¿Entendreu tota la meva emoció davant l'Enllà d'en Maragall, quan us hagi dit que és una obra que em torba i -literalment- m'espanta? ... ¡Quin llibre! Per ventura mai la paraula humana hagi arribat a tan solemnes extrems com en ell... - De vegades -haig de conferssar-ho-, no sé pensar sense terror en el destí del nostre poble, obligat a sostenir, sobre la seva pobra normalitat, tan precària, el pes i la grandesa i la glòria d'aquestes sublims anormalitats: la Sagrada Família, la poesia maragallenca...

    Enllà és la nota més aguda, més estrident, del romanticisme llatí, potser del romanticisme de tot el món. -(Me sembla que dir això d'un llibre, és dir-ne alguna cosa).- No sé de cap literatura en què el Verb hagi reculat d'una manera tan magníficament espantosa en el sentit contrari a l'articulació, és a dir, en el camí de la Interjecció. -Passats els límits d'aquesta poesia, ja el dir dels homes no és dir, sinó so, so natural, tan potent com la música de les cascades, del mar, dels vents, dels boscos ... - I amb aquesta naturalitat i amb aquesta potència inhumanes, sembla somiar el nostre poeta, qui canta audaçment:

                                         La poesia tot just ha començat
                                        i és plena de virtuts inconegudes

    Vet aquí quelcom que jo no sé llegir sense esgarrifança...
    Però, també, vet aquí moltes coses ben apartades de l'esperit i de l'obra del noucentisme. -L'acció civilista en què tenim posats el coll i el cor és essencialment inseparable d'una estètica clàssica, és a dir, d'arbitrarisme. -(En l'Estètica Arbitrària veiem el substràtum teoritzat del Romanticisme.)- I així tot un sentit clàssic de la Poesia comença a florir entre nosaltres. - En això "s'expressa en una nova forma la caracterització principal d'una raça, mai com ara tan nombrosa i activa", com va escriure l'Alomar en son estudi sobre l'Estètica Arbitrària. - Mil simptomes, de tots notats, s'han produït darrerament en aquesta direcció... Acàs no sigui encara general una clara consciència del fenomen i de sa llei: però ja hi arribarem a no trigar gaire. - I no dubto que la publicació d'Enllà haurà apressat, per contracop, en molts esperits la producció d'aquella consciència.

    Com se veu, a l'això dir, el Glosador vol abstenir-se de tot judici. Se limita a consignar un fet. El fet és: hi ha, més que independència, contradicció, entre l'Estètica de la Paraula viva, que ha tingut sa manifestació més significativa en Enllà, i l'Estètica Arbitrària, novetat espiritual essencial en la generació noucentista. - Per això la generació noucentista, que en La Nacionalitat Catalana d'en Prat ha vist avui una doble utilitat d'exemple i de doctrina, dubta si en l'obra del seu essencial "Mestre en Gai Saber" (de debó aquest, i de molt abans que els diplomes amb cal·ligrafia gòtica ho cantessin), si en els versos del nostre gran Poeta de Postrimeries (Mort. Judici. Infern i Glòria), pot trobar-hi alguna cosa més que una utilitat -altíssima, això sí - d'exemple.

    Eugeni d'Ors: "Enllà" i la generació noucentista, Glosari, 29-VI-1906.

    Repetim la pregunta: ¿Què porten a la generació noucentista catalana aquests dos llibres de la seva generació mestra: La Nacionalitat Catalana i Enllà?

    Contestem: Li porta el primer una lliçó doble d'exemple i de doctrina. - Lliçó d'exemple, perquè mostra la superba experiència política de com unes idees nascudes en l'isolament d'una camaraderia escolar devenen ràpidament les rectores de la vida de tot un poble. - Lliçó de doctrina, perquè, amb aquest llibre d'en Prat, el Nacionalisme català, que acàs en algun moment la generació noucentista pogué creure hostil al pensar propi, s'eixampla generosament i fa entrar oportunament a son si el verb polític de la generació nova: l'Imperialisme.

    Tan fragmentàriament, tan confusament com se vulgui, cal reconèixer que els noucentistes han formulat en la idealitat catalana dos mots nous: Imperialisme - Arbitrarisme. - Aquestes dues paraules se tanquen en una sola paraula: Civilitat. - L'obra del noucentisme a Catalunya és -acàs millor dit: serà -l'obra civilista.

    L'Imperialisme català ha trobat la seva primera reconeixença autoritzada en l'obra d'en Prat. -Bell moment: vet aquí que tota una generació de lluitadors formula, després de la seva definitiva victòria, la divisa de son escut. Però com no entén que l'escut resti escut seu, mes vol que devingui escut de la Pàtria, no ferma la seva divisa, al formular-la, sinó que deixa son sentit espiritual ben obert per a que a n'ella filialment vingui a ajuntar-se el mot novell de la novella gent lluitadora.

    "L'Imperialisme és el període triomfal del nacionalisme..." - "Ja el nacionalisme català ha començat la segona funció de tots els nacionalismes, la funció d'influència exterior, la funció imperialista..." -¡Oh, Mestre, gràcies! Veieu: els noucentistes hem hagut de sofrir molt amb aquest nostre Imperialisme. Semblava un somni incoherent de diletants. Se'ns en reien. L'havien anomenat "convicció manicomial exclaustrada..." - ¡Encara no fa un any d'això! (Un cop més: ¡oh, benananta Catalunya!) - Avui, aquests dies de prova son finits per a sempre. Espasa de cavaller ens ha armats cavallers. - Mestre: perquè la doctrina vostra és també la nostra doctrina, li jurem fidelitat a la doctrina vostra...

    Aquesta és la doble lliçó del primer llibre.

    Eugeni d'Ors: "La Nacionalitat Catalana" i la generació noucentista, Glosari, 28-VI-1906.

El cor em fa mal, quan la singular lectura es termina... Llibre obscur, que l'atzar conduïa a les meves mans! Llibre emperò, ple d'interés, de psicologia i de història. I palpitant, de la intimitat tràgica amb un esperit, i evocador!.... Aquelles pàl·lides fantasmes que angoixaren la nostra infantesa, de nou hi passen tranquil·les, sense massa de bruit. I és com si ara, una vetlla, resomnièssiu, en somni memòria; però que encara, des del pregon de la subconsciència, misteriosament us enverinava la vida amb vagues aprensions, estranyes malenconies i sordes terrors.

Això era a la fi del segle XIX. En deien per antonomàsia "la fi del segle". I de la seva decadència i del seu mal, cínicament els homes que el vivien se'n feien una manera d'orgull. Temps de descomposició, aquell. Una tàrbola senilitat s'ajuntava a la febre de les germinacions noves, que encara no es sabia quina fruita havien de dur. Un neguit dolorés, un apetit de tenebra s'ensenyorien de les ànimes. La fe religiosa no era pas ben reconquerida; la fe en la ciència redemptora, que durant un segle enter il·lusionà els homes, era ensorrada ja també. El nou idealisme no s'havia articulat i restava només com una aspiració, com una altra causa per acrèixer el malestar davant les realitats de l'existència. Fou aquest el temps de l'anarquisme, quan el florir universal de les doctrines i quan els primers atemptats, la crueltat i l'estupidesa dels quals astoraren el món. Fou el temps de decadentisme i de la sensualitat malalta.... Recordeu la literatura; recordeu l'art aleshores. Vet aquí Verlaine, el gran poeta que viu morint en les presons i en els hospitals component odeletes obscenes o lletanies a Maria. Vet aquí Aubrey Beardsley, vet aquí Felicien Rops i el Vescomte e Toulouse-Lautrec, corromputs de Japó i de Prostitució. Vet aquí Ibsen, que vol dissoldre la família i la societat, i Tolstoi, que vol dissoldre la vida civil. Vet aquí Huysmans i els catòlics equívocs i els blasfematoris i els de la "Rose-Croix" i els de les petites religions de París. Vet aquí els idealistes lívids, estetes pre-rafaelistes o místics maternlinckians, qui tornen de la raó a la poruga follia i del llenguatge al balbuceig. Vet aquí una gran onada de música, rodant a través de tot això i negant-ho, i aquesta onada és el cant de Tristany i Isseuta, i se n'emporta raons i consciències vers l'abés de l'amor i de la mort, sense deixar-los altra força que la de sospirar, abans de per ja mai desaparèixer, una paraula: una paraula que és com el testament d'època: "Nihil".

Ai, la traducció espanyola del "Nihil" fou més trista; la catalana, encara més! El que en altres llocs era un naufragi de nació. En 1893 l'anarquista Pallés tirava una bomba, en una parada militar, contra el general Martínez Campos: en 1893, esdevenia l'enfonsada de l'imperi colonial. Entremig, per a nosaltres, com a veu d'encoratjament, com a força positiva, com a orientació, com a fe i esperança, què? Les grans concrecions d'energia més tard actuants, no existien encara i es preparaven només, entre basques de gestació, o entre paradoxals profecies. El nostre catalanisme no s'havia traduït en un moviment polític organitzat: restava, sobretot, essent una protesta i un plany -una elegia i una blasfèmia-. Blasfèmia i elegia era també el nostre europeisme, enveja i desesperada enyorança d'allà no conegut o d'allà entrevist; no sacra ambició i decisió d'arribar a posseir-lo. Blasfèmia i elegia, el tradicionalisme: que l'anhel a restaurar les valors eternals i a lligar-s'hi no somniava en les direccions enèrgiques i útils que avui veiem florir, tant a Catalunya com a la mateixa Espanya castellana. Res encara de civilisme, res d'Imperialisme, res d'aquest complex conjunt d'accions, renovadores les unes, innovadores les altres, constructives totes, que havem anomenat Noucentisme, justament per l'hora en què les hem vistes sortir a la llum... Un món moria; i només comptadíssims esperits pogueren endevinar quina cosa anava a reemplaçar-lo. En els altres fou una repercussió catalana, agreujada per l'estretor de l'ambient i per la més silenciosa tristesa de la crisi universal. Tenim un exemple d'aquestes crisis de "fi de segle" en el cas de Mossún "Cinto". En tenim un altre cas: Soler i Miquel. En tindríem un altre, potser, en els casos de Maragall i del nostre amic Pere Coromines si no s'haguessin tots dos redimit, l'un articulant el malestar, i així netejant-se’n amb la poesia i la teoria; l'altre, canalitzant la vida enèrgicament vers la normalitat política i familiar....Un exemple més, és el que ha restat recollit en aquest llibre, que ara us dic que l'atzar em porta a les mans, i que són les memòries d'un home del temps, el "Dietari" d'un escriptor poc reconegut, en Francesc Rierola i Masferrer, que publicava, en 1908, ja mort ell, la pietat dels seus companys de Vic.

Aquests "Dietari" té un caràcter doble. Confessió íntima d'una banda; en l'altre aspecte memoràndum d'esdeveniments públics. Ara l’Èric Amiel, el seu autor; ara, objectiu periodista. Un Amiel, de volada curta, d'estret criteri, de tristor més prosaica, de solitud menys pura, amb la mateixa ineptitud social, però sense l'excusa de l'aristocratisme. Un periodista, capaç, de tant en tant, de traçar, amb una crua eloqüència, en quatre plomades breus, precises, petites escenes de vida ciutadana i de sos històrics fastes i nefastes. [....]

Així el peròode comprés en el Dietari de Francesc Rierola fou el de la nostra primera formació. Tot allà d'ell ha entrat en la composició del nostre esperit om un amarg llevat... -però, heus aquí que, quan ell va acabar, s'iniciava la nostra jovenesa. Clams de liquidació, clams de regeneració eixien d'arreu. Així fou, sobretot, un baladrejar. però, al mateix temps, desvetllades del mal somni, ocultes energies daven començ a la bella tasca. Una silenciosa sembra començava de què avui ja endevinem el florir. Venien ideals nous: venia sobretot, el coratge dels pensadors, per a articular-los en fòrmules clares, els dels homes d'acció, per a dur aquestes fòrmules a la realitat. I els pensadors han estat també una mica homes d'acció, volent consagrar ses forces de joventut a la feina d'instauració de la cultura: i els màxims homes d'acció han estat també uns lúcids, estretament lligats a l'emissió de les fòrmules del pensament. I ens han vingut del món i les hem traduïdes, ventades de la nova idealitat, de la restauració dels valors, per la qual en cada paés laboren els selectes. I hem vist com tot la humanitat s'avergonyia ja de la finisecular malura i aspirava a entrar en una era de fresca moralitat, de reconquerida salut en els cors i les ments... Així aquelles tenebres a poc a poc s'esvaien. Ara els temps són altres i munten noves generacions. Noves generacions que ja han desterrat l'ombra de Hamlet: que ja saben de l'alegria del viure civil i de les preparacions normals: que han volgut conservar millor la puresa i l'energia; que han trobat ja davant ells, homes a qui han pogut creure i guanyar així el sentit inapreciable de la Santa Continuació. que coneixen alguns mestres a la Universitat i força eines als laboratoris i totes les possibilitats científiques a l'Institut i tots els llibres a la Biblioteca: que han sortit a l'estranger a estudiar-hi i a amidar-s’hi: que si alguna "vague d’àme" els havien donat les inquietuds d'adolescència, n'han pogut guarir virilment amb aquest instrument magnífic que són els deports hivernals i amb aquest altre instrument magnífic que és el servei militar obligatori.

Eugeni d'Ors: Obra catalana completa, I, Glosari 1906-1910, Selecta, Barcelona 1950, ps. 3-17.

En aquest bon temps que, com oportunament en Maragall va recordar, és temps de collites, dos llibres de plenitud són advinguts aquí. - Un i altre procedeixen de la generació que ara arriba a l'hora magistral, de l'última generació del mitl vuit-cents, de la generació que immediatament ens ha precedit a nosaltres -vull dir, nosaltres, joves, de mil nou-cents català...-. En aquests llibres apareixen sintetitzats els mots fonamentals d'aquesta generació que ens ha precedit en el camí i que ha assolit ara, mentre nosaltres avancem en inquietuds de creixement, virilitat perfecta. L'un formula científicament un ideal polític; l'altre dóna la nota més alta d'un ideal estètic. L'un d'aquests llibres és La Nacionalitat Catalana, d'en Prat de la Riba; l'altre el volum de poesies Enllà, d'en Maragall.

Dos mots fonamentals ha tingunt la forta generació d'en Prat i en Maragall: el Nacionalisme -la Teoria de la Paraula viva... -¡Gloriosa Catalunya! N'hi ha prou amb dues paraules ideals així, per a omplir un sigle. ¡Tu les has dutes a maduritat en una hora! - La història d'aquesta maduració dels nacionalismes és el fons bellament heroic del llibre d'en Prat de la Riba: el suc de la maduració d'aquella teoria fermenta tumultuosament en els últims versos de Maragall.

Ara bé: Aquestes dues obres mestres de la generació mestra nostra, ¿què ens porten a nosaltres -els noucentistes catalans?

Hem meditat llarga estona sobre això. Anem a dir sincerament, clarament, el fruit del nostre meditar.

El fruit del nostre meditar és el següent: Sabem, per l'obra d'en Prat, que el Nacionalisme de Catalunya ens és útil per sa doctrina i per son exemple. - Dubtem, per l'obra d'en Maragall, si l'Estètica de la Paraula viva ens és útil per sa doctrina i per son exemple, o només per son exemple...

Desglossarem, en successives gloses del Glosari, la glosa amb què el Glosari ha marcat el dia d'avui.

Eugeni d'Ors: "Dos Llibres", Glosari, 27-VI-1906.

    En resum: des de sos orígens, una doble corrent, política i estètica, ve nodrint de saba ideal el Catalanisme. -Dues obres de la més alta importància han marcat avui el punt assolit per la doble corrent.

    L'adveniment de la generació noucentista no torç el curs de la corrent política. En Prat ha vingut a demostrar-nos la unitat del camí. -Així com, en el transcurs del temps, el provincialisme devé regionalisme i el regionalisme nacionalisme, sense reacció ni contradicció, així, ara, amb idèntica felicitat,el nacionalisme devé entre nosaltres imperialisme.

    Al contrari, en lo estètic l'adveniment de la generació noucentista contradiu, amb direccions noves, la direcció anterior. La direcció estètica anterior del Catalanisme era produïda sempre en un mateix sentit, en sentit de romanticisme, des d'en Piferrer, el nostre primer gran romàntic, fins en Maragall, el nostre darrer gran romàntic. - Entremig, el cas isolat d'un Costa i Llobera no compta. Cal arribar als nostres dies per a assistir a l'obertura d'un cicle de classicisme essencial. - El nou cicle és ja obert ara. L'era del romanticisme està ja ben pròxima a agotar la seva significància entre nosaltres...

    Era dever del Glosador anotar amb tota fidelitat aquestes palpitacions del temps.

    Eugeni d'Ors: "En resum...", Glosari, 30-VI-1906.

    Les gloses últimes del Glosador sordejaven. Era son dever sordejar. Música de tirs i de bombes resulta mal tema de meditació. Al que escolta les palpitacions del temps, cal desentendre's de les detonacions de les hores. Almenys, mentre les detonacions sorollegen com detonacions. En tant que així és, aquell deu ocupar la ment en actualitats altres. En veres actualitats. Perquè mai la por, el terror, la venjança, ni àdhuc la indignació a cop calent, poden constituir veres actualitats per a un meditador... Després, quan ja s'ha reposat l'aire: quan a n'aquells sentiments poden succeir sentiments nous, més nodrits de serenitat i eternitat: quan ja la detonació no fa sinó un apagat retruny en el solemne soterrani del record històric, pot ella devenir actualitat meditable, florir en glosa. Glosa un xic rerassagada de la vida, és cert... Per això és bo, perquè en aquests casos el pas de la vida taca espantosament de sang...

    El pas de la vida entre nosaltres, durant l'última setmana, ens ha deixat la Civiltat feta runes... -¡Oh, quina tristíssima setmana, la que comença amb l'insult imprès contra unes senyores, i amb l'explosió d'una bomba s'acabà!... Deixeu-me dir-ne l'amargura per a mi, que he col·locat tot mon ideal i tot mon contribuir a la santa obra d'edificar la Civiltat entre nosaltres. Deixeu-me, i perdoneu-me, que vos suggereixi com en aquests dies darrers, mentre amb apariències d'impassibilitat m'ocupava en una altra cosa, tota una tempesta de ràbia, de desalent, de cansanci, ha passat per mi, amb uns desitjos suïcides de plegar, i de cridar a tots els capatassos, a tots els companys, a tots els aprenents de la Construcció dels nostres insomnis, que pleguessin!...

    Però, no!... - Plató em valgui, per a recordar-vos i per a recordar-me, com per sobre de les animetes miserables dels homes, hi ha la gran ànima de la Ciutat. I la Ciutat nostra vol ser salvada, ha de salvar-se. Podrem no convertir en Pau, en Pere, en Berenguera en homes civils. Però Barcelona, però Catalunya, han de guanyar Civiltat definitiva, així ens morim tots...

    ... Entre les sagnantes runes d'una Civiltat, per a l'obra de la Civiltat definitiva en nosaltres, -segueix, - en el nom del Pare, del Fill, i del Sant Esperit, -aquest Glosari, -aquest Carnet d'una civiltat...

    Eugeni d'Ors: "Entre les runes de civilitat", Glosari, 24-I-1907.

Ja passats els Jocs Florals de Barcelona, ens omplirà primavera, estiu i tardor la tongada dels certàmens literaris forans. Ara bé; com tot s'encomana, fins l'hermosura és de creure que les hermosures poètiques de la festa cabdal se vegin reproduïdes fidelment en les més poètiques festes, no per lo petites menys pròpies per a que a elles acudi a dansar, a l'amable cor de les Nou Germanes.

El mal és que certes menes d'hermosura son molt difícils de portar. En l'any de gràcia de 1907, la moda floral ha incidit en horacianisme. No tenim dret a planye’ns, per ara. Mes, acés podríem dir lo mateix, si la moda s'estengués tant que, en l'actual primavera i pròxims estius i tardor, no restés a Catalunya mur de muntanya en què els ressons no repetissin la mésica verbal de l'estrofa sòfic-a d’única?... Jo sentiria molt ofendre als mantenedors i armadors dels Jocs Florals de qualsevol vileta. Però no crec ofensa dubtar de què els hexòmetres encaixin amb la restant decoració de la benemèrita festa. Jo, parlant amb tota sinceritat, ho dubto...

Algú potser estranyi que Xènius escrigui avui aquestes coses, ell, que sempre, aquè i arreu, tant ha predicat, tant predica sobre l'acabament del Romanticisme, sobre el començ d'una Era clàssica nova i sobre altres coses semblants... Però, caldrà entendre’s. Xènius mai ha parlat, mai parla d'això del Classicisme, sinó com de concreció artística d'una cosa més vasta i fonamental, que és l'humanisme. I si s'entusiasma amb la Renaixença i alaba el mateix sigle XVIII, no és sols per lo que la literatura d'aquests temps deu a Horaci, sinó per lo que el seu viure deu a Rabelais i la seva ciència a Galileu i a Pico della Mirandola.

l'entrada de l'art en Era clàssica suposa un mediterranisme general del viure. Tot Classicisme que no estigui animat per un Humanisme és una closca sense fruit. I tot Humanisme suposa dues coses: ple viure material i ple viure intel·lectiu; o, ben concretament: Riquesa i Curiositat. I no té dret un poble a fer literatura horaciana, si no fa horaciana la seva existència, procurant que mil naus duguin a sos ports els productes d’Orient. I no té dret una literatura a omplir-se d’estrofes sòfic-adúniques si abans no l'han incorporada a la humanitat molta filologia llatina i grega, molta història, molta arqueologia, molta filosofia, molta fisiologia i tot, i per a dir-ho en quatre paraules, clarament, UNA INTENSA FEBRE D’ESPERIT CIENTÍFIC.

Eugeni d’Ors: “Horacianisme”, Glosari, 21-V-1907.

També nosaltres, en hora de gràcia, ens havem sentit l'ànima punyida per l'imperatiu categòric de la responsabilitat. D'aquí el començ d'una política d'intervenció a Catalunya.- D'aquí el nostre Imperialisme.

No cal que aquesta glosa digui, un cop més, la defensa de l'Imperialisme Català: l'han esgranada, jorn darrera jorn, totes les gloses del Glosari.- No és hora tampoc de recordar-ne la història: difícil resultaria per al Glosador realitzar aquesta tasca impersonalment.

Però segurament l'historiaire futur no oblidarà que una gran revolució d'esperit s'ha desenrotllat a Catalunya en quatre etapes. Un temps, el Catalanisme practicà radicalment, dins la mateixa Catalunya, la política de l'Abstenció.- Aquest període no coneguè més armes civils que la sàtira i l'elegia. Davant el Mal, instaurat a casa nostra, cap activa intervenció. Se deixava fer: se malparlava.- Encara es troben esperits entorn nostre que continuen inscrits en aquest període, i en les seves normes de moralitat i de mentalitat...- La primera etapa de l'Imperialisme Català ha provingut dels qui van dir-se: "De lo que aquí passa, nosaltres no tenim la culpa".- Ha consistit en la decisió dels catalanistes d'intervenir en el Govern de Catalunya.

Però (i aquí entra en joc un dels principis cabdals de l'Imperialisme teòric)."la responsabilitat d'un poble no pot mai tancar-se en límits territorials".- Conseqüència el dir-se: "De lo que a tota Espanya passa, de lo que tota Espanya representa avui per a nosaltres, nosaltres ne som responsables, ne tenim la culpa" - Doncs, segona etapa de l'obra imperialista: intervenció en els afers generals espanyols.

Tercera etapa: Per què a ponent tan sols? I al nord, on regna aquesta civilització florida? I l'Orient? I l'Àfrica? I aquest mediterrani -"mar nostre"? I tot el món i tota la humanitat, amb les inquietuds espirituals i amb els combats que agiten les actuals hores? - Conseqüència: Humanisme. "Voluntat", almenys d'intervenir en els afers mundials: en les coses de l'esperit (lenta substitució de l'art localista per un art humanista, amor a la ció.cia, treballs per la llengua internacional, participació en Exposicions i Congressos a l'estranger, etc.)- en l'expansió comercial (qüestions del Marroc, del mercat d'Amèrica, dels mercats de l'Orient, port franc, etc.)- en la política universal (llinatge, intervenció. encara impossible avui, reduïda fins ara a ineficacíssimes i obscuríssimes manifestacions de simpatia, desprovistes de tot sentit imperial i de tota ressonància europea, als cretesos, als bòers, etc.).

Quarta etapa de l'Imperialisme Català. S'ajunten en ella les adquisicions de la primera i de la tercera etapes. D'una part els catalans s'han decidit a intervenir en el govern de Catalunya: d'altra part, no volen ignorar ja més les qüestions universals. - Doncs, com a conseqüència: temptatives d'intervenció en el plantejament i solució a Catalunya dels problemes universals. - Aquestes temptatives se desenrotllen en tre ordres: lluita per la Cultura, (institucions, propaganda, literatura, esforços de vàries menes per a la renaixença cultural de Catalunya) - lluita per l'ètica (propagandes de Civilitat i d'Honestitat. Lligues, campanyes per la moralitat i per a la imposició de la moralitat)- lluita per la Justícia social (tendències al cooperalisme, al sindicalisme, al socialisme pur, a l'estatisme: esclatanta aquesta última en el Congrés d'Economia política, però encara resta molt a dir i a fer en aquest camí) - lluita pel tecnicisme (Estudi a l'estranger: institucions d'ensenyança: pròxim Congrés de Govern municipal)...

Tingui's present que aquí ens servim del mot "etapes" per a indicar successives aparicions de les modalitats imperials a Catalunya: no successives consumacions d'aquestes modalitats. Vol dir que avui les trobem ben viventes, i gairebé totes a l'obra.

Actualment les accions diverses de l'Imperialisme Català, les accions acomplides o a acomplir, poden resumir-se esquemàticament en el següent programa:

A) Accions a Catalunya:

Primer) Intervenció en els problemes humans a Catalunya:

a. Lluita per la Cultura.

b. Lluita pel Tecnicisme.

c. Lluita per l'ètica.

d. Lluita per la Justícia Social.

B) Accions fora de Catalunya:

Primera) Intervenció en els afers generals espanyols.

Segona) Intervenció en els afers mundials:

Expansió comercial (Esforços!)

Expansió espiritual (Desigs!)

Expansió política (Ensomnis!)

Aquesta esquerpa glosa fa temps que m'aletejava presonera als dintres. Li dono llibertat avui, perquè em sembla,- davant de certes desercions de l'obra col·lectiva, davant de certes recaigudes en el liberalisme, etc.- que no serò del tot inútil, i que podrà contribuir a aclarar alguns punts. Jo l'adreço i brindo especialment a alguns bons amics que me n'han indicat alguna vegada la conveniència. Jo els adreço i brindo a n'ells lo que en ella es diu...però encara més lo que en ella es calla.

13-VII-1909.

    No n'hi ha prou amb dur l'arbitrarietat als jardins: cal fer-la escalar les muntanyes. - La muntanya, tal com la fatalitat la deixa, pot ser un instrument de mal: de vegades, per sa excessiva pendent, llisquen allaus terribles que, com la de Barèges en l'hivern passat, fan obra crudel de devastació. Així deu l'Art reprendre-la, la muntanya, i arbitrar-la en arquitectura.

    Sé que això que escric, me valdrà la condemnació d'alguns paisans nostres, per als qui tocar les muntanyes és com profanar l'arca santa de sa religió... - És verament curiós veure el caràcter de superstició que ha pres aquí, viciada per la literatura, l'afició a les muntanyes. Aquesta afició a les muntanyes té la responsabilitat d'una llarga i pèssima part de la nostra literatura. No fos per a altra cosa, i caldra arranjar-les, per a veure si, un cop a punt artístic, sabien inspirar millors versos que deixades al natural.

    Però hi ha, ademés, per a fer-ho, un interès especial d'humanitat. Ja hem dit com una muntanya pot resultar un maligne instrument, causant de tantes malventures que ja els homes senten la necessitat de combatre amb ell; i de tanta transcendència és judicat aquest combat, que en un Congrés va a celebrar-se a Burdeus els dies 19, 20 i 21 pròxim, un Congrés en regla per a tractar l'arranjament de les muntanyes - convocat per una Societat que a la regió pirinenca ha donat ja mostres d'activitat d'ordenació.

    Bella obra. Simple continuació d'una de les més commovedores que ha fet l'home sobre la terra: omplir les muntanyes de camins. - Així les muntanyes -amb camins i amb arquitectura contra les allaus- sera un dels conforts més solemnes de l'energia humana que ja les haurà definitivament esclavitzat.

    Eugeni d'Ors: "L'arranjament de les muntanyes", Glosari, 15-V-1907.

    Alaba, oh ànima, l'hora bona del món en què a llum d'objectivitat has obert els ulls. Alaba els dies en què has travessat, amb pas inquietíssim, per la terra. Lluny de la mesquina enyorança d'aquell que declarava el millor qualsevol temps ja ha passat: lluny de la covarda tristesa d'aquell altre que es planyia de la seva massa tardana vinguda al món massa vell, repeteix més aviat el dir de la bona velleta catalana que no volia morir mai, perquè sempre se'n senten de noves. Però tu no solament ho faràs per curiositat de les que se'n senten, de noves: sinó perquè aquestes que se'n senten, de noves, te canten la diària creixença de la planta-home i duen forma impresa, en son fang miserable de naturalitat, la grapa augusta d'una Arbitrarietat victoriosa.

    Cal dur al Glosari una magnifica impressió d'aquesta grapa, una impressió sabuda avui. Els telegrames d'aquest Sant Francisco tràgic ens la porten. L'un diu això: -¡un poema!- "La situació de la ciutat és horrible. Hi ha més de 155.000 persones, moltes d'elles malaltes, obligades a acampar al ras. Centenars de gossos famolencs van en busca dels cadavres... Els ciutadans han celebrat avui un meeting per a tractar la reconstrucció de la ciutat. Se vol que hi hagi en ella un bon boulevard i uns parcs magnífics. Se tracta de què sia una de les més belles del món..."

    Parlàvem l'altre dia d'aquesta serenitat dels homes d'avui enfront la catàstrofe... Però dir serenitat, és poc: dir valentia, és poc: dir arrogància, és poc: dir heroisme sublim, és poc, poc encara.

    ¡Fer un San Francisco que sigui una de les ciutats més belles del món! ¡Arbitrar -entre els flams d'incendi no extint, entre el daltabaix dels edificis que s'acaben de fer enrunar per la dinamita, entre els milers de persones sense casa, ni llar, entre els malalts que es moren baix la inclemència dels cels, entre les bandades de gossos que devoren els cadavres, - els passeigs i jardins de la ciutat futura! ...¡Oh, la lliçó altíssima d'Energia! ¡Oh, el bell gest de revolta de l'Home Creador contra la destructora Fatalitat!... Home, home, gran ets i la mida de ta arbitrarietat és mida de ta grandesa. Home, home, immortal ets i la mida de tes creacions és la mida de ta immortalitat...

    ¡Bastiu la ciutat futura, enginyers, arquitectes, manobres de San Francisco! ¡Feu-la la més hermosa del món, la més esplèndida en jardins i edificis, sobre la terra que demà trontollarà novament! Perquè solament amb què l'Energia devingui Ritme, solament amb què la vostra Arbitrarietat arribi a la culminació d'obra perfecta, ja eternitat és creada. I res podrà fer-hi la hostil Natura. Perquè, un cop haureu creat un bell edifici, un cop haureu empresonat un ritme en ses pedres, ja encara que el foc l'abrusi, l'edifici viurà, i viurà eternament, perquè perdurarà son ritme. Com viuen tots els llibres cremats en la Biblioteca d'Alexandria: com viuen, integres, totes les estàtues mutilades per la barbàrie del temps: com seguiria vivint pels sigles dels sigles la nostra Sagrada Família, encara que, just a l'endemà de feta, s'ensorrés...

    Aquesta glosa d'avui és una pàgina per al Llibre d'or de l'Energia.

    Eugeni d'Ors: "Per al llibre d'or de l'Energia", Glosari, 26-IV-1906.

En veritat sé dir-vos que representa aquest llibre l’acompliment d’una ben saborosa venjança… –Tots som impostos de com, entre les admirables obres, ja dutes a terme ditxós o solament empreses, per la joventut catalana del Nou-cents, una de les cabdals i de les més riques en saba heroica, s’ha xifrat en sostreure la Poesia, Andròmeda per als nostres Perseus, del poder del Monstre, al qual les engelosides Nereides la destinaven, i el nom veritable del qual és Caos o Satan, encara que els impius l’afalaguin amb la femenina apel·lació de Natura… –Tot allò que cau sota els rigors d’aquest monstre és forçat a dansa, en caòtica llicència; i, dansant desordenadament així, perd la forma regular i devé matèria bàrbara i rústega-. Per mal de rusticitat era, doncs, deformada la nostra Poesia. Ens cal ara, el deslliurament ja assolit, un sacrifici de llarga espera, ardents com som del desig nuvial, per a donar temps que l’esposa destinada deixi les robes de servitud, i talli sos cabells i ses ungles, talment l’Estrangera amb què l’Israelita va maridar, i permaneixi, com Esther, primer per sis mesos, i de seguida per altres sis, ungida i macerada per les essències i els perfums.

En l’entretant, revenjant-nos de les aspríssimes hores de lluita, ens és grata cosa, per festa, sortir fora dels nostres ciutadans murs, i consumar en la carn del Monstre, i dins son cau mateix, agressions noves. –Així un Cabdill d’entre nosaltres, que anomenem Raimon Casellas, realitzà un jorn aquella sortida famosa, que és la novel·la “Els sots feréstecs”, i que, segons s’ha dit abans d’ara, ve a ésser, dins la nostra renaixença, el D. Quixot de la literatura rural-. Però és encara gesta de temeritat major, la que ha acomplit el poeta de La Muntanya d’Ametistes. Ell va arribar-se a trobar el Monstre en jurisdicció de l’un de sos feudes, en la mateixa Muntanya… Allí el poeta va viure amb austeritat eremítica. En va el Monstre va assajar, per a perdre’l, totes les formes de la temptació de sant Antoni, i d’altres. Ell salvà la seva ment de paranys i els seus sentits de feblesa, amb la penitència i l’oració. En l’última de les proves, el Monstre va prendre la fantasma d’una dona bellíssima, nua. Tenia nívies les espatlles, però a certs indrets el seu cos era coberts d’una verdor flonja. La seva sang, al córrer-li a través de ses venes, cantava musicalment. A dalt de tot, la cabellera era pentinada amb una glòria de meteors. Li cenyia el front un rosari d’ametistes, i dues més li condecoraven ambdós pits; i duia encara un joiell d’ametistes al mig del ventre, i un altre joiell d’ametistes al dessota el ventre, que era polit i brunyit, talment un escut. Aparegué així als ulls del poeta i li somrigué, immòbil i inerme, tota segura de victòria. El fort poeta no clogué els ulls, ni parpellejà solament. Va prendre una corda i, mentre invocava el diví auxili i recitava una hermètica oració numeral, va lligar a la Diablessa els turmells. Ella somreia encara, pensant que ell no resistiria al prestigi de les suavitats quan ascendissin els dits, aplicats a la tasca de fer-la captiva. Quan ell va estrènyer els genolls, aplegats, ella no s’havia deixat del somrís; ni quan ell li cingolà rígidament la cintura; ni quan li encuirassà, implacable, l’aguda fortitud de la sina. Es deixà tan sols de somriure, quan ell va agarrotar-li el coll… Però, llavors, vençuda, definitivament, va caure, erta… L’ermità de la Muntanya d’Ametistes va baixar després a ciutat, amb el viu botí de la Diablessa captivada. Amb ella va tancar-se, en la més recollida cambra de son solitari palau. De son solitari palau, que està protegit dels bruits externs per dotze muralles, on un ornament de pedres precioses és ordenat segons l’ordre dels fonaments dels murs a la ciutat apocalíptica; sent la primera de jaspi; la segona, de safir; la terça, de calcedònia; la quarta, de maragda; la quinta, de sardònica; la sisena, de sarda; la setena, de crisòlit; la vuitena de beril; la novena, de topazi; la dezena, de crisopràs; l’onzena, de jacint; la dotzena, d’ametista.

Això arribat, és quan va veure que aquell sant Antoni guardava al dintre una ànima de Marquès de Sade. –La Cambra-presó era un biblioteca, on se trobaven reunits amb tria curosa els llibres d’alguns selectíssims i savis poetes, des de Catul a Joan Artur Rimbaud, inventor de la cromàtica de les vocals, sense oblidar els amorosos de subtil platonisme, a la manera egrègia del Petrarca o del Buonarrotti. Un cuiro de càlid to, treballat a Espanya, cobria els murs, on, perquè les finestres eren migrades, s’ajupien peresosament les penombres. En indrets de gran discreció eren alguns aiguaforts enquadrats, amb exquisidors modelades per la carícia àcida del mordent. De quatre pebeters petits, enlairats en els quatre angles de l’estada, sortien, calmoses les fumeroles d’estrany perfum, que no recordava cap pura ni composta essència de flors, ni de remots agents químics, sinó que son fruïdor va batejar un dia de “flaire cerebral”… Totes aquestes coses foren teatre de les més cruentes escenes de martiri. La Diablessa era obligada, per dies i dies, a restar allí al mig, i el Senyor Poeta, assegut en una ampla cadira de monjo, ben oberts els seus ulls tan clars, quiet, recollit, mòbils solament les narines i les mans, que eren com de les de l’Octavi de Romeu s’ha dit “agudes, àgils i precises com els instruments de la cirurgia moderna”, resolia, sobre el cos lligat, els més bells experiments dins l’alquímia de la tortura… Útils foren per a la labor, i útil variar-les, totes les armes de l’arsenal del verb. Senyor Poeta és bon retòric; així la carn del monstre d’infern, que els impius solen anomenar Natura, ne sortia llatzerada amb perfecció. Tota comparança era com un punyal; tot epítet, com una agulla. La disposició de cops i ferides se calculà amb tant d’elegància, que es dibuixà amb llagues i blaus un molt admirable arabesc… Senyor Poeta, a la fi, triomfant, donà la seva obra per terminada. Deixà dos besos damunt el front de la seva víctima, i va llançar-la aixì entre els homes, sagnant i morent en una agonia musical. Va llançar-la i ell restà en la seva biblioteca, sol, tancat i amagat, sense permetre’ns saber d’ell més que aquesta saborosa venjança, sense vendre’ns res més del propi esperit i la pròpia vida “parell —són paraules de Villiers de l’Isle-Adam, el cruel artista– a aquells cristalls on dorm a l’Orient el pur esperit de les roses mortes, i que cela hermèticament una triple envoltura d’or, de cera i de pergamí.”

El miracle està, que això que semblava obra de mort, hagi esdevingut, per lo perfecta, obra de vida. —Perquè la vida no és altra cosa que la perfecció.

Amic Guerau: En l’hivern de 1867, un barril de glicerina, fent el viatge de Viena a Londres, va arribar cristal·litzat. Diu que era la primera volta que es veia glicerina cristal·litzada. Aquest cos, en efecte, no cristal·litza mai espontàniament, ni ha pogut mai trobar-se cap medi artificial que el redueixi a cristal·lització. Avui de cristalls de glicerina n’hi ha a tots els laboratoris. Existeix àdhuc una fàbrica, a Viena, que es dedica a la seva producció. Però aquesta producció és, per a parlar pròpiament, una reproducció, una cria, com pot ser-ho la de les ostres. Perquè tots els cristalls de glicerina que avui són al món, descendeixen, per generació natural des que van néixer, en 1867, dins el barril viatger… El físic Crookes va tenir la idea de sembrar-los dins glicerina en estat de sobrefusió. Allí germinaren, i allí va néixer una generació nova de glicerina cristal·litzada, que, a son torn, ha donat origen a noves generacions… —Els cristalls de glicerina vénen, doncs, comportant-se d’ençà de la seva aparició, com una espècie vivent. —La glicerina arriba, doncs, a viure quan assoleix el perfecte estat de cristall… Anàlogament devem pensar que la Paraula no ha estat mai viva; però que acàs un jorn ho devingui quan, de tan perfecta, ja tots els seus elements prenguin, entorn d’un nucli, la forma suprema d’un exquisidíssim polígon…

Jo sé dir-vos, amic Guerau de Liost, que molt me temo una copiosa germinació d’aquestes paraules vostres, tan belles, en la glicerina neutra de les nostre Plagilàndies nacionals.

Eugeni d'Ors: "Pròleg a Guerau de Liost", La muntanya d'ametistes, 1908.

El Glosador ha sostingut alguna vegada que a la nostra terra tot el mal ha vingut de què, en la sortida que va fer un dia de juny, el de les festes Vestals. Pantagruel, fill de Gargantua, partint tot el Talàssic, en la companyia dels seus, dins una gran i mestressa nau, cap català s'afegés a la nova companyia. El toisó d'or de tal navegació era res menys que l’Humanisme. Però a nosaltres, restats a platja, no ens va tocar cap part del botó. Vol dir que d'ésser arribats a l'edat contemporània sense haver passat per l'esperit del Renaixement, encara n’anem geperuts; i que és avui empresa heroica la de guarir-nos d'aquest gep.

Empresa heroica, però indispensable. Molt en ella poden ajudar les traduccions dels humanistes, la popularització, de les obres i de les figures d'aquella amable primavera de les edats. Fa algunes setmanes que es va parlar aquí mateix d'una traducció catalana d’eErasme. També sobre Miquel Àngel i son art se preparava a Terrassa quelcom. Però de lo primer, el Glosador no n'ha tingut cap més notícia; i de lo segon, notícies poc grates, les de que no sembla pas que la cosa avenci pel bon camí... Més aquestes petites desil·lusions ens seran consolades, només amb posar-nos davant dels ulls l'edició deliciosa del Prognòstic Pantangruèlic que ha vertit saladament a la nostra llengua don Lluis Deztany; el qual se proposa anar-nos donant així i no sabrem mai com pagar-li, tota obra rabelesiana.

Mestre François Rabelais és, dels homes de la Renaixença, el més Renaixença; el qui ha reunit més opulenta suma de sensualitat i de curiositat o, millor dit, perquè es tracta d'una cosa única, de sensualitat-curiositat. En aquell temps ditxós, la Vida i la Ciència foren tot u; i ho foren de gran i generosa sabor... Les coses s'esguerraren més tard. La Ciència caigué en la superstició d'ella mateixa, fins arribar a l'abjecció antivital del positivisme... Fins ara de poc no havem comprés el mal que això ens ha dut. I, al voler posar-hi remei, girem els ulls enyoradissos vers els vells Mestres. Des d'enllà dels sigles, Mestre François Rabelais ens somriu...

I nosaltres li preguem, com a homes, que ens torni, per damunt la pedanteria de l'escientisme, la joia viva de la fresca curiositat; i, com a catalans que, parlant amb ell en la nostra parla, ens ajudi a suplir, en lo que encara sia possible, l'absència d'uns quants sigles de vida neo-clàssica, dins la nostra nació.

Eugeni d'ors: “Rabelais”, Glosari, 21-V-1907.

    És grata cosa, després d'uns dies de recolliment i absència d'actualitat, recórrer els periòdics, que ens diuen les noves del món en aquests dies. També parlen de vegades de coses de valor ideal més explícit que les noves del món.

    Així, en un dels números de "La Veu" últims, trobo una discreta al·lusió a n'aquesta teoria de l'Arbitrarietat que m'és cara. L'ha fet el curiós Rodamón, prenent peu d'un tema també per a mi car, i des d'una secció del periòdic que singularment estimo -en ell i en els altres. En les notícies de coses originals i estupendes he trobat sempre especial encís. Per a referir-les, en el clos de seccions parelles, sembla haver-se refugiat gairebé tot l'esforç imaginatiu -pròpiament imaginatiu- de la moderna literatura catalana. I en veritat us dic que fa en això bella feina. Si una part d'ella s'esmercés en altra part, altres galls de Poe, Andersen, Villiers de l'Isle-Adam i Rudyard Kipling ens cantarien.

    Mes no vull passar per alt que la interpretació que en l'al·lusió dita es fa de la teoria de lo Arbitrari, és completament desviada. És motivada aquella per una espècie de rifa que diu que se fa en terra italiana per a proporcionar marit a certes dones hermoses. I la combinació en virtut de la qual quiscuna d'aquelles dones ha de conformar-se amb l'esposador que li ha tocat en sort, és qualificada per l'articulista d'arbitrària.

    D'un cop per a sempre: Arbitrarisme no vol dir extravagància, com, fa uns quants anys (ara ja ho ha reparat tothom), Impressionisme no volia dir bogeria. - Lo Arbitrari no és lo excèntric, sinó, contràriament, lo con-cèntric, lo clàssic. - Se tracta de lo següent: En la lluita de la llibertat humana contra les fatalitats -naturals (l'hostilitat dels animals salvatges, p.e.) o socials (l'esclavitud, v.g.)- ¿quin partit prendrà la idealitat? Posant-se completament, absolutament de la part d'aquella; afirmant que tota afloració humana -art, ciència, vida- ha d'exalçar i reforçar la llibertat, l'albir: la idealitat crea la teoria de l'Arbitrarisme.

    En el cas concret exposat pe curiós Rodamón, la combinació referida és precisament lo que hi ha de menys arbitrària. És una abdicació de la llibertat, una submissió a la casualitat. Lo Aribitrària hauria sigut, al revés, elecció...

    Convenia dir aquestes cosess, en presència d'un empleu de paraula que no és cas isolat, i que pot torbar la visió, la comprensió i l'acceptació d'una doctrina.

    Eugeni d'Ors: "Sobre una al·lusió", Glosari, 29-VIII-1906.

    Us anunciava, dies endarrera, la probable vinguda de Miquel Àngel a Terrassa, aviat… Me crec en situació de poder anunciar avui com a no llunyana la vinguda de Desideri Erasme, a Barcelona. Si el primer arribarà per via de cursos d’Universitat popular, el segon per via de traducció.

    Mans hàbils l’han feta. Mans curoses ne preparen l’edició. La qual, si no m’erro, anirà a càrrec d’una Societat de bibliòfils.

    Molt bé. Fins avui lo que sobre tot ens donaven els nostres bibliòfils era Edat Mitjana. Ja és hora de què el Renaixement també hi passi. Ja hi passa... Palpitació dels temps.

    Tot el mal de Catalunya –ho havem repetit moltes vegades – ve de no haver-lo viscut, el Renaixement. I com, sense haver viscut el segle XVI, no es pot viure plenament lo contemporani, nosaltres, al mateix temps de fer esforços heroics per a besllumar lo contemporani, devem, apressadament –com un estudiant dolent, que es veu l’examen pròxim, – intentar xopar-nos de segle XVI... Aquesta pressa que duem ens fa preciosos els extractes concentrats, on, en un mínimum de volum, se troba un màximum de substància. L’”Elogi de la Follia” del gran Desideri és així; un extracte concentrat de tot el Renaixement... De què s’hagi traduït al català, “gaudeamus igitur”.

    Eugeni d’Ors: “També vindrà Erasme”, Glosari, 21-I-1910.

Un distingidíssim periodista francès, que està fent un viatge per l'Anglaterra, reconta una escena ben significativa, vista per ell als pocs moments d'arribar a Londres. Vaig a resumir aquesta escena, per a il·lustració d'un cert ordre especial de suggestions que intentaré desvetllar en l'esperit del que em llegeixi, parlant, en el present Glosari, d'Urbanitat -escrivint-ho així: Urbanitat, amb majúscula... - I que n'haig de parlar més d'un cop.

Detingueu-vos, barcelonins, amics meus, detingueu-vos per un moment a imaginar. Tanqueu els ulls a n'aquest viure massa barrocament virolat, massa pintoresc, que us envolta. Figureu-vos una Ciutat -he dit "una Ciutat", i no un campament de pedra-, una gran Ciutat, plena, activa, normal, històrica i constantment renovellada alhora. Imagineu son lloc més cèntric, més vivent.. ¿Veieu el quadro? En la gran plaça pública els grans edificis públics -columnates i escalinates- drets i sòlids, severs i augustos, patinats gloriosament per la carència de les edats. Entre ells, cases particulars, sòlides també, històriques també, opulentes en rètols i anuncis. Aquí, desembocant-hi, una gran artèria comercial. Allí, eixint-ne, una gran via aristocràtica. Allà baix, nota alegre, una reixa de gran parc. Estàtues, fonts. D'aquí i d'allí i pel mig, i arreu -divergentes, oposadess, contraposades, sempre harmòniques- les grans onades de la multitud, vivents braços cívics...

Són les onze del matí, l'hora de més trànsit. Un automòbil arriba corrent de la gran via aristocràtica, i, a l'intentar donar la volta a la plaça, resta atascat, a son bell mig. Hi ha una gran quantitat de cotxes, d'òmnibus, de carros: la circulació és aturada. Cal que una llarga fila de vehículs esperi que l'automòbil sigui apartat. - Cap cotxer s'impacienta, ni crida, ni jura. - Guia l'automòbil un senyor tot elegant. Va asseguda, darrera d'ell, una senyora tota eleganta. Ambdós romanen quiets, correctes, indiferents. No tenen pas l'aire de sospitar que són ells els qui deturen la circulació de la gran plaça. Un mecànic, que va al costat de l'impassible conductor, salta a terra i prova de posar el vehícul en marxa, vanament. Segon assaig, sense resultat. Ara són més de cent cinquanta els vehículs deturats. -És ja de temps de fer alguna cosa. El senyor conductor descendeix de son setí i, junt amb el mecànic, empeny el cotxe. De seguida, cinc o sis homes de bona voluntat empenyen amb ells. El cotxe avança... i vet aquí que sobtadament, sense que pugui ningú detenir-lo, el motor se posar a marxar i l'auto, inconscient de son destí, va dret davant ell, com un cego. - Troba un carro i el bolca. Després bolca el petit carretó d'un venedor ambulant. A la fi la reixa del parc detura l'auto... - La senyora que l'ocupa no ha manifestat cap espant. L'elegant conductor roman encara impassible. El carreter s'ocupa d'aixecar son cavall. El petit marxant del carretó recull ses mercaderies escampades. Ni l'un, ni l'altre, dirigeix cap injúria a l'aristocràtic conductor. Semblen no tenir-hi res que veure. - Però un policeman es amb ell i, a mitja veu, li parla. En un minut ha pres el nom i l'adreça de l'automobilista, del carreter i del marxant. -No arriben a deu les persones que s'han deturat a contemplar l'escena. -El policeman se'n va. Ja està tot llest. -Tot ha passat en ordre. Tot ha passat urbanament.

Eugeni d'Ors: "Urbanitat", Glosari, 10-V-1906.