[...]

Les dificultats que ofereix la traducció d’Els germans Karamàzov són moltes: res d’estrany que en totes les llengües hagi estat la darrera obra de Dostoievski a ser traduïda. Entre nosaltres, Andreu Nin, que ens donà traduccions insuperables de gairebé totes les obres mestres del gran novel·lista rus, ni tan sols intentà la d’Els germans Karamàzov: podrien haver-hi influït les seves conviccions, professades amb l’honradesa que tots sabem, fins al martiri, però molt allunyades de la fe que batega a les pàgines d’aquest llibre. Retem homenatge públic a la memòria d’aquell traductor modèlic, que ens ensenyà com els personatges de Dostoievski podien parlar en català sense cap minva del seu caràcter.

Per arribar a això, a fer parlar en català aquests personatges amb tota naturalitat, cal tenir present allò que el mateix Andreu Nin ja assenyalava en algun dels pròlegs de les seves traduccions inoblidables. Cal comprendre bé la “manera” del gran novel·lista, molt més preocupat de fer passar el torrent impetuós —i tèrbol— de la vida a través de les seves pàgines que no de minúcies ridícules.(1) L’estil de Dostoievski és fet de vivacitat, de moviment, de riquesa, d’un cert desordre molt expressiu, d’ampla i intel·ligent tolerància amb la llengua parlada, la llengua de la vida.

El Club dels Novel·listes cregué que el que importava per damunt de tot era que el traductor s’identifiqués amb l’esperit i l’estil de l’obra, que se la fes seva, que sabés posar en boca dels seus personatges un català tan viu com ho és el rus de l’original, fins al punt que el lector, llegint-la, arribés a oblidar que llegia una traducció. I per això el Club dels Novel·listes l’encarregà a Joan Sales, autor d’Incerta glòria i traductor d’El Crist de nou crucificat, obres totes dues que figuren entre els màxims èxits de la nostra col·lecció. Joan Sales hauria estat el traductor ideal... si hagués sabut el rus. Però aquesta dificultat, si bé àrdua, no és pas invencible. Invencible seria, en canvi, la dificultat inversa: la del qui, sabent el rus, volgué traduir Dostoievski sense entendre el seu esperit o sense saber donar en català el so de l’estil original.

Com en el cas d’El Crist de nou crucificat, la dificultat era vencible seguint el camí, certament laboriós, de la compulsació entre les millors traduccions crítiques a les grans llengües occidentals. Alguna d’aquestes traduccions és gairebé literal (per exemple, la castellana de Rafael Cansinos Assens. 5a ed. 1953); d’altres, en canvi, més que la lletra donen l’esperit (per exemple, la francesa d’Henri Mongault i Marc Laval. 1a reimpressió. 1925); n’hi ha que segueixen un camí intermedi, com alguna d’anglesa i d’italiana. La comparació entre totes elles dóna en cada cas, per deducció, el sentit exacte (les abundosíssimes notes que acompanyen alguna d’aquestes traduccions són també d’un gran ajut), aproximadament com el donaria la consulta directa de l’original.

També, com en el cas d’El Crist de nou crucificat, el traductor ha comptat amb l’ajut d’un col·laborador competitíssim; si aleshores fou Carles Riba, el gran hel·lenista, ara ha estat August Vidal, eslavista eminent, coneixedor profund, no ja de la llengua i de la literatura russes, sinó de la vida en aquell immens país, on ha viscut per espai d’una vintena d’anys. Tenim la certesa que August Vidal, reintegrat de fa poc a la pàtria, estarà ben aviat en condicions de donar-nos ell mateix excel·lents traduccions catalanes: només li cal tornar-se a familiaritzar amb la seva llengua natal, que no ha practicat —o a penes— durant aquests vint anys (i era joveníssim quan deixà la terra de naixença). El seu nom hauria hagut de figurar al costat del nom del traductor; per una modèstia excessiva, no ha volgut que fos així. Però el deure elemental de donar a cada u el que sigui seu ens obliga a reconèixer que aquesta traducció li deu moltíssim. Li deu principalment:

a) la transcripció dels noms propis (i dels mots russos que es deixen en rus), seguint el criteri, introduït entre nosaltres per Andreu Nin, de representar-los a la catalana —i no a la francesa, com absurdament es feia abans;

b) moltes de les notes de peu de plana, malgrat que figurin com a “notes del traductor”, i principalment totes aquelles que fan referència a particularitats de la llengua, de la història o dels costums russos.

I, d’una manera més general, l’aclariment d’una sèrie de dubtes que seria minúcia assenyalar.

Aquesta traducció, feta d’una manera acuradíssima —dins la millor tradició catalana de les grans traduccions—, representa dos anys de treball. Però no han estat sols aquestes les dificultats a vèncer: d’altres se n’han presentades, que en algun moment semblaven invencibles. No és ara el moment de parlar-ne; ara només importa haver-les vençudes.

EL CLUB DELS NOVEL·LISTES

Barcelona, 15 d’abril de 1961

(1) El lector trobarà precisament en Els germans Karamàzov un passatge molt expressiu de la idea que Dostoievski es feia dels puristes: és el passatge en què el lacai Smerdiàkov, amb pedantesca desesperació, es dóna cops de cap contra les parets cada vegada que, passant pel mercat, ha sentit dir a les marmanyeres “i pico” en comptes de “i quelcom més”. Qui habet. Altres passatges anàlegs podríem citar, en altres obres seves: però el botó de mostra que és el lacai Smerdiàkov creiem que val per tots.

Joan Sales: “Nota dels editors catalans” dins Fiodor Dostoievski: Els germans Karamàzov. Versió catalana de Joan Sales. Barcelona: Club Editor, 1961, ps. 8-9. (El Club dels Novel·listes; 16-18). Reeditat dins Montserrat Bacardí, Joan Fontcuberta i Gel, Francesc Parcerisas (eds.): Cent anys de traducció al català (1891-1990). Antologia. Vic: Eumo Editorial. Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra. Departament de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Facultat de Traducció i Interpretació d’ Osona de la Universitat de Vic, 1998, ps. 181-183. (Biblioteca de Traducció i Interpretació; 3).

«Thérèse Desqueyroux», que és una gran novel·la; no és pas una novel·la gran: per la seva extensió més aviat mereixeria ser qualificada de novel·leta, si no fos que la seva tibantor tràgica lliga molt malament amb tal diminutiu. És, de fet, l'obra que va fer famós Mauriac; i si bé no té la fondària psicològica d'altres obres d'aquest escriptor, com «La pharisienne» —ja plenament de maduresa—, en canvi segueix essent considerada per un ample públic mundial com l'obra mestra de Mauriac. Crec que tal prestigi es deu sobretot a la fuga, típicament jovenívola, amb què va ser escrita i que encara ara —al cap de tants anys— ens arrossega quan n'emprenem la lectura.

Mauriac es caracteritza, entre altres coses (certament molt més importants), per l'extrema correcció del seu estil. Correcció que no xoca, o almenys no xoca massa, amb la versemblança, donat el medi social que preferentment ha descrit: l'alta burgesia de Bordeus. El francès d'aquests propietaris rurals, originàriament de llengua occitana (encara Bernard Desqueyroux, com veurà el lector, parla occità amb la gent del camp)*, assimilats a la cultura francesa en el transcurs d'aquests darrers segles, té aquella correcció gramatical característica que tota llengua pren en boca de qui se l'ha feta seva més per la via de la cultura que no de la tradició viva.

Un traductor no troba, doncs, en Mauriac cap d'aquelles dificultats que plantegen els autors que se serveixen d'una llengua viva més que no pas d'una llengua culta. Si el lector curiós i crític vol comparar aquesta traducció de «Thérèse Desqueyroux» amb les que he donat de Kazantzaki i de Dostoiewski **, notarà grans diferències d'estil: són filles de la fidelitat que crec que un traductor ha de guardar a l'esperit i a l'estil dels autors que tradueix.

El lector trobarà, doncs, en aquesta traducció de «Thérèse Desqueyroux» un català correcte, una transcripció tan fidel com ha estat possible del francès correctíssim de l'original. Només ens hem separat de les gramàtiques i diccionaris tinguts per normatius en uns pocs detalls, que són els següents:

a) Detalls morfològics: Posem o final, no sols a la l.ª persona singular del present d'indicatiu (cosa ja admesa de fa temps per les gramàtiques), sinó en una sèrie de substantius, d'acord amb la llengua parlada per les classes cultes de tot el territori lingüístic; en aquesta traducció apareixen només dos casos d'aquesta lleugeríssima llicència morfològica: calbo i viudo***. Fem pla el mot imbècil. Escrivim autòmata.

b) Detalls de lèxic: usem alguns castellanismes, que considerem inevitables; són els següents: caldo, guapo, silló, palmatòria, alabar, afició, monyeques, acera, tonto, empolvat. En canvi, ens valem de l'expressió «a retorn de correu», inusitada, en comptes de «a volta de correu» (que és com ho diu molta gent), perquè un castellanisme d'aquesta mena, que afecta la construcció i la fraseologia, sembla el més perillós. Usem certs mots catalans amb el canvi de sentit que els dóna el llenguatge viu: cuidar (=tenir cura), curar (=guarir), descuidar (=negligir).

Els noms de lloc i els cognoms, en realitat occitans (i un de castellà: Azevedo), els deixem en l'ortografia de Mauriac.

J. S.

 

* Mauriac no diu occità, sinó patuès, i així ho hem deixat.

** «El Crist de nou crucificat» (2.ª ed., 1960), i «Els germans Karamàzov» (1961), totes dues dins la col·lecció El Club dels Novel·listes

*** Tan lleugera i insignificant, que certament no ens expliquem els escarafalls que hi fan certes persones (les quals, naturalment, no ho diuen de viva veu d'altra manera, com si creguessin que la gramàtica només legisla per a 1a llengua escrita).