Solitud, cap. IX

Cap. IX

I quan, a la fi, vingueren també les cassoles cap a les taules llargues i per a tohom va haver-hi menjar abundós, aquell despit, aquella rabior, encara glatents, com si empolsessin de pebre bo les viandes, portaren amb elles caliu als païdors, i les sangs s’enroentiren ràpidament en les venes, i ràpidament s’ompliren els cervells de fumeroles vermelles.

Les estretes anelles humanes eren trencades i ressoldades a cada punt pels anants i vinents que, uns per haver dinat a corre-cuita, se n’anaven, i els altres que, per no haver trobat lloc encara, esperaven tanda per a entaular-se; mes l’acollament general no es desfeia, i el dinar s’allargava sense mesura. La fressa dels mastecs, els xerrics dels que bevien a galet, els redrings dels plats i la vidreria, trencats per les converses i els esclats de rialles, omplien les peces, i els aires s’emprestaven amb tuf de carn esnitjada, d’alenades impures, de vi begut, de menges engolides i de nuvolades fetoroses de tabac cremat. Abans de l’hora d’haver començat, l’àpat havia pres els aires desordenats d’una saturnal. Els ulls dels homenots guspirejaven, els llavis greixosos s’esqueixaven d’orella a orella amb rialles estúpides, els dits, trèmuls, s’allargaven per palpar la primera carn que els queia a tret, i les paraules i els conceptes inoïbles rebotaven en les orelles mateix que predregada sobre les teulades.

Les dones, soltes o acoblades per coneixences, però que no tenien cap home que els fes costat, anaren desfilant escorregudes, les seguiren les porques famílies que hi havia, atiades pel pare, germà o marit, que grunyia malmirrós, i finalment, els capellans, traient amb precaució els rostres congestionats a la porta de la cambra i esparverant-se de l’enrenou de la sala, es retiraren més que de pressa, lliscant a la quieta per l’escaleta que donava a la capella.

Aleshores fou quan el pastor, que estona feia que rondejava ullejant-ho tot, deturà la Mila vora la porta i li digué amb sobtada autoritat:

―Entre pas ací dintre, ermitana; ara com ara és un catau de bestis… ¿Recordeu qè vos deia l’altre dia?… Pensin pas més que en gatejar i de seguida perdin la seva… D’ací a un poc los haurem de gitar avai a cops d’escombra.

La Mila, sense protestar, se n’entornà a la cuina, on altra gent forana tampoc parava de dragar, i en la sala i cambra gran seguí la saturnal grollera, sota la vigilància del pastor, que, esquerp i cellajunt, guaitava amb menyspreu aquelles bèsties dites superiors, retòrcer-se i bagolar, ubriagues d’alegria, de substàncies mal païdes, dels contactes i també  d’un poc de vi: de tot lo que no s’ubriaguen les altres bèsties dites inferiors.

A plena claror, aquelles turbulències expansives tenien tota una altra serenor. Les rialles sonaven harmòniques i es responien les unes a les altres com cants d’aucells, el to roig de les cares lligava amb el blau pir del cel, els membres, amb lassitud mandrosa, trobaven positures gràcils d’estàtua clàssica; els baumes ingrats es destriaven i fugien pels aires, i els agradosos restaven suspesos entorn de les testes com una manyaga de l’olfacte. En les mans aixecades els gots de vi resplendien amb vivors cristal·lines d’òpals i granats, les eines relluïen migpartint les fruites veroles, i els ventrells satisfets, avivant l’escalfor de les idees, inspiraven acudits escaients, picardies enginyoses de conte popular…