Benet i Jornet, Josep M.
Benet i Jornet, Josep M. Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 17:51Berenàveu a les fosques
Berenàveu a les fosquesSo d’una frenada i d’un xoc. Es projecta una diapositiva: cotxe utilitari accidentat a la carretera. Darrera d’ell advertim un pasiatge familiar als habitants de la ciutat de Barcelona i que pot ser Montserrat, el Montseny, la Costa Brava… Una actriu avança a primer terme i parla de cara al públic.
FANNY: Barcelona, 10 de febrer de 1971. Benvolguda senyora: Ahir vaig veure al diari l’esquela anunciant la mort dels seus pares; no sap fins a quin punt l’he sentida. He dubtat una mica abans de decidir-me a escriure però el cor se m’hi anava i, ja ho veu, ho he acabat fent. Accepti el meu sincer condol. Això si la carta li arriba, és clar. L’envio a l’antiga direccuí i no sé si vostè hi viu encara. Si li arriba, espero que sabrà valorar benèvolament aquesta intromissió. El temps tot ho cura i el concepte que en algun moment vostès haguessin pogut formar-se de mi potser a hores d’ara ja s’havia suavitzat. És el que desitjo. Encapçalo la carta tractant-la de senyora, però no sé si vostè és soltera o casada. He estat temptada de posar “estimada Montserrat” i parlar-li de tu. No ho he fet perquè no volia ofendre-la tot i que, encara que pugui semblar una hipocresia, vostè havia estat per a mi com una germana petita. Ja ho he dit. Rebi de nou l’expressió del meu dolor davant la pèrdua dels seus pares i disposi en el que pugui necessitar. Afectuosament: Fanny.
(Rètol: “Quan som joves tot és bonic”. S’il·lumina part de l’escenari. Una nena d’uns tretze anys al costat del balcó.)
* * *
MONTSERRAT: Barcelona, 9 d’abril de 1971. Divendres sant. Estimada senyora: El meu pare estava enamorat de la seva muller. Va tenir un mal moment, però l’estimava massa per a abandonar-lo. Si a vostè, el meu pare, li mereix un qualificatiu insultant, i són ganes de venir-m’ho a dir, és per despit. Estic orgullosa d’ell. Va tenir alguna debilitat, però va saber superar-la. Ell va treballar i a la llarga Déu el va premiar. S’havia comprat un sis-cents i un terrent a La Garriga. Ja ho sé, anant en el sis-cents va tenir l’accident en què van morir ell i la seva dona, però m’asseguren que no va patir i ens hi hem de conformar. El meu pare havia tingut paciència i s’havia mantingut al peu del canó, durant els anys quaranta, amb les sacarines i el pa negre i les restriccions de llum. Si avui Barcelona és la ciutat que és, ho devem, bàsicament, a homes com ell. Jo l’admiro i espero que, el que ell va aconseguir aleshores, nosaltres ho sabrem continuar amb el mateix esperit els anys que han de venir. La saluda atentament: Montserrat Freixas de Domènec.
(Mentre acabava de parlar s’ha projectat, encenent-se gradualment, una diapositiva: parella de nuvis a la moda dels anys trenta que contempla somrient i engavanyada, l’espectador. Tots dos són joves i no mal plantats. Ella no va de balnc, ell no va de jaqué. Se sent, com en iniciar-se l’obra el so d’una frenada i un xoc.)
BENET i JORNET, Josep M., Berenàveu a les fosques. Barcelona: Edicions 62, 1972.
Desig (un altre fragment)
Desig (un altre fragment)LA DONA
Tardarà a arribar, perquè és pacient.
I quan arribi, finalment, ho farà sol. ¿Per què m’ajuda?
No ho pregunto.
Res d’explicacions; mai; això ens ha salvat.
Mentida. Jo, sí, vaig parlar.
I m’ajuda. ¿Què el mou, ja que d’amor...?
Amor, aquesta paraula innoble.
Cors de color de rosa i llacets de color blau cel: misèries.
Llocs comuns ridículs repetits i acceptats al llarg de segles.
Seria capaç de donar una conferència sobre el tema.
Una conferència tan insuportable com les meves manies.
¿Quanta estona hauré d’esperar?
Jo no en sóc, de pacient.
Mai no he estat pacient.
La passió és breu, potser, però no pacient.
Millor saber que aquesta malaltia té final, que aquesta angoixa tindrà un final.
Que el goig s’apagarà, però també el dolor.
¿Quin goig?
Sí, el goig. D’acord, el goig, la bogeria dels sentits.
Però mai no arribar, ni aleshores, allí on es vol arribar.
L’ansietat no ho permet, la serenitat desapareix.
Convertida en una pobra bèstia vulnerable.
¿Qui entra?
Encara no és ell.
Entra tan poca gent, tenen tan pocs clients, aquesta tarda...
El dia no acompanya, ningú no gosa sortir a la carretera.
Un interior desert, quatre pobres diables controlant-nos els uns als altres.
Cap parella d’enamorats.
Cap parella que doni un nom equivocat als seus desitjos.
Els pares s’estimaven.
Amb tendresa, fins que van morir.
¿Què era, allò?
Mai no he vist res que s’assemblés tant a l’amor.
¿Què era?
No hi ha res segur.
Aquella mena de serenitat.
Passar de la serenitat dels pares a la serenitat del marit.
Però no, entre una cosa i l’altra, allò.
Un marit tranquil, reposat, i allò ja havia passat.
M’havia desvetllat, lliurat, estimbat, i llavors ell i la seva protecció.
¿Per què no? La comoditat de deixar-lo fer.
Fins avui. L’utilitzo i potser m’utilitza.
Res de dissonant, i cap nota excessivament alta.
Potser, en ell, al principi, la passió.
Potser sí, en ell.
Si va tenir algun problema, no el compadeixo.
Sé de què parlo, tot passa. La passió crema i al final s’apaga.
L’únic consol, saber que és inevitable, que acabarà apagant-se.
No, si us plau, no ho vull, ¡no!
Calma, també entra dins l’ordre: rebutjar el remei.
Calma. Com puguis, inventa-la: calma.
¿D’on ha sortit aquesta cançó?
Aquesta estúpida cançoneta sentimental.
A l’altra banda del vidre s’atura un cotxe. No és el seu.
No me n’havia adonat, que hi hagués música.
No és el seu, però és ell qui surt ara del cotxe. I és clar, no arriba sol.
No arriba sol, no arriba sol, no arriba sol.
Quina vergonya, hauré d’associar la seva aparició amb la música enganxosa, apegalosa, que sona aquí dintre.
Guardaré sempre dintre meu..., fa riure, és ridícul, quin desastre.
Resigna’t, guardaré sempre dintre meu el record d’aquesta música.
BENET i JORNET, Josep Maria. Desig. València: Tres i quatre, 1991.
Desig (un fragment)
Desig (un fragment)LA DONA: Sí, sí, pregunti. Li molesten les meves confidències?
ELLA: No. Una pregunta i prou.
LA DONA: Faci-la.
ELLA: On viu el seu amic?
LA DONA: On viu? Em sembla que no duc al damunt la llibreta d’adreces. On viu? Ho tinc a la punta de la llengua. Què importa? Quan torni, ell mateix ens ho recordarà. De què li parlava? De quan em vaig enamorar.
ELLA: De debò no se’n recorda?
LA DONA: Me’n recordo de tot. Moment a moment, dia a dia. Era la primera vegada que m’enamorava de debò. Va ser l’única vegada a la vida que em vaig enamorar. La canso.
ELLA: Potser me n’hauria d’anar.
LA DONA: Li ha dit que l’esperaria.
ELLA: De tota manera potser me n’hauré d’anar.
LA DONA: És culpa meva, la canso amb la meva xerrameca.
ELLA: No, no.
LA DONA: Tornarà de seguida. Li hem de preguntar on dimonis viu. Si la canso, digui-m’ho.
ELLA: No s’amoïni.
LA DONA: Als quaranta anys, entretenir-te parlant d’amor, figura’t.
ELLA: Com sap la meva edat?
LA DONA: La meva. En tinc quaranta. Vostè també?
ELLA: Sí.
LA DONA: Doncs ja m’entendrà. Als quaranta anys la voda no s’ha acabat. La vida afectiva, vull dir. I el sexe. El sexe és molt important. No s’ha acabat res. Tenim anys i anys davant nostre. Hauria pogut tornar a enamorar-me, qui ho diu, que no? El problema…, el problema és que no he deixat mai d’estar enamorada.
(Pausa.)
ELLA (incòmoda i sense comprometre’s): Sí?
LA DONA: M’ha entès, oi?
ELLA: No ho sé.
LA DONA: Em vaig enamorar amb vint-i-dos anys. Vaig sentir l’enamorament com si m’haguessin clavat una bufetada. I la persona en qüestió m’ho va notar. ¡Si no podia amagar-ho! Aquella persona em va collar. Jo no vivia. Em sentia plena de vergonya, no m’atrevia a prendre cap mena d’iniciativa... I la persona en qüestió em va collar. Es mostrava cordial, la nostra amistat augmentava, encara que de moment era una amistat entre altres amistats... Una relació sovintejada però freda, gairebé més freda del normal. Entre amics també s’estableix un cert contacte físic, no ho creu? Una mà que es posa a l’espatlla o que agafa la teva mà... Detalls. Doncs res. I així van anar les coses durant mesos. A les nits plorava. Tota jo cremava i no tenia més remei, una pràctica que mai no havia estat freqüent en mi, no tenia més remei que mastubar-me. Em masturbava i plorava i em sentia humiliada.
ELLA (interrompent): Potser ja hauria d’haver tornat.
LA DONA: No sabia si acceptar la meva situació amb naturalitat. Ni era capaç de prendre la iniciativa ni era capaç d’acceptar que aquelles pràctiques nocturnes eren una sortida natural…
ELLA: Jo crec que hauria d’haver tornat.
LA DONA: Els nois hi estan més acostumats i es prenen la masturbació d’una altra manera. Almenys a la meva època.
ELLA: No li sembla?
LA DONA: Mani? Perdoni, què diu?
ELLA: El seu amic. La trucada al mecàni s’està llargant molt.
LA DONA: Sí?
ELLA: No entenc què hi fa.
LA DONA: Potser hi havia algú davant seu.
ELLA: El self-service és pràcticament buit. No ho crec.
LA DONA: Ens ha deixat fa un moment.
ELLA: Ja hauria de ser aquí.
LA DONA: Tornarà de seguida.
ELLA: No tinc gaire temps.
LA DONA: En una tarda com aquesta? Quina pressa té, en una tarda com aquesta?
ELLA: He d’anar a l’hiper.
LA DONA: Li queda temps. És clar, si no és que es troba incòmoda amb mi. Potser he imposat la meva conversa de manera abusiva.
ELLA: No és això.
LA DONA: No ho és? De debò?
ELLA: No...
LA DONA: La meva història no l’avorreix?
ELLA: És la seva... intimitat.
LA DONA: Podríem dir-ho així.
ELLA: Potser no l’hauria de comunicar amb mi. No sé si n’he de fer res.
LA DONA: Per què no? Em sento còmoda al seu costat. I no té tanta importància.
ELLA: Vostè ho ha de saber, és clar.
LA DONA: Cadascú viu les seves històries, i totes s’assemblen. No n’ha viscut, d’històries?
ELLA: Jo? No.
LA DONA: No?
ELLA: Sí, alguna... Em vaig casar... Alguna.
LA DONA: Abans m’ha dit que s’havia enamorat en més d’una ocasió. Jo només un cop. Tinc poca experiència, segur que molta menys que vostè.
ELLA: No sé què dir-li.
LA DONA: Però la meva experiència és especial, concedeixi’m una mica d’originalitat. O no? Potser m’equivoco. Després la persona en qüestió va agafar el costum de trucar-me per telèfon. Alguna cosa anava avançant. Però era pitjor. Vaig començar a viure pendent de les seves trucades. L’obsessió del telèfon. El telèfon és una arma mortal. No ho dic jo, ho diu tothom que s’hi ha trobat. Vostè no s’hi ha trobat mai?
ELLA: Em penso que no.
LA DONA: Mai no li ha tingut por, al telèfon?
ELLA: És un objecte.
LA DONA: De debò? Mai?
ELLA: Algun pesat, algú que quan t’hi poses no et parla, com a màxim...
LA DONA: I finalment, desesperada, un dia, per telèfon, mentre la persona en qüestió m’estava parlant de no sé què, jo la vaig interrompre, no podia més, i li vaig dir que l’estimava, que me n’havia enamorat.
(Pausa. ELLA es mira LA DONA de manera diferent, rígida.)
ELLA (intenta adoptar un to trivial): Quan dimonis acabarà de conferenciar amb el mecànic?
LA DONA: Que me n’havia enamorat.
ELLA (en un impuls): Fa molt de temps, d’això?
LA DONA: Disset o divuit anys. Potser divuit.
ELLA (lleugera): Quines històries! (A partir d’ara no mira els ulls de LA DONA.) Estic casada i tinc dues filles.
LA DONA: Segurament divuit.
ELLA (sobtadament loquaç): Havia sortit amb d’altres nois, però el meu marit va ser diferent. No sabia si casar-me, jo. No estava decidida a criar fills, per exemple.
LA DONA: Aleshores em va citar.
ELLA: I va comparèixer el que havia de ser el meu marit i no em va deixar opció. Gairebé no vaig ni arribar a plantejar-m’ho. Em vaig trobar casada. Treballo i la feina m’agrada, però sempre tinc ganes de tornar a casa. Encara m’estima i jo l’estimo a ell. No sé si queda bé, dir-ho. Potser l’estimo amb bogeria, ja ho veu. Potser més enllà de l’amor que sento per les meves filles.
LA DONA: Jo també estimo.
ELLA: Ah, sí?
LA DONA: La persona que li deia, la persona en qüestió.
ELLA: No és una història acabada?
LA DONA: De cap manera.
ELLA: Ha continuat amb aquesta persona? (Trivial.) S’hi ha casat?
LA DONA: És clar que no. Com volia que m’hi casés?
ELLA: No em digui que no és massa estona al telèfon.
LA DONA: Vaog deixar de veure-la. Cinc mesos més i vaig deixar de veure-la. L’única vegada que m’he enamorat.
ELLA: Una història antiga.
LA DONA: No. Estic enamorada d’aquella persona.
ELLA: Després de disset o divuit anys sense veure-la és impossible.
LA DONA: N’estic.
ELLA: No puc quedar-me, me’n vaig.
LA DONA: Esperi, no li he explicat com va començar, li he explicat que es va cabar, però falta explicar-li el més bonic.
ELLA: No cal.
LA DONA: Permeti’m. (Pausa.) Em va citar. A casa seva. I la persona en qüestió estava sola. Em va obrir la porta i em va abraçar. Vam fer l’amor.
ELLA (lleugera): Final feliç.
LA DONA: Cinc mesos, fins que em va deixar. Em va mentir i em va deixar.
ELLA: Cinc mesos de felicitat.
LA DONA: Cinc mesos de plenitud. Felicitat, res.
ELLA: Ja està, oi?
LA DONA: L’habitació aquella on vam fer l’amor per primera vegada. Acluco els ulls i la veig. Hi havia una vànova blanca, de ganxet. El llit no era molt gran. Hi havia un armari mirall petit, antic, de fusta negra. Hi havia un rellotge de criatura, amb una figureta, que movia els ulls a ritme dels segons, i que tenia les busques per braços. Recordo el tic-tac d’aquell rellotge, la vànova arrugada que havia caigut a terra, la nostra imatge a través de l’armari mirall. Me’n recordaré sempre. Encara l’estimo.
ELLA (sarcàstica): Ja està?
LA DONA: I després em va mentir, però el que importa no és això.
ELLA: Ha acabat?
LA DONA: Ara potser sí.
ELLA: No he entès la seva història.
(Inesperadament, s’aixeca, agafa la seva roba d’abric i se’n va. LA DONA queda quieta. No ha acabat de prendre el cafè. ELLA, en canvi, havia anat bebent cervesa. LA DONA tasta el cafè, fa una ganyota de fàstic, l’aparta. Pausa. Se li acosta L’HOME.)
BENET i JORNET, Josep Maria. Desig. València: Tres i quatre, 1991.