Per Salvador Dalí, Sebastià, Guasch, Luís Montanyà

 

Barcelona, mars 1928

 

Del present manifest hem eliminat tota cortesia en la nostra actitud. Inútil qualsevol discussió amb els actuals representants de l'actual cultura catalana, negativa artísticament per bé que eficaç en altres ordres. La transigència o la correcció condueixen als deliqüescents i lamentables consussionismes de totes les valors, a les més irrespirables atmosferes espirituals, a la més perniciosa de les influències. Exemple: "La Nova Revista". La violenta hostilitat, per contra, situa netament les valors o les posicions i crea un estat d'esperit higiènic:

 

HEM ELIMINAT

tota argumentació

HEM ELIMINAT

tota literatura

HEM ELIMINAT tota lírica

 

Existeix una enorme bibliografia i tot l'esforç dels artistes d'avui per suplir això.

 

HEM ELIMINAT

tota filosofia favorde les nostres idees

ENS LIMITEM

a la més objectiva enumeració dels fets

ENS LIMITEM

a assenyalar el grotesc i tristíssim espectacle de la intel·lectualitat catalana d'avui, tancada en un ambient resclosit i putrefacte.

PREVENIM

de la infecció als encara no contagiats. Afer d'estricta asèpsia espiritual.

SABEM

que res de nou anem a dir. Ens consta, però, que és la base de tot el nou que avui hi ha i de tot el nou que tingui possibilitats de crear-se.

EL MAQUINISME

ha revolucionat el món

EL MAQUINISME

-antítesi circumstancialment indispensable futurisme- ha verificat el canvi més profunt que ha conegut la humanitat.

UNA MULTITUD

anònima -anti-artística- col·labora amb el seu esforç quotidià a l'afirmació de la nova època, tot vivvint d'acord amb el seu temps

 

UN ESTAT D'ESPERIT POST-MAQUINISTA HA ESTAT FORMAT

 

ELS ARTISTES d'avui han creat un art nou d'acord amb aquest estat d'esperit. D'acord amb llur època.

ACÍ, PERÒ, ES CONTINUA

PASTURANT IDÍL·LICAMENT

LA CULTURA

actual de Catalunya és inservible per a l'alegria de la nsotra època. Res de més perillós, més fals i més adulterador.

 

PREGUNTEM

ALS INTEL·LECTUALS CATALANS

 

- De què us ha servit la Fundació Bernat Metge, si després haveu de confondre la Grècia antiga amb les ballarines pseudo-clàssiques.

AFIRMEM

que els sportmen estan més aprop de l'esperit de Grècia que els nostres intel·lectuals. AFEGIREM

que un sportman verge de nocions artístiques i de tota erudició està més a la vora i és apte per a sentir l'art d'avui i la poesia d'avui, que no els intel·lectuals, miops i carregts d'una preparació negativa.

PER NOSALTRES

Grècia es continua en l'acabat numèric d'un motor d'avió, en el teixit antiartístic d'anònima manufactura anglesa destinat al golf, en el nu, en el músic-hall americà.

ANOTEM

que el teatre ha deixat d'existir per uns quants i gairebé per a tothom

ANOTEM que els concerts, conferències i espectacles corrents avui dia enre nosaltres, acostumen a ésser sinònims de llocs irrespirables i avorridíssims.

PER CONTRA nous fets d'intensa alegria i jovialitat reclamen l'atenció dels joves d'avui.

 

HI HA

el cinema

HI HA

l'estadi, la boxa, el rugby, el tennis i els mil esports

HI HA

la música popular d'avui: el jazz i la dansa actual

HI HA

el saló de l'automòbil i de l'aeronàutica

HI HA

els jocs i les platges

HI HA

els concursos de bellesa a l'aire lliure

HI HA

la desfilada de maniquins HI HA el nu sota l'electricitat en el music-hall

HI HA

la música moderna

HI HA

l'autòdrom

HI HA l

es exposicions d'art dels artistes moderns

HI HA

encara, una gran enginyeria i uns magnífics transatlàntics

HI HA

una arquitectura d'avui

HI HA

útils, objectes, mobles d'època actual

HI HA

la literatura moderna

HI HA

els poetes moderns

HI HA

el teatre modern

HI HA

el gramòfon, que és una petita màquina

HI HA

l'aparell de fotografiar, que és una altre petita màquina

HI HA

diaris de rapidíssima i vastíssima informació

HI HA

enciclopèdies d'una erudició extraordinària

HI HA

la ciència en una gran activitat

HI HA

la crítica, documentada i orientadora

HI HA

etc., etc., etc.,

HI HA

finalment, una orella immòbil sobre un petit fum dret

 

DENUNCIEM

la influència sentimental dels llocs comuns racials de Guimerà

DENUNCIEM

la sensibleria malaltissa servida per l'Orfeó Català amb el seu repertori tronat de cançons populars adaptades i adulterades per la gent més absolutament negada per a la música, i àdhuc, de composicions originals. (Pensem en l'optimisme del cor dels "Revellers" americans)

DENUNCIEM

la manca absoluta de joventut dels nostres joves

DENUNCIEM

la manca absoluta de decisió i d'audàcia

DENUNCIEM

la por als nous fets, a les paraules, al risc del ridícul

DENUNCIEM

el soporisme de l'ambient podrit de les penyes i els personalismes barrejats a l'art

DENUNCIEM

l'absoluta indocumentació dels crítics respecte l'art d'avui i l'art d'ahir

DENUNCIEM

els joves que pretenen repetir l'antiga pintura

DENUNCIEM

els joves que pretenen imitar l'antiga literatura

DENUNCIEM

l'arquitectura d'estil

DENUNCIEM

l'art decoratiu que no sigui l'estandaritzat

DENUNCIEM

els pintors d'arbres torts

DENUNCIEM

la poesia catalana actual, feta dels més robregats tòpics maragallians

DENUNCIEM

les metzines artístiques per a ús infantil, tipus: "Jordi" (Per a l'alegria i la comprensió dels nois, res més adequat que Rouusseau, Picasso, Chagall...)

DENUNCIEM

la psicologia de les noies que canten: "Rosó. Rosó..."

DENUNCIEM

la psicologia dels nois que canten: "Rosó. Rosó..."

 

FINALMENT ENS RECLAMEM DELS GRANS ARTISTES D'AVUI, dins les més diverses tendències i categories

 

PICASSO, GRIS. AZENFANT, CHIRICO, JOAN MIRÓ, LIPCHTZ, BRANCUSI, ARP, LE CORBUSIER, REVERDY, TRISTAN TZARA, PAUL ELUARD, LOUIS ARAGON, ROBERT DESNOS, JEAN COCTEAU, GARCÍA LORCA, STRAWINSKY, MARITAIN, RAYNAL, ZERVOS, ANDRÉ BRETON, ETC, ETC.

Barcelona, març de 1928

 

Extret de Salvador Dalí: L'alliberament dels dits. Obra catalana Completa. Presentació i edició de Fèlix Fanés. Barcelona: Quaderns Crema, 1995.

Aquell peix i aquell raïm no eren res més que cosetes petites: eren, però, cosetes més rodones que totes i estaven quietes dalt dels indrets. Hi ha cosetes que són estels amb cua, i quan se les canvia de lloc ho deixen tot mullat.

 

Aquella coseta, que era un estel amb cua, estava dalt de la taula.

Hi ha cosetes planes; hi ha cosetes que s’aguanten amb una cama.

D’altres són un pèl, d’altres havien estat sal. El peix en qüestió havia estat petita sal; aquesta petita sal brillava i fou portada a Europa entre els pèls d’un arrissat abric d’esquimal, arreconat a la popa d’aquell yacht que tenia un nom d’illa.

Ara aquella petita sal era un peix, gràcies a un xec especialíssim.

A la platja hi ha vuit pedres: una de color de fetge, sis plenes de molsa; i una de molt llisa. Encara hi ha un suro mullat que s’asseca al sol; el suro té un forat rodó on fan niu les plomes.

Al costat del suro,una canyeta tendra, partida pel ventre, és posada dalt de la sorra. Tot plegat no és res més que un ràpid i veloç gotim de raím. Les pedres no eren sinó la seva dolçor; la pedra color de fetge, la dolçor envenenada; les altres cobertes de molsa,els sis darrers nous discs de fonògraf; el suro, el seu esquelet; les plomes, els grans; la canyeta tendra trencada pel ventre, les ales; i la pedra més llisa de totes, ¿em caldrà encara dir que es tracta del blues més dessagnat que em cantà l’altra tarda la meva amiga, posant els ulls guenyos, i arrufant el nasset com una petita bèstia?

Era ben bé aquell raïm, submergit en el fons del cap del xampany, el que m’evocava la claror de les vinyes de Cadaqués. Jo provava de fer entendre a aquell peixet, mtijançant el lleuger tremolar de les meves cartes i sense per això interrompre la partida de pòker amb la baronessa de X, com allà a les darreries d’agost, quan para l’aire, se sent el soroll de l’endolcir-se les vinyes , que ve a ésser un soroll semblant al que fa la pluja sobre les perdiuetes. Fou en aquest just moment -i potser a causa de l’agitació que promogué, en el brill de les joies de l’esmentada barnessa, el record momentani de l’origen de la petita sal del peix -q ue el raïm es llançà, emocionat i veloç, a la persecució d’aquell peix. Aquest, gràcies a una hàbil transformació en el brillant de l’anell de la meva nòvia, fugia dissimulat en el seu dit, i endut vertiginosament per l’auto que jo mateix guiava. Llavors el petit raïm decidí d’adoptar la forma de velocitat diferent, que era la mateixa que havia vist adoptar als pinyols de préssec, les llargues temporades que han de passar tancats en els indrets buits. Així és que començà a disminuir de tamany, fins a esdevenir un petitíssim raïm, de qual ben aviat només en restà la pinyolada, la qual romangué volant, suspesa com una petita constel.lació de perdigons.

A cada moment era més gran la munió d’autos carregats de bandits, que ens perseguien a trets; els bandits portaven petites gorretes de llana i, alguns, ulleres per al vent; el camí era un flabiol de 8 forats, i a cada forat hi havia un petitet ase podrit.

Sentim a la vora llurs motors.

Llancem l’ampolla de Whisky. S’eriçà la terra de fulles de Gillette. Un pinyol de raïm és llurs ulls.

Sentim el galopar vermell de llurs cavalls.

Dos pinyols de raïm són una petita sal.

Tirem el tub de carmí. Neu.

Sentim el lliscar de llurs trineus.

A la fi t’has desprès, i llançat el teu vestit de ball d’argent; i una ampla mar, il.luminada per la lluna, ens ha allunyat dels nostres enemics.

La petita sal volia explotar com una cendra.

Ara, si volguessis, podríem perllongar aquell bes interromput en el dancing. Però, ¿no som a la tarda? ¿No és el sol encara alt?

Les herbes més fines tenen un costat il.luminat, i l’altre ombrívol com els planetes.

Allà, darrera la casa, sé l’indret on hi ha un petit escarabat sec.

Dalt de la pedra, una oliva està quieta.

Si apreto els teus dits, aixafo grans de gotim de raïm del meu berenar; i si vull recordar les teves cames, no aconsegueixo sinó reveure aquell torbador ase podrit amb el cap de rossinyol.

L’oliva quieta porta una petita faldilla.

Jo tinc una bonica foto de Nova York.”

("L'Amic de les Arts", núm 28, 31-IX-1928, ps. 217-218).

Extret de Salvador Dalí: L'alliberament dels dits. Obra catalana Completa. Presentació i edició de Fèlix Fanés. Barcelona: Quaderns Crema, 1995.

bans de tot, crec indispensable de denunciar el caràcter eminentment envilidor que suposa l'acte de donar una conferència, i encara més, l'acte d'escoltar-la. Es doncs amb les màximes excuses que reincideixo en un acte semblant, que pot considerar-se sens dubte com el més allunyat de l'acte surrealista el més pur, que com explica Breton des del segon manifest, consistiria a, revòlvers als punys, baixar al carrer i tirar a l'atzar, tant com es pugui, sobre la multitud.

 

No obstant, en un cert pla de relativitat, l'innoble acte de la conferència, pot ésser utilitzat encara amb mires altament desmoralitzadores i confusionistes. Confusionistes car, paral·lelament als procediments (que cal considerar com a bons sempre que serveixin a ruinar definitivament les idees de família, pàtria, religió) ens interessa igualment tot el que pugui contribuir també a la ruïna i descrèdit del món sensible i intel·lectual, que en el procés entaulat a la realitat pot condensar-se en la voluntat rabiosament paranoyca de sistematitzar la confusió, aquesta confusió tabú del pensament occidental que ha acabat essent cretinament reduïda al no-res de l'especulació, o a la vaguetat, o a la bestiesa.

L'innoble esnobisme ha vulgaritzat les troballes de la psicologia moderna, adulterant-les fins al punt inaudit de fer-les servir per a amenitzar subtilment les conversacions espirituals dels salons, i sembrar una estúpida novetat en l'immens podrimener de la novel·la i el teatre moderns. No obstant els mecanismes de Freud són ben lletjos, i per damunt de tot ben poc aptes a l'esplai de la societat actual.

Efectivament, aquests mecanismes han il·luminat els actes humans d'una claror lívida i enlluernadora.

Hi ha els "rapports" d'afecte familiar. Hi ha l'abnegació: Una esposa amatíssima del seu marit, té cura d'aquest, dos anys durant una llarga i cruel malaltia; el cuida dia i nit amb una abnegació que ultrapassa tots els límits de la tendresa i del sacrifici. Segurament, com a recompensa de tant d'amor, el marit en qüestió guareix; seguidament la muller cau malalta d'una gran neurosi. La gent creu naturalment la malaltia conseqüència de l'esgotament nerviós. Res, però, de més lluny de tot això. Per als feliços no hi ha esgotament nerviós. La psicoanàlisi i la interpretació pacient dels somnis de la malalta confirmen el desig intensíssim, subconscient (per tant ignorat de la mateixa malalta), de desempallegar-se del seu marit. Es per això que la cura d'aquest motiva la neurosi. El desig de mort es retorna contra ella mateixa. L'extremada abnegació és utilitzada com una defensa del desig inconscient.

Una vídua es tira un tret sobre la tomba del seu marit. Qui comprèn això? Els hindús ho comprenen quan procuren evitar els mals desigs de llurs dones amb la llei que ordena de fer cremar les vídues.

Hi ha encara l'abnegació, l'abnegació altament desinteressada entre familiars. Efectivament, durant la gran guerra s'ha pogut constatar estadísticament un tant per cent crescudíssim de sadisme entre infermeres de la Creu Roja. Precisament entre les més abnegades d'aquestes que deixant estar un ben estar burgès i sovint privilegiat acudien en massa als camps de batalla, sovint foren sorpreses amb les estisores tallant llargs centímetres de més, per pur plaer, i encara foren enregistrats nombrosíssims casos de veritable martirologi. Calia ben bé un plaer força intens per compensar tantes penalitats. A no ser que, com és molt probable, el mecanisme psíquic de les gentils infermeres fos encara complicat amb seduccions de la virtut masoquista.

Seria inacabable la revisió dels sentiments humans dits elevats, que ens ofereix còmodament la recent psicologia. I realment no és necessària del tot la tal revisió per a poder enunciar com en el pla moral que la crisi de consciència que el surrealisme creu abans tot provocar, una figura com la del Marquès de Sade apareix avui d'una puresa de diamant, i en canvi per exemple, i per citar un personatge nostrat, res no pot semblar-nos més baix, més innoble, més digne d'oprobi, que els "bons sentiments" del gran porc, el gran pederasta, l'immens putrefacte pelut, l'Àngel Guimerà.

Recentment jo he escrit damunt d'una pintura representant un Sagrat Cor: "J'ai craché sur ma mère". Eugeni d'Ors, (al qual considero un perfecte con) ha vist en aquesta inscripció un senzill insult privat, una senzilla manifestació cínica. Inútil de dir que aquesta interpretació és falsa i treu tot el sentit realment subversiu a la tal inscripció. Es tracta, al contrari, d'un conflicte moral d'ordre molt semblant al que ens planteja el somni, quan en ell assassinem una persona estimada; i aquest somni és general. El fet que els impulsos subconscients siguin sovint d'una extremada crueldat per a la nostra consciència, és una raó de més per no deixar de manifestar-los on són els amics de la veritat.

La crisi d'ordre sensorial, l'error, el confusionisme sistematitzat, que el surrealisme ha provocat en l'ordre de les imatges i de la realitat, són encara recursos altament desmoralitzadors. I si avui puc dir que el Modern Stil, que a Barcelona té una representació excepcional, és el que està més a la vora del que avui podem estimar sincerament, és ben bé una prova de fàstic i indiferència total per l'art, el mateix fàstic que ens fa considerar la carta postal com el document més viu del pensament popular modern, pensament d'una profunditat sovint tan aguda que escapa a la psicoanàlisi (em refereixo especialment a les cartes postals pornogràfiques)

La naixença de les noves imatges surrealistes cal considerar-la abans de tot com la naixença de les imatges de la desmoralització. Cal insistir en la rara agudesa d'atenció, reconeguda per tots els psicòlegs, a la Paranoia, forma d'enfermetat mental, que consisteix a organitzar la realitat de manera a fer-la servir per el control d'una construcció imaginativa. El paranoic que creu ésser envenenat, i descobreix en tot el que el rodeja, fins en els detalls més imperceptibles i subtils, els preparatius de la seva mort. Recentment, per un procés netament paranoic, he aconseguit una imatge de dona, la posició, ombres i morfologia de la qual, sense alterar ni deformar el més mínim el seu aspecte real, és al mateix temps un cavall. Cal pensar que és únicament qüestió d'una intensitat paranoica més violent, d'aconseguir l'aparició d'una tercera imatge, i d'una quarta, i de trenta imatges. En aquest cas seria curiós de saber què és el que representa en realitat la imatge en qüestió, quina és la veritat, i seguidament es planteja el dubte mental de pensar si les imatges mateixes de la realitat, són únicament un producte de la nostra facultat paranoica.

Però això és un curt incident. Hi ha encara els grans sistemes, estats més generals ja estudiats, l'al·lucinació, el poder de l'al·lucinació voluntària, el pre-somni, la il·luminació, el somni diürn (car es somnia sense interrupció), l'alienació mental i molts altres estats que no deixen de tenir menys sentit i importància que l'estat anomenat normal del putrefacte enormement normal que pren cafè.

No obstant la normalitat de la gent que omple els carrers, les seves accions d'ordre pràctic, són traïdes dolorosament per l'automatisme. Tothom es corba dolorosament i s'agita per uns sistemes que creu normals i lògics; no obstant tota la seva acció, tots els seus gestos, responen inconscientment al món de la irracionalitat i de les convencions, les imatges entrevistes i perdudes en els somnis; és per això que quan troben unes imatges que s'hi assembles creuen que és l'amor i diuen que només de mirar-les els fan somniar.

El plaer és l'aspiració la més legítima de l'home. En la vida humana el principi de la realitat s'eleva contra el principi del plaer. Una defensa rabiosa s'imposa a la intel·ligència, defensa de tot el que a través l'abominable mecanisme de la vida pràctica, de tot el que a través dels innobles sentiments humanitaris, a través de les belles frases: amor al treball, etc., etc. que nosaltres emmerdem, puguin aconduir a la masturbació, a l'exhibicionisme, al crim, a l'amor.

El principi de la realitat contra el principi del plaer; la posició veritable del veritable desesper intel·lectual és precisament la defensa de tot el que pel camí del plaer i a través les presons mentals de tota mena, pugui ruinar la realitat, aquesta realitat cada vegada més sotmesa a la realitat violenta del nostre esperit.

La revolució surrealista és abans que tot una revolució d'ordre moral, aquesta revolució és un fet viu, l'únic que té un contingut espiritual en el pensament occidental modern.

La Revolutión Surrealiste ha defensat - L'escriptura automàtica - El text Surrealista - Les imatges de pre-somni - Els somnis - L'alienació mental -L'histèria - La intervenció de l'atzar - Les enquestes sexuals - La injúria - Les agressions anti-religioses - El comunisme - El somni hipnòtic - Els objectes salvatges - la targeta postal.

La revolució surrealista ha defensat els noms del compte de Lautrémont, Trotsky, Freud, marquès de Sade, Heràclit, Uccello, etc.

Un grup surrealista ha provocat tumultes sagnants a la "brasserie des Lilas", al cabaret Maldoror, en els teatres i en ple carrer.

El grup surrealista ha publicat diversos manifests insultant Anatole France, Paul Claudel, le maréchal Foch, Paul Valéry, le cardinal Dubois, Serge de Diaghileff i d'altres.

M'adreço a la nova generació de Catalunya a fi d'anunciar que una crisi moral de l'ordre el més greu ha estat provocada, que els que persisteixin en l'amoralitat de les idees decents i enraonades tinguin la cara coberta de la meva escupinya.

"Hèlix", núm. 10, 22-III-1930, PS. 4-6, Conferència llegida a l'Ateneu Barcelonès el 22 de maig de 1930.

Extret de Salvador Dalí: L'alliberament dels dits. Obra catalana Completa. Presentació i edició de Fèlix Fanés. Barcelona: Quaderns Crema, 1995.