Voleu aspirar d’una glopada la triple essència de l’ideal novell, aquest nou somni d’industrialisme intens i democràtic, d’exaltació nacional i germanor universal, que, procedent de les brumes barbres, ha vingut a desvetllar-vos, oh catalans, del vostre secular encantament mig-eval amb tant forta sotragada que la vostra vida social seriosament ne perilla? Llegiu Walt Whitman.

Perquè, cal fixar-vos-hi, en el camí que heu emprès no hi ha aturador possible. O sereu plenament allò que íntimament voleu ésser, o no sereu res del tot. No debades heu desfermat el vell diable que dormia encadenat en vostres cellers, i ara és precís pensar en la paga i posar-vos, tant aviat com pugueu, d’acord amb ell, si no voleu ésser les seves víctimes.

Per això us convé aprendre dels que us han precedit en aquesta via, dels que us han encomanat el noble mal de que patiu, a fi que, com els llurs, els vostres grans dolors siguin fecunds i beneïts.

Mireu la gran nació nord-americana com s’ageganta de dia en dia i com arrodoneix gradualment sa feixuga i esquerpa silueta, gràcies a la lliure expansió de la llei de sa vida, cada dia més amplament promulgada. Quasi es diria que l’antic tità es metamorfoseja en corbes apol·línies. És el miracle natural de l’íntegra afirmació de si mateix, dels propis principis –just aquells principis la qual vaga percepció us fa tremolar com infants perduts dins la selva.

Escolteu els mestres d’aquesta nova afirmació, sobre tot els poetes i filòsofs del nou ideal saxó: ells vos donaran la clau de l’enigma que us atormenta, el mot evocador del vostre miracle.

Escolteu Walt Whitman, l’inspirat cantor de la nova democràcia saxona, devinguda l’estendard de l’esperit social modern. Car, per aquell qui els conegui, Walt Whitman i els Estats Units són una mateixa cosa (l’un explica l’altre, com diria el mateix poeta), i si la nació ianqui és l’última expressió d’aquest modernisme social(1), Walt Whitman és la veritable personificació i verb de l’esperit ianqui.

Walt Whitman! Quantes vegades no he obert ansiós el seu llibre (aquest escriptor sols ha escrit un llibre, però un llibre de debò), Fulles d’Herba(2), i ni una sola que no l’hagi hagut de cloure al poc temps, descoratjat pel fantàstic devessall d’estupendes frases, imatges i conceptes que formen son contingut! I tant mateix, un cop clos el volum, la seva lectura persisteix en la memòria, la figura del pensador se magnifica amb la distància i ses paraules i expressions culminants prenen relleu amb un secret encís que les grava en la imaginació d’una manera tant inconscient com indeleble. Això irresistiblement empeny a reprendre la seva lectura, i al cap d’un cert temps Whitman és devingut vostre amic, company inseparable de la vostra vida, i àdhuc els seus enigmes i extravagàncies vos són cars.

És que Walt Whitman és un cas únic i sense precedents en la literatura universal. Diguem-li poeta perquè n’és un de gran en el sentit més pregon i tal vegada més actual, anc que no en el sentit vulgar, ni tant sols en el tradicional literari de la paraula. En el fons no crea res, ni canta res determinat, ni es proposa dir res en concret. Explicar-se a si mateix, vet-aquí el seu únic objecte –petit i gran, car el seu jo s’eixampla fins a abraçar tot el món, car absorbir la humanitat i ésser absort per ella és sa sola preocupació, i escriure en cada moment de sa agitada existència l’explicació immediata, lliure, càndida i fulminant del seu inspirat si mateix. Més que poeta, potser és profeta el mot que li escau; profeta en el vell sentit sibilitic; és el de vates il·luminat dels temps actuals; ni pensa, ni medita, ni raona, ni sent res per si mateix –una canal conductiu de totes les idees que floten en l’atmosfera mental; un mèdium impersonal de l’immens esperit de la seva època, vet-aquí el que és en Whitman. Bones i dolentes, veres i falses, belles i lletges, totes les coses que pensen i senten i volen els seus germans, ell les pensa i sent i vol i les diu lliurement com seves, sense preocupar-se d’interpretar-les, coordinar-les ni polir-les. Per això, si, dominant el primer atzarament produït, ens deturem a escoltar aquesta babèlica confusió de llengües, podrem admirar i estudiar en Walt Whitman el compendi del seu país i de la seva època, estrany, enigmàtic i descomunal com aquest, però ple de vital saba jove, frisosa de mai somniades creacions.

Més si del fons passem a la forma, el nostre desconcert és encara més gran. Crec que la seva manera pot sintetitzar-se en la manca completa de tota manera. L’ideal del seu estil, segons pròpia expressió, és l’absència completa d’estil, i, si val la frase, diré que Walt Whitman és un poeta antiliterari en la forma tant com en el fons. Tota la nostra vella tradició poètica s’esvaeix sota sa ploma. Si ha estudiat els nostres monuments literaris, com així és, no es veu pas en sos escrits. Ni rastre de la nostra idolatrada imagineria feudal, com ell l’anomena: mites, llegendes, faules, etc., tot s’anorrea. Sols sentim l’expressió simple i ferma d’un home del carrer, que diu allò que sent, sense embuts ni que l’espanti la vulgaritat del mot, ni la cruesa d’expressió(3). Una figura ha sortit darrerament que se li sembla, en Gorki; però així com aquest és un home del poble, un treballador que s’ha il·lustrat i s’ha fet poeta, en Whitman fou tota sa vida un obrer que canta, home tant com poeta, sense consentir mai en sacrificar sa humanitat a la dèria de fer llibres. En quant a la seva mètrica, aquí sí que les nostres orelles delicades perillen seriosament: un vers lliure, ben lliure; tant, que deixa de ser vers; ritme n’hi ha, però, més que fonètic, ideològic; ritme d’idees, conceptes, imatges, més que de síl·labes. Influència, tal vegada inconscient, dels seus confrares orientals, els paral·lelismes, les al·literacions, la rítmica successió d’articulades clàusules en llargs períodes oratoris, donen al seu estil una cadenciositat ideal que supleix la feblesa del ritme sonor.

Aquesta és, en breus línies, la figura de Walt Whitman, nat en 1819 a West Hills, Long Island, Estat de New York, i mort en 1892, després d’una accidentada i aprofitada vida, sobre la qual tant s’ha parlat i tant voldria jo dir que no cap en aquest esbós(4). Ja veieu amb això que no es tracta de cap novetat literària. Més si per la data pot qualificar-se de vella, no així per la seva actualitat, que és més forta avui que mai, com passa amb tots els grans pensadors que s’han avançat al seu temps. Actual serà en tot cas per a nosaltres, que tant atraçats anem de cronologia ideal en vista les nacions que marquen l’hora del temps veritable.

CEBRIÁ MONTOLIU

(1) El veritable modernisme, així conegut per tot el món. El d’en Rusiñol és una aplicació local i en certa manera inversa de la paraula.

(2) Tot el demés que ha publicat, o ha permès publicar, pot reduir-se a comentaris d’aquest llibre o notes autobiogràfiques (cosa que en el fons ve a ésser igual, donada l’íntima compenetració d’un i altre), junt amb alguns petits espècimens de sa precedent producció literària. Heus aquí la llista de ses obres, tal com quedaren fixades en l’edició de 1892, el mateix any de sa mort, i tal com les segueix publicant la casa Small Maynard de Boston:
Leaves of Gras (Fulles d’Herba), un volum.
Prose Works (Obres en Prosa), comprenent tot el restant de sa producció literària, un volum.
Calamus (aplec de lletres al seu amic Peter Doyle), un volum.
The Wound Dresser (El Guarda-ferits), aplec de lletres escrites des dels hospitals durant la guerra de Secessió, un volum.
Aquests dos últims, editats pòstumament pel seu amic i biografiador, R. M. Bucke.

(3) Aquí tindria de defensar-lo, com la major part dels seus introductors i traductors, de l’acusació d’immoral, que constantment, i entre certa mena de gent, li ha valgut la seva franquesa de concepció i expressió, especialment en allò que ateny als fenòmens sexuals. Més jo conec prou dita mena de gent per a no perdre temps en semblant defensa, i sols me limito a advertir que tot aquell a qui escandalitzin certes expressions de la Bíblia, d’Homer i els clàssics grecs, del Dant, de Shakespeare i tots els grans poetes de la humanitat, farà santament de no llegir aquest llibre, la qual fonda moralitat ha sortit altrament prou victoriosa dels més formidables atacs per a ser ja més discutible.

(4) L’estudi complementari que havia d’acompanyar aquesta traducció, ha degut ser-ne segregat per sa considerable extensió i serà en breu separadament publicat.

Cebrià Montoliu: “Walt Whitman” dins Walt Whitman: Fulles d’herba. Barcelona: Biblioteca Popular de “L’Avenç”, 101, 1908, ps. 5-12.

De tant en tant, en el nostre món de misèries i conxorxes de veïnat, rebem visites de personatges superiors, que semblen enviats per la Providència a donar-nos lliçons d’una vida més sàvia. Quan arriben aquests estrangers, no sabem gaire quin destí ni quina tasca els duu. Vénen a viure entre nosaltres com reis destronats o prínceps que viatgen d’incògnit i s’acomoden com poden als nostres costums grollers i bàrbars. Duen generalment una vida modesta i apagada, i no ostenten ceptre ni corona ni cap distintiu que els faci senyalar amb el dit. Sovint silenciosos, passen desapercebuts del ciutadà vulgar, i moren ignorats, sense haver rebut altre homenatge que el de llurs íntims i familiars. De vegades eloqüents, i amb circumstàncies favorables, es guanyen l’admiració, de cop tímida i desconfiada, del transeünt, qui, endevinant llur grandesa sense compendre-la, sent segament de genolls davant de llur augusta presència. Llavors arriben a adquirir tal prestigi i autoritat entre els contemporanis, que els crítics posteriors, que no han experimentat aquell encís, diuen que són desproporcionats als llurs mèrits. I és natural que així sigui, car llur acció és d’una mena massa subtil per a poder ésser apreciada amb l’aparell crític comú, i llur influència massa fonda i general per a poder entrar en el domini de la consciència ordinària. Més encara, considerats amb el criteri mundà, llur interioritat com a homes es manifesta, car si bé s’interessen com qualsevol en les coses del món, i compleixen normalment els deures de ciutadà, no s’entrefiquen gaire en les petites lluites dels homes, i difícilment donen a les misèries que comunament els preocupen i separen la importància necessària per a brillar en tals palestres.

 

Per més que fondament humans en esperit i obres, llur humanitat sembla accessòria. Són homes en aquest món com podrien haver estat éssers intel·ligents en un altre planeta. Són vinguts simplement aquí, s’han adaptat a la nostra vida i parlen la nostra llengua. Quan ho fan amb perfecció, els diuen genis, car llur superioritat de naixença ens dóna la norma del progrés, i diuen amb to de certitud, com testimonis de vista, coses que per al comú dels mortals són matèria de somnis i faules, o quan més aspiracions vagues d’un avenir nebulós.

 

Mes, en general, no són genis ni herois en el sentit comú de les paraules. No ens meravellen per la volada de llur fantasia ni per la fulgor de llurs visions. No semblen instruments de cap misteriós i terrible agent sobrenatural. No ens esveren amb missatges d’ultratomba, ni ens sorprenen amb cap miracle. No són gens estrictament místics, ni profetes, per més que sovint en prenguin el posat i l’accent, i de vegades habitin les fronteres del món sensible i semblin enterats d’allò que passa terres enllà. Res d’això els caracteritza. En el fons són simplement homes de llinatge, que, vivint la nostra vida ordinària, encarnen amb més o menys perfecció, i sovint molt imperfectament, un tipus d’humanitat més alt i més noble. Són l’aristocràcia de l’esperit, la sal de la terra i, si no sempre amb llurs obres tangibles, en tot cas amb llur sol exemple i presència, els veritables educadors dels homes, que, sense esment, imiten llurs virtuts i maneres, com si instintivament veiessin en llur distinción el mirall de la majestat del déu interior que tots amaguen.

 

Els de la categoria dels desconeguts i silenciosos són legió. Ells formen la massa anònima ignorada, oculta sota terra, la base, la força, la solidesa i l’equilibri de tot l’esplèndid edifici social que ens abriga. ¿Qui no haurà trobat en el camí de sa vida algú o alguns d’aquests extranys personatges, que, sense afectar cap excel·lència ni mostrar cap superioritat, el meravellen per la serietat i sinceritat d’expressió, la integritat de caràcter i l’elevació d’esperit, deixant-li en l’ànima una impressió fonda, inexpressable, com d’una visió fugitiva d’alguna cosa massa pura i massa bona per a ésser creguda? Homes i dones, pertanyents a totes les classes i estaments socials, que no han sortit mai de la penombra de la vida obscura i en qui ningú s’ha fixat, d’on treuen aquests desconeguts, un es pregunta, en certs moments dats, generalment de prova per als més valents, aquella reserva inestroncable de força que despleguen tranquil·lament, quasi passivament, com l’ametler floreix en mig de l’hivern, incorruptibles com l’or, inflexibles com l’acer? Mes, passats aquells moments lluminosos, el misteri es clou sobre llurs vides, sempre envoltes en el silenci, la discreció i la modèstia, que al finir els amortallen al record de la posteritat.

 

Gran, immens, hauria d’ésser el nostre reconeixement i gratitud si fóssim un poc més allò que pretenem ser, envers aquesta heroica legió d’homes i dones silenciosos que amb llurs ignorats mèrits, virtuts i sacrificis ens permeten viure lliurement i impunement com criminals i prostitutes, malversant sense fre ni mida els grans tresors de salut per aquells pacientment acumulats. Car, de què servirien les nostres lleis de justícia, si no hi hagués homes justos? De què tots els codis de moral, sense homes bons? De què tot el gran aparell científic, sense homes savis? Truisme o paradoxa! Tant se val? Faci aquí l’home un punt de reflexió i convingui en què, malgrat tota la injustícia i fellonia actuals de les relacions humanes, que semblen annexes a la condició del món, si aquest és un ordre i no un caos, es deu exclusivament a la justícia i noblesa d’uns pocs entre totes les generacions que senten i viuen l’ideal de la raça i moren quasi sempre víctimes de la llur devoció. Més tot això amb prou feines pot dir-se sense caure en el delicte d’alta traició social, que tant horripila a la munió dels que viuen en la superfície de les coses. Deixem, doncs, sota el mantell de la nit aquesta noble falange d’herois ignots, i, mentre no arribi l’hora d’alçar-los el monument que mereixen, elevi’ls des d’ara qui els veneri un altar en el més intim del cor.

 

Epíctet, Marc Aureli, Montaigne, Pascal, Emerson, són alguns dels pocs que han escapat a la invasió implacable d’aquesta nit cimeriana, i d’aquests podem ja, parlar amb relativa certesa, car siguin les que siguin llurs vides, ells han parlat i han deixat escrits que, si imperfectes com obres, són sempre documents preciosos que ens revelen amb certa exactitud la selecta qualitat de llurs ànimes. Donant ullada en aquests documents tot d’una ens adonem d’un fet curiós que visiblement distingeix llurs autors. Pobres o rics; esclaus, burgesos o emperadors; creients, escèptics o ateus; optimistes o pessimistes; cínics, estoics o epicuris; pagans, cristians o protestants; idealistes, materialistes o positivistes; actius, sentimentals o reflexius; tota la rica varietat de la condició i de la pensa humana té en eixa casta representació. Mes, comparant aquests amb el brillant estol dels immortals en el qual seguici figuren, una qualitat els separa marcadament, donant caràcter a tot el grup: la manca absoluta de proporció entre llur influència i nomenada, i el valor visible i ponderable dels documents que han deixat. Cap gran epopeia o tragèdia, cap gran teoria o sistema físic o metafisic hi he llegit, ni tant sols cap invenció extraordinària ni sorprenent revelació d’idees originals o pensaments inèdits s’hi troben que ens expliquin a satisfacció llur influència, transcendència i immortalitat. No guarden ordre, mètode ni seqüència. Són simplement aplecs d’escrits curts, fragmentaris, inacabats, que ens encisen per la fondària del pensament i l’alçada de la visió, però que deixen l’ànima en suspens i desconcerten a qui busca una resposta concreta a la més petita qüestió. I tantmateix, i potser per això mateix, deixen en nostre esperit un rastre profund, indeleble. Sembla com si per vies secretes, sols conegudes a llurs autors, se dirigeixin dret a les facultats superiors del nostre esperit, fent-les vibrar en harmonia amb l’alta inspiració que els ha dictats, donant-los l’imperi perdut sobre els baixos instints i passions tumultuoses, i contagiant tot el nostre ser amb la rítmica pulsació de llur saviesa. És aixi com aquests llibres fragmentaris i aforístics, que res d’important proven ni afirmen, devenen, un cop coneguts, els nostres consellers i confidents íntims, els secrets inspiradors de cent obres voluminoses i actes heroics, i l’aliment sempre fresc i nutritiu de mil generacions. Car llur llenguatge és el d’un cor que parla a un altre cor deseixint-se de tot l’enfarfec de fórmules artificioses que comunament ofeguen aquella veu íntima, àdhuc quan són els savis i poderosos del món els que parlen; i allò que diuen no són purs conceptes d’una intel·ligència a la recerca d’explicació a l’enigma de l’univers, sinó franques i espontànies reflexions de savis que han viscut com homes llur saviesa, confosos en el terbolí del món, i ens donen, despullada de tot aparell doctrinal i com destil·lada en pures conclusions, la substància mateixa de llurs vides exemplars.

 

Aquí justament radica la virtut secreta que redimeix tots els vicis i febleses d’aquests assaigs incorrectes, temptatives migrades i tímids balboteigs, i els dóna l’autoritat i consideració que mereixen d’obres cabdals de la humanitat; car aquesta veu amb raó en llurs autors, no els escriptors imperfets, malastrucs, d’obres mancades, sinó els mestres venerables d’aquella preciosa ciència que no s’explica en els llibres, ni s’ensenya en les càtedres, i que forma tantmateix el primer substratum de tota la geologia social, la ciència de la vida, la tant mal entesa ciència del seny o del sentit comú. En ells, efectivament, es troba, profund, autèntic i sincer, tant, que sovint sembla contradir el seu nom, aquell bon sentit tant inútilment cercat en la cridòria dels discursos i l’enrenou de les discussions; aquell sentit que no és comú perquè sigui admès per convenció universal, sinó perquè és de tots en el pregon, enc que de ningú en l’exterior; aquell sentit on tots podem trobar-nos, i efectivament ens trobem, en les hores serenes, només gratant lleument la superfície; aquell sentit que és la fi i objecte de tota evolució el dur-lo a la superfície i fer-lo entrar en el reialme sempre creixent de la consciència; aquell mateix senit a què es refereix el seu mestre Emerson a l’escriure: «Digues la teva convicció íntima, i serà el sentit universal».

 

Essent ells els doctors d’aquesta petita ciència universal, els homes tots naturalment els escolten i els entenen, mig meravellats de trobar en els primogènits i escollits del món el mateix fons de veritat que regula llurs vides casolanes. És així com aquests savis que viuen habitualment en les fondàries a què nosaltres casualment solem davallar ens instrueixen amb el franc relat de llurs experiències, ens conforten amb la certesa de llurs visions, i ens guien amb la mostra d’allò que serà la consciència col·lectiva de demà. Cert que es dóna sovint el cas que llurs idees siguin de cop tingudes per folles i exòtiques; mes això no priva que amb el temps devinguin patrimoni universal, fins al punt de fer oblidar llurs emissaris. Es això el que va succeir amb els estoics, la qual flor és Marc Aureli, i el que comença a passar amb Emerson i el trascendentalisme anglo-americà. I no és estrany ni injust que així sigui, car els descendents habiten ja aquella terra inhabitable, colonitzada per llurs exòtics predecessors, es nodreixen eucarísticament de llur carn i sang, i aquests viuen eternalment, insospitats, impersonalitzats, en la carn i sang de les generacions successives. Ells digueren llur convicció íntima, i ara és devinguda el sentit universal.

 

No serà, doncs, inoportú que en la nostra època, vana i frèvola com poques, en que la humanitat, com un malalt en el paroxisme del desvari, sembla arrapar-se amb folla persistència a les bizarres fantasmagories del seu cervell sobreexcitat; no serà inoportú, dic, que acudim sovint als savis oracles d’aquests olimpians que, sense afectar cap superioritat ni distinció, sapigueren viure i mantenir-se equilibrats en el centre sempre quiet de les coses, des d’on es contemplen sense vertigen llurs revolucions harmonioses en el serè firmament. I, en això fent, cap figura, entre tot el brillant estol, més indicada per a començar, cap de més profitós estudi, que la darrera apareguda i, enc que eixida en llunyanes terres, la més nostra de totes; –car en el món de les idees la separació en el temps és cent vegades més sensible que la de l’espai, i dos antípodes que ensems vegin la llum no poden sinó reconèixer-se germans en tot allò que veuen i palpen. Cap més aposta, alhora, per a il·lustrar el temperament general de llurs confrares, que la diàfana i lluminosa figura d’Emerson on podem sense gaire esforç contemplar en viva i palpitant representació la suma i síntesi dels vicis i virtuts, mèrits i desmèrits característics de tota la colla d’ombres pàl·lides i fonedisses dels seus predecessors en saviesa.

 

 

BIOGRAFIA

 

Tractant-se d’un home que ha sigut qualificat de filòsof nacional dels Estats Units; que durant més d’un quart de segle ha tingut sospesa dels seus llavis i dels seus actes tota la massa de la seva nació i la part pensadora de tota la raça anglo-saxona; que ha sigut cent vegades biografiat per munió de crítics eminents, a molts extranyarà la declaració prèvia que hem de fer que Emerson no té gairebé biografia. Aquest autor desconcerta el crític curiós per la falta d’interès en sa vida, plana i monòtona com un llac en calma. Aquell gran home que va fruir en vida els honors de la immortalitat, es va conduir molt severament amb els seus biografiadors, segons palesament confessa un dels principals d’aquests, en Richard Garnett. «Amb ple coneixement –diu–que la seva història seria escrita, ell va creure convenient dur una vida buida d’incidents i d’absoluta conformitat amb la llei moral. L’historiador, contrariat, no pot comptar més que amb l’encís de la figura no gaire freqüent d’un que va viure com va escriure.»

 

Ah! I que bé escauen aquests mots en la nostra època de lluita frenètica per a conquistar un nom, una fama, una posició. Heus aquí un exemple no gaire freqüent d’un que espera assegut, i pensa, i amb la sola força del pensament esdevé el centre d’atracció de tota la corrua adelerada dels esclaus cecs de la inquietud. És que aquesta reposada actitud d’un que va viure com va escriure no sembla dir-nos més emfàticament que cap de ses sentències incomparables: «Per ventura el sol s’afretura per a concentrar en sa esfera el istema planetari, i per ventura cada planeta i cada satèl·lit no serven el lloc que de dret els pertoca? Calma, brava gent! Faci cadascú el seu deure, i calli. El teu lot, o porció de vida, et cerca, –digué el profeta Alí.– Per tant, estigues quiet i no el persegueixis».

 

Heus aquí com una vida tant sense incidents ni peripècies pot ser per a nosaltres del més viu interès, pel sol contrast que ofereix la rara existència d’un savi autèntic i sencer en un món on tot sembla conspirar contra la saviesa, i per les precioses lliçons que un tal contrast pot proporcionar a tots els que aspiren i lluiten per a assolir-la. En aquesta confiança exposaré alguns dels fets principals que es llegeixen en la biografia d’Emerson.

 

Ralph Waldo Emerson nasqué a Boston el 25 de març de 1803, fill d’un famós i excel·lent pastor protestant i descendent per ambdues línies d’una llarga nissaga procedent de l’emigració puritana, abundosa en clergues i acadèmics, on figura també el venerable fundador de Concord, ciutat de Massachusetts immortalitzada per llur gloriós descendent. Homes i dones austers, virtuosos i ferms, en llurs venes corria la sang més pura dels braus estoics, màrtirs de la fe, que en temps de la revolució anglesa abandonaren la pàtria per causes de consciència. Orfe de pare des dels cinc anys, fou educat junt amb els seus germans, per sa mare i una tia, dues dones evangèliques severes i exemplars, d’influència decisiva, sobretot la darrera, en el seu caràcter. Amb un coratge i paciència heroics, elles saberen afrontar serenament la gran misèria on la mort del pare deixava la família, i amb l’ajuda d’alguns amics i benefactors conseguiren criar i educar convenientment els quatre nois de què es composava; dos dels quals, certament, a més del què ens ocupa, foren d’un brillant avenir, el qual la mort prematura desgraciadament va segar.

 

Ralph Waldo fou posat a l’escola, on, sense demostrar cap talent especial, es feu notar des del començament pel seu caràcter esquerp i retret, pensatiu i silenciós. D’allí va passar a la Universitat de Harvard, cursant allí sense més distinció que sa habitual reserva maneres simples i delicades i conducta exemplar; i d’allí, després de tres anys de vaga forçosa per manca de medis, ingressà a l’escola de Teologia de Cambridge (EE.UU.) disposat a seguir la carrera eclesiàstica, que semblava vinculada a sa família.

 

El 1829 Emerson entrà de pastor en una església unitària de Boston, entregant-se amb tota fe i el major zel a les funcions parroquials. La consciència religiosa dels EE.UU. estava alesores en plena revolució. L’unitarisme, gràcies sobretot a les campanyes del gran Channing, havia triomfat, aconseguint no sols establir sòlidament la seva església, sinó, allò que és més important, sembrar una bona llavor de racionalisme filosòfic en les altres congregacions i en tota la teologia nacional, corsecada i estancada pel dogmatisme calvinista tradicional dels vells puritans. Emerson, admirador d’en Channing, en la qual escola s’havia format, entengué que la reforma no devia deturar-se en els límits d’una interpretació racional dels textos sagrats, i la prengué com punt de partença per a arribar a llur interpretació natural i simplement humana, segons el primitiu esperit en que foren escrits, amb independència de llur caràcter de revelats. Com a bon idealista, cregué en la possibilitat d’una tal reforma, i abraçà com la missió de sa vida l’apostolat d’un moviment que tendia simplement a fer, o tornar a fer, del cristianisme una religió de la humanitat, imposada sense més garantia ni autoritat que la puresa i la salut dels seus principis i preceptes morals, aproximant la teologia al camp de les ciències i de la literatura. Amb tot i aquestes idees, gràcies sobretot a ses apreciables qualitats personals, tacte exquisit i bona fe, el nou pastor es guanyà de bon principi l’afecte i l’admiració dels seus feligresos. Fou aquí on l’Emerson començà a revelar ses extraordinàries facultats i el tremp peculiar del seu geni, i a conquistar-se desde sa humil trona parroquial sa fama cada dia més extesa de pensador profund i original, i d’orador, sinó brillant i grandiloqüent, sincer, correcte, natural i feliç, posseït del do inestimable de convèncer i commoure fondament sense la més petita afectació de poder ni artifici retòric. Mes, amb tot el seu idealisme i optimisme, i a ésser la seva una de les esglésies més liberals i avançades del país, aviat arribà el dia que començà a sentir la tibantor dels motllos eclesiàstics i sa incapacitat tant d’adaptar-s’hi com de trencar-los. El seu pregon respecte a les opinions d’altri i cura escrupulosa de no ferir la consciència dels seus fidels, precipitaren el conflicte. Després de tres anys d’exercici parroquial, amb ocasió d’una diferència sobre el ritu de la comunió, es cregué en el deure de abandonar el seu curat, i sense despit ni amargor prengué comiat dels seus feligresos, resolt a desfer-se de tot impediment a la lliure i espontània manifestació del seu esperit.

 

Un viatge a Europa, on feu la coneixença del gran Carlyle, acabà de refermar-lo en son propòsit. Exemple frapant de l’afinitat ideal! Aquella gran torxa espiritual del seu temps, les quals potents reverberacions Emerson havia estat el primer americà en albirar, fou realment la meta íntima del seu viatge transatlàntic. Emerson era un desconegut a Anglaterra i Carlyle vivia absolutament isolat del món en la paorosa solitut de Craigenputtock. Com sota l’atracció d’una força irresistible, vencent tota mena d’obstacles, Emerson no va parar fins a trobar al seu germà gran, i tenir-hi una entrevista. El contacte es realitzà; un parell d’hores de conversa fou suficient per a què aquells dos grans desconeguts es reconeguessin germans, i per a fonamentar aquella fecunda amistat espiritual que, malgrat les fondes diferències de temperament, devia durar el restant de les llurs vides, Emerson partí consolat i reconfortat, i tornà a Amèrica beneint aquell llarg viatge a un Continent que li havia fet conèixer un Home.

 

Arribat al seu país, comença Emerson una nova vida, –la vida d’Emerson. El predicador unitari esdevé filòsof independent, abandona tota idea de fer devots, i es consagra a meditar i investigar pel seu compte, i a emetre lliurement ses opinions. Casat per segona vegada (sa primera muller va morir abans del seu viatge a Europa), s’estableix definitivament en una poètica estada semi-rústica als voltants de Concord, on, apartat de la fressa mundanal, es consagra a l’estudi i a la reflexió, sense descuidar el conreu del seu jardí. Des d’aquesta data sa existència raja plàcida i serena, sense entrebancs ni vacil·lacions remarcables, cap al solstici i a la posta. Encara predica ocasionalment algun sermó, si bé amb el caràcter de religiós independent de tota confessió establerta; mes el seu ofici és, i resta tota sa vida, el de conferenciant i escriptor públic. En aquell país i època, tractats de barbars, la conferència pública era un treball remunerat, sinó lucratiu, que donava subsistència a bon nombre de pensadors i investigadors. De la trona sagrada a la tribuna pública, la distància no és gaire gran. Emerson la salvà fàcilment, i des d’ara fins als seus darrers dies foren freqüents ses aparicions com a dissertant en les Sales de Conferències, de Liceus, Ateneus i altres entitats de tota la federació americana, on les seves oracions simples, enèrgiques, franques i concises, vibrants i sadollades de grans pensaments, aspiracions elevades i vistes amples i captivadores, desvetllaven en el públic un interès extraordinari. Refoses i retocades amb gran llibertat, aquestes lectures apareixien després en els aplecs d’assaigs que formen la massa de sa producció literària. Es així com, amb sols un petit canvi de direcció en sa carrera, troba Emerson el seu natural centre i esfera d’acció; –canvi tant fàcil com important, com que al deixar d’adreçar-se a una comunió de fidels, el món sencer esdevé l’auditori de sa sàvia i autoritzada paraula.

 

Mes aquella beneita solitud camperola de Concord no havia d’ésser durable. Aquell extrany exemplar d’un filòsof autèntic en una nació de mercaders esdevé naturalment el centre d’atracció d’un estol sempre creixent d’amics, deixebles i admiradors, que el distreuen del seu somni místic, interessant-lo activament en empreses i qüestions d’actualitat. De 1830 fins a sa mort, aquella casa, perduda en un racó de la nació, esdevé poc a poc la llar del pensament americà. Tant a Europa com a Amèrica començava una època de revifament intel·lectual extraordinari. Aquí, el gran desenvolupament material de la nació nord-americana d’ençà de la seva independència necessitava una confirmació espiritual. Aquell enorme cos de gegant, format en quatre dies i bategant amb la febrosa pulsació sa vida novella, necessitava una ànima, i Emerson fou son explorador i revelador. Política i econòmicament independent, la gran nació americana continuava essent espiritualment una colònia anglesa. Un crític nomena una memorable oració d’Emerson «la vostra Declaració d’Independència lntel·lectual». Un altre, el famós J. Russell Lowell, diu textualment: «Nosaltres estàvem encara socialment i intel·lectualment amarrats al pensament anglès, fins que Emerson va tallar l’amarra i ens va llençar als perills i a les glòries de l’aigua blava». Era, doncs, natural que al seu entorn s’aplegués la flor del pensament americà. Filòsofs, poetes, literats, artistes, predicadors, polítics i reformadors socials, tota la força intel·lectual del seu temps, s’unia amb fils invisibles en aquell home providencial que amb la força, la simplicitat i la claravidència del geni sabia explicar i definir amb gràcia i justesa meravelloses l’essència íntima de l’esperit nacional, ses belleses nadiues, sos fecunds recursos, ses grans esperances. Esperits i temperaments els més variats i contradictoris s’acordaven i entrecomunicaven per aquell centre pensant que a tots infundia calor i vida, i, essent de tothom i de ningú, romania sempre ell mateix.

 

Una notable concreció d’aquest fenomen fou la fundació en sa mateixa casa del famós «Club Trascendentalista Nord-americà», de tant humil naixença com poderosa influència en el pensament nacional. Un grapat d’idealistes excèntrics, –quatre boigs, que dirien ara,– l’inspirada i genuïna sibil·la Margaret Fuller, el gran ombrívol narrador Nathaniel Hauthorne, el cèlebre poeta-filòsof ermità de la selva de Walden Henry David Thoreau, amb un parell d’apòstols i utopistes, constitueixen el nucli primer d’aquesta estranya confraria que tot seguit creix i estén arreu les seves radiacions, atraient les principals figures de l’intel·lecte americà, com el gran polemista i reformador religiós, el «modern Luther», Theodor Parker, i el grandiós cantor de la democràcia, el famós poeta nacional Walt Witman. Naturalment, no podien mancar aquí les revistes indispensables, –primer The Dial, editat per Margaret Fuller, i després la Massachusetts Quarterly, per Theodor Parker, ambdós de curta però profitosa existència; com tampoc el seu corresponent infortunat assaig pràctic de reforma social amb el famós falansteri de Brook Farm, caracteritzat entre les altres utopies de sa mena per haver mantingut en la seva organització els principis de l’individualisme. En aquestes i altres empreses dels seus amics, si bé amb menys fe que benevolent simpatia, col·laborà activament el nostre contemplatiu. Ell fou l’involuntari inspirador, l’ocult mantenidor del foc sagrat que animava tota aquella estranya lliga que, amb tots els seus excessos i follies, tant poderosament contribuí a l’avenç de l’idealisme nord-americà.

 

Un segon viatge a Anglaterra, fet en el solstici de sa carrera, li conquistà la popularitat en l’antiga metròpoli, on els seus escrits ja l’havien sembrada en la societat literària. Unes quantes conferències en els principals centres intel·lectuals de la nació i entrevistes amb els seus gran homes de lletres ocupen aquest segon breu sojorn a Anglaterra, tant profitós a l’avenir intel·lectual d’aquesta com al de sa antiga colònia.

 

Retornat al seu racó de Concord, reprèn Emerson sa vida habitual que llisca suaument del zènit cap a la posta. A penes cap incident remarcable ve a torbar la plàcida serenitat dels seus dies, sinó és la campanya anti-esclavista i la guerra de Secessió en que terminà, en les quals ell prengué part activa i es conduí en tot com un home i com un patriota. A mida que creix en anys, creixen sa fama i sa autoritat. Aquell modest i taciturn estudiant de Harvard i de Cambridge, aquell incomprès, enigmàtic pastor visionari de l’església de Boston, és ara la primera llum intel·lectual de la Unió Americana. Els seus actes i gestes més insignificants són atentament observats i comentats per tot el poble, que l’estima i venera com una institució nacional. Mes, amb tot, a poc a poc ses facultats disminueixen. L’antic vigor i llustre de la frase, l’originalitat i ardidesa del pensament, el càustic encís de l’expressió, s’enlloren i esmorteeixen, cedint plaça al nou estil més planer i casolà de ses darreres obres, on, amb el to més simple i familiar, s’ocupa amb preferència dels problemes d’actualitat i dels interessos comuns de la vida quotidiana. Llavors el místic panteista de Natura, l’inspirat profeta no conformista, amb vores d’anarquista, dels Assaigs, esdevé el moralista prudent i concirós, ple de seny i sentit comú, de Conduct of Life i Society and Solitude, i apareix en tota sa puresa el diligent pastor matinal que amb tant d’encís ens pinta Maeterlinck, el bondadós i fidel «aimador dels homes», com li plau a ell mateix anomenar-se.

 

Mes per això sa popularitat, lluny de minvar, augmenta cada dia, segons es pot veure en el cas següent. El 1872 un foc destrueix totalment sa casa. Emerson, que mai havia estat ric, es troba amb això en la misèria. Immediatament una subscripció popular posa en ses mans uns quants mils de dòlars que l’indemnitzen amb excreix de la pèrdua soferta. Mes malgrat la satisfacció que això naturalment li produí, el cop era massa fort per a que sa salut, minada pels anys, no se’n ressentís. Aconsellat pels seus amics, emprèn un tercer i darrer viatge a Europa, i en tornant a la seva ciutat es veu sorprès per una graciosa manifestació que pinta un home i un poble. «Com la màquina arribava a l’estació diu en Garnett –va engegar un xiulet de triomf; trons i repics respongueren de la ciutat; i Emerson, escortat amb música, entre fileres de somrients nens d’estudi, troba sa casa reconstruïda, amb cada llibre i pintura en son lloc acostumat.»

 

Aquesta bella i espontània mostra d’afecció popular, anticipació al·legòrica del coronament de son geni i consagració de sa fama que la posteritat li preparava, marca justament l’epíleg de sa vida. Deu anys encara visqué, anys de reclusió, de silenci i de preparació per al traspàs final. Conseqüent amb el profund optimisme que va encoratjar tota sa vida, vegé amb serena i somrient conformitat com ses forces minvaven i ses facultats un jorn tant potents i subtils, s’afeblien gradualment, fins que, l’hora de la deslliurança arribada, el 27 d’abril de 1882, enmig del condol de tot un poble, aquella ombra del gran home i gran pensador que fou Emerson s’esvaí dolçament en el repòs de la mort.

 

Aquests són, suscintament exposats, els fets capitals de la vida sàvia i santa d’Emerson. En ells m’he entretingut amb complaença, mogut no sols per l’ensenyança particular que molts en ells poden trobar, sinó també per veure en el medi i circumstàncies en que es varen desenvolupar un gran interès d’actualitat per a la vida nacional nostra. També nosaltres som un poble nou en certa manera, i també nosaltres necessitem una ànima i la cerquem, i l’hem de cercar obstinadament si volem viure; i, a l’entretant que el seu verb revelador no aparegui, devem treballar en fer-nos dignes d’ell i en preparar sa vinguda i sa habitació entre nosaltres com una verge prudent a la vinguda de l’espòs. Si vindrà o no vindrà, amb certesa no pot dir-se; mes això sí pot assegurar-se, que sols arribarà quan estiguem preparats per a rebre’l d’una manera digna de sa majestat, com els sorruts botiguers yankees saberen acollir i festejar el bell geni deslliurador de la llur ànima.

 

 

BIBLIOGRAFIA

 

Aquestes són les principals de les obres conegudes d’Emerson, amb les dates de llur primera publicació.

 

Natura.......................................................................... 1836

Assaigs (1a sèrie)......................................................... 1841

Assaigs (2a sèrie)......................................................... 1844

Poemes........................................................................ 1847

Miscel·lànies................................................................. 1849

Homes representatius.................................................... 1850

Perfils anglesos (English Traits)................................... 1856

Conducta de la vida...................................................... 1860

May Day i Altres Peces................................................ 1867

Societat i Solitut............................................................ 1870

Lletres i Fins Socials..................................................... 1876

Correspondència de T. Car1yle y R. W. Emerson......... 1883

 

Deixant per a un altre volum d’aquesta BIBLIOTECA el fer un estudi de la personalitat literària d’Emerson, acabaré aquesta llarga introducció amb unes notes sobre

 

 

LA PRESENT TRADUCCIÓ

 

Els dos assaigs traduïts formen part del primer aplec publicat per Emerson. És aquesta, entre totes, la més emersoniana de ses obres, la revelació més franca i més feliç de sa personalitat. Escrita en el fort de ses facultats, és la vera flor de sa producció literària, que basta per si sola per a acreditar un pensador i un vident. Amb la modesta vestidura d’Assaigs, aquests escrits ens presenten, condensada i expremuda en forma de prismàtiques sentències, la substància mateixa de les vistes d’aquell gran intel·lecte en les més greus i més variades qüestions d’universal actualitat. La Història, La confiança en sí mateix, La compensació, Les lleis espirituals, L’Amor, L’Amistat, L’Heroïsme, La Super-Ànima, Cercles, L’intel·lecte, L’Art, són els titols de cada un d’aquests assaigs, que constitueixen altres tants joiells literaris. La tria dels dos que avui ofereixo al lector respon al meu intent de presentar-li una de les més notables modalitats del pensament del llur artífex, puix ells ens donen l’expressió culminant d’aquell aspecte més atractiu i remarcable del seu esperit, que, per una singular coincidència, ens resulta alhora el més necessari i més fàcil de compendre i assimilar, –vull dir el seu absolut i radical individualisme, l’independència feresta de son ànima anglo-saxona. Tant en l’un com en l’altre assaig, –en el primer desenvolupant ses línies generals, i en el segon fent sa aplicació a l’important capítol de les afeccions,– es troben les arrels i l’essència íntima d’aquest gran traç d’aquella raça, que expandit fins a l’exageració per la gran nació americana, constitueix tantmateix un dels seus molts punts, potser el més remarcable, de coincidència amb el nostre esperit tradicional.

 

Aquí també amb meravellosa claredat es transllueixen les pregones arrels religioses d’aquest gran caràcter nacional, i pot alhora observar-se com aquesta mateixa independència individual, al traduir-se així socialment, dóna per resultat aquell altre caràcter igualment essencial, i en apariència antagònic, d’aquella raça, –l’esperit democràtic. Efectivament, la democràcia, tant mal entesa en altres pobles, no representa aquí l’anulació, ni tant sols disminució, de l’individu, sinó justament sa exaltació al grau més elevat de l’independència sobirana. Com poden conciliar-se ambdós contraris, llur origen i natural fonament religiosos ens ho expliquen, car en el fons aquest arrelat individualisme democràtic no es més que una conseqüència natural del simple reconeixement i adoració de la divinitat obrant en cada home i manifestant-se en els més petits dels nostres actes. Vegi’s per aquí com l’antiga saba de les primeres fraternitats cristianes, vigoritzada per l’individualisme anglosaxó, gràcies sobretot a l’impuls donat per la reforma presbiteriana, rebrota avui i floreix amb tota sa força en la constitució social i política del més modern i progressiu dels pobles contemporanis. Això, que no es llegeix literalment, però que traspua en cada frase d’Emerson, forma la base del seu immens humanisme i ens dóna la mida del gran valor educatiu dels seus escrits. Car –i aqui jau la diferència entre aquest individualisme i el de les escoles materialistes– a l’explicar-se a si mateix, a l’afirmar-se a si mateix, a l’absoldre’s a si mateix, al proclamar-se a si mateix, aquest gran home, amic dels homes, no fa més que explicar, afirmar, absoldre i proclamar la seva humanitat, com la cosa més alta i més noble que pugui asseure’s en el tron del món; i aquesta proclamació, no dictada per l’instint cec i egoista, és un imperatiu de la raó que, lluny d’excloure, enclou tots els homes. Son simple humanisme el converteix en la més solemne declaració espiritual dels drets de l’home, al qual ús i fruïment tots per igual estem cridats. ¿Per ventura no hi ha d’haver entre l’afirmació de l’home en la ciutat i la de la pantera en el desert tot l’abisme que existeix entre la raó i l’instint? I quant fàcilment un poble es deixa caure en aquest abisme amb tants treballs franquejat, així que el ressort moral de la raó, que és la fe en l’ideal, es debilita, ens ho pot ben dir l’imperialisme britànic que ha amargat els darrers jorns de dos representatius tant diferents com Ruskin i Spencer.

 

Declaracions franques, sinceres, ardides i categòriques; apel·lacions fervents als immensos poders latents de tot home; clams lacònics, que obren íntimament com silencioses sotragades elèctriques; vels que s’escorren per tots costats convidant-nos a vistes meravelloses en el món exterior i interior; tot encaminat a impulsar l’home vers l’absoluta afirmació de si mateix, tranquil·litzant-lo amb la certesa que aquesta via, tant lluny com la segueixi, no l’isola, ans el lliga sempre més amb l’univers, i tot dit amb el front serè, el posat tranquil i la rialla als llavis d’un «gimnosofista assegut en un marge florit», –això és Emerson. És això que avalora els seus escrits, i és això que m’ha encoratjat en ma tasca de donar-los forma catalana. Que puguin ells contribuir a vigoritzar la nostra anèmica societat, on l’afebliment dels caràcters i el raquitisme dels esperits és proporcionat a aquell que s’observa en els cossos, i potser tant com aquests, necessiten aquells una mica del tractament de l’aire lliure i rustificació natural, avui en voga. És, doncs, com a tònic i reconstituent de força íntima incontrastable que avui ofereixo al lector aquest petit treball. Que puguin ses cordials efusions reconfortar-lo, i augmentar el seu goig de viure amb l’afirmació de la santedat del seu destí. Les mateixes exageracions on sens dubte, incorre l’autor, conseqüència natural del seu particular punt de vista, ajuden a que el remei produeixi tot son efecte terapèutic. Si algú se’n ressent senyal que ja reacciona i que el metge ha posat el dit en la nafra.

 

 

Referent a la traducció, dec advertir, tant en defensa pròpia com dels seus demés traductors, que Emerson es tingut en son país com gairebé intraduïble, per l’identificat que està el seu estil amb la natura íntima de l’esperit anglo-americà. Això ens explica també l’escassa fortuna de ses traduccions, sobretot en les llengües neo-llatines, si es compara amb la gran popularitat de l’original en son país. Literàriament parlant, l’estil d’Emerson representa el punt culminant de l’evolució d’un gran caràcter essencial de la llengua anglesa, –la concisió. És tant extremada la d’Emerson, que dubto que enlloc, entre totes les literatures puguin trobar-se exemples més feliçment elaborats d’aquesta gran qualitat del llengüatge. Aquí està la principal dificultat del traductor, car no essent aquesta concisió artificial ni accessòria, sinó expressió natural de l’esperit de l’autor i de sa llengua, deu respectar-se sots pena que es perdi l’encís principal de sa paraula. Mes, per altra part, quina parla és capaç de seguir l’anglesa manejada per Emerson en aquesta via? Que jo sàpiga, no cap. Amb tot, si alguna entre totes està en disposició de provar-ho, és sens dubte la catalana. És per això que, tot i coneixent les grans dificultats de la tasca, m’he decidit a separar-me del sistema seguit per la majoria dels traductors. Concretant-me als Assaigs i la traducció d’en I. Will (1) com la més coneguda i que indubtablement ha servit de model a les traduccions castellanes últimament aparegudes, sa excessiva verbositat fa que, al meu entendre, més que traducció, tinguin de considerar-se en general com una paràfrasi o comentari, i no precisament afortunat, de l’original. Dol verament a aquell que estima Emerson per coneixença directa, trobar tant poc del seu esperit i tant del traductor en un treball que, just es confessar-ho, tant ha contribuït a divulgar-lo per tot el món.

 

Ferm en mon propòsit de romandre a tota costa fidel a l’original, potser hauré caigut en el perill oposat d’una extremada al·literació, amb els seus defectes consegüents d’obscuritat i violentació de la nostra parla. En quant al primer, tinc que donar, en disculpa meva, la part que li pertoca a l’autor, que no és petita, car les seves reticències són nombroses i fondes, i he cregut preferible respectar-les a dissimular-les amb explicacions capritxoses. El segon defecte no em fa tanta por, car com que no crec que la sintaxi catalana sigui prou perfeccionada per a permetre a la nostra llengua una imitació satisfactòria dels més subtils refinaments de l’anglesa, considero aquest defecte en cert grau inevitable en una traducció fidel, i m’hi conformo de bon grat, pensant que amb semblants temptatives és com una llengua rovellada pel desús pot adquirir l’elasticitat i finesa necessàries per a adaptar-se a totes les manifestacions del pensament modern. Sigui com vulgui, no tinc l’ambició de presentar res de perfet ni definitiu, i prego al lector perdó per les tares d’un treball que sols a títol d’assaig publico, i que segurament, en no essent per l’oportunitat que aquesta Biblioteca m’ofereix, no hauria donat a l’estampa fins a poder-ho fer amb una perfecció més digna del seu model.

 

(1) Sept Essais d’Emerson, traduits par I. Will, avec une préface de Maurice Maeterlinck (Bruxelles, Lacomblez, 1894).

 

MONTOLIU, Cebrià. 1904. “Introducció” en EMERSON, Ralph Waldo. 1904. La confiança en sí mateix; L’Amistat, Barcelona, “L’Avenç”, 5-30.

Sa fas coneixían

núvols y montanyas,–

la imatje, hom diría,

de llurs propias caras.

EMERSON

 

 

Galantment invitat per JOVENTUT, al pendre de nou la ploma en ma tasca de fer coneixe al present autor, poca cosa’m caldrá afegir, com á preliminar, á lo que deixo ja avensat en altre lloch (1), fora d’unas notas explicativas del present llibre, y un breu esbós biográfich, que dada la naturalesa de aquell trevall, no havía trobat allí lloch convenient. L’objecte d’aquell assaig era simplement exposar en el més reduhit espay possible la substancia de l’obra inagotable del genial pensador; y’m va semblar que á un trevall d’aquella índole no escauría altra mena de biografía que la interior ó psicológica, –las vicissituts de la vida d’aquella ánima extraordinaria. Aprofitaré, donchs, gustós, la ocasió que se’m presenta pera omplir aquell buyt inevitable. No sé si aquella obra realisa’l fi pera que fou escrita. Sols sé que, malgrat el meu ulterior estudi de sa materia, poca cosa que no fos de detall hauría de cambiarhi si tingués de comensarla altre cop; y á ella, donchs, dech referirme pera tot lo que sigui exposició general de la pensa y obra de J. Ruskin.

 

Tal volta presumtuosa y certament desigual á las mevas forsas, un cop realisada aquella tasca, ve ara’l moment de continuarla y completarla; y aixís com avans sols me vaig contentar ab «fer una senzilla presentació» de la figura d’en Ruskin, será ara’l meu objecte presentar ab més detall un sol cantó de sa variable fisionomía –aquell aspecte de sa personalitat que crech fonamental entre’ls demés, si es qu’algún pot aixís nomenarse– l’amor á la Natura. Aquest amor á la Natura, ab tot y bategar ab forsa en totas las sevas obras, esclata d’un modo suprém en els cinch volums dels Pintors Moderns, y es per aixó que á ells principalment he acudit pera remassar el meu material. Aquesta gran y constant passió de la seva vida, combinada ab el carácter arrebatat y reflexiu alhora del nostre autor, afecta una rara dualitat de forma, en la qual el naturalista y’l poeta s’acusan ab igual relleu. Íntimament y extranyament combinats ab aquest sentiment, hi há l’entussiasme estétich y la preocupació moral, –els altres dos elements generadors de sa complexa constitució; é íntimament y extranyament combinats, en aquesta obra, el poeta, el naturalista, el moralista y’l crítich d’art, tots tom per tom apareixen y desapareixen en el fons comú d’una eloqüencia y d’una gracia de dir sempre brillants, exquisidas é inimitables.

 

Inimitables! Més que descripcions, paisatjes ab paraulas, pinturas sense colors, poden dirse molts dels fragments traduhits; y més que pinturas semblan alguns trossos auténtichs arrencats al viu de qualque xamosa escena natural, ahont el mágich pintor acaba per fondre’l darrer vestigi de sa personalitat en el rull indecís d’un rieró ó en l’imperceptíble aleteig d’un insecte. Aytals passatjes, si no la part essencial, son certament la més hermosa d’aquesta, com de sas altras obras. Ells constituheixen pera’l lector una atracció mágica, irresistible; mes també pera’l traductor una dificultat insuperable. Perque cal advertir que lo que’l lector superficial pendrá potser per sonoras parrafadas d’una oratoria buyda y brillant, ó per barrochs apilotaments de jochs de paraulas, son en realitat sólits fragments d’una poesía inédita que canta y observa alhora, y anota ab religiosa reverencia y minucia científica las lleys y las maravellas més retretas de la creació. Aytals fragments son molt justament comparables als quadros d’en Turner, quals bellesas, que molt sovint cantan, foren en, part llur inspiració. Com en aquellas pinturas, cada exemplar es en aquests la expressió escrupulosament fidel d’un moment psicológich de la Natura. Uns y altres mostran envers ella aquell misteriós poder d’adaptació, tan remarcat en en Shakespeare, que sembla una característica dels genis inglesos. La harmonía que’ls regeix no es lógica, peró es natural. Ells corresponen exactament al llur model, y aixís com cada pinzellada en els uns, cada paranla en els altres té’l seu corresponsal en la Natura que’ls ha inspirats. Aquesta íntima harmonía’ls dona tal carácter de precisió com sols la vida pot donarlo; y cert detall, en apariencia insignificant, pot mudar, inconsideradament tractat, una representació palpitant en un pilot de paraulas sense sentit. Aquest miracle demana per altra part un absolut domini de la técnica, y tal pot considerarse’l que tenía en Ruskin del llenguatje. En realitat, consideradas de part de fora, moltas de sas célebres descripcions no son altra cosa que monstruosos agombolaments de imatjes y conceptes, mantinguts ferms per sa extraordinaria potencia de ritme, justesa de vista y gracia d’expressió. Caldría parlar una llengua tan subtil y elaborada com la inglesa, y manejarla ab el lliure domini d’un Verdaguer, pera rendre dignament tals maravellas literarias, únicas potser en el món, y sense disputa en la llengua inglesa. Lluny de mi tals pretensions, Mes també lluny de mi aquella falsa modestia que per por d’esguerrar una obra abandona un noble fí. Advertit, donchs, el lector de lo inaccessible de ma tasca, aquí li presento’l meu treval1 dihentli: «Com un pintor en un museu d’obras mestras, ó mellor, en una excursió per un país de fadas, he trevallat llargas horas en copiar lo que no pot copiarse. No he estalviat temps ni molestia. Si algún pálit reflex del meu model pots fruhir encar en mos borralls, satisfet quedaré de la meva obra. Tota taca ó defecte qu’en ella trobis l’accepto gustós com meu. Si t’enutjo, sols te pregaré una cosa: que pensis en el fí que m’ha guiat y no m’ho retreguis.»

 

 

JOHN RUSKIN (2)

 

 

Els núvols y las mon-

tanyas han estat ma vida.

RUSKIN

 

 

John Ruskin nasqué á Londres en 8 de febrer de 1819. Els seus pares eran d’origen escocés y de classe burgesa, si bé abdós procedian dels més nobles llinatjes d’Escocia. El seu pare, John James Ruskin, comerciant diligent y honrat, ab ribets de poeta y artista, s’havía dedicat desde sa joventut al comers de vins de Xerés ab la rahó social «Ruskin, Telford y Domecq», negoci qu’ab el temps li valgué una fortuna. Sa mare, Margaret Cox, educada en els principis del més auster puritanisme, era una perfecta mestressa de casa, dona de pocas fantasías, modesta ilustració y rígida voluntat.

 

John Ruskin fou el fill únich d’aquest matrimonit y afegint á aquesta circunstancia la extraordinaria precocitat de sa inteligencia y la delicada salut del seu fisich extraordinariament sensible, no es d’extranyar que la criansa del fill absorbís completament la vida dels pares. Malgrat aixó, gracias als severs principis de la mare, la educació no fou gens consentida; ans al contrari, si d’alguna cosa pecá, fou de massa rigor y d’extremada atenció.

 

Aquella criatura quasi desde sa naixensa’s revelá com un infant prodigi. Als quatre anys aprenía ell sol de llegir y escriure. Als set anys comensava á fer composicions originals en vers y prosa qu’omplían de goig y esverament als seus pares. «Henrich y Llucia (Harry and Lucy)—Volúm I ab planxas al coure—Imprés y compost per un nen petít y també dibuixat», es el títul original d’un d’aquells assaigs, ahont la criatura posa en boca d’uns infants els seus primers coneixements de las lleys físicas. Tot aixó feu naturalment concebir als seus pares las més falagueras esperansas. Guiats de la preocupació religiosa, ells volían dedicarlo á la Iglesia, somniant ab fonament de véurel arquebisbe anglicá als 50 anys, y vers aquest fí fou endressada la seva criansa. La mare, capficada ab l’alta missió que Deu li havía confiat de guiar els primers passos del seu futur genial arquebisbe,’l mantenía en la més absoluta reclussió en el sí de la familia, convertida en una mena de capella inviolable ahont l’infant miracle ocupava’l santuari. Cada día li llegía un capítul de la Biblia, y ab una constancia heroica li’n feya apendre de cor passatjes sencers. Las solas joguinas permesas eran un carret, una pilota y una capsa de mahons de fusta; y ab aixó y’l seu cap meditador y fins sentits, l’infant era deixat llargas horas á vagar sol pels caminals del bell parch de Herne Hin, gaya y confortable residencia de la familia als encontorns de Londres.

 

El seu pare, molt aficionat á la literatura y á la pintura, y entussiasta endemés de las bellesas naturals, trobá en la felis marxa dels seus negocis amples medís pera cultivar sas aficions, de las quals feya participar á sa reduhida familia. Tots els vespres, acabada la feyna del dia, reunida aquella trinitat, llegia’l pare en veú alta’ls seus autors favorits –W. Scott, Shakespeare, Homer, Byron. En els seus freqüents viatjes comercials sempre trobava temps pera visitar els museus y coleccions particulars de pinturas, y’ls monuments histórichs de las poblacions qu’atravessava. Mare’y fill l’acompanyavan en aquests viatjes, el noy cómodament instalat en el carruatje (encara no hi havía carrils), assaborint ab el pare las bellesas del paissatje que’s desplegava al llur pas, y compartint, en una paraula, totas las emocions estéticas d’aquell esperit cultivat y romántich.

 

Aquesta extranya atmósfera de purisme moral, refinament estétich y naturalísme sentimental, fou el bressol de la seva infancia, y sagellá tan de bona hora son cor sensible y son cervell potent, qu’encara no contava quatre anys que ja barbotejava sermons sobre’l tema «Homes, siguéu bons», y á la mateixa época, quan el pintor Northcote li feya’l retrat, al preguntarli qué volia per fons, aquell marrech de tres anys y mitj respongué: «Montanyas blavas».

 

L’exemple esmentat de Harry and Lucy ens proba que ja desde sa primera infancia s’havían manifestat en ell sas dúas grans aptituts de naturalista y dibuixant. Ab tot, no foren aquestas, sínó las poéticas las que primer va conrear. Durant la seva infancia y primera joventut, encoratjat pels seus pares, ell se cregué poeta y escrigué gran nombre de poemas y poesías, influhidas de Byron y Scott, que circularen privadament entre’ls amichs, y més tart foren publicadas per son pare. Malgrat contenir grans bellesas, y haver un dels seus poemas obtingut el premi en el concurs «Newdigate» d’Oxford, son aquestas poesías molt inferiors á sas obras en prosa. Ell mateix reconegué més tart que no era aquesta sa vocació y deixá d’escriure versos.

 

Al mateix temps no descuydava’l dibuix, en qual art ell trobá un primer guía excelent en’la persona del seu pare, qu’era un aficionat gens vulgar. Després, al costat de diferents mestres, seguí perfeccionantse en la pintura, que fou una passió constant de sa vida y un auxiliar poderós en sa futura carrera de naturalista y de crítich. Eran tan notables las sevas dots en aquest punt, segons las deixa i plenament demostradas en las magníficas ilustracions de las sevas obras, que hi ha hagut crítich que s’ha lamentat de qu’en Ruskin no’s dediqués exclusivament á la pintura, assegurant qu’hauría arribat á ésser un paisatjista eminent.

 

Als 15 anys, signant ab l’expressíu pseudonim de «Kata Phusin» (segons natura), comensà á escriure en revistas articles sobre geología y ciencias naturals, y més tart sobre arquitectura. Assaig sobre la estratificació geológica del Montblanch,—Investigació sobre las causas del color de l’aygua del Rhin,—La Poesía de l’Arquitectura; ó l’Arquitectura de las nacions d’Europa considerada en sas relacions ab las escenas naturals y’l carácter nacional,— son alguns dels respectables temas ab que s’atrevía entre’ls 15 y 18 anys; trevalls que aviat guanyaren á «Kata Phusin» una bona anomenada.

 

Fins aquí hem pogut observar en el jove Ruskin elements pera moltas y grans cosas. Aquella infancia portentosa semblava augurar un bon poeta, un pintor eminent, ó un gran naturalista. Dos fets en apariencia insignificants determinaren en ell sa primera voació de crítich ab que feu sa entrada definitiva en la vida pública. En 1832, ab ocasió del seu natalici, Mr. Telford, el consoci del seu pare, regalá al noy Ruskin la Italia de Rogers, ilustrada per Turner. En aquell temps, en Ruskin encara no havia sentit parlar del genial pintor, en no essent algún cop casualment per son mestre de dibuix. Las famosas vinyetas d’aquella obra produhiren en son cor d’infant una impresió tan fonda, qu’en Turner restá des d’aquell día’l seu ideal en art. Aixís no es estrany que quan en 1836 va llegir Blackwood’s Magazine una violenta diatriba contra uns quadros d’aquell pintor, que alashoras entrava en el seu tercer istil tan discutit, en Ruskin, sentintse ferit en lo més pregón, enviés á dita revista una llarga epístola (3) en sa defensa. Aquesta lletra, qu’ell ab rahó nomenava’l primer capítul dels Modern Painters, posteriorment remanegada y aumentada, prengué forma definitiva en el primer volúm d’aquesta obra, que fou publicat en 1843.

 

En 1837 el crítich incipient feya sa entrada en la Universitat d’Oxford, ahont va seguir durant tres anys els seus estudis, sense res de notable sinó un gran aborriment per la ciencia oficial y las costums escolars. Sense’l més petit interés per ells, fou tant mateix un estudiant formal y aplicat, y obtingué ab honors el títul de Batxiller en Arts. En aquesta ocasió fou quan en Ruskin abandoná definitivament tota idea de devenir bisbe, ab gran disgust dels seus pares. Llavors, per primera vegada en sa vida, «vegé d’una manera vaga que sa missió era la d’un poeta en prosa de la Natura y del Art».

 

Fou també durant aquests anys de sos estudis que’s desenrotllá en son tendre cor el petit drama del seu primer amor. En 1836 arribava á Herne Hill, pera passar una temporada ab els Ruskins, Mr. Domecq, l’altre consoci de son pare, acompanyat de sas quatre fillas, jovas, gayas, bellas y educadas á París; y aquell esquerp minyó que, absort en sa vida quasi monacal, havía arribat als 17 anys sense adonarsen de las fillas de Eva, caygué na­turalment á la primera encontra, y s’enamorá de Adela Clotilde ab tal ardor, que segons la graciosa expressió de sas memorias «en quatre días quedá reduhit á un blanch munt de cendras». Dimecres de cendra, afegeix, que va durar quatre anys. Per sort ó per dissort la seva Adela no’l va correspondre, y com que’l sech calvinisme de Mrs. Ruskin s’escruixía devant la idea d’una nora católica, l’infelís amant tingué de renunciar al seu bell somni; mes no sense que aquest sacrifici posés en perill sa feble vida. En 1840 Adela’s va casar, y dos mesos després síntomas alarmants de tisis obligavan á J. Ruskin á suspendre’ls seus darrers exámens d’Oxford, y á rodar durant dos anys ab els seus pares, fet un inválit, per Fransa, Italia y Suissa. Aquí, per fí, recobrá la salut del cor y la pau del esperit. Ja en un viatje anterior (1833) la vista dels Alps havia estat pera l’infant una revelació decissiva de sa vida. Desd’ara, en totas las crisis de sa tormentosa existencia, acudirá com á ultim remey, en cerca de reconfort físich y moral, á aquest gran temple de la Natura, com ell l’anomena, del qual ell ha d’ésser el sublím sacerdot. Fora d’aquesta violenta sotragada y fonda depressió de quatre anys, aquest amor no sembla haver afectat essencialment el curs general de sa vida pública; com tampoch els seus estudis d’Oxford, prescindint de la severa disciplina intelectual á que’l someteren, y de la experiencia de món que li donaren.

 

Menys encar sembla haver influhit en ella’l seu desgraciat matrimoni, aquesta segona novela de sa vida, que fácilment hauría acabat en tragedia, en no essent la gran fermesa y magnanimitat desplegadas pel nostre héroe. Casat en 1848, á instancias dels seus pares, ab la bella Euphemia Gray, se vegé als cinch anys de matrimoni abandonat per ella; é instada la demanda de divorci, fou romput el llas de conveniencia que no havía pogut mudarse en afecció. Ella’s va casar al poch temps ab el pintor Millais, amich d’en Ruskin, y aquest va tornar seré y perdonant al costat dels seus pares, demostrant en tot aquest assumpte una estoíca conseqüencia ab sos principis. Filosóficament enfonzat en sos estudis, resistí quasi sense vacilar aquella ratxa tempestuosa, y durant aquests anys de proba dúas de sas obras més bellas y més importants eixían á llum —Las set Llantias de l’Arquitectura y’ls tres volums de Las Pedras de Venecia.

 

Aquestas grans obras, junt ab un gran nombre de menys importants, aparegueren intercaladas entre’ls cinch volums dels Pintors Moderns. A la publicació en 1860 del darrer volúm d’aquesta, en Ruskin tenía afirmada entre son públích una autoritat, en materias d’art, qu’havía anat sempre en aument, fins arribar á exercir en el gust inglés una influencia quasi absoluta.

 

Arribat ab aixó á sa plena virilitat y al domini de sa forsa literaria, el crítich celebrat fa un cambi de direcció en sa carrera, que si extrany en apariencia, no es més que natural y 1ógich, prenent en conte sa sinceritat y resolució de carácter y l’esperit de sa doctrina estética, puig que no es en el fons altra cosa que una rigurosa aplicació dels seus principis. En el mateix any de 1860, ab gran estupor dels seus amichs y del públich, desde las columnas de la Cornhill Magazine romp el foch d’una manera estrepitosa y violenta contra las teorías económicas á la moda. L’efecte d’aquests articles en el camp sociológich, es sols comparable al produhit en el camp del art pel primer volúm dels Pintors Moderns. Basti dir qu’arribaren á tal punt las protestas, que l’editor de la revista, Thackeray, se va veure obligat á retornar al autor sense publicar el darrer de dits articles. Mes en Ruskin no era home que tornés fácilment enrera; publicá’l seu trevall en el volúm que porta per títul Unto this Last, y seguí impávit la nova campanya. De 1860 á 1870, sens abandonar del tot las qüestions artísticas, se consagrá ab totas sas forsas al estudi dels problemás socials, morals y económichs, afirmant cada día ab més coratje sa nova missió redemtora.

 

En 1870, nombrat professor d’Art de la Universitat d’Oxford, inaugura las series de conferencias que d’un modo tan brillant y també tan fatal havían de coronar sa gloriosa carrera. En ellas emprén un nou camí, barreja y síntesi dels dos anteriors. Ja no parla d’art sols als dilettanti, sinó al poble en general; ja no pren l’art com un fí, sinó com un instrument poderós pera la reforma moral y social que’l preocupa, y á la qual ell tracta d’arribar interposant sa gran popularitat de crítich. Aquesta y sa eloqüencia arrebatadora atreyan á l’aula milers d’estudiants de per tot el món, inclós de l’América. No hi havía sala capás pera l’auditori, y molt sovint las conferencias tenían d’ésser repetidas pera donar l’abast. En aquestas conferencias, qu’abarcan el darrer període de sa vida literaria (de 1870 á 1884), y foren després coleccionadas en diferents volums, se combina en la més fantástica amalgama, y sense cap preocupació sistemática, ni del llur objecte oficial, lo més personal y sovint lo mellor de la heterogenia ensenyansa d’en Ruskin en art, ciencia natural, política, religió, moral y economía. Ellas y las cartas als obrers, publicadas al mateix temps ab el títul de Fors Clavigera, contenen 1’ultim y desesperat esfors de aquell campió indomtable pera imposar son enlayrat ideal de la vida en el públich inglés. Inútil es afegir que aquest no’s va deixar convence. Enlluhernat per sa fogosa eloqüencía, remanía passíu, sense compéndrel, y’l día en que’l professor se proposá fer una proba del seu ascendent y una práctica demostració dels seus principis, invitant al seu auditori á qu’en lloch de perdre temps y forsas en sos sports ociosos l’acompanyés ab pichs y aixadas á apariar un tros de camí als encontorns d’Oxford, sols uns pochs dels seus deixebles el seguiren, y la experiencia degué abandonarse entre las riallas del públich. Un altre desengany més seriós rebía á la sahó en Ruskin ab el fracás de la Societat de S. Jordi, el més important dels múltiples experiments que l’ocuparen en aquesta época, que devía posar en práctica’l conjunt de sas ideas estéticas, morals y socials. Ab ella’s proposava convertir un recó del territori inglés en un país «bell, pacífich y fecond», símbol y realisació de la societat que somniava. Ab la cooperació d’alguns amichs foren compradas terras y s’establi’l centre á Sheffield, que guarda encara’l célebre Museu. Durant vint anys, gracias als seus esforsos, la cosa va marxar, mes al fí ell se va tenir de confessar vensut. En aquestas empresas extraordinarias el gran poeta de la vida esmersá son capital, sas energías, sa reputació y sa mateixa vida; y desengany sobre desengany el rendían á la trista evidencia de que’l món no era encara prou madur pera tanta ventura.

 

A més de tots aquells grans trevalls, no parava d’escriure cartas á la prempsa sobre’ls aconteixements públichs, ni d’entaular áspras controversias y denuncias sobre tota classe de materias y ab tota classe de personas. «Ell era com la conciencia viventa del món modern», diu un seu deixeble y biógraf, «y sentía agudament els errors y las injusticias dels altres. En cap etat va poder aquell cor sensible escapar á aquests dolors.» «Le pauvre enfant, il ne sait pas vivre», deya d’ell el seu guía alpí. «No es el meu trevall lo que’m torna boig, sinó’l sentiment de qe res ne surt», exclama ell mateix, en un moment de desesper.

 

Las 96 lletras de Fors Clavigera están impresas d’aquesta pugna suprema pera fer viure á tota costa’ls seus grans somnis, que ocupa la darrera etapa de sa vida. Mes com que ja no era qüestió de quadros ni catedrals, el sensat públich inglés no’s va deixar guiar tan fáciIment com avans per l’autor dels Pintors Moderns, y, devingut «una veu clamant en el desert», aquell héroe, acostumat á la victoria, caygué víctima de sa noble ambició. Ja anteriorment s’havían notat síntomas graves de desordre en son cervell poderós, y durant tota sa vida continuas malaltías havían amenassat son cos feble y malaltís. Sa sensibilitat mórbidament refinada havia tant mateix soportat braument els graos xochs de sa vida tumultuosa. Mes desde 1870, arribat á la vellesa, aquells síntomas anaren acusantse més y més terriblement en son cervell trevallat al excés, fins qu’en 1878 esclatá la tremenda crisis que devía inutilisarlo pera sempre. Els atachs de febre cerebral se repetiren després, deixant entre mitj llarchs intervals lúcits. En 1883, creyentse completament restablert, prengué nova possessió de sa cátedra, que la malaltía li havía obligat á abandonar. Mes aviat el públich se pogué convence de que sa curació era ilusoria. Ell mateix ho comprengué, y al any següent resigná’1 professorat y’s retirá per sempre de la vida pública. En sa poética estada de Brantwood, vora’l llach de Coniston, un dels més exquisits paratjes de la regió dels llachs, carinyosament atés per la familia de sa cosina Mrs. Severn, el vell venerable va passar els darrers anys de sa vida, soportant coratjosament las fortas grapadas del torb congriat en son cervell. Mes encara sa extraordinaria vitalitat va triomfar, y l’autobiografia qu’allí vá escriure ab el nom de Præterita’s conta entre sas més bellas produccions. Poch á poch la tempesta va anar minvant, mes sols pera fer lloch á un estat de reverie quasi infantil, precursor de la mort. Els darrers deu anys de sa vida’ls passá en Ruskin en apartada reclusió y en absolut repós, sols interromputs per la rara visita d’un intim, y unas pocas paraulas sobre sas publicacions y las obras d’altres, y de tant en tant la perdua d’un amich. Lentament, sense dolor ni malaltía, sas forsas l’abandonaren, y en 20 de janer de 1900 aquella ombra de vida expirava suaument en brassos dels seus. Per sa propia voluntat fou enterrat al cementir de Coniston, y la familia refusá l’oferiment de1 govern inglés de sepultarlo en la abadía de Westminster.

 

John Ruskin havia heretat de1 seu pare una fortuna de 200.000 lliuras esterlinas. A sa mort aquesta suma s’havía fos quasi del tot en donacions, subvencions d’obras filantrópicas, pensions de particulars y altres fins semblants. De fet els seus últims anys ell havía viscut exclussivament del producte de las sevas obras. Del seu magnífich museu, compost dels més notables exemplars del art y de la natura, sols quedavan alguns objectes escullits. Els seus funerals foren una imposant demostració de que sa popularitat y sa influencia no havían gens minvat en els setze anys de sa reclusió; com tampoch han disminuhit després, ans aumentan cada día, de lo qu’en son bona proba’l gran nombre de fundacions de tota mena que naixen continuament al calíu de sa feconda paraula y gloriós exemple.

 

Un detall en sos funerals. En ells, per una delicada atenció al gust del difunt, se prescindí del seu odiat negre. El drap mortuori era carmí, brodat ab sas favoridas rosas boscanas sobre fons gris. Poms y garlandas de tots colors cubrían el presbiteri, y al devant de tot una gran creu feta de sas tan estimadas rosas vermeIlas. No hi havia en son enterro, diu un amich, altre negre que’l que duyam pe1 nostre dol.

 

Negre, no-color ó negació de color. A qué extranyas reflexions no’s presta aquest detall en tan solemne ocasió—respecte á la vida que tornava á la terra, y al negre món en que lluytá fins á la mort, y al nou món que somniá, y volgué fer, y que esperém—d’ahont el negre será banit!

 

 

ELS «PINTORS MODERNS»

 

Aquesta obra, qual confecció ocupa quasi la meytat de la vida literaria del nostre autor, y qu’ab rahó n’es considerada com l’arbre mestre, més que un tractat sistemátích, es una colossal compilació dels fruyts dels seus estudis juvenils. Ab aixó no cal dir que, junt ab las qualitats més apreciables, ella presenta aumentats els defectes generals que’s senyalan en las obras d’en Ruskin. No’s cregui per’xó que careixi d’unitat, peró aquesta es més en l’esperit que la domina qu’en la forma de la exposició. Desde la primitiva carta á la Blackwood, ja esmentada, fins á la compleció del quint volúm, ella va anar creixent en importancia y proporcions en la pensa del autor, mateix que una montanya ab la superposició successiva de novas capas geológicas. Assolit ab el primer volúm el seu objecte inmediat—la defensa d’en Turner y demés alashoras moderns paissatjistas inglesos, Harding, Fielding, Prout, etc, en contra dels antichs Salvator, Poussin, Claude, representants de la tradició—aviat va sentir el novell crítich la necessitat d’ampliar el camp de la discussió, abarcant el domini sencer del art. Aixó ho pogué fer en els volums successíus, no més que desenrotllant plenament els diferents punts plantejats ó discutits en el primer. En aquest, després d’extendres en las condicions del art, passa á estudiar els fets naturals y compara ab ells las obras dels artistas. El resultat d’aquest estudi es la condemnació del antich convencionalisme, y la apología d’aquells paissatjistas inglesos, demunt dels quals coloca á en Turner com al més gran in­térpret de la Natura. El segón volúm, dedicat á las Ideas de Bellesa, conté lo que podría dirse la esté­tica dels Modern Painters. En el tercer, titulat De moltas cosas, fa la crítica de las diversas escolas. El quart es un inmens poema de las montanyas. Y en el quint tracta de la vegetació y del cel, y termina ab las ideas dominants expressadas pel gran art, y ab esbossos de las vidas dels grans artistas. Els cinch volums son igualment notables, y’ls tres darrers van espléndidament ilustrats per llur autor.

 

L’interés principal de l’obra es la circunstancia, potser única en el món, d’una íntima compenetració del crítich y del naturalista, fosos en la mes noble y pura concepció del art y de la vida. Aquella concepció que tendeix per una banda á fer del art una mena de ciencia—«la ciencia dels aspectes de las cosas», qual revelació vegé en Ruskin en els quadros d’en Turner, y quals principis intenta sentar en els Pintors Moderns; y per altra part una mena de religió, no precisarnent la Religion de la Beauté d’en Sizeranne, sinó més aviat la Religió de la Natura, á la qua1 vol fer retomar als bomes que se’n son apartats, «atribuhint al artista la responsabílitat d’un predicador, y excitant en l’esperit general aquella consideració qu’aytal ofici demana.»

 

Tres ordres d’estudis, tots tres ben importants y desllindats, se combinan, donchs, en aquesta obra: Teoría de la bellesa, observació dels fets, y crítica del art. D’ells, sols el segón será l’objecte dels fragments traduhits. En ells, dintre dels estrets límits del present llibre, quedan sumariament ilustrats tots els aspectes y aplicacions d’aquell gran Amor á la Natura, al principi esméntat com la nota fundamental de la vida y acció del genial escriptor. Desde las rapsodias de lírich entussiasme devant d’una eixida de sol vista desde un pich de montanya, passant per la minuciosa y vívida descripció dels infinits moviments de las onas d’un mar emborrascat, fins al cálcul pacient dels milers de rinxos d’un núvol ó dels grans de sorra qu’arrossega un rieró, sense may descuydar las consideracions d’ordre moral que aquells fets sugereixen, totas las mil variants d’aquella feconda passió’s manifestan en el text que segueix.

 

Y no es com á simple informació que l’ofereixo al curiós lector, sínó més aviat ab la esperansa de que 1’esperit que hi batega li sigui d’alguna ajuda y pugui trascendir d’alguna manera en sa vida actual; convensut, com diu molt justament una autoritat gens parcial, que «aquell qu’ha llegit las obras d’en Ruskin, s’acosta á la Natura ab una nova capacitat per’apreciarla. La seva atenció’s fixará en objectes sobre’ls quals ell avans passava indiferent, y ell veurá moltas cosas qu’avans li eran amagadas. Adhuch aquells que posseheixen aquesta capacitat, la reforsarán y aumentarán ab dita lectura. Y aixó no únicament ab relació á la bellesa dels Alps ó á la mar tempestuosa; sinó que ella’ls donará en part la facultat de trobar noble goig en lo més petit, en la floreta qu’al estíu’s gronxa devant la finestra, y fins en el pelat brancatje del arbre qu’al hivern se dressa en son jardi ó en la plassa de la ciutat; y tant si está seré com núvol, tant si plou com si fa sol, cada broma de las qu’avans sols li causavan pena y neguit, será pera ell una font de pura joya.»

 

 

EL PRESENT LLIBRE

 

Dúas observacions respecte d’ell me resta fer, que per lo demés ja deixo apuntadas en mon precedent trevall. Es la primera relativa á las famosas contradiccions d’en Ruskin, sobre las quals aquí sols tinch de remarcar que la forma fragmentaria d’aquesta traducció las posa sovint en relleu.

 

L’altra’s refereix al estat de la conciencia religiosa del autor, presa encara en las estretas mallas del calvinisme matern durant la confecció dels Modern Painters. Posteriorment, deseixit de dits lligams, aquest esquifit estat de conciencia li arrencará las més amargas queixas, y será un dels motius per que’s resistirá durant molt de temps á reeditar l’obra, ab la esperansa de refundirla d’acort ab sas mes humanas conviccions.

 

No puch posar fí á aquestas ratllas sense fer constar un deute que’m lliga al difunt professor Jacob Feis, deixeble y traductor alemany d’en Ruskin, á qual costat havía trevallat. Aquest escriptor ha publicat una serie de volums qu’en forma fragmentaria y en excelent traducció ofereixen al públich alemany lo més essencial de l’obra d’en Ruskin en sos diferents aspectes. Sense seguirla literalment, ans separantme sovint d’ella, aquesta obra ha sigut tant mateíx la principal inspiradora del meu plan (4), y m’ha servít també d’autoritat pera decidirme á fer lo que á alguns semblará potser una profanació, y qu’es sempre una desmembració delicada d’un’obra ja en sí fragmentaria.

 

Seguint, donchs, al professor alemany, he triat els fragments que m’han semblat més indicats al meu objecte. He procurat en lo possible que’ls fragments fossin integres. Prescindint dels títuls explicatius, may he gosat mesclarhi res de foraster; y si algún cop, com es inevitable, he tingut de suprimir alguna cláusula ó paragraf digressíus, ó confegir dos fragments separats en el text, seguint una práctica del mateix Ruskin, he suprimit els corresponents punts suspensius, per mor de no suspendre inútilment l’atenció del lector.

 

Aquest llibre es un trevall de proba. De la rebuda que trobi en el públích dependrá que’l traductor segueixi ó no’l camí comensat presentant en vo1ums successius y en forma semblant altres aspectes de la doctrina del mestre, ó traduhint ocasiona1ment algunas de sas obras menors en tamany, mes no en importancia y bellesa

 

 

C. M.

Barcelona, janer, 1903.

 

 

 

NOTES

 

(1) John Ruskin. Fragments traduits del inglés amb un assaig introductori.

(2) Las següents notas son tretas principalment de Præterita, la autobiografía d’en Ruskin, dels estudis que sobre ell han escrit R. de la Sizeranne, J. Bardoux, Marshall Mather, F. Harrisson, J. Feis, y articles de revistas y periódichs.

(3) Me permeto recomanar á l’atenció del meu amich D. R. D. Perés, aquests fets, que, al meu parer, destruheixen alguns conceptes emesos per ell al fer la crítica de mon anterior assaig en La Vanguardia del 5 de juny de 1901. Aixó es lo que resulta de las propias memorias d’en Ruskin (Præterita, I, 28, 87 y 243); com també la presentació d’aquest á Turner per Mr. Griffith en 1840, quatre anys després de la lletra á la Blackwood  (Ib., II, 66).

(4) En ell m’han guiat també In Montibus Sanctis, Cœli Enarrant y sobre tot Frondes Agrestes, tres trialls dels Modern Painters publicats per en Ruskin durant l’época en que’s resistía á reeditar aquesta obra.

 

 

 

MONTOLIU, Cebrià. 1903. “Introducció” en RUSKIN, John. 1903. Natura, Barcelona, Joventut, VII-XXXII.

Complemento indispensable de esta versión íntegra y completa de las obras de Shakespeare han de ser unas cuantas notas que introduzcan y guíen al lector en el conocimiento del gran poeta. Sin que esto quiera decir que en la medida de su propia trascendencia no se halle este trabajo cuidadosamente cimentado, no es, con todo, al erudito a quien particularmente se dirige. Pero, ajeno como soy a la fatua pretensión de sentar cátedra en materia tan profusamente debatida, no por eso deja de parecerme necesario el ofrecer al público en general, a quien principalmente se destina, el oportuno esclarecimiento en lo que a la obra objeto de mi labor se refiere. No es que falten autorizadas plumas (1) que me hayan precedido en labor semejante. Mas luego de rendirlas en este punto el merecido homenaje, fuerza será que prosigamos nuestro camino hacia la meta propuesta, a cuyo objeto empezaremos por ofrecer al lector las siguientes sumarias nociones de la vida de Shakespeare y de sus obras, así como del medio ambiente donde nacieron, o sea, los usos de la literatura y el teatro ingleses en la época de la reina Isabel, terminando con un ligero bosquejo de la obra shakesperiana tal como se nos presenta a nuestros ojos modernos, y unas breves observaciones sobre el criterio y el método que han presidido y nos han guiado en nuestra ardua tarea.

 

 

BIOGRAFÍA

 

Nació Shakespeare en 23 de Abril de 1564, en el pueblo inglés de Stratford sobre el Avon, en el condado de Warwick. Infiérese el hecho del registro parroquial de la iglesia de la Santísima Trinidad de Stratford, donde con fecha 26 de Abril consta que fue bautizado con el nombre de «Guillermo, hijo de Juan Shakspere». Y siendo entonces la costumbre el bautizar a los niños tres días después del nacimiento, fundóse ahí más tarde la designación del 23 de Abril, hasta hoy comúnmente admitida como fecha del nacimiento.

 

Se habrá notado que el nombre del padre consta escrito Shakspere en el Registro parroquial, escritura que también parece ser la de tres de las cinco firmas autógrafas que se conservan del poeta, cuando menos por lo que se refiere a la primera sílaba, Shak, que se lee allí bien claramente; aunque también hay que observar que la ortografía de los nombres no tenía en aquellos tiempos gran fijeza, como lo demuestra el mismo nombre del padre, que ora aparece escrito Shak, ora Shake, ora Shack en la primera sílaba, así como speare, spere y sper en la segunda. La grafía Shakespeare parece, sin embargo, haber tomado cuerpo al final del siglo XVI, tal vez cediendo a la preocupación heráldica, que acabó por atribuir a la familia el conocido escudo de armas, consistente en un halcón que sacude (shake) una lanza (spear) con que desde antiguo blasonaba (2). Sea de ello lo que fuere, y a pesar de las varias y respetabilísimas autoridades que se han pronunciado por la grafía Shakspeare y más aun Shakespere y Shakspere (3), no hay duda que la adoptada goza de una popularidad constante ya desde los tiempos del poeta, y, cualesquiera que sean sus fundamentos históricos y filológicos, digna es, siquiera sea por respeto a la tradición, de la consideración que merece.

 

El padre del poeta, Juan Shakespeare, era un hacendado, yeoman, perteneciente a aquella importante clase rural que desde el siglo XVI formaba el eslabón intermedio entre la nobleza y el paisanaje. Según costumbre entre los de su clase, además de los quehaceres agrícolas, dedicábase John Shakespeare al comercio, viéndosele a menudo mencionado, sea como tratante en lanas, como guantero ó como carnicero. Algunos años antes del nacimiento de William, había su padre entrado por herencia en posesión de dos fincas en Stratford, una de las cuales, la de la calle de Henley, es la que todavía hoy, convertida en un Museo de recuerdos y reliquias, se conserva y se muestra como el lugar del nacimiento del poeta.

 

Dos hermanas mayores que él, muertas en tierna edad, y cuatro hermanos más jóvenes (dos chicos y dos chicas) completaron su familia. Su padre parece haber sido, dentro de su esfera, persona digna é influyente, habiendo desempeñado, entre otros, los cargos honoríficos de regidor y baile de Stratford, que demuestran la mayor consideración y estima dentro de su clase. La madre del poeta, María Arden, era hija de Roberto Arden, gentilhombre de Wilmecote ó Wellingcote, en el mismo condado de Warwick, y propietaria de una hacienda más que regular que heredó de su padre.

 

El niño Guillermo asistió a la escuela, una especie de establecimiento primario-superior (Grammar-School), de tipo corriente en aquel tiempo, donde sólo eran admitidos niños que ya sabían leer y escribir; aunque pronto tuvo que dejar sus estudios para ayudar a su padre en sus negocios. Dada la distinguida posición de éste y los altos cargos que ocupó, no es arriesgado suponer que no le faltarían al joven poeta ocasiones para conocer el mundo y enriquecer su cultura. Las compañías de cómicos ambulantes constituían entonces una de las formas más populares del renacimiento artístico, y no es probable que el muchacho dejara perder las frecuentes visitas de las mismas, ya sea en Stratford, ya en las villas vecinas, para ponerse en contacto con el mundo del teatro que forzosamente había de excitar su poderosa imaginación. Estas compañías vivían siempre bajo la protección de algún gran Lord ó de alguna otra personalidad eminente, cuyo nombre ostentaban en todos sus actos; ya que ello les era indispensable para gozar de los privilegios de su oficio. Según noticias acreditadas, tales compañías actuaron en Stratford en los años 1573 y 1576. Posteriormente más de una compañía apareció allí, a menudo en un mismo año, y contaba el poeta veinte de edad cuando, unos tras otros, los «Cómicos de la Reina» y los de los condes de Worcester y de Essex se exhibieron en su pueblo natal.

 

En 1582, es decir, cumplidos los diez y ocho años de edad, casó Guillermo Shakespeare con Ana Hathaway, de la vecina aldea de Shottery, que contaba siete ú ocho años más que su esposo; circunstancia ésta que ha dado origen a la suposición de que semejante enlace a tan tierna edad le fue impuesto al poeta por desliz de juventud. Cualquiera que sea la verosimilitud de tal suposición, lo cierto es que seis meses después del desposorio, en 26 de Mayo de 1583, fue bautizada su primera hija Susana. Cerca de dos anos más tarde, en Marzo de 1585, cónstanos el bautizo de dos nuevos hijos gemelos de este matrimonio, que fueron llamados Hamnet y Judit.

 

Si pocos é inciertos son los datos que poseemos acerca del origen y de la infancia de Shakespeare, más escasos son todavía los que se refieren a su juventud, lo cual, por cierto, no ha sido obstáculo para la formación de las más pintorescas consejas y extraordinarias anécdotas. Estos grandes vacíos se explican, por lo demás, fácilmente, tratándose de un joven, cuya vida y personalidad nada de particular ofrecía a sus convecinos y cuya extraordinaria fama nadie podía entonces prever. Faltan particularmente en absoluto datos para fijar la fecha y las circunstancias en que abandonó el poeta su pueblo natal para zambullirse en el gran mundo de la metrópoli londonense. Una de aquellas consejas, tal vez algo más fundada, es la que se refiere al famoso proceso por caza furtiva que insertan todos los biógrafos del poeta. Según el primero de ellos, Nicolás Rowe, habíase Shakespeare «dado a las malas compañías; y algunos que robaban ciervos, lo indujeron, más de una vez, a robarlos en un parque perteneciente a Sir Tomás Lucy, de Charlecote, cerca de Stratford. En consecuencia, incoó éste un proceso contra Shakespeare, quien, para vengarse, escribió una sátira contra el señor. Este primer ensayo, tal vez, de la musa del poeta, resultó tan agresivo, que el prócer arreció en su persecución, hasta el extremo de obligar a Shakespeare a dejar su pueblo y su familia y refugiarse en Londres».

 

Aunque no hay grandes motivos para poner en entredicho esta anécdota, tampoco es preciso acudir a ella para explicar el hecho del alejamiento de Shakespeare de su pueblo natal. Como dice muy bien el Dr. Rudolph Genée en su excelente resumen biográfico (4), de donde en parte las presentes notas son extraídas, muchas otras circunstancias debían contribuir a ello, entre las cuales hay que señalar desde luego su desgraciado matrimonio en los términos antedichos y, según parece comprobado, las malas andanzas de los negocios de su padre en el ocaso de su vida. Así, a medida que la adversa fortuna hacía más difícil para el futuro poeta el mantenimiento de su familia (en tan rápido aumento, según hemos visto), fácil es suponer que, aprovechando las coyunturas antes mencionadas, empezara en Stratford a entablar relaciones con el mundo del teatro, ya que, según se ha comprobado, varios de los actores que más tarde hallamos en Londres formando compañía con Shakespeare, eran oriundos del mismo condado; como, entre otros, el actor John Heminge, editor póstumo, junto con Condell, de las obras de su inmortal compañero; el mismo Ricardo Burbage, el más famoso intérprete de los caracteres dramáticos de Shakespeare en las tablas de su tiempo, que había nacido en Stratford; como Thomas Green, célebre predecesor y compañero de Shakespeare en la poesía dramática; todo lo cual induce a suponer que no serían aquéllos ajenos a la vocación de éste para el teatro y a su partida para Londres con el fin de abrirse allí camino.

 

En qué fecha tuvo lugar este acto memorable, es cosa que hasta ahora no se ha podido determinar con precisión, aunque; por coincidencia con otras circunstancias, parece debiera acaecer alrededor del año 1586. Tan poco ó nada se sabe de los primeros pasos de Shakespeare en Londres, debiendo relegarse al capítulo de las consejas el conocido relato de que una de sus primeras ocupaciones fuera la de guardar los caballos de los jinetes que iban al teatro sin acompañamiento de lacayo. La verdad es que nada sabe de ello su primer biógrafo, Nícolás Rowe, quien se limita a decir que, al llegar a Londres, Shakespeare hubo de someterse a bajos oficios, según, por lo demás, puede fácilmente comprenderse, dadas las circunstancias que precedieron y motivaron su viaje; perteneciendo aquella anécdota de los caballos al grupo de las demás fábulas sobre la vida de Shakespeare que no se extendieron hasta el siglo XVIII, mucho después de la aparición de esta primera biografía del poeta.

 

Sus primeros pasos en la escena tuvieron lugar en el «Teatro» de Blackfriars en las afueras de la ciudad de Londres, que había sido inaugurado en 1576 por Jaíme Burbage, padre del gran actor trágico antes mencionado; y aunque poco se sabe sobre los méritos de nuestro poeta como actor, no parece que hubieran sido éstos extraordinarios, pues que las primeras referencias a su persona que nos ha legado la literatura de su tiempo no aprecian tanto al actor como al autor dramático. La .primera de estas alusiones que conocemos, aunque no ocurrió hasta el año 1592, cuando Shakespeare ya había producido varias obras para el teatro, no deja de tener gran importancia, pues ella pone en evidencia el hecho de que el actor Shakespeare había tenido ya entonces grandes éxitos como poeta escénico.

 

Cuando apareció la genial figura del autor de Hamlet, contaba ya Inglaterra con una brillante y nutrida falange de poetas dramáticos que en pocos años habían elevado a envidiable altura los prestigios del teatro inglés. Jorge Peele, más Lodge, Roberto Greene, Tomás Kyd y Cristóbal Marlowe cuéntanse entre los más eminentes de estos autores que, con el más absoluto desprecio de las antiguas normas clásicas de las unidades de tiempo, de lugar y de acción, y de la prescrita separación de los géneros trágico y cómico, habían fundado lo que con el tiempo iba a llamarse el teatro romántico, en oposición al teatro neoclásico, cuyo principal presentante fue a la sazón Ben Jonson, el gran amigo y émulo de Shakespeare.

 

Entre aquellos precursores y primitivos colegas de nuestro poeta, señalóse Roberto Greene como uno de los más ricamente dotados; pero, caso típico de la extrema corrupción de costumbres entre los intelectuales de aquel tiempo, rápidamente consumido por su vida disoluta, pronto cayó Greene en la enfermedad y en la miseria y, como pecador penitente, dirigió él al término de su vida las más acerbas censuras contra el teatro y contra sus antiguos compañeros de oficio. Entre aquellas, un notable folleto, publicado después de su muerte, en 1592, por Enrique Chettle, bajo el título de «Un ingenio de dos cuartos comprado por un millón de penas», es la que merece nuestra atención por los motivos antedichos.

 

En este folleto, en forma de epístola, dirígese Greene a aquellos de sus antiguos compañeros que «disipaban su ingenio en la producción de dramas», y los exhorta a que abandonen tan vana ocupación, ya que con ello no hacen más que malversar sus dotes espirituales, al confiar sus creaciones a muñecos y saltimbanquis que «hablan por nuestra boca». Luego dirígese contra las personas de sus antiguos colegas, Marlowe, Peele, Lodge, para caer con tremenda furia contra otro de ellos, al que, sin nombrarlo expresamente, alude de un modo tan preciso, que no puede dejar de reconocerse en sus palabras la figura de Shakespeare, de cuyo ENRIQUE VI cita un verso, y exclama: «Este grajo fogoso», este «Johannes Factotum», que se ha imaginado ser el único «sacudidor de escena» (Shake scene) ,y que se «adorna con nuestras plumas», pretendiendo «redondear un verso libre tan bien como cualquiera de vosotros», etc. Obsérvese que el claro reproche de que Shakespeare se adornaba con plumas ajenas, no se refería únicamente al actor, sino también al compositor dramático, lo cual coincide con el hecho de que, por cuestionable que sea semejante veredicto con relación a AFANES DE AMOR PERDIDOS, en la fecha del folleto había Shakespeare ciertamente producido ENRIQUE VI y TITO ANDRÓNICO, para los cuales había él utilizado piezas anteriores sobre los temas respectivos.

 

Mas, cualquiera que sea la justicia ó la injusticia de la acusación en sí, que, por lo demás, también podría hacerse extensiva a la mayoría de los autores de la época, dado el poco escrúpulo que suelen manifestar en plagiarse unos a otros, la verdadera importancia del folleto en cuestión consiste en el testimonio que su autor involuntariamente nos ofrece de que Shakespeare había ya en aquel tiempo alcanzado tales éxitos, que suscitaban poderosamente la envidia; y en cuanto al efecto que aquel grosero ataque produjera en el público, baste decir que fue tal la indignación causada por el libelo de Greene, que el editor del mismo, H. Chettle, hubo de declarar públicamente que ninguna participación tenia él en el asunto, habiéndose limitado a hacer imprimir el manuscrito, tal como lo había recibido; cosa que en todo caso lamentaba, pues que «la conducta del ofendido como hombre no es menos excelente que su labor en la carrera que ha elegido. Son muchas las personas distinguidas que manifiestan su lealtad en los negocios, y aprecian lo mismo su rectitud que la gracia de su ingenio», etc. Y abundando en el mismo tono de expresión, también Tomás Nash, de quien se sospechaba que había colaborado en el folleto de Greene, declaró, en lo más acalorado de la bulla: «Que Dios desampare a mi alma si la menor de sus palabras procede de mi pluma.»

 

He aquí, pues, cómo la primera referencia a Shakespeare, que de sus propios tiempos poseemos, nos da testimonio, no sólo de que el actor Shakespeare y el inmortal poeta eran una misma persona, sino también del gran favor de que, como hombre, gozó entre sus contemporáneos; siendo éste el primero de una larga serie de documentos en que esta última circunstancia se atestigua.

 

Si desde 1586 ó 1587, según puede suponerse por lo dicho, estuvo Shakespeare empleado, lo mismo como actor que como escritor, en el «Teatro» de Blackfriars, ábrese con la inauguración en 1595 del teatro del Globo el segundo período de su creciente renombre. Shakespeare fue también accionista de este teatro, y, ofreciendo con ello una buena prueba de que el genio no está de ningún modo reñido con el sentido práctico de la vida, supo sacar buen provecho de su participación en la empresa, como lo prueba el hecho de haber él comprado en el mejor sitio de su otro pueblo natal, Stratford, una excelente y espaciosa casa con jardín y granja, llamada New Place, que fue probablemente habitada por su esposa y sus padres, y a la cual con el tiempo añadió otras fincas que le permitieron dar amplio cumplimiento á sus deseos de levantar con su trabajo la honda postración en que había caído su familia.

 

No contento Shakespeare con sus grandes triunfos en el teatro, ya que las producciones de este género no gozaban entonces de gran fama en los círculos ilustrados, obedeciendo a la noble ambición de su genio, quiso también acreditarse de poeta en toda la pureza del concepto. y fruto de su fecunda labor en este campo, fueron los poemas de VENUS Y ADONIS y EL RAPTO DE LUCRECIA, que, junto con otras menores composiciones y, sobre todo, la espléndida serie de sus Sonetos, acabaron de consagrar su fama, abriéndole del todo las puertas del Parnaso literario de su tiempo, de lo que ofrecen buena prueba las dos fervientes dedicatorias a Lord Southampton, su amigo desde entonces, que encabezan las dos primeras obras antedichas.

 

Hallámonos con esto en el punto culminante de la gloriosa carrera del gran genio inglés y, como muestra del grande aprecio en que sus contemporáneos le tenían aún antes de haber él llegado a su completa madurez, citase con razón un notable libro de Francisco Meres que, bajo el titulo de Palladis Tamia, apareció en 1598, en cuyo «Discurso sobre nuestros poetas ingleses en comparación con los griegos, latinos é italianos», se leen las siguientes líneas, de la mayor importancia para la historia literaria del poeta:

 

«Como el alma de Euforbo en Pitágoras, así vive el gracioso y agudo espíritu de Ovidio en el melífluo Shakespeare. Testigos su VENUS Y ADONIS, su LUCRECIA, sus dulces Sonetos que conocen sus íntimos amigos. Así como Plauto y Séneca en la comedia y en la tragedia son tenidos por los mejores de entre los poetas latinos, así también es Shakespeare el más distinguido entre los ingleses en ambos géneros teatrales. Tal atestiguan, entre las comedias, sus DOS VERONESES, sus ERRORES, sus AFANES DE AMOR PERDIDOS, sus AFANES DE AMOR GANADOS, su SUEÑO DE UNA NOCHE DE VERBENA y su MERCADER DE VENECIA; y para la tragedia sus RICARDO II, RICARDO III, ENRIQUE IV, EL REY JUAN, TITO ANDRÓNICO y ROMEO y JULIETA. Así como Epio Stolo dijo que las Musas, si hablaran latín, deberían de hablar en la lengua de Plauto, así también digo yo que, si hablaran inglés, las Musas hablarían en el refinado lenguaje de Shakespeare.»

 

Aunque el último elogio se refiere principalmente al autor de los poemas y de las comedias, no hay que olvidar que, con excepción de ROMEO Y JULIETA, ninguna de las grandes tragedias de Shakespeare había aparecido aún en aquella fecha, mientras que en el género cómico ya había el poeta producido, entre otras piezas admirables, por lo menos dos de sus obras maestras, como son las que llevan por título SUEÑO DE UNA NOCHE DE VERBENA y EL MERCADER DE VENECIA. Con esta brillante serie de primores, que tan efusivamente aplaude Meres, ciérrase el primer período juvenil de la vida del poeta; después del cual, con un estudio cada vez más profundo de los caracteres y con una visión cada vez más amplia del mundo y de la naturaleza humana; vémosle progresar constantemente hacia la meta de la soberanía poética que, con la madurez de su ingenio, debía de alcanzar. Añádase a estas cualidades el infalible buen sentido moral y la inmensa simpatía humana que respiran todas sus creaciones, y esto solo bastará para dar a comprender el hecho, acreditado por numerosos contemporáneos, de sus hermosas dotes personales, que le hacían involuntariamente querer de todos los que le conocían. Y este poderoso encanto lo ejercía el poeta «indocto», no sólo entre la gente vulgar, sino también entre hombres tan ilustrados como su buen amigo, aunque celoso émulo, el celebre Ben Jonson, y aun entre los más encumbrados magnates, como los jóvenes condes de Southampton y de Essex, que se complacían en su compañía, por no decir nada de sus colegas de teatro, según patentemente lo manifestaron Heminge y Condell al encargarse, siete años después de la muerte del poeta, de la primera edición completa de sus obras, conocida por el Folio de 1623, en cuyo frontispicio, cual merecida muestra de agradecimiento hacia el amable compañero, que con sus bellas prendas personales había ennoblecido su hasta entonces menospreciado gremio, estamparon la siguiente loa: «Si por tu profesión no hubieses sido tú llamado a representar reyes, hubieras podido ser compañero de un rey, y aun tú mismo un rey para las vulgares multitudes.»

 

Llegado, sobre el año 1600, a la cúspide de su potencia creadora, puede dar una idea de su popularidad como autor dramático, el hecho de que, no sólo fueran sus obras vulgarizadas por poco escrupulosos negociantes que subrepticiamente publicaron numerosas ediciones de sus originales, con frecuencia lamentablemente mutilados y alterados, sino que todavía osaban especular con su nombre suscribiendo obras ajenas con las iniciales W. S. y aun con el nombre entero del poeta. Tanto más de agradecer es, con tal conexión, la labor de sus compañeros de teatro al fijar en su antes mencionada edición de 1623 las obras que más ó menos íntegramente, según autorizada opinión, hay que atribuir a la genial pluma del dramaturgo inglés.

 

De 1600 a 1608, como águila que majestuosa tiende el vuelo por los vórtices inaccesibles del empíreo, despliega Shakespeare lo más profundo de su numen .poético en una magnifica serie de Tragedias, entre las cuales se cuentan las que más han contribuido a cimentar su fama de poeta dramático universal. Es éste el periodo tenebroso de su historia, que señala Furnivall, en cuyas colosales figuras de Otelo, Hamlet, Macbeth, Lear, sin que se haya logrado determinar a punto fijo los motivos personales determinantes, el caso es que un sombrío velo de amargura y pesimismo parece cubrir aquella poco ha sonriente alma generatriz de las celestes creaciones del SUEÑO DE UNA NOCHE DE VERBENA, EL MERCADER DE VENECIA y COMO GUSTÉIS.

 

Sea cual fuere la causa de este cambio, lo cierto es que de 1609 a 1612, hallándose aun en el cenit de su gloria y en el apogeo (a lo menos por lo que de sus obras se desprende) de sus facultades poéticas, honrado y estimado por todos, y con la más seductora perspectiva para el porvenir, tomó Shakespeare la resolución de abandonar Londres junto con el teatro, para recluirse en su villorrio natal de Stratford hasta el término de sus años; lo que no deja, en todo caso, de traslucir una cierta fatiga, sino, tal vez, saciedad. Relacionado con éste el postrer acto importante que de su vida se conoce, ábrese el cuarto y último período de su producción literaria, caracterizado por varias plácidas creaciones del tipo romance, como su postrera obra maestra, LA TEMPESTAD, que, aunque menos brillante, menos risueña y más sobria de artificios que las de su juventud, parece indicar una nueva fase de beata contemplación en una paz más divina que humana, ahora por fin conquistada tras las tormenta de la existencia, tanto que, así por su asunto, como por su simbolismo, como por su elaboración, debiera tal vez esta obra, divina entre todas las del poeta, más bien llamarse «Después de la Tempestad».

 

Pocos años había de vivir aún Shakespeare en Stratford, pues que inopinadada mente, sin que conste con certeza su enfermedad, allí falleció a los 52 de su edad, y precisamente el día de su natalicio, si es que es exacta la fecha de éste, ó sea en 23 de Abril de 1616; fecha, por cierto, idéntica a la de la muerte de Cervantes, aun cuando los que han supuesto una coincidencia real entre ambas muertes olvidan que había entonces una diferencia de 10 días (5) entre el calendario inglés y el español, a consecuencia de haber España aceptado la reforma gregoriana en 1582, saltándose entonces 10 días (del 5 al 5 de Octubre), al paso que en Inglaterra no fue adoptada esta reforma hasta el año 1572; de lo que resulta que, según nuestro cómputo, murió Cervantes el día 23 de Abril y Shakespeare el 3 de Mayo, y según el cómputo inglés, murió Cervantes el día 13 de Abril y Shakespeare el 23 del mismo mes.

 

Shakespeare, según se ha dicho, tuvo de su matrimonio tres hijos, dos hembras y un varón; la primera, Susana, y luego dos gemelos, Hamnet y Judit. De éstos, el varón, Hamnet, murió a los doce años, en 1596. En 1607 casó Susana con el Dr. Juan Hall, médico de Stratford, y en 1615-16 casó Judit con Tomás Quiney, tratante de vinos del mismo pueblo. Los tres hijos de ésta murieron solteros, é Isabel, la hija única de Susana, falleció sin descendencia en 1670, extinguiéndose con ella la posteridad de Guillermo Shakespeare.

 

Su minucioso testamento, otorgado en 25 de Marzo de 1616, contiene algunas disposiciones que han dado mucho que decir a la critica, por cuanto, después de varios legados a sus demás hijos, deudos y amigos, hace a su hija mayor, Susana, heredera de sus fincas, consistentes en tres casas y varias haciendas en Stratford y una casa en Londres, no dejando a su esposa, Ana Hathway, más que «su segundo mejor lecho con sus pertenencias»; aunque, acerca de esta aparente postergación, alégase que a su viuda le corresponderían sus derechos legitimarios sobre los bienes de su esposo, según la costumbre de la localidad: Nada se lee en el testamento sobre la obra del poeta.

 

En la iglesia de la Trinidad de su pueblo natal fue sepultado Shakespeare. Sobre su tumba, situada en el coro de la iglesia, se leen estos malos versos:

 

Buen amigo, por Jesús, no intentes

Remover el polvo aquí encerrado.

Bendito quien respete estas piedras,

Y maldito quien remueva mis huesos.

 

Aunque pretende una tradición que este epitafio es debido a la pluma del poeta, basta leerlo para ponerlo en duda; pero lo cierto es que la tumba nunca ha sido violada. A esto, junto con otros pormenores de su vida, como algunos que en esta breve biografía hemos tenido ya ocasión de referir, puestos en relación con la extraordinaria escasez de datos concretos acerca de la misma, hay que atribuir, tal vez, principalmente las dudas y recelos, ya de antiguo formulados, sobre la identidad de la persona a que se refieren las precedentes notas con el autor de las inmortales obras que se le atribuyen. No es éste el lugar adecuado para exponer la antigua discusión acerca de este tema, que, particularmente de algunos años a esta parte, parece haber recrudecido, hasta el punto de contar hoy día con montones de volúmenes y centenares de artículos periodísticos. A fuer de jueces imparciales, no cabiendo aquí ni tan siquiera un ligero extracto del proceso, nos limitaremos a expresar nuestra convicción de que, por muchas que sean las rarezas que la historia verídica señala en este punto, mucho menos satisfactorias que la opinión ortodoxa expuesta en la presente biografía son las hipótesis que pretenden atribuir las obras en cuestión a Lord Bacon (6), y menos aun a Lord Rutland (7) y otros notables personajes contemporáneos; pues, digan lo que quieran sus detractores, la autoridad de una tradición constante, –desde los numerosísimos testimonios de la fama que gozó en vida el actor-poeta, pasando por los primeros ingenios de todas las épocas subsiguientes–, será siempre una muralla muy tenaz contra toda avalancha de erudición, en su mayor parte muerta, con que la amenazan los modernos removedores del polvo de las tumbas.

 

Y a propósito de la de Shakespeare, no es uno de los más insignificantes de aquellos testimonios, la inscripción latina con que pocos años después de su muerte, ciertamente antes de 1623, quísose prestar homenaje a su inmarcesible genio. En el muro izquierdo del presbiterio de la iglesia antedicha, álzase el monumento que se rigió a su memoria, conteniendo el célebre busto, que, según juicio autorizado, fue echo con una mascarilla mortuoria por un escultor poco hábil. Allí, de medio cuerpo, se destaca el poeta detrás de un cojín que le sirve de mesa, sosteniendo un rollo papel, sobre el que Shakespeare apoya una mano mientras escribe con la otra. Bajo este busto, léese grabado en el plinto, al pie de la hornacina, el siguiente dístico;

 

Iudicio Pylium, genio Socratem, arte Maronem,

Terra tegit, populus moeret, Olympus habet (8).

 

Y a continuación aparecen unos versos en inglés, cuya traducción es como sigue:

 

«Detente pasajero, ¿por qué vas tan aprisa?

Lee, si puedes, quién es el que la envidiosa muerte ha colocado

Dentro de este monumento: Shakespeare, con quien

Murió la viva naturaleza; cuyo nombre adorna esta tumba

Mucho más que el fausto, pues todo lo que él ha escrito

Convierte al arte existente en mero paje de su ingenio».

 

Pero fuerza es detenernos en este camino de los elogios, ya que, tal es su abundancia que, por poco que soltara la pluma, correría riesgo de agotar la paciencia del lector; tanto más, cuanto que tales consideraciones caen de lleno en la segunda parte crítica de esta Introducción, que figurará como prólogo en el tomo siguiente. Mientras tanto, terminada esta breve y sencilla presentación del poeta de Stratford, mejor será descorrer el telón de sus sublimes TRAGEDIAS.

 

C. MONTOLIU.

 

 

 

NOTES

 

(1) Con gusto aprovecho la ocasión para recomendar al lector deseoso de más amplia información el excelente «Estudio Preliminar» de D. Eduardo Benot a la versión castellana de las Obras dramáticas de Shakespeare, de Guillermo Macpherson en el tomo LXXX de la Biblioteca Clásica.

(2) V. Pictorial Edition-Biography. Véase también la Introducción de F. J. Furnivall al Leopold Shakspere.

(3) Esta es la que adopté en mi obra de erudición: Shakspere: La tragedia de Macbeth. «L’Avenç», Barcelona, 1908; ya que el examen detenido de las fuentes de información a ello me inclinó, y el carácter de aquel trabajo me exigía atenerme al resultado de las mismas.

(4) Introducción a la versión alemana de Schlegel y Tieck.

(5) John J. Bond, Handy Book, p. XXVII, citado por Furnivall en su Introduction de la edición Leopold Shakespeare.

(6) Véase particularmente las obras de Reed, Francis Bacon our Shakespeare, Gay & Bird, London, 1902 y de Sir Edwin Durning Lawrence, Bacon is Shakespeare, Gay & Hancock, London, 1910, así como la de G. G. Greenwood, Shakespere’s Problem Restated, Lane, London, 1908.

(7) Véase Celestin Demblon, Lord Rutland est Shakespeare, París, Paul Ferdinando, 1913.

(8) «En sabiduría un Numa Pompilio (?), en genio un Sócrates, en arte un Virgilio.
Le cubre la tierra, le llora el mundo, le posee el Olimpo».
Supónese que en vez de Socratem debió el autor haber escrito Sophoclem, pues el verso no consta por ser breve la primera sílaba de Socratem, siendo a la vez más apropiada la comparación con Sófocles (Steevens).

 

 

 

MONTOLIU, Cebrià. [1917]. “Introducción” en SHAKESPEARE, William. [1917]. Obras completas de Shakespeare. Tragedias, Barcelona, Seguí, I-XI.

L’Inglaterra ha marxat al cap

del moviment industrial dels nostres dies.

Seria, doncs, natural que fos ella també

la primera de senyalar i d’intentar un remei

als mals que aquest moviment ha ocasionat.

(Un judici francès sobre en Ruskin.–

J. C. Phythian.–Manchester Quarterly.)

 

 

I

 

La raça anglosaxona acaba de perdre el darrer dels seus profetes. El dia 20 de gener de 1900, a l’entrar el món en la ratlla que separa dues centúries, plena l’una d’amargs desenganys i l’altra d’alegres promeses, i en el moment crític en què els efectes d’una guerra formidable i cruel començaven a pesar terriblement sobre el seu país com les primeres avançades del negre núvol de calamitats que l’amenaça, en el mateix moment crític en què ses profecies començaven a complir-se, aquesta figura venerable, ha temps oblidada dels seus, s’ajeia tranquil·la i solitària en el somni de la mort. Sovint escarnida, sovint desatesa, sovint acallada per la remor tumultuosa de les passions inferiors, sa veu poderosa ha sigut tanmateix, a la llarga, i tant si es vol com si no es vol, la directriu, la precursora i, en cert manera, creadora d’un gran moviment dins l’opinió pública anglesa envers la condemnació i l’esmena d’errors fatals quals resultats ara tot just comencen a sentir-se, i l’anunciadora, també, en el seu país, del nou món de regeneració amb què sembla venir prenyada aquesta nova centúria. Emocionat i exaltat per la visió profètica de veritats inefables –nou Orfeu dominant amb les harmonies de sa lira divina els udols infernals de les fúries modernes– ha llençat intrèpid enmig d’elles el seu missatge de pau, i les nostres ànimes, nafrades de dubte i d’egoisme, han trobat en la certitud i en l’amor dels seus oracles un bàlsam consolador

 

No sols un profeta, sinó un heroi, ha estat en Ruskin. Heroica fou la seva vida i heroica la seva mort. En realitat, en Ruskin morí fa alguns anys, víctima tràgica en sa lluita sublim i fatal contra tota l’opinió del seu temps. Era la darrera sèrie de conferències que donava a la Universitat d’Oxford, en aquella càtedra que ses predicacions havien fet ja tant famosa. El públic aplaudia frenètic, més que mai, a l’orador, encisat per la màgia irresistible de sa paraula. Aquests aplaudiments, capaços de satisfer a 1’home més ambiciós, a ell el desesperaven. Volia inculcar en el públic ses idees, i aquest sols feia atenció a ses paraules; i aquella aula que ell havia somniat fer-ne planter d’una nova generació, la va haver de veure cínicament devinguda vulgar teatre on, a costa dels més sagrats ideals, regats amb sa pròpia sang, li calia fer el trist papee de clown, distraient els spleens del respectable públic amb una comèdia indigna; Feia temps, d’ençà que no s’ocupava ja sols d’Art, sinó també d’altres coses de més palpitant interès per als seus paisans, com eren la ciència social i econòmica, la religió i la moral, que aquells que amb prou feines l’havien pogut seguir en sa primera volada, l’havien perdut completament de vista en sos enlairaments progressius. Però ara l’abisme que el separava dels seus s’havia fet més gran, Ara ja no s’acontentava amb predicar i escriure llibres: ara tractava d’implantar ses utopies i realitzar ses idees. Fins a quin punt pot arribar l’aberració del geni quan es vol posar massa en contacte amb la multitud rutinària (Pegàs volador junyit al jou al costat del bou mandrós), és inconcebible. Això e1 va acabar d’enfonsar. Aquest esforç immens per a sostenir una lluita tant desigual, ell sol contra tots, el va aclaparar, com era inevitable. Què és la mà de l’home més fort per a deturar la marxa d’un tren? El Progrés Modern va seguir el seu camí, impertorbable, llençant negre fum per ses mil xemeneies. L’heroi va caure, i el monstre va passar trepitjant amb menyspreu les despulles sagnants de sa víctima temerària.

 

Una malaltia mental sobrevingué d’aquesta lluita suprema, i en Ruskin restà per sempre més impossibilitat per a tot treball intel·lectual. A les vores del llac Conniston, que ell amb tanta passió estimava, vivia fa alguns anys retirat, inactiva sa ploma revolucionària, i reduïda al silenci sa màgica paraula, solitari, voltat solament d’alguns amics fidels, separat completament del món i esperant serenament la mort, com aquell que, havent acabat la seva feina, espera tranquil a la porta del seu amo l’arribada del salari. Res dc soroll, res de plany, res de neguit en aquesta vellesa privilegiada, plàcida, tèbia i serena, com crepuscle de tardor; i ara, al pendre comiat dels seus germans, ell ha pogut veure somrient que els seus anys de silenci forçós no havien passat en va, i que la Natura treballa en el silenci i en el repòs molt més que els homes en el ple de llur activitat i tumult. La llavor estava llençada, i el que el seu prodigiós esforç individual no pogué fer, quinze anys de silenci i de pau ho acompliren. Les seves ensenyances en matèria d’Art (més o menys ben compreses) són avuí exteses i acceptades per tot el món, com que tot el que s’anomena Art Modern, en oposició al Clàssic i Acadèmic, deriva d’elles. I en quant als seus punts de vista en Religió, Moral, Sociologia, Economia i Política, per més que lents en imposar-se, per les fondes i radicals transformacions que demanen a la societat, no per això deixen d’haver filtrat per totes les capes socials de sa nació fins arribar la saó a les masses, qual socialisme les reconeix per senyera; havent-se arribat a dir per algun crític que si la missió d’en Ruskin en el terrer de l’Art pot considerar-se com terminada, l’influència que aporten ses doctrines en l’ordre social tot just comença a sentir-se, essent la tasca d’altres generacions que la seva el portar-les a la pràctica.

 

En Carlyle, en els seus Heroes, ha estudiat, o, millor, ha cantat amb paraules de flama la veritable essència de l’heroisme i les variades formes baix les quals en el transcurs de la història aquesta força immensa i misteriosa, segons els llocs, temps i circumstàncies, s’ha presentat. La matèria és de sí inagotable, i avui més que mai, perquè si bé és veritat que en altres temps les preocupacions socials han volgut vincular aquest privilegi dins classes i professions determinades, com eren reis, guerrers, sacerdots, tindrem de confessar, tanmateix, que és un benefici que les corrents democràtiques modernes ens han proporcionat el de posar l’heroisme a l’abast de tothom, grans i petits, benefici que no deixa de trobar sa compensació, per desgràcia, en la disminució en nombre i talla dels nostres genis, comparats amb els d’altres temps més feliços, quan l’arbre sagrat de l’heroisme creixia fort, robust i majestuós, estenent per tot el món la seva ornbra a través dels recintes inviolables dels temples i dels murs inexpugnables dels castells.

 

En Ruskin, precisament, ha vingut avui a informar un nou aspecte, una nova encarnació del vell Heroisme. En ell hem pogut veure per primera volta a l’Heroe com a Crític. Aquest fou, en efecte, el seu ofici, on entrà empès per la força irresistible de les circumstàncies (crític d’Art primer i d’altres coses després), i al qual va romandre fidel tota sa vida, sense cuidar-se ni un sol moment de si l’embalum de sa genialitat cabia o no dins dels estrets límits d’aquesta professió humil.

 

La Crítica: heus aquí una cosa que semblarà a molts incompatible amb l’Heroisme, com semblava als romans l’ofici de mercader, i a l’Anglaterra d’en Shakespeare el d’actor o d’autor dramàtic. I, tanmateix, no sols la Crítica no està renyida am l’Heroisme, sinó que, com totes les professions, estats i condicions humanes, sols dintre de l’Heroisme troba la plena expressió del seu paper social i, per tant, la seva raó d’ésser. Sols un heroi, batejant-les amb el foc del cel, les pot donar la consciència i la dignitat de sí mateixes, i amb elles el dret de ciutat. La Crítica és una ciència o un art completament modern. És filla legítima de la Reflexió, planta que no es fa en les valls paradisíaques de l’Evolució, sinó que troba el seu desplegament en els cims nevats d’on s’albiren grans panorames. Molts l’han desconegut i menyspreat aquest art pervingut. Apol·lo i les Muses, diuen, no e1 poden admetre en llur Parnàs. El crític no és mes que un artista manqué, un home que no ha pogut arribar a dominar el seu art, però que n’ha après prou per a xerrar d’ell als ignorants, un reporter més o menys il·lustrat encarregat de satisfer com els altres la curiositat pública; un mercader innoble i innecessari que separa el productor del consumidor d’Art, de Ciència o de Literatura.

 

Efectivament, aquest fou el modest origen de Crítica, i així vivia arrossegant-se per terra, fins que trobà en en Ruskin el seu heroi, que, alçant-la de la pols en què jeia i converint-la d’esclava en reina, va revelar al món sa essència veritable. La Crítica en les mans d’en Ruskin és un Art i un Art poderós. Més que Art, és una professió santa, un sacerdoci de l’home, savi i poeta ensems, que, penetrat de la santedat de treball humà en totes ses branques i professions, fa d’ell l’objecte del seu estudi i l’assumpte grandiós del seu poema. L’escultor treballa el marbre, el pintor treballa els colors, el poeta la paraula, el savi els cossos, les substàncies i els conceptes, tots modelen llur material conforme a la llur idea. La Crítica en les mans d’en Ruskin treballa el treball de tots aquests i el modela a la seva idea: és l’Art elevat a la segona potència. Després d’en Ruskin ja no deu, ja no pot anar el crític captant com un esclau darrera el brillant estol dels artistes, sinó que d’un bot es posa al davant d’ells. No sols forma part de la llur societat, sinó que ocupa en ella per dret propi un tron fins ara vacant. El crític és el poeta dels poetes, és l’artista dels artistes. Aquests treballen les primeres matèries del món. Aquell agafa llurs obres, les tria, les estudia, les compara, les ordena, i canta, poeta com és, llur conjunt harmoniós; dirigeix l’immensa simfonia del treball humà, i, fent-se l’intèrpret, la síntesi i l’oracle de ses mils veus, predica a la multitud les ensenyances del sublim evangeli que proclamen. Tasca santa i sublim, però terriblement costosa, requerint facultats extraordinàries, i de resultats que ara tot just es destrien, però que suggereixen un gloriós avenir. Avui no ha estat això més que un assaig, i encara un assaig parcial; mes el dia en què aquesta noble munió dels artífexs de la pensa, el dia en què tots els poetes, tots els artistes, tots els savis, que, escampats avui per tot el món. treballen, cadascú en el seu racó, isolats i a les fosques, sense conèixer-se uns als altres, no sabent lo que perden llurs forces que es destrueixen i s’anul·len mutualment així dispersades per manca de direcció; el dia en què, conscients de la llur missió divina, una nova ordre com la dels cavallers-sacerdots de l’Edat Mitjana, fortament organitzada amb ses jerarquies i estricta disciplina, concentrés llurs mils raigs de llum en el reflector poderós d’una direcció sàvia, inspirada i vident, ¿vos atreviu a imaginar quin bot més prodigiós no hauria fet, en quina nova era d’esplendors no hauria entrat la humanitat? La torre de Babel, ¿no hauria arribat potser el moment de reconstruir-la.

 

Mes, deixant-nos de digressions i tornant al nostre tema, direm, en definitiva, que en Ruskin fou un crític per sa professió, un poeta per son temperament i un heroi per sa vida empleada totalment i exclusivament al servei d’un ideal sant i coronada a la fi amb la palma del martiri.

 

¿Quins són aquests ideals, com han nascut, com s’han desenrotllat, en quin medi i baix quines formes i condicions? En una paraula: ¿qui és en Ruskin, com ha nascut, com s’ha format, què ha dit, què ha fet? Preguntes són aquestes tant difícils de contestar, en un breu assaig, com ho fóra e1 trasvassar la mar dintre d’un vas; preguntes tanmateix que d’una manera o altre, i amb l’aproximació que mes forces permetin, em proposo actualment respondre.

 

No és pas el meu propòsit fer una biografia, ni un estudi total ni parcial, de l’obra d’en Ruskin; empresa, per una part, superior als límits que m’he imposat, i, per altra, supèrflua per no faltar, per cert, bons treballs d’aquesta mena (1). És el meu propòsit fer tant sols una senzilla presentació d’aquest personatge, digne per tots conceptes d’ésser conegut (2). L’última paraula respecte de ses doctrines està encara per dir i trigarà potser encara a ésser dita. Mes jo, no considerant-me amb forces ni amb autoritat per a judicar-lo, m’acontento amb senyalar a l’home entremig de la munió, per a promoure entre nosaltres el seu estudi i, si fos possible i convenient, l’assimilació de quelcom del seu esperit.

 

 

II

 

L’Anglaterra, s’ha dit, és el país dels contrastos, el país de la llibertat i de les restriccions, de l’aristocràcia i de la democràcia, de la religiositat i de l’escepticisme, de l’idealisme més vaporós i del realisme més abjecte, i aquesta impressió, que és la que al foraster generalment produeix aquella estupenda amalgama d’interessos oposats i aguantats en miraculós equilibri per una llei invisible, es troba nova i plenament confirmada pel cas d’en Ruskin. L’Anglaterra d’en Bentham, d’en Stuart Mill i d’en Smith, l’egoista, la positivista, la filistea i prosaica Anglaterra, la pàtria del carbó, del fum i del ferro, que més aviat als nostres ulls meridionals ens sembla una immensa fàbrica que una nació, aquest és el medi on ha nascut i viscut el nostre heroi, l’enamorat de la Natura, el defensor de l’Art i, finalment, com a conseqüència per ell lògicament deduïda, l’enemic mortal, franc i decidit del moviment industrial modern i de tot el que

en ell ens ha conduït.

 

I no es cregui que en Ruskin deixi per això d’ésser anglès, perquè ho és de cap a peus; tot ell, cos i ànima, d’una sola peça, concebint i obrant d’un sol cap, meditant tot el que fa i fent tot el que medita; esperit positiu aferrat a la realitat, enemic de sistemes i de dogmes i de tot el que pugui constituir la més petita trava a la lliure investigació experimental, tot això és ben anglès. Sense cap dubte, a la primera vista descobrim en ell un descendent directe d’en Bacon i d’en Shakespeare; i si, per altra part, considerem que en Ruskin és tingut pels seus mateixos enemics com un dels més grans si no el més gran estilista d’Anglaterra, dominant son llenguatge com ningú avui i, ben pocs en el passat, podrà potser no estranyar-nos el fet que, malgrat la terrible oposició i cruels burla i menyspreu amb què ses tendències foren de cap rebudes, no va trigar de reunir-se al seu voltant un cercle d’admiradors que avui dia s’ha tornat secta, al mateix temps que l’opinió imparcial ha anat evolucionant respecte d’ell fins al punt d’haver pogut disfrutar en vida d’una popularitat ben guanyada (3).

 

Però cap d’aquestes raons fóra prou per a explicar-nos satisfactòriament l’apassionament de la discussió, la fúria del combat i la glòria enlluernadora del triomf, tractant-se com es tracta d’un home que ha tingut l’ardidesa de renegar en plena Anglaterra de la reforma protestant i de la política econòmica industrial i comercial angleses, que són els dos ídols sagrats, intangibles, que tot esperit verament britànic deu sense reserva acatar.

 

I és que avui, com en tot temps, aquí, com a Anglaterra, com per tot arreu on un alè de vida bategui, a la llarga i malgrat modes, estils, escoles i tota mena de fantasmes, sols el que val és apreciat. –Val (és a dir, usant de son propi raonament) de valere, ésser bo, sa, robust; robust de vida (si es tracta d’un home) o valent; robust per a la vida (si d’una cosa) o valenta.– I és aquesta vida sanitosa, aquesta sang perfumada de cor verge que glateix l’invisible per entremig ses paraules, que fa que llur lectura ens encisi d’un mode inexplicable, perquè és ben veritat que el ventrell humà està avui afamat i a més viciat per excés de drogues: les falsificacions i les imitacions són en majoria, i amb dificultat es troba per a l’ànima arraulida i malalta un aliment veritable, és a dir, que tingui vida o valor.

 

És per això que la seva obra, gran per sí mateixa, és immensa per sa transcendència, i fins baix l’aparença modesta de crítica de les arts plàstiques commou els fonaments de la societat. Un gran cap, un gran cor junts amb una voluntat de ferro el caracteritzen, i enmig d’això una sinceritat i una curiositat tant extraordinàrics que un home gairebé se’l figura com un nen gran. Ell és, efectivament, un home que si, atret per l’esclat de sa bellesa, es para a considerar una flor –i una flor es l’Art de l’arbre de la Vida– els entusiasmes del seu cor enamorat no són prou per a dissipar del seu enteniment la set immensa de conèixer, ni els seus ulls s’acluquen, ni el seu cap li roda mai; tot adorant aquella flor, amb respecte l’examina i fondament l’analitza, i no l’abandona fins que ha estudiat l’arbre sencer fins les arrels més amagades. Però el secret de sa força està en el seu lema, en el lema de sa vida, «Amor i Veritat, no em deixeu» (4), al qui restà fidel en tots moments de sa existència. Amor i veritat, no em deixeu. Si com un veritable home de ciència a la moderna ha consagrat la seva vida a la busca exclusiva de la veritat en les mil variades direccions dels seus estudis, com un poeta veritable l’ha estimada aquesta veritat, i com un sant l’ha adorada i s’ha sacrificat per ella arreu on l’ha trobada; i l’Amor i la Veritat, en justa correspondència, no l’han abandonat, i així ses paraules, sien quines sien, captiven sempre amb llur música etèrea, suggestionen d’un mode inexplicablee fins a aquells que són enemics de sses opinions, i ens convencen no tant pel que diuen com pel que callen i deixen endevinar, perquè llur autoritat no és pas en elles, sinó en el to en què parlen. Aquesta és la força secreta, aquesta és la vida que anima l’obra d’en Ruskin, vida que en va busquen els homes en tants mils i mils d’obres de tants mils i mils d’escriptors amb què llur supèrbia és glória. Són la veu d’un home que ha vist i que ha estimat tant com ha pogut i que amb tota sinceritat i ple d’amor i d’efusió ens comunica ses pròpies experiències.

 

«L’Anglaterra –s’ha dit– ha marxat al cap del moviment industrial dels nostres dies.» «La història de l’Anglaterra –ja havia dit en Macaulay– és, abans de tot, la història del progrés.» Però veus aquí que del fons d’aquell Pandemònium social, enmig del terrabastall d’una lluita despietada de classes i per sobre de les mils eixordadores estridències del febrós bategar del ferro i de l’infernal xiscladissa del vapor, una veu s’alça distinta, ressonant d’una manera estranya. Com la veu de la consciència d’un poble que ha comès un crim, en el moment més crític s’ha fet sentir, i els seus accents patètics i tons de perfecta convicció, prenyats de negres pressentiments i de vagues esperances, han fet reflexionar a més d’un. I no ha estat aquesta la primera volta que això ha succeït. Feia molt poc que allí mateix una altra veu tan poderosa, però més fatídica, hi havia ressonat declarant que el tal moviment industrial havia estat un error i el titulat progrés modern un retrocés, i que amb paraules de vident a l’Anglaterra i als pobles que la seguien profetitzà una ruina certa si no rectificaven de pressa el llur camí. «Ai!, que no forem prou savies! –deia.– Hem pres la Semblança superficial per la Substància perdurable; ens hem allunyat de les Lleis d’aquest Univers i, mireu, el Caos desenfrenat i la Quimera inane ja es preparen per a devorar-nos.» I en Ruskin la va escoltar aquesta veu, i el seu cor vibrà amb ella a l’uníson; però com que ell no havia mai descendit, com en Carlyle, al negre abisme del dubte i del desesper, i el seu cor restà sempre materialment verge, també ses paraules foren més gracioses i consoladores, i, així com les profecies d’aquell foren un sulfurosa erupció d’anatemes i malediccions, lees d’en Ruskin ens deixen entreveure a la ratlla de l’horitzó, sota d’un cel tenebrós, la rosa aparició d’una nova aurora que, fent oblidar les misèries actuals, omple a tot cor d’alegres esperances. I és per això que tot cor es té d’alegrar de que un tal home hagi viscut i de que tals paraules s’hagin pronunciat, i és per això que l’egoista, positivista i escèptica Anglaterra, després d’haver-se’n burlat i d’haver-lo condemnat, després d’haver-lo aplaudit sense comprendre’l prenent-lo per un boig, a la fi ha començat a escoltar formalment el seu missatge i a recollir amb reverència el seu testament. Què és el que en farà? Si l’acceptarà o el rebutjarà, si l’esperit anglès té prou força vital per a assimilar-se les precioses gotes d’elixir de vida amb què sens dubte fermenta, o si l’oblit com negra llosa cobrirà per sempre més en sa pròpia pàtria les despulles del màrtir, és qüestió de poca importància. Potser els temps no són encara propicis; potser és una altra molt diferent de la somniada per en Ruskin la missió en el món de l’Anglaterra; potser el místic anyell té d’ésser encara altre cop trepitjat per la despiatada grapa del lleó. Tant se val. La llavor està llençada. Si no és avui serà demà: si no és allí, en altres terres més joves i més fortes germinarà. «Lluita, cor valent i sincer –ha dit en Carlyle– i no tremolis en la sort ni en la desgràcia. La causa que defenses, en tant que és veritable i no més, però precisament en tant, és ben segura de victòria. La mentida, no més, que contingui serà destruïda, com aixís deu ésser. Però sa veritat és part de les pròpies Lleis de la Natura, coopera amb les eternes Tendències del Món i és invencible.»

 

 

III

 

La seva història és molt senzilla. Fill únic de burgesos cultes i acabalats, trobà en la llur riquesa i benestar els grans avantatges d’una educació sòlida i esmerada i d’una posició esplèndida que li permeté més endavant dedicar sumes enormes a la seva cultura i a l’adquisició del gran cúmul de coneixements que provocà després l’eclosió del seu geni crític.

 

Mes no foren aquests sols avantatges d’ordre purament material els que degué a la providència del seu naixement. En els seus pares tingué també en Ruskin la gran sort de troobar l’impulsió primordial del camí de sa pròpia vida, els gèrmens i models de les dues grans qualitats que caracteritzen d’una manera indeleble sa pròpia personalitat; l’Amor a la Natura i la fonda Religiositat: qualitats que pdoen realment reduir-se a una sola, puix la primera no és al fons, ni pot ésser més que la manifestació natural i necessària de la segona, que en tot cor sensible i obert com el d’en Ruskin no pot menys de verificar-se. En el puritanisme rígid i exaltat de sa mare, que ni li comprava joguines ni li permetia jugar amb els nois de la seva edat, de por que el seu es tornés frèvol i mundà, i que dedicava llargues hores a fer-li aprendre de cor capítols sencers de la Bíblia, es troben els fonaments veritables d’aquell gran sentiment religiós que inspirà sempre als seus actes i paraules; religiositat portada a l’exageració en ses primeres obres, plenes de dogmatisme teològic i de biblisme pesbiterià (5). Però el seu pare, estranya barreja de comerciant i d’artista, i li va encomanar de bona hora el seu gran entusiasme per l’Art i per la Natura, i la dolça influència de l’amor i de la veneració que per ell sentia va deslliurar al fill dels perills de corsecació i d’envarament dogmàtic a què l’influència de sa mare l’exposava. L’excés de fervor religiós amb què el seu cor sadollava, va trobar així en la contemplació estètica de la Natura una porta segura d’escapament, una vàlvula de seguretat, que el va privar de caure en les extravagàncies místiques a què el seu temperament l’empenyia; canal d’aigües pures i vivificants que va establir entre el seu esperit i el món una comunicació recíproca, constant i benèfica, mantenint en l’un la pau i l’equilibri indispensable per a la vida, i fecondant l’altre amb els recs suavitzats de ses revelacions tormentoses. I així com en l’intimitat de sa educació familiar podem sense esforç trobar els gèrmens de la qualitat més preciosa del seu caràcter, aquella qualitat que devia fer d’ell més endavant –literalment i sense por de paradoxa– un místic d’acció.

 

De bona hora, des de l’edat de cinc anys, veiem al tendre noi acompanyar als seus pares per llargues i estranyes peregrinacions a través de l’Anglaterra i de l’Escòcia, de la França i de la Suïssa. En aquests estranys viatges, mig mercantils, mig estètics, fou on en Ruskin va començar a obrir els ulls a la Natura, i la seva sensibilitat exquisida va trobar un guia ideal en aquell bon senyor del seu pare que empleava els dies fent negoci, i els vespres, acompanyat del seu fill, en excursions romàntiques al clar de lluna, per lees vores d’un riu o vers les runes històriques d’un vell castell o catedral abandonats; o bé, quan el temps no ho permetia, copiant amb amor dibuixos i aquarel·les d’en Turner, o llegint en família versos d’en Wordsworth. En aquests estranys viatges fou també on va començar a estimar-la amb el seu cor pur d’infant i a interrogar-la tímidament, en aquesta Natura que més endavant havia d’ésser el seu únic mestre, el seu únic model i l’únic mot de la senyera dels seus combats, i en aquests estranys viatges em sembla trobar l’impuls decisiu, el segell que va consagrar definitivament la seva manera d’ésser; perquè en ells, a més de rebre les primeres impressions, que són les que generalment decideixen de la futura configuració de cadascú, va trobar també les eines i materials necessaris per a l’edificació del seu gran caràcter; d’ells deriven, en efecte, llur naixença i desplegament, els dos trets més originals i més famosos de sa fisonomia d’escriptor, això és, l’esperit crític i el tourisme (6) i ells foren, en una paraula, com el guarda-roba a on el seu geni, encara nu i per consegüent indistint, va acudir per a vestir-se i manifestar-se així entre els homes.

 

Tot lo demés de sa vida és natural i lògic com el curs d’un riu, que, per més que faci voltes i fins algun cop via enrera, no per això deixa d’anar al mar pel cami més dret possible. Així és com, dotat d’una tenacitat prodigiosa, d’un esperit analític irresistible i d’una ànima equilibrada i serena com poques, el veiem abraçar aquest amor a la Natura, no com un malaltís i atordit dilettante, a ratxes i cegament, sinó com un home veritable, abocant-s’hi tot ell, cos i ànima, consagrant-li totes les facultats d’aquesta, pensa, cor i voler, adorant-la i interrogant-la al mateix temps; i més que com a home, com a heroi, és a dir, com a germà nostre, oferint-se en sacrifici i arrencant-li, en bé de la humanitat, per cada bes una penyora i per cada comunió amb ella una paraula de salut que, més o menys imperfectament traduïda a la nostra llengua vulgar –amb quina aproximació, al qui hagi fet el seu camí li toca dir-ho– a la humanitat present i futura queda, quan menys, donada com a testimoni d’una ànima noble i generosa.

 

Totes ses altres passions queden com engolides i s’esvaneixen devorades dins la gran foguera del seu Amor a la Natura; totes, inclòs son primer amor, que, «com a home capaç d’una gran passió imaginativa, el va sacudir amb ones furioses», i que, contrariat per motius religiosos, el va conduir per terribles crisis a les portes de la mort, de la qual l’altre Amor el va salvar. «I més endavant, quan, curat ja del tot –diu en La Sizeranne–empès pels seus parents i amics, es casa amb una noia de Perth, de rara bellesa, no s’interromp per això el seu somni místic; i quan, després de sis anys, la seva dona l’abandona i la unió legalment formada legalment es dissol, el gran entusiasta no sembla haver apartat ni un instant els seus ulls dels horitzons radiants de la terra, ni haver fet infidelitat a la Natura.»

 

Aquest Amor a la Natura l’impulsa naturalment a estudiar-la. La Mineralogia, la Botànica, la Geologia, la Meteorologia, són de sa part objecte de seriosos estudis, començats des dels quinze anys i publicats en diverses revistes; ensems que dibuixa i pinta i fa versos, començant a conquerir-se la seva doble anomenada de pintor i de poeta.

 

Aquest mateix Amor a la Natura el fa descobrir en el paisatgista Turner, quin gran geni era aleshores desconegut i menyspreat, un intèrpret fidel i amorós de sa estimada, i el Profeta d’un gran art eesdevenidor. I, allargant-li la mà generosament, emprèn la publicació de sa primera obra, The Modern Painters, amb l’única intenció, al principi, de vindicar-lo, no dubtant, per a conseguir-ho, d’atacar la teoria estètica estantissa, però universalment acceptada, d’en Reynolds i dels acadèmics, rompent amb totes les tradicions i plantant per sobre les runes de l’art anglès passat a en Turner, com la primera pedra del seu nou temple esdevenidor. Obra colossal, en quals cinc volums va llençar tota la ciència recollida en ses minucioses i variades observacions i estudis –els fruits de tots els treballs de sa primera joventut– empresa en defensa d’un artista a qui personalment ni tant sols coneixia! Obra que, malgrat defectes propis de tot fruit primerenc (7) i dels quals ell mateix en notes d’edicions posteriors despiatadament se’n burla, tant per l’immens acopi de coneixements de totes classes quc conté, com per la fonda i sobtada revolució que va produir en l’Art anglès, podria fer ella sola l’anomenada d’un escriptor.

 

Publicat el primer volum d’aquesta obra, i encesa d’un cop la lluita per tota la línia, l’instint de pròpia conservació, obligant-lo a armar-se amb arguments sòlids per a sostenir els atacs furiosos i cruels de què fou objecte, el va portar fatalment a estendre més i més el camp de batalla i, abans de continuar els demés volums, a aprofundir més i més els misteris de l’Art i les lleis de la Bellesa. Estudi que, a mida que confirmava, aclaria i modificava ses idees, el va dur a publicar tota una sèrie d’obres (8) que van aparèixer intercalades entre els cinc volums dels Modern Painters, i en les quals amb inspirades paraules exposa les seves idees sobre la Pintura. l’Escultura i l’Arquitectura. El primer viatge que va fer a Itàlia amb aquest objecte fou per a ell una revelació. Allí l’enamorat de la Natura, el Sant Francesc modern, «va obrir els ulls a un art no mencionat per en Reynolds ni pels crítics anglesos», i va reconèixer en aquell art naïf, sincer i creient dels primitius l’ideal realitzat dels seus somnis, essent allí realment on l’enamorat de la Natura va enamorar-se de l’Art com d’una segona Natura o de la seva imatge reflectida en cristall puríssim.

 

La història sencera del Pre-rafaelites queda inclosa com un episodi dins d’aquest gran poema Ruskinià; gairebé com una flor hermosa, però efímera, en una planta vigorosa i durable. És sabut que Rossetti, Hunt i Millais, havent desertat escandalosament de les files acadèmiques, varen resoldre, en un acte heroic, de rebutjar la corrompuda ensenyança que en elles se’ls oferia i no aprendre més sinó de l’únic mestre, la Naturas, no beure sinó a ses fonts pures i eternes. A ella van acudir en «plena sinceritat i humilitat de cor», seguint, potser inconscientment, l’hermós precepte d’en Ruskin. Menyspreats i escarnits de tothom, i rebutjats en totes les exposicions, no vacil·la el nostre heroi en fer de llur generosa protecció una nova gesta en sa carrera; i, per més que el llur art no era aleshores gaire més que el tímid i inarticulat balbuceig de tres infants, ell els reconeix al punt com a seus, i, veient ell sol entre els crítics la transcendència d’aquell balbuceig, els empara amb sa gran autoritat contra els atacs furiosos de tota l’opinió anglesa, i els condueix, finalment, a una victòria brillant i quasi miraculosa que devia dur un nou alè de vida no solament a l’art anglès, sinó al de tot el món.

 

En Ruskin arriba amb això a una època de la vida en la qual, per més que un hom faci, per més que cridi i giri el cap per a no veure, ni la lluita clamorosa de les passions, ni el teatre enlluernador de la il·lusió són ja prou per a amagar-lo de sí mateix i de la paorosa realitat; allí, cobrint tot l’ample del seu camí l’Esfinx implacable, tantes voltes i amb tants esforços evitada, immòbil, impertorbable, insensible, l’espera. L’enigma té d’ésser resolt, baix pena de mort. «Fins aquí, i no més –li crida– respon i passa; no responguis, i entorna-te’n a les tenebres d’on has sortit.» Moment solemne i decisiu; cap intel·lectualisme, cap diletantisme, cap artifici són ja capaços de fer-li aclucar els ulls i continuar jugant, com fins ara, damunt la blanca llosa que ha tingut l’ardidesa d’alçar. Moment de prova per a l’home on es decideix per sempre més la gran qüestió del «ésser o no ésser» (to be or not to be). Moment solemne i decisiu que per a tothom arriba, d’«el·lecció breu, però eterna», on tot el més bell de l’existència de l’home, tot el que d’afirmatiu i de positiu en el fons del seu cor els jocs innocents de l’infantesa hagin anat depositant, és cridat de sobte a l’arma per a decidir sense remei, en una sola batalla, la lluita eterna de la Vida i de la Mort, de l’Afirmació i de la Negació, de la Llum i de les Tenebres!

 

Al fons del més insondable Venusberg hi ressona al seu dia la campana del sacrifici, i tot d’una les veus interiors s’ouen distintes; llur murmuri confós es torna clar i articulat, i l’home lluita desesperadament per a desfer-se dels braços fatals de Maya, l’encisadora. Qui ho conseguirà? L’Heroi solament; aquell que tingui forces per a dir: «Fins ara he estat una criatura, però d’avui endavant seré un home. No vull que el plaer i la pena, la paor i l’esperança em trontollin més d’ací d’allí com les ones a un cadàver. Vull ésser jo el qui pensi, vull ésser jo el qui vulgui, vull ésser jo el qui faci. El Déu que habita al meu pit que em doni la mà i jo el seguiré; i amb la meva llantia encesa donaré testimoni de la Llum a tots els qui tinguin ulls.»

 

En Ruskin, força és confessar-ho, en·eix moment de prova es va portar com un home. Tot, sa posició social, l’èxit cada dia creixent de ses obres, ses pròpies inclinacions i sa edat ja lluny de la joventut, el convidava a seguir discutint art des de les tranquil·les i confortables esferes de la burgesia i, no cuidant-se del que passava al seu voltant, fruir plàcidament de sa bona estrella, com tants i tants en semblat cas han fet.

 

Però evidentment en Ruskin no havia nascut per a ésser feliç; al menys així ell ho va entendre. Pertanyia a la casta d’aquells que «no poden cloure els ulls», que diu en Maeterlinck; tenia a totes hores la realitat present que el suggestionava i li era força respondre d’un mode o altre a les terribles preguntes que feia temps l’obsessionaven. «¿Tindré jo dret a gaudir de la Natura, de la vida, de l’Art, quan ara mateix al meu costat tants milions de sers infeliços, germans meus, la immensa majoria d’ells s’estan consumint al fons de la més desconsoladora abjecció, de fam i de fred i, el que és pitjor, d’angúnia i mal de cor? Jo, el ric, l’afortunat, voltat de Turners i de Tintorettos, sol entre milions, gaudint de les voluptats del luxe i d’una instrucció i educació refinades, què els hi vaig a predicar, com em puc fer entendre dels meus germans agonitzants? Pa els hi falta i vestits, i fe i amor, i no consells ni sermons. És més: ¿és possible, ni tant sols concebible una sola obra d’art veritable mentres duri l’estat present de coses?» «Aneu a la Natura amb tota simplicitat de cor», havia dit als artistes. Però, ¿on és aquesta Natura, quan amb prou feines ens queda un pam de terra que homes miserables i dolents no hagin estrafet i enlletgit, contrariant amb mires interessades i egoistes les lleis eternes a què tot l’univers està subjecte? «La figura humana, qual estricta còpia –havia dit– és l’ideal més noble que es pugui qualsevol artista proposar», on és aquesta meravella de la creació? ¿Serà el pit enfonsat i els muscles raquítics i extenuats i, el que és pitjor, la fisonomia embrutida pel treball innoble de la màquina, d’un desgraciat obrer fi de segle? ¿O bé la musculatura artificial feta a compàs, caricatura d’atleta, de l’ociós sportsman que consum son temps i ses forces, contra totes les lleis de la Natura, en un treball improductiu? No, no és certament d’aquests models de qui parlava quan donava als seus deixebles el cèlebre consell de «no rebutjar, no menysprear, no escollir res», després tan discutit. I si d’aquí passem a considerar les condicions i capacitats actuals dels públics i dels artistes, tots irremeiablement arrossegats dins d’aquest remolí vertiginós de febres i neguits sense fi que s’anomena vida moderna, ja no ens estranyarà que el mestre que senyalava com «condicions essencials de l’art el més noble, d’una mà d’obra impecable i durable, la serenitat en el repòs i en l’acció i la figura deslliurada de tot vici o dolor», hagi quedat fondament desconsolat a la vista d’una realitat tan diferent del seu somniat paradís i que precisament en relació a la fondària d’aquest abisme hagi estat la maror del seu desconhort.

 

Disset anys, la flor de sa joventut, havia invertit lluitant amb tota classe d’armes –llibres, conferències, escoles, museus, etc,– per a portar art a les masses, per a «anunciar-les el bon temps vinent, ensenyant i predicant amb dolces paraules i amb aparent acceptació que els homes han d’ésser bons o si no que no pintin». I tanmateix els homes seguien iguals, el bon temps no venia. Per què? Que ho destorbava? ¿És que potser «no fóra el problema fer davallar l’Art a les masses, com les escoles oficials intentaven (i intenten encara desgraciadament), sinó aixecar les masses a una apreciació de les qualitats reals contingudes en lot art vital i fer-les plenament capaces d’ell?»

 

En Ruskin d’un cop d’ull va comprendre tot això i va veure que de res servia, per gran que fos, tot el que fins aquell moment havia fet, si no responia d’un mode o altre a aquestes i altres preguntes que feia temps caòticament germinaven al fons del seu cervell. Aquesta empresa gegantina no el fa vacil·lar un sol instant. Armat de sa sinceritat i de sa bona fe, intrèpid com nou cavaller cobert de ferro, es para a considerar un instant el colossal edifici que les cièncics socials, per a ell poc menys que desconegudes, havien fet aparèixer, com obstacle insuperable, al mig del seu camí. Palau encisat, castell o presó, que serà? S’ha de veure. Cap consideració el detura. Troba tancada la porta, però hi entra per la finestra, i, un cop a dins, els resultats no es varen fer esperar. Més d’una pilastra hi va fer bellugar per tothom creguda incommobible. Més d’un savi hi va trobar encantat en migdiada soporífera, al qui, amb gran perill de sa pròpia vida, li calgué despertar d’un crit. Més d’un milionari, més d’un aristòcrata formidables el varen veure passar espaordits enmig de la llur torpe orgia; i a molts milions de sers humans, enterrats vivents al fons d’horribles calabossos-sepulcres, va portar paraules de consol i d’esperança que encara no havien sentit. Hem dit que en Ruskin era un nen gran, però és ben cert que res hi ha al món tant perillós i tant terrible com un infant que juga amb el foc del cel.

 

Aquest acte hermós entre tots els de la seva vida, i consolador per a tots els que com ell han fet vot de viure en la veritat i en la justícia, serà també el darrer que senyalaré dintre sa biografia, així a grans traços psicològicament esbossada. No és que faltin, per cert, fets d’interès en la resta dels seus llargs anys; però, a l’arribar a aquest punt, el drama intern era acabat. En Ruskin des d’aquell instant podia mirar la vida com a seva. Un cop el sacrifici del jo fet, res en el món ni fora d’ell era capaç de deturar-lo en son camí vers la Saviesa. La victòria era segura i no es va fer esperar. «Molt escarnit, molt plorat, com un leader perdut que, per haver-se volgut apartar de la terra ferma de l’eloqüència i de l’art, hagués caigut als fangals del Quixotisme i de la Utopia –diu en Collingwood (9);–però amb tot això no feia més que desplegar el principi fonamental de la seva vida, la doctrina de tants variats aspectes de la sinceritat.» A la qual cosa podríem afegir, amb en La Sizeranne: de la sinceritat i de l’Amor a la Natura, perquè aquest és la força oculta que l’aixeca i que el sosté i no l’abandona al moment de prova, és l’arma invencible que li dóna la victòria i la sal misteriosa que fa que ses paraules, sàvies i sinceres, siguin missatgeres de salut i de pau, en lloc d’ésser-ho de corrupció i de misèries (10).

 

 

IV

 

I ara, abans de passar a exposar breument sa doctrina, em permetré fer dues observacions que, a l’hora que d’excusa als errors i divagacions en què sens dubte cauré, serviran d’advertència als qui vulguin aprofundir el seu estudi.

 

La primera és la dificultat de descobrir son pensament en sa significació definitiva, i això com a simple conseqüència d’un excés de sinceritat. En Ruskin diu sempre el que pensa, i ho diu en el mateix moment dc pensar-ho. Ni es cuida del que ha dit ni del que dirà. Ni tant sols té generalment paciència de parar-se a considerar un instant la millor manera de dir-ho i l’efecte que produirà (11). A més es tracta aquí d’un esperit altament progressiu que mai, ni en sa darrera vellesa, ha pogut consentir en cristal·litzar-se al voltant d’un criteri personal més o menys sistemàtic. Al contrari, en en Ruskin hem pogut observar un fenomen que sols en els genis més privilegiats s’observa, el do d’una eterna joventut, que diuen els poetes, o, millor, el do raríssim d’anar progressant en força, en entusiasme, en activitat, en sensibilitat i en simpatia a mida que el cos decau. En Ruskin, podem ben dir, va morir més jove que no pas va nàixer (12). D’aquí ses nombroses i flagrants contradiccions (13), «delícies dels seus enemics i turment dels ruskinians fanàtics». No ja en el conjunt de ses obres, sinó en el d’una sola d’elles és difícil, si no impossible, destacar un pensament general clar i precís, una afirmació defintiva. Un sistema de forces poderoses que obren en direccions ben definides, però qual resultant no s’arriba a destriar, quedant com incògnita perenne enmig d’un horitzó somrient i lluminós –i això, és tot. La flaire de la veritat us captiva, al llegir-lo la flama de l’amor us encén, un alçaprem d’una força irresistible remou els fonaments mateixos del vostre esperit; mes quan tracteu de concretar o de definir la seva pensa; quan voleu fer-vos ple cabal del que realment i definitivament significa; quan, perduts dins la confusió caòtica de les mil idees i pressentiments que giragonsen al voltant vostre, els vostres ulls, presos de vertigen, s’acluquen i cerqueu amb neguit un punt sòlid a on agafar-vos, cap mà salvadora s’avança a deturar la vostra caiguda; i un cop la forta sotragada us té retornats al món, us adoneu plens de desengany que la vostra intel·ligència resta embolicada en tenebres tan denses com abans i que res de sòlid ni de preable ha adquirit. I és que en Ruskin no és un intel·lectual, no es dirigeix a la raó, no és la convicció el que cerca, sinó l’acció el que predica, únic medi de què cadascú cerqui per sí mateix i visqui amb el que ha trobat. Esperit absolutament refractari a tot el que s’assembli a mètode, sistema, asserviment de ses facultats essencialment lliures, aquest perill de restar incomprès no el fa recular i no perd ocasió en ses obres de fer-ne advertència al lector: «L’única doctrina –diu– que em sia peculiar és l’avorriment de tot el que és doctrinal en lloc de demostrable, i de tot el que és sistemàtic en lloc de pràctic: de manera que cap veritable deixeble meu serà mai un «ruskinià»! No em seguirà pas a mi, sinó als instints de sa pròpia ànima i la guia del seu Creador.» (St. Mark’s Rest.)

 

Per lo demés és aquest un defecte que comparteix en Ruskin amb la majoria dels grans pensadors; dificultat que ell mateix tracta d’explicar en les següents pregones paraules que sotsmeto a la meditació del lector, i en les quals trobem de pas una clara mostra del seu moe de pensar i d’expressar-se. «I estigues ben segur –diu– que si l’autor val la pena d’ésser llegit no podràs entrar de cop en el seu pensament; és més: el seu pensament, en sa totalitat, et restarà per molt temps absolutament estranger. No és pas que ell no digui lo que vol dir i en paraules ben fortes; però ell no pot pas dir-ho tot i, lo que és més estrany, no ho vol dir sinó d’una manera oculta i per paràboles, a fi d’estar ben segur de que ho desitges. Jo no veig prou bé la raó d’això, ni acabo d’analitzar aquesta cruel reticència en els cors dels savis que fa que sempre amaguin llur pensament més íntim. Ells no te’l donen pas com una ajuda, sinó com una recompensa, i es volen assegurar de què el mereixes abans de permetre que l’agafis.» (Sesame and Lilies.)

 

I tanmateix basta mirar-la a distància convenient per a que la pensa ruskniana prengui cos i relleu, i és aleshores quan els contorns precisos, enc que irregulars i anti-simètrics, de sa hermosa, sòlida i lluminosa figura ens transporten involuntàriament, com una semblança de família, a l’hermosa, sòlida i lluminosa natura en son estat salvatge de llibertat i innocència. «Jo crec – diu n’Emerson – i aquestes paraules semblen dites a propòsit d’en Ruskin – que ningú és capaç de violar sa pròpipa naturalesa. Totes les desigualtats del seu voler queden nivellades per la llei del seu ésser, com les desigualtats dels Andes o de l’Himàlaia són insignificants dintre la curva general de l’esfera.

 

Aquestes variacions es perden de vista a curta distància o a petita altura de pensament. Una sola tendència les uneix totes. La ruta del millor vaixell és un zigzag de cent bordades. Mireu-la a distància convenient, i la línia es redreça segons la direcció mitjana.»

 

El qui pensi trobar en Ruskin rengles de veritats o proposicions metòdicament ordenades i esglaonades amb rigurositat científica, esperant així conèixer d’un cop el seu sistema i adoptar-lo o rebutjar-lo com fem amb el vestit nou que envia el sastre; el que no es vulgui prendre la molèstia de pensar i resoldre per sí mateix les grans qüestions de la Vida, no val la pena que es decanti un sol moment de l’ampla carretera que una rutina secular ha estès davant de sos peus feixucs. En lloc de trobar contesta és fàcil que es trenqui el cap.

 

Als cors enamorats i valents com el seu en Ruskin es dirigeix. Als qui cansats de caminar a peu pla, maleïnt la pols que els ofega i enterboleix la vista, plens de fàstic i avorriment de la blanca monotonia; als cors que baten d’impaciència per a contemplar horitzons purs, cels transparents, aigües tranquil·les, valls encantades i remoroses boscúries per a respirar aire lliure, trepitjar flonja molsa, i nedar emportats per l’ona gronxadora d’un mar sense fons ni platges, en aquests ell s’ofereix com a guia segur, conduint-los per viaranys abruptes, que ell ha descobert a les vastes solituds, a les regions verges i inexplorades, fresques encara del perfumat encís de la nuada primaveral, i ensenya’ls, no tant sols de veure i de fruir aquestes voluptats, sinó també d’estudiar i d’adorar llurs misteris i de viure segons llurs oracles.

 

La segona observació pot resumir-se en la següent sentència: «Les ànimes ordinàries paguen amb el que fan: les ànimes nobles amb el que són». En Ruskin pertany a aquella classe d’herois que vencen «per llur sola superioritat i no amb la força de les baionetes; que conquisten perquè llur sola presència altera l’aspecte de la lluita». Amb tot i ésser quasi miraculós el que ha fet, ha influït més en sa època amb el que ha estat, per la gran força de caràcter i l’irresistible atracció de simpatia que ha exercit al seu voltant i que tots els que l’han conegut personalment s’acorden en confessar. I si ses obres visibles –obres literàries, discursos, conferències de càtedra, escoles, tallers, museus, societats, periòdics, etc.– sols una petita part de sa pensa representen, ben magrament el seu esperit podrà descobrir-se en ses obres literàries, que, després de tot, no són més que una part, i no la més important, d’aquelles.

 

En Ruskin fou, abans tot, un home d’acció, i com a tal necessita veure realitzats els seus somnis. La separació entre el pensament i l’acte, per a ell no existeix. Abans d’ell els místics anglosaxons –Carlyle i Emerson– s’havien acontentat sense moure’s de la terra ferma de l’especulació, amb llençar des dels llurs cims assoleiats els oracles candents de les llurs revelacions. En Ruskin gosà davallar, el primer, amb son missatge de llum a la vall tempestuosa de la cega actualitat. Ell fou, com hem dit, el primer místic d’acció, per a un temperament com el seu, els llibres eren, naturalment, un ben pobre medi. Conferències, discursos, càtedres, escoles, tallers, i fins terres de conreu i pasturatge, tots aquests utensilis li calgueren i encara no en tenia prou per a realitzar son pensament. Totes aquestes múltiples i variades experiències deuria, doncs, estudiar qui volgués fer d’ell una apreciació completa; i més que tot la fonda i radical transformació, principalment deguda al seu esforç i inspirada en ses doctrines, que de pocs anys ençà l’esperit i la societat anglesos manifesten estar sofrint.

 

El que hagi perdut la puresa de sa idea, perduda així en la confusió de la lluita al fons de «la boira espessa de les passions, o és difícil caminar en línia dreta», impossible fóra averiguar-ho. En canvi, el que la vida actual hi ha guanyat és ben patent. Moltes de ses reformes, per tothom qualificades d’utopies, hagueren de segur mort com a tals, a no estar conduïdes a un succés innegable per la pròpia mà d’aquell qual cap les havia concebudes.

 

 

Tres aspectes principals té, considerada a part de sa unitat central, la pensa ruskiniana (14). Hi ha tres Ruskins, diuen els crítics: Ruskin naturalista, Ruskin estetista i Ruskin sociòleg. Aquesta és una distinció perillosa, i n’hi ha que accepten l’un i rebutgen l’altre, especialment el darrer, com si fos possible de prendre una cara d’una figura sense prendre ensems l’oposada. En Ruskin, com tot home veritable, és, abans tot, un sòlid, i ha comprès que l’Univers és un sòlid; que les mateixes lleis imperen per tots sos departaments; que la Natura, l’Art i la Societat són tres coses íntimament enllaçades que no es poden tractar separadament; que tot Art deuria ésser o és natural i social o moral, així com tota Societat deu ésser o és fundada en la Natura i en l’Art, i que fins la mateixa Natura inanimada, tot just sortida de la fosca Nit, demana ja a grans crits la vinguda del seu verb, l’Home, el darrer esgraóde la present escala de Sers i de la seva obra, l’Art, que no és al fons més que la Natura reproduïda o rebatuda sobre un pla Moral. Mai en sa vida ha tractat ell per separat d’aquestes coses, i tot el que ha dit i ha fet ha tingut sempre aquest triple objecte o aplicació; fer respectar i estimar la Natura, fomentar l’Art i millorar l’Home (15). Tampoc seré jo qui talment les tracti, i solament en profit de la claredat, a l’entrar ara en l’explicació de sa pensa, ho faré exposant breument els diferents i principals punts de vista que presenta.

 

 

I abans de tot procurem veure com envisatja la Vida, quin concepte té d’aquest fet primordial, irreductible, que en diem Existència, perquè vist això, que és el primer que es tindria de preguntar a tot nou pensador, la demés feina del crític ha d’ésser relativament fàcil.

 

Molts pensaran, al conèixer sols alguns detalls dels més notoris de sa història, com són els que fins ara hem apuntat, que es tracta no més que d’un de tants somniadors fainéants, d’un romàntic ploraner i atrassat de notícies o d’un humorista excèntric que, havent ensopegat a adoptar una postura original (cas molt freqüent per tot arreu, però massa, per desgràcia, en nostre país), ha tingut la sort de caure en gràcia al públic. Un nen cau, i en lloc d’alçar-se es posa a plorar desesperadarnent veient que ningú corre a aixecar-lo; un home s’alça al moment i procura anar més dret des d’aquell dia. Una dona s’esvaneix al veure sang i no pensa en estroncar la ferida; un home no es queixa, ni es desconcerta, sinó que cerca serè el seu remei. Siguem homes, i no dones ni criatures! Guardem sempre la posició vertical, que és la nostra, i si hem de caure, com és inevitable, aprenem a caure drets com els gimnastes i ni per un moment baixem el cap, que l’atracció de l’abisme ens agafaria i fórem perduts. Concedim que la vida és dolenta, i la moderna en especial (enc que no tant com molts suposen). Concedim, si voleu, que fins la mateixa Existència duu un càncer amagat que li rosega el cor. Concedim tot això i molt més, si voleu. Però què se’n treu de queixar-se del que no té remei, i de què aprofiten les llàgrimes? ¿Quant més convenient no fóra que aquells que no tenen mots d’encoratjament per a dir-se callessin, que no pas que en llurs planys contagiosos afegeixin confusió a la confusió? Quant lluny d’aquests és en Ruskin! És cert que ell ha plorat i s’ha lamentat més que cap altre, però sempre de coses que tenen remei i que està a tret de tothom el procurar-lo. Ses llàgrimes són pluja benèfica i feconda, i no tempestat assoladora, i sos laments crits d’alarma i de combat, no de desesperació. En quant al que no té remei, sempre ha considerat inútil ocupar-se’n, i, més que inútil, perillós. Son geni positiu deixa pels curiosos i ociosos les subtilitats metafísiques, per a ocupar-se del més urgent. La ciència i la filosofia (en el sentit materialista i escèptic en què modernament s’acostumen a prendre) les considera amb desconfiança, no pel que en sí siguin, sinó pels abusos que en mans de gent ignorant i viciosa poden ocasionar i ocasionen. I en general, «respecte al coneixement –diu ell– devem raonar i obrar exactament com fem amb el menjar. No vivim per a conèixer, com no vivim per a menjar. Vivim per a CONTEMPLAR, FRUIR, OBRAR, ADORAR; i bé podem saber tot el que en aquest món pot saber-se i el que Satà sap en l’altre, sense ésser, per això, capaços de fer cap d’aquestes coses. Devem preguntar, per tant, primer: ¿És el coneixement que desitgem apropiat a nosaltres, bo, simple, no artificial ni decoratiu? I segon: ¿Quina mida d’ell ens serà més favorable per a la nostra tasca i deixarà els nostres cors lleufgers i els nostres ulls serens? Perquè només d’aquesta mida es pot menjar sense el vell pecat d’Eva». Tenint això ben present, mai se surt en Ruskin d’aquella «regió mitjana del nostre ser o zona temprada», com l’anomena Emerson quan diu: «Podem prou enfilar-nos als reialmes més subtils i freds de la geometria pura i de la ciència sense vida, o bé enfonsar-nos en els de la sensació. Entre aquests extrems hi ha l’equador de la vida, de la pensa, de l’esperit i de la poesia –una estreta faixa». D’aquesta estreta zona temperada ha fet ell el seu habitaacle ensems que el seu camp d’experiències i de lluites, i, sense preocupar-se de la possibilitat d’altres mons millors, ha trobat aquest bo, malgrat tot el pecat que el taca, i agradable, malgrat tot el dolor que el rosega; i, convençut de tenir en ell la seva tasca, ha viscut per a millorar i embellir aquesta petita zona habitable de l’Univers, decidit a contemplar tot fenomen com a símbol del diví i etern, a fruir tot goig que li pertoqui, a obrar el bé en la direcció més practicable, i, per últim i ensems, a adorar el misteri immens que ens penetra i ens circumda i, quan el mirem, ens aclapara, no permetent-nos altra actitud que l’agenollament.

 

Aquesta mística naturista, anti-ascètica i neo-pagana –el culte de l’harmonia del món en contraposició igualment al culte de la matèria bruta i morta que al de l’esperit pur, deslligat de tota vestidura sensible, que «fa que es perdi sa pròpia veritat en un somni o en una mera paraula»– és el to dominant de la seva veu.

 

«L’humana natura –diu en un ardit paràgraff– tal com el seu Creador l’ha feta, i la manté de qualsevulga manera que ses lleis siguin observades, és completament harmoniosa. Cap error físic hi ha més pregon, cap error moral més perillós que l’involucrat en la doctrina mongil (monkish) de l’oposició del cos i de l’ànima. Cap ànima pot ésser perfeta en un cos imperfet; cap cos perfet sense una ànima imperfeta.» (Munera Pulveris.)

 

És un nou esperit cristià empeltat d’epicureisme i de goig de viure, robust, ample, independent, obert i positiu, el qui parla en sos escrits; millor dit, és el vell paganisme que hi ressuscita regenerat ara i purificat amb el ruixim celestial d’amor i misericòrdia de tota la sang del Crist; renaixença que és, ensems que la darrera i més sagrada relíquia de la passada centúria, l’esperança més preciosa de la present; és l’Eterna Afirmació que, per damunt les cendres mortes del dubte i escepticisme científics i del fanatisme i superstició religiosos en què jau postrada la societat (com l’antiga sibil·la després del rapte profètic) s’alça de nou triomfant per a cridar-la altre cop a la vida, conjurant-la que es deixi de somnis per a ocupar-se de la realitat, massa temps oblidada. I és aquesta fe incommovible i pregona en la bondat intrínseca de la Creació i en la justícia definitiva de l’esforç humà que dóna vida a ses paraules i consola i encoratja a l’ànima oprimida que l’escolta, el que ens el fa aparèixer com un nou precursor de temps millors, com el missatger d’una reconciliació que ha d’harmonitzar enemics fins ara mortals; com si el vigia que les ha pronunciades hagués albirat des del cim de sa enlairada torre el retorn d’aquella vella edat d’or tan sovint anunciada pels poetes, «on en núvols multicolors, mars flotant i fonts de tot el que existeix sobre la terra, s’aimaven i s’engendraven, enmig de jocs eternals, les races dels humans, i els fills del cel venien a visitar-los.»

 

 

V

 

Un esforç tant grandiós vers una fi tant vaga i llunyana, però irresistiblement falaguera, va acompanyat d’un altre de tant o més gran, i de molt més admirable, envers sa realització entre els homes. Aquest habitant dels èters –the ethereal Ruskin l’anomena en Carlyle– és també, com hem dit, un home d’acció. I ¿quin instrument, en ses mans, més apte, per a aquella obra augusta entre totes, que l’Art, el record i el pressentiment ensems d’aquella edat ditxosa, que no és realment vella ni nova perque és la plenitud de tot temps, «la plenitud del temps en general»?

 

Per això és que en Ruskin, seguint l’impuls del seu instint, s’aboca de bona hora a l’estudi i a la pràctica de l’Art. En ell el Poeta va veure el seu element i la seva pàtria, l’enamorat de la Natura el seu ofici, el profeta de la Vida la llengua més apropiada per a ses predicacions morals; i la Natura, sempre generosa amb aquells que l’estimen, li va donar no sols el camí, iniciant-lo en la ciència de la Vida, sinó també el vehicle necessari, iniciant-lo en els misteris de l’Art.

 

I si, com acabem de veure, la seva concepció de la Vida s’enlaira molt per damunt de les etemes i vulgars disputes de materialistes i espiritualistes, també la seva concepció de l’Art ocupa un pedestal elevat i serè des d’on podem mirar amb indiferència i menyspreu la lluita esbojarrada de les escoles moralistes i estetistes, idealistes i realistes i demés que avui com abans divideixen el camp de l’Art.

 

Perquè –i aquí topem de nou amb aquell triple aspecte o trinitat ruskiniana de que fa poc parlàvem– en Ruskin, efectivament, ha vist i ha viscut sempre en la persuasió més o menys conscient de que si la Natura no és avui dia moral i la Moral està renyida amb la Natura, l’Art té la missió sublim de conciliar aquests dos enemics, i no té ni pot tenir altra raó d’ésser que aquesta; ell ha endevinat, amb sa intuició poètica, el que un altre místic, en Novalis, havia formulat ja d’una manera precisa al dir que «la Natura serà moral quan per amor veritable a l’Art es donarà a l’Art i farà ço que l’Art vol. I l’Art serà moral quan per amor veritable a la Natura viurà per a la Natura i treballarà amb ella».

 

No es tracta pas aquó del que l’Art deuria o no deuria, podria o no podria ésser: es tracta del que l’Art és. I aquesta naturalesa de l’Art troba en en Ruskin els seus justos límits en aquestes dues afirmacions:

 

L’Art és una cosa essencialment natural.

L’Art és una cosa essencialment moral.

 

Aquests dos principis, que són, al meu entendre, els dos pols sobre els que gira tota la doctrina estètica d’en Ruskin, formen, efectivament, l’angle que enquadra el camp de l’Art. Tota obra d’Art veritable deu resoldre d’una manera o altra l’antítesi que enclouen; i en Ruskin l’ha resolta críticament seguint el seu sistema de contradiccions, com punts de vista parcials i oposats (contradictoris) d’una mateixa figura.

 

L’artistaa, diu, deu anar a la Natura en plena simplicitat de cor i copiar o imitar tant perfetament com pugui el que veu. La Natura sempre té raó. «Pinta el que veus, no el que saps». La Natura sap més que tu. Ella ho sap tot. Abandona-t’hi cos i ànima, sense reserves. L’Amor li arrenca tots els secrets. A la interrogació curiosa i egoista resta un enigma impenetrable. «Tota la funció de l’artista en el món consisteix en ésser una cretura vident i sensible; no és la meva tasca ni pensar ni jutjar, ni argüir, ni saber. La feina de sa vida ha d’ésser únicament aquestes dues coses: VEURE i SENTIR.» (Stones of Venice.) L’Art és, doncs, segons en Ruskin, una imitació de la natura, en tota l’extensió de la paraula. «Tots els artistes se segon ordre –diu– vos diran que l’objecte de les Belles Arts no és la semblança, sinó una sort d’abstracció més refinada que la realitat. Treieu-vos això del cap d’una vegada. L’objecte de les Grans Arts Imitatives (Ressemblant) és i serà sempre imitar, i imitar tan justament com sigui possible. La funció d’un bon retrat és col·locar al davant vostre l’home en igual disposició que vivia, i tant de bo que en tinguéssim uns quants més que això fessin. És la funció d’un bon paisatge col·locar al davant vostre l’escena en sa mateixa realitat; fer-vos creure, si possible fos, que els núvols volen i les aigües xarboten. La funció del millor escultor –del veritable Daedalus– fer que el repòs sembli que respiri i que el marbre sembli carn.» (Aratra Pentelici.) I en altre indret, anant, com acostuma, a l’últim extrem en tota afirmació, «la cosa més gran que l’Art pot fer és posar al davant vostre l’imatge veritable de la presència d’un noble ser humà. Mai ha fet res superior, i no tindria de fer res inferior.»

 

Mes, si l’Art és Imitació, ¿es pot dir per això que tota imitació sigui Art? De cap manera. La imitació no és pas la fi de l’Art: n’és sols l’intrument, el vehicle que el porta a aquella fi, i aquí es separa en Ruskin de les escoles, naturalista, realista, impressionista, etc., que en gran part, però erradament, han seguit els seus consells. «Tan aviat com l’artista –diu en una de ses genials contradiccions– oblida sa funció d’alabança per la d’imitació, el seu art és fora. La seva tasca és donar per qualsevulga medis, per imperfectes que siguin, l’ideal d’una cosa bella; no per cap medi, per perfecte que sigui, la realització d’una cosa lletja.» (Laws of Fesole.) I en altre indret: «Aquesta és la principal lliçó que he estat ensenyant tota la meva vida amb totes les meves forces. Únicament és noble aquella pintura que està pintada en AMOR a la realitat». No és la imitació freda, esclava i egoista la que vol en Ruskin; la imitació instintiva, filla dels sentits i que es dirigeix als sentits per a afalagar-los o suggestionar-los amb il·lusions d’escamoteig –aquesta és, com si diguéssim, la màgica negrera de l’Art– sinó la imitació noble, lliure i viventa, filla de la imaginació i dirigint-se a la imaginació per a suplir els defectes dels sentits; una imitació imaginativa que comprèn la necessitat de la il·lusió per als seus fins i l’usa pura i exclusivament en benefici d’aquests. No són pas els ulls materials els que veuen. Són els ulls interiors els que veuen per l’entremig d’ells. Les impressions d’aquells –ja poden ésser més exactes que una fotografia– no ens interessen de res. La visió d’aquests és filla del cel i s’anomena Art. En Ruskin aconsella la imitació a ultrança per a que els artistes aprenguin de veure què és el primer que han de fer. Però un cop això conseguit, no per això han d’apartar-se del camí de l’observació i de la imitació, que és l’únic practicable. No termina pas aquí la missió de l’artista, sinó que més aviat comença. Molt haurà conseguit el qui això faci, però el que d’aquí no passi no serà més que un mecànic més o menys intel·ligent. En aquest punt comença la segona i veritable iniciació de l’art. La visió de l’artista es desplega, una nova facultat neix en ell que el fa conscient d’un nou món superior al dels sentits i totalment estrany al de la raó. Aquí comença el reialme de la imaginació que sense dificultat podem considerar com una visió transcendent; és més: si és que la paraula imaginació significa quelcom, no podem considerar-la d’altre mode. Però aquells ulls interiors, que són els únics que hi veuen, sols una íntima simpatia amb llur objecte els pot descloure; aquella visió superior, que és l’ànima de l’art, sols l’Amor al real pot il·luminar-la, i aquella suprema iniciació del geni sols l’Adoració humil i pregina dels grans misteris de la Vida pot donar-la.

 

Si per una part és l’Art Imitació, doncs per altra és també Adoració, i aquestes són les dues ales que, equilibrades, sostenen, impulsen i guien en son vol infinit l’aucell diví del Geni. El seu cos és format d’Imaginació, com la Vida –imaginació, de magica o il·lusió– i la Bellesa és l’èter que el penetra i circumda, i el nèctar celestial que el nodreix. Però la Veritat i l’Amor mouen ses ales, i sense elles el geni fóra impotent i tota obra d’Art impossible.

 

¡Que lluny i que incommensurablement enlairada aquesta concepció de l’Art (concepció dic i no teoria, perquè en Ruskin mai de l’Art n’ha fet Teoria) (16), comparada amb les estretes i mipoies teories de totes les escoles i sub-escoles que cada dia s’alcen i s’enfonsen al seu voltant, pretenent circumscriure amb mires profanes i egoistes aquell camp sagrat, infinit, il·limitable –com que tot el que és humà queda enclòs dins sos confins!

 

Les escoles idealistes i realistes, efectivament, en aquest pla superior en què es col·loca en Ruskin, es poden donar la mà. Així centralitzat, com acabem de veure, el paper de la imaginació –aquesta facultat miraculosa, que és l’enigma que ha desafiat totes les teories i l’escull on s’han perdut totes les escoles– ofereix un punt sòlid d’enllaç entre els qui volen fer d’ella un món apart, totalment estrany a l’actual i l’únic digne de l’atenció de l’artista, i els qui volen, al contrari, desterrar-la del camp de l’Art, pretenent limitar aquest dins del cercle estret de la sensació. En Ruskin no ha tingut de fer més que encaixar fermament l’esfera de la Imaginació dins l’angle de Veritat i d’Amor que hem considerat: un petit canvi en el centre de gravetat que tendia a allunyar-nos-la li ha bastat, i el miracle s’ha acomplert. I des d’ara ja no ens és possible parlar més d’idealisme i de realisme en l’Art, perquè tot art noble i sinccr pinta el que veu i res més que el que veu: els pintors imaginatius de debò, com diu en Collingwood, àdhuc en llurs vols més ferestecs, són realistes, en l’esforç que fan per a representar llur assumpte el més plenament possible. D’altra part, la imaginació entra en tot Art vital; perquè la sola elecció i arreglo de l’assumpte, la selecció d’aquelles parts i veritats que conté i que és la intenció de l’artista comunicar, i l’expressió de sentiment, per més que involuntària, que inevitablement es traeix en tota obra treballada am fe i sinceritat, són elements ideals dels quals el realisme més sever no pot fugir. De manera que en tota obra d’Art veritable, des del punt de vista d’en Ruskin, aquella distinció desapareix.

 

I aquí també precisament es troba el veritable paper social o moral de l’Art; punt que ha, estat la pedra d’escàndol dels estetistes o partidaris de l’Art per l’Art. Aquest no té, certament, ni pot tenir cap objecte exterior o estrany a sí mateix. El contrari fóra atemptar a les garanties individuals, a la llibertat santa del geni; mes si, per la imitació o estudi de la realitat, l’Art ve a ser una Ciència –en qual sentit ha pogut escriure en Ruskin paraules com aquestes: «El treball de tota la societat Geològica en els darrers cinquanta anys, ve tot just d’arribar a la comprovació d’unes veritats respecte a la configuració de les muntanyes que en Turner va veure i expressar amb unes quantes pinzellades fa cinquanta anys, quan era una criatura»– per l’Adoració és també una Religió que ensenya a l’home a comunicar-se amb els Déus –en qual sentit (enc que parcial) ha pogut en R. de la Sizeranne titular el sue estudi La Religion de la Beauté– com, per l’Amor que l’inflama i la unió santa de Caritat que entre els homes inspira, és una Moral aplicable al treball quotidià de cadascú –en qual sentit ha dit en Ruskin que l’Art és l’exponent de la vida ètica. Des d’aquest punt de vista, doncs, l’Art no té de sortir-se de ses fronteres naturals per a respondre als clams dels moralistes. Basta, egons en Ruskin, que no renunciï a elles, que les ocupi totes, que sigui, en una paraula, plenament ell mateix. I així, per una feliç extensió de ses extremitats, donant-se la mà amb la Ciència i la Religió, l’Art entra de nou a formar amb elles la trinitat una i indivisible que, seguint les petjades de l’antiguitat pagana, la pensa moderna s’esforça de reconstruir; surt de l’hivernacle on, com una planta exòtica i malaltissa, tant temps ha estat retinguda, torna a viure lliurement entre nosaltres i esdevé una de les forces vives que conserven, nodreixen i mouen el cor de les societats.

 

Molts altres aspectes del concepte artístic d’en Ruskin podria senyalar i desenrotllar, com per exemple, el que enllaça amb el gran moviment de la Renaixença Gòtica i medieval que ha estat una de les característiques d’aquest final de segle, igualment que amb el del neo-romanticisme, amb ell íntimament relacionat, i que tants noms il·lustres ha produït; moviments tots dos en gran part iniciats per ell, i als quals ell es va avançar en alguns anys. També podria endinsar-me en la mar de consideracions tècniques sobre pintura, escultura i arquitectura altament preables pels artistes que omple a dolls les seves obres; i, sobretot, podria considerar l’important aspecte social i econòmic del seu Art, que fa que les màximes, regles i consells que dóna siguin no sols aplicables als artistes que han escollit com a llur objecte especial la Bellesa, sinó també, en general, a tota classe de treball humà, per més que no tinguin aparentment altre objecte que l’utilitat; perquè si d’una part els artistes no deuen mai oblidar que tot Art és treball i té, per consegüent, una fi pràctica d’utilitat, tampoc els artesans han de perdre mai de vista que tot treball és Art, susceptible d’ésser embellit i idealitzat en una perfeta obra mestra. «És impossible de calcular l’enorme pèrdua de forces que en nostres dies ocasiona l’exigència imperativa de que l’Art sigui metòdic i instruït; perquè mentre la naturalesa del món no es mudi hi haurà en ell més intel·lecte que educació; hi hauran molts homes capaços d’impressions justes i de viva invenció, que no tindran mai temps de conrear ni de polir llurs facultats naturals... I jo crec que hi ha molts pagesos en cada hisenda i molts treballadors en cada ciutat que tenen facultats imaginatives d’un ordre superior, les quals tanmateix no poden utilitzar per al nostre bé, perquè no volem considerar res que no sigui expressat en forma legal i científica» (Stone of Venice); i per més que les societats modernes, amb la divisió del treball, amb l’abús de la màquina i altres productes de la civilització, hagin conseguit anar separant a l’obrer de la seva obra, matant en el seu cor tota iniciativa i tota llibertat, tota la fe i tot l’amor que li són indispensables per a fer d’ella una Obra d’Art, no per això ha deixat en Ruskin de profetitzar «que arribarà un dia en què decorarem sàviament l’esteva de l’arada»; i avui mateix, com sempre i malgrat tots els obstacles, cadascú, dins la seva esfera, pot ésser l’artista de sa pròpia vida, i «tots els homes són Arquitectes que d’hora en hora van plantant l’estaca i la pedra» (17).

 

Però són aquestes, consideracions secundàries qual prossecució ens duria massa lluny del meu objecte. Una sola idea les domina i forma el centre a on totes elles convergeixen, i aquesta, que no puc sinó tornar a senyalar en la conclusió, és, com he dit, que l’Art esdevé en les mans d’en Ruskin, o torna de nou a ésser –com era per als inspirats sacerdots-poetes que inventaren els himnes vèdics, i per als immortals artistes de la Grècia que convertiren les Lleis de l’Univers en Divinitats de marbre– una ciència i una Religió.

 

 

VI

 

Aquest darrer punt de vista social (çò que en Ruskin en diu l’Economia Política de l’Art) forma l’esglaó que ens duu a çò que en la vida del nostre profeta podríem considerar com el seu davallament als inferns.

 

I quin contrast no se’ns presenta al contemplar ara aquell poeta somniador, aquell estètic refinat de les visions pre-rafaelites, enfonsat fins al coll en les lluites ingrates i miserables dels homes, bregant i bracejant enmig de la prosa més insubstancial de la vida, escrivint tractats d’Economia Política, pamflets i al·locucions als obrers, reclamacions i protestes als governants, tractant amb els leaders socialistes, fundant escoles d’oficis i societats utòpiques, barallant-se amb polítics, economistes, socialistes, artistes, clergues i aristòcrates, tot era per a provar-se ell mateix i provar a tot el món la veritat i l’aplicabilitat d’unes idees tan quimèriques i tan impopulars com eren les que el seu estrany comerç amb la Natura i amb l’Art li havien suggerit!

 

Per a mi és aquest un cas únic i frapant, digne del tot d’ésser estudiat; perquè, i no em canso de repetir-ho, no es tracta pas aquí de dos homes separats, com certs metges o fabricants que maten rascant el violí llurs hores d’oci o d’avorriment; no es tracta pas d’un savi, ni d’un artista, ni d’un polític, ni d’un moralista en el sentit modern, especialista i restret d’aquestes paraules, sinó d’un home que sent, comprèn i practica çò que d’humà, i per consegüent de comú, tenen la Ciència, l’Art, la Política i la Religió; i al fer Art, Ciència, Política i Religió, sense perdre mai de vista llurs finalitats pràctiques, vitals i humanes, resta sempre ell mateix, perquè no deix mai, ni per un moment, d’ésser home.

 

Ell va entrar als porxes de la ciència social recercant llum per a resoldre els grans problemes de la vida que el preocupaven; res li importava la ciència en sí. Els savis, per tota contesta, varen donar-li unes quantes joguines bones per a passar l’estona fent combinacions enginyoses; i, naturalment, en Ruskin, que anava dret al seu fi, no es va deixar enganyar per les aparences, i, puix que la Ciència no li responia, va continuar el seu camí cercant ell mateix la solució. Si el que ell ha trobat és ciència o no ho és, el té sense quimera. El que ell volia era saber quines lleis deuen els homes observar en cada nació per a viure en pau i harmonia, fruïnt i compartint-se equitablement la major abundància de riqueses (de veritables riqueses) que llur treball pugui produir –per a ésser, en una paraula, dins les condicions materials de l’existència, el més feliços possible. I en aquesta pregunta ell ha donat una contesta.

 

Amor, Veritat, Justícia, aquesta és l’única solució que ell ha trobat als greus problemes que agiten les multituds modernes. La mateixa solució que la Ciència en sa ceguetat volguda sembla haver fet el propòsit d’evitar.

 

Amor, Veritat, Bellesa, aquest és el lema que ell imposava a l’Art per a fer-lo respondre a la seva missió moral o social. Amor, Veritat, Justícia, aquesta és la llei que han de seguir forçosament les societats, si és que volen arribar a ésser una cosa bella, harmònica, una veritable obra d’Art.

 

Ell no refusa la llum de la Ciència, ni menysprea la flama de la Caritat per a ajudar als homes a unir-se en els llaços d’una societat perfeta. Però la llum de tota la Veritat del Món serà morta i la flama de tot l’Amor impotent, si el «Sol de la Justícia», que és la font de tota llum i de tota calor, no plana alt sobre el zenit de tot cor i de tota intel·ligència; perquè en el misteri de la vida humana no hi ha pas altra llum sinó aquesta, amb la qual els homes puguin veure’s mutualment el rostre.

 

Observeu: la Bellesa esperit de l’Art, la Justícia de la Societat. «Amor i Veritat, no em deixeu», tant en un com en altre el lema d’en Ruskin. Aquí tant com allí li ha estat sempre impossible fraccionar-se, renunciar a la més petita part de sí mateix. L’amor i la Veritat no el deixen mai i en Ruskin sociòleg és el mateix que abans.

 

Per això és que quan el nostre poeta, empès per la intensa corrent moral que els escrits d’en Carlyle aleshores produïen, es posa a escriure assaigs i tractats i a fer discursos sobre Economia Política, no ho fa pas com un economista. El seu cor, fondament arrelat i bategant a l’unison amb el cor de la humanitat, no es pot avenir amb la idea tan corrent entre els savis de considerar a l’home com una màquina –al capitalista com una màquina de fer diners i al pobre obrer com una màquina de treballar. Quan sent dir i repetir que en el terrer de la Ciència Econòmica és precís prescindir de les afeccions socials, i declarar inútil i pertorbador aquest element sense el qual no es concep la més petita societat, la seva sensibilitat exquisida s’irrita a l’extrem, sa veu protesta indignada contra tal afirmació que li sona a la orella com una blasfèmia, i científica i pràcticament declara falses les conclucions d’aquella ciència, com basades en un suposat imaginari. «L’Economia Política moderna –diu– suposant que l’home és tot esquelet, funda una teoria ossificant de progrés en aquesta negació d’ànima; i havent mostrat tot lo més que es pot fer amb ossos i construït un nombre d’interessants figures geomètriques amb caps de mort i húmers, prova amb succés els inconvenients de la reaparició d’una ànima en aquestes eestructures corpusculars. Jo no nego pas la veritat d’aquesta teoria: jo simplement nego la seva aplicabilitat a l’estat present del món.» (Unto this Last.)

 

Es dirà que d’admetre aquest element pertorbador de les afeccions socials és impossible la ciència econòmica, com és impossible tota ciència així que s’hi barreja el sentiment. Ell mateix ha dit que «aquests elements pertorbadors en el problema social no són de la mateixa naturalesa que els constants: alteren l’essència del ser que s’examina a l’instant que s’hi afegeixen; operen, no matemàticament, sinó químicament, introduint condicions que fan inservible tota coneixença prèvia. Hem fet sàvies experiències amb nitrogenn pur –diu– i ens hem convençut de que és un gas perfectament manejable; però mireu!, la cosa amb què tenim d’operar és realment el seu clorur, i aquest, a l’instant que el toquem segons nostres principis establerts, ens envia a nosaltres i al nostre aparell per les teulades.»

 

Tot això és ben cert; mes ¿quina culpa té en Ruskin d’haver-se trobat amb una ciència així constituïda, que al pretendre resoldre els greus problemes de les relacions econòmiques entre els homes comença per forjar-se un home a la seva fantasia? O al tractar d’aplicar a la vida real ses conclusions ¿no ha de venir forçosament el conflicte? Si això és la ciència, aleshores tant pis pour la science, i en Ruskin «ni impugna ni dubta de ses conclusiojns en aquests termes: senzillament no l’interessen.»

 

Ell no ha perdut de vista l’harmonia que aquí com per tot existeix entre les lleis morals i les físiques, harmonia que no es veu amb microscopis, ni telescopis, ni ulleres de cap mena, sinó amb els ulls naturals i sans de tot home ben constituït. Per això s’ha esforçat en soterrar aquests falsos espectres d’apòstols que amb el nom d’economistes, utilitaristes, benthamistes, etc,. tant de temps havien dut enganyat el públic, demostrant d’una manera palpable que «la idea de que es poden donar regles per a guanyar riqueses, independentment de la condició de llurs fonts morals, o de que es pugui establir cap llei general d’adquisició o de guany, per a sa observància en una nació, és potser la més insolentment futil de totes les que jamai enganyaren als homes per entremig de llurs vicis. No hi ha en tota la història, tant que jo sàpiga, record de res tan ignominiós per a l’enteniment humà com la idea moderna de que el text comercial «compra en el mercat més a comode i ven en el més car», representi, o en qualsevulga circumstància pugui representar, un principi aprofitable d’economia nacional. Compra en el mercat mes a comode? Sí; més què és lo que ha fet el teu mercat més a comòdo? El carbó pot ésser a comòdo tret de les vigues del teu sostres després d’un foc, i els maons en el teu carrer després d’un terratrèmol; però ni el foc ni el terratrèmol seran per xò profits nacionals. Ven en el més car? Sí, cert; més què és lo que ha fet el teu mercat car? Has venut bé el teu pa, avui; més ¿no era potser a un agonitzant que donava per ell son darrer cèntim; o a un ric que demà comprarà la casa que xopliga el teu cap; o a un soldat en son camí vers el banc on has posat la teva fortuna?»

 

«Res d’això pots saber. Una sola cosa pots saber; i és si aquest acte teu és just i fidel, que és el que té de preocupar-te respecte d’ell; segur aixó d’haver contribuït per ta part en aportar al món a la llarga un estat de coses que no s’ha de resoldre en pillatges ni en mort. I així tota qüestió referent a aquestes coses, termina, se fon a la darreria en la gran qüestió de la justícia». (Unto this Last.)

 

Aquest és el to en què parla d’aquestes eixutes qüestions. És un foraster que davalla al terrer de l’Economia no per a fer ciència, sinó per a fer justícia. Com un savi que es fica enmig d’una baralla no per a afegir-se al nombre dels que es peguen i es mosseguen, sinó per a descompartir-los i fer-los entrar en raó. I no són pas sermons les seves paraules, ni purs sentimentalismes, com de segur més d’un creurà, tot fent la mitja rialla, després de sentir aquestes meres generalitats. Dada la constitució moderna de les societats, és per desgràcia un fet, com s’ha dit, que tot problema social es resol o es pot resoldre finalment en un problema econòmic. Això no deuria ésser, però és, i en Ruskin, acceptant humilment el fet, s’ha imposat la missió de provar científica i pràcticament als savis utilitaristes i materialistes del seu temps, i amb les llurs mateixes armes, que no sols la utilitat no està renyida amb la justícia, sinó que al fons i en definitiva són ambdós la mateixa cosa, tota qüestió d’utilitat, resolent-se, finalment, com hem dit, en la gran qüestió de la justícia, i viceversa.

 

Això que salta a la vista de qualsevulga pagès, aquells savis que tant de soroll movien amb llurs superbs aparells de filosofia automàtica ho havien completament oblidat i fou menester que un foraster els ho ensenyés a veure amb llurs pròpies ulleres, ja que tothom les declarava necessàries.

 

Així és com a l’estudiar les lleis de la utilitat pública o social –l’Oikonomia– ha fet en Ruskin la deguda separació entre l’Economia Política veritable que «consisteix simplement en la producció, conservació i distribució en el temps i lloc més convenients de coses útils o agradables», i la que ell anomena «ECONOMIA MERCANTIL», l’economia de la «merces» o «paga», que significa l’acumulació en mas particulars de clams legals o morals, o poder sobre el treball dels altres»; «la ciència», en una paraula, «de fer-se ric» (18). Mes aixó com no és or tot el que llu, tampoc és riquesa tot el que en porta el nom. La riquesa veritable, l’autèntica, és la que es funda en la justícia i la que s’aplica al bé; la que un hom adquireix dins l’amor, dins la felicitat, dins l’alegria i la que al món i a la societat porta amor, alegria i felicitat. Tota altra riquesa, sigui fundada en l’interès personal, en la despreocupació o en el rebuig de les afeccions socials, o en la injustícia, l’engany o la violència, és pura ombra, fantasma daurat que afalaga la vista, però que a l’abraçar-lo (com el Cipriano del «Mágico Prodigioso» amb el fantasma de Justina) es desfà en pols i cendra i ossos morts, perquè és obra del Diable i no de Déu, i aquell pot imitar la vida, mes no crear-la ni servar-la, només sigui per un moment. Tot el contrari de l’altra riquesa, que és arbre de vida i dóna fruits de vida i d’alegria, no individual, fictícia i momentània, sinó social, universal, real i perdurable. «There is no wealth but Life.» Aquesta és la conclusió i el resum de tota la ciència econòmica. Aquestes sis paraules enclouen tota la substància que en Ruskin ha torbat en tants mils de volums com sobre aquesta matèria s’han escrit. «No hi ha més riquesa que la Vida», i avui com sempre, per més que les nacions civilitzades semblin tenir-ho oblidat, la veritable «ciència de fer-se ric», l’única Economia Política que sigui possible és la que té per objecte «la més gran multitud d’homes bons, nobles i feliços en cada espai donat de terra».

 

I veus aquí com, entonant un himne a la Vida, ens torna en Ruskin d’aquesta nova expedició tant ingrata i perillosa –el mateix himne, sens dubte, que alegrament cantava al davallar-hi, en aquella selva, tenebrosa, coberta de boires tant espesses i tant refractàries al seu alè de poeta; i ni l’atmosfera corrompuda que hi degué respirar, ni els monstruosos gegants i esglaiadors fantasmes que la guardaren han conseguit ni per un moment fer tremolar en sa boca riallera aquell cant de la Natura eternalment verge i feconda que tant harmoniosament hi ressonava.

 

Tot això semblarà estrany a molts –que en ple segle XIX un home hagi pogut, sense apartar-se del mètode científic rigorós modern, arribar a conclusions tant anticientífiques i antimodernes, i que hagi vist coses tant diferents i tant oposades a les afirmacions de la ciència. Sigui estrany o no sigui estrany, i no essent-me possible entrar en més detalls respecte del seu mode de veure aquestes qüestions, m’acontentaré amb afirmar de nou que el seu mètode és rigorosament científic i que no hi ha una proposició, en tota sa obra, que no reposi en arguments sòlids experiències escrupuloses i fets autèntics; enriquint els seus escrits una abundància d’exemples tant·lluminosos, senzills i justos, que les qüestions més complicades i difícils resten a l’abast de les intel·ligències més rudimentàries.

 

En Política, com a bon Profeta de la Vida, no és en Ruskin partidari de la igualtat, puix que aquesta sols es troba en la mort, i la vida és harmonia, i l’harmonia es funda en la desigualtat. En Ruskin no sols no és un socialista, sinó que és un artistòcrata decidit (19). «La riquesa –ha dit, és a dir, la Vida– és la possessió del que té valor pels valents, del que és útil pels que saben i poden utilitzar-ho»; no «la possessió de tot per tots», per igual, sinó the right thing to the right man (cada cosa al seu home). «La divisió de la propietat és sa destruccio, i amb ella la destruccio de tota esperança, de tota indústria i de tota justícia: és simplement el caos, un caos vers el qual els creients en la moderna Economia Política s’encaminen de pressa, i del qual jo lluito per a salvar-los. El ric no pren pas el menjar del pobre retenint la seva riquesa, sinó usant-la baixament. La riquesa és una espècie de força, i un home fort no injuria pas als altres conservant les seves forces, sinó usant-les injuriosament. El socialista, al veure a un home fort oprimir a un dèbil, crida: «Trenqueu-li els braços, a l’home fort»; mes jo dic: «Ensenyeu-li a usar-los a una fi millor.» (Unto this Last)

 

Però si el pobre no té dret a la propietat del ric, amb menys raó té el ric dret a la propietat del pobre. Aquest robatori del pobre perquè és pobre és especialment la forma mercantil de rapinya, que consisteix en prendre avantatge de les necessitats de l’home a fi d’obtenir el seu treball o propietat a un preu reduït. La forma oposada de pillatge, la del lladre de camins –el robatori del ric perquè és ric– no sembla ocórrer tant sovint; probablement perquè, essent menys profitable i més perillosa que l’expoliació del pobre, és rarament practicada per persones de discreció.» (Unto this Last.)

 

I aquest robatori del pobre perquè és pobre, que és la causa de totes les misèries de la classe obrera, és una conseqüència fatal de la funesta lleu de competència –llei de mort, com l’anomena en Ruskin– aplicada cegament, segons les receptes econòmiques, en la qüestió del treball. Pagueu a l’obrer, no el que demana, o el que la fam i la competència li obliguen a demanar, sinó el que realment val el seu treball; més clar, diu en Ruskin: «Per tot el temps i treball que gasti al vostre servei deu-li o procureu-li temps i treball equivalents al seu servei en qualsevulga temps futur que ell ho necessiti», que no altra cosa és o deu ésser, segons ell, el pagament en moneda. En una paraula, feu-li justícia, i els seus sofriments i els vostres tindran terme, perquè en aquest món res es rep, com res es dóna, i «en aquesta (com en tota altra classe d’esclavitud) l’opressor sofreix a la fi més que l’oprimit».

 

Cap renunciació de part dels individus és capaç de millorar el més mínim la societat. La riquesa, la propietat, el poder, són els únics mòbils de la nostra vida. «Al fons del cor humà hi ha un instint inextingible: el de l’amor al poder, que, dretament dirigit, manté tota la majestat de la llei i de la vida, i, maldirigit, les ensorra. Fondament arrelat a les més íntimes fonts de la vida en el cor de l’home i de la dona, Déu l’hi ha posat i Déu l’hi guarda. Tan vana com injustament censureu o poseu traves al desig del poder. Per Déu i per vosaltres mateixos desitgeu-lo amb totes les vostres forces.» (Sesame and Lilies). Mentre l’home sigui esclau, l’únic que podrà fer és canviar d’amos, i el poder d’aquests, tant si és individual com si és social, serà sempre una tirania. L’únic que aquí es pot fer és educar l’home, convertint-lo de bèstia en persona, fer-lo lliure donant-li el domini de sí mateix, perquè quan el tingui no caldrà ja que temi cap domini ni cap tirania que vinguin de fora; l’única tirania realment temible essent sempre la d’un mateix. Aquesta educació ni el col·lectivisme, ni la caritat, ni la filantropia, ni la llibertat, ni la instrucció, ni cap mena de renunciació, són capaços de procurar-la. Aquesta educació sols la riquesa, la propietat i el poder, en general, sobre les coses i els homes poden donar-la. I quan l’home sigui educat, quan hagi après d’usar i disfrutar d’aquelles forces, quan elles l’hagin ensenyat de donar i de rebre; en una paraula, quan la immensa sardana amb què l’interès d’allò meu i d’allò teu entrelliga avui als homes s’hagi clos en un cercle perfecte, aleshores aquelles mateixes forces, a les quals per un efecte de refracció atribuïm tots els mals i totes les misèries que nostre egoisme i ceguetat realment causen, es convertiran en fonts inesgotables de pau, de germanor i de felicitat; aleshores el que són avui torrents impetuosos i assoladors, arrossegant a través d’un àrid desert onades fangoses de ferocitat i concupiscència, devindran rius sagrats, fecons i tranquils, canals de nobles comunicacions i canvis pacífics de dons entre els homes, que amb llurs aigües pures, sàviament distribuïdes, portaran vida i alegria a tots els racons de la terra, convertida en un nou Paradís; aleshores els mateixos desnivells del món, posant en moviment aquesta circulació universal de vida, hauran contribuït a fer-lo més i més hermós; i aleshores, i únicament aleshores, el reialme de la injustícia i de la violència haurà passat per a fer lloc al reialme dels cels.

 

Íntimament lligada amb aquestes està la cèlebre qüestió de les màquines. En Ruskin, com hem dit, els ha declarat la guerra. Tant baix el punt de vista estètic com el social i econòmic, n’és l’adversarí decidit (20).

 

Es precís haver estat a Anglaterra, on l’abús de la màquina ha arribat a l’últim extrem, per a comprendre el seu furor, ratllant en paroxisme, al tractar d’aquesta matèria. Allí on la, natura, l’hermosa natura de la «merry England», està a punt de desaparèixer del tot baix els cops feixucs de la indústria, com sots el pes formidable d’una immensa cuirassa d’acer, allí on vagi un on vulgui, no respira sinó el fum empestat del carbó de pedra, no sent sinó xiulets de locomotores i trepidacions de calderes; on giri un on vulgui els ulls no veu sinó maquines, i llurs tristos efectes en la natura i en els homes, una ànima sensible i poètica com la d’en Ruskin devia ésser naturalment víctima de sofriments inoïts, i no és estrany que la seva irritabilitat excessiva arribés a produir-li una veritable al·lucinació. D’aquí els seus freqüents viatges a Itàlia i a Suïssa, fugint del vertigen, arrencant-se a l’atracció formidable del monstre tentacular, a respirar aire pur, a banyar-se de llum i de sol i contemplar rostres tranquils, arbres verds, neus blanqes, cels blaus i esborrar, en una paraula, la sinistra nota grisa que li congelava el cor. Mes arribà dia en que ni a Suïssa, ni a Itàlia pogué viure tranquil. Ell va tenir de contemplar com poc a poc, però invariablement, el pòlip fatal anava extenent els seus tentacles, tacant amb el seu baf infernal fins la neu més blanca i més pura dels cims més inaccesibles dels Alps; i aquesta persecució muda, inexorable, el tornava furiós. De res li servia predicar amb paraules eloqüents el retorn a les lleis naturals de les quals una pretesa civilització ens va apartant cada dia més; de res li servia el senyalar a la socictat els greus perills que l’amenaçaven de seguir aquell camí –perills que ell sol aleshores preveia i que ara toquem tots amb les mans; de res li servia el mostrar al poble, al qui especialment anaven dirigits sos escrits, la gran farsa que jeia al fons del moviment industrial modern; el fer-los vcure que aquelles noves divinitats de Progrés, Democràcia i L1ibertat que per damunt les cendres encara fumants dels déus antics alçava la burgesia, no eren més que ídols buits destinats a l’asserviment d’un poble massa lliure després de la forta estrebada de la Revolució. Tot fou en va. De l’any 60, en que ell emprengué aquesta campanya, fins ara quants desenganys, quantes desil·lusions! Avui el que ell preveia tothom ho veu qui tingui ulls. Però la marxa progressiva del capital, accelerada de dia en dia amb cada nova perfecció mecànica, qui la deturarà?

 

I tanmateix avui les màquines tenen per únics adversaris a una secta d’artistes refinats i anèmics que no saben fer altra cosa que plorar i queixar-se de mal de cap, incapaços com són de tota acció seriosa en contra d’elles. Avui l’estètica va de baixa. Quasi podríem dir que els nostres cors són quadriculats i han adoptat figures geomètriques rígides, inalterables, com d’acer. En Ruskin no és pas d’aquells. La seva animositat envers les màquines és no sols filla dels seus sentiments estètics, sinó també de les seves idees morals i socials. A les raons estètiques segueixen en ell les morals, socials i econòmiques, i als raonaments segueixen les experiències. Les de Langdale i de l’Illa de Man (21) han demostrat a tol el món que avui dia, malgrat la competència aclaparadora del treball mecànic en gran escala, són encara possibles les petites indústries de filats i teixits fets a mà o amb instruments rudimentaris, que al temps dels nostres avis tants milions de famílies sanes i felices mantenien al fons dels més petits poblets.

 

Igualment ha fundat tallers d’oficis (fusteria, mobles, joieria, etc.), on es treballa tot a mà i que, malgrat el cost elevat de producció, se sostenen perfetament i donen un bonic profit. En ells es dóna als obrers la més ampla llibertat d’inventiva, per a que així llurs facultats intel·lectuals i morals treballin i es despleguin ensems que la destresa mecànica, donant a la mà d’obra aquest encís especial que ens produeix, per exemple, la contemplació d’un capitell gòtic, i que en va cercaríem en qualsevulga producte híbrid i anònim de la màquina. Tampoc es practiquen allí les titulades lleis de la divisió del treball, sinó que un mateix artista comença i acaba la seva obra en totes ses parts. En un moble, per exemple, ell mateix fa el dibuix, ell mateix talla les peces, ell mateix les ajusta, ell mateix les pinta, vernissa i daura i dóna a l’obra l’última mà, ço que fa que, com qui ensenya el seu propi fill, la pugui mostrar amb orgull al visitant, perquè cada obra així feta és una creació, una veritable obra d’art. Ell li ha donat no sols la forma freda amb les mans, sinó també amb el cor, part de sa pròpia vida i intel·ligència; i el seu treball no tindrà, és veritat, aquell polit llampant i aquell fini intatxable que tant entusiasme al burgès –fred espill enganyós, amagant baix brillants fulguracions tot una mar de sofriments i de malediccions de mil homes esclaus d’una màquina; però, en canvi, serà una obra sòlida, útil i durable, i el qui la compri adquirirà quelcom més que un tros de matèria més o menys perfetament polit. Ell s’emportarà a casa quelcom del que no es compra amb or, perquè està per damunt de tot preu –un veritable reflex d’una vida feliç i tranquil·la i una guspira d’amor i d’entusiasme; pau, felicitat, amor i entusiasme que, en silenci i a la llarga, no poden sinó influir misteriosament en sa pròpia existència.

 

 

VII

 

Desgraciadament l’espai em falta, dintre dels límits que m’he imposat, per a entrar en detalls sobre els punts de vista d’en Ruskin en aquestes i altres qüestions de menor importància que ometo. Aquí no puc fer més que senyalar ses conclusions. En quant a la manera com en Ruskin ha arribat i a l’enllaç i la unió de totes elles que formen el suport i la solidesa del conjunt, en un camp en el qual sols de passada he pogut aventurar-me. No se m’oculta gens que la seva pensa, així tan lleugerament tractada, corre perill imminent de restar incompresa, i molt em temo que ses conclusions siguin fàcilment considerades per molts com a pures fantasies o visions de poeta. Res em queda per a contestar a això sinó és remetre al lector a l’estudi de ses obres. Moltes errades i exageracions hi trobarà, sens dubte, qui les estudiï sincerament; però, això sí, no puc creure que ningú que les hagi vistes, només que sigui de passada, gosi negar al seu autor la més gran serietat i la més pura bona fe en ses investigacions. En quant a la transcendència de ses afirmacions, ningú serà capaç de negar-la qui consideri la gran revolució estètica realitzada en aquest darrer quart de centúria, en la qual, com hem dit, en Ruskin ha estat part principalíssima; i en les mateixes qüestions socials, on la seva competència ha estat més discutida, és un fet innegable que ha de fer reflexionar als més escèptics, que, mlagrat l’oposició de ses conclusions amb les tendències generals del socialisme el nom d’en Ruskin sigui avui el que junt amb el d’en Carlyle serveix de senyera i de mot de ratlliement a les infinites sectes socialistes que es disputen el camp de l’opinió pública anglesa.

 

 

La missió d’en Ruskin en el seu país i en el món em sembla trobar-la en aquella transformació radical que he senyalat en la pensa i en l’esperit de la seva raça. Ell ha estat el primer que ha conseguit encendre en els freds cors britànics una petita guspira d’Amor; amor a l’Art, a la Natura i a la Vida. I per l’entremig d’aquesta, la seva tasca en el seu país, ell ha estat capaç d’acomplir una missió més sublim en el món sencer: la missió, en una paraula, de fer entrar en una marcada direcció positiva i pràctica a la gran corrent mística i idealista que per tot es fa avui sentir en el món civilitzat. A l’encaminar al Positivisme tradicional anglès envers l’acceptació del Misticisme com a llei suprema de Vida, ell ha respòs amb eficàcia a una gran necessitat dels temps moderns. Aquella «transformació del geni en una energia pràctica», que Emerson senyala com «la veritable llegenda que el món té per objecte de realitzar», ha trobat en en Ruskin el seu primer apòstol; i la conversió de l’Anglaterra (no al catolicisme idòlatra, com molts suposen, sinó al veritable catolicisme de l’avenir), que ell ha sabut·iniciar, marca un pas imponantíssim envers aquella reconciliació de la fe amb l’experiència, de la Religió amb la Ciència, que molts comencen ja a somniar i a desitjar.

 

I així és com ha vingut a realitzar-se el fet providencial de que aquella «Anglaterra que ha anat al cap del moviment industrial dels nostres dies hagi estat també la mateixa que s’ha avançat a senyalar i a intentar un remei als mals que aquest moviment ha ocasionat»; essent del fons d’aquella mateixa nació que va fabricar el verí que ha emmetzinat el món d’on avui sembla venir-nos la salut.

 

En Carlyle fou, certament, el primer que va donar el crit d’alarma. Com nou Pere l’Ermità, ell fou el primer que va gosar, contra aquesta nova barbàrie que amenaça devorar al món sencer, predicar la guerra santa. Però ell era un filòsof, i ses paraules, sinceres i convençudes com eren, no foren decisives. Era menester un poeta i un home d’acció per a donar coratge, inspirar confiança, congregar la gent i davallar a combatre el monstre en sa mateixa cova. Això ha fet en Ruskin. Ell ha estat també la primera víctima; però la batalla encara dura, i la seva sort no depèn ja,d’un sol home, perquè en Ruskin ha tingut successors i sa descendència està assegurada.

 

En Carlyle, com a bon anglès, va portar al terrer de l’acció, més ben dit, de la moral, la reforma estètica de la vida formulada per en Goethe. Ell fou, en una paraula, el continuador de Wilhelm Meister (22). En Ruskin fou l’encarregat de portar a la pràctica la reforma moral d’en Carlyle i l’estètica d’en Goethe. Ell mateix ha deixat dos fills. Aquests són en Nietzsche, per una banda, i en Tolsloi –de qui ell ha dit «aquest serà el meu successor»– per altra. Per més que sembli estrany, aquestes dues grans figures amb llurs contrasts es completen i harmonitzen mutualment. Són dues cares d’un mateix cos, dues branques d’un mateix arbre. L’un és en Ruskin pagà, l’altre és en Ruskin cristià; l’un és en Ruskin individualista, l’altre és en Ruskin socialista; l’un ha estat l’hereu de son goig de viure, del seu egoisme i entusiasme per tot lo que és fort, sa i robust; l’altre ho ha estat del seu altruisme i sentimentalisme humanitari. El profeta de la Moral i el poeta de la Vida s’han abraçat un moment en la gloriosa concepció Estètica d’en Ruskin; però com cadascú ha tingut d’exagerar ses tendències, l’arbre poderós s’ha esbrancat, i al morir la soca han quedat dos arbres sapats i frondosos com llur pare. Les mateixes divergències que abans existien en el cor d’en Ruskin, han aparegut ara encarnades en persones distintes. Tant se val: sigui en una, sigui en vàries persones, no ens espanti la contradicció. «Cal saber-se contradir», –ha dit en Nietzsche. –És més: cal saber viure en la contradicció i estimar la contradicció com ha fet en Ruskin. És una llei de la Vida, i tot veritable fill de la Natura deu estimar-la. Siguem egoistes i altruistes, individualistes i socialistes, idealistes i realistes, espiritualistes i materialistes, cristians i pagans, a estones i segons ens acomodi; fem-nos forts, sans i robusts, mes no perdem de vista que en el món no estem pas sols i que els grans pins es troben en les selves. Estimem la guerra i el sacrifici, siguem poetes i obrers, soldats i sacerdots, seguint sempre l’impuls del nostre cor. I sobretot desconfiem de la raó i no ens preocupem de l’harmonia ni de la consistència del conjunt. Si som sempre nosaltres mateixos, com és el nostre deure, l’harmonía resultarà per sí sola, sense necessitat que la cerquem. La Natura no la cerca, i en Ruskin tampoc, i tanmateix i potser per això mateix, l’una i l’altre l’han trobada. No ens espanti la contradicció. Tots els grans pensadors han estat grans sincers, i si s’han contradit no ha estat més que en la forma. Han pensat lo mateix en paraules diverses. Llur gran sinceritat els ha obert pas, i llurs mans s’han trobat en el centre de la terra. No han escrit diferents llibres, sinó un sol, creu Emerson, –la Bíblia. Són una nova generació de profetes que estan actualment, i sense adonar-se’n, redactant una nova Bíblia, o continuant la vella interrompuda. Bíblia qual l’unitat avui s’amaga al món que sols llegeix la lletra; però el que en ella ens deu interessar, l’únic que, si volem esser sincers com ells, devem cercar-hi, són, no les paraules, sinó l’Esperit en què foren dites, a fi de que aquest ens penetri i inspiri les nostres obres.

 

Fixant-nos ara en aquest nostre darrer profeta, els temps no són encara prou madurs, em sembla, per a judicar-lo amb imparcialitat i senyalar-li, dins la noble legió dels immortals, el lloc precís que li pertoca. Les grans i furioses lluites en què ell es va empenyar encara duren i trigaran encara a decidir-se. Per altra part, la mateixa altura i novetat de ses posicions vis a vis dels grans problemes de la vida, serà un obstacle que ens impedirà per molt temps de formar-nos ple cabal de llur valor i significació veritables.

 

Aquesta vasta i variada enciclopèdia ruskiniana que hem estat considerant, amb sos múltiples i pregons coneixements i experiències en totes les branques principalsn de la investigació humana (ciències físiques i naturals, Biologia, Antropologia, ciències morals i socials, Teologia, Belles Arts, Literatura, Història, Mitologia, Filologia, etc.): harmonitzant-se i combinant-se amb llibertat tots aquests elements dins la unitat d’un criteri absolutament personal i fondament humà; i, el que és més, il·luminat i vivificat tot aquest immens organisme científic per la flama profètica del misticisme i per l’alè creador de la poesia, –és això un fenomen sense precedent en la història moderna, al qual els nostres ulls no estaven gens avesats.

 

És aquest un dels primers motlles d’un nou món que neix; món diferent del de la Ciència, del de l’Art i del de la Religió, però que té que veure amb tots aquests; món que en silenci i d’amagat està germinant i sortint a la vida per dessota els fonaments d’aquests que s’ensorren de pressa.

 

Aquesta, junt amb una que altra rara temptativa moderna de síntesi –la de Goethe entre elles com la més clàssica i harmònica– són prodigis tan nous i tan inoïts, dat l’estat present del món, que es resisteixen a tota crítica i a tota descripció. Sols poden comparar-se a illots solitaris, sorgits en poques hores del fons de l’Oceà, que el navegant des del seu pont ben orientat sol considerar amb menyspreu, però que són tanmateix precursors d’altres illes més grans i més atractives que poc a poc aniran sorgint al llur voltant, fins a formar un nou continent, verd, sòlid i hermós com ha estat altre temps el corcat i podrit que habitem, nova Amèrica, vers quals luxurioses verdors el pilots de les aeons esdevenidores endreárà ansió sa tormentada proa, amenaçada potser pels esculls, runes submarines d’una nova Atlàntida submergida al fons de l’Oceà nivellador.

 

En Ruskin té, realment, un gran defecte que el privarà d’ésser un Geni universal: el caràcter fragmentari, desordenat i incoherent de la seva obra; la falta absoluta de ponderació. Per estrany que això pugui semblar, després del que hem dit, el seu temperament no és pas sintètic, com el d’en Carlyle, per exemple, sinó analític i detallista a l’extrem. La seva síntesi és conseguida artificialment. A forçaa d’observar minuciosament el món per tots cantons, ell ha arribat a dibuixar-lo amb certa aproximació; però li ha estat precís veure i tocar. Els seus punts de vista són sempre parcials, perque li falta imaginació per a abastar el conjunt d’una mirada. És intransigent i sistemàticament exagerat; en una paraula, un gran caràcter, una gran voluntat i una gran força mental, però aplicada en línia dreta i no circular, com deu ésser la d’un Geni universal. Les seves obres són gairebé com un índex o inventari fet a corre-cuita de grans tresors que ell ha descobert i que ha deixat sense haver tingut temps d’aprofitar-los. No importa: ens tenim de conformar amb aquestes temptatives i ssaigs incomplets, que és l’únic possible avui en dia. La falta no és seva, sinó del temps en què ha viscut. És molt fàcil avançar, isolant-se del món i deixant enrera ses preocupacions i misèries; és molt confortable, renunciant a tota idea pròpia, deixar-se emportar per la fàcil corrent de l’opinió pública; però del geni que es proposa conseguir nobles i enlairats ideals, arrossegant amb força atlètica l’aclaparador pes mort d’un poble i d’una civilització, no cal per ara esperar més que acompliments imperfectes, esbossos malastrucs, llampecs intermitents esclatant d’un fons tenebrós de lluites, vacil·lacions i misèries.

 

No importa: el que aquests genis han tingut de deixar tot just començat, d’altres més afortunats ho acabaran quan vinguin temps més tranquils. Les societats estaven fins ara fundades en la guerra –horrors mitigats de tant en tant per qualque impotent guspira de caritat o compassió. Avui s’ha intentat sentar-les en una nova base de comerç i d’indústria, o, més ben dit, en una competència culta comercial i industrial, el que no passa d’ésser una guerra civilitzada i somorta. Millor fóra, sens dubte, fundar-les en l’Amor i en la Justícia. D’això se’n diuen avui somnis, utopies, il·lusions per la gent sensata; com si fos suficient de cloure els ulls per a negar la llum. Una nova aurora apunta a l’horitzó, i els més valents ja s’han llevat per a saludar-la. Deixem als infidels que dormin llur somni beatífic. Ells tindran certament el que desitgen, –amor, honor, riqueses, pdoer, felicitat i mort. Mes nosaltres, els creients, als qui la Vida Nova inflama, alcem-nos, i desvetllem als qui dormen, i abandonem sense recança el vell temple que ens aixopluga ans no s’ensorri sobre els nostres caps. Acudim a la nostra tasca i treballem mentre és de dia. Un nou temple hem d’edificar per a quan torni la nit on hi càpiga tota la humanitat. Siguem veritables maçons. Tot i reconeixent el gran progrés realitzat en nostres dies, no ens deturem per això a mig camí. No tinguem por d’enlairar sempre més i més els nostres ideals. Seguim l’exemple dels herois que ens han precedit, i, aprofitant les eines poderoses que ells ens posen a les mans, treballem sense defallir a la nostra imatge i semblança la massa neutral d’allò actual; i sobretot tinguem fe en els nostres somnis i no desesperem de veure’ls un jorn realitzats, perquè, absolutament parlant, ells són la «única realitat», i l’experiència ens mostra que «els somnis d’una centúria són la història de la següent».

 

 

 

NOTES

 

(1) Vegis l’obra d’en R. de la Sizeranne titulada La Religion de la Beauté, que ha estat la reveladora d’en Ruskin en el públic francès. No he tingut temps sinó d fullejar l’interessantíssim estudi d’en Jacques Bardoux, tot just publicat, que acabo de rebre estant el present treball en premsa, i sento no poder fer més que recomanar-lo vivament al lector.

(2) Dic presentació perquè, per més que el nom d’aquest escriptor sembli posar-se actualment de moda en els cercles intel·lectuals de l’Europa, i per més que el varíat assortit de ses sentències, contradictòries, preses separadament, i acomodables a tots els gustos, decori sovint els escrits de molts escriptors de la dernière, malgrat tot això, la seva pensa resta gairebé desconeguda fora dels països de la llengua anglesa. Ara, tot just, a França i a Alemanya les seves obres comencen a ésser traduïdes, després de més de 50 anys de l’aparició de la primera i després que la llur influència s’ha fet sentir de retruc per tot el món. I és sensible que aquestes obres no s’hagin conegut abans, quan inconscientment i a la lleugera s’estaven aplicant arreu molts dels principis que defensaven, perqué en elles haurien trobat crítics i artistes un guia segur que els hauria privat de caure en l’abisme de vanitat i extravagància en què el sensualisme i l’orgull els han precipitat sense remei; i allí haurien après els que mal informats han seguit els seus princípis el que l’experiència fatalment els ha tingut de demostrar, ço és, l’il·lusori i l’impossible de tota reforma estètica, quan aquesta no va acompanyada d’una més fonda moral i social. I ara, quan les darreres guspires de la malastruga revolució artística intentada van consumint-se ofegades pel baf del llur propi fum, als desenganyats i desil·lusionats de bona fe pot venir a punt la presentació d’aquest vell pensador, ja que no com a Messies d’un nou evangeli d’Art, com a Rei que ve a judicar les nostres obres presentant als nostres ulls esgarriats les Taules d’una Llei que no es traspassa impunement.

(3) No puc resistir la temptació de transcriure, a propòsit de sa popularitat, la següent bella descripció que en fa R. De la Sizeranne: «Hi havia, doncs, un home –diu– tant a la vora nostre, de l’altre costat de Le Manxa, que havia adquirit prou domini sobre els esperits britànics per a encaminar-los vers els èxtasis dels primitius i imposar-los una concepció intrèpidament retrògrada de la vida, dels estils, de l’economia i fins del vestit. Aquest home va aparèixer fa 40 anys amb un llibre de batalla, en una lluita que de seguida l’havia fet cèlebre, i des d’aquesta època, baix el triple aspecte d’escriptor, d’orador i de director de tallers, havia figurat predicant la triple doctrina de l’estetista, del moralista i del sociòleg, o més bé discutint a cops de puny amb el seu segle, i cada una de ses piadoses paraules era recollida amb afany piadós per admiradors i admiradores com les gotes de sang d’un màrtir. Els seus llibres, tirats a 20 i 30 mil exemplars, malgrat llur preu molt elevat, escampaven per tota l’Anglaterra ses idees sobre la Vida i la Bellesa, i edicions de contraband escampaven la llavor fins per les regions més apartades del Far West... Societats de lectura s’havien fundat a Londres, Manchester, Glasgow i Liverpool per a comentar-lo, un periòdic per a anunciar-lo i una llibreria especial, la Ruskin Home a Londres, per a estendre ses idees... i no fa pas gaire que el director d’un col·legi de noies a Londres declarava en una solemnitat escolar que el segle XIX no seria famós en la història sinó perquè en Ruskin hi havia escrit.»

(4) Proverbis de Salomó.

(5) Vegi’s aquí per ell mateix explicada i resumida la gran evolució que en el seu esprit va experimentar aquest gèrmen religiós. «Mes fou en la Biblia on vaig aprendre els símbols d’Home i la fe d’Horaci. Jo em feia un dever des de ma primera joventut, al llegir cada paraula dels evangelis i dels profetes, de ben penetrar-me de que era escrita de la mà de Déu, i en vaig guardar l’hàbit d’una atencioó respectuosa que més tard em va fer molts passatges dels autors profans, frevols per als lectors irreligiosos, profundament greus per a mi.

I les expressions fragmentàries de sentiments o les exposicions de doctrines que de temps en temps he estat capaç de donar, un lector atent les trobarà relacionades a un sistema general d’interpretacions de la literatura sagrada, a l’hora clàssica i cristiana, que les posarà en condicions de simpatitzar sense injustícia amb la fe de les ànimes càndides i generoses de tot temps i de tot país.»

(THE BIBLE OF AMIENS.)

(6) Sembla encertada l’apreciació que fa en La Sizeranne a propòsit d’aquesta passió que en Ruskin ha compartit amb els seus compatriotes, i que potser ell més que ningú ha fomentat en el seu país, al considerar-la com una paradoxa insoluble, una contradicció incompatible amb el seu odi contra tota cosa moderna, si es té en compte que és precisament el tourisme una de les conseqüències i manifestacions més significatives d’aquesta vida ultra-moderna, inquieta i frèvola, per ell tan odiada. De totes maneres, pot servir aquesta mateixa observació com un exemple de que no és retrògada en absolut, com molts miopement suposen, sinó que, baix certs punts de vista més enlairats encara que el present, és moderna i moderníssima l’actitud d’en Ruskin envers els problemes de la vida.

(7) Tenia sols 24 anys quan va publicar el primer volum.

(8) Principalment Les Set Llanties de l’Arquitectura i Les Pedres de Venècia.

(9) El seu deixeble predilecte, autor de The Life and Work of John Ruskin i de The Art Teaching of John Ruskin, dues obres capitals dins la literatura Ruskiniana.

(10) En tres agrupaments solen els crítics i comentaristes classificar les obres d’en Ruskin, corresponents a altres tres períodes o fases de sa vida literària. El primer agrupament és l’anomenat dels Modern Painters i comprèn les obres de què hem parlat. Publicat en 1860 el darrer volum dels Modern Painters, en Ruskin es dedicà per espai de deu anys a estudis econòmics i socials, donant a llum una sèrie d’obres destinades a discutir i resoldre els grans problemes que tant preocupen a les societats modernes. El tercer període és el de les Conferències d’Oxford. En ell, a l’encarregar-se en 1870 de la càtedra d’Art novament fundada en dita Universitat, retorna al seu tema primer, però amb nova força, vigorisada per l’experiència i per l’estudi, i amb un criteri més ample i independent. Però, ensems que s’ocupa d’Art, no abandona les qüestions socials, i en aquest darrer període de sa vida corresponen ses famoses cartes a un obrer publicades amb el títol de Fors Clavigera, que pot dir-se contenen la substància del seu pensament en dites qüestions; i també la fundació de l’Ordre o comunitat de Sant Jordi, espècie de Falansteri destinat a ésser el camp d’experiències de ses projectades reformes.
Heus aquí la llista abreviada de ses obres:

 

PRIMERA ÈPOCA (MODERN PAINTERS)

Modern Painters (5 volums)........................... 1843-60

The Seven Lamps of Architecture........................ 1849

The Stones of Venice (3 volums).................... 1851-53

The King of the Golden River............................... 1851

Giotto and his Work....................................... 1853-60

Lectures on Architecture and Painting................... 1853

The Harbours of England..................................... 1856

The Elements of Drawing..................................... 1857

Notes on the Royal Academy......................... 1855-59

The two Paths..................................................... 1859

SEGONA ÈPOCA (ESTUDIS SOCIOLÒGICS)

Unto this last........................................................ 1860

Mimera Pulveris............................................. 1862-63

Sesame und Lilies................................................ 1865

The Ethics of the Dust.......................................... 1866

The Crown of Wild Olive..................................... 1866

Time and Tyde by weare and Tyne...................... 1867

The Queen of the Air........................................... 1869

TERCERA ÈPOCA (CONFERÈNCIES D’OXFORD)

Lectures on Art................................................... 1870

Fors Clavigera (8 volums).............................. 1871-84

Aratra Pentilici..................................................... 1872

The Eagle’s Nest................................................. 1872

Ariadna Florentina............................................... 1873

Val d’Arno.......................................................... 1874

Mornings in Florence...................................... 1875-77

Deucalion....................................................... 1875-83

Guide to the Principal Pictures in the

Academy of Fine Arts at Venice............... 1877

St. Mark’s Rest............................................. 1877-84

The Lawss of Fesole...................................... 1877-78

Arrows of the Chance (2 volums)......................... 1880

Love Menie......................................................... 1882

The Bible of Amiens....................................... 1880-85

The Art of England.............................................. 1883

The Storm Cloud of the Nineteenth Century......... 1884

On the Old Road................................................. 1885

Praeterita (3 volums)...................................... 1885-98

Dilecta (3 volums).......................................... 1886-90

The Pleasures of England..................................... 1890

The Poems of Ruskin........................................... 1891

(11) «He tingut sempre tres diverses maneres d’escriure: una amb el sol objecte de fer-me entendre, en la qual ometo necessàriament una gran part del que em ve al cap; una altra en la qual dic el que penso tinc de dir, en les que jo crec millors paraules que per a això pugui trobar (el qual és en realitat un estil afectat, sia bo o dolent); i el meu tercer mode d’escriure és dir tot el que em ve al cap per a ma pròpia satisfacció amb les primeres paraules que em vénen, retocant-les després fins a fer-les (aproximadament) gramaticals.» (Ruskin.)

(12) Compari’s, només, per a fer-se cabal de la prodigiosa activitat delegada en els darrers anys de sa vida, el nombre d’obres publicades en son darrer període amb les publicades en els dos primers, segons es desprèn de la llista inclosa en la pàgina 35, i observi’s que en Ruskin va emprendre les conferències d’Oxford a l’edat de 51 anys i va quedar mentalment inútil als 65, quan en 1884 resignà el seu lloc en aquella Universitat i es retirà fet una runa a les solituds de Conniston.

(13) Saber-se contradir –el sentiment de la bona consciència en l’hostilitat contra el que és habitual, tradicional i sagrat– és això, més que cap altra cosa, el que la nostra cultura posseeix de veritablement gran, de nou i de sorprenent, és el progrés per excel·lència de tots els esperits alliberats; qui és el que ho sap fer? (Nietzsche.)

(14) «La majoriaa de les qüestions d’importància tenen tres costats (are three-sided) o quatre, o bé són poligonals; i el fer la volta a un polígon és una empresa molt seria per a gent d’idees massa limitades.» (J. Ruskin.)

(15) Per més que, com hem vist, hi ha hagut una època de sa vida en què s’ha ocupat quasi exclusivament de les qüestions socials, i per més que el començament de sa carrera literària fou la d’un crític d’Art, ni al principi, ni al mig, ni a la fi d’ella es trobarà una sola obra, ni pot·ser un sol capítol, on aquestes tres qüestions no hi siguin més o menys ímplicitament involucrades.

(16) Desgraciadament, la pretensió vana de sintetitzar en quatre ratlles el que un esperit superior no ha pogut expressar en molts volums, m’obliga a presentar en forma de teoria el que no cap dintre de cap dogma ni definició, per la senzilla raó de que és pura pràctica, i en Art, com s’ha dit molt justament, són les obres les que fan l’Estètica, mai aquesta les obres. Precisament és aquesta, ensems que la diferència essencial, que el separa dels altres crítics i estetistes, la glòria més gran d’en Ruskin; que amb tants de llibres com sobre aquesta matèria ha escrit no ens ha donat una sola definició veritable del que és l’Art. Cert que en elles s’hi troben moltes descripcions o definicions descriptives –descripcions de diferents aspectes o faces de l’Art– però de definició filosòfica i sintètica ha tingut el bon acord de no donar-ne cap; i ensems que en Alemanya i França els filòsofs es dedicaven a construir estètiques i inventar teories –veritables castells de vent– cadascú en conformitat amb sos respectius sistemes, i s’entretenien en especulacions i discussions tan ocioses com inútils, en Ruskin, amb el llapis i els pinzells a la mà, recorria incansable els principals monuments i museus d’Europa i els punts on la Natura conservava alguna resta de sa Virginitat primitiva, i publicava en conferències i llibres els fruits dels seus treballs, no com pretensiós imperatiu categòric de la raó a la Natura, sinó com a simple compte rendu de ses excursions, o carnet íntim d’impressions de viatge; i així, sense prejudici d’escola ni de sistema, amb tota llibertat, sense temor de contradir-se, caminant sempre d’acord amb la Natura –veritable Poeta, com hem dit, entre els crítics i veritable Artista entre els teòrics– la seva doctrina no és com la d’aquests un va joc de paraules que s’emporta el vent, sinó expressió vivent de les lleis eternes que governen el món misteriós de l’Art, i participa en certa manera de la vida immortal de la Poesia.

(17) «Perquè entre els artistes aquesta força subtil que els és pròpia cessa generalment allí on cessa l’art i on comença la vida; mes nosaltres volem ésser els poetes de la nostra vida, i això primer de tot en les més petites coses quotidianes.» (Nietzsche.)

(18) «Ço que es desitja realment baix el nom de riquesa és, essencialment, poder sobre els homes. En el sentit més simple és el poder d’obtenir en el nostre avantatge el treball del sirvent, del comerciant i de l’artista; en el sentit mes ample, autoritat per a dirigir grans masses de la nació envers vàries fins (bones, trivials o dolentes), segons el bon voler de la persona rica. I aquest poder de riquesa naturalment és més gran o més petit en proporció directa de la pobresa dels homes sobre els qui s’exerceix, i en proporció inversa del nombre de persones que són tant riques com nosaltres i que estan en condicions de donar el mateix preu per un article les existències del qual són limitades.» (Unto this Last.)

(19) La teoria aristocràtica dels Heroes forma la base i punt de partida de l’Ètica d’en Ruskin. El mateix en aquesta com en totes les qüestions morals, socials i polítiques professa el nostre autor ésser un deixeble fidel d’en Carlyle, com ell mateix ho confessa, donant-li sovint el títol de «My Master».

(20) No condemna en Ruskin en absolut les màquines, com generalment es creu, ni a tota classe de màquines per igual. El que ell vol (segons resulta del fragment de The Queen of the Air que acompanyo traduït) és que usem primer les nostres forces vitals i musculars; quan aquestes siguin insuficients per a cobrir les nostres necessitats, però únicament quan ho siguin, podrem acudir a les forces naturals mecàniques i gratuïtes, com el vent, l’aigua i potser la mateixa electricitat; i sols en el cas de que aquestes no arribin a satisfer-les, podrem apel·lar a les forces mecàniques porduïdes artificialment, com el vapor.

(21) A Langdale, en el Westlmoreland, en Ruskin, amb l’ajuda d’alguns amics, va conseguir que es desenterressin, després de molts anys d’arraconats, la filosa i el fus; i avui dia aquesta indústria casolana dóna el pa a infinitat de famílies no solament a Langdale, sinó per molts altres llocs i llogarets d’Anglaterra i d’Irlanda; i el Langdale linen, per sa solidesa, finura i duració, és famós per tota Anglaterra. Aquesta és avui una de tantes «home industries» que allí l’influència d’en Ruskin d’una manera tan portentosa ha fet néixer i desplegar-se.

A Laxey, en l’Illa de Man, ha assajat també amb gran fortuna la restauració dels antics telers moguts amb la força natural de l’aigua, i en poc temps les llanes de Laxey han adquirit fama extraordinària,

(22) «Aquí (en l’obra de Goethe) prodigiosament, les despulles i runa pulveritzada de coses antigues, institucions, religions, noblesa oblidada, de nou revifades per l’alè del Geni, jauen en nova coherència i unió incipient.

Aquell caos a què el segle XVIII va reduit el Passat amb sa guerra salvatge d’hipòcrites i d’escèptics, comença aquí a ésser altra volta un món.

Hi ha en ells (en els escrits d’en Goethe) un Nou Temps, la profecia i el principi d’un Nou Temps. La pedra angular d’un nou edifici social es troba en ells posada; ferma com abans en la roca natural.» (Carlyle.)

 

 

 

MONTOLIU, Cebrià. 1901. “John Ruskin” a RUSKIN, John. 19011. Fragments, Barcelona, Tipografia “L’Avenç”, 7-85.

Per enemic que un sigui de comentaris, tractant-se d’obres verament inspirades, cal confessar, tanmateix, que la de Whitman els necessita. Ella mateixa, tal volta sens cap mèrit superior al de poètics memoranda d’una vida essencialment poètica, són ses línies tant plenes de sentit, que aquest vessa materialment de cada mot, produint desequilibris de forma e incoherències d’expressió que constitueixen vers enigmes per a qui no estigui enterat de qui fou el gran esperit que els va dictar.

Altrament, l’absolut menyspreu de tota llei de restricció externa que, tant en sa vida com en sa obra, mostrà Whitman ha exposat el seu geni esquerp als més furients atacs de les més variades castes d’enemics, en llur gran majoria incapaços de comprendre altra moral i altra estètica que la purament epidèrmica, que es compra i es ven en els mercats de bon to. Cap altra causa reconeixen les violentes diatribes que, no sols en vida sinó després de mort, han perseguit implacables l’obra de Whitman, i mentre duri la protesta, deure serà de tot lleial expositor denunciar amb fermesa aquesta folla mania de voler mesurar els “cants espontanis” d’aquest home lliure amb el mateix patró dels qui erigeixen la desconfiança de sí propis en sistema.

És per això que, en emprendre temps ha un assaig de traducció de Fulles d’Herba(1), vaig considerar indispensable completar ma tasca amb un petit comentari crítico-biogràfic que pogués servir de guia als qui de bona fe desitgen penetrar en l’esperit del poeta. Però l’autor proposa i l’editor disposa; i així no és estrany que el present treball, ideat com inseparable parió i complement de l’anterior, se n’hagi emancipat fins al punt de trigar més de quatre anys en publicar-se, com també que, en arribar-li l’hora, hagi aparegut amb extensió desmesurada en vista dels curts límits de la versió que tracta d’explicar.

Mercès, encara, en siguin dades a les dues benemèrites biblioteques catalanes que, amb amable hospitalitat, han acollit una i altra obra, puix, en tot cas, això dona a Catalunya la glòria d’ésser la primera nació ibèrica en presentar un ben just, anc que modest, homenatge al gran poeta del nou món; i, altrament, foren les lletres castellanes les que haurien pogut dar-nos un exemple amb l’acolliment fer per La Lectura(2) a una part del present treball, sense gosar, per això, continuar-lo, que prou va fer el director de dita revista, mon estimat amic, don Francisco Acebal, al posar a prova, amb aquella petita mostra de la gerga whitmaniana, la paciència de son respectable públic.

Car, per lo vist, així com diuen que el Cid guanyava batalles després de mort, no la llegenda, sinó la història contemporània testifica que també Whitman, després de mort, no sols les guanya, sinó que les provoca, i tant feréstegues com les que susciten sa vida i obres cada cop que algun ardit traductor, autor o editor se permet la llicència de mostrar-les, ja sigui als públics d’Itàlia, Alemanya o França; d’igual manera que, fa trenta anys, quan començaven a ésser conegudes en els països de la llengua anglesa.

No hi fa res. Els grans arbres demanen per plantar-los fonda rasa, i aquesta no s’enfondeix en un sol dia. Modesta com és, doncs, la meva obra (que més vastes proporcions li caldrien per a ésser digna del seu objecte), no és per això menor el reconeixement degut als qui m’han ajudat a fer-la pública, i, entre tots, especial llaor mereix la SOCIETAT CATALANA D’EDICIONS per ser la primera entitat editorial d’Espanya que hagi gosat dur a l’arena pública tant aspres i importants qüestions com les que el deure de crític me fa plantejar en aquest llibre; això per no parlar de ses naturals deficiències davant son ardit tema, de les quals és l’autor el primer en penedir-se.

No per res s’ha dit de Catalunya l’Amèrica d’Espanya, i així ha estat ben de raó que el nostre antic dipòsit de llibertat humana fos el primer de saludar en llengua hispànica el noble crit de deslliurança amb què el gran bard vident de la Democràcia volgué fer cantar el cor d’Amèrica i, per son entremig, el cor del món.

C. M.

Barcelona, juliol de 1913.

(1) Fulles d’Herba, traducció per C. Montoliu. Tipografia de L’Avenç, Barcelona, 1909.

(2) Números d’agost i setembre de 1911.

Cebrià Montoliu: Prefaci dins Walt Whitman. L’home i sa tasca. Barcelona: Societat Catalana d’Edicions, 1913, ps. 5-7.

El coneixement d’un escriptor, en realitat, no hi ha més que un camí per a obtenir-lo, i aquest és l’estudi de ses obres. Aquest camí, en el cas de l’autor qui ens ocupa, resta gairebé clos per a la majoria: en primer lloc, per la falta de traduccions de ses obres, i, en segon, pels preus summament elevats a què es venen tant les originals com les poques traduccions que ara comencen a aparèixer. No s’ha de pensar, per altra part, dat l’estat d’abandó i d’endarreriment intel·lectuals i morals del nostre país, en la traducció d’obres completes a la nostra llengua. Convençut tantmateix de la conveniència i fins de la necessitat de promoure entre nosaltres dit estudi, m’ha semblat, de moment, el medi més efectiu i oportú per a conseguir-ho, la traducció, per via de mostra, d’uns quants fragments triats entre ses obres, de manera que puguin donar una idea aproximada de la seva manera de pensar i d’explicar-se en les branques principals de ses múltiples investigacions. He procurat, en lo possible, que aquests fragments fossin complets, és a dir, que tinguessin valor i consistència propis independentment de les obres de que formen part, i en ells únicament m’ha cagut suprimir, en profit de la claredat, certes consideracions i digressions que podrien desviar l’atenció del lector de l’assumpte principal de què tracten. Com que aquest treball ha de deixar forçosament molt incompleta i tallada la configuració general de la seva pensa, he cregut que podria ajudar-me a completar-la i arrodonir-la el següent assaig, que incloc a via d’introducció, escrit baix la impressió de la notícia de la seva mort, i en qual treball me vaig proposar –que no és poc, per cert– fer una espècie de síntesi del seu pensament multiforme i fluctuant. La realització d’aquest plan és l’objecte del present volum, i amb això em sembla haver dit prou per a advertir al lector de les deficiències, errors i vacil·lacions que una obra com aquesta ha de presentar. Quelcom més que una traducció fragmentària i malastruga i un estudi superficial mereix en Ruskin. Tot demanant perdó a la seva ombra per l’atemptat comès, espero amb ànsia l’arribada de temps millors que facin practicable entre nosaltres l’empresa arriscada de traduir les seves obres més important, únic medi de presentar sa figura amb aproximació a sa veritable realitat, i de reparar ensems la meva ofensa, com fóra el meu desig.

 

 

 

MONTOLIU, Cebrià. 1901. “Propòsit” a RUSKIN, John. 19011. Fragments, Barcelona, Tipografia “L’Avenç”, 5-6.

Nothing of him that doth fade,

But doth suffer a Sea-change

Into something rich and strange.

(The Tempest.)

 

 

SHAKSPERE CATALÀ

 

Entre les moltes altres grans figures que caldrà un jorn reintegrar en els nostres dominis literaris, cap de tant relleu pera nosaltres, cap que en els momcnts actuals representi una força estrategica comparable a la del gran poeta i dramaturg inglès. No parlo ja en el sentit limitat del sanitós efecte que una tal reintegració ha de produir en la nostra actual confosa barreja d’escoles i tendencies, on se perd com en una mar revolta la gran massa del nostre jovent lletrat; per més que sovint, en mos moments de dubte, jo m’hagi retirat silenciós i obert el meu Shakspere en qüesta de de bon sentit i d’aquella santa confiança en sí mateix, mare de tot bell mot, com de tota noble acció, de que n’es mestre. No, no es aquesta sublim aparició, tal vegada decissiva en la nostra menuda lliça d’infants cridaners, lo que més me feia sospirar per un Shakspere català. Es, d’una part, la meva fonda convicció, que a seguít exposaré, de que en Shakspere se troba l’expressió més alta del nostre pensament actual i el fonament espiritual de la nostra epoca revolucionaria, amb el seu corolarí dels principis substancials de la moderna renovació estetica; i d’altra, intimament relacionada, per lo demés, amb aquesta, la consideració del poderós instrument de cultura, i cultura de la més noble, que una tal obra ha de posar en les nostres mans. Entre moltes altres virtuts, Shakspere posseeix, en efecte, la d’esser un gran educador. Ningú entre’ls grans poetes de l’humanitat, que per això mateix són els seus grans mestres, pot disputar-li la gloria d’oferir-nos una representació de la vida més sana i més cabal, ensems que més fidel i imparcial; i els seus immortals caracters, infinidament variats, a travers l’infinit garbellament de llurs diverses situacions esceniques, ofereixen al lector un trassumpte del món tant perfet, que cap ensenyança es capaç de suplir l’experiencia que dóna la simple lectura d’aquesta nova biblia d’humanisme actual.

 

Altrament, ja sembla del domini public la vella predica de que no’ns pot satisfer la lectura dels grans mestres en llengua extrangera, tota literatura que aspiri al dictat de nacional necessitant pera sa propria independencia remotllar en sa propria llengua les manifestacions culminants del geni humà en les forasteres; i ara, al cap de mig sigle d’activa producció literaria, a la fi tothom sembla instruit de la necessitat en que la nostra renaixença’s troba de resumir aquella tasca tant brillantment començada en temps de nostra politica independencia, enriquint, a l’exemple dels eximis traductors catalans de Dante, Petrarca i Boccaccio, el nostre exhaust tresor espiritual amb els grans prcsents de totes les generacions i de totes les races.

 

Donant, doncs, per instaurada aquesta feina, ¿qui negarà que una de ses primeres aplicacions que s’imposen no sigui la reparació del buit que en els nostres dominis representa la falta d’un teatre classic nacional, com els que ocuparen lo bo i millor de l’esperit europeu durant els sigles XVI, XVII i XVIII? Aquesta—sobre tot el sigle XVII—es, en efecte, l’epoca classica del teatre a Europa, en la qual, després dels primers assaigs lirics i epics populars de les literatures naixents, l’esperit democratic mig-eval, encara viu ancque menaçat de mort per la concentració politica, donà vida an aquelles grandioses expansions artistiques conegudes amb el nom de teatres classics castellà, inglès, francès i italià, quals grandioses creacions i at exquisit avui ens omplen d’estupefacció. Quina mena de teatre hauria infantat Catalunya si hagués viscut politicament en aquella epoca i no hagués arribat feta un cadavre an aquella esplendida florida de les arts coneguda amb el nom de Renaixença, cosa es impossible d’escandir; més les singulars i profondes analogies tant sovint remarcades en el caracter i constitució nacionals d’amdós pobles, dificilment permetran contradir la suposició de que en tal cas el nostre teatre classic hauria estat molt semblant a l’inglès elisabetà i el nostre geni dramatic molt semblant al de Shakspere; hipotesi que, altrament, amb palpable eloqüencia, a travers dels sigles les vicissituts del nostre incipient teatre contemporani han vingut a confirmar.

 

Oh Catalunya, tu que vilment junyida al carro triomfant dels Césars espanyols, no vares conèixer en aquell trist temps del teu captiveri altre teatre que les creacions sublims, quintaessenciades de dogmes metafisics, dels grans dramaturgs castellans, es hora ja, en ta resurrecció meravellosa, que beguis en altres fonts més clares el nectar de la Vida Nova que ara’t somriu amb promeses de benhaurança; i en aquesta imperial creuada que ara emprens sigui ton primer trofeu el de Shakspere, aquest gran geni tutelar de totes les renovacions, quals dolços i prudents oracles, saviament vertits, semblaran a la orella com d’un fill teu, fins al punt de fer-te oblidar a estones el pregon mancament de ton tragic passat!

 

Doncs, predicant amb l’exemple, aquí va la meva modesta colaboració a una obra que, per la seva magnitut, ha de ser forçosament colectiva; i, deixant pera més endavant la necessaria apologia del meu treball en allò que’l singularisa entre’ls seus similars, desde aquí saludo amb efusió als bons companys que, com obeint a una secreta consigna, surten de tot arreu a posar cadascú la seva pedra en l’edificació d’aquest gran monument a Shakspere català, que de tant temps ha estat un dels meus somnis més volguts.

 

 

SHAKSPERE MODERN

 

Per lo dit fins ara ja’s podrà suposar fins ont arriba la meva admiració per Shakspere. Tant com ses excellencies adoro’ls seus defectes, i ell es pera mi’l sol geni indiscutible. L’explicació es senzilla. Shakspere’ns ha fet a nosaltres: la nostra vida espiritual, que es la real, es obra seva. Ell, en una paraula, ens ha traçat l’orbita en la qual ara’ns movem, i fins que n’haurem sortit no cal pas que pensem en judicar-lo, puix no tindriem terme de relació. Lo mateix passaria amb Homer entre’ls antics pagans i amb Dante entre’ls cristians mig-evals, car un i altre ocupen una situació correlativa en llurs respectives epoques; i així com Homer sintetisa l’Edat Antiga o el paganisme, i Dante l’Edat Mitjana o el cristianisme, jo entenc que Shakspere encarna l’Edat Moderna o el positivisme, aquesta doctrina filosofica, base del dogma religiós modern, que fins al nostre temps no havia de trobar sa fórmula definitiva.

 

Shakspere i la Ciencia

Ja sé que tot això sonarà estrambotic a moltes orelles; més, devent abandonar tota explicació secundaria, i deixant de banda’ls llocs comuns sobre’l naturisme i l’objectivisme sorprenents en l’obra den Shakspere, que’s recordi tant sols la fonamental divisió que fa en Comte de l’Historia en edats teologica, metafisica i positiva, i digui qualsevol qui, entre tots els poetes de tots els temps i tots els llocs, encarna mellor la darrera. «Shakspere –ha dit la ciencia contemporania per boca den Lombroso– havia intentat fer penetrar la ciencia en la literatura... Era un gran geni, i el geni endevina, amb avenç de sigles, l’obra futura.» Si’l procediment analitic es el fonament de l’investigació moderna, cap analisi més rigorós que’l dels caracters de Shakspere; i si la ciencia, com ha formulat el positivisme, no es més que la coordinació sistematica dels variats fets que l’observació’ns mostra, l’art de Shakspere res té d’envejar a la ciencia més perfeta, a la qual, en cambi, aventatja de tota l’immensa volada lirica i omnipotent grapa sintetica amb que’l seu geni clou el seu propri cercle, obra miraculosa del poeta, inassequible ara com ara al gran orgull de la nostra ciencia.

 

Shakspere i la Crítica

I ni tant sols l’esperit critic, –l’obra poetica contcmplant-se a si mateixa,– aquest extrany desdoblament de la conciencia creadora del geni, darrera novetat introduida per Goethe, pot considerar-se absent en l’obra de Shakspere, qual portentós Hamlet, ell sol un món i una literatura, ens ofereix en aquest punt el ver prototip ont han xuclat llur propria sava tots els Fausts i Faustets contemporanis. Prodigi dels prodigis aquest, que’ns mostra com un home, després d’haver ocupat amb la massa de les seves creacions tota una era, amb una sola d’elles, que sembla destacar-sen a manera d’apendix, ens dóna la llevor de la següent.

 

Romanticisme i classicisme

Siguin fetes aquestes consideracions pera sortir al pas d’aquells, ja pocs per ventura, que endebades intenten soterrar a Shakspere amb l’excusa de que ha mort, segons ells, el moviment romantic del qual el gran poeta inglès fou un jorn la bandera obligada. Prescindint de l’improprietat dels noms romantic i classic pera’ls conceptes que amb ells se volen expressar, — l’eterna lluita entre la conservació i la reforma en tot organisme vivent; prescindint de si, baix aquest punt de vista, el veritable de la qüestió, pugui mai dir-se que’l dinamisme o l’estatisme siguin morts, essent com són, en llur periodica alternació, forces permanents en l’economia de tota producció artistica; prescindint de l’inexactitut de titular romantic a Shakspere, quan l’estudi de la literatura elisabetana ens el mostra — com era d’esperar, puix aquesta es la llei del geni — ocupant un pedestal superior al pla terrer dels romantics i els classics (1) del seu temps, als quals, per això, serveix de punt d’enllaç i de concordia; adhuc prenent les paraules en llur sentit estricte de la darrera gran fase per que ha passat l’eterna contesta entre la tradició i la revolució en literatura, dubtoque ningú pugui seriosament vincular la figura del gran poeta amb un moviment circumstancial, que per una natural reacció contra l’empaig d’emperrucat i empolvat classicisme del XVIIIè segle, el proclama son profeta. ¿Es que per ventura un estudi amatent dels fets no’ns mostraria més aviat com, després d’haver servit de pedra angular al bastiment colossal de la literatura germanica i de devenir per aquesta via’l suprem mot d’ordre de la revolució literaria a Europa, Shakspere’ns surt tant incorrupte i tant verge de la gran tempesta a sa evocació congriada com abans els patrons classics havien sortit de les barroeres mans de la Renaixença, que’ls va adorar, els va estrafer i els va agotar sense compendre-ls? Tant cert es que l’art veritable’n fuig d’aquestes lluites d’escoles i tendencies que tant vana i pomposament se disputen el seu nom; i el geni, esperit subtil, sen burla dels nostres beneits embotellaments pera fins industrials i usos domestics.

 

Shakspere, fill nostre

Fet curiós aquest, al qual el que acabem d’esmentar ens du per mà. Fins ara hem considerat a Shakspere com pare del nostre pensament: doncs ara veurem com les mateixes raons ens el permeten nomenar fill nostre. Que Shakspere sigui un ver producte de l’epoca elisabetana, sembla insubstancial truisme; i, fisicament parlant, tant pels materials integrants de la seva obra, com per sa perfeta compenetració amb l’esperit del seu temps, segons la seva gran popularitat en vida confirma, sa noble figura sembla mostrar-nos el pur model de l’escriptor de la Renaixença inglesa. Més plantegem la qüestió en altra forma i preguntem: «Fou Shakspere, pera’ls seus contemporanis, lo que es pera nosaltres?». I al punt ens serà manifestada tota l’immensa trascendencia que’l fet Shakspere ha adquirit modernament. El mateix bon Ben-Jonson, l’amic del poeta i el seu més exaltat panegirista, — no dic ja’l poeta mateix, que mai en sa vida sembla haver donat importancia al seu geni,— segurament no sen sabria avenir de l’alt pedestal en que nosaltres hem colocat aquella «ànima del sigle» i «esverament de l’escena», com l’anomenava, sense perxò deixar de pensar que, dels dos, el ver immortal era ell i no Shakspere.

 

Es que Shakspere, amb tota l’epoca elisabetana, en lo que tingué de shaksperiana, s’anticipa en doscents anys a la gran Revolució literaria que acabem de presenciar. Allò fou un «Somni d’una Nit d’Estiu» historic, una aubada portentosa en mig de les tenebres boreals,—magic enlluernament nacional, tant rapit que trenta anys després de la mort del poeta ni teatres hi havia a Inglaterra, on de 1577 a 1599 se n’havien obert onze en mig d’una florida literaria tant esplendida com sols la Grecia ens en mostra de pariona. Fou obra d’un moment, i ja semblagva com si’ls Drets del’Home i Napoleon, l’Enciclopedia i el Terror, Goethe, Darwin i Laplace, a l’impuls de l’onada triomfant de la Reforma, anessin a sorgir a la llum del sol, dues centuries abans d’hora, quan, tot d’un cop, l’aurora prodigiosa s’apaga i la negra nit torna a engolir la terra frisosa i admirada en l’espectació del miracle. El sombre espectre del puritanisme primer (al qual tant deu, per altra part, l’ànima inglesa), i la farsa pomposa del pseudo-classicisme de la Cort dels Lluísos després, produiren aquest fatal eclipsi, bon punt nascuda, de la gran lluminaria que sols a travers de dues paoroses revolucions havia de triomfar en els nostres dies. L’exemple de Voltaire es prou típic pera evidenciar l’absoluta incapacitat del sigle XVIIIè, amb tot son esperit de revolta, pera compendre a Shakspere. En els pobles com en els individus, el gust es lo darrer que cambia, i fou precís donar temps a que l’esperit revolucionari passés del camp politic a l’estetic pera que’ls homes nous vegessin en els disjecta membra de l’obra shaksperiana’ls materials preciosos que avidament cercaven pera llur somniada Restauració literaria.

 

«En el sacceig literari que l’agita, — deia’l conservador Guizot en el proleg de sa traducció, — 1’Europa continental gira’ls ulls envers Shakspere... El sistema classic es nat de la vida i les costums del seu temps; la seva imatge subsisteix brillant en les seves obres, pero no pot ja més reproduir-se. Prop dels monuments dels sigles passats comencen a alçarse’ls monuments d’una altra edat. Quina serà la llur forma, ho ignoro; però’l terrer on poden llurs fonaments assentar-se ja’s deixa descobrir. Aquest terrer no es el de Corneille i Racine; no es tampoc el de Shakspere: es el nostre; més el sistema de Shakspere pot oferir-nos, me sembla, els plans segons els quals el geni deu ara treballar.» Aquest era’l to que usava a Europa la generació literaria precedent a la nostra, ensems que més profeticament, de l’altra part de món, una altre tory, ab sa veu representativa, exclamava: «No podem veure d’aprop la montanya. Calgué una centuria pera fer-la sospitar, i fins que dues centuries hagueren passat després de sa mort no aparegué una sola critica que poguessim estimar adequada. Fins ara no ha estat possible escriure l’historia de Shakspeare. No fou fins al sigle XIXè, qual geni especulatiu es una mena d’Hamlet, que la tragedia d’Hamlet podía trobar tant meravellats lectors. Ara la literatura, la filosofia i el pensament moderns estan shakspearisats. La seva ment es l’horitzó, enllà del qual actualment no hi podem veure. Les nostres orelles estan educades al seu ritme.»

 

I si això’s deia fa cinquanta anys, ¿què no hauriem de dir avui, que’ls fets han confirmat tals profecies i que la labor gegantina de la crítica shaksperiana ens ha posat molt més aprop de la genuina pensa del poeta, en aquell temps tant imperfectament coneguda? Bé podem, doncs, conclourc que Shakspere, com el Crist, ha viscut dues vegades i es fill de dues epoques: primer, fill material de la Renaixença inglesa, en qual verger palida i breument brillà entre la cort dels seus deus menors; després, resucitat i transfigurat d’entre dos sigles de tenebres, fill espiritual de la Revolució, que l’ha entronisat en nostre novell Parnàs, on regna devingut, per fi, una realitat viventa com el sol, carn pastada amb la nostra sang i halenada amb la nostra ànima, miracle de la nostra fe incommovible en un ideal d’expressió artistica més ampla, senyera amb les nostres mans confegida pera’ls combats de la nostra gran Revolta estetica, en la plena expressió de la paraula i amb més just titol que Goethe, Carlyle, Hugo, Zola, lbsen o Maeterlinck, el nostre contemporani; car, en fi de comptes, ell es, si alguna’n tenen, llur ànima colectiva, i, més fondament que cap d’ells, el verb de la societat moderna.

 

Les tragedies mestres de Shakspere

Quatre són, d’acord amb la crítica, les obres culminants del teatre shaksperià. Sense que això hagi de minvar el merit de les altres, —i deixant de banda Romeo i Julieta, amb ses grans virtuts i defectes, consegüents a la seva condició unica de tragedia primerenca (early tragedy), corresponent al primer periode de producció del poeta,— es indubtable que en Hamlet, Othello, Macbeth i Lear ens ha deixat Shakspere’ls patrons més purs i elaborats del seu sistema en lo que a la tragedia’s refereix. Tots ells pertanyen a la seva anomenada tercera epoca, l’epoca tenebrosa, com l’anomena en Furnival, ont, després d’haver assajat triomfalment la Comedia de costums, la Comedia romantica o Romanç comic, el Drama historic i la mateixa Tragedia en l’esmentat Romeo, arribat a sa plena maturitat creadora, i abans de pendre comiat en sa placida retreta de Stratford amb els sobreterrenals ensomnis del seu quart periode, el geni del poeta, seguint les petjades dels seus predecessors Dante i Virgili, hagué de caure en feresta rodolada als inferns més tenebrosos del cor humà, en quals replecs insondables recullí les sinistrcs imatges que tragicament bateguen en aquelles quatre obres mestres.

 

Sols el gust individual resta arbitre de triar entre elles, puix si llur conjunt ens dóna la darrera paraula de Shakspere en la seva personal concepció de l’alta tragedia, preses separadament, els defectes i excellencies de cascuna permeten i justifiquen les més variades apreciacions sobre llur merit correlatiu. Teatralment parlant, en tot cas, Hamlet i Lear queden descartades, aquella pel mateix enorme envalum del bagatge filosofic que l’atresora, i aquesta pel colossal to epic que l’insufla. ço que fa sobreeixir a una i altra’l marc esquifit de l’escena. Othello, malgrat l’artifici de sa trama, amb l’inhumanitat de Yago que presuposa, excedeix a sos companys per la perfeta elaboració de l’obra, car, realment, si una tragedia ha sortit madura, sencera i acabada del cervell de Shakspere, es aquesta. MACBETH en fi, fent contrast amb Othello, ens mostra, sota l’aspra incuria del seu vestit literari, l’estructura dramatica més solida i, com indica Guizot, el patró més veritable i depurat de la tragedia shaksperiana.

 

Característiques de Macbeth

Això es, al meu entendre, lo que explica l’especial predilecció que per aquesta obra han manifestat tants i tant grans critics i poetes com, a més del propri Guizot, Victor Hugo, Lamartine, Taine, Coleridge, Schiller i Schlegel entre altres. Macbeth, en efecte, amb totes ses imperfeccions formals suara apuntades, representa un dels exemples més frapants de l’immensa grandesa tragica a que pot arribar el geni quan, segur de sí mateix i sense rera-pensa ni preocupació d’escola, s’abandona en absolut a la realisació d’una gran idea que’l subjuga. Res pot igualar aquí la franquesa i seguretat amb que’l poeta juga amb caracters i passions i amb que salta’ls obstacles que les circumstancies de temps i lloc li oposen. Es un vortex insondable que s’obre als vostres peus, vers el qual amb atracció irresistible us sentiu abocats i us precipiteu fatalment fins absorvir-vos del tot en son infern d’esglaiadores visions com cap se n’hagi mai somniat. I, cosa admirable, — i més singular encara en el teatre shaksperià, quals superiors belleses tant sovint desmereixen per un excés contrari, — res pot igualar tampoc la sublim simplicitat de medis amb que aquell gran efecte es assolit. Cap acció secundaria que vingui aquí a pertorbar la simple i justa trajectoria de la principal, cap dualisme de tremp inquietant en el sobri i esquerp dibuix dels seus personatges. Aquella ditxosa unitat d’acció tant anyorada pels vells preceptistes en ses altres peces, Shakspere la troba aquí sense cercar-la, com troba les demés unitats en Les Alegres Comares i en La Tempesta.

 

Exemple també unic en el teatre shaksperia, ont el contrast, amb sa curiosa barreja de situacions comiques i tragiques i caracters ideals i abjectes, sembla la llei constant de tot efecte, res ve aquí a mitigar l’absolut horror de l’escena. Des del primer fins al darrer mot del dialeg, amb la sola curta excepció del passatge grotesc del Porter i la petita i ominosa escena entre L. Macduff i el seu fill, ni una flor de bellesa, cap Ofelia, Cordelia ni Desdemona, cap paraula d’amor ni de pietat, ni tant sols la més lleugera rialla burlesca o ganya humoristica que alegri per un instant l’austera severitat d’aquest sublim monument a la desolació absoluta. Verament digne del nom de drama celtic que li ha donat la crítica, tant per les crues i fantastiques passions que l’agiten, com per sa admirable força de color local, en una epoca en que això era cosa desconeguda en art, ¿quin prodigi pot comparar-se al d’aquesta evocació fulminant de l’horrible esglai dels highlands escocesos? Son mateix estil de llenguatge, ferest i cantellut com mai en son propri autor, es un model de sobrietat i concisió enlloc sobrepassat per ell ni per ningú en el món. Pocs jocs de mots (feliç excepció en aquest abús que tant se li ha retret); cap excés de verbositat, en la que tant prodic sol mostrar-se en altres obres; l’hiperbole més sublimada i l’elipsi més hardida quasi’ls unics ornaments, que més acusen que no abriguen la feresta nuesa de sa dicció, justament definida ab les següents paraules de Coleridge: «Macbeth forma contrast amb Hamlet... En aquest hi ha una gradual ascensió de les simples formes de la conversa al llenguatge de l’intellecte apassionat, — 1’intellecte, amb tot, remanent el lloc de la passió; en aquell l’invocació’s fa d’un cop a l’imaginació i a les emocions amb ella relacionades. D’aquí que’l moviment, de cap a cap, sigui’l més rapid de totes les peces de Shakspeare».

 

Shakspere i Maeterlinck

Justament en aquest llenguatge tant purament emotiu es, al meu parer, on se troba’l veritable punt de partida de tota l’escola neo-romantica modernissima (ço que ve a donar-nos un nou argument a l‘actualitat de Shakspere), i es particularment aquesta obra, entre totes ses germanes, la que’ns marca la filiació més autentica del teatre materlinckià. Que’s recordi, sinó, solament el cap-pare del dit tealre, La Princesse Maleine, i que’s recordin les grans analogies molt sovint remarcades entre aquesta obra i MACBETH, i poc costarà de veure que lo que ha fet al cap-d’avall Materlinck amb el testament de Shakspere es sols obrir als ulls tafaners de les generacions modernes una petita escletxa en aquelles misterioses capsetes dels simbols naturals amb les quals, fermament closes, com lamenta Emerson, el vell poeta sembla obstinat en jugar inconscientment.

 

I això’ns invita a considerar una altra qualitat també preeminent en MACBETH, que forma un altre punt d’enllaç del teatre shaksperià amb el materlinckià, alhora que amb el grec. MACBETH ha sigut, amb motiu, remarcat com l’unic entre’ls drames de Shakspere en el qual el factor destí, fatalitat, té una preponderancia absoluta sobre l’altre factor, voluntat, en el govern de l’acció; ço que, en realitat, dins de la progressió que representa’l concepte voluntarista del drama shaksperià, constitueix una regressió al concepte fatalista del drama grec. No es aquest el lloc de discutir quin dels dos sistemes es el més encertat en relació amb la nostra epoca; més si amb aquesta remarca enllacem la més amunt apuntada sobre l’unitat i simplicitat d’acció de MACBETH, poc ens costarà de veure en tant rara coincidencia de procedimcnts una explicació an aquella singular coincidencia d’efectes que poeticament expressa Victor Hugo amb sa suggestiva frase: «Macbeth sembla un Atrida Polar»; puix es lo cert que malgrat les pregones divergencies de metode i finalitat entre amdós teatres, sols en MACBETH, mercès a l’encís irresistible de l’element fatal que allí campeja, ens dóna Shakspere una impressió dominant comparable amb la sublim religiositat d’un Edip o d’un Orestes. I heus-aquí també en aquesta reintegració de la fatalitat en el motllo shaksperià explicada la manera com Maeterlinck, amb el bon sentit critic que’l distingeix, va trobar en aquest drama l’anell que li mancava pera enllaçar la tradició germanica amb l’helenica en la seva obra.

 

L’element meravellós en Macbeth

Respecte la naturalesa d’aquesta fatalitat en MACBETH, encarnada en les singulars creacions de les Bruixes, res tinc d’afegir a la nota explicativa inserta en el lloc corresponent (2); però aposta d’escenes com la que obra l’acte IV, qual grotesc realisme podría avui semblar absurd, bo serà advertir que, sigui lo que’s vulgui de l’antiga llegenda que acusava a Shakspere de dedicar-se a la magia (a lo qual pot haver donat lloc el portentós coneixement del món espiritual que demostren obres com Hamlet i La Tempesta a més d’aquesta), es un fet provat que’l rei en Jaume I d’Inglaterra, VI d’Escocia, en honor del qual se creu que MACBETH fou escrit, era un aimador de les arts ocultes, autor d’una Daemonologia publicada en 1599, i d’un projecte de llei contra la Bruixeria votat en son primer Parlament de 1604, cosa per lo demés gens extranya pera’ls coneixedors de les costums de l’epoca.

 

Text primitiu. Sa corrupció

Però, al costat de merits com els fins ara indicats, que posen a MACBETH en primer terme entre les produccions de Shakspere, la més superficial lectura de l’obra dóna una idea dels fatals defectes que la crítica hi senyala. Mancaments, en veritat, que, ancque accidentals, i tal vegada no imputables al seu autor, sempre minven considerablement el goig de la lectura i sobre tot l’impressió de l’obra en l’auditori. Descomptant les importants llacunes que un repàs amatent descobreix en el curs de sa vertiginosa acció, — com v. g. el fonament dels clams de Macbeth a la corona d’Escocia, i la manera com, mort Dunca, hi va pervenir; descomptant les excepcionalment curtes dimensions de l’obra en vista les demés de Shakspcre, amb la més o menys fundada sospita de mutilacions que amdós fets han suscitat; no més fixant-nos en la redacció material del text, bastara un lleu fullejament del capitol de notes que va al fi pera que’l lector comprengui en quin deplorable estat de corrupció ens es arribat.

 

Mercès siguin dades, tant mateix, als bons companys de taules del poeta que en 1623 emprengueren l’aspra tasca, pera aquell temps, de publicar la primera edició completa de les seves obres, coneguda pel Primer foli; car, sense aquesta providencial intervenció, solament 16 de les 36 peces que conté ens haurien pervingut, i, entre moltes altres de capdal importancia, no havent-se publicat d’elles cap edició separada in-quarto que’s conegui, MACBETH ens fóra irremisiblement perduda. Sense ensagnar-nos, doncs, amb aquells bons comics que tant noblement honraren la memoria del llur difunt confrare, limitem-nos a plànyer que no haguessin posat més cura en llur treball, estalviant així a les generacions següents llurs immensos neguits, tant sovint inutils, quan no contraproduents, per restaurar el text desgraciat a sa primitiva puresa. «Tal vegada, en tots els anals de la tipografia inglesa, no hi ha memoria d’un llibre d’alguna extensió i reputació que hagi sigut publicat per la premsa amb menys cura i atenció», diu un famós crític referint-se a la mateixa edició; i així no es extrany, afegeix, que «l’historia del text shakesperià sigui realment l’historia d’un text corromput més enllà de tota precedent corrupció, desviant i desviant a simple vista del seu prototip molt més considerablement que’l de qualsevol altre poeta al món, amb la sola excepció dels poemes homerics». Doncs aquest corromput primer in-foli (excepcionalment defectuós encara en la nostra obra), amb tal incuria estampat, i tenint per patró, amb tota probabilital, no’ls propris originals de l’aulor, — perduts, com se suposa, en la crema del teatre del Globe (1613), — sinó’ls papers que usaven els comics pera ensajar, es la nostra unica autoritat, el nostre sol monument literari per lo que a MACBETH respecta, — els tres següents in-folis i totes les edicions posteriors no havent sigut altra cosa que copies més o menys esmenades o estrafetes d’aquesta edició primitiva. Trist recurs, amb el qual no’ns cap altre remei que aconhortar-nos.

 

Fonts

Quant a les fonts de MACBETH, sembla que Shakspere utilisà unicament com a primera materia de la seva obra les Croniques d’Inglaterra, Escocia i Irlanda, de Holinshed (1577-87), que es la font comuna de totes les seves peces relacionades amb l’historia d’Inglaterra i Escocia, obra al seu torn fonamentada en les Escotorum Historiae de Hector Boece (1526), com aquesta en la Cronica de Fordum, escriptor del sigle XIV. Dues són les histories de la primera cronica que l’autor utilisa, combinant-les en el seu drama: la principal, de Macbeth, que segueix quasi en absolut fins als més menuts detalls, com la perifrasi i adhuc transcripció literal de frases senceres; en la qual intercala amb tocs de ma mestra alguns particulars extrets d’una altra historia referent a l’assassinat del rei Duffe (que regnà tres quarts de centuria abans de Duncà) per un noble, Donewald, en venjança de certes reals o suposades injuries. Més aquí, com per tot arreu, i com tot coneixedor del metode shaksperià pot suposar, el geni del poeta’s revela amb les remarcables amplificacions i variacions que sab donar als seus arguments manllevats. Exemple d’aquelles es la figura de Lady Macbeth, que sols en forma de suggestió se troba en Holinshed, ensems que l’hermós caracter de Banquo (3) (vulgar complix de Macbeth, segons dit cronista) ens ofereix una bella mostra d’aquestes. Altrament dos de les escenes més sensacionals del drama, com són la gran escena del Banquet (acte III) i la de1 Sonambulisme de Lady Macbeth (acte V), que la crítica més escorcolladora atribueix a l’exclusiva invenció del poeta, sens comptar sa meravellosa caracterisació dels palits personatges de la Cronica, basten i sobren pera vindicar sa originalitat creadora, tant lleugerament discutida.

 

Divisió en actes

Malhauradament cal que’m deturi en un camí que insensiblement ens duria a la crítica analitica de l’obra, cosa a la qual amb recança tinc de renunciar, puix el meu unic objecte en aquestes ratlles es posar al lector en estat de judicar ell mateix de les belleses que li he volgut mostrar. Bo serà, en cambi, que, com a guia indicativa en el desenrotllament de l’acció, tingui present una remarca meva relativa a sa divisió en actes que, procedint del primer foli, ve a donar-nos una nova mostra del suprem grau de perfecció intrinseca que avalora aquesta obra mestra. Essent MACBETH en substancia l’historia dramatica d’un gran crim, l’impetuosa riuada del seu pathos sens presenta exactament, quasi podriem dir musicalment, ritmada en cinc grandioses estrofes, corresponents als seus cinc actes, que podrien així sinteticament titular-se: el 1er, «Preparació del crim»; el 2on, «Sa execució»; el 3er, «Retribució interna», o sia l’estat de ànim dels criminals un cop executat l’acte; el 4rt, «Preparació de la revenja» o «Retribució externa»; i el 5è, "Sa execució» o «expiació final». Heus-aquí, doncs, breument compendiat en cinc jornades tot el procés patologic d’una gran transgressió moral.

 

Data de composició

Per fi, quant a la data de sa composició, sols pot assegurar-se que MACBETH fou escrit entre l’any 1603 i el 1610. La primera data es fixada per l’alusió a l’unió d’Inglaterra, Irlanda i Escocia, sots Jaume I (4), en l’acte IV, escena I, pag. 67, puix dit Jaume muntà al trono inglès en 1603. La segona data’ns la determina’l Diari d’un contemporani, el Dr. Simon Forman, que descriu una representació de MACBETH en el Globe, a la qual assistia’l dia 20 d’Abril de1610. Amb tot, per més que de caracter conjectural, diferents fets historics, que m’abstinc de ressenyar, coincideixen en indicar com a data més aproximada’ls anys 1605 o 1606, lo qual està de complet acord amb l’evidencia interna de l’obra, o sia’ls indicis trets de l’estudi tecnic (estil, llenguatge, versificació, etcetera) del text. Aquesta conclusió, que pot dir-se unanim, de la crítica, ens ve, doncs, a situar la nostra tragedia, com dèiem més amunt en la segona meitat del tercer periode (1601-8), el de la plena maturitat de la producció shaksperiana, mostrant-nos-la quasi contemporania d’Othello i Lear i quelcom posterior a Hamlet.

 

 

LA PRESENT TRADUCCIÓ

 

Dificultats

Espero que ningú que hagi intentat fer-ho amb conciencia gosarà contradir-me si ara començo declarant que Shakspere es intraduible. A un cavall desbocat per una esquerpa encontrada’l compara Taine, parlant del seu estil, que, per un excés de feconditat inventiva i la natural influencia de la faisó literaria de l’epoca, apar sempre tant soperbament imaginat, tant inflat i capciós moltes vegades, que es meravella com aquesta sobreabundancia retorica no neutralisa del tot el pregon realisme dramatic de la seva obra. Miracle del geni, car sols un geni del tremp sobirà de Shakspere es capaç de conciliar i fondre, mantenint-los en llur tensió més alta, aquests dos enemics irreductibles: l’expressió dramatica i la dicció poetica. Afegiu un vocabulari immens (15.000 paraules, probablement el més extens amb que jamaí s’hagi expressada pensa humana), en gran pan obliterat i quals mots encar vivents tenen sovint valors totalment distints dels actuals; afegiu les dificultats ja abans esmentades, provinents de la llastimosa incorrecció dels texts primitius; afegiu el violent conflicte de venir d’una llengua adulta, polida i ricament equipada en recursos, com es l’inglès elisabetà, en una llengua inculta, caotica i en ple estat de formació, com es el català actual (i parlo, naturalment, del català literari, unic instrument amb que semblanls aventures poden sensadament intentar-se, amb perdó dels ja escassos defensors del que ara’s parla); feu-vos cabal de tot això, i tindreu una lleugera idea del cruent martiri a que’s condemna’l traductor fidel voluntariament obligat a seguir punt per punt amb son peu feixuc els gegantins revolts del Pegàs indomptable. Li caldrà, després d’això, demanar excusa per la ridicola positura en que tant greu compromís més d’un cop l’haurà deixat?

 

Principis i metode

Fetes aquestes observacions en mon descarreg i franc així de l’orgullosa pretensió que altrament en mi suposaria, passo a explicar els principis que he pres per guia en mon camí desesperat vers ma inaccessible meta, i en això fent començo per definir el meu treball com un assaig de traducció critica, literal i literaria de la gran tragedia shaksperiana.

 

Dic «crítica» en un doble sentit: 1er, per la depuració inteligent del text, que, com a mida previa, ha de precedir a tot treball de traducció shaksperiana, — treballtant més delicat en obres com la present, que tenen per unic text primitiu la descuidada edició del primer foli; i 2on, en el sentit complementari relatiu a l’esclariment dels molts punts foscos o dubtosos que resten en el text així restablert a sa original puresa, mitjansant les notes explicatives afegides per via d’apendix.

 

Quant als calificatius de «literal» i «literaria» amb que he balejat el meu assaig de traducció, ¿serà precís explicar que la pregona antitesi que enclouen es justament, al meu entendre, el nus mateix del problema que tot conscient traductor se compromet d’una manera o altra a solventar? Literal, es a dir, al peu del mot, més que de la lletra: que cada concepte de l’original tingui son equivalent en la traducció; literaria, es a dir, que aquesta tingui forma artistica, un valor estetic independent de sa condició de copia, — heus-aquí dos termes inconciliables, i que tant mateix cal conciliar en tota traducció sincera; car allò de menysprear les paraules pera estimar sols el sentit, com tant lleugerament se deixa anar, constitueix, ben mirat, un desproposit tant gran com el de trencar el vas pera haver sols l’aigua, i més que això encara si s’accepta la doctrina filologica que no otorga a l’idea vida independent de la paraula que l’encarna.

 

Heus-aquí per què són tant rares les bones traduccions dels monuments literaris de llengues de geni diferent; puix com en ells les paraules tenen valor o vida propris, el traductor que menyspreï’l mot à mot farà una obra externamenttant hermosa com se vulgui, però mancada en absolut de tota originalilat intrínseca, d’aquella dolça flaire de personalitat nadiua que es l’encís principal de les grans composicions; alhora que si’l traductor s’arrapa a la literalitat a tota ultrança, oblidant les exigencies organiques de la llengua de que se serveix, sa fidelitat merament formal no’l salvarà de produir un monstruós galimaties.

 

Solució pera aquest conflicte? Aquí, com arreu, no n’hi pot haver d’altre que cercar un terme mitjà entre aquells dos extrems igualment perillosos, tantejant amb tota mena d’equilibris, pera’ls quals l’unica guia es l’intuició del geni del model, la bona i estreta ruta que per igual ens aparti de l’un i de l’altre escull.

 

Me n’hauré salvat jo amb totes les meves precaucions? No essent jo, en tot cas, qui hagi de fallar la qüestió del meu naufragi, la sola cosa que aquí m’escau es advertir al lector inteligent que ho ha de fer el procediment que he seguit pera evitar-lo. Doncs, conseqüent amb els principis suara exposats, he tractat en primer lloc de traduir literalment sempre que he pogut; i en els molts punts on, per dissort, aquesta regla m’hauria apartat de l’altra norma literaria, he traduit lliurement, si bé ajustant-me lo més fidelment possible a la pensa de l’autor, ensems que, per un excés de respecte a la forma poetica, he salvat amb les notes corresponents les diferencies entre l’original i la traducció.

 

Ja’m figuro, més no m’espanten, les objeccions que un tal sistema ha de suscitar. Alhora que’ls troços en que he degut apartar-me de la literalitat semblaran an alguns massa lliurement vertits, per altra banda les fortes crudeses i rareses de l’expressió intemperant del text, que’l meu principi de literalitat m’ha fet servar, feriran malagradosament munió d’esperits clorotics dels qui un desfici de civicultura ha tornat ineptes pera escoltar els pregons accents de viril integritat d’una epoca més robusta. Això al menys me dóna lloc a esperar la comparança de la meva versió amb les moltes altres que he consultat; puix, parlant en general, i malgrat les estimables qualitats d’algunes d’elles, sols la falla absoluta de metode i principis pot explicar la freqüent contradicció en que incorren de vertir literalment frases que en absolut se resisteixen a un tal tractament, ensems que tradueixen lliurement, eufemisant-les a pura perdua, expressions que clamen per la versió literal. Dos exemples unics citaré, entre’ls molts que podria, d’aquesta diferencia fonamental que’m separa de molt respectables predecessors en la meva improba tasca. Comparin-se amb la meva traducció de les frases originals: «But screw your courage to the sticking place» i «unsex me here» (Act. I, Escs. VII i V, pag. 23, nota 1, i 17, nota 2, respectivament) les de la majoria dels traductors (5), i digui’l lector imparcial si no tinc raó en apartar-me de l’absolut desordre i l’indulgent rutina que encara semblen dominar en aquest camp de conreu.

 

Punts foscos

Una altra dificultat pera’l traductor de Shakspere es la que pervé dels molts passatges de significació fosca o dubtosa que tant abunden en ses obres, i en MACBETH especialment. Encara que no’s tractés d’una inteligencia sobirana com la del nostre poeta, sembla que la logica més elemental hauria d’aconsellar molta cautela en l’interpretació de semblants punts litigiosos, sobre tot quan la discussió de la crítica ha estat impotent pera esclarir-los; i tant mateix veiem amb extranyesa com en la majoria dels casos la sola cosa que sembla preocupar al traductor es que tot lo que ell escriu sigui ben clar, deixant que’l llegidor se les compongui amb Shakspere si li passa pel cap demanar comptes per les moltes estrafalaries que tant lleugerament se li atribueixen. Conseqüent amb el meu principi de literalitat, o sia fidelitat i respecte, mentres raons poderoses no demanin altra cosa, i contrariament a la practica general desusdita, jo m’he considerat en el cas de traduir literalment els passatges esmentats, i, renunciant a explicar lo que l’autor no explica, abans que donar-ne una interprelació arbitraria, he preferit deixar en llurs mateixes tenebres els molts punts foscos que encara resten en l’original.

 

Acotacions

També mereix alguna explicació la meva conducta en lo relatiu a les acotacions o direccions esceniques, altre dels problemes que preocupen a la crítica shaksperiana, puix es sabut que una de les singularitats del primer foli es la seva lamentable parsimonia en tant important respecte; havent degut ser suplides les seves grans deficiencies en aquest punt pels editors i critics posteriors, sense, per dissort, altra base que’ls mots mateixos del propri text del drama o els fets d’una vaga i dubtosa tradició escenica. Els buids que fatalment aquesta tasca havia de deixar, rares vegades han sigut respectats pels traductors, que, moguts d’un zel sovint excessiu, han tractat d’omplir-los a tota costa amb els cabals de llur propria fantasia. Sense condemnar en absolut semblants temptatives, sempre que’s presentin com a tals amb la corresponent separació del text original, per lo que a mi respecta, haig de manifestar que cap fantasia m’he permès en aquest punt, no havent gosat afegir de la meva tinta altres acotacions que aquelles que m’han semblat demanar les paraules mateixes del text, i adhuc aquestes les he distingides, separant-les del mateix amb un parentesi (6), signe que devé un claudat ([) quan se tracta d’aquelles indicacions complementaries ja de temps universalment adoptades per les edicions ingleses (com v. g. les referents als llocs de les diferents escenes) segons la classica edició del Globe que les va consagrar; per tal manera que sols les poques indicacions esceniques del text original queden lliures de tota adició tipografica. Tota altra acotació fantasiosa que jo hagi inventat o trobat digne d’esser apuntada, l’he insertada per nota al final, a fi de que nos perdi pera’l lector curiós o pugui servir de guia en la representació escenica.

 

Vers i prosa

Finalment, l’original, com totes les peces de Shakspere, es escrit part en prosa, part en vers. La traducció es tota en prosa; però dic prosa pera entendre-ns, car, al meu humil sentir, fora arribada ja l’hora de fer una distinció definitiva entre la prosa ritmada o poetica i la prosaica, deixant el nom de «prosa» pera aquesta ultima i donant a la primera un nom més noble. Amb greu recança m’allunyo d’una discussió tant capdal en literatura com la relativa a l’adaptabilitat i a la vitalitat respectives de les diferents formes poetiques usades, tema sobre’l qual tant mateix hauré de parlar algun dia amb la deguda extensió, puix grans són els prejudicis que veig dominar en aquest respecte. Avui per avui me basta amb la remarca de que qualsevulga sigui la sort de la lluila en altres dominis literaris, definitivament perdut ja pera’l vers i guanyat pera la prosa (tal com comunament s’entenen les paraules) pot considerar-se’l gran i antic reialme del teatre. I com que en el teatre estem, serveixi la digressió d’excusa al meu determini de renunciar al vers en el present treball, en cerca d’una forma d’expressió més ampla i pura que’m permetés ajustar-me més arran per tots els replecs de l’exaltada fantasia del poeta.

 

La meva contra-protesta

En poques paraules, la sola preocupació i que en ma tasca m’ha guiat es posar al llegidor lo més aprop possible de la pensa autentica de Shakspere, i poca consideració’m mereix davant mon enlairat proposit l’extranyesa que ha de produir als ulls vulgars, avesats a les traduccions de pasticeria que comunment sels serveixen, aquest Shakspere arrencat vivent, sense pegats ni adobs, del seu mateix palpitant natural. Prou sé, en efecte, que si les brillants qualitats que atresoren el seu estil enlluernaran més que plauran, així tant descarnades, els pregons falliments i llacunes de l’original causaran, així sense atenuants, més d’una fatal decepció. Més an això jo no se pas què fer-hi. Si’1 public té’1 gust viciat, raó de més pera purgar-lo; i entenc que no sols en el cas de Shakspere, sinó també en la majoria de les obres capdals de la literatura universal, s’imposa una revisió purificadora consemblant a la de que es objecte actualment nostre poeta per part dels nous editors i traductors, a fi de que, així com fins ara cada epoca ha tingut sols una Biblia, un Homer, un Shakspere disfreçats a la faisó del temps, d’avui endavant pugui l’humanitat deslliurada contemplar els seus grans genis tots nusos en la plaça publica, amb totes les virtuts i tares de llur divina i humanal natura, — unic medi d’acabar amb els nostres raquítics parassitismes retorics congriats a l’entorn d’aquelles grans falsificacions, pera arribar a una concepció més fonda i justa de la natura del geni, com quelcom d’immanent a la simple condició d’home, — punt de partida d’una nova era on l’inspiració devindrà l’estat normal de la societat redimida.

 

*     *     *

 

No puc, en conciencia, posar fi an aquestes ratlles sense fer constar el meu profon reconeixement envers mon benvolgut amic en J. Roviralta i Borrell per l’esplendida amabilitat amb que m’ha obert la seva hermosa biblioteca shaksperiana, que per sí sola fa honor als seus reconeguts talents. No abunden, per dissort, en nostre país, exemples ni de semblants coleccions ni de tant pura cortesia, i es per això que’m plau ara senyalar-los a la pública consideració, ja que cap merit podria ostentar el meu treball si no fos per la poderosa ajuda de tant galant obsequi.

 

Amb altre deute de conciencia cal que m’absolgui en acabant. «Per que tanta insistencia en tants menuts detalls, i a què ve tant de proleg i tanta nota pera una simple traducció?» se preguntarà amb extranyesa més d’un curiós lector. Per poc que m’hagis seguit, amic lector, i aquest es justament l’objecte principal de ma insistencia, ja pots haver comprès que no n’hi pot haver de simples traduccions tractant-se d’un autor tant immensament savi i tant discutit i comentat com Shakspere, i que qui diu lo contrari s’enganya a sí mateix o enganya al public. I ancque no fos així, aquí tens la meva simple convicció, que sento no poder imposar-te, de que tot en aquest món es igualment important, un gra de sorra com una montanya, puix l’importancia d’una obra depèn unica i exclusivament de la manera com se tracta. Per cert que no’m desmentiran en nostre cas traduccions com la de la Biblia per Luther, del Paradís Perdut per Chateaubriand, de Pöe per Beaudelaire, d’Omar Kayyam per Fitz-Gerald, d’Ossian per Macpherson, la recent y magistral traducció de les Mil nits i una nit pel Dr. J. C. Mardrus, i, aposta com l’anell al dit, l’admirable traducció de Shakspere per Schlegel i Tieck, amb tantes altres que podria citar, que gaudeixen merescuda fama d’obres mestres, fins al punt d’eclipsar algunes d’elles el llur propri original.

 

Lluny de mi, tant mateix, la fatua pretenció de valer compartir amb tant grans mestres l’envejable gloria d’haver donat digna forma nova a un gran joiell de la corona humana, quan gemego, al contrari, sota’l pes de la tremenda responsabilitat que he contret a l’assumir una tasca tant fora mesura amb les meves forces. Més si, amb totes aquestes disculpes, el meu humil afany de perfecció fos imputat a neci orgull, jo sols respondria amb orgullosa modestia que no sé fer les coses a mitges, i que no puc posar la mà allí ont ensems no hi posi’l cor.

 

Un mot final pera consol, amic lector. Vet-aquí un altre llibre que no’s ven. Veritat que, de moment, molts d’aquests, pocs dels altres, ens fan falta. I, doncs, oidà, pels llibres que no’s venen! Ad ultra aspecto sigui’l nostro mot.

 

 

 

NOTES

 

(1) Com Marlowe i Ben Jonson respectivament.

(2) Nota 2, pag. 8.

(3) Aquest cambi està relacionat amb lo que podriem dir-ne la genesi del drama, puix tractant-se d’un antecessor (vegis nota 3, pag. 67) del rei, en honor del qua1 sembla feta l’obra, era cosa obligada l’ennobliment d’aquell personatge.

(4) «Alguns ne veig que porten doble esfera i triple ceptre» (Cf. nota 6 de dita plana). Altrament la mutació del caracter de Banquo, segons s’ha dit en la pag. XXVI, nota, el passatge del Doctor en el mateix Acte IV, amb molts altres detalls,sens comptar la finalitat del drama, tot indueix a creure que sa composició fou deguda al natural desitg de Sh. de captar-se la protecció del dit rei en Jaurne, amb ocasió del seu entronament.

(5) «Vissez seulement votre courage au point d’arrêt», «Changez à l’instant mon sexe» (Guizot); «Se il tuo coraggio — Inchiodi in loco dove più non crolli», «In me mutate il sesso!» (G. Carcano), etc., etc. Respecte a la segona exclamació, hi ha les honroses excepcions que’s llegeixen en la nota 2, pag. 17.

(6) He de remarcar una irregularitat en l’accotació indicada per la paraula truquen que’s repeteix al final de l’Esc. II i principi de la III de l’Acte II, i que un error de caixa ha posat amb parentesis, quan hauria d’anar sense aquest aditament.

 

 

 

MONTOLIU, Cebrià. 1908. “Pròleg” a SHAKSPERE [sic], William. 1908. La tragedia [sic] de Macbeth, Barcelona, Tipografía “L’Avenç”, VII-XXXIX