Pilar Prim (fragment)

Cap. XIV.

Osita i Pilar visiten l'advocat Deberga

Casada la tia d’en Deberga, aquest s’havia establert ja al carrer de Trafalgar. Emprenent-les pel passatge de la Indústria, en dos minuts hi eren. «Podien, doncs, anar-hi a peu, sense que així ni el cotxer se n’assabentés.» I aquest avantatge irrisori pesà més que altra cosa en la decisió de la Pilar.

―Qualsevol diria que anem a fer-ne una de grossa! ―exclamà l’Osita, morta de riure―. ¿Per què no podria saber la humanitat en pes que, en un cas apurat, has anat a consultar un advocat maco, ni que hi anessis sola, ben sola? vejam!

―Què vols que et digui! fan tanta por, les males llengües!

―Recorda’t de l’anònim: ¿les ha fetes callar, la teva prudència? ¿Quin servei immoral t’he fet jo, mai de la vida, perquè em tractessin del que allí em tracten? Però mira: «Amb el cor net, el cap ben dret.» ¿Tornaries, per ventura, a casa l’advocat dels Dou, que tant va mirar pels teus interessos al tractar-se del dot? Anem, maca, anem, que el meu Genís diu que la cosa du pressa, i tu, sola, no hi aniries mai.

Avesat a les grandeses, en Deberga no havia sabut instal•lar-se sinó en un pis magnífic: uns grans baixos, als quals s’arribava pujant només cinc esglaons. L’Osita pitjà animosa el botó d’aquella gran porta de caoba i metalls blancs. Com que eren les sis de la tarda d’un dia rúfol de març, ambdues amigues venien bo i tremolant de fred; però, en dar el primer pas dins l’estatge, l’atmosfera tebiona i seca que radiava un gran chubesky les confortà ja totes.

―El senyor?

―Poden passar, si són servides.

I darrera del criat, que anava aixecant cortines, travessaren l’ample corredor i la salassa solitària, que dava accés al despatx mitjançant una gran mampara de vidres de colors morts i ennegrits per la llum difusa que llançava  davant d’ells una formosa estrella elèctrica arrapada al sostre de l’espaiosa sala. El criat obrí, i, amb el trepig ofegat en les tovors d’un tofut tapís d’Esmirna, van arribar aquelles dones quasi al peu de la gran taula d’en Deberga sense que aquest les hagués sentides.

―In fraganti! ―cridà l’Osita exagerant l’expansió per infondre més ànim a la Pilar.

―Vostès per aquí? ―exclamà en Deberga, ple de joia, un cop lliure de l’ensurt. I, cuitant a abandonar la cadira professional, va acompanyar-les fins a les dues grans butaques que tenia vora un balcó, al peu d’una formosa Venus ajupida, cisellada en alabastre. Allí, ja quasi no hi arribava la discretíssima claror de l’encaputxada làmpara d’oli que cremava damunt la gran taula de treball. ―Diguin, diguin, a què dec, doncs, el goig de veure’m tan agradablement sorprès. Ja és fora, l’Elvira? Ja es troba ben bé, vostè, Pilar?

Aquesta no havia encara badat boca, però sí mudat deu mil colors, no sols per la violència vençuda de presentar-se, sinó també pel que l’escandalitzaven allí, davant d’aquell home, les nueses d’aquella estàtua. Sort que en Marcial havia tingut la inspiració d’asseure’s en una fumeuse davant per davant de la Pilar, de manera que l’ombra de son cos batia encara damunt d’ella.

―Comencem per aquí ―féu l’Osita seguint en son propòsit d’acabar, de cop i volta, amb tots els encongiments―. ¿Creurà, Deberga, que la Pilar sigui capaç de pensar que vostè està ofès amb ella per la genialitat de l’Elvira?

―Què diu, ara? Per Déu, Pilar, no em faci tan criatura! Com si ens coneguéssim d’ara! I, després, que el desig de quietud, allà on hi ha un malalt, per mi és molt natural i digne de respecte.

―Mal podia desitjar-ne qui, com jo, en tenia de sobres, de quietud. No pot pas dir ningú que vostè vingués a trencar-la. La meva filla va estar molt impertinent, Deberga. Que vostè portés la seva bondat fins a l’extrem de venir personalment a informar-se de com jo seguia, era, al contrari, una finesa molt d’agrair. Tingui, doncs, l’amabilitat de no fer-me pas responsable d’un agravi que vull ser jo la primera de condemnar.

―Pilar, no en parlem més ―pregà ell donant-li una afectuosa encaixada―. Sols sento una cosa, i és que hagi, ni un moment, dubtat de la imparcialitat amb què ara vaig judicar a vostè des de primera hora. Aquest cop no era vostè, que em treia de casa ―afegí tot somrient.

―¿Per ventura l’en he tret mai, pobra de mi?

En deberga arcà les celles i aixecà els ulls al cel com clamant justícia. Encara que perdonava, no la sabia oblidar, no, aquella falsa fugida. Es creuaren en silenci dues mirades pietoses, i un somrís de perdó mutual il•luminà els rostres d’ambdós contendents.

Llavors la Pilar cuità a desfer, amb mà tremolosa, el rotllo on duia el balanç en qüestió i el contracte de gerència, que, per consell d’en Genís, havia dut també.

―¿De manera que vénen a veure l’advocat?

En dues paraules, millor per l’Osita que per la Pilar Prim, li fou exposat el conflicte que li sotmetia a consell.

«Quin desengany! Quant més hauria preferit que la visita fos a l’amic enyorat! No, no! que no li robessin aquella il•lusió consoladora! En aquell moment de goig suprem, i davant d’elles, no podia ni volia descendir a la prosa d’examinar papers.» Els prengué amb amabilitat, s’aixecà, va anar a deixar-los a la taula, i, encavalcant-se altra volta a la fumeuse, condensà en aquestes paraules les consideracions que acabava de fer-se interiorment:

―No em privin ara el goig d’estar amb vostès en cos i ànima. A la nit em miraré aquests papers, estudiaré la qüestió amb més repòs, i demà a les dotze, Pilar, li donaré el meu parer.

La Pilar, a qui afalagava aquesta decisió, tant per l’amorós desig que deixava traslluir com per la promesa que oferia d’una segona entrevista, hi assentí; però amb un ―Perfectament― tan net i rodó, que deixà l’Osita sense paraula i, si no penedida de l’espontani oferiment que allí l’havia duta, un bon xic cohibida per la impensada aprensió de fer, potser, força nosa. ―Papers, papers! Poc estan per papers, aquests dos macos! El que positivament ha fet vèncer les aprensions de la Pilar de venir aquí ha estat la set abrusadora de tornar-se a posar a l’habla amb aquest home. Aconseguint això, ja respira platxèria; res li sembla apremiant. I ell? Ah, si no hi fos jo! com s’explicaria! El desig li brolla pels ulls: ningú no diria que l’hagués tant correguda. Ai, i que els en faig, de nosa! Qui fos fum!…

―Anem, ¿que no volen veure el meu piset? ―féu ell després d’haver garlat una estona amb la Pilar.

En Marcial s’aixecà, tocà el commutador, i l’elegant despatx, amarat de claror blanca, mostrà llavors tot el bon gust d’aquell refinat, fins en els menos detalls de l’ornamentació i el moblatge. Aquest era de gust modern anglès, tallat en caoba fosca i de línies més dretes i severes que no pas turmentades. Quatre llibreries molt baixes, plenes de manuals delicadament relligats i damunt les quals abundaven bibelots del millor gust, que en Deberga havia adquirit en sos viatges, ocupaven els dos panys principals de paret d’aquella peça llargaruda. Vora la taula escriptori, on espurnejava amb focs irisats el massís tinter de cristall tallat, entre un parell només de trasllats i autos, hi tenia, aquell advocat per força, una llibreria giratòria plena d’obres de consulta. Finament enquadrats i penjats a les parets, folrades d’un ric tekko malvam ressaltaven nou grans fotogravats d’obres escollides de Holbein, Van Dyck, Rembrandt, Botticelli i el Sarto. Finalment, estesa davant l’altre balcó, com oferint un descans al cervell fatigat, o falda còmoda en què pogués gronxar l’esperit el peresós, cridava l’atenció, per sa estranya incongruència amb l’ús d’aquella peça, una esplèndida cadira llarga.

Les dones van fixar-se en tot, absolutament en tot; però, la Pilar, principalment en el darrer moble i en aquella Venus ajupida de què no havia sabut apartar els ulls, com l’Osita no sabia apartar els seus d’una altra cosa: de la testa de la Madona del Sarto que queia davant per davant de la gran taula de l’escriptori. Per què? Perquè li recordava algú, algú molt conegut en qui de moment no queia.