Les oficines instal·lades a la planta setze. El carrer, angost, és un corrent voraginós. El meu acompanyant resol d’aparcar el cotxe al soterrani (sisena planta des del carrer) per agafar l’ascensor i remuntar-nos a la setze, que des d’allà és la vint-i-dues. La baixada es fa per una rampa en espiral. Columnes grisenques sostenen l’edifici. Regna un aire metífic, medieval i mortuori. Si fallàs l’electricitat caldria pujar els vint-i-dos pisos per l’escala, estreta i tenebrosa. Davant el progrés inhumà que ens aniquila em decant més aviat per la contracultura i deman a l’amic què s’esdevindria si el cotxe esbucàs una de les columnes. «Això no ha succeït mai!» S’escridassa: ho creu probable. Confessa que un camió xocà amb una i m’explica que el xofer era una bístia. Prefereixo creure que aquella bístia era únia en la Història i que per tant no es repetirà l’accident.

Arribaran al nostre destí. El vestíbul fa ostentació de rètols de coloraines en cinc o sis idiomes. Mecanògrafes poc femenines, amb pantalons; empleats trists, equívocs; portes que s’obren i tanquen en acostar-s’hi. A quina cosa es dediquen aqueixes gent estranyes? Préstecs? Electrodomèstics? Turisme. Anar i venir. Pujar i baixar. L’esquirol de la faula:

Yo trabajo
subo y bajo…

L’amic em mostra un artefacte rar semblant a una màquina d¡escriure sobre la qual vibren uns cartons foradats.

―Veus? Ara transmetem amb Alemanya.

―I què diuen aqueixos cartons? ―Arrufa les espatlles.

L’empleada babèlica tampoc no ho sap. La lectura no correspon al seu despartament. Passam a una altra Babel, diferent. Més senyoretes masculinoides. Més empleats trists. Un tènue panteixar d’artefactes misteriosos. Són les tres. Sabem que fora llu el sol, que a la platja és blava la mar. L’oficina manca de finestres, però està climatitzada. «Resulten més operants els neons i l’aire condicionat…» És un dogma de fe. «Fins i tot tenim jardí, mira…» Sobtadament s’obre una porta i ens pega pels nassos.

Ens trobam dins una petita cambra, engrandida visualment per miralls, plena de flors de plàstic. «Fixa’t quin perfum fan els clavellets. Els que venen les floristes no tenen aroma.» Fan olor de pebre bo i espècies, com a les clàssiques matances de la pagesia. «Fixa’t en la temperatura. Estam a gener de ple.» El termòmetre marca 30 graus i m’ofec amb l’abric posat. «Què et sembla?» «Com si estàs a Nova-Yprk.» Aprova, satisfet. «Allà, a molts de locals ―adduesc―, suen d’hivern i es constipen d’estiu. Bé, no em faci cas», afegesc en notar el seu esguard. (Decididament som un blasfem.) «Aquest jardí és una delícia», afegesc, contemporitzador.

Una veu incolora, sense sexe, que sembla sortir dels clavells, ens murmura a l’orella: «Senyor director, Tòquio no contesta… Senyor director, Tòquio no contesta… Senyor director…» «Cridi al BHJ 13», respon el meu amic. Penetram a una sala més gran. Més éssers masculinoides, més teclejars monorítmics, timbres en sordina, màquines, crides, avisos i calor, calor, calor… Un jovencell esquifit ens envesteix:

―La senyora número 278 K 3 C. des de l’«Hotel Formentoe», reclama un guia per visitar el volcà Vesubi.

―Li digui que això és a Nàpols.

―És que ella es pensa esser a Nàpols.

Bé, prou, m’ofec. «Me’n vaig encantat i enlluernat», dic mentre don la mà a l’amic. «Encara no has vist el bar.» «Serà una altra vegada. Gràcies.»

M’escapolesc. La calor de gener, les màquines actives i estúpides, la suor, l’unisexe, tot em retorna a la meva infantesa de Bearn, quan el ferrer del poble, un heroi, un atleta de vint anys, m’ensenyava a nedar en el safareig de Son Pastor i a pujar a pols per la corda. Pens també en els meus insomnis a l’hora de la sesta amb Coloma, sobre un munt de palla, quan, a vuit anys, projectàvem viatges llunyans, sense necessitats d’agències, sols amb la nostra fantasia…

Davant mi camina un adolescent estranger, primatxol, d’aspecte famolenc. Què pensarà aquest marginat de les oficines enlluernadores, els neons i els clavells de plàstic? Potser es tracta d’un fugitiu de Califòrnia que cerca per error, en aqueixa illa mediterrània una vida simple com la que antany cercaren els anacoretes als deserts de Tebaida. Caminava lentament entre les empentes d’un turba ferida del mal de Sant Vit i s’ha aturat al llindar d’un comerç de fruites. Tímidament ha agafat dues cireres, però en adonar-se que el venedor l’observava les ha deixat i ha seguit, resignat, el seu camí.

(De Narracions, 1974)

1a. part, cap. XVIII.

L’esposa l’acariciava com a un infant.

―Ets molt bo o molt beneit, Tonet.

―I tu ets meravellosa. No he estimat mai ningú com tu.

―¿A quantes has dit ses mateixes paraules?

―És veritat, però d’una altra manera. Quedaràs amb mi?

―Si veig que et portes amb seny…

―A la força ―digué ell.

―Si em promets cremar aquests llibres… Perquè aquí hi ha d’haver moltes obres dolentes.

―Segons què contestin del Palau… Veurem què contesten.

―Si et confesses…

―Però si no desig altra cosa…

―Si te penets… Si saps oblidar…

El senyor la mirà amb duresa. Pobra dona Maria-Antònia, ara sí que no l’entenia, malgrat la seva intel·ligència i la seva intuïció. No ho prenguis a vanitat, Miquel, però és ben cert que el senyor, que ha corregut tant de món i que ha tractat tantes persones, no l’ha comprès ningú més que jo. Me’n vaig adonar a l’instant mateix en què dona Maria-Antònia acabava de fregar un punt perillós, l’únic que havia d’haver quedat dins l’ombra. Don Toni ho concedia tot, àdhuc cremar la biblioteca, però no podia renunciar als records. Que aquests records eren sovint pecaminosos, no hi havia dubte, però estaven de tal manera encarnats dins la seva ànima que resultava impossible realitzar-ne l’extirpació. Podia condemnar-los o intentar d’ennoblir-los, no suprimir-los. La darrera amant del senyor, la més fidel, la que l’acompanyà en la seva soledat, fou la Memòria, i a les seves Memòries, en efecte, ho ha sacrificat tot: doblers, bon nom, fins i tot la bellesa de dona Xima. Així, doncs, en sentir les paraules de l’esposa, s’alçà dret i va anar a asseure’s a l’altre costat de l’habitació.

―Això mai ―digué―. No m’ho demanis perquè no puc oblidar res.

Pronunciava amb acritud. Davant aquella reacció ella va tenir un instant d’angoixa i s’eixugà una llàgrima. Després, sense dir paraula, començà a replegar el seu equipatge.

―Demà me n’aniré de bon matí. No me’n vaig abans perquè tenc por de sa fosca. Tu m’enviaràs ses meves coses.

Ell l’abraçà amb tendresa. Tornava a esser el mateix de sempre.

―Beneita, pareixes una nia… Tenir por de sa fosca…

Com que es trobaven ara a l’estrem oposat i parlaven en veu baixa, no els podia entendre, però es veia clar que venia la reconciliació. Dona Maria-Antònia, encara que no encertàs a comprendre certs aspectes del seu marit, sabia oblidar i deixar, en cas necessari, les qüestions a l’aire, conscient que el temps i l’oblit són les úniques formes d’arreglar els problemes insolubles. Posseïa condicions de diplomàtica i el que en podríem dir talent de la permuta. La negativa de l’espòs quedava dins un equívoc perquè ella proposava «penedir-se i oblidar»i ell havia contestat que «no podia oblidar res», com si la part important de la qüestió fos segona en lloc de la primera. Semblava bastant clar que no se penedia, però l’instint pràctic de la senyora, per no haver d’admetre una realitat tan dolorosa, corregué un vel damunt aquell equívoc i començà a negociar, seguidament, altres aspectes. Calia cremar alguns llibres. Per què esperar la decisió del Bisbat? No sabien que Voltaire era dolent, que Diderot fou ateu? S’havia acostat al foc i tenia una mà damunt l’espatlla del senyor.

―¡Crema aquestes coses, Tonet! Mira, aquest al manc… Voltaire… Figura’t. I aquest, Renan: «Vida de Jesús»… Oh, aquest…

―Si t’ha de donar gust…

Sense replicar, ell anava tirant al foc els llibres indicats. Aquella docilitat consolava l’esposa. «Així mateix ―pensava―, en Tonet és ben bon al·lot. No he, de fer cas de petiteses quan es mostra tan transigent en ses coses fonamentals.» Tals raonaments no eren fills de l’anàlisi ni de l’exactitud, però la tranquil·litzaven i li servien per al seu ús com hauria pogut servir-se d’un paraigua, no perquè el paraigua ens reveli cap veritat, sinó perquè ens defensa de la pluja. A mi, que seguia darrera el finestró ―ara, en certa manera, legítimament, ja que el mateix senyor m’hi havia duit―, no m’enganyava la docilitat de don Toni. Anys després ell mateix m’explicà la poca importància que per a ell tenien ja aquells llibres.

―És natural ―deia― que s’homo llegeixi fins sa meitat de sa seva vida, però arriba un moment en què li convé escriure. O tenir fills. Si ens il·lustram, és per il·lustrar alguna vegada, per perpetuar allò que hem après.

Quan les castes eren més hermètiques, hi havia menys enveges. No és freqüent envejar el Rei, però sí els reis del Cotó i del Nylon, perquè ser rei d’aquests està dins les possibilitats de molts.

Flo la Vigne ho expressa ―és clar― malament. Es contradiu i es confon, però l’entenc molt bé.

―No t’acab d’entendre, Flo.

―És ben clar. Abans, el pobre no sabia què era el caviar. Avui tampoc no ho sap, però el veu darrera un vidre.

El tema m’interessa menys que el mecanisme mental de Flo. ¿On acaba l’infant i comença l’home? Els seus braços són encara febles; aniré a veure aquest professor de gimnàsia que em recomanà Thierry. ¿Fins a quin punt el seu cervell es va fent fort? Per posar en marxa aquest mecanisme li dic que avui els proletaris viuen millor que no pas molts burgesos de fa setanta anys.

―Viuen pitjor, em respon. Pitjor, no ja que els burgesos, sinó que els proletaris de setanta anys enrera. Tenen dinets que els permeten guaitar a un món que mai no serà el seu. Van al cine, es poden comprar una ràdio, llegeixen revistes…

Alerta, Flo. Si jo et volgués embullar, et diria que la solució consisteix a rebaixar els jornals, com pensaria l’oncle Marià o el filòsof Spengler. Així sí que em trobaries egoista i reaccionari; perquè tu no saps encara ―als divuit anys no es pot haver llegit tot― que si l’oncle Marià és un carca, Spengler passa per una mentalitat egrègia. A més, tu no t’adonaries que la idea de rebaixar els jornals no se m’havia ocorregut sinó a conseqüència dels teus arguments, sens dubte vàlids com a psicologia. Desviem la conversa. Em sembla que a l’etiqueta de «literatura social» li dóna Flo un sentit molt estret, un sentit de casta… Tota literatura humana és social, en rigor.

En canvi, una literatura proletària, «socialista», pot molt bé ser inhumana.

―Del que es tracta, intenta aclarir Flo, és de fer bé a la societat, de fer coses «útils» i no de delitar-nos amb esteticismes de l’ancien régime.

Ho ha dit amb certa virulència i m’ha semblar que d’un cop amenaçava destruir la lírica, la música, l’estatuària, l’arquitectura i la pintura…

―Si pensés així, jo no faria literatura, Flo. Em dedicaria més aviat a la jurisprudència, a la política. En la teva mateixa carrera pots fer coses més «útils» que en les lletres. Els teus estudis de química…

Aixeca el cap i articula una resposta vacil•lant:

―És que jo… Els meus estudis…

Calla de cop. No cal inquirir; té els ulls plorosos. Me n’adon i afegesc de pressa:

―Després de tot, quan la literatura és humana, quan és ampla, és social. ¿No et sembla que Proust ja en feia, de literatura social?

―No, senyor. Sols el preocupaven les duquesses.

―¿Tu has llegit Proust?

―No senyor.

Flo no ment. Però no sempre, tampoc, encerta.