Cap. VIII, tercera part

El príncep Lichnowsky determinà que la perllongada residència a Vimbodí li havia esmussat les virtuts indagatòries i que era hora de fer una mica d’exercici. Com que l’actitud d’aranya expectant, en el seu cau-trampa, per ell adoptada, no li havia dut l’èxit que cregué segur, calia seguir, parlant amb metàfora, un comportament oposat, el del llagost, i actuar amb la nerviositat d’aquest insecte. Calia localitzar els espies que, sota el pretext d’expedició científica, projectaven infiltrar-se al camp reialista. Com? Anant a Morella. Ara ho veia clar. L’objectiu era el quarter general de Ramon Cabrera, l’àguila victoriosa. Havia estat un enze de no haver-ho comprès abans. Partiria de seguida, com més aviat millor, disfressat de melonaire. Li calia un carro i la mercaderia adequada. Tot aniria com una seda. Tot. El príncep Lichnowsky somrigué astutament.

A la mateixa hora en què el príncep reialista prenia aquesta decisió trascendental, el general en cap dels excèrcits d’Aragó, València i Múrcia, l’invicte Ramon Cabrera, determinava, qui sap si sota la influència d’una telepatia contradictòria, evacuar la ciutat de Morella, deixant-hi només l’estricta guarnició de defensa, i traslladar el quarter general a Xerta. Era un cop molt dur, però necessari. Núvols espessos amenaçaven la causa absolutista. Cantavieja i les afalagades foneries de canons havien caigut ―ai las!― a mans de les tropes d’Espartero, el vanitós general de la reina. O’Donnell pujava per la costa. El comte d’Espanya havia caigut assassinat de manera misteriosa. ¿Potser el vampir feia un doble joc? La Providència, ¿no abandonava pas Carles V, el triomfador? Venien dies d’adversitat i d’aflictiva ponderació.

Cabrera i l’exèrcit emprengueren la marxa a punta d’alba. Feia un fred que pelava, i la tropa, des dels sergents en amunt, duia tapaboques. El Maestrat era una contrada terrible i els calia arribar a la càlida horta de la ribera, a tota velocitat. La llarga columna evità, amb tota mena de precaucions, d’entrar en el territori de les puces. Hom les veié, de lluny, fer els salts prodigiosos.

Els guies acordaren que el lloc més apropiat per a acampar era la vall de l’Encantada, on trobarien grans dipòsits de fustam. Rierols d’aigua gelada baixaven dels cims inabordables, entre boscos d’avets flairosos.

Antoni de Montpalau decidí explorar un avenc de boca basardosa, anomenat l’avenc del Difunt. El nom li semblà molt suggestiu, i era fàcil que el Mussol, endut per les seves particulars inclinacions, l’hagués escollit com a residència diürna. El lloc era solitari. L’avenc s’obria enmig d’una immensa plana lleugerament inclinada. La tropa hi acampà a l’entorn, per facilitar i ajudar en el descens.

Acompanyaren Montpalau, com de costum, Isidre i Amadeu. Al darrer moment, s’hi afegí l’ajudant del general, el valerós Forcadell.

Després de breus moments, durant els quals estudià la boca tenebrosa, Montpalau s’ajustà ben ajustat el copalta, necessari per les humitats de l’avenc, i, amb una forta corda enrotllada a la cintura, descendí amb cautela, il•luminant-se amb una llanterna sorda. El mateix feren els seus amics.

La baixada fou laboriosa i lenta. Per fi, arribaren en una mena de túnel exacavat a la roca que, després d’un pendent pronunciat, desembocava en una gran sala curulla d’estalactites. El silenci era imposant.

Travessada aquesta sala en tota la seva extensió, penetraren en una altra d’immensa que semblava una merevella de les mil i una nits. A la llum de les llanternes prenia l’aspecte d’un estoig ricament folrat de seda que fulgia en una gran varietat de colors: rosa tènue, verd maragda, blanc de nacre, roig coral•lí… En aquest moment, començaren a sentir la delicadíssima música de la profunditat.

Era una respiració sonora, insinuant, adormida en el temps. No sabien ben bé el que els passava, car s’haurien ajagut a terra, en un gran deixament, per escoltar aquella melodia mineral. Era com un cor llunyà de veus femenines, perdudes en el record de quelcom inexplicable, molt de temps oblidat.

De cop, sentiren com una esgarrifança i la certitud d’una presència estranya part darrera. Es giraren. Una aranya mostruosa romania immòbil a deu passes, com si estigués converttida en una estàtua de pedra. Aquella aranya, però, no tenia ulls.

Recularen amb precaució devers un altre conducte, les parets del qual eren transparents com el vidre. Seguint-lo anaren a sortir en una tercera sala travessada per un riu d’aigües negres i silencioses. Allí els esperava una altra sorpresa, molt interessant des del punt de vista professional de Montpalau: un cuc clanc, de proporcions grandioses, sense ulls també, que es cargolava i descargolava estúpidament en un racó.

A l’altra banda del riu apreixien dos conductes més, l’un al costat de l’altre. Saltaren per sobre el corrent silenciós, en un punt en què aquest s’estrenyia, i es decidiren a penetrar per un dels conductes. La sala on es trobaren era, comparada amb les anteriors, més reduïda, més íntima. L’escena que contemplaren els deixà bocabadats.

Unes figures humanes, convertides en pedra, aturades en actituds diverses, omplien la gran cavitat. N’hi havia d’assegudes i de dretes, altres dormien estirades en un son petrificat. Hi havia, també, mares amb llurs fills, i un gos que se cercava rabiosament un paràsit. Montpalau deduí que algun cataclisme geològic havia sorprès, feia milers d’anys, aquell grup d’homes de les cavernes, i comprovà, amb satisfacció, que el resultat obtingut per la naturalesa era molt semblant al que s’aconseguia amb el procediment de petrificació que havia inventat.

Com que aquella sala no tenia eixida, retornaren pel mateix camí fins al riu subterrani i, després d’un canvi d’impressions respecte al que acabaven de veure, s’internaren per l’altre conducte. Aquí el cor de Montpalau palpità amb força.

El conducte desembocava en una petita cambra de murs de marbre negre, funeral. A dintre, a mà dreta, apareixia una caixa de morts, buida i atrotinada, amb senyals evidents d’haver estat ocupada recentment. Prop del taüt, damunt d’una taula de pi sense pintar, un plec de documents, un tinter i una ploma. Repenjats al mur, s’abandonaven un parell de trabucs.

El vampir, com sempre, havia fugit a temps. Montpalau, a la llum de la llanterna sorda, llegí la documentació de damunt de la taula. Hi havia títols de proietat de diversos terrenys i finques de Pratdip, a nom d’Onofre de Dip; unes escriptures en llengua magiar, que Montpalau no entengué, i prospectes de propaganda de la Reial Junta de Berga. Llegí un sobre dirigit a aquesta corporació, escrit en una lletra gòtica, així com el començament d’una lletra que semblava com si volgués anunciar l’arribada d’algú, tot lamentant-se de la no-confirmació oportuna del grau de coronel. També deia que ara no ho necessitava car, per mèrits, havia ascendit a general. Aquests extrems restaven obscurs i incomprensibles. La carta havia estat interrompuda en un moment donat.

Tot produïa una impressió de desordre i, sobretot, de fuga precipitada.

Montpalau, dirgint-se als qui l’acompanyaven, digué:

―Tinc la convicció que el vampir se sent acorralat. En una última temptativa s’ha fet escàpol a Berga, com, amb certitud, es dedueix d’aquests documents. La profecia, però, es va complint, pas a pas. La victòria, al final, serà nostra, cavallers!

Retornaren amb infinites precaucions cap a la sortida de l’avenc, després que Montpalau hagué recollit la variada documentació del vampir.

Quan passaren per la sala de la música encantada, l’aranya romania encara en la mateixa postura. Potser s’havia mogut dos o tres centímetres.

Montpalau pogué explicar als seus companys que el que succeïa a l’horrible monstre era que es trobava sota els terribles efectes de la petrificació. Calia sortir de seguida perquè l’agent petrificador era precisament la dolça música encantada.

Dites aquestes paraules, se sentiren uns dolcíssims repertoris d’arpegis minerals.

(“Les històries naturals”, dins Obres Completes IV. Novel·la, 2. Barcelona: Edicions 62, 1989, p. 276-280)