Més que referir-nos, en aquest treball, als problemes generals de tota traducció, direm quelcom sobre algunes de les experiències d’una modesta, desordenada i no massa extensa tasca d’adaptació a la nostra llengua de poemes francesos i anglesos.

S’ha dit tot de les dificultats de les traduccions poètiques. Els mots “traïció” i “fracàs” s’han usat una vegada i una altra. Malgrat aquesta condemna, sempre s’ha tornat a insistir en la ingrata, perillosa i mai satisfactòria empresa. La ininterrompuda perseverança sembla que vol indicar que s’ha sentit arreu la necessitat de transvasar la poesia de llengua a llengua, de versificació a versificació, i que amb el difícil treball s’han aconseguit algunes o moltes de les finalitats buscades.

Un d’aquests objectius, segurament el principal, és posar a l’abast del qui desconeix una llengua certes importants creacions que s’hi han realitzat. També es pot emprendre la tasca pel gust de formular en la nostra llengua unes emocions poètiques que ens han colpit i que desitgem veure expressades en formes que estimem i sentim per ser les nostres pròpies. Amb això no volem dir exactament que considerem la traducció com un exercici, encara que aquest tercer aspecte de la qüestió, amb els diferents caires que presenta, no hagi de ser negligit.

El traductor, com el creador, escriu per a algú, ni que sigui molt vague o escàs el públic al qual es dirigeix. Sap que gran part d’aquests destinataris coneixen l’idioma originari dels poemes tan bé com ell o millor; que coneixen també, en la forma que els donà llur autor, els poemes dels quals ofereix la versió. Però creu que el seu no és un treball del tot perdut, perquè vol per a uns poemes preferits, per a unes emocions que es fa seves d’alguna manera, una carn i una expressió semblants a les que ha donat a les pròpies emocions i emparentar així les unes i les altres, dins una llengua que anhela més i més comprensiva. Car el traductor de poesia cal que sigui poeta ell mateix, coneixedor sobretot dels recursos de la seva parla i tècnic experimentat de la versificació. Ja es comprendrà que, tot i acceptar la traducció en prosa, més fidel a la lletra, som partidaris de la traducció en vers, que afegeix moltes de les complexitats de què es volta o, millor dit, es forma la poesia; i això, si ja no ho diguessin prou, als pocs que les coneixen, les pròpies provatures. I també es pot deduir del que hem afirmat que creiem convenient que els poetes, sense oblidar l’obra original, es dediquin ara i adés a la versió d’obres alienes, treball que, de fet, observem en un gran nombre de poetes de casa i de fora.

És l’amor a la poesia, en tota la seva diversitat, i al llenguatge matern, en la seva individualitat, la causa impulsora. La traducció poètica, doncs, que no reflecteixi almenys aquest amor, amb totes les seves derivacions, oferirà ben poc interès. Serà fàcil d’adonar-nos de la manca de sinceritat o del simple caprici, que d’altra banda no és natural que s’apliqui a una feina tan desinteressada i costosa. La traducció necessita aplicació, paciència, temps, insatisfacció en els resultats, tornar a insistir com si es tractés d’un poema original. És una obra, indubtablement, menys valuosa que la creació, però en un aspecte presenta almenys tantes dificultats: és en la tècnica del vers, degut al petit marge de llibertat del traductor, que cal que sigui, per tant, un versificador molt fàcil i expert.

Els problemes no seran els mateixos, per a les versions al català, si es fan d’una llengua també romànica, com la francesa, o d’una altra llengua, com l’anglesa. Quant al francès, en general, serà més factible traslladar les formes de procedència –estrofes, versos– a les nostres. Pel que fa a l’anglès, això serà més dificultós, si no impossible. La diferent extensió dels mots, principalment, perjudicarà l’intent d’equivalència. Caldrà, gairebé sempre, usar uns versos més llargs, l’alexandrí en comptes de l’hendecasíl·lab, per exemple. Els ritmes no poden ser els mateixos. Els peus iàmbics, posem per cas, tan corrents en la lírica anglesa, no s’adapten tant a altres llengües, encara que la catalana no sigui la que més dificultats presenta. Voler-los aplicar normalment duria a resultats forçats i fora de la natura de la llengua. En un cas vàrem intentar traduir uns versos anglesos sense sortir d’aquest peu; es tractava de la Cançó de glicina, de Coleridge. Però peus, nombre de síl·labes, rima consonant, són massa exigències si hom vol acostar-se el més possible a la idea original, i va caldre sacrificar-ne moltes. També hem intentat condensar alguns sonets de Shakespeare en catorze versos catalans sense ultrapassar les deu síl·labes de cada vers.

Podria semblar que aquesta voluntat de conservar els motlles formals dels poemes amb els quals ens encarem, i més en aquests temps de vers lliure, és excessiva per tal com es dirigeix als aspectes menys interessants de l’original. Però aquest és el producte de les preocupacions d’una època, que convé copsar com més íntegrament millor, i la sensació d’allunyament en el temps també compta entre els ingredients de la màgia poètica. Pensem en tot el que representa el sonet –esmentem aquesta estrofa tan il·lustre i encara tan usada– i en tot el que es perd si es destrueix la seva lligada estructura amb una traducció en prosa o en vers relaxat. Per la mateixa raó, en la versió d’una poesia vella podrem usar, sense oblidar que som del nostre temps i que escrivim per al lector d’avui, d’algun arcaisme encara vigent però que evitaríem en altra mena d’escrits.

Ja se sap que la traducció en prosa és la més exacta, i que així com anem complicant la forma poètica més ens haurem d’apartar del poema tal com el deixà l’autor. Limitar tot quant es pugui les transgressions de fons i forma serà l’empresa més agosarada del traductor. Per un costat o l’altre caldrà cedir una mica, tal vegada molt. A més del que suposa per a la capacitat de construir els versos i que aquests no esdevinguin entrebancs, ans acompanyin la idea, caldrà que el traductor sigui poeta a fi de no davallar massa quan s’hagi de modificar l’expressió del poeta traduït.

Ja sabem quin organisme delicadíssim i complex és un poema. En la versió sempre es perdran matisos, intencions, sonoritats, vibracions i tants de subtils mitjans o elements de què pren cos la poesia. ¿No seria possible, però, que també es guanyés alguna virtut? Això no és fàcil, perquè els poetes que mereixen l’atenció del traductor seran els millors, els més perfectes. Amb tot, la nostra llengua té virtuts que també poden aparèixer en la traducció, unes que el poeta podria aportar conscientment i d’altres que la mateixa força d’expressió o la música de la llengua diuen dins la seva genialitat i que el poeta acceptaria humilment com a dons gratuïts. Almenys la ressonància, a la nostra orella, de la paraula pròpia i el món que evoca, afegirà una nova, indefinida potència a la força del poema.

És en un constant compromís de renúncies i exigències que el traductor ha de treballar. A vegades podrà conservar la forma íntegra i seguir ensems el pensament i les imatges, gairebé les paraules, del poema del qual parteix, sobretot si està escrit en un idioma pròxim. No deixant que aquest s’imposi i procurant que el català creï el seu clima i la seva música, la feina serà d’aprofitament de l’ordre, de les troballes, de les pauses, del ritme originals, on ha lluitat i ha vençut l’autor. D’altres vegades caldrà prescindir de la rima i fins i tot dels versos iguals en nombre i mesura als traduïts, per tal que l’aproximació al sentit i la seva expressió autèntica sigui la màxima possible. Si és la forma, la sonoritat o l’estrofa l’element decisiu, hom podrà ser més lliure de l’altre costat. No tots els poemes inclouen els mateixos obstacles a la traducció; ans la seva dificultat és molt variable. Alguns ens semblaran invencibles enfront del nostre esforç. En la llarga lluita, de sobte, trobarem l’escletxa per on envestir-los. Tal vegada abandonarem l’empresa, momentàniament vençuts, i més endavant, rera una treva que pot durar dies o anys, aconseguirem, dins les possibilitats de cadascú, un resultat final, que donarem per bo, tot i reconeixent les “traïcions” i els “fracassos” de què no en va parla l’experiència dels traductors i l’objectivitat dels crítics. I més d’un poeta haurà quedat definitivament abandonat, inadaptable a la mínima exigència amb què volíem anostrar-lo.

Marià Villangómez: Problemes del traductor. “Critèrion”, 17 (1963), ps. 103-107. Reeditat dins Marià Villangómez: D’adés i d’ahir. Eivissa: Institut d’ Estudis Eivissencs, 1988, ps. 118-122, i dins Montserrat Bacardí, Joan Fontcuberta i Gel, Francesc Parcerisas (eds.), Cent anys de traducció al català (1891-1990). Antologia. Vic: Eumo Editorial. Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra. Departament de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Facultat de Traducció i Interpretació d’ Osona de la Universitat de Vic, 1998, ps. 185-188. (Biblioteca de Traducció i Interpretació; 3).