A la vora del mar. Tenia

una casa, el meu somni,

a la vora del mar.

 

Alta proa. Per lliures

camins d’aigua, l’esvelta

barca que jo manava.

 

Els ulls sabien

tot el repòs i l’ordre

d’una petita pàtria.

 

Com necessito

contar-te la basarda

que fa la pluja als vidres!

Avui cau nit de fosca

damunt  la meva casa.

 

Les roques negres

m’atrauen al naufragi.

Captiu  del càntic,

el meu esforç inútil,

qui pot guiar-me a l’alba?

 

Ran de la mar tenia

una casa, un lent somni.

 

 

 

UNA CLOSA FELICITAT ÉS BEN BÉ DEL MEU MÓN

 

Darrera aquesta porta visc,

però no sé

si en puc dir vida.

 

Quan al capvespre torno

del meu diari odi contra el pa

(no saps que tinc la immensa

sort de vendre’m

a trossos per una pulcra moneda

que arriba ja a valer

molt menys que res?),

deixo fora un vell abric, l’esperança,

i m’endinso pel camí dels ulls,

pel buit esglai on sento,

enllà, el meu Déu,

sempre enllà, més enllà de falsos

profetes i de rares culpes

i del vell neci emmalaltit per versos

disciplinats, com aquests d’ara, amb pintes

de fosques marques que l’alè dels crítics

un dia aclarirà per a la meva vergonya.

 

Sí, em pots trobar, si goses,

darrera el glacial no-res d’aquesta

porta, aquí, on visc i sento

l’enyor i el crit de Déu i sóc,

amb els ocells nocturns de la meva solitud,

un home sense somnis en la meva solitud.

 

 

 

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

 

Oh!, què cansat estic de la meva covarda, vella terra

Oh!, què cansat estic de la meva covarda,

vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà, on diuen que la gent és neta,

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç.

 

Aleshores a la congregació,

els germans dirien desaprovant:

"Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que abandona el seu indret",

mentre jo ja ben lluny, em riuria,

de la llei de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

 

Però no he de seguir mai el meu somni,

i em quedaré aquí fins a la mort,

car sóc també molt covard i salvatge,

i estimo a més amb un desesperat dolora

aquesta meva pobra,bruta, trista, dissortada pàtria.

 

 

 

No convé que diguem el nom

del qui ens pensa enllà de la nostra por.

Si topem a les palpentes

amb aquest estrany cec,

i ens sentim sempre mirats

pel blanc esguard del cec,

on sinó en el buit i en el no-res

fonamentarem la nostra vida?

Provarem d’alçar en la sorra

el palau perillós dels nostres somnis

i aprendrem aquesta lliçó humil

al llarg de tot el temps del cansament,

car sols així som lliures de combatre

per l’última victòria damunt l’esglai.

Escolta, Sepharad: els homes no poden ser

si no són lliures.

Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser

si no som lliures.

I cridi la veu de tot el poble: "Amén."

 

 

 

SENTIT A LA MANERA DE SALVADOR ESPRIU

 

He de pagar el meu vell preu, la mort,

i avui els ulls se’m cansen de la llum.

Baixats amb mancament tots els graons,

m’endinsen pel domini de la nit.

 

Silenciós, m’alço rei de la nit

i em sé servent dels homes de dolor.

Ai, com guiar aquest immens dolor

al clos de les paraules de la nit?

 

Passen el vent, el triomf, el repòs,

per rengles d’altes flames i d’arquers.

Presoner dels meus morts i del meu nom,

esdevinc mur, jo caminat per mi.

 

I em perdo i sóc, sense missatge, sol,

enllà del cant, enmig dels oblidats

caiguts amb por, només un somni fosc

que va sortir dels palaus de la llum.

 

 

 

Ordenat, establert, potser intel.ligible,

deixo el petit món que duc des de l’origen

i des d’ell m’envoltà, car arriben de sobte

els neguitosos passos al terme del camí.

Concedida als meus ulls l’estranya força

de penetrar tot aquest gruix del mur, contemplo

els closos, silenciosos, solitaris

conceptes que van creant i enlairen

per a ningú les agitades mans del foc.

Ah, la diversa identitat davallada dels pous,

tan dolorós esforç per confegir i aprendre,

una a una, les lletres dels mots del no-res!

Aücs del vent albardà entorn de la casa.

Vet aquí l’home vell, al davant de la casa,

com alça a poc a poc la seva pols

en un moment, àrid i nu, d’estàtua.

Terra seca després, ja per sempre

fora del nombre, del nom, trossejada

a les fondàries per les rels de l’arbre.