Per aconseguir una obra d'art no n'hi ha prou a conèixer les relacions del color i de la forma i a aplicar les lleis que les regeixen; cal, a més, que l'artista arribi a ultrapassar les servituds inherents a aquesta tasca.

 

Qualsevol pintor de sensibilitat sana i prou intel·ligència ens pot donar quadres ben pintats; però només despertarà la bellesa aquell que estigui dotat de gust. Anomenem d'aquesta manera la facultat gràcies a la qual prenem consciència de la qualitat, i descartem les nocions de bon gust i de mal gust, que no responen a res positiu: una facultat no és bona ni dolenta; esta únicament més o menys desenvolupada.

Al salvatge meravellat per la bijuteria li adjudicaríem un gust rudimentari. Ara bé, tindríem mil vegades raó si assimilàvem al salvatge el pretés civilitzat que només apreciés, per exemple, la pintura italiana o els mobles de Lluís XV. El gust s'avalua pel nombre de qualitats que permet distingir; això no obstant, quan aquest nombre sobrepassa una certa xifra s'esmorteeix en l'eclecticisme.

El gust és innat; però, de la mateixa manera que revela la sensibilitat, és tributari de la voluntat. Molts ho neguen. Que és més evident, però, que la influència de la voluntat sobre els nostres sentits? Es manifesta fins al punt de poder, si volem, aïllar un so feble d'oboç del retrí metíl·lic de l'orquestra. Igualment arribem a assaborir una determinada qualitat de què únicament la nostra raó n'afirma l'existència.

En si, és bona o nefasta la influència de la voluntat sobre el gust? La voluntat només pot desenvolupar el gust segons un pla paral·lel al de la consciència.

Que un pintor de cervell mediocre s'esforci per assaborir certes qualitats que, per a ell, no són més que els productes abstractes d'un raonament, i que intenti d'aquesta manera augmentar el petit talent de que és deutor a la seva sensibilitat, no hi ha dubte que la seva pintura esdevindrà execrable, falsa i afectada. Que un esperit superior s'atorgui el mateix objectiu, en traurà avantatges.

La voluntat exercida sobre el gust, orientada vers una possessió qualitativa del món, equival al fet d'infeudar qualsevol conquesta a la natura de la matèria escollida.

Sense utilitzar cap artifici literari, al·legòric o simbòlic, només a través d'inflexions de línies i de clors, un pintor pot mostrar en un mateix quadre una ciutat de la Xina, una ciutat de França, i muntanyes, mars, fauna, flora, pobles amb llur historia i llurs desitjos, tot allò que en la realitat exterior els separa. Distancia o temps, una cosa concreta o un pur concepte, no hi ha res a refusar en el llenguatge del pintor o en el del poeta, del mésic o del savi.

Com més allunyades semblen les nocions que el pintor subordina al seu art, més s'afirma la bellesa. La dificultat creix proporcionalment. Un mediocre demostra saviesa quan s'acontenta d'actuar sobre certes nocions que afectaven des de fa temps la pintura. No és preferible una simple nota impressionista que aquelles composicions que regalimen literatura, metafísica o geometria insuficientment pictorificades? Volem la integració plàstica: és perfecta o no és; volem l'estil i no la parodia de l'estil.

L'exercici de la voluntat sobre el gust contribueix a fer una selecció. Comprovem la vocació del neòfit per la manera com aguanta la seva disciplina.

D'entre els pintors cubistes n'hi ha que fingeixen penosament ser voluntaris i profunds; n'hi ha d'altres que es mouen lliurement en els plans més elevats. D'aquests darrers -i no és aquí el moment d'anomenar-los- la dificultat és només el vestit del fervor, com en els grans méstics.

Des que hom ha dit que la pintura va morir amb els Primitius -i per què no la gran literatura amb Homer?- alguns, a fi de ressuscitar-la, copien impúdicament els grans italians, els vells alemanys, els vells francesos i, sens dubte, amb la intenció de modernitzar-la, s'atreveixen a fonamentar llur indústria a través d'uns mitjans que la gent mal assabentada és temptada d'atribuir al cubisme. Com la llengua d'aquests cràpules, esperanto o volapuck, es dirigeix a tothom, de seguida es proclama que parlen, o almenys que estan a punt de parlar del gran art amb una llengua accessible a tots. Podríem acabar aquí amb un malentés enutjós.

Estem d'acord que el darrer fi de la pintura és colpir la multitud; ara bé, no és pas en la llengua de la massa que la pintura s'ha de dirigir a la massa: és en la seva pròpia llengua, per commoure, per dominar, per dirigir, no per ser compresa. De la mateixa manera que les religions. L'artista que s'absté de qualsevol concessió, que no explica ni dóna compte de res, acumula una força interior, l'irradiació de la qual il·lumina l'entorn.

Limitant-nos a nosaltres mateixos purifiquem la humanitat, i incrementant les nostres riqueses; és abraóant, per la nostra íntima joia, el nucli de l'astre que exaltem l'univers. Resumint, el cubisme, a qui s'acusa de ser un sistema, condemna tots sistemes.

(Du cubisme, 1912)

Extret de Les avantguardes a Europa i a Catalunya. Selecció de textos i traducció a cura de Carme Arenas i Núria Cabré. Barcelona: Edicions de La Magrana, 1990.