Poemes
PoemesDESOLACIÓ
Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.
Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sense entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.
I l’amargor de viure xucla ma arrel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m’aida a esperar l’hora de caure un sol conhort.
Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.
LA RELÍQUIA
Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut…
Beneïda l’hora
que m’ha duit aquí.
La font qui no vessa, la font qui no plora,
me fa plorar a mi.
Sembla que era ahir
que dins el misteri de l’ombra florida,
tombats a la molsa,
passàvem les hores millors de la vida.
De l’aigua sentíem la música dolça,
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens fèiem esqueixos
muntant a la branca de les atzeroles.
Ningú sap com era
que entre l’esponera
de l’hort senyorívol,
fent-lo més ombrívol,
creixia la rama d’antiga olivera.
Arbre centenari,
amorós pontava la soca torçuda,
perquè sens ajuda
poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l’engronsadora,
i, venta qui venta,
folgàvem i rèiem, fins que la vesprada
la llum esvaïa de l’hora roenta,
de l’hora encantada.
Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia,
sense les ferides que al cor ha deixat;
sense les ferides que es tornen a obrir
quan veig que no vessa,
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaren de pressa,
i encara no manca,
penjat a la branca
un tros de la corda de l’engronsadora,
com trista penyora,
despulla podrida d’un món esbucat…
Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut.
RECORD DE SÓLLER
Amic, teixiu aquesta visió de la infantesa…
Ja coneixeu la vila d’ombrívols carrerons,
la rica vall de Sóller, entre serrals estesa,
on totes les vivendes tenen un hort al fons.
Era senyor de casa el somni de la sesta;
la posadera em feia senyal de que emmudís,
posant-se el dit als llavis; una verdor xalesta
pel portaló guaitava com auri paradís.
L’hort m’oferí refugi, dosser la verda branca
del taronger; en l’herba me vaig tombar; l’eixam
d’insectes, com espurnes, brunzia per la tanca,
i em feia pessigolles al front l’espès herbam.
Eren les verdes tiges profunda columnada;
filtrava, arran de terra, l’esguard per allà endins;
dansaven les corol·les de fulla acarminada,
com baiaderes entre pilars esmaragdins.
Llavores un misteri per mi se va descloure,
torbant la fonda calma del cor adolescent:
entrà una joveneta amb els cabells a lloure,
que un raig de sol feria com nimbe resplendent.
Amagatall cercava per treure’s una pua
del cos; a totes bandes girà l’ull inquiet;
s’alçà la falda roja, mostrà la cama nua
que més amunt tenia una blancor de llet.
Mon cor, davant la casta nuesa, va suspendre
son ritme; una calrada bullenta vaig sentir;
l’esglai que sentiria la bergantella tendra
que es creia tota sola, si s’adonés de mi!
I el nin va tornar home… ¿Quin esperit dins una
espina de figuera de moro va saltar
a l’abscondit ivori de l’Eva, tan dejuna
de dar-me el fruit de l’arbre simbòlic a flairar?
Mai més l’he retrobada; i veig com aquell dia,
fa quaranta anys, la nina que no em coneix tampoc
i el món d’una edat nova, inconscient m’obria,
incendiant la porta sense percebre el foc.
Amic, teixiu aquesta visió de la infantesa,
vós que caceu libèl•lules en la presó del rim,
vós que preniu les ales amb tanta subtilesa
que no se perd un àtom del matisat polsim.
COL•LOQUI
La Musa
¿Per què de mi et recordes
i a l’harpa d’altre temps les mans allargues,
i, tot mullant les cordes
de llàgrimes amargues,
com pluja d’estels d’or
solquen els rims la fosca de ton cor?
El Poeta
És mon desig que un raig de poesia
il•lumini mes llàgrimes; voldria
trobar al fons de l’ànima quelcom
d’eixa punyent i fonda melodia
que fa aturar tothom,
perquè en la pietat dels qui passessin
i el càntic escoltessin,
com a l’entorn del violí qui plora
demanant caritat en nom de Déu,
duràs almenys sobre la terra una hora
la vida de mos fills, que fou tan breu.
La Musa
La plenitud de vida no comença
ni arriba l’home a sa virilitat
sens que fermenti en l’ànima el llevat
de la íntima sofrença.
Sia ton cor el ferro espurnejant,
damunt l’enclusa del dolor, sonant.
El Poeta
A mos infants no tornarà la vida
el broll de foc i el ritme dels martells
sobre el metall de l’ànima enrogida;
no em plany de ma dissort; els plany a ells.
Si a l’espona del llit,
quan se glaçava el cos, quan l’agonia
els ulls enterbolia
del jove moribund, li haguessin dit
de part de Déu: ―Minyó, te’n vols anar?…
ell, què hauria respost? ―Me dol deixar
ma família, la terra a on nasquí;
és prest; la vida riu; eixa amarganta
copa de fel, decanta-la de mi;
jo me somet, ta voluntat és santa;
però, si et plau, Senyor, deixa’m aquí…
No pogué ser; i se tancà la porta
de ma casa, una nit, sens que ell tornàs,
i el duien a romandre al mateix vas
de sa germana morta.
La Musa
Mes tu deus a la vida ton tribut.
¿No sents l’host qui se canta a si mateixa,
i avança menyspreant la multitud
dels morts que tomben i els ferits que deixa?
El Poeta
Mai la vegí tan bella com és ara,
la vida d’aquest món,
que d’un encís crudel tota s’amara
per a parlar-me dels que ja no hi són.
Plorar!… També plorava
Jesús davant la tomba de l’amic.
Ran de la fossa com un arbre estic,
que hi beu tota la saba.
La Musa
Mes l’arbre ha de fruitar.
El Poeta
Jo vull que l’oli
del fruit amarg, com espremuda oliva,
cremi tot en la llàntia que aureoli
dels dos adolescents la imatge viva.
Si la força del geni m’és estranya,
tan gran com ell s’aixeca mon dolor,
i jo puc llavorar l’alta muntanya
per esculpir-hi un monument d’amor.