Epíleg: Exili sense retorn

Les parpelles coentes, embotornades, s’entreobriren penosament com dues ferides a mig cicatritzar; les clarors vermelloses de la matinada que encenien l’atmosfera tèbia i estantissa de la cambra, tintaren les pupil•les. Carlota de Torres va veure reflectida al mirall la tauleta atapeïda de flascons de medecines, la figura de la Carmela, tapada amb un edredó, que dormia en una butaca a la vora del llit. Acabà d’obrir els ulls lleganyosos, provà d’esbandir la boira del seu cervell. D’ençà del dia del natalici, arran de la fiblada roent dins el cap, quan el saló, les minyones, el Graells, els preparatius del convit i el retrat del pare començaren a girar de sobte en un remolí esgarrifós que s’enfosquí fins acabar en la negror total, havia estat incapaç d’establir fronteres entre dies i nits en el seu esment al mig del qual surava sempre aquell punt negre. Va reparar-lo en retornar de la primera basca; des d’aleshores el tenia sempre davant com una llavor desconeguda i horrible on hi havia enquibida la foscor que l’embolicava durant els esvaniments. La sentia bategar, compassada, lenta, fins que, de sobte, sense que pogués escatir-ne la causa, el batec començava a accelerar-se: la llavor creixia ràpidament, ella sentia la fiblada al cervell i començava el remolí espantós, l’agonia, la fosca. Es sentia gemegar, percibia vagament soroll de veus i corredisses al voltant del llit, entre l’olor forta de l’alcohol i punxades d’agulles. Sempre que retornava del marasme, la llavor horripilant era un pèl més grossa, com si l’embrió fatal acumulés cada cop més tenebra dins l’embolcall del tegument per a les germinacions sinistres. Entrellucava figures a l’altra vora d’una plana d’aigües mortes sense llaüts, sense navegants, sense peixos, sense onades; sovint s’acostaven estranyament com si suressin sobre l’aigua. De vegades li havia semblat veure les fesomies dels fills… ¿O els havia somiat, junt amb les figures empolainades de les nores, el camús del gendre i el notari de la família, el senyor Nicomedes, sempre molt tocat i posat i amb aquella tosseta exasperant?

Al gran mirall, la llum girava del vermell al rosa. Podia moure millor les parpelles. Les aigües espantoses i les figures desconegudes havien desaparegut del seu cap, i encara que la llavor negra continuava palpitant, era sobreposada a la visió familiar de la cambra, del tocador, de la Carmela adormida com una soca a la butaca… Es sentia despertar d’un malson. El record de la tarda de l’aniversari començà a aparèixer al seu esment i el neguit va trasbalsar-la: calia aixecar-se del llit, veure si els paletes havien començat a restaurar la façana del casal i la dels altres edificis del seu patrimoni, com havia ordenat de fer; veure si Graells havia convocat els calafats i havia fet dur els llaüts a les drassanes per repassar-los, si havia reprès l’explotació de la mina de la vall de Veriu, antiga propietat abandonada de la família, si eren al punt patrons i peonades, si els estables eren plens de cavalleries… La vila nova…! No es mouria de la vella, no la humiliarien, no la traurien mai del seu casal.

S’incorporà amb penes i treballs. El cos li feia mal, els genolls li flaquejaren quan posà els peus a la catifa. La Carmela, baldada per setmanes de vetlla, no va adonar-se’n. Es posà dempeus. Un calfred va estremir-la mentre buscava una bata per cobrir la seva nuesa. No va trobar-la. Despullada, recolzant-se a la paret i a les cadires, es dirigí vacil•lant cap a la porta. Fora de la respiració compassada de la minyona sols hi havia silenci. Es va haver d’aturar. Panteixava. Contínuament temia que les cames li fallarien i aniria a terra. Gotes de suor li relliscaven esquena avall. Quan es reféu una mica, obrí la porta. L’aturà la foscor del passadís. Premé l’interruptor del llum a les palpentes i l’esclat de les bombetes va obligar-la a tancar les parpelles inflamades. Quan les obrí de nou, en lloc de la imatge del Bernabé Camps, l’avantpassat que sempre la rebia amb cara adusta des del retrat penjat enfront de la porta de l’habitació, trobà l’empremta del marc sobre les flors d’un blau pàl•lid del paper de la paret. L’oncle havia desaparegut però no era l’únic que faltava; tampoc no hi eren els avis ni les ties. No quedava ni un quadre. Estupefacta, es dirigí al rebedor. Va trobar-hi grans caixes de fusta plenes de pintures. Al costat d’una d’elles, encara buida, el retrat de la generala i el de l’oncle mort a París, recolzats a la paret, pareixien esperar el moment de ser embalats. ¿Què volia dir allò? ¿Qui havia manat depsenjar els quadres i ficar-los en caixes? Qui? La llavor negra començà a bategar de pressa entre la morisma bigarrada del retrat eqüestre del general que algú havia dut de la cambra dels dols. ¿On eren la cornucòpia i el canterano? ¿On parava la imatge de santa Bàrbara, la patrona dels minaires? ¿I la col•lecció de porcellanes reunides per l’oncle calavera? ¿Què n’havien fet, de la panòplia de sabres i pistoles de l’heroi d’Àfrica? Va repenjar-se a la paret. Les cames a penes la sostenien, respirava amb molta fatiga, la suor se li gelava damunt la pell. Descansà una estona abans d’entrar el menjador i ensopegar amb un altre munt de caixes a mig omplir: la plata, la vaixella, les armes del general eren apilades damunt la taula; va veure que havien baixat de les golfes el quadre de les falses màrtirs. Eixí mig a tomballons i va ficar-se en el despatx, conservat per voluntat d’ella tal com l’havia deixat el pare. L’habitació era buida. A punt de defallir, va entrar al saló quasi tan despullat com el despatx; solament hi quedava l’enorme pintura de l’Aleix, despenjada i a la vora del balcó. Vacil•lant, creuà la peça. ¿Què era aquell desastre? ¿Qui estava buidant el casal? ¿Què passava?

Tingué una basca i s’agafà al marc del quadre. Aterrida, volgué cridar però la veu no aconseguia eixir-li de la gola. ¿Per què no acudien ni la Carmela ni la Sofia ni la Teresa? On eren? La llavor negra bategava més de pressa. Començà a rodar-li el cap: la llavor esclatà, la foscúria cobrí el finestral, les acàcies de la plaça, els molls de l’Ebre on no hi havia sinó naus podrides. No feia peu, s’enfonsava en la negror. Provà de cridar de nou: ningú no acudia a rescatar-la d’aquell pou d’oliasses tenebroses.

*       *

La senyora Carlota de Torres i Camps mai no havia previst la seva pròpia mort a diferència de la Carmela, que tenia pensades fins les darreres paraules i consignat en un paper el cerimonial per al traspàs i el sepeli: des dels recordatoris, el taüt i el model de làpida, al nombre de capellans de la missa, la música funeral i l’epitafi (en llatí perquè feia més senyor). Si l’ama hagués imaginat el seu òbit, probablement no s’hauria afigurat mai que li correspondria el privilegi dubtós de ser la darrera persona que moriria a la vila vella ni hauria situat la defunció en les circumstàncies que van envoltar-la, força diferents dels traspassos més apoteòsics del llinatge; no se li hauria acudit que la trobarien exànime vora els finestrals del Saló de les Verges Màrtirs, al peu del retrat del pare el qual, sense adonar-se del cos nu de la filla moribunda, estesa sobre el mosaic, contemplava, petulant i feliç, una escena familiar llunyana en què la petita Carlota s’embadalia mirant com l’Aleix de Segarra barrejava colors i plasmava la imatge del progenitor sobre la gran tela blanca.

La foscúria pietosa acabaà d’embocallar-la a temps d’estalviar-li les paraules amargues de la Carmela, que, colpida per l’horror, va perdre la serenitat i s’abraonà contra els fills i les nores, congregats en el saló, elles en camisa de dormir, ells en pijama, pels crits de la minyona. Trastocada, incapaç de perdonar-se la seva negligència ni de treure’s del cap el que havien pogut ser els darrers moments de l’ama davant l’estat del casal, retreia als hereus la seva avidesa. ¿Què els apressava tant si el patrimoni sencer era seu? La senyora tenia els dies comptats, no calia tanta afanosia. La desgraciada hauria pogut morir sense passar per aquell tràngol ni endevenir, en veure el saqueig, que els papers del notari que li havien fet signar sense adonar-se’n del que feia, havien permès als fills, acudits a l’inici de la malaltia, la venda de finques i edificis, la del mateix casal que havia d’anar a terra tan aviat com el taüt amb les despulles de la mare passés la llinda del portal. Mentre la Teresa i la Sofia la treien a la força del saló entre els insults de nores i fills, la Carmela no cessava de cridar: els planys ressonaven interminablement per les cambres buides.

*       *

Durant els tres anys malencònics que va sobreviure a l’ama, la vella Carmela, acollida a la vila nova per uns parents llunyans que ja la veien a punt d’anar-se’n al calaix i li festejaven els estalvos, es despenjava sovint amb un rosari de retrets pel sepeli deslluït, sense la faroneria habitual dels enterraments dels senyors, al qual va assistir separada del dol familiar: el dia abans, arran dels retrets que havia fet als hereus, el fill gran va despatxar-la vergonyosament del casal i li prohibí fins i tot, malgrat les seves súpliques desesperades, de vestir i vetllar la difunta.

No hi havia altra pompa sinó un parell de corones esquifides darrere una caixa vulgar comprada a corre-cuita, indigna de les despulles de la senyora Carlota de Torres. A l’església, les absoltes foren destorbades per l’estrèpit de les màquines que demolien les cases de la Costera del Forn i no hi havia ningú per tocar l’harmònium en el cor desert de cantores.

La història havia trascendit de seguida, els detalls sòrdids de la vetlla enmig del tràfec dels operaris que acabaven de desmantellar la casa feien voltes al cervell del Nelson, un dels pocs habitants que encara quedaven a la vila vella i s’havien afegit a la comitiva escarransida mentre aquesta, encalçada per la figura commovedora de la Carmela, avançava entre les runes camí del cementiri. No quedava gairebé res en peu. Solament cases tapiades, carrers sense nom i munts de runa contemplaven el pas del cotxe mortuori. No hi havia botigues per tancar al pas del seguici ni cafès per afegir-hi la parròquia. El Cafè del Moll, el darrer de la vila, havia estat desallotjat al cap de pocs dies de la darrera detenció de l’Honorat del Rom i del començament de la malaltia de la Carlota de Torres; era ja una ruïna que el vell Nelson evità de mirar quan hi passaven a frec. Pertot arreu creixia l’herba. La natura s’apressava a recuperar el terreny perdut feia molts segles, hi sembrava llavors, el poblava de criatures. Exèrcits llarguíssims de formigues exploraven camins entre teules trencades, ràfecs esgrunats, bigues estellades o panys de paret d’on la intempèrie esborrava l’escalfor humana; sargantilles i dragons escalaven parets; les aranyes teixien paranys entre les branques dels timons i dels romers, i les serps abandonaven les seves despulles entre la maçoneria abatuda dels porxos de la plaça morisca. El que havien estat cases i carrers es poblava de fresses, vols i piuladisses. A les nits, les guineus, cada cop més agosarades, s’aventuraven dins el perímetre de la vila a caçar els gats vagabunds. De vegades, l’antic llaüter podia sentir del llit estant la lluita desesperada dels felins dels quals l’endemà quedaven solament esquitxos de sang seca en el lloc on havien trobat la mort.

L’enterrament de la senyora va eixir pel portal de Segre, vora l’antic fortí, baluard inútil en aquella guerra perduda, i enfilà la carretera. A mig camí de les cases noves, a la cruïlla amb la costera del fossar, un grup esperava el pas del seguici. El vell Nelson hi va veure l’Honorat del Rom, l’Estanislau Corbera, el calafat i altres parroquians de l’antic Cafè del Moll. Fins i tot en les seves fesomies va percebre el senyal indefinible que marcava tothom. Encara que figurés a l’entrada de la vila nova el mateix nom de l’arrasada, en algun punt del camí entre els antiquíssims oliverars que separaven les dues poblacions, hi havia un buit, una mena de terra de ningú on la gent canviava d’una manera subtil. Potser ni s’adonaven del fenomen, que feia, per exemple, estèril i patètica l’obsessió de l’Estanislau Corbera per intentar reconstruir en el local nou l’antic establiment demolit: els miralls reflectien una altra llum, els finestrals del darrere ja no donaven als molls de l’Ebre, el fes morú s’havia perdut en l’atabalament de la mudança i l’esquerda del vetllador de marbre ja no evocava el cop de sabre del general Prim. Les cerçades, més amples que abans, es despenjaven ara directament de l’altiplà dels Monegres, batien amb més força els carrers rectes, les cases uniformes, sense atzucacs on regolfar ni laberints on esmorteir-se. Les malles complexes de les relacions seculars de veïnat s’haurien de refer i la vida, en què els rius ja no comptarien com a artèires vives de la població, estaria condicionada per altres factors. Però solament els més joves, els infants, oblidaria completament; una part de la memòria dels altres romandria agarrada com una arrel sota les aigües del Segre i de l’Ebre. A les cambres noves, entre els mobles encara olorosos de vernís, sentirien sovint velles paraules; de les boires hivernals els arribarien clamors d’antigues tripulacions i crits d’unes altres gavines.

*       *

L’enterrament de Carlota de Torres emprengué la pujada del cementiri; allí, des del panteó familiar ―traducció a la mort del casal de la plaça d’Armes―, les seves despulles presidirien la vila del silenci on dinasties d’enterradors invariablement ebris arrengueraven en fosses i nínxols per al viatge al no-res els difunts segregats per l’altra. Per damunt les tàpies del fossar, els xiprers començaven a desprendre les primeres ombres de l’ocàs contra un cel moradenc. El vell Nelson va aturar-se i contemplà a la seva dreta a població nova a la qual havia de mudar-se l’endemà; havien aconseguit un lloc on els seus descendents perpetuarien el nom de la vila però s’adonava que ell mai no podria sentir seva aquella geometria blanca i vermella: navegant sense llaüt, exiliat sense esperança de retorn, ja pertanyia a la nit inacabable per on el seu pare, la seva filla, Arquimedes Quintana, Malena, Aleix de Segarra, la vídua de Salleres, Joanet del Pla, Atanasi Resurrecció, Madamfransuà i tantes altres ombres entranyables navegaven silenciosament cap a l’oblit.

*       *

Poc abans del tancament de les comportes del pantà de Riba-roja, la pluja va despenjar-se amb violència sobre la vila demolida i deserta. Les barrancades de la serra del Castell es precipitaren amb fúria sobre els molls, trencaren les amarres podrides del cementiri dels llaüts i els dispersaren. A la deriva en un Ebre furiós que havia oblidat els solcs de les quilles i la cadència de les vogades, van sotsobrar per colls i pedrets. El Verge del Carme va asclar-se enfront de l’Illa dels Tretze Sants, la proa s’encallà entre els àlbers de la vora. Quan el riu va deixar, ningú no reconegué les restes de la nau; la rabior de la riada havia esborrat les lletres del tercer nom. El vell Neptú, avarat amb discursos, banderes i música al moll de les vídues en un dels dies esplendorosos de L’Edèn, era per sempre més una carcassa anònima de fusta morta.

“Epíleg: Exili sense retorn”, dins Camí de Sirga, Barcelona: La Magrana, 1993, p. 291-298

La veritat era que la fotografia no oferia cap indici, cap tret peculiar que permetés endevenir l’esdeveniment excepcional que es produí no massa estona després de l’instant en què Ladislau Saboga ―bodes i comunions, retrats en bo, reportatges exòtics― va accionar el disparador de la seva atrotinada Leica aquella tarda del 1958 destinada a passar a la història esportiva de la vila; la còpia, un pèl esgrogueïda, que es conservava en el Cafè de la Granota penjada entre el calendari de la temporada de la Lliga i l’anunci polsós d’un licor tropical, presentava la imatge clàssica d’un equip de futbol posant per a la posteritat abans de començar un partit de compromís: onze galifardeus amb un aire lleugerament fatxenda, encarcarat i badoc, una pilota tan inexpressiva com qualsevol altra i un senyor amb tovallola al coll. Una estampa més aviat grisa, ensopida, gens premonitòria.

―Tanmateix, aquest grup de matalots que va ser el protagonista de la feta ―m’enraonà el vell Cristòfil vint anys després de l’esdeveniment mentre passejava un dit pel vidre que protegia la fotografia i l’aturava distretament sobre una orell de Justinià Costera, el tercer per la dreta, capità d’aquell equip de llaguters, calafats i minaires, reforçat amb un botigues de comestibles i un paleta, que aleshores defensava els colors de la vila―. Ara, també cal dir que allò no podia passar enlloc més que en le nostre camp de futbol.

I és que el camp de futbol de la vila era un cas singular, sense cap mena de dubte.

Uns anys abans de la guerra civil, una riada del Segre havia devastat l’hort de Ramon de Tamariu, situat a la punta de la vila on conflueixen l’Ebre i el Segre; aleshores, s’havia decidit emprar el fangar que n’havia quedat per a fer-hi el camp d’esports. Fins llavors, els partits de fubtol s’havien celebrat a l’era situada a la banda dreta de l’Ebre, al recte de la vila, prop de la riba on els calafats, entre fums i pudors de quitrà, reparaven llaguts i pontones; l’afecció, però, una afecció abnegada, lleial i sorollosa, feia temps que reclamava un lloc més adient i, per tant, la pensada de construir el camp a l’hort del Ramon va ser rebuda amb brams d’entusiasme per l’assemblea de socis, embotida al bar Esport per votar la proposta. Les obres van anar de pressa i el camp quedà preciós; l’únic inconvenient era l’espai, tan just que el Segre gairebé llepava la porteria de llevant i una de les bandes quedava arran de l’Ebre, de manera que les pilotes que eixien del terreny per aquells costats anaven a parar en un dels dos rius o a la seva confluència. A fi i efecte d’evitar que la magra economia del club se n’anés riu avall en forma de pilotes perdudes, es va anomenar un encarregat de recuperar-les equipat amb un salabre de mànec molt llarg i un bot. Les pilotes que queien prop de la vora, les pescava amb el salabre; les que anaven a parar riu endins, però, havia d’agafar-les a força de rems i es recordaven partits emprenyadors en què el pobre caloi havia quedat estragat a força d’anar i venir amb la barca. De vegades, malgrat les precaucions adoptades, alguna se n’anava riu avall; una d’elles va ser retornada per l’Ajuntament d’un poble de la ribera, l’any 1960: la capsa duia enganxada la nota de rigor en la qual l’encarregat del registre de correu d’aquella alcaldia certificava que el paquet només contenia correspondència oficial.

La insòlita ubicació del camp donà lloc també a una llegenda tenaç, apelagosa i escampadissa, segons la qual a la vila llençàvem al riu els àrbitres si la seva actuació no ens agradava. El cronista no negarà que potser, en alguna ocasió, un incontrolat o un grup d’incontrolats o, fins i tot, el públic en pes amenacés l’àrbitre amb un bany intempestiu; també pot concedir que, de vegades, es fessin, en presència del col·legiat, comentaris casuals sobre les dificultats que hi havia per a recuperar els cossos dels malaguanyats que tenien la desgràcia de caure a l’aiguabarreig del Segre i l’Ebre. La veritat, però, és que mai de la vida cap àrbitre no havia anat a parar a l’aigua i la cosa no passava d’un hàbil ardit de la guerra psicològica.

Ara bé, les característiques especials del camp no van quedar mai tan patents com aquell diumenge de 1958.

*         *         *

Segons el vell Cristòfol, que tenia memòria de tots els gossos de la vila, feia un dia esmolat de finals de març; una cerçada de Déu havia netejat la canal del riu i, a les quatre de la tarda, el cel estava ras i lluïa un solet tebi. Era l’hora del partit. Els cafès de la vila començaven a buidar-se i una gernació impacient, encartonada per la roba dels diumenges que mai no acabava de donar-se, s’aviava al camp de futbol i deixava pels carrers una sentor de tabac i filagarses de conversa. Fins i tot la Clenxa, el barber, que no sentia cap inclinació per l’esport, malgrat que els seus parroquians no parlaven gairebé d’altra cosa en tota la setmana, hi anava per no quedar-se sol com un mussol al Cafè de la Granota. L’equip visitant, titular d’una vila dels Monegres, ja havia arribat en un camió i tots els jugadors eren als vestidors, preparats per començar el partit. El Segre biaxava inflat; la remor sorda de les aigües tèrboles i fures es barrejava amb els comentaris del públic que entrava al camp en collades sorolloses.

A l’hora en punt, minuts després que Ladislau Saboga obtingués la fotografia que Praxedes, el propietari del Cafè de la Granota, havia d’emmarcar i penjar més endavant en el seu establiment com a record del cas, l’àrbitre donà amb un xiulet l’ordre de començar el partit.

Des del primer moment va quedar més clar que la llum del dia que els forasters, ferrenys i de secà, tenien una idea molt particular del futbol: pareixia que els havien entrenat per a fer ascles de les cames dels contraris, com van poder comprovar de seguida els nostres jugadors, els quals eixien cascats de cada topada. A més a més, l’àrbitre es va posar desvergonyidament de banda dels forasters, i els ànims dels espectadors se somogueren. Al cap de mitja hora de guerra encesa, ens marcaren un gol en un fora de joc claríssim i es va armar un guirigall espaordidor.

―Et farem empassar el xiulet! ―rugia la tripulació del llagut Soledat en pes.

―Barrut!

―Que el llencin al riu, que el pengin, que el trinxin! ―s’esmelicava la màrfega de la Teresa Planes, seguidora apassionada de l’equip, la qual havia de posar al món una criatura preciosa als vestidors del camp la temporada següent, de resultes del sotrac d’una derrota local que li va avançar el part una setmana.

―Brètol! Animal!

―Faldilletes!

―Poca-solta, més que poca-solta! Lleig! ―avalotava amb la seva veu aflautada Tomàs Valldabó, més conegut per Tomasa la Torera.

―El que ha fet aquest àrbitre és de codi penal ―comentava, sever i suficient, el secretari dle jutjat al rector de la vila.

―De condemnació eterna, senyor secretari!

Deu minuts després, però, en ser castigat el nostre equip amb un penal, evidentment injust, el terrabastall va arribar a un punt crític per condensar-se, de sobte, en un silenci feixuc i tens que només trencava la remor del Segre, cada cop més intensa. Els guàrdies civils s’inquietaren: l’experiència els havia ensenyat a ensumar en aquells emmudiemtns els preludis de les tempestes, i els tricornis van començar a moure’s com estrambòtics ocellots de xarol negre entre els caps de la gent, provant inútilment d’atallar la tronada que va esclatar immediatament després que l’Oliveri Castells, agafat amb desesperació a la tanca del camp, bramés amb tota la potència del seu garganxó:

―Mori la repoblació forestal!

Mentre l’equip foraster es prepara per llançar el penal, el cronista aprofitarà el temps per aclarir que l’Oliveri Castells no tenia cap plet pendent amb el ministeri d’Agricultura i que la seva noció de la repoblació forestal era més aviat incerta i nebulosa. Ara bé, per raons que no es van poder destriar mai de la vida a les tertúlies esportives locals, l’Oliveri considerava el seu crit d’allò més agosarat i subversiu, fins a l’extrem que, sovint, un cop apaivagada la sulfuració dels partits, assossegada la fúria que el destarotava, confessava al vell Cristòfol, al cafè: «Ja sé que hauria de contenir-me, xiquet, i no deixar-me arrossegar per la ira, però no puc. Tinc aquest temperament tan arrauxat, tan temerari! No em sé callar les veritats encara que em perjudiquin. I no et pensis que no tinc ben clar que me la jugo: qualsevol dia, em vindran a buscar, em fotran a la garjola i adéu-siau, Oliveri Castells!»

Subversiu o no, el crit de l’Oliveri s’havia convertit amb el temps ―i per raons que tampoc no es van aclarir mai― en la contrasenya que precedia la politització dels partits quan les coses anaven mal dades; tan bon punt com el rebuig de la repoblació forestal saltava a l’aire tibant del camp, el públic passava de les invectives contra l’àrbitre i els jugadors a una revisió gairebé exhaustiva de l’Estat i les seves institucions. I aquell dia no va ser una excepció: la fúria va esclatar, estellada en mil crits que els guàrdies civils tractaven vanament de localitzar i aïllar enmig del xàfec:

―Mori el govern!

―Fora la dictadura!

―Visca Lenin!

―Feixistes al riu!

Res, però, no va evitar el desastre: l’àrbitre xiulà, el davanter centre ―un bergant ros, malcarat i fatxenda― corregué, xutà i marcà, mentre de la banda dels vestidors eixia el crit del massatgista, republicà de tota la vida, camuflat entre els jugadors de reserva:

―Visca el catorze d’abril!

*         *         *

―Vam guanyar, xiquet ―em digué el vell Cristòfol, després de fer una glopadeta de rom, sense deixar de contemplar la fotografia―. Vam guanyar per sis a dos quan pensàvem que ja érem pell. I és que, sovint, les coses de la vida van així, i les del futbol també; allò que menys et penses, ho capgira tot. Perquè, ¿qui havia de cavil·lar que el Segre s’inflaria en un tres i no res, de la manera que ho va fer després del penal, i que havia d’aturar les aigües de l’Ebre amb la força del seu corrent? Doncs, això és el que va passar, noi; i l’Ebre, embassat per la fortíssima empenta del Segre, comença a inundar plàcidament el camp de fubtol amb un batec seguidet i calmós fins que cobrí amb mig pam d’aigua la major part del terreny de joc. No era la primera vegada que allò passava, però mai no havia coincidit amb un partit. Els forasters, gent de secà, eixuta i corretjosa, que no havien vist en la seva vida aquella abundor d’aigua, es van esfereir: ja es veien riu avall, arrossegats fins a mar per aquella riadeta esquifida. La major part d’ells, amb el melic arrugat, es van amuntegar amb l’àrbitre en la zona del camp on l’aigua, per causa d’un desnivell del terreny, no arribava. I aquella va ser la nostra: ¿quie havia d’aturar un equip de gent de la ribera, que portava el riu a la sang i es trobava en el seu element amb el camp en aquelles condicions? Mai no s’havia vist una cosa com aquella: els notres lliscaven igual que carpes ―fins i tot el botigues―, agullonats pel públic que, amb aigua a turmell, es desfeia a crits; cada atac era, gairebé, un gol segur. Ens vam parar al sisè, noi; no es tractava d’escarnir-los sinó de guanyar-los. Prou desgràcia tenien, els pobrets, de no saber què era un riu.

“Futbol de ribera”, dins el Cafè de la Granota, Barcelona: La Magrana, 1985, p. 31-37