Les generacions existeixen, tant se val si són literàries com polítiques o d'una altra mena. I el debatut mètode històric de les generacions pot ésser, amb mesura, un instrument viable per a definir i explorar l' abast i la significació de qualsevol generació. Això no obstant, fóra errat i contraproduent de servir-se del mètode d’una manera rígida i tinguda per infal·lible. D'altra banda, em penso que ja no són gaires els qui gosen objectar seriosament el valor del mètode, almenys com a hipòtesi de treball, brillant, útil i sovint esclaridora. Cal evitar sobretot la "temptació cíclica": la idea d'uns intervals regulars i automàtics dins els quals s'escauen les generacions. Articular una generació amb l'anterior o amb la següent; adscriure en runa o en l'altra aquelles figures que tant poden ésser els epígons de runa com els iniciadors de l'altra; situar en el lloc que els pertoca els qui han arribat, tocatardans, al clos de la literatura... aquests són els interrogants problemàtics que exigeixen una cautela amatent a l'hora de fixar els límits, els noms, la intenció i el gruix d'una generació. I la teoria serà en general més brillant que el resultat o potser algú ens refutarà la proposició que ens semblava més segura del sil·logisme generacional. Una dosi racional d'humilitat intel·lectual i de relativisme mai no vindrà doncs d'escreix quan ens llancem en alguna aventura armats amb aquesta atractiva hipòtesi de treball que és el mètode de les generacions.

    Les generacions de l’Obra Ben Feta i la del 36

    Començaré amb l’exemple de dues generacions que es confongueren estretament en la plenitud del Noucentisme polític, literari i artístic; totes dues han afaiçonat la Catalunya contemporània: runa és la de Prat de la Riba, Puig i Cadafalch, Bofill i Mates, Joaquim Sunyer, i Alomar, Fabra i Cambó, entre altres; hom la pot allargar fins a Pijoan i Ors, que se situen, de fet, en una zona mitjana de convergència amb la generació posterior, que tal vegada comença catorze o quinze anys abans de finir el segle i que té com a senyalers Josep Carner, Puig i Ferreter, Cardó, López-Picó, etc. Hi pertanyen també la promoció de Riba i Ferran Soldevila i no és "imprudent" d’allargassar-la fins a Pere Quart, Garcés, Serrahima i Arbó. I he anat derivant cap a noms exclusivament literaris: era inevitable. Dins aquesta generació pren relleu un grup de condeixebles o amics, nascuts el 1887 o el 1888, renovadors de l’erudició històrica, artística o literària. Ramon d'Abadal i de Vinyals, Duran i Sanpere, Ferran Valls i Taberner, Joaquim FoIch i Torres, Jordi Rubió i Nicolau d'OIwer. Convé afegir en aquesta cohort el nom de Gaziel, no pas erudit, però company d'alguns dels esmentats i conaisseur de la cultura.

    Ara es parla d'una "generació de la guerra o del “trenta-sis”; Joaquim Molas n'és el principal "responsable" i no dubto que el seu estímul indirecte m'ha dut a enfocar aquest article. Quan comença aquesta generació? Les dues que acabo d'historiar ràpidament, nòdul de l'edifici polític i cultural dibuixat per Prat de la Riba, tenen com a protagonistes els qui nasqueren entre poc abans del 1870 i poc després de 1900: aquest poc es pot determinar en un o dos anys i així els cicles tindran una quinzena d' anys, nombre que sembla el més ortodox, segons el "mètode", per a enquadrar-hi una generació. Si hom ho vol vestir amb dates polítiques, n'hi ha dues de ben destacades: la revolució del 1868 i , el 1901 que marca l'entrada de la Lliga a la política i el moment dels seus èxits primerencs. Ja Jaume Vicens i Vives anomenava "generació del 1901" la dels prohoms d'aquest partit polític, perquè considerava que des d'aquesta data neixen políticament com a generació; n'hi ha, però, que s'hi incorporen políticament una mica més tard, però el punt de referència és ben triat: el 1901.

    Joan Fuster (1) descobreix -"en un rang independent" - una altra generació que seria el pont entre la de Carles Riba i la de Salvador Espriu. Foren els nascuts durant els deu primers anys de la centúria noucentista. Algú creu que els escriptors i erudits que neixen en aquestes dates (Benguerel, Tasis, Bartra, Ramon Esquerra, Serra-Baldó, Aramon, etc., etc.) no són propiament una generació, sinó que cal "repartir-los" entre la generació deIs Folguera, Riba, López-Picó i la de la guerra. Jo m'inclino a veure aquests literats com un grup de transició que, potser si, en un moment o altre s'han lligat amb la generació precedent o amb la següent, però que no goso incorporar forçosament -per no caure en la "temptació cíclica" - en un o altre bàndol generacional.

    Sortim del laberint suggestiu i enganyador de les generacions, i tornem-hi a entrar acceptant la hipòtesi d'una "generació del 36" per aIs nats des de 1909 o 1910. Ho confirma Joaquim Molas en escriure: "La generació de Rosselló (Pòrcel) tenia l' any 1936, més o menys de 16 a 26 anys".(2) El límit és, doncs, segons Molas, el 1920, que jo prorrogaria fins al 1922. Però convé estructurar tot seguit l' esquema de la que succeeix la de la guerra, que és la que provaré de perfilar .

    La generació del 1951?

    És pels volts del mig segle quan surten escadusserament eIs primers textos literaris de la generació que succeeix la del 1936. De l’existència d'aquesta generació n'han parlat almenys Joaquim Molas i Santiago Alberti, tots dos el 1959, però com un indis important dins unes preocupacions literàries generals. Aquells textos eren, naturalment, versos, puix que en aquell moment la poesia ho era gairebé tot i es trobava situada a l'altar major de la cultura, per a dir-ho orsianament. L'antologia de Joan Triadú (1951) fou un llibre espectacular i ressonant. Hi figuraven ja tres poetes de la llavors hipotetica generació del 1951, data que lliga l'antologia triaduriana amb una gran sotragada social i per això l'he volguda escollir com el número màgic per a batejar la generació.

    Aquell any la nostra cultura vivia encara en un replegament defensiu. Per tant la literatura no podia ésser un fenomen social, sinó senzillament testimonial; calia ésser, tout court, ja que no es podia irradiar. La generació del 1936, que, junyida a la dels mestres d’abans de la guerra, havia evitat l'asfíxia total, tenia poc abans del 1950 un lema angoixós i gairebé únic: sobreviure. L' escriptor veia tallades imperativament les canals de contacte amb el seu públic. Només, havent triomfat els aliats, victòria que dugué un buf de llibertat al món occidental, llavors foren represes amb una tímida regularitat les col·leccions de llibres: la "Selecta" el 1946, l'Aymà el 1948.(4) Mig clandestinament es convoquen els nous premis literaris. "Antologia" concedeix en 1947 el "Salvat-Papasseit" de poesia a Lluís de Rialp, pseudònim de Lluís Soler, i "Ariel" declara desert en 1948 el "Rosselló-Pòrcel", igualment destinat a volums poètics. Una mica abans alguns centenaris o commemoracions havien estat un recordatori oportú de la nostra existència i havien tingut un ressò popular limitat: el de Verdaguer en 1945; el de Torras i Bages en 1946 i les festes jubilars .de Montserrat en 1947. Tot amb tot, els pocs llibres en circulació (sobretot poesia i reedicions en prosa) es donen precàriament; la premsa en castellà ignorarà durant anys aquesta represa; era un triomf quan en un setmanari o en una gasetilla diarística hom esmentava el nom de Carles Riba, la poesia de J. V. Foix, els versos d'un jove o la reedició d'un clàssic del segle XIX; conservo encara la galerada d'un article sobre les antologies poètiques universitàries que Molist i Pol havia de publicar a "El Correo Catalán" i que fou esmicolada per la censura.

    Aquest sinistre panorama explica les actituds defensives, ferrenyes, irades i que Joan Triadú i Josep Palau Fabre es coneguessin amb un llibre de les Estances ribianes a la mà. "Cadascun dels dos -aclareix Triadú-, en veure's així acompanyat, concedí un vot de confiança a l'altre. En aquest sentit esdevinguérem tot seguit absoluts. La confiança, en aquells moments, no podia existir o havia d' ésser plena."(5)

    Tornem al 1951. Amb la represa de les edicions autoritzades i la irrupció, tolerada circumstancialment, d’algunes revistes literàries semi-clandestines, hi comença a haver en el tombant del mig segle una mica de vida literària, tan embrionària i anormal com vulgueu. Poc abans d'arribar-hi, hom podia asseverar que havíem sobreviscut al mal fat i que l’eutanàsia (que algú volia aplicar a la nostra llengua i a la nostra cultura, i a la qual tant al·ludia Carles Riba) no podria reeixir.

    És la generació del 1936 la qui llança aquestes revistes amb els noms dels redactors i dels col"laboradors ben visibles. I cadascuna revela un grup literari. N'és el peoner Josep Palau-Fabre amb "Poesia" (1944-1945), revista en paper de fil i un tiratge de cent exemplars. El seu esforç selectíssim és continuat per "Ariel" (que duu el subtítol de "Revista de les arts '), la qual, amb una interrupció, viu del 1946 al 1951. És la més coherent, acurada i combativa de totes. Durant una època representa tot un grup que influirà sobre la nostra generació -vull dir la del 1951-. "Antologia dels fets, les idees i els homes d'Occident" (1947-1948) és una mena de "Reader's Digest" català, però també traeix una direcció estètica, malgrat la varietat de col•laboracions, en bona part traduïdes. "Ressò" (1950-1952) vol ésser un portantveu "a l'abast" i una mica barrilaire de temes culturals diversos. "Occident" (1949-1950) és una continuació d"'Antologia", Altres intents de publicar revistes en les mateixes condicions que les esmentades -és a dir: sense passar per censura, signant els col•laboradors i només amb al·lusions polítiques ça i lla-, no sobrevisqueren gaire a l'acció governativa. Recordem els únics números de "Temps" (1948) i "Aplec" (1952). Aquesta darrera havia sortit amb un permís especial d'un departament ministerial de Madrid, però fou recollida dels quioscs. Tanmateix aquestes revistes ajuden a refer lentament la vitalitat esmorteïda i emmorrionada de la nostra literatura.(5) Dels cent exemplars de "Poesia" hem passat als sis, set o vuit-cents, Xifra que em semblava aleshores una conquesta per la qual mereixíem sentir-nos eufòrics; confesso que ningú no devia somniar els disset mil exemplars de "Serra d'Or". El desvetllament d'una vida literària reduïda ressuscita algunes velles polèmiques. Es contrapunten "l'intel·lectualisme" i la "literatura per a tothom". Hom diu "poesia universitària" amb un gest despectiu. Àdhuc algun diari pren part directament o indirecta- en la polèmica que aixeca l'antologia poètica de Joan Triadú, el qual es insultat des d'una 'carta al director" que publica "El Correo Catalán". Hom impugna la poesia "hermètica" en nom de la poesia "clara". Malgrat aquests modestos expandiments, la nostra cultura continua essent minoritària, amb poc ressò dins el context col·lectiu que l'ha de sostenir. En més d'un aspecte els escriptors vivien arrecerats en una mena de gettho, de call literari, tot patint la pressió d'una superestructura cultural -per dir-ho amb una expressió que ha fet fortuna- que els ignorava o els hostilitzava. La creu d'aquesta cara poc falaguera era, com ja ho he subratllat, la influencia menor de les revistes i la reincorporació al país d'escriptors exiliats i la descoberta d'altres de joves, aferrats a una vocació que no temia les tempestes. Per a tots plegats valia, però, la fórmula "exili interior", encunyada de temps, i consagrada per l'antologia Molas-Castellet.(6) El cos de la literatura catalana es refeia, però encara hi havia qui creia que el català era només vàlid per a la poesia o els qui havien abandonat, ja per a sempre, el conreu de la nostra llengua.

    La desaparició de les revistes -moviment creat i impulsat sobretot pels més joves de la generació del 1936- torba l'statu quo anormal en que miràvem d'estabilitzar-nos, però l'augment dels llibres en català i els indicis d'una lleu influencia dels premis literaris en sectors escollits dins de la col·lectivitat, foren un succedani acceptat i potser acceptable donada la peremptorietat del nostre desenvolupament cultural.

    Com es forma una generació en perill

    Quan aquesta generació de 1951 -que és la meva- fou empadronada a la república de les lletres, s'acabaven les revistes llançades amb esperit estrenu per la generació del 1936 i, en canvi, s'establia l'enllaç amb els premis literaris, que cristal·litzen especialment cap al 1951 i assagen de donar una plataforma a la novel·lística, un gènere que vivia totalment a precari. Recordo les primeres sessions per a atorgar els premis a l'antiga llibreria "Catalonia". Era un acte modest, sense fastuositats socials, ni periodistes, ni gent de radio; el públic era ja nodrit, però no multitudinari com aquests darrers anys; tampoc no podríem qualificar-lo de catacumbari com el que s'havia aplegat feia pocs anys en cases particulars i altres llocs a escoltar lectures de poesia o conferencies commemoratives. Encara em sobta el pensament d'aquell grup "Estudi", també de la generació del 1936 -amb Barat, Gassó, Pinell, Esplugues, etc.-, refugiat en un pis alt i sòrdid del carrer de sant Pau, que semblava un catau de revolucionaris de les novel·les de Gorki. A la "Catalonia" no hi havia sopar, sinó tot just una radiant copa de xampany. Fou en una d'aquestes sessions a la llibreria -1951?, 1952?- que l'enyorat Jaume Vicens i Vives em demana que ti presentés Manuel de Padrolo, que ja tenia fama de novel•lista de raça amb munts d'originals que es migraven sense editor pels calaixos del seu escriptori. Vull dir que vivíem en un ambient gairebé familiar i érem lluny del clima més o menys cosmopolita d'ara, de gran hotel, on més d'un va per esnobisme social o potser intel·lectual, dos símptomes, d'altra banda, encoratjadors per a la sanitat d'una cultura.

    Les afirmacions de les revistes semi-clandestines i el petit rebombori entorn dels premis foren els primers fruits literaris que coneguérem alguns de la meva generació -la que anomeno provisionalment del 1951-. Això els serví per a imaginar-se que devia ésser la normalitat cultural de l'avantguerra. Però ara ja no calia refugiar-se en la poesia, que en els heroics anys quaranta i tants fou, de fet, el cordó umbilical que ens relligava amb la tradició literària i gairebé l'únic vestigi de vida com a cultura. Són comptadíssims, per tant, els qui pertanyents en aquesta generació llegiren en aquelles llars, com la de Josep Iglésies, on els poetes donaven a conèixer allò que en una altra època ja s’hauria publicat. Molt al principi de la postguerra els "Amics de la poesia" havien fet aquestes lectures a casa de 1'0rfebre Ramon Sunyer, no sense certa temença. Allò era la veritable clandestinitat poètica, encara que algú avui hi faci un somriure incrèdul.

    Mentrestant, ens podem demanar -cal que ens ho demanem- quina havia estat la formació de la generació del mig segle? Els més grans (posem els nascuts cap al 1923, si acceptem aquesta data com a fita d'entrada de la generació) eren adolescents en el cataclisme plenari de la guerra, d' altres o no en tingueren esment o en serven un record trasbalsat i estergit en un racó de la memòria. La nostra formació lingüística i literària -catalanament parlant- ha estat ben difícil, i ja no parlo de la poètica, religiosa o simplement humana. Mentre que la generació precedent (fins un dels benjamins com Triadú era professor de català, amb títol fabristic, pel 1938), encara havia aconseguit, poc o molt, les normes de catalanitat i d'humanitats dels, per a nosaltres llegendaris, "Institut Escola", "Blanquema" o bé d'aquelles modèliques escoles primàries de la Generalitat que Candel enyora en Els altres catalans, i no cal dir de la per tants de conceptes admirable Universitat Autònoma, molts de nosaltres -els de la del 1951- no hem vist mai un diari català al quiosc, sinó a tot estirar a l'arxiu o en un racó de la biblioteca de casa. La nostra generació anà guanyant-se a pols els diversos estrats culturals propis, aprofitant el caliu familiar, o els consells d'un amic o d'un mestre ben assabentats. I encara amb l'esforç que representa neutralitzar les pressions estranyes i totpoderoses d'una pedagogia que ens vol engorjar una altra llengua i una altra mentalitat. La generació del 1951 creix -no ho oblidéssim- en el moment més difícil de la nostra historia des del 1714, i podia no haver existit mai o morir tot just nada.

    Centres de cristal·lització

    Llevat de la Universitat, els homes de la generació del 1951 no tenen llocs on trobar-se: centres de cristallització. Altres generacions havien viscut l'escalf de les redaccions dels diaris, l'aglutinant de les revistes, puix que fins les més radicals en proclamar una idea o una estètica nova servien de catalitzador i, de la convergència de grups i moviments, cristal·litzava la generació. La mateixa lluita política unia o encetava la polèmica, però desvetllava, feia créixer. Les penyes literàries també s'han esmorteït. Aquest buit, aquest desassistiment general no l'han patit tan de ple ni la generació precedent ni la que ve després de nosaltres.

    Potser la coincidència obligada en unes aules ha fet que el centre inicial de la generació del 1951, l'únic nucli coherent en l'hora de la desclosa, de la seva caòtica sortida al món de les lletres, provingui d'un sector de la Universitat de Barcelona que acabarà per assimilar-ne els hàbits i els mètodes, madurats, però, lluny de la soi-disant "Alma mater".(7) Aquests grups universitaris van tenir dos òrgans d'expressió modestíssims, pero tanmateix eficients per a una mínima presa de consciència imprescindible i també per tenir un ressò fora deIs lletraferits que fornien aquests grups minoritaris que, lluitant contra l'ofec i el recel, sentien una responsabilitat solidaria, no del tot conscientment, i per això escrivien. El primer d'aquests òrgans de testimoniatge i d’influència limitada fou la revista ciclostilada "Curial", amb un grup fundacional de J. F. Cabestany, Antoni Comas, Joaquim Molas i Miquel Porter, al qual em vaig afegir ben aviat. A empentes i rodolons -per acabar amb un bon feix de multes- en sortiren sis números entre el febrer del 1949 i el setembre de 1950. Hi col·laboraren companys de la mateixa generació que avui tenen un nom -J. M. Espinàs, Xavier Amorós, Jordi Cots- i ens hi feien bona companyia -i ens refrendaven, almenys així ens ho creiem- figures com Jaume Bofill i Ferro, J. V. Foix i Joan Triadú. Aquest darrer saluda amb un article esperançat la minsa còrpora de "Curial": "... reflecteixen (els redactors) no sols les pròpies forces, sinó un clima somort que, potser sense saber-ho ben bé, cada dia, lentament, es deixondeix, i amb ell quelcom nou, quelcom estrany perquè és nou, es desperta (...) Per damunt de tot, encara, hi ha la instintiva força de continuïtat que la sola aparició de la revista significa (...) algú després d' ells els descobrirà un dia com els precursors, també, com els capdavanters".(8) La publicació va tenir una circulació irregular, però mai en cap número no va superar un màxim de cent-cinquanta exemplars.

    L'Antologia poètica universitària neix el 1949 i per a aquest estudi les més interessants són les tres primeres (1949, 1950 i 1951-1952). A la primera, s'hi donaren cita quinze poetes dels quals només cinc "perseveraren" amb fluctuacions en el camí de les lletres: Cots, Espinàs, Vergés, Garrabou i jo mateix. De les altres antologies militants (la darrera és del 1958) podem citar-ne els qui, baldament sigui amb un sol llibre, han demostrat una vocació literària: Joaquim Molas, Antoni Sala, Joan Argenté, Francesc Faus, Manuel Nadal, Jordi Maluquer, Lluís Serrahima, Núria Sales, Francesc Vallverdú, etc. Ja he repetit que aleshores la poesia era una de les poques armes d'afirmació de la nostra existència cultural i cívica, un succedani, evidentment, d'altres generes. La inflació de versos tenia una clau, una explicació política. Avui els altres generes literaris, minvades algunes de les traves que els engavanyaven, van ascendint al grau d' esplendor i de solidesa que els pertoca, tot i que n'hi ha que només s'hi acosten. La poesia troba ensems un ajut providencial: la col·lecció “Óssa Menor”, fundada també el 1949 per Josep Pedreira, amic que esmerça béns i fortuna -la poca que guanyava- en aquesta empresa. La justificació, breu, de la primera antologia universitària revela ben explícitament el servei que correspon de fer a la poesia en un estat d'excepció cultural: "El present volum és una antologia dels poetes universitaris en llengua catalana. En publicar-la, no pretenem sinó donar a conèixer una mostra de la poesia, diversa de tendències i de pensament, dels qui convivim avui a la Universitat. I a la vegada, una clara prova de la vitalitat de la nova generació". Heus ací com (el subratllat és meu) hi ha una certa consciència de generació en aquest text tan concret i aparentment circumstancial. La nota de l'antologia del 1952 traspua el mateix desig de continuïtat: "L'impuls de donar fe de vida porta a la publicació de les dues primeres, i, a la vegada, ha fet possible aquesta, que' avui, amb el mateix esperit, us oferim". I la quarta antologia (1952-1956) rebla el propòsit: "Es un testimoni afirmatiu per ara i per al futur. I, a més, representa essencialment un camí que en conté d' altres que potser no fóra escaient de fressar", és a dir, la poesia és un succedani forçat on es refugien novel•listes, assagistes, narradors, historiadors, polítics, periodistes, etc., que volen escriure en català i donar constància d'aquesta fidelitat, que gairebé només poden expressar mitjançant la poesia.

    Llavors els grups universitaris apareixien com un apèndix del grup “Ariel”, que hi exercirà una influencia i un mestratge limitats en el temps. Alguns dels grans de la generació del 1951 arribaren a ésser redactors de la revista, com Enric Jardí; d'altres, com Sarsanedas, hi col·laboren força. Això no obstant, el conjunt de la generació no té prou maduresa per fer sentir la veu a "Ariel", llevat d'algun poeta potser: sempre és més fàcil escriure un poema passador que un article ben meditat. Quan fou suspesa definitivament la revista, hi havia a punt un numero escrit pels universitaris: algú en deu tenir encara les galerades inèdites. En les nostres revistes del moment tampoc no sovintegen els poemes o les notes de la nova generació. A "La Nostra Revista" (1946-1954) ni a "Pont Blau" que surten a Mèxic (1952-1963), els col·laboradors de l’interior són sobretot escriptors de la darrera fornada del 1936. He repassat, per exemple, els cinc primers anys de "Pont Blau" i no hi he trobat més que textos de Joan Garrabou, Josep Iborra, Vidal Alcover, Blai Bonet, Lluís Serrahima i Joan Ferraté, quasi sempre poemes.

    Aquest "pelegrinatge cap als orígens" de la generació del 1951 té una exigència que s'ha de concretar en noms. La llista que he bastit, no sense dificultat, és més llarga que hom no podria afigurar-se. No pretén ésser exhaustiva, sinó il·lustrativa. La tria ha costat per la dispersió de base de la generació. Hi incloc tant aquells autors d'una obra considerable -Espinàs- o mitjana -Sarsanedas-, com els qui només són coneguts -o poc coneguts- per un sol llibre. Al cap de quinze anys, l'horitzó s'ha clarificat,. cosa que ens permet destriar més. N' excloc a posta els economistes, historiadors, tècnics, etc., que, d'Ernest Lluch a Emili Giralt o Jordi Nadal, Josep Fontana i Josep Termes, etc., formen en certa manera un important capítol a part. Una generació que, en obrir-se, semblava lliurada a la poesia, ha anat agafant els diferents colors dels altres gèneres literaris, sobretot dels més majoritaris. És clar que pels volts del 1950 -punt de partida de la generació- els novel·listes nous a penes publicaven, els assagistes encara menys i els autors teatrals no es podien refiar tampoc de les estrenes. L'esforç editorial i l'alçament d'algunes traves (per a les traduccions, sobretot) han preparat el petit miracle del llibre català en 1966.

    Uns noms

    Com en tota la nostra història literària, la concentració humana de Barcelona dóna el percentatge més alt d' escriptors catalans d' avui; no tots han nascut a la capital; però, àdhuc els qui hi han arribat de grans, com Blai Bonet o Baltasar Pòrcel, s'hi han format o hi han completat llur bagatge cultural. La nòmina dels poetes és la més nodrida, tot i les "desercions" dels qui s'han empassat a d'altres gèneres. Jordi Cots (1927); Joan Vergés (1928); Manuel Nadal (1928); Miquel Martí i Pol (1929); Antoni Sala i Comadó (1929); Joaquim Horta (1930); Felip Cid (1930); Núria Albó (1930); Joan Argenté i Artigal (1931); Francesc Faus (1931); Lluís Serrahima (1931); Núria Sales (1933) i Francesc Vallverdú (1935).

    La novel·la i la narració presenten ja un cert gruix de noms: Jordi Sarsanedas (1924), temptat igualment per la poesia; Ramon Folch i Camarasa (1926), rècord-man com a autor i com a guanyador de premis, amb incursions al teatre i a la poesia; Estanislau Torres (1926); Blai Bonet (1926), que es dóna a conèixer com a poeta; J. M. Espinas (1927); Joan Garrabou (1928); Joaquim Carbó (1932); Jordi Maluquer (1935) i Baltasar Pòrcel (1937), tant novel·lista com home de teatre. El gènere teatral pateix, encara, una crisi crònica. Apart Pòrcel i Folch, potser només Ricard Salvat (1934), que es feu un nom en obtenir el premi "Joanot Martorell" de novel·la, sobresurt del desert dels autors joves.

    La història, I' erudició i la crítica literàries han aprofitat l'apertura moderada del darrer lustre i un inici de professionalització. Recordem els noms de Joan Ruiz i Calonja (1923); Jordi Carbonell (1924); Enric Jardí (1924); Joan Ferraté (1924); Frederic Roda (1924); J. M. Castellet (1926); Joaquim Molas (1930); Antoni Comas (1930); Josep Faulí (1932) i Joaquim Marco (1935). L'assaig no exclusivament literari té escassos conreadors -apart alguns dels crítics esmentats-. Hi trobaríem Delfí AbelIa (1925); Amau Puig (1926); Octavi Fullat (1928); Jordi Ventura (1932), Antoni Jutglar (1933), Jaume Lorès (1935) i Salvador Giner (1934).

    Fins ara he parlat només dels escriptors barcelonins o dels que, sense ésser-ho, resideixen a Barcelona. Cal afegir tot de grups o de personalitats aïllades de les comarques del Principat, els esforços dels quals, mancats potser del clima cultural de Barcelona, no donen tots els fruits que correspondrien. Topen sovint amb un ambient esquerp i se senten més desassistits que nos altres i de vegades es planyen, amb raó, de la poca atenció de la capital. És difícil de fer-ne un panorama perquè no en conec tota la projecció ni totes les obres. Em cenyiré a figures o cenacles literaris, sense cap ordre de prelació. Per exemple a Lleida Josep Vallverdú (1923), novel·lista, s'ha interrogat, en la línia de Joan Fuster, sobre la sociologia i el destí de Lleida dins la nostra comunitat. A Sabadell Francesc Garriga i Barata ha donat uns quants llibres de poemes. A Reus, actiu centre cultural, unes antologies de poetes locals han fet conèixer uns noms, dels quals destaco els qui han publicat llibres: Xavier Amorós (1923), premi "Carles Riba" i Jordi CebeIli (1932). A Vic hi ha diversos equips, no gens pròdigs a donar a conèixer obres pròpies, però sí a difondre la cultura, sobretot a. través d"'Inquietud". És de remarcar l'estol de clergues, influïts i en part formats literàriament per Car1es Riba i Joan Triadú. Són, especialment, Josep Junyent, Antoni Pous, Segimon Serrallonga i Ricard Torrents, que, ben joves, publicaren llurs versos en una antologia ciclostilada. A Igualada hi ha també equips eficients que han donat a conèixer una antologia de la poesia local i publiquen uns quaderns de literatura i humanisme, “Textos”. Des de Tarragona Josep A. Baixeras (1929) s'ha fet un nom com a novel·lista. A Mataró, el nucli del "Racó" ha acollit les iniciatives culturals dels joves amb continuïtat. A Vilafranca del Penedès Antoni MassanelI (1924) ha publicat dos llibres de poemes. I cal citar també l’acció d'un grup que controlava la revista "Bages" a Manresa, etc. Ara bé: en aquests llocs la barreja, disciplinada i necessària, de les generacions fa difícil des triar l'aportació exclusiva de la de 1951.

    A MalIorca la situació és -ha estat- diferent i paral·lela alhora. No hi ha hagut Universitat i les dues generacions anteriors han ocupat llargament l'horitzó cultural i costa d' apartar-se de l’harmònica estètica de l'escola mallorquina. D'ací que alguns joves potser resulten externament més violents i inconformistes que molts del Principat. Apart les figures ja radicades a Barcelona -Bonet, Pòrcel- J. M. Llompart (1925), poeta i historiador de la literatura, exerceix en alguns sectors un guiatge. Hi ha també Jaume Vidal i Alcover (1924), poeta i novel·lista; Llorenç Vidal, motor dels quaderns "Ponent" i poeta ell mateix; d'altres poetes com Bartomeu Fiol i Gumersind Riera, etc. A més de Joan Mas, autor teatral d'obres de caire popular i de molt èxit. Manuel Sanchis Guarner reuní poetes de dues generacions en la seva antologia Els poetes insulars de postguerra (1951). J. M. Llompart anomena "generació de 1950" la de Blai Bonet i els seus contemporanis i en determina algunes característiques en una obra recent.(9)

    A Menorca i Eivissa, apart la poca demografia que no dóna gaire marge per a una mínima vida literària, ha mancat la influencia general catalana. La llengua s'hi ha mantingut, però, defensant-se amb les seves pures forces.

    A València la cultura catalana es reorganitza després de la guerra entorn de Xavier Casp i Miquel Adlert -tots dos pertanyents a la generació del 36-. Inicien una mena de pendant d"'Ariel", la revista "Esclat" (sobrevisqué tres números). La generació del 1951 és molt dispersa i es troba, més que les altres, gairebé sense tradició i sense públic. La Universitat no na recollit fins fa pocs anys el ressò de la cultura autòctona i per això els valencians de la generació del 1951 s'han de formar enmig del buit o de la indiferència. Els fruits de la relativa "catalanització" de la Universitat de València els reben els escriptors que cal adscriure a la generació següent a la de 1951. De la historia recordem-ne alguns noms: la poetessa bilingüe Maria Beneyto (1925); Vicent Andrés Estellés (1924) i Rafael Villar (1931), també poetes; i Francesc de P. Burguera (1928), Josep Iborra (1929) i Josep Palacios (1938) que conreuen sobretot el teatre, la narració i la crítica, respectivament; i també Lluís Alpera (1938), guanyador del "Carles Riba". En tots ells la influencia i el mestratge de Joan Fuster han estat força decisius. Joan Fuster és "l’ideòleg", l'encoratjador dels grups més amatents de les tres darreres generacions.

    Àdhuc a l' exili, els fills d' alguns emigrats han escrit en català. Disposaven d' alguna revista literària, però l' ambient era totalment estranger i els mitjans de formació (començant pels llibres) més minsos que els nostres. Citaré els noms dels qui almenys han publicat un llibre de poemes: Ramon Xirau (1924), Manuel Duran (1925), Josep Ribera i Salvans (1932) i Martí Soler-Vinyes (1934). A més de Marc Hurtado, que ha estat secretari de redacció de "Pont blau". Curiosament tots han publicat els seus llibres a Mèxic.

    No he volgut fer la crítica ni donar una tirallonga dels llibres publicats pels militants de la generació del 1951. Ni tampoc em vull endinsar en el problema dels "retardats", és a dir, els qui, pertanyents a una generació anterior -J. M. Andreu (1920), Carles Macià (1921), Gabriel Ferrater (1922), Joan Colomines (1922), etc.- s'han "assimilat" o són "assimilats" a la nostra. Ben sovint les conseqüències de la guerra i la impossibilitat de publicar han fet aparèixer tardanament aquests escriptors. Un altre tema fora també el dels qui només han escrit en castellà. Però aquesta crònica no és un estudi erudit, ni complet, sinó una primera revisió que espera un exegeta mes hàbil que jo.

    Límits, influències i característiques

    No cal repetir que l'exactitud de les matemàtiques no serveix per a escatir els límits d'una generació. Però si acceptem l'existència operant d'una generació del 36, hem de fixar ja ara els termenals de la següent, la que, per a entendre'ns, he batejat com del 1951. M'arrisco a escriure que les coordenades d'aquesta generació podrien situar-se entre el 1923 i el 1939. Si la limito entre el començament de la Dictadura i la fi de la guerra civil és perquè fa fortuna entre els crítics la utilització de dates polítiques per a emmarcar o explicar moviments literaris. He sentit dir a Joaquim Molas que Triadú i Fuster són els darrers mohicans de la generació del 36. En un article periodístic(10) vaig fer meva aquesta tesi. Hem vist que Triadú era durant la guerra professor de català. Crec, per tant, que el punt de separació de les dues generacions hauria d'ésser entre els qui tingueren consciència -no primària, biològica, sinó reflexiva- del que era la guerra i del que significava per al país i d'una manera o altra en foren protagonistes al front o a la reraguarda, protagonistes passius i conscients, si es vol, i els qui no en tingueren.

    La perspectiva del temps permet parlar, doncs, d'una generació del 1951, amb totes les reserves que comporta ésser taxatiu i concret en un tema així dins el nostre tripijoc literari, sensible i llepafils. El grup més fort, més cohesionat d' aquesta generació s' escau en els nascuts entorn del 1930 o del 1931 (si voleu una data commemorativa). Ara bé: si comptem la naixença literària pels volts del 1950 (ja n'he donat raons), és evident que el gruix generacional d'uns escriptors dispersos, franctiradors, sotmesos a pressions, no és detectable fins el 1960. En aquests deu anys s'han destriat les línies estètiques, els gustos, l' autenticitat de les vocacions, les divergències ideològiques o temperamentals. Hi ha hagut un avans, una maduració, un desplegament; publicar un llibre seriós ja no ha resultat un problema, ni guanyar un premi literari, ni definir-se i per fer-se una -mica més a través d'alguna tribuna com "Serra d'Or".

    És arriscat de sintetitzar en unes ratlles les influències que han pesat sobre la generació del 1951. La dispersió i la creixença anormal no han ajudat pas a uns mestratges universals o amples. Sobre els poetes és evident l’empremta de Salvador Espriu, Carles Riba, Pere Quart, Salvat-Papasseit i d'algun altre mestre noucentista. Les problemàtiques influències foranes podrien anar des de certs avanguardistes francesos fins a Eliot i alguns noms de la generació castellana del 1927. No conec gaire les influències exercides sobre els novel•listes, però em penso que són fonamentalment d'autors i de tècniques estrangers. Els crítics i els historiadors de la literatura poden invocar el mestratge de Jordi Rubió i de Carles Riba i deIs "Estudis Universitaris Catalans", lligam amb l'Institut. No oblidem la influencia d'alguns escriptors del grup "Ariel", mestres i companys alhora, ni la de Vicens i Vives. Darrerament els antics s'han assaonat amb la incorporació de mètodes estrangers, sobretot de Lukacs.

    La cristal·lització (incompleta), la fixació d'uns límits i uns contorns de la generació, el fet que molts dels seus protagonistes s’hagin trobat ja en un mateix camp d'interessos literaris i comunitaris, permet de determinar-ne, entre l' entrellat de noms i de corrents, les característiques més visibles i essencials, almenys les que són a flor de pell literària. De les característiques que demana Petersen perquè hom pugui parlar de generació, n'hi ha que es donen en la del 1951: 1) coincidència en la data de naixement. 2) relació personal: progressivament més intensa. En canvi és problemàtic descobrir-hi altres condicions, com són l'homogeneïtat d'educació (llevat que irònicament esmentem rautodidactisme des del vessant lingüístic i literari català); l’experiència generacional (fora que vulguem remarcar l'amarga experiència de les traves i la lluita per la supervivència); tampoc no trobem la típica paràlisi de la generació anterior, que continua en actiu, encara que la del 1951 n'hagi superat algunes actituds. En puritat no existeix, encara, un llenguatge generacional(11), però hi ha una característica, cada vegada més influent, que podria esdevenir-ho: el "nou realisme", programàtic, envaidor, i codificat des de la famosa antologia de Molas-Castellet, Poesia catalana del segle XX (1963).

    Això no vol pas dir que el "nou realisme" sigui acceptat disciplinadament per tots els qui integren .la generació: alguns !'ignoren, d'altres el combaten mig obertament, però és un penó llampant, un banderín de enganche, que coexisteix i coexistirà amb altres fórmules literàries i estilístiques.

    Serà una generació de traspàs? De fet encara no té un capitost -senyal de generació-, però sortirà: ja ho profetitzava Carles Riba(12) en termes generals: "... remarqui com a cada tombant de renovació de la nostra poesia, de la nostra novel•la i del nostre teatre, i a cada canvi de posició de la nostra crítica, hi ha en suma un nom, això és, un mestratge si no es vol dir un cabdillatge, i uns adherents 'immediats". Si es completa el procés de professionalització -que alguns han trobat, paradoxalment, com a traductors- la generació arribarà a vertebrar-se del tot.

    L'esquema i balanç que he tractat, amb més convicció que seguretat és, naturalment, provisional. Quan haurà passat el torb i el cos social per al qual treballem es desvetlli cívicament, llavors els punts vaciHants o obscurs, que el lector endevinarà en l' esquema es veuran sota una llum nova.

    Voldria que aquesta meditació i aquest repàs, formulats amb voluntat de síntesi i d'optimisme futurista, trobessin uns tornaveus, que tant si em rectifiquen com si m' encoratgen, no deixaran d'enriquir-me.

    NOTES

    (1) En el pròleg a l'Obra poètica (Barcelona, 1963) de Salvador Espriu, pàgs. XVI.XVII.
    (2) Joaquim Molas, "Rosselló-Pòrcel, avui" dins "El Pont", número 13 (1959), 34.
    (3) Joaquim Molas, loc. cit. i Santiago Alberti, pròleg a Fum d'ara (Barcelona, 1959) d'Estanislau Torres.
    (4) Alguns llibres religiosos del" Foment de Pietat", un parell de reculls de poemes i les Obres Completes de Verdaguer, aparegudes el 1943 amb ortografia antiga, són els escassos precedents, a més d'uns quants llibres clandestins.
    (5) Joan Triadú, Llegir com viure (Barcelona 1963), pàg. 49.
    (5)a Hi ha també el cas de revistes camuflades en forma de quaderns com “El Pont” i “Raixa”.
    (6) Poesia catalana del segle XX (Barcelona, 1963), Pàg. 131.
    (7) Els grups autodidactes no van tenir aquesta facilitat de contacte dels universitaris i han publicat tard. Pensem por exemple en el grup, d'origen excursionista, Estanislau Torres, Joaquim Carbó, Caroles Macià i Ferran Gironès.
    (8) Joan Triadú, "Notes", "La Revista Curial", "Ariel", núm. 19, (1950), 1.
    (9) J. M. Llompart, La literatura moderna a les Balears (Palma de Mallorca, 1964), pàgs. 180.182.
    (10) A B C de Madrid, 18.X.1965.
    (11) Joaquim Molas, loc. cit., pàg. 32, dóna sis postulats de la "nova literatura" que són interessants perquè ja presenten el "realisme històric" .
    (12) Carles Riba, "Literatura i grups salvadors", dins Llengua literatura (Barcelona, 1965), pàg. 59.

    Dins Albert Manent: Literatura catalana en debat, Barcelona, 1973.