L'escanyapobres

capítol I

Era altot i ossut, però magre i cappetit. Com a bon moreu, tenia negres els cabells, sempre arranats, i eren també negres nines les dels seus ulls, fredes i escorcolladores mentre escoltava, guspirejants o dolces quan la seva paraula ho requeria. Gairebé barbamec, tenia, no obstant, gruixudes celles, unides sobre el seu nas llarguet i cantellut. Però el que més caracteritzava aquella figura era la boca, tirada endavant com la del furó, amb els seus llavis tan prims i cenyits a l’os, que no podia badar-los sense fer l’efecte que ensenyava les dents per mossegar. Disposava així mateix en contra d’ell una oposició, evident a primer cop d’ull, entre els seus moviments reposats i el seu temperament nerviós. En veure’l tan esprimatxat i rebegut, hom pressentia l’agilitat traïdoria del gat i pensava: ―Quan traurà les ungles? quan em botarà al damunt?― I, no obstant, mai no les treia, mai no es barallava ni s’enardia, ningú no li havia vist perdre aquell pas de gat emperesit ni els seus costums metòdics de sempre.

Però, així i tot, tenia molt poques simpaties. El veïnat l’espiava dia i nit, i, per un efecte més sentimental que enraonat, odiava la vida d’aquell home. Ningú no li sabia cap mal pas, llevat de l’estimbament d’aquell senyor que anava al Remei, del qual sols problemàticament era responsable. Però a les afeccions no els cerqueu raó d’existència: l’un les pegava amb el seu posat de mosca morta; l’altre, amb el seu parlar nyau-nyau; el de més enllà no podia contemplar sense frisança el sistema de vida mesquí i puntual d’aquell home. I, realment, la seva manera de viure era miserable i misteriosa alhora. No tenia ni una mala criada, ni un mosso per a les feines més grolleres de la seva indústria. Ell mateix ajudava a carregar i descarregar les saques de gra i de farina que entraven al magatzem; ell mateix escombrava amb una mala granera el boll de l’enrajolat, passava la rasadora a les mesures i omplia o buidava els cassals i la sitja. Espitregat i afanyós quan convenia, treballava fins a perdre l’alè; i, si havia d’eixir de casa, tancava la porta i s’enduia la clau a la butxaca.

Tota la seva habitació era l’estreta i fosca rebotiga que hi havia al fons del magatzem, aclarida només per un celobert esquifit i romàtic, ple de trastos vells, olles fumades i una ratera en la qual cada dia acabaven llur existència un parell de rates com a conills. Cada dissabte, a la tarda, omplia de fum aquell celobert. Els veïns esbrinaren que, llavors, bullia una calderada de farinetes, que l’endemaà les escudellava en set plats de terrissa, i que en consumia un cada vespre. ―Es menja les sopes fredes ―deien. I aquest era l’únic sopar de l’Oleguer.

Per al dinar estava aconduït a l’hostal de Sant Roc. Allí concorrien els pagesos més endarrerits, els carreters més jugadors; i l’Oleguer hi anava per bestreure’ls diner a ral per duro. Quant al dormir, com que ningú havia traspassat el llindar de la seva fosca habitació, era impossible saber com se les arreglava el miserable graner. Sols imputant-lo un luxe exagerat s’atrevien alguns a suposar que jeia en una màrfega, dalt d’un catre; altres presumien que ho feia damunt de sacs vells; la majoria s’inclinaven a creure que dormia en un jaç de palla o en els munts de boll arrambat amb l’escombra.