Foix, J. V.

Foix, J. V. Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:18

Algunes consideracions sobre la literatura d'avantguarda

Algunes consideracions sobre la literatura d'avantguarda

    Un estudi sobre la literatura dita d'avantguarda és fortament suggestiu. Aquells qui n'han seguit l'evolució coneixen les consideracions d'ordre divers -literari, moral, social- a què convida la lectura dels escriptors inserits, voluntàriament o no, a aquesta singular tendència. Tantes, que tot i ésser el moviment dit avantguardista eminentment actual i més que transitor, fugaç, permetria, a qui es lliurés a llur estudi i classificació, d'escriure un bon i bell volum; l'erudit i l'amorós d'idees podrien deportar-s'hi llargament. No em tempta, però, ara per ara, l'assajar-m'hi, ni em vaga. Els editors de la REVISTA DE POESIA permetran, doncs, que, una mica a l'atzar, transcrigui algunes de les meves notes suggerides per les produccions d'alguns d'aquests autors cars, seductors i adversos.

    Per als lectors d’aquesta revista, la majoria dels noms que les literatures francesa i italiana –sobretot la primera- han donat en llurs manifestacions extremistes, són coneguts i àdhuc incorporats a la llista dels bons amics inconeguts. No en cal parlar, doncs, individualment; ni tampoc referir-se massa a les escoles.

    Per assenyalar-se potser un denominador comú de tants d’estols bigarrats, una sola bandera unicolor damunt tants de banderins multicolors: la lluita contra allò que hom anomenà, genèricament, passatisme. D’aquesta bandera que alguns creuen encara que mena el combat, n’han desertat les hosts més nombroses. El passatisme no és ja, actualment, un enemic temible, ni tan solament no és l’enemic. La dispersió, la disgregació dels combatents ha portat, en canvi, el predomini d’algun dels estols damunt els altres. Avui dia, per exemple, a França, resta com a conseqüència de tant d’aldarull un grup autènticament d’avançada: el dels superrealistes i tres o quatre joves escriptors independents que del campi-qui-pugui n’han salvat llur personalitat incontestable.

    Tot i emprar-lo per entendre´ns, em costa d’escriure el mot avantguarda i els seus derivats per significar el moviment postsimbolista. Sobretot donat l’ús erroni que se n’ha fet entre nosaltres i llur significació realment indefinible. Encara que és possible que algú ja ho hagi remarcat, cal considerar el mot avanguarda i els seus derivats com a expressions que no signifiquen res en literatura. Si de cas, cal admetre l’existència de diverses avantguardes literàries: Maragall, per exemple, fou un escriptor d’avantguarda; no ho ha estat, en canvi, el fals avantguardista Salvat-Papasseit.

    El cubisme literari francès en alguns dels seus aspectes és humanitarista, pacifista, internacionalista. El futurisme literari italià ha estat sempre nacionalista i feixista. Entre nosaltres la confusió entre tots dos moviments ha estat freqüent. Des del seu principi les tendències extremes franceses han estat llibertines; quan han pugnat per una llibertat formal (des del vers lliure al cal.ligrama) han expressat francament llur fons anàrquic, llur indisciplina fonamental. En aquells per als quals l’avanguardisme fou un joc intel.ligent, un plaer d’esteta, una manifestació d’exuberància literària (Apollinaire), les derivacions en l’ordre polític i social han estat nul.les. Purament i exclusivament literari, essencialment mitificador, llur malabarisme ha estat inofensiu, i, de vegdes, fececiosamente medieval. Pot semblar una paradoxa, però crec que Apollinaire i els seus plagiaris han estat els menys avanguardistes de tota llur turbulent generació. Ha estat d’entre els dadaístes que ha sorgit una pròpia avantguarda.

    Naturalment: per a aquells qui segueixen totes les vicissituds literàries de les darreres generacions, els accidents d’una carrera tan folla són importants i, sovint, emocionants. En la història literària futura seran, però, imperceptibles. Es fet i fet un lloc comú que de cada escola només se’n salven dos o tres noms, reduïts a la unitat al cap d’un segle. Ara distingim els individus dins de cada grup, les evolucions de cada individu en un temps determinat; endevinem les influències immediates d’una lectura o d’un corrent espiritual damunt aquest individu. Més tard veurem només la tendència del grup i, al cap d’una època literària, es veurà una nebulosa que integraran una suma de tendències. És possible, en canvi, que d’ací a 500 anys o d’aci a un miler, el clàssic més admirat, el mestre, l’immortal sigui reemplaçat per un calligramista faceciós.

    D’aci el risc que corren d’ésser corejats en riota els crítics assenyats, els dogmàtics de qualsevol Acadèmia que vulguin judicar des de llur punt de vista i, si tan condescendents són, i liberals, des d’un dogma extraoficial arbitrari, l’actual literatura fantasista. Un aventurer de la nova literatura defuig instintivament tot control crític exterior. En el seu ascetisme tota ambició humana és refusada. Per ventura és la forma extrema de l’ambició. Potser el límit d’un orgull extrem. És, però, un fet i cal constatar-lo. Apliqueu-los, si us plau, un epitet: cínics. I encara us equivocareu, car emprant-lo en la seva accepció actual és possible que, històricament, en puguin reivindicar el seu significat original.

    Romàntics? Místics? Totes dues coses alhora? Per ventura. Crec més justificat creure que es lliuren, sense ésser ni una cosa ni l’altra, a una experiència romàntica i mística o alternativament a totes dues, amb perfecta lucidesa. Llur originalitat pot ésser aquesta: la gran aventura de lliurar-se, a tot motor o hèlix calada, a navegar pel cel vastíssim de la imaginació, sense rumb i amb la presciència de sortir-ne il·lesos.

    “Si sabessin d’escriure un centenar de versos ronsardians, si es sentissin capaços d’escriure un acte racinià, si es trobessin autors d’un cant de la Divina Comèdia abandonarien llur quimera”, deia un crític. No. Si els portessin en blanc, per rubricar amb llur signatura pròpia, una obra mestra de literatura academitzada, s’hi refusarien malgrat d’ells mateixos. Tota bellesa passada és, per a llur sensibilitat, morta. Saben que això fou bell, que això per a una nova generació serà novament bell, que té un valor d’eternitat, que és la mateixa Bellesa, la mateixa Bondat, la mateixa Veritat. Per a ells, però, és un espectre i el seu record o la seva presència els enuja. Romanticisme quintaessenciat però voluntari, conscient, arbitrat. Substitueixen la fórmula l’Art per l’Art, per la de l’Aventura per l’Aventura o, si acceptem el qualificatiu de romàntics que hom els aplica, per la del Romanticisme pel Romanticisme. L’idealisme motor dels ro àntics, llur humanitarisme és, en els moderns fantasistes, nul. Davant el gran enuig de l’existència es lliuren a les més arriscades acrobàcies espirituals.

    Hom els aconsellarà de no escriure. Si llur literatura no exerceix la benèfica funció social que se li té assignada, si ni la literatura en la seva bona accepció, ni l’art, no hi tenen res a veure, per què tant de paper despès, tant de llibre inútil? No els ho pregunteu. Us respondran, si us aprecien i volen ésser-vos polits, que és per esport. No hi podreu tenir res a dir. Qui boga tot sol els diumenges fora diga i sense fi; qui corre adalerat, volant en mà, centenars de quilòmetres sense meta fixa; qui erra per l’espai alabatent mancat d’aeròdrom fix on posar-se, o qui se submergeix a l’ampla mar del propi adelitament, us sorprèn?

    Cap feina no és, a darrera hora, inútil. Menys encara l’ardidesa d’esperit. El dadaisme fou un entrenament a la irresponsabilitat. Heus ací els seus atletes més aprofitats: els superrealistes. Deixem-los en llur orgia: follies de neòfit! Reprès l’equilibri hauran descobert unes quantes d’imatges fresques i noves, ben aprofitables, i hauran alliberat la imaginació dels pòsits que la infectaven.

    El problema apassionant és per a la nostra llengua i per a la nostra literatura. En un moment de reacció contra la meva sensibilitat exacerbada, vaig proposar, plantejant-me’l, d’abstenir-nos de tota lectura moderna. Si la prova fos possible, caldria disciplinar-nos-hi. Hauriem d’ésser, però tots. Evitar que tal sensibilitat s’afini amb les sensibilitats més agudes de les literatures fetes, mentre que tots els altres collegues continuen escrivint a la manera de...., de les mateixes literatures actuals i modernes, és dificil. Si la nostra literatura ha de continuar essent, respecte les altres literatures, o de dues o tres d’elles determinades, una província, és inútil de pretendre que ho siguem d’una escola o tendència determinada excloent-ne les altres. A la gran reclosió cal que hi siguem tots, o cap. Als nostres historiadors literaris els cal d’assenyalar a quina època la nostra literatura ha tingut un valor propi i original. Les dades, potser imprecises, que ens han estat donades, no són pas gaire estimuladores. Temo que la literatura catalana, “provincial” ara i adés, no té possibilitat immediata d’alliberament. És clar que, en el fons, hi ha l’afer polític que duu en si una possible solució. Compartim sobretot aquest punt de vista aquells qui creiem que la nostra originalitat radical no serà pas crear una Art o una Literatura autòctones sinó la realització d’una Política.

    En rigor les tend�ncies extremes no han influ�t pas gaire en la literatura catalana contempor�nia. �s un error citar En Salvat-Papasseit. S'hi enganya ell i ha enganyat els altres. Aquest malaurat poeta mai no fou un avantguardista ni en la interpretaci� directa ni en l'equívoca donada a aquesta activitat liter�ria. Els seus cal�ligrames s�n infelic�ssims. Crec que els nostres cr�tics faran una bella obra d'abandonar tota hip�tesi de filiaci� d'En Salvat-Papasseit a cap escola ni tend�ncia extrema. No tan solament fracass� en el seu intent d'aportaci� de formes noves, sin� que demostr� no comprendre'n ni llur significaci� m�s elemental. Com a poeta sincer, com a post-maragalli�, en el seu esfor� heroic per adaptar-se a una expressi� classicitzant, �s on En Salvat-Papasseit don� a con�ixer el seu talent personal. No em toca, per�, a mi, ni menys en aquestes notes, de referir-m'hi. Volia fer constar que �s menys modern que En Carner, que En L�pez-Pic�, que En Sagarra, per exemple, els quals, dins llurs caracter�stiques particulars i en llur pr�pia expressi� formal, han aportat imatges de modernitat efectiva. El m�s obert, el m�s �gil, el m�s sensible, potser l'�nic que de la nostra generaci� havia compr�s l'abast de la renovaci� liter�ria per les directives extremes fou l'admirat i plorat Joaquim Folguera. És encara un error important establir cap paral·lel entre En Folguera i En Salvat: no hi hagué entre tots dos ni la més petita afinitat literària ni espiritual -salvem, naturalment, llur contemporaneïtat i llur patriotisme.

    Les manifestacions diverses i, sovint, oposades de l'estol dit avantguardista no han estat mai justament matisades a Catalunya. Futurisme, dinamisme, cubisme, dadaisme, superrealisme, etc. s�n expressions corrents en les nostres converses. Amb tot i ben recentment com �s dif�cil per a alguns distingir-les clarament. Aquesta dificultat de classificaci� �s un senyal de poca maduresa per afanyar-se a aportar certes innovacions gosades. Aix� com nombre de pretesos poetes nostres s�n incapa�os de redactar correctament una lletra, nombre d'avantguardistes es troben id�nticament en el mateix cas. Qui fa un sonet i no sap escriure una carta-postal �s que, si ens hi fixen b�, el sonet �s m�s dolent encara que les quatre ratlles mal redactades. Qui escriu versos sense puntuaci�, o mots en llibertat, o gaudeix component un puz literari ha de saber escriure correct�ssimament un sonet. Els atreviments, les innovacions, nom�s poden permetre's a temperaments excepcionals. Alguns pastitxos de la literatura d'avantguarda apareguts en catal� us fan acotar el cap avergonyits.

    Hi ha un cas que sembla una excepci�: J. M. Junoy. Alguns dels seus cal�ligrames, delicats, s�n dels ben reeixits en el g�nere. Aix� t�, al meu entendre, una explicaci�: la qualitat extra-liter�ria d'aquestes produccions. En Junoy ha at�s la realitzaci� d'algunes de les seves composicions remarcables per procediments en els quals la literatura no ha intervingut.

    "Revista de Poesia" I:2, 1925, 65-70

    Extret de Joaquim Molas: La literatura catalana d'avantguarda. 1916-1938. Selecció, edició i estudi. Barcelona: Antoni Bosch, editor, 1983.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 16:21

Poemes ("És per la Ment que se m’obre Natura...", "Vinguen els rems que sóc d’estirp romeva...", És quan dormo que hi veig clar, VAIG ARRIBAR EN AQUELL POBLE, TOTHOM ME SALUDAVA I JO NO CONEIXIA NINGÚ..., VAGAVA AQUELL VESPRE PELS BARRANCS DE BEGUR, ON ER

Poemes ("És per la Ment que se m’obre Natura...", "Vinguen els rems que sóc d’estirp romeva...", És quan dormo que hi veig clar, VAIG ARRIBAR EN AQUELL POBLE, TOTHOM ME SALUDAVA I JO NO CONEIXIA NINGÚ..., VAGAVA AQUELL VESPRE PELS BARRANCS DE BEGUR, ON ER

És per la Ment que se m’obre Natura

A l’ull golós; per ella em sé immortal

Puix que l’ordén, i ençà i enllà del mal,

El temps és u i pel meu ordre dura.

 

D’on home só. I alluny tota pastura

Al meu llanguir. En ella l’Irreal

No és el fosc, ni el son, ni l’Ideal,

Ni el foll cobeig d’una aurança futura,

 

Ans el present; i amb ell, l’hora i el lloc,

I el cremar dolç en el meu propi foc

Fet de voler sense queixa ni usura.

 

Del bell concret faig el meu càlid joc

A cada instant, i en els segles em moc

Lent, com el roc davant la mar obscura.

 

 

    Vinguen els rems que sóc d’estirp romeva,

    em penja el sol al pit entre coralls

    i dic, a bord, que enyor serres i valls

    i la vida de l’orri en temps que neva.

 

    Els llops mai m’han fet por; a casa meva

    empait bruixots amb flama d’encenalls

    i jac cobert de sacs amb els cavalls

    o funy, braç mort, la pasta que no lleva.

 

    Só qui petjà el mallol i ullà la vella,

    i em capbús en gorg fred si el fadrí estella

    o abraç la lluna en difícil meandre.

 

    Cal risc en terra i mar, i en l’art novella,

    per a besar un cos xop sota canella

    i caure als trenta-tres, com Alexandre.

 

 

 

 

ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR

 

És quan plou que ballo sol

Vestit d’algues, or i escata,

Hi ha un pany de mar al revolt

I un tros de cel escarlata,

Un ocell fa un giravolt

I treu branques una mata,

El casalot del pirata

És un ample girasol.

És quan plou que ballo sol

Vestit d’algues, or i escata.

 

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l’era,

Em vesteixo d’home antic

I empaito la masovera,

I entre pineda i garric

Planto la meva bandera;

Amb una agulla saquera

Mato el monstre que no dic.

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l’era.

 

És quan dormo que hi veig clar

Foll d’una dolça metzina,

Amb perles a cada mà

Visc al cor d’una petxina,

Só la font del comellar

I el jaç de la salvatgina,

–O la lluna que s’afina

En morir carena enllà.

És quan dormo que hi veig clar

Foll d’una dolça metzina.

 

 

 

 

VAIG ARRIBAR EN AQUELL POBLE, TOTHOM ME SALUDAVA I JO NO CONEIXIA NINGÚ; QUAN ANAVA A LLEGIR ELS MEUS VERSOS, EL DIMONI AMAGAT DARRERE UN ARBRE, EM VA CRIDAR, SARCÀSTIC, I EM VA OMPLIR LES MANS DE RETALLS DE DIARIS

 

Com se diu aquest poble

Amb flors al campanar

I un riu amb arbres foscos?

On he deixat les claus...

 

Tothom me diu: -Bon dia!

Jo vaig mig despullat;

N’hi ha que s’agenollen,

L’altre em dóna la mà.

 

-Com me dic!, els pregunto.

Em miro el peu descalç;

A l’ombra d’una bóta

Clareja un toll de sang.

 

El vaquer em deixa un llibre,

Em veig en un vitrall;

Porto la barba llarga,

-Què he fet del davantal?

 

Que gent que hi ha a la plaça!

Em deuen esperar;

Jo que els llegeixo els versos,

Tots riuen, i se’n van.

 

El bisbe em condecora,

Ja els músics s’han plegat.

Voldria tornar a casa

Però no en sé els topants.

 

Si una noia em besava...

De quin ofici faig?

Ara tanquen les portes:

Qui sap on és l’hostal!

 

En un tros de diari

Rumbeja el meu retrat;

Els arbres de la plaça

Em fan adéu-siau.

 

-Què diuen per la ràdio?

Tinc fred, tinc por, tinc fam;

Li compraré un rellotge:

Quin dia deu fer el Sant?

 

Me’n vaig a la Font Vella:

N’han arrencat els bancs;

Ara veig el diable

Que m’espera al tombant. 

 

 

 

 VAGAVA AQUELL VESPRE PELS BARRANCS DE BEGUR, ON ERREN, SOMICAIRES, ELS SAURINS. AL TOMBANT DE SA TUNA, UN CLAM DE VEUS GERMINATIU ACOMPANYAVA TOT D’OMBRES DANSAIRES. D’UN BRANC SELVÀTIC D’ALZINA PENJAVA, ABANDONADA, LA VESTA ESTIVAL D’UNA NOIA. LI VAIG PARLAR COM SI HI FOS.

 

Agemoleix-te als vents de les cales esquerpes,

Tu, forma i nom, i del futur membrança,

Hostessa universal, i del goig missatgera,

Alba del dia total, i crepuscle!

Salva, serpentejants, les cabelleres

Que ombrejen les remors amb marors de retaule,

Avança, alabatent, per les aigües ventrudes,

Entre insignes negrors i clams secrets, salífers!

 

Si mous l’Arbre de Mar cauran els fruits defesos.

 

¿T’he conegut als broms de les drassanes

Enyorada de mar i de molles marselles

Amb llums regalimants a l’espart del capvespre?

¿O al pic nevós, en abordatge d’ales,

Copiant soledats a l’àlbum de congestes,

El pit signat amb el carmí dels astres?

¿O en cambra breu, entre elixirs liguris,

Senyorejant en els acres reialmes?

 

(¿A la taverna, al ball o als tossals megalítics?)

 

¿Ets el pomer pensat a la vall carbonera

Voltada d’infinits i, Tu Sola, Minerva,

Llança i elm del Real, i nodrissa dels segles,

De l’Home Sol que cavalca els dos signes

Més enllà de la mort, a recer de la Idea?

¿...O, captiva i lasciva als foscants de manubri,

De flanc esponerós, i pits, a la llitera,

Dànae deixondida amb besars sefardites?

 

¿Fuges o véns a mi, o de mi, que só l’Immòbil?

 

Mira!: baixen dels cims les vestals venturoses

Sota l’embruix dels rocs amb xifres extingides

I noms estranys escrits en llengua morta.

Llur mirada solar encén estels errívols

A l’aiguadolç amb parpelleigs eteris,

Omple de boll les sines sedejants,

D’escumes del matí les tímides parpelles,

De fullaraca morta els ventres venials.

 

—Joc sideral, nocturnes recompenses!—

 

Esmuny-te pels covals amb nupcials flongeses,

Crema els olis novells en arcaiques argiles,

Petja, suau, les herbes consagrades

Al pleniluni dolç de les nits imperibles,

Ungeix amb sang recent l a pedra augusta,

Cobreix-te al tamariu amb vesta blanca:

Celen frescors d’aranya els degotalls del cel

I, foc i vent, una veu crida: —Dea!—

 

Només tos ulls tancats em donen lluors d’alba.

 

Sa Tuna, 1934

 

 

 

TOTS HI SEREM AL PORT AMB LA DESCONEGUDA

 

A Gabriel Ferrater

 

    Baixàvem, ulls tancats, per la impossible escala

    quan la sal i la sang de la marea

    embruixen el sorral. Deies —no ho deies tot!—

    que aquella nit amb tremolor d’espiga

    i navilis antics amb veles esquinçades

    era una torre amb remolins de gralles,

    un clam de ganivets damunt la gola nua,

    el crit d’un paper escrit quan les amors s’esbalcen,

    una mà que es marceix amb cendra i carbonissa

    o la porta enreixada que dóna al pati mort.

 

    No ho deies tot! I hi érem tots tibats,

    pujant i davallant en immòbils esperes,

    ulls clucs també, cadascú amb el seu somni.

    Si l’un feia el granger en làcties cingleres,

    o escodrinyava el Nom en llibres corsecats

    d’epilèptics teòlegs que estronquen les fonts,

    l’altre i els seus, amb febre de tenebres,

    feixaven la rabassa de la pluja

    o ventaven el foc de llurs sofrences,

    frèvols com els amants quan l’aurora es deixonda.

 

    Cercàvem palpejant la porta de les noies

    en carrers somniats amb silenci de gruta,

    i en resseguíem les cambres nocturnes

    com qui s’amaga a l’espessor dels blats.

    Elles no hi eren, i ho endevinàvem.

    Llur veu havia fuit com un pètal sense ombra

    i, cor alt, refusàvem el coixí dels rocs.

    Els reixats de la porta de l’escala

    passen clarors que projecten esferes

    amb pins de sol, damunt la calç calenta.

 

    Totes les reixes tenen llur parany

    i temem que llur ombra ens faci presoners.

    Cada graó ens acosta al Llibre de l’Exili

    i amb ull llanós veiem ço que és ofert.

    No hi ha pas caça per al qui no fita;

    ni el nou ardent, o advers!, per als folls del passat.

    No és llibert ni franc qui no s’oblida

    o es mira a l’aigua, amb clac i faldons llargs.

    No són unicolors els esquemes dels atlas:

    el grec hi té el seu turc i el polonès, el rus.

 

    No ho deies tot: Si ho haguéssim sabut!

    T’hauríem ensenyat els miralls de la clota

    passada la contrada on qui es té dret, l’escapcen.

    No emmirallen qui els mira, ans bé un seguici

    de maniquins embuatats i rígids

    amb una cuca al front, d’antena llarga,

    i aparencen aquells que potser som:

    pròdigs o retinents, servents o mestrejants,

    atàvics augurals, gallejants de la història.

    —Som molts, murmura l’eco, i la borda és de pobres.

 

    A l’hora del crepuscle hauríem vist

    els capells florejants de dames florentines

    que el sol s’emporta amb grogors de panotxa

    lilàs amunt; i els cors com s’assosseguen...

    I quan el primer estel espurna al pic més rost

    hauríem escoltat, on els còdols floregen,

    la passada dels vents amb brogit de tenora

    i el clam esperançat de les formes captives.

    La ment capta l’etern en l’ampla pau

    i un no res grana i creix en un somriure.

 

    Ésser i traspàs fan un: tot muda i tot roman;

    tots hi serem al Port amb la desconeguda.

 

 

Gener de 1973 .

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 16:23

Poesia i Revolució

Poesia i Revolució

En un missatge adreçat al Congrés deIs John Reed Clubs, el poeta frances Aragon, adés colàder de la secta surrealista parisenca i actualment poeta oficial del comunisme societista, es refereix als cinc anys passats retent "un culte desproporcional a un món poètic" que ell i els seus amics s'havien forjat. Aquesta declaració, a la qual no neguem ni sinceritat ni noblesa, afecta al tema que d'un temps ençà ens preocupa més a tots. No em sembla inoportú de referir-me a algunes observacions que m'han vagat de fer durant aquests darrers anys i, si cal, de recordar-les.

 

No dubto gens que hi ha, que hi pot haver, que hi ha d'haver una literatura revolucionaria, de la mateixa manera que l'home del bar creu que no poden mancar aperitius a la seva botilleria. Comprenc que el romóntic d'avui cregui que el seu deure és d'estar al servei de la revolució i que procuri escriure amb indignació sagrada i el cabell hirsut llargues tonades "vibrants". Dubto però que el poeta disposat a servir el secretari del Partit, escrigui gaires versos que passin a la posteritat. L'Oda a la Patria, d'Aribau,té, per als catalans, un remarcable valor històric i, per ventura, pot ésser patriòticament eficaç. és ben segur que com la majoria d'englantines no pot figurar en cap antologia poètica. Em costa de com prendre què vol dir "artista revolucionari" des del punt de vista social, o "poeta revolucionari". Sé exactament que vol dir un revolucionari poeta -o metal·lúrgic, o dentista. La revolució es fa a les barricades, de colze a colze i sense preguntar quin és l'ofici del caporal. Per a un poeta no hi ha més revolució que la que farà com a poeta damunt la pista del seu joc propi.

Quan els realistes socials ens demanen que siguem útils, això és, subordinats, a la causa de la cultura i de la civilització -de llur cultura i de llur civilització- llur pretensió és de convertir-nos, sense esperança, en uns estetes -de la qual cosa som precisament per ells mateixos acusats!- Estetes d'una estètica oficial, per tant, artificial. Ens demanen que mentim. Exigeixen la nostra esclavitud. Ens permetrien, després, de besar la ma que ens pagués: es la inclinació natural dels miserables.

Jo també crec que no hi ha distinció entre humanitat i literatura, entre el món i l'art, entre l'acció i el pensament. però com a poeta tinc la meva acció a realitzar, urgent. El meu instint és segur i la meva realitat és total. La meva realitat, com la de tots els poetes, és suprema. Per tant, antilocal, extra-patriòtica, universal. Quin sentit pot tenir per a un poeta lliurat, qui diu que no, a l'acció, que per a ell és pensament, una expressió tan freqüent, tan vulgar avui, com crítica feixista o crítica bolxevista? Quina relació hi ha entre la poesia, eterna, i el règim, mudable? Entre la meva realitat total, perenne, i la realitat política a Bulgària o a Irlanda?

No és cert que hi hagi antítesi entre acció i pensament en els poetes. Els poetes es "realitzen" en llur mitjà propi, que no és el dels economistes ni el dels polítics. El poeta, nu davant l'home i davant la natura, no és responsable si en situar-se davant la més alta de les realitats -superrealitat o suprarrealitat- sembla, als ulls dels falsos realistes del real immediat, situar-se "enfront" del mur on s'escorren, inestables, les ombres moridores.

El poeta, com a poeta, no ha de tenir altra motivació lírica que la pròpia de la poesia. Només compta, per a ell, la revolució provocada pel procés d'adaptació de l'impuls líric que l'exalta, que l'il·lumina, a la seva època. Una revolució, social o política, forneix al poeta elements inèdits per a la seva evasió. El poeta retroba per mitjà dels símbols nous, allà que és etern.

El poeta, com a poeta, té els seus deures revolucionaris. La seva revolució però és indiferent a la revolució del major nombre. Quan s'esdevéaquesta, el poeta calla. Si sol intervenir com a tal, la poesia se li ofega en els estanys mòrbids de la retòrica. però la retòrica és tan adversa a la poesia! Tant, per ventura, com els jocs florals.

El poeta més aviat s'oposa a la seva època. Cerca entre les runes o els monuments de cada civilització els elements del Misteri. A cada època, sota els règims més oposats, vetlla pel Misteri, per la seva permanència. Conrea la màgia i fa ombres xineses damunt el mur de l'eternitat amb els elements materials que li proporciona la trista i mòbil "realitat". Cerca la vera realitat, l'"altra realitat" (el suprarreal, el superreal o el sobrenatural) -que és, no us esvereu, l'antihistoria. El poeta, a través de la caverna, escolta el món misteriés dels ecos, i els reprén. Una mateixa tonada, enyoràvola, es transmet, gràcies als poetes, a través el quadriculat del temps.

Un senyal dels temps -la nostra revolució de poetes-, és la seva interpretació com a activitat de l'esperit. El concepte de poesia resta radicalment modificat. Aquesta modificació -o rectificació- afecta els uns i els altres dels intèrprets de les veus obscures: intel·lectualistes i irracionalistes, positivistes i místics, tomistes i agustinians. Els de la lènia Mallarmè-Valèry i els qui es reconeixen en Lautròamont i en Rimbaud. Tots hem convingut però en la interpretació de la poesia dels temps presents com a un mitjà de coneixença. L'exigència del moment és aquesta. Una exigència que s'enfronta, per ventura, amb les nostres preferències intel·lectuals. En cadascú de nosaltres l'esperit s'assaja i en la creació es multiplica. Totes les èpoques ens són, a la vegada, presents i absents. Però la nostra és, per a tots, única i indefugible. L'Esperit s'hi realitza i nosaltres en som els còmplices. Qui es desplac;a esdevéfallaciós. (D'ací l'engany: el resultat és sempre un pastitx que es vol presentar com a original, una còpia morta com una reproducció en guix). L'activitat de l'esperit diríeu que és sempre una correcció. Cada època i els seus "corregeix" excessos, i defectes, sense esperança. A través dels segles l'activitat de l'esperit en la seva expressió plàstica o retòrica és una eterna correcció. Creuríeu que l'original és pertot o enlloc. O que el destruïm totjust descobert, amb les nostres mans guiades per brac;os invisibles, però responsables.

La poesia té actualment un fi únic: ha vençut el seu localisme, el seu "floralisme" per a esdevenir una ètica -no la ètica- una filosofia -no la filosofia, una firmació independent de la retòrica. Àdhuc s'oposa, ha estat dit recentment, a la filosofia com a mètode nou de coneixença metafísica. L'ambició de la poesia és satisfer-se a ella mateixa com a instrument immediat d'investigació. Si intrínsecament és una metafísica, formalment té la seva pròpia física.

La teoria de l'art com a activitat de l'esperit és combatuda pels nacionalistes i pels humanitaristes, i és refusada pels "realistes" de tots els camps. El malentés és inevitable. En la tria es juga un negoci etern: a qui cal servir?

La revolució -les revolucions- materials, socials o politiques, són l'evasió de molts. La massa s'hi evadeix. Però el poeta és, de sempre, un evadit. De la realitat només -o solament, o especialment o estrictament- n'heu la màgia. No especula amb la realitat sinó amb els espectres o l'espectre de la realitat. Davant la presa del Dniepostroi, davant d'una piramide o d'un temple, la seva reacció serà sempre còsmica i extra social. Tot justa compta les turbines o les pedres o les columnes, ja claudica. Entre mites i fantasmes el poeta basteix una altra realitat on eternament es muda i s'exilia. Fabriques, piltries, tractors electrics, ruïnes, batalles, pneumàtics, plans econòmics, paisatges, banderes, herois o sabates abandonades al mig d'un toll, són simples sumands d'una addició misteriosa que només el poeta sap resoldre. La resta és floralisme pairal -o socialista, que és la darrera modalitat de la retòrica. "

("Quaderns de Poesia", núm. 1, 1935)

Extret de Joaquim Molas: La literatura catalana d'avantguarda. 1916-1938. Selecció, edició i estudi. Barcelona: Antoni Bosch, editor, 1983.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 16:22