La joventut catalana d'ara

Serveis!... Talents!... Mèrit!... Bah!... Sigueu d'una colla!

                                                                          TÉLÉMAQUE

L'espanyol interessat en el moviment d'idees que s'opera en la joventut actual del centre d'Europa, no podrà menys de sentir una depressió d'ànim al veure l'estat del jovent del nostro país. Sens dubte li produirà un efecte igual al que sent el turista que surt d'un bosc de vegetació esplèndida i gemada i passa a un desert on la sorra, bullent pel sol que hi bat, li crema la planta dels peus. Les noves generacions de França, Escandinàvia i Rússia passen per unes crisis verament fondes. La necessitat imprescindible de trobar un siti on puguen obirar l'Avenir a gratcient, els mena a forjar cada dia nous programes, nous credos, noves visions apocalíptiques d'una vida inconeguda. Per això es veu que la febre de la joventut contemporània del nord la duu a la extravagància, a l'eixelebrament, a la mania destructora. En els espectacles de les disbauxes intel·lectuals es donen la mà la degenerescència neuropàtica en l'art amb els crits que els opressos de les classes baixes llancen a l'excitar-se davant la joia de viure. Allí es veu el culte a Wagner barrejant-se amb la idea de la redempció, amb el predicament de la religió del sofriment humà; l'omnímoda llibertat de l'individu amb una pseudo-aristocràcia d'homes forts que han de governar la societat futura. En canvi, les tendències a instituir l'home cerebral procurant dominar els instints i els sentiments, es troben enfront d'altres que, ja infiltrant-se en un simbolisme o ja fent art social, exalten els tipus naïf, primitius, d'una sola peça. En sentiu d'altros que combaten el predomini de la intel·ligència sobre el sentiment i us exciten a un novo-misticisme que, fiant el govern del món a un patriarcat religiós, vos entrega al cultiu de l'amor en totes les seves més eloqüents manifestacions. Uns altros us aconsellen un estoïcisme glacial que, comprenent-ho tot, abandoni les coses de la terra a les seves pròpies forces naturals, cegues i incomprensibles, i doni la resultant que el que n'estigui posseït contempli la vida universal com una gran fira curiosísima.

D'aquesta confusió de direccions intel·lectuals en neix un "Sopar de Valpurgis" que és lo que fa més indecís el jovent i més impotent per a l'acció. Dirigit per caps contradictoris entre si, els joves volen conciliar l'inconciliable, i, seguint la corrent moderna de fer eclecticisme de tot, es troben davant un pop-pourri de teòrics, de doctrines, de credos, que al juntar-se i confondre's, impedeixen la realització activa de cap ideal.

Amb tot i aquesta descomposicó anàrquica que tant ens ve de nou i que anuncia una altra vida social, és preferible tots els bizantinismes artístics que produeix, tots els somnis de destrucció de l'existent que invadeixen els negativistes, que no pas la quietud freda que ens volta, vera indiferència d'alarb davant tot lo que faci sortir de la vida sensual. Sembla talment que l'espanyol (home de cap estret, segons Guyau) hagi descobert triomfalment que el vertader goig de la vida està en la vanitat i la exhibició.

La indiferència aquí no és absoluta. De tant en quan es troben alguns petits grups d'il·luminats que senten atracció pel caliu d'idees que escalfa els cervells pensants d'altros llocs. Alguns cultiven la seva afició a lo nou, es nodreixen d'aliments moderns, que sovint, per desgràcia, no entren en ventrells ben preparats a rebre substàncies tan fortes. Hem pogut observar de prop aquests grupets, hem analitzat les diverses corrents que els movia, i la impressió que ens ha deixat ha sigut bastant descoratjadora. Però ara ens atrau principalment el parlar de l'altra joventut, d'aquella que viu agena a aquest moviment que s'opera a l'impuls d'altros centres. Deixem aquella altra que viu absorta en la bullícia de les diversions; que és "tauròfila"; que, embrutida i anyonyada en cafès i teatres, viu al dia, sense ideals, sense comprendre el significat de la paraula "Avenir" i sense cap noció de lo que és un home sencer. D'aquesta n'estem allunyats i ens és tan estranya com el goril·la i el ximpanzé. En canvi, atrau el nostre estudi aquella intermitja que figura en casinos, centres polítics, ateneus, confonent-se amb la que té aficions artístiques i literàries, llegeix periòdics i es barreja en les baralles dels partidaris d'una certa música, d'un cert art teatral i d'uns certs artistes. És nomerosa i escampada; viu sense orientació; no té prou criteri per a posar les veritables fites entre el camp del bon gust i el del mal gust; rep amb prevenció coses bones i obre els braços a altres que no podrien passar en un país quelcom afinat.

Hi ha algunes manifestacions del decaïment de la joventut que són idèntiques en tota Espanya; però avui volem precisar el nostro estudi sols a Catalunya, perquè és la regió que ens és més coneguda i perquè, formant part d'ella, sentim en el nostro interior el segell de tots els defectes de la raça.

No faig objecte de les meves lamentacions la consideració vulgar que tot meridional es fa que el medi nostro és refractari a tota producció intel·lectual. En els pobles del migdia no pot aspirar la intel·ligència a establir una hegemonia que impulsi la direcció progressiva de la societat. Més que demanar que l'home de negocis es preocupi de res elevat ni res desinteressat, és lògic demanar, als que disfruten de l'autoritat per a ser mentors dels seus contemporanis, més coneixements de tot lo que tracten.

Fa feredat veure l'atmosfera asfixiant que respira la joventut qualificada d'estudiosa. El que es dedica a la ciència pura per amor an ella, és objecte de les més ridícules sàtires. La literatura és mirada com un passatemps de senyoreta ociosa. Tota carrera científica que no sigui lucrativa es té en horror. La medicina, l'advocacia, l'enginyeria, les veu la mesocràcia com un transició; de modo que els que exerceixen aquelles professions són mig homes instruïts, mig negociants. El culte a les idees és considerat com un quixotisme. Quan es troba aquí algun jove que tingui el gust de les idees generals, se'l té per "idealista", somniador, visionari; en una paraula, per boig.

L'engouement que aquí hi ha per certes manifestacions artístiques, literàries o polítiques, té essencialment el caràcter de fetitxisme salvatge. Des del jove espanyol que no sap res més enllà dels Pirineus, que creu càndidament que el major ideal d'Espanya és la integritat nacional, la recuperació de Gibraltar, la conservació de lo típic del país, fins a l'estrangeritzat que és enemic personal dels ibers i que fa gala del seu desdeny per Espanya, hi ha una extensa gamma de varietats del fanatisme. Aixís com hi ha molts homes que s'enamoren d'una dona després de tenir gelosia de l'home que suposen haver favorescut, entre nosaltros n'hi ha molts que són fanàtics d'una cosa perquè primerament ja tenien odi per la contrària. Es veuen molts catalanistes en els quals l’únic origen del seu regionalisme és l'odi a Castella, com també hi ha afrancesats per quins l'odi a Espanya ha sigut conseqüència de la seva idolatria a França.

En tot país on la fe instintiva ha sigut la característica dominant, al fer-se un canvi d'orientació ha sigut pres amb fervor idèntic, convertint-se a la vegada en nou impediment per a progressos ulteriors. Així ha passat amb la música italiana, amb el romanticisme, amb les qüestions din�stiques i constitucionals, i igual passar� amb el wagnerisme, el regionalisme i dem�s "ismes" que s'introdueixen a la "mollera" espanyola. Vivint en l'ambient mals� indicat, �qu� pot fer una joventut mal educada en les escoles prim�ries, petrificada en les universitats nacionals i després emmotllada per un medi on domina lo groller, lo terre-�-terre, lo esnob? �No mereix tant despreci com el "filist�" el periodista ignorant que dóna gat per llebre als seus lectors, el dramaturg que fa representar farses, l'actor que fa el clown, el m�sic que es converteix en un tamborinaire, i el polític que senta pla�a de xarlat�?

L'obstacle més s�riament poderís que s'oposa que el jovent catal� arribi a tenir un ple desenrotllament, és la duplicitat de la seva educaci�. Així el condemna a una atonia i a una in�rcia mortals. El catal�, per instru�t que sigui (si no rep una educació i instrucció estrangeres), no pot polir-se socialment, per falta de "propi" i "ing�nit desenrotllament ideol�gic". El catal� apr�n dos idiomes i cap de b�. (...)

El catal� home de ci�ncia, dif�cilment arriba a adquirir facilitat en l'idioma oficial perquè li serveixi d'expressi� en mat�ries cient�fiques. Basta recordar el modo com estan escrites totes les obres s�ries dels "pensadors" i "cient�fics" catalans des d'en Rubi� i Ors fins a l'incommensurable Schwartz. Les obres de text dels col·legis, instituts i universitats redactades per catalans, fan riure de ll�stima. El vocabulari d'un catal� que escrigui en castell� és pobre, curt i raquític. En canvi, de la llengua materna no se'n serveix perquè la ignora i "la troba incompleta". De tot en resulta que la instrucció del com� dels catalans �s deficient, indecisa, confusa. Sort que l'estudi de la llengua francesa és la porta oberta que li permet mirar al m�n civilitzat.

L'altra circumst�ncia que contribueix a enfosquir la intel·lig�ncia és el fanatisme cat�lic que ha invadit l'institut, la universitat, les escoles especials, els centres artístics, fins les societats soi-disant cient�fiques i les de recreu. La reacció neocat�lica que pertot penetra, fa desconfiar d'una joventut que ve a la vida amb una moral judaica, amb antipatia per la ci�ncia, sense noció del que són i signifiquen una literatura sincerament sentida i un art independent, sense traves que lliguin l'artista creador. En els centres acad�mics i universitaris el professor imposa el seu criteri amb un dogmatisme inquisitorial i depressiu, fixant les seves creences i els seus principis en el cervell dels seus alumnes, que han de subjectar-lo a un galimatias par�dia del veritable saber.

D'aquí ve, en part, que la joventut �s ignorant i estúpida, amb el cap ple de paraules i buit d'idees, sapiguent lo que de la ci�ncia diu el professor, per� desconeixent lo que és la ci�ncia en ella mateixa. Tots els respectes imaginables, principalment el que va dirigit al pare i al professor, li impedeixen discutir la moral i la religió, les dugues expressions espirituals de la societat que més sofreixen un daltabaix actualment; i de la c�pula d'ambdues abstraccions en queda la hipocresia en l'expressi� dels sentiments i el jesu�tisme en la conducta amb el pr�xim.

Aquella joventut que tan mal preparada ve per l'ensenyança, la veiem figurar després en la joventut cat�lica, o es fa ateneista, o catalanista, o republicana. Totes tenen idèntic buit a dins. Per exemple, �quina solidaritat pot tenir el jovent modern amb aqueixa pseudo-joventut catalanista que s'ha dedicat mansament a la literatura cigalera, que ha sospirat per una època de la qual no hem tret l'aigua clara sobre lo que tenia de bona i de dolenta, i que, no sapiguent desllindar la idea de l'autonomisme del fals concepte de p�tria encomanat pels partits polítics espanyols, ha emmascarat la idea en�rgica i viril que per a nosaltros havia d'�sser lo del Home rule per a Irlanda, amb la paraula avortada de "catalanisme"? I és que el principi de solidaritat, a Catalunya, est� mort del tot.

L'estat d'atomisme moral i intel·lectual de l'època moderna fa impossible el fonamentar s�lidament el principi de solidaritat enlloc, i menys en nacions com Catalunya. Un catal� de Vic, partidari de Carles VII, entusiasta dels furs de Catalunya, defensor der poder temporal dels papes, �quina solidaritat pot tenir amb el catal� del pla de Barcelona, lliberal, republic�, partidari de tots els drets de la personalitat i defensor de la sobirania popular? Cap. No tenen cap connexi� �ntima, si exceptuem el llenguatge. Un petit lla� d'afinitat hi trobo entre ells: l'esperit de rebel·li�. Per� veig un avantatge en favor del vigat� contra el barcelon�. Aquell té el valor de les seves conviccions suficient per agafar les armes i llançar-se a la muntanya per batallar baix la bandera de Dios, Patria, Rey. En canvi, l'altro, esc�ptic, no pensa en l'acció decidida per defensar els seus principis i drets, i deixa atropellar-se, cultivant l'egoisme del cap�. I si disposa d'un temperament ardent, alimenta la seva vigorosa i ferrenya imaginació amb renovacions socialistes o anarquistes que no surten de l'esfera platúnica, amb poca consist�ncia per a dur-lo a l'apostolat de les idees revolucion�ries.

�Quin és l'excursionista catal� que, essent entusiasta de la terra, en trobar-se dalt d'un pic d'eixes superbes estribacions pirinenques, no haur� sentit en el seu cor una commoció fonda, tot pensant en el modo d'�sser de la Catalunya contempor�nia?

Jo, que no tinc cap carinyo a aquests homes que la poblen, m'he trobat alguna volta en un punt d'aquells; i a mesura que la meva vista anava abra�ant els amples panorames, he sentit tristesa recordant que els habitants de la nostra encontrada no mereixen posseir-la. Al contemplar aquelles muntanyes ferístegues que la fatalitat d'una revolució geol�gica ens ha regalat, fent-nos-en present la immortalitat, jo he sentit la impressi� pessimista que dóna veure un poble que disposa d'una naturalesa bella, d'idioma propi, clar i expl�cit, habitada per homes afeblits, negociants en tot, i que si poguessin es vendrien a qui els en dongu�s m�s.

A Catalunya li falta la consci�ncia del seu valer.

La majoria dels catalans creuen que encara necessiten an el resto de l'Estat espanyol per a viure b� i lliures. Adem�s, l'esperit mercantil té absorbides totes les energies de Catalunya. El catal� no fa res si no hi veu una utilitat immediata. El d�u dels catalans és el diner. Un poble que fixa tots els seus ideals en el tr�fec, ser� eternament un poble de segon ordre en la civilitzaci�. Per lo tant, no realitzar� mai res en l'art, en la ci�ncia ni en les revolucions socials.

El c�mul de circumst�ncies enumerades fan viure a la joventut completament passiva, i si fa quelcom no es mou dels motllos antics, nacionals i burgesos. De tots modos, pot dividir-se en v�ries categories: la joventut indiferent, la passiva, la que hereta l’instint de cercar la diversi� com el suprem goig de l’exist�ncia; una altra, la que cultiva l’exhibici�, les bones formes, la representació social, i busca diners; la tercera, la que passa per ser la florida, la que sol tenir un t�tol acad�mic, que fa veure que té un ideal per a la vida, per� que es desvia, puix va a buscar-lo en la tradició i  lo manejat. S’acontenta amb les frases fetes, amb els principis que porten etiqueta, amb els respectes al dir de la gent, amb el culte a la personalitat més que a les idees per ella representades, no atrevint-se a mantenir una idea original per por a l’extravag�ncia, burlant-se de tot lo que excedeix de la mediocritat. (...)

Si tal com hem fet el croquis és la joventut catalana, �qu� podem esperar d’ella? Ben poca cosa.

Els partidaris de la integritat de la p�tria, que tenen por de qu� Catalunya demani la seva autonomia o la seva separació d’Espanya, poden estar tranquils. Els que creuen que l’esperit regional (innegable entre nosaltros, encara que mistificat) ha de dur-nos prompte a practicar les nostres aspiracions, que observin la realitat i cauran f�cilment de l’escambell de les seves suposicions. Amb una joventut com la d’ara no es va enlloc. L’indiferentisme és la característica d’ella. Per matar el temps sols li queda un recurs: la colla.

La colla! aquí est� tot l’horitz� que percep el jove catal�. Ell, com el seu antepassat, podr� tenir un rei al cos, per� de fet no pot viure per ell sol: necessita la camaraderia. Les seves idees no tenen prou consist�ncia per a cr�ixer, desenrotllar-se i enriquir-se per elles mateixes. I ells es fan un raonament per l’estil: -I per qu� necessito les idees?

Al posar-se en contacte amb quatre, vuit o deu cervells cosemblants, el cultiu s’estanca, com [que] tots es veuen re�procament iguals, creuen que, no trobant un que els superi, ja han arribat al s�mmum. D’aquí ve la falta d’esprit en la conversaci�, el recel davant els treballs del company i l’allunyament de tot lo elevat, per ocupar-se solament en coses infantils, en  foteses. és una de les característiques del catal� la tendència a la xabacaneria. Aquesta augmenta a mesura que creix el nombre de persones reunides en un lloc. (...)

El consell més gran que deu dar-se a un jove que tingui ganes de treballar en una obra d’al� és el de qu� cultivi l’amor a la soledat i que procuri que la societat no li dongui res per contribuir a fer la seva intel·lig�ncia. Com més profunda ser� la bugada espiritual que faci de tot lo catal� i de tot lo nacional, m�s fort es trobar� per anar contra el corrent.

La joventut catalana hauria de llençar el gep dels tradicionalismes i hauria d’emancipar-se de la imposició del passat. Sols tenint un gran culte a les idees pot suportar-se la tirania fatal del medi.

també hauria de desfer-se, per raquítics, d’odis que empetiteixen l’esperit. �A qu� ve l’odi a Castella que cultiven molts catalanistes? �I a qu� ve l’antipatia per França que mantenen tots els conservadors mon�rquics, espantats davant la idea de república, que no passa d’�sser una innocentada? El que s’aparti dels odis que ja v�nen de pares a fills, el que es resisteixi a certes nacionalitats que casen amb determinades f�rmules polítiques, tindr� for�a valor per obrir-se a totes les influ�ncies, sense demanar-ne la procedència. El no espantar-se davant cap conclusi�, el desitjar comprendre-ho tot, denota valor moral. La conservació d’inclinacions atav�stiques aminora el lliure arbitri. Tots els odis i rancànies dels nostros pares i avis han de tenir-nos indiferents.

La Catalunya actual no pot agradar a cap jove d’intel·lig�ncia clara i elevada. Les m�mies del passat reviscolen per tot arreu i ens la fan antip�tica. Sols podrem pensar a esborrar la fesomia baixa i raquítica que té quan veurem una joventut afranquida i lliure de tot prejudici. La Catalunya mercat, jueva, “sanxo-pancesca”, mojigata i falsificadora, ha de desapar�ixer davant una Catalunya instru�da, amb consci�ncia del seu valer, amb educació pr�pia, d’esperit lliure i for�a expansiva.

Aquests somnis la joventut d’ara no els pot dur a la realitat.

Amb la seva peculiar estretesa cerebral, continuar� practicant la religió sense sentir-la, cultivant l’amor comercial, desconeixent l’art, essent diumengera, adorant la diversi� i despreciant la vida social al mateix temps que aguanta la tirania de l’opinió pública.

El vulgo dels joves seguir� preferint en Pitarra i l’Echegaray a l’Ibsen i en Gald�s, llegint la premsa estúpida de Barcelona, escoltant amb delectació la música d’en Bret�n; correr� darrera de fires i festes, assistir� a processons, menysprear� el que estudia i treballa de bona fe, i es burlar� de tots els que guardin quimeres en el seu cervell desequilibrat.

I els que componen aquella �nfima minoria que est� en plein r�ve, continuaran escampats com ocells a qui un pastor ha robat el niu: alguns, petrificats en un periòdic polític; altros, aïllats, sols, en un gabinet d’estudi, cultivant els agredolços plaers de la misantropia; els de més enllà, passejant el seu pessimisme entre el brogit dels divertiments.

A vosaltros, negativistes, eterns descontents, “rebentadors” il·luminats que penseu en teatres independents, en homes llliures, en criteris oberts, en cors francs; que creieu possible la destrucció del poder polític; que somieu en l’Estat econòmic; que esteu penetrats de les sensacions refinadament fortes que dóna el saboreig d’una obra d’art; que us deixeu seduir pels grans sintetitzadors dels sigle, Zola, Ibsen, Renan, Taine, Schopenhauer, Darwin, Spencer; que esteu arrastrats pel culte a Wagner; que espereu el triomf sacrosant de totes les autonomies; que anheleu una dona digna companya de l’home nou, intel·lectual i fort:

Vaja, salut!

Jaume Brossa: "La joventut catalana d'ara", L'Avenç, 2a. època, any V (1893), ps. 201-206 (fragments).