Intentaré presentar concisament les relacions entre les actituds ideològiques i estètiques del Noucentisme. El tema és ampli i complex i ha estat objecte, a més, d’interpretacions diverses o, millor, contraposades. I, per raons de temps, em veuré obligat a prescindir de matisos, a esquematitzar en benefici de la visió de conjunt. La meva intervenció dins aquest cicle, a més, ve a proporcionar una mena d’emmarcament general, ja que em toca introdduir les altres conferències que seguiran, algunes de les quals, ben segur, dissentiran de la visió que jo donaré. Introductor i part del conjunt, espero, malgrat tot, ajudar a configurar un panorama que ha de demostrar la riquesa del moviment en mostrar-ne la diversitat d’interpretacions que ha generat.

 

Comencem per situar les actituds socials del Noucentisme, recollint l’explicació que va donar Eugeni d’Ors de l’evolució de les relacions entre intel·lectuals i societat a Catalunya, en un article, De les reials jornades, publicat a «Empori» el 1908. Hi distingeix tres etapes diferents. La primera és, segons ell, aquella en la qual els intel·lectuals basteixen un reducte tancat, separat «cent graons del carrer», i s’hi reclouen per tal de salvar-se: «l’intel·lectual» –i permeteu-me que cridi l’atenció sobre l’ús d’aquest terme per part de l’Ors, perquè era una novetat a l’època i pressuposava un concepte nou de l’escriptor– «l’intel·lectual» –escrivia– «que aquest dematí encara era un home actiu, aspre, disposat per a la lluita, s’apoia blanament al braç d’un amic i pensa en la suprema dolçor d’ésser un Ixart, o una cosa així com l’Ixart, i deixar-se d’intervencions, i saborejar en un limitat cercle de taller o d’Ateneu, amb amics selectes, la voluptuositat íntima de la separació i de la superioritat (...), en una atmosfera tèbia, discreta i perfumada de tabac i d’esperit». La segona etapa sorgiria quan uns nous intel·lectuals, entre els quakls s’inclou ell mateix, «lassos de la vella torre d’ivori», diu, «baixàrem aleshores a la munió per a “intervenir”, per a cantar a son enfront himnes de revolta». Però continua dient, «aquesta cançó rebel molts companys nostres no han estat prou forts per a mantenir-la entre el ressonar de les fosques cançons conformades amb què omple els aires la multitud matriu...» i «prompte s’han deixat blanament confondre dins ella». L’home que personifica aquest procés, el paral·lel de l’Ixart de la primera etapa, és Gabriel Alomar, un modernista que s’ha esforçat a portar l’impuls modernitzador de la intel·lectualitat catalana cap a posicions esquerranes, en un darrer intent de reconstruir el moviment. Aquest esforç és interpretat per Eugeni d’Ors com una traïció a l’impuls transformador que els movia a tots: han acudit a la societat per transformar-la i han acabat confonent-se amb ella i corejant, com Gabriel Alomar, «sense el més petit escrúpol estètic, els goigs plebeus a Sant Nackens màrtir, i al beat Alfred Calderon, eremita». La tercera etapa seria la que pretén mantenir viva la potencialitat transformadora de l’intel·lectual i, per això, abandona la torre d’ivori per baixar al carrer a intervenir, i intervé, però sense confondre’s amb la multitud, sense barrejar-s’hi. És, no cal dir-ho, allò que proposa el Noucentisme.

 

Vist des d’aquest angle, doncs, allò que definiria el Noucentisme seria l’actitud «social», diferent de la que havia caracteritzat l’intel·lectual del període modernista. El Noucentismee intervé en la vida pública, en la política, i ho fa amb la voluntat de bastir una societat moderna, culta, liberal, etc., ben diferent de la societat conflictiva d’on ha nascut. Per tal de construir-la, no s’està de col·laborar amb aquell corrent polític que, pel fet d’aglutinar al seu voltant la burgesia industrial catalana, pot proporcionar-li uns mitjans, unes possibilitats, inassolibles a l’intel·lectual isolat. Així, recollint el que portem dit, podem definir el moviment com el resultat de l’impuls transformador (ja present en el Modernisme) que cerca de fer-se efectiu en coordinar-se amb la Lliga Regionalista, la qual, al seu torn, imposa uns paràmetres ideològiccs, polítics i socials. En aquest sentit, el Noucentisme és un moviment que tendeix a construir una cultura burgesa, bé que allò que el caracteritza i el defineix és la forma concreta, històrica, amb què intenta construir-la. Això el diferencia d’altres moviments que havien perseguit aquest mateix objectiu. Aclarim, doncs, que la definició orsiana segons la qual l’actitud noucentista consistiria a «seguir les palpitacions del temps» no és prou vàlida perquè molts altres que no s’identificaven amb el Noucentisme també les intentaven seguir, les palpitacions del temps. Ara bé, fixem-nos com, amb la seva diguem-ne definició, Ors buida el Modernisme de la idea de modernitat –que era la seva raó de ser– i se l’apropia. Ser modern és, ara, ser noucentista. Ser, en canvi, un intervencionista que, com Alomar, ha optat per una posició d’independència o antitètica a la de la Lliga Regionalista, és ser un home del passat. Si el noucentista és aquell qui viu d’acord amb el nou-cents, el modernista és el qui viu d’acord amb el vuit-cents; i, vulgui o no, és associat al positivisme, al realisme o al democratisme, és a dir, a uns valors rebutjats pel Noucentisme perquè impliquen, des del seu punt de viata, cedir davant les onades voluptuoses de la multitud.

 

Una qüestió que, en aquests darrers anys, ha estat objecte de diversos estudis és la delimitaciñó dels orígens del Noucentisme: precisar els factors ideològics i socials que han portat a la conformació de les actituds noucentistes diferenciades de les modernistes i a la seva formulació com a moviment conscient i programat. Resumint-los, aquests factors, els podem distingir de dues maneres diferents: els que pertanyen a la dinàmica interna de la intel·lectualitat catalana que cerca d’estabilitzar-se com a tal en relació amb la seva societat i, en segon lloc, els que deriven de l’evolució del catalanisme d’ençà dels desastres colonials i, en cioncret, de l’aparició de la Lliga Regionalista com a nucli de conjunció entre catalanisme polític i alta burgesia. Jordi Casassas i Imbert, en el seu estudi sobre Jaume Bofill i Mates –que és, també, un estudi sobre el procés de formació d’una intel·lectualitat orgànica a Catalunya–, ha posat molt d’èmfasi en la invalidació del Modernisme per part del catalanisme polític i en l’entroncament d’aquest amb el tradicionalisme de la Renaixença, en el que seria un procés d’adpatació «urbana», «industrial», del conservadorisme vuitcentista. Certament, la hipòtesi és força correcta: no costa descobrir en el Noucentisme el llegat de la Renaixença, des de la tradició política del vigatanisme dels Collell i Torras i Bages fins a l’herència universitària de Milà i Fontanals i d’Antoni Rubió i Lluch. Però cal no oblidar que entre la Renaixença i el Noucentisme hi ha hagut el moviment modernista; que en bona part el Noucentisme és el resultat de l’evolució d’una intel·lectualitat que s’havia plantejat la modernització del país i que no ha trobat la sortida destijada.

 

En efecte, en el tombant de segle i paral·lelament a l’expansió del catalanisme polític, el Modernisme, en un esforç per recuperar la incidència social i influir en un sentit modernitzador, s’havia reorganitzat com a moviment conjunt entorn de la revista «Catalònia», i havia potenciat una sèrie d’actituds antidecadentistes i vitalistes que, sota l’empara de l’individualisme nietzscheà i del messianisme dannunzià, tendia a reivindicar-se per a l’intel·lectual la funció de capdavanter, de guia. Ara bé, paral·lelament, les actituds esteticistes i evasionistes que havien predominat a mitjan dècada dels noranta, en lloc de desaparèixer, van anar prenent carta de naturalesa, a l’empara de la comercialització de les «formes» modernistes –l’«art noveau»– buidades del contingut agressiu, de revolta contra l’ambient, que havien tingut en uns primers moments. Així, allò que havia nascut contra el burgès, cerca ara d’agradar el burgès, que és qui paga; o el petit burgès que posa botiga i necessita, per vendre, estar «à la page». Fixem-nos, només, com a exemple, amb el que ha passat amb el Cercle Artístic de Sant Lluc, una associació confessional d’artistes catòlics que havia nascut com a reacció contra el Modernisme; doncs bé, el Cercle serà, ben aviat, el lloc on es formaran els artistes esteticistes i decorativistes que de la revolta modernista n’agafen l’exterioritat i no pas l’impuls de rebel·lió. Noms? Des d’Alexandre de Riquer fins al jove i futur noucentista Torres Garcia. Així, mig confonent-se amb la mateixa reacció antidecadentista de «Catalònia», un jove universitari com Josep Pijoan encapçalava una revolta antiindividualista, que oposava al Modernisme (que, per a ell, no era res més que extravagànncia, estrangerisme, bohèmia i ignorància) una actitud pretesament constructiva de recuperació de les autèntiques tradicions catalanes d’aspiració universalista –amb el paradigma Ramon Llull com a bandera– i de rigor i serietat científica d’un Milà i Fontanals. Perdoneu que esquematitzi una mica una cosa que és força complexa: el procés de confluència de la idea de modernitat amb la idea de conservadurisme i tradicionalisme. «Catalunya», la revista que dirigí Carner entre el 1903 i el 1905, és el pas definitiu en aquest camí: l’herència de la modernitat troba el seu encaix amb el culte als Jocs Florals, l’acatament a Torres i Bages, la tradició culturalista universitària, etc., tot dins un programa de defensa del «sentit tradicional del Catalanisme, de l’Art Cristià, de la Fe, de la Serenitat i del Treball seguit i sense defalliment».

 

Segons com es miri aquest procés, s’evidencia una cosa: que abans que Eugeni d’Ors no comenci a parlar de Noucentisme, Josep Carner i el seu grup ja havien prefigurat les grans línies de força del moviment. I fins i tot havien anat aglutinant-se entorn de la Lliga Regionalista i el seu òrgan periodístic, «La Veu de Catalunya», de tal manera que l’Eugeni d’Ors no farà altra cosa que donar fe d’existència d’una cosa que ja existia. Però potser seríem més precisos si miréssim aquesta evolució en el mateix sentit amb què es va produir, perquè, fet i fet, les actituds carnerianes eren unes entre moltes, part de la diversitat cultural i literària generada per un fenomen de tan àmplia incidència com és el Modernisme. Fet i fet, el Noucentisme començarà a existir com a tal en el moment en què tingui nom i pretengui, com sempre ha pretès tot moviment cultural, l’exclusivitat. I això, pròpiament, no es produirà fins al 1906, en el mooment en què Eugeni d’Ors opta per passar definitivament a les files de «La Veu de Catalunya» i unir-se a un programa que té la seva justificació no pas en la Lliga Regionalista sinó en el moviment interclassista de Solidaritat Catalana. La seva justificació ideològica, dic. De fet, també «El Poble Català» intentava d’aglutinar elm moviment intel·lectual entorn de les noves formulacions del Modernisme realitzades per Alomar (amb El «futurisme») i Brossa (amb les seves polèmiques conferències del 1906).

 

El Noucentisme, doncs, s’insereix dins d’una cultura en marxa (vull dir que no és cap creació «ex-nihilo», com ha estat dit) i el que fa és destriar allò que li convé d’allò que no li convé. Per tant, si Carner havia fet possible el moviment, a partir del 1906 és Eugeni d’Ors qui el formula com a tal perquè és ell qui va destriant allò que –des del seu punt de vista– és positiu d’allò que cal rebutjar, és a dir, allò que ajuda a fer convergir política i cultura d’allò que les separa. La invenció del terme «Noucentisme» per part de l’Ors no obeeix de ple a aquest objectiu definidor i, per tant, discriminador. Però poca importància hauria tingut si no hagués anat acompanyat de la secció diària de «La Veu de Catalunya», el Glosari, en la qual es realitza aquesta funció selectiva. Per això, el Noucentisme com a moviment l’hauríem de fer arrencar del pas d’Eugeni d’Ors d’«El Poble Català» a «La Veu de Catalunya» i, potser, en un intent de concretar una mica més, quan aquesta col·laboració és exclusiva i en l’enfrontament ideològic entre els dos diaris Eeugeni d’Ors no només pren partit per l’opció conservadora (hom ha dit que per despit perquè no li havia estat donada la direcció d’«El Poble Català»; ell, però, ho justifica com l’opció possibilista i unitària), sinó que decideix d’encapçalar-la. I això es produeix a mitjan 1906: el Glosari es carrega d’ideologia i es fa programàtic com no ho havia estat en uns primers moments. Així, en uns moments especialment tensos políticament i culturalment, el Glosari es converteix en una guia teòria i pragmàtica que presenta didàcticament la consigna que cal seguir, la doctrina que cal acatar. I quan Prat de la Riba publica La nacionalitat catalana, Eugeni d’Ors –o, millor, Xènius, que era així com signava el Glosari– el contraposa a Maragall, que acabava de publicar Enllà, i afirma el mestratge i la direcció pratiana del moviment: «Mestre: perquè la doctrina vostra és també la nostra doctrina, li jurem fidelitat a la vostra doctrina». Un evangeli polític, l’evangeli polític de la nova intel·lectualitat.

 

Afegim, a aquest rerafons polític, la publicació de dos llibres de gran influència: Horacianes de Costa i Llobera i Els fruits saborosos de Josep Carner, tots dos del 1906 i estretament relacionats entre ells, ja que el llibre de Costa havia arribat a existir gràcies a l’empenta carneriana que havia connectat els mallorquins i els havia animat a escriure. Carner, amb les posicions confessionals de què partia en la seva activitat cultural, va fer possible l’aparició d’un clima de confiança suficient per a permetre que una persona tan meticulosa miralment com Costa reprengués un tipus de literatura classicitzant que en determinats moments havia assimilat el paganisme. Lliures, doncs, del classicisme carduccià –satànic, messiànic, dionisíac– que potencia «El Poble Català» amb els Alomar, Zanné, Pere Prat Gaballí, etc., les Horacianes i Els fruits saborosos proposen un classicisme apol·lini, serè, harmonitzador. Aquestes noves propostes estètiques, a més, es combinen amb la voluntat d’afirmar internacionalment la llengua catalana i d’ordenar-ne l’ús oper tal de convertir-la en un instrument modern i modernitzador: no oblidem que és el 1906 que se celebra el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana.

 

Així, entorn del 1906 es fa efectiva, i de forma conscient, la confluència entre política i cultura. Comportava, doncs, algunes servituds per part dels intel·lectuals: «La Veu de Catalunya», que és encara el nucli de coordinació, els controla. Els intel·lectuals noucentistes, en tant que col·laboren amb una determinada política i participen d’un status determinat, han d’acceptar determinades directrius i cenyir-hi les seves actuacions. I han de fer ben pública la seva adhesió. Aquest fet va fer-se ben explícit el 1908, quan un grup de col·laboradors de «La Veu de Catalunya», de Carner a Ors, López-Picó, etc. –fet i fet, la plana major del Noucentisme–, col·laborarà al «Papitu», una revista satírico-literària que havia creat Feliu Elias (que signava «Apa» com a dibuixant i «Joan Sacs» com a escriptor). Doncs bé, el «Papitu» havia fet broma de la campanya electoral de Solidaritat Catalana, i la direcció del diari –i de la Lliga Regionalista– Prat de la Riba, no va deixar-ho passar. No és que Prat dubtés de l’adhesió dels intel·lectuals als principis polítics de la Lliga. No tenia cap motiu per a dubtar-ne. Però els seus noms podien ser associats amb els dels altres i era això el que no convenia. Van ser obligats, per tant, a retractar-se públicament d’haver col·laborat a la revista. Havia de quedar clar que els intel·lectuals de la Lliga no anaven flirtejant ideològicament amb qualsevol, que eren de pedra picada. Contrastem-ho amb les manifestacions d’Ildefons Sunyol quan deia que «El Poble Català» havia incorporat a la redacció una colla d’intel·lectuals (Alomar, Pous i Pagès, Rovira i Virgili, Brossa, etc.) que mostraven actituds ideològiques molt més avançades que les dels promotors polítics i que, per tant, el diari no responia a les directrius polítiques dels dirigents. Això, òbviament, Prat no ho podia permetre. Ni ho permetia. Deia Casellas en un informa que va fer sobre el diari que «des de la fundació del periòdic s’havia dit que “La Veu”, emprenedora de l’acció militant catalanista, havia d’ésser política per essència i per potència, que fins lo social, lo literari i lo artístic devia subjectar-se a semblant impulsió batalladora». Hi havia, doncs, una línia política, una estratègia i una tàctica i ningú no se’n podia escapar.

 

La contrapartida, però, des del punt de vista, s’ho mereixia: l’intel·lectual actuava amb unes garanties d’eficàcia com no les havia tingues mai a Catalunya. El treball individual deixava de ser individual per quedar inserit dins el conjunt. L’intel·lectual, a més, obtenia possibilitats reals de professionalització, perquè començava a comptar amb unes institucions que inicialment, com diu Carner, no passaven de ser unes sigles, uns projectes, però que, a la llarga, anaren convertint-se en autèntics organismes canalitzadors de la vida cultural catalana, des de l’ensenyament fins a la investigació. Aquests organismes necessitaven comptar amb uns intel·lectuals «orgànics», peces eficients d’un engranatge social i intel·lectual. A canvi de «subjectar-se» a aquesta disciplina social, l’intel·lectual sap que allò que programi tindrà garanties d’eficàcia perquè tindrà al darrera tota la força de l’administració local. Mireu, si no, què va passar en relació amb la llengua, amb la normalització ortogràfica el 1913.

 

Dirigisme? Eugeni d’Ors es defensa de l’acusació que els modernistes dirigien als noucentistes d’haver-se venut la consciència intel·lectual, i es justifica afirmant que l’adhesió a la política de Prat de la Riba no és una submissió simple als mandats d’altri, sinó una confluència i coordinació d’interessos. Escriu: «“Servir” significa obra d’albir d’home, cosa voluntària, acceptada lliurement, cosa “pacifista”, “federal”... Es pot servir al designi d’un altre; es pot també servir al designi propi. Tot gran home “serveix”, contra temptacions infinites, el seu ideal propi, o bé un ideal social. I tot home útil, tot home “que serveix”, és perquè “serveix”. Així s’ha pogut dir que el valor d’un home consistia a estar adherit a una funció, i a executar-la amb entusiasme. En l’obediència simple aquests nobles elements voluntaris aón absents». Des d’aquest punt de vista, la seva actitud no és la d’obediència simple, sinó la de coordinació: participen com a intel·lectuals a un projecte comú. En funció d’aquest projecte, el Noucentisme recull del Modernisme tot allò que és suscpetible de ser compaginat amb la política. Una política que, de mica en mica, va ampliant els ressorts del poder: primer, un partit polític; després, un moviment unitari; més endavant, una institució, la Diputació Provincial de Barcelona que desembocarà en la Mancomunitat de Catalunya. Així, mentre el Modernisme no assoleix de crear una infrastructura institucional –i, tot i ser-ne conscient, no pot fer-hi res–, el Noucentisme compta amb tot això. Potser caldria distingir una cosa: l’alta burgesia, poc més, poc menys, no ha variat gaire i resulta ben poc de fiar; el que ha canviat és la superstructura política i social on recolza aquesta burgesia com a classe i, en aquest sentit, Prat de la Riba i el paper que juga la Lliga Regionalista és fonamental perquè tot i que no es compti amb una bburgesia interessada per la cultura catalana i emprenedora en aquest sentit, sí que són uns intermediaris capaços de crear un joc d’interessos que permet als intel·lectuals d’actuar com si la burgesia catalana fos una burgesia «nacional» i «avançada». I això és el que compta. Així, des del poder, es pot ordenar la vida cultural catalana. Casellas, al pròleg al Glosari 1906, remarcava que la política cultural orsiana trobava els seus fonaments en la màxima «la lluita per la cultura és una lluita d’imposicio». D’«imperialisme», diríem.

 

Bé: es tracta de convertir en política de poder un programa cultural fortament ideologitzat. Per això la selecció de la sèrie de propostes de modernització és tan i tan important. El Noucentisme, doncs, engega un seguit de polèmiques que arraconen tot allò que no t’interessa. El sac de la brossa s’omple d’un aiguabarreig que comprèn el ruralisme, el localisme, el realisme, la bohèmia, la irresponsabilitat, sota l’etiqueta de Romanticisme o de Modernisme, és a dir, de tot allò que cal rebutjar (no cal dir que amb la prèvia tergiversació d’allò que aquests moviments havien estat), mentre que els valors de classicisme, civilitat, cosmopolitisme i arbitrarisme són entronitzats com a propis. Al capdavall, la proposta es concreta en un projecte d’organitzar de cap i de nou la cultura catalana per tal d’acostar la societat a un model, la Catalunya Ciutat, la Catalunya Ideal, que havia de comprendre tots els ordres de la vida catalana, privada i pública. Un projecte totalitzador, per tant, destinat a totes les classes socials. Val a dir tanmateix que l’objectiu no es dirigia a l’assumpció, a la comprensió, de la realitat catalana (una realitat conflictiva, marcada per la lluita de classes, per la pobresa i els afanys misteriosos d’una burgesia miop) per tal de transformar-la. Per a ells, la realitat era massa contradictòria amb l’ideal i ella mateixa era incapaç de generar la seva autotransformació. La solució ha de venir des de fora; o, millor, des de dalt, des de la situació de «normalitat» civilitzada que havia creat Prat de la Riba (segons ells) i de la capacitat dels intel·lectuals per a crear uns models capaços de substituir la trista realitat que rebutgen. Per això, i per diferenciar-se d’Alomar, l’Ors distingia intervenció sobre la multitud d’assumpció dels ideals de la multitud. Intervenció no és assumpció sinó imposició. D’aquí que la nietzscheana «voluntat de domini» que havia propugnat el Modernisme fos recollida, bé que tenallada a la utilitat social, al racionalisme de l’intel·lectual orgànic: «subjectar la voluntat a un model ideal», diu Ors. És a dir, cal exaltar la voluntat, l’acció, la rebel·lió, però aquests elements, per ells mateixos, res no signifiquen. Cal dirigir-los, com aquell pagès de Gualba la de mil veus que pren la força oculta de la muntanya, l’aigua, i la canalitza per fer fèrtils els camps. No n’hi ha prou amb desvetllar les energies adormides, com volia el Modernisme, per crear ciutadans. La voluntat, sense un ideal social que li doni sentit, pot ser tan útil com l’esforç d’aquell sabater de què parla l’Eugeni d’Ors que havia fet la sabata més grossa del món. Quina utilitat social tenia fer la sabata més grossa del món?

 

Fixem-nos en la política cultural que es porta a terme: és, fonamentalment, una política institucional, destinada a bastir una infrastructura moderna i efectiva que cobreixi les necessitats tècniques d’una societat industrial en via de modernització, i destinada al mateix temps a proporcionar una consciència cívica que uneixi tots els sectors socials rera un mateix objectiu: la Catalunya Ideal. Per això, creen una vida universitària, acadèmica, d’investigació, al marge de l’escleròtica vida universitària oficial de l’època: potencien la iniciativa del Congrés Universitari Català del 1903 de crear els Estudis Universitaris Catalans; funden l’Institut d’Estudis Catalans, no com a acadèmia d’autoritats, sinó com a centre impulsor i coordinador de l’alta investigació científica , històrica i lingüística del país, dotat, a més, d’una biblioteca, la Biblioteca de Catalunya, destinada a proporcionar el material bibliogràfic que fes possible la investigació (aspecte que va ampliar-se després en convertir-se en biblioteca general i nucli impulsor de la xarxa de biblioteques populars); finalment, en aquest mateix ordre, s’intueix la Junta de Museus. Pel que fa al capítol de la docència, es renova, dins les possibilitats de gestió escolar de la Mancomunitat, l’ensenyament primari, amb la incorporació dels mètodes de Maria Montessori, una pedagoga italiana, la més innovadora del moment, i s’organitza l’ensenyament tècnic i professional, amb institucions com la Universitat Industrial, l’Escola Superior de Bells Oficis, l’Escola del Treball, l’Escola Superior d’Agricultura, l’Escola de Funcionaris de l’Administració Local, l’Escola d’Alts Estudis Comercials, etc. No cal dir que un dels resultats més evidents de tot aquest impuls culturitzador és el procés de normalització lingüística, amb la publicació de les normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans el 1913.

 

Es tractava, per tant, de dur a terme un esforç d’actualització cultural que situés la llenguaa i cultura catalanes en l’estat que els corresponia si no haguessin existit els segles de «decadència», és a dir, com si no s’hagués produït la defecció de la noblesa i, entre els segles XVI i XIX, hi hagués hagut una evolució de la llenguaa i de la cultura sense pressions externes ni buits interns. Només un esforç extraordinari podia fer-ho, i això és el que es pretenia. Així ho explica Eugeni d’Ors, fent referència a l’embarcament de Pantagruel i els seus companys a la recercca del «toisó d’or», imatge amb la qual expressa el procés d’incorporació a la cultura moderna, a l’humanisme, que no va seguir Catalunya: «Ai, que al partir la bella expedició, nosaltres, catalans, no hi érem! I ai, que el Toisó d’aital empresa és no res menys que l’Humanisme! (...) I nosaltres, catalans, restat en terra, ¿ens hi conformarem? Renunciarem amb resignació covarda, a la nostra part en el botí de l’Humanisme? No!... Au, de presa, de presa, vinguen Museus, vinguen Acadèmies, vinguen Exposicions, vinga Educació, vinga Cultura, vinga Vida Civil, vinga Urbanitat, vinga Frivolitat, vinga Galeria de catalanes formoses, vinga el desig de totss, i l’esforç de tots, perquè avui, en el mes de juny, en el jorn de les Vestals, els catalans, santament ambiciosos, ens hem posat al cap d’aconseguir, en la ruta vers l’Humanisme, els navilis de Pantagruel, fill de Gargantua!». Deixem de banda les manies i els tics personals de l’Ors: el que aquí presenta és tot un programa que va des de l’educació personal a la gestió pública, compresa aquesta galeria de models femenins exemplars, arquetípics, que serveixen d’emblema a la col·lectivitat. Remarco també la seva insistència en el «tots»: «el desig de tots i l’esforç de tots». La corresponsabilització de totes les capes socials en un projecte de construcció nacional.

 

Per tal d’aconseguir aquesta unificació ideològica, el Noucentisme posa en circulació un conjunt reduït de mots-clau, la funció dels quals és condensar els punts més significatius del projecte, en el seu doble vessant, polític i estètic. Imperialisme, en el seu vessant político-ideològic, que correspon a Arbitrarisme, en el seu vessant estètic: aquests són els dos primers mots-clau que ens interessa comentar. El terme «imperialisme» tradueix un programa polític d’ençà i d’enllà de les fronteres de Catalunya, una voluntat de domini en dos sentits, Catalunya endins i Catalunya enfora. Pel que fa a aquest darrer aspecte, Josep Murgades ha escrit que representa un programa de reforma de l’estat, clarament antiseparatista: «En tant que aquest mot s’associa ambla idea d’assimilació, d’annexió, parlar d’imperialisme era demostrar explícitament l’antiseparatisme inherent del programa burgès». Josep Carner rebla el clau en un comentari a les actituds d’Unamuno: «El insigne Unamuno (que si hubiese nacido acá fuera separatista –nosotros se lo reprocharíamos)...». L’Imperialisme de la Lliga és una versió actualitzada i conservadora de les idees del regeneracionisme català sobre l’estat esopanyol, especialment d’aqwuell sector –més o menys almirallià– que creia que Catalunya havia de ser la saba regeneradora de l’estat. L’ús del mot, així, podria ser, certament, signe de feblesa, tgal com diu Murgades, però és tambvé un programa d’acciñó, conseqüència lògica, ací i arreu, de les lleis del mercat propugnades per la burgesia. Perquè tota burgesia n’és, d’imperialista, pel simple fet que sotmet la seva actuació política, i si pot militar, a guanyar mercats i a mantenir-los. En tot cas, allò que caracteritza la burgesia catalana és el fet de ser imperialista sense comptar amb un expèrcit propi, és a dir, amb un estat propi que li permeti catapultar-se enfora. La feblesa es troba en la immensa quantitat d’equilibris que li toca fer per aconseguir ampliar i consolidar els seus mercats tot acceptant que el centre real de decisió política sigui a Madrid.

 

Per això, l’imperialisme té una altra cara, la que mira cap a l’interior en un esforç d’unificació d’interessos per tal d’evitar els conflictes socials i alhora presentar un front comú cap enfora. La política Catalunya endins i la política Catalunya enfora són, així, les dies cares d’una mateixa moneda. I això és el que recordava Eugeni d’Ors quan proposava que la commemoració de Jaume I del 1908 no fos un acte de nostàlgia (com haurien volgut els patriotes de la Renaixença) sinó una lliçó de futur, perquè allò que s’havia de perseguir de la commemoració era l’ensenyament pràctic que se’n podia desprendre. Escrivia: «Cal, al desvetllar la memòria, donar-li aliment dels fets. Cal que es declari, precisament, no tan sols que era gloriós don Jaume, que era gloriosa Catalunya, sinó com era gloriós don Jaume, com era gloriosa Catalunya. Cal que es digui: el nostre Rei va ésser gran per haver fet la Unió Catalana, per haver vessat sobre el món i sobre els afers del món la seva acció. La nostra pàtria va ésser gran perquè era una, perquè era Imperi...». Heus ací el sentit: unificació interior (d’interessos de classe, dels pensament, de la creació artística i literària, etc.) com a condició per a l’expansió i la grandesa. Fer, com diu, «obra d’unitat i d’expandiment».

 

Ja he dit, però, que el Noucentisme no tenia exèrcit propi. Els qui vulguin establir mecànicament un paral·lelisme entre aquest projecte i allò de «la unidad de destino en lo universal» que venia del fexisme, que parin compte, perquè el Noucentisme és un dels pocs moments en què la burgesia catalana es mostra democràtica i, com les burgesies civilitzades dels pobles civilitzats, intenta convèncer a través de les idees, de la cultura, i no a través de la força, de la imposició militar o policíaca, de l’esclafament de les idees d’altri. No s’hi val, per tant, a fer paral·lelismes simplistes i demagògics. El Noucentisme era, també per a la mateixa burgesia, un projecte d’actuacio avançada i d’organitzacio pacífica de la vida catalana, un projecte que trairà quan veurà amenaçada la seva situació de privilegi. Però d’aquesta traïció no podem responsabilitzar-ne el Noucentisme, que més aviat és l’excepció –diria– dins les constants de la nostra història.

 

Aquest caràcter pacifista és remarcat clarament per Eugeni d’Ors quan recull la mitificació de laa figura de Ramon Llull que s’havia fet en el tombant de segle i la refereix a la tradició federalista que havia caracteritzat la Catalunya vuitxentista i, per a una i altra, va cercar la genealogia a la Grècia clàssica. La «nova idea d’imperialitat», ens diu, és l’antítesi de la idea de dominació: «En contrast amb el Sacre Imperi Romà-Germànic, basat en l’esperit de dominació, com hereu, a la fi, d’una institució romana, un altre imperi pren lloc i forma en el desig dels millors, fundat damunt la comunitat intel·lectual, nodrit d’un sentit de benevolença i concòrida, estrictirat segonns el liure i elàstic principi federatiu. Aquesta idea la podríem anomenar catalana si ja abans no hagués estat una idea grega, flordia al bell si de la Grècia amfictiònica i lúdica. Perduda en les negrors del temps, el geni lul·lià la retrobava. Si s’esbossava per virtut d’ell, per obra del Renaixement prenia forma. El vuit-cents n’ha conegut l’agitació. Pogués el Nou-cents veure’n la victòria! La poguessin veure aquests ulls que la terra es menjarà!». Aquesta citació resumeix clarament el sentit del programa i la centralitat de la idea d’«imperialisme» en el Noucentisme. Fins i tot el paper dels intel·lectuals.

 

Passem, però, a l’altre vessant de l’«imperialisme»: l’«arbitrarisme», un mot que defineix la filosofia noucentista entorn de laa creació literària. De fet, el que fan és apropiar-se d’un corrent estètic que havia caracteritzat –i continuava caracteritzant, fins al 1910 com a mínim– tot un corrent d’idees i de creació artística i literària del Modernisme, definible sobretot pel parnassianisme o, si més no, per un classicisme d’arrels carduccianes que tenia en Jeroni Zanné i en Gabriel Alomar els seus models poètics. El Noucentisme, com havia fet amb altres conceptes, s’apropia del mot i el redefineix en relació amb el sistema de valors establert, per tal de desqualificar alhora els altres usos divergents: «D’un cop per sempre: Arbitrarisme no vol dir extravagància. Lo arbitrari no és lo excèntric, sinó, contràriament, lo concèntric, lo clàssic. Se trracta de lo següent: en la lluita de la llibertat humana contra les fatalitats –naturals (l’hostilitat dels animals salvatges, per exemple) o socials (l’esclavitud de la història, verbigràcia)– ¿quin partit prendrà la idealitat? Posar-se completament, absolutament, de la part d’aquella [de la llibertat] afirmant que tota floració humana –art, ciència, ètica– ha d’exalçar i reforçar la llibertat, l’albir. La idealitat crea la teoria de l’Arbitrarisme». Tornem, doncs, a trobar-nos al centre mateix d’una idea ja expressada: exaltació de la llibertat, de l’«arbitri» individual, no pas per adoptar actituds antisocials, sinó per confluir cap a una idealitat: subjectar la voluntat a una idealitat. Així, anem entrant a les característiques d’aquesta idealitat, la primera de lees quals és la «civilitat». Segueixo, simplement, allò mateix que escriu Eugeni d’Ors: «Tan fragmentàriament, tan confusament com se vulgui, cal reconèixer que els noucentistes han formulat, en la idealitat catalana, dos mots nous: Imperialisme-Arbitrarisme. Aquestes dues paraules es tanquen en una sola paraula: CIVILITAT. L’obra noucentista a Catalunya és –acàs millor dit: serà– l’obra civilista».

 

Cal remarcar el caràcter urbà del Noucentisme. La identificació ja esmentada de la Catalunya Ideal amb la Catalunya-Ciutat és un aspecte fonamental del moviment, un moviment qque intenta respondre a la dinàmica de la burgesia industrrial, urbana, i que, si bé recull l’herència d’un passat rural no massa llunyà, la utilitza per allò que pugui tenir d’emblemàtic, de signe d’identitat, mai com a nucli configurador d’unes formes de vida. La ciutat és el centre dels conflictes de classe, l’e spai del poder. Entorn de la ciutat, doncs, es forma tota una ideologia d’acció. Eugeni d’Ors parteix del concepte de ciutat per formular un nacionalisme voluntarista, antipositivista. La identitat col·lectiva, segons aquesta formulació, no es troba en la confluència de factors determinants sobre la societat (geografia, raça i moment històric, segons la famosa fórmula de Taine), sinó exactament en l’antítesi d’aquests factors, en la capacitat de la societat d’escapar del determinisme de la naturalesa i, per tant, de formular una idealitat col·lectiva (això, ni més ni menys, que està fent el Noucentisme). I com que l’Eugeni d’Ors arrossega una base de fomració dualista empelatada en el decadentisme finisecular, entén que natura és contrària a cultura. Cultura, per tant, és alliberar-se de tota servitud amb relació a la naturalesa. Enfront de la dependènciaa de lhome del camp, l’ideal ciutadà seria el més plenament humà perquè és el voluntari i artificiós, dictat per la voluntat humana que crea el seu propi hàbitat i, enfront de la solitud rural, s’organitza com a ésser social, amb biblioteques, museus, vida de relació, etc. L’any 1906 va ser l’any del terratrèmol de San Francisco i, a propòsit d’aquest fet, Eigeni d’Ors es dirigia des del Glosari als reconstructors de la ciutat: «Bastiu la ciutat futura, enginyers, arquitectes, manobres de San Francisco» (torno a remarcar: tots, totes les classes socials). «Feu-ne la més hermosa del món, la més esplèndida en jardins» (tornem-hi: en jardins; no en boscos, sinó en natura dominada, ordenada, sotmesa per la mà de l’home) «i edificis sobre la terra que demà trontollarà novament! Perquè solament amb què Energia devingui Ritme» (és a dir, que la força s’ordeni com l’aigua en mans d’aquell pagès de Gualba; que el moviment espontani esdevingui ordenat i conjuntat, controlat), «solament amb què la vostra Arbitrarietat arribi a culminació d’obra perfecta, ja eternitat és creada. I res no podrà fer-hi la hostil Natura».

 

Feta aquesta citació, tornem a allò que dèiem: el nacionalisme orsià no és historicista ni racista (quan parla de «raça» no es refereix a un concepte antropològic sinó cultural), sinó voluntarista. Catañlunya, pera ell, ha de ser el producte d’una obstinació de la voluntat col·lectiva que s’imposa al determinisme de la història, a la inèrcia del temps. Més pròxim, doncs, a Maurras que a Taine, s’enfronta també al concepte d’ànima col·lectiva que s’havia anat formant en els anys del Modernisme: «Ànima del poble no és necessàriament l’“ànima de la terra”. Ja comença el Glosador, ben ortodoxament, per pensar qque la terra no en té pas d’ànima... I l’ànima d’un poble desborda constantment la seva terra patrimonial». La utilització del folklore canvia, també, de sentit. De la mateixa manera que per a Carner la poesia popular és sobretot un conjunt de motius i de recursos poètics que s’ofereixen al creador, més que no pas un material sacralitzat per la seva significació col·lectiva, així mateix Eugeni d’Ors rebutja la sardana en allò que té de local i típica, per valorar-la en canvi per allò que té de numeral i d’artificiosa. Fixem-nos: valora la sardana ballada a Reus (i no a l’Empordà on s’ha ballat sempre), perquè els qui la ballen a Reus expressen, en fer-ho, una voluntat de cadascú en una dansa col·lectiva que té una fèrria estructura matemàtica. I és que per a Eugeni d’Ors, com havia estat també per a molts modernistes, el tipisme no és un tret essencial, caracteritzador, del poble, sinó una simple anècdota externa, superficial: «Molts volen ser-ho [de catalans] en lo exterior, en lo superficial, en els temes de les obres, d’un pintoresc mesquí sobre motius d’usatges i costums regionals. I no saben fins a quin punt, en fer-ho, apliquen fórmules espirituals italianes, alemanyes o parisenques».

 

La idea de «ciutat» de què parteixen sorgeix de la interpretació idealista del món clàssic i no em sabria estar de referir-la doblement al món grec i al món romà, dos conceptes de ciutat ben diferents. En efecte, la idea noucentista de ciutat recull la idea de «Polis» grega com a model de convivència democràtica, federal, com hem vist que Ors expressava; garantia de vida harmònica i serena. Però recull també la idea romana de «civitas» que s’expandeix en imperi, de la ciutat que estén la seva influència i va guanyant terreny als «bàrbars». I que considera ciutadà no pas aquell qui viu dins el marc físic de la ciutat, sinó aquell qui combrega amb els ideals de laa ciutat i que lluita, dins i fora dels límits urbanitzats, perquè aquests ideals triomfin. Aquest empelt classicitzant del Noucentisme és jugat per l’Eugeni d’Ors per presentar una dicotomia amb el Modernisme, segons la qual aquest moviment hauyria representat el septentrionalisme, la introdducció de les idees nòrdiques, del món de misteris i boires dels mites aris, etc. I això no és del tot veritat. Sí que ho és en part, però no totalment, perquè ja «Catalònia», una revista modernista, havia introduït el mediterranisme de la mà de D’Annunzio. I el de Mistral, que arrelarà a fons en el Noucentisme, tampoc no havia deixat mai de ser present. En tot cas, el Noucentisme fa del mediterranisme un emblema definidor del moviment, com a part d’aquella reacció dels pobles llatins acusats de «decadents», els quals, enfront de l’ascensió econòmica, militar i ideològica dels pobles germànics, es defensen tot mitificant-se com a hereus del món clàssi, mediterrani. Maurice Barrès i Charles Maurras, dos ideòlegs dretans francesos, es converteixen en els teòrics d’un pseudoclassicisme que influirà fortament en Ors i, més tard, en J. V. Foix i en d’altres. En tot cas, l’organització de museus a Catalunya i les excavacions d’Empúries (on es descobreix una petita testa d’Afrodita o Diana, que seerà considerada una imatge tutelar de Catalunya) al costat de la valoració dels monuments romans de Tarragona i les seves rodalies, ajuden a la creació del mite. Tot i que no tothom accepta ràpidament aquesta versió. Recordem que el 1906 s’estren l’òpera Emporium d’Eduard Marquina i Enric Morera, una òpera que acabava justament amb l’expulsió dels grecs i el naixement de la Catalñunya medieval empeltada amb els bàrbars nòrdics. Per això, Eugeni d’Ors temia que «malgrat l’Emporium, el Mediterrani seguirà per descobrir». I és que ell creia que «tot el sentit ideal d’una gesta redemptora de Catalunya podria reduir-se a descobrir el Mediterrani». Carner poetitzava aquest substrat mediterrani, clàssic, de Catalunya en un sonet del Verger de les galanies, escrit a propòsit del descobriment abans esmentat d’una testa de Diana:

 

 

 

 

 

En tingui o no consciència, aquesta camperola mig espellifada, que tot just neix a la vida però ja es perfila plenament vital, compta amb una saviesa pre-conscient, que neix d’una herència clàssica que se li ha convertit en «gest», aquell «gest» ausiasmarquià que expressa el més pregon del cor.

 

Aquest classicisme que informa Catalunya és d’aquell que dóna serenitat i elegància, ben diferent del classicisme carduccià de la gent d’«El Poble Català». És, com assenyala Ors, un classicisme conciliador de contraris: «Quan dic classicisme, vull dir sentit de les proporcions (i ho vull dir perquè és així com s’ha de dir). Precisem més encara: classicisme és sentit «religiós» de les proporcions. I, per consegüent, significa una posició eminentment intel·lectual». Camí, doncs, per conciliar i no per reflectir problemes i traduir passions; per ordenar i no pas per desordenar. Per això, el classicisme comporta una dimensió moral, imposa una actitud determinada al creador, tal com escriu Ors en una glosa del 1914, on explica a Miquel Poal i Aregall, que escrivia gloses imitant les orsianes al «Diari de Sabadell», què significa ser glosador: «Vol dir, entre altres coses, que, un cop presa seriosament aquesta funció i missió, ja no podreu publicar un nou llibre que anuncieu encara sota nom de Versos de dolor i de follia. Dolor i follia? Versos romàntics sota ploma de glosador? Vós, que, segons bona doctrina considereu immoral en Art “remoure les passions violentes”, oblidaríeu això, no en el moment de compondre versos, cosa disculpable, sinó en el moment de publicar-los, cosa que ja no es podria perdonar? No, glosador Miquel Poal de Sabadell. Torno a dir-vos que cal, de la doctrina que à coups d’épingle professeu, respondre’m amb tota una vida. Vós us haveu donat a servei de Diva Elegància. Està bé. Però Diva Elegància amb Escabellada Follia no lliguen prou. Cal triar. Si totes dues volguéssiu reunir, us fugirà la millor de les dues. Si volguéssiu mesclar vi i vinagre, vinagre us quedaria només. No és possible, oh glosador de l’última hora!, servir dos senyors». L’Arbitrarisme, doncs, troba en el classicisme la seva darrera concreció: el filtre que regeix l’estilització, la depuració de la realitat en el seu pas de matèria externa, de pretext, a forma literària, d’anècdota a categoria. En un cert sentit, el Noucentisme és antirealista en allò que concerneix la creació artística o literària i ho és, sobretot, perquè, com escriu Casellas al pròleg al Glosari 1906, parteix d’un «humanisme absolut» que situa els valors artístics molt a la vora de l’artificiositat, l’estilització o la invenció, ben lluny de tota mímesi (com a mínim, en el sentit vuitcentista, positivista, del terme).

 

La funció de la literatura és, com a conseqüència de tot aquest programa, la construcció de la Catalunya Ideal, una Catalunya que vingui a sobreposar-se i a substituir la Catalunya real, com una immensa màscara. AL Glosari, Eugeni d’Ors dedica una gran llança a la novel·leta anglesa, L’hipòcrita santificat de Max Beerbhom, que narra la història d’un llibertí que, per joc, es posa una màscara, la de la perfecta santedat. Explica l’Ors que l’home «representà amb tanta perfecció el paper que li imposava aquella “màscara”, que finí per mostrar –el dia que van arrencar-li aquella– una cara real idèntica exactament a la fingida –el veritable rostre de la perfecta santedat...». I comenta: «Els sentiments generen els actes. Però els actes, a son torn, poden generar, per la repetició, sentiments. I com a la intel·ligència directriu li és més fàcil produir l’exterioritat d’un acte que la interioritat d’un sentiment, utilitzarà hàbilment una sèrie d’actes, encara que sigui buida, per adquirir un sentiment que més tard traduirà en actes, i allavors els omplirà de substància». Art, ètica, actuació cívica, etc. han de bastir una imatge ideal que ha d’acabar per substituir la real. El llenguatge, en la seva capacitat de creació de noves realitats, ha de jugar-hi un paper de primer ordre. Per això, l’obra que els interessa no és l’obra improvisada o espontània, sinó l’«obra ben fet», el producte acabat, ponderat, construït; resultat últim, a més de tot un esforç de cultura que ha de comprendre ciència, filosofia i, és clar, tota la tradició literària, que per això existeix i el poeta ha d’assumir. Llegiu el Pròleg que Eugeni d’Ors va escriure a La muntanya d’ametistes de Jaume Bofill i Mates, un pròleg que ha estat considerat tradicionalment el manifest estètic del Noucentisme. I en el grau en què podem considerar que el Noucentisme comprèn una estètica (que, sens dubte, en comprèn més d’una, encara que potencia un conjunt de principis estètics comuns a tots ells), certament ho és. Tot això, però, ja afecta aspectes concrets de la creació que ara no podem tractar.

 

Limitem-nos, doncs, per acabar aquesta presentació, a esbossar el procés seguit pel moviment. Perquè tota aquesta política cultural idealista –combinada amb el pragmatisme d’una acció de govern ben precisa– acaba de perfilar-se entorn de la Setmana Tràgica, el 1909, el moment en què els Noucentistes –i la lliga Regionalista– es fan seva la tesi segons la qual les revoltes han estat provocades per la incultura i el fanatisme. Hi ha qui, a més, acusa els intel·lectuals modernistes, que en aquests anys s’han anat agrupant entorn de l’esquerra política, de ser responsables dels fets esdevinguts pel fet de no censurar-se i d’haver divulgat idees perilloses i dissolvents. Així ho afirma, per exemple, Joan Llimona. En tot cas, en aquests anys, un conjunt de factors situaran el Noucentisme, que fins ara havia estat un més dels corrents culturals del moment, en situació de privilegi, amb l’exclusió de tota competència, com a mínim a nivell culte. Entre aquests factors, cal comptar-hi el canvi de direcció –periodística i política– que es produeix dins «El Poble Català», on, ultra el desengany provocat per la Setmana Tràgica, els intel·lectuals comencen a veure’s marginats per la conversió del moviment en el qual militaven en un partit polític, organitzat com a tal i destinat a guanyar les eleccions. Hi perden, doncs, el protagonisme que hi havien tingut entre el 1904 i el 1909. Això, òbviament, beneficiarà el Noucentisme, que esdevindrà amo de l’escena cultural, sobretot després que són resoltes les divergències polítiques internes entre els tecnòcrates defensors de Cambó i el grup de fidels a Prat de la Riba. El triomf d’aquests darrers, que es concreta amb l’entrada de Jaume Bofill i Mates a la palestra política i en l’homenatge que es dedica a Prat de la Riba el 1910, potencia de ple el programa cultural «Catalunya endins» i, amb ell, el Noucentisme. Així, el 1911 apareixen l’Almanac dels Noucentistes i La Ben Plantada d’Eugeni d’Ors, considerats habitualment mostres del triomf del moviment. La Mancomunitat, no cal dir-ho, vindrà a afegir possibilitats polítiques a un programa ja ben definit i triomfant.

 

Tanmateix entorn del 1917 començaran els problemes. La mort d’Enric Prat de la Riba, l’home que havia mantingut l’aliança entre intel·lectuals i polítics, i la seva substitució per un personatge intransigent i colèric com Puig i Cadafalch, inicia una lenta davallada. A més, s’intensifiquen en aquestes dates les profundes tensions entre burgesia i classe obrera, amb la progressiva polarització d’uns i altres cap a posicions extremes, de tal manera que la Lliga, que tenia sobretot per als intel·lectuals, la seva justificació en el caràcter «nacional» amb què es presentava anirà progressivament decantant-se cap a la dreta fins a esdevenir a ulls de tothom i sense equívoc possible un partit de classe, defensor de la burgesia.

 

Un indici significatiu d’aquest canvi és la creació d’una editorial, l’Editorial Catalana, per iniciativa de Prat de la Riba (poc abans de morir) i amb la direcció literària de Josep Carner. Per a Carner i, en general, per als escriptors noucentistes, aquesta editorial serà molt important perquè posarà sobre la taula el problema no resolt, el de la professionalització de l’escriptor. Fins en aquest moment, els escriptors noucentistes han actuat sota l’aixopluc de les institucions, diguem-ne amb un cert mecenatge institucional, amb el qual obtenien, per una banda, una absoluta llibertat de creació literària que els permetia lliurar-se al conreu de gèneres que creien més profitosos per als objectius cercats. Però, en canvi, tenien una dependència política i ideològica que, si bé en vida de Prat de la riba no havia provocat conflictes important (tot i que cal no oblidar l’ensurt dels col·laboradors del «Papitu»), més endavant podien condicionat la llibertat creativa. L’Editorial Catalana obria, així, una via nova, la creació d’un mercat literari normal, basat en les lleis de l’oferta i la demanda (tot i que l’editorial venia condicionada perquè depenia clarament de la Lliga i trobava el seu públic entre els subscriptors de «La Veu de Catalunya»).

 

Aquesta atenció al públic provocarà la introducció de factors nous en la política cultural del moviment, tímids encara i parcialment fracassats en ocasions. Com és, per exemple, l’esforç de creació d’una novel·la noucentista, assentada sobre bases estètiques no realistes, com la que propugna Carner al pròleg a L’abrandament (1918) de Carles Soldevila. Cal, però, no oblidar tampoc que, entorn de la Primera Guerra Mundial i en relació amb la situació econòmica que viu Catalunya, s’estabilitza una petita burgesia que accedirà al consum de la literatura (novel·la, especialment) i que, per tant, anirà formant un nou públic mitjà que, per la seva formació i orígens socials, no combregarà plenament amb les concepcions noucentistes. Aquest públic aflorarà de ple durant la dictadura de Primo de Rivera i és, de fet, el que permet la superació –en certs aspectes, arraconament– del Noucentisme.

 

Abans, però, havia començat a clivellar-se l’aliança intel·lectuals-burgesia en què es fonamentava el moviment. El 1920 esclata el conflicte Ors-Puig i Cadafalch, que té el seu origen en una qüestió administrativa (un problema de justificació de despeses en relació amb la Biblioteca Popular de Canet) que va engrandint-se com una bola de neu de resultes de la desconfiança (ideològica, política, personal) que es tenen els uns als altres. L’escàndol de la ruptura orsiana és la primera pedra d’un edifici que comença a caure. És seguit per Josep Carner, aquest sense ruptura: marxa per seguir la carrera diplomàtica, el 1921. I posa de manifest els límits mateixos del Noucentisme en un punt tan important dins el moviment com és el de la professionalització de l’escriptor. L’any següent, la Lliga Regionalista viu una escissió interna, resultat lògic del procés de dretanització que anava seguint enmig dels conflictes socials i dels atemptats de la Barcelona de l’època. Bona part dels intel·lectuals més significats, des de Lluís Nicolau d’Olwer a Jaume Bofill i Mates, passen al nou partit, Acció Catalana, que pretenia ser un partit nacionalista pur, sense les servituds de classe que havia arrossegat la lliga. A partir del 1923, amb la Dictadura i el progressiu desmantellament de les institucions que havia creat el Noucentisme (des de la mateixa Mancomunitat a l’Institut d’Estudis Catalans), aquest, com a moviment, ja no té raó de ser. I s’acaba. Molts escriptors detectaran, a partir del 1925, una recuperació de valors culturals vuitcentistes i finiseculars, vehiculats a través de les avantguardes, a través de les capes petitburgeses o, simplement, per l’activitat de molts intel·lectuals que havien viscut una certa marginació durant el Noucentisme. Llegiu, si no, la «Revista de Catalunya» i tindreu constància d’aquest canvi, altrament perfectament detectat per escriptors com Joan Crexells. A partir del 1925, tot i que alguns dels valors que havia defensat el Noucentisme (al capdavall, uns valors que no tenien per què ser-li exclusius) continuaran vigents o simplement presents, el moviment, com a tal, desapareix. Havia protagonitzat un episodi d’ordenació cultural i literària molt condicionat, però, també, sens dubte, molt per sobre de les possibilitats que oferien les classes socials que li havien donat suport. I aquest fet és, en bona part, resultat de l’entesa entre un petit grup de polítics que havien concebut la política més enllà de l’egoista defensa dels interessos que les capes dirigents i un grup d’intel·lectuals que saberen aprofitar els ressorts que se’ls oferien. Polèmic i discutit, amb aspectes creatius i limitacions ben clares, el Noucentisme és, avui, part de la nostra història. Una història no pas per repetir. Cada cosa al seu temps i al seu lloc. Sí, però, una història que cal conèixer i assumir com a part indestriable de la nostra cultura contemporània.

 

 

JORDI CASTELLANOS

 

 

 

 

CASTELLANOS, Jordi, “El Noucentisme: ideologia i estètica”, dins El Noucentisme, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Milà i Fontanals, 7), 1987, pp. 19-39.