1918

 

 

8 de març. ― Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol ―malgrat haver-s’hi ja trencat un braç i una cama―, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m’agrada.

A l’hora de les postres, a dinar, apareixen a taula una gran plata de crema cremada i un pa de pessic deliciós, flonjo, daurat, amb un polsim de sucre ingràvid. La meva mare em diu:

―Ja saps que avui fas vint-i-un anys?

I en efecte: seria absurd de discutir-ho: avui compleixo vint-i-un anys. Dono una ullada circular. El meu pare menja en silenci, en un estat de perfecta normalitat. La meva mare no sembla pas estar tan nerviosa com sol habitualment. Com que en aquest país només se celebren els sants, la presència del pa de pessic i de la crema em fan malfiar. Em pregunto si han estat elaborats per celebrar realment el meu aniversari o per recordar-me que el balanç dels primers anys és absolutament negatiu, francament magre. Aquest retoc ―penso― és tan natural! Tenir fills en forma d’incògnita, de nebulosa, ha d’ésser molt desagradable. La meva frivolitat, però, és tan gran, que ni el problema de consciència plantejat per les llaminadures no és prou per a evitar que trobi el pa de pessic saborosíssim i la crema literalment exquisida. Quan me’n serveixo més, la fredor augmenta d’una manera visible. Vint-i-un anys!

La família! Cosa curiosa i complicada…

A mitja tarda es posa a ploure ―una pluja fina, densa, menuda, pausada. No fa gens d’aire. El cel és gris i baix. Sento caure la pluja sobre la terra i els arbres del jardí. Fa una fressa sorda i llunyana ―com la del mar a l’hivern. Pluja de març, freda, glacial. A mesura que va caient la tarda, el cel, de gris, es torna d’un blanc de gasa ―lívid, irreal. Sobre el poble, pesant sobre els teulats, hi ha un silenci espès, un silenci que es palpa. La fressa de l’aigua que cau l’allarga en una música vaga. Sobre aquesta sonsònia, hi veig flotar la meva obsessió del dia: vint-i-un anys!

Veure caure la pluja, a la fi, m’ensopeix. No sé què fer. Hauria, és evident, d’estudiar, de repassar els llibres de text, per treure’m de sobre aquesta pesada carrera d’advocat. No hi ha manera. Si sovint no puc resistir la temptació de llegir els papers que trobo pels carrers, davant d’aquesta classe de llibres la curiositat se’m tanca amb pany i clau.

Decideixo de començar aquest dietari. Hi escriuré ―just per passar l’estona, a la bona de Déu― el que se m’anirà presentant. La meva mare és una senyora molt neta minada per l’obsessió de mantenir la casa en un ordre gebrat. Li agrada d’estripar papers, de cremar velles andròmines, de vendre al drapaire tot el que per ella no té una utilitat pràctica o decorativa immediata. Ja farà prou, així, que aquests papers se salvin de les seves admirables virtuts casolanes. Si això arriba, no crec pas, de tota manera, que hi hagi res de mal…

 

 

14 de març. ― Ara, finalment, dóna gust de viure a Catalunya. La unanimitat és completa. Tothom està d’acord. Tots hem tingut, tenim o tindrem, indefectiblement, la grip.

Fa quatre o cinc anys que llegeixo, cada dia, el «Glosari» de Xènius. En aquest moment no sembla pas haver-hi, per a la secció d’Eugeni d’Ors, tant d’entendriment com en altres èpoques. Personalment trobo el «Glosari» molt afectat i de vegades una mica massa «violinista». Tinc una tendència invencible a malfiar-me dels qui són massa artistes.

 

 

16 d’abril. ― De vegades em passejo pels carrers amb l’exclusiu objecte de mirar la cara dels homes i de les dones que passen. La cara dels homes i de les dones que han passat dels trenta anys, quina cosa impressionant! Quina concentració de misteris minúsculs i obscurs, a la mesura de l’home; de tristesa verinosa i impotent, d’il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys; de cortesia momentània i automàtica; de vanitat secreta i diabòlica; d’abatiment i de resignació davant del Gran Animal de la naturalesa i de la vida!

Hi ha dies que invento qualsevol pretext per parlar amb la gent que vaig trobant. Els miro els ulls. És una mica difícil. És l’última cosa que la gent es deixa mirar. M’esborrona de veure l’escassa quantitat de persones que conserven en la mirada algun rastre d’il·lusió i de poesia ―de la il·lusió i de la poesia dels disset anys. De la majoria dels ulls, se n’ha esbravat tot esclat per les coses inconcretes i gracioses, gratuïtes, fascinadores, incertes, apassionants. Les mirades són dures o mòrbides o falses, però totalment arrasades. Són mirades purament mecàniques, desproveïdes de sorpresa, d’aventura, d’imponderable.

 

 

17 de maig. ― El vent ha assecat el país. En poques hores hem passat dels verds tendres i suaus als grocs lluents i eixarreïts. Transmutació desagradable. Tot és ja ple de pols i de brutícia. No hi ha res més desagradable que la pols. Veure llaurar un pagès seguit del nuvolet de pols que l’arada alça de terra em fa un efecte depriment. Haurem, ara, d’esperar que plogui per veure reaparèixer una mica de verd, i potser haurem d’esperar fins al mes de setembre. Aquest país tendeix, a l’estiu, a tornar-se saharià, assedegat, exhaurit.

Vaig a Llafranc, cap al tard, amb Gallart i Coromina. Després de la darrera ventada, la terra, la naturalesa ―àdhuc la mar―, té un aire de fatiga, com l’abandó de la convalescència. La mar ha quedat en una calma manyaga, en una desfibració desmaiada, que la llum d’òpal del crepuscle accentua amb un punt de dolça malenconia. A la platja no es veu ningú. La claror darrera, exsangüe, de la tarda, mor a les parets blanques de les barraques del racó de llevant. Després, una grisor opaca, densa, baixa dels vessants dels pins i envaeix la mar i la terra.

Contemplo la mar de la badia i tot el que em volta, ajagut a la platja. Sento el glu que fa l’aigua filtrant-se en l’arena molla i fina. Cap altre soroll no és perceptible. Els amples raigs lluminosos del far giren lentament en la clarícia moribunda de la tarda. A la porta de la taverna hi ha una mica de resplendor greixosa i trista. La solitud, l’atonia, el silenci ―que les buides cases tancades semblen augmentar― us desplacen a una evasió remota. L’ambient es fa propici per a la contemplació del mar. Per a veure la mar ―per a veure-la seriosament― és molt útil de desdoblar-se. La sorda ressonància que portem a dins ―ressonància que en moments d’agitació de cor crea com un estat de confusió mental― no deixa veure res. Tampoc no hi ajuda la presència d’un soroll absorbent immediat. Però, si hom aconsegueix abstreure’s de l’obsessió interna i de la nosa exterior, la mar esdevé un embadaliment, una força insidiosa de penetració lenta que desfà els sentits en una deliqüescent vaguetat.

Sopem a la taverna de Mata. La Conxita apareix amb una immensa plata de sardines a la brasa: grosses, fresques, vives. En les escates tocades pel foc, l’oli lluu d’una manera somorta i densa. En les escates blavisses, la llum del bec de gas treu petits punts rutilants, com un formigueig lluent. Mengem una quantitat desorbitada de sardines. L’absorció de sardines a la brasa produeix en el meu organisme una intensa segregació sentimental. Les sardines em fan regalimar els sentiments, m’afebleixen la raó i poblen la meva imaginació de formes plenes de gràcia. Aquest fenomen és en mi tan objectiu que de vegades he pensat si els estats d’esponjament sentimental i poètic dels celtes no podrien provenir de la importància que en la seva alimentació tenen les sardines.

Després d’una infinitat de declamacions humanitàries i cordials, tornem a la matinada ―una matinada fina, filtrada, de pell de seda, cel de color d’absenta sobre el qual es retallen les coses amb un sintetisme d’estampa. El ventet de la terra és viu i ens aclareix el cap. Ara seria el moment, potser, de parlar una estona amb una dona mal casada, avinent, generosa i amable.

 

 

24 de maig. ― Records de família. ― Quan érem petits, el pare ens feia unes bromes d’una poca solta considerable. Cridava un o altre dels germans i deia amb un posat absolutament seriós:

―Vés a l’escriptori a veure si m’hi trobes…

Hi anàvem d’una manera automàtica, completament distrets, i en arribar, de retorn al menjador, amb la cara de babau del qui no ha trobat ningú, la boca mig oberta, sentíem el bon senyor que ens deia, rient:

―I que n’ets de burro, fill meu!

Ho feia, és clar, per despertar-nos. Així i tot em sembla que ésser pare de família ha d’ésser una professió difícil.

 

 

6 de juny. ― L’alcohol: En una «Instantània» de Josep Ferrer trobo aquest curiós paràgraf: «L’embriaguesa per l’alcohol fa tornar esplèndids els avariciosos; dóna enginy als ignorants; converteix els egoistes en generosos; fa dilapidadors els baixos de sostre, bons els dolents. L’home més bútxara, el més estaquirot, el pedant integral, és capaç, a través de l’alcohol, d’un gest generós ―d’un gest que en estat normal és literalment impossible d’atribuir-li. L’aspecte de la nostra personalitat que la intoxicació alcohòlica subratlla i fa emergir és el més excel·lent ―des del punt de vista del candor moral. Dins de cada un de nosaltres, doncs, hi ha un altre jo ―un altre jo més bo―, ja que l’alcohol fa també tornar l’home més bo».

Ben mirat, potser només hi ha una altra força capaç de produir els mateixos efectes que Ferrer atribueix a la intoxicació alcohòlica: és l’exercici de la vanitat personal. L’home (o la dona) que no pot satisfer el seu misteriós desig de vanitat esdevé trist, dur, malvat, ressentit ―i això en qualsevol graó en què l’exercici de la vanitat pugui produir-se. L’home (o la dona) que veu satisfeta la seva ànsia de vanitat s’esponja, se li liqüifica el sempre duríssim cristall de ressentiment potencial que portem dins i és capaç de sentir una certa tendresa ―no gaire, ben entès, just la que permet el sentit del ridícul.

Una societat de fatxendes és plausiblement concebible; una societat d’humils seria inhabitable i perillosíssima.

 

 

 

5 de setembre. ― Em demano sovint si aquest dietari és sincer, és a dir, si és un document absolutament íntim.

La primera qüestió que es planteja és aquesta: ¿és possible l’expressió de la intimitat? Vull dir l’expressió clara, coherent, intel·ligible, de la intimitat. La intimitat pura, ben garbellat, deu ésser l’espontaneïtat pura, o sigui una segregació visceral i inconnexa. Si hom disposés d’un llenguatge i d’un lèxic eficaç per a representar aquesta segregació, no hi hauria problema. Però el cert és no existeix ni un estil adequat a la sinceritat ni un lèxic eficient. Però, àdhuc suposant un moment que la intimitat fos expressable, ¿qui l’entendria, qui la podria comprendre? Si no fos única, particularista, personalíssima, absolutament primigènia, ¿quin aspecte tindria, com es podria imaginar la seva presència? Quan no podem aclarir la nebulosa interna, diem habitualment: jo ja m’entenc… Els embriacs diuen el mateix. Sospito que les criatures, quan no arriben a fer-se entendre, pensen el mateix. La meva idea, doncs, és que la intimitat és inexpressable per falta d’instruments d’expressió, que la seva projecció exterior és pràcticament informulable. Penseu, només, l’enorme força de deformació i de falsificació que té l’estil tradicional, l’ortografia i la sintaxi habitual, en tota temptativa de voler expressar el pensament d’aparença més senzilla, en la pretensió de descriure el més insignificant objecte.

I, per si això no fos prou, hi ha tots els monstres invencibles: la vanitat, el tartufisme, l’educació, l’egoisme, el convencionalisme, l’enveja, el ressentiment, la humiliació, la influència dels diners o de la manca de diners, la impotència… és a dir, tot el detritus de passions i de sentiments que hom arrossega des que hom es lleva fins que se’n va al llit. Posats dins aquest joc de forces obscures però de gran pes, les contradiccions íntimes són permanents. Per exemple: jo tendeixo en públic, o quan escric, a combatre el sentimentalisme per pornogràfic i antihigiènic, però el cert és que personalment sóc una mena de vedell sentimental evanescent. En trobar-me sol, de vegades ric ―o de vegades em cau una llàgrima desproveïda de tota justificació racional, contrària a totes les exigències de la raó que defenso davant de la gent. M’ha succeït d’entrar en una església i de posar-me a plorar a llàgrima viva i això mateix m’ha passat llegint un llibre, fent d’espectador en un teatre o fullejant un diari. Fullejant un diari, ¿no és literalment grotesc? És un fet cert. Un altre aspecte: tinc una petita fama d’home fort i poso ―per dir-ho com Stendhal– de tête brûlée. Però la realitat és molt diferent. Davant de moltes coses, sóc d’una feblesa ridícula. Una gota de sang, el dolor físic, la presència d’un mort, l’observació d’una injustícia, la desgràcia d’un amic, la visió d’uns ulls tristos, em submergeixen en un estat de feblesa tan morbosa i dolorosa que la sento d’una manera física. En realitat, només sóc fort per a aparentar ―trobant-me en públic― que tinc el sentit del ridícul despert.

L’home podria ésser sincer si fos sempre igual a si mateix: mentre sigui en públic ―parlo d’un home normal― tan diferent de com és en trobar-se amb ell mateix, mentre no hi hagi entre aquests dos éssers que portem dins una solució de continuïtat, visible i permanent, l’expressió de la sinceritat és impossible.

Aleshores, de la intimitat, què se n’ha de pensar? Etcètera.

 

 

6 de setembre. ― Jo. Al cafè dic reiteradament: la meva vanitat és mínima. Els amics tenen potser tendència a creure-s’ho. Quan arribo a casa em poso davant del mirall. He tornat de Calella molt tocat del sol, amb un color magnífic. Tinc una dentadura blanca. Em trobo absolutament plausible.

 

 

12 de novembre. ― Romà Jori, director de «La Publicidad» (del matí), em proposà, sense gaires complicaments, d’anar a París de corresponsal del diari. Són set-centes cinquanta pessetes el mes, que al canvi actual deuen correspondre aproximadament a nou-cents francs francesos.

Com que em demana una resposta ràpida, accepto sense dubtar ―prejutjant (sense saber-ne res) una reacció favorable de la família. Demano a Jori que accepti el meu agraïment. No hi ha pas encara dia segur per a marxar, però m’assegura que serà molt aviat. Mentiria si digués que no estic content ―a pesar de la por que em domina de fer-ho malament, de la seguretat que en tinc.

Els amics de la penya ―i de la redacció― no semblen pas gaire reticents i, si ho són, no me n’adono. Quim Borralleras em comunica que està a punt de marxar a París i que em vindrà a rebre a l’estació del Quai d’Orsay el dia que hi arribi.

 

 

13 de novembre. ― Faig un anar i venir ràpid a Palafrugell per parlar amb la família.

Mai no m’hauria pensat que la notícia caigués tan bé. La satisfacció sembla visible en general.

M’hauria agradat, en el curs d’aquesta estada, fer una volta per la població, acomiadar-me dels amics, anar, si hagués estat possible, al mas. Però ni pensar-hi! Ha fet un dia endormiscat, somort, plujós, amb ruixats curts intermitents que han enfangat els carrers i han tancat la gent a casa. Aquesta cosa que tenen els pobles, que de vegades sembla que no hi ha ni una ànima. Així he passat tota la tarda a casa amb la família parlant ―sempre amb la mateixa reserva de l’educació familiar― d’una cosa i l’altra. A pesar del llar temps de què hem pogut disposar, ni el meu pare ni la meva mare no m’han donat cap consell. Una de les coses agradables de la família sembla ser la incapacitat de convertir una qualsevol escena ―grossa o petita― en espectacle. La meva mare m’ha anunciat que em regalarà un paquet de jerseis ―potser tres o quatre. El meu pare m’ha dit que em donarà diners per a tenir un abric gruixut i còmode i per a comprar una maleta grossa, molt grossa, de cuiro autèntic, perquè al seu entendre les maletes petites no tenen cap utilitat per a aquests viatges.

―Vols dir que ha de ser tan grossa? ―que jo li he dit.

―Sí, sí, com més grossa millor, mentre es pugui, encara que sigui patint una mica, portar a mà. Per altra part, has d’aprendre de fer una maleta. En una maleta, s’hi poden encabir moltes coses. Ja ho veuràs.

El meu pare ha fet la vida normal: havent sopat ha anat al cafè i ha tornat a les dotze en punt, com és habitual.

 

 

15 de novembre. ― Els preparatius del viatge. El passaport estarà demà. L’ordinari em porta el paquet de jerseis i els diners per a l’abric i la maleta. A la tarda, anem, amb Alexandre Plana, a comprar-ho. La maleta és realment important.

El viatge a París es produirà demà-passat.

    He rellegit, ara, l’Ulysses de Joyce –traducció francesa de la N.R.F. Encara que generalment les traduccions franceses són infames, aquesta és ben feta i completa –revisada per Valéry Larbaud, que és una garantia. El llibre és impressionant –un dels documents del realisme aparentment fantàstic més al·lucinants de la història de la literatura. No és pas solament important (em sembla) per la seva truculència, per la glopada incontenible de veritat que conté, sinó per la seva subtilesa i perquè tècnicament és una meravella de ben fet. L’últim capítol, les cinquanta últimes planes del llibre que contenen el monòleg de Molly Bloom, escrit sense punts ni comes, amb les habituals obsessions pornogràfiques (és la segregació mental espontània d’aquesta senyora en un moment d’insomni), és un tour de force, prodigiós: cinquanta pàgines. De seguida és dit!

    En el període d’entre les dues guerres només hi ha una obra –la de Marcel Proust– que s’hi pugui comparar, que jo sàpiga almenys. La de Proust –em sembla– és literàriament millor.

    Suposo que Ulysses és un llibre amb clau, i, per tant, les persones que el coneixen degueren (deuen) trobar el llibre absolutament fascinador. Dic això perquè, si, quan es desconeix, l’efecte és tan colpidor, és fàcil d’imaginar el que deu passar quan la clau és coneguda.

    Desconec el curriculum vitae (una mica precís) de James Joyce, sobretot el dels seus primers anys. En tinc vagues notícies. Tot em fa suposar que fou alumne dels jesuïtes (a Dublín) i que, fatigat de la inanitat de la teologia i dels convencionalismes del barroc burgès, trencà la pressió de l’asfíxia a què semblava estar sotmès. L’explosió de realisme (abans s’hauria dit de naturalisme) continuat, deliberat, frenètic, que el llibre conté permet de suposar-ho. ¿Es produïren les coses d’aquesta manera? Ulysses té si més no el to del document venjatiu dels desenganyats de l’educació religiosa que tingueren. Almenys m’ho sembla. Esbrinar-ho seria decisiu. I dic que m’ho sembla perquè he conegut persones dominades per aquesta reacció. És l’home que s’allibera i que es venja.

    Immensa la lectura i la cultura de Joyce. Té d’un cantó la cultura jesuítica i de l’altre l’antijesuítica (científica). Se’n pot tenir més? El problema de saber si un cas semblant de força, d’agudesa, de tensió, de sensibilitat, es pot tenir si no es forma part (amb frescor i llibertat irlandesa) de les facilitats de la cultura anglesa es podria plantejar plausiblement.

    Josep Pla: “Ulysses” dins Josep Pla, Notes per a Sílvia. (Obra Completa. vol. 23). Barcelona: Edicions Destino, 1985, ps. 230-232.