LA CIUTAT LLUNYANA

    Ara que el braç potent de les fúries aterra
    la ciutat d’ideals que volíem bastir,
    entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
    Pàtria, guarda’ns: - la terra no sabrà mai mentir.

    Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
    ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
    que creure i esperar la nova arquitectura
    amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

    Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
    Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha, potser,
    que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,

    batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
    que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
    i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

    EL TEMPLE DE LA MORT

    Com un poble d’ocells, fills de la llum eterna,
    des dels pòrtics del temple d’un déu abandonat,
    o cos meu, la meva ànima, sedent de claredat,
    guaita enfora, a l’espai on la vida governa,

    no pas dins teu, al trist recinte humit i gras
    on regna, entre la fosca que glaça les palpebres,
    la Mort, la immunda Mort, oferta en els altars
    a un culte corromput de runes i tenebres.

    La Mort - tots els camins que arriben fins a Déu
    passen sota els teus arcs, o portal de misteri -.
    Ah, qui pogués morir sense agonia, lleu,
    cara a la sola llum, a l’esplendor aeri,

    alegre, lliure, net com el vol d’un ocell,
    travessant l’arc més alt a frec de capitell!