviment d’ella reben la gràcia per l’atracció poderosa de l’avenir. Tenen també en el cel les seves arrels i nutrició. La Raça disposa de la Teresa per a recobrar-se i florir i fruitar en cultura nova. I és aquesta oculta atracció, és aquest plantament en el futur el que parla per la seva boca, quan ella diu, gairebé sense adonar-se’n, aquella paraula de tal castedat i tan ben dita, i d’admirar, que desitjaria haver criatures seves.
Ben Plantada, Ben Plantada, perquè ets ben plantada, ben fruitada seràs!
 
 
 
D’ORS, Eugeni, La Ben Plantada, II, X, Selecta, Barcelona, 19587, pàgs. 108-109.
Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:48

Dos llibres

Dos llibres

En aquest bon temps que, com oportunament en Maragall va recordar, és temps de collites, dos llibres de plenitud són advinguts aquí. - Un i altre procedeixen de la generació que ara arriba a l'hora magistral, de l'última generació del mitl vuit-cents, de la generació que immediatament ens ha precedit a nosaltres -vull dir, nosaltres, joves, de mil nou-cents català...-. En aquests llibres apareixen sintetitzats els mots fonamentals d'aquesta generació que ens ha precedit en el camí i que ha assolit ara, mentre nosaltres avancem en inquietuds de creixement, virilitat perfecta. L'un formula científicament un ideal polític; l'altre dóna la nota més alta d'un ideal estètic. L'un d'aquests llibres és La Nacionalitat Catalana, d'en Prat de la Riba; l'altre el volum de poesies Enllà, d'en Maragall.

Dos mots fonamentals ha tingunt la forta generació d'en Prat i en Maragall: el Nacionalisme -la Teoria de la Paraula viva... -¡Gloriosa Catalunya! N'hi ha prou amb dues paraules ideals així, per a omplir un sigle. ¡Tu les has dutes a maduritat en una hora! - La història d'aquesta maduració dels nacionalismes és el fons bellament heroic del llibre d'en Prat de la Riba: el suc de la maduració d'aquella teoria fermenta tumultuosament en els últims versos de Maragall.

Ara bé: Aquestes dues obres mestres de la generació mestra nostra, ¿què ens porten a nosaltres -els noucentistes catalans?

Hem meditat llarga estona sobre això. Anem a dir sincerament, clarament, el fruit del nostre meditar.

El fruit del nostre meditar és el següent: Sabem, per l'obra d'en Prat, que el Nacionalisme de Catalunya ens és útil per sa doctrina i per son exemple. - Dubtem, per l'obra d'en Maragall, si l'Estètica de la Paraula viva ens és útil per sa doctrina i per son exemple, o només per son exemple...

Desglossarem, en successives gloses del Glosari, la glosa amb què el Glosari ha marcat el dia d'avui.

Eugeni d'Ors: "Dos Llibres", Glosari, 27-VI-1906.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:31

Els metecs

Els metecs
Tota veritable Ciutat suposa una Aristocràcia. Tota Aristocràcia suposa una minoria. En la plena població d’una vila, sempre els Ciutadans representen una petita part. Diu que a Atenes eren un terç; el reste de la població se composava d’esclaus, d’afranquits i de metecs...
 
Aquests darrers eren els més perillosos, perque no se’ls excloïa totalment dels drets polítics. Forasters o fills de forasters, desarrelats de vària mena, pervinguts a ciutadania d’origen dubtós, bàrbars palesos o barbaritzants equívocs, formaven en mig de la Ciutat aquest «demos» metec, sense un lligam de cor amb la glòria ancestral d’ella, sense interfis pel seu llunyà avenir... I així la guerra entre els Ciutadans i els Metecs era entaulada tothora.
 
Però Pal·las, la dels ulls d’òliva, guardava la Ciutat.
 
 
Els nacionalistes francesos contemporanis han hagut tort al desenterrar i posar a la moda la paraula «Metec»... –Que, en un París, existeixi certa població cosmopolita o tocada de cosmopolitisme, no constitueix cap perill seriós, per a la continuïtat de l’esperit civil. També la vila de París és guardada per la deessa dels ulls d’òliva. La superioritat sòlida, no individual, però sí orgànica, dels ciutadans sobre els pervinguts és suficient a sotmetre de seguida aquests, a guanyar-los de pressa, a confondre’ls, no molt tard, amb la massa, vella i bona, pastada pels segles... Ademés aquell foc de patriotisme, encès allí dalt, tot ho arbora: qualsevulla impuresa hi és consumida tost...
 
No, no tenen raó, i manquen de gràcia, els nacionalistes francesos, a l’insistir tant en lo dels «metecs».
 
Nosaltres, sí, que en tindríem!
 
...Potser el qui viu sempre a Barcelona no se n’adona tant; però el qui hi torna, a cops, entre llargues absències, no pot estar-se de constatar un fenomen, que hauria de produir espant en els reflexius: que mentre el nostre català estén cada dia més son domini com a llengua literària i intel·lectual, i guanya tot jorn províncies espirituals noves, abaix, en la massa popular, sembla anar reculant sempre, disminuir en extensió demogràfica relativa... –Me confessava un amic meu que mai havia trobat tantes porteres, tants empleats de tramvies, no parlant català... –I, en aquesta infiltració contínua, de fora a dintre, els factors d’origen múltiple no s’equilibren, com passa a París; sinó que el factor dominant és un, i aquest i no el cor de la Ciutat és el que dóna to als altres...
 
 
I tothom, fins els no ciutadans, gaudeix dels drets de ciutadania. I tothom vota en les eleccions. I els Metecs, entre la divisió de Ciutadans, poden triomfar-hi.
 
Perquè la deessa dels ulls d’òliva no viu aquí, –no viu aquí!
 
14-XII-1909
 
 
 
D’ORS, Eugeni, “Els metecs”. En Fina Figuerola; Rosa Planella, Àlex Susanna (eds.), El Noucentisme (selecció de textos literaris i crítics), Barcelona, Columna, 1986, p. 41-42.
Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:45

En resum...

En resum...

    En resum: des de sos orígens, una doble corrent, política i estètica, ve nodrint de saba ideal el Catalanisme. -Dues obres de la més alta importància han marcat avui el punt assolit per la doble corrent.

    L'adveniment de la generació noucentista no torç el curs de la corrent política. En Prat ha vingut a demostrar-nos la unitat del camí. -Així com, en el transcurs del temps, el provincialisme devé regionalisme i el regionalisme nacionalisme, sense reacció ni contradicció, així, ara, amb idèntica felicitat,el nacionalisme devé entre nosaltres imperialisme.

    Al contrari, en lo estètic l'adveniment de la generació noucentista contradiu, amb direccions noves, la direcció anterior. La direcció estètica anterior del Catalanisme era produïda sempre en un mateix sentit, en sentit de romanticisme, des d'en Piferrer, el nostre primer gran romàntic, fins en Maragall, el nostre darrer gran romàntic. - Entremig, el cas isolat d'un Costa i Llobera no compta. Cal arribar als nostres dies per a assistir a l'obertura d'un cicle de classicisme essencial. - El nou cicle és ja obert ara. L'era del romanticisme està ja ben pròxima a agotar la seva significància entre nosaltres...

    Era dever del Glosador anotar amb tota fidelitat aquestes palpitacions del temps.

    Eugeni d'Ors: "En resum...", Glosari, 30-VI-1906.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:34

Entre les runes de civilitat

Entre les runes de civilitat

    Les gloses últimes del Glosador sordejaven. Era son dever sordejar. Música de tirs i de bombes resulta mal tema de meditació. Al que escolta les palpitacions del temps, cal desentendre's de les detonacions de les hores. Almenys, mentre les detonacions sorollegen com detonacions. En tant que així és, aquell deu ocupar la ment en actualitats altres. En veres actualitats. Perquè mai la por, el terror, la venjança, ni àdhuc la indignació a cop calent, poden constituir veres actualitats per a un meditador... Després, quan ja s'ha reposat l'aire: quan a n'aquells sentiments poden succeir sentiments nous, més nodrits de serenitat i eternitat: quan ja la detonació no fa sinó un apagat retruny en el solemne soterrani del record històric, pot ella devenir actualitat meditable, florir en glosa. Glosa un xic rerassagada de la vida, és cert... Per això és bo, perquè en aquests casos el pas de la vida taca espantosament de sang...

    El pas de la vida entre nosaltres, durant l'última setmana, ens ha deixat la Civiltat feta runes... -¡Oh, quina tristíssima setmana, la que comença amb l'insult imprès contra unes senyores, i amb l'explosió d'una bomba s'acabà!... Deixeu-me dir-ne l'amargura per a mi, que he col·locat tot mon ideal i tot mon contribuir a la santa obra d'edificar la Civiltat entre nosaltres. Deixeu-me, i perdoneu-me, que vos suggereixi com en aquests dies darrers, mentre amb apariències d'impassibilitat m'ocupava en una altra cosa, tota una tempesta de ràbia, de desalent, de cansanci, ha passat per mi, amb uns desitjos suïcides de plegar, i de cridar a tots els capatassos, a tots els companys, a tots els aprenents de la Construcció dels nostres insomnis, que pleguessin!...

    Però, no!... - Plató em valgui, per a recordar-vos i per a recordar-me, com per sobre de les animetes miserables dels homes, hi ha la gran ànima de la Ciutat. I la Ciutat nostra vol ser salvada, ha de salvar-se. Podrem no convertir en Pau, en Pere, en Berenguera en homes civils. Però Barcelona, però Catalunya, han de guanyar Civiltat definitiva, així ens morim tots...

    ... Entre les sagnantes runes d'una Civiltat, per a l'obra de la Civiltat definitiva en nosaltres, -segueix, - en el nom del Pare, del Fill, i del Sant Esperit, -aquest Glosari, -aquest Carnet d'una civiltat...

    Eugeni d'Ors: "Entre les runes de civilitat", Glosari, 24-I-1907.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:35

Horacianisme

Horacianisme

Ja passats els Jocs Florals de Barcelona, ens omplirà primavera, estiu i tardor la tongada dels certàmens literaris forans. Ara bé; com tot s'encomana, fins l'hermosura és de creure que les hermosures poètiques de la festa cabdal se vegin reproduïdes fidelment en les més poètiques festes, no per lo petites menys pròpies per a que a elles acudi a dansar, a l'amable cor de les Nou Germanes.

 

El mal és que certes menes d'hermosura son molt difícils de portar. En l'any de gràcia de 1907, la moda floral ha incidit en horacianisme. No tenim dret a planye’ns, per ara. Mes, acés podríem dir lo mateix, si la moda s'estengués tant que, en l'actual primavera i pròxims estius i tardor, no restés a Catalunya mur de muntanya en què els ressons no repetissin la mésica verbal de l'estrofa sòfic-a d’única?... Jo sentiria molt ofendre als mantenedors i armadors dels Jocs Florals de qualsevol vileta. Però no crec ofensa dubtar de què els hexòmetres encaixin amb la restant decoració de la benemèrita festa. Jo, parlant amb tota sinceritat, ho dubto...

Algú potser estranyi que Xènius escrigui avui aquestes coses, ell, que sempre, aquè i arreu, tant ha predicat, tant predica sobre l'acabament del Romanticisme, sobre el començ d'una Era clàssica nova i sobre altres coses semblants... Però, caldrà entendre’s. Xènius mai ha parlat, mai parla d'això del Classicisme, sinó com de concreció artística d'una cosa més vasta i fonamental, que és l'humanisme. I si s'entusiasma amb la Renaixença i alaba el mateix sigle XVIII, no és sols per lo que la literatura d'aquests temps deu a Horaci, sinó per lo que el seu viure deu a Rabelais i la seva ciència a Galileu i a Pico della Mirandola.

l'entrada de l'art en Era clàssica suposa un mediterranisme general del viure. Tot Classicisme que no estigui animat per un Humanisme és una closca sense fruit. I tot Humanisme suposa dues coses: ple viure material i ple viure intel·lectiu; o, ben concretament: Riquesa i Curiositat. I no té dret un poble a fer literatura horaciana, si no fa horaciana la seva existència, procurant que mil naus duguin a sos ports els productes d’Orient. I no té dret una literatura a omplir-se d’estrofes sòfic-adúniques si abans no l'han incorporada a la humanitat molta filologia llatina i grega, molta història, molta arqueologia, molta filosofia, molta fisiologia i tot, i per a dir-ho en quatre paraules, clarament, UNA INTENSA FEBRE D’ESPERIT CIENTÍFIC.

Eugeni d’Ors: “Horacianisme”, Glosari, 21-V-1907.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:35

L'Imperialisme català

L'Imperialisme català

També nosaltres, en hora de gràcia, ens havem sentit l'ànima punyida per l'imperatiu categòric de la responsabilitat. D'aquí el començ d'una política d'intervenció a Catalunya.- D'aquí el nostre Imperialisme.

 

No cal que aquesta glosa digui, un cop més, la defensa de l'Imperialisme Català: l'han esgranada, jorn darrera jorn, totes les gloses del Glosari.- No és hora tampoc de recordar-ne la història: difícil resultaria per al Glosador realitzar aquesta tasca impersonalment.

Però segurament l'historiaire futur no oblidarà que una gran revolució d'esperit s'ha desenrotllat a Catalunya en quatre etapes. Un temps, el Catalanisme practicà radicalment, dins la mateixa Catalunya, la política de l'Abstenció.- Aquest període no coneguè més armes civils que la sàtira i l'elegia. Davant el Mal, instaurat a casa nostra, cap activa intervenció. Se deixava fer: se malparlava.- Encara es troben esperits entorn nostre que continuen inscrits en aquest període, i en les seves normes de moralitat i de mentalitat...- La primera etapa de l'Imperialisme Català ha provingut dels qui van dir-se: "De lo que aquí passa, nosaltres no tenim la culpa".- Ha consistit en la decisió dels catalanistes d'intervenir en el Govern de Catalunya.

Però (i aquí entra en joc un dels principis cabdals de l'Imperialisme teòric)."la responsabilitat d'un poble no pot mai tancar-se en límits territorials".- Conseqüència el dir-se: "De lo que a tota Espanya passa, de lo que tota Espanya representa avui per a nosaltres, nosaltres ne som responsables, ne tenim la culpa" - Doncs, segona etapa de l'obra imperialista: intervenció en els afers generals espanyols.

Tercera etapa: Per què a ponent tan sols? I al nord, on regna aquesta civilització florida? I l'Orient? I l'Àfrica? I aquest mediterrani -"mar nostre"? I tot el món i tota la humanitat, amb les inquietuds espirituals i amb els combats que agiten les actuals hores? - Conseqüència: Humanisme. "Voluntat", almenys d'intervenir en els afers mundials: en les coses de l'esperit (lenta substitució de l'art localista per un art humanista, amor a la ció.cia, treballs per la llengua internacional, participació en Exposicions i Congressos a l'estranger, etc.)- en l'expansió comercial (qüestions del Marroc, del mercat d'Amèrica, dels mercats de l'Orient, port franc, etc.)- en la política universal (llinatge, intervenció. encara impossible avui, reduïda fins ara a ineficacíssimes i obscuríssimes manifestacions de simpatia, desprovistes de tot sentit imperial i de tota ressonància europea, als cretesos, als bòers, etc.).

Quarta etapa de l'Imperialisme Català. S'ajunten en ella les adquisicions de la primera i de la tercera etapes. D'una part els catalans s'han decidit a intervenir en el govern de Catalunya: d'altra part, no volen ignorar ja més les qüestions universals. - Doncs, com a conseqüència: temptatives d'intervenció en el plantejament i solució a Catalunya dels problemes universals. - Aquestes temptatives se desenrotllen en tre ordres: lluita per la Cultura, (institucions, propaganda, literatura, esforços de vàries menes per a la renaixença cultural de Catalunya) - lluita per l'ètica (propagandes de Civilitat i d'Honestitat. Lligues, campanyes per la moralitat i per a la imposició de la moralitat)- lluita per la Justícia social (tendències al cooperalisme, al sindicalisme, al socialisme pur, a l'estatisme: esclatanta aquesta última en el Congrés d'Economia política, però encara resta molt a dir i a fer en aquest camí) - lluita pel tecnicisme (Estudi a l'estranger: institucions d'ensenyança: pròxim Congrés de Govern municipal)...

Tingui's present que aquí ens servim del mot "etapes" per a indicar successives aparicions de les modalitats imperials a Catalunya: no successives consumacions d'aquestes modalitats. Vol dir que avui les trobem ben viventes, i gairebé totes a l'obra.

Actualment les accions diverses de l'Imperialisme Català, les accions acomplides o a acomplir, poden resumir-se esquemàticament en el següent programa:

A) Accions a Catalunya:

Primer) Intervenció en els problemes humans a Catalunya:

a. Lluita per la Cultura.

b. Lluita pel Tecnicisme.

c. Lluita per l'ètica.

d. Lluita per la Justícia Social.

B) Accions fora de Catalunya:

Primera) Intervenció en els afers generals espanyols.

Segona) Intervenció en els afers mundials:

Expansió comercial (Esforços!)

Expansió espiritual (Desigs!)

Expansió política (Ensomnis!)

Aquesta esquerpa glosa fa temps que m'aletejava presonera als dintres. Li dono llibertat avui, perquè em sembla,- davant de certes desercions de l'obra col·lectiva, davant de certes recaigudes en el liberalisme, etc.- que no serò del tot inútil, i que podrà contribuir a aclarar alguns punts. Jo l'adreço i brindo especialment a alguns bons amics que me n'han indicat alguna vegada la conveniència. Jo els adreço i brindo a n'ells lo que en ella es diu...però encara més lo que en ella es calla.

13-VII-1909.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:38

L'arranjament de les muntanyes

L'arranjament de les muntanyes

    No n'hi ha prou amb dur l'arbitrarietat als jardins: cal fer-la escalar les muntanyes. - La muntanya, tal com la fatalitat la deixa, pot ser un instrument de mal: de vegades, per sa excessiva pendent, llisquen allaus terribles que, com la de Barèges en l'hivern passat, fan obra crudel de devastació. Així deu l'Art reprendre-la, la muntanya, i arbitrar-la en arquitectura.

    Sé que això que escric, me valdrà la condemnació d'alguns paisans nostres, per als qui tocar les muntanyes és com profanar l'arca santa de sa religió... - És verament curiós veure el caràcter de superstició que ha pres aquí, viciada per la literatura, l'afició a les muntanyes. Aquesta afició a les muntanyes té la responsabilitat d'una llarga i pèssima part de la nostra literatura. No fos per a altra cosa, i caldra arranjar-les, per a veure si, un cop a punt artístic, sabien inspirar millors versos que deixades al natural.

    Però hi ha, ademés, per a fer-ho, un interès especial d'humanitat. Ja hem dit com una muntanya pot resultar un maligne instrument, causant de tantes malventures que ja els homes senten la necessitat de combatre amb ell; i de tanta transcendència és judicat aquest combat, que en un Congrés va a celebrar-se a Burdeus els dies 19, 20 i 21 pròxim, un Congrés en regla per a tractar l'arranjament de les muntanyes - convocat per una Societat que a la regió pirinenca ha donat ja mostres d'activitat d'ordenació.

    Bella obra. Simple continuació d'una de les més commovedores que ha fet l'home sobre la terra: omplir les muntanyes de camins. - Així les muntanyes -amb camins i amb arquitectura contra les allaus- sera un dels conforts més solemnes de l'energia humana que ja les haurà definitivament esclavitzat.

    Eugeni d'Ors: "L'arranjament de les muntanyes", Glosari, 15-V-1907.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:38

L'ascensió de la Ben Plantada

L'ascensió de la Ben Plantada
[...]
 
»No ploris, Xènius; eixuga el rostre trasbalsat i que els homes i els déus vegin tornar aquesta teva pena en allò que pot ésser el definitiu servei de tota pena, això és, en obstinada concentració que acreix l’energia del dolorós i la torna deu de treball eficaç. El meu àngel de la guarda ha volgut revelar-me, la nit darrera, el teu mal pensament, i jo me n’he entristit per tu i t’he compadit i m’he posat en camí tot d’una per esma de portar una mica de conhort a la teva ànima emmalaltida. Que no en va sobre tu, com sobre tot home del teu temps malauradíssim, treballaren aquelles abominables forces de descomposició, que per malnom anomeneu romanticisme, i que, com ones furients de revoltada marina, us arrabassaren de la roca viva de l’etern, per a donar-vos al pontus dels accidents i de les passions i de les anècdotes vils, i de les fatalitats enemigues. L’engany de l’hora que passa us enlluernava amb els seus fascins i així caiguéreu del cel de les coses immortals fins a la cendra de la natura. Perquè això que és dit la natura i on la vostra feblesa us fa raure a cada pas, no és altra cosa que la cendra que deixen els ideals quan pugen, gosadíssims, al cel fi i el seu residu i escombrim. ¿Has vist alguna vegada, quan els infants, per festa, es donen a encendre aquest àgils enginys de foc que han per nom coets, com, mentre puja aire amunt la daurada estela, cau a terra alhora quelcom de ja inútil i de socarrimat, una lleugera desferra? Doncs, d’aital cendra és formada la natura, que caigué de les idees quan ascendien. Foll del qui hi abandona la serenitat, i del qui deixa que el polsim de les aparences arribi a entelar aquell mirall pur del seu esperit, fet per a reflectir glòries i blavors i el curs musical de les quatre llunes i els meteors meravellosos.
 
»Foll tu, més que ningú més, si ara el petit fet del meu existir mortal sabia alterar prou la teva suprema calma i dificultava amb trasbalsament, i passió, el créixer lent de les llavors que el meu aprenentatge ha sembrat dins de tu, perquè provis, al teu entorn, de fer-ne escampada generosa damunt dels altres. Aprenentatge en mi has practicat amb aplicació i pietat tantes, que aviat assolires el meu secret, que és el central de mi mateixa i el de més preu. Pensa, Xènius, pensa com m’he donat i com has hagut la part millor. ¿Un promès et torbaria, una miserable anècdota epitalàmica? Com tu m’has posseït, Xènius, ja mai home que sigui en la terra no em posseirà. Tu formulares la meva definició, que és una manera de conquesta. Tu aprengueres de la meva essència i l’escampaves pel món. Tu aspirares de la meva escondida flaire i contemplares nua la meva entelèquia. No hi ha bé espiritual que no canviéssim com una baga. Millor em saps tu que jo mateixa; i, semblant als qui tenen la clau de les arques fèrries d’un opulent marxant, tu tens la clau dels meus moviments i el secret de llur coordinació. I de tot l’or amagat al dins, n’heus ara disposició i mestratge.
 
»Pren-ne, d’aquest or, a pleret de les teves mans i escampa’l entre els homes, i escampa’l sobre la teva Raça, sobretot, que n’és en misèria i necessitat viva. Com les monedes d’un imperi la cara d’un Emperador, i la llegenda del seu escut, l’or de la Ben Plantada portarà impresos la imatge de la Ben Plantada i verb. Verb de salvació, perquè és de normalitat i mesura. Jo no he vingut a instaurar una nova llei, sinó a restaurar la llei antiga. No vull portar-vos revolució, més continuació. La teva Raça, Xènius, és avui prostrada per molt de mal. Hi ha els llargs segles d’asserviment que n’han extingit la virtut antiga. Hi ha la corrupció de les arts, mare de les pitjors violències. Hi ha els homes furiosos que hi perpetuen l’anarquia. Hi ha els decoradors frenètics que han desavesat de tota harmonia els vostres ulls. Hi ha els mals pensadors que tenen vernaculars pensades, i els mals periodistes, que tenen el gust confusionari, i els mals pedagogs que plagien les turlipinades més idiotes dels fumistes nord-americans. Però tot això també és cendra i la pols que fan els ideals tot pujant al cel. Tot passarà, i ràpidament, perquè els temps s’acosten i mil signes n’anuncien la plenitud. En veritat sé dir-te, Xènius, que la glòria futura de la teva Raça cap criatura nada en dolor no serà prou a contar. Vindrà, vindrà el jorn, quan el Mediterrani, mar nostre, veurà néixer de les escumes les noves idees, com nasqué Cypris, i la ment dels homes s’ajustarà als ritmes de les onades i les seves lleis seran escrites damunt l’esquena dels dofins, resplendent a la llum del sol. No veus aquesta admirable adolescent, la Itàlia, com es llença, impacient de batalles, mar endins, Orient endins, i Nike alada es posa a la proa dels seus vaixells, que duen, més alta que les banderes, la benedicció del Pare Pontífex de les gents catòliques? Recula la moresma infidel i un vent d’antigues glòries fa estremir els llorers de totes les illes. ¿I no ressonava ara mateix en un dels racons d’aquesta mar, no entesa encara per ningú, una veu filosòfica anunciant la resurrecció dels déus? ¿No acarona avui el mot i la concepció del «pluralisme» mant bon enteniment? ¿No desfeu ja els camins de ciència i de meditació que us havien dut massa lluny de les lliçons ancestrals harmonioses? Prest la llum es farà i tornaran a reconèixer els homes que, més que en tota la bàrbara ciència que haveu après, hi ha de saviesa i de veritat en un somriure de Sòcrates o en una metàfora voladora i cantadora de Platí del diví. El gust anirà fent cada dia la moderació més amada; i allí decaurà el culte impur del Vedell i els homes seran menys tirànicament moguts per l’apetit del guany; es donarà el seu preu a l’exquisit oci i al sagrat joc i a les formes acabades i a la ironia. Aleshores veuràs la noblesa de la teva fina Raça resplendir en tota la seva claror. Les races tosques més o menys afinades us envejaran, i no tindran, però, prou boca per a lloar-vos i proclamaran per tots els àmbits que sou semblants als àngels o semidéus.
 
»Mentrestant que cadascú desvetlli i cultivi el que hi ha d’angèlic dins ell, això és, el ritme pur i la suprema unitat de la vida: allò que declarat vol dir: l’elegància. Aconsellaren els romàntics darrers: Fes la teva pròpia vida com un poema. La Ben Plantada aconsella més tost: Fes la teva pròpia vida com l’elegant demostració d’un teorema matemàtic. Desenrotllant fermament aquest propòsit en l’essencial, no us facin por els accidents; i àdhuc podeu complaure-us graciosament en les corbes petites. Si vigileu, amb espavilada consciència, el normal desenrotllament de la vostra conducta, totes les desviacions momentànies es fondran, en suma, dins una llarga rectitud. Sòcrates podia freqüentar, sense màcula en la seva alba túnica de filòsof, la companyia dels retòrics, de les heteres i dels llibertins. Així els meus amics podran passar per aules i redaccions i àdhuc per teatres i rambles i àdhuc, si tan baix volen arribar, per tavernes i lustres, sense perdre l’essencial elegància del seu viure, sense enterboliment de la seva serenitat, perquè duran arreu una mateixa primacia dels valors de contemplació, una ironia rica en indulgències, i una mateixa majestat i els mateixos seny i mesura. Però tu, dilecte, et reservaràs més, en memòria i signe d’haver sentit directament el meu parlar. Tu has d’ésser exemple de calma i no et tornaràs infidel al sentit de la proporció. Veig com el teu rostre ha esdevingut tranquil, mentre jo parlava, i com els plors s’han evaporat. Així et vull, i solament a preu d’aquesta contenció podràs anunciar la meva paraula. Vés, doncs, i instrueix-ne les gents, batejant-les noucentistes en nom de la Teresa. Jo, en el teu caminar pel món, no t’abandonaré pas. Invisible, aniré seguint una a una les teves petjades. Si en disturbi o en dubte et veus, o perill, invoca’m, i prest algun senyal sabrà revelar-te la meva oculta assistència i confort. Jo conec les teves febleses com tu has conegut les meves forces. Adéu, Xènius, i rep ara per a tots els teus viatges i empreses la meva benedicció.»
 
Digué. I jo era embargat i no movia peu ni llavi i el meu cor romania com aturat i tot el meu ésser en alt, i en suspensió de la seva circular marxa els quatre humors o temperaments. Així la vaig veure com, ja muda i amb l’esguard tendríssim, s’anava allunyant de mi, ascendint calmosa les inacabables graonades del jardí. Ara desapareixia darrera un bosquet, ara tornava a veure-la un pis més amunt. Arribà al «Casino»; però un minut després, la vaig albirar encara més alta, damunt del sostre i de seguida en el mateix cel. La roba blanca es féu prest indecisa al meu esguard. Tot d’una, ja no la vaig veure més.
 
Al lloc on ella desapareixia així, apuntava una estrella d’argent. És una estrella nova. Demà els astrònoms la veuran, la catalogaran, li donaran un nom. Mes, jo, mentre aleni, en qualsevol crepuscle o nit de la meva curta existència, per terra o per mar, en pròspera com en adversa fortuna, en peregrinacions o navegacions, en hora de goig o en hora de desesperança, al llit de matinal joiós despertar o alçant els ulls al cel vespertí, des de jaç de llarga agonia, bo sabré donar mai a l’estrella altre nom, sinó el nom dolcíssim de Ben Plantada.
 
 
 
D’ORS, Eugeni, La Ben Plantada, III, VIII, Selecta, Barcelona, 19587, pàgs. 152-161.

 

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:50

On es consuma la tragèdia

On es consuma la tragèdia
...I ara la guerra és entre nosaltres, i les passions corren, com bèsties folles, pel carrer. La nostra Doctora d’harmonia no és ja, l’hem perduda. Ella representava la Tradició. Ara som nosaltres com si no tinguéssim passat –som com uns salvatges– uns catalans salvatges –i la bandejada violència ha tornat a alçar castell al nostre dins– i ja no podem dir-nos mitja paraula sense ofendre’ns.
 
Ara tornem a ésser com aquells altres que viuen en la desharmonia miserablement; com els qui no es deixen del renec de boca, del renec de gest, del renec d’idees; com els qui aparellen versos violents i flastomadors i maleïdors i malsonants, o componen proses bàrbares i rústegues; com els qui extremen les opinions, per fer-se’n dramàtiques actituds; com els qui criden estentòriament; com els qui a Barcelona canten pels carrers la cançó de la Sarasa i la cançó de la Serafina; com els qui fan paròdies als periòdics satírics; com els qui destil·len verí a les «penyes»; com els qui porten armilles truculentes i s’omplen els dits de brillants; com els qui contorsionen els productes de les arts en estilitzacions frenètiques; com els qui escriuen «Cartes de fora», a «La Campana de Gràcia»; com els qui discuteixen de política a trets; com els qui assassinen per qüestió de partit; com els qui malmeten barrocament sense sobresalt ni quietud d’orella, la prosòdia i la sintaxi del castellà. Tornem a ésser com don Joan de Serrallonga i els bandolers, i com els almogàvars i els guerrillers; com els de l’any 8 i els de les guerres carlistes, i els capitostos de les barricades i els qui violaren les sepultures, juliol del 1909. Tornem a ésser els íbers furiosos, perdent el nostre guany de civils mediterranis. Tornem a ésser africans, perquè allò europeu, allò clàssic que hi ha en nosaltres, només el culte a la Ben Plantada hi pot mantenir i acréixer i restaurar.
 
És consumada la tragèdia. Tot l’edifici de la nostra lenta educació espiritual era fonamentat damunt la base del règim d’igualtat devota a què la Teresa ens havia subjectat. Un promès ha sobrevingut, la igualtat n’és rompuda. I tot ha trontollat i ha caigut a terra. Ara és el desert, i, en el desert, l’home per a l’home, un llop. Ja es troba entre nosaltres qui projecta competències desesperades, baixos crims...
 
Sort del dolor, encara. Sort d’aquesta tristor de l’estiu que se’n va, del bon temps finit, de la separació pròxima... La tragèdia és consumada, i sabem tots que ja res no es pot intentar.
 
 
 
D’ORS, Eugeni, La Ben Plantada, III, IV, Selecta, Barcelona, 19587, pàgs. 140-142.
Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:49

Per al llibre d'or de l'Energia

Per al llibre d'or de l'Energia

    Alaba, oh ànima, l'hora bona del món en què a llum d'objectivitat has obert els ulls. Alaba els dies en què has travessat, amb pas inquietíssim, per la terra. Lluny de la mesquina enyorança d'aquell que declarava el millor qualsevol temps ja ha passat: lluny de la covarda tristesa d'aquell altre que es planyia de la seva massa tardana vinguda al món massa vell, repeteix més aviat el dir de la bona velleta catalana que no volia morir mai, perquè sempre se'n senten de noves. Però tu no solament ho faràs per curiositat de les que se'n senten, de noves: sinó perquè aquestes que se'n senten, de noves, te canten la diària creixença de la planta-home i duen forma impresa, en son fang miserable de naturalitat, la grapa augusta d'una Arbitrarietat victoriosa.

    Cal dur al Glosari una magnifica impressió d'aquesta grapa, una impressió sabuda avui. Els telegrames d'aquest Sant Francisco tràgic ens la porten. L'un diu això: -¡un poema!- "La situació de la ciutat és horrible. Hi ha més de 155.000 persones, moltes d'elles malaltes, obligades a acampar al ras. Centenars de gossos famolencs van en busca dels cadavres... Els ciutadans han celebrat avui un meeting per a tractar la reconstrucció de la ciutat. Se vol que hi hagi en ella un bon boulevard i uns parcs magnífics. Se tracta de què sia una de les més belles del món..."

    Parlàvem l'altre dia d'aquesta serenitat dels homes d'avui enfront la catàstrofe... Però dir serenitat, és poc: dir valentia, és poc: dir arrogància, és poc: dir heroisme sublim, és poc, poc encara.

    ¡Fer un San Francisco que sigui una de les ciutats més belles del món! ¡Arbitrar -entre els flams d'incendi no extint, entre el daltabaix dels edificis que s'acaben de fer enrunar per la dinamita, entre els milers de persones sense casa, ni llar, entre els malalts que es moren baix la inclemència dels cels, entre les bandades de gossos que devoren els cadavres, - els passeigs i jardins de la ciutat futura! ...¡Oh, la lliçó altíssima d'Energia! ¡Oh, el bell gest de revolta de l'Home Creador contra la destructora Fatalitat!... Home, home, gran ets i la mida de ta arbitrarietat és mida de ta grandesa. Home, home, immortal ets i la mida de tes creacions és la mida de ta immortalitat...

    ¡Bastiu la ciutat futura, enginyers, arquitectes, manobres de San Francisco! ¡Feu-la la més hermosa del món, la més esplèndida en jardins i edificis, sobre la terra que demà trontollarà novament! Perquè solament amb què l'Energia devingui Ritme, solament amb què la vostra Arbitrarietat arribi a la culminació d'obra perfecta, ja eternitat és creada. I res podrà fer-hi la hostil Natura. Perquè, un cop haureu creat un bell edifici, un cop haureu empresonat un ritme en ses pedres, ja encara que el foc l'abrusi, l'edifici viurà, i viurà eternament, perquè perdurarà son ritme. Com viuen tots els llibres cremats en la Biblioteca d'Alexandria: com viuen, integres, totes les estàtues mutilades per la barbàrie del temps: com seguiria vivint pels sigles dels sigles la nostra Sagrada Família, encara que, just a l'endemà de feta, s'ensorrés...

    Aquesta glosa d'avui és una pàgina per al Llibre d'or de l'Energia.

    Eugeni d'Ors: "Per al llibre d'or de l'Energia", Glosari, 26-IV-1906.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:40

Pròleg a Guerau de Liost

Pròleg a Guerau de Liost

En veritat sé dir-vos que representa aquest llibre l’acompliment d’una ben saborosa venjança… –Tots som impostos de com, entre les admirables obres, ja dutes a terme ditxós o solament empreses, per la joventut catalana del Nou-cents, una de les cabdals i de les més riques en saba heroica, s’ha xifrat en sostreure la Poesia, Andròmeda per als nostres Perseus, del poder del Monstre, al qual les engelosides Nereides la destinaven, i el nom veritable del qual és Caos o Satan, encara que els impius l’afalaguin amb la femenina apel·lació de Natura… –Tot allò que cau sota els rigors d’aquest monstre és forçat a dansa, en caòtica llicència; i, dansant desordenadament així, perd la forma regular i devé matèria bàrbara i rústega-. Per mal de rusticitat era, doncs, deformada la nostra Poesia. Ens cal ara, el deslliurament ja assolit, un sacrifici de llarga espera, ardents com som del desig nuvial, per a donar temps que l’esposa destinada deixi les robes de servitud, i talli sos cabells i ses ungles, talment l’Estrangera amb què l’Israelita va maridar, i permaneixi, com Esther, primer per sis mesos, i de seguida per altres sis, ungida i macerada per les essències i els perfums.

 

En l’entretant, revenjant-nos de les aspríssimes hores de lluita, ens és grata cosa, per festa, sortir fora dels nostres ciutadans murs, i consumar en la carn del Monstre, i dins son cau mateix, agressions noves. –Així un Cabdill d’entre nosaltres, que anomenem Raimon Casellas, realitzà un jorn aquella sortida famosa, que és la novel·la “Els sots feréstecs”, i que, segons s’ha dit abans d’ara, ve a ésser, dins la nostra renaixença, el D. Quixot de la literatura rural-. Però és encara gesta de temeritat major, la que ha acomplit el poeta de La Muntanya d’Ametistes. Ell va arribar-se a trobar el Monstre en jurisdicció de l’un de sos feudes, en la mateixa Muntanya… Allí el poeta va viure amb austeritat eremítica. En va el Monstre va assajar, per a perdre’l, totes les formes de la temptació de sant Antoni, i d’altres. Ell salvà la seva ment de paranys i els seus sentits de feblesa, amb la penitència i l’oració. En l’última de les proves, el Monstre va prendre la fantasma d’una dona bellíssima, nua. Tenia nívies les espatlles, però a certs indrets el seu cos era coberts d’una verdor flonja. La seva sang, al córrer-li a través de ses venes, cantava musicalment. A dalt de tot, la cabellera era pentinada amb una glòria de meteors. Li cenyia el front un rosari d’ametistes, i dues més li condecoraven ambdós pits; i duia encara un joiell d’ametistes al mig del ventre, i un altre joiell d’ametistes al dessota el ventre, que era polit i brunyit, talment un escut. Aparegué així als ulls del poeta i li somrigué, immòbil i inerme, tota segura de victòria. El fort poeta no clogué els ulls, ni parpellejà solament. Va prendre una corda i, mentre invocava el diví auxili i recitava una hermètica oració numeral, va lligar a la Diablessa els turmells. Ella somreia encara, pensant que ell no resistiria al prestigi de les suavitats quan ascendissin els dits, aplicats a la tasca de fer-la captiva. Quan ell va estrènyer els genolls, aplegats, ella no s’havia deixat del somrís; ni quan ell li cingolà rígidament la cintura; ni quan li encuirassà, implacable, l’aguda fortitud de la sina. Es deixà tan sols de somriure, quan ell va agarrotar-li el coll… Però, llavors, vençuda, definitivament, va caure, erta… L’ermità de la Muntanya d’Ametistes va baixar després a ciutat, amb el viu botí de la Diablessa captivada. Amb ella va tancar-se, en la més recollida cambra de son solitari palau. De son solitari palau, que està protegit dels bruits externs per dotze muralles, on un ornament de pedres precioses és ordenat segons l’ordre dels fonaments dels murs a la ciutat apocalíptica; sent la primera de jaspi; la segona, de safir; la terça, de calcedònia; la quarta, de maragda; la quinta, de sardònica; la sisena, de sarda; la setena, de crisòlit; la vuitena de beril; la novena, de topazi; la dezena, de crisopràs; l’onzena, de jacint; la dotzena, d’ametista.

Això arribat, és quan va veure que aquell sant Antoni guardava al dintre una ànima de Marquès de Sade. –La Cambra-presó era un biblioteca, on se trobaven reunits amb tria curosa els llibres d’alguns selectíssims i savis poetes, des de Catul a Joan Artur Rimbaud, inventor de la cromàtica de les vocals, sense oblidar els amorosos de subtil platonisme, a la manera egrègia del Petrarca o del Buonarrotti. Un cuiro de càlid to, treballat a Espanya, cobria els murs, on, perquè les finestres eren migrades, s’ajupien peresosament les penombres. En indrets de gran discreció eren alguns aiguaforts enquadrats, amb exquisidors modelades per la carícia àcida del mordent. De quatre pebeters petits, enlairats en els quatre angles de l’estada, sortien, calmoses les fumeroles d’estrany perfum, que no recordava cap pura ni composta essència de flors, ni de remots agents químics, sinó que son fruïdor va batejar un dia de “flaire cerebral”… Totes aquestes coses foren teatre de les més cruentes escenes de martiri. La Diablessa era obligada, per dies i dies, a restar allí al mig, i el Senyor Poeta, assegut en una ampla cadira de monjo, ben oberts els seus ulls tan clars, quiet, recollit, mòbils solament les narines i les mans, que eren com de les de l’Octavi de Romeu s’ha dit “agudes, àgils i precises com els instruments de la cirurgia moderna”, resolia, sobre el cos lligat, els més bells experiments dins l’alquímia de la tortura… Útils foren per a la labor, i útil variar-les, totes les armes de l’arsenal del verb. Senyor Poeta és bon retòric; així la carn del monstre d’infern, que els impius solen anomenar Natura, ne sortia llatzerada amb perfecció. Tota comparança era com un punyal; tot epítet, com una agulla. La disposició de cops i ferides se calculà amb tant d’elegància, que es dibuixà amb llagues i blaus un molt admirable arabesc… Senyor Poeta, a la fi, triomfant, donà la seva obra per terminada. Deixà dos besos damunt el front de la seva víctima, i va llançar-la aixì entre els homes, sagnant i morent en una agonia musical. Va llançar-la i ell restà en la seva biblioteca, sol, tancat i amagat, sense permetre’ns saber d’ell més que aquesta saborosa venjança, sense vendre’ns res més del propi esperit i la pròpia vida “parell —són paraules de Villiers de l’Isle-Adam, el cruel artista– a aquells cristalls on dorm a l’Orient el pur esperit de les roses mortes, i que cela hermèticament una triple envoltura d’or, de cera i de pergamí.”

El miracle està, que això que semblava obra de mort, hagi esdevingut, per lo perfecta, obra de vida. —Perquè la vida no és altra cosa que la perfecció.

Amic Guerau: En l’hivern de 1867, un barril de glicerina, fent el viatge de Viena a Londres, va arribar cristal·litzat. Diu que era la primera volta que es veia glicerina cristal·litzada. Aquest cos, en efecte, no cristal·litza mai espontàniament, ni ha pogut mai trobar-se cap medi artificial que el redueixi a cristal·lització. Avui de cristalls de glicerina n’hi ha a tots els laboratoris. Existeix àdhuc una fàbrica, a Viena, que es dedica a la seva producció. Però aquesta producció és, per a parlar pròpiament, una reproducció, una cria, com pot ser-ho la de les ostres. Perquè tots els cristalls de glicerina que avui són al món, descendeixen, per generació natural des que van néixer, en 1867, dins el barril viatger… El físic Crookes va tenir la idea de sembrar-los dins glicerina en estat de sobrefusió. Allí germinaren, i allí va néixer una generació nova de glicerina cristal·litzada, que, a son torn, ha donat origen a noves generacions… —Els cristalls de glicerina vénen, doncs, comportant-se d’ençà de la seva aparició, com una espècie vivent. —La glicerina arriba, doncs, a viure quan assoleix el perfecte estat de cristall… Anàlogament devem pensar que la Paraula no ha estat mai viva; però que acàs un jorn ho devingui quan, de tan perfecta, ja tots els seus elements prenguin, entorn d’un nucli, la forma suprema d’un exquisidíssim polígon…

Jo sé dir-vos, amic Guerau de Liost, que molt me temo una copiosa germinació d’aquestes paraules vostres, tan belles, en la glicerina neutra de les nostre Plagilàndies nacionals.

Eugeni d'Ors: "Pròleg a Guerau de Liost", La muntanya d'ametistes, 1908.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:41

Rabelais

Rabelais

El Glosador ha sostingut alguna vegada que a la nostra terra tot el mal ha vingut de què, en la sortida que va fer un dia de juny, el de les festes Vestals. Pantagruel, fill de Gargantua, partint tot el Talàssic, en la companyia dels seus, dins una gran i mestressa nau, cap català s'afegés a la nova companyia. El toisó d'or de tal navegació era res menys que l’Humanisme. Però a nosaltres, restats a platja, no ens va tocar cap part del botó. Vol dir que d'ésser arribats a l'edat contemporània sense haver passat per l'esperit del Renaixement, encara n’anem geperuts; i que és avui empresa heroica la de guarir-nos d'aquest gep.

 

Empresa heroica, però indispensable. Molt en ella poden ajudar les traduccions dels humanistes, la popularització, de les obres i de les figures d'aquella amable primavera de les edats. Fa algunes setmanes que es va parlar aquí mateix d'una traducció catalana d’eErasme. També sobre Miquel Àngel i son art se preparava a Terrassa quelcom. Però de lo primer, el Glosador no n'ha tingut cap més notícia; i de lo segon, notícies poc grates, les de que no sembla pas que la cosa avenci pel bon camí... Més aquestes petites desil·lusions ens seran consolades, només amb posar-nos davant dels ulls l'edició deliciosa del Prognòstic Pantangruèlic que ha vertit saladament a la nostra llengua don Lluis Deztany; el qual se proposa anar-nos donant així i no sabrem mai com pagar-li, tota obra rabelesiana.

Mestre François Rabelais és, dels homes de la Renaixença, el més Renaixença; el qui ha reunit més opulenta suma de sensualitat i de curiositat o, millor dit, perquè es tracta d'una cosa única, de sensualitat-curiositat. En aquell temps ditxós, la Vida i la Ciència foren tot u; i ho foren de gran i generosa sabor... Les coses s'esguerraren més tard. La Ciència caigué en la superstició d'ella mateixa, fins arribar a l'abjecció antivital del positivisme... Fins ara de poc no havem comprés el mal que això ens ha dut. I, al voler posar-hi remei, girem els ulls enyoradissos vers els vells Mestres. Des d'enllà dels sigles, Mestre François Rabelais ens somriu...

I nosaltres li preguem, com a homes, que ens torni, per damunt la pedanteria de l'escientisme, la joia viva de la fresca curiositat; i, com a catalans que, parlant amb ell en la nostra parla, ens ajudi a suplir, en lo que encara sia possible, l'absència d'uns quants sigles de vida neo-clàssica, dins la nostra nació.

Eugeni d'ors: “Rabelais”, Glosari, 21-V-1907.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:42

Sobre una al·lusió

Sobre una al·lusió

    És grata cosa, després d'uns dies de recolliment i absència d'actualitat, recórrer els periòdics, que ens diuen les noves del món en aquests dies. També parlen de vegades de coses de valor ideal més explícit que les noves del món.

    Així, en un dels números de "La Veu" últims, trobo una discreta al·lusió a n'aquesta teoria de l'Arbitrarietat que m'és cara. L'ha fet el curiós Rodamón, prenent peu d'un tema també per a mi car, i des d'una secció del periòdic que singularment estimo -en ell i en els altres. En les notícies de coses originals i estupendes he trobat sempre especial encís. Per a referir-les, en el clos de seccions parelles, sembla haver-se refugiat gairebé tot l'esforç imaginatiu -pròpiament imaginatiu- de la moderna literatura catalana. I en veritat us dic que fa en això bella feina. Si una part d'ella s'esmercés en altra part, altres galls de Poe, Andersen, Villiers de l'Isle-Adam i Rudyard Kipling ens cantarien.

    Mes no vull passar per alt que la interpretació que en l'al·lusió dita es fa de la teoria de lo Arbitrari, és completament desviada. És motivada aquella per una espècie de rifa que diu que se fa en terra italiana per a proporcionar marit a certes dones hermoses. I la combinació en virtut de la qual quiscuna d'aquelles dones ha de conformar-se amb l'esposador que li ha tocat en sort, és qualificada per l'articulista d'arbitrària.

    D'un cop per a sempre: Arbitrarisme no vol dir extravagància, com, fa uns quants anys (ara ja ho ha reparat tothom), Impressionisme no volia dir bogeria. - Lo Arbitrari no és lo excèntric, sinó, contràriament, lo con-cèntric, lo clàssic. - Se tracta de lo següent: En la lluita de la llibertat humana contra les fatalitats -naturals (l'hostilitat dels animals salvatges, p.e.) o socials (l'esclavitud, v.g.)- ¿quin partit prendrà la idealitat? Posant-se completament, absolutament de la part d'aquella; afirmant que tota afloració humana -art, ciència, vida- ha d'exalçar i reforçar la llibertat, l'albir: la idealitat crea la teoria de l'Arbitrarisme.

    En el cas concret exposat pe curiós Rodamón, la combinació referida és precisament lo que hi ha de menys arbitrària. És una abdicació de la llibertat, una submissió a la casualitat. Lo Aribitrària hauria sigut, al revés, elecció...

    Convenia dir aquestes cosess, en presència d'un empleu de paraula que no és cas isolat, i que pot torbar la visió, la comprensió i l'acceptació d'una doctrina.

    Eugeni d'Ors: "Sobre una al·lusió", Glosari, 29-VIII-1906.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:43

També vindrà Erasme

També vindrà Erasme

    Us anunciava, dies endarrera, la probable vinguda de Miquel Àngel a Terrassa, aviat… Me crec en situació de poder anunciar avui com a no llunyana la vinguda de Desideri Erasme, a Barcelona. Si el primer arribarà per via de cursos d’Universitat popular, el segon per via de traducció.

    Mans hàbils l’han feta. Mans curoses ne preparen l’edició. La qual, si no m’erro, anirà a càrrec d’una Societat de bibliòfils.

    Molt bé. Fins avui lo que sobre tot ens donaven els nostres bibliòfils era Edat Mitjana. Ja és hora de què el Renaixement també hi passi. Ja hi passa... Palpitació dels temps.

    Tot el mal de Catalunya –ho havem repetit moltes vegades – ve de no haver-lo viscut, el Renaixement. I com, sense haver viscut el segle XVI, no es pot viure plenament lo contemporani, nosaltres, al mateix temps de fer esforços heroics per a besllumar lo contemporani, devem, apressadament –com un estudiant dolent, que es veu l’examen pròxim, – intentar xopar-nos de segle XVI... Aquesta pressa que duem ens fa preciosos els extractes concentrats, on, en un mínimum de volum, se troba un màximum de substància. L’”Elogi de la Follia” del gran Desideri és així; un extracte concentrat de tot el Renaixement... De què s’hagi traduït al català, “gaudeamus igitur”.

    Eugeni d’Ors: “També vindrà Erasme”, Glosari, 21-I-1910.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:44

Te, xocolata i cafè

Te, xocolata i cafè
Lenta, però segurament, va el te guanyant un lloc dins les costums barcelonines. Prendre’l a mitja tarda, a casa, a les visites, al saló de te públic, odorant de femenines sentors, o al restaurant, o bé en l’intermedi de la representació teatral o del concert, no és ja, entre la gent nostra, cap excepcional elegància... –I, ¡cosa meravellosa, que un esperit vulgar mai hauria previst! És justament la moda del te la que ens ha fet tornar a apreciar delicadament la bona i vella xocolata. La xocolata, caiguda darrerament en gran descrèdit, i relegada gairebé als negligents desdejunis, com a institució tota domèstica, pariona a les camises de nit, als pentinadors, a les flonges pantufles, i indigna com elles de mostrar-se a la llum civil, és revinguda avui a un esplendor màxim i coneix nous dies de glòria, mercès al senyor te, qui ha volgut presentar-se acompanyat d’ella, i oferint tria entre tots dos, a les llamineres preferències dels nostres contemporanis.
 
En canvi, qui sembla haver sèriament patit del predomini de la flairosa planta de Xina és el pobre cafè. –Una senyora a qui una tassa de te és oferta, pot contestar que més se n’estimaria una de xocolata; però, que més se n’estimaria una de cafè, ¿quina senyora com cal gosaria dir-ho, sense veure, a l’instant, lamentablement esvaïda la seva bona reputació?–. I és que, si el te és noucentista i la xocolata tradicional, el pobre cafè és, característicament, vuitcentista. –El cafè és romàntic, és democràtic, és oratori i banal. Representa un poc –com els cromos, com els mitjons de color, com els armaris de lluna, com els drames de tesis– aquella falsa popularització de les elegàncies que constituí una de les pitjors malalties del segle XIX. El cafè ens parla quietament i misteriosa, amb son calent vapor, de treballs de poetes de boharda –capaços, a la manera de Zorrilla, de fer un drama amb dotze tasses i en vint-i-quatre hores–, de reunions d’artistes bohemis, de clubs revolucionaris, de casinos polítics, de casinos que no ho són tant, de jocs de dòmino, de jocs de tresillo, de sufragi universal, de parlaments, de mandres vestides de retòrica, de discussions «sobre idees», de plànols estratègics dibuixats sobre el marbre, de «penyes», de filosofies d’ateneu, de malaguanyades hores dominicals. «Cafè, copa, puru» podria ser una divisa amb no menys aire de classe, amb no menys sabor d’època que, per exemple: «Llibertat, igualtat, fraternitat». I, ai! per molt que es faci, un cafè al que no acompanya «la copa», té sempre un aire d’endolada viudesa. –Totes aquestes coses han de semblar forçosament una mica imaginàries. Però la lògica de la vida no les desconeix pas. I és per això que la senyora com cal, que potser cobejaria un poc de cafè, àdhuc que fos per a esvair una migranya, no gosa demanar-ho.
 
En lo gran com en lo petit, en lo més ideal com en lo més frívol, en el món de l’esperit com en el món de la llamineria, el fenomen se repeteix, amb un paral·lelisme perfecte. –Juren avui els nous artistes per Mestre Poussin, fugint de l’impressionisme de sos antecessors immediats. Els filòsofs reclamen la tradició del Renaixement, contra la tradició postkantiana. Un George Sorel, sindicalista, pot entendre’s amb un Charles Maurras, monàrquic, per a combatre plegats la força democràtica dels Briand i dels Jaurès. Arreu el pensament noucentista troba menys obstacles en els homes de la tradició que en els lliberals. I així mateix el te, enemic mortal del cafè, per la força de les coses, ha pogut en canvi donar ajuda a la vindicació de la vella, noble, graciosa xocolata.
 
18-V-1911
 
 
 
D’ORS, Eugeni, “Te, xocolata i cafè”. En Fina Figuerola; Rosa Planella, Àlex Susanna (eds.), El Noucentisme (selecció de textos literaris i crítics), Barcelona, Columna, 1986, p. 42-43.

 

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:46

Urbanitat

Urbanitat

Un distingidíssim periodista francès, que està fent un viatge per l'Anglaterra, reconta una escena ben significativa, vista per ell als pocs moments d'arribar a Londres. Vaig a resumir aquesta escena, per a il·lustració d'un cert ordre especial de suggestions que intentaré desvetllar en l'esperit del que em llegeixi, parlant, en el present Glosari, d'Urbanitat -escrivint-ho així: Urbanitat, amb majúscula... - I que n'haig de parlar més d'un cop.

Detingueu-vos, barcelonins, amics meus, detingueu-vos per un moment a imaginar. Tanqueu els ulls a n'aquest viure massa barrocament virolat, massa pintoresc, que us envolta. Figureu-vos una Ciutat -he dit "una Ciutat", i no un campament de pedra-, una gran Ciutat, plena, activa, normal, històrica i constantment renovellada alhora. Imagineu son lloc més cèntric, més vivent.. ¿Veieu el quadro? En la gran plaça pública els grans edificis públics -columnates i escalinates- drets i sòlids, severs i augustos, patinats gloriosament per la carència de les edats. Entre ells, cases particulars, sòlides també, històriques també, opulentes en rètols i anuncis. Aquí, desembocant-hi, una gran artèria comercial. Allí, eixint-ne, una gran via aristocràtica. Allà baix, nota alegre, una reixa de gran parc. Estàtues, fonts. D'aquí i d'allí i pel mig, i arreu -divergentes, oposadess, contraposades, sempre harmòniques- les grans onades de la multitud, vivents braços cívics...

Són les onze del matí, l'hora de més trànsit. Un automòbil arriba corrent de la gran via aristocràtica, i, a l'intentar donar la volta a la plaça, resta atascat, a son bell mig. Hi ha una gran quantitat de cotxes, d'òmnibus, de carros: la circulació és aturada. Cal que una llarga fila de vehículs esperi que l'automòbil sigui apartat. - Cap cotxer s'impacienta, ni crida, ni jura. - Guia l'automòbil un senyor tot elegant. Va asseguda, darrera d'ell, una senyora tota eleganta. Ambdós romanen quiets, correctes, indiferents. No tenen pas l'aire de sospitar que són ells els qui deturen la circulació de la gran plaça. Un mecànic, que va al costat de l'impassible conductor, salta a terra i prova de posar el vehícul en marxa, vanament. Segon assaig, sense resultat. Ara són més de cent cinquanta els vehículs deturats. -És ja de temps de fer alguna cosa. El senyor conductor descendeix de son setí i, junt amb el mecànic, empeny el cotxe. De seguida, cinc o sis homes de bona voluntat empenyen amb ells. El cotxe avança... i vet aquí que sobtadament, sense que pugui ningú detenir-lo, el motor se posar a marxar i l'auto, inconscient de son destí, va dret davant ell, com un cego. - Troba un carro i el bolca. Després bolca el petit carretó d'un venedor ambulant. A la fi la reixa del parc detura l'auto... - La senyora que l'ocupa no ha manifestat cap espant. L'elegant conductor roman encara impassible. El carreter s'ocupa d'aixecar son cavall. El petit marxant del carretó recull ses mercaderies escampades. Ni l'un, ni l'altre, dirigeix cap injúria a l'aristocràtic conductor. Semblen no tenir-hi res que veure. - Però un policeman es amb ell i, a mitja veu, li parla. En un minut ha pres el nom i l'adreça de l'automobilista, del carreter i del marxant. -No arriben a deu les persones que s'han deturat a contemplar l'escena. -El policeman se'n va. Ja està tot llest. -Tot ha passat en ordre. Tot ha passat urbanament.

Eugeni d'Ors: "Urbanitat", Glosari, 10-V-1906.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 15:44