He rellegit, ara, l’Ulysses de Joyce –traducció francesa de la N.R.F. Encara que generalment les traduccions franceses són infames, aquesta és ben feta i completa –revisada per Valéry Larbaud, que és una garantia. El llibre és impressionant –un dels documents del realisme aparentment fantàstic més al·lucinants de la història de la literatura. No és pas solament important (em sembla) per la seva truculència, per la glopada incontenible de veritat que conté, sinó per la seva subtilesa i perquè tècnicament és una meravella de ben fet. L’últim capítol, les cinquanta últimes planes del llibre que contenen el monòleg de Molly Bloom, escrit sense punts ni comes, amb les habituals obsessions pornogràfiques (és la segregació mental espontània d’aquesta senyora en un moment d’insomni), és un tour de force, prodigiós: cinquanta pàgines. De seguida és dit!

    En el període d’entre les dues guerres només hi ha una obra –la de Marcel Proust– que s’hi pugui comparar, que jo sàpiga almenys. La de Proust –em sembla– és literàriament millor.

    Suposo que Ulysses és un llibre amb clau, i, per tant, les persones que el coneixen degueren (deuen) trobar el llibre absolutament fascinador. Dic això perquè, si, quan es desconeix, l’efecte és tan colpidor, és fàcil d’imaginar el que deu passar quan la clau és coneguda.

    Desconec el curriculum vitae (una mica precís) de James Joyce, sobretot el dels seus primers anys. En tinc vagues notícies. Tot em fa suposar que fou alumne dels jesuïtes (a Dublín) i que, fatigat de la inanitat de la teologia i dels convencionalismes del barroc burgès, trencà la pressió de l’asfíxia a què semblava estar sotmès. L’explosió de realisme (abans s’hauria dit de naturalisme) continuat, deliberat, frenètic, que el llibre conté permet de suposar-ho. ¿Es produïren les coses d’aquesta manera? Ulysses té si més no el to del document venjatiu dels desenganyats de l’educació religiosa que tingueren. Almenys m’ho sembla. Esbrinar-ho seria decisiu. I dic que m’ho sembla perquè he conegut persones dominades per aquesta reacció. És l’home que s’allibera i que es venja.

    Immensa la lectura i la cultura de Joyce. Té d’un cantó la cultura jesuítica i de l’altre l’antijesuítica (científica). Se’n pot tenir més? El problema de saber si un cas semblant de força, d’agudesa, de tensió, de sensibilitat, es pot tenir si no es forma part (amb frescor i llibertat irlandesa) de les facilitats de la cultura anglesa es podria plantejar plausiblement.

    Josep Pla: “Ulysses” dins Josep Pla, Notes per a Sílvia. (Obra Completa. vol. 23). Barcelona: Edicions Destino, 1985, ps. 230-232.